Jo ja he signat per la candidatura que encapçala en Marc Ingla, i he aconseguit totes les signatures de suport que he pogut. Val a dir que no m’ha costat gaire. Entre el meu cercle d’amics socis del Barça gairebé tots tenien molt clar estar a favor d’Ingland. Cap a favor del Sandro ni de la resta de candidatures, com a molt m’he trobat amb algú que ha preferit no signar.
Hi ha dues coses que volia remarcar del perquè del meu suport a la candidatura d’en Marc Ingla.
La primera és perquè és, a totes llums, la millor candidatura que es presenta, la més potent, i la que compta amb un equip més sòlid, de fet, molt i molt sòlid, com és el format pel Marc, en Ferran Soriano, n’Alfons Godall i, tot i que menys al meu criteri, n’Albert Vicenç. Clarament en el seu conjunt és una candidatura molt potent per se, per les persones que la integren, per la seva trajectòria, per les seves idees, etc. Només per això ja val la pena.
La segona és perquè és la candidatura que amb més garanties ens permet confiar en la continuïtat de les millors coses que ha tingut el Barça de l’era Laporta, tant en l’aspecte esportiu (en totes les seves claus) com, i això per a mi és absolutament clau, per la fidelitat a la dimensió catalanista del club. Per a mi, la candidatura que en capçala en Marc és l’única que em permet defensar amb garanties la continuïtat d’un catalanisme desacomplexat des de la nova Junta.
Tinc molt clar que n’Ingland no és el laportisme. M’agradaria que en Laporta pogués continuar, o que com a mínim no se li hagués robat un any del seu mandat. Però en la mesura que en Jan no es presenta, la candidatura Ingland és la que millor garanteix la continuïtat d’aquest Barça amb un catalanisme desacomplexat.
Sé del que parlo. Fa un parell de setmanes vaig assistir a un sopar relativament petit comitè amb en Sandro Rosell. El seu discurs va tenir, d’entrada, un eix bàsic, el que ell en deia “despolitització del club”. Ho va repetir tantes vegades, fins i tot amb un emfàtic “quan sigui president, en 24 hores acabaré amb la politització del club” que a mi em va esgarrifar. Li vaig preguntar al voltant d’aquesta asseveració amb aires de purga, i les seves explicacions no em van satisfer gens ni mica.
Tots els que som catalanistes sabem què hi ha al darrere de l’expressió “despolititzar”: el retorn a un Barça acomplexat des del punt de vista català. Un Barça que visqui el sentiment de catalanitat en la intimitat, sempre amb por a molestar, sempre acomplexats.
I per aquí no passo. Aquest discurs de “jo sóc català com el primer”, però el Barça som tots, el Barça són moltes coses, etc. no cola. Vaig viure, a més, en aquest sopar, el link brutal que hi ha entre el sandrisme i el nuñisme, que jo ja pensava extingit, en millor vida. No, en Sandro ha conectat amb aquest sentiment nuñista sociològic (i ara ja fins i tot amb l’oficial, amb la signatura de suport del mateix Josep Lluís Núñez!), i això implica un retorn a les cavernes del barcelonisme.
Ens les vam tenir, en aquell sopar. Va sortir aquell nuñisme irredempt, que diu que som uns maleducats per parlar en català en esdeveniments on hi ha penyes de tot arreu (bàsicament espanyoles, està clar) i tots els tòpics habituals sota l’empara d’aquest argument primari de “El Barça de tots”.
Doncs no, jo defenso un Barça arrelat als seus valors i principis. I em sembla que aquest Barça, en aquests moments, qui millor el defensa, qui millor el representa, és la candidatura d’en Marc Ingla. No dic, Déu me’n guard, que en Sandro no sigui catalanista, sé que ho és, però el seu projecte per al Barça no és catalanista.
L’herència del laportisme té dos eixos que s’han de defensar a ultrança: un Barça esportivament potent a partir d’un equip format al voltant de jugadors de la pedrera (hi incorporo el concepte de pedrera global), amb gent que ha mamat plenament un estil de joc i uns colors; i un Barça amb un fort component catalanista, que associï catalanitat a èxit i que, des de la fidelitat als seus principis, sigui un agent actiu en la difusió de la catalanitat arreu del món.
La meva enquesta no és representativa. De fet és tan poc representativa que si la fés a nivell de partits, PP i PSC-PSOE serien extraparlamentaris. Però m’alegra veure que en el meu segment social, del catalanisme desacomplexat, la candidatura de n’Ingla, en Soriano, en Godall… arrassa.
Crec que guanyarem. Ho crec perquè crec en n’Ingla, que és un molt bon tipus, de fiar, perquè crec en tots els vicepresidents del laportisme que l’acompanyen i que són els vicepresidents claus del laportisme, i també són bona gent (sobretot dels qui conec i tinc referències, Soriano i Godall)… però per damunt de tot crec que guanyarem perquè en aquests pocs dies que portem de campanya he vist crèixer clarament una candidatura que va començar quasi sense candidat, després que ni en Godall ni en Soriano la poguessin encapçalar. Crèixer i crèixer molt. Es viu… realment es viu i es percep.
M’agrada molt aquesta idea d’equip que traslladem. M’agraden molt les seves idees, el seu aire permanentment fresc, innovador, jove, tan allunyat de la caspa nuñista en què s’ha acabat convertint la candidatura d’en Sandro Rosell.
És cert que no desperten el mateix entusiasme que hi havia a les eleccions del 2003. Fins i tot és cert que no són com en Laporta, o com a mínim encara no ens han demostrat el seu coratge i empenta. Però són la gent de fiar, la que millor pot fer-ho per intentar seguir aquesta estela de catalanitat i èxits.
Animeu-vos. Doneu el vostre suport al Marc. Signeu i feu campanya per la candidatura del millor equip: Marc Ingla, Ferran Soriano, Albert Vicenç i Alfons Godall!
Jo ja ho he fet!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!
PS: suposo que tots teniu clar que no val la pena esmerçar ni una paraula en cap dels altres candidats, perquè o no tenen la mínima personalitat exigible per dur el club, o no tenen cap possibilitat o simplement hi són sense encara perquè...
Hi ha dues coses que volia remarcar del perquè del meu suport a la candidatura d’en Marc Ingla.
La primera és perquè és, a totes llums, la millor candidatura que es presenta, la més potent, i la que compta amb un equip més sòlid, de fet, molt i molt sòlid, com és el format pel Marc, en Ferran Soriano, n’Alfons Godall i, tot i que menys al meu criteri, n’Albert Vicenç. Clarament en el seu conjunt és una candidatura molt potent per se, per les persones que la integren, per la seva trajectòria, per les seves idees, etc. Només per això ja val la pena.
La segona és perquè és la candidatura que amb més garanties ens permet confiar en la continuïtat de les millors coses que ha tingut el Barça de l’era Laporta, tant en l’aspecte esportiu (en totes les seves claus) com, i això per a mi és absolutament clau, per la fidelitat a la dimensió catalanista del club. Per a mi, la candidatura que en capçala en Marc és l’única que em permet defensar amb garanties la continuïtat d’un catalanisme desacomplexat des de la nova Junta.
Tinc molt clar que n’Ingland no és el laportisme. M’agradaria que en Laporta pogués continuar, o que com a mínim no se li hagués robat un any del seu mandat. Però en la mesura que en Jan no es presenta, la candidatura Ingland és la que millor garanteix la continuïtat d’aquest Barça amb un catalanisme desacomplexat.
Sé del que parlo. Fa un parell de setmanes vaig assistir a un sopar relativament petit comitè amb en Sandro Rosell. El seu discurs va tenir, d’entrada, un eix bàsic, el que ell en deia “despolitització del club”. Ho va repetir tantes vegades, fins i tot amb un emfàtic “quan sigui president, en 24 hores acabaré amb la politització del club” que a mi em va esgarrifar. Li vaig preguntar al voltant d’aquesta asseveració amb aires de purga, i les seves explicacions no em van satisfer gens ni mica.
Tots els que som catalanistes sabem què hi ha al darrere de l’expressió “despolititzar”: el retorn a un Barça acomplexat des del punt de vista català. Un Barça que visqui el sentiment de catalanitat en la intimitat, sempre amb por a molestar, sempre acomplexats.
I per aquí no passo. Aquest discurs de “jo sóc català com el primer”, però el Barça som tots, el Barça són moltes coses, etc. no cola. Vaig viure, a més, en aquest sopar, el link brutal que hi ha entre el sandrisme i el nuñisme, que jo ja pensava extingit, en millor vida. No, en Sandro ha conectat amb aquest sentiment nuñista sociològic (i ara ja fins i tot amb l’oficial, amb la signatura de suport del mateix Josep Lluís Núñez!), i això implica un retorn a les cavernes del barcelonisme.
Ens les vam tenir, en aquell sopar. Va sortir aquell nuñisme irredempt, que diu que som uns maleducats per parlar en català en esdeveniments on hi ha penyes de tot arreu (bàsicament espanyoles, està clar) i tots els tòpics habituals sota l’empara d’aquest argument primari de “El Barça de tots”.
Doncs no, jo defenso un Barça arrelat als seus valors i principis. I em sembla que aquest Barça, en aquests moments, qui millor el defensa, qui millor el representa, és la candidatura d’en Marc Ingla. No dic, Déu me’n guard, que en Sandro no sigui catalanista, sé que ho és, però el seu projecte per al Barça no és catalanista.
L’herència del laportisme té dos eixos que s’han de defensar a ultrança: un Barça esportivament potent a partir d’un equip format al voltant de jugadors de la pedrera (hi incorporo el concepte de pedrera global), amb gent que ha mamat plenament un estil de joc i uns colors; i un Barça amb un fort component catalanista, que associï catalanitat a èxit i que, des de la fidelitat als seus principis, sigui un agent actiu en la difusió de la catalanitat arreu del món.
La meva enquesta no és representativa. De fet és tan poc representativa que si la fés a nivell de partits, PP i PSC-PSOE serien extraparlamentaris. Però m’alegra veure que en el meu segment social, del catalanisme desacomplexat, la candidatura de n’Ingla, en Soriano, en Godall… arrassa.
Crec que guanyarem. Ho crec perquè crec en n’Ingla, que és un molt bon tipus, de fiar, perquè crec en tots els vicepresidents del laportisme que l’acompanyen i que són els vicepresidents claus del laportisme, i també són bona gent (sobretot dels qui conec i tinc referències, Soriano i Godall)… però per damunt de tot crec que guanyarem perquè en aquests pocs dies que portem de campanya he vist crèixer clarament una candidatura que va començar quasi sense candidat, després que ni en Godall ni en Soriano la poguessin encapçalar. Crèixer i crèixer molt. Es viu… realment es viu i es percep.
M’agrada molt aquesta idea d’equip que traslladem. M’agraden molt les seves idees, el seu aire permanentment fresc, innovador, jove, tan allunyat de la caspa nuñista en què s’ha acabat convertint la candidatura d’en Sandro Rosell.
És cert que no desperten el mateix entusiasme que hi havia a les eleccions del 2003. Fins i tot és cert que no són com en Laporta, o com a mínim encara no ens han demostrat el seu coratge i empenta. Però són la gent de fiar, la que millor pot fer-ho per intentar seguir aquesta estela de catalanitat i èxits.
Animeu-vos. Doneu el vostre suport al Marc. Signeu i feu campanya per la candidatura del millor equip: Marc Ingla, Ferran Soriano, Albert Vicenç i Alfons Godall!
Jo ja ho he fet!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!
PS: suposo que tots teniu clar que no val la pena esmerçar ni una paraula en cap dels altres candidats, perquè o no tenen la mínima personalitat exigible per dur el club, o no tenen cap possibilitat o simplement hi són sense encara perquè...