3r BOP 2017 CEO: una majoria indy creixent en força i solidesa

Avui hem conegut les dades del 3r Baròmetre d'Opinió Política del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió). Ja sabeu el que sempre dic: la del CEO és, amb molta diferència, la millor enquesta que es fa a Catalunya. I una segona consideració que també sempre faig: les enquestes serveixen pel que serveixen, ens expliquen tendències, ens ajuden en l'observació del posicionament social. 

I aquesta esperadíssima 3a onada del CEO no ha decebut. Hi podem trobar dades molt i molt interessants, especialment útils en aquest excepcional moment polític en el que estem.

Començo la casa per la taulada, directes al gra: des del punt de vista de l'anàlisi del suport a la independència, aquesta onada expressa rotundament un creixent suport social a la independència, que va acompanyat d'inequívoques mostres de solidesa. 

 

En aquest article desenvoluparé aquesta visió. Abans, però, aquest cop crec que és molt necessari fer una nota del moment en el que està fet el treball de camp de l'enquesta.

Nota de situació al voltant de quan es va fer el treball de camp:

Sens dubte el context polític i social en el que es fa una enquesta l'afecta. Per això les fem, per valorar com el que passa a la nostra societat, en aquest cas singularment des d'un punt de vista polític, és valorat per la societat, com impacta en la societat.

El treball de camp està fet entre el 16 i el 29 d'octubre. A criteri meu els principals fets i impactes que des d'un punt de vista de l'anàlisi en relació al suport a la independència hem de tenir en compte són:

- és molt propera a l'1 d'octubre, és a dir, al referèndum d'autodeterminació que hi va haver al nostre país. El referèndum té dos grans impactes: per una banda la seva pròpia celebració i l'enorme mobilització social que el va fer possible, i per una altra banda la brutalitat de la intervenció policial espanyola, de PN i GC, que va ocasionar més de 1.000 ferits entre la població civil indefensa, pacífica i cívica que defensava els col·legis electorals i que va generar unes imatges esgarrifoses, demencials, terribles, de la violència policial, sense precedents en un país de la UE.

Aquestes dues imatges sens dubte impliquen un impacte que podem considerar pot afavorir els posicionaments independentistes.

Però també hem vist com van generar les més massives mobilitzacions unionistes que han tingut lloc al nostre país. És a dir, que a priori també pot haver afavorit el "despertar" d'un cert unionisme

- és encara més propera al 10 d'octubre. Recordem que després del referèndum es va obrir un període gairebé de letargia, quan tothom pensava hi hauria una proclamació automàtica de la República, i es va demorar fins el dia 10, i en fer la declaració es va deixar en suspens, obrint període per al diàleg.

Això va generar molts dubtes, discussions, etc. entre el sobiranisme. Va generar incertesa. I aquesta situació no generava impactes positius per a la posició independentista.

- el tercer gran fet polític dins el període de l'enquesta crec que ja té poca afectació, perquè s'esdevenen els darrers 4 dies del treball de camp. Són els de dijous 26, amb tota la rumorologia desfermada sobre possibles pactes i retirada de la DI, que no van acabar fins la declaració del MHP al vespre. Són la DI de divendres 27. I són els dos dies de silenci que la varen seguir.

En aquest context es va realitzar el treball de camp de l'enquesta. Només ho he explicat per situar. La meva visió és que les afectacions al posicionament al voltant de la independència cada cop són menys "conjunturals", i molt més sòlides.

La dada cabdal: el suport a la independència assoleix el seu màxim històric

La dada més rellevant d'aquesta 3a onada del CEO del 2017 és que el suport a la independència assoleix el seu màxim històric.

Un 48,7% dels enquestats (per tant, sobre cens, no sobre votants), manifesten que volen que Catalunya esdevingui un Estat independent.

"Només" un 43,6% dels enquestats diuen que No ho volen, en el que també seria el seu mínim històric.

Veiem la importància del salt que s'ha esdevingut en el suport a la independència:
Juliol 2017: Sí 41,1% No 49,4% (-8,3 punts el Sí en relació al No)
Octubre 2017: Sí 48,7% No 43,6% (+5,1 punts el Sí en relació al No)
El resultat és que el Sí a la independència s'ha projectat aquests 13,4 punts en 3 mesos.

El Sí ha passat del 41,1 al 48,7. I el No del 49,4 al 43,6.

És un creixement excepcional del Sí. Ni marges d'error ni hòsties. És una evidència demoscòpica molt sòlida aquest augment del suport a la independència.

Aquest cop el CEO no fa cap pregunta directa de si hi hagués un referèndum quin seria el seu vot. En anteriors anàlisis vam poder veure com una part del No en aquesta pregunta "volitiva" que estem analitzant, davant la tesitura de votar, no votarien No, que poden no voler-la, però no estan disposats a votar en contra. Així doncs en termes de projecció sobre un referèndum, el Sí segueix incrementant la seva diferència sobre el No.

D'on arriben els suports a la independència per haver experimentat aquest creixement?
Quan he vist aquests resultats tan espectaculars del CEO el primer que m'he preguntat és "d'on està arribant aquest suport a la independència? Què és el que s'està movent a la nostra societat perquè els favorables a la indy hagin experimentat aquest creixement?"

I he aplicat la lògica de raonament que ja havíem aplicat en anteriors anàlisis i treballs que havíem fet per detectar possibles "jaciments" de vot que poguessin bascular cap a la independència des de posicions no independentistes.

En aquell moment ja vam situar el focus en aquest grup de ciutadans que a totes les enquestes del CEO, en la pregunta múltiple sobre què creu que hauria de ser Catalunya (una regió, una comunitat autònoma, un Estat dins una Espanya federal o un estat independent) responen "un Estat dins una Espanya federal", i que històricament ha vingut recollint al voltant del 25% dels suports.

Per què el vàrem identificar? Perquè aquest grup comparteix amb els independentistes un diagnòstic comú: la insuficiència de l'autogovern. Compartint diagnòstic, no comparteixen "solució", per això opten pel "federalisme" i no per l'independentisme.

Tanmateix, vam pensar, aquest col·lectiu "federalista", com es comporta davant una pregunta dicotòmica, és a dir de Sí o de No a la independència?
I vam veure que de manera massiva aquest col·lectiu es posicionava en contra de la indy. Un 80% aproximadament dels federalistes deia No a una CAT independent. I només un 20% que Sí.

Doncs bé, és en aquest col·lectiu de "federalistes" on trobem el moviment polític que ha detectat aquest CEO, de creixement del suport a la independència.

En la 2a onada del BOP CEO 2017 (juliol), només un 22,7% dels federalistes (en resposta múltiple) voldrien la independència en la pregunta de resposta Sí/No.

En aquesta 3a onada del BOP, tres mesos després, el suport a la independència en aquest col·lectiu gairebé ha crescut 10 punts, arribant fins el 31%.

En 3 mesos hem passat d'un 22,7% de Sí i un 64,4% de No a un 31% de Sí i un 58,8% de No. Els NS/NC segueixen molt estables 12%-10%.

Aquí hi ha una lectura política molt important. Si en anteriors anàlisis sempre remarcàvem la gran estabilitat de les dades, que col·loquialment resumíem amb allò de "tot el peix venut", ara podem dir que el plantejament del referèndum i tot el que l'ha envoltat sí ha generat una més que perceptible sacsejada en el panorama polític. Una sacsejada que ha beneficiat a les posicions independentistes.

Podríem dir que no hi ha unionisme "amagat" que el referèndum hagi fet emergir (en tot cas com a molt ha radicalitzat a una part d'aquest unionisme, com hem vist tant per les mobilitzacions com per la violència que les ha acompanyat).

I podríem dir també que l'única política que ha practica l'unionisme, a saber, la criminalització del referèndum, la violació de drets fonamentals, l'ús massiu i brutal de la violència, empresonament de persones, etc. ha estat el que clarament ha mogut cap al Sí a la independència a persones que abans no hi eren, no eren Sí.

No deixa de ser absolutament al·lucinant la renúncia total de l'unionisme a fer política. Amb dades a la mà, si l'unionisme hagués optat per fer política l'independentisme no seria ara mateix l'opció majoritària socialment i políticament a Catalunya.

Però l'unionisme no ha volgut mai tractar com un tema polític la reivindicació d'una part molt important de la societat catalana. L'ha negada, l'ha menystinguda i finalment l'ha reprimida amb tota la violència de que ha estat capaç: judicialment, econòmicament, policialment.

L'independentisme davant el 21D

No entraré a fer valoracions sobre la situació política i nacional que ha seguit a tots els fets narrats en la nota de contextualització.

Però després de la compareixença del MHP des de l'exili a Brussel·les sembla clar que una de les mesures del cop d'estat contra Catalunya del Gobierno de España, la convocatòria il·legítima d'unes eleccions el 21D, serà, malgrat tot, entomada pel sobiranisme, que hi concorrerà.

Les urnes i la democràcia, com ha dit avui el MHP, és el terreny on l'independentisme vol competir i vol guanyar. És l'única legitimitat que volem per a la República Catalana, la democràtica. Per això l'independentisme també ha d'anar a aquest 21D i ha de guanyar.

És coherent el suport a la independència amb el suport al vot als partits indys? Al meu entendre sí. De fet Junts pel Sí i CUP experimenten, en relació a l'anterior BOP del mes de juliol, tendència creixent d'intenció de vot.

Quins són els dos elements clau que ens apunta el BOP del CEO de cara al 21D?

- el primer, la importància del factor unitat. Junts pel Sí ha funcionat, i molt bé. Els votants de JxSí són els que amb molta diferència, expressen una major fidelitat de vot (un excepcional 83,6%), una fidelitat superior en més de 10 punts al següent partit amb major fidelitat de vot, que és C's. I no presenta fugues de vot significatives en cap direcció, només un 7,7 que diuen que a hores d'ara no ho saben o no contesten.

La unitat funciona. I la unitat, pel sistema electoral, és clau per maximitzar els nostres vots.

- el segon element que serà cabdal en aquestes eleccions és què passarà amb CSQEP i més concretament amb el seu vot indepe.

Les eleccions del 21D sense cap mena de dubte es llegiran alineant els resultats en dos blocs: els dels partidaris de la República (els actuals JxSí i CUP) i els dels partidaris del 155 (C's, PSC i PP). Si CSQEP persisteix en fer política de la puta i la ramoneta i dir que ni una cosa ni l'altra, no hem de tenir cap dubte que els seus vots no estaran amb la República i sí estaran amb el 155. Aquesta serà la realitat.

I això no només interpel·la a CSQEP com a força. Això interpel·la molt especialment al 30% dels seus votants que diuen volen la independència. Sí, d'acord que tenen un 55% que diuen que No. Però la gestió del conjunt de la proposta i específicament el que facin o deixin de fer aquests votants que tenen que diuen voler la independència és clau.

Per tant, desitjo el màxim encert en tots els nostres líders polítics i de la societat civil perquè siguin capaços de construir una candidatura excepcional, tan bona, tan plural, tan inequívocament de país, de República que, en paraules d'Eduard Voltas "faci vergonya no votar-la". Una llista en la que em permeto demanar tinguin un lloc d'honor els Jordis, que avui segueixen segretats per l'Estat Espanyol.

LLIBERTAT JORDIS!
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

Visca la República Catalana! (i ara a defensar-la!!)

12 hores dempeus participant en el dispositiu de voluntaris del dia d'avui, un DIA DE GLÒRIA. El dia que hem vist néixer, que hem fet néixer, la República Catalana. No podia anar a dormir sense deixar-ne constància al meu blog!

Però... què dir? En plan repelentillo, podria dir que "alegria serena".

Només "alegria" pel que l'any 1984 vaig començar la meva militància indepe, a La Crida a la Solidaritat?
Només "alegria" per un moment que durant la llarga travessa del desert dels 80's i dels 90's ni érem capaços tan sols d'imaginar-nos?
Només "alegria" per aquesta excepcional massa de gent, de tot tipus, de tota condició, que en els últims 7 anys ha transitat cap a l'independentisme, fins convertir-lo en l'opció política majoritària al nostre país, que és el que ens ha permès fer realitat la independència?
Només "alegria", quan penses en 300 anys de desfetes, d'intents d'aniquilació, de dolor i, enmig de tot, aquesta perseverant voluntat de ser que han mantingut viva, ininterrompudament, generació rere generació, centenars, milers, de patriotes, i que és el que ens ha permès arribar a un dia com avui?
Només "alegria" quan recordes els amics, com l'estimat Josep Miserachs (ACS), que avui haurien vist complert un dels seus somnis?

No. No només era i és "alegria". Era i és un sentiment com potser mai havíem experimentat. Avui, al llarg de tot el dia, m'he trobat molts i molts companys d'aquell independentisme pràcticament testimonial dels 80's. I potser les abraçades que ens fèiem era una de les poques maneres que hem tingut d'exterioritzar i compartir aquest sentiment.

A l'arribar a casa he llegit les notícies de les agressions ultres pel centre de la ciutat.

No és per posar-me plasta batalletes. Els indepes dels 80's havíem conegut molt aquesta violència feixista i la seva impunitat. Una violència feixista, p.ex. que a un simple militant indepe de base com jo em va costar 2 vegades el nas rebentat en dues agressions diferents, ser perseguit pel carrer a punta de navalla, ser permanentment amenaçat a la Facultat, fins i tot a punta de pistola, patir boicots violents a diverses activitats, etc etc.

I com jo, tots els militants indepes dels 80's us en podrien explicar. Regira l'estómac la mentida sistemàtica de l'unionisme volent presentar l'independentisme com a violent, quan l'única violència que han conegut els nostres carrers ha estat sempre la seva, l'ultra.

Una violència, a més, sempre impune. Ja ni la denunciàvem. La trama ultra a Barcelona anava dels carrers a les comisaries d'aquella policia franquista, d'aquella herència predemocràtica que exercia de policia a BCN. 

És molt curiós que aquesta violència ultra, pràcticament erradicada dels nostres carrers coincidint amb el desplegament dels Mossos, hagi rebrotat a Barcelona coincidint amb l'arribada dels milers d'efectius de PN i GC que l'Estat Espanyol ha portat a Barcelona per intentar frenar el procés independentista. Realment curiós, oi? Quines coincidències, oi?

No, avui no "només" hem experimentat alegria. I no "només" podem dir que ho hem viscut d'una manera "serena". Som plenament conscients que aquest moment històric viscut, únic, l'haurem de defensar amb dents i ungles.  

Som plenament conscients de la violència que pot arribar a exercir contra tots nosaltres un estat podrit com l'estat espanyol, un estat demofòbic, un estat sense separació de poders ni estat de dret, un estat amb una policia i una guardia civil franquistes, amb comandaments franquistes i sense cap mena de valor ètic ni moral democràtic. Unes policies i uns comandaments franquistes que si convé muntar un grup terrorista com el GAL, el fan. Que si convé fabricar informes falsos (operació Catalunya), els fabriquen. I que si convé apallissar a avis i àvies indefensos, pacífics, els apallissen. 

Sí. En som plenament conscients, que descarregaran tota la seva fúria contra nosaltres. Però crec que ells també són conscients, plenament conscients, que nosaltres hi serem, i que hi serem sense por, com vam demostrar el dia 1 d'octubre. 

També som plenament conscients que en aquesta defensa de la República catalana hi ha gent que s'hi juga molt, que serà perseguida implacablement i, si cauen a les seves urpes, empresonada sense cap mena de contemplació ni de garantia jurídica. Vull fer un reconeixement molt intens per a tots ells, començant pel President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, i seguint per tots els consellers, membres de la mesa del Parlament, diputats i alcaldes del nostre país.

En som tan conscients, de tot plegat, que cada nit ens recordem que l'estat espanyol ja té segrestats a dues persones justes, pacífiques i innocents, en Jordi Sanchez i en Jordi Cuixart. Cada dia ens conjurem per la seva llibertat, per la llibertat dels presos polítics.

I alhora cada cop som més conscients que l'única defensa possible davant tota aquesta repressió i amenaça és fer efectiva la independència de Catalunya, poder desplegar tots els atributs propis d'un estat.

Per això sabem que la nostra defensa de la República catalana haurà de ser molt intensa, molt multitudinària, molt sacrificada. I ho farem. Avui ho he vist pels carrers de la ciutat. Són coses que es veuen a la cara de la gent. Són estats d'ànims per als que som transparents. Avui el centre de la ciutat bullia de gent cridant "visca la República", de gent cantant Els Segadors, d'una il·lusió excepcional, única, pel moment, per allò que vivíem.

Abraçades i encaixades que sempre acabaven amb un "i ara a defensar-la!!!!".

I així serà! Així ho farem! Així GUANYAREM!

HA ARRIBAT L'HORA!

La Presidenta del Parlament, MH Carme Forcadell, diuen que ha convocat per dijous ple del Parlament, per analitzar l'aprovació en Consejo de Ministros del pla per aplicar l'article 155 de la Constitució EspaÑola, que ha d'aprovar el Senat divendres. També diuen que el President Puigdemont podria, el mateix dijous, comparèixer al Senat en el debat sobre el 155 (debat farsa perquè el PP hi té majoria absoluta, però nosaltres sempre anem de cara, res a amagar).

Segons expliquen els "madrilenyòlegs" o analistes i comentaristes del Madrid polític de la Cort borbònica, hi ha hagut una pugna entre els partidaris d'un 155 quirúrgic i els partidaris d'un 155 brutal. Pugna que clarament han guanyat els partidaris de la solució més brutal, més animal possible. El que va aprovar el Gobierno i que divendres formalitzarà el Senat és la liquidació total de la Generalitat de Catalunya i del Parlament. Fer fora tot el Govern legítimament escollit pel poble de Catalunya i governar directament des dels despatxos de Madrid, fer-ho dependre absolutament tot del Presidente del Gobierno Mariano Rajoy, convertit en virrei o dictador de la colònia. El 155 preveu abastar des del President de la Generalitat fins l'últim funcionari, i no només del govern autonòmic, sinó de tota mena d'ens públics o vinculats. Qualsevol persona es pot veure purgada amb absoluta arbitrarietat pel dit del Mariano Rajoy.

En paral·lel, el Parlament no es dissol, però és privat de totes les seves funcions. Ni elecció de President, ni control de govern, ni iniciativa. Qualsevol cosa que vulgui fer el Parlament, l'ha d'autoritzar Mariano Rajoy. És a dir, Parlamet liquidat. Formalment es manté per intentar enredar i no assumir el cost que en termes d'imatge té la dissolució colpista d'un Parlament, però als efectes és el mateix.

Intervenció també de mitjans de comunicació públics, de Mossos d'Esquadra, de les nostres escoles, etc.

I finalment, reservar-se la potestat de convocatòria electoral al mateix Mariano Rajoy, sense cap mena de termini, quan a ell li sembli, pel període que li sembli.

Tot plegat està plantejat com un nou 1939, com un intent d'aixafar totalment tot l'autogovern de Catalunya, les seves institucions, el seu Govern, les seves polítiques, els seus lideratges, la seva societat civil... i fer-ho al cost que sigui. Com aquell 1939, de nou el feixisme irromp a les nostres vides per destrossar-les, per acabar amb el nostre país.

Els seus càlculs són que, com sempre, amb la força bruta ho puguin aconseguir tot. Vinclar la nostra resistència, i a partir d'aquí imposar la seva dictadura. Una societat i un país on només tinguin drets i els puguin exercir els que de manera explícita assumeixin sense qüestionar, com a sagrat i inamovible, el marc constitucional. Tot el que sigui qüestionar-lo, superar-lo, criticar-lo, serà il·legal, prohibit, perseguit, aixafat.

El pla l'han començat amb la vergonyosa detenció i empresonament dels Jordis. I avui mateix aquest tal Maza, aquest fiscal general que espero aviat comparegui davant un Tribunal de drets humans internacional, ja ha dit que si Puigdemont proclama la independència, immediatament es procedirà a la seva detenció. I l'amenaça de detenció s'ha estès a la resta de govern i a tots els diputats que hi votin a favor. L'ordenament espanyol va preveure en el seu moment la protecció dels electes via el seu aforament, precisament per evitar la seva persecució per les seves idees. Aquesta protecció, en aquest cop d'estat indissimulat que estan protagonitzant el rei Felipe VI, el Gobierno de España i PP, PSOE i C's, també se l'han carregada, juntament amb el que hi hagués de democràcia i d'estat de dret. No en queda res.

Aquest és el pla que el Gobierno de España va aprovar dissabte passat i que es vol aprovar al Senat aquest divendres. Però com deia, dijous sembla que també s'ha convocat un ple del Parlament.

Tot i que com ja m'he repetit molt, jo estic en mode soldat (confiança plena en "el mando" i amb disponibilitat total per ser-hi on calgui), crec que no és incompatible amb especular amb les opcions que tenim al davant. I només n'hi veig tres (o dues i mitja) 

- que President i Govern es treguin algun as de la màniga en forma de treva i que permeti avançar en algun tipus de negociació o de mediació o intervenció internacional (i hi incloc aquí l'eventualitat d'una convocatòria electoral extraordinària, futur referèndum pactat, mediació internacional, etc.).

- que el Parlament declari la independència.

- una combinació de les dues

La primera de les possibilitats ara mateix no la veig gens. I no perquè no pugui ser un escenari interessant de cara a que el procés segueixi endavant sense desencadenar un xoc violent d'abast imprevisible amb l'estat i que afectaria a milers de persones. No la veig gens perquè l'actitud de l'estat se situa a les antípodes de que una cosa així sigui viable. En tot cas, si President i Govern treuen algun as o comodí, d'entrada els hi donaré suport, perquè hi confio plenament. I després, evidentment, analitzarem la cosa, la valorarem, etc. Perquè d'alguna manera una cosa així sí que implicaria un punt i seguit en aquest tram per la independència obert des de la convocatòria del referèndum de l'1-0. I tot i que és pura especulació un escenari així sempre entenc que implicaria una treva total, llibertat presos i aturada de la repressió.

La segona de les possibilitats és l'única que ara mateix veig viable: la declaració d'independència. Si s'esdevé estaríem davant el xoc final entre l'Estat Espanyol i la Catalunya proclamada independent.

L'Estat té tota la força coercitiva, tot l'ús de la violència. Té uns monumentals aparells de l'estat sense cap mena d'escrúpol democràtic (jutges, fiscals), té l'avantatge de ser un estat reconegut i homologat en el context internacional (UE, OTAN, ONU, etc), té un control total sobre els mitjans de comunicació. I, finalment, des de la intervenció financera i pressupostària del setembre, té absolutament agafada pels ous a la Generalitat, que ni disposa de recursos propis ni pot disposar dels recursos que li són transferits.

Un escenari així semblaria abocar-nos a un xoc molt desequilibrat, perquè la posició de Catalunya només té dues coses: la força de la gent i la legitimitat democràtica.

Hem estat 5 Onzes de setembre convocant milions de persones al carrer. Hem votat el 9N, hem votat el 27S i hem votat l'1-O, i som milions. I som centenars de milers disposats a defensar el que som, la nostra majoria, els nostres drets, les nostres llibertats.

Dimarts de la setmana passada, l'endemà de la detenció dels jordis, vam concentrar-nos centenars de milers de persones a la Diagonal.

Dissabte passat tot el centre de la ciutat, més de mig milió de persones. El 3 d'octubre vam aturar el país. Tot. I vam treure també centenars de milers de persones al carrer.

I l'evidència de que la nostra mobilització és d'una fermesa excepcional, sòlida, la vam tenir l'1 d'octubre, amb la massiva i commovedora defensa que es va fer dels milers de col·legis electorals. Dormint-hi les nits abans. Programant activitats. Convertint-nos tots i cadascun de nosaltres en mur impenetrable, altíssim, davant la violència salvatge del feixisme estatal.

Les imatges d'aquella brutalitat policial contra gent pacífica que només defensava la democràcia, el seu dret a vot, van donar la volta al món. I han esdevingut la nostra millor carta de presentació internacional i el pitjor aliat de l'Estat Espanyol.

Al meu entendre aquest xoc que hi haurà, i que serà brutal, es decidirà en dos grans fronts:

- si som capaços d'evitar la detenció del President, Govern i diputats, com pretén fer el fiscal general i el Gobierno de EspaÑa

- si som capaços d'impedir que l'aplicació del 155, si l'estat espanyol no pot fer efectiva l'aplicació del 155 i Govern, Generalitat, mitjans de comunicació i Mossos segueixen actuant alineats amb el legítim Govern, el que emana del poble de Catalunya.

Aquest xoc que s'iniciarà divendres/cap de setmana crec que no es pot allargar massa: serà un xoc d'alta intensitat, brutal, però ràpid, llampec. L'Estat no pot recórrer a l'exèrcit, ni pot recórrer a l'ús d'armes de foc. En aquest context la mobilització i la resistència de la gent i què faci el cos de Mossos d'Esquadra és clau. Si arribem a dijous sense que l'Estat hagi pogut aplicar el 155, si la mobilització popular és aclaparadora i fa el que calgui fer (des de protegir el Parlament a paralitzar el país) estic convençut s'imposarà una treva europea (fins i tot reconeixements internacionals).

No deixarem escapar la victòria. HA ARRIBAT L'HORA. I sabem que estem en un altre escenari de lluita com al 1939 o com en aquell 1714 que tan bé van retratar Jaume Clotet i David Montserrat a "Lliures o Morts". O assolim l'estatus d'estat independent (o algun acord que ens permeti arribar-hi, com un referèndum pactat vinculant supervisat internacionalment) o ens aixafaran amb la indissimulada intenció de fer-nos desaparèixer, d'esborrar-nos del mapa, com ja han intentat tantes vegades.

No els ho permetrem. Lluitarem i Guanyarem. Hi estem compromesos. Som un poble compromès en la lluita contra aquest feixisme que ara, novament, s'aixeca contra el nostre poble. L'altre dia ho recordava per tuiter, amb 3 fotos. Una de l'any 1937 de mon iaio, capità de sapadors de l'exèrcit de la República, que combaté el feixisme durant 3 llargs anys de guerra. Una altra de l'any 1976 de mon pare, murcià compromès en la lluita antifranquista i la recuperació de les llibertats de Catalunya. I una tercera meva, d'aquests dies, amb l'esperança de ser digne de la lluita dels que ens han precedit i, aquest cop sí, vèncer definitivament el feixisme i esborrar de la nostra història i les nostres vides la seva permanent i sistemàtica amenaça i violència contra el nostre poble, contra tots nosaltres.

DONEC PERFICIAM

Confiança i determinació per fer realitat la independència

Aquest divendres ANC i Òmnium han convocat la primera acció d'una nova estratègia de mobilització: entre 08:00 i 09:00 hem d'anar a treure els diners que bonament puguem del nostre banc.

És una estratègia que persegueix posar en valor la multitud que som, la nostra capacitat de mobilització, per fer accions concretes que generin impactes concrets. Petites coses que fetes aïlladament no tenen cap transcendència, si les fem centenars de milers de persones poden generar uns impactes molt interessants que posin en valor i facin decisiva la nostra força.

Des que a les 22:00 l'acció ha estat anunciada, he rebut alguns missatges de persones qüestionant-la, plantejant interrogants, etc. Han estat minoria, però hi han estat.

Torno a insistir: MODE SOLDAT
- confiança plena en el mando
- ser-hi per a tot el que ens convoquin o calgui.

ANC i OC diuen que fem això. Doncs ho fem. I punt.

Dilluns l'estat espanyol segrestava Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i els empresonava a Soto del Real. Dimarts una manifestació de centenars de milers de persones clamava per la seva llibertat al llarg de la Diagonal i a moltes places de les nostres viles i pobles.

És una acció miserable d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. Els Jordis són els líders de les dues principals entitats cíviques del país, l'Assemblea i Òmnium. I han estat el motor que va posar en marxa aquest procés independentista. Han estat el motor cívic que ha aconseguit mobilitzar milions de persones, que ha sabut treballar amb els partits polítics per arribar on ara som i que ha actuat de pal de paller.

Doncs dilluns nit, mentre els Jordis eren segrestats per l'estat espanyol i traslladats a presó, encara n'hi havia que tenien la poca-vergonya de retreure'ls-hi que això no els hi hauria passat si no haguessin fet seguidisme de la decisió de Govern i majoria parlamentària de deixar en suspens la declaració d'independència, per obrir un procés negociat per desplegar-la.

Mireu, en aquest país hi ha molta gent que se l'està jugant, i molt. Començant pel MHP Puigdemont, el VP Junqueras i la resta del Govern. Tots, del primer a l'últim, saben que poden haver de fer front a llargues condemnes de presó, a l'espoli del seu patrimoni personal (ruïna personal i familiar), inhabilitació, etc. Però tots, del primer a l'últim, es van conjurar a tirar endavant l'1-O. Van assumir, amb una dignitat excepcional, les gravíssimes conseqüències que per a ells podia comportar aquest compromís.

Se l'estan jugant, i molt, la Presidenta del Parlament i tota la Mesa que va permetre la democràcia al nostre Parlament. I se la poden jugar tots els diputats de la majoria independentista.

Se l'estan jugant, i molt, els més de 800 alcaldes del nostre país que han estat imputats i amenaçats de ser detinguts per la fiscalia per haver-se compromès amb la democràcia, amb l'1-O. Alcaldes de Pdecat, d'ERC i de la CUP, però també d'altres forces polítiques. Els van amenaçar, però van fer front, units entre ells i units amb el Govern i el Parlament, a les amenaces, i van tirar endavant amb el seu compromís.

Se l'estan jugant, i molt, els 1.000 servidors públics que el Gobierno de España va relacionar amb noms i cognoms al BOE, advertint-los que els perseguirien per una llista interminable de delictes si no dinamitaven la convocatòria del referèndum. I no només no la van dinamitar, sinó que han estat peça clau, amb el seu compromís, per fer possible l'1-O

Se la van jugar tots els milers de voluntaris que van gestionar l'organització logística del referèndum: els que custodiaven i transportaven les urnes, els que obrien els col·legis, els que els defensaven, els més de 900 ferits per la violència policial, etc.

Se la van jugar les impremtes que van imprimir les butlletes i tot el material del referèndum. Se la van jugar els mitjans de comunicació que no van doblegar-se al xantatge i les amenaces de la fiscalia i de la Guàrdia Civil, i que van seguir informant del referèndum i publicant tot el que al voltant del referèndum van creure convenient.

En aquest país hi ha milers i milers de persones que se l'han jugat i se l'estan jugant. I tots ells, absolutament tots, em mereixen, d'entrada i com a mínim, respecte.

I em resulta repugnant qui fa brometa d'aquest compromís, trivialitzant el molt que alguns se l'estan jugant, relativitzant o negant el compromís que cal per fer el que s'està fent. I encara pitjor, s'ha de ser molt poca vergonya per, des de la comoditat i el comfort d'una cadira de bar i amb l'únic compromís personal, com a molt, de pagar-se les copes, llençar merda als que el seu compromís els pot dur a la presó, intoxicant amb conspiracions, etc.

Aquesta tàctica és molt vella:
- Inventar-se un perill, una conspiració, una possible traïció, etc.

- fer-se l'homenet i l'interessant denunciant el que prèviament s'ha inventat
- si les coses no surten bé exclamar ben fort "ho veieu, jo ja ho deia"
- si les coses surten bé i ni rastre del perill, conspiració o traïció, llavors reivindicar-se i dir que ha estat gràcies a ells,  "gràcies a que jo ja ho vaig denunciar i advertir".

No hi ha dret a ignorar la realitat de les coses i manipular-la com alguns fan. Ignorar, per exemple, que la llei del referèndum era una llei que volia poder votar l'1-O "com sempre", que tot el seu articulat, totes les seves previsions era un "com sempre". Però que res va ser com sempre. Tot el contrari, va ser com mai.

La guerra total que va desfermar l'Estat contra la democràcia va comportar que la majoria de previsions sobre com volíem fer el referèndum no les poguéssim dur a terme. I tot i així, el referèndum es va poder fer i va tenir allò que era més important: plenes garanties democràtiques.

En un context excepcional, l'excepcionalitat abasta a totes les previsions de la llei. I davant aquesta excepcionalitat jo faig confiança plena en els qui la van saber gestionar per fer possible el referèndum.


President, Govern i Parlament el dia 10-O van prendre una decisió. Ni sé ni em cal saber quines eren les opcions hi havia damunt la taula. Tinc plena confiança que van fer el que creien era millor per fer realitat el resultat del referèndum. I amb això en tinc més que de sobres.

Però hi ha gent que no. Hi ha gent que si no es fa el que ells creuen s'ha de fer és perquè hi ha coses estranyes, fosques, maquinacions, conspiracions... pel mig. No sé si sentir pena o fàstic.

No hi ha absolutament ningú que pugui tenir la garantia que fent això o això altre ens en sortirem. Ningú. Menteix qui vingui amb receptes així.

Proclamar la independència i fer-la efectiva és un moviment absolutament transcendent, que cal fer-lo amb molta intel·ligència, i amb el màxim de garanties tant perquè internament el puguem defensar com perquè generi algun efecte, és a dir, perquè externament tinguem treballats uns suports mínims perquè no quedi en no-res. I estic absolutament convençut això és el que guia les decisions del Govern.


No discuteixo en cap cas que tothom pugui expressar i plantejar la seva visió de les coses, les seves idees i les seves propostes. És absolutament legítim fer-ho. El que no és legítim fer és, per plantejar-ho, no tenir el respecte mínim a les persones que s'ho estan jugant tot amb el seu compromís, i voler emmerdar-los covardament intoxicant, inventant-se conspiracions, traïcions, etc. Això és miserable. Sí, s'ha de ser molt miserable per enfotre-se'n dels jordis mentre entraven a la presó i dir-los-hi que això els passava per fer seguidisme de JxSí i ERC.


Tenim pel davant dues setmanes clau. Crec, sincerament, que hem jugat molt bé les nostres cartes, les nostres opcions. A partir de dissabte tot es precipitarà. I ningú sap ben bé com aniran les coses ni què ens espera. Només podem saber una cosa: que hi serem. Hi serem per defensar el nostre Parlament, el nostre Govern, les nostres institucions, la nostra independència.

Ens ho juguem tot, aquests dies: veure néixer i fer realitat el nou estat català, la República catalana. O, si fracassem, ser massacrats, ser condemnats a una fosca com la que seguí al 1714 o al 1939. Per això cal donar-ho tot, aquests dies. Per això cal ser-hi i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

FEM REALITAT EL SOMNI

DONEC PERFICIAM

#LlibertatPresosPolítics #LlibertatJordis

Una nova jugada mestra! La independència, cada cop més a prop! SEGUIM!

Avui el MHP Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària de JxSí i la CUP han pres una decisió molt important: proclamar els resultats del referèndum de l-O, donar-los per bons, reiterar el seu caràcter vinculant i -alhora- prendre la decisió -temporal- de deixar en suspens la declaració d'independència per tal d'afavorir una sortida negociada, dialogada, amb l'Estat, via intervenció de mediadors internacionals.

Què em sembla a mi tot plegat? Seré molt clar: hagués pres la decisió que hagués pres el President i el seu Govern, li hauria donat ple suport, perquè la meva confiança en ells és absoluta.

Per què aquesta confiança?

1. Perquè m'han demostrat amb escreix que se la mereixen, que són absolutament dignes, admirablement dignes de la confiança que els hi hem dipositat. Perquè ho estan apostant tot, a nivell personal (llibertat, vida, patrimoni... i sense estar-ho recordant en cap moment), per fer realitat aquest projecte. Perquè ho estan fent amb una eficàcia que ens ha meravellat a tots, decisiva per poder arribar on ara mateix som, més lluny que mai, més a prop de la independència que mai.

2. Perquè ells tenen més informació i millor informació que ningú. Si algú té les dades suficients per poder prendre les decisions més convenients és el MHP i el seu govern.

I jo i la resta de població és evident que no tenim pràcticament cap informació de la que és determinant en aquests moments. I això no és falta de transparència. És política. Als nivells d'internacionalització de la causa de Catalunya, de la situació i conflicte obert amb l'Estat, els agents que són decisius per facilitar una possible resolució no traumàtica o el menys traumàtica possible són els actors internacionals, que sempre treballen des d'un absolut hermetisme, discreció i àdhuc hipocresia, fent declaracions oficials en un sentit quan es pot estar treballant en un altre.

I si la informació és la clau de qualsevol bona decisió, aquesta informació només la té el Govern Puigdemont.

Però no sóc cec, i tot i que a mi m'hagi semblat una nova jugada mestra del president i del govern, he vist que alguns semblen com a decebuts, confosos i que uns altres fins ho critiquin des de l'insult i la desconsideració totals. Permeteu-me que separi i tracti diferent els dos grups:

- respecto i vull ajudar a eliminar qualsevol dubte, desencís, sensació de no entendre què està passant entre la bona gent, entre la majoria de la gent que, de bona fe, i perquè era el que s'havia dit passaria, avui esperaven una Declaració d'Independència i tirar pel dret unilateralment, sense encomanar-nos a ningú. Us entenc perquè efectivament ha generat un punt de desconcert del discurs que veníem i com han anat les coses avui.

Imagineu per un moment que, en l'actual situació, l'Estat Espanyol i Catalunya estem sols al món, no ens veu ningú, no hi ha ningú. No tindríem cap opció: l'estat espanyol ens aixafaria en un minut. D'entrada perquè ells només entenen un argument: la força. Però sobretot perquè ells la tenen tota (la força) i nosaltres cap. Ells tenen tota la policia que vulguin, tot l'exèrcit que vulguin, tots els tribunals de merda que vulguin, tots els fiscals repugnants que vulguin, tots els mitjans de comunicació de manipulació massiva, el control de les nostres finances, dels nostres comptes bancaris, dels nostres webs, infraestructures, fronteres, empreses... de tot!

Fixeu-vos que sense estar sols al món no els ha importat usar tot aquest poder que té, vulnerant tota mena de drets civils fonamentals, saltant-se totes les seves pròpies lleis i emprant una violència sàdica. Sí, és evident que ho practiquen, però com que no estem sols en el món, com que el món ens mira i com que el que passa a Catalunya és motiu d'interès i preocupació al món, això encara actua una mica de fre en la seva bogeria repressiva.

Ara imagineu -és un suposar- que aquests països que necessitem intervinguin, perquè sense ells no podrem fer la independència (ja sigui perquè poden facilitar-la fent de mitjancers, ja sigui perquè són dels que s'han compromès a reconèixer-nos com a estat) han demanat al President, li han posat com a condició, que no actuï unilateralment, que apel·li al diàleg i a la mediació i que els hi deixi una porta oberta, deixant en suspens durant un breu període, la DUI. Oi que si això hagués passat i nosaltres ho sapiguéssim ho trobaríem el més normal i encertat del món, el que ha fet el MHP avui? Pues eso. Fem confiança. Ells tenen la info i nosaltres només podem intuir que per triomfar necessitem que s'aliniïn moltes coses, i per fer-ho possible hem de fer moltes coses, el que calgui.

- el segon grup que no s'ha estat de sortir a pavonejar críticament em mereix cada cop menys respecte. Són alguns -molt pocs- elements tòxics que no només estan convençuts que només es pot fer allò que ells creuen i defensen s'ha de fer, sinó que això ho acompanyen de tota mena d'atacs a qui no fa el que ells diuen s'ha de fer. Però com que no tenen res, cap evidència, cap fet, res, amb que atacar aquests altres... el que fan és passar-se el dia inventant trames conspiratives, convertint els altres en una mena d'éssers miserables al servei de foscos interessos que només ells, els dipositaris de la veritat revelada, són capaços de veure i desemmascarar. I els tontets desgraciadets de la resta els hem d'estar agraïts per la seva generositat de compartir-ho amb nosaltres.

Doncs mireu, no. Ni covardia, ni rucs, ni confabulacions, ni traïcions, ni cap d'aquestes cosetes tan, tan, tan... com qualificar-les?... que aneu dient. Cap. D'entrada, RESPECTE. Respecte per a tots els que se l'estan jugant i molt (Govern, funcionaris, alcaldes, mesa del Parlament, Mossos, líders de les principals entitats cíviques del país, voluntaris, etc). Com a mínim, respecte. I després que us quedi clara una cosa: no sou els dipositaris de cap veritat revelada. Vosaltres teniu una legítima manera de plantejar les coses, però n'hi ha d'altres, i són igual de legítimes. I fins i tot poden ser més encertades que les vostres. Perquè potser estan formulades amb molta més informació de la que teniu vosaltres. Perquè potser s'han treballat amb persones de molta més experiència de la que teniu vosaltres. Per mil coses. De fet té collons que si no podeu ni guanyar unes eleccionetes a la junta d'una entitat, ara pretengueu fer veure que teniu la recepta màgica per fer la independència. És bastant patètic. Però en fi. Slokai. Coses de país petit.

Tornem al que avui ha passat, a aquesta nova jugada mestra que hem protagonitzat.
Al meu entendre:

- podíem haver fet postureo, cara a la galeria, i hem fet política d'alt nivell

- ens hem mostrat com un país fiable als ulls de la comunitat internacional que ens demanava no fer cap gest unilateral irreversible i apostar pel diàleg. Hem acceptat la seva petició. Els hem aplanat i facilitat el camí. Hem invertit en futurs aliats, en futurs suports

- qui sap si hem fet possible una mediació d'alt nivell, que podria ser decisiva per resoldre de la manera menys traumàtica possible l'actual situació.

- hem enfortit el múscul social intern, de país, la cohesió interna.

- i tot això ho hem fet situant als ulls del món com a vàlid i vinculant el referèndum i el seu resultat, i deixant clar que l'objectiu és aplicar-lo, fer-lo realitat, i que això només és una suspensió temporal.

- Avui fer la DUI i que això no hagués implicat res, o encara pitjor, perdre-ho tot, era un escenari possible. Ningú pot dir "si fem això, ens en sortirem". Ningú. Però de totes les opcions que hi havia la que s'ha impulsat és la més intel·ligent

- Malgrat ser la més intel·ligent no és cap garantia que la maquinària repressora de l'Estat no caigui sobre nosaltres

- Cal preservar, com sigui, la unitat que ens ha dut fins aquí, la unitat viscuda i practicada tot aquest mes de setembre i que es va fer visible a tot el món de manera commovedora els dies 1 i 3 d'octubre. És conditio sine qua non perquè ens ensortim.

- Hem d'estar preparats per fer front a la repressió des de demà mateix, des de ja mateix. Hem d'enfortir la nostra capacitat de resposta a tota mena de repressions possibles

Doncs això. Seguim dominant el tempo, el relat i la valoració positiva de tota la comunitat internacional, mentre que l'estat espanyol, a cada cosa que fem respon amb un error, cada cop més gran. Això ens apropa a la victòria, i a ells a la derrota. Seguim així. A veure com reaccionen. El que hem vist aquesta nit és d'autèntic deliri. Però les paraules se les emporta el vent. Ells sí que crec que ara estan fent postureo. 

I si cometen el seu últim error, i llencen el seu formidable aparell repressiu sobre nosaltres, lluitarem, plantarem cara i l'1-O vam demostrar estem preparats per vèncer. I crec que en un escenari així, després de la generositat i responsabilitat que avui hem tingut, la comunitat internacional estarà amb nosaltres, i l'estat espanyol, aquest estat podrit, més aïllat que mai. 

Forts, atents, mobilitzats, disposats a tot.

Gràcies, President, gràcies Govern, gràcies diputats, gràcies entitats civils, gràcies infinites, poble!

DONEC PERFICIAM

Dia de Glòria i Dia de Fúria (i de Vergonya)

Quan vaig obrir aquest blog, ara ja fa una colla d'anys, el vaig batejar com a "Dies de Fúria". Quan va començar el procés, l'any 2012, el vaig rebatejar com a "Dies de Glòria". I finalment vaig fusionar els dos títols en l'actual: Dies de Glòria, Dies de Fúria.

Poc em podia pensar en fer-ho que la millor manera de definir el que ahir vam viure, amb el referèndum d'independència sigui com un Dia de Glòria i, alhora un Dia de Fúria.

Perquè sí, ahir vam fer el referèndum per la independència. El que, segons el Gobierno de España, no s'havia de fer. Pel que van destinar més de 10.000 agents de guàrdia civil i policia nacional a intentar avortar-lo. Un referèndum pel que l'estat espanyol va suprimir tots els drets civils i fonamentals a Catalunya: el dret de reunió, la inviolabilitat de les comunicacions, la llibertat d'expressió, etc. Un referèndum que es va voler impedir tancant webs, assaltant impremtes i mitjans de comunicació. Una demència demofòbica que els va portar a detenir responsables de l'administració catalana i servidors públics, a amenaçar de detenir a 800 alcaldes (més del 80% dels alcaldes del nostre país) i a "advertir" d'imputar-los gravíssims delictes a 1.000 servidors públics que van veure publicada l'amenaça ni més ni menys que al BOE.

L'estat espanyol, convertit en una màquina de repressió, ho va intentar tot per impedir el referèndum. Però no va poder. I ahir, a les 09:00, la majoria de colegis electorals de Catalunya van poder obrir les seves portes, amb les seves urnes, amb les seves meses electorals constituïdes i amb un aplicatiu per permetre i controlar el vot dels ciutadans.

I els catalans vam votar i vam dir que Sí, que volíem que Catalunya sigui independent, proclamar l'Estat Català en forma de República.

La repressió de l'estat no ho va poder impedir. Però des de divendres, conscients que seguiria intentant impedir-ho per tots els mitjans, milers i milers de persones es van concentrar a diferents col·legis electorals per a defensar-los davant qualsevol amenaça, en forma de fiscal, de jutge, de magistrat, de Guàrdia Civil o de Policia Nacional.

I el diumenge dia 1 d'octubre, a les 05:00 de la matinada un exèrcit cívic, pacífic, de voluntaris es va sumar als que ja estaven als col·legis, perquè en el moment de la seva obertura, davant cada centre, sempre fóssim centenars, milers, de persones defensant el nostre dret a decidir. I simultàniament un exèrcit invisible de voluntaris hi apareixia, com sortits del no-res, per portar-hi i instal·lar totes les urnes que l'estat espanyol havia estat buscant desesperadament, per terra, mar i aire. I les paperetes de vot, totes les que volguéssim, a tots els centres, aquelles paperetes de vot que quan la Guardia Civil en va incautar uns milions a una impremta va portar al Gobierno de España a proclamar eufòric que "havia desarticulat el referèndum". Doncs allà teníem tots urnes i paperetes, i tota la documentació electoral necessària, com actes de constitució, d'escrutini, etc.

I ens vam posar a votar. Haver-ho aconseguit en aquestes condicions tenia un innegable aire èpic. Un Dia de Glòria.

Però llavors va començar arreu del país un horror impensable, indescriptible: aquell exèrcit paramilitar que l'Estat Espanyol havia desplaçat a Catalunya, aquells 10.000 Guardies Civils i Policies Nacionals van llençar-se, com una jauria, damunt la gent pacífica, cívica, desarmada, que omplia els col·legis electorals. I com uns salvatges van començar a pegar amb una brutalitat demencial a tothom: als nostres avis i àvies, a gent gran, a gent jove, a infants, a adults amb les mans enlaire en senyal de no violència. Cops de porra indiscriminats, empentes, patades, estirades de cabell, llençar la gent escales avall, pilotes de goma, gasos lacrimògens... una demencial, sistemàtica i salvatge violència sobre població civil indefensa.

I aquell dia de glòria va esdevenir així, també un Dia de Fúria.
La Glòria i la Fúria cara a cara. La Glòria en un Govern, partits polítics, organitzacions cíviques i voluntaris que havien aconseguit organitzar el referèndum amb totes les garanties gairebé des de la clandestinitat, burlant la repressió. La Glòria en tota la gent, en els milers de persones que van assumir el compromís cívic de defensar els seus col·legis electorals, i fer-ho pacíficament, exemplarment, massivament. I la Fúria en tota la violència que van haver de patir. En aquests més de 900 ferits que la brutalitat paramilitar va deixar enrere arreu del país.

I al costat de la Glòria i la Fúria, també la Vergonya. Perquè ja mai, mai, ni la Guardia Civil ni la Policia Nacional, els dos cossos que ahir van reprimir gent pacífica i indefensa de manera salvatge, podran desfer-se de la vergonya del que van fer. La vergonya del que van protagonitzar ja els perseguirà sempre.

Els catalans ja mai ho podrem oblidar. Hi ha imatges que han quedat gravades en la nostra identitat col·lectiva. Mai, mai, podrem oblidar aquesta brutalitat contra la gent gran. Mai, mai, podrem oblidar l'acarnissament amb la gent. Mai, mai, podrem oblidar la crueltat sàdica per infringir dolor a gent indefensa, com p.ex. trencant-los-hi els dits de la mà un a un.

No, no hi ha ni el més mínim honor en aquesta violència salvatge sobre gent indefensa, sobre famílies, sobre avis, sobre gent l'única "amenaça" que plantejaven era voler votar, que l'única arma que tenien a les mans era una papereta de vot. No hi ha el més mínim honor, i hi ha tota la vergonya del món. Quina merda de persona i quina merda de policia són pegant sense immutar-se, salvatgement, sàdicament, a gent gran, a avis, a gent ferida?

No, ja mai no podran desfer-se d'aquesta vergonya. Ja hauran de viure amb aquesta vergonya. Ja sempre aquestes imatges llençant una àvia escales avall o arrossegant-la pels seus cabells blancs, o patejant-la al terra, sempre els perseguirà, sempre els acompanyarà.

Hi ha un abans i un després al nostre país amb aquesta fúria que ahir vàrem viure i patir. La commoció que aquestes imatges de brutalitat han causat a tot Catalunya, a la immensa majoria de catalans, ha estat impressionant, tremenda, excepcional. I avui n'he tingut una mostra que ho evidencia.

Aquesta tarda, sobre les 15:00, tornava de dinar en un japonès del Gòtic. I estava al capdavall de la Via Laietana. De sobte, hem vist creuar el Passeig de Colom, amb intenció de pujar per Via Laietana, un comboi d'unes 18 furgonetes de la Policia Nacional. A aquella hora la Via Laietana tenia un trànsit molt lent. Han posat les sirenes per intentar obrir-se pas. Però això l'únic que ha provocat és que tots els cotxes al seu davant encara anessin més lents, que cap s'apartés, i que tots els cotxes al seu voltant, tant els de Via Laietana en els dos sentits, com els de Passeig de Colom, comencessin a fer sonar el claxon en senyal de rebuig.

Alguns xavals amb moto encara es posaven al davant de les furgonetes per fer-les anar més lentes. En un pas de zebra una parella que l'estava creuant s'ha quedat plantada davant d'ells. I de sobte, tots els vianants que hi havia amunt i avall de la Via Laietana han començat a xiular-los i a cridar-los "Fora, fora, fora!", "assassins", "no teniu vergonya", etc. Hi ha participat tota mena de gent: gent encorbatada, i gent amb rastes, gent gran i gent jove, gent que els escridassava en català i gent que els escridassava en castellà.

Que jo hagi vist, dues furgonetes portaven la bandera espanyola ben visible al salpicadero. I he vist perfectament com molts agents responien als crits de la gent fent la "peineta" per les finestres des de l'interior de les furgonetes. I en alguns casos també m'ha semblat que responien a les increpacions colpejant les portes de la furgoneta amb les seves porres.

Que jo hagi vist, això ha durat des del capdavall de Via Laietana fins metro Jaume I.

Mai havia vist res igual. I mai havia pensat veure res igual. I ho he vist. Aquesta tarda. I m'ha semblat totalment significatiu d'aquest "abans i després" que ha implicat el que vam viure ahir. M'ha semblat totalment significatiu d'aquesta commoció que la violència salvatge de Policia Nacional i Guardia Civil ha generat a la societat catalana. Les imatges d'aquesta violència s'han incrustrat al nou "nosaltres" que està sorgint d'aquests dies de Glòria, i també de Fúria. La ràbia, la indignació, la impotència, la incredulitat, les llàgrimes, el dolor, que està associat a aquestes imatges, tota la vergonya que impliquen, és el que avui ha provocat aquesta reacció espontània de la ciutadania a la Via Laietana.

I és pel que no tinc cap mena de dubte que demà dimarts, dia 3, l'ATURADA GENERAL que s'ha convocat serà un èxit, i que es paralitzarà tot el país, de nord a sud i d'est a oest.

Tenim dret a expressar la nostra indignació amb aquesta violència salvatge que s'ha exercit contra el poble català, que s'ha fet d'una manera totalment planificada, i que ha estat executada sistemàticament, amb la fredor del botxí, tot i que en aquest cas a qui es volia executar era a un poble indefens, pacífic, que l'únic "delicte" que ha comès és creure en la democràcia i voler votar.

Però l'ATURADA GENERAL sobretot per al que ha de servir és per fer realitat el resultat que va expressar el referèndum: LA INDEPENDÈNCIA.

Amb més convenciment que mai. Amb més necessitat que mai. Amb menys alternativa que mai. Tenim davant un estat podrit, un "estado de deshecho", un estat al que no l'importa massacrar la població civil indefensa, que no veu cap problema en considerar uns malalts mentals a més de dos milions de catalans, i perseguir-los, que no veu cap problema en suspendre l'autonomia i en ilegalitzar els partits que són la majoria política a Catalunya i que representen la majoria de catalans. Com qui pensa que "prohibint-nos" definitivament, és a dir, no només tot el que fa la Generalitat i el Parlament, sinó empresonant els nostres líders, prohibint els nostres partits i excloent de la vida pública a dos milions de catalans, així tindrien finalment el país que volen i que no poden tenir democràticament.

Per això l'ATURADA GENERAL també ho serà per fer realitat el resultat aclaparador del referèndum català.

DONEC PERFICIAM