16 de febr. 2020

Concert de Soviets al Luz de Gas. 30 anys de música, d'amistat i de compromís.ULL PER ULL

La sala redueix la llum, i en la pantalla esclata un video amb imatges del nostre país des del 1640, la Guerra dels Segadors, del 1714, la Guerra de Successió, el 6 d'octubre, 1934, la Batalla de l'Ebre, 1938, i la violència policial de l'1 d'Octubre. El cor en un puny. Llavors s'il·lumina suaument l'espai. Tots els Soviets estan, armats amb els seus instruments, a l'escenari, i comencen a tocar.

Sí, són els Soviets, i avui hem celebrat 30 anys de música, d'amistat i de compromís.

El Quimo és el líder de la banda. Ens vam conèixer, als 80s, a la Facultat de Dret, a la FNEC. I des de llavors hem estat junts. El Quimo hi era, aquells anys, a la Facultat, quan els ultres m'amenaçaven exhibint les seves pistoles, per intentar atemorir-nos, frenar-nos. No ho van aconseguir. No teníem por a les seves pistoles ni a la seva permanent amenaça de violència. I entre d'altres coses, no teníem por perquè ens teníem a nosaltres.

I tenir-nos a nosaltres vol dir tenir amics com el Quimo, que sempre hi és. La forja d'una amistat és aquest ser-hi sempre, és no importar cap altra cosa que aquest vincle de germans de sang. No és res buscat. No és res que es pugui treballar. Només existeix quan es genera per una comunió excepcional, per un llaç de fidelitats i d'honor que va molt més enllà del que és un amic i que quan es genera, ja va molt més enllà del que cadascú pugui viure. Perquè saps que sempre, al teu costat, tindràs un germà. Com el Quimo.

No sé si primer ens vam fer amics o primer ja existia Soviets. Tant hi fa. L'important és haver-hi estat sempre.

Com en aquell crec que un dels seus primers concerts, al Glaciar de la Plaça Reial.

Des de llavors n'han vingut moltíssims més. Soviets, una banda irreverent, insolent, totalment cohesionada, trenant un llenguatge musical únic, poc amic de cap proximitat a res, molt amic d'explorar i transitar camins musicals de tot tipus.

"M'agraden molt com sonen els teus amics. Molt. No s'assemblen res a tot això del rock català. Se'ls veu molt autèntics. M'agraden". M'ho està dient Loquillo. Estem els dos a la barra del fons de la sala Savannah, al Clot, mentre Quimo i els Soviets estan fent un concert. Jo era fan de Loquillo des de feia molt. Però mai havia estat parlant així amb ell, com estàvem aquell dia. Jo sabia que la sala del concert de Soviets d'aquell dia era seva, però no pensava que ell hi sigués. I sí que hi era. Seguia l'actuació discretament, recolzat al darrere de l'última barra del local. Em vaig posar al seu costat, li vaig estirar la mà, ens vam saludar, em va preguntar si eren col·legues meus, li vaig dir que sí i és quan em va dir que li agradaven com sonaven.

De fet Soviets no sonaven, ni encara sonen, igual a res. Són Els Soviets, un llenguatge sonor i poètic propi, que navega, a vela o a motor Harley, de l'autenticitat del rock a balades intenses en mars de talent únicament al servei de la seva creativitat.

I de tant en tant aixequen la mà, descargolen la bombeta d'algun tema mític, i l'incorporen al seu repertori, adaptat al seu univers sonor. Com han fet amb The Foggy Dew, la cançó tradicional irlandesa esdevinguda himne de l'aixecament de Pasqua del 1916. "La boira del matí", canten els Soviets. I amb una lletra traduïda i adaptada per l'Olga Suanya, Quimo i tots els Soviets l'han convertida en un autèntic himne, també, dels nostres dies.

O com van fer amb Ull per ull, del gran Adrià Puntí. El Quimo, amb l'Arnau Giordani, d'Exili a Elba, li ha sabut treure tota la seva desgarradora intensitat lírica i musical.

Cops de puny, ulls de vellut (...)

Perdo la por però em tremola el pols
Qüestió d'orgull
M'aixeco i no puc, un bon trau al mig del cervell,
Ull per ull, dent per dent, qui sap si tots som mecs (...)


Juny del 2015. Fa pocs dies, només unes setmanes, en un enfrontament plantant cara a un grup de feixistes, m'han trencat dos dents i la llengua. Quedem amb el Quimo, es treu el mòbil, i em posa la versió que ha cantat del tema d'Adrià Puntí. Ull per ull. "Va per tu, germà", em diu.

Un anys després, per celebrar els meus 50 anys, el genial amic Xavi Fajarnés em fa un video amb imatges de la meva vida, de les nostres vides compartides, i la banda sonora és l'Ull per ull.

Coses de la vida, aquell no havia estat el meu primer enfrontament amb feixistes, però tampoc no seria l'últim. La cançó, gairebé himne, deia "ull per ull, dent per dent". En aquell enfrontament les hòsties dels feixistes em van fer saltar dues dents. Però no em van tocar cap ull.

I com si la cançó-himne tingués quelcom de profètic, el passat desembre 2019, mentre estàvem en l'acció del Tsunami al camp del Barça, un grup de nazis del Barça es van encarar cap als manifestants que hi havia a Travessera de Les Corts. Alguns, al veure-ho, vam improvisar un cordó de seguretat per protegir la nostra gent, per evitar agredissin els manifestants. I a alguns, aquest aturar el grup de nazis que volia carregar contra la gent, ens va costar rebre a traidoria cops de puny. I jo concretament en vaig rebre un a l'ull. Només estava pendent de contenir els agressors perquè no arribessin a la nostra gent, manifestants pacífics, gent gran, i no vaig veure com un d'aquest grup, per la meva esquerra, sense que el pogués veure, em va engaltar un cop de puny brutal al meu ull esquerre.

Malgrat el dolor, no em vaig moure del cordó que estàvem fent i vam evitar l'agressió cap al gruix de manifestants. Quan va arribar la BRIMO i els va dispersar vaig anar a un bar proper i m'hi vaig posar gel. I amb això vaig poder aguantar el que quedava de nit. L'endemà tenia tot l'ull encès de sang i vaig anar d'urgències oftalmològiques. No tenia res greu. Només com un petit forat a la retina. I em van programar una intervenció làser per cicatritzar-lo, una setmana després. Però el dia que tenia programada la intervenció, en l'exploració prèvia van veure que m'havia cicatritzat bé i que no calia.

Ull per ull, dent per dent, vaig pensar mentre abandonava la clínica oftalmològica, i el Quimo m'estava esperant a la sortida, per veure com m'havia anat, per acompanyar-me. També ho he pensat avui, quan, a l'escenari, en Quimo i n'Arnau l'estaven cantant.

La música de Soviets ha seguit omplint la sala, en un concert inoblidable. Músiques i lletres úniques. Un univers sonor, d'amistat i de compromís, únics. Perquè l'ànima rockera del Quimo bategava fort darrere les ulleres de sol, però també darrere de les lletres del seu penúltim àlbum, 115 nits, en homenatge als combatents de la Batalla de l'Ebre. Sí, foren 115 dies, però també 115 nits. I aquesta és la sensibilitat i compromís de tota la música de Soviets, des de fa 30 anys.

I aquesta és la raó per la qual em sento tan privilegiat d'una amistat com la que des de fa més de 30 anys comparteixo amb en Quimo i d'una música que ha posat banda sonora a tantes coses com he viscut. Ull per ull. Gràcies, Quimo! Gràcies, Soviets! Seguim!

9 de febr. 2020

El dia de la marmota. Tripartit, discursets, dades i l'enquesta de La Vanguardia

Fa uns dies a Catalunya va ser la Candelera, ja sabeu, si la Candelera plora l'hivern és fora. Als EUA la cosa de si l'hivern és fora la dipositen en aquella famosa marmota que va ser la protagonista de la mítica pel·lícula del mateix nom, "El dia de la marmota".

A la pel·lícula, Bill Murray interpreta un meteoròleg de la TV que va a cobrir l'esdeveniment del Dia de la marmota, i queda atrapat en el temps: cada dia, quan sona el despertador, el dia es repeteix. L'impacte de la pel·lícula fou tal que parlar de "el dia de la marmota" ha esdevingut la manera d'assenyalar quan el que passa és un déjà vu, uns fets que es repeteixen, com si estiguéssim atrapats en el temps.

I crec que és una expressió que ens serveix per explicar el que políticament estem vivint a Catalunya, com a mínim, per explicar una part del que políticament estem vivint. L'article d'avui va una mica d'això. I per explicar-ho millor ho faré també estirant dos fils: l'enquesta de La Vanguardia i un petit tast de dades electorals. I és que no hi ha res que m'afarti més que veure alguns sectaris premium repetint dades presumptament explicatives de coses, quan només fan grolleres manipulacions en patètics intents d'autolegitimació.

Per tant en aquest article anirem una mica amunt i avall en el temps, i assenyalarem els riscos marmotils que tenim en el panorama polític.

Corria l'any 2003. Hi va haver eleccions "autonòmiques" a Catalunya. Com sempre fins aleshores, vaig votar ERC, partit que, modestament, penso havia contribuït, amb el meu granet de sorra, a retornar a un independentisme explícit, formant part de la Crida Nacional a ERC que l'any 1987 van encapçalar un seguit de personalitats polítiques rellevants de l'independentisme d'aquells anys, majoritàriament provinents de la Crida a la Solidaritat (Àngel Colom, Xavier Bosch i molts altres entre els que jo, com a militant de base que s'hi adheria, hi era) i del món de nacionalistes d'esquerra (Josep Lluís Carod Rovira).

Aquella Crida Nacional a ERC es va produir en un moment clau, atès que l'ERC d'aquell moment estava liderada pel senyor Joan Hortalà, que no "semblava" gaire motivat per liderar cap proposta política independentista. L'aterratge no fou fàcil, però sí imparable. I finalment ERC es ressituà en l'independentisme explícit de Macià. J

Aquell 2003 jo ja feia anys havia deixat de tenir carnet del partit. La vida de partit polític és evident que no està feta per a mi. Però seguia votant ERC, i mobilitzant per a ERC tot el que vot que podia. Si no recordo malament, aquell 2003 el míting final fou al Palau Blaugrana. I si no era el míting final, era un dels importants. Hi havia ambient d'eufòria. Tot semblava apuntar bé per obtenir uns bons resultats.

I així fou. ERC havia dissimulat molt bé que la seva aposta política era fer un tripartit. I malgrat que Mas va guanyar les eleccions, ERC, tot de sobte, quan s'havia passat la campanya proclamant "tenim les claus", només tenia claus per al PSC i ICV-EUA. I feren president Maragall. A mi m'emprenyà. Per la meva militància indepe dels dels 80s, el PSC sempre havia estat en contra nostre. Els socialistes eren el GAL. I eren la redada olímpica contra l'independentisme del 92. Massa fresc tot com perquè de la nit al dia passéssim a donar-los-hi la Generalitat. Però així va anar.

A nivell personal l'emprenyament no anà més enllà i vaig seguir compromès amb tots els projectes de país com abans. D'alguna manera entenia moltes de les raons que es donaven. I vaig fer confiança.

Però llavors arriba el 2007. El PSC havia fet fora del Govern el vicepresident Carod-Rovira, i va acabar fent fora també al President Maragall. I Montilla candidat. I això sí que fou un abans i un després, per a mi.

Jo m'havia criat a Cornellà de Llobregat, des que vàrem arribar-hi amb els meus pares procedents de Lora del Río. El meu pare havia estat molt implicat en les lluites antifranquistes, i amb el PSUC, i era amic del primer alcalde democràtic de Cornellà, Frederic Prieto, del PSUC. A casa vam viure amb molt dolor la guerra bruta del PSC contra Prieto, que va acabar fent-li perdre l'alcaldia, i que acabés en mans d'un llavors desconegut José Montilla.

D'aquella guerra bruta contra Prieto de Montilla i els seus hi hagué una cosa que a mi m'impactà tant que encara la recordo. Prieto, com a alcalde, va haver de fer front a una etapa molt complicada a Cornellà, amb una brutal crisi industrial i un atur que es va disparar. També les necessitats assistencials. En aquell context el PSC havia començat a promoure la folclorització com a element associatiu. I estava al darrere d'un grup que va demanar una subvenció a l'Ajuntament per "ballar sevillanes". Aquell Ajuntament sense un duro i angoixat per les necessitats de la crisi monumental que vivíem, no la va donar. Quina fou la reacció del PSC? Omplir Cornellà de pintades "No al PSUC Nazionalista", sí, amb Z. I desfermar una campanya de manipulació massiva que si Prieto estava contra els andalusos, etc. Miserable.

I aquell 2007 Montilla era el candidat del PSC a la Generalitat. I aquest tio havíem de fer President amb un nou tripartit? Jo vaig dir que per res del món. ERC va fer tot el que va poder per intentar fer veure que no farien un segon tripartit. Però ja no colava. Com a mínim per a mi. I aquelles eleccions del 2007, per primer cop, no vaig votar ERC i vaig votar CiU.

I sí, malgrat tots els intents de distreure al personal d'ERC fent veure que allò del tripartit ja no anava amb ells, després de les eleccions i d'un nou triomf de Mas, ERC només va tenir claus per fer president Montilla. I segon tripartit.

A nivell personal, en aquell moment, quan això passà, vaig desconnectar, per primera vegada, de tota militància indepe, vaig desconnectar de tot. Si tants anys de militància indepe per al que servien era per fer president a Montilla, millor em quedava a casa (després de poc més d'un any, hi vaig tornar, a treballar per la independència, i ho faré fins aconseguir-la).

El dia de la marmota, he pensat, aquests dies, recordant aquell 2007, al veure els intents d'ERC de desmarcar-se d'un govern tripartit que si poden, el faran segur, com llavors. Quina tristesa.

Després d'haver-ho negat sistemàticament, quan ERC fa aquell segon tripartit l'argument fou "hem cosit el PSC al país". Ara l'argument del nou tripartit (amb Comuns al Govern i amb PSC de suport extern determinant) és "eixamplar la base". Ja s'ha vist com es va "cosir" el PSC al país. Ja s'està veient com "s'eixampla" la base.

I anem amb alguna dada d'això d'eixamplar la base. 
La propaganda oficial d'ERC diu que la seva estratègia funciona perquè està aconseguint nou votant indepe, i que això està passant, el que li conferiria encara més valor, a l'AMB. Perquè és vot no indepe. I posen damunt la taula, com si fossin les taules de la llei de Moisès, els resultats de les municipals últimes.

Mireu, amb dades de país, les eleccions que més vot indepe hi hagut són les del 21D del 2017, amb 2.079.340 vots (JxCAT, ERC i CUP). Van ser cent mil vots més que els del 27S del 2015, que en vam tenir 1.965.888 (JxSí i CUP).

Aquell 2015 del 27S també hi havia hagut, abans, al maig, eleccions municipals, en les que l'independentisme (candidatures de la llavors CiU, ERC i CUP) havien sumat 1.400.775 vots.

A les eleccions municipals dels 2019 el vot sumat de totes les candidatures independentistes ha estat de 1.478.582 vots. En termes comparats, un increment del 5,5%, 77.807 vots més.

Sempre és bo sumar. No ho criticarem. Fins i tot podríem deixar que ERC s'imputi en exclusiva aquest creixement. Però per valorar les dades potser cal contextualitzar una mica.

Si el que es diu és que s'està fent créixer l'independentisme, si ho comparem amb el 21D, resulta que tenim una disminució del 29% del vot independentista. Jo potser no faria discursets i em preocuparia una mica. 
És clar que sempre se'm pot replicar que són eleccions diferents, i que per tant no serveix. Potser teniu raó, són eleccions diferents. Però, per a mi, com a independentista, entenc que sempre hem d'intentar fidelitzar el màxim de vot independentista. I no ho fem. I la culpa és de tots, perquè tothom perd quota, però ningú, excepte ERC, intenta "correr un tupido velo" i girar la truita per fer veure que tenen una estratègia que està funcionant perquè s'estan quedant nou vot que abans no votava indepe. I ara ho fan, i ho fan a l'AMB, i aquestes municipals del 2019 en són la prova.

Un poquito de por favor, amics. El 21D a ERC, a Cornellà de Llobregat, la voten 7.382 persones, a JxCAT 3.031, i a les municipals ERC té 5.387 vots (-2.000 vots) i JxCAT 979 ( -2052). Tal i com està el país perdre aquests 4.000 vots a mi em preocuparia, ni que siguin eleccions diferents. O com a mínim no en faria bandera com un "èxit".

A L'Hospitalet una mica igual: el 21D ERC té 20.670 vots i a les munis 16.342 (-4.000) i JxCAT 21D 10.738 i a les munis 3.486 (-7.000). Jo em preocuparia, no en presumiria.

Què vull dir amb "no en presumiria"? Home, que el creixement indepe és una mica més complexe i plural del que volen fer veure alguns discursets d'ERC. A mi m'agradaria que tothom treballés per créixer i per consolidar, no per convertir qualsevol dada en arma de propaganda contra els altres, perquè no estem per a massa propaganda i sí per a una mica més de reflexió.

I per acabar, anem a la reflexió sobre les dades de l'enquesta de La Vanguardia. 
Com ja sabeu enquestes així, poc transparents, no les acostumo a comentar massa. Però com que torno a veure propaganda i com que hi ha algunes dades que sí ens permeten visualitzar coses, dediquem-hi unes línies.

Si aixequem del tot el zoom des de la màxima neutralitat analítica, les dades serien perquè tots ho estiguéssim celebrant. L'enquesta projecta uns resultats que compleixen dos dels desitjos que aquesta setmana expressava en relació a les futures eleccions al Parlament de CAT:

- més % de diputats indepes que mai (suma d'ERC, JxCAT i CUP), amb un % de vot que pot ser superior al 50%

- la suma d'ERC i de JxCAT podria estar en la majoria absoluta, el que és un fet clau des de qualsevol punt de vista per garantir una estabilitat que des del 2015 no tenim, i que necessitem per tirar endavant qualsevol estratègia.

Tanmateix l'enquesta també projecta un element altament inquietant: el marge de seguretat del tripartit és molt fort, de 7 diputats, perquè la suma d'ERC, Comuns i PSC se situa en uns possibles 74 diputats.

I assegurar aquesta distància de blindatge que té el projecte de nou tripartit és el que explica la manera com els últims dies s'han llençat a intentar desmentir-lo tant des d'ERC com des del PSC. Fins i tot amb aquesta extraordinària tàctica del calamar de dir que és possible un govern JxCAT i PSC. En fi...

La distància de blindatge del tripartit es configura a partir del vot que de Cs va al PSC, que els permet, segons l'enquesta, sumar 10 diputats. El PSC seria així el més beneficiat per la desfeta segura de Cs. I al PSC no l'interessa per a res que se'ls lligui a aquest projecte de tripartit, ni que sigui sense entrar al Govern. Per això la tàctica del calamar...

Però a ERC tampoc. El dia de la marmota. Com aquells 2003 i 2007, quan s'exhibien les claus, i era enganyifa, perquè només hi havia claus per a fer el tripartit, ERC intenta situar-se en una equidistància, en fer veure que això del tripartit no va amb ells. Són conscients de la memòria de vot de la gent, quan, finalment, farts del tripartit, el 2010 el van impedir amb el vot, fent-lo impossible, fent-lo aritmèticament impossible: ERC va deixar-s'hi 11 diputats en relació al 2007, i el PSC 9. La cosa ja no colava, i la gent va assegurar-se, amb el vot, que no fos possible.

I aquesta és la clau de les futures eleccions al Parlament, que amb el nostre vot fem impossible el tripartit. No serà fàcil, però és possible.

I, a la seva vegada, la clau per fer-ho possible és un molt bon resultat de JxCAT, que els situï un mínim de 5 diputats pel damunt dels que obtingui ERC. No es tracta de perdre vot indepe, en cap cas. Es tracta que el vot indepe vagi a:

- fer impossible un tripartit
- assegurar un govern indepe (JxCAT i ERC), si pot ser amb majoria absoluta

I ara mateix això només ho pot assegurar JxCAT.

"Escolta, que l'enquesta de LV situa ERC amb 6 diputats més que JxCAT!", em podeu dir. I sí, això projecta l'enquesta. Però fixem-nos en un parell de cosetes a través de les quals, malgrat la poca info de relleu per poder-la usar pel damunt de les dades cuinades, podem gratar en els biaixos de l'enquesta.

La primera, i més rellevant, és la sobredimensió d'ERC en relació a JxCAT. El 21D ERC va tenir un 21,4% dels vots, i JxCAT un 21,7%. El record de vot dels enquestats redueix la presència de votants de JxCAT a la mostra a un 11,9%, és a dir, 10 punts menys. I en canvi pel que fa a ERC, la presència de votants a la mostra està 3 punts per sobre, amb un 25,3%.

Sumada la cosa (el -10 i el +3) des del punt de vista de la disputa de vot entre ERC i JxCAT es veu clarament la sobrerepresentació d'ERC en relació a JxCAT, de 13 punts.

Una segona qüestió que escapa a la cuina i ens dona pistes per valorar com estan les coses al marge de qualsevol manipulació és el % de vot directe.


Fixem-nos que JxCAT, amb un record de vot a la mostra de l'11,9%, projecta una intenció de vot directe del 14%, és a dir, que creix en vot en relació al 21D. Sense més dades, imaginem que els qui van votar JxCAT el 21D, tots volen seguir votant JxCAT, i no té nou vot. El vot directe seria de l'11,9%. Al tenir un 14% vol dir guanya nous votants. Aquests 3,1 punts de més pot projectar un interessant creixement d'expectativa de vot no, que no van tenir el 21D, de fins al 18% sobre el seu vot.

Si fem la mateixa operació amb ERC veiem que té un record de vot el 21D a la mostra del 25,3%, i una intenció de vot directe del 24,1%, és a dir, -1,2 punts, el que projectat sobre el seu vot pot representar una pèrdua de vot del -4,%

Sí, aquesta no és per a mi la manera de tractar demoscòpicament les dades, però en termes de fiabilitat és l'única manera d'aproximar-nos amb dades no passades pel turmix de la cuina, a l'enquesta de la LV, és a dir, és l'única manera d'oferir alguna dada més fiable que les oferides per LV.

Així les coses, la meva visió és que hi ha esperança que puguem evitar un tripartit. Hi ha esperança, amb aquesta tendència al creixement del vot de JxCAT, i que ERC es quedi com va estar el 21D o disminueixi una mica, a fer impossible el tripartit i inevitable un govern independentista amb JxCat i ERC.

Potser la cosa encara no el fa impossible amb estricta suma de diputats ERC, PSC i Comuns, però jo entenc, vull creure, que si JxCAT guanya, amb una diferència mínima de +5 diputats en relació a ERC, no s'atreviran a anar en contra del vot majoritari indepe, i s'avindran a negociar i formar part, com desitgem la majoria d'indepes, d'un govern indepe, amb una estratègia per fer la independència i amb confiances blindades.

Ens necessitem tots. Fem inevitable el "nosaltres" per la independència! Assolim una majoria de vots indepes de més del 50% i assegurem un govern indepe amb majoria absoluta d JxCAT i d'ERC!

7 de febr. 2020

El desastre de la gestió Colauer de la política municipal d'habitatge: dades, causes i alternatives

L'accés a l'habitatge és el 4t problema més greu que té la ciutat, segons els barcelonins, d'acord a les dades del darrer baròmetre municipal (desembre 2019). Ho és per al 6,5% dels barcelonins, en el sentit que així l'assenyalen. El primer problema, el problema més greu de BCN per als barcelonins, és la inseguretat, que ho és per al 29,1% dels barcelonins, o sigui, 23 punts per sobre com a problema que l'habitatge.

Però és clar, com viu la gravetat del problema de l'habitatge el total de la ciutadania de BCN està molt condicionat per la seva "vida". Així, l'accés a l'habitatge és un problema gravíssim, extraordinàriament greu, per a qui pateix per accedir-hi. I no és viscut així per la resta de la ciutadania, excepte per als sectors més conscienciats de la societat.

En qualsevol cas, l'accés a l'habitatge és un dret fonamental, i per tant, ni que només fos un problema per a molt poca gent, és un dels principals problemes a abordar per les administracions públiques.


La senyora Colau va fer una campanya miserable contra Trias. Va dimensionar el problema com si Barcelona estigués en una situació de misèria i pobresa com la pitjor ciutat del tercer món, dels països més subdesenvolupats.

I va culpabilitzar de la situació, de manera inequívoca, al sr. Trias, perquè, segons tot el discurs de la sra. Colau, solucionar el problema de l'habitatge a Barcelona era simplement una qüestió de voluntat política. I Trias no la tenia. Però ella sí.

Quan Trias va deixar l'Ajuntament, després de la victòria de Colau, l'accés a l'habitatge era el 22è problema que tenia Barcelona, darrere 21 altres i molt diferents problemes. Després de 4 anys de govern Colau l'habitatge és el 4t problema més greu que té la ciutat.

Diagnòstic de la situació:

L'accés a l'habitatge planteja a Barcelona uns problemes molt clars:

- insuficient oferta de mercat de lloguer i de compravenda per fer front a una demanda creixent
- encariment dels lloguers
- encariment del preu dels pisos a tots els barris

L'evidència d'aquests problemes té causes diverses:
- caiguda en picat de les noves promocions d'habitatges
- absència de cap política d'habitatge i/o el que és pitjor, les poques polítiques que s'han impulsat són nefastes
- incapacitat de repensar la ciutat
- incapacitat de dimensionar l'habitatge en una perspectiva metropolitana.

Al costat d'això hi conviuen certs discursos polítics d'un gran infantilisme, sense cap fonament, que només traslladen frustració i visió interessadament manipuladora del problema, com és assenyalar el turisme com a responsable de la situació.

Facilitar l'accés a l'habitatge, en règim de lloguer o de propietat només requereix d'una cosa: que l'oferta sigui superior a la demanda.

Des d'aquest punt de vista, si no hi ha noves promocions, si s'atura l'activitat per posar més pisos al mercat, el mercat, de lloguer i de propietat, es dispararà de preu.

I això és el que ha passat a Barcelona. Sí, ja sé que sembla cunyadisme, però és que és així. Fixem-nos en algunes dades:
De l'any 2.000 ençà a Catalunya hi ha un milió i mig més d'habitants, un milió dels quals a la província de Barcelona.

Aquest milió i mig de creixement és degut, bàsicament, a l'arribada de població estrangera, a la nova onada migratòria que va viure el país. Per tant, l'increment de necessitats d'habitatge es va disparar. Però no l'oferta. Resultat: encariment i precarietat.

Mentre la població creixia en un milió i mig, el nombre d'edificis d'habitatge a Catalunya ha crescut en 114.000, el que ha implicat, en aquest període, uns 600.000 habitatges més.

600.000 nous habitatges és un volum molt respectable. D'entrada semblaria hauria pogut assumir l'impacte d'aquest nou milió i mig d'habitants, però és evident, tal i com estan les coses (demanda insatisfeta i encariment) que no és suficient.

El mantra habitual culpa d'aquesta insuficiència al turisme, però les dades ho desmenteixen. El 2019 els habitatges destinats a usos turístics eren uns 45.000. En la hipòtesi màxima dels experts aquesta xifra podria arribar fins als 50.000 per l'oferta ilegal. Posem 50.000, dels quals 15.000 màxim a Barcelona. No, no és la causa, ni de lluny, dels problemes d'accés a l'habitatge.

Sabeu quin és el nombre d'habitatges buits a Catalunya? 448.000. Segons IDESCAT i INE el nombre de vivendes buides a Catalunya és de 448.000. Això sí que és un element que té un gran impacte en l'accés a l'habitatge.

Al costat de promoure obra nova, mobilitzar el parc de vivendes buides hauria de ser un objectiu preferent, per situar en el mercat molta nova vivenda, i suavitzar les actuals enormes tensions de demanda. Però cap esforç ni interès en analitzar-ne les causes i en promoure polítiques per posar aquest habitatge al mercat. Res. Res de res.

Sobre l'habitatge social

Més enllà del que és el mercat lliure d'habitatge de lloguer i de propietat, sobre el que cal actuar urgentment, calen polítiques públiques que facilitin l'accés a l'habitatge dels segments socials més desafavorits, que més dificultats o impossibilitat tenen per fer-ho.

Si l'habitatge és un dret fonamental, els poders públics han de facilitar-lo a qui objectivament no pot accedir-hi, a qui objectivament n'està exclòs, i la gestió de l'habitatge social a Barcelona ha estat i és un autèntic despropòsit, del que en són responsables els governs municipals que del 1979 a avui, 2020 han tingut sempre el poder (36 anys) amb l'única excepció dels 4 anys Trias, és a dir, amb Comuns-ICV i Socialistes.

Les causes tècniques d'aquest absolut despropòsit polític són vàries, entre les que voldria situar preferentment les següents:

- l'accés majoritari a l'habitatge de protecció social exigeix al beneficiari uns nivells de renda familiar mínims, uns ingressos mínims. I en la majoria de casos no són mínims. L'absència de lloguers "assequibles" (per això aquest tema sempre hauria de ser el primer en qualsevol política d'habitatge, ja que la seva absència és la causant de gairebé totes les disfuncions) fa que famílies que podrien assumir un lloguer de 600 o 700 euros al mercat, com que gairebé no n'hi ha, el que fan és acudir als habitatges de protecció social. I ho fan, en molts casos, "a veure si tenim sort", com evidencia el nombre de beneficiats amb accés a habitatge social que hi renuncien perquè "no era la promoció ni el barri que volia". S'ha generat un efecte pervers, on la falta de lloguer accessible al mercat lliure ha derivat al mercat protegit famílies que no són famílies sense recursos, en les que s'hauria de concentrar l'ajuda pública.

- un altre drama del nostre parc d'habitatge social és que no és un habitatge de lloguer, de propietat pública, destinat a ajudar a qui més ho necessita. Algú (socialistes i Comuns-ICV) va prendre la decisió de fer pisos de protecció social per a la seva venda, per transmetre'n la seva propietat. I aquí sí que ja l'efecte "loteria" d'aquest demencial plantejament de la política pública ha generat efectes absolutament perversos.

Si m'ho permeteu, situaré dos casos que he viscut en primera persona, perquè veieu el deliri que implica tot plegat i com el que fa no és facilitar l'accés a l'habitatge de qui més ho necessita, sinó de qui més sort té.

De l'any 1996 al 2006 vaig viure de lloguer a la Barceloneta. Un primer contracte de 5 anys, que vam renovar sense problema. Quan faltaven uns mesos per vèncer el segon contracte de 5 anys vaig començar a trucar a l'administrador, a veure el què. "No hi haurà problema, Francesc, en 10 anys ni un problema, la propietat està molt contenta". El no-problema va ser que em van estar marejant fins que faltaven dos mesos (juliol i agost), i per renovar em van demanar MÉS DEL DOBLE del que estava pagant. Els hi vaig dir de tot, sobretot perquè m'havien deixat sense marge de temps per buscar. El meu germà em va tirar un cable i em va dir que no em precipités, i que anés a viure amb ell fins que trobés alguna cosa. L'endemà de sortir del "meu" pis de la Barceloneta ja es llogava com a pis turístic. Ara no es podria fer, això, ara estem més protegits, gràcies a l'actuació normativa de la Generalitat de Catalunya.

Em vaig instal·lar al pis del meu germà, i anava buscant. Vaig començar a buscar per comprar. Tenia la sort de ser funcionari públic, per tant podia demanar hipoteca i comprar, no com quan em vaig independitzar, que només podia assumir un lloguer. Anava mirant pisos i valorant ofertes.
I un dia en veig una de molt atractiva: pis d'obra semi-nova (no arribava a 7 anys crec recordar), planta baixa a interior d'illa, a tocar de la platja -entre Vila Olímpica i el que ara és Diagonal Mar-, amb dues habitacions, menjador, cuina, terrassa de 30m2, pàrquing i traster i un preu que podia assumir, amb esforç, però assumir.
Quedo per anar-lo a veure.
Em vaig enamorar del pis: zona, dimensió, terrassa fantàstica, pàrquing.... Directament li dic a qui me l'estava ensenyant que m'interessava molt, que el volia comprar.

Llavors em diu "sí, és una molt bona oportunitat, només hi ha una petita qüestió. Veuràs, és un pis comprat de protecció social, té un preu màxim pel que es pot vendre, la resta (uns 125.000 euros crec) els hauràs de pagar en negre, no podrem escripturar el pis pel valor de la compravenda, ni podràs demanar hipoteca per aquest valor, sinó per l'oficial màxim de compravenda, 125.000 euros inferior al que has de pagar".

Em vaig quedar de pedra. Crec que vaig tartamudejar que no entenia res, i que m'aclarís que si el que m'estava dient és que no podia demanar hipoteca pel preu al que me'l venien. I sí, ho havia entès bé. Em vaig cabrejar molt. Jo només podia comprar pis fent hipoteca, per tant, en cap cas podia fer aquella operació "en negre". I de fet ni hagués volgut mai, participar del que em semblava una total estafa. Vaig preguntar que com era que un pis així era de protecció oficial, i em va assenyalar tots els que ho eren que donaven a aquell interior d'illa. No el vaig comprar, però 10 dies després vaig entrar a mirar si encara estava en venda, i no. Algú l'havia comprat, algú havia pagat en negre per un pis de protecció oficial.

Una altra experiència personal que tinc en relació a aquest tema és la quantitat de gent que conec gent que ha estat beneficiada per la loteria de l'adjudicació d'habitatges de protecció social, perquè en aquell moment complia tots els requisits i objectivament era públic destinatari de la política, però que 10 anys després estan guanyant sous d'infart, en més d'un cas públics i en un cas fins i tot del mateix Ajuntament de BCN i que allà segueixen, de beneficiaris d'un habitatge de protecció social, com quan no tenien gairebé res.

Aquestes experiències vitals m'ajuden molt a posar en evidència el demencial plantejament de la política d'habitatge públic de protecció de socialistes i comuns:

- El parc públic d'habitatge protegit ha de ser de lloguer, mai de compravenda, com s'ha fet.

- El dret a un habitatge protegit de lloguer mai no pot ser vitalici, sinó que cada X temps (posem cada 3, 4 o 5 anys) hauria d'estar sotmès a avaluació de la renda dels beneficiaris, per tal que, si la seva situació econòmica ha millorat, sigui un altre que ho necessiti més que ell qui se'n beneficiï.

- No podem perdre l'oremus en el disseny del parc d'habitatge social, transformant el que ha de ser garantir el dret fonamental a un habitatge en una altra cosa, que incorpora molts altres adjectius de caràcter expansiu en la seva exigència. .

A veure, a mi em sembla que l'objectiu de la política d'habitatge social és que no hi hagi ningú dormint al carrer, que no hi hagi cap família que hagi de viure en espais inadequats, etc. L'objectiu hauria de ser que tothom, sobretot totes les famílies, tinguin un sostre, llits per a tothom, bany, cuina, aigua, calefacció...

Tornant a la meva experiència personal en aquella fracassada compra, em sembla excessiu per a una política de garantia d'accés a l'habitatge, que aquest habitatge hagi de tenir una terrassa privada de 30m2 amb sortida directa del menjador, plaça de pàrquing i traster. Crec jo. Que com a política pública més val dos pisos amb tot el que cal per viure dignament que un amb un "que no falti de res": terrassa, pàrquing, traster...

Per acabar:

Fa dies que hi penso, quan veig algunes soflames del tipus "ens expulsen dels nostres barris". Potser seré un desarrelat, però jo he viscut en 7 pisos diferents, en 3 ciutats diferents. Els meus pares van començar a fer la família a un barri de Lora del Río (Sevilla) on em vaig criar fins els 4 anys. D'allà vam venir a Cornellà de Llobregat. Primer a un piset prop del barri Padró, després al pis de la ciutat satèl·lit on em vaig criar fins començar BUP. El BUP el vaig fer a Barcelona, vivint al pis de la meva padrina i de la meva àvia. Després de tota una vida d'estalvi els meus pares van poder venir a viure a Barcelona, a Les Corts, on vaig viure familiarment fins que em vaig independitzar, aquells 10 anys meravellosos a la Barceloneta i després, quan ja no vaig poder pagar-ho, vaig buscar nou habitatge i el vaig trobar, aquí, on ara mateix visc, tan feliçment, al Poblenou.

A tot arreu, a tot el món, l'accés a l'habitatge està marcat per una espècie de principi de tensió centre perifèria. Si associem "centre" a la part més demandada i atractiva de la ciutat, la nostra vida és un camí des de la perifèria, obrint-nos camí cap a aquest "centre" a mesura que progressem. Quan comencem no podem estar ni viure en les zones "top" de la ciutat, per això comencem des d'aquesta "perifèria" que no és tant geogràfica (tot i que en molts casos sí) com representativa d'un espai inicial a partir del qual obrir-nos camí. I aquest camí ens aproxima al centre. No sabem si hi arribarem, però a mesura que prosperem, que progressem, que millorem, farem aquest camí.

No passa res per canviar, per moure's. Forma part de la vida. M'estimo tots els barris on he viscut, no me'n sento propietari de cap.
I un parell (formenterenc) de mesures i/o polítiques públiques que a criteri meu s'haurien d'impulsar urgentment: 

- recuperar el pla de les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit. Les ARE eren actuacions de gran abast a realitzar a tot el país, però amb especial impacte a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, per promoure, amb l'impuls de l'administració, noves grans àrees residencials, amb capacitat d'assumir fins a 70.000 habitatges, la meitat dels quals lliures i l'altra meitat de protecció social. Aquest pla va quedar en un calaix amb l'esclat de la gran crisi.
- la política pública de mercat de lloguer amb protecció social necessita injectar molts pisos. Per fer-ho, l'administració no pot apalancar-se en la iniciativa privada, treure's de la màniga un decret que expropia, de qualsevol promoció, el 30%, per destinar-lo a habitatge social. Això és una de les animalades més grans que han fet els Colauers, i mira que n'han fet. El resultat ha estat el que ja vam dir que seria: a Barcelona, ara mateix, no s'està construint res.

L'administració ha d'impulsar, ella, la construcció d'un parc d'habitatge de lloguer, i fer-ho com es pot fer, amb projectes ambiciosos i sense estúpids prejudicis.

- a Barcelona caldria impulsar actuacions atrevides, d'acord a les més noves tendències urbanístiques i arquitectòniques, que impliquessin intervencions molt singulars però de gran impacte en el mercat. Un exemple d'això seria promoure tres o quatre projectes del que es coneix com a "ciutats verticals", àlies gratacels també d'usos residencials. Aquest tipus de construcció és ideal per a ciutats que no tenen excedent de sòl edificable. S'optimitza el sòl edificable, amb projectes d'altíssima sostenibilitat que combinen espais residencials al voltant dels 200 habitatges amb usos empresarials i de serveis. Introduir prop d'un miler d'habitatges per a persones d'alt poder adquisitiu alliberaria la tensió sobre la demanda que actualment hi ha a tota Barcelona, responsable de l'encariment dels pisos. Aquest alliberament de demanda sobre l'actual oferta, facilitaria un accés en cadena per a tots els nivells adquisitius, atès que es traslladaria l'abaratiment de dalt a baix.




2 de febr. 2020

La veritable agenda i estratègia oculta del tripartit que volen. Impedim-ho! Pel "nosaltres" i per la independència!


Dilluns de la setmana passada fou un dia tristíssim, pel que -tots- vam protagonitzar.

Dimarts també fou un dia marcat per la tristesa, però per una tristesa molt diferent de la del dia anterior. Una tristesa emotiva i alhora encoratjadora, en veure l'enorme dignitat, determinació i compromís dels nostres presos polítics

Dimecres fou un dia inevitable, també trist, però també diferent als anteriors. Fou un dia en el que es diposità a les nostres mans el nostre futur. Un futur que va des del més espantós dels precipicis fins al més enlluernador demà.

Com veig jo les coses:

El primer i més important que vull dir: tots els companys i companyes del món de Junts x Cat, d'ERC i de la CUP són els meus companys i companyes independentistes.

Podré discrepar molt, moltíssim, d'estratègies, visions, tàctiques, discursos... però mai, mai, dubtaré que tots els companys i companyes de JxCAT, ERC i CUP volem la independència.

Mai ho dubtaré, fins i tot quan pensi que el que puguin estar fent no ens apropa a la independència. Són massa anys de combat, de lluita. Són massa anys compartint. Són massa anys en els que gairebé sempre els independentistes hem invertit més temps en les nostres baralles internes que en fer la independència. Però mai dubtaré que fins i tot en la més radical discrepància, tots volem la independència.

Per tant, crítica, la que es vulgui. Manca de respecte sobre el nostre compromís, el de tots, cap.

Entrant en matèria, cal dir que avui som on som pels mateixos motius que el 9N no va acabar sent el que havia de ser, que les eleccions del 27S 2015 plantejades com a plebiscitàries no ho van ser, que l'1-O 2017 no es va poder culminar el procés de fer realitat la República o que el 30G 2018 no es va poder investir el President legítim, Puigdemont.

Avui som on som i estem com estem perquè no hem aconseguit superar la fractura entre una part de la direcció d'ERC, la que mana, i el món de Junts per Catalunya.

Mesos abans del 9N el deep state espanyol i (no des de col·laboració acordada, sinó simplement des de la seva infinita estupidesa) els elements més tòxics que envoltaven Oriol Junqueras (molts dels quals segueixen intoxicant a diari) aconsegueixen "convèncer-lo" que el President Mas els està traint. De res no va servir cap de les explicacions, de les evidències de la mentida maquinada en algun fosc despatx de les clavegueres de l'estat. El 9N es va fer gràcies a que hi havia llavors liderant la CUP una persona que mereix tots els reconeixements com és en David Fernàndez, que no es va aixecar de la taula quan ERC i ICV ho van fer.

La divisió, des d'aquest nucli de direcció d'ERC estava servida... i s'ha enquistat. No es va poder tirar endavant el pla previst, de convocar immediatament unes eleccions plebiscitàries, perquè des d'aquella distància creada aquells mesos previs al 9N la direcció d'ERC només volia eleccions de partits. I quan finalment es construí Junts pel Sí ja era massa tard. Les plebiscitàries no ho foren.

I tot el més fosc que envolta l'1-O, igual, fou conseqüència d'aquesta divisió.

El gran dolor és que, al mateix temps, hi havia un moviment extraordinari al país, amb gent dels partits polítics, de la societat civil i de voluntaris sense cap militància que fou el que va fer possible l'1-O. Això, aquest moment fundacional que és l'1-O fou possible perquè hi hagué una unitat total, excepcional.

El gran dolor és que allò que havia passat, que hauria d'haver servit d'exemple i guia per a tothom, quedà sepultat en res per aquella tensió divisiva arrelada en un nucli molt concret de la direcció d'ERC. I aquesta tensió divisiva és el que explica la fractura presó/exili, la no investidura del President Puigdemont i ara el que ha passat amb el President Torra, el que ha passat aquests dies.

Malgrat tot, subsistim. Però mentre no se superi aquesta tensió divisiva no serà possible fer la independència. I només la podrem superar si som conscients del que s'hi amaga, al darrere, i cap a on ens volen portar.

Per a aquest nucli, que està imposant sense fissures la seva estratègia, el gran objectiu, l'absoluta prioritat, és carregar-se, residualitzar, el món que representa Junts x Catalunya, el món convergent o postconvergent, que diuen ells.

Per a aquest nucli que ha dissenyat i està executant implacablement aquesta estratègia de residualitzar el món de JxCAT al cost que sigui, si s'aparta aquest món de tots els àmbits de podern i govern, farà fallida, i aconseguiran així el seu objectiu.

Aquesta estratègia la van començar a desplegar després de les municipals, fent fora el món de JxCAT de tots els governs locals que va poder, pactant amb qui fos per fer-ho: CUP, Comuns, PSC, extrema dreta franquista a la Terra Alta... tot valia per fer fora de tot arreu on fos possible al món de JxCAT, per reduir a la mínima expressió el poder municipal que podia tenir.

(com ja vaig explicar, quan al món de JxCAT veuen el que està fent ERC, que és fer-los fora de tot arreu on puguin, i que el següent pas és fer-los fora de la DIBA, és quan es gesta el tristíssim pacte que es va gestar, de supervivència davant una ofensiva liquidadora. Jo no estic d'acord amb aquest pacte, però en termes de legítima defensa, l'entenc, com una reacció lògica en el moment que es pren consciència que hi ha algú que l'únic que vol és acabar amb tu)

El següent pas, i que des d'aquest petit però poderosíssim nucli de la direcció d'ERC es creu serà el definitiu, és fer fora JxCAT de la Generalitat. I si per fer-ho cal reeditar tripartits, es reediten. La cobertura ideològica és aquesta soflama del "eixamplar la base". La realitat és fer fora de qualsevol òrgan de govern a JxCAT per precipitar la seva desaparició o residualització.
Ara mateix l'aposta d'ERC té totes les de guanyar. Fins ara tots els escenaris demoscòpics projectaven que una ERC creixent, uns Comuns mantenint els seus suports i un PSC rascant una mica de l'enfonsada de Cs, garanteixen del tot la majoria absoluta.

Aquest nou tripartit no contempla, en la seva primera fase, que el PSC entri al Govern. Pel que fa a la investidura, fins i tot havien especultat que n'hi hagués prou amb l'abstenció del PSC i de la CUP, per fer un govern d'ERC i Comuns.

Des d'un punt de vista de la independència o de fer realitat la República evidentment això no entra en cap dels plans d'aquesta estratègia oculta per a les properes dècades del nucli de poder d'ERC, de l'estratègia que estan desplegant implacablement.

Això no vol dir que aquest nucli dur que lidera aquesta estratègia oculta d'ERC renunciï a la independència. No, no hi renuncien, però clarament no és el seu objectiu prioritari, ni en el curt ni en el mitjà termini. .

Hauria preferit no haver hagut d'explicar tot això amb la cruesa que he hagut de fer-ho. Pateixo molt pels molts i molt bons amics i companys de lluita que són militants d'ERC. Tinc per tots ells i elles el màxim respecte i la màxima consideració. Sé perfectament que formem part de la mateixa lluita. Però crec calia explicar-ho. 

És evidentíssim que mantenir viu i com a prioritari l'objectiu de la independència, de fer realitat la República, passa per impedir que la suma d'ERC, Comuns i PSC tingui la majoria absoluta o simple al Parlament. 

Aquest diumenge El Periódico ha publicat una primera enquesta electoral, segons la qual ERC podria escollir governar amb tripartit o amb JxCAT. Però això és fals, perquè l'elecció ja fa molt temps que està feta, per part de qui mana a ERC: si suma el tripartit, hi haurà tripartit.

Els independentistes, tots, totes, només tenim una única opció si volem mantenir viva la lluita per la independència, per fer realitat la República és fer costat al President Puigdemont i a JxCAT. Només si JxCAT esdevé el vot útil massiu de tot l'independentisme, la reivindicació de la independència romandrà viva com a objectiu prioritari.

I si analitzem l'enquesta de El Periódico, això ja sembla que està obrint-se pas entre l'electorat independentista. Fa 6 mesos el mateix diari, la mateixa empresa demoscòpica, projectava 40-41 diputats per ERC (tripartit assegurat) i 24-25 per JxCAT. En l'enquesta d'aquest diumenge, sis mesos després, la projecció d'ERC és de 33-34 diputats i la de JxCAT de 29-30.

Aquesta mobilització, aquest desplaçament del vot indepe cap a un vot útil per mantenir la independència com a objectiu prioritari, encara pot ser més intensa del que reflecteix l'enquesta del Periódico: l'empresa que fa les enquestes del Periódico és GESOP, que té un sistemàtic biaix de sobrerepresentació d'ERC i dels Comuns i d'infrarepresentació de JxCAT. Només cal recordar que el dia abans del 21D, dissabte 20D, projectaven 34-35 escons per a ERC i 24-25 per a JxCAT, i l'endemà, 21D, JxCAT treia 34 diputats i ERC 32.

Si aconseguim desarticular aquest pla absurd i letal d'aquest petit nucli que ostenta el poder absolut a ERC, si aconseguim fer impossible el tripartit, en fer-ho estarem recuperant plenament per a la causa a ERC i a tots els nostres companys i companyes.


Si fem impossible el tripartit, tothom estarà obligat, empés a posar-se a treballar per la unitat estratègica. Això no vol dir que l'endemà siguem independents. Això només vol dir, i per a mi és molt i ho és tot, que l'endemà, tots, tindrem com a objectiu prioritari la independència. Que l'endemà, tots, fins i tot aquests que la seva única estratègia era liquidar altres companys independentistes, ens posarem a treballar, per fi, plegats, com ho vam fer l'1-O. Mà estesa, complicitat, treball en comú, respecte per la diversitat, consensuar estratègies i polítiques.

Fem-ho possible. Només ens tenim a nosaltres. Només ho podrem fer des d'un "nosaltres" inclusiu i amb confiances blindades.

Podem tenir, legítimament, diferents estratègies o visions, però estem obligats a treballar plegats, aproximar-nos, compartir. Tots, al món de JxCAT, ERC i CUP, volem la independència. Això no admeto que ningú ho posi en dubte.

Les campanyes electorals són un espai en el que la disputa del vot genera més tensions. Respectem-nos. Aïllem els elements més tòxics. Interioritzem que només des d'aquest "nosaltres" del que tots formem part, la independència és possible. Votem amb intel·ligència per enterrar d'una vegada per totes aquesta letal espiral divisiva.

Estimem-nos, valorem-nos, sapiguem teixir les complicitats que ens permetin confiar plenament els uns amb els altres, compartir lluites, compartir solidaritat, compartir futur, compartir LLIBERTAT I REPÚBLICA. 
Ho vam fer, per l'1-O, i ho podem tornar a fer. 
FEM-HO! 
DONEC PERFICIAM

16 de gen. 2020

Anàlisi de l'enquesta postelectoral del CIS: Catalunya i Espanya, moviment de vot, vot indepe, col·lapse de Cs i retrats socials

Avui s'ha fet pública l'enquesta postelectoral de les eleccions generals del 10N del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les postelectorals del CIS ja són un clàssic demoscòpic, i jo les considero un encert. Permeten una aproximació molt interessant, molt oberta, des de moltes perspectives, al comportament electoral.

És una enquesta de gairebé 5.000 enquestats, feta a tot l'estat, evidentment. El CIS és un organisme estatal que gaudeix d'un merescut prestigi, reputació. És cert que ha tingut alguna etapa una mica fosca, però en general les seves són les millors enquestes que podem trobar a nivell de tot l'estat (a nivell només de CAT són les del CEO). A més a més en l'actual etapa, des que PSOE va arribar al poder amb moció de censura a Rajoy, el CIS ha estat més "valent" que mai. Ha fet algunes enquestes, com la que va fer sobre la percepció ciutadana de la justícia a Espanya que mai s'havia fet i que calia coratge per fer-la. Encara no s'atreveixen, però, a desafiar demoscòpicament el gran tabú del règim, la monarquia. Però no ho descarto. A més a més el CIS sempre ha proporcionat, en relació a les seves enquestes, una informació i accés a les dades molt obert i transparent. I ara més que mai, ja que és el propi CIS qui ens ofereix informes de les seves enquestes amb creuaments a partir de variables sociològiques, polítiques i per primera vegada també amb resultats desagregats a nivell de comunitats autònomes.

Des del punt de vista que més m'interessa, i crec que també a tots vosaltres, els meus lectors habituals, aquesta enquesta postelectoral del CIS aborda directament el tema de Catalunya i la seva incidència electoral, en el que és una perspectiva inèdita. Però també hi trobem moltes altres coses interessants, com les relatives al comportament electoral, moviments del vot i perspectives electorals i polítiques (en aquest punt em recrearé amb les evidències del col·lapse de Ciutadans, que, inequívocament, el situen ja com una opció política que desapareix). Un altre grup de preguntes molt interessant és el que permet veure les diferències socials i polítiques entre la societat catalana i la resta de l'estat des del punt de vista d'implicació i participació social, cívica i política. Hi trobem també elements vinculats a la configuració del vot des d'un punt de vista d'identitat, tant a nivell de Catalunya (especialment interessant) com a la resta de l'estat.

A diferència de la majoria de lectures que s'han fet de l'enquesta, el que menys m'interessa i al que no dedicaré ni una línia és a la projecció de resultats electorals a nivell en escons i percentatges de vot.

Catalunya i les coses que fem els catalans...Som o no som un problema? Pues depende...

Pregunta el CIS quin creuen els enquestats que és el primer problema que existeix actualment a Espanya. I quan mires els resultats penses o tothom menteix o tothom s'ha tornat mig boig, o el règim borbònic ha arribat a certes conclusions sobre com protegir-se, al marge de com veu la societat espanyola les coses.

Perquè resulta que el primer problema que els enquestats assenyalen és l'atur, amb un 35,5% de les respostes. En tercer lloc, d'alguna manera formant paquest amb aquest primer problema de l'atur, els problemes de "índole" econòmica, un 8,1%. O sigui un 43,6% atur/economia

El segon problema assenyalat pels enquestats són els polítics, els partits polítics i la política, així, en general. És el principal problema per a un 26,2% dels enquestats. I d'alguna manera associat a aquest problema de "la política", el quart problema és el de la corrupció i el frau, per a un 5,6% dels enquestats.

O sigui, els quatre primers problemes assenyalats pels espanyols són, agrupats per blocs:

- atur i economia, per a un 43,6%
- política, corrupció, frau, per a un 31,8%

No és fins a la cinquena posició que ens apareix, com a principal problema que existeix actualment a Espanya, la independència de Catalunya, que ho és per al 3,4% dels espanyols.

O sigui, el tema CAT és gairebé un monogràfic, i només és vist com un problema pel 3,4%. Mi no entiende nada.

I la cosa ja ens porta a l'APM i aquell gloriós "que no nos engañen, que nos digan la verdá" quan mirem els resultats d'una de les preguntes inèdites i més interessants que trobem en aquesta enquesta postelectoral del CIS, la que planteja als enquestats: "Lo que ha ocurrido últimamente en Catalunya ¿ha tenido alguna influencia en su decisión de voto en las elecciones del 10 de noviembre?"

Doncs bé, un 24,2% dels enquestats diuen que Sí. Un 75,3% No.

O sigui, 1 de cada 4 espanyols reconeixen que el tema CAT ha influït en el seu vot. Però no és un problema. Curiós.

Més curiós encara quan creuem la resposta per record de vot el 10N, perquè llavors veiem que ha estat decisiu per al 55,9% dels votants de VOX, per al 36,9% dels de Cs i per al 35% dels del PP.

I... com els ha influït?

- Le ha llevado a votar por el partido que mejor podía parar a los partidarios de la independencia de Catalunya per a un 27,9% dels votants de VOX, 20,9% del PP i 17,2% de Cs

- Ha cambiado su voto a favor de un partido que defiende más la unidad de España per a un 24,1% dels votants de VOX i 17,4% de Cs

Des de la perspectiva catalana, dels partits independentistes, és evident que la situació de Catalunya ha influit en la decisió dels seus votants, del 60,5% d'ERc i del 63,2% de JxCAT, i ho ha fet perquè "les ha llevado a votar un partido que defienda la independencia de Catalunya" en el 60,4% dels votants d'ERC i el 75% dels de Junts per Catalunya.

Finalment, per tancar aquesta part, el CIS fa una pregunta que ens aporta moltes pistes del que va passar el 10N. Pregunta el CIS, només per als que han reconegut que van canviar el vot pel tema de Catalunya, a quin partit tenien intenció de votar abans d'aquest canvi. Així veiem que entre els votants de VOX la intenció prèvia de vot, abans de posar Espanya pel damunt de tot un 23% era pel PP, un 13,7% per Cs i un 10,6 pel PSOE. Insisteixo, només entre els que han reconegut van canviar vot pel tema CAT.

El col·lapse de Ciutadans: les dades de la seva segura desaparició

Permeteu-me que em recreï una mica en el col·lapse d'aquesta opció política que tant odi ha sembrat, que té un comportament polític i personal tan inhumà, tan repugnantment inhumà.

Com ja havia avisat abans de l'estiu, totes les dades que teníem de Cs després del 28A apuntaven que havien entrat en fallida. I el resultat del 10N ho va confirmar. D'abril a Novembre Cs va passar de 57 diputats a 10. Hòstia còsmica.

Doncs bé, la postelectoral del CIS dibuixa un panorama de col·lapse total d'aquesta opció política. Normalment a les postlectorals, fetes poques setmanes després de les eleccions, la majoria del vot que han tingut els partits, el conserven. Així, quan es pregunta per intenció de vot si hi hagués noves eleccions, els percentatges de fidelitat són superiors al 80%: el 94,7% dels que van votar JxCAT el 10N ara ho tornarien a fer, tornarien a votar JxCAT, un 94,3% dels que van votar ERC, també votarien ERC, un 87,8% dels de Podemos, un 87,9% dels de VOX, un 84% del PP i un 82,6% del PSOE.

Tots no. En menys d'un mes, del vot que va tenir Cs el 10N, més d'un 50% ara no els votarien. Només un 46,7% dels que van votar Cs el 10N ho seguirien fent ara. El segon partit amb menys fidelitat de vot és el PSOE, amb un 82,6, i Cs se situa 35 punts per sota!!!! Acollonant

Un 10% dels seus votants ara votaria PP, un 2,5% al PSOE i un altre 2,5% a VOX. Són el partit que aboca més vot a l'abstenció, un 7,1% ara no votarien. I els que tenen més indecisos, un 27,4%.

Vull cridar l'atenció contra un reduccionisme que sovint es fa quan es parla de la fallida de Cs, dient que el vot que perdi va a VOX. Això ja veiem no és així, es reparteix cap a PP majoritàriament i tant cap a PSOE com cap a VOX, a distància del PP.

En relació al 28A segons la postelectoral del CIS, el vot de Cs es desplaçà gairebé per igual cap a VOX i cap al PP, i fou el PP qui més antic votant perdé cap a VOX.

Que el col·lapse és indubtable, ho veiem amb altres dades, com per exemple la que pregunta als enquestats si quan van votar el 10N a qui ho van fer, ho van fer amb convicció, dubtes o mal menor. Liderant els qui van votar amb dubtes també trobem Cs, un 42,9% dels que finalment els van votar. La mitjana de dubtes dels altres partits és del 21,1%. Només un 44% votà Cs amb convenciment, la xifra més baixa de tots, que té una mitjaa del 66,1%, o sigui més de 20 punts per sobre.

I la "Montapollos", què tal, com li va? Doncs mireu, en una escala de valoració de l'1 (molt malament) al 10 (molt bé), la Montapollos té una mitjana del 3,6 a tot l'estat i del 2,4 a Catalunya. El que és espectacular és que a CAT pràcticament el 50% dels enquestats (49,2%) la valoren amb un 1, la puntuació més baixa! Un 60,1% dels catalans la valoren pitjor impossible (1-2).

Coherentment amb aquestes dades si ara hi hagués eleccions generals a Catalunya Cs no obtindria representació: només un 2,1% dels enquestats de Catalunya diuen que votarien CS, per sota del 3% PP i del 2,6% VOX. La CUP p.ex. tindria un 3,9%. O sigui, col·lapse monumental, i també a Catalunya, on dos anys abans de l'enquesta Cs guanyava les eleccions del 21D. També a CAT, doncs, que és el lloc on Cs va néixer, desapareixeran.

Finito. L'últim o última que tanqui el llum.

Sobre el vot independentista:

Les dades de la postelectoral del CIS aporten una informació molt valuosa sobre el vot indepe que faríem bé d'interioritzar i assumir, ens agradin o no.

Si una cosa hauríem de tenir molt clara tots és que el vot indepe sap el que fa, que ningú no està enganyant ningú, que el vot s'expressa pluralment, que només podem ser majoria indepe si hi som tots i ens respectem entre nosaltres, i que tampoc no cal que se'ns estigui intentant vendre motos amb dades que no són certes d'eixamplament de bases, ni películes de captació de vot no indepe.

Mireu, aquest 10N el votant indepe que va votar ERC i Junts per Catalunya ho va fer amb absoluta convicció: un 83,7% dels votants d'ERC i un 80,7% dels de JxCAT. La mitjana estatal és del 66,1. O sigui, vam votar ERC i JxCAT amb plena convicció.

I ho seguiríem fent fins i tot d'haver sabut abans el resultat d'aquelles eleccions: un 99% dels d'ERC i un 96,5% dels de JxCAT. Mitjana estatal del 78,3, o sigui molt per sobre.

Un mes després del 10N, amb tot el tema dels pactes i posicionaments polítics no tancats al 100% però inequívocament lligats, ERC té una fidelitat de vot del 94,2% i Junts per Catalunya del 94,7%. És a dir, que tothom sabia què votava i que tothom està content amb com han gestionat, aquestes dues forces polítiques, el seu vot. No hi ha cap, cap, fisura.

Per tant, sí, el vot indepe s'ha expressat clarament, s'han evidenciat estratègies diferents, que eren conegudes pels seus votants i que s'han gestionat també satisfactòriament des del punt de vista d'aquests votants. Cap dubte. Agradarà o no. Però és així. Radicalment així. Fer una estratègia unitària requereix, per tant, fer convergir aquesta realitat. Si no convergim i gestem i blindem el "nosaltres" l'independentisme no té cap opció.

També, ens agradi o no, les úniques transferències significatives de vot es produeixen entre independentistes. Jo puc entendre que no hi hagi consens per bastir una opció política i electoral excepcional, que situï la independència com a objectiu del vot, amb la intenció d'abastar el gruix central i majoritari de l'independentisme, que és, a més, l'únic que pot gestionar fer la independència, o sigui, els espais de JxCat i d'ERC, però les fòbies partidistes que la falta d'unitat generen ens desgasten a tots. Perquè no és cert que així "arribem a més gent", l'únic que fem és centrar la pugna electoral entre nosaltres i alimentar tota mena de fantasmes contra els altres.

A Catalunya, abans del 10N, entre qui més dubtava la gent el seu vot? Doncs entre JxCAT i ERC.

La postelectoral del CIS també és contundent en evidenciar aquest fals relat que des d'alguns àmbits d'ERC s'intenta alimentar que s'està eixamplant la base, que s'està captant vot no indepe... Sí, és cert que ERC té una petita frontera amb espai de Comuns i PSC, però és fals que faci créixer res. Fixeu-vos, si ara hi hagués eleccions ERC podria guanyar un 8,6% de vot de l'espai Comuns i PSC, però és que perdria un 8,7% de vot que aniria cap a PSC i Comuns. O sigui, suma zero.

País, identitat i vot independentista

Una de les petites, però alhora més tòxiques i autodestructives conseqüències que s'han derivat de la "frustració" o confusió que ha seguit a no poder fer realitat la República després de l'1-O, a l'onada de repressió i als dubtes estratègics ha estat l'emergència d'un cert discurs que nega la nostra realitat nacional. Aquesta negació porta a discursos agressius dialècticament i contra el concepte integrador que ens ha permès arribar on som del "un sol poble" pacocandelià. Que si negació de la nostra realitat, orígens, llengües, identitats, que si repartidors de carnets, etc etc etc.

A aquestes alçades no puc entendre com hi hagi qui encara faci aquest "antiindependentisme" (és a dir, fer impossible assolir la independència), negant com ho fan la realitat. Perquè no crec sigui desconeixement.

Avui, aquest article, no és espai per explicar aquesta realitat. Però sí l'evidència de la dimensió política que té aquesta realitat en un aspecte tan sensible com és la identitat.

El nostre país, la Nació catalana, s'edifica a partir d'una realitat d'identitats compartides. El sentiment majoritari des del punt de vista de la identitat és el de sentir-se tan catalans com espanyols, un 40,4%. Un 65% dels catalans expressa un sentiment clar d'identitat compartida (més espanyol que català, tan català com espanyol i més català que espanyol). Només un 22,4% únicament català i un 6,2% únicament espanyol.

CSi això no ho entenem i processem constructivament, àdhuc ho potenciem i aixequem com a exemple de societat integradora capaç de bastir projectes polítics respectuosos amb identitats i orígens, i alhora inequívocament independentistes, no només no creixerem, sinó que ens carregarem la majoria assolida.

Un 50% dels votants d'ERC i un 49,1% dels votants de Junts per Catalunya expressen un sentiment d'identitat compartida. És evident que el sentiment d'identitat "només català" es concentra en aquests dos partits (49% i 49,1% respectivament), però encara és més evident que un independentisme que no processes adequadament aquesta realitat esdevindria minoritari, perquè un 50% del nostre vot expressa, ara i avui, un evident sentiment d'identitat compartida.

El vot independentista, un vot implicat a la seva societat, participatiu i solidari

Pregunta el CIS als enquestats si en els últims temps ha participat de mobilitzacions i actes de protesta. La mitjana estatal és del 19,9% que sí. Entre votants d'ERC i de JxCAT és del 58,6% i del 45,6% respectivament.

Pregunta també si es pertany a algua associació cultural o artística. A nivell estatal un 22,3% responen afirmativament. Entre votants d'ERC i de Junts x CAT un 45,6% i un 58,3% respectivament.

Un 30,4% dels espanyols pertany a alguna ONG o associació de solidaritat: un 56,9% dels votants d'ERC i un 33,3% dels de JxCAT

També una mitjana del 30% dels espanyols pertany a alguna associació ja sigui esportiva, sindical, política, laboral, veïnal... Entre els votants d'ERC i de Junts per CAT un 42,3% i un 42,1% respectivament.

He volgut acabar aquesta anàlisi amb aquestes dades. Són molt il·lustratives. Si abans veiem l'independentisme s'ha fet majoritari i pot créixer gràcies a integrar identitats compartides, ara també veiem que això ha estat possible gràcies a la gran implicació social dels independentismes, gràcies a la seva mobilització, a la seva participació en una riquíssima xarxa associativa cultural, solidària, esportiva, veïnal, etc.

Si l'independentisme no sortís de les fronteres de l'activisme independentista, no hauríem pogut arribar on ara som. És aquesta implicació i aquest moure'ns per tot arreu que ens permet créixer. Seguim així! FINS ACONSEGUIR-HO!!!!

10 de gen. 2020

Recordant el gran patriota Martí Torrent i el seu llegat de lluita i compromís, tan i tan útil aquests dies!

Aquests dies, llegint tuits d'aquest independentisme tan extremadament tòxic que hem vist néixer durant el procés independentista d'aquests anys, he recordat i pensat moltíssim en tots els històrics lluitadors per la independència que he tingut el privilegi de conèixer.

Si en aquest article m'hi refereixo, a aquests sermonejadors/sermonejadores, no és per ells/elles, que me la bufen, és únicament per preservar, davant la toxicitat que escampen, la memòria i l'honor de tants milers de militants per la independència al llarg de tants i tants anys, que amb el seu compromís i sacrifici, són els que ens han permès arribar on som avui (més lluny que mai), són els que ens han permès mantenir viva la nostra Nació i aquesta idea de Llibertat que és la independència de Catalunya.

Si no entenem que la independència és un procés històric, i no una partida a la playstation, no entendrem res. Permeteu-me fer un molt breu repàs de fites històriques a partir s.XX de gran transcendència des del punt de vista independentista, en aquest procés històric que és la independència:

  • Quan esclata la IGM, d'entre un independentisme que llavors encara no tenia cap concreció política, s'apunten centenars i centenars de voluntaris a combatre al costat de França i altres països de l'aliança occidental, per la llibertat de tots, i amb l'esperança que els EUA, el president Wilson, incloguin Catalunya dins el seu reconeixement internacional a l'autodeterminació dels pobles. Combaten, moren i els que tornen a casa ho fan amb les mans buïdes. I seguim.
  • Macià ha esdevingut el gran líder independentista. Davant la dictadura de Primo de Rivera, organitza el que es coneix com a Complot de Prats de Molló, una incursió armada des de la Catalunya Nord, per provocar un aixecament a l'interior del Principat i fer possible la independència. Són delatats, i no poden ni creuar la frontera. Detinguts i jutjats. Els voluntaris culpen els líders? No. Seguim!
  • 14 d'abril 1931, guanya ERC les eleccions a CAT i Macià proclama la República Catalana. Després de negociacions amb el nou Govern de Madrid, s'acorda reinstaurar la Generalitat i Macià no tira endavant la independència. Que hi ha crítiques, sí. Però tothom entén que hi ha uns líders que ho han gestionat des del que creuen és millor per a tots. Seguim.
  • 6 d'Octubre del 1934, Companys proclama l'Estat Català, que després de la repressió militar desencadenada per l'estat espanyol, queda en res. En els combats moren molts patriotes defensant aquell Estat Català acabat de proclamar. I tot el Govern de Catalunya, amb el seu president al capdavant, són empresonats. Però seguim.
  • El triomf del Front Popular, el 1936, comporta l'alliberament dels presos del 6 d'Octubre. Esclata la guerra civil. L'independentisme combat a tots els fronts: a Madrid, a l'Aragó, a l'Ebre... fins el darrer dia. Mort, exili, presó. Cap independentista no exigeix res pel seu sacrifici de tres anys de guerra, no en fa una pancarta per rebregar-la als altres. I seguim!
  • En la derrota, des dels camps de concentració, s'organitza la resistència, el Front Nacional de Catalunya. A l'interior i a l'exterior. A l'interior, en paraules de Pere Carbonell Fita "lluitàvem per mantenir oberts els camins a l'esperança". Es col·labora amb els aliats, lluitant, combatent, amb xarxes d'espionatge a favor dels aliats, travessant la frontera dels Pirineus amb combatents i, sobretot, aviadors aliats, amb refugiats polítics, amb jueus... Acabada la IIGM ningú se'n recorda de nosaltres. Però seguim
  • La resistència antifranquista independentista creix. Neix el PSAN. Neix ÈPOCA. Neix Terra Lliure. Neix l'MDT. Neix la Crida a la Solidaritat. S'impulsa la Crida Nacional a ERC, i etc etc etc A les primeres eleccions autonòmiques ni tan sols ERC defensa la independència. Hauríem d'esperar a la Crida Nacional a ERC, finals dels 80 per retornar a una proposta política independentista. D'entrada amb presència gairebé testimonial al Parlament.
I llavors és quan, l'any 2012 fotem un milió de persones al carrer per l'Onze per la Independència.

No fou per "art de màgia" sinó per molt, moltíssim treball al darrere. I assolim majoria independentista al Parlament. I fem el 9N. I fem l'1-O. I no ho hem aconseguit encara. Però hem arribat més lluny que mai. I seguim, perquè com en la majoria dels processos històrics, la clau que determini la seva fi i la victòria, està en mans de la capacitat de resistència i la persistència. Per això seguim, fins aconseguir-ho!



És un modest pis de l'Eixample. En Martí ens ha rebut com sempre fa ell, amb un somriure de complicitat. Anem al seu despatx. Seu darrere una taula de fusta plena de papers, fotografies i revistes. Li explico que gravarem la xerrada d'avui, que li aniré preguntant coses, moltes de les que hem parlat molts cops, però que se senti lliure d'explicar el que vulgui quan vulgui.

És Martí Torrent, històric militant independentista: Nosaltres Sols, Estat Català, Front Nacional de Catalunya... És l'any 2010, i en Martí Torrent té 98 anys. Em meravella la seva lucidesa i memòria, la seva capacitat de situar noms, persones, fets.

Gravar aquella entrevista forma part d'un projecte de memòria històrica que hem endegat amb un grup d'amics i companys de lluita patriòtica per tal de recollir l'experiència vital i militant dels més destacats independentistes vius de l'època de la República i fins el 1979: Nosaltres Sols, ERC, Estat Català, FNC, PSAN, IPC i fins a EPOCA.

En Martí ens explica, amb llum als ulls, quan va conèixer els Germans Badia i la proclamació de la República. També la guerra, la negra nit de la dictadura... tot. Són 80 anys de lluita independentista. Somriu "un dia en Cardona -es refereix a Daniel Cardona, líder i fundador de Nosaltres Sols- estàvem un grupet i va dir "m'agrada en Martí perquè no enraona i actua sempre que se li ordena", i això ha estat sempre per a mi com un catecisme, complir amb el meu deure".

Seguim parlant, i arribem fins els nostres dies (any 2010). Llavors ens diu que està content perquè veu que hi ha una joventut bona i predisposada per la independència. I acaba el que ens estava explicant amb una frase que a nosaltres ens deixa de pedra, però que aquests dies (2020), gairebé 10 anys després, m'ha vingut al cap com un interrogant profètic "el que em pregunto és si aquest jovent d'aquí 10 anys seguirà igual"

En Martí sabia que allò més difícil no era fer-se militant, sinó ser capaç de mantenir viu aquest compromís militant al llarg dels anys, superant totes les adversitats, sacrificis, fracassos, dubtes... sense defallir. Allò que té valor és ser-hi sempre, no defallir mai, anar-hi sempre. Fins aconseguir-ho.

En Martí Torrent ens va deixar dos anys més tard, l'any 2012.

Per a mi i per a la majoria dels meus companys de lluita al llarg d'aquests anys, des que m'hi vaig ficar, l'any 1984, en Martí i molts d'altres com en Martí que he tingut el privilegi de conèixer, han estat un testimoni militant del que aprendre, del que aspirar a mantenir sempre viu el seu compromís i el seu llegat, del que en som hereus.

Mentre escrivia aquestes línies no he pogut evitar somriure al recordar el que fa uns dies proclamava solemnement per tuiter una d'aquestes sermonejadores d'aquest segment tan tòxic de l'independentisme que tenim: "Mai més mouré un dit com a ciutadana com vaig fer l'1-O portant apuntats els telèfons de 3 advocats al canell per ajudar a alliberar el país fins que us haguem fet fora a tots els aprofitats que ho heu utilitzat en benefici propi"

Presó, tortura, companys morts, guerra, clandestinitat, jugar-se permanentment la vida... mai, mai, en Martí Torrent no en va fer cap referència per fer-se valer.

A cap de les converses que vaig tenir amb en Martí Torrent mai ni una paraula de crítica per a ningú, mai començar a rajar de res ni de ningú. Sempre posant el seu sentit del deure com la força motriu de la seva militància.

En Martí només va fer tota la guerra civil, formà part de l'Expedició a Mallorca, durant els Fets de Maig del 1937 defensà la caserna d'Estat Català a Barcelona, coneguda com "l'Or del Rhin" (era el nom del bar que hi havia a sota) dels atacs de la FAI (la foto d'aquells fets és la capçalera d'aquest blog, de Dies de Fúria!). Va patir presó. Quan sortí de la presó no es va desvincular de la lluita contra el franquisme i els seus aliats, motiu pel qual va decidir fer-se espia a favor dels EUA, espiant els membres del partit nacionalsocialista alemany instal·lats a Barcelona. Ho feien perquè era la seva manera de lluitar contra el franquisme, contra Hitler, contra Mussolini . "No vaig cobrar mai res", recordava quan se li preguntava per aquest apartat de la seva vida, quasi com anticipant altra vegada profèticament el que havia de ser la toxicitat que avui vivim, que faria que qualsevol sermonejador l'acusés, tan alegrement, de "paguita", de militar en benefici propi, de ser un aprofitat.

Fixeu-vos que, segons la infal·lible doctrina dels nostres sermonejadors i sermonejadores, a la llum d'aquesta visió, Macià, Companys, etc només van ser uns aprofitats que tot el que feien només ho feien en benefici propi. Això és el que explicaria, per exemple, sense cap mena de dubte sermonejador/a, que Macià el 1931 passi de la República proclamada a la Generalitat. La paguita seva i de tota la seva colla al Palau de la Generalitat. Llirisme. Ens va trair. No era un veritable independentista, per això no va tirar endavant la independència.

En fi. A vosaltres us toca interrogar-vos sobre el compromís militant que voleu: si el d'en Martí Torrent o el dels sermonejadors i sermonejadores.

Tots hauríem volgut no caure l'Onze del 1714, però el més important és que, malgrat la derrota, ens vam aixecar. Tots hauríem volgut veure proclamada i efectiva la República aquell 14 d'abril del 1931, no fou possible, i vam seguir. I vam seguir l'endemà del 6 d'Octubre. I l'endemà del 39. També ho hauríem volgut l'endemà de l'1-O, i no fou. Però seguim. I seguirem sempre. Fins aconseguir-ho. No sabem quan ni com ho aconseguirem, només sabem que per aconseguir-ho cal ser-hi sempre, no defallir mai, i així, anar-hi, anar-hi, anar-hi.
Aquí teniu uns quants minuts de les coses que ens va explicar Martí Torrent aquell dia:

DONEC PERFICIAM

PS: El temps que he estat escrivint aquest post ha passat de tot. S'ha violat la voluntat popular tant retirant la la condició d'eurodiputat de n'Oriol Junqueras com la condició de diputat del President Torra. Però dilluns el President Puigdemont i en Toni Comín estaran al Parlament Europeu. Ens donen hòsties, sempre, però ens aixequem i hi tornem. Ells tenen la força i la coerció, tots els aparells de l'estat. Nosaltres ens tenim a nosaltres i al nostre absolut compromís en la nostra lluita. I ens aixequem. I hi tornem. I ho farem tants cops com calgui. Fins aconseguir-ho. Perquè ho aconseguirem.

5 de gen. 2020

Del COMO DEBE SER dels Brighton64 al "cómo debe ser?" militant

Ahir nit un enorme concert de la mítica i històrica banda Mod (modernista) de Barcelona Brighton64. Un ja gairebé clàssic concert de reis a una de les sales més underground i amb més recorregut de la ciutat, el Sidecar, a la plaça Reial.

SOLD OUT. Estava a petar. Força gent s'ha quedat al carrer. Hi havia molta expectació perquè presentaven el seu nou disc "Como debe ser", amb lletres absolutament compromeses amb la situació que estem vivint.

La intensitat del compromís de les lletres dels nous temes és una novetat, el que no és cap novetat és el compromís del grup amb el país. Des dels 80s, amb la seva presència i concerts al Fossar de les Moreres per l'Onze.

Aquests dies, en un dels seus grandíssims articles, Jordi Bianciotto, probablement -bé, sense el probablement- el millor cronista musical de la nostra ciutat i del nostre país, parlava del salt de més de 30 anys d'aquells Brighton64 als actuals. La seva fidelitat a un estil, a un discurs musical, i alhora el seu compromís.

Sí, més de 30 anys. Enguany ha fet 32 anys del primer gran concert que vaig organitzar, amb la FNEC, per la Nit de la Benvinguda, al campus de la Facultat de Dret de la UB, amb King Kameha Meha (un grup de la Facultat d'Econòmiques), Brighton64 i Huapachà Combo.

Ho vam petar moltíssim. Hi vam fotre milers i milers de persones.

En aquells anys, amb un independentisme pràcticament testimonial, només els concerts que érem capaços d'organitzar tenien poder de convocatòria. I amb aquell incipient "rock català" d'alguna manera ens vam "retroalimentar". La "Nit de la Benvinguda" de la FNEC va seguir, i vam portar, els anys següents, grups que llavors emergien i que probablement en aquells concerts era el primer cop tocaven a Barcelona: grups com Brighton64, Sopa de Cabra, BB Sin Sed, Els Pets, Bars, etc, etc.

Aquell novembre del 1987 jo tenia 21 anys. De vegades hi penso, en l'atreviment que vam tenir, per ser uns criajos com érem: trucar els grups, contractar-los, contractar escenari, equip de so, muntar les barres, beguda... i que tot funcionés. Fins i tot la previsió de contractar una assegurança de pluja, perquè el dia programat va ploure i no hi va haver concert, el vam haver de passar a la setmana següent.

Plantar-nos a la llavors emissora musical de la Corpo, RAC105, demanar parlar amb el responsable, aconseguir que ens rebés i explicar-li aquell projecte de la "Nit de la Benvinguda", una festa universitària, amb grups del país, amb programació eclèctica... per si volien implicar-se en la difusió. I arribar a un acord, i que ens promocionessin els concerts i repartissin invitacions.

Els/Les nostres sermonejadors/sermonejadores, tòxics/tòxiques de tot això només en farien una valoració: "fillsdeputa, ja hem anat a dos dels vostres concerts i encara no som independents, sou una estafa processista que només mireu pels vostres interessos!"

I cagumtot, mira que si tenen raó!!??? Cony, si l'any 87 vaig fotre un concert independentista i l'endemà no érem independents, haver seguit fent coses em convertia inequívocament en processista. Hauria d'haver reconegut el meu fracàs, i no moure un dit més, desaparèixer.

I encara més! potser sí que m'han pillat! Si no som independents potser és perquè en un moment donat, ho reconec davant vostre, vaig mirar pels meus interessos!

La cosa de la Nit de la Benvinguda va funcionar tan i tan bé que "me vine arriba", i l'any 1989 vaig voler organitzar un segon tipus de concert universitari, que recuperés les veus del que havia estat la Nova Cançó. Vam pensar començar-ho fort, portant a Lluís Llach. Vaig començar a parlar amb els que llavors eren els seus mànagers. I mai sabré com va anar la cosa, però tot de sobte em vaig trobar que la mateixa Universitat de Barcelona, la institució, s'havia posat a muntar també, quines casualitats, un concert del Lluís Llach. Jo vaig flipar, però vaig intentar seguir endavant. Fins que un dia, la llavors Secretària General de la Universitat de Barcelona, catedràtica de Dret Civil Català, i actual magistrada del Tribunal Constitucional, Dra. Encarna Roca, em va interceptar a l'entrada de l'edifici Ilerdenc de la Facultat de Dret, i em va començar a escridassar davant tothom. Va quedar clar que podia tenir problemes si no deixava estar el tema d'en Llach. Jo vaig flipar amb la magnitud de l'escena. Mentre ella marxava, tots els meus companys de la Facultat, també atònits, m'estaven mirant sense entendre res. "Hòstia, Abad, què li has fet???".

I així que sí, ho reconec, no vaig plantar cara, que és el que hauria fet qualsevol sermonejador/a, vaig pensar que tal i com estaven les coses millor no jugar-me-la amb una bronca institucional en la que tenia totes les de perdre i amb la que estava posant en una situació molt incòmoda als representants d'en Lluís Llach. Vaig parlar-ho amb ells i els hi vaig dir que endavant, que fos la institució, la UB, que organitzés el concert, a les pistes universitàries.


Pues eso, que em podeu dir tot el que vulgueu. Entre moltes altres coses que ara no venen al cas, vaig muntar 3 concerts a la Universitat, i vam omplir, van ser un èxit total...
Però... i després d'omplir què, eh? què? Doncs res. No érem independents. Els meus companys d'universitat per sort llavors no eren com els nostres sermonejadors i sermonejadores d'ara, i cap d'ells ni d'elles no m'insultava pels passadissos de la Universitat "filldeputa, ens has fet anar a dos concerts, hi hem anat i no som independents! Ets un miserable processista. Segur que ho has fet tot per la paguita. Ens has traït" i tal i tal.

I no només no vaig ser conscient de la meva estafa processista, sinó que vaig continuar fent coses que cap d'elles no ens ha portat directament a la independència. I les segueixo fent. No tinc perdó.

Ahir al concert de Brighton64 ens vam trobar una bona colla d'aquests que no tenim perdó. Que hem estat fent coses sempre, des d'aquells 80s que els Brighton tocaven al Fossar per l'Onze fins ara. Sovint en espais diferents. Però sempre amb complicitat militant de saber-se units molt per sobre de qualsevol diferència. Uns perdedors, sens dubte, perquè portem ja més de 30 anys de militància i encara no hem aconseguit la independència. Uns fracassats d'aquests que encara creuen en el que deia Antoní Massaguer "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi", i que hi seguim anant. I hi seguirem anant.

I hi seguirem anant, com sempre, des del màxim respecte i honor en relació als patriotes que ens han precedit en la lluita i des de la total solidaritat antirepressiva. Abans i ara, perquè en aquests 30 anys hem vist i sofert de tot. Des del dolor i un respecte infinit pels qui pateixen presó o exili, i les seves famílies. Hi seguirem anant sabent que quan hi anem al costat tenim un company que donarà la cara per tu, que et defensarà, que t'allargarà la mà, que et guarirà les ferides. Hi seguirem anant, i quan brindem amb les nostres ampolles de cervesa no caldrà dir res més, perquè tot està dit amb tants anys de lluita com ens sabem i amb tot el que, pam a pam, hem pogut avançar des d'aquells 80s que ja musicaven els Brighton64, amb tot el camí fet que ens ha permès passar del testimonialisme a ser la majoria social.

Sí, ja ens perdonareu, sermonejadors i sermonejadores, per no ser tan llestos com vosaltres. A nosaltres no ens ha estat revelada la formula infalible per assolir la independència, que pel que sembla vosaltres sí teniu, tot i que mai la compartiu. Nosaltres només sabem que per arribar-hi cal anar-hi, anar-hi, anar-hi. Treballar, treballar i treballar.
Ja ens perdonareu que no hàgim abandonat la lluita a la primera d'intentar-ho i no aconseguir-ho. Som així de losers i de processistes, i així acabo, amb una molt mala notícia per a vosaltres: persistirem fins aconseguir-ho.