15 de nov. 2019

Quin és l'actual suport a la independència? Anàlisi a través dels diferents resultats electorals i de les enquestes

Diumenge passat, dia 10N, vam tenir eleccions generals, sobre el resultat de les quals hem tingut, en aquests dies, diferents interpretacions, visions i valoracions. Tenia pendent fer-ne la meva anàlisi. Volia deixar reposar les dades, perquè la meva visió tenia alguns matisos diferencials amb la visió general que se'n feia.

Ha anat bé que ho fes: avui hem tingut una singular enquesta del CEO, sobre cosmopolitisme i localisme, però en la que s'hi recullen moltes dades al voltant del suport a la independència i una visió més àmplia de l'habitual sobre la política al nostre país.

Tenia pendent, també, entrar més a fons en alguns aspectes de l'enquesta de l'ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB) que vam conèixer durant la campanya electoral del 10N.

El meu primer objectiu, per tant, en aquest article, és combinar, alinear, dades procedents de fonts tan diferents com són, per una banda, les electorals (amb les dades de les eleccions del 10N, però també del 28A, del 21D i fins i tot de l'1-O) i d'una altra banda d'aquestes dues enquestes més recents, la del CEO d'avui i la de l'ICPS de fa un parell de setmanes.

L'objectiu de treballar amb tantes fonts diferents és intentar respondre a la pregunta de quin és el suport a la independència que s'infereix de totes aquestes dades. És un suport similar d'unes dades a unes altres o hi ha variacions? Si hi són, quin abast tenen i com estan evolucionant? Són coherents les dades sobre aquest suport a la independència d'unes fonts i dades a unes altres fonts i dades? I, finalment, com hem d'interpretar, valorar, en termes polítics, aquest suport a la independència que ens expressen totes aquestes dades?

Som-hi, doncs.

Abans, però, volia autofelicitar-me per les anàlisis i projeccions pre-electorals que vaig fer en els meus articles abans de les eleccions, especialment el darrer, 4 dies abans de les eleccions. Mal m'està el dir-ho, però ho vaig clavar. Les enquestes que teníem no deien totes el mateix, però si se sabien llegir, totes ens anaven explicant unes tendències molt sòlides. Fer emergir aquestes tendències i projectar-ne una aproximació al resultat que podia donar-se el 10N ho vaig fer tractant els elements interns d'informació que podia treure de les diferents enquestes, més enllà de la projecció de resultats que cadascuna efectuava. Així ho vaig fer i crec vaig encertar les projeccions en relació a totes les opcions.


He fet aquesta prèvia perquè avui, en conèixer l'enquesta del CEO, i que les dades sobre suport a la independència no ens eren "bones", gairebé tothom s'ha llençat a desacreditar l'enquesta, amb diferents "argumentacions", totes les que he llegit incorrectes o espúries. Si heu arribat fins aquí, segurament estareu dient "jo sóc un d'aquests, dels que l'ha criticada, dels que no se la creu". Si heu arribat fins aquí, us demano una mica de calma i que presteu atenció a l'anàlisi que faré, per tenir més i millor informació. A partir d'aquí, amb més informació, que tothom en faci la valoració que vulgui. Jo faré la meva, però tothom podrà fer-ne la seva, només faltaria. Potser sí una cosa que tots estarem d'acord és que l'enquesta no és gaire "oportuna". Però és que la programació del CEO és anual, i aquesta enquesta estava programada i adjudicada de fa temps, de molt abans que es convoquessin aquestes noves eleccions del 10N.

Anem al gra: quin és el suport a la independència que hi ha? 

Amb els resultats del 10N tothom va dir que l'independentisme havia millorat els seus resultats i seguia creixent, en vots i en % de vot. Tothom ho va valorar així comparant el resultat amb el de les eleccions del 28A. I era cert. Havíem tingut 7.077 vots més que el 28A (suma de vots d'ERC, JxCAT i CUP el 10N vs suma de vots d'ERC, JxCAT i FR el 28A) i havíem passat de tenir el 39,4% dels vots a tenir-ne el 42,6%.

Si recordeu els meus escrits previs, assenyalava com a clau en el resultat que aquest 10N tingués l'independentisme, dos factors:

- quina seria l'abstenció final que totes les enquestes projectaven i si seria diferencial entre blocs o afectaria a tothom per igual.

- si es mantindria aquest endèmic vot dual que afecta l'independentisme, aquest vot que en algunes eleccions (bàsicament "autonòmiques") vota indy, però que no ho fa en d'altres eleccions.

Pel que fa a l'abstenció, si recordeu, deia que totes les enquestes assenyalaven que aquest increment de l'abstenció que projectaven bàsicament castigaria als partits unionistes, que doblaven o fins i tot triplicaven l'abstenció decidida entre els seus antics votants en relació a les dades dels partits independentistes. I així va ser.

El 10N ha tingut 5 punts menys de participació, de vot, en relació al 28A: s'ha passat de 4.419.485 vots i un 77,58% de participació el 28A a 3.876.044 vots i un 72,17% de participació el 10N.

Com hem vist, el bloc indy ha sumat el 10N 7.077 vots més que el 28A i ha millorat 3,2 punts el seu percentatge de vot (del 39,4% al 42,6%). És a dir, no només no l'ha afectat l'increment de l'abstenció (crides a l'abstenció incloses en el sector més majara de l'independentisme), sinó que ha millorat miqueteta, el seu vot.

En canvi el bloc no indy (hi incloc Comuns) ha perdut 305.786 vots, i ha passat de tenir el 60,1% dels vots el 28A a tenir-ne el 56,7% el 10N.

Per tant sí, hi va haver abstenció diferencial, que va castigar als partits no indys i no va afectar al bloc indy.

Pel que fa al vot dual, la veritat és que no hem millorat, s'ha mantingut. Això en la més beneficiosa per a nosaltres interpretació.

Veiem-ho.

Si mirem només l'evolució 28A a 10N, en un mateix tipus d'eleccions (generals), és evident que l'independentisme té una miqueteta de vot més que no va tenir el 28A i que millora % gràcies a l'abstenció diferencial que ha castigat els no-indys.

Però d'aquí jo no en trauria cap altra conclusió. No aniria més enllà, no faria cap discurs de que l'independentisme segueix creixent. I menys encara que la redistribució del vot entre les diferents opcions ha implicat que hi ha hagut un nou vot que abans no era indy i que ara ha anat a ERC, mentre que la millora de resultats de JxCAT i CUP és per redistribució del vot indy "de sempre", com es va atrevir a afirmar en un article i en tertúlies en Sergi Sol. Quina vergonyeta pontificar des de tanta ignorància manipuladora.

Mireu, si aixequem el zoom i ens fixem amb altres eleccions recents no tenim massa motius per massa celebracions.

En relació al 21D, el bloc indy el 28A va "perdre" 453.339 vots, i aquest 10N "només" ha perdut 437.277 vots.

El 21D és l'elecció que més vot independentista hi ha hagut, lleugerament per sobre dels vots indys del 27S 2015 i dels Sí de l'1 d'Octubre. Des de llavors l'independentisme mai ha tornat a tenir aquells 2.079.340 vots que va tenir el 21D. De les diferents eleccions que hem tingut, en les que menys distància hi ha hagut ha estat amb les europees del 26M, quan l'independentisme va assolir 1.720.550 vots a Catalunya, "només" 358.790 vots menys que el 21D.

I aquí és on emergeix la gran incògnita: la pèrdua d'aquests centenars de milers de vots independentistes és conseqüència del comportament dual d'una part molt important de l'electorat o són vots que hem perdut, són vots de desgast independentista?

A mi em costa de creure, amb tot el que estem vivint, amb tot el que està passant, amb tota la repressió que hi ha, que es mantingui aquest vot dual. O que ho faci amb aquesta intensitat de situar-se entre un 20% i un 25% del vot indepe. Més encara quan hem tingut diferents eleccions i diferents propostes electorals. A les generals 28A i 10N tres candidatures diferents amb tres perfils molt diferents. A les europees dues úniques candidatures, encapçalades pels màxims líders, Carles Puigdemont des de l'exili i Oriol Junqueras des de la presó. I no hi fico el resultat en nombre de vot a les municipals, perquè amb 4 propostes diferents, incloent-hi els davidians de les primàries, fou quan el nombre total de vots indys fou més baix.

A mi em costa de creure, però no tinc més dades. No sé si és vot dual (esperem-ho) o és vot que hem perdut, que no acabem de fidelitzar.

En qualsevol cas, el que dissortadament no admet cap mena de dubte és que l'independentisme no creix, no guanya suports. Si admetem patim vot dual, podem estar com estàvem el 21D. Si hi ha alguna cosa que no és únicament la dualitat no és que no guanyem suports i vots, sinó que en perdem.

I això és així. I ja vaig alertar al respecte després cicle electoral del 28A i del 26M, però ningú n'ha fet el més mínim cas. Ni estem ampliant cap base ni estem consolidant suports i posicions. No ens autoenganyem, que pot ser molt perillós.

El suport a la independència a través de les enquestes.

Hem vist que el suport a la indy a través de les eleccions en els dos últims anys ha oscil·lat entre el 45,7% del 21D i el 39,4% del 28A.

Avui, en fer-se públiques les dades de l'enquesta del CEO tots els titulars de la premsa han dit el mateix: el suport a la independència en el seu mínim històric.

Segons l'enquesta del CEO a la pregunta "vol que Catalunya sigui un Estat independent", un 41,9% han respost afirmativament i un 48,8% negativament. Des d'aquest juliol, el Sí a voler ser un Estat independent ha perdut 2,1 punts, i el No n'ha guanyat 0,5.

Abans de precipitar-nos en les conclusions, veiem un parell de dades. El marge d'error mostral de l'enquesta és del +/- 2,53. O sigui que les variacions estan dins del marge d'error.

Aquesta enquesta de Cosmopolitisme i localisme a Catalunya no és el Baròmetre d'Opinió Política del CEO. És una enquesta molt singular. I si mirem la mostra, s'aprecien alguns biaixos no negligibles en relació a la composició d'altres mostres d'altres enquestes del mateix CEO. Això són coses que poden passar. Per això són només enquestes. I per això hi ha un marge d'error, dins del qual les variacions les hem d'observar amb prudència. Que en l'execució de l'enquesta, i sempre dins la representativitat, alguns col·lectius hagin tingut miqueta més de pes que en anteriors, són coses que poden passar. Insisteixo, per això hi ha el marge d'error.

I per això, en qualsevol anàlisi, l'important no és un resultat puntual, sinó les tendències. I quines són les tendències? Per analitzar els resultats electorals hem agafat com a referència comparativa el 21D del 2017, quan més vot independentista hi ha hagut. Agafem, per tant, dades del CEO a partir 2017.

I què ens trobem? Doncs fixeu-vos, al BOP del CEO de juny del 2017 és quan el suport a la indy és més baix de tota la llarga sèrie des del 2014, un Sí de "només" el 41,1% dels enquestats, mentre que el No s'enfilava al 49,4%, o sigui 8,3 punts de diferència. Des de llavors gairebé sempre ens hem mogut en un suport a la indy del 43% o del 44%. I sí, aquesta enquesta baixa fins al 41,9%.

Per a mi això no és el significatiu. Són oscil·lacions pròpies de l'instrument demoscòpic, de coses de la mostra, marge d'error, etc. Per a mi el que és significatiu és que, a l'igual que hem vist amb les dades electorals, en el millor dels casos ens quedem com estem, a nivell de suports, no en guanyem, no creixem.

Per seguir analitzant quin és el suport a la independència, des d'un punt de vista demoscòpic, encara podem fer una altra cosa: analitzar les dades de la molt interessant enquesta de l'ICPS.

L'ICPS planteja una pregunta pràcticament idèntica a la del CEO: "vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d'Espanya"

Un 43,6% dels enquestats diuen que volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 48,2% no. Fixeu-vos que les dades són pràcticament idèntiques a les del CEO, amb molt petites variacions sempre dins marges d'error mostral.

Per a mi la conclusió és clara. Ens agradi o no, sembla que, d'acord a la demoscòpia, hi ha una majoria de ciutadans del nostre país que no voldrien la independència, que no voldrien deixar de formar part d'Espanya. La diferència no és molt gran en relació als que sí volem la independència, però hi és, oscil·la entre aquests 4 i 7 punts de diferència.

Tanmateix, l'enquesta de l'ICPS ja fa temps ens va fer evident un fenomen polític molt singular del nostre procés independentista i del nostre país.

Aquest diferencial a favor del No a la independència l'obtenim, tant al CEO com a ICPS, en unes preguntes que apel·len a l'enquestat sobre el que ell voldria: "vostè vol...".

L'ICPS introdueix una altra pregunta a la seva enquesta: "si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè QUÈ FARIA?", i l'enquestat pot respondre votaria a favor, en contra, no votaria, en blanc, NS/NC.

I davant aquesta pregunta, que no interpel·la a l'enquestat sobre "què vol", sinó "què faria", els resultats fan un tomb absolutament contundent:

- Un 46% votaria a favor de la independència
- Un 31,5% votaria en contra de la independència
- Un 15,4% no votaria
- Un 1% en blanc o nul
- Un 6,3% no ho sap

Fixeu-vos quin canvi tan radical de la resposta social obtenim quan passem del món personal del "voler" al món del "fer": aquell 48,2% d'enquestats que no voldrien la independència, davant un referèndum, davant la decisió de votar contra la independència, es queda en un 31,5%

I ambdues són dades estables en el temps en aquesta enquesta d'ICPS. El 2018 el Sí davant un referèndum per la independècia era del 47,9% i el No davant un referèndum, del 31,8%. Amb petites variacions sempre dins el marge d'error mostral aquests percentatges són així des del 2012 en el sondeig anual d'ICPS.

Hem d'agrair a ICPS que fes emergir aquest fenomen polític i social, de comportament electoral, tan singular.

Al nostre país tenim una majoria de gent que no vol la independència, però 1/3 part (aprox) d'aquesta ciutadania que no voldria personalment la independència, no s'hi oposaria políticament, no hi votaria en contra.

I això explica moltes i moltes coses. I per avui, fins aquí.

(aquesta anàlisi seguirà en nous articles)

DONEC PERFICIAM

6 de nov. 2019

10N: així estan les coses. Últimes enquestes i reflexions. I així està el meu vot...

Campanya electoral tocant la seva fi. Dimarts va ser últim dia per enquestes públiques. Des de llavors hem conegut algunes de les que es fan una mica tramposament (que es publiquen en un diari andorrà, però que d'una a l'altra només renoven petita part de la mostra de l'enquesta, amb la qual cosa de fet són una mica frau), però també alguns hem tingut, per motius professionals, alguna que altra filtració d'enquestes pròpies dels partits, de tot l'espectre, de les que no es fan públiques.

Així doncs, a nivell estatal, com estan les coses?

PSOE: es consuma el fracàs de Sánchez, es fa realitat la conseqüència lògica de tanta estupidesa. Totes les enquestes últimes ja situen clarament que el PSOE empitjora els seus resultats en relació al 28A, amb una pèrdua d'1 a 10 escons sobre els que ara mateix té. Això explica els nervis sociates d'aquests dies i que davant aquesta situació, estiguin improvisant les barbaritats que estan improvisant en un desesperat intent de salvar mobles, com és el cas d'aquest feixista decret llei contra la llibertat de comunicacions. Dubto tingui cap efecte. El vot del trifatxito ni l'oleren, per més fatxa que es posi Sánchez.

PP: millora els seus resultats del 28A, però es quedarà per sota dels 100 diputats, a distància del PSOE. La "moderació" que Pablo Casado ha intentat imprimir a aquesta campanya no ha pogut vèncer la buidor pepera que arrosseguen des de defenestració de Rajoy del Gobierno (i mira que ja és dir!!!). Després de l'hòstia pepera del 28A, quan es van quedar amb 66, ara les últimes enquestes projecten una forquilla de creixement variable fins un màxim de 90 diputats i un mínim de 80.

Cs: l'hòstia que es fotran serà còsmica, és de les coses més segures d'aquest 10N. Ciutadans va tenir 57 diputats el 28A, es va quedar a 9 de fer el sorpasso al PP i esdevenir així la "referència" del bloc trifatxito. Va poder governar amb Sánchez. Venien de guanyar en vots i escons les eleccions del 21D a Catalunya. Però van optar pel montapollismo com a única política. I ara absolutament totes les enquestes els pronostiquen una hòstia com poques vegades s'han vist al planeta Terra, ens hauríem de remuntar al meteorit dels dinosaures. Dels 57 diputats del 28A a una forquilla, ara mateix, entre els 13 i els 18 diputats. O sigui, la fi de Ciutadans, el seu col·lapse, la seva irrellevància i, inevitablement, desaparició.

Unidas Podemos: van començar la campanya des d'una posició política molt amenaçada, amb el temor d'un possible vot útil cap al PSOE i amb l'aparició (algun dia se sabran les coses) del projecte Errejonista destinat a robar-los-hi vots. Però, segons les enquestes d'aquests dies, podrien quedar-se com estan (que tenint en compte el panorama suara descrit seria un "èxit"), al voltant dels 42 diputats, però també podria ser en perdessin alguns més, fins la franja dels 35. Jo crec estaran sobre els 40

VOX: seran els grans beneficiats per aquestes estúpides eleccions provocades pel Sánchez. Dels 24 diputats que varen aconseguir el 28A poden enfilar-se fins la línia dels 60. Una autèntica barbaritat. Que un partit desacomplexadament feixista/franquista s'enfili fins esdevenir la tercera força política de l'estat, esgarrifa. Temps tindrem d'analitzar aquest fenomen de merda. Avanço dues línies argumentals que poden afavorir aquest demencial creixement: per una banda que tots els partits excepte Podemos, han abraçat les tesis de VOX en relació a Catalunya, el que ha "legitimat", o emblanquinat, o normalitzat, el feixisme d'aquesta proposta política. Com podien combatre-la si defensen el mateix?? L'altra línia, fora del tema català, és el possible impacte d'un cert "hartazgo" social del "políticament correcte", de no parlar de certs temes perquè no és políticament correcte. O sigui que preparem-nos per tenir recital facciós diumenge... y lo que vendrá.

El resultat de tot això, a nivell espanyol, serà un ja cantat empat entre "blocs", o sigui, entre la suma PSOE i UP i la suma PP, VOX i Cs.
Quin crack, aquest Sánchez i els seus "assessors". Es pensaven que de la desfeta de Cs pillarien algo, però els únics que han pillat són PP i VOX. Es pensaven que podrien ofegar Podemos, però no se n'han sortit. O sigui, que el PSOE arribarà al 10N amb menys vots i escons, havent aixecat el feixisme fins la 3a posició. I sense pràcticament cap possibilitat de fer govern estable excepte pactant amb el PP. Acollonant. Un aplaus!!!!!

Panorama a Catalunya:

ERC: tot i que les enquestes post-estivals, abans de l'inici de la campanya electoral, projectaven solidesa en els seus resultats i possibilitat de guanyar fins a 3 diputats (enfilar-se dels 15 del 28A a 18 el 10N), ara mateix, tot i que ERC seguirà sent sense cap mena de dubte la força independentista més votada, pot estar tenint mica de pèrdua de suports. Les seves opcions millors se situen en repetir els 15, però les últimes dades que anem tenint també apunten la possibilitat de que perdin 1-2 diputats. Al meu entendre seguirà sent un excel·lent resultat, atès el desgast, sovint molt injust, al que per la part més tòxica de l'independentisme se'ls ha volgut sotmetre, i atès també que en termes estratègics i de propostes polítiques són els qui més han arriscat.

Junts per Catalunya: tal i com vaig dir en l'anterior post, a JxCAT les campanyes electorals li senten bé. Va començar la campanya que algunes enquestes els situaven perdent fins a 3 dels 7 diputats que van aconseguir el 28A, però amb totes les dades que ara mateix tenim veiem que han aconseguit invertir la tendència. A les portes del 10N la seva projecció se situa en que podria créixer, i arribar als 8. També podria quedar-se amb els 7. I també podria perdre'n 1. Dependrà de la participació, dels resultats a Tarragona, etc. Però el cert és que la campanya ha permès visualitzar i valoritzar el lideratge de la Laura Borràs, un perfil polític totalment allunyat de la resta de candidats, tan per la seva enorme cultura com per la seva dialèctica alhora educadíssima i contundent. El canvi de tendència també ve donat perquè JxCAT ha pogut posar en valor tota la feina feta a Madrid aquests mesos, des del 28A, coherent, compromesa, contundent. I el compromís amb el President Puigdemont.

CUP: és una incògnita, una mica com ho eren a començament de campanya... però menys. Crec que tindran, sense problema, el vot cupaire que ja van tenir el 21D, però que, en contra del que en algun moment va semblar, han fracassat en el seu intent d'atreure cap a ells el vot anti-tot, el vot tòxic. La CUP ha perseverat en centrar la seva campanya en atacar les altres formacions independentistes, en oferir-se com a vot de tot aquest personal que vota no pel que es pugui fer, sinó per castigar als altres, contra els altres (ERC i Junts per CAT). Però no sembla se n'hagi sortit, i tot i la incertesa dels resultats, a hores d'ara les enquestes els projecten uns resultats d'entre 1 diputat (x BCN) i 3/3 (BCN i GRN). En l'anàlisi que vaig fer en l'anterior article els projectava 2-3, i segueixo pensant és on estan situats. Tot i això, les enquestes més recents i no públiques els situen en només 1.
Crec que, a banda de la buidor del plantejament general cupaire, errors greus com aquest video tan infantil, tan de vergonyeta, dels candidats fent el xou pel Congreso, o les ficades de pota greus de la seva candidata al debat de TV3, acusant falsament a Rufián, i l'actitud desafiant, xulesca, de voler fer veure que la rectificació d'una falsedat que és el que en Rufián li demanava era una amenaça, que l'estava amenaçant... jo crec que tot això els ha pogut acabar de reduir les seves expectatives (minimitzar fins a un únic diputat segons alguna enquesta de les no públiques).

Mirat en conjunt, avui no sóc tan optimista en relació a una contundent victòria independentista el 10N. Crec que guanyarem, però no tinc clar que aconseguim arrencar aquest petit % de vot que ens falta per fer, als ulls de tothom, inequívoca la majoria indepe. Però ojo, que tampoc ho descarto. Dependrà de la participació i de la mobilització final unionista. Ara mateix, a Catalunya, el possible (àdhuc probable) increment de l'abstenció l'assumeixen els partits unionistes, són ells els que estan perdent votants del 28A cap a l'abstenció (cap cosa massiva, estaríem parlant d'entre 2 i 5 punts). Això és una bona notícia per a l'independentisme. Constatat ja el patètic fracàs de les crides a l'abstenció, vot nul o vot en blanc efectuades des d'alguns racons de l'independentisme més tòxic, cal confiar i treballar per la màxima mobilització indepe, i perquè aquest vot dual que fins ara havia existit (indepe a les catalanes, abstenció, comuns o psc a les espanyoles), tal i com estan les coses, voti independentista. Crec que l'oferta que representen ERC-JxCAT-CUP permet recollir tot el vot indepe, perquè més o menys tothom pot trobar encaix en les seves propostes.

Jo què faré?

Com sempre faig quan hi ha eleccions, crec que és obligat, per a algú com jo, que fa, en sus ratos libres, opinió i anàlisi política, anar de cara, i dir, a nivell personal, què penso fer. I per això sempre ho faig. Em sembla que és una pràctica transparent en relació a tots els meus lectors, que tenen posicionaments diversos.

També, i em sembla pueril haver-ho de repetir, recordar que jo no tinc cap carnet de cap partit polític. Faig el que vull. Ajudo qui vull. I voto qui vull. Els tòxics tot ho redueixen a paguitas, carnets i obediències fantasmes, fins a límits grotescos, delirants. Res. Els qui em coneixeu ja ho sabeu, i els qui no em coneixeu, ja us ho dic. Cap carnet. Cap obediència. Llibertat de pensament, laboral, opinió i vot.

Votaré Junts per Catalunya.

M'havia plantejat votar ERC, perquè em repugnava la campanya dels tòxics contra els lideratges d'ERC i contra els companys de lluita d'ERC, i perquè valorava el seu coratge en assumir certs postulats estratègics, tot i saber-ne la seva impopularitat.

M'ho havia plantejat, però no ho faré. Votaré JxCAT. Ho faré perquè em sento totalment vinculat a l'esforç que sempre han fet per la unitat, per l'esforç que fan de sumar perfils com el d'en Roger Español, perquè no ho fan des de càlculs maquiavèlics, sinó des de la conseqüència lògica d'haver respost positivament a la crida a la unitat que va fer n'Albano Dante Fachín.

Votaré Junts per Catalunya també per lleialtat al President Puigdemont. Si estem amb el President legítim, amb el President Puigdemont, la millor manera d'evidenciar-ho és votant JxCAT. El President Puigdemont és, sense cap mena de dubte, l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, faran el que sigui, qualsevol cosa, per neutralitzar-lo, per empresonar-lo, per fer-lo desaparèixer. No em puc imaginar a mi mateix no evidenciant-li el meu suport amb el meu vot. A les eleccions europees també vaig haver de posicionar-me així. I jo hauria volgut poder votar al President, a l'Oriol Junqueras, a la Clara, al Toni. Però ERC no va voler, malgrat el President oferia a Junqueras encapçalar la llista. Jo voldria amb el meu vot, en aquesta situació tan excepcional, expressar el meu suport a tots els presos i exiliats. Però no ha pogut ser, i com que em veig obligat a triar, doncs trio Puigdemont, o sigui, Junts per Catalunya.

Evidentment m'alegro que es presenti la CUP, perquè crec això ha de servir per recollir més vot indepe que no mobilitzàvem en unes eleccions així, però en cap cas m'he plantejat la més mínima opció de votar-los, com sí m'hauria plantejat a Front Republicà. No puc amb la xerrameca cupaire, aquesta del discurset d'anar a Madrid a bloquejar, quan el que estan bloquejant de manera sistemàtica al Parlament de Catalunya és la majoria indepe, votant sense cap mena de vergonya amb Cs, PSC i PP contra el Govern i la majoria indepe que els nostres vots van configurar al Parlament, impedint la investidura d'un Jordi Turull que l'endemà entrava a una presó de la que ja no n'ha sortit.

Respecto plenament els votants de la CUP que són fidels al seu projecte i amb els que hem compartit moltes lluites, però ja no respecto tant a aquest personal, per sort residual, que es va fent autobombo que votarà CUP per primera vegada, i que ho fan o ho faran no perquè pensin amb aquest vot es podrà fer res, permetrà construir res, sinó únicament moguts per les ganes de fer mal, de desitjar el pitjor, a les altres opcions independentistes.

PS: quan estava acabant aquest post hem conegut la trista notícia de la mort del pare (ACS) del President Puigdemont. Això ha posat altre cop davant els nostres ulls la crueltat de la repressió. La crueltat de la presó. La crueltat de l'exili. La crueltat de la repressió d'un estat inhumà, que ha impedit a un fill poder acompanyar el seu pare en aquestes últimes hores, i que l'impedirà vetllar-lo, tancar-li els ulls, acomiadar-lo. La crueltat d'una repressió tan injusta que avui mateix el Regne Unitat retornava, rebutjava tramitar, l'euroordre d'extradició de la consellera Clara Ponsatí. No ha estat un judici, ha estat una venjança. Només un estat podrit com l'espanyol (i els seus socis turcs i xinesos) poden vulnerar els drets més fonamentals com ho fan, tenir els presos polítics com els tenen, com els han condemnat i mantenir l'exili i la repressió més ferotge i salvatge sobre un país i la seva voluntat democràtica.

El 10N, més que mai, hem de mobilitzar el nostre vot contra aquest estat feixista, hem de mobilitzar el nostre vot contra tanta injustícia i repressió, hem de mobilitzar el nostre vot en solidaritat amb tots els nostres presos i exiliats.

La independència només la tindrem si, cada cop que tenim urnes al davant, les omplim d'independència, amb tots els matisos que vulgueu, amb totes les crítiques que vulgueu, però sempre des d'un doble convenciment:

- que només si hi som tots ho podem fer i que ser-hi tots ens ha de servir per ser cada cop més

- que allò que més ens afebliria, allò que deixaria greument tocades les nostres aspiracions seria ser derrotats a les urnes.

DONEC PERFICIAM
(President Puigdemont, des d'aquest blog, rebeu el meu condol i testimoni del meu suport i plena lleialtat)


3 de nov. 2019

Anàlisi polític i demoscòpic (de les diferents enquestes) sobre el 10N

El 10N ha esdevingut un plebiscit el resultat del qual serà determinant en termes de legitimitat interna i internacional de les dues posicions polítiques ara mateix estan confrontades a Catalunya.

Un triomf electoral del PSC, que sumi majoria de vots amb PP, Cs i VOX seria exhibit com el fet que legitima la repressió de la sentència TS i policial. Un triomf així donaria ales a la seva estratègia internacional de deslegitimar el nostre moviment i les nostres aspiracions. A l'Estat Espanyol només li caldria anar amb els resultats electorals pel davant per tot el món, i no amb aquest patetisme amb el que fins ara no té més remei que fer les coses l'equip de Borrell i Espanya Global.

En canvi, un triomf electoral de l'independentisme, que sumi majoria de vots entre ERC, Junts per CAT i CUP, reforçaria la legitimitat de les nostres aspiracions democràtiques i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del TS, un triomf independentista deixaria gairebé en el KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, tindrien, amb una victòria indepe el 10N la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la nostra causa i les nostres mobilitzacions.

La bona notícia és que només depèn de nosaltres que aprofitem l'oportunitat que ens ofereix el 10N, que només depèn de nosaltres desactivar l'amenaça que representa el 10N.

La mala notícia és que, des d'un punt de vista d'oferta electoral independentista, hi tornem a arribar dividits, i amb propostes electorals a priori sotmeses a un desgast important.

Així les coses, què ens estan dient les enquestes?

Les enquestes ens estan dient coses molt interessants i, el que és més important, encoratjadores. Tenint en compte la quantitat d'enquestes que estem tenint en un espai tan petit de temps, no faré una anàlisi individualitzada, sinó global, a partir de les tendències més fortes que la seva lectura global, ens permet detectar com a més rellevants i sòlides.

Només un petit parèntesi abans d'entrar a fons amb el tema. Entre aquestes enquestes n'hem tingut una de particularment interessant, l'anual de l'ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB). Per a mi les coses més interessants que ens aporta estan al marge de les projeccions electorals, i tenen a veure amb el retrat de l'independentisme que ens proporciona. Avui no hi faré esment. Després d'aquestes eleccions hi dedicaré un article, només sobre aquesta enquesta i les coses que ens explica.

Visió global de les opcions independentistes:
Segons totes les enquestes, l'independentisme pujarà en relació al 28A, i pot arribar a tenir un resultat molt i molt important, de majoria en escons i de majoria en vots. Això últim és més difícil, però no impossible.

Tot i que ara hi entrarem més detalladament, és una evidència que la fortalesa electoral d'ERC, unida a que JxCAT aguanti resultats 28A i que es presenti la CUP, amb el que implica de mobilització d'un segment d'electorat indepe que, o bé votava altres opcions no indepes o bé no votava, unida al nou ridícul dels nostres sermonejadors i sermonejadores amb la seva campanya per l'abstenció, vot en blanc o nul, farà que aquest 10N l'independentisme tingui el millor resultat de la història en unes eleccions d'aquest tipus, que tinguem a tocar més de la meitat dels escons en joc.

Si a això hi afegim la crisi electoral dels partits del bloc del 155, on els majoritaris (PSC-PSOE i CS) semblen retrocedir, i només PP i VOX milloren miqueeeeta, en relació al pou en el que van quedar el 28A, tenim que la victòria en vots també és possible.

Anem ara a fer una petita visió de les diferents opcions indepes:
Comencem per ERC, que va guanyar les eleccions del 28A. Ha arribat a aquestes eleccions sotmesa a un per a mi delirant assetjament polític per una part prou sorollosa de l'independentisme. Una part sorollosa i, alhora, absolutament minoritària, a la llum de totes les enquestes. Totes les enquestes situen ERC repetint el resultat del 28A, amb variacions sempre dins el marge d'error de les enquestes, tant les que projecten que pugui créixer en 1 i fins i tot 2 diputats més, com les que projecten en pugui perdre 1. Res, això és res, això tot dins marges d'error.

En relació a ERC la notícia és, per tant, la solidesa de les seves opcions electorals. ERC manté el suport que va tenir el 28A. El seu paper durant la fallida investidura de Pedro Sánchez va generar molt soroll per les xarxes, i molt desagradable, però zero impacte electoral. L'electorat d'ERC a les eleccions generals avala la seva política i les seves propostes estratègiques.

És un aval, a més, que els situa, dins l'independentisme, en aquestes eleccions generals, com la força clarament hegemònica. I d'això n'hauria de prendre nota tothom. Si ERC té aquestes opcions i aquesta força de cara al 28A és perquè la seva proposta de cara al Congrés és la clarament majoritària dins l'independentisme. I això pot agradar més o menys, però s'ha de respectar i hem de treballar, tots plegats, assumint aquest escenari i tot el que implica.

Finalment, en relació a ERC dir que, malgrat aquesta solidesa que expressa en els resultats de totes les projeccions de les diferents enquestes, assenyalar que per primera vegada en moltes eleccions, la fidelitat de l'electorat d'ERC des del punt de vista de record/intenció de vot en unes mateixes eleccions, ha baixat, no presenta la mateixa solidesa p.ex. que el 28A. Els % no poden ignorar-se, cal esmentar-ho, però tampoc no tenen perquè tenir cap impacte. A més a més, cal tenir en compte que el 28A ERC va tenir els millors resultats q mai havia tingut en unes eleccions generals. Això vol dir que va tenir molt nou votant. I és normal que demoscòpicament aquest nou votant que s'ha pogut tenir en unes eleccions, pugui expressar alguns dubtes demoscòpics. Veurem!

En definitiva, la projecció a les diferents enquestes d'ERC se situa entre els 14 i els 18 diputats. Jo crec repetirà resultat 28A, o sigui, 15 diputats.

Junts per Catalunya
Hi arriba, com a proposta electoral, desgastada per les permanents tensions que sempre genera PDECAT en la prou complicada tasca de vertebració d'aquest espai polític, però crec que l'extraordinària feina feta a Madrid sobretot -no únicament- per la Laura Borràs i la Míriam Nogueras és valorada majoritàriament per l'electorat, i així és com les opcions electorals de JxCAT per a aquest 10N es mantenen molt estables en relació als resultats del 28A. La majoria d'enquestes apunten pot haver-hi un lleuger descens, que pugui implicar la pèrdua d'algun diputat, però jo el que veig és que són projeccions gairebé sempre afectades i no corregides adequadament de l'endèmica infrarepresentació del votant de JxCAT.

Cal tenir en compte, a més de la molt bona valoració de la feina feta, de la coherència exhibida, per JxCAT a Madrid des del 28A i del lideratge abans assenyalat de la Laura Borràs i de la Míriam Nogueras, el valor que té que a JxCAT s'hagi imposat el coratge d'obrir la proposta electoral el màxim possible, de treballar sempre per, en aquestes circumstàncies extraordinàries, poder articular una resposta extraordinària, en forma de proposta electoral unitària.
 
Aquesta actitud és el que ha permès incorporar a la candidatura una persona com en Roger Español, amb tot el que té d'icònica en relació a tot el viscut com a país, amb tot el que pot aportar, que és molt, de fermesa i convicció. Un gran encert.

A més a més a JxCAT crec li senten bé les campanyes, perquè té l'oportunitat d'arribar amb més claredat del que pot fer-ho habitualment, sotmesa com està sotmesa aquesta opció a un permanent menysteniment informatiu arreu.

Finalment, en aquest "sentar bé les campanyes", també hi afegiria que és el moment en el que emergeix vinculada a una opció l'enorme capacitat de lideratge del President Puigdemont, que tot i servar sempre el rol institucional unitari que ha de preservar, ho fa compatible amb donar la cara pels qui mai l'han fallat, pels que sempre ha tingut al seu costat.

A la vista del que projecten les enquestes, i a l'igual que en el cas d'ERC, jo també crec Junts x CAT repetirà el resultat del 28A, o sigui 7 diputats. Això voldria dir s'ha conservat el diputat de Tarragona, impedint que vagi al PSC, que és la combinació que assenyalen les enquestes podria passar si JxCAT perd vots a Tarragona.

CUP
La gran novetat d'aquestes eleccions és que s'hi presenti la CUP, que no ho havia fet mai. Que ho facin és una bona notícia des del punt de vista que això ajudarà a no perdre cap vot independentista.

El resultat de la CUP és una mica incert. I per valorar les opcions cal fer una miqueta d'història. El passat 28A l'opció de Front Republicà va quedar-se a les portes d'obtenir representació al Congrés. De fet jo en les meves anàlisis la donava per segura. La candidatura que havien configurat en un temps rècord n'Albano Dante i Poble Lliure (que forma part de la CUP) va fer-se ràpidament amb un espai electoral que en la majoria de casos els hauria permès obtenir representació. Però la participació es va enfilar fins a un gairebé inèdit 78% quan, per posar un exemple, el 2016 havia estat del 64%. Aquest enorme increment de la participació a unes generals va impedir que FR obtingués representació.

També una altra cosa: una part molt significativa de la CUP no només no va ajudar o votar els seus companys de Poble Lliure en la seva opció de FR, sinó que no perdien oportunitat de desgastar-los. Si tot el sector més "enredant" hagués tingut envers els seus "companys" de Poble Lliure la mínima lleialtat de votar-los, també haurien entrat.

Això la CUP ara ho sabia, que la bona feina feta per FR tindria amb tota probabilitat, premi, i sí obtindrien representació. I això era una cosa que es vivia, en certs sectors de la CUP, com una amenaça, per això finalment s'han presentat com ho han fet. Per evitar el risc que per a ells representava la consolidació de FR.

Així les coses, i malgrat els pobres resultats que va tenir la CUP a les municipals, sembla que el moment polític, si mobilitzen el seu votant més ampli, assegura la CUP obtenir representació per Barcelona, amb 2 diputats, i potser també a Girona. Pel que fa a Lleia i Tarragona està totalment descartat.

És una incògnita fins a quin punt l'actual escenari pot afavorir que la CUP rasqui alguns vots d'altres opcions. La CUP diu que es presenta per bloquejar-ho tot a Madrid, però crec que fins l'últim votant independentista sap que de fet l'únic que sistemàticament la CUP està bloquejant i sabotejant és la majoria independentista del Parlament de Catalunya que són JxCAT i ERC i el Govern de la Generalitat. Diuen que aniran a Madrid a bloquejar PSOE i PP, però el cert és que al Parlament no tenen cap mena de problema en votar amb PP, PSC i Cs contra el Govern, contra la majoria indepe de JxCAT i ERC, ja sigui per evitar la investidura d'en Jordi Turull un dia abans d'entrar a presó, ja sigui per carregar-se els pressupostos.

Així doncs, més enllà d'intentar passar de puntetes sobre aquesta dada, que al Parlament de Catalunya la CUP ha votat més vegades amb PSOE, PP i Cs contra el Govern que amb ERC i JxCAT a favor del Govern, és una incògnita què pot arribar a rascar d'antics votants d'aquests partits la CUP. Segons les enquestes podria estar al voltant del 6% del d'ERC i del 4% del de JxCAT.

La projecció d'escons que es fa a la CUP en les diferents enquestes va dels 1-2 als 4-5. Jo crec que estarà en els 3 diputats: 2 per Barcelona i 1 per Girona

Sobre el comportament electoral dels partits no independentistes a Catalunya el 10N

El més impactant que veurem aquest 10N en termes d'evolució de resultats electorals a nivell de tots els partits és l'asseguradíssima hòstia monumental que es fotran els de Cs.

En 2 anys, del 21D 2017 al 10N 2019 hauran passat de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya en vots i escons a quedar-se, en aquestes eleccions generals, amb un únic diputat per Catalunya. I gràcies.

La desfeta és atòmica, de proporcions inaudites. I de fet serà, amb tota seguretat, una de les dues grans notícies que tindrem el 10N. Un partit de males persones, amb un comportament inhumà i tan repugnant en relació al dolor dels altres, a la vida dels altres, només mereixia un final així. Colossalment ridícul. Un final patètic per a una proposta política que del 21D ençà havia fet un gir polític cap a l'extremadreta demencial i que basava tota la seva política en el montapollismo permanent.

Curiosament i en contra del que alguns pensàvem, no sembla que el PSC-PSOE estigui aprofitant aquesta desfeta. El naufragi del PSC en tant que un dels grans partits de Catalunya, en l'actual moment polític és també colossal. Cap proposta política que no sigui repressió. Una vergonya. I una llàstima per al nostre país, que el PSC hagi renunciat a tenir cap paper polític a Catalunya. Jo crec, com en Cuixart, que el PSC hauria pogut formar part de les solucions. Però hi ha renunciat.

El 28A el PP va estar a punt de quedar fora, aquest 10N sembla pot duplicar els seus escons, passant d'1 a 2. I igual pel fatxerio de VOX.

Aquests dos apunts de PP i de VOX al meu entendre quedaran condicionats a quina sigui la participació que hi hagi.

EPÍLEG:

Les eleccions del 10N són unes eleccions absurdes, a les que només s'hi ha arribat per l'estupidesa gegantina de Pedro Sánchez. Ho tenia tot a favor per fer govern, i amb dues opcions diferents: govern d'esquerres amb Podemos, govern de bifachito, amb Cs.

De vegades dedico alguns minuts a pensar "què volia aconseguir aquest home -Sánchez- amb aquestes eleccions?" I no hi trobo cap resposta. Un enigma. Es pensava arrasaria electoralment? Es pensava que, després de la sentència, hauria derrotat l'independentisme i ho podria exhibir com a trofeig electoral, inclosa l'extradició del President Puigdemont?

Quina buidor d'home. Potser mira més el tuiter del que ens pensem. O té qui ho faci per ell, i a partir de tuiter generar escenaris. Si no és així, no té cap explicació. Potser l'equip de la Moncloa va creure que tot aquest soroll que generaven els "nostres" tòxics i tòxiques, sermonejadors i sermonejadores, tenia impacte social i electoral, i que realment els partits indepes estaven perdent suports de manera massiva i imparable.

Però per sort ja hem vist això no ha passat, i que tot aquest personal no representen a ningú ni mobilitzen a ningú. De vegades penso que no es representen ni a ells mateixos.

La solidesa d'ERC i de Junts per Catalunya és una molt bona notícia per a l'independentisme. Ni crides a l'abstenció, ni al vot nul, ni al vot en blanc, ni res. Ni crides a votar CUP no per fer res, sinó únicament per castigar la resta, per canalitzar el seu odi cap a ERC i Junts x CAT. Res. ERC, Junts per CAT i CUP aconseguiran, aconseguirem tots i totes amb el nostre vot, que el 10N, que inicialment era una inquietant amenaça per a la nostra causa, esdevingui una oportunitat que projecti la nostra causa i la nostra mobilització.

Mobilitzem fins l'últim vot possible. Fem-ho constructivament. Fem-ho per guanyar, en vots i en escons. Fem-ho perquè internacionalment quedi clar el nostre rebuig a la sentència del TS i a la repressió, alhora que legitimem tota la resposta i mobilització que estem mantenint contra aquest estat autoritari i demofòbic

SOM-HI! 
DONEC PERFICIAM










29 d’oct. 2019

SOBRE EL MACROBARÒMETRE PREELECTORAL 10N DEL CIS

En termes generals podem dir que estem davant una malaguanyada enquesta: probablement sigui una de les millors enquestes electorals que s'han fet a l'estat, amb una mostra de més de 17 mil persones enquestades, però el treball de camp va finalitzar diumenge 13 d'octubre. Un dia abans de la sentència del TS i tot el que des d'aleshores s'ha esdevingut.

Què vol dir això? Doncs que ens permetrà veure algunes coses, però que tot ho haurem de posar una mica en la incertesa de l'impacte electoral que hagi pogut tenir la sentència del TS i tot el que des d'aleshores ha passat. Haurà tingut impacte? No l'haurà tingut? El 10N ho veurem.

A nivell estatal, algunes coses que crec val la pena assenyalar o comentar d'aquest macrobaròmetre del CIS:
Sobre el PSOE: l'enquesta projecta una intenció de vot al PSOE no coincident amb les últimes enquestes de mitjans de comunicació conegudes. El creixement que projecta al PSOE sembla més el que tenia a començaments d'estiu que no pas l'actual situació. Però veurem. Aquesta és una de les incògnites. Aquest és un dels possibles impactes de la sentència TS. La pujada que el CIS i les enquestes estiuenques donaven a PSOE, realment s'ha vist frenada o liquidada per tot el que ha passat, com apunten altres enquestes?

En consonància amb aquesta visió, el PP puja però no tant com també ara li pronostiquen altres enquestes.

Pel que fa a Ciutadans aquí sí que ens podem recrear una mica, perquè la patacada apunta ser èpica. Segons el CIS, poden perdre d'entre 30 a 22 dels 57 diputats que ara tenen. Més enllà de la projecció en escons, hi ha una dada demolidora: en relació al 28A només conserva segura la fidelitat de vot d'un 34% dels seus antics votants. És una dada tremenda. Molt poques vegades s'observa una tan baixa fidelitat de vot, que apunta fallida segura del projecte polític.

Però encara hi ha més dades. Si el 28A Cs a Catalunya ja va tenir una patacada important en relació a les eleccions del 21D, quan fou la força més votada, passant a ser la cinquena, amb 5 diputats, ara el CIS projecta només 2 diputats per a Cs a Catalunya.

La deriva ultradretana i l'acció política de montapollisme ha acabat amb Cs. I això ja ho podem dir ara sense por a equivocar-nos.

Albert Rivera està tan acabat que ni els mateixos votants de Cs que ara mateix poden quedar el volen veure com a possible nou President.

No hay más preguntas, señoría.

CATALUNYA I LES OPCIONS ELECTORALS INDEPENDENTISTES

La situació a Catalunya podria ser la més "afectada" per l'impacte de la sentència TS i tot el que ha passat des de llavors. O no.

Per què dic "o no"? Entenc que amb tot el que ha passat els dos últims anys els posicionaments són molt forts. Descarto moviments? No, però crec que difícilment serien "entre blocs", sinó "dins de cada bloc", i sempre, entenc, a la vista del que presenta el CIS, serien moviments menors. Una altra dada també apunta en aquesta direcció de no creure s'acabi movent gaire la cosa en relació al que projecta el CIS: la participació el 28A fou altíssima, fregant el 80%. No hi ha vot ocult o vot per despertar.

A Catalunya ERC es manté molt forta, d'acord a la projecció de vot que efectua el CIS, fins al punt que li projecta un petit creixement, segons el qual passaria dels actuals 15 a una forquilla 16/18. No està gens malament.

Aquesta solidesa d'ERC no crec sigui cojuntural ni es pugui veure afectada per la sentència TS i el post. Crec que si ERC hagués hagut de patir desgast electoral l'hauria patit ja i es reflectiria a enquesta CIS, perquè probablement l'hauríem de buscar en el seu posicionament incondicional per la investidura de Sánchez abans de l'estiu. Però això ja veiem ara al CIS no sembla hagi passat.

Dit això sí hi ha un element que caldria incorporar en l'anàlisi d'ERC, i és que, sense que això vulgui dir que la projecció de vot sigui errònia, per primera vegada en molt de temps la fidelitat de vot d'ERC presenta fisures, de fet és la més baixa que recordo dels últims anys, d'un 58% de vot decidit, i amb un % no menor d'indecisos, del 20%.

Però com que la majoria del vot indecís a CAT té en ERC un dels seus actors, és molt difícil el "perdi" tot, i per tant per això la projecció del CIS és tan sòlida. Tanmateix només volia apuntar que també existeix aquesta ombra de dubte, ara mateix.

Junts per Catalunya apunta una certa pèrdua de suports. Petita, però que segons com pot pagar en escons perquè el de Girona i el de Lleida no els hi dona per segurs. I aquí és on JxCAT es juga bona part de les seves eleccions.

Pel que fa a les CUP, el CIS projecta 1-2, el que és una projecció força acurada d'acord al que estem veient. Aquest 1-2 els obtindria a Barcelona. De fet només els pot obtenir a BCN, les opcions a Girona, Lleida i Tarragona són nul·les.

El PSC milloraria resultats, passant dels actuals 12 a possibles 13-14. Entenc que la principal cosa la trobarem en la lluita amb Junts x Cat per escons de Tarragona. És on ara mateix sembla hi ha un dels principals camps de batalla, si els escons van al PSC o JxCAT manté. El de Cs de Tarragona se l'emporta segur PSC.

Cs, com hem vist abans, passaria de 5 a 2, pura residualitat, PP seguiria amb 1 i VOX perdria diputat que va tenir 28A.

Bastant plaussible.

En termes independentistes aquests resultats són molt interessants. Projecten un resultat entres els 21 i els 26 diputats, davant els 16/17 de l'unionisme i els 8/9 dels Comuns.

És a dir, que en podem sortir molt reforçats.

Sapiguem-ho aprofitar!!!!!

Per acabar, només un petit esment a tots aquests sermonejadors i sermonejadores que invoquen l'abstenció per castigar els partits independentistes i afavorir el triomf de l'unionisme.

De tot l'estat, els votants dels partits independentistes catalans són els que menys s'abstindran. Fixeu-vos en aquestes dades:

Entre antics votants ERC un 3,4% i entre antics votants JxCAT un 1,2%

Entre antics votants PSOE un 6,2%, PP un 6,1% i Cs un 8,2%

No hay más preguntas, señoría. Diumenge 10N tothom a votar i a fer possible un històric triomf independentista, en vots i en escons!
 
DONEC PERFICIAM

26 d’oct. 2019

"Lo importante es el concepto", però també la coherència. Toxicitat vs llirisme ?

El cap de setmana passat vaig fer i publicar un article, just el previ a aquest, en el que analitzava els principals elements que al meu entendre calia tenir presents al voltant de tot el que havíem viscut després de les mobilitzacions contra la sentència del TS: la violència policial, l'actuació d'infiltrats amb l'objectiu de provocar la intervenció policial i la reacció de molts manifestants aixecant barricades i cremant contenidors.

També vaig voler fer una crítica severa a tot aquest personal, normalment sense cap bagatge de militància independentista al darrere i completament ignorant de com ha estat la lluita independentista al llarg dels anys, que anaven exclamant per tot arreu "ja era hora, per fi plantem cara!" i similars. Vaig intentar explicar que tot això que passava no era cap novetat, que són camins pels que ja va transitar l'independentisme durant molts anys, i que es van abandonar perquè políticament es va veure ens mantenia residuals.

No era, per a mi, un article fàcil, perquè també volia traslladar l'únic que podem traslladar els militants independentistes més veterans: la nostra experiència. Explicar el que hem viscut i quines han estat les decisions clau que ens han permès arribar on avui som, més lluny que mai, passant de ser testimonials a ser majoria social i democràtica.

Però llavors vaig tenir dos retuits que em van aixecar l'ànim, que em van fer pensar havia estat capaç de reflectir constructivament una anàlisi tan complexa i polièdrica com la que havia intentat fer. Van ser els retuits d'un dels impulsors i fundadors de l'ANC, en Jaume Marfany i el d'en Carles Sastre, de qui no calen presentacions de la seva trajectòria de compromís extrem, des del FNC durant el tardofranquisme fins a EPOCA i finalment participar de la creació de Terra Lliure, i a la detenció del qual havia fet referència a l'article -sense esmentar-lo- per explicar fets viscuts durant els 80s.

Gràcies, Carles, gràcies, Jaume.

A l'article també explicava com la infiltració havia estat la que des de dimarts havia provocat les càrregues policials, i que algunes d'aquestes càrregues van tenir episodis de violència inadmissible, com també és inadmissible el balanç de ferits, detinguts i empresonats d'aquests dies. Gela la sang.

En aquest context és en el que tothom, fins i tot els que inicialment vam dir que així no, vam acabar assumint que barricades i contenidors cremats d'alguna manera havien estat actes de legítima defensa per part d'uns manifestants farts de la violència i la repressió estatals.

Finalment a l'article de dissabte explicava que en aquest escenari hi va haver una actuació que ho va canviar tot: la intervenció, coordinats per En Peu de Pau, de molts voluntaris de moltes entitats compromeses amb la noviolència, que es van constituir en "cordons de pau" i que van evitar l'acció provocadora dels infiltrats. A l'evitar-la, no es van produir més càrregues. I sense càrregues, no va calguer l'autodefensa. Totes les mobilitzacions van poder transcórrer amb absoluta llibertat.

Tanmateix, i per a sorpresa meva, aquests dies, quan em pensava que tothom es felicitaria del resultat de la posada en marxa dels "cordons de pau", als que he donat suport des de l'inici, m'he trobat amb alguns i algunes que ho viuen amb una gran irritació i hostilitat.

Llavors és allò del "mi no entender nada". O sigui, assenyalàvem les intervencions policials com les úniques realment violentes, davant les quals els manifestants havien hagut de recórrer a la legítima defensa, aixecant barricades, i resulta que quan s'eviten aquestes intervencions, i no cal haver de recórrer a l'autodefensa, es reacciona amb ràbia contra aquests cordons de pau. I es desferma la bogeria d'aquest personal, acusant als cordons de pau d'haver coaccionat als manifestants, de ficar-se on no els demanen, per acabar, com gairebé sempre, amb els insults genèrics i personals habituals en aquest perfil de personatges.

Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat perplex.

L'adjectivació insultant preferida per als atacs col·lectius i personals amb els que sempre reacciona aquest personal, i que ara han adreçat als cordons de pau i als qui els defensem és la de "llirisme".

Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes

La segona és la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.

La més radical, la dels més milhomes o mildones, i aquesta ja directament formulada sempre en termes d'atac personal és la de "covard". Si no fas i defenses el que ells diuen s'ha de fer i defensar és perquè ets un covard, perquè tens por.

Així és com, després d'una vida de militància indepe, d'haver plantat cara sempre al feixisme, d'haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb llengua i dents trencades, d'haver estat perseguit a punta de navalla i fins i tot d'haver estat amenaçat amb pistola, així és com hom esdevé un llirista. Una tieta. Un covard. Un cagat de por.

A mi me la sua molt, tot això, a nivell personal m'és indiferent, fins i tot em diverteix tot el que poden arribar a dir de mi, per fer i dir les coses des de la convicció i el compromís militant i sempre de cara, però... quines coses, oi? I jo no sóc res. Jo només sóc un militant anònim. Però aquests dies, compromesos amb els cordons de pau hi havia gent amb anys de presó per la seva militància i compromís, gent amenaçada per ETA, gent apallissada i torturada. Però res, per als nostres milhomes i mildones... lliristes, tietes i covards... quines coses, oi?


El que no em diverteix mai, el que em preocupa bastant més, és la "visió" d'aquest personal sobre com fer la independència i la seva ignorància absoluta per una banda del que ha estat i ha implicat la lluita independentista al nostre país, i per una altra banda de les lluites per la independència arreu del món, especialment a Europa.

Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo "només" tenia 19 anyets, però ja estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els qui assumien la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els qui no. Recordo perfectament com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien de nosaltres i ens deien que no tindríem cap opció fins que no féssim com ells.

34 anys després tots aquells moviments indepes d'Europa que ens menystenien sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.

He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Ara, al País Basc, després de tot el que va implicar la seva estratègia de que per recuperar la llibertat tot s'hi val i és legítim, també després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.

I resulta que tenim entre nosaltres uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, van fent-se els milhomes i les mildones, van alliçonant i insultant tothom, com si fossin uns escollits en possessió de la veritat revelada que ens ha de dur a la independència!

Bonus track:

Des del 2012 he participat dels dispositius de seguretat de la majoria de manis que hem tingut, sobretot els Onzes, però no únicament. Divendres passat, encara, d'una de les marxes per la llibertat, ens van demanar si podíem donar un cop de mà al pas per un parell de llocs conflictius, on s'havien convocat concentracions ultres amenaçadores.

Hi vam ser. Les concentracions ultres van ser un total fracàs. Només en un lloc un grupet d'uns 20 estaven preparats per provocar als manifestants. Tranquil·lament ens vam posar a la seva alçada, en línia, de cara a ells, que és la mateixa tècnica que fan servir els cordons de pau, posar-se de cara a la Policia. Pel darrere nostre va anar passant tranquilíssimament la marxa, com passa amb els cordons de pau, que darrere seu les mobilitzacions transcorren amb absoluta llibertat i normalitat, i els ultres van desistir de fer res, ni tan sols d'intentar-ho, com ha passat amb les intervencions policials des que hi ha els cordons. Sense ser-hi potser algun dels ultres s'hagués atrevit a fer alguna cosa contra els manifestants, i ja s'hauria liat, que és el que sempre volen. Sense ser-hi, els cordons de pau, potser algun dels infiltrats hagués actuat i ja s'hauria liat.






20 d’oct. 2019

Sobre el que ha passat aquesta setmana després sentència TS

Dilluns passat, sembla faci una eternitat, vam tenir la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, que era una sentència contra l'1-O, contra l'independentisme. Una sentència demencial, jurídicament insostenible, pura venjança. Una sentència que confirmava el cop d'estat borbònic que han protagonitzat l'aparell judicial i policial de l'estat espanyol.

Tot i que per a mi els dos fets més rellevants de la resposta a la sentència han estat l'extraordinària mobilització que hem protagonitzat amb les Marxes per la Llibertat, i l'èxit sense precedents de la vaga general de divendres, entenc que la qüestió de tot el que representa i ha envoltat als episodis d'enfrontaments entre policia i manifestants viscuts aquests dies és el que requereix una primera reflexió, perquè el patrimoni polític i moral acumulat durant tants anys per la lluita i l'activisme de la noviolència no el podem perdre.

Dilluns, tan bon punt es va conèixer la sentència, just passades les 9 del matí, van començar aturades i talls de vies urbanes i carreteres. Però sobretot, dilluns, el que vam tenir, va ser "l'estrena" del Tsunami Democràtic. Va convocar-nos a l'aeroport de Barcelona. I va ser una convocatòria massiva, espectacular. Una capacitat de reacció extraordinària. Això va fer saltar totes les alertes a l'estat espanyol. I de la mobilització vam passar als primers excessos policials.

Dimarts és el dia en el que se situa el que és el principal impacte polític intern, a l'independentisme, de la resposta a la sentència: la generalització de la protesta cap a enfrontaments amb la policia, que trencava la línia.

Dimarts vespre es convocà un acte polític davant la Delegació del Govern. I allò acabà amb hores i hores d'enfrontaments entre policies i manifestants, amb barricades, barricades cremades, càrregues policials, corredisses, etc.

Dimecres, en una nova mobilització, després d'unes hores de calma, es reproduiren els enfrontaments, incrementant la seva duresa. I així ha acabat passant cada nit fins ahir divendres, quan els enfrontaments van viure la seva màxima virulència.

Havia saltat pels aires l'escrupolós activisme pacífic i de la noviolència amb que fins llavors s'havia desenvolupat el procés.

Avui dissabte hem tingut una novetat en les mobilitzacions, com ha estat la presència d'un "cordó de pau" format per diverses associacions i persones que han volgut, amb la seva presència a primera línia, garantir el dret a manifestació evitant l'esclat de situacions de violència. I ho han aconseguit.

D'entrada dir que no hi havíem reflexionat gaire perquè en tots aquests anys d'esclat independentista, que podríem situar en el 2010-2012, pensàvem que la naturalesa de moviment pacífic i noviolent estava totalment assumida.

I potser sí ho estava, però només per part de l'independentisme. L'estat espanyol i la sentència així ho confirma, ha convertit en violència el que només era una mobilització cívica, pacífica i massiva de la ciutadania.

En el seu moment, davant el terrorisme d'ETA, l'estat espanyol, tots els seus aparells, van decidir que "tot era ETA", des d'un diari a una organització de solidaritat. "Mismos fines, son lo mismo". I tot esdevingué ETA. I no li sortí malament la cosa a l'estat espanyol, perquè la seva repressió ferotge i antidemocràtica, que podia fer perquè al món, des dels atemptats de l'11S, tota violència terrorista s'havia convertit en objectiu a batre, sense contemplacions. L'IRA ho va veure molt ràpidament. ETA no, però el seu final fou inevitable, només era qüestió de temps.

L'Estat Espanyol sempre ha volgut aplicar a Catalunya la recepta basca, que tan bon resultat els hi va donar. Perquè els funcionés calia hi hagués violència. I no n'hi havia. I aquí és on entra el cop d'estat judicial-policial, que converteix tot, qualsevol cosa, en violència.

El moviment independentista català havia estat exemplarment cívic i noviolent, però la sentència del TS ens va convertir en violents.

I en aquest demencial argument de la sentència és en el que l'estat espanyol executa i projecta la seva opressió sobre tot l'independentisme.

I així arribem al que ha passat aquesta setmana, que no havia passat mai abans en aquesta fase del procés, que les mobilitzacions han acabat amb duríssims enfrontaments amb la policia. Des de la meva visió, en relació a aquest tema podem distingir 4 perfils diferents:

- el dels que s'han erigit en teoritzadors, defensors, impulsors, engrescadors de tot el que ha passat

- el dels infiltrats

- el de la gent, en especial el jovent, que han protagonitzat una revolta plena de coratge

- el de la violència policial

Entendreu que de tot aquest grup només respecti i estigui amb ells amb el tercer perfil, el de la gent i el jovent que ha cregut que el carrer era on calia lluitar i ho han fet amb coratge.

Sobre els "teòrics" d'un activisme que superi la noviolència que fins ara ha caracteritzat el procés independentista:

Quan vam veure les imatges de les barricades i "saltos" per tot l'Eixample que van seguir a l'acte de dimarts molts ho vàrem criticar. Jo ho vaig fer. Vaig dir que així no, que la noviolència no era això.

I va ser criticar-ho i que una munió generalment de trolls indepes (anònims i amb poquíssims seguidors), però no únicament trolls, s'abraonessin sobre els qui ho criticàvem dient-nos de tot, que si lliristes, que si covards, que si processistes, que si paguites... en fi, el repertori habitual.

Un repertori que, per a l'ocasió, es va ampliar amb aquesta cursileria de pretensions èpiques de que els fills havien superat la por dels pares.

La ignorància és molt atrevida. I si a la ignorància hi afegim l'estupidesa, estem davant un còctel letal.

"Per fi!", "Ara sí que anem de debò!", "Ara ens repectaran"... són expressions que formen part del discurs d'aquests "teòrics".

Mireu, llestos i llestes, aquest ja és un camí transitat, i sempre amb un escàs o nul èxit. No només per altres moviments d'alliberament nacional a l'Europa Occidental, sinó també pel nostre. Heu sentit parlar de la kale borroka? Sabeu com va acabar?

I sí, no cal mirar cap enfora: l'independentisme català ja va tenir els seus moments, anys, en els que la seva activitat es mesurava pels enfrontaments amb la policia. Un dels enfrontaments que més em va impactar, perquè jo llavors feia molt poc militava a l'independentisme, fou tot el que passà després de la detenció, gener del 1985, de la direcció de TL. I hagué una mani a BCN que començà a Canaletes, a la que hi anàrem tots, els que llavors estaven per l'estratègia política que incloia la "lluita armada" i els que ja militàvem en la no violència. La nit acabà amb creuament d'autobusos, barricades, etc. Inoblidable la portada d'El Periódico: "Brotes de guerrilla urbana". Era la terminologia basquista del moment.

Aquell independentisme testimonial dels 80 sempre acabava les manis de l'Onze a hòsties amb la poli. I les del 23 d'abril. I gairebé tot. Un dirigent polític d'aleshores deia "és normal que l'Onze el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Sí, podia ser molt normal, però no va ser fins que vam superar aquesta "normalitat", aquesta lògica política que justificava tots els enfrontaments amb la poli, que l'independentisme va sortir de la residualitat en la que estava instal·lat.

Que alguns vulguin tornar a aquell independentisme dels 80 em sembla acollonant.

Tots aquests super-savis "teoritzadors" tenen una altra fixació: tots els que no aplaudim el que ha passat som uns lliristes i uns cagats de por, i els qui ho estan fent són els primers catalans que no tenen por, i per això guanyarem. No sé quin trauma arrosseguen, aquest personal. Suposo treuen pit acusant la resta de covards i de tenir por perquè mai no han fet res, i qui no ha fet mai res no sap ni què és el coratge ni què és la por.

No, mireu, no ens vingueu amb aquesta cursileria de relats de que els fills han vençut la por dels pares. Si hem arribat on ara som és perquè generació rere generació s'ha transmès un llegat de compromís militant, d'una militància valenta, sense por. Com era la dels promotors de la Renaixença, o la dels fundadors d'Estat Català, o la dels patriotes que van lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Com era la dels combatents de la columna Macià-Companys, o la dels fundadors i primers militants del Front Nacional de Catalunya, just acabada la guerra, en plena hecatombe del nostre país. Com era la de tots els militants que van mantenir oberts els camins a l'esperança en la llarga nit del franquisme. Com era la dels que van agafar el seu relleu durant la transició. Com era la dels que van aixecar l'independentisme i el van portar de ser una força testimonial a ser l'actual majoria social i política.

Té collons veure aquest exèrcit ignorant de trolls i "valents" de tuiter acusant de covards gent que ha patit presó o exili, acusant de tenir por a gent que ens hem passat dècades de militància combatent el feixisme, no retrocedint ni quan t'amenaçaven a punta de navalla o amb pistola, aixecant-te ple de sang quan covardament t'emboscaven i apallissaven. Ui, sí, fins ara tot l'independentisme sempre hem estat uns cagats, paralitzats per la por.

No teniu vergonya.

Un altre perfil que molt tristament ha estat protagonista aquests dies és el dels qui han practicat algunes actuacions policials que ens han deixat sense alè, que només mereixen la nostra reprovació. Per a tristor personal no només han estat les unitats antiavalots de la Policia Nacional, també la BRIMO dels nostres Mossos d'Esquadra ha protagonitzat algunes actuacions inadmissibles.

Qualsevol estat, organització política, mínimament democràtica ha d'investigar aquests episodis. Pel que fa a la PN no m'han sorprès, sempre han estat així, des de que eren els "grisos" fins ara, i l'1-O ja ho vam veure. Pel que fa a Mossos, sí, m'ha sorprès i entristit. Cal una reflexió. Hi ha coses que no poden ser. I cal dir-ho. I ho dic.

Hem viscut episodis de violència gratuïta i excessiva inadmissible, de càrregues "a lo loco", etc. I això no. La llista de joves ferits i la gravetat de moltes de les ferides és esgarrifosa. Igual que la llista de detinguts. El que està passant, la gravetat del que ha passat, la incomprensibilitat del que ha passat, marcarà tota una generació de joves, no en tinc cap dubte..

Ara bé, tampoc no és admissible una anàlisi del que ha passat sense atendre a tota la seqüència de fets. La seqüència en cap cas no justifica el que és injustificable, però si contextualitza, sí ens permet abordar els fets des d'una perspectiva integral, no parcial.

La policia sempre té un ingrat paper, en situacions com l'actual. Ha de garantir el dret a manifestació, però també l'ordre públic. Mentre totes dues coses no entren en col·lisió, tot va bé, cadascú al seu lloc. Quan entren en col·lisió és quan s'obre la caixa dels trons.

Per tant, el primer que hem de veure és com es desencadena el moment crític de cada intervenció policial.

Arribem així a un tercer perfil que hem vist actuar aquests dies: els infiltrats i/o provocadors
Dimarts, davant la Delegación del Gobierno, el dispositiu policial va encapsular l'espai amb un perímetre molt ample, amb una línia de tanques lluny de la cruilla Mallorca/Roger de Llúria on hi ha la Delegación. Aquest allunyament era una bona decisió. Garantia el dret a manifestació i la distància permetia rebaixar tensions. Vaig arribar gairebé una hora abans de l'inici de l'acte. Vaig veure certes coses i actituds entre manifestants i ja vaig pensar que hi hauria lio. Jo no sé en quin moment i en quin lloc concret van començar les càrregues policials. Sí sé que en un dels carrers al voltant del qual s'aplegaven manifestants, es van estar llençant desenes i desenes d'ampolles de vidre a la Brimo, situada darrere les tanques que delimitaven l'espai. I van aguantar molt. Però al final van sortir i carregar.

I quan això passa ja s'ha destapat la caixa dels trons. Un cop això passa la situació entra en una fase de descontrol total. I no justifico les càrregues gratuïtes i inadmissibles que es van veure. Però tampoc justifico les barricades, el foc, les pedres.

Dimecres la cosa va ser més clara. La mani, a la vora de la conselleria d'Interior, va transcórrer sense cap problema... fins que un grupet d'encaputxats va decidir assaltar el perímetre de tanques, amb intenció d'anar contra l'edifici de la conselleria. Quan es produeix aquest assalt és quan es va generar la resposta policial. I altre cop vam tenir les imatges tan tristes i doloroses que vam tenir.

Hem de tenir molt clar que en tots aquests dies, en general, s'ha respectat i canalitzat el dret fonamental a manifestar-se, però que hi ha hagut, per part d'uns certs individus una acció de provocació permanent que és el que en la majoria de casos ha desencadenat les càrregues policials. I sí, ho reitero, un cop els infiltrats/provocadors aconseguien el seu objectiu (fer intervenir la policia), a partir d'aquest moment hi ha moltes coses que han passat que costaran d'oblidar.

Tinc escassíssims dubtes de que els qui van desencadenar les intervencions policials són infiltrats. La basquització de la situació a Catalunya requeria generar violència, aldarulls, enfrontaments... que fins ara no hi havia hagut.

De la mateixa manera, no tinc cap dubte que un cop oberta la caixa dels trons, a partir d'aquestes provocacions i actuacions dels infiltrats, la immensa majoria de la gent que hi ha respost, els nostres joves, ho han fet des del seu afartament davant tanta injustícia. Entenc, a més, a la vista de les reprovables actuacions policials vistes, la indignació es transformés en revolta.

I avui tot això que us explico ho hem vist ratificat. Avui, en les mobilitzacions previstes, hi ha hagut una novetat: la intervenció d'un grup de gent, a través d'entitats implicades en la lluita per la pau i la noviolència, que han actuat de "cordó de pau", o de "muralla humana".

Avui, a Plaça Urquinaona el dispositiu de la PN espanyola no era normal. Hi he arribat d'hora. I es veia claríssim que s'estaven desplegant per liar-la molt fort. Com que hi havia la gent del "cordó de pau" les coses estaven, dentro de lo que cabe, tranquil·les, la seva presència bloquejava l'actuació de "descontrolats". Això ha semblat trencar els esquemes a la PN, i s'han llençat ells mateixos a provocar, passant pel mig dels manifestants, maltractant membres del "cordó de pau", etc. Però la gent del "cordó de pau" ha aguantat heroicament. No s'han deixat arrossegar per la provocació policial. Han aguantat d'acord a la més admirable escola de l'activisme noviolent. I això ha "desarmat" la PN. I la manifestació ha pogut transcórrer sense incidents, sense enfrontaments. La frustració entre la PN era més que evident.

De cara a les mobilitzacions que hem de seguir fent aquest punt és, per tant clau: cal controlar, evitar, que els provocadors, infiltrats... aconsegueixin el seu objectiu de rebentar les manifestacions i provocar la intervenció policial. Cal neutralitzar-los, com ha fet avui el "cordó de pau". Cal molt coratge per fer el que han fet. Des d'aquí el meu màxim respecte i reconeixement.

L'espectacular compromís i coratge de la gent i l'emergència del jovent com a actor polític de referència.

Des de dilluns la mobilització de la gent ha estat espectacular. I entre aquest "la gent", com a tret diferencial en relació a altres convocatòries, el protagonisme que ha adquirit la mobilització massiva del jovent.

I sí, entenc la gent i aquest jovent que amb tot el que hem viscut i passat, quan veuen càrregues brutals, fins i tot salvatges, i injustificades, reaccionin com han reaccionat aquests dies. Els abusos policials que tots hem pogut veure, els ferits, la gravetat de les ferides, els detinguts... com deia abans, marcaran aquesta generació. Som un poble tip de tanta injustícia, menyspreu i agressions. Han convertit en violència la protesta exemplarment pacífica, han crescut en la negació de la nostra realitat nacional i de la nostra voluntat de ser, han viscut l'horror de la violència policial de l'1-O. És normal que, un cop els infiltrats o provocadors aconseguien encendre la metxa i provocaven la intervenció policial, la gent s'hi tornés.

Segurament jo també ho hauria fet, si, com la majoria d'aquest jovent, no hagués tingut cap experiència militant. Quan veus com s'està pegant a la gent se t'encén la sang i ho cremaries tot. És clar que, com deia aquell líder indepe dels 80 és normal que "el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Per això és tan important l'experiència i la disciplina militant: t'ensenya que no has de fer les coses perquè t'ho demani el cos, sinó perquè és el que estratègicament el moviment ha decidit fer. I el nostre moviment, com a mínim fins ara, de manera massiva a nivell de partits polítics i entitats civils té una aposta inequívoca per l'acció política noviolenta.

El Tsunami Democràtic és, des d'aquest punt de vista, un aprenentatge militant accelerat. Dilluns la gent va esperar disciplinadament que pel canal de Tèlegram se'ls convoqués a l'acció anunciada. Fou l'aeroport. I milers de persones, disciplinadament, hi van anar. És així com es fan les coses. És així com serem forts. És així com podrem canalitzar tota la nostra energia en una estratègia global. És per això que l'estat ja ha començat a perseguir el Tsunami de la manera més salvatge possible, acusant-lo de "terrorisme". El Tsunami, la seva acció coordinada, la seva disciplina, la seva capacitat de mobilització i el seu compromís amb la noviolència són ara mateix la nostra més important força estratègica i d'acció.


DONEC PERFICIAM

















13 d’oct. 2019

Honor militant vs la vergonya de listillos/listilles, sermonejadors/sermonejadores

Diuen que dilluns es farà pública la sentència de l'1-O.
Diuen que també podria ser dimarts.
Diuen que no condemnaran els nostres presos polítics per rebelió, però sí per sedició i malversació.
Diuen que a qui més li poden caure 15 anys i a qui menys 8.
Diuen.

Jo només dic una cosa. Tal i com des de les fonts correctes m'ha arribat, tan bon punt sigui pública la sentència, sortiré al carrer.

Immediatament.

També puc dir una altra cosa: a la meva feina he treballat, al costat d'altres companys i companyes perquè siguem molts els que sortim immediatament al carrer.


I no sé res més. Estaré al carrer. I esperaré instruccions. I faré el que les fonts fiables em diguin cal fer. I ho faré sense qüestionar el que em diguin cal fer, sense discutir-ho, sense matisar-ho.
Feu això. Això farem.

Si no ens hem de moure del carrer, no ens mourem. Si hem d'aixecar la mobilització al carrer, l'aixecarem. Si som convocats lluny d'on som, hi anirem, tan lluny com calgui. Si se'ns reclama un altre dia, hi serem aquell altre dia, sigui el dia que sigui, sigui l'hora que sigui.


Parlo en plural perquè és el que sé faré jo i tots els camarades amb els que fa anys i anys estem lluitant per la independència. El meu plural sóc jo i els meus camarades.

El meu plural NO són tots aquests listillos i listilles que tot ho saben. El meu plural NO són tots aquests sermonejadors i sermonejadors que es passen les 24 hores del dia insultant tothom, maltractant tothom i menystenint tothom.

El meu plural sí són tots els presos polítics i exiliats. El vostre exili i la vostra presó són el meu exili i la meva presó.


Listillos i listilles, sou, després de les forces d'ocupació espanyoles, el pitjor que té el país. Tot ho sabeu. Però mai heu fet res.

Sermonejadors i sermonejadores, sou, després dels qui ens volen dividir per raó d'origen, el pitjor que té el país. Si es fa A perquè es fa A, si es fa B perquè es fa B. Si anem, perquè anem, si diem que lentament, perquè diem lentament, si diem amunt perquè diem amunt, si diem alerta perquè diem alerta. 

Tot ho sabeu, i us passeu les 24 hores del dia sermonejant, però mai heu fet res. I encara menys mai ens heu dit "això s'ha de fer així".

Us refugieu en plurals indeterminats, com "el poble". Però negueu al poble quan s'expressa electoralment.

Dieu que els líders polítics ens traeixen i no foten res, però ningú no sap res que vosaltres hàgiu fet i tot sovint ni tan sols sabem si mai heu pogut trair perquè mai hi heu estat.

Ara dieu "no ens traureu del carrer", però vosaltres mai heu anat per iniciativa pròpia al carrer, sempre heu esperat que algú altre us convoqui. I no ho heu fet per no exhibir-vos en la vostra patètica solitud. Perquè per sermonejar cal semblar s'influeix en molta gent. I perquè això és incompatible amb la covardia de no fer res perquè se sap no et segueix ningú, i fent-ho ja no podríeu mai seguir sermonejant.

Mireu, listillos/listilles, mireu sermonejadors/sermonejadores: calleu la vostra puta boca covarda.

Si sabeu com cal fer les coses i sou tan savis i tan estupendos com ningú més ho és, preneu vosaltres la iniciativa. Convoqueu la gent. Aplegueu-la en massives concentracions i manifestacions. Presenteu-vos a eleccions i demaneu que us votin, i així, si recolliu suports massius, tots ens posarem disciplinadament darrere vostre, a fer el que ens digueu cal fer.

Però no. Sermonegeu, però mai convoqueu res. Sermonegeu, però mai us sotmeteu a cap escrutini de vot popular. Sermonegeu, perquè és l'únic que els covards i les covardes sabeu fer.

Dilluns, o dimarts. O quan sigui, sortiré al carrer. I esperaré instruccions. I sé que mai no vindran de cap dels listillos/listilles o sermonejadors/sermonejadores. Ells i elles seguiran a lo seu, al seu sermoneig covard. Jo esperaré instruccions. I ho faré al costat dels meus camarades, dels que l'únic que pregunten és "què cal fer".

Sortirem al carrer, i ho farem honorant els nostres presos polítics tan vilment condemnats. I ho farem honorant també tots els qui estan patint exili. Així sortirem al carrer. Amb respecte. Amb honor. Uns valors que mai podran entendre ni compartir els nostres sermonejadors i sermonejadores.

Així sortirem al carrer tantes vegades com calgui.

Fins aconseguir-ho.

DONEC PERFICIAM