7 de febr. 2024

Flash demoscòpic (pre-electoral del CIS) sobre les eleccions gallegues i projeccions polítiques i electorals dels partits

El proper 18 de febrer hi ha eleccions al Parlament de Galícia. Rarament entro a analitzar temes electorals i de projecció demoscòpica que no siguin de Catalunya. Però en aquest cas, com fa uns anys vaig fer amb Andalusia, ho he fet, per la singular importància del context polític en el que es desenvolupen.

Galícia és una de les “comunitats” històriques en l’arquitectura jurídica de l’actual estat espanyol, amb País Basc i Catalunya. Galícia ha estat també gairebé ininterrompudament un feu de la dreta espanyola, UCD i PP, amb només dues legislatures de governs del PSOE.

En aquests moments les eleccions gallegues plantegen una dimensió més enllà de la pròpia Galícia, atenent a factors molt determinants, com són el fet que l’actual líder de la dreta espanyola, del PP, sigui l’expresident de la Xunta de Galícia, però també que són les primeres eleccions a l’estat després de l’elecció de Pedro Sánchez com a president del Gobierno, amb el suport dels partits independentistes de Galícia, País Basc i Catalunya. I d’una agenda política marcada pel conflicte català, amb la llei d’aministia com a epicentre del conflicte polític aquest cop projectat a l'escenari del deep state de l'estat espanyol, i l'evidència d'aquest cop d’estat judicial que ha seguit al procés independentista català. Altres elements interessants d’aquestes eleccions gallegues són, a banda de l’impacte en PP i PSOE, l’emergència del nacionalisme gallec com a única alternativa al PP. I, finalment, també són interessants les derivades dels processos de descomposició de la lluita caïnita entre Sumar i Podemos.

Per tot això he fet un cop d’ull a les dades de l’enquesta pre-electoral i pre-campanya del CIS d’aquest mateix febrer sobre aquestes eleccions. És una enquesta molt sòlida, amb gairebé 4.000 enquestats. 

Tanmateix, en la projecció de la meva anàlisi hi ha dos factors que no sé fins a quin punt poden condicionar, esbiaxant, aquesta anàlisi, com són la meva “desconnexió” de la realitat gallega (no és el mateix analitzar una enquesta del teu país, del país que coneixes i vius, que analitzar una enquesta d’un altre país, del que no saps gairebé res) i un segon element realment sorprenent com és l’impacte del vot de la Galícia migrant, que té un volum superior a qualsevol altra realitat dins l’estat espanyol, el vot d’una població que “hereda” aquest dret de vot i l’exerceix tot i ni haver nascut ni haver viscut mai a Galícia. El cens d’electors gallecs a l’estranger gairebé arriba a les 500.000 persones, d’un total de 2.700.000 electors, és a dir, al voltant del 20% dels electors gallecs viuen a l’estranger (50% p.ex. a l’Argentina), i aquests diria no han estat enquestats, no he sabut veure a la metodologia de l’enquesta CIS que hagin estat enquestats. I això és molt rellevant, perquè estem parlant d’un 20% del cens, que ha tingut i pot tenir una influència determinant en el resultat final de les eleccions, sobretot si aquestes, com ara veurem, es decidiran per poquíssima diferència.

Dit tot això, el més rellevant, rotllo espoiler, de l’enquesta del CIS és:

  •          El PP pot revalidar l’absoluta, però serà pels pèls. Ara mateix, consideració a banda de la influència del desconegut comportament del vot del cens de gallecs a l’estranger, el PP té més opcions de perdre la majoria absoluta que de conservar-la.
  •          El BNG és clarament l’única alternativa al PP, amb una tendència de vot a l’alça que gairebé els projecta 10 punts més de vot que les darreres eleccions
  •          El PSG-PSOE com a molt pot aspirar a repetir resultat de fa 4 anys, però té moltes més opcions de perdre força que de repetir resultats.
  •          Sumar clarament concentra el vot que queda de l’espai podemita, però això no li garanteix obtenir representació parlamentària. L’escissió podemita farà el ridícul.
  •          VOX també s’enfonsa electoralment a Galícia. No va obtenir representació al 2020 i ara apunta perdre més de la meitat dels vots que va tenir

En aquest escenari que amb tanta claredat projecta l’enquesta pre-campanya del CIS, a banda de la influència determinant del vot exterior, també hi pot haver, en aquesta recta final, moviments importants de vot útil, a totes les bandes, tant en l’espai VOX cap a PP com en l’espai Sumar/podemites cap a BNG, que incrementi les tendències de vot que ja es manifesten a l’enquesta.

I això és justament un dels elements més interessants de l’enquesta de projecció de vot a Galícia, els moviments electorals entre formacions. Vegem-ho:

  •           El PP presenta una altíssima fidelitat de vot, del 80,1% del vot que va tenir el 2020 i arrossega un 39,7% del vot que va tenir VOX i un 49,7% del poc que va tenir C’s. I només té un 11,4% del seu electorat que encara no sap què votarà. Les opcions PP són clares. Concentra vot dreta i extrema-dreta, però és difícil saber si això serà suficient per evitar perdre la majoria absoluta davant l’ascens de BNG
  •  El BNG presenta també una altíssima fidelitat de vot, del 79,3%, i arrossega percentatges molt importants de vot d’altres formacions: un 22% de votants PSG, un 46,1% dels podemitas/Galícia en comú del 2020, un 63,4% de Marea Galeguista... Aquesta fidelitat de vot i aquesta captació en percentatges molt rellevants de vot d’altres formacions és el que explica aquesta projecció alcista que té el BNG, l’independentisme gallec. Però no únicament. Hi ha per a mi una altra dada molt important, i és que el BNG és el destí aclaparadorament majoritari del vot jove. Un 41,3% dels qui no van votar el 2020 perquè no tenien edat per votar, i ara sí que podran votar, ho faran al BNG. Per veure la importància d’aquest enorme impacte en el vot jove només cal veure que la segona opció de vot d’aquests votants és el PP, però només amb un 15,5%, és a dir, gairebé 30 punts de diferència. Espectacular. Una gran notícia per a l’independentisme gallec.
  •  Tot i que l’enquesta del CIS projecta uns resultats pel PSG-PSOE similars a les anteriors eleccions, hi ha elements demoscòpics que fan que, a criteri meu, això no estigui tan clar. Tenen una fidelitat de vot baixa, del 47,5%, i això crec posa en dubte puguin repetir resultats, perquè a més a més només arrosseguen un 6,9% de l’antic vot podemita (que recordem no van entrar al parlament gallec). No tinc clara la projecció que fa el CIS de que repeteixin resultat. Jo diria el PSG perdrà 1/3 del vot que va tenir el 2020.
  •  El descalabro que els podemites seguidors de la responsable de la major excarcelació i rebaixa de condemnes de la història de delinqüents sexuals condemnats, Irene Montero i la seva demencial incompetència, arrossega ara a la irrellevància tot el món del que havia estat Galicia en Comú i Sumar. Un 46,1% dels votants d’aquest espai el 2020 ara votaran BNG, un 6,9% PSG-PSOE i només un 22% a Sumar. I el deliri de la trencadissa provocada per la líderessa de posar en llibertat a delinqüents sexuals el tenim amb aquest 3,8% dels seus antics votants que ara diuen votaran la candidatura de Podemos. La trencadissa d’aquest espai és monumental. Si tinguessin una miqueta de dignitat política, de compromís altruista per fer possible fer fora de la Xunta al PP, tant la candidata de Sumar com la de Podemos s’haurien de retirar i demanar el vot per al BNG.
  •  VOX ja va treure un resultat bastant patètic el 2020, quan anaven per les espanyes que semblava s’ho havien de menjar tot, tot el vot franquista i feixista, amb només 26.797 vots, un 2,05% dels vots. Ara tenen més antics votants que votaran PP (un 39,7%) que a ells, que a VOX (només un 35,3%). I no recullen vot de ningú. Així les coses, i amb una projecció de vot inferior a l’1% tot sembla indicar que en aquests dies que falten fins les eleccions el vot fatxa menys sectari també acabarà fent “vot útil fatxa” cap al PP, per impedir una majoria de BNG i PSG-PSOE.
  •  L’enquesta del CIS també visibilitza un altre element polític singular de Galícia, aquest partit de només una de les quatre províncies que configuren Galícia, Ourense: el partit Democracia Ourensana. En termes globals el seu percentatge de vot no és res, però al concentrar-se en una circumscripció, podria arribar a obtenir 1 diputat. Tot i que no he estat capaç d’identificar d’on surten els seus vots. Ourense és la circumscripció amb menys electors. Les darreres eleccions el PP va tenir 8 diputats, BNG 3 i PSG-PSOE 3. Per la llei electoral, que beneficia els partits més votats, els vots d’aquesta formació poden ser determinants perquè BNG o PSG-PSOE perdin, per restes, algun diputat, que podria ser clau en el joc de majories tan ajustades que sembla hi haurà.

En definitiva, estem en un escenari electoral força obert. L’estratègia pepera de criminalització de Pedro Sánchez, situant-lo com a còmplice de terroristes i d’haver-se venut la gran Espanya als separatistes no sembla recollir grans suports. Es queden amb el que tenien i com a molt rasquen vot del fatxerio extrem, de VOX.

L’enquesta pronostica uns resultats al PSG-PSOE d’estabilitat electoral que jo no tinc tan clars. Sembla el PSG està patint desgast, però no tant perquè perdin vot per trair la unitat d’Espanya, sinó perquè és un vot que fa vot útil d’esquerra galleguista, l’únic que pot aspirar a un relleu polític a la Xunta. És a dir, que pateix desgast, però que no per la línia de traïció a Espanya del discurs pepero, sinó de vot útil per fer fora el PP. Això ho confirmaria també el fet que tot i ser el partit amb més indecisos, 16,7%, la segona opció dels seus antics votants, més enllà de la primera que tenen decidit, és que votarien BNG, en un 34,1%.

El BNG té una oportunitat històrica per a Galícia i per a l’independentisme gallec. A la vista del que projecten les enquestes, jo diria que les seves opcions s’acabaran decidint en com hagi treballat el vot exterior. Si en aquests 4 anys s’hi ha mogut, hi ha incidit, ha tingut una estratègia per guanyar-se’l, el BNG podria estar en clares condicions de fer fora el PP. Si no ho ha fet i el vot exterior segueix, com sembla sempre ha estat, un vot cap al PP i cap al PSOE, les seves opcions disminueixen. I, en tot cas, si ens confirma la seva espectacular entrada al vot jove de Galícia seria un element de futur molt important. I una lliçó per a l'independentisme català i les seves dificultats per penetrar massivament en el vot jove.

El món de Sumar, Galicia en Comú, Podemos, consolidarà la prevalença del seu sectarisme i miopia, en aquesta política inspirada només en fer mal, sobretot, als seus o antics seus, ni que això impliqui que tots desapareguin del mapa. Des d’aquest punt de vista el resultat de les eleccions gallegues pot condicionar també les eleccions europees del juny del 2024. 

Veurem... Forza Galiza ceibe!

19 de gen. 2024

El panorama polític que projecta el Baròmetre de gener del CIS a Catalunya i a l’estat espanyol.

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem tingut les dades del baròmetre polític i electoral del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas).

El CIS ha estat qüestionat, moltes vegades no sense raó, perquè els seus “responsables”, anomenats pel gobierno de torno, semblen projectar uns resultats electorals que afavoreixen al partit del Gobierno que el va nomenar.

Sí que és cert que en les projeccions de vot que fa el CIS de vegades hi ha coses estranyes. Però també és cert que és la millor enquesta que es fa a nivell estat espanyol (a Catalunya les millors són les del CEO, sense cap mena de dubte), i que també hi trobem sempre, més enllà de la mediàtica projecció de vot, dades molt treballades i molt significatives per ajudar-nos a veure com està el panorama polític.

És evident que les dades del CIS són a nivell estat espanyol, i que no en fa representació a nivell de Catalunya, però malgrat això, sí podem projectar escenaris polítics al nostre país a través de l’anàlisi demoscòpic dels resultats que projecten ERC i Junts.

A nivell estatal el CIS ha projectat un escenari electoral en el que el PSOE era la força més votada, pel davant del PP. Si a això li afegíem els resultats de VOX i de Sumar, semblava un escenari d’estabilitat en relació a l’actual, és a dir, sense canvis, sense uns canvis que només podrien venir d’una majoria absoluta de PP i VOX.

Aquests resultats, si hi afegim la trencadissa de Sumar i Podemos no deixen de ser sorprenents.

Ara mateix el PP és la formació política, a nivell estat, amb més fortalesa demoscòpica des del punt de vista de fidelitat de vot (81,6%), que pràcticament no té fuga de vot cap a ningú (només un 2,9%, dins marge d’error, cap a VOX), i que rep vot significatiu d’antics votants de VOX (16,8%), però també d’altres formacions com PSOE (3,5%) o Coalició Canària (22,9%).

El PSOE també es mostra sòlid des del punt de vista de fidelitat de vot, però potser una miqueta menys que el PP: té quasi 10 punts menys de fidelitat de vot que el PP (72,3% PSOE 81,6% PP). A nivell estatal gairebé no té fuga de vot significativa cap a cap altra formació, només un 3,5% cap a Sumar i cap a PP, això el fa està fort en les seves expectatives. Però la dada més important en relació a la projecció electoral del PSOE és que sigui el partit que més vot rep d’altres formacions, i totes molt diverses: un 8,9% d’antics votants de Sumar, un 15,6% d’ERC, un 5,2% de Bildu, un 8,9% del PNB i, la dada que més m’ha cridat l’atenció, la que considero més rellevant... té una intenció de vot del 52,7% entre les persones que les darreres eleccions no tenien edat per votar. És a dir, el PSOE arrassa entre el vot jove, s’emporta més del 50% del nou vot electoral de la població jove. El ridiculisme extrem del cayetanisme amb aquelles manis davant la seu de Ferraz passant el rosari sembla haver allunyat massivament el vot jove de PP i VOX per abocar-lo al PSOE.

En aquest escenari, per tant, sí que podria ser sòlida la projecció electoral d’un PSOE pel davant del PP. El que passa és que aquest escenari planteja dubtes en relació a que pogués reeeditar unes majories com les que han permès la recent investidura de Sanchez.

El primer dubte el tenim amb l’impacte de la trencadissa entre Sumar i Podemos. D’aquesta trencadissa el que està clar és que Podemos desapareixerà, seguirà el camí de C’s. Però també sembla clar que això tindrà impacte negatiu a Sumar. La fidelitat de vot de Sumar és de les més baixes, de només un 52,4%, és a dir, que ara mateix només tenen segurs un de cada dos vots que van tenir. L’hòstia de les pallassades podemites és evident impacta a Sumar, però sobretot, en el propi Podemos, que només arrossega un irrisori 14,7% del vot que va tenir Sumar. Les esquerres espanyoles i el seu cainisme destructiu de vegades s’assembla molt al de l’independentisme català. La fuga de vot de Sumar cap a PSOE és de les més altes, del 8,9%, i presenta un alt percentatge d’indecisos (12,7%).

La trencadissa de Sumar i Podemos afebleix Sumar i porta Podemos a la seva desaparició. Un gran negoci. Un negoci similar, pels seus efectes devastadors, destructius, al que planteja l’ANC i la seva llista cívica en relació a l’independentisme.

VOX segueix perdent força, tot i que encara conserva un 67,4% de fidelitat de vot. Malgrat la fuga més alta del sistema, aquest 16,8% de vot cap al PP, els resultats del partit del neofeixisme hispànic, units a la destrucció de Sumar-Podemos, els projecten, malgrat perdre suports, a ser la tercera força política.

Pel que fa als resultats que podem projectar a Catalunya, són exclusivament en relació a les forces independentistes amb representació parlamentària, és a dir, ERC i Junts. La projecció del CIS atorga una intenció de vot pràcticament idèntica a Junts i CIS, en la que Junts estaria 0,1 punts per sobre ERC, és a dir, res, empat total.

Però la situació, mirant les dades no sotmeses a biaixos mostrals, no és potser exactament així, o presenta altres elements que cal tenir en compte.

L’element que més crida l’atenció és la baixa fidelitat de vot que té ERC, de només el 51,8% entre els seus votants de les últimes eleccions. Però el més sorprenent és que la major fuga de vot que presenta ERC en relació als seus antics votants és aquest 15,6% que ara diuen votarien al PSC. Això, unit al 6,2% que diuen votarien Podemos/Sumar, el 3,4% que votaria Junts, el 4,5% que votaria nul i el major percentatge d’indecisos (12,7%) evidencia una significativa feblesa en la posició política i electoral d’ERC, que només es pot veure una mica “alleugida” per aquest 9,3% de vot de Junts que ara votarien ERC.

Pel que fa a Junts té una fidelitat de vot del 63,6%, 12 punts més alta que la d’ERC, però tot i així no es pot considerar una fidelitat forta. No és baixa, però tampoc alta. Té, a més, un sorprenent 8,3% que diuen votarien en blanc (no a un altre partit, ni abstenció ni nul, sinó en blanc. Sorprenent).

Des del punt de vista de l’independentisme el més rellevant és que, malgrat que ERC i Junts es mantenen amb expectatives electorals similars a les que fins ara han tingut, si s’observa alguna tendència és a un cert desgast, tot i que també el més destacable és que aquest desgast no va cap a l’abstenció (només un 2,3% dels votants de Junts) ni cap a altres possibles partits indepes (només un 3% dels votants d’ERC). Entre els votants d’ERC la indecisió és significativa (13,3%) i tot i que menor, també entre els de Junts (6,4%).

De fet a la pregunta als enquestats de que amb quina probabilitat anirien a votar, valorant-ho de 0 (no hi aniria segur) a 10 (hi aniria, a votar, amb tota seguretat), el 80,8% dels votants d’ERC i el 80,1% dels de Junts responen 10, o sigui, que amb total seguretat aniran a votar, amb una mitjana del 9,44 i del 9,28 en una escala de 0 a 10. És a dir, totes les soflames per l’abstenció del plusquamperfectisme indepe no tenen ja més recorregut.

De fet, el factor que més convida a la reflexió de la projecció de comportament polític i electoral entre l’electorat dels partits independentistes és aquesta evidència, que no deixa de tenir un punt preocupant, de que una bona part del vot sembla moure’s per criteris o motivacions de vot útil, en el que el comportament electoral es guia per ser útil per evitar els pitjors escenaris, des del punt de vista de molt votant indepe.

Les últimes eleccions ja vam veure hi havia hagut més vot indepe que no havia votat partit indepes cap al vot al PSC que cap a l’abstenció, moguts pel que consideraven el seu principal objectiu en unes eleccions així: evitar un govern de PP i VOX. Això continua essent força motor d’una bona part del vot indepe. Ja hem vist com un 15,6% dels votants ERC si ara hi haguessin eleccions votarien directament PSC, però és que entre els que encara diuen votaran ERC, a la pregunta de si finalment no votessin el partit que tenen decidit votar, a qui votarien, el 21,2% votarien PSC i el 16,9% Sumar. Entre els de Junts, en canvi, un 54,1% dels que volen seguir votar Junts, si pel que fos no ho fessin, votarien ERC, però també hi trobem un 8,8% que votarien PSC.

En política, i més en la perspectiva d’un moviment d’alliberament nacional, el pitjor que hi pot haver és projectar escenaris de fantasies que només serveixen per alimentar un discurs onanista, procurant-se “plaer polític” en un cada cop més estricte aïllament i orgasmar titllant de traïdors, venuts, paguetes... tots els que no comparteixen les seves fantasies onanistes.

La nostra societat és complexa. L’escenari polític del nostre país, des de tots els punts de vista, però especialment des del moviment independentista és més que complexe, és crític. Vam arribar més lluny que mai. Però no vam assolir els objectius. Sis anys després hem estat incapaços de fer una avaluació i diagnosi compartida del que va passar i perquè no vam poder anar més enllà, i persistim en la fractura del moviment i la impossibilitat de compartir una mínima estratègia. I això ens fa perdre credibilitat, suports i capacitat política per fer res.

En aquest escenari, però, abunden els plusquamperfectistes, els qui tot ho saben, els qui mai no s’equivoquen, els qui troben insultant que tots no ens aliniem amb ells, essent com són ells els qui tot ho saben, els qui clarament ens diuen a la cara que si no som independents és perquè no els seguim amb ells, perquè només ells saben com fer la independència.

Entre aquest personal tenim l’actual direcció de l’ANC, per als que facis el que facis, si no es fa el que ells diuen, que és aixecar la DUI demà i ja ho tindríem, és perquè tothom és traïdor.

La majoria social i independentista, en aquesta crisi del moviment, és, però, conscient de la complexitat del moment. L’independentisme s’equivocaria molt si ignorés que, en un escenari i estratègia complexes, hi ha un important vector de votant indepe que es mou, a cada elecció, amb estímuls finals diferents. I en el cas d’unes eleccions generals és més que evident que la majoria del votant indepe el que vol és que amb el seu vot es barri el pas a un govern de PP i VOX.

Per als plusquamperfectistes això és una xorrada, perquè és igual un govern PP i VOX que un govern PSOE i Sumar, perquè cap d’ells donarà suport a aixecar la DUI. Però per a la majoria dels votants indepes això no és així, no són el mateix, com s’està veient al País Valencià i a les Illes.

Els pactes d’ERC i Junts que han permès la investidura de Pedro Sánchez i han barrat el pas a un govern de PP i VOX són valorats positivament, malgrat tot, malgrat totes les incerteses, com a positius. De fet la principal possible fuga de vot indepe es produeix, en l’entorn d’ERC, cap a assegurar més la cosa, barrar el pas al PP i VOX, votant directament al PSC i en l’entorn de Junts votant a ERC perquè sembla assegurar més estar al costat d’un govern PSOE i Sumar que barri el pas al PP.

És preocupant com una part de l’independentisme vol abocar el moviment a la ceguesa en relació al que mou la nostra societat i, el que és pitjor, a considerar irrellevant, sense cap importància, la permanent necessitat de legitimitat democràtica que el nostre moviment necessita per poder aspirar a estar en condicions de treballar per la independència.

És preocupant que una part de l’independentisme consideri una gran victòria que la representació democràtica de la voluntat del poble de Catalunya en unes eleccions generals la tingui amb una amplíssima majoria absoluta el PSC, i que les opcions indepes quedin minoritàries.

És preocupant també que una part de l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, consideri que provocar la màxima fractura independentista, abocant l’independentisme a ser minoritari al Parlament, ens fa estar més a prop de la independència.

És preocupant i flipant.

I és sorprenent com aquest plusquamperfectisme té una vida paral·lela a la d’aquest personal de Podemos, que s’ha llençat com si no hi hagués un demà a fer dels seus antics companys de militància els seus màxims enemics, provocant un desgast enorme a tot aquest espai, un desgast del que ells, els podemites, seran les principals víctimes, amb la seva segura extinció.

L’independentisme camina sense rumb, i està pagant cara la incapacitat de compartir el més mínim, un diagnòstic de la situació i una estratègica bàsica comuna. Però encara pot pagar més car si dona l’esquena al que són els principals motors de la motivació política de la nostra societat. I el que ja ens pot abocar a la fallida seria la factura que implicaria renunciar a tenir ser la majoria social i democràtica com a fonament de la nostra lluita i la legitimitat de les nostres aspiracions. Si algú creu que les eleccions no serveixen per a res, perquè ja vam guanyar el referèndum de l’1-O i que és igual el resultat electoral de les eleccions... doncs això, aquesta factura ens abocarà a una fallida radical i irrervesible.

I totes les enquestes, inclosa aquesta del CIS, ens n’estan alertant...

8 de des. 2023

Sobre l’informe PISA: la importància de contextualitzar (vaig "contra-corrent", tirant una mica d’aigua al vi del catastrofisme)

Aquesta setmana el gran daltabaix nacional l’hem tingut a partir de la publicació de les dades de l’informe PISA, sobre els assoliments dels models educatius arreu del món, inclòs l’estat espanyol i amb desagregació per “comunitats autònomes”.

Les dades han estat negatives a tot el món, però el descens de les dades a Catalunya en relació a informes anteriors ha estat dels més importants de l’estat. I això va aixecar ràpidament una nova onada, aquest cop absolutament generalitzada, a la que s’hi ha sumat tothom: els sindicats (tot culpa de pèrdua poder adquisitiu professorat), un estol sorprenentment massiu d’experts pedagogs –professionals i aficionats- (que sorprenentment també tots ho teníem claríssim tot, ni que cap coincidís en res amb els altres), un també massiu de conciutadans alineats en un jo ja ho deia (ni que també en aquest cas cap d’ells digués el mateix, tot i que tots s’adjudicaven la certesa en el diagnòstic) i, com a grans novetats en aquesta reacció, la dels illuminati plusquamperfectistes, per als quals tot era culpa dels processistes i dels paguetes i la dels ja dissortadament inevitables propagandistes racistes i xenòfobs, per als quals, òbviament, tot és culpa de la immigració.

També hi va col·laborar una erràtica reacció del departament d’educació, primer situant elements d’errors mostrals, amb sobrerepresentació dels estudiants migrants, que hauria arrossegat els resultats a la baixa, per després desdir-se’n, tot situant-se en una altra zona de comfort molt clàssica per explicar-ho tot, la de les desigualtats socials i la criminalització de l’escola concertada.

Amb aquest article d'avui i la reflexió que m'ha motivat a escriure'l no vull entrar al fons de la cosa. És evident que les dades no són bones, i que cal veure què ha causat aquest descens i què es pot fer per millorar. No es tracta tampoc de fer l’estruç i amagar el cap, amagant elements de la nostra realitat social i nacional que poden estar tenint impacte en aquests resultats.

Amb aquest article l’únic que voldria és intentar compartir amb tots vosaltres la importància que té, en qualsevol anàlisi, una adequada contextualització. Llençar-se sense més damunt les dades d’aquest informe PISA, generant tota mena de discursos catastrofistes, absolutament apocalíptics, no té, per a mi, cap sentit. De la mateixa manera que no tindria sentit no analitzar, amb calma i coneixement, la situació del nostre model educatiu, i de les febleses que pugui tenir.

D’entrada crec que cal tenir en compte dues dades de l’informe PISA que poden ser molt rellevants en aquestes dades negatives que a gairebé tots els nivells (CAT, ESP, EU...) s’han tingut:

  •           La primera dada, només per contextualitzar, no per desacreditar l’informe, sinó simplement per situar-lo en el seu adequat marc, en el que representa, és recordar que es fa a partir de les dades avaluatives obtingudes a una “mostra” del total d’estudiants que es vol analitzar. A nivell de l’estat espanyol (no he trobat les dades de Catalunya), per a aproximadament un milió d’estudiants en l’interval que el treball analitza, hi han participat gairebé 30.800 estudiants. És a dir, no és un treball censal, i si es vol, com vol el treball, representatiu a nivell gènere, per comunitats autònomes, origen, classe social, etc... és important ser prudents. No qüestiono la validesa de les dades, simplement dic que no són un treball censal, i que per tant tampoc el tractem com a tal i busquem altres dades que ens ajudin a situar i analitzar millor la situació del nostre model educatiu.
  •           La segona dada que d’entrada em sembla pot haver tingut un impacte en aquest empitjorament global de les dades és que l’informe recull l’impacte de la pandèmica Covid, el tancament de centres escolars, etc. Això podria haver comportat uns pitjors resultats en el model avaluatiu clàssic, basat en el model educatiu clàssic, que pot revertir, per superació, en el proper informe.

Sobre l’impacte dels moviments migratoris, però també sobre l’impacte de la seva gestió:

Sí, Catalunya és una de les “comunitats autònomes”, que ha tingut un major impacte migratori sobre la seva població. I també sobre la seva població escolar. Però no ha estat l’única. En aquest gràfic del Ministeri es pot veure el % d’estudiants estrangers sobre el total d’estudiants en ensenyaments no universitaris:

Es pot veure clarament com Catalunya és una de les comunitats del grup amb major percentatge, en el que també hi estan, amb molt poca diferència entre elles, Aragó, Múrcia, La Rioja i les Illes Balears.

Catalunya se situa 4,7 punts pel damunt de la mitjana de l’estat, 3,2 de la comunitat de Madrid i 6 punts pel damunt del País Basc.

Fins aquí els fets. És evident que aquesta realitat té implicacions per al model educatiu, i potser també per als resultats.

Però potser també val la pena ens fixem, per contextualitzar, en altres dades que també podem trobar a l’informe PISA, i que són conseqüència directa de la gestió d’aquests fluxes migratoris, més enllà de l’impacte que té el seu volum.

Així, podem veure p.ex. quina és la diferència entre els assoliments en l’àmbit de Matemàtiques, de Lectura i de Ciències, entre els alumnes de cada sistema, segons siguin “naturals” o “immigrants”. Abans hem vist el volum. Ara anem a veure com s’ha gestionat. I la “sorpresa” la tenim quan veiem que la diferència entre naturals i immigrants a Catalunya és menor de la que tenen comunitats amb menys percentatge d’estudiants immigrants, com poden ser Madrid i, sobretot, el País Basc.

Així, en mates, els estudiants “immigrants” a Catalunya tenen una mitjana de -43 en relació als “naturals”, mentre que a Madrid és de -46 i al País Basc de -70, en lectura a CAT també de -43, a Madrid de -38 i al País Basc de -51, i a Ciències a Catalunya de -47, a Madrid de -43 i al País Basc de -54.

A Catalunya s’ha fet, malgrat les dificultats, una molt bona feina d’integració de l’alumnat procedent d’onades de les recents onades migratòries. Les dades són clares. I ens n’hem de sentir orgullosos. Sí, crec és una dada rellevant que ajuda a contextualitzar.

Sobre la visió global del model de formació i els seus resultats (contundents)

Com ja he “criticat” abans, el resultat de PISA ha estat aprofitat per gairebé tothom per llençar soflames catastrofistes, apocalíptiques, en relació al nostre model educatiu, a la gestió que se n’ha fet i al desastre al que ens aboca.

Però per contextualitzar les dades PISA i així situar-les en un context d’un zoom més ampli, que integri tots els resultats del conjunt del model, i ens permeti la seva comparació a nivell estatal i internacional, tenim un indicador valuosíssim: el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors (és un indicador de l’estadística oficial i de comparabilitat internacional bàsica). I les dades, amb la seva evolució al llarg dels anys, i comparades CAT-ESP-UE ens les proporciona l’IDESCAT:


Fixem-nos en tres anys per explicar bé i entendre millor la importància del que hi ha al darrere d’aquestes dades:

-          L’any 2012 a Catalunya hi havia un 40,6% de la població entre 30-34 anys. La mitjana de l’estat espanyol era del 40,2% i la mitjana de la UE del 34,1%. És a dir, l’any 2012 el percentatge de població amb estudis superiors a CAT i ESP era pràcticament igual, només un 0,4 superior CAT. I en relació a la UE, CAT estava 6,5 punts per sobre.

-          L’any 2015 el % de població 30-34 amb estudis superiors a CAT era del 43,15%, el de ESP del 41% i el de la UE del 36,5%. És a dir CAT havia incrementat la seva distància en relació a ESP (de 0,4 a 2,15) i pràcticament s’havia mantingut igual en relació a la UE (de 6,5 a 6,65)

-          L’any 2022, últim amb dades disponibles, que també és l’any del treball PISA, el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors a CAT havia pujat fins al 55,6%. Al conjunt de l’estat fins al 50,5% i a la UE fins al 42%. És a dir, que malgrat el % havia crescut arreu, a Catalunya el model educatiu havia disparat, en relació a la mitjana de l’estat i de la UE, la població amb estudis superiors. En relació a ESP la diferència a favor de CAT havia passat de 2,15 punts a 5,1 punts, i en relació a la UE de 6,65 punts a 13,6 punts.

I segueix creixent el nombre d’estudiants que arriben a la Universitat (les dades més recents!)

Del curs 2019-20 al curs 2021-22 (últim amb dades disponibles) el nombre d’estudiants cursant estudis a la universitat es va incrementar, a Catalunya, en 5.647.

I aquest 2023 ha batut tots els rècords d’alumnes matriculats per fer les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) per a l’actual curs, el curs 2023-24, un 15,3% més que els alumnes que es van matricular per fer les PAU l’any 2019 per accedir a la universitat el curs 2019-20.

2023: les dades d’inserció laboral més positives dels graduats universitaris:

Com hem vist el model educatiu català està portant cada cop més joves a tenir estudis superiors, en uns percentatges que evolucionen a l’alça en relació als del conjunt de l’estat i a la mitjana de la UE. Sí, el model educatiu català segur té moltes coses a millorar, però està oferint resultats molt positius cada cop per a més joves.

S’incrementa el nombre d’estudiants a la  universitat i que accedeixen a la universitat... i en contra del que prediquen els catastrofistes, també s’incrementa la inserció laboral dels nostres graduat universitaris.

Segons les dades de l’últim estudi al respecte, d’aquest 2023, que són les dades de referència estadística, el treball i seguiment dels graduats que fa AQU Catalunya, un 91% dels graduats universitaris treballa. A més a més la immensa majoria (el 86,2%) ho fa desenvolupant tasques pròpies de titulació universitària (el 72,5% tasques pròpies de la titulació i el 13,7% tasques universitàries, però no pròpies de la titulació)

En definitiva:

L’informe PISA és un informe que sempre cal tenir present. Però no és l’únic informe ni les úniques dades per tenir una avaluació completa del nostre sistema, d’allò estem fent bé i d’allò que necessita millorar.

Una pinzellada de dades mostrals i aïllades del context del sistema és absurd generin tots aquests discursos catastrofistes, apocalíptics, en relació al nostre sistema educatiu, en tot el seu conjunt. Com he demostrat només amb unes poques dades de context, el nostre model, entès com un conjunt d’etapes formatives que ofereixen una formació als nostres estudiants que cada cop obre més portes a més d’aquests estudiants, funciona. I ho fa millor que els sistemes del nostre entorn.

Segur hi ha moltes coses a millorar. Segur que hem de fer front a noves realitats. Però això ha estat ara i sempre. I les dades globals demostren que ho estem fent prou bé, i que malgrat sempre hem de tenir present gestionar des de la millora contínua, també hem d’estar orgullosos del que fins ara hem fet. Perquè ho hem fet i estem fent força bé.

4 de des. 2023

La direcció de l'ANC promovent una llista cívica, en format agrupació d'electors, dinamitant objectius i estatuts fundacionals ANC

La direcció de l’ANC ja fa dies ha assumit el lideratge del plusquamperfectisme indepe. La direcció illuminati de l’ANC ja fa temps que ha abandonat totalment el sentit de moviment cívic amb el que es va fundar, per estar treballant única i exclusivament per generar una quarta o cinquena llista en l’espai electoral. 

Abans de les eleccions generals del juliol l’ANC va voler fer campanya per l’abstenció o el vot nul, contra els partits indepes que es presentaven a les eleccions (ERC, Junts i CUP). La pregunta de la consulta entre els associats de l’ANC feia així: “¿Estàs d'acord que a les eleccions espanyoles del 23 de juliol l'Assemblea promogui l'abstenció activa i el vot nul polític, amb la papereta del «Sí a la independència» del Primer d'Octubre?””. Doncs bé, per a frustració de la direcció illuminati de l’ANC, el 59,71% dels socis de l’ANC no hi va estar d’acord, vam rebutjar aquest plantejament. Només un 38,67% dels socis ANC que van votar hi van estar a favor.

Però malgrat la desautorització de les bases de l’ANC, la direcció illuminati no va desistir de gestionar l’ANC com a eina d’atac als altres indepes que no són ells, com a eix central de la seva estratègia per desgastar-los i així obrir pas a la seva llista electoral.

Per això ara, després dels acords de Junts i ERC que han fet possible la investidura de Pedro Sánchez, la direcció illuminati de l’ANC ha promogut un manifest en el que bàsicament diuen que rebutgen radicalment els pactes signats per ERC i Junts, perquè segons ells comporten la normalització de Catalunya, sense assolir la independència, i exigeixen a ERC i Junts que reverteixin aquests acords signats...excepte que el govern espanyol es comprometi a fer efectiva la independència i que el Parlament aprovi un pacte per aixecar la DUI.

Aprofitar les circumstàncies i escenari generat per les eleccions del 23J per intentar assolir coses molt importants com l’aministia o la mediació internacional i reconeixement del conflicte polític de caràcter nacional és, per a la direcció illuminati, pitjor que res, perquè no hem assolit la independència. Encara més, que els resultats hagin portat a que amb el que fas (pactar) facis president a algú amb qui has pactat assoliments molt importants, normalitza la situació, però que amb aquests mateixos resultats, l’estratègia ANC sigui no fer res, i així fer possible un govern de PP i de VOX, això no normalitza res.

En fi.

Doncs bé, fa uns quants dies, el 22 de novembre, jo i tots els socis de l’ANC rebíem un e-mail de l’ANC amb aquest manifest rebutjant els pactes d’ERC i de Junts, i demanant a tothom que ens hi adheríssim, que signéssim donant-hi suport, per expressar així el rebuig massiu a aquests pactes.12 dies després aquest manifest només té 849 adhesions. 

L’ANC té uns 45.000 socis amb dret a vot, i uns 50.000 adherits com a simpatitzants. Doncs adreçant-te a unes 90 mil persones de l’ANC (socis i simpatitzants), només 849 signatures de suport a aquest manifest.

Aquesta nova desautorització de la direcció illuminati de l’ANC és MONUMENTAL. Qualsevol persona amb un mínim de dignitat o hauria plegat o hauria corregit el rumb.

Però a l’actual direcció de l’ANC els hi és igual que les seves propostes siguin massivament rebutjades pels associats. Ells tenen molt clar quin és el seu objectiu: provocar el màxim desgast i destrucció possible en les organitzacions polítiques i cíviques de l’independentisme, que afavoreixi així la sortida a escena de la seva llista cívica, o sigui, d’una quarta o cinquena llista electoral independentista, ni que al fer-ho estiguin dinamitant l’ANC.

En el comunicat que avui ha fet pública la direcció de l’ANC han dit:

“El Secretariat Nacional de l’Assemblea ha aprovat, per una àmplia majoria, la creació d’un grup de treball per desenvolupar el projecte de llista cívica.

Aclarim alguns dubtes al voltant d'aquesta decisió. Fil:

Tal com expliciten els dos últims fulls de ruta de l’entitat, “que l’Assemblea esdevingui un partit i es presenti a les eleccions no és una opció”. Proposem impulsar una agrupació d'electors per a les pròximes eleccions al Parlament, en cap cas convertir-nos en un partit polític.”

La presa de pèl als associats d’aquesta direcció illuminati de l’ANC és absolutament vergonyosa.

L’article 2.4 dels estatuts de l’ANC, en el que s’estableixen les finalitats que té l’ANC, diu:

“2.4. L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.”

A veure, direcció de l’ANC: què no s’entén dels objectius i estatuts fundacionals de l’ANC?

“L’ANC ES MANTINDRÀ TOTALMENT INDEPENDENT DE QUALSEVOL PARTIT POLÍTIC COALICIÓ ELECTORAL.... O GRUP D’ELECTORS”

El que està fent la direcció illuminati de l’ANC és gravíssim: no només és que no es mantingui l’ANC totalment independent de qualsevol grup d’electors, com diuen els estatuts, és que la direcció illuminati de l’ANC, diu obertament que volen treballar PER IMPULSAR una agrupació d’electors.

És flipant.

I en el que ja és “es colmo” diuen, com si amb això tot arreglat, que en cap cas volen convertir l’ANC en un partit polític. Acabáramos!!!!

O sigui, posen tots els recursos de l’ANC a treballar per fer una llista cívica, en format agrupació d’electors, que va totalment en contra dels objectius i estatuts de l’ANC, i tenen la cara de dir que com que no faran un partit polític, ni presentaran l’ANC com a tal a les eleccions, doncs que tot bé.

La direcció illuminati de l’ANC l’està apartant totalment dels seus objectius fundacionals i de l’activisme cívic que fins ara havia liderat. Carregar-se així l’ANC és dramàtic, perquè el seu espai quedarà orfe per molt de temps.

Aquesta obsessió de l’actual direcció illuminati de reeditar una mena de nova Solidaritat és, a més a més, posar l’ANC a liderar la divisió i la confrontació independentista, la lluita caïnita entre indepes, de la que tothom en sortirà perdent, i, sobretot, en sortirà perdent el moviment independentista, allunyant-nos de la majoria social i de treballar dur per poder tornar a bastir una estratègia que ens torni a situar en una situació d’estar en condicions de poder fer la independència.

A la vista de tot aquest escandalós despropòsit l’altre dia vaig dir per tuiter que potser ja havia arribat el moment de donar-me de baixa de l’ANC. Però en el comunicat d’avui la direcció illuminati diu que sotmetrà a consulta als socis de l’ANC el resultat dels treballs per impulsar la llista cívica, i que ho farà dins el primer trimestre del 2024. Així les coses, m’agafo a aquesta consulta (veurem si compleixen!), com a última oportunitat d’evitar la destrucció de l’ANC i de dinamitar el seu paper clau en el lideratge del moviment cívic independentista.

Evidentment faré campanya i votaré en contra de que l’ANC impulsi cap llista electoral.

Com he explicat abans, aquest 2023 les propostes de la direcció illuminati ja han estat ampliament rebutjades per la massa social i militant de l’ANC, amb gairebé el 60% dels vots contra la direcció. I ara amb aquest descomunal fracàs en la recollida de signatures contra els pactes, havent-ne recollit només 849, d’un total de 45.000 socis i 90.000 socis i simpatitzants.

És també una dada molt reveladora les poquíssimes entitats que han signat aquest manifest. N’he comptat 4. I entre aquestes 4... què hi trobem? Doncs Solidaritat Independentista, el partit indepe més efímer de la història, només va tenir representació al Parlament una legislatura, i l’associació Donec Perficiam, el moment de més glòria de la qual fou la convocatòria que feu l’Onze del 2021 per fer una manifestació “en paral·lel” a la convocada per l’ANC, que acabà amb uns 30 convocats de Donec Perficiam intentant barrar el pas a Via Laietana als 400.000 manifestants de la convocatòria de l’ANC al crit de “PROU TRAÏDORS i BOTIFLERS”.

Permeteu-me, per acabar, també unes poques dades sobre aquests models polítics de la direcció illuminati de l’ANC, allò de les Primàries: a les municipals del 2019 les candidatures de Primàries van tenir al voltant de 40.000 vots, i uns 25 regidors (sobre 9.000 regidors que hi ha al nostre país), mentre que a les municipals del 2023 no han passat de 5.000 vots i un parell o tres de regidors. És significatiu el “descalabro” a Barcelona, que havia estat la gran aposta del 2019: a les municipals del 2019 van tenir 28.000 vots, no van obtenir cap regidor, però van aconseguir que no hi hagués govern independentista a l’Ajuntament de BCN. Aquest 2023 els de les Primàries, a Barcelona, han tret 1.415 vots i, evidentment, cap regidor.

Aquests són els models d’èxit en els que s’estan inspirant els de la direcció illuminati de l’ANC per a això de la llista cívica: un model que només es basa en situar la resta d’independentistes que no són ells com el seu principal, de fet gairebé únic, enemic, amb l’únic objectiu de desgastar-los tant com sigui possible per rascar uns vots que els permetin entrar al Parlament. Un cop dins, tres o quatre diputats serien celebrats com un grandíssim èxit, tota la seva actuació política consistirà en seguir l’atac implacable contra tots els altres independentistes que no són ells, agafant-se a la profunditat del discurs dels Donec: prou traïdors i tots sou uns botiflers. Amb aquest missatge des de la tribuna del Parlament, repetit cada dia, sense importar el que s’hi estigui debatent, confien no els passi com a Solidaritat, confien no desaparèixer en una legislatura, i així poder seguir amb la seva estratègia de que tots els que no som ells som traïdors i botiflers.

6 anys després de l’1-O l’independentisme i el nostre país estem en una situació molt complicada. Sortir-ne no serà fàcil. En aquest escenari, en aquest context, jo només tinc clares dues coses: 

  • que per poder-hi tornar hem de ser capaços de llegir adequadament el país que som avui, per poder-hi tornar a connectar, i 
  • que ens necessitem a tots, perquè si no hi som tots no hi ha cap possibilitat d’estar en condicions de fer la independència. I només hi podrem ser-hi tots si tots treballem per enterrar les destrals de la divisió. 
Hem de treballar i militar per fer-ho possible, per enterrar la fractura divisiva que bloqueja les nostres aspriacions nacionals, no per fer aquesta divisió cada dia més fonda i destructiva, que és el que està proposant aquesta direcció illuminati de l’ANC.

 

21 de nov. 2023

Segona anàlisi del BOP del CEO: la independència, la nació, la societat i l’independentisme. Les dades clau!

Com vaig avançar en l’anterior article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, que vaig dedicar quasi exclusivament a les projeccions electorals, volia estendre l’anàlisi a altres elements del BOP que m’han semblat de gran interès, extraordinàriament valuosos per a ajudar-nos a entendre la nostra societat, la nostra nació, el suport a la independència i el paper que hi pot tenir en tot això l’independentisme.

Voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència

En aquest BOP el CEO planteja una qüestió transcendent en la nostra estratègia per fer la independència: voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència.

La reflexió a la que ens porta l’anàlisi d’aquestes dades és valuiosíssima, de gran transcendència, en relació al que som, al que volem i al que hem de tenir clar per, tal com som, i el que volem, què hem de tenir sempre en compte si hi volem arribar.

El BOP del CEO planteja una primera qüestió:

  •           VOL que Catalunya esdevingui un estat independent?

La resposta és molt concloent: un 51,9% No ho VOL i un 40,8% Sí ho VOL. Segons això més de la meitat dels catalans, preguntats sobre si volen la independència, diuen que no la volen, amb 11 punts de distància en relació als que sí la volen.

Però també planteja una altra qüestió:

  •          Si  hi hagués un referèndum sobre la independència, vostè votaria a favor (Sí) de la independència o en contra (No) de la independència?

I els resultats no tenen res a veure. Si el referèndum fos unilateral un 39,7% votarien a favor de la independència, un 26,1% en contra i un 20,4% no aniria a votar

Si el referèndum fos acordat un 42,1% votarien, Sí, és a dir, a favor de la independència, i un 31,1% votarien NO, o sigui, en contra. Un 10,8% no aniria a votar i un 9% votaria en blanc.

I aquesta és la clau del nostre procés: per a molts dels nostres conciutadans una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Fixem-nos que el 40,8% de Sí en la primera pregunta, la de voler o no voler la independència, és pràcticament idèntic al 42,1% que votaria Sí a la independència en cas de referèndum acordat.

En canvi el 51,9% que no volen la independència no té res a veure amb el 31,1% que en cas d’un referèndum acordat votarien No a la independència.

Els que volen la independència coincideixen pràcticament al mil·límetre amb els que votarien Sí a la independència.

Però en canvi els que votarien No a la independència són 20 punts menys que els mateixos enquestats que es manifesten explícitament com que no volen la independència.

Està molt clar: una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Des d’un punt de vista d’estratègia independentista aquestes dades ens fan evident que qualsevol estratègia independentista, si vol ser majoritària, necessita actuar en dos camps:

  •         Per una banda en fer créixer els que VOLEN la independència. Ara mateix els que no la volen són majoria, són 11 punts més que els qui la volen. Qualsevol estratègia independentista passa per arribar a més gent, per fer créixer el nombre dels que Sí volen la independència i disminuir els qui no la volen, fins que també en aquesta qüestió, sobre el voler o no voler, el Sí sigui clarament majoritari, que ara no ho és.
  •  Per una altra banda qualsevol estratègia independentista ha de tenir clar que el Sí a la independència en un possible referèndum només serà majoritari si, com ara reflecteix el BOP del CEO, una part molt significativa dels qui no voldrien la independència es mantenen en aquesta posició de no votar-hi en contra.

 Si aquests 20 punts de catalans que diuen no voler la independència, però que no votarien en contra de la independència, per mil motius, de repent comencessin a tenir por de la independència, en comptes de respectar-la com fins ara, i per tant votessin en contra, el No a la independència seria majoritari.

Així les coses, perquè el Sí a la independència segueixi sent, davant un referèndum, l’opció que més vots tindria, i perquè pugui créixer entre els qui no votarien en contra de la independència, malgrat no voler-la, el que cal és ser molt i molt conscients del país que som, de la societat que som i de la nació que es configura a partir d’aquest com som.

L’independentisme ha passat en 10 anys de ser minoritari, gairebé residual, a ser majoritari políticament per haver fet les coses bé, per haver-se mantingut fidel a uns principis que han estat clau perquè en una societat complexa com la nostra, que es configura encara més complexament des del punt de vista nacional, siguin majoria els que votarien a favor de la independència, gràcies a que una part molt important de la nostra societat, per tant membres de la nostra nació, no la voldrien, però no volen oposar-s’hi.

Aquests principis, aquests valors amb els que l’independentisme ha sabut treballar, proposar la independència com una oportunitat per a tots, en la que tothom hi té cabuda, que no exclourà ningú i que implicarà més i millors oportunitats per a tots... són la clau, per a  mi, de tot plegat. 

Una clau que podríem resumir en la dimensió integradora de país del “un sol poble”.

La nostra societat es configura a partir d’un enorme sentiment d’identitat nacional compartida, que s’ha sabut gestionar i integrar prou bé com perquè la nació que som respecti els sentiments associats a la nostra diversitat d’orígens. I en aquest punt és on hi ha la clau d’aquests 20 punts de diferència entre els que no volen la independència però no pensen oposar-s’hi, no volen votar-hi en contra.

Fixem-nos-hi: un 74% dels catalans tenen, amb major o menor intensitat, un sentiment d’identitat compartida català/espanyol. La majoria de la nostra societat es manifesta sentir-se tan catalans com espanyols (el 43,7%), seguits del 24,4% que es posicionen com a més catalans que espanyols i del 6,1% que se situen com a més espanyols que catalans. Només un 5,8% es manifesta com “únicament espanyol”, mentre que únicament catalans només manifesten sentir-se’n el 16,9%.

El 41% de catalans que volen la independència i votarien sí a la independència, menys de la meitat es manifesten nacionalment com a “únicament catalans”. Els 25 punts que falten fins ser el 41%, és a dir, més de la meitat, són catalans que s’expressen des d’una identitat nacional compartida català/espanyol. I aquest és el gran èxit de l’independentisme: haver estat capaços de sumar partidaris de la independència entre orígens molt diversos que han generat sentiments d’identitat compartida que no han estat obstacle per assumir la independència com la millor opció per al nostre país.

Sense entendre la complexitat del nostre fet nacional, sense respectar que, agradi o no, som i ens sentim com som i sentim, i del que es tracta és d’assumir com som i el que implica, sempre sota la llum guiadora del “un sol poble” candelià com a eix de construcció nacional, no ens en sortirem.

Un 88,8% de la nostra societat se sent i així es manifesta, molt vinculada a Catalunya, però també hi ha un 53,5% de la nostra societat se sent molt vinculada a Espanya. Entendre aquesta diversitat nacional, de sentiments, i la seva complexitat, i gestionar-la bé, com fins ara hem sabut fer, és clau en qualsevol estratègia independentista.

El nostre “enemic” és l’estat espanyol, no “els espanyols”, així en general, excepte que vulguem que l’independentisme quedi residualitzat en un 16,9%, i deixi de ser la majoria social i política que ara mateix és.

Una altra claríssima manifestació d’aquesta pluralitat de la nostra societat, des de la que es construeix la nostra realitat nacional la trobem en la llengua: el castellà és la llengua primera del 57,8% i el català del 36%, però el català esdevé la llengua pròpia del 42,1%, mentre que el castellà és la llengua pròpia del 46,8%. I per a un 10% ho són, les seves llengües pròpies, tant el català com el castellà.

El castellà no és l’enemic del català: l’enemic del català és l’estat espanyol. Per això volem la independència. No la volem per anar contra la gent que parla el castellà, ni per anar en contra de que puguin parlar el castellà. No podem negar la nostra realitat i molt menys tenir estratègies i desplegar polítiques i discursos contra la realitat de com som.

Les dades són contundents. No entendre-ho ni aplicar el que ens expliquen ens portaria a que la independència no sigui possible des del seu punt més fonamental, que és el de ser l’expressió d’una voluntat democràtica majoritària de la nostra societat.

Tots aquests discursets de nyordisme, de castellanofòbia, de tractar la gent de colons... no ens fan avançar, sinó retrocedir, esdevenint una de les pitjors amenaces que pot tenir la lluita per fer realitat la independència.

Però de la mateixa manera que hi ha coses de la nostra realitat social, nacional i política que si no les sabem gestionar amb intel·ligència i estratègia de futur poden acabar decantant la societat cap a una majoria política hostil a la independència, n’hi ha moltes altres que ens vertebren nacionalment, perquè són l’expressió política de la voluntat d’un poble, diferenciada de la de la resta de l’estat.

Al BOP del CEO tornem a veure com un 73,1% del nostre país creu que tenim el dret a decidir el nostre futur en un referèndum. És una xifra espectacular. Aquest 73,1%, integra no només l’independentisme, sinó molts alts percentatges de votants d’altres formacions polítiques, trencant tots els motllos amb aquest 35% de votants del PP o un increïble 37% dels votants de Vox que diuen estar-hi d’acord.

Més enllà del Sí o del No davant la independència, el cert és que l’independentisme també hauria de treballar estratègicament la realitat que s’expressa en les respostes a la pregunta múltiple sobre quina creuen hauria de ser Catalunya en relació a Espanya: un 31,4% diuen que una comunitat autònoma, un 23,8% un estat dins una espanya federal i un 30,9% un estat independent.

La clau de la majoria independentista està en que a aquest 31% nucli dur que estan per l’estat propi, s’hi apleguin prou suports, entre els que d’entrada no ho estan, per arribar a ser com a mínim aquest 41%, i que d’aquest 61,6% que no tenen l’estat propi com a primera opció, només entre un 31 i un 36% votin no a la independència. La clau de la independència és també que només la meitat dels que no tenen l’estat propi com a opció per a CAT, votin en contra de la independència, que l’altra meitat no s’hi oposi.

No hi haurà independència sense assumir-nos com la realitat social i diversa que som, que és la que configura, avui en dia, la nostra nació. No som ni la societat ni la Nació dels anys 30 del s.XX, ni la societat ni la Nació del 1714. Hem evolucionat, hem canviat, però mantenim viva l’aspiració nacional, la independència, perquè l’hem sabuda traslladar de generació en generació, no momificada, sinó ben viva.

Hi ha encara un últim factor determinant en la configuració d’aquesta majoria social, nacional i política per fer la independència i aquest factor és que no només hi ha d’haver una estratègia independentista integradora nacionalment, sinó que hi ha d’haver un moviment i una direcció política i cívica que generi credibilitat, que transmeti confiança i seguretat.

Només la suma d’aquesta direccio política amb una estratègia compartida, executada des de la confiança, transmetent credibilitat, pot portar-nos de nou a la mobilització i el compromís popular, ciutadà, nacional, que vam viure l’octubre del 2017.

Abans explicava que aquest novembre, en la pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya, només un 31% responien que un Estat Independent. El màxim suport a l’estat independent en aquesta pregunta de resposta múltiple fou el 40% de suport que tingué l’any 2017, quan tots anàvem a una.

I també abans, a l’inici de l’article, explicava que aquest novembre 2023 a la pregunta de si VOL o no VOL la independència, un 41% diuen que sí i un 52% que no. L’octubre del 2017 és l’únic moment en el que fins i tot el Sí a la pregunta de “voler” ha estat majoritari. Al CEO d’aquell octubre del 2017 un 49% deien que Sí volien la independència, davant un inferior 43% que deien que no volien la independència.

El procés per fer la independència o per estar en condicions de lluitar per fer la independència requereix, com hem vist, guanyar-se la confiança de la majoria social, i ser creïbles. Ho vam saber fer i ser, i és en el moment en el que la independència ha tingut el màxim suport.

Tot el que ha seguit no culminar el procés de l’1-O, tota aquesta divisió i frustració al llarg d’aquests anys, ha fet molt mal al moviment i ens ha allunyat d’estar en condicions de tornar-hi, de reprendre la lluita per fer possible la independència. Tornar-hi no serà fàcil. Ni d’avui per demà. Però estem en condicions de fer-ho, perquè, com vam veure en l’anterior anàlisi d’aquest CEO, es mantenen força estables els suports a les diferents formacions independentistes. I això ja és molt.

Com he dit al llarg d’aquest segon article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, ara mateix la principal amenaça la tenim en aquests discursos incapaços d’entendre la realitat de la societat i la nació que som, que poden dinamitar tots els fonaments des dels que s’ha aixecat l’independentisme, deixant sense cap opció el moviment que hem bastit transmetent-nos generació rere generació el nostre compromís militant i ideal de país.

Però no és l’única amenaça a la que haurem de fer front. Igual de destructiva i letal per a l’independentisme és tot aquest discurs i estratègia del plusquamperfectisme illuminatti que fa molts mesos està promovent l’ANC o Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Els projectes de quarta/cinquena llista són projectes absolutament personals, que amenacen amb dinamitar tot l’espai, reduint-lo a un fracturat puzle de sigles i caïnisme, que abocarà l’independentisme a la minorització parlamentària, deixarà el país en mans del PSC i per a generacions molt futures qualsvol opció de recuperar la més mínima credibilitat.