26 de febr. 2023

L'únic que explica el que són i fan els Comuns és que són males persones fent polítiques de males persones

El meu pare en ple franquisme havia estat del PSUC. 

Jo vaig anar, ben crio, al càmping del Baix Llobregat on el PSUC va festejar la seva legalització. 

Jo havia votat Frederic Pietro, PSUC i ICV-EUA més d’un cop a Cornellà.

Per això descobrir el que realment eren i són els Comuns a Barcelona, tot aquest personal de l’Ajuntament Colau, fou en el seu moment un xoc molt fort. Perquè és molt i molt bèstia prendre consciència que tot aquest muntatge de Barcelona en Comú, de Colau i de tota la trama que li dona suport només són una cosa, només els podem definir per una cosa: ser males persones fent polítiques de males persones.

Sí, és molt bèstia veure, descobrir, prendre plena consciència, que l’únic que uneix als Comuns, des de Colau fins l’últim dirigent de Barcelona en Comú, l'únic que explica les seves polítiques, és que són males persones, i també l’evidència que són males persones fent polítiques de males persones. 

Males persones com mai hem conegut. I polítiques de males persones com tampoc mai hem conegut. No busqueu cap altra explicació a les seves polítiques, propostes, estratègies. L'únic que les explica, l'únic que permet entendre-les és que són males persones fent polítiques de males persones.

M’explico:

Ada Colau no ha treballat mai. Però sempre ha sapigut viure del “cuento”. El 2015 va liderar Barcelona en Comú, amb el Règim del 78, contra Trias, per treure Trias d’alcalde de la ciutat. Evidentment Colau no es va presentar mai de cara com la candidata del Règim del 78, sinó que va començar a treballar la seva campanya fent-se passar com a activista de la PAH, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Certament estàvem en uns anys complicats, en els que havia esclatat una enorme crisi econòmica i immobiliària. I la PAH es mobilitzava contra els desnonaments hipotecaris, i amb la PAH, la lideressa Ada Colau.

Però, com ho feia?

Doncs tot l’entorn PAH de la senyora Ada Colau impedia la intervenció dels serveis socials municipals que intentaven ajudar les persones afectades per les amenaces judicials de desnonament fins que la senyora Ada Colau no s’hagués fet la foto de rigor contra aquell desnonament. Un cop feta la fota, la PAH i tota la guàrdia pretoriana de l’Ada Colau marxaven, es desentenien del tema i deixaven accedir-hi als serveis socials.

D’aquella època són els discursos de la senyora Ada Colau en els que proclamava que resoldre els problemes dels desnonaments i d’habitatge era simplement una qüestió de voluntat política, de voler-los solucionar. I Trias no tenia aquesta voluntat política. Colau reclamava el vot dient que ella ho arreglaria tot perquè només era un problema de voluntat política.

8 anys després, amb Ada Colau al mando, el problema de l’habitatge no només no s’ha solucionat, sinó que s’ha agreujat. Quan Trias deixa deixa l'alcaldia de BCN i hi entra Ada Colau, any 2015, el problema de l'accés a l'habitatge era, per als veïns de Barcelona, el problema número 22. Desembre del 2022, després de dos mandats Colau, el problema de l'accés a l'habitatge ha esdevingut el tercer problema més greu.

Si la resolució d'un problema que Colau deia simplement era una qüestió de voluntat política, i que quan Colau va accedir a l'alcaldia era el problema 22 per als veïns de BCN i ara és el tercer... vol dir que Colau i els seus comuns no tenen voluntat política?

O enganyaven llavors i enganyen ara, i no és un simple problema de voluntat política?

El problema de l’habitatge és molt greu. Però el més greu és instrumentalitzar aquest problema i el patiment de les persones que el pateixen, enganyant-les, que és el que va fer Ada Colau. Ella sabia no era un problema de voluntat política, però era la mentida amb la qual manipulava social i políticament.

I per a mi la manipulació del dolor i patiment dels altres feta a tota consciència, només per obtenir un rèdit polític personal és el que defineix una mala persona, és el que defineix Colau i els Comuns.

Per entendre-ho millor, saltem als nostres dies, a aquest any 2022 que fa un parell de mesos hem deixat enrere. Tots els que viviu a Barcelona, tots els que hi veniu, tots els que hi treballeu... sou plenament conscients que mai com ara havíem tingut un problema tan greu de sense llarisme, de persones dormint al carrer, per tot arreu. A milers.

La magnitud del problema és terrible, sense precedents.

Però els Comuns, començant per la seva lideressa Colau, aquest tema no el toquen mai.

Per als Comuns els problemes de la gent, la precarietat de la gent, només serveixen, només mereixen la seva atenció, si en poden treure un rèdit polític, si poden instrumentalitzar el patiment dels altres per treure’n un rèdit personal i polític.

No tingueu cap dubte que si en aquesta situació de tremenda gravetat del sensellarisme la senyora Colau hagués estat a l’oposició s’estaria fent fotos cada dia amb les persones sense llar que dormen al carrer, acusant al govern municipal de ser els responsables d'aquesta situació, i proclamant que resoldre aquest problema és una simple qüestió de voluntat política.

Però Colau i els seus Comuns estan al mando de l’Ajuntament de Barcelona, des de fa 8 anys, per això ni una sola foto ni un sol comentari ni res de res en relació a aquest tema.

Això és el que caracteritza una mala persona: fer servir el patiment dels altres només en benefici propi.

Voleu més exemples d'això que dic? Aquí en teniu un altre:

Des de fa uns mesos totes les entitats subvencionadíssimes per la trama dels comuns a Barcelona estan llençant soflames reivindicatives, com si representessin algú és enllà dels quatre sectaris en comú, per intentar imposar un discurs absolutament embogit, que és el que està portant a l’actual malson en el que esta instal·lada Barcelona.

Un d’aquests grupuscles en Comú es fan dir “Revolta escolar” i exigeixen la pacificació dels entorns escolars, perquè els nens hi puguin jugar, relacionar-se, etc.

És evident que en algunes escoles, sobretot al centre de la ciutat, a l’Eixample, és molt necessari ampliar l’espai de sortida dels escolars de les diferents escoles. Això ja es va començar a fer amb l’Ajuntament Trias, guanyant xamfrans en aquests entorns escolars del centre de la ciutat, i ara també laterals de circulació per ampliar la vorera de sortida escolar.

Però també és evident que la majoria d’exigències de pacificació escolar que proclamen aquests de la secta en Comú de la “Revolta escolar” no tenen cap sentit.

Poso només 3 exemples que conec directíssimament:

  • Es reclama la pacificació de l’entorn escolar de l’escola Llacuna, al Poblenou. Molts divendres es talla el trànsit per reivindicar aquesta pacificació, reclamant espai perquè els nens i nenes de l’escola puguin jugar. Bé, resulta que aquesta escola té una sortida directa des d’un enorme pati, a un xamfrà no com els de l’Eixample, sinó “tancat” cap a dintre en angle de 90 graus, en forma de plaça, ampla i transitable. A més a més, només creuar el carrer Pallars, a la sortida de l’escola, un carrer amb només dos carrils de circulació, s’accedeix a un enorme interior d’illa, de més de 2.000 m2, amb zones de joc infantil, espai ajardinat, espai per jugar, córrer i el que calgui amb la màxima seguretat. Només cal creuar el carrer pel pas de vianants amb semàfor, i ja tota la canalla de l’escola accedeix a aquest enorme espai ajardinat i amb jocs per a infants. Però els de revolta escolar no en tenen prou, i exigeixen pacificar l’entorn escolar, perquè els nens i nenes de l’escola puguin jugar a l’asfalt de la via, tallant el trànsit.

  • També es reclama la pacificació de l’entorn escolar p.ex. de l’Escola Duran i Bas, a Les Corts. La conec perquè la meva mare hi va ser mestra. Doncs bé, els de la revolta escolar exigeixen tallar el trànsit del carrer Vallespir, adjacent a l’escola, per garantir la seguretat dels nens i nenes i perquè hi puguin jugar. Què curiós, perquè la sortida de l’escola Duran i Bas és a un enorme jardí, el Jardí de les Infantes, amb més de 6.000 m2 d’espai ajardinat i equipat amb jocs infantils, amb pistes esportives, etc. Doncs no, aquests 6.000 m2 ajardinats i equipats amb instal·lacions de jocs infantils i esportives no són prou, i cal tallar el carrer perquè els nens i nenes puguin jugar damunt l’asfalt

  •  Un altre exemple viscut de molt a prop és la reivindicació de pacificació de l’entorn de l’escola Pere IV que fan aquest personal de la revolta escolar. La sortida d’aquesta escola es pot fer, a través d’un enorme pati, bé a un carrer lateral de vianants, el Camí Antic de València, bé al carrer Bilbao. Pel carrer Bilbao, via bàsica de comunicació del Poblenou i resta ciutat, hi passen dos carrils de circulació de cotxes. Però el més gros és que just davant la sortida escolar hi ha un pas de zebra amb semàfor i a l’altra banda del carrer, ocupant també tot un interior d’illa, hi ha els jardins Teresa de Calcuta, amb milers de metres quadrats ajardinats, amb jocs infantils, amb espai per al joc, amb bancs per seure... de tot. Però no, els de la revolta escolar això no els hi agrada i volen que es talli el trànsit del carrer Bilbao perquè els seus fills escolars puguin jugar damunt l’asfalt.

Són només tres exemples de les reivindicacions d’aquesta secta colauer de la trama en Comú que són els “revolta escolar”. Tres escoles amb patis enormes que o bé surten directament a un jardí de més de 6.000 m2 o bé tenen just davant l’escola espais ajardinats de més de 2.000m2

Quin pare o quina mare “en su sano juicio” reivindicaria per als seus fills jugar damunt el quitrà de l’asfalt del carrer i no en enormes espais ajardinats amb equipament de jocs i esportius?

Doncs només males persones, males persones com els Comuns.

Males persones per a les que l’important són les polítiques de males persones, és a dir, les polítiques que només tenen un sentit i objectiu: fotre a la gent, fotre als altres.

Males persones que prefereixen que els seus fills juguin damunt l’asfalt que en zones ajardinades de milers de metres quadrats, si això permet fotre a veïns i treballadors que van en cotxe.

L'autoanomenada revolta escolar no persegueix guanyar zones de joc o gaudi per a la canalla, sinó fer servir la canalla, miserablement, enviant-la a l’asfalt, només per perjudicar altres veïns i treballadors de la ciutat.

Això són males persones fent política de males persones. Això són Colau i això és tota la trama de xiringuitos en Comú.

A la vida ens trobarem amb gent amb la que estarem molt i molt allunyats en moltes coses, en política, en país, en creences, allunyats fins a la nit i el dia, però després de 40 anys d'activisme cívic i polític jo només m’he trobat amb unes persones fent política que l’únic que les uneix és ser males persones i fer polítiques de males persones: els Comuns.

Colau i tot aquest entorn sectari de xiringuitos en Comú només tenen, de fet, una cosa en Comú: ser males persones, ser les més males persones que mai haurem conegut, ser les més males persones fent política que mai haurem patit.

11 de febr. 2023

Doncs no, Eduard, llegir el moment de Barcelona en cap cas passa per perpetuar l'aliança Colau+ERC, responsable de la pitjor gestió municipal de la història

 

Amb l’Eduard Voltas hem estat amics i hem compartit molta militància i projectes independentistes, aquells anys 80s i 90s del s.XX. Després, i ja fa anys d’això, des del tripartit, la cosa es va arrofredar i la relació distanciar, conseqüència d’una creixent discrepància en la visió i formulació política de l’independentisme. Fa molts anys que la majoria de les coses –no totes- ja no les veig com l’Eduard, tot i que gairebé sempre valoro el seu esforç intel·lectual d’explicar els seus posicionaments.

Però la veritat és que mai havia discrepat tant i tan radicalment d'un posicionament seu com en l'article que el passat 24 de desembre va publicar al Nació Digital amb el títol de "Barcelona, llegir el moment". De fet, després de llegir-lo i rellegir-lo, i deixar-lo arrofredar un temps, em sembla tan i tan insostenible, que fins i tot m’ha sabut greu l’hagi escrit o el signi l'Eduard.

Tot l’article, i em sap molt de greu dir-ho així, m’ha semblat un exercici inesperadament frívol per tal de teixir un discurs d’una farsa argumental per a mi incomprensible. I a criteri meu tot per tal de construir discursivament una autopista transitable a les seves idees i propostes, que no són altres que les que han guiat ERC de manera absolutament servil al servei d’Ada Colau aquests últims 4 anys.

És per això que amb aquest article m’agradaria, des del màxim respecte i estima personal, rebatre un a un els arguments que fa servir l’Eduard per teixir el seu argumentari, que clarament és el d’ERC.

Comença n’Eduard amb una afirmació absolutament injusta, que ignora la dimensió del que havia passat i s’havia fet. Diu l’Eduard, referint-se al post 92: “Desfet l’encanteri, comença la nostàlgia i un buit existencial molt mal gestionat”

No, l’encantari no s’havia desfet. L’encanteri (els Jocs Olímpics del 92) només va ser una pantalla per poder fer una transformació urbanística extraordinària a Barcelona, que la va permetre sortir del pou de la ciutat heretada del franquisme. La transformació urbana de Barcelona, a l’empara o amb l’excusa dels Jocs Olímpics fou extraordinària, meravellosa, excepcional. L’obertura al mar de la ciutat. Les rondes. Una planificació urbanística que va revitalitzar tota la ciutat: Montjuic, el soterrament de les vies, la integració de kilòmetres i kilòmetres de platges, la comunicació i obertura de la ciutat fins al Besòs, la Vila Olímpica, l’extraordinària revitalització de Ciutat Vella, des del Moll de la Fusta fins la Plaça Reial, etc etc. I tot això acompanyat d’una ambiciosa i brillant política urbanística, cívica, cultural, d’equipaments... a tots els barris de la ciutat.

Barcelona, la ciutat que va resistir fins aquell Onze de setembre del 1714, que havia estat capital d’un poderós país a la Mediterrània, amb la derrota de l’Onze de setembre del 1714 quedava totalment desemparada. Les tropes borbòniques van enderrocar mitja ciutat i van construir una ciutadella com a símbol de l’opressió a la que la ciutat estava condemnada. Una llarga nit a la història del nostre país i de la nostra ciutat que només comença a superar-se amb la Renaixença i la Mancomunitat.

Des del 1714 Barcelona era una ciutat sense un estat al darrere, sense un poder polític que pogués planificar el seu futur.

D’aquest escenari només hi trobem dues excepcions:

  • L’aprovació del Pla Cerdà, Eixample i enderrocament de les muralles durant el “bienio progressista”

  • L’estratègia d’algunes ments molt ben pensants de recolzar-se en fer de Barcelona la seu de grans esdeveniments per impulsar-ne la seva transformació, el seu progrés. Les dues grans exposicions universals (1888 i 1829) van ser el precedent que va inspirar els Jocs Olímpics.

L’endemà dels Jocs no es va desfer cap encanteri. L’únic encanteri havia estat fer servir els Jocs per fer realitat una transformació urbana de la ciutat necessitava urgentment i que sense els Jocs hauria estat impossible, no s’hauria pogut fer. I fou una transformació tan extraordinària, tan ben gestionada, tan ambiciosa, que va meravellar el món i, el més important, va ressuscitar la ciutat per a la seva gent.

Però en cap cas és cert, com diu l’Eduard, que la ciutat des d’aleshores “ja només sabrà jutjar-se a si mateixa en funció de l’opinió que el món tingui d’ella.” Gràcies a la transformació dels Jocs Barcelona esdevé, sí, una nova icona mundial, una nova icona per al turisme internacional. Però també en molts altres camps, amb fins a 7 universitats, desenes de centres de recerca punters, grans infraestructures com el BSC, empreses d’innovació, el 22@, etc. I, hi torno, tot això sempre amb una política municipal única en la història de Barcelona, que va refer tots els nostres barris, els va dotar de serveis, de vida pròpia, d’una permanent millora en la qualitat de vida dels barcelonins.

Segons l’Eduard, el que estava passant, però, era una altra cosa: “El turisme com a metadona dels Jocs. Gent de fora que ens mirarà i ens admirarà. I que portarà diners, és clar. Molts, i fàcils. El còctel és explosiu, perquè mescla psicologia social (la ciutat té mono d’atenció global) i interessos materials (la burgesia veu l’oportunitat d’abandonar la indústria i passar-se al turisme i a l’immobiliari, sectors íntimament lligats i que deixen molt més marge, molt més ràpid).”

Home, el turisme té una gran importància en la generació de riquesa i llocs de treball a Barcelona, representa al voltant d’un 21,2% del PIB de la ciutat, la construcció un 3,9%, però altres sectors emergents com les activitats científiques i professionals són un 14,7% del PIB de la ciutat, i l’administració, la sanitat i l’educació un 21,4%. Ni de lluny Barcelona és un monocultiu “turístic”. L’impuls que va tenir Barcelona gràcies als Jocs l’ha acabat situant en percentatges molt importants de PIB en sectors emergents com són la ciència, la sanitat, l’educació...

I d’aquí n’Eduard salta directament a les eleccions municipals de maig 2015 quan Colau guanya a Trias després de la campanya electoral més miserable de la història de Barcelona, amb una Ada Colau al servei íntegre del Règim del 78.

Diu n’Eduard que la victòria de Colau fou el primer símptoma de “descontentament”.

Això no va anar així. Barcelona, eternament governada pels socialistes i els iniciativeros, la prèvia de Colau, va voler continuar el seu desenvolupament i transformació lligat a aquell model de grans esdeveniments. Estava pendent la transformació urbanística de tota la part de la ciutat des de Glòries fins el Besòs, fer-hi arribar la Diagonal i vertebrar urbanísticament tot un nou centre urbà. I llavors es van inventar allò del Fòrum de les cultures. Però la cosa no fou tan reeixida com els Jocs, de fet va tenir punts bastant ridículs. Però l’obra pública, la intervenció pública generant l’espai del Fòrum i fent-hi arribar la Diagonal fou força positiva. També la creació de nous barris com Diagonal Mar.

Però a nivell ciutadà la cosa no havia funcionat, i la ciutadania va expressar un cert, important, cansament de com s’estaven fent les coses amb aquell ajuntament de PSC i ICV, que semblaven formar una majoria indestructible, invencible, eterna, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona.

El ridiculisme va anar en augment, amb coses com allò dels arbres de Nadal a pedals, si se’m permet l’anècdota. I aquest cansament ciutadà va tenir una oportunitat única d’expressar-se a la consulta ciutadana que l’alcalde Hereu va promoure per al projecte de reforma de la Diagonal des de Francesc Macià fins al Fòrum, per fer-hi passar el tramvia. El projecte municipal va quedar absolutament rebutjat per una amplíssima majoria de veïns. I no es va fer. N’Hereu i el PSC en van sortir molt tocats. I és així com l’any 2011 Xavier Trias va guanyar les eleccions, i per primera vegada des del 1979, desallotjava el PSC del govern de la ciutat. El mandat Trias del 2011 al 2015 és l’únic parèntesis en el monopoli del poder a Barcelona que des del 1979 han exercit, fins avui, PSC i ICV/Comuns.

És cert que el 2015 és Colau qui pren el relleu del monopoli de poder al PSC, però segueixen els de sempre. El 2015 el procés independentista estava molt viu, en plena intensitat, i el Règim del 78 actuà de manera ràpida i contundent, tan contundent com miserable. Va obrir una fastigosa guerra bruta contra Trias. Tot un muntatge de guerra bruta que va tenir en Ada Colau la seva principal lideressa. Colau era l’escollida pel R78, per les elits d’aquí i de Madrid, pels serveis secrets, per impedir que Barcelona, amb un alcalde com Trias, es mantingués fidel al procés independentista.

I Colau va guanyar. La seva victòria no va ser, com diu l’Eduard, el primer símptoma de descontentament a Barcelona. La seva victòria va ser una extraordinària exhibició de força, del poder que té, el Règim del 78. I Colau, sempre s’ha mantingut fidelíssima al Règim del 78.

El primer mandat Colau ja va ser patètic, demencial, fins al punt que Colau, les eleccions del 2019 les perd, perquè les guanya ERC. Però altre cop el Règim del 78 es mobilitza i un dels seus peons, en Valls, li garanteix els vots que li faltaven per tornar a ser alcaldessa.

N’Eduard es refereix a un presumpte programa transformador de Colau. Aquest programa no existeix. Des del 1979, amb l’excepció única del 2011-2015 els Comuns, abans ICV-EUA, han estat al govern municipal. Transformar el que eren directament responsables d’haver fet?

El Règim del 78 havia assolit, amb la seva aposta per Colau, els seus objectius. Totalment. I se la va deixar fer totes les seves rucades, i així és com s'ha arribat a aquesta gestió catastròfica, la pitjor en la història de la ciutat, que ha portat als pitjors indicadors sobre la situació de la ciutat. Per a la immensa majoria de barcelonins la gestió colauer ha esdevingut un autèntic malson. Ja indissimulable. Fins al punt que ara mateix 4 de cada 10 votants de Colau reconeixen que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior.

I en el que em sembla la seva afirmació més ofensiva, que més tristesa m’ha fet llegir, per injusta, per insostenible, per manipuladora, n’Eduard diu que a les eleccions municipals del maig 2023 a Barcelona s’escull entre Lobbies (Trias i Collboni) i autoritat democràtica (Maragall i Colau).

Eduard, situar Colau en la més mínima coordenada democràtica és insultant.  

L’escollida pel Règim del 78 per frenar l’independentisme a Barcelona?

L’alcaldessa més autoritària que mai ha tingut Barcelona?

La que s’omplia la boca de fer consultes ciutadanes per decidir sobre les grans obres i projectes, i que els ha imposat tots sistemàticament, en contra de veïns i en contra de les majories de regidors? 

La que s’ha pixat damunt el resultat de l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, en la que es va dir, aclaparadorament, no al tramvia per la Diagonal?  

Aquesta farsant... quina mena d’autoritat democràtica té?  

Per favor!!!!!!!!!!!!

Diu n’Eduard que “La victòria d’Ada Colau el 2015 va ser el primer símptoma seriós de descontentament. El pas dels anys aporta llum interpretativa sobre aquell resultat. Electoralment, treu el cap una Barcelona que es vol agradar a ella mateixa, no al món. Pares que s’afarten de veure com es posa la catifa a AirBnb mentre els seus fills no es poden permetre llogar un pis a la ciutat; joves que llegeixen als mitjans que Barcelona ho peta en no sé quin rànquing global, però ells només poden accedir a feines precàries –les que genera el model– i mal pagades, malgrat tenir preparació universitària; ments despertes que s'adonen que el model extractiu post-olímpic ha anat massa lluny.”

O sigui, Colau és, aclaparadorament valorada com el pitjor alcalde de la història de Barcelona, amb un 49,9% dels veïns que així ho diuen.

O sigui, la gestió municipal de l’Ajuntament Colau és la pitjor valorada de la història de la ciutat, no una vegada, sinó les cinc pitjors valoracions ciutadanes de la gestió municipal, amb un 50,4% com a rècord que així ho consideren.

O sigui, per a un 66,7% dels ciutadans de Barcelona la ciutat cada any està pitjor que l’anterior...

... però Colau és la Barcelona que es vol agradar a si mateixa... 

Doncs em temo que no, que tot el contrari, és la Barcelona que menys s’agrada a si mateixa.

I sí, Barcelona tenia i té molts problemes, moltes coses a millorar, però refugiar-se en la demagògia colauer, la més immoral que ha tingut aquest país, em sembla inadmissible. 

Colau va arribar a l’alcaldia no només gràcies a liderar el discurs contra Trias amb les falsedats que generaven les clavegueres de l’estat, també ho va fer des d’aquella tan immoral demagògia amb la que acusava a Trias de ser els responsables dels desnonaments, perquè resoldre’ls era una simple qüestió de voluntat política, que Trias no tenia, però ella sí. 8 anys després la situació de l’habitatge a la ciutat és molt pitjor que quan Colau va arribar a l’alcaldia. No té voluntat política? O és que només era un titular immoralment demagògic?

N’Eduard situa AirBnB, o sigui, els pisos turístics, com a responsables dels problemes d’habitatge que hi ha a Barcelona. Però potser caldria valorar aquest tema de manera no frívola, sense demagògies, perquè prou complicat és. A Barcelona hi ha 9.500 pisos turístics. Aquesta és la realitat. A Barcelona hi ha censades cadastralment unes 662.833 llars. I només 9.500 són pisos turístics. I aquí val la pena fixar-se en una cosa: a BCN l’any 2.000 hi havia 74.772 persones arribades des de l’estranger, però l’any passat, el 2022, ja eren 481.657 els veïns procedents de l’estranger, de fluxes migratoris. L’any 2.000 a Barcelona hi havia censades 1.496.266 persones, i el passat 2022 érem 1.639.981. Ja hem vist que el 2022 hi havia 662.833 llars, mentre que l’any 2.000 n’hi havia 593.963.

En aquest període 2000-2022 Barcelona ha crescut el seu cens en 143.715 persones.

En aquest període 2.000-2022 Barcelona ha assumit un fluxe migratori de 406.885 persones.

En aquest període 2.000-2022 a Barcelona hi ha 68.870 llars més.

Sí, és evident que a Barcelona hi ha un problema amb l’habitatge, però em sembla que no és gaire sostenible atribuir-ho als 9.500 pisos turístics que hi ha a la ciutat. Curiosament en aquests 8 anys de colauisme només s’ha incrementat en 7.658 les llars a la ciutat. I no precisament de protecció social.

No, el problema és una mica més complexe que la simple “falta de voluntat política” o que els pisos d’AirBnB. El gruix d’aquest creixement migratori es va donar entre 2.000 i 2.009. A Barcelona i a tot Catalunya. Llavors a la Generalitat governava el tripartit. I el diagnòstic, llavors i ara, era molt clar: davant aquest extraordinari fluxe demogràfic migratori, amb l’increment poblacional que implicava, calia construir vivenda nova i assequible. És així com es va gestar un dels plans per a mi més encertats, però que dissortadament no es va poder executar, del tripartit: les ARE (Àrees Residencials Estratègiques).

Les àrees residencials estratègiques (ARE) eren un instrument derivat del DECRET LLEI 1/2007, DE MESURES URGENTS EN MATÈRIA URBANÍSTICA, que tenien com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.

La crisi econòmica que es va iniciar el 2008 les va paralitzar. I ningú no ha recuperat el pla.

Com deia, el diagnòstic era clar i encertadíssim: calia un pla ambició per a la construcció massiva, arreu del país, d’habitatges assequibles.

El problema dels preus tan elevats dels lloguers a ciutats com Barcelona no són els 9.500 pisos turístics, sinó que el creixement poblacional, en especial dels fluxes migratoris, no ha anat acompanyat de la necessària construcció d’habitatges assequibles, i això és el que ha saturat el mercat.

Tampoc no té cap mena de fonament voler explicar la victòria electoral de Colau pel que diu l’Eduard de l’esgotament d’un model, el post-olímpic, estractiu, davant el qual hi ha els “joves que llegeixen als mitjans que Barcelona ho peta en no sé quin rànquing global, però ells només poden accedir a feines precàries –les que genera el model– i mal pagades, malgrat tenir preparació universitària”

Home, és evident que efectivament hi ha atur juvenil, que afecta també als universitaris, que hi ha precarietat, etc. Però potser hauríem de valorar la situació amb una visió global i amb dades oficials.

Segons les últimes dades oficials disponibles, 9 de cada 10 graduats universitaris a Catalunya als 3 anys d’haver finalitzat els seus estudis estan treballant, 8 de cada 10 ho fan treballant exercint funcions universitàries i 7 d’aquests fan funcions específiques vinculades al grau que han estudiat. Dels qui treballen 8 de cada 10 tenen sous mensuals iguals o superiors a 2.000€, i 2 de cada 10 són mileuristes. Pel que fa a l’estabilitat, un 49,9% tenen contractes indefinits, un 35,2% temporals i un 10,9% són autònoms.

També en aquest àmbit Colau i els seus no són un bon exemple. Només cal mirar els seus CV, per veure que cap d’ells, començant per la lideressa colau, no ha treballat mai. Mai. Una autèntica vergonya. Ells, aquests colauers, sí que són un model estractiu de principi a fi.

Segueix l’Eduard assumint íntegrament el discurs del colauisme, aquell que diu que han estat “Els sectors empresarials i mediàtics que han promogut la campanya sistemàtica sobre la presumpta decadència de Barcelona”. O sigui, un 49,9% dels veïns diem Colau és el pitjor alcalde de la història de Barcelona, un 66,4% que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior, etc... però tot això només és una campanya sistemàtica dels sectors empresarials i mediàtics, perquè els veïns no tenim criteri propi, ens deixem manipular sistemàticament, tot és una campanya, i nosaltres, com a ruquets que som, ens deixem manipular.

Quines coses, quan colau ens va imposar aquest desastre sense precedents de la Superilla al Poblenou, els veïns vam estar molt sols. Vam ser nosaltres, porta a porta, sense que ningú no ens ho digués, que vam recollir desenes de milers de signatures en contra, i que vam organitzar una consulta popular amb gran participació, i amb un 80% dels veïns en contra. I colau ni ens va escoltar. Sí, suposo que, com vam demostrar en un estudi perfectament documentat fet pels mateixos veïns, que vam sumar els nostres perfils professionals per poder-lo fer, la Superilla havia incrementat la contaminació al conjunt del barri... tot això també devia ser campanya de sectors mediàtics i empresarials, que ens van manipular. Quina barra, tu... sort de la lideressa Colau. Els lobbies ens han pogut manipular a tots, perquè som uns ruquets sense criteri propi, però a ella no podran, amb ella no podran.

I el discurs de l’Eduard acaba així de contundent i de servil a la lideressa Colau: “Hi ha quatre candidats amb possibilitats, però atenent als discursos i programes, només hi ha dos blocs: el bloc del tornar enrere (Collboni-Trias) i el de continuar endavant (Maragall-Colau). Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig. Lobbies versus autoritat democràtica. El 2015 es va obrir la tapa i ara hi ha una Barcelona que la vol tancar per sempre. Si l’endemà de les eleccions Maragall i Colau no saben llegir el moment històric, les conseqüències seran de llarga durada.”

Acabar amb el malson de la pitjor gestió municipal de la història, enviar cap a casa seva a la senyora Colau, la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona, posar fre a la irracionalitat i les greus conseqüències d’una gestió que expressament ha defugit fer estudis previs d’impacte de les seves polítiques, proves pilot, tornar a posar els veïns i la nostra qualitat de vida al centre de la gestió municipal, vetllar per un urbanisme de qualitat, no de capricis sectaris, etc etc etc tot això és “tornar enrere”.

Continuar endavant deu ser seguir incrementant la inseguretat a la ciutat. Colau ja té els 3 pitjors registres de fets delictius de la història de la ciutat (2018, 2019 i 2022), però cal continuar endavant, encara hi ha espai per a una ciutat més insegura. Continuar endavant deu ser assegurar el col·lapse permanent de la ciutat. Continuar endavant deu ser omplir-se la boca de participació veïnal i després pixar-s’hi a sobre, enfotre’s-en del que hem votat o reivindicat els veïns. Continuar endavant deu ser expropiar finques de pisos de luxe per dir que volen destinar-les a habitatge social.

Cap a l’únic endavant que Colau-Maragall poden continuar portant la ciutat és cap a l’abisme, sí, de la decadència més absoluta, al sectarisme més atroç, a la irracionalitat més terrorífica... i això sí que serà de llarga durada, qui sap si irreversible.

En una cosa sí que dono la raó a l’Eduard: Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig, entre acabar amb el malson de la pitjor gestió municipal de la història, que ens aboca a una ciutat empitjorant any rere any... o fer-se còmplices d’aquesta actualització del general Espartero en la figura d’Ada Colau que amb tant d’èxit va impulsar el Règim del 78.

Però sobretot, el que vull remarcar és que en cap cas les coses són com les diu l’Eduard. En cap cas “La principal malaltia de Barcelona és la necessitat obsessiva d’agradar al món”. Ara mateix en el que estem és en una necessitat obsessiva d’agradar-nos a nosaltres mateixos, als veïns de Barcelona, que en un 77,1% pensem que Barcelona ha empitjorat aquests darrers 4 anys. Però no és un “agradar-nos” estètic, sinó un agradar-nos de recuperar la nostra qualitat de vida com a veïns i treballadors de Barcelona. Aquest 84% de veïns que diuen de cap manera Colau hauria de tenir un tercer mandat, que la volem fora, no ho veiem així per cap necessitat obsessiva d’agradar al món, sinó pel molt raonable desig de recuperar la qualitat de vida que hem perdut en aquests anys d’alcaldia Colau. Ens la sua com ens vegin des de fora. Però no ens la suen les nostres vides com a veïns, no ens la sua un Ajuntament la gestió del qual és la pitjor de la història, que ha fet que Barcelona cada any estigui pitjor que l’anterior.

Les eleccions de maig a Barcelona són excepcionals, gairebé plebiscitàries, entre els que, pel damunt de tot, volem recuperar la ciutat que estimem i la qualitat de les nostres vides com a veïns i treballadors, posant fi al malson del mandat Colau, i els que voldrien 4 anys més per fer irreversible la destrucció de la ciutat que estan liderant els Comuns amb el suport d'ERC.