Agost del 1993. Amb uns amics i amigues
que ens agradava molt la mar hem llogat un veler sense skipper a l'illa de Rodes
(Grècia) per a navegar al nostre aire per l'arxipèlag del
Dodecanès, a l'extrem oriental de la Mediterrània.
Som 6, amb diferents nivells
d'experiència navegant. Un dels meus amics és patró, i és qui té
el comandament de totes les operacions. El primer dia, amb l'agència
de lloguer, hem revisat el creuer. És un magnífic veler. Tot sembla
estar ok.
La nostra idea és arribar a Patmos,
l'illa més al nord de l'arxipèlag, on segons la tradició Sant Joan
va tenir les revelacions que recull el llibre de l'Apocalipsi. Però
la falta de vent ens ha fet alentir moltes travesses, de manera que
a l'alçada de Kalimnos hem de començar a baixar altre cop cap a
Rodes, per poder tornar el vaixell la data prevista, i no perdre els
vols Rodes-Atenes-Barcelona.
El vuitè dia estem a l'illa de Kos.
Recordo perfectament que, al port, teníem amarrat a estribor un veler amb
bandera veneciana. Nosaltres portem la senyera. En la conversa amb
altres tripulacions ens alerten que per al dia següent s'esperen
vents forts.
L'endemà, per prudència, i un cop
recollit el parte meteorològic a la capitania del port, que confirma
la previsió de vents, decidim navegar sense perdre de vista la
costa. El vaixell té una vela major amb la drissa per l'interior del
pal de la major i que es desplega per una riela sobre la botavara.
Mentre voregem l'extrem sud de l'illa el vent es fa més fort.
Naveguem exclusivament amb la vela major. Davant la força del vent,
el capità dóna l'ordre de recollir més vela. No sabem què passa
llavors, però a l'intentar executar la maniobra, senzilla, atès que
només cal fer voltar la manivela que recull la vela, no respon. Ho
intentem vàries vegades, però res. El mecanisme s'ha trencat. El
vent és cada cop més fort i el barco escora cada cop més. Amb la
major desplegada i la força que té el vent, cada cop és més
difícil governar-lo.
El capità decideix aproximar-se més a
la costa, per, d'aquesta manera, quedar una mica més protegits del
vent i, aprofitant la major calma, anar fins el pal de la major per
tallar el cap de la drissa. Si no la podem plegar, la tirarem a baix,
sobre la botavara.
Aproximar-nos a la costa no serveix de
res, el vent continua cada cop més i més fort, i el vaixell cada
cop més ingovernable. Ens lliguem per no caure al mar d'un cop de
vent i dos anem cap al pal de la major. Hi arribem, però no trobem
la punta del cap que hem d'alliberar perquè caigui la vela. Des del
timó el capità ens crida que hi ha de ser. Però no
hi és. Algú ha baixat a buscar el llibre del vaixell i
efectivament, hi hauria de ser. Però no hi és. El capità s'acosta per inspeccionar-ho
ell. No hi és. El barco té un problema. A l'alçada de la botavara
hi hauria d'haver una sortida del cap de drissa de la major. Però no
hi és.
Tenim a la vista el petit port de Kardamena.
Però amb tota la major desplegada i el vent que fa el veler és
incontrolable i no ens veiem capaços d'entrar-hi per l'estreta
bocana que té. Hem provat de veure si amb el motor podem
contrarestar la força del vent, però res, és massa fort, i
continuem ballant damunt la mar a cops de vent. Només aconseguim mantenir una certa navegació
circular per a no acabar contra les roques.
L'única solució és trencar la vela,
esquinçar-la. Amb el capità intentant evitar
escorades salvatges i amb una petita destral que hi ha al barco i el
ganivet més gran que trobem comencem a trencar la vela. I sí,
finalment, un cop esquinçada per tot arreu fins on
arribem, la vela deixa d'oferir resistència al vent i amb el motor
recuperem el control de la nau.
Ha passat una hora llarga des que van
començar els nostres problemes, des que vam perdre el control de la
nau. Sabíem que tindríem vent, però mai ens hauríem pogut
imaginar que es trenqués el mecanisme de recollida de la vela major
ni que, en contra de les especificacions del vaixell, el cap de
drissa no arribés fins a baix del pal major.
Un cop a port vam obrir una bona
ampolla de whisky per fer baixar l'ensurt i un bon sopar, on vam poder comentar i repassar una i
altra vegada el que havia passat i el que tots i cadascun de
nosaltres havíem fet. Amb la guia “Pilot” damunt la taula vam
descobrir, a més, que potser sí havíem comès un error. Segons
aquesta guia marítima, en aquella zona, especialment muntanyosa, hi
ha una sèrie de vents acanalats que fan que prop de la costa hi hagi
un vent ratxejat encara més fort que en mar oberta. Això explica,
en part, que la nostra situació es compliqués tant quan, buscant
refugi, vam acostar-nos a la costa.
L'endemà, provistos d'un arnès, vam
haver de pujar fins dalt de tot del pal major per tallar la drissa i
fer caure la vela. I vam tornar a salpar, combinant motor i vela amb
el gènova.
I sí, nosaltres també, com a país,
és el que ens toca, salpar. I avui, amb el pacte segellat pel president Mas i n'Oriol Junqueras, hem salpat! Hem fet realitat el "SALPEM!" Confio molt en l'acord al que
han arribat i que aquest acord
garanteixi la governabilitat del país i la celebració d'una
consulta per l'estat propi.
No em preocupa gens ni mica la lletra
ni la relació d'acords que s'han fet públiques. L'únic que
m'interessa, allò que de debò cal, és que aquest procés de
negociació hagi servit per a
generar confiança i per a preparar molt i molt bé, molt
estudiadament, les característiques de la navegació que anem a fer.
Perquè sabem perfectament que al
salpar haurem de fer front a situacions molt complicades. I que
passaran coses a hores d'ara absolutament imprevisibles.
I només si el president i en Junqueras
han estat capaços de crear un clima de confiança total podrem fer
front al que ens espera, inclòs l'imprevist i inesperable. Estic
d'acord amb tot això del lideratge compartit. Però en cap cas
bicèfal. El poden compartir, però ha de ser únic. Cal que estiguin
molt i molt compenetrats i cal que confiïn molt i molt l'un en
l'altre. Fins al punt que, en situacions extremes i imprevistes,
siguin capaços de parlar com una sola veu.
En relació a la història personal que
explicava, estic segur que si el capità hagués dubtat o nosaltres
haguéssim dubtat d'ell, hauríem acabat contra les roques. Si
haguéssim pensat, ni que fós per un moment, que els cops de vent
que ens feien escorar tan perillosament eren perquè no en sabia
prou, l'hauríem cagat.
Però també hauríem d'haver estudiat
millor quines eren les condicions de la navegabilitat d'aquella zona.
No n'hi havia prou amb aplicar els coneixements generals, tot el que
ja sabíem. No ens hauríem d'haver refiat de la nostra capacitat i
prudència. De la mateixa manera que seria una temeritat per al
procés fer-hi front pensant que ja ho tenim tot fet i no hi ha
riscos extrems que ens puguin fer naufragar.
Pel que fa a nosaltres, salpar obliga a
assumir també quin és el nostre rol. A executar amb eficàcia tot
allò que se'ns demani. A estar disposats al sacrifici. A un
sacrifici que comença d'una manera ben poc èpica: la mentalitat de
soldat, la predisposició cega del tripulant que executa les
instruccions rebudes. Si ens dediquem a sembrar i alimentar els
dubtes en relació a la capacitat de la direcció del procés, si ens
dediquem no a fer el que toca, sinó a fer el que cadascú creu que
és millor fer, el naufragi el tenim assegurat.
No es tracta que anul·lem la nostra
individualitat i capacitat crítica. Es tracta, simplement, que
sapiguem estar a l'alçada del moment. Cal assumir la situació, els
lideratges i les estratègies. Ens agradaran més o menys, però si
volem contribuir al seu èxit l'únic que podem fer és treballar
alineadament, fidelment, eficaçment, amb qui, per mandat democràtic,
n'ostenta aquesta direcció.
I ajudar-nos molt els uns als altres.
Molt.
I no donar res per fet ni per sabut,
perquè ni ho tenim fet ni sabem del tot com ho farem ni el que ens
trobarem.
Avui, tot just hem salpat.
Preparem-nos, individualment, interiorment, i col·lectivament.
Alguns som els Mirmídons d´aquesta
ResponEliminatravesa !!!!!.
Dos ulls , dues orelles i una boca.... per observar i escoltar el doble del que parlem en uns moments en els que nosaltres dibuixarem la nostra història en homenatge a totes les persones que en els últims 300 anys creien en Ítaca !!
Raó i força !!
Si haguessiu alineat la botavara amb la línea de crugia del vaixell, aquest s'hauria posat tot sol proa al vent, s'hauria aturat i hauria deixat d'escorar-se i no haguessiu hagut de tallar la vela major.
ResponEliminaPer demés, d'acord, vajam si tot surt com ha de sortir si els catalans estem a l'alçada de les circumstàncies i afrontem la guerra bruta que ens caurà al demunt amb serenor i oïdes sordes.
Com digué el President Mas, cal resistir.