Una proposta per fer possible la independència. El dia que el món convergent va culminar el viratge independentista

El President Mas ha traslladat a la societat i molt específicament a tots els que estem implicats en el procés independentista un diagnòstic i una valoració de la situació, que ha acompanyat d'una proposta excepcional per a una fita excepcional: transitar el petit tram de camí que ens falta fins la independència, que ha situat en un any i mig.

No entraré en el fons de la proposta. Amb aquest post només volia compartir algunes reflexions que són més aviat sentiments. Tanmateix, seria deshonest si d'entrada no digués que el que ha fet i proposat el President té una extraordinària càrrega històrica, que és sòlida i que combina magistralment sentit institucional, intel·ligència, fermesa i generositat. És per tant una proposta amb la que hi estic molt d'acord en les seves grans línies i que m'agradaria veure feta realitat, i si pot ser, millorada amb la participació d'altres agents. En aquest sentit, a qui li correspon valorar-la i analitzar-la exhaustivament és als partits, organitzacions i personalitats a qui va adreçada.

La profunditat i l'impacte de la proposta és tan monumental que el que ara més convé és que tots plegats actuem amb molta serenitat, que deixem sigui interioritzada i digerida adequadament i que generem un entorn de confiança que faciliti que tothom prengui les seves decisions sense més pressió de la que deriva de la que tots ens hem posat a sobre, de demanar eleccions el més ràpidament possible, a la llum, això és inevitable que sigui així i no s'entendria el contrari, de l'impacte social que hagi generat la proposta.

El meu pare (ACS) sempre ens deia una cosa “el que se para en pelos no come tocino”. Vaig interioritzar molt aquest consell, que m'ha ajudat a mantenir sempre una militància heterodoxa, gens dogmàtica. Quan la vida em va portar professionalment a treballar en l'àmbit de l'avaluació i la planificació d'organitzacions, singularment públiques, vaig interioritzar un altre consell que un dia va caure al meu cervell, i que no l'he oblidat mai: “lo mejor es enemigo de lo bueno”. L'eficàcia i l'eficiència de les organitzacions no rau en desenvolupar o dotar-se de sistemes que siguin perfectes, sinó que siguin possibles perquè atenen als recursos que tenim, i, el més important de tot, ens permetin assolir els nostres objectius. Lo mejor es enemigo de lo bueno conceputalitza el valor de la realitat pràctica i la seva eficàcia pel damunt dels models teòrics que ignoren la realitat en la seva formulació.

Aquest rollete per a què?
Molt fàcil: per recomanar a tothom que es miri la proposta valorant les coses substantives, nuclears, essencials. Si ens enredem amb el detalls, amb les coses accessòries, amb els accents, etc, no en sortirem.

No hi ha cap precedent del que estem fent i no hi ha cap model ni manual que puguem aplicar. Estem fent el nostre propi camí, d'acord a les nostres circumstàncies i realitat, i a més a més fins ara ho estem fent molt i molt bé.

Sobre els elements substantius de la proposta, el primer que ens hem de preguntar és si s'alinea amb la manera com estem fent les coses que ens ha permès fer-les bé i que fins ara ens ha assegurat l'èxit.
La resposta ha de ser afirmativa: és una proposta que il·lusiona, és una proposta transversal, és una proposta que crida i implica a tots els agents que fins ara estem en el procés (partits, associacions, líders, etc.), i té una impecable formulació democràtica. I crec que sí.

Després cal analitzar si la proposta permet assolir els objectius que volem i amb un calendari sense cap demora. 
La resposta també és afirmativa.

Permet, a més, que hi siguem tots, que no sigui una suma de sigles, sinó una proposta central de país, que vehiculi i mobilitzi totes les enormes energies que hem acumulat en aquests anys de procés i que visualitzi a ulls de tot el món que és la candidatura que representa el Sí a la Independència?
Sense cap mena de dubte, sí!

Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).

Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.
Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.

Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:

- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.

- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista

Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?
Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.

Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.

Cal considerar la proposta que ha fet el President com “tancada”, un “lo toma o lo deja”?
Crec que en cap cas. Crec que el President ha formulat una proposta que l'important és que coincideix amb els grans eixos que des de tot arreu es reclamaven majoritàriament i que en tot allò més de detall, accessori o adjectiu de la proposta central admet negociació, parlar-ne, etc.

El President ha tornat a deixar ben clar davant tothom el seu compromís personal amb que si aquestes són les eleccions de la independència, ell ja no es torna a presentar a les següents, previstes per d'aquí un any i mig, i que serien les constituents. I em sembla molt bé, una actitud que l'honora i esvaeix qualsevol lectura en clau personal. Però si ho he entès bé el President també ha dit que els que anessin en aquesta candidatura es comprometrien a no presentar-se en les següents eleccions. Entenc el sentit, però no crec que es pugui demanar això a tothom. Crec que és bo que sigui un compromís del President, però no crec que es pugui exigir aquest mateix compromís a la resta, en tot cas hauria de quedar a la pròpia voluntat de les persones. Personalment, per exemple, crec que això no se li pot demanar a l'Oriol Junqueras. No podem cremar tots els lideratges en aquesta llista. És la meva opinió i és un exemple del que crec és accessori en la configuració de la proposta, adjectiu.

Un altre element de la proposta en el que crec que tant ERC com la societat civil haurien d'obtenir les màximes garanties és que de manera explícita és una candidatura per la independència. Que el sentit de votar aquesta candidatura no és per assegurar un posterior referèndum, sinó per comptar els vots favorables a la independència. En la candidatura no hi pot haver ni el més mínim resquici ni ombra d'ambigüitat sobre el sentit del vot: és un vot de SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

Hi ha altres elements que al meu entendre són cabdals en una candidatura com la proposada. I em vull referir singularment a un d'ells: l'enorme actiu que per a aquest procés representa el president Mas.

El que aporta el President Mas és molt i a molt nivells, però on el seu lideratge assoleix una dimensió d'un valor incalculable és en l'àmbit internacional. Abans de referir-m'hi, només una pinzellada sobre els valors que aporta en el lideratge intern: personalment admiro la seva serenitat, energia, solidesa i capacitat de fer front fins i tot a les situacions més adverses amb una voluntat de ferro i determinació total per superar-les. A aquests valors en vull afegir un altre: la seva intel·ligència. Ho ha demostrat ja abastament: crec que està dotat d'una intel·ligència empàtica que ens ha permès fer front fins ara als més grans reptes que ha plantejat el procés. Això s'ha fet evident de manera col·lectiva amb el 9N. Ja no queda ningú que no hagi reconegut que ha estat una jugada mestra.

Com deia, on lideratge del President Mas esdevé insubstituïble és a nivell internacional. Parlem tant de la dimensió internacional perquè és la que assegura que el que fem no és un acte de consum intern, sinó que produirà efectes, i només el reconeixement internacional pot produir aquests efectes. Això és una certesa absoluta, és on ens ho juguem tot si al comptar-nos som majoria. El President Mas és la cara del procés a tot el món i un interlocutor absolutament homologat a tots els nivells.

El gran Andreu Barnils piulava fa uns quants dies “tenim un president de l'MDT -o alguna cosa així-, però que porta corbata, i això desconcerta als de l'MDT i als de les corbates.” Mas no prové de l'independentisme. No és un quadre o un polític format en l'independentisme. Mas ve de les corbates, en el sentit de ser una persona d'ordre, integrada al sistema. Però que, paradoxalment, està liderant la revolució més important que mai haurem fet al nostre país. Que porti corbata el converteix amb el millor ambaixador que podríem tenir, perquè és un interlocutor fiable per a la comunitat internacional. És la cara visible d'un procés que ha estat exemplarment democràtic i cívic. És el líder que pacientment, però infatigablement, ha estat explicant la situació de Catalunya i oferint negociar una sortida democràtica. I que ha transitat per totes les fases que han dotat de la legitimitat que ara hem acumulat el nostre procés.

És, a més -i això és molt important- un interlocutor que es comunica sense traductors, que parla fluidament -de fet impecablement- l'anglès, el francès i el castellà, les tres llengües amb més abast internacional. Mas pot parlar i explicar-se directament amb qualsevol líder mundial i en qualsevol foro internacional. Perquè el telèfon sonarà.

Els detractors del Barça més gloriós de la història, el que van construir Laporta i Guardiola, deien que aquell equip jugava sol, que no li calia entrenador. I no van parar fins que Guardiola va marxar i a la banqueta del Barça aterrà Tata Martino. Els resultats, a la vista.

No menystinguem el valor dels lideratges, tenim la sort de tenir dos lideratges excepcionals -el del President Mas i el de n'Oriol Junquera- siguem prou intel·ligents per valorar les seves virtuts i tot el moltíssim que ens aporten. Són dos lideratges, a més, complementaris l'un de l'altre, que si treballen plegats, sense trepitjar-se, poden abastar i arribar infinitament més lluny a nivell intern i a nivell internacional del que mai hi arribaria cap dels dos en solitari, i del que nosaltres arribaríem si cometéssim l'error monstruós de prescindir d'un dels dos o de no valorar-los els dos.

Vull a Mas i vull a Junqueras. I vull que hi siguem tots. La declaració, posicionament i proposta del President Mas ha obert la porta a fer realitat allò que jo reclamava en el penúltim post: que els partits no segrestin les eleccions de la independència i que es configuri una proposta en la qual la societat civil, les personalitats i els voluntaris ens hi aboquem amb tota la nostra energia i capacitat per fer realitat el somni: LA INDEPENDÈNCIA

Quan ja tenia escrit aquest post he llegit l'article del gran Quim Torra a El Singular Digital. En Quim Torra proposava una cosa tan inicialment desconcertant com, quan hi penses, genial: que la candidatura l'encapçali Neus Català. Crec que tothom hauria de tenir en compte aquesta idea. La presència de Neus Català tindria un monumental valor simbòlic i cohesionador, sense treure el més mínim relleu institucional a que el President Mas vagi per exemple de número dos i Junqueras de tres. Que Neus Català l'encapçalés relligaria i projectaria tots els grans valors que ens uneixen en aquest moment amb el que ens han unit en el passat. Seria un homenatge a tots els que ens han precedit. Però també seria escrupulosament respectuosa a un nivell institucional, perquè no obstaria que Artur Mas fos el candidat a presidir aquest Govern de la independència. 

AMB PLENA CONFIANÇA EN TOTHOM, SEGUR DE QUE HO FAREM BÉ: SOM-HI, AQUÍ HI HA LES MEVES MANS, ELS MEUS BRAÇOS, LES MEVES CAMES I EL MEU COR PER AJUDAR EN TOT EL QUE CALGUI.
--------------------------------------------------------------------------

PS: La reflexió ja l'he acabada. Bonus Track

Ara només voldria traslladar-vos un sentiment íntim meu: em sento molt orgullós del President Mas. Mireu, l'any 2010 vaig prendre una decisió que no va ser fàcil: fer públic que votaria Mas, i fins i tot fer campanya, ja que amb altres companys bloguers amb evam impulsar la iniciativa “Absolut Mas”.

Des de l'any 1984 que vaig començar la meva militància independentista, era la primera vegada, aquell 2010, que demanava el vot per a un partit que no es postulava obertament, inequívocament, com a independentista. De fet l'únic carnet d'un partit polític de debò que he tingut ha estat el d'ERC. Hi vaig entrar amb la Crida Nacional a ERC i en vaig ser militant uns pocs anys, i vam fer moltes coses, i vaig participar en força campanyes, etc. Però la vida de partit polític no està feta per mi, i ho vaig deixar. ERC ha estat també, sense cap mena de dubte, el partit polític que més vegades he votat, i amb enorme diferència amb qualsevol altre. Així doncs, i des d'una militància independentista crec que força activa al llarg de molts anys, aquell 2010 vaig fer “campanya” pel Mas, i ho vaig fer perquè vaig creure que havia de donar suport a la seva proposta i perquè creia que el món de convergència havia començat un viratge cap a l'independentisme que és el que ens donaria la majoria social.

El 2012 vaig renovar la meva confiança en Mas. Pensava que el gest que havia fet d'assumir la mobilització que havíem protagonitzat l'Onze del 2012 s'ho valia. Ho vaig fer, aquell cop, amb el dolor de no votar un amic meu, l'Oriol Junqueras. Com va dir llavors Salvador Cardús, “només la confiança obliga”, i jo confiava en el ja President Artur Mas i volia “ajudar” (més que “obligar”) a culminar el viratge cap a assumir explícitament la independència com a objectiu del món convergent.

Ara, quatre anys després d'aquell 2010, puc dir allò de “feina feta”. Ara crec que ja ningú no discuteix que el món convergent ha culminat aquest viratge i s'ha posicionat explícitament per la independència. I crec que tenia el dret i l'obligació de dir que estic content, molt satisfet i molt orgullós de la decisió que vaig prendre. Em sento plenament recompensat en la confiança dipositada.

Els qui em coneixeu ja sabeu que el que digui la gent me la porta fluixa. Que les crítiques, el menyspreu i àdhuc l'insult no només no m'afecten, sinó que em posen catxondo. No tinc cap carnet polític ni dec res a ningú. Per això he estat sempre lliure per prendre les meves decisions. Per a un militant independentista amb la meva trajectòria tampoc no era fàcil demanar el vot i fer campanya per CiU. Va ser curiós veure com “el full de serveis independentistes” de la pràctica totalitat de la gent que em sermonejava, donava lliçons o directament menyspreava o insultava no passava mai d'un parell de línies, un paràgraf com a molt, davant els meus 30 anys de militància i activisme independentista. Quin contrast amb el respecte i el suport que en tot moment vaig rebre de tots els camarades amb els que durant tants anys havia estat treballant, quan érem els únics que ho fèiem. Sí, em podia haver equivocat. No hagués estat la primera vegada. Doncs mira, ho reconeixes i a tornar-hi.

La conferència d'en Mas és per a mi la prova que no em vaig equivocar. Al llarg de tots aquests anys tots ens hem equivocat destratègies. Aquí tots sempre hem pensat que teníem la raó i fins i tot tota la raó. I ens hem discutit molt, i fins i tot ens hem enfadat molt. Només s'equivoca qui fa coses. I amb encerts i errors hem fet moltíssimes coses, que expliquen que avui siguem aquí.

L'Ernest Folch publicava fa uns quants dies un article valent a El Periódico en el que feia un reconeixement públic que s'havia equivocat en tot com havia valorat i jutjat el 9N. Vaig pensar “ja li val”, amb tot el que havia arribat a rajar, però sobretot vaig pensar que per infreqüent, era molt d'agrair aquell article. El cito perquè crec que és un bon exemple que ens pot servir a tots per fugir d'aquesta letal actitud de la “condemna preventiva”.

Ara necessitem confiança entre tots nosaltres. I necessitem traslladar-la a tots els nivells. Crec que després del 9N i després de la proposta que ha fet en Mas ens mereixem desterrar el dubte preventiu, amb tot el que se'n deriva. Si arribats on som no confiem entre nosaltres, malament. Que la podem cagar, sí. Prefereixo mil vegades estar en situació de dir “vaig confiar i m'he equivocat” que dir “no vaig confiar i m'he equivocat”. Siguem positius. Ens necessitem tots. Hem après molt. I aquest és un país molt petit, en el que ens coneixem molt tots, els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres febleses, les nostres fortaleses. No ens jutgem i no serem jutjats. Confiem i hi haurà confiança. Donem-nos la mà, i serem més forts. Fem-ho, i ens en sortirem.

Anàlisi de la situació política a partir dels baròmetres del CEO i de EP

Aprofitarem aquest moment de calma enmig les tempestes del procés per comentar alguna cosa d'enquestes aprofitant el baròmetre de El Periódico que s'ha fet públic aquesta setmana, posant-lo en relació amb els resultats de l'últim baròmetre del CEO -octubre-, que és l'enquesta més potent de les que es fan a Catalunya.

Té sentit mirar les dades de El Periódico perquè, tot i que com veurem hi ha coses massa estranyes, és l'única posterior al 9N, per tant l'única que pot recollir o apuntar els primers efectes de tot el que ha representat i passat al voltant del 9N, de la mateixa manera que podem assenyalar aquelles coses o resultats que són “massa” estranys, i que per tant convé posar en quarentena, perquè poden ser una estimació poc fundada, errònia o mal “cuinada”.

Podem parlar d'algun “efecte 9N”?

Algunes dades de l'enquesta El Periódico apuntarien algun canvi de tendències post 9N, però per ara s'expressa feblement.

El dos possibles canvis són una possible recuperació de la intenció de vot de CiU i una simultània pèrdua d'intenció de vot d'ERC.

La primera, la de CiU, és molt feble, i, a més a més, és un “salt” que quan mirem amb certa perspectiva aquest baròmetre de EP s'ha donat altres vegades sense que hi hagi fet polític rellevant al darrere com sí hi pot ser ara. El salt seria que CiU passaria de tenir una intenció de vot del 18,5% al 20%, és a dir, 1,5 punts de diferència. Això està dins el marge d'error de l'enquesta, i és, per tant, molt feble. No li donaríem cap importància si no fos perquè és evident que el 9N va ser una data històrica, tot va anar molt bé i tothom valora el paper i lideratge que va tenir el President Mas i el Govern, de manera que ningú no troba estrany que això pugui implicar un canvi de tendència en la intenció de vot. Però per ara és molt feble, demoscòpicament poc rellevant.

Però ens trobem que aquest repunt d'1,5 punts ha anat acompanyat d'un descens de la intenció de vot d'ERC de 3,9 punts (del 23,9 al 20). Aquests gairebé 4 punts ja estan fora del marge d'error, i per tant sí que poden apuntar un cert impacte de tot el que ha passat al voltant del 9N. Per a la majoria d'observadors, el que va fer ERC des de la nit del 14O ha estat incomprensible, molt difícil d'explicar, i per tant sí que podria tenir una certa base que això hagi tingut un mínim impacte en la seva intenció de vot.

Les dues dades simultànies han implicat, a més, que CiU hagi retallat per en 5,4 punts el diferencial amb ERC i això hagi facilitat un cert titular de “recuperació”. Jo el veig encara molt feble, i només en parlem com a possible tendència per l'anàlisi que fem del panorama polític, més que per les dades de l'enquesta.

Hi ha “efecte Podemos”?

És evident que la fantasmagòrica proposta de Podemos ha fet forat entre l'electorat català. El baròmetre de EP és molt escandalós en aquest sentit, atès que els projecta com a tercera força política, amb un 13,8% dels vots.

Tot i que crec que EP sobredimensiona -potser interessadament- Podemos, quan mirem l'enquesta del CEO veiem que li projecta un 8,5% d'intenció de vot. Per tant, sí que hi ha efecte Podemos, i si quan passin de fer el fantasma a concretar alguna cosa això no altera els seus votants, Podemos entrarà amb certa força al Parlament.

Hi ha, però, algunes dades de l'enquesta de El Periódico que no són gaire fiables: segons EP la principal transferència de vot a Podemos vindria del PP, concretament un 36,8% dels seus votants el 2012. Aquesta dada xoca molt amb la del CEO, on només un 1,9% dels votants del PP ara votarien Podemos. Això és molt estrany. Massa.

En aquest mateix sentit, per al CEO el PP té una fidelitat de vot del 60,2%, mentre que per a El Periódico, amb tan sols un mes de diferència entre les dues enquestes, la fidelitat de vot seria del 21,1%. Raro raro raro.

Són dues diferències massa grans. Per tant amb aquestes dades tenim un problema, i per valorar adequadament haurem d'esperar noves enquestes que ens permetin situar per on van les tendències, perquè el diferencial és tan gran que gairebé invalida les nostres possibilitats d'anàlisi per a Podemos i per a PP.

Totes dues enquestes apunten, en canvi, una mateixa tendència pel que fa al forat que fa Podemos entre els antics votants de PSC, ICV-EUA i C's. Per a aquests tres partits la fuga de vots cap a Podemos és la principal pèrdua de vot que pateixen, i és el que explica la irrupció de Podemos, més enllà dels dubtes sobre les dades del PP, ja que segons el CEO Podemos esgarrapa entre l'11,4 i 11,7% dels antics votants d'aquests partits, a més de ser dels que més pesquen entre el vot en blanc i l'abstenció.

Per tant, la proposta Cuarto Milenio de Podemos sí ha fet forat entre l'electorat, és significatiu, i afecta bàsicament a PSC, ICV i C's, i caldrà acumular informació per veure si també impacta entre l'electorat del PP.

La CUP és tendència?

Sens dubte. La CUP és tendència, i a l'alça.

Les dades de la CUP del baròmetre EP no em quadren per una cosa: els assenyala una fidelitat de vot del 52%, mentre que per al CEO tenen la més alta fidelitat de vot de tots els partits, amb un 83,5%. Cuidao.

A l'analitzar la CUP estem condicionats per una cosa: com que la seva mostra de votants en les enquestes és petita (són els que van tenir menys vots de totes les forces presents al Parlament), és difícil “enganxar” bé aquest segment. Però com que el baròmetre del CEO té una mostra molt més gran, són 2.000 enquestes, crec que en aquest punt és sens dubte molt més fiable. Per tant, i tot i que EP acaba projectant la millor intenció de vot que fins ara han donat a la CUP, crec que la projecció que fa el CEO és més encertada, i per tant l'ascens que assenyala serà més gran que el que li atribueix EP. La CUP va amunt a totes les enquestes, això és tendència, però en la discrepància de dades entre EP i CEO, ens hem de quedar amb el CEO pel que he explicat abans. De manera que la CUP se situaria amb la mateixa dimensió que C's i ICV-EUA.

Sense cap mena de dubte la tasca parlamentària que estan desenvolupant, que tothom els hi reconeix, així com la responsabilitat que han demostrat tenir en tots els moments clau del procés està impactant favorablement entre els electors, que ho recompensen.

De fet la CUP només té una mínimament significativa fuga de vot cap a ERC, però en canvi recullen votants de la resta de partits (excepte PP i C's), amb els significatius percentatges de votants d'ERC (6,1%) i d'ICV-EUA (un 7,3) i fins i tot un 2,2% de CiU.

Personalment, i tot i que ideològicament estic lluny de les propostes de la CUP, me n'alegro dels resultats que els hi projecten les enquestes. Crec que la feina que estan fent al Parlament és excepcional. Crec que David Fernández és un excel·lent parlamentari, també en Quim Arrufat. I valoro extraordinàriament la intel·ligència política i la responsabilitat que han demostrat en moments clau del procés, com quan van salvar el 9N perquè no els van tremolar les cames de quedar-se sols amb el Govern després de la “espantá” que van protagonitzar ERC i ICV-EUA.

El PSC no se sap on és... ni què pot fer

El PSC està fregant el col·lapse. 

La fidelitat de vot que té és de les més baixes (49,6 per al CEO, 29,2% per a EP), i només li faltava la irrupció de Podemos per acabar de fer estralls entre el seu electorat. Podemos seria ara mateix la principal transferència de vot que té el PSC. Però els seus problemes no s'acaben aquí, ja que han de fer-hi front des d'una altra dada diabòlica, com és que perden votants simultàniament EN TOTES LES DIRECCIONS: un 2,4 cap a CiU, un 2,1 cap a ERC, un 2,5 cap a ICV, un 2,7 cap a C's i un 1,3 cap a la CUP, per arribar a aquest 11,4% cap a Podemos.

Vull fer dues reflexions en relació a algunes dades interessants que apunten les enquestes sobre el PSC i que trenquen molts mites i un cert bla bla bla:

- De fa temps, i molt abans de la irrupció de Podemos, l'actuació política del PSC s'ha encaminat a intentar “frenar” una suposada fuga de vot “espanyolista”. La foto de Navarro amb la Llanos, la Camacho i el Rivera culmina aquella estratègia suïcida, perquè la major part del vot que perdien no era ni amb PP ni amb C's, sinó amb ERC, ICV i CiU. Potser “acontenta” el vot que li queda, això no ho sé. En tot cas totes les dades apunten que les pressions del PSOE per marcar la política del PSC s'han fet més pensant en el PSOE que pensant en el PSC i els seus votants.

- S'especula molt amb les diferents “operacions” per canalitzar el vot que perd el PSC cap a ERC. Però el cert és que a dia d'avui el PSC perd més votant cap a CiU que cap a ERC, per poc, però és així. Certs debats aconsegueixen molt ressò, molta opinió i molta parafernàlia, però la realitat de vegades circula per un altre carril...

Els problemes d'ICV-EUA

Ningú no en parla gaire, però un dels partits que d'acord a les enquestes poden estar més en crisi és el conglomerat d'ICV-EUA.

Tant el CEO com EP li donen una baixa fidelització del seu votant: 45,8 el CEO (la més baixa de tots els partits) i un 37% EP. Un 11,7% dels seus antics votants apunten cap a Podemos, però és que un 7,3% se'n van cap a la CUP i un 6,5% cap a ERC. Hi ha per tant una tensió en les línies de fuga més que evident, i que va en direccions oposades, tot i que la suma del vot cap a CUP i cap a ERC indica clarament una fuga d'arrel política vinculada al procés independentista. L'ambigüitat amb que ICV ha gestionat el 9N, tant per la seva “espantá” com pel seu no-posicionament en relació al que es votava ja li està passant factura, i de quina manera. Però és que a més a més, i tenint en compte que les properes eleccions seran en clau de la votació de la independència, si a ICV es pensen que en sortiran vius intentant caminar sobre les aigües per no mullar-se, em sembla que estan molt equivocats.

Dit això, la pèrdua de vots cap a lo sobrenatural de Podemos no és una bona notícia. Com a mínim ICV garanteix un pòsit nacional que ningú no pot discutir, i que queda lluny del patriotisme espanyol amb reminiscències joseantonianes del de la cueta.

L'espanyolisme, en procés de substituir els amics de la caspa pels protegits de la casta

Fins la irrupció de Podemos hem viscut en un escenari en que PP i C's es distribuïen l'únic vot d'arrel identitària que hi ha al nostre país, l'espanyolista, en una batalla que C's anava guanyant poc a poc. Totes les anàlisis apuntaven que l'establishment clarament donava per amortitzat el PP a Catalunya i, sobretot, el lideratge de la Camacho, i apostava per la projecció del Riverita.

C's manté, d'acord al CEO i a EP, una bona fidelització dels seus votants (60 i 64% respectivament), però sembla haver tocat sostre, i amb la irrupció de Podemos per primera vegada té una significativa fuga de vots (11,7% segons CEO, 23% segons EP) i la captació de votants d'altres partits s'ha frenat, només val la pena esmentar el 5% de votants del PP. Res.

Crec que estem davant un escenari en el que C's ja no creixerà més. I segons com, pot patir fuga significativa cap a la nova aposta espanyolista de l'establishment, Podemos. L'entrada del líder de l'espanyolisme empresarial a Catalunya, Lara, a El Periódico, ho confirmaria. No oblidem que Lara és qui ha fet un homenet al Pablemos, a través de la seva cadena de TV, la Sexta, i que tot apunta que ara vol intensificar l'aposta per Podemos com a nou lerrouxisme promocionant-los des de El Periódico. Atents, per tant, a aquesta maquiavèlica operació a la desesperada de l'espanyolisme.

Pel que fa al PP, a l'espera de noves dades que permetin clarificar les enormes diferències que apunten les dues enquestes, la seva situació és d'inequívoca pèrdua de suports. No capta vot de ningú i en perd en diferents direccions.

Està clar que el lideratge de la Camacho és un lideratge totalment zombi, i només tenim el dubte de si ja va bé a l'establishment mantenir-la perquè col·labori en l'enfonsament del PP a Catalunya en benefici d'altres forces o faran alguna cosa per taponar la ruïna.

Per acabar-ho de complicar tot el CEO té una dada interessant: la principal fuga de vot del PP és... cap a CiU! Un 6%, mentre que cap a C's és un 5% i cap a Podemos un 1,9%

Els dos baluards fins ara de l'espanyolisme a Catalunya estan, doncs, consumint-se en el seu propi fracàs, sense cap expectativa electoral positiva, tot el contrari. L'estratègia espanyolista per combatre el procés que fins ara han encarnat ha fracassat de manera clamorosa. La seva representativitat és cada cop menor, i les seves possibilitats d'esdevenir res al Parlament, nul·les.

Això és el que explicaria que l'establishment, la casta, hagi apostat per Podemos com a nova operació que vehiculi l'espanyolisme, amb un nou llenguatge i, el que és molt important estèticament, sense vincles amb el passat com tenen PP i C's i sense participar de la parafernàlia de la caspa feixistoide del hòlding 12-O, Societat Civil Catalana, etc.

L'espanyolisme a Catalunya aposta de manera inequívoca per deixar enrere la caspa i promocionar una nova marca, els protegits de la casta, Podemos.

Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Acabo: missatges cap a ERC i cap a CiU

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.

Yesostodoamigos, no olviden mineralizarse y supervitaminizarse.  

Estem on sempre hem lluitat per ser: a les portes de la independència. I hi som amb tota l'enorme empenta de l'èxit del 9N. Ara és l'hora que tothom faci els seus deures. Els ha de fer ERC, els ha de fer CiU, i els han de fer ERC i CiU junts, obrint un espai únic i excepcional a la societat civil per convertir les properes eleccions en les eleccions de la independència i fer-ho comptant amb tothom i canalitzant les enormes energies que el procés ha acumulat. Tot el que no sigui això ens aboca a la incertesa i a la confrontació interna, que són les dues grans coses que hem d'evitar. No hi pot haver cap incertesa com la que derivaria de que la proposta central del Sí no guanyés amb majoria absoluta, no hi pot haver cap incertesa sobre que tindrem un govern sòlid, no hi pot haver cap de les incerteses que ens assegurem tenir si cadascú va a la seva.

Però, sobretot, hem d'evitar també un escenari de tothom a la seva perquè sabem perfectament que, a banda de la incertesa, ens aboca a un segur escenari de crítica, disputa i desgast entre les dues forces centrals que no ens podem permetre de cap manera, perquè ens acabaria esgotant i destruint a tots, començant pel procés. I no ens ho mereixem. Ens mereixem, perquè ens ho hem guanyat, treballar tots junts en les eleccions de la independència. I a més a més sabem que fer-ho així és potser l'única garantia d'èxit que tenim.

SOM-HI!

DONEC PERFICIAM

No podem permetre que els partits polítics segrestin les eleccions de la independència!

Avui la fiscalia de l'Estat ha aprovat presentar querella contra el President Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel 9N.

És una nova vergonya demofòbica de l'Estat Espanyol. La demanda és contra el President i contra dos membres del seu Govern, però va adreçada a tots nosaltres, els 2,4 milions de catalans que vàrem votar el 9N i que a data d'avui encara continuen votant en els llocs habilitats per fer-ho. El que els hi fa por és la democràcia, que el poble català pugui decidir i, sobretot, que hàgim actuat com un poble lliure i sense por.

El conflicte amb l'Estat ja està desencadenat i no té marxa enrere possible, tot el contrari, l'hostilitat de l'Estat ho està accelerant tot.

Gairebé 1,9 milions de catalans vam votar per la independència, i això és, mirat de la manera que es vulgui mirar, l'opció política que més suports recull de totes les possibles a Catalunya. Només tenim el dubte de quina serà la diferència amb les altres opcions, però no de que aquesta opció és la majoritària socialment a Catalunya. I així s'ha expressat de totes les maneres possibles: amb una majoria parlamentària clara, amb la consulta del 9N, amb les mobilitzacions al carrer i fins i tot en les enquestes.

Intentada la consulta pactada, intentada la votació d'acord a la llei catalana i no havent-ho aconseguit, és evident que estem abocats a unes eleccions de caràcter plebiscitari.

No hi ha cap manual de com s'han de fer les coses. Però sabem perfectament el que ens ha funcionat i el que no. Sabem perfectament què garanteix que fem bé les coses i tinguem èxit, i sabem quan la caguem. Això hauria de ser suficient per fer el que hem de fer, perquè ho sabem, però no ho és. 

Sabem que quan anem junts, i quan aquest junts connecta partits polítics, societat civil organitzada, personalitats i voluntaris anònims, som una màquina, sempre ens en sortim i culminem amb èxit tot el que ens proposem... saber tot això hauria de ser suficient per fer-ho sempre, però dissortadament sembla que no és el cas.

Estem en un moment complicat no tant perquè ens fallin les forces, ens falti determinació, o no sapiguem què cal fer... estem en un moment complicat perquè dissortadament entre els partits polítics s'ha trencat la confiança. I aquest trencament de confiança fa que s'estigui especulant absurdament en com sortir-nos-en amb altres receptes que no siguin les que sabem són l'única garantia d'èxit.

Ja no és el moment de continuar parlant sobre l'absurda manera com hem arribat aquí. Ara és el moment d'exigir posar punt i final a aquesta absurditat.

És evident que no hi ha cap altra sortida que unes eleccions de caràcter plebiscitari i que han de ser abans de les eleccions municipals. De la mateixa manera que és del tot evident que fer front a unes eleccions d'aquest tipus requereixen de compromisos excepcionals per fer-hi front, perquè si no és així simplement estem negant el caràcter excepcional. I SI ESTEM PARLANT DE LES ELECCIONS DE LA INDEPENDÈNCIA, NO PODEM PERMETRE QUE SIGUIN SEGRESTADES PELS PARTITS POLÍTICS! 

Cal una gran llista central, el màxim d'unitària possible, sense sigles, que sigui el SÍ, amb els grans lideratges dels partits polítics, amb els grans lideratges de la societat civil, amb personalitats i amb els partits i amb la societat civil, que visualitzi el gran consens i determinació del país al voltant de la independència, i que, sobretot, asseguri la màxima mobilització de tots els enormes recursos del país, a tots els nivells.

No tenen cap sentit, per tant, tots aquests càlculs d'Hondt i cosetes així. Quan es parla d'una gran llista central de país pel Sí, per la independència, es parla d'una cosa totalment diferent a tot el que hem vist fins ara. I que, el que menys ha de ser és una suma de sigles de partits. No hi ha d'haver sigles. Només hi ha d'haver un projecte clar orientat a recollir el màxim de suports possibles, a sumar el màxim d'energies, a provocar un engrescament únic, a aixecar passions, il·lusió, confiança, seguretat.

Una gran llista que faci possible una mobilització mai vista, excepcional, que ens permeti assolir també una majoria excepcional per la independència. Després caldrà constituir un Govern de representació institucional i tècnic que executi totes les passes prèviament determinades per fer realitat la independència. Una majoria parlamentària i un Govern la tasca dels quals hauria de finalitzar en el moment que assolim la independència i es puguin convocar unes eleccions de caràcter constituent on, llavors ja sí, les diferents forces polítiques s'hi presentin amb les seves idees, diferències, propostes, i que assumeixin constituir el nou país, dotar-lo d'una constitució, d'una estructura legislativa bàsica i posar-lo a treballar.

Algú es pensa que té cap sentit que anem a unes eleccions que han de fer evident el Sí a tot el món i que la societat civil, que és la que ha empès i liderat el procés fins ara, se n'hagi de quedar al marge perquè els partits les segresten i les deixen en mans de les seves sigles, dels seus òrgans directius, dels seus pactes de despatx i dels seus militants????

Algú es pensa que és millor que cada partit s'ho faci i llençar per la claveguera l'enorme força, experiència i capacitat mobilitzadora que han demostrat Ara és l'hora, ANC, Òmnium, Súmate, i tots els voluntaris que hi hem col·laborat?

Hi ha algú que estigui tan boig com per no fer una cosa en la que hi puguem ser tots i treballar tots plegats des del primer minut -de fet seguir treballant- per arribar on mai no hem arribat i fer el que fins ara mai hem fet? 

Hi ha algú que es pensi que la votació definitiva per la independència ara l'hem de deixar en mans dels partits polítics?

No, no i mil vegades no! Quan miro al meu voltant el que estan sent aquests mesos -anys- tan intensos veig que la majoria de la gent del meu entorn més immediat amb què hem estat treballant no militem a cap partit polític. Ara ens hem de quedar fora? Ara ens hem de dedicar a mirar-nos de reüll perquè s'ho queden els partits i maximitzen les seves diferències disputant-se un grapat de vots de merda??? Estem bojos?

No senyors, no. Hi ha d'haver una llista central de país que canalitzi tot aquest enorme potencial que hem acumulat. Una llista central de país pel Sí, que ens cridi i posi a tots a treballar pel seu èxit, a dur una engaxina al casco de la moto, a posar cartells pel barri, a fer paradetes al carrer, a distribuir octavetes, a fer i omplir mítings i actes, a anar casa per casa, com vam fer amb la gigaenquesta, a trucar tothom, a anar a buscar els nostres veïns, amics, familiars i mobilitzar-los.

Això és el que hem de fer, i aquesta és l'energia que hem de canalitzar en les eleccions de la independència. Aquesta és la força enorme que tenim, que sabem que tenim, que sabem com de bé funciona i fins on pot arribar, i que, sense cap mena de dubte, hem de posar a treballar en unes eleccions tan excepcionals com les que s'han de fer.

Algú s'imagina perdre l'oportunitat de fer una cosa així i permetre que els partits polítics ens segrestin la votació més important que haurem tingut mai? Algú s'imagina com estaríem ara si haguéssim perdut l'oportunitat de fer el que vàrem fer el 9N, oi que no? Doncs ara igual. Som-hi tots.

Sóc soci de l'ANC, vaig ser voluntari a l'organització de la primera assemblea que va fer, al Palau Sant Jordi. Vaig ser voluntari la mani de l'Onze 2012, vaig ser voluntari la Via Catalana, vaig anar a la V, i he estat, conjuntament amb moltíssima altra gent, fent tot el que ha calgut: actes, concerts, xerrades, paradetes, recollida de signatures, gigaenquestes, posant pasta... Hem fet tot el que ens han demanat i ha calgut. Ara no podria admetre que ens inhibíssim. Crec que l'ANC -i resta de societat civil, com Òmnium i Súmate- han de fer un pas endavant i, com deia ahir el professor Boix, tutelar una llista d'aquesta naturalesa.

És el que sabem que ens durà a l'èxit. És el que és just, lògic i racional que sigui. I és el que hem de fer realitat. Aquestes eleccions NO són dels partits polítics. Són del Sí. No podem admetre que ens les segrestin els partits polítics. Ho hem de fer entre tots. I som capaços de fer-ho i de canalitzar una energia fins ara mai vista. I després, un cop feta la feina, cadascú a casa seva, amb les seves idees i les seves propostes.

Junts escriurem... (una història del 9N)

9N, Sant Ildefons, 08:00 hores

És diumenge, és 9N i he arribat a les 07:15 al meu Institut de Sant Ildefons on faré de coordinador de procés. Ja hi eren els companys de coordinació del local. Ho hem revisat tot: disposició de meses, urnes i ordinadors. M'han fet lliurament de la resta de material, que he comprovat per a totes i cadascuna de les 13 meses i dels 4 gestors de mesa que hi ha assignats a l'Institut. Han començat a arribar els voluntaris. El moment més delicat és posar en marxa els ordinadors i comprovar que tot funciona. Els gestors de mesa s'encarreguen d'engegar-los i d'anotar el rang de cognoms que correspon a cada mesa. A mesura que arriben els voluntaris m'identifico, em vaig presentant a tots ells i intento que tots els que porten el paper amb la seva mesa s'agrupin amb els que estaran amb ells.

Quan ja hi és pràcticament tothom m'adreço a tots ells, els hi agraeixo que hi siguin, els hi explico com estem organitzats i la feina que els hi tocarà fer tan bon punt ens distribuïm per les meses. Amb els gestors de mesa intentem solucionar les incidències, i ho aconseguim. La gent que tenim a l'altra banda dels telèfons que ens han facilitat són molt eficaços. La principal incidència és que una de les meses només té un voluntari, i no tenim assignat cap suplent; d'acord a les indicacions que em donen des del “control central”, hi destino un dels voluntaris de les meses que en tenen tres.

És diumenge, és 9N i són les 08:45. Miro l'àmplia sala polivalent de l'institut on estan disposades totes les meses, en dues fileres de 6 cadascuna i una al fons. Tots els voluntaris són a les seves meses, revisant la documentació que els hi hem facilitat, supervisats pels 4 gestors de mesa. Quan m'informen que tot està a punt em torno a adreçar a tots els voluntaris, els hi dic que estem constituïts en col·legi per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya i que procedirem a l'obertura de portes i a l'inici de les votacions. Tots estem emocionats en aquest moment i ens encoratgem amb una gran ovació.

Quan obrim les portes ja tenim gent fent cua per votar, entre 30 i 40 persones. Els gestors de mesa es queden a l'inici de la sala, indiquen als votants on trobar paperetes i sobres i, en funció del seu cognom, els assenyalen la seva mesa, per fer més fluït el procés.

9N, Sant Ildefons, 13:30 hores

El meu moment de més feina, com a coordinador de procés a aquell institut, on la meva mare va fer de mestra més de 20 anys quan encara era escola d'EGB, ja ha passat. La resta del dia transcorre amb total normalitat. El gruix de votants acudeix entre 12:00 i 14:15, però el degoteig és constant durant tot el dia. Amb els gestors de mesa anem supervisant tot el procés i resolent les diferents incidències que es produeixen, bàsicament problemes d'identificació, atès que només es pot votar amb DNI amb adreça de les que corresponen a aquell institut i de gent que no sap on anar a votar. Establim sistemes eficaços per ajudar la gent.

Els voluntaris no ens coneixem entre nosaltres. I el nostre perfil és molt variat. Hi ha gent de Cornellà i hi ha gent que ha vingut des de Barcelona. Hi ha homes i dones, gent gran i xicots molt joves. També som diversos d'origen i llengua habitual. El xicot més jove és d'origen marroquí, fill del barri, i ha estudiat en aquell mateix institut. Vaig passant per totes les meses, solucionant dubtes, preguntant com van, parlant amb ells, etc.

A les 13:00 fem el primer recompte de participació. I cada gestor de mesa comunica al CRI les seves dades. Tot ok. A les 18:00 repetim l'operació.

Poc abans de les 13:00 s'havia esdevingut un dels moments més emotius del dia: ha entrat un senyor molt gran d'edat amb cadira de rodes, que porta la seva filla i van acompanyats per la seva neta. Vota a la mesa del fons, al final de les dues fileres de meses. Segueixo l'escena quan veig que els companys de la mesa s'aixequen i saluden el senyor gran o fan alguna cosa així com donar-li ànims. Després de votar, al girar amb la cadira de rodes, veiem que es passa la mà per la cara, com per eixugar-se les llàgrimes, i aixeca el puny, mentre tota la sala esclata en un enorme aplaudiment i brollen les llàgrimes més intenses del dia de molts voluntaris. A mi se m'humitegen els ulls. El senyor gran havia format part de la Columna Macià-Companys. Tants anys després, tant de patiment després marcat a totes les profundes arrugues de la seva cara, aquell puny alçat era el puny de la victòria, era el puny de tants i tants altres que ens han precedit i que havien fet possible arribar-hi. Aquell vot i aquell punt alçat confluïen el 9N: tota la lluita que ens permetia ser votant i tot el futur del nostre país dins el sobre, en aquella papereta dipositant-se dins l'urna.

Per la tarda va venir més gent jove a votar, però tampoc no massa, és una de les coses que els coordinadors de local més em comenten, i que més lamentem. Ells es coneixen bé el barri, ara; jo el coneixia millor abans. 

Sant Ildefons o la Ciudad Satélite

Sant Ildefons és un barri fet de cop durant els 60's, per acollir en massa, sobre cap nucli de població prèvia (Cornellà poble quedava lluny, cap al riu), l'emigració creixent d'aquells anys. Hi vam arribar, amb els meus pares, procedents de Lora del Río, Sevilla, on feien de mestres, el 1969, crec. El meu pare (ACS), murcià, es va implicar ràpidament amb tota la molta gent que llavors ja lluitaven per un futur millor en un dels barris més mancats de serveis que hi podia haver al país: carrers sense asfaltar, poques escoles i absolutament massificades, cap ambulatori. Res de res. Les associacions de veïns i el PSUC van relligar i donar sentit de col·lectivitat a aquell barri tan dur i impersonal, que fins i tot es coneixia com a Ciudad Satélite.

Un dels líders d'aquella ciutat emergent era Frederic Prieto, ex-capellà, ex dirigent veïnal i llavors home fort del PSUC a Cornellà. Va ser el primer alcalde democràtic de la ciutat.

La banda sonora d'aquella època la va posar La Banda Trapera del Río, que eren de Cornellà, amb un punk de barriada i amb unes lletres que reflectien la duresa del paisatge urbà i humà. Ciutat Podrida. El primer cop que els vaig veure va ser a la festa de legalització del PSUC, on vam anar tota la família embotida dins un 124. Després arribaria la primera gran crisi industrial, el tancament de fàbriques i un atur terrible, i les drogues, l'heroïna va fer acte de presència en aquelles zones suburbials, i les bandes... tot això ho expliquen les lletres de la Banda Trapera del Río. 

En aquell context jo vaig tenir la sort que els meus pares, que també eren gent d'Església, em convencessin per parlar amb el mossèn, i començar a participar de coses amb altres joves de la Parròquia, que ens vam constituir en un nucli de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars). Aquests dies no m'he pogut treure del cap una de les cançons que cantàvem a les celebracions: 

"Junts escriurem amb lletres lluminoses

la història de la nostra llibertat..."

Frederic Prieto avui presideix la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat, segueix implicat amb la seva gent, els seus veïns i segueix treballant per un futur millor per a tots. Dijous, al Patronat, va coordinar una taula rodona amb totes les entitats de Cornellà que donaven suport al 9N, i va dir molt clarament, “avui en dia a Catalunya la lluita pels drets socials passa per la independència, jo votaré SíSí”.

A les 20:00 tocava tancar el col·legi, però encara venia gent corrent que vam deixar que votessin. Uns dels que varen arribar el darrer moment era una parella jove amb dos nens dins el cotxe. Primer va entrar ell, i després ella, amb els nens. Van ser els últims en votar. Vaig pensar que reflectien el que havia passat al barri. La gent jove que ha pogut aprofitar les oportunitats s'han traslladat a viure a altres zones. Segurament era el cas d'aquesta parella, el DNI dels quals encara residia a Sant Ildefons. Ara Sant Ildefons és un barri amb molta gent gran -la que va arribar als 60's- i molta nova immigració, bàsicament llatinoamericana i magrebí, molts dels quals també s'havien acostat a votar, sobretot la comunitat magrebina.

Amb el col·legi tancat vam votar els voluntaris. I després vam procedir al recompte i la tramesa de dades. I ens vam fer una foto de grup tots els voluntaris.

Van votar gairebé 2.000 persones. Per l'eixam humà que és el barri la participació és baixa, però tots els que el coneixem sabem que és una dada molt positiva, d'un gran valor, i que cap de nosaltres s'esperava arribar-hi. Un 54% han votat SíSí, un 20% SíNo i un 15%No. És un dels barris del nostre país on més costa fer arribar el missatge independentista. Les consultes populars van ser la primera oportunitat que vàrem tenir de treballar amb les entitats del barri i la gent. Des de llavors hem seguit fent-ho, amb l'ANC Cornellà. I els resultats d'avui sabem el gran valor que tenen. Hi ha molta feina a fer, molta, però l'opció de la independència ha germinat i està florint. Seguirem treballant-hi, seguirem intentant explicar a tots i cadascun dels veïns que l'aspiració d'un futur millor per a tots ells també la canalitza la independència, o millor dit, realment només la poden canalitzar a través de la independència.

Amb el col·legi tancat i el recompte fet, els voluntaris col·laboren a deixar totes les coses al seu lloc. Porto molts anys militant, més de 30, ha passat una setmana del 9N, però encara m'emociono quan penso en el compromís de tots aquells voluntaris, la seva capacitat de treball, el seu convenciment, les seves ganes de fer-ho bé, la seva disponibilitat i la seva alegria, joia, de compartir aquell moment històric junts. Abraçades, petons i encaixades entre tots mentre ens acomiadàvem, sobre les 22:00 hores.

Esment especial per als voluntaris del local. Una feina extraordinària, entusiasta, que ens va fer més fàcil a tots tot el que vàrem fer el 9N. Després em van portar amb cotxe a tornar els ordinadors i els sobres amb les actes i la documentació de totes i cadascuna de les 13 meses al punt de recollida.

He explicat la història del meu Institut perquè és la que vaig viure i perquè també és la història del barri en el que em vaig criar. Estic segur que tots els que vàreu fer de voluntaris us hi trobareu reflectits.

Per acabar, voldria aprofitar aquest testimoni per fer una reflexió sobre el que hem d'aprofitar d'aquesta experiència. Prop de 50 voluntaris treballant en aquell institut del barri de Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat, i 40.000 a tot el país.

Tots sabíem què havíem de fer, i estàvem compromesos a fer-ho i segurament érem molt plurals, i dic segurament perquè a ningú li va importar què pensava o com veia les coses qui tenia al costat. I aquesta és una lliçó de futur per als temps que ens tocarà viure ara. Som capaços de treballar plegats i de fer-ho sense mirar els nostres carnets “polítics”, si és que en tenim, o si veiem les coses així o aixà, o si això ho volem més cap a la dreta, més cap a l'esquerra o més centrat. Som capaços de prioritzar un objectiu, fer el que toca fer, quan aquest objectiu és clar i quan tothom s'alinea en la seva consecució. Això forma part del nostre patrimoni col·lectiu, i és un repte per a tots conservar-ho.

Jo no sé com ho hem de fer exactament a partir d'ara, però estic instal·lat en la confiança, de la mateixa manera que vaig fer confiança als qui ens van dur fins el 9N. Tinc les meves idees, però pel damunt de tot el que tinc i vull mantenir és actitud militant: aquí estan els meus braços i les meves cames per ajudar en el que calgui, amb tots els companys i companyes amb els que compartim aquest somni de llibertat i d'un país millor per a tots.

(post dedicat a tots els companys voluntaris del 9N, però molt especialment als de Sant Ildefons a Cornellà, i al meu germà Josep Lluís, coordinador de l'ANC a Cornellà. Gràcies)

8 fets, circumstàncies i lliçons del 9N

La foto definitiva del 9N, de Jordi Ribot

 Aquest és un post llarg sobre el 9N i tot el que l'ha envoltat i els seus resultats, que he ordenat en 8 punts:

1. L'èxit de participació

2. El 9N com a desafiament a l'Estat

3. Els valors clau del nou 9N que van permetre fer-lo realitat. Lliçons d'estratègia.

4. La confiança

5. Les CUP

6. ERC

7. La dimensió internacional del 9N

8. Les dues intervencions del President des del 9N
10. Resum i agraïments

Hi ha un punt 9. "I ara què" que avui només apunto i que desenvoluparé al llarg de la setmana en un altre post: Artur Mas, Eamon de Valera o Michael Collins?

1. Èxit extraordinari del 9N. La participació de més de 2,3 milions de ciutadans de Catalunya en la consulta del 9N li confereix plenament el fonament democràtic que requeria. Jo estava convençut que era impossible arribar als 2 milions. De fet amb 1,5 milions pensava ja seria un gran èxit. La principal feblesa del nou model 9N estava en que justament per fer-lo possible no es podien fer servir els col·legis electorals habituals ni el cens, de manera que no es podia fer arribar amb caràcter previ a la població el seu lloc de votació. Saber on votar era una dificultat afegida. El fonament de legitimació democràtica arrenca per tant de la participació, atès que una de les parts, el NO, va renunciar des del primer minut a participar-hi. Amb l'anterior model i amb aquest. Davant d'això tot quedava en mans de la capacitat de mobilització dels partidaris del SíSí, atès que el SíNo tampoc no va fer cap proposta.

Més enllà de la valoració política de la participació, el 9N ens ha deixat tot d'imatges i situacions que mai oblidarem. Les llarguíssimes cues en molts col·legis electorals per poder votar aguantades pacientment, la nostra gent gran, els més emocionats per poder votar un dia així per una cosa així, els milions de fotos que tots ens vam fer votant, per immortalitzar una jornada així, les, en definitiva, milions d'històries personals que ens van portar a tots i cadascun de nosaltres davant les urnes el 9N, l'emoció col·lectiva que vam sentir, les llàgrimes que més d'un cop van omplir-nos els ulls i aquest legítim orgull de poble, de societat, perquè ho havíem fet possible.

2. El 9N ha estat el primer gran desafiament a l'Estat Espanyol d'aquest procés. Un acte de desobediència amb totes les lletres, en negreta i en majúscules. I ens n'hem ensortit. Les probabilitats de poder arribar “vius” al 9N, de poder-lo fer amb certa normalitat eren molt i molt baixes. De fet, després m'hi referiré amb més detall, en els estats majors d'alguns partits, per exemple ERC, primava més l'estratègia de fer servir el 9N per buscar el xoc amb l'Estat que atendre o ser receptius a altres estratègies que el fessin possible. El Govern va optar per treballar estratègies per fer-lo possible, per arribar vius al 9N, i s'ha de dir que la resposta a la suspensió del TC va ser la més intel·ligent de totes les possibles. Vam arribar al 9N i el 9N ha estat una victòria davant l'Estat, que a més a més ha produït tots els efectes polítics que en podíem esperar en qualsevol format que no fos un 9N acordat amb l'Estat. La derrota de l'Estat en aquesta batalla del 9N ha estat total, la nostra victòria no admet discussió. Però només era una batalla. Encara no hem guanyat res més que una batalla.

3. La intel·ligència del canvi de model i en la seva execució com a fonament de que el 9N hagi estat possible. El nou model estava previst. No es va improvisar. Però no es podia saber. Aquí tenim una lliçó important. Un procés de secessió com el nostre no l'hem de fer explicant-ho tot a crits, a pit descobert. No només hem de procurar tenir cartes per jugar, sinó que les hem de jugar amb intel·ligència. I això vol dir, i és molt important, que molt sovint es requerirà que no es vegi quin és el nostre joc, no ensenyar les nostres cartes des del primer minut. La discreció i la capacitat d'enganyar i confondre l'enemic, forma part de la bona estratègia militar.

Que l'Estat, quan va impugnar el primer Decret, no tingués ni la més remota idea de per on els sortiríem va evitar que la suspensió abastés també el model de recanvi que hi havia preparat. L'Estat va entendre, molt equivocadament, que ens fèiem enrere. A Mariano Rajoy li va faltar temps per sortir a treure pit dient que era una “molt bona notícia”, i que el 9N no es faria. L'estratègia intel·ligent de desobediència va implicar també posar el nou 9N en marxa amb molta discreció. Pocs, per no dir cap, document públic o per escrit. Res que pogués servir, quan l'Estat veiés la magnitud del que estava passant, per actuar contra el 9N. Quan ho van veure no van parar de plorar per tot arreu tots els del PP dient que s'estava efectuant el 9N “con engaño”, és a dir, que no tenien res al que agafar-se.

El repartiment d'urnes i ordinadors va ser un altre secret de tota l'operació. L'Estat no ha sabut mai ni què s'ha fet ni com s'ha fet. L'operació estava blindada i no l'han poguda aturar. Si s'hi hagués posat llum i taquígrafs l'haurien avortat. No van poder. On eren? Qui ho distribuïa? Quan es va fer? Això va generar alguns mals de cap als coordinadors de local, però la bona voluntat i disponibilitat de la gent va permetre superar els inconvenients. I encara ens busquen.

No tenien ni puta idea de com s'estaven gestionant els locals i qui ho feia. Però eren la gent que havia de ser. Fins al punt que després que l'Estat comença, el dia 8N, endut per la seva desesperació, a llençar amenaces a tort i dret, donant pals de cec, únicament una persona falla, dels prop de 1.400 que hi havia. Èxit total i reconeixement total a tots ells.

Insisteixo: ens haurem d'acostumar que no cal que ho fem tot amb llums i taquígrafs, i que hi ha certes coses que s'han de fer moooolt discretament, que s'ha d'intentar confondre i enganyar el màxim l'enemic.

4. Per fer això, i aquí una altra lliçó, cal CONFIANÇA. La confiança és el fonament de l'èxit de qualsevol operació d'envergadura. Si a la primera de canvi, enlloc de mantenir la calma, ens llencem a alimentar tota mena de dubtes i, encara pitjor, a acusar tothom de traïdor i de renunciador, malament. Cal molta més confiança i serenitat. Si alguna cosa surt malament, ja estarem a temps de dedicar la nostra vida a acusar els responsables d'haver-nos fallat, desemmascarar-los i, si cal, criminalitzar-los. Però aquesta afició a fer tot això de manera preventiva pot ser letal pel procés. Crec que el President Mas i aquest Govern s'havien fet mereixedors de confiança de fa temps. Molts no els hi van voler donar i, preventivament, van optar per acusar-los de tot, enlloc de mantenir la calma i esperar a veure el què. És molt difícil -i injust- haver de treballar defensant-te contínuament de tantes falses acusacions preventives com es llencen.

Es va dir que el Govern “renunciava” al 9N, i era fals. N'hi ha que van anar difonent per tot arreu on podien que el Govern es rajaria abans del 9N, que no el faria, que no mantindria el pols a l'Estat. I totes les infàmies llençades van anar caient una a una.

El colmo d'aquesta actitud que cal desterrar d'una puta vegada i per totes va esdevenir-se dissabte, amb la filtració tergiversadora que algú va colar a El Periódico d'unes reunions entre Govern i Estat per fer possible el 9N i que demostrarien que si el Govern no s'havia rajat era perquè tot ho havia pactat amb l'Estat. I vinga, a 24 hores del 9N tot de gent llençant-se a donar plena credibilitat a la infame tergiversació i a criminalitzar de nou el Govern. És vergonyós. I ens hauria de servir de lliçó. A veure si ens entenem: un Govern ha de parlar sempre amb l'altre. Sempre. Això aquí i a tot arreu és una veritat inqüestionable. Fins i tot en situacions de guerra els governs i les parts s'envien emissaris, interposen mediadors, etc. Tergiversar aquests fets i extreure'n unes conclusions tan mesquines com les que es van propagar el 8N és molt miserable.

Cal que ens guiem molt més pels fets i en cas de dubte interpretem tot el que passa des del prisma de la confiança que carregar-nos-ho tot a partir de manipulacions interessades que són alimentades pels qui s'ho volen carregar tot. No els hi fem el joc. Insisteixo, si una cosa passa, ja tindrem temps de denunciar-la. No fem l'absurditat de criminalitzar preventivament. És que és de bojos!

5. La maduresa de les CUP va salvar el 9N. Ho vaig dir en l'anterior post i ho reitero perquè és un fet cabdal per a la victòria del 9N. Parlo de maduresa de les CUP, que integra dos grans valors: intel·ligència i coratge. A les CUP no els hi va agradar el canvi de model, apostaven per la “desobediència”, i tampoc no els hi van agradar algunes coses que havia fet o no havia fet el Govern, i legítimament les van criticar. Però van veure ràpid que el nou model servia per al 9N, permetia fer el que volíem fer i permetia obtenir totes les conseqüències polítiques de l'anterior. Ho van veure, van ser prou intel·ligents per veure-ho, i, per a mi és un factor clau, van tenir tot el coratge polític del món necessari per quedar-se en solitari defensant-ho amb CiU i el Govern.

Com he dit molts cops, ideològicament no estic a prop de les CUP, però conec molt el seu món i la seva gent. Per a les CUP quedar-se en solitari amb el Govern de CiU va ser una decisió molt difícil. Molt. Dura. Molt dura. Però van tenir el coratge polític per prendre-la. I això va salvar el 9N. Per tant, si esteu contents del 9N, quan veieu algú de les CUP ja el podeu felicitar, perquè és gràcies a ells que va ser possible.

6. El drama d'ERC: el que va passar amb ERC el dia 14-O és un dels grans misteris d'aquest procés. La reacció d'ERC a la proposta de canvi de model no només va ser un error monumental, sinó que també va ser incomprensible per a la gran majoria de la societat. I el capteniment posterior d'ERC en mantenir-se en el seu error i en la nova estratègia que se'n derivà, totalment viciada d'origen, també formen part d'aquest misteri.

ERC tenia motius de crítica per al Govern. Sempre els ho he reconegut. Però aquests motius de crítica no haurien d'haver emboirat com ho van fer la seva capacitat d'entendre la nova proposta per al 9N. Al meu entendre que entressin en aquesta espiral destructiva només pot entendre's per una fallida radical de la confiança en el MHP Mas, el Govern i CiU. Què és el que pot haver arrossegat ERC a aquest autisme, a aquesta pèrdua de confiança tan salvatge i a aquesta incapacitat per entendre el que estava passant?

És un dels grans misteris d'aquest procés. Jo ja vaig oferir la meva versió. Crec que la cúpula d'ERC ha perdut en l'últim any la porositat que tenia amb la societat i els seus diferents actors i interlocutors múltiples que era justament una de les claus de l'èxit polític de l'ERC de Junqueras. Si a això hi afegim que alguns membres d'aquesta cúpula, especialment propers a l'Oriol, estan “capturats” pel joc de filtracions amb alguns periodistes que treballen per a mitjans de Madrid, ens trobem que de fa mesos el marc mental que s'ha anat imposant és el de la sospita, la desconfiança i la creença absurda que aquest procés només el poden liderar ells, i que tot el que no siguin ells és un obstacle.

Només després de mesos de constant desgast tòxic i captura del marc mental en relació als altres és possible una sortida tan equivocada com la que va fer ERC el 14O, acusant en dues ocasions, en el seu comunicat de premsa d'aquella nit, el Govern de renunciar (sic) al 9N, i llençar-se a l'abisme d'improvisar una nova estratègia.

El marc mental sobre el que ERC edifica la seva nova i sobtada estratègia és el següent: el Govern ha renunciat al 9N, de manera que nosaltres (ERC) considerem trencat el pacte de legislatura, deixem el Govern en minoria, diem que els pressupostos 2015 són impossibles i propis d'una Comunitat Autònoma, exigim eleccions immediates i demanem a la societat que ens voti a nosaltres, perquè aquest procés l'hem de liderar nosaltres. I en paral·lel acuso el Govern de que s'ha tirat enrere, que ens ha traït, que ha trencat els compromisos, que no vol la independència, que està enganyat, que només té estratègies dilatadores, etc etc.

Dilluns Marta Rovira feia unes declaracions on deia que el 9N havia estat un èxit i un autèntic exercici de la sobirania. M'agradaria que els amics d'ERC em diguessin en què quedem: el Govern havia renunciat al 9N o el Govern ha fet possible un exitós exercici de sobirania?

Tot plegat, doncs, què és el que tant ha canviat per deixar en minoria el Govern? Jo no ho entenc. Per què ara ERC criminalitza uns pressupostos que tenia negociats amb el Govern i acordats en els seus eixos bàsics, inclosa la recuperació de la paga extra per als funcionaris? Tot això no ho poden negar perquè és cert, el que no sabem és perquè salta pels aires la setmana del 14O i improvisen aquell discurs de que ERC no donarà suport a uns pressupostos autonòmics, perquè això va en contra de la nostra gent i que el que cal és la independència per arreglar-ho tot. Permeteu-me, companys, que com a mínim us digui que no em sembla gaire coherent.

L'exigència d'eleccions anticipades. Com ja vaig dir, va ser el mateix Oriol Junqueras qui molt encertadament va demanar al Govern que deixés de parlar d'eleccions, que això perjudicava el 9N. Des de la nit del 14O ha estat ERC qui no ha deixat de demanar eleccions cada dia, en cada intervenció que feien, devaluant automàticament el 9N. No és que en parlessin com a pla B, que és el que inicialment s'havia fet, és que deien que com del 9N no en sortiria cap mandat democràtic (concepte que emergeix durant la crisi i que es fa servir com a arma contra el nou 9N, com si de l'antic se'n pogués derivar un i del nou no, en una nova tergiversació absoluta de la realitat), només hi havia una sortida que eren les eleccions.

Si explico tot això és per manifestar la meva estupefacció i per a demanar als amics d'ERC que si us plau reflexionin sobre el punt en el que estan, perquè aquesta actitud és perjudicial per al procés, i perquè si d'una cosa estic convençut és que ens necessitem tots. No hi ha independència possible sense ERC i sense CiU, són els dos grans mons polítics sobre els que s'edifica la majoria social i parlamentària per la independència, conjuntament amb el món de les CUP que, com he demostrat més amunt, ha tingut i pot tenir un paper clau per a l'èxit del procés.

7. La dimensió internacional del 9N. Si internament el 9N ha estat un èxit impressionant, des de tots els punts de vista, on adquireix una dimensió excepcional és en el seu impacte internacional. Prop de 200 mitjans de tot el món acreditats (més que per al referèndum escocès), amb tots els principals mitjans internacionals presents.

Un equip d'observadors internacionals de primer nivell, molt intel·ligentment format, amb un eurodiputat escocès tory unionista, però que públicament s'havia manifestat demòcrata pel damunt de tot i per tant, partidari de que els catalans poguéssim votar.

Els observadors internacionals han avalat sense cap concessió al dubte els estàndards de garantia democràtica de la votació del 9N. I això és molt important. Ho vaig dir en el seu moment, dissortadament no podríem tenir els estàndards de garantia democràtica més habituals, però que això en cap cas implicava absència de garanties democràtiques. I aquests observadors ho han ratificat. I ho han fet perquè ha estat així, han fet honor a la realitat i no han fet cas de les manipulacions interessades al voltant d'aquestes garanties -de la seva absència- promogudes pels mateixos que han fet impossible amb la seva actitud polític, prohibicions i il·legalitzacions, que poguéssim tenir les més habituals.

El 9N ha esdevingut el millor espot del procés de Catalunya que mai hauríem pogut somniar.

La projecció del cas català a nivell internacional és una de les més importants fites d'aquest 9N, sinó la més important. I cal reconèixer aquí l'enorme tasca que ha fet el Govern per fer-ho possible. Un treball molt fi i molt ben fet des de fa mesos, que aquest 9N ha donat tots els seus fruits.

8. Els dos discursos del President: la nit del 9N i avui dimarts després de la reunió del Govern. En totes dues ocasions m'he quedat amb la mateixa sensació: estic del tot d'acord amb el que ha dit, però crec que hauria d'haver dit més coses. Per tant, quan en l'anterior blocada o per tuiter he dit que d'alguna manera tenia un punt d'insatisfacció per les seves intervencions o que trobava que estava deixant escapar oportunitats, no era pel que deia, perquè hi estic del tot d'acord, sinó pel que no ha dit. I no ha dit de manera explícita que assumia el lideratge del RESULTAT inequívoc de la consulta del dia 9N i que la seva acció política, la seva estratègia, s'orientaria a fer-lo realitat. O com a mínim jo no ho escoltat...

He trobat a faltar que el President situés explícitament la independència com la reclamació i objectiu polític que clarament emana dels resultats 9N. Hi ha hagut un 80% de vots pel SíSí, més d'1,8 milions de persones que inequívocament han votat per la independència. I aquesta és una altra de les grans fites del 9N.

Es poden analitzar els resultats comparant-los amb el que sigui, però avui en dia a Catalunya no hi ha cap altre projecte polític que reculli més suports que la independència. I això cal dir-ho explícitament. Em consta i no en dubto ni un mil·límetre ni un microsegon que aquest és l'objectiu del President Mas (per això li dono suport). Però tot sovint el gir del món convergent -que és l'element central que ha permès configurar la majoria social per la independència, i que lidera impecablement el President Mas- s'expressa amb un llenguatge polític excessivament carregat de metàfores. I ara cal donar ja de manera clara un pas endavant també en el llenguatge, en el discurs. El gir del món convergent en la proposta i en l'acció política cap a la independència és inequívoc i total, i ara l'han d'acompanyar d'un discurs i un llenguatge més clars.

Entenc que en l'entorn del Govern i de CDC hi ha una preocupació gran per facilitar completar el gir a una part molt significativa de l'electorat català, quantificable entre 200 mil i 400 mil potencials votants del Sí, que ara no hi són. I entenc que aquest objectiu requereix de mà de seda.

Però m'atreviria a recomanar al món convergent que acompanyin aquesta mà de seda d'una explícita assumpció i integració de la independència en el seu discurs. El món convergent està perdent suports des del 2012 cap a ERC, més del 50% del vot que diu deixarà de votar-los. I és del tot surrealista que encaminant la seva acció política de manera inequívoca cap a la independència, no puguin capitalitzar-ho electoralment i que sigui justament el seu votant més independentista el que els abandoni, ara que són més independentistes que mai.

En aquesta situació hi ha dos elements clau. El primer, al meu entendre, discursiu: el 9N i avui crec que el President ha perdut una oportunitat d'or d'assumir de manera explícita, inequívoca, amb totes les paraules i totes les lletres, el resultat de la consulta: volem que Catalunya sigui un Estat i volem que aquest Estat sigui independent. L'objectiu és la independència i a més a més és l'únic escenari en el treballa, tant el President Mas com el seu Govern, la independència.

El segon element de desgast que explica la pèrdua de suports electorals és el factor Duran. Tot i que el seu paper és cada cop més residual, la seva impotència total i la seva nul·la influència un espectacle digne de ser vist “con regocijo”, el cert és que en Duran i Lleida és un factor de desgast del vot de CiU tan descomunal que sembla mentida no li hagin donat ja una patada al cul i se n'hagin desfet. D'ell, d'en Duran, no d'Unió. Sembla mentida que tenint un President amb un lideratge tan espectacular com el d'en Mas, amb el respecte que suscita, es permeti que tot el que s'assoleix sigui sistemàticament rebentat pel Duran.

En Duran ja va rebentar la campanya del 2012 de CiU, quan va obrir en canal el President Mas i la seva estratègia, fins al punt que en el seu millor moment de popularitat, va perdre vot, un vot que va fugir en massa dels dubtes que hàbilment va introduir en Duran amb la seva acció de desgast.

Crec que el President Mas i la cúpula convergent haurien de ser valents en aquest punt, ja que no poden permetre's el luxe de fer front al que ve ara amb en Duran enredant i desgastant per allà al mig. Jo diria a més que en Duran ja no controla Unió, on va de derrota en derrota. És el moment de convidar-lo a marxar. I si no marxa, de fer-lo fora.

Si el 9N o avui el President hagués posat nom i cognoms al que ja és el seu projecte polític, la independència, hagués pogut incidir radicalment en aquests dos elements que desgasten l'electorat convergent, oferint-se a liderar el RESULTAT del 9N (en els termes literals de la pregunta de la consulta) i llençant un missatge inequívoc al Duran perquè es donés per al·ludit i ell, el seu SíNo i el seu desgast permanent agafessin la porta

No està en condicions CiU de desaprofitar oportunitats així. O dit d'una altra manera, CiU hauria de saber aprofitar oportunitats com aquesta, perquè s'ho han currat, perquè el que s'havien compromès a fer ho han fet molt bé, amb gran intel·ligència i coratge polític i perquè, de manera inequívoca, és el seu projecte.I perquè el seu lideratge ferm és un dels grans actius que té el procés.

9. I ara què? Situada la valoració del 9N i de les principals circumstàncies polítiques que hi ha hagut al seu voltant, la pregunta que tots ens fem és “i ara què”. Al meu entendre, des d'avui dimarts, hi ha dos possibles escenaris: si la fiscalia consuma la seva amenaça i actua contra el President Mas i 3 consellers o no ho fa. I com que ja m'he allargat massa, l'anàlisi del “i ara què”, el deixarem per al proper post.

Dit d'una altra manera, la principal incertesa del nou tram del procés és saber si la fiscalia convertirà Artur Mas en una mena d'Eamon de Valera del procés independentista català o si ERC el voldrà convertir en el nostre Michael Collins, amb la indissimulada voluntat de liquidar-lo que ha traspuat aquestes últimes setmanes.

10. Resum i agraïment:  ho hem fet molt bé. Ha estat un èxit. Hem fet servir una intel·ligència extraordinària per fer-lo possible. Ens ha permès llençar un missatge inequívoc al món. I internament hauria de permetre recomposar les claus de l'èxit que són les que fins ara han fet possible arribar fins aquí: unitat política i complicitat amb la societat civil. 

Vull acabar aquest llarg post fent referència a l'extraordinària mobilització de “Ara és l'hora” i els seus voluntaris, que han portat tot el pes de la campanya del 9N pel SíSí; i també a la increïble mobilització de tots els voluntaris que van fer possible el 9N participant en el procés de votació (tot i que d'això també en vull parlar en un futur post, perquè s'ho val).

A tots ells, a tots els que han fet possible el 9N, a tots els que d'una manera o una altra hi han participat, gràcies. 2,3 milions de gràcies!

DONEC PERFICIAM