BON NADAL! I 80 anys de la mort del President Macià

Amics i amigues seguidors d'aquest bloc i també, si em permeteu la brometa, enemics i enemigues...

Volia desitjar-vos BON NADAL

Nadal, la Nativitat del Senyor, és, per a tots els qui amb més trasbals que harmonia vivim la nostra fe, una data cabdal.

Cantem, amb les nostres nadales, la joia del Messies que és nat. Sí, també el solstici d'hivern. La murrieria pagesa que ja ho assenyala “per Nadal, un pas de pardal”, el dia que comença a créixer, molt lentament, tan inapreciablement -o no- que de la mateixa, arribats a Reis, tenim dues versions: “ben ruc és qui no ho coneix” o “ben ruc és qui diu que ho coneix”.

L'esperit del Nadal. Una apel·lació permanent, que es produeix any rere any, a la nostra renovació, a aquest enorme miracle -o oportunitat- que tenim, com tota la natura, de rebrotar.

Crec que la societat catalana és, també des del punt de vista de respecte i distància comprensiva, molt exemplar i avançada en la relació entre la fe, l'Església i l'assumpció de la realitat d'una societat plural i d'una administració necessàriament no confessional.

Respecto del tot qui viu aquestes dates des de l'absència de fe i al marge de les celebracions litúrgiques que acompanyen aquestes dates. De la mateixa manera que entenc que la majoria dels qui es troben en aquesta situació són molt conscients del que s'hi celebra i molt respectuosos amb un sentiment molt majoritari, tradicional i arrelat.

Alhora, em sento molt aprop de tots els qui, com jo, viuen la fe des d'una interpel·lació permanent, aquesta veu arrelada en un punt profund de la nostra ànima i manera de ser, però que tot sovint se'ns fa tan difícil i incomprensible que ens donem per vençuts i ens quedem en un terreny inconcret i desprotegit.

Ara que acabem l'any Espriu, un cop vaig llegir una entrevista seva, en la que va dir una cosa que no se m'ha oblidat mai. Li preguntaven per la seva fe. I finalment venia a dir alguna cosa així com que per a ell era important aquesta convicció que seria enterrat de la mateixa manera que havia pogut enterrar la seva mare. Apel·lava, entenc, a una comunió amb la tradició, l'herència rebuda i la protecció que ens ofereix tot el que representa la fe cristiana i l'Església a la nostra societat i a la nostra estructura de valors.

Més enllà d'aquesta reflexió personal sobre el Nadal, volia recordar que aquest Nadal del 2013 farà, a més, 80 anys de la mort del President Macià.

Em sobta que no n'hàgim parlat gaire. Si el Nadal i el Naixement del Messies és la clau de volta de tota la civilització que abasta el cristianisme, el President Macià és la clau de volta de tot el catalanisme contemporani.

Es fa molt difícil pensar en el moment històric que ara estem vivint sense el paper cabdal de Francesc Macià. És evident que el catalanisme i fins i tot el separatisme són previs a Macià. Però és indubtable que la seva personalitat, la seva empenta, coratge, determinació i exemplaritat van marcar el nostre país, el catalanisme i l'independentisme com mai ningú, en la Catalunya contemporània, no havia fet fins llavors.

Dimecres farà 80 anys de la seva mort. Com sempre fem des de fa una pila d'anys, anirem a Montjuïc, pujarem fins el Pla de la Fe, on, al bell mig, hi ha la seva tomba, austera però robusta, amb un simple “MACIÀ” esculpit a la pedra, sota les quatre barres, i li retrem homenatge.

La tomba de Macià mira a la mar. Des del Pla de la Fe es pot veure tot el Port de Barcelona i tot el delta del Llobregat. Davant seu, la tomba dels Germans Badia, Josep i Miquel. Poc abans de la caiguda de Barcelona, el 1939, un grup de patriotes hi va pujar i va girar la làpida que cobria les seves restes. Així vam passar la llarga nit del franquisme, fins que, amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradelles, “algú” hi va tornar i va restaurar la làpida en la seva posició original, amb la inscripció dels Germans Badia i l'estelada.

A la vora de Macià també hi reposen les restes de Carrasco i Formiguera.

Tot l'heroisme, compromís i alhora tragèdia de Catalunya en aquest petit pla a la falda de la muntanya de Montjuïc.

Macià, el coronel de l'exèrcit espanyol que se subleva perquè no pot sofrir més el menyspreu a Catalunya, l'home enèrgic que catalitza i dóna forma al separatisme, bandera, organitzacions (Estat Català), èpica (Prats de Molló), dimensió internacional (el judici a França pel fracàs del complot), partit (ERC), victòria (la República Catalana) i, finalment, l'assumpció de la Generalitat com a una oportunitat que no es podia desaprofitar, amb tot el que va implicar aquell procés. A la seva mort, amb 74 anys, Macià ja havia esdevingut patrimoni de Catalunya i dels catalans i el seu enterrament va ser una impressionant manifestació de dol pels carrers de Barcelona.

A la seva vora, els seus fidels Germans Badia, la Catalunya insurrecta, la Catalunya disciplinada, la Catalunya ambiciosa, la Catalunya que volia guanyar, la Catalunya que volia unir i no rendir-se als extrems que l'atenallaven i dessagnaven. Els Germans Badia, màrtirs d'aquella Catalunya que va voler salvar tots els seus fills compromesos i evitar la barbàrie. Els Germans Badia, el covard assassinat dels quals a mans d'elements del pistolerisme failangista va ser el preludi del drama, de la tragèdia, que havia de viure el nostre país durant tres anys de mort, guerra i crueltat i d'una derrota que es perllongà en la negra nit del franquisme i que encara ara ens amenaça.

I Carrasco i Formiguera. Entre el sabre i la bomba. Líder d'Unió Democràtica de Catalunya. Perseguit aquí per la seva fe catòlica i afusellat a Burgos pel seu radical i insubornable compromís amb la independència de Catalunya. Carrasco i Formiguera, el líder que sempre hi fou i que consagrà la seva vida amb l'exemplaritat del martiri cridant “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”

Dimecres, quan pugi a Montjuïc, quan recorri en silenci el Pla de la Fe els retré homenatge a tots. Som aquí gràcies a ells. Gràcies a que la seva vida i sacrifici ens han donat en herència un patrimoni moral i una exemplaritat que ens han permès, encadenant el compromís generació rere generació, arribar fins on avui som.

I ho faré amb la satisfacció íntima de que, per primera vegada, em sentiré digne de la seva herència. L'acord de dijous, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació per poder votar la nostra independència, per primera vegada em permetrà homenatjar-los com mereixen.

El nostre país no és el que ells van viure. És molt millor, i ho és gràcies a ells. President Macià: hem continuat el camí!

Visca Macià! Visca els Germans Badia! Visca Carrasco i Formiguera! Visca Catalunya lliure!

BON NADAL

i un FELIÇ 2014 PLE DE LLIBERTAT

HEM SALPAT: ELS MESOS QUE VIUREM INTENSAMENT

Vespres de Nadal 2013. La gran majoria de partits catalans han assolit un acord per convocar un referèndum d'autodeterminació. I n'han fixat la data: el 9 de novembre del 2014.

Els independentistes i la societat en general viurem aquests onze mesos que falten fins el 9 de novembre amb una intensitat inoblidable. Més val que ens hi preparem mentalment. HEM SALPAT! El Nadal ens proporcionarà una lleugera treva, però la velocitat de creuer és la més alta que podíem assolir, naveguem amb totes les veles desplegades i, amb la represa, els esdeveniments es succeiran sense pausa.

Ara el procés el controlem nosaltres, el tempo el marquem nosaltres, el que s'ha de fer ho diem nosaltres... i a més a més ho sap tot el món. La carpeta catalana, des de dijous de la setmana passada, està al capdamunt de totes les taules de totes les cancelleries de tots els països civilitzats -i fins i tot d'alguns que no ho són gaire-.

Aquesta situació, inèdita per a Catalunya en els darrers 300 anys ens obliga a molt. Cal seguir en la línia de la foto de dijous passat, de posar en valor tot allò que ens uneix, el nostre compromís amb la democràcia i amb poder decidir el nostre futur.

Si mantenim aquest compromís estem obligats a ser coherents amb que, d'ara fins el 9 de novembre, fem totes les coses que puguem que facilitin el nostre referèndum i el reconeixement per la comunitat internacional i aparcar totes les que ens ho dificulten. Tornem a estar davant aquesta cosa tan transcendent de fer-nos forts en els elements facilitadors i estalviar-nos els elements obstaculitzadors. Hem d'entendre que estem davant una cursa contra-rellotge, en la que el principal objectiu és arribar a temps i fer-ho havent-nos guanyat la confiança de la comunitat internacional perquè ens reconeguin i perquè ens vegin com un nou membre fiable d'aquesta comunitat...

Després de Nadal, o potser durant el Nadal, ens podem trobar -o no- amb l'entrada d'ERC al Govern. Al meu entendre, de totes les coses que poden passar durant el 2014, aquesta és la menys important. La meva visió és que ERC és un soci absolutament fiable del Govern, no hi ha hagut el més mínim problema en cap votació al Parlament, s'acorden les coses, etc. I que per tant la presència d'ERC al Govern és irrellevant. Bé si hi són, bé si no hi són. No em preocupa gens ni mica. I crec que no hauria de preocupar gens ni mica al MHP Mas.

Si algú vol que entri ERC al Govern per “repartir” els costos de la gestió penosa de les dificultats, s'equivoca. No es tracta d'això. El desgast del Govern que han apreciat fins ara les enquestes no venia pas dels elements vinculats a la gestió, amb els que d'altra banda ERC s'ha fet 100% solidària o còmplice a través de les votacions parlamentàries. Ja ho he dit molts cops, el desgast del Govern i de CiU fins ara ha vingut per la incertesa que hi introduïen els atacs sistemàtics d'en Duran. La meva intuïció em porta a pensar que hi haurà un gir a les enquestes, i que l'acord de dijous farà que bona part del vot que anava perdent CiU, es mantingui fidel. Però, com deia, en el fons tot aquest tema a mi em sembla relativament poc important, gairebé instranscendent pel procés.  

Allò que realment serà important a la represa postnadalenca serà veure com es configura la participació a les eleccions europees del maig. Crec que seria molt important que hi hagués una amplíssima candidatura catalana, amb el màxim de partits catalans i amb el màxim suport possible de personalitats independents i de la societat civil. Amb un programa clar i centrat en el nostre compromís amb la democràcia, la consulta i Europa.

També entenc, però, que aquests objectius poden plantejar-se i defensar-se sense una candidatura conjunta. Jo visualitzo l'efecte catalitzador que podria tenir una candidatura com la que abans he comentat, però no criticaria ningú si s'opta per solucions diferents, sempre i quan visualitzem aquest tronc comú que dijous va donar la volta al món.

No haurem escrutat encara els vots de les eleccions europees que ja estarem preparant altre cop l'Onze de Setembre. Serà l'Onze de Setembre del 2014. Tricentenari. A les portes del referèndum d'autodeterminació.

Buf, aquest Onze de Setembre n'hem de fer alguna de molt i molt sonada. El 2012 vam ficar 1.500.000 persones pels carrers de Barcelona. El 2013 vam unir el país de punta a punta amb 2.000.000 de persones participant en la Via Catalana.

El 2014 no sé què ens estaran preparant les entitats que fins ara han mobilitzat la nostra societat amb tant d'èxit, però estic segur que estarà a l'alçada del moment i que tots hi haurem de respondre com mai, amb més compromís que mai i amb més disposició que mai. Sigui el que sigui hi serem. Sigui el que sigui hem de convertir-ho en el més gran que mai hàgim fet com a poble.

Llavors, sense adonar-nos-en, ens trobarem que el dia 18 de setembre votaran els escocesos. És una votació molt important per a nosaltres, perquè té tot el que nosaltres voldríem pogués tenir la nostra: acord amb l'estat, pregunta i una transició negociada cap a la plena independència. L'exemple tan civilitzat del referèndum escocès ens ha de servir d'estímul i alhora d'obrellaunes davant l'obstinat autoritarisme predemocràtic del govern espanyol, les seves amenaces i les seves prohibicions.

L'èxit del referèndum escocès allunyaria moltes de les pors en les que l'estat espanyol basa la seva campanya contra la nostra independència. El simple vot escocès ja és un mirall en el que l'estat espanyol veurà reflectida la seva absoluta falta de cultura democràtica. I un “Sí” escocès, a més, acabaria de catapultar el Sí a Catalunya, en la mesura que del 18 de setembre al 9 de novembre transcorreran 2 mesos que a Escòcia seran un prodigi de democràcia i normalitat, sense res a veure amb els cataclismes de les amenaces del govern espanyol i l'unionisme al procés català.

Però el més important és que, passat l'Onze i passat el 18 de setembre i el referèndum escocès, nosaltres ja estarem a les portes del nostre referèndum. El President Mas farà la convocatòria formal i assistirem a la recta final en la que veurem fins on està disposat a arribar l'estat espanyol en la seva deriva autoritària.

Crec que a hores d'ara ja tots podem descartar una consulta acordada i consensuada amb l'estat. Tanmateix, tindrem la porta oberta a poder-la celebrar d'acord amb la llei de consultes catalana, i amb el cens que ja des d'ara s'està treballant via Idescat. És molt probable que l'estat espanyol recorri la nostra llei. És probable que el TC la suspengui. El que ja no sabem què passarà és si la suspensió anirà més enllà dels 6 mesos. En definitiva, el que no sabem és si l'autoritarisme de l'estat espanyol els portarà a perseguir judicialment, penalment, etc tot el que fem per celebrar la consulta.

La meva intuïció em porta a pensar que l'estat espanyol no autoritzarà mai la consulta, però que, arribat un punt, passat l'estiu, podria no tenir més remei que “tolerar-la”. Intentar-li treure valor representatiu, però tolerar-la. Qualsevol escenari que no sigui la “tolerància menyspreativa” els obligaria a aplicar una sèrie de mesures autoritàries que podrien tenir efectes devastadors internacionalment, i hi incloc des de la intervenció de la Generalitat a la inhabilitació o empresonament del MHP Mas o l'ús de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Exèrcit per retirar les urnes dels col·legis electorals.

Una altra possibilitat, segons quina sigui la reacció de l'estat espanyol és que el 9 de novembre no hi hagi cap possibilitat de fer la consulta, ni acordada ni tolerada, i el MHP Mas, o qui l'hagi substituït si l'inhabiliten, ens convoqui a unes eleccions de caràcter plebiscitari, en les que els partits catalans hauran de concórrer, de la manera que sigui, però amb un punt central programàtic: si estan a favor o en contra que Catalunya esdevingui un estat independent.

I un cop celebrades les eleccions amb aquest tema central, clar, inequívoc, en els programes electorals dels partits, si la majoria parlamentària que en surti ho permet, es faria una Declaració Unilateral d'Independència que habilités un procés internacional que culminés en aquell punt que l'estat espanyol fins llavors havia pogut prohibir: una consulta.

Així les coses, amics, amigues, camarades, compatriotes, estigueu ben desperts i ben disposats davant tot el que ens espera en aquests onze mesos, perquè serà el més intens que mai haurem viscut.

Més units que mai. Més compromesos que mai. Més implicats que mai. I més conscients que mai que d'ara fins el 9 de novembre cada dia passaran coses transcendents per al nostre futur i que tot el que fem tots i cadascun de nosaltres pot ajudar o dificultar fer realitat el nostre somni: que Catalunya esdevingui un Estat independent.

La imatge que he triat per il·lustrar aquest post és del cartell de la pel·lícula Master and Commander. La vespra del 25-N una de les poques persones que reconec com a “mestre”, en Salvador Cardús, s'adreçava al President Mas i li demanava “SALPEM”. Bé, doncs ja hem salpat. Ja som a mar oberta. Ja hem après que no hi ha un únic capità, sinó un comandament plural, però que és capaç d'actuar unit. Ara hem de demostrar que tots som bona tripulació, que respectem i confiem en el comandament plural que tenim, que sabrem ser-hi quan toca, que no ens espantarà ni la mala mar ni les canonades, i que no només hi serem, sinó que sabrem fer bé el que ens toca, perquè a tots i cadascú de nosaltres ens toca fer alguna cosa.

#SíSí

#Guanyarem

Resposta conjunta als comentaris a l'article "UNA PREGUNTA PERFECTA"

És evident que l'acord de la data i la pregunta ha despertat tot de consideracions, dubtes, etc. És normal que sigui així, perquè tot i que estem davant una pregunta PERFECTA, també té espai -per la pròpia complexitat de la realitat del que estem gestionant- per a tot això... i més!

Mireu, la diferència entre un cas de laboratori i la realitat és que en el laboratori controlem tots, absolutament tots, els processos, reaccions, mesures, etc. I en canvi en la realitat treballem sense aquest control. Hi apliquem coses que hem après al laboratori, però sabem perfectament que l'objecte sobre el que treballem és del tot diferent. Vet aquí el grandíssim valor del que va passar dijous. És un acord forjat sobre una complexitat extrema i que, tanmateix, permet garantir tots i cadascun dels objectius del nostre procés sense fer-ne perillar cap. Tot el contrari: l'acord té tant de recorregut que encara ha de permetre créixer el sí a la independència en aquest període fins el 9 de novembre. Per tot això no em cansaré de dir que la pregunta és PERFECTA. No sobre el paper, no en el laboratori, sinó sobre la realitat, sobre els elements que configuraven la decisió.

M'ha resultat impossible respondre fil per randa tots els comentaris que s'han fet al meu anterior post, que agraeixo molt. Per això he fet una resposta conjunta. Una resposta que he mirat sigui molt senzilla, perquè tot sovint és en la senzillesa on les coses es manifesten amb més claredat.

1. Volíem votar que Catalunya sigui un estat independent i podrem votar que Catalunya sigui un estat independent.

2. Sabíem que en qualsevol cas, fos quina fos la pregunta, els partidaris de que Catalunya sigui un estat independent havíem d'assolir un mínim del 51% dels vots vàlids emesos. Això continua essent així.

3. Si un 51% dels qui votem vàlidament assenyalem un Sí-Sí guanya l'opció Catalunya estat independent tant en recompte total com en recompte parcial. I punt. Això és l'únic que compta. Perquè mai ens havíem plantejat un referèndum per guanyar-lo sense el 51% dels vots vàlids emesos. I perquè ara tindrem un referèndum guanyat i la independència si assolim el 51% dels vots vàlids emesos. I no m'importa cap altra altra possible combinació que no sigui aquesta, obtenir COM A MÍNIM el 51% dels vots vàlids emesos.

4. El que jo us dic, a més, és que ara mateix ja tenim, segons el darrer CEO, un 48% de favorables a l'estat independent... SOBRE CENS! Si projectem aquest 40% de favorables a l'estat independent sobre cens a una votació, la majoria absoluta està assegurada. Si el 9 de novembre del 2014 anem a votar tots els que segons les enquestes avui som partidaris d'un estat independent NO HI HA RES QUE IMPEDEIXI QUE SIGUEM MÉS DEL 51% dels vots vàlids emesos. És a dir, deixeu-vos de lamentacions xorres, absurdes, de ploramiques, i a seguir treballant per consolidar aquesta opció com la majoritària, és l'únic que serveix: no perdre cap suport i guanyar-ne tots els que puguem.

5. Els qui argumenten que s'ha "complicat" la majoria no ho miren gens bé. Com he dit al post anterior, del 54% que en resposta dicotòmica votarien SÍ a la independència només un 5,9% no ho farien en resposta múltiple. Si per aquest 5,9% us flagel·leu d'aquesta manera, és per fer-s'ho mirar. Fixeu-vos-hi bé: un 90% del vot per l'estat independent ho vol amb independència del tipus de pregunta (dicotòmica, múltiple, en arbre o en braile). És a dir, d'acord al creuament entre vot a la dicotòmica i a la múltiple com a molt-molt-molt podem "perdre" menys d'un 10% del vot del Sí que en la múltiple votaria altres coses que no són estat independent. Escolteu, doncs això que per a vosaltres és un temor per a mi és un alleujament, perquè vull guanyar amb un vot convençut, no amb un vot perquè no té altra opció. I perquè sé que la majoria som nosaltres, ho diuen TOTES les enquestes. Si algú té un problema no som els independentistes, sinó els qui no volen canviar l'status quo o els qui, volent-lo canviar, no volen la independència, perquè aquests no passen d'un 10% del total de vots del Sí.

6. La gestió de consensos sense comprometre l'objectiu (poder votar Sí a la independència) és el que fa viable un procés que té una base política i social tan complexa com la que tenim nosaltres. Com ja he escrit fins a la sacietat, la dificultat de gestió del procés a Catalunya, amb fins a 5 partits els votants dels quals, amb diferent mesura, volen la independència, és el que permet que tinguem una majoria social per la independència. A Escòcia, on hi ha un únic partit, l'SNP, el procés és de gestió més fàcil, però en canvi encara continuen a molts i molts punts de poder aspirar a guanyar el referèndum. Doncs jo prefereixo complexitat que em doni majoria que simplicitat o facilitat que me n'allunyi. Tingueu-ho molt present: la majoria social per la independència es basa en la complexitat de com hi arribem. Acceptem-ho i siguem-ne conseqüents.

7. La pregunta és tan perfecta que el pas del temps només permet que els favorables a la Catalunya independent creixem, siguem encara més majoria. Que a canvi d'això hem de treballar amb una pregunta en semi-arbre... doncs benvingudíssim el semiarbre que ens permet ser tots els que som avui i ens garanteix ser més el 9 de novembre.

La pregunta ÉS PERFECTA, és idònia pels nostres objectius i respon amb admirable habilitat a la complexitat del mapa polític i de la composició del Sí que permet siguem majoria social.

Com a militant independentista la resta de qüestions, si m'ho permeteu, em resulten solemnes collonades que no m'interessen gens ni mica. L'únic que em preocupa, l'únic que m'ocupa, ja des de sempre, però ara més que mai fins el 09/11/2014 és assegurar que més d'un 51% de les persones que votin ho facin a favor d'una Catalunya estat independent. 

Finalment, reiterar una altra cosa: cada dia que passa estic encara més convençut que podrem votar. Les possibilitats, combinacions i derivades són tantes que el fet que ara mateix ja tinguem data i pregunta afavorirà que, en aquests onze mesos que falten, s'imposi -o algú imposi- un criteri racional a l'estat espanyol i puguem votar, que ens "deixin" votar. Perquè qualsevol altra sortida que no sigui que puguem votar, no perquè ens autoritzin, sinó perquè no ho prohibeixin, és molt i molt pitjor per a tots, que inclou també per a ells.

Per això estic convençut que podrem votar, que votarem, que guanyarem i que a partir d'aquí s'iniciarà el tram final cap a la independència, amb la negociació de la mateixa que, com ja han establert amb aquesta pulcritud democràtica escocesos i britànics, és un procés complexe que pot durar fins a dos anys.

UNA PREGUNTA PERFECTA! Anàlisi, projecció i previsió de funcionament

Dijous vam assistir a un moment històric. El President de la Generalitat, acompanyat dels líders de CiU, ERC, ICV-EUA i CUP va anunciar al poble de Catalunya la convocatòria d'un referèndum el dia 9 de novembre amb una pregunta molt clara:

• “VOL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT: SÍ-NO”
• en cas d'haver respost afirmativament

“VOL QUE AQUEST ESTAT SIGUI INDEPENDENT: SÍ-NO”

És una pregunta PERFECTA.

Aquesta mateixa vesprada n'Oriol Junqueras, a l'acte d'ERC “Votar és democràcia” ha dit que la pregunta és millor fins i tot molt millor, que la que ells plantejaven. Hi estic totalment d'acord.

Tot i ser molt clara, és cert que al plantejar-se tres possibles respostes, caldrà explicar molt bé com funcionarà. Això no serà CAP problema. El procés ha de ser molt transparent. I ho és i ho serà, perquè és i serà molt fàcil.

Intentaré amb aquest escrit explicar perquè és una pregunta PERFECTA i com funcionarà la cosa, amb la prudència de fer-ho exclusivament des del sentit comú tècnic. I donar una visió estratègica recolzant-me en les enquestes del CEO, per fer una projecció dels resultats possibles d'acord a la realitat que avui descriuen les enquestes. És un exercici una mica massa atrevit, però no és una especulació sense fonament, perquè està basat en dades sòlides, en la millor enquesta que es fa a Catalunya, el baròmetre del CEO.

Deia en el post que vaig fer dijous “la realitat és la que és, i el valor de les coses creix quan sabem superar les dificultats d'aquesta realitat i les sabem convertir en un triomf, en una suma, en quelcom inesperat, sorprenent i cohesionador. Que és el que ha passat avui.”

Sí, la pregunta PERFECTA que tenim és també una pregunta atrevida, perquè es formula de manera molt intel·ligent per poder complir dos exigències: que sigui clara i que sigui inclusiva, és a dir, que permeti compartir un trajecte decisiu amb forces necessàries que no tenen un posicionament independentista.

És inesperada perquè fins ara s'havia especulat o s'havia proposat dos únics models de pregunta: una que inclogués més d'una opció o una que inclogués una única opció. I tot això calia fer-ho sense desvirtuar el sentit últim de la mobilització que ens ha portat fins aquí, és a dir, que calia poder votar amb claredat si volem que Catalunya sigui un estat independent.

Fins ara, a nivell d'enquestes, sempre s'havia abordat l'opció sobre la configuració política de Catalunya en dues preguntes independents i amb característiques diferents.

1- Pregunta de resposta múltiple, on als enquestats se'ls plantejava quina és l'opció que voldrien entre un ventall de normalment 4 opcions: una regió, una comunitat autònoma, un estat federal o un estat independent.

2- pregunta dicotòmica, que només es pot respondre Sí o No a una qüestió del tipus "Si demà es fes un referèndum per decidir si vol que Catalunya sigui un estat independent, què votaria"

Si ens remuntem a només fa un parell d'anys la resposta a la múltiple oferia un triple empat entre Comunitat Autònoma (quedar-se com ara) Estat Federal (una resposta que s'associa a no independència però increment del poder i l'status polític de Catalunya) i l'estat independent. Si anéssim més enrere, l'opció majoritària era l'estat federal. Però això ha canviat, i en els últims CEO (per a mi l'enquesta més sòlida i important de les que es fan a Catalunya), els partidaris de l'estat independent ja són clarament la majoria, amb un 48,5% dels enquestats. Mentre que un 21,1% optaria per l'estat federal.

A la pregunta dicotòmica que només permet respondre Sí o No a la independència els partidaris del Sí estan en un 54,4%.

El que podem veure amb aquestes dades és que els partidaris de l'estat independent, sigui quin sigui l'escenari que se'ls hi plantegi, cada cop són més sòlids. En la resposta múltiple ja són un 48,5% i en la dicotòmica un 54,4%.

La pregunta múltiple no es planteja a l'enquestat demanant-l'hi "vostè què votaria" sinó pel que li agradaria que fos Catalunya. En canvi la pregunta dicotòmica de l'enquesta es planteja com un escenari de vot. En el primer dels casos es recull l'opinió de tots els enquestats, que com a màxim poden dir que no ho saben, o no respondre. En canvi en la segona poden optar per l'abstenció.

Malgrat aquesta diferència tècnica de les dues preguntes, podem veure amb claredat com el percentatge d'enquestats en un i altre cas són pràcticament els mateixos. Fent una lectura a l'engròs (ja em disculpareu els puristes) només un 5,9% que voten Sí en la dicotòmica manifesten en la múltiple que preferirien altres solucions (bàsicament Estat federal).

Això fa que una pregunta com la proposada tingui ara molts menys riscos per a una victòria clara del Sí dels que podia tenir fa 2 anys, quan el que responien que volien un estat independent a la múltiple eren un 22% dels enquestats. Llavors volia dir que la majoria que s'assolia en la dicotòmica es construïa a partir del Sí de persones que la seva preferència, si podien triar, era una altra que la de l'estat independent.

COM ÉS PREVISIBLE QUE FUNCIONI LA PREGUNTA DEL REFERÈNDUM?:

La pregunta és molt clara, i es formula amb un doble nivell que a la pràctica només permet tres possibles respostes.

Primer planteja al votant si vol que Catalunya sigui un estat (Sí o No). Aquí haurien de respondre afirmativament tots aquells que en la pregunta de resposta múltiple sobre com els hi agradaria que fos Catalunya diuen un estat independent (48%) i tots els que diuen un Estat federal (20%). La meva visió és que els qui responen estat federal en moltes ocasions amaguen respostes evasives de la independència o que no saben ben bé què és. La prova està com aquesta opció ha anat minoritzant-se baròmetre rere baròmetre, tot i això, sabem que els 6 punts de diferència entre tots dos plantejaments surten d'aquí, d'aquest col·lectiu. Tingue'm-ho en compte...

Només els enquestats que hagin respost favorablement el primer nivell que la consulta planteja podran “participar” per decidir si aquest estat que ja han dit que volen ha de ser un estat independent.

Situant-nos en una posició extrema, que només poguéssim comptar amb aquest 48,5% que en la resposta múltiple diuen “un estat independent”, descomptada l'abstenció, és a dir, sobre vot vàlid emès, amb tota seguretat superaria el 50%.

I això serà així tant si el percentatge del sí a l'estat independent el calculem sobre el total del vot emès en la consulta (per tant, sobre el total de vot en la primera qüestió) com, és evident, sobre el recompte dels que volen que Catalunya sigui un estat.

Perquè, i això no és CAP problema, tindrem tres dades:

- el percentatge de vots favorables a que Catalunya esdevingui un estat sobre el total de vot vàlid emès.

- el percentatge de vots favorables a que Catalunya sigui un estat independent sobre el total de vot vàlid emès.

- el percentatge de vots favorables a que Catalunya sigui un estat independent sobre el total de votants que volen que Catalunya sigui un estat.

El que és important és que els partidaris de que Catalunya sigui un estat independent tinguem el 51% dels vots en relació a la primera dada. Això és el que conferirà una legitimitat absoluta al resultat. Això és el que ara mateix apunten les enquestes que tindrem, i això és pel que hem de treballar incessantment d'ara fins el 9 de novembre, perquè la resposta Sí-Sí tingui més d'un 50% dels vots sobre el total de vots vàlids emesos.

Tenint en compte les dades que ens ofereixen les enquestes, entre els votants que volen que Catalunya sigui un Estat independent sobre el total de votants que volen que Catalunya sigui un estat serà superior al 80%.

L'única cosa que en termes de purisme extrem podríem trobar al plantejament de la pregunta es troba justament en aquest diferencial entre ser favorable a Catalunya Estat i no ser favorable a Catalunya Estat independent. Què hi ha darrere d'això? És evident que respon a la formulació que han fet tant Duran i Lleida i la seva excusa confederalista com ICV, que, cal tenir-ho present, no és un partit independentista. Què estaran votant aquest petitíssim segment de votants que diguin Sí-No? Ara no ho sabem. Però era molt important que tot i que ara no ho sabem, sí sabem que permet sumar en aquest moment inicial als qui aspirin a presentar-se el 9 de novembre amb d'altres sortides. Això és així, hi han pogut ser i hi poden ser sense desvirtuar en cap cas la claredat de la pregunta ni que els independentistes poguem votar, directament, per una Catalunya estat independent.

Quina serà, presumiblement, la mecànica de la votació?

Segurament s'acabarà fent una cosa molt senzilla i molt molt clara. La gent quan vagi a votar tindrà 3 paperetes en funció de les tres úniques respostes possibles. I per votar només caldrà que esculli entre una de les tres:

- papereta dels que no volen que CAT sigui un Estat, que estarà marcada en la primera qüestió amb un No. I res més, cap marca a la segona, que fins i tot podria no aparèixer o fer-ho en gris o difuminat, perquè si marques No, ja no es pot marcar res en la segona qüestió.

- papereta dels que volen que CAT sigui un Estat, però no volen la independència, que estarà marcada en la primera qüestió amb un Sí i en la segona qüestió amb un No

- papereta dels que volen que CAT sigui un Estat, i que sigui independent, que estarà marcada amb un Sí a les dues qüestions.

El més normal, el que segur que passarà, és que les paperetes estaran editades i la gent no haurà de marcar res, simplement triar la papereta d'acord a la seva elecció. Quan arribis al col·legi electoral et trobaràs tres paperetes, d'acord a les tres úniques respostes possibles. Tries la teva i ja està. Fàcil i clar.

Si algú dels que no vol que CAT sigui un estat volgués votar a la segona qüestió, no podria, i si ho fes, seria com si hagués entregat un paper amb un "tonto el que lo lea", nul·la. Caldrà determinar, d'acord al reglament de la consulta, si es considera nul tot el vot o només el vot a la segona qüestió. Jo opto, per al cas que la papereta no tingui guixades ni elements que alterin una percepció segura sobre la intenció de vot a la primera qüestió, de considerar-lo vàlid per a la primera, total de vots emesos, i no vàlid a la segona, no comptar-lo. Això serà difícil que passi, perquè si al col·legi ja hi ha les tres paperetes amb les tres úniques respostes possibles, no crec que ningú es dediqui a fer coses que no pot i que poden convertir en nul el seu vot.

El que no té cap sentit i estic segur que no passarà és que tothom pogués votar a la segona opció, és a dir, que els que han votat No a que Catalunya sigui un estat, també poguessin votar No a que Catalunya sigui un estat independent. Però això no passarà. El No, que és la continuïtat en la situació actual, té la seva única lluita en la pregunta sobre si vol que Catalunya esdevingui un estat. Si guanyen aquí, ja està, ja s'ha acabat el debat. La seva decisió, la decisió del No és guanyar per poder seguir com fins ara. Si guanyen no és que no serem un estat, és que ja ni s'entarà a plantejar quin tipus d'estat. Per això crec que, evidentment, no tindran cap opció per votar a la segona part. 

Valoració política i estratègica més enllà del plantejament tècnic de la pregunta i de la projecció que podem fer a partir de les dades del CEO.

També des d'aquest punt de vista és una pregunta PERFECTA. La realitat del país és la que és. Les majories al Parlament són les que són i les necessitats de sumar el màxim de suports també són prou evidents, etc etc.

Comptar amb ICV-EUA, per més que a mi em posen dels nervis, era indispensable. Sense ells el procés hagués quedat molt tocat. Amb aquesta solució s'hi incorporen fins el final del mateix, no violentem ni la formació política ni una part molt significativa dels seus votants (no em cansaré de repetir, per donar tot el valor que té que hi siguin, que ICV no és un partit independentista), i facilitem mantenir la interlocució privilegiada i la unitat d'acció amb uns altres actors INDISPENSABLES: els sindicats.

Que UGT i CCOO hi siguin és fonamental, bàsic, indispensable. I per a ells és més fàcil ser-hi si també hi és ICV-EUA.

Pel que fa a Duran, tot i que aparentment sembli que ha aconseguit alguna cosa, és la seva derrota definitiva. El procés, ara, ja no té marxa enrere. Com va escriure un dia en Partal, en Duran mana a Unió (pot imposar les seves decisions organitzatives) però no controla Unió (la capacitat última de formular estratègies polítiques). Amb aquesta pregunta li hem tret bona part de la capacitat de maniobra, distorsió i rebentaire que tenia. I no tinc cap dubte que Unió, com a partit, apostarà clarament per un doble Sí. Cap. Tothom sap que Duran feia trampes quan parlava d'aquest hipotètic objectiu d'Unió de la confederació, perquè el darrer congrés es va aprovar que era confederació en l'àmbit europeu. Però és igual. L'important és que no ha pogut parar-ho i que un partit de la tradició catalanista d'Unió hi és i hi serà, sense cap mena de dubte, també en el doble Sí, com toca ni que només fós per la dignitat a la memòria del màrtir Carrasco i Formiguera.

La pregunta és PERFECTA perquè crec que no és gens arriscat afirmar que quan arribem a la consulta ningú no podrà fer campanya per un Sí-No, perquè senzillament els que avui poden voler que CAT sigui un estat, però que no sigui independent, que sigui federal o confederal, no ho podran oferir, no tindran res a oferir alternativament a la independència. I davant el no-res, davant l'encongir-se d'esquenes perquè qualsevol opció que no sigui la independència ha de venir formulada acordada amb Espanya, cosa que no passarà mai, acabaran defensant el Sí-Sí.

Resumint: no hi ha cap risc amb la pregunta. És una pregunta clara i és una pregunta que permet votar Sí a la independència, que és l'únic que ens ha de preocupar. És una pregunta formulada de manera que ja havia previst el Consell Assessor per a la Transició Nacional, però millorant-ne la formulació que posava com a exemple, i que no té cap dels riscos que els experts deien calia evitar. És una pregunta que si projectem els resultats del CEO té al darrere un suport a la independència superior al 50% del total de votants. I és una pregunta que políticament és balsàmica, intel·ligentíssima i ens permet créixer, blindar el procés i lligar-hi fins el final actors polítics bàsics, fonamentals.

És una pregunta PERFECTA! I GUANYAREM!

Un dia de felicitat extrema i de gran orgull! Gràcies als qui ho han fet possible (Govern, CiU, ERC, ICV-EUA i CUP)

Avui m'he llevat amb guardiolisme extrem, a les 05:00, per poder arribar a una reunió a Mórdor. Poc m'havia d'imaginar mentre l'AVE creuava la nit i la boira que la tornada no la faria en alta velocitat, sinó flotant.

Cap a migdia he començat a rebre guasaps i notícies que assenyalaven que alguna cosa estava passant. Quan he sortit de la reunió, passades les 14:00, el meu iphone estava encès. Tornant trucades gairebé he pogut seguir en directe la roda de premsa del MHP President Mas i de tots els líders polítics que, fent honor a l'alta responsabilitat que els hi ha conferit el poble de Catalunya, avui signaven un acord històric, absolutament històric, per a convocar-nos a tots els catalans a un referèndum d'autodeterminació el 9 de novembre.

Amb alguns dels partits polítics que avui lideraven el camí a la llibertat del poble de Catalunya hi tinc gran simpatia i proximitat, hi he militat -ERC- o he fet campanya al seu favor (CiU i ERC). Amb d'altres hi he tingut sempre molt repelús (ICV) i amb la CUP, tot i saber que compartim alguns objectius, i tot i venir també d'un àmbit de militància que en moltes ocasions hem compartit (p.ex. al Casal Independentista de Les Corts) també sóc conscient de la distància ideològica que hi tinc en molts plantejaments.

Però avui us haig de dir que m'he sentit molt i molt orgullós de tots ells. Avui hagués abraçat fraternalment el President Mas, els líders de CDC, els líders d'Unió, n'Oriol Junqueras, en Joan Herrera i en David Fernàndez. M'hagués agradat poder-los abraçar a tots i donar-los-hi personalment les gràcies per haver fet el que semblava tan difícil, en algun moment fins i tot impossible. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Hem d'aprendre a conviure amb les nostres diferències, però encara hem d'aprendre molt més a posar en valor la capacitat que podem tenir de fer camí junts. Un camí històric, perquè el que avui ha passat ens situa en la recta final del nostre democràtic camí cap a la independència.

Crec que en Josep Lluís Carod Rovira, en un tuit, ha definit millor que ningú el que és l'acord d'avui, quan ha dit "no és la pregunta que destijava, però em permet respondre el que volia"

Tots som molt savis, tots tenim moltes solucions, tots som entrenadors del primer equip, tots pensem que allò que nosaltres tenim al cap és el que hauria de ser. Però la realitat és la que és, i el valor de les coses creix quan sabem superar les dificultats d'aquesta realitat i les sabem convertir en un triomf, en una suma, en quelcom inesperat, sorprenent i cohesionador. Que és el que ha passat avui.

Us diré encara més. En el trajecte de tornada anava pensant en la pregunta plantejada, que no deixa de ser "singular"... I he arribat a BCN amb el convenciment absolut que és potser la millor de les solucions que teníem, i que ens aporta molt més que una solució de les que consideràvem més lògiques. Ens obliga a molt, però, sobretot, ens permet aspirar a tot i ens ho permet fer sumant, construïnt complicitats per a un trajecte final que serà molt i molt dur.

Per tot això, poble de Catalunya, cal que celebrem el dia d'avui. I cal que agraïm com cal als qui avui ho han fet possible. I perquè són els que hi eren i en última i definitiva instància ho han materialitzat, gràcies president Mas, gràcies CiU, gràcies Oriol Junqueras, gràcies ERC, gràcies Joan Herrera, gràcies ICV-EUA, gràcies David Fernàndez, gràcies CUP. Moltes gràcies!

SÍ i SÍ, YEAH & YEAH

GUANYAREM!

El futur és nostre! Moment històric, més units que mai!

Dimarts dia 3 de desembre del 2013. Cada dia falta menys perquè els nostres representants ens comuniquin la data en la que es convocarà el referèndum per la nostra independència i la pregunta que serà sotmesa a consulta al poble de Catalunya.

Tinc moltes ganes que arribi aquest dia (bé, tinc les mateixes ganes que la majoria del poble de Catalunya). Cada cop tenim més pistes, si voleu intangibles, que els nostres representants estaran a l'alçada del moment històric i seran capaços d'arribar a un acord HISTÒRIC. Un acord, cal dir-ho i cal tenir-ho clar, que no haurà estat fàcil, que és molt difícil.

Sovint tenim la temptació de simplificar o d'aplicar els nostres criteris sense la més mínima empatia o sense una anàlisi de la realitat i les seves conseqüències. I no, crec que hem de ser molt conscients de les dificultats que hi ha, de les dificultats que tenen els nostres representants i de les moltes coses que han de posar en comú, perquè l'acord no és entre grups que tots tenen la mateixa posició, sinó entre grups que tenen plantejaments diferents.

I això encara dona més valor a l'acord que hi haurà. I que serà un acord que recollirà les nostres aspiracions i reflectirà els objectius del perquè està lluitant el poble de Catalunya.

Aquests dies assistim a un tan vergonyós com indissimulat intent per part dels enemics del procés de rebentar-lo, d'introduir dubtes, d'intoxicar. Els dels despatxos estan fent tot el que poden -que és molt- per fer fracassar el procés, i tenen en la majoria dels tertulians que omplen les nostres ràdios, diaris i TV els seus principals portantveus. Crec que no hi ha cap dubte que una de les palanques de l'unionisme més intel·ligent i poderós ha estat col·locar una legió d'opinadors que propaguen consignes al dictat a tots els mitjans de comunicació. Devem ser l'únic país del món on la majoria que opina públicament no té la més mínima correspondència amb la majoria social del país que s'expressa a les urnes i al carrer. Per tant, amics, cal estar en guàrdia davant aquesta cinquena columna d'opinadors que d'una manera indecent, i només ells sabran a canvi de què, han esdevingut la gran punta de llança unionista contra el procés.

Després també hem de patir aquests dies la indignitat d'alguns polítics, que volen fer-nos passar per anàlisi o posicionament en relació a una realitat el que només és el seu desig miserable de veure fracassar el procés. En aquest sentit el paper del PSC-PSOE i dels seus portantveus és, senzillament, repugnant. No m'estranya que avui en Jordi Martí, fins ara líder municipal a Barcelona, hagi plegat.

El PSC s'està acostant a passes agegantades als mateixos arguments del bloc unionista més radical que fins ara han conformat PP i C's. En breu ja hi hauran arribat, i sense cap matís, combatran el desig de llibertat i de democràcia del nostre poble. Per a aquest bloc, la realitat fa temps va deixar de ser un referent, d'importar. Fa temps que ni la realitat ni la veritat no formen part del seu discurs, tot el contrari: neguen la realitat, menteixen i actuen amb una pocavergonya que passarà a la història de la misèria política.

Des de Madrid, a banda del que no es veu, la campanya de la por i de la intoxicació s'ha incrementat. L'estratègia és clara: esperen invertir la tendència inequívoca que reiteradament expressa la gran majoria de la societat catalana fent-nos presoners de la por. Anul·lar-nos a través de la por.

En el fons de tot ens trobem nosaltres, la gent. I la gent som un conjunt molt divers que reaccionem a inputs molt diversos que ens arriben o no arriben de manera molt diversa. Alguns estem molt informats i implicats. D'altres no ho estan gens, i l'unionisme confio que els pocs inputs que els hi puguin arribar els facin presoners de la por i només estiguin preocupats. No informats, sinó preocupats. 

Nosaltres hem intentat sempre una argumentació racional de les característiques del procés, de la naturalesa i els objectius de tot el que estem fem. 

Tothom sap que el nostre és un procés profundament democràtic, profundament inclusiu, basat en la voluntat de ser. Un procés en el que tothom, amb independència del seu origen o de la seva ideologia o identitat, està cridat a ser protagonista, ciutadà fundador d'un nou país, que volem més just, que volem pugui administrar els propis recursos que genera, que pugui atendre les necessitats de tothom, que sigui respectat, que pugui inserir-se amb normalitat en el context de les nacions lliures. Un país i un procés que té en el respecte a tots i cadascun de nosaltres, la nostra identitat, la nostra llengua i -no cal ni dir-ho!- el nostre origen, la seva pedra angular, la clau de la seva legitimitat i del seu enorme potencial. Perquè hem estat capaços de posar en valor la nostra voluntat de ser i de compartir. I perquè aquesta capacitat de compartir és el que sabem que ara mateix és l'únic que ens permet tenir un futur, col·lectiu i individual.

No hi ha alternativa a la independència. No n'hi ha. Excepte la misèria, l'empobriment i la nostra desaparició com a col·lectivitat, com a poble.

L'unionisme, aquests dies, escampa el seu odi i l'amenaça etnicista, la seva mentida permanent, la coacció i la por Això és tot el que ens poden oferir: por, amenaça, odi, etnicisme, divisió. És a dir, destrucció. Tots els arguments de l'unionisme ens encaminen a la destrucció.

La nostra fortalesa és el que fa que estiguin tan irritats i diguin tantes barbaritats. Saben que abans de Nadal tindrem data i pregunta. I que això serà una enorme catarsis a la nostra societat. Ens obrirà les portes de la democràcia. Ens dirà, és la nostra hora.

I serà la nostra hora. Ells miraran el seu rellotge aturat. I nosaltres seguirem avançant amb els mateixos valors que hem arribat fins aquí, però amb un compromís encara més fort i més exigent. Perquè sabrem que el nostre futur s'estarà decidint cada dia en tot allò que fem.

I el fem inclou també la nostra capacitat de resistir. Haurem d'estar preparats per a qualsevol cosa. Quan tinguem data i pregunta la ja evident deriva autoritària de l'estat espanyol i bogeria de l'unionisme local es convertirà en follia, en embogiment.

Haurem d'aguantar molt. I haurem de resistir moltes coses. I només ho podrem fer si conservem la confiança en tots nosaltres i els nostres representants. Caldrà, més que mai, que estiguem units i que ens ajudem com mai. Caldrà que siguem conscients que cada cosa que fem pot ser transcendent per arribar al nostre objectiu. I, per tant, que siguem EXEMPLARS en tot allò que fem.

I estic segur que ho farem. Estic segur que tindrem data i pregunta. Estic segur que sabrem estar units. Estic segur que els nostres representants sabran estar a l'alçada del moment històric. Estic segur que estem fent història i que sabrem aprofitar aquesta oportunitat única.

El futur és nostre! Guanyarem!

CEO NOVEMBRE 2013: EL CAMÍ DE LA VICTÒRIA! (l'any vinent a Jerusalem!)

Tot el peix venut. En expressió d'un bon amic profe de la UAB, la tercera onada del baròmetre del CEO del 2013 el que fa és confirmar una situació política del procés sobiranista en la que tot el peix està venut, les dades ja estan contrastades pel dret i pel revés i les úniques alteracions encaixen totes dins del marge d'error de l'excel·lent enquesta que realitza l'equip que dirigeix Jordi Argelaguet.

Quins són, a criteri meu, els elements més significatius dels resultats del Baròmetre de novembre del CEO:

1. El SÍ a la independència és cada cop més sòlid en la seva abassegadora majoria. A la pregunta dicotòmica (Sí/No) de què farien els enquestats en cas de referèndum, un 54,7% votarien sí, i només un 22,1% votarien en contra. El SÍ porta instal·lat en més del 50% del cens des que el CEO, el juny de 2012, va introduir per primera vegada aquesta pregunta (en aquell moment ja va obtenir un 51,1% de respostes afirmatives). Les oscil·lacions que es poden produir d'un baròmetre a un altre estan totes dins dels marges d'error propis de l'enquesta. I pel que fa al NO, igualment clavat en aquest molt poc més d'un 20%, que és l'expressió màxima de la impotència marginal de l'unionisme a la societat catalana.

2. El sí a la independència es veu reforçat també amb els resultats de la pregunta amb resposta múltiple, en que els enquestats són preguntats sobre què creuen que Catalunya hauria de ser, i se'ls ofereix el següent ventall de respostes:

- una regió d'Espanya

- Una comunitat autònoma d'Espanya

- Un estat dins una Espanya federal

- Un estat independent

Per primera vegada a la història els partidaris d'un estat independent en una pregunta de resposta múltiple arriben al 48,5%

A diferència de l'anterior pregunta, introduïda el juny del 2012, aquesta pregunta de resposta múltiple té una sèrie amb un recorregut molt més llarg, que arriba al gener del 2010. I és l'anàlisi d'aquesta pregunta el que resulta més interessant, amb diferència, de tota l'enquesta. De fet, és on trobem les claus del que ha passat els darrers anys i de perquè parlo de fortalesa i camí de la victòria.

És molt important observar dues dades:

- En el baròmetre de Febrer del 2012 les opcions Comunitat Autònoma, Estat dins una Espanya federal i Estat independent tenien un triple empat. Totes tres estaven en el 30% dels enquestats.

En aquest baròmetre de novembre 2013 l'opció de l'Estat independent té el 48,5% dels suports, 27,4 punts per sobre de la següent resposta: l'estat dins una Espanya federal, i 30 punts per sobre de la Comunitat Autònoma.

- Però és que si observem l'evolució de les dades des de més enrere podem veure que les primeres dades que tenim, de gener del 2010, ofereixen un panorama radicalment diferent a l'actual. El gener del 2010 els enquestats expressaven un suport majoritari a un Estat dins d'una Espanya federal, amb el 38,2% . Després hi havia un 29,5% de partidaris que Catalunya continués sent una Comunitat Autònoma. I finalment els partidaris d'un Estat independent tan sols representàvem el 19,4% dels suports. És a dir: 30 punts menys que ara.

L'evolució de les dades és prou eloqüent i desacredita científicament totes les monsergues de terceres vies, moderantisme i altres collonades. Els partidaris de l'estat independent han crescut 30 punts mentre els partidaris del federalisme han perdut 17 punts. El federalisme ha passat de ser l'opció majoritària amb un 38,2% dels suports dels enquestats, 20 punts per sobre dels partidaris de l'estat propi, a ser la segona opció, amb només un 21,3% dels suports, 27 punts per sota dels partidaris de l'estat independent.

Repeteixo perquè la dada és definitiva: De gener del 2010 a Novembre del 2013 els partidaris de l'estat independent hem passat d'estar 19 punts per sota dels partidaris del federalisme a estar 27 punts per sobre.

3. Ho he analitzat altres vegades, i cada cop és més rellevant: una de les característiques essencials del procés sobiranista català i de la construcció d'aquesta majoria del SÍ és la seva transversalitat, pluralitat. La majoria aclaparadora del 54,7% que votarien a favor de la independència es construeix a partir d'un 80,6% de votants de CiU, d'un 94% de votants d'ERC, d'un 12,3% de votants del PSC, d'un 52,2% dels votants d'ICV-EUA i d'un 81,8% dels votants de la CUP. El vot favorable de totes aquestes persones que quan hi ha eleccions voten fins a 5 partits diferents és una de les característiques que defineixen el procés català.

És un fenomen que desafia la doctrina clàssica dels moviments d'alliberament nacional o de processos com l'escocès. En el cas d'Escòcia ens trobem que el Sí a la independència coincideix amb el vot a l'SNP, i encara no, perquè aquest partit té un cert vot de gestió que pel que sembla no vol votar a favor de la independència d'Escòcia.

És molt important que tinguem això en compte, perquè presenta amb gran intensitat dues cares de la mateixa moneda:

- per una banda aquesta pluralitat fa que la gestió del procés sigui molt més complexa. No hi ha una força hegemònica amb una majoria suficient que imposa ritme i criteri. Això no existeix. Hi ha una majoria en la que hi participen formacions polítiques molt diverses i que beu d'electorats molt diversos.  Aquesta situació és del tot singular, excepcional. Aquesta excepcionalitat implica que hem d'invertir molts esforços en arribar a acords, en acompassar els diferents ritmes, en incloure les diferents sensibilitats, en assegurar en cada moment les majories necessàries, etc. Sí, la pluralitat fa que el nostre procés sigui més lent i més “cansat”, de vegades esgotador...

-  alhora, aquesta pluralitat assegura una enorme fortalesa al procés. No és que sigui un partit el que “gestiona” i lidera el procés: n'hi ha fins a 4 d'implicats i els votants de 5. La pluralitat blinda el procés, perquè el converteix en indestructible. La pluralitat i transversalitat confereix un blindatge espontani a tot el procés. Però, sobretot, a part d'aquest blindatge, que el procés sigui tan plural, que no sigui patrimoni de ningú i que concentri sensibilitats tan diferents li atorga una transverasalitat social enorme, que fa que arribem a tots els racons de la nostra societat i que no hi hagi ningú que pugui sentir-se exclòs del procés.

Per tant, hem d'aprendre a conviure amb aquesta complexitat i els “inconvenients” que pugui generar, perquè és la nostra fortalesa i el que ens permet ser majoritaris.

4. Crec que és ABSURD analitzar, en aquest moment tan excepcional en el que estem, quin serà l'escenari electoral futur. Perquè no hi tornarà a haver eleccions “normals” fins que no siguem independents.

Fixeu-vos en una cosa. Si el procés avança com tots desitgem i al llarg del 2014, d'una manera o d'una altra, podem celebrar la consulta, ja sabem quin serà el resultat: els partidaris de l'estat propi, de la independència, guanyarem per àmplia majoria. I en un procés més o menys llarg i més o menys complicat, exercirem la nostra sobirania, obtindrem el reconeixement internacional i celebrarem finalment unes eleccions que tindran caràcter de constituents: conformaran una majoria parlamentària que ja no tindrà la missió de portar el país a la independència, sinó de “fundar-lo”. I a aquelles eleccions constituents ja no s'hi arribarà amb un dels eixos electorals que ha marcat i marca les decisions electorals dels catalans, l'eix nacional. Canviarà el sistema de partits, es normalitzaran, refaran o reformularan els blocs a partir dels eixos tradicionals de dreta/esquerra i per tant no tindrà absolutament RES a veure amb el mapa actual ni amb les projeccions que ara fem. RES.

Però és que si el procés no avança tal i com tots desitgem i no es pot realitzar la consulta perquè la prohibeix l'estat espanyol, la fa impossible, el nostre país i el procés sobiranista només tindrà una sortida: les eleccions plebiscitàries. I unes eleccions plebiscitàries, hi hagi llista conjunta dels sobiranistes o no, té una dimensió política tan excepcional que tampoc servirà cap de les projeccions actuals. Estarem davant d'una situació d'extrema gravetat en la que el nostre futur es decidirà en unes eleccions que també estaran amenaçades. És fàcilment previsible que en aquest context CiU, ERC, ICV, CUP, societat civil, sindicats, etc configurin una candidatura única al voltant d'un gran objectiu comú: proclamar la independència.

Aquestes són les dues úniques alternatives de futur per les que transitarà el nostre procés. I cap de les dues no té res a veure amb l'actual escenari ni amb les projeccions que ofereix.

5) Dit això, la projecció de vot que ofereix el CEO sí que ens permet monitoritzar quin és l'impacte del procés en les diferents opcions dels partits actualment existents. És a dir, ara mateix els partits són els que són, i davant la intensitat del procés cadascun d'ells actua d'una manera diferent que té un enorme impacte sobre l'electorat. Val la pena per tant fixar-s'hi una mica.

- La dada més rellevant que aporta el CEO és que ERC passa a ser l'opció que obté més suports. És una dada coherent amb altres enquestes. Per tant, estem en un escenari en el que ERC ha eixamplat espectacularment la seva base electoral a partir de la seguretat en el lideratge del procés que transmet Oriol Junqueras. Per una banda tenim que és el partit amb una major fidelitat de vot (82,5%), i per una altra que recull una molt important massa de votants provinents de CiU (un 21,5), però no únicament. L'ERC d'Oriol Junqueras recull suports de pràcticament tot l'arc polític: un 4,1% dels antics votants de PSC, un 7,1 dels d'ICV, un 7,9 dels de la CUP, un 16,3 d'altres opcions, un 8,4 de l'abstenció....

- Si l'anterior és la dada més rellevant, la més espectacular és el brutal desgast en les expectatives electorals a que el sr. Duran i Lleida i la seva incessant activitat contra el president Mas i contra el procés sotmeten a CiU. Un 21,5% dels antics votants de CiU ara diuen que votaran ERC. I això només té una lectura: en Duran ha saturat la capacitat de resistència del votant convergent, que no pot més i busca refugi en l'ERC d'Oriol Junqueras, que del 25-N ençà ha desmostrat amb escreix ser un soci més lleial al president que en Duran. Mentre Junqueras sempre defensa el President Mas, Duran és qui amb més crueltat i desllialtat l'ataca, el contraprograma, el menysté. Mentre Duran amenaça permanentment el procés, l'ERC d'Oriol Junqueras es mostra com un soci fiable, responsable i sòlid que amb el seu suport al President i al procés, el blinda i fa que progressi. No hi ha cap altra fuga de vots cap a enlloc, ni cap a PSC, ni cap a PP... res de res. El desgast electoral de CiU és conseqüència directa del desgast a que en Duran sotmet el President i el procés.

- Una altra dada rellevant és el que està passant amb el votant d'ICV-EUA. Sigui com sigui, en l'actual conjuntura ICV ha esdevingut una peça clau en el procés. No és una opció electoral de tradició independentista, i això està essent explotat per l'establishment, que volen aprofitar les incomoditats que pot tenir ICV amb algunes qüestions del procés per a generar una pinça amb en Duran Lleida que faci descarrilar el procés en el primer gran revolt tancat que tenim davant: la qüestió de la data i la pregunta. Duran només pot fer xantatge si ICV s'hi presta. Sense la cooperació necessària d'ICV Duran no és res i no pot fer descarrilar el procés. Però si ICV dubta i es presta a la pinça la situació serà molt i molt complicada. 

Per això és bo analitzar què està passant amb el votant d'ICV-EUA. I aquí les notícies són bones. Ens trobem que per primera vegada una majoria molt clara dels seus votants, un 52,2% s'alinea amb el SÍ, mentre que només un 23% hi votaria en contra.Pel que fa al seu electorat: un 7,1% se'n va cap a ERC i un 9% cap a la CUP. Cal que tots tinguem clar que ICV és una força frontera i que està sotmesa a moltes tensions, i vull creure que la seva inequívoca tradició democràtica i aquesta majoria independentista que expressen els seus votants faran que ICV no sabotegi el procés i respecti democràticament la voluntat majoritària dels catalans.

- Una altra dada certament impactant és que les projeccions del CEO situen C's com a tercera força política. Aquesta situació és conseqüència directa de la redistribució del vot en el front unionista. I més concretament del descomunal DESCALABRO del PP de la sra Alicia Sanchez Camacho. La debacle de la Camacho i el seu PP és de tal magnitud que només conserven la fidelitat d'un 33,1% dels seus antics votants, i un 28,6% se'n van cap a Ciutadans.

- el front del Sí acaba de configurar la seva àmplia majoria amb el petit creixement electoral de la CUP. Manté una important fidelitat de vot (76%), i si a això hi afegim el vot que rasca d'ICV (un 9%), més la coseta que rasca d'ERC (un 2,9 -en termes absoluts més significatiu que el 7,9 de vot de la CUP cap a ERC) i aquest 10,7% de vot d'altres opcions, ens trobem que poden acabar constituïnt grup propi i ser un dels altres puntals del front del Sí.

En definitiva, el procés avança sòlid i cada cop més blindat. Les campanyes unionistes no han aconseguit impactar el més mínim en la majoria del SÍ ni en l'escenari d'una consulta ni en els possibles escenaris electorals. Res. L'enquesta està feta en plena ofensiva unionista de la tercera via, de la moderació, etc. I res de res de res.

Senyors, només errors propis poden impedir el que ara mateix no ofereix cap dubte: QUE GUANYAREM! La meva confiança en la capacitat del MHP Mas i de n'Oriol Junqueras, al costat d'una societat civil liderada per l'ANC, és total. Absoluta.

Senyors: L'ANY VINENT A JERUSALEM! El 2014 serem independents. No ho dubteu!

VERGONYA! Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre! (Un escrit meu de juliol 2008)

(Aquest és un escrit de 28 de juliol del 2008. Té més de cinc anys! La denúncia d'aleshores no serví de res. Molts dels indrets que varen patir els combats més horrorosos de la Batalla de l'Ebre varen ser destruïts per la depredació eòlica. Damunt d'aquests indrets, damunt d'on sabem perfectament que hi havia moltíssimes restes de soldats morts durant la batalla, s'hi van instal·lar molins de vent gegants que van arrassar amb tot. 

He pensat que avui era un dia especialment indicat per a recuperar aquest escrit. Avui fa 75 anys de la fi de la Batalla de l'Ebre, i la dignificació dels espais i evitar-ne la seva destrucció continua essent una exigència moral. Aquesta permanent reivindicació té avui, i aquest és el segon motiu, més força que mai, després de l'exigència de l'ONU al govern espanyol perquè faci alguna cosa per la recuperació de les restes de combatents i repressaliats durant la Guerra Civil.

Totes les fotos que hi ha en aquest escrit les he fet jo. Tot és tan dur i tràgic com cert. La mà que assenyala restes és la meva. El braç que subjecta restes de bombes és el meu, els que em coneixeu podeu reconèixer-hi el tatuatge del cas de Jaume I que porto a l'avantbraç.

Us prego, a més, que contextualitzeu l'escrit en el seu moment polític, quan el tripartit actuava absolutament ebri de poder sense escoltar res ni ningú)

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

JULIOL DEL 2008:

Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!