FAIL!!! NO ENS CONFONGUEM: NI «TSAHAL» NI «NAVY SILS».

Aquesta última setmana hem tingut dos articles que m´han provocat... Tots dos són, no podia ser de ningú altre, del gran Quico Sallés. Amb en Quico no és que ens coneguem gaire, però sí el suficient perquè pugui dir que el tinc en molta consideració, valoro molt la seva feina, el seu compromís i bon tracte personal que sempre ha tingut amb mi. Vaja, que és gent com cal. Tot i que aquest post pareteix de dos articles seus, no és una crítica cap a ell. Fa una provocació hiperbòlica que no puc deixar-la passar. Hi haig de ficar cullerada.

Dilluns, en la seva primera col·laboració amb El Matí, en Quico feia un article que, de no ser per una petita referència, hagués estat excel·lent, fantàstic. L'article es titulava «la quarta carlinada» i glossava amb encert el paper d”en Vila d”Abadal i totes les seves iniciatives independentistes i la seva projecció política, fent l'ullet històric al context de les carlinades.

Però en un moment donat, gratuïtament, en Quico no pot contenir la seva per a mi incomprensible bondat, o admiració o pena penita pena cap als Walking Dead, i com que en Vila d”Abadal va fer pública una d'aquestes iniciatives mentre clausurava com a alcalde de Vic una intranscendent assemblea de la secta zombi a la seva localitat, en Quico s'ho feia anar per a explicar-ho i referir-se a la secta com «el Tzahal català». Déu meu!

Increïble. Incomprensible. Home, Quico, una mica de respecte als qui com jo compartim una doble condició: la de sionista i la d'independentista víctima de la demència zombi dels Walking Dead, o simplement la d'independentista sense victimismes...

A veure, comparar aquesta colla d'arreplegats sectaris amb el Tzahal és gairebé ofensiu. La memòria, la història, el present i el futur del Tzahal, el seu sacrifici, la seva capacitat, la seva glòria... bé, comparar tot això amb una colla de zombis és passar-se molt. És ofensiu.

Però a més a més, per als qui hem llegit alguna coseta del Tzahal pensar que el seu paper el puguin fer aquesta colla d'arreplegats és que és tremendo, de bojos. Bé, és pensar que estem abocats a l'eterna derrota, que no hi ha res a fer i que per tant més val enfotre-se'n de tot. Potser és això el que fa en Quico, no ho descarto...

Curiosament, avui, al Nació Digital, en Quico reincideix en les metàfores «belicistes», en aquest cas amb un article que titula «Navy SIls». Uf!! El bo del Quico surt del foc per a caure a les brases dels solidaris, el moviment polític que en aquest moment concentra l'acció política més tarada i ensorradora del país.

En Quico fa una ocurrència amb el títol, convertint les forces d'elit de l'Armada nordamericana, els Navy Seals, en els Navy SIls, i, brometa a banda, ho aprofita per a fer una glossa llaudatòria del paper de Solidaritat. També tremendo... Hòstia, que m'he quedat de pedra...

Si l'amic Quico m'ho permet, començaré la deconstrucció del seu argumentari a partir dels arguments «militars» de la cosa. Els Navy Seals són una força especial. Intervé puntualment: missions concretes, quirúrgiques, que requereixen equips d'alta preparació i complementaris. La majoria de les operacions dels Navy Seals són, per la seva pròpia naturalesa, confidencials. O secretes, o encobertes. Van, fan la seva feina, i tornen. I si no se n'assabenta ningú, millor. L'operació contra el criminal islamista seria l'excepció pel que fa a la publicitat, que no pel que fa a la seva extraordinària precisió i eficàcia.

I, collons, aquesta tropa que en Quico anomena Navy SIls, l'únic que fan, el que guia la seva actuació és fer el màxim de soroll possible. El que és bàsic per a ells, el que defineix la seva actuació és la capacitat de fer soroll, de fer-se visibles, de cridar l'atenció. A això destinen tota la seva energia.

Conseqüència d”això tenim el segon gran drama i diferència: per a ells l”important no és ser útils, ser eficaços, poder assolir els «objectius» que diuen defensar. Tots aquests «objectius» són una pantalla, estan al servei del seu únic i veritable objectiu com a organització, que és el primer, el de visualitzar-se, el de fer soroll.

I atès que en Quico en alguns paràgrafs del seu article semblava posar-se seriós, jo també ho faré. M”hi poso: Amb el tema del català a l'escola n'hem tingut un exemple radical, tan paradigmàtic com indignant d'aquesta manera de fer.

Si hi ha un tema en aquest país que recull un suport transversal majoritari, sincer i compromès és el del català a l'escola. Probablement sigui l'únic. Però hi és. I fins ara ningú no n'ha fet electoralisme o politiqueria amb ell. Bé, enteneu-me, ningú dins el consens majoritari, que abasta parlamentàriament a CiU, PSC-PSOE, ERC i ICV. I a nivell social a la pràctica totalitat d'escoles, sindicats, associacions de pares, associacions cíviques, etc. D'aquest consens només se n'han exclòs fins ara, i n'han intentat fer un argument electoralista, PP i Ciutadans, coactuant amb sospitoses associacions fantasmagòriques i marginals, moltes de les quals una pura pantalla per al deliri de quatre xalats i quatre pares demenciats. La seva marginalitat política i social al nostre país l'han suplert amb una incansable estratègia judicial, convenientment magnificada per tots els mitjans de comunicació de les Espanyes, que han fet d'aquest tema un autèntic cavall de batalla.

Però no se n'han ensortit. Una de les claus ha estat, per a mi, la solidesa de l'enorme bloc polític i social que hi dóna suport. Això és el que ens ha permès arribar on som ara. I això és l'únic que ens permetrà fer front a qualsevol atac, entrebanc, etc.

Doncs bé, tornem al punt que parlàvem de les diferències entre un Navy Seal i un Navy SIl. Per al primer l'objectiu és ser eficaç en l'assoliment de l'objectiu, per tant, i en termes de defensa del model d”immersió, un Navy Seal operaria discretament i eficaçment en el context estratègic i operatiu, en l'escenari real. En canvi un Navy SIl s'ho mira diferent, i no es planteja en cap cas com pot ser més útil en la defensa i salvaguarda del model d'immersió, sinó com aquest tema els pot servir per a fer soroll i per a visualitzar-se.

I si per a aquest objectiu (visualitzar-se) s'ho han de carregar tot, ho han de rebentar tot, doncs es rebenta, o com a mínim s'intenta. Que hi ha un moviment que es diu SOM ESCOLA, que aplega un enorme front d'escoles, professionals, entitats, associacions de pares, etc. en la defensa d'aquest model... doncs es crea una altra entitat, com aquell que diu al despiste, per a rebentar l”estratègia unitària.

Que la màxima garantia d'èxit i la nostra principal força en l'objectiu de la defensa del model d'immersió lingüística a l'escola ha estat el gran compromís transversal que hi ha al país? ... doncs a mirar de rebentar aquest consens. A sembrar la confusió, a titllar tothom de traïdor, de no fer res per la defensa del model, etc.

De manera que aquesta setmana ens hem hagut de menjar, de boca un grupuscle irrellevant políticament i socialment, amb menys vots que els mateixos Ciutadans, i amb menys de dos anys d'existència, l'acusació a tota la gent que porta tants anys fent possible el model d'immersió, deixant-s'hi la pell: escoles, mestres, pares, partits polítics, sindicats, ciutadania en general...de que NO FEM RES PER DEFENSAR-LO????

És que és «es colmo»!!!!

Per tant, molta diferència, massa, entre un Navy Seal i un Navy SIl. La que va de consagrar la teva manera de fer a l'eficàcia en l'assoliment dels objectius i en la discreció i confidencialitat... al que va en convertir els objectius en una excusa per a fer el màxim de soroll possible, fins i tot si això va en contra dels mateixos objectius que ampulosament, sobreactuadament, es diu defensar.

Així les coses, crec que l'amic Quico Sallés no l'encerta gens ni mica amb aquestes metàfores militars...

Com a país estaria molt bé que tinguéssim al cap un model «Tzahal", però aquest no serà mai una colla d'arreplegats sectaris. I potser abans ens caldria començar per tenir una Haganah.

Como a país estaria molt bé tenir uns Navy Seals. I no només militarment. Si parlem sense tocar-nos-la, també políticament. Gent amb un alt compromís en el servei al seu país i no a si mateixos (no em busqueu tres peus al gat per aquí que això només va per un parell...). Gent que posés pel davant de tot ajudar, ser eficaços en ajudar a assolir els nostres objectius nacionals. Gent que sabés que tot sovint l'eficàcia de les operacions requereix absoluta discreció, confidencialitat, mesura.

I això, dissortadament, està molt i molt allunyat, radicalment allunyat, del que fan els nostres «Navy SIls».

Per a acabar, i posant-me ben seriós una altra vegada, en Quico acaba el seu article d'avui dient una cosa que m'ha semblat injusta i que és la que, en definitiva, m'ha dut a fer l'article. Diu en Quico: «Potser ja tocava tenir uns "Navy SIls". De fet, no n'hi havien hagut mai.»

Greu error, i greu injustícia. Primer, perquè aquests SIls són el més allunyat que hi ha a un Navy Seal. Segon, perquè si hi ha gent amb esperit Navy Seal es porta amb discreció, sense estar consagrats al numeret permanent. I, tercer, però el més important, perquè en aquest país hi ha hagut molta gent que han sigut autèntics SEALS en defensa del nostre país i de la llibertat: comandos especials que han protagonitzat operacions d'infiltracions, encobertes, snippers, sabotatges... Molts. I sempre amb una discreció absoluta. Molts ja són morts, d'altres simplement viuen en silenci amb el seu compromís i l'honor i la dignitat personal que només ells coneixen, i jo he tingut la sort de conèixer-ne alguns. La seva memòria no pot ser ignorada (alguns ja estem treballant perquè pervisqui i pugui ser transmesa a les noves generacions) ni el seu sacrifici pot ser menystingut amb certes comparacions, afirmacions o negacions...

En aquest país sí que hi ha hagut gent que han estat i han fet tot el que són i fan els SEALS. I aquests herois són o han estat tan reals i tan SEALS que, a diferència dels qui en Quico Sallés considera SIls, tot el que els envolta, ells mateixos i les seves accions, es caracteritzen per la discreció, la modèstia, i, com a única recompensa, la satisfacció amb el compliment del deure. És a dir, a les antípodes dels que han convertit la seva acció política en fer permanentment el numeret i convertir qualsevol causa en una excusa i oportunitat per a visualitzar-se, fins i tot si el preu a pagar és rebentar la pròpia causa que es diu defensar...

SEMPER FIDELIS
PS: per cert, i per si a aquestes alçades encara cal aclarir-ho: mai, mai, no he posat en qüestió el patriotisme de ningú. Adreço les crítiques a actituds, a comportaments, a estratègies, a maneres de fer. I em sembla que és el que tothom hauria de fer. Menys repartir carnets i més analitzar. El futur és nostre si respectem aquests límits, és a dir, que es pot criticar fins on calgui i amb la cruesa que calgui actituds, comportaments, estratètegies, però mai dubtar de nosaltres. Un nosaltres en el que hi incloc fins les persones que més pugui detestar (per sort, poquíssimes).