Comentari breu de les darreres enquestes. A l'espera del CEO!

Avui hem tingut dues noves enquestes, a La Vanguardia i a El Periódico. Amb matisos, totes dues confirmen les tendències de les últimes setmanes. Ras i curt:

• CiU, puja, però en cap cas té assegurada la majoria absoluta. Tampoc descartada, tot i que seria pels pèls.
• PSC: patacada monumental. Totes dues enquestes la reflecteixen, per més que no facin la mateixa imputació d'escons.
• PP en principi es queda igual o baixa una miqueta. La meva impressió és que no baixarà i que aquesta miqueta pot ser pujada...
• ERC: un ascens molt clar i sòlid. Com ja he dit en altres ocasions, el dubte està aquí, en l'abast d'aquest creixement, que té una tendència clarament alcista.
• ICV-EUA: creixement moderat
• C's: creixement moderat, però que els podria permetre constituir grup parlamentari, és evident que estan recollint vot unionista, però ho fan tan moderadament que no sortiran del testimonialisme (sigui testimonialisme amb grup o sense)
• SI: en les dues enquestes queda fora i amb una tendència baixista en el seu vot, que en vot directe ja baixa fins a l'1,8%
• CUP: en les dues enquestes queden fora. Tot i que en EP en algunes taules no apareix nominalment, per no tenir representació parlamentària, té un vot directe al voltant de l'1,4.
• PxC: cap opció en aquestes enquestes

Crec que aquesta és la foto molt clara que expressen totes les enquestes a data d'avui. Caldrà esperar la macroenquesta del CEO per poder anar més enllà i confirmar algunes d'aquestes dades i tendències. El CEO crec que situarà molt clarament la foto a l'inici de la campanya, i llavors ja només tindrem les enquestes de mitjans durant la campanya per veure com evolucionen les coses i l'impacte de la mateixa (de la campanya electoral). I, evidentment, esperar les eleccions del 25-N.

A l'espera del CEO, i breument, les principals claus de l'actual fotografia que totes les enquestes ens donen són les següents:

• la fortalesa de CiU es fonamenta, sobretot, en la fidelitat dels seus votants, la més alta de tots els partits, gairebé en el 70%. En les seves expectatives també hi conflueix que, per una banda la fuga de vot cap a altres formacions és molt petita (comptant tots els partits i vot en blanc, segons EP, al voltant d'un 15%: 3,5% a ERC i PSC com a més significativa), però que en canvi és la primera opció refugi del vot que no fidelitzen els altres partits, i aquí sí, amb percentatges molt significatius: un 7% del PP, un 18% d'ERC, un 13% del PSC, un 8,5% d'ICV, un 23% de SI... i fins i tot un 23% dels que a l'enquesta diuen que es van abstenir. Això configura, de manera clara, la seva tendència alcista. És evident que CiU creixerà, tot i que a hores d'ara sigui difícil de saber si assolirà o no la majoria absoluta.
  
  
• PP, ERC, ICV-EUA i C's també fonamenten les seves expectatives en que tenen una important fidelitat de vot. Això és clarament el que fa sòlida la seva base electoral i els permet projectar a totes les enquestes el seu creixement o, en el cas del PP, quedar-se més o menys com ara.
  
  
• En canvi, tant PSC-PSOE com SI tenen una molt baixa fidelitat de vot (segons EP, només un 36,2% i un 38,5% respectivament de capacitat de retenir els votants del 2010) , que és el factor clau que arrossega a la baixa els seus resultats electorals de manera pràcticament irreversible, perquè a més a més en tots dos casos, excepte un 15% d'antics votants que encara no ho saben, la major part ja ha decidit el vot per altres opcions. I, a més a més, d'això no estan captant votants de cap altre partit. Aquest escenari triplement negatiu és el que arrossega tan a la baixa al PSC i el que fa que sigui una missió pràcticament impossible que SI revalidi presència al Parlament.
  
  
• Finalment, i des d'un punt de vista de l'independentisme, ens trobem amb una situació insòlita, frapant. Com ja hem vist a hores d'ara les enquestes no donen ni la més mínima opció a SI i les CUP d'entrar al Parlament. En el cas de SI té només un 1,8% d'intenció directa de vot, i té els greus problemes que hem pogut analitzar en l'anterior punt. En el cas de les CUP la seva intenció de vot directe segons les enquestes està en l'1,4%. Després de fer els tractaments demoscòpics habituals per a, a partir del vot directe projectar la intenció de vot final, ens trobem que, segons EP, SI podria assolir un 2,5% i les CUP un 2,4%. És a dir, ens ho mirem com ens ho mirem, no entren. Però fixeu-vos en una cosa, SI + CUP, en projecció de vot sumarien fins a un 4,9%. Tal i com ja vaig dir en l'últim post, això implica que hi haurà més de 100.000 vots independentistes que no tindran cap traducció en escons. Un fet insòlit al que, a hores d'ara, hi estem irremeiablement abocats... perquè, insisteixo, les coses haurien de canviar extraordinàriament per a que o SI o CUP tinguin ni que sigui una mínima opció d'entrar, i per ara no hi ha cap dada que ni tan sols insinuï aquesta possibilitat.

Com deia abans, ja no en podem treure més suc. Caldrà esperar el CEO per tenir més dades i valorar quina sigui la situació a les portes de la campanya, i si podem tenir alguna certesa més sobre els següents interrogants:

• malgrat el seu creixement, CiU s'està apropant o allunyant, de la majoria absoluta?
  
  
• La patacada del PSC-PSOE els deixarà amb menys de 20 diputats?
  
  
• Què passarà amb el PP? Han sigut capaces les enquestes de no quedar esbiaxades pel seu tradicional vot ocult? Podria ser que pugés?
  
  
• Podrà ERC, amb aquesta sòlida tendència alcista que manté entrar en la lluita per ser la segona força del Parlament?
  
  
• Es confirmarà la millora de resultats de C's o la irrupció d'UPyD o un possible vot útil espanyolista al PP afectaran el creixement modestíssim que avui els hi donen les enquestes?
  
  
• Es mantindrà amb claredat la situació actual de SI i de les CUP, que ara mateix no tenen cap opció per obtenir representació parlamentària? Aconseguiran una o altra opció -les dues és impossible- entrar en la lluita per obtenir representació?
  
  
• Quina serà la perspectiva d'increment de participació a les eleccions i fins a quin punt pot condicionar la diferent projecció d'escons?
  
  
• Podran arribar als 100 diputats les forces partidàries de l'autodeterminació i l'estat propi?

El panorama no pot estar i ser més interessant!!!!

Torna la gent normal (anàlisi del Racòmetre)

RAC 1 ha tingut l'encert de repetir la gran experiència de fer el Racòmetre, una sèrie d'enquestes de caràcter polític i electoral davant les eleccions del 25-N. Aquest dimarts i dimecres n'hem tingut el primer. I n'hi haurà més les properes setmanes.

Per als malalts de la cosa és una gran notícia. El Racòmetre és una enquesta molt ben feta. Molt. I que a més a més té una gran virtut en relació a la resta d'enquestes de mitjans de comunicació que es fan: la seva transparència! El dossier que tothom es pot descarregar de la pàgina web de RAC1 és completíssim!!! Hi trobem una quantitat enorme de dades directes, absolutament tota la informació que necessitem sobre l'enquesta i els seus resultats. Fins al punt que el menys important és la informació més “mediàtica”, és a dir, la projecció d'escons.

Per a mi és la millor enquesta que es fa a Catalunya després de la del CEO. La del CEO també proporciona una enorme, descomunal quantitat d'informació i a més a més té una mostra de 2.500 enquestes, davant les 900 del Racòmetre. En canvi, de Racòmetres en tindrem més d'un i per tant això ens afegirà el valor informatiu del seguiment, veure com van evolucionant les coses. Per tant, ja us ho avanço, xalarem! Estem de sort!

Entrant en els continguts, si una cosa posa de manifest el Racòmetre és LA FORÇA DE LA GENT NORMAL! Torna la gent normal! I s'imposa el criteri, el bon criteri, de la gent normal. En els diferents apartats de l'enquesta veiem que les majories, en relació a tot, es configuren a partir de criteris molt normals, molt lògics, que defugen de les complicacions histèriques o histriòniques que sovint s'intenta introduir des dels partits, des dels opinadors, des dels mitjans de comunicació, des dels sectors més -negativament- polititzats de la nostra societat, que són tan minoritaris com cada cop més allunyats de la realitat.

COMMON PEOPLE LIKE YOU, LIKE ME, podríem dir, manllevant la mítica cançó dels Pulp. Perquè realment m'identifico moltíssim amb el marc que expressa l'enquesta. Amb aquesta rotunditat amb que s'expressa la gent normal i fer prevaler la seva visió, a nivell electoral, nacional i social.

Alerta, i ara que ningú no se'm posi esplèndid. Espero que tothom entengui aquesta concepció de “gent normal”. No és cap falta de respecte a la resta de posicions o que consideri que qui no està en aquesta majoria no sigui "normal". No fotem, de cap manera. De debò. Tan sols és una imatge que em sembla suficientment gràfica i potent conceptualment en relació al que explicaré.

1a. normalitat: una enquesta és una enquesta. Fútbol és fútbol...

Nois i noies, una enquesta és una enquesta. Ni més ni menys. No és el resultat electoral ni el supleix (cosa que ningú no diu), però tampoc no són jocs maquiavèlics de fosques conspiracions (cosa que sí que hi ha gent que diu).

Hi ha empreses serioses que fan enquestes serioses per a mitjans importants, i que s'hi juguen el seu prestigi professional. Poden aplicar les tècniques demoscòpiques amb major o menor encert, fins i tot admeto que, davant el dubte, en ocasions “escombrin” cap a casa o siguin conservadores en les previsions. Però el que mai es farà es canviar les tendències que expressen, no fotem! Així, si un partit puja, amb l'aplicació de les tècniques demoscòpiques en la projecció d'escons, li podran donar un nombre determinats de diputats o un altre, amb petites variacions, però no posaran que baixa. I a un que baixa igual, potser moderen la baixada, però no deixaran de reflectir-la. I si un partit surt que obté representació, no diran que no l'obté, i viceversa. (i cert, també, que hi ha mitjans i empreses opacs, i fins i tot enquestes inexistents. Però no és el cas de les dels mitjans catalans)

Tant les de La Vanguardia o RAC1, que treballen amb Feed Back, una empresa del tot solvent -per a mi la millor-, com les del Periódico, que fa Gesop, una altra empresa de llarga tradició, són enquestes serioses, que ens proporcionen informació molt interessant, però que sempre hem de llegir sempre amb cura, sabent què llegim, què ens expressen, i els seus límits.

Finalment, un altre criteri per a “navegar” per la informació de les enquestes, és observar la seva coherència interna en els diferents elements que integra, i la coherència amb la resta d'enquestes i amb la seva seqüència. Així, per exemple, si totes apunten les mateixes tendències podem estar molt més segurs d'aquestes. I en canvi, si diferents enquestes expressessin tendències contradictòries, hem d'observar-les amb més prudència, amb més cauteles.

2a normalitat: emergeix amb nitidesa la nova centralitat política i nacional del país

Fins i tot m'atreveixo a descriure-la en tres paràgrafs:

• Totes les enquestes visualitzen una societat que reivindica de manera rotunda poder exercir el dret a decidir (fins un 80%!), en la que, malgrat que l'evolució dels esdeveniments ha anat polaritzant cada cop més les posicions de favorables i contraris, els partidaris de que Catalunya esdevingui un estat propi dins la UE configuren una majoria clara, superior al 50%.

• Les enquestes expressen també de manera inequívoca en qui confia la societat per a la gestió del procés, reforçant el paper del President Mas i de la força hegemònica del sobiranisme (CiU), reduint el suport a les forces que hi estan en contra (PSC i PP), atorgant a ERC el paper de pal de paller de l'independentisme explícit (premiant així la seva responsabilitat radical però constructiva), en detriment d'altres opcions independentistes que s'expressen amb virulència dialèctica i destructiva (SI) o des de l'extremisme antisistema (CUP), i mantenint la presència testimonial de l'esquerra dogmàtica però compromesa amb el procés (ICV) i de l'espanyolisme de la més rabiosa anticatalanitat de Ciutadans.

• Finalment, les enquestes ens mostren una societat que no vol que el procés tingui ja estacions intermitges o marxes enrere, que està disposada a assumir les conseqüències del repte, però que exigeix que es gestioni amb responsabilitat, diàleg i garantint dues grans qüestions: per una banda la permanència en les institucions europees (UE, euro) i per una altra banda la cohesió social (p.ex en el total suport a que el castellà continuï com a llengua oficial en el futur estat català -un 85% dels enquestats). Una societat, finalment, que, malgrat tot el que s'ha viscut i malgrat tot el que ha dit i fet el President Mas de l'Onze de setembre ençà, encara té dubtes sobre si realment arribarà fins al final.

3a. normalitat: la consolidació del lideratge del president Mas i de CiU

Malgrat l'extrema dificultat del moment, l'agònica gestió del dia, la demagògia emprada contra la gestió del govern, la deslleialtat sindical, i l'incessant pim-pam-pum en contra des de totes les posicions (a dreta i esquerra, des de l'espanyolisme i des d'un cert independentisme)... malgrat tot això, i sobretot de l'Onze ençà, ha emergit amb una enorme força la figura i el lideratge del president Mas.

A més a més la majoria social del país mai ha deixat, en aquests dos anys, d'atorgar la seva confiança a CiU, fins al punt que CiU ha viscut en aquests dos anys el seu millor cicle electoral, assolint fites històriques, com l'èxit en les eleccions municipals (alcaldies de BCN i GRN entre d'altres) i generals (primera vegada que CiU va ser la primera força).

I encara més. Dins d'aquest repugnant recital de la majoria de partits polítics i sindicats contra el govern català, Mas i CiU, l'última “perla” és aquesta impresentable “coletilla” de que tot el que està passant és una cortina de fum de CiU per a amagar el seu fracàs i per a recuperar vot embolicant-se amb la bandera. Repugnant. CiU no només ha viscut en aquest context el seu millor cicle electoral, sinó que a més a més conservava pràcticament intactes les seves opcions electorals a totes les enquestes, amb un desgast mínim, que en cap cas implicava la pèrdua de més de dos diputats. Un fet inèdit en tots els països del nostre entorn, on tots els governs s'han vist durament castigats a les urnes. No era el cas i no és el cas.

L'espectacular gestió de l'Onze de setembre i de les demandes del poble de Catalunya i l'excepcionalitat del que estem vivint ha generat un enorme corrent d'adhesió a la figura del president, que és molt més superior al reflex final que tindrà sobre el vot a CiU, perquè és molt transversal. És un reconeixement que, amb independència del vot final, es produeix entre votants de CiU -evidentment-, però també d'ERC, del PSC-PSOE, d'ICV-EUA i de SI. D'aquesta normalitat només s'autoexclouen els del PP i C's.

En termes electorals al Racòmetre això es manifesta de manera clara en l'elevada fidelitat de vot convergent (pràcticament el 70%), en una dada que crida l'atenció perquè no és gaire coincident amb la de l'última enquesta del CEO, tot i que sí amb totes les prèvies, per tant, li hem de donar credibilitat, però caldrà seguir-la de prop. Però també en que CiU és el principal vot refugi de tot el vot no fidelitzat de la resta de partits: un 13% dels antics votants socialistes, un 15,7% dels d'ERC, un 12,7% dels d'ICV-EUA i un 22,8% dels de SI, però també entre el vot en blanc (un 15,2%) i l'abstenció (un 18,8%).

A la vista d'aquestes dades, queda totalment confirmada la centralitat hegemònica de la proposta de CiU, i la fortalesa de les seves opcions electorals, que deriva d'aquesta certament insòlita i excepcional capacitat d'acollir transversalment votants de signe i origen tan diferent. Però que és normal si atenem al moment excepcional que està vivint el país, el procés que hem iniciat i la fermesa, serenitat i convicció amb què exerceix el seu lideratge el president Mas.

4a normalitat: la reconfiguració de l'espai independentista explícit al voltant d'ERC

Després de la diàspora que va generar la letal aposta tripartita d'ERC, el nou lideratge de l'Oriol Junqueras i l'actual situació confirmen, en totes les enquestes, i també en el Racòmetre, que el gruix del votant independentista més explícit donarà suport a ERC.

En relació a ERC només hi ha un dubte, i és quina serà la seva pujada. El Racòmetre els atorga 4 diputats més, però en d'altres enquestes aquest ascens situa l'històric partit republicà en la frontera dels 16-17 diputats.

No hi ha cap dubte, en canvi, en que en la propera i transcendent legislatura ERC serà l'única força explícitament independentista al Parlament.

Ni SI ni les CUP tenen opcions d'obtenir representació. En el cas de Solidaritat les coses són encara més clares, atès que tenim força informació sobre quin és el comportament dels seus votants, i totes les enquestes mostren una molt baixa fidelització del seu vot. En el Racòmetre són la segona força amb més baixa fidelitat, un 45,9, només superats pel mai vist 38,4% del PSC-PSOE. Amb aquesta fidelitat de vot tan baixa i amb una més que consolidada fuga de vots cap a altres opcions (22,8% cap a CiU, 17,3% cap a ERC i 11,1% cap a les CUP)... les seves opcions d'obtenir representació al Parlament són nul·les. Els hi queda el consol de veure com un 45% dels antics votants dels Walking Dead aquest cop els votaran a ells. Però això no compensa per a res la pèrdua de vots que tenen, tots sabem que els WD van ser un fracàs electoral dels que fan època.

Per a mi entra dins la més absoluta normalitat que el vot explícitament independentista es concentri a ERC. Per una banda perquè, com hem vist, és l'única força que assegura que el vot es traduïrà en representació parlamentària. Però per una altra banda, perquè, atenent als requeriments que abans hem vist que té la societat en relació a la gestió del procés, el valor de la responsabilitat constructiva i la solidesa dels plantejaments que ofereix ERC s'imposa de manera clara a la sobreactuació histriònica i aquest mal estil de fer política, tan destructiu, que ha caracteritzat l'acció política de SI, que sumat a aquest afany de protagonisme a qualsevol preu, sense cap escrúpol, han provocat el col·lapse de les seves expectatives electorals.

Pel que fa a les CUP, l'1,1% d'intenció de vot ofereix pocs dubtes en relació a la impossibilitat d'obtenir representació si no canvien moltíssim les coses. De totes maneres, i com que no tenim històric de tendència, caldrà seguir la seva evolució.

Mentre escric aquest post s'ha fet públic un sondeig del Periódico que confirma l'ascens d'ERC i que ni SI ni CUP no entren al Parlament.

5a. normalitat: la monumental patacada del PSC-PSOE

Un partit a la deriva, sense projecte, sense proposta, sense lideratge, cada cop més allunyat de la nova centralitat política a Catalunya, cada cop més humiliantment submís al PSOE, cada cop defensant coses més oposades a les que un molt important gruix dels seus votants defensen i pensen...

Quina és la normalitat? Doncs que com pronostiquen totes les enquestes, es fotin una patacada monumental.

I ara vaig a ser una mica agoserat. Tot i que la majoria d'enquestes, inclòs el Racòmetre, els atorguen vint i pocs diputats, jo crec que el PSC-PSOE tindrà un 1 com a primer dígit, és a dir, que no arribarà als 20 diputats.

Per què? Una mica pels mateixos motius que hem vist abans en el cas de SI. És el partit amb més baixa fidelitat de vot (només un 38,4%!!) i molt bona part dels seus antics votants ja han decidit no repetir i votar altres opcions: un 13% ho farà a CiU, un 9% a ICV-EUA, un 5,6% a ERC, un 2,8% a C's. A això cal afegir-hi un 3,9% que se'n va al vot en blanc i un 8,1% a l'abstenció. Només un 15,7% no sap què farà. I a més a més no rasquen res de vot d'altres forces (res significatiu estadísticament).

Amb aquest panorama... jo crec que el PSC-PSOE no arribarà als 20 diputats. Normal.

6a. normalitat: la irrellevància de la resta

(em permetreu que passi d'analitzar a fons la resta de propostes, ni m'interessen gaire ni ofereixen cap cosa que vagi més enllà de la irrellevància o el testimonialisme com a únic argument d'existència).

El PP apunta a la baixa, tot i que no crec que finalment ho faci molt. En tot cas, no és referent de res ni aconsegueix fer al seu voltant cap bloc de res. Soroll, bilis, espanyolisme atroç, una Camacha histèrica, embogida, amenaces, mentides, enganys. Tot plegat, res. La normalitat és, en aquest cas, el seu testimonialisme espanyolista irrellevant, marginal.

ICV-EUA tot apunta que creixerà una mica. Res important. Molt de discurset, molta demagògia, molt dogmatisme... i res. Que gairebé el 13% dels seus antics votants se'n van cap a CiU. Vet aquí.

Ciutadans han convertit la seva existència en una permanent exhibició d'odi a qualsevol expressió de catalanitat. El seu espanyolisme rabiós no sortirà en cap cas de la marginalitat. En el millor dels casos podrien aconseguir grup propi, però aquí tenen un parell d'amenaces: el possible vot útil espanyolista cap al PP i l'enèssim desembarcament dels dements neofalangistes d'UPyD.

7ena normalitat: un país que sap el que vol: decidir i estat propi dins la UE

Ja ens hi hem referit abans. Un 80% per la consulta i un 53% per l'estat propi així. Potser el més rellevant o novedós és que en aquesta enquesta s'ha reduït molt radicalment el nombre d'indecisos, fins a un 5,89%, mentre que el NO creixia fins al 40%. Alerta amb aquesta dada, perquè d'acord a la tendència expressada, la indecisió o no resposta bàsicament s'està decantant cap al No. De manera que podríem arribar als moments decisius amb una molt petita diferència favorable al Sí, i en una campanya com la que serà això és un risc extraordinari.

El Racòmetre ens permet tenir inputs sobre quina podria ser la conseqüència davant dos dels majors riscos de tot el procés: la permanència a la UE i la cohesió social.

En relació a l'impacte que pot tenir el tema UE, l'enquesta dibuixa dos escenaris hipotètics: que es votés sabent que quedem fora de la UE o que es votés sabent que continuem a la UE. En el primer dels casos (fora UE), tot sembla indicar que perdríem el referèndum. En canvi, si arribem al referèndum oferint aquesta garantia de seguretat que molta gent necessita tenir el sí es dispararia fins al 60%.

Què ens ensenya això? Doncs que hi ha elements molt sensibles per a l'opinió pública. Que la majoria social ens la juguem en la centralitat i en les garanties i seguretats que puguem oferir. Per això aplaudeixo la serenitat amb que el president Mas planteja el procés i les línies estratègiques en les que molt encertadament el situa, com és això de la UE. Sap el que es fa. Vol guanyar.

En l'anterior post assenyalava que el problema no som els convençuts, sinó les franges d'incertesa, fins i tot en les opcions que ja s'expressen a l'enquesta amb un Sí o un No. Hem de pensar en els no convençuts, hem de pensar en els indecisos, en els que tenen dubtes, temors... hem de treballar per poder oferir garanties davant els elements clau que poden determinar una basculació de postures, com és aquest tema de la UE.

El segon element determinant és el tema de la cohesió social. No té una concreció tan material com el tema UE, sinó que se situa en el terreny de la identitat, dels sentiments, etc. La cohesió social és el valor sobre el que se sustenta tot el procés. Ara mateix, avui en dia, som una societat cohesionada. Malgrat els intents incessants de l'espanyolisme per esquerdar aquesta cohesió no ho han aconseguit.

Aquests intents seguiran. De fet jo crec que serà el principal front de l'atac espanyolista. I avui, altre cop mentre escric el post, aquest esperpent de l'Aznar s'hi ha abraonat amb una extrema violència dialèctica. És l'element més immaterial de tot el procés i serà la línia de front on concentran el seu atac principal.

Saben, a més, que el difús element de la identitat és un element molt singular de la nostra societat, del nostre procés, que, com ja he explicat més d'un cop, s'alinea en tres terços: els qui se senten tan catalans com espanyols, els qui se senten més catalans que espanyols i els qui ens sentim únicament catalans. El Racòmetre ens afegeix un element de preocupació a aquesta descripció, atès que situa un gran bloc (41% que se senten tan catalans com espanyols), un segon bloc de més catalans que espanyols (28,1) i un tercer d'únicament catalans (21%). Alerta, doncs!

Quin hauria de ser el nostre objectiu? Blindar les defenses d'aquest flanc. Però, com es treballa en un àmbit tan immaterial com aquest? Només tenim indicis.

El més clar i més rellevant d'aquests indicis és el que ens aconsella extrema prudència al voltant de tots els elements sobre els que es configura aquesta immaterialitat. Si fins ara ja ens han atacat molt, i han fracassat sistemàticament, el nostre objectiu ha de ser no alterar l'statu quo que ara mateix tenim i que ens ha permès aquest blindatge.

I tots sabem que l'element sobre el que pivoten tots els atacs en aquest àmbit és la llengua. La seva estratègia és que a través del conflicte lingüístic es generi una convulsió social que trenqui la nostra cohesió i que la majoria social favorable al sí.

No n'hi ha prou, de cap manera, per res del món, amb no “tocar” el tema. I tant que l'hem de tocar! Ens hem de blindar! Sabem que ells atacaran per aquí. El nostre deure és estructurar el nostre discurs perquè no tinguin cap possibilitat d'èxit. I com es fa això? Doncs fent un discurs que doni suficients garanties. S'equivoquen els qui llavors eleven el debat fins a fer-lo incomprensible o tan eteri que és impossible saber com quedaran les coses.

El Racòmetre, en aquest sentit, ens ha aportat una informació extraordinàriament valuosa: un 85% de la societat es mostra favorable a que en el futur estat català el castellà conservi el seu rang de cooficialitat. El compromís expressat pel president Mas i CiU, per l'Oriol Junqueras i ERC i per ICV-EUA garanteix aquest status i que, en aquest flanc, serem capaços de fer un discurs sòlid que ens blindi.

No tinc cap dubte que és aquí, en aquest punt, en el que ens estem jugant l'estat propi. Si la caguem, no tindrem estat propi. Si actuem amb responsabilitat, si entenem la dimensió estratègica que té aquest punt, ho tenim guanyat.

8a. i última normalitat en aquest post: la història de cadascun pesa...

Ja per a acabar, és obligat fer referència a una altra pregunta que amb força encert politòleg ha plantejat el Racòmetre, i és si creuen que el president Mas arribarà fins al final del procés o al final intentarà buscar un pacte que ho rebaixi amb el govern espanyol.

I vet aquí que després de tot el que ha anat desgranant l'enquesta en relació a CiU (més valorada, més votada, més tot...) el 65% dels enquestats creuen que finalment el president Mas no arribarà fins al final i buscarà un pacte que rebaixi!!!

La dada és espectacular, però també m'atreveixo a definir-la com a normal. Ho és.

A veure, CiU té la història que té, i ha fet i ha gestionat el poder de la Generalitat i les relacions amb el govern espanyol com ho ha fet. Això és així i això està així gravat en la memòria política dels catalans.

Jo, evidentment, estic en el 31% que creu que el president arribarà fins al final. Ho crec, n'estic convençut del tot, absolutament convençut. Per a mi el president Mas té tota la credibilitat i confiança del món. No tinc el més mínim dubte. I crec, a més, que la seva actuació, lideratge, compromís, etc. de l'Onze ençà mereixeria més confiança.

Però com la història de cadascun és la que és, i pesa i és coneguda per la gent, entenc que entra dins d'una certa normalitat que hi hagi aquesta expressió de dubte.

Al meu entendre per a completar millor la informació del que ens està expressant aquesta pregunta n'hauria calgut fer una de prèvia: vol vostè que el president Mas arribi fins al final o preferiria que aconseguís un pacte?

No sé fins a quin punt en la resposta que s'ha obtingut no poden estar barrejades aquestes dues coses.

Com a curiositat, la percepció és transversal entre els votants de tots els partits, inclosos els de CiU. Tot i que també cal destacar que són els votants de CiU i d'ERC els que més confien que el president arribi fins al final. Tampoc no sabem si és confiança o necessita de confiar...

En tot cas, aquesta dada és un important repte per al president i per a CiU. Té un enorme recolzament i reconeixement de la societat, una enorme confiança i un enorme suport a les seves propostes... però també és evident que caldrà que el seu discurs no ofereixi fissures, no es refugiï en excés en subterfugis o arguments discursius que generin dubtes en relació a que si no parla amb més claredat, si no situa de manera més comprensible les propostes, és perquè d'alguna manera prepara el terreny per a possibles pactes i no vol quedar presoner de les seves paraules.

Aquí el president Mas i CiU han de fer un enorme esforç. No n'hi ha prou amb el convenciment total que puguem tenir els que estem més polititzats i hem seguit amb atenció els esdeveniments. Si una cosa també deixa clara l'enquesta és que “la gent normal”, en aquest punt no té aquesta seguretat. Sense perdre de vista mai que aquests "dubtes" no condicionen en cap cas el seu sentit del vot, és a dir, que molt majoritàriament aquesta mateixa gent que té dubtes sobre aquest tema, no té el més mínim dubte que votarà el president Mas i a CiU.

I això és tot, que no és poc. Han quedat moltíssimes coses per tractar. Aquestes setmanes tindrem més enquestes i abans de l'inici de la campanya tindrem la macroenquesta del CEO. Ho anirem veient.

Avui, el que més clar ens ha deixat el Racòmetre és que “torna la gent normal” i vol fer de la seva normalitat, futur.

Common people like you. Common people like me.

Quatre claus polítiques a les portes de les eleccions del 25-N

Plenament immersos en un moment històric, la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de novembre pot ser una nova i transcendent fita en el camí cap a l'estat propi.

L'escenari polític de partida és d'un cert esclat i fortalesa de les posicions sobiranistes, de les que aposten per l'autodeterminació i per l'estat propi. Aquestes dues idees, absolutament transcendentals i que configuren el nou escenari i centralitat política al nostre país, són compartides, d'una manera o una altra, per CiU, ERC, ICV-EUA, SI i CUP.

I fins i tot des de tots els matisos que vulguem, el PSC-PSOE no s'atreveix a negar el Dret a decidir. A l'altra banda, només PP i Ciutadans neguen el dret a decidir i l'estat propi. Tot i que també compten amb el PSC per a oposar-se a l'estat propi.

La campanya electoral que començarem en un un parell o tres de setmanes i quin sigui el resultat de les eleccions té vàries claus polítiques i estratègiques sobre les que és interessant reflexionar-hi.

1. La primera en importància és la necessitat que tenim que en el nostre Parlament es configuri una majoria sobiranista clara, rotunda. 

Entenc per majoria sobiranista el bloc dels partits que defensen l'autodeterminació i l'estat propi. Aquest seria el mínim comú, a partir del qual s'estableixen propostes diferents, legítimament diferents. I fins i tot estratègies i tempos diferents. Entenc que d'una manera o una altra en aquest bloc hi són els partits abans referenciats, tot i que tinc alguns dubtes en relació al paper que podrien arribar a jugar les CUP, cada cop més clarament orientades a la seva revolució social més que a la construcció d'un estat propi. Dit d'una altra manera, sembla que les CUP no els interessa un estat propi en els paràmetres que vol la immensa majoria d'aquest poble, és a dir, amb un règim democràtic i inserit en un marc internacional que formen els estats de l'Europa Occidental.

En aquest bloc no tothom té la mateixa força. Així, tenim que hi ha un partit amb una clara hegemonia present i que les enquestes projecten encara més sòlida, que és CiU. Fins al punt de situar-se als voltants de la majoria absoluta.

Després tenim l'espai que podran ocupar ERC, com a pal de paller de l'independentisme explícit, que tot indica que recuperarà molt vot, i que queda a l'expectativa del que li permetrà aquesta recuperació, que s'ha mogut des dels 13 als 18 escons. És més que evident, tal i com estan les coses, que si ERC aconsegueix recuperar la confiança del vot independentista que va tenir, ERC pot arribar fins i tot, i segons com vagin els resultats de la resta, a situar-se com a segona força del Parlament. És difícil, però no és ni impossible ni improbable. Fins a quin punt aconseguirà ERC esdevenir amb claredat el vot útil de referència de l'independentisme explícit? Vet aquí el gran interrogant i repte. Però veig amb gran il·lusió i esperança que ERC ho aconsegueixi, sigui la segona força política al Parlament.

ICV-EUA és la tercera gran pota del bloc sobiranista. Amb un posicionament i un vot diferenciat de les altres dos, atès que no arrenca de la tradició del nacionalisme català, d'aquest tronc comú que d'una manera o altra comparteixen CiU i ERC. Però el seu concurs és vital per al país. ICV-EUA es mou en unes expectatives electorals de consolidar la seva força actual o de créixer una miqueta, 1-2 diputats com a molt.

SI i les CUP arriben a aquestes eleccions jugant-se d'alguna manera el ser o no ser. Això és així, sobretot, en el cas dels solidaris. A hores d'ara és molt i molt difícil que cap de les dues forces aconsegueixi entrar al Parlament. Molt i molt difícil. I més encara en un escenari en el que presumiblement la participació creixerà.

Tot i que les últimes enquestes havien donat alguna opció de revalidar diputats a SI, la veritat és que una anàlisi fina de les enquestes situa aquest objectiu en pràcticament impossible. I la cosa encara se'ls hi ha complicat més amb la irrupció de les CUP. Tots els que ens movem en ambients independentistes sabem que les darreres eleccions van tenir un significatiu vot de gent de les CUP. Més enllà d'això la marxa d'en Laporta, la baixa fidelització de votants i, sobretot, els dubtes sobre realment quina és la seva oferta diferenciada, els situen en un context francament complicat. El meu pronòstic és que les seves possibilitats d'obtenir representació estan per sota de l'1%. I en aquest menys d'u per cent de fet també hi ha el seu propi futur, atès que no crec que ningú pensi que SI sobrevisqui la nit electoral si no obté representació.

Finalment, les CUP són una incògnita. El meu parer i anàlisi és que tampoc entraran al Parlament. Podrien tenir alguna opció a Girona, aquesta no la descarto. Però a BCN ho veig francament difícil. El que passa és que no tenim tantes dades d'enquestes, només la informació que ens proporciona “l'altres” i la informació del seu vot municipal. Hi ha un cert interrogant en relació a la capacitat de mobilització de vot “antisistema” que puguin tenir. Però és que tampoc no sabem quin és aquest vot. Sabem que són molt sorollosos i molt mobilitzats. I que sempre que han intentat alguna cosa no han passat del testimonialisme. Però ja no tenim res més.

En tot cas, que les CUP es presentin està molt bé. Totes les persones que creiem en la democràcia i en la llibertat, ens alegrem que fins i tot moviments que qüestionen la democràcia i les llibertats individuals participin d'aquests processos i sotmetin al parer general de la ciutadania el suport que tenen.

Jo estic especialment content perquè crec que les CUP han pogut viure durant molt de temps de fer “trampa” discursiva. En la mesura que no se sotmetien a l'escrutini definitiu que són unes eleccions, es permetien invocar un “nosaltres”, una primera persona del plural que deslegitimava tot. I això, a partir d'ara, s'ha acabat. Veurem quins suports tenen. I, siguin els que siguin, ja no podran fer servir mai més aquest “nosaltres” que restava legitimitat a tots els altres. No, això s'ha acabat. Ara entren directament en el joc de legitimitats que deriven directament dels suports obtinguts en unes eleccions lliures. Per tant, a partir d'ara, el seu “nosaltres” farà referència única i exclusivament als vots obtinguts. I, el que és més important, hauran de respectar els altres “nosaltres”, els que es configurin amb més suport que el seu. I això és un pas important per al país. S'ha acabat apropiar-se d'un nosaltres a base de no sotmetre'l al veredicte de les urnes.

Tot plegat, el que serà realment rellevant per al país, serà la força que totes aquestes opcions acumulin, tant en representació parlamentària com en vot.

Sovint hem sentit per part d'un molt minoritari però sorollós independentisme exprés que la meitat més un ja dona la majoria. Això no és així. I vet aquí el nostre repte. No en tenim prou amb la meitat més un. Tenint en compte la dependència del suport internacional que té l'èxit de la nostra iniciativa (referèndum d'autodeterminació i estat propi) és del tot fonamental que configurem sempre majories molt àmplies.

Tal i com jo ho veig crec que seria importantíssim que aquest bloc se situés entre els 90 i els 100 diputats, és a dir, que assolim un mínim de representació de les 2/3 parts del Parlament. Això conferiria una inqüestionable legitimitat constituent per a la consulta i la proclamació de l'estat propi. 90 diputats ens situa en els 2/3 i 100 diputats en pràcticament el 75% de la cambra. És això el que necessitem i pel que hem de treballar! Vital per al país, vital per a la consulta, vital per a l'estat propi!

Un dels elements que podria afectar negativament aquesta majoria és que tant SI com CUP tinguin un significatiu nombre de vots però insuficient per a entrar al Parlament. No és inversemblant pensar que entre totes dues forces puguin assolir fins a 100.000 vots, i no tinguin representació. Que aquests sufragis no tinguin traducció parlamentària afeblirà la majoria. Però bé, són les regles, i és bo que també com a poble passem per aquest procés de maduració. Ni que no hi hagi més oportunitats d'aplicar el que hem après.

2.  Un segon debat molt interessant en aquest escenari és si és convenient o no que CiU obtingui majoria absoluta.

Jo ho tinc claríssim: per al procés també és vital que CiU obtingui majoria absoluta. No en tinc cap dubte. Només tinc seguretats. Necessitem un suport brutal, inqüestionable, al president Mas i a CiU després de l'aposta explícita que han fet per exercir el dret a l'autodeterminació i construir l'estat propi. I aquest suport, tal i com estan les coses, només pot manifestar-se d'una manera: atorgant la majoria absoluta. Tot el que no sigui això serà llegit arreu com una mostra de feblesa, com un escenari d'inestabilitat afegida a la dificultat de tot el procés, etc.

Si una cosa necessita el procés és que pugui ser dirigit amb mà ferma, sense incerteses, sense inestabilitats. I això només ens ho pot donar la majoria absoluta del president Mas i de CiU. No és cap caprici: és el mateix que va demanar n'Àlex Saldmond per a iniciar el procés a Escòcia.

Hi ha dos grans reptes polítics i nacionals: per una banda configurar una majoria parlamentària el màxim d'àmplia possible, i per a aquesta dimensió és clau la participació del màxim nombre de forces polítiques del Parlament, amb les que des del primer moment caldrà treballar com una unitat, com un bloc. Però després ens trobem amb la necessitat d'un President i un governs forts, capaços de dirigir el procés sense incerteses ni febleses, i capaços d'assumir amb la determinació que només pot atorgar la majoria absoluta la gestió del dia a dia, d'un dia a dia que serà d'una enorme complexitat, dificultat. I per a aquesta segona qüestió crec que ni ERC ni ICV-EUA estan suficientment preparats.

Sí, jo aposto clarament per la majoria absoluta. Per a mi no té cap mena de valor aquest joc de declaracions polítiques que només persegueixen sembrar incertesa sobre el procés, escampant tan injustament dubtes sobre CiU. No fotem! Ara no és el moment d'això, companys.

3. Un tercer debat és, de fet, una solemne tonteria, i és el de l'abast de l'objectiu de l'estat propi i l'ús o no ús del terme independència.

Hòstia, seria molt important no fer el ridícul en aquest tema. Seria molt important que tots plegats no ens fiquéssim en una absurda discussió buscant tres peus al gat.

Vagi per endavant que no acabo d'entendre tampoc el capteniment de CiU per no fer servir el mot independència. Crec que ells mateixos, que estan en la millor de les situacions per a donar-li un contingut sòlid, amb aquest obsessió per no fer-lo servir també contribueixen a alimentar aquesta absurditat.

Dit això, ara la resta no fem el xorra. CiU no vol fer servir el terme independència, però fa servir el resultat del procés, en l'única acepció possible que té la independència en el nostre entorn polític de l'Europa Occidental: el resultat del que sempre n'hem dit la independència és l'estat propi.

Les paraules defineixen conceptes, però no som presoners de les seves definicions. Per més que sempre hàgim fet servir la “independència”, per parlar del procés que ens menaria a construir un estat propi, el cert és que la independència com a tal ja no existeix, no té cap sentit. No hi ha, per tant, un valor absolut d'independència, sinó un valor de resultat comprensible en termes polítics en el nostre entorn, i aquest és l'estat propi. Un estat propi amb interdependències molt clares, atès que estem en un context en el que tots els estats han fet cessions de sobirania cap a instàncies supranacionals. I això és cada cop més evident i més fort.

Parlem d'independència per a dir que sortim d'Espanya i fem la nostra via, a través d'un estat propi, que volem, majoritàriament, integrat en les institucions internacionals de les que actualment ja en som membres, tant de dret com per vocació: la Unió Europea, l'euro, etc.

És absolutament ridícul i patètic el debat. Estem d'acord que el resultat del procés és un estat propi (propi, propi, propi), amb les mateixes competències pròpies que la resta d'estats del nostre entorn i amb les mateixes cessions de sobirania i de competències a instàncies supraestatals que la resta d'estats del nostre entorn. Doncs ja està!!!!

Que CiU pensi que “independència” està molt associat a una certa tradició i pràctica política que no és la seva i que, en aquests moments, prefereixin parlar del resultat del procés més que dels posicionaments polítics que de manera inequívoca han defensat fins ara aquest resultat a mi me la porta fluixa. No hi tinc cap problema. I fins i tot no acabant d'entendre aquest capteniment en no fer servir el mot, sí que entenc que en aquesta fase crucial en la que estem és més important adreçar-se als no convençuts que als convençuts. Per tant entenc que, segurament després d'analitzar moltes coses, des de CiU creuen que els no convençuts, els que dubten, els que tenen incerteses... s'aproximen més fàcilment al Sí a l'estat propi sense parlar d'independència, sinó d'estat propi. Doncs perfectíssim! Endavant amb l'estat propi. Prou collonades, per favor!

4. El quart element rellevant que volia assenyalar d'aquest procés en el que estem és justament aquest, el de la importància del discurs en funció dels destinataris.

Crec que tots els partits que formen part d'aquest bloc per l'autodeterminació i l'estat propi s'equivocarien si, al costat d'aquests dos objectius que comparteixen, no compartissin també una altra cosa: la necessitat de modular el discurs per a adreçar-nos més als no covençuts que als convençuts.

Senyors, aquest és un aspecte nuclear de la campanya i el procés. Som majoria, sí, però necessitem ser una gran majoria i, sobretot, necessitem fer les coses tan bé que encara siguem capaços d'atreure cap a les nostres posicions a gent que ara no hi és.

Tenim uns grans col·laboradors, que són els espanyols. Ho estan fent tan malament, són tan bèsties, tan energumènics, que tot el que diuen en contra del nostre procés l'únic que fa és fer-nos créixer.

Però malgrat això, per a mi serà molt important que tots els partits pensin el seu discurs no per als ja convençuts, no per als propis, sinó per als no convençuts. Que tothom faci un gran esforç de pedagogia, de ser atractius, d'explicar les coses, de no generar hostilitat, etc.

Entenc que els grans tenen més responsabilitat en tot això. De fet ja fa dies que el president Mas fa un discurs que tinc claríssim està més pensat per als no convençuts, per als que dubten, per als que s'han instal·lat en la incertesa, que per als que ho tenen clar. Aquests ja ho tenen, aquests no es quedaran a casa, etc.

L'Oriol Junqueras també està fent una feina impagable, absolutament transcendent, en relació a aquesta dimensió del discurs, és a dir, d'interpelar i buscar la complicitat dels no convençuts.

Entenc que des d'opcions més minoritàries, com poden ser SI i les CUP això és més complicat, atès que justament les seves opcions se situen en els elements que estan més a l'extrem de la nostra majoria, els més desconectats de la gran majoria social... Però fora molt important, és patriòticament exigible, que no aprofitin que els grans fan aquest esforç pedagògic per a fer demagògia contra ells. Trobaria molt deslleial que convertissin els discursos que busquen integrar no convençuts en discursos sota sospita.

És a dir, uns tenen més responsabilitat que altres en aquest esforç de discurs pedagògic adreçat als no convençuts, als que dubten. Però tothom té el deure patriòtic de no aprofitar-se mesquinament d'aquesta situació per a fer veure el que no és. Queda clar, oi?

PS: de tot plegat, la llàstima és que no poguem votar dues vegades, he he he. Per a mi, i de manera clara, hi ha dues opcions que em mereixen tot el crèdit i que m'agradaria poder-les votar totes dues. S'ho mereixen.

Algunes alertes políticament rellevants sobre l'enquesta del CEO

Dimecres el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) va fer pública una enquesta que tenia bàsicament dos objectius: valorar el debat de política general i, atesa la transcendència que va tenir, analitzar el suport a l'acord per fer una consulta d'autodeterminació.

Des del meu punt de vista trobo un error que el CEO fes públiques dades de vot directe. Entenc que es poguessin preguntar, però no trobo cap explicació a que es fessin públiques d'aquesta manera.

Molt probablement això estigués determinat per la transparència amb què actua el CEO i perquè potser aquestes enquestes formin part de l'enquesta macro que es farà abans de les eleccions, finals d'octubre, suposo. No ho sé.

Per tant, em limitaré a intentar analitzar el munt de coses que sí ens planteja l'enquesta i que ho fa amb fiabilitat demoscòpica. I que a mi m'ha deixat amb molts interrogants oberts.

La primera qüestió i més evident i positiva, és l'enorme suport que té una consulta autodeterminacionista entre els catalans, un 74%!, amb només un vintipoc en contra. Està molt bé. És una majoria, a més, que és l'opció majoritària entre pràcticament tots els votants dels diferents partits polítics (CiU, PSC-PSOE, ERC, ICV-EUA, SI). Només entre els votants del PP i de Ciutadans no és així, i fins i tot entre aquests ens trobem que pràcticament un 25% de votants del PP volen aquesta consulta.

Una segona qüestió rellevant és l'impacte favorable de la intervenció del president Mas. Obté una valoració força alta de mitjana i, el que és més significatiu, la seva valoració és força positiva, reconeguda, per la majoria dels votants dels diferents partits. Evidentment per als de CiU, que el valoren amb un 7,65, però també per als d'ERC, que el valoren fins i tot més que els convergents, amb un 7,73 (per sobre fins i tot del portantveu d'ERC), els de SI (amb un 8,62!, també per sobre del mateix de SI), pels del PSC (amb un 5,34, mentre suspenen al propi) i fins i tot pels d'ICV-EUA (que li donen un 5,54).

La valoració mitjana d'en Mas no passa del 6,45 perquè es produeix un fet molt interessant, i és que, amb diferència, és el pitjor valorat pels votants del PP! Aquí es podria dir allò de “el sentiment és mutu”, atès que els votants de CiU a qui pitjor valoren és a l'Alicia Sánchez Camacho. Però no deixa de ser xocant que votants del PP valorin pitjor en Mas que n'Alfons López Tena o en Puigcercós o n'Herrera!

Al meu entendre aquesta és una dada molt significativa, del col·lapse que el posicionament del president Mas ha provocat en el PP, de la profunda i irreversible irritació i fractura que la seva claredat ha generat.

El tercer element que voldria destacar no és cap novetat: fa temps que les enquestes, totes, ens ho mostren, i és el fet que identitat i projecte polític no estan associats. Tornem a trobar-nos davant la realitat dels terços. Una tercera part del país se sent tant espanyola com catalana (encara la majoritària, amb un 31,9%), una tercera part se sent únicament catalana (per primer cop el segon terç, amb un 31%) i una altra tercera part més catalana que espanyol/a (un 28,3%).

És a dir, un 60% de la ciutadania incorpora un major o menor element d'espanyolitat (que no espanyolisme) a la seva identitat. Si ho suméssim el 3,3% que se sent més espanyol que català i el 3,8% que només se sent espanyol, ens trobaríem que pràcticament el 70% de la població de Catalunya manté un referent d'identitat espanyola en la seva autodefinició identitària.

És evident, per tant, que qualsevol proposta que es formuli en termes identitaris o que introdueixi elements de menyspreu a aquest sentiment plural que d'una manera o una altra té la immensa majoria de la nostra societat, no només està abocat al fracàs, sinó que ens podria abocar directament al fracàs el procés cap a l'estat propi. Molt de compte, per tant, amb aquest tema. I a fer molt més cas a la prudència amb què s'està tractant, des dels lideratges més responsables del país, temes identitàriament sensibles com el castellà. Fóra bo que tothom entengués l'enorme dimensió estratègica que té i la importància de les propostes i formulacions que han fet el president Mas i n'Oriol Junqueras. Que ningú frivolitzi amb aquest tema ni es vulgui fer l'homenet.

El quart element que m'ha cridat l'atenció, com a tots els qui han comentat l'enquesta, és l'enorme bossa d'indecisos que hi ha en les opcions de vot. És brutal i això ens ha de fer reflexionar molt sobre quina és la situació del país i com pot evolucionar el mapa polític.

Fixem-nos en una cosa: en el moment històric en que amb més claredat s'han hagut de posicionar totes les forces polítiques, i davant reptes molt i molt concrets, com una consulta d'autodeterminació i la creació d'un estat propi... en aquest moment històric resulta que també per primera vegada en la nostra història hi ha un 47% de catalans que es mostren indecisos en relació a què votaran.

És a dir, pràcticament la meitat dels catalans, després de tot el que ha passat i de com s'han posicionat tots els partits polítics, no saben o no contesten què votaran. Admetem que el NS/NC és indecisió. Podria ser també que hi hagués una part de NC, és a dir, que no volen dir el que votaran, però com que això no és transparent demoscòpicament, no ho tindré en compte. Simplement sabem que hi ha una situació explosiva, i és que a un mes i mig de les eleccions, el 50% del país no sap què votarà.

Això introdueix un enorme factor d'incerteses i volatilitat en qualsevol anàlisi que tracti la intenció de vot i la seva possible projecció.

És interessant, molt interessant, analitzar els elements objectius dels que ens informa el treball del CEO. Aporten molta informació.

• Una primera dada a tenir en compte és que d'alguna manera la indecisió està repartida per tots els partits polítics, no n'hi ha cap que se'n salvi. Ens trobem, per tant, que la nova situació del país afecta al posicionament dels votants de tots els partits. I això vol dir que els factors que determinen aquesta indecisió són diversos.

• Un segon element a tenir en compte és que davant la pregunta sobre la intenció de vot i el record de vot, ens trobem amb tres circumstàncies: els qui van votar un partit i el continuaran votant (fidelitat de vot) els qui van votar un partit i ara estan indecisos (el NS/NC) i els qui van votar un partit i ara tenen decidit votar-ne un altre. La combinació d'aquestes tres opcions determina molt el dibuix final del mapa polític que ens explica vàlidament l'enquesta CEO.

D'acord a aquestes coordenades, el segon factor a destacar, després de l'enorme percentatge d'indecisos, és la baixíssima fidelitat de vot que manifesten els votants de tots els partits.

La situació de CiU

Crec que els estrategues de CiU tenen motius més que suficients per a estar molt preocupats sobre les seves expectatives electorals. Molt.

Ara tothom parla de que si majoria absoluta sí o no. Però el cert és que, analitzant les dades del CEO, la qüestió més rellevant no és aquesta.

En relació a CiU el que ràpidament més va cridar la meva atenció és la xifra de només un 54,7% de fidelització de vot. Això és, en el món convergent, insòlit. CiU sempre ha conservat, fins i tot en els pitjors escenaris del tripartit, una altíssima fidelitat de vot, que ara cau de manera dramàtica, més de vint punts en relació a les últimes enquestes CEO!!!

En la primera onada CEO 2012 (primer trimestre de l'any), ja plenament immersos tots en els ajustos pressupostaris o retallades (ho dic per a evitar que ningú no fugi per aquesta tangent equivocadament), CiU tenia una fidelitat de vot del 77,5%, i en la segona (finals de juny del 2012 -fa tres mesos!!!-), del 74,7%.

Una caiguda de 20 punts en la fidelitat de vot de CiU és tremendo.

Per què ha passat això? És molt difícil de saber. Però jo tinc la meva particular teoria, que linka perfectament amb opinions que he anat expressant al llarg d'aquests anys. No és cap novetat.

Sempre que he analitzat enquestes he assenyalat el % de votants de CiU que no votarien Sí a la independència en un referèndum com un dels elements clau, decisius, per al nostre futur, per a la construcció de la majoria social.

Els votants de CiU, històricament, i de manera molt sostinguda en el temps, només es manifestaven a favor del sí en un referèndum autodeterminacionista en un 55%. La resta o bé en contra (al voltant d'un 20%) o bé no ho sabien o s'abstindrien. I sempre havia dit que en aquest 35% ens estàvem jugant bona part de les nostres opcions. I explicava -per a qui ho volgués entendre- la cura que això obligava a tenir a la direcció de CiU en els seus moviments perquè aquest 35% no es quedés despenjat. En el CEO del primer trimestre del 2012 els votants de CiU del Sí estaven clavats en el 55,3%, com en totes les enquestes anteriors.

Tanmateix, la segona onada del CEO del 2012, finals de juny, va tenir un gran impacte, atès que a nivell de tot el país, els partidaris del Sí en una consulta per primera vegada passaven del 50%. Per primera vegada se situaven en el 51%, una dada espectacular que ens situava a les portes de la majoria social que necessitem.

En aquell moment vaig fer una anàlisi que alguns van criticar, però que era i és encertada. A aquest percentatge s'hi va arribar pel desplaçament tectònic que hi havia hagut entre el votant convergent, que, per primera vegada en la història, havia passat d'estar ancorat en aquell 55% a situar-se en un 64,5% de partidaris del Sí. Aquest increment de pràcticament 10 punts de partidaris del Sí entre els votants convergents era el que havia permès saltar a aquest 50%.

A més a més, n'extreia una conclusió política, i era que l'estratègia convergent estava funcionant, atès que havia començat a desplaçar el seu electorat cap a posicions favorables a l'estat propi. El nostre repte i la nostra majoria no està en els que ja som favorables a l'estat propi, sinó en convèncer els que no ho estan. I en això l'estratègia de CiU havia començat a donar els seus fruits. Tanmateix, encara ens trobàvem (juny 2012) que un 15% de votants convergents votarien No i que un altre 15,5% no aniria a votar, per tant, un 30% que tenien clar no votar a favor, als que caldria afegir un altre 5% d'indecisos.

Doncs bé, quan mirem les dades d'intenció de vot a CiU d'aquesta enquesta del CEO d'octubre 2012, ens trobem que després del posicionament inequívoc del president Mas a favor de l'estat propi i de l'autodeterminació, CiU, per primera vegada en la història, té una enorme bossa d'indecisos, del 36,7% dels seus votants.

Per a mi no hi ha cap sorpresa, només preocupació. Aquest 36,7% coincideix pràcticament al milímetre amb el 35% de votants convergents que a finals de juny no votaven Sí en un referèndum.

El procés cap a l'estat propi l'hem de viure com un cercle virtuós. Si una anella de la cadena es trenca, tot el procés perilla. Si CiU no aconsegueix mobilitzar aquest 36,7% d'indecisos les seves expectatives electorals quedaran per sota dels seus actuals resultats. I sobre això només se'n farà una lectura, aquí i a tot el món: Catalunya no recolza el procés sobiranista. Alerta per tant amb aquesta dada, perquè és molt rellevant.

En aquest context complicat, CiU només té una bona notícia: cap dels seus votants se'n va cap a altres opcions. Estan indecisos, no saben, o no contesten, però en cap cas manifesten que el seu vot es desplaci a altres forces. I això permet a la força hegemònica del sobiranisme treballar amb una base favorable per a tornar a atreure com a mínim una part significativa dels seus antics votants, no perdre'ls.

El lideratge del president Mas és, davant aquest repte, absolutament clau. Però potser no és l'única carta a jugar. Si aquest enorme percentatge d'indecisos coincideix, com ja hem vist, amb el percentatge de votants convergents que no votarien Sí en un referèndum, crec que l'estratègia convergent ha d'orientar-se a intentar oferir garanties i seguretat a aquesta enorme massa de votants seus. I sí, no m'he tornat boig amb això que ara us diré: crec que la figura d'en Duran Lleida pot ser molt important. Per als convençuts en Duran ens provoca urticària, sempre el veiem com un obstacle, un obstruccionista. Però pensant en aquest 35% de votants de CiU que encara no aposten per un estat propi, potser una figura com en Duran els podria ajudar a aproximar-s'hi, a veure-ho amb més seguretat. Aquí tenim un dels grans temes d'aquestes eleccions. Què voldrà fer en Duran? Assumeix treballar per l'estat propi? Ajudarà?

Més resumidament, sobre la resta de forces polítiques:

PSC-PSOE: aquests sí que tenen un problema, i greu. Tenen la més baixa fidelitat de vot: un 25%!!!! El seu percentatge d'indecisos és el més alt de tots, del 51,2%. Però és que a més, i això és el que acaba de convertir en un escenari terrorífic les seves expectatives electorals, tenen una molt important fuga de vot cap a altres opcions, del 25% dels seus antics votants.

Pràcticament un 10% dels votants socialistes tenen decidit anar-se'n cap a CiU (altre cop, com a les passades eleccions, la fuga més alta de vots de tot el sistema polític català). I després, tot i que ja en menor mesura, encara ens trobem que un 3,6% se'n van cap a ERC, un 2,4% cap a ICV-EUA, un altre 2,4% cap a Ciutadans i un 1,2% cap al PP. És a dir, fuga de vots en totes les direccions. Això no hi ha manera de “taponar-ho”, si tiben cap a una banda el descosit el fan per l'altra, i viceversa.

Realment els socialistes, en aquestes eleccions, estan davant la Tempesta Perfecta. I les seves expectatives, clarament, molt i molt a la baixa.

ERC és el partit amb més baix percentatge d'indecisos, “només” un 28,7%. Tanmateix, això no vol dir que la seva fidelització de vot sigui alta, tot el contrari, només és d'un 40,2%. El gran repte d'ERC, d'acord a les dades que proporciona l'enquesta CEO és la molt significativa fuga d'antics votants cap a CiU, de fins a un 23%. És una dada tremenda, el major desplaçament percentual de votants entre partits. Aquí és on ERC té un enorme problema, i repte.

Sobre el PP: De tot aquest escenari descrit fins ara qui més sembla, apriorísticament, que en podria sortir beneficiat d'alguna manera és el PP, però res més lluny de la realitat. Com a mínim de la demoscòpica.

El PP té un 40% d'indecisos (39,5%). Estem davant un altre partit que s'ha posicionat amb claredat total en relació a la consulta i l'estat propi, amb una enorme hostilitat... i això veiem que a bona part dels seus votants els hi genera dubtes. Només conserven (fet estrany en ells) un 39,5% de fidelitat de vot. A l'igual que en el cas de CiU els seus antics votants no expressen en cap cas preferència per cap altre partit, és a dir, no tenen fuga de vots cap a altres formacions. En aquest sentit la dada que més destaca, al costat del 40% d'indecisos, és que un no gens menyspreable 13,2% dels seus antics votants tenen decidit no votar en aquestes eleccions.

ICV-EUA tampoc s'escapa de la indecisió entre els seus votants. Un 39,2% no saben què faran. Només un 41,2% es manifesta amb fidelitat de vot. I en canvi, té petites mostres de desplaçament de votants cap a altres formacions. La més curiosa, tenint en compte la campanya de demagògia antiretallades que porten fent és que un 6% dels seus votants se'n van cap a CiU...

Finalment, tot i que el CEO ja ens avisa que els resultats no són estadísticament representatius, ens trobem que Solidaritat també té greus problemes en relació al seu electorat. Ja ho vaig advertir davant les últimes enquestes que havien sortit. Al meu entendre els solidaris no tenen cap opció de tornar a repetir representació parlamentària. I encara menys si es presenta la CUP, com tot sembla indicar que passarà.

Fixem-nos que SI només té una fidelització de vot del 26,7%, té un 40% d'indecisos i -alerta!- un 26,7% d'antics votants que se'n van cap a CiU. És a dir, malgrat la mostra, que sempre afecta les opcions amb menor impacte social i electoral, com és el cas de SI o de Ciutadans, el cert és que és molt i molt apreciable, per una banda que no han sigut capaços de fidelitzar el seu votant i, per una altra banda, que una part molt significativa dels seus antics votants se'n va cap a CiU. Podrien fer un grup de treball amb ICV-EUA per a analitzar aquest fenomen...

I això és tot. Com veieu, no he entrat en cap moment a comentar el vot directe. No val gens la pena. M'he limitat a tracatar els elements de comportament electoral que sí posa de manifest l'enquesta de manera vàlida i fiable demoscòpicament.

Quedem, clarament, a l'espera de la gran enquesta del baròmetre CEO, aquesta ja amb 2.500 enquestes, que tindrem, suposo a finals d'octubre. Podrem veure llavors si algunes de les incògnites, dubtes i incerteses en les que ens ha deixat instal·lats aquesta enquesta comencen a aclarir-se...

Tot està molt obert i amb molts -i en alguns casos molt amenaçadors- interrogants.

25-N: És possible una única candidatura explícitament independentista?

La transcendència de la convocatòria de les eleccions del 25-N, que tenen un marcat caràcter constituent, fa que s'estiguin produïnt tot de moviments per estar posicionats de la millor manera davant aquesta fita.

S'hi arriba amb una CiU i un president Mas instal·lats plenament en uns objectius autodeterministes i per l'estat propi. La cadena d'esdeveniments que s'han succeït des de la manifestació de l'Onze sembla haver trencat les costures del votant tradicional de CiU i que aparegui com una opció atractiva per votants diversos, tant des de l'independentisme militant com fins al PSC-PSOE i, segons algunes enquestes, també del PP. Són coses de la polarització del debat i l'enorme creixement de la figura del president.

Davant d'aquesta situació hi ha un debat que té certament elements d'interès, però sobre el que no caldria tampoc dramatitzar: és possible o convenient conformar un “pol” independentista, és a dir, a partir de la unió de les diferents organitzacions que amb més o menys força ocupen o se situen en el camp de l'independentisme explícit?

Hi ha una percepció que el fet que el vot explícitament independentista es presenti dividit implicarà una infrarepresentació parlamentària. I que, units, és possible maximitzar el vot i obtenir una més rellevant presència parlamentària.

La primera qüestió a analitzar és qui pot formar part d'aquest possible “pol”, com hi arriba, quin interès hi pot tenir, què hi pot aportar i a què hauria de renunciar...?

A hores d'ara el debat se centra en relació a quatre possibles forces molt i molt diferents entre elles des de tots els punts de vista: ERC, Solidaritat, les CUP i els Walking Dead (Reagrupament):

• ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és la principal força explícitament independentista. Després de tocar el cel el 2003, de cagar-la dramàticament amb la seva estratègia tripartita i del consegüent allunyament de bona part del seu electorat, fins la brutal patacada del 2010, en que la seva representació parlamentària va quedar en els 10 diputats i on va perdre “el monopoli”parlamentari de la representació independentista (amb l'entrada de Solidaritat)... el cert és que ERC va emprendre un molt meritori procés de renovació, començant per la direcció del partit, amb l'accés a la presidència de l'Oriol Junqueras i el seu equip i estenent-la a tots els àmbits, ja siguin eleccions (p.ex.les generals, amb una candidatura encapçalada per l'Alfred Bosch), ja sigui, sobretot, amb una renovació radical de l'estratègia política.

ERC arriba a aquestes eleccions del 25-N amb els deures fets. Una direcció renovada, uns cartells electorals profundament renovats i una estratègia independentista igualment renovada, que no té absolutament res a veure amb l'estratègia tripartita que quasi acaba liquidant l'històric partit independentista del nostre país.

Totes les enquestes apunten, a més, una molt important recuperació del vot a ERC. Així les coses, la seva situació és d'una gran fortalesa. ERC ofereix renovació i un compromís inequívoc amb la independència des de la responsabilitat.

• Les eleccions del 2010 van implicar, com acabo de dir, la fi del “monopoli” d'ERC de la representació parlamentària des de l'independentisme i l'entrada d'una segona força en aquest espai, Solidaritat Catalana per la Independència. És, en aquell moment, una aposta inconcreta que recull dos grans oportunitats que havia generat l'aposta tripartita d'ERC: per una banda es postula de manera convincent per a ocupar l'espai que en Salvador Cardús havia batejat com “els sense nom” i per una altra banda incorpora un cap de cartell carismàtic, com va ser en Joan Laporta.

La proposta Solidària es va generar en un temps rècord, i va funcionar per la confluència de diversos factors, que els hi van permetre arribar a un important segment del votant independentista. Fins al punt de, amb un evident mèrit, aconseguir representació parlamentària. Tanmateix, aviat part del que havia facilitat aquest èxit inicial va derivar en enfrontaments, que acaben amb la sortida del cap de cartell, en Joan Laporta.

L'acció política dels solidaris entra després d'això en una espiral difícilment qualificable, però que respon sens dubte les característiques personals dels dos principals líders des d'aleshores: per una banda l'histrionisme destructor de n'Alfons López Tena i per una altra banda la insaciable demagògia del “listillo” Uriel Bertran, tant espavilat i hàbil per a aprofitar oportunitats com mancat de qualsevol escrúpol moral.

Les eleccions municipals van implicar un notable fracàs. I a les eleccions generals ni tan sols s'hi van presentar. A aquesta situació caldria afegir-hi que, més enllà de la marxa d'en Joan Laporta, des d'aleshores hi ha hagut més gent que ha anat abandonant el projecte, apartant-se.

En aquestes circumstàncies, els suports electorals del projecte solidari són una gran incògnita. Després de molts mesos sense que les enquestes els hi donessin la més mínima opció, de l'estiu a ençà la seva visualització demoscòpica ha crescut el suficient com perquè la majoria de les enquestes els hi donin opció a revalidar els resultats del 2010 (en alguns casos sense aconseguir-ho, en d'altres aproximant-se fins i tot al grup parlamentari propi).

Les credencials de Solidaritat en aquestes eleccions són una manera de fer independentisme que conecta de manera formidable amb el que s'ha anomenat “independentisme exprés o friki”, que juga amb la impaciència pel damunt dels components racionals o estratègics, i que fonamenta la seva actuació en una innegable capacitat destructiva.

• Les CUP ocupen un espai molt definit, palobueno i palomalo. La seva principal credencial és la inqüestionable força municipal que tenen, i que ha anat creixent en el temps i sempre a partir d'un treball local d'indubtable eficàcia. L'èxit municipal de les CUP es correspon de manera clara amb els territoris on major arrelament tenen i on han desenvolupat una major presència, molt activa sempre, a partir de diferents espais com casals, ateneus, etc. Tenen, però, uns no menys qüestionables hàndicaps pel davant (sempre parlo des del meu punt de vista, no sóc neutral). El primer de tots és el fet de, fins ara, no haver-se presentat a cap elecció supramunicipal. No han pogut testar mai la seva força en unes eleccions “grans”.

Però si alguna cosa planteja interrogants en relació a la seva possible participació en unes eleccions com les del 25-N és la cada cop major radicalització ideològica de bona part de les CUP, en unes coordenades on el comunisme i la falç i el martell han anat en molts casos fagocitant l'estelada.

És fàcil per a qualsevol persona que hagi tractat mínimament amb gent de les CUP (en moltíssims casos molt bona gent) observar com hi ha perfils radicalment diferents de “militants”. Des de gent profundament compromesa amb el país i profundament comprensiva en relació al conjunt i global de la societat... fins a gent absolutament abduïda per una radicalitat ideològica atroç i que condiciona clarament qualsevol opinió o utilitat del seu compromís en relació al país a fer “la revolució”. 

• Finalment, encara tenim per aquí els Walking Dead. No són res, no tenen res i no aporten res. Però se'ls hi ha de reconèixer que, des del no-res, han aconseguit sempre una mà que els rescatés de la tomba, de la indigència política en la que estaven sumits. Primer va ser en Portabella, incorporant-los a la seva llista municipal, i recollint un nou i contundent fracàs. I després va ser, incomprensiblement, l'Oriol Junqueras, incorporant-los a la candidatura al Congrés, on novament la seva aportació va ser menys que zero. Dos greus errors per part d'ERC. Però el fet és que aquests dos errors els han permès arribar fins a avui.

La qüestió és que de les quatre forces que poden formar part d'aquest possible “pol” independentista, només tres estan en condicions de presentar-se a unes eleccions: ERC, Solidaritat i les CUP. Els Walking Dead és més que evident que sota cap concepte estan en les més mínimes condicions de presentar-se en solitari a cap mena d'elecció.

I de les tres forces amb capacitat de presentar-se a les eleccions, només una té assegurada la representació parlamentària, Esquerra, i fer-ho de manera que el dubte únicament sigui saber el que acabarà pujant.

Solidaritat sembla també estar en condicions de revalidar la seva presència al Parlament. Però no està clar, no és segur. Malgrat que és evident, d'acord a les enquestes, que han pogut consolidar un mínim espai electoral, que això es tradueixi en obtenir representació parlamentària en aquests moments està vinculat a condicionants externs. Els suports que té poden permetre revalidar representació si la participació es manté en els nivells actuals, però serà clarament insuficient si la participació creix, llavors, indubtablement, quedarien fora.

Pel que fa a les CUP, són tota una incògnita. Atès que encara no han pres cap decisió sobre presentar-se, en les enquestes que es fan públiques la seva opció de vot no apareix, i no tenim cap mena de pista sobre el seu potencial. En tot cas, i extrapolant agoseradament la seva representació municipal i afegint-hi la capacitat que tinguin de recollir un vot antisistema que habitualment no participa o es dispersa en múltiples opcions testimonials, sembla que la seva presència, en el millor dels casos, els podria donar alguna mínima opció d'obtenir representació parlamentària, entre els 0-3. Però molt difícil.

Davant aquest escenari, ens podríem trobar amb la paradoxa que en el moment de màxima adhesió al projecte independentista, per l'estat propi, el vot independentista explícit acabi tenint una mínima expressió parlamentària.

Des d'aquest punt de vista, sembla lògic que totes aquestes forces puguin treballar conjuntament perquè el vot explícitament independentista tingui la més alta traducció possible en representació parlamentària.

Parlem-ne, doncs. És el que ha proposat ERC, que, assumint el paper de principal força de l'independentisme, ha convocat a tothom a una trobada, per a això, per a parlar-ne.

Pel que fa als possibles objectius, crec que entre ERC-SI i els Walking Dead no hauria de ser difícil arribar a acords positius i assumibles per tothom. Tanmateix, i pel que fa a les CUP, això ja ho veig més difícil, atès que la qüestió de la seva indestriable “revolució social associada al neixement del nou estat” els situa en un terreny inassumible des del punt de vista de la centralitat independentista.

Una cosa és la dimensió social que aporta o vol aportar ERC al discurs independentista i una altra de molt diferent és vincular el projecte al totalitarisme que expressa la falç i el martell. Caldria, per part de les CUP, un exercici molt accelerat de maduresa, per a entendre la prioritat absoluta que tenim per aprofitar l'actual cojuntura per a la creació d'un estat propi. I no ho veig. Coses que propugnen, com sortir de la UE i de l'euro, xoquen radicalment amb l'estratègia nacional, i no sumen, i convertirien el pol independentista en testimonial en aquest procés, sinó directament obstructiu.

Si en els objectius hi ha acord, quines són les altres qüestions rellevants per a un pacte d'aquesta naturalesa? Al meu entendre tres grans qüestions:

1. la capacitat de construir un projecte sobre nous lideratges que superin els que van menar a la divisió que està en l'origen de l'actual situació
2. la capacitat d'assumir participar-hi a partir de la força fefaent de cadascun
3. la capacitat de compartir, no només un objectiu, sinó una estratègia i una mínima manera de fer.

1. Sobre la primera qüestió, la capacitat de construir un projecte sobre nous lideratges que superin els que van menar a la divisió... és potser la més delicada. Si obviem les CUP, que crec que ja no passaran el primer tall, dels mínims a compartir, ens trobem amb tres organitzacions que “surten” d'ERC. La mateixa ERC, Solidaritat i els Walking Dead. Ja sé que no íntegrament i no tothom. Però no ens enganyem, estem davant una matriu de la que se'n van derivar dos noves opcions en el moment del naufragi de l'estratègia tripartita d'ERC i els seus lideratges.

Al meu entendre, la capacitat de construir un pol independentista creïble i mínimament sòlid passa perquè les principals cares visibles de la trencadissa facin un pas enrere i facilitin aquest treball en conjunt.

Això què implica realment? Molt fàcil. A nivell d'ERC aquesta renovació ja s'ha fet, no només han renovat lideratges, sinó que han desplegat una nova estratègia política que no té res a veure amb la del tripartit. L'Oriol no va tenir res a veure amb el tripi, i tampoc la Marta Rovira. I ni en Puigcercós ni en Carod estaran a les llistes, com ja no hi va ser en Ridao.

Pel que fa a Solidaritat, crec que la persona que de manera clara forma part del passat és n'Uriel Bertran. Crec que caldria fés un pas enrere. L'Uriel ha estat un dels grans defensors del tripartit i després ha participat directament en totes les batusses i divisions següents. És més que evident que reconstruir el trencat implica també assumir que s'ha de desbrossar el camí per a tothom, i la millor manera és que els més directament implicats facin un pas enrere. En el cas dels solidaris és obligat del tot que l'Uriel el faci. Pot quedar-se al partit, aquí no hi ha d'haver cap problema. No és qüestió de proscriure a ningú. Es tracta de facilitar l'acord a partir de retirar de la candidatura unitària els elements directament implicats en la divisió. És obvi que això no afecta, al meu entendre, ni a l'Alfons López Tena ni al Toni Strubell.

Pel que fa als Walking Dead, qui hauria de fer un pas enrere per a facilitar la configuració de la llista unitària és el Dr. Muerte. No li queda altra. I pels mateixos motius.

Assumir això em sembla que és indispensable. Justament perquè en aquests moments les persones no som importants, cal assumir que això és un punt de partida facilitador per a totes les organitzacions. Les renúncies de les persones que formen més directament part del passat i de les divisions que van donar origen a la situació actual és un factor clau. ERC ha assumit la seva part en la renovació i ja no hi concorrirà amb les principals cares del passat i vinculades al procés de trencadissa, però ara crec que també ho haurien d'assumir els altres. Per a mi això és de calaix. I si això no s'entén, aquí s'encallaran les coses, m'hi jugo un pèsol.

2. El segon element és que conformar una candidatura conjunta, el màxim d'unitària possible, no es pot fer en abstracte, sinó a partir del respecte a la força que tothom té. Pot considerar-se exclusivament la força que tenen al Parlament, o podrien introduir-se elements també per poder comptar la força municipal (això seria imprescindible per al cas que les CUP participessin). Simplement cal assumir la força de cadascun i configurar, des del respecte i la generositat, unes llistes que permetin la participació de tothom amb motivació.

Vinculat a aquest punt hi ha d'haver, no pot ser de cap altra manera, la contribució econòmica a la campanya. No es pot menystenir. La contribució s'ha de regir pels mateixos paràmetres de proporcionalitat.

Estic segur que aquest serà un dels punts menys conflictius, i que amb bona voluntat es podrien trobar solucions imaginatives i que facin entrar en joc, a partir d'aquests criteris de proporcionalitat i respecte, els millors candidats en cada circumscripció.

3. Finalment, i no és menor, no només cal estar d'acord amb els objectius, sinó que cal estar-ho amb la manera de defensar-los. Aquí és on, novament, veig que pot haver-hi dificultats per a un pacte entre ERC i Solidaritat.

L'ERC de l'Oriol Junqueras ha fet bandera de la fermesa responsable. La nova estratègia d'ERC ha situat clarament que en la mesura que no és la força hegemònica no pot desplegar una acció política que sigui “o es fa com jo dic o estic en contra”. La nova ERC de l'Oriol ha entès que si hi ha una altra força que és la majoritària, ha d'interactuar-hi perquè es produeixin avenços cap als objectius finals, a partir d'uns mínims sense els quals no hi ha possibilitat d'entesa, però que l'establiment dels mínims obliga a mantenir una actitud constructiva i responsable.

Solidaritat això ja no ho té tan clar, em sembla. Com a mínim fins ara la seva acció política ha estat únicament destructiva. Sense matisos. Sota la divisa de “donaré suport incondicional si es fa el que jo dic que s'ha de fer”, la seva acció s'ha orientat deliberadament a intentar destruir els altres sense cap mena de contemplació, ni criteri moral ni patriòtic. Davant la força dels fets, aquesta estratègia s'ha col·lapsat, ha quedat despullada en la seva indignitat i falta de compromís patriòtic.

Però mai és tard per a rectificar. Solidaritat tenia una estratègia “Armaggedon”, que consistia en destruir sistemàticament tant a CiU com a ERC perquè llavors, un cop destruïdes, seria el seu “independentisme emergent” qui recolliria els seus suports i guiaria el poble. Això a hores d'ara ja s'ha vist com el que era, un deliri. El gran repte està en saber si en aquesta nova situació, la bona gent que encara hi ha a Solidaritat, aconseguiran fer canviar aquesta manera de fer i, com molts d'ells han demostrat abastament en el passat, són capaços de construir, d'assumir l'altre com a subjecte, i de centrar-se en com ser útils per al procés.

..........................................................

Aquests són, des del meu punt de vista, els reptes que un possible pol independentista haurà de superar si vol concórrer amb una única candidatura a les eleccions i maximitzar esforços i suports.

Com ja hem vist, em sembla altament improbable que les CUP participin d'un procés així. I pel que fa als Walking Dead, el que facin és irrellevant, no aporten res i sols no estan en les més mínimes condicions de presentar-se a unes eleccions.

Així les coses, el debat, la possible entesa, sembla que se situa en la capacitat que tinguin ERC i SI de sumar esforços. Crec que si tothom hi posa bona voluntat i s'assumeixen les coses i els reptes, és un acord possible. I que seria beneficiós per a tothom. Si es fa des de la lleialtat.

Per a fer què? Ens podem tornar a preguntar. Bé, crec que és molt important que en el nou Parlament, tingui o no tingui CiU i el President Mas majoria absoluta, hi hagi una força que podria ser segons com la segona o la tercera, que tingui el màxim de suports i contribueixi de manera clara a configurar un Parlament amb una enorme majoria de diputats favorables a l'autodeterminació i l'estat propi.

Crec que una aposta d'aquest tipus hauria, a més,de ser ambiciosa per a aconseguir no només adreçar-se i atreure els convençuts, sinó que hauria de tenir posicionaments agoserats en altres camps per a atreure votants d'altres opcions, específicament el PSC. Ja sé que no és fàcil, però és molt important per al país.

I que la unió doni més força i més maduresa i aquest pol pugui ser realment un suport important, responsable, constructiu, davant dels enormes reptes que tenim pel davant. Un grup que no es dediqui a explorar les febleses o les dificultats de l'altre davant la magnitud de les dificultats del procés, sinó que sigui un suport ferm i decidit que ens faci a tots més forts.

Si finalment aquest pol no s'acaba configurant, perquè hi ha massa poc temps com per poder superar les dificultats evidents que té el procés, tampoc no hauríem de dramatitzar. Fora bo que, fins i tot sense acord, el simple fet d'obrir converses permeti un major reconeixement i acceptació mútua, de tots plegats. Que permetés uns mínims de “no agressió” i respecte. Tothom treballaria dur pel vot, però fora bo que es poguessin respectar uns mínims entre tots. Això ens donaria més força.

I que parli el poble.