19 de febr. 2014

Tremosa, Junqueras i Romeva, o quan els catalans de les pedres en fan pans

No ens enganyem: quan ens parlen i convoquen a eleccions al Parlament Europeu el que ens ve al cap és la cançó de Celtas Cortos “Cuéntame un cuento”.

Fa cinc anys Catalunya estava sumida en un episodi inconfessablement fosc: la decadència del govern tripartit presidit per José Montilla i la seva demencial fugida endavant que va deixar totalment i irresponsablement arruïnada la Generalitat de Catalunya.

Doncs enmig d'aquella època de tenebres hi va haver eleccions europees. 

Ningú no en donava res, per aquelles eleccions, a ningú no li venien de gust, ningú no sabia què ens hi jugàvem ni què se'n podria treure...

Però va passar una cosa d'aquelles que només passa extraordinàriament, i és que hi va haver tres candidats excepcionals, de tres forces polítiques diferents i enfrontades del tot a l'interior del país, que van ser escollits i que un cop a Brusel·les van practicar una mena de glasnost que va inaugurar una nova política catalana. La que avui ens permet gaudir d'una majoria parlamentària pel dret a decidir que ha convocat un referèndum d'autodeterminació pel dia 9 de novembre. Aquests herois van ser i són:

- Ramon Tremosa per part de CiU
- Oriol Junqueras per part d'ERC
- Raül Romeva per part d'ICV-EUA

El període de la seva presència simultània a Brusel·les l'haurem de recordar com un dels més fecunds, innovadors, valents, competents, i un munt d'adjectius més que podria posar, de la vida política de la Catalunya contemporània.

Calia molt de coratge -i el van tenir tots tres- perquè mentre a l'interior de Catalunya ens massacràvem entre nosaltres, ells iniciessin una etapa de treball en comú en benefici de Catalunya, pensant més en el nostre país que en els respectius partits i al marge de les disputes que desolaven el país. I ho van fer.

Amb aquest post vull retre homenatge a tots tres: al Ramon Tremosa, a l'Oriol Junqueras i al Raül Romeva. Com a català em sento molt i molt orgullós d'ells i de la seva descomunal feina.

Per temes de dinàmiques de les coalicions electorals, l'Oriol Junqueras va haver de plegar abans d'eurodiputat, i només s'hi van quedar en Tremosa i en Romeva. I per més que aixo encara feia més difícil la feina cooperativa que abans havien fet conjuntament amb en Junqueras, la van mantenir.

En un moment donat al Ramon i el Raül s'hi va afegir la Maria Badia, del PSC, que amb el temps, i protagonitzant una evolució com la que s'esdevenia al nostre país, va sumar-s'hi en moltes iniciatives. A un cost personal alt, atès que va ser bandejada pel seu propi grup.

La mala notícia per al país és que d'aquests quatre eurodiputats només Ramon Tremosa té opcions de repetir. N'Oriol, en Raül i la Maria han renunciat a repetir. I al Ramon el poso en condicional perquè és públic i notori que no ha estat designat encara com a candidat.

Segons va venir a dir en Duran i Lleida fa poc a Catalunya Ràdio, en Tremosa hauria posat com a condició per tornar a encapçalar la candidatura de la coalició que el candidat d'Unió no fos en Salvador Sedó. 

Suposant que, ni que sigui per una vegada, el que diu en Duran i Lleida fos cert... a mi no em semblaria gens estrany. Encara més: aplaudiria en Ramon, correria a abraçar-lo a la primera que pogués, i me'n sentiria molt orgullós.

Perquè davant aquest front lleial al país i les aspiracions majoritàries de la seva societat que han representat Tremosa-Junqueras-Romeva, a l'eurocambra també hi ha hagut diputats que han treballat a la contra, com són els del PP, els del PSOE... i en Salvador Sedó.

En Jordi Graupera va fer una sèrie d'articles memorables, excepcionals, on desenmascarava aquest personatge sense escrúpols.

En qualsevol de les webs que permeten mesurar l'activitat a l'eurocambra en Salvador Sedó hi queda ben retrat, com un autèntic dropo, amb una inactivitat o una activitat únicament encaminada a desgastar el procés català, el seu Govern i el seu President... que hauria de fer caure la vergonya a qualsevol.

Si Carrasco i Formiguera l'hagués tingut 30 segons davant seu els hauria aprofitat per girar-li la cara d'un mastegot, perquè representa tot el contrari dels valors que a ell el van conduir davant l'escamot d'afusellament.

Confio que a Can CiU no s'hagin begut l'enteniment i sàpiguin valorar la descomunal, gegantina, impecable i infatigable feina d'en Ramon Tremosa i el seu compromís patriòtic..

Més enllà d'això m'hagués agradat una major generositat i ambició patriòtica a totes les nostres forces polítiques perquè, malgrat tot el que s'ha dit i proclamat, haguessin estat a l'alçada de la mobilització exemplar del nostre poble configurant una candidatura conjunta.

Un moviment d'aquesta mena hagués estat tan inesperat, difícil i ambiciós que hauria obert un ventall d'oportunitats únic. S'hauria situat en aquesta cadena de valor del procés independentista que arrenca amb l'excepcional manifestació de l'Onze del 2012, que segueix amb les eleccions del 25-N, amb l'acord entre CiU i ERC, amb la Via Catalana de l'Onze del 2013 i amb l'acord de data i pregunta del desembre.

Dissortadament ara ja sabem que això no serà així. 

En aquest escenari, més que mai, crec que en Ramon Tremosa és un actiu imprescindible del nostre país i del procés, i que ha de formar part de la nostra eurorepresentació. Per la seva excepcional feina feta i pel potencial de la xarxa de contactes i complicitats que, com una formigueta, ha sabut teixir a l'eurocambra.

Des d'ara proclamo el meu suport incondicional a Ramon Tremosa, si finalment es presenta a la reelecció com a eurodiputat. Comptar amb ell és un luxe. I si comptem amb ell sabem que no ens haurem de menjar ni deslleials ni paràsits.

Crec també que en Terricabres és un molt bon candidat. I que de ben segur sortirà escollit i farà molt bona feina al costat del Ramon -si finalment és el cap de llista-. Dissortadament no sembla que el candidat d'ICV-EUA arribi ni a la sola de la sabata d'en Raül Romeva, i que el seu compromís amb el país i el procés és més que dubtós.

Malgrat tot això i malgrat l'oportunitat perduda de la candidatura conjunta, demanaria a tots els nostres partits polítics i als nostres futurs eurodiputats que sàpiguin estar a l'alçada política, ètica i patriòtica que, en un escenari i temps que ho feia molt difícil, van tenir en Tremosa, en Junqueras i en Romeva des del primer moment de la seva elecció i als que més endavant també s'hi va afegir la Maria Badia.

Ens hi juguem molt, massa, com per no aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast. En Tremosa, en Junqueras i en Romeva van fer cert allò de que els catalans de les pedres en fem pans. Ara cal ser fidels al seu llegat.

Brusel·les, el Parlament Europeu i tot el que s'hi pot fer és massa important per al nostre procés com per no escollir bé.

GUANYAREM!




15 de febr. 2014

Quan l'unionisme vol fer-nos desaparèixer fent desaparèixer tota expressió de la nostra existència

Si escric avui aquest post és perquè davant una campanya incessant de l'unionisme trobo poca resposta documentada i que combati aquesta perillosa fal·làcia amb la que busquen intimidar professionals, deslegitimar el nostre procés i fer veure que tot plegat és obra d'una pèrfida conxorxa que ha teixit tal trama que ha atrapat els incauts i innocents catalans, incapaços de formar-se opinió lliure.

Dos són els temes que es troben en el discurs de l'unionisme amb aquestes mateixes característiques:
- que el procés és conseqüència de l'adoctrinament a les escoles
- que el procés s'alimenta d'una manipulació a gran escala perpetrada des dels mitjans de comunicació catalans.

El primer dels temes, el de l'educació, té un segon front, que és el judicial, on l'unionisme no para de guanyar batalles. Com diu un bon amic, només hi ha dos països al món on els jutges s'hagin atrevit a entrar a les aules: Catalunya i alguns estats dels EUA amb el tema de la teoria de l'evolució. Prou simptomàtic de la bogeria que és i de fins a quin punt els aparells de l'estat han trencat, contra Catalunya, totes les regles de joc democràtic. Tanmateix, avui no vull referir-me a aquest gravíssim i transcedent escenari, els atacs sistemàtics contra l'escola catalana. I no ho faig perquè sortosament en aquest país el teixit educatiu, social i professional és molt combatiu en la defensa del model de convivència, d'èxit, de democràcia i de transversalitat que representa. Professionals, pares, sindicats, teixit cívic i social... tothom és molt conscient de la gravetat d'aquests atacs i del que ens hi juguem i tothom és molt actiu en la seva defensa.

El segon del tema, tanmateix, no té tants opinadors, tants professionals, tantes persones disposades a donar la cara públicament i ha desemmascarar tot aquest discurs de mentides, manipulacions i menyspreu a la inteligència de tots i cadascun dels catalans, a la seva capacitat de prendre decisions individuals, però, sobretot, a una mentida total sobre la realitat i el funcionament dels mitjans de comunicació, l'abast de la seva acció i el demostrable respecte a la pluralitat que tenen els mitjans públics de Catalunya.

L'unionisme fa tot aquest discurs per manllevar legitimitat democràtica al procés. Volen alimentar l'ombra de sospita sobre les bases de la formació de voluntat col·lectiva: si no puc respondre amb arguments l'independentisme, escampo el dubte sobre els mitjans que s'atreveixin a transmetre aquests arguments, a fer-se'n ressò. I així arribem a l'objectiu en el que esperen assolir un impacte real, en el que pensen poden aconseguir-ho: acovardir professionals i gestors per tal que, sentint-se cada cop més pressionats i qüestionats, assenyalats, la construcció de cada notícia, la tria de convidats a ser entrevistats, els reportatges que es plantegin, etc etc, quedi atrapada i condicionada per un dubte permanent, per aquesta xarxa invisible que és la por, no la por a no fer bé les coses -que és l'única que hauria de guiar un professional- sinó la por a que si són fidels a la realitat, a la importància de les notícies, al seu contingut, etc el que fan sigui assenyalat com a part de la conspiració.

I ja tenim moltes evidències que estan aconseguint victòries parcials. Sense anar més lluny, el tractament de la importantíssima visita del MHP Mas a Israel o l'entrevista que li van fer a TV3, que va ser vergonyosa.

És justament això el que l'unionisme busca provocar: la por en els professionals, que no actuïn com a tals, no es regeixin per criteris professionals, sinó que actuïn presoners d'un marc mental induït segons el qual actuar amb criteris d'objectivitat professional els converteix en còmplices d'una conspiració “nacionalista”.

Avui, tot i que entra més en el terreny de l'anècdota, unes 30 persones s'han manifestat davant TV3 per denunciar el que segons ells és una TV pública independentista. També en el terreny de l'anècdota, en l'anterior post un comentarista anònim centrava tot el tema de la majoria social independentista en el paper dels mitjans de comunicació.

És davant tot això que trobo que ningú no està actuant amb prou contundència, que ningú no fa els estudis que es podrien fer per denunciar tanta mentida, explicar quina és la realitat i, encara més, plantejar enèrgicament la necessitat que tenim d'un espai de comunicació nacional, perquè aquest espai no existeix i perquè la majoria social d'aquest país està totalment minoritzada, per no dir maltractada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació als que té accés la societat catalana, ja siguin mitjans audiovisuals (ràdios i TV) com premsa escrita.

Sí, sembla que hi hagi por a parlar-ne, a denunciar el que està fent l'unionisme. Per això he volgut fer aquest post. 

Els elements que de manera tan tramposa manipula l'unionisme per bastir el seu discurs són els següents:

1) L'elecció d'un mitjà de comunicació per part dels individus és lliure i individual, però l'oferta de mitjans de comunicació no ho és, està condicionada.

L'oferta, en el “millor” dels casos, “només” exigeix una enorme inversió econòmica, milionària. I per a mitjans de consum massiu com la TV i la ràdio,a més a més, s'exigeix ser adjudicatari d'una freqüència.

Per tant, i pel que fa a premsa, tothom pot posar en marxa un diari, però per fer-ho cal una inversió tan monumental i cal una connexió tan important amb l'establishment que és molt i molt difícil. Per exemplificar aquesta dificultat em ve molt bé el que ha passat a Madrid amb el cessament de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo. Tot i pertànyer a un grup amb un important coixí financer a la que l'activitat i el postureo del seu director han resultat incòmodes al poder, aquest ha mogut els seus “tentacles” per ensorrar la inversió publicitària de les empreses que formen part de l'entramat de “la casta” i ha fet desaparèixer la inversió institucional. I amb això n'ha tingut prou perquè la propietat mogués fitxa.

No, dissortadament el sobiranisme no ha tingut mai força suficient (amb molt honorables excepcions) com per posar en marxa mitjans de comunicació de masses. Aquesta fortalesa només la tenen mitjans en mans de grandíssimes corporacions, molt vinculats al poder, i que formen part de la complexa estructura de “la casta” (mitjans, bancs, empreses regulades, etc.).

I aquesta realitat és la que fa que la majoria social del nostre país, tot i tenir llibertat d'elecció de mitjans, la tingui molt condicionada perquè la trama de la casta condiciona del tot l'oferta.

2) Un escombrat bàsic dels mitjans de comunicació de masses deixa ben en evidència aquesta dissociació en l'espai comunicatiu de Catalunya, entre la seva oferta i la majoria social del pais.

(avui no faré referència ni a mitjans audiovisuals ni a mitjans que no cobreixin tot Catalunya, tot i ser conscient de la seva importància)
En premsa escrita només hi ha dos diaris que recullin la visió d'aquesta majoria social: El Punt Avui i l'Ara. Tenim després dos diaris més fets a Catalunya, La Vanguardia i El Periódico, ambdós amb dues ben subvencionades edicions bilingües, però que només “amb comptagotes” adopten alguna posició de les que comparteix la majoria social. I la resta de mitjans que tenim als nostres quioscs ja són directament editats a Madrid, per més que puguin recollir suplements de Catalunya: El País, El Mundo, ABC i La Razón.

El cas de La Vanguardia és molt singular. Aquest diari sempre ha tingut la fama de saber-se posicionar per estar en sintonia amb el poder. És molt curiosa l'etapa de La Vanguardia que va des de les prèvies de la manifestació de l'Onze 2012 fins les eleccions de 25-N 2012. Van ser uns mesos en els que LV semblava havia assumit que la nova majoria social en aquest país la formava el sobiranisme, i tant per línia editorial com per fets (repartir DVD amb les imatges de la històrica manifestació) tot apuntava a que també en aquesta ocasió LV havia estat prou hàbil per posar-se a nedar a favor del corrent.

Del 25-N ençà LV s'ha convertit en un dels principals agents per combatre el sobiranisme, per intentar desmobilitzar la majoria social i les seves expressions. LV és ara mateix el mitjà de comunicació de referència dels qui volen impedir que la majoria social de Catalunya pugui expressar-se.

En termes d'oferta només un 25% dels diaris que estan a tots els quioscos de Catalunya se situen en el que és la transversalitat de la majoria social. L'altre 75% es dedica, de manera sistemàtica en la pràctica totalitat dels casos, a combatre-la de manera virulenta, i només cal recordar la infame campanya de El Mundo contra el President Mas, amb informes falsos, intoxicació gravíssima, etc.

Si anem a les TV i les ràdios el panorama encara és pitjor. De totes les TV sintonitzables a Catalunya només TV3 recull la visió de la majoria social de Catalunya. I dic la recull, que vol dir se'n fa ressò o dona veu a opinadors que estan en aquesta visió, però no és en cap cas una TV d'aquesta majoria social. No ho pot ser. En tant que mitjà públic recull aquesta visió, però ho fa de manera plural, donant també veu, notícia i difusió a totes les altres posicions i opinions, des dels partits polítics als seus líders i als seus opinadors.

Només hi ha una altra TV que també reculli aquesta visió, que és 8TV, la tv del Grupo Godó. No podem negar que també se'n fa ressò i hi tenim alguna veu. Però és d'una evidència total que la línia editorial de la cadena és activa contra aquesta visió i que la presència de notícies i opinadors que la combaten és abrumadorament majoritària.

I aquí s'acaba tot. En la resta de TV sintonitzables a Catalunya senzillament aquesta visió de la majoria social de Catalunya no hi té cabuda, té una presència que és menys que zero i en tots els seus informatius i programes de difusió, opinió, etc directament es combat aquesta majoria social amb autèntica fúria. TVE, A3, Cuatro, La Sexta, 13Tv, Telecinco, etc són agents molt actius contra la majoria social de Catalunya. 

Pel que fa a les ràdios, també la pràctica totalitat d'emissores sintonitzables es dediquen de manera incessant a combatre la majoria social de Catalunya. Sense ànim d'inventari: RNE (amb totes les seves diferents cadenes), Onda Cero, Punto Radio, SER, Cope, Intereconomía, EsRadio. Només parlo, evidentment, de les generalistes.

L'única diferència és que en el panorama radiofònic podríem considerar que hi ha dos mitjans en els que la visió de la majoria social hi té una expressió i cobertura decent: Catalunya Ràdio i RAC1. A diferència dels altres mitjans del Grupo Godó, la seva ràdio, RAC1, manté una línia “editorial” en els seus principals programes amb un notable compromís o sintonia amb la majoria social. Això sí, sempre ho fan sense ser una ràdio “indepe”, sinó donant veu en un context plural. No hi ha una sola tertúlia on no hi hagi com a mínim una veu de l'unionisme més extrem.

I aquesta és, altre cop, la gran diferència entre els mitjans que a Catalunya donen veu a l'expressió de la visió de la majoria social de la societat i els que no. Els dos únics que ho fan, Catalunya Ràdio i RAC1 sempre ho fan des de la pluralitat, donant sempre veu també a l'unionisme, a tots els partits, a tots els líders, etc, etc, mentre que la resta de mitjans, que superen el 80% de l'oferta sintonitzable a Catalunya militen activament contra el sobiranisme i ho fan sense donar-li pràcticament mai, veu, ignorant-la, amagant-la.

3) Aquesta és, per tant, la realitat de la situació. Entre el 75% i el 85% dels mitjans de comunicació de masses que poden llegir, escoltar o veure els ciutadans de Catalunya militen activament, molt activament, contra la majoria social sobiranista i contra el dret a decidir, i ho fan sense cap mena de pluralitat, cap. Mentre que els pocs mitjans que recullen aquesta visió de la majoria ho fan sempre des d'un context plural, donant sempre veu a totes les parts, partits, líders i opinions. Sempre.

La minorització de la majoria social en l'oferta de mitjans de comunicació és, per tant, una evidència inqüestionable, davant la qual només conservem un dret, però que és molt important: la llibertat de comprar, escoltar o veure.

I aquí és quan els unionistes es posen dels nervis i t'etziben, com a retret: “Davant l'audiència de TV3 que m'hi fot a mi que hi hagin 4 canals de tele que primer, no tenen el mateix nivell d'audiència i segon, els programes/tertùlies/informació que dediquen uns i altres no té res a veure. Si filem prim, filem-hi , en tot. No té res a veure les audiències de Catràdio i Rac1 amb les audiències de totes les altres emissores unionistes juntes ( que sí, que en són més del triple en quantitat )”

Sí, llavors ens acusen que els mitjans que incorporen la visió de la majoria social... tenen audiències majoritàries!!!!!

Per l'amor de Déu! El to de la cosa és aquest, la incapacitat autoritària que té l'unionisme d'acceptar 1) que hi ha una majoria social sobiranista 2) que l'individu, davant una oferta tan enorme, té el recurs de triar el mitjà que vol seguir 3) que conseqüència lògica de la realitat de l'1) i del dret d'elecció del 2), aquesta majoria social opta, individualment, per seguir mitjans que recullin, ni que sigui en un context plural, la seva visió, no que la combatin i l'amaguin. I aquesta decisió individual és l'únic que explica o determina les audiències.

4) El problema de fons de l'unionisme és sempre el mateix, que no accepta, que no reconeix, l'existència d'aquesta majoria social sobiranista.

Llavors és quan converteixen en objectiu de la seva ira que hi hagi mitjans de comunicació que “recullin” la visió de la majoria. I no importa per a res que ho facin d'una manera plural.

El problema és que recullin la nostra visió. El problema és que existim.

No es queixen que no s'informi de les seves coses, dels seus posicionament i de que no se'ls hi doni veu. Això no ho fan perquè no s'atreveixen -encara- a dir una mentida tan grossa, perquè fins i tot els seus veurien que no és cert i llavors potser es podrien qüestionar altres coses. Es queixen i denuncien que nosaltres, que la visió de la majoria hi tingui cabuda, hi tingui expressió, ni que sigui en un context plural.

Com que no ens poden posar -encara- una pistola al pit perquè escoltem o veiem tal emissora o tal altra, combaten la pluralitat. I teixeixen estratègies per condicionar antidemocràticament aquesta pluralitat, per minoritzar ENCARA MÉS la presència de la visió que comparteix la majoria social.

I tots sabem que en última instància el seu objectiu, sigui de la manera que sigui, és fer desaparèixer els mitjans de comunicació públics catalans.

5) Darrere la seva actitud antidemocràtica l'únic que hi ha és la seva voluntat de fer-nos desaparèixer. Mentre no ho aconsegueixin, posaran tots els mitjans per fer desaparèixer qualsevol expressió de la nostra existència: mitjans de comunicació, escola, llengua, teixit social, declaracions del Parlament, lleis, estatuts, etc.

És una pena que no tinguin més present aquesta història que amb tanta ràbia combaten i neguen. Haurien après que en aquests 300 anys contra la nostra existència ho han provat tot. És el que brillantment en Jaume Clotet va definir com “el genocidi invisible”. És l'evidència que porta des d'anorrear tota la nostra estructura institucional fins a la repressió més ferotge, el bombardeig, la guerra, la mort i l'exili.

Ho han provat tot. Tot. Però el pensament català sempre rebrota, i germina, i creix en terra fèrtil, i així sempre que en aquests 300 anys ha tingut el més mínim espai de democràcia, de llibertat, ha donat fruit i l'hem compartit entre tots.

Perquè no és un problema que ara la nostra escola pugui explicar la nostra realitat, ni que hi hagi uns pocs mitjans de comunicació en els que es reculli la visió de la majoria social. No és res de tot això. 

Perquè quan no hem tingut ni escola ni mitjans, ni institucions, i les presons eren plenes i els camins de l'exili eren la silenciosa processó d'un poble vençut... quan tot això passava cadascun de nosaltres, en una llarga cadena que ens hem transmès generació rere generació, prenia el relleu i el testimoni de totes les generacions que ens havien precedit i d'un llegat moral i cívic de compromís inesgotable amb tots nosaltres i el nostre país.

Perquè sempre hem sabut construir un “nosaltres”. I perquè aquest “nosaltres” sempre ha pensat en el “tothom”. I perquè el tothom esdevé el protagonista quan es pot expressar.

LET US VOTE!






8 de febr. 2014

Enquesta 8tv: 2 trampes impresentables i una projecció real dels resultats

(NOTA PRÈVIA: Dissortadament en el moment de fer l'anàlisi de l'enquesta que dijous nit van fer pública a 8tv només disposo de la presentació que en van fer en l'emissió televisiva. Crec que, tal i com fan altres mitjans, un cop fets públics els resultats d'una enquesta s'hauria de permetre l'accés al dossier de la mateixa, no ocultar-lo. Així, avui només tenim unes poques dades sobre les que treballar. I en parlo en l'article, perquè són útils i perquè se'n poden fer projeccions que situïn amb més precisió la fotografia de la realitat social que ha recollit l'enquesta . Però començaré criticant 2 trampes gens innocents que van fer en la presentació dels resultats, perquè és sobre aquestes trampes que van edificar el seu discurs i van intentar minimitzar, aigualir, el clamor per la independència que -inequívocament- reflexa l'enquesta)

1) La dada clau: Un 40,7% de SíSí sobre cens ens dóna una victòria clara del Sí a un Estat independent en qualsevol escenari de votació.

Hi ha una evidència empírica, i és que en cap votació s'ha assolit un 100% de votació, ni a Catalunya ni a cap dels països del nostre entorn.

Per tant aquest 40,7% sobre cens de Sí Sí es transforma, en qualsevol escenari de votació (que contempli un % d'abstenció) en una majoria superior al 50%. Fins i tot si assumíssim que tot el vot indecís es decantés pel no, cosa que també sabem no passa mai (la indecisió mai es decanta tota per una mateixa opció, atès que les seves causes són diverses).

2) La presentació dels resultats de l'enquesta GESOP per part de 8TV i sobre la que han basat tot el seu discurs i anàlisi ha fet dues trampes impresentables, però gens innocents:

2.1.- Fer un únic “paquet” amb l'abstenció i amb la indecisió.
El vot indecís no pot tractar mai com un únic conjunt el que és un No sap o un No contesta i el que és Abstenció. A la primera pregunta la presentació que han fet a 8tv dels resultats un 48,1% vol un Estat, un 24,4% que hi està en contra i un 27,5% d'indecisos. Però en aquest paquet del 27,5% hi ha els qui no saben què votar i els que tenen decidit abstenir-se, que sempre són un nombre superior a 1, perquè no hi ha cap escenari de votació que arribi al 100%. Sumar indecisió, és a dir, voluntat de vot però dubte sobre el sentit del vot, amb decisió de NO votar -abstenció- és una trampa majúscula, impresentable.

2.2.- Sumar el no i la indecisió de la primera pregunta amb el no i la indecisió de la segona pregunta.
Això és una autèntica animalada, de jutjat de guàrdia.

La pregunta del referèndum planteja dos nivells de decisió, el primer si es vol que Catalunya sigui un Estat i el segon, únicament per als qui hagin respost positivament la primera pregunta, si es vol que aquest Estat sigui un Estat independent.

Els resultats de la primera pregunta tenen valor en si mateixos, són concloents, però també habiliten als qui han votat Sí a participar en la segona part de la pregunta. Per tant, i d'acord als resultats de l'enquesta de 8TV, només poden votar si volen que Catalunya sigui un estat independent el 48,1% que en la primera part de la pregunta han votat Sí a que Catalunya sigui un Estat.

Evidentment la segona part de la pregunta planteja un nou escenari de resposta, davant el qual l'enquestat i els futurs votants es plantegen de nou tota la possibilitat de respostes: el Sí (Sí/Sí), el No (Sí/No), però també, en una enquesta, una nova indecisió.

El més important de tot és que el No i la indecisió de la segona qüestió no tenen res a veure amb el No i la indecisió de la primera. Estem davant uns votants que tenen clar que volen que Catalunya sigui un Estat (han votat Sí en la primera part de la pregunta) i ara voten No a la independència (perquè p.ex. són federalistes o confederalistes) o estan indecisos sobre si aquest Estat ha de ser independent o hi haurà alguna alternativa.

En la presentació que han fet a 8tv (veure minut 3:30) han sumat el 8% dels que volen que Catalunya sigui un Estat però que no sigui independent al 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. I han fet el mateix amb el 7,3% d'indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat independent al 27,5% que es manifesten indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat. Amb el pas de les hores la informació que ha anat donant la cadena ha correggit això, però en el moment estrella de presentació dels resultats van estar matxacant amb aquest fictici 31% d'indecisió i 28,2% de No)


3) Quins són els resultats i què estan projectant?

1. Un 48,1% dels catalans (sobre cens) volen que Catalunya sigui un Estat. (aquesta dada ja és per tirar coets!!!)
2. Un 24,4% dels catalans (sobre cens) no volen que Catalunya sigui un Estat
3. Un 27,5% dels catalans (sobre cens) no saben el que volen votar o si s'abstindran.
4. Els partidaris que Catalunya sigui un Estat són 24 punts superiors als que no ho volen.

5. Un 84,7% dels votants de la segona part de la pregunta volen que aquest Estat sigui un estat independent. Això situa, d'acord a aquesta enquesta, en un 40,7% SOBRE CENS els partidaris de la independència (el Sí Sí)

6. Comparant els resultats de la segona part de la pregunta i els de la primera veiem que els favorables a una Catalunya estat independent són 16 punts superiors als unionistes, a aquell 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. A aquest 24,4% EN CAP CAS se li pot sumar aquell 8% d'enquestats que volen que Catalunya sigui un Estat, però no independent. En cap cas.

I això, insisteixo, sempre sobre cens, perquè a 8tv només han fet l'anàlisi sobre cens, en el que és un greu error i manipulació gens innocent.

7. Si assumim que MAI es dona un 100% de participació, i treballem per tant únicament sobre vot emès, en un escenari altíssim de participació del 80% (que només s'ha donat una vegada a Catalunya, el 1982, en unes eleccions generals -les de “el cambio”- i on CAP dels vots indecisos anés al Sí, es projectaria un 51% de partidaris de que Catalunya sigui un estat independent.

Però el cert és que també sabem que és altament improbable que tota la indecisió es decanti cap al NO, perquè, com hem dit al començament, les causes de la indecisió són diverses.

En un primer nivell trobaríem aquest 3,5 sobre cens de favorables a l'Estat però indecisos sobre si ha de ser independent. Només que fraccionem meitat i meitat aquesta indecisió entre el i el No els partidaris de la Catalunya independent arriben al 42,45% sobre cens, que un escenari de participació del 80% situarien el Sí Sí en un 53%

I això encara sense comptar que cap votant del 27,5% d'indecisos del primer nivell (sobre si Catalunya ha de ser un estat) es decanta cap al Sí Sí. Només que movem un minúscul percentatge d'aquesta indecisió al Sí Sí els partidaris de la independència arribarien al 60% sobre vot.

8. Si una altra cosa ha quedat molt i molt clara en aquesta enquesta és que la molt mediàtica “tercera via” queda estríctament limitada a un 8% del 48,1%.

Poc més del 3% dels ciutadans són partidaris de cap de les sortides que s'han inclòs dins la “tercera via”, per exemple totes aquestes xorrades del federalisme o el confederalisme.

És tan IRRELLEVANT que es posa de manifest que la seva existència i postulament és tan fictici en relació a les demandes i posicionaments polítics de la societat, que el seu “manteniment” i la seva projecció mediàtica només s'explica perquè serveixen per combatre l'independentisme. I perquè la capacitat d'alguns líders polítics de fer el ridícul és infinita. Sentir avui Pere Navarro destacar la "solidez del federalismo" frente al "desorden independentista" fa pensar en un boig, algú que no hi és tot, que no només no té cap sentit del ridícul, sinó que s'ha instal·lat en una autèntica paranoia, en un món irreal, en una permanent al·lucinació.

8) Conclusions:

- L'enquesta de 8tv posa de manifest clarament -altre cop- que l'independentisme és l'opció central de la societat catalana. Pràcticament el 50% de la societat vol que Catalunya sigui un Estat. I d'aquest 50% el 85% volen que sigui un estat.

- La independència continua essent el motor de transformació de la nostra societat, i un projecte extraordinàriament cohesionador al voltant del qual s'apleguen voluntats lliures d'idees, orígens, edats, cultures i status socials molt diferents.

El projecte d'un Nou Estat és el que permet usar amb propietat el terme JUNTS. Cap altra posició política pot presumir d'això. El Junts és patrimoni de l'independentisme.

- A aquestes alçades del procés, amb tot el que se n'ha parlat i en el punt tan avançat en el que es troba, el NO a la independència amb prou feines aplega la meitat de suports dels que té la independència.

Crec que va essent l'hora que els partidaris del No -que és una opció perfectament legítima- el defensin des dels arguments, des de les propostes, des de la democràcia i abandonin la seva política i el seu discurs de desqualificacions, insults i deslegitimació del que és la voluntat majoritària de la societat catalana, expressada en enquestes i en eleccions. La independència no fractura, tal i com de manera malaltissa van repetint, de fet és tot el contrari: la independència és un projecte amb una extraordinària capacitat cohesionadora, vertebradora i transformadora.

No pot ser que l'unionisme basi tot el seu discurs en ignorar la realitat de la nostra societat. No és admissible que el seu discurs i la seva proposta sigui la de que una minoria s'imposi a una  majoria social tan aclaparadora. És de bojos. Poden dir i fer moltes coses, totes les barbaritats i insults que vulguin. Però hi ha una línia vermella que haurien de tenir el coratge de respectar, i és que la minoria no pot imposar el seu projecte a la majoria. Ni aquí ni enlloc. 

- Els partidaris de l'estat propi no es desinflen, el suport a la independència no minva. Si algú, des de l'unionisme, tenia l'esperança que el pas del temps, la intoxicació sistemàtica, l'amenaça i l'insult permanents i les campanyes de la por acabaria per desgastar el Sí Sí, perquè hi hagués gent que s'ho repensés, li agafés por i optés per altres opcions... si algú tenia aquesta esperança més val que l'abandoni.

Perquè això ni ha passat ni tenim el més mínim signe que pugui passar. Tot el contrari, fins i tot tenim prop d'un 8% de compatriotes que volen que Catalunya sigui un Estat però encara no aposten per la independència. És evident que en absència de cap proposta per part de l'estat espanyol aquest 8% fàcilment pot bascular cap al Sí Sí.

Les bases sobre les que s'ha construït la majoria independentista són sòlides. El seu convenciment, inalterable. I ara ja sabem, a més, que és immune a l'insult i l'amenaça. És un bon moment perquè des de la banda de l'estat espanyol es pensi i s'assumeixi que aquesta situació és la realitat i que només hi ha una única sortida: la democràcia, votar, i negociar civilitzadament el resultat majoritari que s'obtingui d'entre totes les legítimes posicions.

PS: avui també hem tingut inputs d'una enquesta interna de CDC, segons la qual, en un escenari de participació estimada del 70% el Sí Sí obtindria un 56,8% dels suports. Aquests resultats són coherents amb els que hem projectat de l'enquesta de 8tv adequadament llegida i analitzada. De fet són coherents amb la majoria de les enquestes que s'han fet preguntant per la independència, inclòs el CEO. El Sí Sí, és a dir, la independència, és l'opció clarament majoritària a la societat catalana, és un catalitzador d'energies i cohesiona tot el teixit social.