El país dels trets al peu

Com ja us he dit molts cops, ara fa més de 32 anys que vaig començar la meva militància independentista. I estem en un punt que ho podem guanyar tot. I hi hem arribat més ràpid i millor del que mai hauria pensat podríem fer.

I el més sorprenent de tot és que hi hem arribat fent només unes molt poques excepcions del que és una de les nostres «especialitats»: fotre'ns trets al peu. És una expressió popular per definir tot allò que fem, per la nostra pròpia estultícia, que ens fa mal i ens impedeix avançar. D'una manera més crua Joan Sales ho deia amb aquella ja famosa expressió «Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de fer l'imbècil».

Doncs bé, la realitat és que arrosseguem una mena de maledicció que ens condemna a estar-nos fotent permanentment trets al peu o, en paraules de Sales, a seguir fent l'imbècil.

Així les coses és gairebé un miracle que hàgim arribat on ara mateix som. No tinc cap dubte que si som on som és perquè en aquests darrers anys hem tingut miraculosos parèntesis en els que no hem fet l'imbècil, en els que no ens hem fotut trets al peu. I això és el que ens ha permès avançar, ser on ara som.

I malgrat això, en comptes de que ens hagi servit de lliçó, el cert és que ara mateix continuem fotent-nos trets al peu, fent l'imbècil. I això dificulta innecessàriament, d'una manera exasperant, assolir els nostres objectius.

Els parèntesis que fonamentalment ens han permès arribar on som han estat, per una banda, la unitat, dinamisme, encert, desacomplexament i ambició de la societat civil i els seus plantejaments, des de la mani del 2012. I per una altra banda la unitat política que va seguir a les eleccions del 2012 i que va durar fins la vespra del 9N. Simbòlicament, les massives mobilitzacions del 2012, 2013, 2014 i l'excepcional, extraordinari, acte de desobediència massiva i vot del 9N, situen aquesta capacitat que tenim de fer coses extraordinàries quan no fem l'imbècil, quan no ens fotem trets al peu.

Des del 9N gairebé tot el que hem viscut han estat trets al peu.

Va ser un tret al peu amb obús «l'espantá» d'ERC abans del 9N, que va estar a punt de carregar-se'l, i encara no sabem perquè.

Va ser un tret al peu amb míssil balístic l'actitud d'ERC en el post 9N, rebutjant la proposta del MHP Mas per configurar una gran i excepcional candidatura de país que permetés sumar totes les energies possibles que té el país compromeses amb la independència i fer unes eleccions plebiscitàries.

Va ser un tret al peu amb dessagnament que davant aquesta actitud d'ERC, tant el MHP Mas com CDC es quedessin gairebé paralitzats i no capitalitzessin els resultats del 9N. No es tractava només de reivindicar el que havia estat el 9N, que això sí ho van fer. Es tractava de posar-se directament i sense complexos al capdavant del RESULTAT del 9N, d'aquests gairebé 2 milions de vots a favor que Catalunya esdevingués un estat independent. En no fer-ho, perquè no es va fer, es va acabar devaluant el valor extraordinari que havia tingut el 9N.

Va ser un tret al peu descomunal aquell acte pre 9N a la Plaça Catalunya que va desembocar amb el que jo considero únic error que ha comès la Carme Forcadell, aquell «President, posi les urnes!». Un error de plantejament molt greu que sortosament llavors no va tenir més conseqüències, perquè la societat ja estava mobilitzada per ella mateixa.

És un tret al peu permanent que ni el MHP Mas ni CDC no hagin sabut o pogut reconduir la seva relació amb Unió, que es permeti aquest desesperant desgast permanent de Duran cap al President Mas i el procés. De la mateixa manera que ho és que a hores d'ara encara es posin de perfil a aquesta enèsima presa de pèl que vol perpetrar Duran i la seva direcció d'eunucs polítics per aigualir el procés i el caràcter plebiscitari que volem tingui el 27S plantejant una consulta interna sobre el sexe dels àngels.

Segueix sent un tret al peu retransmès en prime time que CDC i ERC, malgrat el molt positiu acord de full de ruta, no hagin estat capaces de recuperar aquell clima de confiança i complicitat que va seguir les eleccions del 2012, i tots assistim perplexos a un espectacle de desconfiança i retrets que no ens mereixem.

Ha estat i és un tret al peu acompanyat de bombardeig de napalm aquest nou mantra republicanista que s'ha tret de la màniga l'ANC després de la seva Assemblea general de Lleida. Justament ara, quan tothom ja parlava de la INDEPENDÈNCIA com el gran objectiu polític del procés, quan la independència figura com l'objectiu del full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, justament ara es comença a fer un absurd discurs republicanista. No hi havia cap necessitat de fer-lo. Només fa que introduir confusió i alimentar posicionaments divisius. Confon i substitueix estúpidament el que és substantiu, la independència, amb el que és adjectiu, la forma que adopti el futur estat català si assolim la independència. S'introdueix, a més, un marc mental amb moltes connotacions negatives per a un dels sectors que més hem de cuidar, el de la gent gran, atès que és un discurs que els transporta a uns referents històrics que associen a l'època de major patiment que poden recordar. L'ANC, encara no sé perquè, està protagonitzant un, més que tret, ametrallament al peu, al començar a fer aquest discurs republicanista, que ningú no havia demanat, que no aporta absolutament res i que, tot el contrari, només introdueix elements divisius i referents històrics conflictius, quan el que necessitem és oferir seguretat, tranquil·litat i confiança.

És un tret al peu a diari que estiguem permanentment en debats estèrils, mirades de reüll, intents de desgastar l'altre per treure rèdit propi, etc quan només hauríem d'estar fent que explicar perquè volem la independència. Ho havíem fet, i havíem aconseguit acumular un discurs amb molt de fonament sobre tot el que, sempre negatiu, implica per a Catalunya i tots els seus ciutadans la dependència de l'estat espanyol i el saqueig constant que patim col·lectivament i individualment. Ni una sola paraula. Algun intent testimonial, anecdòtic, però res de l'entitat que caldria.

Podria seguir amb una llarga llista dels constants trets al peu que ens estem fotent. El que he enumerat, a més, són només els trets al peu que tots els que considero estem compromesos amb el procés ens podríem haver estalviat o estalviar, perquè tots i cadascun d'ells depenen només de nosaltres. I dic això perquè ens podríem deprimir, i no és el que toca, si aixequem el zoom i mirem tots els descomunals trets al peu que ens fotem com a societat: des de la gent que per un al·lucinant nacionalisme identitari espanyol es neguen sistemàticament a reconèixer l'espoli que pateix Catalunya, del que se'n fan còmplices i defensors, ni que tots i cadascun d'ells en resultin directament víctimes. També els trets al peu de que una part de la nostra societat es deixi arrossegar cap a projectes d'una repugnant demagògia, com el que representa la Cola & cia, que es dediquen només a fer que tothom es quedi mirant el dit enlloc de mirar la lluna, que neguen els fets bàsics que ens condicionen com a societat i com a projecte polític, àdhuc democràtic. O el tret al peu també diari d'uns mitjans de comunicació que manipulen com volen la realitat del país, que dimensionen allò que és micro fins fer-lo macro, i que ignoren el que és macro amb voluntat de fer-lo micro. L'etcètera de trets al peu que fan de nosaltres una societat feble és massa gran com per seguir.

Sabem que hi ha una part de la nostra societat que prefereix que els hi amputin peus i cames abans que reconèixer quina és la realitat que patim com a societat i com a individus. És un drama, però és així. Però els que estem compromesos amb la independència com a millor futur col·lectiu i individual no hauríem de permetre que nosaltres mateixos ens seguim fotent trets al peu. Deixem de fer l'imbècil. D'això es tracta. Si ho fem, guanyarem. Si no ho fem, ja podem organitzar un verkami per fer un gran monument, a la millor de les nostres rotondes, al tret al peu, com a nou símbol nacional.

El que està obligat a fer el MHP Mas (sobre CDC, Unió, Duran, el procés i combatre l'autodestrucció)

Per a molts de nosaltres resulta absolutament incomprensible que la relació entre CDC i la Unió de Duran i Lleida hagi arribat als nostres dies com ho ha fet. No ha passat sense una història que ho expliqui. Una història que es podria remuntar al vell somni pujolista de configurar una gran força medul·lar del sobiranisme, la CUE (Convergència, Unió i Esquerra), que mai va poder ser. I això malgrat que l'ERC d'en Barrera falqués -crec que amb encert- el primer govern Pujol.

Per als independentistes de la primera meitat dels 80's, tot i que teníem amics i coneguts a CiU que sabíem eren independentistes, teníem clar que CiU no ho era, i que a més a més, respectant el que feia per refer el país després de la llarga nit del franquisme, aquell no era el nostre projecte.

Els independentistes més actius llavors ens agrupàvem al voltant de l'MDT i de la Crida. Fins que a l'MDT van arribar les demencials hòsties i la seva divisió. I fins que impulsada des de La Crida, es va fer la Crida Nacional a ERC, amb la que un munt d'independentistes, encapçalats per l'Àngel Colom, i on també hi eren en Carod Rovira, en Joan Puigcercós, etc. vam entrar a ERC. I vam treballar per fer d'ERC, llavors un partit ancorat en el passat, sense rumb i en total decadència, un partit independentista. I ho vam aconseguir. La meva colla i jo, com érem dels més joves, i proveníem dels «Joves Independentistes» de La Crida, vam

entrar a les JERC. I les vam revolucionar. Recordo especialment l'atreviment que vàrem tenir de muntar un concert a la Plaça Reial, amb dos grups tan diferents com els Detectors i els mítics Desperdicis Clínics, i amb un cartell transgressor, provinent del món del còmic, amb «certa» estètica punk i on ja ens reivindicàvem amb una notòria «desaparició» de la bandera espanyola de l'Ajuntament. Era finals dels 80's, crec recordar. Gairebé 30 anys després la «transgressora» Ada Colau encara recorre a l'estètica còmic, però sense transgredir res, i amb un molt constitucional respecte a la bandera espanyola a l'Ajuntament de Barcelona. Sí, gairebé 30 anys després els que van de transgressors només arriben a imitar el que fèiem aleshores o ni tan sols s'atreveixen a fer-ho. Ho dic per les lliçons i tal.

ERC, doncs, va fer la seva via i es va convertir en el que en dèiem el pal de paller de l'independentisme, i CiU va optar per blindar-se en la seva coalició.

El permanent repte de la successió de Pujol va proporcionar anys de tranquil·litat en les relacions entre CDC i Unió. Quan es feu inevitable fer-hi front és quan van sortir els primers problemes. Tot i que en Duran es postulava com a successor, Pujol va triar Mas. Això va portar Duran, en una rabieta totalment descriptiva del seu caràcter i motivacions polítiques a plegar de la conselleria que ocupava, i tensionar, per primer cop greument, la coalició. CDC va tenir llavors una primera grandíssima oportunitat de posar fi a una relació fins a cert punt sangonera, atès que aquella Unió de Duran fagocitava recursos més que no pas n'aportava. Però en l'univers convergent sempre hi ha hagut un gran respecte pel patrimoni polític de l'històric partit democristià. I havent-hi el relleu del líder pel mig, millor no restar. De manera que tots a dins.

En aquest context Duran va desenvolupar una de les que han esdevingut característiques de la seva política: definir-se en contraposició a CDC o a Mas. Si Mas diu «A», Duran defineix la seva posició establint un diferencial, el que sigui, en relació a aquest A, sigui en + o sigui en -, això no importa, només importa marcar diferència.

El relleu de Pujol va anar acompanyat de la pèrdua de poder per part de CiU i l'accés del tripartit. En aquest context trencar amb la Unió de Duran encara es feia més difícil.

El 2007 és un any important per a CDC i, vist amb perspectiva, per al procés. Aquell novembre se celebrà, al Palau de congressos de Barcelona, la conferència on CDC assumí el Dret a Decidir com a objectiu polític estratègic, al voltant del qual vertebrar tota la seva actuació política.

En termes de mitjans de comunicació madrilenys, CDC i Mas «se radicalizan». Acabava d'iniciar-se la gran maniobra que havia de finalitzar amb la conversió de CDC en un partit independentista. Ha estat llarga, però s'hi ha arribat.

Aquest llarg viratge és el que provoca que les relacions entre CDC i la Unió de Duran es vagin tornant cada cop més destructives. Però el 2010, recuperar el poder, era un repte prou important com perquè amagués les discrepàncies que ja s'estaven produint.

El 2012 es produeix el primer i més incomprensible trencament sense trencament. L'ANC va convocar la històrica manifestació d'aquell Onze de setembre, que va congregar més d'un milió de persones que van omplir tot el centre de Barcelona, i amb una CDC totalment abocada a l'èxit de la mani. Duran es va passar les setmanes prèvies a la manifestació renegant-ne. Però finalment, i aconsellat per gent del que aleshores s'entenia establishment, hi va assistir, no sense abans fer unes declaracions provocadores i insultants en relació a la manifestació i els seus objectius, devaluant-los, manipulant-los, tergiversant-los. La manifestació era explícitament independentista i Duran va dir que hi anava perquè no era independentista.

Ho recordo especialment perquè, a les ordres d'un veterà patriota i amic, jo co-comandava el Servei d'Ordre de la manifestació en tot el que era la seva capçalera. Recordo perfectament la preocupació amb la que vàrem valorar aquestes declaracions, ja que no teníem manera de muntar un servei d'ordre a tots els trams de la manifestació. I enteníem que la provocació d'en Duran podia ser un desencadenant de conflictes. Per sort, amb bon criteri, la gent el va ignorar.

Després de la manifestació, el President Mas va intentar negociar amb l'Estat, i es va trobar un cop de porta. Davant el cop de porta, Mas va convocar eleccions, amb el Dret a Decidir, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i la consecució d'un estat propi català com a objectius.

En aquell moment es va parlar d'Estat propi, i no d'independència o d'Estat independent, per les pressions d'en Duran. Era la manera que la coalició no es trenqués. Error. Mas va arribar molt fort a aquelles eleccions. Totes les enquestes projectaven una majoria absoluta. El fet que es parlés d'estat propi no era obstacle perquè Mas es projectés com un líder que tots sabíem cap a on portava el país. I ningú en va fer causa. Fins que, amb total deslleialtat, va aparèixer el causant de la confusió i covardament va aprofitar que el President era de viatge a Moscú per fer una rajada impressionant, salvatge, en plena línia de flotació de la campanya de Mas, renegant de la independència i mentint i tergiversant sobre el que implicava votar Mas. Això va ser el cap de setmana abans de l'inici de la campanya. Mas, des de Moscú, no va poder parlar amb Duran. No s'hi posava. Va desaparèixer. Dilluns, que hi havia reunió conjunta de CDC i Unió, Duran va enviar una «emissària» per dir que el sr. Duran no vindria, que no estava localitzable i que no reapareixeria fins dijous, a l'acte d'inici de la campanya.

Mas i CDC s'ho van menjar amb patates. I això va ser la seva ruïna. De la majoria absoluta que projectaven les enquestes, conseqüència de l'apunyalament que va fer Duran i de la intoxicació de El Mundo, va passar a perdre 10 diputats, just quan més important era que el President tingués el màxim suport.

No estic segur que a CDC mai hagin fet una lectura adequada del que va passar, de la manera com en Duran els va arruïnar la campanya, la va sabotejar.

El que va seguir a aquest moment ja tots ho tenim més fresc. L'ERC emergent d'Oriol Junqueras, que és la millor versió que hem tingut d'ERC en moltíssims anys i que ara tant enyorem i trobem a faltar (en contrast amb aquesta ERC caòtica, sense rumb ni estratègia i perduda en els seus propis paranys i autoenganys), es va oferir com el soci més lleial que podia tenir el President Mas, i es va configurar un Govern i una aliança contra la que en Duran no ha deixat mai de treballar, de bombardejar-la, de conspirar.

El 2013, amb la Via Catalana, Duran i els duranistes van repetir el sainet d'oposar-s'hi, intentant devaluar-la. Però aquest cop no van tenir on agarrar-se. I van fracassar estrepitosament.

I finalment arribem al 9N. Duran, que és un covard, va marcar unes línies vermelles, altre cop deslleials amb el President Mas. Quan aquest, ignorant-lo, va tirar pel dret i va convertir el 9N en el major acte de desobediència fet a Catalunya i a Europa, Duran s'ho va menjar amb patates, va callar i va desaparèixer del mapa.

Duran té per objectiu polític sabotejar el procés. Això tant el President Mas com CDC ho haurien de tenir molt clar. La seva manera de fer-ho és enredant tot el que pugui al voltant del procés i, si aquest tira endavant, fer el que pugui per destruir a CDC i al President Mas. Tothom sap que en aquests moments el que fa fort al procés és la solvència del President Mas. L'objectiu d'en Duran és carregar-se al President. I la manera de fer-ho és portant-lo sempre a terrenys pantanosos, a fangars, en els quals els President i el seu objectiu polític quedin atrapats i desacreditats, lluny de la línia recta i expedita cap a la independència.

El full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI que consagra la independència com a objectiu polític dels signants és d'una gran transcendència. Per primer cop CDC assumeix explícitament, amb totes les paraules, la independència com a objectiu polític. És, des d'aquest punt, la fi del viratge iniciat el novembre del 2007 amb l'assumpció del dret a decidir com a eix estratègic. Un viratge que és el que ha configurat, no ho oblidem, l'actual majoria social per la independència.

I amb aquest full de ruta enfoquem les eleccions del 27S i el seu caràcter plebiscitari.

Només queda una cosa per desbrossar en aquest camí i en l'objectiu ja explícitament assumit. Què passa amb Unió?

El terreny de joc de la Unió de Duran és l'ambigüitat, el meandre, la confusió. El terreny de joc d'aquesta Unió de Duran i dels interessos que defensa, que no són els de Catalunya, és tirar aigua al vi. L'objectiu polític de la Unió de Duran és provocar la mort política del President Mas, com a manera més directa i ràpida de provocar el descarrilament del procés. I fins ara tant CDC com el President Mas els hi han tolerat, incomprensiblement, que ho facin, aquesta deslleialtat insuportable i destructiva.

Unió ha convocat una consulta interna per decidir el seu posicionament davant les eleccions del 27S, quin serà el seu full de ruta. Tothom sap que només hi ha una cosa lògica a preguntar a la militància d'Unió: si estan amb el full de ruta que ha assumit el President Mas, i per tant assumeixen l'objectiu de la independència, Sí o No. Tot el que no sigui això és un engany inqualificable i inassumible.

L'estratègia de Duran i els seus serà la de sotmetre a votació un text que no digui res, que en relació al full de ruta que ha signat CDC i ha assumit el President no sigui ni Sí, ni No, sinó tot el contrari. És a dir, la tàctica del calamar, llençar prou tinta com perquè ningú no pugui saber si s'està a favor o en contra.

Davant unes eleccions com les del 27S, que s'han avançat perquè puguin ser el mecanisme democràtic 100% homologable i inqüestionable internament i internacionalment perquè el poble de Catalunya es pronunciï sobre el que no va poder fer el 9N, és a dir, sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, l'únic que és vàlid és un posicionament clar sobre aquesta qüestió, sense ambigüitats, sense meandres: Sí o No a la Independència.

Arribats a aquest punt, el President Mas, i de manera urgent, ha de deixar clara una cosa: la llista que ell encapçali estarà inequívocament compromesa amb els objectius que recull el full de ruta signat, és a dir, amb la independència. I que això concerneix a tots els integrants de la seva candidatura. Qui no estigui amb el full de ruta i la independència, no pot formar part de la seva candidatura i no en formarà part.

No n'hi ha prou amb dir allò de «ja hem signat el full de ruta». No. L'aparell d'en Duran a Unió intentarà fins l'últim moment forçar una escletxa d'incertesa, d'ambigüitat, sobre l'objectiu que recull el full de ruta de la independència. Intentaran introduir algun meandre que els permeti dir que no és ben bé independència, sinó una altra cosa. I si això es permetés que passés seria la fi de CiU, la fi de CDC, la fi del President Mas i també la fi del procés tal i com l'hem entès fins ara. I caldrien molts i molts anys per refer les majories que permetessin obrir un nou procés independentista.

Per això és tan important i tan transcendent que amb la màxima urgència el President Mas deixi clar que, sigui quina sigui la llista que ell encapçali o de la que formi part, tots els que hi siguin, sense cap fissura, comparteixen el full de ruta i la independència com a objectiu. Perquè això és el que ha de votar Unió: si estan amb el full de ruta i la independència, i per tant formaran part de la candidatura d'en Mas o estan contra el full de ruta i contra la independència, i per tant no formaran part de la candidatura d'en Mas.

Els militants d'Unió tenen dret a que les coses els hi siguin plantejades amb aquesta claredat. La direcció duranista evitarà fer-ho. Per això és tan i tan important que sigui el mateix President Mas qui tanqui qualsevol possible maniobra evasiva, de confusió, de meandre.

Per què això no ho han fet abans a can CDC? 

Jo de vegades penso que per una incomprensible por a enfrontar-se a qui sempre porta CDC a la derrota, a Duran. Potser pels anys passats junts. Potser perquè trencar implica una certa por al buit. Potser fins i tot perquè pateixen una certa síndrome de la dona maltractada, típica de relacions possessives i destructives, que impedeix veure que és l'altre, en aquest cas en Duran, qui està provocant la pròpia ruïna, qui impedeix que el President Mas lideri, amb la força que per mèrits propis s'ha guanyat fer-ho de manera inqüestionada, el procés.

Duran i la seva gent formen part de l'eterna derrota. Tota la pèrdua de suports electorals que pot tenir CiU provenen, ara mateix, de la nociva influència d'en Duran, del descrèdit al que sotmet a CiU i al President Mas.

El President Mas ha de parlar. És una sola paraula, la que ha de dir. I dient-la tancarà per sempre aquest cicle destructiu al que l'ha sotmès Duran. I fent-ho alliberarà també a Unió d'en Duran. Perquè la majoria de la gent d'Unió tenen dret a votar si volen seguir amb el President o iniciar una nova aventura política amb els Construïm & cia, i perquè si això passa la majoria de la gent d'Unió no tinc cap dubte que estaran amb la tradició i llegat del seu partit i del líder màrtir, Carrasco i Formiguera, i es posicionaran majoritàriament a favor del full de ruta, de la independència i de donar suport al President Mas.

Si la por a Duran paralitza CDC, permet que s'obrin meandres, permet que Duran i la seva gent introdueixin ambigüitats, això serà la fi de CiU, de CDC, del President Mas i del procés. Ja no s'hi val ni estat propi, ni estat sobirà, ni estat molt sobirà, ni república catalana, ni república sobirana catalana, ni res de tot això. Ara només s'hi val una cosa: INDEPENDÈNCIA.

Al·leluia! Benaurats els qui ens obrin els ulls! Hosanna republicana o monàrquica?

Després de 32 anys de manifestar-me cada Onze de setembre per la independència, segons s'ha fet circular des de l'Assemblea General de Lleida de l'ANC del passat diumenge, el proper Onze ho hauré de fer per convertir la Meridiana en el Carrer Major de la República Catalana.

Sóc membre de l'ANC i hi vinc col·laborant de fa molt temps, de fet des de la seva assemblea constituent al Palau Sant Jordi, on ja vam fer de servei de seguretat. I mai, mai, enlloc, no he vist cap paper que em digués que el que ho feia ho feia per una cosa republicana. Sempre, tot el que havia entès que formava part del nostre ideari era el dret a decidir i la independència com a objectiu.

Suposo que la direcció de l'ANC haurà vist que en el nostre país hi ha un debat prou viu i intens entre monàrquics i republicans per haver de posicionar-se a favor d'una de les formes possibles que pot adoptar el futur estat català.

Això és l'únic que explicaria que aquest Onze de setembre del 2015, en vespres d'unes eleccions que volíem tinguessin caràcter plebiscitari en termes de Sí o No a la independència, l'ANC ens convidi a manifestar-nos a favor de la república.

Suposo també que l'ANC, que sempre ha anat un pas pel davant dels partits polítics, dona per feta la independència, i centra els seus esforços en que aquesta independència es concreti en una «República Catalana» davant l'amenaça d'un projecte alternatiu de «Monarquia Catalana».

A mi, sincerament, m'hagués agradat molt més que aquest Onze 2015 haguéssim seguit manifestant-nos per la INDEPENDÈNCIA, que és el que fins ara molts hem entès era el substantiu, i que encara no hem assolit. Ser independents. Gaudir de plena sobirania. Per a molts, a més, ja era una gran fita que la independència hagués estat assumida amb totes les lletres com a objectiu pel conjunt del sobiranisme, superant així ambigüitats, meandres o metàfores fins ara massa habituals.

Vaig estar a Escòcia durant 10 dies al voltant del seu referèndum d'independència, i no recordo en cap cas que la campanya anés de si la República escocesa o la Monarquia escocesa. De fet ni tan sols tinc clar que els escocesos, si assolien la independència, que és el que clarament votaven, haguessin continuat mantenint vincle amb la Monarquia britànica o haguessin passat de tot. Els independentistes ho confiaven tot a una cosa ben simple: YES SCOTLAND, i tot se centrava en ser independents o no, en assolir la plena sobirania i decidir, o no.

He buscat dades també sobre el darrer referèndum al Quebec, i tampoc no hi he trobat cap polarització entre uns possibles partidaris de la Republique Quebequoise o la Monarchie Quebequoise. De fet, i també sorprenentment a la vista del plantejament que estem fent a Catalunya, també al Quebec semblaven decidir només entre independència sí o no, i no entre si un cop assolida la independència, el Quebec havia de ser una república o una monarquia.

Desconcertat, per tant, que en els dos últims grans referèndums independentistes en països de democràcies occidentals, el tema fos independència SÍ o NO, m'he seguit interrogant sobre què pot haver portat a l'ANC a saltar-se la fase independentista per entrar en la batalla sobre el règim polític en el que s'ha de concretar l'estat català un cop assolida la independència.

Entenc, d'entrada, que els independentistes monàrquics catalans han desenvolupat una activitat molt silenciosa i sibil·lina, molt discreta. Estirant aquest fil he descobert que podria haver-hi una proposta monàrquica per al futur estat català, que se centraria en que un cop s'assoleixi la independència, l'estat català que se'n derivi proclamaria una nova dinastia hereva del Casal de Barcelona. Les noves Corts Catalanes sobiranes, hereves de les Corts del 1714, designarien un nou rei, que hauria de jurar les nostres constitucions i esdevindria així legítim cap d'Estat de la Catalunya independent. I que fins i tot hi ha noms que podrien ser considerats aspirants al tro català, provinents de reputades dinasties europees.

Em resulta pertorbador, tanmateix, que en més de 30 anys de militància independentista mai hagués pensat que l'estat català resultant d'un procés d'independència pogués ser una monarquia. Sempre havia pensat que tindríem un President de Catalunya, democràticament escollit per tots.

Agraeixo, per tant, a l'ANC, que ens hagi obert els ulls a tots, que no hagi simplificat ni fet les coses fàcils, i que hagi tingut el coratge que calia per visualitzar un debat polític fins ara ocult, àdhuc silenciat: quina ha de ser la forma de l'estat català resultant de la independència? República catalana o Monarquia catalana?

Lamento haver tingut una reacció inicial miop davant el sobtat i no debatut internament a cap nivell posicionament republicanista de l'ANC. Ara veig que aquest posicionament sense cap seqüència lògica discursiva amb res del que ha fet l'ANC des de la seva fundació obeeix a la necessitat de sacsejar la nostra societat, perquè no s'encanti pensant únicament en la independència, i valori, amb totes les seves conseqüències, l'endemà de la independència, un cop constituït l'estat català. Crec que aquest debat hauria de començar dins la mateixa ANC, per donar exemple. Un cop llençada la pedra d'un debat que ningú es pensava existís, ara cal un debat serè a totes les assemblees locals i territorials.

Un cop hem convertit allò que tots consideràvem era adjectiu en substantiu, hem de debatre els projectes que ens han dut a aquesta decisió transcendent. Perquè per a molts allò substantiu continua sent la independència i el nom propi, Catalunya, i allò adjectiu, la forma com l'articulem, sigui República Catalana o Monarquia Catalana.

El debat està obert! HAGAN JUEGO, SEÑORES!!!!

Recordar-ho tot. Per no oblidar mai d'on venim i perquè volem el que volem

No oblido mai d'on venim. D'on vinc. No oblido mai que el meu pare era murcià, i que em va ensenyar, en castellà, a estimar i treballar per aquesta terra que l'havia acollit. No oblido mai on em vaig criar des que tinc ús de memòria. No em remeto als meus primers quatre anys de vida a Lora del Río, Sevilla, perquè no en recordo res, era massa petit. Però sí a Cornellà de Llobregat, al nostre primer pis minúscul a la Travessera i després als pisos dels mestres, a la Ciutat Satèl·lit. No oblido mai el meu cole, el San Ildefonso, ni els meus companys de classe, amb els que ho vam descobrir tot. No oblido mai tampoc el que sempre he tingut pel meu poble, Corbera d'Ebre, d'on és la meva mare, i tots els meus amics de la Raval, amb els que vaig descobrir que podia viure en català.

No oblido mai d'on venim. Ni on volem anar. Per això no em cansaré mai de dir i de reivindicar que per a la majoria de la societat catalana el català i el castellà són les nostres llengües, en les estimem per igual i volem viure amb elles per igual. Em repugna extraordinàriament aquest debat tan forçat sobre l'oficialitat de les llengües, que només promouen persones absolutament amargades i ressentides, incapaces d'entendre res del que és el país, del que és la nostra societat i del que hem de fer perquè tinguem un estat català que sigui de tots.

Sóc independentista des que tinc ús de memòria política. I ho sóc perquè sé que l'independentisme majoritari sempre ha sigut sensible a la pluralitat de la nostra societat. Si com a fill de murcià, si com a castellanoparlant d'origen que sóc, m'hagués sentit agredit per l'independentisme en el que era la meva llengua, probablement mai me n'hagués fet, d'independentista. Em resulta insufrible que ara, quan estem a punt de guanyar, hi hagi gent que des d'un presumpte independentisme vulguin marcar paquet amb el tema de l'oficialitat, actuant contra el que és un dels nostres grans valors compartits gairebé unànimement com a pilar de la nostra identitat i projecte nacional inclusiu: la necessària cooficialitat de català i castellà en el futur estat català. 

Com a poble i com a societat, aquest posicionament, per més minoritari que sigui, ens devalua, ens fa pitjors, ens embruta. I com a persones, als qui defensen aquesta rancúnia absurdament revantxista, els fa covards, tristos, petits.

No és l'única misèria que aflora en els nostres dies, en aquests dies tan excepcionals que vivim. Fa poc, per twitter, uns descerebrats feien broma sobre el que havia estat el patiment del poble català, la descomunal repressió que hem patit, etc.

És la mateixa gent miserable que nega l'arrel feixista del règim franquista. Els qui neguen aquest genocidi invisible patit per Catalunya des del 1714. No hi ha res més miserable que fer brometa amb tot el patiment que hi ha al darrere de tanta repressió.

Aquesta Setmana Santa, per motius familiars, no hem pogut anar al poble, a Corbera d'Ebre, tal i com teníem pensat. Tanmateix, i per atendre assumptes pendents, hi vaig haver d'anar dissabte, i dormir-hi. No tenia TV, de manera que em vaig dedicar a mirar records familiars.

Allà hi havia les fotos de mon iaio Domingo, quan estava a l'acadèmia i després, ja durant la guerra, amb la gorra de capità de sapadors. L'última foto vestit de militar de mon iaio està, terriblement envellit, davant el que suposem és un mas de la Ribera d'Ebre, durant la Batalla de l'Ebre.

El següent rastre familiar en tots aquells records que miraculosament s'han conservat és una autorització del Gobierno Militar a una de les germanes de mon iaio perquè el pogués visitar al Castell de Montjuïc, on era pres. És d'abril del 1940. Hi romandria pres encara tres anys més.

Forma part del relat familiar que en una d'aquestes visites de les seves germanes mon iaio els hi va dir «està aquí el President Companys». Fou mesos després d'aquest passi que conservem d'abril del 1940. Això m'ho havia explicat molts cops ma tia Roseta. Quan ho explicava, la tia Roseta sempre acabava traient un mocador i s'eixugava els ulls.

La seva mare, la meva besàvia, havia estat greument ferida al colze fugint de la Batalla de l'Ebre. Son germà, mon iaio, estava pres a Montjuïc. Ho havien perdut tot. I li deien que el President Companys també havia caigut pres i el tenien a Montjuïc. Era la derrota total. Quan ma tia Roseta s'eixugava els ulls s'eixugava tot el dolor que ens havien infringit pel simple fet de ser catalans.

Un altre paper colpidor que vaig trobar en aquesta caixa dels records familiars és un «Salvoconducto», expedit pel llavors alcalde de Corbera d'Ebre, a la meva besàvia, perquè pogués moure's per Catalunya. Entenc que era un salvoconducto per poder visitar el seu fill pres a Montjuïc. Però no en sé prou com per saber si aquests salvocundoctos per circular d'una banda a l'altra eren comuns o bé només calia que els hi fessin als familiars dels presos político-militars.

Aquests fillsdeputa que ridiculitzen la repressió sobre Catalunya i la seva gent haurien de poder viure, ni que fos per un moment, el dolor d'una mare suplicant un salvoconducto per poder visitar el seu fill a la presó de Montjuïc. Tots aquests que frivolitzen la repressió patida s'haurien de posar en la pell d'una persona com mon iaio, que puc seguir per les seves fotos, aquell pinxo ben plantat a l'acadèmia, aquell home que clarament té a sobre el pes de la guerra, i aquell home abatut i envellit de la Batalla de l'Ebre, que ni tan sols sembla ell. I després, en plena retirada després de la derrota, decidir no seguir fins a un exili incert, amb el convenciment que el seu únic pecat havia estat romandre fidel a la República. I que això el portés primer a la Model i després a Montjuïc, tres llargs anys.

I que per un moment, tots aquests fillsdeputa que neguen la repressió, es veiessin, després de tres interminables anys de guerra, a tots els fronts, presoners a Montjuïc, i sabent que també hi és el teu president, Lluís Companys. I pensar aquella matinada que, amb els peus descalços davant el fossar, el van afusellar. Eren les sis de la matinada. Tots els presos ho devien sentir. Tots ho devien saber, que acabaven d'afusellar el President de Catalunya. Miro les fotos de mon iaio. M'imagino aquella matinada del 15 d'octubre del 1940 a Montjuïc. Bona part de l'oficialitat de l'exèrcit de Catalunya presonera allà. La impotència absoluta. Aquella ràfega de trets que segava la vida al seu President. I ells allà, a les celes del castell, en la més fosca nit, impotents, plorant, colpejant els murs, sabent que estan afusellant el teu president. Pensant que tot s'havia acabat, perquè no podien pensar cap altra cosa.

Però sí. Per mon iaio. Per les meves ties, patint vexacions per visitar son germà. Per sa mare, suplicant salvoconductos per poder veure son fill. Per tanta i tanta gent, tanta llàgrima vessada i no vessada. Per tot això. Perquè no vull oblidar mai d'on vinc. Però també per mon pare, que va arribar de Múrcia. Per tot això. Perquè no vull oblidar res d'on vinc ni del que sóc, vull la independència. I la vull perquè sé que respecta d'on venim i d'on vinc, d'on ve mon iaio Domingo i d'on ve mon pare Francisco, o Paco. Aquesta és la nova Catalunya. Això és el que som. Això és el que volem. Això és el que farem.

I calleu ja, per favor, tots els qui només sembreu l'odi i el menyspreu en relació al que som i la nostra realitat i tots els qui negueu de manera repugnant tot el patiment que ens ha acompanyat fins on som avui, a les portes de la llibertat, a les portes d'un país millor per a tots, i en el que tots en serem protagonistes, hàgim nascut on hàgim nascut nosaltres o els nostres pares, i sigui quina sigui la nostra llengua o la dels nostres pares.

Ada Ko Lau, o el que va de la legitimitat de la defensa dels desprotegits a la perversitat de voler generalitzar la misèria

En una inspiradíssima llicència gairebé poètica el company de tuiter Aleix Salvans situava Ada Colau com la lideressa del Partit del Treball de Korea del Nord a Catalunya i la rebatejava com Ada Ko Lau.

Vaig sentir, jo, en el seu moment, un gran respecte per aquesta dona que en la més crua crisi liderava la PAH i arrencava una notícia del que d'altra manera segurament hagués passat gairebé desapercebut: el drama dels desnonaments.

La terrible crisi que ens ha tocat patir ha pivotat socialment sobre uns punts de tensió moralment inacceptables. La gravíssima fallida bancària i el seu rescat que ens ha costat a tots milers de milions d'euros: es va optar per rescatar un negoci privat, que ara ja s'ha vist s'havia gestionat pèssimament, en el qual uns quants s'havien lucrat de manera indecent. En paral·lel, fruit d'aquesta gestió delirant, la fallida bancària va anar acompanyada d'una crisi hipotecària sense precedents: milers de persones es van trobar incapaces d'assumir les hipoteques signades i el mateix estat que no estalviava recursos per rescatar la banca, ignorava totalment el drama d'aquestes persones.

En aquest context va sorgir la PAH, que amb posades en escena contundents davant els diferents desnonaments que s'executaven, ens va alertar a tots d'aquest drama social. En aquest punt reconec un coratge i un lideratge dignes d'aplaudir al que va fer Ada Colau.

Tanmateix, a partir d'un cert moment, l'evolució de la cosa ens començà a oferir matisos si més no inquietants. D'entrada les execucions hipotecàries bancàries van disminuir notablement. De fet els casos més colpidors socialment que hem conegut últimament es corresponien amb aquestes entitats tan sospitoses que ofereixen crèdits com si fossin xurros. Hi ha hagut gent que ha caigut en el seu entramat abusiu, en els seus interessos i garanties usureres. I són els desnonaments més mediàtics i colpidors que hem conegut últimament. Però ja no eren bancaris, perquè s'hi va actuar. I hi continua havent drames, però en cap cas la desprotecció inicial, quan la ministra Chacón presumia que acceleraria les execucions hipotecàries, els desnonaments.

També va esdevenir inquietant aquest totum revolutum que instrumentalitzava qualsevol desnonament, fins i tot no hipotecaris i fins i tot quan responien a la protecció de propietaris molt indefensos, com persones grans amb salut precària que pagaven la seva residència amb el lloguer del seu antic pis. Quan els llogaters deixaven de pagar s'havia d'actuar defensant el més feble, el propietari desposseït i vulnerable que necessitava d'aquests recursos. Tot es ficava en el mateix sac i se'n feien generalitzacions i imputacions demagògiques.

Però hi ha un moment en el que la senyora Colau comença a posar tot aquell activisme al servei de la seva persona i interessos polítics particulars. Seria molt interessant que la senyora Colau ens pogués desmentir que, per tal de guanyar uns minuts de telediari, de notícia o d'indignació per la xarxa, es van instrumentalitzar famílies dificultant l'accés dels serveis socials i assistencials municipals.

Hi ha un punt, per tant, en el que un més que legítim activisme davant un drama real, passa a convertir-se en un xou mediàtic amb interessos personals i polítics que passen fins i tot pel damunt dels propis afectats.

Aquí es va començar a acabar el meu respecte i admiració per la senyora Colau, quan vaig començar a saber de totes aquestes pràctiques.

Més tard, la senyora Colau, i en contra del que havia dit, inicia una cursa contrarrellotge de festeig i tempteig amb diferents opcions polítiques, i ho fa emergint com una estrella política envoltada de les restes de la gauche divine de Barcelona. I negocia des de l'alta consideració que es té d'ella mateixa, com una diva, com la nova diva política.

I tot això ho fa mentre en teoria treballa per una fundació extraordinàriament ben finançada per les administracions públiques, singularment l'Ajuntament de Barcelona. No deixa de tenir un punt repugnant estar vivint del finançament públic municipal en un xiringuito dels molts que va erigir la casta progre local (sí, aquesta que ha estat a l'ombra de l'Ajuntament de Barcelona els últims 36 anys, perquè els convergents no l'han tocada en els 4 anys que hi porten) i aprofitar-ho no per treballar pel que cobres, sinó per, amb els diners de tots, treballar-se únicament la seva pròpia projecció política i personal.

El resultat ja el sabem, la senyora Colau s'erigeix en la líder que aglutina la casta local que ha estat a l'ombra del poder municipal totes aquestes dècades, via ICV-EUA, i els emergents Podemos i Procés Constituent.

I escolta, tu, una persona que s'ha fet conèixer protestant contra qüestions relacionades amb l'habitatge ara va de la maneta amb els qui justament han gestionat les polítiques d'habitatge a la ciutat de Barcelona. I es queda tan ampla. I no passa res. I se li riuen les gràcies...

En 32 dels últims 36 anys els socis de la senyora Colau han format part de l'entramat municipal que ha definit les polítiques urbanístiques i d'habitatge, del que s'ha fet i del que no s'ha fet. I no passa res. Amb una caradura que gela la sang, tot culpa dels que hi han estat els últims 4 anys, que a sobre resulta que en termes proporcionals són els que més han fet en aquest àmbit. Demencial.

I les enquestes la projecten com una seriosa aspirant a l'alcaldia. Vivir para ver...

Confio que a mesura que la senyora Ada Ko Lau, ara ja convertida en una màquina de ressentiment que només té projectes per a carregar-se la ciutat de Barcelona, els vagi verbalitzant, espanti una part de l'electorat que ara diu que la vol votar, i aconseguim salvar la ciutat de Barcelona.

Des d'un punt de vista nacional és evident que el que passi a Barcelona serà decisiu. I per això no vull que la senyora Colau tingui un bon resultat, perquè és una proposta que va en contra del procés, que ataca l'eix nacional de la capital en el moment més decisiu i que actua de tonto útil -no inocent- de la casta de sempre per protegir els seus interessos oligàrquics que deriven del BOE i de la perpetuació de la dependència.

Però sobretot, i aquest és el leitmotiv del post d'avui, el que em posa els pèls de punta és aquesta indissimulada manera d'odiar tot el que ha estat i és la ciutat de Barcelona i tot el que hi passa, la seva gent, el seu dinamisme, la seva bellesa, la seva manera de viure... que exhibeix la senyora Ada Ko lau cada cop que obre la boca.

Fins ara Ada Ko Lau només ha fet propostes per a carregar-se coses que funcionen i que reporten beneficis extraordinaris a la ciutat de Barcelona i, el més important, a la gent de Barcelona.

• Quin sentit té voler-se carregar el congrés de telefonia mòbil, que proporciona centenars i centenars de milions de beneficis a la ciutat, crea una enorme quantitat de llocs de treball directes i alimenta la xarxa d'hosteleria i comerç de la ciutat i permet assegurar així, indirectament, molts altres llocs de treball i negocis?

• Quin sentit té dir que si guanya revertirà la llicència d'hotel de la torre del Deutsch Bank a Diagonal amb Passeig de Gràcia, que ho expropiarà i que en farà pisos socials? Ens hem tornat bojos? Expropiar a la milla d'or de Barcelona? Pisos socials a la milla d'or de Barcelona? Fer quaranta pisos socials de luxe enlloc de 400 on el sòl urbanitzable és més econòmic? És de bojos. Excepte, és clar, que es pensi que pot actuar amb aquella manera chavista del «expropiese», sense saber que els procediments expropiatoris i de confiscació de la propietat no són admissibles sense interès social i indeminitzant justament (el justipreu) el propietari.

• Quin sentit té voler-se carregar el turisme a una ciutat com Barcelona, quan tothom sap que és un dels motors econòmics de la ciutat i quan tothom sap que els problemes que ha originat són conseqüència de les polítiques i la inacció dels seus socis de candidatura? Quan durant 32 anys governaven o estaven en l'entorn del govern municipal els seus socis... hi havia cap normativa al voltant dels apartaments i pisos turístics? No. Hi és ara? Sí, finalment hi ha una normativa que intenta protegir els veïns i evitar usos abusius de la propietat. Critica la senyora Colau que els seus socis no fessin res? No! Què fa la senyora Colau? Criminalitza el turisme i en culpa els pobres que s'han menjat el marron i han intentat fer-hi alguna cosa. I diu bestieses nordkoeranistes com que expropiarà els pisos turístics per fer-ne pisos socials. Acollonant. Tant d'odi, incompetència, absurditat i demagògia junts haurien de gelar la sang de tots els barcelonins.

• Quin sentit té, en el que ja és la guinda de tot aquest despropòsit, prometre que si guanya les eleccions paralitzaria totes les obres públiques de la ciutat, i que no en faria cap. Altre cop de bojos. A qui es pensa que afavoreix fent tot això????

Ada Ko Lau canalitza el seu odi i ressentiment cap a la socialització d'un objectiu: paralitzar la ciutat.

De fet el seu discurs és molt simple: «barcelonins! segur que esteu ressentits amb alguna cosa, segur que la vostra vida no és satisfactòria en alguna cosa... VOTEU-ME A MI I JO FARÉ QUE LA VIDA DE TOTS SIGUI TRISTA, INSATISFACTÒRIA i INFELIÇ».

Ada Ko Lau es vol carregar l'economia del futur a la ciutat, via carregar-se el congrés de telefonia mòbil. Vol carregar-se bona part de l'economia del present de la ciutat, via carregar-se i criminalitzar el turisme. I vol carregar-se també la ciutat fossilitzant-la, no fent cap obra, impedint el seu desenvolupament, impedint la seva millora. Per tant, si treballeu a Barcelona, si ho feu en l'àmbit tecnològic, de la nova economia, de l'hosteleria, del comerç, dels serveis, de la construcció... comenceu a fer cua a l'INEM. Excepte, és clar, que us creieu aquest cuento xino-nordkoreà que pel fet de viure a Barcelona ho tindreu tot pagat, us donaran un pis a Passeig de Gràcia/Diagonal, un sou fixe per no fer res, i que tot això passarà, a més, mentre s'arruïna tota l'economia productiva de la ciutat, les empreses i els seus negocis.

Perquè si tot això que ja ha dit que vol fer la senyora Colau tingués prou vots per fer-ho Barcelona esdevindria la ciutat més gris, trista, empobrida i amb més atur d'Europa.

Aquesta és la promesa i la proposta electoral d'Ada Ko Lau: "no puc resoldre els problemes de tothom ni eliminar del tot la pobresa, però sí puc fer que tothom sigui més pobre, tothom tingui problemes, a tothom se li faci tan insuportable viure a Barcelona com ho és per mi". 

AVISATS ESTEU!

Esforç fiscal de la societat catalana, recaptació, espoli i -encara- la letal herència del tripartit

Aquests dies s'ha fet pública, per l'AEAT, la recaptació tributària de tot l'any 2014, tres mesos després de tancar l'exercici (cada cop més tard, abans era a principis de març o abans).

A nivell estatal la recaptació ha arribat als 175.000 milions d'euros (174.987 milions). És una xifra molt important, que sembla indicar una recuperació real. L'informe de l'AEAT diu que es deu no tant a l'increment de tipus com de les bases imposables, si és així el canvi de tendència és rellevant. En tot cas, hi ha un increment en relació amb l’any 2013 d’un 3,6%, quan la recaptació fou de 168.847 milions d’euros, per tant, 6.140 milions d’euros més el 2014 que el 2013. De la dada del 2014, 175.000 milions destaca que és la més important des del 2007: 168.847 (2013), 168.566 (2012), 161.759 (2011), 159.536 (2010), 144.023 (2009), 173.453 (2008), 200.676 (2007) i 179.380 (2006).

Espanya encara no recapta a nivells de 2006, però s'hi acosta, és on era quasi fa una dècada. La recaptació estaria en termes similars al primer any en què es va notar la crisi en la recaptació, l’any 2008, i molt lluny del nefast 2009.

De les dades de recaptació consta que a Catalunya es van recaptar 36.226 milions d’euros, que representa el 20,74% del total de la recaptació estatal.

A Catalunya l’increment en relació al 2013 ha estat del 6,3%, per tant, molt superior a l’increment estatal, que és del 3,6%. Aquest 2014 l’Estat ha recaptat a Catalunya 2.164 milions més que el 2013. L’any 2014 l’Estat obté en total 6.140 milions d’euros més, que quan els posem en relació amb els 2.164 milions recaptats de més a Catalunya veiem que això suposa exactament el 35,24% del total d’increment de recaptació. És a dir, la contribució catalana a l’increment d’ingressos de l’Estat pel 2014 ha estat del 35% del total. Sense la contribució catalana l’increment de recaptació a l’Estat seria de 3.976 milions, un 2,3% en relació amb el 2013.

Podem dir que Catalunya contribueix en un 20% al total de recursos tributaris de l’Estat, però també podem afirmar i cal que sigui conegut que Catalunya contribueix en un 35% a la recuperació en els ingressos de més que obté l’Estat el 2014. Per descomptat que aquestes magnituds no es reflecteixen ni en el dèficit permès ni tampoc en el finançament autonòmic, i tampoc en les declaracions públiques, només cal recordar els insults que va proferir el ministre d'hisenda als responsables polítics catalans sobre l'evolució del creixement del PIB a Catalunya el divendres.

Més coses: si tenim present que el PIB català és aproximadament de 200.000 milions, sobre un estatal del 1.000.000 milions, per tant, el 20%, i que l’objectiu de dèficit, i el dèficit en què s’ha incorregut, es calcula sobre el PIB, aleshores es poden treure algunes conclusions. Sembla que la recaptació a Catalunya és consistent amb el pes del PIB català en el conjunt de l’Estat un 20%. Aquesta xifra és de 36.226 milions d’euros. Ara bé, la recaptació a Catalunya quant a l’increment de recaptació interanual a l’Estat ja hem vist que és del 35%, I UN COP MÉS, SENSE CAP RETORN a la societat catalana.

Deixant de banda el dèficit fiscal, que suposa un càlcul complex que inclou la despesa feta per les administracions i inclou la Seguretat Social, sí que podem valorar el que gestiona la Generalitat i l’Estat d’aquests 36.226 milions recaptats en impostos a Catalunya per l'Estat.

De les dades de finançament autonòmic pel 2014 sabem que l’Estat va transferir a Catalunya 14.532 milions d’euros en concepte de finançament autonòmic, per tant, sembla que la Generalitat estaria gestionant menys de la meitat de la seva recaptació en els grans tributs que gestiona l’Estat.

Dels 36.226 recaptats en concepte d’IRPF, IVA, Societats i impostos especials l’Estat transferiria a Catalunya nomes 14.532 milions, un 40%, la resta, el 60% el gestionaria directament l’Estat. Si afegim als 36.226 milions recaptats per l’Estat a Catalunya els 2.400 milions que pot recaptar la Generalitat estaríem parlant d’un total de tributs recaptats a Catalunya d’uns 38.650 milions, dels quals la Generalitat en gestionaria uns 17.000 milions, un 44%.

Sigui en termes de PIB o de recaptació (20%) o de població (16%) els ingressos de Catalunya en termes de pressupost podrien ser de 29.163 milions o de 23.330 milions, però aquesta, com hem vist, no és la realitat, i la comparativa és greu.

El MHAP també publica la despesa pública autonòmica no financera, que ha estat de 163.344 milions. En els mateixos termes d'anàlisi serien 32.668 milions (20%) o 26.135 milions (16%) de despesa no financera per part de la Generalitat. La comparativa amb el pressupost de la Generalitat és eloqüent.

L’evolució dels ingressos derivats del model de finançament (allò que tan pomposament es va anunciar com el millor finançament de la història) també és negativa: l’Estat transfereix menys recursos el 2014 que el 2009

Malgrat que Catalunya cada any aporta més a l'Estat en recaptació d’impostos, això no té cap impacte en la recaptació que l’Estat li cedeix del total recaptat a Catalunya. Tot i la dinàmica creixent d’esforç en recaptació per part dels catalans, cap repercussió positiva significativa. I l'Estat es reserva la gestió del dèficit i de l'endeutament via FLA.

De totes aquestes dades, en podem extreure unes conclusions molt i molt clares:

1.l’Estat gestiona més de la meitat de la recaptació que obté a Catalunya, un 60% i només transfereix com a finançament autonòmic el 40%.

2. La Generalitat només gestiona, si hi afegim la recaptació derivada dels impostos cedits, un 44%. Menys de la meitat de la riquesa tributària generada.

3. El finançament de la Generalitat no té res a veure ni amb el pes del PIB ni amb la recaptació i s’acostaria moderadament al de la població, però tampoc.

4. L’objectiu de dèficit es fixa en funció del PIB, no en funció de la comparació entre recaptació i finançament autonòmic.

5. L’aportació catalana a la recuperació dels ingressos tributaris de l’Estat és del 35% el 2014. Sense Catalunya la recaptació de l’Estat creixeria només un 2,3% interanual. Aquest 2014 hem recuperat nivells de recaptació tributària similars als del 2006.

6. Del gran drama de la situació de les finances de la Generalitat i de la seva repercussió en la gestió del Govern i impacte a la societat també en forma part la irresponsabilitat del tripartit. El 2009 la recaptació havia caigut espectacularment, més de 8.000 milions respecte l'últim any pre-crisis. Però van fer com si res. Van seguir gastant com si res. I ho van fer endeutant la Generalitat. Fins que no van poder més. Llavors van recórrer a allò dels «bons patriòtics», finançament via particulars perquè la Generalitat ja havia esgotat absolutament la seva capacitat d'endeutament. Quan CiU accedeix a la Generalitat, les seves finances estaven TOTALMENT COL·LAPSADES. La irresponsabilitat del tripartit no només havia generat un endeutament monstruós, sinó que havia esgotat totalment la capacitat d'obtenir cap mena de finançament extra via nous crèdits.

I ara ens trobem amb que els que van gastar irresponsablement el que no tenien, els que no van fer res per ajustar la despesa a la realitat de la crisi i la brutal minva d'ingressos, els que van provocar un endeutament demencial i els que van fer impossible que la Generalitat acudís a buscar crèdit per completar el seu pressupost de despeses... els que van fer tot això són els que d'una manera absolutament indecent ara fan una demagògia insuportable i falsa «contra les retallades». Menteixen en relació al que són, al seu abast i presenten els ajustaments de despesa que ha calgut com si s'haguessin fet per vici, com si s'hagués pres aquestes decisions podent-se prendre'n unes altres, i no per la realitat, que són una conseqüència directa del que irresponsablement ells van fer i i del que van deixar de fer. És impossible ser més miserable políticament.
I és clar, l'Estat s'aprofita de l'extraordinària feblesa en la que el tripartit va sumir la Generalitat per cobrar-se com vol i a tots els nivells (financer, polític, competencial) que ens «assisteixi» creditíciament amb uns diners que, com hem vist més amunt, són nostres, surten del demencial espoli fiscal que patim i de que l'Estat es queda el 60% del que recapta a Catalunya i no retorna ni tan sols l'increment d'esforç fiscal que ha generat amb gran esforç la societat catalana aquests anys.

Així estem: atrapats per un estat que espolia i saqueja sense contemplacions a la societat catalana i la irresponsabilitat d'uns altres que des d'aquí van arruïnar la Generalitat que governaven, deixant-la sense cap marge de maniobra, i que ara s'aprofiten de la manera més miserable imaginable de les conseqüències de la seva pèssima gestió, fent un discurs demagògic que no pot ser més indecent, i sense assumir ni una gota de responsabilitat en la dramàtica situació que quan eren tripartit i governaven, van crear.