14 de març 2023

NI UNA SOLA PARAULA (remasterització política)

T'estic cridant ja ho se que va a la seva
El cor només escolta el teu cap
Però a on te'n vas? M'estàs escoltant?
On es l'orgull? En que havíem quedat?

La nit comença i amb ella el seu camí
Et busco sola amb el meu millor vestit
Però a on te'n vas? Que es el que coi passa?
Que es el que queda desprès de tots aquests anys?

Miro aquests ulls que un dia em miraven
Busco la boca les mans d'una abraçada
Però tu no sens res de res
I et disfresses de cordialitat

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre de petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

Com una joguina picant contra paret
Surto a trobar-te i em perdo perquè busco
Una oportunitat, un miracle, un encanteri
Tornar-me guapo i tu més guapa encara

Davant d'aquests ulls que un dia em miraven
Poso l'esquena i unes quantes passes
I compto una altra derrota
Mentre que per sota em dic que mai més

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre dels petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

Això no pot ser, no sóc jo
Tinc una nosa dins del cor
Per no ser de gel en quan el cel
Em demana paciència

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre de petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

 El 2006 la mundialment famosa cantant Paulina Rubio llençava l'exitazo “Ni una sola palabra”. 

Uns anys després, un extraordinari Roger Mas versionava el tema. No només fou una traducció al català “Ni una sola paraula”, fou una inversió en els ritmes i la sensibilitat de la lletra i el tema. En Roger Mas sempre m’ha agradat, penso té un talent extraordinari, però aquesta obra mestra que va fer versionant aquest tema crec que és un dels seus moments cimera. No he deixat mai d’escoltar aquest tema en la versió de Roger Mas. Ni una sola paraula...

Però ara fa un parell de setmanes em vaig sorprendre a mi mateix tatarejant aquesta cançó d’amor, de desamor, en un acte polític.

Sí, fa un parell de setmanes vam fer al local de Palestra un acte de solidaritat amb companys de les Terres de l’Ebre que en les properes setmanes hauran de fer front a un judici per haver estat defensant els col·legis electorals l’1-O. El fiscal els hi demana un any de presó. L’advocat de l’estat 5 anys de presó. I 18.000€ de multa a tots ells.

Sí, ho heu llegit bé, només per haver estat defensant pacíficament els col·legis electorals de l’1-O davant la Guardia Civil, ara han de fer front a un judici en el que l’advocat de l’estat, sí, d’aquest estat espanyol governat pels "nostres" amics progres del PSOE i de Podemos, els hi demana 5 anys de presó, mentre que la fiscalia els hi demana 1 any. L’advocat de l’estat de la taula de negociació, de la desescalada judicial, etc. demanant 5 anys de presó, 4 més que la fiscalia.

Doncs bé, vam fer un acte de solidaritat, per recollir pasta pel judici i per expressar als nostres companys de Terres de l’Ebre la nostra solidaritat.

No hi ha setmana que alguns companys no hagin de fer front a judicis de repressió en els que els demanen anys de presó, multes astronòmiques, etc.

I al davant de l’aparell repressor de l’estat només tenen el grup d’amics que els hi fem costat. Res més. Com a molt una mica de bla bla bla. Però ni això.

“Ni una sola paraula”, penso, mentre abraço els companys ebrencs i improviso unes paraules.

M’ha vingut al cap Roger Mas, i la seva cançó.

Intento traslladar amistat i camaraderia als nostres companys ebrencs. Ens abracem. Però no em puc treure del cap la cançó de Roger Mas. No em puc treure del cap cap dels versos de la cançó, i sento una ràbia tremenda barrejada amb la bellesa de la cançó.

“ T'estic cridant ja ho se que va a la seva
El cor només escolta el teu cap
Però a on te'n vas? M'estàs escoltant?
On es l'orgull? En que havíem quedat?

La nit comença i amb ella el seu camí
Et busco sola amb el meu millor vestit
Però a on te'n vas? Que es el que coi passa?
Que es el que queda desprès de tots aquests anys?”

Tots aquests companys, tots aquests milers de companys que cada setmana han de fer front a la repressió i que ens estan cridant, i que ja sabem al davant, més enllà d’uns quants amics, només tenen un país, uns polítics, unes entitats de la societat civil que només “van a la seva”

La lletra de la versió del Roger Mas em retrona al cap “Però on te’n vas? M’estàs escoltant?”. No, ningú escolta els nostres represaliats, només uns pocs amics i algunes heroiques associacions d’advocats que treballen en la seva defensa.

Miro el nostre govern i la majoria política i de la societat civil independentista i tot el que està passant i se m’enclava com una fletxa al cervell el vers “On és l’orgull? En què havíem quedat?”. Aquell 1-O una explosió ciutadana va fer-lo possible. Hauríem fet el que hagués calgut. I ens mirem ara, i on és l’orgull? I encara pitjor, “en què havíem quedat?” No havíem quedat que votàvem i que es faria el que votéssim? I no vam votar? No vam dir que si érem majoria faríem la independència? No era això en el que havíem quedat?

Els companys represaliats m’abracen, ens abracem tots. Els miro. Estan forts. Però voldria preguntar als nostres polítics i líders civils “Però a on te’n vas? Que és el que coi passa?” perquè no ho entenem. No entenem què coi passa.

Des d’aquest febrer del 2023, mirant enrere, mirant de fer front a la repressió que encara deriva de l’1-O, tots ens preguntem “que és el que queda després de tots aquests anys?”. I no hi ha resposta.

“Poso l'esquena i unes quantes passes
I compto una altra derrota
Mentre que per sota em dic que mai més”

Els nostres joves i els no tan joves van posar l’esquena i ho van posar tot... i ara només compten, ells i la majoria, una altra derrota”. Ens estan cridant. Què és el que coi passa? Però al davant ni una sola paraula, ni gestos ni mirades de les que abans ens van apassionar a tots i ens van fer ser-hi l’1-O.

Miro aquells amics joves ebrencs que ara han de fer front a un judici en el que els hi demanen 5 anys de presó. I miro la buidor en la que hem sumit el país i la seva gent després de l’1-O i em desespero. Totes aquelles paraules que van fer que tots sortíssim convençuts al carrer. I després tot aquest frau del “no som prou”, de taules de diàleg, de no sé de què em parla quan em parla d’això que diu 1-O...

I per sota comparteixo la por dels versos de la cançó de Roger Mas quan diuen “per sota em dic que mai més”. Aquesta és la por que més em trenca. A la vista del que hem fet després de l’1-O, de com hem deixat de tirada la nostra gent, de com hem decebut, abandonat, tot pel que vam lluitar i pel que va lluitar tota la nostra gent... algú troba estrany que només ressoni entre els nostres joves, entre la nostra gent, això de que “mentre que per sota em dic que mai més

Perdre no és un problema. La derrota entra dintre tot el que lluitem. El que no és adminissible és que després d’aquests anys només una pregunta persisteixi amb força i sense cap mena de resposta:

“On es l'orgull? En que havíem quedat? Que es el que queda desprès de tots aquests anys?”

NI UNA SOLA PARAULA

 

 

7 de març 2023

Les polítiques Colau agreugen les patologies de les malalties que són la principal causa de mort a Barcelona, provocaran un increment de la mortalitat


A Barcelona tenim una esperança de vida de 84,6 anys. Si la comparem amb l’esperança de vida arreu del món veiem que tenim una de les esperances de vida més altes de tot el planeta, superior a la del país que té l’esperança de vida més alta, el Japó, de 84 anys. 


Això no és casual. Si a BCN tenim aquesta esperança de vida tan alta és perquè el conjunt de la ciutat, tots els seus equilibris, el seu way of life... ho fan possible.

Tenim una de les esperances de vida més altes del planeta per com és la nostra ciutat. Carregar-se Barcelona, carregar-se els equilibris entre tots els seus usos i vides de la seva gent, dinamitar el que ho ha fet possible, que és el que està fent Colau, és dinamitar els fonaments que ens permeten tenir aquesta tan alta esperança de vida.

Però el colauisme fa una cosa encara pitjor des d’un punt de vista moral o de l’ètica de les polítiques públiques: intentar justificar les seves polítiques perquè hi hauria una mortalitat derivada de la contaminació que ells volen evitar.

L’objectiu és legítim, perquè sempre cal defensar totes les polítiques que en relació a la nostra societat, al seu conjunt, millorin la salut i l’esperança de vida de tots les persones.

Però en aquest punt, com veurem en aquest article, tenim dos problemes: el primer, la poca solidesa de les dades sobre l’impacte de la contaminació a la salut dels barcelonins, i la segona la ignorància, l’amagar, que les mesures que les polítiques colau volen implementar per disminuir aquest risc sobre la salut el que fan directament és agreujar les patologies de les malalties o afeccions que són la principal causa de mort a Barcelona, i singularment entre determinats col·lectius de treballadors.

Sobre el primer punt, la poca solidesa de les dades que fan servir com a argument per legitimar les seves polítiques els colauers:

 - Setembre del 2016, Salvador Rueda, el "pare" de les Superilles, deia en una entrevista:

"cal reduir una altra variable, que és el nivell de contaminació, responsable de la mort prematura de 3.500 persones cada any"

- Octubre 2016 la cosa, segons una Agència municipal, se situaria en 250 morts:
"Cumplir los niveles de contaminación evitaría al menos 250 muertos cada año"

- Setembre del 2019, segons un altre informe d'aquesta mateixa agència municipal de la sra. Colau:
"Més de 400 persones moren cada any a Barcelona per culpa de la contaminació de l'aire"

- Gener 2020 l'Ajuntament Colau fa un nou gir i diu:

"Desde el consistorio se hace especial incidencia en que la emergencia climática se concreta con "3.700 muertes en Barcelona"

S'ha tornat a aquella xifra dels 3.700 de fa 4 anys, del 2016, tot i que per fer-ho ara es refugien en el concepte "emergència climàtica".

- Octubre del 2020, l'Agència aquella de l'Ajuntament Colau torna a fer un nou gir i diu:

"El exceso de contaminación en Barcelona causa cada año 1.000 muertes en la ciudad, un 7% del total."

Com veieu, les dades amb les que treballa aquest ajuntament Colau són mooooolt sòlides, i així, les morts per contaminació un any són 3.750, un altre any 3.500, un altre any 250, un altre any podem pujar a 400, però si cal, doncs diem que 1.000 i arrodonim.

Dit això, evidentment, torno a dir que tots els poders públics, amb l'Ajuntament al capdavant, han de vetllar per la salut dels barcelonins i per evitar qualsevol mort que sigui evitable. Això cap dubte. Ara bé, el problema el tenim quan, sense tenir una visió general de la salut a la ciutat, Colau i la seva secta en comú volen imposar-nos polítiques que agreugen les principals patologies de les més grans causes de mort que patim els barcelonins.

Acceptem que el way of life d'una metròpoli com BCN comporta que hi hagi anualment unes 400 persones la mort de les quals, d'alguna manera, podria ser conseqüència de la contaminació de la ciutat. Sobre una mortalitat anual de 16.000 persones, significa un 2,5%. Si donéssim per bones les xifres de 1.000 morts, seria un 6,25% de les morts a la ciutat.

Acceptem-ho, però no amaguem, expliquem-ho també, que hi ha un 97,5% o 93,75% de morts per altres causes. 

Així, quan mirem les estadístiques de les causes de mortalitat més nombroses a la ciutat, veiem que la causa més nombrosa és la cardiovascular, que és la causa d'un 25% de les morts a Barcelona.

I aquí és on emergeix aquesta misèria moral criminal dels Comuns. Em sembla molt bé, a tots ens semblarà molt bé, que es facin polítiques que redueixin el risc de mort per determinades malalties, per determinades causes. Però és inadmissible fer-ho a costa d'agreujar els factors que desencadenen les patologies d'altres causes de mort.

Em sembla molt bé treballar per reduir aquest 2,5% o 6,25% de les causes de mort que d'alguna manera es poden atribuir a la contaminació. Però mai, mai, mai, fer-ho incrementant les patologies de la que és la més gran, nombrosa, causa de mort a Barcelona.

I tal i com les està plantejant i executant les polítiques de Colau i Comuns agreujaran els factors que desencadenen les patologies que causen el major nombre de morts a Barcelona: les de les malalties cardiovasculars.

Són moltes les patologies i els factors que més influeixen en aquesta causa de mort, la cardiovascular. Però de manera clara els estudis més concloents al respecte situen l'estrès com una de les causes que més influeixen en el desencadenament mortal que porta a que a BCN hi hagi un 25% de morts per patologies cardiovasculars.

Un gran estudi europeu, amb científics d'UK, Alemanya, Finlàndia, etc... ho va estudiar. El punt de partida en la seva recerca tenia, entre d'altres, els següents objectius:

"En este estudio se buscó esclarecer la situación de estrés como factor de riesgo en la enfermedad cardiometabólica mediante la investigación de las asociaciones de dos factores de estrés laboral frecuentes:

-la sobrecarga laboral
-el desequilibrio entre esfuerzo y recompensa "


Segons dades de les mútues laborals, les incidències coronàries són la principal causa de mort laboral. I segons ja hem vist, l'estrès és un element cabdal en les patologies cardiovasculars.

L'estrès està al darrere de les patologies que provoquen el major nombre de morts a Barcelona.

I els dos elements clau, més importants, en els quadres que desencadenen l'estrès laborals són la sobrecàrrega laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa.

Tota la població laboral de Barcelona ha d'invertir, gràcies a Colau i els Comuns, més temps en fer el mateix que abans feia amb menys temps, ja sigui arribar a la feina, ja sigui fer els seus desplaçaments de feina, ja sigui anar a veure familiars, ja sigui tornar a casa. Trajectes que abans es podien fer en 20 minuts ara consumeixen el doble. I després, la guinda d'haver de donar més voltes que mai fins trobar un lloc on poder deixar el cotxe. I l'encariment demencial de la zona blava i verda.

Si això és així en general, la política de Colau i els Comuns és especialment greu en relació a un col·lectiu molt concret i molt important de la nostra ciutat: el del transport.

La manera com han eliminat, s'han carregat, les zones de càrrega i descàrrega provocarà en aquest sector un monumental increment del desequilibri entre esforç i recompensa. Per fer el mateix que feien abans, ara hi hauran d'invertir moltes més hores, nervis per no tenir espais reservats a càrrega i descàrrega i per tant haver d'aparcar precàriament, per no poder fer tota la feina que abans podien fer, per no poder complir amb tots els clients.

I per veure la gravetat del que estic denunciant, mirem algunes dades d’estudis:
"La EU-OSHA apunta que el estrés laboral se experimenta “cuando las demandas del entorno de trabajo superan la capacidad de los trabajadores de lidiar con ellas (o controlarlas)” , es decir, el estrés se identifica con un estado de tensión física y psicológica que surge cuando existe un desequilibro entre las altas exigencias del ambiente de trabajo y las posibilidades del trabajador de responder adecuadamente a las mismas".

En una tesi doctoral sobre els riscos per a la salut als treballadors que desenvolupen la seva feina conduint (bàsicament els transportistes), s'hi diu:

"Los factores de riesgo psicosociales de los trabajadores de la conducción son: Un elevado nivel de atención, el procesar continuamente mucha información, la repetitividad de las tareas, la cantidad de trabajo y la presión del tiempo. Según el presente informe, al 30,9 % de los conductores el trabajo afecta a su salud mental de manera directa. Y un 26,2 % de los mismos, afirman tomar de manera regular relajantes y tranquili-zantes. Todos estos factores, se traducen en alteraciones del estado del ánimo, estrés, ansiedad, depresión, alteraciones del sueño, dolor de cabeza, contracturas musculares, etc. Así mismo, el estrés laboral es el responsable de muchos accidentes de tráfico, de comporta-mientos inadecuados en la conducción, de conductas arriesgadas, etc"

Les polítiques Colau per evitar (que no, perquè només incrementaran la contaminació) d'una part d'aquest 2,5% de la mortalitat de la ciutat comporten claríssimament empitjorar directament les patologies que estan al darrere del 25% de les causes de mort dels ciutadans de Barcelona.

És una aberració immoral aquesta política colauer que es creu "investida" per decidir amb les seves polítiques, els qui poden viure i els qui no l'importa que morin. És una aberració immoral que totes les barbaritats que s'estan fent en mobilitat a la ciutat es justifiquin per evitar unes morts que són el 2,5% de les morts de la ciutat a costa de condemnar a més mort a la majoria de barcelonins, superant el 25% de barcelonins que ara ja moren per patologies cardíaques, de les quals l'estrès n'és causa principal.

Fer servir l’amenaça sobre la salut com legitimació de polítiques, mentre s’amaga que allò que es vol fer sobre uns àmbits el que fa és incrementar la gravetat de les patologies que són la principal causa de mort a la ciutat, és miserable, és immoral. 

Les polítiques públiques han de vetllar per la salut col·lectiva, no fer-se sobre un àmbit sabent que implica l’empitjorament d’altres àmbits, els majoritaris. 

A un nivell més general, fer polítiques basades en la por, dibuixant un escenari tremendista sobre la salut dels barcelonins i les seves amenaces, quan a Barcelona tenim una de les esperances de vida més altes del planeta, és repugnant, i fer-ho posant en perill tota la convivència, tot el way of life de la ciutat, que és el que ha permès tenir aquesta més alta esperança de vida, és criminal, pot ser objecte d’una causa penal per posar en perill la salut de la majoria de barcelonins i per incrementar, amb les seves polítiques, les patologies que són la major causa de mort a la nostra ciutat.

 

1 de març 2023

Enquesta municipal sobre el turisme a Barcelona: el radical divorci entre l’opinió veïnal i el politiqueig de la manipulació en Comú

En algun dia del passat gener es van fer "públics", des d’un silenci pràcticament total, els resultats d’una de les enquestes ja clàssiques de Barcelona, l’Enquesta sobre la percepció del turisme de l’any 2022, que fa l'Ajuntament.

L’enquesta, programada anualment, es realitzà a finals del 2022, però l’únic paper municipal que n’he trobat que en parla és un de finals de gener 2023, i ho fa en un context de moltes altres coses. Jo, que em considero una persona informada i que estic atent a les coses, molt especialment a tot el que siguin enquestes de qualitat, no me’n vaig enterar, no em va arribar cap informació. Ha estat avui que per casualitat he entrat al web municipal del registre d’enquestes, que he vist els seus resultats estaven accessibles.

Aquest silenci municipal, aquesta clara ocultació de l’enquesta he pensat ràpidament que segur era perquè les dades de la percepció ciutadana sobre el turisme, no han agradat als Comuns.

I efectivament, ha estat descarregar-me les dades de l’enquesta i començar-les a mirar que no he pogut estar-me de pensar en lo miserables i manipuladors que és tot aquest personal dels Comuns, començant per l’alcaldessa Colau: “si una cosa no ens agrada, si podem ens la carreguem i si no podem, la silenciem”.

Com deia abans una de les poques infos públiques en les que es fa referència a l’enquesta és del 26 de gener d’aquest 2023, tot i que el treball de camp i el tractament de les dades de l’enquesta estava acabat, tancat, a finals de novembre del 2022.

Curiosament, mentre que l’ajuntament de BCN amagava els resultats de l’enquesta sobre el turisme, l’alcaldessa Colau, aquells mateixos dies, en una entrevista a l’ARA l’11 de febrer, feia un discurs que fou el titular de la mateixa i que circulà per tot arreu. El titular Colau a l’entrevista era “Trias clarifica el debat ¿Volem tornar al turisme de barra lliure?”

El discurs i el titular de Colau era clar, i vell: la criminalització del turisme, situar el turisme com el responsable de tots els mals de la ciutat, i fer-ne políticament responsable al seu arxienemic, Xavier Trias.

Només una caradura sense la més mínima ètica ni valor moral, com és la sra. Colau i com són els Comuns pot fer aquest discurs de culpabilitzar de tots els mals d’una cosa com el turisme a un sr. Xavier Trias, que només ha estat alcalde de la ciutat durant 4 anys, mentre que la gent de Colau i la gent amb qui governa, els socialistes, han estat ininterrumpodament al poder municipal des del 1979. En fi.

Però la cosa ja assoleix aquesta dimensió moralment repugnant quan veiem que l’enquesta sobre el turisme s’ha amagat perquè la senyora Colau pugui fer aquest discurs del “volm tornar al turisme de barra lliure?” que segons ella és el que hauria fet Trias, i que també segons ella, ella, qui si no, la lideressa Colau, hauria acabat amb ell, amb aquest turisme de barra lliure.

Perquè és clar, si mires l’enquesta veus que per a un 66,9% dels barcelonins el turisme és beneficiós per a Barcelona. O sigui, tant criminalitzar el turisme, però resulta que gairebé 3 de cada 4 veïns de Barcelona consideren que el turisme és beneficiós per a Barcelona.

Només amb aquesta dada ja s’entén perquè els colauers han fet tot el possible per amagar l’enquesta.

Però és que quan posem davant pel davant el discurs de Colau segons el qual Trias ens vol tornar a un turisme de barra lliure, que s’entén molt dolent per a la ciutat i els veïns, una barra lliure amb la que ella, la gran lideressa, la gran Ada Colau, hauria acabat, hauria posat fi a aquesta barra lliure... i això ho posem davant, com deia abans, de les dades sobre la visió dels veïns i la seva evolució en el temps... veiem que alguna cosa no quadra.

Quan Trias era alcalde, és a dir, quan segons la faraona Colau a Barcelona hi havia un turisme de barra lliure, un 90% dels veïns consideraven que el turisme era beneficiós per a Barcelona. Ara que segons la lideressa Colau ja no hi ha barra lliure, la xifra s’ha reduit al 66,9%.

Alguna cosa no quadra. O ella no ha reduït res, o no hi havia cap barra lliure, o totes dues coses, totes dues mentides, edificades al sopluig del paraigües d’aquesta massiva manipulació en Comú que caracterítza aquest moviment polític.

Gairebé 3 de cada 4 veïns de la ciutat consideren que el turisme és beneficiós per a la ciutat, i ho fan des de la racionalitat dels seus posicionament i arguments, que no estalvia crítiques o alertes a alguns impactes del turisme, però que en cap cas ni criminalitza ni fa responsable de tots els mals de la ciutat, com tramposament, per eludir les seves responsabilitats, vol fer veure el discurs colauer.

I la gent té clar, claríssim, que els aspectes més beneficiosos del turisme no són uns de pocs o de molt concrets, sinó generals, globals: el 69,8% dels veïns de BCN creuen que l’aspecte més beneficiós del turisme és l’activitat econòmica (en general) que comporta, l’aportació de riquesa que comporta.

Alhora fins i tot entre els crítics, hi ha una major racionalitat de la que hi ha en la majoria de discursos turismofòbics. Així la massificació turística (22,7%) i l’incivisme dels turistes (13,7%) són els dos principals perjudicis que es veu en el turisme.

Sembla mentida que la gent tingui molt més seny i coneixement que tot aquest personal polític i mediàtic abocat a la turismofòbia, que té en fer responsable el turisme dels problemes d’habitatge a la ciutat i de ser així el culpable de la gentrificació. Només un 8,7% situen el turisme com a responsable de la pujada de preus del lloguer o la compravenda.

Com ja he explicat en altres articles el problema de l’habitatge a Barcelona (lloguer i compravenda) existeix, hi és, i és greu, però no pel turisme. Només hi ha 9.600 pisos turístics legals i uns 900 d’ilegals. Això no explica en cap cas el problema que hi ha a la ciutat amb l’accés a l’habitatge. Aquest problema sí, l’explica en canvi, els més de 300.000 nous veïns procedents de fluxes migratoris internacionals que ha tingut Barcelona en els últims anys, i el fet que aquests fluxes migratoris tenen un “efecte pinza”: s’han produït massivament tant en els nivells de renda més baixos com en els alts, i això ha afectat a l’oferta i preu de tot l’habitatge, en tots els seus segments econòmics.

Tornant a la valoració veïnal del turisme, les dades evidencien que la visió veïnal no és acrítica, que hi ha molta consciència del que aporta i, alhora, d’on se situen els seus principals impactes negatius. Així tenim que per a un 80,6% de veïns el turisme genera oportunitats econòmiques i de treball per als habitants de Barcelona, mentre que el principal problema, assenyalat així per un 67,9% dels veïns són els problemes de pressió/massificació que genera el turisme als espais públics.

Això ens porta a una altra molt racional evidència, visió ciutadana sobre el turisme: en aquests moments un 55,9% dels veïns opinen que Barcelona ja ha arribat o està arribant al límit de la seva capacitat d’atreure turisme. I tot i que per a un 40,7% cal seguir treballant per atreure més turistes, és evident que és compatible reconèixer els efectes favorables del turisme i estar-hi a favor amb una visió no incrementalista del mateix.

Aquesta racionalitat veïnal en relació a la seva percepció sobre el turisme també la veiem en el tipus de visitant turístic preferit. De les diferents modalitats de turisme (de negocis, vocacional, etc.) només en relació a una majoritàriament els veïns reclamen la seva limitació: els creueristes (embarcament/desembarcament de creuers).

Sembla mentida les lliçons de racionalitat que els veïns imparteixen permanentment a aquest ajuntament de la irracionalitat en comú, que rebutja fer estudis previs, avaluació d’impactes... de les seves polítiques, per imposar-les des d’un autoritarisme mai vist.

L’Ajuntament Colau ha emprès una repugnant batalla contra la mobilitat privada culpabilitzant-la de tots els mals de la ciutat en temes de contaminació. Els estudis assenyalen que l’impacte dels creuers és fins i tot superior al de la mobilitat privada. Per això majoria de veïns volen limitar aquesta activitat. Però els irracionals en Comú no han fet res i mantenen aquesta perversa criminalització de la mobilitat privada, fent la vida impossible a la majoria de veïns i treballadors de la ciutat.

Per acabar, és evident la manipulació colauer d’aquest tema. És evident perquè han amagat una enquesta com aquesta. És repugnant el discurs turismefòbic que fan, pura manipulació i intoxicació.

L’enquesta municipal que han volgut amagar retrata una ciutadania madura i racional, que valora positivament el turisme, que sap tot el que aporta a la ciutat, i que n’és partidària, que el defensa.

Alhora l’enquesta també ens assenyala que aquesta visió positiva encara evidencia més la seva racionalitat ciutadana amb la claredat amb la que s’identifiquen els elements crítics del model, que aquests sí, són els que haurien de centrar l’actuació dels poders públics, les polítiques municipals, no aquest demencial discurs turismefòbic amb que el criminalitzen.

I jo assenyalaria dues qüestions crítiques a abordar en relació al turisme a Barcelona:

  • Evitar seguir creixent, evitar caure en la massificació turística que ara ja impacta negativament per al veïnat en la massificació dels espais públics. Cal gestionar encertadament la capacitat turística de la ciutat, i fer-ho des d’un model turístic integrador de les diferents modalitats que clarament només hauria d’abordar la limitació, pel seu impacte negatiu des de molts punts de vista, del turisme creuerista.
  •  Evitar la imatge d’una Barcelona sense llei, sense ordre, en la que tot pot passar i tot es pot fer. Els nivells de delinqüència que ara mateix hi ha a Barcelona són els més alts de la història. Aquesta ciutat sense llei en la que ens hem convertit alimenta comportaments incívics i vandàlics tant de la població local com d’una part del turisme que rebem. Tot i que majoritàriament els veïns de la ciutat valoren com a bo el comportament del turisme a la ciutat (51,9%), mai s’havia arribat al 25,9% que aquest 2022 considera que el comportamnte del turisme a la ciutat és dolent/més aviat dolent.

Sobre aquesta última dada, d’aquest 25,9% de veïns que consideren que el comportament del turisme és dolent o més aviat dolent, només afegir que quan Colau va arribar a l’Ajuntament només un 16%-17% dels veïns així ho creia.

La pitjor gestió municipal de la història de Barcelona també és això, també és el que ha provocat que en 7 anys el comportament dolent/més aviat dolent, incívic, fins i tot vandàlic, d’una part del turisme que té la ciutat, s’hagi incrementat gairebé 10 punts.

Quan parlo que les eleccions municipals del maig a Barcelona són un plebiscit em refereixo a tot això, també a aquestes dades. 

El malson del que és la pitjor gestio´municipal de la història de Barcelona afecta i arriba absolutament a tot. 

No hi ha res que hagi millorat, tot ha empitjorat. 

O posem fi a aquest malson, o fem fora de l’Ajuntament Colau i la seva secta en comú o la destrucció de la ciutat seguirà... i aboqui a l’abisme d’una decadència mai vista, de manera irreversible, a la nostra ciutat. 

IMPEDIM-HO! Salvem Barcelona! Acabem amb aquest malson del que és la pitjor gestió municipal de la història de Barcelona, la d'ADA COLAU i els seus Comuns