5 de jul. 2022

Baròmetre de BCN: retrat de l'agonia d'una ciutat, de l'enfonsament colauer i de l'amenaça de col·lapse polític i de ciutat

Ahir dilluns es va fer públic el baròmetre semestral de la ciutat de Barcelona, una enquesta que fa el propi ajuntament i que té un gran valor: fa molts anys que es fa i això permet comparar de manera molt interessant l’evolució dels diferents indicadors.

Com sempre amb qualsevol enquesta la resposta massiva dels mitjans de comunicació fou proclamar que Colau tornaria a guanyar les eleccions. Aquest cop però, també van dir que l’alcaldessa tenia la seva valoració més baixa de la història.

Bé, jo tinc els meus dubtes sobre la projecció electoral, basada únicament en el vot directe. Entrarem més endavant a mirar les dades de projecció electoral amb indicadors neutralitzats i també des de diferents perspectives.

Però el més interessant que ens aporta l’enquesta és la duresa del retrat de l’agonia d’una ciutat, Barcelona, provocada per la gestió de Colau. Som-hi.

1.     1. Retrat de l’agonia d’una ciutat:

Pregunta el baròmetre: “El darrer anys, vostè creu que Barcelona ha millorat o ha empitjorat?”

Aquest primer semestre del 2022 un 60,1% dels barcelonins creuen que Barcelona ha empitjorat aquest últim any.

Si mirem les dades des de les últimes eleccions municipals, juny 2019, podem veure que és brutal el % de barcelonins que creuen que la ciutat en l’últim any ha empitjorat:

54,9% 06/2019

67,7% 12/2019

60% 06/2020

65,9% 12/2020

59,3% 06/2021

63,8% 12/2021

60,1% 06/2022

Desembre del 2019 tenim el percentatge més alt de barcelonins que opinaven que Barcelona empitjorava en relació a l’any anterior, un 67,7%. I ho remarco perquè és un resultat pre-Covid, és a dir, no influenciat encara per la pandèmia (per si algun llest en comú vol buscar explicacions farsants, com totes les seves explicacions).

Tanmateix aquesta seqüència de dades, de grandíssima majoria de barcelonins que creuen que BCN empitjora en relació a l’any anterior el que fa és evidenciar-nos que Barcelona porta molts anys empitjorant any rere any.

Per tenir una mica de perspectiva de la contundència d’aquestes dades en tenim prou amb anar al baròmetre de juny 2015, últim mes del mandat Trias: aquell juny només un 30,9% dels barcelonins creien que Barcelona havia empitjorat en relació al darrer any.

Mai com ara, mai com amb aquest segon mandat Colau, a la història de Barcelona hi havia hagut un percentatge tan aclaparadorament alt de barcelonins que pensen que Barcelona està empitjorant any rere any. I no érs per poc. És per més que doblar les xifres dels seus antecessor. Hem passat d’un 30,9% a fins  a un 67,7% o l’actual 60%. Més del doble.

És tremendo, però és el retrat més precís possible sobre l’agonia d’una ciutat que la gestió de l’Ajuntament Colau l’ha portada a empitjorar any rere any.

El Baròmetre també planteja una altra pregunta més genèrica, com més genèric és aquest “de cara al futur” creu que Barcelona millorarà o empitjorarà.

Doncs bé, un 54,2% dels enquestats responen que creuen que de cara al futur (inconcret, futur indeterminat) Barcelona millorarà. Va faltar temps als propagandistes habituals dels Comuns per exhibir la dada com la definitiva que avalaria la seva gestió.


 

El que no van dir és que aquest percentatge, aquest 54,2% és el percentatge més baix de la història a Barcelona de  barcelonins que creuen que Barcelona millorarà en el futur.

És a dir, no només Colau ha assolit el major percentatge, únic, sense comparació possible en tota la història de la ciutat, de barcelonins que creuen que Barcelona cada cop està pitjor, sinó també el percentatge més baix de barcelonins que creuen que Barcelona podrà millorar en el futur.

Ja poden anar publicitat dades amb patètics intents propagandístics, amagant el que de debò representen. El que no poden amagar és un altre rècord de Colau i el seu ajuntament: el de la gestió pitjor valorada de la història de la ciutat.

Aquest juny del 2022 un 47,1% dels barcelonins valoren com a dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament de Barcelona. És la segona pitjor valoració de la història de la ciutat només superada, també per Colau, desembre 2021, quan un 49,4% dels barcelonins qualificacava de dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament.

Les dades d’empitjorament de la ciutat, les més negatives de la història, evidencien l’agonia de la ciutat. I les dades sobre la valoració de la gestió municipal evidencien la inequívoca responsabilitat que en aquesta agonia té la pèssima gestió de l’Ajuntament de Colau i la seva troba. Mai com ara uns resultats tan negatius.

Un cop més, per valorar la magnitud del que representa aquest 47,1% que valoren dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament, posar com a exemple que juny 2015, últim mes del mandat de Trias, només un 21,9% valoraven la gestió municipal de dolenta o molt dolenta.

Colau ha més que doblat la valoració absolutament negativa de la gestió de la ciutat. L’agonia de la ciutat té un responsable. I la gent l’identifica clarament: Colau i el seu ajuntament, la pitjor gestió de la història de Barcelona.

I quan anem a la pregunta que fa el Baròmetre sobre “quin considera –l’entrevistat- que és el problema més greu que té la ciutat de barcelona en aquests moments?“ veiem clarament que si la visió d’empitjorament constant de la ciutat es reflexava clarament en la responsabilitat de l’Ajuntament Colau, per la seva pèssima gestió, aquesta pèssima gestió s’evidencia en uns problemes molt concrets que ha causat la gestió Colau i que abans no existien.

Així, en aquests moments, el problema més greu per als barcelonins de la ciutat de Barcelona és la inseguretat. Ho és per a un 22%, seguit de la neteja, que ho és per a un 11,5%

Abans de l’Ajuntament Colau, abans que Colau i el seu equip comencessin a gestionar l’Ajuntament de Barcelona la inseguretat era el problema més greu de la ciutat per a un 3,4% dels barcelonins, i la neteja per a un 1,6%.

Quan passes d’un 3,4% a un 22% i d’un 1,6% a un 11,5% és que els dos problemes més greus de la teva ciutat els ha causat la teva gestió dolenta o molt dolenta, la gestió Colau. La cosa és encara greu quan insignes Comuns com Gala Pin fan mofa del problema més greu per als barcelonins, que com hem vist és la inseguretat. La senyora Pin deia que se sentia més insegura pssejant per Sarrià que pel Raval. Bé, la inseguretat és el problema més greu de Barcelona, amb un 22%, però per als veïns del Raval és el gravíssim problema, perquè un 39,2% així ho diuen. I mentres tant els Comuns enfontent-se dels veïns.


 El més fort de tot és que al baròmetre del 2015, just quan ho deixa Trias i arriba Colau, la inseguretat només era el problema més greu per al 2,4% dels veïns de Ciutat Vella.

Amb Colau, amb la gestió Colau, la inseguretat, per als veïns de Ciutat Vella, ha passat de ser el problema més greu del 2,4% a 39,2%. I se n’enfoten. S’ha de ser molt miserable, molt, per enfotre’s-en així dels problemes més greus dels veïns.

I acabem aquest bloc amb una dada esfereïdora aquest repàs al voltant dels problemes que no tenia la ciutat i que ha generat la pèssima gestió Colau. I ho farem amb una actuació molt concreta en un barri molt concret. Com tots sabeu, perquè la propaganda Colau no estalvia recursos, aquest dilluns han començat les obres per fer la Superilla de l’Eixample, que han de generar nous eixos verds, etc. Són unes obres que han vingut precedides de tot d’actuacions unilaterals, imposades als veïns i sense cap estudi previ, com el que han fet a Consell de Cent, omplint de blocs de ciment tot el carril muntanya, o a Girona, fent el mateix al carril Besòs. Això cal afegir-ho a posar carrils bici sense cap sentit, com el d’Aragó. I amb la demencial política de treure xamfrans de càrrega i descàrrega.

Doncs bé, a l’Eixample, la congestio´de trànsit ha esdevingut, aquest junt del 2022 el cinquè problema més greu del barri. Les actuacions demencials de l’Ajuntament Colau, la seva pèssima gestió, la pitjor de la història, han creat aquest problema. Abans de Colau la congestió del trànsit a l’Eixample només era un problema per al 0,7% dels veïns. Colau ha aconseguit que un problema que pràcticament no existia (0,7%), que se situava entre el 20 i 30 problema del barri, empatat en aquest 0,7% amb 6 altres problemes, hagi esdevingut el problema més greu número 5 del barri

2. Retrat de l’enfonsament electoral de Colau, que va acompanyat de l’amenaça de col·lapse polític de la ciutat

El baròmetre semestral de l’Ajuntament fa una projecció de vot únicament a partir del vot directe que expressa la mostra de l’enquesta. Al no fer cap correcció en funció del biaixos de l’enquesta –inevitables en qualsevol enquesta- és una dada que ens serveix de ben poc.

El baròmetre diu que guanyaria Colau, perquè té un 11,9% d’intenció de vot directe a l’enquesta. Una enquesta que té una mostra amb un 18,1% d’enquestats que diuen el 2019 van votar als Comuns, quan en aquelles eleccions només van votar Comuns un 13,7%.

És a dir, Colau i els seus Comuns tenen a l’enquesta una sobrerepresentació de 4,4 punts, la més alta entre totes les forces polítiques. ERC també està sobrerepresentada, amb 2 punts més, els socialistes amb 0,2 punts i Junts infrarepresentats amb -1 punts.

La projecció de vot directe de l’enquesta no ens serveix de res.

Però això no vol dir que no puguem analitzar altres dades polítiques sobre la situació en projecció de vot i possibles escenaris.

A parer meu l’enquesta aporta prou informació com per poder situar la  situació electoral de Colau i els Comuns en una clara perspectiva d’enfonsament electoral. Però també ens dibuixa un escenari en el que la incertesa i els dubtes són, ara mateix, la principal dada amb la que podríem definir el panorama.

Comencem per Colau i els Comuns:.

A les dades ja examinades de tenir la pitjor valoració de la història en la gestió de la ciutat i d’haver portat la ciutat a l’agonia d’un empitjorament any rere any tampoc mai vist abans, hi hem de sumar les dades que apunten el col·lapse del seu lideratge i opcions electorals.

Ara mateix només un 50,9% dels qui van votar Colau el 2019 tenen clar seguir-la votant. És a dir, la meitat dels seus votants no té clar votar-la. És cert que pot rebre vot d’ERC i de PSC, però es neutralitza perquè també té la mateixa fuga de vot cap a ERC i PSC. A més a més tenen un dels percentatges d’antics votants que ara ja obertament diuen s’abstindran, un 6%.

Aquest escenari de clara evidència de pèrdua de la força electoral que havia tingut Colau el podem completar amb eI 29,7% dels seus antics votants que ara mateix no saben què faran.

No saber què faran no vol dir no puguin acabar votant Colau, però sí són una prova fefaent que al final del seu segon mandat, fins i tot entre els seus més fidels votants i seguidors, el lideratge de Colau i el seu projecte, plantegen molts dubtes, moltes incerteses. Només la meitat dels seus votants té clar seguir votant Colau. Aboca a l’abstenció un dels percentatges més alts de tots els partits i la incertesa d’aquest 1 de cada 3 antics votants visualitza la pèrdua de lideratge.

Té mala peça al teler, malgrat la descomunal despesa en propaganda que fa des de l’Ajuntament i les fotos amb lideressis i tal.

Però i la resta, què?

El panorama és molt complicat per a tots.

  • Certament, ara mateix ERC és la que té els indicadors més positius, però ho són més per la major feblesa de la resta que per la pròpia fortalesa. Té la major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir el 2019 de totes les forces, del 54,1%, però és una fidelitat que en qualsevol escenari valoraríem baixa.

També tots els seus fluxes de vot cap a altres opcions i provinents d’altres opcions es neutralitzen entre ells. I també té un alt percentatge d’indecisos, del 28,4%.

  • Al PSC el govern amb Colau sembla els està passant factura. Una fidelitat de vot de només el 46,7%, un 6,2% d’abstenció decidida (la més alta) i un 30% d’indecisos. Pel que fa a Junts, s’evidencia de manera clara la confusió en la que ha quedat sumit el seu electoral amb la crisi de lideratge desencadenada per la retirada de l’Elsa Artadi. Ara mateix un 43,6% dels votants de Junts el 2019 no saben què faran.

  • Junts té ara mateix només un 39,9% de fidelitat de vot, però, com hem vist, i això és alhora una oportunitat i una amenaça, el gruix del seu votant se situa en la incertesa, en no saber ara mateix què fer. No és un vot que amenaçi marxar a altres formacions, perquè els fluxes amb ERC es neutralitzen entre els que marxen i els que es reben. Ni a altres formacions ara mateix no presents a l’escena política. És clarament un vot indecís en el sentit més profund del terme, un vot que no sap què ha passat i no sap què passarà.

La resolució de la crisi de lideratge que s’ha patit a  Junts Barcelona serà clau en l’orientació d’aquest vot, en el sentit de recuperar-lo o poder-lo perdre.

3. Una visió global:

La meva visió global, a partir de totes aquestes dades, és que l’escenari que tenim pel davant, a menys d’un any per a les eleccions, és de profunda incertesa, un escenari en el que poden passar encara coses... o no. I al meu entendre les dues dades clau per acabar de saber si hi haurà sacsejada o no és com es resolgui a PSC i a Junts el lideratge per a les properes eleccions municipals.

Per explicar això que he dit ens fixarem en una última dada, la de com valoren la gestió municipal els votants dels diferents partits, perquè aquí tindrem moltes sorpreses:

El PSC està al govern municipal d’Ada Colau, i li ha donat suport en tot. Però quan mirem com valoren aquesta gestió del govern municipal en el que hi ha el partit que ells van votar, el PSC, veiem que gairebé el 50% la qualifica de dolenta o molt dolenta.

Hem vist que el PSC té una fidelitat de vot inferior al 50% i un 50% d’antics votants que deploren la gestió municipal en la que ha participat el seu partit. Collboni és la cara visible del PSC del govern Colau que deploren el 50% dels seus votants. Un canvi en el lideratge del PSC a les municipals de BCN podria canviar molt les coses.

ERC com hem vist tampoc no està per tirar coets, tot i ser la més sòlida, amb aquest 54,1% de fidelitat de vot, però és per la feblesa de la resta. Què passa amb ERC? Doncs que ja ha escollit el seu líder, Maragall, que és, a l’hora la cara visible d’haver donat suport incondicional a totes les decisions del govern Colau, incloses les més polèmiques, com pixar-se damunt el que vam votar els barcelonins, de no al tramvia per la Diagonal, i donar suport a Colau en aquest pixar-se. I així en tot.

Què passa amb ERC? Doncs que un 64% dels seus antics votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta la gestió a la que el seu partit i qui serà líder les properes eleccions, ha donat suport incondicional.

Aquest 30% de l’antic vot d’ERC que ara no té clar què farà està clarament situat en aquest xoc que provoca haver donat ple suport, incondicional, a una gestió que deploren. Per tant també és un espai electoral sotmès i receptiu a possibles sacsejades. Però ERC té un problema, i és que ja no hi ha cap líder que pugui passar pàgina de la seva responsabilitat en el desastre, com podria passar amb el PSC.

Així les coses, com a Junts resolguin l’actual crisi de lideratge, pot ser cabdal, pot ser –o no- una sacsejada en l’actual escenari. Junts és ara mateix clarament l’opció que concentra més indecisió, però també és l’única que a aquestes alçades no té lideratge. Segons com resolgui aquesta qüestió Junts no només recupera el seu vot sinó, el que és més important, pot obrir les portes a la resta de vot d’altres formacions que estan farts de Colau.

ERC i PSC han donat suport incondicional a Colau i un 64% i un 50% dels seus votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta aquesta gestió a la que han donat suport incondicional. Això és el que està al darrere de tanta indecisió. I això és el que, segons com es resolgui, pot sacsejar el panorama. O no, perquè sense cap sacsejada seguirà el colauisme, ni que ara mateix s’estigui enfonsant, però seguirà per desaparició dels altres, per falta d’alternatives. Entre aquestes alternatives, tampoc que ningú no es flipi, ja no hi ha cap cabuda per a flipades com la de Valls, les Primàries o això que diuen del Sandro Rosell. Tot es resoldrà, per sortir del pou o per seguir-hi, entre les actuals opcions i alternatives polítiques.

 

 

27 de juny 2022

Anàlisi enquesta GESOP sobre Barcelona (publicada pel Periódico): les dades clau del doble o triple naufragi de la ciutat

Avui dilluns dia 27 de juny, El Periódico ha publicat les dades d’una enquesta de GESOP sobre Barcelona a les que el diari diu que  “ha tingut accés”.

Aquest “ha tingut accés” vol dir que és una enquesta que algú altre va encarregar i que li ha passat al diari per a que publiqui les dades, perquè creu en surt beneficiat. Qui acostuma a fer això? Doncs partits polítics. Qui pot haver-ho fet? A criteri meu el principal “candidat” a haver-ho fet és el PSC, tot i que no descartaria ERC. En tot cas, algú que no és el diari ha fet una enquesta, i aquest diari hi ha tingut accés -li han passat- i la publica.

Com és habitual en aquest tipus d’enquestes filtrades i publicades pels media, hi ha una insuficient transparència. I per això habitualment no les comento, només comento enquestes que posen a disposició suficient informació, de manera transparent, com per poder fer avaluació i anàlisi al marge dels titulars que hagi generat.

Tanmateix aquesta enquesta publicada pel Periódico d’una de les empreses més clàssiques d’enquestes al nostre país, GESOP, té un mínim de dades que permet fer-ne una lectura al marge dels titulars, del que periodísticament s’ha venut. I aquests mínims de dades no manipulables són prou interessants com per comentar els resultats, fer-ne una petita anàlisi.

Farem l’anàlisi agrupant la informació en els següents blocs:

1.       Retrat dels biaixos de l’enquesta, singularment des d’un punt de vista d’escenari i de projecció electoral

2.       El retrat del doble o triple naufragi de la ciutat que reflecteix l’enquesta:

2.1.   El pitjor govern municipal de la història de Barcelona, que ha portat la ciutat a les pitjors dades sobre la seva evolució

2.2.   El naufragi de Barcelona sembla clar ja passa factura a la seva principal responsable, Ada Colau, que apunta un clar naufragi electoral, però en una situació en la que sembla els grans beneficiaris serien els co-responsables d’aquest naufragi: PSC i ERC

2.3.   El naufragi de ciutat i país que pot ser el que s’apunta, el que projecta l'enquesta, com a un molt bon resultat de l’opció franquista de VOX

 

1.        Retrat dels biaixos de l’enquesta, singularment des d’un punt de vista d’escenari i de projecció electoral

Dissortadament el que el Periódico ha publicat sobre l’enquesta GESOP no és prou transparent com perquè es puguin analitzar els possibles biaixos. Però sí podem creuar algunes informacions que ens fan veure aquests biaixos hi són, i en quin sentit.

Una dada clau per veure aquests possibles biaixos és el record de vot de la mostra de l’enquesta. No tenim aquesta dada. Però sí en tenim dues que podem posar en relació i que mostren clarament que els biaixos hi són, i quins són.

Tenim per una banda la dada de la intenció de vot directa a cada formació política. I per una altra banda tenim la dada de la fidelitat de vot a cada formació en relació als resultats del 2019 i les principals transferències.

Així per exemple podem veure una dada sorprenent, com és que la CUP tindria una intenció directa de vot més alta que la de Junts (4,7% vs 4,2%). Aquesta és una dada directament correlacionada amb l’estructura de la mostra des del punt de vista de record de vot. I aquí és on veiem una cosa molt estranya: la CUP no va obtenir representació a l’Ajuntament a les eleccions del 2019: va tenir 29.335 vots, i ara té una fidelitat de vot del 73,3%, la més alta de totes les forces polítiques, però sense cap transferència significativa de cap altra força política. El 73,3% de 29.335 vots són 21.502 vots.

Junts va tenir 78.957 vots el 2019, ara té una fidelitat de vot del 50% i és la principal receptora del vot que perd ERC, que fou la força més votada aquelles eleccions. Només el 50% dels vots de Junts implicaria 39.478 vots, o sigui, més de 10 mil vots que la CUP.

O sigui, només analitzant el record de vot i la fidelitat de vot veiem que Junts queda amb gairebé el doble de vots que la CUP.

Llavors, com és possible que la CUP tingui una intenció directa de vot superior a la de Junts?

Doncs molt fàcil, per la clara infrarepresentació mostral de Junts.

L’enquesta també parla de la solidesa d’ERC i de que creixeria. I això no està tan clar. Per una banda la fidelitat de vot d’ERC no és per tirar coets, és del 57,7%, amb un alt percentatge d’indecisos (29,4%) i un 12,9% de pèrdua de vot ja decidit cap a altres opcions. Diu El Periódico que les opcions d’ERC es fonamenten en que capta vot de Junts. Efectivament, ERC captaria, ara mateix, un 19,6% del vot de Junts el 2019, però ERC també transfereix part del seu vot el 2019 a Junts, un 4,5%. Tenint en compte que el 2019 ERC va tenir 160.990 vots, el 4,5% cap a Junts són 7.244 vots, mentre que Junts, que va tenir 78.957 vots, el 19,6% de transferència cap a ERC són 15.475 vots. De manera que atenent a aquests fluxes veiem no s’acaben de neutralitzar, hi ha un diferencial positiu cap a ERC, però és molt petit, en cap cas explica moviments electorals significatius.

En canvi el PSC sí que, d’acord al que veiem a l’enquesta, resultaria paradoxalment afavorit electoralment: fidelitat de vot del 59,8% i transferències principals des de Barcelona en Comú i des de Ciutadans.

L’enquesta no ens permet completar com s’està configurant el nou escenari polític a Barcelona, bàsicament perquè no tenim cap dada de què passarà amb els gairebé 30 mil vots que va tenir el fracassat projecte de les Primàries, ni tampoc quin impacte podria tenir una candidatura del PDECAT.

Tanmateix, el que sí ens permet veure és que, més enllà de les opcions que recull l’enquesta, no hi ha absolutament cap altra força política ni present ni futura amb les més mínimes opcions d’entrar a l’Ajuntament, i això inclou tant a Primàries, com PDECAT o el PACMA. Segons l’enquesta només un 5,2% dels votants tenen previst votar altres o votar en blanc o votar nul. El 2019, només el vot als 5 primers altres sense representació i el vot nul o en blanc va ser superior al 10%.

2.        El retrat del doble o triple naufragi de la ciutat que reflecteix l’enquesta:

Tot i no disposar de tota la informació que voldria per poder fer una anàlisi més aprofundida, les dades que publica El Periódico de l’enquesta GESOP sobre Barcelona sí que permeten veure el que per a mi és o pot ser un doble o triple naufragi de la ciutat, de Barcelona.

Per una banda tenim el naufragi absolut, sense precedents, de la gestió Colau, que ja no pot dissimular ni amagar. Colau està enfonsant la ciutat. I ara ja gairebé tothom n’és conscient.

El segon naufragi és que, tot i que l’electorat castiga de manera evident la protagonista d’aquest naufragi, els resultats demoscòpics que projecta l’enquesta sembla que enlairen als dos grans coresponsables de tot el mal que ha pogut fer Colau: PSC i ERC.

Finalment, per configurar aquesta visió global assenyalar un més que probable tercer naufragi col·lectiu a Barcelona: l’emergència clara d’un partit feixista com és VOX.

 2.1.     El pitjor govern municipal de la història de Barcelona, que ha portat la ciutat a les pitjors dades sobre la seva evolució

“En relació amb fa 4 anys, la situació política de Barcelona és?”

Sorprèn en aquesta pregunta que es plantegi sobre “la situació política”, no directament sobre la situació de la ciutat. Em fa pensar que potser demà dimarts tindrem una altra entrega. No ho sé. En tot cas, les dades són cloents: un 49,2% dels enquestats, és a dir, pràcticament la meitat creuen que la situació és pitjor o molt pitjor que fa 4 anys.

Només un 13,9% creuen que és millor o molt millor.

Són dades coherents amb altres conegudes, com les del Baròmetre municipal, que aquest desembre 2021 recollia un 63% de veïns que creien que Barcelona havia empitjorat en l’últim any. No es pregunta el mateix, però les respostes apunten el mateix esgotament de la ciutadania davant la pitjor gestió municipal de la història.

Un canvi a l’alcaldia que té una expressió contundent a l’enquesta GESOP avui coneguda, amb aquest 72,7% de ciutadans que demanen un canvi a l’alcaldia de Barcelona. Només un 21,4% diuen que no cal cap canvi, en el que no resulta de ser una dada sorprenent, atès que només un 52,6% dels votants dels Comuns així ho diuen, que no cal canvi, davant el 41,6% de votants dels Comuns que creuen que sí cal canvi. La CUP són el segon bloc d’electors més palmeros de la faraona Colau, i un 37,8% diuen que no cal canviar l’alcaldia, que no cal fer fora la representant del Règim del 78.

El que també és flipant és que un 82,9% dels votants PSC i un 85,3% dels d’ERC també creguin cal canviar l’alcaldia, quan aquesta alcaldia només ha estat i és possible pel suport incondicional que ha tingut de PSC i ERC. Després ho tornarem a tocar.

El naufragi de la ciutat és absolut i indissimulable. La gestió Colau és la pitjor de la història, i ara ja ni la monumental despesa en publicitat dels colauers pot amagar l’abisme cap al que ens aboca el naufragi de la ciutat. Avui mateix hem conegut que Barcelona ha caigut, en un sol any, 19 posicions en un rànking internacional sobre les millors ciutats per viure-hi. 19 posicions en un sol any, aquest és el cost de les demencials polítiques colau, aquest és el cost de la pèrdua de qualitat de vida per a tots els veïns de les polítiques Colau.

La fidelitat de vot de la secta en Comú de la senyora Colau s’enfonsa fins al 47,4%, amb una fuga de vot ja decidit cap a altres opcions del 20,9% dels seus votants el 2019 i un 31,7% d’indecisos, dades que es plasmen amb contundència en aquest 41,6% de votants Comuns el 2019 que creuen a Barcelona cal un canvi a l’alcaldia. És a dir, al voltant del 40% dels antics votants de Colau el 2019 ara mateix no estan per votar-la. I Colau no rep cap transferència de vot de cap altra formació. Ai, sí!, perdoneu! Un 8,9% d’aquells 29 mil vots cupaires del 2019 ara diuen que ja votaran directament a la jefa, a la Colau.

I tanta comèdia d’eixamplar la base d’ERC i tota una legislatura d’absoluta submissió, entrega, servilisme d’ERC a Colau, en totes les seves polítiques, en tots els seus disbarats, per a que la fuga de vot dels Comuns vagi... a qui? Doncs sí, al PSC. “Putavida Tete!”

2.2.     El naufragi de Barcelona sembla clar ja passa factura a la seva principal responsable, Ada Colau, que apunta un clar naufragi electoral, però en una situació en la que sembla els grans beneficiaris serien els co-responsables d’aquest naufragi: PSC i ERC

Clarament les dades de l’enquesta, fins i tot amb els possibles biaixos, apunten que ara mateix les dues opcions que poden desbancar Colau són PSC i ERC. Però jo no m’atreveixo a assegurar-ho amb la rotunditat dels titulars del Periódico.

El PSC efectivament té la tercera més alta fidelitat de vot, tot i que és “modesta”, del 59,8%, i té una baixa fuga de vot, ara mateix, de l’11,2%, la més baixa entre totes les formacions polítiques. Les seves opcions es configuren per dues dades molt importants: és el major receptor de vot que perden dues formacions polítiques diferents, amb aquest 9,7% d vot que recullen d’antics votants dels Comuns el 2019 i el 13,9% entre antics votants Valls/Ciutadans del 2019.

Aquestes tres dades són les que configuren les opcions del PSC.

Pel que fa a ERC, jo la situació no la veig tan clara: té una fidelitat de vot del 57,7%, una pèrdua de vot del 12,9% i només rep transferència de vot de Junts, però que gairebé es compensa per la transferència d’ERC cap a Junts. Finalment, un 29,4% de vot indecís.

Que a hores d’ara aquesta brutal insatisfacció amb la gestio´municipal només estigui beneficiant als dos claríssims coresponsables del naufragi de la ciutat, per haver donat suport incondicional a totes les polítiques Colaus, és desesperant. Però ara mateix així són les coses. Tot i que siguin així no vol dir siguin sòlidament així. Crec l’escenari es presta a moviments.

2.3.     El naufragi de ciutat i país que pot representar el que s’apunta, el que es projecta a l'enquesta, com a un molt bon resultat de l’opció franquista de VOX

El tercer possible naufragi que podem viure aquestes eleccions el veig, en contra del que diu El Periódico, en les opcions dels feixistes de VOX.

Amb un subtítol que a mi és el que m’ha fet pensar l’enquesta podria ser del PSC, a El Periódico parlen de “fre a la ultradreta”. L’enquesta projecta 2 regidors segurs per a VOX, i tot i que ara en tenen ZERO, a El Periódico parlen de “fre a la ultradreta”.

No, no hi ha cap fre, tot el contrari. Perquè fan aquest titular, doncs? Al meu entendre per intentar amagar una de les dades més punyents que s’evidencia a l’enquesta, com és que la principal fuga de vot del PSC (votants PSC 2019) es produeix cap a.... VOX!

Un 3,4% del vot del PSC se n’aniria cap a VOX. Només amb això VOX ja tindria el 50% més del vot que va tenir el 2019, però és que VOX també és receptor del 13% del vot del PP del 2019. Finalment, tot i que el principal transvasament de vot declarat de Cs és el PSC (un 13,9%), les dades de comicis previs ens han ensenyat que a Catalunya VOX és un molt important receptor de vot de C’s, i en aquests moments un 44,5% dels votants de Valls/c’s del 2019 no tenen decidit a qui votar.

Caldrà seguir properes enquestes, sobretot de les més fiables i transparents, però molt em temo que el principal beneficiari de les desfetes de C’s i en menor mesura PP pugui acabar sent VOX, atès que pilla vot fins i tot del PSC-PSOE.

Per anar acabant:

Sembla que allò que fins ara apuntaven les enquestes i que només uns quants ho dèiem, ho proclamàvem, que l’Ajuntament Colau és el pitjor Ajuntament que ha tingut Barcelona en la seva història i que la destrucció en la que ha sumit la ciutat no tenia precedents, ara ja ho veu la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. Colau està acabada, però vol morir matant, emportant-se pel davant tot el que pugui de Barcelona, guillotinant el futur de la nostra ciutat i la vida i la feina dels seus veïns i treballadors.

L’evidència del col·lapse Colau crec que portarà la secta en Comú a un plantejament absolutament kamikaze de les seves polítiques, d’emportar-s’ho tot pel davant amb el fanatisme de qui està disposat a tot.

El baròmetre semestral de la ciutat ens permetrà veure, quan es faci públic, la magnitud del que està passant. En tot cas Colau ha fracassat en el seu faraònic i egocèntric intent de liderar un tercer mandat a Barcelona que la catapultés a la política espanyola. Això no passarà. Colau fracassarà. Potser algun dia van creure en les seves pròpies mentides i van pensar tot ens anava superxupiguai. Però no. La gent n’està FARTA.

Aquest AFARTAMENT que s’evidencia de manera extraordinàriament clara a les enquestes, inclosa aquesta del GESOP, és l’element que més interrogants obre sobre futurs escenaris polítics. Si d’ara fins maig 2023 tot estigués com ara està potser sí l’escenari que projecta l’enquesta del GESOP seria el que es donaria. Però jo veig massa indecís i massa incongruència com per no advertir que les coses poden canviar, en diferents sentits. Un afartament del colauisme tan gran com el que es detecta en totes les enquestes no té ningú que ara mateix el canalitzi, però encara estem a temps que hi hagi alguna sacsejada.

Ciutadans desapareixerà del mapa polític també de la ciutat. El PP podria ser que salvés els mobles i tornés a tenir regidors, però és complicat, no està clar. La CUP tampoc no sembla estigui en condicions de tornar a l’Ajuntament, i les polítiques de servilisme a la lideressa Colau i els Comuns els poden fins i tot passant factura en forma de vot útil d’antics votants CUP 2019 cap a defensar la lideressa.

I no hi ha cap opció per a cap altra formació, de cap signe. Els únics que entraran i que ara no hi són, són els feixistes de VOX, que s’aprofitaran de diverses desfets, des del PSC fins a PP i C’s.

Un tercer mandat de Colau aboca Barcelona a un abisme de destrucció sense precedents. Però que l’alternativa a aquest naufragi i aquest abisme siguin els que en són co-responsables ens abocaria també a un altre naufragi, en el que no canviaria cap rumb, només qui estaria al timó, rumb a l’abisme.

L’escenari és molt desesperant, però encara estem a temps de sacsejades que ho remoguin, sinó tot, sí suficient com per evitar un naufragi sense precedents que ens aboqui a l’abisme del no-futur.

 

18 de juny 2022

Ojeando las encuestas del CIS sobre Andalucía: así veo yo demoscópicamente las cosas (interesantes...)

En cualquier análisis demoscópico el conocimiento de la realidad sobre la que se trabaja, ayuda. Y en este caso la verdad es que no he seguido nada o prácticamente nada la campaña electoral. Pero no he podido resistir la tentación de ojear el CIS, y he encontrado cosas interesantes. Demoscópicamente son interesantes estas dos encuestas que realiza con muy poca diferencia: la preelectoral de mayo y la “flash” de junio. Pero más interesante me ha resultado ojearlas teniendo al lado los resultados electorales en Andalucía de las últimas autonómicas (2018) y generales (2019).

En muy pocos años en Andalucía está habiendo “movimientos tectónicos” del electorado, que pueden culminar en las elecciones de este domingo día 19 de junio.

Lo más relevante ha sido que en el 2018 por primera vez se desalojaba del poder al PSOE, que se había perpetuado en el gobierno autonómico ininterrumpidamente desde las primeras elecciones autonómicas. El feudo andaluz del PSOE se empezaba a resquebrajar.

En estos 4 años también ha sido interesante observar la fugacidad política de Ciudadanos, que obtuvo un buen resultado en las autonómicas del 2018 y que en las primeras generales del 2019 tocó su cielo político con su máximo de votos en cualquier elección en Andalucía, hasta el punto de dar el sorpasso al PP, de tener más votos que el PP. Pero en las elecciones del 10N, de ese mismo año, Cs ya se hundió: de abril a noviembre perdió casi 500 mil votos y pasó de ser segunda fuerza a ser quinta fuerza, por detrás no sólo del PP, sinó también de la nueva estrella ultra, VOX, e incluso de Podemos.

Con la diferencia de meses, en las diferentes elecciones andaluzas se puede observar un muy poco frecuente trasvase entre formaciones de centenares de miles de votos.

Las elecciones del domingo en Andalucía creo señalarán un cierto camino para la evolución política en el resto del estado (País Vasco y Catalunya al margen). Será capaz el PP de consolidarse en el poder y salir así reforzado a nivel estatal? Como será el hundimiento de Ciudadanos? VOX proseguirá su escalada o empieza a tocar techo? Como habrá afectado al PSOE la pérdida de un poder tan clientelar como el que había ostentado en Andalucía? Y cuál será el resultado del enésimo cainismo de las formaciones hasta ahora bajo el paraguas podemita?

Ahora mismo para mi los elementos clave de cual sea el resultado electoral final se concentran en lo que hagan o pase con VOX –sobretodo- y con Ciudadanos –en menor medida-.

Fijémonos que VOX en las autonómicas del 2018 obtiene por primera vez representación en el parlamento andaluz, con 396.607. En las autonómicas de 2015 había quedado incluso detrás del PACMA, con solamente 18.422 votos. El salto es tremendo y hasta ahora, sin freno. En abril 2019, en las generales, VOX tiene 611.220 votos, y 7 meses más tarde, 10N 2019, 869.909 votos, casi igualados con el PP.

Los datos de la fugacidad del ascenso de CS y posterior hundimiento y los datos del despegue de VOX están muy claros. Qué pasará ahora?

A la luz de los resultados de noviembre 2019, la evolución del voto de VOX, de esos 869 mil votos que obtuvo, son claves para la suerte del PP y del futuro parlamento y gobierno andaluz.

Y en mi opinión, a la vista de las dos encuestas del CIS, parece que VOX tocó techo y ahora retrocederá:

  •  Sobre los votantes de VOX del 10N 2019, en la encuesta del CIS de mayo, únicamente un 58% mantiene fidelidad de voto y ahora también votará VOX, y un 28,7% ya tiene decidido cambiar voto y votar al PP. En la encuesta flash de junio del CIS VOX no mejora su fidelidad de voto (57,2%) e incrementa su trasvase al PP, con un 32,7%.
  •  Sobre los votantes de VOX de las últimas autonómicas, en la encuesta de mayo un 60% se mantendría en fidelidad de voto, pero un 27% ya tiene decidido votar PP, y en la flash de junio un 63% se mantendría en la fidelidad, y un 29,4% votará PP.

 En esta situación, con una moderada fidelidad de voto de VOX, y una fuga decidida hacia el PP de 1 de sus cada 3 votantes, para VOX resulta clave lo que pase con el voto de Cs, así como con otros posibles trasvases de otras formaciones.

El hundimiento de Ciudadanos es más que evidente: de aquellos 660 mil votos que tuvieron en las autonómicas del 2018, ahora únicamente un 16,8% seguirá votando Ciudadanos, que sufre una monumental fuga de votos hacia el PP, con ese 51% de antiguos votantes que ahora ya tienen decidido votar PP. Por el contrario, solamente un 4,9% de antiguos votantes de Cs votarán ahora a VOX, unos pocos más de los que lo harán al PSOE (3,4%)

No parece, por lo tanto, que las fugas de voto de VOX se compensen con transferencias a su favor de otras formaciones, singularmente de Ciudadanos.

Esta situación, a criterio mío, de acuerdo con los datos de las encuestas del CIS, refuerza al PP, que puede recibir la transferencia de unos 200.000 votos de VOX y de unos 300.000 de CS.

En este escenario el único salvavidas que puede tener VOX es ese 9,7% de votantes del PP que dicen que ahora votarían VOX. Si se consuma puede suavizar la caída de VOX.

En cualquier caso no parece que ese recurso a inventos de candidatos “paracaidistas” le haya funcionado bien a la opción ultraderechista. La empadronada por el cartel de la toga Macarena Olona, candidata de VOX, merece poca credibilidad a sus propios votantes: únicamente un 38,2% de los voxeros creen que su candidata se preocupa por los problemas de Andalucía, mientras que un 41,7% cree que Moreno, en candidato del PP es el que más se preocupa por los problemas de Andalucía. Claro que los votantes de VOX son los que menos deciden su voto por los temas de Andalucía: únicamente son lo importante para un 54,1% (media de todas las formaciones del 68,2%).

Para ir acabando, otra cosa que también parece clara, por los datos de las encuestas, es el desmoronamiento del PSOE: únicamente un 56,4% de sus antiguos votantes tiene claro mantenerse fiel en su voto al PSOE, mientras que casi un 10% de sus antiguos votantes ahora votará Moreno, del PP, y un 5% a las otras opciones a la izquierda del PSOE. Lo que también parece claro que a ese lío del espacio podemita/izquierda unida etc, con “Por Andalucía” y “Adelante Andalucía” la fractura les va a pasar factura.

Los que me seguís ya sabeis no me meto en el tema escaños, siempre intento ceñirme a lo que para mi son las tendencias políticas y de voto, y después de estar mirando todos estos datos que he estado explicando, mi pronóstico es:

  •  PP: por primera vez en unas autonómicas en Andalucía creo que va a ser la fuerza más votada, y lo va a ser sacando distancia al resto. Lo que “leo” en los datos demoscópicos del CIS es que mantiene su voto y crece gracias a absorber la mitad del voto de Cs y 1/3 parte de VOX
  • PSOE: la pérdida del poder, ejercido durante tantos años de manera clientelar, le condena a la pérdida de votos y de apoyos, a reducir su fuerza
  • VOX. Frena su ascenso de las últimas elecciones y retrocede en voto, aunque puede aumentar su representación en el parlamento andaluz. Fracasa en su intento de situarse entre los grandes, pero tiene éxito en consolidar un voto ultraderechista que ya ha venido para quedarse
  •  Ciudadanos: desaparecerá, para mí no tienen la más mínima opción de obtener representación, se quedarán fuera
  • Espacio podemita: irrelevante. La que más lo lamenta es Ada Colau, que no podrá ir ahí a figurar y hacerse esas fotos de lideresa que tanto le gustan.

3 de juny 2022

Transitant cap a un independentisme residual, ofegat en el caïnisme i en la mentida

L’1-O vam arribar més lluny que mai. Però la caiguda que l’està seguint no podem dir sigui la més dura que mai, perquè hem tingut guerres perdudes, milers de morts, milers d’exiliats i milers de presoners, però en termes estratègics sí que potser és la més destructiva de la història.

Hi ha, per a mi, tres grans elements que caracteritzen l’actual situació i la seva mai vista capacitat destructiva en relació al projecte independentista:

-          El primer és la manera com va acabar l’1-O. De ser el més extraordinari de la història, el més gran que mai ha fet l’independentisme, en uns dies vam passar a una derrota inexplicable, al no res. Sense cap transició i sense cap explicació. I això és el que ha fet que la derrota (no assolir els objectius és una derrota) es passés a la més brutal frustració. De ser un poble mobilitzat i determinat a totes, que és el que va permetre fer l’1-O a ser un poble derrotat al que no se li ha donat cap explicació sobre el que va passar després de l’1-O i perquè no es va seguir endavant. A l’1-O hi arribem gràcies a ser-hi tots, gràcies a que tot el procés que ens hi va dur va tenir al darrere un poble determinat, i una unitat política i cívica que ho feu possible. Junts pel Sí (ERC i l’actual espai de Junts) i CUP van ser els actors polítics que van permetre fer l’1-O. Però després de l’1-O van desaparèixer i encara no han estat capaços, tots junts, d’adreçar-se al poble que els va seguir amb aquella determinació, i d’explicar-nos què va passar. I això està, per a mi, a la base de tot el que ha seguit, de tots els desastres que han seguit. El 21D del 2017, i contra tot pronòstic, l’independentisme encara va ser capaç de guanyar les eleccions. Però quan al gener ERC dinamita la investidura del President a l’exili, llavors ja es desencadena l’escenari de derrota i frustració en el que ara estem instal·lats.

 -          El segon element que està generant aquesta capacitat destructiva de l’independentisme fins ara mai vista és com aquesta frustració està sent aprofitada per alguns per injectar verí a totes les venes de l’independentisme, un verí d’extraordinària toxicitat, que s’alimenta des de tot aquest personal sense escrúpols i els seus “discursets” plens de mentides i manipulacions que només busquen convertir als altres independentistes en els enemics polítics a batre. I això ho fan, com dic, des de la mentida i manipulació sistemàtiques, tant per fer veure que els que no són ells són uns covards que ens han enganyat a tots, perquè fer la independència és d’allò més fàcil, només cal voler-la, com per, fins i tot, negar als que no són ells la condició d’independentistes.

 -          La tercera pota d’aquesta situació amb aquesta letal capacitat destructiva la tenim amb l’abandonament dels elements que havien estat claus per fer de l’independentisme el moviment democràtic i social majoritari del nostre país, i la seva substitució pels elements més divisius que pot tenir l’independentisme: els identitaris.

 Així, la suma de la frustració, la mentida i l’identitarisme és el que està portant l’independentisme a aquest escenari terroríficament autodestructiu.

En aquest article intentaré compartir l’anàlisi de les principals mentides sobre les que s’està edificant aquest discurs caïnita que només té per objectiu dinamitar l’independentisme, convertir-lo en un camp de batalla infernal, abocar-nos a tots a una permanent lluita de tots contra tots, amb l’única voluntat de destruir als altres.

Al primer nivell d’aquestes mentides hi trobem els que volen aprofitar-se de la frustració per fer veure que tots els que ens van dur a l’1-O (és a dir, tothom que no són ells) són uns estafadors, perquè la independència només requereix de voler-la fer. I si no l’hem feta és perquè no volien fer-la. Aquesta simplificació repugnant del que és un procés d’aquesta naturalesa és inadmissible. Gent que no ha fet mai res a la vida oferint-se de salvapàtries, perquè ells tot ho saben, perquè tot és molt senzill i perquè només cal que la gent els hi doni suport a ells i tracti com a criminals estafadors als que no són ells, és a dir, a tot el món d’ERC, de Junts, de la CUP, etc.

En el seu moment aquest discurs el van liderar els de les primàries. Després del seu monumental fracàs, i no contents amb la toxicitat destructiva que van injectar al món independentista, ara promouen, impulsats altre cop per l’ANC, la creació d’un quart espai polític independentista.

Tot i que de fet, per a ells, no seria el quart, sinó el primer, perquè la resta no ho són, d’independentistes.

Al segon nivell d’aquestes mentides hi trobem tot aquest discurs contra l’actual Govern i la culpabilització a Junts per no sortir-ne, per no dinamitar-lo.

La gran aposta de l’espanyolisme per liquidar el procés independentista era una victòria electoral que enviés l’independentisme a l’oposició. Així es visualitzaria, als ulls de tot el món, que el tema s’havia acabat, que ja no hi havia una majoria independentista, que ha estat el que més mal ha fet a EspaÑa. Però el 21D, amb tot en contra, i malgrat el triomf electoral de Cs, que fou la força més votada, l’independentisme sumava, l’independentisme tenia la majoria democràtica. I igual el 14F, substituint Cs pel PSC.

Però entre el 21D i el 14F havien passat coses. Tres no es posaran mai d’acord si un no vol, per tant que la majoria indepe del Parlament pogués generar un govern indepe requeria que Junts, ERC i CUP es posessin d’acord. I no era fàcil. I no va ser fàcil. De fet va ser patètic. El mes de gener ERC dinamita l’elecció del President a l’exili i poques setmanes després la CUP dinamita l’elecció de Jordi Turull. En aquest escenari de dinamitar-se els uns als altres finalment es va imposar una mica de seny i es van posar d’acord per investir al President Torra.

La gran diferència entre el 21D i el 14F és que ERC arriba al 14F amb un acord blindat amb els Comuns i un escenari d’acords mutus amb el PSC. ERC ha donat suport incondicional a la investidura de Pedro Sánchez i el govern de PSOE i Podemos a Madrid, i, malgrat les guarrades que els hi ha fet, també amb un acord incondicional amb Ada Colau a Barcelona, fet que és clau per blindar un acord més ampli amb els Comuns. Només hi ha una cosa que s’hi interfereix, a aquests plans, el 14F: Junts treu millor resultat de l’esperat, i això fa viable altre cop una majoria independentista al Parlament i al Govern. En aquest escenari ERC no s’atreveix a “passar” de Junts i fer govern amb Comuns amb suport extern del PSC. Si ERC, Junts i CUP no haguessin sumat això és el que hauria passat. Però van sumar. ERC havia estat la força indepe més votada, i per tant Junts i CUP van haver d’acceptar que ERC tenia dret a impulsar la seva estratègia, perquè era la que havia tingut més suports.

Junts hauria pogut dir que o es feia el que ells deien o no hi havia govern, però això hauria abocat el país a un nou tripartit, i hauria estat l’estocada final al procés, i els responsables haurien estat Junts, per no respectar les urnes.

I Junts va actuar amb responsabilitat independentista i, malgrat les diferències, va fer possible un govern independentista. Sense estratègia clara independentista, cert, però és el que havia votat la majoria indepe. El gest de Junts, aquesta responsabilitat que va tenir va permetre, sobre el paper, i als ulls de tot el món, que a Catalunya hi seguís havent una majoria democràtica i social independentista i un govern independentista.

Les coses varen ser molt complicades, i encara ho són, però tots aquests tòxics que no paren de fer discursets i soflames acusant a Junts pel fet de no sortir del Govern, de no trencar el Govern, l’únic que volen, a l’únic al que volen abocar el país és a l’abisme d’un nou tripartit, que visualitzés la fi del procés. És al·lucinant que tot aquest personal es pensi que esdevenint l’independentisme minoria i amb un govern amb els Comuns i PSC, l’escenari per fer la independència serà millor.

Ens necessitem tots. Si no hi som tots no hi ha independència possible. Ser-hi com hi estem ara, com són les coses ara, no és gaire motivador, però estem vius. Pensar que tot anirà millor amb un govern tripartit enganxat amb cola al Gobierno de EspaÑa i la Barcelona Colau és voler fer creure que no cal la democràcia per fer la independència, ni majories parlamentàries, ni governs.

Si Junts hagués estat una mil·lèsima part d’irresponsable del que ho és tot aquest personal, se n’hauria desentès i hauria obert les portes a un nou tripartit, i això hauria dinamitat per dècades l’independentisme.

La responsabilitat de Junts ens permet, tot i la dolorosa situació en la que estem, seguir vius, seguir visibilitzats com un país amb majoria democràtica indepe, ens permet aspirar a que les coses puguin girar, canviar, i refer-nos, treballar per estar en condicions de fer la independència. Amb un govern tripartit això no seria possible, i no hi hauria majoria democràtica alternativa en moltes dècades.

El tercer nivell d’aquestes mentides i manipulació l’estem tenint amb tot el tema de la llengua. I aquí els dinamitadors de l’espai independentista estan tenint una complicitat extraordinària per escampar les seves repugnants mentides en entitats com la Plataforma per la Llengua i sindicats d’ensenyament. Dir que el pacte per fer front a la sentència del 25% introdueix la vehicularitat del castellà a l’escola és miserable, fastigosament miserable. El castellà és llengua vehicular a l’escola des del 2010.

La irresponsabilitat com aquest personal està mentint i manipulant amb un tema tan sensible com el de la llengua m’ha glaçat la sang. No m’ho esperava. Però el que estem veient és l’evidència que aquest personal està disposat a mentir i manipular el que calgui per tal de dinamitar-ho tot. Pensava no s’atrevirien amb un tema com la llengua, però ja hem vist que sí, que tots els seus arguments contra el pacte són una total i repugnant mentida, una manipulació inadmissible.

Aquest apunt de la llengua em permet enllaçar amb el 3r gran element que caracteritza l’actual situació de l’independentisme: l’emergència d’un discurs identitari que està dinamitant els fonaments més sòlids que havia teixit l’independentisme per poder arribar a ser majoria social i democràtica: un projecte per a tots, un país per a tots, un país de tots. Aquest discurs identitari, que ha agafat la llengua com a punta de llança, es caracteritza per negar sistemàticament el país que som, la societat que som, com som. Hem passat de lluitar per la nostra llengua i per la seva plena normalització, com a factor d’integració, a una mena de castellanofòbia que vol convertir la –agradi o no- llengua majoritària de la nostra societat en un enemic a combatre i eliminar de la nostra realitat, de la nostra societat. I això és una monumental bestiesa. L’enemic del català és l’estat espanyol, no la llengua castellana. Ambdues llengües poden conviure, i la independència sempre ha garantit aquest patrimoni lingüístic de tots, del nostre país, de la seva gent. Fins ara, fins aquests discursets identitaristes castellanofòbics com el que fa la Plataforma. Des del començament del desplegament normatiu i escolar –immersió- que seguí a l’Estatut d’Autonomia del 78 el sistema escolar sempre, absolutament sempre, ha tingut l’objectiu d’assegurar, al final de l’etapa formativa escolar, que els alumnes dominessin per igual la llengua catalana i la llengua castellana. Mentir com s’està fent ara, dient que el pacte introdueix el castellà a les nostres escoles és repugnant. La immersió tenia per objectiu una prevalença docent del català per impulsar la seva normalització, atès quin era el punt de partida, però mai, mai, el seu objectiu va ser “excloure” el castellà de l’escola. S’ha de ser molt miserable per no reconèixer-ho i dir que el pacte ho ha fet possible.

Tot aquest discurset identitari que, com deia, s’edifica des de la negació de la nostra realitat, del país que som, de la societat que som, exemplifica el que és la més letal conseqüència de tot això que estic explicant, d’aquest festival de mentides i manipulacions: el menyspreu del factor clau i més important perquè la independència sigui possible: ser majoria social i democràtica:

  • Els elements clau perquè l’independentisme passés en tants pocs anys de ser pràcticament testimonial a ser majoria social i democràtica van ser el convenciment que amb la independència tindríem un país millor i amb més oportunitats per a tots, en l’àmbit econòmic, social i democràtic, capacitat de decidir... Aquests són els arguments, els motius, del 75% que volen la independència. Només un 19,2% dels que volen la independència la volen per motius identitaris. 
  • En canvi, els elements clau que tenien els contraris a la independència per oposar-s’hi sempre han estat identitaris, unitat d’Espanya... Un 63,2% dels que s’oposen a la independència ho fan per motius identitaris.

Portar l’independentisme al terreny de la confrontació identitària és el que sempre ha volgut l’unionisme i seria el més gran error que es pot cometre. I passar de la legítima i necessària defensa de la normalització del català i de la immersió a l’escola al discurs castellanofòbic, farcit de mentides i manipulacions com el que intenta impulsar la Plataforma, és potser el pas més perillós que s’ha fet en aquesta direcció cap a l’abisme.

La independència només serà possible si hi som tots i si som capaços de tornar a generar confiança i credibilitat en el projecte, perquè és l’única manera de fer possible ser la majoria social i democràtica que legitima el nostre procés i la nostra aspiració. Si perdem aquesta majoria, oblidem-nos-en. I alguns sembla treballen exclusivament per emmarcar l’independentisme en un discurs identitari profundament divisiu i letal, que es carregarà la majoria que hem aconseguit ser. Si deixem de treballar i reivindicar allò que ha portat la majoria de la societat catalana a l’independentisme, i s’imposa l’argumentacio´identitària i divisiva d’aquesta minoria, estem sentenciats. 

El moment és greu. El sentiment de frustració, molt lògic i estès. Davant d'això només hi ha dues opcions: seguir treballant durament per revertir la situació, sabent que ens necessitem tots i només podrem fer la independència si hi som tots i mantenim la majoria social i democràtica.... o transitar per aquests camins del caïnisme, la mentida i l'identitarisme cap a una potser irreversible residualització de l'independentisme.