De Lora del Río a la sala del Suprem on ens han jutjat amb Francesc Homs

Dilluns dia 27 de febrer del 2017 va començar el judici al Tribunal Suprem contra Francesc Homs, acusat d'haver posat les urnes el 9N perquè la gent pogués votar.

L'Estat Espanyol ha sumat així una altra vergonya política que l'assenyala com el que és, un estat podrit, un estat amb fòbia a la democràcia, un estat que només coneix una manera d'abordar les diferències: amb violència, amb imposició, amb repressió. La negació de l'altre, si convé via la seva eliminació, el seu silenciament, por lo civil o por lo penal, amb els tradicionals i periòdics cops d'estat, omplir les presons de "dissidents", bombardejar ciutats com Barcelona, afusellar o condemnar a l'exili.

L'Estat espanyol, aquest estat podrit fins l'últim dels seus ressorts de poder i fins el més profund de la seva ànima, ha evolucionat una miqueeeeta, això no ho podem negar. Fins ara, en aquest procés, no ha afusellat ningú, i tot es "limita" -per ara- a perseguir penalment els dissidents per desposseir-los de tots els seus drets polítics i a conspirar amb proves falses fabricades des de les clavegueres de l'estat.

Les seves armes, fins ara, són per una banda la infanteria mediàtica de tots els mitjans de comunicació de l'Estat, que són tots (excepte un parell de voluntariosos digitals resistents i lliures), perquè els controla tots (i als que no controla directament, com TV3, ja tenen prou quintacolumnistes i personatges totalment sectaris als serveis informatius com per actuar fent el joc a les clavegueres d'aquest estat podrit sense el més mínim pudor ni vergonya professional) i per una altra banda posar tot l'aparell judicial, des del Tribunal Constitucional fins l'últim fiscal i jutge, al servei de la seva putrefacció.

Dilluns hauria volgut ser a Madrid, donant suport al meu amic Quico Homs, a qui vaig conèixer, ja fa moooolts anys, en l'època universitària, a la FNEC. Jo no he estat mai de Convergència, però sempre he estat militant en la causa de la llibertat de Catalunya. I això ha estat prou perquè al llarg dels anys la meva amistat i admiració pel Quico hagi crescut.

Però el passat cap de setmana, i fins dilluns (inclòs) amb la meva mare, els meus germans, cunyada i nebots teníem programat des de fa molt temps un viatge al lloc on per a mi va començar tot, on vaig començar a fer les meves primeres passes, on vaig començar a parlar, on vaig tenir els primers amiguets amb els que compartia aprendre a jugar, etc.

Tres dies de retorn al C/Guadalquivir, de Lora del Río, província de Sevilla.

Els meus pares vivien a Lora perquè hi treballava mon pare quan es van casar, però cap dels dos era de Lora (mon pare -ACS- murcià i ma mare de la Terra Alta). I des que vam deixar Lora, després d'aquells meus primers anys, que no hi havíem tornat. I això era una assignatura familiar pendent. Per això fa ja temps ens vam conjurar tots a trobar unes dates per fer aquest viatge familiar, les havíem trobat i ho havíem organitzat tot. Volíem compartir amb la nostra mare aquesta mena de retorn sobre les pròpies passes, les que va fer amb el meu pare. I aquestes passes, que són també les meves, ens han portat fins aquest modest bloc de pisos d'un modest barri treballador als afores de Lora del Río de la foto que m'hi vaig fer diumenge i que il·lustra aquest escrit.

Només aquest compromís amb la meva mare i amb el que tota la família volíem viure junts em va impedir ser dilluns al costat d'en Quico Homs. Perquè sí, dilluns aquell nen que creixia pels carrers de Lora del Río hauria volgut ser al costat d'en Francesc Homs.


Fa unes setmanes van jutjar el MHP Àrtur Mas, na Joana Ortega i na Irene Rigau. I aquesta setmana en Quico Homs. Aviat ho faran amb la MH Presidenta del Parlament Carme Forcadell i amb la resta de membres de la Mesa del Parlament. També ho faran amb diversos alcaldes i regidors del nostre país.

I tot i que jutgen persones concretes, ens estan jutjant a tots, estan jutjant que ens atrevim a pensar en llibertat, estan jutjant que ens plantegem viure en llibertat. Estan jutjant aquestes persones concretes per, a través del seu càstig, criminalitzar la democràcia, que és l'única eina que tenim per fer realitat la nostra voluntat, que és l'única manera com podem i volem tenir veu.

Per això aquesta setmana tots érem Quico Homs i ens jutjaven a tots.

Però jutjaven també un "nosaltres" que hem construït a partir de la voluntat de ser i de compartir un futur, pel damunt de la nostra diversitat, d'orígens, social, ideològica, etc.


Davant el Suprem i dins la sala del Suprem on jutjaven Quico Homs es concentrava aquesta doble dimensió que, combinada, és la nostra gran -i única- força: sentir-nos un sol poble pel damunt de la diversitat d'orígens, i fer-nos veu com a poble en la democràcia, en la democràcia jutjada i criminalitzada en les persones d'Homs, Mas, Rigau, Ortega, etc.

El seu objectiu és destruir la nostra unitat com a poble, perquè així ens neguen el nostre "ser" i negar-nos la democràcia perquè així ofeguen la nostra veu.

Però no ho permetrem. SOM! I HI SEREM!

DONEC PERFICIAM

Federalisme i federalistes a Catalunya: mite o realitat?

Existeix el federalisme? Existeixen els federalistes? Són un mite o són una realitat? Si són una realitat... qui són? Com són? Què compartim amb ells? Per què ens pot interessar, com a independentistes, aprofundir en aquesta realitat?

Entenc que hi ha dues coses diferents:
- el federalisme com a concreció d'una proposta política identificable, tangible, mesurable, valorable
- els federalistes com a ubicació ideològica d'una part de la nostra societat

Per a mi el federalisme, com a expressió ordenada d'una idea i projecte polític no existeix. És un mite. No hi ha cap prova, no hi ha cap rastre de l'existència certa, en els nostres dies, a Catalunya, d'aquesta formulació política. I aquí ho deixo, aquest no és el tema de l'article d'avui.

Però en canvi quan estudiem a fons i al llarg dels anys la realitat demoscòpica que ens projecten les enquestes hem de concloure que els que sí existeixen són els federalistes. Els federalistes són una realitat.

Per què si el federalisme és un mite, els federalistes són una realitat?

El Centre d'Estudis d'Opinió, en el seu Baròmetre d'Opinió Política, planteja des de fa molts anys, en el capítol de les relacions Catalunya-Espanya, una mateixa pregunta, amb una resposta múltiple tancada:

Creu que Catalunya hauria de ser:
- Una regió d'Espanya
- Una Comunitat Autònoma d'Espanya
- Un Estat dins una Espanya Federal
- Un Estat independent

No hi ha cap causa-efecte, cap cadena de fets i propostes que puguin fer identificable un projecte polític federalista, però 1/4 part de la societat catalana, de manera sistemàtica al llarg dels anys, es posiciona com que allò que voldria per a Catalunya és que fos un Estat dins una Espanya federal.

1/4 part són molts. Moltíssims. Oscil·la entre el 27% i el 22% dels enquestats, i es disputa la segona posició, amb un nombre de partidaris similar, amb els que volen que Catalunya segueixi sent una Comunitat Autònoma d'Espanya. De fa anys en aquesta resposta múltiple els partidaris que Catalunya sigui un Estat independent són els majoritaris, el 40% de la societat. L'unionisme més ranci, que fins i tot nega l'autonomia associada a ser Comunitat Autònoma, es refugia en l'opció "una regió d'Espanya", i són entre el 4% i el 5% de la nostra societat. Són dades molt estables en el temps.

Des d'un punt de vista independentista té molt sentit, per tant, interrogar-se al voltant d'aquesta realitat, de l'existència dels "federalistes".

Hi ha tres grans identificacions majoritàries en aquest col·lectiu que són les que d'alguna manera ens poden aproximar a com són, què pensen, què volen, què temen, què comparteixen amb els independentistes, què no, etc:

- la seva valoració del nivell d'autonomia assolit per Catalunya
- el seu posicionament en un hipotètic referèndum d'independència
- la seva autodefinició en termes identitaris

La immensa majoria dels qui s'ubiquen en el federalisme, un 70%, creuen que Catalunya té un nivell d'autonomia insuficient.

Aquesta dada -vet aquí també la seva importància- implica un diagnòstic compartit amb els independentistes. Tots dos pensem que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia.

La diferència és la "solució" política a aquesta insatisfacció. Els independentistes la volem resoldre via ser un Estat independent i els federalistes via ser un Estat dins una Espanya federal.

A la vista d'això la pregunta inevitable és, i en el cas d'un referèndum per la independència, és a dir, davant una pregunta de resposta dicotòmica (Sí/No), què farien els "federalistes"? Doncs bé, aquí, de mitjana, tenim que únicament un 20% dels "federalistes" votarien Sí a la independència, mentre un 72% votarien en contra.

Què és el que porta que un col·lectiu, amb el que els independentistes compartim diagnòstic (el nivell d'autonomia de Catalunya és insuficient), tinguem solucions tan diferents?
Molts em direu pesat, però jo sempre acudeixo al que és el factor clau per estar en el Sí o en el No a la independència: la percepció que es tingui que el nostre nivell de vida serà millor, igual o pitjor que ara. I no falla, i aquí tampoc no ens falla: mentre que entre els qui volen que Catalunya sigui un Estat independent el 80% creuen que el nivell de vida milloraria amb la independència, entre els federalistes només un 26% creuen que milloraria, mentre que un 22% creuen seguiria igual que ara i un 37% que empitjoraria.

I és que aquesta és una de les grans claus de tot plegat. La percepció sobre el nivell de vida amb la independència. I quan dic que fa més d'un any que hem deixat de fer independentisme em refereixo a això, a que hem deixat d'explicar els beneficis de la independència i portem, des del 28S, atrapats en debats absolutament estèrils, improductius o fins i tot lesius per als nostres interessos com a independentistes.

Se'n recordeu d'aquells temps quan l'independentisme creixia a partir dels informes del Col·lectiu Wilson, dels treballs sobre infraestructures d'acadèmics com en Ramon Tremosa o en Germà Bel, de l'explicació pedagògica del que és l'espoli fiscal, de per què les pensions estaran més garantides en un estat independent que en una Espanya que devora tots els seus recursos i estalvis, etc etc etc ????

Quan deixes de tenir en el centre del discurs que patim anualment un espoli del 8% del nostre PIB, que implica al voltant de 16.000 milions d'euros que paguem amb els nostres impostos i que es queda l'estat espanyol, que no només no ens els retorna, sinó que els fagocita i gestiona amb un indissimulat interès en lesionar els interessos de Catalunya, i tot el debat se centra en si encara saquegem tributàriament més les nostres classes mitjanes a major glòria de la tresoreria del sr. Montoro... quan tot això passa és quan deixem de fer independentisme.

A això cal afegir-hi que hi ha, a més, una visió massa simplista sobre qui són "els federalistes", és a dir, sobre com són ideològicament o ubicats en funció del seu vot. 

 Tothom pensa que els qui volen ser un Estat dins una Espanya federal són els votants del PSC i CSQEP. I sí, d'alguna manera és cert: per als votants de CSQEP aquesta solució és la majoritària davant les altres possibles, i a nivell de PSC la segona. Però aquesta podríem dir "autoubicació" en aquestes dues forces polítiques ens amaga una realitat molt més diversa, i quan hi gratem, ens pot portar a alguna sorpresa, com p.ex. que és la segona opció preferida dels votants de C's, i que si projectem el seu percentatge sobre el total de vots que van tenir el 27S veiem que tenen, més o menys, la mateixa força, volum, que els de CSQEP. 

 

I igual passa amb el % de votants de Junts pel Sí que en resposta múltiple opten per un Estat dins una Espanya federal, que acaben sent el mateix volum o superior que els de CSQEP.

Les costures del que implica fer creïble que en una Catalunya independent el nivell de vida seria millor no són tan elàstiques com alguns pensen. Tot el que impliqui estirar-les ideològicament cap a una banda, per satisfer una hipotètica bossa de vots, ens pot fer perdre, automàticament, un altra bossa de similar o superior.

Independència i identitats compartides
El tercer gran element que explica com són els nostres "federalistes" és un altre clàssic del que vinc defensant des de sempre: la independència de Catalunya és només possible assumint i projectant la nostra realitat del nostre sentiment d'identitats compartides. I del seu extraordinari potencial de futur.

Entre els federalistes, un 86% es defineixen, en termes d'identitat nacional, des d'una identitat compartida: tan català com espanyol, més català que espanyol o més espanyol que català. Sí, un 86%, ho heu llegit bé.

Aquesta autodefinició identitària en termes d'identitat compartida no és exclusiva dels federalistes. Més d'un 40% dels independentistes s'expressen també en idèntics termes d'identitat compartida.

La identitat compartida, i tot el que implica (llengua, cultura, origen, etc.) és per tant, un tema clau si volem assolir la independència. Un tema que cal gestionar molt lluny dels Koiné i companyia, i molt aprop de la plena assumpció de la nostra realitat d'orígens, lingüística, cultural, per a potenciar-la com un dels grans bagatges del nou estat català.

Fixem-nos en la següent seqüència sobre allò que defineix com són els nostres federalistes: un 70% consideren tenim un nivell insuficient d'autonomia, un 72% votarien en contra de la independència i un 86% tenen un sentiment d'identitat compartida.

No podríem aproximar-nos a la realitat d'aquest col·lectiu també des del punt de vista que potser la independència els està provocant algun tipus de temor en relació a aquest sentiment d'identitat compartida que expressen?
Jo crec que sí. Jo crec que tan important o més com convèncer a aquest 37% de federalistes que creuen que en una Catalunya independent empitjoraria el nostre nivell de vida hi hem de situar gestionar amb convenciment que el nou estat català no només serà plenament respectuós amb totes les implicacions que es deriven de les nostres identitats compartides, sinó que aquesta realitat és l'ànima del nostre ser i un potencial de futur extraordinari.

MUSIC FOR THE MASSES (comportament polític joves 18-24 anys)

Dilluns passat, dilluns 6F hi va haver una concentració espectacular de persones per donar suport als encausats pel 9N. Unes 45.000 persones es van aplegar al voltant del TSJC un dilluns feiner d'hivern, fred i ventós.

L'èxit de mobilització fou evident. Tanmateix, molta gent es preguntà "on són els joves?". El cert és que per a una mobilització tan massiva com aquella el que més sorprenia era l'absència de gent jove. "On són els universitaris" deien altres, entenent que hi havia poquíssima gent del que podem considerar franja universitària/jove dels 18 als 24 anys.

Això és així.

Després del 27S l'ANC ens va demanar -a mi i a uns altres companys professors d'universitat- si podíem ajudar a identificar jaciments de vot a favor del Sí. Vam estar-hi treballant molts mesos. Entre les conclusions a les que vam arribar a partir d'un exhaustiu estudi de dades demoscòpiques i de resultats electorals és que aquest col·lectiu "jove", d'entre 18 i 24 anys presentava un comportament polític davant la independència atípic, sobre el que calia aprofundir.

En què ens vam basar aleshores per fer aquesta anàlisi que ara d'una manera visualment tan perceptible s'ha posat de manifest amb la mobilització del 6F?

Detectàvem uns trets diferencials molt singulars en relació a la resta de franges d'edat amb les que analitzàvem el comportament social:

•  la seva abstenció política triplicava la de la resta de franges d'edat. Es declaraven abstencionistes en un 27,5%, mentre en la resta de franges d'edat l'abstencionisme declarat era del 10,75%

•  un 89% d'aquest col·lectiu "jove" ha nascut a Catalunya, dada que contrasta amb per exemple la del col·lectiu de majors de 64 anys, entre els quals només un 49% ha nascut a Catalunya

• el lloc de naixement, com ja s'ha estudiat abastament, és un factor molt predictiu del posicionament davant la independència. Globalment analitzat, entre els nascuts a Catalunya el suport a la independència és clarament majoritari, mentre entre els nascuts fora de Catalunya el No a la independència és el posicionament majoritari. Des d'aquest punt de vista el col·lectiu jove presentava un altre tret diferencial molt clar: el suport a la independència és 10 punts superior al que es dona entre la població major de 64 anys, però és que entre el col·lectiu jove els nascuts a Catalunya són 40 punts més que els nascuts a Catalunya de la franja d'edat +64 anys.

Una altra manera amb la que ens vam aproximar a la singularitat del comportament polític del col·lectiu jove fou a partir de la singularitat del seu sentiment d'identitat. 

En una escala de 0 a 10, on el 0 seria únicament espanyol i el 10 únicament català, un 40% dels joves 18-24 anys se situaven en el 5, i un 65% responien amb una identificació identitària compartida catalana/espanyola, en l'escala igual espanyol que català, més espanyol que català, més català que espanyol. Són, clarament, el col·lectiu que presenta un major sentiment d'identitat compartida malgrat la seva homogeneïtat pel que fa al lloc de neixement, escolarització, etc.

Dada que, d'altra banda, destrueix per si sola tota la manipulació unionista en relació al paper de conformació identitària de la nostra escola. És mentida, i les dades aquestes posen de manifest la repugnant acusació unionista envers la nostra escola i els nostres mestres.

Finalment, en termes de projecció política de Catalunya, entesa com un subjecte polític, el col·lectiu jove 18-24 anys també presentava unes singularitats molt acusades.

• D'entre totes les franges d'edat, aquests joves són els que en un major percentatge creuen que ja hem assolit un nivell suficient d'autonomia (un 28% així ho manifesten).

• Són també la franja d'edat que més es posicionen volen seguir sent una "comunitat autònoma", amb un 34%, en la pregunta multiopció que contempla ser una regió d'Espanya, una Comunitat Autònoma, un Estat dins uns Espanya Federal o un Estat independent. En consonància amb aquest "conformisme" majoritari (34%) amb voler seguir sent una comunitat autònoma, són la franja d'edat on la cosa "federalista" (un estat dins una espanya federal) és més baix: només un 14%.

• I la dada que acaba de configurar la singularitat del comportament polític de la franja d'edat dels joves entre 18 i 24 anys és la que ho fa tot més difícil d'entendre: són la franja d'edat amb menys por a la independència. Fins ara sempre hem pogut observar com un dels factors que "frenen" qualsevol opció de donar suport a la independència és la por al que pot passar, la incertesa sobre el que implicarà, tant en relació a la UE, a l'evolució econòmica, les pensions, etc, en definitiva sobre el nivell de vida amb la independència. Doncs bé, aquest col·lectiu d'entre 18-24 anys és el que percentualment menys gent creu que el nostre nivell de vida amb la independència empitjoraria: només ho pensa un 25,5%, el percentatge més baix de totes les franges d'edat.

Així doncs, ens trobem davant un col·lectiu que la pràctica totalitat ha nascut a Catalunya i ha estat educat en el model escolar català, però és el col·lectiu que presenta un major percentatge d'identitat compartida. I són, alhora, els menys vulnerables a les campanyes de la por, són els que menys pensen que amb la indy podria empitjorar el nostre nivell de vida, però tanmateix són els més "complaents" amb l'estatus quo actual, ja sigui perquè són la franja d'edat que més creu hem assolit un nivell suficient d'autonomia com perquè són la franja d'edat que més vol seguir sent una Comunitat Autònoma.

El que va passar el 6F, de l'escassa presència jove, no ha estat una sorpresa per a cap dels que fa temps estem estudiant el comportament social davant la independència. Dit això, sí que segueix sent una sorpresa per als que més ho hem estudiat i compartit, que amb tants anys que fa que estem avisant, no s'hagin fet accions específiques, campanyes singulars, per tal de fer possible visualitzar entre aquesta franja d'edat tots els elements positius que sabem comporta la independència davant l'alternativa de seguir com fins ara.

Pensem-hi, treballem totes les dades que calgui -encara-, però, sobretot, actuem amb intel·ligència per visualitzar la independència com l'opció de futur entre els diferents col·lectius que, com aquests joves entre 18-24 anys, encara no ho veuen així majoritàriament. Cal ser intel·ligents amb les campanyes. Cal identificar correctament els públics als que ens volem adreçar, els missatges que els volem fer arribar i els mitjans a través dels quals els hi volem fer arribar. 

MUSIC FOR THE MASSES

DONEC PERFICIAM

Al voltant de tot el molt que va del 9N 2014 al 6F 2017

Han estat poc més de dos anys. Però ens sembla una eternitat. Han estat poc més de dos anys, en els que s'ha avançat de manera determinant cap a la independència, en els que han passat moltíssimes coses, però també 2 anys en els que per a alguns, cada cop més minoritaris, tot (en ells) segueix igual.

1. Comencem pel final, per on som ara mateix, pel 6F
Són quarts de vuit del matí d'un dilluns feiner, fred i ventós. Els qui el 9N eren el President de la Generalitat, la seva vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament, el MHP Artur Mas i les HC Joana Ortega i Irene Rigau són, altre cop, dins del Palau de la Generalitat. Han estat rebuts per l'actual President, el MHP Puigdemont, tot el Govern de la Generalitat, format per integrants de la força política Junts pel Sí, que ha sumat l'antiga CDC, ERC, els hereus d'Unió i molts independents de tot signe. També hi ha els diputats de Junts pel Sí, personalitats diverses... i més de 500 alcaldes.

A les 08:15 inicien la marxa, solemne, pels carrers de la ciutat vella de Barcelona cap al TSJC, al Passeig Lluís Companys. Mas, Ortega i Rigau seuen a la banqueta dels acusats per posar les urnes el 9N, ara fa poc més de dos anys.

Més de 45.000 persones omplen els carrers al llarg del seu recorregut. Han estat convocats per l'ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil, que són les que continuen mantenint la tensió mobilitzadora del país, la que va donar origen al procés com ara l'entenem, a partir de la mani de l'Onze del 2012.

No ha passat res i ha passat molt, des d'aquell Onze del 2012. L'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, camina, aquest matí fred del 6F del 2017, al costat dels presidents Mas i Puigdemont, però ho fa en qualitat de Presidenta del Parlament. Ella també ha anat a les llistes de Junts pel Sí les eleccions del 27S. I ella també està imputada dins la ferotge campanya de persecució judicial del sobiranisme iniciada pel Govern espanyol. La Presidenta del Parlament i de fet tota la Mesa, s'enfronten a un procés penal per haver permès un debat al Parlament.

Darrere del President Mas s'hi distingeix Francesc Homs, aleshores (el 9N) conseller de Presidència. Avui és diputat al Congrés espanyol, i també està processat pel Tribunal Suprem. El congrés va tramitar el seu suplicatori a velocitat de vertigen i en secret, per tal que també s'assegués al banc dels acusats pel 9N.

L'última setmana de gener, davant la ferma voluntat del Govern català de convocar un referèndum per la independència, vinculant, aquest 2017, el Govern espanyol va respondre de l'única manera que sap: amenaçant, prohibint. "Precintarem les urnes", clamen. Encara ressonen les paraules de Rajoy, mesos abans del 9N dient que no hi hauria urnes. I com en un altre eco del 9N, aquesta setmana prèvia del 6F amenacen amb intervenir la conselleria d'Ensenyament per no poder votar a les escoles.

La criminalització de l'independentisme promoguda pel Gobierno de España des del 9N abasta ja més de 400 electes catalans investigats i/o imputats.

Quan la comitiva que encapçalen les imputats pel 9N i el Govern arriba a les portes del palau de justícia on té la seu el TSJC són les nou tocades. La multitud crida "no esteu sols, no esteu sols" i "in, inde, independència". Mas, Ortega i Rigau finalment s'asseuen al banc dels acusats d'aquest judici-farsa. Tothom sap que la sentència està escrita abans de l'inici. I el tribunal ni tan sols s'ha preocupat de mantenir una aparença de neutralitat: ha rebutjat testimonis clau de la defensa, assetja permanentment els acusats, i ajuda i permet tot a la fiscalia i l'acusació particular. El CGPJ, en un gest de clares connotacions colonialistes, ja s'ha preocupat a més de deixar entrar a la sala només qui ells han volgut, per més que no tinguessin cap relació directa ni amb els acusats ni amb les acusacions.

És dilluns dia 6 de febrer del 2017. Un dilluns fred i ventós. Com en una metàfora escrita pel destí, la ventada s'emporta la bandera espanyola que presideix la seu del TSJC, i la deixa penjant d'un petit fil. Acabem d'iniciar el tram final del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Un tram final que en els propers mesos ens ha de portar a l'aprovació de les lleis de transició nacional, que permetin un marc legal propi per celebrar un referèndum vinculant per la independència durant la segona quinzena de setembre.

Però en aquest tram final encara han de passar moltes coses, en una seqüència de fets absolutament taquicàrdica, de manera que en qualsevol moment els esdeveniments es poden precipitar, al marge de la planificació anunciada pel govern.

En aquests mesos, la successió de judicis contra els responsables del procés pot col·lapsar democràticament l'Estat i pot provocar un fet que esdevindrà un "acte de sobirania" que ens convertirà, de facto, en un país independent, i llavors es precipitarà el xoc amb l'estat per la capacitat d'exercir la sobirania a Catalunya. Si és el Govern de la Generalitat, el Parlament i la gent que aconseguim que la sobirania sigui la nostra, haurem guanyat. Si l'Estat imposa uns mecanismes coercitius i repressius tals que vinclen la resistència catalana, i imposen la seva sobirania, hauran guanyat ells. I tot això ho viurem i ho lluitarem els propers mesos.

Ja ho vaig escriure. Crec que l'acte de sobirania del que parlo és molt fàcil estigui vinculat al procés contra la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell. Si el procés penal la inhabilita, però segueix exercint les seves funcions de Presidenta del parlament, s'haurà produït aquest acte de sobirania que ho desencadeni tot.

2. Salt en el temps al 9N 2014
El 9N tots els recordem com un dia històric, dels més intensos, irrepetibles i màgics que tots els que hi vàrem participar podem recordar. Un dia de gran importància per a Catalunya i per a la causa de la seva llibertat. I el major acte de desobediència que mai hem fet i que probablement mai s'hagi fet a Europa.

Però la festa no és mai completa. En una aliança tàcita que ja és històrica (simplement pel fet que es repeteix sempre), tant des de l'estat espanyol com des dels sectors més estupendistes a Catalunya, es va intentar devaluar a qualsevol preu el que fou el 9N.

L'intent de ridiculitzar-lo de l'unionisme ràpidament va xocar amb la realitat i l'impacte que va tenir el 9N, de manera que es van passar a la seva via preferida, la repressiva.

Pel que fa als nostres estupendistes, que ara amb motiu del judici del 9N han tingut la barra de seguir intoxicant, convé repassar una miqueta, sense acritud, la cadena de fets d'aquell 9N, com hi arribem.

Perquè el 9N és un èxit brutal, però s'hi arriba de manera "tempestuosa". La darrera reunió que es convoca dels partits que han començat donant-hi suport és després de l'estiu 2014, al Palau de Pedralbes. I va anar fatal. Tan malament que el 9N va estar a punt de saltar pels aires. ERC s'ha aixecat de la taula i ICV-EUA l'abandona i deixa de donar-hi suport. El 9N se salva només perquè hi ha dues persones admirables que creuen en el que s'està fent i que avantposen la confiança en el fer a la desconfiança destructiva: són el President Artur Mas i David Fernández. Com que aleshores ja ho vaig escriure, ara no em fa cap recança tornar-hi: és el compromís i la gran alçada de mires, visió estratègica i capacitat política de David Fernández el que salva i permet el 9N. Si s'arriba a aixecar de la taula en David no hi hauria hagut cap 9N.

David Fernández és, alhora, el millor i el pitjor que li ha passat a la CUP. El millor perquè sense cap mena de dubte ha estat un dels més brillants diputats que hi ha hagut al Parlament de Catalunya. I el pitjor perquè ho va fer tan bé que es va guanyar la confiança, respecte i vot de moltíssima gent... que va anar a una CUP en la que ja no hi era David Fernández i que apareixia controlada pels seus elements més extrems i sectaris, com s'ha vist en aquest any i pico que portem de legislatura.

En el que és un dels misteris més grans d'aquesta etapa política a Catalunya, ERC havia perdut la confiança en el President Mas, i tot el que proposava ho veien com una traïció, com una reculada, com sospitós. I això va estar a punt d'engegar-ho tot a la merda. Per sort aquesta sembla ara una etapa mínimament superada. Sense haver-la superat no estaríem on estem. Aquesta és una de les grans diferències entre la situació del 9N i la del 6F. Tot i que encara queden alguns "cadàvers" a l'armari...

L'altra gran diferència amb el 9N és que ja no hi són ni se'ls espera ni a Unió ni a aquella ICV-EUA. I per més que els Comuns segueixen actuant com els grans hereus de "la puta i la ramoneta" convergent, ja no tenen cap capacitat d'intoxicar el procés i d'arrencar, per allò de sumar el màxim, compromisos que desvirtuessin el que fèiem, com va ser la pregunta del 9N.

En el capítol de semblances dels dos moments ens trobem els il·luminats. S'havia de ser i s'ha de ser un total il·luminat per menystenir o voler minimitzar el potencial repressiu de l'Estat. Un dels grans èxits del 9N fou la capacitat de sortejar la repressió estatal, els seus intents d'impedir que es pogués fer. Aquests il·luminats, aquests estupendistes també ignoren, no volen veure, la realitat del país que som. A aquell 9N s'hi arriba com s'hi arriba, també amb moltes decepcions, com els clamorosos silencis de moltíssims ajuntaments, de tot el ventall polític i de partits implicats, i quan dic tots vull dir tots, quan van ser requerits a formar part de l'estructura organitzativa de la consulta. Aquest posar-se de perfil en el moment clau, que si es fes pública la llista avergonyiria més d'un i de dos, és el que va motivar el Govern a "tirar" de l'estructura d'escoles i instituts per poder fer el 9N. Per això ahir qui seu a la banqueta d'acusats és la consellera Rigau, i no alcaldes.

I també s'ha de ser molt miserable per fer veure que no passava res entre el funcionariat ni se'ls feia incórrer en cap risc, quan sí passava i planava sobre ells una amenaça. Per això fou tan admirable la logística de voluntaris i d'intendència (ordinadors, programari, paperetes) que es va muntar per no posar en risc als funcionaris. Per això a la banqueta d'acusats hi ha na Joana Ortega i hi haurà en Quico Homs, i no hi haurà cap funcionari, cap treballador públic.

Però tot això als estupendistes se'ls hi en fot, els hi és igual. Ells, la majoria dels quals no podrien ni omplir una sola línia del seu CV amb serveis a la Pàtria, ho saben tot i ho menyspreen tot i a tothom. Això sí, no els vagis a buscar per a res, que no els trobaràs.

3, Lliçons del 9N que s'han assumit per al referèndum 2017
Tot en el 9N va ser per a mi perfecte? No. Com a 9N va ser extraordinari. Però al meu entendre, i així ho vaig escriure, va faltar assumir amb més claredat el resultat. No només havíem de reivindicar el 9N, sinó el seu resultat. I això al meu entendre no es va fer prou.

Vol dir això convertir-lo en vinculant? No. Això ja se sabia que no ho era. Però sí que tenia, el resultat, un enorme valor.

Mas, en una decisió al meu entendre molt encertada sí que va fer una cosa que ja estava molt parlada:  Hem pogut fer el 9N, i ara, amb aquest bagatge a l'esquena, hem de rematar la jugada, amb unes eleccions plebiscitàries.

I així ho va proposar en una conferència a finals del mes de novembre del 2014. Unes eleccions d'aquest tipus eren estríctament instrumentals. Es tractava d'aprofitar la legalitat d'unes eleccions autonòmiques per fer un plantejament en termes de Sí/No a la independència, no d'eleccions partidistes autonòmiques habituals.

La jugada era mestra. I aprofitant l'onada triomfadora, el monumental impacte del 9N, configurar una candidatura excepcional pel Sí que permetés, si guanyava clarament, proclamar la independència.

Però ERC seguia atrapada en les desconfiances. I es van perdre uns mesos providencials, determinants, fins que no es va assolir, l'estiu del 2015, un acord que va permetre fer les eleccions del 27S.

Menteixen, per tant, els qui lleven valor al 9N, el va tenir i enorme. I menteixen també, per omissió, quan no reconeixen que el pla "9N i immediatament eleccions plebiscitàries" no es va poder executar, i d'aquest mal n'han derivat molts altres dels que ara patim. Perquè al 27S s'hi va arribar després de mesos de desgast horrorós de l'independentisme. Vam deixar esmicolar aquell tresor, vam deixar esmunyir entre els nostres dits tot el valor i potencial polític del 9N. I aquest va ser el gran problema, no el que fou ni com es feu el 9N.

Després del 9N i del 27S el referèndum, ara, es planteja en uns termes definitius: serà transparent quines conseqüències tindrà el resultat. Seran transparents les regles de joc i tothom sabrà què passarà si s'assoleixen els resultats: que es proclamarà la independència i que entrarà en vigor el nou marc legal que farà possible la transició nacional per convertir-nos en un estat independent.

Tornem al de sempre: res d'això ni serà fàcil ni ens ho regalaran. Tot el contrari, ens ho posaran molt i molt difícil. I com que l'Estat espanyol és perfectament conscient que estem davant el moviment definitiu per fer la independència, crec que hi abocarà tot el seu potencial repressiu, que és molt. Només els il·luminats i estupendistes poden minimitzar aquest fet i les conseqüències que pot tenir.

Això vol dir que, sobretot, el que ens cal des d'avui fins el moment definitiu és molta intel·ligència, actuar amb tanta audàcia com enginy, sagacitat, criteri... Vale, Abad, i això què vol dir, us podeu preguntar. Al meu entendre això es materialitza en que allò que ara mateix allò hauria de prevaldre sobre qualsevol altra cosa és el debat discret i l'acord sobre els elements substancials que cal que es donin per assegurar-nos poder fer el referèndum i assegurar-ne l'èxit democràtic:

- és nuclear l'acord en relació als diferents escenaris possibles per fer el referèndum. Cal estudiar-los tots i cal estar preparats per poder-los executar tots, fugint de l'acció repressora de l'Estat

- cal assegurar els mecanismes de garantia democràtica, credibilitat i fiabilitat del procés democràtic, tant internament com, fonamental, internacionalment.

- cal fer el referèndum quan nosaltres pensem que és millor fer-lo, no quan l'acció dels altres ens hi porti. En aquest sentit, si ens creiem que és el referèndum definitiu, i que si assolim el resultat previst s'inicia el procés de desconexió amb la declaració d'independència, etc. ens hem d'assegurar de fer-ho quan internament estem preparats per assumir tot això. Avui mateix el company Lluís Salvadó, responsable de la Hisenda Nacional Catalana, explicava que a partir de l'1 de setembre estarem preparats per gestionar tots els grans impostos. És un tema cabdal, aquest, determinant per quan fer el referèndum.

Perquè el que està a les antípodes del que dic hem d'assegurar és la frivolitat de fer servir el referèndum per marcar quota de pantalla política. Trobo absurd de parlar de dates com si estiguéssim a la subhasta del peix, que si març, que si abril, que si abans de l'estiu. Per favor, senyors, una mica de rigor. Parleu, i tan discretament com sigui possible, de les condicions per l'èxit del referèndum, no de la primera ocurrència que us vingui al cap, com pot ser proposar una data sense haver analitzat res en relació a les condicions que calen per assegurar-ne l'èxit.

El gran element de confiança que tinc és la determinació del Govern, la seva cohesió i la força que té Junts pel Sí. Al costat d'això, la mobilització extraordinària que segueix demostrant la societat civil, com ha quedat palès aquest 6F.

Per acabar, fer referència a un element que és cabdal perquè tot això pugui passar, però que és clarament la baula feble de tot plegat: quin serà el paper de la CUP? La incertesa sobre la fiabilitat de la CUP lastra tota aquesta fase final, definitiva, del procés. Si aquella vespra del 9N una personalitat política extraordinària com en David Fernández va salvar el 9N i amb el que va fer ens ha permès arribar on ara som, a les portes de la independència, l'actual CUP no només no té cap David Fernández, sinó sembla estar atrapada pels qui volen rebentar-ho tot. Com se solucioni l'interrogant de la fiabilitat de la CUP és en aquests moments la major incertesa. Perquè tots sabem que volen la independència, però en aquests 16 mesos que portem des del 27S encara no ens han deixat gens clar si podem comptar amb ells per FER la independència, més aviat han estat 16 mesos en els que els dubtes han anat creixent de manera imparable.

DONEC PERFICIAM