Avui dimecres dia 5 d’abril del 2023 hem tingut el primer Baròmetre d’Opinió Política del CEO, la millor enquesta política que es fa a Catalunya, tant per la seva mostra i continuïtat com per la transparència amb les dades, que permet fer-ne una anàlisi més enllà dels titulars mediàtics.
El primer que haig de dir és que aquest cop la projecció de vot que fa el CEO de les diferents opcions polítiques és, després de revisar les dades, bastant encertada. Crec que en l’estimació de vot s’ha corregit bastant adequadament els biaixos mostrals.
Per tant aquest cop la meva anàlisi se centrarà en situar el que per a mi són els elements polítics més rellevants que expliquen l’escenari polític cap al que estem anant, que s’està dibuixant.
El primer que cal destacar és que de manera clara aquest nou escenari polític en el que ens estem instal·lant té al PSC com a força majoritària i central del panorama polític. I que ningú no s’estranyi d’això, perquè és el que entre totes les formacions polítiques, començant per les independentistes, estem fent possible.
En segon lloc, des d’un punt de vista independentista, l’escenari polític que dibuixen els resultats demoscòpics del BOP del CEO expliquen moltes coses, moltes, tantes que si les hagués de resumir només se m’acut que les dades són l’evidència del fracàs col·lectiu, però també del fracàs de tots els presents i de tots els futurs si no es treballa per un canvi radical en les relacions entre tots els actors polítics i es treballa per generar una estratègia compartida per la independència. L’escenari actual només cronifica el sectarisme polític, actual i futur, que ens allunya cada cop més de la independència.
L’independentisme i l’espanyolisme han situat el PSC com la força política central de l’actual escenari polític, i com l’única que ara creix d’una manera clara.
El BOP del CEO projecta el PSC com la formació política amb més intenció de vot, que situa en una forquilla entre el 23 i el 27%. La projecció del CEO crec és correcta, perquè tot i la infrarepresentació mostral del votant del PSC, la correcció de biaixos és correcta, i projecta un 18,9% d’intenció directa de vot, fins a una estimació de vot entgre el 23 i el 27%.
El fonament d’aquesta projecció de vot que situa el PSC com la força majoritària el tenim, clarament, en que la seva estratègia i tot el que estan fent la resta de partits, tant independentistes com espanyolistes, els ha situat en el centre de l’escenari polític català.
Traduit en dades, això s’explica perquè el PSC és el partit amb una major fidelitat de vot (81,4%) i perquè la seva estratègia i la dels altres els ha situat en un punt en el que reben vot de tot arreu: un 5,1% d’antics votants d’ERC, un 7,3% de C’s, un 4,7% de Comuns, un 4,3% de VOX i un 11,4% dels abstencionistes del 2021 (el percentatge més alt entre els abstencionistes del 2021).
L’independentisme, en una estabilitat a la baixa cada cop més lluny de la independència
Analitzar els resultats de l’independentisme al BOP del CEO vol dir analitzar moltes coses diferents.
La primera que voldria destacar és que situant ERC, Junts i CUP com a les forces polítiques que representen l’independentisme, en totes les seves formulacions i diferències estratègiques, el més clar que projecta el BOP del CEO és una estabilitat a la baixa de les principals formacions, que evidencia, alhora, la seva solidesa i el col·lapse de les estratègies que ens han dut fins aquí.
Malgrat que ERC surt projectada al BOP del CEO amb lleugeres opcions de millorar els seus resultats del 2021, això és altament improbable. A la vista de les dades ERC es quedarà més o menys com va estar el 2021. Però només això per a mi ja és altament rellevant, perquè en aquests moments, per a ERC, amb tot el que està passant, no perdre suports electorals ja és gairebé un triomf. I no els perd.
ERC té una alta fidelitat de vot, del 70,7%, i pràcticament tot el vot que perd cap a altres partits, el recupera amb vot guanyat d’aquests partits: perd un 5,1% de vot cap al PSC, però del PSC li arriba un 3,1%, perd un altre 5,1% cap a Junts, però li arriba un 3,3% de Junts, perd un 3,7% cap a la CUP, però li arriba un 4,2%, perd un 3,2% cap a Comuns però li arriba un 5,5%. I aquesta estabilitat l’acabem de comprovar amb el 0% que diu que podrien votar altres opcions i l’1,1% que diu que potser no votaria.
Per tant, i en relació a ERC, està igual de clar el seu fracàs en aquesta pressumpta estratègia d’eixamplament de base com el fet que el seu votant li compra tot el que està fent, que al seu votant no l’afecta per a res el fracàs de les estratègies d’ERC ni res del que està fent al Govern.
Junts, a l’igual que ERC, i malgrat les turbulències, també presenta una alta estabilitat de vot. Té una fidelitat de vot del 66,4%, lleugerament per sota de la d’ERC, però dins la franja alta demoscòpica, i també estabilitat fruit de que els flluxes de vot que té amb altres formacions es compensen: perd un 3,3% cap a ERC però en rep un 5,1%, en el que és el fluxe més significatiu. I a l’igual que ERC, només un irrellevant demoscòpicament 1,3% d’antics votants de Junts diuen que ara votarien alguna altra formació que no és cap de les que tenen representació al Parlament, i que només un 2% potser s’abstindria.
Pel que fa a la CUP, té la més alta fidelitat de vot de les tres formacions indepes, del 77,8%, i no presenta cap fluxe de vots mínimament significatiu amb cap altre partit. El 2,8% d’antic votant CUP que diu ara s’abstindria, tot i ser el % més alt dels tres partits indepes, està clarament dins el marge d’error mostral, per tant, poc o gens significatiu demoscòpicament.
La reordenació de l’espai espanyolista
Una altra cosa que evidencia el BOP del CEO, a banda del que ja hem vist de l’enfortiment del PSC, que se situaria no només líder de l’espanyolisme, sinó de l’escenari polític català, és l’evidència de la desaparició de C’s, que enforteix clarament els quatre partits espanyolistes: un 12,2% del vot de C’s se’n va cap a VOX, un 9,8% cap al PP, un 7,3% cap al PSC i un 2,4% cap als Comuns.
Així les coses, a banda de l’ascens del PSC i la desaparició de C’s, la resta de l’espanyolisme presenta opcions de creixement per al PP i per a VOX, i de més lleuger creixement per als Comuns.
L’evidència del fracàs independentista de les operacions Groenlàndia de l’ANC i la seva quarta llista indepe i Fangòria dels iluminati abstencionistes.
El fracàs de la formulació de l’actual independentisme i la seva sagnant divisió ens està costant molt car. En aquest escenari de fracàs, una de les úniques poques bones notícies que tenim amb les dades del BOP del CEO és la claredat amb la que retraten el fracàs de les operacions Groenlància i Fangòria.
L’operació Groenlància, recordem-ho, està promoguda per l’ANC, per generar un quart espai independentista que competeixi amb els altres tres ja existents i eixampli així la fractura i la divisió de tot el moviment, però tot sota el paraigües d’un discurs que, com en la mítica cançó dels Zombis, ens permetés arribar màgicament a l’espai exterior. Cantaven els Zombis:
“Y yo te buscaré en Groenlandia
En Perú, en el Tibet
En Japón, en la isla de Pascua
Y yo te buscaré en las selvas
De Borneo, en los cráteres
De Marte, en los anillos de Saturno”
L’ANC, com els zombies, vol arribar al espacio exterior, amb una quarta llista que eixampli la divisió i fractura independentista, perquè la seva llista Groenlàndia els permetrà, màgicament, assolir la majoria absoluta sense cap problema i fer la independència.
Pel que fa a l’operació Fangòria, està impulsada des de les xarxes, per fer de l’abstenció l’opció electoral decisiva per fer la independència. És així com la cançó dels Fangoria, quan diu:
“a quien le importa lo que yo diga/ a quien le importa lo que yo haga...”
Ha donat nom a la seva operació, Fangòria, que busca arribar a la independència promovent l’abstenció massiva dels independentistes, com si això importés a algú.
Doncs resulta que les dades del BOP del CEO són d’una contundència inqüestionable i evidencien el fracàs més que absolut, al que estan condemnades aquestes dues operacions.
Quan l’ANC ja ha iniciat la seva operació Groenlàndia, convocant una Conferència ciutadana i d’entitats per impulsar la quarta llista, quan ja és més que evident per a tots els votants independentistes que això, aquesta quarta llista que acabi de fracturar l’independentisme, com a manera de fer la independència, és el que promou l’ANC, resulta que només un 0% dels votants d’ERC i CUP i un 1,3% dels de Junts diuen es plantegen votar un altre partit, és a dir aquesta quarta llista.
Pel que fa a l’operació Fangòria, el fracàs també és evident: només un 1,1% dels votants d’ERC, un 2,8% dels de la CUP i un 2% dels de Junts diuen que si ara es convoquessin eleccions s’abstindrien.
Els percentatges de suport que evidencien totes dues operacions és absolutament irrellevant demoscòpicament. És evident que estan abocades a un fracàs absolut. De la mateixa manera que és evident que potencien les dinàmiques destructives i divisives de l’independentisme i ens allunyen encara més, de qualsevol opció per fer la independència.
El fracàs de l’independentisme oficial
En el punt anterior he posat damunt la taula les dades que evidencien el fracàs al que estan abocades les delirants operacions quarta llista i abstencionista que s’estan generant des de l’ANC i des de les xarxes socials.
Però el que l’enquesta BOP del CEO també evidencia és el fracàs de l’independentisme “oficial” que representen ERC, Junts i CUP.
Tot el que està fent l’independentisme “oficial” ens està portant a perdre la legitimitat democràtica del moviment independentista. Malgrat que l’escenari encara permeti visualitzar aquesta estabilitat electoral d’ERC, Junts i CUP, també és visualitza que ens han situat en una via morta, que ens aboca a deixar de ser el moviment majoritari del nostre país, a perdre legitimitat democràtica i acabar essent irrellevants per governar el nostre país.
ERC no creix en vot, per tant no eixampla cap base, pel que fa a vot. Ni aconsegueix res de la taula de diàleg, ni de fer els altres indepes els seus enemics... Només està aconseguint, que no és poc, mantenir el suport del seu electorat, tot i que sigui al preu de que només un 61% del seu electorat vulgui que Catalunya sigui un estat independent, i ja sigui un 27,5% dels votants d’ERC (1 de cada 4) els que volen un estat federal, i fins i tot un 9,6%, és a dir, 1 de cada 10 votants d’ERC que ja els hi està bé això de ser una Comunitat Autònoma.
El que està fent ERC és molt gros, però no té traducció en forma de pèrdua de suport electoral. Així les coses l’independentisme, o recupera una certa i mínima unitat estratègica, que mai pot arribar fomentant més divisió encara (ho dic pels de l’operació Groenlàndia), o ho tenim fotut.
A fer possible aquest trànsit cap a una nova mínima unitat, com la que ens va permetre arribar a l’1-O, potser ajudaria que tothom assumís en quin moment estem. Més que buscar culpables del punt en el que estem, el que hem de fer és assumir que cal fer un resset, que no el discurs de dir “com dèiem ahir, l’1-O”... ja no ens porta enlloc.
No estic discutint cap legitimitat. Estic dient que no és un problema de legitimitat, sinó de credibilitat I no hi ha credibilitat sense refer el camí. I ara mateix només un 7,2% dels votants d’ERC, un 13,3% dels de Junts i un 7,3% dels de la CUP creuen que la independència és mínimament probable en els següents 5 anys. Un 91,6% dels votants d’ERC, un 86,6% i un 90,3% dels de la CUP es posicionen que en els propers 5 anys la independència és molt poc probable, gens probable.
Des de la nostra frustració per tot el que ha seguit l’1-O els votants independentistes, la gent independentista, som els que estem aportant més sentit comú, més realitat, més seguretat i fermesa, a l’actual situació, a l’actual patetisme on ens ha conduit l’independentisme oficial. La meva visió és que som on som, tan malament com som, per culpa de tots, tot i que crec ERC té la més alta responsabilitat. Però que jo cregui això no té cap importància, perquè som on som i amb aqustes dades del BOP del CEO a la mà s’evidencia que els votants de Junts i CUP han assumit on som, i ja no serveixen de res discursos que ho ignorin, discursos que se situïn en un “com dèiem ahir” en relació a l’1-O.
Cal recomençar, però només té sentit recomençar si hi som tots. ERC i el
votant d’ERC no desapareixeran, ni ho faran Junts i els votants de Junts ni la
CUP i els votants de la CUP.
Ens necessitem tots. Cal recomençar. Si no hi som tots no hi ha independència possible, però tampoc si no som capaços d’anar tots a una, a compartir una mínima estratègia, una estratègia que evidentment implica fer un resset que ens permeti recuperar la credibilitat que hem perdut.
Fa molt temps que l’independentisme ha perdut tota capacitat de llegir el país i de formular un discurs, un projecte, de país. Ens estem equivocant molt. I la factura comença a arribar, com demostren els resultats del BOP del CEO.
L’ANC i la societat civil haurien d’estar treballant en això, rellegint el país, refent el discurs i restablint consensos i estratègies de mínims, però compartides, en comptes d’estar treballant en operacions com la “Groenlàndia”, per acabar de dinamitar l’independentisme i sumir-lo en una fractura irreversible. Per sort el votant indepe té més seny que l’actual direcció de l’ANC, i la seva operació divisiva de la quarta llista està abocada a un fracàs monumental, rotund... les dades són claríssimes com mai Però el mal que aquest fracàs pot fer també cal dir pot ser definitiu per enterrar, per moltes dècades, l’independentisme.
Entrades
