12-0, o quan l'únic silenci i l'única violència segueixen sent els seus, els de sempre

12 d'octubre. L'espanyolisme s'ha tornat a citar a la Plaça Catalunya, no sé ben bé amb quin objectiu. Per més gent que portin d'arreu de l'estat no crec es pensin poden fer una exhibició de mobilització popular com la feta per l'independentisme aquests tres darrers Onzes de setembre. Si només volen testimoniar que hi són, em sembla perfecte, hi tenen tot el dret. Per comptar-nos, ja tenim les urnes que ens neguen.

Tanmateix, no voldria passar per alt que altre cop han plantejat la seva convocatòria en termes d'una victimització repugnant. Fa ja un cert temps van iniciar una campanya denunciant una inexistent violència exercida per l'independentisme contra ells. Ara fan un pas més i fan veure que d'aquella violència se n'ha derivat un silenciament -també inexistent- contra el que es rebel·len.

Repugnant és poc. Porten 300 anys exercint una repressió sistemàtica contra el nostre poble, un autèntic genocidi invisible. Generació rere generació hem patit totes les formes possibles de repressió: la mort, l'assassinat, la presó, l'exili, la prohibició.... I ara tenen la indecència de victimitzar-se? Ara tenen la fastigosa immoralitat de, davant un moviment exemplarment cívic, pacífic i democràtic, acusar-nos d'exercir una violència que els ha silenciat????

Fa uns mesos escrivia aquest article. L'he retallat, per publicar-lo de nou, perquè em sembla necessari deixar clar en tot moment que aquí l'única violència ha estat i és la seva, i l'únic silenci és el que ens han imposat i encara volen imposar ells, impedint-nos votar.

--------------------------------------------------------------------------------

Avui (article escrit el 15/03/2014) el sr.Girauta, insigne vocero de l'unionisme “advertia” contra la violència al carrer que pot comportar el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el sr. Rivera que deia “Només la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava "os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya “patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA estava activa. Repugnant..

Mentides i més mentides. Una darrere l'altra.

Perquè en aquest país NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens hem manifestat amb ells i hem patit amb ells. Perquè no pensàvem en un "ells", sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".

Aquesta mentida té dues grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació. (com ara la invocació del silenci és únicament desig de silenciar-nos per qualsevol mitjà com a única via per deixar de ser una minoria)

Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats, per part d'un estat que hi ha abocat tota la seva força i poder. La repressió ha estat tan ferotge i està tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.

Més enllà de la violència institucional que hem patit com a poble exercida per l'estat espanyol, també hem patit una violència quotidiana exercida pels militants espanyolistes i emparada, si no fomentada, per l'estat.

Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.

La vaig patir a la Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza”. Pel que em van dir, em va “salvar” el fet de tenir-los “ben posats”, de manera que tot es va “limitar” a haver-me de sentir, curs rere curs, tot allò de “te vamos a matar”, “date por muerto” i que intentessin (i de vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Per sort només un dia van reaccionar al que fèiem amb una violència que fins aleshores no havia vist mai: ens buscaven, crispats, i quan es posaven a la meva alçada s'obrien la jaqueta i m'ensenyaven, sense dir res, la culata de la pistola que portaven.

La vaig patir al barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit. Mantenien una tàctica d'hostigament constant. La seva impunitat els va portar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una navalla...

I l'he patida molt i molt més en molt diverses circumstàncies, aquestes només són dues històries de les moltes que podria explicar, totes sempre amb un denominador comú: ser identificat com a independentista i tenir al davant, exercint una violència directa, espanyolistes. I tots els meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més, perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem patit. I en molts casos han estat molt més dures i salvatges, i fins i tot amb conseqüències tràgiques.

Doncs bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que si mai tota la llarga llista de repressors des de l'Estat fins als matons del carrer que els han precedit no han aconseguit que ens tiréssim enrere, ni nosaltres ni els que també a nosaltres ens han precedit, ara tampoc no ho aconseguiran. No desistirem. MAI.

I per més que diguin, ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això. Les seves mentides només tenen el recorregut, gens menyspreable, del ressò de tots els mitjans de comunicació i repressió que els fan d'altaveus, que són gairebé tots.

Nosaltres només volem que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9N. I ho fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna l'haver arribat on ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic, pacífic, cívic i inclusiu.

El que compartim no és odi, ni set de reparació, ni crispació, ni menyspreu, sinó una cosa tan positiva i engrescadora com fer realitat el nostre somni d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb independència de la nostra llengua, amb independència de les nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un nou Estat a Europa.

Arribarà el dia que no podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta immoralitat.

Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.