22 d’oct. 2021

Colau i Barcelona: relat del “hundimiento”

El passat cap de setmana el diari ARA dedicava una enorme portada a l’alcaldessa Ada Colau, amb un titular esfereïdor “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

 

Era un titular tremendo. Mai cap període de Barcelona havia tingut tants indicadors negatius sobre la ciutat, d’una magnitud mai vista en cap altre període de la història contemporània de Barcelona, mai, ni de lluny. Però l’alcaldessa posava per al diari en un parc, com si res, i deia això, que “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

M’ho vaig haver de llegir tres o quatre vegades. “No pot ser cert”, em deia a mi mateix. Però sí, ho era. Això és el que pensa i diu la nostra alcaldessa. La magnitud de la distància entre la realitat de la ciutat i com veu les coses la nostra alcaldessa esdevenia sideral, brutal, insalvable. Gairebé commovedora.

El xoc entre discurs i realitat era tal que em va venir al cap una imatge, era l’única imatge que podia trobar se situés en un paràmetre així, com el que estava expressant l’alcaldessa Colau i aquest demencial distanciament de la realitat. La imatge, les imatges, eren les de la pel·lícula “El Hundimiento”, Der Untergang la brutal película alemana sobre els últims dies de Hitler al seu búnquer, estrenada el 2004, dirigida por Oliver Hirschbiegel y escrita por Bernd Eichinger.

A “El hundimiento”, el tercer reich ja pràcticament només són cendres. Les tropes soviètiques assetgen Berlín, però Hitler, al seu búnquer, segueix fantasejant amb moviments de tropes i exèrcits que ja només existeixen a la seva ment malalta, perquè reverteixin la situació, perquè derrotin als soviètics.

Singularment hi ha una escena de la peli que va donar la volta al món i que ha esdevingut la base d’incomptables “memes”, caricaturitzacions de tot tipus de situacions. És aquella escena en la que Hitler deixa anar els seus deliris davant els últims generals que l’envolten, que es miren entre ells estupefactes, fins que un s’atreveix a dir que allò que demana ja no existeix, i la reacció de Hitler és fer-los fora a tots per quedar-se només amb els seus més fanàtics acòlits i uns pocs generals als que fa responsables de tots els mals.

M’imaginava Ada Colau en un despatx de l’Ajuntament de Barcelona, mentre els seus col·laboradors li deien “Ada, un 66% dels ciutadans de Barcelona creuen, des de que tu estàs manant, que la ciutat està empitjorant any rere any”, o coses  com que “mai a la història de Barcelona havíem tingut un índex de victimització, de veïns víctimes de delictes, tan alt com el que ara tenim, Ada, amb la nostra gestió”, o bé “Ada, mai a la història de la ciutat, mai fins que tu has esdevingut alcaldessa, 1 de cada 3 barcelonins diu que si pogués deixar la ciutat, la deixaria, marxaria”. I l’alcaldessa negant-ho tot. Fins que al final un dels seus col·laboradors s’atreveix a dir-li “Ada, la teva gestió ha esdevingut el segon problema més greu que té la ciutat. Mai, mai, la gestió municipal havia estat considerada un problema greu pels barcelonins, i menys ser considerat el segon problema més greu de la ciutat, Ada”.

I m’imaginava Ada Colau fent fora del despatx a tots els seus col·laboradors i fent passar la seva assessora d’imatge, i començar a emprovar-se tot de vestits per a l’entrevista de l’ARA “ai, què bonics tots, quin creieu que em queda millor? Deixa que m’emprovi aquest! Ai, potser no, potser millor m’emprovo aquest altre! Com  ho veieu? Ai, no em feu patir, ajudeu-me a veure què em poso per l’entrevista, sisplau!”

A Ada, a diferència del Hitler de la pel·lícula, no li tremolaven les mans, tot el contrari, se les agafava fortament mentre mirava a la càmera i no parava de repetir-se “són tots una colla d’inútils, no em puc fiar de ningú, però com volen que hi hagi un 66% de barcelonins que pensin que la ciutat cada cop està pitjor si sóc l’alcaldessa que més gasta en publicitat, que estic regant amb fortunes tots els mitjans de comunicació perquè només parlin bé de mi, i ho fan, mai em critiquen res, com volen que hi hagi tanta gent que no li agradi el que faig?”.

Mentre tots els seus col·laboradors l’aplaudien i animaven a la sessió de fotos per a la portada de l’ARA, cridant “Ada, estàs estupenda!”, “Ada, amor, estàs divina!”, “Ai, sí Ada, així, somriu com només tu saps, enlluerna’ls!”... l’Ada ha tingut, però, com un moment de desconnexió, de quedar-se en silenci, sense saber quant de temps atrapada en aquell pensament negatiu, que des d’aquell pregó a la festa major de Gràcia, l’està assetjant: els xiulets dels veïns.

Els qui l’envolten ja ho saben, quan es fan aquests silencis i li canvia l’expressió de la cara, que està pensant en aquelles xiulades. “No em faran canviar els meus sentiments”, es va dir després de la xiulada de Gràcia. Però no eren els seus sentiments, pel que xiulaven els veïns, sinó la seva nefasta gestió. I la van xiular també a les festes de Sants. I quan va arribar el pregó de la Mercè, va voler blindar tota la plaça, que només hi poguessin entrar els seus amics, la gent que l’estima, per no haver de sentir altre cop els xiulets dels veïns. Però els veïns van envoltar la plaça i l’Ajuntament per tots els carrers que hi donaven accés. I portaven xiulets, i trompetes perquè el soroll que sabien només podrien fer des de la distància, perquè l’alcaldessa no els deixaria arribar a la plaça, pogués arribar al saló de cent de l’Ajuntament.

I i tant que hi va arribar. L’Ada no pot oblidar aquell moment en el que va agafar la paraula, per parlar, i des de fora només arribaven xiulets i crits de reprovació. Es va posar nerviosa, va aixecar la veu, va fer l’impossible perquè no se sentissin els xiulets que li estaven dedicant els veïns. Però no va poder. Ni tampoc va poder dissimular la indignació que li havien produït. Els odiava. Els odiava molt.

Una de les seves assistents l’agafa de la mà “ai, Ada, cuqui, no hi pensis més”. L’Ada somriu fa, que sí, que ja està, i torna a desafiar a la càmera mentre repeteix a la periodista que li fa l’entrevista “les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

Quan la fotògrafa i la periodista que li estan fent l’entrevista s’allunyen, perquè ja l’han acabada, Ada Colau es gira cap a on l’esperen tots els seus assistents, i camina lentament cap a ells. Ho fa en silenci. Però a ningú se li escapa com està apretant amb ràbia els seus punys. Aquí l’alcaldessa torna a recordar l’escena del Hundimiento, quan Hitler, capcot, reconeix la derrota, però diu que no deixarà Berlín, que es volarà el cap.

Ada Colau és conscient, malgrat tot, de la seva derrota, de que la seva gestió ha ensorrat la ciutat i de que no ha pogut evitar, malgrat les subvencions milionàries als mitjans de comunicació i a les associacions de veïns, que la majoria de veïns de la ciutat la facin responsable de la ruïna de la ciutat. Però no s’ensorra, no es rendeix, és justament aquesta oposició tan massiva dels veïns a la seva gestió el que li ha renovat les forces, amb un nou sentiment: l’odi. Els odia. Odia tots aquests veïns que la critiquen. Mira tot el grup dels seus col·laboradors i assistents que, trasbalsats per l’escena i el patiment de la seva lideressa, estan davant d’ella en silenci.

Finalment, i amb la força d’aquella Colau que va assolir l’alcaldia de Barcelona, s’adreça a tots ells: “Diuen que estem portant Barcelona a la decadència. Diuen que cada any la ciutat empitjora en relació a l’any anterior. Diuen que som el segon problema més greu que té la ciutat. I jo us dic que mai podran amb mi i no deixaré Barcelona com si res. Jo us dic que tenim un any i mig per fer-los-hi pagar tot això que m’han fet. Sí, volia presentar-me de nou a les eleccions municipals del 2023, però no ho faré. Vull dedicar tots els dies que falten fins les eleccions de maig del 2023 a que, ara sí, em recordin per sempre més. Vull que dediquem tots els milions d’euros que puguem a carregar-nos la ciutat. Ara sí que veuran el que és ser un problema. Començarem carregant-nos la Diagonal, amb el tramvia, que de pas ens permetrà arruïnar la ciutat. Després seguirem carregant-nos l’eixample, tallant carrers, eliminant xamfrans. I acabarem col·lapsant la ciutat tallant totes les connexions mar/muntanya, començant per la Via Laietana. Anem a convertir en un infern la vida d’aquests malparits que no m’estimen. Acabarem amb tot. Farem que tanqui tot el comerç. Farem impossible distribuir mercaderies. Farem impossible que ningú pugui entrar ni sortir de Barcelona per a treballar. Treurem totes les places d’aparcament, totes les zones verdes i blaves, i ningú no podrà aparcar a la ciutat. Els hi pujarem els impostos i en crearem de nous. I ens passejarem sense cap complexe repartint milers d’euros, en efectiu, a tots els nostres amics, familiars, associacions que estan amb nosaltres, etc Si Barcelona no m’estima, no deixaré viva a Barcelona”

Quan l’Ada ha acabat de parlar així a la seva gent s’ha fet un silenci incòmode. A l’Ada se li ha escapat una llagrimeta, mentre seguia maleïnt als veïns de la ciutat que no l’estimen. Un dels seus col·laboradors ha trencat el silenci i li ha preguntat “Ada, vols dir que no ho hauríem de pensar una mica més això?”. L’Ada s’ha eixugat els ulls amb un mocador que li ha passat una de les seves assistentes i no ha pogut reprimir la seva ira “Com t’atreveixes a qüestionar-me el que jo dic??”. I l’ha cessat immediatament. El seu col·laborador li ha demanat que si us plau, pels anys que fa que es coneixen, que li deixés plegar a ell, dimitir. I l’Ada li ha dit que d’acord. Llavors ha mirat a la resta i cridant els ha dit “algú més no està amb mi?”. I silenci. Un silenci que només ella podia trencar, i ho ha fet, anant a buscar al seu gerent. “Mira, aquests malparits del Poblenou van ser els primers que es van atrevir a no estimar-me i a protestar per les coses que fèiem. Vull que agafis i els hi talleu cent arbres dels carrers i col·lapseu encara més el barri. Deien que la Superilla havia incrementat la contaminació del barri, ara sabran el que és la contaminació!”

PS: avui milers de persones han omplert la Plaça Sant Jaume protestant per la gestió de l’Ajuntament Colau. L’Ada s’ho mirava darrere el finestral d’un despatx discret. Portava a la mà els pressupostos del 2022, no podia deixar de mirar la milionada que destinen a carregar-se la ciutat, la Diagonal, l’Eixample, ciutat Vella... Els seus col·laboradors li han posat postits a totes les pàgines dels pressupostos amb aquestes partides milionàries per carregar-se la ciutat. Ha mirat per última vegada la plaça plena de gent, ha somrigut i s’ha girat per tornar al seu despatx mentre es deia “a veure com arribeu aquí l’any vinent, quan em carregui la Via Laietana”

PS2: és flipant com tot aquest món de colauers i palmeros intenten passar pàgina de la mobilització veïnal penjant la "llufa" de ser un muntatge de Junts. Flipant. Qualsevol que avui hagi estat a Sant Jaume ha pogut veure l'extraordinària heterogeneïtat dels que ens hi estàvem manifestant, des de tots els punts de vista. Més de 100 entitats al darrere i gent de tot tipus a la plaça però res, muntatge de Junts. Ja agradaria a Junts tenir un ventall de mobilització tan divers com el que avui hem vist. La realitat és més senzilla: la gent està farta de la catastròfica gestió Colau. I per això sortim al carrer i més que sortirem

 

26 de set. 2021

Coi, si li han fotut "jeta" els de La Vanguardia als titulars de l'enquesta que avui publiquen. Tela. Veiem-ho. I veiem també, al marge dels titulars, algunes dades que conviden a la reflexió

No m’agrada massa comentar enquestes de les que no tinc algunes informacions importants. Tanmateix, com que amb les dades que tinc no comparteixo gens la lectura -els titulars- que en fan a La Vanguardia, he volgut fer aquest post d’urgència.

També perquè l’enquesta ofereix una lectura complexa en relació a l’escenari polític, més enllà de les projeccions electorals, que crec que, des de l’independentisme, no hauríem d’ignorar, o hauríem d’aprofundir en els posicionaments que hi ha al darrere...

Projecció de vot:

Pel que fa a la projecció de vot i el titular de La Vanguardia, doncs no ho comparteixo.

Segons LV ERC avançaria al PSC i ampliaria el seu avantatge electoral sobre Junts, fins al punt que projecta un 25,9% de vot a ERC i un 17,3% a Junts, més de vuit punts de diferència, que traduït en escons implicaria que ERC s’enfila fins als 39-40 escons i Junts es quedaria amb 27 escons.

No hi estic gens d’acord, no ho comparteixo, crec que aquesta projecció està bastant manipulada.

Fixem-nos en una dada que sí coneixem: el record de vot dels enquestats, de la mostra, i el vot que les diferents opcions van tenir el 14F.

El PSC a la mostra té -6 punts (6 punts menys de record de vot que de vot el 14F), ERC  -4 i Junts... -9.

Amb aquestes dades podem veure clarament com Junts està infrarepresentat a la mostra de l’enquesta. Aquests 5 punts de diferència, d’infrarepresentació de Junts en relació a ERC, crec que afecten radicalment a les projeccions i titulars que ha fet LV.

Com podem detectar aquestes afectacions?

Doncs comparant, de les dades que tenim a l’enquesta, el record de vot i el vot directe a les diferents opcions:

-ERC té +1, és a dir, sembla creix miqueta

-Entre record de vot i vot directe Junts té -2,6 punts, semblaria perd una miqueta

Però, i aquí és on entren els biaixos i fan descarrilar la projecció de LV, és que sense el  diferencial de -5 punts de Junts en relació a ERC, per la infrarepresentació mostral de Junts el més probable és que les coses estiguessin pràcticament igualades.

És a dir, ERC té +1 i Junts -2,6, però és que en relació a la mostra la infrarepresentació de Junts en relació a ERC és de -5 punts, o sigui que les variacions que projecta LV estan en els biaixos mostrals, dins d’aquests 5 punts de diferència per infrarepresentació de Junts.

Sense taula de fidelitat de vot i moviment de vot entre opcions és difícil anar més enllà.

Pel que fa a la projecció de Junts una dada també molt interessant és la que certifica la desaparició del PDECAT. L’enquesta els hi projecta un 0,6% d’intenció de vot. O sigui, que han deixat d’existir. DEP

Altres elements de context polític:

  • Un element inquietant és la resposta a la pregunta directa que fa l’enquesta de si en cas de referèndum es votaria Sí o No a la independència. L’enquesta situa el Sí en un 39% i el No en un 52%. No és una bona dada. Però tampoc s’entén gaire. La suma de percentatge de vot d’ERC, Junts i CUP se situa en 48%. Tot i que en un cas estem en projecció de vot i en un altre en vot directe (Sí/No), les dades plantegen massa dubtes, el diferencial és massa gran. Tanmateix, seria molt interessant disposar del creuament d’aquesta pregunta de vot en referèndum amb la intenció de vot electoral. Poder disposar d’aquest creuament ens permetria veure si una de les possibles explicacions a aquest diferencial entre vot a favor de la independència i vot a partits “independentistes” es troba, com ja hem vist en moltes enquestes els últims mesos, en que el vot d’ERC consolida un espai no indepe, un espai que no votaria a favor de la independència.
  •  De tots els titulars que ha fet LV en relació a les dades de l’enquesta, el que em sembla més inadmissible, el que em sembla una trampa absolutament barroera és quan es treu de la màniga el titular que diu que el 80% rebutja la via unilateral. Quina jeta!!!! L’enquesta no pregunta això. L’enquesta el que fa és preguntar com creu l’entrevistat que s’hauria de decidir el futur de Catalunya. És a dir, apel·la a un desig, li pregunta a l’enquesta com li agradaria que es pogués resoldre el conflicte. No li està preguntant si rebutja la via unilateral. Home, que i és clar que gairebé tothom desitja, que tots voldríem que el nostre futur el poguéssim decidir via acord amb l’estat. Qui diria que no a això? Una altra cosa és si creiem sigui possible, i si no és possible què fem, ens creuem de braços o tirem endavant? En fi.
  •  Una dada que sí podem donar per bona és la que evidencia que majoritàriament la gent no es creu que la taula pugui oferir sortides a la situació. Tot i que els diferencials siguin no gaire grans.
  •  Unes de les dades que més m’han cridat l’atenció, i que entenc no són gaire manipulables, per tant les podem donar demoscòpicament com a fiables són les dades que s’obtenen a la pregunta de quin creuen els enquestats que hauria de ser el paper del Govern en aquesta situació, en la situació en la que estem. Són unes dades que caldria confirmar amb altres treballs demoscòpics, però que al meu entendre apunten clarament a un bany de realisme/possibilisme del gruix de l’electorat independentista, molt lluny del soroll de xarxes de “fem la DUI i s’ha acabat” i totes aquestes soflames. Apostar perquè el Govern lideri una nova DUI només s’ho planteja el 7,9% enquestats (al maig 12,2%). Apostar per un nou referèndum el 15,4 (al maig 22,4%). I en canvi negociar millores finançament, etc passa a ser l’opció defensada per un 47,7% (al maig un 40,2%). Evidentment no es pot traçar cap estratègia amb una única enquesta, i menys una enquesta com aquesta, però alerta que les dades apunten un escenari en el que la gent ha interioritzat que no estem com per fer com si no hagués passat res des de l’1-O, i per això no subscriu unilateralismes de “como decíamos ayer”. És un tema que cal explorar perquè té moltes implicacions polítiques i estratègiques. D’aquesta enquesta la via “tirar pel dret” no es veu, en les actuals circumstàncies, com a viable. Calen més dades i cal pensar-hi, perquè estratègicament és clau. 
  •  Finalment, fins i tot amb un treball de camp de l’enquesta fet abans de la detenció del President Puigdemont a l’Alguer, i de tot el que l’ha seguida, d’aquesta nova victòria de l’exili sobre la repressió de l’estat espanyol, el lideratge del President Puigdemont en l’espai de Junts és extraordinari Cap líder de cap altre partit té, entre els seus votants, la valoració que té el MHP CP entre els votants de Junts. Una dada curiosa és que KRLS és el millor valorat pels votants de la CUP, fins i tot per sobre de la candidata de la CUP, de la Dolors. I evidentment KRLS és l’enemic a batre per a l’espanyolisme, que és al líder que puntua pitjor. I lamentablement el sectarisme de la política de la direcció i dels voceros d’ERC té aquí un impacte clar. Els votants d’ERC només valoren KRLS amb un 5,2, mentre els de Junts valoren Oriol Junqueras amb un 6,9. El sectarisme de l’aparell d’ERC i l’impacte que està tenint en el seu electorat el veiem molt clar aquí, quan valoren a l’Illa amb un 5,3, pel damunt del President Puigdemont. En fi. ERC està recollint el que fa tant de temps sembra, i no és una bona notícia, perquè està impactant en el seu electorat, i l’està arrossegant als posicionaments tan sectaris i divisius de la seva direcció i del seu cor d’opinadors. És una pena, perquè és el mateix sectarisme que sembla portar una part no negligible del seu electorat, de l’electorat d’ERC, a rebutjar la independència.

 Com sempre dic, ens necessitem a tots per fer la independència. Em fa mal que el partidisme esgarrifós de la direcció d’ERC i dels seus opinadors arrossegui el seu electorat a valorar millor a Salvador Illa que a Carles Puigdemont. Fa molt mal. I tots hi hauríem de pensar i rectificar. D’alguna manera aquest cap de setmana, amb tot el que ha passat a l’Alguer, crec que s’estaria en la direcció correcta, i que cal valorar molt positivament el paper i la reacció lleial del President Pere Aragonès.

 

 

 

Barcelona, en situació límit, d’emergència, per la degradació (inseguretat) en la que l’ha sumit la nefasta gestió Colau

Els que em seguiu, tant aquí al blog com per twitter o a tots dos llocs, sabeu que sóc molt crític amb l’ús propagandístic d’expressions hiperbòliques, de paraules que ens situen en escenaris catastròfics.

Tanmateix avui crec està absolutament justificat fer servir el terme “Emergència” per a referir-nos a la situació de Barcelona i a la degradació a la que l’està abocant la nefasta gestió de Colau i la seva tropa.

Fins ara, en parlar de la situació de la Barcelona Colau, hem parlat de “decadència” per a referir-nos a elements urbans com l’urbanisme, mobilitat, neteja, cura de la ciutat, etc. També hem parlat de ruïna, per referir-nos a la situació econòmica, a una BCN que Colau va rebre amb superàvit i que ara ja és l’Ajuntament amb major endeutament i dèficit, tot i haver pujat absolutament tots els impostos i taxes. I així amb molts altres conceptes.

Però avui parlo de la DEGRADACIÓ de la ciutat, de Barcelona, en un concepte en el que situem els elements vinculats a la inseguretat de la ciutat, incivisme, delictes, etc.

I si avui parlo d’Emergència davant la degradació de Barcelona, tristament no estic usant cap expressió hiperbòlica ni manipuladora. Tot el contrari, ara mateix, si l’ús del concepte EMERGÈNCIA té un ple sentit i justificació, és en el que està passant a Barcelona, és a la situació d’emergència a la que ens han portat les polítiques Colau. Una situació d’emergència que les dades fan molt evident.

El desencadenant d’aquest article d’avui i del que estic explicant és la gravetat del que ha passat a Barcelona, amb els massius botellots. I en concret, el detonant d’aquest article i de la qualificació d’emergència és la gravetat d’una dada: 13 ferits per arma blanca en una sola nit a la nostra ciutat.

Aquesta dada, aquests 13 ferits per arma blanca, 3 dels quals de gravetat, en una sola nit a Barcelona és una dada esgarrifosa, que posa els pèls de punta. Una dada que mai s’havia donat a Barcelona.

I aquí algú podria pensar que és hiperbòlic qualificar una situació pel que ha passat una nit. I seria cert. Si parlo de que aquests fets són el detonant és perquè la situació fa molt temps que s’està deteriorant en termes de seguretat a la nostra ciutat. Concretament des que Ada Colau és l’alcaldessa, està directament vinculat, lligat, a la degradació permanent en matèria de seguretat ciutadana que pateix la ciutat. 

Són moltes les dades que ens estaven alertant de la gravetat del que estava passant, de la inseguretat creixent a la ciutat, i de la responsabilitat per irresponsabilitat de Colau en aquesta situació.

La nefasta gestió de Colau i els que li donen suport han portat a Barcelona als índexs més alts d’inseguretat ciutadana en la història de la ciutat.

L’any 2018, després de tres anys de gestió Colau Barcelona va tenir el major percentatge de barcelonins que han estat víctima d’algun delicte, el 31,8%. Un percentatge mai assolit. L’any següent, el 2019, les conseqüències directes de la gestió Colau fan que s'arribi al segon més alt percentatge de la història, amb un 30,9% de barcelonins víctimes d’algun delicte.

Ni en els pitjors anys de la Barcelona pre-olímpica, d’aquella Barcelona tan fosca dels 80s, s’havia arribat a aquests percentatges. L’any 1983 p.ex. el % era del 24,9%. I el % més alt de víctimes de delictes abans de l’arribada de Colau el vam tenir el 1986, amb un 26,2%.

I en els anys previs a l’arribada de Colau al poder municipal, durant el mandat Trias, el % de barcelonins víctimes de delictes va oscil·lar del 20,8% al 23,7%.

Amb Colau d’alcaldessa el % de barcelonins víctimes de delictes no para de créixer, fins arribar a ser el més alt de la història, amb aquests 31,8% i 30,9%.

Per tant, els indicadors en matèria d’inseguretat ciutadana fa anys que havien disparat totes les alarmes.

La gestió Colau havia fet de Barcelona la ciutat més insegura de la seva història. I és aquí on trobem els fonaments que expliquen l’actual situació d’emergència per la degradació de la nostra ciutat, que amb els 13 ferits per arma blanca en una sola nit ha passat a evidenciar-se ja per a tothom amb tota la seva gravetat.

La degradació de la ciutat, fins arribar a aquesta fase actual, d’emergència, tenia, com ja he dit, totes les llums d’alerta enceses des de fa anys, des que es comencen a percebre els resultats de la nefasta gestió de Colau. Fixem-nos en una altra dada: 

L’últim any del mandat Trias la inseguretat ciutadana era el principal problema que tenia la ciutat per a un 3,4% dels barcelonins, era el 7è problema que percebien els barcelonins. 

L’any 2018, quan les polítiques i la gestió de Colau comencen a generar efectes, comencen a poder-se valorar per la ciutadania, la inseguretat ciutadana ja va esdevenir el principal problema que té Barcelona per a un 21% dels barcelonins. Òbviament amb aquest percentatge la inseguretat ciutadana esdevé el primer problema dels barcelonins. I ho ha seguit sent fins ara.

Si tu (Colau) reps, el maig del 2015, una ciutat en la que la inseguretat era el principal problema per al 3,4% dels barcelonins, en la que la inseguretat era el problema 7 dels barcelonins, i tu, Colau, com a alcaldessa, amb la teva gestió, quan els efectes d’aquesta teva nefasta gestió comencen a produir-se, comencen a fer-se evidents, desembre 2018, portes a que la inseguretat sigui ja el primer problema de la ciutat, sigui el problema més greu per al 21% dels barcelonins... i quan des d’aquell desembre 2018 fins ara, dades juliol 2021, la inseguretat ha seguit sent el principal problema de la ciutat... quan tot això passa és que tu (Colau, alcaldessa), n’ets la responsable.

Que Colau assenyali a Mossos perquè “és un problema d’ordre públic” és, a més, el colmo. S’ha de ser molt barruda, barruda com només ho és la senyora Colau, per assenyalar altres de la responsabilitat que, com hem vist, és exclusivament seva, per fer veure que ella no té res a veure amb la situació creada. No es pot ser més farsant. No es pot ser més immoral.

El drama és que un cop les polítiques Colau han arribat al nivell de degradació que han arribat, fins esdevenir una emergència, la seva reversió és molt complicada.

Tenim la ciutat més insegura de la història, amb un ajuntament arruïnat, amb la més alta pressió fiscal de la història, amb una decadència sense aturador en qualsevol àmbit de la nostra ciutat, des de l’urbanisme a la neteja, i amb una alcaldessa i un equip de govern de Comuns i PSC només pendent de xorrades, pinturetes i fer la vida cada dia més complicada a la immensa majoria de veïns. I a sobre tenim una ERC-Barcelona absolutament entregada, totalment submisa a la faraona Colau, fins al punt de fer-se els còmplices necessaris per, per si tot això no era poc, de la Barcelona més antidemocràtica i despòtica de la història. ERC va donar ple suport a Colau per pixar-se en el que havíem votat els veïns de la ciutat en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a la ciutat. Sense ERC Colau no hauria pogut anar en contra del que vam votar els veïns. ERC va preferir la submissió servil a Colau que respectar la voluntat dels veïns, que respectar aquest 85% de veïns que vàrem votar i decidir no al tramvia per la Diagonal.

Pues eso, mala peça al teler.

De fet ara mateix només veig una manera de que els veïns puguem intentar fer alguna cosa davant la decadència i emergència per la degradació i inseguretat de la nostra ciutat, de Barcelona: fer el que vàrem fer la vespra de la Mercè: mobilitzacions ciutadanes arreu, cada cop més massives, com fou la xiulADA.

La xiulADA del pregó fou, malgrat tot el blindatge antidemocràtic darrere del que es va voler refugiar Colau, un èxit espectacular, fruit d’una convocatòria espontània de veïns als que només ens impulsa la preocupació pel que està passant a Barcelona.

Hem de seguir aquest camí. No ens podran callar. No callarem. 

Colau, estigues preparADA. El malson de la teva gestió ja està convertint també en un autèntic malson les vides de la majoria de barcelonins. 

Però ja s’ha acabat, ja hem dit prou.Des d’ara, miris on miris, vagis on vagis, no podràs evitar sentir-te sempre xiulADA. Un dia serem un parell, un altre dia serem milers. Un dia ens sentiràs, un altre dia creuràs que ens estàs sentint, i acabaràs que fins i tot enmig del més absolut silenci et sentiràs xiulADA.

I un dia, si pot ser demà millor que d'aquí un any i mig, deixaràs de ser alcaldessa i llavors, siguis on siguis, miris on miris, facis el que facis... tot sempre t’estarà dient “has estat la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona”, i cada veí amb el que et creuis sabràs és algú al que el teu únic llegat haurà estat fer-li pitjor la seva vida, esdevenir el malson de la immensa majoria de barcelonins.