Pinzellades impressionistes al retrat polític del país d'ahir del 1r BOP CEO 2020

Avui divendres, quan fa una setmana del confinament de la majoria de ciutadans de Catalunya hem conegut les dades del 1r Baròmetre d'Opinió Política (BOP) 2020 del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

Quan l'he començat a fullejar, per analitzar-lo, he pensat que era millor deixar-ho córrer.

Veureu, la cosa és que el treball de camp de les 2.000 de l'enquesta va començar el 10 de febrer i va finalitzar dilluns 9 de març. O sigui, que no té cap enquesta feta amb la crisi de la pandèmica coronavirus esclatada. I jo anava mirant les preguntes i pensava "des que es va fer l'enquesta a ara el nostre món ha canviat tant que aquestes dades no ens serveixen de res". I he estat a punt de deixar-ho.

Però llavors he vist clares dues coses:

- la primera, i més important, és que aquesta enquesta, aquest BOP del CEO esdevindrà una peça clau, d'extraordinari valor, per analitzar els canvis a la nostra societat i en nosaltres mateixos que la crisi del coronavirus pugui provocar al país i en nosaltres.

Des d'aquest punt de vista, quan sigui que superem aquesta crisi, demano, suplico, al CEO, que tingui preparada una enquesta, en la que evidentment s'hi plantegin qüestions específiques de la crisi, però que permeti, en molts dels seus elements, comparativa amb el BOP d'avui, per poder dibuixar clarament l'abans i el després de la crisi.

Per tant, aquesta enquesta l'hem d'estimar i guardar com un autèntic tresor. Serà la que ens permetrà estudiar tots els canvis i impacte d'aquesta desoladora crisi que patim.

- la segona és que hi he vist alguns elements de comportament polític que crec val la pena comentar, perquè al darrere hi tenen coses que mereixen un comentari. Fins i tot que em preocupem.

1. PINZELLADA DE COM EL MÓN ENS POT CANVIAR EN UNA SETMANA

Només perquè veieu el que us explicava de com moltes de les coses de l'enquesta avui l'únic valor que tenen és el retrat que ofereixen de com érem, perquè la crisi del coronavirus ho ha canviat ja tot.

Pregunta el CEO quins són els problemes més importants, a criteri de l'enquestat. Els de sempre, que si relacions CAT-ESP, que si política... Una setmana després (dilluns 16 de març) de l'última enquesta feta (dilluns 9 de març) tots estàvem confinats, a casa, la majoria d'empreses i negocis tancats, etc. Crec que la relació de problemes més importants haurà canviat.

Preguta CEO sobre la situació econòmica del país i individual. Les dades d'aquest BOP només serviran per saber com ho vèiem abans de la crisi.

També pregunta CEO com veiem la situació política, i també serà molt interessant veure l'impacte de la criminal gestió del gobierno de España i dels seus palmeros (PSC i Comuns). I com impacta també la crisi amb el Govern de CAT.

Finalment, per tancar aquest breu punt, hi ha una pregunta que ens anirà que ni feta expressament. Pregunta el BOP: "quina creu que és la principal amenaça a la seva forma de vida".

Vosaltres què respondríeu? Jo tinc claríssim que avui segur no respondria el que hauria respost fa un parell de setmanes. Per a res.

2. PINZELLADA IMPRESSIONISTA DE LA CATALUNYA D'AHIR: UN QUADRE POLÍTIC IMPRECÍS EN LA SEVA ESTABILITAT
Aquest 1r BOP del CEO de 2020 retrata un país molt estable en les grans valoracions sobre els grans temes:

Un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia: un 20,8% gens satisfets i un 53,2% poc satisfets, el que fa un 74% d'insatisfets amb funcionament democràcia.

Un país que majoritàriament (63%) creu tenim una insuficient autonomia

Un país on el 78% creu que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en un referèndum.

Un país amb un fort sentiment d'identitat compartida, on el 65% dels catalans s'expressen amb un sentiment d'identitat o pertinença compartida, cat-esp

Un país que clarament vol viure en una República (71,2%) i només un 14,4% en l'actual monarquia (aquí també serà interessant veure com impacta en aquesta ja baixa adhesió monàrquica dels catalans, la crisi de la monarquia espanyola que estem vivint en paralel a la crisi del coronavirus).

Un país en el que estem al 50% els que volem la independència i els que no la volen.

Fins aquí les principals pinzellades que de manera estable en el temps ens expliquen com som com a societat, els nostres valors polítics i les nostres aspiracions.

Anem a veure ara quines són aquestes pinzellades de traç gruixut escampades per tot el nostre retrat de país que apunten elements crítics o moviments de fons als que cal prestar atenció, perquè són força nous.

2.1. La pinzellada de l'odi unionista a la nostra societat i el seu impacte.

Una de les coses que més crida l'atenció, tot i que no és nova, és la visualització d'aquesta pinzellada que retrata l'èxit de les polítiques unionistes sembrant l'odi a Catalunya.

La pinzellada no inclou tot l'unionisme, però sí un gruix molt i molt significatiu.

Fixem-nos en un parell de dades. El CEO pregunta per la valoració del Govern de Catalunya i del Govern d'Espanya. En les dades generals la valoració de tots dos governs és molt similar. Del 0 al 10 el Govern CAT es valora amb una mitjana de 3,47 i el Gob ESP amb un 3,52. Al Govern CAT el suspenen un 57,5% i a l'ESP un 593%.

Però al darrere d'aquestes dades tan coincidents s'hi amaga un fenomen que impressiona bastant pel que retrata: l'èxit de les polítiques unionistes en estendre un odi irracional.

Quan mirem la valoració dels Governs en funció del vot dels enquestats, veiem que al Gov CAT un 42,6% dels votants de Cs, un 38,8% dels de PSC, un 53,5% dels del PP i un 20,5% dels Comuns el valoren amb un ZERO.

El zero és la negació de tot. És el mur, és la irracionalitat.

És un odi que impressiona encara més quan contrastem aquestes dades amb la valoració dels votants indepes del Gobierno de España. Tot i haver-hi repressió permanent, presos, exiliats, només un 19,6% dels votants de JxCAT, un 15,3% dels d'ERc i un 31,4% de la CUP puntuen amb zero.

L'independentisme no és un moviment que ni de lluny treballi i estengui aquest odi irracional que els partits unionistes porten tants anys propagant i que ara veiem ha impactat a un segment molt i molt important dels seus votants.

M'ha semblat especialment significatiu aquest ZERO d'un 20,5% dels votants Comuns, perquè també són un moviment polític que ha sembrat l'odi irracional contra bona part de l'independentisme. I és especialment significatiu perquè el que ja era de domini públic mentre es feia l'enquesta és que els Comuns havien pactat els nous pressupostos amb l'actual Govern, que enduts per l'odi irracional un 20% dels seus votants valoren amb ZERO.

2.2. La pinzellada que dibuixa un eixamplament de base que només és de partit, d'ERC, i no de fer nous independentistes

Avui ho explico perquè ja fa unes quantes enquestes que ho estic observant. Fins ara volia ser prudent, per descartar que aquests resultats que tant poderosament em cridaven l'atenció, fossin un accident mostral. Doncs no, ara ja podem dir que no ho són.

Fins ara a ERC tot el seu votant era independentista. Doncs alerta perquè ara, sense créixer gaire en intenció de vot, ens trobem que té una part massa significativa per no ser preocupant de votant que no vol la independència.

Quan a la pregunta múltiple de què es vol per a CAT: que sigui una regió, una CCAA, un estat dins una espanya federal o un estat independent només el 60,5% dels teus votants diuen que volen un estat independent, potser estàs captant vot per a l'objectiu de l'hegemonia partidista, però no estàs fent independentisme i fins i tot pots estar desfent independentisme.

Contrasta aquest 60,5% d vot d'ERC que vol ser un estat independent amb el 84,3% dels votants de Junts x Catalunya (més de 20 punts de vot a favor de l'estat independent) o el 81% entre vot CUP. I el contrast encara és més dur si mirem aquesta mateixa qüestió en els BOPs anterior. Fa dos anys al 1r BOP del CEO de l'any 2018, entre els votants d'ERC, en aquesta mateixa resposta múltiple, un 74,3% responien que "un estat independent". I si anem més enrere, al 1r BOP del 2014 el percentatge de favorables a un estat independent entre els votants d'ERC era del 88,3%. De debò, què ha passat??

I la cosa preocupant es confirma amb la pregunta dicotòmica: vol que CAT esdevingui un estat independent?

- votants JxCAT 94,1% Sí
- votants CUP 93,4% Sí
- votants ERC 78,1%

És a dir, que portats davant la tria Sí/No, en relació a JxCAT i CUP, els favorables a la indy d'ERC estan 15 punts per sota. O dit d'una altra manera: un 22% dels votants d'ERC no volen la independència.

O sigui, que, d'existir, el possible increment de vot a ERC no incrementa en cap cas els favorables a la indy, que seguim en els mateixos percentatges. Eixamplar la base és únicament la del partit, no la del moviment independentista.

2.3. Les pinzellades que colpeixen perquè s'hi visualitza clarament l'èxit de les polítiques sectàries que de fa temps ha impulsat una part de la direcció d'ERC, la que té més altaveus. .

Crido l'atenció sobre aquestes dades, perquè al meu entendre evidencien també l'estratègia política que hi ha al darrere d'aquest sectarisme atroç d'aquest part de la direcció d'ERC, la més assolellada, la que més altaveus mediàtics té, contra JxCAT, contra els altres independentistes amb els que comparteix Govern i repressió (presó i exili).

Pregunta el CEO quin nivell de simpatia o proximitat tenen els enquestats en relació als diferents partits polítics, i creua aquestes valoracions amb la intenció de vot al Parlament que té l'enquestat.

Els qui tenen intenció de votar JxCAT valoren amb un 7,75 la seva simpatia o proximitat a JxCAT, i amb un 5,32 la seva simpatia o proximitat a ERC.

Tanmateix, entre els qui tenen intenció de votar ERC, valoren ERC amb un 7,88, però a JxCAT els suspenen, amb un 4,52, fins i tot amb una valoració inferior a la dels Comuns, de 4,54.

A mi em sembla molt fort. I m'entristeix molt veure com finalment aquesta política sectària dels assolellats està tenint impacte en una part molt significativa del votant d'ERC, dinamitant el treball de tants anys de tantíssima gent dins d'ERC, de tantíssims patriotes.

M'entristeix que aquest sectarisme porti a valorar pitjor als teus companys de lluita, als teus companys de Govern, als teus companys de presó, als teus companys d'exili... que a qui, com els Comuns, des del primer dia han estat còmplices d'aquesta repressió.

I és aquí on veig com també està impactant, més enllà del sectarisme, el gir estratègic promogut per aquest sector per abandonar l'objectiu de fer un govern independentista, i substituir-lo pel de fer un Govern amb els Comuns, de qui dia passa any empeny. 

Tanmateix, en aquest punt, també serà interessant veure com ha impactat la crisi del coronavirus i tot el que ha passat políticament en l'electorat. Aquesta mateixa major simpatia que tenien fa dues setmanes els votants d'ERC cap a Comuns que cap a JxCAT, seguirà així, després del paper de mamporreros de l'estat i la seva repressió i militarització que han tingut els Comuns, contra el Govern de Catalunya?

Serà interessant veure-ho....

2.4. La pinzellada que unifica aquest gir d'eixamplament de base, però de partit, no de l'independentisme, i l'impacte en els votants de les polítiques atroçment sectàries de la part més assolellada de la direcció d'ERC

Després d'analitzar els dos punts anteriors, el 2.2 i el 2.3 trobo que hi ha una pregunta de l'enquesta que ens permet contemplar totes dues perspectives sobre el retrat polític del país i del que pot estar passant a ERC

Pregunta el CEO per la valoració que fa l'enquestat dels diferents líders polítics, i creua aquestes valoracions amb la seva intenció de vot. I aquí és on, amb gran pena, he vist emergir una pregunta els resultats de la qual fusionaven els dos aspectes que en diferents preguntes ja havia pogut identificar.

Fixeu-vos-hi:

Els qui tenen intenció de votar JxCAT a les futures eleccions al Parlament valoren amb un 8,88 al President Carles Puigdemont, el líder. Però també valoren amb un notable al líder d'ERC, a Oriol Junqueras, amb un 7,11, i a Quim torra, amb un 7,32, i amb un 6,76 a Marta Rovira, també d'ERC

Però quan mirem el comportament dels qui diuen volen votar ERC és quan se'm gela la sang, quan la pena m'envaeix, en veure aquest terrible impacte del sectarisme.

Sí, evidentment per als qui volen votar ERC Oriol Junqueras és el líder indiscutible, i és valorat amb un 8,32

I a partir d'aquí ja podem seguir el rastre del sectarisme escampat des de fa tant de temps a la llum del sol. Un sectarisme que comença, no us penseu, pels propis seus que en algun moment no han fet el que aquest sector tan sectari deia s'havia de fer. O com interpreteu que a la Marta Rovira la valorin millor els votants de JxCAT (6,76) que els d'ERC (6,51)? És, evidentment, l'impacte que aquests sectaris han escampat contra l'exili. I la Marta es va exiliar.

Abans hem vist com els votants de JxCAT, estan al marge d'aquest encegament sectari, i valoren amb un 7,11 a Oriol Junqueras. Doncs bé, l'encegament sectari fa que entre els qui tenen intenció de votar ERC a Puigdemont només se'l valori amb un 5,8, aprovat pels pèls, i a Quim Torra amb un 5,30.

La magnitud d'aquest impacte sectari entre un bon segment de votants d'ERC només la podem copsar comparant aquestes valoracions amb la que els votants d'ERC fan d'altres líders d'altres formacions.

I clar, quan veus que aquests votants d'ERC valoren millor a Meritxell Batet, del PSOE, que va ser instrument necessari de la repressió, aixecant el suplicatori de manera fraudulenta als nostres diputats electes en l'anterior legislatura, perquè fossin jutjats i condemnats pel TS, doncs se't cau l'ànima als peus.

L'impacte del discurs sectari a l'entorn d'ERC és això, que es valori igual o millor a qui ha estat agent indispensable de la repressió que a qui l'ha patit, o s'hi ha enfrontat, com són els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra.

Llavors és quan tornes a visualitzar aquella dada de que només el 60% dels qui volen votar ERC diuen que voldrien per a CAT que sigui un estat independent. I és aquella foto de la senyora Jèssica Albiach, el dia de la votació del Parlament, Octubre 2017, aixecant i exhibint a tot el món, que es veiés ben clar, el seu NO. Un No que evidentment en termes democràtics era legítim, però que la seva exhibició impúdica, que es veies bé aquell No, únicament tenia per objectiu aplanar el camí a la repressió dels seus companys diputats d'altres partits que votessin Sí.

Doncs aquesta senyora els qui volen votar ERC també l'aproven, justet, però l'aproven, amb un 5,16. I a Jaume Asens també, més ben valorat que els represaliats. I aquí és on es fa evident no el sectarisme, sinó l'èxit de l'estratègia d'ERC per canviar d'aliats, per no prioritzar un govern independentista, i per fer govern amb els Comuns. Aquestes valoracions són l'èxit de la propaganda de la direcció d'ERC per anar-ho empassant poc a poc als seus votants.

I ho han aconseguit.

Veurem si el que està passant aquests dies ho modifica o no.

2.5. Pinzellada d'intenció de vot

Per acabar, el que sempre considero menys interessant de les enquestes, la projecció de vot. Però el CEO treballa bé i, malgrat el treball de camp l'hagi fet una empresa que a mi no em mereix cap confiança, com és GESOP, perquè sempre té biaixos de sobrerepresentació a favor dels mateixos i biaixos d'infrarepresentació contra els mateixos, comentaré un parell de coses que em semblen sòlides i rellevants.

D'entrada, sobre això dels biaixos, tenim +5 punts de sobrerepresentació entre votants d'ERC, +1 entre els del PSC i +2 entre els Comuns, i tenim una infrarepresentació de -5 punts entre votants de Junts per CAT.

Però com deia, CEO projecta bastant bé, i el que projecta és que allò que semblava fa uns mesos un clar triomf, hegemonia, d'ERC, s'està desdibuixant. ERC encara conserva mica d'avantatge, però va disminuint de manera clara en relació a enquestes prèvies. I Junts per CAT està en aquesta frontera de més o menys quedar-se com està ara, tot i que ara encara estigui miqueta per sota. Un miqueta molt meritori tenint en compte la seva encara total inconcreció en termes organitzatius, de lideratges i de propostes de Govern.

Com sempre, les eleccions es decidiran en el vot frontera entre ERC i JxCAT. Ara mateix JxCAT té una fuga de vot de l'11% cap a ERC i ERC del 6% cap a JxCAT. Si JxCAT reté uns tres punts d'aquesta fuga cap a ERC, empat segur.

ERC fonamenta la seva sòlida posició en l'alta fidelitat de vot que té, del 75%, però, alhora, les seves expectatives de vot no creixen perquè es dona una cosa molt curiosa, i és que totes les transferències de vot a favor que té, procedents de qualsevol direcció, van acompanyades també d'una transferència d'antic vot d'ERC cap a aquestes mateixes direccions.

Així, ERC recull un 2,1 de vot del PSC, però també perd un 1,1 cap al PSC, i com ERC va tenir més vots que PSC, es neutralitzen. Igual amb Comuns, que tenen fuga del 5,9% cap a ERC, però que també tenen 2,5% de vot d'ERC, per tant, també neutralitzen.

Potser l'única pèrdua neta és cap a la CUP. ERC arrossega un 5,8% d'antic vot CUP, però té fuga de 5% cap a CUP, per tant, atès el vot que van tenir el 21D, fuga de pèrdua neta cap a CUP.

DE LA CATALUNYA D'AHIR A LA DE DEMÀ

En la Catalunya d'ahir un escenari com el que projecta el BOP del CEO ens abocava amb total seguretat a un Govern ERC+Comuns + (potser, segons com es decantin internament les forces, CUP), que no arribaria a majoria absoluta, però que podria ser investit amb majoria simple gràcies a la segura abstenció del PSC.

En la Catalunya d'ahir, amb aquests resultats, tripartit segur. O dit d'una altra manera, segur que no hi hauria govern independentista.

Però amb el que ha passat des que van tancar l'enquesta la Catalunya d'ahir pot quedar molt llunyana. Per això m'ha semblat interessant descriure en aquest article el que hi ha al darrere del que fins ara estava passant al retrat polític d'aquesta Catalunya d'ahir.

Però aquest retrat, demà, pot ser, crec que serà, diferent.

- el gran treball fet per tot el Govern, treballant plegats com potser mai JxCAT i ERC, permetrà recosir les relacions i facilitarà una estratègia compartida?

- la complicitat dels Comuns en l'estratègia repressiva contra Catalunya, centralitzadora, militarista i criminal del Gobierno de España, haurà trencat el que a la Catalunya d'ahir era l'aliança més blindada de tot el panorama polític, Comuns-ERC?

- la demencial i criminal gestió que ha fet el Gobierno de España, aplaudida a rabiar pel PSC i Comuns, els desgastarà electoralment? O la gent ho compra tot, els hi és igual tot?

Estarem molt atents a les pistes sobre aquesta Catalunya de demà que està neixent aquests dies, i la compararem amb la Catalunya d'ahir que tan clarament veiem retratada al BOP del CEO d'avui.

Cuideu-vos molt

Cuideu els vostres

Pensem sobre el nostre ahir, des d'avui, per ser millors demà

DONEC PERFICIAM

VOLVÍA A CASA

(com sabeu els lectors més fidels des de fa un temps estic escrivint uns relats breus sobre històries de la Barcelona dels 80s i dels 90s, històries d'històries, històries meves, històries d'altres... Com ja he fet abans en un parell de vegades, avui 8M m'he animat a publicar aquest relat VOLVÍA A CASA, anticipant-me a la seva -espero- publicació amb la resta de relats en format llibre. És un relat breu que ni per estil, ni per temàtica ni per res s'assembla als habituals escrits polítics d'aquest blog. Això, aquests relats, amb més o menys encert, només ho escric com a literatura)

VOLVÍA A CASA

Se ha ído. Doy un vistazo sin sentido por el piso, porque sé que se ha ido. No está, y en esa agonía de ir recuperando cierta conciencia de lo que ha pasado, sé que no sé nada de ella. No recuerdo ni su nombre. Me miro las manos, como si pudiera retener el tacto de la piel de sus piernas y sus pies mientras nos cuidábamos en la bañera, casi sin saber qué hacíamos ahí. Dos desconocidos desnudos compartiendo algo tan etéreo como el concepto de "hoy nos hemos librado de una buena".

No recuerdo su nombre. De hecho yo ya me iba, solo, a pie, hacia mi casa, con esa incierta confusión física y mental después de toda una noche de marcha. No recuerdo su nombre, pero sí recuerdo haberla visto, sola, en un banco de la plaza desierta que da al paseo, como si se ella también se esforzara en salir de su propia confusión nocturna. "Va bien, esa", pensé. Y seguí. Sí la recuerdo ahí con su cabello moreno, corto, y que se había quitado los zapatos.

Antes de dejar atrás la plaza desierta, casi sin darme cuenta, me he dado la vuelta, a mirarla. Había pasado por delante suyo, pero ni siquiera le había preguntado si estaba bien. Ahora tenía 3 tíos a su alrededor. No tenía ni idea de quienes eran, ni si iban juntos, pero la escena me ha activado esa lucecita de alerta que todos tenemos. La veueta de Magnum. Me he quedado discretamente oculto a ver como evolucionaba la cosa. No he tenido que esperar mucho. He visto rápido que aquellos tres que la habían rodeado la estaban asediando. Al principio hacían como tímidas aproximaciones de manoseos, que ella rechazaba como podía. Pero la cosa iba a más.

No me lo he pensado, he vuelto sobre mis pasos, cruzando la plaza, hacia donde estaban. Al llegar junto a ellos he hecho un muy poco afortunado intento de pasar como amigo de la chica "eo, te estaba buscando, nos vamos?". Ella nI se ha movido. Uno de los 3 me ha dado un leve empujoncito en el hombro acompañado de un "lárgate". Me he vuelto a dirigir a la chica desconocida y le he preguntado si estaba bien, pero no ha sido capaz de responder. "Que te largues" me ha vuelto a empujar otro. Les he dicho que se largasen ellos. Entonces ha sido cuando uno de los tres se ha avalanzado sobre mi gritando "será hijoputa". He estado rápido, me he apartado y le he segado la pierna con una patada circular baja, que lo ha hecho caer al suelo. Me he girado contra otro de los tres que intentaba darme por la espalda, no me esperaba, y, sin defensa, le he metido directo un golpe de puño a la nariz que lo ha dejado sangrando. En ese momento el tercero me ha dado una monumental hostia en el pómulo de la cara, que me noqueado, y he ido al suelo, sangrando por la nariz y con las gafas volando. Entonces he visto como la chica se tiraba encima del que me había dado y le iba dando en la cabeza gritando "hijoputa, hijoputa, hijoputa".

Uno de los tres ha dicho vámonos, y se han ido. Nos hemos quedado la chica desconocida y yo. Estaba sollozando, nerviosa, sin saber qué hacer con sus manos. Se ha agachado, ha recogido mis gafas y me ha dicho "ten, son tuyas, verdad?". He respondido afirmativamente, me las he puesto y entonces se ha tirado a mi cuello a abrazarme, repitiendo gracias, gracias, sin parar. Seguía descalza. Alguno de los energúmenos había dado patada a sus zapatos. Los hemos buscado hasta encontrarlos. Tenía los pies negros, muy sucios. "No te vayas, por favor", me ha pedido.

Me he quedado con ella, sentados en un banco de la plaza. Le he comentado que yo vivía ahí al lado, por si quería lavarse y descansar un poco. Y hemos acabado en mi piso. "Tío, eres mi salvador" me ha dicho mientras me acariciaba los hombros y los brazos y no dejaba de besarme. Le he lavado los pies, mucho rato, dándole un poco de masaje. Me ha besado más y hemos acabado los dos desnudos en la bañera, frotándonos con la esponja. A mi ya me había pasado del todo la incierta confusión, y aunque el lavado de pies y el baño mutuo en la bañera me habían excitado muchísimo, he tenido ese punto de parar, de no ir más allá. Al principio ella no lo ha entendido. "No te gusto?". Le he explicado que después de lo que había pasado mejor no ir más allá.

Nos hemos secado, besado, mirado. "Voy a preparar un poco de desayuno, vale?" le he dicho mientras abandonaba el baño para ir a la cocina a preparar café y unas tostadas. Al poco es cuando me ha parecido oir un silencioso cerrarse la puerta.

Se ha ido. Y sí, se había ido. Durante unas semanas me estuve mirando las manos buscando el tacto de su piel. No lo expliqué nunca a nadie, lo que había pasado. De hecho incluso me recriminé haber acabado en mi casa con ella. Y su recuerdo se desvaneció.

Hasta hoy que, cuando yo estaba de juerga y bailoteo con una amiga en un club, una chica se me ha lanzado al cuello, abrazándome y besándome. Sin dejarme se ha girado hacia sus amigas gritándoles "es mi salvador, el chico del que os hablé".

Nos hemos mirado, abrazado y despedido. Cuando me iba he pensado que seguíamos sin saber nuestros nombres. Pero que tal vez mejor así.

Camins... de compromís i d'antifeixisme

Camins

Sopa de Cabra van tocar per primer cop a Barcelona en un concert que vam organitzar des de la FNEC, amb la Nit de la Benvinguda.

Sopa de Cabra sempre m'han agradat. Sobretot m'ha agradat el que considero gairebé un himne: CAMINS

Camins, que ara s'esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.
(...)
Mai no és massa tard per tornar a començar,
Per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

Camins, ressonen al meu cap.

Camins que et porten d'un desembre del 1985 a un febrer del 2020...

Camins, penso, com quan, sol, em vaig enfrontar per primera vegada als ultres de la Facultat. Sí, sol. Potser inconscient. Però plantant cara. Camins, que hem de fer sols.

Camins, també, que vaig fer sol, com quan vaig treure la navalla del coll del meu germà amb la que un ultra m'estava amenaçant. Era el meu germà, i l'ultra l'havia agafat i li havia posat la navalla al coll, i m'amenaçava a mi, a veure si m'atrevia a fer res, mentre ell clavava la navalla al coll del meu germà. I sí, camí que vaig fer sol, i em vaig abronar sobre l'ultra i li vaig treure la navalla del coll de mon germà.

Camins, que hem de fer sols. Com quan els d'Arran i SEPC més d'un cop han volgut impedir-me l'accés al lloc de treball. No van poder. Et plantes, amb tota la dignitat de lluita antifeixista que has acumulat al llarg de tants anys, i els desafies a que s'atreveixin a bloquejar-te el pas. I es bloquegen, i es caguen a sobre. Hi ha molts camins que hem fet sols, i això et permet mirar tots aquests xuletes que volen intimidar-te, i penses, no tens ni idea dels camins vora les estrelles que hem creuat com perquè em vulguis i puguis intimidar, impedir, immobilitzar.

Camins que hem de fer sols. Com ara que els feixistes del Moviment Identitari de Catalunya m'amenacen i "conviden" a anar, sol, a una cita, per "discutir" les coses. No hi aniré, i no per cap por, que me la suen, sinó perquè he après a fer el nostre camí des de la dignitat i el coratge de tots els que ens han precedit en la lluita. No hi aniré perquè són ells que han fugit sempre, davant meu, sempre que ens hem trobat, perquè sempre els hem plantat cara i sempre han fugit, com les rates covardes que són. Perquè al feixisme, porti la bandera que porti, sempre se li planta cara. Sigui feixisme espanyolista, sigui feixisme comunista, sigui feixisme identitari.

Camins, que hem de fer sols. Però que no fem sols.

Camins que comencen aquell 1985, quan per primera vegada vaig formar part d'un dispositiu de seguretat d'un acte independentista, amb la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), amb companys bascos i irlandesos. Camins que hem de fer sols, però que no fem sols, com el passat dissabte, 29 de febrer, a Perpinyà, on, amb una molt bona colla de patriotes, vam estar de nou fent de voluntaris, del que calgués. Si calia tornar a fer de servei de Seguretat, doncs es feia. I ho vam fer.

Camins.

Camins de compromís, de coratge, de dignitat. Camins que has de fer sol, perquè la decisió de combatre el feixisme, sigui del color que sigui, és sempre personal, l'hem de prendre sols. Però camins que un cop presa la decisió de combatre el feixisme, sempre tens al costat camarades amb idèntic compromís. Sempre saps que ets hereu d'una lluita exemplar de molts que ens han precedit i que han fet, abans, aquest mateix camí.

Visca la terra! Mori el feixisme, tingui el color i els adjectius que tingui!

DONEC PERFICIAM

EXCLUSIVA! 3 escenas de como se ha gestado el frente anti Perpinyà

Pues me parece incomprensible, del todo incomprensible. El gobierno de España debería haber exigido al gobierno francés la NO autorización de esta manifestación de Perpiñán contraria a la Constitución Española, la Constitución de un país aliado, y a los tratados europeos.

El ex-ministro estira el cuello, como si le apretara la camisa y el nudo de la corbata, y vuelve a mirar sus notas. "Supongo que si digo algo así no se pasarán un mes acusándome de inhibición y blandenguería", se dice para sí mismo. Pero no acaba de estar del todo satisfecho. Su asistente le mira en silencio por encima de la pantalla del móvil, hacíendose el distraído. No cuela. El ex-ministro le pasa sus notas y le interpela "leéte esto y dime qué te parece, gánate el sueldo". El asistente alarga la mano, desvagado, e irritado por lo de ganarse el sueldo, como si no se lo hubiese ganado ya suficientemente por ser hijo de quien es, piensa para si. Pero no dice nada y se aplica a leer las notas manuscritas del ex-ministro. Las relee tres o cuatro veces, con incomodidad creciente. Finalmente levanta la mirada hacia el ex-ministro, y le pregunta:

- ministro, está sugiriendo que el gobierno francés debería haber prohibido un acto público de un eurodiputado?

El ex ministro vuelve a intentar acomodarse el cuello en la camisa, y estira la mano para recoger sus notas que ahora sostiene el asistente.

- ese acto no se podía celebrar, es una ofensa a España. Intolerable.

- pero, ministro, usted conoce algún caso que un país de la UE haya prohibido un acto público de un eurodiputado?
El ex ministro irritado por lo que considera una desfachez insolente de su asistente, golpea con el puño la mesa y le grita

- para qué te pago yo, imbécil? Para que defiendas a los separatistas? Nos estamos jugando la unidad de España y me sales con formalismos. Déjame. Márchate a tu despacho, o a hacer caquita

El asistente se levanta y se va. Ya solo en su despacho, el ex-ministro abre un cajón, saca unos auriculares, que conecta a su móvil, y busca el archivo de audio con el himno de España que le instalaron en el menú. Escuchar las primeras notas produce en él ese efecto tranquilizador y a su vez de firmeza que necesitaba. Se acerca al ordenador, abre su cuenta de Twitter y teclea sus notas en un tuit. Y lo publica justo a tiempo, cuando está acabándose el himno nacional. No puede contener un "Viva España!" que resuena en la soledad de su despacho con patética pretensión de furia legionaria.

Lejos del Bruselas donde está el ex ministro, en Barcelona, el que se considera a si mismo el más contundente Martillo de herejes convergentes que hay entre los poscos, sigue atentamente todo lo de Perpignan. No se esperaba el éxito que ha tenido. Cuando alguien, no recuerda quien, ha enviado un guasap al grupo 3% que tiene con otros camaradas poscos del colauismo, diciendo que había casi 200 mil personas, ha tenido tal ataque de ira que ha lanzado la taza con su te rojo de la tarde contra la pared. No se ha podido contener, pero casi en el mismo momento de tirar la taza ha tenido un momento de pánico extremo. Pero no, la taza no ha dado en la foto de Ada Colau que tiene colgada en la pared delante de su mesa de despacho, le ha ido de un palmo. "Vaya susto", ha suspirado mientras con extrema suavidad secaba el vidrio del retrato de Colau de las salpicaduras del te.

Vuelve a su mesa de despacho, se sienta, apoya sus codos en la mesa, se coge las manos y se golpea, desconsolado, la cabeza, gritándose una y otra vez "qué hijosdeputa". Le va bien para desfogarse. Con los dedos de las dos manos entrelazados, y con los dos pulgares haciendo ángulo recto, encuentra esa posición que tanto le gusta para apoyar la barbilla. Le ayuda a concentrarse si simultáneamente mantiene la mirada fija en el retrato de Ada Colau que tiene delante suyo. "No te defraudaré, Ada", se dice a si mismo, y acaba autoarengándose: "Voy a acabar con ellos, empezando por el mentiroso que los lidera, con el cobarde fugado!"

Abre el word y empieza a teclear furioso lo que está convencido será un artículo definitivo contra Puigdemont. Es un cobarde sin palabra. Dijo que asumía ir a la carcel por lo que hacía, y en lugar de entregarse a la Guardia Civil va el tío y se fuga. "Te teeengo", grita eufórico. Entonces levanta el puño de la mano con el pulgar hacia arriba y exclama "No te fallaré nunca, Ada!" mirando su retrato colgado en la pared. En eso suena el teléfono. Es uno de sus compis poscos colauistas, que le llama buscando consuelo. Está aturdido por lo que está pasando en Perpignan. Martillo de herejes y convergentes le tranquiliza "ya estoy con un artículo, que será el definitivo, no podrá levantar cabeza". Y le explica lo que es su hilo argumental. Al oirlo, el compi que le ha llamado no puede contener su emoción y va jaleando "bravos" a todo lo que le explica. Antes de colgar el compi que le ha llamado le da las gracias y le hace ver lo importante que es lo que está escribiendo "tete, estoy muy orgulloso de ti. Lo que estás haciendo es histórico. No han podido con nosotros, y aquí estamos, aquí estás, combatiendo a los poderosos. Muchas, muchas gracias, tete, no pares, no demos tregua a estos poderosos"

Después de colgar, Martillo se siente imbuido por el espíritu del Che, de Durruti, i de Ada. Las palabras le salen solas, casi no tiene ni que pensarlas, y mientras sus dedos se deslizan, seguros, por el teclado, no deja de repetirse, una y otra vez "pero como se puede ser tan mentiroso, como se puede engañar tanto a la gente, y largarse al exilio en lugar de entregarse a la siempre gloriosa Guardia Civil para acabar sus días en una puta carcel, muerto de asco, que es lo único que se merece!". Y cuando está a punto de incorporar a su argumentario definitivo que también cárcel para todos los que han ido a Perpignan hoy esboza una leve sonrisa onanista y se dice "no te paaases Martillo, que después te acusarán de sectario!"

No muy lejos de donde Martillo de Herejes culmina su alegato definitivo, un grupo de personas que se consideran a si mismos la vanguardia republicana, la primera línea de defensa del republicanismo y la voz en las redes sociales de la buena nueva de la hegemonía del partido, están reunidos para compartir su frustración  por todo lo que les ha ido llegando de Perpinyà.

No lo entienden, no pueden racionalmente procesar lo que está pasando. Se sienten totalmente desconsolados ante lo que ellos consideran tanta estupidez, ante tanto infantilismo, ante tanta insolencia y ante esta inadmisible soberbia que lleva a tanta gente a negar la palabra revelada. "Pero qué dicen estos locos???" no paran de interrogarse entre ellos. "Pero de qué hablan de un 1-O??? Pero como se atreven a desmarcarse y cuestionar la Verdad??". Han quedado porque pensaban que compartiendo su desconcierto se consolarían y sabrían como reaccionar contra lo que les llega de Perpinyà. Pero lo único que han conseguido es acrecentar y radicalizar su sed de justicia contra esos herejes.

"Los discursos de Perpinyà son lo peor que hemos oído en mucho tiempo" dice uno. Y todos asienten con contundencia. "No hay duda: tanto vacío no nos lleva a ninguna parte! cuanta toxicidad!"

Su gran preocupación es que se pueda haber fortalecido lo que ellos llaman "espacio postconvergente", porque eso podría poner en peligro la buena nueva de la hegemonía del partido, y en consecuencia, la nueva era de gobierno autonómico tripartito, con los Comuns y con quien Dios quiera (CUP o abstención PSC).

Cuando la desesperanza se estaba adueñando de ellos alguien ha saltado de su silla gritando "eh! mirad esto!!!" y ha enseñado a sus compañeros el artículo definitivo del compañero posco colauer Martillo de Herejes! "Qué grande es!!", han exclamado en medio de grandes abrazos entre ellos. Y lo han empezado a retuitear y remitir a todos sus contactos: "sí, que lo sepa todo el mundo, los poderosos les engañan y se fugan!"

Y se han venido arriba y ha ido fluyendo la inspiración "ahora lo que hay que hacer es consagrar la hegemonía del partido y poder gobernar sin los convergentes!" ha acabado mitineando uno de los presentes, que se ha puesto de pie para dar más relevancia y transcendencia a sus palabras. Otro de los presentes le ha tomado el relevo di:scursivo "hegemonía y gobernar dos o tres décadas sin los convergentes nos llevará seguro a ser el 80%". Y todos le han vitoreado. Cuando se hacía el silencio uno, tímidamente, ha casi susurrado "ya gobernamos así 7 años y nos quedamos con 10 diputados". Pero nadie ha parecido escucharlo, y todos se han levantado eufóricos jaleando "HE...HEGE...HEGEMONI...I...A"

Concentrados y entusiasmados retuiteando cualquier cosa que atacase a lo que se había vivido en Perpinyà, han ido abandonando la sala, sin darse cuenta que se dejaban encendido el ordenador. En la pantalla del diario digital último al que se habían conectado destacaban dos noticias: una fotografía de Puigdemont, en el escenario, saludando a una multitud que lo desbordaba todo y un resumen de la prensa internacional, de los cinco continentes, haciéndose eco de la transcendencia del acto político de Perpinyà convocado por el Consell de la República.

Dos suaves golpecillos en la puerta sacan al ex-ministro de la somnolencia en la que se había quedado después de tantos nervios. "Sí, adelante!" responde casi automáticamente. "Da usted su permiso, ministro?" Es su asistente. Le entrega una noticia de prensa y se retira. El ex-ministro se pone las gafas del cerca y la empieza a leer. Pero no pasa del titular. Estruja la nota y la tira a la papelera. Gira lentamente su silla y se quita las gafas del cerca mientras murmulla "joder qué tropa! qué vergüenza, por Dios!"