Salpem! Confiança, serenitat i disciplina!

Agost del 1993. Amb uns amics i amigues que ens agradava molt la mar hem llogat un veler sense skipper a l'illa de Rodes (Grècia) per a navegar al nostre aire per l'arxipèlag del Dodecanès, a l'extrem oriental de la Mediterrània.

Som 6, amb diferents nivells d'experiència navegant. Un dels meus amics és patró, i és qui té el comandament de totes les operacions. El primer dia, amb l'agència de lloguer, hem revisat el creuer. És un magnífic veler. Tot sembla estar ok.

La nostra idea és arribar a Patmos, l'illa més al nord de l'arxipèlag, on segons la tradició Sant Joan va tenir les revelacions que recull el llibre de l'Apocalipsi. Però la falta de vent ens ha fet alentir moltes travesses, de manera que a l'alçada de Kalimnos hem de començar a baixar altre cop cap a Rodes, per poder tornar el vaixell la data prevista, i no perdre els vols Rodes-Atenes-Barcelona.

El vuitè dia estem a l'illa de Kos. Recordo perfectament que, al port, teníem amarrat a estribor un veler amb bandera veneciana. Nosaltres portem la senyera. En la conversa amb altres tripulacions ens alerten que per al dia següent s'esperen vents forts.

L'endemà, per prudència, i un cop recollit el parte meteorològic a la capitania del port, que confirma la previsió de vents, decidim navegar sense perdre de vista la costa. El vaixell té una vela major amb la drissa per l'interior del pal de la major i que es desplega per una riela sobre la botavara. Mentre voregem l'extrem sud de l'illa el vent es fa més fort. Naveguem exclusivament amb la vela major. Davant la força del vent, el capità dóna l'ordre de recollir més vela. No sabem què passa llavors, però a l'intentar executar la maniobra, senzilla, atès que només cal fer voltar la manivela que recull la vela, no respon. Ho intentem vàries vegades, però res. El mecanisme s'ha trencat. El vent és cada cop més fort i el barco escora cada cop més. Amb la major desplegada i la força que té el vent, cada cop és més difícil governar-lo.

El capità decideix aproximar-se més a la costa, per, d'aquesta manera, quedar una mica més protegits del vent i, aprofitant la major calma, anar fins el pal de la major per tallar el cap de la drissa. Si no la podem plegar, la tirarem a baix, sobre la botavara.

Aproximar-nos a la costa no serveix de res, el vent continua cada cop més i més fort, i el vaixell cada cop més ingovernable. Ens lliguem per no caure al mar d'un cop de vent i dos anem cap al pal de la major. Hi arribem, però no trobem la punta del cap que hem d'alliberar perquè caigui la vela. Des del timó el capità ens crida que hi ha de ser. Però no hi és. Algú ha baixat a buscar el llibre del vaixell i efectivament, hi hauria de ser. Però no hi és. El capità s'acosta per inspeccionar-ho ell. No hi és. El barco té un problema. A l'alçada de la botavara hi hauria d'haver una sortida del cap de drissa de la major. Però no hi és.

Tenim a la vista el petit port de Kardamena. Però amb tota la major desplegada i el vent que fa el veler és incontrolable i no ens veiem capaços d'entrar-hi per l'estreta bocana que té. Hem provat de veure si amb el motor podem contrarestar la força del vent, però res, és massa fort, i continuem ballant damunt la mar a cops de vent. Només aconseguim mantenir una certa navegació circular per a no acabar contra les roques.

L'única solució és trencar la vela, esquinçar-la. Amb el capità intentant evitar escorades salvatges i amb una petita destral que hi ha al barco i el ganivet més gran que trobem comencem a trencar la vela. I sí, finalment, un cop esquinçada per tot arreu fins on arribem, la vela deixa d'oferir resistència al vent i amb el motor recuperem el control de la nau.

Ha passat una hora llarga des que van començar els nostres problemes, des que vam perdre el control de la nau. Sabíem que tindríem vent, però mai ens hauríem pogut imaginar que es trenqués el mecanisme de recollida de la vela major ni que, en contra de les especificacions del vaixell, el cap de drissa no arribés fins a baix del pal major.

Un cop a port vam obrir una bona ampolla de whisky per fer baixar l'ensurt i un bon sopar, on vam poder comentar i repassar una i altra vegada el que havia passat i el que tots i cadascun de nosaltres havíem fet. Amb la guia “Pilot” damunt la taula vam descobrir, a més, que potser sí havíem comès un error. Segons aquesta guia marítima, en aquella zona, especialment muntanyosa, hi ha una sèrie de vents acanalats que fan que prop de la costa hi hagi un vent ratxejat encara més fort que en mar oberta. Això explica, en part, que la nostra situació es compliqués tant quan, buscant refugi, vam acostar-nos a la costa.

L'endemà, provistos d'un arnès, vam haver de pujar fins dalt de tot del pal major per tallar la drissa i fer caure la vela. I vam tornar a salpar, combinant motor i vela amb el gènova.

I sí, nosaltres també, com a país, és el que ens toca, salpar. I avui, amb el pacte segellat pel president Mas i n'Oriol Junqueras, hem salpat! Hem fet realitat el "SALPEM!" Confio molt en l'acord al que han arribat i que aquest acord garanteixi la governabilitat del país i la celebració d'una consulta per l'estat propi.

No em preocupa gens ni mica la lletra ni la relació d'acords que s'han fet públiques. L'únic que m'interessa, allò que de debò cal, és que aquest procés de negociació hagi servit per a generar confiança i per a preparar molt i molt bé, molt estudiadament, les característiques de la navegació que anem a fer.

Perquè sabem perfectament que al salpar haurem de fer front a situacions molt complicades. I que passaran coses a hores d'ara absolutament imprevisibles.

I només si el president i en Junqueras han estat capaços de crear un clima de confiança total podrem fer front al que ens espera, inclòs l'imprevist i inesperable. Estic d'acord amb tot això del lideratge compartit. Però en cap cas bicèfal. El poden compartir, però ha de ser únic. Cal que estiguin molt i molt compenetrats i cal que confiïn molt i molt l'un en l'altre. Fins al punt que, en situacions extremes i imprevistes, siguin capaços de parlar com una sola veu.

En relació a la història personal que explicava, estic segur que si el capità hagués dubtat o nosaltres haguéssim dubtat d'ell, hauríem acabat contra les roques. Si haguéssim pensat, ni que fós per un moment, que els cops de vent que ens feien escorar tan perillosament eren perquè no en sabia prou, l'hauríem cagat.

Però també hauríem d'haver estudiat millor quines eren les condicions de la navegabilitat d'aquella zona. No n'hi havia prou amb aplicar els coneixements generals, tot el que ja sabíem. No ens hauríem d'haver refiat de la nostra capacitat i prudència. De la mateixa manera que seria una temeritat per al procés fer-hi front pensant que ja ho tenim tot fet i no hi ha riscos extrems que ens puguin fer naufragar.

Pel que fa a nosaltres, salpar obliga a assumir també quin és el nostre rol. A executar amb eficàcia tot allò que se'ns demani. A estar disposats al sacrifici. A un sacrifici que comença d'una manera ben poc èpica: la mentalitat de soldat, la predisposició cega del tripulant que executa les instruccions rebudes. Si ens dediquem a sembrar i alimentar els dubtes en relació a la capacitat de la direcció del procés, si ens dediquem no a fer el que toca, sinó a fer el que cadascú creu que és millor fer, el naufragi el tenim assegurat.

No es tracta que anul·lem la nostra individualitat i capacitat crítica. Es tracta, simplement, que sapiguem estar a l'alçada del moment. Cal assumir la situació, els lideratges i les estratègies. Ens agradaran més o menys, però si volem contribuir al seu èxit l'únic que podem fer és treballar alineadament, fidelment, eficaçment, amb qui, per mandat democràtic, n'ostenta aquesta direcció.

I ajudar-nos molt els uns als altres. Molt.

I no donar res per fet ni per sabut, perquè ni ho tenim fet ni sabem del tot com ho farem ni el que ens trobarem.

Avui, tot just hem salpat. Preparem-nos, individualment, interiorment, i col·lectivament.

Tripulació, a punt per a desfer amarres! SALPEM!

Cinc dies després de les eleccions del 25-N i les incerteses que va plantejar el resultat, el lideratge del president Mas i de n'Oriol Junqueras sembla estar alineant-se i preparant vaixell i tripulació per a salpar.

Abans, però, d'aventurar-me a dir la meva sobre les condicions en les que salparem, vull referir-me a la situació en què vam quedar amb el resultat del 25-N, i fer-ho des d'una perspectiva analítica molt clara: ajudar a ser conscients de les coses (d'acord a a la meva visió) i la màxima de que el que no et mata et fa més fort.

El 25-N vam fregar la catàstrofe. Cal ser-ne conscients. Amb la patacada de CiU, si ERC no arriba a quedar segona força, el mateix 25-N hauríem estat oficiant els funerals del procés. Que ERC finalment -pels pèls- aconseguís ser la segona força al parlament ha permès fer entrar en valor el resultat de CiU (la seva majoria, el seu nombre d'escons i de vots) i el conjunt dels resultats dels partits favorables a l'autodeterminació i dels favorables a l'estat propi.

Però només que ERC a Barcelona hagués tingut 10.000 vots menys, tot això hagués saltat pels aires i no hi hauria hagut cap possibilitat real de remuntar-ho. Fins i tot en molts moments de la nit CiU + ERC ni tan sols arribaven als 68 escons. Fregant la catàstrofe...

Una segona qüestió a tenir molt clara: molts dels que hem apostat per CiU no ho hem fet per un amor i una passió incondicionals, sinó perquè racionalment pensàvem que era la millor manera d'assegurar el procés. Continuo pensant-ho, i defensant-ho, tot i que això ara ja sigui irrellevant.

De fet, crec que tots podem ser conscients, ara més que mai, que si CiU hagués tret majoria absoluta, dilluns al matí a primera hora, hauríem salpat. En termes futbolístics, la majoria absoluta de CiU era habilitar a un davanter en posició correcta davant la meta rival, sense cap altra oposició que el porter. Era un element clarament facilitador i d'anar directes a barraca sense cap altra dependència, consideració, que l'encert propi. A més a més tots els flashos de la premsa internacional estaven concentrats en aquesta jugada, etc.

Enlloc d'habilitar aquesta jugada, de fer-ho fàcil, hem preferit -el poble de Catalunya- construir una jugada d'atac que necessita fer entrar en joc tota la davantera, parets, obrir-se a les bandes, etc.

Però l'important és que tenim la possessió i que continuem amb majoria sobre el terreny de joc i amb totes les opcions de fer gol, d'aconseguir el nostre objectiu.

Clarament el resultat del 25-N el que fa és obligar-nos (a tots) a desplegar una nova estratègia. Des d'ara, només hem de pensar en quins són els puntals sobre els que el resultat del 25-N ens obliga a construir l'estratègia.

S'equivoquen molt els qui aquests dies han volgut vendre la idea de que CiU o el president Mas tenien una estratègia patrimonialitzadora del procés. Això és mentida. El president Mas ha dit per activa i per passiva que la majoria absoluta servia per a solidesa del govern, del dia a dia, però que el procés havia de ser el màxim de consensuat possible.

El resultat del 25-N deixa la principal força pro autodeterminació i pro estat propi en una situació en la que ja no pot fer res sola. I aquí és on han d'entrar en joc la resta de forces, especialment ERC. No hi pot haver procés sense govern, i un govern fort, sòlid i estable.

CiU i ERC, per tant, estan obligades a entendre's, i a fixar un pacte que garanteixi tant la majoria sòlida sobre la que pivotarà el procés com la majoria sòlida sobre la que es garantirà l'estabilitat i la solidesa del govern.

I el principal esforç de responsabilitat en aquest cas recau sobre ERC. Per sort, i com tampoc no m'he cansat de repetir des d'aquest bloc, el lideratge de n'Oriol Junqueras, en la nova ERC és providencial. Conec l'Oriol de fa molts anys i em tinc per amic seu. Sé perfectament del seu patriotisme i de la seva responsabilitat, així com de la fortalesa de les seves conviccions i la seva intel·ligència extraordinària. I crec que n'Oriol és perfectament conscient de la situació i del que implica i exigeix.

I després de sentir aquest migdia el president Mas, ja no tinc cap dubte que arribaran a un acord i que aquest acord serà bo per a tothom, que permetrà governar, que permetrà introduir elements programàtics d'ERC i que, sobretot, un cop garantida aquesta estabilitat, permetrà posar salpar immediatament rumb a la consulta d'autodeterminació i l'estat propi.

I com que el que no ens mata ens fa més forts, si el resultat final del 25-N va permetre salvar el procés i tot això, el pacte entre CiU i ERC permetrà visualitzar un lideratge dual del procés amb dues figures excepcionals: el president Mas i l'Oriol Junqueras.

Si tot va com ha d'anar, i s'aconsegueix blindar governabilitat i procés, cal fer entrar ràpidament en valor aquest doble lideratge, estigui o no estigui l'Oriol dins del govern. President i vicepresident o President i líder de la segona força política del Parlament, han de visualitzar davant el país i davant el món la fortalesa del pacte i del compromís. I hem de ser capaços d'aprofitar les qualitats i potencialitats dels dos perfils de lideratge que ambdos tenen.

Això també té una lectura que ens obligarà a tots i cadascun de nosaltres. Des de l'aventura del tripartit en l'ambient independentista han estat més freqüents els mals rotllos, tensions i desqualificacions que les oportunitats de treballar plegats. Fins i tot quan de la mà de la societat civil tots hem aconseguit anar plegats, p.ex.en la manifestació de l'Onze convocada per l'ANC, mai no hem perdut l'oportunitat de practicar el mourinhisme i d'intentar ficar el dit a l'ull de l'altre per treure'n algun rendiment -miserable- de caràcter partidista.

Doncs això, aquesta permanent voluntat d'aprofitar-ho tot per a treure'ns els ulls els uns als altres i de qüestionar-ho permanentment tot, s'ha d'acabar. Cal posar-hi punt i final. I fer-ho també de manera enèrgica. No només hem de deixar de fer-ho tots plegats, sinó que a més a més tots i cadascun de nosaltres ens hem de convertir en guardians gelosos i implacables d'aquesta nova entesa sobiranista. No ens podem permetre ni dubtar ni treure'ns els ulls ni aprofitar qualsevol gest per mirar de practicar partidisme estèril i destructiu d'un “nosaltres” que cada cop s'ha d'aixecar amb més força, també, evidentment, de la mà de les principals estructures de la societat civil.

Amb govern i procés, tots ens hauríem de dedicar a donar-los-hi suport i a preparar-nos tan bé com poguem per a guanyar la consulta. I encara tenim molta feina.

Tot i que en el conjunt del país tinguem encara una majoria sobre l'unionisme, el cert és que el 25-N ens ha traslladat algunes alarmes a les que hauríem de prestar una atenció preferent.

I parlo, sí, dels resultats a l'àrea metropolitana. No hi hem arribat. El missatge per l'estat propi no hi ha entrat. I aquesta hauria de ser la nostra atenció preferent. Total.

Mireu, els resultats del 25-N van implicar una mobilització extraordinària del sobiranisme. No crec que cap vot sobiranista, més enllà dels catalans a l'estranger, es quedés a casa. I no se'n van perdre. Tothom va votar el que va creure millor. I excepte els 46.000 vots de SI, la resta tots van tenir representació. I els vots de SI no haguessin alterat gens el resultat final. Per tant, tampoc des d'aquest punt de vista no ens hem de fer cap retret entre nosaltres. Tothom es va mobilitzar i tothom va dipositar el vot pensant en el millor per a Catalunya i el procés.

Però és evident que hi ha certes àrees a Catalunya on el nostre missatge, per l'autodeterminació i l'estat propi, no ha aconseguit quallar. Està clar que el vot del NO a la independència és el que té un gran component identitari, mentre que la fortalesa del SÍ està en la convicció compartida que ens ofereix un futur millor, més oportunitats, més benestar, més ocupació, més riquesa...

I malgrat el molt que hem treballat en aquesta direcció, el cert és que hi ha una enorme massa de conciutadans nostres que semblen impermeables als nostres arguments. Cal pensar-hi. Cal saber si hi arribem i si hi arribem com cal, és a dir, amb credibilitat suficient i amb capacitat de convicció, d'explicar-nos, de fer-nos entendre, de convèncer.

És aquí on més i millor hem de treballar. Tenim la sort, un cop més, que tant el president Mas com l'Oriol Junqueras han estat extraordinàriament sensibles a aquesta qüestió. El president va parlar del castellà com a “patrimoni” de Catalunya i l'Oriol va fer un article absolutament valent i providencial garantint que el castellà seria llengua oficial al futur estat català. En certs ambients aquests posicionaments no només no van ser entesos, sinó que van multiplicar crítiques absolutament demenciades, inacceptables.

Doncs, senyors, l'independentisme té un repte, i és presentar-se de manera no agressiva identitàriament a tot aquest món que per ara ens gira l'esquena. Ningú no s'ha de sentir amenaçat en la seva identitat, tot el contrari, hem d'oferir un futur atractiu, realista, que situï amb claredat allò que ens uneix, la voluntat d'un país més pròsper, ric i amb major benestar, i que això passa inequívocament, per l'estat català. Un estat català que serà escrupolosament respectuós i amic de les diferents identitats sobre les que l'edificarem.

I haurem de ser molt forts i molt contundents, estar molt preparats, per a que les campanyes de la por, que no pararan de multiplicar-se, no aconsegueixin el seu objectiu. Ara l'han assolit, no ens enganyem: els dubtes identitaris, les campanyes de la por sobre diferents elements bàsics de la nostra convivència i futur han acabat impactant en molta gent, que ha reaccionat amb un vot contrari a l'autodeterminació i l'estat propi.

Hem de ser forts i estar preparats per a evitar que tinguin èxit en intentar dividir-nos en dues comunicats. I, alhora, per a esvair, persona a persona si cal, les pors que els intentaran interioritzar sobre el procés i el futur estat català. Aquest és el gran repte. Aquesta és la nostra gran feina des d'ara mateix fins a la consulta.

Hem fet moltes i moltes coses bé, per això estem com estem. Però potser també hem pecat d'un cert eletisme. És a dir, iniciatives extraordinàries, com per exemple tots els articles del col·lectiu Wilson, hem de mirar de transformar-les en informació capaç de penetrar en totes les llars de l'àrea metropolitana. És només un exemple.

Som-hi, doncs, amics i amigues. Tothom al seu lloc. Tothom en estat de màxima tensió. Tothom disposat a fer el que calgui per l'èxit de la navegació cap a l'estat propi, a evitar esculls, a fer front a activitat hostil, a recollir i fer pujar al nostre vaixell a tota la nostra societat, des dels pobles profunds de la Garrotxa fins als barris més impermeables al nostre missatge de l'àrea metropolitana.

I, president Mas, Oriol Junqueras... anticipo des d'ara el meu agraïment pel que no tinc cap dubte que aconseguireu: pactar el que sigui millor per a Catalunya, garantir la governabilitat i posar en marxa i culminar el procés d'autodeterminació i l'estat propi. Gràcies pel vostre patriotisme, per la vostra capacitat de sacrifici i per la vostra voluntat de fer-ho plegats, que ens ha de servir d'exemple a tots i cadascun de nosaltres.

Som-hi, que salpem!

PS: dilluns, una espelma davant el Sant Crist de Lepant, a la catedral de Barcelona. I un record per als grans almiralls catalans, des de Roger de Llúria fins a Lluís de Requessens o Joan de Cardona. Que Déu ens beneeixi, al president, a l'Oriol, i a tots i cadascun de nosaltres, que anirem a bord d'aquesta enorme flota que en breu salparà cap a la llibertat!

(dedico aquest post a l'amic, company, camarada, Àlex Fenoll, patriota incansable, activista permanent, esperit pur del que comento en aquest post, d'aquesta energia permanent per ser i per ser-hi. Els teus amics estem amb tu, també en aquests moments dolorosos. Sé que ara no em podràs llegir, però vull que sàpigues que estem amb tu. Una abraçada ben forta i fins molt aviat!)

Davant la tempesta perfecta! Salpem o enfonsem el vaixell al port?

Encara col·lapsat pel desastre dels resultats de les eleccions del 25-N. Trist. Perquè ha passat tot el que havia de passar per a complicar el procés. El poble de Catalunya no ha triat facilitar -lo, sinó complicar-lo, dificultar-lo. Tenim al davant la tempesta perfecta.

Dit això, el procés encara està viu, però ara ja depèn d'altres factors. Això és justament el tema, que ja no depèn del mateix procés, dels interessos del mateix procés. Ara depèn d'altres coses. I aquestes altres coses o es gestionen amb molta inteligència, capacitat d'acord, etc. o pringarem.

O CiU i ERC són capaces d'arribar a un pacte que blindi el procés i la governabilitat o això se'n va a fer punyetes. Jo confio en l'Oriol Junqueras. Però sé que la situació és molt complicada, atès que la governabilitat vol dir sacrificis, assumir els costos de decisions impopulars, etc.

Anem a intentar veure què ha passat, com és que CiU s'ha fotut la castanya que s'ha fotut.

La primera qüestió és la flipada que cap enquesta, cap! no detectés el que estava passant entre l'electorat convergent. Al meu entendre aquí hi trobem 4 factors diferents que poden arribar a explicar això:

• l'enorme bossa de vot indecís que hi ha hagut aquestes eleccions. En contra del que acostuma a passar, CiU aquest vot d'indecís finalment no l'ha consolidat, l'ha perdut, en totes les fronteres que tenia, simultàniament.
• Les declaracions d'en Duran just a l'inici de la campanya, en les que va rebentar directament l'estratègia convergent, apuntant a la línia de flotació del president.
• La vaga general del 14-N, en plena campanya
• la intoxicació del diari El Mundo, que va centrar la part final de la campanya

Amb tots aquests factors és possible que les enquestes no recullissin el que estava passant. Costa d'entendre-ho, però, en les que es van arribar a publicar el diumenge abans de les eleccions. Però el cert és que repassant els titulars de diumenge tots els diaris parlaven que CiU perdia empenta, baixava.... (i cap d'elles no podia recollir el que passar amb El Mundo! perquè va ser posterior)

Si a això hi afegim l'increment del 10% en la participació, el còctel ha resultat tremendo. Aquí sí que trobo estrany que no s'hagin fet més càlculs de l'impacte i els diferents escenaris que es podien donar.

Tot i que hi ha hagut una certa promiscuïtat en el transvassament de vots entre partits, en el cas de CiU hi ha hagut fugues superiors a les que es podria preveure i en alguns casos, de no previstes.

L'escenari inicial sempre ha estat un de molt clar, en el cas de l'electorat de CiU: un mínim d'un 30% del seu electorat no era independentista. D'acord a l'últim CEO, un 12,6% votaria que no, un 12% s'abstindria (que pot amagar no) i la resta NS/NC.

Aprofitant uns càlculs que han fet al País, sobre el transvassament de vots entre partits, a partir de les dades d'una enquesta amb una mostra de 2.500 persones (segons diuen), podríem veure el següent:

• La principal pèrdua de suports de CiU es produeix entre el votant no independentista, amb aproximadament 193.000 vots que es reparteixen entre PSC, PP, Ciutadans i l'abstenció. Això implica una pèrdua bruta del 16,04% dels votants del 2010. Si descomptem el vot captat d'aquest mateix bloc (PP, PSC i l'abstenció) per CiU, que haurien estat al voltant de 130.000 vots, ens trobem un diferencial negatiu de 63.000 vots. Aquí és on s'ha perdut part de la batalla. Tot i que en aquest escenari amb el risc que el votant no independentista no seguís en aquest procés, el cert és que la pèrdua de suports ha estat molt i molt important.
  
  
• A diferència de l'escenari anterior, el que difícilment es podria preveure és que en un moment  de clara explosió sobiranista per part de CiU, amb un inequívoc missatge per l'autodeterminació i l'estat propi, i amb un president Mas liderant el procés amb convicció i solvència, també es produís una significativa pèrdua de vots cap a altres opcions sobiranistes. Així, ens trobem que al voltant de 77.000 votants de CiU el 2010 aquest cop han optat per ERC (i en molta menor mesura per les CUP), el que implica un 6,40%. D'aquest bloc, tanmateix, CiU també ha rebut un important vot, provinent de la mateixa ERC i de SI, de 53.000 vots. Amb la qual cosa el diferencial negatiu estaria al voltant dels 24.000 vots.

Aquests dies s'està fent la lectura que CiU “només” ha perdut 90.000 suports. El cert és que n'ha perdut molt més, pràcticament una quarta part dels votants del 2010 (280.000 vots). El que passa és que parcialment aquesta pèrdua s'ha vist compensada per vot nou obtingut (192.000), això sí, en un escenari de creixement de fins a 10 punts de la participació, és a dir, que es perden vots mentre entra molt vot nou a les urnes, del que de manera neta se'n beneficien altres (en la suma de guanyar i perdre vot).

Aquesta combinació ha estat letal per a CiU i veurem si no serà letal per al mateix procés. Només s'ha pogut retenir parcialment el vot no independentista que tenia CiU, i a més, el més difícil d'entendre, és que vot independentista que tenia també ha marxat. I això sí que no crec que hi hagués ningú que s'ho esperés, en unes eleccions històriques, de màxima tensió amb l'estat i de més nítid compromís de CiU i el president Mas amb l'estat propi.

Les declaracions d'en Duran a poc de començar la campanya, que van ser aprofitades fins l'extenuació per l'oposició, han estat, en aquest sentit, letals. Però el gruix de la pèrdua es produeix entre els antics votants no independentistes, aquí és on s'ha pagat més car el compromís del president i de CiU amb l'estat propi.

El més greu és que el procés, malgrat les sumes que puguem fer, ha quedat tocat. No era un problema de majoria, aquest procés, perquè suposo que ningú no s'hagués llençat al mateix des de la minoria. Les eleccions eren històriques per la capacitat que tinguessin de visualitzar un lideratge fort i d'assegurar els elements que facilitessin el procés.

És a dir, les eleccions no eren tant pel “què”, sinó pel “com”, és a dir, com ho farem, com gestionarem el procés, com garantirem la governabilitat, etc.

I el procés, des d'aquest punt de vista ha quedat molt i molt tocat. De fet hem estat a punt de fregar la catàstrofe. Perquè encara hi ha hagut sort que ERC, per molt pocs vots i molt pocs diputats, ha quedat segon partit, i això encara confereix un escenari de força a la representació sobiranista en el Parlament. Però si ERC hagués quedat tercera i ja no diguem quarta força (que podia haver passat, li ha anat d'un pèl), el procés s'hagués quedat inevitablement mort aquella mateixa nit del 25-N.

Estem jugant amb foc. Estem en un escenari on les majories socials no són tan sòlides com ens semblen, on la por ha entrat en joc i ha impactat en molt votant. I també on molta gent encara no ha entès que estem davant un procés que requereix de majories sòlides si volem que triomfi. Ara, si, com deia en un post anterior, el que volem és “continuar lluitant”, doncs endavant, estem quasi a punt de que s'aconsegueixi això, és a dir, que només ens quedi “continuar lluitant”, enlloc d'anar cara a barraca a guanyar.

Ara mateix només hi ha una única possibilitat, ens ho juguem TOT a una única carta: que CiU i ERC siguin capaces d'entendre's i de blindar dues coses: PROCÉS I GOVERNABILITAT.

M'és igual si ERC entra al govern o no ho fa. Això ja dependrà de les negociacions. Però si ja des d'ara, de manera el més immediata possible, no surten el president Mas i n'Oriol Junqueras anunciant un acord total per blindar el procés i garantir la governabilitat de la Generalitat mentre duri aquest el mateix, no hi haurà procés, l'haurem matat. I garantir la governabilitat és tan difícil com necessari. Embruta tant com èpica aporta el procés. Però s'ha de garantir i blindar les dues coses. No n'hi ha una altra. Si el president i l'Oriol ho aconsegueixen blindar i comparteixen el lideratge del procés i el compromís amb la governabilitat, perfecte, encara en sortirem ben parats, de tot plegat!

I entenc per procés no només fins a la consulta, sinó fins al reconeixement internacional, és a dir, fins que, d'acord a la nova legalitat pròpia, ja es puguin convocar eleccions constituents i es configuri un nou parlament i un nou govern.

Aquest és el repte. Estarem a l'alçada?

A mi, tot el que ha passat em genera molta tristesa perquè crec que és extraordinàriament injust per a una persona com el president Mas, que és i ha estat un lideratge providencial, que ha demostrat capacitat, serenitat, tensió creativa, etc. Que ha estat el primer president de la Generalitat que ha fet una cosa per la que tants patriotes catalans porten més de 300 anys treballant, lluitant, com és iniciar el procés efectiu cap a l'estat propi. President, estem aquí pel que calgui. I gràcies, moltes gràcies per tot, per haver-nos permès viure aquesta il·lusió.

Si les coses haguessin anat diferent, dilluns al matí, a primera hora, hauríem salpat. Ara haurem d'esperar per veure si salpem o enfonsem el vaixell a port.

"Constructors de la llibertat". Tots amb el President Mas!

Arribo del míting final de CiU al Palau Sant Jordi. Increïble! L'emoció, el pes de la història i un president Mas que s'ha revelat com un líder excepcional... han superat qualsevol de les meves expectatives.

El president Mas es mereix diumenge un enorme resultat, una majoria excepcional, que jo voldria fós l'absoluta. El moment és excepcional, i el president Mas és qui millor ha interpretat aquesta excepcionalitat. Fins al punt que sabem que no es tornarà a presentar. Diumenge tenim una ocasió única d'aprofitar aquesta oportunitat i de demostrar confiança en el president Mas. Ara cal això. En paraules del mestre Salvador Cardús, des de la pista del Sant Jordi, "només la confiança obliga al compromís". Amb aquesta confiança expressem també la nostra confiança en nosaltres mateixos.

Oportunitats com la de diumenge dia 25, d'atorgar una majoria excepcional al president Mas perquè pugui liderar amb confiança i amb seguretat, sabent que té tot un poble al seu costat, són extraordinària. En 300 anys potser és l'única que hem tingut tan clara. I davant oportunitats així o les aprofitem o entrem en terrenys desconeguts, ens afeblim. Ara necessitem fer les coses aprofitant fins l'extrem els elements i les situacions que són facilitadores d'un procés d'enorme complexitat. I la majoria excepcional que reclama Mas és clarament el gran element facilitador.

Jo votaré Mas. Té tot el meu reconeixement i suport. I agraïment!

“Hem de ser els constructors de la llibertat de Catalunya”, ha dit avui, enmig d'un Palau ple a vessar de persones, de patriotes, i d'il·lusió. Al fons, més de 80 mitjans de comunicació internacionals de primer nivell, seguint les seves paraules, també en anglès. Expectació mundial màxima. Mas encarna, ara mateix, les nostres aspiracions. I no ho fa messiànicament, com algú, fent el pocasolta, de vegades llença. Ho fa des de la humilitat del compromís i la responsabilitat. Afegint valor a la voluntat del poble.


No hi ha marxa enrere. S'ha dit per activa i per passiva, i és absolutament clar. Si com a poble responem i configurem aquestes majories que es necessiten, no hi haurà marxa enrere. No per part del President, no per part de CiU.

I aquesta actitud i compromís excepcional que el van dur fins i tot a anunciar que després de la consulta ja no es tornarà a presentar. És impossible una actitud més noble. Així, diumenge serà l'única oportunitat també, que tindrem, de ser justos amb el president Mas. Com a poble vam parlar. I ell, com a president, es va posar al nostre costat i ha assumit un lideratge realment excepcional, que ens ha fet més grans, més creïbles, més forts, més ambiciosos, més guanyadors. Els qui ja teniu decidit el vot, endavant, sigui quin sigui. Els que encara dubteu, penseu que quan assolim l'estat propi, anys després, i mireu enrere, i veieu que vàreu tenir l'oportunitat de donar-li suport... si no ho feu ara, no ho podreu fer mai, i em sembla que us n'empenedireu molt, us sabrà greu no haver-ho fet...

També m'agradarà molt, em farà molt feliç, si ERC i n'Oriol Junqueras tenen un gran resultat, no diguem si aconsegueixen ser segona força. També s'ho mereixen.

Confio en el president. Confio en el país. Confio que diumenge el país parlarà amb veu clara i tots sentirem un legítim orgull i una emoció que ens recorrerà l'espinada, com si el somni de tants patriotes al llarg d'aquests 300 anys es fés realitat en cadascun de nosaltres.


TOTS AMB EL PRESIDENT!

Dies de Glòria!

Una oportunitat única. Aprofitem-la!

Cau la vesprada sobre Barcelona. El sol que es pon darrere Sant Pere Màrtir dóna una llum especial a la pedra de les torres de la catedral, és tan suau que sembla les acarona. Una mica més enllà s'endevina el Palau de la Generalitat. En el silenci darrere els vidres del despatx tot sembla dins un temps inconcret que ens obre a una finestra intemporal, per la que puc circular fins a aquella ciutat tancada entre les muralles que s'estenien fins el mar. És només un moment, perquè els dies que s'escurcen en aquesta tardor tan mediterrània ràpidament deixen pas a la fosca i l'única llum dels fanals.

Els mesos d'hivern, quan el brogit dels turistes desapareix, de vegades m'aturo al costat de Ca l'Ardiaca, davant la capella de Santa Llúcia. El carrer del Bisbe s'eleva lleugerament pel Mont Tàber de la Barcelona romana. Al fons, el pont passadís que comunica el Palau de la Generalitat amb els espais arquebisbals que avui també formen part del conjunt del Palau de la Generalitat. Després del pont hi ha la façana gòtica original del Palau, ara “lateral”. Darrere els seus murs s'accedeix al complexe del Palau. Pujant unes escales hi ha el Pati dels tarongers i el claustre gòtic. Són espais en els que el silenci és dens, com si s'hagués quedat atrapat pel pes de tanta història. Darrere infinitat de portes, els despatxos del President i de tota l´administració presidencial. El pati i el claustre que els envolta s'erigeixen en testimonis silenciosos de la nostra història, un record permanent del que som i uns vigilants exigents del que fem.

“Alguns es poden pensar fora d'aquí que si aparten en Mas d'aquesta carrera han resolt el problema. Tampoc en aquest sentit han entès res. Es pensen que, si a mi em poden arribar a destruir o em poden arribar a desestabilitzar o em poden fer ajupir el cap o em poden agenollar, es pensen que aleshores el problema queda resolt perquè han trencat la baula més important de la cadena. I es tornen a equivocar, perquè deixeu-me dir una cosa que em sembla que s'entendrà molt bé. Encara que en algun moment s'arribessin a pensar que a mi em poden arribar a apartar de tot això i que em poden arribar a destruir, que no s'enganyin i que no s'equivoquin, perquè després d'en Mas, com abans d'en Mas hi ha hagut 128 presidents de la Generalitat, després d'en Mas n'hi haurà molts més. I passarà una altra cosa: que si un dia es pensen que a mi em poden arribar a destruir o apartar de tota aquesta gent, els sortiran altra gent, com els Espadaler, com els Vila, com els Rafús, com els García, com els López, com els Fernández que es faran càrrec d'aquest país i també es posaran al davant. Tots aquests es posaran al davant."

Són paraules del president Mas, 128è President de la Generalitat de Catalunya.

I permeteu-me que en aquest punt faci una falca personal, perquè em sembla important per al sentit del post fer quatre traces del meu recorregut de militància per l'independentisme. No per demostrar res, en cap as, simplement perquè cada decisió que he pres en el passat ara em situa en aquest moment històric

Ara fa dos anys, el 2010, vam tenir eleccions al Parlament de Catalunya. De manera explícita, i des del compromís independentista, però independent, vaig donar suport al president Mas. Amb alguns companys blocaires vam posar en marxa una experiència inèdita pel que implicava de barreja de compromís i comunicació, a través de l'ABSOLUT MAS. Estàvem convençuts que calia acabar urgentment amb la nefasta experiència del tripartit i confiàvem que el candidat Artur Mas i CiU estaven en condicions de liderar el “viatge a Itaca” amb què es metaforasejava el procés cap a l'estat propi, a través del dret de decidir com a element central del nou panorama polític i del sobiranisme català.

I per primer cop vaig votar a CiU.

Ara també ho faré. Votaré CiU, donaré el meu suport, entusiasta, al president Mas. No en tinc cap dubte. Cap. En tinc un absolut convenciment. Com mai!

300 anys des de la derrota de l'Onze de setembre i la liquidació política de Catalunya com a subjecte polític. En 300 anys, només uns breus parèntesis de petites dosis de llibertat i autogovern. En 300 anys, però, una resistència heroica del nostre poble, per la seva llengua, per la seva dimensió nacional, pel seu futur. I molta lluita. Molta. I molt patiment. Molt. Generació rere generació ens hem transmès el relleu de la voluntat de ser i de la necessitat de lluitar per poder ser. Aquesta voluntat de ser ens ha permès arribar fins on ara som.

Jo vaig començar a militar en l'independentisme als 18 anys. Era l'any 1984. I ho vaig fer a la Crida a la Solidaritat. Des d'aquest primer contacte, no hem parat, amb un breu parèntesis per la necessitat que tenia de dedicar-me a la consolidació del meu futur professional. De la Crida vaig passar a ERC, amb la Crida Nacional a ERC que va encapçalar l'Àngel Colom. A la Universitat, a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Després al Casal Independentista de Les Corts. I molts altres projectes i iniciatives: el Comitè Olímpic de Catalunya, un centre d'arts marcials compromès amb el país com era el Centre Budo Sant Jordi, la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) i més endavant experiències repugnants com va ser la dels Walking Dead. I a banda de tot això, pertànyer a entitats com Òmnium Cultural o ser soci del FC Barcelona i la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Més de 25 anys de militància en diferents àmbits, sempre amb un únic objectiu: un país fort que ens permetés assolir la independència. Una militància en la que he fet de tot, m'ha tocat fer de tot i que m'ha proporcionat un enorme bagatge a tots els nivells del que n'estic extraordinàriament orgullós. Vitalment, personalment, políticament, viure tot el que he viscut, haver treballat tot el que he modestament he pogut treballar per una causa com la nostra llibertat m'ha enriquit extraordinàriament. Ha estat un privilegi poder viure i fer tot el que he fet, des de la feina més pesada i anònima, com encartellar o aixecar-se d'hora per muntar paradetes fins a gaudir de la confiança dels companys assumint les responsabilitats que calguessin, que no han estat poques. I continuo disposat a fer tot el que calgui fer per aquests objectius. Ni un pas enrere.

Dit això, us convido a seguir caminant amb mi pel carrer del Bisbe. Arribarem a la Plaça Sant Jaume. Ja en el seu moment epicentre de la Barcino romana. Els ulls es perden cap a la magnífica façana renaixentista. Serena. Amb les portalades dels finestrals, el balcó central i les ombres o reflexes de la història que, si us atureu una estona i us el quedeu mirant, encara s'hi poden veure. Tancar els ulls i veure-hi el president Macià, aquell 14 d'abril del 1931. O el president Companys, assetjat per les tropes del general Batet el 6 d'Octubre del 1934. O el president Tarradelles, tornant de l'exili. O el president Pujol, saludant la plaça plena de gent aquell dia de la infàmia de Banca Catalana.

Ara més recentment, el president Mas, tornant de Madrid, després de l'entrevista amb el president espanyol en la que li va traslladar l'acord del Parlament de Catalunya per un pacte fiscal.

Potser em direu que aquest dia de la tornada del president Mas no està al mateix nivell històric dels altres esmentats. I potser tindreu raó, però només per una cosa: perquè el president Mas i la plaça Sant Jaume no passaran a la història per aquell dia. La foto que passarà a la història encara s'ha de fer. Però tots sabem que es farà.

Tanmateix, sí que crec que aquell dia, amb el president Mas sortint a saludar per la porta principal -que no el balcó- la multitud aplegada a la Plaça Sant Jaume, és un dia històric.

Aquell dia, com a exemple d'aquells dies que s'inicien l'Onze, és el que fa que avui hàgim tingut portades tan repugants com la del diari El Mundo. O que de manera absolutament intolerable s'estigui parlant dels catalans com a nazis. O dels intents permanents de generar un conflicte civil a partir de la instrumentalització dels temes de la llengua.

Per això el president Mas va dir el que va dir a Vic, en el seu discurs: “si un dia es pensen que a mi em poden arribar a destruir o apartar, els sortiran altra gent”.

Tocant els murs del Palau de la Generalitat. Aixecant la vista al cel. Recordant aquests 300 anys de resistència i tota la lluita que ha calgut per arribar fins on ara som i el patiment que hi ha hagut. Ara, avui, tenim tan aprop el nostre somni!

I sí. El president Mas encarna ara mateix el nostre somni. I un recolzament extraordinari al president Mas és la clau del nostre futur. No n'hi ha una altra.

Totes les opcions són legítimes. Totes les opcions ens permetran continuar lluitant pels segles dels segles. Però només n'hi ha una que, ara i avui, ens pot permetre guanyar, que és el president Mas i un recolzament extraordinari cap al seu lideratge, la consulta i l'estat propi.

Prat de la Riba va somniar segurament molts moments en aquest desvetllar de Catalunya. Però només va poder treballar per al que era el seu primer objectiu: enfortir-nos (“siguem forts, després ja veurem”). Macià va intentar-ho, primer amb la revolta de Prats de Molló, que no va poder passar d'intent, i després amb la proclamació de la República Catalana que en tres dies va convertir-se en Generalitat i Estatut d'Autonomia. Més tard Companys proclamà l'Estat Català, el 6 d'octubre, que no va passar d'hores i va sucumbir davant la força de l'exèrcit espanyol.

Ara, per primera vegada en 300 anys, tenim una oportunitat històrica, se'ns ha obert l'Stategate que ens ha de permetre assolir l'estat propi. La força interna i el context internacional ho fan possible. Serà molt difícil, però per primera vegada en aquests 300 anys tenim una oportunitat veritable per a iniciar un procés democràtic, l'autodeterminació, que ens permeti la creació de l'estat propi, l'estat català.

I quin és l'únic requeriment que té a hores d'ara aquest procés? Molt fàcil i molt evident per a tothom: que el president Mas, als ulls de tot el món, tingui un recolzament extraordinari. Sense aquest recolzament, no només tot el procés es fa pràcticament inviable, sinó que Catalunya entrarà en una etapa de convulsió que ens arrossegarà a una dramàtica decadència i col·lapse.

Alguns podeu pensar que això no és així i que exagero. Jo, sincerament, crec que no. Mai fins ara havíem tingut un lideratge que de manera tan clara i tan rotunda tracés el camí cap a l'estat propi. Que hi arribem només depèn de que tingui recolzament.

Entenc, tot i que no ho comparteixo, que hi ha gent, molt bons patriotes, que creuen que això no és l'important, que l'important són altres coses. Ja sigui quedar segon en unes eleccions, ja sigui obtenir representació parlamentària. I, en d'altres sectors, que el govern sigui castigat per les retallades o que no hi pot haver res de tot això si no va acompanyat d'una revolució social. Tots són arguments legítims que eleven a categoria matís o que converteixen en categoria el que no és l'estat propi. L'important, d'acord a aquest pensament, no és el què sinó el matís al què o l'alternativa al què.

Si amb tot el que ha fet i dit i el compromís que ha adquirit el president, encara se li discuteix el suport que necessita, és que no estem preparats en cap cas, de cap de les maneres, per a iniciar el procés.

És legítim que hi hagi qui pensi que no l'ha d'encapçalar el president Mas i que no s'hi pot arribar en un context en que la força política que tingui la responsabilitat de tirar-lo endavant sigui CiU.

Si aquestes tesis tenen prou suport popular i democràtic, i el president Mas no té el recolzament que necessita, el procés es col·lapsa. No avançarem. No podrem avançar, ni tindrem cap credibilitat internacional, ni un govern estable, ni res del que es necessita. Ni tan sols si hi ha una majoria parlamentària favorable a l'autodeterminació. Això, aquesta majoria, sense un recolzament extraordinari al president Mas, no serveix de res, no té cap mena de credibilitat internacional, no serà articulable, res no serà gestionable. I això és així. I ho sabem tots. Col·lapsat el procés en el primer repte, el que passi després és un gran interrogant del que no en podem esperar res de bo. A criteri meu, entraríem en fase de descomposició interna, col·lapse i decadència inexorable.

Les enquestes d'avui diumenge no indiquen que CiU s'estigui apropant a la majoria absoluta. I això és un greu problema. Com deia en Barbeta avui a LV (jo també ho vaig escriure fa unes setmanes) “El Govern espanyol i l'aparell de l'Estat han arribat a la conclusió que per dinamitar el procés sobiranista han d'impedir com sigui la majoria absoluta de CiU”

D'ara fins el 25-N, per tant, crec que hem d'aconseguir una enorme mobilització que garanteixi el suport extraordinari que necessita el president Mas per a liderar un procés tan extraordinari com el que hem iniciat, la construcció de l'estat propi!

Us convido a què hi penseu. A que penseu en aquests 300 anys. A que, si encara dubteu de votar el president Mas, poseu el recolzament explícit a la magnitud del repte al costat dels matisos que us poden fer dubtar. Us convido a reflexionar si el vostre objectiu és “continuar lluitant” (pels segles dels segles o fins que la força que amb convicció recull el vostre matís tingui majoria absoluta) o si voleu donar una oportunitat a l'estat propi, si voleu guanyar, si el voleu assolir, i ara.

Sé, perquè són molts anys de militància, que per a molta gent arribar així a l'estat propi té un punt de frustrant. Amb CiU? Amb en Mas? Sé que molts preferiu que el procés no tiri endavant si ha de ser liderat pel president Mas i amb CiU. Bé, esteu en el vostre dret. Jo ho respecto. No ho comparteixo, però no puc fer-hi més que convidar-vos a la reflexió. Fins i tot a dir-vos que en l'hipotètic cas que tinguéssiu raó en el vostre menyspreu i en els vostres dubtes, en dos anys els tindreu resolts. I què són dos anys quan portem 300 anys de lluita? Perquè suposo que sí que estareu d'acord amb mi que ara, en aquesta oportunitat que tenim, o és amb CiU i el president Mas, o no és.

Jo us convido, si realment voleu un estat propi ara, a que “presteu” el vostre vot al president. Sé que no us n'empenedireu. Però que fins i tot si ens n'empenedíssim, perquè les coses no van com jo estic dient que aniran, només haurem invertit dos anys en això. I que llavors ja podrem posar en pràctica el vostre pla i la vostra estratègia, i jo us donaré suport.

Penseu-hi. Després de 300 anys, una oportunitat única que només requereix d'una cosa, aquí i a Escòcia, la majoria absoluta de qui ho lidera. Crec que val molt i molt la pena intentar-ho. Jo ho faig amb convenciment. Però fins i tot si no n'estigués convençut i realment volgués assolir l'estat propi, també ho provaria, faria aquest “préstec”. Jo no sé si podria viure la resta dels meus dies amb aquest dubte, no sé si no m'acabaria maleïnt per no haver donat una oportunitat al Mas, no sé com podrem explicar als nostres fills que vam tenir l'oportunitat, però el nostre poble va decidir no aprofitar-la, no donar la majoria que necessitava el president. La feinada que tindríem per a explicar-ho a les futures generacions, per a intentar-los-hi fer veure que teníem raons per a no confiar-hi i no donar-li suport.

I, com a justa compensació per aquesta invitació a la reflexió que us faig, em comprometo públicament a que si d'aquí dos anys la cosa no ha anat com estic convençut que anirà, em poso al vostre costat a treballar per una alternativa. Però no treballem ja des d'ara per una alternativa sense donar aquesta oportunitat. Jo ho trobo de bojos. Però legítim, això sí.

Ens veiem en l'estat català d'aquí dos anys o en la lluita per l'estat català fins que no hi hagi una nova oportunitat i tinguem la maduresa i l'encert d'aprofitar-la.

#totsambelpresident

#25N, CEO i CIS

Ahir dijous es van presentar els resultats de dues enquestes importants, la del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO, Generalitat) i la del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS, Gobierno de Españñññña).

Curiosament totes dues enquestes confirmen a grans trets les tendències que s'observen de fa setmanes, però presenten algunes singularitats i diferències.

Tal i com vinc dient en anteriors anàlisis, potser el que menys valor té de totes dues és la projecció d'escons i resultats que fan, tot i que sigui la part més mediàtica. M'hi referiré només de passada.

Després d'una primera ullada de totes dues enquestes, i intentant trobar explicació a les singularitats de cadascuna, em vaig trobar amb gran sorpresa que l'enquesta del CIS presentava, al meu entendre, alguns problemes molt greus, que fan que qüestioni obertament els seus resultats. És a dir, si el que voleu és saber quina és la meva opinió sobre els dos treballs, crec que el CEO està molt més ben fet i és molt més fiable que el treball del CIS.

CIS i vot en blanc

Hi ha una cosa de l'enquesta del CIS que és absolutament desconcertant i que qüestiona greument la seva fiabilitat, i és el tractament que han fet del vot en blanc. És tan desmesurada la imputació de vot en blanc que fan i té una correspondència tan nul·la amb la realitat i la història que, atès que no han corregit aquest factor en els seus càlculs i projeccions, les desvirtua fins que, a criteri meu, siguin inservibles.

Fixem-nos en la següent taula, amb tres columnes: el vot en blanc projectat pel CIS i el vot en blanc que a nivell de Catalunya i cadascuna de les circumscripcions hi ha hagut les dues últimes eleccions:

	CIS	Parlament 2010	Parlament 2006
Catalunya	7,43	2,91	2,02
Barcelona	6,7	2,89	2,04
Tarragona	11,8	2,68	1,73
Lleida	9,7	3,51	2,27
Girona	7	2,86	2

Com es pot veure aquests percentatges delirants de vot en blanc (que recordem computa com a vot vàlid emès!) afecta radicalment als percentatges i les projeccions de resultats que fan en relació a tots els partits polítics, i ho invalida.

Fixem-nos en algunes dades surrealistes: segons el CIS, el vot en blanc, a Girona, empataria amb el PSC en intenció de vot (7 i 7,5!). A Lleida el vot en blanc seria la tercera opció dels lleidatans, pel davant de la intenció de vot de PSC, PP o ICV-EUA. I a Tarragona seria el 12% de les paperetes dipositades a les urnes.

Això que diu el CIS és tan impossible, tan delirant, que no té cap explicació i que desvirtua de tal manera els resultats de l'enquesta que, amb la informació que tenim (infinitament menor que la que proporciona el CEO!), no en podem fer res més, està viciadíssima tècnicament. No és un problema de cuina o de projecció, és que té una errada molt greu que afecta radicalment a tot el treball. Com a mínim a criteri meu i amb la informació disponible.

I ja per a acabar amb el CIS, dues qüestions més: per una banda el seu treball de camp comença abans que la CUP decidís presentar-se a les eleccions, i tot i que continuen amb percentatges molt minoritaris, això explica perquè el CEO li dóna possibilitats d'entrar i el CIS un % insignificant de vot. I, per una altra banda, el CIS no ens aporta una informació que és molt valuosa per a entendre què està passant en l'escenari electoral, com és el creuament entre intenció de vot i record de vot. Mirant aquest creuament tenim molta més informació sobre com aniran els resultats electorals i les opcions de les diferents forces que mirant la projecció de resultats. I aquesta informació el CIS no ens la dóna.

Hi ha altres qüestions que només els experts podrien ajudar-nos a valorar, com és que l'enquesta del CEO sigui telefònica i l'enquesta del CIS presencial. O que el CEO presenti una taula d'opcions de vot i en canvi el CIS tingui resposta espontània de l'enquestat.

El baròmetre del CEO

Des que en Jordi Argelaguet dirigeix el CEO aquesta institució i els seus treballs han adquirit molt més valor, per la seva precisió, millora en el tractament de la informació i encert demostrat. Recordem, per exemple, que va ser l'única enquesta que va encertar el resultat de les eleccions al Congrés espanyol.

A més a més, és d'una transparència extraordinària. Podeu anar al seu web i hi trobareu el dossier de presentació dels resultats (completíssim!), i us podreu descarregar també totes les taules, preguntes, percentatges verticals, horitzontals i valors absoluts.

Algunes conclusions, però també dubtes:

1. Al meu entendre els resultats del CEO ratifiquen les tendències generals que hem observat en totes les últimes enquestes. Les coses van per aquí. Tot i que persisteixen encara alguns interrogants que només podrem resoldre quan tinguem l'escrutini del 25-N. No hi ha cap enquesta que pugui resoldre'ls. I ja va bé que sigui així!
   
2. Malgrat que això que diré ara és qüestionat pels experts, i segurament amb tota la raó del món, no em resisteixo a dir-hi la meva: la composició de la mostra del CEO, a la llum del record de vot que expressen els enquestats, em planteja alguns dubtes. La infrarepresentació del PP, tot i que després sigui corregida -correctament corregida- en la projecció de vot que es fa, m'intranquilitza des del punt de vista que no sé si tenim suficient informació d'aquest col·lectiu de votants com per a entendre quin serà el seu comportament electoral. Tots els experts coincideixen que el PP té el % més gran de vot ocult. I que aquest vot ocult no necessàriament es manifesta, en el record de vot, en el NS/NC, sinó que pot “ocultar-se” en respostes a d'altres partits, especialment els majoritaris i menys comprometedors, com per exemple CiU o, abans, el PSC. De manera que tindríem que la mostra ja està ben seleccionada, però una part, en el record de vot, s'expressa ocultant-se en altres formacions. Això ja es té en compte en la famosa “cuina”, que no és cap altra cosa que l'aplicació de sistemes científics que treballen amb moltes variables i informació per a afinar les projeccions i superar problemes com aquest. I el CEO ho fa, i ho fa bé. Però, malgrat això, a mi m'agradaria tenir més informació sobre aquest col·lectiu -votant del PP- per a veure en quins paràmetres polítiques s'està movent en l'actual escenari.
   
3. Els indecisos i el vot ocult. Una de les claus d'aquestes eleccions és que, a les portes de la campanya electoral, un 29,5% dels ciutadans estan indecisos en relació al sentit del seu vot. És un percentatge força alt. Gairebé una tercera part dels votants! Pel que fa al vot ocult, el CEO ens permet identificar-lo amb molta claredat, en aquest 10,8% d'enquestats que No Contesten (NC).
   
   Si observem la distribució dels qui no contesten i ho posem en relació amb el que explicava en el punt anterior (2), hi trobem confirmacions i alguna sorpresa. Si coincidim que el NC és vot ocult, veiem que es concentra majoritàriament en el PP i, atenció, en el PSC. De fet el PSC seria qui, en aquests moments té més antics votants en el NC, un 6,5%, és a dir, amb vot ocult. El PP en té un 6,1%.
   
   Tornant a la indecisió, aquest gairebé 30% no està distribuït homogèniament entre tots els partits. També en aquest col·lectiu d'enquestats el PSC és el més afectat, i gairebé un 35,6% dels seus antics votants responen que encara no saben què votaran. CiU, amb un 22,2% és qui té el percentatge més baix, tot i que d'alguna manera, com després veurem, és en aquest percentatge on s'està jugant la majoria absoluta.
   
   Una última i rellevant consideració en relació a aquest col·lectiu d'indecisos és que, malgrat ser molt important, es planteja en tantes direccions i tan diferents, que el més probable és que s'acabi distribuint amb una certa homogeneïtat entre les diferents opcions i amb una certa proporcionalitat al sentit de vot que expressen els antics votants amb vot decidit. En cap cas, mai, es posiciona o mou en un únic sentit, que seria el que podria fer alterar significativament els resultats que a hores d'ara projecten les enquestes. Per tant, també hem de relativitzar el seu impacte.

3. CiU i la majoria absoluta. El CEO, per primera vegada, situa tota la forquilla dels resultats de CiU dins la majoria absoluta. A mi això se'm fa difícil de veure. M'agradaria creure-m'ho, evidentment, atès que en l'últim post ja vaig dir que aposto pel President Mas perquè tinc l'absolut convenciment racional que l'èxit o el fracàs del procés ens el juguem en que hi hagi majoria absoluta o que no n'hi hagi.
   
   Malgrat els resultats que projecta el CEO jo no veig tan clara aquesta majoria absoluta. Tot i tenir el % d'indecisos més baix, és d'un 22,2%! I la fidelitat de vot dels antics electors, tot i ser la més alta de tots els partits, sembla haver retrocedit alguns punts, i passar d'estar en el 70% al 64,8%.
   
   Com en anteriors enquestes, la fortalesa de les opcions de CiU resideix en això, en l'encara molt important fidelitat dels seus votants i en que capta un percentatge significatiu de vot de gairebé tots els partits: un 6,9% del PP, un 15% d'ERC, un 13,4% del PSC, un 3,1% d'ICV, un 15,5% de SI, un 7,1% dels altres, un 21% de l'abstenció... Fixem-nos que excepte en el cas d'ICV sempre és el % més important de vot decidit entre el vot no fidelitzat dels altres partits.
   
   El vot indecís de CiU només té percentatges estadísticament significatius en dues direccions: CiU-ERC (12,6% del 30% d'indecisos) per una banda i CiU-PSC (un 7,6% del 30% d'indecisos) per l'altra. Si no m'equivoco, sobre el total censal vindria a ser, en el cas d'ERC, al voltant d'un 3,75% de vot en disputa, que és el més alt de tot l'escenari polític, seguit del 2,2% disputat amb el PSC. Tinguem present, com deia abans, que MAI aquest vot indecís s'acaba orientant, movent, en la mateixa direcció, i això relativitza l'impacte.
   
   Una altra cosa molt interessant d'aquest vot indecís és que, internament, és més intens entre el col·lectiu d'antics votants d'altres partits que s'estan plantejant votar CiU. Perquè ho veieu més clar: si el major percentatge d'indecisos està entre CiU i ERC, amb un 12,6% del total, d'aquest 12,6% un 21,5% correspon a antics votants convergents que ara dubten si votar ERC, però és que un 38,9% correspon a antics votants d'ERC que ara s'estan plantejant votar CiU. I igual en el cas dels socialistes.
   
   La diferència interna dels indecisos és tan gran que en cap cas poden respondre i reaccionar homogèniament als diferents estímuls, ja que actuen moguts per diferents motivacions. De tot el que passi d'ara fins a les eleccions el que pot motivar un col·lectiu d'indecisos pot desmotivar un altre.

5. La lluita per la segona posició. Tot i que el CEO sembla allunyar ERC de la lluita per la segona plaça, crec que hi ha motius per pensar que encara hi ha partit, atès que és la segona força amb una major fidelitat de vot i només té una significativa fuga d'antics votants cap a CiU (un 15%), però fins i tot en aquest cas, el cert és que en termes absoluts això gairebé és equivalent al 3,6% d'antics votants de CiU que van cap a ERC.
   
   Un altre motiu que em fa ser optimista en relació a les opcions d'ERC és que l'impacte de la incorporació de la CUP al procés electoral ha estat molt baix entre els seus votants (a diferència d'altres, ara ho veurem). Això referma les seves opcions.
   
   Pel que fa al PP, el CEO projecta uns resultats que el converteixen en segona força. Jo tinc alguns dubtes... El PP té dues fugues importants de vot, gairebé un 10% cap a C's i un 9,8% directament a l'abstenció (és el partit que més abstencionistes genera). I això és creïble, atès que recentment hi hagut dues eleccions (Galícia i el País Basc) on hem vist que una part significativa del vot que perdia el PP anava a l'abstenció. Però a més a més un 7% se'n va a CiU i un 3,5% al PSC. De manera que, tot i que considerem el vot ocult i els indecisos, tenim que gairebé un 30% dels antics votants del PP han decidit votar altres opcions o abstenir-se. De fet el PP hauria baixat molt la seva fidelitat de vot, fins a un 40%, força estrany en aquest partit. Alguna cosa està passant en el seu electorat.
   
   Finalment, en aquesta lluita, la ja anunciada debacle del PSC es confirma dia a dia. Ja fa setmanes que vaig dir que el resultat del PSC no tindria un 2 com a primer dígit, i ara això ja és així en totes les enquestes. Res, no recuperen res. Continuen sent el partit amb més baixa fidelitat de vot, amb fuga en totes direccions. L'única bona notícia, si se li pot dir així, per al sr. Navarro és que sembla confirmar-se que té vot ocult (fins a un 6,5%, el percentatge més gran de tots els partits) i que encara té un 35,5% d'antics votants indecisos. La mala notícia és que la majoria d'aquests estan indecisos entre PSC i CiU, de manera que atenent a l'enduriment espanyolista de la campanya socialista, jo començaria a tancar els llums a can Nicaragua...

6. Obtindran representació SI i les CUP? Aquí tenim una de les poques novetats que hi ha en l'enquesta, atès que per primera vegada el CEO dóna a la CUP opcions d'obtenir representació. En canvi, pel que fa a SI, continuen clarament sense cap opció de poder revalidar representació.
   
   A la vista d'aquesta enquesta sí que crec que la CUP té alguna opció d'entrar. Estarà en la frontera, però amb opcions. Perquè dic això i perquè el seu cas és diferent al de SI? Molt fàcil. Per a una enquesta sempre, sempre, el més complicat de detectar és l'emergència d'un nou partit. Buf, complicadíssim. Va ser molt difícil veure-ho en el cas dels de C's el primer cop que van entrar al Parlament (només una enquesta ho va insinuar), va ser molt difícil veure-ho en el cas de SI el 2010 i és difícil veure-ho en el cas de la CUP. Perquè a més a més estem parlant de percentatges de vot molt baixos. I com que no tenim record de vot, no podem analitzar el comportament d'antics votants i no podem veure com s'estan posicionant.
   
   En el cas de la CUP és molt significatiu que havent pres la decisió de presentar-se a les eleccions el dia 13 d'octubre, a hores d'ara, en enquestes amb treball de camp realitzat l'última setmana d'octubre, ja apunti percentatges d'intenció de vot que els permetin una projecció amb resultat d'entrada . I és la principal novetat en relació a anteriors enquestes.
   
   Hi ha un altre element que dóna força a les possibilitats de la CUP, i és que aconsegueix rascar vot significativament d'altres opcions. Especialment rellevant em sembla el cas d'ICV-EUA, ja que de fet és l'organització que en resulta més afectada, fins al punt de cedir un 6% dels antics votants. També SI perd vot en benefici de la CUP, fins a un 6,1% i finalment un 2,2% dels antics votants d'ERC.
   
   Pel que fa a SI, l'anàlisi no presenta en cap cas les incerteses que té l'anàlisi de la CUP, atès que és un partit amb representació parlamentària i del qual tenim informació molt important sobre el comportament dels seus antics votants. Té una baixíssima fidelitat de vot (només un 33,3%), que és una dada letal per a un partit que ja va obtenir representació parlamentària pels pèls (per poc més de 8 mil vots). A més a més, un 40% del vot que no fidelitza ha decidit ja el seu vot per altres opcions (ERC -18,7%-, CiU -15,5%- i CUP -6,1%). I no rasca vot de cap opció política.
   
   La combinació d'aquests factors (baixíssima fidelitat, nul·la captació d'altres i vot decidit entre el vot no fidelitzat) fa que en aquests moments la sortida de SI de l'hemicicle sigui una de les coses més segures de les que ens informen sistemàticament totes les enquestes.

7. Mobilització de l'electorat, participació i vot de la por. Una última consideració que voldria fer és la importància final que tindrà quina sigui la participació en aquestes eleccions. Totes les enquestes assenyalen que creixerà. El CEO preveu que arribi al 65%. Seria molt important que fós molt i molt alta. Pensant en els efectes legitimadors que això té. Seria molt i molt important que se situés en els llindars de participació que tenim, p.ex.en les eleccions espanyoles.
   
   La radicalització de les posicions, el caràcter plebiscitari, la dimensió històrica que tenen, etc. fa preveure que això sigui així. El gran interrogant que se'ns obre llavors és en quin sentit es pronunciarà el vot que habitualment no participa en aquestes eleccions? Jo no ho sé. I tinc arguments a favor de la majoria sobiranista i en contra. En tot cas, és un vot que es mourà en la quadrilàter CiU-PP-PSC-C's, de manera que més val que vagin a CiU, perquè si no engreixarà les opcions espanyoles.
   
   I com afectarà el vot de la por? Farà por realment a molta gent a la que el sobiranisme té dificultats per arribar-hi? O el que provocarà, per passar-se de frenada i tremendisme, és incrementar la resposta catalana, la sobiranista?
   
   En tot cas, l'única certesa que tenim és que a major participació, més cars els escons. Aquest increment de 5 punts previst pel CEO fàcilment pot implicar que obtenir representació a BCN requereixi més de 85 mil vots. I això faria molt i molt difícil per a la CUP obtenir escons per BCN, llavors, tal i com ja havia dit en anteriors anàlisis, només a Girona sembla que tinguin opcions significatives. I evidentment allunya a una SI que ja no estava ni aprop d'obtenir-la en cap escenari de participació inferior.

Valoració final

Crec que ja no tindrem gaires novetats més d'aquí a les eleccions. Potser el Racòmetre, que ens donarà dades permanentment al llarg de la campanya, ens permetrà veure si està incidint mínimament en la distribució del vot indecís, si tindrà efectes sobre els resultats que avui estan projectant les enquestes. La meva opinió és que no, però caldrà estar atents.

Fins el mateix dia 25 no sabrem en cap cas si el procés d'autodeterminació podrà arrencar o bé ja naufragarà en el primer repte que teníem pel davant, és a dir, si el MHP Artur Mas i CiU assoleixen majoria absoluta.

Sabem que PSC, PP i ERC se situaran com a un segon bloc de partits en el que tots tres obtindran una representació similar, amb pocs escons de diferència, però tot està obert en relació a quina sigui la segona força.

Despenjat d'aquest segon bloc quedarà ICV, que, a diferència d'anteriors enquestes, ara sembla estancar-se. La irrupció de la CUP ha afectat molt les opcions de creixement que tenia en anteriors enquestes.

Pel que fa a C's, tot apunta que creixeran en vot dins la irrellevància. Rasquen significativament del PP.

Finalment, la certesa de que SI no té cap opció de repetir, ni a BCN ni a GRN. La CUP, en canvi, sí que comença a apuntar percentatges de vot i de “captura de vot” d'altres opcions que deixa la porta oberta a que obtinguin representació. Aquí sí que espero veure com evolucionen en les enquestes. Si hagués de dir alguna cosa ara diria que no entraran, com a mínim a BCN, però el factor “irrupció” em fa ser prudent. En tot cas, el que és segur és que hi haurà moltíssims més vots de partidaris de l'estat propi que no es traduïran en representació parlamentària que de l'espanyolisme que tampoc n'obtindrà (UPYD i PxC).

STATEGATE. Quan l'important no és lluitar, sinó guanyar!

D'aquí poques hores començarà la campanya electoral més important de les eleccions més importants que mai hi ha hagut en la Catalunya contemporània.

Fa 300 anys la derrota davant Felip V va comportar la liquidació de totes les nostres institucions polítiques i quedar anorreats, la nostra eliminació com a subjecte polític.

Des de llavors, malgrat tot això, la nostra resistència ha estat formidable. Amb alts i baixos. Amb períodes foscos i amb períodes de renaixença. Culturalment i políticament. Sempre, sempre, hem tingut, com a poble, qui ha dedicat la seva vida a garantir la pervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre sentiment de poble. I, fins ara en breus parèntesis, tota aquesta energia i voluntat de ser, quan se'ns obrien finestres democràtiques, eren aprofitades pel catalanisme per a realitzar una ingent obra política. Gràcies a tot això, i malgrat que aquestes finestres de precària expressió democràtica han estat sempre molt breus, hem arribat fins on som. Per no anar gaire lluny, en dues terceres part del s. XX sempre hem viscut sota el sabre militar, amb els breus parèntesis de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana.

La “transició” ens ha permès “gaudir” de la finestra democràtica, tan precària com vulgueu, de més durada. El principal valor d'aquesta finestra és que, malgrat la seva precarietat, ens ha permès créixer com a poble i que, fins ara, no ha acabat com des de fa 300 és tradició, amb un pronunciament militar o amb el bombardeig de Barcelona, i la mort, l'exili o la presó de molts de nosaltres.

La finestra, però, d'un temps ençà, s'ha anat tancant acceleradament i ens ha anat ofegant. Tanmateix l'aire de llibertat ja havia penetrat fins l'últim racó del nostre poble. I ara ja no ens importa la finestra. Ens hem fet forts, i ara estem per obrir les portes, autodeterminar-nos i construir l'estat propi. El somni de tantes generacions des del 1714, recuperar l'estat propi, garantia de les nostres llibertats, i la Catalunya subjecte polític d'igual a igual amb la resta d'estats d'Europa.

Fins ara l'important havia estat lluitar. Només la lluita ens ha permès arribar fins on som.

Però ara estem davant un nou escenar en el que el que és transcendent i històric és saber si volem guanyar o no. Fins ara hem apel·lat a la lluita com a valor i garantia de supervivència. Però ara estem en condicions i ens hem d'exigir apel·lar a la voluntat de guanyar.

Com en aquestes sèries de ciència ficció tipus Stargate se'ns ha obert una porta que, si l'aprofitem, ens ha de permetre tenir l'estat propi. Per creuar aquesta porta l'actitud no és la que hem mantingut fins ara de “l'important és lluitar”, sinó la de creure'ns-ho i aprofitar aquesta oportunitat única, aquesta Stategate per creuar-la amb convicció, amb seguretat en nosaltres mateixos, i fer el que hem de fer d'acord a l'únic que ens ho permetrà.

I sí, senyors, tinc el convenciment absolut que la clau per a aprofitar aquesta Stategate que ara mateix tenim oberta només és una: el president Mas i la majoria absoluta de CiU.

La resta d'opcions, totes elles plenament legítimes, en el millor dels casos ens permetran continuar lluitant. 

Si el president Mas no té un recolzament extraordinari, que en termes democràtics només pot ser la majoria absoluta, no podrem aprofitar l'Stategate.

Si hi ha majoria absoluta, si passem aquesta pantalla, també caldran altres coses per poder guanyar, com són una majoria molt qualificada al Parlament a favor de l'autodeterminació i l'estat propi, que hauríem de situar en els 2/3, és a dir, més de 90 diputats. De la mateixa manera que també seria simbòlicament importantíssim que ERC fós segona força al Parlament de Catalunya. Aquest seria l'escenari òptim!!

Però sense majoria absoluta, i sigui quina sigui la possible combinació parlamentària, el procés es col·lapsarà i iniciarem una etapa d'una inestabilitat terrible. Si no hi ha majoria absoluta, no només ens col·lapsarem, sinó que iniciarem un inexorable declivi i decadència de conseqüències impredibles ara mateix.

Tot sovint hi ha gent que -legítimament- expressa els seus dubtes sobre tot això, fins i tot una desconfiança que es manifesta amb diferents nivells d'agressivitat. Fins i tot si donés per bons els seus dubtes, no em farien canviar de parer. La majoria social i parlamentària que necessitem per a l'autodeterminació i l'estat propi ara mateix només pot venir de CiU i el lideratge del president Mas. Si donéssim per bons els arguments de la gent que diu que no ho faran, això voldria dir que estem a anys llum de la majoria que necessitem, perquè tothom sap que CiU, tingui absoluta o no, continuarà essent la força majoritària. Si els telepredicadors de la desconfiança tinguessin raó voldria dir que necessitaríem desenes d'anys i moltes eleccions per fer canviar la correlació de forces. És a dir, fins i tot en la hipòtesis que els apocalíptics tinguessin raó, no seríem en cap cas capaços d'aprofitar l'Stategate que se'ns ha obert.

Perquè en aquest context la majoria dels xarxapredicadors de la desconfiança només aspiren a poder continuar lluitant, en cap cas a guanyar. Jo convido tothom a canviar el xip i aspirar a guanyar.

Després de 300 anys de lluita, el repte que tenim pel davant és interrogar-nos a nosaltres mateixos sobre si, a més, estem disposats o volem guanyar. Si la resposta és afirmativa, només hi ha una opció lògica: donar suport al president Mas.

Tinc el convenciment absolut, total, que el president Mas no fallarà, tot el contrari, és un dels grans actius que tenim en aquest complicadíssim procés. Hi tinc una confiança total. I li donaré aquesta confiança. Perquè sé perfectament que és l'única oportunitat que tenim per tenir l'estat propi ara. Agradarà més o menys, se li tindrà més o menys confiança, fins i tot ràbia en alguns casos. Però tothom sap que ara mateix és l'única clau possible per a aprofitar aquesta oportunitat.

A l'espera que demà dijous surti el CEO les enquestes que hem conegut fins ara ens han descrit un escenari positiu per una banda, però també inquietant per una altra. El positiu ja l'he explicat en anteriors posts.

Però ara us demano que us poseu en la següent situació. La jornada electoral del 25-N acaba i comença el recompte. I sobre les 22:00 ja tenim uns resultats fiables de la que serà la composició del Parlament de Catalunya. I aquesta composició coincideix amb les que han expressat les enquestes fins ara: CiU no aconsegueix la majoria absoluta i ERC queda quarta força política. Fins ara aquest és l'escenari que ens han descrit totes les enquestes. I a sobre el PP pot quedar segona força.

Quina lectura penseu que se'n farà a Europa, al món, d'un resultat així???

Una de molt clara: el president Mas, i a través seu tot el que ha estat explicant per aquests moments de Déu, no té prou suport per a un procés així. I es tanca l'Stategate a nivell internacional. Game is over.

Aneu a explicar que si sumem d'aquí i si sumem d'allà, i barregem comunistes amb republicans i ecologistes i chavistes i democratacristians i liberals... aconseguim ser majoria al Parlament. RES! Però res de res!!!

Si de la nit electoral surt un president sense majoria absoluta només se'n farà una lectura, a tot el món: el procés català no té un recolzament suficient.

Això sí, en aquest col·lapse molta gent podria tenir la seva particular alegria, en el sentit que en els resultats, per més testimonials i improductius que siguin, hi poden trobar la satisfacció pròpia -individual, de grup, de col·lectiu, que no de poble- de que avalen “continuar la seva lluita”. Ens podem trobar que ERC estigui contenta perquè ha recuperat vot i s'ha ficat en la lluita dels tres segons. Ens podem trobar que ICV-EUA creixi un parell i això avala la seva lluita contra les retallades dels pèrfids liberals. Ens podríem trobar també que SI revalidés una mínima representació, i que amb 2 diputats saltessin d'alegria pensant-se que “són la garantia”. I fins i tot que entrés la CUP, que obtingués d'1a 3 diputats, fet que seria celebrat abastament perquè voldria dir que “la lluita” està tenint èxit i han aconseguit entrar al Parlament, i això avala i els hi dóna ales per a continuar “la lluita”. Fins i tot que en Duran obrís ampolles de champagne “a lo Laporta” perquè el col·lapse li permet continuar la seva “lluita” pels seus propis interessos.

Un bucle, en el que “la lluita” es justifica perquè s'assoleixin els mínims per a poder continuar “la lluita”.

Però Europa, el món, que hem aconseguit que es fixi en nosaltres i ens escolti, pensant-se que volíem alguna cosa seriosa, veurà un president Mas que ha avançat unes eleccions i que no ha assolit els seus objectius, que no té majoria suficient, amb un país ingovernable i endeutat fins al moll de l'òs i amb un puzzle d'interessos parlamentaris que arriben fins al chavisme més atroç... i a aquella hora, a les 22:00, el món, totes les cancelleries, totes les ambaixades, tancaran la carpeta catalana, obriran un calaix de les causes perdudes i ens hi arxivaran.

Això sí, podrem continuar “la lluita”.

I jo ja porto 28 anys en “la lluita”. I hi estaré els que calgui. Però aquestes eleccions ho tinc claríssim, per primera vegada en 300 anys tenim una oportunitat diferent, tenim l'oportunitat de GUANYAR! I això passa, inequívocament, per un extraordinari recolzament al president Mas en forma de majoria absoluta de CiU. Una majoria absoluta que sigui llegida, arreu, com LA VOLUNTAT D'UN POBLE, per autodeterminar-nos i per esdevenir un estat com qualsevol altre estat de la Unió Europea. Aquesta és la meva opció. Guanyar! Us convido a que hi reflexioneu i accepteu el repte de voler guanyar, i convideu molta altra gent a voler guanyar. Fem un parèntesis en la nostra lluita de segles i, per un dia, tinguem la voluntat de guanyar. Fem-ho possible!

Mai, mai, fins ara, en aquests 300 anys havíem tingut un President de la Generalitat, amb una majoria parlamentària forta, que apostés com ho està fent el MHP Artur Mas per l'autodeterminació i l'estat propi. I que això passi en un context internacional en el que les nostres aspiracions no poden ser aixafades antidemocràticament. Li hem de donar aquesta oportunitat, ens hem de donar aquesta oportunitat.

Com escrivia fa uns dies n'Enric Vila en un gran article " Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin."