Ada Ko Lau, o el que va de la legitimitat de la defensa dels desprotegits a la perversitat de voler generalitzar la misèria

En una inspiradíssima llicència gairebé poètica el company de tuiter Aleix Salvans situava Ada Colau com la lideressa del Partit del Treball de Korea del Nord a Catalunya i la rebatejava com Ada Ko Lau.

Vaig sentir, jo, en el seu moment, un gran respecte per aquesta dona que en la més crua crisi liderava la PAH i arrencava una notícia del que d'altra manera segurament hagués passat gairebé desapercebut: el drama dels desnonaments.

La terrible crisi que ens ha tocat patir ha pivotat socialment sobre uns punts de tensió moralment inacceptables. La gravíssima fallida bancària i el seu rescat que ens ha costat a tots milers de milions d'euros: es va optar per rescatar un negoci privat, que ara ja s'ha vist s'havia gestionat pèssimament, en el qual uns quants s'havien lucrat de manera indecent. En paral·lel, fruit d'aquesta gestió delirant, la fallida bancària va anar acompanyada d'una crisi hipotecària sense precedents: milers de persones es van trobar incapaces d'assumir les hipoteques signades i el mateix estat que no estalviava recursos per rescatar la banca, ignorava totalment el drama d'aquestes persones.

En aquest context va sorgir la PAH, que amb posades en escena contundents davant els diferents desnonaments que s'executaven, ens va alertar a tots d'aquest drama social. En aquest punt reconec un coratge i un lideratge dignes d'aplaudir al que va fer Ada Colau.

Tanmateix, a partir d'un cert moment, l'evolució de la cosa ens començà a oferir matisos si més no inquietants. D'entrada les execucions hipotecàries bancàries van disminuir notablement. De fet els casos més colpidors socialment que hem conegut últimament es corresponien amb aquestes entitats tan sospitoses que ofereixen crèdits com si fossin xurros. Hi ha hagut gent que ha caigut en el seu entramat abusiu, en els seus interessos i garanties usureres. I són els desnonaments més mediàtics i colpidors que hem conegut últimament. Però ja no eren bancaris, perquè s'hi va actuar. I hi continua havent drames, però en cap cas la desprotecció inicial, quan la ministra Chacón presumia que acceleraria les execucions hipotecàries, els desnonaments.

També va esdevenir inquietant aquest totum revolutum que instrumentalitzava qualsevol desnonament, fins i tot no hipotecaris i fins i tot quan responien a la protecció de propietaris molt indefensos, com persones grans amb salut precària que pagaven la seva residència amb el lloguer del seu antic pis. Quan els llogaters deixaven de pagar s'havia d'actuar defensant el més feble, el propietari desposseït i vulnerable que necessitava d'aquests recursos. Tot es ficava en el mateix sac i se'n feien generalitzacions i imputacions demagògiques.

Però hi ha un moment en el que la senyora Colau comença a posar tot aquell activisme al servei de la seva persona i interessos polítics particulars. Seria molt interessant que la senyora Colau ens pogués desmentir que, per tal de guanyar uns minuts de telediari, de notícia o d'indignació per la xarxa, es van instrumentalitzar famílies dificultant l'accés dels serveis socials i assistencials municipals.

Hi ha un punt, per tant, en el que un més que legítim activisme davant un drama real, passa a convertir-se en un xou mediàtic amb interessos personals i polítics que passen fins i tot pel damunt dels propis afectats.

Aquí es va començar a acabar el meu respecte i admiració per la senyora Colau, quan vaig començar a saber de totes aquestes pràctiques.

Més tard, la senyora Colau, i en contra del que havia dit, inicia una cursa contrarrellotge de festeig i tempteig amb diferents opcions polítiques, i ho fa emergint com una estrella política envoltada de les restes de la gauche divine de Barcelona. I negocia des de l'alta consideració que es té d'ella mateixa, com una diva, com la nova diva política.

I tot això ho fa mentre en teoria treballa per una fundació extraordinàriament ben finançada per les administracions públiques, singularment l'Ajuntament de Barcelona. No deixa de tenir un punt repugnant estar vivint del finançament públic municipal en un xiringuito dels molts que va erigir la casta progre local (sí, aquesta que ha estat a l'ombra de l'Ajuntament de Barcelona els últims 36 anys, perquè els convergents no l'han tocada en els 4 anys que hi porten) i aprofitar-ho no per treballar pel que cobres, sinó per, amb els diners de tots, treballar-se únicament la seva pròpia projecció política i personal.

El resultat ja el sabem, la senyora Colau s'erigeix en la líder que aglutina la casta local que ha estat a l'ombra del poder municipal totes aquestes dècades, via ICV-EUA, i els emergents Podemos i Procés Constituent.

I escolta, tu, una persona que s'ha fet conèixer protestant contra qüestions relacionades amb l'habitatge ara va de la maneta amb els qui justament han gestionat les polítiques d'habitatge a la ciutat de Barcelona. I es queda tan ampla. I no passa res. I se li riuen les gràcies...

En 32 dels últims 36 anys els socis de la senyora Colau han format part de l'entramat municipal que ha definit les polítiques urbanístiques i d'habitatge, del que s'ha fet i del que no s'ha fet. I no passa res. Amb una caradura que gela la sang, tot culpa dels que hi han estat els últims 4 anys, que a sobre resulta que en termes proporcionals són els que més han fet en aquest àmbit. Demencial.

I les enquestes la projecten com una seriosa aspirant a l'alcaldia. Vivir para ver...

Confio que a mesura que la senyora Ada Ko Lau, ara ja convertida en una màquina de ressentiment que només té projectes per a carregar-se la ciutat de Barcelona, els vagi verbalitzant, espanti una part de l'electorat que ara diu que la vol votar, i aconseguim salvar la ciutat de Barcelona.

Des d'un punt de vista nacional és evident que el que passi a Barcelona serà decisiu. I per això no vull que la senyora Colau tingui un bon resultat, perquè és una proposta que va en contra del procés, que ataca l'eix nacional de la capital en el moment més decisiu i que actua de tonto útil -no inocent- de la casta de sempre per protegir els seus interessos oligàrquics que deriven del BOE i de la perpetuació de la dependència.

Però sobretot, i aquest és el leitmotiv del post d'avui, el que em posa els pèls de punta és aquesta indissimulada manera d'odiar tot el que ha estat i és la ciutat de Barcelona i tot el que hi passa, la seva gent, el seu dinamisme, la seva bellesa, la seva manera de viure... que exhibeix la senyora Ada Ko lau cada cop que obre la boca.

Fins ara Ada Ko Lau només ha fet propostes per a carregar-se coses que funcionen i que reporten beneficis extraordinaris a la ciutat de Barcelona i, el més important, a la gent de Barcelona.

• Quin sentit té voler-se carregar el congrés de telefonia mòbil, que proporciona centenars i centenars de milions de beneficis a la ciutat, crea una enorme quantitat de llocs de treball directes i alimenta la xarxa d'hosteleria i comerç de la ciutat i permet assegurar així, indirectament, molts altres llocs de treball i negocis?

• Quin sentit té dir que si guanya revertirà la llicència d'hotel de la torre del Deutsch Bank a Diagonal amb Passeig de Gràcia, que ho expropiarà i que en farà pisos socials? Ens hem tornat bojos? Expropiar a la milla d'or de Barcelona? Pisos socials a la milla d'or de Barcelona? Fer quaranta pisos socials de luxe enlloc de 400 on el sòl urbanitzable és més econòmic? És de bojos. Excepte, és clar, que es pensi que pot actuar amb aquella manera chavista del «expropiese», sense saber que els procediments expropiatoris i de confiscació de la propietat no són admissibles sense interès social i indeminitzant justament (el justipreu) el propietari.

• Quin sentit té voler-se carregar el turisme a una ciutat com Barcelona, quan tothom sap que és un dels motors econòmics de la ciutat i quan tothom sap que els problemes que ha originat són conseqüència de les polítiques i la inacció dels seus socis de candidatura? Quan durant 32 anys governaven o estaven en l'entorn del govern municipal els seus socis... hi havia cap normativa al voltant dels apartaments i pisos turístics? No. Hi és ara? Sí, finalment hi ha una normativa que intenta protegir els veïns i evitar usos abusius de la propietat. Critica la senyora Colau que els seus socis no fessin res? No! Què fa la senyora Colau? Criminalitza el turisme i en culpa els pobres que s'han menjat el marron i han intentat fer-hi alguna cosa. I diu bestieses nordkoeranistes com que expropiarà els pisos turístics per fer-ne pisos socials. Acollonant. Tant d'odi, incompetència, absurditat i demagògia junts haurien de gelar la sang de tots els barcelonins.

• Quin sentit té, en el que ja és la guinda de tot aquest despropòsit, prometre que si guanya les eleccions paralitzaria totes les obres públiques de la ciutat, i que no en faria cap. Altre cop de bojos. A qui es pensa que afavoreix fent tot això????

Ada Ko Lau canalitza el seu odi i ressentiment cap a la socialització d'un objectiu: paralitzar la ciutat.

De fet el seu discurs és molt simple: «barcelonins! segur que esteu ressentits amb alguna cosa, segur que la vostra vida no és satisfactòria en alguna cosa... VOTEU-ME A MI I JO FARÉ QUE LA VIDA DE TOTS SIGUI TRISTA, INSATISFACTÒRIA i INFELIÇ».

Ada Ko Lau es vol carregar l'economia del futur a la ciutat, via carregar-se el congrés de telefonia mòbil. Vol carregar-se bona part de l'economia del present de la ciutat, via carregar-se i criminalitzar el turisme. I vol carregar-se també la ciutat fossilitzant-la, no fent cap obra, impedint el seu desenvolupament, impedint la seva millora. Per tant, si treballeu a Barcelona, si ho feu en l'àmbit tecnològic, de la nova economia, de l'hosteleria, del comerç, dels serveis, de la construcció... comenceu a fer cua a l'INEM. Excepte, és clar, que us creieu aquest cuento xino-nordkoreà que pel fet de viure a Barcelona ho tindreu tot pagat, us donaran un pis a Passeig de Gràcia/Diagonal, un sou fixe per no fer res, i que tot això passarà, a més, mentre s'arruïna tota l'economia productiva de la ciutat, les empreses i els seus negocis.

Perquè si tot això que ja ha dit que vol fer la senyora Colau tingués prou vots per fer-ho Barcelona esdevindria la ciutat més gris, trista, empobrida i amb més atur d'Europa.

Aquesta és la promesa i la proposta electoral d'Ada Ko Lau: "no puc resoldre els problemes de tothom ni eliminar del tot la pobresa, però sí puc fer que tothom sigui més pobre, tothom tingui problemes, a tothom se li faci tan insuportable viure a Barcelona com ho és per mi". 

AVISATS ESTEU!