28 de juny 2017

Baròmetre de Barcelona: les dades que evidencien el col·lapse electoral dels Comuns

En l'article anterior sobre el Baròmetre semestral de Barcelona vaig analitzar com una mostra totalment esbiaixada va permetre l'Ajuntament dels Comuns sortir triomfalista a dir que seguien sent la força amb més intenció de vot, distanciant-se dels altres i mantenint els suports.


Però... tenim suficients dades a l'enquesta com per analitzar quin és el veritable posicionament electoral de Barcelona en Comú, per analitzar quines són les seves expectatives de vot?

Doncs sí. A aquesta anàlisi dedicaré aquest article. I ja veureu que hi ha molta "chicha".

Punt de partida:

Barcelona en Comú i Ada Colau guanyen les eleccions municipals de maig del 2015 per un sol regidor de diferència en relació a CiU i Xavier Trias, i per poc més de 17 mil vots. En aquests dos anys BEC i Ada Colau han gaudit d'una privilegiada, excepcional, posició de domini a la política municipal de Barcelona, fonamentada en els següents eixos:

1. La situació política nacional, amb el procés independentista, que ha blindat la seva opció, tot i minoritària ideològicament a l'Ajuntament, a qualsevol alternativa possible. I la protecció de la normativa electoral i de gestió municipal a la força més votada ha fet la resta. Exemples en són que per a l'elecció d'alcalde alternatiu al de la força més votada cal majoria absoluta, i que un cop constituït el govern municipal pot governar a cop de decret, i fins i tot aprovar amb el vot en contra de la majoria del ple municipal, els pressupostos, recorrent a l'argúcia legal de la moció de confiança. 

2. La inaudita protecció mediàtica de què gaudeix, que té diversos fonaments:
  • la ja esmentada situació política nacional, que els proporciona una insòlita protecció de tots els mitjans de comunicació de masses del país, ja que avantposen protegir aquesta barrera a l'independentisme a les qüestions de la gestió municipal de la ciutat, per més que xoquin amb la ideologia econòmica dels diferents mitjans
  • BEC i Ada Colau han aprofitat el gran poder municipal per actuar amb molta astúcia comprant suports via subvencions i contractes a mitjans de comunicació
  • BEC i Ada Colau segueixen gaudint d'una aureola de protecció per l'activisme que deriva de l'època de la PAH, i que fa que els mitjans de comunicació tinguin autèntic pànic a actuar amb la mateixa contundència que actuen amb altres polítics i altres forces polítiques. Només per aquesta sobreprotecció mediàtica s'explica que no hagi estat un escàndol majúscul tot el nepotisme dels Comuns, col·locant -la paguita- amics, parents i saludats o davant l'escandalosa assignació a dit d'ajuts monumentals al corralito d'associacions amigues, entre les que destaca el DESC.

3. El desconcert, acomplexament i tacticisme de l'oposició municipal, que durant dos anys l'ha permès governar sense oposició:

  • CiU, ara PDeCAT encara no ha superat del tot el dol de perdre l'alcaldia. Han estat dos anys instal·lats en el frame de que ells no haurien d'haver perdut les eleccions de maig 2015. I enmig de tot plegat, la refundació, és a dir, liquidació de CiU i generació de PDeCAT, procés especialment complicat a la ciutat de Barcelona, on la regidora d'Unió, del partit que va apunyalar al President Mas, ha seguit gaudint de la protecció del nou grup municipal mentre el regidor del partit polític resultant de la trencadissa d'Unió en la defensa i lleialtat al President Mas, Demòcrates, ha estat postergat i marginat, fins al punt que ha abandonat el grup municipal. Si hi afegim no tenir un líder clar a la ciutat ens trobem amb un còctel molt difícil de gestionar i digerir per l'electorat. 
  • ERC en aquests dos anys ha passat de votar a favor de la investidura d'Ada Colau a veure's insultada, menystinguda i humiliada fins a tal punt pels coaluers que molt tímidament, però cada cop més, està trencant amb aquest passat de submissió reverencial al món colauer. Però no acaba de fer net. Avui mateix, amb la presentació del delirant projecte de tramvia per la Diagonal, un projecte que havia estat sotmès a consulta popular i rebutjat pels veïns, altre cop, submisament, incomprensiblement, vexadament, s'hi posa a favor. No sigui que els critiquin.
  • PP i C's tot i estar molt a les antípodes de la Colau i dels BEC, sempre tenen aquell punt de mínima distància i de proximitat que els permeti ser-hi per ajudar-la en tot allò que sigui, faci, representi d'últim baluard de contenció de l'independentisme. 

4. El control sobre tot el teixit associatiu i especialment el moviment veïnal que exerceixen els Comuns. Han estat dos anys de pau social perquè l'anestèsia del control veïnal, fins a la submissió, així els ho ha permès. Una situació que només ara, amb l'esclat de conflictes que no han pogut silenciar, ha comportat el sorgiment de moviments veïnals alternatius als oficialistes copsats pels Comuns.

Així doncs, en aquest context, d'absoluta protecció i llepada mediàtica, sense oposició i amb tots els moviments veïnals controlats, i sent l'opció política que governa com vol, que ha col·locat a tothom que ha volgut, que ha repartit centenars de milers d'euros impunement entre els amiguetes i que gaudeix d'un lideratge cada cop més cabdillista com el d'Ada Colau, en un context així...

... quina hauria de ser la projecció electoral, amb aquest punt de partida?
Sense cap mena de dubte, créixer. I molt. Consolidar-se, enfortir-se i créixer en expectativa de vot de manera radical.

I quina és la realitat? Quina és la projecció electoral que podem inferir de les dades del Baròmetre?

La lectura que jo faig de les dades del Baròmetre és que res de la situació descrita no es projecta sobre la intenció de vot de BEC i d'Ada Colau, tot el contrari, les dades de l'enquesta evidencien un desgast monumental. Fixem-nos en unes poques, però més que suficients, dades:

- Malgrat el context descrit BEC i Ada Colau tenen una molt baixa fidelització de votants, només del 55%. És una dada demolidora. És una dada, aquesta fidelització de només el 55% dels seus votants el 2015, de partit en desgast. Que a aquestes alçades només la meitat dels seus antics votants ara els votaria és una dada on ja trobem indicis clars d'aquest col·lapse electoral dels Comuns i d'Ada Colau a la ciutat de Barcelona.

- L'enquesta comença a evidenciar, només en gratar una mica, que la (incompetent) gestió d'Ada Colau ja està passant factura, i s'evidencia en coses molt concretes.  

Exemple 1: Quin és un dels majors conflictes veïnals que ha generat l'Ajuntament de la senyora Colau? Em permetreu, com a veí afectat, que situï la Superilla del Poblenou. Un projecte demencial, fet a esquenes dels veïns, que no aporta absolutament res, que no millora absolutament res al barri, que és un pur deliri ideològic per a menjadora de quatre aprofitats... i que ha generat infinitat d'afectacions al barri, col·lapse, increment de la contaminació, etc. Un problema que s'ha transformat i enquistat en un conflicte per la negativa colauer a escoltar, atendre amb mínim respecte, als veïns.

Doncs bé, "casualment" al Districte de Sant Martí és un dels districtes on d'acord a l'enquesta més gran és la pèrdua d'intenció de vot, de suport electoral, que tenen Ada Colau i els Comuns. El maig de 2015 va assolir un 29,3% del vot. Ara l'enquesta li projecta un 15,3%, un dels majors descensos a tots els districtes de la ciutat. Si a les eleccions de maig de 2015 el districte de Sant Martí va ser el SEGON amb més vots favorables a BEC i Ada Colau, ara, segons l'enquesta, seria el SETÈ.

És un desgast extraordinari, brutal: 14 punts d'intenció de vot menys en un dels seus districtes més emblemàtics, on més forts eren.

Exemple 2: Al baròmetre de la ciutat de juny 2015, per tant encara analitzant la política de l'alcalde Trias, la ciutat de l'alcalde Trias, el turisme era un problema per a la ciutat per al 5,3% dels barcelonins. Dos anys després, juny 2017 ho és per al 19% dels barcelonins.

Què ha canviat? El turisme és el mateix, els hotels són els mateixos, els autobusos són els mateixos, els pisos turístics són els mateixos. No hi ha cap canvi en cap de les magnituds d'afluència turística a la ciutat en aquests dos anys.

Insistim-hi: llavors... què ha canviat? Dues coses: els Comuns van decidir convertir el turisme en el seu salvapantalles per amagar la seva incompetència en la gestió, per buscar un enemic extern, però, al mateix temps, aquesta incompetència està generant -inevitablement- problemes on abans no n'hi havia. Per això passa del 5,3 al 19.

I ara tornem a l'enquesta. Quin és el districte de tota la ciutat més "afectat" pel turisme? Sens dubte, Ciutat Vella. Veiem quines dades hi trobem:

A les eleccions municipals de maig de 2015 el millor resultat de Barcelona en Comú i Ada Colau el van obtenir a Ciutat Vella: un 35,1% sobre vot!!! 

Doncs bé, sabeu a quin districte de la ciutat perden més intenció de vot Ada Colau i els Comuns? BINGO!!! A Ciutat Vella, on perden 18,6 punts, on passen del 35,1 al 16,1. 

És una patacada monumental. Però no és gratuïta ni inexplicable. El districte més afectat és, òbviament, el districte on menys funciona la cortina de fum que els colauers han volgut construir per amagar la seva incompetència. 

Resum:
A la que grates una mica els resultats de l'enquesta són demolidors per a les expectatives dels Comuns i de la senyora Colau.

Totes li ponen, i tot i així, només la meitat dels que els van votar tenen decidit fer-ho ara.

La seva incompetència i estil de fer política, convertint els problemes en conflictes, comença a passar factura. Els barris on tenen oberts conflictes més importants són els barris on més intenció de vot perden.

Tenen dos anys pel davant. Jo crec que qui aprofitarà aquests dos anys serà l'oposició. Els Comuns i la senyora Colau han perdut totalment el nord, i aquests dos anys que ens esperen seran un pur deliri de decadència. La ciutat patirà molt.Els barcelonins patirem molt, però el projecte dels Comuns ara mateix està, per la seva pròpia incompetència, nepotisme i despotisme, en una decadència impossible de frenar. La gestió de la senyora Colau i els Comuns ha esdevingut un autèntic forat negre, ara per ara res escapa a la seva destrucció, ni ells mateixos.

25 de juny 2017

Baròmetre semestral de Barcelona: trilerisme al descobert

Divendres, gairebé a l'hora de la revetlla, l'Ajuntament de Barcelona presentava, des d'una impostada eufòria, el Baròmetre semestral de la ciutat.

Resumidament, l'eufòria dels Comuns es basava en les següents dades de l'enquesta:
- aprovació de la gestió municipal
- es mantenen intactes les seves expectatives electorals com a força més votada
- han aconseguit fer emergir el Turisme com el principal problema percebut pels barcelonins de la seva ciutat
- s'obtenia aval amb un amplíssim consens a una de les seves polítiques "estrella": el tema dels serveis funeraris

Només arribar del poble, de passar la revetlla a la Terra Alta, he obert els fitxers de dades de l'enquesta, i amb 4 números n'he tingut prou per veure la manipulació absolutament barroera i impresentable que estan perpetrant els Comuns, a dos nivells: sobre la mateixa enquesta i sobre el relat dels problemes de la ciutat. Anem a veure-ho:

1. La trampa d'esbiaixar la mostra per obtenir els resultats demoscòpics volguts.
Diu l'equip de Govern municipal dels Comuns que l'enquesta avala la seva gestió i el suport dels ciutadans, atès que van obtenir el maig del 2015 un 15,2% dels vots i l'enquesta els dóna un 15,7.

Al confeccionar una mostra per a qualsevol enquesta s'intenta que reflecteixi al màxim l'univers que vol representar. Quanta més fidelitat tingui la mostra, quan més s'ajusti, a l'univers l'opinió del qual vol reflectir, més precisa serà l'enquesta. Això és molt difícil d'aconseguir, de manera que tenim tècniques demoscòpiques per corregir els possibles biaixos que tingui la mostra.

Ara imaginem que tenim una mostra esbiaixada, i no la corregim. Els resultats que ofereixi l'enquesta estaran esbiaixats. Imaginem un univers a representar on les persones majors de 65 anys són el 50% i fem una mostra on aquest col·lectiu és el 30%. Hi haurà un biaix. I si no el corregim, l'opinió que expressi la mostra estarà esbiaixada, en aquest cas per infrarepresentació del que pensa la gent gran.

L'enquesta del Baròmetre semestral diu que els Comuns tenen una intenció de vot del 15,7%. Si la mostra reflectís amb precisió la realitat de la ciutat de Barcelona això seria així. Però, com s'ho podrien fer perquè la seva intenció de vot es mantingui o pugi unes dècimes si aquesta no és la realitat del que està passant?

Doncs manipulant la mostra, posant-hi més gent que hagi votat als Comuns. I així ens trobem que si al maig del 2015 als Comuns els van votar un 15,2%, a la mostra el record de vot als Comuns s'enfila fins a un 20,3%, és a dir, una sobrerepresentació de més de 5 punts!

En termes demoscòpics jo diria que la intenció de vot dels Comuns no para de baixar. I l'escàndol és que per compensar-ho la sobrerpresentació dels Comuns a la mostra no para de créixer.

Si al maig 2015 havien obtingut 15,2% vots, a la mostra de juny del 2015 eren el 18,5, a la de maig 2016 el 19,1 i ara a la de juny 2017 ja són el 20,3%.

Aquesta manipulació no només la podem veure amb el record de vot. També si mirem l'autoubicació ideològica dels enquestats la manipulació de la mostra clama al cel. I així ens trobem que els qui s'autodefineixen ideològicament com d'esquerres, no han parat de créixer a la mostra. Al juny del 2015 eren un 34% dels enquestats i ara al juny del 2017 ja són un 46%, és a dir 12 punts per sobre! Una animalada, una vergonya!

Si la realitat que vull reflectir no m'agrada, la modifico esbiaixant la mostra i així obtinc el resultat que vull. #ColauStyle

2. Quina percepció tenim els barcelonins sobre com van les coses a la ciutat?
Diuen els propagandistes municipals que els barcelonins i les barcelonines estem molt contents amb la gestió municipal.

Anem a veure-ho.

Mireu, desembre del 2012 era encara un dels mesos crítics de l'impacte de la crisi. De fet des de molts indicadors de percepció ciutadana, el desànim era generalitzat. També a BCN. A la pregunta de si l'enquestat creia que la ciutat havia millorat o empitjorat en l'últim any, un 53,3% deien que havia empitjorat. És la pitjor qualificació durant el mandat Trias. Però a juny 2015, a la pregunta sobre si en l'últim any (per tant valorant gestió Trias) la ciutat havia empitjorat aquell 53,3% del 2012 havia baixat fins al 30,9%.

És a dir, la gestió Trias i potser la millora econòmica, havia reduït més de 20 punts, (sí, més de 20 punts) la idea que la ciutat estava empitjorant.

Ara, al juny del 2017, quan la millora econòmica encara és més sòlida que al juny del 2015, i ja opinant els enquestats sobre un període íntegre del mandat Colau, un 40,9% dels barcelonins creuen que en l'últim any la ciutat ha empitjorat. És a dir, 10 punts més (sí, la friolera de 10 punts més) de persones que creuen que la ciutat està empitjorant.

Aquell juny del 2015 un 42% dels barcelonins creien que en l'últim any Trias la ciutat havia millorat, i ara, a juny 2017 només ho creuen un 35,6%, és a dir, 7 punts menys, per sota, la Barcelona Colauer.

Tela...

I una última dada en aquest apartat. En resposta a quin creuen els barcelonins que és el principal problema de la ciutat, el juny del 2015 només un 1,4% deien que la gestió política municipal. Ara, juny del 2017 són un 6,6% dels barcelonins els qui creuen que la senyora Colau i els seus són el principal problema que té la ciutat.

3. "L'enquesta dirà el que jo vull que digui sí o sí"
Des de l'accés dels Comuns a l'Ajuntament, tenen amb el tema dels serveis funeraris un dels seus cavalls de batalla. Diuen que volen revertir les privatitzacions, que volen municipalitzar-los, etc.

Jo reconec que sobre aquest tema no tinc informació. Només tinc una posició, com a expert en gestió pública, i és que la prestació pública dels serveis no és mai garantia ni d'un millor servei ni de que la prestació d'aquest servei sigui millor en termes econòmics per als usuaris i per als contribuents. Tenim exemples de prestació privada exemplar, i nefasta, igual que en la prestació pública.

Però els propagandistes de l'enquesta i la gestió municipal ens han dit, en el seu comunicat, que hi ha "un ampli consens que els preus dels serveis funeraris són elevats", i xifren aquest consens en un 76,7%.

Curiosament, quan es pregunta als enquestats quin grau de coneixement tenen sobre la prestació d'aquests serveis funeraris i el seu cost, un 64,2% diuen que en saben poc o gens. O sigui, que si una cosa està clara és que la majoria dels barcelonins estem DESINFORMATS sobre aquest tema.

Construir un relat de "un ampli consens" quan un 64,2% t'estem dient que no en tenim ni idea és ser molt, però que molt trampós. Suma y sigue.

4. Ho hem aconseguit! Hem aconseguit visualitzar el turisme com el principal problema de la ciutat!
I arribem al punt que potser molts de vosaltres estàveu esperant. El punt estrella d'aquest baròmetre. Aquest que els Colauers han aconseguit finalment imposar amb el seu relat. Fins al punt que amb una indissimulada alegria quan van comunicar els resultats de l'enquesta la van vendre propagant que "el turisme JA ÉS el principal problema de la ciutat per als barcelonins".

Aquest JA ÉS com a sinònim de "hem aconseguit", "finalment ho hem assolit" "per fi!" "després de treballar-hi molt"

És un cas per a estudi a molts departaments de recerca universitària. És un cas absolutament extraordinari de com la propaganda i l'acció municipal han aconseguit situar una cosa que no formava part de les preocupacions generals dels barcelonins, i ni tan sols ara de les seves personals, com el principal problema percebut de la ciutat.

Realitat vs relat
Realitat vs propagandisme 
Postveritat?

I, també, habilitat per situar un enemic extern com a responsable dels problemes de la ciutat, per escapolir-se de les responsabilitats com a gestors de la ciutat.

Fixem-nos-hi.

Hi ha dues preguntes clau per abordar aquest tema. El baròmetre pregunta als enquestats dues coses diferents:

- quin creu que és el principal problema que té la ciutat
- quin és el seu principal problema, el problema PERSONAL més greu

A la primera pregunta, de percepció sobre quin creu l'entrevistat és el problema més greu de la ciutat, com dèiem, finalment els Colauers han aconseguit que el turisme sigui percebut com aquest problema més greu per un 19% dels enquestats, pel davant de l'atur, els problemes econòmics, etc.

Però quan es pregunta sobre l'afectació personal, només un 2,7% dels barcelonins situen com el seu principal problema el turisme, que cau a la desena posició dels problemes dels barcelonins.

L'abast de l'eficàcia de la propaganda i la manipulació dels Colauers és encara més impactant quan ho mirem per districtes. Només alguns exemples:

- Per als veïns del meu Districte, de Sant Martí, el turisme només és percebut com un problema que ens afecta personalment per un 0,9% dels enquestats. Però quan passem a valorar a nivell de ciutat, la menjada de coco colauer transforma el turisme en el principal problema, amb un 16,9. Curiosament a nivell personal l'atur és el més impactant, amb un 21,5%. Però la menjada d'olla és tal que quan parlem a nivell de ciutat passa a un 13,8%, 7,7 punts menys. Flipant.

- Més impactants són les dades de Gràcia. Turisme com a problema des d'una visió d'impacte personal: un 0,0% dels enquestats. Turisme com a problema de la ciutat, un 21,3% dels enquestats. Potser que preguntem sobre el vandalisme i el botellón...

- I així arreu. A Les Corts un 27,1% diuen és el principal problema de la ciutat, però a nivell personal l'impacte és del 2,7%, i és un dels "alts" (tema estadi FCBarcelona, suposo).

5. El turisme o la tàctica del calamar per ocultar les pròpies responsabilitats en la gestió de la ciutat

Fa 5 anys el turisme només era un dels problemes de la ciutat per al 5,3% dels barcelonins. Dos anys després, amb l'Ajuntament Colauer, ha passat a ser-ho per al 19%

Hi conflueixen dues coses:
- que el turisme hagi estat triat per la propaganda colauer municipal com l'enemic extern a qui culpar de tots els mals de la ciutat per tapar la seva gestió clamorosament incompetent
- que aquesta gestió incompetent, sense variar a nivell general cap indicador de turisme a la ciutat, per gestionar pitjor el tema, ara sigui més percebut com a problema.

Això xoca -i ho explica- amb la realitat de la ciutat i la delirant gestió colauer.

Fixem-nos en un parell de dades.

L'atur i els problemes econòmics són el principal problema dels barcelonins en % que van del 30 al 40 a nivell de ciutat i per districtes. El turisme és el 2,7%

En el període 2.000-2.010 Catalunya va rebre al voltant d'un milió de persones immigrades. La seva gran majoria sense formació, és a dir, mà d'obra no qualificada. Això és un fet. De la mateixa manera que Barcelona va rebre i vehicular laboralment la major part d'aquesta immigració. I turisme i construcció han estat i són les dues vies perquè aquesta enorme massa de persones immigrades sense qualificació laboral, puguin treballar, tenir oportunitats.

L'Ajuntament Colau des que mana només ha fet que posar pals a les rodes a inversions multimilionaris que haurien generat centenars, milers, de llocs de treball. Només cal posar l'exemple de la Torre del Deutsch Bank a Diagonal/Passeig de Gràcia. Com a hotel hauria comportat gairebé 600 llocs de treball directes. Es va sabotejar el projecte des de l'Ajuntament i ara s'hi faran pisos de luxe, pràcticament sense crear nous llocs de treball. I n'hi ha molts més.

Pensem en l'habitatge. L'Ajuntament de Barcelona té sòl públic i recursos suficients com per generar -ja ho hauria pogut fer en aquests dos anys de govern- habitatge social i promocions privades que, en implicar posar al mercat habitatge nou, hauria ajudat a la contenció de preus. Però no ha fet res.

La senyora Colau gestiona destruint llocs de treball i no fa res en política d'habitatge. I tot això és responsabilitat directa seva. Què fa? Doncs buscar un enemic extern, el turisme, i fer-lo responsable de tots els problemes de la ciutat.

La manipulació del Baròmetre semestral és només una de les permanents manipulacions que està perpetrant aquest ajuntament dels Comuns, que té el seu fort en la manipulació i l'engany social cercant responsables externs per evitar ser assenyalat com a responsable, per la seva incompetència, dels problemes que creixen a la ciutat.

13 de juny 2017

LATIDOS (viaje a un lugar de mi niñez al que no había vuelto nunca)

Había un toro.

Es lo más que recuerdo. Quizás ni eso. Quizás sólo ha habido el relato de un toro en una tarde de campo, un Seat 600, y dos familias, y como nos metimos ahí y salimos al escape.

Aún así, si recordase algo, sería que había un toro.

Ahora hay toda una vida y mil kilómetros. Cuando había un toro o el relato de un toro yo tenía tres años, y vivíamos en Lora del Río, entre Córdoba y Sevilla.

Ahora hay una vida entera sin volver nunca al paisaje de ese toro o del relato de ese toro. Hasta hoy.

Mi padre, maestro errante, llegó un día a un pueblo perdido de la Terra Alta, y vivió lo suficiente antes de proseguir ese rumbo de maestro errante hasta la otra punta de la península, en Lora del Río. Rumbo sin un destino fijo, pero con sentimientos esparcidos como piedrecillas, para volver algún día. Y volvió a la Terra Alta, conoció a mi madre, se hicieron novios y se casaron. Y mi madre fué hasta donde el rumbo de maestro errante había llevado a mi padre, hasta Lora del Río.

Luego llegué yo.

Fueron tres años, mis tres primeros años, a los que hoy he vuelto únicamente con el recuerdo de ese toro. O el relato de ese toro. Pero había crecido, empezado hablar, a jugar y a ser un yo que ahora interrogo mirando fotos de esa época, en Lora, junto al Guadalquivir, entre olivos. De donde llegué, como siempre se encargó de recordarme entre risas mi abuela materna, sin saber pronunciar la S.

Y Lora quedó ahí. La última estación de maestro errante de mi padre. La primera estación de matrimonio joven y feliz de mi padre y mi madre. La primera estación de ese hijo que fuí yo, ahí, en Lora. Donde no había vuelto. Hasta hoy.

Hoy vuelvo, con mi madre. Mi padre retomó un rumbo sin retorno al poco de jubilarse. Nos dejó como si no pudiera ser y un día tuviéramos que recibir una carta con una foto suya rodeado de nuevos alumnos. Pero no. Nos espera, en ese nuevo camino sembrado de sentimientos fuertes y sólidos como piedras, pero no así.

Ahora solamente mi madre custodia los recuerdos de esos años lejanos en la otra punta de la península. Recuerdos sin nadie con quien compartirlos, porque su hijo lo único que recuerda es que había un toro. Que quizás solamente es el relato de un toro.

El AVE sale puntual. Son cinco horas de un viaje cruzando la península y toda una vida.

CÓRDOBA
Llegando en AVE, Córdoba no empieza hasta que no cruzas la Puerta de Almodóvar. Se desata el embrujo, un hilo de magia que te arrastra por las callejuelas de empedrados y patios en sus casas blancas hasta, siempre, la Mezquita. Como un imán, magnética, al final de todos los caminos de la judería. Más allá de la torre/campanario/minarete, todo su perímetro enorme de muros o tapias parece proteger el tesoro que esconde en su interior de ser desgastado por la fascinación de las miradas.

Tenemos el hotel justo delante de la Mezquita. Comemos en el mismo hotel, aprovechando su sugerente menú sefardí. Por la tarde nos dejamos ir por todas partes, porque en Córdoba cualquier rumbo se llena de una belleza serena, blanca, sencilla, espléndida.

El alma de Córdoba. Así han bautizado la visita nocturna a la Mezquita de Córdoba que seleccioné para acompañar las horas de este viaje. Cuando anochece, cuando el recinto se ha vaciado del flujo incesante de visitantes, abre sus puertas para el pequeño grupo que hemos comprado anticipadamente la entrada. Somos de los primeros en entrar. El enorme patio está desierto. Es la primera vez que lo veo así. Oscuro. Silencioso. Auténtico. Y accedemos a la Mezquita, equipados con un audioguía. Entonces es cuando se revela ese alma a la que alude esta visita nocturna. Desde la oscuridad de la noche la Mezquita se va iluminando por fases, a lo largo del recorrido. En cada uno de sus arcos infinitos, de sus columnas, se va revelando su misterio, su historia, su leyenda, su magia, su belleza.

El alma de Córdoba. Un regalo a los sentidos. Un trayecto por la espiritualidad y la fe convertida en monumento, una fe que lo explica, una espiritualidad que lo justifica. Ahí se acoge el alma.

LORA DEL RÍO
Temprano, proseguimos nuestro viaje hacia esa casilla meta e inicio, hacia Lora del Río.

Solamente entonces surge una pregunta que nunca me había hecho: "mamá, como se llamaba la calle en la que viviamos?" Mi madre lo recuerda y google maps la situa. A medida que nos acercamos a Lora mi madre va situando paisajes, gente, historias.

Han pasado muchísimos años desde que mi madre, mi padre y yo dejamos Lora para instalarnos en el barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, en Catalunya. Pero parecen un simple paréntesis, de la manera como mi madre se orienta y reconoce calles y sitios.

Y finalmente llegamos. Esta es la calle. Está situada en lo que parece un ensanche propio del desarrollismo hispánico de los 60.

Paseamos lentamente hasta el número 3 de la calle Guadalquivir. El bloque tiene bajos y tres pisos de altura, y la portería separa dos escaleras simétricas. Los pisos minúsculos se reconocen en todos los balcones saturados. Mi madre recorre con la mirada todo el bloque, y finalmente se fija en el tercer piso. "Era ese".

Los recuerdos y la vida que han emergido al accionar la llave de ese portal oscuro y pequeño son una felicidad tranquila, serena. Nos hacemos fotos. Y surgen historias "aquí delante había una enorme fábrica de pimientos". Historias que seguimos ubicando: "vamos a la escuela, que estaba por ahí". Y la encontramos. Conserva el mismo nombre que tenía. La verja, el patio y las aulas. Y el relato de mi madre lo llena todo de vida. De aquella vida que incluso me parece oir ahora, de los niños jugando en el patio, de los niños en el aula, de los maestros, de los padres, de las historias de señoritos y de cortijos, de jornaleros y de pobreza.

Recorremos Lora. Sin darme cuenta he acabado sumergiéndome en un silencio de niño mecido en la cuna. Mi madre me pregunta si estoy bien, si me ha venido algún recuerdo, si la visita me ha despertado algo.

No lo sé. Me resulta difícil reconocer que navego absorto por las páginas de una infancia de la que no puedo identificar lo que queda.

Había un toro. O el relato de un toro. Y miro a mi alrededor, buscándolo. Imaginándolo, hasta ese lugar remoto desde donde no emerge ya ningún recuerdo, aunque sigan ahí.

9 de juny 2017

SuperillaP9: pongamos que hablamos... de democracia?

Sí, solamente soy, tal vez somos, uno de esos vecinos. Sí, claramente solamante soy un vecino desinformado, ignorante, manipulable y que actua al dictado de oscuros intereses. O somos.

Sí, un vecino paleto, unos vecinos paletos. Eso es lo que somos. Eso es lo único que puede explicar que no estemos aplaudiendo con las orejas la providencia de este Ayuntamiento y de sus sabias decisiones, que si las toma a escondidas nuestras es por nuestro bien. Como todo lo que hace. Y solamente unos paletos ignorantes y manipulados no lo reconocerían.

Debería estar limpiando con mi lengua el suelo por el que los señores concejales y nuestra alcaldesa Doña Colau transitan. Pero en ese transitar no pisan: levitan.Y eso que me ahorro.

Hay que ser muy cateto, y lo debo ser, para no asumir como verdad revelada que poniendo unos cuantos maceteros en el asfalto y pintándolo, se está "recuperando" la calle para los vecinos.

Hay que ponerle mucha mala fe para no entender que sacando el tráfico de un par de calles, y trasladándolo a otras, a las que se colapsa, a las que se sume en el caos circulatorio, se está reduciendo la contaminación.

Hay que tener muy poca visión de futuro para preocuparse por unos cuantos trabajadores que van a perder su empleo y unos cuantos negocios que van a quebrar, y no alabar ese un antes/un después que van a suponer para los trabajadores de la zona esas áreas de pícnic para que puedan sacar sus fiambreras y comer al aire libre, en las calles recuperadas.

Y hay que ser muy tonto para pensar que ellos, los listos, no se darían cuenta, como muy bien ha denunciado el concejal colauer Montaner, que Pdecat, C's, ERC y PP, todos ellos y todos juntos, han urdido una malvada conspiración, de la que nosotros, los vecinos, somos los tontos útiles, con el único fin de "desgastarlos". Si es que la divinidad puede ser desgastada, claro, con lo cual el delito quedaría en grado de tentativa. 

Pongamos que las cosas fueran así.

Pero pongamos también, solamente por un momento, que estos vecinos incautos nos hubiéramos creído a su alcaldesa, cuando dijo, como se puede ver en la foto que abre el post "en BCN los referendos serán una cosa habitual. Dar poder a la gente, tomar las instituciones y darles la vuelta"

Pongamos, pues, que hablamos de democracia y de participación vecinal.


Pongamos que nos encontramos de la noche al día (nunca mejor dicho) con la Superilla implantada, de la que nunca nadie nos informó. Pongamos que, en nuestra candidez, no supimos ver que para nosotros era como un maná con el que graciosamente se nos proveía.

Pongamos que intentamos hacer oir nuestra voz participando en interminables convocatorias de reuniones, asambleas, etc. que recogimos miles de firmas, que nos manifestamos y que finalmente convocamos una consulta veïnal, y que en esta consulta un 85% de los vecinos se manifestaron en contra del proyecto.

Pongamos que a la vista de todo, cuatro partidos políticos tan diferentes y dispares entre ellos desde todos los puntos de vista, deciden asumir la voz de los vecinos, darle valor, y fuerzan la convocatoria de un pleno extraordinario del Distrito con un único punto en el orden del día: la Superilla. Y pongamos que finalmente esos cuatro dispares grupos políticos presentan una moción, y esa moción se aprueba.

Y que esa moción pide respeto a los vecinos, que se tenga en cuenta su opinión, y que a la vista de todo, se retiren las actuaciones realizadas en esta Superilla.

Pongamos que se estaría hablando de democracia?

Sí, ya lo sé, las mociones aprobadas por la oposición no devienen vinculantes para el gobierno municipal.

Pero no es cierto que estamos hablando de democracia, de participación de los vecinos en la toma de decisiones?

O aquello que decía la alcaldesa no se supo interpretar bien? Puede ser que cuando decía "en BCN los referendos serán una cosa habitual" se estuviera refiriendo únicamente a los referendos que a ella le interesen?

Puede ser que cuando hablaba de "Dar poder a la gente" se refiriera únicamente a la gente que piensa como ella?

Sería el caso que cuando decía "tomar las instituciones y darles la vuelta" fuera una vuelta centrifugadora para expulsar a cualquier voz discrepante, o que no precediese sus intervenciones de los laudos de rigor?

Pongamos que las 4.000 firmas recogidas fueran insuficientes: "Dar poder a la gente" quería decir reutilizarlas como papel de WC? Por qué no nos dicen cuantas firmas se deberían presentar para ser tenidos en cuenta?

Pongamos que la consulta vecinal tuviera déficits... no es lo más parecido a uno de esos referendos que quería convertir la Doña en una cosa habitual? Qué porcentaje de participación debería haber habido para ser, cuando menos, valorado? Qué garantías debía haber cumplido y que nosotros, pobres vecinos, quizás no alcanzamos? No estaría más cerca de esa cultura de los referendos eso que voluntariamente organizamos, con no poco esfuerzo, que ese desprecio con el que ha sido recibida? Por qué no lo convocan la Doña y los suyos?

Pongamos que nada de eso tenga valor alguno. No son el ayuntamiento, con sus concejales electos, quienes representan el sentir de la ciudadanía? No debería considerarse un emplazamiento democrático que esos representantes municipales de la ciudadanía aprueben una moción para la retirada de la Superilla? Si esa mayoría democrática que implica el voto de todos los concejales que permitió su aprobación no representa a los vecinos... qué o quien nos representa?

Pongamos que hablamos de democracia y de participación vecinal en la toma de decisiones. Si nada de todo esto es significativo en términos de participación vecinal y de democracia... qué es lo que Doña Colau y su corte divina entienden por participación vecinal, por promover participar en la toma de decisiones o por respeto democrático?

Miren: estos vecinos tan menospreciados por ustedes, estos vecinos de segunda como ustedes nos consideran y a los que  creen se puede ningunear e ignorar les hemos dado una lección de democracia como nunca antes han recibido.

Ustedes tienen ante sí dos únicas opciones:


- o aceptan la democracia y actuan de acuerdo a las firmas, la consulta y la moción aprobada en el pleno del Distrito

- o reniegan de la democracia y de la participación vecinal.

Si esta segunda es su opción, muchos barceloneses tal vez nos encarguemos, cada día, de recordar su farsa, de explicar a todos los vecinos de nuestra ciudad que donde decían referendos querían decir "referendos que nos interesen a nosotros", que donde decían "dar poder a los vecinos" decían dar poder únicamente a los vecios que piensen como nosotros e ignorar al resto. Y que donde decían "tomar las instituciones y darles la vuelta" querían decir darles la vuelta para eliminar las garantías democráticas, de derecho a la información y a la participación que hasta entonces habíamos tenido los vecinos.

Porque si vuelven a ningunear y menospreciar a los vecinos, si vuelven a ignorar todas las evidencias democráticas de oposición a la Superilla, si todo esto pasa... pongamos que estaríamos hablando que la señora Colau y los suyos son el ayuntamiento más despótico y autoritario que ha tenido Barcelona desde las primeras elecciones municipales del postfranquismo?

7 de juny 2017

Josep Miserachs (13/3/68-8/6/2015). En record. Estimat i enyorat amic.

Estàvem en una d'aquestes periòdiques i intenses batalles entre independentistes. Era començaments de l'any 2010 i havia saltat, quan menys ens ho esperàvem, la batalla de Reagrupament. Sí, aquell projecte que vàrem iniciar amb tanta il·lusió, pel que vam treballar tan dur, seguint la crida d'aquell article de l'amic Albert Pereira que signà el Dr. Carretero de "Patriotisme i dignitat". I ho havíem fet a partir de dos eixos programàtics que en aquell moment no estaven generalitzats: independència i regeneració democràtica.

Així, després de postular-nos com els paladins de la "regeneració democràtica", alguns vam haver de fer front a un inesperat órdago del líder Carretero: o es fa el que jo dic o pleguem. Més o menys. I alguns, no pocs, ens vam rebel·lar contra que allò pel que tant havíem treballat esdevingués un projecte d'arrel autoritària i personalista.

Era començaments del 2010, i els "rebels" maldàvem per organitzar-nos, àdhuc reconèixer-nos. En aquella aventura que s'havia iniciat ara ja feia més d'un any, havíem fet nous amics, camarades, teixit complicitats, etc. Uns d'aquests nous amics i camarades en plenitud era la gent d'Igualada, amb el Xavi i el Toni al capdavant.

El Xavi va oferir ca seu al poble, a Maians, per fer-hi una trobada i parlar de tot plegat. Vam agrair l'oferiment i ens hi vam convocar. La família Miserachs va oferir-nos una hospitalitat de les que t'arriben al cor, ens van fer sentir com a casa, animar, cuidar... i allò va generar entre tots nosaltres, tots els assistents, una complicitat i una unió que fins aleshores potser no havíem tingut. Des d'aquell començament del 2010 les trobades a Maians s'han succeït. Formen part del nostre calendari. És un espai de trobada de nous i vells amics. En el balsàmic entorn i hospitalitat de la família Miserachs parlem hores i hores del país, del que fem, deixem de fer, volem fer, etc. Però sobretot, generem i fem créixer la nostra amistat.

Allà, aquella primera trobada a començaments del 2010, vaig conèixer al Josep, al germà del Xavi. Sabia d'ell de referències. Patriota exemplar, de llarga militància i compromís amb el país. Persona formada, atenta, intel·ligent, molt intel·ligent. Sarcàstica com només ho poden ser els qui les han vistes de tots els colors i tot ho processen positivament, per créixer, per ser millors, per fer-ho més bé, per arribar més lluny.

Però sobretot, des d'aquell primer moment, la imatge que em va quedar gravada del Josep va ser la d'un home recte, la d'una persona recta. No és un adjectiu gaire freqüent quan parlem de persones i potser encara menys de polítics. Però el Josep des del primer moment transmetia aquella rectitud. Rectitud no és moralina ni moralitzador. És una altra cosa. Sí que és, entre d'altres valors, una profunda consciència ètica i moral, i actuar coherentment a aquestes conviccions.

Aquell dia el Josep em va agafar i em va portar a una sala a l'altell de la casa. I vam estar parlant una llarga estona allunyats de la resta de la gent que omplia el menjador de la casa. Vam parlar d'ell, de mi, de com veia les coses, de què pensava podríem fer, etc. I em va dir que comptés amb ell per tot el que ens pogués ajudar, i que aquells espais de la casa familiar estaven a la nostra disposició per fer reunions, treballar, el que fos.

Demà -avui quan la majoria de vosaltres llegiu aquest article- farà dos anys que el Josep ens va deixar, després d'una lluita titànica contra la malaltia. Una lluita des de la rectitud i coratge que el caracteritzava. Exemplar. Commovedora encara ara. Discreta. Intentant no fer patir els que l'envoltaven. Assumint la situació. Gestionant-la amb aquella rectitud exemplars.

Dos anys i em sembla una eternitat. Perquè l'absència del Josep s'ha fet molt llarga i molt fonda. Perquè des d'aquell dia que ens vam conèixer que ja ens ho vam confiar tot i compartíem complicitats, temors, projectes, il·lusions, maldecaps, alegries, joies. I desacords. Quin luxe poder contrastar, repensar, remirar, i reformular o no una idea, quan algú com ell et posava en dubte pensaments i arguments. Quina força i quina profunditat les coses, després d'haver passat pel seu sedàs! Per això la seva absència és tan fonda. Perquè encara girem metafòricament el cap buscant al Josep per saber com ho veu ell. Hi ha persones que el buit que ens deixen no és gens substituïble, gens reemplaçable. El Josep. L'amic, company, camarada, Josep Miserachs, al cel sia.

I pot semblar una expressió tòpica quan fas una reflexió com la que ara mateix estic fent, però no ho és. Hi ha presències que van més enllà de la seva presència o absència física. Sovint, entre el grup més íntim d'amics que compartíem la joia de l'amistat amb el Josep, ens preguntem "com ho veuria això, el Josep? Què faria, en aquesta circumstància, el Josep?". I aquest compartir la pregunta entre nosaltres el fa entre nosaltres. I ens mena a la resposta.

La vida seria sempre més bonica per a tots podent-la viure sempre amb els que més ens estimem. Però llavors no seria la vida, seria una altra cosa a la que només hi arribem, els que tenim fe, quan ens reunim amb el Pare.

Divendres el President Puigdemont anunciarà data i pregunta. Serà un d'aquells moments que tots els que el coneixíem i estimàvem pensarem, altre cop, en el Josep. "Com ho veus?". I per un moment, com tantes vegades, el Josep tornarà a ser entre nosaltres, compartint la resposta. Tan britànicament com es comportava, tan elegantment, senzillament, inspiradament, encertadament. I acabaria la seva reflexió amb algun sarcasme, o broma, no sigui que transcendalitzéssim massa.

Josep, gràcies. Sempre amb nosaltres. I nosaltres, els maianencs, cada cop més amics i més units, tots. Com a tu t'agradava de veure'ns, compartint llargues converses al voltant d'una taula. Fidels i compromesos amb el país i els valors en els que vam créixer. Un privilegi, Josep, un privilegi, tots, amics.

4 de juny 2017

CARETES FORA! (una setmana després Consulta Veïnal SuperillaP9)

Avui fa justament una setmana que finalitzava el procés de consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou. Es tancaven les urnes i es procedia al recompte.

Un 85% dels veïns, en contra d'aquesta Superilla. Un 15% a favor. Dades demolidores.

En aquesta setmana han passat ja coses significatives, que ara hem d'esperar a veure fins a quin punt arriben... o s'enquisten.

Políticament el més destacable és com aquest simple conflicte veïnal en un barri està desmuntant tota una farsa política: la dels que s'erigien en paladins de la participació i la voluntat popular, però que a l'hora de la veritat la neguen en tot allò que els pugui portar la contrària o no anar en la direcció que ells volen.

Fa pocs dies, el 21 de maig, coneixíem que Colau creava la figura del "responsable de democràcia", una figura que té per objectiu promoure la participació veïnal en la presa de decisions.

És difícil que al posar el que està passant al Poblenou amb la Superilla o a Vila Olímplica amb l'alberg, dues experiències de democràcia directa i veïnal que han recollit inequívocament la veu dels veïns, amb aquesta notícia de crear el "responsable de democràcia", a hom no se li caigui la cara de vergonya amb tanta impostura i farsa.

Més enllà de la "paguita" d'algun parent, parella o amiguete, que permetrà proveir la nova plaça, l'Ajuntament colauer s'ha demostrat com el més autoritari i despòtic des del primer ajuntament democràtic a Barcelona, ara fa gairebé 40 anys.

No havia pensat mai que la seva caradura arribés tan lluny, i mentre neguen processos de participació veïnal per a la presa de decisions dels veïns afectats, i fan joc brut contra els veïns (a tots els nivells), simultàniament dir que crearan responsables de democràcia per afavorir la participació dels veïns en la presa de decisions.

És acollonant.

Bé, de fet és una derivada d'aquesta superioritat moral que denunciava en l'últim article. Les coses tenen sentit i són bones si em donen la raó, si serveixen per aplaudir les meves decisions. Però són negades, menyspreades i atacades si qüestionen les meves decisions. Aquesta és la democràcia en Comú.

I aquesta setmana veurem algunes coses més, d'aquestes que fan que tothom s'hagi de treure la màscara!

Perquè aquest dijous, promogut pels grups municipals de l'oposició, no han tingut més remei que convocar un Ple extraordinari al Districte, per debatre el tema de la Superilla i la consulta veïnal.

Crec que cal dir, és de justícia dir, que hi ha hagut quatre grups municipals que, provinents de posicionaments diferents al voltant de la Superilla i de dinàmiques polítiques molt diferents, van dir que respectarien i assumirien, la voluntat que s'expressés en aquesta consulta. Són 4 grups polítics tan diferents entre ells com els que conformen PdeCat, C's, ERC i PP. Confiem plenament mantinguin la seva paraula i el seu compromís amb els veïns.

Els Comuns ja han dit que l'opinió dels veïns ha anat directament al WC i han tirat de la cadena. El sr. Josep Ma. Montaner va dir que hi ha veïns a favor i en contra. I que per tant, ells seguiran sense escoltar a ningú que no estigui a favor. 

A més a més la seva superioritat moral els dota de tal confiança en la seva impunitat, que la mateixa setmana que ningunegen el procés de consulta veïnal, encara se'ns pixen a sobre de manera escandalosa. I diuen que han fet cas de les demandes veïnals i... INSTAL·LARAN UN RADAR A LA SUPERILLA.

Sembla una broma, però no ho és.

També semblava una broma que als problemes de molts comerços i negocis de la zona, que han reduït
la facturació en un 50%, que ja han implicat tancaments i acomiadaments, i que hi hagi molts treballadors que viuen amb angoixa la situació, perquè temen pels seus llocs de treball, per quedar-se a l'atur, per perdre la inversió de tota una vida... els Comuns responguessin que havien escoltat els treballadors i en resposta a les seves demandes i preocupacions... INSTAL·LARIEN UNA ZONA DE PIC-NIC perquè poguessin fer dinars de carmanyola. Aquesta setmana han procedit a la instal·lació de les taules i banquetes per als treballadors.

Aquests treballadors que en la consulta veïnal, a l'urna de treballadors no residents, van votar un 95% en contra de la Superilla, per aquesta angoxia sobre els seus llocs de treball i negocis, estaran loco de contentos amb aquestes zones de picnic per dinars de carmanyola.

És que és delirant.

Doncs bé, dijous dia 8 de juny, i ja com una primera conseqüència de la consulta veïnal, tindrem aquest ple extraordinari al Districte.

Fins on jo sé, PdeCat, C's, ERC i PP volen que es respecti l'opinió expressada pels veïns, en contra d'aquesta Superilla, i que per tant, es retiri, s'hi posi fi.

El PSC (tot i que no han obert la boca) suposo que hi estaran en contra.

I no sabem res de la CUP. Aquests de vegades sembla també només estan a favor de la participació quan és pels temes i en el sentit que ells volen. En tot aquest procés, cap suport als veïns. Després de la Consulta, només un inqualificable tuit amb cap referència a la consulta i als resultats que va expressar, i en el que deien coses tan delirants com que "el conflicte mediàtic de la Superilla no serveixi per amagar els principals problemes que pateix el Poblenou"

És que és "es colmo" que deia aquell! O sigui, una mobilització 100% veïnal, construïda des del no res, al marge dels partits, que té més de 300 veïns a la Plataforma que han constituït, que ha recollit milers de signatures, que hem fet manifestacions, talls de trànsit i fins i tot aquesta consulta veïnal exemplar en la que també hi han participat milers de veïns... és una mobilització i un conflicte "mediàtic". Quina barra. Quina manera també de menysprear els veïns i les seves legítimes preocupacions, afectacions, etc.

Com que jo no hi participo, no és un veritable conflicte, és "mediàtic". I com que no respecto ni la mobilització ni l'opinió dels veïns, perquè no coincideix amb la meva, dic que "amaga els principals problemes que pateix el Poblenou", que són, evidentment, els que ells diuen, no els que diuen els veïns. Barra estratosfèrica. Vergonyós.

Dijous, la prova del cotó. Ja tothom s'està retratant del tot. Dijous, al ple, tindrem clar qui respecta l'opinió dels veïns i qui, quan parla de participació, només ho fa si és per les coses que a ells els interessa i per aconseguir els resultats que a ells els interessa.

Caretes fora, i fi de la farsa, perquè ningú que dijous negui la inequívoca voluntat expressada a la Consulta veïnal per veïns i treballadors tindrà a partir d'ara cap legitimitat per parlar de promoure la democràcia i la participació popular i veïnal. Cap. I ens encarregarem de recordar-los-ho sempre, eternament si cal.