Elecció presidència Congreso i primeres actuacions Ajuntament de Barcelona: retrat d’un nou temps i escenari polític

El passat 23 de juliol hi va haver eleccions al congreso y senado d’EspaÑa. Com totes les eleccions, van ser importants, i van reflectir moltes coses. Des del punt de vista independentista van reflectir clarament el desgast del post 1-O i tota la situació política viscuda, de frustració, d’actituds partidistes incomprensibles, etc. Però també de falta de capacitat de resposta davant els nous escenaris polítics. Així, segons dedes d'un estudi publicat el passat dilluns 14 d'agost pel Punt Avui, a les que hi he afegit altres pròpies, aquest 23J 2023 l’independentisme perd 666.000 vots en relació a les darreres eleccions espanyoles, el 2019. I la pèrdua d’aquest vot i el seu destí retrata clarament aquest escenari polític en el que es mou l’independentisme. Un 54,2% del vot indepe perdut va anar a altres partits, fonamentalment al PSC i a Sumar. I un 45,8% va anar a l’abstenció.

Els partits independentistes (ERC, Junts i CUP) van conservar 954.311 vots, és a dir, el 57,7% dels vots del 2019.

Un 18,4% del vot indepe del 2019 (305.032) aquest 23J 2023 ha anat a l’abstenció.

Un 13% (216.081) ha anat al PSC i un 7,6% (125.141) a Sumar.

Així les coses tenim que el 23J 2023 va reflectir que, malgrat tot, els partits indepes retenien un important i majoritari percentatge de vot, de 6 de cada 10 votants, però que patia una significativa fuga, desgast electoral, en dues direccions oposades.

Per una banda la fuga majoritària  ha estat cap a el que en podríem dir “vot útil” en clau espanyola per aturar la dreta i l’extrema-dreta de VOX. Això ha mobilitzat un 20,6% del vot indepe del 2019 cap a votar PSC o Sumar.

En tercer lloc de la fuga de vot tenim aquest 18,4% de vot indepe del 2019 que aquest 23J 2023 ha optat per l’abstenció per a castigar als partits independentistes, com a forma d’expressar, amb aquesta abstenció, el seu càstig als partits.

Si hem d’atendre als raonaments dels apòstols de l’abstenció independentista, l’independentisme, a Catalunya, seria, electoralment, el 7,9%. L’independentisme hauria passat de ser, a les eleccions del 2019, el 42,6% dels votants, a ser només aquest 7,9%, no contaminat, no pagueta, no cagat, pur, fiable, segur, que tot ho sap.

Però aquest fet, per a aquest independentisme és anecdòtic. És igual ser el 52% que el 42,6% o que el 7,9%, l’únic que val és aixecar la DUI i fer la independència. Cap problema. És així de senzill.

Un 20,6% del vot indepe del 2019 no ho veu tan clar com els nostres apòstols de l’abstenció i davant el panorama polític espanyol i la confusió que transmetien els partits indepes, han optat pel que ells consideraven el vot més útil per aturar el feixisme de VOX.

Després tenim la cosa dels qui fiquen tot el vot indepe en el mateix sac, sense diferències, perquè tots són iguals, quan tenim que ERC ha perdut 411.976 vot, la CUP 148.177 i Junts 137.591. Que Junts hagi perdut menys que la CUP és igual. Que ERC dobli en vots a tots els altres, també és igual. L’únic que val és que els partits només són paguetes i que per ser independents només cal aixecar la DUI i ja ho tindríem. I per a això el millor és abstenir-se i, en un futur, votar qualsevol altre.

Tornem al que deia al principi. La frustració post 1-0, la divisió política i partidista, que ha acabat en fractura, la incapacitat de compartir un diagnòstic sobre la situació i un mínim full de ruta compartit està portant una part de l’independentisme a un estat mental d’autèntica bogeria, d’absolut allunyament de la realitat. Aquest 7,9% de l’abstenció creu que amb això que han fet la independència està més a prop. Els hi és igual, ni tan sols ho considerent, que un percentatge molt més alt de vot indepe hagi optat per vot útil en  clau espanyola. L’embogiment és tal que han perdut de vista que el fonament i l’única legitimació per a la nostra independència és ser majoria social i democràtica. Amb tot el que fan no paren de carregar-se aquesta majoria social i democràtica per la independència, però els hi és igual, això no afecta per a res la seva estratègia, que es basa en aixecar la DUI i ja ho tindríem.

Els partits indepes segueixen concentrant i sent el pal de paller de l’independentisme, però és evident també que han perdut capacitat de donar resposta als reptes polítics del nostre dia a dia, com evidencia aquesta enorme fuga de vot cap a opcions de “vot útil” contra VOX i el PP.

En aquest context avui, 17 d’agost del 2023, s’ha constituït el Congreso i s’ha escollit la presidència del Congreso. Els resultats electorals del 23J han portat a que el posicionament dels diputats de Junts fos determinant per a l’elecció de la candidata del PSOE o de la candidata del PP.

El que era evident és que els diputats de Junts serien els que escollirien la presidència, ja fos amb el seu vot a favor d’alguna de les candidates, ja fos amb la seva abstenció.

Després d’una dura, i alhora silenciosa, discretíssima negociació, Junts ha arribat a un pacte amb el PSOE per votar la seva candidata. L’única alternativa a això era que Junts fes presidenta del Congrés la candidata del PP amb la seva abstenció o vot nul.

Ahir el president Puigdemont va demanar fets, no paraules, en relació a qualsevol pacte, atès que els partits espanyols són especialistes en incomplir tot el pactat. Aquest matí a primera hora el ministre d’exteriors del Gobierno de EspaÑa entrava davant els organismes competents de la UE la petició perquè el català fos reconegut com a llengua oficial de la UE. Era un fet. I Junts ha votat a favor de la candidata del PSOE i així l’ha feta presidenta del congreso.

Junts podia haver optat per abstenir-se o votar nul, i fer així presidenta la candidata del PP, a canvi de res. Això sembla és el que demanava una part de l’independentisme, la de l’abstencionisme. Una altra part de l’independentisme a xarxes socials s’hi oposava, a tot això que ha fet Junts, perquè no ha aixecat la DUI, que ens hauria fet independents automàticament. D’altres també s’hi oposaven perquè a ells i elles els hi és igual el que sigui el català a la UE, ells i elles volen que el català sigui l’única llengua que hi hagi a Catalunya, i això no s’ha aconseguit, per tant no es podia votar a favor de la candidata del PSOE per fer-la presidenta, sinó que calia fer presidenta a la del PP amb l’abstenció o el vot nul.

És molt important tenir en compte que malgrat només s’escollia la presidència del congrés, i els acords als que s’han arribat no vinculen en cap cas l’elecció del President del Gobierno de EspaÑa, per a alguns, com l’ANC, que Junts i ERC hagin optat per fer presidenta la candidata del PSOE, després d’una negociació, i d’uns acords històrics assolits, és un emblanquiment de l’estat espanyol, és a dir, una traïció, de manera que segons ANC, Junts i ERC haurien d’haver optat per fer presidenta la candidata del PP, sense negociacions, amb la seva abstenció o vot nul.

Em costa d’entendre que per a la direcció de l'ANC un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PSOE (amb un pacte avalat per fets) sigui emblanquinar l’estat, i un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PP sigui el correcte.

Perquè recordem Junts i ERC només podien fer 2 coses:

•           Fer presidenta una de les candidates amb el seu vot a favor

•          Fer presidenta una altra de les candidates amb la seva abstenció o vot nul

Junts i ERC no podien desaparèixer del mapa, de manera que fessin el que fessin, escollirien una o una altra de les candidates.

El que demana l’ANC és que que els partits indepes desapareguin del mapa, i deixar tota la representació de l’electorat català en mans dels partits unionistes.

ANC critica que votar una candidata, després d’haver aconseguit entrar oficialment via estat espanyol, l’únic que pot fer-ho, la petició perquè el català sigui oficial a tota la UE, és emblanquinar l’estat. L’ANC pel que sembla, proposava, volia, que amb el seu posicionament (abstenció o vot nul), Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP. Pel que sembla, per a l’ANC, que Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP no blanquejava l’estat.

I pel que sembla també, tot i tractar-se només de l’elecció de la mesa del congreso, per a l’ANC era el moment de negociar-ho tot, perquè tot això de separar-ho de la investidura del president del Gobierno de EspaÑa no val la pena. Per a l’ANC l’únic vàlid és el bloqueig que faciliti l’accés al poder del PP i de Vox, la resta, seguint sent súbdits. Que en aquestes eleccions les opcions unionistes, que rebutgen la independència de Catalunya, hagin tingut el 69,62% dels vots, això no té cap importància.

Per a l’ANC, que en una negociació per a la mesa del congrés no s’hagi decidit i votat tot sobre la independència, és blanquejar l’estat. L’electorat català només en un 27% en aquestes eleccions ha votat opcions que contemplen la independència. Però per a l’ANC tot això és igual, irrellevant. Per a l’ANC només serveix el discurs que tots els que no són la quarta llista són uns paguetes, uns traïdors, i que amb la quarta llista ja ho tindríem. No importa els vots ni res. La quarta llista aixecarà la DUI sense problema i tot arreglat.

Tenim un problema molt seriós en l’actual independentisme, i és, com ja he denunciat altres vegades, la incapacitat d’interpretar, de llegir, els temps actuals, la realitat de la nostra societat, aquests dies. I tot això porta a una llunyania abismal en relació a les propostes més útils, des del punt de vista de la ciutadania, en relació als principals reptes que tenim al davant. 

Només així s’explica que aquest 23J 2023 pràcticament un 50% dels votants hagin votat PSC i Sumar. És molt bèstia. Però també és el reflex dels elements que més han mobilitzat el vot a la nostra societat aquestes eleccions. L’independentisme pot fer el discurs de que és igual PSOE que Sumar que PP o que VOX. Però això només ho compra un molt petit percentatge de la societat i del votant indepe. La majoria de la societat i de l’independentisme han votat en clau aturar PP i VOX. Malgrat tot, cert. Però així ha estat.

L’independentisme corre un risc molt gran de desconnectar del gruix de la societat i així abocar-se a tornar a ser l’expressió minoritària que era als 90. No és només que les lectures sectàries com la de l’ANC ens hi empenyin, és que també el difícil posicionament post 1-O i aquesta incapacitat col·lectiva de llegir-nos i interpretar-nos com a societat, ens hi aboca.

Les darreres eleccions municipals van permetre, a Barcelona, visualitzar això que dic. Fa un any Junts estava a totes les enquestes municipals a Barcelona  com una força política intranscendent, minoritària. Però la irrupció de Trias i el seu plantejament de ser vot útil per aturar la destrucció de Barcelona el va fer guanyar les eleccions. Però el R78 evidentment no volia perdre Barcelona, i va forçar l’acord entre PSC, Comuns i PP. I amb els vots de PSC, Comuns i PP Collboni fou escollit alcalde de Barcelona.

Trias havia llegit bé la situació de la ciutat, i va guanyar, i va fer un pacte amb ERC, però la realitat política d’una barcelona en la que l’independentisme mai ha estat majoria absoluta, va permetre el R78 forçar els seus candidats i partits (PSC i Collboni, Comuns i Colau i PP i Cirera) a votar contra Trias, a votar Collboni.

L’independentisme ens podem quedar bramant contra aquest pacte imposat pel R78 als seus candidats, però aquí s’acabaria tot, en fer els ploramiques. L’independentisme s’hauria d’interrogar perquè mai no ha aconseguit la majoria absoluta a unes eleccions municipals a Barcelona, i ser conscient que sense això, mai no hi haurà un alcalde independentista. El Règim del 78 ha exhibit sense cap vergonya el seu poder a Barcelona, fa quatre anys fent alcaldessa Colau i els seus Comuns amb el suport de l’extremadreta racista de Valls i ara fent alcalde Collboni amb el suport de Colau i els seus Comuns i de Cirera i el PP.

A això hi hem d’afegir un altre repte, i és que Collboni el PSC estan demostrant gestionaran Barcelona lluny de la irracionalitat sectària de Colau i els comuns, que és el que els ha fet perdre les eleccions.

I així tornem a un altre punt clau per al nostre futur, la capacitat d’interpretar adequadament el nostre dia a dia i les prioritats de la gent. El 23J les prioritats de la gent eren aturar PP i VOX. A les municipals del maig a Barcelona les prioritats eren aturar la irracionalitat sectària de Colau i els seus Comuns.

Trias va recollir aquest vot, interpretant adequadament el moment polític i la situació de la ciutat. Però el pacte del R78 li va impedir ser investit alcalde, investint a Collboni. I la tornada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona està tornant la racionalitat a les decisions. En aquestes poques setmanes que portem des que Collboni és alcalde i el PSC mana ja hi ha tres decisions de la seva gestió municipal que mereixen, sense problemes en reconèixer-ho així, el meu ple suport, el meu aplaudiment:

•         Revertir el demencial urbanisme tàctic al carrer Pelai

•        Situar la seguretat ciutadana i el compliment de les ordenances, com a objectiu estratègic, incloent-hi acabar amb la venda il·legal al carrer, el manterisme, etc

•        Esborrar immediatament les pintades turismofòbiques i pro-immigració il·legal que els grups anti-sistema havien fet al barri de Gràcia al començament de la Festa Major

M’agradaria, voldria, que l’Ajuntament Collboni abordés amb idèntica determinació la revisió de les obres a Via Laietana i de la resta d’efectes calamitosos de l’urbanisme tàctic arreu de la ciutat, així com elements com les salvatjades de deixar sense zones de càrrega i descàrrega la ciutat, com la delirant distribució del trànsit a la Gran Via pel túnel de Glòries, que ha provocat el col·lapse absolut d’aquesta via, la revisió de la circulació en els carrers de la “superilla Eixample”, promoure un transport públic sostenible i eficaç, que vol dir revisar el decimonònic i irracional projecte del tramvia i apostar per la flexibilitat i eficàcia dels bus elèctric.

Què vull dir amb tot això? Que si Collboni, alcalde gràcies al R78, com abans ho fou Ada Colau, gestiona la ciutat des de la racionalitat i interpretant adequadament el que volen els ciutadans, a diferència de la irracionalitat sectària de Colau i els Comuns, Collboni pot tornar a obrir una nova etapa d’aclaparador domini polític a Barcelona. I l’independentisme mirant-s’ho sense entendre res i, el que és pitjor, sense entendre la gent, el gruix de la gent, dels nostres veïns.

 

 

Anàlisi de les enquestes pre-electorals del 23J del CEO i del CIS. Projeccions electorals i retrat nacional

El diumenge 23 de Juliol tindrem eleccions al Congreso i Senado espanyols, després que el President del Gobierno de España, Pedro Sánchez, del PSOE, anticipés les eleccions com a resposta al triomf electoral de la dreta i la ultradreta espanyoles a les eleccions municipals i autonòmiques del passat maig.

L’escenari electoral que projecten la majoria d’enquestes és molt xocant, per la seva dispersió de resultats. Les enquestes dels mitjans de comunicació projecten des de la majoria absoluta de PP i VOX fins la majoria absoluta de PSOE, Sumar i resta (bàsicament partits sobiranistes bascos i catalans).

La setmana passada vam tenir, però, l’entrega de dues enquestes d’entitats demoscòpiques oficials (CIS –estatal- i CEO –catala-) que ens van projectar uns escenaris electorals i de retrat demoscòpic de la nostra realitat nacional i política molt interessants, en dues enquestes molt sòlides si són treballades i analitzades neutralitzades dels possibles biaixos mostrals, que és el que jo intento fer.

El més interesant de tot és que totes dues enquestes projecten, per a les eleccions del 23J a Catalalunya, uns escenaris i comportaments electorals similars, i que, alhora, reflecteixen la realitat d’un país, d’una societat, d’una nació, que no és la que ens va permetre arribar a l’1-O.

De cara al 23J, en aquest escenari de descomposició de l’espai independentista, les enquestes del CIS i del CEO reflecteixen un patró força comú:

•          L’escenari de vot independentista de les forces polítiques que fins ara han representat l’independentisme està sotmès a possibles sotragades importants

•           En contra del que els plusquamperfectes i quartllististes propaguen amb el seu odi cainita, les sotragades que s’evidencien demoscòpicament s'expliquen, sobretot, pel transvasament de vots, no pel seguiment de les consignes destruccionistes de l’abstenció o vot nul.

ERC va tenir un molt bon resultat les eleccions espanyoles de novembre 2019 i les “autonòmiques” del 14F. I tant CIS com CEO posen damunt la taula que ERC està en una situació de feblesa electoral clara. En relació al votant que va tenir novembre del 2019 a les darreres eleccions generals espanyoles, ERC només conserva un 40,6% de fidelitat de vot, segons el CIS, mentre té una contrastada fuga de vot en múltiples direccions: 14% cap al PSC, 6,9% cap a Sumar, 6,2% cap a Junts i un 5,1% cap a la CUP. La feblesa electoral d’ERC la veiem en la baixa fidelitat de vot i en l’alta fuga de vot cap a altres formacions. En contra del que promouen els predicadors del plusquamperfectisme, ni l’abstenció ni el vot nul no tenen impacte significatiu sobre l’electorat d’ERC: només un 1,6% diuen que no votaran.

Al costat de la baixa fidelització de vot d’ERC i la fuga cap a altres opcions, l’altra feblesa del posicionament polític d’ERC és aquest 20,2% d’indecisos, tot i que sempre cal tenir present que, a la seva vegada, la principal indecisió dels antics votants d'ERC és entre votar ERC o votar Junts.

Aquesta projecció demoscòpica sobre el vot d’ERC del CIS és molt coincident amb la que trobem al CEO, quan analitzem el comportament electoral en relació a la intenció de vot el 23J a partir del record de vot a les eleccions al Parlament del 14F.

Entre els votants d’ERC el 14F només un 50,1% tenen previst votar ERC el 23J, en una de les més baixes fidelitzacions de vot del panorama polític. I tal i com ja trobàvem al CIS, la principal fuga de vot d’ERC la trobem en aquest 15,2% de votants ERC que tenen decidit votar PSC aquest 23J, aquest 6,7% que votaran Sumar, el 7,6% que votaran Junts o el 5,6% que votaran CUP. A diferència del CIS, el % d’antics votants ERC que diuen estan indecisos al CEO és més baix, de només el 4,7%, mentre es confirma el baix impacte de l’abstenció (3,5%) i del vot nul (0,6%).

Per tant, CIS i CEO confirmen que ERC està en una situació d’afebliment electoral, que ja vam veure el passat maig a les municipals, però que aquest cop, en comptes d’anar cap a l’abstenció, se’n va cap a altres formacions polítiques, bàsicament PSC i Sumar.

Pel que fa a Junts, tant CIS com CEO també reflecteixen una projecció política i electoral similar. Al CIS trobem que, en relació als seus votants de les generals de novembre 2019, conserva una fidelitat de vot força més alta que la d’ERC, del 60,5%, i que no té una gran fuga de vot en una clara direcció, sinó en moltes microdireccions: 2,9% cap al PSC, 2% cap al PP, 1,3% ERC, 1% CUP... I, en el que és una molt bona notícia per a Junts, només un 3,5%  cap a PdeCAT. És a dir, el votant de Junts del 2019, que va tenir un vot que va permetre la configuració d’un grup inicial que després es va fraccionar entre PdeCAT i Junts, deixa en evidència que qui el representava era Junts, no PdeCAT.

Només un 2,5% de votants Junts 2019 ara no votaran, el mateix percentatge que votaran nul, és a dir, una afectació molt i molt baixa.

Segons CIS hi ha un 16,3% de votants Junts 2019 indecisos, però que, a l'igual que els indecisos d'ERC, es mouen bàsicament entre votar Junts o ERC.

L’enquesta del CEO projecta un comportament electoral similar entre els votants de Junts de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F: 62,1% de fidelitat de vot i, a l’igual del CIS, la principal fuga de vot, del 7,1% seria cap al PSC. En aquest cas, però, el percentatge d’indecisos entre votants de Junts seria menor, del 7,7%, mentre que el d’abstencionistes, superior, fins arribar al 10,4%, el més alt de tot el panorama polític català.

Pel que fa a la CUP, té, a l’igual que ERC, una baixa fidelitat de vot, del 51,6%, amb fugues significatives cap a Sumar (9,6%), ERC (11,3%), Junts (5,5%). Un 2,6% i un 2,5% dels seus antics votants segons el CIS ara s’abstindrien o votarien nul, mentre que un 15,3% roman indecís (bàsicament entre Sumar/CUP i ERC/CUP).

Les dades del CEO entre votants CUP del 14F ratifiquen plenament les tendències apuntades pel CIS: baixa fidelitat (52,2%) i fugues principals cap a Sumar (14,9%) i ERC (9%). També una baixa indecisió entre els seus votants, de l’11,9% i un nul impacte de l’abstenció (1,5%) i del vot nul (0%).

A la vista de les dades d’aquestes dues macroenquestes, i de les seves coincidències, és evident que les tres formacions independentistes que fins ara han representat l’independentisme a les Corts Espanyoles continuaran fent-ho, de manera clara en el cas d’ERC i Junts, amb alguns dubtes en el cas de la CUP.

Però també és evident que les afectacions a la baixa, en pèrdua de vots, de les opcions independentistes no es produeixen, en cap cas, perquè les campanyes del plusquamperfectisme exigint l’abstenció o el vot nul tinguin impacte, sinó perquè l’escenari polític espanyol està provocant una significativa fuga de vot dels antics votants indepes cap a Sumar i PSC.

Entre l’electorat indepe no cola tot això de què tots els partits espanyols són iguals. L’amenaça d’un retorn de la dreta, aquest cop acompanyada de la ultradreta feixista al Gobierno de España està mobilitzant una part significativa del votant indepe cap al vot que considera més útil per impedir-ho, cap a PSC i Sumar.

Crec que és un error greu d’ERC, de Junts i de CUP no haver deixat clar que, malgrat les monumentals diferències amb l’espanyolisme de PSOE i Sumar, el vot independentista sempre servirà per impedir avançar el feixisme. I un govern de PP amb VOX és, com estem veient a tot arreu, obrir les portes al feixisme. No vam saber (ERC, Junts i CUP), vergonyosament, aturar el feixisme i racisme xenòfob que protegint-se darrere una estelada ara està manant a l’alcaldia de Ripoll, i no sembla hàgim après la lliçó de que cal situar barrar el pas al feixisme pel damunt de tot. I això està provocant una molt significativa fuga de vot indepe de totes les formacions cap al que consideren vot útil per aturar a VOX, ni que sigui en clau espanyola, com és la fuga de vot indepe cap a PSC i Sumar.

Alguns dels principals propagandistes de l’abstenció indepe deien l’altre dia que el que l’independentisme necessita, el que la nostra causa necessita, el que ens salvarà, serà que altra vegada el feixisme triomfi a Espanya.

El nivell de degradació i putrefacció de cert missatge presumptament emès des de l’independentisme ha arribat a nivells mai vistos. Fer campanya per l’abstenció per fer possible així un triomf del feixisme a Espanya, perquè, tal i com s’ha demostrat amb l’augment de les subscripcions a Cavall Fort, això és el que ens mobilitzarà i salvarà, veure presumptes indepes proclamant que “per salvar-nos ha de venir el feixisme” és el més flipant i miserable que mai ningú no ha dit abraçant-se a una estelada. Bé, de fet a la mateixa alçada miserable de qui, p.ex. des de Ripoll, s’abraça a una estelada per propagar el seu repugnant discurs xenòfob i racista. L’independentisme sempre ha combatut el feixisme, i el feixisme sempre ha fet tot el que ha pogut per aniquilar l’independentisme. Dir ara que per salvar-nos ha de venir el feixisme a Espanya és miserable, és escupir a la memòria dels milers i milers de patriotes que van donar la seva vida i la seva llibertat combatent el feixisme.

La situació actual de l’independentisme a Catalunya és molt complicada, i dissortadament només sembla pugui anar a pitjor. La gestió del post 1-O d’ERC, Junts i CUP, tot i que no sigui just generalitzar, ens ha abocat a l’actual col·lapse en el que estem sumits. El problema és que el plusquamperfectisme, el quartallistisme de la llista cívica o el cinquellistisme de Ponsatí i Graupera només fa que empitjorar-ho tot, que abocar-nos encara més al col·lapse. Estem en un moment en el que la frivolitat en relació al que pot implicar la pèrdua de la legitimitat democràtica de l’independentisme ens impedeix veure, entendre, els efectes demolidors que això tindrà. Que l’independentisme tingui la legitimitat democràtica que li proporciona l’1-O i ser majoritari a totes les eleccions no ens assegura poder fer realitat la independència, però sí sabem que sense aquesta legitimitat democràtica la independència no és possible.

I des de fa temps, per moltes coses, l’independentisme en comptes d’oferir-se a la societat com un projecte creïble, per a tots, fiable, bo per a tots... s’ofereix a la nostra societat sense cap mena de credibilitat, i, el que és pitjor, emergint com un problema més que com una solució.

El suport majoritari a la independència de Catalunya el vam tenir l’octubre del 2017. La nostra decisió, la nostra unitat, la nostra mobilització, el nostre projecte d’un país de tots i per a tots va portar als percentatges demoscòpics de suport a la independència més alts de la història (49% a favor de la independència, 43% en contra). Al BOP del CEO d’aquest juliol tenim un 52% de la població en contra de la independència i un 42% a favor. Estem parlant de 16 punts de diferència entre els contraris i favorables a la independència, en relació a l’octubre del 2017.

L’independentisme ha de compartir, tot, una anàlisi i reflexió sobre quina és l’actual situació, què la caracteritza i què ens hi ha portat. Sense aquesta anàlisi bàsica, d’avaluació i diagnòstic compartit del punt en el que estem no hi ha res a fer, i anirem de mal en pitjor. I això, aquesta crida que faig, vincula a tots. Hem arribat a aquest punt inimaginable, per patètic, després de l’1-O, per moltes causes. Segurament uns hi tenen més responsabilitat que uns altres. Però si volem sortir del pou i reprendre la lluita en condicions de poder-hi tornar, hi hem de ser tots, i tots hem de compartir diagnòstic de la situació i una mínima, però sòlida, estratègica compartida.

Dir que ens mantenim fidels a l’1-O i que el que cal és aixecar la DUI i ja està és, 6 anys després de l’1-O, un discurs sense cap credibilitat, buit... Només un 10,1% dels catalans és partidari de la independència unilateral. Però és que la cosa és que ni tan sols entre els partits que en fan bandera, aquesta és l’opció majoritària entre els seus votants: només un 36,3% del votants de Junts són partidaris de la independència unilateral, un percentatge gairebé igual que el que trobem entre votants de la CUP, del 34,3%. Els votants d’ERC ja només un 16,1% creuen en la independència unilateral.

La gent normal, l’independentisme més de la gent normal, que és el majoritari, ni que no tingui veu, és molt més conscient de la situació en la que estem, i no es fa pel·lícules. El problema el tenim que l’independentisme oficial, des de la seva letal divisió, no és capaç de verbalitzar aquesta evidència, aquesta consciència del punt on som. I el problema ja esdevé crític quan els que es postulen per tornar-hi, tots aquests plusquamperfectistes, quartallististes, abstencionistes, grauperaponsatinistes, nul·listes, encara tenen un discurs més flipat i delirant que la resta.

Així, aquest 23J, a Catalunya, ens aboquem a un escenari d’enfortiment de les opcions espanyolistes, liderades pel PSC, que conserva una fidelitat de vot del 79,6% en relació al 14F (eleccions on fou el partit més votat a CAT), no té fuga significativa cap a ningú i és el tercer receptor de vot de la desintegració de C’s. El PP serà, em temo, la sorpresa de les eleccions, per la seva altíssima fidelitat de vot i per ser l’hereu de la desintegració de C’s (43,8% del seu vot) i rascar encara de VOX un 11,8%. VOX és el segon receptor de la desaparició de C’s, amb un 14,6%, i amb la fidelitat més alta, superior al 82%, podria arribar a visualitzar-se al capdavant del grup del front espanyolista si es confirmen les dades crítiques en relació a Sumar, amb una relativament baixa fidelitat de vot (61,2% al CIS i 62% al CEO), fuga important cap al PSC (15,9% al CIS, 19,3% al CEO) i ja menor un 2,4% cap a ERC i un 1,4% cap a VOX.

El bloc espanyolista l’encapçalarà clarament el PSC, que guanyarà, amb diferència sobre la resta, les eleccions, seguit del PP, més que probable segona força a Catalunya i de VOX i Sumar o de Sumar i VOX, això no ho sabrem fins l’últim minut. Tot plegat, aquest bloc espanyolista tindrà clarament més del 50% dels vots, entre el 55% i el 60%.

El bloc independentista d’ERC, Junts i CUP amb prou feines arribarà al 25%-30% del vot ciutadà.

Totes aquestes dades i anàlisis són de treballs demoscòpics publicats a l’inici de la campanya electoral. Segons els mateixos entrevistats, la campanya electoral pot fer modificar el vot. Segons el CIS a l’inici de la campanya només un 55,5% té decidit el vot. Tot i que els dubtes són sempre entre opcions ja reflectides en possibles transferències, encara poden passar coses. Una participació alta, com apuntaria l’increment del vot per correu, podria deixar fora la CUP. ERC i Junts es disputaran la pírrica victòria en el bloc indepe –que si tu que si yo- davant el que tot sembla apuntar d’arrassada del bloc espanyolista (PSC, PP i Sumar/Vox). En el bloc indepe les diferents expressions del plusquamperfectisme celebraran qualsevol increment de l’abstenció, vot nul o vot en blanc i pèrdua de vots i diputats de les forces indepes (ERC, Junts i CUP), ni que aquestes baixades que projecten les enquestes siguin per transferència de vot cap a PSC i, en menor mesura, cap a Sumar, i no per abstenció o vot nul.

En fi. Seguirem atentament els esdeveniments. Fins avui no havia pogut posar-me a escriure aquesta anàlisi sobre dos treballs demoscòpics molt potents que van sortir a finals de la setmana passada. Veurem com la campanya impacta en el % de votant indecís que detecten les enquestes decidirà el seu vot durant la campanya i fins el mateix dia de les eleccions.

 

 

Post-municipals de BCN: de la ressaca a l'evidència de la insuficient força del sobiranisme/independentisme des del 1979 fins ara. Dades i reflexions

Des del 1979 a Barcelona (i a la resta del país) hi ha hagut 12 eleccions municipals. D’aquestes 12 eleccions des de 1979 fins 2023 el sobiranisme/independentisme català només ha guanyat en 3 ocasions, mai ho ha fet amb majoria absoluta, i només 1 vegada ha pogut manar, ha pogut accedir a l’alcaldia, l’any 2011, amb la victòria de Trias, la primera vegada que no el PSC no guanyava les eleccions.

El 1979 CiU i ERC van tenir 10 de 43 regidors (el PSC 16). El 1999 CiU (10) i ERC (3) van tenir 13 dels 41 regidors. El PSC 20, PP 6 i ICV 2.  El 2007 CiU (12) i ERC (4) van sumar 16 regidors. El PSC 14, PP 7 i ICV 4.

El 2011 per primera vegada no guanya el PSC, ho fa CiU, amb Trias, que aconsegueix 14 regidors. ERC 2 (16 total). El PSC 11, el PP 9 i ICV 5.

El 2015 guanya Colau, el 2019 ERC i el 2023 Trias. Però ni 2019 ni 2023 els candidats indepes, Maragall i Trias, no van poder accedir a l’Ajuntament. El 2019 la suma ERC i Junts fou de 10 + 5= 15, i aquest 2023 la suma Junts 11 + ERC 5 ha estat de 16 (sobre 41).

Fins el 2019 a Barcelona sempre havia esdevingut alcalde el cap de llista de la força més votada. Però el 2019, en plena convulsió post 1-O, el Règim del 78 mobilitza tots els seus efectius i els fa votar Colau, que havia quedat segona amb 10 regidors, conjuntament amb els 8 del PSC i els 6 de l’opció de dreta espanyolista que encapçalava el condemnat per racisme Valls. Entre tots tres sumaven 24 regidors, arribant així a la majoria absoluta i impedint així, per primera vegada a la història de Barcelona, que el candidat més votat esdevingués alcalde.

Aquest 2023 els 11 de Trias i els 5 de Maragall tampoc no arribaven, tot i guanyar les eleccions, a la majoria absoluta. Però sí que hi ha arribat la suma de PSC (10) Comuns (9) i PP (4). Un cop més el Règim del 78 ha activat la seva gent i ha fet votar als Comuns i al PP a Collboni, únicament amb un objectiu: impedir que el candidat més votat, Trias, fos escollit alcalde. PSC, Comuns i PP només han votat junts per EspaÑa i contra l’independentisme.

Així doncs aquell 2011 en que Trias guanya les eleccions, unes eleccions que per primera vegada des del 1979 no guanya el PSC, el miracle fou que la resta de partits permetessin a Trias sortir investit alcalde. Ara no ho haurien fet. El 2011 el conflicte sobiranista que ens porta a l’1-O del 2017 tot just s’insinuava com una possibilitat, com un soroll no concretat. El 2010 a nivell nacional el tripartit perd les eleccions i després de dos mandats no pot formar govern, i  ho fa la nova CiU d’Artur Mas. A Madrid mana el PP. I estem en plena absoluta crisi econòmica post-zapateril. El 2010 ERC s’ha fotut una patacada monumental, i Mas és investit president i governa amb el PP d’Alicia Sanchez Camacho. Això durarà poc, perquè el 2012 Mas anticipa les eleccions, ja en clau plenament sobiranista. CiU i ERC arriben a un acord per la investidura de Mas, que ja havia trencat del tot amb el PP. Però això és el 2012.

Si tornem a maig del 2011 veiem que els 11 del PSC, els 9 del PP i els 5 d’ICV, si haguessin votat en clau 2019 o 2023,  haurien impedit clarament l’elecció de Trias, perquè la suma de Trias i ERC era de 16 regidors, lluny dels 21 de la majoria absoluta, mentre la suma que hem tingut aquest 2023 de PSC, ICV-Comuns i PP era de 25 regidors, 4 per sobre de la majoria absoluta.

Però el 2011 el conflicte sobiranista no havia esclatat, i no es va articular aquest front espanyolista que sí s’ha articulat aquest 2023. Els actors eren els mateixos (PSC, ICV-Comuns i PP), però el 2011, sense l’esclat sobiranista del 2012, no van fer pinya com sí han fet aquest 2023, i van permetre que per primera vegada des del 1979 a Barcelona hi hagués un alcalde no vinculat al Règim del 78. Ara no ho haurien permès.

Això ens porta a una primera visió que cal no perdre de vista en relació a Barcelona:

•           El nacionalisme/independentisme català, des del 1979, mai ha aconseguit la majoria absoluta en regidors a cap de les 12 eleccions que hi ha hagut a Barcelona.

•           El nacionalisme/independentisme català des del 1979 només ha guanyat en 3 de les 12 eleccions, però només en 1 ha aconseguit ser escollit alcalde, i fou en un moment de convulsió política vinculada a la brutal crisi econòmica d’aquells anys, en un moment en el que institucionalment el conflicte sobiranista estava neutralitzat, era inexistent.

•           Així les coses, és evident que mentre es mantingui el conflicte sobiranista i mentre que el sobiranisme sigui incapaç de créixer electoralment a Barcelona, mai més no hi tornarà a haver a BCN un alcalde sobiranista. El Règim del 78 ha deixat ben clara la seva força, el seu poder, a Barcelona, el control que té de la majoria de forces polítiques, i l’obediència amb la que aquestes actuen, fins al punt que  el 2019 Colau, perdent les eleccions, és escollida alcaldessa gràcies als vots del candidat més descarat de l’establishment, de la dreta, condemnat per racisme, com fou Valls. I no passa res. I aquest 2023 PSC, Comuns i PP han votat junts sense cap complexe, un cop més a les ordres del R78, per impedir un alcalde sobiranista, Trias, malgrat havia guanyat les eleccions.

Com a independentistes la pregunta que crec tots ens hem de fer és com és possible que en aquests més de 40 anys que van del 1979 al 2023 només hàgim guanyat en 3 ocasions i mai amb majoria absoluta. És evident que el nostre drama és aquesta enorme feblesa que implica la nostra incapacitat, en més de 40 anys, per guanyar-nos la confiança i el vot dels nostres veïns. Alguna cosa no hem fet bé. Alguna cosa no estem fent bé.

El R78 va activar la candidatura d’Ada Colau el 2015 davant l’enfonsada electoral del PSC d’aquells anys, que ja havíem vist, sense precedents, a les eleccions municipals del 2011 a BCN, però que també estàvem veient a nivell de tot el país, amb el sorgiment de nous espais polítics d’un espanyolisme bel·ligerant i desacomplexat que, a diferència del PSC, activava el conflicte identitari i lingüístic per guanyar-se un espai polític i electoral des del no res.

Curiosament, aquell 2015 els 10 regidors de Trias, els 5 d’ERC i els 3 de la CUP, que per primera vegada entrava a l’Ajuntament de BCN, van sumar 18 regidors, el nombre més alt de regidors que des del 1979 ha tingut el sobiranisme/independentisme a l’Ajuntament de BCN.

Però ni que l’independentisme hagués tingut una mínima estratègia comuna, hagués compartit un mínim de mínims com pot ser donar-se suport mutu davant els candidats del R78, els 18 regidors de Trias ERC i CUP del 2015, no haurien arribat, per 3, però no haurien arribat a la majoria absoluta (21 regidors), i Ada Colau, a l’haver guanyat les eleccions, n’hauria tingut prou en votar-se a ella mateixa per ser escollida alcaldessa.

La diferència amb el 2019 i 2023, que és el que fa activar el R78, és que la suma PSC i Comuns tampoc no hauria arribat a la majoria absoluta, i no haurien pogut impedir que els candidats més votats, de llistes sobiranistes-independentistes, fossin escollits alcaldes. Per això va caldre mobilitzar tot el vot de tot el front espanyolista: PSC, Comuns, Ciutadans, Valls, PP... i si hagués calgut VOX, doncs també VOX.

I això és el que ens espera ja per sempre. El bloc espanyolista que configuren les candidatures fidels al R78 sempre han tingut  la majoria absoluta davant el bloc sobiranista-independentista des del 1979 fins ara, fins el 2023.

Així les coses només hi ha dues vies per evitar que a l’Ajuntament de BCN sempre estiguin manant els mateixos:

•           O es dissol el conflicte sobiranista, es desarticula, i els pactes i els vots tornen a aquell escenari del 2011

•           O l’independentisme, tot, es planteja què no ha fet bé, què està fent tant malament a Barcelona com per no tenir la confiança de la majoria de veïns, i que aquesta majoria de veïns apostin pel suport a les diferents forces del bloc espanyolista, del R78. No és una pregunta fàcil de respondre. Però no la podem defugir.

Aquestes eleccions municipals últimes del mes de maig 2023 també han provocat una cosa molt curiosa. Sí, és evident que en relació a les municipals del 2019 les opcions electorals independentistes havien perdut un 20% dels seus vots, que havien anat a l’abstenció, mentre que un 80% del vot indepe del 2019 ha seguit votant indepe aquest 2023. Això a nivell de país. Però a BCN en canvi el comportament electoral indepe fou significativament diferent, fins al punt que aquest 2023 es dona el segon millor resultat en percentatge de vot del vot indepe de la història de Barcelona, amb un 33,69% de Junts i ERC que arriba al 37,48% s’hi hi afegim la CUP (que no va tenir representació), mentre que el 2019 el % d’ERC i Junts és del 31,82%, 35,71% amb la CUP.

Curiosament, com deia, és el 2015 que a BCN hi ha el major percentatge de vot indepe, que arriba al 41,15% (CiU, ERC i CUP).

El 2011, quan Trias és escollit alcalde, CiU i ERC sumen 34,29%, 36,24% del vot amb la CUP.

Finalment, com a dada de contrast, recordar que la CiU del moment d’esplendor nacionalista va tenir a BCN el seu millor resultat amb Roca de candidat, l’any 1995, amb un 30,56% dels vots. Si els sumem als d’ERC, un total de 35,68%.

És a dir, per als nostàlgics de l’autonomisme i peix al covisme, recordar-los que en el màxim esplendor de l’autonomisme convergent els resultats van ser inferiors al suport rebut per una proposta independentista com la de Trias.

Recordar també, o com a mínim que no puguin dir que mai ningú no els ho havia dit, que tots aquests de la campanyeta antipartits, que aquestes passades municipals venien l’abstenció indepe com quelcom mai vist, excepcional, dir-los-hi que el 20% de vot indepe que ha optat per l’abstenció no ha impedit que aquest 2023 a Barcelona hàgim tingut el major percentatge de vot indepe de la història de les municipals, però potser sí han impedit posar les coses una mica més difícils al R78, i que hagués necessitat també els vots dels regidors de VOX per mantenir-se al poder a Barcelona, és a dir, que no n’hi hagués hagut prou amb els vots de PSC, Comuns i PP, sinó que també haurien calgut els de VOX. Hagués estat un espectacle molt interessant.

Què vull dir amb aquesta reflexió final? Doncs que és evident que la gent pot fer el que li roti: votar partits indepes, no votar-los, abstenir-se, votar nul, votar blanc...

De la mateixa manera que els resultats de BCN demostren que l’abstenció, nul, blanc... l’únic que fan és facilitar les coses al Règim del 78.

I de la mateixa manera que allò que realment sacseja el moviment independentista és el transvasament de vot entre partits. El que fa que Maragall l’endemà de les eleccions 2023 aposti per una estratègia compartida i acord amb Junts són els vots d’ERC del 2019 que aquest 2023 han anat a Junts, i que són els que han permès a Trias guanyar les eleccions que el 2019 havia guanyat Maragall.

Allò que realment sacseja positivament és que hi hagi candidats com els que hi ha hagut a Girona per part de la CUP, Junts i ERC, que han permès arribar a uns acords que haurien d’haver estat l’únic model a tot el país.

Junts, ERC i CUP tenen, dins l’independentisme, espai i estratègia per compartir plegats, i espais ideològics diferents des dels que arribar al màxim de votant. Per això el 2015, l’únic any en el que la CUP ha entrat a l’Ajuntament, és quan l’independentisme té més vot indepe sobre el total, el 41,15%. Però el resultat de les eleccions d’aquest 2023 també assenyalen clarament a la CUP que les extravagàncies i postureos els poden fer campions del ridiculisme, però no entrar a l’Ajuntament. Junts hauria de cobrir un espai de vot indepe d’ordre, entre el vot conservador, democratacristià, liberal i socialdemòcrata que fa frontera amb el d’ERC, que s’eixampla i té camí propi amb un espai d’esquerres més modernes i àmplies, que alhora té frontera amb el vot d’esquerra més antisistema de les CUP, més transgressor. Però que si no són capaços de conviure i respectar-se i després d’actuar plegats perquè hi ha una causa superior i urgent que ho justifica, més val que no ens hi fiquem. Si l’estratègia indepe no pot superar fractures ideològiques, més val que no ens hi fiquem. De la mateixa manera que a BCN la CUP no té res a fer si no pot deixar que l’estètica ho decideixi tot. Ha estat lamentable presentar-se a unes eleccions amb un programa electoral centrat bàsicament en l’abolició de l’esclavisme i en la condemna als pèrfids catalans negreros i esclavistes. En el seu moment en David Fernández i ara en Salellas a Girona han demostrat que es pot liderar un espai com el de la CUP que també sumi per la independència.

Per acabar, dir-vos que veig amb molt pessimisme la situació. A Barcelona estic segur Collboni tornarà a una gestió d’alcaldia com la que sempre han fet els sociates, propera a la gent, no fent les coses des del fanatisme més atroç, sense estudis previs ni d’impacte, no fent les coses sense valorar els beneficis i els perjudicis que poden ocasionar. M’agradaria equivocar-me, però em temo que Collboni tornarà a la gestió racionalista, endreçada de la Barcelona de Pasqual Maragall, en tots els àmbits, començant per l’urbanístic, és a dir, fent tot el contrari al que ha fet Colau. I que, o molt no canvien les coses a l’independentisme i a Barcelona, o tindrem altra vegada PSC per a estona, per anys.

En 12 eleccions i més de 40 anys el sobiranisme/independentisme no ha estat capaç, a Barcelona, de tenir un projecte que recollís el suport majoritari dels barcelonins. I és això el que ens hauria de preocupar, a tots, i pel que caldria posar tot el talent que tinguem a pensar, planificar, treballar. Però molt em temo que les coses no vagin per aquí, tant pel caïnisme que no som capaços d’enterrar com per aquest plusquamperfectisme indepe que tot ho sap, que sempre té la raó i que a més a més són els únics indepes de debò, perquè tots els altres, tots els que no som com ells, som uns paguetes, uns processistes, uns traïdors, uns venuts, uns estafadors, uns covards, uns rendits.

La independència, no em cansaré de repetir-ho, només és possible si hi som tots, perquè és el que ens permet mantenir viva la legitimitat democràtica de la nostra causa. El dia que la perdem haurem perdut tota opció de fer la independència. Perquè la primera conseqüència de perdre eleccions davant l’espanyolisme és perdre legitimitat, però també regalar el poder, a tots els nivells, a l’espanyolisme. I sense legitimitat democràtica i sense poder, no hi ha res a fer.

 

Tingue'm-ho clar: hi ha coses que van de valors essencials. Al nostre carrer, a Ripoll i arreu

Ahir dimecres. Eren les 22:00 de la nit, pujava, sol, per un carrer del barri del Poblenou que porta on visc. Un carrer peatonal, després d’acompanyar la meva estimada fins ca seu. Quan faltava poc per arribar al meu carrer, van començar a passar coses estranyes, que em van posar en alerta. 

Un jove, corpulent, anava caminant direcció contrària a la meva, és a dir, direcció mar, molt ràpid, empenyent un carret amb un nadó dins. I anava parlant-cridant sol. Llavors del carrer de més amunt va sortir un nen d’uns 4-5 anys corrent cap a ell, que es va girar i va començar a caminar empenyent el carro direcció cap al nen. Mentre pujava cap al nen anava proferint tota mena d’insults. Jo no entenia res del que estava passant, però cada cop estava més alerta. No em semblava normal. Llavors una noia va aparèixer, també corrent, des del mateix carrer de dalt d'on havia sortit el nen de 4-5 anys. La noia també anava cridant, insultant, vaig entendre, al qui portava el carret amb el nen, demanant-li que deixés estar el nen i li tornés el mòbil.

El nen petit que havia baixat corrent, quan va arribar a l'alçada de l'home que portava el carret amb el nadó, no parava de moure’s, nerviós, sense saber què fer, al seu voltant. Quan la noia va arribar a l'alçada on eren, van començar a empentar-se Ella cridava. I ell no parava d’insultar-la. Es van anar empenyent fora del carrer per on jo pujava i ells baixaven, cap a un passatge que el creuava.

No havia vist mai res igual. Patia molt pel que pogués passar. Llavors vaig veure com el tio s’abocava damunt la noia, que li havia agafat el carret amb el nen petit. I vaig anar cap allà. Ella plorava, i ell la insultava i l’estava amenaçant de pegar-la. I li va aixecar la mà, jo vaig veure clar que per pegar-li, però jo ja estava allà, al seu costat, i el vaig agafar la mà amb la que amenaçava la noia, i el vaig fer enrere, impedint pegués a la noia.

Van aparèixer un parell més de veïns. Jo vaig aguantar el tio, impedint s’abraonés sobre la noia. Era clar que eren parella. Era clar que si no interveníem, l’anava a pegar. Mentre jo aguantava al paio, els altres veïns es van emportar la noia i els nens, a la carrera. El tio no parava d’insultar-me a mi, perquè m’apartés i el deixés anar contra la noia. No ho vaig fer. No les tenia totes amb mi. Vaig pensar que allò acabaria a hòsties, però finalment vaig aconseguir contenir la situació sense usar la força, només impedint al tio que es mogués, que sortís corrent darrere la noia.

Amb la noia i els nens lluny del paio, va tornar un dels veïns que havia vingut també alertat pel que passava, era un jove, gairebé un post-adolescent. Com que tenia el mòbil a la mà pensava havia trucat a Mossos, però no, era francès, no havia entès res del que es cridava, però havia vist com de complicada era la situació i no havia dubtat en venir a ajudar en el que pogués. Li vaig agrair vingués a donar suport. L’altre veí que va venir a ajudar i es va emportar la noia i els nens lluny del tio que els amenaçava ja no el vaig veure.

A l’arribar a ca meu quasi em tremolaven les cames. Li havia anat de molt poc de no acabar a hòsties amb un autèntic psicòpata, que estava clarament insultant i amenaçant la seva parella i els nens. Potser va reconèixer tècniques d’arts marcials en la manera com el vaig contenir per impedir es llencés darrere la noia i els nens quan marxaven per allunyar-se del perill, i no es va atrevir a pegar-me, tal i com m’amenaçava de fer.

Avui entre alguns veïns de la zona hem estat mirant si podíem saber què havia passat, si era una família coneguda, del barri, si hi havia antecedents.

El que havia passat era molt greu. No vull pensar el que podia haver passat si no arribem a estar allà els veïns que hi érem i vam sortir a protegir la noia i els nens.

En aquests moments, en els que es fan lectures frivolitzants del tot des de punts de vista polítics, m’ha semblat que era una experiència que calia compartir per explicar les línies vermelles que alguns considerem hi ha a la nostra societat, a la nostra convivència veïnal, i que estan molt per sobre de qualsevol consideració política.

Plantar cara a un potencial maltractador, a una persona que amenaça una noia i uns nens, i intervenir per protegir-los, està per sobre de qualsevol consideració política. És una obligació com a persona i com a veïns. No ens vam preguntar entre nosaltres ni el que pensàvem ni d’on érem. Vam veure una situació de gravíssima amenaça de violència masclista, i vam intervenir. M’és igual que el xaval fos francès o que l’altre veí fos espanyolista. Pel damunt de tot hi ha una cosa que se’n diu ser persona. Pel damunt de tot hi ha una cosa que se’n diu humanitat.

Pel damunt de tot hi ha la consideració de que certes qüestions estan molt per sobre i molt al marge dels nostres orígens o del que pensem. I fer-nos costat per combatre la violència masclista n’és una, d’aquestes coses.

Però n’hi ha més. No moltes més, però sí més. I una d’aquestes coses és el racisme i la xenofòbia.

Davant uns veïns que estiguessin actuant al carrer des del racisme i la xenofòbia, jo hauria actuat igual. I també ho haurien fet els altres veïns que van intervenir contra l’amenaça de violència masclista. Contra el racisme i la xenofòbia el combat és de persones, és de valors d’humanitat, molt per sobre de qualsevol consideració política.

És per això que vinc defensant, incondicionalment, unir sempre el màxim de forces veïnals que permetin aturar les amenaces pre-polítiques que tenim com a societat, com poden ser la violència masclista o el racisme i la xenofòbia.

Puc estar a les antípodes polítiques de molts dels meus veïns, però sé que davant situacions de drets humans i vitals bàsics, com són el combat a la violència masclista o al racisme i la xenofòbia, estarem junts, prioritzarem fer-nos costat en aquesta lluita que ens uneix com a persones humanes i societat, molt per sobre de qualsevol consideració política.

Per això defenso sense cap mena de dubte, que a Ripoll se sumin tots els vots dels veïns per plantar cara al racisme i la xenofòbia de la candidata Orriols, malgrat haver estat la més votada. Quan parlem de valor sessencials com a humans, fonamentals, parlem de defensar-los davant les actituds personals i polítiques que més els amenacen, com poden ser la violència masclista i el racisme i la xenofòbia.

A Ripoll cal unir el màxim de vots dels veïns per plantar cara, des del primer minut, al racisme i la xenofòbia de la sra. Orriols. És ben trist hagi guanyat les eleccions, però més trist seria que la majoria de veïns que volen es respectin els drets humans més fonamentals, no s’unissin per plantar-li cara des del primer minut.

Ahir quan vaig intervenir per defensar aquella noia i aquells nens no vaig pensar en cap moment que millor no fer res, que millor deixar que aquell psicòpata fes el que volgués, perquè així aquella noia i aquells nens veurien finalment la llum. No. Calia intervenir immediatament, per impedir la violència masclista que amenaçava aquella noia i aquells nens.

Amb les opcions polítiques racistes i xenòfobes cal actuar igual. Des del primer minut, sumant les forces de tots els veïns pel damunt de qualsevol altra consideració política.

El racisme i la xenofòbia a Catalunya tenen dues expressions: la majoritària, la del racisme i xenofòbia espanyolista de VOX que representa el 96,57% del vot racista i xenòfob, i la minoritària, la que es formula des de posicions independentistes (FNC i Aliança Catalana), que és un 3,43% del vot racista i xenòfob. O dit d’una altra manera, entre l’espanyolisme el vot racista i xenòfob és el 10,65%, mentre que entre l’independentisme el vot racista i xenòfob només és el 0,41%.

El discurs d’Aliança Catalana, els guanyadors de les municipals a Ripoll és, sense cap mena de dubte, un discurs absolutament alineat amb tot els discursos racistes i xenòfobs que hi ha a Europa.

Voler “normalitzar” o treure ferro o transcendència a aquests discursos polítics amarats de xenofòbia i racisme és un gravíssim error, és fer-se’n còmplices de la seva extensió.

Hi ha certes coses, com són la xenofòbia, el racisme o la violència masclista que s’han de combatre amb tots els mitjans i sumant tots els veïns des del minut zero. Són prepolítiques, apel·len directament a la nostra humanitat, a la nostra condició humana.

No em quedaré mai indiferent davant un maltractador, davant la violència masclista, de la mateixa manera que no em quedaré mai indiferent davant la xenofòbia i el racisme. No cauré en el parany de les formulacions discursives de l’extrema-dreta que frivolitzen en relació a la violència masclista, que la intenten relativitzar, fins al punt que posen com a caps de llista a condemnats per violència masclista, de la mateixa manera que no cauré en les formulacions discursives que frivolitzen o relativitzen, fins i tot volen normalitzar, els discursos xenòfobs i
racistes.

L’individu que ahir entre uns quants veïns vam impedir agredís a la seva parella sempre serà el meu enemic, sempre el voldré lluny de mi, sempre miraré d’impedir faci mal, sempre seré intolerant amb ell, sempre voldré aturar-lo sumant amb qui sigui.

De la mateixa manera sempre militaré per aturar qualsevol manifestació de racisme i xenofòbia, sempre voldré lluny de mi els qui la defensen o frivolitzen, sempre miraré d’impedir que puguin escampar el mal de la seva inhumanitat, siguin VOX o siguin presumptes independentistes a Ripoll. I això va pels que fan els discursos i pels qui, vergonyosament, volen relativitzar-los. Com ha explicat molt bé el gran Jordi Borràs, el discurs de la sra. Orriols és el mateix discurs racista i xenòfob de les actuals extremes dretes europees.

 

 

28M a Catalunya i BCN: dades contra la manipulació dels resultats electorals i la mentida sobre l’abstenció

Les eleccions municipals del 28M a Catalunya han tingut una gran importància, bàsicament per dos motius:

•           Els resultats de Barcelona, derrotant clarament la candidata del R78 Ada Colau, amb una contundència que fa molt difícil (però no impossible) un nou Valls, en aquest cas a favor de la suma Collboni i Colau

•         La sacsejada de vot que han implicat, sobretot a l’independentisme, però també a l’unionisme. En l’espai indepe la sacsejada integra el resultat del transvasament de vot entre partits, de la pèrdua de vots d’ERC, i de l’increment de l’abstenció, vot nul i vot en blanc, que s’atribueix a antic votant indepe.

En l’anàlisi d’aquests dos fets que fan transcendent el 28M hi podrem trobar, dissortadament, dades clares i concloents al costat de massaa manipulació i tergiversació de les dades amb finalitats partidistes.

L’endemà del 28M, un dels màxims defensor de l’estratègia quartallistista de l’ANC, en Vicent Partal, titulava i deia a la seva editorial: “Una merescuda bufetada als partits independentistes. Era molt difícil fer això que ha fet aquesta nit la gent: deixar de sotmetre's al xantatge partidista”, i seguia argumentant, en aquesta editorial  “Jo no acostume a portar barret, però si en portàs, avui me l’hauria de traure davant l’enorme lliçó de dignitat que l’electorat independentista ha donat als partits. Això que ha fet tanta gent d’abstenir-se, de no sotmetre’s més al xantatge, és una de les coses més difícils que aquest país podia fer”

Si ens quedem amb les paraules incendiàries d’en Partal hauríem de concloure que en aquest 28M hi ha hagut molta gent independentista que s’ha abstingut, en un heroic comportament contra el xantatge dels partits, als que se’ls hi hauria donat una merescuda bufetada, i que això és una de les coses més difícils que aquest país podia fer.

Sí, evidentment, el 28M a Catalunya hi ha hagut un increment de l’abstenció a les eleccions municipals, que sembla haver “castigat” singularment l’independentisme. És així realment? I a tot l’independentisme? Realment es pot generalitzar com fa en Partal?

Veiem-ho:

•           El 28M a CAT hi ha hagut un increment de l’abstenció del 27,9% en relació a les municipals del 2019. 533.322 persones que el 2019 van votar no ho han fet aquest 2023

•           Tot és abstenció independentista? En absolut, això és fals, i fer-ho veure és manipular. El màxim d’abstenció independentista aquest 2023 en relació al vot 2019 seria de 283.619 votants. Sí, l’independentisme té el 53,2% del creixement de l’abstenció en aquestes eleccions, però no tot l’increment de l’abstenció és independentista, ni de lluny, per bé que ha estat el més important, de la meitat de l’abstenció.

•           Realment el càstig infringit als partits independentistes ha estat tan descomunal, tan massiu, de tanta gent, com proclama en Partal? Doncs no. És evident que hi ha hagut una important, significativa, abstenció independentista aquest 2023 en relació al 2019, però, sense treure importància a la dada, ha estat del 18,26%. Sí, en relació al vot a partits indepes del 2019 aquest 2023 l’abstenció indepe ha estat del 18,26%.

•           En Partal parla de “merescuda bufetada”, aquesta abstenció, però no diu, i potser, per ser honestos amb la veritat i la realitat, caldria dir-ho també, que més del 80% dels votants independentistes han seguit votant als partits independentistes, aquests que segons Partal sotmeten l’electoral a un xantatge permanent. Més d’un 80% dels independentistes no ho veuen així, i amb major o menor convenciment, però amb total llibertat, han continuat votant partits independentistes

•           En Partal també parla d’una merescuda bufetada la que els votants, amb la seva abstenció, han donat als partits independentistes. Sí, així en general, a tots, sense fer distincions, generalitzant-ho. Realment ha anat així? Doncs potser podríem pensar que en Partal el que ha fet és manipular una mica quan generalitza així, ignorant que l’abstenció i pèrdua de vot ha afectat bàsicament a ERC, que perd un 36,59% del vot que va tenir el 2019, però no afecta, aquesta abstenció càstig que en Partal generalitza, a una opció com Junts que guanya un 15,6% de vot en relació al 2019. No entenc es pugui situar a tots els partits al mateix sac, a la mateixa generalització, mentre un perd 36,59% de vots i l’altre en guanya un 15,6%. Potser que aquesta manipulació que implica aquesta generalització tingui a veure amb el combat incessant d’en Partal contra tots els actuals partits indepes, per desgastar-los davant la seva aposta pel quartallistisme?

Sí, és evident que el desgast del desastre que ha seguit a l’1-O té impacte electoral i polític. Hi és, i és normal que hi sigui, atès tot el que està passant, la frustració i desesperació al que la manca d’una estratègia global independentista, està condemnant la nostra lluita.

Però és igualment evident que no totes les formacions polítiques han actuat igual des del post 1-O, i que no totes estan tenint el mateix impacte, concretament aquest 28M mentres dues formacions com són ERC i la CUP han perdut vot, Junts n’ha guanyat.

Sí, és evident que hi ha hagut un càstig, bàsicament en forma d’abstenció, però és igualment evident que aquest “càstig” ha estat, ha implicat, s’hi han sumat el 18,26% dels independentistes mentre que més del 80% de l’independentisme ha seguit votant els partits independentistes.

Cal respectar i entendre aquest 18,26% de l’independentisme que s’ha abstingut per expressar el seu posicionament polític crític amb tot el que està passant, però encara cal respectar més aquesta majoria de més del 80% de l’independentisme que ha seguit votant els partits indepes.

Tractar el 18,26% com si fos la majoria indepe és manipular. No reconèixer, per motius partidistes, quartallististes, que el 80% dels indepes segueixen votant partits indepes, malgrat totes les campanyes en contra, forma part de la mateixa estratègia de manipulació.

I crec cal dir ben alt això que estic dient, davant les noves campanyes per l’abstenció, vot nul o vot en blanc que el plusquamperfectisme independentista i el quartallistisme, han començat a llençar, a promoure de cara al 23J.

I crec és important tenir clares les dades del que realment ha passat, per no flipar-nos, però també de les conseqüències dels nostres posicionaments.

Com deia al començament, un dels dos fets més rellevants d’aquest 28M és haver derrotat a BCN la candidata del R78. La victòria de Trias ha sumit en un mar de llàgrimes i ràbia incontenible tota la massa d’adictes colauistes. Les xarxes en van plenes.

Si a BCN el votant indepe mig de la resta del país hagués fet un cas similar a les soflames per l’abstenció, en aquests moments a BCN el Règim del 78 seguiria controlant l’alcaldia. Per als soflamistes quartallististes tot és igual, i això no té cap importància, com tampoc té cap importància el 23J. Però sortosament per a la immensa majoria d’independentistes de Barcelona la visió era una altra, i han optat clarament per votar i fer-ho de la manera més segura per derrotar el colauisme: votant Trias. Si l’abstenció independentista a tot el país s’ha incrementat un 18,26%, a Barcelona només ho ha fet un 7,4%.

Trias ha incrementat el vot un 89% en relació al 2019 i ERC l’ha disminuït en un 53%. Si la majoria del vot que ha perdut ERC hagués anat a l’abstenció, Colau seguiria alcaldessa.

Per al plusquamperfectisme independentista i el quartallistisme tot és igual, és igual qui guanyi o qui perdi, qui sigui alcalde o qui no, què facin o què no. Però per a la immensa majoria de l’independentisme això no és així, no és igual tot, i hi ha plena consciència de les implicacions que té, per al nostre dia a dia, però també per a la causa en general, qui guanyi o qui perdi, qui sigui alcalde i qui no, quines polítiques faci i quines no.

Aquest plusquamperfectisme indepe (ells no fan mai res malament, ells tot ho saben, la resta no saben res i són els culpables de tot) és una pena no s’hagi presentat a les municipals. El 2019 ho varen fer, amb l’estafa aquella que va promoure l’ANC de les Primàries, però no van tenir prou vots com per entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Difícil d’entendre, oi, que una gent que ho sap tot, que té la raó de tot, que mai s’equivoca, no aconseguís el suport mínim de la ciutadania per obtingut representació a l’Ajuntament de Barcelona.

Enguany els plusquamperfectistes indepes ja no s’han atrevit a intentar-ho, i s’han centrat en les seves crides a l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc. D’acord a les seves soflames, el seguiment massiu de les seves crides ens portaria directament a la independència. Només calia no votar, votar nul (preferentment amb papereta de l’1-O) o en blanc.

Curiosament, fins i tot si (a BCN) comptem com a resultat d’aquesta campanya del plusquamperfectisme indepe tot l’increment de l’abstenció, vot nul i vot en blanc que hi ha hagut a la ciutat en relació al 2019, haurien tingut un suport de 59.388 persones (+50.846 abstencions, + 4.390 vots nuls i +4.152 vots en blanc).

Si el plusquamperfectisme hagués fet una proposta electoral que hagués aconseguit mobilitzar tot aquest no vot, nul, en blanc i abstenció per anar en contra de tots, no a favor de res, haurien pogut aspirar a obtenir una representació d’entre 2 i 3 regidors a Barcelona. Però és clar, malgrat ser plusquamperfectes i tenir sempre la raó i que tots els altres només són uns paguetes processistes, només haurien tingut, com a molt, el suport del 19% del vot independentista a BCN. El 81% hauria seguit sense votar-los, sense plegar-se a la seva saviesa i plusquamperfectisme.

Per al plusquamperfectisme i el quartallistisme independentistes només hi ha una estratègia: destruir els altres indepes al preu que sigui, tot s’hi val. És evident que no pensen cometre l’error de presentar-se a unes eleccions competint amb les actuals forces indepes sense abans haver desplegat aquesta estratègia de desgast permanent, que implica tractar-los a tots per igual en tot, i l’exercici de la manipulació sense límit per assolir l’objectiu de desgast.

Per això un increment del 18,26% de l’abstenció indepe es converteix en que l’abstenció ha estat massiva entre l’independentisme, en un heroic exercici de revolta davant l’opressió partidista, mentre que aquest 81,14% d’independentistes que han seguit votant a les actuals propostes independentistes, s’ha d’amagar, silenciar, fer veure que no existeix.

D’ara fins al 23J tindrem una nova campanya sense límits del plusquamperfectisme i quartallistisme indepe, buscant el màxim desgast dels partits indepes que s’hi presentin. ÉS igual tot, la lluita del plusquamperfectisme és contra tots sense distinció: és igual  ERC que ha estat donant suport a Pedro Sánchez al llarg de tota la legislatura o Junts que ha estat radicalment crític. No hi ha distincions. Tots els que no són ells, ni que ningú sàpiga què són, són processistes, lliristes, paguetistes...

Al capdavant de les crides a l’abstenció o vot nul ja s’hi ha posat l’ANC, posant-se a remolc del sense precedents èxit d’aquesta mobilització massiva que ha implicat aconseguir l’abstenció d’un 18,26% d’indepes. Però aquí tenim una “petita” coseta a la que l’ANC no dona cap importància, ni en parla. Sí en parlava l’altre dia al seu blog el company Jaume Marfany, que deia això:

“Si la bufetada de les municipals als partits ha estat considerable, caldria reflexionar molt el que va passar entre el 18 i el 24 de maig en les votacions de l’Assemblea General. Segons l’ANC hi van participar un total de 2.523 associats. Si la xifra d’associats calculem que es troba sobre uns 38.000 (caldria també reflexionar sobre la gran quantitat de baixes produïdes en els darrers anys) el percentatge d’abstenció en aquestes votacions rondaria el 93%. Més encara, el Full de Ruta definitiu es va aprovar amb una participació que no va arribar als 1000 socis... al voltant d'un 97,5% d’abstenció.

Si l'abstenció a les municipals la considerem un avís als partits independentistes, com cal entendre una abstenció entre el 93 i el 97% a les votacions de l'Assemblea?”

Segons l’Assemblea: “L’ANC promourà el vot nul o l’abstenció a les eleccions espanyoles si no hi ha unitat independentista”. Segons la notícia “Per a l’organització, l’independentisme cívic ha enviat un missatge clar a ERC, Junts i CUP amb l’abstenció i el vot nul o en blanc”.

O sigui, per a la direccio de l’ANC l’abstenció d’un 18,26% dels votants indepes ha enviat un missatge clar a ERC, Junts i CUP, però el 97% d’abstenció a l’ANC en la votació del full de ruta no ha enviat cap missatge a la direcció de l’ANC. És realment curiós, molt curiós. De la mateixa manera que és curiosíssim que el missatge s’hagi enviat per igual a ERC, amb la pèrdua del 36,59% dels seus votants, que a Junts, que n’ha guanyat un 15,6%. Curiosíssim.

Per acabar, deixeu-me fer una referència “flash” a aquesta escombreria comunera que es proclama historiador i professor universitari, aquest tal Steven Forti. En un tuit l’endemà de les eleccions s’atrevia a dir: “Los fachillas con la estelada enseñan la patita. No solo con la vuelta de Anglada en Vic con Som Identitari o con la mejora del Front Nacional en Manresa. Sino sobre todo con la victoria en Ripoll de Aliança Catalana. Este es también el resultado de los escombros del Procés.”

Més enllà de que tractar l’espanyolista històric de l’Anglada com a “fachilla con la estelada” ja diu quin és el nivell d’aquest personatge del Forti, la seva repugnant permanent criminalització de l’independentisme, també sempre a base de mentides i manipulacions, requereix un parell de dades. La primera seria que té pebrots que un italià, amb el govern i majoria parlamentària que ara hi ha a Itàlia, vingui aquí a donar-nos lliçons, a predicar què dolents som, etc.”

Tanmateix, al marge d’això, és evident que dins l’independentisme, dissortadament com a qualsevol altre país, també hi ha germinat opcions identitàries i xenòfobes, com Aliança Catalana i els usurpadors del FNC. Entre tots dos aquest 28M han sumat 5.338 vots d’un total de més d’1.274.234 vots alineats amb la independència, és a dir, que aquestes opcions només representen el 0,41% del vot independentista. A veure si en Forti fa una mica de recerca de debò i troba cap altra comunitat nacional on aquestes opcions siguin tan baixes, tan insignificants.

Evidentment Steven Forti no diu res que dins el vot unionista les opcions clarament xenòfobes representen el 10,65% d’aquest vot.

I menys diu encara que del total de vot amb connotacions xenòfobes a Catalunya, el 96,57% és d’opcions unionistes, espanyolistes, i només un 3,43% d’opcions indepes.

Lliçonetes nen comú per la unitat d’Espanya NI UNA, ok, Forti?

Apa, doncs fins aquí. Tenim pel davant temps molt difícils. Quan el discurs polític acaba presoner de demagògies i manipulacions, no hi ha cap estratègia possible. I sense estratègia i alimentant únicament la divisió i la confrontació interna, en comptes de reconstruir, poc a poc, però sòlidament, les bases per una nova estratègia de mínims que ens permeti tornar a posicionar-nos de manera creïble i majoritària per la independència, ho tenim fotut.

EN SEGUIREM PARLANT I, SOBRETOT, SEGUIREM LLUITANT!