O som en el "nosaltres" o no serem

Llavors és quan t'interrogues sobre el "jo", quan l'abisme s'obre als teus peus, i no té forma de cap buit personal, sinó de l'absència dels altres. Els altres són aquell tu, aquell ell, aquell vosaltres, aquell ells que ara són segretats per aquest estat despòtic, arbitrari, podrit, que és l'estat espanyol, que els empresona, ens els vol fer desaparèixer del nosaltres, justament per destruir aquest nosaltres.

Avui 5 persones bones, honestes, pacífiques, compromeses, democràtiques, 5 persones que havien fet del seu jo una vocació de servei al nosaltres, han entrat a presó. Són Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa. Avui aquestes 5 estimades persones, per nosaltres, dormiran a presó, on ja fa mesos que també, per nosaltres, hi són tancats Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Avui, també, una altra persona, la Marta Rovira, ha emprès el camí de l'exili, on s'hi trobarà, també en aquest exili, amb el President Puigdemont, amb en Toni Comín, amb la Meritxell Serret, amb en Lluís Puig, amb la Clara Ponsatí i amb l'Anna Gabriel.

16 persones bones, justes, democràtiques les vides de les quals s'han estroncat perquè van posar el seu jo al ple servei del nostre nosaltres.

I aquest és l'abisme en el que el nostre "jo" s'aboca al buit. I llavors és quan prens consciència que el meu "jo" ja no m'importa, ja no importa, i que només podrà tornar a ser en el "nosaltres", que només té sentit i valor en el "nosaltres", i que només quan assolim la plenitud del "nosaltres" podré recuperar el meu "jo".

El que jo pensi o el que jo faci o el que jo digui ja no té cap importància. De fet jo ja no haig de dir res, ni fer res ni pensar res que no sigui dintre d'aquest nosaltres.

Avui ens hem manifestat contra la repressió, contra la presó, contra l'exili. M'hi he trobat molta gent, molts amics. Tots tristos, compungits. Tots dient "hem de fer alguna cosa" i tots proposant alguna cosa "el que hauríem de fer...", "el que hem de deixar de fer...". Jo no he dit res. No sabia què dir. No sé què s'ha de fer.

I al final els hi he dit "només m'importa el nosaltres, només em preocupa que siguem capaços, de debò, de ser nosaltres, de construir i blindar aquest nosaltres que ara mateix no som, perquè ara som un jo, un tu, un ell, un vosaltres, un ells... i tot això ja no serveix de res, ja és part de la presó compartida amb els nostres companys presos i exiliats"

No m'importa el què. Només m'importa ser capaços de construir aquest "nosaltres", de prendre una nova consciència de la nostra posició, on la individualitat, el partit, l'associació han de desaparèixer per donar pas a aquest nosaltres sense el qual res del que diguem, pensem o fem té cap possibilitat d'èxit.

I aquest nosaltres només té sentit des de la consciència de l'altre. L'existència de l'altre és tan important com la nostra. I només amb l'altre podem fer història. Aquest nosaltres que és l'únic fonament possible per fer res, per fer-ho tot, només és possible des de la consciència que el formem amb l'Altre. I d'aquest contacte, d'aquesta paraula compartida, és d'on ha de sorgir aquest nosaltres.

Junts per Catalunya volia fer President Puigdemont, restituir-lo. També la CUP. ERC pensava calia un President "efectiu", és a dir, algú que pogués exercir el càrrec des del Palau de la Generalitat.

Junts per Catalunya i ERC es van posar a treballar per, des dels seus "jo", reconèixer l'altre, escoltar l'altre, dialogar amb l'altre, acordar amb l'altre i que d'aquí en sortís un nosaltres, que ja no era cap dels jo anterior, perquè no hi pot haver cap nosaltres si el que es fa és imposar el jo a l'altre. I d'aquest nosaltres generat per Junts x Cat i ERC en va sortir la proposta d'investir Jordi Turull.

Però aquest nosaltres republicà necessita també la CUP. I la CUP no hi va voler ser. La CUP va dir que ells no es movien de la seva idea, van negar els "altres" i van preferir que els seus vots donessin la majoria al bloc del 155 abans que formar part del nosaltres que havien construit Junts x Cat i ERC, les dues forces majoritàries de l'independentisme.

En van dir "coherència", els de la CUP, per justificar la seva posició. I van dir que no podien formar part d'aquell "nosaltres" que els proposaven perquè era "autonomista".

Avui 5 d'aquests "autonomistes" del nosaltres rebutjat per la CUP dormen a presó, mentre ells poden seguir tranquilament filosofant i debatent sobre les coherències i la importància de ser purs, i de mantenir-se intransigents en la idea pròpia.

Jo tinc plena consciència que per a que aquest "nosaltres" republicà ara sigui possible la CUP n'ha de formar, i si no ho fa, aquest nosaltres republicà ara mateix no és viable, el que no vol dir en cap cas que hi renunciem.

I aquest nosaltres només es pot construir, si hi ha voluntat, desactivant el "jo", renunciant a coses que formen part del nostre jo i compartint-ne d'altres amb els altres. Junts per CAT ha renunciat a investir Puigdemont per poder construir un nosaltres amb ERC, i ERC també ha renunciat a coses pel mateix motiu. Però la CUP, fins ara, no ha renunciat a res. I el nosaltres no ha estat possible.

Cal perseverar. Però per fer-ho necessitem saber si tothom vol formar part d'aquest nosaltres. 

N'hi ha que diuen que no pensen renunciar a res per construir aquest nosaltres, i que per tant, el que cal és noves eleccions. Però unes noves eleccions ens tornarien a deixar un escenari, en el millor dels casos, igual que l'actual, és a dir, un escenari en el que potser pot canviar una mica la correlació de forces internes, però un escenari en el que el "nosaltres" només seria possible si el construïm entre tots, si hi som tots. L'endemà d'unes noves eleccions caldria tornar a seure en una taula i treballar per aquest nosaltres, reconeixent que hi ha un "altres", i assumint que de tots els jo i de tots els altres n'ha de sortir una cosa nova. Per tant, des del punt de vista de la necessitat d'un nosaltres, unes noves eleccions és un escenari absurd.

Unes noves eleccions només tenen sentit si les parts que han d'integrar aquest nosaltres renuncien a construir-lo, de manera que la majoria per tirar endavant el projecte republicà només sigui possible si una de les parts l'assoleix en solitari.

Si la CUP no vol renunciar a res i no creu en aquest nosaltres perquè el considera autonomista, ha de fer-ho explícit i tots hem de ser conscients que la independència només serà possible quan la CUP per si sola assoleixi aquesta majoria, o quan la CUP no sigui necessària per construir aquesta majoria perquè Junts per CAT i ERC assoleixin prou vots i escons per poder construir plegats aquest nou nosaltres republicà. Dos escenaris que ara mateix són molt i molt llunyans de cap possibilitat de fer-se possibles.

Reconéixer l'altre, assumir la necessitat de l'altre, ens obliga a tots. Aquest reconeixement és el pas necessari perquè el nostre "jo" s'integri amb els altres, i, alhora, això també implica assumir la realitat del nostre propi "jo" en relació als altres. Si Junts per CAT i ERC sumen 66 dels 70 diputats indepes, i la CUP 4, construir el nosaltres només serà possible assumint la pròpia realitat i la dels altres. Serà molt difícil que hi hagi cap nosaltres si qui té 4 diputats menysprea que els altres en són 66. De la mateixa manera que serà molt difícil hi sigui si el nosaltres que configuren els 66 no atén cap argument de qui en té 4.

Insisteixo: o som en el nosaltres o no serem. Ens necessitem a tots per fer possible aquest nosaltres. I construir-lo, ser capaços de construir-lo, és el més rellevant per allunyar-nos de l'abisme al que ara mateix ens estem abocant. I no cal res més. 

Ni jo, ni tu, ni ell, ni vosaltres ni ells: O SOM EN EL NOSALTRES O NO SEREM. Perquè ni tu ni jo ni ell no tenim cap recepta màgica per saber què és el que s'ha de fer, i menteix qui ho digui. Tot és prou complicat com perquè no hi hagi plans ni fulls de ruta que valguin. Ni pensament màgic. Estem en un terreny absolutament desconegut, en el que pot passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota poden estar en circumstàncies que ara mateix ni tan sols podem imaginar.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això és l'únic important: ser capaços de generar aquest nosaltres que a la seva vegada generi la confiança plena entre nosaltres com per saber que tenim la voluntat d'anar-hi i que hi anirem, aprofitant totes les oportunitats que sorgeixin o que siguem capaços de generar.

 

I una última cosa: un nosaltres blindat que assumeixi plenament que fer realitat la República no pot tenir calendari: potser en tenim prou amb un any, potser en necessitem 4 o potser en calen més. No importa, perquè ara ja sabem que allò únic que importa és el nosaltres, que només podem arribar-hi si hem construit aquest "nosaltres", però que si hem estat capaços de construir-lo, hi arribarem segur.

DONEC PERFICIAM #LlibertatPresosPolítics #RetornExiliats

Crònica política i personal del que va del 2012 al 2018: què hem fet (bé i malament), i perspectiva per valorar fins on hem arribat i el paper clau que ha tingut i ha de seguir tenint l'ANC

(Aviso: és un article llarg, perquè de fet és una crònica d'aquests anys cabdals de la nostra història, intentant veure les coses en perspectiva per poder-les valorar millor, perquè és clau ser conscients d'allò que hem fet bé, i dels problemes o errors que hem pogut cometre, per evitar-los. Cal perspectiva i cal estratègia. I en qualsevol estratègia el que és determinant és identificar el motor que l'alimenta. I aquest motor cal dir-ho alt i clar ha estat, és i serà l'ANC. He fet una crònica política -la meva- i personal, perquè crec és important reflexionem també al voltant del nostre compromís, de la nostra actitud, del nostre potencial. Individual i col·lectiu)
-------------------------------------------------------------------------
Jo sí que me'n recordo, i molt, de com estàvem el 2012. Ja no em remeto a què era i com estava l'independentisme a finals del s.XX, durant els anys 80s i 90s. Ni a com vam començar el s.XXI, amb un independentisme regalant les claus a PSC-PSOE i ICV constituint 2 tripartits seguits.

L'any 2012 governava CiU en minoria, que acudia al PP de la Sanchez Camacho per aconseguir les majories parlamentàries que necessitaven per governar. Era una CiU que havia assumit com a eix central de la seva estratègia "el dret a decidir", que es reclamava "en tot". Però la paraula "independència" ni es pronunciava.

Aquell 2012 Oriol Junqueras havia esdevingut el líder d'una ERC que havia quedat trinxada, residualitzada, castigadíssima, després dels dos tripartits.

Reagrupament havia fracassat i quedat extraparlamentari, mentre que una acabada de crear SI, amb en Jan Laporta com a cap de cartell, havia aconseguit entrar al Parlament amb 3 diputats tan dispars entre ells com el mateix Laporta, en López-Tena i n'Strubell.

I la CUP no només era extraparlamentària, és que ni es presentava a cap elecció que ultrapassés l'àmbit municipal, on tenien un grapat de regidors dispersos pel país.

La societat civil era poca cosa més que una espècie de poble del far west abandonat d'aquests dels spaguetti-westerns, per on circulaven uns quants temeraris o aventurers, promovent tot d'iniciatives tan ben intencionades com aïllades de cap estratègia global, i sense cap continuïtat. Hi havia hagut la Plataforma pel Dret a Decidir, que va convocar algunes de les manis indys més importants que fins aleshores s'havien fet, però que va acabar autodestruint-se. Hi havia tot el tema de les consultes que s'havien fet arreu del territori, a partir de l'espurna que va saltar amb la consulta d'Arenys. Hi havia hagut aquell primer desplaçament massiu a Brussel·les, convocat pels "10.000 a Brussel·les". I Òmnium es dedicava al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tot això, també cal dir-ho, convivia amb moltes altres associacions però que es movien a un nivell micro o local.

A nivell personal, per resumir-ho ràpidament, havia participat de la fundació de Reagrupament, i n'havia sortit per la teulada amb molts altres companys quan el doctor Carretero va voler convertir aquell projecte, que feia de la regeneració democràtica bandera, en un projecte personalista, en el que s'havia d'acceptar incondicionalment el seu ordeno, mando y antojos. Alguns companys, molts, dels que vam oposar-nos-hi van acabar participant en la fundació de Solidaritat. Però jo, una mica desenganyat d'aquestes històries, vaig decidir que en les eleccions del 2010 el vot indepe més útil era el vot a Mas, i així ho vaig fer públic, per primera vegada votava CiU.

Pel que fa a l'activisme civil, havia anat a les manis de la Plataforma, i havia participat com a voluntari en les consultes: vam ajudar en el dispositiu de seguretat a les consultes a la Garrotxa, em vaig implicar en l'organització de la consulta a Cornellà de Llobregat i novament vaig participar com a voluntari el dia de la consulta a Barcelona. També m'havia implicat en l'organització de la marxa dels "10.000 a Brussel·les", de la mà de l'amic Enric Canela, que en fou el promotor. I també formava part del laboratori d'idees i projectes "La Fàbrica", que va impulsar el professor Salvador Cardús.

O sigui que quan vam començar aquell any 2012 tot plegat era poca cosa més que un desert caòtic, en el que anàvem fent, però sense visualitzar cap horitzó possible.

Llavors és quan s'esdevé el miracle, i el mes de març del 2012 l'Assemblea Nacional Catalana fa la seva assemblea fundacional omplint el Palau Sant Jordi. Jo no en sabia res, fins un parell de setmanes abans, quan un vell amic i patriota em va trucar per demanar-me si podíem ajudar fent de voluntaris, i em va explicar una mica tota la moguda. Dit i fet: cap al Sant Jordi, a fer de voluntaris, en aquella assemblea fundacional. Ulls com a plats. Estava naixent alguna cosa diferent a tot el que fins aleshores havíem vist, i apuntava molt amunt, amb molta ambició.

Immediatament després d'aquell acte fundacional l'ANC es va abocar a fer activisme, a donar a conèixer el projecte, a mobilitzar gent, a constituir assemblees locals, etc. El mes de juny aquell vell amic i patriota em va tornar a trucar per saber si podia comptar amb mi i la meva colla d'amics, com a voluntaris per la mani de l'Onze. Vam dir que sí. I des d'aquella trucada fins el mateix Onze ja es va veure que allò anava creixent i creixent. El primer que em van comentar és que hi hauria un acte central a Plaça Catalunya. Però com la cosa cada cop agafava més i més volum, ja a l'estiu ens varen dir que sortiríem de Passeig de Gràcia/Gran Via. I finalment, pocs dies abans de l'Onze, que la capçalera de la mani sortiria de Pau Claris amb Casp. Però eren les 16:00 de la tarda d'aquell 11S del 2012 i davant de la capçalera oficial ja estava absolutament plena tota la Via Laietana, fins abaix de tot, i Marquès de l'Argentera fins l'escenari situat davant l'Estació de França. I darrere la capçalera, tota la Gran Via i Passeig de Gràcia fins més amunt de la Diagonal. En un moment donat el meu vell amic i patriota ens va demanar que acompanyéssim la Presidenta de l'ANC, Carme Forcadell i un grup heterogeni de líders polítics i municipals que estaven a la capçalera fins el Parlament, on estava esperant la presidenta Núria de Gispert, a través del barri de la Ribera, atès que era impossible que la capçalera avancés, perquè des d'escenari de final fins la Diagonal tot estava ple de gent. I natres vam fer el que ens vam demanar, vam obrir pas per Casp direcció Besòs, ens vam endinsar pel barri de la Ribera, fins sortir al Born i llavors, pel darrere de l'escenari, conduir la delegació a través del parc de la Ciutadella fins al Parlament. Segons GU hi havia 1.500.000 de persones omplint tot el centre de Barcelona. Segons l'organització, havíem arribat als dos milions.

Una burrada de gent mai vista, espectacular. L'ANC, aquell moviment que es fundava tot just feia uns mesos, acabava d'erigir-se en el gran actor del moviment independentista català, en el gran motor que fins llavors no havia existit. L'ANC, aquell Onze inoblidable, havia demostrat era capaç de connectar i mobilitzar tot l'independentisme, fins i tot gent que potser fins llavors encara no sabia ho era.

L'impacte polític de la mobilització fou tan gran que obligà el President Mas a moure fitxa. Va fer la clàssica obertura catalana plantejant al Presidente del Gobierno de España, Mariano Rajoy, un pacte fiscal, que aquest va rebutjar. Aquest rebuig va conduir Mas a convocar eleccions anticipades. Unes eleccions a les que ja es va presentar amb un programa explícitament autodeterminista, i amb el compromís d'un referèndum.

D'aquelles eleccions en Mas no va sortir-ne tot el reforçat que s'esperava, pel constant desgast a que el sotmetia el seu soci Duran i Lleida i perquè en aquells mesos l'estat espanyol ja va començar la seva guerra bruta contra el procés indy, centrant-se en  Mas i Convergència. Però ERC va ressuscitar, de la mà del lideratge d'Oriol Junqueras. Aquella ERC del 2012 tenia una actitud absolutament constructiva. CiU i ERC sumaven majoria absoluta autodeterminista, i això va permetre formar govern.

El panorama polític indy el completava la irrupció de la CUP al Parlament, amb 3 diputats, encapçalats per un líder formidable com va demostrar ser en David Fernández, molt ben acompanyat per un sòlid Quim Arrufat. I Solidaritat va desaparèixer. L'estratègia López Tena de considerar i tractar de traïdors tots els que no s'alineessin amb les seves soflames els va conduir a desaparèixer.

L'any següent, el 2013, l'ANC va tornar-ne a ser la protagonista absoluta. Les campanyes per la independència se succeïen una darrere l'altra (signa un vot, sobirania fiscal, etc) mentre el desplegament territorial arribava a totes les comarques i gairebé a tots els pobles. El mes de juny del 2013, amb Òmnium, s'organitzà el Concert per la Llibertat, que omplí el Camp Nou de música i d'independència. Més de 90.000 persones. També vam donar un cop de mà treballant de voluntaris.

Però el 2013 va entrar a la història de l'independentisme perquè l'ANC va aconseguir protagonitzar la que potser ha estat la mobilització més extraordinària que mai hem fet: la VIA CATALANA, una immensa cadena humana de més de 400 km, de punta a punta de país, amb milions de persones desplaçades d'arreu al llarg de tota la Via per agafar-se les mans i donar forma així a aquesta mobilització excepcional, irrepetible, única. També vam donar un cop de mà com a voluntaris a la ciutat de Barcelona, cobrint fins a 7 àrees per on transcorria la Via i que tenien necessitats organitzatives molt exigents.

El 2014 l'ANC liderava el moviment pel referèndum d'independència, davant les públiques desavinences que, als ulls de tothom, començava a protagonitzar ERC envers Mas i el seu Govern. L'ANC impulsa processos participatius sobre el país que volem, i lidera la campanya Ara és l'hora amb la que finalment es van posar tots els motors del país en marxa cap a la consulta del 9N. Abans, però, vam assistir a un estiu de guerra bruta total contra el procés, amb l'esclat del cas Pujol. L'Estat ho va apostar tot a que la intoxicació massiva, associant el procés amb corrupció, aconseguiria desmobilitzar l'independentisme. Enmig d'aquesta estratègia de l'estat d'omplir-ho tot de merda perquè aquest riu de merda ens arrossegués fins ofegar-nos, vam arribar a un nou Onze. L'ANC va gestionar altre cop el repte en un moment complicadíssim, i va convocar la també mundialment famosa V, una concentració amb vèrtex a Glòries i dos ramals que creuaven la ciutat: la Diagonal i la Gran Via. Però tothom es feia la mateixa pregunta: amb tot el que estava passant, es mantindria la mobilització? I la mobilització fou extraordinària. Tota la Diagonal, des de Glòries fins Esplugues, i tota la Gran Via, des de Glòries fins l'Hospitalet.

1.800.000 persones segons GU. Extraordinari.

El gobierno de España i tot l'unionisme havien estat els dies previs a aquell Onze, anticipant un fracàs segur. I quan van veure què havia passat es van col·lapsar. Un cop més l'ANC va aconseguir mobilitzar milions de persones, canalitzant una unitat excepcional. I així, amb aquesta força, vam arribar al 9N. I vam aconseguir que fos un èxit excepcional.

Però l'èxit èpic del 9N ens va durar molt poc. Els partits polítics van ser incapaços de gestionar aquella formidable mobilització democràtica, que va oferir un resultat inequívoc. La confiança entre ERC i CiU estava absolutament trencada i no hi havia manera de fer res plegats. L'estratègia majoritària, compartida pel Govern, Convergència i ANC era anar a unes eleccions refrendàries, en termes d'un vot Sí o No a la indy, inequívoc. Però perquè això fos possible calia que tots els partits que volien la indy anessin junts. I ERC s'hi oposava sistemàticament. Van ser uns mesos horrorosos.

Un cop més l'Assemblea va ser clau per poder sortir d'aquell atzucac en el que estàvem atrapats aquells primers mesos del 2015. L'amenaça de "saltar" a la palestra política i presentar-se a les eleccions, de promoure una llista civil, va acollonir tothom. I el desgast que ERC patia en termes electorals segons totes les enquestes, va permetre un nou miracle: gestar Junts pel Sí. Però aquells mesos havien fet molt de mal.

La CUP no va participar de la proposta unitària. Això va crear una situació molt i molt complicada en termes polítics. L'extraordinari paper i lideratge que havia tingut David Fernandez al capdavant de la CUP al Parlament els va permetre atreure nous votants, per més que en David ja no formés part de la candidatura. I la reacció de part dels votants d'ERC, els més alineats amb el discurs de haterisme anticonvergent que la direcció d'ERC estava promovent des de feia tants mesos, van traslladar una gran bossa de vot de sempre d'ERC a la CUP, superior als cent mil vots.

I així ens vam trobar que Junts pel Sí no va poder assolir la majoria absoluta, fet que era clau no només per poder evidenciar davant tot el món que el poble de Catalunya havia votat Sí a la independència, sinó per poder fer la independència d'una manera sòlida.

Sí, Junts pel Sí i la CUP, que havia passat de 3 a 10 diputats, sumaven majoria absoluta, una majoria per la independència. Això era així. Però aquí s'acabaven les bones notícies, i vam entrar en una nova espiral autodestructiva. Van ser mesos en els que ens vam abraonar al trist espectacle de la baralla permanent, de l'arrencar-se els ulls, del voler liquidar l'altre, i no construir res amb l'altre.

Aquella CUP, que no era la del David, evidenciava cada dia que, sumant per ser majoria per la independència, esdevenien un obstacle per fer la independència. L'agonia la va resoldre el President Mas, assumint fer un pas al costat com a preu polític per poder arrencar algun acord amb la CUP i no haver d'anar a noves eleccions. I així Puigdemont esdevingué el nou President. L'acord que per a la CUP era la victòria d'haver enviat Mas a la paperera de la història, implicava per a la CUP alguns compromisos, pocs, però alguns sí, com a contrapartida. N'hi havia dos de fonamentals: la CUP no votaria mai amb el PP per evitar que el Govern sortís derrotat i desgastat a força de perdre votacions al Parlament. I, segon gran compromís assumit per la CUP, permetria aprovar els pressupostos.

Doncs bé, la CUP es va fer un fart de votar amb el PP, únicament per desgastar al Govern. I arribat el moment d'aprovar els pressupostos, la CUP va dir que els pactes muten, que donde dije digo digo Diego... i va impedir-ne l'aprovació.

A tot això, jo, des d'octubre 2015, estava col·laborant amb diferents comissions de l'ANC amb treballs demoscòpics i anàlisis de resultats electorals, projeccions i moviments de vot, etc, tot intentant aportar criteris científics, dades, a l'objectiu que es plantejava l'ANC de fer créixer l'independentisme actuant sobre els jaciments de vot que anàvem identificant.

I aquell maig de 2016 vaig decidir-me a presentar-me a les eleccions al Secretariat Nacional de l'ANC. Vaig sortir-ne escollit, vaig tenir l'honor de comptar amb un ampli suport dels meus companys de l'Assemblea. Però eren mals temps per a la lírica. Vaig participar de la reunió del Secretariat que va escollir Jordi Sànchez com a President, a qui ja coneixia des de l'època de la Crida, quan vaig començar a militar en l'independentisme, i per qui tenia un gran respecte i una enorme confiança, que en les actuals circumstàncies (amb en Jordi a la presó) és de gran admiració i estima. En Jordi és un independentista nat, una persona molt formada i dotada d'una gran visió política. El seu compromís sempre ha estat i és tan inequívoc com intel·ligent.

Aquell secretariat, un dissabte a Ripoll, va ser el meu primer i últim secretariat. Tenia claríssima la meva confiança plena en el Jordi. Però de la resta de coses anava força perdut. I el desenvolupament de la sessió em va anar desconcertant. Primer perquè vaig flipar que a aquestes alçades encara hi hagués gent al secretariat que es pensessin i reclamessin que les eleccions del Secretariat són "presidencialistes", és a dir, que s'hi escullen càrrecs. Això no és així, no ho ha estat mai, era una manipulació grollera i inadmissible. Les eleccions són a secretaris, per constituir el Secretariat Nacional. Un cop constituit, a partir dels diferents candidats d'entre els membres del secretariat que s'hi presentin, s'escullen tots els càrrecs. Doncs encara hi havia gent defensant que la persona més votada era la que havia de ser President.

I de l'estupefacció vaig passar a un cert i poc dissimulat cabreig, malgrat el respecte que tenia i tinc per aquesta persona, quan una candidata entre els seus mèrits per ser escollida s'atribuïa que a la final de Copa que es jugava l'endemà diumenge a Madrid, finalment s'hi poguessin entrar estelades, que inicialment havia prohibit la delegada del Gobierno. Segons aquesta candidata, el fet que sortís ella promovent una campanya perquè els seguidors del Barça en comptes de les estelades prohibides portessin banderes ara no recordo si eren sueques o daneses, havia estat determinant per aixecar la prohibició. I no. Resulta que jo sóc soci del FCB i llavors era vicepresident d'una penya barcelonista. I quan es va fer pública la resolució de la delegada del gobierno prohibint les estelades, amb els companys de Drets vam decidir presentar un recurs judicial. I en nom meu, com a soci del FCB i com a persona que tenia entrada per a la final, vam presentar la demanda a un jutjat de Madrid. I el jutjat, in extremis, va dictar una mesura cautelar aixecant la prohibició, i emparant la nostra llibertat d'expressió. L'aixecament de la prohibició va ser conseqüència directa de la demanda que en nom meu havien presentat els companys de Drets, res a veure amb campanyes de tuiter per dur banderes sueques o daneses. Sentir allò em va deixar estupefacte.

També m'havia deixat estupefacte un cert discurs que havia induït un partit polític molt concret per a desgastar l'ANC, dient que no es feia res i que calien nous lideratges perquè l'ANC tornés a ser el motor que, segons ells, havia deixat de ser, etc. Té collons el discurset, pensava, però si no parem!!!!! Només des del desconeixement total de la realitat de l'ANC es podia fer un discurset així. Tot allò només tenia per objectiu desgastar l'assemblea, com a càstig per haver-se mantingut neutral davant els partits polítics i no haver-se alineat amb cap, sinó haver actuat sempre d'acord a l'interès general i el pla d'acció aprovat pels socis de l'ANC. I té collons que aquest 2018 hàgim tornat a sentir discursets similars....

Bé, el cert és que aquell va ser el meu primer i últim secretariat perquè l'endemà, quan vaig arribar a Madrid amb l'AVE, amb la meva samarreta del Barça i la meva estelada per assistir a la final de Copa, rebo la notícia que la CUP havia decidit no aprovar els pressupostos, tal i com havia pactat, i deia que "els pactes muten". Allò em superava, però no políticament, sinó en la meva escala de valors. Per a mi, la paraula donada és sagrada. No puc concebre donar la mà a algú com a símbol de segellar un acord i després que això no tingui cap valor perquè "els pactes muten". No puc, és inconcebible una cosa així. I vaig fer un tuit: ‘La CUP demostrant per què la gent sense principis ni valors ni aguanten la mirada ni respecten els pactes. #xusma’

Potser sobrava el hastag #xusma. Potser no vaig ser prou clar en el que volia dir, que era en general: hi ha persones d'honor, que són les que respecten els pactes i la paraula donada, i després estan la resta, la xusma, els que ni respecten els pactes, ni la seva paraula té cap valor, ni et pots fiar d'ells, ni res de res.

Bé, en tot cas el resultat fou contundent. I davant la polèmica que el meu tuit, d'altra banda personal, havia aixecat, vaig parlar amb en Jordi Sànchez, que em va recriminar el tuit i els problemes que havia creat a l'Assemblea, i m'exigia arreglar-ho. Jo li vaig dir que ho lamentava, sobretot per ell i per tota la bona gent de l'ANC, aquell lio, però que aquell tuit reflectia la meva escala de valors, als que no pensava renunciar, i que per tant posava a la seva disposició la meva condició de secretari nacional, que li presentava la meva dimissió. I la va acceptar. Va actuar com el que és, un líder. Va posar pel damunt de tot, l'ANC, com a projecte, com a grup humà i per la unitat interna. La situació li sabia molt de greu, perquè com he dit abans ens coneixíem i havíem treballat junts a la Crida des dels 80's. Però l'ANC estava per sobre de qualsevol consideració personal. I en Jordi Sànchez, com sempre, va fer el correcte, el que tocava fer.

L'incompliment dels pactes i acords per part de la CUP i deixar el país sense pressupost ens va abocar a una nova crisi. No hi havia manera de sortir d'aquella espiral autodestructiva en la que havíem entrat l'estiu 2014. I només l'ANC aconseguia evitar que tot saltés pels aires.
No feia ni un any de la seva elecció i el President Puigdemont va haver de sotmetre's a una moció de confiança. No feia ni dos anys del 9N i no feia ni un any de la victòria independentista del 27S que refrendava el 9N i que implicava un full de ruta amb l'horitzó de fer una DI, de que el Parlament proclamés la independència, a l'empara dels resultats del 9N i del 27S i els nostres desvagats, el nostre estupendisme, es va llençar a fer l'únic que saben fer: enredar. I van començar a escalfar el cap a tothom amb que calia un nou full de ruta i un altre referèndum. I no van parar amb la matraca. No en teníem prou amb l'espiral destructiva en la que estàvem atrapats, que ara els estupendistes, aquests que no han fotut brot mai, es reivindicaven atrapant-nos en un nou discurs de pensament màgic.

Tots els nostres mals se solucionarien si es convocava un referèndum.

-Un altre referèndum?
-No, un de debò!!!!
-Però... què haurà canviat?
-Doncs que ara anem de debò.
-Ah

Jo al·lucinava. Però la idea anava creixent i creixent, i guanyant espai, i cada cop hi havia més gent atrapada per aquest pensament màgic. Fins al punt que l'ANC va haver de convocar una consulta interna a tots els socis per si volien canviar el full de ruta i anar cap a aquest "referèndum" o no. Jo vaig votar no. Però va guanyar el Sí.

I empantanegats i enlluernats per aquest pensament màgic del referèndum, President i Govern van haver-lo d'assumir.

I el 2017 va ser així l'any de l'1-O. No pel referèndum en sí, que no es va aconseguir res que no tinguéssim ja guanyat des del 9N. Va esdevenir metahistòric per la demencial violència policial que va exercir l'estat espanyol, policia i guàrdia civil i per l'èpica resistència de la gent, a tot el país, defensant les urnes, defensant la democràcia.

Tanmateix, el 2017 també haurà estat l'any de la repressió més salvatge, des del 1939, de l'estat espanyol contra Catalunya. Multes, imputacions, detencions, presó, exili, escorcolls, tancament de webs, prohibicions, més multes, més imputacions....

I en aquest escenari de repressió salvatge, novament l'ANC esdevé el pal de paller que vehicula la resposta popular, cívica, no violenta i pacífica. La manifestació que va omplir tot el carrer Marina de mar a muntanya fou una nova fita que inundà tots els mitjans de comunicació del món -excepte, com sempre, els espanyols-. I l'ANC es va abocar en la solidaritat amb els presos i les famílies, en general amb tots els represaliats.

Més enllà d'això, durant els convulsos mesos preparatoris de l'1-O i de tot el que va passar després, l'ANC va actuar sempre amb lleialtat al Govern, i de manera constructiva, empenyent, ajudant, sent-hi, sent-hi sempre. Ara n'hi ha que critiquen aquesta responsabilitat. Acusen l'ANC de no haver liderat i de no haver-se desmarcat del Govern. És demencial. Què volien? Que com que no en teníem prou amb les baralles entre partits, l'ANC també saltés al ring a barallar-se amb tothom? Estem bojos? Tot el que va passar després de l'1-O ha estat un despropòsit. Però la cosa venia de lluny. Arribar a l'1-O va ser un miracle. La gent va fer el miracle. Un miracle en el que gairebé ningú hi creia, potser només el President Puigdemont, l'ANC, Òmnium... i la gent!!!!. Però el 2-O esclata amb tota la seva onada expansiva devastadora l'espiral de desconfiances, d'enganys i d'agendes pròpies partidistes que s'havia anat acumulant els mesos previs. Sense unitat tot se n'anava a la merda. I això l'ANC ho veia, i treballava per evitar una trencadissa que ens arrossegués a tots a la desfeta. Se'n diu responsabilitat.

Han passat 6 anys des d'aquell 2012 amb el que obria aquest article. En termes històrics no és res, és un sospir, per més que a nosaltres ens pugui semblar una eternitat. Només han passat 6 anys, però el que ha passat en aquests 6 anys ha estat prodigiós. De ser un país amb un Govern suportat amb acords amb el PP a tenir un Parlament on la majoria independentista és expressa i inequívoca. De ser un país amb una societat civil sumida en el panchovillisme a tenir una força cívica extraordinària, una capacitat de mobilització excepcional, única.
I el motor d'aquests canvis, d'aquesta evolució, d'aquest haver arribat més lluny que mai en el camí per a aconseguir la independència, té noms i cognoms: Assembla Nacional Catalana.

L'ANC ha estat, és i hem de garantir que segueixi sent, el motor fiable, sòlid i potent que necessitem per fer la independència, que necessitem per construir la República. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent la veu exigent i l'actuació responsable. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent neutral davant els partits polítics i les seves espirals destructives, i aquesta neutralitat no vol dir no tenir opinió, sinó no tenir cap por en dir a les coses pel seu nom, en posicionar-se i empènyer en el que es consideri la direcció correcta, fins i tot si això emprenya algun partit. El que alguns semblen reclamar, de que l'ANC s'abstingui de posicionar-se, per no contradir a cap partit, ens abocaria a la paràlisi més absoluta. 

Som on som gràcies a l'ANC. Crec que tots hem d'agrair-ho molt a tots els responsables que ha tingut l'ANC i han fet tota aquesta feina tan descomunal en el que va del 2012 a avui. I més que un agraïment cal un enorme reconeixement a tots aquests milers i milers de voluntaris de l'ANC que sempre hi són, que sempre hi van, perquè ells són l'única benzina possible per a aquest únic motor possible que és l'ANC.

Per a seguir necessitem evolucionar i adaptar-nos a les noves circumstàncies, que són radicalment diferents de les del 2012. Necessitem confiar en el nou secretariat que aquest cap de setmana hem escollit. Estic segur que sabran liderar aquesta nova etapa, mantenint-nos fidels als valors que ens han permès arribar fins aquí. En el nou secretariat hi ha gent de moltíssima vàlua, hi ha gent de perfils i de trajectòries molt diferents. Confiem siguin capaços, d'entre tots ells, d'entre tots els que han sortit escollits secretaris nacionals, triar les persones que millor puguin liderar aquesta nova etapa. I que siguin prou generosos per ser un exemple als ulls de tots de la capacitat de treballar plegats, de sumar, d'ajudar-nos.

Nosaltres hi som. I hi serem. Perquè sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...

DONEC PERFICIAM

Eleccions a l'ANC: potencial imprescindible de país, relliscades, i crítiques massa interessades

Ahir dimarts la polèmica va irrompre en l’elecció dels membres del Secretariat Nacional de l'ANC, amb l’exclusió de la llista definitiva d’un dels candidats més “mediàtics”, el periodista Antonio Baños. La raó: haver participat en una tertúlia a mitjans de comunicació quan el reglament electoral expressament ho prohibeix.

Antonio Baños no va parlar de res de l’ANC. Només va participar-hi com a tertulià, parlant de les coses genèriques que es parlen a les tertúlies. Però el reglament electoral és extremadament sever en aquest punt. Segurament ben intencionadament, per protegir la igualtat entre els diferents candidats. I una aplicació inflexible de la lletra d’aquest reglament ha generat una situació molt perjudicial per a l’ANC, en el sentit que ha obert la porta a tot tipus d’especulacions, generant un desgast absolutament innecessari i estalviable.

Per què dic estalviable? Perquè al meu entendre la interpretació de la previsió del reglament s’havia de fer d’acord a la finalitat que persegueix i atenent a les circumstàncies de les persones. Antonio Baños és periodista i participa regularment en tertúlies als mitjans de comunicació. I si la finalitat era garantir la igualtat dels candidats, el que s’ha fet és privar d’aquesta igualtat a un candidat, perquè se l’impedia exercir el seu mitjà de vida, i a la resta no. Diferent hagués estat que hagués fet campanya demanant el vot cap a la seva persona, que no va passar. Així doncs una situació en la que tothom hi perd.

Però una situació que ha estat molt aprofitada pels habituals haters de l’Assemblea per a abraonar-s’hi en contra, amb una crueltat repugnant i inadmissible. És una crítica que casualment m'ha semblat aprofitada per certs sectors de l’independentisme, els que ara demanen abraçar-se al PSC-PSOE. L'ANC, enmig dels temps convulsos que ens ha tocat viure, ha sabut i procurat en tot moment mantenir una actitud d’independència i neutralitat en relació als partits polítics i d’exigència, però alhora lleialtat constructiva a l’agenda del Govern, que era, o això ens pensàvem tots, l’agenda de tots els partits polítics independentistes, perquè així estava pactada.

I aquesta lleialtat republicana de l’ANC al President i al Govern legítims, semblava no ha agradat gaire a alguns que consideraven que havia de tenir un paper més submís als partits polítics, concretament al seu. I així han aprofitat aquesta relliscada per llençar-se amb tota mena d’atacs contra l’ANC.

Mireu, l’ANC ha estat i és el motor principal del procés independentista. I així ha de seguir-ho sent. Per fer-ho ha de ser forta, i aquesta fortalesa és qui més la posa a prova permanentment assumint el pes de totes les convocatòries i convertint-les en mostres d’inequívoca voluntat popular per la independència i la llibertat dels presos.

La llista de candidats que s’han presentat al Secretariat Nacional evidencia aquesta fortalesa. Molts noms i noms potents, gent de trajectòries molt diferents, gent que pot aportar perfils molt complementaris perquè l’ANC segueixi sent el que tots volem, perquè l’ANC estigui en les millors condicions possibles per als molts reptes que ara mateix tenim pel davant.

Voldria assenyalar alguns noms, com els d’en Joan Canadell i en David Fernández, del CCN, que han fet una tasca extraordinària en l’extensió de l’independentisme a tots els nivells, amb una pedagogia bàsica per ajudar a entendre la discriminació sistemàtica que pateix Catalunya per part d’un estat podrit i del potencial d’estat que té Catalunya. Noms com el de n’Adrià Alsina, la Laura Arenas, la Montse Daban, que han fet moltíssima feina i molt ben feta a l’ANC. O com en Lluís Junyent, incansable coordinador a Cornellà de Llobregat, la meva assemblea territorial. Gent amb perfils històrics de militància independentista, com en Xavier Serraïma, en Marc Sallas, en Manel Pardo o en Pep Cruanyes. Gent amb perfils molt diferents però que cadascun en el seu àmbit pot aportar moltíssim a l’ANC, com el mateix Antoni Baños (que espero finalment pugui presentar-se), en Xavier Fähndric, en Tayssir Auzouz, l’Albert Donarie, en Paco Martínez o la Montserrat Tudela.

Són només alguns dels noms que evidencien aquest dinamisme i potencial de l’ANC. N’hi ha més, i sé que sóc injust no repassant tota la llista. He volgut fer només una petita relació. Us convido a revisar les notes biogràfiques i idees que ens traslladen els diferents candidats a la pàgina expressament habilitada per l’ANC.

Dissabte vinent tothom a votar. A qui millor cregui pot servir als interessos de l’ANC que són els interessos de la República, de la independència.

Com a criteri, el que considero cabdal, i aquests noms que he relacionat crec compleixen el requeriment: donar suport a candidats que aportin valor afegit, feina feta contrastada, compromís, i que, alhora, aposten per seguir mantenint la independència i la neutralitat davant els partits de l’ANC. 

SEGUIM

DONEC PERFICIAM

I, malgrat tot, segueix la mà estesa! Pero... que hay alguien???

Arribo a casa. Miro el mòbil, i veig que per diferents vies m'han fet arribar el video de l'actuació de Txarango a la sala Joy Eslava de Madrid. En aquest video els Txarango expliquen amb total claredat el que està passant a Catalunya i com el que estem fent a Catalunya també és clau pel que és i està passant a Espanya. Complicitat total amb el públic. Chapeau.

El 26 de novembre del 2015 escrivia un post: "Si me quieres escribir... Mano tendida a la sociedad española contra un estado podrido".

En aquell post ja deia: "Los catalanes tenemos una oportunidad de salirnos de todo esto (d'aquest Estat Podrit que ha esdevingut l'Estat Espanyol), de dejarlo atrás: la independencia. Y, curiosamente, los españoles, sin nuestra independencia, no tienen ninguna oportunidad de cambiar las cosas: la posibilidad de reforma estructural, integral, del estado español pasa inequívocamente por la independencia de Catalunya. Es el único hecho macropolítico que se escapa, por ahora, al control de esta casta que se ha apropiado del estado español, y, por eso mismo, el único hecho capaz de demoler los cimientos putrefactos sobre los que se sustenta."

Aquell 2015 encara confiava que Podemos abracés inequívocament la causa de la democràcia, la solució democràtica al que s'estava plantejant a Catalunya. Entenia que això faria trontollar els fonaments podrits de l'estat, i acabaria també arrossegant al PSOE cap a una sortida democràtica a tot plegat.

No ho plantejava en cap cas com una manera de "quedar-nos a Espanya", sinó com la manera que de tot plegat n'emergissin dues realitats polítiques sobiranes, abocades a una germanor i a créixer i progressar uns al costat dels altres, però des de la igualtat.

Podemos no ho va fer, es va amagar i ha seguit amagat en tot el tema català des d'un punt de vista de sortida democràtica, i el que encara és pitjor, moltes veus de Podemos s'han aixecat amb discursos despectius contra el procés català. Podemos no ho va fer i el PSOE encara pitjor, va formar part del bloc del 155.

En un dels meus últims articles reflexionava sobre la necessitat de mantenir-se humà en els conflictes. Això no s'ha donat a Espanya. Tot el contrari. La desinformació absoluta, la intoxicació permanent i l'apel·lació al nacionalisme espanyol ha acabat en aquest massiu "a por ellos".

No hi ha hagut cap "hablemos". No hi ha hagut cap "respetemos". No hi ha hagut cap "escuchemos". No hi ha hagut cap "tienen derecho". No hi ha hagut cap "el estado que amenaza y ejerce la violencia contra Catalunya ya no es un estado democrático ni de derecho".

I hi hauria d'haver estat.

El meu independentisme mai ha estat identitari. Mai. Sempre he cregut en la gran virtut de la societat catalana per configurar un "nosaltres" sense arrels identitàries, i sí amb capacitat d'integrar-hi moltes identitats. Sempre he cregut en el "un sol poble", que no era "una sola identitat, ni una sola llengua, ni res de tot això".

El "nosaltres" sobre el que es fonamenta la majoria social independentista té dos eixos clau:
- és un nosaltres que integra tothom, que respecta tothom, que ofereix un futur millor a tothom, que apel·la a tothom. Més i millors oportunitats, més i millor democràcia, més i millors drets, etc. I tot això amb independència del nostre origen, llengua, posicionament davant la independència de Catalunya, idees polítiques, etc etc.

- és un nosaltres plenament conscient de la realitat i les característiques des de les que es configura aquest nou "nosaltres", totalment diferent del que podia ser als anys 30, o al s.XIX, o al 1714. I aquest nou "nosaltres" assumeix com a identitat pròpia també les identitats des de les que s'ha forjat. Assumeix també com a llengua pròpia el castellà, perquè és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. Assumeix que la cultura catalana s'expressa en llengües diferents. Assumeix que la identitat catalana és permeable a identitat compartides.

Sí, som un nou "nosaltres", que no té res a veure probablement amb cap dels anteriors "nosaltres" que han configurat la societat catalana, però dels que ha heretat i sostingut aquesta voluntat de ser i de progrés per a tothom.

Davant aquesta realitat, ni tan sols Podemos ha pogut evitar exercir la demagògia destructiva. C's i PP s'han abraonat a un discurs repugnantment etnicista, en el que apel·len sistemàticament a l'origen de les persones per desposseir-nos dels nostres drets. L'origen ens lligaria, ens predeterminaria, a haver d'estar sempre alineats en la defensa d'aquest estat espanyol podrit i despòtic.

C's i PP enerven l'origen de les persones que vivim a Catalunya per negar, a més, que Catalunya sigui una realitat o la realitat d'aquesta Catalunya. Per això combaten com ho fan la llengua catalana i la immersió lingüística. Vostè, que viu a Catalunya, i que té els seus orígens fora de Catalunya, no s'ha de plantejar mai si el fruit del seu treball és espoliat sistemàticament per les elits d'aquest estat podrit, no s'ha de plantejar mai si aquest estat podrit l'està discriminant en les seves inversions, etc. Vostè, pel seu origen, està molt per sobre de tot això. Vostè, pel seu origen, té una missió sagrada, que és la destruir Catalunya, la d'evitar que a Catalunya es configuri cap "nosaltres", la de dinamitar qualsevol rastre de pensament, llengua, cultura i voluntat de ser. Vostè, pel seu origen, és un soldat del "a por ellos".

Aquell novembre del 2015 estenia la mà a la societat espanyola contra aquest estat podrit que és l'estat espanyol. I apel·lava a la seva mobilització democràtica, perquè el procés català era l'únic que podia provocar una refundació democràtica a Espanya.

Avui aquella apel·lació em sembla més tristament buida que mai. El silenci de les esquerres espanyoles, el silenci dels demòcrates espanyols, que crec hi han de ser, davant el que ha passat i està passant a Catalunya, a molts ens ha gelat la sang.

Perquè molts, en aquest "nosaltres" de tants orígens i identitats compartides, ens configuràvem com a ciutadans de la República de Catalunya amb la mà sempre estesa a la societat espanyola, a les nostres famílies, als nostres paisatges, als nostres referents, que són molts, que estimem i dels que no volem ni ignorar ni prescindir.

Però aquesta mà estesa només ha rebut que cops de porra, ens l'han lligada, ens l'han emmanillada, ens l'han empresonada.

Nosaltres sí sabíem quin futur volíem construir i compartir. Un futur de democràcia, de respecte mutu i d'igualtat des de sobiranies reconegudes. Un futur, sempre, de mà estesa.

No sé quin futur vol construir i compartir l'estat espanyol, el poble espanyol. Un futur de negació total? Un futur de repressió sistemàtica? Un futur encadenant les persones al seu origen i no a la seva voluntat de ser? Un futur de violència, de presó, d'exili, d'amenaça sistemàtica?

Aquella mà estesa del meu post no només era simbòlica. Més endavant vaig defensar, gairebé en solitari, que tant els diputats del món convergent com els d'ERC al Congrés de Diputats a Madrid, votessin, sense cap negociació, a canvi de res, a favor de la investidura de qualsevol candidat alternatiu a Rajoy. I que ho féssim com a mostra d'amistat amb el poble espanyol i de compromís amb la seva refundació democràtica.

Llavors, quan vaig proposar-ho, vaig rebre crítiques de tothom, les més educades de les quals deien que aquest vot només es podia donar si hi havia compromís amb un referèndum a CAT. Jo defensava que no ho vinculéssim. Ara tant ERC com Pdecat ofereixen, gratis, els vots al Pedro Sanchez si planteja una moció de censura. Però ara ja aquest Sánchez no és el del moment que jo comentava, ara ja aquest Sanchez està lligat al 155.

I tanmateix, malgrat tot, jo seguiria estenent la mà. Perquè aquesta mà estesa forma part del nostre "nosaltres". I perquè aquesta mà estesa esdevé un mirall que jo crec més tard o més d'hora s'ha de trencar en mil bocins, del "nosaltres" que ofereix al poble espanyol aquest estat podrit, un nosaltres de repressió, violència i negació de l'altre i els seus drets. I perquè ara ja, en aquest "altre" no només hi som els catalans, sinó tots els ciutadans espanyols incòmodes per a totes les elits que s'han apropiat de l'estat i gestionen la seva putrefacció i desfeta democràtica.

Trobarem a faltar els somriures...

Que els 4 diputats de la CUP facin possible amb la seva abstenció que el bloc del 155 tingui més vots al Parlament que la majoria independentista que conformen Junts per Catalunya i ERC crec que ens situa a tots en un carreró no sé si sense sortida, però sí molt complicat.

Potser aconseguirem superar la situació agònicament, com ha passat altres vegades, però fem el que fem per fer-ho, en sortirem més febles.

La decisió d'abstenir-se de la CUP culmina el joc de despropòsits col·lectiu en el que havíem entrat des del 21D:

- la catastròfica decisió unilateral del President del Parlament de suspendre la investidura prevista del President Carles Puigdemont.

- forçar al President Carles Puigdemont a retirar provisionalment la seva candidatura a la investidura i proposar un nou candidat per fer possible el pacte

- discutir-se en públic, sense cap pudor, contradint-se, replicant-se... davant l'estupefacció de la gent

La meva posició ha estat clara en aquests mesos de zotzobra: el President legítim és Carles Puigdemont, i ell havia de ser el candidat a ser investit.  I puc creure tenir raó. Però amb això no n'hi ha prou.

Més rellevant que tenir o no tenir raó, que ser més o menys coherent, d'estar més o menys encertat... més rellevant i important que tot això era i és, i així ho vaig reclamar des del principi, la capacitat, l'obligació que teníem, de bastir un "tots" entre totes les forces alineades amb la voluntat de construir la República, de fer efectiva la independència.

I per tant, si entre aquestes forces hi ha punts de vista diferents, l'obligació primera era buscar l'acord, fer possible l'acord. No hi ha majoria ni hi ha independència sense "tots", i si ERC no volia de cap manera investir el President Puigdemont, quines alternatives hi havia? "Eleccions, eleccions" invocaven alguns. Però a l'endemà de les eleccions ens hauríem continuat necessitant tots. És davant aquesta situació, i guiat per l'imperatiu polític de fer possible, pel damunt de tot, bastir aquest "tots", que el President Puigdemont va fer aquest gest de dignitat i d'honorabilitat, retirant provisionalment la seva candidatura. Per a mi, dolorós, injust, i políticament negatiu. Però per a mi. Perquè hi pogués haver un "tots", era necessari. Per tant, a les ordres. Perquè el "tots" és més important que el "jo".

En aquest context de construir el "tots" és de sentit comú que tothom ha de parlar amb tothom, que tothom ha d'entendre els punts de vista dels altres, que tothom ha d'acceptar integrar part dels arguments i posicionaments dels altres. Però també és de sentit comú que això es faci respectant la força de cadascú. Junts per Cat és la força majoritària, seguida, a poca distància, d'ERC, que configuren el bloc central de l'independentisme. Després hi ha la CUP, l'opció minoritària, amb 4 diputats, i que havia tingut un sever retrocés en els seus suports electorals en relació al 2015.

No és un tema numèric. És un tema de respecte als electors. El tots només el construirem amb el que cadascú aporta, i tots som imprescindibles, però estem obligats a respectar l'altre i els seus electors i a, si realment hi ha voluntat de bastir aquest "tots" per fer la República, no aprofitar-se de les situacions per actuar bloquejant la majoria. Fer això per a mi no és coherència, és irresponsabilitat.

I és molt lleig, molt, aprofitar-se de la situació d'exili de dos diputats com són el President Puigdemont i el conseller Comín, per contribuir a la derrota de la majoria indepe, atorgant la majoria en vots al Parlament al bloc unionista. La CUP podria haver discrepat legítimament de l'acord dels majoritaris, però tenir un posicionament de l'estil "no ens aprofitarem de la situació d'exili que ha comportat la repressió del 155, i per tant, cedirem, als simples efectes de no fer-nos còmplices de la repressió de l'Estat, dos vots, com a mostra també de respecte a la situació dels exiliats. I els altres dos diputats s'abstindran, per fer visible a tothom que no compartim l'acord al que han arribat Junts per CAT i ERC".

Però no ho han fet.

I igual m'equivoco, però ara mateix només veig dues possibles sortides per evitar no se'n vagi tot a dida. I totes dues en sortirem afeblits:
- que el president Puigdemont i el conseller Comín hagin de renunciar a la seva condició de diputats, per evitar la majoria unionista al Parlament que ha habilitat la CUP. El nivell del despropòsit és aquest: per voler donar lliçons de coherència, al final pot ser que sigui la CUP la que precipiti la renúncia del President que no havien aconseguit ni les urnes, ni Rajoy, ni la Soraya, ni el TC ni ningú. Em sembla delirant que afeblim d'aquesta manera la nostra ja precària arquitectura institucional i el posicionament internacional que l'exili del Govern i el President a Brussel·les estan aconseguint.

- que no sigui possible investir cap President independentista, i anem a eleccions. No és poca la gent que ho veu com un escenari gairebé bucòlic, idíl·lic. No puc estar-hi més en desacord. El resultat del 21D va ser èpic. Vam aconseguir el més gran nombre de vots independentistes de la història per la mobilització contra la repressió que havia desencadenat l'Estat a Catalunya. Però si l'actual escenari ens porta a eleccions serà simplement per la incapacitat dels independentistes d'arribar a acords.

No, els independentistes no deixarem de ser-ho. Però un escenari electoral caïnita, provocat per aquest fracàs de no poder arribar a cap acord entre nosaltres, desgastaria, amb tota seguretat, a les dues forces majoritàries. És un escenari en el que no tinc cap dubte de pronosticar la pèrdua de la majoria absoluta independentista.

Un últim apunt en aquesta anàlisi d'urgència, sobre l'impacte en la majoria social indy.

Deia el portantveu de la CUP que ja havien fet renunciar a Mas, que ara podien fer renunciar a qui vulguin i que això fa avançar el procés. És difícil superar aquest encegament partidista, i mira que tothom està oferint un recital de partidisme lamentable.

Mireu, a la majoria social i política independentista que hem assolit no hi hem arribat pel creixement demogràfic dels que sempre hem estat independentistes. Hi hem arribat perquè moltíssima gent, des de molt diverses posicions, s'hi ha anat acostant i ha acabat donat-hi suport en arribar al convenciment que la independència era la millor opció per al nostre país. En aquest creixement és evident que ERC hi ha tingut un paper important, atès que ha anat posicionant-se en el món de les esquerres amb una força que abans no tenia, i que p.ex. s'ha pogut veure en els resultats que va tenir a l'AMB aquest 21D. Però també és igualment evident que la clau per assolir aquesta majoria ha estat l'espectacular viratge cap a l'independentisme que va protagonitzar el gruix central del catalanisme que no era independentista, del món de l'antiga convergència.

No em cansaré de repetir-ho: el miracle del 21D va ser mantenir el vot moderat, que la repressió no desmobilitzés el vot moderat. Que els sectors més moderats del nostre país, en termes ideològics, econòmics, socials, en una situació de tanta tensió i inestabilitat com la que va generar el 155 i la repressió estatal, es mantinguessin ferms, continuessin confiant en la independència, va ser la clau per a la victòria indy del 21D.

Però estem jugant amb foc. La legislatura passada va ser un drama en termes de política independentista, perquè vàrem consumir totes les nostres energies en les pugnes internes per "mantenir viu el procés", per no descarrilar. I vam estar a punt de fer-ho un munt de vegades. El pas al costat de Mas, despectivament llençat a la paperera de la història, quan havia estat l'artífex del viratge a l'independentisme del catalanisme no independentista, el lideratge que havia estat capaç de guanyar-se la confiança del vot moderat del país (que és el central). Després amb l'incompliment per part de la CUP dels pactes que s'havien signat amb Junts pel Sí, que ens va deixar sense pressupostos. Amb la moció de confiança que es va veure obligat a plantejar Puigdemont, etc etc etc.

Dos anys sencers en els que no vam fer independentisme, en el que totes les forces es consumien en un caïnisme del que només se'n va salvar, i per això ha de ser la nostra referència sempre, l'1-O.

Però ara, després del 21D, tot sembla tornar per aquell trist camí. I així cada cop la imatge que oferim és de menys credibilitat. Quina confiança es pot tenir o podem generar en un escenari així? I la pèrdua de confiança, de credibilitat, per la incapacitat de bastir aquest "tots" sempre porta, inequívocament, a la pèrdua de suports.

I no em sigueu ingenus, per favor. Podeu posar-vos molt dignes i molt estupendus per lloar la CUP i proclamar que la votareu, que són els únics, que els altres bla bla bla. Això és un preludi wagnerià de l'ocàs d'aquest intent que estem protagonitzant de fer la independència. Una radicalització "antisistema" de l'independentisme pot provocar automàticament la pèrdua dels suports socials, econòmics i ideològics més moderats.

El 10 d'octubre vam fallar en la via institucional cap a la independència. Però és l'única possible. L'alternativa no és la via de la insurgència i la radicalització social. L'alternativa és haver après la lliçó i tirar endavant la via institucional amb la fermesa i la diligència que cal, aprofitant totes les oportunitats que siguem capaços de generar o que se'ns presentin. I amb tot el suport de la gent al carrer òbviament.

En definitiva, si no hi ha un miracle (que ojalà hi sigui!), el posicionament dels companys de la CUP l'únic efecte segur que tindrà és habilitar una majoria unionista al Parlament. A partir d'aquí, tot són incerteses creixents, perquè ens aproximem a un escenari del que, sense cap mena de dubte, en sortirem molt més febles. S'ha fet molta brometa amb això de la revolució dels somriures. I els trobarem a faltar, i molt. I potser serà massa tard quan tots plegats entenguem que ha estat la nostra gran fortalesa i el que ens ha permès construir aquesta majoria social i política indy que ara estem posant tan incomprensiblement en perill.

I sabeu què ho fa encara més incomprensible, tot plegat? Que l'endemà, o a l'altre, o quan sigui, que tornem a posar-nos-hi, per anar-hi... haurem de seure tots, haurem de tornar a començar per ser capaços de bastir aquest "tots" que és l'únic que ens pot permetre fer la República. Ens necessitem tots. Només és possible amb tots. I això obliga a acceptar-nos, a perdonar-nos, a suportar-nos i aprendre a conviure i confiar, perquè tots som imperfectes, tots tenim arguments i vull creure que tots fem el que podem. Excepte en el món de l'estupendisme, que tots són perfectíssims i digníssims i amb solucions per a tot, i coherentíssim i jojahodeiaíssims. Però també amb ells haurem de construir aquest "tots".

PS: Vaig escriure aquest article ahir, i no em vaig veure amb cor d'acabar-lo amb l'habitual DONEC PERFICIAM. Vaig preferir deixar reposar l'article esperant un miracle, despertar demà -avui- i que tot hagués estat un malson. Despertar demà -avui- amb el somriure de que tothom ha trobat la manera de posar-se a treballar plegats. Que hi som. I que hi som tots. Perquè ens necessitem a tots.