21 d’abr. 2017

PER LA PÀTRIA



El dia de Nadal de l'any 1933 moria el President Francesc Macià, el nostre més gran líder independentista, qui configurà l'independentisme -separatisme- tal i com el coneixem ara, des de principis del S.XX. La tomba de Macià està a la Plaça de la Fe del cementiri de Montjuïc, al seu bell mig, sòbria, però sòlida. Sobirana. Un rotund MACIÀ i un escut amb les quatre barres damunt la pedra.

El 28 d'abril del 1936, quan sortien de casa seva, un escamot de pistolers de la FAI assassinava a trets els Germans Badia davant el número 38 del carrer Muntaner. Els Germans Badia havien estat els homes més fidels que mai tingué el President Macià. Miquel Badia havia estat detingut, torturat i empresonat per participar en el complot del Garraf, havien fundat Estat Català i eren un exemple de coratge i valor per a tot el jovent separatista. Macià confià a Miquel Badia la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya, des d'on combateren la violència sectària que amenaçava el futur del país. Els criminals de la FAI no els perdonaren mai que plantés cara al seu matonisme. I al poc de ser alliberats per participar en la proclamació -fracassada- de l'Estat Català el 6 d'Octubre del 1934, els pistolers de la FAI acabaren amb les seves vides.

Els Germans Badia també reposen al Pla de la Fe del cementiri de Montjuïc. Gairebé davant pel davant de Macià.

Un 9 d'abril del 1938, en un penal de Burgos, les tropes franquistes afusellen, després d'un judici sumaríssim en el que el condemnen a mort per separatista, a Manuel Carrasco i Formiguera. Era el gran líder democratacristià, reconegut independentista, lleial a la República. Havia hagut de marxar al País Basc amb l'esclat de la guerra, perquè aquí, a Catalunya, el terrorisme anarquista de la reraguarda, que sembrà de sang tot el país, el volien matar. El seu gran pecat, ser catòlic. Les despulles de Carrasco foren traslladades al Pla de la Fe l'any 2001.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera. Tots reposen al Pla de la Fe. Aquest lloc isolat del cementiri de Montjuïc, al que s'hi arriba després de remuntar les enormes parets de nínxols que el caracteritzen. Dalt de tot, el Pla de la Fe s'obre com un oasi a la mar Mediterrània. Al bell centre del pla, Macià. I formant un triangle, les tombes dels Germans Badia i de Carrasco i Formiguera.

En aquest punt es condensa la història d'honor i coratge de l'independentisme i la seva capacitat de sacrifici, fins al martiri. Si en un lloc l'estelada hauria d'onejar sempre, eterna, a mitja asta, hauria de ser al Pla de la Fe.

L'estelada, la bandera més que centenària que expressa el nostre ideal, sagrat, per la independència, per la llibertat, sorgeix com a símbol a començaments del s.XX.

En aquell començament de segle, en una epopeia encara poc coneguda, centenars de joves catalans, independentistes, van lluitar amb la legió francesa durant la 1a Guerra Mundial. Ho feren per defensar el seu ideal de llibertat i el dret a la independència dels pobles. Ho explica l'historiador Solé Sabaté: “Els voluntaris catalans en la Gran Guerra lluiten per la independència de Catalunya en un moment en què ningú hi somia; són els primers independentistes d'aquest segle. Així, són els primers a portar l'estelada al front, a la punta de la baioneta.”

L'any 1918 el dirigent catalanista Dr. Joan Soler i Pla entregà una d'aquelles primeres estelades a un d'aquells voluntaris catalans a la Gran Guerra, al soldat Camil Campanyà. Aquell combatent caigué mort en combat al front de Verdun (França), però els seus companys de trinxera no el varen oblidar. En el seu comiat solemne les seves despulles foren recobertes amb aquella mateixa estelada que Campanyà s'endugué al front. Un cop enterrat finalment l'estelada fou retornada al Dr. Soler-Pla, i els seus descendents la varen custodiar fins als nostres dies. Ara, gràcies a una campanya dels companys de la Fundació Reeixida, està exposada al Museu d'Història de Catalunya.

Aquesta estelada, coneguda com l'estelada de Verdun, és la més antiga que es conserva, i és la que ha fet servir el genial dissenyador, amic i camarada Xavier Miserachs com a fons per als dos cartells dels dos actes amb els que volem homenatjar els Germans Badia, el President Macià i Manuel Carrasco i Formiguera sota aquesta invocació unitària i històrica de PER LA PÀTRIA.

El primer tindrà lloc divendres 28 d'abril, a les 19:00, davant el número 38 del carrer Muntaner. Serà un homenatge als Germans Badia el dia i en el lloc on aquell covard escamot de pistolers failangistes els assassinà. Hi intervindrem l'historiador Lluís Duran i jo mateix.

El segon acte tindrà lloc diumenge 7 de maig, a les 12:00, a la Plaça de la Fe del Cementiri de Montjuic. Serà un acte d'homenatge a Macià, als Germans Badia i a Carrasco i Formiguera, presentat pel camarada Aleix Fenoll, amb les intervencions de Francesc Canosa, Toni Castellà i Francesc Homs.

La Pàtria, com a ideal que ens transcendeix, com a deure i compromís amb nosaltres mateixos i la nostra societat, amb una història i amb un futur, amb uns valors i amb una lleialtat. La Pàtria, no un concepte abstracte, sinó plenament tangible, en tots i cadascun de nosaltres, però, sobretot, en els valors, el compromís i l'ideal des dels que la fem viva.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera són els nostres valors, exemplifiquen el nostre compromís, són la vivència concreta del que significa, també, l'honor, la dignitat i la capacitat de sacrifici. I el dia 7, molt significativament, tindrem la veu dels qui avui també saben ser dignes hereus d'aquest testimoni, assumint els sacrificis que hagin calgut a partir del seu compromís exemplar. Avui el nostre compromís és inequívocament ferm, cívic i exemplarment democràtic. I la  nostra força, la raó i la determinació. Però, com ja hem vist i veurem, també exigeix sacrificis, perquè tenim al davant un estat demofòbic.

Sí, en aquest moment tan transcendent hem volgut reivindicar Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera, i dir que són vius entre nosaltres, amb nosaltres i en nosaltres. Avui la seva mirada, des del fons dels cartells, ens alerta, severa, que no hi ha espai a la nostra història per a covardies, deslleialtats o estupendismes.  Serem si allò que podem aportar ho aboquem a blindar aquest TOTS des del que ens constituïm com a Pàtria. Posem-hi el millor de tots nosaltres, el llegat de valors dels qui ens han precedit i el que ara som i hem après a ser.


Per la Pàtria.

Us hi esperem!

20 d’abr. 2017

Moltes coses en poques (Barça, País, actitud...)

Avui la Juve ha eliminat el Barça a quarts de final de la Champions. Podríem dir que és esport. Però també podríem dir moltes altres coses.

El Barça potser sempre ha estat més que un Club. Però no sempre ha estat un Club gloriós. El Barça més que un Club, etern derrotat, va esdevenir un club gloriós, un referent esportiu, social, un club guanyador, un club en l'elit amb Johan Cruyff d'entrenador i amb la seva obra continuada en la presidència del Club amb en Jan Laporta, i al vestidor amb en Ryjard i en Pep Guardiola.

Cruyff va dotar el nostre Club d'una personalitat esportiva i anímica excepcional, que va complementar la històrica personalitat cívica i social que ja tenia.

El Cruyff jugador ja va ser extraordinari, però només ens va poder donar alguna victòria esportiva. El Cruyff entrenador ens va canviar la història. Ell va encetar el cicle esportiu més triomfant de la nostra història. Ell ens va dur a guanyar la primera Copa d'Europa. Ell dissenyà un estil de joc únic, que va fascinar tot el món, per la seva bellesa i per la seva eficàcia. I ell ens ensenyà a ser guanyadors, monitoritzar el nostre canvi de caràcter de patidors a guanyadors, d'insegurs a confiats, de porucs a orgullosos. I ell convertí allò que teníem per tranquil·litzar les nostres consciències, la Masia, la pedrera, en una prodigiosa fàbrica de jugadors, de cracks, de referents, que alimentaven la columna vertebral del primer equip.

Cruyff, la llegenda, no pogué completar la seva obra. La mesquinesa del nuñisme volgué acabar amb ell, amb aquelles històries dels fitxatges de la portera de Núñez. Però l'únic amb que aquests cretins acabaren fou amb la dictadura nuñista. I el fracàs descomunal dels seus hereus, personificats en "l'amic" Joan Gaspart ens dugé o permeté -en un club amb una massa social tan penosament conservadora i cretina- a que un personatge com en Jan Laporta i tot l'equip que l'acompanyava, fills nats del cruyffisme, guanyessin les eleccions a la presidència del Club.

I amb en Laporta de President i en Cruyff d'inspirador esportiu el Barça visqué els seus més grans moments de glòria. I un dels deixebles més avantatjats del mestre Cruyff, en Pep Guardiola, fou qui finalment portà el Club a guanyar-ho tot.

A partir d'aquell moment tot ha estat, fins i tot en la victòria, mancat d'ànima i fins i tot, en alguns moments, miserable. Com quan van retirar o voler retirar el càrrec honorífic de President d'Honor a Johan Cruyff. O quan van maquinar contra Guardiola. O quan van voler desfer-se de Messi. O quan van vendre l'ànima del Club, els seus valors, per quatre rals, a la propaganda de les dictadures islamistes que patrocinen el terrorisme internacional del fonamentalisme islàmic.

Les últimes eleccions al FCB vaig donar suport al meu amic Agustí Benedito. Ho vaig fer des d'una certa frustració, perquè ho hauria donat tot perquè haguessin anat junts amb en Jan Laporta. No va ser possible. Una pena. Una trista història que va facilitar guanyar les eleccions a la grisor mesquina d'en Bartomeu i els seus.

Des de llavors, però, no havia escrit ni una línia crítica amb en Bartomeu. Era el meu president. I l'entrenador triat el meu entrenador. I els jugadors fitxats els meus jugadors. Incondicionalment. Fins avui, que amb l'eliminació davant la Juve entenc que cal parlar perquè implica el col·lapse d'una gestió. I davant aquest col·lapse, cal reaccionar, cal fer coses.

Té també, això que explico futbolísticament, una certa dimensió de país. Els últims anys hem viscut situacions que ens permeten establir paral·lelismes.

Quan es va fer el 9N hi va haver qui ho va criticar, perquè pensaven no era prou. Quan es va fer el 27S tampoc van trobar bé unes eleccions plebiscitàries. Quan es va aprovar un full de ruta per a la legislatura, que ens menés a la independència, tampoc el van trobar bé. I enlloc de donar suport a l'acordat, ho menystenien i demanaven es fessin altres coses. Quan es feien altres coses, tampoc mai es feien bé. Quan qui havia de gestionar fer les coses que ells havien dit es fessin plantejava les dificultats que sorgien i les possibles alternatives per superar-les, menystenien les dificultats i menyspreaven la feina dels qui gestionaven fer les coses.

Al meu entendre, d'acord al meu caràcter, en tots els àmbits de la vida podem defensar moltes coses. Finalment se n'ha de fer una. Serà la que nosaltres volíem o no. Però és la que s'ha decidit fer. El que, per lleialtat, com a angle de la meva cadena de valors no puc admetre, és que, un cop es decideix fer una cosa, treballar incessantment contra aquesta cosa.

Jo he pogut donar suport a Soriano davant Rosell, a Beneditto davant Bartomeu, però un cop celebrades les eleccions he estat incondicionalment amb l'equip i amb el Club. Els hi he fet confiança i he donat suport al projecte que executaven. I ho he mantingut fins que el seu projecte, com ha estat el cas d'avui, s'ha col·lapsat.

Aquesta lleialtat també sempre he mirat de mantenir-la en termes polítics i de país. Vaig donar suport incondicional a Junts pel Sí. I vaig donar ple suport al full de ruta que va implicar la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Em vaig oposar a introduir canvis sobre la marxa en aquest full de ruta pel simple caprici d'alguns influencers. Però sempre vaig dir que si s'introduïen aquests canvis, els hi donaria suport incondicionalment. I així ho he fet. Entenia que el mandat del 27S i del full de ruta ens menava a una DUI, i que era innecessari modificar-lo per plantejar un referèndum. Però es va modificar i ara sóc el primer partidari del referèndum. No perquè cregui és el millor, sinó perquè és el que hem acordat.

El que exigeixo és lleialtat i fidelitat al que ens comprometem a fer. Hem dit que referèndum o referèndum, doncs això és el que toca. Però per damunt de tot la lleialtat i la fidelitat la tinc a una idea i un objectiu: assolir la independència de Catalunya. Si qui està gestionant el procés em diu que no farem el referèndum perquè s'ha vist és més útil o eficaç fer una altra cosa, doncs tindran el meu total suport.

Tenen un mandat, tinc confiança que el volen assolir i estan fent tot el possible per assolir-lo, i mentre això es mantingui així tindran el meu suport. Si diuen hem de fer A, suport. Si diuen hem de fer B, suport. Jutjaré al final del procés. Si deixen d'intentar-ho, si desisteixen o si fracassen, llavors serà el moment d'actuar, de valorar què hem fet malament i de reprendre el camí per fer-ho bé.

No té cap mena de sentit estiguem valorant, diàriament, en termes d'objectiu final, què és el que es fa i com es fa. És absurd. Potser té raó qui diu que s'ha de fer A-1. Però potser també té raó qui diu s'ha de fer A-2. I fins i tot A-3. Però només hi ha unes persones que poden prendre decisions, i que tenen tota la informació per prendre decisions. I jo els hi dono suport, optin per A-1, A-2, A-3 o el que sigui. Fins i tot si opten per A-1 i jo crec és millor A-2. Sempre confiança i ple suport.

Aquesta és l'única actitud, crec, que ens pot menar a la victòria.

Algú em podrà dir, cony, si aquestes coses que no veies bé o això que ara critiques ho haguessis fet públic abans potser no hauríem arribat a aquest moment de derrota.

Fals.

Els legitimats per prendre decisions i els seus responsables eren uns. Qüestionar-los permanentment no hagués implicat cap altra cosa que un desgast intern terrible. Odio aquesta gent que cada partit està qüestionant alineacions, tàctiques, canvis, etc. Sí, ho odio. No ho faig mai. Puc dir, això sí, si el que he vist m'ha agradat o no, si m'ha preocupat o no. Però mai entrar a coses que són la competència del President del Club i de l'entrenador. I puc, no cal ni dir-ho, tenir un posicionament tan radical com calgui davant fets concrets, com p.ex. la publicitat i el patrocinador a la samarreta del Club.

En termes polítics per a mi implica no estar jutjant permanentment el que es fa, el que es diu, etc. Faig confiança. Hem de fer confiança.

Si el VP Junqueras diu que si pel que sigui no podem fer el referèndum, com és la nostra voluntat, i farem una DUI, jo li dono suport. I l'únic que li demano per a aquest suport és que no sigui una ocurrència seva, sinó que ho hagi parlat i estratègicament acordat amb el President Puigdemont i resta de Govern i líders parlamentaris.

Què és el que li exigeixo al VP Junqueras, al President Puigdemont i resta...? Que em portin a la independència!

Té algú més informació per saber quina és la millor manera d'arribar-hi que ells? No

Confio en ells? Sí

Doncs per tant confio plenament en el que facin o per on ens diguin hi arribarem.

Qui sóc jo per, des del meu sofà, recriminar el que fan o el que proposen? Ens hem begut l'enteniment? Hi ha qui creu que, com el Sant Pare, està dotat del bé de Déu de la infal·libilitat i que per tant només allò que ells diuen és veritat i encertat. Però aquests il·luminats, amics meus, no passen mai d'aquesta condició, de la condició d'il·luminats, perquè mai sotmeten al contrast de la realitat les seves idees, cosa que sí que fan els qui gestionen el procés i estan tacats de l'oli de fer funcionar la maquinària fins l'últim dels porus de la seva pell.

No, mireu. Jo vaig donar suport a l'Agustí Benedito. I m'hagués agradat anessin junts amb en Jan Laporta. Però va guanyar en Bartomeu. I és el meu President. I el respecto. M'hagués agradat que Pep Guardiola fos el líder esportiu de l'equip, però no va ser. I he donat ple suport al Lucho. M'haguessin agradat altres fitxatges o altres jugadors de la pedrera al primer equip, però no ha estat així. I he donat suport a tots els nostres jugadors. Incondicionalment. Mai els he jutjat, mai he volgut fer d'entrenador.

Però avui, eliminats de la Champions, que entenc és el gran objectiu esportiu del Barça, sí que és el moment de parlar-ne.

Políticament igual. Em sua la polla si fem RUI, si fem DUI, o si FEM SHUI. Dono ple suport i confiança als qui, legítimament, ho estan gestionant. Quedo en situació de disposició permanent pel que pugui ajudar. I no em passaré els dies jutjant cosetes, paraules, gestos, moviments. Estem aquí per fer la independència, no perquè es faci tot allò que a cadascú de nosaltres ens surt del cap s'ha de fer. Tinc clar quins són els responsables. I tinc clar que tenen el meu suport incondicional.

I arribats al punt que hàgim assolit o no els objectius, llavors sí que podrem valorar com s'han fet les coses, etc. En el futbol diem que hi ha tants entrenadors com aficionats. En política, també. Però les decisions només les han de prendre uns, que per això són els legitimats a fer-ho. I la resta, a donar-hi suport i no a fer-nos-ho d'il·lustres alliçonadors que es llencen a les piscines i surten eixut.
 
HI ESTEM COMPROMESOS
DONEC PERFICIAM

1 d’abr. 2017

CEO-2: Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes. 

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos
Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber -o poder- respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aillarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que la indy té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S? que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la indy, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

- el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels antisistema.

- la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats des del 28S en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té. 
El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la indy perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat
Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència només únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 


Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva autoubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la indy i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:
  • Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la indy, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar.
  • Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria.
  • I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.
Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?  
La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim
Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de nos que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la indy? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorveix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la indy? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política. 

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

DONEC PERFICIAM

31 de març 2017

Un parell de pinzellades sobre el 1r BOP CEO 2017 i la independència

Molt interessant primer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, la millor enquesta que es fa a Catalunya. Intentaré fer, en aquest primer article, algunes pinzellades sobre les principals dades, novetats i tendències sobre la independència.

El mes de novembre de 2016 feia una anàlisi comparada del 3r. Baròmetre del CEO del 2016 i de l'enquesta del ICPS de la UAB, que van sortir simultàniament. En aquell moment vaig advertir que CEO i ICPS projectaven pràcticament el mateix resultat per al Sí (44,9 i 46,6 respectivament), però que diferien molt en el No: 45,1 del CEO per 33,8 de l'ICPS. I llavors ja vaig explicar que el CEO preguntava "vol que CAT sigui un Estat independent", mentre que l'ICPS preguntava "si demà es fes un referèndum què votaria".

Això ens posava sobre la pista que entre el "No" hi havia una part de la població, significativa, que preguntat sobre si volen que CAT sigui independent estan en el No, però que preguntats concretament sobre el seu vot, no hi votarien en contra.

Aquest 1r. BOP del CEO del 2017 tenim la sort que hagi plantejat les dues qüestions:
- Vol que Catalunya esdevingui un estat independent
- Si demà es fes un referèndum, vostè que votaria

Com en el cas de la comparativa amb l'ICPS, els resultats del CEO per a les dues preguntes pel que fa al Sí són pràcticament idèntics: 44,3% de Sí a la primera (vol) i 43,3% a la segona (vot).

I igualment, la diferència forta la trobem en el No, atès que passem d'un 48,5% que No vol a un 22,2% que votaria No. Una diferència molt radical, que consolida plenament l'anàlisi que hi ha una part de la població a CAT que no voldria veure una CAT independent però que no pensa oposar-s'hi.

Aquesta és la més important aportació d'aquest BOP del CEO. És una dada sobre la que reflexionar, tant pel seu impacte com per tot el que hi ha al darrere. Perquè no deixa de ser un fenomen polític intrigant aquest diferencial entre no voler i no votar. I fins ara no havia emergit, però ara ho fa cada cop amb més força, i té molt pes polític i sociològic al darrere.

Un segon element molt rellevant d'aquest CEO és una altra novetat: la pregunta sobre el referèndum.
Clarament si hi ha un fet polític de primera magnitud que comparteix amb una majoria abrumadora la societat catalana és la voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Un 73,6% dels catalans volen que se celebri aquest referèndum, és a dir, 3 de cada 4 catalans.

Des d'un punt de vista polític és una dada que no pot deixar indiferent. No ho fa a Catalunya, i el President Puigdemont ja ha dit per activa i per passiva "referèndum o referèndum". Però és inconcebible que a nivell estat espanyol aquesta extraordinària en termes polítics i socials majoria de catalans que volen el referèndum sigui obviada, menystinguda, ignorada. Un sistema democràtic ho és si sap canalitzar les voluntats democràtiques, i aquesta és potser la voluntat democràtica que més consens desperta a Catalunya: REFERÈNDUM.

Després hi ha matisos: els qui volen referèndum sigui com sigui, és a dir, amb acord amb l'estat o no (un 50,3% dels catalans) i els qui el volen però acordat amb l'estat (un 23,5%).

Fixem-nos que el referèndum supera, amb escreix, les barreres que imposen els partits:
- un 41,8% dels votants de C's volen un referèndum pactat amb l'estat, però és que un 8,2% dels seus votants també unilateral
- un 18,6% dels votants de PSC el voldrien unilateral, i un 34,3% acordat
- un 3,5 dels votants del PP unilateral i un 26,3% acordat.

És a dir, un 50% dels votants de C's volen referèndum, un 53% dels del PSC i un 30% dels del PP, que són els partits que s'hi oposen por lo civil o por lo penal. La fractura entre votants i partits és radical en aquest punt.

Però la incongruència i fractura màxima arriba amb CSQEP, atès que a nivell de Parlament practiquen totalment el filibusterisme contra el referèndum, però un 47,7% dels seus votants el voldrien fins i tot unilateral. Això deixa molt en evidència la farsa política dels Comuns i el menyspreu als seus votants.

Estabilitat, marges d'error i estancament
Avui la majoria de mitjans unionistes, entre els que incloc els de la CCMA han titulat que el No a la independència sumava suports i es distanciava del Sí.

Això no és cert. O no ho és de manera significativa en termes demoscòpics. El marge d'error de l'enquesta és del 2,5%. Fixem-nos que el Sí passa del 45,3 al 44,3, és a dir, dins dels marges d'error. I el No passa del 46,8 al 48,5, també dins dels marges d'error.

Per tant la primera evidència, que tenim des de fa molts i molts mesos, molt i molt temps és que hi ha una gran estabilitat entre els que volen la indy i els que no la volen. Totes les oscil·lacions que observem estan dins dels marges d'error de l'enquesta. I això és un fet.

Hi ha en relació a aquest tema un parell d'enfocaments que són interessants:
- és una evidència que la nostra societat està molt dividida entre els qui volem i els qui no volen la independència, pràcticament som meitat i meitat
- però també és una evidència que hi ha una part de la societat que preguntat en la seva esfera personal si vol que CAT sigui independent, no ho vol, però no pensa fer res per oposar-s'hi, no votarà en contra.

Els dos fets polítics conviuen simultàniament a la nostra societat, són rellevants i només són resolubles amb un referèndum.

Hi ha una tercera qüestió que sobre la que no podem passar de puntetes: aquesta gran estabilitat en relació a la independència no ha d'amagar que fa molt de temps que l'independentisme no creix, que hem deixat de fer independentistes.

L'estabilitat demoscòpica, que és certa, ens serveix d'argument davant els titulars com els que avui han fet des de la CCMA que el No creix. Fals. O com a mínim, tendenciós i manipulador.

Però no pot amagar que no creixem. I aquí és, com a independentistes, que ens hem d'interrogar profundament. Per què hem deixat de créixer?

I aquí podem tenir un enfocament de resposta múltiple i molt complexe, que vagi des de la composició sociodemogràfica del nostre país a l'activitat política. És a dir, que hàgim tocat sostre en relació a les possibilitats de sumar suports a la independència o que la nostra activitat política sigui el que està "fabricant" aquest sostre.

Jo crec que la nostra activitat política (la de l'independentisme) és la principal causant d'haver fabricat aquest sostre, i té molt a veure amb l'emergència de la CUP com a crossa necessària, que ha estat letal per al creixement de l'independentisme. Però això serà llarg d'explicar i ho faré i fonamentaré en un altre article.

29 de març 2017

Militància indepedentista: confiar vs desconfiar, servir vs exigir?

Hem tingut uns dies políticament molt polièdrics des del punt de vista independentista, del procés independentista.

Vam tenir el festival de declaracions de Margallo-desatado explicant com l'estat espanyol s'està empenyorant davant molts països per aconseguir "favors" per combatre la causa independentista catalana. Un tema que en si mateix hauria de ser un escàndol com la guerra bruta de l'operació Catalunya, però que en l'omertà informativa i política que viu l'estat espanyol, només ha tingut impacte entre el públic independentista.

Sobre això, dues coses. Com a indepes no ens hauríem de sorprendre, ni d'això d'en Margallo ni de la guerra bruta. Sabíem ho farien. Però sí que ens hem de sorprendre, com a demòcrates, de l'omertà i la facilitat amb la que s'encobreix quan se'ls enxampa fent-ho. I aquí ja sabíem hi ha uns partits que formen part estructural del règim i estan implicats fins al moll de l'òs en aquestes guerres brutes, com PP i PSOE, d'altres que en són palmeros vocacionals i instigadors, com C's. Però finalment hi ha la sorpresa -negativa- de tot l'entramat Comuns-Podemitas-ICV-EUA, que per a vergonya de la lluita democràtica que algun dia protagonitzaren han esdevingut un silenci ignominiós, uns còmplices de tot plegat, uns autèntics farsants al servei del poder i del règim.

Hem tingut també -tenim- el viatge del President de la Generalitat als EUA, que està permetent fer contactes importants i projectar la causa democràtica de l'independentisme català. Sembrar. Sembrar per collir. Com la paràbola, aquella llavor que cau en terra fèrtil, germina i dona fruit. I la que cau damunt la roca o a la vora del camí, sucumbeix. Doncs l'independentisme, singularment el govern d'aquesta legislatura, tot i que la feina va començar molt bé amb l'anterior, fa temps que està sembrant internacionalment una llavor que, no ho dubteu, farà gra.

Avui també hem tingut la vista colonial del President Rajoy, a tornar a prometre allò que sempre han incomplert. Tenen un punt vexatori aquestes visites, que ens tracten com a uns paletos bavejadors davant quatre monedes d'or. Al voltant del líder colonial s'hi apleguen els de sempre. I la imatge d'avui dels Màrius Carol, Enric Hernaez, Vidal Folch, etc. bavejant servilment, submisament davant "l'ama" Soraya ha estat especialment patètica. També us haig de dir que crec que potser mai una visita colonial així havia provocat menys impacte i més rebuig.

Acabem d'adobar polièdricament la cosa amb la violència rebentaire dels totalitaris d'Arran. Recordem que han estat sistemàticament intentant-se carregar el procés independentista. El seu rotllo és un altre. Ara recentment ho van intentar fent campanya perquè la CUP no votés els pressupostos 2017 i així donar per finalitzada la legislatura i el procés. I ahir ho van intentar exercint la violència, intentant assaltar la seu del PP. Si una cosa és el que des de l'inici del procés estan esperant i/o provocant que passi els unionistes és que hi hagi episodis de violència. I com no hi han estat, se'ls inventen, com p.ex. la patètica fiscal en cap Magaldi muntant aquella pel·lícula vergonyosa d'haver estat violentada a la sortida del TSJC el dia del judici a Mas. Els d'Arran, tot i que escassos de neurones, sí saben que si hi ha una cosa que pot fer descarrilar el procés és algun episodi de violència. I en això estan.

Com veiem, en molt pocs dies han passat coses molt diferents, amb actors molt diferents, des d'angles molt diferents, amb intencions molt diferents i amb impactes molt diferents.

D'aquí al final del procés, és a dir, en aquests propers mesos de coses així en viurem moltes. Serà un continu. I hi hem d'estar preparats. Pá lo bueno y pá lo malo.

Hi ha, però, un fil latent en tot el procés, en el sector independentista, que té un punt més preocupant que qualsevol d'aquests episodis suara descrits. M'estic referint a tot el que té a veure en la confiança en el procés, els seus actors, i en l'actitud davant el procés.


Mireu, i crec que ja ho he desenvolupat en algun post anterior. Al meu entendre l'actitud militant en un moment com aquest és la de tenir una confiança plena i proposar-se permanentment a "servir", a ajudar en el que calgui.

Davant aquesta actitud militant que jo crec és l'exigible, la de la confiança i la vocació de servei, n'hi ha una altra: l'actitud de desconfiança permanent i no de servir, sinó d'exigir.

Vaig començar a militar l'any 1984. Des de llavors sempre he estat vinculat al moviment independentista, en moltes diferents expressions que ha tingut o per les que he passat: activisme nacional, estudiantil, de barri, cultural, esportiu, polític, etc. I us puc assegurar que per a la majoria dels companys amb els que comparteixo tants anys de lluita indepe, el que estem vivint és un "somni". Estàvem disposats a consagrar la nostra vida a la lluita independentista, però se'ns feia molt difícil, en aquells anys 80's poder-nos representar com i quan el país assoliria un compromís polític independentista com el que ara estem vivint. I sí, per molts "tenim pressa" que alguns hi vulguin posar, el cert és que ha arribat a una velocitat formidable i hem tingut un creixement fins assolir la majoria indy actual, de vertigen, extraordinari. De manera que, sobretot, el que donem és gràcies per poder estar vivint el que ara estem vivint, de tenir la independència tan a tocar de la punta dels dits.

En aquest punt amb la majoria d'aquests companys també compartim una altra cosa: confiança plena amb qui està liderant el procés, amb qui està donant la cara, amb qui ho està gestionant. Confio plenament en el President Puigdemont, en el vicepresident Junqueras i en tots i cadascun dels consellers del Govern. S'està treballant molt, s'està treballant amb un compromís inequívoc per fer la independència i s'està treballant molt bé. I vull insistir-ho tant com calgui: HI TINC PLENA, ABSOLUTA, CONFIANÇA.

També tinc confiança en la majoria parlamentària de Junts pel Sí, molta, moltíssima. I no en tinc, però m'esforço per tenir-la, en la CUP. Per segona vegada des del 27S han sabut estar a l'alçada del moment (el primer va ser la moció de confiança) i han votat d'acord al que es varen comprometre, aprovant els pressupostos. Si no ho haguéssin fet ja s'hauria acabat tot, com a mínim com ho hem conegut fins ara. Per tant, intento esforçar-me en pesar cal confiar-hi.

I també en la societat civil, singularment en l'ANC i tota la gent de l'ANC.

La confiança per a mi té una formulació molt clara: sé que estan totalment compromesos en fer possible la independència, i confio plenament que faran tot el que calgui, de la manera que calgui, com calgui i quan calgui per fer-la possible. És a dir, que tinc plena confiança en les decisions que prenguin, siguin les que siguin. Ells tenen més informació que jo, ells saben molt millor que jo com estan les coses, ells poden establir les millors estratègies per poder arribar a la independència, i jo els hi faig confiança i em poso al seu servei per ajudar en allò que modestament pugui. Si diuen que em de fer una Declaració d'Independència, suport. Si diuen que hem de fer referèndum, suport. Si diuen que hem de fer eleccions, suport. Si diuen ens hem de fer voluntaris, ens en farem. Si diuen que hem de recollir signatures, les recollirem. Si diuen que hem d'anar al juny, al juny. Si diuen que hem d'anar al setembre, al setembre. I així. Confiança i servei. Sense condicions.

Contrasto amb tristesa, però, en algun independentisme, una actitud molt diferent: de desconfiança i d'exigència. Una actitud política que palesa, en totes les declaracions, en tot el que fan, desconfiança en relació a tots aquests agents que abans llistava, singularment contra el Govern. Es passen la vida escrutant tot el que es diu i fa buscant aquella prova per a ells irrefutable que confirmi els motius que tenen per mantenir aquesta permanent desconfiança.

Em recorden una mica aquests episodis del canal ODISEA dels "Alienígenes ancestrals", que es passen tots els capítols acumulant suposicions i buscant aquella prova -que no arriba mai- que confirmi les seves tesis.

A més, en un exercici d'impúdica immodèstia, tots els "desconfiats" exhibeixen una altra característica: tots i cadascun d'ells tenen la recepta màgica per fer la independència. És una recepta, a més, que no admet qüestionament. Només serem independents si es fan les coses com ells diuen. Si no els hi fem cas, és que no la volem (el que confirma la seva teoria conspirativa de que calia desconfiar).

Aquest bucle de la desconfiança i la vanitat de la possessió de la veritat es manifesta políticament en l'exigència. Sempre estan exigint. Normal: si no confies en ningú i si et consideres investit d'una sabiduria excepcional, única, que és la que t'ha permès tenir a tu en solitari la clau de com arribar a la independència, el teu dia a dia és estar exigint.

Ara exigeixo que trenquem el full de ruta acordat, ara exigeixo un referèndum, ara exigeixo comencem la campanya del referèndum, ara exigeixo data per fer-lo, ara exigeixo la pregunta... i així fins a l'infinit.

Normalment el triangle desconfiança-possessió de la veritat-exigència sempre el trobem en persones que no exerceixen cap responsabilitat, que no tenen res concret a fer, que no hi ha res en relació al que puguem jutjar-los o valorar-los.

Jo de debò us ho dic, si poguéssim ser independents demà, millor que demà passat. Però si no ho podem ser fins d'aquí 10 mesos enlloc de 6 mesos, doncs no passa res. Confio en els qui gestionen el procés, de manera que sé que si el nostre moment és al juny ho farem al juny, si és al setembre, al setembre, però que si ha de ser al novembre, doncs molt bé, al novembre, i no passa res.

Hi havia, a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà, on vivíem, un capellà jesuïta que feia la missa d'una dels diumenges. A mi m'encantaven els seus sermons. Els entenia, m'arribaven al cor, em feien reflexionar, em sacsejaven. Era mossèn Roca. Recordo un dia unes paraules seves que no he oblidat: si un dia necessiteu que algú faci alguna cosa per vosaltres, acudireu a qui ja fa moltes coses per tothom, perquè és la gent que sempre diu sí, que té vocació de servei i que per més coses que tingui, sempre trobarà la manera d'ajudar-vos. En canvi, aquests que no fan mai res per ningú no cal ni que us hi acosteu, si no fan res és perquè sempre troben una manera de no comprometre's, sempre tenen alguna exigència a plantejar que fa que en no donar-se, tot es quedi en això, en exigir als altres per no fer ells.

Amics, amigues, estem en un moment excepcional. Tenim la independència a tocar dels dits. I tenim l'enorme sort de comptar amb un Govern com el que presideix el MHP Puigdemont i el Vicepresident Junqueras. Tenim la sort del grup parlamentari de Junts pel Sí. I tenim l'enorme sort d'una societat civil mobilitzada que ha estat la que ha impulsat tot el procés. Valorem-ho. I confiem-hi plenament. És l'actitud militant exigible, però que ens ha de sortir de "natural": confiança. I sempre, sempre, vocació de servei. Estar sempre disponible. Per al que calgui.

Amb confiança i vocació de servei serem part del procés, perquè serem útils.

No sigueu com aquests que sempre desconfien de tot i de tothom i que tot el que aporten és una exigència permanent de que tot el que es faci sigui allò que ells diuen que s'ha de fer, quan ells ho diuen i com ells ho diuen. Allunyeu-vos-en, de tots aquests, normalment difícilment el seu CV de serveis a la Pàtria podria omplir més d'una línia.

DONEC PERFICIAM












17 de març 2017

Una història universitària, la meva. I la història de perquè el meu suport a Jaume Casals com a Rector UPF

Pertanyo a la generació del baby boom dels 60. Quan jo vaig fer el COU allò era qualsevol cosa excepte un curs d'orientació universitària. Mai ningú ens va orientar. Mai ningú no ens va ajudar a alinear el nostre accés a la universitat amb les nostres expectatives personals i professionals. Era l'època de l'esclat de l'accés massiu a les universitats. De manera que tampoc les universitats s'havien de preocupar per explicar-nos als futurs estudiants que ens hi trobaríem, perquè hi havia hòsties per accedir-hi.

A les palpentes, vaig triar Dret-UB (era la carrera generalista per definició en l'àmbit de les ciències socials per als que no érem massa bons en mates, que tenien Econòmiques). Començàvem el curs a l'octubre, de manera que encara vaig poder anar a veremar al poble. Em va tocar el grup M-1, el primer de sis grups que hi havia pel matí. I otros tantos per la tarda. Només el meu grup, l'M-1, érem més de 300. Evidentment no cabíem enlloc. Ens van posar a l'Aula Magna, però ni així. Gent asseguda per la tarima, per les finestres, als passadissos. A primer curs teníem 4 assignatures, anuals. Cap examen parcial alliberatori. La primera classe, Dret Romà: va venir el professor, va pujar a la tarima, va comprovar funcionés el micro, va encendre una cigarreta, va dir "Hola, buenos días"  i va començar a explicar la matèria.


El primer curs el vaig passar com vaig poder. Com un alienígena, de fet. Però a segon curs ja em vaig implicar fortament en l'associacionisme universitari, amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). En poc temps vaig passar d'associat a coordinador de la Facultat de Dret, i poc després coordinador de la UB i vicepresident del sindicat.

Participar del model de representació estudiantil d'aleshores volia dir participar en les eleccions que es feien per a cada òrgan de la Universitat, les corresponents campanyes electorals, votacions, etc. I un cop escollit als òrgans d'elecció directa, entre els elegits, s'escollien els representants a altres òrgans de govern i participació. Així jo vaig participar i vaig ser escollit per al Consell d'Estudis de la Facultat, per al Claustre de la UB, per a la Junta de Govern i per al Consell Social. I també vaig formar part de comissions com la d'Estudiants o la de Professorat.

Totes les reunions es feien pel matí, de manera que amb tanta acumulació directa i indirecta de responsabilitats, anar a classe cada cop era més complicat. Si a això hi afegim que no hi havia gaires estímuls per anar-hi, perquè s'aprovava igual amb uns apunts, doncs tot dit. I em vaig dedicar a representar els estudiants i a organitzar històries estudiantilistes. I vam fer des dels primers calendaris d'exàmens, mostres de llibres universitaris en català o serveis d'assessorament i informació universitària; fins a organitzar els concerts de "La Nit de la Benvinguda", que aplegaven milers d'estudiants i pels que van passar grups com Brighton 64, Huapachá Combo, Bebe Sin Sed, i, per primera vegada a Barcelona, Sopa de Cabra o Els Pets.

La participació en tots aquells òrgans de govern universitaris em va donar "molta mili". Però també em va posar cara a cara amb una realitat que jo fins aleshores ignorava, que no havia descobert encara: la realitat dels qui s'omplen la boca de principis però després a l'hora de la veritat tot el que defensen, tot pel que es preocupen era un "¿Qué hay de lo mío?".

Reunions infinites i interminables amb tot de representants del professorat de les diferents facultats i departaments, representants del PAS i... mai o gairebé mai no sentir ni una paraula sobre la qualitat a la Universitat, i molt menys encara cap idea o proposta d'ambició per una universitat diferent d'allò que teníem i vivíem en el nostre dia a dia.

Pel que fa als estudiants, sincerament, tampoc no res. Els sindicats de la ultradreta (com Acción Universitaria) o propers al PP (com OCEU), només pendents del que fèiem els nacionalistes, només pendents de fer discurs de "frenar el separatismo". I els sindicats alineats amb els partits de "les esquerres", només pendents de fer les seves "revolucions" o vagues per qualsevol cosa (mai de temes universitaris). Només la FNEC invocava, gairebé a les palpentes, una idea i aspiració d’universitat catalana de qualitat.

La nostra universitat dels 80's, tot i disposar d'uns estatuts "democràtics", no funcionava prou democràticament.

Per una banda, aquells joves estudiants, entre d’altres la FNEC, vam haver de fer front a la violència de la ultradreta espanyolista, que durant molt de temps havia imposat la seva "llei" a llocs com la Facultat de Dret. Ho he explicat més d'un cop: vam plantar cara als pistolers. Quan vaig acabar la carrera em va venir a buscar el líder dels ultres, que havia estat a la presó per pistolerisme, i que actualment és regidor del PP a un poble de la demarcació de Barcelona i em va dir "Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de darte una escarmiento (una pallissa, en el seu argot). Pero tío, tienes huevos, y al final siempre lo dejábamos estar". Tot i això, durant els anys de representant estudiantil, més d'un cop vaig haver de fer front a que m'ensenyessin, per intimidar-me, la culata del que ells en deien "el pistolón".

Avui, sortosament, la violència ultra ha desaparegut de les nostres Universitats. Dissortadament, n'ha aparegut una altra, de violència, igualment totalitària, la violència dels antisistema, però això és un tema que excedeix el que avui volia explicar.

Llavors també hi havia un altre dèficit democràtic a les nostres universitats, que no tinc clar que, a diferència de la violència ultra, hagi desaparegut: el sectarisme i control a molts departaments de la universitat del conglomerat més ranci del que es coneix com a "postcos".

Què ha passat a la Universitat i al Sistema Universitari de Catalunya des que jo vaig deixar-lo com a estudiant?

Sabeu quin és l'últim record que tinc d'intervenció com a representant estudiantil?
Ara us ho explico. Era finals dels 80's. La Generalitat havia començat a assumir competències en l'àmbit universitari. I circulava un rumor, que la Generalitat volia crear una universitat nova i de qualitat. Ens vam reunir amb representants de la Generalitat. Jo hi estava en contra. Si els estudiants de cinquè curs estàvem estudiant en barracons, perquè no s'invertien els diners destinats a aquesta "nova universitat" en les existents?.

I llavors, en aquell moment, va ser la primera vegada des que m'havia ficat en el món de la representació estudiantil, que algú ens va parlar de "qualitat". I ens van explicar que pensaven que els pocs recursos que es poguessin destinar a una universitat nova, que comencés de zero, no permetrien cap millora invertits en les ja existents, que els engolirien sense poder fer cap política de qualitat ni plantejar cap objectiu ambiciós. I que en canvi, si es destinaven a una universitat que comencés de zero, això permetria situar en el nostre sistema un referent de qualitat, visualitzar que les coses es podien fer d'una altra manera i, d'aquesta manera, les inversions que es fessin a la resta d'universitats es podrien orientar cap a objectius de qualitat.

I l'any 1990 naixia la Universitat Pompeu Fabra i el curs següent es posarien en funcionament tres noves universitats, les dites "territorials": la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona-Reus-Terres de l'Ebre), la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida.

L'any 2001 es va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya, que va establir els eixos sobre els que s'edificava aquest naixent sistema universitari. I tot això va venir acompanyat d'una inversió monumental a totes les universitats, però també de l'establiment de polítiques ambicioses, que han estat clau per fer del sistema universitari i de recerca de Catalunya un model d'èxit. Com el programa ICREA, que ha permès captar i retenir un talent científic excepcional, que ha alimentat els nostres centres de recerca i les nostres universitats, que ha permès captar centenars de milers d'euros en projectes de recerca, i, també, crear centenars de llocs de treball en aquest àmbit. També programes com el Serra-Hunter, que volia donar forma a la figura contractual en l'accés a la carrera docent a les universitats de Catalunya, i que ha permès superar les rigideses del model funcionarial espanyol i superar l'endogàmia, a través de processos de selecció oberts, transparents, on allò important era el CV del candidat, i no ser un protegit del "catedràtic" ni dels seus triennis o anys escalfant una cadira.

Avui el Sistema Universitari de Catalunya és el tercer d'Europa que té més estudiants seguint els seus estudis en Universitats classificades en el TOP dels rànkings europeus: un 44%. Hi ha països que tenen més universitats en el TOP 10 que no pas Catalunya, però en el seu conjunt, els seus sistemes universitaris no tenen el volum d'estudiants que té el sistema català en universitats de les considerades les millors.

Avui en dia, i diguin el que diguin els "propagandistes de la misèria" el sistema universitari de Catalunya té el rati més alt de la història entre població jove (18-24 anys) i d'estudiants universitaris. Mai a la nostra història havia superat el 40%, i ara sí. També, i això s'esdevé perquè el sistema universitari de Catalunya ha estat pioner en posar en marxa un model de preus per renda que ha permès alimentar un sistema d'ajuts en el que prop d'un 45% dels estudiants gaudeixen de beca o ajut a la matrícula. Són els estudiants de rendes més baixes, els que més ho necessiten. La societat assumeix el gruix del cost dels estudis per a tots els estudiants, una mitjana del 80% del cost. I els estudiants paguen el 20% restant de mitjana, en un sistema en el que els estudiants de rendes més baixes paguen zero i els de rendes més altes, com a molt, paguen el 25% del cost.

El nostre sistema està entre els 10 més internacionalitzats d'Europa, entre dues potències i estats superdesenvolupats com són Holanda i Dinamarca.

I el que és més important en termes socials: la Universitat catalana ha esdevingut el gran ascensor social de la nostra societat. Cada cop són més els estudiants de famílies de rendes més baixes que accedeixen a la Universitat, i aquest accés proporciona unes oportunitats extraordinàries. Segons dades del Ministeri d'Educació, a partir de creuaments amb la base de dades de la Seguretat Social, els titulats de les universitats catalanes són, amb molta diferència (més de 15 punts) en relació a la mitjana estatal, els que més i els que més ràpidament accedeixen al mercat laboral.

Tota aquesta reflexió sobre la meva trajectòria a la Universitat i panorama actual de la universitat me l'ha provocada un fet: les eleccions a Rector de la UPF. 
Jo ja fa molts anys que estic vinculat a la UPF. Vaig començar estudiant-hi un Diploma de Postgrau en Administració Pública, després un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, i hi vaig acabar treballant.

Hi ha, en els últims temps, en el nostre sistema universitari, una certa tensió entre els qui voldrien acostar-lo al model dels "colleges", és a dir, institucions de docència, on la recerca no hi és consubstancial i on el professorat es dedica a explicar als alumnes allò que altres professors o investigadors han creat, generat, produït. I el model que ara podem gaudir, el d'universitats com a institucions plenes en docència i en recerca, en el que els estudiants tenen l'oportunitat d'estar en contacte amb els investigadors, amb els processos de creació, d'innovació, etc i poder gaudir d'aquesta connexió excepcional (docència/recerca) en primera persona, ser-ne protagonistes.

Hi ha, a les nostres universitats, una tensió immobilista que pot fer naufragar tot el que s’ha assolit. És una tensió immobilista que, malgrat investir-se de discursos progressistes, és horrorosament conservadora.

Ara hi ha eleccions a Rector a la UPF. I ara, quan escolto, quan veig, quan segueixo... en Jaume Casals hi veig reflectides totes aquestes idees d’una universitat de qualitat, ambiciosa, única... amb les que vaig somiar des que vaig començar a ser representant estudiantil a la UB.

Tots els qui heu tingut l'oportunitat de conèixer i tractar en Jaume Casals sabeu que és una persona culta, atenta i predisposada a atendre les necessitats de tots i cadascun de nosaltres. I, alhora, tots sabem que té una visió i idea sobre la Universitat i el seu paper que ens transcendeix a tots nosaltres. I aquí és on és en Jaume Casals és únic, on demostra la seva valentia, el seu coratge, la seva vàlua.

I dic això des del indubtable respecte i estima també a l'altre candidat, el professor Josep Eladi Baños. Però davant d'aquest procés electoral a la meva Universitat, a la UPF, no podia deixar d'expressar el meu suport al candidat Jaume Casals, perquè quan hi parlo, quan l'escolto, hi veig la idea i els valors del que ha de ser la nostra Universitat, del que han de ser les nostres Universitats.

Hi veig aquella idea d'una universitat pública, catalana i de qualitat que ens va convertir en activistes a molts joves universitaris dels 80’s. Hi veig aquella ànima de les paraules de JV Foix convidant-nos a que el nostre activisme universitari esdevingués activisme per una societat millor.

De vegades tenim una oportunitat extraordinària de fer un gest per una universitat i un país millors, és una papereta, és un vot, és una abraçada, és una complicitat, és un suport, és un esdevenir Universitat a partir de tot el que som i de tot al que aspirem. 

Tens tot el meu suport, Jaume, amic, còmplice i molt admirat professor i Rector Jaume Casals.

9 de març 2017

MARXA CÍVICA. 4.000 signatures. 4.000 exemples d vides afectades per l'estupidesa Colauer

Demà -avui quan ho llegiu la majoria- dijous, dia 9 de març, els veïns del Poblenou -i de tota Barcelona- estem convocats a les 18:00 a la rotonda de la Rambla del Poblenou davant el Casino l'Aliança per marxar cívicament, en comitiva, fins la seu del Districte de Sant Martí, on lliurarem les més de 4.000 signatures recollides contra la Superilla del Poblenou.

No són només 4.000 signatures. Són 4.000 testimonis de vides afectades per l'estupidesa municipal de la senyora Colau, 4.000 noms i cognoms, persones, que "sin comerlo ni beberlo", de la nit al dia, han vist empitjorar les seves vides per una decisió estúpida, arbitrària i sense cap mena de sentit de l'Ajuntament de la senyora Colau.

Vides com la del Pedro. Té gairebé 65 anys. "Me he tenido que gastar 4.000 euros en cambiar las ventanas del piso. Nos vinimos a vivir a esta calle, delante de la plaza, porque era una calle muy tranquila. Mi mujer sufre de los nervios. Hemos vivido sin problemas, hasta que de repente en una calle que no tenía autobuses derivaron 6 autobuses, la mitad nocturnos, y todo el tránsito de salida del barrio. Nuestra vida se ha convertido en un infierno. He tenido que invertir estos ahorros en intentar aislarnos un poco de todo este ruido que nos ha metido la Colau".

Vides com la de la Maria, una mare octogenària que viu amb la seva filla minusvàlida. "Vam triar, en el seu moment, el pis on vivim perquè teníem la parada d'autobus a la porta, i això per a nosaltres era molt important. Ara hem de pujar o baixar 3-4 carrers per arribar a la parada. I jo ja no la puc empènyer, m'hi deixo l'alè. Per què ens ho han fet, això? No estava bé com estava?"

Vides com les de la Carmen "lo peor de todo es que yo les voté, voté Colau, y no me puedo creer que todo lo que estén haciendo sean estas gilipolleces. No les voy a votar nunca más. Votaré al que más daño les pueda hacer. No hay derecho. Mira, mi hermana se compró un piso en la calle Balmes, ya sabía lo que se daba. Pero yo me vine a esta calle por tranquila y ahora es peor que la calle Aragó".

Vides com les del Ramon, que viu a l'interior de la Superilla. "Aquí hi ha molta gent que no obre la boca, però el cert és que som molts els veïns que tenim por, de la manera com han quedat els nostres carrers". El Ramon té una filla adolescent. "Abans l'esperàvem que tornés a casa només amb la impaciència pròpia dels pares, però ara tot és diferent. Hi ha taxis que no volen entrar a la Superilla. I li hem prohibit a la nostra filla que s'endinsi a peu pels carrers desèrtics sempre, però més de nit, de la Superilla. De manera que quan arriba al perímetre de la Superilla ens truca i o la seva mare, o jo, o tots dos, la baixem a buscar. Sí, tenim por".

Vides com les del Sergi. Va muntar un taller. Hi va invertir tot el que tenia. "M'ha baixat la facturació més d'un 50% en relació al mateix mes de l'any passat, abans de la Superilla. Aguanto perquè tot el que tinc és aquest taller. Però no tinc gens clar el meu futur. M'estan abocant a la ruïna".


Vides com l'Antonio. "Hay que joderse mucho con lo que nos está pasando. Mira, yo cogía cada mañana mi scooter y me plantaba en 15 minutos en el trabajo. Ahora tardo una media de 30 minutos. Muchos días opto por bajar a coger la Ronda, y me la juego circulando entre los coches del tránsito denso o parado de las primeras horas de la mañana. Los pro-illa me han dicho de todo por protestar por esos 15 minutos por trayecto que cada día invierto de más en ir y volver del trabajo, como si fuera un comodón. Yo me pregunto, porque de repente la señora Colau me roba dos horas y media a la semana de mi tiempo, que son 10 horas al mes. O sea, que los caprichos de la señora Colau a mi me implican que me haya expropiado una jornada laboral mensual. A mi nadie me ha compensado por este medio mes anual de mi vida, de mi tiempo, que me ha robado la señora Colau y sus gilipolleces".


El Toni ha anat a més de 20 convocatòries municipals que la propaganda oficial deia eren per "donar veu als veïns, obrir processos participatius per millorar la Superilla, etc.". "Quina gran mentida! Quina gran presa de pèl! No han volgut escoltar mai els veïns, no han volgut assumir res de les crítiques que els hi plantejàvem els veïns, no han volgut fer res davant les afectacions que els hi denunciàvem. Ha estat una presa de pèl monumental. No hem sabut mai qui prenia decisions, com es prenien, quan es prenien. Això sí, han inundat de propaganda manipuladora tot el barri, amb opuscles municipals carregats de mentides"

La Nuri té una botiga en la zona coneguda com a "perimetral" de la Superilla. Ella no està directament afectada, però ja va veure que aquest invent de la Superilla no funcionava. Per això quan uns veïns agrupats en una Plataforma d'afectats li van demanar de posar un cartell crític a la seva botiga, va dir que sí. "el vaig haver de treure. Va venir una senyora dient que em faria la vida impossible, que em denunciaria a tot el barri per no sé quines barbaritats que jo no havia fet, que demanaria a l'Ajuntament que m'obrissin inspeccions, etc. Una clienta em va dir que aquesta de fa poc treballa a l'Ajuntament, de manera que, i em sap greu, no vaig voler crear-me problemes, i vaig treure el cartell".

En XXX és un jove colauer del barri. Veu els opositors a la Superilla com uns autèntics dimonis, uns veïns menyspreables, que no mereixen cap mena de respecte, partidaris del fum, la contaminació i trumpistes. Per això es dedica sistemàticament a arrencar tots els cartells que penja la gent de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. Li han fet ja un parell de fotos en plena acció. Però a ell li és igual. Li han deixat davant del portal de ca seu alguns cartells que amb tanta ràbia ell es dedica sistemàticament a arrencar i llençar a les papereres, a veure si es donava per "al·ludit", però a ell li és igual. La gent de la Plataforma s'ha plantejat més d'un cop denunciar-lo. Però no volen enverinar com ho han fet els colauers la convivència al barri, que fins i tot han arribat al punt d'editar cartells falsos de la Plataforma d'Afectats, amb falses convocatòries i falsos argumentaris.

Demà lliurarem al Districte les més de 4.000 signatures recollides aquestes últimes setmanes entre els veïns del barri. Són 4.000 testimonis d'entre els milers de vides afectades per l'estupidesa municipal. Són 4.000 veus que l'Ajuntament de la senyora Colau ha volgut silenciar amb mentides i manipulació. Són 4.000 veïns que es neguen a ser tractats com a veïns de segona en aquesta ciutat. Són 4.000 actes cívics que volen preservar la convivència al barri, davant la miserable actitud de menyspreu i insult a qualsevol dissidència amb la que han reaccionat els colauers i els seus "agents" al barri, sense importar-los-hi el més mínim tensionar com ho han fet la convivència entre veïns, amenaçar, etc.


Animeu-vos a venir! Animeu-vos a participar en la nostra marxa cívica! Preneu consciència que el que ens està passant al Poblenou us pot passar a qualsevol de vosaltres, veïns de Barcelona, el dia menys pensat, amb traïdoria, sense previ avís, sense cap explicació, sense cap justificació.