Flash analític de les enquestes del CIS i del CEO

Ahir dimecres es va fer públic el baròmetre d’octubre del CIS, una enquesta sempre interessant per la seva periodicitat (permet seguiment mensual) i pel seu volum (més de 4.000 enquestats). Sí, és una mostra de caràcter estatal, però en aquests moments ens permet fer un seguiment que és molt interessant de les opcions dels partits independentistes (Junts i ERC) i de la situació a Espanya.

I avui dijous s’ha fet pública una enquesta del CEO, que li diuen generacional. Vagi per endavant que la considero una enquesta absurda, perquè el tractament generacional de les dades també es pot fer, i alguns l’hem fet, a partir de les microdades accessibles d’altres enquestes del CEO, que permet segmentar per edats. Però en fi, segons diuen ja s'havia fet abans -jo no en tenia ni idea- i els resultats de l’enquesta han tingut un cert impacte mediàtic, en relació als posicionaments de la població més jove, i ens hi referirem també, l’analitzarem, la comentarem.

1. CIS: cap a on va Espanya i cap a on va l’independentisme

1.1. L'escenari polític que projecta el baròmetre del CIS a Espanya:

Les eleccions del juliol al parlament espanyol van generar una situació inèdita, amb una victòria del PP, però insuficient per 4 diputats per arribar a la majoria absoluta amb els seus únics suports: VOX, UPN i CC. En canvi el PSOE, tot i perdre, si s’obria a pactar amb les forces d’esquerres i independentistes de tot l’estat, podria arribar a la majoria absoluta. És així que ERC i Junts, tot i el seu fluixíssim resultat electoral, són decisives, tenen la clau. Les darreres eleccions, a Catalunya, el PSC va treure 19 diputats, 5 diputats més que la suma dels diputats d’ERC i Junts. I malgrat això, el que en podríem dir “la providència” ha portat a que un independentisme amb uns dels seus pitjors resultats, sigui més decisiu que mai en l’escenari polític a Espanya, claus perquè Pedro Sánchez pugui ser investit o anem a unes noves eleccions.

Fa cosa d’un mes el CIS va fer una altra enquesta, la post-electoral de les eleccions del juliol. I en aquelles l’escenari es projectava mediàticament favorable al PSOE. Tot i que jo, en l’anàlisi que en vaig fer, vaig dir no ho veia tant clar, i que el que més clar veia era que unes noves eleccions beneficiarien tant a PP com PSOE.

Concretament el que deia sobre la situació que es projectava és que “era molt dependent de les aritmètiques electorals provincials, sembla portar a un escenari en el que un dels dos grans, difícil de dir ara mateix si PP o PSOE, estigui en condicions d’arribar a la majoria absoluta necessitant menys grups polítics per arribar-hi. És a dir, segons com vagin les coses PP i VOX sols podrien tenir l’absoluta, segons com vagin les coses PSOE i Sumar, amb PNB, BNG i Bildu, també. El que sembla clar és que l’actual escenari, en el que PP no hi pot arribar i el PSOE necessita sumar amb 6 grups diferents per tenir l’absoluta, no es tornarà a donar.”

Doncs bé, el Baròmetre d’Octubre del CIS, un mes després de l’anterior enquesta, sembla clarificar l’escenari, i ho fa a favor del PP. Insisteixo que no vull ni entrar en la projecció de vot que fa el CIS. La meva anàlisi la faig únicament a partir de les dades no afectades per biaixos mostrals ni cuines de l’enquesta. I què és el que podem veure en aquestes dades? doncs el que deia, un enfortiment del PP i un afebliment del PSOE.

El PP conserva, gairebé intacta, la seva fortíssima fidelitat de vot. Un mes després, amb la fracassada investidura de Feijoo pel mig, la fidelitat de vot del PP es manté en el 86,1%, un percentatge altíssim. Però per què milloren les opcions del PP? Doncs perquè el desgast de VOX és més acusat, i beneficia al PP. Fa només un mes VOX tenia una fidelitat de vot del 77,8%, i ara la té del 70,5%, i el que és més important: fa un mes el transvasament de vot de VOX al PP era del 12% i ara és del 18,7%.

Mentre el PP enforteix la seva posició, el PSOE l’afebleix. Així veiem com fa només un mes el PSOE tenia una fidelitat de vot del 87,7%, i ara és del 78,8%, és a dir, gairebé 10 punts menys. És cert que el transvasament de vot de Sumar al PSOE passa del 8,6% al 10,8%, però això no compensa la pèrdua de vot del PSOE.

Fa un mes, amb l’enquesta del CIS, deia: les dades visualitzen moltes petites fugues de vot de la resta de partits cap als dos grans que, pel règim electoral, amb la Llei d’Hondt, poden incrementar els diputats que ara mateix tenen PP i PSOE, és a dir, incrementar el bipartidisme. Doncs bé, ara les fugues de vot ja no són tan petites, i semblen dibuixar un escenari clar que enforteix al PP, perquè aquest transvasament de vot de VOX, ni que sigui petit, pot tenir un alt impacte en escons per al PP, gràcies a la Llei d’Hondt. Un únic diputat de vox en una província sempre costarà molts més vots que un diputat del partit més votat. Així, el PP, tot i que VOX pugui perdre diputats, sembla en guanyarà més, com a mínim els 4 més que ara no ha tingut, sobretot tenint en compte que a diferència de fa un mes, el PSOE sí té un desgast electoral que, tot i que petit, el farà quedar-se a més distància del PP.

En aquest context, doncs, i sempre amb les dades del CIS a la mà i els escenaris que projecten, unes noves eleccions reforçaran el bipartidisme, perquè PP i PSOE guanyaran distància en relació a VOX i Sumar, però sobretot reforçaran al PP, que incrementarà la seva força i, amb els aliats que ara ha tingut en la seva fallida investidura, tindrà majoria absoluta sense problemes. Així ho veig jo. I no ho veia així fa un mes. De manera que em sembla el canvi és significatiu.

1.2. L’independentisme d’acord a les dades que projecta el baròmetre del CIS

Tot i que l’enquesta del CIS ofereix dades a nivell estatal, podem aïllar la projecció de comportament electoral en relació als dos actuals partits indepes amb representació al Parlament espanyol, ERC i Junts.

El més rellevant és una derivada de l’anàlisi anterior, és a dir, de l’escenari tan curiós que van dibuixar les eleccions del juliol que han fet que un independentisme amb un dels seus pitjors resultats, tingui la clau de tot l’escenari espanyol. Amb aquesta clau ens hem trobat davant la ja habitual bogeria indepe del moment, és a dir, seguir sent incapaços de llegir la realitat. I així tenim que fins i tot les propostes de negociació i possible acord més ambicioses, amb l’autodeterminació i l’aministia, són considerades poc més que una traïció i àdhuc un blanquejament de l’estat, com no es cansen de predicar la presidenta de l’ANC o la Clara Ponsatí, i que l’únic que es pot negociar és quan s’aixeca la DUI i es fa la independència.

En fi.

El baròmetre del CIS dibuixa un independentisme que segueix afeblint-se, tot i que el comportament d’ERC i Junts no sigui igual. Entre l’electorat de Junts l’actual situació és la que té més reconeixement, i es manté amb una molt alta fidelitat de vot, del 80,9%, tot i que sigui inferior a la de fa un mes, que era del 86,5%. En tot cas, Junts manté una molt alta fidelitat de vot. ERC per la seva part segueix el desgast que ja va patir a les eleccions del juliol, i en només un mes, la seva fidelitat de vot baixa del 78,5% a l’actual 66,7%. Cap dels dos no guanya vot de ningú de manera significativa, però tots dos transvasen vot cap a PSC i Sumar, tot i que en diferent mesura: un 10% dels votants d’ERC ara optarien per un d’aquests dos partits, i un 5% dels de Junts.

Així les coses en el cas de Junts la seva màxima aspiració pot ser quedar-se com està, mentre que en el cas d’ERC sembla clar pot perdre força. En cap dels dos casos no hi ha vot per a les opcions plusquamperfectistes de l’abstenció o el vot nul. Però sí veiem un significatiu percentatge de vot indecís tant en ERC, el més gran, del 14,6% com en Junts, del 10,2%.

A tall conclusió del CIS:

• El baròmetre del CIS, en només un mes en relació a l’última enquesta, clarifica el possible escenari electoral, enfortint un PP que camina clarament a poder fer majoria absoluta amb els aliats que ha tingut en aquesta investidura fallida de Feijoo. En canvi el PSOE s’afebleix, i tot i consolidar el bipartidisme, sembla quedar clarament sense cap opció de poder aspirar a poder sumar suports per aspirar a seguir al poder.

• Així les coses, d’acord a les dades que podem treballar, unes noves eleccions situaran l’independentisme (tant a ERC com a Junts) en una absoluta irrellevància, sense decidir res, i sense que per haver provocat noves eleccions a Espanya en surtin més forts. La cosa per tant seria entre aconseguir alguna cosa important, admetent que és absurd pensar es pot aconseguir tot, aprofitant l’excepcional conjuntura a la que ha abocat el joc de majories a les eleccions del juliol o un nou escenari en el que òbviament tampoc no es podrà aconseguir tot, però que a diferència de l’anterior, tampoc es podrà aconseguir res, absolutament res, perquè els vots indepes no caldran per a res.

2. L’enquesta generacional del CEO:

Com deia al començament de l’article, el CEO ha fet una enquesta que en diu “generacional”, per tenir dades del posicionament polític i social de la nostra societat des d’una perspectiva generacional. I el que ens hem trobat és que ràpidament s’ha estès una lectura, des del punt de vista nacional, del nostre país, com les que poso aquí d’exemple, de Vilaweb o El Món:

Vilaweb:

El suport a l’independentisme és més alt entre els anomenats boomers i més baix entre els més joves.

🔶 La generació Z (1997-2012) té un interès per la independència més baix, amb un suport de tan sols un 23%

El Món:

Els joves de la Generació Z (16-26 anys) són els menys independentistes i els més de dretes, diu el CEO.

L’enquesta ha despertat com una onada de consternació que els nostres més joves són els menys favorables a la independència.

Doncs bé, i no crec estar revelant cap cosa que no es pugui explicar, amb els meus companys de recerca demoscòpica, ja l’any 2015, vam identificar, a través de treballar les dades dels baròmetres del CEO, que teníem un problema entre els més joves. El treball sobre el posicionament dels joves davant la independència el vam presentar, amb altres treballs, a l’ANC, l’any 2016, que va posar en marxa diverses iniciatives per estudiar amb més profunditat el tema i poder dissenyar estratègies per revertir la situació.

Us poso aquí una de les diapos resum en relació a l’anàlisi de la població jove i el seu posicionament davant la independència, de gener del 2016:

Molt en resum, ja fa gairebé 10 anys vam veure com el col·lectiu generacional més jove (18-24 anys) tenia un comportament que no era l’esperable davant la independència. Eren el col·lectiu amb el percentatge més alt de nascuts a Catalunya, que en la resta de col·lectius generacionals és una dada molt influent en el posicionament davant la independència, però no eren el col·lectiu amb més suport a la independència. Tot el contrari, eren el col·lectiu amb més suport a seguir sent una CCAA i el col·lectiu amb un major sentiment d’identitat compartida (catalana/espanyola), amb un 65% que s’identifiquen així.

Les dades d’aquesta enquesta del CEO no són, per tant, cap novetat. Això fa temps que ho estem estudiant i, alguns, advertint.

En tot cas el que per a mi ha estat més sorprenent és que amb tot el que ha passat del 2017 ençà les dades en relació al jovent no siguin pitjors.

El gran èxit de l’independentisme en el període 2012-2017 és portar l’independentisme de la pràcticament residualitat política a ser la majoria social i política, i a mobilitzar el país com ho vam fer, tot el país, del 2012 al 2017, amb unes mobilitzacions massives, excepcionals, úniques. I amb un 1-O en el que la immensa majoria del país s’hi va sentir vinculada, i es va mobilitzar com ho va fer per la democràcia, per defensar les urnes.

Ho estàvem fent bé. Generàvem il·lusió. Teníem una idea i un projecte de país. El país que visualitzàvem sortiria de tot allò era un país millor des de tots els punts de vista, i amb més i millors oportunitats per a tothom.

I fins i tot en aquell context amb el jovent hi havia una major dificultat de sintonització.

Amb tot el que ha passat després de l’1-O, tota la fractura, divisió, tots els ridículs... em sorprèn que les dades no hagin empitjorat. El jovent busca referents d’èxit, bons referents. El jovent confia en qui li demostra mereix hi confiï. I jo em pregunto, com podem mirar als ulls al nostre jovent i dir-los-hi se sumin a una causa que s’expressa tan ridículament com ho estem fent. Suposo que aquesta majoria de jovent que mira amb tant escepticisme la independència deu pensar “però què coi m’estan dient tots aquests de fer la independència, un nou país, si no són ni tan sols capaços de posar-se d’acord entre ells i es passen el dia apunyalant-se entre ells?”.

Els nostres joves tenen pel davant un futur que s’han de guanyar, uns reptes per assolir, unes incerteses amb les que viure i, sobretot, ganes de viure, de disfrutar la vida, de que no els hi compliquin la vida.

I estem fent tot el contrari:

La independència la deuen veure com un xou d’uns personatges que l’únic que saben és barallar-se entre ells, apunyalar-se a la més mínima. 

I van al cole, i comparteixen amb els seus companys, i s’ho passen bé, i fan colla, i juguen i surten... i els hi anem a predicar que els que els hi parlen en castellà són uns colons, uns enemics de la llengua. I els hi diem que no els deixarem jugar a futbol al pati perquè és masclista. 

I veuen, atònits, com s’està enterrant una educació vital que els responsabilitzava dels seus actes, que els feia ser conscients que tots els nostres actes tenen conseqüències, i n’hem de ser conscients, que fer les coses bé és l’única manera de tenir resultats positius, i que fer les coses malament ens aboca a resultats negatius, de la cultura de l’esforç... a un sistema en el que sembla que tot l’objectiu és tenir alguna vulnerabilitat a la que agafar-se, i en el que si et mostres com una persona segura d’ella mateixa, amb principis, treballadora, ets assenyalat com a poc més que perpetuador de l’opressió heteropatriarcal. 

Quina confiança en la societat que els hi estem deixant, en la que cada dia que surten de festeta amb els amics se la juguen no els apunyalin pel carrer. Però com voleu no se n’enfotin, no mirin cap a una altra banda davant el patetisme i el ridiculisme en els que estem instal·lant la nostra societat, el que volíem una societat per a tothom i que ara té conselleres que diuen nomes pot ser de totis?.

El suport a la independència és majoritari entre les generacions de nascuts entre 1946 i 1980, és a dir, les generacions que més han viscut, que més han vist, que més consciència han pres del que som i volem, de la nostra societat, i de la nostra justa aspiració per un país de tots i per a tots, millor i amb millors oportunitats per a tots.

Som les generacions que sempre vam tenir clara una idea de país, i en les que un catalanisme vertebrador ens cohesionava nacionalment, un sol poble. Sí, també les generacions en les que al llarg d’aquestes dècades l’independentisme era minoritari, poc més que testimonial. Però hi havia la llavor perquè amb la nostra lluita, en una dècada, aquell catalanisme que era majoritari amb un independentisme minoritari, passés a expressar-se social i políticament amb un independentisme majoritari i, l'1-O, arribéssim més lluny que mai en 300 anys en la lluita per la nostra llibertat.

I ara no som cap exemple per al nostre jovent. Ara l’independentisme es visualitza més com un fracàs, com uns que van fent discursets, però que no són ni tan sols capaços de posar-se d’acord en el més bàsic, i es passen el dia apunyalant-se entre ells, com uns flipats, millor dit, unis flipatis, cada cop més patètics i ridículs, perdó, patètiques i ridiculis.

Vaig començar a militar a l’independentisme en aquell desert dels anys 80s. No érem res, o érem, políticament i socialment, molt poca cosa. Però sí érem hereus d’una llluita i d’uns lluitadors que ens havien precedit, i dels que ens sentíem orgullosos, que sempre van ser un referent per a nosaltres i que fins i tot en les pitjors circumstàncies, com fou la derrota del 1939 i la immediata postguerra, van mantenir heroicament la seva lluita, mantenint oberts els camins a l’esperança, els camins pels que nosaltres vam transitar, fins a l’1-O, els camins dels que, malgrat tot el que ha vingut després, alguns no ens hem mogut ni ens mourem, els camins del compromís, de la responsabilitat, del respecte, del treball, de ser cada dia més i més forts... els camins d’un país de tots i per a tots.