Anàlisi del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, 1a. Onada 2025

Aquest dijous s’han fet públiques les dades de la primera onada 2025 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, l’enquesta política més important que es fa a Catalunya. És la més important per moltes raons, entre les que en destaco tres:

•      és una enquesta temporalment sostinguda en el temps, de manera que aporta una informació molt valuosa d’evolució de les dades al llarg dels anys

•      és una enquesta que planteja totes les principals qüestions a nivell nacional, social i polític del nostre país, amb especial menció a tot el que té a veure amb les relacions entre Catalunya i Espanya i el posicionament davant la independència

•      és una enquesta amb una mostra molt important, de 2.000 enquestes

Tanmateix, tot i aquestes fortaleses que té el BOP del CEO, el cert és que també té febleses, entre les que destaca, per la manera com condiciona els resultats, els biaixos representatius, la sobrerpresentació d’algunes opcions polítiques i la infrarepresentació d’altres.

Abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el CEO va projectar un “empat tècnic” entre ERC i Junts. Jo vaig dir que aquell empat no el veia per enlloc i que en tot cas, de ser-hi, era pels biaixos de sobrerepresentació mostral d’ERC i infrarepresentació de Junts. Des dels mateixos responsables del CEO d’aleshores es va qualificar de “xamams” als qui, com jo, havíem criticat la projecció electoral que feia el CEO, als qui havíem dit que no veiem per enlloc aquell empat tècnic que projectava el CEO. I el dia de les eleccions Junts va treure 15 diputats més que ERC. Era evident que no hi havia empat tècnic per enlloc, i que aquells “xammams” com se’ns va voler desqualificar als que criticàvem la projecció del CEO, n’havíem fet una anàlisi molt més encertada, a partir de les dades no subjectes o afectades pels biaixos mostrals de l’enquesta.

Doncs bé, en aquesta primera onada 2025 del BOP del CEO els biaixos persisteixen, i afecten la projecció mediàtica de resultats que s’ha inferit dels resultats de l’enquesta.

ERC va quedar a les darreres eleccions 8 punts per sota en percentatge de vot que Junts, però a la mostra del BOP del CEO ERC està sobrerepresentada amb dos punts per sobre que Junts, o sigui, un biaix de 10 punts. Sense la intensitat d’aquest biaix, també el PSC està sobrerepresentat en relació a Junts.

Dit tot això, i com sempre, si analitzem el CEO intentant neutralitzar els biaixos, hi trobem dades molt interessants, hi trobem un retrat força clar de com està el país i de com es projecta política i nacionalment.

En termes de projecció d’escenari electoral la principal conclusió que podem treure de les dades d’aquesta primera onada 2025 del BOP del CEO és que estem davant un escenari d'estabilitat en tots els blocs que configuren l’actual parlament.

•       El bloc independentista que configuren Junts, ERC i CUP presenta una gran estabilitat des del punt de vista d’una alta fidelitat de vot entre els votants que varen tenir el 2024 (77,1% de fidelitat a ERC, 79,1% entre els votants de la CUP i 70,5% entre els de Junts). Les principals fugues de vot es produeixen, d’una manera o una altra, entre aquestes formacions (3% i 2,1% d’ERC cap a la CUP i Junts, 9% de la CUP cap a ERC o 5,5% de Junts cap a ERC). Tanmateix, també hi ha, en cadascuna de les tres formacions del bloc independentista, fugues cap a fora d’aquest bloc independentista, que no es compensen amb entrades de fora del bloc indepe cap a formacions independentistes. En aquest sentit tenim una apreciable fuga de vot indepe cap al bloc constitucionalista, com podem veure amb aquest 6,8% de vot d’ERC cap al PSC o amb el 4,5% de vot de la CUP cap als Comuns. Però també tenim un 8,5% d’antic vot independentista de Junts cap al bloc de la ultradreta xenòfoba i racista d’AC. Aquest antic vot independentista que varen tenir ERC, CUP i Junts que es perd cap als blocs de l’unionisme constitucionalista o del neofeixisme no es compensa amb l’arribada de vot d’altres àmbits cap a formacions independentistes, de manera que es projecta una petita, però en cap cas ignorable pèrdua de suports electorals a les posicions independentistes.

 

•       El bloc de l’unionisme constitucionalista que representen PSC, Comuns i PP és l’espai on hi pot haver una major, tot i que en cap cas trasbalsadora, afectació per canvis de projeccions electorals. Els dos principals partits d’aquest bloc, el PSC i el PP estan sòlids, amb fidelitats de vot 82,1% i del 83,8% respectivament. Però la tercera pota d’aquest espai, els Comuns, evidencia un impacte important per la seva fractura amb Podemos. Del vot dels Comuns el 2024 només un 50,5% es mantindria ara amb els Comuns, mentre que un 30,8% se n’aniria amb Podemos. Aquesta clara fractura pot tenir conseqüències importants en la representativitat d’aquesta formació del bloc de l’unionisme constitucionalista, perquè el sistema electoral els pot castigar severament perdent encara més diputats dels que ja varen perdre el 2024.

 

•      Finalment el bloc de la ultradreta racista i xenòfoba que configuren VOX i Aliança Catalana es manté estable amb una també molt alta fidelitat de vot (80,4% VOX i 85,7% AC), sense fugues significatives en cap direcció, però amb opcions de créixer una mica en funció de com evolucioni la no negligible fuga d’antic vot independentista cap a formacions neofeixistes com AC, com podria ser la fuga d’aquest 8,5% d’antic vot independentista que tenia Junts i que podria desplaçar-se cap a les opcions de l’extrema dreta racista i xenòfoba d’AC.

El BOP del CEO també evidencia la greu crisi de projecte nacional del nostre país

Com hem vist en les dades de projecció electoral que acabo d’analitzar, l’independentisme ha deixat de ser l’expressió democràtica d’una majoria social i nacional que volia la independència.

Ja hem vist amb tristesa i frustració que ser la majoria democràtica de la nostra societat i nació no ens ha portat directament a la independència, però el que és evident és que sense ser la majoria social i nacional l’independentisme no té cap opció. Per poder aspirar a la independència l’independentisme ha de ser clarament la majoria democràtica, i això només s’evidencia essent majoria parlamentària. I les darreres eleccions al Parlament, l’any 2024, vam deixar de ser-ho.

I ara com ara podem veure amb claredat a les dades demoscòpiques del CEO que l’independentisme no tan sols no està en les més mínimes condicions de tornar a ser la majoria social democràticament expressada electoralment, sinó que pot seguir perdent suports.

Aquest afebliment de la causa independentista en el que és el seu eix tractor, la projecció electoral del vot independentista, també la podem veure en altres dades de l’enquesta del CEO.

I és quan mirem l’evolució del posicionament social al llarg dels anys que ens expressa el BOP del CEO en relació a la dimensió nacional i sobre la independència, que podem veure encara amb més claredat la crisi en la que la causa independentista està sumida.

Aquesta primera onada del BOP 2025 del BOP del CEO situa la màxima diferència històrica en el posicionament davant la independència, i ho fa en contra de la independència.

Per primera vegada el No a la independència està 16 punts per sobre del Sí a la independència. Un 54% s’expressa en contra de la independència, i només un 38% a favor de la independència.

Històricament els contraris a la independència gairebé sempre han estat lleugerament per sobre dels favorables a la independència, és a dir d’1 a 7 punts per sobre el No del Sí. Això gairebé sempre ha estat així... fins que ho vam revertir en aquell període al voltant de l’1-O del 2017.

Al voltant de l’1-O va ser quan l’independentisme va arribar més lluny, ho va saber fer millor, i va recollir suports com mai abans havia tingut, fent-ho des d’una dimensió i visió de país, de societat, i amb una determinació cap a la independència que, a més a més de sumar suports, va desmobilitzar una part important de la nostra societat, que potser no volia la independència, però que no s’hi manifestava en contra. Així és com aquell octubre els favorables a la independència arriben a ser el 49% mentre els que hi estaven en contra només eren el 43%.

Com deia en un article anterior fer això possible, provocar aquest canvi en el posicionament social davant la independència només va ser possible per la intel·ligència, visió de país, estratègica, social... del que va configurar el nucli dur de l’estratègia del que en vam dir “el procés”.

Ser majoria democràtica, haver pogut fer la independència, només va ser possible gràcies al procés. Sense tot això que ara tan demencialment n’hi ha que criminalitzen qualificant de “processisme”, mai no hauríem estat en condicions de fer la independència. Sí, d’acord, no la vam fer, però sense estar en condicions de fer-la, és a dir, sense ser majoria democràtica, sí que està clar que les opcions de fer-la són zero.

No es pot fer la independència sense estar en condicions de fer-la. I el procés, el processisme, fou clau, per estar en condicions de fer-la, per passar de ser residuals a ser majoria social i democràtica. Només uns pocs anys abans del 2017 els contraris a la independència eren el 50% i els favorables el 43%. L’estratègia del procés va permetre arribar al 2017 amb un 49% de favorables a la independència i un 43% de contraris. D’estar 7 punts per sota a estar 6 punts per sobre.

I ara veiem clarament que el que està passant és que tot el que envolta l’independentisme sembla que treballa per destruir els pilars que van permetre estar en condicions de fer la independència.

Mai els contraris a la independència havien estat 16 punts per sobre dels favorables a la independència com ara ho estan. Tots aquests que han convertit en un insult el “processisme” l’únic que estan fent és carregar-se els pilars que van permetre a l’independentisme ser majoria social i democràtica.

La situació de l’independentisme és molt complicada. Seguim instal·lats en el caïnisme que està a l’arrel de tot el que no va funcionar, de tot el que no vam fer bé. Seguim sense cap mínim diagnòstic compartit de tot el que vam fer bé i del que no vam fer bé. Seguim sense la més mínima estratègia compartida. I a tot aquest drama en el que “seguim”, al 2024 s’hi va afegir perdre la majoria democràtica social i nacional que érem, i el fet, que crec encara no en som prou conscients, del que implica haver donat pràcticament tot el poder, des de tots els punts de vista, als líders de l’unionisme constitucionalista, el PSC: manen a la Generalitat, als principals Ajuntaments, Diputacions, govern espanyol, mitjans de comunicació, etc etc etc.

A Catalunya el PSC té assegurat seguir al Govern sense problema fins 2028 i si molt no canvien les coses al final d’aquest mandat, a les noves eleccions, no tindran cap alternativa, cap altre partit o pacte entre partits que els impedeixi seguir governant. Tot apunta que hi ha PSC, si no en passa alguna de molt grossa, per molts i molts anys, a la Generalitat, als principals Ajuntaments, inclòs el de Barcelona, Diputacions... en definitiva, al poder més important a Catalunya, i amb aliances i complicitats amb pràcticament tots els sectors socials, econòmics, comunicatius... del nostre país.

Les dades del BOP del CEO també ens evidencien que el país i la visió que té la gent de les coses està canviant. Més de 7 anys després de l’1-O i a sobre amb una pandèmia i confinament mai vistos pel mig, les coses ara no són com eren. El Govern de la Generalitat té, en aquest BOP del CEO primera onada 2025, el percentatge més alt d’aprovació des de fa més d’una dècada, amb un 62%. Essent això cert, també ho és que les coses no estan per tirar coets, perquè tot i obtenir també la valoració més alta de la seva gestió el govern de la Generalitat, la mitjana de la valoració és de 4,8.

En aquest context assistim de manera permanent a tota mena de soflames i discursos dels que es diuen antiprocessistes criminalitzant qualsevol acord o diàleg dels partits independentistes amb partits del bloc de l’unionisme constitucionalista, perquè no s’ha de parlar ni negociar res, excepte la independència, i perquè PSOE i PP són exactament el mateix.

Really? Un 78% de la població està molt/bastant d’acord que els partits catalans han de prioritzar la negociació i el diàleg per defensar els interessos de Catalunya.

Un 70% de la població també creu que l’actitud dels partits quan no hi ha majoria al Parlament hauria de ser negociar per aconseguir acords per aprovar els pressupostos.

Però la dada més contundent és que entre els qui es posicionen a favor de la independència en la pregunta dicotòmica independència sí/no, un 67% també ho creuen així, que cal negociar per aprovar pressupostos. Al costat d’aquest 67% tenim que només un 26% dels “Sí” a la independència estan en contra de negociar pressupostos.

Una altra dada molt clara i important del BOP del CEO la tenim en la clara majoria social a favor d’aplicar “cordó sanitari” per excloure partits o moviments extremistes, contraris als valors democràtics i humans: un 52% hi està a favor i un 22% en contra. Els votants dels partits del bloc independentista són els més partidaris d’aplicar aquest “cordó”: un 90% dels de la CUP, un 70% dels d’ERC i un 60% dels de Junts.

A l’altra banda, els votants del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba són els que hi estan, òbviament, en contra: un 55% dels votants d’AC i un 49% dels de VOX.

Sobre aquesta qüestió una altra dada del tot reveladora és que les persones amb major nivell educatiu són les que estan més a favor de l’aplicació del cordó sanitari als partits de l’odi racista i xenòfob de l’extremadreta: un 63% dels qui tenen estudis superiors estan a favor, mentre que entre els qui tenen estudis primaris només un 44%.

Bé, doncs això és una mica tot, en aquesta anàlisi ràpida del BOP del CEO. Jo el que veig és molta estabilitat.  

El bloc independentista seguirà tenint com a força més votada Junts, que també seguirà sent la segona força política del Parlament, tot i que pot perdre una mica de vot i potser algun diputat. ERC i CUP ara mateix estan igual que a les darreres eleccions, pocs canvis, tot i que també totes dues forces podrien perdre una miqueta de vot. Cap de les tres formacions independentistes guanya vot, de manera que el bloc independentista ara mateix tindria una mica menys de força, de representació.

El bloc de l’unionisme constitucionalista seguirà liderat amb claredat pel PSC, que es manté fort, amb opcions de pujar una miqueta en vot i diputats, però ara mateix poca cosa. En aquest bloc els que més febles estan, i també a nivell de tot l’escenari polític, són els Comuns. La fractura amb Podemos els passa una factura clara, els afebleix en vots, percentatge de vots i diputats. PP si fa o no fa també igual.

El bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba pot créixer una mica via AC, que capitalitza el creixement i l’impacte dels discursos i les polítiques de l’odi, mentre que VOX si fa o no fa es mantindria igual que ara mateix està al Parlament, perquè sembla haver taponat les fugues de vot que tenia cap a AC i altres formacions ultres com SALF.

En resum, pocs moviments, força estabilitat, que situen l’independentisme en una situació complicada, perquè s’evidencia la pèrdua de la majoria social i nacional que havia assolit democràticament la darrera dècada, parlamentàriament bloquejat perquè no té cap marge de maniobra, ni per fer ni per desfer, davant un PSC que es consolida com a primer partit de Catalunya i l’únic que pot governar, tot i que el desgast dels Comuns els pot complicar les coses. El PP seguirà irrellevant, excepte que opti per jugar les cartes com ha fet a l’Ajuntament de BCN, blindant el bloc de l’unionisme constitucionalista amb suports com els que va donar a Colau i a Collboni per contribuir a bloquejar l’independentisme. El bloc de l’extremadreta racista i xenòfoba també seguirà irrellevant, unit en els seus discursos de l’odi i suport als lideratges mundials de la nova extremadreta capitanejada i impulsada per Trump i Musk.

I ja per anar acabant, torno amb unes dades que crec haurien de fer reflexionar a més d’un, a més d’un d’aquests que des d’un pressumpte independentisme del que s’autoproclamen líders únics, perquè els que no pensen com ells no ho són, es criminalitza constantment qualsevol moviment que facin les forces independentistes a Madrid. Tot sempre estarà malament, tot sempre serà una traïció. No s’hi hauria de fer res. Per a aquests apòstols antiprocessistes el pecat més gran és que partits independentistes amb els seus vots, intentessin pactar coses, aprofitar la seva força decisiva per investir Pedro Sánchez. No van anar al cole el dia que s’explicava que som responsables tant del que fem com del que no fem, perquè totes dues coses tenen conseqüències. I no votar Sanchez automàticament, aquest no fer de les formacions independistes, generava conseqüències: la investidura de Feijoo i un govern PP i VOX.

Per als nostres apòstols i arcàngels antiprocessistes, un govern PSOE i Sumar és igual, no té cap diferència, amb un de PP i VOX. Així, investint a Pedro Sanchez després de dures negociacions fou una presa de pèl més processista, una traïció més als votants. Curiosament una gran majoria dels votants d’ERC i de Junts al Congreso el 2023, seguiran votant-los, amb una fidelitat de vot del 79% i del 71% respectivament. I gairebé el 50% dels votants d’aquestes formacions independentistes prefereixen que Pedro Sánchez sigui el president, mentre que només un 0,5% dels seus votants voldrien Feijoo, que és qui hauria estat president si s’haguessin abstingut.

I ara sí, per acabar, una altra dada contundent a més no poder: un 80% dels votants d’ERC i Junts creuen, estan del tot d’acord. en prioritzar la negociació i el diàleg amb el govern espanyol. La fúria dels apòstols antiprocessistes caurà sobre aquests votants, perquè si defensen això, prioritzar la negociació i el diàleg amb el gobierno despaña és que no són independentistes. Però, ai làs, resulta que a la pregunta de si volen que CAT esdevingui un estat independent el 80,75% i el 90,29% dels votants d’ERC i Junts a Madrid responen afirmativament, la volen, volen la independència.

La situació del país i de l’independentisme és complexa. Molt complexa. Sabem que només si som la majoria social i democràtica que vam ser abans de l’1-O podrem estar en condicions de tornar-hi. No som el país, la societat, la nació, que érem el 2017. Hem de tenir clar que per tornar-hi hem d’entendre i assumir aquesta nova realitat del que som i com som, perquè és sobre la que hem de treballar per refer confiances i suports que ens permetin tornar a ser la majoria social i nacional que gràcies al procés vam arribar a ser. Som hereus d’una llarga lluita de tots els patriotes que ens han precedit. 

Sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi hem anat, hi anem i hi anirem, orgullosos del llegat de lluita i valors dels qui generació rere generació, van mantenir viva la Nació i l’ideal de llibertat i independència, l’ideal d’un país lliure, democràtic i per a tots.

“... I l’home acaba estimant la terra on viu, sobretot –fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important-, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu.”

Paco Candel, Els altres catalans (1964)

Els Comuns, exemple de les polítiques “contra”, vorejant l’odi... i el seu fracàs

La política, en termes teòrics, és tot el que envolta un posicionament i unes propostes adreçades a una societat, per millorar les seves condicions, establint objectius col·lectius per fer, cap a un entorn millor en cada moment des d’una situació de partida que es vol millorar, amb propostes ideològiques i d’actuació, i de gestió si s’ostenta el poder, que és la finalitat de qualsevol política, poder portar a la pràctica les seves idees i propostes.

La realitat és una mica més complexa, i tot i que en termes generals la política, en el seu més ampli ventall de posicionaments, es mou en aquestes coordenades de propostes i de gestió per a la millora, també hi ha, dissortadament, una política de l’odi, una política plantejada bàsicament construint enemics, posicionant-se no per fer ni per fer per la majoria, sinó contra, a la contra, en diferents barems d’aquesta contra, el posicionament més radical de la qual el trobem directament en les polítiques de l’odi.

Un poema de Martin Niemöller va reflectir, amb tota la duresa i crueltat, el que són aquestes polítiques de l’odi, basades únicament en buscar i assenyalar enemics.

“Quan els nazis varen venir a buscar els comunistes, vaig callar,

perquè jo no era comunista.

Quan varen empresonar als socialdemòcrates, vaig mantenir el silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar als sindicalistes, no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a buscar als jueus, no vaig dir res,

perquè jo no era jueu.

Quan finalment em vingueren a buscar a mi,

ja no hi havia ningú per poder protestar.”

Les polítiques de l’odi, les polítiques a la contra, són totes aquestes polítiques que no proposen res ni pensen en tots, sinó que únicament es formulen contra algú, assenyalant algú com a responsable de tots els mals.

El nazisme i el feixisme van ser, i els seus hereus de l’extremadreta actual encara són, els més cruels i inhumans representants d’aquestes polítiques de l’odi, a la contra.

El poema de Niemöller ho expressa amb tota la cruesa, i situa, a més, la inacció davant aquestes polítiques de l’odi, a la contra, en el mirall de la seva responsabilitat, perquè la inacció és la que permet que les polítiques de l’odi s’apliquin contra tots els que no són ells. La inacció davant l’odi i les polítiques a la contra ens deixa a tots exposats a esdevenir també objecte d’aquest odi i repressió.

Als nostres dies, com deia abans, els discursos i posicionaments de l’extremadreta són la realitat més dura i amenaçadora d’aquestes polítiques de l’odi i a la contra.

Però no són els únics. 

Avui, en aquest article, vull compartir amb tots vosaltres totes les evidències que em porten a afirmar que els Comuns i les seves polítiques són també una expressió més de les polítiques a la contra, de l’odi. I també com, en arribar al poder, els Comuns es van dedicar a fer polítiques d’odi, a la contra, convençuts que podien amb tot i contra tots, però que finalment aquest sectarisme atroç de les seves polítiques de l’odi és el que feliçment els va portar a perdre les eleccions i que la lideressa de l’odi en Comú, Ada Colau, deixés de ser l’alcaldessa de Barcelona.

I insisteixo, no estic posant al mateix sac els discursos de l’odi i a la contra de l’extremadreta racista i xenòfoba dels discursos de l’odi i a la contra d’altres formacions, com els Comuns, però sí de l’evidència de com comparteixen estratègia de formulació política.

L’extremadreta actual, amb VOX i Aliança Catalana al capdavant al nostre país, basen tot el seu discurs polític en l’odi, en buscar enemics als que fer responsables de tots els mals. Només un exemple d’això el trobem amb aquells tuits de la sra. Orriols amb una foto d’unes dones amb mocador al cap fent cua a una oficina de La Caixa. Per a la lideressa de l’extremadreta racista, aquelles senyores estaven fent cua per ingressar les paguetes de la Generalitat per no fer res, mentre les nostres àvies havien d’esperar mesos per tenir hora al metge. El discurs de l’odi era convertir aquelles senyores amb mocador al cap en les responsables de tots els mals. I tot s’hi val. Que aquella oficina de La Caixa fos en un poble de Huelva i que aquelles senyores amb mocador al cap fossin jornaleres agrícoles que feien cua per ingressar els jornals que els hi pagaven en efectiu, això no importa, per als discursos de l’odi la veritat no importa, només importa poder assenyalar un col·lectiu com el responsable dels mals de la societat.

La CUP sovint també transita per aquests discursos de l’odi, com quan la diputada Laure Vega assenyalava als rendistes, és a dir, a aquells que per exemple havien heredat un pis dels seus pares després de tota una vida de treball, com a rendistes responsables de tots els problemes d’habitatge al nostre país.

Però els qui lideren, sense caure en l’odi dels discursos inhumans de l’extremadreta racista i xenòfoba, els discursos i les polítiques “contra” i, el que és pitjor, les han pogut exercir a la ciutat de Barcelona en els dos mandats colauers i encara les practiquen des de la seva xarxa sectària han estat i són els comuns.

Colau ha estat la pitjor alcaldessa de la ciutat de Barcelona per a la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. Colau va ser la peça clau de la guerra bruta de l’estat contra l’independentisme primer per fer fora Trias de l’Ajuntament de Barcelona, i després per seguir a l’Ajuntament, malgrat perdre clarament les eleccions davant Maragall, aliant-se amb tots els partits del 155, des del racista Valls fins al PSC.

És impossible fer una relació de totes aquestes polítiques de la secta colauer en Comú que només s’expliquen per ser “a la contra”, però a continuació sí que relacionaré algunes de les que considero més clares i que pagarem a Barcelona durant molt de temps:

-          El tramvia per la Diagonal:

En l’única consulta municipal que s’ha fet a Barcelona, l’any 2010, l’opció de fer passar el tramvia per la Diagonal, més enllà de la plaça Francesc Macià, fou descartada per la majoria de veïns.

Malgrat això, i malgrat que els Comuns portaven al seu programa electoral, com un dels seus eixos de valors bàsics el sotmetre a consulta ciutadana les principals decisions sobre la ciutat, els Comuns es van passar pel cul el resultat de la consulta, no en van fer cap altra i van decidir fer passar el tramvia per la Diagonal.

No és només que anés en contra del que havíem votat els veïns i que no se’ns permetés votar la decisió, és que era una decisió que no tenia cap sentit. En termes de sostenibilitat la connexió per tota la Diagonal amb bus elèctric, molt més eficaç i econòmic, hauria pogut implementar-se des de l’any 2022, quan Colau va iniciar les obres de la connexió tramvia en contra del votat pels veïns. Estem al 2025 i no hi ha cap connexió de tramvia per tota la Diagonal, només tres noves parades. En cap cas la connexió no estarà feta abans del 2030. La connexió de tota la Diagonal amb bus elèctric podria haver estat feta l’any 2022.

A més a més no hi havia cap justificació tècnica per, a aquestes alçades del s.XXI, implementar el tramvia i no una xarxa de busos elèctrics, que hagués estat molt més eficaç, molt més ràpida, molt més econòmica, molt més sostenible.

En els darrers 12 mesos la xarxa de tramvies ha tingut 638 incidències, una mitjana d’1,7 incidències al dia. Un problema, el que sigui, a un tramvia, implica haver d’aturar tota la línia. Un problema en un bus elèctric només afecta a aquell bus, i tota la línia pot seguir funcionant sense problemes.

Així les coses... com és que si els veïns havien votat en contra, si hi havia alternatives claríssimament més eficaces ràpides i sostenibles per la connexió de transport públic per la Diagonal... es va optar pel tramvia, la pitjor de totes les possibles?

Doncs la secta en Comú de l’Ajuntament Colauer de Barcelona no va voler saber res ni de consultes ciutadanes ni de les alternatives, totes millors, al tramvia, perquè el tramvia era l’única que implicava barrar el pas als cotxes. 

Una xarxa de busos elèctrics per la Diagonal era compatible amb mantenir oberta, amb un carril per sentit, la Diagonal al trànsit de vehicles privats, per a veïns, taxis, activitat comercial, etc. El tramvia era l’únic que implicava unes obres que expulsaven els cotxes. Era la pitjor opció per a la ciutat, però era l’única que satisfeia les polítiques de l’odi en Comú. 

-          L’expropiació del 30% de les noves promocions d’habitatges.

L’Ajuntament colauer i el seu sectarisme són els que han portat la ciutat de Barcelona a la més greu crisi en l’habitatge de la seva història. Com a dada bàsica a l’inici del mandat Colau hi havia uns 3.500 habitatges buits a la ciutat. Al final del mandat Colau n’hi ha més de 75.000. Les polítiques de la secta colauer en comú només han fet una cosa: intentar traslladar la responsabilitat de les polítiques d’habitatge als particulars i criminalitzar els petits propietaris, tot afavorint les okupacions i les inquiokupacions. Posar en lloguer un pis a Barcelona és ara mateix una activitat de risc. Resultat: no es posen pisos en lloguer. Cap petit propietari, que són els propietaris de la immensa majoria dels pisos a Barcelona, vol ara mateix arriscar-se a posar el seu pis a lloguer, perquè sap pringarà. 

La secta en Comú tampoc no va construir pràcticament res d’obra pública d’habitatge social. La seva visió de polítiques d’odi i a la contra els va impulsar a voler fer pagar als particulars la responsabilitat de fer habitatge social. I es van treure de la màniga això de que qualsevol nova promoció d’habitatge havia de reservar un 30% per a habitatge social. Resultat: l’obra nova a Barcelona va caure a mínims històrics. Pràcticament només s’han executat obres llicenciades abans de la normativa colauer d’expropiació del 30% als particulars. Qui pot pensar que posem per cas en una nova edificació a la zona de Diagonal Mar, amb pisos de luxe, amb piscina i equipaments comunitaris que tenen una despesa mensual de manteniment molt elevada, el 30% ha d’anar per a habitatge social, per a veïns que és evident mai podran pagar aquestes despeses comunitàries, amb el conflicte que això implica per a tota la comunitat?

La secta en comú colauer i les seves polítiques de l’odi i a la contra van impulsar això del 30% i el segueixen defensant no perquè pensin és eficaç, que saben perfectament és un desastre amb uns efectes devastadors sobre el mercat immobiliari. Ho van impulsar i encara ara ho defensen només perquè aquesta imposició del 30% va a la contra dels promotors immobiliaris i dels veïns que paguen els seus pisos. Per als Comuns si la imposició del 30% ha impedit que un promotor immobiliari hagi executat un projecte de construcció de nous habitatges, objectiu acomplert. Si el 30% ha putejat a veïns que es podien comprar un pis, objectiu assolit. Que hagi implicat que hagi caigut a mínims mai vistos la construcció d’obra nova d’habitatge, això els hi és igual. Ha putejat als que es poden comprar pisos, doncs ja està.

-          Bicibus

Fa uns anys la secta en Comú va començar a promoure una activitat que en deien reivindicativa, perquè adults acompanyessin la canalla als centres educatius amb bicicleta, com a modalitat de transport sostenible i activitat social, i reivindicant l’extensió de l’ús de la bicicleta, convertint el camí a l’escola en una experiència segura, cívica, sostenible, i educativa, per aprendre a desplaçar-se de manera adequada per la ciutat. 

Això deien els seus promotors.

La realitat és que el bicibus només ha estat una escola d’incivisme i d’irresponsabilitat viària envers la canalla. Els gestors del bicibus s’han fet acompanyar de la Guàrdia Urbana, per així saltar-se tots els semàfors, passos de vianants, i circular per la ciutat com si no hi hagués cap regla.

Els promotors del bicibus, de la secta en Comú, i de les seves polítiques a la contra van quedar del tot retratats quan es van anar estenent els carrils bici per la ciutat, i la GU els va convidar a circular pels carrils bici, en comptes d’anar tallant la calçada, saltant-se semàfors, impedint el pas de vehicles, del transport públic, etc.

Llavors els del bicibus quasi col·lapsens: si el bicibus havia de circular pels carrils bici fins a les escoles i respectar els semàfors i els passos de vianants el bicibus no els permetria fer l’únic pel que ho van començar a fer, que era per putejar a la gent que a aquella hora del matí es desplaçava per la ciutat en furgonetes de transport d’abastiment comercial per la ciutat, de mobilitat personal, de transport públic en bus, en desplaçaments en taxi, etc.

Però no es van redir, mai deixar d'odiar, d'anar a la contra, i què van fer? Doncs van passar a convocar el bicibus com una manifestació, van dir que no anirien pel carril bici, i que seguirien anant pel mig del carrer, saltant-se tots els semàfors, perquè allò era una manifestació, no una activitat educativa, per formar en seguretat i civisme a la nostra canalla.

-          La pacificació d’entorns escolars. La Revolta escolar

Un altre cavall de batalla de tot l’entorn de la secta en Comú  i les seves polítiques d’odi i a la contra ha estat tot això de la pacificació dels entorns escolars. Aquest secta sempre fa servir la canalla d’ariet de les seves polítiques sectàries, s’amaguen darrere la canalla, els instrumentalitzen per exercir la seva mesquinesa, les seves sectàries polítiques d’odi i a la contra.

Periòdicament aquesta secta de l’odi en Comú convoca mobilitzacions davant escoles sota l’empara d’aquest eslògan de “pacificació d’entorns escolars”. En termes organitzatius van pujar un esglaó per liderar la mobilització sota el nom de “Revolta escolar”. Diuen que totes les escoles superen els llindars de contaminació i que es mobilitzen tallant els carrers perquè la canalla hi pugui jugar.

Els de Revolta escolar volen tallar o restringir al màxim el trànsit pels carrers de les escoles, perquè així mentre la canalla està a l’escola estarà en un entorn més saludable. Que aquests talls derivin la circulació a la resta de carrers al voltant de l’escola, on viuen la canalla i les seves famílies, col·lapsant la circulació i incrementant la contaminació dels espais on passen més hores, això no importa.

De la mateixa manera que no els importa posar els seus fills a jugar al mig de l’asfalt del carrer davant del cole, per reivindicar els carrers com a espai de joc i oci, mentre que al davant del carrer i de l’escola tenen patis i jardins de milers de metres quadrats.

En la darrera mobilització de Revolta Escolar tallant el trànsit al voltant d’uns 23 centres escolars de Barcelona, el 80% d’aquests entorns escolars tenien, només creuant la vorera, el carrer, parcs o jardins públics, interiors d’illa ajardinats, carrers peatonals, etc.

Però tot això als de la secta en Comú no els hi importa. Si fent jugar els seus fills damunt l’asfalt en comptes de creuar la vorera i anar al parc o jardí davant l’escola, han putejat a gent que estava treballant, anant amb furgoneta de repartiment o de treball, vehicle privat o moto... ells ja estan contents, per2uè aquest era l’objectiu. I si per putejar, anar a la contra, han de fer servir els seus fills, doncs es fan servir.

I us poso un exemple demolidor de tot això. 

Fa uns pocs anys la secta en Comú va aconseguir, via la vergonyosa martingala dels pressupostos participatius “pacificar l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.”  

D’acord a la documentació oficial, el projecte aprovat es descrivia així:

Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro.

Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.

La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.

Si llegeixes això, sense saber res més, directament pensaries pobres xiquets d’aquesta escola. Cal tallar urgentment la circulació del tram de carrer Vallespir que assenyalen per tal que els pobres xiquets puguin jugar i estiguin segurs. No badem, que amb la seguretat dels nostres fills no s’hi pot jugar.

Doncs bé...  quina era i és la realitat?

La realitat era i és que l'entrada i la sortida de l’Escola Duran i Bas, per la que accedeixen i surten tots els seus alumnes, fins on els acompanyen els seus pares... està situada al Jardins de Magalí.

I què són els Jardins de Magalí? 

Doncs “Els Jardins de Magalí, anteriorment coneguts com els jardins de les Infantes són una zona verda pública d'uns 6.800 metres quadrats situats al barri barceloní de les Corts. És un espai rectangular delimitat per l'escola Duran i Bas... Està compost d'arbrat i parterres en forma de cercle inscrit dins del perímetre. Compta amb una vegetació d'arbres madurs i plantes arbustives. A més de l'àrea de jocs infantils, els jardins estan equipats amb elements per practicar diversos esports com ping-pong, pistes de petanca i una pista de bàsquet.”

O sigui que la canalla i els pares de la canalla d’aquesta escola vivien un infern amb aquests 6.800m2 dels Jardins al voltant de la seva escola, un infern que només podien pacificar tallant al transit aquests 30metres del carrer Vallespir. En fer-ho, llavors ja sí, els nens finalment han pogut jugar, les famílies relacionar-se i s’ha acabat amb la greu inseguretat que fins llavors patien.

-          De les graelles de motos a la calçada de les vies de circulació, davant dels semàfors, a les graelles de bicis.

Fa uns quants anys a Barcelona es van començar a instal·lar, davant dels semàfors de moltes vies i dels passos de vianants, unes graelles destinades a que les motos en circulació per aquella via s’hi situessin. Les motos circulant, quan el trànsit està aturat, passen entre els cotxes i se situen davant seu. Aquestes graelles de creus grogues creuades van funcionar molt bé, perquè de fet ja es feia abans, però amb això es regulava millor i incrementava la seguretat.

Quan van arribar els Comuns es va acabar fer més graelles de motos a les vies, i van ser substituïdes per graelles de bicis. 

El model era el mateix, únicament que en comptes de reservar l’espai per a les motos, es reservava per a bicis. En els més de vuit anys que fa es van començar a instal·lar... mai, absolutament mai, ningú no ha vist una sola bici ocupant aquest espai, aquesta graella.

Era evident que era un absurd, que cap ciclista circulant per la ciutat no els faria servir, no abandonaria el seu carril bici i se situaria davant tots els cotxes als semàfors, al mig de la via.

Els hi era igual, tant se’ls hi enfot que ni una sola bici mai hagi utilitzat aquestes graelles, perquè només les van fer per una cosa, amb una motivació: anar contra les motos. 

Si les graelles reservades a motos funcionaven, anaven bé, calia fer alguna cosa per posar-hi fi. I les polítiques de l’odi a la contra dels comuns els van portar a fer les graelles de bici que mai ningú no ha fet servir, però que gràcies a les quals van aturar en sec la senyalització de noves graelles per a les motos, satisfent així la seva única motivació amb aquesta actuació: anar en contra de les motos.

 El cost polític i la desfeta dels discursos i de les polítiques d'odi i a la contra:

Com deia al començament, els partits de l’odi i de les polítiques a la contra en són uns quants, però de tots ells només els Comuns han estat 8 anys al poder a la ciutat de Barcelona, practicant aquestes polítiques. 

I ho van fer, a més, teixint una descomunal xarxa sectària i exercint un enorme control sobre els mitjans de comunicació, afavorits per haver estat l’ariet del Règim del 78 en la lluita contra l’independentisme a la ciutat de Barcelona. 

Instal·lats en aquesta mena de supèrbia es van creure intocables i van estendre a tota la seva gestió “a la contra”  contra la immensa majoria de veïns i van portar la ciutat a una decadència sense precedents. 

Però els veïns vam posar-hi fi. A les darreres eleccions a nivell BCN la secta de Colau en Comú va perdre el 25,63% dels vots que va tenir quan fou la candidata del règim del 78, el 2015, però al mirar aquestes dades podem veure també que aquesta pèrdua és del 31,6% a Sant Martí, el primer districte i barri on va perpetrar la primera de les seves més demencials barbaritats, la Superilla del Poblenou, que en paraules d’un regidor del PSC, és el major ridícul urbanístic de Barcelona. 

En una impecable i supervisada consulta veïnal, el 87% dels veïns del Poblenou van rebutjar la Superilla que la secta colauer havia imposat. 

Els Comuns s’havien presentat a les eleccions amb un programa que situava 4 principis que inspirarien la seva actuació. Un d’aquests 4 principis deia "Totes les decisions que tinguin un impacte substancial en el pressupost, com les reformes urbanístiques, han de ser sotmesos a consultes ciutadanes vinculants.". 

Els discursos de l’odi i les polítiques a la contra van acabar evidenciant tota la seva monumental farsa i la letal destrucció a la que estaven sotmetent la ciutat. 

I van acabar col·lapsant. Va passar amb els Comuns a BCN, esperem que passi també amb Trump i tots els apòstols de l’odi i les polítiques a la contra i contra tothom que no siguin ells.. 

Tot això ho hem vist i après, però amb els temps que corren també hem d'aprendre i ser conscients que som amb els altres, i la història ens ha ensenyat que si no defensem els altres, quan vinguin a per nosaltres, no hi haurà ningú per defensar-nos.

 

 

 

La importància de l'enquesta ICPS sobre Catalunya. Jo hi sóc només si tu vols ser-hi...

Aquesta darrera setmana hem conegut els resultats del Sondeig d’Opinió Catalunya 2024 de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials, institut de recerca adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsat com a consorci entre la UAB i la Diputació de Barcelona).

L’ICPS desplega una gran activitat de recerca en l’àmbit polític i social. Però una de les seves activitats amb més impacte mediàtic és tot el relacionat amb el Sondeig d’Opinió de Catalunya, una enquesta sobre la realitat política i social del nostre país des d’una perspectiva nacional. Aquest sondeig va ser pioner en plantejar alguns temes nacionals, com la independència, i ara mateix el fet que aquesta enquesta tingui un continuïtat des de l’any 1989, amb dades disponibles des del 1991, li confereix un valor extraordinari per analitzar la realitat i l’evolució del nostre país.

I un dels elements des d’un punt de vista nacional més impactant i valuós de l’enquesta de l’ICPS, fins aquesta darrera entrega, corresponent al 2024, és sobre la independència, sobre la visió de país sobre la independència.

Un cop es va fer pública l’enquesta aquesta darrera setmana, el gruix dels titulars mediàtics sobre la informació que hi podíem trobar han fet referència a com s’hi reflectia un posicionament del jovent del nostre país cada cop més detranitzat. No estic del tot d’acord amb les lectures que se n’estan fent, ni amb com s’han “venut” mediàticament aquestes dades. Però això no serà l’objecte de la meva anàlisi en aquest article.

Aquest article que ara esteu llegint l’he escrit amb un únic objectiu: compartir la meva anàlisi sobre l’evolució de la independència de Catalunya com a expressió o no d’una voluntat majoritària, o no, de la nostra societat, en la seva projecció política i nacional. La mobilització independentista és evident des del 2012 ha estat central en l’escenari polític i nacional del nostre país, i les dades històriques de l’ICPS així ho reflecteixen. Però... quina és l’actual situació?

L’enquesta de l’ICPS i el monitoratge de l’evolució de les seves dades permeten veure amb molta claredat com estan les coses ara, en la perspectiva de com van arribar a estar. I crec que són unes dades molt importants, perquè ens aporten el retrat d’una realitat que no podem ignorar. Ningú. I menys que ningú, els qui la nostra causa i lluita i compromís militant ha estat sempre l’independentisme.

Voler i militar per la independència crec ens obliga a ser conscients i assumir i saber processar millor que ningú la realitat del nostre país, de la nostra societat, perquè si en som aliens, si ens instal·lem en una “fantasia”, no hi ha independència possible.

Què ens reflecteix amb total claredat l’anàlisi de l’evolució de la independència com a causa i objectiu polític i nacional a dia d’avui i en la perspectiva de la seva evolució tots aquests anys?

Doncs l’enquesta de l’ICPS reflecteix ben clarament que la independència ha deixat de ser l’element central i majoritari de l’expressió política i nacional del nostre país.

Ara mateix, en la resposta múltiple, sobre la preferència de relació entre Catalunya i Espanya (estat independent, comunitat autònoma, un estat d’una Espanya federal o una regió d’Espanya), només un 31,3% volen que Catalunya sigui un estat independent.

I també ara mateix, però en la resposta a una pregunta dicotòmica, sobre si es prefereix que Catalunya sigui un estat independent o que continuï formant part d’Espanya, només un 36,7% prefereixen sigui un estat independent, mentre que el 56,7% prefereix que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya.

El gran valor de l’enquesta de l’ICPS és que ens permet veure amb total claredat la pujada i la caiguda del suport a la independència.

En la pregunta múltiple la independència va passar, gràcies al procés, de ser testimonial (l’opció de només un 14,5% de la població) a ser la majoritària (entre el 40% i el 44% durant els anys del procés, fins l’1-O), però fins i tot llavors les opcions federals, CCAA i regió sumaven una mica més (entre el 48% i el 54%). I en la resposta dicotòmica la independència encara arrossegava suports de persones que a la múltiple potser optaven per opcions federals, però que si havien de triar només entre independència o part d’Espanya, triaven independència, fet que permetia igualar, en preferència, per primera vegada, les dues opcions.

Tot el que ha seguit l’1-O ha canviat molt les coses, i això es reflecteix, ara hi entraré, amb total claredat a l’enquesta de l’ICPS. Però abans voldria compartir una altra reflexió que crec cabdal. Ara assistim a tot un personal que presumeix de saber-ho tot i de que si no som independents és perquè no fem el que ells diuen que s’ha de fer, perquè tot ho saben i és molt fàcil i que situen en la demonització i ridiculització del “procés” un dels fonaments dels seus discursets. Fins al punt que fan servir el terme “processista” com a insult, a mig camí de ser un idiota i un botifler.

És de les coses més estúpides i repugnants a les que assistim.

El que en vam dir “procés” i que ara alguns intenten ridiculitzar, és de les coses més importants, més estratègiques, més intel·ligents i més efectives que el moviment independentista ha fet des que existeix, des que l’independentisme, el separatisme, va configurar-se com a un moviment polític i nacional, com una causa, com un objectiu.

El procés, tot el que l’envolta, tot com es configura, tot com s’estén, tot com es formula, tot com arriba a la gent i s’estén entre la gent... és el que va fer possible que l’independentisme sortís de la seva residualitat testimonial i esdevingués majoritari a la nostra societat. L’any 2007, abans de que l’any 2012 es posés en marxa tot el que en vam dir “procés”, la independència de Catalunya només la volien un 14,5% dels catalans. El procés va fer pujar, a partir del 2012, el suport a la independència, per sobre del 40%.

Sense tots els elements que tan estratègicament, que tan encertadament, van configurar el procés, la independència no hauria passat mai de ser una causa testimonial. Aquests que ara critiquen el procés i ridiculitzen despectivament el “processisme” l’únic que fan és dinamitar els fonaments de la independència com a majoria social i nacional.

L’ICPS a més, encara ens permet veure amb total claredat una de les altres enormes virtuts del procés: entre una part molt significativa de la nostra societat que des d’una perspectiva personal no estaven a favor de la independència, que preferien una opció de futur per a Catalunya lligada a Espanya, arribat el moment d’haver de votar per decidir sobre independència Sí o No, no s’hi haurien oposat. El procés va cuidar prou tot el seu discurs i la seva apel·lació al conjunt de la nació, a tota, fins al punt que havent-hi un 46% de catalans que la seva preferència personal era que Catalunya seguís sent una part d’Espanya, davant un referèndum, només un 31% votaria en contra de la independència.

El procés va treure del testimonialisme la independència, i la va fer majoritària en termes d’expressió de voluntat política i democràtica perquè no només va fer independentistes, sinó perquè va ser capaç d’arribar a tota la societat, fins i tot als que sense que la independència fos la seva preferència personal, no estaven disposats a oposar-s’hi. Això és el que va permetre fer que la independència esdevingués l’opció política, nacional i democràtica majoritària al nostre país. El procés sabia sobre quin país, quina societat, quines persones, treballava. I per tant, sabia a quin país, quina societat, quines persones, s’adreçava.

Això ens va permetre arribar a l’1-O, que és el més lluny que mai ha arribat l’independentisme i el nostre país des d’una òptica nacional, des de la derrota del 1714 i la pèrdua de les nostres llibertats i sobirania que va comportar. Però que no poguéssim culminar el procés ens ha sumit en un estat de frustració, divisió caïnita i incapacitat d’assumir i entendre on ara estem i com ara som, que estem pagant amb la minorització claríssima de la causa independentista.

El suport a la independència ha perdut més de 10 punts aquests anys. Però això, tot i la gravetat del que representa de visualització de la minorització de la causa, encara no és el pitjor. El pitjor, al meu entendre, també ens ho evidencia amb total claredat el treball de l’ICPS. I és una qüestió que també ens interpel·lava durant els anys clau del procés, però a la que no vam atendre, perquè la dinàmica d’estar llençats cap endavant, amb una data fixada, no ho permetia. Ara, però, el que les dades de l’ICPS ens posen damunt la taula evidencien amb total claredat que no hi ha cap futur per a l’independentisme, sense assumir i entendre la situació en la que estem.

I la situació en la que estem és crítica. És crítica no per l’evident pèrdua de suports a la independència, sinó perquè ara mateix la suma de frustració, fracàs, caïnisme, i formulació d’uns discursos polítics i estratègics cada cop més allunyats de la realitat han portat l’independentisme a no tenir cap credibilitat. Les dades de l’ICPS evidencien com l’independentisme ara mateix és més una mena de globus aerostàtic allunyant-se de la terra sense cap control ni consciència d’estar-ho fent.

Hem vist com la preferència perquè Catalunya sigui un estat independent ha baixat 10 punts, fins situar-se en el 36,7%, però és que a la pregunta de com agradaria que acabés el procés, només un 27% diuen que amb la independència.

És a dir, la situació és tan crítica que fins i tot una tercera part dels que a la pregunta del que prefereixen per a Catalunya diuen la independència, ara mateix a la pregunta de com els hi agradaria que ara acabés el tema no diuen que amb la independència.

I la cosa ja esclata del tot amb la pregunta de “com creu que acabarà el procés”. Només un 5% diuen que amb la independència.

L’independentisme ja no és majoritari al Parlament, és a dir, ja hem deixat de ser aquella majoria social i democràtica que ens va permetre arribar més lluny que mai, però això, ara mateix, a la vista de totes les dades que tenim al davant, ni tan sols és el més greu. L’independentisme està en un procés creixent de minorització social com a opció política i nacional per al nostre país i s’ha instal·lat en una letal falta de credibilitat. Ni els mateixos independentistes la veuen possible: només un 15% dels independentistes creuen que acabarem sent independents.

L’enquesta de l’ICPS ens obliga a replantejar-nos-ho tot. El “resset” a l’independentisme és obligat. Sabem el que vam fer bé. I sabem el que no ens va permetre avançar més. I la situació és que en l’únic que persistim és en el que no ens va permetre avançar més, en la divisió caïnita. I si a això hi sumem que tot i saber el que vam fer bé, no només ho estem ignorant, sinó que ho estem dinamitant, el futur no és gaire esperançador.

No hi ha independència possible sense ser majoria social, nacional, política i democràtica. Els fonaments del “procés” estaven edificats sobre un profund coneixement de la nostra complexa realitat, i es formulava de manera que no només van visualitzar l’independentisme com la millor opció per al nostre país, aconseguint arribar a la majoria de la nostra societat i sumant-hi suports fins esdevenir majoritaris, sinó que també va aconseguir que molta gent per a la qual l’independentisme no era la seva opció, arribats el moment, no s’hi oposés.

El bloc independentista, que configuren Junts, ERC i CUP, és a dir, els tres únics partits en els que coincideix el seu posicionament davant aquest tema (a favor de la independència) amb el dels seus votants (també majoritàriament a favor de la independència), també reflecteixen en la seva evolució, i en major o menor mesura, aquest impacte de cada cop veure menys clar poder fer la independència.

Els votants de CUP i de Junts són els que d’una manera més clara i contundent se situen per la independència: el 86,2% dels de la CUP i el 85,9% dels de Junts. Entre els votants d’ERC, és un 63,7% els que estan per la independència. Però en tots tres casos, en relació al moment àlgid del procés (2017-2018) hi ha una petita pèrdua de posicionament per la independència entre els votants de CUP (del 92,6% al 86,2%) i de Junts (del 90,6% al 85,9%). En el cas dels votants d’ERC és més intens, ja que la preferència per la independència entre els seus votants baixa 20 punts, passant del 83,6% a l’actual 63,7%.

La gran majoria de la resta de votants de la resta de partits al Parlament són tots, de manera clara, inequívoca, contraris a la independència, partidaris de que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya: el 63,6% dels votants d’Aliança Catalana volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, el 74,4% dels votants dels Comuns, el 82,8% dels del PSC, el 90,6% dels del PP i el 92,9% dels de VOX.

En aquesta situació, com he dit al llarg de l’article analitzant les dades de l’enquesta ICPS, crec que és absolutament indefugible que tot l’independentisme (partits polítics Junts, ERC i CUP) i la societat civil (ANC, Òmnium...) reflexionin individualment i compartidament, sobre com estem. Que ho facin amb rigor... i sense por. Només assumint la realitat de com està el país i com està l’independentisme, el que hem fet bé i el que hem fet malament, és a dir, només arribant a un diagnòstic compartit, consensuat... serà possible plantejar-se estratègies de futur que tornin a situar la independència al centre de la nostra societat, de la nostra nació, i que ens permetin avançar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Però ara mateix no sóc optimista. El país, la nació, d’aquest 2025 no és el mateix que el país del 2017. Tampoc el context internacional. 

Només si ens interpel·lem i reconeixem en el que som i com som podrem ser en un nou “nosaltres” des del que tornar-hi. Retrobar-nos en tots els valors que compartim. Deia el poeta Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.”

Acabaré aquest article amb una cançó del sempre admirat i estimat Lluís Llach. Les seves cançons i les seves lletres sempre m’han acompanyat, i em van obrir els ulls i el cor al meu país i a posar-me, ben ben jove, amb 18 anys, a militar en l’independentisme. I seguim. I crec mai podrem agrair prou a Lluís Llach tot el que ha fet per nosaltres i la nostra causa. I molt especialment tot el que ara està fent al capdavant de l’ANC. Té tot el meu suport, tota la meva admiració, agraïment i estima. M’agafo als seus versos. Ara més que mai allò que va escriure fa tants anys és més viu i necessari que mai:

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi
No tinc altra veritat
Ni enganys ni cap gran misteri
Si tu hi vas, també hi vaig
Sense tu
No tinc país
Tampoc tinc demà
Així doncs per sempre
Mantinc el repte
Només si hi vas jo hi vaig

Jo hi sóc si també vols ser-hi
Tan sols per fer un camí junts
Pel goig de seguir petjades
Que ens han dut molt lluny
Pel plaer d'un demà que engresqui
Perquè ens hi trobem a gust
Refent l'art de viure
Poder conviure
El somni d'un món més just

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

De res no valen banderes
Que no ens facin d'abrigall
Pel fred de la llarga espera
Del gran nom, llibertat
Que sense tu
No ens serveix
Cap senyera ardent
Ni símbols ni gestes
T'han de sotmetre
Tu ets qui mou el vent

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
I res no serà senzill
Però tot el camí que esperi
Tindrà un nom i un sentit
El goig d'enlairar aquest somni
On tots hi trobem un lloc
Bastir una drecera
Que ja per sempre
Ens porti a un món millor joiós

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
Si no res no em lliga aquí
Que sense tu no sé entendre
Cap demà ni cap país
Proclamo que les banderes
Pàtries, simbols i demés
Tan sols quan a tu et serveixen
Me'ls estimo i me'ls faig meus

Serem només si el coratge
Ens fa anar més lluny d'aquí
Serem només si ens exalta
Guanyar tant per compartir
Serem sols un país lliure
Si som lliures tu i jo
Serem només si volem
I aquest repte ens fa més rics

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

Colau i la secta en Comú: la perversitat com a política (de la PAH a les superilles, les normatives d’habitatge i fins a la Casa Orsola) 1/2

Aquests dies bona part de les notícies i l’opinió mediàtica i política ha girat per una banda al voltant del retorn a la ciutat, a tots els veïns, de l’escola Massana, fins llavors en mans d'uns okupes, i per una altra banda pel que alguns han volgut convertir en el centre de l’impacte dels problemes de la ciutat i l’habitatge, al voltant de tot el que implica i ha passat amb el tema de la Casa Orsola, que té com a últim episodi la no execució d’un desnonament judicial per la mobilització ciutadana.

Una de les actuals eines de la secta en Comú, això del Sindicat de Llogateres, cal reconèixer que ho ha gestionat amb l’habitual mestratge propagandístic de la secta en Comú, fent de la situació d’uns pocs habitatges d’aquesta finca, la Casa Orsola, la punta de llança del seu discurs sobre la situació de la ciutat de Barcelona i de l’habitatge.

Hem llegit de tot: que la casa Orsola desposseeix als veïns de Barcelona i als catalans del dret a accés a l’habitatge, que és un símbol de l’especulació, dels fons voltors, dels rendistes, del creixement desmesurat del lloguer turístic... i fins i tot que el que està passant amb la casa Orsola implica la desnacionalització de Catalunya i de Barcelona...

Mire’m-ho amb un parell de dades:

•           La casa Orsola són 27 habitatges. En 5 casos el seu contracte de lloguer va vèncer i la propietat, que havia canviat, no els hi ha renovat. 8 famílies que tenen lloguer de renda antiga, per tant indefinit, no tenen cap problema, seguiran a la finca. Però aquests 5 veïns afectats, als que no s’ha renovat el seu contracte de lloguer en vèncer el mateix, exemplifiquen tots els mals i problemes en l’habitatge a Barcelona.

 

•           A Barcelona, en 20 anys, la població que hi ha arribat immigrada ha estat de 384.407 persones, passant de representar el 8,3% de la població a ser, ara mateix, el 31%. El creixement de la ciutat en aquest període ha estat del 10,6%, però el creixement de la població migrant estrangera ha estat del 310%

 

•           A Barcelona hi ha 10.924 pisos turístics.

 

•           A Barcelona hi ha uns 787.000 habitatges, que estan en mans de 520.000 propietaris, dels quals el 85% són propietaris d’un únic habitatge.

 

•           A Barcelona quan va arribar Colau i la seva secta en Comú a l’Ajuntament de Barcelona hi havia 3.600 pisos buits, després de 8 anys de mandat Colau a Barcelona hi ha 75.000 pisos buits.

O sigui: a 5 persones se’ls hi acaba el contracte de lloguer i la propietat no els hi vol renovar i això exemplifica clarament la mort de la ciutat i del país, la seva desnacionalització, l’expulsió dels seus veïns.

Que en els últims anys hagin arribat a la ciutat 400.000 persones estrangeres, en processos migratoris, això no té cap mena d’importància ni d’impacte.

Que el 85% dels propietaris de pisos de la ciutat tinguin un únic habitatge, això no té cap rellevància, perquè el problema és que si tens una propietat ets un rendista, i cal acabar amb tu, segons proclamen els de la secta en Comú.

Que les polítiques d’aquesta secta en Comú amb Colau d’alcaldessa hagin portat a que a Barcelona hi hagi 75.000 pisos buits, quan abans de l’accés de la secta en Comú al poder municipal només n’hi havia 3.600, això no té cap importància.

I així tota aquesta tropa de la secta en Comú, ara amb la pantalla del Sindicat de Llogateres, com abans van tenir la PAH, excel·leixen en la seva repugnant demagògia, de manera que essent els responsables de l’actual situació, la seva propaganda aconsegueix culpabilitzar tots els altres, aconsegueix situar socialment un discurs absolutament fals sobre la situació de l’habitatge.

Ara aquests llogaters de la casa Orsola als que se’ls hi ha acabat el contracte de lloguer i no els hi renoven fan veure que això és la fi de Barcelona perquè no havia passat mai, i ara passa, per culpa del turisme, els lobbys, els rendistes, etc.

De debò???

L’any 2006, després de 10 anys de viure a la Barceloneta, amb un contracte inicial de 5 anys i un segon de també 5 anys que s’acabava juliol 2006, la propietat, que portava mesos enredant-me, fent-me veure que no hi hauria problema, perquè havia estat un molt bon llogater... no em va renovar el contracte, i em va fer fora. Bé, no és que no me’l renovés, és que si volia renovar-lo havia de pagar molt més del doble del que pagava. I evidentment no podia. I vaig anar al carrer. I sí, és dolorós, perquè implica un gran trasbals vital. I em va fer ràbia, però sobretot perquè tot i estar jo insistint a l’administrador per renovar el contracte, no ho feien, tot eren bones paraules de que no hi hauria cap problema. I només dos mesos abans de que se m’acabés el contracte em van dir les condicions, de pagar més del doble del que pagava. Sort que no hi havia problema, els hi vaig dir, em vaig queixar amargament. Si m’haguessin dit les condicions quan jo m’hi vaig adreçar per saber si renovaríem, i me les haguessin dit, hauria tingut un marge de maniobra vital que no vaig tenir. Jo sabia el pis no era meu i per tant allò s’havia acabat, no ho vaig qüestionar mai. Però em va fotre ràbia com ho van fer.

És a dir, que tot això ha passat, no és nou. Som molts els llogaters que en un moment o altre hem hagut de deixar el pis on vivíem de lloguer perquè la propietat no ens ha renovat o ens ha posat unes condicions inassolibles.

Ara tenim una propietat a la casa Orsola que no ha volgut renovar als llogaters als que se’ls hi acabava el contracte. Als que no se’ls hi acaba no tenen cap problema. Però sembla com si mai no s’hagués acabat un contracte de lloguer i la propietat no l’hagi volgut renovar. De debò?

I així tenim aquest instrument de la secta en Comú que és el Sindicat de Llogateres llençant les seves soflames: la lluita de la Casa Orsola és “una defensa col·lectiva contra l’expulsió de les veïnes i el saqueig de la ciutat per part d’especuladors. La Casa Orsola és avui la punta de llança d’un procés més ampli: la resistència davant l’expulsió de llogateres per fer lloc a lloguers turístics i apartaments de luxe.

A la manifestació del 23 de novembre, 170.000 persones van passar per davant de la Casa Orsola. Des del balcó, el Sindicat de Llogateres va dirigir un discurs als manifestants per explicar com en aquest bloc es fan palesos els problemes que es volien denunciar amb la manifestació: inestabilitat residencial, pujades de preus, desviació dels usos (lloguers de temporada) i operacions especulatives. Però també com la comunitat de veïns de la Casa Orsola és un exemple i un símbol per a tota l’organització i la lluita de la gent llogatera. “La batalla per Barcelona es lliura a la Casa Orsola”, va afirmar el portaveu del Sindicat Enric Aragonès.”

Sí, a mi se’m va acabar el contracte de lloguer del pis que vaig tenir durant 10 anys a la Barceloneta, i no me’l van renovar, i vaig haver de marxar, i d’aquell pis on vaig ser molt feliç durant aquells 10 anys en van fer un pis turístic.

Però no vaig fer del meu cas cap símbol de lluita de la gent llogatera. Em vaig buscar la vida, que és el que ha fet absolutament tothom davant aquestes situacions.

La batalla per Barcelona no es lliura a la casa Orsola, com va afirmar el portaveu del sindicat de Llogateres. La batalla de Barcelona es lliura en aquest creixement poblacional de població estrangera tan monumental que ha tingut la ciutat els últims anys, de 400.000 persones i en aquests 75.000 pisos buits que les polítiques colauers i de la secta en Comú han provocat que hi hagi.

La cuqui Jessi en Comú tuitejava “Per una Barcelona i una Catalunya dels seus veïns i veïnes, no dels rendistes i els especuladors.” El 85% dels propietaris tenen un únic pis, però per a la Jessi no són ni veïns ni veïnes, sinó rendistes.

Al mateix temps la cuqui Janet i altres elements de la secta en Comú s’han llençat contra Collboni i qualsevol opció de replantejar la colauada de la reserva del 30% per a habitatge social de l’obra nova a Barcelona que es va aprovar el 2018. Fa uns dies deia la cuqui Janet: “Malauradament, Jaume Collboni ha presentat uns pressupostos que no incorporen mesures valentes en matèria d’habitatge, al contrari. L’alcalde pretén desmuntar amb la dreta mesures com el 30% que obliga els promotors privats a fer habitatge assequible.”

I el nou instrument de la secta en comú, això del Sindicat de Llogateres, amb el que intenten fer córrer una cortina que amagui que són els responsables en l’actual crisi de l’habitatge, al seu web, quan intenten explicar qui són i fan, diuen que “juntament amb altres organitzacions que defensen el dret a l’habitatge i el canvi social, visibilitzem el problema i pressionem les institucions per canviar les regles del joc a favor de les persones que vivim a les llars en comptes de les que hi especulen. En són exemples la regulació de preus del lloguer de Catalunya (que impedia qualsevol pujada i provocava algunes baixades), les modificacions de la Llei d’Arrendaments Urbans (que van allargar la durada dels contractes i limitar les fiances) o la reserva, a nivell municipal, d’un 30% d’habitatge amb lloguer regulat a les noves construccions o rehabilitacions integrals. Seguim treballant per aconseguir moltes més conquestes com aquestes.”

Aquesta demencial normativa de la secta en Comú el mateix alcalde Collboni ha reconegut el seu monumental fracàs: de 2018 (quan s’aprova normativa coaluer 30%) fins 2024 a Barcelona només s’han edificat 26 pisos en aquestes condicions.

Aquesta demencial normativa colauer, que ara la secta en Comú defensa amb ungles, com la seva gran conquesta, va provocar una reducció d’entre el 60% i el 70% en noves llicències d’obra.

L’arquitecte i urbanista Daniel Mòdol, que va ser regidor del PSC al primer ajuntament colauer, ho explicava molt bé en una entrevista: “En Barcelona, los arquitectos tenemos muchos problemas para hacer proyectos. Nadie hace residencial desde que se hizo la normativa que obliga a destinar el 30% de los pisos de una nueva promoción a vivienda social... ¿Qué nos queda? Esta ciudad está viviendo de los encargos que se hicieron hace 10 años.”

Però per a la secta en Comú això és una “conquesta”.

400.000 nous barcelonins arribats en els fluxes migratoris dels últims anys a Barcelona, una ciutat on el 85% dels propietaris ho són d’un únic pis, i on hi ha una oferta d’uns 11.000 pisos turístics i on les polítiques de la secta en Comú han desprotegit tant els propietaris de pisos que en els 8 anys de mandat Colau hem passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000... però el problema de l’habitatge és el pis que has heredat de l’àvia, perquè ets un puto rendista, i aquests propietaris que farts d’haver-ho de pagar tot i ser els culpables de tot, decideixen treure el seu pis del mercat de lloguer, prefereixen que estigui buit abans que córrer el risc de que caigui en mans dels inquiokupes.

Barcelona és el lloc de l’estat espanyol amb més inquiokupacions, triplicant el segon, que és Madrid. Ara mateix entre el 70% i el 80% de les okupacions són inquiokupacions, és a dir, llogaters que en un moment donat deixen de pagar el lloguer, es declaren “vulnerables” i com aquell que diu automàticament tenen tota la protecció de la llei, davant la impotència d’un propietari indefens.

El procés de desnonament d’un inquiokupa s’allarga al voltant dels 2 anys, durant els quals no només el propietari no percep cap renda de lloguer, sinó que sovint és castigat amb despeses de llum, aigua, etc... fins que no aconsegueix anar solucionant la situació.

Les despeses mitjanes a Barcelona causades pels inquiokupes als propietaris, als petits propietaris, se situen en els 12.989€

En els últims anys, només en el meu entorn personal, he conegut quatre casos d’inquiokupes.

• La primera vegada que en vaig sentir parlar fou a una amiga, que de soltera s’havia comprat un petit pis, on vivia, fins que va conèixer “l’home de la seva vida”, es van casar i van anar a viure junts a un pis de lloguer, més gran, perquè van tenir fills. Va posar el seu petit pis de soltera en lloguer, i sempre havia anat bé, amb la llogatera que tenia, fins que es van començar a aprovar aquestes normatives “per protegir els vulnerables”, i immediatament aquella llogatera que sempre havia estat pagant el seu lloguer sense problema va deixar de fer-ho, es va declarar vulnerable... i la meva amiga ha estat gairebé 2 anys fins resoldre la situació. Un cop resolta, immediatament, pis en venda. Mai més lloguer.

• La segona vegada fou un dia sortint de la feina per anar a fer un cafè, prop de Santa Maria del Mar. Anava pel carreró i començo a sentir crits estranys. Llavors veig al clàssic grupet de manifestants antidesnonaments cridant “la XXX es queda al barri, la XXX es queda al barri...” i així. Però llavors, mentre els PAH o sindicats de llogateres i tal feien el seu xou, d’un munt de finestres del carreró estret van anar sortint veïns cridant “aprofitada!”, “fora ja, pocavergonya!”, “caradura!”... Intrigat per l’escena vaig anar al forn de pa que estava al mig d’aquell estret carrer on estava passant tot, i com que els coneixia perquè un o dos cops a la setmana feia ja molt de temps que n’era client, que hi anava a comprar algun croissant o pasta, i hi vaig entrar i els hi pregunto què estava passant. I em va sorprendre la seva resposta totalment alineada amb el veïns que sentia cridar des de les finestres del carreró: que estaven desnonant una dona marroquí que era una autèntica caradura. Un senyor gran, un avi, del barri li havia llogat el pis, a ella i els seus dos fills. I ella treballava i tot anava bé fins que va decidir deixar de pagar. Deliberadament. No havia canviat res en la seva situació, però amb plena consciència va decidir deixar de pagar i estar-se així dos anys, emparant-se en que era vulnerable, i que tot això que s’estalviava i es va estalviar l’any i mig que al senyor gran, amb una pensió de misèria, m’explicava el forner, li va costar fer-la fora. El forner estava indignadíssim “no només no pagava al pobre senyor gran aquest, sinó que la caradura no tenia cap problema en anar lluint fotos d’un peazo casa que s’havia comprat al Marroc”

• La tercera vegada fou al bloc del barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, on vivíem i em vaig criar i que ara encara hi viu un dels meus germans. Una de les veïnes, al jubilar-se, se n’havia anat al poble, i va llogar el pis que tenia en propietat. L’últim llogater fou un senyor paquistaní. No hi havia cap problema. Va anar passant el temps i finalment aquest senyor paquistaní aconsegueix portar la seva dona i fills, reunificar la família. Tot semblava anar molt bé, però ailàs, va ser llavors quan va tenir instal·lats al pis a  la seva dona i els seus fills, que va deixar de pagar el lloguer. No havia passat res, pel que sabem, però també algú el devia “aconsellar” que es declarés vulnerable, que amb els nens no hi hauria problema i estaria protegit, no podrien fer res contra ell. La pobra veïna que li tenia llogat el pis estava desesperada. Impotent. No només el llogater no li pagava el lloguer, sinó que ella li pagava despeses com la llum i l’aigua. Després de molts i molts mesos pleitejant la veïna va aconseguir que no li cobressin més els consums del llogater inquiokupa. I l’empresa subministradora va tallar la llum al pis. I llavors es va liar, perquè l’inquiokupa va voler treure l’electricitat de l’escala, de la instal·lació elèctrica de l’escala del bloc de veïns. I semblava que ho havia fet, davant l’estupefacció de tots els veïns... fins que un dia allò que l’inquiokupa havia fet per piratejar la llum de l’escala cap al seu pis... va provocar un foc, i van haver de venir bombers, policia.... Per sort la cosa es va poder controlar, perquè podia haver passat una autèntica desgràcia. I allò fou el que finalment va permetre el desnonament de l’inquiokupa.

• La quarta ha estat la més recent, a l’edifici del barri de Les Corts on viu la meva mare. És un edifici relativament nou, de finals dels 80s. Tots els veïns que hi van entrar a viure llavors sempre s’han tingut molta confiança i apreci. Però en tots aquests anys n’hi ha que han anat marxant, d’altres han vingut, etc. Fa un parell d’anys una parella d’aquests veïns dels del començament, al jubilar-se també van marxar cap al poble. I van llogar el pis. I va entrar-hi una senyora gran, molt ben vestida, “amb molta classe” deia ma mare. Per allà aterraven els seus fills i nets, tots sempre impecables. I ji ji ja ja. Llavors un dia els veïns jubilats que havien marxat i li havien llogat el pis a aquesta senyora van explicar als seus antics veïns que la senyora glamurosa i presumida feia mesos no els hi pagava el lloguer. Els veïns de sempre se la trobaven, i la senyora estupendíssima, com si res. Fins que un dia a l’entrada de l’edifici hi havia xerrant tres o quatre veïns dels de sempre quan va entrar la senyora estupendíssima. Algú dels de sempre li va preguntar si tot anava bé, perquè els hi havia arribat que no pagava el lloguer. La senyora va riure i com si fos la cosa més natural del món els hi va dir que és clar que no pagava, que per a què havia de pagar! Que el pis estava moblat i que per tant ara s’estaria uns dos anys sense pagar res, fins que la fessin fora, i que quan això passés agafaria la seva roba i se n’aniria tan tranquil·lament havent pogut disfrutar de dos anys de lloguer gratis a un pis moblat del barri de Les Corts.

La secta en Comú fa la seva propaganda, i s’ha de reconèixer que és molt efectiva, corrent una cortina per amagar que són els responsables de l’actual crisi de l’habitatge, mentre culpabilitzen a tot el que es mou d’aquesta crisi: que si rendistes, que si lobbys, que si turisme....

I la regulació que han fet protegint les okupacions i, sobretot, els inquiokupes, és absolutament delirant. La manera com han deixat desprotegit al petit propietari, fabricant tot aquest univers de “vulnerabilitats”, al que cada dia s’hi acull més gent, de tot tipus, perquè saben que s’estaran mínim un any i mig o dos tranquil·lament en un pis sense pagar ni lloguer, ni llum, ni aigua... és la cosa més demencial que hi ha sobre la taula.

La secta en Comú clama al cel per 11.000 pisos turístics a Barcelona, mentre que amb les seves polítiques han provocat que, només a Barcelona, s’hagi passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000.

És evident que ara mateix hi ha un problema o crisi d’habitatge al nostre país. I és evident que aquesta crisi impacta sobre la vida, sobre les condicions de vida i sobre les expectatives de vida de molta gent.

Però igual d’evident és que davant d’aquesta crisi el pitjor que es pot fer és abordar-la des de les demencials propostes i polítiques de la secta en Comú i els seus satèl·lits. És una situació complexa, que cal abordar amb rigor, no amb la demagògia letal de la secta en Comú i els seus satèl·lits! 

(aquest article sobre la secta en Comú tindrà una segona part en la que seguiré analitzant la perversitat política, personal i humana d'aquest personal, perquè és el que explica i hi ha al darrere de totes les seves polítiques)