Reflexió postvacances (2/3) avaluativa i estratègica del moviment independentista

He trigat una mica més del que volia en publicar la segona part de la meva anàlisi avaluativa postvacances sobre la situació del nostre país i de l’independentisme. Crec que n’hi haurà una tercera, lligant amb aquests dos articles previs.

Vaig acabar la primera part d’aquests articles dient que la situació actual de l’independentisme és, tristament, la inversa a la que ens va permetre arribar més lluny que mai, fins a l’1-O 2017. Els elements més crítics que trobo en l’actual situació, i que crec ens fan caminar en la direcció contrària a la que ens va portar a que l’independentisme fos l’opció política i democràtica majoritària al nostre país, són els següents:

o   En l’epicentre, com a element més greu de divergència entre els discursos i el plantejament de l’independentisme en aquest agost del 2024, havent deixat de ser hegemònic... és el fet d’haver deixat de ser un moviment que a la base, en el fonament de tota la seva estratègia, plantejament polític i nacional... havia tingut sempre fer-ho sobre la realitat del país que som, de la societat que som, de la nostra diversitat, de com som.

Si no ens reconeixem com som, si no acceptem la realitat del país i la societat que som, que és la nostra base nacional... garantint així que l’independentisme s’adreça i arriba a tota aquesta societat, per sumar-la a la nostra lluita... l’independentisme mai tornarà a ser majoritari.

I si no som majoritaris, expressada aquesta majoria democràticament, no tenim cap opció.

La societat catalana, la nostra realitat, és la que és, i és sobre aquesta realitat que cal treballar. Ho vam saber fer, i per això, sortint del que en podríem dir un independentisme “testimonial”, vam esdevenir hegemònics. Però ara mateix m’esgarrifa la intensitat de discursos i soflames que ja no és que ignorin la realitat de la societat que som, sinó que la neguen i s’erigeixen en repartidors de carnets de catalanitat.

La nostra realitat és la que és, i és fruit d’una història en la que la pèrdua de la nostra sobirania ha estat determinant. Sí, segurament si el 1714 haguéssim guanyat la guerra i tots aquests centenars d’anys des de llavors fins als nostres dies haguéssim estat un país sobirà, ara no seríem com ara som. Però vam perdre. I no som aquell país del 1714, sinó un país molt diferent. Un país diferent que malgrat la derrota, la pèrdua de la nostra sobirania i ser víctimes d’un estat centralista que sempre actua contra Catalunya, la nostra identitat, llengua... hem estat capaços de mantenir la nostra identitat, llengua, cohesió social, projecció nacional.... i que, en les més adverses condicions hem mirat sempre d’aprofitar qualsevol, per més mínima que fos, oportunitat per mantenir-nos vius, refermant-nos en la nostra identitat, cultura, progrés social i econòmic, creixement, benestar...

o   Una de les primeres manifestacions d’aquest letal abandonament per part d’aquest independentisme absolutament enverinat és l’haver assumit com a propi el discurs identitari que és el que l’estat espanyol va posar en marxa per frenar l’indepenentisme quan va veure que la cosa se’ls podia escapar de les mans.

Alguns fan befa del que per a molts ha estat sempre l’element central de la nostra lluita per la independència, aquell candelià “un sol poble”, però la realitat és que Ciutadans i el seu discurs identitari van néixer i van arribar a ser la força més votada a Catalunya únicament a partir de convertir l’element identitari, d’origens, lingüístic... en el determinant del vot i posicionament polític.

Però aquell independentisme de l’embat de l’1-O, que és el que ens va portar més lluny que mai, ho va saber gestionar molt bé: la independència com a projecte i país de tots i per a tots i amb millors oportunitats per a tots.

Les dades eren absolutament aclaparadores: entre els contraris a la independència, el motiu per estar-hi en contra, per oposar-s’hi, sempre era “identitari”, sempre era pel “yo soy español”. I punt. En canvi entre els favorables a la independència, llavors ja majoria social, hegemònics, els motius per estar-hi a favor sempre han estat l’aspiració d’un país millor per a tots, de fer de Catalunya el país que la dependència de l’estat espanyol ens impedeix ser.

I ara és aquesta la més gran amenaça que plana sobre l’independentisme: si deixa d’adreçar-se al país que som, a la realitat del país que som, i s’adreça només als convençudíssims, l’independentisme no tindrà cap opció de tornar a ser majoritari, hegemònic. I si no som majoria social i democràtica, no tenim cap opció de fer la independència.

o   Una altra d’aquestes manifestacions és la ridiculització, mofa, menyspreu... envers elements que jo també considero claus, perquè són amb els que es va construir l’estratègia independentista, que ens van portar a l’1-O, situant en la diana de la ridiculització i menyspreu irracional algunes de les frases que van bastir aquell excepcional compromís social i nacioanal: “la revolució dels somriures” , “ni un paper a terra”, “de la llei a la llei”...

Són demencials tots aquests discursets, brometes, ridiculització i culpabilització del discurs i l’estratègia tan ben trabada, tan intel·ligent, que hi havia al darrere d’aquestes expressions.

Uns discursets que la majoria dels que els fan no només ho fan per ridiculitzar, sinó per assenyalar-ho com l’evidèncica d’una estratègia covarda, de gent covarda i acollonida... no com ells i elles, que sempre han estat uns valents i valentes, ni que mai no hagin fet res més enllà de tuitejar des del sofà.

L’any 1985, amb 19 anys, ja vaig participar d’un dels dispositius de seguretat més heavys dels molts en els que fins ara he participat, alguns complicadíssims. Aquell desembre del 1985, a la Conferència de Nacions Sense Estat de l’Europa Occidental, que es va fer a BCN, i a la que hi van participar delegacions d’Irlanda del Nord, Euzkadi, Còrsica... el servei de seguretat el formàvem catalans, amb el suport de bascos i irlandesos.

Aquests companys bascos i irlandesos llavors ens miraven, als catalans, una mica per sobre l’espatlla, rotllo “catalanes flojos”, perquè l’independentisme català no s’edificava sobre la lluita armada. Però el cert és que aquella estratègia embrionària a Catalunya d’un moviment independentista edificat sobre l’activisme de la no-violència, del que llavors bascos i irlandesos se n’enfotien, ha estat la clau que ens ha permès arribar més lluny i tenir més a prop la independència que bascos i nordirlandesos.

Però no és només això. A Catalunya el nivell de satisfacció amb les nostres vides és d’una mitjana de 7 en una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i el 10 màxima satisfacció. És a dir, la majoria de la societat catalana està força satisfeta amb la seva vida. En aquest context, davant aquesta realitat, i venint d’un independentisme minoritari a la societat catalana, saber llegir la nostra realitat, la societat que érem, la societat que som, fou clau, absolutament determinant, perquè l’independentisme esdevingués majoritari.

Si en aquell moment en comptes de revolució dels somriures o de ni un paper al terra haguéssim llençat consignes de “anem a cremar-ho tot, bloquegem el país, aturem-ho tot...” l’independentisme mai no hauria estat hegemònic i per tant mai no hauríem tingut cap oportunitat de fer la independència.

El moviment independentista es va visualitzar com un moviment responsable, que no posaria en perill el nostre país, la nostra economia, les nostres vides, la nostra “qualitat de vida”. Aquest element era tan clau que fou una altra de les estratègies de l’estat per intentar frenar l’independentisme, promoure amb tots els mitjans de xantatge que té un estat, la fuga d’empreses de Catalunya. Volien frenar l’independentisme intentant visualitzar que portaria a una fuga d’empreses massiva i el nostre col·lapse econòmic, laboral, social. Però no els va sortir bé. L’independentisme ja havia formulat una proposta política que traslladava responsabilitat, que era creïble, que havia situat la realitat de la societat que érem en el seu argumentari i projecte de país.

Alguns d’aquests que ridiculitzen alguns d’aquests elements clau que van ens van permetre arribar més lluny que mai també diuen que tots aquests discursets de ni un paper al terra o la revolució dels somriures eren una covardia que evidenciava no es volia fer la independència, i que només si estem disposats a cremar-ho tot, a bloquejar-ho tot... podrem ser independents, i que, a més a més, s’enganyava a la gent.

Però la realitat és que, com es va demostrar l'1-O, som una societat, som un poble, disposat a assumir sacrificis. No ens calien discursos ni soflames. Vam ser-hi, vam saber-hi ser, i vam protagonitzar una mobilització i resistència civil absolutament exemplars, com poques se n’han vist al món.

Tanmateix, al meu entendre, aquesta predisposició a, arribat el moment decisiu, assumir sacrificis, que hi és, no la podem confondre amb fer una estratègia ni un discurs que plantegi el procés a la independència, com un procés de sacrificis permanents, com un procés que es carregui la cohesió nacional, l'economia, les empreses, la convivència, etc. Si ho fem així no tornarem mai a ser la majoria social i democràtica que necessitem ser per poder aspirar a la independència, per estar en condicions de fer la independència.

Arribats a aquest punt, quins són –a criteri meu- els elements més estratègics per refer l’independentisme i que torni a ser no només el moviment hegemònic a tots els nivells (social, polític, parlamentari...), sinó també mobilitzat, compromès, cohesionat i decidit com ho va ser l’1-O, per poder tornar a aspirar a fer la independència?:

•           El primer element estratègic, el que per a mi té més pes, pot semblar una mica ridícul haver-ho de dir, però més ridículs són alguns discursets que em porten a haver-lo de recordar: l’única opció que té l’independentisme d’estar en condicions de fer la independència és essent expressió democràtica de ser la majoria social, nacional i política del nostre país. I això passa, necessàriament, per ser la majoria absoluta al Parlament de Catalunya, i tenir el govern del nostre país.

Aquests discursets de que són unes institucions autonòmiques, i que per tant l’independentisme n’ha de prescindir, són un suïcidi polític. Sí, el Parlament de Catalunya i les eleccions que determinen la seva constitució són dins un marc autonòmic, però és l’únic amb el que podem evidenciar la condició necessària per poder aspirar a la independència: que l’independentisme sigui l’expressió d’una majoria social, nacional i política el més clara possible, de la majoria absoluta en amunt. Sense això, res a fer.

Amb un independentisme que no sigui majoria al Parlament no hi ha res a fer. Per tant l’objectiu estratègic més determinant per a l’independentisme, perquè l’independentisme pugui estar en condicions de fer possible la independència, és ser una clara majoria social, nacional, democràtica, parlamentària. Ho vam ser i ho hem deixat de ser. Fins que no ho tornem a ser, no hi haurà res a fer.

•           El segon element més clau, sense el qual no és possible el primer, ni cap de les estratègies que es puguin pensar per fer independentisme, és recuperar la credibilitat, és fer un resset tal que ens permeti sortir d’aquest pou de frustració i caïnisme en el que hem caigut, per tornar a sentar les bases que, durant el procés, no només van fer de l’independentisme l’opció hegemònica, sinó un moviment actiu, compromès, que sumava, que sempre hi era, en el que hi érem tots, que ens mobilitzava a tots i ens va permetre fer les mobilitzacions més espectaculars que hi ha hagut a Europa al s.XXI.

Fer crides a recuperar la mobilització com a estratègia és començar, al meu entendre, la casa per la teulada. Per recuperar la mobilització cal assumir que cal refer el camí, recuperar credibilitat, restablir confiances i tornar així a sumar-nos a tots, i a tots els nivells: des del poble més petit a les nostres ciutats, retrobar-nos tots, pel damunt de les nostres diferències, als nostres carrers, pobles, viles, barris i ciutats... només així ens podrem reconèixer en unes grans mobilitzacions nacionals com les que vàrem protagonitzar.

•           El tercer element estratègicament clau per al futur de l’independentisme és garantir una cohesió mínima, assumint les nostres divergències, bastint un escenari de respecte en tot allò que compartim i que no bloquegi la unitat estratègica i de govern per ganivetades de posicionaments polítics marginals, absolutament fora de la centralitat del nostre país.

Per fer possible aquest escenari de cohesió mínima que impliqui fer possible una estratègica compartida i un respecte als altres deixant ben clars els seus fonaments i límits:

L’element inclusiu clau per a aquest escenari que permeti integrar tots els partits polítics i les entitats de la societat civil que comparteixen l’objectiu de la independència és, evidentment, voler la independència. Però també situar la democràcia, la llibertat i els respecte pels drets humans com a eixos clau per formar-ne part. No tots els que volem la independència pensem igual, i això ens ho hem de respectar, i respectar també les majories amb que aquest pensament diferent s’expressa.

• I així és com arribem als elements excloents que també són clau en aquest escenari d’unitat sense el qual no hi ha cap opció de fer la independència. Des del convenciment que cal integrar el màxim de formacions i persones, també ha de quedar ben clar que en aquesta integració no hi podran ser mai formacions o persones que no acceptin una lluita democràtica, i que no respectin la llibertat o els drets humans.

Per traduir-ho en alguns exemples pràctics, mai no podran formar part d’aquest escenari que integri la immensa majoria de les formacions polítiques i socials aquelles formacions que plantegin estratègies o posicionaments xenòfobs i racistes, ni d’imposició de posicionaments o estratègies al marge de la democràcia i la llibertat. És evident que cap de les formacions que els darrers anys han emergit al nostre país defensant posicionaments xenòfobs i racistes no podran estar mai en aquest escenari d’unitat independentista. Mai. La irrupció al nostre país d’aquests moviments xenòfobs i racistes, embolicats uns amb la bandera espanyola (VOX) i uns altres amb la senyera (AC i FNC) obliga a la resta de formacions i a tota la societat civil a traçar línies vermelles.

Mai, absolutament mai, cap de les formacions que fins ara han format part de l’espai independentista, com són Junts, CUP o ERC a nivell de partits, o l’ANC o Òmnium a nivell d’entitats, mai no compartiran el més mínim espai amb formacions de la nova extrema-dreta racista i xenòfoba.

El vot a aquestes formacions racistes i xenòfobes com AC o FNC no és un vot per la independència, per més que s’emboliquin amb la senyera, sinó que és un vot mogut pel racisme i la xenofòbia. És això el que motiva aquest vot a aquestes formacions, no per cap motivació independentista, i en l’últim BOP del CEO (mes de juliol), tenim l’evidència total que el vot a formacions com AC únicament està mogut per motius racistes i xenòfobs:

El 56% dels votants d’AC no volen que Catalunya sigui un estat independent. Amb diferents percentatges, els votants de les formacions polítiques amb representació parlamentària que configuren el bloc indepe (Junts, ERC i CUP) sempre volen, per aclaparadora majoria, que Catalunya sigui un estat independent, en cap cas són una minoria, com passa amb els votants d’AC. Aliança Catalana no és un partit per la independència, sinó únicament per aplegar vot racista i xenòfob, per fer política racista i xenòfoba. I això és tan evident que AC i els seus votants són els més racistes i xenòfobs de tot el panorama polític a Catalunya, fins i tot per sobre dels votants de VOX. Un 51% de la població de Catalunya creu que les lleis que regulen l’entrada i permanència de persones estrangeres són massa o més aviat tolerants. Entre els votants d’AC és un 100% que així ho veu, mentre que entre els de VOX un 90%. Un 56% de la població creu que el fenomen migratori té efectes negatius sobre els serveis públics: entre els votants d’AC són un 100% que així ho creuen, mentre que entre els de VOX són un 87%.

Per tant AC i el vot d’AC mai, absolutament mai, podran estar dins el bloc independentista, per més plural que aquest sigui, d’entrada perquè el límit d’aquesta unitat és el respecte als drets humans, però també perquè de manera clara el discurs, vot i espai polític d’AC és únicament el racista i xenòfob. El 51% dels votants d’AC no volen que Catalunya sigui un estat independent, i el 44% que diuen sí voldrien Catalunya fos un estat independent, hi han renunciat, no és el que motiva el seu vot, de fet tot el contrari, voten AC tot i saber que és un vot contra la independència, per fer més difícil encara la independència.

•  El cinquè element estratègicament clau és recuperar un discurs de país, de societat, d’economia, de futur, d’oportunitats... que torni la centralitat a l’independentisme. Això pot tenir algun punt de fricció amb l’anterior punt, però crec que justament aquesta possible contradicció ens pot ajudar a tots.

No tots els que volem la independència pensem igual. Pot voler la independència algú políticament i econòmicament conservador, algú lliberal, algú socialdemòcrata, algú socialista, algú comunista, anarquista... sempre i quan respecti la pluralitat i les majories, de manera que només n’estiguin exclosos els qui no respecten la democràcia, els drets humans....

Però perquè aquest element inclusiu que ens permeti tornar a ocupar la centralitat funcioni, hi ha una exigència clau que tothom hauria d’assumir: el respecte a les majories, perquè només així ens podem adreçar i sumar al gruix del país, a la centralitat del país, sense la qual no hi pot haver mai majoria democràtica independentista.

Què vull dir amb això? Doncs que des de posicions minoritàries, en aquesta fase de moviment per la independència, no es poden plantejar comportaments ni posicionaments polítics de bloqueig des de posicions radicals i minoritàries.

5 diputats de la majoria per la independència no poden aprofitar que sense ells la resta de formacions, ni que sumin 63, de diputats, i representin a milions de votants més que els milers que representen aquests 5 diputats, per bloquejar aquesta majoria per motius ideològics que tenen un suport absolutament minoritari, residual, entre la població.

Us poso un exemple del que vull dir: el tema del Hard Rock fa molts anys que es va situar, sense que la immensa majoria d’aquest país mai hàgim pogut saber com ni perquè, com a central en el debat polític, territorial, econòmic, de país...

Els grans enemics del Hard rock, els qui més l’han combatut, els qui n’han fet bandera com si fos el meteorit que ens ha de destruir han estat la CUP i els Comuns, fins al punt de ser el factor que va provocar el No dels Comuns als pressupostos del Govern Aragonès, i les eleccions anticipades.

Comuns i CUP deien parlar en nom de la ciutadania i veïns de la zona, deien vetllar per tots ells... i en van fer bandera radical, com si tot girés al voltant d’aquest tema i només ells defensessin i donessin veu als veïns, a la ciutadania.

Doncs bé, “curiosament”, a la demarcació de Tarragona, que és on havia d’anar el Hard Rock, i contra el qual Comuns i CUP ho van moure tot... doncs a les eleccions del 12M, anticipades pel No dels Comuns al Hard Rock, resulta que aquests dos partits, Comuns i CUP, van perdre tants vots que es van quedar sense el diputat que tenien per Tarragona.

Potser és que quan alguns diuen parlar en nom dels veïns, de la ciutadania, només parlen en noms d’uns quants, d’uns pocs. Estan plenament legitimats a fer-ho, no cal ni dir-ho, però si volem un moviment independentista que recuperi la centralitat no pot quedar presoner de posicionaments radicals que no són compartits per la immensa majoria de la població, com s’ha vist a Tarragona, amb el càstig, fins perdre els seus diputats, a Comuns i CUP, pel tema Hard Rock, no pot esdevenir eina de bloqueig de la majoria independentista. Alerta! No bloquejar i sempre escoltar, no cal ni dir-ho, sempre buscar consensos respectant els altres, però respectant també tots als altres per la força i representativitat que tenen, defugint estratègies de bloqueig per imposar a la majoria el que només vol la minoria.

Fins aquí la meva visió sobre els elements estratègics clau perquè l’independentisme desenvolupi una estratègia que li permeti recuperar la credibilitat que vam tenir, i tornar així a ser la majoria social, política, democràtica i nacional que ens permeti tornar a estar en condicions per poder fer la independència.

Però això no serà fàcil. Ni ràpid. Com vaig dir en l’anterior reflexió analitzant la situació, la descomposició de l’independentisme ha portat al PSC al poder a Catalunya, a la Generalitat, als principals ajuntaments, diputacions... Mai ningú no havia tingut tan poder a Catalunya com ara mateix té el PSC. El govern Illa serà el primer, després de molts anys, que no caurà “víctima” d’unes eleccions anticipades. I hi ha molts, moltíssims elements, que poden jugar al seu favor. 

Per això l’independentisme necessita reformular-se de cap a peus, analitzant a fons tot el que ha passat i tot el que està passant. Però, sobretot, sabent llegir i posicionar-se davant aquesta nova realitat. L’indepenendentisme té un repte extraordinari, si vol recuperar la centralitat del nostre país essent intel·ligents, valents i decidits abordant els principals reptes, desafiaments, que a tots els nivells tenim com a país i com a societat. I en tenim molts, pel davant, la majoria dels quals no poden esperar a que el nostre país sigui independent per abordar-los, tot i que qualsevol estratègia independentista ha de deixar clar, de manera creïble per a tota la societat, que la independència és la millor manera d’afrontar aquests reptes, desafiaments.

A això m’agradaria dedicar el tercer article amb els que estic compartint amb tots vosaltres les meves reflexions.

Reflexió postvacances avaluativa i estratègica del moment on som com a país i com a moviment independentista (I)

Poso fi a les meves vacances. He pogut gaudir d’uns dies de desconnexió del dia a dia de la feina que, tot i que no ha estat mai total, sí m’han permès recuperar forces de cara a la nova “temporada”. Han estat també uns dies gaudint del nostre país, del nostre preciós país, a la terra dels nostres orígens, com són la Terra Alta i Les Garrigues, però també en aquest paradís natural i no massificat (no ho digueu a ningú) que és el Delta de l’Ebre, els seus pobles, les seves platges, lo meu riu, la nostra gent, una restauració única (a terra i a mar –les muscleres-), capvespres a locals amb unes vistes meravelloses amb un bon còctel i escoltant bona música...

Però tot i que ho he intentat, el que ha estat impossible és desconnectar de la situació del nostre país i del moviment independentista. Porto militant a l’independentisme des del 1984, i  he fet, vist i viscut de tot. En aquest “de tot” el moment més gran en aquesta lluita per un país lliure fou l’1-O. L’1-O del 2017 fou el moment més gran i més excepcional no només de la nostra lluita militant, sinó com a país, des del 1714. Dissortadament, tot i arribar més lluny que mai, no vam aconseguir arribar al final. Això era possible que ens passés, i ens va passar, com ha passat igual a tots els moviments independentistes del món. No en conec cap que se n’hagi sortit “a la primera”, tots han hagut de “lidiar” amb èxits i fracassos, amb gestionar que les coses no sortissin com es volia i que calgués tornar-hi. Perquè com va dir el patriota Antoní Massaguer “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

 La clau de la victòria, de poder fer possible el nostre objectiu d’un país lliure, és “anar-hi, anar-hi i anar-hi”. No hi ha cap pla ni cap estratègia que ens asseguri poder-hi arribar, només hi arribarem assumint aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi, assumint que no sempre assolirem els nostres objectius, i que la clau de la victòria està en no abandonar la lluita, en la perseverança.

Tots aquests dies de vacances han passat moltes coses al nostre país, i no he pogut cap dia deixar de pensar-hi, en el nostre país i en la nostra lluita, veient el que passava i veient tot el que s’anava dient al voltant del que passava.

I avui volia fer un article recollint el que per a mi és el més rellevant de tot el que ha passat, des d’una visió estratègica, que és el que no puc evitar fer, per deformació professional, quan analitzo el que passa, com ho avaluem, quin impacte té i quins són els elements claus de cara a poder treballar sobre aquesta realitat per avançar cap al país lliure que volem.

Posant-me a escriure tot el que aquests dies he reflexionat m’he dit “intenta ser breu”, però he fracassat, de manera que avui aquí us deixo un primer article, que no és curt, que tindrà continuitat amb un segon o tercer article en els propers dies.

La Catalunya d’aquest agost 2024 es caracteritza per dues interrelacionades realitats polítiques:

1.       La primera és la que es va evidenciar a les eleccions de maig 2024, que l’independentisme, per primera vegada des del 2015, havia deixat de ser el moviment polític, democràtic i parlamentari hegemònic. El 2015 Junts pel Sí i CUP van conferir la primera majoria absoluta explícitament independentista. Aquesta majoria indepe del nostre país es veié confirmada al referèndum de l’1-O. Però aquest referèndum, tot i ser el més lluny que mai no havíem arribat en la lluita per una Catalunya lliure, no va culminar el procés, i no vam assolir la independència. Enmig de la ferotge repressió estatal, a tots els nivells, també amb l’aplicació del 155, a les eleccions del 21D del 2017 l’independentisme va tornar a revalidar la seva hegemonia política, nacional, democràtica i parlamentària, amb la majoria absoluta de Junts, ERC i CUP. En unes noves eleccions anticipades, conseqüència també de la repressió estatal, a les eleccions de febrer del 2021 l’independentisme també va mantenir l’hegemonia política, democràtica i parlamentària, amb ERC, Junts i CUP.

I ha estat aquest maig del 2024, en unes noves eleccions anticipades, que l’independentisme, per primera vegada podríem dir en l’última dècada, ha perdut aquesta hegemonia nacional, política i parlamentària: la suma de Junts, ERC i CUP es va quedar en els 59 diputats, 9 per sota dels 68 diputats que són la majoria absoluta.

Són moltes les circumstàncies que conflueixen en la realitat del nostre país, nacional i política, que han portat a l’independentisme a perdre els suports que fins ara li havien permès liderar el país, a partir de la seva hegemonia política, però les podríem sintetitzar en una clau de volta de la situació de l’independentisme que s’ha manifestat en dos comportaments diferents, que són els que han portat a perdre aquesta hegemonia indepe.

La clau de volta de tot el que ha passat és la frustració generalitzada no només perquè l’1-O acabés de la manera que va acabar, sense portar la lluita fins el final, sense fer possible allò que volíem fer possible amb l’1-O, sinó per tot el que en va seguir, una divisió partidista que ens va abocar a un cainisme destructiu, convertint els altres indepes, els que no diuen ni fan allò que cadascú de nosaltres pensa s’ha de dir i fer, en els nostres enemics, abocant sobre ells la nostra ira. La clau de volta de l’actual situació és aquesta, aquest haver quedar atrapats en aquesta incapacitat col·lectiva de tornar a compartir una visió de la situació del país i del moviment i una mínima estratègia. I això s’ha manifestat en dos comportaments diferents d’una part de l’electorat que havia fet possible que l’independentisme esdevingués hegemònic al nostre país:

o   Per una banda, la majoritària, refugiar-se en l’abstenció com a eina per expressar aquesta frustració que ha anat mutant en una ira que ha convertit la resta d’indepes en l’objectiu a batre. L’abstenció només tenia i té dos objectius:

§  evidenciar aquest cabreig amb els partits que havien estat al darrere de fer possible l’1-O

§  que l’abstenció infringís el màxim càstig possible a aquests partits, residualitzant-los al màxim i, a poder ser, apartant-los de qualsevol opció de govern

o   Per una altra banda aquells que, havent votat abans en clau independentista, ara no ho  han fet, perquè, en l’actual situació, han volgut prioritzar altres objectius polítics que no només no tenen res a veure amb la independència, sinó que són vots que la fan encara més difícil, que ens n’allunyen encara més. Aquesta fuga de vot indepe cap a altres opcions que no tenen res a veure amb la independència és menor, molt menor, en nombre, de la pèrdua de vot indepe que ha anat cap a l’abstenció, i s’ha produït en dues grans direccions:

§  La fuga d’antic vot indepe cap a propostes polítiques com la del PSC, que prioritzen la governabilitat, centralitat i impedir una nova hegemonia del PP a nivell espanyol. És un vot que havia arribat a l’independentisme pel projecte col·lectiu que evidenciàvem en tot el camí que ens va dur a l’1-O, però que a la vista de com ha anat tot, fan el que consideren un exercici de “realisme”, o el que consideren fer un “vot útil”, assumint que ara la independència no és possible i que cal prioritzar altres coses.

§  La fuga d’antic votant indepe cap a propostes de l’extrema dreta racista i xenòfoba. Si en el vot indepe que ha anat cap al PSC es prioritza l’estabilitat, la governabilitat, la centralitat... en aquest antic vot indepe cap a opcions com AC el que es prioritza és el racisme i la xenofòbia. A l’igual que amb el vot indepe que ara ha anat al PSC, el vot indepe que ha anat a AC assumeix que la independència no és el tema, i que ara el que cal és defensar un espai polític d’extrema dreta, reforçant el discurs racista i xenòfob que fins ara només mantenia VOX.

2.       El segon element clau d’aquesta realitat en la que està el nostre país aquest agost 2024 és fruit de l’anterior: la pèrdua de l’hegemonia política de l’independentisme ha portat a un Govern de la Generalitat en mans del PSC. El lideratge del país ha passat a mans d’un projecte polític anti-independentista, que treballarà per superar la fase del procés independentista assentant les bases per fer possible un encaix normalitzat a l’estat espanyol, que reconegui la realitat nacional catalana, però que visualitzi que només hi ha un futur possible, dins l’estat espanyol.

El nou Govern, primer no independentista des del 2015, és un govern en solitari del PSC que encapçala Salvador Illa, però que només ha estat possible pel vot de suport de Comuns i d’ERC.

ERC i CUP van descartar tensionar la investidura des d’un punt de vista independentista, assumint que l’independentisme ja no tenia la majoria absoluta, per intentar fer possible un Govern indepe collant al PSC per la dependència dels vots d’ERC i Junts del Gobierno de España de Pedro Sánchez. La maniobra era molt complicada, però no impossible. Va esdevenir impossible quan ERC i CUP no van voler “participar-hi”. En aquest context la majoria del PSC tampoc garantia poder investir el seu candidat, Salvador Illa, i només hi havia dues opcions per fer-ho possible:

·       Que el PSC i Salvador Illa fessin un “Collboni” a la Generalitat, i sumessin als seus vots, als diputats del PSC, els dels Comuns, els del PP i els de VOX

·       Que el PSC i Salvador Illa aconseguissin reeditar un nou “tripartit”, sumant-hi a ERC i a Comuns.

I fou aquesta segona opció la que tirà endavant: ERC va sumar els seus vots als de Comuns per fer president de la Generalitat al candidat del PSC, i així, aquest agost, el candidat del PSC, Salvador Illa, fou investit president de la Generalitat de Catalunya.

Aquest suport d’ERC a la investidura del candidat del PSC ha estat molt complicat per a ERC, tant a nivell intern, per la fortíssima divisió de les seves bases, com per l’estupefacció i crispació que ha generat en la resta de l’independentisme.

La veritat és que la decisió d’ERC no era gens fàcil. Descartat pel mateix PP fer un Collboni amb Illa, evitar unes noves eleccions a l’octubre només era possible si ERC donava suport al PSC. Les eleccions del 12M 2024 ERC ja va perdre 13 escons en relació als que va tenir el 2021, i estava molt clar que en unes noves eleccions ERC encara hauria perdut més vots i escons, i que només haurien beneficiat al PSC.

Investint Illa, amb el suport ajustat però majoritari de les seves bases, ERC assumeix tots els costos que aquest pas pot tenir, però guanya 3 anys sense eleccions per intentar refer-se de la crisi política i de lideratges en la que està sumida.

Per on pot anar el futur de la Catalunya que s’ha fet realitat aquest agost del 2024?:

•           Govern i hegemonia del PSC per a molt de temps: El govern de Salvador Illa esgotarà tota la legislatura, serà el primer, des del 2010, que completarà el seu mandat, que no es veurà abocat a cap avançament electoral. He llegit coses aquests dies que parlaven d’una moció de censura i altres ficcions. No hi ha cap possibilitat d’una moció de censura que faci caure Salvador Illa. Cap. Per prosperar una moció de censura necessita majoria absoluta, i l’independentisme no la té. Junts ERC i CUP tenen 59 diputats, ni que tot es regirés i anessin a una, els hi falten 9 diputats! Algú veu una moció de censura indepe amb el suport del PP o del bloc de l’extremadreta de VOX I AC? És evident que no. Fins i tot si perd els suports parlamentaris que Illa ha tingut per ser investit, d’ERC i Comuns, Illa esgotarà la legislatura, prorrogant sense problema els pressupostos, seguint l’exemple del seu boss Pedro Sánchez. Illa no farà cap “PereAragonés”, avançant eleccions si no li aproven els pressupostos. Sense cap problema Illa els anirà prorrogant i governant a cop de decret.

L’única variable en l’actual situació és que ERC i Comuns acabin entrant al Govern fins ara monocolor PSC de Salvador Illa. Jo crec que això de fer un govern amb 16 conselleries és una manera de facilitar que això sigui possible. Però no sé fins a quin punt és probable. Salvador Illa no té gaire a guanyar amb aquesta entrada de Comuns i ERC, i sí a perdre, perdent un dels punts forts del seu govern, que és la solidesa, l’haver-se assegurat un govern centrat en la gestió, i no un govern com a plataforma de projecció política, personal i de partit, que és el que malauradament hem vist com passava aquesta darrera dècada.

•           El PSC té quatre anys pel davant per visualitzar i perpetuar la seva hegemonia a Catalunya, amb la Presidència i Govern de la Generalitat, amb l’Ajuntament de Barcelona i els de les principals ciutats del país, amb pràcticament les úniques excepcions de Girona (amb el seu singular i potser únic element d’esperança de que un altre futur és possible per a l’independentisme, el govern municipal de CUP, Junts i ERC) i Badalona (amb, més que el PP, Albiol). I les diputacions provincials, i entitats diverses com l’AMB. I, a més a més, amb gobierno de PSOE a Madrid, mentre Sanchez aguanti. El PSC ha esdevingut el partit del poder a Catalunya. El té tot, i la resta pràcticament no tenen res, només petites engrunes. Que el PSC tingui tot el poder a Catalunya i la resta pràcticament res els permetrà exercir els propers 3 anys com a mínim un control sense precedents de tots els ressorts polítics, socials, econòmics i, molt important, de discurs i dels mitjans de comunicació.
  

•           Un altre element clau, en el que discrepo de moltes de les coses que des d'algunes posicions de l'independentisme s’han dit en relació al nou govern Illa, és que jo crec és un govern molt astutament plantejat. Illa ha pogut nomenar el govern que ha volgut, els consellers que ha volgut, i crec el resultat és un govern que abocat com únicament està abocat, a la gestió, i després de tot el que ha passat aquests darrers 10 anys, podrà visualitzar-se ràpidament amb el focus ficat en una gestió que arribi al ciutadà normal, una gestió sense escarafalls, una gestió no atrapada en les pamplines woke, que tant han allunyat a molta gent de la política.
  

I davant aquest escenari d’hegemonia socialista a Catalunya, en el sentit de concentrar i tenir pràcticament tot el poder institucional a Catalunya, i que alhora és un escenari que no es mourà per a res en els propers 3-4 anys... com queda l’independentisme, com queda la lluita per la independència?

•          El primer que l’independentisme ha de tenir clar és que qualsevol estratègia o tàctica, no té sentit es plantegi en termes immediatistes: els propers quatre anys ni un meteorit mourà el PSC del govern de la Generalitat. Aquest és el primer element a tenir en compte. L’ANC planteja aquest Onze, entre d’altres missatges, amb un “Fem més curt el camí”. En termes històrics 4 anys no són res, però aquest “fem més curt” ha d’assumir que en els propers 4 anys no hi ha res a fer, no es podrà fer res en termes de “fer efectiva la independència”. Ara mateix fer més curt el camí ha d’assumir que tenim 4 anys pel davant en el que l’independentisme ha d’assumir que entre tots, des de l’1-O, l’únic que hem aconseguit amb el que hem fet, és fer que l’independentisme deixi de ser hegemònic a Catalunya. Ho he dit sempre, i em reafirmo, ara més que mai: ser hegemònics, que l’independentisme tingui la majoria social, política i democràtica... no ens farà mai automàticament independents, però és la condició necessària per poder-ho ser. Si no la tenim, si no tenim aquesta hegemonia, si no som la majoria social, política i democràtica del nostre país ni tan sols estarem en condicions de poder fer la independència. I en aquest punt estem: el caïnisme atroç que hem viscut, aquesta frustració col·lectiva tan mal processada que ha convertit els companys de lluita i trinxera en els principals enemics... ens ha portat a deixar de ser hegemònics, de ser la majoria democràtica que érem i, per tant, de deixar d’estar en condicions de fer la independència. Els que vibraven amb l’abstenció indepe i festejaven que hagués estat seguida per molts antics votants indepes, tenen al davant, ben clar i explícit, el resultat: en els propers 4 anys l’independentisme no tindrà la més mínima opció de res, haurà regalat tot el poder, a tots els nivells, al PSC, que farà servir aquest regal per consolidar-se com la força política hegemònica al nostre país, apartant l’independentisme de la centralitat del país i la societat. Això vol dir no fer res? En cap cas, cal treballar una estratègia adequada per a aquesta situació, no curt terminista, però sí d'enfortiment intern, de refer unitats, discurs i estratègia... per seguir la lluita, per tornar a ser hegemònics, per tornar a estar en condicions de fer la independència.
  

•          L’independentisme ja ha passat per això. L’any 1984, quan vaig començar a militar en la causa independentista, l’independentisme només era una expressió amb fortalesa patriòtica i hereva de la lluita dels que ens havien precedit, amb activisme intens al carrer, però sense cap formulació política, ni tan sols representació parlamentària. I atrapat en lluites internes cruentes entre els pocs que érem. Testimonials. Hereus orgullosos d’una lluita, i deixant-nos-hi la pell per mantenir la flama encesa, obrint camins a l’esperança... però ja està. Però aquella llavor que la nostra lluita anònima plantava va acabar germinant, i poc a poc l’independentisme va esdevenir un moviment que creixia i que esdevenia de referència al nostre país. Vam seguir amb crisis i trencadisses... però finalment, a finals de la primera dècada del s.XXI l’independentisme va començar a esdevenir el gran motor polític del nostre país. Fins esdevenir hegemònics i fer l’1-O, fins arribar més lluny que mai. La independència només és possible si l’independentisme és hegemònic social, nacional i democràticament. Fa només 15 anys no ho érem, però ho vam aconseguir ser: la unitat, una estratègia compartida, una credibilitat guanyada a pols, un missatge adreçat a tota la societat, un projecte de país, generar confiança i adhesions... ens va fer hegemònics i va permetre fer l’1-O i arribar més lluny que mai en la nostra lluita.
  

Però la situació actual de l’independentisme és, tristament, la inversa de la que ens va permetre arribar més lluny que mai. En un proper article, continuitat d'aquest primer, analitzaré els elements més crítics que trobo en l’actual situació, i que crec ens fan caminar en la direcció contrària a la que ens va portar a que l’independentisme fos l’opció política i democràtica majoritària al nostre país.