1 de maig 2021

ABSOLUTA ESTUPEFACCIÓ davant del que està fent ERC-BCN: esdevenir servil còmplice necessari de la destrucció de Barcelona que lidera Colau

 Té tela que amb tantíssimes coses que estan passant a tots els nivells, ara mateix una de les que em té més estupefacte, que no puc entendre de cap manera, és el que està fent ERC-Barcelona a l’Ajuntament de la nostra ciutat.

O sigui, resulta que ERC guanya a Barcelona les darreres eleccions municipals, però la senyora Colau pacta amb l’extrema-dreta de Valls, i li roba l’alcaldia a ERC... i que, com si no hagués passat res, ara tenim que ERC ha esdevingut un servil còmplice necessari de la destrucció de la ciutat que està liderant l’alcaldessa Colau, la lideressa del Règim del 78 a Barcelona.

Colau els hi roba l’alcaldia pactant amb l’extrema-dreta, però ERC s’agenolla servilment davant Colau, traint absolutament tots els seus principis i la més elemental, la més mínima dignitat política.

No ho puc entendre. Em té absolutament estupefacte. És tan irracional, tot plegat, tan i tan bèstia, que suposo algun dia, en el futur, sabrem què ha passat. Perquè és evident que al darrere d’aquesta genuflexió tan vexatòria d’ERC-BCN davant Colau hi ha d’haver alguna cosa molt greu que desconeixem, que se’ns amaga.

Ahir vam tenir l’última escena d’aquesta genuflexió servil d’ERC-BCN amb Colau, que la converteix en còmplice necessària de la destrucció de la ciutat que lidera l’alcaldessa. És una última escena, aquesta d’ahir, que arriba a commoure, per la magnitud de la humiliació a la que Colau obliga a ERC, per la gravetat sense precedents de les renúncies que ha hagut de fer ERC-BCN en aquesta genuflexió servil a la lideressa Colau.

Com sabeu els Comuns fa temps estan obsessionats per carregar-se l’Eixample Cerdà. S’han carregat els xamfrans, estan omplint de pinturetes tots els carrers, fent carrils bicis sense cap explicació ni lògica, escampant blocs de formigó que posen en perill gravíssim la vida de moltes persones, i que ja han comportat la mort d’un motorista.


 Però la gran carta de Colau per carregar-se irreversiblement l’Eixample de Cerdà és l’amenaça de fer-hi una gran superilla.

Sobre aquesta mesura, evidentment, s’hi pot estar a favor o en contra. Tanmateix, la gravetat del que va passar ahir és que ERC va votar en contra d’una proposició de Junts que, sense entrar en cap cas al fons del tema de la Superilla Eixample, ni oposar-s’hi, el que demanava és fer uns estudis previs a l’execució de l’obra, amb una prova pilot prèvia a l’execució de les actuacions previstes al projecte de Superilla Eixample, que permetés  avaluar-ne l’impacte.


 La gravetat espantosa, esgarrifosa, de la genuflexió d’ahir d’ERC-BCN, del que va fer ERC-BCN és aquesta barbaritat irracional d’anar en contra que es facin estudis previs de les actuacions a realitzar, de donar suport a Colau per impedir que abans d’una actuació definitiva es fes una prova pilot que permetés avaluar els impactes de l’actuació.

És molt i molt fort. Negar la ciència, negar el coneixement, negar l’avaluació de les polítiques públiques i imposar-les a saco, amb una bena tapant-nos els ulls. Això és el que ahir va dir ERC Barcelona és la seva manera de fer.

Estem al s.XXI. I ERC-Barcelona ahir, votant contra estudis previs, contra proves pilot i contra avaluació d’impactes i polítiques públiques ens va retornar al feudalisme més servil, a l’autoritarisme més irracional del “ordeno y mando”, del “porque yo lo digo”.

Jo estic esgarrifat.

Evidentment que estic decebut, perquè després del robatori que Colau va fer a ERC no m’hauria esperat mai aquest servilisme absolutament submís d’ERC-BCN a Colau, que fa d’ERC-BCN còmplice necessari de la destrucció de la ciutat.

Però, a banda de decebut, també estic esgarrifat.

Porto des de l’any 1996 treballant en l’avaluació de polítiques públiques i d’institucions. Tot i que ara estic més abocat a la gestió de sistemes d’informació, sóc avaluador d’agències d’avaluació no només a Catalunya, també a nivell estatal, i també d’altres comunitats, com a Andalusia, Galícia o País Basc. He avaluat universitats, departaments, Facultats, títols universitaris, programes de doctorat, serveis i polítiques públiques.

I que el servilisme d’ERC-Barcelona a Colau els hagi portat a l’extrem de votar en contra d’estudis previs per planificar adequadament les actuacions, de proves pilot que permetin mesurar impactes i d’avaluació de polítiques, m’esgarrifa. És la negació de l’administració i del govern i polítiques democràtiques.

ERC-Barcelona va portar ahir el seu servilisme a Colau fins al punt de dinamitar, de sacrificar, tota la seva credibilitat per poder governar Barcelona.

Dient no a estudis previs, proves pilot, i avaluació d’impactes, ahir ERC va llençar un missatge terrorífic a tota la societat i el seu electorat: les coses es faran perquè algú ens dirà que s’han de fer. I ja està. No ens cal res més. No cal que ens vinguin amb estudis i coses d’aquestes. La política de la fe, del “cregui’m” per tot argument, i de l’opacitat per evitar que la gent tingui elements per valorar les coses. Si no tenim estudis ni avaluem, tot és qüestió de fe. Si jo li dic que el trànsit s’evaporarà, cregui’m, el trànsit s’evaporarà. I com ho mesurarem? Doncs no cal, cregui’m, el trànsit s’haurà evaporat, ja li dic jo, no cal res més.

Esgarrifós. No ho entenc. No entenc com ERC-Barcelona ha pogut arribar a aquest extrem.

La cosa ja apuntava molt malament quan ERC va donar servilment suport a Colau per anar en contra del que havíem votat els veïns, i fer passar el tramvia per la Diagonal (80% dels veïns en contra en l’única consulta ciutadana que mai s’ha fet a BCN organitzada per l’Ajuntament) i en contra també de tots els experts que majoritàriament no han deixat de denunciar que és una decisió absurda, que té infinites millors alternatives. Doncs ERC-BCN, servilment, va permetre a Colau tirar endavant aquest projecte contra la ciutadania, la democràcia i la ciutat.

Però mai hauria pensat que la cosa arribés a l’extrem que ahir va arribar, votant a favor de Colau per impedir estudis, proves pilot i avaluació d’impactes i polítiques.

El precedent de la Superilla del Poblenou:

Per la meva experiència veïnal al Poblenou, sé que dins d’ERC-Barcelona hi ha un sector molt fanàtic de les superilles. Quan Colau ens imposa de la nit al dia la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona hi va estar a favor. Però la mobilització veïnal, els milers de signatures recollides, l’oposició municipal a fer una consulta ciutadana sobre el tema, va portar ERC-Barcelona a donar suport als veïns en ser escoltats. I així ERC-Barcelona va supervisar i donar suport als veïns en la consulta veïnal que els mateixos veïns vam organitzar. I a la vista de la massiva oposició veïnal a la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona va modificar el seu posicionament, va donar suport als veïns i va votar al plenari del districte a favor de la retirada de la Superilla i de que s’escoltés als veïns, va formar part d’aquella majoria de regidors que van permetre l’aprovació d’aquesta moció contra la Superilla.

I ERC-Barcelon va assistir en primera línia a com la sra. Colau deia que el que aprovés la majoria de regidors no la comprometia, no l’obligava jurídicament, i que per tant es pixava damunt l’opinió dels veïns, i de la majoria de regidors que ens van donar suport.

I ERC-Barcelona també va conèixer els estudis que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri. Que allò que des d’un principi vam denunciar els veïns, que el trànsit no “s’evaporava”, sinó que es traslladava als carrers perimetrals, col·lapsant-los, era cert. Tan cert com la certesa de les dades de mesura de nivell de contaminació de diferents estacions, abans i després Superilla Poblenou, que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri.

Per això em sap doblement greu que ara ERC torni a negar als veïns  la seva capacitat de decidir sobre actuacions que els afectaran gravíssimament, sinó que a més a més blindi a Colau de qualsevol estudis, avaluació d’impacte, que pogués demostrar que la lideressa i la seva tropa el que estan fent és carregar-se la ciutat. Si es fes un estudi previ, una prova pilot i una avaluació d’impacte es veuria, com es va veure al Poblenou, que la Superilla Eixample és un deliri que només provocarà col·lapse i increment de la contaminació al conjunt del barri.

No puc evitar tampoc sentir altre cop que al Poblenou vam ser uns “conillets” amb els que Colau i la seva tropa van experimentar els perills que podien amenaçar les seves polítiques per destruir la ciutat. És evident que van veure que per res del món els veïns havíem de poder tenir veu, ni votar ni decidir res. I és evident també que van veure que per protegir les seves polítiques, calia impedir que es fessin estudis, que es tinguessin dades, que es poguessin avaluar els impactes.

Si podíem decidir, decidiríem en contra de les imposicions colauers, i si teníem dades, veuríem que les imposicions colauers ho empitjoren tot.

Acabo com començava, absolutament estupefacte davant la magnitud del que està fent ERC-Barcelona, d’aquest servilisme que els fa còmplices necessaris de les destructives polítiques de Colau de la nostra ciutat.

CAL UNA MOBILITZACIÓ VEÏNAL SENSE PRECEDENTS SI VOLEM IMPEDIR LA DESTRUCCIÓ I RUÏNA DE BARCELONA A LA QUE ENS ABOQUEN LES POLÍTIQUES COLAU I DELS QUI LI DONEN SUPORT

24 d’abr. 2021

La gravetat de l'amenaça destructiva de Colau sobre Barcelona: fins Colau mai ningú no havia unit objectivitat i subjectivitat destructives sobre BCN

La Barcelona extraordinària que el 2015 va heretar Colau és, ara mateix, una Barcelona abocada a un col·lapse i una ruïna com potser mai abans no hem conegut.

Barcelona ha estat bombardejada, ha patit guerres, ha patit crisis... però sempre se n’ha sabut sortir, sempre ha tingut aquest nervi interior de la seva gent, que fins i tot enmig les més grans foscors, ha permès tirar endavant.

Per primera vegada, amb Colau d’alcaldessa, estem fent front a una situació inèdita en tota la mil·lenària història de Barcelona: per primera vegada són els seus responsables, els qui manen a Barcelona, que ens estan portant a la destrucció de la ciutat.

Hi ha alguns amics que, quan dic això, em diuen que em passo, i que quan m’expresso amb aquesta radicalitat puc perdre credibilitat. Sempre els ho nego.

Després de 6 anys de Colau i colauers al capdavant de Barcelona crec que, des d’un punt de vista objectiu, no hi ha cap mena de dubte: les polítiques Colau aboquen la ciutat a la ruïna més absoluta. Entenc, això sí, que hi hagi qui pugui tenir dubtes que això, des d’un punt de vista subjectiu, sigui així, és a dir, que això sigui deliberat.

Però és així.

En el que és la Barcelona Colau i dels colauers conflueixen tants factors que aboquen la ciutat al col·lapse, que no hi pot haver cap dubte que això és una opció política deliberada de Colau i dels Comuns, objectivament i subjectivament.

Per situar els termes del debat objectiu/subjectiu treballarem alguns exemples:

  •  Quan fem referència a que la ciutat, des d’un punt de vista objectiu, ha tingut polítiques que l’han amenaçat, que l’han empitjorat, que l’han posada en perill, fem referència a coses concretes, decisions concretes, polítiques concretes.
    • Des d’un punt de vista objectiu, polítiques com en el seu moment fou l’obertura de la Via Laietana i la “reforma” del barri Gòtic: “Lo que representó la nueva avenida se puede cuantificar: desaparecieron 85 calles y 335 inmuebles, y fue preciso trasladar a unas 10.000 personas que moraban allí. Y no siempre de buena manera: en las expropiaciones muchos perdieron sus hogares y se trasladaron a Montjuïc, que se pobló de barracas.”.
    • Des d’un punt de vista objectiu durant el franquisme Barcelona també va patir greus afectacions, com l’especulació urbanística i el caos que comportà: "La especulación inmobiliaria fue favorecida por la reforma de las Ordenanzas Municipales efectuada en 1942, en que se aumentó la altura de los edificios respecto al ancho de las calles: así, en calles de entre 20 y 30 m —anchura media del Ensanche— se permitían alturas de hasta 24,40 m, equivalentes a planta baja y seis pisos, mientras que en más de 30 m la altura podía llegar a 27,45 m (siete pisos). Este aumento de la edificabilidad provocó unas diferencias notables entre edificios construidos en diferentes épocas”
  •  Des d’un punt de vista subjectiu, en relació a polítiques i/o actuacions que únicament pretenien la destrucció de la ciutat, en podem trobar 3 de rellevants:

o   L’assalt d’Almansor a Barcelona l’any 985: La presa de la ciutat va continuar amb saqueigs, destruccions i incendis, i la captura de milers de barcelonins per ser convertits en esclaus. En aquests fets no hi ha cap component objectiu, sinó únicament subjectiu: Almansor volia saquejar i destruir la ciutat, i ho va fer.

o   La destrucció de Barcelona per part dels borbons després de la derrota de l’Onze de setembre del 1714. Fou una decisió objectiva, una política objectiva, únicament adreçada a destruir la ciutat: els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de 1.000 cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona.

o   Finalment, com a tercer exemple de polítiques que de manera objectiva només buscaven la destrucció de Barcelona, hi podem trobar fets com el bombardeig de la ciutat del general Espartero. Sota la regència d’Espartero es bombardeja Barcelona per sufocar una revolta, amb l’únic objectiu de destruir la ciutat i matar tanta gent com fos possible: “el bombardeig artiller de la ciutat des d'aquesta posició amb un miler aproximat de projectils. L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa a prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia per la població als ferits.”. Les similituds amb el bombardeig de l’aviació legionària de Mussolini durant la guerra civil contra Barcelona tenen aquest mateix element subjectiu de buscar la destrucció: "Els bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18 causant entre 880 i 1.300 morts[1][2][3] i entre 1500 i 2000[1][2][3] ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts (d'ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats.[1][4] És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica."

La gravetat del moment que estem vivint és que per primera vegada a la nostra història, Colau i els Comuns, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, reuneixen els elements de caràcter objectiu i subjectiu en relació a les polítiques que estan desplegant i que aboquen la nostra ciutat al seu col·lapse, a la destrucció. I això no havia passat mai.

  • Objectivament totes les seves polítiques perjudiquen la ciutat i tots els seus ciutadans i treballadors. Mai fins ara el 60% dels barcelonins havien pensat que la nostra ciutat, des que hi ha Colau, cada any és pitjor que l’anterior. Abans de Colau l’accés a l’habitatge era problema 22 de la ciutat, amb Colau ha esdevingut el principal problema. Objectivament, desastre. Objectivament Colau i els seus prenen mesures com la Superilla del Poblenou, que incrementa la contaminació al barri, la congestió, provoca l’acomiadament de treballadors, el tancament de comerços, etc. Objectivament l’urbanisme tàctic de Barcelona és la cosa més demencial que ha vist la ciutat, i així ho han denunciat els principals urbanistes de la nostra ciutat, com J:A.Acebillo. Objectivament l’Ajuntament de BCN abans Colau tenia superàvit pressupostari, i amb Colau s’ha generat un deute de 800M€. Polítiques objectives, resultats lesius objectius, també en mobilitat. Objectivament, una ciutat que empitjora la qualitat de vida dels seus ciutadans des que hi ha Colau, fins al punt que un 30% dels barcelonins volen marxar de la ciutat.

“Són uns absoluts incompetents”, em podeu dir, per “justificar” que no hi ha ni en Colau ni els Comuns aquest element subjectiu de voler perjudicar la ciutat i la seva gent amb les seves mesures.

  • Però no, l’element subjectiu contra la ciutat i els barcelonins, hi és, i de manera clara, en les polítiques Colau. Veiem-ho amb alguns exemples:
Colau i els Comuns sempre han fet “propaganda” de voler una ciutat amb participació ciutadana. Fins i tot en el seu programa electoral diuen: "Todas las decisiones q tengan un impacto sustancial en el presupuesto, como las reformas urbanísticas o los macroproyectos, tienen que ser sometidas a consultas ciudadanas vinculantes"

La seva voluntat política no pot ser més explícita “han de ser sotmeses a consultes ciutadanes vinculants”

Això ens permet veure que la destrucció de Barcelona, les polítiques Colau que aboquen la nostra ciutat al col·lapse, no només són fruit de la incompetència, sinó que també hi ha un element subjectiu.

Dos exemples per veure-ho:

    • El tramvia per la Diagonal va ser sotmès a consulta ciutadana l’any 2010, en votació organitzada per l’Ajuntament. Un 80% dels veïns vàrem votar en contra. Ara Colau, amb PSC i ERC, es pixen en el que vam decidir els veïns i aproven fer passar el tramvia per la diagonal. Objectivament és una decisió nefasta, perquè tots els informes avalen altres alternatives i situen aquesta com un deliri decimonònic que generarà greus afectacions a la ciutat. Ignorar els informes tècnics és un factor de caràcter objectiu que explica les polítiques que col·lapsaran la ciutat. Però la deliberada ignorància del que vam votar els veïns, quan t’havies omplert la boca i el programa electoral de fer consultes vinculants per totes aquestes qüestions és el que situa l’element subjectiu. S’ignora el que vam votar i es va en contra del que portaven al seu programa electoral perquè subjectivament el que hi ha al darrere de les decisions de Colau és fer tanta destrucció a la ciutat com sigui possible.
    • Un altre exemple en aquest àmbit: la Superilla del Poblenou. Va generar un augment de la contaminació al barri. Els veïns vam recollir milers de signatures en contra. Van plegar comerços, es van acomiadar treballadors. En consulta ciutadana organitzada pels mateixos veïns i avalada per gairebé tots els partits polítics, el 80% veïns van demanar retirada de la Superilla. I el ple del Districte va aprovar una moció, amb el suport de la majoria de regidors, per la retirada de la Superilla. Si objectivament és un desastre, que ha generat col·lapse al barri, increment contaminació, i econòmicament desolador, i tothom hi està en contra, què fa que tu, Colau, que deies tot ho sotmetries a consultes, neguis als veïns i a la majoria del ple del districte? Doncs perquè el teu ànim subjectiu no és cap altre que generar problemes, que col·lapsar la ciutat, que perjudicar els veïns.
  • Com podem explicar que es prenguin mesures que no beneficien a ningú i perjudiquen a tothom? Doncs perquè allò que hi ha al darrere d’aquestes polítiques és un element subjectiu destructiu, de fer mal, de perjudicar a tanta gent com es pugui. Alguns exemples d’això
    • La instal·lació dels “coixins berlinesos” a BCN. Fins ara sempre aquests elements sobre la via pública s’instal·laven abans dels passos de vianants, justament per protegir-los, per alertar els conductors, per evitar arribar al pas de zebra a velocitat excessiva que pogués posar en perill els vianants. A BCN no, a BCN s’han instal·lat després del pas de zebra. És a dir, no formen part de cap política de protecció dels vianants. Es posen després del pas de zebra perquè el seu únic objectiu és “fotre”, fer mal. No tenen cap altre objectiu. És per tant una mesura subjectiva, que Colau i els Comuns prenen només perquè volen fotre la gent.

    • Un altre exemple d’aquest subjectivisme que inspira les polítiques Colau, només per fotre, només per perjudicar la gent, el podem tenir en el famós nou carril bus d’Aragó a partir bifurcació amb Av.Roma. No hi circula cap BUS. Per què s’ha fet un carril BUS si no hi ha cap BUS que hi circuli? Doncs per fotre, per treure un carril de circulació més a tothom. Si no hi ha BUS un carril BUS no beneficia a ningú. Subjectivisme destructiu Colau: el posem perquè fotrem a la gent, els hi treiem un carril de circulació, faran més cues, s’aturaran més.
    • O el mai prou lloat carril bici del carrer Taulat, al Poblenou. Un carrer que té una vorera de 30 centímetres, per la que no pot circular ningú amb cadira de rodes ni amb cotxe per portar els nens. El carrer Taulat és un carrer estret del casc antic del Poblenou. Pel damunt i pel davall té carrers amb carril bici. Què fa Colau? Doncs en comptes d’ampliar la vorera per als vianants i fer-la així transitable per a tothom, pensant especialment en persones que la seva mobilitat depèn de poder usar cadires, o les famílies, Colau i la seva gent fan un doble carril bici. No toquen la vorera, per garantir la mobilitat de tots els veïns, sinó que fan un doble carril bici, quan al carrer de damunt i al de davall ja n’hi ha. Subjectivisme destructiu de les polítiques Colau. No afavorir ningú, perjudicar tothom.

    • O el també famosíssim espai per a bicis que Colau i la seva colla van dibuixar a les vies de circulació dels vehicles just davant dels semàfors. Hi heu vist mai cap bici allà aturada, davant dels cotxes, esperant que el semàfor es posi verd, tenint com tenen el seu carril bici al costat? Jo mai. Aquest espai fou dissenyat en el seu moment per a les motos, i així encara està a molts llocs de la ciutat. Les motos sí tenia tot el sentit un espai així perquè aprofitava la seva mobilitat per situar-se davant dels cotxes, amb els que comparteixen la via de circulació. El subjectivisme destructiu de Colau i la seva tropa els va portar a fer un disseny igual del que hi havia per a les motos, però per a bicis. Ha beneficiat a algú? No, crec que mai cap biciclista ha fet ús d’aquest espai. Cap biciclista no surt del seu carril i es posa davant dels cotxes esperant el semàfor. Podríem pensar objectivament la mesura podia tenir sentit, però no ha funcionat. No, això també hi és, però el que bàsicament hi ha és el subjectivisme de fer-ho només per perjudicar la gent que circula en moto. Si no fem més espais com aquests fins ara reservats a moto, els putegem, que és l’important. Posem que ara són espais per a bicis, i ni que no tingui cap mena de sentit, aconseguim fer una política que ens permet fotre a la gent.

 El subjectivisme destructiu que hi ha darrere totes les polítiques Colau és absolutament evident, inqüestionable. I podríem estar posant exemples molta estona.

El que és admirable és la capacitat que tenen Colau i la seva trama dels Comuns per imposar discursos i propostes darrere les quals només hi ha aquesta voluntat destructiva objectiva i subjectivament, de Barcelona.

Colau i la seva secta dels Comuns són la més greu i gran amenaça destructiva que mai ha tingut Barcelona. I d'aquesta destrucció a la que ens aboca Colau també en seran responsables tots els que d'una manera o una altra li donin suport, es facin còmplices de les seves polítiques.

A nosaltres, a tota la gent de Barcelona, ens toca ara prendre consciència de la gravetat extrema del moment i ACTUAR!

16 d’abr. 2021

ENS HO ESTEM JUGANT ABSOLUTAMENT TOT

 L’article d’avui potser fora més prudent no escriure’l, en el sentit que quan d’una cosa no tens cap informació directa del que està passant, i el que està passant ningú sap realment el que és, sembla poc prudent ficar-hi cullerada.

Però no me’n puc estar, perquè, tristament, veig les amenaces que planen sobre l’escenari, les conseqüències que pot haver-hi segons quin sigui el desenllaç. I per això vull compartir amb tots vosaltres aquesta reflexió.

Com ja he dit en algun altre article, desitjo ERC i Junts puguin arribar a un acord per formar Govern, perquè això voldrà dir s’ha pogut arribar a un acord d’estratègia de país amb l’horitzó de fer la independència. És l’únic escenari, un acord així, que pot garantir futur per al país i per a l’independentisme.

Però el cert és que cada dia que passa penso que ens allunya d’aquest escenari, que el fa més difícil. I això em porta a visualitzar la gravetat de les conseqüències que tindrà si aquest acord no arriba.

Crec que cal situar amb claredat que arribar o no arribar a un acord gira gairebé exclusivament sobre un punt: arribar a un acord de país.

Fa uns dies, en un tuit, l’amic Jom d’Igualada, subratllava una frase del llibre del President Quim Torra “Les hores greus”, que crec ho explica amb total precisió: “Com sempre, cal aprendre dels errors del passat. I no es pot repetir la idea de fer Govern al preu que sigui sense que s’hagi acordat una estratègia de país –i no de partits- que li doni sentit i el faci creïble”

És aquí on s’està decidint el futur. Si Junts aconsegueix arrencar a ERC un acord de país, hi haurà pacte. Si Junts no aconsegueix treure a ERC del pacte amb la CUP, és a dir, sense cap estratègia de país, doncs no hi haurà pacte.

Per això vull que hi hagi acord, perquè voldrà dir que s’ha pogut arribar a un acord de país. Si no s’hi arriba, si ERC no es mou del pacte amb la CUP, en el que l’única estratègia de país és carregar-se les estructures polítiques de l’independentisme a l’exili i neutralitzar al President Puigdemont, l’escenari al que estarem abocats no presagia res bo.

Els tres possibles escenaris si no s’arriba a un acord de país són, per a mi, els següents:

-          Escenari 1: Govern en solitari d’ERC, amb un Pere Aragonès que seria investit amb els vots favorables de la CUP, amb qui mantindria acord de legislatura, i de Junts, sense acord de legislatura.

-          Escenari 2 Govern “d’esquerres”, amb ERC, CUP i Comuns, i una investidura que el PSC facilitaria, o potser també Junts (amb la seva abstenció o fins i tot vot)

-          Escenari 3: noves eleccions

L’escenari 3 és el que ara mateix veig més allunyat, però que no m’atreveixo a descartar del tot.

En canvi veig més factible, ara mateix, una combinació dels escenaris 1 i 2, és a dir, que ERC forci la investidura en solitari, amb els vots de Junts i de la CUP, i que més endavant obri el govern a CUP i Comuns, per evitar el desgast d’haver donat l’esquena, d’entrada, a la majoria parlamentària que representa el 52% del vot, la independentista.

Una de les coses que em fa estar pessimista (i tant de bo m’equivoqui) sobre la possibilitat d’arribar a un acord de país que permeti un acord de Govern és el monodiscurs d’ERC i el seu entorn de la necessitat de fer govern ràpidament per combatre l’emergència. Un monodiscurs que va acompanyat, com a mínim públicament, d’un silenci absolut en relació a qualsevol qüestió nacional, de formulació estratègica per fer la República.

I això m’inquieta perquè tots sabem que realment hi ha ben poques coses que pugui fer un govern nou que no pugui fer l’actual govern en funcions. L’altre dia el professor Germà Bel amb la seva contundent manera d’expressar-se, gràcies a la llibertat que li dona no deure’s a ningú, excepte a les seves idees i compromisos, deia en un tuit “Que si, bla, bla, i Crisi-COVID tot molt malament i govern ple urgent. Vinga: 1) Enumeri una politica COVID que el Govern Ple pot fer i el Govern en funcions no (Pista: la política la decideix el GobEsp) 2) Enumeri una mesura que no pot fer el govern en funcions i un de Ple si”

Evidentment, el silenci, perquè no n’hi ha cap.

Una altra cosa que m’amoïna són algunes declaracions de l’entorn de Junts contemplant com un escenari que té recorregut fer possible la investidura de Pere Aragonès, però passar a l’oposició. Evidentment sense acord de país no hi pot haver acord de govern i Junts no pot entrar al Govern. Tanmateix això no ens ha de fer perdre de vista que el resultat serà dolent per a tothom, amb greu risc de col·lapsar l’independentisme.

Sense aquest acord, passi el que passi (excepte potser unes noves, però per improbables no cal ni pensar-hi, noves eleccions) tots els escenaris tenen una cosa en comú: ens portaran al col·lapse de l’independentisme per a aquesta generació.

Sense acord de país, sense Govern independentista, amb ERC al govern i Junts a l’oposició, l’actual fractura de l’independentisme es farà irreversible. Ens instal·larem en un escenari caïnita sense cap possibilitat d’entesa en res, en la mesura que tots els partits del Parlament, excepte Junts, desplaçaran tot el debat i l’actuació política a l’eix dreta/esquerra.

Assistirem a una permanent sobreactuació per marcar diferències que enverinin el debat i l’allunyin del debat nacional. Ho tindrem en coses que ja s’estan anunciant amb el pacte ERC-CUP. O algú creu que, en aquesta sobreactuació forçada, quan ERC situï l’escola concertada en el seu punt de mira, això no aixecarà un xoc polític, cívic i social al país? O algú no veu que, en aquesta sobreactuació, no s’acabarà descarregant sobre les classes mitjanes i els petits propietaris la responsabilitat de les polítiques socials, d’habitatge, etc, i que això també derivarà en un xoc polític i social monumental?

Aquesta previsible estratègia de sobreactuació per bloquejar el país en debats exclusivament situats en l’eix dreta-esquerra fracturarà, com mai fins ara, l’independentisme, fins a col·lapsar-lo, atrapat en una espiral centrifugadora del moviment que aquest 14F ha obtingut el 52% dels vots.

A criteri meu, a més, aquest escenari, que com he dit es projectaria establement a tots els nivells de govern del país durant més d’una dècada, tindria, simultàniament, un altre efecte devastador, aquest cop sobre el país. D’alguna manera la destrucció i la ruïna de la Barcelona Colau s’escamparia a tot el país. Del país emprenedor al país subsidiat. De l’empenta d’un país que des del no res i contra tot protagonitzà una revolució industrial excepcional a la paràlisi deconstructiva i del decreixement econòmic. Del país del talent a la funcionarització. Del lideratge de la societat civil al servilisme d’una societat subvencionada. Ho estem veient a Barcelona. Ho veurem a nivell de país.

Hem viscut derrotes, però sempre ens hem acabat refent, i aixecant. Hem viscut derrotes, però hem protagonitzat, sempre, renaixences. Si ara no s’arriba a un acord de país, per primer cop serem nosaltres que abocarem el nostre país a la seva decadència. No ho haurà fet ningú contra nosaltres. Ho haurem fet nosaltres sols. I amb un moviment independentista col·lapsat i fracturat no sé com ens ho farem per renéixer d’una decadència a la que nosaltres mateixos ens hi haurem abocat

No ens ho mereixem. I encara estem a temps d’evitar-ho. Tant de bo alguna cosa faci possible, encara, un acord de país. Ens necessitem tots. Si no hi som tots, no hi ha independència ni República possibles. Hem d’exigir un acord de país que, des de la diversitat de parers i estratègies, permeti blindar una estratègia comuna per caminar plegats cap a la independència.

És això el que és transcendent de l’actual moment. Si no hi ha acord de govern serà perquè no ha estat possible arribar a un acord de país. I això, inevitablement, ens abocarà al col·lapse del moviment independentista i que la independència i la República desapareguin del mapa de la  nostra generació i qui sap de si la que ens seguirà.

No, no ens estem jugant que si un govern per fer front a cap emergència nacional, perquè no hi ha res que un nou govern pugui fer que no pugui fer l’actual govern en funcions, perquè no podem fer res, perquè tot ho decidirà l’estat, el gobierno de EspaÑa.

No, no ens estem jugant que si uns llocs de treball d’uns quants o no. És una ximpleria molt ofensiva pensar que el posicionament de Junts és entre els que volen seguir al govern per seguir amb vincles laborals i els que no. Junts només té un posicionament: o hi ha acord de país, o no hi ha pacte possible. I això no té res a veure amb cap d’aquestes intoxicacions de condicionament de llocs de treball. Si hi ha acord de país, hi haurà govern. Si no hi ha acord de país, no n’hi haurà.

I, això sí, tots hem de tenir molt clar que si no n’hi ha, el col·lapse del moviment independentista està assegurat. Sense acord de país, la desfeta de l’independentisme ens abocarà a un escenari de col·lapse que farà impossible la independència per a la nostra generació i, segurament, les properes.

Per això és tan important el que està passant ara, les negociacions que ara mateix hi ha. I el resultat de les mateixes. És potser l'última possibilitat que tenim d'entendre que ens necessitem tots. I que sense ser-hi tots no hi ha cap futur possible.

 

 

 

 

30 de març 2021

Anàlisi Enquesta Serveis Municipals de Barcelona. Crònica d’una -sense precedents- decadència -ja anunciada- de la ciutat

Ahir vam conèixer les dades de l’Enquesta municipal de Barcelona sobre Serveis Municipals. És una enquesta important que fa molts anys que es fa, i que per tant ens permet tenir una cosa molt important en les enquestes: perspectiva de l’evolució de les dades, que en aquest cas és perspectiva del funcionament de la nostra ciutat, de Barcelona. A més, és una enquesta feta a milers de persones, més de 6 mil en aquesta darrera edició. Per tant, una enquesta amb una gran mostra.

Les dades que sobre Barcelona, el seu funcionament, la valoració de la seva gestió i política són molt concloents. I són, ja ho avanço, la crònica d’una decadència anunciada.

Després de la primera lectura i anàlisi de dades m’ha vingut al cap una mítica cançó cubana que vaig descobrir amb el Buena Vista Social Club: El carretero. Canta el gran Eliades Ochoa:

Por el camino del sitio mío
Un carretero alegre pasó
Con su canción que es muy sentida
Y muy guajira alegre cantó

Me voy al transbordador (Van van)
A descargar la carreta (Van van)
Me voy al transbordador (Van van)

A descargar la carreta (Van van)
Para cumplir con la meta (Van van)
De mi penosa labor

(...)

Yo trabajo sin reposo (Van van)
Para poderme casar (Van van)
Que yo trabajo sin reposo (Van van)
Para poderme casar (Van van)
Y si lo llego a lograr (Van van)
Seré un guajiro dichoso

Però a la vista del discurs sobre l’enquesta dels líders municipals del colauisme que governa Barcelona (Comuns i PSC, amb suports variables de Valls i ERC), també podria haver recordat la cançó popular aquella de “ahora que vamos despacio, vamos a contar mentiras, tralará”.

Segons el regidor de Presidència, Jordi Martí Grau, i així ho han recollit amb grans titulars gairebé tots els mitjans de comunicacióGairebé un de cada tres barcelonins marxaria de la ciutat, descontents pels efectes de la crisi del coronavirus”

Sí, aquesta és la pocavergonya infinita dels colauers. Resulta que gairebé 1 de cada 3 barcelonins, un 30%, si pogués, marxaria de la ciutat, de Barcelona, en el que és una xifra negativíssima mai abans assolida. Però per als colauers la culpa és del coronavirus.

El 2015, quan Colau va accedir a l’alcaldia de Barcelona, l’herència que li va deixar l’alcalde Trias era un 14,8% dels barcelonins que deien anirien a viure fora de Barcelona. 3 anys després, el 2018, quan ja es comencen a notar els impactes del desastre de les polítiques Colau, el % de barcelonins que deien anirien a viure fora de Barcelona ja era el 20,1%, el 2019 va seguir creixent, fins al 21,8%, i el 2020 s’ha enfilat fins al 29,6%.

I van els colauers i diuen que la culpa la té el coronavirus. Doncs no, miri, no menteixi: és l’esclat d’una tendència associada a la pèssima gestió Colau de la ciutat.

Aquest 29,6% de barcelonins que marxarien de Barcelona s’ha de llegir vinculat a una altra dada igualment escandalosa, mai assolida a Barcelona: un 59,2% dels barcelonins diuen, segons l’enquesta municipal que ahir vam conèixer, que Barcelona ha empitjorat aquest darrer any.

L’any 2015, quan hi ha les eleccions que guanya Colau de la manera com ho va fer, gràcies al suport de tota la guerra bruta del Règim del 78 contra el fins llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, només un 28,3% dels barcelonins deien que Barcelona havia empitjorat el darrer any. Trias perd les eleccions contra la candidata del Règim del 78, Colau, però només un 28,3% dels barcelonins deien que la ciutat havia empitjorat el darrer any.

Amb Colau d’alcaldessa el % de barcelonins que consideren que la ciutat ha anat empitjorat, any rere any, no ha deixat de créixer. El 2017 ja era un 30,1% que deien BCN havia empitjorat el darrer any, el 2018 un37,9%, el 2019 un 44,9% i el 2020, amb les dades de l’enquesta d’ahir, un 59,2%.

És, per a mi, la dada més concloent i representativa de totes. En 5 anys la gestió Colau ha anat empitjorant, de manera evident, inqüestionable, la ciutat. En aquests 5 anys de Colau Barcelona cada any ha empitjorat en relació a l’any anterior. És un autèntic escàndol.

No, miri, senyor regidor coaluer, la gent vol marxar de Barcelona com mai perquè mai com ara, des que vostès manen, la ciutat no havia anat empitjorant com ho està fent, any rere any.

L’única pandèmia que pateix la ciutat és la del govern Colau, la de la seva catastròfica gestió. Amb Colau, any rere any, Barcelona ha anat empitjorant. Aquesta és la realitat, aquest és el llegat Colau. Aquesta és la crònica d’una decadència anunciada.

La gestió colauer se situa, aquest 2020 en el pòdium de les pitjors valorades de la història de Barcelona, amb un 23,4% de supesos, només superat pel 24,9% de suspesos de la Barcelona Hereu del 2010. L’any 2015, només un 11,9% suspenia la gestió municipal. Ara ja estem en aquest 23,4% que la suspèn.

El motiu principal per suspendre la gestió colauer és clarament la seva gestió política. Així ho assenyala un 46,8. Després ve aquest 10,5% que suspèn colauers per la gestió de la circulació.

La ciutat empitjora any rere any, fins arribar a aquest 59,2% dels barcelonins que així ho afirmen, perquè empitjoren gairebé tots els serveis i polítiques municipals dels colauers.

Els anys posteriors de la Barcelona olímpica, segona meitat dels 90s, que són les primeres dades que tenim, gairebé un 70% dels barcelonins creia que l’evolució de la gestió municipal en URBANISME havia millorat. Ara només ho diuen un 36,3%. I Colau ha batut tots els registres històrics en relació als que creuen que la gestió urbanística de Barcelona està empitjorant: el 23,9% de barcelonins que així ho afirmen són un % al que mai s’havia arribat.

Hem passat d’una Barcelona referent mundial en urbanisme, en bona gestió de l’urbanisme, a la pitjor gestió de l’urbanisme en la història de la ciutat.

El 2015, en plena recuperació econòmica de la ciutat, un 35,1% dels barcelonins opinaven que la gestió de la circulació a la ciutat havia empitjorat. Aquest 2020, tot i l’excepcionalitat de l’any, pel confinament obligatori de la pandèmia i l’extraordinària reducció de la mobilitat, un 43,1% dels barcelonins creuen que la gestió de la circulació ha empitjorat. El 2019, últim pre-covid, era un 48,4% que deien això estava empitjorant.

Quan recuperem la més mínima normalitat i mobilitat, les mesures delirants en relació a la mobilitat que estan prenent els colauers ens portaran a un segur col·lapse. I ja veure fins on s’enfilarà aquesta valoració negativa de les polítiques Colau sobre circulació.

Un 57,7% dels barcelonins també diuen que hem empitjorat en la gestió municipal de l’aparcament. Un 58,1%, també rècord històric, creuen que la gestió Colau ha empitjorat la seguretat ciutadana al conjunt de la ciutat. 

Però també tenim un rècord negatiu quan es pregunta sobre els nostres barris: mai tanta gent havia respost que en l’últim any el seu barri havia empitjorat, un 33,3%, mai vist. Aquest percentatge de l'enquesta coincideix amb la percepció que tots els que ens movem pels nostres barris tenim. Ara, quan apareix algun cartell conforme s'iniciarà una actuació municipal, la reacció veïnal és de por "què ens faran?". Cap confiança en que res del que faci aquest Ajuntament millori les nostres vides. L'enquesta reflexa l'evidència que les polítiques Colau el que fan és complicar-nos la vida, empitjorar-ho tot.

Empitjora la ciutat, empitjora la gestió, la mobilitat, la seguretat, els barris... però per als colauers la culpa és del coronavirus. S’ha de ser pocavergonya, s’ha de tenir una cara dura com poques n’hem vist, de ciment armat.

Quan he vist tot això és quan m’ha vingut al cap El Carretero, aquell tema del Buena Vista Social Club, quan diu: “Me voy al transbordador/A descargar la carreta/Para cumplir con la meta/De mi penosa labor”

Els colauers sabran molt d’himnes de la retòrica revolucionària, que deuen cantar amb entusiasme. Però no tenen ni idea del que és l'esforç de la gent en la seva quotidianitat, això de “complir con la meta de mi penosa labor”. Només cal mirar els currículums dels colauers. Cap d’ells no ha treballat mai. No saben el que costa treballar, no saben les implicacions que té treballar, complir amb les nostres metes. I així és com la seva gestió, en comptes de facilitar la vida de les persones, la complica. Així és com en comptes de fer menys penós l’assoliment de les “metes”, ho complica. I quan ens compliquen tant la vida és quan la gent se’n farta. I és quan la gent s’expressa amb la contundència que ho ha fet en aquesta enquesta, és quan gairebé el 60% dels barcelonins creuen que BCN empitjora any rere any i quan un de cada tres pensa que potser millor fotre el camp d’aquesta ciutat, i buscar refugi en algun altre lloc on l’Ajuntament de la ciutat l’únic que faci és fer-nos impossible les nostres vides, complicar-nos la vida.

Per exemplificar això acabaré l’article amb un parell de dades que crec expliquen molt bé perquè l’Ajuntament Colau i les seves demencials polítiques només generen problemes als barcelonins, i empitjoren any a any la ciutat.

Primer exemple: L’ajuntament Colau està executant una sèrie de delirants actuacions urbanes als nostres carrers, omplint-los de pinturetes, blocs de formigó, carregant-se xamfrans, etc. I tot ho està fent sense encomanar-se a ningú, sense cap estudi previ de cap impacte. Un autèntic deliri contra el que els més reputats arquitectes i urbanistes ja estan alertant de les gravíssimes conseqüències que tindrà per a la ciutat.

Un dels sectors més afectats per totes aquestes demencials polítiques colau de les pinturetes és el de la Càrrega i Distribució de Mercaderies. Segons alguns estudis, el 40% de la mobilitat que es produeix a les ciutats està associat aquest sector econòmic, absolutament clau per al funcionament de la ciutat.

En un recent estudi de l’Autoritat del Transport Municipal de Barcelona, sobre aquest tema de la Càrrega i Descàrrega a la ciutat es diu: “El disseny i els horaris de les zones de CiD aspira a buscar un equilibri no sempre fàcil entre quatre variables:

•Mobilitat: Intentar que les zones i l’operativa de CiD interfereixi el mínim possible en la mobilitat de les vies afectades.

•Eficiència: La CiD és una activitat emmarcada en uns requeriments operatius específics per diferents tipus de vehicles, productes i establiments. Les zones de CiD han de tenir en compte que l’operativa es pugui realitzar d’una manera raonablement eficient.

•Seguretat: Les operacions de CiD comporten diversos riscos per a la seguretat dels altres vehicles, dels vianants, dels propis operaris que realitzen l’activitat i també possibles danys en el mobiliari i l’espai urbà.

•Impacte: Es tracta de reduir els impactes en termes de contaminació, soroll, ocupació de l’espai públic, impacte visual, entre altres

Per assolir aquest equilibri és recomanable establir processos de consulta entre els diferents agents implicats previs a la implementació de mesures".

Doncs bé, totes les polítiques Colau han ignorat aquest sector, aquesta vital activitat que permet mantenir en funcionament la ciutat. No s’ha pensat res i se’ls hi ha complicat la vida absolutament en totes les dimensions, començant perquè cap mesura de les que s’han pres no ha seguit la recomanació de “establir processos de consulta amb els diferents agents implicats”. El resultat és que l’activitat cada cop interfereix més a la mobilitat, incrementa col·lapse, contaminació, fa més i més penosa l’activitat dels treballadors i el compliment d’objectius.

El deliri de la cosa arriba al seu zenit quan observem les pròpies consideracions de l’informe d’aquesta administració a la que l’Ajuntament de BCN és majoritari. Parlant de les zones de CiD i de diferents espais urbans, i en referència concreta a Barcelona, l’estudi diu: “A l’Eixample de Barcelona i a moltes altres zones urbanes denses és habitual la instal·lació de zones de CiD en els xamfrans:

  • No s’ocupa espai en carrils de circulació
  • Permeten donar servei a dos trams de carrer sense haver de travessar la calçada.
  • Laparcament en bateria és més ràpid i redueix maniobres segons don es vingui”

O sigui, posa en valor aquesta benedicció que per a la ciutat de Barcelona és l’Eixample de Cerdà i els seus xamfrans. En comptes d’ordenar l’espai adequadament Colau se’ls està carregant sense cap sentit, amb blocs de formigó i pinturetes. Queden com a espais abandonats, i impedeixen un ús extraordinàriament beneficiós per a la ciutat i tota la seva activitat. Resultat? Ha complicat la vida a tothom. No ha ofert cap solució ni cap alternativa. Aquest 40% de la circulació urbana que podem associar a l’activitat de CiD inverteix ara hores i hores voltant per la ciutat buscant un espai des d’on poder fer aquesta CiD. I així és com Colau contribueix decisivament a fer la vida impossible a molts barcelonins, i a carregar-se l’activitat econòmica i comercial de la ciutat.

Segon exemple: Un altre exemple d’aquest deliri de les polítiques Colau el tenim amb la demencial persecució de la moto i els motoristes a la ciutat de Barcelona, que assoleix el zenit del deliri quan mirem què vol fer amb el tramvia.

Segons la mateixa enquesta municipal de Barcelona, un 8,6% dels barcelonins realitzem els nostres desplaçaments diaris en moto. Això, que és una benedicció per a la nostra ciutat, per als colauers s’ha convertit en una obsessió per fer tot tipus de polítiques anti-moto, per fer-nos la vida impossible. En comptes de valorar que és un mitjà de gran eficàcia en mobilitat, de molt baix impacte ambiental, fàcilment reconduible cap a un parc elèctric, i que permet desplaçar-se a centenars de milers de persones diàriament amb una ocupació vial mínima (en una plaça d’aparcament de cotxe aparquen un mínim de 6 motos), les polítiques Colau són fer la vida impossible a aquests centenars de milers de barcelonins. Mai cap solució, cap millora. Colau=fer la vida impossible als barcelonins.

I com deia, la cosa ja arriba al deliri quan veiem  que Colau i els seus compintxes (Comuns, PSC i ERC) ara han aprovat pixar-se en el que vam decidir els veïns en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a la ciutat, la consulta sobre la Diagonal. De manera aclaparadora els veïns vam dir NO al tramvia per la Diagonal. En comptes de respectar la decisió veïnal, Colau, Comuns, PSC i ERC menyspreen els veïns, ignoren la nostra decisió i aproven carregar-se la Diagonal, fent-hi passar pel mig el tramvia. És una obra faraònica, que no té cap sentit tècnic, que té infinites alternatives molt més eficients per millorar la mobilitat pública a la ciutat. Però com que tot el que es pugui fer per complicar la vida dels barcelonins, Colau ho fa, doncs es gastarà centenars de milions en una obra absurda que, a més, col·lapsarà l’Eixample. Sabeu quanta gent fa servir el tramvia a BCN per a la seva mobilitat? Doncs segons l’enquesta municipal un 0,7%

Es fa la vida impossible al 8,6% de barcelonins que ens movem en moto i s’aprova un projecte demencial per un mitjà que només usen el 0,7% dels barcelonins. “És que així l’usaran més persones” diran ràpidament els de la secta colauer. La millora de la mobilitat que pot aportar el tramvia per la Diagonal es pot assolir molt millor i millorant infinitament les prestacions i potencialitats, i molt més econòmicament, amb les alternatives que ja estan triomfant a mig planeta. Però aquí no. La política Colau és fer la vida impossible al màxim de barcelonins. I així ens van les coses.

Com us deia, una enquesta que és la crònica d’una decadència anunciada de la nostra estimada Barcelona. Des que Colau està a l’Ajuntament la ciutat ha empitjorat any a any. I això no té res a veure amb el Covid. Com ens fan la vida impossible als barcelonins les polítiques de Colau i els seus amiguetes és el que ha provocat que pràcticament 1 de cada 3 barcelonins pensin en fotre el camp. I la pandèmia no hi té res a veure, excepte que considerem a Colau i els seus amiguetes i a tots els que donen suport o li permeten seguir executant aquestes demencials polítiques que ens porten a una decadència i ruina mai vistes com una pandèmia.

 

 

 

 

 

 

 

 

28 de març 2021

Investidura, nou govern, objectius, pactes, fum i, malgrat tot, elements estratègics irrenunciables!

És obvi q desitjo q les negociacions entre ERC-Junts-CUP acabin amb un bon acord q permeti formar un govern estable i compartir un full de ruta per avançar cap a la independència

Però ho desitjo, sobretot, perquè això permetria reconstruir el “nosaltres” independentista sense el qual no només la independència no és possible, perquè ens necessitem tots i hem d ser-hi tots, sinó q també, sense aquest nosaltres abocaríem el país a una espiral destructiva

No pateixo gaire, per tant, per aquest “frame” que s’ha volgut situar com el més transcendental del moment, de que atesa la gravetat pandèmica i les seves múltiples i totes elles greus afectacions (salut, economia, social, vital...) és urgent un nou govern que ho gestioni, que gestioni la crisi.

A veure, siguem sincers entre nosaltres: el marge que té qualsevol possible govern a la nostra Catalunya autonòmica per fer polítiques pròpies capaces de generar impactes significatius és pràcticament inexistent, ínfim, molt petit

Fa 25 anys q sóc servidor públic, per oposició, i si una cosa he après en aquests anys és q les nostres administracions, també la de la Generalitat, són una màquina que, en l’execució de les seves competències i responsabilitats, pot funcionar eficaçment, per sobre de la conjuntura o situació política.

I això ara encara és més així que mai en aquesta Catalunya autònoma post 155: el pressupost de la Generalitat pràcticament tot ell és “captiu”, va a despeses fixes intocables: sanitat, educació, personal, polítiques estructurals... I, a més a més, el poder judicial espanyol, la gran megaestructura franquista que ha perviscut intacta des de la mort del dictador, ara mateix està fora de qualsevol control, i exerceix un domini total sobre el nostre Parlament i Govern, fins al punt de treure i ficar presidents, de controlar el que es pot i no pot parlar i debatre al Parlament i liquidant sistemàticament tota normativa que des de Catalunya es vulgui impulsar per canviar coses, per fer polítiques autònomament. L’últim exemple d’això l’hem tingut amb la suspensió de la regulació social de lloguers. Però és sistemàtic, fins al punt d’anul·lar, de facto, la nostra autonomia.

Però és que encara hi ha més, perquè en aquesta gestió pandèmica Catalunya no té recursos propis, com tampoc els té Espanya, i tot el que puguem fer ens vindrà condicionat i pràcticament decidit per Europa i pel Gobierno de EspaÑa, des dels fons disponibles fins a com ens els podrem gastar. El nostre marge de maniobra serà molt i molt petit, i és perfectament gestionable per un nou govern o per un govern en funcions com estem ara.

I ho hem vist tots aquests mesos: per regular qualsevol cosa vinculada a la pandèmia només ho podem fer a l’empara de la normativa estatal general, com p.ex. l’estat d’alarma. No tenim ni tan sols capacitat per gestionar autònomament l’obtenció de vacunes, perquè totes ens arriben via Madrid-Europa. I tampoc intervenim per a res en els punts més crítics de la gestió de les afectacions econòmiques i laborals de la pandèmia: la regulació dels ERTO, tramitació i pagament, que és un autèntic desastre, està totalment en mans de l’Estat.

O sigui que no discuteixo que hi hagi la millor de les intencions en aquests discursos que criden a fer un govern ràpidament per gestionar la crisi, però la realitat és que cap govern de la nostra autonomia podrà fer pràcticament res al respecte. I el poc que es pugui fer es pot fer sense problema amb un govern en funcions i fins i tot des del propi aparell administratiu de la Generalitat.

És evident que hi ha moltes excepcions a això que estic dient, i que des de Catalunya s’han impulsat, al llarg dels anys, molt bones polítiques amb gran capacitat transformadora. Però aquest no serà l’escenari de gestió de la crisi pandèmica, perquè tot ens vindrà donat, i el que no ens vingui donat no tindrà marge en la seva execució, que serà més administrativa que política.

Tres exemples:

  • Els milers de milions que han d’arribar de la UE arribaran a Madrid, al Gobierno de España, que ja està treballant, per a la seva distribució en: un “Plan Nacional de Recuperación, Transformación y Resiliencia”, un “Programa de Estabilidad” i un “Plan Nacional de Reformas”. Madrid decidirà com es distribueix la pasta i fixarà les condicions a complir per les CCAA, o sigui que com a molt podrem fer una mica de gestió administrativa de la cosa, i poca cosa més. No cal cap govern fort per fer-ho.
  • ERC i CUP han pactat per al suport a la investidura de Pere Aragonés algunes coses tan inquietants des d’un punt de vista liberal i de mentalitat oberta com és anar contra l’escola privada i concertada, fins fer-la pública. Això, a banda d’anar contra un dels fonaments més preuats de l’escola catalana i dels seus moviments pedagògics més avançats, és un brindis al sol. En l’actual règim autonòmic el primer dia que ERC i CUP facin alguna cosa, aprovin el que sigui, contra l’escola privada o la concertada, el poder judicial espanyol s’ho carregarà, atès que l’article 27 de la CE estableix clarament el dret a la llibertat d’ensenyament. Per tant cap dubte que el recorregut d’aquest punt de l’acord ERC-CUP és zero. Poder judicial mana.
  •  El pacte ERC-CUP preveu la renda bàsica universal. Tenint en compte que els nostres ingressos venen determinats per les transferències del Gobierno de España i que gairebé tot el nostre pressupost és captiu, com es podrà finançar aquesta monumental despesa? No he llegit res d’acabar amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Així doncs, com es finançarà, si no podem generar ingressos propis? Es trauran diners de sanitat i educació, que són més del 50% de la despesa? Dels ajuntaments? De la cultura? D’infraestructures? La Catalunya autonòmica i espoliada crec que és evident no pot fer front a aquest decàleg de “bones intencions” de fer un món feliç, en el que tot ho tinguem pagat.

No. És evident que per més bones intencions que hi hagi, per gestionar la crisi pandèmica no cal per a res un nou govern, ni el nou govern tindrà cap marge de maniobra més enllà de la gestió autonòmica.

Insisteixo, això no vol dir que no es puguin fer coses. De fet s’estan fent. Fa mesos estem en govern provisional i s’estan fent coses. I el nou govern les seguirà fent, al mateix nivell.

Així doncs, si, com sembla clar, aquest discurs de constituir un govern per gestionar la crisi és simplement fum, no té res al darrere, la pregunta que ens hem de fer és per què això és així? Per què el principal motor argumental de la investidura i els pactes de govern associats és simplement fum? Calia?

Al meu entendre això del govern per gestionar la crisi està al mateix nivell que després del 21D del 2017 va tenir allò de fer un “govern efectiu”.

El govern efectiu, com a proclamació d’urgència i necessitat evitava haver d’entrar a discutir res més. Ningú no es podia negar a fer urgentment un govern efectiu i sortir del 155. I així ha estat que en aquests 3 anys a nivell nacional no hi ha hagut la més mínima agenda.

La urgència per fer un govern per combatre la crisi de la pandèmia té el mateix objectiu: situar un element davant el qual ningú no pot negar-se a actuar amb la màxima responsabilitat i urgència. I sí, també és fum. Però un fum amb un objectiu molt clar: evitar, altre cop, haver d’entrar a discutir res més, i, sobretot, dins d’aquest res més, haver d’entrar a negociar elements vinculats a l’agenda nacional, republicana o independentista, digueu-li com vulgueu.

Tothom sap que el punt de màxima divergència estratègica, on la col·lisió entre ERC i Junts és més intensa és en relació a l’estratègia nacional. ERC ha aparcat totalment l’embat amb l’estat que va implicar l’1-O, i aposta per un replantejament total de la seva estratègia, a anys vista, invocant la necessitat, per poder avançar, de créixer, de ser més i de condicionar-ho tot a la via de la negociació política amb l’estat. En canvi Junts manté oberta l’estratègia política que situa en l’1-O el seu referent fundacional i, sense renunciar al diàleg, aposta per una estratègia que ens permeti estar preparats per abordar, de manera intel·ligent, la inevitable confrontació amb l’Estat per fer realitat la independència.

El 14F ERC guanya les eleccions, tot i que amb només un diputat més que Junts, però la dada més transcendent és que per primera vegada l’independentisme assoleix el 52% dels vots, i això, per a una part molt important de l’independentisme, ha de tenir conseqüències, ha de tenir implicacions.

Això xoca, evidentment, amb la posició d’ERC. Amb el 52% dels vots indepes i amb 74 diputats independentistes, dels quals, d’entrada, la majoria estaria més situada en avançar unilateralment cap a la independència, amb els 32 diputats de Junts i els 9 de la CUP, davant dels 33 diputats d’ERC, malgrat hagi guanyat les eleccions.

Però, en aquest escenari complicat, ERC s’ha mogut molt bé, molt ràpidament i molt intel·ligentment per als seus interessos, i ha aconseguit dinamitar aquest “bloc unilateralista”, pactant amb la CUP, i blindant així els dos grans objectius estratègics que tenia ERC:

-          Estratègicament s’enterra qualsevol opció d’actuació unilateral, deixant-ho tot en mans de la taula de diàleg amb el gobierno de EspaÑa. Només si d’aquí 2 anys no s’ha produït cap avenç significatiu es podria replantejar la cosa per tal que, en una propera legislatura, es pogués plantejar un nou referèndum.

-          Políticament, el pacte amb la CUP permet a ERC, perquè la CUP s’hi avé, enterrar l’1-O i invisibilitzar, excloure de tot escenari polític, al President Puigdemont i l’exili

Des d’un punt de vista d’ERC, el pacte amb la CUP és una jugada absolutament brillant, un èxit total. ERC, gràcies a la CUP, blinda la seva estratègia de “reset” sobre el procés, de començar de nou, de trencar amb l’1-O, i aïlla gairebé totalment, al President Puigdemont i Junts, mentre, alhora, ERC i CUP també acorden desmantellar tota l’estructura i estratègia vinculada a l’exili, invisibilitzant i excloent el Consell de la República.

I aquí estem, en aquest punt estem. Per això ERC situa, discursivament, la urgent necessitat de configurar un nou govern per fer front a la crisi de la pandèmia. És fum, però situa les coses en un espai polític del que pràcticament és impossible escapolir-se, no quedar-s’hi atrapat, sense quedar com uns irresponsables.

Qui, davant la magnitud de la crisi i l’apel·lació a la responsabilitat per constituir urgentment  al costat d’ERC i CUP un govern que la permeti combatre, pot estar en condicions d’assumir el risc i el desgast de no dir que sí incondicionalment, i d’atrevir-se a posar damunt la taula de les negociacions elements d’estratègia nacional, amb l’objectiu d’acordar no només un govern, sinó una estratègia per avançar cap a la independència?

Doncs Junts ho ha fet. Junts sembla no haver-se deixat arrossegar pel pacte ERC-CUP que aparca temporalment (indefinidament) la independència i el moviment polític i nacional que té en l’1-O una data fundacional, i segueix plantejant que cal un govern per gestionar, però també un govern amb una estratègia nacional compartida.

La negativa experiència amb allò del “govern efectiu” com a element d’irrenunciable prioritat, fins al punt de que neutralitzés qualsevol estratègia nacional, és el que ha portat a Junts a no actuar igual amb això de la urgència d’un govern per combatre la crisi. Junts assumeix plenament aquest objectiu prioritari d’un govern que permeti lluitar contra la crisi pandèmica, però no renuncia a plantejar també, en les negociacions, objectius nacionals, de confluència estratègica per avançar cap a la República catalana independent. Les estratègies d’ERC i Junts són, com hem vist, molt diferents, però si en aquest moment en el que s’està pactant un govern pels propers quatre anys, no s’arriba a uns mínims de confluència en l’estratègia nacional, estarem abocats a repetir el desastre de no tenir cap horitzó nacional que ha caracteritzat aquests tres anys post 21D. Cal respectar que ERC ha de liderar, perquè va guanyar les eleccions, però també cal respectar a Junts i les seves propostes.

ERC, Junts i CUP crec que estan obligats a un pacte que inclogui també un horitzó i una estratègia nacional. Si no ho fan o si tanquen un pacte que no blindi una mínima estratègia nacional compartida per tots, que no serà l’estratègia d’una de les parts, sinó la confluència de les diferents visions en un espai comú, nou, i compartit, l’independentisme, el moviment independentista, entrarà en una crisi molt complicada de gestionar. No ens ho podem permetre. Ens necessitem tots. Però si no aconseguim ser-hi tots, no només farem impossible la independència per a aquesta generació, sinó que correm el risc de portar el nostre país a un escenari de col·lapse.

 

 

21 de març 2021

L'enhorabona pels #90anysERC i, alhora, alguns elements inquietants del discurs d'ERC en aquest aniversari. Amb Bonus Track del meu pas per ERC (amb fotos!!!)

 

ERC fa 90 anys d’existència. I això, òbviament, és motiu de celebració. No és fàcil per a un partit polític arribar als 90, havent passat tot el que ha passat, que no és precisament una existència plàcida i fer-ho amb la fortalesa que ara té.

Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació! És, a més a més, un aniversari del que modestament també participo en alguns anys d’aquesta existència.

Així, commemorant aquest 90 aniversari d’ERC divendres i dissabte han anat passant pel meu tuiter missatges de felicitació, bàsicament del partit i dels seus principals dirigents. Després de veure’n uns quants no he pogut evitar tenir la sensació que estaven celebrant d’una manera una mica estranya aquest aniversari.

Llavors he posat el hastag de la celebració #90anysERC i he anat llegint tots els tuits que ERC, els líders d’ERC, diferents responsables d’ERC i gent diversa d’ERC havien escrit per sumar-se a la felicitació.

Quan els he tingut tots llegits allò que inicialment només m’havia semblat una mica estrany, m'ho senmblava. He tingut la impressió que al darrere de les paraules calculades que havien fet servir -i de les que no- hi havia com un missatge no explicitat.

La primera cosa que m’ha cridat més l’atenció és que ni una sola vegada, a cap dels tuits, ni del partit, ni dels diferents líders, ni de militants, non han fet servir la paraula “independència”. Mai. Ningú. Raro, he pensat.

Però la segona cosa em resultava més misteriosa i inquietant: els missatges de felicitació només feien referència al partit, com si no hi hagués res més. Com si aquests 90 anys passats fossin el fonament de la seva legitimitat i la garantia de que qualsevol cosa que facin estarà sempre ben feta. I, el més important, que no necessiten absolutament a ningú més.

El to tan ahistòric, en el sentit de presentar un partit que neix i arriba a avui havent estat sempre el partit de referència i únic m’ha fet pensar en l’estrany que seria que en una assenyalada celebració d’aniversari de qualsevol de nosaltres, amb els nostres familiars i amics, que qui fa anys prengui la paraula i no deixi de felicitar-se a ell mateix, que no hi ha ningú com ell, que és el millor, que està cridat a arribar molt lluny, etc. I que no faci ni la més mínima referència als seus pares, als seus germans, a la seva família. Que se situi a ell mateix com l’únic important a la seva vida, i no faci cap referència ni a amics, ni a persones que l’han pogut ajudar, ni a persones amb les que ha fet coses i/o espera seguir-les fent.

Un to tan ahistòric també des del punt de vista de presentar-se com si sempre hagués estat el mateix partit, del dia de la fundació a ara, 90 anys després, com si sempre hagués estat igual com és ara.

I llavors he vist que l’omissió de la paraula independència, que no hagi sortit mai, que ningú no l’hagi esmentada, no era gens casual, i tenia moltes implicacions.

Efectivament ERC no neix com un partit inequívocament independentista o separatista, com ho era Estat Català, el partit que Macià havia fundat feia una dècada, i que havia participat en la fundació d’ERC. En aquell moment sembla hi convivien més sensibilitats.

Per això tampoc era gens casual l’omissió “dels pares”. Macià es presenta com un fundador directament d’ERC. És la manera de no haver de fer referència que el seu lideratge és el lideratge d’un gran líder separatista, independentista, que entra a ERC amb el partit separatista que abans havia fundat, Estat Català.

Al poc de ser fundada, després de les eleccions municipals del 1931 aquesta convivència fundacional de diferents sensibilitats a ERC s’evidencia quan Companys, des de l’Ajuntament de Barcelona, proclama “La República” (sense identificador nacional) i aixeca la bandera republicana tricolor, l’espanyola. Al poc, en veure el que estava passant, el líder nat d’ERC, Macià, separatista, entra al Palau de la Generalitat i proclama la República Catalana i penja la senyera.

I sí, del 31 al 39 ERC és el partit hegemònic a Catalunya.

Però amb la derrota a la guerra, la repressió i l’exili l’escenari polític català canvia radicalment. Sota una atroç dictadura i amb un exili massiu, el lideratge d'ERC decau.

I a l’exili i a l’interior del país sorgeix una resistència clarament independentista: el Front Nacional de Catalunya. En la negra nit els militants del Front, a l’interior i a l’exterior, van mantenir oberts els camins a l’esperança. I ho van fer enarbolant l’estelada, la independència com a fita.

Així arribem al tardofranquisme, i del Front sorgiran nous moviments polítics, com el PSAN, i organitzacions com ÈPOCA, i més endavant IPC, i més endavant Terra Lliure. I el Moviment de Defensa de la Terra. I el BEAN. I Nacionalistes d’Esquerra. I la Crida. Amb la “transició” hi ha una proliferació de propostes independentistes que, tot i mantenir un enorme activisme, són incapaces de vertebrar-se com una proposta política electoral.

El catalanisme o nacionalisme s’aplega al voltant de la figura i el lideratge de Jordi Pujol, en una proposta política no independentista. ERC sí s’acaba vertebrant altre cop com a opció electoral, però segueix sense fer-ho com a un partit explícitament independentista. Les primeres eleccions, al 1980 ERC obté uns 240 mil vots, el 8,9% del vot, i 14 diputats. Les eleccions següents, al 1984, ERC perd gairebé la meitat dels vots que havia tingut, i es queda amb un 4,4% dels vots i 5 diputats.

La situació és molt estranya. L’independentisme és molt fort i actiu al carrer, però no aconsegueix vertebrar-se com opció electoral, i ERC agonitzava en la seva indefinició, sense postular-se com a proposta independentista i abocada a la seva desaparició.

Llavors s’esdevé un moviment clau per entendre com, d’aquell moment tan crític per a l’independentisme, l’any 1984, hem arribat on som ara, el moviment majoritari política i socialment.

L’any 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, que encapçalen personalitats com Àngel Colom (el líder de la Crida a la Solidaritat) i Josep-Lluís Carod-Rovira, que venia de Nacionalistes d’Esquerra. La Crida Nacional a ERC té per objectius que ERC esdevingui de manera explícita el gran partit independentista de Catalunya, i que actuï de pal de paller de tot aquest independentisme tan dispers.

I la cosa funciona. ERC esdevé clarament una opció electoral i política independentista. No hi ha dubtes. De la derrota de la guerra, de la llarga nit del franquisme i dels anys de la transició, l’independentisme sorgia com l’opció política més desacomplexada, més innovadora i amb més capacitat de sumar.

Durant molts anys, d’aquell 1988 fins el 2012, ERC és l’única proposta política explícitament independentista, amb les úniques excepcions de Solidaritat Independentista el 2010, amb 3 diputats, i la CUP el 2012, també amb 3 diputats.

Però durant el segon quinqueni de la dècada dels 90s a can Convergència s’estan produint canvis molt importants. El nou líder que ha substituït Jordi Pujol, al capdavant de Convergència, que segueix sent la principal força política del catalanisme, abraça de manera inequívoca el dret a decidir, que situa, també en relació a la independència de Catalunya com un objectiu irrenunciable. Finalment, a partir de l’escenari polític del país, amb una ANC que omple de milions de persones els carrers reivindicant la independència, Mas i Convergència abracen explícitament la independència com a objectiu, i el 27S del 2015 l’antiga Convergència i ERC configuren Junts pel Sí, la primera proposta explícitament independentista que guanya les eleccions al Parlament de Catalunya.

ERC havia passat d’estar abocada a la seva desaparició, l’any 1984 a refundar-se, com a pal de paller de l’independentisme i per fer la independència. I aquest independentisme explícit amb el que es ressuscita ERC, amb el que es refunda, ha arribat fins avui.

I avui, veient com ERC, els seus líders i militants han celebrat els 90 anys d’ERC, sense ni una sola referència a la independència, sense esmentar ni un sol cop la paraula independència, he tingut la impressió que estàvem davant d’una nova “refundació” d’ERC. He tingut la sensació que es volia refer el camí fet des de la Crida Nacional a ERC i situar-se altre cop en aquella ERC no explícitament independentista de la seva fundació el 1931 o de la transició. L’ERC que va sorgir de la refundació impulsada per la Crida al 1987 va créixer portant la INDEPENDÈNCIA  a tot arreu. I això ens ha permès arribar on som ara. Amagar, fer desaparèixer de tot discurs la independència, em preocupa.

Perquè la primera derivada d’aquest “desfer” el camí és situar-se fora del moviment independentista. Aquest discurs de “jo sóc el partit, i sóc únic” només el pots fer si t’autoexclous del moviment independentista. Perquè en aquest 90 aniversari, l'ERC refundada de la Crida Nacional del 1987 s’hauria situat històricament i políticament al costat de tot el que ha fet possible aquest aniversari. ERC no hauria tingut problema en situar el seu naixement en el context d’aquell lideratge de Macià que havia fundat la primera organització política independentista, Estat Català, que ara s'integrava a ERC.

Sense excloure’s del moviment independentista, com sembla ha fet ERC, no hauria tingut cap problema en reconèixer i homenatjar l’independentisme que va mantenir la lluita més activa, durant el franquisme, el Front. Ni tampoc hauria tingut cap problema, si es considerés part d’aquest moviment, en agrair la lluita de tot l’independentisme durant la transició, i de com el 1987 conflueix a ERC, en aquesta refundació que ha fet possible que l’independentisme sigui el moviment majoritari del nostre país, i el lideratge d’ERC obtingut aquestes eleccions del 14F.

Però tot d'una desapareix la independència i et situes com a partit únic, sense ningú, sense cap altra història, ni trajectòria, sense companys de lluita amb qui treballar i combatre, i no he pogut evitar pensar que això només pot explicar-se si et vols situar fora del moviment independentista, si t’autoexclous del moviment independentista.

 BONUS TRACK: Una història personal, la meva, de les moltes que han fet possible aquests 90 anys d'ERC. El meu pas per ERC

Jo vaig començar a militar a l’independentisme el 1984, a la Crida a la Solidaritat. El 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i vaig entrar a ERC. La veritat és que fins llavors, en aquells tres anys de militància indepe i d’activisme non-stop no m’havia trobat mai ningú d’ERC. Tenia col·legues de l’MDT, coneixia gent del que es coneixia com “joves del Front”, fins i tot d’Estat Català. Però no d’ERC. Amb la nostra entrada i cultura militant d’activisme, que era l’única que coneixíem, vam revolucionar molt el partit. Vam “refundar” les JERC, vam portar ERC al Fossar per l’Onze, vam organitzar concerts, vam posar en marxa revistes com “La Coctelera”... i tot ho fèiem per la independència.

Aquí el cartell del primer concert que vam organitzar, per les municipals del 1987, INDEPENDENTISTES A L'AJUNTAMENT, amb dos collons, a la Plaça Reial (que en aquella BCN pre-olímpica era "territorio de reyertas") amb els mítics Desperdicis Clínics i aquest punkisme del cartell!!!


Un d'aquests regals que de vegades la vida et fa sense esperar-lo el vaig tenir perquè en aquella Crida a ERC, en aquella refundació independentista d’ERC el gran Ramon Barnils també hi era, donava suport. I el vaig conèixer, i ens va agafar a alguns d’aquells joves que acabàvem d’entrar i volíem fer coses, i ens va fer unes autèntiques “master class” de comunicació i periodisme, per animar-nos a fer coses com La Coctelera. I crec que ens vam estrenar o quasi amb una entrevista que li vam fer a ell mateix.


I sí, allà estàvem una bona tropa, en aquella "redacció":

 

Curiosament l’altre dia la meva mare va trobar una foto meva d’aquella època, que ni sabia existia. És una foto d’unes eleccions europees a les que ERC concorria amb Eusko Alkartasuna (el partit que havia fundat l’ex-lendakari Carlos Garaikoetxea després d’escindir-se del PNB) i el BNG (Bloque Nacionalista Galego). I aquí estem el meu amic i company de tantes lluites Xavi Altadill i jo mateix (sóc el de la dreta, el que porta tirants!!!!) entrevistant al cap de llista, a Carlos Garaikoetxea!


En fi, que pues eso. No vaig durar gaire fent vida de partit. La vida de partit no està feta per a mi. Venia de l’activisme, i així vaig seguir la meva militància indepe, a la FNEC, al Casal Independentista de Les Corts, al comitè olímpic de Catalunya, a la Fundació ESCACC, a Reagrupament, a les consultes, a l’ANC i a com a voluntari sempre que ha calgut i podia aportar alguna cosa, des de coordinar dispositius de seguretat fins a realitzar estudis demoscòpics i estadístics.

No importa on, només importa el perquè, només importa treballar sempre per la independència.

ERC fa 90 anys. Sense ERC no seríem on avui som. Però ERC no hi seria sense la refundació que des de l’independentisme sorgit de la transició es va promoure amb la Crida Nacional a ERC, que va situar la independència com la seva raó de ser, liderant un projecte independentista explícit. I la Crida Nacional a ERC no hauria estat possible sense el Front Nacional de Catalunya, que va permetre mantenir oberts els camins a l’esperança durant la llarga nit del franquisme, vertebrant el moviment independentista, situant la independència com l’objectiu que cohesionava el moviment i la resistència. De fet ERC ni tan sols s’hauria fundat si 10 anys abans Macià no hagués fundat Estat Català, la primera gran organització independentista, l’origen del moviment independentista.

Per això sap greu que en la commemoració d’aquests 90 anys, des d’ERC, ningú, absolutament ningú, no hagi esmentat la independència, no hagi cridat independència. Per això em fa patir això que em sembla una autoexclusió d’ERC del moviment independentista, aquesta crida al partit, aquest ahistòric posicionament al marge de l’independentisme, sense reconèixer les lluites que van permetre la seva fundació i que ens han permès arribar on som ara. Perquè abans de la fundació d’ERC ja hi havia militants per la independència. I després. I ara.

Som on som per la nostra lleialtat al país i a la independència, no per les nostres lleialtats a unes sigles. En aquest camí tots tenim trajectòries diferents, confluències, discrepàncies, solidaritat, compromís i molta feina feta, ara aquí, ara allà. Jo vaig participar d’aquest moment clau en l’ERC contemporània, la seva refundació amb la Crida Nacional del 1987 i ara dono suport a Junts. 

Però vull creure, per a mi és així, que tots formem part d'aquest moviment, del moviment independentista i que tots assumim el llegat de militància i compromís que ens han deixat en herència els que ens han precedit, siguin quines siguin les sigles on militaven. Jo he tingut la sort de conèixer i tenir com a referents per a la meva militància, aspirant sempre a ser digne hereu del seu llegat patriòtic a persones com Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya des del 1945, com Martí Torrent, militant d'Estat Català des del 1936, o d'aquell militant anònim d'ERC que un dia, al voltant d'una tauleta al menjador del seu pis al Poble Sec, m'explicava com, durant la guerra, va organitzar la defensa del monestir de Ripoll i va impedir que els de la FAI l'assaltessin i el cremessin.

Només podrem fer la independència si hi som tots. Sense ser-hi tots, no hi ha independència possible. Ens necessitem tots. Per això m’inquieta aquesta autoexclusió que m’ha semblat percebre. Tant de bo estigui equivocat en aquesta percepció que he tingut.

INDEPENDÈNCIA!!!!!