Eleccions anticipades i últimes dades demoscòpiques de CEO i CIS

Ahir dimecres el president Aragonès va avançar les eleccions al Parlament de Catalunya, després de no poder aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2024. Les eleccions seran en menys de dos mesos, el dia 12 de maig.

Amb aquest article, davant aquesta inesperada situació, el que plantejaré analíticament seran dues coses diferents:

•           Per una banda les projeccions electorals de les últimes enquestes de què disposem, que una és el Baròmetre del CEO del darrer quatrimestre del 2023 i l’altra el Baròmetre del CIS que ahir matex vam tenir, que tot i ser una enquesta projectada a tot l’estat permet valorar les projeccions dels partits independentistes catalans amb representació al Congreso (ERC i Junts).

•           Per una altra banda una anàlisi o reflexió ja més personal, de com veig la situació i els principals elements que influiran en aquest procés electoral i l’impacte a nivell de país que poden tenir aquestes eleccions.

Pel que fa a la projecció demoscòpica només un incís, perquè crec que tot i que ara mateix només tinguem el darrer baròmetre del CEO del 2023, crec que aquests dies, abans d’acabar el mes de març, i tant pot ser a finals d’aquesta setmana com de la vinent, tindrem les dades del primer BOP del CEO del 2024, que tot i que no recolliran l’opinió demoscòpica en l’escenari electorat generat avui, sí seran una actualització general de les projeccions electorals i polítiques del nostre país aquests primers mesos del 2024.

1. Eleccions anticipades: què diuen les darreres enquestes disponibles?

1.1. CIS:

Com deia abans, ahir dimecres 13 de març es van fer públiques les dades del Baròmetre mensual del CIS. És una enquesta molt important, representativa a nivell estatal, però que no té dades desagregades a nivell “autonòmic”, és a dir, no tenim dades de projecció política i electoral només a nivell de Catalunya. Però sí ens permet una aproximació a la projecció política a Catalunya des de la perspectiva de l’evolució de les intencions de vot als dos únics partits independentistes amb representació al Congrés: ERC i Junts.

En cap cas ens hem de fixar en la projecció de vot que efectua el CIS en relació a ERC i Junts, perquè els biaixos mostrals són massa grans, però sí ens podem fixar en les dades que podem neutralitzar d’aquests biaixos mostrals (sobrerepresentació d’alguns i infrarepresentació d’altres), per concentrar-nos en l’evolució dels posicionaments electorals del seu electorat.

A nivell general el Baròmetre del CIS ja visualitza els moviments de fons que hi pot haver a la convulsa situació política a l’estat espanyol. I així podem veure com el PP té una tendència de creixement del seu vot, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot que té (83,4%) i en la significativa captació de vot molt divers: 22,5% d’antics votants de VOX, 48,7% d’UPN, 46,9%  de Coalició Canària...

En canvi pel que fa al PSOE es visualitza l’impacte de la “crisi política” que ha desencadenat la investidura de Sànchez, del preu que està pagant per l’acceptació de condicions dels partits independentistes tan rellevants com la llei d’amnistia. El PSOE ara mateix només té una fidelitat de vot del 65,2%, i tot i que no presenta fugues significatives en cap direcció, sí té el major nombre d’indecisos (15,8%) i petites fugues en múltiples direccions.

Tot i que el CIS situa VOX com a tercera força, pel davant de Sumar, això es deu a la debacle de Sumar, més que a la fortalesa de VOX, ja que els ultres només mantenen un 62,7% de fidelitat de vot i tenen una molt important fuga de vot cap al PP (22,5%).

Sumar és ara mateix el partit que a nivell estatal més cara està pagant la factura de tot el que està fent, d’aquest deliri de trencadisses i mal rotllo. Amb una fidelitat de vot del 46,8% vol dir que ara mateix ni la meitat dels seus electors les darreres eleccions els tornarien a votar. El major ridícul el fan els de Podemos, liderats per les ministres que amb les seves polítiques han generat la major excarcelació i reducció de condemnes de delinqüents sexuals: només un 11,2% dels votants de Sumar les últimes eleccions, abans de la trencadissa, ara votarien Podemos. O sigui que Podemos se suma a Ciutadans en la seva desaparició del mapa polític. La major fuga de vot de Sumar és cap al PSOE, un 13,4%.

Però en un sistema electoral com l’espanyol, la debacle de Sumar arrossega al PSOE a un escenari en el que no poden plantar cara, ser alternativa, a PP i VOX, o sigui que ara mateix l’estat espanyol, si hi hagués eleccions, quedaria en mans de la dreta i la ultradreta. Afegir, com a nota potser més preocupant, que el PP arrassa entre el vot més jove, entre el nou votant que no va poder votar les anteriors eleccions, amb un 41,8% davant el 27% del PSOE. Sumar es queda a zero entre aquest vot més jove, però en canvi els feixistes de VOX rasquen un 6,3%.

Si ens centrem ara ja definitivament en l’evolució de la projecció electoral d’ERC i Junts veiem que estan en dues situacions una mica diferents:

•           ERC les darreres eleccions generals ja va tenir una important pèrdua de vot en relació a les anteriors. I d’acord a les dades del CIS, el seu desgast, a nivell de proposta a les eleccions espanyoles, segueix: només un 55,1% dels qui van votar ERC les darreres eleccions generals ara ho farien, en el que és una baixa fidelitat de vot.

•           Pel que fa a Junts, la seva fidelitat de vot és molt més sòlida, del 77,1%, la tercera més alta de tot l’escenari estatal, només superada per la fidelitat de vot del PP i d’EH-Bildu.

Per tant, tot i que el CIS projecti més vot a ERC, és únicament pels biaxos mostrals. Junts té una més alta fidelitat de vot i no té fuga significativa de vot cap a cap altra formació, mentre que ERC sí, un 10,1% votarien PSC. ERC també té un important percentatge d’indecisos, del 16,3% (davant el 6% de Junts).

Finalment, cal assenyalar que un 4,9% dels votants d’ERC i un 6,8% dels de Junts diuen que ara votarien un altre partit, que no és cap dels existents, el que situa d’alguna manera l’impacte que entre els votants d’ERC i de Junts pot tenir tot això de les quartes, cinquenes o sisenes llistes, cíviques, primaristes grauperistes o ves a saber què.

1.2. CEO

El darrer quatrimestre del 2023 vam tenir el tercer baròmetre d’opinió política del CEO. Com he dit abans, crec que o aquesta setmana o la vinent tindrem les dades del primer BOP del CEO del 2024. Quan es facin públiques evidentment les analitzarem. Fins llavors, ens hem de fixar en l’últim BOP disponible.

I en aquesta perspectiva d’eleccions anticipades, el que aquest últim BOP del CEO ens explicava és que tant ERC com Junts presenten, en relació a l’escenari polític català, del Parlament, uns percentatges alts de fidelitat de vot: del 78,3% en el cas de Junts i del 73,7% en el cas d’ERC. Cal recordar que el comportament electoral varia en funció de les eleccions. Això és així des de sempre (només recordar les èpoques en que simultàniament els votants catalans atorgaven la majoria absoluta a Pujol i el PSC-PSOE s’imposava aclaparadorament a les eleccions generals)

Doncs bé, malgrat que l’independentisme està en una situació molt complicada, de frustració, desorientació, i malgrat aquesta vomitera permanent de davidians i plusquamperfectites contra els partits independentistes que ara mateix tenen representació al Parlament, aquests mantenen una alta fidelitat de vot, de 3 de cada 4 votants.

I no presenten fugues de vot significatives cap a altres opcions: de fet les majoritàries són el 6,1% d’ERC cap a Junts i el 3,9% de Junts cap a ERC.

Només un 3,3% dels votants de Junts i un 3,5% dels d’ERC es manifesten indecisos. I només un 1,1% dels votants de Junts diuen ara votarien un altre partit dels que no estan a la llista actual.

Així les coses la projecció electoral de Junts i ERC de l’últim BOP del CEO deixaria les coses entre Junts i ERC molt similars, en equilibri de forces, a com estan ara, atès que ERC compensa la menor fidelitat de vot amb el fet de rascar una mica d’opcions com CUP i Comuns, mentre que Junts només rascaria una mica d’ERC (compensant-se amb el que ERC rascaria de Junts).

El BOP del CEO va projectar guanyador d’unes hipotètiques eleccions (llavors no estaven convocades) al PSC, tal i com ja havia estat el més votat les darreres eleccions. Tot i tenir la més alta intenció de vot, el PSC no presenta una tendència a l’alça que els projecti un gran creixement. La seva fortalesa està en una sòlida fidelitat de vot, del 76.5%, i en una recepció de vot, en percentatges modestos, de pràcticament tot arreu, sobretot de Comuns, però també d’ERC, PP, C’s...

En definitiva, el darrer BOP del CEO, de finals 2023 la projecció electoral que feia era d’un escenari caracteritzat per l’estabilitat.

2. Els factors que considero claus en la projecció política i electoral davant aquestes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya

D’entrada dir que, en la situació generada amb la no aprovació dels pressupostos, crec que la decisió que ha pres el President Aragonès d’anticipar les eleccions és intel·ligent des del punt de vista d’ERC: ERC ara mateix presenta una proposta política com a mínim de cara al públic sòlida i clara. Si hi ha divisions o tensions internes les estan gestionant prou bé com perquè no transcendeixin. ERC, a més, s’ha situat en un plànol de responsabilitat de Govern, amb una sòlida implantació territorial, amb un control molt important de discurs, mitjans, opinió i amb opcions d’un ampli ventall de possibles pactes, que ara no li ha servit de res per aprovar els pressupostos, però que tots sabem aquest estar “al centre” els pot permetre pactar amb PSC, Comuns, Junts i CUP, segons com vagin les coses.

Aquesta tranquil·litat interna d’ERC contrasta amb les incerteses en la resta de formacions. I és el que crec que, en aquest context d’eleccions anticipades, pot reduir l’impacte d’aquesta significativa convulsió en una part del seu electorat que hem pogut veure a les darreres municipals i generals.

Junts sembla apostar perquè el President Puigdemont sigui el candidat, el que seria clarament un element mobilitzador del vot, que reforçaria les opcions de la formació, perquè se situaria en el centre de la campanya. Però no sé si això serà possible, i si no ho és, la incertesa sobre qui pot ser el candidat és alta.

A més a més Junts hi arriba en una situació de certa incomoditat per gestionar una acció política que aprofiti les oportunitats que se li presenten, conscients que el “o tot o res” no té recorregut, amb un discurs i posicionament polític i estratègic que volen mantenir arrelat a l’1-O però que també saben han de fer evolucionar a l’actual situació i realitat, per poder treballar eficaçment per generar les condicions adequades per poder-hi tornar, sense que això impliqui un desgast polític amb conseqüències electorals.

Com resolgui Junts aquestes incerteses serà molt rellevant en la seva projecció electoral.

Pel que fa a la CUP, no se sap en quin punt estava aquell procés de “refundació” que va iniciar arran dels mals resultats de les darreres eleccions. Perduda en debats que criminalitzen la societat catalana com a esclavista, racista, excloent, té una moderada fidelitat de vot (64%) i fugues significatives en direccions tan diferents com són ERC i els Comuns, però també, tot i que menys, cap a Junts. Veurem com evolucionen, si s’imposa el model de discurs sòlid i obert de Girona o la residualitat wokista barcelonina.

El PSC sembla estar en una situació de solidesa i ambició d’esdevenir el partit clarament majoritari i de govern a Catalunya, però plana pel damunt de tot què pot passar amb tots els escàndols de les compres, fraus i corrupcions durant la pandèmia, quan el candidat del PSC, Salvador Illa, era el ministre de sanitat... Si Illa resulta escatxinat en algun moment d’aquest serial dels Koldos, Abalos, Ayusos... això podria tenir impacte negatiu en la intenció de vot del PSC. Si no passa res d’això la principal fortalesa del PSC és presentar-se ara mateix com garant d’una estabilitat política centrada en la gestió.

Un altre element que pot tenir impacte en l’escenari polític que projectin les eleccions anticipades del 12 de maig és si aquest avançament afectarà o no a la presència electoral de quartes, cinquenes i sisenes llistes electorals en l’espai independentista.

Electoralment serà difícil que obtinguin representació parlamentària, però no és descartable que segons quina sigui la participació i com vagin les coses alguna de les candidatures pogués obtenir representació parlamentària, amb 1-2 o 3 diputats.

Bàsicament el que aquesta possible proliferació de llistes en l’espai independentista comportarà és un major desgast de l’independentisme i que electoralment les opcions indepes siguin les més perjudicades pel sistema llei d’Hondt. Les quartes, cinquenes i fins i tot sisenes llistes afavoriran els resultats del partit majoritari (que a totes les circumscripcions serà el PSC), perjudicant l’obtenció de diputats de les formacions independentistes.

Aquestes candidatures quarta i cinquena llististes diuen, en el seu discurs més amable, que volen recuperar el vot independentista que se n’ha anat a l’abstenció. I sí, efectivament, en relació al vot que el moviment independentista va tenir en el moment de màxima lluita (2017-2021) l’independentisme ha perdut vot. Les darreres eleccions al Parlament l’independentisme va perdre vot en relació a les eleccions del 21D 2017, cert, però l’unionisme encara en va perdre més.

Sí, hi pot haver un problema de pèrdua de vot, d’una part del vot que havia tingut l’independentisme que ara s’abstingui com a càstig als actuals tres partits que configuren l’espai electoral independentista... però això és quedar-se mirant el dit que assenyala la lluna.

Des d’una òptica independentista, i assumint que la independència només serà possible des de la majoria social, nacional, política i democràtica, és evident que ens ha de preocupar perdre vot independentista, però més ens ha de preocupar que aquesta pèrdua sigui conseqüència de que sigui la causa de la independència la que perdi suports. I això és el que està passant.

Als 80s l’independentisme era testimonial. Poc a poc va anar creixent, però ni de lluny no era majoritari ni políticament ni socialment. No és fins el 2010 que l’independentisme comença a treballar i fer les coses de tal manera que acaba esdevenint, en menys d’una dècada, l’opció majoritària social i políticament. No ho era, i vam aconseguir, entre tots, que ho fos.

I ara el procés, les dades són contundents, és l’invers.

La divisió ha arrossegat l’independentisme a perdre credibilitat, a no generar confiança, sinó tot el contrari: “si no són capaços de posar-se d’acord entre ells, quin país volen fer, a on ens volen portar”. I això ha comportat que un percentatge gens menyspreable de catalans que havien abraçat la independència ara no ho facin, per això els que volem la independència passem del 49% a l’octubre del 2017 al 41% a l’octubre del 2023, 8 punts menys. I no només no despertem confiança, sinó que ens visualitzem com uns generadors de problemes, no fiables, en els que no es pot confiar, per això els que no la volen han passat de ser el 43% a l’actual 52%.

I les quartes, cinquenes i sisenes llistes l’únic que faran és agreujar la situació, aprofundint fins a nivells encara mai assolits la fractura independentista, atès que aquestes quartes, cinquenes o sisenes candidatures només tindran una estratègia electoral per captar votants: convertir les altres formacions independentistes en el seu principal enemic,  centrant els seus atacs en fer el màxim mal possible a la resta d’independentistes, fins i tot negant-los-hi aquesta condició.

Les eleccions del 12 de maig són, altre cop, molt importants. No podem pensar ens portin directament a la independència, però sí seran decisives per situar-nos en un d’aquests dos únics escenaris, que marcaran el nostre futur:

•          un escenari en el que, malgrat tot, l’independentisme segueixi sent el majoritari, i pugui governar, com a expressió de ser l’opció majoritària del poble català, i conservar així amb la legitimitat indispensable per poder estar en condicions de tornar a treballar i estar preparats per un nou embat, per tornar-hi.

•  Un escenari en el que l’independentisme, fracturat per les lluites caïnites, acabi perdent la seva força i deixi de ser l’opció política majoritària a Catalunya. La divisió en fins a sis opcions electorals de l’independentisme pot ser decisiva per deixar de ser els majoritaris, de no tenir cap opció de governar ni de fer res (excepte seguir-nos barallant a degolla els uns amb els altres). Si l’independentisme el 12-M perd tota opció de governar serà perquè també haurà tota opció de liderar el país i un nou embat. I canviarà tot. A nivell intern i a nivell internacional. I, en aquest escenari, el PSC esdevindrà, i em temo que per molt de temps, si això va així, el partit central a Catalunya, que governarà la Generalitat, les principals ciutats, diputacions, institucions...

La independència només és possible si hi som tots i si som capaços de tornar a compartir un diagnòstic bàsic de la situació i una mínima estratègia compartida que ens hi porti, més forts, havent après dels errors, però també de tot el molt que vam fer bé i molt bé. La independència només seguirà sent l'opció majoritària del nostre poble si ofereix un projecte de país millor, de tots i per a tots, integrador i amb més i millors oportunitats per a tothom.

Estaré atent a les enquestes que es vagin publicant, per analitzar-les i compartir la meva anàlisi amb tots vosaltres.