El nou horitzó sobiranista que ens descriu l’Enquesta de El Periódico

Continuen les entregues d’enquestes. Avui dissabte li ha tocat a El Periódico. És una enquesta interessantíssima pel seu plantejament. Ha estat diferent a totes les que hem conegut fins ara i ens proporciona un munt d’informació per a interpretar el que està passant al país, el que pensa la gent.

Com que hi ha molt sectari analfabet suelto (és a dir, sicaris de La Secta, abans Reagrupament), direm d’entrada que és UNA ENQUESTA. Ens proporciona una visió social sobre determinats aspectes electorals i de pensament. I que com a enquesta, té limitacions. Però és una eina científica. No és una cuina, no és un suflé, no és un rostit. És una enquesta, amb una empresa al darrere, amb professionals, amb enquestats. I aquest és el seu valor.

L’enquesta, pel que fa als resultats electorals, apuntala el que d’un temps ençà estan descrivint totes les enquestes: espectaculars resultats per a CiU, ensorrament del tripartit en les potes d’ERC i PSC-PSOE, estabilitat en PP i ICV-EUA… i res més, irrellevància de la resta d’opcions, siguin Reagrupament, siguin Plataforma per Catalunya, siguin Ciutadans, res a pelar, intrascendència.

Més enllà dels resultats electorals que descriu l’enquesta, i que confirmen a CiU com la força política que recull els anhels de canvi de la ciutadania, fins al punt d’acostar aquesta formació a la majoria absoluta, l’enquesta és interessant pel vincle que podem establir entre aquests resultats i altres preguntes que planteja en relació a la independència.

Des d’un punt de vista independentista, l’enquesta és per fer trempar, i molt. Gairebé un 50% dels enquestats pensen que ens cal la independència, concretament hi ha un 48.1% que diuen votarien a favor d’aquesta opció si es plantegés el referèndum. És un dels percentatges més importants que mai ha tingut aquesta opció en una enquesta, i d’això ens n’hem de felicitar tots.

Però l’enquesta ens explica més coses. En relació a si ara és el moment de plantejar aquest referèndum, dos de cada tres catalans consideren que és inoportú, és a dir, que no és el moment. Hi estan en contra? No! Simplement pensen que no és el moment. No és contradictori, és explicatori.

Artur Mas va dir en la doc.sessió de dimarts passat, responent a una pregunta concreta sobre si de guanyar les eleccions plantejaria aquesta legislatura una votació d’aquest tipus, que no. Jo hi era. Em va sobtar la claredat, però el discurs era coherent.

Sí, CiU és, i ho és de fa temps, la força política que recull el major nombre d’adhesions independentistes. Però no tot el votant de CiU és independentista, de fet només un 56.5% del votant convergent es manifesta clarament a favor de la independència. Mentres que un 30% dels seus votants hi està en contra i un 14% no sap què faria.

Què ha de fer CiU? Suicidar-se? Em sembla que no és exigible… Em sembla que CiU interpreta molt adequadament quina és la situació del país, la seva voluntat i, encara més, els seus necessaris equilibris electorals per poder liderar aquesta transició de la Catalunya autonòmica a la Catalunya sobirana.

Aquest és per a mi el principal missatge de la nova CiU, la que Artur Mas explicava a la doc.sessió. Més enllà de si convocaria un referèndum la propera legislatura, el que per a mi és important i rellevant nacionalment, és que el líder de la principal força política catalana, líder a més de la principal força nacionalista, proclamés la fi de l’autonomisme i iniciés el camí a la Catalunya sobirana. Dret a decidir sense límits, va dir en Mas.

Crec que va anar tot l’enllà que pot anar atès el seu electorat, atès que té un electorat que, per ara, es manifesta només en un 56% a favor de la independència. La construcció de la majoria social entronca amb aquesta realitat.

Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.

Fixem-nos com es genera aquest 48% d’electors favorables a la independència. Es genera, evidentment, a partir del votant d’ERC, del 56% del votant de CiU, però també a partir d’un 35% de votant socialista… i fins i tot un 10% de votant PP. Contradictori? No ho crec pas.

Estem davant el nou paradigma independentista, i és que la independència ha esdevingut una opció pràcticament transversal, assumida, en major o menor grau per votants de tots els partits. I podríem situar en un extrem els votants d’ERC i en l’altre els votants del PP. Però en totes les opcions hi ha votants favorables a la independència.

Això és una enorme i grandiosa notícia. Però que té conseqüències polítiques.

Si bé l’independentisme arriba a aquesta transversalitat a voltes contra natura, l’altra cara de la moneda és que la gestió d’aquest procés reclama solucions polítiques diferents a les que fins ara ha donat l’independentisme. I aquí, amics, toquem el moll de l’os…

La independència ha deixat de ser patrimoni dels independentistes.

La gent es pregunta, com és que si un 50% vol la independència, CiU està fregant la majoria absoluta? Com és que disminueix el vot a ERC? Com és que cap de les opcions sectàries de l’independentisme, com Reagrupament, no té cap possibilitat?

Perquè el concepte d’independència ha sobrepassat, ha desbordat l’independentisme. Havíem pensat que les opcions independentistes serien les que recollirien aquest increment independentista que tots percebem en la societat. I no és així. S’incrementa el percentatge de catalans favorables a la independència, però això ja no està lligat, de cap manera, a les opcions electorals dels partits o sectes que es proclamen independentistes, que agafen la independència com a element, eix, nuclear de la seva existència.

L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable.

Però ens diu més coses. De fet, si no fós perquè és una enquesta de El Periódico, diria que està feta per la plana major convergent, perquè ratifica la seva estratègia del primer a l’últim punt.

Ens podem explicar un 50% a favor de la independència i 2/3 parts dels catalans que no pensin que aquest és el moment? Oh i tant! És clar que sí! En aquesta nova dimensió de la independència això és una conseqüència força raonable.

Perquè de fet ens estan dient una altra cosa: no volem deixar la gestió de la independència en mans dels independentistes. I aquest és un factor demoscòpic radicalment rellevant.

I aquí és on el paper de CiU és més rellevant. El món de l’independentisme xalat exigeix el suïcidi de CiU, és a dir, que se situï en contra del que pensen el 45% dels seus votants. Jo trobo del tot inteligent l’estratègia de CiU de voler retenir aquest 45%, i de voler fer amb ells la transició cap al dret a decidir sense límits. És millor per al país que CiU faci això que no pas que se suïcidi, em sembla que no cal ser un retrassat mental per a entredre-ho.

Sí, crec que podem dir que els catalans volen que CiU gestioni el procés cap a la independència. Sigui pel que sigui, però la majoria social aquesta que CiU dubta existeixi ara, vol la independència, però a més a més, se situa en posicions polítiques que clarament assenyalen CiU com a l’obligada a gestionar aquest procés. Sembla que ens estiguin dient, volem la independència, però que la gestionin aquests (CiU). I tanmateix CiU sap que no pot fer-ho directament perquè prop d’un 45% del seu electorat no la seguiria. I en això, tornem a lligar caps, coincideix amb les 2/3 parts que pensen que no és el moment.

Estem parlant, per tant, de moments? Sí. Crec que sí. En Vendrell també ho deia, que la propera legislatura no seria el moment. Els convergents també ho diuen. Sí, i crec que tenen raó.

Tenim una oportunitat única de construir una majoria política sobiranista i una majoria social i cívica independentista. Però no hem de donar per fet que existeixi. Hem de donar per fet que cal treballar-la i consolidar-la.

Té raó CiU en dubtar quina és la majoria social que s’expressa a les urnes. La que fa que la Chacon tingui 25 diputats o les enquestes que donen majoria pràcticament absoluta a CiU. No donem per fet el que són especulacions.

La independència s’ha convertit en un opció majoritària, però que requereix, reclama, d’una gestió inteligent i assenyada.

I jo, com a independentista, n’estic molt content. Com a patriota, encara més. I com a persona civilitzada, com a demòcrata, estic del tot orgullós que l’opció sectària de reagrupament amb aquest lideratge tarat sigui totalment extraparlamentària, irrellevant, una pura i lamentable anècdota en la història i trajectòria del catalanisme i de l’independentisme. Que no tinguin la més mínima opció d'entrar al Parlament diu molt a favor del nostre poble i de la seva maduresa!

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme! Visca la llibertat!

Homenatge a Cornellà Decideix

Arribo de la formació per als voluntaris de Cornellà Decideix. Diumenge, 20J, hi haurà la consulta sobiranista a Cornellà de Llobregat, i a les ordres del meu germà, un bon grapat d’amics i jo mateix estarem donant un cop de mà a la consulta, al barri de Sant Ildefons.

No sóc optimista pel que fa al percentatge de participació que hi haurà. Però qui sap, igual m’enduc una sorpresa…

Passi el que passi, tanmateix, la gran sorpresa per a mi ha estat la feina de tots els voluntaris de Cornellà Decideix. Increïble. Espectacular.

Porto militant des que tenia 18 anys. Ja en fa, per tant, més de vint… i no havia vist mai una cosa igual. Us puc assegurar que la feina que han fet els voluntaris de Cornellà Decideix és antològica, emocionant, vibrant. He tingut la sort de poder participar en uns quants actes i estar en meses de vot anticipat. He conegut la gent. He viscut, de la mà del meu germà, tota la feina que han fet, tota la seva planificació, totes les seves idees, totes les hores que hi han dedicat… i a hores d’ara només puc fer que posar-me als seus peus, agenollar-me i aplaudir, ovacionar.

Sí, sóc molt pragmàtic, sé que per a promoure una consulta cal que es donin unes mínimes condicions prèvies. I reconec que sóc dels que pensava que a Cornellà no s’hi donaven. De fet encara m’ho faig d’abuelo cebolleta i intento que no es generin expectatives pel que fa al resultat concret de la votació, pel que fa a la participació.

Però hi ha una cosa que ha ultrapassat el meu escepticisme, i és veure treballar els voluntaris de Cornellà Decideix. I no ho dic només per les infinites hores que hi han dedicat, sinó per la inteligència amb què ho han fet, i perquè han fet una cosa que mai no s'havia fet.

I el que han fet va molt més enllà del percentatge que s’obtingui a la consulta de diumenge. El que han fet se situa en el terreny dels pioners, dels herois que han agafat les seves coses, s’han plantat al mig de tots els barris de Cornellà, i han començat a parlar primer amb totes les associacions i entitats, i després amb la gent, una a una, explicant-los-hi que podien votar, explicant-los-hi el que s’hi votava, etc.

Avui, quan he anat des de Sant Ildefons fins al centre de Cornellà, i he vist tots els carrers amb els cartells de Cornellà Decideix he sentit una profunda commoció. He vist el sacrifici, l’entrega, la dedicació de tots els voluntaris. He vist la seva feina. I he vist clarament com han fet una cosa que mai ningú no havia fet, i que quedarà. És llavor. És país, en un sentit profund i consistent.

Realment aquest any m’ha tocat viure les dues cares de la militància. Primer, i després de tants anys de lluita, veure com el projecte de Reagrupament es convertia en una secta repugnant, totalitària i absurda. Segon, quan l’únic del que tens ganes és de dedicar-te a les teves coses, poder participar anònimament d’aquest exemple militant que és la gent de Cornellà Decideix.

Sigui retut així, i abans de diumenge, el meu homenatge i manifestada la meva admiració i agraïment a tota la gent que en forma part, començant pel meu germà. A ells els hi dec, també, la gran oportunitat de reviure el goig de la militància sana i desacomplexada.

Gràcies a tots i totes! Diumenge, com sempre, estarem al lloc encomanat per fer la feina encomanada.

COME ON INGLAND! (Benedito, quina cara de Casaus que tens…)

Acaba la campanya electoral al Barça.

Cada dia estic més convençut que el projecte que interessa, que convé al Barça és el que representa la candidatura de Marc Ingla. Per això vaig signar-hi. Per això el votaré. I per això faré d’interventor.

I per això us demano a tots els que sou socis que no ho dubteu, que voteu INGLA. És la candidatura més potent i la que millor pot gestionar el Barça que volem tant en l’àmbit esportiu com nacional. Sense cap mena de dubte.

Tanmateix, hi ha algunes coses que no voldria deixar d’analitzar.

La primera, que només hi ha dues candidatures que ofereixen prou garanties de poder gestionar el Barça: la meva, la d’en Marc Ingla, i la d’en Rosell. Ens agradarà més una que l’altra, però totes dues són sòlides, i ofereixen, des de diferents perspectives, una solidesa per a la gestió del nostre club.

La segona, el lamentable paper d’aquest infame del Benedito. En Benedito representa el vot que no vol guanyar, que celebrarà un bon resultat, de l’ego infinit que només volia fer-se un homenet amb la campanya, el del nen de papà forrat de pasta que decideix fer una cosa a la seva vida, fer-se, com deia, l’homenet, gràcies al Barça.

En Benedito no té res a oferir, és el candidat catàstrofe, és a dir, aquell candidat que pot arrossegar, per la tonteria, el club a la catàstrofe. El candidat de la irresponsabilitat, de la frivolitat, del jiji-jaja.

En Benedito és el Casaus d’aquestes eleccions. En Casaus, amb la seva candidatura, va habilitar en Núñez perquè guanyés davant n’Ariño. En Benedito és el tapat d’en Rosell davant la candidatura Ingla.

És una pena, i és una pena que hi hagi gent que doni crèdit a un irresponsable d’aquesta mena. No m’estranya que en Carretero, segons en Barbeta, li doni suport. Estem parlant de frívols, d’irresponsables, de gent que se’ls hi enfot tot, que són capaços de rebentar-ho tot pel seu ego.

Això no hagués passat si no arriba a ser pel formidable suport mediàtic que té la candidatura Rosell, l’establishment. En Rosell no ha parat de mentir durant tota la campanya. Tothom sap que és un farsant. Però ha tingut en Benedito el tonto útil. El farsant amb cara de poli bo que l’ha ajudat decisivament a fer la seva campanya, que ja portava 4 anys fent. Sap molt de greu. Però és així.

En Benedito és el vot dels badocs, dels qui es pensen que rebentant-ho tot són més homenets, fan una gràcia. En Rosell és el vot del nuñismes sociològic, que reapereix per escombrar el Barça Laporta. Com a mínim en Rosell saps que no ensorrarà el Barça, però en Benedito és capaç de tot, la seva irresponsabilitat és ilimitada, ningú sap què en sortirà, ningú en té cap garantia, més enllà del seu formidable ego i la seva vanitat sense límits, que són sempre preludi de la catàstrofe.

Només la candidatura Ingla ens permet continuar aspirant al Barça que hem tingut i que volem. N’Ingla, en Soriano, en Vicenç, en Godall, són una mostra que és possible formar un equip, treballar en equip, tenir un projecte…

No hem fet una bona campanya. Però sense cap mena de dubte som la millor candidatura, l’única que permet continuar somiant amb el Barça que hem viscut aquests anys.

COME ON, INGLAND!!!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya!
PS: a la cosa aquesta d’en Ferrer no val la pena, és obvi, dedicar-hi ni una línia a l’article. Pensaré en ell quan em demani un lluç al vapor

INGLA O QUÈ? No ho dubtis, vota Ingla!!!

La campanya electoral del Barça ha anat progressant consumint-se en ella mateixa.

I el problema és que no hi ha alternativa. Vull dir que quan arriben unes eleccions i el FC Barcelona hi arriba en les millors condicions de la seva història… què pots proposar?

I és clar, ningú no es mou del guió. Tothom avala el que s’ha fet, diu que continuarà en la línia… i poques coses més.

Però malgrat tot hi ha eleccions i el president que ens ha dut fins aquí no s’hi pot presentar. I un dels que s’hi prresenten serà escollit president. Per tant… què fem?

Jo ho tinc molt clar. Podem especular buscant el candidat que voldríem, aquell que recollís les nostres intencions i ens emocionés.

Però aquest candidat, en aquestes eleccions, no hi és, no existeix. Per tant cal que ens fixem en el candidat que més s’hi aproxima. Fins i tot, encara millor, no fixar-se només en el candidat, sinó en el seu equip, en la seva experiència, en tot el que aporta, en el que no resta, etc.

I ho tinc claríssim. Tot i que no subscric amb entusiasme el seu discurs ni, en ocasions, les seves maneres, el candidat, la candidatura, que millor recull l’esperit del Barça que vull és la candidatura INGLA. Sense cap mena de dubte.

Cal exercir la responsabilitat íntegrament. Cal apostar per la continuïtat des de la personalitat, cal apostar per l’experiència per sobre de la indolència, per la certesa per damunt de la inconsciència o el foc d'encenalls.

Per tant, INGLA. Perquè vull aquest Barça i perquè vull que els seus valors siguin defensats amb gent amb experiència i garanties. Un autèntic i potent equip. Potser no el millor, però sí l’únic que pot garantir que el Barça continuï en la línia esportiva i nacional d’aquests anys.

VOTEU INGLA!

Sopar Commemoració del Corpus de Sang i Homenatge a Joan Triadú

El proper dijous, dia 10 de juny, convocats per l’Associació Patriòtica Catalunya 1640 -de la que m'honoro en formar-ne part-, commemorarem el Corpus de Sang amb un sopar en un cèntric hotel de Barcelona.

L’Associació Patriòtica Catalunya 1640 segueix la tradició iniciada l’any 2007 de recuperar i commemorar els fets de l’episodi conegut com a Corpus de Sang, esdevinguts a la ciutat de Barcelona el 7 de juny de 1640, que provocaren l’aixecament popular contra la injustícia i l’opressió i menaren Pau Claris a proclamar la República Catalana.

En aquesta commemoració del Corpus de Sang que cada any constitueix la nostra festa, l’Associació Patriòtica Catalunya 1640 s’honora en atorgar enguany la IV Medalla Pau Claris al senyor Joan Triadú i Font, personalitat d’enorme alçada en la història política i literària del nostre país durant bona part del segle XX.

Nascut a Ribes de Freser (al Ripollès), d’orígens familiars obrers, ara fa gairebé noranta anys, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de qui és soci d’honor, el considera un dels crítics literaris catalans més destacats del segle XX. Estudià primària i batxillerat a Barcelona, però les necessitats de la guerra el portaren ben aviat, encara adolescent, a formar-se com a mestre de la República. Així, el 1937 fou habilitat a través d'un curset accelerat convocat per la Generalitat per tal d'atendre les necessitats d'escolarització d'infants que la marxa de mestres al front de guerra i l'allau de refugiats havia provocat. El gener de 1938, fou nomenat mestre interí de primària per la Generalitat de Catalunya i destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on exercí fins al final de la guerra: l’Arxiu Nacional de Catalunya conserva el preciós testimoni documental d’aquella feina amb els infants en temps d’horror.

Just acabada la Guerra Civil espanyola, col·laborà amb el Front Nacional de Catalunya (FNC) en la redacció d'articles al butlletí Per Catalunya. Durant tot el franquisme participà activament en la resistència cultural catalana contra la Dictadura. De ben jove s’havia interessat per l’estudi de les llengües clàssiques i el 1939-1940 inicià els estudis a la Universitat de Barcelona. Després de superar una llarga malaltia i de fer de docent a diverses escoles, marxà com a lector de català a la Universitat de Liverpool entre 1948 i 1950, on establí forts lligams amb el grup del Consell Nacional Català d’en Batista i Roca. Al seu retorn, a partir de 1951, començà la col·laboració fins a arribar a ser director de Institució Cultural del CIC.

Conscient, tot i la seva joventut, del temps de responsabilitat que li havia tocat viure, s’abocà a recompondre l’estudi de la literatura catalana després de la desfeta de la Guerra Civil, amb obres com ara l'Antologia de poesia catalana 1900-1950 (1951) o l'Antologia de contistes catalans (1953). Foren obres determinants per a salvar els mots en la literatura de postguerra, a les quals seguiren els estudis, garbellats amb el pas del temps La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985).

Joan Triadú ha estat un home literàriament polifacètic: poeta, traductor i mestre de crítics i d’assagistes. Ha bastit una obra plena de matisos i experiències, més enllà del gust estrictament literari: adreçada també a la societat des de la militància. Defensor de la personalitat nacional de Catalunya, ha estat articulista, fundador de revistes (com ara la clandestina i censurada Ariel, entre 1946 i 1951) i ànima de diverses iniciatives literàries (en destaca el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, sota l'empara del bisbat de Vic, des del 1944, principal aparador al país dels literats catalans de postguerra).

La seva passió per la llengua el portà a desenvolupar una gran activitat com a professor de català i a interessar-se cada cop més per la formació de professors. El 1961 posà en marxa la Junta Assessora per al Estudis de Català (JAEC). Fou membre d'Òmnium Cultural des de 1962 (i durant molts anys secretari general tècnic) i fundador el 1965 de la Delegació d'Ensenyament de Català (DEC). Des de l’Òmnium Cultural, participà en la gestació del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

És membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1978 i ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor Jaume I (1982) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2001), entre molts altres. És autor dels volums memorialístics Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2002, premis Fundació Trias Fargas 2001 i Crítica Serra d'Or 2002) i Memòries d'un segle d'Or (2008, premi Crítica Serra d'Or 2009). Pel conjunt de la seva obra mereix un lloc de privilegi en la nostra literatura.

Si voleu assistir al sopar, cal que envieu un e-mail a:
info@catalunya1640.cat

Amb Israel, sempre! (i ara més que mai!)

La internacional de suport al terrorisme islàmic ja té el que volia, el que buscava. Israel no ha fet altra cosa que defensar-se, com sempre. Amb major o menor encert, però defensar-se. El problema és que la comunitat internacional, amb Turquia al capdavant, hagi permès aquesta aberració, aquesta orgia a favor del terrorisme islamista. Confio que els països d'origen dels suposats "cooperants", un cop expulsats o repatriats des d'Israel, els jutgin immediatament per col·laboració amb el terrorisme genocida islàmic.

Les imatges que hem pogut veure, de l'atac als soldats israelians, un cop van intervenir, ja en aigües israelianes, són prou eloqüents. També les imatges de les crides a la mort de tots els jueus que es proferien, hores abans, pels col·laboradors del terrorisme islàmic a bord dels vaixells.


Us deixo alguns enllaços bàsics per poder seguir les notícies, començant per l'indispensable bloc d'en Moré: CAT-ISRAEL, que segueix puntualment totes les informacions i ens proporciona una visió clara sobre la realitat del que està passant a Israel. Avui també us recomano el bloc HASBARA-ts!!! pàgina de HASBARÀ feta per catalans ESVERATS amb la judeofòbia de la plebs i de l'elit. I finalment, per avui, el gran bloc del company de SOM I SEREM! on podeu trobar-hi una reflexió que subscric íntegrament, i el vídeo amb les crides a la mort de tots els jueus que es proferien des dels vaixells de la flotilla pro-islamista hores abans de la intervenció.


Tal i com diu l'amic SOM I SEREM: ISRAEL, MAI ESTARÀS SOL!