18 de nov. 2018

Algunos apuntes sobre la encuesta electoral del CIS para Andalucía

El 2 de diciembre hay elecciones al Parlamento andaluz. El viernes el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) hizo pública su encuesta pre-electoral.

Es un proceso electoral que no sigo con indiferencia. Por una parte, hay algo personal. De alguna manera fui "engendrado" en Andalucía, donde viví hasta los cuatro años, en Lora del Río. De ahí mis padres vinieron al barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, donde me crié. San Ildefonso era un barrio creado para acoger la enorme emigración de los 60s y principio 70s. Una emigración mayoritariamente andaluza. La cultura andaluza estuvo así muy presente siempre. Así como lo que implicaba que tantísima gente hubiera tenido que emigrar, que dejar su tierra, para poder tener alguna oportunidad en sus vidas. Es algo que siempre me ha invitado a la reflexión. Como era que un país tan rico en recursos como Andalucía, sus hijos, para tener alguna oportunidad, tenían que emigrar tan masivamente como lo habían hecho.

En ese seguimiento a media distancia del proceso electoral andaluz, he estado ojeando la encuesta del CIS. Y para sorpresa mía he encontrado unas cuantas cosas que me han parecido interesantes y que con este artículo quiero compartir con vosotros. Algunas, además, van más allá, en su análisis y lectura, de lo que son las elecciones andaluzas.

Para empezar, fijémonos en una cosa, absolutamente insólita, y que a criterio mío se sitúa siempre como elemento clave en todo lo que analizemos: Andalucía es la única comunidad autónoma en la que nunca ha habido alternancia en el poder. El PSOE manda en Andalucía desde su constitución en 1981 como CA. Desde la Junta pre-autonómica (1979-1982), el PSOE siempre ha mandado en Andalucía. Son casi 40 años de monopolio político. Sin alternancia.

No parece muy normal. No parece podamos encontrar muchos casos así.

Lo insólito de la situación lo es aún más si tenemos en cuenta que tras estos 40 años Andalucía sigue encabezando las listas de desempleo y el alcance económico de los casos de corrupción que afectan a ex-Presidentes de la Junta y en general a la Junta es astronómico, de miles de millones de euros.

Pues en un entorno así, el PSOE ostenta el monopolio político del autogobierno andaluz desde hace ya casi 40 años. Sorprendente. Como mínimo, sorprendente.

Y la encuesta del CIS parece seguir proyectando una nueva victoria del PSOE.

Con una intención de voto directa del 22,2% proyecta un 37,41% de % sobre voto candidaturas, con una estimación en escaños de 45-47 (ahora tienen 47). La alternativa de izquierdas Adelante Andalucía (Podemos + IU) parece estancada en sus 20 diputados. Y las opciones ultraderechistas de PP, C's y Vox parecen no tener, conjuntamente observadas, grandes variaciones: de los 41 actuales el CIS proyecta una horquilla de 41 a 43. Ahora bien, si como conjunto este voto prefascista de PP, Cs y Vox parece estable, entre sus integrantes sí se aprecian movimientos significativos, con una importante fuga de voto de PP hacia Cs.

Sin embargo, la proyección del CIS creo puede sufrir variaciones significativas en lo que sean los resultados electorales del 2D, ya que 1 de cada 4 electores se manifiesta indeciso sobre su voto. Un 26,6% de votantes indecisos es mucho votante. Y es una indecisión que afecta a todos.

El PSOE presenta una meritoria fidelidad de voto, del 57%. Le digo meritoria, pero para mi es incomprensible. Y como no lo entiendo, he intentado buscar algunas respuestas en la propia encuesta.

Fijaos que aún cuando PP y Cs de manera bochornosamente sistemática quieren hacer de Catalunya el centro de su campaña electoral, el paro es de manera abrumadora el principal problema de Andalucía para los encuestados. Lo es para un 62,8. A mucha distancia, en segundo lugar, se situa la corrupción, que es el principal problema para un 14,9% de los andaluces.

Como el PSOE es el único partido que ha gobernado Andalucía, parece razonable que giremos hacia él las miradas buscando "responsabilidad" por su incapacidad de resolver ni mejorar, en 40 años, este tema.

Y he ido a mirar cuál es el principal problema para los votantes del PSOE, y, ante mi estupefacción, también lo es el paro, incluso en un % superior a la media, del 67,5%. O sea el paro es el principal problema para los votantes de un PSOE que lleva 40 años con el poder, y eso no le pasa factura. Primer "choque" conceptual.

Entonces me he dicho, "mira a ver en que situación laboral están sus votantes", porque igual les preocupa pero no les afecta en lo personal. Y ahí mi estupefacción ya ha sido absoluta. Resulta que el porcentaje más bajo de todos los partidos de electores que trabajen lo tiene el PSOE, corresponde a los votantes del PSOE. Solamente un 34,7% de sus votantes trabaja, ante una media del 42,8%, que incluye el 61,2% de los votantes de Cs o el 54,1% de los de Podemos.

O sea, los del PSOE son los electores que tienen el porcentaje más bajo de estar trabajando de todos los partidos, son de los electores que consideran el paro como el principal problema de Andalucía, però siguen fielmente votando al partido responsable de la situación, que lleva 40 años gobernando sin mejorar el tema.

Cuesta de entender, no? A mi sí, mucho. Lo reconozco: no lo entiendo.

Como decía antes, el PSOE presenta una no desdeñable fidelidad de voto, del 57. Y no presenta ninguna fuga de voto decidida perceptible. La más significativa es un 5,4% de fuga hacia... tachán.... los grandes "izquierdistas" de Cs. Flipante. Para sorpresa -otra- mía, únicamente un 3% de antiguos votantes del PSOE tienen decidido votar Podemos.

De hecho la única posible "amenaza" a la fortaleza electoral del PSOE es ese 22,6% de antiguos votantes indecisos, pero como todos los partidos están en este punto más o menos igual i como la indecisión nunca se mueve en la misma dirección, no parece sea una amenaza capaz de dar un vuelco a la situación.

Buscando pistas que me ayuden a entender el comportamiento electoral en Andalucía me he encontrado con una pregunta y unas respuestas cuyos resultados inicialmente han incrementado mi perplejidad, aunque después me han proporcionado un cierto hilo analítico.

Pregunta el CIS si los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía que fuera de Andalucía. Para un 75,4% de los andaluces los partidos políticos, en general, dicen unas cosas en Andalucía y otras fuera. Sí, para un 754%, repartido casi por igual por los votantes de todos los partidos. Solamente un 13,3% de los andaluces cree que los partidos son coherentes y dicen lo mismo en Andalucía y fuera de ella.

Y no pasa nada? Y todo el mundo sigue votando igual? No lo entiendo, que siendo plenamente conscientes de este fraude, no tenga consecuencias.

Entonces he dado con una palabra que creo puede ayudarme a interpretar algunas cosas. No están engañados sobre lo que pasa en Andalucía. Están RESIGNADOS. Hemos pasado de los señoritos terratenientes a los señoritos políticos. Parece emerger en este comportamiento la sombra de Séneca, transformada en un estoicismo popular, en esa actitud de tomarse las adversidades de la vida con fortaleza y aceptación. No se percibe ilusión alguna para hacer frente a las adversidades del señoritismo, terrateniente y político, responsable de la situación de Andalucía, del problema del paro, etc. Así se llega a la aceptación estoica y a la resignación. Si no es así, no lo entiendo.

De las pocas noticias a las que agarrarse buscando esperanza de cambio es que Podemos sea quien mayor fidelidad de voto tiene de todos los partidos. Pero como solamente parecen estar en disposición de rascar ese 3% de antiguos votantes del PSOE, la encuesta no ofrece datos que nos permitan tener una cierta ilusión en un significativo avance electoral de la para mi única fuerza política regeneradora y transformadora que concurre a las elecciones andaluzas.

Los movimientos de electores entre lo que me dejareis me desahogue definiendo como la oferta pre & post fascista que concurre a estas elecciones andaluzas sí son muy significativos.

El PP es, de todos, el partido que presenta una menor fidelidad de voto, de tan solo el 50,4%. O sea, únicamente 1 de cada 2 antiguos votantes del PP tiene decidido seguir votando PP. Y en cambio es la formación que presenta un mayor trasvase de voto ya decidido a otro partido: un 15% que ya tiene decidido votar Cs.

Pero el calvario del PP andaluz no se acaba con ese trasvase a Cs: un 5% de su electorado tiene decidido votar a VOX. Como lo oís. O sea, como lo leéis. De hecho lo que parece claro es que la única opción electoral de VOX pasa por desangrar al PP, ya que no recibe de manera demoscópicamente significativa, transferencia de votos de ningún otro partido. Ni siquiera de Cs.

Cs es la única fuerza política a la que la encuesta del CIS proyecta un crecimiento significativo, hasta el punto de estar en condiciones de dar el sorpasso en el liderazgo del bloque ultra, superando al PP. Tiene una fidelidad de voto cercana al 60%, y transferencias muy significativas de los hasta ahora dos partidos mayoritarios de Andalucía: ese 5,4% del PSOE y ese 15% del PP. Sin transferencias significativas suyas para otros, únicamente ese 22,2% de indecisos que tiene entre sus antiguos votantes puede modificar alguna cosa en esta proyección.

Rascando sobre la visión que tienen los andaluces de Cs, atendiendo a que para mi tienen todas las opciones de ser la segunda fuerza en Andalucía, he encontrado alguna cosa que, desde Catalunya, nos debería inquietar. O motivar a explicarnos mejor, a difundir mejor.

En anteriores análisis de encuestas en Catalunya, alertaba que Cs había tenido un % muy significativo de voto centrista, de voto que no podíamos definir en ningún caso como voto "ultra" o "identitario". Y señalaba que ante el giro dialéctico de los líderes de Cs, claramente alineado con pronunciamientos y actitudes fascistoides, era todo un reto ver como evolucionaría ese votante moderado que habían tenido. Eso en Catalunya.

La visión que los votantes andaluces tienen de Cs está muy alejada de la que tenemos en Catalunya. Cs está consiguiendo engañar, creo yo, a mucha gente. Para mucha gente, Cs está consiguiendo ocultar o maquillar su faz de intolerancia proto-fascista y autoritaria. O hay mucha gente que acude a ellos con una pinza en la nariz movidos únicamente por la necesidad de materializar alguna alternativa al monopolio del PSOE de 40 años.

Fijémonos que desde el punto de vista de autoubicación ideológica las diferencias entre votantes de CS -mucho más centristas- y del PP -mucho más derechistas radicales- són tremendas.

Siendo el 1 máximo izquierdismo y el 10 máximo derechismo, la mitad de los que se situan en el 10 votan PP, un 19,4% a VOX y únicamente un 13,5% a Cs.

En cambio, entre los votantes que se autoubiquen en las posiciones de centro (5) o centro-derecha más moderado (6), el % más alto vota CS: un 27,7% de los que se situan en el 5 por solo un 8% de PP, y un 38,5% de los que se autoubican en el 6, ante el 28,8% del PP.

El PP tiene el 53,2% en el 7, el 61,7% en el 8, el 52,7% en el 9 y el 48,8% en el 10. El votante del PP, recordemos segunda fuerza las últimas elecciones, es desacomplejadamente derechista/ultraderechista. Por eso es donde más voto va a rascar VOX.

En definitiva, la anomalía democrática de la perpetuación del PSOE en el poder, sin alternativa alguna en 40 años, parece va a seguir. Y va a seguir más por resignación que por "engaño". Incluso los votantes del PSOE reconocen el drama del paro y uno de cada cuatro reconoce que Andalucía está peor ahora que hace 4 años. Pero qué se le va a hacer, parecen decir.

Podemos, la única alternativa democrática y regeneradora en Andalucía, parece haber agotado sus "caladeros" de voto, y si la encuesta del CIS es mínimamente acertada, no parece puedan crecer significativamente.

El PP apunta hundimiento, con baja fidelidad de voto y fugas importantes a Cs y a VOX. En ese tripartito ultra Cs se proyecta como el vencedor. Y en cuanto a VOX, la verdad es que no parece que su "reconquista" hípica seduzca significativamente electorado, más allá del voto más facha que hasta ahora tenía el PP. Dudo que obtengan representación.

Y dos preguntas finales sin respuesta, como invitación a la reflexión:

- como puede un partido perpetuarse como lo hace el PSOE en Andalucía, sumiendo en la resignación la mayoría del electorado?

- como puede un partido como Cs que en Catalunya está exhibiendo diariamente su impúdico autoritarismo y post-fascismo, conseguir hacerse pasar por "centrista" para tanta gente??? 
 
Sinceramente, ojalá hubiera más y mejores noticias para Andalucía y los andaluces de las que proyecta el CIS...

9 de nov. 2018

Les males pràctiques de fer enquestes com a eines de manipulació massiva

La setmana passada vam conèixer dues enquestes fetes per la mateixa empresa, per GESOP. Una, la més mediàtica, per a El Periódico, amb projecció de valoracions i de resultats electorals a nivell de Catalunya. L'altra, per a l'Ajuntament de Barcelona, la coneguda com a "Enquesta de serveis municipals".

Sobre la primera, la de El Periódico, crec que ja vaig dir tot el que es podia dir per tuiter. És una enquesta molt opaca, gens transparent, el que ens fa com a mínim posar en quarentena els resultats, i agreujat per un plantejament de les preguntes i respostes molt trampós, per poder-ne fer lectures a mida, que reflecteixen molt poc la realitat, perquè la distorsionen tramposament.

Si bé no tenim dades mínimes d'aquesta enquesta per a El Periódico, sí disposem de suficients antecedents de la manera de treballar d'aquest diari i d'aquesta empresa, que és la que sempre fa les enquestes per a aquest mitjà. I aquests antecedents tots, inequívocament, són coincidents en una cosa: són enquestes fetes amb mostres molt esbiaxades, i sempre esbiaxades en la mateixa direcció, fet que sistemàticament les porta a no encertar-la mai i a acabar essent instruments purament propagandístics, de manipulació política i mediàtica.

Així, el 21D, fins el dia abans, les enquestes de GESOP projectaven ERC guanyadora, 7-8 escons per sobre de Junts per CAT i 6-7 escons per sobre de C's. El resultat del 21D fou que C's va treure 37 escons, 10 més dels que li donava GESOP/El Periódico i JxCAT fou segona fora amb 34, 8 més dels que li donava GESOP/El Periódico. I ERC en va tenir 3 menys dels que li donava GESOP/EP.

Això són coses que poden passar en demoscòpia. I passen. No és una ciència exacta. Tanmateix, de vegades passen aquestes coses perquè les enquestes no estan ben fetes, perquè la mostra està totalment esbiaixada, i això projecta un resultat que no reflecteix cap realitat social. I les enquestes de GESOP/EP sempre estan esbiaixades de la mateixa manera: sobrerepresentant alguns (ERC i Comuns) infrarepresentant al món de Junts per CAT (o l'antiga CiU) i a C's.

Quan això passa sempre tenim dret a pensar que és un efecte volgut, que aquest biaix obeeix a la voluntat no de tenir una enquesta que reflecteixi amb la màxima precisió possible la visió de la societat en un moment donat, sinó de tenir una enquesta que pugui ser usada com a eina de manipulació, per condicionar artificialment el vot i la política en general. I això és el que sistemàticament fa El Periódico.

Ja sé que la fiabilitat i representativitat d'una mostra no podem analitzar-les únicament a través del record de vot. De fet no és ni tan sols la millor manera de garantir aquesta representativitat que ha de tenir una mostra. Però sí ens ajuda a identificar biaixos sistemàtic, que podem confirmar quan analitzem altres factors d'altres enquestes d'aquests mateixos actors, i veiem que sí, que els biaixos en la mostra es donen en tots els seus components.

Com deia abans aquesta setmana hem conegut els resultats de l'Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, i realitzada també per GESOP.

És una enquesta que em té estupefacte. Feta a 6.000 persones. No entenc aquest volum. Però en fi.

I no deixa de ser sospitós que un altre cop s'aprecien biaixos significatius, i que, altre cop, són biaixos sempre en la mateixa direcció, que afavoreixen als de sempre en les enquestes GESOP (ERC i Comuns) i que perjudiquen als de sempre en les enquestes GESOP (Junts x CAT/CiU/Pdecat i C's). Són biaixos amb una gens subtil tendenciositat ideològica.


Des del punt de vista del record de vot, la suma de la infrarepresentació de JxCAT, C's i PP és de 13 punts, és a dir el % de vots a la mostra d'aquestes 3 formacions és 13 punts inferior al % de vots que varen tenir a les darreres eleccions municipals. Només per al cas de l'antiga CiU, que va tenir el 13,6% dels vots el 2015, a la mostra només té el 7,6% dels enquestats.

A l'altra banda, la suma de Comuns i ERC té una sobrerepresentació de 5,7 punts. ERC va tenir el 6,6% dels vots i a la mostra de l'enquesta té el 9,9%, el 50% més.

La infrarepresentació d'uns i la sobrerepresentació d'uns altres projecta un diferencial de 18,7 punts. I això, evidentment, té un impacte brutal en la valoració directa de la gestió municipal, dels serveis, polítics, etc.

Des d'un punt de vista ideològic la mostra de l'enquesta està massa esbiaixada com per considerar-ho un "gaje del oficio". Perquè altre cop es produeix en un mateix i interessat sentit.

Fixem-nos en l'autoubicació ideològica esquerra/dreta de la mostra: hi ha una brutal infrarepresentació de les posicions polítiques "de centre": A l'enquesta municipal un 33,5% s'ubica en el centre/centre esquerra/centre dreta. Tanmateix, quan mirem el BOP del CEO, en aquestes posicions hi ha un 48,4% de la població. 15 punts de diferència, d'infrarepresentació de les posicions polítiques de centre.

Sí, ja sé que la mostra CEO és a nivell de tot CAT i la de l'enquesta de BCN ho és a nivell de BCN. Admetent que hi pugui haver diferències, en cap cas no serien tan bèsties. Aquests 15 punts és una manera d'obtenir valoracions positives al govern municipal. "Curiosament" el % d'enquestats que se situa en l'extrema esquerra o l'esquerra és el més alt de la història d'aquesta enquesta municipal.

Per veure la magnitud de tot plegat només cal recordar que el 21D a Barcelona va guanyar C's, que no crec els seus votants se situïn en aquest 42,4% d'esquerra/extremaesquerra de la mostra de l'enquesta.

Insisteixo: totes les enquestes poden tenir biaixos en la seva mostra. El que és massa casualitat és que els biaixos sempre es produeixin en la mateixa direcció i que sempre obeeixin a uns objectius polítics claríssims, que sempre permetin posar en marxa campanyes de manipulació informativa amb uns objectius polítics claríssims.

Les enquestes del 21D presentaven uns biaixos molt clars no sé si directament per afavorir a ERC com, sens dubte, amb l'objectiu claríssim de perjudicar Puigdemont i Junts per Catalunya. Jo ho vaig avisar, que les coses no anaven així, que El Periódico estava manipulant. I el resultat del 21D em va donar la raó.


Els Baròmetres sobre Barcelona tant de l'Ajuntament com d'El Periódico, que curiosament també fa GESOP, porten mesos presentant els mateixos biaixos a favor d'ERC i dels Comuns, sobrerepresentant-los.

Hi ha un objectiu polític molt clar en aquesta manipulació: inflar ERC i presentar-la com a possible guanyadora (igual que el 21D) per desincentivar qualsevol possibilitat de plantejar una candidatura conjunta amb el món de JxCAT, perquè una candidatura així guanyaria segur a Barcelona, tindria una seguretat del 100% de guanyar, investir el seu candidat a alcalde i governar. I això implicaria la fi de la senyora Colau. I defensar Colau és un objectiu d'Estat (espanyol).

Quan tu manipules com ho fa GESOP/EP la mostra de la manera que ho fan, pots fer-li dir que Maragall serà el proper alcalde i que ERC guanyarà, gràcies a que s'està moderant i abandonant el radicalisme de Puigdemont, les properes eleccions "autonòmiques".

Tanmateix, fixeu-vos que malgrat els biaixos de l'enquesta, sempre podem rascar coses. I en la de serveis municipals de Barcelona n'he trobat una del tot definitiva: a l'enquesta, el problema de l'accés a l'habitatge assoleix el percentatge més alt dels darreres 10 anys. Els colauers, que van arribar a l'Ajuntament de la mà de la PAH, amb una candidata com la sra Colau que deia que resoldre els problemes de l'habitatge només era una qüestió de voluntat política... doncs ens trobem que l'accés a l'habitatge, l'any 2015, amb Trias alcalde, era el problema personal més greu per a un 1,2% dels barcelonins, i l'any 2018, amb Colau alcaldessa, ho és per a un 7,6% dels barcelonins.

La senyora Colau es va fer la campanya amb la samarreta de la PAH. La senyora Colau es va fer la campanya criminalitzant Trias, assenyalant-lo com el culpable del problema de l'habitatge a la ciutat.

Amb Trias alcalde l'accés a l'habitatge era el principal problema per a un 1,2% dels barcelonins.
Amb Colau alcaldessa l'accés a l'habitatge és el principal problema per a un 7,6% dels barcelonins.
Colau ha fet créixer el problema 6,4 punts.

La premsa va "comprar" la propaganda distorsionada de la campanya colauer candidata. Però aquesta mateixa premsa amaga la realitat que els colauers han fet créixer el problema més de 6 punts.

Tanta manipulació fot fàstic.

28 d’oct. 2018

Retorn a la Barceloneta. Retrat d'un infern

L'altre dia vaig anar a fer un arrosset a la Barceloneta.

Hi vaig viure 10 anys a la Barceloneta. 10 meravellosos anys, de 1996 a 2006. No hi coneixia ningú ni hi tenia ningú. Però era un barri que m'agradava molt i em permetia anar a la feina a peu. Vaig conèixer-hi mooolta gent. Vaig fer amics, coneguts i saludats. De tots els llocs que durant aquells 10 anys més vaig freqüentar, ja quasi no en queda cap. La majoria han sucumbit a la impersonalització de la massificació turística i l'especulació laboral i immigratòria.

No vaig marxar-ne jo. Podríem dir que em van fer fora. Vivia de lloguer. Primer contracte 5 anys, renovat sense problema. 3 mesos abans del venciment del segon contracte de 5 anys vaig començar a trucar l'administrador. "No hi haurà cap problema! En 10 anys ni un problema! la propietat està molt contenta!". Passa un mes i res. Torno a trucar "ho estem mirant, no hi ha d'haver cap problema, tranquil". Inexpert de mi, tranquil. Quan faltava un mes per acabar el contracte em truca l'administrador "escolta, que ja ho hem parlat tot amb la propietat i renovem deixant-ho a 1.500€".

Jo en pagava 700, fins aleshores. Els hi dic que si estan bojos. Li dic de tot a l'administrador per haver-me enganyat aquests mesos dient que no hi hauria problema i que el "no-problema" fos renovar a més del doble del que pagava. Em diu que ho podríem deixar per 1.300€. Li dic que són uns cabrons, que jo no puc pagar ni més del doble ni gairebé el doble, i que m'han enganyat, i ara, a un mes del venciment, no tinc marge de maniobra. No em diu "jódete" però quasi. L'últim que li dic és que sort que no hi havia cap problema, que si n'hi arriba a haver, m'envien uns matons a treure'm a hòsties.

Al mes següent d'haver deixat jo el pis, ja era un pis turístic. Ara no ho podrien fer, la Generalitat va aprovar una normativa que m'hauria protegit. Però llavors, aquell 2006, estava totalment indefens.

No vaig buscar per la Barceloneta. S'havia escapat de les meves possibilitats. Havien estat 10 anys fantàstics. Tocava canviar de barri.

Des d'aquell 2006 he seguit anant pel barri, per la Barceloneta, als llocs que durant 10 anys havien format part del meu paisatge vital. Però poc a poc els vaig anar perdent. Encara en queda algun, però molt pocs. I encara hi vaig.

Ara feia potser un any no hi anava, a un d'aquests llocs que són més que espais, que són persones, abraçades, sentir-te una mica família. I m'hi he sentit, com sempre. Hem començat a xerrar sobre com ens anàvem les coses, a "actualitzar-nos". Però veia molt seriós al meu amic. Finalment em diu "ha estat el pitjor any des de sempre, des que es va obrir el restaurant". I llavors em comença a explicar la infinitat de problemes diaris als que han hagut de fer front: incivisme, delinqüència, vandalisme, gent drogada liant-la de primera a última hora, assetjament... i indefensió.

Li pregunto per la Guàrdia Urbana, i em diu que estan impotents. M'explica escenes dantesques, de personal d'aquest que fins i tot havia arribat a pixar-se als pantalons dels guàrdies. M'explica que la Guàrdia Urbana està absolutament impotent i desemparada, que l'Ajuntament no els ajuda en res, no els dona suport mai i que en canvi protegeix a tot aquest personal, molts dels quals són o eren menors d'aquests que l'estat espanyol trasllada sistemàticament a Catalunya perquè ens en fem càrrec.

Ens abracem, li dic que em sap infinitament greu aquest calvari que els hi toca viure. Coincidim que 4 anys més de Colau a l'Ajuntament acabaran amb la ciutat.

Després d'aquesta llarga xerrada sec amb la gent amb la gent que havia quedat, que ja havien anat arribant. Demanem i anem menjant.

En l'estona d'estar menjant assisteixo a dues intervencions de la Guàrdia Urbana. Flipo. Intervenen per ajudar el personal, clients... dels restaurants de la zona. Però cap detingut ni res. En la segona intervenció un dels que l'estava liant, que de menor no tenia res, no deixa d'insultar la Guàrdia Urbana, de gesticular despectivament, etc. La GU només aguanta perquè no torni a anar cap als clients de la terrassa propera contra els que s'havia abraonat abans.

Miro al meu colega. Ens mirem, mentre encongeix les espatlles i obre les mans, com dient, "ho veus? No poden fer res! Estem indefensos!"

M'aixeco i vaig a parlar amb ell. Em diu "això que acabes de veure no ha estat res. El que hem viscut aquest estiu no té nom. Tot el dia patint pels nostres clients, per la gent que passeja, per nosaltres mateixos, pel nostre personal... Hem vist de tot i hem vist el que no havíem vist mai".

Assisteixo en directe a la impotència i frustració de la gent del barri i de la Guàrdia Urbana. 4 anys d'un Ajuntament que no els ha recolzat mai i que sempre ha recolzat als delinqüents, han passat factura. No crec equivocar-me si dic que la nostra Guàrdia Urbana ara mateix és un cos totalment desmoralitzat, que fa el que pot per ajudar a la gent, però que ells mateixos se saben impotents i abandonats davant aquest caos, sense cap recolzament institucional, tot el contrari, permanentment fiscalitzats, sota sospita totes les seves actuacions.

Ni la ciutat ni els veïns no ens mereixem 4 anys més de colauisme. Acabaran amb la ciutat i amb nosaltres, els ciutadans, els veïns. Ni sols ni amb tripartits. Prou Colau! Fora!

27 d’oct. 2018

Sobre l'enquesta del CIS

Dijous el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va publicar el seu baròmetre d'octubre 2018. El CIS és una institució depenent del gobierno de España. Té molts bons tècnics, però evidentment la dependència política sempre és conflictiva.

Per primera vegada -crec- el CIS ha fet una cosa molt interessant, que fins ara només es podia treballar accedint a les microdades, i és presentar els resultats ordenats per comunitats autònomes. Això és el que m'ha motivat, sobretot, fer aquesta anàlisi, amb tota la prudència del món, atès que aa representativitat que és vàlida a nivell estatal, ho és molt menys a nivell autonòmic, perquè el nombre d'enquestats, evidentment, és menor.

No analitzaré la projecció de vot que efectua. Crec que és el menys sòlid i el menys interessant de l'enquesta. 

M'he fixat i estructurat l'anàlisi en quatre dimensions del baròmetre molt concretes, al voltant de la dissociació entre ciutadania i "estat" i de l'evidència del desencaix entre Catalunya i aquest estat podrit.

1. Quan la ciutadania va per una banda i l'estat podrit i els seus agents (aparells estatals, judicials, mediàtics, polítics) per una altra.

Si atenem a les portades de diaris, als minuts de tertúlia, les declaracions dels polítics, a la frenètica activitat desplegada per tots els aparells de l'estat, crec que tots assenyalaríem la independència de Catalunya com el gran tema, problema, qüestió, de l'estat espanyol.

Doncs bé, per als ciutadans espanyols la independència de Catalunya no deixa de ser, en termes de prelació dels seus problemes, un problema molt menor, el cinquè, amb només un 4,5% de les respostes. Se situa al darrere de l'atur, que és el principal problema per a un 36,4% de la gent, de la corrupció i el frau, que són el segon problema, amb un 13,9% de respostes, gairebé empatant amb els partits polítics en general, que són vistos com el principal problema per a un 13,8% dels ciutadans, i dels problemes de caràcter econòmic, que, per a la majoria d'espanyols, se situen com el quart problema, amb un 7,3% de respostes.

Només darrere d'aquestes quatre qüestions apareix finalment la independència de Catalunya. 

Aquestes dades evidencien una dissociació espectacular entre la gent i els aparells de l'estat, la política, la judicatura, els media, etc. Frapant. Si no fos perquè sabem l'estat espanyol és un estat podrit, podríem dir-los-hi que s'ho facin mirar. Però és que aquesta dissociació és justament resultat de ser un estat podrit. La gent per una banda, l'estat podrit per una altra.

2. No hi ha imposició constitucional que pugui evitar evidenciar que no es pot parlar de nació espanyola, ni d'unitat ni de mandangues similars

Una de les preguntes interessants del baròmetre del CIS és la que fa al voltant de la "crispació" política que hi ha a l'estat espanyol.

Hi ha unanimitat en que estem en un moment polític caracteritzat per la crispació. Un 64,2% diuen que molta i un 26,8% que bastanta. O sigui, que per a un 91% de la població la situació política es defineix per la crispació que hi ha. I en aquest punt no hi ha diferències per comunitats autònomes. Tots ho veiem així.

Ara bé, quan es pregunta sobre a quins partits i a quins líders polítics s'atribueix la crispació, la major responsabilitat en la crispació, és quan emergeixen "les dos espanyes", o dit d'una altra manera, és quan emergeix el que per a l'atàvic centralisme estatal espanyol és la "antiespanya", els sediciosos, els rebels, etc.

Per al conjunt dels espanyols, la principal responsabilitat de la crispació recau en els partits independentistes, amb un 27,8%. El PP té el 27,3% i C's el 7,1%. Curiosament -o no- a Catalunya només un 14,1% dels enquestats atribueixen la crispació als partits independentistes, mentre que un 36,6% ho fa al PP i un 32,9% a C's. És a dir, per a una aclaparadora majoria del 69,5% dels catalans la responsabilitat de la crispació és dels partits més salvatgement unionistes, PP i C's. Gairebé un 70%. Brutal.

Del 34,4% a Espanya al 69,5% a Catalunya. Dos països. Dues visions radicalment oposades de la vida, de la política, de la realitat.

El CIS segueix preguntant sobre el tema de la crispació, i vol que els enquestats assenyalin responsabilitats en els líders polítics. I aquí les dues visions incompatibles, irreconciliables, de la realitat, tornen a emergir.

A nivell estatal la resposta cunyadista de "todos/as un poco" és la majoritària, amb un 28,8%. És a dir, que a nivell de lideratges polítics, la responsabilitat de la crispació és una mica de tots. Després segueix un 17,5% que diuen és de Pablo Casado i un 9,9% que d'Albert Rivera.

El país diferent que és Catalunya emergeix novament quan veiem que per a un 39,9% dels catalans Albert Rivera és el líder polític principal responsable de la crispació, seguit de Pablo Casado, que ho és per a un 23,5%

Mentre tots els voceros de C's acusen els líders independentistes de generar crispació, els catalans els assenyalen a ells com els grans responsables d'aquesta crispació, d'haver-la generat ells. Sí, un 40% assenyalen directament Rivera. Els catalans evidentment som els que més el coneixem, aquest personatge, i ja no ens pot enganyar. Als espanyols sí, i només un 9,9% l'assenyalen com a responsable de la crispació. Però als catalans no. Un 63,4% dels catalans té clar que els actuals líders de la més rància i autoritària dreta espanyola que hem conegut en els darrers decenis, són els principals responsables de la crispació.

Això evidencia, a més, que la crispació ha estat i és l'estratègia política de l'unionisme a catalunya. La crispació l'han creada ells.

Ah, i per més que la senyora Arrimadas i els seus hooligans s'entestin en assenyalar el President Quim Torra com a responsable d'aquesta crispació, no els creuen ni els seus votants. Només per a un 6% de catalana el lideratge del MHP Torra seria responsable de la crispació.

3. L'evidència de dues realitats socials i nacionals i, alhora, de la complexitat de la realitat catalana

Amb tota la prudència del món, perquè a nivell de Catalunya la mostra CIS és de 461 enquestes, hi ha algunes dades que a criteri meu, apunten la complexitat de la nostra realitat nacional. Són dades que crec no faríem bé ignorant, sinó que conviden a aprofundir-hi.

El CIS planteja una pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats. En un extrem situa el sentiment de sentir-se únicament espanyol i en l'altra banda el sentiment de sentir-se únicament del gentilici de la CA. Traduït a Catalunya, en una banda únicament espanyol i en l'altra únicament català, amb una posició central de tan espanyol com gentilici (català en el nostre cas) i dues intermitges de més espanyol que gentilici i més gentilici que espanyol.

Doncs bé, els catalans som els que més expressem un sentiment d'identitat propi, únic, en relació a la resta de comunitats autònomes. Un 23,2% responen que únicament gentilici, és a dir, català en el nostre cas. Per situar, la mitjana estatal és del 6,1%, i als enquestats del País basc, només del 12,5%.

A Catalunya un 42,7% dels enquestats afirmen sentir-se únicament catalans o més catalans que espanyols, mentre que aquest sentiment a nivell estatal és del 16,2%. L'evidència del fet nacional català emergeix amb contundència.

Però també ho fa la complexitat de la configuració d'aquest fet nacional. La majoria de catalans, pel que fa a sentiment identitari, manifesten sentir-se tan catalans com espanyols. Un 42,3%.

És una dada coherent amb les d'altres enquestes. Fa molt temps que vinc explicant que la identitat catalana es forma a partir d'una identitat compartida CAT-ESP. Això introdueix un element d'evident complexitat, però alhora d'extraordinària riquesa. La nostra nació l'estem configurant a partir d'identitats compartides. I això és un fet comparadament molt poc habitual. Explica molt i ens obliga a molt. Jo ho trobo del tot normal, sóc fill de pare murcià i mare catalana, vaig créixer a Lora del Río i al barri de San Ildefonso, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. Les identitats compartides formen part indestriable de la nostra realitat.

Per contra, només un 9,8% s'identifiquen com a només espanyols o més espanyols que catalans.

4. Pensar es de cobardes, com a lema d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. O de como darlo todo para favorecer el independentismo.

Última d'aquestes 4 qüestions que he trobat més interessants del baròmetre del CIS. No, el CIS no s'atreveix a preguntar dirèctament per la independència. Però sí hi ha una pregunta amb una relació de possibles respostes que ens permet aproximar-nos al tema dels suports a la independència o a l'estructura política de l'estat.

El CIS demana als enquestats que diguin amb quina de les 5 alternatives d'organització territorial de l'Estat Espanyol està més d'acord.

En l'extrem centralista i unionista situa "Un estado con un único Gobierno central sin autonomías". I a l'altra banda "Un estado en el que se reconociese a las CCAA la posibilidad de convertirse en estados independientes". La posició central un estat autonòmic com l'actual, i dues d'intermites a cada banda: comunitats autònomes sí, però amb menys competències que ara i comunitats autònomes sí però amb major autonomia que ara.

Doncs bé, un 38,2% dels catalans responen que un estat on es pogués accedir a la independència. És la resposta refugi per als independentistes. I a Catalunya és la majoritària. Un 38,2%.

D'aquí no n'hem de treure que els independentistes segons el CIS siguin aquest 38,2%. Per a mi l'única lectura possible d'una pregunta i unes respostes així és que la possibilitat democràtica d'accés a la independència és l'opció majoritària entre els catalans.

Només un 8,9% dels catalans opten per la política que en podríem dir del "155", o sigui, amb autonomia limitada o directament sense cap autonomia.

I per a mi és en aquest punt que el CIS evidencia quan aquest estat podrit que és l'estat espanyol es va convertir en una fàbrica de fer independentistes: per a un 46,7 dels enquestats catalans la seva aspiració territorial és un estat autonòmic com l'actual o autonòmic, però amb més autonomia. Concretament els que no tocarien res són un 23,9% i els que tindrien una aspiració d'estat autonòmic, però amb més autonomia, són un 22,8%.

Si l'estat espanyol hagués tingut un centímetre d'intel·ligència política, de decència, de sentit democràtic, hauria gestionat la situació a Catalunya convertint aquest 46,7% en la majoria democràtica i parlamentària, hauria treballat per situar l'estat espanyol en aquesta visió potencialment no rupturista d'una majoria de catalans.

Però això no ha estat així, tot el contrari. La reacció de l'estat espanyol a la situació a Catalunya ha estat repressió, negació, supressió, 155, amenaça.

El que jo llegeixo en aquesta pregunta és que els independentistes som una expressió política absolutament sòlida a Catalunya, que no hem deixat de créixer i que difícilment disminuirem. Però el que també llegeixo amb total claredat és que qui s'ha convertit en una màquina de fabricar indepes és l'estat espanyol, que el fet que l'independentisme sigui la majoria social i parlamentària a Catalunya no és tan mèrit dels independentistes com obra de l'estat espanyol.

Cap a on caminarà aquest 22,8% dels catalans que segons el CIS el que més els agradaria seria un estat autonòmic però amb més autonomia que l'actual? Jo ho tinc claríssim: cap a l'independentisme! L'estat espanyol és INCAPAÇ d'oferir res a Catalunya que no sigui negació, repressió, supressió, amenaça. I això és el que ha estat decisiu per haver fet tants independentistes com ara mateix som i serà decisiu també per acabar de decantar aquests catalans que encara conserven una íntima aspiració de poder tenir més autogovern sense ruptura.

La sentència contra l'Estatut va precipitar el gran salt de l'independentisme en aquesta dècada. La repressió demencial, despòtica, inhumana, contra Catalunya i contra els líders polítics i activistes socials i polítics probablement precipiti un nou salt de l'independentisme, per passar de ser majoritari a ser clarament hegemònic a tots els nivells.

Aquest estat podrit que és l'estat espanyol mai falla.

Ara, a la vista de tot això, el que hem d'exigir-nos és no fallar nosaltres. És més important que mai actuar políticament amb intel·ligència i amb coratge. L'escenari és òptim per a les nostres aspiracions. Però hem de saber-les gestionar. I gestionar-les amb intel·ligència vol dir construint i blindant un nou "nosaltres", treballant tots, i no contra tots, preferir la mà estesa al retret, abocar-nos a explicar i convèncer i no a passar-nos els dia sermonejant, renegant, i irritats amb nosaltres mateixos i amb el món.

Perquè si només som un sac de renecs i, ni que sigui sense voler-ho, l'estat espanyol l'encertés en alguna cosa, podríem perdre molt en l'aspiració de fer realitat la República.

Intel·ligència i coratge. Estratègia i confiança. Unitat i perserverància.

DONEC PERFICIAM




































23 d’oct. 2018

"Eres maravilloso, eres genial, no hay nadie como tu..." (o...DÉJEME EN PAZ!)

Avui em permetreu un petit post que prefereixo abordar en clau d'un cert humor.

El genial programa de El Intermedio, que condueix el mític Gran Wyoming ja fa força anys va editar uns muntatges magistrals. A partir de dos talls diferents, els ajuntava i ficcionava un diàleg sempre amb un rerefons crític, àcid, però també sempre hilarant, per pixar-se de riure.

Un d'aquests muntatges, d'aquests "debats" fou Ortega Cano vs Rajoy. Els talls de Rajoy són d'un debat electoral amb Zapatero, l'any 2008. El tall d'Ortega Cano d'una entrevista. Si no l'heu vist, feu-ho ara, i rieu.

El tall de Rajoy és abraonant-se sobre l'altre criticant-ho tot, sense concessions. Ortega, en el "debat" va responent evasivament amb monosíl·labs, fins que en un moment donat li espetega "eres maravilloso, eres genial, no hay nadie como tu...". Però Rajoy segueix dale que te pego. I en el muntatge d'aquest debat de ficció Ortega Canó finalment esclata davant tant de sermoneo i li diu: DÉJEME EN PAZ! DÉJEME VIVIR!!!!
 
He recordat aquest brillant muntatge de "El Intermedio" aquests dies, en que proliferen com mai els que tots ho saben, els que tot ho critiquen, els que no troben res ben fet, els qui tenen les receptes absolutament per a tot. El procés independentista ha generat una mena de gent que tot ho troba mal fet, que critica i menysprea absolutament a tothom i que ho fan des d'una superioritat moral gairebé religiosa, com si estiguessin ungits per una gràcia (de Déu) que els ha fet posseïdors únics d'aquest coneixement, sabiduria, coherència... de la que la resta d'humans n'estem absolutament mancats. Ungits per aquesta "gràcia", es passen el dia sermonejant-nos.

Son maravillosos. Son geniales. No hay nadie como ellos/ellas. I d'aquest "ungiment" hi participen persones a títol individual, persones més o menys organitzades i alguns partits polítics.

Comencem per aquí, per algun partit polític. Aquest cap de setmana la CUP ha decidit i proclamat urbi et orbi que ells són els escollits. Que només ells estan ungits per la gràcia providencial que ens ha de permetre fer la República. I que la resta només som uns autonomistes. I ells estan aquí per assenyalar-nos amb el dit, per fer partíceps a la resta de germans/votants d'aquesta bonanova, que només ells estan en possessió de la veritat, que només ells són independentistes, i que la resta només som autonomistes, i que el Govern només fa autonomisme. I que ells, els seus 4 diputats de 135, tenen la missió divina de revelar aquesta veritat al poble i de guiar-lo, travessant el desert i separant els Mars i Oceans de l'autonomisme, fins a la República.

Hem viscut enganyats. Ens pensàvem que els independentistes érem majoria, però només som 4 diputats al Parlament. Ens pensàvem érem 70 diputats, però n'hi ha 66, la suma dels 34 diputats de Junts per Catalunya i dels 32 d'ERC, que no ho són, que són autonomistes, que són com aquells miratges que el dimoni ens creava al desert per a confondre'ns.

Tots aquests de les primàries també són dels cridats per la divina providència a predicar la bonanova entre els catalanets. A ells també els ha estat revelada la veritat. Ells també estan ungits per la veritat. Qui ells diguin és independentista, ho és, a qui no ho diguin, no.

Els sento sermonejar-nos cada dia i em ve al cap aquell passatge tan intens de l'evangeli segons Sant Joan, quan Jesús, adreçant-se als seus deixebles, els digué:

"Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó."


I finalment tenim tots aquests que, com els antics eremites i anacoretes, és en la pregària en solitud del seu compte de tuiter o de facebook, que han assolit la sabiduria, que els ha estat revelada la veritat. També ells saben amb total seguretat què cal fer. També ells han estat ungits i cridats a dir qui és i qui no és independentista. A qui ells diguin, ho serà, independentista. A qui ells no ho diguin, serem uns lliristes, uns processistes, uns autonomistes, uns paguita, uns que no tenen el que s'ha de tenir, etc. 

Doncs mireu, sabeu què us dic? Doncs, com Ortega Cano, DÉJEME EN PAZ!!

Trobo delirant que la CUP hagi fet el que ha fet. Per a mi és molt greu. Sort que ningú no els fa gaire cas, però el que acaben de dir urbi et orbe és que a Catalunya l'independentisme són els seus 4 diputats.

Acaben de dir que JxCAT i ERC no són formacions independentistes, sinó autonomistes. Com el Govern que ells van votar, com els pactes que van subscriure-hi.

I ells, erigits en l'única veu independentista, amb els seus 4 diputats, el que fan és exigir unes noves eleccions.

Unes noves eleccions que únicament permetran treballar per fer la República si la CUP obté majoria absoluta, és a dir, si passa dels seus actuals 4 diputats a 68. Perquè només ells són independentistes. Perquè amb la resta no es pot fer res, descarten fer res.


Si us hi fixeu la CUP ha dit que el govern és autonomista, però el govern no s'ha separat ni un milímetre de tot allò que va signar amb la CUP. Si el Govern hagués incomplert alguna cosa, la CUP hauria tret el document i hauria dit que s'havien compromès a tal i tal cosa i que no ho estan fent. I això no ho han fet. Ni ho poden fer. Perquè el Govern no ha incomplert res del que va acordar amb la CUP.

Sí, la CUP, com els de les primàries, en comptes d'ajudar, en comptes de remar, en comptes de posar-se a disposició, empènyer, sumar, el que fan és intentar treure rèdit propi. Els de les primàries pensen que passar-se el dia desemmascarant falsos independentistes, els pot permetre irrompre com a quarta força independentista, tenir algun rèdit. I la CUP igual. Per a la CUP els acords que va signar fa només uns mesos ara són autonomisme, i cal anar a noves eleccions. A veure si així ells rasquen algun diputat més dels 4 que ara té.

I tot i que abans ho deia fent conya, realment no descarto que a la CUP hi hagi un corrent majoritari que cregui que poden treure 68 diputats. I que si no és ara, serà d'aquí 10, 15 o 20 anys. I que fins llavors, ells la seva política és desemmascarar l'autonomisme i dir que l'únic independentisme són ells. No descarto que en aquests moments la CUP hagi assumit com a estratègia que la independència només és possible si ells són majoria absoluta. I que fins que això no passi, amb ells que no s'hi compti, que prou feina tenen sobrevivint envoltats per tot arreu d'autonomistes. Per tant la CUP hauria arribat al mateix punt del camí que aquells que diuen que això "va per llarg" perquè s'ha d'eixamplar la base.

Mireu. I ara ja no faig cap conya. La independència i la República només són possibles si hi som tots. 

I en el tots incloc absolutament a tothom: a JxCAT, a ERC, a CUP, a primaristes...

I no, no ho estem fent prou bé com perquè aquest "tots" sigui sòlid i pugui generar les dinàmiques polítiques per fer possible la independència. El repte no és, doncs cadascú per la seva banda, sinó treballar per fer-ho possible.

Des del 21D no hem aconseguit remar tots junts. El repte és fer-ho possible. El repte no és que cadascú remi a la seva bola o que anem saltant de la barca. Això només ens portarà al naufragi. Si hi ha eleccions, ens continuarem necessitant a tots. Des dels majoritaris que tenen més de 30 diputats fins als minoritaris que amb 4 estan al grup mixt perquè no poden ni constituir grup propi. En unes noves eleccions només pot canviar una mica la correlació de forces. Potser aquell que en té 34 en passa a tenir 30 o 38. Potser aquell que en té 32 en passa a tenir 34 o 22. Potser aquell que en té 4 segueix amb 4 o n'aconsegueix un parell o tres més i arriba als 6-7.

L'endemà, com avui, ens continuarem necessitant tots per fer possible la independència, i la República només serà possible si hi som tots.

Ni autonomistes, ni processistes, ni lliristes ni polles. Aquí som tots indepes. Tenim les nostres diferències, que en alguns casos són molt importants. Però més important i transcendent és fer la República. I només podem fer la República si hi som tots. Treballem per fer-ho possible. Treballem per fer realitat aquest "tots" que ens porti a la independència. Si ens hem d'ungir d'alguna cosa, que sigui de generositat, de sacrifici, de confiança, de treball, de moltes mans esteses, de complicitat creixent, etc.

DONEC PERFICIAM

19 d’oct. 2018

"Maragall, en cabeza" o l'escàndol de les enquestes de manipulació massiva de El Periódico

Aquest dijous El Periódico oferia una portada amb lletres de pam "Maragall, en cabeza". Feia referència als resultats d'una enquesta, segons la qual l'ERC d'Ernest Maragall s'hauria situat com la força electoral amb més intenció de vot a Barcelona de cara a les eleccions municipals de maig 2019.

De fa ja un cert temps El Periódico fa servir les enquestes com a eines de manipulació massiva.  
Les enquestes de El Periódico no ofereixen una projecció d'una determinada situació política del país, de la ciutat, del que sigui, sinó que són instruments per a la manipulació massiva, per a la manipulació de les masses.

El primer i més gran i incontestable indicador que una enquesta no és informació sinó manipulació és la falta de transparència, l'opacitat en les dades. I la presumpta enquesta que serveix a El Periódico per fer un titular així és d'una opacitat absoluta. 

El segon element que ens fa veure no estem davant una enquesta informativa, sinó davant un instrument de manipulació massiva és l'adulteració del plantejament i de la informació de la mateixa enquesta. I aquesta presumpta enquesta de El Periódico és tot un exemple de manipulació del qüestionari amb la finalitat de l'ús instrumental com a eina de manipulació massiva.

L'enquesta està feta la primera setmana d'octubre. En aquest moment, quan segons diuen es va fer l'enquesta, ja se sabien dues coses:

- PDECAT en cap cas concorrerà amb aquestes sigles a les eleccions municipals. El més probable és que ho faci sota les sigles de La Crida, però això no ho sabem. El que sí sabem, des d'abans de l'estiu, és que en cap cas com a PDECAT, atès que aquest partit ja va aprovar presentar-se com a Junts per Catalunya. Doncs l'enquesta pregunta sobre PDECAT i no sobre JxCAT.

- Manuel Valls va presentar, a finals de setembre, la seva candidatura com a alcalde de Barcelona. I si una cosa va quedar clara aquell dia de la presentació, és que en cap cas ho faria sota les sigles de C's. Doncs l'enquesta pregunta sobre C's.


Manipular la mostra de les enquestes per a convertir-les en eines de manipulació massiva

Una enquesta és una eina científica que a través de la selecció d'una mostra representativa d'un conjunt social, ens permet projectar la visió del conjunt. 

Situat això, sabeu quina és la manera més "barata" d'aconseguir que una enquesta ofereixi els resultats que volem, ens permeti fer el titular que hem decidit fer?  

Efectivament, manipulant la mostra!!!! Si esbiaixem la mostra podem aconseguir que l'enquesta ofereixi els resultats que nosaltres volem. Llavors, evidentment, ja no estem davant una enquesta com a eina científica, sinó davant una enquesta com a eina de manipulació massiva. 


I en els últims mesos totes les enquestes que ha fet El Periódico han inflat la seva mostra artificialment de votants d'ERC. Per l'opacitat creixent no tenim dades de la mostra d'aquesta enquesta, però sí en tenim de la publicada fa només uns mesos, i feta per la mateixa empresa, GESOP. En el Baròmetre de BCN de maig 2018 GESOP ja inflava per a El Periódico la mostra esbiaixant-la fins DOBLAR!!! el pes dels votants d'ERC.

ERC havia tingut, el 2015, el 6,6% dels vots sobre cens. Però a la mostra de El Periódico els votants d'ERC eren més del doble, eren el 13,8%. Sí, més del doble. I en l'anterior baròmetre la mateixa empresa, a la mostra sobrerepresentava el segment de votants d'ERC amb un 13,4%.

Fixeu-vos que en les dues últimes enquestes de El Periódico, ERC, que va tenir un 6,6% dels vots, està sobrerepresentada en més del doble, fins al 13,8 i el 13,4.

No, no és cert que Maragall encapçali res. L'únic que és cert és que El Periódico manipula tant la mostra, l'esbiaixa tant a favor d'ERC, que finalment aconsegueix que l'enquesta digui el que El Periódico vol.

Em recorda l'acudit aquell del concurs de policies mundials, en les que una de les proves és a veure qui porta, qui caça, el conill més gran. Arriben els gendarmes francesos amb un conill de 3,5Kg. Els Bobbies anglesos en porten un de 5 kg i els alemanys un conill immens de 8 kg. Quan ja està a punt de tancar el concurs arriba la Guardia Civil, amb un trailer. L'obren i baixa una bèstia enorme, de centenars de kilos. El jurat, atònit, es queda mirant l'animal i als guàrdies civils i els hi diu "però, però... però si això és un elefant, això no és un conill" I el picoleto respon "como que un conejo?" i se'n va cap a l'animal i li crida "tú, hijoputa, qué eres?" I l'elefant es posa les potes davanteres cobrint-se el cap i gemega "sóc un conill, sóc un conill, però per favor no em peguin més"


Aquesta pràctica d'esbiaixar les seves enquestes inflant-les de votants d'ERC fa temps, com veiem, que és una pràctica habitual a El Periódico. Això explica per exemple, que les seves enquestes en relació al 21D fossin de les que més la van cagar. No eren enquestes, eren eines de manipulació massiva amb aparença d'enquestes.

Així, el mateix dia de les eleccions, del 21D, quan ja tots sabíem i havíem explicat amb tota mena de dades que l'única candidatura que estava en condicions de disputar la victòria a C's era Junts per Catalunya, El Periódico de Andorra seguia projectant ERC com a guanyadora, amb 34-35 escons, seguits de C's amb 30-31 i -molt molt allunyats- de Junts per Catalunya amb només 25-26.

El resultat fou 36 C's, 34 Junts x Cat i 32 ERC.

La pregunta és: quin interès té El Periódico per inflar els resultats d'ERC d'aquesta manera?

I la simple pregunta ja és en si mateixa gairebé una resposta.

És una evidència que l'establishment s'ha abocat a inflar ERC. No sé si pels pactes que hi ha qui diu Oriol Junqueras té "signats" amb l'estat espanyol. No sé si perquè a l'establishment el que més els interessa és projectar ERC per obrir un nou període polític a Catalunya de tripartits, amb Comuns i PSC...

O no sé si simplement perquè l'objectiu a batre és clarament el President Puigdemont, i tot el que sigui afeblir Puigdemont, és positiu per als interessos de l'establishment, de l'estat espanyol. I si per afeblir al rebel Puigdemont s'ha d'inflar i sobredimensionar ERC i Oriol Junqueras o Maragall, doncs es fa.

No, no ho sé. Però el que sí sé és que els companys d'ERC, els amics d'ERC, els camarades d'ERC amb els que hem compartit tantes lluites, n'estan al marge. L'únic que us demano, amics, és que aquestes clamoroses intoxicacions que estan intentant no us treguin capacitat analítica.  

A nivell de Barcelona jo crec que està clar que l'aposta de l'establishment, de l'estat espanyol, és evitar que hi hagi un ajuntament independentista, republicà. Aquest establishment sap perfectament que una candidatura conjunta dels móns ERC i Junts per CAT és guanyadora segura i tindria alcaldia i govern de la ciutat amb el 100% de probabilitats.

Quina manera tenen d'impedir-ho, d'intentar evitar-ho? Inflar tant ERC que desestimin qualsevol pacte guanyador i activar una manipulació massiva de l'electorat fent-los-hi creure que ERC pot guanyar.


Podem rascar alguna cosa de la poquíssima informació no manipulada que ens proporciona El Periódico?

Poques coses, però alguna sí. 

Una de les dades que a mi sempre em proporciona més informació és la del creuament entre record i intenció de vot. La informació sobre fidelitat de vot i sobre els transvasaments de vots que podem observar ens aporta un material analític no manipulable i que conté un gran potencial predictiu.

A partir del gràfic (que no dades) de fluctuació de vot, sí tenim prou informació com per poder projectar certes anàlisis que ens permetin explicar millor la situació política actual:

La dada més important de totes és que, malgrat tots els malgrats de l'enquesta, no pot evitar ocultar la dada clau: si els móns d'ERC i de Junts per CAT van junts a BCN, guanyen, tenen l'alcaldia i poden governar. I punt. Això és INDISCUTIBLE. I aquesta és la dada política clau.

1. ERC no s'està ensorrant.

Si haguéssim de fer cas de les xarxes socials, ja pràcticament no quedaria ni un sol votant d'ERC. Doncs bé, això no és així. ERC conserva una molt alta fidelitat de vot. A BCN, del 76,8%, la segona més alta, només pel darrere de C's. ERC pot estar patint desgast, no tenim prou dades per valorar-ho, però en cap cas cap desgast significatiu que pugui provocar cap gir significatiu al panorama polític.

No sé quina és la projecció electoral d'ERC a BCN ara mateix. Segur que no és la de l'enquesta d'EP, el més probable és que estigui al voltant de la meitat del que projecta EP, però el que també és segur és que ERC manté, per ara, la seva força electoral.

2. El món de PdeCAT, Junts per Catalunya, La Crida, necessita urgentíssimament definir la seva estratègia i lideratges municipals. 

I això és especialment significatiu a BCN, on presenten, ara mateix, una de les més baixes fidelitzacions de vot. Sí, l'enquesta manipula preguntant per Pdecat, quan aquesta no serà la marca electoral. Però el no saber res sobre com aquest món es presentarà a BCN comença a passar factura.

En relació a les municipals del 2015 aquest món ha d'assumir que una part del vot que va tenir Trias ara ja no el tindran. Com demostren els creuaments entre record de vot municipals 2015 i Parlament de Catalunya 21D 2017, un 9,4% del vot de la CiU Trias va anar a parar a C's el 21D i un 7,8% al PSC. No és cap dada estranya. Segurament era el % màxim de vot "moderat" que quedava a aquella CiU a punt d'extingir-se. Vot que potser encara havia pogut mobilitzar la U d'Unió. Però un vot, aquest 17%, que en el fons és el que va costar a Trias la reelecció, atès que va provocar una fuita molt més gran cap a ERC.

Gairebé el 70% del vot de CiU munis 2015 segueix votant independentista: el 21D un 61% ho feu a JxCat i un 9% a ERC.

En aquests moments, de tot el vot que va tenir CiU el 2015, un 61% del qual el 21D va votar Junts per Cat, ara només al voltant del 35% té clar votar PdeCat. I un de cada quatre ex-votants no sap què fer. Com deia, en aquest món de CiU, PdeCat, JxCAT, Crida... comença a ser URGENTÍSSIM tenir una estratègia clara a BCN i un candidat que sigui reconegut com a tal.

3. L'enquesta de El Periódico menysprea els indecisos, quan els indecisos en aquests moments serien la força amb un major percentatge de votants. 

Un altre factor que incrementa la manipulació barroera d'aquest mitjà d'intoxicació massiva.Hi ha molt vot indecís que tots sabem serà qui acabarà decidint el resultat de les eleccions municipals del maig 2019.

Hi ha vot indecís i hi ha dues candidatures clau pendents de configurar-se, com són el món de Junts per CAT/Crida i com també és la candidatura de Valls, que encara no té nom, ni llista, ni res. I recullen el que el 2015 van ser la segona i la tercera força més votades a BCN. 

4. C's és la força amb una major fidelitat de vot, i que a més a més absorbeix jo diria que més de la meitat del vot que va tenir el PP el 2015. 

I sí, l'enquesta ho tracta com a C's, no com la plataforma diferent que serà la candidatura de Valls, però fent mica d'abstracció sembla difícil obri nous jaciments de vot. I el que encara és pitjor per a les aspiracions de Valls, sembla que en aquesta frontera de promiscuitat entre C's i PSC que detectem des de fa unes quantes eleccions, per primera vegada hi ha més vot de C's cap al PSC que a l'inrevés.

5. CUP Barcelona sembla molt probable segueixi com està i, segons quina sigui la participació, pugui tenir dificultats per revalidar els regidors. 

Un altre xoc de realitat amb la hiperventilació de les xarxes. No, la CUP, com a mínim a BCN, no només no creix, sinó que pot retrocedir. Tot aquest soroll de "són els únics que bla bla bla", com a mínim demoscòpicament, només és això, soroll.

6. Finalment, i tal i com jo ja havia pronosticat, tot el tema de les Primàries, tot aquest invent personalista, l'únic que farà serà dividir el vot independentista.

Les Primàries estan abocades al testimonialisme i, com a molt, a convertir-se en un quart espai independentista, el més petit de tots, amb pràcticament cap possibilitat d'obtenir representació, però sí capaç d'arrossegar uns vint o trenta mil vots. Tant de bo les primàries fossin un joc de suma zero. No ho seran: seran un joc de resta, que pot fer perillar la representació de la CUP o fer perdre al món d'ERC o de JxCAT un regidor.

La intenció de vot directe que té el PP a l'enquesta és del 2,2%, i el PP no obtindrà representació municipal.

La intenció de vot directe en el capítol "altres" que és on suposo els enquestats que donen suport a les primàries s'han situat, té un 1,7% d'intenció de vot directe. És a dir, cap possibilitat d'entrar a l'Ajuntament de BCN..

Això concorda plenament amb l'opacitat amb la que s'està desenvolupant tot aquesta història de les primàries, que pretenia ser exemplaritzant i està sent absolutament opaca. No tinc cap dubte que si hi hagués 100.000 persones apuntades, o 50.000 o fins i tot 25.000, ja ho haurien esbombat per tot arreu. El fet de que totes les dades d'aquest procés de primàries siguin tractades amb absoluta opacitat implica que no estan assolint cap dels objectius que podien haver-se marcat, i que per tant aquest 1,7% ja és prou significatiu de l'impacte màxim -és a dir, mínim- que poden assolir (jo ja ho vaig dir fa mesos, que les seves opcions de vot en cap cas superarien els 25.000-30.000 vots, i que només en un escenari de baixa participació podrien obtenir representació.

Y Y Y Y.... ESOCASIESTODO AMIGOS

seguirem atents per denunciar tots aquests intents de manipulació massiva. Si demà ens aportessin una informació que avui ens han ocultat no dubteu ho reconeixeré immediatament i n'informaré.

 DONEC PERFICIAM



12 d’oct. 2018

Conducció estratègica aplicada a l'actual moment polític

(el concepte de conducció estratègica aplicada a la política ja el vaig fer servir en un post de l'any 2016. Segueixo pensant és un concepte clau. Ho és quan circulem amb el nostre cotxe o moto. I ho és també perquè allò que implica, allò que caracteritza una conducció estratègica ens és extraordinàriament útil en molts altres àmbits, singularment en política. Per això, primer explico què és la conducció estratègica i després ho aplico a l'actual moment polític. Crec que pot ajudar)

No sé ara, però fa molts anys quan jo em vaig treure el carnet de conduir de cotxe, i com a mínim a Barcelona, vaig fer les pràctiques corresponents de maniobres i després les de circulació urbana, per la ciutat. Tot molt ordenat. Tot semàfors. Com a molt quan et ficaven pel Poble Sec una mica d'atenció a les cruïlles sense semàfor i les corresponents preferències. I vinga, examen.

I aproves, però llavors arriba el dia que has d'agafar el cotxe propi -vaja, el de la família- per anar al poble. Fins l'últim semàfor de la Diagonal tot bé. Però llavors et fots en una autopista. Tres carrils. Cotxes i camions per tot arreu. Velocitat.

Tanmateix, el pitjor encara estava per arribar: en un moment donat has de sortir de l'autopista i començar a circular per una carretera general. Un carril d'anada i un de tornada. I més camions. I has d'avançar-los. I gairebé no saps com posar-t'hi.

Mai agrairé haver portat mon pare, al cel sia, al meu costat, les primeres vegades que vaig enfrontar-me a una circulació de carretera que no havia fet mai conduint per treure'm el carnet. 

No només em donava confiança i seguretat. Em em va explicar una cosa que era més que un consell. La vaig interioritzar ràpidament, i amb el temps he vist que em servia per a totes les coses de la vida. Primer de tot, havia de conèixer molt el meu cotxe, ser conscient del seu potencial, força, velocitat, etc. I després que circulant m'havia d'acostumar a controlar tot el que passava a la carretera fins on m'arribaven els ulls. "Fixa't en què està passant molt pel davant del cotxe que et precedeix, però també del que passa pel darrere. Només quan t'acostumis a llegir tot el que passa en tot el perímetre de la teva visió en la carretera et sentiràs segur conduint i prendràs les decisions correctes en el moment correcte. Sabràs quan has de començar a reduir velocitat, sabràs quan és millor que canviïs de carril per no haver de frenar, sabràs quan, amb el cote que portes, pots avançar sense perill, etc."

Quan vaig començar a circular en moto per la ciutat vaig veure que aquesta conducció estratègica encara era més necessària. La vulnerabilitat de la moto t'obliga més que mai a estar pendent de la conducció dels altres, a anticipar les seves maniobres, però no només les previsibles, sinó també les imprevisibles. Així, fixant-m'hi, he arribat a identificar ràpidament el tipus de conducció dels vehicles que tinc al voltant. El típic tio que va pel segon carril, no posa cap intermitent, però en una fracció de segon veus que la manera com acaba de reduir la marxa vol dir que girarà menjant-se el carril que té entre el gir i la seva circulació, que és per on vas amb la moto. I efectivament, el filldeputa ho fa. I si no t'ho haguessis temut que faria la maniobra prohibida (girar des d'un carril que no pot) tu, que vas pel carril del gir, te l'hauries menjat, i a terra.

Però també és important la conducció estratègica no només per major seguretat, sinó per assegurar-nos una circulació fluïda, per optimitzar els nostres trajectes i àdhuc els nostres consums. Hi ha gent que aturada a un semàfor, només té com a referència el canvi de color d'aquell semàfor. I quan es posa verd surten com si els hi anés la vida... i han de frenar de cop al semàfor següent que s'acaba de posar vermell. En les vies que ho permeten, la conducció estratègica urbana implica no estar pendent únicament del semàfor on estem aturats, sinó dels que tenim pel davant. Saber si podràs sortir i agafar el següent verd o també te'l trobaràs vermell.

Molt de tot això que caracteritza la conducció estratègica podem aplicar-ho a la política. 
A l'igual que en la conducció estratègica, que integra en la seva conducció el coneixement del vehicle propi i tot el que està passant per la carretera, per garantir arribar al nostre destí sans i estalvi, la bona estratègia política, primer de tot, és conscient del propi potencial, de la pròpia força, i, com a segona característica, no està pendent únicament del que passa en el dia a dia, sinó que integra tots els elements i circumstàncies del país per garantir un projecte o un procés segur, sòlid, el màxim de controlat possible, que no faci cremar energies inútilment, com la millor garantia possible per arribar al nostre destí.

Dissortadament hi ha molta política que només està pendent del que tenim als morros, del vermell o verd del primer semàfor, o del cotxe que tenim davant, i no de la seqüència de tota la via i camí que haurem de recórrer, ni de la nostra pròpia situació.
Estem en un moment de desconcert. L'1-O del 2017 ens va permetre arribar més lluny del que mai havíem arribat en aquesta voluntat nacional i democràtica majoritària per ser República. Però no ho vam aconseguir. No aconseguir-ho no va ser cap derrota. No ens en vam ensortir, no en vam saber prou, el que sigui. Un any després les nostres opcions per fer la República romanen intactes, mentre el nostre enemic, l'estat espanyol, s'ha afeblit. Malgrat això, estem en un moment de profund desconcert per les divisions internes i perquè saber quins han de ser els propers passos per tornar a intentar-ho no és fàcil. Gens fàcil.

En aquesta situació, n'hi ha uns quants que fan política o pontifiquen per les xarxes exigint saltar-se d'avui per demà tots els semàfors, ignorar tots els senyals de circulació, etc. En la seva versió menys irracional el que fan és, quan veuen que un semàfor es posa verd, clamar per arrencar amb gas a fons, com si fos l'últim semàfor, com si no n'hi hagués cap altre. Quan els alertes que en la següent cruïlla caldrà frenar per no ser aixafats per uns camions o que tenim al davant un revolt tancadíssim que no el podem agafar a tota velocitat o ens fotrem una nata atòmica, saltarem pels aires i farem vint voltes de campana... et miren amb suficiència i superioritat moral, amb la felicitat de qui consagra la seva existència a desemmascarar "processistes", com si haguessin aconseguit demostrar que si no fas el que ells, erigits en "el poble" diuen s'ha de fer, és perquè no vols la independència. .

I si no fos perquè al darrere de tot el que fem portem un país sencer, milions de persones, amb les seves il·lusions i amb les seves inquietuds, et vindrien ganes de dir, vinga, valent, fot-li gas...

Però per sort la majoria sabem que el trajecte que hem de fer fins a la independència és prou complicat com per afegir-hi una conducció temerària, brusca, amb frenades i accelerades que maregin al personal, que consumeixin estúpidament energies i, el que és pitjor, que facin perdre tota confiança en els qui condueixen el procés i la capacitat de dur-nos-hi sense prendre mal.

Quan condueixes un país de 7 milions de persones totes les decisions que prens saps l'enorme transcendència que tenen, saps que no només ets tu, saps que, de fet, el menys important ets tu, i que tot ho fas per aquests 7 milions de persones.

Alerta, però, perquè conducció estratègica tampoc no és circular sense rumb, donant voltes per no anar enlloc o alentint artificialment la marxa. Això tampoc és, en cap cas, conducció estratègica. Quan llegeixo o sento alguns que diuen "això va per llarg, això va per 10-15 anys" m'irrito tant com quan veig aquests que es llençarien a tot gas sense atendre a res. Per què ha de ser "llarg"? Per què 10-15 anys? Per què marcar-se terminis? Fer-ho no farà el nostre trajecte més segur ni més sòlid, simplement el farà impossible.

Ningú sap si podrem tornar a intentar fer la República d'aquí 3 mesos o d'aquí 3 anys.

Estem en un moment en el que la conducció estratègica és més important que mai. Implica estar en marxa, estar fent el camí. El temps, en un procés històric com el que estem protagonitzant, és relatiu. No hem de fer les coses per fer-les, sinó fer-les quan sabem estem en condicions de fer-ho bé, millor que en el passat, i quan sabem que fer-les ens farà avançar o com a mínim ens impedirà retrocedir. La frontera no és fàcil. Per això és més important que mai la confiança entre nosaltres.

El que hem viscut aquesta setmana al Parlament evidencia això que dic. Per a ERC no passava res assumint la demencial in-justícia que aplica el cártel de la toga al nostre país, les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals i més elementals en una democràcia, com la protecció dels nostres electes i del nostre vot. Vam votar al Parlament que no s'acceptava la suspensió. Però després ERC, de facto, l'accepta. I es produeix la fractura.

Per a mi el mes de gener hauríem d'haver investit Puigdemont. Aquest era el compromís i la voluntat tant de Junts per CAT com de la CUP. Però per restituir Puigdemont com a President eren necessaris els vots d'ERC. I ERC no hi estava d'acord. En aquest context va primar arribar a un acord. I es va negociar, parlar i decidir.

I aquesta setmana, per a  mi, era inacceptable assumir la suspensió dels nostres diputats. No ignoro les derivades que tot plegat podia tenir, ni nego que potser estàvem en un cas d'aquestes fronteres difícils en la presa de decisions, entre les que ens permeten avançar i les que no, o, com a mínim, de les decisions que no ens facin retrocedir.

El que converteix aquest lamentable episodi en una crisi greu és la total falta de confiança entre les dues forces que configuren el gruix de la majoria independentista al Parlament i que comparteixen govern. Podem tenir parers diferents, visions diferents. El que no podem admetre, el que no pot ser, és que la falta de confiança entre nosaltres ens impedeixi resoldre-ho.

Cal conducció estratègica. Cal estar pendents de tot i preparats per a tot. Però no és possible anar enlloc si entre els qui hem de compartir trajecte i protagonitzar la gesta, tot és desconfiança. O ens comprometem en el "nosaltres", en formar part d'un "tots" que ens permeti superar aquesta desconfiança horrorosa que tot ho està empastifant, o a l'únic lloc on conduirem la nostra causa serà al precipici. 

Amics, companys... hem fet el més difícil. Això no vol dir que el que queda per fer sigui fàcil. No ho és. Però ho tenim a l'abast. Ho tenim a les nostres mans. Depèn de nosaltres. Depèn de que siguem capaços d'aïllar tot allò que ens impedeix créixer en el "nosaltres", superant desconfiances. Podem fer-ho. Podem mirar-nos als ulls i fer-ho. Perquè si no ho fem no podrem mirar als ulls a aquest poble que incansable reclama la llibertat, la República. Ens toca a tots ser soldats en aquest combat contra la desconfiança. Ens toca a tots ser dipositaris de tots els gestos i les complicitats que ens facin confiar plenament els uns amb els altres. Ens toca a tots ser exemple de que la nostra mà estesa és per ajudar a qui ho necessita, i no perquè no s'acosti massa. Ho tenim a tocar. Ho podem fer. Ho hem de fer.

I ho farem. Sé que ho farem!

DONEC PERFICIAM

5 d’oct. 2018

Resum de la situació política i decàleg per ensortir-nos-en


Aquesta setmana, conseqüència d'una altra prevaricació comesa pel jutge Llarena, hem tornat a viure un match-ball polític. Què fer davant les resolucions dels jutges de la in-justícia espanyola? Com les gestionem?

El match-ball, que semblava amenaçar amb unes noves eleccions, s'ha salvat aquest matí, amb la reunió entre el MHP Quim Torra i el VP Pere Aragonés. I sembla s'han sentat les bases per garantir arribar a juliol 2019. Una pròrroga que no arriba a l'any. Però com a mínim, arribar sencers a la sentència contra el macrojudici a la democràcia catalana.

Per a mi això és una bona notícia.

Tot això s'ha esdevingut enmig d'un ambient general extraordinàriament enrarit, barreja de crispació, frustració, enuig, confusió, dubtes, etc. Un ambient que està alimentant una fallida de la confiança a tots els nivells: entre partits polítics, entre la gent i entre la gent i els partits polítics.

Com a clau de volta de tot, tenim l'evidència que no sabem com abordar la situació, i si ho sabem, no ho sabem explicar. I el que no s'explica no es pot entendre.

I finalment, el quart element que resumeix la situació és que el "rio revuelto" és aprofitat per alguns per actuar des de la desllialtat col·lectiva, generant un irrespirable ambient de discòrdia, de cacera de bruixes, d'assenyalament dels altres, de menyspreu dels altres i àdhuc de negació dels altres.

Decàleg per ensortir-nos-en:
Intentaré avui analitzar el conjunt de les claus que hi ha al darrere d'aquesta situació política i de les que, a criteri meu, ens han de permetre ensortir-nos-en. Tinc -digueu-me il·lús- la potser imprudent pretensió d'ajudar a interpretar i contextualitzar el moment i fer-ho de manera que ajudi a que el nostre compromís militant sigui constructiu, que allò que fem ens aproximi a assolir els nostres objectius o, com a mínim, no ens n'allunyi.

1. La complexitat del moment.

No es pot entendre res si no assumim que estem en un moment d'una extraordinària complexitat. Segurament és el moment i la situació més complexa que mai hem viscut i que mai viurem. Negar la complexitat és allunyar-nos de les millors solucions i opcions per fer la República.

La complexitat és extrema i polièdrica. Complexitat per l'escenari de repressió en el que estem instal·lats. Com ha dit avui el MHP Torra, hem recuperat les institucions, però no la democràcia. Complexitat perquè ara fa un any vam viure un moment excepcional, que no va acabar com nosaltres volíem. No ens en vam sortir. Complexitat per la "descoberta" que en ple s.XXI i al cor de l'Europa Occidental al davant hem tingut un Estat que ha pogut recórrer al seu únic argument fundacional, que és la violència i la repressió, i que això s'ha pogut fer davant la passivitat i tolerància de les democràcies occidentals. Complexitat perquè la nostra confiança en la democràcia era cega, total, i hem descobert amàrgament que no era suficient. Complexitat per la pròpia correlació de forces polítiques favorables a la República, amb dos partits majoritaris igualats en força (Junts x CAT i ERC) i un minoritari (CUP), però que tots tres són indispensables per sumar majoria parlamentària per la independència i per poder gestionar el Govern, i totes tres tenen agendes diferents, o això sembla. Complexitat per no haver superat les desconfiances que ens atenallen des de fa anys. Complexitat perquè tenim les cúpules de partits i societat civil a la presó o l'exili. Complexitat perquè tothom té arguments vàlids i respectables, però quan els posem junts no lliguen ni amb pintura.

Complexitat, en definitiva, perquè no hi ha una estratègia clara i compartida per fer realitat la República. Complexitat perquè és molt difícil saber quina ha de ser aquesta estratègia.

2. Estem davant un estat autoritari, sense cap mena de garanties jurídiques, amb vulneració permanent dels drets humans més elementals.

I sabem que tot el que fem pot tenir greus conseqüències personals per a molta gent, i en el pitjor dels escenaris, col·lectives. Tenim mig govern a la presó i a l'exili, tenim la presidenta del Parlament a la presó, i hi tenim els líders de la societat civil.

Tenim al voltant de 2.000 persones a tot Catalunya en causes obertes per jutjats o fiscalia. Des d'alcaldes a veïns. Amb tota mena de delirants acusacions per mantenir aquesta repressió salvatge.

Però seria injust negar, ignorar o menystenir, que són la primera línia dels nostres líders polítics l'1-O els que estan suportant la repressió més salvatge. I que són fonamentalment 2 partits els afectats: gent d'ERC i de Junts per CAT. Sense oblidar l'Anna Gabriel, l'Adri o la Tamara. En cap cas. Però en cap cas tampoc no hem de ser injustos ni amb els nostres polítics ni amb aquests partits que estan suportant el gruix més cruel de la repressió, de la presó i de l'exili.

Qualsevol cosa que fem pot tenir greus conseqüències. I no podem fer veure que això no afecta. I no podem anar del pal de "pas al costat i que deixin fer-ho als #sensepor". Això no va així. Avui mateix tenim com l'alcaldessa de Berga, una altra víctima d'aquesta repressió d'estat autoritari, ha assumit la suspensió decretada judicialment.

No, no menystinguem la repressió. O com a mínim no la frivolitzem. Si hem d'assumir repressió, crec que val la pena sigui en un context en el que no sigui gratuït fer-ho.

Per tant, tot i que jo p.ex. no comparteixo la tirada enrere del President Torrent en la investidura del MHP Puigdemont, no frivolitzo. Ni ara, amb el que ha passat aquests dies. Podem no compartir. Però intentem no frivolitzar.

3. Ni Junts per Catalunya, ni ERC ni CUP no saben quina ha de ser l'estratègia per, en aquests moments, avançar per fer possible la República.

Per a mi això no és un problema. Però amb les deslleialtats mútues ho hem convertit en un problema, perquè és usat en els uns contra els altres i en el contra tots. És usat per desgastar-ho tot.

Tant ERC com JxCat i CUP tenen exclusivament posicionaments "retòrics" al respecte. I no ho critico. Critico que essent així per a tots, s'usi en els uns contra els altres.

ERC potser ha estat la que ha intentat situar unes línies estratègiques del nou escenari. Però ho ha fet d'una manera molt maldestra, sense explicar perquè el que era bo tots aquests anys ara ja no ho és i no passa res, zero autocrítica i perquè ho ha fet tan unilateralment que fins i tot les seves bases s'hi van revoltar. ERC ha situat com a objectiu "eixamplar la base". Però no ens diu fins on creu que s'ha d'eixamplar. I no diu, perquè sap no està vinculat, què passarà quan s'hagi eixamplat la base. I va voler renunciar a la unilateralitat, però les bases no li van permetre, tot i que la direcció sembla estar ignorant el compromís negociat amb les bases. I deixa anar que això va per llarg, i parla de 10-15 anys. I ningú no entén res. Perquè no es pot entendre. Perquè de fet, amb aparença d'anàlisi política i estratègica, només es retòrica per no haver de dir el que hi ha al darrere d'aquest discurs: hem perdut, ara no podem tornar-ho a intentar, això estarem anys fins poder-ho fer, dediquem-nos a anar fent o prendrem mal.

JxCAT intenta combinar un eix de legitimitat que arrenca de l'1-O per no renunciar en cap cas a la unilateralitat amb els equilibris "autonòmics" del Govern i les seves necessitats fundacionals, amb la Crida. En tot cas JxCat ni posa terminis ni condicions. Però tampoc cap explicació de com fer-ho.

La CUP més o menys igual, però des d'un indissimulat menyspreu cap als altres que només es pot permetre qui no assumeix cap responsabilitat. "Desobeïm". Sí, ja, així, en abstracte. Pura retòrica. Com retòrica sagnant fou no votar a favor de la investidura de Jordi Turull per "autonomista", i l'endemà Jordi Turull entrava a presó, d'on no ha sortit. L'autonomista a la presó. Els purs, a l'escó.  L'altre dia en Carles Riera hi tornava, i acusava el MHP Torra de ser un perfecte gestor autonomista. No entenc com es pot dir això a una persona com Quim Torra, de la seva trajectòria i compromís, i fer-ho mentre qui l'acusa ha rebutjat coses tan mínimes com entrar a la Mesa del Parlament. La CUP tampoc té estratègies, també recorre a la retòrica, però és més inflamada i no sé si en són conscients, però l'usa per provocar un desgast general del moviment, per fer perdre confiança, per encedre-ho tot, com quan dilluns cridava CUP Barcelona a "ocupar el Parlament".

No, ningú té cap estratègia, perquè ningú sap, de debò, com fer-ho. L'escenari és massa complexe.

4. Que ningú tingui cap estratègia en si mateix no seria un problema. El problema és un altre: el despropòsit que no s'hagin tancat tots (partits polítics i societat civil) en algun lloc per no sortir-ne fins arribar a un Mínim Comú Compartit del que cal fer. 
Un mínim comú que asseguri no desgastar-nos estúpidament. I que, fins i tot sent molt mínim i no establint un full de ruta fins al final (que jo crec seria un error gravíssim!), sí que situï estratègies i polítiques que ens permetin avançar cap a l'objectiu. Aquest mínim comú hauria de garantir que allò que fem té un mínim sentit estratègic com per no ser contradictori amb res i com per garantir que ens permet, ni que sigui modestament, avançar.

5. El convenciment que només és possible la República des d'un "nosaltres" sòlid i blindat. Que per fer la República ens necessitem tots, i que sense ser-hi tots és impossible la República.
Això, que pot semblar retòric, no ho és gens. Si algú es pensa que la República la farà ell sol, el nosaltres és impossible. Si algú creu que l'objectiu principal ha de ser desempallegar-se "d'altres", no hi ha cap futur possible. Assumir aquest "ens necessitem tots" implica un canvi profund en el nostre "jo", perquè implica no veure l'altre com algú de qui no ens refiem o com algú al que estem esperant qualsevol cosa per sortir a criticar-lo i menystenir-lo. Implica veure "els altres" com algú amb qui fer, amb qui construir. "L'altre" no és així ja mai un rival ni algú a qui fotre, sinó algú amb qui treballar, algú a qui ajudar sempre que calgui.

Aquests dies hi ha qui demana, fins i tot exigeix amb vehemència, eleccions. La manera com ho fan té més de voler que siguin un "ajuste de cuentas" que cap altra cosa. Exigeixen eleccions perquè volen castigar uns a un partit polític, uns a un altre. Exigeixen eleccions perquè volen algú en surti més feble. Mireu, això és difícil que passi com sembla creuen que passarà aquests apologetes d'eleccions ja.

Totes les dades que tenim apunten un escenari força estable. I, més important que això, el que és 100% segur és que l'endemà d'aquestes hipotètiques eleccions, seguiríem estant igual. Ningú podria fer la independència per si sol. Seguiríem necessitant-nos a tots per fer realitat la República. I la República no seria possible sense ser-hi tots.

Per tant, reforcem el nosaltres, assumim que ens necessitem tots i defugim d'exigències buides, de l'engany de propostes màgiques.

6. El més important, en moments així, és l'actitud. Podem no tenir estratègia. Però ens és absolutament exigible una actitud constructiva, col·laborativa, cooperativa, en aquest trajecte per fer realitat la República.

Val, però per a què? Molt fàcil: no hi ha fulls de ruta màgics. No hi ha receptes màgiques. No sabem com ni quan serà que podrem intentar-ho un altre cop. El que sí ens és exigible és una actitud: la d'estar conjurats per assegurar que quan aquest moment arribi, estarem preparats, que quan aquest moment arribi serem més forts que no ho érem fa un any, que quan aquest moment arribi haurem après molt del camí que ens hi ha permès arribar, dels errors propis, i de com intentaran impedir-nos-ho.

I forma part també de l'actitud, o de la necessitat del "nosaltres" o d'assumir la complexitat... un punt que jo considero clau: evitar caure en el derrotisme i, encara més important, evitar ser propagandistes del derrotisme.

No hi ha solucions màgiques. I us enganya qui us les proposi.

No s'està incomplint cap mandat. Es manté absolutament intacte l'objectiu de fer la República. Ningú no havia dit es faria tal dia o tal altre. No us deixeu arrossegar cap a aquesta visió interessada que alguns propaguen.

Si algú es pensava que ho aconseguiríem a la primera i per KO no era conscient de la dificultat de l'empresa que tenim al davant. Gairebé cap procés independentista ho ha aconseguit a la primera. Ni en processos convulsos ni quan s'ha pogut gestionar des d'un civilitzat marc democràtic (Escòcia o Quebec). Em reitero en l'exemple d'Irlanda, perquè fou una causa en la que el separatisme català de començaments de segle s'emmirallà. De l'aixecament de Pasqua a fer realitat la República irlandesa passen 6 anys.

En aquest any des de l'1-O 2017 l'estat espanyol s'ha afeblit més que nosaltres: ha quedat àmpliament qüestionada la seva "qualitat" democràtica i el seu sistema judicial ha estat absolutament desacreditat, i gairebé mitja Europa ha rebutjat, escandalitzats, les seves pretensions judicials.

En aquest any nosaltres hem mantingut, contra tot pronòstic, en un escenari crític, la nostra majoria social i parlamentària, fet que ens ha reforçat enormement. Hem mantingut la capacitat de mobilització, com vam demostrar l'Onze. I hem internacionalitzat la nostra causa com mai.

Tot això no és suficient per a res. Però ajuda. Que el teu enemic s'afebleixi i tu et reforcis, ajuda. Ni derrotisme ni estratègies màgiques. Treballem per ser cada dia més forts i estar cada dia més preparats per quan arribi el moment.

Perquè aquest moment no té data i no la podem fixar. Pot ser d'aquí dos mesos, d'aquí mig any, d'aquí un any o d'aquí quatre. No ho sabem. Saber quan serà el moment vol dir estar preparats per aprofitar-lo, vol dir saber com identificarem aquest moment, saber què ens exigeix a nosaltres i en quina situació ha d'estar l'enemic, l'estat espanyol i la seva casta corrupta, franquista i autoritària.

7. Hem d'aprofitar per treballar per superar les nostres febleses de sempre i evitar-ne de noves. 
Sobre les febleses de sempre, n'apunto una molt greu: mitjans de comunicació. Al nostre país som incapaços d'arribar a moltíssima gent. I això ens va molt en contra. Però n'hi ha més.

Evitar-ne de noves: Tots aquests anys s'han caracteritzat per una societat civil molt forta, que ha liderat el procés i ha sabut treballar amb la resta d'interlocutors, bàsicament partits polítics. No ha estat gens fàcil, però aquest lideratge i aquest compartir hi ha estat. I la gent hem estat una formidable, extraordinària columna vertebral d'aquesta cohesió al voltant de les majories.

Doncs bé, ara ens trobem amb una situació que té un enorme potencial d'afeblir-nos si no sabem gestionar-la bé. La triple fallada de confiances ha derivat en la proliferació d'iniciatives, sempre molt minoritàries, que s'apropien del "nosaltres" i s'autogestionen des d'una perillosa actitud redemptora, de superioritat moral. I això és un eix divisiu que pot ser devastador. Expressions com "el poble mana el Govern obeeix" formen part d'aquesta situació. No som tots poble? Són 50 acampats? Són 300 tallant vies?

Un efecte divisiu que es multiplica a partir de la generació d'un discurs que menysprea i vol ridiculitzar, estigmatitzar als "altres": que si processisme, que si llirisme, etc. Tot això és repugnant. I no té cap futur, excepte sembrar la divisió, fer impossible el nosaltres i generar actituds sectàries i messiàniques que només uns són els que poden fer la República.

8. Cada dia que passi fins que ens llencem a intentar fer realitat la República ha de ser un dia invertit en ser més forts i en explicar a tothom perquè volem la República. 
Portem massa anys que només generem notícies de nosaltres, del que passa entre nosaltres. I hem de tornar a fer independentisme. Hem de tornar a fer continguts i explicar-los, fer-los arribar fins l'últim racó. Aparquem-nos nosaltres com a notícia (les nostres trifulques) i elevem a notícia tots els motius, dades i arguments per voler la República.

Ara imagineu que tot el temps que dediquem a queixar-nos i criticar-nos sagnantment entre nosaltres el dediquem a fer República, a explicar perquè volem la República, a convèncer que la República és un guany per a tots i ens interpel·la a tots.

9. Permetem-nos posar en marxa eines que poden ser molt importants per guanyar la República.
Eines com pot el Consell de la República, a l'exili, presidit pel MHP Puigdemont, com l'assemblea d'electes, o com el Procés constituent. Això són compromisos adquirits per ser més forts i poder fer realitat la República. Ho recordeu, oi?

Donem-nos una mica de temps i confiança per fer-ho possible. Ens ajudarà. Ens anirà bé.

10. Estimem-nos

D'aquesta triple fallida de confiances, entre nosaltres, entre partits i entre partits i gent, no en surt guanyant ningú. Bé, sí, l'estat espanyol. 
Superem-ho. Assumim la complexitat. Reconeixem-nos en "l'altre" per poder fer el "nosaltres"
Ajudem-nos davant la repressió. Presos i exiliats s'estan sacrificant molt per tots nosaltres, tinguem-los sempre presents, a ells i a les seves famílies. I a tots els qui pateixen repressió. Tots. 

I reconeixem-nos en el nosaltres per la nostra actitud. S
Ser-hi tots. I anar-hi, anar-hi i anar-hi. Fins vèncer

No em fa por semblar cursi. Estic convençut que tot serà més fàcil si ens estimem tots una mica més i ens respectem tots un molt més.

Això ens apel·la a tots. Un tots que sempre comença per un mateix, evidentment.

DONEC PERFICIAM




2 d’oct. 2018

El q ha passat i la situació política a través de l'anàlisi d 3 episodis recents d les nostres mobilitzacions. I un epíleg.

Avui voldria analitzar, des del punt de vista de seguretat i dimensió i impacte polític 3 episodis recents de les nostres mobilitzacions que han comportat un important desgast per a tot el moviment i que al meu entendre han vorejat irresponsablement desencadenar un important crisi política i de les expectatives per fer realitat la República.

Finalitzaré l'escrit amb un epíleg sobre les característiques i dimensió política que comparteixen aquests 3 episodis.

EPISODI 1. Acampada plaça Sant Jaume
Desembre 1985. Jo tenia 19 anys. Feia un any havia començat a militar a l'independentisme, a La Crida a la Solidaritat. La Crida era activisme no-violent. Accions contundents, sempre no-violentes. Tot un manual de militància. Malgrat tot, sempre acabàvem amb problemes amb la Policia Nacional espanyola. No era la nostra policia. Llavors no hi havia Mossos d'Esquadra.

A Barcelona es va celebrar una reunió de la CONSEO: Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental. A Cotxeres de Sants. Hi van participar tots els moviments independentistes de tota Europa. De tot tipus. I quan dic de tot tipus vull dir que alguns eren molt poderosos i d'altres eren molt minoritaris, que alguns practicaven la lluita armada i d'altres eren no-violents o exclusivament polítics.

En aquella època els moviments independentistes més forts eren l'irlandès, el basc i el cors. L'escocès ni existia, pràcticament. I el nostre era poca cosa més que testimonial. Avui, aquests dos moviments pacífics i no-violents som els que més recorregut hem pogut fer.

Jo tenia 19 anys, i aquell desembre del 1985, en l'organització de la CONSEO, vaig estar, amb altres companys, al servei de seguretat. La nostra missió era vigilar permanentment tot el perímetre de les Cotxeres, on es desenvolupava la conferència. Havíem d'estar atents a qualsevol possible intent d'assalt de la ultradreta, llavors molt forta a Barcelona. Però també a qualsevol possible bossa, motxilla o objecte sospitós que ens trobéssim en aquell perímetre, en les parets, columnes exteriors, dipositat al terra, el que fos. Si ens trobàvem res "sospitós" teníem un protocol d'actuació al més alt nivell dels participants en la Conferència, per avaluar l'amenaça.

Això era l'any 1985. Ho vaig recordar aquest dimarts de la setmana passada, a la Plaça Sant Jaume. Hi havia l'Acampada. Em vaig passejar per tot el perímetre d'aquelles tendes de campanya tancades en un dels quartils de la plaça. Cap mesura de seguretat. Fins i tot vaig apartar cordes de les que subjectaven tendes a fanals, em vaig ajupir per passar-hi. Res. Cap seguretat. Hauria pogut fer el que hagués volgut. Hauria pogut dipositar qualsevol objecte, motxilla, el que fos, sota d'una d'aquelles tendes i ningú se n'hauria assabentat. Vaig recordar aquell 1985, quan amb altres companys passejàvem tota l'estona amunt i avall de tot el perímetre on es desenvolupava la CONSEO, per evitar que ningú s'hi acostés a fer coses estranyes o per, eventualment, localitzar objectes sospitosos.

L'endemà, dimecres, els Mossos d'Esquadra van procedir a retirar totes les tendes. No van posar cap impediment a que seguís la concentració d'aquella vintena o trentena de persones que hi havia, però van retirar les tendes. I van fer-ho tot recordant a la vintena d'acampats que el país està en alerta 4 sobre 5 antiterrorista.

La CUP ràpidament va demanar la dimissió del conseller Buch. I la hiperventilació de les xarxes va començar a rajar contra Mossos, Conseller, President, Govern, etc. Aquella retirada de tendes s'elevava a prova irrefutable d'un Govern de poltroneros, que no volen fer res, que no estan fent res i que a sobre impedeixen fer res a aquella vintena d'acampats. 

Aquell 1985 jo només tenia 19 anys, però tots érem conscients del que vol dir garantir la seguretat. Aquella CONSEO podia ser objectiu de la ultradreta. Ara la ultradreta espanyolista torna a estar molt activa al nostre país. I estem en alerta terrorista 4 sobre 5. Som objectiu dels grups terroristes islamistes. Ho sabem. Fa poc més d'un any dels horrorosos atemptats del 17A. Qualsevol hauria pogut deixar-hi el que fos: una motxilla, un paquet, una bossa, el que fos, que contingués material explosiu, inflamable, tòxic, etc. I sí, fer-ho allà al cor de la ciutat i del país, a la Plaça Sant Jaume, i sense que ningú se n'enterés, i amb tota una estesa de tendes de campanya que oferien un amagatall impagable a qualsevol amb intencions dolentes.

Però els dolents eren els Mossos, per desactivar el que era una autèntica bogeria en termes de seguretat.

No menystinguem les amenaces. I siguem actius en mesures de seguretat pròpies, i amb la col·laboració plena amb Mossos d'Esquadra, la nostra policia. La falta d'organització i de mesures de seguretat pròpies no és excusable. Com tampoc ho és ignorar les amenaces i els riscos. 

I aprofitar un intervenció responsable i obligada de seguretat ciutadana en un país en alerta 4 terrorista, per desgastar políticament, és inadmissible. Més d'un hauria de demanar disculpes. Més d'un hauria de fer acte de contrició.

EPISODI 2: Mani de Xusmapol

Dissabte 29 de setembre hi havia convocada, des de feia setmanes, una mani del sindicat policial (Policia Nacional i Guardia Civil) vinculat a C's, d'ideologia totalment ultradretana. La convocatòria "oficial" era per una reivindicació laboral. Però era un frau. L'objectiu era retre homenatge als salvatges policies i guàrdies civils que l'1-O havien escampat la barbàrie al nostre país, amb una violència demencial contra població civil indefensa i pacífica que només volia votar. Aquella barbàrie viscuda, aquella salvatjada i la nostra reacció com a poble va conferir caràcter fundacional a aquella data, 1-O, pel que fa a la nova República Catalana que estem construint.

La mani de Xusmapol era, evidentment, una provocació repugnant. I a sobre volien manifestar-se a Plaça Sant Jaume.

Les manifestacions no requereixen autorització. Simplement comunicació. Les autoritats poden modificar recorreguts. Però no prohibir. I en última instància, ni que una autoritat volgués prohibir, serien els tribunals que tindrien l'última paraula. La conselleria d'Interior va intentar aplicar la doctrina del mal menor: no prohibir, perquè no podien i perquè d'haver-ho fet el control hagués quedat en mans dels tribunals espanyols, però sí modificar recorregut, impedint accés a Plaça Sant Jaume. Però en el que per a mi va ser un error, es va mantenir al centre de la ciutat. Crec que hi havia arguments suficients per haver-la traslladat a les places de Sants Estació, a Montjuïc, al Fòrum, a Pedralbes, etc. Lluny del centre.

Davant el risc que aquests bàrbars intentessin accedir a Plaça Sant Jaume, diverses entitats van fer una crida a concentrar-s'hi, per impedir-ho. Ja segurament no hauria passat, però era la manera d'assegurar-ho i de mostrar el rebuig a aquella provocació. I des de primera hora de dissabte la Plaça Sant Jaume estava plena de gent.

Fins aquí tot bé. Les coses es compliquen, al meu entendre innecessàriament i molt irresponsablement en la seqüència següent, ja fora del control de les entitats que havien convocat a Sant Jaume.

Xusmapol tenia perímetre de manifestació entre Via Laietana a l'alçada de la Jefatura Superior de la Policia Nacional i la Plaça Catalunya, on tenien escenari per fer acte. Amb trajecte ascendent per Via Laietana per Urquinaona i Ronda Sant Pere.

Amb una argumentació variada, que anava des del "fer-los fora", perquè al feixisme se'l combat, fins al càndit "fer-los saber que no són benvinguts" uns quants centenars, potser fins a un miler o dos de manifestants independentistes o republicans, van voler anar fins on estaven els de Xusmapol. Alguns per Via Laietana, sobrepassant el cordó de control per evitar-ho que havia preparat Mossos. Aquesta actuació va anar acompanyada d'una vexatòria actuació contra el cos de Mossos d'Esquadra, ruixant-los de pintura en pols de colors. Ni festa Holi ni tonteries, allò va ser una actuació inadmissible contra Mossos. En una seqüència com a mínim confusa, la situació deriva en càrregues de Mossos quan veuen perillar la integritat del cordó policial de control.

Però els manifestants que volien arribar fins a la mani de Xusmapol, ja sigui perquè al feixisme se'l combat, ja sigui per la candidesa d'explicar-los que no són benvinguts, van intentar-ho fer al llarg de tot el perímetre que envolta Plaça Catalunya i carrers adjacents. Era un perímetre enorme, molt difícil de cobrir per part de Mossos. I hi va haver noves càrregues. Sí, Mossos, davant el risc de quedar desbordats, va actuar amb duresa.

L'actuació de Mossos, que potser és criticable des del punt de vista de dispositiu i fins i tot d'ocasional duresa, va aconseguir el que era l'objectiu fonamental: evitar que els dos grups entressin en contacte. De fet només hi va haver un contacte, amb agressions confuses, que van quedar gravades i que ha comportat la detenció d'un personatge que havia agredit un policia nacional de la mani.

Aquí el tema de debat no és, com alguns han volgut frivolitzar, les possibles portades que els episodis de tensió, de setge dels manifestants a una altra mani i de les càrregues policials haurien pogut donar. En cap cas.

Aquí el tema fonamental des d'un punt de vista de seguretat i d'anàlisi de les conseqüències dels nostres actes és perquè hi va haver qui no va tenir-ne prou amb la concentració de Plaça Sant Jaume i va voler arribar fins els Xusmapol.

Per al personal que hi va participar allò, haver generat aquella tensió (deixem-ho aquí) era motiu d'orgull. Ja no hi havia llirisme i es plantava cara.

Mireu: en cap cas (aquesta visió sí que podria ser considerada llirisme!):

- hi va haver una evident voluntat de desbordar els controls policials i arribar fins els Xusmapol. Imaginem que s'assoleix, que en algun punt de l'ampli perímetre, un grup de 50, 100, 200 manifestants "nostres" desborden el cordó i arriben fins els Xusmapol. Allò hauria acabat amb una segura batalla campal. Televisada en directe. Un desbordament d'aquest tipus, que va estar a punt de passar hauria acabat amb un ball de bastons demencial, amb ferits, amb sang, amb una violència que només que ens hauria perjudicat, i molt.

- segons els "ideòlegs" d'anar a buscar als Xusmapols, estàvem legitimats per fer-ho, per tot el que ens havien fet l'any passat, per tota la barbàrie amb la que van atacar la nostra gent i per respondre a una provocació inadmissible. Davant d'això, estàvem legitimats pel que fos.

I aquest punt és encara més perillós que l'anterior. Hem construït, defensat i mantingut un modèlic moviment cívic, pacífic, no violent. Hem assumit i hem presumit de fer-ho de la no-violència. Amb tot el que implica. Doncs bé, tot això se'n va a norris en el moment que considerem que davant uns fets estem legitimats "per respondre-hi com sigui". I la barbàrie de l'1-O ens "legitimaria" per anar a pels seus responsables i "combatre'ls". Perquè al feixisme se'l combat. Per tant, si es podia arribar fins on estaven i "passar comptes", estàvem legitimats per fer-ho.

Mireu, això és inadmissible. No perquè d'alguna manera no ens assisteixi raó, sinó perquè això esquerda la columna vertebral del nostre moviment, la no-violència. No és un tema de "llirisme" com tan menyspreativament vomiten sobre els qui ho hem criticat els "valents". És un tema de coherència.

Sempre es pot buscar i trobar una "legitimació" per a la violència. Però el nostre moviment ha decidit que la violència no és legitima. I un grup d'uns centenars, posem un parell de milers no té cap dret a trencar la columna vertebral d'un moviment de masses com el nostre.

Ara era perquè no es podia consentir la impunitat de l'1-O. Als anys vuitanta un líder independentista arengava les "masses" (uns pocs milers) els Onzes dient que era normal que aquell dia el jovent anés a enfrontar-se amb les forces d'ocupació (la policia nacional d'aleshores). Clar, si són forces d'ocupació, estem legitimats per combatre'ls "per tots els mitjans".

I els "grans ideòlegs" de la lluita armada la justificaven dient que si et treuen la llibertat per les armes, s'està legitimitat per recuperar-la també per les armes.

I no, amics. No és un tema de legitimitat en l'ús de la força o la violència. És un tema que, fins ara per unanimitat d'un moviment de masses com el nostre, s'havia acordat que la violència no era legítima, que la nostra lluita ha estat, és i serà no-violenta.

I dissabte 29 una minoria va voler fer saltar pels aires aquest fonament transcendent del nostre moviment. I no podien fer-ho. No era un tema de si hi havia hagut tensió i no violència, de si només era pintura, de que prou llirisme, de dignitat. No era res d'això. Era senzillament que cal aïllar i desautoritzar radicalment qualsevol que vulgui trencar unilateralment la columna moral de l'activisme del nostre moviment, la no-violència. I les actituds del 29 era això el que feien, trencar el fonament del moviment que res no legitima la violència.

EPISODI 3. Mani de l'1-O i fets del Parlament

Ahir dilluns, per commemorar i recordar urbi et orbe que l'1-O és viu entre nosaltres, que és un moment fundacional de la República que estem conjurats a fer realitat i per recordar els nostres presos i exiliats, es van convocar infinitat d'actes arreu del país. I a la tarda una mani que altre cop fou massiva a Barcelona. Més de 180.000 persones.

Però a diferència de les exemplars manifestacions que de manera sistemàtica hem protagonitzat des de l'Onze del 2012, aquesta manifestació va acabar amb greus enfrontaments amb Mossos d'Esquadra. Segona vegada en tres dies que això passava. Totes les alertes enceses.

M'és igual si els que es van desviar del recorregut oficial per baixar per Via Laietana, per anar fins a la Prefactura de la Policia Nacional ho volien fer per dir-los molt educadament "sou uns dolentots" i cantar-los-hi allò de "tinc un clavell per tu" o el "hola Don Pepito, hola Don José" o per fer altres coses.

M'és igual si els que no van obeir la desconvocatòria de les mobilitzacions davant el Parlament només volien guarnir la porta de la institució d'un bonic i creatiu collage d'adhesius.

El que és inadmissible és que, altre cop, l'acció irresponsable d'uns pocs va originar noves càrregues policials.

Si en 6 anys de mobilitzacions massives mai cap problema, per què ara, en 3 dies, 2 episodis que acaben amb càrregues policials? No, no és perquè Mossos s'hagin tornat bojos. No és això. És perquè uns quants, uns centenars, uns milers, es creuen amb el dret de generar una tensió que acaba derivant en això. Una tensió, una actuació, absolutament innecessària. Li podeu dir que és perquè no us agraden els lliris. Li podem dir moltes coses diferents.

I no, no és un tema si els mitjans exageren quan parlen del que ahir va passar al Parlament com a "assalt" al Parlament. I no, entendreu que no cola que "només era posar adhesius a la porta".

Dilluns la CUP Barcelona, en un tuit, va demanar la dimissió del President Torra i, aquell vespre, ocupar el Parlament. I després va dir que només es feien ressò del que volien fer els CDR.

Això va fer saltar les alertes. Sí, la "relliscada informativa?" de la CUP BCN va posar en alerta de que alguna cosa s'estava movent per intentar ocupar el Parlament.

Per favor, no sigueu tan incauts de dir que tot va passar "per posar unes enganxines a la porta del Parlament". Aquesta manera de negar la gravetat dels fets (una gravetat que per sort només va quedar circumscrita a les càrregues policials) em va recordar una molt celebrada anècdota de l'independentisme dels 80. Després d'una mani, no recordo si un Onze o un 23A, hi va haver enfrontaments amb la PN. I detinguts. Ens vam concentrar davant Via Laietana, on els tenien detinguts. Va arribar la mare d'un dels detinguts, i la dona anava cridant, mig plorosa mig indignada, "han detingut el meu fill per tirar flors a la policia! han detingut el meu fill per tirar flors a la policia!!!". Bé, sí, senyora, efectivament, però dins d'un parterre de ciment.

"Han carregat perquè hem posat adhesius a la porta del Parlament!!!!". Home, sí, potser només van poder posar adhesius, però la intenció era una altra. I si no ho era, la propera vegada que els de la CUP Barcelona no facin crides com la que van fer i no vagin dient que només es fan ressò del que volen fer els CDR.

EPÍLEG: QUÈ CARACTERITZA EN TERMES DE MOVIMENT I POLÍTICS AQUESTS TRES EPISODIS? ANÀLISI POLÍTICA I DE LA SITUACIÓ

Als 3 episodis descrits els uneix una mateixa actitud, caracteritzada pels següents trets:

1- unilateralitat minoritària que posa en risc els valors compartits per la immensa majoria del moviment de masses que fins ara hem estat

2- prou llirisme, processisme, tietisme, etc

3- "el poble mana, el Govern obeeix"

4- el Govern ha de complir un mandat que no està complint

Anem a veure quina consistència política tenen:

1- Unilateralitat d'una minoria.

Els 3 episodis narrats i viscuts aquests dies han estat protagonitzats per una minoria. Poseu-li uns centenars, poseu-li un parell de milers de persones.

Dilluns una mani de més de 180 mil persones. Com sempre, cívica, no-violenta, respectuosa, transversal políticament, socialment, i estructuralment (de totes les edats). Els incidents davant Via Laietana i Parlament els protagonitzen, saltant-se el recorregut de la mani i desobeint les consignes de l'organització de dissoldre la mobilització, unes poques desenes d'activistes amb la cobertura de com a molt un parell de milers de manifestants.

I no, no teniu dret a trencar la mani ni a no seguir les consignes dels organitzadors i molt menys a no respectar el caràcter militantment no-violent de les mobilitzacions de les organitzacions convocants.

Teniu, això sí, tot el dret del món a convocar les vostres pròpies mobilitzacions. La gent ja sabrà què hi ha al darrere. I que la gent triï i segueixi les mobilitzacions a les que vol donar suport i participar. Però no teniu dret, aquesta minoria, a rebentar les mobilitzacions organitzades per altres.

2. Llirisme, processisme, tietisme

Una altra característica d'aquesta minoria és el seu menyspreu envers els altres indepes, que arriba a l'agressivitat i la negació.

Si no estàs amb el que ells diuen i fan és que ets un "llirista", una pocapena, una ànima càndida que es passeja per aquest món amb el lliri a la mà, a la que tothom enganya i manipula.

Estan ungits d'una superioritat moral i política que exhibeixen sistemàticament, sense cap mena de rubor. Ells són els "verdaders (sic) independentistes", no la resta, que som uns processistes, és a dir, gentola que, en el fons, no volem la independència, sinó viure dient que la volem. Ells pensen i saben el que ens convé, no la resta, que no sabem pensar per nosaltres mateixos i només repetim les consignes dels nostres "líders". Ells sí que tenen dignitat, no la resta, que com unes tietes participem de mobilitzacions sense fotre-hi cullons i fer el que cal fer, que és el que ells fan.

3. Així les coses, ells són "el poble". 
Dimarts setmana passada a l'acampada podien ser normalment unes poques desenes de persones. Màxim respecte. Però ells eren el poble. Ells manaven. I el Govern havia d'obeir. I aquí la cosa ja grinyola. El que va passar ahir al Parlament, amb aquell com a molt parell de milers d'enganxinaires, només era un "avís" al Govern, per recordar-los qui mana aquí, que són ells, perquè ells són el poble.

La resta, els altres 178.000 de la mani no som poble, perquè no som res. Som lliristes, som processistes, som tietisme i, en la majoria de casos, fem el que fem per la paguita. No com ells. Els dignes. Els que pensen per si mateixos. Els indepes de debò. Per això són el poble. I la resta no comptem. Ells decideixen el que vol el poble i el que ha de fer el Govern.

4. I el que ells han diagnòsticat és que el Govern ens està traïnt perquè no està complint el mandat de les eleccions del 21D i de l'1-O. I el que ells han decidit és que l'ha de complir. I que aquí estan ells per fer-los-hi complir o rebentar-los.

Curiosament la majoria d'analistes han donat per "bo" això que el Govern no està complint el mandat. I és clar, això és l'origen de tots els mals. No es fa el que es va dir es faria. I això genera frustració a la gent.

Doncs mireu, això és FALS. No s'està incomplint cap mandat. Com a molt hi ha alguna cosa que no està sortint com es volia, p.ex. investir Puigdemont. I és un tema molt important, aquest, però tot i sent-ho convé tenir en compte dues coses, sense les quals quan es posa aquest exemple d'incompliment de mandat senzillament s'està manipulant i mentint. D'entrada Junts x CAT, que és la força que va assumir aquest mandat, no té majoria per fer-ho. Només podia investir-se un President indy a partir d'un acord amb ERC, i ERC no s'havia compromès mai a investir Puigdemont. Davant això es podria engegar tot o es podia actuar amb responsabilitat, buscant un acord, que és el que es va fer, perquè només som majoria si hi som tots. I es va primar el tots. Però aquí no acaba tot, perquè el MHP Torra sempre diu que la mesura de Govern que sempre està esperant poder implementar és investir Puigdemont, que aquest és l'objectiu de la legislatura, fer-ho possible. Per tant no s'hi ha renunciat.

Doncs eleccions! D'acord, i després de les eleccions tots hauríem seguit necessitant-nos tots.

I no s'està incomplint res més. No hi ha cap mandat incomplert. Ni JxCAT ni ERC no van posar data a fer realitat la República. Van reiterar el seu inequívoc compromís per fer-ho possible, per fer-la Realitat. Però no hi havia cap data, cap calendari, res que digués que l'octubre 2018 ens hi havíem de ficar, ni el novembre ni gener 2019.

Em resulta per tant incomprensible els qui alimenten el relat de que s'està incomplint un mandat. És una manera molt vil d'enganyar la gent i de voler desgastar Govern i partits.

Per a mi si hi ha un mandat no explicitat però crec que assumit per la immensa majoria és que com a mínim esperem s'hagi après de tot el que ha passat i que el proper cop que ho intentem no es cometin els mateixos errors. I aquesta precipitació dels "ara, feu-ho ara, que esteu incomplint. Feu-ho ara, que som el poble, que nosaltres manem. Obeïu!" a l'únic escenari que ens porta és a repetir altre cop tots els errors del passat.

No amics, per a mi, i jo en contra del que penseu, sóc poble, no penso deixar que em desposseïu dels meus drets, del meu ser poble, i per tant a que decidiu per mi, per a mi, deia, el mandat és el compromís en fer realitat la República. El compromís és estar més i millor preparats que ara fa un any. A això és al que estem obligats tots. Era molt difícil guanyar a la primera i per KO, i no va passar. Però les nostres aspiracions segueixen intactes, o, millor dit, s'han enfortit (com a mínim fins els 3 episodis descrits). Potser no estem millor ara que fa un any pel que hàgim fet nosaltres, sinó perquè la batalla de l'any passat a qui sí ha desgastat més i de manera més perceptible és a l'estat espanyol. Per tant, perseverar, enfortir-nos i esperar l'oportunitat per guanyar.

Un d'aquests que m'acusava de llirista, de no ser un verdader independentista, de ser un processista i de no saber pensar per mi mateix, em retreia que si haguéssim fet com els irlandesos no estaríem així, com ara estem. La ignorància és terrible. Però aquesta ignorància, en aquesta minoria que es consideren només ells són el poble, té efectes devastadors. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, per més èpic que fos, i per més dolor i repressió que portés... els irlandesos van necessitar de SIS anys, sí, 6, fins poder fer realitat la seva República.

Avui n'Adam Majó, històric militant independentista, publicava un encertadíssim article al Regió 7. Em permeto agafar-li el darrer paràgraf per acabar també jo així aquest article.

"En rugbi, quan un partit està travat, quan cap dels dos equips sembla capaç de guanyar ter-eny, els entrenadors acostumen a recomanar tres coses: assegurar la possessió de la pilota, mirar de sorprendre l'adversari i, sobretot, aprofitar els errors del contrari. Actualment, l'Estat i l'unionisme no tenen força ni estratègia per vèncer l'independentisme i recuperar el suport perdut, però el moviment partidari de la República (Govern inclòs) tampoc té els mitjans ni els aliats per fer-la realitat, per implementar-la immediatament. Avançarà (i guanyarà) qui porti la iniciativa, qui sigui capaç de no fer sempre el que l'altre espera que faci i, per descomptat, qui cometi menys errors."


És això. I, sobretot i sobre qualsevol altra cosa o circumstància: ENS NECESSITEM TOTS I A TOTS. Sense això, res. O blindem el nosaltres, o res. Fem-ho.

DONEC PERFICIAM

PS: sobre lliristes. els que penseu que en aquests tres episodis s'ha plantat cara, s'ha estat més digne o s'ha avançat més: us recamano una cosa: agafeu algun llibre de l'independentisme dels 80s. Llavors totes les manis acabaven a hòsties, com heu provocat aquests dos dies. Llavors totes les manis eren poca cosa més que testimonials, en assistència i impacte, d'uns quants milers. No va ser fins que no vam pacificar les manis indepes que van créixer i començar a ser massives. Fins avui. No ens feu retornar al passat. Ja el coneixem, i ni és bonic ni ens apropa gens a la República. Aquests 3 episodis obren les portes del passat improductiu i de la minorització de l'independentisme. Deja vu