Continuen les entregues d’enquestes. Avui dissabte li ha tocat a El Periódico. És una enquesta interessantíssima pel seu plantejament. Ha estat diferent a totes les que hem conegut fins ara i ens proporciona un munt d’informació per a interpretar el que està passant al país, el que pensa la gent.
Com que hi ha molt sectari analfabet suelto (és a dir, sicaris de La Secta, abans Reagrupament), direm d’entrada que és UNA ENQUESTA. Ens proporciona una visió social sobre determinats aspectes electorals i de pensament. I que com a enquesta, té limitacions. Però és una eina científica. No és una cuina, no és un suflé, no és un rostit. És una enquesta, amb una empresa al darrere, amb professionals, amb enquestats. I aquest és el seu valor.
L’enquesta, pel que fa als resultats electorals, apuntala el que d’un temps ençà estan descrivint totes les enquestes: espectaculars resultats per a CiU, ensorrament del tripartit en les potes d’ERC i PSC-PSOE, estabilitat en PP i ICV-EUA… i res més, irrellevància de la resta d’opcions, siguin Reagrupament, siguin Plataforma per Catalunya, siguin Ciutadans, res a pelar, intrascendència.
Més enllà dels resultats electorals que descriu l’enquesta, i que confirmen a CiU com la força política que recull els anhels de canvi de la ciutadania, fins al punt d’acostar aquesta formació a la majoria absoluta, l’enquesta és interessant pel vincle que podem establir entre aquests resultats i altres preguntes que planteja en relació a la independència.
Des d’un punt de vista independentista, l’enquesta és per fer trempar, i molt. Gairebé un 50% dels enquestats pensen que ens cal la independència, concretament hi ha un 48.1% que diuen votarien a favor d’aquesta opció si es plantegés el referèndum. És un dels percentatges més importants que mai ha tingut aquesta opció en una enquesta, i d’això ens n’hem de felicitar tots.
Però l’enquesta ens explica més coses. En relació a si ara és el moment de plantejar aquest referèndum, dos de cada tres catalans consideren que és inoportú, és a dir, que no és el moment. Hi estan en contra? No! Simplement pensen que no és el moment. No és contradictori, és explicatori.
Artur Mas va dir en la doc.sessió de dimarts passat, responent a una pregunta concreta sobre si de guanyar les eleccions plantejaria aquesta legislatura una votació d’aquest tipus, que no. Jo hi era. Em va sobtar la claredat, però el discurs era coherent.
Sí, CiU és, i ho és de fa temps, la força política que recull el major nombre d’adhesions independentistes. Però no tot el votant de CiU és independentista, de fet només un 56.5% del votant convergent es manifesta clarament a favor de la independència. Mentres que un 30% dels seus votants hi està en contra i un 14% no sap què faria.
Què ha de fer CiU? Suicidar-se? Em sembla que no és exigible… Em sembla que CiU interpreta molt adequadament quina és la situació del país, la seva voluntat i, encara més, els seus necessaris equilibris electorals per poder liderar aquesta transició de la Catalunya autonòmica a la Catalunya sobirana.
Aquest és per a mi el principal missatge de la nova CiU, la que Artur Mas explicava a la doc.sessió. Més enllà de si convocaria un referèndum la propera legislatura, el que per a mi és important i rellevant nacionalment, és que el líder de la principal força política catalana, líder a més de la principal força nacionalista, proclamés la fi de l’autonomisme i iniciés el camí a la Catalunya sobirana. Dret a decidir sense límits, va dir en Mas.
Crec que va anar tot l’enllà que pot anar atès el seu electorat, atès que té un electorat que, per ara, es manifesta només en un 56% a favor de la independència. La construcció de la majoria social entronca amb aquesta realitat.
Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.
Fixem-nos com es genera aquest 48% d’electors favorables a la independència. Es genera, evidentment, a partir del votant d’ERC, del 56% del votant de CiU, però també a partir d’un 35% de votant socialista… i fins i tot un 10% de votant PP. Contradictori? No ho crec pas.
Estem davant el nou paradigma independentista, i és que la independència ha esdevingut una opció pràcticament transversal, assumida, en major o menor grau per votants de tots els partits. I podríem situar en un extrem els votants d’ERC i en l’altre els votants del PP. Però en totes les opcions hi ha votants favorables a la independència.
Això és una enorme i grandiosa notícia. Però que té conseqüències polítiques.
Si bé l’independentisme arriba a aquesta transversalitat a voltes contra natura, l’altra cara de la moneda és que la gestió d’aquest procés reclama solucions polítiques diferents a les que fins ara ha donat l’independentisme. I aquí, amics, toquem el moll de l’os…
La independència ha deixat de ser patrimoni dels independentistes.
La gent es pregunta, com és que si un 50% vol la independència, CiU està fregant la majoria absoluta? Com és que disminueix el vot a ERC? Com és que cap de les opcions sectàries de l’independentisme, com Reagrupament, no té cap possibilitat?
Perquè el concepte d’independència ha sobrepassat, ha desbordat l’independentisme. Havíem pensat que les opcions independentistes serien les que recollirien aquest increment independentista que tots percebem en la societat. I no és així. S’incrementa el percentatge de catalans favorables a la independència, però això ja no està lligat, de cap manera, a les opcions electorals dels partits o sectes que es proclamen independentistes, que agafen la independència com a element, eix, nuclear de la seva existència.
L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable.
Però ens diu més coses. De fet, si no fós perquè és una enquesta de El Periódico, diria que està feta per la plana major convergent, perquè ratifica la seva estratègia del primer a l’últim punt.
Ens podem explicar un 50% a favor de la independència i 2/3 parts dels catalans que no pensin que aquest és el moment? Oh i tant! És clar que sí! En aquesta nova dimensió de la independència això és una conseqüència força raonable.
Perquè de fet ens estan dient una altra cosa: no volem deixar la gestió de la independència en mans dels independentistes. I aquest és un factor demoscòpic radicalment rellevant.
I aquí és on el paper de CiU és més rellevant. El món de l’independentisme xalat exigeix el suïcidi de CiU, és a dir, que se situï en contra del que pensen el 45% dels seus votants. Jo trobo del tot inteligent l’estratègia de CiU de voler retenir aquest 45%, i de voler fer amb ells la transició cap al dret a decidir sense límits. És millor per al país que CiU faci això que no pas que se suïcidi, em sembla que no cal ser un retrassat mental per a entredre-ho.
Sí, crec que podem dir que els catalans volen que CiU gestioni el procés cap a la independència. Sigui pel que sigui, però la majoria social aquesta que CiU dubta existeixi ara, vol la independència, però a més a més, se situa en posicions polítiques que clarament assenyalen CiU com a l’obligada a gestionar aquest procés. Sembla que ens estiguin dient, volem la independència, però que la gestionin aquests (CiU). I tanmateix CiU sap que no pot fer-ho directament perquè prop d’un 45% del seu electorat no la seguiria. I en això, tornem a lligar caps, coincideix amb les 2/3 parts que pensen que no és el moment.
Estem parlant, per tant, de moments? Sí. Crec que sí. En Vendrell també ho deia, que la propera legislatura no seria el moment. Els convergents també ho diuen. Sí, i crec que tenen raó.
Tenim una oportunitat única de construir una majoria política sobiranista i una majoria social i cívica independentista. Però no hem de donar per fet que existeixi. Hem de donar per fet que cal treballar-la i consolidar-la.
Té raó CiU en dubtar quina és la majoria social que s’expressa a les urnes. La que fa que la Chacon tingui 25 diputats o les enquestes que donen majoria pràcticament absoluta a CiU. No donem per fet el que són especulacions.
La independència s’ha convertit en un opció majoritària, però que requereix, reclama, d’una gestió inteligent i assenyada.
I jo, com a independentista, n’estic molt content. Com a patriota, encara més. I com a persona civilitzada, com a demòcrata, estic del tot orgullós que l’opció sectària de reagrupament amb aquest lideratge tarat sigui totalment extraparlamentària, irrellevant, una pura i lamentable anècdota en la història i trajectòria del catalanisme i de l’independentisme. Que no tinguin la més mínima opció d'entrar al Parlament diu molt a favor del nostre poble i de la seva maduresa!
Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme! Visca la llibertat!
Com que hi ha molt sectari analfabet suelto (és a dir, sicaris de La Secta, abans Reagrupament), direm d’entrada que és UNA ENQUESTA. Ens proporciona una visió social sobre determinats aspectes electorals i de pensament. I que com a enquesta, té limitacions. Però és una eina científica. No és una cuina, no és un suflé, no és un rostit. És una enquesta, amb una empresa al darrere, amb professionals, amb enquestats. I aquest és el seu valor.
L’enquesta, pel que fa als resultats electorals, apuntala el que d’un temps ençà estan descrivint totes les enquestes: espectaculars resultats per a CiU, ensorrament del tripartit en les potes d’ERC i PSC-PSOE, estabilitat en PP i ICV-EUA… i res més, irrellevància de la resta d’opcions, siguin Reagrupament, siguin Plataforma per Catalunya, siguin Ciutadans, res a pelar, intrascendència.
Més enllà dels resultats electorals que descriu l’enquesta, i que confirmen a CiU com la força política que recull els anhels de canvi de la ciutadania, fins al punt d’acostar aquesta formació a la majoria absoluta, l’enquesta és interessant pel vincle que podem establir entre aquests resultats i altres preguntes que planteja en relació a la independència.
Des d’un punt de vista independentista, l’enquesta és per fer trempar, i molt. Gairebé un 50% dels enquestats pensen que ens cal la independència, concretament hi ha un 48.1% que diuen votarien a favor d’aquesta opció si es plantegés el referèndum. És un dels percentatges més importants que mai ha tingut aquesta opció en una enquesta, i d’això ens n’hem de felicitar tots.
Però l’enquesta ens explica més coses. En relació a si ara és el moment de plantejar aquest referèndum, dos de cada tres catalans consideren que és inoportú, és a dir, que no és el moment. Hi estan en contra? No! Simplement pensen que no és el moment. No és contradictori, és explicatori.
Artur Mas va dir en la doc.sessió de dimarts passat, responent a una pregunta concreta sobre si de guanyar les eleccions plantejaria aquesta legislatura una votació d’aquest tipus, que no. Jo hi era. Em va sobtar la claredat, però el discurs era coherent.
Sí, CiU és, i ho és de fa temps, la força política que recull el major nombre d’adhesions independentistes. Però no tot el votant de CiU és independentista, de fet només un 56.5% del votant convergent es manifesta clarament a favor de la independència. Mentres que un 30% dels seus votants hi està en contra i un 14% no sap què faria.
Què ha de fer CiU? Suicidar-se? Em sembla que no és exigible… Em sembla que CiU interpreta molt adequadament quina és la situació del país, la seva voluntat i, encara més, els seus necessaris equilibris electorals per poder liderar aquesta transició de la Catalunya autonòmica a la Catalunya sobirana.
Aquest és per a mi el principal missatge de la nova CiU, la que Artur Mas explicava a la doc.sessió. Més enllà de si convocaria un referèndum la propera legislatura, el que per a mi és important i rellevant nacionalment, és que el líder de la principal força política catalana, líder a més de la principal força nacionalista, proclamés la fi de l’autonomisme i iniciés el camí a la Catalunya sobirana. Dret a decidir sense límits, va dir en Mas.
Crec que va anar tot l’enllà que pot anar atès el seu electorat, atès que té un electorat que, per ara, es manifesta només en un 56% a favor de la independència. La construcció de la majoria social entronca amb aquesta realitat.
Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.
Fixem-nos com es genera aquest 48% d’electors favorables a la independència. Es genera, evidentment, a partir del votant d’ERC, del 56% del votant de CiU, però també a partir d’un 35% de votant socialista… i fins i tot un 10% de votant PP. Contradictori? No ho crec pas.
Estem davant el nou paradigma independentista, i és que la independència ha esdevingut una opció pràcticament transversal, assumida, en major o menor grau per votants de tots els partits. I podríem situar en un extrem els votants d’ERC i en l’altre els votants del PP. Però en totes les opcions hi ha votants favorables a la independència.
Això és una enorme i grandiosa notícia. Però que té conseqüències polítiques.
Si bé l’independentisme arriba a aquesta transversalitat a voltes contra natura, l’altra cara de la moneda és que la gestió d’aquest procés reclama solucions polítiques diferents a les que fins ara ha donat l’independentisme. I aquí, amics, toquem el moll de l’os…
La independència ha deixat de ser patrimoni dels independentistes.
La gent es pregunta, com és que si un 50% vol la independència, CiU està fregant la majoria absoluta? Com és que disminueix el vot a ERC? Com és que cap de les opcions sectàries de l’independentisme, com Reagrupament, no té cap possibilitat?
Perquè el concepte d’independència ha sobrepassat, ha desbordat l’independentisme. Havíem pensat que les opcions independentistes serien les que recollirien aquest increment independentista que tots percebem en la societat. I no és així. S’incrementa el percentatge de catalans favorables a la independència, però això ja no està lligat, de cap manera, a les opcions electorals dels partits o sectes que es proclamen independentistes, que agafen la independència com a element, eix, nuclear de la seva existència.
L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable.
Però ens diu més coses. De fet, si no fós perquè és una enquesta de El Periódico, diria que està feta per la plana major convergent, perquè ratifica la seva estratègia del primer a l’últim punt.
Ens podem explicar un 50% a favor de la independència i 2/3 parts dels catalans que no pensin que aquest és el moment? Oh i tant! És clar que sí! En aquesta nova dimensió de la independència això és una conseqüència força raonable.
Perquè de fet ens estan dient una altra cosa: no volem deixar la gestió de la independència en mans dels independentistes. I aquest és un factor demoscòpic radicalment rellevant.
I aquí és on el paper de CiU és més rellevant. El món de l’independentisme xalat exigeix el suïcidi de CiU, és a dir, que se situï en contra del que pensen el 45% dels seus votants. Jo trobo del tot inteligent l’estratègia de CiU de voler retenir aquest 45%, i de voler fer amb ells la transició cap al dret a decidir sense límits. És millor per al país que CiU faci això que no pas que se suïcidi, em sembla que no cal ser un retrassat mental per a entredre-ho.
Sí, crec que podem dir que els catalans volen que CiU gestioni el procés cap a la independència. Sigui pel que sigui, però la majoria social aquesta que CiU dubta existeixi ara, vol la independència, però a més a més, se situa en posicions polítiques que clarament assenyalen CiU com a l’obligada a gestionar aquest procés. Sembla que ens estiguin dient, volem la independència, però que la gestionin aquests (CiU). I tanmateix CiU sap que no pot fer-ho directament perquè prop d’un 45% del seu electorat no la seguiria. I en això, tornem a lligar caps, coincideix amb les 2/3 parts que pensen que no és el moment.
Estem parlant, per tant, de moments? Sí. Crec que sí. En Vendrell també ho deia, que la propera legislatura no seria el moment. Els convergents també ho diuen. Sí, i crec que tenen raó.
Tenim una oportunitat única de construir una majoria política sobiranista i una majoria social i cívica independentista. Però no hem de donar per fet que existeixi. Hem de donar per fet que cal treballar-la i consolidar-la.
Té raó CiU en dubtar quina és la majoria social que s’expressa a les urnes. La que fa que la Chacon tingui 25 diputats o les enquestes que donen majoria pràcticament absoluta a CiU. No donem per fet el que són especulacions.
La independència s’ha convertit en un opció majoritària, però que requereix, reclama, d’una gestió inteligent i assenyada.
I jo, com a independentista, n’estic molt content. Com a patriota, encara més. I com a persona civilitzada, com a demòcrata, estic del tot orgullós que l’opció sectària de reagrupament amb aquest lideratge tarat sigui totalment extraparlamentària, irrellevant, una pura i lamentable anècdota en la història i trajectòria del catalanisme i de l’independentisme. Que no tinguin la més mínima opció d'entrar al Parlament diu molt a favor del nostre poble i de la seva maduresa!
Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme! Visca la llibertat!