Ahir dimecres el president Aragonès va avançar les eleccions al
Parlament de Catalunya, després de no poder aprovar els pressupostos de la
Generalitat per al 2024. Les eleccions seran en menys de dos mesos, el dia 12 de
maig.
Amb aquest article, davant aquesta inesperada situació, el
que plantejaré analíticament seran dues coses diferents:
-
Per una banda les projeccions electorals de les
últimes enquestes de què disposem, que una és el Baròmetre del CEO del darrer
quatrimestre del 2023 i l’altra el Baròmetre del CIS que ahir matex vam tenir, que tot i ser una enquesta projectada a tot l’estat permet valorar les
projeccions dels partits independentistes catalans amb representació al
Congreso (ERC i Junts).
-
Per una altra banda una anàlisi o reflexió ja
més personal, de com veig la situació i els principals elements que influiran
en aquest procés electoral i l’impacte a nivell de país que poden tenir
aquestes eleccions.
Pel que fa a la projecció demoscòpica només un incís, perquè
crec que tot i que ara mateix només tinguem el darrer baròmetre del CEO del
2023, crec que aquests dies, abans d’acabar el mes de març, i tant pot ser a
finals d’aquesta setmana com de la vinent, tindrem les dades del primer BOP del
CEO del 2024, que tot i que no recolliran l’opinió demoscòpica en l’escenari
electorat generat avui, sí seran una actualització general de les projeccions electorals
i polítiques del nostre país aquests primers mesos del 2024.
1. Eleccions anticipades: què diuen les darreres
enquestes disponibles?
1.1. CIS:
Com deia abans, ahir dimecres 13 de març es van fer públiques les
dades del Baròmetre mensual del CIS. És una enquesta molt important,
representativa a nivell estatal, però que no té dades desagregades a nivell
“autonòmic”, és a dir, no tenim dades de projecció política i electoral només a
nivell de Catalunya. Però sí ens permet una aproximació a la projecció política
a Catalunya des de la perspectiva de l’evolució de les intencions de vot als
dos únics partits independentistes amb representació al Congrés: ERC i Junts.
En cap cas ens hem de fixar en la projecció de vot que
efectua el CIS en relació a ERC i Junts, perquè els biaixos mostrals són massa
grans, però sí ens podem fixar en les dades que podem neutralitzar d’aquests
biaixos mostrals (sobrerepresentació d’alguns i infrarepresentació d’altres),
per concentrar-nos en l’evolució dels posicionaments electorals del seu
electorat.
A nivell general el Baròmetre del CIS ja visualitza els
moviments de fons que hi pot haver a la convulsa situació política a l’estat
espanyol. I així podem veure com el PP té una tendència de creixement del seu
vot, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot que té (83,4%) i en la
significativa captació de vot molt divers: 22,5% d’antics votants de VOX, 48,7%
d’UPN, 46,9% de Coalició Canària...
En canvi pel que fa al PSOE es visualitza l’impacte de la
“crisi política” que ha desencadenat la investidura de Sànchez, del preu que
està pagant per l’acceptació de condicions dels partits independentistes tan
rellevants com la llei d’amnistia. El PSOE ara mateix només té una fidelitat de
vot del 65,2%, i tot i que no presenta fugues significatives en cap direcció,
sí té el major nombre d’indecisos (15,8%) i petites fugues en múltiples
direccions.
Tot i que el CIS situa VOX com a tercera força, pel davant
de Sumar, això es deu a la debacle de Sumar, més que a la fortalesa de VOX, ja
que els ultres només mantenen un 62,7% de fidelitat de vot i tenen una molt
important fuga de vot cap al PP (22,5%).
Sumar és ara mateix el partit que a nivell estatal més cara
està pagant la factura de tot el que està fent, d’aquest deliri de trencadisses
i mal rotllo. Amb una fidelitat de vot del 46,8% vol dir que ara mateix ni la
meitat dels seus electors les darreres eleccions els tornarien a votar. El
major ridícul el fan els de Podemos, liderats per les ministres que amb les
seves polítiques han generat la major excarcelació i reducció de condemnes de
delinqüents sexuals: només un 11,2% dels votants de Sumar les últimes
eleccions, abans de la trencadissa, ara votarien Podemos. O sigui que Podemos
se suma a Ciutadans en la seva desaparició del mapa polític. La major fuga de
vot de Sumar és cap al PSOE, un 13,4%.
Però en un sistema electoral com l’espanyol, la debacle de
Sumar arrossega al PSOE a un escenari en el que no poden plantar cara, ser
alternativa, a PP i VOX, o sigui que ara mateix l’estat espanyol, si hi hagués
eleccions, quedaria en mans de la dreta i la ultradreta. Afegir, com a nota
potser més preocupant, que el PP arrassa entre el vot més jove, entre el nou
votant que no va poder votar les anteriors eleccions, amb un 41,8% davant el
27% del PSOE. Sumar es queda a zero entre aquest vot més jove, però en canvi
els feixistes de VOX rasquen un 6,3%.
Si ens centrem ara ja definitivament en l’evolució de la
projecció electoral d’ERC i Junts veiem que estan en dues situacions una mica diferents:
-
ERC les darreres eleccions generals ja va tenir
una important pèrdua de vot en relació a les anteriors. I d’acord a les dades
del CIS, el seu desgast, a nivell de proposta a les eleccions espanyoles,
segueix: només un 55,1% dels qui van votar ERC les darreres eleccions generals
ara ho farien, en el que és una baixa fidelitat de vot.
-
Pel que fa a Junts, la seva fidelitat de vot és
molt més sòlida, del 77,1%, la tercera més alta de tot l’escenari estatal,
només superada per la fidelitat de vot del PP i d’EH-Bildu.
Per tant, tot i que el CIS projecti més vot a ERC, és
únicament pels biaxos mostrals. Junts té una més alta fidelitat de vot i no té fuga
significativa de vot cap a cap altra formació, mentre que ERC sí, un 10,1%
votarien PSC. ERC també té un important percentatge d’indecisos, del 16,3%
(davant el 6% de Junts).
Finalment, cal assenyalar que un 4,9% dels votants d’ERC i
un 6,8% dels de Junts diuen que ara votarien un altre partit, que no és cap
dels existents, el que situa d’alguna manera l’impacte que entre els votants
d’ERC i de Junts pot tenir tot això de les quartes, cinquenes o sisenes
llistes, cíviques, primaristes grauperistes o ves a saber què.
1.2. CEO
El darrer quatrimestre del 2023 vam tenir el tercer
baròmetre d’opinió política del CEO. Com he dit abans, crec que o aquesta
setmana o la vinent tindrem les dades del primer BOP del CEO del 2024. Quan es
facin públiques evidentment les analitzarem. Fins llavors, ens hem de fixar en
l’últim BOP disponible.
I en aquesta perspectiva d’eleccions anticipades, el que
aquest últim BOP del CEO ens explicava és que tant ERC com Junts presenten, en
relació a l’escenari polític català, del Parlament, uns percentatges alts de
fidelitat de vot: del 78,3% en el cas de Junts i del 73,7% en el cas d’ERC. Cal
recordar que el comportament electoral varia en funció de les eleccions. Això
és així des de sempre (només recordar les èpoques en que simultàniament els
votants catalans atorgaven la majoria absoluta a Pujol i el PSC-PSOE s’imposava
aclaparadorament a les eleccions generals)
Doncs bé, malgrat que l’independentisme està en una situació
molt complicada, de frustració, desorientació, i malgrat aquesta vomitera
permanent de davidians i plusquamperfectites contra els partits
independentistes que ara mateix tenen representació al Parlament, aquests
mantenen una alta fidelitat de vot, de 3 de cada 4 votants.
I no presenten fugues de vot significatives cap a altres
opcions: de fet les majoritàries són el 6,1% d’ERC cap a Junts i el 3,9% de
Junts cap a ERC.
Només un 3,3% dels votants de Junts i un 3,5% dels d’ERC es
manifesten indecisos. I només un 1,1% dels votants de Junts diuen ara votarien
un altre partit dels que no estan a la llista actual.
Així les coses la projecció electoral de Junts i ERC de
l’últim BOP del CEO deixaria les coses entre Junts i ERC molt similars, en
equilibri de forces, a com estan ara, atès que ERC compensa la menor fidelitat
de vot amb el fet de rascar una mica d’opcions com CUP i Comuns, mentre que
Junts només rascaria una mica d’ERC (compensant-se amb el que ERC rascaria de
Junts).
El BOP del CEO va projectar guanyador d’unes hipotètiques
eleccions (llavors no estaven convocades) al PSC, tal i com ja havia estat el més
votat les darreres eleccions. Tot i tenir la més alta intenció de vot, el PSC no presenta una
tendència a l’alça que els projecti un gran creixement. La seva fortalesa està
en una sòlida fidelitat de vot, del 76.5%, i en una recepció de vot, en
percentatges modestos, de pràcticament tot arreu, sobretot de Comuns, però
també d’ERC, PP, C’s...
En definitiva, el darrer BOP del CEO, de finals 2023 la
projecció electoral que feia era d’un escenari caracteritzat per l’estabilitat.
2. Els factors que considero claus en la projecció
política i electoral davant aquestes eleccions anticipades al Parlament de
Catalunya
D’entrada dir que, en la situació generada amb la no
aprovació dels pressupostos, crec que la decisió que ha pres el President
Aragonès d’anticipar les eleccions és intel·ligent des del punt de vista d’ERC:
ERC ara mateix presenta una proposta política com a mínim de cara al públic
sòlida i clara. Si hi ha divisions o tensions internes les estan gestionant
prou bé com perquè no transcendeixin. ERC, a més, s’ha situat en un plànol de
responsabilitat de Govern, amb una sòlida implantació territorial, amb un
control molt important de discurs, mitjans, opinió i amb opcions d’un ampli
ventall de possibles pactes, que ara no li ha servit de res per aprovar els
pressupostos, però que tots sabem aquest estar “al centre” els pot permetre
pactar amb PSC, Comuns, Junts i CUP, segons com vagin les coses.
Aquesta tranquil·litat interna d’ERC contrasta amb les
incerteses en la resta de formacions. I és el que crec que, en aquest context
d’eleccions anticipades, pot reduir l’impacte d’aquesta significativa convulsió
en una part del seu electorat que hem pogut veure a les darreres municipals i
generals.
Junts sembla apostar perquè el President Puigdemont sigui el
candidat, el que seria clarament un element mobilitzador del vot, que
reforçaria les opcions de la formació, perquè se situaria en el centre de la
campanya. Però no sé si això serà possible, i si no ho és, la incertesa sobre
qui pot ser el candidat és alta.
A més a més Junts hi arriba en una situació de certa
incomoditat per gestionar una acció política que aprofiti les oportunitats que
se li presenten, conscients que el “o tot o res” no té recorregut, amb un
discurs i posicionament polític i estratègic que volen mantenir arrelat a l’1-O
però que també saben han de fer evolucionar a l’actual situació i realitat, per
poder treballar eficaçment per generar les condicions adequades per poder-hi
tornar, sense que això impliqui un desgast polític amb conseqüències
electorals.
Com resolgui Junts aquestes incerteses serà molt rellevant
en la seva projecció electoral.
Pel que fa a la CUP, no se sap en quin punt estava aquell
procés de “refundació” que va iniciar arran dels mals resultats de les darreres
eleccions. Perduda en debats que criminalitzen la societat catalana com a
esclavista, racista, excloent, té una moderada fidelitat de vot (64%) i fugues
significatives en direccions tan diferents com són ERC i els Comuns, però
també, tot i que menys, cap a Junts. Veurem com evolucionen, si s’imposa el
model de discurs sòlid i obert de Girona o la residualitat wokista barcelonina.
El PSC sembla estar en una situació de solidesa i ambició
d’esdevenir el partit clarament majoritari i de govern a Catalunya, però plana
pel damunt de tot què pot passar amb tots els escàndols de les compres, fraus i
corrupcions durant la pandèmia, quan el candidat del PSC, Salvador Illa, era el
ministre de sanitat... Si Illa resulta escatxinat en algun moment d’aquest
serial dels Koldos, Abalos, Ayusos... això podria tenir impacte negatiu en la
intenció de vot del PSC. Si no passa res d’això la principal fortalesa del PSC
és presentar-se ara mateix com garant d’una estabilitat política centrada en la
gestió.
Un altre element que pot tenir impacte en l’escenari polític
que projectin les eleccions anticipades del 12 de maig és si aquest avançament
afectarà o no a la presència electoral de quartes, cinquenes i sisenes llistes
electorals en l’espai independentista.
Electoralment serà difícil que obtinguin representació
parlamentària, però no és descartable que segons quina sigui la participació i
com vagin les coses alguna de les candidatures pogués obtenir representació
parlamentària, amb 1-2 o 3 diputats.
Bàsicament el que aquesta possible proliferació de llistes
en l’espai independentista comportarà és un major desgast de l’independentisme
i que electoralment les opcions indepes siguin les més perjudicades pel sistema
llei d’Hondt. Les quartes, cinquenes i fins i tot sisenes llistes afavoriran
els resultats del partit majoritari (que a totes les circumscripcions serà el
PSC), perjudicant l’obtenció de diputats de les formacions independentistes.
Aquestes candidatures quarta i cinquena llististes diuen, en
el seu discurs més amable, que volen recuperar el vot independentista que se
n’ha anat a l’abstenció. I sí, efectivament, en relació al vot que el moviment
independentista va tenir en el moment de màxima lluita (2017-2021)
l’independentisme ha perdut vot. Les darreres eleccions al Parlament
l’independentisme va perdre vot en relació a les eleccions del 21D 2017, cert,
però l’unionisme encara en va perdre més.
Sí, hi pot haver un problema de pèrdua de vot, d’una part
del vot que havia tingut l’independentisme que ara s’abstingui com a càstig als
actuals tres partits que configuren l’espai electoral independentista... però
això és quedar-se mirant el dit que assenyala la lluna.
Des d’una òptica independentista, i assumint que la
independència només serà possible des de la majoria social, nacional, política
i democràtica, és evident que ens ha de preocupar perdre vot independentista,
però més ens ha de preocupar que aquesta pèrdua sigui conseqüència de que
sigui la causa de la independència la que perdi suports. I això és el que està
passant.
Als 80s l’independentisme era testimonial. Poc a poc va anar
creixent, però ni de lluny no era majoritari ni políticament ni socialment. No
és fins el 2010 que l’independentisme comença a treballar i fer les coses de
tal manera que acaba esdevenint, en menys d’una dècada, l’opció majoritària
social i políticament. No ho era, i vam aconseguir, entre tots, que ho fos.
I ara el procés, les dades són contundents, és l’invers.
La divisió ha arrossegat l’independentisme a perdre
credibilitat, a no generar confiança, sinó tot el contrari: “si no són capaços
de posar-se d’acord entre ells, quin país volen fer, a on ens volen portar”. I
això ha comportat que un percentatge gens menyspreable de catalans que havien
abraçat la independència ara no ho facin, per això els que volem la
independència passem del 49% a l’octubre del 2017 al 41% a l’octubre del 2023,
8 punts menys. I no només no despertem confiança, sinó que ens visualitzem com
uns generadors de problemes, no fiables, en els que no es pot confiar, per això
els que no la volen han passat de ser el 43% a l’actual 52%.
I les quartes, cinquenes i sisenes llistes l’únic que faran
és agreujar la situació, aprofundint fins a nivells encara mai assolits la
fractura independentista, atès que aquestes quartes, cinquenes o sisenes
candidatures només tindran una estratègia electoral per captar votants:
convertir les altres formacions independentistes en el seu principal
enemic, centrant els seus atacs en fer
el màxim mal possible a la resta d’independentistes, fins i tot negant-los-hi
aquesta condició.
Les eleccions del 12 de maig són, altre cop, molt
importants. No podem pensar ens portin directament a la independència, però sí
seran decisives per situar-nos en un d’aquests dos únics escenaris, que
marcaran el nostre futur:
-
un escenari en el que, malgrat tot,
l’independentisme segueixi sent el majoritari, i pugui governar, com a
expressió de ser l’opció majoritària del poble català, i conservar així amb la
legitimitat indispensable per poder estar en condicions de tornar a treballar i
estar preparats per un nou embat, per tornar-hi.
- Un escenari en el que l’independentisme,
fracturat per les lluites caïnites, acabi perdent la seva força i deixi de ser
l’opció política majoritària a Catalunya. La divisió en fins a sis opcions
electorals de l’independentisme pot ser decisiva per deixar de ser els
majoritaris, de no tenir cap opció de governar ni de fer res (excepte
seguir-nos barallant a degolla els uns amb els altres). Si l’independentisme el
12-M perd tota opció de governar serà perquè també haurà tota opció de liderar el país i
un nou embat. I canviarà tot. A nivell intern i a nivell internacional. I, en
aquest escenari, el PSC esdevindrà, i em temo que per molt de temps, si això va
així, el partit central a Catalunya, que governarà la Generalitat, les principals
ciutats, diputacions, institucions...