Com estan les coses a Barcelona? Anàlisis del Baròmetre municipal de BCN i als biaixos que han alimentat els titulars mediàtics

Després de mesos sense cap enquesta “oficial” dijous vàrem tenir el BOP del CEO i divendres el Baròmetre de Barcelona.

El Baròmetre de Barcelona és una enquesta municipal que té gran valor per una cosa que sempre us dic: la possibilitat de seguir l’opinió ciutadana al llarg dels anys, de traçar evolutius. I com que disposa de dades obertes, podem consultar coses més enllà del que mediàticament “es ven”.

I què és el que mediàticament s’ha venut d’aquest Baròmetre de Barcelona?

• TV3: Baròmetre de Barcelona: el PSC guanyaria, ERC pujaria al segon lloc i Junts s'enfonsaria
• El País: Collboni ganaría las elecciones en Barcelona y Junts se desplomaría hasta la séptima posición, según el barómetro municipal
• El Periódico: Collboni ganaría unas elecciones municipales hoy en Barcelona, ERC repuntaría y Aliança y VOX superarían a Junts
• I que l’accés a l’habitatge i la inseguretat es “mantenen” com els principals problemes de la ciutat

Doncs tinc algunes coses a dir:

És evident que ara mateix les dades assenyalen que l’alcaldia de Barcelona només estan en condicions de disputar-se-la el PSC i ERC, Collboni i Elisenda Alemany. I també és força evident que Junts té un problema no menor, i s’està desconectant d’una bona part del seu electorat.

Però les dades de l’enquesta realment projecten, sense més, el que han recollit tots els titulars de premsa? Doncs no.

L’enquesta té uns biaixos representatius importants, que en no corregir-se, han alimentat (casualment?) aquests titulars mediàtics. Anem a veure-ho.

Collboni i el PSC segons l’enquesta guanyarien les eleccions, amb un 13% dels vots. En segona posició quedaria ERC, amb un 11,1%, i Junts patiria una forta sotragada i es quedaria amb un 2,6% dels vots.

Però, ai làs! Quan mirem com arriben a aquest resultat ens trobem amb unes “sorpreses” molt importants:

•     El PSC, que a les darreres eleccions va tenir un 11,9% dels vots, a la mostra de l’enquesta té un 19,9% d’enquestats, és a dir, una sobrerpresentació de 8 punts

•     ERC a les darreres eleccions va tenir un 6,8% dels vots, i a la mostra de l’enquesta té un 12,6% de record de vot, gairebé el doble de sobrerpresentació mostral

•     I, quines coses, Junts a les darreres eleccions municipals a BCN va tenir un 13,5% dels vots, i a la mostra només hi trobem un 7,8% d’enquestats que varen votar Junts, és a dir, una infrareprsentació de 6 punts, gairebé una infrarepresentació de la meitat.

Així les coses, amb aquesta sobrerepresentació de 8 punts del PSC i del doble del vot que va tenir ERC, no m’estranya que els titulars hagin estat que PSC guanyaria i ERC estaria en condicions de disputar l’alcaldia a Collboni i el PSC.

La meva visió, a la vista de les dades i dels biaixos, és que la cosa ara mateix està molt incerta.

Evidentment els resultats de Junts no serien els que projecten l’enquesta mediàticament, perquè la seva infrarepresentació és molt alta. Però el cert és que les dades evidencien amb claredat que Junts, que va guanyar les darreres eleccions a Barcelona, ara mateix té un problema i un repte. Té un problema perquè només un 25,5% dels qui els van votar les darreres eleccions ara ho farien, el que és un percentatge molt baix, una molt i molt baixa fidelització dels seus votants. És una dada molt impactant. Però, al mateix temps, també s’evidencia el repte que té, perquè la major part del seu antic vot ara mateix està indecís. Un 42,3% dels antics votants de Junts ara mateix no saben què votaran l’any vinent. I per a aquest repte que té pel davant Junts també és important tenir en compte que ara com ara, tot i tenir fugues de vot cap a altres formacions, no són decisives. Si al BOP del CEO Junts podia tenir a nivell nacional una fuita de vot del 24% cap a l’extrema-dreta racista d’AC, a Barcelona el votant de Junts que ara votaria a l’extremadreta d’AC seria un 8%.. I només el 3,7% de fuga de vot cap a ERC té una dimensió mínimament representativa. Insisteixo, el repte de Junts és aquest enorme volum de votants indecisos que té. I la molt baixa fidelització de vot que té. A aquesta situació suposo no és aliena la manera com Junts ha gestionat la retirada de Xavier Trias.

ERC a les darreres eleccions va tenir un resultat molt fluix. Després que les anteriors les hagués guanyat, amb Maragall candidat, i de que es gestionés un pacte de tot el Règim del 78 per impedir que fos alcalde, les municipals del 2023 ERC va quedar en quarta posició, ara sembla tenir unes opcions d’estar recuperant espais gens menyspreables.

Tot i que la projecció del resultat d’ERC a l’enquesta en la seva difusió mediàtica està totalment condicionada per la sobrerepresentació mostral d’ERC, del doble del vot que va tenir, el cert és que les seves dades presenten opcions interessants. D’entrada és la formació amb major fidelitat de vot, del 61,7% (no és estrany, tot sigui dit, perquè a les darreres eleccions ja va perdre molt vot). Però, i aquesta és la part més positiva per a ERC, rep votants de molt diferents espais: 3,7% de Junts, 6,1% del PSC i 6,5% dels Comuns. I només presenta una fuita de vot mínimament significativa, amb aquest 4,3% cap al PSC.

Pel que fa al PSC, tot i governar molt còmodament la ciutat, només té un 54,6% de fidelitat de vot, amb una transferència del 6,1% cap a ERC, i sense cap recepció de cap altra força política mínimament representativa.

Els Comuns segueixen navegant cap a la irrellevància, amb només un 52% de fidelitat de vot i sense que cap votant de cap espai polític tingui intenció de votar-los.

Finalment tenim que la propaganda mediàtica clarament ha volgut promocionar les opcions de l’extremadreta racista que representa AC, fins al punt de posicionar-los-hi un resultat millor que el de Junts. Però jo això no ho veig. L’única transferència de vot mínimament significativa és aquest 8% de Junts. Després té un 2,3% i un 2,2% d’antic votant de PSC i ERC. I aquí s’acaba, excepte que, i són dades que no estan a l’informe municipal, tingui una transferència important de vot de VOX i del PP, com algunes enquestes han assenyalat.

Pel que fa a la CUP ara mateix, segons dades enquesta, les seves opcions per tornar a entrar a l’Ajuntament de BCN són molt baixes.

El Baròmetre municipal també ha tingut un impacte mediàtic molt uniforme, molt generalitzat, amb això que l’accés a l’habitatge i la inseguretat es “mantenen” com els principals problemes de la ciutat.

Crec que seria interessant veure això del “es mantenen”

L’accés a l’habitatge és al Baròmetre municipal el primer problema que els barcelonins diuen té la ciutat. Així ho assenyalen un 31% dels enquestats.

La pregunta és des de quan “es manté” l’accés a l’habitatge com a primer problema. Quan Collboni pacta amb tot el Règim del 78 per evitar que Trias, que havia guanyat les eleccions, fos l’alcalde, i després de 8 anys de govern Colau, l’accés a l’habitatge era el principal problema per a un 11,6% dels barcelonins. Però ai làs, quan Colau i el R78 roben a Trias l’alcaldia que va tenir durant 4 anys, l’accés a l’habitatge només era el principal problema per a un 0,4% dels barcelonins.

És més que evident que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal problema com a conseqüència de les polítiques d’habitatge de Colau i els Comuns, amb el suport sempre del PSC. I que ara li ha esclatat a la cara al PSC. Quan Trias deixa l’alcaldia no era un problema, i Colau i Collboni i les seves demencials polítiques l’han convertit en el principal problema.

Pel que fa a la inseguretat, doncs “otro tanto”. Quan Collboni esdevé alcalde, després de 8 anys de colauisme, la inseegruretat era el principal problema de la ciutt, per a un 26,6%. Ara ho és per a un 26,3%. Però el que és impactant és que després de Trias alcalde la inseguretat només era un problema per al 3,9% dels barcelonins. Un altre exemple de que Colau i Collboni són els responsables d’haver generat aquest problema, la inseguretat.

A favor de Collboni només trobem que després de 8 anys de colauisme en Comú la neteja s’havia situat també entre els principals problemes de la ciutat, amb un 9,9%. Després d’aquests 3 anys de Collboni només un 3,7% ho assenyalen com a problema

Per acabar, també crida molt l’atenció la falta de lideratge a la ciutat, a Barcelona, que percep la ciutadania. Un 61% diu que no sap qui li agradaria fos alcalde, que sumat al 9% que diuen que cap, que no li agrada cap, situa en un 70% dels barcelonins que no veuen lideratge a la ciutt.

Però aquesta dada és encara més impactant quan veiem que només un 39,5% dels votants del PSC les darreres municipals, voldrien que després de les properes eleccions Collboni segueixi sent l’alcalde de Barcelona.

Conclusions:

•     Estem davant un escenari molt i molt obert, sobretot perquè les dades que projecta l’enquesta no són gens sòlides, pels biaxos mostrals. La sobrerepresentació de PSC i ERC és la que ha projectat els titulars mediàtics sobre les opcions electorals a Barcelona. La infrarepresentació de Junts és una de les raons per les que només surt a la foto perquè pateix una davallada. Però no l’única. Junts té un evident problema de desconnexió amb el seu electorat, amb una de les fidelitats de vot més baixes que he vist en relació a un partit que és qui va guanyar les darreres eleccions

•     És fals que els principals problemes “es mantenen”: els principals problemes, que són l’accés a l’habitatge i la inseguretat, els han creat els mandats i les polítiques de Colau i Collboni, perquè quan Trias va deixar l’alcaldia no eren ni de lluny un problema per a la ciutadania

•     Les dades també evidencien una molts sorprenent falta de lideratge a Barcelona per al gruix de la ciutadania

Anàlisi BOP CEO Juliol 2026: no tot és el que sembla...

Aquest dijous 9 de juliol del 2026 ha sortit publicat el primer Baròmetre d’Opinió Política del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), l’enquesta més important sobre projecció política i electoral que es fa a Catalunya. El primer que cal dir és que aquest juliol hauria d’haver sortit publicat el segon BOP del CEO del 2026, però no, és el primer perquè per causes incomprensibles, el primer, que hauria d'haver-se fet i publicat a finals de març, o no es va fer o no es va publicar. Molt estrany.

Però com que ni sabem què va passar ni les explicacions que algú ha donat aclareixen res, millor posar-nos a fer la feina, analitzant les dades d’aquest primer BOP del CEO del 2026.

D’entrada, i com sempre passa, hi ha un parell de dades que han centrat la sacsejada mediàtica.

• La primera és que en projecció electoral, el PSC, partit líder de l’espanyolisme constitucionalista, tornaria a guanyar, que ERC pujaria i seria segona força, primera del bloc independentista, perquè la qui fou primera força d’aquest espai les darreres eleccions, Junts, pateix una important davallada, i que l’extrema dreta racista i xenòfoba, de la mà d’Aliança Catalana, tindria un molt important ascens electoral.

• La segona és que, després de molts anys de davallada, l’independentisme com a opció nacional, representat en el Sí a la independència en la pregunta que fa el BOP del CEO, repuntaria, i tot i quedar per sota del No, escurçaria distàncies.

El primer que he mirat és què hi havia al darrere d’aquestes dades, per veure’n la solidesa. I la veritat és que hi ha força elements que ens permeten posar en dubte aquest escenari, la fiabilitat plena d’aquestes dades. És evident que hi ha unes tendències molt clares que apunten en la direcció d’aquests titulars. Però també hi ha dades que cal posar damunt la taula analítica, perquè potser aquests titulars estan condicionats per alguns biaixos.

D’entrada voldria dir que les explicacions del CEO sobre la mostra de l’enquesta i el tractament de les dades m’han semblat ben treballades, crec que s’ha fet una bona feina. Però que, malgrat això, hi ha un biaix mostral no corregit que té un gran impacte en les dues principals dades mediàtiques que he comentat abans.

I aquest biaix, que afecta a la projecció electoral i al posicionament independentista, té noms i cognoms, i és, a criteri meu, la sobrerepresentació dels votants d’ERC.

En la representativitat de la mostra de l’enquesta no hi intervé el record de vot. Però si s’ignora, a criteri meu, pot provocar biaixos importants, quan tenim al davant una desviació important.

Com passa gairebé sempre, a l'enquesta també hi ha una infrarepresentació dels votants de Junts. Les darreres eleccions al Parlament, sobre cens, van tenir un 11,84% de vot, i a la mostra de l’enquesta els votants de Junts són un 9,2%. Aquest diferencial negatiu de poc més de dos punts no tindria gaire importància si no fos que va acompanyat d’una enorme sobrerepresentació mostral dels votants d’ERC, que a les eleccions del 2024 varen ser el 7,49%, però que a la mostra de l’enquesta són el 14,6%, és a dir, una sobrerepresentació del doble de votants. I això va acompanyat també d’una altra sobrepresentació, la dels votants del PSC, de 3 punts (del 16,33% a les eleccions al 19,4% a la mostra). La sobrerepresentació del PSC no és gaire gran, però el seu impacte s’incrementa pel context que imprimeix la sobrerepresentació enorme d’ERC. I finalment, i ara veurem també perquè ho dic, la infrarepresentació dels votants del PP i de VOX, que tenen la meitat de record de vot a l’enquesta del % de vot sobre cens que van tenir a les eleccions.

Així doncs, a criteri meu, i ara ho veurem amb més detall, els resultats que projecta el BOP del CEO situant ERC com a segona força estan condicionats per l’enorme biaix mostral de sobrerepresentació dels votants d’ERC, el doble dels votants que varen tenir.

I en relació al suport a la independència, tot i que les dades apuntin aturada davallada i fins i tot creixement, potser també pot estar condicionada per aquests biaixos.

Anem a veure les coses amb més detall.

1. BLOC INDEPENDENTISTA:

El bloc independentista, que configuren ERC, Junts i la CUP a criteri meu no recupera el suport que en el seu moment va tenir i que va permetre fer el procés independentista. És una bona notícia que tant ERC com la CUP mantinguin el seu vot, àdhuc puguin créixer una mica, però és una mala notícia que Junts, el partit que les darreres eleccions va tenir més vot al bloc independentista, ara mateix presenti un més que significatiu desgast en intenció de vot. Aquest fet, el desgast de Junts, impedeix que es pugui recuperar la majora independentista al Parlament.

Per opcions polítiques dins d’aquest bloc independentista:

•      Junts fou la força més votada del bloc independentista a les eleccions del 2024, però ara mateix pateix un sotrac important entre el seu electorat, fins al punt que segons el BOP del CEO només conserveria un 44% de fidelitat de vot entre els seus antics votants, amb fugues de vot en molt diferents direccions, però entre les que destaca la fuga de vot d’antic votant independentista de Junts cap a un vot a l’extrema dreta racista i xenòfoba, que podria arribar a un 24,6% cap a Aliança Catalana. També és significatiu un 8,2% d’antic votant indepe de Junts que no es mou del vot independentista, però que ara votarien a ERC. I finalment entre els antics votants de Junts també trobem el major percentatge de vot indecís, amb un 9,8%, el més alt de totes les formacions polítiques. Ara mateix Junts evidencia un desgast electoral força important, amb pèrdues en molt diferents direccions, i sense guanyar antics votants d’altres formacions, apartat en el que només destacaria el 7,9% d’antic vot cupaire, però que en volum pràcticament no té cap impacte. El darrer BOP del CEO, finals 2025, ja assenyalava aquest desgast entre els votants de Junts, que llavors només retenia un 55,4% d’antics votants. Ara la fidelitat de vot ha seguit baixant, fins aquest crític 44%. I en aquest context, des d’un punt de vista independentista, el més crític és que la majoria del vot que perd Junts és perquè és un vot que abandona l’independentisme, per situar-se en l’extrema-dreta racista i xenòfoba.

 

•     La segona força política amb més representació a les darreres eleccions dins del bloc independentista fou ERC, tot i que va passar d’haver estat la més votada a les anteriors a perdre molt de vot, i situar-se pel darrere de Junts. L’enquesta projecta a ERC una revifalla, incrementant vot i diputats. Però jo no ho veig tan clar. Els resultats que projecta el CEO per a ERC estan induïts per la seva sobrerepresentació, que dobla a la mostra, els percentatges de vot que va tenir. Però també perquè tot i mantenir una molt significativa fidelitat de vot, del 66%, 22 punts per sobre de la que té Junts, el cert és que també perd vot en diferents direccions, entre les que destaca un 7,2% d’antic votant indepe d’ERC que ara també deixarà de votar en clau indepe per fer-ho en clau d’extrema-dreta racista i xenòfoba, a AC. A favor d’ERC i que avalaria una millora dels seus resultats i posicionaments, és la sorprenent capacitat que està tenint de captar % de vot significatius de formacions molt diferents: un 12,1% d’antic votant del PSC, un 9,5% de vot de la CUP, un 14,1% de vot dels Comuns, un 8,2% de Junts i fins i tot un 10,8% d’AC. És molt important, pel que fa al posicionament i projecció electoral d’ERC, aquesta sorprenent capacitat de captar percentatges significatius de vot d’altres formacions de tots els blocs electorals, des del bloc independentista al bloc de l’extrema dreta racista. Per tant, des del meu punt de vista, ERC sí que pot millorar els seus resultats, però la projecció que li dona el BOP del CEO està massa condicionada per la sobrerepresentació mostral del votant d’ERC, de més del doble.

 

•     La tercera força política de l’espai independentista, la CUP, a criteri meu bàsicament ara mateix pot aspirar a repetir resultats. Té una fidelitat de vot del 65,1%, però amb fugues significatives cap a ERC (9,5%) o cap a Junts (7,9%), totes elles dins el bloc independentista. Però és evident la seva dificultat per captar nou votant, que només seria al voltant del 5% dels antics votants d’ERC i dels antics votants dels Comuns.

 

2. BLOC DE L’ESPANYOLISME CONSTITUCIONALISTA

El bloc de l’espanyolisme constitucionalista, que lidera el PSC i que es configura amb PP i Comuns es mostra força estancat, amb dues fugues en sentits oposats que neutralitzen que es pugui imposar com a majoria parlamentària.

•     El PSC es manté en la seva posició de fer política únicament orientada a liderar el “sosiego” en la buidor constitucionalista de ser i governar per aconseguir un escenari polític que sigui tot silenci. Entre el seu electorat sembla la idea agrada, però sense entusiasme, com reflecteix aquest 67,4% de fidelitat de vot. Només guanya un mínimament significatiu 5,5% d’antic votant d’ERC, però això passa mentre perd un 12,1% d’antics votants cap a ERC, i un 3,4% cap a AC.

 

•     El PP seguirà més o menys igual. Té una de les fidelitats de vot més altes, del 69,6%, però no guanya vot de cap altra opció i en canvi presenta significatives fugues de vot cap al bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba: un 8,9% cap a VOX i un 7,1% cap a AC

 

•     Els Comuns tenen la segona més baixa fidelitat de vot de tot l’escenari polític, només pel darrere de Junts, amb un aquest 59%, mentre que presenta fugues significatives cap al bloc independentista, com representen el 14,1% d’antic votant dels Comuns que ara votaria ERC o el 5,1% que ara votaria CUP.

 

3. BLOC DE L’EXTREMA-DRETA RACISTA I XENÒFOBA

Sense cap mena de dubte la dada més impactant que projecta aquest BOP del CEO de juliol 2026 és l’important creixement del bloc de l’extrema-dreta racista i xenòfoba sota el lideratge d’Aliança Catalana. Si fins ara aquest bloc l’havia liderat VOX, és evident que ara mateix qui el lidera és AC, amb un creixement que situa els tres blocs polítics i nacionals de l’escenari polític i parlamentari de Catalunya en una tendència a la seva igualació.

•     Aliança Catalana clarament s’ha erigit en la formació política de referència de vot de l’extremadreta racista i xenòfoba, no només entre els votants que ja ho eren, si no mobilitzant cap a aquest espai votants d’altres formacions dels altres blocs. La fidelitat de vot d’AC és la més alta de totes les formacions polítiques, amb aquest 86,5%, però el que realment és determinant és l’habilitat que ha tingut AC perquè votants de la resta de blocs i de totes les formacions polítiques abandonin tot allò que fins ara havia decidit el seu vot, per votar única i exclusivament motivats pel posicionament racista i xenòfob de l’extrema dreta. Què uneix al 22,2% d’antics votants de VOX que ara votaran AC al 24,5% d’antics votants de Junts que ara també votaran AC, o al 7,1% d’antics votants del PP, o el 7,2% d’ERC o el 3,4% del PSC? És evident que només els uneix i mobilitza una cosa: votar en clau racista i xenòfoba, amb independència de qualsevol altra consideració. Com a la resta de països on l’extrema-dreta ha anat creixent, AC ha estat prou hàbil com per situar, pel damunt de tot, i com a únic tema, el racisme i la xenofòbia. Sí, hi havia gent que abans eren franquistes, que havien participat de la fundació de Societat Civil Catalana, que estaven en el motor i rovell de l’ou de l’espanyolisme més ranci a Catalunya, però que ara no només votaran AC, sinó que s’han incorporat al seu lideratge. I ho fan perquè ara l’únic que els mou, en la seva acció  política i el seu vot, és el posicionament racista i xenòfob. El candidat d’AC a Barcelona ho explica molt bé: catalans i castellans hem d’anar units per combatre el “Califato”. El que mou a  un antic votant de VOX a votar AC és el mateix que mou a un antic votant de Junts o d’ERC: el racisme i la xenofòbia com a únic motor i ideologia, i vot. En aquest escenari és molt evident que AC ha sabut fer-ho com mai ningú al nostre país ho havia fet. Fins ara l’extrema-dreta racista i xenòfoba al nostre país no havia passat de testimonial. Amb VOX va començar a créixer, però ara amb AC s’ha disparat, perquè han aconseguit que gent de tot l’espai polític i nacional abandoni tot el que fins ara havia motivat el seu vot, per situar en el centre de tot, i com a motor únic, el racisme i la xenofòbia. En termes nacionals aquesta habilitat d’AC per desplaçar-ho tot cap a aquests posicionaments, ha tingut un més que evident suport dels aparells del Règim del 78, atès que la captació, no menor, de vot de VOX, PP o PSC cap a Aliança Catalana en cap cas afecta al bloc espanyolista, mentre que la captació de vot de Junts o d’ERC, d’un vot que abans votava en clau independentista, sí que afebleix el bloc independentista.

 

•      VOX té també una alta fidelitat de vot, però gairebé 20 punts per sota de la d’AC. VOX clarament ha perdut el lideratge del vot i del bloc de l’extrema-dreta racista i xenòfoba. Un 22,2% dels seus antics votants ara votaran AC, mentre que només té una transferència de vot, la d’aquest 8,9% d’antics votants del PP que ara votaran VOX. Però tenint en compte que un 7,1% d’antics votants PP ara votaran AC, és evident que VOX ha perdut la batalla pel lideratge d’aquest espai.

4. QUINA ÉS LA VISIÓ NACIONAL I INDEPENDENTISTA QUE PROJECTA EL BOP DEL CEO?

Com he dit al començament, un dels dos grans elements d’atenció mediàtica, a banda de les projeccions electorals, ha estat que en relació al suport a la independència, el BOP del CEO ha projectat uns percentatges de suport que han trencat l’evolució negativa que des de fa anys estava tenint.

Al darrer BOP del CEO de l’any 2025 el No a la independència tenia un 53% de suport entre els enquestats, mentre que el Sí només tenia un 39%, és a dir, el Sí a la independència estava, fa uns 8/9 mesos, 14 punts per sota del No a la independència. Ara, en aquest BOP del CEO és No a la independència ha baixat fins al 51%, mentre que el Sí a la independència ha pujat fins al 45%, és a dir, 6 punts més que en l’anterior CEO.

És evident que trencar la tendència baixista que estava allunyant l’independentisme de ser l’opció majoritària que va ser durant el procés és una molt bona notícia.

Tanmateix, per poder valorar adequadament aquesta dada, per poder veure quina és la seva solidesa i què és el que ens està traslladant,  crec que seria prudent esperar a veure com evoluciona en properes edicions del BOP del CEO.

M’explico, explico el que em fa ser prudent a l’hora de considerar, com he vist ja publicat quasi per tot arreu, que l’independentisme s’està recuperant, i que ha trencat la tendència de pèrdua de suports que patia des del post-procés.

El Nacional: L'independentisme recupera terreny i torna als nivells més alts dels últims sis anys, segons el CEO

Vilaweb: L’independentisme assoleix el nivell més alt de suport en sis anys, segons el CEO.

El Periódico: Encuesta CEO: El apoyo a la independencia de Catalunya se dispara y vuelve a registros de 2020

La República: El darrer baròmetre del CEO confirma un canvi de tendència històric amb una pujada de sis punts que reverteix la caiguda dels últims anys

Tant de bo fos així. I que a que això sigui així o pugui anar per aquí hi pot estar contribuint tant la bona feina que des de l’independentisme estan fent l’ANC, Òmnium o el Consell de la República, com el col·lapse al que com a país i societat ens condemna l’estat espanyol, i que en l’últim any s’ha visualitzat de manera molt evident: caos mai vist a rodalies, màxim espoli fiscal i tributari, serveis públics bàsics com salut i educació també col·lapsats, etc etc etc

Però de les dades del BOP del CEO que projecten aquesta “remuntada històrica” del sí a la independència, hi ha algunes coses que m’inquieten, i que em fan ser prudent i voler veure, en properes edicions, com evoluciona aquesta dada.

En aquest BOP del CEO ERC té una sobrerepresentació de 7 punts, mentre que hi ha una infrarepresentació entre votants del PP de 6, els de VOX de 4,3... I aquests biaixos en aquest tipus de preguntes no es corregeixen. I això m’obliga a ser prudent i voler esperar a propers BOP del CEO.

També una altra dada desconcertant o absolutament sorprenent d’aquest CEO: segons les dades publicades un 24% dels votants del PSC a la pregunta de si volen que Catalunya sigui un estat independent, responen que sí. Sempre hi ha hagut uns petits percentatges de votants del PSC que posats en aquesta tessitura abstracta de Sí o No a la independència, responen que Sí... però que això ho respongui així, sí a la independència, 1 de cada 4 votants del PSC... no ho havia vist mai. I em resulta molt estrany. Tant de bo les coses vagin cap a aquí, però suposo enteneu la meva prudència.

5. VALORACIÓ FINAL:

Aquest BOP del CEO ens descriu un escenari polític i nacional a Catalunya d’alta complexitat.

• El bloc polític més sòlid, més estable, és el de l’espanyolisme constitucionalista. Tant PSC com PP i Comuns projecten uns suports i resultats electorals molt similars als que varen tenir el 2024. El PSC, tot i controlar gairebé totes les institucions, tot el poder polític i administratiu a Catalunya (Generalitat, ajuntaments, diputacions... gobierno de España), de controlar la pràctica totalitat de mitjans de comunicació, podent imposar així el seu discurs i una política feta a cop de titular, però que està portant el país al col·lapse... no pateix cap desgast ni té cap creixement, per tant seguirà com a primera força.

En aquest bloc, PP i Comuns també s’estan projectant amb gran estabilitat.

• El bloc independentista és el que està patint una més important sacsejada, motivada pel transvasament cap a posicions polítiques i cap a un vot guiat únicament pels discursos de l’odi de l’extrema dreta racista i xenòfoba... En aquest context del bloc independentista, ERC i CUP encara es projecten amb una certa estabilitat. En el cas d’ERC fins i tot amb elements que poden projectar un lleuger creixement. ERC perd antic vot independentista que tenia cap a l’extrema dreta racista, amb aquest 7,2% d’antics votants que ara votarien AC, però si es confirmés que un 12,1% d’antics votants del PSC i un 14% d’antics votants dels Comuns ara votarien ERC, podria recuperar part del vot que va perdre les eleccions el 2024.

En canvi en aquest bloc indepe el posicionament de Junts, que va ser la força indepe més votada el 2024, ara s’afebleix, arrossegat per aquesta baixa fidelitat de vot, del 44,3% i perquè una part significativa del seu antic votant, ara abandona de manera clara l’independentisme, per llençar-se en braços del discurs de l’odi de l’extrema dreta racista i xenòfoba. Aquest 24,6% d’antic votant de Junts que ara passa a votar AC, passa de votar independència a votar racisme, és una de les més importants victòries dels aparells de l’estat, del Règim del 78, per blindar-se contra l’independentisme, només equiparable a l’èxit que va tenir promovent, amb tots els seus mitjans, a la seva candidata, Ada Colau, per evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista.

• El creixement de l’extrema-dreta racista i xenòfoba, liderat per Aliança Catalana, ha aconseguit unir en el seu discurs d’odi racista i xenòfob a votants de tot l’espai polític, des del 24,6% i el 7,4% d’antic vot indepe de Junts i ERC fins al 7,1% i 7,2% d’antic vot de l’espanyolisme constitucionalista de PP i PSC, i també fins al 22,2% d’antic vot de VOX, dins del mateix bloc de l’extrema dreta racista.

Estem també en un context polític de crisis de lideratges, amb algunes dades que evidencien moltes coses, algunes sorprenents, d’altres no tant.

De fet l’únic “líder” amb un mínim fort impacte entre el seu electorat, és Salvador Illa: un 53,4% dels que simpatitzen amb el PSC volen sigui el president de la Generalitat. A Salvador Illa li segueix Carles Puigdemont i aquest 50,5% de simpatitzants de Junts que volen sigui ell el President de la Generalitat. A partir d’aquí la cosa ja podem pensar que les dades ens estan evidenciant un rerefons més complicadet: entre els d’ERC, el seu preferit, per poc però el més preferit, per ser president de la Generalitat, és Gabriel Rufian, amb un 19,7, pel damunt d’Oriol Junqueras, amb un 19,1%, en el que és una clara evidència del complicadíssim joc d’equilibris, lideratges i estratègies que ara mateix hi ha a ERC. En el bloc de l’espanyolisme constitucionalista, evidentment entre els simpatitzants de PP i de Comuns el candidat preferit per ser president de la Generalitat és el del PSC, Salvador Illa (14,5% dels del PP, més que a Alejandro Fernández, i 20% dels Comuns, per només un 15% que voldrien Jessica Albiach). I en el bloc de l’extrema-dreta racista, també unanimitat: tant els simpatitzants de VOX com els d’AC tenen com a opció majoritària que Sílvia Orriols sigui la presidenta de la Generalitat. Un 20,2% dels simpatitzants de VOX volen que Orriols sigui la presidenta, davant un insignificant 3,8% que volen ho sigui Ignacio Garriga.

Així les coses els escenaris possibles són força més complicats que els actuals:

•     El PSC, que va guanyar les eleccions 2024 i governa amb suport d’ERC i Comuns, repetiria victòria, tot i que perdent mica de força. Com projecta el CEO, pot baixar dels actuals 42 diputats a uns 38

•      ERC capta vot divers, però no recuperaria la força que tenia abans eleccions 2024, tot i que pot pujar dels 20 als 22 diputats, però, ara mateix, en cap cas els fins a 26 que li projecta el CEO

•      Junts ara mateix tindria una significativa pèrdua de suports i escons, conseqüència directa de la pèrdua de fidelitat de vot, i podria passar dels actuals 35 a uns 21

•      Aliança Catalana capitalitzaria el seu lideratge com a referent de l’extrema-dreta racista i xenòfoba, experimentant un important creixement, que la portaria a passar dels actuals 2 diputats a 20-22

•     El PP es quedaria més o menys com ara està, però amb possibilitat de perdre alguns diputats, un parell màxim

•      VOX també es quedaria com ara està, tot i que caldrà estar atents a properes enquestes per veure com la pèrdua de lideratge en l’espai de l’extrema dreta racista i que ara clarament ha passat a ser liderat per AC, poc acabar impactant entre els antics votants de VOX i la tendència clàssica en aquestes situacions al vot útil

•       Els Comuns tampoc no sembla hagin de tenir gaires canvis en el seu espai electoral, cada cop més minoritzat i dividit, que segons com acabi, si segueix la seva fractura interna, pot acabar petant

•      La CUP no sembla per ara s’estigui recuperant de les patacades que ha anat encadenant les darreres eleccions, tot i que els actuals diputats no semblen perillar.

Ara mateix no hi ha cap bloc que ni de lluny disposi de majoria per governar: ni l’espanyolisme constitucionalista (PSC, PP, Comuns), ni l’independentista (ERC, Junts, CUP), ni l’extrema-dreta racista (AC-VOX).

Però encara més, tampoc no sembla que l’actual tripartit-2 de PSC, ERC i Comuns estigui en condicions de revalidar majoria per reeditar-se. Si ara sumen la majoria absoluta per un sol diputat, tot sembla projectar es quedaran a entre 4 i 6 diputats d’aquesta majoria absoluta.

Tampoc no serà possible cap majoria a la manera aragonesa o andalusa, és a dir, reeditant els governs de PP i VOX, però sumant-hi AC, no perquè no vulguin, sinó perquè no sumaran majoria absoluta.

Ara mateix les dades del BOP del CEO ens projecten cap a un escenari d’ingovernabilitat i inestabilitat. Suposo que tot això ho anirem veient, anirem veient com evoluciona, en les futures entregues del BOP del CEO. Però també tot això sembla que passarà en un context, a nivell estat espanyol, d’accés al poder absolut del PP i de VOX, amb clara voluntat d’estendre les seves polítiques d’extermini de la catalanitat que ja estan practicant al País Valencià i a les Illes Balears.

El BOP del CEO ha estat, des de la seva creació, la millor enquesta que hem tingut a Catalunya per anar analitzant com van les coses. I un dels seus grans valors sempre ha estat la possibilitat de veure com les coses evolucionaven en el temps, amb les seves tres (alguns anys 4) onades anuals. El que ha passat enguany, de saltar-se un lliurament, és incomprensible, i esperem no torni a passar. Seguirem analitzant l’evolució del país i de l’escenari polític i nacional a través de les dades lliures de biaixos, que proporcionen una informació molt valuosa que porto analitzant des de fa molts anys.

I seguirem lluitant per una Catalunya lliure, fidels al llegat patriòtic i de valors dels que ens han precedit en aquesta lluita.

 

Baròmetre del CIS: el retrat d’un eclipsi total (polític, de societat, solar, comunicatiu...)

Aquesta setmana hem tingut el baròmetre del CIS, una enquesta important i regular a tot l’estat, que permet anar seguint com evolucionen els posicionaments polítics. Des del punt de vista electoral a Catalunya, en no estar les dades segmentades, com abans sí havia estat, per Comunitats Autònomes, només ens permet, i no és poc, seguir la intenció de vot dels partits independentistes (Junts i ERC).

Però el Baròmetre del CIS també aborda altres temes d’actualitat. I més enllà de la guerra d’Ucraïna, de la guerra a l’Iran, del temor al col·lapse econòmic i polític i social del planeta, de la fallida d’un estat, l’espanyol, convertit en un Estado de Desecho en mans del Cartel de la Toga, que imposa la seva dictadura pel damunt de la constitució, les lleis i la voluntat democràtica... el CIS en aquest baròmetre s’ha abocat a analitzar el que sense cap mena de dubte és el fenòmen més important d’aquest 2026, a tot arreu i ens ho mirem com ens ho mirem: l’eclipsi solar previst per al 12 d’agost.

El govern espanyol i el govern català porten mesos abocats a gestionar aquest eclipsi solar. S’han constituït grups de treball, d’experts, de coordinació administrativa, interministerials, interdepartamentals, s’han elaborat plans, s’han previst mesures, s’està comunicant com si no hi hagués un demà que el 12 d’agost hi haurà un eclipsi solar...

I va el CIS i pregunta amb quina probabilitat es presenciarà l’eclipsi, en una escala on el 0 és segur que no el presenciarà i el 10 és que amb tota seguretat es presenciarà i resulta que  només un 17,5% de la població diu que amb tota seguretat contemplarà l’eclipsi.

És evident que l’eclipsi solar que viurem el 12 d’agost és molt excepcional i que les administracions públiques estan obligades a coordinar-se i organitzar-se per facilitar de manera ordenada la contemplació d’aquest moment en les àrees territorials que millor ho permetran.

Però em sembla que també és més que evident que governs i administracions públiques s’han instal·lat en un discurs mediàtic d’autèntica flipada al voltant d’aquest tema, prioritzant-lo al màxim, intentant convertir-lo en un dels principals focus mediàtics, portar-ho a que pràcticament no es parli d’una altra cosa.

I llavors va el CIS i pregunta sobre l’eclipsi, i resulta que només un 17% de la població diuen que amb tota seguretat el veuran, i que les opcions de veure’l en una escala de 0 a 10 són de només el 5,53.

Els problemes principals i les polítiques eclipsades. A l'enquesta del CIS podem veure com l’habitatge és el principal problema que té l’estat espanyol, per a un 41,5% de la població, seguit de la crisi econòmica, per a un 19,2% i, en tercer lloc, de la immigració, per a un 18,9% de la població.

Fa només dos anys, el juny del 2024 l’habitatge era el segon problema, però llavors "només" ho era per a un 21,2% de la població. En només dos anys les mesures i polítiques dels governs de PSOE i Sumar a España, i de PSC i Comuns a Catalunya l'han fet créixer en 20 punts. S’han omplert la boca de discursets i polítiquetes sense cap mena de sentit, només contra el petit propietari... i això ha disparat l’accés a l’habitatge com a principal problema, en només dos anys s'ha doblat la població per a la que això és el principal problema.

Igualment, fa només 2 anys, la immigració era el problema número 9 per a la ciutadania de l’estat espanyol, per a un 11,2 de la població. Ara, dos anys després, amb polítiques absolutament demencials, delirants, sense cap sentit, contra les polítiques europees, com són les regulacions massives... la immigració és el tercer problema a l’estat espanyol.

El veritable eclipsi a l’estat espanyol s’està produint en l’escenari polític, en les projeccions electorals.

En només dos anys tant PSOE com PP han perdut 8 punts de fidelitat de vot entre els seus votants. El PP més que dobla els seus antics votants que ara votaran VOX, passant d’un 4,2% a un 11%. La fuga de vot de la dreta postfranquista a l’extremadreta racista i franquista de VOX és cada cop més impactant.

En aquest escenari de foscor el PSOE sobreviu perquè és vot refugi d’uns percentatges significatius d’antics votants d’altres formacions: un 12,8% de Sumar, un 13,2% d’ERC o un 13,6% del BNG. Tanmateix el que sembla és la principal fortalesa futura o possible del PSOE és que és el partit més votat entre la població jove, que les darreres eleccions no tenien edat per votar, amb un 18,5%.

Però potser la dada més impactant de totes és que el major percentatge de vot cap a VOX i les seves polítiques d’odi racista i xenòfob... venen de població migrant que ha obtingut la nacionalitat espanyola. Entre aquesta població migrant que abans no tenia dret a vot i ara s’ha nacionalitzat i té dret a vot, el 28,5% votaran VOX. El PSOE, amb totes les seves polítiques pro immigració descontrolada, regularitzacions massives... només té el 4,9% del vot de la població migrant nacionalitzada.

No deixa de ser xocant que la població migrant que ha aconseguit la seva nacionalització esdevingui, a l’aconseguir-la, la que més suport dona als posicionaments racistes i xenòfobs de VOX. Una altra dada del vot d’aquesta extrema dreta racista que hauria de requerir una certa atenció és que és, amb diferència, el que descriu la seva situació econòmica personal com a més dolenta de tot el mapa polític. Un 38,2% dels votants de VOX diuen que la seva situació econòmica personal és dolenta o molt dolenta. La mitjana estatal és del 22,4% que s’ubiquen en aquesta situació econòmica. Per posar una altra comparativa, només un 20,7% dels votants de Sumar diuen la seva situació econòmica és dolenta o molt dolenta, és a dir, 18 punts menys que els votants de l’extremadreta. Clarament aquestes esquerres wokistes com Sumar o Podemos cada cop representen menys les classes populars, treballadores, econòmicament més febles... de la societat espanyola i catalana. S’omplen la boca de discursets, però les seves polítiques cada cop són més distants d’aquestes classes socials amb més problemes econòmics. 

En aquest escenari, la clau de que el PSOE no tingui cap opció de revalidar una majoria parlamentària que el permeti seguir al govern la té, però, la desfeta de Sumar. Sumar no recull vot de ningú, i només reté un 31,3% del vot que va tenir, mentre que en aquesta lluita caïnita que des de fa anys protagonitzen en aquest espai, Podemos només n’aconseguiria un 16%. És a dir, residualització total de Sumar i desaparició de Podemos. I, sobretot, lliurament de tot el poder als hereus del franquisme, a PP i VOX.

Pel que fa a les dues formacions independentistes amb representació al Congreso de los diputados, ERC conserva una fidelitat bastant estable en relació als últims temps, del 63,3%. La seva principal fuga de vot és cap al PSOE, amb un 13,2%. Entre els votants d’ERC la coalició d’esquerres, aquest front que contra ERC i els altres partits sobiranistes de l’estat està intentant posar en marxa Rufian, només tindria el suport d’un 1,2% dels votants d’ERC.

La situació de Junts es va complicant, perquè en dos anys ha passat d’un 76,7% de fidelitat de vot entre els seus votants a l’actual 49,2%. Junts hauria perdut 25 punts de fidelitat de vot entre els seus votants. La principal fuga de vot declarada de Junts és el 7,7% cap a ERC, però té un 8,1% que diuen votarien un altre partit, que sembla és un vot que amaga possible fuga de vot cap a opcions polítiques que no han fet cap pas endavant per presentar-se a aquestes eleccions estatals, com pot ser l’altra formació de l’extrema-dreta racista del nostre país, Aliança Catalana. Des del punt de vista d’oportunitats per a Junts, són el partit amb un major percentatge d’antics votants indecisos, un 20%, fet que els permetria recuperar vot que ara mateix no tenen fidelitzat. De fet, en una dada que fins a cert punt és xocant amb les fins ara analitzades, a la pregunta de si demà hi hagués eleccions al Parlament espanyol votarien el mateix que van votar les darreres eleccions, un 72% dels votants de Junts diuen que sí. Per tant, estem en un escenari de més estabilitat del que potser algunes dades de les que habitualment fem servir, indiquen, i això és conseqüència que la mostra de l’enquesta del CIS no és representativa a nivell només de Catalunya, i que només “agafo” les dades d’ERC i de Junts perquè són els únics que només es van presentar a nivell de Catalunya.

L’extrema dreta racista i franquista de VOX manté un 74% de fidelitat de vot entre els seus votants, dada que és la més alta entre els partits amb major representació. La seva principal fortalesa és aquest creixent nombre d’antics votants del PP que ara votarien VOX, que en aquest baròmetre se situa en un 11%, mentre que fa 2 anys, com hem vist era del 4,2%. Tenint en compte que el PP les darreres eleccions fou la força més votada, és una molt significativa transferència de vot, que complica molt les coses al PP i empeny a l’extrema dreta racista i xenòfoba.

De fet aquest espai hereu directe del feixisme franquista que es configura en aquesta formació d’extrema dreta racista i xenòfoba de VOX, la principal feblesa que ara mateix té és que la seva principal fuga de vot, d’un 9,2% és cap a l’altra formació d’extrema dreta racista estatal, això de “Se acabo la fiesta”. Aquesta opció, que semblava només era una flipada, tot i no tenir cap opció d’obtenir representació al Congreso, més que duplica el vot que fa només dos anys s’emportava de VOX, que era del 4,6%. Ara gairebé 1 de cada 10 votants de VOX votarien Se acabo la fiesta, en el que és el principal desgast en l’espai ultra.

Finalment, per acabar aquesta anàlisi, és inevitable fer referència a dades que evidencien la complexitat del moment polític que vivim. 

Un 50,4% dels votants d’ERC, un 53% dels de Junts, un 67,6% dels de Bildu, un 74,6% dels del PNB prefereixen que el president del Gobierno de España sigui Pedro Sánchez. I són inexistents entre els votants d’aquests partits els que voldrien fos Feijoo.

Hi ha una tensió molt intensa entre posicionaments polítics i nacionals que tots, en el seu argumentari, tenen bones raons. No faltaran mai arguments per denunciar els posicionaments i les polítiques del PSOE en relació a Catalunya. Però tampoc no faltaran mai arguments per evidenciar que malgrat tot, el PSOE i les seves polítiques no són les mateixes que les del PP i VOX. Ho estem veient al País Valencià i a les Illes. I ho veurem a Catalunya si PP i VOX governen a l’estat espanyol. Hi ha qui diu que això, un govern hostil com serà el del PP i VOX ens despertarà, i llavors hi tornarem i ho farem. Jo no ho veig així. No sé, crec que la majoria de catalans i d’independentistes no creiem en això del “cuanto peor, mejor”.

La bestiesa de la regulació massiva de la immigració irregular del govern de PSOE-Sumar

El gobierno de España, de PSOE i de Sumar ha aprovat una de les més grans bestieses que mai haurem vist, amb el procediment extraordinari de regulació massiva d’immigrants irregulars.

Aquest procediment pot implicar que entre 750.000 i un milió de persones que han entrat i romanen a l’estat espanyol de manera il·legal, i que per tant per això són immigrants irregulars, perquè s’han saltat totes les lleis, vegin legalitzada la seva situació, i tinguin accés a totes les prestacions socials en tots els àmbits.

El primer impacte d’una mesura així és el que implica que incomplir les lleis, actuar il·legalment... no només no tingui cap conseqüència, sinó que acabi beneficiant als qui han actuat així, saltant-se les lleis.

Tanmateix, si això de “beneficiar" a qui actua il·legalment ja és greu, el que encara és més greu, gravíssim, és que això es faci sense prendre cap mesura perquè una situació així no es torni a produir, és a dir, sense impulsar cap de les polítiques i mesures que serien necessàries per evitar que segueixi entrant de manera massiva immigració il·legal.

Però encara podem anar afegint més elements que evidencien la gravetat del que ha fet el Gobierno de EspaÑa: aquesta regulació massiva també va absolutament en contra de les polítiques de la UE, que no les volen, que rebutgen procediments així, de regularització massiva. I fins i tot amenaça l’espai Schenguen, per les implicacions que, malgrat tots les trampetes reglamentistes del Decret del gobierno de España, pot tenir en la mobilitat europea i les seves polítiques d’immigració.

I encara més: un altre element que s'afegeix a tots els previs en el que implica que aquesta regulació massiva de la immigració il·legal i irregular sigui extraordinàriament greu és l’efecte crida que evidentment tindrà. En regular massivament i no establir cap condició per evitar que segueixi l’entrada massiva d’immigració il·legal, irregular, a l’estat espanyol, es converteix automàticament en el destí prioritari de tots els fluxes de la immigració il·legal, irregular, procedents de tots els continents. La regulació massiva de la immigració il·legal, que implica automàticament l’accés a totes les prestacions públiques, genera automàticament un efecte crida massiva, tant per a la immigració il·legal llatinoamericana, com per a la del nord d’Àfrica, d’Àsia... d’on sigui.

El procediment i marc “legal” que ha establert el Gobierno de España per a aquesta demencial regularització massiva també és una cosa mai vista, una bestiesa sense precedents. Per intentar “justificar” aquest procediment de regularització massiva de la immigració il·legal el Reial Decret que ha aprovat el gobierno de España de PSOE i Sumar es “refugia”, s’amaga, darrere d’aquest concepte que les esquerres més descerebrades que mai hem conegut,han posat “de moda” i que ho habilita tot: des de ser un okupa intocable a tenir preferència sobre la resta de la població per rebre prestacions... i ara també per ser regularitzat... Sí, m’estic referint a això de “la vulnerabilitat”.

Si ets vulnerable pots fer el que vulguis, sense problemes, i sempre tindràs prioritat en totes les prestacions públiques. Home, podeu dir, si és una persona vulnerable estarà en una situació molt i molt fomuda i per tant té sentit se l’ajudi. Això seria la cosa lògica. Però aquesta lògica està absolutament absent de la consideració de “vulnerable” que fa el Gobierno de España.

Què es considera una situació de vulnerabilitat? Flipeu: una situació de “Aislamiento social o falta de red de apoyo, de sinhogarismo o vivienda precaria, víctima de discriminación o exclusión social, Carencia de ingresos suficientes, Situación de pobreza o riesgo de exclusión económica, Dificultad de acceso a empleo, Personas a cargo (menores, dependientes), Unidad familiar en situación de vulnerabilidad, Monoparentalidad en contexto de precariedad, etc.”

T’ha costat trobar feina? tranquil, ets vulnerable. Tens fills menors d’edat? tranquil, ets vulnerable. Dius que no tens “red de apoyo”? tranquil, ets vulnerable. I si ets vulnerable, es regularitza tot el que calgui i endavant amb l’accés prioritari a les prestacions socials.

I seguim amb el despropòsit d’aquesta regularització massiva: tota la que va entrar il·legalment i estava en situació irregular ara no només serà premiada amb la seva regularització, sinó que habilitarà els processos de reagrupament familiar, i portar tota la família: “El cónyuge o la persona con la que el reagrupante mantenga una relación de afectividad análoga a la conjugal, Los hijos del extranjero residente y del cónyuge o pareja, incluidos los adoptados (siempre que la adopción produzca efectos en España), Otros menores o incapaces extranjeros, Los ascendientes del extranjero residente, de su cónyuge o pareja de hecho...”

Així doncs, la fórmula és demolidora: il·legal, irregular, vulnerable, regularitzat i amb reagrupament familiar de parelles, fills, pares i avis, que tots ells tindran automàticament accés complet a les prestacions sanitàries, ja que el mateix Gobierno de PSOE i Sumar va aprovar, maig 20204, la ”Universalidad del Sistema Nacional de Salud (SNS), con el fin de recuperar el derecho a la asistencia sanitaria en igualdad de condiciones para los extranjeros que vienen por reagrupación familiar", ampliant fins i tot “los derechos a la protección de la salud y a la atención sanitaria a las personas ascendientes reagrupadas por hija o hijo titular del derecho a la asistencia sanitaria en el Sistema Nacional de Salud”

Aznar va regularitzar, en dues tongades, més de 500 mil immigrants irregulars. Zapatero també va fer una regularització massiva de més de 500 mil immigrants il·legals/irregulars. I ara el gobierno de Pedro Sánchez, del PSOE i Sumar, ha llençat el procés més gran de la història de regularització massiva d’immigrants irregulars, ja que es calcula pot “beneficiar” a 800 mil immigrants il·legals.

És absolutament delirant que es promoguin aquests processos però, sobretot, que mai s’hagin acompanyat de paquets de mesures contundents per posar fi a aquesta immigració il·legal, a que cada any aterrin a l’estat espanyol centenars de milers d’immigrants il·legals que s’hi queden en situació irregular sense cap problema.

Però això no és tot, encara podem anar afegint més bestieses a aquesta demencial política, perquè resulta que no només es una regularització de la il·legalitat sense cap anàlisi de l’impacte que tindrà, que serà monumental, a les estructures  bàsiques dels serveis públics de l’estat (sanitat, educació, prestacions socials, habitatge...), sinó que a sobre es fa, s’aprova, s’executa, absolutament al marge del parlament, del Congrés de Diputats, del Senat.

Per a què serveix la representació popular, democràtica, si queda absolutament al marge d’una de les decisions, com aquesta de la regulació massiva, que més impacte poden tenir i tindran a tot l’estat????

Les dades del posicionament social davant el que està passant, coses així i moltes d’altres, són contundents, absolutament contundents, i expressen una majoria social absolutament sòlida i racional, que és plenament conscient de les demencials polítiques d’aquestes “esquerres” en relació al tema migratori, alhora que també s’expressa com una majoria social absolutament allunyada dels postulats de les extremes dretes racistes i xenòfobes.

• A Catalunya un 68% dels catalans creuen que el govern ha perdut totalment el control de qui entra al país, és a dir, dels fluxes migratoris.
• I, alhora, també un 68% dels catalans defensen que la immigració fa una contribució molt valuosa al manteniment de l’economia i els serveis al nostre país.

Aquestes dues dades, aquests dos 68% de la nostra societat en aquests dos posicionaments em sembla la millor notícia que podríem tenir davant tant disbarat.

Em sembla del tot demolidor que dues terceres parts de la nostra societat estiguin tan clarament posicionades tant contra les demencials irresponsabilitats que promouen les esquerres que han aprovat aquesta regulació massiva d’immigrants il·legals i irregulars.. com en contra dels discursets de criminalització de la immigració que promouen les extremes dretes.

• Tant costa d’entendre per la classe política que en relació a la immigració, allò que clarament preocupa a la immensa majoria de la nostra societa, és que els governs no hi tinguin cap control, que sigui un fenòmen absolutament fora de control?

• De debò a aquestes alçades encara és possible que hi hagi governs com el de Pedro Sánchez que promoguin aquestes demencials regulacions massives de la il·legalitat sense acompanyar-les de cap mesura per evitar se segueixi produint una entrada massiva il·legal d’immigració?

• De debò que després que Catalunya hagi passat dels 6 milions als 8 milions, encara hi hagi qui defensi i enalteixi que passem dels 8 als 10 milions com defensa, ni més ni menys, el President Illa? Els catalans no tenim dret a decidir si volem ser una Catalunya de 6, 8 o 10 milions? Qui ho decideix, això? Qui ho està decidint per tots nosaltres?

Això és, ara mateix, el més greu que tenim al davant. Aquest 68% de catalans que diuen que el govern ha perdut totalment el control dels fluxes migratoris està assenyalant aquesta qüestió com la més greu a la que hem de fer front, des d’una impotència total, perquè algú ho està decidint tot per nosaltres. Perquè algú, alguns, els qui tenen el poder, no fan res davant les evidències de l’arribada massiva de fluxes migratoris il·legals.

• I tant costa d’entendre que estar en contra d’aquest descontrol, com aclaparadorament està en contra la majoria de la nostra societat, en cap cas implica, sortosament, que impotents davant uns governs com els que lidera el PSC a l’estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona, la nostra gent, la nostra societat, busqui refugi en els discursos de l’extrema-dreta racista i xenòfoba?

• Tant costa d’entendre que les mateixes dos terceres parts de la nostra societat que clamen contra uns governs que han perdut totalment el control dels fluxes migratoris, també són plenament conscients que al nostre país la immigració ordenada no només és necessària, sinó que fa una contribució molt valuosa al manteniment de l’economia i els serveis al nostre país?

La majoria de la nostra societat, 2/3 parts, és plenament conscient que en un país com el nostre, amb un creixement vegetatiu negatiu des de fa 10 anys, amb la segona taxa de natalitat més baixa del planeta, l’aportació de la població migrant és absolutament clau, necessària, si no volem col·lapsar.

Per al nostre present i per al nostre futur social i nacional és també absolutament clau la integració lingüística, social i nacional de tots aquests fluxes migratoris, i que això requereix que es produeixin d’una manera ordenada, no sense descontrol.

En aquest context, els discursos de l’odi de l’extrema dreta racista i xenòfoba, s’emboliqui amb la bandera que s’emboliqui, no només són una amenaça de col·lapse com a país, al mateix nivell dels qui amb tanta irresponsabilitat parlen de la Catalunya dels 10 milions i són els responsables d’aquest absolut caos, descontrol, en els moviments migratoris, sinó que també són una amenaça letal per a la nostra cohesió nacional, indispensable per fer del nostre país una Catalunya lliure!

El nostre país no està en contra de la immigració. Catalunya ha acollit immigració, però també ha generat immigració. El meu pare va venir de Múrcia, però tota una branca de la meva família materna, de Les Garrigues, varen emigrar a l’Argentina. La història de la humanitat, a tots els continents i països com avui els coneixem, no seria la que és sense els moviments migratoris. Tampoc la del nostre país. I no és fàcil de gestionar. I sempre hem de tenir present que no podem viure al marge del que passa al nostre voltant, ni aliens als nostres compromisos amb els drets humans envers refugiats, asilats, com també molts catalans al llarg de la història van ser-ho. 

Però això no implica en cap cas que un estat, com l’espanyol, no només no exerceixi el seu dret de sobirania en el control de l’accés a les seves fronteres, sinó que “premiï” als que ho fan il·legalment. I que ho faci des d’una absoluta irresponsabilitat en relació a les implicacions que tindrà en tots els serveis públics, el que implicarà d’efecte crida i, per tant de les tensions socials que generarà. 

El 68% del nostre país ens trobem atrapats entre la demencial irresponsabilitat d’un estat que no només ha perdut totalment el control sobre el fenòmen migratori, sinó que premia que es faci il·legalment, i els discursos d’odi de l’extrema dreta racista i xenòfoba. 

PS: a banda de totes les demencials bestieses associades a aquesta mesura de la regulació massiva de la immigració il·legal que ha promogut el gobierno de PSOE i Sumar, ara també estem veient la caòtica organització del procés (cues, descontrol absolut de la correcció del procediment, incapacitat de controlar i verificar les dades...) i el que encara és pitjor, que aquesta demencial regularització massiva, sense cap control, està habilitant a tot arreu a totes les xarxes de gestió de la immigració il·legal a portar cap a l'Estat Espanyol tothom que puguin, des de tot arreu, perquè siguin reguluaritzats. 

Sobre la situació del català: anàlisi de dades que no s'han tingut en compte de l'Enquesta d'Usos Lingüístics

Ara fa un any (febrer 2025) amb un retard molt difícil d’entendre, finalment es van fer públiques les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2023, que és l’eina de referència en relació als usos lingüístics al nostre país. És una enquesta completíssima que es fa cada 5 anys a una mostra amplíssima i que serveix per mesurar els usos lingüístics de la població, i per tant, les seves dades són les que ens permeten mesurar i valorar l’evolució d’aquests usos lingüístics i, en conseqüència, de la “salut” del català, de l’estat de la llengua.

Els resultats de l’enquesta del 2023 que vam conèixer al llarg del 2025 van evidenciar una situació molt i molt complicada per al català, des del punt de vista que totes les dades visualitzaven  una disminució de l’ús de la llengua catalana. 

No entraré en les dades que ja s’han difós àmpliament, i que són les que han generalitzat, estès, una visió molt àmpliament compartida que el català està en una situació molt complicada, i que calen polítiques efectives per revertir la situació.

Al llarg dels anys he estudiat abastament les dades d’aquesta enquesta, i al meu bloc podeu trobar diferents articles analitzant-la des d’una perspectiva global. 

Avui, en aquest article, només volia posar damunt la taula un parell de dades que no he vist hagin estat visualitzades ni tractades ni avaluades amb la importància complementària a la resta de dades que per a mi mereixen i que a parer meu són molt importants, perquè si no les tenim en compte podem caure en importants errors en el moment de dissenyar estratègies i polítiques per impulsar l’ús del català, per revertir l’actual situació.

1. Una primera dada a comentar és la no positiva evolució de la relació entre llengua inicial, llengua habitual i llengua d’identificació.

Si agafem com a base comparativa l’enquesta del 2013, 10 anys abans d'aquesta darrera enquesta del 2023, vèiem, i així ho havia analitzat, que hi havia una dada positiva que era que el català, tot i ser només la llengua inicial del 31% de la població creixia, poquet, però creixia, fins situar-se com la llengua habitual i d’identificació del 36% de la població.

Ara aquest 2023 hem vist com el català és la llengua inicial del 29% de la població (2 punts menys que al 2013), i la llengua habitual d’un 32% de la població (4 punts menys que al 2013). El català incrementava 5 punts esdevenir llengua habitual en relació a la gent que el tenia com a llengua inicial, i ara, tot i que també incrementa, ho fa menys, 3 punts.

Però la dada preocupant, i que hauria de merèixer la nostra atenció, és que al 2013 el català passava del 31% de llengua inicial al 36% de llengua d’identificació, mentre que ara, el 2023, el percentatge de població amb llengua inicial el català i amb el català com a llengua d’identificació és el mateix, és un 29%.

La llengua habitual està determinada per les relacions socials, laborals, etc. I aquí sí que el català creix, tot i que menys, però encara creix en relació a la llengua inicial. Però la llengua d’identificació la vinculem a l’assumpció com a pròpia d’una llengua que no era la llengua inicial, i mentre que al 2013 creixia del 31 al 36 per cent, ara es queda en el mateix percentatge, el 29%.

D’alguna manera aquell efecte d’integració nacional a través de la llengua que hi havia el 2013, que provocava en un percentatge significatiu de persones que no tenien el català com a la seva llengua inicial l’assumissin com a llengua pròpia, d’identificació, ara sembla haver-se perdut.

Caldria pensar-hi. El futur del català no només depèn del seu ús, que és evident que sí, sinó de que sigui assumit com a la llengua pròpia, d’identificació, del màxim nombre de persones que no han tingut el català com a llengua inicial.

2. Un altre element que crec també molt important de tenir en compte en qualsevol estratègia per promoure el català, per enfortir-lo des de tots els punts de vista com a llengua de referència, tant des del punt de vista d’identificació com d’ús, és tot el que té a veure amb la visualització lingüística, no només del català, sinó també del castellà i d’altres llengües, que té la nostra societat.

No és un tema fàcil, tot el contrari, és un tema que a criteri meu creix en importància estratègica en qualsevol política ja no només lingüística, sinó nacional i social. Crec que qualsevol estratègia lingüística que ignori la complexitat de la nostra societat, està abocada al fracàs. Tampoc no tinc cap “recepta màgica”, només vull posar les dades damunt la taula, perquè crec que ignorar-les ens aboca al fracàs.

El percentatge de la població de Catalunya que vol que només el català sigui  la llengua a parlar en el futur és del 16%. Un 44% de la població vol que, amb diferents intensitats, ho siguin el català i el castellà (més català que castellà, català i castellà per igual o més castellà que català).

I un 10% es manifesta sense complexes amb tot el seu supremacisme espanyolista, també en relació a la llengua, i només volen que sigui el castellà la llengua d’ús al nostre país en el futur.

He estat temptat d’escriure “només” un 10% volen que únicament s’usi el castellà, però em sembla molt bèstia que a aquestes alçades encara  hi hagi un 10% de la població de Catalunya que defensi això.

La bona notícia és que els percentatges de població que volen això són molt diferents en funció del seu origen, i això “juga” a favor del català, atès que el principal reducte de només castellà el trobem entre els nascuts a la resta de l’estat, que així ho volen un 25,4%, i al nostre país la població nascuda a la resta de l’estat està minvant molt, perquè els fluxes migratoris ara venen de la resta del món, i no tenen aquesta actitud. Entre els nascuts a Catalunya només un 4% defensen un futur només amb ús del castellà, tot i que entre els nascuts a l’estranger així ho defensen un 14%.

Abans hem vist que només un 16% de la població de Catalunya vol, de cara al futur, que només el català sigui la llengua d’ús. Entre la població nascuda a Catalunya és un 22%, i entre la nascuda a la resta de l’estat i a l’estranger un 6,7% i un 6,4% respectivament.

Ara mateix, de manera més que evident, el futur del català està a les nostres escoles, però també en aprofitar totes les oportunitats que tinguem per promoure i enfortir el català, des de normatives a ús social, comunicatiu, cultural, professional, etc. La visualització del català com a llengua nacional, pròpia, de Catalunya, és clau en una societat com la nostra amb els impactes migratoris que hem tingut.

Cal aprofitar al màxim totes les eines que tinguem a l’abast per promoure i facilitar la inclusió lingüística dels nous catalans. Des d’aquest punt de vista els grups de conversa de la CAL i d’Òmnium són també una excel·lent eina d’integració.

Al voltant d’un 70% dels nascuts a l’estranger volen que el català formi part de les seves vides, sigui una de les seves llengües d’ús.

Els processos d’integració social i nacional no són fàcils, i encara menys sense les eines d’un estat. Cal actuar amb molta intel·ligència per abordar la complexitat de la situació, una complexitat que es manifesta de moltes maneres, però entre les quals per primera vegada n’he visualitzat una que m’ha impactat molt, que m’ha generat intensos dubtes i, alhora, inquietud.

Fins ara sempre les enquestes d’usos lingüístics havien visualitzat una societat en la que els usos lingüístics als que s’aspiraven se situaven, en diferents intensitats, sobre el català i el castellà (només català, més català que castellà, català i castellà, més castellà que català, només castellà, català i una altra llengua, castellà i una altra llengua...).  

Aquest 2023 gairebé un 20% de la població nascuda a Catalunya visualitza un futur a Catalunya d’ús només d’altres llengües o combinacions de llengües que no són ni el català ni el castellà, que els exclouen). I sí, són persones nascudes aquí. El 2013 el percentatge era només del 6,8%.

No sé què hi ha al darrere, però és evident que podem situar-ho en un dels impactes dels moviments demogràfics que ha viscut i viu el nostre país. El 70% de la població nascuda a l’estranger volen que el català formi part de les seves vides, però també hi ha un 18% que volen que les seves llengües d’ús no siguin ni el català ni el castellà, que ho siguin altres llengües.

3. Vaig acabant. Les dades, com ja tothom ha dit en parlar de l’enquesta, evidencien que el català està en una situació complicada, i que cal actuar per garantir-ne el seu futur. No som un estat ni tenim les eines d’un estat, i hem tingut uns grans impactes demogràfics a la nostra societat, que han generat una realitat social i lingüística d’alta complexitat. Qualsevol estratègia, pla, polítiques, mesures per enfortir, blindar i situar el català on ha d’estar, com a llengua pròpia de Catalunya, no hauria mai d’ignorar aquesta complexitat. Perquè si ignorem la societat que som estem abocats a la nostra minorització nacional i lingüística.

El 54,3% de la població nascuda a l’estranger té interès per aprendre i/o millorar el seu català i un 70% vol que el català sigui llengua d’ús a les seves vides, però la realitat de la complexitat d’aquesta població migrada també és aquest 63% que amb els companys de feina només parla en castellà o castellà i altres llengües (no el català). I un 69% que amb els veïns només parla en castellà o en castellà i altres llengües (no el català).

Si ignorem la complexitat que ens evidencien totes aquestes dades no farem res, o encara pitjor, empitjorarem la situació. Cal posar totes les eines per fer possible que aquest 70% que volen que el català formi part de les seves vides, ho aconsegueixin, ho puguin fer. No és fàcil, ni serà mai immediat, però si obrim camins perquè la nostra llengua arribi arreu i a tothom, tindrem molt de guanyat, esdevindrà la llengua de tots, una llengua viva i amb futur entre totes les llengües del món.

És evident que la delicadíssima situació del català ens requereix a tots i requereix mesures i estratègies intel·ligents i en molts àmbits molt diferents, i que totes han de tenir un comú denominador: fer-se des d’un coneixement profund de la societat que som i de la seva complexitat.

4. A TALL DE CONCLUSIONS PERSONALS, al meu entendre els elements clau per blindar al màxim el català, garantint el seu futur i projectant-la com el que és, la llengua pròpia de Catalunya, baluard de la nostra identitat nacional i el que volem que sigui, una eina clau per a la nostra cohesió social i projecció internacional... serien:

•           Només si som un estat sobirà tindrem totes les eines que necessitem per defensar la nostra llengua i blindar el seu futur

•  Sense ser estat tot es complica, però en cap cas no ens ha de paralitzar, ans el contrari, cal desplegar estratègies i polítiques en tots els àmbits que es pugui.  

•  Una evidència és que la frivolitat amb la que s’ha gestionat la qüestió demogràfica al nostre país no és sostenible, ni com a país, com a nació, ni lingüísticament, per a la nostra llengua. O sigui aquí anem saltant dels 6 milions als 8 milions i ara que si als 10 milions... i nosaltres no podem dir al respecte? No podem decidir res? Qui ho decideix? És evident que com a país sense la immigració ja hauríem col·lapsat, després de més de 10 anys de creixement vegetatiu negatiu i de ser el segon país del món amb una taxa de natalitat més baixa. I que no som insensibles als altres, perquè nosaltres també hem estat al llarg de la història uns altres que hem hagut de migrar per tot el món. Però això no vol dir no puguem decidir res al respecte, i hi hagi qui ens faci saltar dels 6 als 8, dels 8 als 10 amb absoluta frivolitat.

•  La importància de l’escola: la gran diferència entre els moviments migratoris durant el franquisme (anys 60 i 70) i els actuals, des del punt de vista d’acollida, de recepció com a país és l’escola. En un context amb un impacte demogràfic com el que hem tingut, l’escola és absolutament clau per a garantir la integració, la cohesió social i el futur de la nostra llengua, del català. Hem de situar el nostre sistema escolar en l’eix del futur de la llengua, perquè és així, és clau.

•  No té cap sentit plantejar-se estratègies curt-terministes. Cal fer coses i que ajudin ara, però en un escenari de la complexitat com la que tenim, les estratègies han de tenir una visió de futur, perquè moltes de les coses que es poden fer no tindran efectes immediats, sinó que han de buscar poder aportar una gran solidesa estructural a la nostra llengua.

•  Potenciar tots els elements cívics, socials i culturals que ajuden a cohesionar i evitar la guetització. El voluntariat lingüístic és clau, però també hi ha molts altres elements, com la cultura popular, la vida associativa, les estructures veïnals, la visualització del nostre país i de la nostra llengua arreu, amb una pedagogia integradora en drets i deures, també des del punt de vista lingüístic, i en tots els àmbits (laboral, comunicacional, etc.)

•  Ser conscients de la societat que som i de com és aquesta societat, per impulsar estratègies transformadores cap als objectius àmpliament compartits en relació a la llengua catalana. Fer possible que aquest 70% de població nascuda a l’estranger que vol que el català formi part de la seva vida, ho aconsegueixi, tingui les eines per arribar-hi, que el català esdevingui també una llengua d’ús per a ells, per a aquest 70% que així ho volen.

•  Defugir estratègies i polítiques que només són compartides per una minoria, absolutament allunyada de la visió social majoritària i que prioritza el seu ego mediàtic, ni que sigui a costa d’allunyar-ne al gruix de la societat. És així com es pot acabar minoritzant la lluita pel català. No té cap sentit que l’única estratègia sigui per fer feliç a aquest 16% de la població que vol un futur només amb el català, confrontant-se així a una majoria social que, amb més o menys intensitat, vol compartir català i castellà.

•  Prestar especial atenció a alguns indicadors sorprenents i preocupants de les dades d’usos socials:

o   Així com la disminució del % de població amb llengua inicial el català està fortament vinculada a l’impacte demogràfic, la disminució del % de població que assumeix el català com a llengua d’identificació és molt preocupant, perquè implica una “desconnexió” que no s’havia donat fins ara. Cal analitzar-la i cal revertir-la. El futur del català està en que cada cop sigui més usat però, sobretot, en que cada cop hi hagi més població que l’assumeixi com la seva llengua d’identificació, pròpia, amb independència de la seva llengua inicial.

 

o   Cal prestar també molta atenció, per intentar entendre què hi ha darrere d’aquesta xifra de gairebé el 20% de població nascuda a Catalunya que es visualitzen en un futur en el que les llengües o combinacions de llengües que vol parlar, usar, no són ni el català, ni el castellà, ni l’aranès. Són unes “altres llengües” indeterminades que exclouen el català, el castellà i l’aranès. Molt difícil d’entendre, però, alhora, preocupant. Cal prestar-hi atenció per evitar guetitzacions a tots els nivells, també el lingüístic.