18 de maig 2022

Sentència 25% castellà i “sentència” 100% mentida i manipulació dels “presumptes” defensors del català contraris al pacte inicial d'ERC, Junts, PSC i Comuns

Aquests dies estem tenint molt soroll polític arran la sentència del TSJC que estableix amb caràcter obligatori un 25% de la docència a les escoles de Catalunya i de la resposta política i cívica que hi ha hagut a aquesta sentència.

El soroll més fort s’ha generat quan després d’un inicial “pacte” entre les forces polítiques majoritàries al Parlament: ERC, Junts, PSC i Comuns... Junts s’ha retirat del suport a la modificació de la Llei de Normalització Lingüística amb la que es pretenia situar un nou marc i àmbit normatiu que garantís el model d’immersió lingüística a l’ensenyament.

Segons han dit els portantveus de Junts, aquesta retirada es deu a que la modificació no comptava amb el suport de la societat civil, entre d’altres Plataforma per la Llengua, ANC, etc.

No aniré per les branques, de manera que anant de cara a l'actual situació, aquest conflicte lingüístic i polític té, per a mi, dos grans eixos des del que ser analitzat:

-        El primer, ignorar que aquesta sentència del 25% és només una mostra més de la dependència política, a tots els nivells, del nostre país, del règim del 78, ja sigui a nivell legislatiu espanyol, ja sigui a nivell judicial, ja sigui a nivell policial, mediàtic i el que vulgueu. Fer veure que podem decidir, també en aquest àmbit, és estafar a la gent. No, no podem decidir. Només podrem decidir si som un estat independent. Si no ho som, estem sotmesos a aquesta dependència de l’estat espanyol. Fer veure que no hi existeix aquesta dependència i que podem fer, és estafar, mentir, a la gent. Sense independència no hi ha cap possibilitat de determinar com han de ser les coses.

 -       El segon element, el segon gran eix, és el que, en l’anàlisi d’aquest tema, d’aquesta qüestió, del 25% imposat judicialment, és l’evidència que en aquest estat de frustració nacional i falta d'estratègia política unitària, hi ha una part de la societat civil que es refugia en posicionaments basats en la mentida i en la manipulació.

 Sobre el primer element, que sense independència no hi pot haver llibertat per fer les polítiques que vulguem, em sembla pueril haver-m’hi de referir. Sense independència no som més, administrativament, políticament, que una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. Sense independència no som lliures per formular cap política, i totes les nostres polítiques hauran d’ajustar-se a les normatives i polítiques estatals i al que, en última instància, estableixin els tribunals judicials espanyols, ja sigui a nivell Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja sigui a nivell Tribunal Suprem o ja sigui a nivell Tribunal Constitucional.

Podem fer les lleis i les polítiques que vulguem, però, sense independència, sempre, totes aquestes lleis i polítiques tindrem un tribunal espanyol que n’establirà la seva legalitat, abast i límits.

Sorprendre’s ara perquè el TSJC hagi establert aquest 25% és absurd. I més absurd és encara reclamar la “insubmissió”, perquè no té la més mínima opció de prosperar ni d’obtenir cap resultat. L’única manera de fer front a les imposicions dels tribunals espanyols és amb la independència. Fer veure que sense independència podem oposar-nos-hi és mentir, és estafar a la gent.

Tanmateix, tot i essent aquest primer element, eix, el nuclear en la situació, a criteri meu el més greu amb tot el que està passant a partir d’aquesta sentència és l’evidència de fins a quin punt una part de l’independentisme pot quedar presonera de les mentides i la manipulació del discurs de certes entitats que s’autoerigeixen en garants de la puresa i de la lluita per la llengua.

Una de les entitats que més abusa d’aquest posicionament sobre qüestions lingüístiques sense cap fonament, d’aquest posicionament basat en una permanent mentida i manipulació de la realitat és la Plataforma per la Llengua. Lamentablement també s’hi han sumat altres entitats com l’ANC i sindicats.

El gran problema que tenim és quan aquesta mentida i aquesta manipulació arrossega al país, s’obre pas en el discurs polític i mediàtic.

Desemmescarant les mentides:

La més gran mentida, la més gran manipulació que sobre aquest tema de la sentència del 25% de castellà a les aules han promogut Plataforma per la llengua i altres entitats que s’hi han sumat és dir que la modificació de la Llei de Normalització Lingüística promoguda pel pacte polític inicial entre ERC, Junts, PSC i Comuns converteix en llengua vehicular el castellà. 

Segons aquesta mentida i manipulació modificar la LNL implica elevar a legal el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament.

I és clar, això és intolerable, és una rendició, és matar al català, és acabar amb la immersió, etc, etc.

Doncs bé, la realitat, la puta i dura realitat és que el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, legalment, i a tots els efectes, des de l’any 2010.

Sí, el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya des del 2010. Fer veure que aquest pacte per “digerir” la sentència del 25% és fer legal per primera vegada el castellà com a llengua vehicular és una mentida inacceptable, fastigosa, que s’està promovent des d’aquestes entitats l’acció i posicionament de les quals es basa gairebé sempre en mentir i manipular.

En la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional, aquest tribunal establia, i des de llavors, des del 2010, és la legalitat a la que estem sotmesos, el castellà també com a llengua vehicular, juntament amb el català. I ho feia en aquests termes:

“Cierto que el apartado 1 del art. 35 EAC omite en su literalidad toda referencia al castellano como lengua docente. Sin embargo, no puede entenderse que su silencio en punto a una circunstancia que resulta imperativamente del modelo constitucional de bilingüismo obedezca a un propósito deliberado de exclusión, puesto que el precepto estatutario se limita a señalar el deber de utilizar el catalán «normalmente como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza universitaria y en la no universitaria», pero no como la única, sin impedir por tanto –no podría hacerlo– igual utilización del castellano. En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán (primer enunciado del apartado 1 del art. 35 EAC) no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano. Lo mismo ha de decirse del primer enunciado del apartado 2 del art. 35 EAC.

En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la Constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.”

Sí, aquest és el marc normatiu, legal, des del 2010. El castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, a tots els efectes, a totes les lleis, a totes les polítiques, des del 2010.

Malgrat això, i per això crec és el que cal denunciar amb contundència, això és el que han dit aquestes entitats contràries al pacte:

Plataforma per la Llengua proposa:

1) Retirar la proposta de modificació de la LPL

La proposta de modificació de la Llei de política lingüística presentada per ERC, PSC, Junts i En Comú Podem no pot tirar endavant. La incorporació de la vehicularitat del castellà a aquesta llei representaria un pas enrere que el català no es pot permetre en l’actual situació d’emergència lingüística.

No, aquest pacte per modificar la LPL no “incorpora la vehicularitat del castellà”. La vehicularitat del castellà està incorporada des del 2010. Prou mentides. Prou manipulació.

En aquest mateix nivell de mentida i manipulació, tristament, hi trobem l’ANC:

En un comunicat, l'Assemblea Nacional Catalana es mostra completament contrària a la modificació de la llei de política lingüística proposada per ERC, Junts, el PSC i els comuns.

Consideren que s'ha introduït el castellà com a llengua vehicular a l'escola.

No, aquesta modificació en cap cas introdueix el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Prou mentides, prou manipulació. El castellà és legalment i a tots els efectes llengua vehicular a l’escola des del 2010.

Tothom té dret a a fer el que vulgui i a proposar el que vulgui, però és inadmissible fer-ho, com ho han fet Plataforma per la Llengua i ANC, a partir d’una manipulació basada en una mentida sistemàtica. Inadmissible i indignant.

Així no anem enlloc.

Que hi pot haver motius per oposar-s’hi, a aquesta modificació i aquest pacte, doncs potser sí, però mai, mai, han de ser aquesta repugnant mentida i manipulació amb la que s’han posicionat Plataforma per la Llengua i ANC.

Tornant al primer punt, eix, sobre el que al meu entendre gira el patetisme amb el que des de l’independentisme s’està reaccionant a la sentència del TSJC que estableix el 25%, també em sembla lamentable, per fals, per manipulador, dir que aquest establiment judicial del 25% trenca la immersió lingüística, que és un atac al català i a la immersió.

Jo, sens dubte, i per això lluito per la independència, crec que els poders polítics, legislatiu i executiu, que representin democràticament al meu país, són els únics que poden establir quin ha de ser el model educatiu del meu país. És una anomalia “colonial” que siguin els jutges els que estiguin establint com ha de desenvolupar-se la docència a les nostres aules.

Però això, evitar això, evitar que siguin els jutges que estableixin com ha de ser i desenvolupar-se el model docent, només ho podrem assolir, només podrà ser, amb la independència. Pensar que seguint sent una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya podem decidir i fer lliurement al respecte és patètic.

Diu la Plataforma per la Llengua que:

“No podem permetre que el Govern cedeixi a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model d’escola que afavoreix la cohesió social, que està avalat per una immensa majoria de la societat i que és imprescindible per a la normalització de la llengua pròpia del país”

I encara més, fent-se els indignadíssims, teníem la CUP:

La CUP ha mostrat la seva indignació amb el pacte. El diputat Carles Riera considera que “ERC, JxCat, PSC i Comuns acaben amb la Immersió, reformant la Llei de Política Lingüística facilitant que el castellà també sigui llengua vehicular a les escoles, i aplanant el camí a la sentència del 25%. Acord de partits contra un consens de país”.

Per la seva banda, Dolors Sabater creu que ”el Govern d'ERC i Junts amb PSC i Comuns han rubricat una sentència de mort contra la immersió lingüística, un model de cohesió social durant més de 40 anys”.

Doncs no, aquell pacte en cap cas acabava ni acaba amb la immersió lingüística, ni implicava ni implica rubricar “una sentència de mort contra la immersió lingüística”. L’any 2010 el TC ja va establir les bases que el TSJC ha concretat amb aquest 25%. Des de l’any 2010 el marc legal al que l’ensenyament a Catalunya està sotmès ve establert per aquesta doctrina constitucional, d’obligat compliment:

Se hace preciso, en definitiva, cohonestar en este ámbito el objetivo de la adecuada normalización lingüística de las lenguas cooficiales, por un lado, con el derecho a la educación, por otro, siendo nuestra doctrina que «corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua en relación con las distintas áreas de conocimiento obligatorio en los diferentes niveles educativos para alcanzar un resultado proporcionado con estas finalidades; y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir, durante los estudios básicos en los Centros docentes de Cataluña, enseñanza en catalán y en castellano.

No, el 25% no es carrega la immersió. El 25% l’únic que fa és posar un % al que en el 2010 el TC va establir els poders públics (generalitat) havien de fer d’organitzar l’ensenyament que s’havia de rebre en una i altra llengua (català i castellà). Sense una concreció numèrica demostrable d’aquesta organització de l’ensenyament, el TSJC ha establert aquest 25%. Però aquest 25% només és una concreció de la sentència del TC del 2020, aquell pacte inicial entre partits no es carregava res de la immersió, com també falsament, mentiderament, han dit des de la CUP.

El marc legal de la immersió és claríssim, i des dels seus inicis: és un model educatiu que havia de garantir el dret dels ciutadans a rebre, durant els seus estudis bàsics, ensenyament en català i en castellà, per assolir resultats similars. El TSJC de fet reconeix la immersió quan estableix per al castellà només un 25% d’obligatori. El TSJC aplica el que va disposar del Tribunal constitucional el 2010, quan va establir que “corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra llengua”. És a dir, davant el 25% per al castellà el TSJC situa un 75% per al català “en atención a los objetivos de normalización lingüística en Cataluña”

Fer veure que el sistema educatiu català no està sotmès a cap regulació normativa estatal, constitucional o judicial és lamentable. Sí, no som un estat independent, i per tant això és el que tenim. Fer veure que podem fer com si fóssim independents és tractar a la gent com a imbècils, com a rucs.

La sentència del TSJC només concreta el que ja és legal i marc normatiu d’obligat compliment des del 2010, ni introdueix el castellà com a llengua vehicular ni es carrega la immersió. Per a res.

Per què, doncs, aquestes entitats com la Plataforma per la Llengua o l’ANC han mentit i manipulat com ho han fet, en relació a aquestes qüestions? Se’m fa difícil d’entendre. De fet no ho puc entendre. Només puc trobar alguna explicació en dinàmiques internes al marge dels discursos que fan en relació a això.

Pel que fa a l’ANC en aquest tram final de mandat de l’Elisenda Paluzié, l’agenda política i de posicionaments de l’ANC té més a veure, per no dir que únicament té a veure, amb l’agenda política de la presidenta sortint, de l’Elisenda, de liderar o coliderar aquest quart espai polític pel que porta tant de temps treballant. Per tant, en l’agenda de buscar espai polític per a aquesta quartat proposta política, convertir en camp de batalla el tema de la llengua i de l’ensenyament forma part d’un objectiu clar de dinamitar-ho tot, al cost que sigui. I amb les mentides i manipulació que calgui, com ha quedat demostrat.

Pel que fa a la Plataforma per la Llengua, doncs ja fa temps que aquesta entitat viu instal·lada en una negació de la realitat lingüística i social del país. Primer va generar aquest discurs d’emergència lingüística, per al que va necessitar silenciar, evitar, totes les dades i informes que analitzaven la situació del català des d’un punt de vista evolutiu i d’impacte demogràfic. Calia generar un ambient d’emergència, i no va tenir problema en fer-ho amagant les dades i informes que tenien i que assenyalaven un diagnòstic diferent, i ignorant també qualsevol impacte demogràfic. Ara, per generar un nou conflicte lingüístic, la Plataforma no ha tingut cap problema en mentir i manipular com ho ha fet, tan salvatgement, en relació a temes com la vehicularitat i la immersió.

El model d’immersió lingüística ha estat i és un dels grans èxits de país que hem tingut. Necessita adaptar-se als nous temps i necessita moltes millores, com la flexibilitat entre zones i àmbits territorials, demogràfics i lingüístics. Però ha funcionat i garanteix el coneixement del català fins i tot en àmbits on fora de l’escola no existeix.

A més a més el model d’immersió lingüística i el de normalització lingüística necessita, segueix necessitant, com el primer dia, del màxim consens polític possible. Un pacte amb ERC, Junts, PSC i Comuns era un pacte que garantia el català i el seu futur arreu del país, amb la complicitat de la gran majoria social del país i de la pràctica totalitat d’ajuntaments del país, inclosos els de l’AMB.

Que entitats com Plataforma o ANC hagin aconseguit rebentar el pacte inicial amb arguments 100% mentida i 100% manipulació és absolutament lamentable. De la CUP ja no en podíem esperar res, perquè per a ells els pactes no existeixen i tot ho valoren únicament no des d’una perspectiva de país sinó des de l’oportunitat que els hi dona de liar-la. A la CUP li és igual el pacte, les sentències o el que passa a les escoles, l’únic que els interessa és si la poden liar, per abocar-s’hi. I m’hauria agradat creure que la societat civil actuaria amb responsabilitat. No ha estat així. Com tristament ja tenia experiència, la Plataforma ha seguit alimentant discurs a base d’ignorar i d’amagar la realitat, mentint i manipulant el que calgui. Això de l’ANC em sap molt més greu, perquè per partidisme d’uns quants de la direcció s’ho estan carregant tot, han abraçat la mentida i la manipulació, fins i tot en un tema tan central de país, per alimentar els seus interessos personals per generar un quart espai polític. Aquest quart espai polític necessita, a ulls dels seus promotors, llençar tota la merda, tota la mentida i tota la manipulació que sigui possible damunt dels altres, sense importar-ne el cost per al país.

 

 

 

 

7 de maig 2022

“El gran masturbador”: la influència daliniana en un sector de l’independentisme

“El gran masturbador”: la influència daliniana en un sector de l’independentisme


En el moviment independentista català sempre hi ha hagut una certa petjada “surrealista”, sempre ha tingut formulacions i polítiques, estratègies o situacions amb una clara empremta del moviment surrealista, si més no en la definició que situa el surrealisme com “un dictado del pensamiento, sin la intervención reguladora de la razón”

En aquesta dècada que va del 2012 al 2022 són moltes les situacions que evidencien aquesta influència del surrealisme en l’independentisme, aquesta manera d’actuar i de pensar caracteritzada per la no intervenció reguladora de la raó: des d’arribar i fer l’1-O i que no sabéssim com seguir endavant, fins a actuacions concretes dels diferents “actors” que configuren aquest moviment independentista: com la afirmació de  la CUP de que “els pactes muten”, per no complir allò que havia acordat amb Junts pel Sí,  o quan ERC passa en un parell de dies de defensar amb total contundència que amb 68 diputats es faria la independència a dir, quan els resultats de l’independentisme s’han situat fins als 74 diputats i més del 52% dels vots, que no som prou, que cal eixamplar la base i que circulen.

Com deia, la influència del surrealisme en el moviment independentista català ha estat important, per més que el moviment independentista globalment begui més de la confluència del romanticisme i de l’exaltació passional, alegre i creativa del modernisme amb la retòrica barroca, l’austera solidesa romànica i l’elegant alçada gòtica dels nostres somnis, fe, ambició. És això el que, malgrat tot, ha fet possible que en aquesta dècada l’independentisme hagi arribat més lluny que mai des del 1714. És això el que ha permès, malgrat tot, que en aquesta dècada l’independentisme passés de ser el 15% a ser el 52%.

Tanmateix tot el que ha seguit a l’1-O, després de no poder fer realitat la República, està introduint noves influències i referents en l’independentisme. Per una banda està escampant la incomprensió analítica de l’abstracte. Però, per una altra banda, també està evidenciant, dins del moviment independentista, una determinant influència daliniana en un sector d’aquest independentisme.

Parlem del sorgiment d’un independentisme de clara inspiració daliniana, però la influència central, allò que aplega tot aquest sector de l’independentisme és una única obra de Dalí: “El gran masturbador”.

El gran masturbador és un dels més famosos quadres de Dalí, on s’hi reflexa el malestar de l’autor, en un moment en el que temia, fins i tot, perdre la “cordura”. Però els elements d’aquest quadre la influència dels quals han estat determinant per a aquest nou independentisme són el somni de que els nostres desitjos es compleixin i, alhora, la total absència de l’altre, una figura totalment aïllada com a expressió de soledat, una soledat des de la que emergeix la masturbació com a activitat sexual més pura.

És evident que la masturbació és una activitat sexual practicada per tota la humanitat i tant per dones com per homes. Però no és una relació sexual. Només hi ha relació sexual quan hi ha un “altre”, quan aquest altre genera un desig, quan aquest desig ens fa pensar estratègies per acostar-nos-hi, quan convertim el desig en mutu, el compartim, i acabem follant, acabem mantenint relacions sexuals. Però no sempre això va així de fàcil. Sovint fracassem en els intents. L’altre pot passar de nosaltres, l’altre pot no sentir-se gens atreta o atret per nosaltres, també podem fer coses que no funcionin, que la caguem. Però sempre hi ha una persistència, un aprendre d’errors i d’encerts, que ens permet avançar i seguint fent possible consumar la relació sexual. I també, sempre, la tensió entre la fidelitat i la lleialtat...

En l’independentisme dalinià, profundament imbuit pel gran masturbador, l’altre no existeix, s’obvia. Aquest és el cas de ”les primàries” en el seu moment, ara del quart partit o la candidatura cívica, que ha rebrotat amb certa dimensió mediàtica, de la mà d’articles, llibres i entrevistes a personalitats tan diverses com Clara Ponsatí, Vicent Partal o Albano Dante. Les dues iniciatives en són un bon exemple: neguen l’altre, no es plantegen un projecte ni una estratègia com una relació en la que existeix un o una altre o altra, amb el o amb la que cal connectar i treballar per poder fer algo.

Fins ara, tot i que amb moltes dificultats, tot l’independentisme ha estat conscient que sense “l’altre” no es pot fer la independència, que per fer la independència ens necessitem tots. I així és com la relació amb “els altres” ha esdevingut la clau de volta de l’estratègia independentista i dels seus encerts i fracassos. L’altre, els altres, existeixen, i de la capacitat de treballar amb ells/elles, de compartir, de seduir-nos, fins consumar el nostre desig, depèn tot. Si l’altre o altra no hi és no hi ha relacions sexuals.. L'altre, com a concepte, és el que ens permet construir el nosaltres, edificar aquest nosaltres sense el que la independència no és possible, un nosaltres, vet aquí la seva dimensió nacional, en el que també hi han de ser, necessàriament, els qui neguen als altres, els qui consideren que els altres no són necessaris.

L’independentisme dalinià, del gran masturbador, nega l’altre, no necessita l’altre. Tanca els ulls, baixa la seva mà fins a les seves parts, i es comença a tocar. Per la seva ment i ulls tancats es fan realitat totes les seves fantasies. No hi ha límit. La masturbació els permet activitat sexual amb qui vulguin. Tot és fàcil. La palla és el seu món, un món en el que tot es fa “realitat”, en el que tot passa com, en la fantasia onírica de la seva palla, volen que passi.

Quan obren els ulls tot segueix igual, no hi ha ningú al seu costat. Però no els importa. Estan sols, però és així com se senten realitzats. Sí, de vegades quan senten altres follar, flirtejar, els i les hi fot ràbia, però l’independentisme dalinià també té resposta a aquesta situació: tot és mentida, els altres fan veure que follen, però és mentida, ni follen ni volen follar. Igual que els falsos indepes (només són indepes de debò els de les primàries, el quart partit o la candidatura cívica).

El gran masturbador! No hi ha sexe fora del seu WC o del seu llit en la seva habitació a les fosques, en els que no paren de follar amb qui volen i tot el que volen. Tanquen els ulls, es donen fort, amb decisió, com només ells i elles saben fer i la independència es fa realitat. No fallen mai. Llavors obren suaument, mandrosament, els ulls, i s’aixequen del WC o del llit, i mentre es renten les mans al davant del mirall se senten una mica incòmodes. Sí, ha estat una palla. Però l’important és que els altres no follin.

La situació tan complicada en la que està el país i el moviment, la frustració, divisió, pèrdua de confiança, és el terreny abonat perquè els dalinians converteixin l’independentisme en un moviment onanista, tancat en ell mateix, presoner de les seves fantasies, incapaç de relacionar-se amb els altres, cada cop més allunyat de la realitat i consumit en el caïnisme.

Matar-se a palles i menystenir que els altres follin, això és l’únic objectiu de l’independentisme dalinià. Res es resisteix al gran masturbador. No som independents perquè ara mateix hi ha un 0% de partits indepes al parlament, perquè si fossin indepes ja seríem independents. Això excita molt als dalinians.

S’hi veuen. Es veuen atacant dia i nit, sense pietat, als falsos indepes, és a dir, a tots i totes els que no són ells i elles. Tanquen els ulls i es donen fort: arribaran al Parlament i faran efectiva la DUI, directament. I si no els hi fan cas, tancaran més fort els ulls i es donaran més fort, fins bloquejar tot el país, fins parar-ho tot. I ja estarà.

 El demà dels dalinians:

En nits humides l’independentisme dalinià s’aplica cremetes i lubricants: només han tret quatre diputats, però han fet història, perquè per primera vegada hi ha independentistes al Parlament, no autonomistes, ni neoautonomistes, ni paguetes... i valoren com un gran èxit que el PSC-PSOE sigui la força més votada i hagi investit president de la Generalitat el seu candidat i format govern sense cap dels falsos indepes. Per a l’independentisme dalinià la Generalitat és Espanya, i no hi hem de fer res, per tant, que se la quedin. Comparteixen grup mixt amb C’s, i això els fa sentir els últims maulets. Els diputats de les altres tres formacions indepes, per a ells de falsos indepes, han obtingut 55 diputats, però els dalinians no s’hi parlen, perquè fer-ho seria legitimar-los.

L’ANC i la seva candidatura cívica ha portat l’independentisme al pitjor resultat electoral des del 2015, a que l’independentisme perdi la majoria democràtica i social que fins ara tenia i legitimava la nostra causa. I tot plegat també ha comportat greus conseqüències per a l’ANC, per al moviment cívic que havia estat el motor del procés. El lideratge de l’independentisme dalinià ha portat l’entitat al col·lapse, amb una pèrdua massiva d’associats i la dissolució de la majoria d’assemblees territorials i locals.

El primer Onze després de les eleccions i les llistes cíviques dalinianes de l’ANC a Barcelona es van convocar fins a 5 manifestacions diferents, amb uns pocs centenars d’assistents a cadascuna d’elles, i insults dels dalinians a les altres manis, al crit de processistes, autonomistes, traïdors....

Després de la seva mani els dalinians van convocar a encerclar el Parlament per fer efectiva la independència, perquè només el poble pot fer-ho, però el dispositiu de Mossos va acabar havent d’intervenir per separar les 57 persones que havien respost a la crida quan s’han començat a insultar entre elles al crit de “lliristes” i “processistes” perquè la majoria no va voler seguir la crida a assaltar el Parlament que van fer un grupet de manifestants.

Els 4 diputats de l’independentisme dalinià a mitja legislatura van acabar dividint-se en dos grups diferents, irreconciliables, fins al punt que fou necessari situar els 3 diputats de C’s entre ambdós grups escindits. El motiu de la fractura fou la negativa de dos dalinians a defensar que al fer efectiva la República es restituïssin immediatament les constitucions vigents el 1714.

Els dos diputats dalinians que exigien la restitució i vigència d la constitució del 1714 van acabar abandonant el Parlament i renunciant a la seva acta de diputats al crit de DONEC PERFICIAM, perquè l’única legitimitat i llei que reconeixien era la de les constitucions del 1714. Van acabar acusant als seus antics companys de col·laboradors borbònics i autonomistes.

A la vista de la situació creada l’anterior presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, que havia impulsat la candidatura cívica, el 4t partit, va fer una crida a constituir una nova candidatura de personalitats al marge dels 4 partits existents, el que seria una cinquena proposta política en l’espai independentista.

En una roda de premsa posterior, dos dels altres líders de l’independentisme dalinià, Clara Ponsatí i Jordi Graupera, van fer responsables als 4 partits existents i els 2 diputats del grup mixt de la situació, i van reclamar una mobilització ciutadana per generar un procés democràtic i participatiu en forma de primàries per articular una nova proposta política, deslligada de la proposta de l’antiga direcció de l’ANC. Per a Ponsatí i Graupera, aquesta sisena força política dins l’espai independentista era absolutament necessària, perquè les altres 5 forces polítiques dins l’espai independentista ja havien demostrat que no farien mai la independència.

I així es va arribar a unes noves eleccions. Les 3 forces independentistes dalinianes,que s’havien presentat per separat, van obtenir 7 diputats (2+2+3), i van haver de compartir ser el grup mixt del Parlament, atès que C’s ja no va obtenir representació. Els líders de les 3 formacions van voler llençar un missatge de futur, optimista, amb una roda de premsa conjunta en la que van celebrar que per primera vegada al Parlament de Catalunya hi havia 7 diputats independentistes.

El 27S del 2015 el nosaltres parlamentari independentista estava format només per Junts pel Sí i CUP. Es reconeixien en els altres, però el procés d'edificació del nosaltres fou agònic, desesperant. Qualsevol procés polític en el qual una part dels seus integrants nega als altres està abocat al cainisme, però caldrà que hi hagi, en aquests altres negats, la maduresa i responsabilitat necessària per saber que aquests altres que els neguen formen part també del nosaltres, i que no hi ha nosaltres si no hi som tots, fins i tot els que neguen als altres i fomenten la divisió. Estratègicament gestionar un escenari polític tan polaritzat i dividit com s'està promovent des de l'independentisme dalinià afegeix una complexitat extraordinària a la causa, a tornar a estar en condicions de fer la independència.

Continuarà...

 

 

27 d’abr. 2022

Enquesta sobre la percepció del turisme a Barcelona: la inesperada contundència d'unes dades que desmonten moltes mentides i manipulacions socials i mediàtiques

Tota la vida he fet turisme, i tota la vida m’ha semblat sensacional que el meu país i la meva ciutat siguin focus d’atracció turística.

Aquesta setmana Santa he passejat cada dia amunt i avall per Barcelona, i m’omplia de satisfacció veure els nostres carrers plens de gent disfrutant de la nostra ciutat, i encara em resultava més satisfactori veure un turisme internacional de múltiples procedències i de totes les edats, gaudint de Barcelona: entaulats a terrasses demanant vins, passejant pel litoral, pujant al Parc Güell, visitant els nostres monuments i museus, etc I tot amb un somriure de satisfacció i de disfrutar de la vida que s’encomanava o,  millor dit, que els hi encomanàvem.

No, no ignoro els elements negatius que això pot tenir o ha pogut tenir. De fet en vaig ser víctima. Del 1996 al 2006 vaig viure de lloguer a la Barceloneta, uns anys meravellosos. Se m’acabava el contracte agost 2006. El mes de maig vaig començar a trucar al gestor immobiliari per poder renovar el contracte. Em van dir no hi hauria problema, perquè en 10 anys havia estat un llogater exemplar, que no vaig plantejar mai cap problema. Però no em van fer cap proposta pel nou contracte ni al maig ni al juny. A començaments de juliol em van trucar per dir-me que el nou contracte passaria a ser de 1.500€ mensuals. N’estava pagant 700. Els hi vaig dir de tot. Però el mes d’agost deixava el meu pis, després de 10 anys, i el mes de setembre ja s’ofertava com a pis turístic de lloguer. Ara no es podria fer, però llavors sí. La Generalitat va regular-ho molt positivament i va protegir els veïns de les finques de veïns, limitant la possibilitat de tenir pisos turístics a finques destinades a aquest efecte.

Aquell 2006 vaig pensar que eren coses de la vida, i vaig anar a parar al Poblenou, on des de llavors visc felicíssimament. Havia arribat a la Barceloneta emancipat, després de viure amb pares i germans a Les Corts, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. A tot arreu vaig ser feliç.

L’Ajuntament de Barcelona ha fet pública una enquesta, que gairebé no s'ha difòs, sobre com valora, veu i viu el turisme la ciutadania de Barcelona. I les dades són tremendes, perquè trenquen tots els esquemes, perquè deixen en evidència la manipulació goeeblesiana dels nostres profetes del pensament políticament correcte, de tota aquesta trama subvencionadíssima que alimenten Ada Colau i els Comuns des de l’Ajuntament de Barcelona, i tot aquest conjunt de pressumpte pensament progre i antisistema i de pressumpta activitat de solidaritat veïnal.

Abans d’entrar amb l’enquesta, només dues dades per desmuntar tanta farsa de tot aquest pensament turismofòbic.

De fa anys s’acusa al turisme de “fer-nos fora dels nostres barris”, situant la infrastructura turística de la ciutat com a responsable principal del problema de l’habitatge a la ciutat.

El lema “ens fan fora dels nostres barris” és el que resumeix tot aquest activisme contra el turisme. Segons aquest personal la cosa és molt clara: és el turisme el que ens fa fora dels nostres barris, el que genera problemes d’habitatge.

Segons aquest personal, cal combatre el turisme per solucionar el problema de l’habitatge. Perquè és el “turisme” i els pisos que s’hi destinen, el que ens fa fora dels “nostres” barris (parèntesi per dir que flipo amb això tan patrimonial dels “nostres” barris, sempre m’he sentit dels llocs on he viscut, a Lora, aSant Ildefons, a Les Corts, a la Barceloneta, al Poblenou... però mai he pensat fossin “meus” amb aquesta visió patrimonial i excloent d’aquest personal pijoprogreencomú i palmeros.

Doncs bé, ara mateix a Barcelona hi ha 9.600 pisos/apartaments turístics.

Segons aquest personal, aquests 9.600 pisos/apartaments turístics són la causa dels problemes d’habitatge que té la ciutat.

Curiosament no diuen res que en els últims 5 anys s’hagin instal·lat, per viure-hi, no per passar-hi uns dies, més de 300.000 persones procedents de fluxes migratoris de l’estranger.

O sigui, que a Barcelona hi haig 9.600 pisos que acullen una població temporal, durant tot l’any, que ve a la ciutat a conèixer-la i que ho fa gastant-s’hi una monumental dinerada, deixant a la ciutat i als seus negocis, comerços, etc, una milionada d’euros... això és un problema gravíssim, que ens fa fora dels nostres barris.

En canvi aquestes més de 300 mil persones que han arribat a BCN per guanyar-se la vida, per treballar, i que han necessitat i ocupat (llogant o comprant) centenars de milers de vivendes, això  no té cap impacte en el mercat immobiliari  ni en els problemes d’accés a l’habitatge.

La  nostra ciutat ha d’estar oberta al turisme i a la immigració. Criminalitzar el turisme i no dir res de l’impcte dels fluxes migratoris és una més de les hipocresies i misèries morals dels nostres progres i un dels més grans exemples de com estan imposant aquesta farsa insostenible del seu pensament políticament correcte.

Si anem a l’enquesta, d’acord a tot aquest discurs del políticament correcte, contra el turisme, turismofòbic, que mediàticament han imposat els nostres pijoprogres, el turisme és el culpable de tot i la situació és insostenible, la ciutadania NO POT MÉS

Doncs bé, què diu l’enquesta?

Doncs diu coses que xoquen radicalment amb aquestpensament antiturisme que volen imposar, que han imposat mediàticament, els pijoprogres dels Comuns i entorn.

Un 71,4% dels veïns de Barcelona diuen que el turisme és beneficiós per a Barcelona.

Un 73,8% dels veïns creuen que el turisme tindrà un paper rellevant per a la recuperació econòmica de la ciutat després del Covid

Un 78,8% dels veïns de Barcelona afirmen que és bo per a Barcelona i per als barcelonins que la ciutat segueixi sent un destí turístic de referència.

Pel que fa als diferents tipus de turisme que té la ciutat, i en relació al model actual, només en relació al turisme de creuers hi ha una majoria de veïns que creuen s’hauria de limitar: són un48,5% dels veïns davant el 40,5% que diuen s’hauria de potenciar. Tota la resta de tipus de turisme que ara mateix hi ha a la ciutat, és una clara majoria de veïns que diuen s’han de potenciar.

Un 83,6% dels veïns de Barcelona afirmen que el turisme genera oportunitats econòmiques i de treball per als habitants de Barcelona.

La maduresa dels veïns de Barcelona en relació a aquest tema la podem veure clarament quan, malgrat aquesta visió clarament positiva en relació al turisme, evidencien ser conscients també dels problemes que el turisme pot generar a la ciutat, p.ex. amb aquest 68% de veïns que diuen el turisme genera pressió en l’ús dels espais públics.

Aquesta interessantíssima enquesta municipal, que trenca totalment el discurs pijoprogre de criminalització del turisme, no ha estat gaire difosa, per no dir gens. Jo perquè sóc un “malalt” del tema i vaig entrant als registres públics d’enquestes, que si no no me n’hauria assabentat.

Una última i contundent dada que hauria de fer reflexionar tothom: la visió positiva, altament positiva sobre el turisme,  no és només des d’una perspectiva general de ciutat, que “tapi” la visió i l’opinió dels veïns dels barris més turístics de Barcelona. L’enquesta els distingeix, i gràcies a això podem veure que aquest 78,8% de veïns de Barcelona que defensen és positiu per a la ciutat i els seus habitants que la ciutat torni a ser un destí turístic de referència, implica tenir un 80% dels veïns dels barris menys turístics de la ciutat que volen així sigui, però també un 74,3% dels veïns dels barris més turístics, que així igualment ho volen.

La visió és, per tant, contundent i de ciutat.

Només amb dues dades i amb una enquesta ha quedat totalment desmuntat el discurs dels pijoprogres en comú i cupejadors i els seus satèl·lits. Només amb dues dades i una enquesta s’han fet miques les seves soflames i consignes.  Només amb dues dades i una enquesta s’ha posat en evidència la buidor de tot aquest personal i polítiques.

Barcelona és una ciutat meravellosa, que esperem Colau no es pugui carregar. És una ciutat meravellosa i espectacular que tenim la sort i l’orgull que tothom vulgui visitar-la i viure-la, de la mateixa manera que els barcelonins massivament volem visitar i visitem i vivim ciutats com Londres, París, Roma, etc.

No té cap sentit  ni el més mínim fonament voler fer responsable al turisme de problemes com l’habitatge, perquè és absurd.

I la immensa majoria de barcelonins són plenament conscients del paper econòmic que té el turisme, i hi estan a favor. Fer veure el contrari, crear discursos de “veïns” contra el turisme no té cap correspondència amb la realitat, és un muntatge, és la clàssica manipulació de tot aquest entorn arran dels Comuns dels cupaires i dels que sempre estan amb el que diguin els Comuns, els d’Esquerra i la seva estimadíssima i reverenciada lideressa Ada Colau