Com veiem els catalans l'impacte migratori? Dades contra la manipulació i la irresponsabilitat dels blocs extrems, el racista i el progre-bonista. I sorpresa en comú final

Mai com ara havíem assistit a una crisi migratòria d’aquesta escala planetària, sense cap control i per múltiples causes (econòmiques, polítiques, climàtiques...), que s’ha acabat projectant a les societats dels països receptors com una amenaça als fonaments de les seves societats i dels pilars del seu benestar.

Els moviments migratoris sempre han existit, sempre han estat presents a totes les nostres societats, i han estat motor de transformació i oportunitats... Ara és Europa el gran destí de molts d’aquests fluxos migratoris, però al llarg de la història han estat els europeus els que han protagonitzat episodis de migracions massives cap a altres continents.  

Al nostre país i a la majoria de països europeus i els EUA aquesta situació està condicionant el dia a dia, l’escenari polític, econòmic, social.... i ho fa des del que en podríem dir la “col·lisió” de dues realitats determinants, en el seu origen i en les seves conseqüències:

•       L’emergència de moviments populistes amb un atroç discurs racista i xenòfob, que dinamita tots els valors en els que s’han fonamentat totes aquestes dècades de prosperitat i millora social, democràtica, humana.... En menys d’una dècada per tota Europa s’ha escampat un discurs d’odi racista i xenòfob que ha alimentat l’emergència de nous partits d’una extrema dreta que pensàvem mai tornaria, que pensàvem l’horror de la 2a GM ens havia immunitzat.

•  I per una altra banda tenim tot un sistema, el de les democràcies occidentals, que no han sabut veure, que no han sabut com reaccionar, com gestionar, davant del que estava passant, aquest enorme flux migratori, sense precedents, que sí, és extraordinàriament difícil, complicat, dolorós, de gestionar, però que mai s’hauria d’haver gestionat com s’ha fet. Els governs i les societats dels països destí d’aquest massiu flux migratori s’han vist atrapats en una triple realitat, que els està col·lapsant: per una banda intentar gestionar humanament aquesta dramàtica situació, per una altra banda impotents davant les causes que l’originen i finalment que tots aquests països han estat presoners de tot aquest discurs i posicionament del políticament correcte, que els ha encegat davant el que estava passant... fins que la cosa s’ha escapat de control.

En una recent enquesta del CIS la immigració se situava per primera vegada com el principal problema que actualment hi ha a l’estat espanyol.

Però també a les enquestes del CEO hi trobem dades clau, molt valuoses, que ens ajuden a explicar i entendre l’actual situació a Catalunya:

•       La societat catalana creu que la immigració a Catalunya és bona, és econòmicament necessària, valorant-la amb un 6,6 sobre 10

•       La societat catalana, un contundent 63% de la societat catalana, creu que els governs han perdut del tot el control del tema de la immigració.

No podem negar l’impacte, a tots els nivells, que té en un país com el nostre que en 20 anys la població migrant hagi passat a Catalunya dels 181.590 que hi havia a l’iniciar el s.XXI als actuals 1.361.981. És evident que aquest creixement, en un país tan petit com el nostre, té un gran impacte, el sacseja. Però sobretot perquè crec que tots assistim, ho veiem, a que és un tema sobre el que els governs han perdut el control: immigració il·legal, tant creuant el mar posant en perill les seves vides com a través de les xarxes de contractació en origen que alimenten tot aquest entramat de “falsos negocis” que omplen les ciutats.

I d’això, d’aquesta situació sense control que tothom veu no és normal, és del que s’aprofita aquesta nova extrema dreta racista i xenòfoba per escampar el seu discurs d’odi, les seves mentides, les seves manipulacions, el simplisme i ximplisme dels seus discursets.

Catalunya té un creixement vegetatiu negatiu des de l’any 2018. Cada any des de llavors mor més gent que no pas neix. Assistim a un radical envelliment de la població nativa catalana. Catalunya necessita de la immigració per evitar el col·lapse. Sense la immigració, ja hauríem col·lapsat. L’esperança de vida al nostre país és la més alta de la història, i tenim menys fills que mai. Fins i tot si ara es volguessin impulsar polítiques de natalitat, els primers efectes no els veuríem fins d’aquí vint anys. Per evitar el col·lapse Catalunya necessita de la immigració.

Però és evident igualment que es necessita, a Catalunya, a l’Estat Espanyol i a la resta de països del nostre entorn, recuperar el control sobre aquesta crisi migratòria. No és fàcil, però cal començar:

•       Des del nivell macro, actuant als països que ara mateix no ofereixen cap futur als seus habitants, que per això emigren massivament

•       Fins al nivell micro, actuant contundentment sobre elements crítics de com gestionem l’acollida, com pot ser per exemple acabar fulminantment amb la multireincidència delictiva, acabant amb aquest entrar per una porta i sortir per l’altra del detinguts desenes i desenes de vegades, i en el cas que siguin estrangers, procedint a la seva expulsió, perquè això la mateixa ONU reconeix no vulnera cap dret humà.

Els independentistes catalans som hereus d’una lluita plena de valors i compromisos dels que ens han precedit, i de la que ens sentim orgullosos perquè sabem és la que ens ha permès seguir vius com a poble, com a Nació i mantenir la lluita davant els intents d’aniquilar-nos que patim des del 1714. Ara, com sempre, sabrem estar al costat de la democràcia, la llibertat i els valors polítics, humans i morals que hem heretat dels que ens han precedit en la lluita, sabrem plantar cara al bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba i els seus missatges d’odi que formen VOX i AC. Però també sabrem plantar cara a la irresponsabilitat i les mentides dels discursets aquests d’un encegat progressisme que proclama voler acollir sense cap límit, i que tenim els open arms a tothom, per acollir-los, a milions i milions, fins i tot a milers de milions.

Cal acabar amb les mentides d’aquest nou neofeixisme de l’extremadreta racista i xenòfoba, i crec que amb un parell de dades veureu clarament el que vull dir: el 43% de la població migrant està afiliada a la Seguretat Social, pel que fa a la població “nacional”, un 43,5%. Tenint en compte que entre la població migrant hi ha molt treball no regularitzat aquestes dades evidencien la repugnància d’aquests discursets del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba que el immigrants venen a viure de subsidis. No. Treballen igual que nosaltres. I no, no ens treuen els ajuts socials als nostres avis, com també propaguen els de l’odi racista. La població migrant és un 17,5% del total de la població de Catalunya, i tenen un 18,8% dels ajuts de prestació social. Tenint en compte que és un conjunt poblacional amb importants bosses de precarietat, aquestes dades evidencien altre cop que no tenen més ajuts que la població “autòctona”.

Però igual que tenim dades per criticar les mentides de l’extremadreta racista i xenòfoba de VOX i AC i els seus discursos d’odi, també cal reclamar a governs i administracions major transparència amb aquest tema, explicar les coses, i avaluar com estan funcionant i replantejar les coses que no funcionen.

I una de les coses que no funciona és que algunes de les polítiques d’acollida s’han convertit en polítiques d’efecte “crida”. I això no pot ser. Catalunya, amb les seves polítiques d’acollida, ha acollit els darrers 14 anys més de 17 mil menors migrants no acompanyats als q s'ha donat un servei integral d'acollida al llarg del temps, fins al punt que un 45,6% als que es presta servei d'acollida ja tenen més d 19 anys.

Però l'impacte enfangador de les polítiques d'acollida bonistes, d'anem a salvar nosaltres sols el món, té la seva màxima expressió amb la dada que el 51,1% d'aquests joves migrants no acompanyats que arriben a Catalunya no venen de cap país en guerra, ni amb fam, ni enfonsat en la misèria pel canvi climàtic... sinó que venen del Marroc, ara mateix potser el país més endreçat i pròsper no només de tot el Magrib, sinó de tota Àfrica.

Així doncs, com és que el 51,1% dels menors migrants no acompanyats que arriben a Catalunya provenen d'un país així, sense fam, ni guerra, d’un país ordenat...?

Doncs perquè les polítiques d'acollida s'han transformat en polítiques d'efecte crida. Calen polítiques d’acollida, i sempre les hem tingut, però hem d’evitar que esdevinguin polítiques d’efecte crida.

Per veure això que dic, en un treball d’un investigador sobre el tema de l’acolliment dels Menas a Catalunya, s’hi diu: “Amb aquest treball s’ha aconseguit analitzar la situació real dels menors estrangers no acompanyats, a través de la comparativa del marc legal amb algunes experiències de nois que han passat per aquest procés. S’ha pogut comprovar que molts dels menors que estan acollits valoren positivament la DGAIA i els centres i projectes implicats, i estan contents de que Catalunya els doni aquesta oportunitat. És per aquest motiu que Catalunya és projectada com una de les millors comunitats autònomes per a ser acollits mentre són menors, ja que hi ha molts recursos existents”

I el que és definitiu per valorar com per una banda van els discursos i la hipocresia de molts polítics i per una altra la realitat, aquí us deixo tres captures d’un informe de l’Ajuntament de Barcelona de l’alcaldessa Colau (sí, dels Comuns) i de la DGAIA.

Atents al que s’hi diu:

“Motius principals de l’arribada a Barcelona dels menors estrangers no acompanyats:

- Barcelona és una ciutat atractiva com a destí migratori.

- Coneixen la bona atenció que se’ls dispensa pel sistema de protecció de Catalunya (centres no tan plens, paga, roba, tramitació de la documentació més ràpida, suport a la majoria d’edat...). Això comporta un efecte crida innegable.”

En un altre punt, a l’informe, del 2017, s’hi diu:

“Arriben a Catalunya (i especialment a Barcelona) molts MENAS procedents de centres d’altres comunitats, sense acompanyament professional, i a través dels transports públics. Molts menors manifesten que el bitllet els ha estat comprat per un professional, verbalitzacions que no han pogut ser contrastades tot i que s’estan investigant, però que un elevat número de menors han afirmat a diferents interlocutors (serveis socials municipals, sistema de protecció a la infància, policia).”

I finalment, en el que he trobat més extraordinari de l’informe de l’Ajuntament de la Barcelona de la sra. Colau i dels seus Comuns, diuen i signen, literalment, això:

"Caldria abordar la relació amb els països d’origen en dues línies:

•        Per a treballar la noció de realitat europea i prevenir les migracions voluntàries que fa aquests menors amb expectatives totalment desajustades i amb grans esforços personals i de les seves famílies. A l’any 2011 es va finalitzar el Programa Catalunya-Magreb que treballava des d’aquesta perspectiva. Cal tenir en compte que el 70,7% dels nouvinguts provenen del Marroc.

•        Cal reprendre les repatriacions no voluntàries als països d’origen. Des del 2007 no s’ha pogut fer cap per les garanties jurídiques que marca la llei d’estrangeria. Es competència estatal”

Sí, ho heu llegit bé, l’any 2017 l’Ajuntament de Barcelona de la sra. Colau i els Comuns signaven un informe en el que deien que calia reprendre les repatriacions no voluntàries dels menors migrants no acompanyats.

Sí, és flipant, però més enllà de la hipocresia que estan demostrant sempre els Comuns, realment és la via, l’única via, perquè la crisi migratòria que ara mateix s’està donant a tota Europa, reverteixi, acabant amb aquesta situació i percepció certa de la immensa majoria de la ciutadania, que els governs, tots, han perdut el control del tema migratori.

Hem de ser una societat prou madura i responsable com per abordar el tema migratori sabent que és clau, en positiu, per al futur del nostre país, i que és un tema d’escala mundial, que no podem abordar en solitari, i ho hem de fer sense els encegaments irresponsables de l’extrema-dreta racista i xenòfoba i dels igual d’irresponsables discursets del progressisme oficial.

El gruix de la nostra societat és conscient que el nostre país té un creixement vegetatiu negatiu i que econòmicament el nostre país s’aguanta, en moltíssims sectors, gràcies a l’arribada de població migrant. Per això aquest 6,6 amb que es valora la importància positiva per a la nostra economia de la població migrant. Aquesta pregunta ens permet identificar clarament l’extremadreta racista i xenòfoba: només els votants de VOX i d’AC això no ho veuen, i ho valoren negativament, els de VOX amb un 4,2 i els d’AC, com sempre, evidenciant que són els més racistes del nostre país, amb un 3,8. Els votants de la resta de partits, inclosos els del PP, són conscients d’aquesta realitat, i la valoren positivament.

Una altra dada: el 65,9% de la ciutadania de Catalunya defensa i valora que la immigració està fent una contribució molt valuosa al manteniment de l’economia i els serveis al nostre país. Només entre els votants de VOX i d’AC no arriben al 50% els que així ho veuen, evidenciant una altra vegada que són el bloc de l’extrema-dreta racista i xenòfoba. I com sempre, dins d’aquest bloc, AC i els seus votants sempre s’evidencien com els més racistes i xenòfobs: mentre un 42,2% dels votants de VOX reconeixen la contribució positiva de la immigració, només un 20% dels d’AC així ho reconeixen, 22 punts per sota dels de VOX (és a dir, els d’AC són amb diferència els més racistes de tots, amb un nivell de racisme fins i tot 22 punts superior al dels votants de VOX)!!!!

Però igual que evidenciem això hem d’evidenciar que un 65,7% de la ciutadania del nostre país veu que l’estat espanyol ha perdut totalment el control sobre els fluxos migratoris, sobre qui entra al nostre país, i que això és un greu problema. Així ho veuen la immensa majoria dels votants de tots els partits, inclosos el 56% dels votants d’ERC i el 59% dels del PSC. Només els votants de dos partits no ho veuen així: els de la CUP i els de Sumar. Només un 28% dels votants de Sumar diuen que això és un problema i només un 24,6% dels de la CUP, que es configuren així com el bloc de la irresponsabilitat “progre”, un bloc que amb aquests discursets i posicionaments l’únic que fa és alimentar el bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba.

El xoc d’aquestes dues irresponsabilitats, la dels posicionaments racistes i xenòfobs i la dels que creuen Catalunya pot solucionar els problemes de tota la humanitat i que hi vingui tothom, a milions i a milers de milions, sense problema, i que tothom que hi vingui tingui tots els drets només posar-hi els peus... arrossega el nostre país a un carreró sense sortida, de col·lapse, perquè impedeixen abordar aquest tema amb la responsabilitat i el realisme i compromís que necessita, i alimenta el bloc de l’extrema-dreta racista i xenòfoba.

Estem com estem, i no podem esperar a ser independents per abordar aquest tema. Cal un gran pacte de país, de la centralitat de país, a tots els nivells, per fer el que tots sabem cal fer. Sabem que sense immigració el nostre país col·lapsaria. Però també sabem que sense cap control sobre aquest moviment migratori, el nostre país també col·lapsarà. Cal un pacte de país, de l’enorme centralitat del nostre país, que abordi aquest tema des dels elements que totes les dades visualitzen compartim majoritàriament els ciutadans d’aquest país, i que neutralitzi les mentides i la manipulació dels irresponsables discursets de l’extrema dreta racista i xenòfoba i de la progressia que només vol acollir, sense límit, sense cap límit, perquè hem estat cridats a resoldre els problemes de tota la humanitat.

Anàlisi Baròmetre Opinió Política del CEO (novembre 2024): estabilitat, però amb moviments de fons (canvis socials i nacionals

Dimecres de la setmana passada es van fer públiques les dades del darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya que, com sempre dic, és la millor i més completa enquesta electoral que es fa a Catalunya.

Evidentment, com qualsevol enquesta, també el BOP del CEO pot tenir biaixos, i quan hi són, els hem comentat. Però el gran valor que té és la facilitat d’accés a les seves dades, que permet centrar-se en aquells elements demoscòpics més al marge de poder ser afectats per possibles biaixos i, sobretot, la seva sèrie històrica, l’evolució de les mateixes dades al llarg dels anys, fet que permet tenir una visió de l’evolució del país i els possibles canvis de fons que s’hi estiguin donant. Com sempre, és una enquesta que es fa als ciutadans de Catalunya amb dret a vot a les eleccions al Parlament de Catalunya.

En termes electorals, aquest BOP del CEO ofereix la visió d’una situació política molt estable. Però molt estable no vol dir estàtic, hi pot haver algunes tendències electorals que dins el que és la dada predominant, l’estabilitat de l’escenari, ofereixin una aproximació a petites evolucions que, tot i que ara no es visualitzin, caldrà seguir de prop en futurs BOPs per veure si es consoliden i quina força tenen o no tenen.

Tanmateix, en aquest BOP del CEO, al marge d’aquesta estabilitat en l’escenari polític des del punt de vista electoral, sí que podem veure que en el nostre país s’estan produint alguns moviments de fons en certs posicionaments davant elements nuclears de la nostra realitat social i nacional que no són gens menors. Són moviments que no són nou, que ja estem veient en les darreres enquestes, però que en aquest BOP del CEO es visualitzen amb especial força. I entre aquests moviments de fons que s’estan produint al nostre país el posicionament davant la independència està agafant una singular rellevància.

A aquests elements de fons dedicaré el gruix d’aquest article analític, sense descuidar l’anàlisi de l’evolució política i electoral.

1. UN ESCENARI POLÍTIC I ELECTORAL CARACTERITZAT PER LA SEVA ESTABILITAT

Com he dit, en aquest BOP del CEO l’estabilitat és la principal característica que ofereixen les dades de projecció política i electoral. Mirem-ho per blocs:

1.1. BLOC INDEPENDENTISTA:

En el bloc independentista, conformat per Junts, ERC i CUP també l’estabilitat és la principal característica de les dades que ofereix el BOP del CEO:

•           Junts segueix sent la força que més suports té en aquest bloc independentista. Manté una alta fidelitat de vot , del 75,4%, i no presenta fugues significatives cap a altres opcions, tot i que sigui uns petits percentatges, molt poc per sobre del marge d’error demoscòpic, en diferents direccions, com és un 4% cap a ERC, un 4% cap a la CUP i un 4,9% cap a AC. Tampoc no hi ha fluxes de vot cap a Junts procedents d’altres opcions que siguin especialment significatius, tot i que sí hi ha un 6,2% d’antic vot d’ERC cap a Junts, un 5,9% del que a les darreres eleccions es va abstenir (ara només un 0,9% dels votants de Junts diuen s’abstindrien en unes noves eleccions) i un 5% d’AC. La projecció electoral del CEO situa Junts amb una lleugera pèrdua de vots i escons, però en aquesta projecció i influeix molt la infrarepresentació de 10 punts dels votants de Junts. Atesa l’alta fidelitat de vot i els pocs fluxes de fuga o de captació de vot, Junts es projecta amb una alta estabilitat en relació a les darreres eleccions.

 

•           ERC, malgrat la seva descomunal crisi interna, sembla haver pogut tocar fons amb els resultats de les darreres eleccions, i també es projecta electoralment amb una estabilitat de vot. ERC té un 73,3% de fidelització de vot (lleugerament més baixa que la de Junts, però dins l’espai d’alta fidelitat). Tanmateix, dins d’aquesta estabilitat, ERC presenta una posició singular que caldrà veure com va evolucionant, i és que potser és la formació que presenta més fluxes de vot en diferents direccions, tant d’antics votants ERC que ara votarien altres opcions, com d’antics votants d’altres opcions que ara votarien ERC. Cap percentatge és especialment significatiu, però hi són, i caldrà veure com evolucionen. Així ERC perdria, en relació als votants que va tenir les darreres eleccions, un 3,6% que aniria cap al PSC, un 5,8% cap a la CUP i un 6,2% cap a Junts. Però simultàniament, ERC rebria vot de votants d’altres opcions a les darreres eleccions: un 3,8% dels del PSC, un 4,9% dels de la CUP, un 5,6% dels Comuns, un 4% dels de Junts, un 5% dels d’AC i un 6,1% dels que es van abstenir.

 

•          Finalment, per tancar aquesta anàlisi de les formacions que integren el bloc independentista tenim la també alta estabilitat de la CUP, caracteritzada per aquest 80,3% de fidelitat de vot dels seus antics votants les darreres eleccions. Al costat d’això la CUP només presenta un mínimament significatiu 4,9% de fuga de vot cap a ERC. Pel que fa a captar vot d’altres, només trobaríem un 5,8% de vot d’ERC cap a la CUP i un 4% de Junts. Per tant l’espai de la CUP també seguiria molt estable en relació a les darreres eleccions.

 

1.2. BLOC UNIONISTA/CONSTITUCIONALISTA:

El Bloc unionista/constitucionalista que lidera el PSC, i que integra a PP i Comuns també seguiria en un escenari d’alta estabilitat.

•           El PSC seguiria liderant aquest espai de l’unionisme constitucionalista, i també seguiria sent la força més votada al Parlament de Catalunya, i amb més escons. El PSC també té una alta fidelitat de vot, del 79,4%, mentre que no presenta cap fuga mínimament significativa en cap direcció, excepte el 3,8% cap a ERC, mentre que sí té una pluralitat de petits fluxes de vot cap a la seva opció. Entre aquest vot que el PSC no va tenir les darreres eleccions, però que ara sí tindria hi trobem un 16,7% dels qui es varen abstenir, el percentatge més alt de vot d’entre els abstencionistes, però també hi trobem un 3,6% d’antics votants d’ERC, un 2,2% dels Comuns, un 4,4% de VOX i un 4,5% d’altres opcions que no van entrar al Parlament. Per tant, el PSC seguiria primera força, amb un vot molt estable.

 

•           El PP també es mantindria força estable, tot i que potser amb una lleugera tendència a la baixa. Presenta una alta fidelitat de vot, del 76,2% i no presenta cap fluxe ni de fuga ni de captació de vot mínimament significatiu. Si hagués de destacar alguna cosa seria que és la formació que presenta un major percentatge d’indecisos, amb un 7,9% i també el major percentatge de vot en blanc, que tot i que petit, del 3,2%, m’ha resultat sorprenent en aquest “públic”.

 

•           Finalment en aquest bloc de l’unionisme constitucionalisme trobem uns Comuns la projecció electoral dels quals és la que em resulta més estranya de totes. Recordem que les darreres eleccions europees a Catalunya la candidatura podemita va treure més vots que la dels Comuns. En aquesta enquesta del CEO diu que 78,7% dels votants dels Comuns a les darreres eleccions al Parlament, ara seguirien votant Comuns, amb un 0% a Podemos. La cosa és més estranya perquè hi ha un 2,2% que diuen que votarien Podemos si hi hagués eleccions al Congreso de Diputados, és a dir, que l’opció de votar Podemos hi era a l’enquesta. La pèrdua de vot més significativa que tindrien els Comuns seria un 5,6% cap a ERC, però que atès que un 3,1% dels antics votants d’ERC ara votarien Comuns, no els implicaria un saldo negatiu.

 

1.3. BLOC DE L’EXTREMADRETA RACISTA I XENÒFOBA

El Bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba al Parlament de Catalunya que configuren VOX i Aliança Catalana també es manté força estable, atès que són les dues formacions amb una major fidelitat de vot i que les principals transferències de vot la tenen entre elles: la principal fuga de vots de VOX és cap a AC i la principal fuga de vots d’AC és cap a VOX, i, alhora, aquestes dues fugues són les principals transferències de vot que tenen totes dues formacions. De manera que el bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba es mantindria també molt estable.

•           VOX té una fidelitat de vot, del 82,2% dels vots que va tenir les darreres eleccions. La seva principal fuga de vot és el 6,7% d’antics votants de VOX que ara votarien Aliança Catalana, i el 4,4% que ara votarien PSC. Des del punt de vista de captació de vot, la principal arribada de votants d’altres partits de les anteriors eleccions seria aquest 5% d’antics votants d’Aliança Catalana que ara votarien VOX.

 

•           La segona força que configura l’espai de l’extremadreta racista i xenòfoba, Aliança Catalana, també presenta una alta estabilitat. Per una banda té la segona més alta fidelitat de vot, del 80%, només superada pel 82,2% que tenen els seus companys de VOX. Pel que fa a fuga de vots, cal remarcar que es produeix en direccions molt diferents: un 5% cap a VOX, un altre 5% cap a ERC, també un 5% cap a Junts i finalment un altre 5% cap a altres opcions (com podria ser la també formació ultra de l’eurodiputat Alvise). Pel que fa a captació de vot, la principal arribada de vot que té AC és el 6,7% procedent de VOX. Com he dit abans, entre VOX i AC tenen els seus principals transvasaments de vots, en les dues direccions i sentits, de manera que tot queda “dins del bloc ultra”. Més enllà d’això ara mateix AC només tindria el que no deixa de ser un percentatge petit, només una mica per sobre del marge d’error, però que no per això deixa de ser inquietant, aquest 4,9% de vot que les darreres eleccions va votar Junts. L’únic bo que té aquest percentatge és que si dins les formacions polítiques democràtiques i més encara de les formacions del bloc independentista hi havia un vot que allò pel que es mou és pel racisme i la xenofòbia, quan més aviat estigui lluny del bloc independentista, molt millor.

EN RESUM:

En resum, i com ja he dit per activa i per passiva, un escenari de gran estabilitat, en el que l’independentisme no recupera en cap cas la majoria social i democràtica que va tenir, i en el que el bloc de l’unionisme constitucionalista segueix sent el més votat, liderat per un PSC que seguiria sent la primera força política i única amb opcions de formar govern.

I no com a resum, sinó com addenda final en aquest apartat, per a tots els que des de pressumptes posicions independentistes reivindiquen l'abstenció i diuen que l'abstenció és independentista... doncs quines coses, oi? resulta que només un 29,5% dels qui es van abstenir les darreres eleccions al Parlament de Catalunya volen que Catalunya esdevingui un estat independent. Un 61,4% dels qui es van abstenir No volen la independència. 

2. COM ES REFLECTEIX L’EVOLUCIÓ SOCIAL, POLÍTICA I NACIONAL DEL NOSTRE PAÍS EN L’EVOLUCIÓ DE LES DADES DEL BOP DEL CEO?

Al marge de l’estabilitat que hem vist en les dades de la projecció política des del punt de vista electoral, en aquest BOP del CEO hem pogut veure algunes coses que fan més intensos alguns canvis en posicionaments socials i nacionals que ja estàvem veient en anteriors baròmetres. 

La dada que aquest novembre del 2024 ha cridat més l’atenció és que la distància entre els que No volen la independència i els que Sí la volen és la major de la història. A la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent” un 54% han respost que NO, mentre que només un 40% han respost que SÍ.

Així les coses, ara mateix a Catalunya els que no volen la independència estan 14 punts per sobre que dels que Sí la volen.

Això no sempre ha estat així. El 2016, a aquesta mateixa pregunta, eren un 48% els que deien que Sí volien la independència, i un 45% els que deien que NO. El Sí estava 3 punts per sobre del NO. La màxima distància a favor del Sí la vam tenir el 2017, amb un 49% que Sí volien la independència i un 43% que no la volien.

Del 2017 al 2024 el No a la independència s’ha imposat “menjant-se” els 6 punts que estava per sota del Sí, i afegint-hi 14 punts per sobre del Sí, és a dir, 20 punts, l’escenari polític des del punt de vista nacional ha patit una modificació de 20 punts a favor del No a la independència.

Aquest BOP del CEO posiciona el No a la independència en el seu màxim i el Sí a la independència en el seu mínim. Aquesta tendència ja venia des de mitjans del 2019, quan es van invertir els suports, i el No a la independència va passar a ser lleugerament superior al Sí que havia predominat, estat el majoritari, des del 2016. Des de llavors el No ha anat creixent, fins arribar al seu màxim en aquest BOP del CEO, i en Sí ha anat minvant, fins arribar al seu mínim en aquest BOP.

Tot el que ens porta a l’1-O del 2017 és el més gran que mai hem fet des del 1714, i es va fer amb una solidesa, amb una energia, credibilitat, confiança, capacitat de sumar, capacitat de mobilitzar, de guanyar suports.... que va portar a que el Sí a la independència fos el majoritari en la llarga sèrie del BOP del CEO.

De la mateixa manera que el col·lapse del nostre moviment després de l’1-O, la divisió, el cainisme extrem, la desorientació, el fracàs de tot plegat i de la gestió del post 1-O és el que ens ha portat a aquestes dades, al mínim suport a la independència, i al màxim suport al No a la independència.

Potser és reversible. Però potser no.  

És evident que si es treballa bé i s’aconsegueix tornar a ser un moviment creïble, sòlid, que generi confiança, es pot créixer, és l’única manera de tornar-hi. Però igual d’evident és que estan canviant moltes coses, i no podem ignorar-les, perquè no som el país que érem.

Una de les dades més importants per veure que les coses ja no són com eren és l’evolució a una altra de les preguntes de referència sobre el tema nacional que històricament ha plantejat el CEO, la pregunta de resposta múltiple (per tant no el Sí/No de la pregunta sobre si es vol la independència) que planteja “Creu que Catalunya hauria de ser...” i ofereix com a respostes les opcions un estat independent, una comunitat autònoma, un estat dins una Espanya federal, una regió d’Espanya.

Fins Octubre del 2023 els que creien que Catalunya hauria de ser un estat independent sempre havien estat majoria, pel davant dels que creuen que ha de ser una Comunitat Autònoma. El 2017 també és quan la diferència és més gran: un 40% creien que Catalunya havia de ser un estat independent, i la segona opció amb més suports era ser una Comunitat autònoma, que així ho creien un 27%. Els partidaris de l’estat independent estaven 13 punts pel damunt de la segona opció més volguda, la de ser CCAA.

Cal tenir present, però, que la suma dels partidaris de ser CCAA, de ser estat dins una espanya federal o de ser una simple regió d’Espanya sumaven 54%, és a dir, 14 punts per sobre dels que volien estat independent. Però aquell 2017 el Sí a la independència en la pregunta dicotòmica (sí/no) s’imposava al No perquè gent que potser en la resposta múltiple apostaven per una altra cosa diferent de l’estat independent, p.ex. el federalisme, portats a triar entre Sí o No a la independència, optaven pel Sí a la independència, ni que no fos la seva primera opció.

Però des del post 1-O la distància entre partidaris de l’estat independent i de la CCAA comença a disminuir, fins aquest octubre del 2023 que abans esmentava, en que empaten, amb un 31% de suports aquestes dues opcions. El juny del 2024 per primera vegada els partidaris de que Catalunya sigui una Comunitat Autònoma per primera vegada superen als partidaris de que CAT sigui un estat independent (34% vs 31%). I aquest novembre els partidaris de l’estat propi només arriben al 30%, mentre que els qui volen ser CCAA segueixen sent el 34% (4 punts per sobre, distància màxima),

De manera que ara mateix estem que els qui creiem que Catalunya ha de ser un estat independent som el 30%, mentre que els que creuen ha de seguir vinculada a Espanya (com a comunitat autònoma, en una Espanya federal o com a regió) són el 62%.

Alerta doncs, que com ha anat tot, com està evolucionant tot, ens està portant a escenaris molt complicats de gestionar des del punt de vista de suport a la independència. Sovint es diu “ningú ha deixat de ser independentista”, per tant, si ho fem bé, tema arreglat. No ho tinc tan clar.

El nucli dur del Sí a la independència el formava aquell 40% que en la resposta múltiple deia que creia Catalunya havia de ser un estat independent, mentre que aquell 27-26-.24% que creia havíem de ser una comunitat autònoma ara són un 34%.

Faríem bé de no simplificar com observem aquests canvis. Faríem bé de valorar la magnitud dels canvis socials i nacionals que estem vivint, perquè sense això, cap estratègia de país no té el més mínim futur.

Permeteu-me que us posi damunt aquesta taula d’anàlisi una altra dada que també explica moltes coses. El post 1-O ens ha portat a un caïnisme atroç, a la incapacitat de treballar plegats, de tenir el més mínim diagnòstic compartit, la més bàsica estratègia compartida. Al costat d’això dins l’independentisme també ha sortit un plusquamperfectisme que tot ho sap, i que ho acaba tot de manera ràpida: tots són uns traïdors processistes, doneu-me la raó a mi i jo faré la independència sense problema, sense votar, sense democràcia, sense res, perquè tenim la raó i punt. I en aquest context tot el que qualsevol independentista faci per gestionar la complexitat del nostre dia a dia, perquè seguim vivint, seguim treballant, segui tenim problemes i necessitats, tot és vist i assenyalat com una renúncia, com una traïció.

Doncs atents a aquestes dades, perquè ja veureu la cosa és molt més complexa del que alguns plusquamperfectistes volen fer veure amb els seus discursets:

El BOP del CEO fa una pregunta molt interessant: “Quin és el seu grau d’acord que, per defensar millor els interessos de Catalunya, els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg amb altres governs de fora de Catalunya?”

El 84.6% dels ciutadans de Catalunya estan molt o bastant d’acord amb això, amb que per defensar millor els interessos de Catalunya els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg.

I la immensa majoria dels votants de tots els partits hi estan d’acord: el 91,6% dels votants del PSC, el 83% dels de Junts, el 91,6% dels d’ERC, el 84,2% dels del PP, el 69,1% dels de VOX, el 93,2% dels Comuns, el 73,7% dels de la CUP i el 75% dels d’AC. Uep, i un 80,7% dels que es van abstenir.

Però, simultàniament, en una altra pregunta tenim una altra dada interessantíssima: un 50,9% de la ciutadania de Catalunya creu que per defensar millor els interessos de Catalunya els partits catalans han d’exercir la màxima pressió fora de Catalunya, encara que això pugui generar tensions i confrontacions.

Per tant conviuen dues majories, una d’aclaparadora, amb la que hi estan d’acord la immensa majoria dels votants de tots els partits, per negociar per defensar els interessos de Catalunya, i una altra, aquest 50,9%, que creu que també cal pressionar i no tenir por a la confrontació si cal. Però aquesta opció només és clarament majoritària entre els partits del bloc independentista: el 72,4% d’ERC, el 80,3% de la CUP i el 85,3% dels de Junts.

Estem davant realitats complexes. La immensa majoria de l’independentisme aposta per la via de diàleg i de negociació, sense renunciar a la pressió, fins i tot si aquesta pressió pot generar tensions i confrontació. No són excloents. Cal fer-les compatibles. Aquesta és una de les claus del nou escenari en el que estem.

3. TRACA FINAL: LA DADA DEMOLIDORA DEL BOP DEL CEO EN L’ESCENARI DE LA CRISI D’ERC I EL PROCÉS D’ELECCIÓ D’UNA NOVA DIRECCIÓ

Aquest dissabte s’han fet les eleccions a ERC per escollir una nova direcció. La candidatura de qui ha portat ERC a la major crisi de la història, i és el més gran responsable de la fallida de l’independentisme en el post 1-O, Oriol Junqueras, ha guanyat a les altres dos candidatures, però sense arribar al 50%, de manera que en 15 dies hi haurà una nova votació, ja només amb les dues candidatures que han tingut més vots, la de Junqueras i la de Godàs.

El BOP del CEO ha fet una pregunta intel·ligent, per “evitar” el nominalisme dels candidats i càrrecs oficials. Ha preguntat: “dels principals líders polítics, qui preferiria que fos el president de la Generalitat de Catalunya?” Així ha pogut preguntar per Junqueras.

I ara ve la dada demolidora...

Tot i que entre els votants de tots els partits s’observa un cert distanciament fins i tot amb els seus “líders”, majoritàriament els votants de cada partit preferirien que el líder del seu partit fos el President, i així per exemple tenim que un 63,4% dels votants de Junts voldrien fos president Pugdemont, un 56,1% dels del PSC que ho fos Illa

I ara sí, la dada demolidora: només un 17,3% dels votants d’ERC preferiria que Junqueras fos el president de la Generalitat.

Sí, ho heu llegit bé, només un 17,3% dels votants d’ERC voldria que Junqueras fos president de la Generalitat.

Ahir dissabte un 48% de la militància d’ERC va votar per Junqueras. És tan i tan brutal la distància amb la realitat dels seus votants d'aquests militants que dissabte encara van votar Junqueras... que me’n faig creus. És molt bèstia. És flipant.

Si la militància no veu que només un 17% de l’electorat que encara té ERC confia en Junqueras, que un 83% de l’electorat que encara té ERC no vol Junqueras... si la militància d’ERC no ho veu i li tornen a lliurar el partit, si revaliden aquest lideratge coreà  (en paraules de Josep Huguet) de Junqueras... abocaran ERC a la seva desaparició, a desaparèixer a la manera que van desaparèixer els de Ciutadans...

I l’independentisme necessita ERC, necessita que ERC torni a la seva millor versió. 

Tant de bo la força de la militància de les candidatures que han liderat Nova Esquerra Nacional, amb Xavier Godàs, i Foc Nou, amb Alfred Bosch, puguin fer-ho possible. 

 

 

Anàlisi (amb noves dades de l'enquesta que no s'havien recollit al dossier de premsa) del tema LLENGUA de l'Enquesta Sociopolítica del CEO

 

La setmana passada el CEO va publicar una nova edició d’una enquesta que jo sempre he considerat una mica estranya, però que malgrat tot aporta algunes dades interessants sobre la nostra societat i els posicionaments socials en relació a diversos temes.

Un d’aquests temes ha estat el de la llengua. I, amb raó, una de les dades que proporcionava l’enquesta que més s’ha comentat, pel que implica, per les alarmes que evidentment desperta una visió això sobre l’ús de la llengua catalana, ha estat tot el tema del canvi lingüístic dels catalano-parlants per evitar conflictes. El fet que per evitar problemes s’hagi de de deixar de parlar el català i passar-se al castellà com denuncien el 52% dels enquestats catalanoparlants, o que només un 53% dels catalans diguin poden utilitzar el català en tots els àmbits de la seva vida, mentre que un 83% diuen sí poden utilitzar el castellà en tots aquests mateixos àmbits és l’evidència que, malgrat tot el que s’ha avançat en la recuperació de l’oficialitat del català, encara estem lluny de la seva plena normalitat, de la plena normalització del català com a llengua pròpia de Catalunya.

L’enquesta reflecteix, a més, una preocupació majoritària per la llengua catalana. El 53% creuen que el català ha empitjorat els últims anys (només un 11% creu que ha millorat). I un 46% també creu que el català seguirà empitjorant. Només un 13% creu que millorarà.

Totes aquestes dades són contundents, i és evident que cal atendre la situació que descriuen, començant pel que és un dret bàsic reconegut que en cap cas s’hauria de veure vulnerat, impedit en el seu exercici: poder utilitzar el català en tots els àmbits de la nostra vida, i, sobretot, no haver de canviar de llengua com a manera d’evitació de conflictes o problemes.

Això, per tant, és clar i contundent, i requereix tota l’atenció i acció política i social a tots els nivells, començant pel Govern.

Tanmateix, dit i sentat això, crec que val la pena que, sense en cap cas menystenir la situació que s’expressa en l’enquesta en relació a la vulnerabilitat del català i dels drets lingüístics dels catalans, contextualitzar tota una altra sèrie de dades que l’enquesta ha recollit en el seu qüestionari, però que no sempre s’han incorporat al dossier de dades que s’ha fet públic.

He pogut analitzar el qüestionari, descarregar les microdades anonimitzades i fer alguns creuaments de dades que no s'havien tingut en compte al Dossier de Premsa ni als reculls de dades, que crec que ajuden a contextualitzar i situar millor la realitat de la nostra llengua, del català, en aquest context d’alta complexitat en el que ens trobem.

La primera qüestió a la que voldria fer referència, per contextualitzar les dades de l’enquesta, la visió que aporten, la realitat que visualitzen, és que sempre hem de tenir en compte que la situació que descriu l’enquesta es dona en un país, el nostre, que no és un estat (i que per tant no tenim les eines que tenen els estats per a la gestió de totes aquestes qüestions) i que es dona en un país, el nostre, que ha viscut, en espais de temps molt ràpids de la nostra història, l’arribada al país de grans fluxes migratoris. 

Els anys 60-70 del s.XX hi hagué un gran fluxe d’arribada de població migrant a Catalunya procedent d’arreu de l’estat espanyol, que tenia el castellà com a llengua pròpia i que arribava a un país en el que el català no era oficial, no es podia ensenyar a l’escola, ni res de res. 

I ara, aquest s.XXI a Catalunya hem viscut un nou gran fluxe migratori procedent d’arreu del món (America llatina, Europa, Àfrica, Àsia...).

En només 20 anys Catalunya ha rebut un fluxe migratori procedent d’arreu del món de 1.180.391 persones. En aquests 20 anys la població nascuda a l’estranger al nostre país ha passat de ser el 2,9% a ser el 17%.

L’impacte d’un fluxe migratori així, en un país petit com el nostre, és evident que és gran.

En un país amb un creixement demogràfic vegetatiu negatiu com el nostre per a la immensa majoria de catalans és evident que aquest fluxe migratori viscut ha estat globalment positiu, sobretot des del punt de vista econòmic. Un 60% de la població de Catalunya valora positiva o molt positivament l’impacte d’aquest fluxe migratori sobre la nostra economia (fa valoracions entre 7 i 10 en una escala de 0 a 10 on 0 és dolent per a l’economia i 10 positiu per a l’economia).

Però és evident també que un fluxe d’aquesta naturalesa, pel volum i pel curtíssim temps en el que s’ha produït, té impactes sobre moltíssims aspectes de la nostra realitat social, també la lingüística, en la mesura que hi ha hagut molt poc temps per gestionar la integració d’aquests enormes fluxes, i que ha calgut fer-ho sense les eines d’un estat, i en unes realitats sociodemogràfiques complexes, com és la nova altra concentració residencial d’aquesta nova immigració en àmbits urbans que ja es van generar per acollir la immigració dels 60-70.

Des d’aquest punt de vista l’escola va ser, des del 1978, i encara és ara, l’eina cabdal, determinant, per a una adequada integració dels fluxes migratoris i per treballar per la normalització del català.

Però necessita temps. No hi pot haver miracles. L’assumpció del català com a llengua pròpia, o com a mínim del seu coneixement, d’un coneixement que en permeti el seu ús a tota la població de Catalunya, requereix temps... i recursos. L’escola és clau, però poder atendre els milers de peticions per accedir a cursos de català que no s’han pogut atendre, també és clau, i també hauria de disposar de tots els recursos necessaris perquè ningú que vulgui aprendre el català es quedi sense plaça per aprendre’l.

Un altre element en aquesta anàlisi contextualitzadora de les dades és que difícilment podem fer el que cal fer pel català si no assumim íntegrament la nostra realitat social i nacional, i per tant també lingüística. Catalunya i la societat catalana és com és. I si no sabem com és, com som i, encara pitjor, si ho neguem, si neguem la nostra realitat, és impossible créixer com a país, com a nació, i també és impossible que el català esdevingui la llengua que volem que sigui, que volem que esdevingui, una llengua plenament normalitzada, en la que el seu ús mai impliqui cap problema, una llengua de tots que en garanteixi el seu futur.

I des d’aquest punt de vista el primer que hem d’assumir, del que hem de ser conscients, és que el català només és la llengua inicial, d’acord a les dades de l’enquesta, del 31,6% de la població de Catalunya, mentre que el castellà és la llengua inicial del 53,4% i altres llengues ho són del 15% de la nostra població. La història, la repressió sistemàtica de l’estat espanyol contra la causa catalana, contra la llengua catalana, i l’impacte dels fluxes migratoris viscuts durant el s.XX i s.XXI ens han portat aquí. Aquesta és la nostra realitat social i nacional.

Però el més interessant és que en aquest context, amb aquesta realitat, el català és l’única llengua que creix entre la població. El català és la llengua inicial de només el 31,6% dels catalans, però esdevé la llengua pròpia del 40,1% d’aquesta població, mentre que el castellà, que és la llengua pròpia del 53,4% de la població, només per a un 45% és la llengua declarada com a pròpia per aquesta població.

El català passa del 31,6% al 40,1%, mentre que el castellà passa del 53,4% al 45%. El català, insisteixo, és l’única llengua que creix a Catalunya.

També és molt important veure com entre la darrera onada migratòria, el català també hi és present, i tot i que faci poc de la seva arribada, ja hi ha un 15,8% que han assumit el català com a llengua pròpia, pràcticament el mateix percentatge d’aquest col·lectiu que diuen han assumit el castellà com a llengua pròpia.

El nostre país necessita temps perquè els mecanismes d’integració que tenim funcionin, produeixin els resultats esperats i volguts. Perquè sabem, les dades són clares, que funcionen, aquests mecanismes, però que necessiten temps, necessiten acompanyament, necessiten facilitar a tots els nivells eines per als nouvinguts que els permetin integrar-se també lingüísticament. I això fa referència sobretot a la població adulta, perquè per a la població en edat escolar els mecanismes estan sobradament contrastats en la seva eficàcia. Tot i que evidentment no són processos màgics, de picar amb la vareta i ja tenir-ho. Cal temps. Però anem en la bona direcció, tot i que calgui reforçar clarament les eines de la locomotora d’integració lingüística i social que tenim.

Però encara hi ha més dades a l’enquesta del CEO que cal ens les mirem bé per saber què ens estan explicant, quina realitat ens estan descrivint, com és la nostra societat i com viu el tema lingüístic, atenent especialment a la nostra diversitat.

Ja hem vist abans com el català és la llengua inicial de només el 31,6% de la població de Catalunya, mentre que el castellà ho és del 53,4%. I també hem vist com altres llengües són la llengua inicial d’un 15% de la nostra població.

Doncs bé, aquí cal treballar amb intel·ligència estratègica els processos d’integració i d’assumpció i extensió del català, i per fer-ho cal entendre molt bé com la nostra societat ho viu i veu, des de la seva diversitat. Ignorar-ho, plantejar polítiques o estratègies que ignorin la realitat de la societat que som, pot tenir conseqüències fatals.

I què diu aquesta realitat? Doncs que català i castellà, amb independència dels nostres orígens i de les nostres llengües inicials, són assumits per la immensa majoria de la població de Catalunya com dues llengües que cal entendre i parlar i, el que encara és més important, de la importància que de manera clarament majoritària la població de Catalunya dona al català com a eina d’integració social.

Un 81,5% dels catalans que tenen el català com a la seva llengua inicial creu que tothom que viu a Catalunya hauria d’entendre el català, i un 74,8% que l’hauria de parlar. Entre els catalans que tenen el castellà com la seva llengua inicial un 69,1% també defensen que per viure a Catalunya cal entendre el català, tot i que en relació a parlar el català, malgrat ser la majoria que així ho defensen, el percentatge baixa fins ser un 53,2%. Entre els que tenen altres llengües com la seva llengua inicial (per tant majoritàriament la nova onada migratòria, d’aquest s.XXI, procedent d’Europa –romanès-, Àsia, Àfrica...), també són clara majoria, un 63,9% els qui defensen que per a viure a Catalunya s’ha d’entendre el català, tot i que en aquest cas ja només un 49,1% diuen que s’hauria de saber parlar.

La necessitat d'entendre el català per viure a Catalunya és, amb independència dels nostres orígens, un fet assumit per tothom. El fet d’haver-lo de parlar per viure a Catalunya ja no té tan consens, i és un factor que caldria treballar, des d’una visió positiva i facilitadora, sobretot pel que fa a les generacions adultes, que no han tingut cap oportunitat de passar per l’escola i viuen processos d’integració no fàcils.

Un altre element a tenir en compte de la nostra realitat social i nacional que descriu l’enquesta del CEO és que de manera clara la immensa majoria de la nostra societat no viu la convivència lingüística entre el català i el castellà d’una manera conflictiva, sinó que ho assumeixen com a part de la nostra realitat social.

Un 73,2% dels catalans que tenen el català com a llengua inicial creuen que per viure a Catalunya també cal entendre el castellà, i un 65,8% que cal parlar-lo. Entre els qui tenen el castellà com a llengua inicial un 74,7% creuen que per viure a Catalunya cal entendre el castellà i un 68,4% que cal parlar-lo. I entre els qui tenen com a llengua inicial altres llengües, un 75,7% creuen que per viure a Catalunya s’ha d’entendre el castellà i un 66,7% que s’ha de parlar.

Amb diferents intensitats, però de manera clarament majoritària, amb independència dels nostres orígens i la nostra llengua inicial, la immensa majoria de la societat catalana creu que per viure a Catalunya cal entendre i parlar el català i el castellà. Plantejar el futur del català des del conflicte lingüístic crec que és un error que pot costar car al català. Cal treballar per fer arribar el català a tothom, per millorar els mecanismes de coneixement i integració. Però fer-ho en termes de conflicte contra el castellà, portant la cosa a haver de triar entre una o altra llengua crec que seria un error. Les dades són clares, tant de la realitat de la societat que som com del que volem –i no volem-.

I, ja per acabar, l’enquesta ens permet mirar el futur amb confiança, ens permet visualitzar clarament el potencial integrador i de cohesió social que té el català, visualitzat així per la immensa majoria de la nostra societat, amb independència dels nostres orígens, amb independència de la nostra llengua inicial.

Un 74,2% dels qui tenen el català com a llengua inicial afirmen que aprendre el català és important per integrar-se socialment a Catalunya. I així també ho creuen un 69,1% dels qui tenen el castellà com a llengua inicial i un 67,9% dels qui tenen com a llengua inicial altres llengües. El consens sobre la importància clau, determinant, d’aprendre la llengua catalana per integrar-se socialment a Catalunya és demolidor. Només un petitíssim percentatge, al voltant del 15%, creuen que no cal.

I encara més, tot i l’actual situació i complexitat, a nivell social, nacional i lingüístic en relació al català que hem vist, la visualització de la importància que té la llengua catalana com a instrument d’integració és tan estesa i contundent que fins i tot supera al castellà com a llengua d’integració social. Mentre un 74,2% dels qui tenen el català com a llengua inicial creuen que aprendre el català és molt important per a la integració social, en relació al castellà només ho creuen un 58,5%. I entre els qui tenen el castellà com a llengua inicial, mentre un 69,1% creuen cal aprendre el català per a la integració social, els qui diuen que cal aprendre el castellà són un 66,5%, o sigui poc, però per sota. I entre els que tenen com a llengua inicial un 67,9% creuen que cal aprendre català per a la integració social, però aquí hi ha un 68,9% que aprendre el castellà és igualment important per a aquesta integració social.

Així les coses:

Així les coses l’enquesta del CEO, en relació a la visió de la població catalana sobre el català ha visualitzat clarament unes alertes en relació a la necessitat de garantir en tot moment els drets lingüístics dels catalanoparlants, així com de la preocupació social, majoritària, sobre el futur de la llengua.

Tanmateix en aquesta enquesta del CEO també hi podem trobar dades absolutament sòlides sobre la nostra realitat social, nacional i lingüística que, en un context d’alta complexitat, ens permeten encarar el futur amb optimisme. El català és l’única llengua que creix, és l’única llengua que a partir de la realitat demogràfica que descriuen les dades de la nostra llengua inicial, situa el català com a llengua pròpia d’un percentatge de la nostra població gairebé 10 punts superior al dels qui tenen el català com a llengua inicial. Els mecanismes d’integració funcionen, però no poden fer miracles, necessiten temps, perquè l’impacte dels fluxos migratoris en un molt petit espai de temps fa que la gestió de la integració lingüística no sigui fàcil ni d’un dia per l’altre. Però les bases perquè el català creixi des de tots els punts de vista estan sentades, són clares i assumides per la immensa majoria de la població del nostre país, amb independència dels nostres orígens i de la nostra llengua inicial. Aprendre el català és considerat, per la immensa majoria de catalans, com l’element clau en el procés d’integració social. Així ho veuen tant els qui tenen el català com a llengua inicial com els qui tenen el castellà i els qui tenen altres llengües.

El català potser no ha arribat a tothom, potser no ha pogut arribar a tothom, especialment a bona part de la població de Catalunya que hi ha arribat en l’enorme fluxe migratori d’uns pocs anys en aquest s.XXI, però tots visualitzen el català com una eina d’integració social cabdal. 

Em venen al cap els versos del poeta, de Salvat Papasseit, “Res no és mesquí...”, i no puc evitar adaptar-los, pensant que “Res no és senzill...”. Sí, res no és senzill. I la primavera de la nostra llengua està a les nostres mans: només cal ser conscients de la nostra realitat social, nacional i lingüística i no deixar mai de treballar pel català amb ambició i amb intel·ligència.