El passat dijous 28 de juliol es van presentar els resultats
de l’enquesta Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).
Com sempre us dic, és potser l’enquesta política més important que es fa a
Catalunya, tant pel volum d’enquestats com perquè ens permet una sèrie
històrica i accés a dades molt valuós.
És aquest accés a dades el que ens permet analitzar els
resultats de l’enquesta des de molts punts de vista diferents, fins tenir tota
la informació que ens permeti fer-nos la nostra pròpia composició de lloc,
anàlisi i valoració dels resultats.
La primera qüestió que voldria compartir és que cal valorar
i donar temps a tots els canvis que s’estan introduint al BOP, tant de
plantejament com de presentació dels resultats. El cert és que hi ha molta
informació. I que s’ha volgut fer un salt de qualitat en la presentació de les
dades. Tanmateix jo no puc evitar sentir-me en un cert laberint, inundat de
dades i creuaments que, al meu entendre, han convertit el que era un treball
molt ordenat i sintètic en una mena de bosc que sovint provoca la sensació de
no saber on estic, perquè la proliferació d’enfocaments i de presentacions “creatives”
també provoca un cert efecte “boira” que ens dificulta visualitzar amb claredat
les dades, singularment algunes de les dades que jo considero més importants.
Caldrà acostumar-s’hi i mantenir el seguiment d’aquests
treballs per veure cap a on ens porten.
En el meu cas, com en l’anterior onada 2022, m’ha calgut
anar a les microdades i els informes de creuaments per trobar les dades més
importants, que més coses expliquen i que dissortadament no trobem a l’exhaustiu
recull de dades del dossier de premsa. Aquesta situació és especialment
incomprensible en l’ocultació del record de vot de la mostra d’enquestats al
dossier de premsa. En la introducció metodològica d’aquest dossier s’explica
com s’ha fet l’estimació de vot, l’estimació electoral, i en el primer punt que
resumeix els procediments emprats per fer aquesta estimació s’hi diu “ponderació
pel record de vot i llengua”. És a dir, que el record de vot és molt important
per tenir una adequada perspectiva de l’enquesta, però curiosament, després d’assenyalar
aquesta importància a la introducció del dossier, al dossier no s’hi fa cap
referència. I encara més, s’ha eliminat una taula de creuaments que sempre
havia tingut el BOP del CEO: el creuament entre record de vot i intenció de
vot.
1. Doncs bé, situat això, entrem als continguts: a la vista de totes les dades, per què no comparteixo la projecció de tendències electorals que fa el CEO?
Les dades del dossier de premsa del BOP del CEO han
alimentat una lectura homogènia a tots els mitjans de comunicació: guanyaria el
PSC, perquè puja, ERC es manté i Junts es mantindria en tercera posició però
amb un “clar descens”, amb una “clara caiguda d’intenció de vot”.
Com he dit abans el CEO diu que corregeix biaixos i elabora
l’estimació electoral tenint en compte el record de vot de la mostra. Però al
meu entendre això és insuficient. I hi ha altres dades, molt clares i gens
manipulables de l’enquesta que ens poden dibuixar altres escenaris electorals.
En tot cas, i atès que el CEO no ho fa, crec que és del tot
rellevant que tinguem en compte la magnitud dels biaixos mostrals des d’aquesta
perspectiva del record de vot, combinadament amb el vot que es va tenir el 14F
i amb la intenció directa de vot a l’enquesta. Agafem només 4 partits: PSC,
ERC, Junts i CUP.
El PSC té entre els enquestats que conformen la mostra d’aquest
BOP un 13,6% de record de vot, a les eleccions 14F va tenir un 23,03% del vot i
a l’enquesta té una intenció directa de vot del 25%.
ERC té a l’enquesta un 19,2% de record de vot, va tenir un
21,30% de vot el 14F i té un 27% d’intenció de vot directe.
Junts té un record de vot del 9,4% i a les eleccions del 14F
va tenir un 20,07% del vot, i ara a l’enquesta una intenció directa de vot del
13%
La CUP té un 4,8% de record de vot a la mostra, va tenir un
6,68% del vot del 14F i ara a l’enquesta projecta un 8% de vot directe.
Podem veure com Junts és la formació política més clarament
infrarepresentada a la mostra, amb -10,7 punts, seguida del PSC amb -9.4 punts.
ERC i CUP també estan mica per sota en record de vot que a
les eleccions, però a molta distància en relació a Junts i PSC. ERC -2,2 punts
i CUP -1,8 punts.
En coherència amb aquestes dades, la projecció que a partir
del vot directe fa el CEO corregeix una mica a l’alça les opcions de PSC i de
Junts, i rebaixa les d’ERC i CUP.
Però per seguir acostant-nos a una visió més global de l’evolució
de l’escenari polític, des d’unes dades que jo sempre considero molt
significatives i alhora poc manipulables, hem d’observar les dades de creuament
entre record de vot el 14F i intenció de vot en unes futures eleccions al
Parlament.
I aquí veiem coses molt i molt interessants.
El PSC veu reforçades les seves expectatives electorals de
creixement per la seva alta fidelitat de vot entre el seu electorat, del 80,5%.
El PSC ja va guanyar les eleccions del 14F, i d’aquell vot manté una fidelitat
altíssima, amb aquest 80,5%, però és que també hi trobem una altra dada molt
important pel que fa a les seves expectatives: és el partit que rep el major
percentatge de vot dels C’s en extinció, el 15,7% del que van tenir el 14F, i
això ho fa mentre també és receptor del major percentatge de vot decidit que
perdent els Comuns, un 5% i fins i tot d’un 1,8% del vot d’ERC del 14F.
ERC, també podem veure que efectivament manté força sòlides
les seves expectatives electorals. Amb un 73,2% de fidelitat de vot en relació
al 14F, que se situa en la forquilla de les fidelitats més baixes de l’actual
panorama, igualats només amb els Comuns (73,1%) i evidentment només superats a
la baixa per la desfeta de C’s, el cert és que des d’una perspectiva més
àmplia, és una bona dada de fidelitat de vot. ERC presenta estabilitat
electoral, però amb una lleugera possibilitat d’anar una mica a la baixa. Això
ho podem observar amb aquest 4,9% i 4,4% d’antic vot ERC el 14F ara decidits a
votar, respectivament, Junts i CUP. Atès que ERC va tenir més vots que Junts i
CUP aquests percentatges no es compensen amb l’antic vot a Junts i CUP del 14F
que ara ha decidit votar ERC, el 3,7% i el 6,7% respectivament.
Junts també presenta una gran estabilitat. Té una molt bona
dada de fidelitat de vot, del 76,1%, i els fluxes de vot amb ERC i la CUP són
positius en el primer cas i lleugerament negatiu en el cas de la CUP. O sigui
que a l’igual que en el cas d’ERC, també Junts té una gran estabilitat electoral,
caracteritzada per la fidelitat de vot, la poca incidència dels fluxes de vot
amb altres formacions i la inexistència de cap possible amenaça, ni per pèrdua de
vot cap a altres formacions encara no conegudes ni cap a l’abstenció ni en la
indecisió. I més encara en un context en el que ja no hi haurà un PDECAT per
fer el gran favor a ERC i a la CUP de fer perdre a Junts els vots suficients
com per evitar tornar a ser la formació política independentista més votada. El
0,5% d’intenció de vot del PDECAT se situa ja 2 punts per sota del PACMA,
partit amb el que rivalitzava en l’extraparlamentarisme.
La CUP presenta també una gran estabilitat en les seves
opcions, amb un 78,9% de fidelitat de vot, xifra molt alta, i fluctuacions de
vot amb altres formacions, la més important de les quals és el 6,3% cap a ERC,
però que es compensa favorablement per a la CUP amb el 4,4% de vot d’ERC cap a
la CUP.
Així doncs, vistes totes aquestes dades la meva visió és que
l’actual panorama polític està caracteritzat per una gran estabilitat. Sí és
cert que el PSC és qui, dins d’aquesta estabilitat, projecta millors dades per
a una possible millora electoral. En aquest punt crec que la visió general que
aporta el BOP del CEO és correcta. També en l’estabilitat d’ERC. Però no en
projectar aquest descens de Junts. Al meu entendre les dades que va facilitar
el CEO i que són les que han alimentat un titular unànim a tots els mitjans de
comunicació, de “clar descens de Junts”, de “clara caiguda de Junts” són incompletes, i considerant-les totes jo no hi sé veure ni descens ni clara caiguda. Cap dada apunta en aquesta direcció i la
manera com ho ha presentat el CEO en el seu dossier de premsa crec que ha
alimentat aquesta visió interessada sobre la situació de Junts, una visió que
no voldria mal pensar, però que estranyament ha projectat aquesta visió
homogènia a tots els mitjans de comunicació contra Junts.
2. L’evidència de la
crisi independentista i, alhora, del fracàs dels profetes i sermonejadors
diversos per convertir els altres indepes que no són ells en els seus enemics i
promoure primàries, quartes opcions, abstencions, vots nuls...
L’enquesta del CEO també ens aporta una visió molt
interessant i contundent sobre un dels temes que més soroll a les xarxes està
generant, sobretot a partir del gravíssim error de l’ANC de tornar a ficar la pota
fins a l’extrem com ja va fer promovent les primàries, i ara ha fet promovent
una quarta candidatura electoral a les futures eleccions al Parlament, fet que
ha provocat titulars a tots els mitjans de comunicació com aquest: “Els plans
de l'ANC reobren el debat del quart espai independentista. Diverses veus del
món sobiranista plantegen la necessitat d'una llista alternativa a ERC, Junts i
CUP per pressionar els partits en un moment de desorientació estratègica del
moviment”
La meva posició ja la sabeu tots els qui em seguiu, en sóc
del tot contrari perquè, com ja va passar amb les primàries, només afeblirà el
moviment independentista i les seves opcions, promovent una acció política
basada únicament en l’atac a l’altre, fet que desgasta tot el moviment i només
obté un rèdit: no guanyar res i poder perdre moltes coses.
Doncs bé, les dades del CEO crec que són claríssimes. Són
dades altre cop neutralitzades, sense cap manipulació ni res.
Ara mateix només un 0,5% dels votants d’ERC, un 0,5% dels de
Junts i un 0% dels de la CUP volen votar altres opcions que no siguin les d’ERC,
Junts o CUP.
Pel que fa a la indecisió, tampoc amaga cap mínima opció de
que unes noves primàries, quartes opcions o com se li vulgui dir, tingui cap
opció. Només un 6,3% dels votants ERC, un 4,8% dels de Junts i un 2,1% dels de
la CUP ara mateix es mostren indecisos. Són xifres molt baixes i que, a més a més, evidencien menys indecisió a l’independentisme
que a l’unionisme, que té un 6,3% d’indecisos al PSC, un 7,8% a C’s o un 3,4%
als Comuns.
Tampoc les crides a l’abstenció que alguns llencen des de
les xarxes socials, proclamant que no votar és la solució de tots els nostres
mals, semblen tenir gaire impacte. Només un 1,6% dels votants d’ERC i dels de
Junts i un 1,1% dels de la CUP diuen ara mateix que no votarien. Aquests
percentatges tan petits, tots dins del marge d’error, són irrellevants. No tan
irrellevant seria, per contra, el 3,4% de votants dels Comuns que ara diuen s’abstindran.
Finalment, tot i que les dades són tan petites que no
superen el marge d’error, sembla que l’única opció on d’alguna manera pot estar
tenint algun impacte aquestes crides contra tot que es fan des de les xarxes és
en votar nul. Aquí sí que, insisteixo que des de percentatges tots dins marge d’error,
podem veure un 0,8% de votants ERC, un 1,1% dels de Junts i un 2,1% dels de la
CUP que diuen que ara votarien NUL. Només en les opcions indepes veiem uns
percentatges que no són el 0,0% que hi ha entre els votants de les formacions
unionistes, de totes, des dels Comuns fins a CS.
I sí, he començat la casa per la teulada, analitzant la
contundència d’unes dades que evidencien que totes aquestes estratègies de
sermonejadors segons els quals tots els que no fan el que ells diuen som uns traïdors,
i que l’únic projecte polític pel que s’ha de treballar és per la divisió del
moviment i l’obertura d’establiments per emetre el carnet de “veritable i únic
independentista”, que ells atorgaran.
Tot aquest personal tan destructiu, tan tòxic, tan
divisiu... és evident que fa molt mal. Però també és evident i encara fa més
mal tot el que ha passat al nostre país des de l’1-O.
L’1-O és el més gran i important que mai ha fet l’independentisme
des del 1714. És el més lluny que mai hem arribat. Fou extraordinari,
commovedor, èpic, contundent, democràtic, decidit...
No haver-lo culminat ha estat dolorós, però entrava dins de
les opcions. Ningú no podia garantir l’èxit. Si algú ho hagués fet hauria
mentit. El que ningú es podia esperar és que, en no arribar-hi, n’hi hauria que
farien veure no havia passat res i tota la seva acció política s’abocaria a
girar la història i allò que havíem fet i fins on havíem arribat com si d’un
mitjó es tractés, per negar tot el que havíem fet, per fer veure que no havia
passat res, per rendir-se a l’estat d’una manera vergonyant i per fer de la
resta d’independentistes, permanent silenci, quan no befa o escarni.
ERC va passar d’assegurar que amb 68 diputats farien la
independència a fer veure que no havia passat res, o que el que havia passat no
tenia cap importància perquè no érem prou, i calia eixamplar la base i que
sense ¾ parts de la població no hi ha independència possible. I així vam passar
de Junts pel Sí i l’acord amb la CUP que va permetre arribar a l’1-O a una ERC
que l’únic acord del que vol sentir parlar i en base al qual actua és el que té
amb els Comuns. I així estem, instal·lats en un ambient de molt dolorosa
frustració, de total desconcert, fins i tot d’humiliació. També de ràbia,
mentre veiem les abraçadetes amb els opressors de la nostra pàtria, com si no
hagués passat res, mentre cada setmana tenim companys que són perseguits i
jutjats per haver resistit l’1-O i contra les sentències del TS als líders
polítics que havien estat la cara visible, juntament amb els líders a l’exili,
de l’1-O. Mentre ens humiliem davant l’opressor i alguns fan i defensen tot el
contrari del que havien dit i defensat l’1-O, sense donar-nos cap explicació,
com si res, companys nostres són condemnats a presó setmana rere setmana. Més
de 4.000 companys represaliats. Haver-se negat a investir el President
Puigdemont. Executar les sentències injustes d’un poder judicial colonial
contra el president Torra o contra la Presidenta Laura Borràs... Tot això i
moltíssimes coses més ens ha portat a un estat d’evident frustració.
Ja hem vist que tots aquests sermonejadors de la divisió no
tenen, per sort per al nostre país, cap opció, excepte la de seguir fent soroll
a les xarxes amb l’únic objectiu de contribuir al màxim desgast de l’independentisme.
Però també hem de veure altres dades que evidencien aquesta
frustració, aquesta greu pèrdua de confiança en totes les formacions polítiques
que composen la majoria independentista al Parlament, sense la qual no hi ha
independència possible.
Pregunta el CEO: “A Catalunya, quin partit o coalició creu
que està més capacitat per fer front a cadascuna de les següents matèries
polítiques?
-
Tractar les relacions Catalunya-Espanya”
La resposta és CAP per a un 30,2% votants ERC, per a un
39,2% dels votants de Junts i per a un 42,1% dels de la CUP.
ERC, Junts i CUP haurien de prendre nota d’aquestes dades. A
la gent no se la tracta així. Hem vist que la gent és prou madura com per no
comprar tots aquests discursets dels sermonejadors. La gent és prou madura com
per saber que fer la independència és molt complicat i que cal fer-ho molt bé,
no hi ha espai per a l’infantilisme del “no som independents perquè no es fan
les coses com jo dic”. La gent és prou madura com per no caure en el
destructivisme. Però la gent també n’està farta, de tot plegat, i evidencia el
col·lapse al que ERC, Junts i CUP, si no seieu discretament en algun lloc i
no us aixequeu fins haver establert un
pacte i estratègia compartida de mínims, estem abocats. Aquesta “CAP” confiança
d’entre 1 de cada 3 dels vostres votants, avançant cap a ser la meitat dels
vostres votants, us hauria de commoure, us hauria de fer reaccionar, abans no
sigui massa tard.
ERC, Junts i CUP no podeu seguir ignorant la gent i les
conseqüències dels vostres actes. Com es poden fer les coses d’una manera tan
tòxica, que alimenti el cainisme fins al punt que per als votants d’ERC pràcticament
es valori igual al President Puigdemont que a la Jèssica Albiach? O sigui
valoreu amb un 5,82 al President de l’1-O, perseguit sense treva per l’estat,
exiliat a Europa... que a la Jèssica Albiach, col·laboradora pocavergonya de la
repressió, sense límits, com va demostrar exhibint el seu vot per afavorir la
condemna d’altres companys diputats que votaven a favor de la independència, a
la que els votants d’ERC valoren amb un 5,16.
ERC, Junts i CUP: l’1-O vàreu demanar a la gent que hi fos,
i hi vam ser. Assumint tots els riscos. Ni un pas enrere. Hi vam ser i gràcies
a que hi vam ser es va poder fer i esdevingué així una data fundacional. Més
enllà de que amb el que esteu fent us ho carregareu tot, heu de ser conscients
del que esteu provocant a la gent.
El CEO pregunta sobre el risc que a la vida estem disposats
a assumir per fer coses.
En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim risc i el 10
el màxim risc, l’any 2017, abans de l’1-O, els votants de Junts pel Sí se
situaven en una mitjana de 6,57 en assumpció de riscos, i els de la CUP en un
7,44.
Un any després, primer trimestre del 2018 la mitjana entre
els votants d’ERC era de 6,33, entre els de Junts de 6,24 i entre els de la CUP
de 6,93.
Ara, aquest segon trimestre del 2022 la mitjana sobre riscos
disposats a assumir entre votants d’ERC és de 5,66, entre els de Junts de 5,75
i entre els de la CUP de 6,26.
Vau demanar que hi fóssim i hi vam ser. Sabíem assumíem
riscos, i hi vam ser, assumint tots els riscos. Però ara això us ho esteu
carregant, ERC, Junts, CUP. Si no us asseieu a parlar i no us aixequeu fins
blindar uns mínims de confiança i determinació entre vosaltres, que ajudin a
revertir la situació, us ho carregareu tot per vàries generacions. Donar la
cara? Assumir riscos? Per a què? Per ni tan sols el mínim respecte per no dir-nos
una cosa i la contrària sense cap explicació?
3. Ha de sortir Junts del Govern? Sobre el pacte de
govern (ERC-CUP-JUNTS) després de
tot el que ha passat i està passant, amb la qüestió de la Presidenta Laura
Borràs com a detonador.
Tots sabeu el que va passar la setmana passada quan amb els
vots d’ERC i la CUP es va fulminar a la presidenta del Parlament, la MH Laura
Borràs. Aquest fet va fer esclatar moltes de les tensions que s’arrosseguen de
l’actual legislatura, però també de l’anterior. No hi entraré. El que en aquest
últim apunt d’aquest article volia fer és posar dades a les polèmiques que s’han
suscitat, als posicionaments polítics que des d’alguns sectors de Junts o de
votants de Junts o de presumptes votants o simpatitzants de Junts s’han exigit.
M’estic referint a les veus que han reclamat, davant el que
havia passat, la sortida de Junts del Govern.
Al meu entendre això seria el pitjor que ara mateix li
podria passar a l’independentisme. La majoria independentista i per tant les
opcions de tornar a redreçar el rumb, a teixir un acord i estratègia de mínims
entre totes les forces independentistes que ens permeti tornar a treballar per
fer possible la independència, fins aconseguir-ho, passen, en aquests moments,
perquè Junts es mantingui al Govern, assumint totes les contradiccions que això
pot plantejar, assumint també el desgast que això pot generar.
L’actual govern d’ERC i Junts no garanteix, en si mateix,
res. L’únic que permet aquest Govern i tot el que implica, és que, malgrat l’actual
agonia, el procés es mantingui viu, no col·lapsi definitivament i faci
impossible no només la independència, sinó estar simplement en condicions de
treballar per fer-la efectiva per moltes dècades i generacions.
Aquest Govern, generat a partir dels acords d’ERC amb la CUP
i amb Junts és l’únic que manté ERC dins del moviment independentista. La
sortida de Junts d’aquest Govern és, de fet, desitjada per la cúpula d’ERC que
ha portat el partit a fer el que ara està fent. L’endemà de la sortida de Junts
del Govern hi hauria un nou govern, format per ERC i els Comuns, i amb el
suport extern parlamentari del PSC. L’entrada al govern de consellers dels
Comuns blindaria definitivament l’actual pacte amb ERC, a tres nivells:
-
Govern de Catalunya
-
Ajuntament de Barcelona
-
Gobierno de España
Aquest pacte ja és explícit a Barcelona (ERC ha votat
absolutament tot a Ada Colau aquesta legislatura) i al Gobierno de España (ERC
ha estat clau per la investidura i majoria d’acords del Gobierno PSOE-Comuns i
malgrat la demencial repressió que persisteix sobre el nostre país i la seva
gent, ERC i PSOE han blindat una Taula de Diàleg que blanqueja la repressió
estatal i legitima el “carpetazo” al tema català).
Tot i que el resultat del 14F permetia, per majoria
parlamentària, un govern PSC, ERC i Comuns... el fet que guanyés el PSC
implicava que ERC li hauria de cedir la presidència. I a ERC encara hi ha prou
gent que era conscient del que això implicava, i que van treballar per
configurar l’actual Govern, amb Junts, que havia tret un resultat per sobre de
les previsions. L’acord de govern per a Junts fou, en molts sentits,
humiliants. Però era l’única manera d’evitar el col·lapse de l’independentisme.
Si no hi som tots no hi ha independència possible.
La sortida de junts del Govern i l’entrada dels comuns
blindaria, per molts anys, un nou tripartit, amb aquestes tres potes des de les
que exercir una hegemonia política sense precedents: Generalitat, Barcelona i
Madrid.
La desconnexió d’ERC amb l’independentisme esdevindria
total, i irreversible per aquesta generació. L’independentisme quedaria abocat
a la minorització parlamentària, únicament formada per Junts i CUP i el parell
o tres de diputats que eventualment poguessin obtenir, en aquest procés de
descomposició, aventures rotllo primàries, quarts espais, etc.
La majoria democràtica formada per ERC, Comuns i PSC-PSOE al
Parlament, al Congreso i a Barcelona tancaria a tots els efectes, interns i internacionals,
tot el procés viscut del 2012 al 2017 i que va culminar amb l’1-O.
Des dels que defensen la sortida de Junts del Govern s’invoca
el resultat d’ERC després de dos tripartits, quan ERC va perdre 11 dels 21
diputats que havia tingut. La situació no té res a veure. En aquell moment
només estava en joc qui formaria el Govern autonòmic. Ara està en joc ser
majoria per la independència o no. L’enquesta del CEO expressa amb contundència
que l’actual votant d’ERC valida majoritàriament l’estratègia de “rendició” de
la cúpula junquerista. La sortida del govern de Junts consolidaria per moooolts
anys el nou règim tripartit. Fins i tot en el cas, poc probable, que després d’uns
anys, hi hagués una part del vot d’ERC que, com al 2010, deixés de votar-los,
per a l’independentisme seria intranscendent. Ni que ERC es quedés amb la
meitat dels vots i escons que ara té seria prou com per seguir deixant en
minoria al “bloc” independentista. Un govern amb ERC, Comuns i PSC gairebé es
blinda per segles a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.
La independència ens necessita a tots. Si no hi som tots no
hi ha independència. La sortida de Junts del Govern donaria sepultura a
qualsevol possibilitat, per dècades i generacions, de fer la independència,
abocant l’independentisme a la residualització. Una residualització i
minorització que seria creixent en la mesura que el bloc “independentista”
supervivent (Junts, CUP, altres possibles) estaria abocat a una permanent
lluita interna i en un escenari en el que ni tan sols hi hauria bloc
independentista, perquè totes les lluites i polítiques serien exclusivament
sobre temes ideològics, amb una radicalització creixent del totisme, de la
pressió impositiva, i de l’enervació de les més radicals polítiques del
políticament correcte de la progressia, fet que alterarà definitivament el mapa
polític i silenciarà la independència.
Per fer la independència hi hem de ser tots. No hi podem ser
tots si no ens acceptem des de la pluralitat. Aquest govern entre ERC i Junts
és l’última trinxera des de la que defensar aquella majoria que ens va portar a
l’1-O. Ara hi som lluny, i ens sentim frustrats, decebuts...Però encara estem
vius. Si Junts es manté al govern es pot treballar, des de tot arreu, per
tornar-hi. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... però només podrem
anar-hi si hi som tots. Lliurar el Govern de Catalunya als Comuns dinamita el
nosaltres i deixaria en minoria l’independentisme. I sense ser majoria no
tindríem cap possibilitat d’anar-hi.
PS: a finals d’agost publicaré un nou article analitzant
tota la resta de qüestions al voltant de la independència que s’han plantejat en
aquest BOP del CEO, i que per no fer interminable aquest article les analitzaré
en un segon article.
Entrades
