Nova enquesta de La Vanguardia. Una enquesta molt interessant pels temes que planteja i les dades que aporta, més enllà del que és la projecció electoral central.
És important l’enquesta, també, perquè és la primera que es fa després de la sentència del TC contra l’Estatut, i de la més gran manifestació que s’ha fet mai a Catalunya, a mes a més es platenjava com un acte d’afirmació nacional en clau autodeterminista.
Per tant, i després de l’enorme èxit de la manifestació i l’impacte de la sentència, és important analitzar quin impacte ha pogut tenir en les preferències dels ciutadans pel que fa a les seves opcions de vot, i la seva coherència i evolució en relació a les anteriors.
Anem per feina, doncs.
UN MAPA ELECTORAL MOLT ESTABLEL’enquesta de LV confirma en extrem les tendències electorals que apuntaven les enquestes abans de la megamanifestació.
Convergència i Unió continua aplegant una enorme preferència de vot, superior al 40% (42.1%), que, traslladat a escons, situa la coalició sobiranista al voltant dels 65-66 diputats, és a dir, fregant la majoria absoluta (68). Aquesta dada és coherent amb les enquestes prèvies, com p.ex. la de El Periódico, però també amb les dades d’una enquesta de la mateixa Convergència que va circular la setmana passada i que també els situava per sobre del 40%.
Per tant totes les enquestes que estem coneixent, abans i després de la manifestació, situen les expectatives electorals de CiU en un percentatge de vot lleugerament superior al 40%, un percentatge molt estable en aquesta fase final de la legislatura, i que en projecció d’escons atorga més de 60 diputats a la coalició sobiranista, aproximant-se fins i tot a la majoria absoluta.
La dada més significativa de l’enquesta de LV és el “descalabro” socialista, del PSC-PSOE. Aquesta és una tendència que s’està posant de manifest en les últimes enquestes, i que potser ara s’està accentuant. Si no fós perquè l’enquesta de CiU encara els atorgava un % inferior a la de LV, seria difícil resistir la temptació de dir que el partit més afectat per la crisi política desencadenada pel TC és el PSC-PSOE. Però la meva impressió, a la vista de les dades, és que els ciutadans ja els hi havia imputat, fins i tot abans de conèixer-se la sentència i de la mani, la caòtica situació política que viu el país i, evidentment, els hi endosa també la crisi.
D’acord a LV els socialistes es quedarien amb un exigu 23.1 de vots, que els situaria en el mateix escenari que els seus anteriors pitjors resultats. Curiosament l’enquesta de CiU els situava per sota d’aquest escenari, amb un 20% dels vots i 28-29 escons.
Tot el tripartit està a hores d’ara amb números electorals vermells. També ERC. El que passa és que a ERC la situació ja no és nova, fa molt temps que les enquestes prediuen el seu descens electoral. L’enquesta de LV els situa en una intenció de vot del 8.4%, i 13 escons. Fa temps vaig dir dues coses en relació a ERC, i per ara totes les enquestes em reafirmen en aquesta opinió.
La primera és que la frontera dels 13 diputats és la línia vermella d’ERC. Les enquestes fa temps han situat les expectatives electorals de l’històric partit independentista en el 9%. Aquest 9% de vot (petit percentatge amunt, petit percentatge avall) és la “delgada línea roja” que separa el descens assumible del fracàs inqüestionable.
Hi ha una cosa que està clara, i és la pèrdua de vots, en percentatge i escons, que tindrà ERC. Partint d’aquell 14%, ara es pot situar al voltant del 9%. Seria el partit més castigat de tot el tripartit, però fixem-nos que seria una pèrdua de percentatge d’entre el 4 i 5%, quan els sociates la tenen del 3% i ICV-EUA del 2.1%. El que passa és que amb nombre d’escons la davallada és molt gran. Perdre 8 escons de 21 és una clatellada radical. En aquest impacte juga a la contra d’ERC el que al 2006 va jugar al seu favor, i és que es va fer amb 3 diputats “de miracle”, per les restes. Si partíssim (sé que és molt partir…) de 18 diputats, la minva seria de 5, igual que els socialistes…
Per això penso que 13 són la frontera, i que les enquestes és molt difícil ens permetin veure si estarà per sobre (escenari en el que crec que en Joan Puigcercós pot “salvar els mobles”) o per sota (escenari que em temo desencadenaria una crisi profunda). En aquest sentit, l’enquesta de CiU situava ERC amb un percentatge una mica superior al 9% i 14-15 escons. Estem, per tant, en una situació que no es resoldrà fins a les eleccions, com aquell que diu, amb la foto finish.
En tot cas, tot sembla apuntar que ERC s’hauria recuperat una mica en relació a les enquestes que la situaven per sota de 13 diputats, que n’hi havia hagut. Fa un temps vaig analitzar el que ja s’intuïa com a gir d’ERC en relació al tripartit. Aquest gir, per a mi, s’ha consolidat aquesta setmana, quan Puigcercós va dir clarament que el trajecte amb els socialistes s’havia acabat. Ara ja està dit. S’han vist obligats a dir-ho, però el cert és que el gir ja havia començat i ara ERC només té el problema del valor o la credibilitat que l’electorat vulgui donar-hi. Però el gir hi és. I la meva opinió personal és que és sincer. Potser a contra cor, però ERC ha vist que anar del bracet dels sociates els ha portat a la ruïna.
Per a acabar amb l'anàlisi d' ERC, el que sembla clar, claríssim, és que passi el que passi, continuarà essent la principal força independentista al Parlament. Amb les dades de l’enquesta a la mà, l’única (però sobre això farem una anàlisi específica)
La tercera pota del tripartit, ICV-EUA, sembla ser que consolida la seva lleugera tendència al descens en intenció de vot. Després d’haver mantingut una espectacular solidesa en les seves expectatives de vot, les darreres enquestes apunten una tendència a la baixa, d’entre un 1 i un 2 per cent en la seva intenció de vot, que podria implicar la pèrdua d’un parell de diputats.
El PP sí que continua amb la seva enorme estabilitat en la intenció de vot, clava entre el 10 i l’11 per cent, i amb idèntica projecció d’escons que la que tenia. Ni endavant ni enrere.
Finalment, i pel que fa als partits amb representació al Parlament de Catalunya, els Ciutadans no aconsegueixen “entrar” al Parlament, tot i que gaudeixen d’un lleuger repunt en les seves expectatives electorals. Estar situats ara mateix en el 2.4% és un percentatge en el que recuperen intenció de vot en relació a anteriors enquestes. I és també un percentatge que, a hores d’ara, no ens permet descartar, demoscòpicament, que entrin al Parlament, tot i que per les dades amb les que treballem, sembla improbable.
Pel que fa a les diferents opcions que pugnen per entrar al Parlament per primera vegada, res. No hi ha cap variació i estan a anys llum, en les circumstàncies actuals, de poder-hi entrar. Cap opció, ni la més mínima (més avall faig una anàlisi específica d’aquest punt).
LA INDEPENDÈNCIA ÉS L’OPCIÓ MAJORITÀRIA ENTRE ELS CATALANSUna dada molt interessant de l’enquesta de LV és que confirma plenament el salt demoscòpic que l’opció dels partidaris de la independència està consolidant entre la població catalana. Primer va ser El Periódico, qui va situar prop del 50% els partidaris de la independència, i ara és La Vanguardia qui ho fa, amb un 47%.
Aquesta és una dada d’extraordinari valor. No sembla afectada directament per la sentència o la mani, que en tot cas la consoliden. El salt demoscòpic s’ha anat produïnt al llarg del 2010, intensifincant-se, fent-se clarament l’opció preferida pels catalans, en aquest segon trimestre de l’any.
És per tant una evolució, un creixement a partir de les circumstàncies que està patint el país, no sembla ser una situació puntual fruït d’un “calentón” com a conseqüència de la sentència o la mani.
S’està estructurant una majoria de partidaris de la independència, i aquesta és la gran, l’enorme notícia de la que tots ens n’hem d’alegrar, i que obre clarament les portes a una situació molt favorable per a la independència en aquest tram final que sembla estem recorrent en el camí a la llibertat.
Tanmateix, aquest percentatge, a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, apareix amb matisos força interessants que val la pena tenir en compte.
Per a mi, la més destacada és que el procés independentista, si tiomfa (que triomfarà), no ho farà de la mà de “l’estratègia” dels independentistes, sinó a través d’una majoria independentista tranquila, que no vol viure el procés amb sotregades, amb salts en el buit, sinó d’una manera ordenada, fiable, sòlida. I aquests tres valors no els ofereix avui en dia l’independentisme. Per això hem d’anar amb compte.
Fixem-nos que a l’enquesta de El Periódico veiem clarament que la majoria de la gent era partidària de la independència, però 2/3 parts deien que ara no era el moment del referèndum. En l’enquesta de La Vanguardia, “només” un 24% creuen que és el que cal que abordem ara mateix. És un percentatge molt alt, però ja no és el percentatge majoritari, el que genera més consens.
Interpreto aquestes dades dualment. S’està construïnt i consolidant una majoria nacional favorable a la independència, però no existeix una majoria nacional que cregui que aquest procés s’hagi de plantejar ara mateix.
I crec que seria molt bo interioritzar aquestes dades i el que ens expliquen per a no equivocar-nos en l’estratègia, ni tan sols en la tàctica. Clarament no es donen les circumstàncies perquè es desencadeni el procés. Estem aprop. Però no hi són. Per a mi, aquestes circumstàncies només podran abocar-nos a un escenari en que una majoria nacional vulgui plantejar sense més dilacions el procés si es genera una direcció política, un govern, una estratègia concertada entre les forces favorables al dret de decidir, i això es visualitza clarament per la societat. I aquest escenari no hi és. I aquest escenari requerirà d’un temps, d’un cert temps (tampoc no massa, potser una legislatura exígua) perquè es donin, si tothom treballa bé.
Aquest escenari que descric implica necessàriament Convergència i Unió, però també Esquerra. Aquest escenari ni es dona ara ni pot donar-se ara. Necessita d’uns certs canvis estructurals i en la configuració mental d’aquestes forces polítiques i de l’independentisme en general.
Perquè si una cosa queda clara amb aquesta enquesta, i coincideix en això amb la de El Periódico, és que els favorables a la independència es reparteixen entre totes les forces polítiques. Per això és tan important una estratègia que aplegui el màxim nombre de forces. No estem, per tant, en aquelles estratègies passades, ja clarament caduques, per a les que ens semblava que la independència vindria el dia que un partit que es presentés amb l’eslògan “independència” guanyés les eleccions.
Totes les dades ens apunten que la construcció d’aquest 47% de favorables a la independència no vindrà perquè hi hagi un partit que els aplegui, sinó perquè hi hagi una estratègia sòlida, fiable, de concertació, de la màxima unitat possible, que generi la confiança suficient entre la gent per fer el pas definitiu.
Ens agradarà o no, però és el que expliquen les dades de les darreres enquestes.
Fixem-nos en unes quantes coses més, molt interessants.
Convergència i Unió és l’opció electoral que aplega més partidaris de la independència, però no tot el seu electorat és independentista! CiU, segons les dades de LV, té una intenció de vot del 42.1%. D’aquests, un 55% són favorables a la independència. Fixem-nos-hi bé: un 55%, però només un 55%!!!
Aquest 55% implica que CiU té un 22% d’intenció de vot d’independentistes. És per això que és el partit amb més independentistes. ERC ve d’un 14.1% i ara està en un 9%. Per tant, la majoria dels independentistes confien en l’estratègia de CiU.
I a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, és del tot rellevant per a entendre l’estratègia de CiU que un 45% del seu electorat no es manifesta favorable a la independència. Vet aquí la metàfora del gir i del transatlàntic. Amb un escenari de votants 55-45, el gir sobiranista de CiU, que s’aturi en “el dret de decidir” fins al final, és tot l’enllà que es pot permetre. Excepte, és clar, que es vulgui que s’immoli, que se suïcidi. No, no em sembla que estiguem en condicions d’exigir més. S’està treballant en la direcció correcta, i els votants, inclosa la majoria independentista, compra l’estratègia de fer-ho paulatinament, a passes, no demà.
Evidentment els partidaris de la independència són la pràctica totalitat de votants d’ERC, però el més interessant és que trobem partidaris de la independència de manera clara també a ICV-EUA (un 63%), en el PSC-PSOE (un 38%) i fins i tot en el PP (un 15%!!).
Bé, ja hem aconseguit una cosa molt important, que l’independentisme sigui majoritari, i que a més a més, sigui una opció present a l’electorat de gairebé totes les forces polítiques.
Ara entrem en una fase, que ha de ser necessàriament tranquila i ben dirigida, per articular una estratègia que sigui convincent per a aquesta majoria social. És evident que hi ha dues dades que ens assenyalen possibles fragilitats d’aquesta majoria. Per una banda, està molt localitzada en el temps, s’ha generat amb aquesta contundència en aquest segon trimestre. Cal veure com es manté en el temps, per poder valorar la seva solidesa. D’altra banda, i aquesta és per a mi la qüestió essencial, la majoria pro-independència es construeix amb gent que té unes opcions electorals molt diferents. Això implica que els militants independentistes no poguem actuar com si tots els pro-indpendència fossin com nosaltres. No, no ho són. Compartim una cosa molt important, però segurament la diferència que hi pugui haver entre un pro-independència d’aquest 15% del PP o d’aquest 35% del PSC i entre un pro-independència de les CUP o del moviment independentista que sigui, fa que hàgim de gestionar aquest capital amb extraordinària cura, si no volem perdre bous i esquelles pel camí.
Alerta per tant amb pensar i intentar fer com si tots els pro-independència fóssim iguals. La pluralitat és el que ens ha permès construir aquesta majoria. Però també és el que requereix d’una estratègia diferent. Entre d’altres coses, aquesta majoria no comparteix prioritats ni urgències. Anem amb compte, doncs, i no comencem a esprintar com si estiguéssim arribant a meta, quan de fet estem començant l’ascensió a l’Alp d’Huez, en un símil “tourístic”…
POSSIBILITATS DE CANVI EN AQUEST ESCENARI?
Julián Santamaría, catedràtic de Ciència Política de la UCM i president de l’Institut Noxa Consulting, que ha fet l’enquesta de La Vanguardia, finalitza la seva interessantíssima anàlisi amb una frase enigmàtica. Diu
“En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí a otoño algo se mueva en Catalunya”No dona més pistes. És una mica lleig acabar una anàlisi així. En què es basa per dir això? S’està cobrint les esquenes? Està fent negoci, reclamant més enquestes? Sap alguna cosa que no ens diu ni en l’enquesta ni en la seva anàlisi?
Mirem a veure si aconseguim trobar alguna explicació a l’enigma.
D’entrada, crec que hi ha una cosa important: el calendari electoral. Gairebé tothom coincideix que les eleccions seran el 24 d’octubre. Tanmateix, encara no és descartable un avançament electoral que les situï en el 19 de setembre. Per dates, encara hi som a temps. Aquesta setmana ho sabrem, perquè més enllà ja no podrà convocar-les per a aquesta data.
Perquè pensem que té alguna possibilitat aquest avançament al 19 de setembre? Per tres motius: el primer, perquè tot el que està passant empitjora les perspectives dels socialistes, per tant el pas del temps és un factor de desgast permanent; segon, perquè el setembre encara no tindrem les dades de la debacle econòmica que es preveu per al retorn de les vacances (atur, dades macroeconòmiques, IVA, etc); i tercer perquè “s’estalviarien” arribar a les eleccions amb una vaga general pel retrovisor (està prevista per a finals de setembre).
Si les eleccions són al setembre, jo no veig cap escenari d’incertesa en relació a l’estabilitat que de fa mesos aporten les enquestes.
Però si les eleccions són a l’octubre, encara hi ha marge perquè passin coses. I a mi només se m’acut un escenari en el que passin coses: en el camp de l’independentisme.
I només amb un possible motor de canvi: Joan Laporta amb un projecte propi.Les dades de l’enquesta, com les de totes de les que tenim dades, situen clarament Reagrupament i Joan Laporta, com a marca electoral conjunta, en l’extraparlamentarisme. De manera radical, a més. Possibilitat zero de fer res.
Però alerta si es concretés un projecte polític independentista diferent, que recullís l’esperit dels patrocinadors de la Conferència Nacional del Sobiranisme, i que comptés amb el lideratge ferm d’en Joan Laporta, amb un projecte polític propi, no sucarrimat com Reagrupament (que arrossega a la baixa les seves possibilitats), i que a més a més, comptés amb la participació i implicació de personalitats del sobiranisme –dic els noms només a tall d’exemple del que vull dir- com l’Alfons López Tena, en Terricabras, en Pep Riera, en Salvador Cardús, alguns empresaris, personalitats històriques de l’independentisme i figures rellevants de l’actual independentisme, que aporten un missatge clar de voluntat de suma, com n’Enric Canela.
Aquest seria un escenari que podria alterar aquesta estabilitat. Per una banda podria comprometre força la situació d’ERC. I per una altra banda podria allunyar CiU de la majoria absoluta, només que li rasqués entre 3 i 5 diputats (la fidelitat del votant de CiU fa que sigui complicat pensar en un altre escenari). La irrupció d’una nova força independentista d’aquesta mena, amb un nou lideratge polític com el d’en Laporta, i ben acompanyat de noms que donin un missatge clar de mobilització i unitat és un dels pocs escenaris que podria modificar l’estabilitat que apunten les enquestes.
L’altre escenari no seria gens positiu, i és que finalment es fessin coincidir les espanyoles i les catalanes.