Sotmetem a les regles d’avaluació del comportament humà del professor Carlo Maria Cipolla l’acord entre Junts i PSOE

 Tots tenim llibres que ens han marcat molt, que han esdevingut, per a cadascun de nosaltres, de referència. Alguns d’aquests llibres fins i tot ens han marcat la manera com veiem les coses, la vida, el comportament humà i social.

Per a mi un d’aquests llibres és “Allegro ma non tropo” de l’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla. Va ser catedràtic a la prestigiosa Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Va ser un autor prolífic, creatiu i amb diversitat d'interessos. La seva autoritat va ser sempre reconeguda en la història econòmica, però va investigar també en molts altres àmbits (població, sanitat...).

Cipolla va explorar també l'estupidesa humana, formulant la famosa Teoria de l'Estupidesa Humana, expressada per primera vegada al brillant Allegro ma non troppo. No és el seu treball més formal, ni el més seriós, ni el que li va donar més prestigi acadèmic, però sí el que el va fer més conegut, més popular arreu del món.

En aquest llibre Cipolla formula les lleis de l’estupidesa humana. Però per fer-ho, prèviament identifica dos factors claus a considerar quan s'explora la conducta humana:

• Beneficis i pèrdues que un individu es causa a si mateix 
• Beneficis i pèrdues que un individu causa als altres

I va crear un gràfic en el qual col·loca el primer factor en l'eix X i el segon en l'eix Y. D’acord a aquesta classificació, es poden obtenir quatre grups d'individus, perfectament categoritzables:

•    Els Intel·ligents: Són aquells els quals les seves accions els beneficien a ells però també als altres. 

• Els Incauts/Ingenus / Desgraciats: Són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre.

• Els Malvats: Són aquells que actuen per obtenir un benefici per a ells causant perjudici i mal als altres (el cas més clar serien els lladres).

• Els Estúpids: són aquells que amb el que fan, amb les seves conductes, perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.

M’ha resultat molt temptador analitzar el pacte entre Junts i PSOE que avui hem conegut i les reaccions que està generant, a la llum de les teories i classificacions del professor Cipolla.

Així, per al fatxerio hispànic aquest acord és un exemple de maldat, i els que l’han signat són uns malvats, des d’una doble perspectiva:

•   La primera perquè Sànchez obté un benefici per a ell (tornar a ser investit presidente del Gobierno de España), causant un perjudici, fent el mal, als altres, a España, a la constitución, a la unidad de la patria, a la igualdad entre los espanyoles, al estado de derecho y a la jusiticia, pactando con prófugos de la justícia y dejando sin castigo a los golpistas

•  La segona perquè aquest pacte només beneficia a Catalunya i els independentistes, que obtenen l’aministia, la autodeterminació, el 100% impostos... perjudicando a España y a los espanyoles.

En canvi, des del punt de vista del plusquamperfectisme independentista, dels nostres illuminatis, aquest pacte és un exemple de pacte d’incauts, ingenus, desgraciats, àdhuc traïdors en llenguatge plusquamperfectista, perquè és un pacte que només beneficia a España (blanqueja l’estat espanyol en paraules de la lideressa plusquamperfectista de l’ANC), perjudicant clarament a Catalunya perquè no fa la independència, que és l’únic que hauria de fer.  

Per a mi, en canvi, el pacte és una expressió clara de la conducta intel·ligent, d’acord als paràmetres del professor Cipolla, atès que és un pacte en el que tothom hi surt guanyant. Catalunya i l’independentisme hi guanyen, amb una llei d’amnistia que anul·lararà tota la terrible repressió que des del 2014 s’està exercint contra Catalunya i els catalans, especialment contra milers i milers de persones anònimes que porten anys i anys encausades, amenaçades amb presó, amb perdre-ho tot, amb la seva ruina vital, davant la demencial repressió totalitària del Cartel de la Toga. Però també és un pacte que per primera vegada parla de tu a tu amb l’estat espanyol, i situa la causa de Catalunya com un conflicte polític de caràcter nacional. I encara més, ha constituït un comitè de seguiment i avaluació de l’execució d’aquest pacte i dels assoliments buscats, de caràcter internacional, consensuat, amb personalitats de prestigi que ja han acceptat formar-ne part. I amb el reconeixement del fet nacional de Catalunya i de tot el que això porta associat, des de situar damunt la taula l’autodeterminació fins a gestionar el 100% dels nostres impostos (traslladar el concert econòmic basc a Catalunya), etc. I també beneficia a l’estat espanyol, impedint l’accés al poder de la dreta i la ultradreta espanyoles, del retorn del franquisme més dur i pur al poder, completant així el cop d’estat judicial que ha protagonitzat el Cartel de la Toga. Però és que provocar noves eleccions i catapultar a PP i VOX al poder amb majoria absoluta també "beneficia" España, l'España de la repressió i la intolerància, el Règim franquista

Segons els nostres plusquamperfectes l’únic pacte possible era el pacte que ens portés a la independència, el pacte per aixecar la suspensió de la DUI i esdevenir així independents. Tan simple i senzill com això. I no s’ha fet. I no s’ha fet perquè tots els que no són ells són uns processistes traïdors que només busquen la pagueta. Així doncs, per als nostres plusquamperfectistes, amb l’ANC al capdavant l’única opció era o pacte per fer la independència o no haver-hi pacte.

Al meu entendre l’opció del no pacte si no es podia pactar la independència és un exemple de la conducta estúpida, en aquest cas dels superestúpids que definia el professor Carlo M. Cipolla. El no pacte implicava noves eleccions a España i una segura majoria absoluta de PP i VOX, un govern estable de 4 anys, amb un segur caràcter catalanòfob, com estem veient està passant al País Valencià i a les Illes. Un no-pacte, a més, que a nivell de l’estat espanyol implicaria involució en tota mena de drets i llibertats individuals i col·lectives. 

Segons els nostres illuminatti provocar això seria molt beneficiós per a Catalunya, perquè hauríem actuat amb molt dignitat, no ens hauríem deixat entabanar, els hauríem plantat i l’independentisme n’hauria sortit clarament reforçat i la independència la tindríem a tocar, perquè no hauríem blanquejat l’estat espanyol.

Jo tot això no ho sé veure. No sé quin benefici tindria per a l’independentisme esdevenir residual, en termes de, a diferència de l’actual moment, poder aconseguir coses importants (ni que no sigui la independència) a ser una irrellevància en un nou escenari espanyol en el que no calguin els vots dels partits indepes per a res, i la majoria absoluta de PP i VOX actui com una apissonadora.

No ho sé veure perquè no sé veure perquè és millor no tenir cap pacte i no tenir una llei d’amnistia, que tenir aquesta amnistia, de la que se’n beneficiaran més de 5 mil compatriotes nostres.

Sí, efectivament no vam fer el que vam fer i estan aquestes 5.000 persones encausades per fer una amnistia, però no sé veure com ens beneficia o apropa a la independència un no pacte que porti PP i VOX al poder i que no només no hi hagi cap amnistia, sinó que s’intensifiqui la repressió. Home, si em diguessin “si no fem l’amnistia tindrem la independència” sí que diria que aparquéssim l’amnisitia. Però...

• De debò algú es pensa que no fer l’amnistia ens farà independents, serà decisiu per avançar cap a la independència, i fer-la anirà en contra? De debò algú pot defensar això?

• De debò algú creu que amb un reconeixement polític al més alt nivell que estem davant un conflicte polític d’arrel nacional estem pitjor que amb aquest reconeixement?

• De debò algú creu que és millor no hi hagi un comitè internacional de personalitats que monitoritzin el compliment dels pactes i la negociació política per l’autodeterminació? 

I així podria estar-me estona. Crec evident que la posició contra el pacte dels nostres illuminati del plusquamperfectisme indepe és una clara expressió de la superestupidesa humana que ens explicava el professor Cipolla.

Jo crec que tot el que s'ha aconseguit no ens porta directament a la independència, però clarament ens beneficia. Jo crec que no tenir això dins les nostres posicions, com ara tindrem amb aquest pacte guanyat, ens perjudicaria, no ens beneficiaria. I sí, evidentment que aquest pacte també té punts febles i incerteses en la seva execució. No sabem si estarà prou blindat jurídicament com per impedir que el Cartel de la Toga se'l pugui carregar. No sabem si l'estat espanyol complirà allò al que s'ha compromès o, com gairebé sempre, intentarà desentendre's. Però a diferència de tot el que hem vist fins ara, per primera vegada hi haurà un comitè de seguiment que pot ser clau i que és, tàcticament, una peça valuosíssima en la nostra estratègia de legitimació i reconeixement internacional de la nostra independència.

Per acabar:

Des de l’any 1996 que em dedico a l’avaluació de polítiques públiques, d’institucions, universitats, programes... Un element clau en qualsevol avaluació és analitzar-ho tot a la llum dels objectius prèviament establerts.

En l’avaluació d’aquest pacte, com hem vist, hi ha dos enfocaments irreconciliables:

•          Els qui ho situen tot en que tot el que no sigui fer la independència directament és una traïció, és processisme, és enganyar. Aquest enfocament fa abstracció de tot. Així, si no som independents és perquè no volem, n’hi hauria prou convocant un ple del Parlament, aixecant la DUI i ja ho tindríem ja seríem independents. Ho podríem fer demà. I si no ho fem és perquè els partits indepes, tots, són uns processistes que ens han traït i no volen la independència. Pactar una amnistia per a 5 mil persones és trair aquestes 5 mil persones, que l’únic que volen és que demà es convoqui un ple i s’aixequi la DUI i siguem independents. I com això no s’ha reconegut en aquest pacte, és una traïció, una estafa, pur processisme.

• Els qui es plantegen l’avaluació de l’assoliment dels objectius en cada pas i moment, tot i que sempre en la perspectiva de l’objectiu últim, final, que és la independència. Així, atesa la carambola que amb un dels més fluixos resultats de l’independentisme a Catalunya, l’escenari general fes els vots dels partits indepes necessaris per a qualsevol majoria al Parlament espanyol, obria la porta a abordar aquesta negociació des d’una força inesperada, que permetien negociar uns objectius que no era fer la independència sense més, directament, però que sí podien millorar i molt la situació de l’independentisme i del nostre país. Marcar-se com a únic objectiu de la negociació aconseguir la independència evidentment volia dir no hi hauria cap acord. Però marcar-se com a objectiu una llei d’aministia ambiciosa que posés punt i final a la repressió desfermada des del 2014 fins els nostres dies, i que afecta a milers de compatriotes nostres, sí que es podia plantejar. És una conjunció político astral sense precedents la que ha permès assolir aquest ambiciós objectiu en aquesta negociació i pacte. Si fa 6 mesos us diuen que hi haurà una amnistia per a tots els milers de represaliats, amb reconeixement de la repressió de la causa catalana, us hauríeu fotut a riure, tots ho hauríem considerat impossible. Però les circumstàncies l’han feta possible. I s’ha sabut aprofitar. I com en això, en moltes altres coses.

El pacte assolit és molt important i molt positiu. Els seus efectes seran beneficiosos per a milers de compatriotes nostres, injustament represaliats, però també els seus efectes seran beneficiosos per a la nostra causa. No ens ha fet independents, cert, però sí ha situat molts elements estratègics que afavoriran la nostra lluita per la independència. 

Sí, efectivament, tot això no caldria si demà convoquem un ple al parlament i aixequem la DUI, perquè ja seríem independents i tema tancat. 

Tot i que no sé... jo diria que potser no és tan fàcil i que per estar en condicions de poder fer la independència haurem de tornar a treballar dur, aprendre dels errors i encerts, tenir una nova estratègia compartida que torni a fer de l’independentisme la força matriu del nostre país, i que en aquest camí, hem de fer i sumar tot el que ens fa més forts i beneficia la nostra causa i estratègia. I el que s’ha aconseguit amb el pacte entre Junts i PSOE ens fa més forts i beneficia claríssimament la nostra causa. I aquests efectes positius es projectaran des de ja i en el temps, en les moltes fases per les que haurem de passar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Aquest pacte no és una victòria final, ni es podia plantejar així, però sí és una important victòria tàctica i estratègica en un moment molt complicat per a l'independentisme. S'ha sabut aprofitar l'oportunitat, i el que s'ha aconseguit serà de gran ajuda en la lluita per fer la independència.