Segona anàlisi del BOP del CEO: la independència, la nació, la societat i l’independentisme. Les dades clau!

Com vaig avançar en l’anterior article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, que vaig dedicar quasi exclusivament a les projeccions electorals, volia estendre l’anàlisi a altres elements del BOP que m’han semblat de gran interès, extraordinàriament valuosos per a ajudar-nos a entendre la nostra societat, la nostra nació, el suport a la independència i el paper que hi pot tenir en tot això l’independentisme.

Voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència

En aquest BOP el CEO planteja una qüestió transcendent en la nostra estratègia per fer la independència: voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència.

La reflexió a la que ens porta l’anàlisi d’aquestes dades és valuiosíssima, de gran transcendència, en relació al que som, al que volem i al que hem de tenir clar per, tal com som, i el que volem, què hem de tenir sempre en compte si hi volem arribar.

El BOP del CEO planteja una primera qüestió:

•           VOL que Catalunya esdevingui un estat independent?

La resposta és molt concloent: un 51,9% No ho VOL i un 40,8% Sí ho VOL. Segons això més de la meitat dels catalans, preguntats sobre si volen la independència, diuen que no la volen, amb 11 punts de distància en relació als que sí la volen.

Però també planteja una altra qüestió:

•          Si  hi hagués un referèndum sobre la independència, vostè votaria a favor (Sí) de la independència o en contra (No) de la independència?

I els resultats no tenen res a veure. Si el referèndum fos unilateral un 39,7% votarien a favor de la independència, un 26,1% en contra i un 20,4% no aniria a votar

Si el referèndum fos acordat un 42,1% votarien, Sí, és a dir, a favor de la independència, i un 31,1% votarien NO, o sigui, en contra. Un 10,8% no aniria a votar i un 9% votaria en blanc.

I aquesta és la clau del nostre procés: per a molts dels nostres conciutadans una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Fixem-nos que el 40,8% de Sí en la primera pregunta, la de voler o no voler la independència, és pràcticament idèntic al 42,1% que votaria Sí a la independència en cas de referèndum acordat.

En canvi el 51,9% que no volen la independència no té res a veure amb el 31,1% que en cas d’un referèndum acordat votarien No a la independència.

Els que volen la independència coincideixen pràcticament al mil·límetre amb els que votarien Sí a la independència.

Però en canvi els que votarien No a la independència són 20 punts menys que els mateixos enquestats que es manifesten explícitament com que no volen la independència.

Està molt clar: una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Des d’un punt de vista d’estratègia independentista aquestes dades ens fan evident que qualsevol estratègia independentista, si vol ser majoritària, necessita actuar en dos camps:

•         Per una banda en fer créixer els que VOLEN la independència. Ara mateix els que no la volen són majoria, són 11 punts més que els qui la volen. Qualsevol estratègia independentista passa per arribar a més gent, per fer créixer el nombre dels que Sí volen la independència i disminuir els qui no la volen, fins que també en aquesta qüestió, sobre el voler o no voler, el Sí sigui clarament majoritari, que ara no ho és.

•  Per una altra banda qualsevol estratègia independentista ha de tenir clar que el Sí a la independència en un possible referèndum només serà majoritari si, com ara reflecteix el BOP del CEO, una part molt significativa dels qui no voldrien la independència es mantenen en aquesta posició de no votar-hi en contra.

 Si aquests 20 punts de catalans que diuen no voler la independència, però que no votarien en contra de la independència, per mil motius, de repent comencessin a tenir por de la independència, en comptes de respectar-la com fins ara, i per tant votessin en contra, el No a la independència seria majoritari.

Així les coses, perquè el Sí a la independència segueixi sent, davant un referèndum, l’opció que més vots tindria, i perquè pugui créixer entre els qui no votarien en contra de la independència, malgrat no voler-la, el que cal és ser molt i molt conscients del país que som, de la societat que som i de la nació que es configura a partir d’aquest com som.

L’independentisme ha passat en 10 anys de ser minoritari, gairebé residual, a ser majoritari políticament per haver fet les coses bé, per haver-se mantingut fidel a uns principis que han estat clau perquè en una societat complexa com la nostra, que es configura encara més complexament des del punt de vista nacional, siguin majoria els que votarien a favor de la independència, gràcies a que una part molt important de la nostra societat, per tant membres de la nostra nació, no la voldrien, però no volen oposar-s’hi.

Aquests principis, aquests valors amb els que l’independentisme ha sabut treballar, proposar la independència com una oportunitat per a tots, en la que tothom hi té cabuda, que no exclourà ningú i que implicarà més i millors oportunitats per a tots... són la clau, per a  mi, de tot plegat. 

Una clau que podríem resumir en la dimensió integradora de país del “un sol poble”.

La nostra societat es configura a partir d’un enorme sentiment d’identitat nacional compartida, que s’ha sabut gestionar i integrar prou bé com perquè la nació que som respecti els sentiments associats a la nostra diversitat d’orígens. I en aquest punt és on hi ha la clau d’aquests 20 punts de diferència entre els que no volen la independència però no pensen oposar-s’hi, no volen votar-hi en contra.

Fixem-nos-hi: un 74% dels catalans tenen, amb major o menor intensitat, un sentiment d’identitat compartida català/espanyol. La majoria de la nostra societat es manifesta sentir-se tan catalans com espanyols (el 43,7%), seguits del 24,4% que es posicionen com a més catalans que espanyols i del 6,1% que se situen com a més espanyols que catalans. Només un 5,8% es manifesta com “únicament espanyol”, mentre que únicament catalans només manifesten sentir-se’n el 16,9%.

El 41% de catalans que volen la independència i votarien sí a la independència, menys de la meitat es manifesten nacionalment com a “únicament catalans”. Els 25 punts que falten fins ser el 41%, és a dir, més de la meitat, són catalans que s’expressen des d’una identitat nacional compartida català/espanyol. I aquest és el gran èxit de l’independentisme: haver estat capaços de sumar partidaris de la independència entre orígens molt diversos que han generat sentiments d’identitat compartida que no han estat obstacle per assumir la independència com la millor opció per al nostre país.

Sense entendre la complexitat del nostre fet nacional, sense respectar que, agradi o no, som i ens sentim com som i sentim, i del que es tracta és d’assumir com som i el que implica, sempre sota la llum guiadora del “un sol poble” candelià com a eix de construcció nacional, no ens en sortirem.

Un 88,8% de la nostra societat se sent i així es manifesta, molt vinculada a Catalunya, però també hi ha un 53,5% de la nostra societat se sent molt vinculada a Espanya. Entendre aquesta diversitat nacional, de sentiments, i la seva complexitat, i gestionar-la bé, com fins ara hem sabut fer, és clau en qualsevol estratègia independentista.

El nostre “enemic” és l’estat espanyol, no “els espanyols”, així en general, excepte que vulguem que l’independentisme quedi residualitzat en un 16,9%, i deixi de ser la majoria social i política que ara mateix és.

Una altra claríssima manifestació d’aquesta pluralitat de la nostra societat, des de la que es construeix la nostra realitat nacional la trobem en la llengua: el castellà és la llengua primera del 57,8% i el català del 36%, però el català esdevé la llengua pròpia del 42,1%, mentre que el castellà és la llengua pròpia del 46,8%. I per a un 10% ho són, les seves llengües pròpies, tant el català com el castellà.

El castellà no és l’enemic del català: l’enemic del català és l’estat espanyol. Per això volem la independència. No la volem per anar contra la gent que parla el castellà, ni per anar en contra de que puguin parlar el castellà. No podem negar la nostra realitat i molt menys tenir estratègies i desplegar polítiques i discursos contra la realitat de com som.

Les dades són contundents. No entendre-ho ni aplicar el que ens expliquen ens portaria a que la independència no sigui possible des del seu punt més fonamental, que és el de ser l’expressió d’una voluntat democràtica majoritària de la nostra societat.

Tots aquests discursets de nyordisme, de castellanofòbia, de tractar la gent de colons... no ens fan avançar, sinó retrocedir, esdevenint una de les pitjors amenaces que pot tenir la lluita per fer realitat la independència.

Però de la mateixa manera que hi ha coses de la nostra realitat social, nacional i política que si no les sabem gestionar amb intel·ligència i estratègia de futur poden acabar decantant la societat cap a una majoria política hostil a la independència, n’hi ha moltes altres que ens vertebren nacionalment, perquè són l’expressió política de la voluntat d’un poble, diferenciada de la de la resta de l’estat.

Al BOP del CEO tornem a veure com un 73,1% del nostre país creu que tenim el dret a decidir el nostre futur en un referèndum. És una xifra espectacular. Aquest 73,1%, integra no només l’independentisme, sinó molts alts percentatges de votants d’altres formacions polítiques, trencant tots els motllos amb aquest 35% de votants del PP o un increïble 37% dels votants de Vox que diuen estar-hi d’acord.

Més enllà del Sí o del No davant la independència, el cert és que l’independentisme també hauria de treballar estratègicament la realitat que s’expressa en les respostes a la pregunta múltiple sobre quina creuen hauria de ser Catalunya en relació a Espanya: un 31,4% diuen que una comunitat autònoma, un 23,8% un estat dins una espanya federal i un 30,9% un estat independent.

La clau de la majoria independentista està en que a aquest 31% nucli dur que estan per l’estat propi, s’hi apleguin prou suports, entre els que d’entrada no ho estan, per arribar a ser com a mínim aquest 41%, i que d’aquest 61,6% que no tenen l’estat propi com a primera opció, només entre un 31 i un 36% votin no a la independència. La clau de la independència és també que només la meitat dels que no tenen l’estat propi com a opció per a CAT, votin en contra de la independència, que l’altra meitat no s’hi oposi.

No hi haurà independència sense assumir-nos com la realitat social i diversa que som, que és la que configura, avui en dia, la nostra nació. No som ni la societat ni la Nació dels anys 30 del s.XX, ni la societat ni la Nació del 1714. Hem evolucionat, hem canviat, però mantenim viva l’aspiració nacional, la independència, perquè l’hem sabuda traslladar de generació en generació, no momificada, sinó ben viva.

Hi ha encara un últim factor determinant en la configuració d’aquesta majoria social, nacional i política per fer la independència i aquest factor és que no només hi ha d’haver una estratègia independentista integradora nacionalment, sinó que hi ha d’haver un moviment i una direcció política i cívica que generi credibilitat, que transmeti confiança i seguretat.

Només la suma d’aquesta direccio política amb una estratègia compartida, executada des de la confiança, transmetent credibilitat, pot portar-nos de nou a la mobilització i el compromís popular, ciutadà, nacional, que vam viure l’octubre del 2017.

Abans explicava que aquest novembre, en la pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya, només un 31% responien que un Estat Independent. El màxim suport a l’estat independent en aquesta pregunta de resposta múltiple fou el 40% de suport que tingué l’any 2017, quan tots anàvem a una.

I també abans, a l’inici de l’article, explicava que aquest novembre 2023 a la pregunta de si VOL o no VOL la independència, un 41% diuen que sí i un 52% que no. L’octubre del 2017 és l’únic moment en el que fins i tot el Sí a la pregunta de “voler” ha estat majoritari. Al CEO d’aquell octubre del 2017 un 49% deien que Sí volien la independència, davant un inferior 43% que deien que no volien la independència.

El procés per fer la independència o per estar en condicions de lluitar per fer la independència requereix, com hem vist, guanyar-se la confiança de la majoria social, i ser creïbles. Ho vam saber fer i ser, i és en el moment en el que la independència ha tingut el màxim suport.

Tot el que ha seguit no culminar el procés de l’1-O, tota aquesta divisió i frustració al llarg d’aquests anys, ha fet molt mal al moviment i ens ha allunyat d’estar en condicions de tornar-hi, de reprendre la lluita per fer possible la independència. Tornar-hi no serà fàcil. Ni d’avui per demà. Però estem en condicions de fer-ho, perquè, com vam veure en l’anterior anàlisi d’aquest CEO, es mantenen força estables els suports a les diferents formacions independentistes. I això ja és molt.

Com he dit al llarg d’aquest segon article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, ara mateix la principal amenaça la tenim en aquests discursos incapaços d’entendre la realitat de la societat i la nació que som, que poden dinamitar tots els fonaments des dels que s’ha aixecat l’independentisme, deixant sense cap opció el moviment que hem bastit transmetent-nos generació rere generació el nostre compromís militant i ideal de país.

Però no és l’única amenaça a la que haurem de fer front. Igual de destructiva i letal per a l’independentisme és tot aquest discurs i estratègia del plusquamperfectisme illuminatti que fa molts mesos està promovent l’ANC o Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Els projectes de quarta/cinquena llista són projectes absolutament personals, que amenacen amb dinamitar tot l’espai, reduint-lo a un fracturat puzle de sigles i caïnisme, que abocarà l’independentisme a la minorització parlamentària, deixarà el país en mans del PSC i per a generacions molt futures qualsvol opció de recuperar la més mínima credibilitat.

 

No ho veig igual que el CEO (Anàlisi crític de la projecció de vot de la 3a onada del BOP del CEO)

Divendres vam tenir una nova entrega de la millor enquesta que es fa a Catalunya, el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

No m’ho cansaré de repetir. És la millor enquesta que es fa al país, amb 2.000 enquestats, i amb el valor extraordinari de la seva periodicitat, que ens permet seguir les evolucions de la percepció i el posicionament social i polític de la nostra societat.

Malgrat això, malgrat dir això, i ara ja entrem en la fase avaluativa, el cert és que un cop més, en aquest BOP del CEO, la meva manera d’enfocar l’anàlisi dels resultats demoscòpics projecta un resultat diferent del que oficialment ha fet públic el CEO. I estic parlant, sí, de la projecció de vot. Sí, potser la meva manera d’enfocar i analitzar les enquestes, els resultats demoscòpics, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant... però ningú no pot qüestionar-me que “una mica” funciona. La projecció de resultats electorals que he fet des del 2012, bàsicament en eleccions al Parlament de Catalunya, però també en resultats a Catalunya d’eleccions generals i de les municipals a Barcelona... l’he “encertada” sempre, excepte en les últimes al Parlament, en la que sí projectava el triomf del PSC; però situava en segon lloc a Junts i en tercer lloc a ERC. En aquest article vaig explicar el fet que va generar, la darrera setmana de la campanya d’aquelles eleccions, un canvi que és el que va provocar que les meves anàlisis i projeccions no fossin del tot encertades.

No dic tot això per cap altra cosa que per situar en valor, crec que tinc dret a fer-ho, la meva manera d’enfocar l’anàlisi demoscòpica, que, com deia, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant, però que, i als resultats d’aquestes anàlisis em remeto, sí és molt efectiva llegint la projecció política en termes de força electoral de les enquestes, així com de detectar els biaixos de les anàlisis i projeccions oficials que són determinants, al meu entendre, perquè s’acabi publicitant una projecció electoral errònia.

Aquesta projecció pública d’uns resultats condicionats pels biaixos mostrals no té perquè ser el fruit d’una manipulació política, tot i que en ocasions sí ho sigui, sobretot en el cas de certs mitjans de comunicació.

Atenent a que dissortadament la projecció electoral és sempre el que concentra la més alta atenció mediàtica de totes les enquestes, estic obligat a començar la meva anàlisi per aquest punt d’aquest BOP del CEO, tot i que a l’enquesta hi ha moltes altres coses tant o més interessants i importants que aquesta projecció electoral. Són tants aquests elements d’interès que el més segur és que avui publiqui aquest article dedicat al tema electoral i en un segon article publiqui l’anàlisi de tots aquests altres elements demoscòpics que jo considero d’extraordinari interès, valor.

El BOP del CEO fet públic divendres passat, basat en una enquesta feta a 2.000 persones entre la primera setmana d’octubre i la primera de novembre, ha projectat a tots els mitjans de comunicació un escenari electoral dominat pel PSC, que creix en intenció de vot i escons, seguit d’una ERC que bàsicament repetiria resultats en relació al 2021, però que marcaria diferències en relació a Junts, trencant l’empat del 2021, per la pèrdua de suports electorals i de diputats de Junts. En quarta posició se situaria un PP que havia estat residual el 2021, però que ara arrossegaria el vot de Cs i una mica del de VOX; fins situar-se en aquesta quarta posició. La resta de formacions (Comuns, CUP i VOX més o menys com ara, tot i que amb possible ascens de Comuns i descens de VOX).

Aquests resultats que ha projectat el CEO d’aquest 3r. BOP del 2023, i que han recollit acríticament tots els mitjans de comunicació, i malgrat la “cuina” de projecció electoral que han aplicat... no són els resultats electorals que jo llegeixo analitzant demoscòpicament l’enquesta, sobretot, com sempre faig, les dades que neutralitzen els possibles biaixos mostrals.

Aquest BOP del CEO té un claríssim biaix de sobrerepresentació mostral entre els votants d’ERC i d’infrarepresentació entre els votants de Junts, i aquest important biaix no ha estat “neutralitzat”, i per això projecta en els resultats oficials uns resultats electorals que jo no sé veure, que em semblen erronis.

Sí, ja sé que les mostres demoscòpiques no es configuren a partir del record de vot dels enquestats, però si no s’atén als biaixos que hi pugui haver en aquest àmbit, es poden estar oferint uns resultats incorrectes, molt esbiaixats.

Fixem-nos-hi:

A les eleccions del 2021, sobre vots vàlids, ERC va tenir el 21,30% dels vots i Junts el 20,07% dels vots.

Al record de vot de l’enquesta (sobre vot total, no sobre el vot vàlid emès), un 17,3% dels enquestats diuen van votar ERC i només un 9% que van votar Junts. Passem d’una diferència a favor d’ERC a les eleccions 2021 d’1,23 punts a una diferència de 8,3 punts entre els enquestats. I això no es té en compte en la projecció electoral que fa l’enquesta.

Fixem-nos en una altra cosa: el BOP del CEO projecta un vot directe a ERC entre els enquestats del 18,3%. Tenint en compte que el record mostral entre els votants d’ERC és del 17,3% vol dir que ERC no perdria vot en unes noves eleccions, i fins i tot podria guanyar-ne una mica, un puntet, dit així, que com veurem després tampoc és així, però sí que ens permet veure que Junts amb un 9% de record de vot projecta un 11,1% de vot directe, és a dir, que podria guanyar fins a dos puntets més. Doncs el CEO en la “cuina” projecta a ERC un marge de millora de fins a 4 punts, mentre que a Junts només de 3. Estrany.

Sí, hem parlat del vot directe. Però en la projecció de vot hi ha molts altres elements a tenir en compte, i que són els que a mi em serveixen per veure què ens està projectant aquesta eina demoscòpica en relació a l’escenari electoral.

El primer que cal dir és que l’enquesta reflecteix molt clarament una contundent estabilitat de l’escenari electoral, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot entre els seus votants de pràcticament tots els partits i els febles transvasaments de vots entre tots ells. Això només ho trenca la desaparició de C’s, que aboca un 25% dels seus antics votants cap al PP, com a principal beneficiari, seguit del PSC, amb un 16,7%.

No trobo cap explicació a l’escenari oficial de projecció de vot que fa el BOP del CEO en relació al diferencial entre ERC i Junts. Com hem vist abans projecta que ERC se situaria entre el 18% i el 22% dels vots, i entre 29 i 34 escons (ara n’hi té 33). En canvi a Junts li projecta entre un 12% i un 15% dels vots (6-7 punts menys que ERC) i entre 19-24 escons (ara n’hi tenen 32).

Ja hem vist que la sobrerepresentació d’ERC en relació a Junts és de 7 punts. Però amb raó es podria dir que malgrat això, altres elements de l’enquesta explicarien aquest descens de Junts davant d’ERC. Hi podrien ser, però no els he trobat, no hi són enlloc.

Fixem-nos en dues dades molt clares: Junts té una fidelitat de vot altíssima, del 78,3%, i ERC també la té molt alta, però inferior a la de Junts, del 73,7%, és a dir 5 punts menys de fidelitat de vot. Per tant en aquest camp demoscòpic no hi trobem cap explicació, al contrari, són dades que jugarien a favor de Junts, no en contra.

Però també hem de mirar altres dades molt importants, com són els fluxos de vot entre les diferents formacions, tant els fluxos a favor (el vot que es rep procedent d’antics votants d’altres partits) com els fluxos negatius (el vot que es perd d’antics votants cap a d’altres formacions).

El meu consell és no fixar-se en els percentatges per sota marge d’error, no fixar-nos, per regla general, en els transvasaments de vot per sota del 2,5%.

I mirat així, què ens trobem a l’enquesta? Hi ha alguna dada que pugui explicar perquè el CEO projecta aquest diferencial negatiu cap a Junts en relació a ERC? Doncs jo no només no n’he trobat cap, sinó que les dades de l’enquesta de fet, si expliquen alguna cosa, ho fan en sentit invers.

ERC sí que és cert que té més transferència de vot de votants procedents d’altres partits que Junts, i això és positiu. El problema és que quan posem al costat els fluxos a favor i en contra que té ERC en relació als altres partits... surt perdent!

Així veiem que el principal transvasament de vot que rep ERC és el 12,5% procedent d’antics votants de la CUP, però que també tenim un 4,9% d’antics votants d’ERC que ara votarien CUP, de manera que quan ho projectem sobre l’impacte que això té en els vots de cada formació, veiem que la CUP transferiria 23.740 a ERC i ERC 29.673 a la CUP, és a dir, que ERC tindria un balanç negatiu.

Entre els votants de Junts del 2021 ara un 3,9% diuen votarien ERC, el segon major transvasament que té ERC. Però un 6,1% dels antics votants d’ERC diuen ara votarien Junts, de manera que ERC guanyaria 22.251 vots provinents de Junts, però en perdria 36.940 cap a Junts.

Amb el PSC passaria el mateix. Un 3% d’antics votants PSC anirien a ERC (uns 19.642), mentre que un 4,3% d’antics votants d’ERC ara anirien al PSC (uns 26.039), per tant, també balanç negatiu.

Junts pràcticament no té fluxos de vot en direcció altres partits que siguin rellevants, només aquest 6,1% procedent d’antics votants d’ERC.

Recapitulem: ERC té una fidelitat de vot més baixa que Junts, i tots els transvasaments de vots amb la resta de formacions (PSC, Junts, CUP...) són negatius...No entenc d’on surten aquests vots que diu el CEO té ERC i que no té Junts, que fan que ERC es mantingui o pugi i Junts baixi. No ho entenc. I evidentment no ho comparteixo.

El PSC és evident que enforteix la seva posició, però ara com ara potser tampoc no tant com projecta el CEO. El PSC té una gran fidelitat de vot, del 76,5%, i, el que és més important, està consolidant una posició central al mapa electoral de Catalunya, que els permet rascar vots de pràcticament tot arreu: un 2,9% del PP, un 4,3% d’ERC, un 16,7% de C’s, un 5,9% dels Comuns i fins i tot un 22,5% dels abstencionistes (el percentatge més alt). És a dir, que ara com ara, en unes noves eleccions al Parlament, sembla clar el PSC tornaria a ser la força més votada, i milloraria els seus resultats.

Malgrat la projecció que fa el CEO jo crec que ara mateix ERC i Junts tornarien a situar-se en un cert empat tècnic, atès que en relació a Junts descarto totalment la baixada que li projecta el CEO, més aviat al contrari, podria tenir un petit avantatge sobre una ERC que, malgrat tot (la pèrdua de vots a les últimes municipals i generals) a nivell de Catalunya es manté molt estable, amb una fidelitat de vot que tot i no ser de les més altes del panorama polític, sí és molt alta, sí evidencia una solidesa electoral com les anteriors eleccions no projectaven.

Pel que fa a la CUP és, amb diferència, la formació del bloc independentista que més desgast té, és a dir, que segueix perdent suports, tal i com ja es va evidenciar a les darreres municipals (on va tornar a quedar fora a l’Ajuntament de Barcelona) i a les generals del Juliol, on va perdre la representació que tenia, i va quedar fora. La CUP té ara mateix la més baixa fidelitat de vot de tot el panorama polític, de només un 64,1%, i amb fugues significatives cap a ERC i els Comuns, que tot i que en el cas d’ERC es puguin “compensar” perquè guanya uns pocs milers de vots procedents d’ERC, el cert és que evidencia la tensió interna del projecte, amb aquesta pèrdua de vots en direccions tan diferents com són ERC, els Comuns i fins i tot Junts.

Per cert, que sembla, malgrat l’explosió d’odi del plusquamperfectisme, liderada per Dolors Feliu i l’equip que va ensorrar Solidaritat des de l’ANC i per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, líder expert en elevar el fracàs a categoria, com va demostrar amb les Primàries, una explosió d’odi que converteix tothom qui no són ells/elles en traïdors que només es mouen per la pagueta, incloent-hi aquí des del President Puigdemont fins l’últim votant d’ERC o de Junts... i no han parat de fer crides per no votar-los mai més, i que el que cal és una nova quarta o cinquena llista a la que votaran tots els independentistes de debò, denunciant els falsos independentistes........ doncs sembla que el seu missatge no acaba d’arribar als votants d’ERC ni de Junts ni de la CUP:

Només un 1,1% dels votants de Junts ara diuen volen votar una altra formació, que encara no hi és, però que s’entén hi serà, i un 1,6% dels de la CUP i un 0,6% dels d’ERC.

La lectura immediata dels nostres plusquamperfectistes serà que si això és així és que tots som uns traïdors, uns falsos independentistes, perquè no els volem votar a ells, que són els únics independentistes de debò, perquè el primer dia que entressin al Parlament aixecarien la DUI i tema sanjat, ja seríem independents.

Conclusions personals:

Els propers dies miraré de publicar nous articles analitzant altres elements i continguts molt i molt interessants d’aquest Baròmetre del CEO. Elements que no hauríem de perdre de vista. Estem en un moment molt complicat. Sis anys després de l’1-O no podem fer com si no hagués passat res, com si hagués estat ahir i només cal apretar el botó i ja ho tindríem. L’electorat independentista es mostra molt estable, en els seus suports a ERC, Junts, i una mica menys a la CUP. L’estabilitat té molt de mèrit, perquè sovint tot el que passa i totes les lectures que se’n fan és que poc més que tot ha saltat pels aires i estem en reculada. No és així. No és així, però tampoc podem ignorar les dades que ens alerten que l'independentisme pot estar perdent connexió amb un gruix important de la nostra societat. Espero poder-ho explicar millor en els nous articles sobre aquest BOP del CEO que voldria compartir amb tots vosaltres.

L’actual escenari polític, d’altíssima complexitat, amb tots els pactes que han permès la investidura de Pedro Sánchez, planteja, alhora, enormes riscos i impensables oportunitats. L’enquesta del BOP del CEO ens insisteix, però, que només si ERC i Junts són capaços d’arribar a consensuar un mínim diagnòstic de la situació, que permeti compartir una estratègia política i nacional, podrem aprofitar aquestes oportunitats que ara tenim al davant, impensables fa uns mesos. I ser forts per fer fronts als riscos i les amenaces. 

Ens necessitem tots, perquè només si hi som tots la independència és possible.

Sotmetem a les regles d’avaluació del comportament humà del professor Carlo Maria Cipolla l’acord entre Junts i PSOE

 Tots tenim llibres que ens han marcat molt, que han esdevingut, per a cadascun de nosaltres, de referència. Alguns d’aquests llibres fins i tot ens han marcat la manera com veiem les coses, la vida, el comportament humà i social.

Per a mi un d’aquests llibres és “Allegro ma non tropo” de l’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla. Va ser catedràtic a la prestigiosa Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Va ser un autor prolífic, creatiu i amb diversitat d'interessos. La seva autoritat va ser sempre reconeguda en la història econòmica, però va investigar també en molts altres àmbits (població, sanitat...).

Cipolla va explorar també l'estupidesa humana, formulant la famosa Teoria de l'Estupidesa Humana, expressada per primera vegada al brillant Allegro ma non troppo. No és el seu treball més formal, ni el més seriós, ni el que li va donar més prestigi acadèmic, però sí el que el va fer més conegut, més popular arreu del món.

En aquest llibre Cipolla formula les lleis de l’estupidesa humana. Però per fer-ho, prèviament identifica dos factors claus a considerar quan s'explora la conducta humana:

• Beneficis i pèrdues que un individu es causa a si mateix 
• Beneficis i pèrdues que un individu causa als altres

I va crear un gràfic en el qual col·loca el primer factor en l'eix X i el segon en l'eix Y. D’acord a aquesta classificació, es poden obtenir quatre grups d'individus, perfectament categoritzables:

•    Els Intel·ligents: Són aquells els quals les seves accions els beneficien a ells però també als altres. 

• Els Incauts/Ingenus / Desgraciats: Són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre.

• Els Malvats: Són aquells que actuen per obtenir un benefici per a ells causant perjudici i mal als altres (el cas més clar serien els lladres).

• Els Estúpids: són aquells que amb el que fan, amb les seves conductes, perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.

M’ha resultat molt temptador analitzar el pacte entre Junts i PSOE que avui hem conegut i les reaccions que està generant, a la llum de les teories i classificacions del professor Cipolla.

Així, per al fatxerio hispànic aquest acord és un exemple de maldat, i els que l’han signat són uns malvats, des d’una doble perspectiva:

•   La primera perquè Sànchez obté un benefici per a ell (tornar a ser investit presidente del Gobierno de España), causant un perjudici, fent el mal, als altres, a España, a la constitución, a la unidad de la patria, a la igualdad entre los espanyoles, al estado de derecho y a la jusiticia, pactando con prófugos de la justícia y dejando sin castigo a los golpistas

•  La segona perquè aquest pacte només beneficia a Catalunya i els independentistes, que obtenen l’aministia, la autodeterminació, el 100% impostos... perjudicando a España y a los espanyoles.

En canvi, des del punt de vista del plusquamperfectisme independentista, dels nostres illuminatis, aquest pacte és un exemple de pacte d’incauts, ingenus, desgraciats, àdhuc traïdors en llenguatge plusquamperfectista, perquè és un pacte que només beneficia a España (blanqueja l’estat espanyol en paraules de la lideressa plusquamperfectista de l’ANC), perjudicant clarament a Catalunya perquè no fa la independència, que és l’únic que hauria de fer.  

Per a mi, en canvi, el pacte és una expressió clara de la conducta intel·ligent, d’acord als paràmetres del professor Cipolla, atès que és un pacte en el que tothom hi surt guanyant. Catalunya i l’independentisme hi guanyen, amb una llei d’amnistia que anul·lararà tota la terrible repressió que des del 2014 s’està exercint contra Catalunya i els catalans, especialment contra milers i milers de persones anònimes que porten anys i anys encausades, amenaçades amb presó, amb perdre-ho tot, amb la seva ruina vital, davant la demencial repressió totalitària del Cartel de la Toga. Però també és un pacte que per primera vegada parla de tu a tu amb l’estat espanyol, i situa la causa de Catalunya com un conflicte polític de caràcter nacional. I encara més, ha constituït un comitè de seguiment i avaluació de l’execució d’aquest pacte i dels assoliments buscats, de caràcter internacional, consensuat, amb personalitats de prestigi que ja han acceptat formar-ne part. I amb el reconeixement del fet nacional de Catalunya i de tot el que això porta associat, des de situar damunt la taula l’autodeterminació fins a gestionar el 100% dels nostres impostos (traslladar el concert econòmic basc a Catalunya), etc. I també beneficia a l’estat espanyol, impedint l’accés al poder de la dreta i la ultradreta espanyoles, del retorn del franquisme més dur i pur al poder, completant així el cop d’estat judicial que ha protagonitzat el Cartel de la Toga. Però és que provocar noves eleccions i catapultar a PP i VOX al poder amb majoria absoluta també "beneficia" España, l'España de la repressió i la intolerància, el Règim franquista

Segons els nostres plusquamperfectes l’únic pacte possible era el pacte que ens portés a la independència, el pacte per aixecar la suspensió de la DUI i esdevenir així independents. Tan simple i senzill com això. I no s’ha fet. I no s’ha fet perquè tots els que no són ells són uns processistes traïdors que només busquen la pagueta. Així doncs, per als nostres plusquamperfectistes, amb l’ANC al capdavant l’única opció era o pacte per fer la independència o no haver-hi pacte.

Al meu entendre l’opció del no pacte si no es podia pactar la independència és un exemple de la conducta estúpida, en aquest cas dels superestúpids que definia el professor Carlo M. Cipolla. El no pacte implicava noves eleccions a España i una segura majoria absoluta de PP i VOX, un govern estable de 4 anys, amb un segur caràcter catalanòfob, com estem veient està passant al País Valencià i a les Illes. Un no-pacte, a més, que a nivell de l’estat espanyol implicaria involució en tota mena de drets i llibertats individuals i col·lectives. 

Segons els nostres illuminatti provocar això seria molt beneficiós per a Catalunya, perquè hauríem actuat amb molt dignitat, no ens hauríem deixat entabanar, els hauríem plantat i l’independentisme n’hauria sortit clarament reforçat i la independència la tindríem a tocar, perquè no hauríem blanquejat l’estat espanyol.

Jo tot això no ho sé veure. No sé quin benefici tindria per a l’independentisme esdevenir residual, en termes de, a diferència de l’actual moment, poder aconseguir coses importants (ni que no sigui la independència) a ser una irrellevància en un nou escenari espanyol en el que no calguin els vots dels partits indepes per a res, i la majoria absoluta de PP i VOX actui com una apissonadora.

No ho sé veure perquè no sé veure perquè és millor no tenir cap pacte i no tenir una llei d’amnistia, que tenir aquesta amnistia, de la que se’n beneficiaran més de 5 mil compatriotes nostres.

Sí, efectivament no vam fer el que vam fer i estan aquestes 5.000 persones encausades per fer una amnistia, però no sé veure com ens beneficia o apropa a la independència un no pacte que porti PP i VOX al poder i que no només no hi hagi cap amnistia, sinó que s’intensifiqui la repressió. Home, si em diguessin “si no fem l’amnistia tindrem la independència” sí que diria que aparquéssim l’amnisitia. Però...

• De debò algú es pensa que no fer l’amnistia ens farà independents, serà decisiu per avançar cap a la independència, i fer-la anirà en contra? De debò algú pot defensar això?

• De debò algú creu que amb un reconeixement polític al més alt nivell que estem davant un conflicte polític d’arrel nacional estem pitjor que amb aquest reconeixement?

• De debò algú creu que és millor no hi hagi un comitè internacional de personalitats que monitoritzin el compliment dels pactes i la negociació política per l’autodeterminació? 

I així podria estar-me estona. Crec evident que la posició contra el pacte dels nostres illuminati del plusquamperfectisme indepe és una clara expressió de la superestupidesa humana que ens explicava el professor Cipolla.

Jo crec que tot el que s'ha aconseguit no ens porta directament a la independència, però clarament ens beneficia. Jo crec que no tenir això dins les nostres posicions, com ara tindrem amb aquest pacte guanyat, ens perjudicaria, no ens beneficiaria. I sí, evidentment que aquest pacte també té punts febles i incerteses en la seva execució. No sabem si estarà prou blindat jurídicament com per impedir que el Cartel de la Toga se'l pugui carregar. No sabem si l'estat espanyol complirà allò al que s'ha compromès o, com gairebé sempre, intentarà desentendre's. Però a diferència de tot el que hem vist fins ara, per primera vegada hi haurà un comitè de seguiment que pot ser clau i que és, tàcticament, una peça valuosíssima en la nostra estratègia de legitimació i reconeixement internacional de la nostra independència.

Per acabar:

Des de l’any 1996 que em dedico a l’avaluació de polítiques públiques, d’institucions, universitats, programes... Un element clau en qualsevol avaluació és analitzar-ho tot a la llum dels objectius prèviament establerts.

En l’avaluació d’aquest pacte, com hem vist, hi ha dos enfocaments irreconciliables:

•          Els qui ho situen tot en que tot el que no sigui fer la independència directament és una traïció, és processisme, és enganyar. Aquest enfocament fa abstracció de tot. Així, si no som independents és perquè no volem, n’hi hauria prou convocant un ple del Parlament, aixecant la DUI i ja ho tindríem ja seríem independents. Ho podríem fer demà. I si no ho fem és perquè els partits indepes, tots, són uns processistes que ens han traït i no volen la independència. Pactar una amnistia per a 5 mil persones és trair aquestes 5 mil persones, que l’únic que volen és que demà es convoqui un ple i s’aixequi la DUI i siguem independents. I com això no s’ha reconegut en aquest pacte, és una traïció, una estafa, pur processisme.

• Els qui es plantegen l’avaluació de l’assoliment dels objectius en cada pas i moment, tot i que sempre en la perspectiva de l’objectiu últim, final, que és la independència. Així, atesa la carambola que amb un dels més fluixos resultats de l’independentisme a Catalunya, l’escenari general fes els vots dels partits indepes necessaris per a qualsevol majoria al Parlament espanyol, obria la porta a abordar aquesta negociació des d’una força inesperada, que permetien negociar uns objectius que no era fer la independència sense més, directament, però que sí podien millorar i molt la situació de l’independentisme i del nostre país. Marcar-se com a únic objectiu de la negociació aconseguir la independència evidentment volia dir no hi hauria cap acord. Però marcar-se com a objectiu una llei d’aministia ambiciosa que posés punt i final a la repressió desfermada des del 2014 fins els nostres dies, i que afecta a milers de compatriotes nostres, sí que es podia plantejar. És una conjunció político astral sense precedents la que ha permès assolir aquest ambiciós objectiu en aquesta negociació i pacte. Si fa 6 mesos us diuen que hi haurà una amnistia per a tots els milers de represaliats, amb reconeixement de la repressió de la causa catalana, us hauríeu fotut a riure, tots ho hauríem considerat impossible. Però les circumstàncies l’han feta possible. I s’ha sabut aprofitar. I com en això, en moltes altres coses.

El pacte assolit és molt important i molt positiu. Els seus efectes seran beneficiosos per a milers de compatriotes nostres, injustament represaliats, però també els seus efectes seran beneficiosos per a la nostra causa. No ens ha fet independents, cert, però sí ha situat molts elements estratègics que afavoriran la nostra lluita per la independència. 

Sí, efectivament, tot això no caldria si demà convoquem un ple al parlament i aixequem la DUI, perquè ja seríem independents i tema tancat. 

Tot i que no sé... jo diria que potser no és tan fàcil i que per estar en condicions de poder fer la independència haurem de tornar a treballar dur, aprendre dels errors i encerts, tenir una nova estratègia compartida que torni a fer de l’independentisme la força matriu del nostre país, i que en aquest camí, hem de fer i sumar tot el que ens fa més forts i beneficia la nostra causa i estratègia. I el que s’ha aconseguit amb el pacte entre Junts i PSOE ens fa més forts i beneficia claríssimament la nostra causa. I aquests efectes positius es projectaran des de ja i en el temps, en les moltes fases per les que haurem de passar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Aquest pacte no és una victòria final, ni es podia plantejar així, però sí és una important victòria tàctica i estratègica en un moment molt complicat per a l'independentisme. S'ha sabut aprofitar l'oportunitat, i el que s'ha aconseguit serà de gran ajuda en la lluita per fer la independència.