Dilluns dia 27 de febrer del 2017 va començar el judici al Tribunal Suprem contra Francesc Homs, acusat d'haver posat les urnes el 9N perquè la gent pogués votar.
L'Estat Espanyol ha sumat així una altra vergonya política que l'assenyala com el que és, un estat podrit, un estat amb fòbia a la democràcia, un estat que només coneix una manera d'abordar les diferències: amb violència, amb imposició, amb repressió. La negació de l'altre, si convé via la seva eliminació, el seu silenciament, por lo civil o por lo penal, amb els tradicionals i periòdics cops d'estat, omplir les presons de "dissidents", bombardejar ciutats com Barcelona, afusellar o condemnar a l'exili.
L'Estat espanyol, aquest estat podrit fins l'últim dels seus ressorts de poder i fins el més profund de la seva ànima, ha evolucionat una miqueeeeta, això no ho podem negar. Fins ara, en aquest procés, no ha afusellat ningú, i tot es "limita" -per ara- a perseguir penalment els dissidents per desposseir-los de tots els seus drets polítics i a conspirar amb proves falses fabricades des de les clavegueres de l'estat.
Les seves armes, fins ara, són per una banda la infanteria mediàtica de tots els mitjans de comunicació de l'Estat, que són tots (excepte un parell de voluntariosos digitals resistents i lliures), perquè els controla tots (i als que no controla directament, com TV3, ja tenen prou quintacolumnistes i personatges totalment sectaris als serveis informatius com per actuar fent el joc a les clavegueres d'aquest estat podrit sense el més mínim pudor ni vergonya professional) i per una altra banda posar tot l'aparell judicial, des del Tribunal Constitucional fins l'últim fiscal i jutge, al servei de la seva putrefacció.
Dilluns hauria volgut ser a Madrid, donant suport al meu amic Quico Homs, a qui vaig conèixer, ja fa moooolts anys, en l'època universitària, a la FNEC. Jo no he estat mai de Convergència, però sempre he estat militant en la causa de la llibertat de Catalunya. I això ha estat prou perquè al llarg dels anys la meva amistat i admiració pel Quico hagi crescut.
Però el passat cap de setmana, i fins dilluns (inclòs) amb la meva mare, els meus germans, cunyada i nebots teníem programat des de fa molt temps un viatge al lloc on per a mi va començar tot, on vaig començar a fer les meves primeres passes, on vaig començar a parlar, on vaig tenir els primers amiguets amb els que compartia aprendre a jugar, etc.
Tres dies de retorn al C/Guadalquivir, de Lora del Río, província de Sevilla.
Els meus pares vivien a Lora perquè hi treballava mon pare quan es van casar, però cap dels dos era de Lora (mon pare -ACS- murcià i ma mare de la Terra Alta). I des que vam deixar Lora, després d'aquells meus primers anys, que no hi havíem tornat. I això era una assignatura familiar pendent. Per això fa ja temps ens vam conjurar tots a trobar unes dates per fer aquest viatge familiar, les havíem trobat i ho havíem organitzat tot. Volíem compartir amb la nostra mare aquesta mena de retorn sobre les pròpies passes, les que va fer amb el meu pare. I aquestes passes, que són també les meves, ens han portat fins aquest modest bloc de pisos d'un modest barri treballador als afores de Lora del Río de la foto que m'hi vaig fer diumenge i que il·lustra aquest escrit.
Només aquest compromís amb la meva mare i amb el que tota la família volíem viure junts em va impedir ser dilluns al costat d'en Quico Homs. Perquè sí, dilluns aquell nen que creixia pels carrers de Lora del Río hauria volgut ser al costat d'en Francesc Homs.
Fa unes setmanes van jutjar el MHP Àrtur Mas, na Joana Ortega i na Irene Rigau. I aquesta setmana en Quico Homs. Aviat ho faran amb la MH Presidenta del Parlament Carme Forcadell i amb la resta de membres de la Mesa del Parlament. També ho faran amb diversos alcaldes i regidors del nostre país.
I tot i que jutgen persones concretes, ens estan jutjant a tots, estan jutjant que ens atrevim a pensar en llibertat, estan jutjant que ens plantegem viure en llibertat. Estan jutjant aquestes persones concretes per, a través del seu càstig, criminalitzar la democràcia, que és l'única eina que tenim per fer realitat la nostra voluntat, que és l'única manera com podem i volem tenir veu.
Per això aquesta setmana tots érem Quico Homs i ens jutjaven a tots.
Però jutjaven també un "nosaltres" que hem construït a partir de la voluntat de ser i de compartir un futur, pel damunt de la nostra diversitat, d'orígens, social, ideològica, etc.
Davant el Suprem i dins la sala del Suprem on jutjaven Quico Homs es concentrava aquesta doble dimensió que, combinada, és la nostra gran -i única- força: sentir-nos un sol poble pel damunt de la diversitat d'orígens, i fer-nos veu com a poble en la democràcia, en la democràcia jutjada i criminalitzada en les persones d'Homs, Mas, Rigau, Ortega, etc.
El seu objectiu és destruir la nostra unitat com a poble, perquè així ens neguen el nostre "ser" i negar-nos la democràcia perquè així ofeguen la nostra veu.
Però no ho permetrem. SOM! I HI SEREM!
DONEC PERFICIAM
L'Estat Espanyol ha sumat així una altra vergonya política que l'assenyala com el que és, un estat podrit, un estat amb fòbia a la democràcia, un estat que només coneix una manera d'abordar les diferències: amb violència, amb imposició, amb repressió. La negació de l'altre, si convé via la seva eliminació, el seu silenciament, por lo civil o por lo penal, amb els tradicionals i periòdics cops d'estat, omplir les presons de "dissidents", bombardejar ciutats com Barcelona, afusellar o condemnar a l'exili.
L'Estat espanyol, aquest estat podrit fins l'últim dels seus ressorts de poder i fins el més profund de la seva ànima, ha evolucionat una miqueeeeta, això no ho podem negar. Fins ara, en aquest procés, no ha afusellat ningú, i tot es "limita" -per ara- a perseguir penalment els dissidents per desposseir-los de tots els seus drets polítics i a conspirar amb proves falses fabricades des de les clavegueres de l'estat.
Les seves armes, fins ara, són per una banda la infanteria mediàtica de tots els mitjans de comunicació de l'Estat, que són tots (excepte un parell de voluntariosos digitals resistents i lliures), perquè els controla tots (i als que no controla directament, com TV3, ja tenen prou quintacolumnistes i personatges totalment sectaris als serveis informatius com per actuar fent el joc a les clavegueres d'aquest estat podrit sense el més mínim pudor ni vergonya professional) i per una altra banda posar tot l'aparell judicial, des del Tribunal Constitucional fins l'últim fiscal i jutge, al servei de la seva putrefacció.
Dilluns hauria volgut ser a Madrid, donant suport al meu amic Quico Homs, a qui vaig conèixer, ja fa moooolts anys, en l'època universitària, a la FNEC. Jo no he estat mai de Convergència, però sempre he estat militant en la causa de la llibertat de Catalunya. I això ha estat prou perquè al llarg dels anys la meva amistat i admiració pel Quico hagi crescut.
Però el passat cap de setmana, i fins dilluns (inclòs) amb la meva mare, els meus germans, cunyada i nebots teníem programat des de fa molt temps un viatge al lloc on per a mi va començar tot, on vaig començar a fer les meves primeres passes, on vaig començar a parlar, on vaig tenir els primers amiguets amb els que compartia aprendre a jugar, etc.
Tres dies de retorn al C/Guadalquivir, de Lora del Río, província de Sevilla.
Els meus pares vivien a Lora perquè hi treballava mon pare quan es van casar, però cap dels dos era de Lora (mon pare -ACS- murcià i ma mare de la Terra Alta). I des que vam deixar Lora, després d'aquells meus primers anys, que no hi havíem tornat. I això era una assignatura familiar pendent. Per això fa ja temps ens vam conjurar tots a trobar unes dates per fer aquest viatge familiar, les havíem trobat i ho havíem organitzat tot. Volíem compartir amb la nostra mare aquesta mena de retorn sobre les pròpies passes, les que va fer amb el meu pare. I aquestes passes, que són també les meves, ens han portat fins aquest modest bloc de pisos d'un modest barri treballador als afores de Lora del Río de la foto que m'hi vaig fer diumenge i que il·lustra aquest escrit.
Només aquest compromís amb la meva mare i amb el que tota la família volíem viure junts em va impedir ser dilluns al costat d'en Quico Homs. Perquè sí, dilluns aquell nen que creixia pels carrers de Lora del Río hauria volgut ser al costat d'en Francesc Homs.
Fa unes setmanes van jutjar el MHP Àrtur Mas, na Joana Ortega i na Irene Rigau. I aquesta setmana en Quico Homs. Aviat ho faran amb la MH Presidenta del Parlament Carme Forcadell i amb la resta de membres de la Mesa del Parlament. També ho faran amb diversos alcaldes i regidors del nostre país.
I tot i que jutgen persones concretes, ens estan jutjant a tots, estan jutjant que ens atrevim a pensar en llibertat, estan jutjant que ens plantegem viure en llibertat. Estan jutjant aquestes persones concretes per, a través del seu càstig, criminalitzar la democràcia, que és l'única eina que tenim per fer realitat la nostra voluntat, que és l'única manera com podem i volem tenir veu.
Per això aquesta setmana tots érem Quico Homs i ens jutjaven a tots.
Però jutjaven també un "nosaltres" que hem construït a partir de la voluntat de ser i de compartir un futur, pel damunt de la nostra diversitat, d'orígens, social, ideològica, etc.
Davant el Suprem i dins la sala del Suprem on jutjaven Quico Homs es concentrava aquesta doble dimensió que, combinada, és la nostra gran -i única- força: sentir-nos un sol poble pel damunt de la diversitat d'orígens, i fer-nos veu com a poble en la democràcia, en la democràcia jutjada i criminalitzada en les persones d'Homs, Mas, Rigau, Ortega, etc.
El seu objectiu és destruir la nostra unitat com a poble, perquè així ens neguen el nostre "ser" i negar-nos la democràcia perquè així ofeguen la nostra veu.
Però no ho permetrem. SOM! I HI SEREM!
DONEC PERFICIAM