26 de jul. 2018

Yo amo los mundos sutiles...

No me voy a poner espléndido ni llorón. Si llevas como yo llevo todo el cuerpo lleno de tatuajes, si has crecido en el gol sud del Barça, si circulas por el mundo en harley, si en hostias contra los fascistas te han roto dientes y lengua, si te riges por caducos códigos de honor y de lealtad... lo normal es que la gente tenga la impresión que mayoritariamente tienen de mi, como de un hooligan, alguien fuera de su tiempo.

No me molesta. Quiero decir que me da igual. Yo amo los mundos sutiles.


Sí, yo amo los mundos sutiles. Sí, mi mundo, mi país, mi gente, todo lo que para mi importa son esos mundos sutiles.

Escribía el poeta:

yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse.


Todo lo que más amo son estos mundos sutiles. Mundos que sé lo que son, aunque no los pueda capturar, ni plasmar, porque sería desafiar lo que tienen de ingrávidos y gentiles.

Amo los mundos sutiles. La patria y las personas por encima del estado, de la ley, del DNI.

Amo los mundos sutiles. La poesía por encima de las leyes, las sentencias y los autos judiciales, de las imputaciones de la fiscalía, de las denuncias policiales.

Amo los mundos sutiles. La sonrisa cómplice por encima de la acritud y el estado de cabreo permanente.

Amo los mundos sutiles. Mundos sin caminos. Mundos con estelas en la mar.

Amo los mundos sutiles. Cuando me miras y me acaricias y al final de muchos versos, nos besamos.

Amo los mundos sutiles. Las pompas de jabón, que se elevan frágiles y fascinantes, mientras las pesadas tablas de la ley desaparecen bajo mares de áridos desiertos.

Amo los mundos sutiles. Tu duda. Mi duda. Tu convicción. Mi convicción. Cuando conjugamos el verbo ser, cuando somos. Y cuando todo lo que somos sabemos requiere que hagamos camino al andar. Camino sobre la mar. Camino sobre lo que somos y queremos ser.

Hoy los bosques se vuelven a vestir de espinos. Hoy los poetas vuelven a llorar. Hoy los políticos, los poetas, los raperos, se vuelven a alejar más allá de los bosques de espinos en forma de euroórdenes. Y como entonces, al alejarse les vieron llorar: caminante no hay camino, se hace camino al andar.

Golpe a golpe
Verso a verso


Sí, yo amo los mundos sutiles. Mundos sutiles que el poeta hoy diría le gustaría verlos pintarse de amarillo. 
Mundos sutiles que, como ayer, combaten el fascismo.
DONEC PERFICIAM


21 de jul. 2018

WELCOME TO THE REAL WORLD (anàlisi 2a onada CEO 2018)

Avui divendres dia 20 de juliol hem conegut les dades de la segona onada del Baròmetre del CEO del 2018.

Són unes dades molt interessants, si m'ho permeteu, des de dos punts de vista:

- si fa una setmana haguéssim fet una mena de porra sobre els resultats que podia oferir el baròmetre del CEO, crec que ningú no hagués encertat, ni tan sols s'hagués aproximat, als resultats que ha ofert

- acceptant que els resultats tenen un punt de sorprenents, tots estan dins els marges del marge d'error de l'enquesta

Tot plegat ens porta a una primera conclusió: la gran estabilitat de l'escenari polític a Catalunya.

Sí: l'escenari polític català és molt estable, ofereix una molt baixa evolució, tots els canvis estan dins els marges d'error de l'enquesta...

Per tant, una segona conclusió és que hi ha més soroll mediàtic i de xarxes que no pas canvis reals en l'escenari polític català.

I això, en si mateix, és potser la més significativa aportació de l'enquesta CEO.

Si mentre s'estava fent el treball de camp del CEO algú hagués estat fent un seguiment de les opinions a les xarxes socials els seus resultats no haurien tingut res a veure. La gran aportació del CEO és recordar-nos que el món real no són les xarxes, que només representen un petit microcosmos poc significatiu en relació al global de la societat.

Avui mateix un company m'enviava els resultats d'una d'aquestes lamentables enquestes tuiteres que plantegen una pregunta i exigeixen "retuit per ampliar la mostra". A mi em foten dels nervis, perquè ni són enquestes ni són res que s'hi assembli, són pur onanisme. Però m'ha cridat l'atenció que ja tenia prop de 20 mil respostes, que oferien un escenari amb el Puigdemonisme de primera força seguit de prop de la CUP i una ERC ensorrada en intenció de vot.

El CEO ens ha recordat que una mostra representativa és una cosa molt diferent. I així, per al CEO, i per a gran sorpresa de tothom ERC projectava una tendència a l'alça en intenció de vot, mentre Junts x CAT baixava miqueta i CUP també pujava miqueta.

Mireu, fa molt temps que tot el peix està venut i que no canvia res, no canvia cap dada significativament. I això és així "pá lo bueno y pá lo malo".

Mediàticament s'ha venut que si hi hagués eleccions ERC podria guanyar-les, i quedaria pel davant de C's i de Junts x CAT (el 21D va quedar pel darrere de tots dos) i que l'independentisme podria projectar-se fins als 76 regidors.

Anem a veure les coses, per poder assenyalar allò que és transcendent d'allò que és fullaraca mediàtica.

El CEO projecta que la suma d'intenció de vot dels partits indys (JxCAT, ERC i CUP) podria tenir un 48,9% dels vots.

Sabeu quin va ser el percentatge que varen tenir el 21D? 47,5%.
Sabeu quin és el marge d'error de l'enquesta? El +/- 2,53

Per tant, tot igual, tot clavat. Res de "creix el vot sobiranista". Res de res. Tot dins marges d'error enquesta.

Perquè si mirem la pregunta "vol que Catalunya esdevingui un estat independent?" de l'anterior baròmetre del CEO a aquest passem del 48% de favorables al 46,7%. Res, tot igual. Marge d'error del +/- 2,53. Tot igual. Tot el peix venut.

I podria acabar aquí l'anàlisi. Dient-vos que tot està com estava, que no hi ha cap moviment, i que aquesta és pràcticament l'única conclusió que podem treure de l'enquesta CEO.

Però com som mica viciosos del tema, si rasquem una mica i contrastem el que rasquem amb el nostre dia a dia, podem encara comentar alguna altra dada interessant. I en podem treure alguna lliçó, algun aprenentatge, algo útil.

La primera i més important cosa és, i em permetreu que sigui un pesat repetitiu amb el tema, és que allò decisiu del nostre escenari polític és la capacitat que tinguem de construir i blindar un "nosaltres" des del que abordar tots els escenaris que se'ns presentin per fer realitat la República.

Fixeu-vos una cosa. Hi ha molta gent per les xarxes socials que diu que tot el que ha passat del 21D ençà, tots els pactes, tots els acords, totes les decisions, haurien significat una "traïció" als votants, de tal nivell que requeriria, per legitimar tot el que ha passat, passar per les urnes, sotmetre-ho tot plegat a unes noves eleccions. Diuen els apòstols de les eleccions permanents que això permetria "posar cadascú al seu lloc".

Suma de vots Junts per CAT i ERC segons enquesta CEO: 41,9%
Suma de vots Junts per CAT i ERC el 21D: 43%
CUP CEO: 7%
CUP 21D: 4,46%
Marge d'error enquesta: 2,53%

És a dir, tot igual, cap canvi. Si ara hi hagués eleccions, l'endemà tot seria igual, només seria possible fer la República arribant a un acord entre totes les forces independentistes. Igual que ara.

Això ens porta a la segona cosa important que ens explica el CEO: no hi ha cap transvasament significatiu de vot entre formacions. Molts dels apologetes de les eleccions permanents "per posar a cadascú en el seu lloc" ho fan des del convenciment de l'autisme de les xarxes que el soroll de les xarxes és un inequívoc presagi de grans canvis. Doncs res de res. Lamento dir-vos-ho, però els partidaris de la independència no han embogit i no creuen que la CUP sigui l'única força independentista que mereix confiança. No, l'independentisme segueix sent democràtic, creu en el progrés i les llibertats, i no està per extremismes antisistema, que posin en perill totes les nostres llibertats socials i econòmiques. La CUP segueix formant part del nostre "nosaltres", els necessitem i els volem, però la nostra societat no ha embogit i tot i que la CUP expressa un lleuger increment en la seva intenció de vot, després de la patacada del 21D, aquest increment està dins els marges d'error de l'enquesta. No hi ha cap "sorpasso".

Mentiria si digués que no m'ha sorprès que la intenció de vot d'ERC sigui ascendent. Tot el soroll d'aquests mesos semblava apuntar un desgast d'ERC, a partir de les polèmiques sobre abandonament o no de la unilateralitat i d'altres que semblava eren denostades per la majoria indy.

Pues no, l'electoral d'ERC manifesta una molt alta fidelitat de vot, del 80,9% (la més alta de tots els partits polítics), i només té unes petites fugues de vot per sobre del marge d'error cap a la CUP (5,7) i cap a Junts per CAT (3), mentre que el seu possible electorat indecís és el més baix (5,9).

En canvi, Junts per Catalunya, que va ser la "sorpresa" del 21D (sorpresa que alguns anunciàvem sense cap mena de dubte de que s'esdevindria, de que quedaria pel davant ERC), evidencia les dificultats per consolidar tot el seu vot. La Crida Nacional protagonitzada aquesta setmana pel President Puigdemont és posterior al treball de camp de l'enquesta CEO, de manera que mentre s'enquestava la gent la situació de Junts x CAT era la d'una confusió molt important. No només Junts per CAT no ha fet res per "institucionalitzar" el seu projecte polític des del 21D, sinó que va permetre que un moribund PdeCAT s'apropiés il·legítimament de les sigles. I tot això, tot aquest despropòsit, té una traducció molt clara a l'enquesta del CEO: JxCAT és la formació amb una més baixa fidelitat de vot, de només el 66%. Mentre que un 16,8% dels seus votants el 21D ara diuen votarien ERC.

Si us aïlleu del soroll, veureu que això que projecta el CEO sembla força raonable. Llavors, per què han sobtat tant els resultats de l'enquesta CEO en relació a ERC?

Ho veureu molt fàcil. D'entrada, per l'evidència que el soroll de les xarxes no és representatiu del país. ERC ha estat acusada d'abandonar el projecte independentista i la unilateralitat que porta implícita per tornar a l'autonomisme. Doncs bé, això els seus votants no ho compren. Jo no dic que ERC no estigui fent coses rares, que a molts ens fan estar amb la mosca al nas. Dic que això no només no ha tingut cap impacte en termes de desgast sobre els seus votants, sinó que tampoc ha estat impediment per captar-ne d'altres formacions.

Curiosament aquest "gir autonomista" d'ERC que no pocs ni poques denuncien per les xarxes, i que ja hem vist no té per ara cap impacte sobre els seus votants en termes de desgast, sí té impacte en la visió que sobre ERC tenen els votants dels partits unionistes.

Des d'aquest punt de vista resulta del tot revelador veure com el President Puigdemont concentra la ira unionista, és vist com la principal amenaça per l'unionisme, mentre que "indulten" a Junqueras, al líder d'ERC.

Resulta molt sorprenent i alhora revelador que els votants de C's valorin amb un 1,14 a Puigdemont i amb un 2,81 a Junqueras, que els del PSC valorin amb un 2,45 a Puigdemont i amb un 4,44 a Junqueras i que, ojo al dato! els del PP valorin amb un 1,28 a Puigdemont i amb un 3,74 a Junqueras.

Clarament el discurs que per a un sector que en podríem dir "hiperventilat" de les xarxes socials és un discurs de rendició, però que no és vist així pels votants d'ERC, sí ho és per a un percentatge significatiu dels votants unionistes, que indulten Junqueras i condemnen Puigdemont.

Hi ha un parell de dades molt reveladores del per què d'aquesta dissociació de la realitat de les xarxes i de la realitat demoscòpica (representativa socialment):

- el mitjà de comunicació pel que majoritàriament s'informen els catalans dels temes polítics és la TV (un 74,3%). Més de 30 punts per sota, un 42,2% s'informen per internet

- D'aquest 42,2% que s'informen per internet, Twitter només ocupa la quarta posició, amb un 33,2%, mentre que dels que s'informen per internet les pàgines dels mitjans de comunicació són la font d'informació del 80,2%


Aquesta evidència em permet arribar a una última dada que avui voldria compartir. Oi que si atenem al soroll mediàtic i de xarxes, l'actuació del Govern els últims mesos, en tot el temps que segueix al que va passar després de l'1-O ha estat radicalment criticada, menystinguda, etc etc etc??? Oi que sí?

Doncs mireu, la realitat és que la nostra societat és molt més madura, molt més sensata i molt més comprensible de la imatge que de nosaltres mateixos com a societat ofereixen xarxes socials, mitjans de comunicació i opinadors en general:

- un 80,5% dels votants de JxCAt, un 83,9% dels d'ERC i un 74,8% dels de la CUP aproven l'actuació del govern

- qui la suspèn? Doncs l'unionisme: un 75,4% dels de C's, un 70,2% dels de PSC, un 65,8% dels Comuns i un 54% dels del PP

I per avui ho deixem aquí. Hi ha altres continguts de l'enquesta CEO, la millor que es fa a CAT que voldria analitzar, però ho faré la setmana vinent.

En aquesta anàlisi d'urgència, les coses estan molt clares: tot segueix més o menys igual, no hi ha cap canvi significatiu. La República només és possible si som capaços de construir i blindar el "nosaltres". Ens necessitem tots. Ens necessitàvem l'1-O, ens necessitem en el post 21D i seguim necessitant-nos tots a tots d'acord al que projecta l'enquesta del CEO.

Abandonem aquesta agror que acompanya la majoria de comentaris per les xarxes socials. Si amb aquesta agror el que es vol és desgastar als altres, el fracàs és evident. Tot segueix igual. Estalviem-nos-la, si us plau. Siguem constructius. Sumem. Estenem la mà. Som i hi serem. Tots. Aquest és el nostre únic possible futur: ser, ser-hi i ser-hi tots.

18 de jul. 2018

DE DEBÒ: JA PROU!!!!!!!!!!!!!

La notícia de la suspensió del ple d'avui pel tema suspensió temporal diputats ordenada pel TS m'ha agafat entre reunions. No he pogut estar al cas. I de fet encara no he acabat d'entendre què ha passat. De fet no sé si vull entendre-ho. Ja pensava havia arribat a aquell punt de "hastío" que ni m'esforçava en seguir les coses amb aquella intensitat dels últims anys. De fet fa mesos que aquest dia a dia ha deixat d'interessar-me. Bé, no és que no m'interessi, és que el deploro, tot aquest joc de declaracions, de posicionaments, de presumptes estratègies, de receptes, de trilerisme, etc. Un joc del que no se n'escapa absolutament ningú. Alguns tenen l'avantatge de jugar sense haver de comprometre's en res del dia a dia i això els fa semblar més "purs", però no ens enganyem, juguen igual que la resta a aquest joc.

I ja prou.

La situació d'avui m'ha fet recordar una escena de cinema, que en el seu moment em va captivar, per enginyosa i que he aplicat més d'un cop a la meva vida professional. És una escena de la película Filadèlfia. Tom Hanks fa el paper d'un advocat d'un bufet de molt prestigi, dels de pasta. Llavors agafa el SIDA, i l'acomiaden del despatx. De sobte es troba al carrer, acomiadat i repudiat. El buit. Vol demandar el bufet, i només troba un advocat que finalment el vulgui ajudar. És en Denzel Washington, que fa el paper d'un advocat "de carrer", sense grans comptes ni grans empreses ni grans clients. Treballa amb gent humil. Cada cop que no entén alguna cosa del que li estan explicant els clients, sigui el que sigui, els hi demana que li ho expliquin com si ell fos un nen de vuit anys. També quan té aquell abans prominent advocat que representa Tom Hanks davant seu, li ho exigeix "expliqui'm-ho com si jo fos un nen de vuit anys, a veure si ho entenc".

L'estratègia d'aquell advocat de carrer és efectiva. Aconsegueix que el client despulli els fets de qualsevol element accessori, dialèctic, interpretatiu.... i se l'entengui.

Em va semblar una estratègia brillant. Més d'un cop, preparant alguna presentació m'he fet la pregunta "això ho entendria un nen?". No me la plantejo menystenint l'auditori a qui va destinada la presentació, sinó que m'ho plantejo com un repte personal, ser capaç d'explicar les coses que s'entenguin. Així defujo de presentacions que "facin quedar bé", que provoquin l'impacte de "hòstia, aquest tio en sap molt", sinó que, al respondre'm, m'hagi respost si seré capaç d'explicar que s'entengui allò que vull explicar. També ho he aplicat en més d'una reunió, quan veig no acabo d'entendre cap a on volem anar o què m'estan demanant. Llavors aprofito qualsevol oportunitat per ressetejar la reunió preguntant "heu vist la pel·lícula Filadèlfia, de Tom Hanks i Denzel Washington?". La majoria sempre l'ha vist, i segueixo: "recordeu l'escena quan Denzel Washington demana a Tom Hanks que li ho expliqui com si fos un nen de vuit anys?". I finalment convido a que tots ens expliquem el tema que estem tractant així, amb aquesta perspectiva.


L'important és entendre les coses.


Si som capaços d'explicar les coses que les entengui un nen de vuit anys, vol dir que les coses es poden entendre, que només és un problema d'explicar-ho que s'entengui.


El problema el tenim quan això no és possible, quan les coses no s'entenen no per la manera que s'expliquen, sinó perquè no és possible entendre-les, perquè no hi ha res a entendre, i el bla bla bla només amaga això, que no hi ha res a entendre o fins i tot que l'explicació deliberadament busca amagar la cosa, que no s'entengui la cosa.


I jo diria que en la política catalana hem arribat a aquest punt d'aturar un moment tot el que està passant, el que s'està fent, el que s'està dient. Hem arribat al punt de dir PROU! i d'exigir que ens expliquin les coses que les puguem entendre.


No, no estic demanant que ens tractin de manera infantil. Estic dient que crec que la majoria no estem entenent res, i després de tot el que ha passat tenim el dubte de si el problema és que no se'n surten a l'hora d'explicar-nos les coses o el problema és que no hi ha res a explicar o les explicacions que ens estan donant només pretenen despistar-nos, amagar la realitat.


Hem omplert el nostre dia a dia polític de nous conceptes al darrere dels quals no sabem què hi ha. I no sabem si ens estan aixecant la camisa o és que no ho entenem. Per això cal que ens ho expliquin com si fóssim un nen, no per infantilisme, sinó perquè tothom faci l'esforç de desproveir el seu discurs de coses que no volen dir res, de coses de les que no hi ha manera que tenen al darrere.

  • Què vol dir "govern efectiu"?
  • Què vol dir "restituir"?
  • Què vol dir, què implica, "eixamplar la base"?
  • Esteu realment disposats a treballar plegats o estem ofegats en una lluita de fang per emmerdar-nos tots i desgastar els altres?
  • Què vol dir "fer la República", i encara més, com pensem fer-la?
  • Es vol acceptar submisament totes les barbaritats antidemocràtiques que ens imposin els aparells de l'estat espanyol, o estem disposats a defensar la nostra sobirania, ni que sigui gradualment?
  • Estem com estem i fem el que fem perquè s'accepta i es gestiona de la millor manera que sabem el resultat de les urnes, de l'1-O i del 21D... o estem com estem i fem el que fem des de la resignació, com una mena de "qui dia passa any empeny", perquè el veritable objectiu era i/o és un escenari polític que permeti altres pactes i governs, singularment des del punt de vista d'ERC, la reedició del tripartit amb Comuns i PSC?
  • No hi ha estratègia unitària a llocs com Barcelona de cara a les municipals perquè realment es creu que hi ha una altra estratègia possible que asseguri amb molta més certesa que les forces republicanes independentistes guanyin les eleccions i puguin governar la capital de Catalunya, o al darrere d'això hi ha algun pacte amb els Comuns per governar conjuntament la ciutat, i per a això necessiten amagar la realitat, per no perdre vots, i així poder vendre el suport als Comuns, a la Colau, com inevitable, atès que no hi ha alternativa?
  • On acaba el Pdecat i on comença la Crida llençada per Puigdemont? Li han fet, com sembla, els seus antics companys de Pdecat, el llit al President, amb el trilerisme de fagocitar la marca Junts per Catalunya?
  • Hi ha alguna possibilitat de superar el partidisme que vivim en el nostre dia a dia? O, encara més urgent i més important: hi ha cap possibilitat de superar el sectarisme partidista?
  • Tots aquests que reclameu cada dia eleccions, des de la pre-política d'aquesta mena de "se van a enterar!", referit a altres indepes, realment us penseu que hi ha cap futur possible d'un enfrontament fratricida, de l'esbudellament públic entre els partits, les militàncies i els votants republicans?
  • Hi ha algú que pensi que la independència només serà possible si ells són la força hegemònica, i que per tant ara calen estratègies per reduir els altres a la mínima expressió?
  • Els qui penseu que no s'ha de cedir en cap dels plantejaments propis, perquè esteu ungits per una mena d'il·luminació a la que la resta no hem tingut accés, i que per tant o es fa el que vosaltres dieu o res, per què no ens ho dieu? Per què no ens expliqueu que votar-vos vol dir que o es fa el que vosaltres dieu, amb independència dels vots que tingueu, o res, quan el res implica votar sense problema al costat del bloc del 155?
  • Realment pensem, tots, que tenim més possibilitats de fer realitat la República si estem ben barallats entre nosaltres, ben dividits i cada cop compartim menys complicitats i més desconfiances?
  • I per més errors que hagin pogut cometre els partits, realment algú es pensa que serem més forts anant contra ells, afeblint-los? Incrementar la fractura i la polarització hi ha algú que cregui ajuda a res?

Sí, són moltes preguntes. Potser massa. I potser adreçades a massa gent. Però és que no podem seguir així. De debò.


La independència només serà possible si hi som tots. I a més a més la majoria no ens imaginem la independència sense ser-hi tots, potser som una majoria silenciada per tant de soroll com ens envolta. Però ho som i hi som. I amb el cor a la mà faig una crida a tothom, en la que m'hi incloc, per dir Prou! Expliquem les coses. I no fem coses que no es poden explicar.


Mà estesa. Treballar pel nosaltres. Construir el nosaltres. Blindar-lo. I a partir d'aquí, fer junts el camí fins la República, costi el que costi, anant-hi tants cops com calgui i durant el temps que calgui. Mà estesa per caminar plegats, per ajudar-nos els uns als altres, per dir-nos i per saber que volem arribar junts a la independència, i que cap de nosaltres vol arribar-hi sense que hi siguem tots.


Però perquè això sigui possible cal dir prou. Avui cal dir prou, i ho diem. I exigim que ens expliquin les coses que les puguem entendre. Prou amagar-se darrere explicacions que no volen dir res, que només són fum, perquè tal i com estan les coses, ara ja temem que si això és així és perquè ens amagueu coses.

15 de jul. 2018

Per la unitat, per enfortir-nos. Contra les primàries, contra afeblir-nos.

L'ANC ha convocat una consulta interna per si l'organització aposta per una estratègia de sumar-se a la història aquesta de fer primàries de cara a les eleccions municipals.

Jo, com a soci de l'Assemblea, votaré en contra d'aquesta proposta. No hi donaré suport. I crec tinc arguments prou sòlids, que vull compartir amb tots vosaltres. I si hi esteu d'acord i podeu votar, també voteu en contra.

1. De cara a les municipals, què és el que jo defenso, què crec seria el millor que podríem fer?

Jo crec que la millor estratègia possible de cara a les municipals seria un gran acord entre les dues principals formacions polítiques republicanes (ERC i el món de Junts per Catalunya, Pdecat), recolzat pel més important moviment cívic i de personalitats independents que sigui possible d'articular. Hauria de ser un acord molt transparent i molt flexible:

1.1 - un acord que estableixi que s'impulsa des del respecte a la pluralitat, però amb el convenciment que, des d'aquesta pluralitat i legítimes estratègies pròpies, es forma part d'un "nosaltres" que és el que es vol posar en valor perquè és la clau per fer possible la República. Un acord, per tant, que respecti el "jo" i reconegui "l'altre".

1.2 - un acord que no tingui una única estratègia, una única manera de fer les coses. Un acord que garanteixi que a cada municipi s'articularà la millor estratègia possible. Un acord no dogmàtic, sinó pràctic. Les coses poden ser diferents a tots i cadascun dels municipis de Catalunya. Es pot anar junts o es pot anar separat. Es poden tenir unes aliances variables, conjuntes, i individuals. Però un acord que garanteix que a cada lloc es pensarà lleialment quina és la millor, es compartiran arguments, s'analitzaran possibilitats i es decidirà el millor. I que aquesta decisió serà sempre respectada i valorada.

1.3 - un acord que ens faci més forts, que tingui l'objectiu d'enfortir el moviment republicà, des de dos punts de vista: fent possible que el republicanisme català guanyi i governi al màxim nombre possible d'ajuntaments, amb especial atenció a les grans capitals. I un acord també que ens faci forts des del punt de vista d'articular un nosaltres plural, però cohesionat, compromès; un nosaltres que no anul·la els respectius "jo", sinó que els fa més forts des del respecte, que enforteix partits, moviments i lideratges, tant actuals com els que en puguin sorgir.

1.4 - un acord que ens permeti alinear tots els nivells de l'estratègia republicana: el Consell de la República de Bèlgica, amb el President Puigdemont i el món de l'exili, el Parlament i la seva majoria republicana, el Govern de la Generalitat, amb el President Torra al capdavant, la societat civil i, amb aquest acord, el municipalisme. Un acord que visualitzi la lleialtat i la unitat a tots els nivells, la coordinació d'estratègies a tots els nivells i amb les diferents responsabilitats i objectius de cada nivell.

Un acord així permetria, per exemple, liderar una candidatura unitària (que no única) a Barcelona, des del convenciment que és l'única opció que garanteix un govern republicà a la capital del país. I al mateix temps tenir una altra estratègia a municipis com Sabadell o Badalona, on ja s'ha vist que són possibles altres combinacions i propostes. I no passa res perquè això sigui així. La gran virtud d'un pacte així és que posa en valor el més important, que és la voluntat de treballar junts, i no la vincula a una única estratègia dogmàtica que s'imposi a tot el territori.


2. Per què estic en contra de les primàries?

2.1 - és una proposta que no busca cap acord, sinó imposar-se als altres, negar als altres. Un acord vol dir parlar, vol dir acceptar l'altre, vol dir voler construir amb l'altre. La proposta de les primàries és partitfòbica, està feta contra els partits polítics i no amb els partits polítics. I així no hi ha cap unitat possible. Els partits polítics són necessaris, són una de les tres peces bàsiques sobre les que ha crescut i s'ha fet possible la majoria republicana, conjuntament amb les altres dues potes, que són el moviment cívic i la gent. Les primàries és una estratègia per serrar com a mínim una de les dues potes, la dels partits. I això és letal per fer possible la República. A més, també pot dinamitar la unitat civil, separar els principals moviments civils, que són l'Assemblea i Òmnium, portant-los a estratègies no confluents, àdhuc oposades. Des d'aquest punt de vista, les primàries ens afebleixen greument, fatalment. Els partits han fet errors, i en segueixen fent. I últimament ens emprenyen més que no pas motiven, però això no ens ha de portar a voler-los afeblir, carregar-nos-els.

2.2 - les primàries són una proposta que es fonamenta en una gravíssima irresponsabilitat, com és la de fracturar totalment el moviment republicà, anul·lant els diferents nivells de responsabilitat i representativitat política. Un cop més, les primàries no es plantegen per fer les coses "amb", sinó "contra". Dir que les primàries han de servir perquè després de les eleccions municipals es faci la República des dels ajuntaments, no només és mentir, enganyar la gent, és un menyspreu d'una gravíssima irresponsabilitat a la majoria social i democràtica del Parlament i al Govern que vàrem investir. Tenim un President, un Govern i un Parlament. Voler-los ignorar, superar, menystenir, és una gravíssima irresponsabilitat. Hem d'alinear tots els nivells en una estratègia unitària: Consell de la República, President i govern de la Generalitat, Parlament i món municipal, però mai, mai, impulsar una estratègia que pretengui liquidar la legitimitat democràtica de Parlament i Govern, que és sobre la que fonamentem la nostra voluntat de fer la República, i que és l'única viable en termes de reconeixement i transparència. Res del que afebleixi el nostre Parlament i el nostre Govern pot ser bo. I les primàries els afebleixen.

2.3 - Sovint s'ha menyspreat el procés independentista etiquitant-lo de processisme. Era una manera, també irresponsable, de sembrar el dubte, d'afeblir, el que només era una lògica de decisions polítiques fonamentades en la necessitat d'anar superant etapes fins aconseguir fer la República. L'acusació de "processisme" infantilitzava el debat, en manllevar la complexitat del que estem fent i defugir el debat constructiu sobre el que cal fer, remetent tota la qüestió a que "si no som ja independents és perquè els qui el lideren no volen ser-ho, no volen la independència, i tot el que fan són estratègies dilatòries". Tota aquesta crítica no només era injusta, sinó falsa. I vet aquí que els "pares" de la cosa, d'escampar el mantra del "processisme", són els que ara ens plantegen això de les primàries, que aquest cop sí, per primera vegada, són únicament "processisme". Les primàries sí que són processisme, perquè es treuen de la xistera un invent que vol guanyar suports enganyant la bona gent, assegurant-los que les primàries ens permetran arribar a la terra promesa. Això sí que és enganyar. Això sí que és fer processisme, en el sentit de proposar coses amagant les veritables intencions darrere la promesa de fer la independència.

2.4 - perquè són una estratègia d'un perillosíssim populisme, que com tots els populismes, es construeix a partir de l'engany, de fabricar un discurs a partir de la gravíssima manipulació i falsejament de la realitat, per poder acabar oferint receptes miraculoses amb les que busquen aconseguir suports.

Avui sentíem de boca d'aquests defensors de les primàries que l'1-O s'hauria pogut fer sense cap polític, perquè el va fer possible la gent. És molt trist aquest nivell. És molt trist que hi hagi qui vulgui aconseguir suports per a aquesta proposta de primàries falsejant així la realitat, mentint d'aquesta manera, insultant la intel·ligència d'aquesta manera, i essent tant inadmissiblement injust amb els nostres polítics. L'1-O va ser possible per tots. I anava a dir també pels polítics, però no, és que sense els polítics senzillament no hi hauria hagut 1-O, i aquests polítics als que ara aquests de les primàries insulten d'aquesta manera, menyspreen d'aquesta manera tan injusta, estan pagant amb presó i exili que són els que varen ser decisius per fer l'1-O. És evident que sense els voluntaris que van formar part de tota la trama d'urnes, paperetes, informàtica (cens universals), però també dels voluntaris que van constituir totes les meses electorals i de la ciutadania que va defensar les urnes, no hi hauria hagut 1-O. Però pel damunt de tot teníem uns polítics, des del President i consellers fins els quasi 800 alcaldes imputats, que varen ser la columna vertebral de l'1-O. 

Ja prou, si us plau, d'estigmatitzar i menysprear d'aquesta manera tan repugnant, per falsa i per injusta, als nostres polítics. Aquest discurs dels primaristes ens afebleix greument, i per primera vegada busca destruir qualsevol possibilitat d'un "nosaltres", amb un falsejament i una manipulació de la realitat absolutament inadmissible i injusta. I això és el que és el populisme. Per això ens hem d'oposar a les primàries, per barrar el pas al populisme. 

2.5 - m'oposo a les primàries perquè són una proposta personalista i que només fomenta el personalisme. Si aquesta estratègia triomfés, que espero que no, el debat no serà d'estratègies i de projectes, sinó de persones. Al centre del debat no tindrem la República, sinó una confrontació de caràcter estrictament personalista "voteu-me a mi, i no voteu a aquest altre". Personalisme i caïnisme, perquè per reclamar el vot a una persona tot també es voldrà destruir "els altres", perquè no siguin votats. Enlloc de construir un nosaltres, estarem situant al centre del debat noms de persones. I això és fatal. Jo no penso fer-me'n còmplice. Perquè a més a més un escenari així el que fa és allunyar el talent, allunyar la possibilitat d'impulsar llistres constructives, obrint-les a una transversalitat que sumi lideratges i microlideratges de ciutat. Només són un territori apte per a la divisió i la destrucció de projectes i de persones a mans dels oportunistes i dels seus entorns.

2.6 - Finalment, i parlant de Barcelona, m'hi oposo perquè les primàries l'únic que faran serà que el republicanisme ofereixi una imatge d'absoluta feblesa i insolvència, d'olla de grills, de ser un autèntic can pixa. Les primàries presentarien el projecte republicà com un projecte caòtic i totalment insolvent. Farien perdre la confiança i el vot d'un gruix molt determinant de votants, que o bé es refugiarien en l'abstenció o en altres projectes que ofereixin una proposta més sòlida, més fiable, i no aquest xisterisme insolvent. En una de les darreres enquestes sobre les municipals a BCN, un 70% dels enquestats deia que el que més valoraria a l'hora de votar serien les propostes sobre la ciutat, davant el 30% que deia votaria en funció de les propostes de país. Amb tots els seus encerts i errors, partits com ERC i Pdecat tenen un coneixement exhaustiu de la ciutat i dels seus problemes, mantenen un contacte permanent amb la ciutat i amb els ciutadans. Impulsar unes primàries contra tota aquesta feina extraordinària que tanta gent ha fet i protagonitzat diàriament els últims anys és una absoluta irresponsabilitat, una mostra feridora d'una greu insolvència. I sé de què parlo. És evident que cal fer discursos sobre la ciutat, des d'un zoom aixecat, que ens situï en el món. Però és igualment evident que aquests discursets són pura xerrameca si no van acompanyats d'un coneixement i d'una implicació exhaustiva amb el dia a dia de la ciutat i dels seus ciutadans.

Us poso un exemple viscut molt en primera persona. Quan ara farà gairebé dos anys la sra. Colau va imposar-nos aquest deliri de la Superilla al Poblenou, només els veïns que des del primer dia vam començar a patir les gravíssimes afectacions hi estàvem clarament en contra. I vam parlar amb tots els partits polítics que ens van voler escoltar (només varen ignorar-nos Comuns, PSC i CUP). Al principi ERC hi era totalment favorable, a la Superilla, i els convergents tenien una postura matisada. La primera vegada que es va portar a votació el disbarat de la Superilla al ple del Districte de Sant Martí, els convergents ja havien vist que allò no tenia res a veure amb la idea de superilles amb la que ells inicialment havien estat treballant coses, i ja van votar-hi en contra, donant suport als veïns. ERC va votar a favor.

Vam seguir parlant amb tothom que ens volia escoltar, i Pdecat i ERC sempre ens han escoltat, amb ells sempre hem debatut, i sempre van estar a sobre del tema. Finalment, a la vista del que estava passant, ERC va acabar retirant el suport, i en la darrera votació al ple del districte, també hi van votar en contra, donant suport als veïns. Què havia passat? ERC i Pdecat tenen gent treballant als barris, gent que escolta, gent que debat, gent que assumeix els problemes dels ciutadans, gent que porta molts anys i molt esforç per fer de la seva activitat una activitat útil per millorar la ciutat i la vida dels ciutadans. I això es veu. Això ho he vist. El meu respecte, per tant, a tota aquesta gent, als qui considero companys. Jo no vull fer res contra ells. Jo vull fer-ho tot amb ells. La meva ciutat és la ciutat de tots, la ciutat del dia a dia, la ciutat de tantes històries com barcelonins, i els meus polítics són els que viuen així la ciutat, estan al costat dels ciutadans i fan dels nostres problemes, els seus, per a solucionar-los, per a buscar solucions. Les primàries, en bona mesura, es fan contra tots aquests companys, als que menyspreen, ignoren i estigmatitzen tan injustament. Jo estic amb ells, amb els companys d'ERC i de Pdecat, perquè sempre hi han sigut, amb nosaltres.

I això no vol dir no els hi exigeixi coses. I tant que hem d'exigir. Però des del respecte. Des de considerar-nos part del nosaltres. No des del menyspreu estupendista partitfòbic.

En resum, estic per un acord flexible que ens enforteixi. Necessitem els partits. Han fet una feina cabdal. Han assumit el major desgast i la més forta repressió. Encerten coses i cometen errors. Hem de ser-hi tots i fer un projecte entre tots, des de la diversitat, però amb intel·ligència guanyadora. Ser i ser forts.

Estic en contra de les primàries perquè no són cap projecte unitari, sinó un obstacle per a la unitat. L'estratègia de primàries no es fa per comptar amb tothom, sinó pràcticament contra tothom, i des d'una partitsfòbia inadmissible. Les primàries ens afebleixen, des de tots els punts de vista. Estic en contra de les primàries perquè respecto el meu govern i el meu parlament, i la legitimitat democràtica que encarnen, i no estic disposat a donar suport a res que el que vol fer és dinamitar tota estratègia respectuosa amb els diferents nivells de representativitat i decisió, i carregar-se als ulls de tothom la legitimitat democràtica del nostre Parlament. Estic en contra de les primàries perquè són la proposta més escandalosament populista i processista que mai hem tingut. Estic en contra de les primàries perquè no crec en els personalismes i em nego a quedar atrapats en debats sobre persones, sobre candidats. Crec que en projectes i en el nosaltres, no en personalismes. Estic en contra de les primàries perquè em sembla inadmissible aquest injust menyspreu i falsejament del paper dels nostres polítics i de tots els centenars de militants dels partits que estan dia a dia treballant no només pel nostre país i la República, sinó també per les nostres ciutats, barris i carrers. Estic en contra de tot el que impliqui més divisió i que faci més difícil la unitat, i les primàries són més divisió, són aprofundir en la divisió i fer impossible cap nosaltres. Estic en contra perquè vull fer les coses amb els altres, i no contra els altres, que és el que són les primàries, per més discursets que es vulguin fer.

Per tot això votaré NO a que l'ANC doni suport a aquest tema de les primàries per a les municipal. Estic en contra de les primàries des d'un convenciment molt intens que no aporten res i que ens afebliran moltíssim. Votaré en contra de ratificar l'acord del Secretariat Nacional, perquè vull guanyar. Sabem no serà fàcil, però hem arribat més lluny que mai. Ho tenim a les nostres mans, ens hem de preparar per poder guanyar. I hem de fugir d'invents com les primàries que només serveixen per alimentar l'eterna derrota.

Veurem què passa!
DONEC PERFICIAM






6 de jul. 2018

PROU PARTIDISME! JO HI SERÉ NOMÉS SI TU VOLS SER-HI!

No sóc capaç de veure que aquesta malaltia del partidisme DE TOTS, que ho està devorant tot, que amenaça de malmetre-ho tot... tingui cura.

Miro el Govern, miro els partits que en formen part, com són Junts per Catalunya i ERC, miro els partits que sense ser al Govern s'hi van comprometre a fer-lo possible, com fou la CUP, i només hi veig partidisme. En tots ells. I això m'inunda d'una infinita tristesa. Miro fora dels partits, ANC, Òmnium, etc i igual, tot contaminat, tot viciat, tot condicionat pel partidisme.

No, no estic fent un discurs contra els partits ni contra les nostres organitzacions de societat civil. Els necessitem. Han fet molt. Han assumit molt sacrifici. Els necessitem. Ens han permès arribar més lluny que mai. Els necessitem.

Però ara mateix estic molt decebut per aquesta infecció partidista que ja afecta totes les cèl·lules del nostre cos nacional. He esgotat les paraules reflexionant sobre la importància i transcendència que té, en aquests moments, construir i blindar el "nosaltres". Però l'únic que el dia a dia ens retorna és un partidisme insuportable per part de tothom.

El nosaltres, ni existeix ni es treballa perquè hi sigui. Tothom va a la seva. Tothom ho fa tot només per partidisme. Res no té sentit, excepte que ho mirem en clau de partidisme.

I ja en tinc prou. Ja n'hi ha prou.

Per fer realitat la República només ens cal una cosa: unitat i construir i blindar el "nosaltres".

Per fer-la impossible només ens cal una cosa: el partidisme.


Jo estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui. Estic disposat a assumir i a fer front a tots els fracassos que puguem tenir. Fer la República no té cap recepta màgica ni full de ruta infal·lible. Per fer la República cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tantes vegades com calgui. Intentar-ho tantes vegades com puguem. Només hi ha una cosa necessària, imprescindible: la unitat, haver construït i blindat el "nosaltres".

I la situació és que no només no estem construint i blindant el "nosaltres" sense el qual res, sinó que tot el que fem ho fem, tots, sense excepció, en clau partidista. Un partidisme que va fins i tot més enllà del que seria estrictament el procés, i ja intoxica els grans consensos i polítiques de país.

Prou, si us plau, ja prou.

M'aviseu quan vulgueu anar-hi de debò. M'aviseu quan tingueu finalment clar que només podrem anar-hi si "som", que només podrem anar-hi des del "nosaltres", i que aquest nosaltres només és possible assumint que el nostre "jo" necessita dels "altres", que no som res sense els altres, que només podrem ser si som amb els altres.

Fins aquest dia, si us plau, ja prou.

Deixeu-nos amb les nostres músiques, amb els nostres paisatges, amb els nostres amics, amb els nostres poetes, amb els nostres bars, amb la nostra vida sense trampes.

No us demano gairebé res, i us prometo fidelitat, ser-hi i anar-hi incondicionalment. Només necessito sentir-vos dir "o ho fem entre tots o no ho podrem fer".

El gran Lluís Llach ho va dir molt clarament, premonitòriament. I faig meus els seus versos: JO HI SÓC NOMÉS SI TU VOLS SER-HI

Si voleu ser-hi, hi serem. 
Però ja prou enganys i grans misteris. Sense tu, sense el "nosaltres" no tindrem ni país ni demà. Tenim les mans, tenim el cor, tenim les claus per obrir l'horitzó de llum. Si voleu ser-hi, hi serem, però ja prou partidisme!

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

(...)

Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.


DONEC PERFICIAM