Anàlisi d’urgència del -fantàstic- resultat de les eleccions

D’entrada, la meva satisfacció pels excel·lents resultats de CiU i n’Artur Mas. N’Artur Mas havia fet els deures, i molt ben fets, i li hem reconegut. Ha fet una campanya extraordinària, boníssima, de les millors que, després de tants anys de militància política, he vist.

CiU podrà governar en solitari. Només caldrà treballar intensament per a l’aprovació dels pressupostos anuals, que seran molt complicats, duríssims, i que per tant serà difícil que tinguin el suport de cap altre grup. Però cal apel·lar a la responsabilitat de tots plegats per a entendre la dramàtica situació del país, i la duresa de les decisions que caldrà prendre. Per la resta, no preveig problemes. Al Parlament la majoria de lleis s’aproven amb força consens. I, en tot cas, l’oposició és massa diversa com perquè no es puguin aconseguir suports o plantegin un frontisme obstaculitzador.

CiU ha sabut recollir perfectament la necessitat de canvi que expressava el país. El fatal govern tripartit ha esgotat el país, i això ha provocat una extraordinària mobilització de vot cap a CiU, fins al punt d’assolir uns resultats espectaculars en nombre de vots i en diputats.

CiU, a més, és la força que millor ha sabut conectar amb l’esperit nacional que emana de l’escenari polític post-sentència del TC, inclosa la mani del 10-J. Clarament, perquè la defensa inequívoca del dret a decidir ha linkat perfectament amb aquella mani (recordem: Som una Nació, nosaltres decidim).

Com a independentista, fins i tot com a militant independentista, però, sobretot, com a patriota, estic molt feliç amb aquest resultat de CiU. Estic, a més, molt content de la feina que hem fet des de l’ABSOLUT MAS, aquesta nova iniciativa blocaire que vam desplegar per donar suport al Mas. Crec que hem sabut encarar perfectament l’anàlisi de la compatibilitat desacomplexada entre la nostra militància independentista i el suport a l’Artur Mas. I ens n’hem ensortit. Hem estat capaços, crec, de traslladar un discurs de qualitat en relació a aquest suport polític, les seves motivacions i l’anàlisi de la situació del país. És evident que el mèrit d’aquests extraordinaris resultats és exclusiu d’en Mas i de la gent de CiU, però com a independentistes independents estem contents d’haver pogut contribuir, en el que sigui, a aquesta victòria. Crec, a més, que amb el nostre compromís i desacomplexament hem contribuit, també, a obrir les finestres perquè es ventili l’espai dialèctic i estratègic de l’independentisme.

Una altra cosa que el resultat electoral ha posat de manifest és justament la necessitat que l’independentisme més militant faci una reflexió profunda sobre quin és el seu paper, quina ha de ser l’estratègia i quin el discurs perquè, com a espai polític, sigui realment útil per a l’assoliment de l’objectiu que persegueix.

Els resultats d’Esquerra han sigut molt dolents. Crec, fins i tot, que han tingut un càstig excessiu. Però, en tot cas, tot plegat és conseqüència de l’enorme error de la seva aposta estratègica tripartita i del seu posterior autisme. M’ha agradat el discurs que ha fet avui en Puigcercós. Realment ha fet honor a l’eslògan de la campanya i ha fet un discurs valent. Esquerra no pot defugir una anàlisi profunda del que ha passat, de perquè s’ha arribat a aquesta situació. Confio que aquesta anàlisi no sigui una carnisseria interna. Esquerra és massa important per al país com perquè aquest debat necessari no el plantegin adequadament. I des del punt de vista de compromís amb el país avui en Puigcercós ha estat a l’alçada, ha estat valent. Deixar sentat aquest voler ajudar, aquest voler ser constructius és un exemple del compromís patriòtic que haurien de tenir totes les forces polítiques, especialment les independentistes.

Dissortadament això ja sabem, a hores d’ara, que no serà així. Solidaritat Independentista ja ha deixat clar avui, per boca del “listillo” Uriel, que aquest compromís patriòtic no va amb ells. No m’estranya, l’Uriel ja va ser un dels màxims defensors del tripartit, i ara continua instal·lat en aquest mateix esquema mental de l’Esquerra del 2003 i del 2006. Aquesta és la part negativa dels solidaris. La part positiva és que me n’alegro molt pels molts amics que hi tinc, que hagin entrat al parlament. Sobretot per l’Emili Valdero, que ha fet una feinada increïble, però també per tots els companys del Fòrum Maians. Tinc claríssim que si SI ha entrat al parlament ha estat per la combinació del ganxo electoral d’en Laporta i per la massiva implicació del Fòrum Maians, que és qui ha proporcionat l’autèntica estructura organitzativa i territorial.

SI també pot fer coses importants per al país. Però cal que reflexionin sobre el seu discurs i sobre com enfoquen el seu paper polític. Tenen un objectiu polític molt clar, la independència, però no tenen compromís patriòtic. L’han defugit des del primer dia. I això no és bo ni per a ells ni per al país. Em sap molt de greu el discurs que ha fet “el listillo”, ha estat una de les coses més lamentables i execrables que he sentit en els últims temps. A veure nois, amb 4 diputats el que no podeu fer és voler imposar res, el que cal que feu, des de la legítima defensa d’uns objectius, és tenir una actitud constructiva, de suport en tot allò que necessiti el país, en tots els ordres. Si us heu de passar la legislatura amb aquesta actitud fatxenda de desemmescaradors de traïdors no anem gens bé. I és que és com si ho veiés, com que no han pogut superar Esquerra, estic segur que es dedicaran tota la legislatura a demonitzar-la, i a intentar aprofitar l’actitud constructiva que pugui tenir Esquerra, per a assenyalar-los com a malvats col·laboradors de “l’autonomisme”. Tant de bo m’equivoqui!

A més a més resulta especialment irritant veure com certs personatges que han estat autèntics llepaculs del tripartit, que han actuat d’autèntics mamporreros del tripartit, ara vulguin donar lliçonetes als que ja ens hi vam oposar des de l’inici. S’ha de ser molt farsant per haver gaudit de totes les prevendes del tripartit i ara fer segons quins discursets i, encara, pretendre donar lliçonetes…

Tornant a l’escenari dels resultats electorals, és evident que el sobiranisme en surt molt reforçat, amb aquest extraordinari resultat de CiU, però també amb la força d’Esquerra i de SI.

Des d’un punt de vista d’independentisme explícit, caldrà veure com actuen Esquerra i SI. Crec que és indispensable que parlin. La situació creada, un cop eliminada i enterrada l’amenaça i aposta tripartita, té un cert punt d’absurda i afebleix, clarament, les expectatives futures.

Una bona notícia que ha tingut l’independentisme és que la secta reagrupada no hagi entrat al Parlament. No ha estat cap sorpresa, ja ho havíem dit sempre, des d’aquest bloc, que no entrarien. I avui n’hem tingut la total confirmació. Això és una molt bona notícia com a independentistes, però també com a demòcrates i éssers morals. L’experiència sectària i autoritària de Reagrupament és la pitjor proposta que mai ha existit en el catalanisme polític. La seva previsible desaparició és una magnífica notícia. Caldrà cel·lebrar la seva disolució, que no crec trigui gaire, i passar ràpidament pàgina, oblidar-los per a sempre, que només en quedi un llunyà rastre d’aquest malson.

Pel que fa a la gent reagrupada, crec que els haurem de deixar una bona temporada en quarentena, fins que es desintoxiquin de totes aquestes males pràctiques que han caracteritzat la seva militància reagrupada. Caldrà tenir certes mesures profilàctiques, però al cap i a la fi, i en un cert futur, caldrà que tots siguem capaços d’actuar amb generositat i poder treballar plegats…

Una de les altres magnífiques notícies de la nit electoral ha estat el brutal “descalabro” dels sociates. Uf! Això sí que ha estat una sorpresa autèntica! Els socialistes tenen, ara mateix, un problema molt i molt greu. Estan col·lapsats i no es preveu cap escenari que els pugui ajudar a sortir d’aquest col·lapse. Tot el contrari, la proximitat de les municipals pot acabar de fer entrar en una crisi definitiva el projecte del socialisme espanyol per a Catalunya. I d’això ens n’hem d’alegrar!

En canvi, l’ascens del PP fa una mica de mal. Però no ens enganyem, aquest públic existeix, i des d’una situació de crisi com la que patim, és fins a cert punt normal que hagi canalitzat el vot de descontentament d’arrel espanyolista. Ciutadans, per contra, es queda com estava, que ja és molt i més del que voldríem, però en fi…

PxC ens ha donat, durant bona part de la nit, un autèntic ensurt. Han obtingut un resultat realment preocupant. Ja sé que no és gran cosa, però és que fins i tot han quedat per sobre dels reagrupats! Durant la inacabable hora que apareixia en pantalla amb 3 diputats la cosa no era gens divertida.

Haver vist aquestes orelles al monstre demagògic de la ultradreta a ca nostre em provoca dues reflexions:

Si el PP no hagués endurit el seu discurs anti-immigració… podríem haver assistit a un escenari en el que el PP no hagués tingut tants suports, però que en canvi hagués habilitat l’entrada d’Anglada al Parlament?
La tàctica de la criminalització dels debats no és bona. Amagar el debat dels problemes que perceben els nostres conciutadans no serveix de res, és contraproduent. Cal, per tant, parlar també de la immigració, i fer-ho o poder-ho fer sense demagògies i sense que, només per plantejar-ho, es sigui etiquetat de “xenòfob”.

En definitiva, crec que ha passat el millor que podia haver passat per al país i per poder avançar com cal cap al dret a decidir sense límits. Cal fer la feina ben feta, cal saber escoltar el país i cal plantejar estratègies que parteixin de la realitat i no d’experiments de laboratori d’uns il·luminats. La feina per fer és brutal. I cal començar per on cal, per treure el país del pou on és. I això només CiU i n’Artur Mas s’han postulat a fer-ho, vet aquí el seu triomf.

El nou mapa polític reflecteix, amb força claredat, el que ja ens estaven dibuixant les enquestes quan plantejaven els temes del nostre futur nacional. CiU ha fet els deures, i ha sintonitzat amb les necessitats del país i amb el que es va expressar el 10-J. L’independentisme encara té pendents aquests deures, i no pot defugir analitzar adequadament la situació. Caldrà fer-ho des de les organitzacions, perquè la situació d’Esquerra és delicada i perquè els resultats de SI, tot i meritoris, no deixen d’assenyalar-los com a una força testimonial, que xoca repetidament contra la realitat fins a -quan fa segons quins discursos de grandiolocuència tronada redemptista- fregar el grotesc. Però més enllà d’aquesta necessària reflexió que han de fer les organitzacions, cal una reflexió serena sobre el moviment en general, la seva situació i la necessitat d’una nova estratègia que optimitzi la seva força i empenta de manera útil per als objectius que es persegueixen.

Neix ARA, i tots neixem una mica amb aquest nou diari!

Avui, puntualment, a les 00:00 ha nascut ARA, el nou diari que tots estàvem esperant amb delit. Ha nascut, a aquesta hora, la versió digital, enorme. Demà al matí, quan ens llevem, tindrem al quiosc la versió paper.

És una de les notícies més esperades i celebrades. El nostre país estava absolutament mancat d'un diari en català i catalanocèntric. L'hem d'estimar i l'hem de deixar caminar.

Jo confio plenament en l'equip que l'impulsa i el dirigeix. Celebro a més enormement, per la garantia que em transmet, que hi sigui un bon amic com en Pere Martí, persona cabal, patriota i extraordinari professional.

Seguirem l'ARA, ens el mirarem amb ulls d'amor i de passió si cal, necessitàvem un diari que ens expliqués el relat del nostre dia a dia polític i nacional amb els nostres ulls. ARA el tenim.

Gaudim-ne, i, alhora, feu com jo, siguem admiradors i usuaris crítics, ajudem la gent de l'ARA a millorar la seva oferta. Jo ho penso fer. Des de la complicitat.

Gràcies, amics. Gràcies per haver fet possible que el demà sigui ARA.

Per què els independentistes votarem majoritàriament CiU

Dubtava com titular aquest article. Més encara amb la tendència que tinc a fer articles llargs. Però, sobretot, les moltes respostes possibles, que són simples constatacions de la realitat i la dimensió estratègica que té qualsevol procés d’aquesta naturalesa.

Una primera constatació: acceptem per independentista qualsevol persona que a la pregunta de si voldria una Catalunya independent, votaria que sí. En els termes plantejats per les darreres enquestes encara podríem afinar més, i dir que és independentista qualsevol que respon afirmativament la pregunta de si votaria Sí en un hipotètic referèndum o consulta sobre la independència de Catalunya.

Perquè aquest és el primer requisit per a un independentista: articular una majoria social clara, sòlida, robusta, disposada a votar afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

A partir d’aquí, ja tot són consideracions en relació a aquest conjunt de ciutadans que volem votar sí a la independència de Catalunya, que volem una Catalunya independent. I quan dic consideracions, vull dir diferències, unes de més abast que unes altres, entre tots nosaltres, però que tenen aquest SI el seu nexe d’unió, el nus a partir del qual pengen els diferents fils que teixexen la nostra societat i aquesta possible majoria favorable a la secessió.

I les últimes enquestes a què hem tingut accés situen l’opció favorable a la independència com una opció amb un amplíssim recolzament al nostre país. Com mai. Vol dir això que esiguem en condicions de plantejar, guanyar i fer viable un escenari d’aquesta mena? Jo crec que no. I són molts els arguments. Aquesta majoria tot just ara es comença a configurar, però no és ni clara, ni sòlida, ni robusta. Cal treballar molt i bé perquè ho sigui. Però és que encara cal treballar molt més perquè fem viable la consulta i el respecte al seu resultat.

Ja hi hem fet referència moltes vegades, des de l’ABSOLUT, a l’article clarivident del professor Requejo. Plantejava una sèrie de qüestions que són bàsiques, essencials, perquè un procés d’aquest tipus pugui triomfar, és a dir, esdevingui viable. I començava per reconèixer que aquesta majoria social encara no existeix avui en dia, i que cal treballar-hi molt. I continuava assenyalant la necessitat d’un govern fort, molt fort, que pugui dirigir el procés, un lideratge indiscutible, molt clar i reconegut internacionalment, un acord de gran abast entre forces polítiques, socials i cíviques –un acord, per tant, de tot el país, de totes les seves forces- i finalment assenyalava un altre element imprescindible: l’existència d’una estratègia sòlida, potent, clara, que actuï d’una banda com a relligador de tots els punts anteriors, però també que assenyali i tingui previstos tots els passos, el tempo del procés, les seves implicacions, els diferents escenaris, les aliances, etc.

Una estratègia, en definitiva, que només pot existir amb un govern fort, amb un lideratge reconegut, amb un acord sense precedents a l’interior de la nostra societat (i interioritzat!), i que a més a més ens doni confiança en relació a que tenim tot això, que és imprescindible, i sabem perfectament, responsablement, el que s’està fent, el que pot passar, i que, dintre de la complexitat i les dificultats enormes, com mai abans no haurem viscut, tenim respostes, sabrem donar respostes, podrem donar respostes, estarem preparats per quan hi arribem.

I em sembla que tots coincidirem –si no ens volem autoenganyar letalment- que la Catalunya d’avui en dia, i avui, quan escric l’article, és 1 de novembre, està absolutament allunyada de l’escenari plantejat pel Dr. Requejo. No tenim res del que ens cal. Tot està per fer. Però tot és possible, és clar, perquè comptem, i això ja és molt, però del tot insuficient si no ens volem suïcidar, amb la nostra voluntat, amb aquesta creixent majoria social favorable a la independència.

Comencem per una altra de les conclusions del Dr. Requejo, que assumeixo com un senzill i absolutament clarivident full de ruta que tots hauríem de compartir. Diu el Dr. Requejo que l’escenari en el que cal que pensem per a l’endemà de les eleccions és el d’un govern fort. No un govern per a la independència, sinó el d’un govern fort que actuï de facilitador d’aquest procés, és a dir, interpreto jo, d’un govern que permeti anar assentant i fonamentant aquesta estratègia sense la qual no hi haurà independència.

I aquest govern fort que treballi en aquestes coordenades, benvolguts amics, a hores d’ara només el pot oferir CiU, només el pot oferir el projecte que lidera n’Artur Mas. Vull insistir en la necessitat, imperiosa necessitat, que aquest govern sigui fort, fortíssim, si pot ser amb majoria absoluta, perquè qualsevol altre escenari, és a dir, el d’un govern feble, acabarà jugant a la contra. El nostre país està ara mateix en una situació catastròfica, derivada de la pèssima gestió del tripartit. Tots tenim clara la magnitud de la crisi en la que estem sumits, però és que el tripartit l’ha agreujada a casa nostra, i en totes les seves dimensions, tant per la seva incompetència, com per la seva falta de lideratge i per la radical necedat de moltes de les idees i polítiques que ha impulsat o traslladat a la societat, i que, tot plegat, ens ha dut a una situació d’autèntic col·lapse.

Ens cal, per tant, un govern fort que garanteixi, d’entrada, que s’acaba amb aquests 7 anys de desastre permanent, però també un govern fort perquè les decisions que caldrà prendre seran moltes i molt dures. I això, aquest escenari, només el pot liderar un govern fort, sense hipoteques, sense CAP hipoteca que no sigui la de fer el que toca fer, costi el que costi, per més impopular que pugui ser. Per això cal una majoria absoluta, per fer el que cal fer. Si no es té aquesta majoria parlamentària, ja s’ocuparan tots els grups de tornar al tacticisme ferotge, a l’estratègia del guany d’oportunitats amb la demagògia, amb la irresponsabilitat. I un país sumit en el caos, això és l’últim que necessita. Excepte, és clar, que l’estratègia sigui la d’ensorrar el país encara més.

I això em permet treure un altre punt clau per a entendre perquè la majoria d’independentistes votarem CiU. Per patriotisme. Perquè no només som independentistes sinó que, bàsicament, som patriotes. Hi ha, el podeu constatar cada dia, un independentisme que construeix un discurs de laboratori, allunyat de la gent, del país, de la realitat. Esquerra ja ha tingut la seva dosi de “glòria” flirtejant amb aquesta “elaboració” teòrica, que acaba ficant tots els ous a la cistella de l’economia. Però aquest nou independentisme que ara pugna per entrar al parlament, beu enormement d’aquestes fonts, i si els heu seguit una mica, si observeu com es comporten, el que diuen, el que comenten, veureu que la seva estratègia passa pel “cuanto peor, mejor”, és a dir, que si les coses van encara pitjor, més pujaran ells. I per tant, la política que plantegen és l’estratègia apocalíptica, d’una Catalunya absolutament ensorrada, que faci veure finalment a la gent que l’única sortida és la independència, i llavors emergir ells en aquest context com els nous líders als que la gent, inevitablement, hauran de recórrer perquè hi facin alguna cosa, ja que tots els altres hauran fracassat.

No creuen, per tant, que com a poble siguem capaços de plantejar-nos una estratègia independentista perquè és la nostra voluntat, perquè som forts i així ho volem. Per a ells, només s’hi arribarà des del caos, des de l’ensorrament.

I això, que es visualitza amb més claredat de la que voldrien, és també un dels factors clau pels quals els independentistes votarem majoritàriament a CiU, perquè no hi volem arribar des d’un país ensorrat, sinó des d’un país fort i des d’una sòlida voluntat i majoria social que ens sentim totalment capaços de construir.

Voldria fer un petit parèntesi en aquest punt, per posar un exemple paradigmàti del que dic, però també per a establir algunes diferències amb el que està passant, i que per a mi són rellevants i positives. CiU planteja clarament el Dret a Decidir sense límits com a estratègia final per arribar a la independència. I estableix, entre d’altres aspectes –com p.ex. les infraestructures, que ja van aplegar centenars de milers de persones manifestant-se a favor a BCN- el que en Quico Homs defineix com “l’estació concert”, és a dir, dret a decidir en matèria fiscal i econòmica, que es concreta en el Concert Econòmic.

Com és obvi, tota la campanya de tots els partits es basa en el “qüestionament” de CiU, des de tots els punts de vista possibles. En relació a la proposta de Concert Econòmic podríem distingir tres tipus de reaccions: per una banda, les esperables, amb PSC-PSOE, PP i Ciutadans, d’oposició frontal, fins i tot en contra del que volen els seus votants, que majoritàriament recolzen el concert econòmic. S’hi oposen amb una argumentació únicament en clau espanyola, visceral i negacionista sense cap mena de sentit ni compromís amb el país, que crec va resumir perfectament el sr. Iceta en aquesta frase tan nècia de “ni que me’l donessin –el concert econòmic-, no el voldria”.

Després hi ha hagut una altra reacció, aquesta jo crec que sí inesperada, però que explica clarament aquesta falta de sinceritat i generositat patriòtica, que és la radical, exhuberant i fins i tot dialècticament violenta oposoció dels grups independentistes que pugnen per entrar al Parlament. De fet, la més violenta oposició a aquesta reivindicació, a aquest plantejament polític del concert econòmic com a estratègia del dret a decidir, ha vingut d’aquests grupúscles. S’han exhibit dictàmens, s’ha negat, s’ha vilipendiat, s’ha dit de tot. Una oposició radical, sense fisures, un negacionisme acomplexat i miop, gairebé de rabieta. Dissortadament per a ells, les explicacions de n’Artur Mas, però sobretot el llibre d’en Quico Homs han desmuntat un a un tots els arguments que han exhibit. I sense treure ni un milímetre de la dificultat intrínseca que suposa, s’ha establert amb claredat que es tracta d’un procés polític –i aquí és on rau la seva dificultat- i que no precisa, en cap cas, de reforma constitucional. La posició d’aquests grups ha estat, patriòticament, totalment decebedora, i abona l’anàlisi que faig en aquest article.

Finalment hi ha hagut la posició d’ERC, que a mi m’ha semblat molt assenyada. I que m’agradaria creure que respon a un cert canvi de fons en l’històric partit independentista. Malgrat establir dubtes sobre la decisió de CiU de voler arribar fins al final amb aquest tema –dubtes que en termes polítics em sembla molt bé que plantegin, són legítims-, han manifestat que és una proposta a la que hi donarien suport, i que a més a més, és un esglaó bàsic per al procés independentista. He volgut fer aquesta referència concreta a la posició d’Esquerra, perquè em sembla just reconèixer-los-hi, que aquesta és l’actitud correcta, el compromís que és exigible patriòticament, per damunt de les diferències polítiques i d’estratègia: sumar en les qüesitons de país, remar junts.

Un cop més aquesta conclusió a la que arribava en el paràgraf anterior, m’habilita a un nou concepte: la capacitat de sumar com a factor clau per a l’èxit del procés independentista.

Només arribarem a la independència sumant moltes voluntats, voluntats molt diferents entre elles, amb diferències de tot tipus, des de polítiques a estratègiques. La capacitat que demostri el país i les seves organitzacions de sumar és clau. I jo diria que per fer viable aquesta suma, també cal un govern fort de CiU, i per això la majoria dels independentistes votarem a l’Artur Mas.

No ens enganyem: només podrem sumar si hi ha un lideratge fort. CiU ja suma la majoria de vot independentista, però és també una evidència que no suma tot el vot independentista. Aquesta majoria es construïrà únicament sumant molt més enllà del vot de CiU i d’altres forces polítiques, explícitament independentistes o no. Per ara, la segona gran força que aplega el vot independentista es concentra a Esquerra, i està per veure quina força tindran els altres grups dels que ara aspiren a entrar al Parlament. Passi el que passi, només amb una interiorització d’aquesta realitat plural és possible sumar de debò, en el sentit profund del que té d’objectiu: construir i fer sòlida aquesta majoria social favorable a la independència.

A les antípodes d’aquesta necessitat per a mi evident, hi trobem els repartidors de carnets d’independentista, aquells que es passen el dia desacreditant les altres opcions independentistes o els altres independentistes, no pel que fan o com ho fan –que és legítim-, sinó negant-los-hi la condició d’independentista. Sensu contrario, només es consideren independentistes a ells mateixos. Els altres som una altra cosa, però no independentistes.

Aquesta barbaritat és un dels plantejament més necis i letals pel que fa al nostre procés. I arriba a extrems absolutament delirants. Perquè aquí, l’últim que es necessita, l’última cosa que necessitem, són aquests repartidors de carnet d’independentista. Això no és que no sumi, és que resta a una velocitat formidable. I ens acaba portant a formulacions polítiques aberrants, com les que alguns defensen ara que la independència és molt fàcil, només cal votar-los a ells perquè sigui possible, o que les eleccions seran un referèndum, de manera que “si la gent ens vota a nosaltres voldrà dir que volen la independència, i si no ens voten, és que no la volen”. Buf!

La majoria d’independentistes votarem a CiU perquè tal i com estan les coses entenem que el més important per al país i per al procés no és aquesta patètica exhibició vocal de veure qui crida més fort i repeteix la paraula independència en menys minuts durant un discurs, sinó en la capacitat que tinguem per a construir aquesta majoria social que la faci possible, en establir una estratègia, un lideratge, etc. Ja ho hem vist. Inteligència, cal una mica d’inteligència, per poder valorar la complexitat del procés i defugir la simplicitat de laboratori amb què alguns ho volen plantejar, com si es tractés d’una xocolatada.

Es tracta de treballar amb la realitat, no d’oposar-s’hi i negar-la. Només assumint aquesta complexitat del procés és possible treballar en la direcció adequada i sumar… i fer possible establir aquella estratègia de què parlava el Dr. Requejo.

És clar, resultaria realment hilarant, si no fós perquè alhora és letal, no només aquesta negació de l’altre com a subjecte polític independentista, sinó pensar que reunint-se quatre persones i treient un paperet que, ja li diguin “constitució catalana” o “programa electoral”, ja només requereixi que la gent els voti perquè el desig es converteixi en realitat. ¿Es pot ser més pressumptuós i patètic que algú o alguns que sense ser res ja hagin aprovat la constitució que ens ha de regir o que hagin donat amb la pedra filosofal que ens meni, de la seva mà, cap a la independència? I els altres? Els altres, és a dir, tots els que no els votem som, a ulls d’aquests clarividents, un simple obstacle per a la independència. I després parlen de sumar…

També vam tenir el penós episodi de la ILP o la IP de les consultes al parlament. Quina entabanada més ben “dissenyada” des d’un despatxet o una taula de cafeteria… O sigui, que per a acometre el procés més important del nostre país, el més decisiu… n’hi ha prou que un parell o tres o quatre es reuneixin i decideixin tirar-lo endavant. I llavors és clar, tots els que s’oposin al que ells volen fer són uns totals traïdors i no volen la independència, ni res. Buf, buf i buf!!!

Tornem a l’estratègia: em sembla clar que qualsevol estratègia l’haurem d’elaborar entre tots, comptant-hi a tots els qui tinguin alguna cosa a dir, i no es pot deixar en mans d’uns quants o d’un parell. Ens cal una estratègia, però, sobretot, ens cal una estratègia que compti amb tots –tots els que compten per representació assolida, s’entén-, i no exclogui. I em sembla que CiU, com a força majoritària dels independentistes, alguna cosa hi té a dir, i ha dit.

No ens autoenganyem: no estem encara en cap escenari que ens permeti treballar per a elaborar aquesta estratègia. El 28-N podria oferir un nou escenari, molt més propici per a fer-la realitat, de manera explícita o, sobretot, implícita al començament. El pressupòsit és estar disposats a sumar i que hi hagi un lideratge fort. Aquest lideratge avui en dia només el pot oferir Artur Mas. No el té, perquè a hores d’ara només té el lideratge de CiU i en relació als qui aspirem al canvi en el govern de la Generalitat. Estem parlant d’un lideratge de país, és a dir, de la capacitat de treballar amb el màxim de forces polítiques i de la societat per a avançar cap al Dret a Decidir sense límits, amb les estacions que calgui.

I algú pot pretendre que es pugui bastir un lideratge així sense un govern fort, tan fort que faci que la resta de forces es plantegin únicament com poden treballar i ajudar en aquesta estratègia, enlloc de –que és el que passaria amb un govern feble- bastir una estratègia per a desgastar permanentment la força majoritària i així aspirar a treure’n rèdits electorals???

Jo no, i molts independentistes tampoc, la majoria, i com que sabem que això és el que passarà si no hi ha un govern fort, per això la majoria dels independentistes també votarem CiU. Una CiU i un Artur Mas que poguessin governar, però en minoria, seria letal per al procés de construcció d’aquesta majoria i d’aquesta estratègia, perquè la resta de forces polítiques centraran la seva estratègia en desgastar permanentment al govern i n’Artur Mas, tot esperant aquest “rio revuelto” que els permeti pescar quatre o cinc vots més les properes eleccions. I així no anirem enlloc. També des d’aquest punt de vista cal un govern fort, fortíssim.

Hi ha un punt clau en tot això que m’agradaria que una sòlida victòria convergent ajudés a fer possible: el necessari canvi de mentalitat en bona part de la militància independentista. I això no és cap altra cosa que la imprescindible assumpció de no estar en possessió de cap Sant Grial que la seva simple exhibició ens dugui a la independència. Cal que des de bona part de la militància i les organitzacions independentistes, explícitament independentistes, s’assumeixi que aquest procés requereix actuar, militar, comprometre’s en la suma, i no en l’adhesió. Només hi arribarem si assumim que ens cal una estratègia, que la societat comença a manifestar-se favorable a aquesta finalitat, però que encara ens cal treballar molt i cremar unes quantes etapes, si volem que el procés sigui exitós. I que això ho haurem de fer entre tots, no només comptant que al final tots “em vinguin a mi”.

Jo crec que CiU ha fet els deures, i els ha fet molt bé. Per això la majoria d’independentistes els votarem. Un 55% dels qui votarem CiU som favorables a la independència, i això converteix CiU en la principal força de referència dels independentistes. Un 45% dels votants de CiU encara no ho són. Si CiU s’equivoca en la gestió d’aquesta complexitat i diversitat del seu votant, la cagada seria atòmica, perquè llavors no estaríem en condicions de fer cap de les passes que assenyalava el Dr. Requejo. CiU assumeix i defensa el Dret a Decidir sense límits, i l’estació concert. El país requereix un govern fort per a liderar aquesta fase –aquesta legislatura- que no és la de la independència. És molt i està perfecte. Per això la majoria dels independentistes els votarem. A diferència d’altres, els qui ho fem, sabem que hi haurà molts altres independentistes que no ho faran, i que, legítimament, optaran per altres opcions, explícitament independentistes o no. No passa res. Però sí obliga a alguns a assumir una reflexió crítica sobre certes polítiques (p.ex. el tripartit) o certes actituds d’incomprensible i letal exclusivisme, que ja s’ha demostrat no ens porten enlloc.

Per això la majoria d’independentistes votarem a CiU i l’Artur Mas. No perquè volguem que la nostra travessia cap a Ítaca duri molts anys, sinó perquè sabem que no es pot forçar la travessia si no volem naufragar. Ara ens cal un govern fort i sentar les bases per a l’estratègia que necessitem. L’últim que necessita el país són “empentetes” d’aquestes que ens fotin contra les roques. Per això la majoria d’independentistes votarem CiU, i ho farem amb total convenciment.

Tic tac, tic tac…

Avui hem tingut nova onada d’enquestes: El Mundo, La Vanguardia i Antena 3. Ja hi ha poques coses noves a comentar, excepte cridar l’atenció per l’encara elevadíssim percentatge de votants indecisos (més del 30%) que poden fer alterar amb una certa significació el que repetidament van marcant les enquestes.

És potser per això que de manera imprudent em venen al cap ja lectures en clau política de tot el que està passant, anticipant el que pot passar diumenge i a partir de diumenge.

Encara hi ha una cosa molt clara, per a mi, i és la importància que té que CiU obtingui la majoria absoluta. Patriòticament és important per al país, gairebé necessari. Vet aquí el meu compromís, aquestes eleccions, amb CiU, i que, amb altres companys bloggaires independentistes i independents, hàgim volgut manifestar aquest suport amb l’ABSOLUT MAS.

Hi ha dues coses que són cabdals en aquesta aposta: la primera és la precària, lamentable situació del país. Qui governi es trobarà un país tan destruït que caldrà fer molta feina, prendre moltes decisions, i això, amics meus, només pot fer-se amb un govern sòlid, amb majoria absoluta. Sense aquesta majoria absoluta es poden fer moltes coses, també governar, però faltarà aquest punt que atorga la majoria absoluta i que és tan imprescindible en situacions excepcionals com la que vivim. Segon, CiU ha fet els deures, en aquest període; un fer els deures que s’ha explicitat amb l’inequívoc horitzó del dret a decidir sense límits, i amb l’estratègia del concert econòmic com a estació, en aquesta propera legislatura.

Sincerament: a algú se li acut com aprovarà CiU uns pressupostos terribles, com són els de l’any vinent, sense majoria absoluta? Qui voldrà cooperar en assumir les decisions que caldrà prendre per buscar la sortida d’aquest pou on ens ha enfonsat el tripartit? Penseu-hi, penseu-hi.

Aquest és, per tant, el meu gran desig i aposta per a aquestes eleccions: un canvi ABSOLUT MAS.

Les enquestes també ens estan explicant altres coses, en el món del sobiranisme. Començant per la més important: molts, en aquests últims temps, han donat per feta una majoria social inequívocament independentista, que, com aquell que diu, estaria segrestada pels partits polítics. No hi ha res més allunyat de la realitat que aquesta realitat de dibuixos animats que alguns ens han volgut vendre. El país és el que és, i excepte perquè CiU aconsegueix, pel que diuen les enquestes, rascar una mica de vot als sociates, la massa de votant sobiranista no presenta gaires variacions. Alerta, per tant, amb actuar frívolament. No confonguem un col·lectiu que tot el que ha passat els últims temps l’ha hipermobilitzat amb un increment decisiu d’aquest col·lectiu. Avui mateix a algunes enquestes podem veure com els partidaris de la independència ens situem en el 20%. La del CIS ens situava en una tercera part dels enquestats. Podria posar molts altres exemples. No per a tirar aigua al vi, sinó per a reclamar una cosa que és cabdal per al futur del nostre país: actuar correctament, conèixer el país, tenir estratègia, garantir compromisos i acció concertada en els temes de país. Evitar, en definitiva, aquesta certa sensació d’exèrcit de Pancho Villa sumit en la boira. I és que l’independentisme militant, en general, és qui menys o pitjor ha fet els deures.

Les enquestes assenyalen també una davallada molt important per a Esquerra. Ja veurem quina és, finalment, aquesta davallada, però tot sembla indicar que es mouran per sota de la línia que sempre he marcat dels 13 diputats. Esquerra, tanmateix, continuarà essent la principal organització explícitament independentista al Parlament. Esquerra és important per al país, i sobre Esquerra recaurà, l’endemà de les eleccions, la principal responsabilitat en liderar una refundació estratègica de l’independentisme, que cal, que és indispensable. Dissortadament, i pel que he pogut veure durant la campanya, a Esquerra sembla que no hagin acabat d’entendre el que està passant. Aquestes apel·lacions a situar en els altres la pròpia debacle és un exemple paradigmàtic del que dic, quan el més important de tot hauria estat, per a ells, interrogar-se sobre perquè només han aconseguit fidelitzar clarament un 35% del seu antic vot…

El primer pas que caldrà que faci Esquerra és analitzar seriosament, amb sinceritat interna, tot el que ha passat, i entendre-ho, assumir-ho. Més val tard que mai. Alguns ja fa molt que vam advertir que no s’anava en la direcció correcta, que s’anava cap al pedregal, que s’abocava el partit i el país al desastre… La major part de l’electorat, segons les enquestes, comparteixen aquest diagnòstic. I per això les enquestes pronostiquen el que pronostiquen.

Però, insisteixo, Esquerra és important per al país, i Esquerra està cridada a liderar la recomposició d’aquest espai, sobre altres fonaments, sobre uns fonaments molt diferents del que s’ha dit i fet aquests 7 anys (parlo en general, que també s’ha fet alguna cosa bé, no m’intenteu pillar per aquí). I crec que en Puigcercós, passi el que passi, és una de les persones que pot contribuir a aquest debat. No pot fer-ho, en canvi, i fora bo que callés la boca i s’apartés una llarguíssima temporada dels micròfons, gent com en Carod Rovira, té pebrots que estigui fent-s’ho ara d’aquesta estratègia “Banco Central”, d’intentar fugir entre la gent, com si ell no tingués res a veure amb el que està passant, amb el que ha passat a Esquerra. Quins pebrots! Em sembla demencial.

Finalment, les enquestes pronostiquen, amb pràcticament total seguretat, l’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència, al Parlament. El dubte està en saber amb quina força, però crec que ja tots podem donar per descomptat que entraran. A mi que entrin, mentre això no tregui la majoria absoluta a CiU em sembla la mar de bé.

Tinc a SI molt bons amics, gent com cal. I és per a mi un orgull veure amb quin coratge estan treballant i com estan fent les coses. Ara no hem pogut compartir projecte, perquè com he explicat al principi, la meva prioritat és una altra. Però compartim projecte de país. Amics del Fòrum Maians, sou un autèntic exemple de patriotisme, capacitat i treball, estic molt orgullós de vosaltres.

Tanmateix, caldrà també que els solidaris facin els deures. Hi ha una part del seu discurs que no és correcta, i ells ho saben, forma part del passat, està lluny dels fonaments sobre els que s’ha de bastir el nou independentisme. És més, tenen alguns del pitjors vicis, com ara formular una proposta que s'estima més cremar i destruir el país només perquè això els afavoreixi electoralment.

Avui LV donava un 2.5% d’intenció de vot a SI, i 0-1 diputats. Això jo crec que implica que entren amb 1-4 diputats, probablement 3, vistes les coses, analitzades totes les enquestes amb què hem pogut treballar en aquest llarg període. Tenen una intenció de vot directa important, perquè és important estar a 7 dies de les eleccions amb un 2.5% d’intenció de vot. Aquesta anàlisi es veu acompanyada, i és poc científic però rellevant per a entendre-ho i poder assignar part del vot indecís a un partit sense record de vot, en l’espectacular èxit que està tenint SI a totes les seves presentacions, de la mà d’un lideratge popular i carismàtic com el d’en Jan Laporta.

L’entrada de SI al Parlament no serà, per tant, cap sorpresa, sinó el fruit de que aquesta força i aquesta gent, en un temps rècord, hagin aconseguit canalitzar mínimament aquell espai que en Cardús va batejar com “els sense nom”. Doncs bé, els sense nom ja en tenen, i és Solidaritat. I per mèrits propis, per aquesta voluntat de fer les coses correctament, per aquesta capacitat de conectar amb la gent d’aquest espai, etc.

Em resulta trist assistir al capteniment de qui va batejar aquest espai polític i electoral, en Salvador Cardús, en acusar els solidaris de no sé què. Aquest espai, fins a la sortida de Solidaritat, estava en encefalograma pla. Només la sortida de SI el reactiva, i, evidentment, el canalitza. No sé perquè el senyor Cardús s’entesta en uns laments democràticament incomprensibles envers la secta reagrupada. Reagrupament no té la més mínima opció de sortir a cap circumscripció, i aquesta és una magnífica notícia com a país, com a independentistes i com a demòcrates i persones morals. Una de les grans notícies del 29-N serà la desfeta del projecte autoritari, basat en la mentida, la calúmnia i la destrucció com a únic argument, que ha impulsat Joan Carretero.

Tant de bo la nit del 28-N, estiguem celebrant que CiU ha assolit la majoria absoluta que tant necessitem des de tots els punts de vista, i que Esquerra i SI siguin presents al parlament, que actuïn amb lleialtat i compromís patriòtic i que iniciïn aquest procés indispensable de repensament de l’estratègia independentista, on tots (evidentment excepte amb qui no comparteix els mínims democràtics) hi tenim un paper a jugar, on tots som indispensables, i on ningú no ha de repartir, mai més, carnets d’independentista. Perquè la primera lliçó de tot el que està passant és aquesta, que l’independentisme és plural, s’expressa pluralment, i l’important és l’estratègia que, lleialment, tots siguem capaços de traçar.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: ah! I si encara ets dels indecisos, no ho dubtis, el 28-N, aposta per un canvi ABSOLUT MAS!!!

La misèria que no cessa dels reagrupats...

Carlo Maria Cipolla, en el seu tractat sobre l'estupidesa humana, arribava a la conclusió científica que aquesta està distribuïda homogèniament a tota la societat, per classes socials, gènere, etc.

Probablement el Dr. Cipolla no hagués arribat a la mateixa conclusió d'haver conegut o estudiat el col·lectiu reagrupat.

L'últim dels seus innombrables episodis l'he trobat amb l'ús fraudulent que han fet del logo creat per l'amic Dessmond, per a Blocs amb estrella. Ara no val la pena entrar en el que va ser Blocs amb estrella. Només calen dues coses:

- el nom de Blocs amb estrella és meu, me'l vaig inventar jo i tots els companys amb els que vam posar en marxa aquest agregador, la majoria dels quals ara estem a l'ABSOLUT MAS, el van "comprar".

- el logotip de Blocs amb estrella el va dissenyar en Dessmond. D'ell és la propietat intel·lectual i creativa.

Ara ens hem trobat que alguns reagrupats l'han adulterat i costumitzat sense demanar cap mena de permís al seu creador. Curiosament, enmig de tot sempre apareix aquest personatge tan fosc, tan tèrbol, d'en Manel Bargalló. Un autèntic destructor.

Quanta misèria! Sort que només ens queden 8 dies per a que deixin de fer mal i malbé tot el que toquen!!!!

Exèquies polítiques anticipades, els casos d’Anglada i de Carretero (i no és una comparació, és coincidència en el diagnòstic i en el resultat)

Una situació de crisi generalitzada com la que pateix Catalunya, tant a nivell nacional (l’Estatut, la sentència del TC i l’esgotament de la via estatutària), com social (la més greu crisi econòmica de la Catalunya contemporània), i democràtica (2 tripartits formats pels partits que havien perdut les eleccions i amb pràctiques monopolístiques que els han atorgat un poder gairebé absolut a totes les administracions…)… és una escenari abonat perquè sorgeixin -i fins i tot assoleixin un cert protagonisme- projectes polítics que plantegin propostes i solucions molt radicals a alguna d’aquestes crisis que patim.

Normalment aquestes propostes tenen en comú una oferta simplista de solucions. No importa l’aplicabilitat ni l’esforç de governabilitat en la recerca i el plantejament de solucions, sinó que generin un impacte mediàtic a la societat i que d’aquí se’n derivin potencialitats polítiques.

La vida d’aquestes forces i propostes no acostuma a resistir el contrast “electoral”, i acaben desapareixent sense més. El votant no acaba comprant el menyspreu de la complexitat de les coses.

Tanmateix, en ocasions aquestes propostes aconsegueixen emergir políticament: tenim p.ex. els casos de Ruiz Mateos i Jesús Gil a Espanya, o de Ciudadanos i aquell exòtic PSA de les primeres eleccions al Parlament a Catalunya. En tot cas, res rellevant, res que transcendeixi políticament.

En altres ocasions realment sí que hi ha hagut propostes polítiques que han aconseguit, emergint així, fer un forat entre l'electoral i consolidar-se com a espai polític. Potser un dels exemples més clars el trobaríem amb el Front Nationale de Jean Marie Le Pen, a França, que va arribar a disputar la segona volta d’unes presidencials. O, en el seu moment, “els verds” a Alemanya.

Però el més normal és que de les desenes de noves propostes polítiques que a cada elecció poden acabar-hi concorrent, el contrast amb les urnes impliqui la seva desaparició o la seva ja permanentment condemna a l’espai polític de la irrellevància.

El que ja no és tan normal és que algunes d’aquestes propostes, que es caracteritzen per la singularitat i radicalitat de les seves solucions, arribin “mortes” a la cita electoral perquè hagin quedat en evidència davant tothom contradiccions radicals entre el que prediquen i la seva pròpia pràctica i realitat.

En la convulsa Catalunya dels nostres dies, que s’encamina amb força interrogants cap a les eleccions del 28-N, ens hem trobat amb dos casos de dos candidats que ja estan políticament liquidats abans d’arribar a les eleccions perquè la seva praxi revela la farsa o la impostura de les seves propostes.

Es tracta de Joan Carretero i el seu projecte de “regeneració democràtica” de Reagrupament i d’en Josep Anglada i el seu projecte polític anti-immigracionista de Plataforma x Catalunya.

Per actualitat, començarem amb el cas Anglada. En aquest enllaç hi trobareu tota la trama que aquí s'explica. La seva Plataforma x Catalunya va trobar un forat polític en un context en el que els temes relatius a la immigració estaven –de fet encara estan- letalment exclosos del debat electoral. Amb l’excusa de “no fer electoralisme amb la immigració” el resultat és que no es parla mai de la immigració, quan és evident que la massiva afluència d’immigrants en els darrers 10 anys, més d’un milió, ha situat aquest tema a sobre de la taula del debat quotidià de la gent.

Així, el senyor Anglada, procedent d’una fastigosa militància ultradretana i espanyolista (Fuerza Nueva), va anar configurant un discurs polític focalitzat en el tema de la immigració. En termes negatius, és clar, com a origen de tots els mals que patim. I aquest discurs, que contrastava diàriament amb el “silenci oficial” de la resta de partits, i amb un electorat que vivia una realitat a la que aquest “silenci oficial” no donava cap resposta, ni tan sols l’agendava, va comportar que en determinats municipis obtingués representació.

Un context com l’actual, de gravíssima crisi econòmica, multiplica l’impacte social d’aquesta enorme massa immigrant, i semblava dibuixar, per a molts analistes, un escenari polític en el que el discurs antiimigració del sr. Anglada pogués fer-hi forat. Tothom es preguntava si entraria al Parlament.

Però llavors és quan passa, feliçment, l’inesperat. I l’inesperat és que “es pilla” a un dels màxims líders d’aquesta formació que fa tot aquest discurset anti-imigracionista, “con las manos en la masa”, és a dir, enriquint-se, lucrant-se i afavorint aquesta immigració irregular que diuen combatre.

Segons publicava el diari “El Mundo”, un dels candidats de PxC havia estat condemnat “por tramitar contratos de trabajo falsos a inmigrantes irregulares a través de nóminas falsificadas, utilización de identidades de terceros o declaraciones de la renta manipuladas.”

Fins a fer-se políticament insostenible perquè “ El dato era conocido por Anglada, que aceptó regalos del condenado y al que protegió frente a las denuncias de Pablo Barranco (un altre membre de PxC que va abandonar el partit denunciant que a les llistes “hi havia delinqüents”).

Per a entendre l’impacte que té la descoberta d'una impostura així -per la contradicció entre el que es predica i el que es fa- val la pena llegir alguns dels comentaris de militants o simpatitzants de PxC que recollia, en relació a aquesta notícia, el diari digital espanyolista “Minuto Digital”.

“La victoria no es victoria a cualquier precio. ¿El fin justifica los medios? Anglada pertenece según se ha demostrado a la casta política podrida de la que tanto hablaba y a la que tanto denunciaba” nos comenta Alex, afiliado de Badalona.

Varios militantes con los que MD ha tenido la oportunidad de charlar han comentado que “es indignante que mientras defendemos la invasión que padece Cataluña, Anglada y sus amigos hayan permitido que esto ocurra. ¡Dios mío! Denunciando la inmigración y por detrás viviendo de ella!”.

Roger C. afirma “que esto es un golpe mortal. Este no es el partido en el que confiaba. Es una verguenza vernos liados a este tipo de gente. El proyecto de PxC no es válido, no. ¡Y yo pagando cuotas a esta gentuza!” afirma apesadumbrado.

Tanmateix, i a l’igual que més endavant veurem passa amb els reagrupats, hi ha un sector “sectari” de PxC per al qui no importa la farsa, no importa que hagin desemescarat la hipocresia i el cinisme dels seus líders, que hagin quedat en evidència. Per a aquest sector, i segons podem llegir en alguns comentaris, o tot és una conxorxa, o tot plegat és igual, els hi és igual, perquè l’important, l’únic important, és l’objectiu de lluitar “contra la invasión sarracena”, que ells en diuen. I fan ulls cecs a que els seus líders, que amb una mà denuncien aquesta “invasió” amb l’altra i simultàniament l’estiguin afavorint i s’estiguin enriquint gràcies a ella, amb pràctiques delictives.

Així, ens trobem amb comentaris com:
“CRISTOFER 3rd noviembre, 2010 12:23
NO OS CREAIS ESAS MANIPULACIONES.
ACASO CREES QUE NO SE DIFAMARIA AL PARTIDO, PARA EVITAR QUE ENTRE EN EL PARLAMENTO.
NI PSOE – NI PP”

Per a aquest tal Cristofer, igual que per als Children of the corn de Reagrupament, tot és fruit de conxorxes i manipulacions, i no hi ha evidència que els pugui fer baixar del burro, ni tan sols, com en aquest cas, quan es disposa d’una sentència judicial ferma, amb noms i cognoms, que ho acredita. Tot són manipulacions, i difamacions amb l’únic objectiu de perjudicar “el partit”.

Les segones i felices exèquies polítiques anticipades corresponen a Joan Carretero. A hores d’ara ja ningú no s’enganya del seu descomunal frau, i de com això ha impactat de manera letal en el seu projecte autoritari de Reagrupament i les seves expectatives electorals, que són nul·les.

Reagrupament va néixer a partir d’una defensa radical de la democràcia interna, de les llistes obertes, de la participació, de la regeneració, etc. en el si d’Esquerra. Reagrupament associava “independència” a un projecte renovador de “regeneració democràtica”, sobre el qual es va bastir bona part del seu discurs i del seu impacte inicial.

Però, ja fora ERC, ja com a projecte propi, amb la crisi desencadenada per Joan Carretero el mes de gener del 2010 va emergir una nova realitat que va transformar radicalment el que només –ja s’ha demostrat- era parauleria. Amb aquella crisi demencial, però sobretot per com s’hi va arribar i per com es va materialitzar, Joan Carretero va convertir un projecte de regeneració democràtica en un atroç experiment d’arrel autoritària, que se saltava permanentment la democràcia interna, els estatuts i acords aprovats per l’Assemblea i fins i tot les mateixes representativitats i responsabilitats conferides democràticament.

De la nit al dia, la regeneració democràtica es va transformar en un projecte sectari fonamentat en la idolatració al líder, el respecte suprem a la seva voluntat i el linxament sense pietat de qui gosés discrepar o, simplement, de qui fós assenyalat pel líder o la seva cort com a desafecte o, directament, enemic, o gra de pus, o el que sigui. El “si no es fa com jo dic, plego”, va esdevenir l’únic criteri a respectar o tenir en compte a partir d’aleshores.

La comèdia del “me’n vaig, però torno, perquè no ho he fet per escrit”, va acabar de situar amb claredat el perfil del personatge, la seva manca de credibilitat, per no dir el seu ridícul, i la impostura dels seus plantejaments.

Desgraciadament la capacitat de fer mal d’aquest projecte polític, del seu líder i dels seus seguidors, convertits en una autèntica secta, no s’ha acabat. S’acabarà el 28-N amb la constatació de la seva irrellevància.

Fins llavors continuaran sembrant el país de mentides, difamacions, teories conspiratives i un permanentment comportament absolutament calumniós, veient enemics per tot arreu, insultant tant com poden, etc. com a única estratègia política (només us cal llegir els comentaris a qualsevol digital o seguir qualsevol fil al feisbuc on hi hagi un reagrupat!). De Reagrupament, i el seu 0.5% de vots només en quedarà el fet d’haver estat la pitjor organització política del catalanisme.

Només tindrem un dubte: tots aquests reagrupats que encara circulen pel món, fonamentalment a internet… ja eren mala gent i l’organització els feia sortir i treballar amb el pitjor que portaven a dintre, o realment ha estat la dinàmica organitzativa, de lideratge, que ha acabat convertint gent que fins aleshores podíem considerar “normal”, fins i tot bona gent, en aquestes males persones, els ha fet comportar-se com ho fan, protagonitzant totes aquestes barbaritats que han fet i dit???

Com a catalans, com a patriotes, però, sobretot, com a demòcrates, ens hem d’alegrar de poder celebrar aquestes exèquies polítiques tan anticipadament, sense que calgui esperar al 28-N. Sempre és bo que la màscara caigui abans no sigui massa tard…

Tripartit i ingovernabilitat presenten candidatura pel 29-N

Nou article d'anàlisi electoral a l'ABSOLUT MAS, que incorpora les dades de l'enquesta del CIS...

The Joshua Tree (d'arbres, boscos i deserts polítics)

Evidentment, a l'ABSOLUT MAS!

Anàlisi del Baròmetre del CEO!