Come sinfonia (che questo sogno fosse realtà)

Sogno... Sogno...
e tu sei con me
chiudo gli occhi
e in cielo splende già
una luce.

Io sogno...
D'esserti vicino e di baciarti
e poi svanire
in questo sogno irreale.

Lassù
sento gli angeli che cantano per noi,
dolcemente... dolcemente...
È un canto fatto di felicità !

Ascolto
e ti vedo ancora più vicina
la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.

Realtà, d'un sogno d'amor...

Mina i Pino Donaggio, els anys 60, van cantar aquesta preciosa cançó. Parla d'un somni. Parla d'un amor. Parla d'allò que mou el món. Parla d'allò que és un argument universal. I canten que aquest somni fos realitat.

Eren els 60. Aquells mateixos anys Adriano Celentano cantava "Il ragazzo de la Via Gluck", una història de la transformació urbana, en una època d'explosió econòmica i creixement de les ciutats, que van engolint tots els seus entorns. Il ragazzo havia nascut en una d'aquestes zones, abans agrícoles, fagocitades pel desenvolupament econòmic, que convertí totes les perifèries en ciutats i barris obrers. I parla del "progrés" personal, econòmic, d'aquell ragazzo, que ara viu al centre de la ciutat.

L'Europa feliç dels anys 60. Després d'una primera meitat del S.XX marcada per l'horror de dues guerres mundials i, molt especialment, per l'horror del sorgiment dels totalitarismes i la desolació que varen escampar arreu. Sobre aquesta Europa de mort i conflicte, els anys 50 es posen els fonaments del que serien aquells "feliços" 60's.

Per primera vegada, en el que és l'Europa Occidental, s'havia edificat una unió econòmica i política que superava les atàviques relacions de tensió per relacions de cooperació. Els veïns no eren una amenaça, sinó uns socis. Aquell espai, una illa de democràcia i llibertats individuals al món, tutelada, supervisada, pels EUA, que s'havien hagut d'implicar fins al moll de l'òs en els dos conflictes que van desolar Europa per evitar la seva total destrucció o que sucumbís als totalitarismes. El desenvolupament econòmic d'aquells anys va propiciar, a més, una millora de les condicions socials i individuals de pràcticament tota la societat. L'estat del benestar s'estén i arriben més i millors oportunitats per a pràcticament tothom.

Sí, Europa, aquella Europa Occidental vivia tancada en si mateixa. Tenia règims tirànics al sud mediterrani (Espanya, Portugal, Grècia) i, alhora, vivia instal·lada en un conflicte potencialment devastador, com era l'enfrontament entre el bloc soviètic i l'Europa Occidental.

És també l'Europa que propicia per primera vegada a la història un accés massiu a la formació universitària. I és també l'Europa que pateix el sotrac dels últims conflictes colonials (Algèria) i de cohesió interna (maig del 68 a França, tensions d'extremismes revolucionaris a Itàlia o Alemanya, etc).

Sí, era una Europa molt diferent a la d'ara. Però hi ha algunes coses de llavors que ens serveixen per reflexionar sobre els nostres dies i els nostres futurs, tant a nivell europeu com, també, català. Perquè ara i llavors sempre han subsistit dos nivells en relació al que som els homes, les dones, les societats i els països. Un nivell macro, el de les polítiques, el de les grans decisions, el nivell que pensem segons com incidim en ell les nostres vides, les del gruix de la societat, es veuran afectades. I un nivell micro, el de les nostres decisions, somnis, aspiracions, maldecaps, etc.

Ara mateix a Catalunya estem plenament immersos en un procés polític, com és l'independentista, excepcional, metahistòric, dels que transformen totalment la realitat política en la que es desenvolupen. Un procés d'aquesta naturalesa és d'una intensitat descomunal, afecta a tot i ho envaeix tot. Res no queda al marge d'aquest procés. Els independentistes estem convençuts plenament que la independència ens proporcionarà més i millors oportunitats per a tothom, que l'estat català que sorgirà del procés independentista ens permetrà fer un país nou i millor.

Simultàniament, i malgrat aquesta naturalesa invasiva de tots els àmbits que té un procés com l'independentista, se segueixen donant tots aquests milions de relacions, somnis, ambicions, problemes, etc que configuren el nivell micro.

El nivell macro està tan capturat pel procés que fa que totes les decisions que es prenen a nivell polític estiguin "condicionades o contaminades" per aquest tema. Així, el Govern pren decisions de cara a gestionar la independència, que intenta fer compatible amb decisions estríctament de gestió, socials, econòmiques en l'àmbit sanitari, l'educatiu, etc, I ho fa específicament amb una voluntat d'atendre preferentment les situacions d'emergència social que ha provocat aquesta llarga crisi que patim.

Però totes aquestes decisions, fins i tot les més neutrals que pugui prendre el Govern, amb el suport de la majoria parlamentària per la independència de Junts pel Sí, es veuen "condicionades" pel procés. Des del primer moment tots els grups parlamentaris de l'oposició, C's, PSC, CSQEP, PP i CUP, no han "respectat" la neutralitat de tots aquests projectes en relació al procés i els han combatut sense pietat per a carregar-se'ls, perquè hi han vist la via de carregar-se el Govern i de fer impossible la independència.

Tot això no hauria pogut passar si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta o la CUP hagués actuat amb responsabilitat per fer possible la independència, i no amb voluntat de sabotejar el procés perquè "aquesta" no és la independència que ells voldrien, la d'una república comunista bolivariana i assembleària.

Què uneix, en relació p.ex. a projectes educatius o sanitaris al PP o a CSQEP? Res. Només que tots dos aprofiten les propostes del Govern o l'activitat parlamentària per combatre la independència, ni que sigui donant hòsties al govern a la cara dels més necessitats.

El gran fet polític que evidencia tot això és la unitat de C's, PP, PSOE, CSQEP i CUP per tombar els pressupostos de la independència i el seu programa d'emergència social.

En paral·lel a aquest nivell macro, el nivell micro, el dels individus i les seves vides, ha seguit amb la universalitat dels seus arguments. La gent hem continuat tenint els nostres somnis i objectius vitals, i també les nostres frustracions i fracassos. Això ha estat i serà sempre així, aquí i a qualsevol lloc del planeta on hi hagi més d'un individu, de manera que es conformi una comunitat, que existeixi una societat.

Hi ha, però, una línia que connecta tots nivells. Les decisions en el nivell macro condicionen les nostres vides en el nivell micro, i amb la suma dels nivells micro condicionem el nivell macro. Un bon govern fa que els nivells micro siguin més rics vitalment, una bona gestió facilita la vida, crea més oportunitats i genera societats més felices, constructives, solidàries i dinàmiques. Un mal govern, en canvi, genera frustracions, desànim i dinàmiques destructives, perquè els nivells micro es veuen condicionats per un entorn de dificultats, manca d'oportunitats i d'expectatives.

L'Europa dels nostres dies té poc a veure amb aquella Europa dels anys 60, de la cançó tan meravellosament i despreocupadament micro de Come Sinfonia.

La brutal crisi patida ha comportat una sotragada brutal a totes les institucions que gestionen el nivell macro, i els ha fet perdre credibilitat. En aquest context, i per primera vegada des de la fi de la segona guerra mundial, Europa Occidental viu sacsejada per tendències centrífugues, de les que el Brèxit és el màxim exponent. Sembla com si donéssim per fet que aquesta pau i època de prosperitat general viscuda fossin un fet natural, no amenaçat, i estiguem revertint, crec que massa inconscientment de l'abast que pot tenir, un dels fonaments de tot això: que des del final de la guerra s'havia treballat incessantment per unes relacions de cooperació i de construcció d'un futur compartit. Ara aquest espai de confluència que representa la UE es veu amenaçat per una mena d'esgotament de la consciència "comuna" que genera tensions polítiques nacionals per centrar-se exclusivament en allò "propi". Estic parlant a nivell d'estats. Això no té res a veure amb el que són les pulsions sobiranistes d'Escòcia o de Catalunya, que no només són totalment europeistes, sinó que es basen no en una tensió en relació a un espai "comú", sinó en una tensió amb unes dinàmiques internes que ofeguen la seva veu, participació i creixement.

La crisi, inevitablement, està en l'origen de tot això. Les dificultats en el nivell micro de les nostres societats han generat molta frustració, desànim, falta d'expectatives i pèrdua de cap il·lusió col·lectiva. Som societats més tensionades, més pessimistes, més difícils de gestionar, perquè els nostres nivells micro també ho són.

A més a més, assistim a l'emergència d'una dinàmica internacional davant la que no tenim cap resposta, davant la que ens sentim desbordats: el terrorisme yihadista i tot el que hi ha al darrere. Els nostres carrers, les nostres famílies, les nostres vides, totes, han esdevingut objectiu terrorista. Un terrorisme que només persegueix fer el màxim de mal possible, que té un menyspreu esgarrifós per la vida humana, que no l'importa si mata nens o adults, pobres o rics, blancs o negres, cristians o musulmans. Un terrorisme que per primera vegada té una autèntica dimensió planetària (EUA, Àfrica, Àsia, Europa...) i que, davant l'estupefacció de les societats occidentals, recluta els seus terroristes entre segones o terceres generacions dels qui en el seu moment van emigrar a Europa, terroristes que han nascut a Europa, que han gaudit de tots els beneficis dels nostres estats del benestar, que han estat escolaritzats, que han rebut ajudes, que han pogut treballar, que han anat a classe o sigut companys de feina amb els mateixos que ara no els importa matar de la manera que sigui.

I amb un tercer vector que per a mi configura aquesta crisi de fe en nosaltres mateixos, com és el col·lapse davant la magnitud del fenomen migratori que s'està donant cap a Europa, des d'Àsia o des d'Àfrica, com a refugiats i no com a refugiats, però sí com a necessitats.

Hem assistit, estupefactes, a la devastació i destrucció de Síria, d'Iraq, del Daesh... Hem assistit a les primaveres àrabs i hem vist com només els processos involutius que les han avortades, com a Egipte, han evitat el caos que per exemple es viu a Líbia, amb societats col·lapsades pel terrorisme.

Les nostres expectatives a nivell micro no són les que eren p.ex. l'any 2000, són molt pitjors. Hem perdut la confiança en les institucions que gestionen el nivell macro. Tots hem esdevingut objectius del terrorisme yihadista. I el món amenaça instal·lar-se en un caos que provoca migracions massives.

No, no és l'Europa feliç i confiada dels anys 60...

Malgrat tot, els nivells micros segueixen la seva via, com sempre ha estat. Ens relacionem, ens enamorem, ens casem, tenim fills, etc. Tenim els millors sistemes sanitaris del món. Els millors sistemes educatius. Els nostres carrers són els més segurs del món. I seguim tenint oportunitats laborals, que ens permeten concretar tots aquests somnis, comprar pisos, anar de vacances, consumir, etc. I això és així per a Europa i per a Catalunya.

A Catalunya tenim alguna singularitat en tot això, que val la pena reflexionar-la. 

En els últims mesos totes les notícies de caràcter econòmic que hi ha hagut han estat positives o molt positives. Estem batent rècords d'exportació. Portem molts mesos generant ocupació. El ritme d'inversions a Catalunya i de creació d'empreses és dels més alts d'Europa. I malgrat això, o d'una manera que fa obligada una reflexió sobre el que implica de dissociació, en el darrer baròmetre del CEO, quan es pregunta als enquestats si la seva situació econòmica és millor, igual o pitjor que la de fa un any tenim que per a un 61,5% és igual, però per a un 27,1% és pitjor i només per a un 11,1% millor.

Sembla que la millora en els indicadors macroeconòmics encara no arriba a la percepció social, malgrat que hi hagi indicadors que puguin fer pensar el contrari, com són aquests de la reducció de l'atur o l'increment de la mobilitat (com a conseqüència d'un major dinamisme econòmic).

Així, un 63,7% dels ciutadans valoren la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. És una dada contundent, tot i que, alhora, també ens permet una lectura "en positiu", perquè és un percentage que està 26 punts per sota de la percepció que es tenia entre octubre 2012 i febrer del 2013, quan va arribar a que un 89% pensava que la situació era dolenta o molt dolenta.

De cara al futur, la societat segueix sent pessimista, i un 41% creuen que ens quedarem igual, però un 20,4% que empitjorarem, i només un 24% que millorarà.

I aquí és on voldria fer una reflexió sobre això que deia de la "singularitat" de Catalunya en aquesta situació.

Ningú, absolutament ningú, no pot negar la duresa de la crisi i l'impacte social que ha tingut, a tots els nivells. Molta gent ho ha passat malament. I, com deia més amunt, aquesta crisi s'ha emportat bona part de la credibilitat en les institucions, governs, bancs, etc. que gestionen les decisions en els nivells macro.

I això ha passat a tot arreu. A Europa i a Catalunya. Tanmateix la singularitat de Catalunya és que potser a cap altre país del món no hi ha hagut tants polítics, tants partits polítics i tantes associacions i persones que han fet de la gestió de les frustracions, la seva oportunitat polític. Aquests polítics i aquestes forces polítiques no gestionen projectes, no fan propostes, únicament converteixen les frustracions individuals en un argument polític.

Un exemple paradigmàtic de tot això el tenim amb l'alcaldessa de Barcelona, la senyora Ada Colau. Ara mateix a Barcelona hi ha més desnonaments dels que hi havia quan era alcalde Xavier Trias, però ara no són notícia. La gran habilitat de la Colau i la seva gent va ser treure un profit personal i polític del drama que estava vivint tanta gent, i assolir uns impactes mediàtics extraordinaris del seu "activisme subvencionat" no per a oferir solucions, sinó per a gestionar les frustracions de les persones, per fer un discurs polític sense esperança, però amb molt d'odi. No oferir solucions, però culpabilitzar tothom de tots els mals possibles i de qualsevol problema que tinguem, a nivell micro.

I aquesta gran habilitat que han tingut per fer tot això és mereixedora d'un Òscar a la millor interpretació quan ho han fet convertint en sous personals subvencions públiques destinades a treballar per millorar les condicions de les persones afectades per la crisi. 

La singularitat de Catalunya és, doncs, ben penosa: tenir una bona part de la classe política únicament preocupada de sumir la societat en un pessimisme crònic, de destruir totes les institucions i les opcions que tenim com a país i aconseguir així que la gent abandoni qualsevol esperança en un futur millor. Mentre ells s'ofereixen per gestionar aquesta frustració. No tenen ni proposen cap solució, cap política, però sí saben convertir el que són les vivències negatives que tots tenim en els nostres processos vitals, en frustració crònica i canalitzar-la políticament.

L'estratègia sistemàtica i planificada de generar frustració: 

Fixem-nos en una cosa: en aquest mateix baròmetre del CEO es preguntava als ciutadans com valoraven diverses institucions de les que conformen el nostre país. I les millor valorades eren les universitats i els mossos d'esquadra. Això explica que justament sigui en la política universitària i en la Policia de Catalunya en el que partits com la CUP, CSQEP i PSC han centrat la seva tasca destructiva al Parlament i a la societat. Porten sistemàticament mentint al voltant de la realitat del nostre sistema universitari, generant conflictes, manipulant l'opinió pública, criticant A si es fa A i B quan es fa B. I encara pitjor amb els Mossos, que han patit una criminalització repugnant, injusta i intolerable.

No, no és cap casualitat que en aquests mesos que portem de legislatura per a aquests partits que viuen de gestionar la frustració, Universitats i Mossos, les dues institucions més ben valorades socialment, hagin concentrat les seves estratègies destructives. El seu espai polític depèn de la frustració i la insatisfacció de la gent, i per tant ara s'estan concentrant en aquestes institucions ben valorades per la ciutadania, amb l'objectiu de que també perdin la confiança en elles.

A un altre nivell C's i PP converteixen la mentida i la manipulació sobre la realitat social a tots els nivells en la seva única argumentació, per combatre el que és la política macro central, el procés independentista. Negar l'evidència per culpabilitzar de tots els mals i frustracions possibles al procés independentista.

Gestionar el procés és en si mateix un repte extraordinari. Fer-ho, a més a més, en un context polític en el que hi ha tantes forces polítiques que han convertit en la seva única política i estratègia gestionar la frustració, ho fa encara més difícil. Perquè el procés necessita d'un país segur d'ell mateix i orgullós del que fa i vol fer. I no un país sense il·lusió, pessimista, incapaç de valorar les coses, presoner d'aquest discurs de l'odi i de la destrucció.

I encara un parell de "fites" més d'aquests polítics que basen la seva estratègia en escampar frustracions per convertir-les en el seu argument polític, en el seu capital polític:

1- Una de les estratègies d'aquests partits de gestió de l'odi és impulsar polítiques i discursos que són rebuts o percebuts per una part molt significativa de la nostra societat com una manera de "complicar-los-hi, dificultar-los-hi" la gestió del seu nivell micro. 

Posem un exemple: si un 30%, aproximadament, dels nens en edat escolar van a l'escola concertada, es fan soflames i discursos, i mocions contra aquesta escola concertada perquè els pares d'aquest 30% dels alumnes vegin amenaçada la seva posició i vegin el nivell macro com un gestor que dificulta o els complica la vida.

Simultàniament es fa una campanya contra "les retallades" que manipula la realitat i la distorsiona amb l'objectiu de generar frustració i ressentiment en tots els pares que porten els fills a la pública. I una escola que gestiona el procés educatiu dels nens amb gran solvència i amb ratis totalment homologables de qualitat, per més que sempre siguin millorables, és presentada com una mena de llocs sòrdids en els que dipositem els nostres fills, sense cap condició perquè puguin aprendre, a diferència dels de la concertada (generar ressentiment).

Amb la Sanitat passa més o menys el mateix. Un model sanitari que és de referència internacional, d'una altíssima qualitat, avançadíssim, punter, etc. és, amb l'excusa de les retallades, distorsionat de tal manera que sembla que els gestors de salut hagin estat uns sàdics que han convertit en una amenaça de mort el caure malalt. Trepitgeu qualsevol CAP o Hospital, estan plens de propaganda repugnant, d'una distorsió moralment insuportable de la realitat del nostre sistema. Mentre tant, fa una setmana coneixíem una estadística estatal que ordenava les comunitats autònomes amb el rati llits hospitalaris tancats per milió d'habitants. I resulta que Catalunya és la comunitat autònoma on aquest rati és més baix, és la número 17, amb 79 llits tancats per cada milió d'habitants, mentre Andalusia en té 308 tancats per milió d'habitants. Després de tants discursos, propaganda, mentides, manipulació de tots aquests partits i líders polítics, resulta que Catalunya som els que hem pogut gestionar la crisi amb un menor impacte sobre la població, quan si escoltaves aquests gestors de l'odi semblava que havíem posat en marxa algun programa d'eugenista per liquidar la població malalta.

2- una segona fita en aquesta estratègia dels sembradors i gestors de la frustració és que no s'han de fer polítiques que facin que les coses vagin millor: si el seu capital polític és gestionar la frustració, quanta més gent frustrada hi hagi, millor per a ells i per a les seves opcions polítiques. Perquè, a diferència del funcionament normal a tot el món, aquests gestors de l'odi nostrats se solapen amb els ungits per la superioritat moral, i sempre hi haurà algú, aquí o allà, a qui culpabilitzar i fer responsable de que les coses vagin pitjor, ni que manin ells.

Això és el que explica que en un any l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau no hagi estat capaç de gestionar un sol projecte per a la ciutat. Ni un de sol! I que en canvi hagi abandonat totalment, ignorat i menyspreat, tots els sectors productius de la ciutat. Des del món de l'empresa fins al món de la ciència. Des del món de la cultura fins al món del comerç i el turisme. Fixeu-vos que no és que no tinguin cap projecte (que ja és greu), és que ni tan sols s'interessen pels projectes que es generen a Barcelona.

En aquesta mateixa dinàmica també hi trobem la criminalització del turisme, que és una activitat econòmicament clau per a la ciutat, que genera llocs de treball, riquesa, etc. O la tolerància inadmissible amb activitats il·legals, com el top manta, que ha generat un efecte crida i ara tenim tots els carrers del centre de la ciutat convertits en un zoco que combina la gestió de la misèria amb les estratègies de les màfies. O també la tolerància, àdhuc la legitimació d'activitats incíviques com colar-se al transport públic, que és una pràctica que s'està estenen com la pólvora.

I tot això passa mentre, simultàniament, el mateix Ajuntament assetja, persegueix, multa, limita, les activitats legals, del petit comerç i de tota la gent que intenta fer les coses bé, demanar permisos, obtenir llicències, pagar impostos, crear llocs de treball, viure de la seva feina. Amb aquest col·lectiu l'Ajuntament de la senyora Colau directament els està perseguint, fins i tot amb actuacions arbitràries, sense fonament, despòtiques. La senyora Colau permet que 1.000 manters converteixin la Rambla i la Barceloneta en un zoco controlat per les màfies, però després obliga a tancar terrasses d'establiments que tenien tots els permisos i llicències en ordre. Et pots colar al metro sense problema, però si tens aire condicionat a la botiga i tens la porta de l'establiment oberta, inspecció i sanció -fortíssima- per comportament incívic i desaprofitament energètic.

Sí, amics, estem molt lluny d'aquella Europa confiada i esperançada en el seu futur individual i col·lectiu. La crisi ha estat devastadora. I entre les seqüeles del que ens deixarà hi haurà aquest teixit polític que viu de convèncer la gent que no hi ha cap esperança i que tot és una merda, i gestionar així políticament aquest no future, aquesta frustració.

Per sort Catalunya és un país encara prou viu per evitar-ho. A nivell macro tenim un projecte polític que és el més ambiciós que hi ha ara mateix a Europa, la nostra independència, construir l'Estat Català. Creiem en nosaltres i estem convençuts que l'estat català comportarà més i millors oportunitats per a tothom. La nostra societat és extraordinàriament dinàmica, creu en l'emprenedoria, en el treball i en l'esforç. I no permetrem que a nivell micro els gestors de la frustració ens converteixin en una societat grisa, sense esperança, apalancada, que espera li facin enlloc de deixar-hi la pell per fer-ho. I nosaltres farem realitat aquest somni.

la musica che sento
è come sinfonia;
il coro degli angeli
mi fa sognare ancora
io vorrei, io vorrei
che questo sogno fosse realtà.

DONEC PERFICIAM

Primeres impressions -amb alguna sorpresa- del baròmetre CEO juliol 2016

Avui hem tingut la 2a onada del baròmetre del CEO del 2016. Com sempre dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya. Tot i que no deixa de ser això, una enquesta.

Cal anar en compte de no treure grans conclusions de variacions percentuals per sota del 3%, atès que el marge d'error de l'enquesta és del 2,53. Intentaré fixar-me, sobretot, en les tendències que sobre uns grans àmbits ens assenyala.

1. Comportament davant la independència:
Una de les millors dades que podem trobar en aquest CEO és que, en plena situació de convulsió en el procés independentista, en un dels moments en els que tenim plantejats més interrogants, i en el que tot el que està passant des del 27S gairebé sempre són notícies negatives, conflictives, pollastres... el suport a la independència es manté sòlid i fins i tot amb una lleugera tendència a créixer.

En relació a la 1a onada hem passat d'un suport del 45,5 al 47,7, per tant estaríem dins del marge d'error, estaríem en una clara estabilitat de l'indicador. Però si ens remuntem a fa un any, hem passat del 42,9 al 47,7, i aquests 4,8 punts de creixement si tenen valor desmocòpic. Tanmateix val la pena fixar-se que el salt es produeix entre juny 2015 i octubre 2015, quan passa del 42,9 al 46,7. Des de llavors estem al voltant d'aquest 46-47% del Sí.

Aquest salt de juny 2015 a octubre 2015 té noms i cognoms: Junts pel Sí i les eleccions plebiscitàries del 27S. Aquella sotragada i mobilització és el que va estirar aquests 4-5 punts a l'alça. Des de llavors no hi ha hagut cap nou increment significatiu, però, com deia, tenint en compte les turbulències per les que no hem deixat de navegar, és molt meritori i reconfortant que el suport a la independència no hagi minvat.

Tot això, cal remarcar-ho molt, en un context caracteritzat per una enorme estabilitat en els posicionaments, que es configuren en dos blocs pràcticament empatats. Ara hem tingut un 47,7 de Sí i un 42,4, però fa sis mesos teníem un 45,3 de sí i un 45,5 de no.

Aquest "empat" social és més intens encara si tenim en compte la composició que hi ha darrere el 8,3 d'indecisos, que diuen que no saben estarien amb el Sí o amb el No, atès que aquesta anàlisi ens permet veure que només en un percentatge molt petit tenim opcions clares basculi cap al Sí.

I aquest empat és, al meu entendre, un dels grans problemes o reptes que hem d'abordar. Som els que som i estem en els percentatges que estem. Com he dit més d'un cop, a un pam de la glòria. Però necessitem aquest pam, hem de fer les coses de manera que poguem incorporar aquest "pam" a la longitud de la nostra força. Hem de treballar per tal d'incorporar al Sí aquest 5% de suports que farien demolidor en termes de legitimitat i força democràtica el suport a la independència. Això no vol dir, alerta, que no tinguem prou suport i prou legitimitat per fer el que estem fent per assolir la independència. Però ens cal aquest "pam", el necessitem, cal treballar per sumar aquests suports.

El creixement experimentat en aquest any bàsicament es correspon amb el % de decantació de "federalistes" cap a la independència. En aquest últim any, i en la pregunta múltiple, al voltant d'un 5% que abans responien eren partidaris d'un estat dins una Espanya federal, ara estan directament amb un estat independent.

Els "federalistes" són la bossa més interessant on pescar, atès que compartim amb ells diagnòstic: insatisfacció, per insuficient, nivell d'autonomia. No compartim la solució a aquesta insatisfacció, atès que nosaltres volem la independència i ells encara persisteixen en situar-se en ser un "estat dins una Espanya federal". La majoria, la gran majoria, d'aquests "federalistes" en la pregunta dicotòmica (Sí/No) es decanten pel No, i només al voltant d'un 20% pel Sí.

Una de les "curiositats" d'aquest posicionament per un Estat dins una Espanya federal és que es reparteix pràcticament per tot l'arc polític. Si bé entre els votants de PSC i CSQEP és on té més força (40,5% i 42,6% respectivament), també hi trobem un 10% de votants de Junts pel Sí i fins i tot un sorprenent 21,2% de votants de C's.

Fixem-nos en una cosa molt rellevant: numèricament és més important aquest 10% de Junts pel Sí (163.000 vots) que el 42,6% de CSQEP (uns 156.000 vots).

I una dada que encara ens hauria de fer reflexionar més sobre molts dels apriorismes amb els que treballem i dels errors que podem cometre o oportunitats que no aprofitem: numèricament encara és, per uns pocs mils de vots, més important el 21,2% de votants de C's que es confessen partidaris d'un Estat dins una Espanya federal que el 42,6% de CSQEP.

Què, sorprenent, oi?

Al meu entendre aquest vot que té C's és el vot moderat que s'ha perdut en la transició cap a l'independentisme explícit que ha fet Convergència. Quan, una vegada i una altra, alerto d'aquesta miop obsessió per complaure CSQEP i la seva radicalitat és perquè ja tenim molts inputs que tensiona greument una de les nostres fronteres més fràgils, la dels sectors més moderats i de classes mitjanes. Segons el que fem podem atreure aquest vot, de la mateixa manera que ens plantegem atreure el vot de CSQEP, però com no em canso de repetir, les fronteres es poden creuar en les dues direccions, de manera que tensionar aquest sector el que pot acabar provocant és una fugida de vot moderat.

De la mateixa manera si mirem l'indicador de quants votants de CSQEP votarien Sí a la independència ens trobem un 30,4. I això ens pot fer exclamar "aquesta és la clau", aquí tenim la nostra majoria! Però, sense menystenir en cap cas la importància que té guanyar-nos aquest vot, cal tenir molt clar que no és cap clau. Aquest 30,4 són uns 111.000 vots. Mentre que el 10% de votants de Junts pel Sí que no votarien Sí representen uns 163 mil vots. Anem molt alerta, per tant, amb els càlculs que fem.

La frontera de vot moderat en aquest possible trànsit del Sí al No o del No al Sí té un volum aproximat de 300 mil votants. És, sens dubte, el gruix de votants clau per configurar, fer créixer o fer perdre la majoria social per la independència. I com no m'he cansat de repetir, la radicalitat amplificada de la CUP és una amenaça directa a aquesta enorme bossa de vots.

2. Opcions polítiques i tendències i projecció de vot.

El CEO ha fet una estimació de vot que en el comput global feia perdre diputats a les forces que representen el Sí a la independència (Junts pel Sí i CUP), que passarien de sumar 72 diputats a moure's en la forquilla dels 66-70.

Sense que serveixi de precedent, amb les dades que he consultat i des del meu olfacte, experiència o capacitat d'anàlisi, no comparteixo massa la projecció que han fet.

El CEO projecta un 38,2% de vot a Junts pel Sí (en relació al 39,59% del 27S) i 60-62 diputats (sobre els 62 d'ara). No comparteixo aquesta projecció, ni que sigui imperceptiblement, a la baixa.

Junts pel Sí és l'opció política amb unes expectatives electorals més sòlides de tot l'arc parlamentari:

• Té la més alta fidelitat de vot, un espectacular 88,7%, gairebé un 90%!!!!
• No té cap fuga de vot mínimament significativa, que superi el marge d'error de l'enquesta, cap a cap altra força política (només hi ha, dins el marge d'error del 2,5%, un 1,9% cap a CSQEP i un 0,8% cap a la CUP). Res. Això no arriba ni a error mostral.
• Recull significativament vot d'altres opcions: la més gran, el 27,7% d'antics votants de la CUP, però també un 4,4% de CSQEP, un 2% d'altres, un 1,3% del PSC i un 10,3% d'abstenció el 27S (la segona opció que més en recull)
• La intenció de vot directa que té és la més alta des que existeix JxSí
• Els seus votants valoren excelentment els dos lideratges més visibles de l'opció: Puigdemont i Junqueras, amb un 7,15 i un 7,32

Per tant Junts pel Sí està en una situació d'enorme fortalesa, a un nivell incomparable a la resta. Votants satisfets, enorme fidelitat de vot, sense fugues cap a cap altra opció política i recuperant el vot estupendista que havia votat CUP el 27S (un 30%) i rascant de moltes altres opcions.

Sobretot hi ha una cosa que l'enquesta deixa totalment clara, i és la inexistència, l'absoluta falta de cap mena de fonament empíric en relació a dos grans mites contra la reedició de Junts pel Sí:

- que implicaria perdre vot esquerrà cap a opcions com CSQEP. Fals! Un 4,4% d'antics votants de CSQEP votarien ara JxSí, mentre només un 1,9% de JxSí, per tant dins l'error mostral, ho farien a CSQEP. Cap amenaça per aquest flanc, tot el contrari, guanys.

- que implicaria tornar a enfortir la CUP. Fals! Mentre que un 30% d'antics votants de la CUP passarien decididament a JxSí, només un ridícul 0,8% de vot d JxSí diu que aniria a la CUP. Game Over per a l'estupendisme. S'ha acabat.

La CUP, per contra, al meu entendre està en una situació de feblesa superior a la que projecta el CEO:

• És, amb diferència, l'opció política amb una més baixa fidelitat de vot, de tan sols un 54,5, gairebé 20 punts per sota de qui la precedeix amb més baixa fidelitat, C's, que té un 71,6%!!!
• Té fugues de vot significatives en dues direccions molt oposades: aquest 27,7% cap a Junts pel Sí i un 8,9% cap a CSQEP, és a dir, que gairebé un 40% dels seus antics votants el 27S ja han decidit votar altres opcions, un 2,7 ja ha decidit que no votarà i un 5,4% està indecís, per tant amb possibilitat de perdre'l.
• No rasca vot de ningú: 0,8% de JxSí, 0% C's, 0% PSC, 0,5% CSQEP i 2,9% d'abstenció, el percentatge més baix de totes les forces polítiques. És a dir, res.

Al meu entendre l'enquesta evidencia amb més claredat de la que ha projectat, suposo que per prudència, el CEO, el col·lapse electoral de la CUP. Tal i com estan les coses, l'estratègia de sabotatge del procés, d'incompliment dels pactes, etc. etc etc els ha deixat, ara ja, menys d'un any després de les eleccions, amb només el 50% dels votants que varen tenir, és a dir, poc més dels vots que varen tenir el 2012 (3 diputats).

La força política més forta després de Junts pel Sí en aquest moment polític és CSQEP. Té una gran solidesa en la fidelitat de vot, la segona més alta després de JxSí, amb un 82,3%. Només té una significativa fuga de vots cap a JxSí, del 4,4%. I en canvi poc o molt rasca vot de tot arreu: un 1,9% de JxSí, un 3,4% de C's, un 3,3% de PSC, un 8,9% de CUP i un 17,4% de l'abstenció, qui més.

Tot i això, que evidencia el moment "dolç" d'aquest àmbit, alguns indicadors també apunten han tocat sostre, i la mateixa amplitud de tecles dels seus votants sembla sigui el preludi de tensions electorals difícils de gestionar. Caldrà estar especialment atents a les contradiccions que patirà (o que podem provocar) en el seu segment de vot independentista.

3. A tall de resum:

- en el moment de més turbulències en l'independentisme i en el procés, el suport a la independència es manté sòlid i amb lleugera tendència a l'alça

- Hi ha un empat social entre favorables a la independència i contraris molt evident i molt enquistat. Cal treballar per guanyar aquest "pam" que ens falta per a la glòria. Cal intel·ligència i cal estratègia. Cal treballar segmentadament i cal allunyar-se del tot de debats absurds, purismes i essencialismes. Aquest pam a guanyar és un pam que també es pot perdre. Els jaciments de vot se situen en una pluralitat de posicionaments polítics que pot tensionar greument la frontera moderada de vot, on hi ha la bossa decisiva de votants per la majoria social per la independència.

- Junts pel Sí es confirma com l'opció política més sòlida i amb millors expectatives de tot el panorama polític, i com l'autèntic eix i motor del procés independentista. No té cap amenaça i té una gran capacitat d'atracció de votants.

- la CUP està fregant el col·lapse polític més absolut. La seva pèrdua de vot és espectacular. En menys d'un any s'ha quedat amb el 50% dels suports que va tenir el 27S

SEGUIM! DONEC PERFICIAM!

Cròniques de Neverland: LA CHORRIRUIMANGUERA

Bé, doncs sembla que el pensament màgic ha vingut per quedar-se entre nosaltres. Ja tenim exultants les nostres dives que no suportaven s'estigués fent la independència sense elles, ja tenim feliços els repartidors de carnets i, sobretot, ja tenim feliços la CUP, que veu com la seva estratègia per passar de puntetes sobre el seu sabotatge al full de ruta per la independència ha donat fruits i ara estarem entretinguts amb aquest miracle dels miracles, la solució definitiva, màgica, total.

Que ho sapigueu, tots els que -com jo- no ho heu vist clar és perquè som rucs, incapaços de veure les solucions que ens ofereixen; perquè som mesquins i enlloc de dir amén gosem dir que ni entenem tot això ni ho compartim; i perquè som uns processistes que només tenim al cap demorar-ho tot, i ara, gràcies a aquesta pòcima màgica, ens han pillat.

Em sap greu que l'ANC hagi caigut a la trampa que ens han parat. I em sap greu també per molta gent de bona fe que li ha donat suport o ho ha defensat.

En tot cas, el que està clar és que la chorriRUImanguera ha vingut per quedar-se.

Reconec que l'argumentació dels partidaris de la chorriRUImanguera ha estat atrevida, i han pogut explicar amb tot luxe de detalls els beneficis d'aquesta solució màgica, fins ara inèdits. Sort n'hem tingut, d'ells i dels seus superpoders, o seguiríem treballant per la independència com a militants anònims, confiats en una majoria parlamentària i un govern independentistes.

I com que no tinc gaires coses més a dir al respecte, us deixo amb el text d'uns dels videos promocionals de la chorriRUImanguera, força descriptiu del nivell al que han situat el debat. Gaudiu-ne i penseu-hi. Bé, no massa, que ja tenim qui pensa i decideix per nosaltres, hàgim votat el que hàgim votat.

"A todo hijo de vecino le gusta regar por doquier, pero el mecanismo de una manguera es rematadamente complejo e impredecible.

Las mangueras comunes se enredan, se envuelven, se rebelan, se golpean y eyaculan en tu cara sin amor.

Para arreglar tu vida llega la CHORRIRUIMANGUERA. Este infrapolímero con glomérico de nueva generación compacta la manguera a tamaño de un bolsillo bastante grande, y al enchufarla crece entre 4 metros y 48 kilómetros!!!

Ahora podrás regar a piñón todo lo que no pudiste regar en tu vida de looser de secano. Riega plantas, riega el suelo, riega puertas, riega la rama de un árbol mústio, riega el monte, riega el bordillo, riega lo que sea. Dásela a tu hija para que riegue el aire. Llévatela en tu yate y riega el mar, riega tu vida, coño, que vas tarde! La chorriRUImanguera riega la ciudad y riega la pradera.

La chorriRUImanguera tiene distinntos modos de dispersión: chorro, chorrote, chorrazo, yoya e hiperbukake."

Bé, amb aquesta acurada descripció insuperable dels beneficis i l'argumentari de la chorriRUImanguera, l'únic que podem fer és encomanar-nos a Déu, que hi faci més que nosaltres.

DONEC PERFICIAM & MILLOR RIURE QUE PLORAR

Cròniques de Neverland: com passar d'un full de ruta a jugar en uns autos de xoc

Un dels clàssics de qualsevol viatge en contxe familiar amb nens petits és l'inevitable "falta molt?" "ja arribem?", que de vegades es converteix en una mena de rosari des de poc després de la sortida fins arribar a destí.

M'hi ha fet pensar el que està passant políticament al voltant de l'independentisme. Tenim un full de ruta, és a dir, un trajecte molt clar fins arribar al nostre destí, a l'objectiu de la independència, i tenim també un calendari, és a dir, el temps que hem previst invertirem en l'execució del full de ruta, 18 mesos.

Però vivim envoltats d'un soroll permanent dels qui, tot i saber que estem fent el camí i del temps que hem dit cal invertir per fer el trajecte, no paren de remugar que si encara no arribem que com és que encara no hem arribat, que si anem massa lents, que si ja hi hauríem de ser, que si fem tard, que si tenim pressa, etc. I jo aquesta actitud la trobo d'un infantilisme esgotador. No per remugar més arribarem abans, no per criticar permanentment que encara no hàgim arribat tindrem fet tot el que cal fer en aquest trajecte, que és la clau per arribar al nostre destí.

Cal recordar que aquest full de ruta i aquesta previsió de durada del trajecte estan consensuats per tots els principals agents implicats en el moviment independentista: partits polítics i societat civil. I a més a més s'està executant amb compromís i encert per part del Govern, del primer govern independentista de la Catalunya actual.

Malgrat això no podem negar les dificultats que han sortit i que fan perillar poder fer la feina que cal fer i en el temps que ens havíem marcat. M'estic referint, evidentment, al sabotatge de la CUP als pressupostos de la independència que havia preparat el Govern, i m'estic referint a l'incompliment del pacte signat per la CUP i que aquests hagin dit que ja no s'hi senten vinculats, perquè han mutat.

No tenir pressupostos, amb tot el que implicaven i es necessitava d'ells per executar el pla independentista i haver trencat el pla acordat és una greu entrebanc que encara no sabem quines conseqüències tindrà. L'afectació més greu és que no sabem si tenim la majoria que ens cal per fer la independència. Aquest, i no cap altre, és el principal problema que té ara mateix el full de ruta a per fer la independència. Per això el President Puigdemont ha plantejat al Parlament una qüestió de confiança.

Aquesta qüestió de confiança només té un objectiu i només té dues possibles solucions. L'objectiu és saber si, malgrat el que ha passat, es pot comptar amb la CUP per fer la independència o no. I, dissortadament, aquest interrogant només el pot respondre la CUP. No s'ha de parlar ni negociar res amb ells. Estan interpel·lats, pel President, pel Govern, per la majoria parlamentària independentista que representa Junts pel Sí i, entenc també, que per la majoria social independentista, a clarificar-se, a dir-nos si malgrat tot podem comptar amb ells i ens donen garanties de compliment del que s'acordi, o no.

Si podem comptar amb ells, cosa que insisteixo només depèn d'ells, el procés seguirà endavant, i llavors serà el moment d'analitzar l'impacte que aquesta derrapada hagi pogut tenir en el full de ruta i en el calendari, i d'introduir aquells canvis tàctics o estratègics que calgui per arribar al nostre destí.

Si no s'hi pot confiar, llavors l'escenari canvia totalment. Serà la constatació que no tenim una majoria suficient al Parlament per fer la independència, i inevitablement haurem d'acudir a les urnes, perquè la legislatura s'haurà acabat. I amb la legislatura, les opcions per a la independència que ara mateix es donaven o això ens vam creure, després del 27S. I s'obrirà un escenari molt obert, en el que pot passar qualsevol cosa.

Incomprensiblement, enlloc de que tot l'independentisme se centrés en aquesta exigència a la CUP de clarificar la seva posició i compromís, el que ens hem trobat és que sobtadament una colla de gent, des de motivacions molt diverses, s'han abraonat sobre qui condueix el procés i gestiona el full de ruta. Uns diuen que no es condueix prou bé. Uns altres que s'ha de reprogramar el GPS. Uns altres que ens hem equivocat de carretera. Uns altres que falta benzina. Uns altres que conduïm lents. Uns altres que agafem els revolts massa oberts. Uns altres que volen parar a pixar. Uns altres que cal conduir desobeint el codi de circulació, etc etc etc

I si a aquest insòlit grup d'experts que al primer revolt, enlloc de centrar-se en la causa única de la derrapada, s'han abraonat sobre volant i conductor amb receptes tan exòtiques com vulgueu, hi afegim els que des del darrere no paren de dir si ja arribem, si falta molt, etc... el panorama que hem generat és d'una autèntica bogeria, oferint una imatge penosa de descontrol que no aporta res de positiu al procés. Tot el contrari, crec que ho estem fent tot perquè la independència, enlloc de recollir més suports i eixamplar la seva base social, en perdi. La situació creada ens deixa més a prop d'estar jugant als autos de xoc que no pas del que era el rumb que tenia aquest govern i el full de ruta, d'estar fent, amb rigor, tot el que cal per ser independents.

Ara mateix hauríem d'estar tots pendents d'una única cosa: de saber què pensa fer la CUP, de saber si es pot comptar amb ells i ofereixen prou garanties de compromís perquè ens en poguem refiar... o no. És l'únic important. Sense saber això, la resta de coses són autèntiques xorrades. Però no són xorrades innòcues, sinó profundament tòxiques, perquè fan perdre de vista què és l'únic important ara, i ofereixen solucions placebo de tota mena sense haver pogut resoldre l'interrogant clau, que és saber si som o no majoria al Parlament per fer la independència.

Tot aquest debat del RI, RUI, tots aquests manifestos, totes aquestes expressions del pensament màgic l'únic que fan és treure transcendència al que ha passat, és a dir, a l'incompliment d'uns pactes i al sabotatge als pressupostos de la independència. Tota aquesta explosió delirant d'experts de tota mena en la conducció del procés independentista l'únic que fan és ocultar la gravetat de l'únic problema que ha tingut el full de ruta pactat i la previsió de calendari, és a dir, l'incompliment de la CUP. Tot el soroll generat l'únic que fa és silenciar les veus que exigien a la CUP la clarificació, sense condicions, de la seva postura, com a pas previ i necessari per a qualsevol altra cosa.

No serveix de res el pla més ben dissenyat del món si no som prou per fer-ho o no podem fiar-nos de amb qui l'hem de seguir. L'únic que ara podíem i havíem de fer era exigir una resposta clara a la situació creada. I aquesta resposta només la podia donar la CUP. Sense tenir clara aquesta resposta, la resta de coses que fem són focs d'encenalls. Com tot això del RI o del RUI, com aquesta votació de l'ANC, com aquests manifestos. No serveixen de res, o només serveixen per difuminar responsabilitats sobre l'únic entrebanc que ha tingut el full de ruta i amagar o fugir del veritable problema.

Per això he votat que no en la consulta de l'ANC, perquè crec ens hem de centrar en allò que és substantiu, i no en allò que és instrumental i que a sobre ens distreu de trobar sortides a les veritables dificultats del full de ruta. 

DONEC PERFICIAM

No a Neverland (o perquè com a soci de l'ANC votaré NO al RI/RUI)

Seguim caminant cap a un lloc que tenim situat en el mapa, però que  l'embriaguesa dels nostres somnis fa s'esborrin les rutes per arribar-hi.

El cap de setmana vinent l'ANC ens ha convocat a tots els seus socis per saber si estem a favor o no d'impulsar el RI/RUI com a nova estratègia per a la independència.

El sorgiment des del no-res d'aquest debat haurà estat en tot el que portem de procés la més grandiosa manifestació de, en concepte que manllevo de l'admirat professor Hector López-Bofill, el pensament màgic català.

Ningú sap perquè ha sortit, ni com, ni perquè no havia sortit fa uns mesos, quan es va establir el full de ruta, ni si el supera, ni si el substitueix, ni si va abans o després d'una DUI, ni si reemplaça el procés constituent o l'ajorna o el deixa intacte. O uns diuen que sí i uns altres diuen que no.

Mireu, ben bé no tinc una posició clara sobre aquest RI o RUI, ni crec que la pugui tenir. Ho he intentat, però no sóc capaç de construir-me un argumentari que em convenci... ni tampoc que me'l faci descartar.
Sí tinc el convenciment que en cap cas la independència depèn que fem això del RI/RUI o que no ho fem. Depèn d'altres coses, molt més profundes, que aquest debat serveix per tapar.

Davant aquesta situació el que faig és posar en valor dues idees sobre les que sí tinc convenciment, sobre dues coses que sí tinc clares:

•  amb independència de com ho vegi jo i del que voti, si el conjunt de les forces independentistes i de la societat civil decidissin tirar endavant estratègicament per aquesta via del RI/RUI, hi serem, donant suport i ajudant en tot allò que es pugui. Tancant files disciplinadament.

•  el meu vot el decidiré atenent no al fons de l'assumpte (que se m'escapa) sinó a la forma com ha emergit i s'ha plantejat tot plegat. I només en dir això ja estic segur que tots sabeu quin serà el meu vot, com a mínim el que avui he decidit. Efectivament, dissabte a la consulta a la que l'ANC ens ha convocat als associats ara com ara tinc decidit votar No.

Per què votaré NO al RI/RUI?

- En absència d'una idea pròpia clara, he estat atent al que ens han explicat d'altres i a la seva solvència. Per a mi dos posicionaments han estat molt determinants pel NO: el d'un dels nostres màxims experts, el professor Héctor López Bofill, extraordinàriament clar i precís en aquesta entrevista de l'amic Pere Cardús. I el posicionament d'en Germà Bel també en una magnífica entrevista de Pere Cardús.

Cap partit polític no s'ha posicionat obertament en contra del RI o RUI. I els responsables de l'ANC estan fent campanya a favor. De manera que no ha estat possible un ampli debat, sobre la seva conveniència, elements a favor i elements en contra.

I això no ha estat possible perquè en aquesta dinàmica letal en la que estem entrant, ja ràpidament alguns es van encarregar de situar gairebé en el contra-independentisme els que no estiguessin amb aquest nou pensament màgic del RUI, RIU o RI. Això ha impedit fer un debat com cal.

Un dels problemes del Sí és que al costat de defensors als que admiro i respecto molt, com poden ser en Toni Castellà i Demòcrates, que ho defensen, o d'opinadors de la vàlua d'en Graupera o n'Eduard Voltas, el Sí també té molts defensors el criteri dels quals només em serveix per "fugir-ne". El posicionament de la CUP a favor del RUI o RIU o RI em va fer saltar totes les alarmes. Amén de l'espiral destructiva que propaguen alguns opinadors "ungits" en els seus tòxics defensors.

De manera que des d'aquesta perspectiva, de les argumentacions de detractors i defensors, em quedo amb el posicionament en contra d'en López-Bofill, en Germà Bel o en Xavier Sala-Martín.

- Tot el debat que s'ha suscitat encara no m'ha aclarit perquè ha sortit ara i no uns pocs mesos, quan es va dissenyar el full de ruta que van acceptar tots els partits independentistes i la societat civil. Ningú hi va pensar? O què ha canviat en aquests pocs mesos perquè abans no es contemplés i ara sí. A mi això ningú m'ho ha explicat. No ho entenc. I no ho comparteixo. Sóc partidari de pensar les coses i traçar plans i estratègies, i de modificar-les sempre que calgui, però explicant molt clarament el que motiva la modificació. I això no hi ha ningú que m'ho hagi explicat convincentment.

De manera que el meu NO també és un no a fer les coses així, a canviar de criteri sense explicar perquè canviem, a no explicar perquè ara sí i fa uns mesos no, etc etc etc.

- En aquests mesos des que es va fixar un full de ruta que es va lligar a la investidura del Govern Puigdemont el més greu que ha passat, gravíssim, ha estat la manera com l'ha trencat la CUP. Això ha estat d'una baixesa moral repugnant. I en canvi hi ha molta gent que davant aquest fet gravíssim que ha pogut rebentar tota l'estratègia i les opcions per fer la independència, s'hi han posat de perfil, xiulant al despiste, no sigui que aquestes senyores que muten de la CUP s'enfadin. I això és inadmissible que estigui passant.

Davant d'això jo veig una cosa, que la CUP ara "exigeix" el RUI o el RI, com sigui. I aquests senyors i aquestes senyores no estan en condicions d'exigir RES. De manera que el meu vot NO en la consulta de l'ANC també serà un vot contra la CUP. Només faltaria que després de dinamitar el full de ruta ara els hi donéssim la satisfacció d'avalar les seves exigències votant Sí al RUI, el RIU o el RI.


Votar Sí aquest cap de setmana és pràcticament donar-los-hi copets de mà a l'esquena "vinga, no us enfadeu, ja anirem fent el que a cada moment se us acudeixi". I això, per a mi, mai. Cal abordar la crisi que ha generat la CUP, però cal abordar-la amb fermesa, que vol dir que qui l'ha generada unilateralment, la resolgui. Correspon a la CUP fer evident que podem confiar en ells. I a partir d'aquí discutir tot el que calgui. Però no abans. Per això votaré No a la consulta de l'ANC.

- Estic fart de que es confongui o alguns vulguin fer confondre l'objectiu amb el mitjà. El meu objectiu, crec que puc dir el nostre objectiu, és la independència. I sempre estaré amb el mitjà que d'una manera més responsable, certa i segura ens permeti arribar-hi. Només hi ha una línia vermella: amb democràcia i sense violència. La resta m'és igual. Si pensem que és via eleccions plebiscitàries, endavant. Si pensem que és via DUI, endavant. Si millor via RUI o RIU o RI, doncs som-hi.

Però sense perdre de vista que tot això són mitjans per assolir l'objectiu, que és l'únic important. M'ha emprenyat tot aquest posicionament -un déjà vu- d'un sector dels defensors del RUI/RI que l'han convertit en poc menys que la prova de foc de si s'és independentista o no. I si no s'hi està a favor o es dubta, és perquè no es vol la independència, perquè s'és un "miserable processista" que només mareja la perdiu perquè té por de fer el que toca. Però què collons us heu cregut?

Ja sé que hi ha molta gent que ho ha defensat lleialment, però tot és més complicat quan en l'embolcall s'hi barreja tota aquesta genteta. Mai hauria decidit el meu vot per aquestes misèries, però com ja l'havia decidit per tots els arguments previs, també us dic que "va per vosaltres".

A TALL DE RESUM

• El meu No, serà un vot molt poc convençut, però una mica més que no pas votar Sí. Serà un no decidit sense convenciment de què és el que més ens convé, però en canvi serà un No molt clar contra com s'ha gestionat tot plegat, perquè a aquestes alçades encara no ho entenc.

• El meu No serà un Sí a fer les coses amb rigor, un Sí a complir amb els compromisos que adquirim i un Sí a fer els canvis que calgui en el nostre full de ruta, però explicant les raons que ens hi porten. La independència no depèn, de cap manera, d'un Sí o d'un No a aquest debat absurd en el que estem.

• El meu No serà un Sí al consens com a eina clau per fer possible la independència. I serà un No a que qui incompleix pactes i trenca consensos se n'aprofiti. La independència depèn més de saber si som majoria per fer-la que de tot aquest debat RI/RUI/DUI o el que sigui

• El meu No serà un no a confondre objectiu i mitjans. Mitjans, els que decidim en cada moment. La tria d'un mitjà o un altre només condiciona el nostre encert, mai el nostre compromís amb l'objectiu, la independència. Serà, per tant, un no als repartidors de carnets.

• Dit tot això, el meu No també serà d'un enorme respecte a la immensa majoria dels qui es posicionin pel Sí. I també serà un Sí a que si Govern, forces polítiques i societat civil decideixen que és l'estratègia a seguir, sumar-m'hi lleialment, constructivament, per ajudar en el que calgui, disciplinadament. Lleialtat i disciplina que també m'agradaria creure tindrà tothom, ho vegin com ho vegin i defensin la posició que defensin.

SEGUIM!

DONEC PERFICIAM

Govern i Junts pel Sí sols davant la ruleta russa de la resta per fer impossible la independència

En l'article anterior alertava dels riscos que per a la independència té aquest "relativisme" que s'ha estès a partir de certs posicionaments, idees i anàlisis. I deia que la capacitat que tinguem de fer front a aquesta amenaça interna centrifugadora d'esforços és un dels reptes més grans que té el moviment independentista. Si sucumbim davant el relativisme la independència s'allunyarà i s'esmunyinarà entre les nostres mans just quan més a prop estem d'assolir-la.

El procés independentista ha esdevingut l'element central que tot ho condiciona en la política catalana, però també en la política espanyola.

A Catalunya, l'objectiu polític de la independència està condicionant, des del 2012, tot el mapa polític i totes les actituds polítiques. En el moment actual podem identificar 2 blocs i mig, que podrien ser dos o que podrien ser tres. Avui parlaré de l'amenaça que representa que excepte en un d'aquests blocs, la resta d'actors estan jugant a la ruleta russa.

1) Per una banda ens trobem el bloc que ho ha apostat tot, la seva estratègia, els seus lideratges, el seu projecte polític més immediat, etc. a la independència, a fer possible la independència. És el bloc que s'aplega al voltant de Junts pel Sí. És el bloc que aplega els mons de Convergència i d'Esquerra. Són els qui han fet possible tenir el primer govern independentista de la Catalunya contemporània. I són els qui tot el que fan només s'explica pel compromís en assolir un gran objectiu final compartit: fer la independència. Per fer-ho possible van generar Junts pel Sí, van incorporar una valuosa generació d'independents i han constituït un Govern i construeixen un dia a dia d'acords al voltant de dos grans eixos de gestió:

- fer possible la independència: crear estructures d'estat, posicionar-se internacionalment amb suficients garanties i reconeixement i preparar la desconnexió, és a dir, preparar el país per seguir funcionant amb plenes garanties en relació a totes les coses de les que som responsables, començant per les persones i els seus drets. Preparar la desconnexió no és fàcil, perquè hem d'anticipar absolutament tot el que a partir d'aquest moment dependrà de nosaltres, en l'ordre organitzatiu, jurídic i econòmic. Desconnectar sense estar preparats per a aquest moment seria d'una irresponsabilitat extrema. Tot i aquesta voluntat de preveure-ho tot, sabrem hi haurà dificultats, però no treballar per preveure tot el previsible seria d'una irresponsabilitat repugnant. Cal tenir previst des la capacitat per fer front a totes les obligacions d'un estat, p.ex. amb els seus pensionistes, fins a la garantia de subministrament elèctric a tot el país i la seguretat jurídica de persones, empreses, etc. I això és el que està fent aquest Govern. I per això calen, entre d'altres coses, aquests mesos.

- garantir un bon Govern de la quotidianitat, del dia a dia, compromès en l'atenció preferent, dins les nostres possibilitats, a les situacions d'urgència social que la crisi ha generat a la nostra societat. Simultàniament a l'eix indy aquest Govern vol ser exemplar en la gestió d'una societat, d'una economia, d'un territori, d'un país que se situa entre els països més potents d'Europa econòmicament, amb més capacitat d'atreure inversions, amb més vitalitat creativa, amb més potencial industrial, turístic, acadèmic, de recerca, etc del sud d'Europa. I en aquest eix també està excelint el nostre Govern. Ahir mateix se signava un conveni amb una entitat bancària per a la cessió de 1.800 habitatges que es destinaran a necessitats socials. Aquesta setmana mateix també es coneixia la multimilionària inversió al Camp de Tarragona que permetrà crear al voltant de 10.000 llocs de treball en una de les zones del país que més ho necessiten i que ajudarà decisivamet a mantenir una intensa activitat econòmica desestacionada.

2) A l'altra banda ens trobem el bloc terceraviïsta i unionista. Aquest bloc només té per objectiu desgastar, de la manera que sigui, amb els arguments que sigui, de la mà de qui sigui i fent el joc brut que calgui, al Govern i a la majoria parlamentària de Junts pel Sí com a gran estratègia per fer naufragar el procés independentista. Si el Govern fracassa, si la majoria parlamentària de Junts pel Sí es converteix en minoria i perd totes les votacions, això farà necessàriament fer naufragar la independència d'acord a la formulació amb que ara hi estem intentant arribar, assolir-la.

Per a aquest grup no hi ha cap altra idea, límit ideològic o de coherència que fer el que sigui per fer perdre votacions a Junts pel Sí i desgastar el Govern.


Perquè aquesta estratègia fos viable els calia, però, necessàriament, el concurs d'un tonto útil que els donés la majoria parlamentària contra la independència que no tenien. I aquest tonto útil ha estat i és la CUP. Després reprendré l'anàlisi d'aquesta estratègia, ara però, per a entendre-la bé, cal que situem el que és aquest 1/2 bloc que ens falta per descriure el panorama polític: la CUP

3) El bloc dels tontos útils, dels que sumen per ser majoria independentista i dels que sumen per fer impossible la independència. La CUP podria estar integrada en el primer bloc, perquè en principi és una força política que aposta per la independència, i que hem sumat parlamentàriament al grup de Junts pel Sí per dir que tenim majoria per la independència, 72 diputats, davant els altres 63. Tal i com ja vaig dir abans del 27S, la CUP sumaria per comptar la majoria per la independència, però no servirira per fer la independència. I així està sent. No serveix de res que la CUP digui que vol la independència, si tot el que fa al Parlament -i en algunes ocasions també fora d'ell- és treballar contra la independència de la maneta dels altres 63 diputats.

Pels seus fets els coneixereu. I els fets de la CUP al Parlament és que se suma al bloc de C's, PP, PSOE i Comuns contra el bloc dels que volen fer la independència, contra Junts pel Sí.

Tornem per tant al que és l'estratègia del bloc terceraviïsta i unionista que ha aconseguit sumar als seus vots al tonto útil de torn per tenir una majoria amb la que fer naufragar el procés.

De què la CUP aconsegueix que una moció seva la votin els Comuns, C's, PP i PSOE? De què? Doncs molt fàcil, pel que dèiem, perquè tot aquest bloc 2) tot el que fa al Parlament és únicament per deixar en minoria al Govern. Que el PP ha de votar una proposta dels comuns i la CUP contra l'ensenyament privat, doncs es vota. Perquè ja no importa per a res la ideologia, ni les propostes polítiques, i tot es fa amb un únic objectiu: carregar-se el procés. Tots aquests partits polítics, C's, PP, PSOE, Comuns i CUP estan jugant a la ruleta russa no només amb el procés, sinó amb tot el conjunt de la nostra societat.

Repasseu les mocions que s'estan aprovant al Parlament. Tenen una suma insòlita, inaudita, que va des de l'extrema esquerra antisistema fins a la més rància dreta, gairebé ultradreta, que representa el PP. Però no passa res, la lluita per fer descarrilar el procés és l'únic que importa.

El deliri des d'un punt de vista independentista és quan la CUP va erigir-se en el tonto útil Prèmium presentant una esmena a la totalitat dels pressupostos de la independència. Els hi va faltar temps a PP, C's, PSOE i Comuns per fregar-se les mans i votar-hi a favor. Feina feta.

Ja no és només la indecència de l'incompliment dels acords. És també aquest vergonyant paper de tontos útils de l'unionisme que amb tanta diligència exerceixen els d'aquesta CUP parlamentària.

Semblava que teníem una majoria independentista parlamentària de 72 diputats que legitimava iniciar la fase final del procés independentista. Però la realitat que no podem defugir és que no tenim una majoria parlamentària per FER possible la independència. Tenim un govern independentista, però la CUP suma els seus vots als unionistes per rebentar els pressupostos de la independència, els que contemplaven partides clau per preparar la desconnexió, els que asseguraven uns recursos fonamentals per atendre les urgències socials.

I així no es pot fer la independència. Amb 72 diputats que volen la independència contra 63 que no la volen, però amb 62 diputats que volen FER la independència contra 73 diputats que tot el que voten és per fer impossible la independència, la independència no és possible. En aquesta situació crec que hem de ser valents i sincers amb tots nosaltres i reconèixer que, mal que ens pesi i ens destrossi l'ànima, no es donen les condicions mínimes per fer possible la independència.

I això cal dir-ho. Cal explicar-ho. No ens podem autoenganyar. Ni RUI, ni DUI, ni RI ni res de res. O aclarim si som majoria que volem fer la independència o la resta de coses són debats estèrils, collonades.

El President Puigdemont va anunciar, en rebentar el bloc que treballa per fer impossible la independència (C's, PSOE, PP, Comuns i CUP) els pressupostos que havia presentat el Vicepresident Oriol Junqueras, que se sotmetria a una qüestió de confiança de la cambra.

Al meu entendre ni Govern ni Junts pel Sí ni els partits que el van constituir (CDC i ERC) ni els independents que hi van participar, no han de parlar ni negociar absolutament res amb la CUP davant la qüestió de confiança. Res. Res de res. Zero.

Junts pel Sí i CUP van arribar a un acord, que va implicar un sacrifici enorme per a Junts pel Sí, amb el pas al costat del President Mas. Però es va fer, i va ser investit el President Puigdemont i tenim el primer govern indy de la nostra història contemporània. L'acord implicava moltes altres coses. I la CUP les ha incomplert. Sistemàticament. I l'incompliment amb els pressupostos ha estat tan i tan greu que ja no hi ha cap pas enrere possible.

La CUP, ella soleta, sense que ningú negociï res amb ells, ha de decidir si fa acte de contricció i rectifica i es visualitza de manera que es pugui confiar en ells, o la legislatura s'haurà acabat. I no hi ha termes mitjos. La qüestió de confiança la planteja el President, però els apel·lats són els de la CUP. És la seva última oportunitat, davant la societat, davant els votants, davant l'independentisme, davant la història, per fer les coses de manera que recuperem la confiança en ells, votant a favor de Puigdemont sense cap mena de negociació ni trilerisme polític al que ens estan sotmetent des del 27S. O fan això... o tornen a votar amb el bloc que tot ho fa per fer impossible la independència (C's, PP, PSOE, Comuns... i CUP) i donem per morta la legislatura i probablement el procés com l'hem conegut fins ara.

El que seria absolutament repugnant, inadmissible, intolerable, és que des de Junts pel Sí, o els partits i independents que en formen part, ens asseguéssim, com si res no hagués passat, amb la CUP per negociar el seu vot, el seu posicionament, un full de ruta, el que sigui. AIXÒ NO POT PASSAR. ZERO.

Si la CUP rectifica i fa el que ha de fer, podem recuperar la confiança en ells, i s'hi pot parlar, de tot. Però mai abans de la qüestió de confiança. Si ells solets arriben a la conclusió que han de votar a favor, obriran la finestra perquè passi l'aire, per sumar-los al bloc dels que treballem per fer la independència i per negociar els fulls de ruta i estratègies que calgui per assolir-la.

No és Puigdemont, ni Junqueras, ni el Govern, ni Junts pel Sí els qui han perdut la confiança dels independentistes. És la CUP. I només ells -o elles-, solets -o soletes- poden decidir si són mereixedors de confiança o no. No hi pot haver ni diàleg, ni negociació ni res de res abans de la qüestió de confiança. Després, si demostren podem confiar-hi, parlarem de tot.

La independència davant l'amenaça interna del "relativisme"

El que coneixem com a "procés independentista" -que no és cap altra cosa que la descripció d'un moviment polític que va superant etapes fins que assoleixi el seu objectiu, la independència- viu ara mateix un moment convuls.

La meva visió i anàlisi és que estem travessant una etapa de turbulències. Tot i que sé que aquesta visió no és compartida per tothom.

Fa dies hi estic pensant, al voltant de tot el que està passant, que intento analitzar-ho, objectivar-ho, situar els elements que expliquen la situació en la seva justa mesura i importància en la cadena de fets que conformen el procés i que expliquen que ara siguem on som.

I si em perdoneu el que pugui tenir de pedant l'afirmació, crec que tot plegat, tot el que ens està passant, les coses diverses, de molt diferent naturalesa, protagonistes i impacte les podem englobar en una lectura general, comparteixen, tots els fronts que la lluita per la independència té ara mateix oberts, una característica comuna: que ens estem enfrontant al relativisme.

Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres les idees que estic intentant ordenar i clarificar.

1. Que tot el que ha passat del 27S ençà hagi afectat o no el procés, i que, singularment, el resultat electoral obtingut i el full de ruta de gener 2016 es mantinguin inalterables o no és un dels primers debats que tenim oberts, i potser el que se situa en l'arrel de tots. 

He sentit a polítics i líders cívics i socials dir que tenim un mandat, tenim una majoria i tot el que hagi pogut passar no afecta per a res aquest mandat, que el seguim executant inalterable, per fer possible la independència en el període de temps i de la manera que es preveu en el full de ruta. És una visió, que respecto, i encara més, que no descarto sigui la visió correcta (de fet és compartida per Puigdemont, Junqueras, Llach...). Tanmateix jo crec (no sóc l'únic, perquè evidentment si només fos jo això no tindria cap valor, dic jo crec i singularitzo el que entenc és una visió que comparteix, de maneres i enfocaments diferents, molta altra gent) que han passat moltes coses i que aquestes coses que han passat afecten el procés, el nostre camí cap a la independència. Quan dic afecten vull dir que considero són circumstàncies, situacions i fets nous que ens afecten i ens haurien de portar a pensar-hi, per valorar tres coses:

-els mateixos fets i la seva importància,
- el seu possible impacte en el procés i en el full de ruta previst
- de quina manera reaccionem al possible impacte

En els següents punts valoraré aquests fets, i ho faré des d'aquesta perspectiva que crec tots tenen en comú, que ens enfrontem a un cert relativisme. L'ordre no determina en cap cas la importància que li dono.

2. Quina lectura fem dels resultats de les dues eleccions que del 27S ençà hi ha hagut, el 20D i el 26J?  

Permeteu-me que resumeixi -i per tant simplifiqui- molt:

- una lectura és que tant el 20D com el 26J l'independentisme no ha guanyat aquestes eleccions, les ha perdudes. Ho hem fet en suma tant perquè hi ha hagut un partit que clarament les ha guanyades (els Comuns) com perquè la suma de vots explícitament indy (ERC i CDC) en totes dues ocasions ha estat clarament inferior a la suma de vots explícitament unionistes (C's, PSC i PP). Si això és així, quina lectura en fem? Com pensem que afecta a la legitimitat de la majoria indy que va expressar el 27S? No requereix que hi pensem i ho analitzem? No té cap importància ni afectació que en relació al 27S hàgim perdut entre mig milió i vuit-cents mil vots indys?

- l'altra lectura és que són eleccions que no tenen res a veure amb el procés, que la suma de diputats explícitament indys és superior a la dels explícitament unionistes i que per tant aquí pau i demà glòria, és a dir, que contents uns per haver pujat 30.000 vots el 26J en relació al 20D i contents els altres per haver mantingut igual nombre de diputats.

Entenc part dels arguments dels qui diuen que 20D i 26J de cara al procés, ni cas. Entenc que sempre hi ha hagut un comportament diferencial de vot en funció de les eleccions. Però a mi, què voleu que us digui, m'intranquilitza perdre eleccions, sumar menys vots que els unionistes, i penso que d'alguna manera això té impacte en el procés.

3. Tots ho estem fent igual de bé o igual de malament?
Avui llegia unes declaracions del President d'Òmnium en les que exigia "unitat invencible" a Junts pel Sí i la CUP en la qüestió de confiança.

Aquestes declaracions, al meu entendre exemplifiquen dolorosament un altre fet que està afectant al procés: hem de tractar i fer responsables per igual de les situacions creades i de l'exigència en resoldre-les a qui s'ha mantingut fidel als pactes assolits, els ha complert, per durs i exigènts que fossin (p.ex. el pas al costat del President Mas) que a qui des del primer moment està incomplint el que s'ha pactat, i encara se'n enfot d'aquest incompliment, diu que "muta" i es carrega compromisos absolutament clau del procés i dels pactes assolits, com aprovar els pressupostos del Govern?

No puc entendre les declaracions del President d'Òmnium. O sigui "s'exigeix" a Junts pel Sí i CUP, per igual, una "unitat invencible" (per cert, què tal si ens estalviem la buidor de tanta soflama èpica) davant el que serà un moment clau del procés, la qüestió de confiança a la que al President Puigdemont no li ha quedat més remei que sotmetre's després de que al Parlament desestimés fins i tot debatre els pressupostos que havia presentat el vicepresident Oriol Junqueras, i que recollien un increment clau de la despesa social, entre d'altres coses vitals pel procés.

I s'ignora totalment les causes, el per què de que estiguem en aquest moment tan greu de la qüestió de confiança. I qui n'és l'únic responsable de la situació. Qui ha incomplert els pactes signats. Qui ha actuat d'aquesta manera repugnant sense importar-li gens ni mica les conseqüències tan negatives que hi hauria en relació a les persones i al procés.

De debò que la nostra societat civil no pot distingir entre qui fa i compleix els pactes i qui ni fa ni deixa fer i incompleix els pactes? Som tots iguals? Tots tenim la mateixa responsabilitat? A tots se'ns ha d'exigir per igual?

Jo, ja em perdonareu, però no puc amb aquest relativisme. Una soflama èpica no pot amagar en cap cas les responsabilitats i les irresponsabilitats, i les conseqüències dels nostres actes, compromisos i incompliments. I que uns compleixen i uns altres no. No puc amb aquest relativisme de tractar per igual a qui incompleix que a qui compleix.

En el mateix debat, l'altre dia la CUP va "emplaçar" (sic!) al Govern i a Junts pel Sí a negociar no sé quantes coses. El Govern va respondre que després de l'incompliment la CUP no estava en condicions d'emplaçar a ningú. D'ara fins a la qüestió de confiança tindrem una doble visió: la dels que pensem que amb aquesta CUP no hi ha res a parlar ni a negociar, que Puigdemont faci el seu discurs i expliqui què vol fer i que la CUP decideixi si hi dona suport o no, però sense negociar res. Ser interlocutor d'una negociació requereix d'una confiança que ara no hi és. Al davant d'això hi haurà qui exigirà que es negociï, que es parli, com si no hagués passat res.

Recomano molt la lectura d'aquest article de n'Eduard Voltas.

3. Full de ruta i RUI. O l'empatx de pensament màgic i de menyspreu pel que assolim.
Les últimes setmanes ha emergit un nou concepte, fins ara absent de tot el que s'havia parlat i recollit en el full de ruta: el RUI. Com ja he dit algun cop, no en tinc una visió prou clara sobre si és quelcom que ens pot anar bé o que ens pot anar molt malament. Però sí tinc algunes coses clares en relació a la proposta:

- ha aparegut com una nova manifestació d'aquest "pensament màgic". De sobte i sense que ningú sàpiga d'on ha sortit, per què i qui ho ha impulsat, tots estem parlant que si RUI sí o RUI no. I per als partidaris del RUI, és l'única opció possible i és l'opció que ens portarà a la indy. I la resta, caca. Coi, com és que o hi havíem pensat abans, si era tan fàcil com això del RUI, la independència? Que teníem al taller la xistera màgica de les propostes màgiques?

- seguint amb coses al voltant del RUI sense entrar al fons del tema: que no teníem un full de ruta, amb totes les coses que ens comprometíem a fer i en quin període? Que no l'havíem pensat suficientment? És inconsistent? Ha estat superat pels esdeveniments o una nova realitat?

Mireu, a mi hi ha moltes coses del full de ruta que no m'agraden. Però és el full de ruta del que les persones que hem decidit ens representin, després de pensar-hi, parlar-ho i consensuar-ho fins i tot amb la societat civil, van decidir era el camí més viable fins a la independència. I només per això li dono suport i, disciplinadament, l'assumeixo com a propi i treballaré i ajudaré en el que pugui per tirar-lo endavant.

Per a mi el que és clau és que la direcció política del moviment independentista sigui la que analitzi en cada moment les previsions del full de ruta, valori si tot el que passa al nostre voltant l'afecta i com l'afecta, i que siguin ells els que ens expliquin sempre que toqui o calgui, com ho veuen i, en el seu cas, quins canvis proposen. L'objectiu és clar i compartit. La manera d'arribar-hi no pot ser una bíblia a complir sagradament amb independència de tot el que passi al nostre voltant, sinó que cal que siguem prou intel·ligents i àgils per introduir en cada moment els canvis que calgui per adaptar-nos a noves realitats, i explicar-ho bé.

Els pactes estan per complir-los. I el que decidim fer ha de ser prou sòlid, pensat i amb mecanismes de seguiment i valoració amb prou garanties com perquè no trontolli cada cop que algú té una ocurrència o una manifestació del pensament màgic esdevé protagonista d'encesos debats.

Si cal introduir el RUI al full de ruta perquè qui lidera el procés creu que hi ha motius per fer-ho es fa i se li dona suport incondicional, s'hi participa, es defensa i es queda disciplinadament a disposició per al que calgui.

Però no podem estar permanentment exposats a brots de pensament màgic, a idees com bolets que són aprofitades per bona part dels elements més tòxics que hi ha al voltant del procés per desacreditar qui gestiona i lidera políticament i cívicament el procés. I amb això no vull dir que tots els qui defensen el RUI siguin tòxics, en absolut, sinó que la manera com s'ha generat el debat és caldo de cultiu per a l'extensió de la toxicitat.

I estic molt en contra també d'aquest pensament que per defensar aquest nou bolet del pensament màgic, ho fa carregant-se i menyspreant tot el que s'ha fet fins ara.

La toxicitat diu que tot el que s'ha fet fins ara és una merda i no serveix per res, i l'únic que té sentit és la Bonanova, la revelació, del RUI.

El compromís diu que tot el que hem fet fins ara forma part, amb els seus encerts i els seus errors, del que està fent possible la independència. No hi ha res intocable, però tot té valor. Té valor i explica perquè som on som les mobilitzacions multitudinàries. Cert, només amb mobilitzacions no ho podrem fer, però sense, probablement tampoc. Té valor i explica perquè som on som, el 9N, el més important acte de desobediència a l'Europa Occidental. No, no va ser cap costellada. Va ser una cosa molt i molt important. I si en alguna cosa vam fallar és en com vam gestionar el post 9N. I té valor el 27S, molt. I té molt valor tot el que s'ha treballat pel Consell per a la Transició Nacional, tots els informes fets. Com té molt valor tot el que des de fa temps s'està treballant en l'àmbit de les estructures d'estat, que és molt i que alguns aprofiten la discreció amb la que necessàriament es fa el treball per atacar i menysprear dient que no es fa res. Tanta mentida és repugnant.

4. Els prejudicis, refugi del relativisme i de les seves trampes
Un ministre i el cap de l'oficina antifrau són enxampats en unes converses que són gravades i fetes públiques i que revelen amb tota la seva intensitat la guerra bruta dels aparells de l'estat contra l'independentisme.

No som tan beneïts com per no saber que l'estat ha fet, fa i farà tot el que estigui a les seves mans, inclosa la conspiració delictiva de practicar la guerra bruta per combatre l'independentisme. El problema d'aquestes coses és sempre provar-les. I aquestes converses fetes públiques les proven.

Davant d'això el gruix de l'independentisme ha reaccionat denunciant la guerra bruta i aprofitant aquest cop de sort que s'hagin fet públiques les converses per fer pedagogia a favor de la causa, intentant arribar a més gent, guanyant credibilitat i fent veure que moltes de les coses que s'imputen a l'independentisme o als seus líders són mentida, conspiració de guerra bruta.

Els relativistes s'han quedat mirant el dit, i no la lluna dels fets. Per a aquests relativistes estupendistes allò rellevant és qui va nomenar el cap de l'oficina antifrau, i en això s'han quedat i d'aquí han volgut treure tota mena de teories amb l'únic objectiu de sembrar la desconfiança sobre un dels principals actors polítics del moviment, cdc.

El 2011, quan es va fer el nomenament, el procés encara no s'havia iniciat (s'inicia setembre 2012). CiU governava a Catalunya amb el suport del PP, perquè tot i que ja havia transitat cap al dret a decidir, no ho havia fet cap a l'independentisme explícit. El moment clau d'aquesta transició és la mani de l'Onze 2012 i la reacció de Mas, que el porta a convocar eleccions anticipades que ho canvien tot. Tot això per a aquest tipus de personal no té cap importància, com no la té el que descobreixen les converses. Allò rellevant és qui va fer el nomenament, eh? eh? I s'exclamen amb la convicció fanàtica de qui ha trobat el fet clau per desemmascarar als convergents.

En relació a aquests fets hem tingut una altra manifestació d'aquest estupendisme relativista. A les converses surt el nom de Germà Gordó, associat a un intent de canvi en la direcció de CDC, al que caldria donar suport, perquè un canvi així seria per frenar la transició de CDC cap a l'independentisme.

Recordem que les converses gravades i ara fetes públiques són d'abans del 9N del 2014.

Ja he dit que per a mi les explicacions donades tant per Gordó com per CDC són insuficients, i que és un error haver-ho "despatxat" com ho han fet.

Dit això, el que tampoc no comparteixo és convertir el "cas Gordó" en un fet contrastat que hàgim de situar al mateix nivell que els informes falsos sobre Trias o Mas i la manera com van afectar a dos processos electorals.

Els fets quin són:

- del 2012 ençà la direcció de CDC segueix sent la que era

- CDC ha completat el seu gir cap a l'independentisme explícit, que culmina amb el 27S

- qui decapita el lideratge independentista des del Govern i a CDC, qui decapita a Mas no és el senyor Gordó, sinó la CUP. Això són els fets. No coneixem totes les converses. Podem assegurar que en algun apartat de les converses no es parli de "connexions" i "influencers" a les CUP per fer possible aquest objectiu de la guerra bruta que tenia l'estat de decapitar a Mas? Jo no posaria la mà al foc. En tot cas els fets són clars: qui decapita és la CUP, no Gordó.

- el sr. Gordó era públic i notori que aspirava i aspira a dirigir CDC, i que no comparteix alguns elements del gir independentista de la formació. Això, insisteixo, era i és públic. I la setmana vinent espero tinguem ocasió, crec que serà important per a tots, que en el congrés fundacional o refundacional de CDC quedin clars els suports que té Gordó i la seva línia política, i que analitzem el que passa i el que és CDC i la seva refundació a partir d'aquests suports concrets dels diferents candidats i dels seus compromisos amb la independència i la manera d'arribar-hi.

- fins ara el senyor Gordó que jo sàpiga no ha fet res en contra de la independència, no ha frenat res ni ha posat en perill res. Hi ha gent que diu que Gordó hauria de plegar de diputat. Potser sí. No ho sé, tot i que crec hauria estat positiu ho fes. Però anem als fets: s'ha perdut cap votació al Parlament pel sr. Gordó? Ha generat cap polèmica? s'ha desmarcat en algun moment del full de ruta independentista aprovat? No. Potser en el seu "fuero interno" en Gordó algunes coses no les comparteix. No ho sé. Però la seva actuació política sempre ha estat la de donar suport al que s'estava fent i no ha generat cap polèmica, no ha desgastat amb debats ni amb xerrameca. No pot dir el mateix la CUP, que s'ha carregat els pressupostos de la independència i la seva xerrameca ha sotmès a un desgast brutal a tot l'independentisme.

- finalment, en relació a aquest tema, una altra cosa que em sembla molt significativa de part dels nostres mals. S'exhibeix com a la prova irrefutable de la traïdoria d'en Gordó que hagi declarat que vol que a aquesta CDC independentista també hi tingui cabuda gent que comparteix el seu ideari però que no sigui independentista. A veure, jo puc pensar que aquest discurs, ara, és absurd, només desgasta i només introdueix elements de confusió. Però en un sentit final del que diu em sembla d'un cinisme insuportable que els mateixos que el critiquen per dir això aplaudeixin amb les orelles totes les "ocurrències" dels Comuns, de la senyora Colau i se'ls tracti amb guant de seda "perquè estratègicament és vital facilitar que s'aproximin a l'independentisme, tot i que no ho siguin" i en canvi es critiqui això mateix en relació al que proposa Gordó. O sigui, no independentistes que vinguin del món dels comuns, sí, braços oberts i el que calgui perquè vinguin, però no independentistes que vinguin d'altres espais ideològics, és traïció. Homeeeeeeeeeeee. En fi.

La doble vara de mesurar és, de vegades, insofrible. La superioritat moral, l'estupendisme, pot convertir un mateix fet en execrable i en meravellós, depèn qui ho faci i sobre qui ho faci. I d'això ja n'estic més que tip.

I insisteixo que crec que ni Gordó ni CDC han resolt bé el tema. No m'agrada gens la reacció d'en Gordó i em genera una gran desconfiança el discurs que està fent, crec que no vol renovar res, sinó que s'ofereix perquè CDC sigui la que era i que ja havia deixat de ser. El cap de setmana vinent convergència té una oportunitat d'or per evidenciar, davant tota la societat, quin pes té Gordó i les idees que "intuïm" el motiven per liderar la nova CDC. Però d'aquí a donar per bo totes les barbaritats que s'estan dient hi ha un abisme. Sobretot el que no hi ha són fets que corroborin aquests discurs.
------------------------------------------------------------------------
En fi, podria seguir amb moltes coses que poden estar passant al voltant del procés i que crec l'afecten. Tot i que també hi ha gent que creu que no.

Tots aquests fets relatats són debats vius en el si de l'independentisme. Molts no sabem perquè han sortit ni què hi ha al darrere. Moltes coses de les que passen també posen de manifest un relativisme insofrible en relació a exigir el mateix a qui fa que qui no fa, a qui compleix que a qui no compleix. Relativisme també per considerar un mateix fet i estratègia positiva segons qui la faci i cap a on l'orienti, i mostra de traïció segons qui la faci i cap a on l'orienti.

Al meu entendre la fortalesa del moviment la demostrarem anant de cara a les coses, reconeixent el que va bé i el que no va bé, i explicant els canvis que en relació al full de ruta, es pugui considerar convenient introduir.

La millor manera que aquest virus del relativisme no descomposi el moviment independentista és mantenir la unitat i exhibir una direcció política que digui a les coses pel seu nom, que reconegui el que no funciona o no ha sortit bé i que així sigui molt més creïble quan ens asseguri que les coses van bé i d'acord al que havíem previst.

Jo no exigeixo cap altra cosa que unitat i mètode en la presa de decisions. Faig plena confiança a Junts pel Sí i al Govern. El que decideixin serà el que, disciplinadament, serà la meva posició i el que defensaré i faré tot el possible per ajudar, en el que sigui. Si seguim amb el full de ruta actual, endavant. Si decideixen introduir canvis, endavant. Ple suport, facin el que facin. Estic amb Puigdemont, amb Junqueras, amb Romeva, amb Llach, amb Germà Bel, amb Marta Rovira, amb Josep Rull, amb Oriol Amat, estic molt amb en Mas i tota la gent que assumeix riscos etc etc etc. I si la CUP assumeix que complirà els pactes i s'ha de treballar amb la CUP, treballarem amb la CUP i la gent de la CUP. I si s'hi sumen comuns, doncs benvinguts i a treballar plegats. Amb qui sigui que compartim fer realitat la independència. Amb qui no estic és amb els intoxicadors, els que no troben mai res ben fet i els que pensen que només si les coses es fan com ells diuen les coses aniran bé, i si no es fan és que tots som traïdors; tots aquests són la principal amenaça interna que té l'independentisme, mai no han fet res i són sempre obstacle per als qui fan, fugim-ne com de la pesta.

SOM-HI

SEGUIM!

DONEC PERFICIAM