Recordar-ho tot. Per no oblidar mai d'on venim i perquè volem el que volem

No oblido mai d'on venim. D'on vinc. No oblido mai que el meu pare era murcià, i que em va ensenyar, en castellà, a estimar i treballar per aquesta terra que l'havia acollit. No oblido mai on em vaig criar des que tinc ús de memòria. No em remeto als meus primers quatre anys de vida a Lora del Río, Sevilla, perquè no en recordo res, era massa petit. Però sí a Cornellà de Llobregat, al nostre primer pis minúscul a la Travessera i després als pisos dels mestres, a la Ciutat Satèl·lit. No oblido mai el meu cole, el San Ildefonso, ni els meus companys de classe, amb els que ho vam descobrir tot. No oblido mai tampoc el que sempre he tingut pel meu poble, Corbera d'Ebre, d'on és la meva mare, i tots els meus amics de la Raval, amb els que vaig descobrir que podia viure en català.

No oblido mai d'on venim. Ni on volem anar. Per això no em cansaré mai de dir i de reivindicar que per a la majoria de la societat catalana el català i el castellà són les nostres llengües, en les estimem per igual i volem viure amb elles per igual. Em repugna extraordinàriament aquest debat tan forçat sobre l'oficialitat de les llengües, que només promouen persones absolutament amargades i ressentides, incapaces d'entendre res del que és el país, del que és la nostra societat i del que hem de fer perquè tinguem un estat català que sigui de tots.

Sóc independentista des que tinc ús de memòria política. I ho sóc perquè sé que l'independentisme majoritari sempre ha sigut sensible a la pluralitat de la nostra societat. Si com a fill de murcià, si com a castellanoparlant d'origen que sóc, m'hagués sentit agredit per l'independentisme en el que era la meva llengua, probablement mai me n'hagués fet, d'independentista. Em resulta insufrible que ara, quan estem a punt de guanyar, hi hagi gent que des d'un presumpte independentisme vulguin marcar paquet amb el tema de l'oficialitat, actuant contra el que és un dels nostres grans valors compartits gairebé unànimement com a pilar de la nostra identitat i projecte nacional inclusiu: la necessària cooficialitat de català i castellà en el futur estat català. 

Com a poble i com a societat, aquest posicionament, per més minoritari que sigui, ens devalua, ens fa pitjors, ens embruta. I com a persones, als qui defensen aquesta rancúnia absurdament revantxista, els fa covards, tristos, petits.

No és l'única misèria que aflora en els nostres dies, en aquests dies tan excepcionals que vivim. Fa poc, per twitter, uns descerebrats feien broma sobre el que havia estat el patiment del poble català, la descomunal repressió que hem patit, etc.

És la mateixa gent miserable que nega l'arrel feixista del règim franquista. Els qui neguen aquest genocidi invisible patit per Catalunya des del 1714. No hi ha res més miserable que fer brometa amb tot el patiment que hi ha al darrere de tanta repressió.

Aquesta Setmana Santa, per motius familiars, no hem pogut anar al poble, a Corbera d'Ebre, tal i com teníem pensat. Tanmateix, i per atendre assumptes pendents, hi vaig haver d'anar dissabte, i dormir-hi. No tenia TV, de manera que em vaig dedicar a mirar records familiars.

Allà hi havia les fotos de mon iaio Domingo, quan estava a l'acadèmia i després, ja durant la guerra, amb la gorra de capità de sapadors. L'última foto vestit de militar de mon iaio està, terriblement envellit, davant el que suposem és un mas de la Ribera d'Ebre, durant la Batalla de l'Ebre.

El següent rastre familiar en tots aquells records que miraculosament s'han conservat és una autorització del Gobierno Militar a una de les germanes de mon iaio perquè el pogués visitar al Castell de Montjuïc, on era pres. És d'abril del 1940. Hi romandria pres encara tres anys més.

Forma part del relat familiar que en una d'aquestes visites de les seves germanes mon iaio els hi va dir «està aquí el President Companys». Fou mesos després d'aquest passi que conservem d'abril del 1940. Això m'ho havia explicat molts cops ma tia Roseta. Quan ho explicava, la tia Roseta sempre acabava traient un mocador i s'eixugava els ulls.

La seva mare, la meva besàvia, havia estat greument ferida al colze fugint de la Batalla de l'Ebre. Son germà, mon iaio, estava pres a Montjuïc. Ho havien perdut tot. I li deien que el President Companys també havia caigut pres i el tenien a Montjuïc. Era la derrota total. Quan ma tia Roseta s'eixugava els ulls s'eixugava tot el dolor que ens havien infringit pel simple fet de ser catalans.

Un altre paper colpidor que vaig trobar en aquesta caixa dels records familiars és un «Salvoconducto», expedit pel llavors alcalde de Corbera d'Ebre, a la meva besàvia, perquè pogués moure's per Catalunya. Entenc que era un salvoconducto per poder visitar el seu fill pres a Montjuïc. Però no en sé prou com per saber si aquests salvocundoctos per circular d'una banda a l'altra eren comuns o bé només calia que els hi fessin als familiars dels presos político-militars.

Aquests fillsdeputa que ridiculitzen la repressió sobre Catalunya i la seva gent haurien de poder viure, ni que fos per un moment, el dolor d'una mare suplicant un salvoconducto per poder visitar el seu fill a la presó de Montjuïc. Tots aquests que frivolitzen la repressió patida s'haurien de posar en la pell d'una persona com mon iaio, que puc seguir per les seves fotos, aquell pinxo ben plantat a l'acadèmia, aquell home que clarament té a sobre el pes de la guerra, i aquell home abatut i envellit de la Batalla de l'Ebre, que ni tan sols sembla ell. I després, en plena retirada després de la derrota, decidir no seguir fins a un exili incert, amb el convenciment que el seu únic pecat havia estat romandre fidel a la República. I que això el portés primer a la Model i després a Montjuïc, tres llargs anys.

I que per un moment, tots aquests fillsdeputa que neguen la repressió, es veiessin, després de tres interminables anys de guerra, a tots els fronts, presoners a Montjuïc, i sabent que també hi és el teu president, Lluís Companys. I pensar aquella matinada que, amb els peus descalços davant el fossar, el van afusellar. Eren les sis de la matinada. Tots els presos ho devien sentir. Tots ho devien saber, que acabaven d'afusellar el President de Catalunya. Miro les fotos de mon iaio. M'imagino aquella matinada del 15 d'octubre del 1940 a Montjuïc. Bona part de l'oficialitat de l'exèrcit de Catalunya presonera allà. La impotència absoluta. Aquella ràfega de trets que segava la vida al seu President. I ells allà, a les celes del castell, en la més fosca nit, impotents, plorant, colpejant els murs, sabent que estan afusellant el teu president. Pensant que tot s'havia acabat, perquè no podien pensar cap altra cosa.

Però sí. Per mon iaio. Per les meves ties, patint vexacions per visitar son germà. Per sa mare, suplicant salvoconductos per poder veure son fill. Per tanta i tanta gent, tanta llàgrima vessada i no vessada. Per tot això. Perquè no vull oblidar mai d'on vinc. Però també per mon pare, que va arribar de Múrcia. Per tot això. Perquè no vull oblidar res d'on vinc ni del que sóc, vull la independència. I la vull perquè sé que respecta d'on venim i d'on vinc, d'on ve mon iaio Domingo i d'on ve mon pare Francisco, o Paco. Aquesta és la nova Catalunya. Això és el que som. Això és el que volem. Això és el que farem.

I calleu ja, per favor, tots els qui només sembreu l'odi i el menyspreu en relació al que som i la nostra realitat i tots els qui negueu de manera repugnant tot el patiment que ens ha acompanyat fins on som avui, a les portes de la llibertat, a les portes d'un país millor per a tots, i en el que tots en serem protagonistes, hàgim nascut on hàgim nascut nosaltres o els nostres pares, i sigui quina sigui la nostra llengua o la dels nostres pares.