L’altre (també) existeix

Realment la situació en la que estem com a país i com a moviment independentista és molt i molt complicada.

Després de més 40 anys de militància independentista de base (1984, Crida a la Solidaritat, Crida Nacional a ERC, FNEC, Casal Independentista de Les Corts, Reagrupament, ANC, Junts pel Sí, Palestra, Estat Català...) i quan em pensava que ja ho havia vist tot, el moment en el que estem i tot el que està passant, políticament i en les actituds personals i polítiques, en les soflames, posicionaments, plantejaments... em té absolutament col·lapsat. No m’hauria esperat mai viure una situació així, veure tot el que estic veient.

Però evidentment aquest article no va de com em sento, sinó de com ens veig. Com em senti o com estigui jo gairebé que no m’importa ni a mi. Però com veig el país i l’independentisme, després d’aquests 40 anys de lluita i militància independentista, sí m’importa. Perquè m’estimo el meu país.

I si en aquests 40 anys he vist i viscut de tot, per què ara estic com estic i dic coses com que no m’hauria esperat viure una situació així, com la que estem vivint? Sóc un exagerat? Em faig gran?

Doncs no, no ho crec, que sigui exagerat, ni que em faci gran, ni res de tot això.

No m’hauria esperat viure una situació així, com la que estem vivint, perquè  quan vaig començar a militar, aquell 1984, res no ens podia fer pensar que arribaríem tan lluny com vam arribar l’1-O del 2017.

També perquè és dolorós veure com ho vam tenir a tocar, a la punta dels dits, però no vam poder/saber arribar fins al final.

Però, sobretot perquè mai m’hauria pensat que, tot i entenent i compartint la tristesa, frustració, desencís, per no arribar-hi... ara assistim a un espectacle esgarrifós de caïnisme i de plantejaments militants i polítics delirants, que dinamitaran el moviment, perquè pràcticament tots aquests posicionaments van en sentit contrari a l’estratègia política que ens va permetre treure l’independentisme de la testimonialitat i convertir-lo en el moviment i l’opció majoritària al nostre país.

Potser d’entrada el primer que em causa més estupor és que hi hagi una part de l’independentisme que de manera explícita no situï ser majoria social i democràtica com l’element nuclear, central, de tota i de qualsevol estratègia independentista.

Per a mi no hi pot haver cap opció de fer la independència si l’independentisme no és la majoria social i democràtica d’aquest país.

Si algú es pensa que això de ser la majoria social i democràtica no té cap importància, doncs ja no hi ha gaire més a parlar, perquè difícilment hi pot haver cap estratègia confluent.

Si algú creu i defensa que per arribar a la independència no cal ser majoria, perquè s’hi arribarà per altres vies, doncs res a dir ni a fer.

Estem davant una col·lisió d’estratègies: entre la que se centra en la necessitat de ser majoria social i democràtica com a requisit indispensable i de legitimitat per poder fer la independència, i la que des de diferents altaveus bandeja l’objectiu de ser majoria, per abraonar-se cap a posicionaments de bloqueig, ja sigui somiant amb una mobilització que bloquegi el país, ja sigui instal·lant-se en el no a tot i en la destrucció de tot el que tenim o s’ha fet, per aixecar-se al marge de la resta de la nostra societat, institucions i sistema democràtic representatiu.

Tots els que compartim una visió estratègica que situa la necessitat de que l’independentisme sigui majoria social i democràtica, com a única manera per poder avançar cap a la independència... mirem sempre a la nostra societat, a tothom, perquè sabem que la clau de la nostra lluita és que estiguin amb nosaltres, que formin part d’aquest nosaltres independentista que sigui el majoritari a la nostra societat i en la seva representació democràtica.

I perquè això sigui possible, perquè això torni a ser possible, perquè ja ho vam fer abans de l’1-O l’element clau, allò que és decisiu és tenir sempre molt clar que l’altre (també) existeix. No hi ha cap “nosaltres” possible que sigui majoritari des d’un nosaltres que exclou els altres. El nosaltres sols no és un nosaltres, sinó l’exclusió dels altres. L’únic “nosaltres” que ens pot portar a la independència és el nosaltres que s’edifica des d’aquest convenciment que l’altre (també) existeix, i que només la suma amb els altres ens pot portar a aquest nosaltres que sigui la majoria social i democràtica indispensable per fer la independència.

El nostre país en aquesta etapa post-franquista (ehem per lo del post) s’ha construït a partir d’un sistema democràtic participatiu que tot i tenir, evidentment, moltes limitacions, ja ho sabem prou i per això lluitem per una independència i un nou país democràtic de debò, ha estat avalat en els seus pilars bàsics per la majoria de la nostra societat.

L’Estatut d’Autonomia del 1979 i el del 2006 varen tenir un vot favorable del 88,5% i del 73,9% respectivament.

A tots dos, a l’igual que al del 1932, s’estableix qui és català

EAC 2006: Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s'exerceixen d'acord amb aquest Estatut i les lleis

EAC 1979: Als efectes del present Estatut, gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans espanyols que, d'acord amb les lleis generals de l'Estat, tinguin veïnatge administratiu a qualsevol dels municipis de Catalunya.

I a partir d’aquesta definició avalada democràticament pel poble de Catalunya, els catalans exercim els nostres drets.

Però ara tenim per aquí aquests del Cens del Poble Català que fonamenten la seva proposta i estratègia en negar a l’altre. Segons ells només els que ells tinguin al seu cens, poden decidir sobre Catalunya, perquè el seu cens és el que constitueix el subjecte polític de Catalunya. Ara mateix no diuen quantes persones tenen censades. A tuiter no arriben a 5 mil seguidors. Segons ells aquests 5 mil són els que poden decidir, i no poden fer-ho, per exemple, els 3-4 milions de persones que voten a Catalunya. Els catalans el 1979 i el 2006 vam votar majoritàriament qui es considerava, era, català, i per tant tenia drets democràtics i de participació. Però per als del Cens això no va així. Només els menys de 5 mil que tenen al cens tenen drets, són catalans. La resta, els milions i milions de la resta de catalans no som ni tan sols altres, no existim ni tenim dret a res.

I per si no en tinguéssim prou ara també en tenim uns que diuen que això del Parlament escollit per tothom, d’acord a l’estatut, només és un instrument de control de l’estat espanyol, i que el que hem de fer és votar un Parlament lliure, alternatiu, que sí seria el que valdria i representaria als catalans. A les eleccions al Parlament de Catalunya voten entre un 55% i un 79% dels catalans. Però per als impulsors d’això del Parlament lliure, el que vota la majoria de catalans no serveix de res, ni cas. No existeixen. Només existeix els que votin al Parlament que ells han decidit és el que té la legitimitat i el que farà la independència.

Són dos exemples d’aquest “nou independentisme” per al qual els altres, els que no són ells, no existeixen. El pla, l’estratègia, de tots aquests, no té fissures. M’invento un Parlament, i és l’únic que val. Em trec de la màniga un cens, i és l’únic que val. La resta, els altres, els que no se sumen a la seva causa, no existeixen ni tenen cap dret, ni són catalans, ni els diputats que escullen representen a ningú.

La veritat, m’esgarrifa aquest plantejament.

L’altre (també) existeix. Els altres també existeixen i formen part de la nostra societat i nació, i tenen drets, i és amb ells que hem de construir el país que volem.

Però no s’acaba aquí la cosa. En aquest moment terrible que estem vivint en el post 1-O també ha sorgit un posicionament polític des d’un pretès independentisme, tan sorollós mediàticament com testimonial, que s’abraona amb tota la seva fúria contra els altres, contra els que no són ells, contra els que no els hi donen suport.

L’independentisme va créixer quan amb el procés es va entendre que l’altre, els altres, també existeixen. El procés ni tan sols s’hauria iniciat si tots els agents que hi van intervenir, en comptes d’assumir que l’altre (també) existeix, s’haguessin abraonat a negar l’altre, a tots els que no eren ells.

Per a tot aquest personal, força actiu a les xarxes, l’altre no existeix, en el sentit que no és independentista, ni tan sols català.

Però la realitat és que abans, ara i demà l’altre (també) existeix. I que no hi pot haver moviment independentista ni majoria social i democràtica independentista, ni tan sols país... sense l’altre. Perquè l’altre també existeix. Ens agradi o no. En discrepem molt o no. Compartim els seus punts de vista o no.

Fixem-nos en unes dades molt interessants que podem trobar en l’evolutiu del BOP del CEO i que crec ajuden molt a entendre la importància estratègica de “l’altre també existeix”.

Fins l’any 2013 el CEO preguntava, sobre les relacions Catalunya-Espanya, “si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè què votaria?”

Un 54,7% responen que votarien Sí, i només un 22,1% que votarien en contra de la independència.

Un any després, el 2015, el CEO va canviar la formulació de la pregunta, va deixar de preguntar “què votaria” per passar a preguntar “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?”

Un 46,7% sí ho volien i un 47,8% no.

L’altre també existeix. I en aquest cas, en la reformulació de la pregunta, es visualitza clarament la importància de tenir-ho sempre present. En aquest cas, per a l’independentisme, per ser majoria, és clau visualitzar aquest “altre” que existeix i es manifesta, davant la independència, amb una molt subtil diferència de posicionament.

No és que en un any i poc l’independentisme perdés força i suport i els contraris a la independència en guanyessin. No. “L’altre” és aquest veí nostre, aquest persona de la nostra societat que si li pregunten si vol la independència diu que no. No és independentista, no la vol. Però que si li preguntes què votaria en un referèndum sobre la independència, no votaria en contra. Un 47,8% de la nostra societat no volia la independència, però només un 22,1% votaria en contra. L’altre és aquesta meitat dels que no volen la independència, però que no s’hi oposarien, no votarien en contra.

Per això és tant determinant una estratègia independentista que sigui intel·ligent i que sigui plenament conscient de la societat que som, per tal de que la gent no s’hi oposi, a la independència. Si l’estratègia independentista no és conscient que hi ha un “altre” que no vol la independència, però que no s’hi oposaria, i planteja la independència en uns termes de conflicte, agressivitat identitària, i des d’una formulació que enlloc de despertar confiança i respecte, genera por i visualitza l’independentisme com un moviment irresponsable, capaç de fer saltar pels aires el país, la societat, l’economia... aquests “altres” que tot i no voler la independència no s’hi oposarien, podrien acabar-ho fent, oposant-s’hi, i això podria fer impossible la majoria independentista.

A l’evolutiu del BOP del CEO també podem trobar altres dades del tot rellevants per visualitzar la importància nuclear que per a l’independentisme té ser conscients i actuar per tant amb conseqüència, de que hi ha un “altre” que també existeix.

Des d’aquest submón d’il·luminats per als que tots els que no són ells no existeixen, no són independentistes, ni catalans, perquè només són uns traïdors, uns paguetes, uns venuts, uns processistes, uns colons, uns nyordos... s’apel·la sovint a que ningú no ha deixat de ser independentista, i que per tant el problema és dels líders i dels traïdors de Junts, ERC, CUP, Òmnium, ANC, etc etc etc, no de que l’independentisme hagi perdut força. Perquè sempre hi ha estat, diuen, l’independentisme. I el processisme és el que s’ho ha carregat tot.

La realitat és tot el contrari a aquest discurset dels qui neguen als altres. La realitat és que l’independentisme era molt minoritari a la nostra societat, i fou gràcies a tot el moviment que li hem dit “procés”, que va estar molt ben plantejat per tots els agents polítics i cívics que hi van intervenir, que l’independentisme va passar a ser majoritari.

Si situem els fonaments de la situació sobre la que es va desplegar el procés que ens va dur fins l’1-O, el més lluny que mai hem arribat, al voltant de l’any 2010, quan el tripartit perd el govern, veiem que en la pregunta múltiple “creu que Catalunya hauria de ser...”, només un 19,4% responien que hauria de ser un estat independent. Aquest 19,4% podríem dir és el nucli dur a la nostra societat de l’independentisme. Però també és evident que era una posició minoritària a la nostra societat, en la que un 38,2% expressava voler seguir sent una comunitat autònoma d’Espanya i un 29,5% un estat dins una Espanya federal.

Tota l’estratègia constructiva del moviment independentista, del que se li ha dit el procés, que sempre va tenir present que “l’altre” també existeix, va portar, al 2017, a que l’estat independent fos la primera opció de la pregunta múltiple, amb un 40% de suports, i que en la resposta dicotòmica sobre si es vol (no si es votaria) o no es vol la independència, per primera vegada els que volien la independència van arribar al 49%, 6 punts pel damunt dels que no la volien.

Des de llavors tot el calvari en el que el moviment independentista s’ha sumit, de caïnisme, falta d’estratègia compartida mínima i de totes aquestes actituds d’aquest submón d’il·luminats per als que els altres no existeixen, o encara pitjor, tots els altres, els que no són ells, són uns traïdors, processistes, paguetes... està desgastant molt el moviment i les seves opcions, no només electoralment, sinó en suport a la independència.

La desconfiança cap al moviment independentista està fent créixer de manera intensa els que s’hi oposen, els que no la volen. Aquest 2025 s’ha assolit la màxima distància entre l’aclaparadora majoria que diuen no volen la independència (un 54%) i els que sí la volen (un 38%).

També en la resposta múltiple els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han baixat fins al 28%, mentre que els partidaris de seguir sent una CCAA tornen a ser els majoritaris, amb un 36%

L’altre (també) existeix i ens obliga a ser conscients sempre de la societat i país que som.

I per ser majoria social i democràtica cal tornar a teixir un moviment que miri a l’altre, que estengui la mà a l’altre, que es guanyi la confiança de l’altre, que sigui conscient que des del nostre “jo” en primera persona sempre i des d’aquesta cursa sense sentit per posicionaments molt poc reflexius, molt poc conscients de la realitat de la nostra societat, i dels “altres”, tancats a entendre que hi ha un altre que no està en aquesta lluita del rànking del purisme.... podem prendre mal.

L’altre (també) existeix, però nosaltres, cadascun de nosaltres, també som un “altre” per a tothom que ens envolta, en els nostres entorns socials, professionals, de militància... I tots hem tingut en “altres” un mirall o exemple a seguir, que ens ha inspirat, marcat.

Sempre tinc present l’exemple i el llegat de molts que ens han precedit en la nostra lluita, i que amb la seva actitud i compromís ens han obert un camí que ens esforcem en seguir. Cal militar en l’esperança. Cal saber que no serem res si no hi som tots, perquè el nosaltres només es pot construir amb els altres. 

Aquests dies he recordat molt l’estimat patriota Pere Carbonell, militant independentista durant la República, a la guerra i en aquell país enfonsat de la postguerra franquista. Sí, en aquells duríssims, terrorífics, anys 40s, Pere Carbonell va seguir lluitant per la causa, fundant amb altres companys la secció militar del Front Nacional de Catalunya. I tot el molt que va fer  ho feu sempre amb una actitud excepcional que encara ens inspira ara als que vam tenir la sort de conèixer-lo i llegir els seus llibres: OBRINT CAMINS A L’ESPERANÇA.

En aquella negra nit del franquisme va mantenir la seva heroica militància, i sempre ho feu pel país, però també pensant en els altres, en mantenir viva la lluita i l’esperança, per als altres, per als que el seguiríem en aquesta lluita. Sempre recordaré aquell dia, parlant llargament amb ell, a la seva casa al barri d’Horta, en el que em digué “Francesc, és evident que en aquells anys (es referia a la seva lluita en la negra nit del franquisme dels anys 40), no pensàvem que ens portaria a la victòria, a acabar amb el franquisme i fer la independència. Lluitàvem per mantenir oberts els camis a l’esperança, perquè la nostra lluita fos un llegat per a les noves generacions, que transitant el camí que nosaltres havíem mantingut obert, ens portessin, més endavant, a la independència. Vam mantenir viva la lluita per la independència, i ara vosaltres l’heu reprès amb més força que mai”.

Avui, en aquests moments, mantenir oberts els camins a l’esperança passa per tenir sempre present que la independència només és possible des d’un “nosaltres” que sigui majoritari social, nacional i democràticament al nostre país.

I que aquest “nosaltres” només és possible des de la consciència que l’altre (també) existeix. El nosaltres només es pot construir amb els altres.

1640, 1714, 1939... RENDA BÀSICA UNIVERSAL

 

1640

1714

1939

RENDA BÀSICA UNIVERSAL

Una de les moltes barbaritats de les que presumia el govern d’ERC presidit pel MHP Pere Aragonès va ser allò del Pla Pilot de la Renda Bàsica Universal. Van crear tot un entramat administratiu, que van voler dotar d’un paraigües acadèmic, i recursos per posar-lo en marxa Aquest pla pilot aplicaria la RBU en unes determinades poblacions, per avaluar com funcionava, amb l’objectiu d’estendre-la, la RBU, a tot el país.

En aquells moments, mentre el govern d’ERC i ERC presumien de deliris com aquest pla pilot de RBU, vaig escriure un relat, a mode d’ucronia/distopia, anticipant la catàstrofe a la que aquest deliri de la RBU ens abocaria.

Per a mi, la RBU, d’implantar-se, se situaria com a quarta data de les nostres derrotes més doloroses i destructives que hem tingut com a país, com havien estat el 1640, el 1714 i el 1939. Però a diferència d’aquestes tres dates, de les que ens vam poder refer, d’aquesta, la RBU, no ens podríem refer, seria la derrota definitiva, la nostra desaparició absoluta, total, sense deixar rastre, del nostre país, de la nostra nació, de la nostra societat.

Sortosament el govern d’ERC no ho va poder executar perquè deliris com aquest pla de la RBU van acabar portant ERC a una derrota total a les eleccions que ells mateixos van provocar. I van portar també el nostre país a que l’independentisme perdés la majoria que havia tingut des del 2012, lliurant el poder al PSC i a la seva política i estratègia de minimització nacional i de “normalització” de la situació a Catalunya, enterrant la reivindicació nacional que ens va portar a l’1-0, implementant una nova època de “sosiego”.

En aquest context, una de les poquíssimes coses bones que no em dol en reconèixer del govern Illa ha estat “aparcar” el deliri aquest de la Renda Bàsica Universal. Ho va fer amb “sosiego”, és a dir, vestint el fet de deixar a banda el projecte amb un “trajo” burocràtic d’oficina per a la RBU. I res més.

Però vet aquí que quan ja ni hi pensava, quan ja donava per oblidat el tema, aquest deliri sense precedents de la RBU, de sobte questa setmana vora 20 persones, la immensa majoria de les quals havien estat a l’oficina del pla pilot de la RBU, o havien estat membres del seu consell assessor, han signat i fet públic un article en el que exigeixen al govern de Salvador Illa que es recuperi el Pla Pilot de Renda Bàsica Universal, amb l’objectiu d’acabar-la implementant a tot el país.

Un dels signants, el sempre respectat, també en la distància i discrepància en la visió de moltes coses és Xavier Godàs, que havia estat membre del consell assessor de l’oficina del pla pilot per a la implementació de la RBU, i que, en un tuit, es referia així a aquest article reivindicant la RBU: “contra la subordinació, l’arbitrarietat i la dominació, i en favor de la prosperitat i la llibertat republicana: Renda Bàsica Universal”.

M’ha semblat increïble, al·lucinant, que encara hi hagi qui reivindiqui aquest deliri sense precedents de la RBU. 

Però aquests dies la cosa ha superat la fase de deliri per entrar directament a la bogeria, quan aquesta setmana el govern de la Generalitat ha aprovat la condonació del deute del pagament indegut de la Renda Garantida Ciutadana generat fins 31 de desembre del 2024 a unes 30 mil persones. És a dir, la generalitat ha estat pagant a més de 30 mil persones una renda a la que no tenien dret, i que ara, en comptes d’exigir-los-hi la seva devolució, els hi condona. No hi ha dades de l’impacte econòmic del que la Generalitat ha pagat indegudament i ara condona, però es projecta una quantitat entre els 150 i els 230 milions d’euros.

Aquesta setmana, a més, també hem sabut que la Generalitat via DGAIA ha pagat indegudament, és a dir, ha llençat o ha posat en mans de privats que se n’han aprofitat sense tenir-ne dret, uns 167 milions d’euros.

Davant d’aquesta situació, tant en relació a que hi hagi qui segueixi reivindicant la Renda Bàsica Universal, com de les irregularitats i milionades perdudes en la gestió d’aquest àmbit (sigui en renda garantida o en ajusts de la DGAIA) el que he fet és recuperar, per publicar-lo i compartir-lo amb tots vosaltres, el relat ucrònic/distòpic que vaig escriure a les acaballes del govern Aragonès, quan feia bandera d’aquest deliri.

Aquest relat parteix d’una realitat, la del Pla Pilot de la Renda Bàsica, les seves característiques, condicions, beneficiaris, etc... i a partir d’aquí es construeix aquesta realitat ucrònica/distòpica que ens porta a l’escenari al que ens abocaria l’extensió de la RBU a tota la població.

RELAT UCRÒNIC/DISTÒPIC, PERÒ PROFUNDAMENT REALISTA, DE LA CATALUNYA DE LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL

Fins ara Catalunya ha tingut en la seva història 3 moments crítics, en els que s’ha jugat el seu futur, en els que el seu futur ha estat en joc, en els que el nostre futur ha perillat fins poder-nos portar a la desaparició: la derrota a la Guerra dels Segadors, al 1640, la derrota l’Onze de Setembre del 1714 i la derrota davant el feixisme franquista al 1939.

Només el coratge extrem i compromís dels supervivents va permetre sobreviure la nostra Nació i tornar a lluitar per ser i per la nostra llibertat, pel nostre futur.

Però ara estem amenaçats per una nova situació, un quart moment, que implicaria una derrota catastròfica per al nostre país com varen ser el 1640, el 1714 i el 1939... la RBU, que a més a més i a diferència dels anteriors conflictes que van amenaçar el nostre futur, aquest l’haurem generat íntegrament nosaltres i tindrà, si no el podem aturar, el més devastador potencial destructiu de la història per a Catalunya.

Catalunya no recapta els seus impostos i pateix un espoli fiscal anual salvatge.

Catalunya no té cap mena de control sobre les seves fronteres.

Catalunya només ha pogut sobreviure com a poble i progressar econòmicament per haver pogut acompanyar la voluntat de ser amb la capacitat de treballar i generar riquesa amb aquest treball.

La RBU pretén atorgar al conjunt de la ciutadania de Catalunya, segons els plans pilot que es va executar, de manera totalment universal, individual i incondicional, una assignació econòmica de 800€ per als adults i de 300€ per als menors d’edat.

Per rebre-la només caldrà estar empadronat en algun municipi de Catalunya.

Un dels principals problemes del descontrol del fluxe migratori els darrers anys és que l’empadronament de la immigració il·legal és una pràctica molt estesa, que el mateix sistema propicia. A la resolució del govern espanyol de 29 d’abril del 2020 “por la que se dictan instruccions técnicas a los ayuntamientos sobre la gestión del padrón municipal”, s’estableixen tota una sèrie d’instruccions que fan possible l’empadronament en habitatges okupats i fins i tot sense habitatge.

Al seu article 2.3. sobre la documentació acreditativa del domicili de residència, estableix: “El Padrón es el registro administrativo que pretende reflejar el domicilio donde residen las personas que viven en España. Su objetivo es, por tanto, dejar constancia de un hecho, por lo que, en principio, no debe resultar distorsionado ni por los derechos que puedan o no corresponder al vecino para residir en ese domicilio, ni por los derechos que podrían derivarse de la expedición de una certificación acreditativa de aquel hecho”

És a dir, si pots acreditar que vius en un lloc, l’Ajuntament, per empadronar-te, no entra en temes de propietat, contractes, etc. obrint la porta de bat a bat a empadronar okupes, persones residents en pisos okupats, amb tot el que això implica...

Però encara hi ha més. Aquesta normativa també estableix que es pugui empadronar les persones que visquin en “infravivendes” o que directament no tinguin domicili.

L’article 3.3. de la normativa estatal adreçada als ajuntaments per gestionar l’empadronament regula el “Empadronamiento en infraviviendas y de personas sin domicilio”, i estableix el següent: “ Como se ha indicado anteriormente, el Padrón debe reflejar el domicilio donde realmente vive cada vecino del municipio y de la misma manera que la inscripción padronal es completamente independiente de las controversias jurídico-privadas sobre la titularidad de la vivienda, lo es también de las circunstancias físicas, higiénico-sanitarias o de otra índole que afecten al domicilio. En consecuencia, las infraviviendas (chabolas, caravanas, cuevas, etc. e incluso ausencia total de techo) pueden y deben figurar como domicilios válidos en el Padrón”

I encara va més enllà quan estableix, al mateix article, que “La correcta aplicación de este criterio determina, por un lado, que se deba aceptar como domicilio cualquier dirección donde efectivamente vivan los vecinos, y, por otro, que pueda y deba recurrirse a un «domicilio ficticio» en los supuestos en que una persona que carece de techo reside habitualmente en el municipio”

El projecte de RBU estableix com a requisit de percepció estar empadronat, però ja veiem amb total contundència com la regulació de l’empadronament afavoreix les okupacions, els infrahabitatges (des d’una caravana a una xavola de cartrons) i fins i tot que es recorri a un “domicili fictici” per empadronar persones de les que no es tingui cap referència.

 L’últim any amb dades a l’estat espanyol van arribar 1.254.000 persones migrants internacionals. I a nivell mundial, també en l’últim any, hi ha hagut un moviment migratori de més de 100 milions de persones.

La major part dels que emigren ho fan per motius econòmics, fugint de la pobresa, buscant accés al treball, un millor nivell de vida, i en els casos més crítics, per qüestions de supervivència.

Ara situem-nos en un escenari en el que conflueixin totes aquestes dades:

-          un enorme increment dels moviments migratoris arreu del món, que tenen per destí preferent Europa, perquè allò que mou el gruix del moviment migratori és la millora econòmica, que els permeti una vida millor

•          Un país, Catalunya, sense cap competència en matèria d’immigració, de control de fronteres...

•          una regulació totalment oberta de l’empadronament, que permet empadronaments en habitatges okupats, en infrahabitatges i fins i tot en habitatges ficticis

•         Una Renda Bàsica Universal que atorga a tothom que arribi a Catalunya, amb l'únic requisit que estigui empadronada (que ja hem vist no és cap problema) una renda mensual personal per a adults i infants

Si a Catalunya, sense tenir cap eina d’estat, ens posicionem que tothom que arribi aquí, només per empadronar-se, ja tindrà una renda bàsica mensual de 800€, 1.600 si està amb la seva parella, i 2.500€ per a una família migrant amb tres fills, que és la mitjana que tenen segons l’INE... és més que evident que es generarà un efecte crida entre tots aquests milions de persones que cada any emigren a altres països buscant una vida millor.

Algú creu que aquests 1.254.000 migrants que hi va haver a l’estat espanyol el darrer any no tindran tots per objectiu venir a Catalunya, empadronar-se i directament començar a percebre una renda mensual entre els 800 i 2.500€?

I que aquest efecte crida, tan bon punt s’escampi i es conegui, no convertirà també Catalunya en l’objectiu d’arribada de bona part d’aquests 100 milions de persones desplaçades al món el darrer any?

Cap altre país al món atorga, només arribar, una renda bàsica com la que projecta el pla de RBU, al que cal sumar una llarga llista de serveis públics gratuïts només arribant i empadronant-se, com la sanitat, l’educació, etc.

Amb la RBU Catalunya estarà dient a tot el planeta “nosaltres salvarem el món, us acollirem a tots i us donarem una renda a tots. Som així de guais!”.

Som així, els catalans.

O, potser millor dit, són així, alguns catalans.

El problema és que estan sentant les bases de la major destrucció que mai haurem tingut com a país, com a nació, amb això d’impulsar alegrament la RBU. Què passarà?

Al principi l’estat espanyol festejarà el suïcidi al que ens estarem abocant els mateixos catalans. .

Als 12 mesos d’entrar en vigor, de començar-se a aplicar aquest deliri de la RBU, a Catalunya hauran arribat al voltant de 2 milions de persones migrants, que s’aniran empadronant sense cap problema, passant així a percebre automàticament la RBU. Catalunya els hi haurà ofert el que cap altre país del món els podrà mai oferir.

En el moment de la posada en marxa de la RBU només en població estrangera la Generalitat pagarà més de 12 mil milions d’euros en RBU. A l’any d’entrar en funcionament el cost de la RBU se situarà, només per a la població migrant resident al nostre país, en els 29 mil milions d’euros, més del 50% del pressupost de la Generalitat.

Des de l’aprovació de la RBU els ports i aeroports de tot l’estat hauran anat incrementant l’arribada massiva de passatgers, fins fregar el col·lapse en el segon any d’entrada en vigor de la RBU a Catalunya, per ser la via d’arribada a la península de la migració llatinoamericana, com a primer pas per arribar a Catalunya, empadronar-se i cobrar la RBU.

Des del nord d’Àfrica diàriament, cada cop, més embarcacions creuaran el Mediterrani cap a la península amb l’únic objectiu d’arribar a Catalunya i cobrar la RBU.

També milions de persones provinents de la mediterrània occidental (Líban, Síria...) i de tot el continent asiàtic (Xina, Pakistan, Índia...)... intentaran arribar a Catalunya per qualsevol mitjà (creuant Europa, creuant el mediterrani...).

Però també cada cop més gent procedent de països europeus com França, Romania, Ucraïna, Albània, planificarà les seves vides per arribar a Catalunya, empadronar-se i passar a cobrar la RBU, tot i mantenir la residència als seus països origen.

El Govern de Catalunya acabarà veient aquesta irregularitat, i intentarà impulsar un pla per garantir, tal i com preveu la RBU, que per rebre la renda bàsica mensual no només és necessari que la persona estigui empadronada a Catalunya, sinó que també  hi resideixi, que no romangui fora de Catalunya durant un temps superior a 90 dies l’any. En el pla pilot ja s’establia que en cas contrari s’entendria que la persona renunciava a la RBU. Però ni govern ni assessors del pla no veien la manera de poder controlar la residència efectiva dels perceptors de la RBU.

El Govern de Catalunya va seguir fent els mateixos discursos que feia per al pla pilot de la RBU, dient que “Catalunya, amb aquesta RBU, demostra que està determinada a avançar cap a un model d’estat del benestar més garantista i universal, que estigui preparat per als reptes del segle XXI, i que la RBU va molt més enllà d’abordar les desigualtats i la pobresa. El seu principal objectiu és assegurar les necessitats materials bàsiques per a una vida digna i que garanteixin el dret a l’existència i el sosteniment de la vida de les persones. D’aquesta forma, es promou la llibertat real dels individus, i se’n possibilita la participació política i cultural plena a la societat.”

Dos anys després d’estar-se aplicant la RBU la població empadronada a Catalunya va arribar als 12 milions de persones... perquè en el segon any  de vigència de la RBU el fluxe de població migrant fou de tres milions de persones. Només en relació a l’aplicació de la RBU a la població migrant ja es gastava tot el pressupost de la Generalitat.

Tot el sector públic va entrar en fallida, de manera que tot el personal de la Generalitat i del sector públic (funcionaris, metges, mestres, policia, bombers, universitats...) van deixar de cobrar i van abandonar els seus llocs de treball.

El sector privat també va anar patint un creixent impacte de la RBU. Cada cop més hi havia més treballadors que s’acollien a la RBU, perquè no tenia cap sentit treballar per guanyar el mateix que amb la RBU. Això va començar ja el primer any, al sector agrari. Tota la pagesia i la ramaderia va plegar. La RBU els garantia uns ingressos superiors als del seu treball durant tot l’any. I el mateix va passar amb el transport de mercaderies, els mercats, etc.

Als dos anys i mig d’entrada en vigor de la Renda Bàsica Universal el país va entrar en una dramàtica situació de des abastiment alimentari. Ni es produïa aliment ni es comercialitzava. Res. Davant d’aquesta situació crítica l’ONU acabà intervenint, incloent Catalunya en el Programa Mundial d’Aliments (PMA) i declarant l’emergència alimentària al nostre país.

Molta gent ja havia començat a marxar de Catalunya, fugint del caos i col·lapse en el que estava el país.

Al tercer any la realitat era que la Generalitat ni recaptava, ni podia gestionar, ni tenir crèdit, ni res, havia col·lapsat econòmicament, pressupostàriament i havia desaparegut totalment com a administració, sense cap treballador, desertitzada.

I així arribà l’inevitable:  als tres anys de la RBU la Generalitat va deixar de pagar la RBU, no tenia ni un euro. S’havia acabat. Estava en fallida total.

Aquell mes en el que es deixà de percebre la RBU que era l’únic ingrés de 15 milions de catalans, en un país en el que ja no treballava ningú, no hi havia administració ni funcionava cap empresa, ni comerç, ni res... es va generar una situació de caos sense precedents, que va acabar derivant en violentes manifestacions arreu del país.

Per totes les autopistes i carreteres del país eren milions i milions de persones desesperades, famolenques, les que marxaven, fugien, de Catalunya.

En aquesta situació extrema, sense precedents, i empès per la UE, el Gobierno de España va tornar a aplicar el 155. Però a diferència de l’últim cop, després de l’1-O, ara Catalunya ja només era un desert de Working & Walking Dead, en la que una fam dramàtica havia portat la pràctica totalitat de catalans a marxar del país per intentar sobreviure i poder reiniciar les seves vides en altres països, en altres continents.

Columnes de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit espanyol van començar a entrar i creuar el país direcció Barcelona des de les carreteres i autopistes de Terres de l’Ebre i de Lleida, per intentar restablir l’ordre en aquella Catalunya sense govern, sense administració, sense policia, sense sanitat, sense res de res.

Totes les ciutats i pobles pels que passaven les columnes de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit estaven buits, no hi quedava ningú, no hi havia llum, no funcionava res, els polígons industrials havien estat saquejats i cremats, així com tots els comerços. Era la prosperitat i la llibertat republicanes de la RBU

Darrere la GC i l’exèrcit van entrar columnes de la Creu Roja amb menjar de supervivència i atenció sanitària per a la gent que encara no havia marxat.

A l'arribar a Barcelona les columnes de la GC i de l’exèrcit l'únic que es van trobar fou una ciutat pràcticament deserta...

Un dels comandaments de la Guàrdia Civil que estava al capdavant de la primera columna, en veure tot això, va comentar als seus companys de vehicle: “joder, estuve aquí cuando el 1-O, lo pasé mal, però cumplimos con nuestro deber. Pero esto que estamos viendo ahora, este desierto, esta destrucción, que no quede nadie... joder, no lo entiendo, y me rompe el corazón”.

Finalment van arribar a la Plaça Sant Jaume.

A la porta del Palau de la Generalitat tampoc no hi havia ningú. Van aparcar al centre de la plaça tots els jeeps, camions i blindats que venien amb la columna i van entrar a Palau. També semblava estar desèrtic. Van anar caminant lentament, acostant-se a les escales que porten al primer pis... i llavors van sentir un soroll. Bé, no, no era un soroll, era algú que els cridava, des de la barana de les escales del pati cap al que pujaven “benvinguts, benvinguts! Veniu, veniu!!!! Sí, veniu!”

El comandament de la GC que comandava aquell dispositiu d’avançada s’hi va acostar lentament, sense refiar-se’n. Aquell que els cridava era el primer “local” que havien vist des de que havien creuat l’Ebre. “Seguiu-me, seguiu-me! Per aquí, per aquí!Por aquí, por aquí!” els anava cridant.

El van seguir, fins arribar a una sala on hi havia unes 16 persones al voltant d’una taula de reunions, que quan van entrar els de la GC es van posar dempeus a aplaudir. El comandant de la Guàrdia Civil no entenia res. I tampoc els hi va dir res. Enmig dels aplaudiments i crits dels reunits, membres del Govern i de la comissió assessora del Pla de Renda Bàsica Universal, es va encendre la pantalla que hi havia al fons de la sala.

Llavors el comandant de la GC els hi va dir: “de donde estais sacando la luz? Si està todo el país a oscuras?” Els reunits es van mirar entre ells, quasi somrient, i van assenyalar un cable que portava a un generador.

Finalment el qui semblava presidir aquella reunió de govern i comitè assessor de la RBU s’aixecà i, amb un posat formal, s’adreçà als comandaments de la GC i de l’exèrcit que llavors ja havien arribat a la sala: “Permítanme que me presente, a mi y a mi equipo. Soy, somos, el gobierno republicano d’ERC y sus asesores, los responsables de la implantación del programa de Renda Básica Universal.. Hemos hecho lo que nadie hasta ahora se había atrevido a hacer. Sé que las cosas pueden parecer un poco extrañas, però eso es solo por la ignorància y resistència al cambio de algunos”

Llavors es va girar cap a un dels reunits, que tenia al davant un portàtil, i li va dir “endavant presentació!”.

I es van projectar dues diapo a la pantalla:

ABANS DE LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL:

“Les desigualtats socials i econòmiques a Catalunya eren profundes, i afectaven la immensa majoria de la població i, especialment, infants, dones, joves, gent gran, immigrants, LGBTI, persones afectades per problemes de salut mental i, fins i tot, certs territoris, comunitats o barris. I aquestes situacions impactaven en altres àmbits  de la vida de la gent, com són el benestar emocional, la salut física i mental, l’educació o la carrera professional”

DESPRÉS DE LA RENDA BÁSICA UNIVERSAL DE LA CATALUNYA REPUBLICANA:

“S’ha reduït la pobresa. S’ha observat com els individus surten de la trampa de la pobresa. Ha millorat l’estat de salut dels individus, la seva satisfacció amb la vida, la seva autonomia  personal o la seva satisfacció en el lloc de feina. Dins la llar hem observat una redistribució del treball domèstic i de cures i les relacions personals han canviat, ja que l’RBU ha reduït la dependència econòmica dels diferents membres de les unitats familiars, augmentant el poder de decisió de les dones. En l’àmbit laboral la RBU ha generat que les persones tinguin més poder de negociació, podent així rebutjar feines precàries o decidir reduir el temps de treball. La seguretat que ha aportat l’RBU també ha conduit a canvis en els usos del temps de les persones, augmentant el temps dedicat a activitats que aporten més benestar personal.”

(parèntesis: aquestes dues afirmacions, valoracions, són de l’avaluació del pla pilot, no me les he inventat, la meva fantasia no arriba per tant! Seguim amb el relat)

Després d’explicar això el líder del govern republicà de la RBU i d’aquell equip d’assessors va aixecar els braços en senyal de victòria, cridant “estic molt emocionat! Hem fet història” i tots els membres del govern i responsables del programa de RBU que estaven al voltant de la taula van esclatar en aplaudiments, aixecant-se per abraçar-se els uns als altres.

El comandament de la Guàrdia Civil s’ho mirava sense donar crèdit, flipant. Fins que no va poder més i es va acostar a la pantalla, se’ls va quedar mirant, i els hi va dir: “Son conscientes que pràcticament no queda nadie en su país al que aplicar todo esto? Tiene tela que tenga que ser un picoleto, un piolín como nos llamaban el 1-O, quien les tenga que decir que se han cargado su país, su gente, todo, que no queda nada ni nadie, que su RBU ha convertido Catalunya en un desierto de zombies, de Working Walking Dead. Salgan a la calle. No queda nada de su país ni de su gente. Y sí, pasarán a la historia, pero lo harán por haberselo cargado todo desde este patetismo de creerse los salvadores del mundo, de la humanidad, mejores que el resto, con ese discurso de que venga todo el mundo, porque aquí somos tan estupendos y únicos que daremos a todo el mundo una renta. Pues sepan que ya no queda nada de su país ni de su gente, los han echado a todos,, porque los han dejado sin presente y sin futuro”

En la mort del Sant Pare Francesc. Reflexió personalíssima sobre la fe, la vida i el compromís

Avui compartiré amb vosaltres un article amb una reflexió poc habitual en aquest bloc, molt personal, i sobre un àmbit de la meva vida que sempre m’ha marcat, tot i que no l’expliciti habitualment.

Fa uns dies va morir el Sant Pare Francesc, un papa pel que sentia una enorme simpatia, proximitat, i que m’havia tornat a reflexionar sobre la meva fe i compromís.

Sí, sóc catòlic, de família catòlica i compromesa. I sí, sempre he viscut intensament la meva fe, sobretot quan era jove, en la meva etapa formativa. En un cert moment de la meva vida, amb la meva joventut més autònoma, ja vivint sol, no diré em vaig allunyar de la fe, perquè no, però sí de la pràctica catòlica, d’anar a missa, de viure la fe, o de tenir la fe en un element central de la meva manera de ser i de viure.

Ho havia estat, fins que a final del batxillerat i al COU, vaig començar a entrar en el compromís patriòtic, i, sobretot, a la universitat, en la militància independentista intensa.

Vaig créixer al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. El meu pare, mestre murcià compromès i militant, amb el PSUC, amb el sindicalisme (va estar a la fundació de la USTEC), i també amb el país (el van detenir i engarjolar a Via Laietana durant el tardo franquisme acusant-lo d’estar al darrere d’un manifest i moviment que demanava, treballava, perquè la canalla d’aquella barriada obrera de població migrant, tingués ensenyament en català, perquè no en teníem cap, res de res) i la meva mare, compartien també fe i catolicisme. 

Érem de cada diumenge a missa. Anàvem a la parròquia de Sant Miquel, al barri del Padró, a Cornellà, una parròquia amb uns capellans extraordinaris, i igualment compromesos amb el país i la llibertat. Ara també fa uns pocs dies va morir mossèn Salvador (ACS), que durant molts anys va ser el capellà que liderava aquella parròquia i comunitat.

A la parròquia de Sant Miquel hi havia allò que llavors es coneixia com a “curas obreros”, capellans d’un alt compromís no només amb la seva fe, sinó també amb la seva comunitat, de la que en formaven part, i ho feien no des d’un altar, predicant, sinó vivint com ells, treballant en fàbriques.

Els més joves de la parròquia vivíem la nostra fe i creixement vital i comunitari compartint espais que en dèiem de “reflexió de vida”, en els que compartíem amb la resta de companys de la nostra edat de la parròquia com vivíem la nostra fe i la nostra vida, el nostre creixement, tot el que ens envoltava.

I després vam entrar a la JOBAC, sigles de Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars, que fou un moviment evangelitzador d'Església que realitzà la seva tasca educativa entre els joves dels barris obrers i populars de Barcelona i les comarques del seu entorn.

Fou un moviment que va unir molts joves treballadors i estudiants que, a partir d'una vivència alliberadora de la fe, ens vam posar en marxa per a la transformació personal i social. Vivíem la nostra fe en un entorn de comunitat, compartint valors i compromís. La fe, la nostra fe, allò que seguíem de Jesucrist, ho traslladàvem al nostre dia a dia als nostres barris, al nostre entorn. Barris, com els de Cornellà de Llobregat, obrers i en aquells anys 80’s, quan jo hi vaig entrar, mancats de tantíssimes coses. Havíem crescut en escoles absolutament massificades, en carrers sense asfaltar, sense serveis públics (a tot Cornellà només hi havia un ambulatori), i on les drogues, l’heroïna, ja estava fent estralls. Uns barris, també, caracteritzats per una lluita obrera molt forta, i una repressió ferotge.

A la JOBAC vivíem la nostra fe i preníem consciència de tot el que ens envoltava, fomentant el nostre compromís.

Aquella època em va marcar molt. Diria que per a sempre, diria que és el que hi ha a la base que sempre hagi tingut una vida compromesa, que sempre hagi estat compromès amb la meva societat, amb el meu país, amb la seva gent, amb el nostre futur.

Aquella llavor de la JOBAC em va facilitar la transició cap a la militància independentista. Fou a partir d’aquella campanya de la Crida a la Solidaritat de recollida d’aliments “per Eritrea i Etiòpia, que es moren”. Era crec recordar, Nadal 1984-85. Molta gent de l’entorn cristià hi vam col·laborar. Allà vaig conèixer la Crida. I des de llavors em vaig anar implicant cada cop més, en la Crida a la Solidaritat, en la que hi veia reflectits els valors en els que m’havia format, de la solidaritat amb els altres, de l’activisme de la no-violència i en una creixent presa de consciència nacional que em va acabar portant al que des de llavors i fins ara ha estat l’eix de la meva militància, la lluita independentista.

Aquesta militància independentista, en els anys de la universitat, a la Facultat de Dret, i al carrer, aquells anys de finals 80s i 90s em va sacsejar alguns dels meus principis, pels continus enfrontaments amb la ultradreta. 

El meu activisme sempre ha estat la no-violència, però en aquells anys de permanents amenaces directes dels ultres de la Facultat, al barri i per la ciutat... ràpidament vaig veure que una cosa era la no-violència i una altra no estar en condicions de plantar-los cara, i per això vaig començar arts marcials (taekwondo i jiu-jitsu). 

Van ser anys durillos, era penya perillosa, més d’un cop m’envoltaven pels passadissos de la facultat, però sempre els vaig plantar cara, també els dies més complicats, com el dia que vam voler portar a fer una conferència a la Facultat a l’eurodiputat d’HB Txema Montero, un dia en el que fins i tot em van amenaçar ensenyant-me les pistoles que portaven. Al barri, llavors ja vivíem a Les Corts, en diversos enfrontaments amb el fatxerio un cop vaig haver de treure del coll del meu germà la navalla amb la que un dels ultres ens estava amenaçant. I un llarg etcètera de situacions viscudes davant la violència de la ultradreta.

En aquella època també vaig entrar al món dels supporters futbolístics, del Barça.

I són potser els anys que més allunyat he estat de la meva fe i de l’Església en la que havia crescut. Però tot i allunyar-me’n, era la meva fe, i era la meva església. No anava a missa regularment, però sí en les més importants celebracions. I mantenia la pregària en la intimitat i el silenci com a porta sempre oberta a la reflexió.

El 2010, a la consulta popular a Cornellà de Llobregat, de les que es van iniciar amb la consulta d’Arenys, un dels punts de votació estava al costat d’una parròquia, i va venir-nos a veure el capellà, que era el capellà del meu grup de la JOBAC, i al que des que ho vaig deixar, per passar a militar a l’independentisme, i a viure a Barcelona, no havia vist. Vaig tenir una alegria immensa. I un sotrac, recordant tots aquells anys.

La dècada del 2010 al 2020 fou d’una intensitat nacional sense precedents: les consultes, el naixement de l’Assemblea, el 9N, l’1-O, la repressió... i fins ara. I hi vam ser, sempre pel que calgués, sempre actius.

Coses de la vida, en aquest període, podríem dir-ne dècada, amb el que més vaig haver de col·laborar, al costat dels meus companys, fou en tasques de seguretat. Ja per les consultes populars vam haver de desplegar tasques de seguretat en algunes comarques, davant les amenaces ultres que hi havia hagut.

Per la històrica mani de l’Onze 2012, que per a mi és la que desencadena tot el que hem conegut com a procés, i que ens va portar fins l’1-O, més lluny del que mai havíem arribat, vam portar la seguretat de la capçalera de la mani.

Al Concert de la Llibertat, al Camp Nou, el 2013, també vam portar la seguretat de pista i escenari.

L’Onze 2013, la també històrica Via Catalana, vaig coordinar la seguretat a diversos emplaçaments de Barcelona, inclòs Sagrada Família, on hi havia la premsa internacional, i on vam poder avortar un atac ultra.

El 9N vaig portar la coordinació del procés al lloc de votació del barri on m’havia criat, Sant Ildefons, i per l’1-O també vam portar la seguretat a la majoria de llocs de votació de Cornellà.

Pels dies que van seguir a l’1-O també vam haver de fer tasques de seguretat diverses vegades, sobretot el 10 d’octubre, el dia del ple de la Declaració d’Independència.

Després d’això, amb tota la debacle que va seguir, no hi tornaríem –a fer coses de seguretat- fins aquell febrer del 2020, a l’històric míting a Perpinyà, en el que vam desplegar-nos portant la seguretat de diverses tasques d’aquell acte.

Sovint hi pensava, en el punt estrany que tenia que una persona com jo, formada en el compromís de la meva fe, a través de la qual havia arribat al compromís nacional i militància independentista, acabés desplegant una activitat de militància en tasques de seguretat, portant la seguretat de manis, actes, etc.

Potser sí el que feia era contradictori amb alguns elements de la doctrina cristiana, com quan, a l’Evangeli (Mt 5,38-42), s’hi diu: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Heu sentit que es va dir: Ull per ull i dent per dent. Però jo us dic: no resistiu al dolent, al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra...”

Aquest punt sempre ha estat un dels meus punts de xoc: no resistir al dolent? Parar l’altra galta?

Crec fermament en l’activisme no-violent, i aquest compromís ha guiat sempre la meva militància i a més a més estic absolutament convençut que és l’única estratègia possible per al nostre país en la seva reivindicació nacional.

Però això també sempre he cregut no és contradictori amb defensar-se davant una agressió, a plantar cara a qui posa en risc i amenaça als altres.

Els amics de Soviets van versionar un tema de l’Adrià Puntí que podríem dir és banda sonora vital: “ull per ull” https://www.youtube.com/watch?v=4YKUDWzYNJI

Entenc la meva fe és incompatible amb la venjança, però també entenc no és incompatible amb l’autodefensa. 

El Papa Francesc, el 2018, va dir: “la legítima defensa no és un dret, sinó un deure per a qui és responsable de la vida dels altres”

I encara més, un dels grans “ideòlegs” de la no violència, Gandhi, deia: “Jo em poso a favor dels violents defensius. Em guardaré prou de predicar-los la noviolència en el moment en que necessiten tota la força per aguantar i resistir l’embat agressor de l’altre”. 

Els darrers anys, tot i evidentment mantenir el meu compromís i militància independentista, la situació del país ha esdevingut la que ha esdevingut, i en aquest duríssim post 1 d’Octubre, atrapats en aquesta agonia destructiva del caïnisme, d’alguna manera he viscut una situació que m’ha fet tornar la mirada, l’ànima, cap a tot allò que en el seu moment va guiar la meva fe i el meu compromís.

Però si tot això ha passat, si tot això ho he viscut així, també ha estat gràcies al Papa Francesc.

En un món on les idees i discursos d’odi i inhumanitat s’han anat estenent glaçant-nos la sang, les paraules del Papa Francesc sempre han estat llum i guia. El pontificat del Papa Francesc, si per alguna cosa s’ha caracteritzat, ha estat per ser "Una Església pobra per als pobres".

Aquests dies, després de la mort del Papa Francesc, faig meves les paraules de l'arquebisbe de Tarragona, quan va destacar que el papa Francesc «ha estat el papa dels pobres, de la predilecció especial per als pobres i els marginats, per als migrants, per a tots aquells que sofreixen, per a tots aquells que no tenen les condicions de viure d'una manera digna. Ha estat el de l'Església dels pobres».

En un moment en el que arreu del món, i també a casa nostra, els discursos de l’odi i de la inhumanitat s’estenen com s’estan estenent, les paraules del Papa Francesc sempre han estat alè de vida i d’esperança.

I a molts que per moltes coses, sense perdre la nostra fe, ens havíem allunyat de l’Església, de la pràctica missal en la que havíem crescut, ens va començar a facilitar un cert retorn, empesos per la força de les seves paraules, per la defensa d’una església i d’una fe sempre compromesa amb els desafavorits, amb els que pateixen, mai indiferent davant el dolor ni la inhumanitat.

Veig fotos de líders de VOX en processons de Setmana Santa, fent-se els “catòlics”, quan són el més allunyat que hi ha de l’església, del missatge de Jesucrist, del que des del seu primer dia de pontificat, ha predicat el Papa Francesc. I ja no diguem de la lideressa de la ultradreta racista i xenòfoba a Catalunya, l’Orriols, que evidentment no ha pogut contenir el seu odi al Sant Pare Francesc i el seu pontificat fidel als valors de Jesucrist, del cristianisme, tuitejant que: “Promoure i aplaudir la islamització d'Europa via immigració desenfrenada (...) no em semblen moviments encertats per part de qui comanda el cristianisme. Hi ha actituds que m'allunyen de l'Església...”

El que allunya de l’Església a la ultradreta és la paraula de Déu, el missatge de Jesucrist i un sant Pare, Francesc, que n’ha estat fidel, l’ha predicat, defensat i estès. El que allunya al neofeixisme de l’Església són tots els valors i el compromís cristià i social amb els que vaig créixer i em vaig formar amb la JOBAC, i que ara havia retrobat amb les paraules del Papa Francesc.

Per a tota la ultradreta, començant per VOX i AC, la seva única església seria l’hereva de la Inquisició, la que es va edificar en la persecució de tots els que no se sotmetien al seu dictat, convertits en heretges. Aquesta església va existir. I a Catalunya, sotmesa a l’estat espanyol, va beneir el règim atroç del franquisme, convertida en una església al servei dels poderosos, i una fe imposada a la força, és l’església que enyoren VOX, AC i tota la ultradreta.

Però fins i tot en la negra nit del franquisme, sorgí una església diferent, fidel a la paraula de Crist, allunyada de l'església franquista. Era la meva església, amb la que vaig abraçar la meva fe: l'església d'aquella parròquia de Cornellà, amb aquells capellans extraordinaris, que traslladaven a la comunitat en totes les seves paraules, vida, compromís. 

Deia el Papa Francesc l’11 de l’11 del 2021: “El rostre de Déu que Ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i proper als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seva presència entre nosaltres. No ho trobem quan i on voldríem, sinó que ho reconeixem a la vida del pobres, en el seu patiment i indigència, a les condicions a vegades inhumanes en les que es veuen obligats a viure. No em canso de repetir que els pobres són vertaders evangelitzadors perquè foren els primers en ser evangelitzats i cridats a compartir la benaventurança del Senyor i del seu Regne. (cf. Mt 5,3).”

Diumenge de Pasqua de Resurrecció vaig anar a missa a Santa Maria del Taulat, al Poblenou, el barri on he acabat amb el meu periple vital pel que he transitat des de Cornellà fins a Barcelona, en tres dels seus barris. El rector de la parròquia és l’estimat mossèn Romeu, que sempre em fa sentir membre d’una església, de la meva església, de la fe i el compromís en els que vaig créixer, de la del Papa Francesc, ACS.

En un article al Catalunya Cristiana del passat mes de febrer, el biblista Jaume Balateu deia: “Jesús ha pres una decisió molt clara: és al costat dels qui pateixen, dels qui no tenen res per menjar, vestir-se o aixoplugar-se. Les benaurances no són una proposta per a un futur indeterminat. Són per canviar la vida “ara”. Després de dos mil anys les coses malauradament no han canviat gaire. No hi ha remei? Les hem d’acceptar tal com són? Jesús no va venir a fer la nostra feina, va venir per ensenyar-nos el camí d’amor que hem de seguir. No tenim escapatòria possible. Estimar és el centre de la nostra existència. Seguim el camí de Jesús quan procurem el bé per als altres, el seu bon nom, la seva dignitat i el seu benestar.”

El camí de l’amor és el camí de Jesús, que és l’oposat no només al camí de l’odi, sinó també al camí de la indiferència davant els altres, la pobresa, les vides trencades, la fam...

El Papa Francesc ens ha ensenyat a viure la nostra fe essent valents i compromesos davant aquest odi i aquesta inhumanitat amb la pobresa i el patiment dels altres de la nova ultradreta que s’està estenent per tot el món.

No és que el Papa Francesc i les seves actituds allunyin Sílvia Orriols de l’Església, és que mai no n’ha estat propera, és que sempre el seu odi i la seva maldat, la inhumanitat de la lideressa d’AC, han estat a les antípodes de l’Església, de la paraula de Jesucrist, del seu missatge.

I el Papa Francesc ho ha explicitat, ho ha explicat a tothom, per això l’han odiat tant tota la ultradreta. 

Per això a mi m’ha fet tornar a obrir el camí de la fe i el compromís amb la comunitat que vaig viure a la JOBAC.