23 de febr. 2018

Mantenir-se humà

Arribo a casa i obro rutinàriament la bústia. Una factura, un parell de coses de publicitat... i un sobre molt prim i lleuger. Té el meu nom i adreça escrits a mà. Ai. I sí, la giro, i el remitent és Quim Forn, Centro Penitenciario Madrid VII, Estremera.

El cor m'ha fet un salt. Fa unes setmanes vaig escriure als nostres 4 presos polítics, i avui rebia aquesta carta de l'amic Quim Forn. M'ha impactat emocionalment. Aquelles línies estaven escrites darrere els barrots de la presó on aquest Estat indigne, tirànic i cruel, els manté retinguts com a ostatges.

Vaig conèixer en Quim Forn ja fa molts i molts anys, a la Facultat de Dret, quan vaig entrar a la FNEC. Llavors el Quim era el President de la FNEC, i sempre em va fer molta confiança i animar a fer coses. Vaig anar assumint responsabilitats, tant a la FNEC com als diferents àmbits de representativitat estudiantil.

I la vida té coses "curioses". Jo sempre he recordat el Quim i he tingut present al Quim, més enllà de les moltes coses en les que des de llavors hem tingut ocasió de coincidir, per un detall que segurament ell ni recorda, però que a mi em va impactar molt.

El 1988 es va celebrar el III Congrés de la FNEC refundada (s'havia fundat durant l'època de la República). El Quim Forn ja no es presentava a la reelecció. A la viquipèdia s'explica així aquell congrés:

Se celebra a la sala d'Actes de l'Escola Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb més de 300 delegats acreditats hi concorren dues candidatures, una encapçalada per Enric Renau i Oriol Pujol, entre d'altres, que es retira abans de la votació i l'encapçalada per Daniel Panyella i Joan Vives que resulta escollida. La Coordinadora Nacional està composta per diferents sensibilitats polítiques de tendència marcadament independentista. Daniel Panyella és el nou president, Joan Vives, el secretari general, Xavier Pareja, el secretari d'organització, Domènec Orriols, el secretari de finances, Ramon Puigneró, el secretari de serveis, Erika Casajoana, la secretaria de dinamització i Francesc Abad (UB), Jordi Solé Muntadas, (UAB) i Toni Matas (UPC) -substituït al cap de poc per la Meritxell Solans-són escollits coordinadors de les universitats aleshores existents.

Bé, la veritat és que aquell III Congrés va ser una mica convuls.

Finalitzat el congrés, no recordo si ja va ser aquell mateix dissabte, o potser dilluns, quan arribo a casa (dels meus pares) obro la bústia i m'hi trobo una carta del Quim Forn. Una carta que encara conservo, i ja fa 30 anys. "Benvolgut Francesc, quan obris aquesta carta ja haurà passat el Congrés de la FNEC, jo ja no seré el President i tu seràs nou membre de la Coordinadora Nacional". I em deia que em volia agrair molt tota la feina que havia fet a la FNEC des que hi vaig entrar i m'encoratjava a seguir treballant com ho havia fet fins aleshores.

Jo sempre havia tingut molt respecte i apreci pel Quim, però en rebre aquella carta vaig pensar en l'enorme qualitat humana que hi havia al darrere, en la persona tan atenta amb tots els que l'envoltaven que era, per escriure una carta així, molt pel damunt de les tensions que hi havia hagut en aquell congrés.

Ara aquest amic i company, en Quim Forn, m'escriu des de la presó. Una bona persona com ell, una persona justa, una persona d'inequívoc compromís democràtic, cívic i no violent, com ho són també n'Oriol Junqueras, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, ostatge de la repressió atroç d'un estat demofòbic, despòtic, arbitrari i cruel.

Havíem cregut fermament en la força de la democràcia, com la més civilitzada manera de resoldre conflictes. Des que la Humanitat existeix, ha viscut envoltada de conflictes, que sempre s'acabaven resolent amb la violència, amb la llei del més fort, amb repressió, amb el triomf del més fort.

El gran salt de la Humanitat és o hauria de ser construir civilitzacions capaces de respectar els drets de tothom i de resoldre els conflictes democràticament, que vol dir sense recurs a la violència, amb diàleg, amb capacitat de trobar solucions, amb respecte. I pensàvem que Europa occidental era un dels pocs espais on la civilització, així entesa, havia aconseguit avançar una mica i ho podia seguir fent.

Fins que va arribar-hi Espanya, l'Estat Espanyol, aquest estat podrit, despòtic, arbitrari i cruel. I amb absoluta impunitat va abocar-se a resoldre el seu conflicte amb Catalunya a la manera pre-civilització, és a dir, amb l'ús de la força, amb la violència, amb la repressió.

L'Estat espanyol s'ha permès, a més, la vergonya d'intentar canviar els fonaments de la democràcia, reduint-ho tot al "compliment de la llei". Com si la llei no fos, simplement, l'expressió de qui la promulga. L'existència d'una llei no implica, gairebé mai, l'existència de democràcia, de llibertats, de maneres civilitzades d'abordar les diferències socials.

Avui algú recordava que l'esclavitud havia estat plenament legal, que s'era esclau d'acord a la llei, com les dones no podien votar d'acord a la llei, que l'Apartheid també era plenament legal, o el colonialisme, o la tortura, o el franquisme etc etc. La legalitat, la llei és el reflexe d'un poder, no d'un sistema democràtic, no de justícia.

La trista història de la Humanitat és la capacitat d'infringir-nos dolor els uns als altres que hem tingut. I pràcticament no hem donat oportunitats a la pau, a la democràcia, a l'entesa, al respecte, a la persona, a la vida.

Que des del poder això hagi estat així tindria una última i perversa "explicació": qui detenta el poder no és mai la víctima d'aquesta violència. Sempre ho hem estat nosaltres, que hem estat la carn de canó, els enviats a la mort, els deixats sense drets, els sacrificats. Ens han obligat a executar i a ser les víctimes. Ens han desposeït de la nostra individualitat, dels nostres drets. Sistemàticament.

El Canal Historia de la TV té un anunci en el que reflexiona què és i com es fa la història. Hi ha un moment en el que diu una frase que és terrible: "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".

Una de les coses que més m'ha impactat del que hem viscut aquests darrers mesos a Catalunya ha estat observar amb total estupefacció, incredulitat i finalment molta tristesa, com una part molt important de la nostra societat, legítimament unionista, legítimament antiindependentista, havia passat d'aquesta posició política a la posició de botxí.

Què ha menat a aquesta deshumanització a aquesta part molt important de la nostra societat que reivindica reprimir la majoria social i política de la nostra societat que som els indepes, amb tota la violència i la crueltat que calgui? Què porta a veïns nostres a disfrutar cada cop que algú és detingut, que algú és empresonat, que algú ha de marxar a l'exili? Qui i com ha inculcat als nostres veïns un odi tal com arrencar amb la fúria que ho fan els llaços grocs que representen la llibertat dels presos? Hola veí, hola veïna, hem coincidit a l'ascensor, al forn de pà, al bar. Com i quan vas gestar aquest odi per, sense conèixer-me més d'aquestes coincidències, voler amb la ràbia que ho vols que em podreixi a la presó, que em detinguin, entri a la presó i no en surti mai més?
No es pot generalitzar, ho sé. Però aquesta és l'actitud que ara mateix manté la majoria de l'unionisme a Catalunya. I els que potser individualment no la tenen, no tenen cap mena de problema moral en votar als líders polítics i els partits polítics que fan aquest discurs d'odi, que riuen en públic de la gent a la presó, que insulten tot hora les persones que pateixen exili, que demanen en públic més i més repressió sobre més i més gent.

La deshumanització de "la massa". Efectivament, en la guerra mantenir-se humà és encara més difícil i meritori que mantenir-se viu. Per això el poder el primer que fa sempre és "deshumanitzar-nos".

El que és terrible és que l'independentisme sempre ha treballat en la direcció contrària, per això som un moviment tan excepcional. Hem treballat construint un "nosaltres" en el que tothom hi té cabuda. Hem treballat volent sempre dialogar i trobar sortides democràticament, com les úniques vàlides. Hem defensat sempre un país de plenitud de drets per a tothom, amb independència del nostre origen, llengua, posició social, etc. Mai hem fet cap discurs d'odi. Mai.

M'agradaria molt que des de l'unionisme emergís algun lideratge polític, alguna proposta política que respecti els altres, que pateixi amb el dolor dels altres, que condemni la repressió i treballi pel respecte entre tots, que la seva aspiració no sigui veure'ns a tots a la presó, sinó veure'ns a tots lliures.

Avui en dia aquest desig meu ens sembla a tots impossible, un somni, irrealitzable, perquè no hi ha res que ens permeti tenir aquesta esperança que aparegui algú en l'unionisme que s'hagi mantingut "humà".

Però això també ho devia pensar el meu avi Francisco, de Murcia, quan, ja al final de la guerra, havia caigut presoner i l'estaven conduint, juntament amb altres soldats republicans, davant un escamot d'execució. Poc devia pensar que apareixeria algú, com va aparèixer, un oficial franquista, que s'adreçà als que estaven afusellant als presoners republicans i els ordenà que s'aturessin. "Basta ya! Ya ha habido bastante muerte en esta guerra. Y ahora la guerra ya se ha acabado. Basta ya. Desatad a estos desgraciados y que vuelvan a sus casas."

I el mateix escamot d'execució que estava preparat per afusellar-los, va deslligar els presoners republicans entre els que hi havia el meu avi de Múrcia, el abuelito, i els van deixar anar.

Sí, aquell oficial franquista s'havia mantingut humà, després de tres anys d'una guerra civil atroç, aquell oficial franquista es mantenia humà.

No perdem l'esperança que algun dia, d'entre l'unionisme, algú s'hagi mantingut humà, pateixi amb el patiment dels altres i reverteixi l'actual deshumanització, la permanent invocació de la màxima repressió possible cap als seus veïns, aquest desig gairebé sàdic de que se'ns infringeixi el màxim dolor possible.

16 de febr. 2018

Lo que se esconde detrás de los ataques al modelo escolar catalán, desde mi vivencia personal y familiar.

No sé cuantas veces lo habré explicado, de diferentes maneras, la importancia que tiene para nuestra aspiración de país y para todos y cada uno de nosotros, la inmersión lingüística.Y lo explicaré todas las veces que haga falta. Porque creo que, más allá de mis convicciones, puedo hablar del tema desde una muy honda e intensa vivencia personal y familiar, que es la de tantísimos a los que de esta manera tan repugnante se nos quiere negar, se nos quiere convertir en ladrillos para alzar muros por origen o lengua.

Yo me crié hasta casi los cuatro años en Lora del Río, entre Córdoba y Sevilla. De ahí mis padres vinieron a Catalunya, y se vinieron a vivir y trabajar en el barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat. Mi padre era murciano, y mi madre es catalana. Yo llegué aquí sin saber pronunciar la "s", hablando andaluz cerrado.

Fuí al colegio público que llevaba el nombre del barrio, el "San Ildefonso". Mi primera lengua fue el castellano. Y en mi casa hablábamos en castellano. La única que siempre me hablaba en catalán era mi abuela materna. También entre mi madre y yo hablábamos frecuentemente en catalán. Un amigo mío y yo éramos los dos únicos de entre todos los chavales de la calle que hablábamos catalán. Una calle de bloques de nueve pisos de altura con cuatro pisos por planta. Una calle sin asfaltar. Unos colegios con más de 40 chavales por clase. Una EGB sin ni una clase en catalán. Ni una. Bueno, hubo, creo que fue en séptimo, un intento de darnos una clase en catalán. Una hora. Eso fué todo.

Mi padre era maestro. Mi padre vió que a todos esos chavales que estábamos creciendo en San Ildefonso nos estaban despojando de un derecho fundamental, el de conocer la lengua catalana. Y participó de una reivindicación por la escuela pública que entre otras cosas planteaba que los escolares de las escuelas públicas de Cornellà también tuviéramos oportunidad de aprender el catalán. Pero el franquismo era intransigente con todo lo que cuestionara el principio sagrado de que el catalán no existía oficialmente. Y mi padre fue detenido y se pasó unos días en el calabozo. Pero mi padre pudo tener la satisfacción que el primer profesor de catalán destinado a una escuela pública de Cornellà lo fue a la suya.

Cuando acabé la EGB mis padres me enviaron con mi abuela, que vivía en la frontera de Sants y Les Corts, para que estudiara el BUP en Barcelona. Instituto Público Emperador Carlos. Ahí, el primer día, clase de lengua catalana. "Feu-me una redacció explicant el que heu fet aquest estiu". Libreta abierta, boli en la mano y la evidencia de mi analfabetismo. No había escrito nunca una palabra en catalán. 

Como yo, todos esos miles y miles de alumnos hacinados en aulas de los colegios del área metropolítana de Barcelona. Es en este contexto que en Santa Coloma de Gramanet unos padres empezaron a reivindicar un modelo escolar de inmersión lingüística. Era la única oportunidad para esos miles de chavales que crecíamos únicamente con el castellano. Era la única oportunidad de tener una escuela realmente transformadora de la que saliesen chavales con el conocimiento y la capacidad de usar las dos lenguas de Catalunya, el catalán y el castellano.

Yo suspendí aquel primer trimestre de BUP en Barcelona. Pero aunque yo era analfabeto en la lengua de mi madre y de mi abuela, en catalán, lo hablaba. El resto de chavales de mi calle o de mi cole, no. Nunca nadie les dio la oportunidad de conocerla, ni de hablarla. Nosotros fuimos la última generación pre-inmersión lingüística. A partir de ahí todos los escolares tuvieron las mismas oportunidades y todos pudieron aprender castellano y catalán. La inmersión lingüística había removido los obstáculos que dificultaban, a una parte muy importante de nuestra sociedad, la plenitud ciudadana, de derechos y de oportunidades, asegurando el dominio de las dos lenguas oficiales.

La inmersión lingüística no había sido un modelo que todas las fuerzas políticas tuvieran claro. El pujolisme, como explica Eduard Voltas en su imprescindible libro "La Guerra de la Llengua", al principio dudaba sobre lo que era más conveniente. Pero los pedagogos progres de entonces, que eran los más avanzados y reputados, los que habían mantenido viva la pulsión renovadora de la escuela catalana, les convencieron de la necesidad de un modelo como el de la inmersión lingüística, aupado también por aquel PSUC que tuvo un papel excepcional en la vertebración del país y sus gentes. Y así se impulsó la inmersión lingüística, y se avanzaba en el ideal de "un sol poble", que defendía como nadie Paco Candel.

Pero a este modelo se le declaró immediatamente la guerra, y en el año 1981 ya se dió la primera campaña contra la inmersión lingüística. Instigados por los elementos más ultras del profesorado en Catalunya, se promovió el conocido como "Manifiesto de los 2.300", que ya reclamaba acabar con la inmersión lingüística y con la incipiente normalización lingüística.

Los elementos más involucionistas habían visto rápidamente el potencial transformador de la inmersión lingüística, su capacidad integradora... y asumieron que para combatir el "un sol poble" lo más eficaz era combatir la inmersión lingüística.

Y fue en ese comienzo de los 80 cuando mi padre, ese maestro murciano, se plantó, con otros muchos compañeros suyos, en el Palau Blaugrana, donde se estaba celebrando una asamblea contra la inmersión lingüística, para denunciar y combatir aquel akelarre contra el catalán y el modelo de escuela inclusiva, integradora. Un akelarre que aún perdura.

Sí, los primeros en combatir ese neofranquismo fueron maestros como mi padre, conscientes de la necesidad de impulsar un modelo educativo válido para todos los chavales, que los igualara en dominio y conocimiento de catalán y castellano al finalizar el ciclo escolar obligatorio. Fueron maestros como mi padre, conscientes de la importancia de no dividir las aulas en función de la lengua de los estudiantes, como única vía para garantizar un futuro con un "nosotros" real, un futuro de "un sol poble".

Porque eso es lo que se combate cuando se combate la inmersión lingüística. Los resultados de la escuela catalana son espectaculares. Consigue, sea cual sea el origen y conocimientos de cualquier alumno al entrar en la escuela, que finalizen su ciclo formativo dominando catalán y castellano. Y comparadamente, los alumnos catalanes incluso obtienen mejor puntuación en lengua castellana que alumnos de comunidades monolingües castellanas, según pruebas objetivas de organismos internacionales.

Por qué, pues, hoy el PP y C's vuelven a amenazar con usar el 155 para dividir los alumnos en función de su lengua?

Únicamente lo hacen guiados por lo que es su gran objetivo, su obsesión: crear dos comunidades separadas desde el parvulario. Un país incapaz de generar un "nosotros".

Una sociedad que consuma todas sus energías en gestionar su fractura, y anule así ese germen que, por más derrotas y represión que se infrinja desde hace centenares de años a Catalunya y los catalanes, siempre acaba rebrotando.

Hoy volvemos a vivir días de represión, con nuestro Presidente y medio gobierno en el exilio, con nuestro vicepresidente y otro consejero del Gobierno y los líderes de la sociedad civil en la prisión. Volvemos a vivir días de represión atroz sobre las personas, con miles de perseguidos. Volvemos a los días de nuestras instituciones anuladas.

Yo crecí en Lora del Río y en el barrio de San Ildefonso de Cornellà. Yo salí de la escuela analfabeto total en catalán. Yo, sí que fuí adoctrinado. Adoctrinado en el franquismo, que todavía me sé de memoria la letra fascista de Pemán al himno español (Viva España, alzad los brazos hijos del pueblos español, que vuelve a resurgir...). Sí, eso sí que era adoctrinamiento. Ni una clase de lengua, ni de historia ni de cultura de Catalunya.

Pero aún no había cumplido los 18 años y ya era un militante independentista. Y hasta hoy.

No, no somos independentistas porque la escuela nos adoctrinara, sinó porque tenemos ojos y vemos, tenemos oído y escuchamos, tenemos corazón y sentimos, tenemos alguna neurona y pensamos. Y así es como tomamos conciencia de esta atroz represión sistemática sobre todos nosotros, sea cual sea nuestro origen y nuestra primera lengua. Así es como tomamos conciencia de esa discriminación sistemática sobre Catalunya y todos los que vivimos en Catalunya. Así es como todo cuanto somos y queremos ser o hacer nos retorna con una negación sistémica. Así es como, generación tras generación tomamos conciencia de ser, de lo que somos, de nuestro "nosotros". Y así es como rebrota, generación tras generación, ese germen, esa semil.la, de libertad, de democracia, de conciencia colectiva.


Detrás de los ataques a nuestro modelo escolar se esconde la voluntad de instaurar en Catalunya una especie d'apartheid que nos segregue en función de nuestro origen, o de nuestra lengua.

No lo vamos a permitir. Por convicción personal. Por voluntad colectiva. Y por lo que tanto debemos a quienes nos han precedido, como mi padre, maestro murciano, y su compromiso y ejemplo con la escuela pública, con todos nosotros, aquellos chavales de barrios del área metropolitana. Porque somos un "nosotros" en el que el catalán y el castellano son vividos como patrimonio colectivo, que es lo que garantiza el modelo de inmersión lingüística. Un nosotros en el que nos reconocemos, orgullosos, como "un sol poble"

4 de febr. 2018

PROU! Estem obligats a parlar clar i a confiar per poder avançar i desterrar l'oportunisme


Ens mereixem transparència. Ens mereixem que mai més ningú ens amagui les motivacions que hi ha darrere les coses. Prou mitges veritats, prou racionar la informació com si no fóssim prou madurs per a processar-la adequadament.

Aquesta és una exigència que plantejo a tota la direcció independentista. Sense distincions. A TOTHOM.

Aquests dies estem arribant al col·lapse, reproduint aquest i altres errors igualment greus, com és l'error de no fer el que toca o de fer el que potser no toca per oportunisme o visió partidista.

A l'arrel de tot hi ha el que ja denunciava en un post anterior: la desconfiança i la falsa unitat entre els diferents principals actors de la direcció independentista.

I JA PROU!

Mireu, jo no tinc cap carnet de partit. L'únic carnet que he tingut ha estat el d'ERC, de quan vaig formar part de la Crida Nacional a ERC. Però fa molts anys, moltíssims, que ho vaig deixar. I aquest últim cicle d'eleccions he votat a Mas, a Junts pel Sí i a Junts per Catalunya. Escric, opino, critico, valoro. I començo per dir això perquè em sembla un exercici de transparència necessari no amagar una informació com aquesta.

Avui la premsa conclou que estem davant un "xoc d'estratègies".

Un xoc que s'hauria desencadenat després de les eleccions, per l'exigència d'ERC de respectar la llei i de bastir una estratègia política que a mig termini (no concreten aquest mig termini) ens permeti "recuperar les institucions" i ampliar la base independentista, que es considera insuficient. I els que donen xifres parlen de passar del 47% sobre vot emès al 60% a favor de la independència. I així "el dia" que això passi, seguir.

Doncs mireu, insisteixo molt i molt emfàticament: JA PROU! Prou perquè aquest plantejament és d'un oportunisme molt poc honest.

Mai no hem arribat al 60%, i això mai ha estat un obstacle per tirar endavant el procés, perquè sí érem majoria. L'únic que es va atrevir a plantejar que no haver arribat al 50% era un problema fou el gran Antonio Baños, la nit electoral del 27S, i la que li va caure al pobre de totes bandes!!!!

Per tant, si es considera que sense aquesta majoria electoral qualificada no es pot fer la independència, o abans o ara s'està essent deshonest, gairebé irresponsable.

De la mateixa manera que mai ens havíem plantejat que el procés avancés amb estricte compliment de les lleis espanyoles. No es plantejava una desobediència a l'engròs, com propugnava la CUP, però sí s'assumia la desobediència, per més que es formulés en termes tan civilitzats com allò del "de la llei a la llei".

Quan s'està sent deshonest? Abans que es deia tiraríem pel dret, perquè la democràcia és allò que preval sobre la resta, i que es gestionaria la voluntat majoritària de la gent, desobeint si calia... o ara, que diem que cal compliment de la llei per evitar més repressió?

La presó i l'exili que estan patint els nostres dirigents independentistes és el més dolorós de tot el nostre procés, això és així. Perquè és absolutament injust. Perquè sabem perfectament que cap d'ells mereix ser a la presó ni estar exiliat. I que això no passaria a cap país democràtic. Però amb l'estat espanyol és el que està passant. De la mateixa manera que és injust tenir tota la cúpula de govern i partits indepes imputats, més de 700 alcaldes també imputats, i centenars de persones arreu del país acusades de tota mena de delictes, des dels d'odi fins als de desobediència.

Sí, estem davant una repressió salvatge, injusta i molt dolorosa. Però ningú no podia dir que no hi seria. Formava part del que assumíem implícit al nostre conflicte amb l'Estat, perquè d'altra banda és el que ha patit el nostre poble des de fa més de 300 anys. O quin altre país europeu trobarem on tots els seus presidents, durant el segle XX i el XXI hagin patit presó, exili i fins i tot hagin estat executats? Tots menys dos, Maragall i Montilla. Tots. Terrible.

Però si el que no volíem és fer front a la repressió, per què vam tirar endavant? Quan ens estem fent trampes a nosaltres mateixos i no es parla clar, abans o ara?



El més greu de tot plegat és que al final d'aquesta seqüència d'aquest argumentari la pregunta és inevitable: si el suport que tenia la independència era insuficient i calia ampliar la base social, si la nostra acció política ha de plantejar-se en el compliment de la llei, per evitar la repressió de l'estat, i si els nostres objectius polítics a mig termini els hem de centrar en recuperar les nostres institucions, recuperar l'autogovern de la Catalunya comunitat autònoma que teníem abans de llençar-nos a tirar endavant el procés independentista... per què ho vam fer? per què ens hi vam llençar?

Jo tinc una resposta a aquesta pregunta, que és la que vinc explicant aquests darrers dies: per la falta de confiança entre els diferents principals actors del procés, que va comportar actuar deshonestament entre nosaltres i amb la gent.

I això és el que s'ha d'acabar, a això és el que hem de dir PROU, i exigir una unitat basada en una confiança total, perquè això és l'únic que pot assegurar honestedat en l'estratègia, i no tacticismes egoistes.

Que la nostra majoria electoral era molt justa ho sabíem tots. Per això apel·làvem al referèndum, perquè quedés clar del tot en termes inequívocs, de suport al Sí i de suport al No. Però el referèndum acordat no era possible, i vam decidir tirar pel dret, amb referèndum unilateral, i tots hi vam estar d'acord, tots, perquè hi teníem dret! I vam dir que el resultat seria vinculant, i tots hi vam estar d'acord, tots!

I hi estàvem d'acord sabent perfectament que sobre vot emès mai havíem arribat al 50%, però sí érem la majoria en termes de vots i escons.

A què ve ara això de que cal ampliar la majoria social i que necessitem arribar, per aspirar a la independència, a un 60%? És evident que passar del 50% ens dona més força, que ser el 51% millor que el 47%, i que ser el 60% millor que el 51%... però això era evident abans i ara.

I no es va plantejar com un obstacle perquè ningú no confiava prou amb l'altre per plantejar-ho obertament, per discutir-ho i per, eventualment, situar-ho com un requeriment estratègic.

Des del món convergent era inimaginable que es pogués plantejar perquè el linxament hauria estat monumental i això els hauria condemnat pràcticament a la residualitat política. I des del món d'ERC perquè tot ho van fiar a que els "convergents de la punyeta" es rajessin, no arribessin mai fins al final, i quan això passés sortir a la palestra i assenyalar-los com els responsables del fracàs "ho veieu, ho veieu, com no són de fiar, com no podem confiar amb ells? Ho veieu com s'han cagat? Ells són els responsables del fracàs, voteu-nos a nosaltres, que sí que som de fiar!".

ERC pensava aquest era el camí que els permetria esdevenir el partit hegemònic, i iniciar un nova època de domini polític bastint una aliança estratègica amb el món dels Comuns i amb suports variables de PSC i CUP, i plantejant una nova estratègia nacional, "alliberats" del compliment de la vella, el fracàs de la qual s'hauria imputat exclusivament al món convergent.

I així vam tirar endavant. Però també vam tirar endavant perquè teníem una majoria suficient, inqüestionable, en termes democràtics. Teníem suficient legitimitat democràtica per fer el que vam fer. 

Aquest discurs té, a més, un agreujant: el conflicte associat a fer la independència serà el mateix amb un 47% dels vots emesos que amb un 60%. El problema no és el % de suport que tenim, sinó que l'estat ens nega el dret, que l'estat diu que el que fem és il·legal, i no hi ha res més a parlar, i que com ha dit el coronel de la GC, el compliment de la llei està pel damunt de la convivència. Tant de bo hi hagués una mediació internacional que ens plantegés un referèndum d'obligat compliment per a l'estat i per a nosaltres en el que fins i tot s'exigís un plus de majoria, com p.ex. un 55% de vots vàlids emesos a favor. Però això no hi és. O sigui que no ens fem trampes al solitari, no ens enganyem més entre nosaltres, per favor.

I el que ja em sembla inconcebible és que ens plantegem estratègicament que a mig termini l'objectiu sigui "recuperar les institucions", és a dir, l'autogovern autonòmic. Joder, per arribar a aquest punt no calia ens hi poséssim! Perquè si no ens hi haguéssim posat tampoc no hi hauria hagut la repressió que estem patint! I no era això, companys, no era això! Fins ara l'estat havia anul·lat el nostre autogovern amb la intervenció de les finances públiques i amb un TC que suspèn sistemàticament totes les lleis que aprovem. A partir d'ara, a més, la simple amenaça de "aténgase a las consecuencias si desobedece" ens paral·litzaria humiliantment. Diem que s'aspira a recuperar les institucions a mig termini, però sabem que seríem menys que una diputació provincial.

Volíem la independència, teníem un projecte de país i de República bo per a tothom, i teníem suficient majoria. I vam posar-nos dempeus i a fer-lo realitat. Si la por a la repressió ara ens atura haurem perdut, com a mínim, per tota una generació, perquè l'estat haurà tingut la victòria que no pot tenir a les urnes: que l'amenaça d'un tribunal polític, d'excepció, que actua al dictat del Gobierno, determini tot el que fem o deixem de fer.

No, amics. Jo em nego a acceptar aquest discurs. I trobo molt greu que s'estigui plantejant. D'una banda perquè crec que no s'està sent honest amb la gent, i no se'ns està explicant les veritables raons que hi ha al darrere d'aquest discurs. Però també perquè en el fons, si l'assumim, vol dir que tota la direcció política de l'independentisme hauria de plegar per haver-nos llençat irresponsablement a un procés, quan ells sabien no es donaven les condicions, perquè les condicions d'ara i les de llavors són les mateixes.

Em nego a assumir aquesta rendició implícita davant l'estat, entre d'altres coses, per la insignificant "dada" que som la majoria d'aquest país, que vam fer l'1-O i que vam guanyar, inequívocament, el 21D. Tenim dret a que el nostre vot sigui inviolable i impulsar democràticament la República.

I en tot cas mai, mai, no acceptaré que ara siguem nosaltres mateixos que qüestionem les bases i la legitimitat sobre les que hem impulsat el procés. Mai acceptaré plegar-me a la repressió de l'estat i convertir en objectiu de la nostra actuació evitar la repressió. I mai donaré per bo que el nostre objectiu polític sigui "recuperar" l'autogovern autonòmic.

I com que això és, crec, majoritàriament inacceptable per la majoria independentista, crec que no és honest plantejar com una formulació estratègica el que només és una capa de maquillatge d'una rendició implícita.

Prou no parlar clar, prou oportunismes, i prou no confiar i no ser honestos entre nosaltres i amb nosaltres.

Si diem PROU a tot això i de tot el que s'està parlant i negociant aquests dies en surt una unitat de debò, i blindem la confiança entre tots... això tindria un primer assoliment: permetria parlar clar. I això ens asseguraria a tots poder confiar plenament en tot allò que se'ns proposi. Sigui el que sigui.

Si tot això s'aconsegueix fer, jo estaré com sempre, a les ordres, en mode soldat, amb confiana i a les ordres. Per al que ens diguin.

DONEC PERFICIAM

PS: i, haters, estalvieu-vos la soflama de "Puigdemont és el primer que ha fallat perquè va dir que tornaria". Estalvieu-vos-la perquè ja som tots prou grandets per entendre el valor polític de la restitució d'un President a l'exili, que vol tornar però que no ho pot fer perquè va directe a la presó. No volem el President a la presó. El volem fent de President, si pot ser a la Plaça Sant Jaume, i si la repressió de l'estat no ho fa viable, a Brussel·les, fent del seu exili la denúncia de la repressió demofòbica de l'estat i internacionalitzant la causa de Catalunya.







3 de febr. 2018

Extreme Ways (l'1-O, o els dies que ho varen canviar tot)

Sopar d'amics de l'època universitària. En fem un parell a l'any. No ens hem vist des d'abans de l'estiu 2017. Tòpics de rigor, preguntes de situació. Però abans no arribi el segon plat ja la conversa la monopolitza l'1 d'Octubre. Tots, d'una manera o una altra hi vam estar implicats, en vam formar part, és una vivència que ens ha copsat fins el més fons de les nostres ànimes.

En un moment donat la nostra conversa circula per dos carrils paral·lels: tot el que és l'1 d'octubre i tot el que és la situació actual. Votants de Junts per Catalunya, d'ERC i fins i tot de la CUP. L'1 d'octubre ens uneix, el que passa ara ens desconcerta i tensa.

Pillo la moto per tornar a casa. Mentre creuo els carrers de la ciutat, al fons, les restes de la superlluna d'ahir, la panxa de la seva D ja apareix esquinçada, però llueix esplèndida, cinematogràfica. I la ciutat hi fa la resta. Les torres de la Sagrada Família, els gratacels de mar del carrer Marina...

Em ve al cap una de les meves músiques favorites, Moby. Extreme ways. La música que fa de BSO de la saga cinematogràfica de Jason Bourne. Una saga d'intriga, d'espionatge, de serveis secrets, d'operacions encobertes, de conspiracions, d'herois i d'antiherois...

Ja ho he dit més d'un cop: l'1 d'octubre ens va canviar les vides, va canviar aquest país, la nostra història, el nostre present, el nostre futur. L'1 d'octubre és un esdeveniment metahistòric, la seva importància supera, va molt més enllà del seu impacte en el present, i es projecta com quelcom que ens configura la nostra identitat, el "nosaltres" com a societat, un motor de cohesió col·lectiva i d'identitat social, de país, de poble, de nació, de projecte polític, de República.


Extreme Ways.  
Jason Bourne. El nostre país, tot ell, convertit en un escenari, tan real com la vida mateixa, de la més espectacular trama que mai cap guionista cinematogràfic hagi pogut imaginar. Tot un país, des del seu President fins milers d'actors anònims fins l'últim poble de Catalunya, sincronitzats per fer-lo possible. Tot en secret. Les urnes a la Catalunya Nord. El transport. La distribució. Les camises, que arriben fins l'últim dels col·legis electorals. Els col·legis electorals, que s'obren tots. Els ordinadors. El cens universal. La població mobilitzada per protegir els col·legis. La violència demencial de l'estat. La resistència passiva. La gent votant. Rajoy i SSS que no hi hauria 1-O, que no hi hauria urnes. I milers de policies i tots els serveis secrets perseguint urnes, i no en van interceptar ni una. Una operació de cacera del President per impedir que votés, i el President canviant de cotxe sota un pont i burlant la persecució militar espanyola, i votant. I més de dos milions de persones votant.

Un estat podrit, com és l'estat espanyol, havia estat humiliat per un poble només amb la seva voluntat de ser poble i de democràcia. 

Extreme Ways.

Miro ara al meu voltant. Misèria. Un President del Parlament que ajorna un ple d'investidura sense ni tan sols compartir la decisió amb l'únic candidat que ell mateix ha proclamat a ser investit, ni tampoc amb cap de les forces polítiques amb les que es configura la majoria social i política independentista. Un President a l'exili, com l'última trinxera del projecte republicà a que ens va conduir aquell 1-O. Consellers i líders socials a la presó. Partits, com ERC, que arenguen, des d'una èpica incomprensible, estar conjurats per intentar restablir a mig termini les institucions autonòmiques; partits com PdeCat que no se sap si estan amb la llista del President o pressionant per la renuncia del President. Converses privades filtrades. Pactes negociats a tres bandes (Junts per CAT, ERC i CUP) quan una de les parts no tenia cap intenció de tirar-los endavant. On abans hi havia coratge per desobeir, per construir República, ara hi trobem exigències de garanties i crides al compliment de la llei.

Extreme Ways.

Tornes a aquell 1 d'Octubre. Cap de nosaltres ni era ni volia ser Jason Bourne. Però tots vam esdevenir herois. Més de dos milions de vots. Més de dos milions d'històries personals desafiant un estat i tots els seus aparells, tota la seva violència, tota la seva repressió.

Extreme Ways.

El que va passar l'1 d'Octubre no s'ho esperava ningú. Ningú no podia ni imaginar-s'ho. Va canviar les nostres vides, va transformar el nostre "nosaltres" i va fer derrapar i descarrilar tots els projectes polítics que hi havia en aquest país abans de l'1-O.

Tots els plans polítics que hi havia en aquest país partien d'un diagnòstic molt compartit: o que no arribaríem a l'1-O o que no passaria de ser una cosa testimonial. Bé, potser tots no. Potser el President Puigdemont hi va creure sempre, i hi creia perquè era l'únic que explicava el compromís que va decidir adquirir, per responsabilitat, quan Mas va fer un pas al costat obligat per les aritmètiques parlamentàries. I també hi creia, és clar, tota la gent anònima, a milers, de les diferents i múltiples estructures que ho van fer possible, i que van executar amb precisió el que tenien encomanat, també sempre hi va creure.


Extreme Ways

Ara l'1 d'Octubre pesa com una llosa sobre tots els projectes polítics que hi ha al país, sobre totes les propostes polítiques que s'estan treballant al país.

Com es pot fer res, el que sigui, sense trair l'1-Octubre? Com fer real politik sense avergonyir-nos quan veiem qualsevol de les imatges de l'1-O?
No voldria ser injust, però crec que en aquests moments només hi ha 3 persones o col·lectius que estan bastint un discurs lleial al que va ser, és i serà l'1-O:

- el President Puigdemont i la candidatura que va impulsar de Junts per CAT (no hi incloc PdeCAT)
- la CUP
- Albano Dante-Fachín

Tres cultures polítiques totalment diferents, àdhuc oposades, que van quedar totalment consternades per l'1 d'Octubre.

No sé a què juga ERC. No sé ni on és ni a què juga PdeCAT.

Sí sé on és Puigdemont, on és la CUP, on és l'Albano.

Sí sé on vull que siguem: en la continuïtat i lleialtat a l'esperit de l'1 d'octubre i tot el que representa.

Si sé on no vull ser: en la divisió. Si ERC o PdeCAT es desmarquen de l'esperit de l'1 d'octubre, com intuïm per diferents declaracions o filtracions, el procés estarà mort. No hi ha futur possible si no hi som tots.

I els silencis ara ja només fan que complicar-ho tot. Per l'1-O els silencis varen ser la garantia de l'èxit. Però ara només són l'amenaça sobre l'esperit de l'1-O.

Extreme Ways

Un President, un Govern, centenars de servidors públics, més de 700 alcaldes, milers de ciutadans... tots imputats, perseguits, incriminats per l'1-O. Però tots ferms. El dia que la voluntat de ser, que la dignitat, que l'esperit de la llibertat, que la vivència única de ser poble en aquell exercici tan bàsic de votar, es van imposar damunt la por, l'amenaça i la violència.

El "nosaltres" que sorgí d'aquell dia només s'explica amb el que vam fer i vam viure.

I no hi ha cap possibilitat que aquest nou "nosaltres" accepti cap escenari polític que no sigui seguir fidels a aquell 1-0. Els partits més tradicionals, com ERC i PdeCat no sembla en siguin conscients, i encara creuen en pactes dels que no es reten comptes, ens trames que romanen ocultes als nostres ulls. Però això ja no és possible, no té cap recorregut. L'1-O ho va canviar tot. Perquè l'1-O va néixer la República catalana, la república de la gent. Una república que no necessitava ser proclamada, perquè ja es defensava mentre naixia. I ara només té sentit seguir-la defensant, construint, fidels a aquell 1-O que ho va canviar tot, perquè vam dir que nosaltres érem la nostra REPÚBLICA, i la vam fer realitat.

31 de gen. 2018

Així les coses... (A LAS COSAS POR SU NOMBRE!)

He estat a punt de posar-me poètic i titular aquest post "podría escribir los versos más tristes esta noche...". Però no està la cosa per a massa metàfores.

El dia és més aviat hardcore, i m'ha vingut al cap la mítica banda Habeas Corpus i el seu A LAS COSAS POR SU NOMBRE

Avui el President del Parlament ha decidit ajornar la sessió d'investidura del President Puigdemont a les poques hores del seu inici. No entraré en el fons. Sí en la forma. I és que aquesta greu, transcendent decisió, l'ha presa sense compartir-la, sense explicar-la, sense acordar-la, amb ningú que no fos el seu partit, ERC. No en sabia res ni el President Puigdemont, ni Junts per Catalunya ni la CUP. I és evident que era una decisió que s'hauria d'haver compartit amb la resta de forces que formen part del bloc republicà.

Avui la ciutadania estava convocada física i anímicament a la restitució del President legítim i, amb ell, d'alguna manera també al restabliment de la República. Però sobretot l'enorme massa independentista que configura la majoria social, política i parlamentària d'aquest país semblava estar totalment conjurada a un acte d'afirmació dels nostres drets democràtics i fonamentals, entre els quals s'hi inclou el vot. Avui volíem dir, amb aquesta sessió d'investidura, que el nostre vot és inviolable, i que no hi ha cap tribunal que ens el pugui robar, que ens pugui dir que el nostre vot no serveix de res, com han fet el TS i el TC.

I amb unes expectatives tan altes, i quan ja els autocars de tota la bona gent mobilitzada del país feien via cap a Barcelona, de sobte ens hem trobat amb aquest gerro d'aigua freda de l'ajornament del ple d'investidura, que ningú no ha entès. I la incomprensió ha esdevingut cabreig monumental quan s'ha sabut que era una decisió unilateral, de la que no en sabien res ni Junts per CAT ni CUP.

Junts per CAT i la CUP han manifestat el seu estupor per l'ajornament i indignació per no haver estat consultats. Llavors hem entrat en fase vodevil quan ERC ha dit que aquell mateix matí el President del Parlament havia trucat al President Puigdemont i com no s'hi havia posat havia tirat pel dret. PER FAVOR!!!! O sigui, que si no s'hi posa Puigdemont no hi havia cap altra manera de compartir la decisió amb ningú altre, ni de JxCAT ni de CUP. Va home va! Un poquito de por favor, companys!

A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Deixo aquí el tema d'aquest ajornament. No tinc ni idea de si la decisió era interessant o absurda. El que sí sé és que d'aquesta decisió MAI se n'hauria d'haver exclòs ni a Junts per CAT ni a la CUP, que són, amb ERC, les tres forces que configuren el bloc indy.

Però és llavors, quan pronuncies la paraula "bloc indy" que et salta com una alarma. A veure si tot plegat és perquè el problema és que no existeix aquest bloc...

Avui tant el President Puigdemont com la CUP han fet crides a la unitat, a deixar al marge els partidismes, a assumir que no rendir-se vol dir mantenir una unitat que ara mateix no està clar existeixi.

I el problema és que això ja ve de massa lluny. El problema és que la unitat, quan ha existit, no ha estat ni prou sòlida ni prou sincera com per generar una dinàmica de confiança que evités molts dels problemes que hem tingut justament per aquesta feble unitat, per aquest excés de desconfiança, per aquest excés de partidisme.

Aquest estat de desconfiança provocat per la falta d'unitat de debò arrenca mesos abans del 9N i no l'hem superat. Ho vam patir el 9N, en el post 9N, es va maquillar massa tard, tot i que esperançadorament, amb Junts pel Sí, però va emergir de nou al Govern que surt de les eleccions del 27S i no s'ha superat en aquest tram en el que estem ara. I crec hi seguim instal·lats.

No és el dia ni el moment d'entrar a relacionar i explicar tot aquest tema. Però per la seva rellevància en relació a la situació actual, només apuntaré un parell de coses.

Mireu, aquest govern presidit pel MHP Puigdemont i amb l'Honorable Oriol Junqueras de Vicepresident és una evidència que va tenir un origen i una vida molt agitades: pas al costat de Mas, pacte amb CUP, incompliments, moció de confiança, i finalment establiment d'un full de ruta que és el que ens havia de menar i va menar fins l'1-0. No sense sotragades, però jo diria que amb una nota molt alta. Però, de manera molt difícil d'entendre, aquest govern gairebé podríem dir que col·lapsa en el post 1-0. Allà ens vam venir avall. I ja no vam recuperar de debò fins la nit del 21D i amb l'actuació de Puigdemont com a president a l'exili.

Com es va produir el "col·lapse" post 1-0? Al meu entendre hi ha 3 elements clau:

- nosaltres no érem institucionalment tan forts com ens pensàvem, i encara ho érem menys, de forts, des del setembre, que estàvem amb les finances intervingudes.

- l'estat va usar i va deixar ben clar seguiria usant tota la força i la violència que calgués per aixafar-nos. Amb això ja hi comptàvem una mica, però amb el que potser no hi comptàvem tant és amb quedar-nos tan sols, és amb que la comunitat internacional avalés aquest ús de la força i aquest violència contra un procés democràtic.

- no vam saber com gestionar el que venia després de l'1-0 perquè totes les energies s'havien centrat en arribar a l'1-0, en fer-lo possible. I en l'endemà no s'hi havia pensat prou (o prou bé). I entre d'altres coses això havia estat així per un tema de desconfiança, de falta d'unitat entre el món d'ERC i el convergent.

I és aquest últim punt el que avui ens interessa, el que avui hem de tractar perquè ens ajudi a arribar als fets d'avui. 
 
Què havia passat? Molt fàcil, i alhora fatal: ERC no havia confiat mai en els "convergents". Durant aquest govern sempre havien estat convençuts que en un moment o altres els "convergents" es tirarien enrere, es rajarien. Que no s'arribaria a l'1-O. La seva estratègia va ser anar aguantant al govern fins que els convergents es rajessin, sempre abans del referèndum. Aquest escenari derivaria en unes eleccions immediates en les que ells esdevindrien el partit hegemònic i serien els que liderarien el procés cap a la independència, amb un nou full de ruta, que passava per la substitució del món convergent, que hauria quedat delmat a les eleccions, i establir una aliança estratègica amb els Comuns com a soci preferent (amb aliances variables amb PSC i CUP, segons). I que això permetria eixamplar la base independentista, amb un nou escenari no immediatista, sinó a 5-10 anys vista.

Però vet aquí el factor Puigdemont! No només no es va rajar en cap moment, sinó que ho va liderar imparablement. I tot el govern i partits i entitats, tots, van remar i l'1-O va esdevenir aquesta jornada històrica que mai podrem oblidar, que forma part del nostre present i futur col·lectiu.

Tanmateix, l'endemà de l'1-O, ens vam començar a sentir una mica despullats. Vam veure que sí hi havia un poble preparat, però també que no teníem ni un duro, ni en tindríem, que ningú no ens reconeixia, que tothom mirava una altra banda. I vam col·lapsar. Fins el col·lapse definitiu, amb el 155 i la desarticulació del Parlament i el Govern. I el dolor de la presó i de l'exili.

Així arribem a les eleccions del 21D. Des de molts sectors es fa una crida a construir una candidatura unitària. Però ERC mai s'hi posa, no la vol, perquè segueix pensant que malgrat les coses no havien anat com havien planificat, el pla seguia vigent i calia aprofitar aquestes eleccions per esdevenir definitivament el nou partit hegemònic. Des de la posició de nou partit hegemònic es podrien permetre tornar a l'escenari de poder practicar un joc variable d'aliances. Totes les enquestes els donen un avantatge insultant sobre el món convergent, de manera que van considerar era una operació que pràcticament no els representava cap risc.

Però novament el factor Puigdemont. El President, des de l'exili, configura una candidatura excepcional, Junts per Catalunya. I, efectivament, contra tot pronòstic, contra totes les enquestes, esdevé la segona força més votada, i guanya en vots i escons a ERC.

El resultat col·lapsa ERC. No entenen què ha passat. De fet no ho assumeixen. I en comptes de posar-se lleialment a treballar per fer possible restituir el President i el govern legítims i començar a construir la República, des d'ERC es maquina per impedir-ho (sense que es noti gaire). És quan treuen la doctrina de la "real politik", és a dir, que ara mateix el que cal fer és anar recuperant les nostres institucions (autonòmiques, òbviament) i tenir un govern estable que ens permeti "eixamplar la base" de l'independentisme. I que això no es pot fer amb Puigdemont (a qui, en paraules de Joan Tardà, caldria "sacrificar-lo").

Per a ERC el seu futur d'hegemonia passa necessàriament perquè Puigdemont no sigui President. Però en cap moment no han plantejat res d'això obertament, no s'han atrevit.

I així arribem al dia d'avui. Tinc el màxim respecte per tots els diputats de JxCat, ERC i la CUP, pel President del Parlament i per la resta de membres de la mesa. Perquè tots sabem que s'hi juguen molt. Més que cap de natres. Tenim els Jordis a la presó, tenim el VP Junqueras i el conseller Forn també a la presó. Tenim el President i 4 consellers a l'exili. Tenim el President Mas i els consellers Homs, Ortega i Rigau embargats pel 9N. I un llarg etcètera de repressió. Per tant, màxim respecte per tots els que estan a primera línia.

Però aquest respecte no hauria d'impedir saber què hi ha al darrere de tot el que ha passat avui. Per què s'ajorna el ple en l'últim minut? Per què ni es parla ni debat ni acorda amb les altres forces del bloc indy, Junts per CAT i CUP?

La cosa no és d'avui, això també cal dir-ho. Des del 2-O vam deixar de rebre explicacions clares del que estava passant. Algunes és evident que no es podien ni s'havien de donar. Però d'altres crec que sí. I malgrat restar orfes d'explicacions, hem seguit fidels i compromesos. Som una societat madura. Ens mereixem ser tractats així, que se'ns expliquin les coses.

Necessitem tenir la seguretat que el que ha passat avui no ha estat cap maquinació per complicar la investidura de Puigdemont i així poder buscar candidat alternatiu.

Necessitem que si algú ha fet un diagnòstic de la situació en el que ha arribat a la conclusió de que ara mateix no som prou forts per derrotar a l'estat, que calen anys per eixamplar la base, i que això passa per dedicar-nos a fer polítiques socials i perquè "benignament" l'estat ens vagi aixecant el 155... tot això ens sigui plantejat amb tota la claredat i sinceritat possible.

La unilateralitat d'avui d'ERC ha despertat -potser injustament- un munt de dubtes com aquests, sobre els que ara necessitem respostes. I ja no infantils estratègies evasives del "i tu més", "pues anda que tu!", etc.

Perquè aquest poble ha demostrat sobradament que vol la independència, que el seu objectiu és fer realitat la República. I que vol un Parlament i un Govern que treballin en aquesta direcció.

I avui torno un altre cop a les paraules del patriota Antoní Massagué: "per guanyar cal anar-hi, anar-hi, anar-hi" . Nosaltres hi anirem. Però aquest viatge només té sentit, només és possible, si realment som un bloc, si realment hi ha una unitat de debò entre Junts per CAT, ERC i CUP.

Nosaltres hi anirem, sempre, però necessitem que ens expliqueu les coses i que treballeu cada dia per enfortir la confiança i les complicitats entre totes les formacions polítiques republicanes, entitats cíviques, lideratges, etc. fins que esdevinguin un exemple per a tots nosaltres, sense cap altre numeret partidista.

Només així podrem generar i compartir una estratègia guanyadora. Seieu, parleu tot el que hàgiu de parlar, feu-vos els retrets que tingueu pendents, però a porta tancada. I al sortir només cal que ens digueu una cosa i ja ho haurem entès tot: "no serem res si no som poble". I com aquell Onze fent la Via, aquest poble seguirà anant-hi, anant-hi, anant-hi, i a cada mà estesa que sumem per fer el camí no li preguntarem d'on ve o a qui vota, sinó que li direm SOM-HI!

20 de gen. 2018

Esta es la historia de un cadillac solitario...i un Tramvia Blau

Has crecido en una barriada del extrarriado, en San Ildefonso. Has conocido a Loquillo porque el hermano mayor de uno de tus mejores amigos de la calle tenía grabado un k7 con sus primeras canciones.

Ahora estoy en una curva de la ladera del Tibidabo. Junto al Merbeyé. A los pies mi ciudad. Es un Seat 600 y ella es tan alta como yo y follar con los asientos delanteros abatidos es una proeza.

Cuando estoy sobrio recuerdo perfectamente el Merbeyé. El ventilador cruzando la columna cortada. También el camino hasta ahí arriba, en lo alto de lo que nos parece un punto y aparte de la ciudad.

El Tramvia Blau se cruza en lo que no hemos tenido nunca, un cadillac. Y en lo que siempre hemos tenido, una ciudad a nuestros pies. Y muchas curvas, y luces de ciudad. Nuestros barrios.

Del Merbeyé al Rompeolas. Eso fué lo primero que nos conjuró. El Rompeolas. Donde estaba el rompeolas. Donde estaba el Rocamar. Sentado junto al mar, es un buen lugar para irse a olvidar.

El rompeolas desaparició sin avisar. Y el Rocamar. Nos quedamos huérfanos de aquello que el rockandroll había conquistado en nuestros corazones.

Permanecía el Tibidabo. El Merbeyé. Esas curvas que cruzaban nuestra ciudad y nuestras vidas. Mirabas con la harley el perfil del tranvía. Tu ciudad, pensabas. Mi ciudad.

Tramvia Blau. Barcelona ciudad. Memoria viva de una generación.

Esta es la historia de un cadillac solitario.

No ens toqueu el Tramvia Blau! El Tramvia Blau serà sempre nostre!

17 de gen. 2018

No lo vimos. Los tres pilares de la involución autoritaria del estado español

"No lo vimos" me digo en la incomodidad de saberme un poco desahuciado de aquella capacidad analítica de la que presumía.

Lo teníamos delante, como un elefante. Y no lo vimos. Ni siquiera cuando palpábamos esa realidad que no veíamos éramos capaces de procesarla.

No vimos que el Estado Español era ya una dictadura, que la dictadura no llegó con el 155, sinó que hacía años había empezado a demoler cualquier rastro de estado de derecho, de democracia, de libertades, de separación de poderes, de libertad de prensa. Pero habían sido suficientemente inteligentes para conservar la fachada de aquel proyecto democrático que emergió de la muerte del dictador Franco.

No lo vimos. Y nos preparamos para un combate contra lo que creíamos más o menos un estado democrático y de derecho. Y no. Era una dictadura. Y no lo vimos.

Sí, hubo una España con un Tribunal Constitucional presidido por juristas de prestigio y probada neutralidad. Hubo una España en la que el profesor Carles Viver i Pi Sunyer, ahora imputado por la Guardia Civil, Policía Nacional, Fiscalía, Juzgado de instrucción número 13, Audiencia Nacional por desarrollar actividades consideradas desafectas al régimen, fué vicepresidente del TC. Sí, vicepresidente del TC.

Tal vez cegados por esos años no vimos que desde la segunda legislatura Aznar, la de mayoría absoluta, se había empezado a dinamitar metódicamente los cimientos de aquel proyecto de estado democrático y de derecho. Y se empezó justamente por el TC. Ahora el TC lo preside un militante del PP. Y con eso está todo dicho. Esa constitución del 78 y la interpretación flexible, avanzada e independendiente que había protagonizado el TC era justamente la clave de boveda sobre la que se sustentaba todo el edificio de la democracia en España. Y por ahí empezaron la demolición. Ahora un magistrado, ahora otro. Hasta convertirlo en un apéndice del ejecutivo.

El franquismo legó íntegramente en herencia al régimen del 78 todo su sistema judicial. Todos los jueces, todo el personal... provenía del franquismo. Era franquista. Hubo un cierto intento de airear aquel reducto predemocrático, con la incorporación de jueces de lo que se conocía "cuarto turno". Pero aquel ecosistema franquista consiguió deshacerse de cualquier intento democratizador y se siguió perpetuando en régimen de casta, con un sistema de acceso casi hereditario.

Pero eso no fue lo peor. El poder que le daba al PP que la mayoría de los jueces, sobre todo en los escalafones y tribunales más altos, fuesen "de los suyos", de esos jueces predemocráticos del franquismo, solamente estaba "pidiendo" alguien que lo organizase para que el ejercicio jurisdiccional se convirtiese en un ejercicio cortesano y plácido para el poder. Hasta el punto que todos los jueces que han llevado causas incómodas para el poder han sido apartados, expedientados, etc.

Ya mucho antes la fiscalía se había diseñado sin disimulo alguno con dependencia jerárquica del ministro de turno. Y así devino ese órgano que en juicios incómodos protegía al poder y en juicios impulsados por el poder actuaba con toda la saña imaginable.

Sí, sabíamos que el poder judicial en España era algo muy podrido, pero era difícil alcanzar a pensar que la demolición de la independencia judicial había llegado al extremo de actuar vulnerando, sin vergüenza alguna, los más elementales principios del derecho, incluido el derecho penal y cualquier derecho fundamental. En España el Derecho no está en la ley. En España el Derecho se improvisa creativamente a beneficio de los gestores del régimen y sus protegidos. Cuando interesa "desaparecen" delitos que todavía figuran en el Código Penal, y cuando interesa "aparecen" delitos que no están recogidos en el Codigo Penal. 

Hubo un segundo elemento clave que se integró en el Régimen del 78 directamente desde el franquismo: la policía. Aquella Policía y Guardia Civil franquista devino, sin solución de continuidad alguna, la policía del régimen del 78. Se cambiaron los uniformes, p.ej. del gris al marrón y posteriormente al azul. Pero estructura, mandos, mentalidad y actuación siguieron exactamente igual que bajo el franquismo.

De los tres poderes clásicos del estado (legislativo, ejecutivo y judicial), el judicial fué el único que no se sometió al principio de "autonomía" que configuró la CE y que permitió los parlamentos y gobiernos autonómicos. Al amparo de esta "autonomía" en Catalunya y en el País Vasco se desplegaron dos policías propias, autonómicas: la Ertzaina i los Mossos d'Esquadra. Ambos cuerpos se pusieron en marcha y se desarrollaron desde la modernidad, desde valores democráticos, como policías plenamente equiparables a las de cualquier país europeo. Ahora, cuando el 155 asedia a los Mossos d'Esquadra se evidencia la clara voluntad del régimen de superar lo que se considera un error histórico. La policia franquista y sus herederos han asumido el mando y quieren desarticular una de las dos únicas policias democráticas del estado, la policia de Catalunya.

El poder político siempre ha querido utilizar los cuerpos policiales al servicio de sus propios intereses. Y aquí tanto PSOE (con el GAL por ejemplo) como PP (operación Catalunya) han actuado con la misma indecencia democrática. Ni PN ni GC actuan sometidos a principios de legalidad ni de democracia, de protección de derechos fundamentales, etc. Actuan simplemente protegiendo al Régimen del 78, a sus gestores y a sus beneficiarios.

Si hay que enterrar en cal viva, se entierra. Si se tienen que patear ancianos indefensos y pacíficos, se patean. Si hay que fabricar pruebas falsas, se fabrican.

Otro de los pilares de la involución autoritaria, dictatorial, del estado español es el control absoluto de los medios de comunicación, del llamado cuarto poder. Tampoco aquí hay hoy en día separación alguna de poderes, independencia, para este cuarto poder.

Hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas (TV, Radio o prensa escrita) que se escape al control del Gobierno de España. Como en pleno franquismo, cuando desde los despachos del Ministerio de Información se regía todo lo noticiable en España, así actualmente, incluso con mayor intensidad, controla el Gobierno del PP toda la información y la opinión en España. Y nada escapa a su control. Se informa de lo que el gobierno quiere se informe, en los términos que dispone, con las imágenes que se autorizan y emmarcado todo, información y opinión, en el discurso sin fisuras que surge de los despachos del Gobierno. Se da voz únicamente a quien se considera, se silencia sin contemplaciones a personas, colectivos y hechos. Y todo se ejecuta militarmente, ya seas una TV, ya seas un periódico o una radio.

De esta situación, de este estado de las cosas únicamente se escapan unos pocos medios: a nivel estatal un par de diarios digitales (eldiario.es y Público), con todas las limitaciones de fractura digital a nivel social. Y a nivel autonómico los medios de comunicación propios del Govern de Catalunya y del Gobierno Vasco.

En los paises civilizados la función de los medios de comunicación es básica para su salud democrática: información a la ciudadanía, y no desinformación; control de los otros poderes, y no sumisión.

Pero en España el nulo alineamiento democrático de los medios de comunicación ha creado una realidad paralela, absolutamente manipulada, donde la población prácticamente no tiene posibilidad alguna de recibir información veraz o libre, y es bombardeada sistemáticamente con todo tipo de consignas, soflamas y mentiras.

Por eso TV3 y Catalunya Radio les molestan tanto. Todos los organismos o entidades que miden la pluralidad de los medios certifican la pluralidad informativa y de opinión de TV3 y de Catalunya Radio. Una estadística rápida del Observatori de Drets: en los principales medios de comunicación estatales la presencia de opinadores y políticos unionistas se situa entre el 95% y el 100%, relegando a entre un 5% y un 0% a los favorables a la independència. En cambio, en toda la información y opinión de TV3 y de Cat Radio el equilibrio es la tónica, oscilando entre un 55% y un 45% los indys y un 45% y un 55% los unionistas. Cual es el problema, entonces? Justamente esa pluralidad. La pluralidad que se ha conseguido eliminar de todos los medios de comunicación del resto del estado.

Hay que decir, sin embargo, que también en este ámbito de la comunicación, como en el del Tribunal Constitucional, hubo un tiempo en España que las cosas no eran así. Hubo, coincidiendo con esos años en los que parecía que la democracia naciente en España gozaba de buena salud, que había una destacable pluralidad informativa.

Pero eso también forma parte del pasado. Una vez más el PP se mostró como un hábil carroñero para aprovechar cualquier oportunidad y seguir segando la democracia en España para devolverla al estado predemocrático del franquismo, con el maquillaje que haga falta.

Y la descomunal crisis económica que se inició en el 2007 sirvió en bandeja esta oportunidad al PP. La crisis tuvo uno de sus puntos críticos en la quiebra del sistema bancario. Sucumbieron cajas y bancos. Y el estado, con nuestro dinero, acudió al rescate. El coste del rescate de la banca en España ha sido el mayor de Europa. Y el que menos se ha retornado a las arcas públicas. El Gobierno salvó a la banca y a los banqueros. Y esto le ha dado un control impensable sobre el sistema bancario. El rescate le ha permitido intervenir en la banca como si fuera propia, y ordenar inversiones, proyectos, etc. con criterios estríctamente políticos, de control social.

La crisis también había dejado en quiebra la mayoría de medios de comunicación privados del país, y esta fué la oportunidad que aprovechó el PP para ordenar a la banca que ellos habían rescatado con nuestro dinero, rescatar los medios de comunicación, entrando en sus consejos de administración y facilitando crédito, sin atender a la productividad de las inversiones. Un ejemplo paradigmático es lo que ha pasado con PRISA, otrora faro de la modernidad y el progresismo hispánico, ahora palmeros enloquecidos del rajoyismo, lacayos hasta niveles de vergüenza delictiva. Pues bien, PRISA tiene una deuda de 3.000 mil millones de euros. PRISA no deja de acumular pérdidas. PRISA, en cualquier país o negocio "limpio" ya haría mucho que estaría en bancarrota y liquidación, ya hace mucho que habría hechado el cierre. Pero el PP acudió a su rescate, ordenó a la banca que habían rescatado que rescatasen al grupo PRISA y que le inyectaran lo que necesitaran, sin hacer preguntas. Y así lo hicieron y lo hacen. Y así el grupo PRISA y sus medios han pasado a formar parte de la gran mentira informativa que es el Estado Español, y así PRISA es todo lo servil, intoxicadora y manipuladora que haga falta.

De hecho hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas en España que pueda desmarcarse de lo que le dicta el Gobierno. En cuanto lo haga, ese sería su última día.

Pues no, no lo vimos. El estado español ya era una perfecta dictadura, sin separación de poderes, sin independencia judicial, sin estado de derecho, sin neutralidad policial, sin libertad de prensa.

Todos los poderes del estado español actuan como una jauría, que únicamente obedece a un mandato: la protección del régimen y de sus gestores.

No lo vimos. Pero ahora lo sabemos. Saberlo no modifica nuestros objetivos. Únicamente nos obliga a acomodar nuestra estrategia a esta realidad. 
DONEC PERFICIAM