Conte breu: "El Sermó de la Punta La Fava"

En un principi la paraula no hi era, per això només existia la foscor. Llavors arribà la paraula (per tuiter abans que ell, perquè ell venia en avió), i allà on no podia haver-hi res, per a la paraula, de la sang dels combatents només en creixien lliris, i del silenci de generacions i generacions de militants que cobrien la història i les muntanyes com boira d'hivern, per a la paraula només hi havia tietes que no callaven i s'escampaven per totes les valls.

Al tercer dia la paraula trobà un sofà. I s'hi va asseure. I des d'allà contemplava el seu món de lliris i de tietes. Sovint els deixebles l'envoltaven i li preguntaven "són les tietes les escollides?". Però ell callava. Els lliris creixien, i florien, i tot ho omplien de color. I les tietes militants no paraven, sempre amunt, sempre avall. Llavors, un dia, es llevà del sofà, mirà a la dreta, mirà a l'esquerra, i els deixebles de sempre van treure el cap del gintònic. Aixecà, tens, el seu dit índex pel damunt del seu cap mentre els mirava a tots. Aquella deixebla que havia suspès la pràctica del carnet de moto per vintinovena vegada s'extasià en la contemplació del dit índex de la paraula suspès en l'aire. Es feu un silenci dens. La paraula, amb un gest enèrgic, baixà tot el braç, fent un arc vertical de 180 graus, i el seu índex es quedà assenyalant el dit gros del peu dret, que li eixia de les sandàlies, i tots els deixebles el contemplaren i el lloaren, perquè digué: "aquells de vosaltres que em seguiu, jo us donaré veu en unes primàries que se m'acaben de revelar i us ficaré on em surti la punta de la fava de les llistes".

Els deixebles i les deixebles es miraren i es preguntaven "tu hi aniràs? hi aniràs tu?" "seré jo qui surti de la punta de la fava?". El dit índex del creador seguia assenyalant el seu dit gros del peu dret. Manelic, un dels seus seguidors més estimats es mirava aquell dit gros sense dir res, però a la nit aquella contemplació es feu article, i escriví sobre la ronya negra en aquella ungla massa llarga del dit gros del peu dret de la paraula. I en llegir-ho qui era paraula digué "en veritat us dic, que si algú s'aparta de les meves primàries i diu de mi allò que mai voldria saber, li aplicaré el reglament i passarà la resta dels seus dies entre tietes". En sentir-ho, la Mirla vessà una llàgrima: "a mi no em vol ningú i no em votarà ningú! què puc fer per seguir-te?"

Llavors qui era paraula tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta, l'enganxà al seu nas i hi girà els dos ulls per mirar-lo. Des de petit que li agradava, en moments de molta tensió, fer-se així el guenyo. Fou només un instant, perquè qui era paraula traçà un arc horitzontal de 180 graus amb el seu braç dret estirat i dit índex en punta, mentre s'adreçava als seus seguidors. "Aquells de vosaltres que em seguiu sereu com jo i el vostre lloc a prop meu quedarà sempre il·luminat amb la meva paraula, perquè la paraula s'ha fet reglament, i en el reglament hi ha la veritat i la punta de la meva fava"

L'endemà, al mercat, entre el seu món de tietes i lliris, la paraula buscava amb la mirada homes i dones per fer-los esdevenir els escollits. Quan en veia un, o una, ho aturava tot, l'assenyalava amb el dit índex de la mà dreta i li deia "veig en tu la força de la fe per venir amb mi a les primàries". Llavors, la paraula, amb el seu dit gros de la mà del braç dret l'apretava fortament al front, entre les dues celles i cridava "germà (o germana) tu vindràs amb mi a les primàries", i els seguidors i seguidores que l'acompanyaven exclamaven "Al·leluia!!! La paraula s'ha fet llum, i la llum primàries! Lloat sigui el Reglament!"

"Què han dit?" preguntà un dia un d'aquests nous seguidors al sentir el que exclamaven la resta de seguidors que acompanyaven la paraula! "No res, no res, tranquil, Lloat sigui el Pegament, perquè nosaltres volem enganxar tothom amb pegament per fer la unitat" li respongueren.

I arribà el dia. Era la vespra de Pasqua. La paraula reuní tots els seus seguidors i els digué "allunyeu-vos dels lliris, perquè la seva flor l'aprofita el dimoni per fer-vos tontos i nosaltres som els escollits". Ooooooh, exclamaven els seguidors. Llavors s'adreçaren tots al temple. En arribar-hi assenyalà, furiós, tota la gent que hi havia, i començà a escridaçar-los, enrogit d'ira "feu fora les tietes, perquè elles sempre posen l'altra galta, perquè són les que reguen els lliris, i tenen por, i no us estimen, i no volen les primàries, i neguen la paraula!". En sentir això els seguidors de la paraula també enrogiren com el seu mestre i també començaren a escridassar tothom "tieta! llirista! sofà! ja no volem posar l'altra galta! tieta! paguita! tot ho feu per la paguita! lliristes!"

Havien començat les primàries. I les primàries es feren. I la paraula fou ungit, i davant de tots els seguidors i seguidores s'autoproclamà "jo sóc l'escollit. Aquells als qui jo esculli vindran amb mi, perquè tot és amb mi i només amb mi podreu ser". Els seguidors es miraren tots i exclamaven "seré jo l'escollit, mestre, que he quedat segon? seré jo, que he quedat tercera?"

Llavors la paraula els apartà sense ni mirar-los i s'acostà a Mirla "la teva fe t'ha salvat (i l'haver insultat i menyspreat tothom que no era jo), i vindràs amb mi, i en veritat us dic que en el 30è intent aprovaràs les pràctiques del carnet de moto, o canviarem el sistema d'examen i farem unes primàries". Els seguidors de la paraula es miraven els uns als altres sense entendre-ho gaire "però si no s'ha votat ni ella!". Això enfadà a la paraula, que tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta i assenyalant tots els seus seguidors els escridassà "us vaig dir que la meva paraula s'havia fet reglament, i que en aquest reglament hi hauria la punta de la meva fava". I afegí "I en veritat us dic que quan arribi la fi del món i torni la foscor, Mirla, a qui he ungit amb la meva gràcia, haurà menyspreat totes les criatures de la creació, i no hi haurà mai res ben fet, suara el que jo faci"

Tot seguit s'adreçà a una nova seguidora que havia abraçat recentment la paraula i digué "la teva llengua bífida és una senyal dels cels. Pots mentir i menysprear tota la creació al doble de velocitat que tots nosaltres i en totes les direccions, la providència t'ha posat en el meu camí i jo t'he despertat aquest do. Lloat sigui JO pel damunt de tots els homes i dones. Tu també vindràs amb mi, ni que tampoc t'hagis votat tu a tu mateixa!"

En un racó, assegut, Manelic s'ho mirava desvagadament mentre s'anava treient burilles del nas, en feia cuidadosament boletes i les anava dipositant damunt la cuixa "a veure quina serà la més grossa". Llavors es va quedar mirant fixament l'ungla del dit índex de la paraula, que seguia assenyalant en un moviment lent però segur, tots els seus seguidors. "collons, hi té més ronya encara que a l'ungla del peu!" es va dir per a ell mateix. I va seguir fent boletes de les burilles que anava alliberant meticulosament del seu nas.

Coses que passen. Coses que tens oportunitat de veure. Coses que vull explicar

Dijous a les 08:00 entrava a la feina i no en vaig sortir fins ahir divendres a les 14:00. Amb altres companys i companyes treballadors públics des de dijous a les 14:00 ens vam tancar al nostre lloc de treball fent un dejuni voluntari en solidaritat amb els presos polítics en vaga de fam i en general tots els presos i exiliats. I també vam aprofitar per reivindicar amb pancartes i domassos, un dia de lluita com va ser ahir, la llibertat de presos i exiliats. D'aquestes 30 hores que vaig passar tancat a la feina, les 5 últimes vaig assistir, molt entristit, a la topada entre un relativament petit grup de manifestants i la BRIMO dels Mossos d'Esquadra.

Via Laietana va quedar des de la matinada, tallada al trànsit. Mossos van establir un perímetre de seguretat a l'alçada de Correus. Al llarg del matí s'hi van anar acumulant manifestants. En el moment que més, al voltant d'uns 1.000. Entre aquests manifestants va aparèixer un grup, d'aproximadament uns 200 individus, que tots anaven amb la cara tapada, ja sigui encaputxats, amb bufandes, bragues i caputxes, etc.

Només arribar es van abraonar damunt les tanques que establien el perímetre. Les sacsejaven, les volien tirar a terra. Jo m'ho mirava, privilegiadament des d'un balcó, i no entenia què pretenien. Tirar a terra les tanques per enfrontar-se a hòsties amb els agents de la Brimo que hi havia a l'altra banda? No entenia res.

Llavors van aparèixer una sèrie de persones absolutament admirables que, a cara descoberta, van interposar-se entre l'assalt d'aquest grup de manifestants encaputxats i les tanques i la BRIMO. Autèntics herois anònims. Compromís cívic exemplar. Van estar molta estona frenant el desbordament que, en intervals de temps irregulars, aquest grup de provocadors intentava.

Des de Mossos es feien crides, per l'altaveu d'una de les furgonetes, a la calma i a que deixessin d'intentar desbordar el perímetre de tanques, o els obligarien a intervenir. Els encaputxats se n'enfotien, de tal manera que a mesura que passava el temps, la seva agressivitat s'incrementava. Van començar a llençar petards, llaunes de beguda plenes i tota mena d'objectes cap a la Brimo. I els agents de la Brimo seguien aguantant.

En un moment donat el desbordament quasi es va produir. Les persones q admirablement, a cara descoberta, intentaven evitar q passés el q els encaputxats portaven hores intentant q passés,es van veure superades per aquest grup. En aquest moment q la Brimo va apartar les tanques q els encaputxats havien llençat pel terra i es van plantar davant seu. Fins on jo vaig veure, amb un parell de passes endavant porra en mà i alguns cops en van tenir prou per fer retrocedir uns 15 metres els encaputxats.

Però no s'havia acabat. I aquest grupet hi va tornar: nou llençament d'objectes i nous intents de desbordar el perímetre.

Sí, és evident que en una unitat d'intervenció directa com és la BRIMO, quan intervenen, es poden produir situacions no volgudes, àdhuc no admissibles. La BRIMO intervé sempre en situacions molt límit. Ahir van estar moltes hores aguantant. Quan van intervenir, en tot el que jo he vist, ho van fer amb força mínima. Vol dir això que no s'hagi escapat algun cop de porra lleig? Pues no. Pot haver passat. Els encaputxats acostumen a fer servir els incauts que pululen per allà al davant, tafanejant o sense ser conscients del que passa, com a escuts.

No em cansaré de repetir que en situacions així, l'acció més efectiva del gruix de la gent que s'està manifestant amb normalitat és obrir un espai de distància i seguretat amb els provocadors. És l'acció més efectiva perquè aquests grupuscles no puguin usar-los d'escut ni de coartada. Quan es veuen aïllats, sense la cobertura de "la massa" deixen de fer el gallito immediatament.

Les denúncies d'abusos o excessos policials, quan es produeixin, que poden produir-se, s'han d'investigar fins al fons. Però aquesta investigació també implica contextualitzar el que ha passat. Que avui algú amb un mòbil, hagi pogut gravar un cop lleig en la mínima càrrega que a Via Laietana han fet Mossos, és possible. Com també ho és que ho faci un periodista d'aquests voltor, dels que només viuen de la carronya de descontextualitzar una imatge. I si ha passat alguna cosa lletja o inadmissible, doncs s'ha d'investigar. Mossos és una policia democràtica, amb una plantilla de servidors públics majoritàriament grans professionals. Avui, un cop més, ho he pogut veure. Però quin dret assisteix a aquests manifestants encaputxats a passar-se hores provocant i agredint la Brimo i intentant desbordar el perímetre policial que havien establert? Jo ho tinc clar: cap.

La majoria d'actuacions policials que poden ser objecte de crítica, un cop contextualitzades, es veu que són fruit d'una actuació que s'ha mirat d'evitar per tots els mitjans i que, quan es produeix, no podem observar com observaríem un funcionari d'un registre públic estampant un segell de compulsa documental. Sí, estan entrenats per actuar en situacions límit, però no són ni autòmates ni funcionaris posant segells de compulsa. Són agents de l'ordre actuant per evitar mals majors que comportaria la seva inactivitat davant un escenari de violència, agressiu, de gran risc.

La paciència que ahir va tenir la BRIMO amb aquests niñatos encaputxats va ser increïble. Jo veia tot el que els hi estaven fent i m'anava encenent. Quan insultaven, provocaven i agredien absolutament gratuitament a la nostra policia, jo em sentia igualment insultat, provocat i agredit. Estaven aguantant tant, estaven tenint tantíssima paciència i contenció els agents de la BRIMO que, davant el que estava veient, venien ganes de baixar a fotre un parell d'hòsties amb la mà oberta a aquests niñatos. Òbviament només era un pensament q em venia en veure el que estava veient, però que no hauria prosperat mai, només era l'expressió de la indignació que sentia. La violència mai és el camí. Ahir els ho van intentar demostrar aquells herois anònims que, a cara descoberta, miraven de frenar els provocadors, d'evitar el xoc. S'ha de tenir molt coratge cívic per fer el que van fer, per exposar-se com ho van fer. Màxim respecte. Màxim reconeixement

PS: I quan dic que es poden produir excessos policials i que s'han d'investigar no ho dic retòricament. Jo només he tingut un judici penal a la meva vida, i va ser per una denúncia contra mi que van posar Mossos. Fa molts anys, en una situació de tensió, com es poden produir en determinades circumstàncies, i en la vida militant n'he viscut moltes, em van agafar i retenir. Però no detenir. Tanmateix em van denunciar perquè deien els havia insultat, amenaçat... cosa totalment falsa. Em va doldre molt perquè jo sempre he estat molt respectuós amb el cos de Mossos d'Esquadra. Em van absoldre. Vaig presentar una queixa al Síndic de Greuges, però m'exigia, per tirar-la endavant, que denunciés els Mossos, i jo no volia. Jo només volia que aquells Mossos reflexionessin sobre el que havien fet. Com no vaig voler denunciar, el Síndic em va dir que hasta luego Lucas, i va passar de tirar endavant la queixa. I estic orgullós de no haver-ho fet. Tinc un gran respecte pel cos de Mossos i per la seva feina. Si hi ha actuacions irregulars o inadmissibles, tenim el dret de denunciar-les i Mossos l'obligació d'investigar-les. Però sempre, sempre, defensaré la nostra policia. I més en dies com ahir, que vaig veure i viure privilegiadament l'escarni a que aquells niñatos encaputxats els van sotmetre, i com els nostres agents van aguantar, la paciència que van tenir davant el que estava passant.

Retrat sense clarobscurs: només podrem guanyar si compartim diagnòstic sobre el fet i sobre el que cal fer i com fer-ho

Aquest diumenge el diari ARA publica una nova enquesta sobre la situació política a Catalunya.El retrat que ofereix del posicionament polític de la societat catalana és, per reiterat en totes les últimes enquestes conegudes, demolidorament sòlid, clar. És un retrat sense clarobscurs. Nítid.

En quins eixos se situa políticament la societat catalana?

1. És una societat que aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. És una dada demolidora. Cap marge d'error. Cap marge a cap interpretació política. Volem decidir. Volem decidir el nostre futur. Volem votar. I ho volem així tant els independentistes (de manera unànime) com els no independentistes (de manera majoritària). Ho volen els votants de Junts x CAT, els d'ERC i els de la CUP. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.

La societat catalana vol decidir. Vol democràcia. Vol referèndum. El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.

Això té un valor excepcional. Un valor tal que és el que hauria de centrar tota la nostra atenció i estratègia.

2. La independència és l'opció social majoritària, i ha vingut per a quedar-se, és absolutament sòlida. Però si no ho fem millor, ens quedarem com estem.

Segons l'enquesta de l'ARA en un hipotètic referèndum sobre la independència, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra. És una dada coincident amb enquestes prèvies com el CEO o ICPS. Sí, si arribem a un referèndum, el Sí guanyaria. I ho faria bastant clarament. El Sí compliria tots els estàndards d'exigència democràtica internacionals possibles.

L'estat espanyol ha de ser conscient que l'independentisme no recula. Gens. Som els que som. I no hi ha cap pas enrere.

Però potser nosaltres també hauríem de ser conscients que de fa molts anys hem arribat al suport social majoritari que ara tenim, però que no creixem, que hem deixat de fer independentistes. I això, per a un moviment com el nostre, en el context que hem de desenvolupar la nostra lluita, no és una bona notícia, i ens hauria de preocupar més del que ho fa. Ens hi hauríem d'interrogar molt més del que fem. Ja ho he dit molts cops. Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes. Des del 27S del 2015 que no fem res per fer independentistes.

3. Una societat que de manera clarament majoritària, inequívocament majoritària, àdhuc transversal com poques coses, rebutja la repressió contra l'independentisme, contra els líders independentistes. Fins i tot una societat que de manera clarament majoritària qüestiona inequívocament la "neutralitat o parcialitat" dels tribunals que han de jutjar els líders independentistes.

Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan provisionalment en presó a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebelió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.

Són dades demolidores.

Fixem-nos que evidentment el 100% dels votants de JxCAT, ERC i CUP hi estan en contra, de la repressió sobre líders independentistes. Però és que també ho estan el 89,7% dels Comuns i el 70,1% del PSC. I entre el nucli dur unionista, un 23,7% dels votants de C's també ho rebutja.

Sensu contrario, la repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, un miserable 16,4% que aplaudeix la repressió.

La lluita contra la repressió és, per tant, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el que ens hi trobem gent amb visions molt diferents. I això és un altre tema que hem de saber aprofitar. I diria que només Òmnium ho està intentant...

I malgrat el % no és tan contundent com el rebuig a la repressió, aquest 62,5% de catalans que creuen el Tribunal Suprem no actua com un tribunal imparcial és una dada igualment demolidora. La societat catalana no creu en la justícia espanyola. L'Estat espanyol ha començat a fer-se fonedís a Catalunya a través de la seva in-justícia, en la que no hi creiem. Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial. Només 1 de cada 4 catalans creu que hi pot haver un judici just. Només 1 de cada 4 catalans confia en la justícia espanyola. El descrèdit d'una institució fonamental en qualsevol estat de dret i democràtic és total. La vergonyosa actuació d'un poder judicial podrit, injust, parcial, etc. és el que ha precipitat una via ràpida de desconnexió amb l'estat espanyol.

4. La in-justícia espanyola ha precipitat que ja no hi hagi cap estructura política que uneixi la societat catalana a l'estat espanyol

Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.

El 1978 un 90,5% dels catalans van votar a favor de la Constitució espanyola.
Ara, el 2018, 40 anys després, només ho faria un 20,1%.

Són dades, altre cop, demolidores. Són dades que evidencien, comparades amb el 47% de suport a la independència, que no és que els independentistes hàgim aconseguit que la immensa majoria de catalans giri l'esquena a l'estat espanyol. No, això no ha estat així. Aquest passar del 90,5% al 20,1% el que evidencia és que ha estat l'estat espanyol qui ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!

Un 65% dels catalans rebutja el paper de la monarquia espanyola en relació a Catalunya. Un 42,6% creu que la seva actuació el 3-O va ser MOLT incorrecta i un 22,2% que fou incorrecta, sense el "molt".

I només un 19% creuen que "el preparao" va estar bé o molt bé. Només un 19% dels catalans. Sí, un 19%. Aquest és el suport que té l'actuació del "preparao". Aquesta és l'evidència que és l'estat espanyol qui s'ha col·lapsat a Catalunya, qui ha perdut tot el seu crèdit. Ja pràcticament ningú, independentista o no, creu en la seva constitució, en la seva monarquia o en la seva justícia.

5. Què ens queda, doncs? Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana, la independència.

Mireu, un 38,4% dels catalans aposten per una via de negociació amb l'estat, per una acció política que permeti fer un referèndum vinculant, efectiu per a totes les parts.

Un 19,1% dels catalans creuen, en canvi, que hem de tirar pel dret, unilateralment.

O sigui, sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.

És evident que aquest 33% fa molt més soroll, té una molt més gran presència pública en xarxes. Però encara és més evident, més aclaparadora, aquesta majoria del 67% que no estan per aquesta estratègia, que no es deixen arrossegar pel soroll. Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.

Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.

Jo crec, en canvi, que necessitem mirar a l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs des d'una posició oberta i constructiva, sense prejudicis previs, sense conclusions precipitades o cunyadistes. Necessitem mirar l'octubre del 2017 i tots els mesos i anys previs buscant, identificant i compartint la seva avaluació i diagnòstic, els fets, les dinàmiques, les llacunes, etc. que van precipitar arribar a l'1-O amb la feblesa que ho vam fer. I cal fer-ho i compartir-ho per enfortir-nos.

Jo tinc molt clara una cosa: molts dels mals que ens van impedir fer realitat la República aquell octubre 2017 tenen el seu origen en la falta de confiança entre tots els agents polítics que havien de liderar el procés. Això va ser letal i això va impedir prendre decisions que potser hauria calgut prendre.

M'explico. El govern era feble perquè no tenia la mínima cohesió interna per poder-lo considerar un Govern. ERC anava a la seva, esperant arribés la frenada "convergent" que estaven convençuts es produiria. Però el President Puigdemont no es va "arrugar" en cap moment. I així vam anar avançant temeràriament. A aquesta situació cal afegir que una CUP tan embogida com, alhora, decisiva, indispensable, s'havia carregat a Mas, fet que va impulsar Puigdemont a la Presidència, amb la signatura d'un acord per fer-ho possible i per impulsar la legislatura, però que a l'endemà d'haver-lo signat ja l'estava incomplint, amb l'argument que "els pactes muten".

La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions. En absència de tot això, el moviment era com una barca de ràfting llençada per un riu d'aigües braves sense rems.

I aquesta feblesa persisteix. Mentre persisteixi la cosa d'estar-se disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà. Perquè en aquest context les decisions a prendre sempre estaran condicionades per no fer res que desgasti davant els qui ens estem disputant l'hegemonia.

Aquesta feblesa només la podem superar blindar un gran acord que aparqui la lluita per l'hegemonia i que generi la suficient confiança i complicitats entre tots els agents perquè puguin prendre les millors decisions que calgui en cada moment sense estar pendents de si això tindrà rèdit o desgast electoral davant els "adversaris" de l'hegemonia.

Ja hem vist la visió que comparteixen el 67% dels independentistes. Ja hem vist que portem molts anys sense que l'independentisme creixi. Sortir d'aquest atzucac només serà possible si blindem un nosaltres que generi confiança i que ens situï en un escenari polític en el que no es tingui por a prendre les decisions que calgui per por a que això ens desgasti electoralment davant els altres amb qui ens disputem vot.

El 67% dels indepes aposten per via acordada. Només un 33% per la unilateral. Assumir el que això implica només ho podrem fer si blindem un nou nosaltres en el que no ens faci cap por dir i fer el que cal fer per si en fer-ho, això tindrà conseqüències en la lluita per l'hegemonia. JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic del que hem fet i del que cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser. Si ho fem així, avançarem. Si no diem ni fem les coses que cal fer perquè sabem que en fer-ho, en assumir aquesta responsabilitat, el que fem és que els qui no l'assumeixin en surtin beneficiats en termes de patètica lluita electoralista... no farem res ni anirem enlloc.

Sabeu per què l'independentisme fa tant de temps que està ancorat en aquest 47%? Sí, perquè vam deixar de fer independentisme. Perquè vam xocar, i si algú ho va veure ho va ignorar per electoralisme, amb la força del vot identitari unionista. Fins el 27S l'independentisme havia aconseguit superar barreres identitàries perquè tot l'esforç que es feia per explicar que amb la independència hi hauria més i millors oportunitats per a tothom, anava calant. Però des del 27S vam deixar de fer independentisme. Portem 3 anys consumits en estèrils debats interns, del que si tu que si yo, etc. I en aquests 3 anys, per la desconfiança entre els agents, ningú va ser capaç de veure com ens havíem topat amb una molt perillosa barrera identitària que havia promogut l'unionisme, explotant miserablement la diversitat d'origens de la nostra societat.


La societat catalana ja ha desconectat d'Espanya, de l'Estat Espanyol i de les seves institucions: ni rei, ni constitució ni justícia.

Ara la nostra feina és blindar un nosaltres per implicar tothom en el procés de fer realitat la República. Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra. Aquest estupendisme de sermonejadors i sermonejadores que consideren a tothom que no són ells inútils, traïdors, incompetents, etc. és un dels pitjors càncers que pot patir el nostre moviment. Només hi ha un tumor pitjor: el dels qui gairebé sempre des de l'anonimat intoxiquen i porten les coses al més profund terreny de l'estupidesa i de la ignorància, sovint des de la infiltració, menant el moviment independentista a abandonar el que ens ha fet forts i majoritaris, impulsant-nos cap a camins sense sortida, que tots els qui els han transitat els han abandonat. 

Manllevant paraules de l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: PACÍFICAMENT DEMPEUS"


DONEC PERFICIAM

Llirisme, tietisme, Stalingrad, Omaha... o una simptomatolgia política molt preocupant

El passat dijous dia 6 de desembre, per als espanyols la celebració de la seva Constitució, a Girona grups espanyolistes (de fet no sé exactament qui convocava) feien un acte. Van aplegar-hi, patèticament, un parell de centenars de persones. Simultàniament, grups dels autoproclamats "antifeixistes" van convocar una concentració de protesta contra la concentració espanyolista. La nostra policia va muntar un dispositiu amb un perímetre al voltant dels espanyolistes i un altre perímetre al voltant dels autoproclamats "antifeixistes", amb l'objectiu que els dos grups no entressin en contacte. En un moment donat els autoproclamats "antifeixistes" van voler rebentar el seu perímetre de separació, llençant les tanques, amb pots de fum, etc. amb la intenció d'anar fins on hi havia l'altre grup i enfrontar-s'hi. En aquest moment Mossos va intervenir i va carregar contra els qui amb violència havien assaltat el perímetre de separació que havien establert.

La violència dels autoproclamats "antifeixistes" és l'origen de la intervenció policial per evitar el xoc entre els dos grups de manifestants. Segurament, les imatges són prou explícites, la intervenció policial va tenir en alguns moments una proporcionalitat discutible, no va ser, diguem-ho així, exemplar, i en un parell o tres de situacions, clarament indefensable.


En aquest context vaig fer un tuit en el que deia:
"El feixisme se’l combat amb les idees, amb la llibertat, amb la raó. No amb les seves armes, no amb la seva violència, no amb la seva intolerància "

I és molt curiós i significatiu tot el que s'ha esdevingut a partir del moment que vaig fer aquest tuit.

Per una banda m'he trobat que és el tuit que, des que sóc a tuiter, ha tingut més retuits i més "agradaments" de tots els que he fet mai. I amb molta diferència. Vol dir per tant, una adhesió massiva.

Però per una altra banda m'he trobat també amb una reacció contrària que, tot i molt minoritària comparada amb la favorable, m'ha sorprès per la seva agressivitat, menyspreu, hostilitat.

Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això, l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat molt i molt preocupat. Ni que sigui un segment molt minoritari de la nostra societat o del nostre moviment per la independència, la seva argumentació o el seu posicionament pot estar evidenciant una simptomatologia o patologia que ens hauria de preocupar moltíssim. 

Podríem agrupar en dos grans tipus la reacció d'hostilitat al meu tuit: per una banda directament els atacs personals, i per una altra banda els qui l'han atacat emparant-se en una pseudovisió històrica, dels processos polítics viscuts al s.XX a Europa.

1. Sobre els atacs personals:


L'adjectivació insultant preferida pels qui han optat per l'atac personal ha estat la de "llirista". Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes

La segona qualificació despectiva amb la que s'han referit a mi ha estat la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.

Permeteu-me un parell de reflexions a partir d'això que ha passat:
- la primera és la personal. Sincerament, me la sua, el que em diguin. Però no deixa d'evidenciar una patologia preocupant que hi hagi hagut la gent que no ha dubtat en tractar-me com a "llirista" o com a "tieta" per a menysprear-me.  

Que la meva militància indepe i antifeixista, d'haver plantat cara sempre al feixisme, m'hagi comportat, com a resum de les moltes mogudes, haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb la llengua trencada, una altra amb dues dents trencades, que m'hagin perseguit a punta de navalla o que m'hagin tret una pistola, amén de cops de puny, sacsejades, ulleres triturades, etc... tot això, per a aquest personal, ni els interessa ni els mereix cap mena de consideració. Sóc un llirista. Vaig amb el lliri a la mà. Sóc una tieta. Sóc un covard.

Quina mena de personal ha crescut a l'ombra del procés capaç d'actuar així, de ser així, tan frívols, tan despectius, tan menyspreatius amb els altres i amb la nostra trajectòria militant, de tot el que hem fet o patit?

M'ha xocat molt perquè aquesta actitud està a les antípodes de la que jo he tingut sempre, de la que a mi sempre m'ha alimentat la meva militància i compromís independentista. Perquè sí, jo crec que sempre he volgut aprendre, valorar, respectar i honorar el compromís i exemple dels patriotes que m'han precedit en aquesta llarga cadena de compromisos militants que és el que ens ha permès arribar on hem arribat.

La llista seria molt llarga. Des del vell militant d'ERC que vaig entrevistar per a la nostra publicació de les JERC, quan jo tenia uns 20 anys, que havia salvat de la destrucció davant els escamots de la FAI el monestir de Ripoll, fins tots els militants del Front Nacional de Catalunya, que varen ser l'única resistència independentista des del final de la guerra fins el tardo-franquisme. Entre ells, un dels que sempre més m'ha marcat, el de Pere Carbonell i Fita. Vaig tenir la sort de poder-hi parlar llargament tres vegades. Va escriure un llibre "Obrint camins a l'esperança", on explicava la seva actitud i militància independentista justament acabada la guerra. M'explicava que aquells anys 39 i els quaranta mai van pensar que res del que feien els permetria guanyar. Però que ho feien per mantenir oberts els camins a l'esperança, perquè en un futur, unes noves generacions, en un nou context, poguessin assolir la llibertat de Catalunya. També el testimoni de molts altres lluitadors que he tingut la sort de poder conèixer i dels que sempre he volgut aprendre, p.ex. dels qui van formar part de les xarxes de pas de frontera pels Pirineus durant la II guerra mundial, i que van salvar a jueus, militars aliats -molts aviadors, etc.

És evident que ni vull ni em puc comparar a cap d'ells. Ni de lluny. PER A RES. Només consigno la meva actitud davant d'ells, del seu mestratge, del seu exemple. Hem arribat on som per aquesta llarga cadena de compromisos que ens hem anat succeint. Jo només he aspirat, sempre, com a part d'aquesta cadena de compromisos, a fer honor als que m'havien precedit i als valors de la causa que mena la meva militància.


I per això m'ha fet especial gràcia, o pena, un dels atacs personals que he rebut a partir del meu tuit, el d'un que em deia que havia de canviar el meu perfil de tuiter i enlloc de dir "militant per la independència des del 1984" havia de dir "tieta per la independència". En el seu esquema mental, ni la més mínima consideració ni interès per la trajectòria militant, només el menyspreu, la desconsideració, el tietisme com a sinònim de covard, de no tenir valor, de cagar-me, de no estar a l'alçada del moment. I que millor m'apartés i deixés fer a ells, als "valents", als que no van amb el lliri, als que no són tietes.

- La segona, més preocupant, és una derivada de la primera: què tenen al cap aquests "il·luminats" que cal fer per assolir la independència?
Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els que havien assumit la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els que no. Recordo perfectament, com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien, de la nostra lluita no violenta i deien que no teníem cap opció.

33 anys després tots sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.

He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Durant molt de temps, enlluernats per aquella "basquitis" peregrinàvem un o dos cops l'any al País Basc: manis, jornades de lluita, concerts, etc Ara, al País Basc, després de tots els morts que tenen a la motxilla de la lluita armada, després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.

I resulta que tenim uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, el que frisen és per un escenari, del que ells en diuen "plantar cara". Per a ells la no violència és llirisme o tietisme. I el que cal són collons per liar-la, per respondre a la violència estatal. I llavors és quan flipes del tot i quan et preocupes. Com pot ser que hi hagi aquest tipus de personal, amb aquesta incapacitat d'entendre res? 


A mi me la sua el que em diguin, el que diguin de mi, el que diguin per menysprear-me. Però no me la sua gens que en termes del procés cap a la independència hi hagi qui vulgui anar cap als camins dels que n'han fugit tots els que els han transitat.

2- Sobre la crítica global, històrica, social. Si la personal era depriment, aquesta és desesperant.

El segon grup de crítiques al meu tuit agrupa tot allò que podíem dir em recriminava ignorància històrica. Així, tot de cop, la Catalunya dels nostres dies esdevenia, indistintament, Stalingrad, Normandia, els últims dies del Berlín del règim nazi assetjats per les tropes soviètiques, un camp d'extermini de jueus o les trinxeres de Cavalls durant la Batalla de l'Ebre.

Per a aquest segon grup de crítiques, davant el que ells qualifiquen de "feixisme", l'única resposta possible és la violència, acabar amb ells. Perquè sense Normandia o Stalingrad no s'hauria derrotat el règim nazi. Per tant, ara, a Catalunya, en ple segle XXI, el nostres referents són aquests conflictes bèl·lics amb aquests règims criminals dels feixismes de l'Europa dels anys 30.

És tant desesperant, per absurd, respondre a qui situa en els mateixos termes la CAT dels nostres dies que la 2a. Guerra Mundial que he preferit no fer-ho.  

Tanmateix, com hem pogut covar, dins el nostre moviment, un deliri així entre una part, per més petita però minoritària que sigui, de la nostra gent? Com pot ser que hi hagi qui situï la CAT dels nostres dies al mateix nivell dels conflictes bèl·lics amb els feixismes dels 30-40???

En l'anterior article deia que no hem de retrocedir mai davant el feixisme. I no ho hem de fer. En els nostres dies el combat als feixismes emergents crec, n'estic convençut, l'hem de plantejar en el terreny de les idees, de la raó. No perquè cregui que els feixistes són sensibles a idees o raó, sinó perquè jo, al que aspiro, és a que la meva societat rebutgi aquestes idees. I perquè això passi hem de pensar molt en les pors de la gent que tan experts en manipular són els feixistes, i desactivar-les. I això és política. Hem de plantar cara al que volen fer de les nostres societats no impedint-los-ho des del prohibicionisme, com a recurs de perdedors sense arguments que ens situa al seu nivell, sinó des de la raó, amb la gent, amb la llum. Si hem d'arribar a la violència per combatre el feixisme, ens han guanyat.


Mireu, a mi digueu-me el nom del porc si voleu. Però per favor, de cara a assolir la independència, tots aquests i aquestes que no veieu cap diferència entre la CAT dels nostres dies i l'Stalingrad o la platja d'Omaha, potser millor absteniu-vos en qüestions d'anàlisi estratègic

No hi ha major "llirisme" al procés o als nostres dies que pensar que amb violència assolirem res. Això sí que és llirisme premium.

DONEC PERFICIAM

PS: Va, sí, bonus track. Hi ha un tercer grupet de menyspreus que han titllat la meva trajectòria de "batalletes" de joventut. Altre cop la ignorància és molt atrevida. Però en fi. Slokai. Fins aquest mateix Onze p.ex. he participat del dispositiu de seguretat de la majoria de manis que hem tingut des del 2012.

Molta "mili" al darrere ens va permetre, p.ex. l'any de la Via Catalana, interceptar i desactivar un atac dels ultres de Tramuntana a la zona de Sagrada Família, on hi havia els VIPS i la premsa internacional. Sí, ho vam fer amb intel·ligència i coratge. Amb tanta intel·ligència que gairebé ningú no es va assabentar del que estava passant, de com els estàvem fent fora de la Via, on estaven, a banda i banda de la cadena humana que es va formar a les 17:00. No vam necessitar ni tanques, ni hòsties, ni pots de fum, ni anar encaputxats ni res de tot això. No vam necessitar CAP violència. I els vam fer fora. Sense ni una foto, sense ni un incident, sense que pràcticament ni la gent que es deixava anar les mans de la Via per deixar-nos passar mentre els fèiem fora tingués idea del que estava passant. I sí, ells eren uns 30, i hi havia elements moooolt perillosos, fins i tot ultres europeus. Però quan coratge i intel·ligència van units, pues eso. Tots els fatxes a fora de la Via, sense necessitat d'haver de donar ni una hòstia ni res, sense ni un crit. Van veure ràpid que no era una bona idea, un cop els havíem identificat i localitzat, resistir-se al nostre "acompanyament" fora del perímetre de la Via. 

Les tietes, xatos, les tietes. Tietes i lliristes neutralitzant un atac dels feixistes de Tramuntana... 

Visca les tietes, no?

No retrocedir davant el feixisme vs voler-lo combatre actuant com ells. (Lliçons d plantar cara al feixisme NI UNA)

A aquestes alçades de la pel·lícula i de la meva vida hi ha certes coses que no sé què em provoquen més: si mandra, si irritació o si fatiga.

Avui hem tornat a tenir un d'aquests xous periòdics del fatxerio. Aquest cop a Girona. I altre cop hem tornat a tenir aquests pocs centenars d'il·luminats que sota el paraigües de la buidor argumental del "al feixisme se'l combat", el que han fet és passar del que seria una legítima concentració de protesta a assaltar violentament el perímetre policial que s'havia establert per evitar que els dos grups estiguessin en contacte.

Fa molta mandra altre cop tota la cançoneta que segueix a aquesta acció lamentable. Fa molta mandra haver de sentir-se de tot contra els Mossos perquè, com és la seva obligació, responguin davant una actitud violenta d'aquest tipus. Fa molta mandra que així es torni a situar a Mossos a l'ull de la tempesta, quan l'únic que han fet és el que estan obligats a fer i que sort que han fet: evitar una baralla multitudinària.

Fa molta mandra haver de demanar què es busca, amb tot això? El que volem és anar a hòsties pel carrer cada dia amb els que no pensen com nosaltres, per més repugnant que sigui el seu pensament i acció política? Fa molta mandra haver d'inquirir, altre cop, als que estan darrere d'aquestes performances, quin objectiu persegueixen. Decidir ells qui pot manifestar-se i qui no? Qui pot fer actes polítics i qui no? I un cop ells ho han decidit, que ningú els barri el pas perquè ells els ho impedeixin amb violència, a hòsties? És això?

Llavors, quan els ho retreus, és irritant assistir a aquesta farsa de milhomes i mildones des de l'anonimat. Quan retreus que al feixisme, en el nostre segle i en el nostre país, en la nostra societat, no se l'ha de combatre amb les seves armes, amb la seva violència, amb la seva intolerància, sinó que se l'ha de combatre des de les idees, des de la llibertat, des de la raó... t'escupen a la cara ser poca cosa més que un covard, un llirista, etc.

Té collons. I sí, normalment passo de tot aquesta soflama de valents de tuiter. Però confesso que té un punt irritant l'atreviment de la ignorància. Sí, m'irrita, crec que no pot ser d'una altra manera, que aquests milhomes i mildones vinguin a donar lliçons, a mi, que des que vaig començar la meva militància independentista, l'any 1984, porto acumulades tantes hòsties i enfrontaments amb la ultradreta d'aquest país, que suposo dec estar entre els q tenim una llista més llarga.

I sí, fa mandra, perquè no vols estar com un abuelo cebolleta, explicant el que has viscut, pel que has passat. No tens cap ganes de dir ni d'estar explicant a aquests que des de la més insolent ignorància t'acusen de covard, de llirista, que no has fet mai cap pas enrere davant la violència ultra, que sempre has plantat cara, que no has deixat -o que sempre has intentat impedir- que els ultres m'imposessin la seva llei d'intolerància i violència. I que això m'ha costat que m'hagin trencat dues vegades la llengua, que m'hagin trencat dues dents, que m'hagin perseguit navalla en mà, que hagin intentat parar-me ficant la navalla al coll del meu germà, i fins i tot que m'hagin tret la pistola, com a "currículum" més aparatós de la meva vida de militant indepe que sempre ha plantat cara a la ultradreta (si voleu algunes de les hòsties amb més detall, aquí, en aquest article de fa uns anys).

Llirisme, quins collons.Ara, que me la sua. Cadascú passa comptes davant la seva consciència i vida militant. Qui em coneix són els qui han estat al meu costat, no aquests descerebrats ignorants que van etiquetant. Me la suen molt tots aquests alliçonadors, amb aquest escrit només volia deixar en evidència la seva ignorància i immoralitat.

Com a resum, el piropo que em va llençar el líder de la ultradreta de la Facultat, un tio que havia estat a la presó per pistolerisme ultra, quan em vaig llicenciar, quan deixava la Facultat: "Abad, no sabes las veces, estos años, que nos hemos reunidos para ver como te dábamos una paliza, a ver si escarmentabas, però tío, tienes huevos... y siempre lo dejábamos". Feia referència a que quan la meva generació vam entrar a la Facultat, vam plantar-los-hi cara, mai vam retrocedir davant d'ells, la seva intolerància o la seva violència.

I si no sabeu distingir el que és plantar cara per no retrocedir davant la ultradreta, al preu que sigui, que és el que fèiem nosaltres, o el que com a mínim sempre vaig fer jo, del que és recórrer a la violència per actuar com uns feixistes, volent lluitar contra ells impedint-los manifestar-se o fer actes... és que potser hauríeu de fer algun curset de comprensió lectora i política.


Però de què aneu? O sigui, que us poseu l'etiqueta d'antifeixistes i us penseu que això és una mena de carta blanca que teniu per a actuar com uns autèntics feixistes? Doncs mireu, no, això no va així. Feixista no és qui s'ho proclama, sinó qui actua com a tal. Feixista és qui fa de la intolerància davant els altres la seva acció política. Feixista és qui recorre a la violència per imposar als altres fer o no fer alguna cosa.

Feu totes les concentracions antifeixistes que vulgueu. Però si el que voleu és evitar que qui vosaltres etiqueteu de feixista pugui fer actes o manifestacions, exhibiu la seva mateixa intolerància. Si el que voleu és evitar-los a cops de punt, exhibiu la seva mateixa violència.

És penós que a aquestes alçades no veieu que fent el que feu actueu igual que ells i que, políticament, convertiu l'anècdota política en categoria. I no frivolitzo ni minimitzo l'amenaça del feixisme. Però un acte de 300 fatxes és una anècdota. Un dia sencer parlant dels incidents associats és convertir-los en estrelles.

I encara és més lamentable políticament aquesta persistent estratègia de certs grups de l'esquerra independentista de criminalitzar els Mossos d'Esquadra. No, Mossos no són un camp de roselles en primavera. Però són la nostra policia. Que tenim problemes, cert. Però Mossos no són un problema, Mossos no són el problema, com aquests grups de manera persistent intenten fer veure.

De debò algú pensa que cap policia davant dos grups que es busquen, s'haurien "retirat", haurien fet un "passeu, passeu, us doneu totes les hòsties que vulgueu i després ja vindrem a recollir les restes"? De debò algú pensa que això és el que ha de fer una policia?

I no em vingueu ara amb allò de "el que haurien d'haver fet és impedir l'acte dels altres". No, això no va així. Primer no comparteixo aquesta intolerància. Qui diu qui té dret o no en té a fer activitat política? No és el camí. Segon, la policia n o decideix res en aquest sentit. El dret de reunió i manifestació és fonamental, no el tutela la policia, només l'administra. No es pot denegar. En última instància serien els jutges que ho autoritzarien. Mossos no són responsables que tal grup o tal altre pugui manifestar-se. I això amb independència que jo sempre defensaré el seu dret a fer-ho, sempre i quan les seves manifestacions no siguin violentes.

Davant el feixisme, no retrocedir. Això és el que alguns hem fet tota la vida. I no ho hem fet per veure com ara alguns retrocedeixen fins a tal punt que actuen com ells, amb la seva intolerància i amb la seva violència.

Fins el desplegament de Mossos la ultradreta en aquest país va gaudir d'una impunitat absoluta. A nivell espanyol aquesta impunitat segueix vigent. I a Catalunya també és una evidència hi ha massa violència ultra impune. El que hem de reclamar és zero impunitat. Hem d'exigir seguiment dels casos, denúncia, etc.

Per acabar, si algú no veu els costos polítics de recórrer a la violència, d'intentar trencar els cordons policials, d'actuar de tal manera que les nostres manis acabin amb incidents... si algú no ho veu és que és cec del tot. La majoria social i democràtica de l'independentisme es basteix sobre la no-violència. Aquesta "veda oberta" a actuar sempre buscant "el lio" que alguns grupuscles han encetat, ens porta a la ruïna.

La no-violència es practica. No és un tema d'estar més o menys legitimat per emprar la violència. És un tema que el recurs a la violència, sigui la que sigui, no forma part de la nostra lluita. No és un problema de legitimitat. És un tema de conviccions i decisió política de la immensa majoria de l'independentisme, que cap grupuscle té dret a rebentar, a violar, a fer saltar pels aires.

DONEC PERFICIAM

Los ojos vendados

Los ojos vendados

Ya tenemos las entradas para el concierto de Loquillo en el Palau Sant Jordi. 40 años de Loquillo, de rock, de banda sonora vital, de Barcelona.

Hemos estado a punto de no ir. Últimamente Loquillo con sus declaraciones, o con lo que la prensa pone en su boca, parece que se ejercite para expulsar a sus fans de toda la vida.

Pero siempre hay ese punto de interrogación. O sea, que no puedo ir a un concierto de quien ha compuesto y cantado la banda sonora de mi vida porque es un bocazas?

Porque lo es, bocazas. Y entonces ves que lo que la prensa ha recogido de sus declaraciones no es lo que el ha dicho. No es lo mismo ese "no me importa lo que diga un rapero" con su tupé de rockero, que todos lo podemos entender, ese escupitajo despectivo a los raperos, que convertir sus palabras en un ataque a un rapero en concreto. No, no es lo mismo. Insensible? Sin duda. Bocazas? Fijo.

Pero ese es Loquillo. Para lo bueno y para lo malo. Cuando comento a mi hermano que ya tengo la entrada me dice "lamentable". Ese Loquillo bocazas es lo que ha conseguido con sus declaraciones absurdas o no absurdas pero absolutamente colisionantes con mucho de su público. Vale, bocazas. Vale, no mola lo que propaganda. Vale, se hace fotos con Albert Rivera. Sí, todo eso a muchos de sus fans de toda la vida nos duele, nos funde, nos aleja del personaje.

Entonces recuerdo "Los ojos vendados". Ese Loquillo, primera mitad de los 90, que se ha ido a vivir al País Vasco. Ese Loquillo que cuando subíamos en esa peregrinación anual a Euskal Herria, por las semanas grandes o por el aberri eguna o por sidrerías, nuestros colegas borrokas nos definían ante nuestra estupefacción como un tío enrollado y comprometido, que incluso había tocado para Gestoras.

Los ojos vendados. Eduardo Tébar, en un artículo del 2015 hablaba así de este tema:

"Una de las canciones más crudas y polémicas de Loquillo, ya instalado en el País Vasco. La España del GAL. Cuenta la historia, basada en hechos reales, de una detención ilegal. Una denuncia explícita de las torturas en las comisarías españolas y de la impunidad de los agentes condenados. El vídeo, dirigido por Aitor Zabaleta y avalado por Amnistía Internacional, fue censurado en todos los medios de comunicación. Al Loco también lo vetaron en las radiofórmulas y “Mientras respiremos” desapareció de la circulación a las puertas del disco de platino. Años después, Loquillo confesó: “Llegué a acojonarme”.

Los ojos vendados es tal vez la única canción con contenido político, totalmente explícito, de Loquillo. Ha cantado canciones republicanas de la guerra civil, de Maria del Mar Bonet, incluso de Lluís Llach. Pero canciones propias, suyas, los ojos vendados es la única que conozco con ese contenido político.

Vale, bocazas, pero ninguna de sus canciones no me ofende, no va de nada que me violente. Ninguna. Y la única que tiene así de alto voltaje político, es comprometida y la subscribo, es de las que consideramos "nuestras".

Iba en su coche por el camino viejo
eran tres, le detuvieron, le taparon los ojos,
le apuntaron a la cara, no pudo adivinar donde le llevaban,
tan solo recuerda… que le golpeaban…

Esa luz, esa luz cegadora,
sus ojos vendados durante horas,
le soltaron el rollo, su boca sangraba,
no pudo adivinar de que le acusaban,
tan solo recuerda… que le golpeaban…

Eran tres, el recuerda sus caras
por la mañana, al acostarse,
al despertar de madrugada
el reo inocente, perdió toda esperanza.

A la espera de juicio, con abogado de oficio
sin poder decir adiós… en una cárcel lejana…
sin poder besar los labios de la chica que amaba. (x3)

Los que conocimos esa España de los GAL y de las detenciones y torturas a independentistas catalanes en el 92 sabemos hasta que punto Los ojos vendados refleja esa España. En el directo "en una cárcel lejana" tomaba toda su dimensión: "en Herrera de la Mancha". Entre el independentismo de esos años no es que hubiera vasquismo, que un poco sí, es que sobre todo había respuesta a la acción criminal del estado español contra el independentismo vasco. Como la hubo contra los independentistas catalanes del 92.

Los ojos vendados, sí, el único tema de contenido político de toda la enorme discografía de Loquillo.


Yo también soy un bocazas. Pero por encima de todo, si te doy mi palabra nunca se romperá. Eso deviene declaración de principios a ritmo de rock. De rock de mi ciudad. De rock de Barcelona. Y ahí estaré. Como ese día que tocaba una banda de mis amigos, de rock en catalán, los Soviets, en la sala Savannah, del Clot, que era de Loquillo, y el estaba ahí, en la barra, escuchándolos, y estuvimos un muy buen rato hablando de rock, de Barcelona, de actitud...

Cuando suba con la Harley por Montjuic camino del Sant Jordi cantaré para mi "eran tres, eran tres, el recuerda sus caras". Recordaré aquel acojonante concierto en el Sot del Migdia para una Festa del Treball del PSUC. Y ya bajando, por la curva del Miramar, cantaré, desde la otra montaña de Barcelona, mirando al Tibidabo, eso de "a mis pies mi ciudad"