Gairebé 2 mesos de SuperillaP9: la meva visió i un primer balanç (incomplet)

Gairebé portem dos mesos de la "Prova pilot" de la Superilla del Poblenou. En aquests dos mesos ja crec ha passat gairebé tot el que tenia que passar, i per tant ja es pot fer un primer balanç. L'únic camp en el que encara han de passar moltes més coses és en la mobilització veïnal contra aquest despropòsit: cada dia creix més i agafa més dimensió. La lluita acaba de començar.

Tot el que té a veure amb la prova pilot de la Superilla del Poblenou és un despropòsit monumental. No exagero si crec que entrarà a les escoles de gestió pública, per a l'estudi de casos, com un dels exemples més lamentables i desastrosos de plantejament i execució d'una política pública.

1. Prova pilot?
Van dir que era una "prova pilot". Les proves pilot són un instrument que serveix per ordenar o planificar les idees o projectes que es volen dur a la pràctica, però que necessiten d'un contrast d'aplicabilitat per poder finalitzar la planificació, o fins i tot per valorar-ne la seva mateixa aplicabilitat, o descartar-la.

En tot cas una de les característiques bàsiques de qualsevol prova pilot és que sempre té una durada determinada, un inici i un final. L'abast d'aquesta durada pot ser molt diferent, i dependrà de quin sigui l'objecte del pla o projecte. Hi ha proves pilot que poden durar uns dies o una setmana i hi ha proves pilot que duren anys. I quan finalitza és quan es procedeix a la seva valoració i a la integració dels seus resultats al projecte o a la planificació inicial.

Doncs bé, la "prova pilot" de la Superilla del Poblenou no contempla una data de finalització de la mateixa. És a dir, no és una prova pilot. És a dir, ens enganyen, ens prenen el pèl, començant ja pel mateix nom de la cosa.

2. L'evidència de la falta de planificació i de l'opacitat del projecte
En aquests dos mesos s'ha posat en total evidència la demencial falta de planificació del projecte i la vergonyosa opacitat amb que l'han gestionat, que els pensaven els permetria "torejar" els veïns.

El que han executat finalment ni tan sols es correspon amb el projecte que ja tan precàriament, tan d'amagatotis, van sotmetre a "audiència pública". La superilla del Poblenou, i d'això ara ja en tenim suficients evidències, no havia d'anar on finalment ha anat.

Un segon element d'aquesta falta de planificació és que finalment s'ha executat en una àrea que no reuneix els requeriments bàsics dels models teòrics de les superilles. Començant per una cosa tan evident com que els dos carrers que la delimiten verticalment tenen el mateix sentit de circulació, quan el model exigeix que siguin en sentits diferents.

Un tercer element és que s'ha executat menyspreant que les afectacions de la Superilla es produeixen simultàniament a d'altres afectacions que ja pateixen els veïns del barri. La superposició d'afectacions és també una de les causes del col·lapse actual. I, òbviament, una altra evidència d'incompetència, de falta de planificació.

Un quart element és que ni tan sols tenien previst que una cosa així pogués afectar als treballadors, autònoms, empreses i diferents negocis no només dins del perímetre de la superilla, sinó al seu voltant. Ja ha plegat una empresa. I els percentatges de pèrdua de clients i de reducció de la facturació de la majoria són esgarrifosos. Ja sabem que la Barcelona de la Colau és la que "no trabaja, pasa el rato", però la manera com han condemnat a tants negocis i treballadors és d'una frivolitat esgarrifosa. I quan finalment s'han reunit amb alguna d'elles tot el que en saben "treure" o en l'únic que s'hi fixen és en "habilitar una àrea de picnic!. Demencial.

Un cinquè element lliga la falta de planificació amb l'opacitat del projecte. En qualsevol política pública mínimament planificada es requereix que hi hagi uns objectius ben definits dels resultats que s'espera assolir, i una bateria d'indicadors amb els que mesurarem aquest assoliment. Això vol dir que abans d'iniciar-se el projecte hem de definir amb claredat el que volem aconseguir, un efecte concret i mesurable, amb indicació de la mesura abans d'iniciar-se i del resultat que esperem obtenir.

Un exemple (INVENTAT):
Objectiu: "reduir el fracàs escolar al batxillerat per facilitar la transició a la universitat"
Percentatge d'abandonament sense finalitzar estudis abans de l' inici pla (any 2015): 28%
Percentatge d'estudiants amb nota mitja d'expedient abans d'iniciar el pla < 6: 30%
Resultats que s'esperen obtenir en un període de 3 anys (2018):
Abandonament: reduir-lo fins al 18%
Estudiants amb expedient <6: 20="" br="" el="" fins="" reduir-lo="">
De tot això amb la superilla no s'ha fet res de res. No sabem què esperen aconseguir, no sabem quins són els objectius i no s'ha fet cap mesurament mínim rigorós i transparent que permeti avaluar el que està passant. Res de res. Un autèntic escàndol. Una autèntic engany i presa de pèl als veïns.

Han dit, així en genèric "hi ha massa cotxes, volem reduir els cotxes". Quants cotxes hi ha i com els hem mesurat? Quants cotxes esperem reduir amb la Superilla (una xifra concreta i mesurable)? No hi ha res de tot això. També en genèric, "volem reduir la contaminació". D'acord, quins són els nivells de contaminació previs i com els hem mesurat? I a quins nivells aspirem a reduir-la amb el pla (una xifra concreta i mesurable)? Tampoc hi ha res de tot això. Res de res.

Aquesta opacitat és la manera que tenen d'enganyar als veïns, d'estafar-los. Si voleu fer un pla, si voleu fer una prova pilot, si teniu interès en executar una política determinada, digueu-nos què voleu aconseguir, quin és el punt de partida i on espereu arribar. No ho han fet. I ara ja no ho poden fer.

Sisena evidència de la falta de planificació: Ni una sola mesura de millora del transport públic. Ni una sola. Diuen que volen reduir l'ús del cotxe, però no implementen ni una sola millora en el transport públic per assumir i donar un adequat servei. Res de res. Pensament màgic. Tallo quatre carrers, poso quatre plaques i quatre cons a terra i així la gent deixarà de fer servir el transport privat i farà servir el transport públic.

Quines són les característiques del trànsit rodat en aquesta zona del Poblenou i en general al barri? Quines alternatives podem oferir-los-hi de transport públic?

No hi ha res de res. Cap estudi. Cap preocupació. Cap planificació. Només prejudicis: si agafes el cotxe o la moto és perquè vols i perquè t'agrada contaminar o ets un comodon. Fi del diagnòstic.

Tinc un amic que treballa a la zona. Viu a la segona corona metropolitana, al Vallès. Ve a treballar en moto. De porta de casa seva a la feina, 30 minuts. Els dies que plou ve en la combinació de transport públic que té. De porta de casa seva (i no viu en una urbanització allunyada del món!) a la feina, 1 hora 15 minuts. Podem exigir a una persona que canviï el seu mitjà de transport perquè això l'impliqui passar d'invertir 60 minuts al dia a invertir 150 minuts, és a dir, de destinar 1 hora al dia i 5 hores a la setmana per "anar a la feina" a haver de destinar-hi 2 hores i mitja al dia i 12 hores i mitja a la setmana????

Estem bojos? No es pot menysprear la gent pensant que prenen decisions irracionals simplement perquè no ens agraden. La gent legítimament maximitza el seu temps i minimitza el temps perdut. Ningú vol invertir més d'un dia de treball a la setmana en desplaçaments quan pot fer-ho en 2 hores.

3. Los problemas crecen
El col·lapse del barri és diari. La saturació de trànsit provoca cues, frenades, arrencades, increment del soroll, de l'emissió de CO2, etc.

El transport públic actual funciona més deficientment, perquè també és víctima del col·lapse del barri.

La ghetització de l'espai de la superilla, una realitat també diària, especialment acusada fins a límits de condicionar hàbits de vida (la gent té por, sí, por) en els caps de setmana.

Les empreses tenen uns problemes extraordinaris. I els treballadors pateixen, amb raó, pel seu futur.

4. Els veïns s'organitzen
En algun post anterior sobre el tema us havia explicat com aquesta incompetència i presa de pèl de l'Ajuntament de la senyora Colau havia provocat una gran indignació veïnal, i que els veïns havíem començat a organitzar-nos. Des de zero, perquè no ens coneixíem entre nosaltres, ni res de res.

Doncs bé, la resposta veïnal és acollonant. Actualment la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou té una coordinadora formada per 20 veïns, organitzats en diferents àrees de treball. La Plataforma té un gruix d'uns 175 veïns que participen de les diferents activitats i convocatòries i uns 150 més que volen estar en contacte, tot i que no s'han ofert a participar en grups de treball o activitats concretes. Organitzar això no ha estat fàcil, començant de zero com s'ha fet i sense res al darrere, cap entitat ni, molt menys, cap partit. Però ara ja estem organitzats.

Aquesta setmana s'ha fet la primera tirada de banderoles per a balcons i finestres del barri, que pràcticament ja s'ha esgotat. La setmana vinent es posarà en funcionament una web de la Plataforma d'Afectats, per millorar la comunicació amb tots els veïns i la ciutadania en general, i poder situar amb claredat els nostres posicionaments.

S'ha participat de totes les reunions de barri amb les que l'Ajuntament ens intenta marejar. I s'han mantingut reunions amb tots els partits polítics amb representació al Districte que han respost la petició d'iniciar un diàleg per donar a conèixer el  posicionament i les reivindicacions de la Plataforma.

S'està parlant diàriament amb veïns de diferents carrers. I, també amb totes les empreses, negocis, botigues, propietaris, treballadors i treballadors autònoms afectats, que són molts. La PASP9 té la voluntat de poder canalitzar, visualitzar i incorporar a les seves reivindicacions totes aquestes afectacions.

S'ha atès molts mitjans de comunicació, inclosa premsa internacional. Sembla ser que ja "no compren" la propaganda Colau que inicialment va enlluernar alguns mitjans, i ara veuen que darrere la propaganda només hi ha paraules buides i un munt de problemes que abans no hi havia i ara sí.

S'està seguint amb la campanya de recollida de signatures. Ja en portem gairebé 3.000 al Change (us animo a signar si encara no ho heu fet) i s'han dinamitzat diferents grups de recollida de signatures "presencial", entre veïns i amb la col·laboració de molts establiments comercials, plenament solidaris amb la problemàtica que ha generat tot aquest despropòsit al barri.

I s'ha treballat en un pla d'accions de protesta contundent. Al carrer. De fet podríem dir que la lluita veïnal tot just comença ara, que fins ara prou feina hi ha hagut per organitzar-nos, per aprendre a funcionar començant de zero.

5. Què esperem?
Aquesta mobilització veïnal que ha provocat la senyora Colau ara està agafant una dimensió que probablement ultrapassi les pretensions veïnals inicials amb la Superilla.

D'entrada, com a principi general, el que volem és poder decidir sobre els nostres carrers, i totes les polítiques que afectin la nostra qualitat de vida de la manera com ho fa la Superilla. Prou omplir-se la boca de "participació" i negar la veu i la capacitat de decidir als veïns sobre coses que ens afecten tan radicalment.

Si això no ho fan, si no podem decidir, la mobilització veïnal anirà in crescendo en les seves protestes fins que no es doni per finalitzada la "prova pilot" i es restitueixi el barri i els seus carrers a la situació prèvia al seu inici.

A partir de que es posi fi a la prova pilot, hi ha voluntat constructiva d'analitzar-ne el funcionament conjuntament en els diferents espais de participació que es puguin posar en marxa per fer aquesta anàlisi.

També hi ha una voluntat constructiva de participar en el disseny de totes les polítiques i actuacions que afecten al barri, tant -prioritàriament- de les que impliquin solucionar alguns dels problemes més greus que tenim, com de les que es plantegin com a propostes de futur.

I, finalment, aquesta voluntat constructiva de participació cooperativa i col·laborativa també la tenim en relació a les diferents actuacions que es puguin plantejar en els àmbits de mobilitat, medi ambient, etc. a nivell de ciutat.

Però tot passa, d'entrada, perquè l'Ajuntament o ens permeti decidir als veïns o doni per finalitzada la prova pilot. Aquest és el primer objectiu que ara mateix tenim, i que precedeix a qualsevol altra cosa. Si no es dona per finalitzada la prova pilot seguirem instal·lats en una situació de conflicte. En un conflicte que anirà in crescendo. I molt.

De la "República catalana" a les "truites compartides": viatge per l'avantatgisme ideològic contra la majoria social indy

En un d'aquests girs absurds que de vegades protagonitzem, en el que portem de procés, i quan ja havíem aconseguit que tothom parlés de que l'objectiu polític és la "Independència", sense eufemismes com "plena sobirania" o "estat propi"...de sobte s'abandona el concepte "independència" i es comença a parlar de fer la "República Catalana".

Això ha donat peu a tot de cursileries i una dissociació sagnant, clamorosa, entre el llenguatge de la gent i les soflames de les associacions i dirigents que han renunciat a parlar d'independència per parlar de "República catalana"

L'ANC té una gran responsabilitat en aquest despropòsit. I ara hem entrat en una dinàmica d'encegament tal que no hi ha hagut ningú que hagi reflexionat al voltant de com és que aquest Onze, mentre la gent que omplia tots els carrers no deixava de cridar IN INDE INDEPENDÈNCIA, tots els discursets que ens arribaven per megafonia només cridaven a favor de la "República catalana". Gairebé ni una vegada no es va dir, des dels micròfons oficials, ni Catalunya ni Independència.

República no defineix absolutament res per ella mateixa. L'únic que defineix és l'absència d'una monarquia, res més, i això és tan absurd i tan intranscendent que molts països que no tenen cap monarquia, ni tan sols necessiten "autoanomenar-se" República.

República no és res. Si a Catalunya hi hagués un corrent independentista que propugnés una sortida rotllo Commonwealth, és a dir, ser un estat plenament independent i tenir com a cap d'estat un vincle simbòlic amb alguna monarquia, encara la cosa tindria el seu què. Però això no és així. Per tant elevar a categoria el que simplement és una anècdota administrativa, és la cosa més absurda que hem vist en molt de temps.


"Però serem una República, no?", diuen llavors els defensors d'aquesta història. "I si ho serem, per què no ho hem de dir?" Doncs perquè se suposa que també serem un estat democràtic, i serem un estat social, i serem un estat de Dret. I no cal convertir-ho tot en el nostre nom propi, és absurd. Perquè l'objectiu és la INDEPENDÈNCIA i que CATALUNYA sigui un estat independent.

És brutal la quantitat de països amb règims tirànics que llueixen ser "República" ben alt en el seu passaport. És una necessitat que no tenen la majoria de règims democràtics. No ho estampen els Estats Units d'Amèrica, que fins on jo sé no són una monarquia. Ni Israel, que tampoc ho és. No van dient "República dels USA o de Israel". Ojo, com tampoc ho fan règims monàrquics: ni tan sols Espanya no diu en el seu passaport "Reino de España". Com tampoc ho fa Dinamarca, per posar un exemple de monarquia parlamentària impecablement democràtica i avançada.

No ho diuen perquè la forma no és substancial. L'absurditat és que algú ho hagi volgut convertir en substancial. Sense ser-ho.

El que és substancial és que tenim un nom, que el sap tothom: Catalunya, Catalonia.
El que és substancial és que volem una cosa: la independència.
I el que és substancial és que si l'assolim, això donarà peu a la creació d'un nou estat, el català, independent.
Després, en el procés constituent, ja fixarem tots els adjectius i totes les etiquetes que ens definiran. Ja direm que el nostre estat tindrà la forma d'una República parlamentària, democràtica, social i de dret.
I ja direm moltes altres coses.

Jo vull que al meu passaport hi digui CATALUNYA, no República Catalana. Igual com els mexicans hi diuen MEXICO. Igual com els israelians hi diuen ISRAEL. O igual com els portuguesos PORTUGAL, i no República portuguesa.

I ja en tinc PROU! Prou amagar el nostre nom, Catalunya. Prou deixar de dir el que volem fer: la independència. Prou vendre això de "República catalana" com si fós una Icària, com si dient això automàticament estiguéssim atribuint un munt de coses. No atribueix res, és del tot fals, és enganyar la gent. I prou vendre blat que ni hem segat ni està ben lligat.

Ara l'objectiu és la independència, i només hi arribarem sense fer avantatgisme entre nosaltres, és a dir, sense pretendre que un procés que ha de ser tan transversal com puguem s'escori, per oportunisme, cap a un biaix ideològic determinat.

Ara mateix, per fer el que hem de fer, ens hem de centrar en el compromís a respectar els grans valors transversals de la nostra societat: la democràcia parlamentària i representativa, l'estat de dret, les llibertats individuals i col·lectives, l'estat social, el respecte a la propietat i ser un soci fidel, capaç d'assumir i complir els nostres compromisos amb els nostres aliats.

Ara mateix el que hem de fer és deixar de fer el ruc i de creure'ns moralment superiors a la resta de la humanitat i que podrem arreglar el que la resta de la humanitat no ha pogut. Ara mateix, si volem ser un estat independent, el que hem de fer és oferir una imatge solvent, de que sabem el que implica la independència i som prou responsables per exercir-la. I això vol dir deixar de fer el bleda. Si volem la independència el primer fet en el que s'evidencia ser independent és en el control de les nostres fronteres, i en que serem nosaltres els que decidirem, d'acord als nostres socis, qui entra i qui no entra. Si algú té al cap que la independència implicarà no exercir filtre estatal a les nostres fronteres, i un "papers per a tots" sense restricció, que ho digui, però que ho digui clarament. Perquè si aquestes són les "truites compartides" potser alguns no compartirem aquest trajecte. Perquè si la cosa va de sortir de l'OTAN, de papers per a tothom, d'abolir fronteres, etc. alguns arribarem que clarament ara no es donen les condicions per fer la independència.

Jo crec que això no és així. I que totes aquestes truites com totes aquestes repúbliques és aquesta estupidesa nostrada, barrejada amb frivolitat. Confio plenament en el nostre Govern i en Junts pel Sí. Però alerta que la rucada aquesta de la República Catalana no sigui un preludi de començar a trencar ous, ni que sigui per fer truites amb intenció de "compartir-les". Perquè potser serem molts els que no les voldrem compartir, aquestes truites.

Per a mi l'avantatgisme és ara mateix una de les grans amenaces internes que té el procés. Avantatgisme són tots aquests espavilats que volen aprofitar-se de la fractura política que introdueix l'eix nacional en la representació política de caràcter ideològic. Són tots aquests que tornen a treure això que la independència ha de portar associada la "cosa social", i que moviment nacional i social són un de únic. La tensió nacional del procés porta associada una fractura de la representació política de caràcter ideològic en lo social que fins que no hàgim finalitzat el procés no es reconduïrà. I d'aquesta situació és del que dic no s'ha de fer avantatgisme.

Si per un moment reordenem les majories parlamentàries, al marge del tema nacional, en una banda es configuraria un clar bloc "de progrés social europeista i atlàntic", amb aprox el 50% de Junts pel Sí (posem 30 diputats dels 62), els 25 de C's, els 11 del PP i probablement els 16 del PSC. És a dir, uns 82 diputats. A l'altra banda, els de les truites, podríem trobar l'altre 50% de JxSí (30), els 11 de CSQEP i els 10 de la CUP, és a dir, 51.

El país, ideològicament, és com és. Fa molts anys que tots ho sabem, com som. El procés i aquest tram final cap a la independència han introduït una dinàmica política excepcional, en el que les qüestions "ideològiques" han desaparegut, i tot es vota en clau de procés. Per això els vots de C's, PSC, PP, CSQEP i CUP van rebentar els pressupostos del 2016. Res no uneix a C's i PP amb CSQEP i la CUP, però s'aprofita tot el que es pugui per desgastar el procés. Els pressupostos d'uns no tindrien res a veure amb els dels altres, però se sumen vots totalment oposats, dels dos extrems, per atacar el govern i el procés, per desgastar Junts pel Sí.

La temptació de pensar que es poden fer truites i compartir-les sense trencar ous és un gravíssim error estratègic. Si se segueix tensant la corda cap a "les lluites", cap a aconseguir avantatgismes en la definició del país que no tenen cap majoria representativa de la societat al darrere, però que es pot assolir parlamentàriament o en un ajuntament via fer xantatge amb el tema del procés indy, anirem pel pedregar.

En termes, p.ex. d'impostos, d'apujar-los, hi ha ideològicament una clara majoria parlamentària en contra. Però si es fa xantatge al procés amb aquest tema, generant una majoria que no existeix per a aquesta mesura, és quan comencem a fer truites. Si qüestionem l'OTAN o la UE, que tenen un suport majoritari en termes ideològics al Parlament i a la societat, és quan seguim fent truites. I no per a compartir-les, sinó per a tirar-nos-les pel cap. I tot això arrenca amb aquesta cosa de la República Catalana. No senyors: Catalunya i independència. I després sí, un cop votem en termes estríctament ideològics, definirem els adjectius del país i les polítiques a fer.

Entesos? 

DONEC PERFICIAM

Muchos poemas de democracia (i participació "a mida") y una canción desesperada (a ERC)

 Quan la senyora Colau i els seus van arribar a l'Ajuntament de Barcelona ho van fer omplint-se la boca de donar la paraula als veïns i de fer-los participar en totes les decisions.

Avui mateix, dissabte, l'Ajuntament de Barcelona tuiteja que "Treballem amb entitats un nou paradigma de participació i democràcia directa"

Aquesta setmana l'alcaldessa i el seu equip no han pogut aprovar el "Pla d'Acció Municipal" perquè tots els grups de l'oposició hi han votat en contra. Davant aquesta desautorització radical, la regidora colauer Gala Pin va fer un tuit en el que deia "Avui l'oposició ha votat en contra del PAM més participat, amb un 72% de les propostes acceptades"

Presumia, la regidora, i ho exhibia com si el vot de l'oposició hagués violat un Pla que, com que estava "participat", s'havia d'aprovar. En aquest procés de participació, segons dades del mateix Ajuntament, hi havien intervingut 39.000 persones. De 1.600.000 habitants que té Barcelona.

I aquesta mateixa setmana, també, la comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona va tombar, amb els vots de BComú, PSC, ERC i la CUP, la proposta per a la celebració d’una consulta ciutadana sobre l’anomenada “superilla” al barri del Poblenou.

Aquest Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau té un concepte "estrany" de la democràcia i de la "participació" ciutadana. O potser no. S'omplen la boca de participació, tot el dia estan amb discursets de participació i democràcia directa, però només la volen exercir si tenen garanties que el resultat serà el que ells volen.

La mateixa setmana que aixequen la veu contra el vot dels partits de l'oposició que ha tombat el PAM, perquè havia estat confeccionat de manera "participativa", és a dir, que un 0,024% de la població de Barcelona decidia per tots, per aquest 1.600.000, aquesta mateixa setmana aquests que aixecaven la veu dient que s'havien violat les decisions de la ciutadania en procés participatiu, es negaven a convocar un referèndum al barri del Poblenou sobre la Superilla.

La farsa és monumental. I el més dolorós de tot és que ERC i la CUP se'n fan còmplices, i voten en contra de donar la paraula als veïns.
La democràcia representativa té les seves limitacions, però ens assegura a tots aquest "un home/dona, un vot". De manera que val el mateix la veu i l'opinió de tots. Per a les limitacions de la democràcia representativa, amb la que escollim els nostres representants, les democràcies avançades acudeixen als referèndums o consultes directes a la població.

Es plantegen sobre un tema concret, hi ha una campanya en la que tothom pot traslladar a la ciutadania els arguments en contra o a favor del tema que se sotmet a consulta i finalment la consulta s'executa amb totes les garanties democràtiques, amb un cens, amb unes urnes, amb una organització que, en definitiva, el que persegueix és garantir el 100% dels nostres drets de participació, la netedat del procés, assegurar que exercim el nostre dret a vot en llibertat i que tots els vots valen el mateix.

Però aquesta no és la participació que agrada a la senyora Colau i els seus. Perquè no poden controlar el resultat. És una participació massa democràtica. És caca. La participació que agrada als Colauers és que un 0,024% de la població decideixi per tots. Sobretot si, a més, aquest 0,024% són els seus o controlats pels seus. Així, es premia i s'accepta pulpo com a animal de companyia, el teixit associatiu que ells controlen. Fixem-nos que el senyor Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que Es Pot era el president de les AAVV de Barcelona, o fills d'alguns altres "líders" que apareixen com a càrrecs de confiança de l'Ajuntament.... Així sí que es pot participar. 

Aquesta pràctica maquiavèl·lica val a dir que no és un invent dels colauers. Tota aquesta farsa de la "participació" comença allà pel 1989 a la ciutat brasilera de Porto Alegre. És un cas que s'explica a totes les escoles de gestió pública mínimament serioses. Aquell alcalde de Porto Alegre amb el temps esdevindria mundialment icònic, fins al punt que va posar en marxa aquella cosa del Foro Social Mundial, amb l'objectiu de combatre el neoliberalisme, la globalització, etc.

Doncs bé, aquell alcalde de Porto Alegre, que era un tio molt llest, també era ambiciós i carismàtic, tot i que el seu carisma no fos prou, a la seva ciutat, per tenir majoria per aprovar els pressupostos. Vaja, com la Colau aquí amb el PAM. Davant això (no poder aprovar els pressupostos de la ciutat) aquest carismàtic -però no tant-, ambiciós i espavilat alcalde de Porto Alegre es va treure de la txistera una cosa: "farem uns pressupostos participatius".

I va muntar tota una mandanga de "participació" ciutadana, a través de les associacions i moviments "populars" que ell controlava i així va fer "aprovar els seus pressupostos per la ciutadania", a cada barri. I els va portar de nou a l'Ajuntament. Ja no eren els "seus" pressupostos, sinó els pressupostos que havien elaborat els ciutadans en el procés participatiu que s'havia obert. I l'oposició, majoritària, es va quedar col·lapsada davant aquella història, i no es va atrevir a votar en contra d'uns pressupostos "que havien elaborat i aprovat els veïns en processos participatius".

Aquesta història la senyora Colau o la regidora Gala Pin la coneixen. Per això s'omplen la boca de participació, per això volen que un 0,024% dels ciutadans de Barcelona decideixin per tots en processos controlats per ells. I per això es neguen rotundament a promoure o acceptar processos democràtics, amb totals garanties, que assegurin l'exercici individual dels nostres drets amb total llibertat.

Per això es neguen rotundament a fer una consulta al barri del Poblenou sobre la Superilla. Perquè no la controlarien. Perquè vés a saber què en surt. Perquè això ens permetria opinar a tots. Perquè això permetria debatre arguments ordenadament. Perquè això ens permetria votar a tots i que els nostres vots tots valguessin igual. Perquè això seria democràcia, i ells no estan per aquest tema, ells estan per subvertir-la via "processos participatius", via que unes quantes associacions que controlen i un 0,024 ja siguin la veu i la voluntat de tots.

La democràcia no és unes assemblees convocades al sortir de la feina a quatre centres cívics. La democràcia és votar. La democràcia és el procediment participatiu per excel·lència, el millor que fins ara hem conegut. Per això no agrada als colauers. El que em segueix flipant és que ERC, amb els seus vots, hagi impedit aprovar una moció per donar la paraula als veïns en una consulta democràtica, amb totes les garanties.

Senyors, el que està passant al Poblenou és molt greu. No únicament perquè és la consumació d'un projecte delirant que només ha causat que perjudicis a la pràctica totalitat de veïns, treballadors i negocis del barri. És molt greu perquè s'està negant vergonyosament la veu i el vot a uns veïns que ho exigim com a única via per poder superar el conflicte en el que han instal·lat al barri. Ens neguen la veu i el vot mentre s'omplen la boca de participació i de donar la veu als veïns. Però la seva farsa ha quedat en evidència als ulls de tothom.

Vergonya, senyors, vergonya.  

ERC, si us plau, recapaciteu, no gireu l'esquena als veïns ni ens negueu poder decidir sobre una cosa que està afectant les nostres vides, els nostres llocs de treball, etc com ho està fent aquest projecte delirant de la Superilla del Poblenou. I us "assenyalo" perquè el vostre vot és el que pot decantar la situació a favor dels veïns o a favor de la farsa. I perquè sé que no sou uns farsants com tota aquesta tropa de la Colau. 

Feu-nos costat, si us plau. Doneu la paraula als veïns. Deixeu-nos decidir!

La vergonya que no cessa: sobre l'intent de la Colau de denigrar la memòria nacional al Born

The Guardian

El primer cop que vaig sentir aquesta cosa que sents quan penses està a punt de caure't a sobre "la del pulpo" fou a la Facultat, l'any 1985. Jo feia segon de Dret, i amb un company vam posar una pancarteta convocant a una marxa de La Crida a la Solidaritat de protesta per l'assassinat de Mikel Zabalza. Els ultres de la Facultat em van envoltar (uns 8-10) i només la intervenció de qui llavors era líder estudiantil de la Facultat, Ricard Gomà, dient que si em tocaven no pararia fins que els expulsessin a tots, els va fer desistir, quan ja em tenien encerclat contra la paret.

La tensió amb la ultradreta a la Facultat va ser permanent durant tots els anys de la carrera. Ja ho he explicat més d'un cop. El dia que més POR vaig passar, en majúscules, i no per mi, sinó pel que podia passar, va ser quan vam organitzar un acte amb l'eurodiputat d'HB Txema Montero. Aquell dia la ultradreta de la Facultat es va fer acompanyar de tot el "fatxerio nacional". M'anaven parant pels passadissos "Abad, hoy te has pasado", "Abad, a ver como sales de esta" mentre s'obrien les jaquetes i m'ensenyaven les pistoles que portaven.

O com aquella nit de recompte electoral d'unes eleccions estudiantils quan un dels ultres, que feia dos com jo, sin mediar palabra, em va agafar el cap i em va començar a colpejar contra la paret. El va parar el jefecillo dels ultres d'aleshores, actual regidor del PP "déjalo desgraciado, que lo matas". Per sort li va fer cas.

Aquest mateix jefe dels ultres fou qui, quan vaig acabar la carrera em va dir allò de "Abad, no sabes las veces que nos hemos reunido para darte una paliza, pero nunca nos hemos decidido. Tienes huevos".

Tenir ous no m'ha servit perquè en la Barcelona dels 80s i de la primera meitat dels 90 la ultradreta em rebentés el nas una vegada, m'amenacés a mi posant una navalla al coll del meu germà, em perseguissin (a mi i a dos camarades més) navalla en mà pel barri o em colpegessin trencant-me les ulleres un parell de vegades. I molt més recentment -fa dos anys-, que uns tipus cantant el cara el sol braç en alt em trenquessin la llengua i dues dents.

A mi la senyora Colau i els Comuns no m'han de donar cap lliçó de plantar cara a la ultradreta ni m'han d'explicar què és el franquisme, perquè he viscut la violència dels seus hereus en primera persona més cops dels que hauria volgut. Sé el que és la ultradreta, sé el que és la seva violència i sé el que durant molts anys (fins desplegament de Mossos) havia estat la seva impunitat.

Tampoc no em cal que la senyora Colau m'ompli l'esplanada del Born d'escultures franquistes, les que tota la vida havíem lluitat per treure de la ciutat, per fer cap performance de memòria franquista. 

No cal que ens expliqui el que és un avi capità de l'exèrcit de la República, presoner tres anys al castell de Montjuic. No cal que ens expliqui el drama d'una família desplaçada des de l'horror de la Batalla de l'Ebre a la fam, la misèria i la humiliació de la Barcelona franquista del 39, del 40 i del 41.

Tres anys de presó per haver-se mantingut lleial a l'exèrcit de la República poden semblar un càstig fort. Però "no és res" quan alguns amics meus m'expliquen el seu avi desaparegut durant la batalla de l'Ebre. O els qui es van exiliar. O els qui van estar a camps de concentració.

No, senyora Colau, tot això no cal que ens ho expliqui. Ho sabem massa. Ho hem patit massa. Forma part, més que de la nostra memòria, de la nostra vida i mort.

Per això ahir dilluns vam anar davant el Born, on aquesta exposició merdosa que ha programat la senyora Colau ha omplert d'estàtues i monuments franquistes la plaça de l'indret més emblemàtic de la desfeta del 1714, que només hem pogut recuperar més de 300 anys després.

Per què fan tot això? es preguntava molta de la gent que hi era.

Aquest personatge de les clavegueres del món d'ICV-EUA, comuns, colauers, etc que és en Jordi Guillot ens ho va explicar, des de la sinceritat de qui no és res i no pot evitar dir les coses com són i no com els seus primeres files han intentat vendre'ns-ho:

"El Born no forma part de la meva memòria històrica, si els fossars del castell de Montjuic i el Camp de la Bota"

És això. La repugnant exhibició de simbologia franquista al Born només té per objectiu ser una provocació tan bèstia que aconsegueixi "tapar" el Born com a espai de memòria col·lectiva del 1714.

I un altre atac de sinceritat d'una altra dels Comuns, la senadora Sara Vila, va acabar de tancar el cercle de tot el que realment hi havia darrere d'aquesta operació nauseabunda:

"No es tractava d'un debat entre independentistes i no independentistes sinó d'organitzacions que van lluitar contra el franquisme, ni CiU ni ERC"

Ja ho tenim. La memòria comença a partir del 1939, i ni CiU ni ERC no formen part d'aquesta memòria. Quins pebrots.

El passat dissabte 15 d'octubre s'havia esdevingut el 76è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el nostre President Màrtir (a un dels fossars del castell de Montjuïc que reclamava l'indecent Guillot, el de Santa Eulàlia). L'afusellaven mentre els presoners de l'exèrcit republicà, com el meu avui, omplien les cel·les del castell i vivien aquell moment amb una desesperança total.

Però vet aquí que en aquella Barcelona i Catalunya de la més dura i salvatge repressió franquista, dels 40, uns joves, la secció militar del Front Nacional de Catalunya, es juguen la vida creuant la frontera amb militars aliats, refugiats -entre ells molts jueus- i amb accions de tot tipus contra la dictadura feixista. Sabien que no tenien cap possibilitat de derrotar el règim, però van viure i lluitar "obrint camins a l'esperança".

Sí, eren joves del Front Nacional de Catalunya, joves patriotes, joves independentistes. Com en Ferran Marull, mort recentment, aquest mes de setembre.

En Ferran Marull, amb en Jaume Castells, col·locà, el 1946, una càrrega explosiva de 8 cartutxos de dinamita al local del Sindicato Español Universitario (SEU) a la Universitat de Barcelona. Ho varen fer al migdia, quan el local era buit. En aquell local els falangistes torturaven tots els estudiants sospitosos de catalanisme.

El 1949 s'hagué d'exiliar. Amb ell desapareix l'últim dels membres vius de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya, la gran organització independentista de la postguerra, tant a l'interior de Catalunya com a l'exili.

Sí, aquests que segons la senadora dels comuns Sara Vila ni existíem ni havíem lluitat contra el franquisme.

La secció militar del FNC havia perpetrat accions de tot tipus. L'Onze de Setembre de 1944 un escamot dirigit per Martínez i Vendrell va penjar una senyera al transbordador aeri del port de Barcelona.

Sí, l'Onze de Setembre, aquesta data que segons el senyor Guillot, d'ICV, no existeix ni forma part de la nostra memòria. Aquell 11 de setembre del 1944, enmig d'una repressió ferotge, un escamot de joves independentistes, aquests que no lluitaven contra el franquisme, van tenir els collons de penjar una senyera al cable del transbordador de l'aeri, que va poder veure tota la ciutat.

I, quines coses, eh, colauers, el 24 de març del 1946, sí, del 1946, la secció militar del FNC va volar el monument a La Victoria franquista, el que ara la vostra lideressa, la senyora Colau, ens exhibeix a l'esplanada del Born.

La història dels Comuns vindria a ser que tot comença amb ells. El Born no té sentit perquè només hi ha memòria a partir del 39, i en aquesta memòria els indepes no hi som. S'ha de ser molt i molt pocavergonya per perpetrar una operació tan repugnant.

Suposo que per això ahir ens vam concentrar un grapat de patriotes davant del Born. Suposo que per això ahir també uns xicots de les JERC van voler expressar amb rotunditat la seva protesta amb tot plegat. I fixeu-vos com és de curiosa la vida. La senyora Colau i els Comuns, durant la darrera campanya electoral de les municipals, van rebentar, via PAH, tots els mítings de la resta de candidats. La resta de candidats es van ressignar als numerets que sistemàticament els hi muntaven i els deixaven fer.

Però ahir aquests Comuns van blindar violentament l'accés a l'interior del Born on es desenvolupava la inauguració oficial, i vam impedir, amb violència, que els joves de les JERC accedissin al recinte. Hay que ver las vueltas que da la vida, eh, Colau?

En la topada amb la seguretat dels colauers un jove de les JERC va resultar ferit i va haver de ser evacuat amb ambulància. Mentre el metge i els auxiliars de l'ambulància atenien el jove i el pujaven al vehicle en camilla, darrere meu un grupet de 4 Comuns, algun de l'entorn molt directe de la Colau anaven fent "risitas", se n'enfotien.

No, Colau, no Comuns. LLIÇONS NI UNA!

El vostre intent de vexar la memòria de lluita i patiment associada a la història de la Nació Catalana perpetrant aquest ultratge al Born és un pas que no hauríeu d'haver fet mai.

DONEC PERFICIAM

Tenim un nom, que el sap tothom (anàlisi de l'enquesta CEO sobre la qüestió de confiança)

Avui el Centre d'Estudis d'Opinió ha fet pública una enquesta especial al voltant la Qüestió de Confiança que s'havia vist obligat a presentar, per primera vegada des de la restauració de la Generalitat, el seu President, el Molt Honorable Puigdemont.

El primer que cal dir és que aquesta enquesta no té cap sentit comparar-la amb el baròmetre d'opinió que també fa el CEO. L'objectiu de l'enquesta és totalment singular, amb poquíssimes coincidències amb el baròmetre. La mostra és de només 800 enquestats, quan el baròmetre treballa amb mostres de 2.000 enquestats. És una enquesta telefònica, quan el baròmetre és presencial. I la representació de les circumscripcions de Tarragona, Lleida i Girona és molt baixa.

Vol dir això que no hi ha coses interessants per ser analitzades? No, no vol dir això: hi ha coses interessants, que ens aporten inputs que val la pena analitzar. I també ens permet observar quines són les tendències de fons que hi ha en la política catalana i la seva coherència.

I això és el que faré. Som-hi.

Tenim un nom que el sap tothom: sí, Puigdemont i Junts pel Sí

Sense cap mena de dubte els grans triomfadors de la qüestió de confiança han estat el President Puigdemont i la "marca" de Junts pel Sí. I els grans derrotats, la resta.

D'entrada hi ha dues coses que criden l'atenció: la magnitud del fangar en el que alguns han volgut convertir el debat polític a Catalunya, i l'evidència de la inutilitat del que van obligar a fer al President Puigdemont després del trencament unilateral per part de la CUP del pacte que tenia amb Junts pel Sí.

Tot el que va des de que la CUP va decidir exhibir-se als ulls de tothom com un soci no fiable -que unilateralment decideix quan les coses han mutat i incomplir els pactes- fins la qüestió de confiança és un temps políticament perdut en aquesta legislatura decisiva per a la independència. Un temps en el que no s'ha pogut estar políticament centrat en allò que tocava fer, i que ha alimentat tota mena de debats, tensions, divisions, desgast... estèrils i improductius.

L'evidència de que tot plegat no ha servit de gaire, per no dir de res, és que un 54,5% dels enquestats creuen que la situació política seguirà igual, inclòs un 54,1% dels votants de Junts pel Sí.

De fet només entre els votants de la CUP la percepció és una mica diferent, i un 57,1% creuen que la cosa millorarà, tot i que un 42,9% que seguirà igual.

És a dir, que estem on estàvem. Teníem un full de ruta, i el mantenim, amb uns lleugers retocs cosmètics obligats per la situació creada pels de la xerrameca. Us felicito fills.

I la magnitud del fangar en el que tenim convertit el debat polític a Catalunya és una altra dada esfereïdora que proporciona el CEO: un 70,5% dels enquestats creuen que ha estat marcat per les crítiques, les acusacions d'uns contra els altres, etc. És a dir, el pitjor de la política.

Fixeu-vos que malgrat el MHP Puigdemont va trenar amb gran precisió les passes que seguirem fins la independència, només un 18,1% dels enquestats retenen del debat que estigués marcat per les propostes.

Aquesta és la idea i l'estratègia que ha seguit l'unionisme des de l'esclat del procés: negar l'evidència, negar el debat polític sobre el que vol, reclama i vota la majoria de la societat catalana, i convertir-ho tot en un femer. A aquesta estratègia s'hi ha sumat amb entusiasme Catalunya Sí Que Es Pot, que sempre suma amb PP i C's en el nucli més dur de l'estratègia del femer. Després tenim una CUP en l'espiral dels seus deliris i de la seva retòrica antitot. I finalment el PSC, que tot i formar part per a tot del nucli unionista, té un Miquel Iceta que és un polític amb un discurs i un savoir faire que no tenen la resta, i que fa unes intervencions elegants amb uns discursos més intel·ligents que la resta de l'oposició.

La prova d'això que dic és que Iceta és el tercer polític més ben valorat en la seva intervenció (4,85), però sobretot perquè un 68% dels enquestats creu que ha transmès que va fer una oposició constructiva. Fixeu-vos que de l'Anna Gabriel, tot i votar a favor, només ho creuen un 56%, això de ser constructiva.

Com deia, el nom propi de la Qüestió de Confiança ha estat el de Carles Puigdemont. No pel seu paper central com a President que se sotmetia a confiança, sinó per l'altíssima valoració i aprovació que obté de la seva intervenció.

Obté una valoració mitjana de 6,61, la més alta de tots els que hi varen intervenir. La valoració entre els votants de Junts pel Sí és extraordinària, d'un 8,32, però també entre els votants de la CUP (7,33) i fins i tot aprova entre els del PSC (5,57) i obté un 4,50 entre els de CSQEP. Aquest 6,61 l'obté malgrat la "criminalització" entre els votants del nucli dur unionista, atès que els del PP el valoren amb 1,55 i els de C's amb un 2,95.

Tots els indicadors al voltant del President Puigdemont són extraordinàriament positius, i un 45% dels enquestats han millorat la seva opinió sobre ell. El 6,61 de valoració general que obté i el 8,32 dels votants de Junts pel Sí són més alts que la valoració del segon intervinent més ben valorat, en Jordi Turull, portaveu de Junts pel Sí, que obté un 5,53 i un 6,71. Carles Puigdemont és un polític que clarament s'ha revelat en aquests mesos com un dels més grans actius del procés, que arriba més enllà del que són les fronteres naturals de Junts pel Sí.

Junts pel Sí és el segon nom propi d'aquest debat. Com comentava al començament d'aquest article, no té sentit que comparem el % de vot directe que obté en relació a altres enquestes, ni tan sols el baròmetre del CEO. Per tant el que mirarem són els resultats d'acord a la informació que ens proporciona l'enquesta, i després veurem si són coherents amb d'altres, però mai en termes evolutius, perquè és absurd fer-ho.

Junts pel Sí és la formació política que més suports obté, amb un 31,5% d'intenció de vot directa. La segona seria CSQEP amb un 10,3.

Però la dada que crec és més interessant per valorar com està l'escenari polític i la solidesa i projecció de les diferents opcions és la que creua intenció de vot amb record de vot.

I al mirar això és quan s'evidencia la fortalesa i al meu entendre tendència electoral a l'alça de Junts pel Sí: un 84,6% dels votants de JxSí seguirien votant JxSí, en el que és un percentatge de fidelització extraordinari. La segona opció política amb major fidelitat de vot és CSQEP, però amb un 70,5%, és a dir, una fidelització 15 punts per sota de la de JxSí.

I a més a més JxSí no té cap fuga de vot significativa en cap direcció: 0% a C's, PP i CUP i un 0,4% a PSC i un 2% a CSQEP, percentatges que com estan dins del marge d'error, podrien ser perfectament també un zero, és a dir, irrellevant demoscòpicament.

En canvi és del tot rellevant el 27% de vot que arrossega dels antics votants de la CUP i el 8% provinent de CSQEP. També és molt rellevant el 27,3% de votants "d'altres", que podem pensar siguin d'Unió (va tenir cent mil vots, no ho oblidem). I que sigui la formació que més rasca entre els enquestats que diuen no van votar (un 6,3%) o dels que fan NS/NC (un 4,7).

Finalment en aquesta cadena de "fortaleses" de Junts pel Sí, és la formació amb menys NS/NC, que és on s'imputen als indecisos: només un 8,3, que contrasta amb el 27,3 de PP o el 23,7 de PSC.

Per tant la marca Junts pel Sí presenta una gran solidesa i una molt interessant projecció: és qui té major fidelitat de vot, no té fuga de vot significativa en cap direcció, és qui menys indecisos té i és qui més vot recull d'altres opcions polítiques o de l'abstenció.

En canvi, si mirem els resultats que es projecten a l'altra força política que en principi està implicada en el procés independentista, la CUP, veurem clarament perquè aquesta Qüestió de Confiança de fet a qui més examinava era a ells mateixos, als qui  l'havien provocada.

La CUP és la formació política que presenta una més alta transferència de vot decidit cap a una altra formació política d'entre els seus antics votants: un brutal 27% cap a Junts pel Sí. I gairebé és la formació amb una més baixa fidelitat de vot, de només el 54,1%, únicament superats pel cataclisme pepero (amb un 48,5% de fidelitat). És a dir, que a hores d'ara la CUP només conserva la meitat del seu electorat. Un 10,8 està indecís i un 5,4 -en el que no és una bona notícia- diu que votarà CSQEP.

Si algú havia d'intentar aprofitar la qüestió de confiança per recuperar la confiança perduda del seu electorat era la CUP. I a la vista dels resultats, la crisi de confiança segueix.

Els partits unionistes no presenten gaires novetats, més enllà del possible descalabro del PP.

I una dada per a la reflexió: no hi ha cap transvasament de vot entre blocs. Tot el peix venut. La participació i la maximització del vot útil són les claus del mapa electoral.

Abans us deia que aquell 2% de vot de JxSí cap a CSQEP era irrellevant demoscòpicament, perquè està dins del marge d'error, perquè veieu el que volia dir, fixeu-vos que un 3% de votants del PP diuen que ara votarien CSQEP. A aquests percentatges dins el marge d'error no se'ls ha de fer cas.

Pel que fa a tots aquests resultats que projecta aquesta enquesta, dir que són coherents p.ex. amb els que projectava l'últim baròmetre del CEO. Es confirmen totalment les tendències que ja s'hi apuntaven.

Finalment, i ja per acabar, constatar, per milionèsima vegada, que el procés independentista no va d'identitats: un 66% dels enquestats expressen un sentiment d'identitat compartida (catalana/espanyola).

El procés independentista va de fer un país nou, de tenir un Estat propi que eviti el nostre salvatge espoli fiscal i asseguri més i millors oportunitats per a tothom.

No va d'identitats, per més que l'unionisme hagi intentat portar-ho a aquest camp amb totes les més repugnants estratègies possibles. No va del nostre origen o el dels nostres pares, ni de la llengua que parlem o considerem pròpia, per més que l'unionisme hagi volgut, amb tota la indecència del món, convertir llengua i origen en un eix divisiu de la nostra societat. La independència no va de tot això. I aquesta és la nostra principal fortalesa.

A la vista dels resultats de l'enquesta la nostra principal feblesa és que s'evidencia un "tot el peix venut" que no és una bona notícia. No hi ha transvassament entre blocs, però tampoc no m'estranya. Fa molt temps que hem deixat de fer "independentisme" i estem presoners de debats absurds. Fa molt temps que l'agenda política no la marca allò que durant un temps ens va permetre crèixer, la pedagogia sobre el que passa a Catalunya i com afecta a la vida de tots i cadascun dels ciutadans que hi vivim, sigui quin sigui el nostre origen, la nostra llengua o el que votem o volem com a futur polític.

Portem massa temps perdent el temps en debats delirants. Portem massa temps condicionats per una composició del Parlament que ens ha arrossegat a aquest fangar en el que un 70% de la gent creu que tot són retrets i atacs entre polítics.

Si jo tingués la més mínima capacitat d'incidència o de que algú em fes cas m'agradaria m'escoltessin en dues coses:

Primer m'adreçaria a Junts pel Sí i la CUP per dir-los-hi que o blinden absolutament la majoria per fer la independència, i aquest blindatge inclou bloquejar totalment tots els debats estèrils i de fangar al que la resta de grups sistemàticament ens volen arrossegar, o podem acabar prenent mal en aquests mesos decisius fins el juliol.

Si aquests mesos es volen aprofitar per marcar paquet i perfil, sigui amb la negociació dels pressupostos, sigui amb qualsevol dels infinits debats sectorials que es provoquen, prendrem mal. JxSí i CUP haurien de visualitzar de manera clara davant els altres grups una mena de "abandoneu tota esperança", no caurem en els vostres paranys, no entrarem en debats de la Catalunya autonòmica, l'agenda política la marcarem nosaltres i aprofitarem els debats al Parlament per explicar al poble de Catalunya perquè la independència és l'única sortida, i per oferir garanties que anem a fer una cosa ben feta, respectuosa amb els drets i les llibertats i sense deliris ideològics.

Després m'adreçaria a tots els que integren Junts pel Sí, tots els partits polítics i els independents i els hi diria "blindeu totalment Junts pel Sí". Ha estat la iniciativa política que ens permetrà arribar a la independència, i cal evitar qualsevol temptació partidista. I això només ho aconseguirem si de manera solemne es diu que ens mantindrem units i compromesos fins que la independència sigui una realitat, que ens mantindrem units i compromesos per arribar a la independència i per posar en marxa el nou Estat, que som la garantia de solidesa i de fiabilitat que de fer un nou estat no en sortirà cap cosa delirant, sinó que Junts pel Sí en garanteix és representatiu de la centralitat del país. Això traslladaria una confiança, una tranquil·litat que seria una gran força motriu i cohesionadora en aquests mesos decisius.

Però jo només tinc un blog i les meves mans per ajudar en el que calgui i pugui...

DONEC PERFICIAM

Cròniques d'un Robinson a Barcelona: d'un crio de la Ciutat Satèl·lit a un adult del Poblenou

Com a adult no havia participat mai d'una lluita veïnal. Les primeres coses en les que em vaig implicar van ser -adolescent- a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà de Llobregat, a través de la JOBAC, una associació de joves cristians de barris obrers i ambients populars. Ens posicionàvem i actuàvem sobre la societat en la que vivíem a partir de la vivència compartida de la nostra fe, de la nostra condició de cristians.

Quan tenia 18 anys -ja ho he explicat més d'un cop- vaig iniciar un compromís diferent: la militància independentista. Des de llavors he viscut aquest compromís indy en associacions universitàries, en casals de barri, en moviments polítics, en fundacions culturals, en associacions patriòtiques...

Però de sobte un dia resulta que l'Ajuntament de Barcelona de la senyora Colau comença a prendre decisions demencials sobre el barri en el que visc, que impliquen per a gairebé tots els veïns un empitjorament de la nostra qualitat de vida. I gairebé sense adonar-me'n m'he vist implicat en una lluita veïnal, amb gent que no ens coneixíem entre nosaltres, constituïnt-nos en Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou.

Participar d'una lluita veïnal començant de zero. Del zero absolut, que vol dir presentar-nos i posar-nos noms, reunions al carrer i una incipient organització que evidencia la importància d'aquest principi que en l'anàlisi organitzativa explica el que és inexplicable: la coordinació espontània. Perquè, efectivament, per aquesta coordinació espontània ràpidament surt qui obre un compte de correu, qui genera un grup de google, qui obre el change per recollir signatures, qui fa un logo, qui fa fotos, qui posa en marxa un grup de facebook, qui porta el twitter oficial, qui elabora un primer document analitzant minuciosament el que està passant, qui parla amb la premsa, qui parla amb altres veïns, qui parla amb la gent de les empreses i botigues afectades, qui parla amb altres associacions d'afectats de carrers que també s'han constituït, etc etc.

En menys de tres setmanes un grup de veïns que no ens coneixíem entre nosaltres i que de vegades encara ens hem de recordar els noms, i que no tenim res ni ningú al nostre darrere, ja estem organitzats, coordinats i fent tota aquesta feina. Brutal. Porto més de 30 anys de militància, i he vist i fet de tot. Però el que he vist generar-se en aquesta lluita veïnal no ho havia vist mai. 

Com a adult no havia participat mai en cap cosa veïnal, cert, però jo havia crescut al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, al que hi vàrem arribar amb els meus pares l'any 69. Sí, jo havia viscut en un carrer sense asfaltar, estudiat en aquelles escoles públiques del barri on mai érem menys de 40 per aula, en un barri on no hi havia ni un sol equipament (ni ambulatori, ni biblioteca, ni jardins, ni llocs de jocs per a nens, ni per a avis, ni centres cívics ni res de res)... I si t'has criat en un lloc així, ni que ho ignoressis, guardes una memòria de les moltes lluites veïnals que hi havia, fins i tot en ple franquisme, per dignificar el barri i les nostres vides.

"Las vueltas que da la vida", que cantaven Los Suaves, "el destino se ríe de ti". De sobte aquell crio que vivia en un barri d'una "Ciudad Satélite" recorda tot això perquè molts anys després, ja adult, es veu obligat a comprometre's amb molts altres veïns seus davant l'agressió patida per part de l'Ajuntament de la senyora Colau, que ha decidit amargar-nos la vida amb les seves decisions.


És absolutament insòlit que en ple s. XXI un ajuntament prengui decisions que la possible millora que puguin implicar per a un veí portin associades, sempre, un perjudici per a un altre veí. Puc entendre que una administració pública prengui decisions que beneficiïn a alguns administrats i a uns altres no. Però no puc entendre que es prenguin decisions que els possibles beneficis a uns impliquin directament, i amb plena consciència, perjudicar a uns altres (i això sense entrar en que la majoria dels veïns hipotèticament "beneficiaris" rebutgen que el que han fet els hagi millorat la vida en res!).

De tot aquest calvari que estem vivint els veïns del Poblenou només hi ha una cosa que ha passat que considero una sort poder-ho viure: descobrir-me, de sobte, envoltat de veïns compromesos, que pensen com a veïns i que pensen, pel damunt de tot, en tots.Veïns que hem sigut capaços de generar aquest, per a mi tan bonic, "NOSALTRES, ELS VEÏNS". Una Plataforma que té claríssim que el futur dels nostres carrers, del nostre barri i de la nostra ciutat només el volem pensant en tots.

Ahir dimarts amb altres companys i companyes de la Plataforma, vam fer dues accions informatives específiques amb els veïns de dos dels carrers del barri més afectats, que han reaccionat amb gran interès i que en un no res ens han permès teixir complicitats i sumar suports. En les properes setmanes seguirem fent accions informatives amb la resta de veïns de la resta de carrers del barri. Explicant-los-hi les implicacions del que està passant, per al seu carrer i per al  nostre barri, com a veí i/o com a botiguer o treballador. 

No deixarem que la incompetència i els deliris ideològics de la senyora Colau i els seus amiguetes i còmplices de grups municipals que fins ara li han donat suport en aquesta bogeria de la superilla (BEC, PSC, ERC i CUP) empitjorin de la manera que ho han fet la qualitat de les nostres vides i que malmetin tan irresponsablement el que tant ens estimem: els nostres carrers, el nostre barri, la nostra ciutat.

Ahir aquell crio que trepitjava el fang del seu carrer sense asfaltar d'un barri d'una ciutat dormitori de l'àrea metropolitana de Barcelona, aquell carrer en el que els meus pares i la resta de veïns lluitaven contra l'oblit i la indiferència a les nostres vides a la que ens condemnava un urbanisme impersonal i l'ajuntament franquista que l'havia fet possible... ahir aquell crio va tornar a ser i viure en aquest adult que sóc ara i que s'ha trobat al carrer amb altres veïns lluitant contra l'arbitrarietat de l'Ajuntament de la senyora Colau, un Ajuntament que ens genera problemes que no teníem i que no mereixem tenir, però també, i això és extraordinàriament greu, davant un Ajuntament que menteix, que manipula i que tracta els veïns com a cobaies d'una delirant experimentació social.

La Superilla ha provocat un descomunal naufragi al nostre voltant. Aquest escrit d'avui és una petita crònica d'un dels milers de veïns als que ens han convertit en una mena de Robinson Crusoe. Uns Robinsons que només aspirem a "tornar" a casa, als carrers que coneixíem, al barri en el que vivíem o treballàvem. Només aspirem a no sentir-nos nàufrags i poder seguir sent part d'aquesta ciutat que tant estimem.

Nosaltres, els veïns (la Superilla del Poble9 com a mirall de tantes coses)

És dimecres. Els companys de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou han informat a tots els veïns que en formem part que al Plenari del Districte de Sant Martí (districte al que pertany el barri del Poblenou) s'hi debatrà el tema de la Superilla. M'hi acosto.

El desenvolupament de la sessió és pesat i previsible en extrem. Discursets patèticament triomfalistes de l'equip de govern, dels regidors de la majoria que formen Barcelona en Comú i PSC. I rèpliques previsibles de la resta de grups. Tots una mica "yo he venido a hablar de mi libro".

El premi a les intervencions delirants el comparteixen ex aequo la regidora de la CUP, amb les seves soflames de manual del revolucionari de postal subproducte Barcelona (antisemitisme atroç, criminalització de les multinacionals, del turisme, de les terrasses, etc etc), i la regidora dels Comuns de l'àrea d'educació i la seva glossa i lloança dels mòduls, eufemisme del que abans se'n deia barracons. L'hauríeu d'haver sentida, parlava dels mòduls o barracons com si fossin la sala d'espera VIP d'un aeroport. Vaig flipar.

Després de totes les intervencions, rèpliques, contrarèpliques i recontrarèpliques entre els regidors del govern municipal i la resta de grups, finalment, graciosament, es permet la intervenció dels "veïns". Els que ho han demanat en temps i forma disposen de 5 minuts per fer la seva intervenció.

La primera cacicada de tots aquests que després s'omplen la boca de la participació és que enlloc de respectar els 5 minuts de cadascun dels 3 veïns que han demanat la paraula per parlar de la Superilla com a afectats, diuen que tenen 5 minuts entre els tres. La segona cacicada és que sempre hi ha algun palmero entre el públic que hi intervé a favor, i que curiosament, casualment, sempre tanca els torns de paraules.

Ningú escolta ningú. Tothom es posiciona des dels seus arguments preconcebuts i estrictament ideològics, i així s'actua.

És igual el que diguin els veïns.

És igual que el col·lapse en tot el perímetre de la superilla sigui diari i insuportable.

És igual que aquest col·lapse i aquests embussos de manera evident estiguin generant més contaminació al barri.

És igual que els carrers que es volien "recuperar" per als veïns siguin un escenari per rodar-hi Walking Dead, buits, desèrtics.

I, el que encara és pitjor, als regidors dels comuns, del PSC, de la CUP i, -tristament- d'ERC, els hi era absolutament igual i es van mostrar absolutament indiferents davant el fet que hi hagi empreses i comerços de la zona que en només un mes de funcionament de la Superilla hagin perdut ja el 50% dels seus clients o hagin facturat un 40% menys. Negocis que han sobreviscut a la crisi, però que no podran sobreviure a l'estupidesa de l'Ajuntament de la Colau.

També els hi va ser igual el "detall" que el projecte de superilla que es va sotmetre a informació pública ni tan sols fos el que finalment s'ha executat.

La realitat els hi és igual. El que mana és la soflama: "volem menys cotxes!", "tenim massa contaminació" criden des dels micròfons institucionals. I els pobres veïns afectats, allà, intentant explicar-los-hi, amb el minutet que graciosament els han concedit, que cap de nosaltres està a favor de la contaminació, i que la crítica a la superilla no va de res de tot això, sinó de que és una cosa que no resol res i que ha generat infinitat de problemes i afectacions.

No importa el que diguin els veïns. Només importa com s'etiqueti a aquests veïns i als que es fan ressò de les seves queixes. No, amics, això no és un problema de dretes i esquerres. S'ha de ser molt manipulador per plantejar-ho en aquests termes i s'ha d'estar molt acomplexat per moure's, posicionar-se i votar en aquest esquema.

Tot el tema de la superilla és només un problema d'incompetència. Tot el tema de la superilla és només un problema de dir que es vol escoltar els veïns, però només als que fan de palmeros. Tot el tema de la superilla és que no només no soluciona ni millora cap dels grans temes que fan servir com a pantalla per a justificar-la, sinó que els agreuja. Tot el tema de la superilla és només la indecència que qualsevol cosa que pugui suposar una mínima millora per a un determinat veí porta directament associat un empitjorament a un altre veí. Si un veí té menys soroll al carrer és perquè uns altres veïns tenen molt més soroll al seu carrer. I així amb tot.

La plataforma de veïns que s'ha constituït des del no res, en menys de tres setmanes, ja ha recollit més de 2.500 signatures contra el projecte i ja aplega més de 200 veïns. I és d'una pluralitat extraordinària. Aplega veïns joves i gent gran. Aplega veïns acabats d'arribar al barri i veïns de tota la vida. Veïns que parlen en català i veïns que parlen en castellà. Veïns que voten partits "d'esquerres" i veïns que voten partits dels que els de la superioritat moral en diuen "de les dretes". Veïns que hi viuen i veïns que hi treballen.

I això, amics meus, amigues meves, és l'essència de ser poble, de ser barri: compartir solidàriament els problemes i afectacions de tots i cadascun de nosaltres i donar-los-hi una dimensió col·lectiva.

La senyora Colau i els seus han volgut fer-se propaganda ideològica amb un projecte delirant que ni tan sols és l'execució de cap dels projectes que al llarg dels anys s'han estudiat a l'Ajuntament. I comptaven amb la complicitat palmera i per posar silenciador a eventuals crítiques d'unes associacions de veïns oficialistes titelles, incestuosament controlades pels Comuns.

No comptaven amb que centenars de veïns que ni es coneixien entre ells ni mai havien treballat ni fet res plegats, es posarien a exercir de ciutadans lliures i dignes. Al darrere de tots aquests veïns no hi ha cap partit, ni cap ideologia, ni res de totes aquestes mentides i manipulacions amb les que els comuns volen criminalitzar-nos. Només hi ha veïns actuant de veïns per solucionar problemes de veïns, i des d'una perspectiva de barri i de ciutat.  

La senyora Colau i els seus es pensaven que com a molt haurien de gestionar uns quants "que hay de lo mío" que podrien solucionar amb un parell de copets a l'esquena i unes zones de picnic, però s'han trobat que hi hem anat des d'un "NOSALTRES, ELS VEÏNS".