19 de jul. 2019

I si parlem clar? Del que ha passat, del com estem i de com podem estar. Així ho veig

Mireu, vaig a fer un exercici molt atrevit. Intentaré posar lletra a com veig les coses, recollint el que crec que més o menys tots pensem i també tots més o menys temem. D'alguna manera també idees que jo necessito ordenar, però que també crec és una necessitat col·lectiva. Digueu-me agoserat...

Punt de partida: l'1 d'Octubre té un excepcional valor fundacional en la nova República Catalana que volem crear.

L'1 d'Octubre podria haver estat res, un nou 9N. Però la demència totalitària i violenta de l'estat espanyol i la defensa èpica, única, de les urnes i el dret a votar que va fer el poble català davant la violència de l'estat espanyol, va convertir-ho en un episodi d'una dimensió extraordinària, metahistòrica, equiparable a l'Onze de Setembre del 1714.

En la nostra dinàmica, l'1 d'Octubre només era un accident més en la carrera d'obstacles per saber què fer i com afrontar la situació, el procés. Les eleccions del 27S que va guanyar Junts pel Sí no tenien en el programa cap Referèndum, sinó una DUI, una Declaració Unilteral d'Independència, atès que es plantejaven com unes eleccions plebiscitàries, substitutives del referèndum que no podíem fer.

Però les candidatures del Sí no vam arribar al 50%, tot i guanyar. I en Baños, cap de llista de la CUP fou l'únic que es va atrevir a verbalitzar-ho. La resta vam fer com si no ho veiéssim, inclosa la CUP.

Què fer amb unes plebiscitàries que no t'han servit pel que volies? Vam intentar fer Govern, a veure què passava. I el preu que posà la CUP fou el pas al costat d'en Mas. I Mas feu un pas al costat. Però ningú sabia com gestionar la DUI. Llavors la CUP digué que els pactes mutaven, i que donde digo dige digo diego, i no complí amb cap dels seus compromisos, i uní els seus vots als de l'espanyolisme contra el Govern de Junts pel Sí. Ho feu per seguir l'extorsió minoritària que podien exercir. I no s'aproven els pressupostos. I s'ha de plantejar moció de confiança. I ningú sap com fer allò de la DUI. I llavors s'encén la clàssica xispa de fugida endavant: fem un referèndum!

Així neix l'1-O.

El professor Germà Bel ho ha explicat molt clarament. Allò no era el compromís electoral, i allò no tenia res perquè el poguéssim considerar un referèndum, perquè generés els efectes volguts. Però el dia a dia mana, i allà estàvem, tots: Govern, CUP, societat civil, intelectualoides, tots!

Si l'estat espanyol s'hagués posat de perfil hauria quedat, l'1-O en res, sense efectes, com advertia el professor Bel. Però feu la intervenció a Economia i Exteriors del setembre. I no trobà ni una urna, i arribat l'1-O la seva impotència es convertí en una violència tan absurda com inútil i improductiva. O contraproduent des del punt de vista de l'estat espanyol, perquè davant hi hagué un poble unit, combatiu, cívic, compromès. Que plantà cara a la repressió. I ho feu d'una manera èpica.

Aquesta reacció com a poble davant una violència salvatge va convertir l'1-O en una data fundacional de la nova República. Com a poble, ja mai ens podrem explicar sense l'1-O.


Hem arribat més lluny que mai, però no ho hem assolit. Que es van cometre errors, segur. Que les coses si fos ara s'haurien fet diferent, segur. I sí, l'estat espanyol ens va passar per sobre com una trituradora, però no va aconseguit trinxar-nos, perquè el 21D, quan tot estava preparat perquè l'independentisme fos derrotat a les urnes, el que hauria consumat la derrota en aquesta batalla, vam tornar a guanyar.

Sí, vam tornar a tenir majoria indepe. Però com el 27S, una majoria indepe fraccionada. Ara fou ERC que no va voler investir Puigdemont. Sense ERC, JxCAT i CUP no tenien prou força per investir Puigdemont i retornar la legitimitat. JxCAT no va tenir més remei que acabar cedint davant ERC i va proposar candidats alternatius. La CUP s'enroca, fa el joc als del 155 i el candidat Turull acaba l'endemà que la CUP impedís investir-lo President, a la presó.

Finalment s'investeix el MHP Quim Torra.

Ok! I ara què fem?

ERC es treu de la màniga el discurs de que cal eixamplar la base. Passa de puntetes, ignora, l'1-O, i es remet a una nova teoria, segons la qual, per ser independents necessitem ser molts més dels que som. Eixamplar la base. Si calia eixamplar la base, potser que calia abans de l'1-O igual que ara... Però en fi, aquí estem

En paral·lel ERC acaba configurant el seu discurs apel·lant a un objectiu propi de partit: esdevenir hegemònics. Per tant, un escenari de confrontació, i no de col·laboració, amb la resta de forces independentistes, i visualitzant un futur de pactes amb Comuns i PSC en aquest trànsit per eixamplar la base.

Junts per CAT, en aquest moment que estem, prou en té amb saber què són, qui són i com són. I de fet Junts per CAT només és una cosa: la legitimitat democràtica i la pervivència de l'1-O que representa el MHP Carles Puigdemont i l'exili de Waterloo. I uns enreda-ho tot momificats del PDCAT.

Puigdemont ha guanyat a CAT les dues eleccions en les que s'ha presentat perquè d'alguna manera representa l'1-O, perquè amb ell, l'1-O és viu. Però ni tan sols sabem si al Pdecat el volen viu!

Més enllà d'això, ni JxCAT ni ERC ni la CUP, ni ANC ni Òmnium no han formulat cap proposta estratègica per fer realitat la República Catalana. Ningú no sap com fer-ho.

Això podria ser una base comuna, que no se sàpiga com fer-ho, per tirar endavant. Però no ho és perquè ningú no s'atreveix a verbalitzar la situació en termes de discurs. Tothom fuig d'abordar la realitat, de fer un diagnòstic de la situació que serveixi de punt de partida. I fer-ho, sense unitat, tindrà uns costos electorals que ningú no vol assumir.

I quina és aquesta realitat? Hi he pensat molt, al respecte, i al final el que veig, com ho veig, és que hi ha un xoc entre tres visions:

  • el que és considerar que l'1-O ha generat un mandat que cal complir, seria la posició d'un independentisme anònim, a les xarxes i als CDR. Hi ha un mandat, que es compleixi.

  • el que és considerar que l'1-O va tenir un caràcter fundacional per a la nova República, però que per ell mateix no pot generar els efectes volguts quan va ser convocat. Seria la posició de Junts x CAT-Puigdemont

  • el que és passar pàgina de l'1-O, situar-se en un nou escenari en el que l'objectiu és eixamplar la base i l'hegemonia perquè, assolint-se aquests objectius de país el primer i de partit el segon, llavors estarem en condicions d'aspirar a algo. seria la posició d'ERC i sembla la del PDCAT

ERC guanya amb el seu discurs les eleccions generals del 28A i les municipals del 26M.

Junts x CAT-Puigdemont- guanya amb el seu discurs les eleccions europees del 26M

Com ha demostrat la repugnant gestió dels pactes locals post-electorals, a hores d'ara no sembla haver-hi, entre aquestes tres visions, cap possibilitat de confluència. Cada cop esdevenen més irreconciliables en les seves diferències. Es busquen en l'antagonisme i la negació de l'altre. Tothom.

Així les coses la visió que tinc del futur de la nostra causa ara mateix es concentra en dos únics escenaris possibles (més un tercer bonus track personal), i tots dos (o tres) deriven o pengen d'una única cosa: de la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputat del MHP Puigdemont.

Quan primer l'HC Oriol Junqueras i després el MHP Puigdemont i els HC Comín i Ponsatí van prendre la decisió de presentar-se com a candidats al Parlament Europeu crec que la majoria vam veure era important, perquè era una manera molt directa d'expressar davant tot el món el suport a la causa de la independència, com així va ser. Però crec que pocs -com a mínim jo no- pensàvem la seva elecció pogués tenir la transcendència que ara veiem pot tenir.

Totes les nostres aspiracions en relació al procés que culmina l'1-O, tot el nostre combat contra l'autoritarisme despòtic de l'estat espanyol i fins i tot la causa de la democràcia a Europa penja ara mateix de la decisió dels tribunals europeus en relació a que el MHP Puigdemont esdevingui, amb plenitud dels drets inherents a la condició, eurodiputat electe.

Sensu contrario, si els tribunals europeus se sumen a la repressió judicial espanyola, i neguen la condició d'eurodiputat electe al MHP Puigdemont, les conseqüències implicaran un abans i un després, ja mai res serà igual.

ESCENARI 1: Victòria judicial a Europa

Les possibilitats que planteja aquest escenari són infinites. D'entrada, la primera victòria clara des de l'1 i el 3 Octubre del 2017. Després de dos anys de desgast, de pessimisme, d'autodestrucció... tot de sobre, la llum, una victòria. I donde más les duele. Un autèntic subidón en la moral col·lectiva. A partir d'aquí, possibilitats infinites de gestionar-ho ambiciosament. Des d'un retorn del President des de la Junquera, creuant tot el país, que reproduís la irrepetible Via Catalana, fins a qualsevol cosa que se'ns acudeixi i canalitzi i visiualitzi la nostra il·lusió davant tot el món.

Si els tribunals europeus reconeixen al MHP Puigdemont la condició d'eurodiputat electe, automàticament gaudeix d'immunitat. Automàticament desautoritza el txernòbil judicial hispànic. Automàticament pot tornar a Catalunya. Automàticament derrota tota la repressió desfermada per l'estat espanyol. Automàticament pot posar-se a liderar políticament el moviment per fer efectiva la República.

The Boss in da house. Un lideratge supra-partits. Un lideratge no electoral, perquè no es presentaria a cap elecció. Un lideratge al voltant del qual superar diferències i posar-se d'acord en unitat estratègica. Un lideratge moral, la legitimitat de l'1-O, la mà estesa, la derrota de la repressió de l'estat. Un lideratge recorrent el país de punta a punta. Un lideratge de mà estesa, amb tothom. Un lideratge per la llibertat dels presos. Un lideratge que faci seure l'estat espanyol a negociar. Un lideratge que porti Europa al nostre conflicte, i la impliqui en una resolució democràtica. Un lideratge que alhora reconegui el lideratge d'Oriol Junqueras, que s'abracin per compartir amb tothom que s'ha superat tot allò que fins ara ens destruïa en silenci i que a partir d'ara construirem junts, des del respecte, des del reconeixement, des del convenciment de ser la veu d'un poble, i que per això serem poble i serem República.

I encara haurem de patir, i encara ens haurem de mobilitzar, i encara haurem de guanyar totes i cadascuna de les eleccions que tinguem al davant, i encara haurem de fer front a repressió, i encara haurem de convèncer molts que només amb democràcia hi ha futur, i encara moltes coses. Però estarem en condicions de fer-les.

ESCENARI 2: Derrota judicial a Europa

Els efectes devastadors d'una sentència en contra de la democràcia se situen en 3 àmbits:

- a nivell Europeu implicaria la negació de la democràcia. No importa ser escollit, no importen els vots, per determinar qui és escollit, sinó que aquesta condició es pot adulterar impunement pels estats amb normes internes, tan arbitràries com es vulgui, per impedir la democràcia. L'estat espanyol pot exigir presencialitat i jurar la constitució. Un altre estat podria exigir caminar un kilòmetre fent la vertical fins recollir l'acta. Un altre estat podria exigir tenir la polla de Rocco Siffredi. Perquè si els tribunals europeus diuen que els vots no són el que decideix qui surt escollit eurodiputat, sinó les normatives internes de les que cada estat es doti, s'obre la porta a la més demencial de les arbitrarietats i es posa fi a la democràcia.

- a nivell d'estratègia per la independència, una sentència així seria definitiva: estem sols, no podem comptar amb ningú. No ens havíem enganyat respecte l'autoritarisme hispànic, però en ple s.XXI, al cor de l'Europa Occidental, al cor de la democràcia al món, pensàvem algú hi hauria per fer-nos costat, per imposar una sortida democràtica a aquest conflicte polític. Doncs no. Si la sentència se suma a la repressió, serà com una veu que ens crida i retronarà fins l'últim racó del nostre país "catalans, esteu sols".

- a nivell intern implicarà que tots haurem d'assumir que en la batalla que representa l'1-O hem estat derrotats, que vam arribar més lluny que mai, però ens han derrotat en tots els fronts i el que cal és tornar a començar. Haurem après i haurem de compartir el que hem après. I haurem de pensar com ho tornem a fer, què hem de tornar a fer, quines condicions hem de generar per tornar-ho a fer.Haurem de tornar a començar. I ho haurem de fer en les pitjors condicions: amb els nostres líders a la presó i a l'exili, amb Europa ignorant-nos, amb una repressió estatal sense aturador, amb un independentisme dividit i abocat a una lluita caïnita.

Serà un escenari d'anys. ERC s'abocarà a fer realitat el seu objectiu de ser la força hegemònica, un objectiu que només podrà assolir exercint tot el poder que assoleixi contra les altres forces independentistes, per afeblir-les el màxim possible, des d'un cordó sanitari que exerciria amb altres forces polítiques, com els Comuns o el PSC, un nou cicle de tripartits.

Per a Junts per CAT s'iniciarà un període de convulsió màxima. El lideratge del President Puigdemont a l'exili tindrà cada cop menys eines per ser efectiu. Les tensions entre el món convergent que es resisteix a ser passat i el nou món d'independents i talent que s'havia aplegat al voltant del President Puigdemont es consumirà en una inacabable i esgotadora lluita per un espai que els anirà abandonant

Un cert independentisme desencadenarà la seva pròpia guerra contra els partits. La negació de tot. La destrucció de tot.

I la repressió estatal seguirà, cada dia més, cada dia a més i viscuda cada dia amb més impotència.

En aquest context i per primera vegada en moltíssims anys, l'independentisme deixarà de ser majoria democràtica. Caldrà un cicle de 8-12 anys per refer-nos políticament, articular una nova proposta política, generar nous lideratges, i fer emergir noves organitzacions polítiques i cíviques. I encara més anys per tornar-ho a intentar.

Aquella nació que va néixer l'1-O en aquest període haurà continuat sent-hi, però ningú podrà recollir ni esdevenir la veu del poble que hem esdevingut.

ESCENARI 3 (ESCENARI ABAD)

El fet fundacional de l'1-O en termes d'expressió política social, com a societat, és radicalment majoritari. I és present fins i tot en moltíssima gent que no ha votat mai independentista. L'independentisme és més fort quan més cohesionat està, i més feble quan més dividit està.

Si mirem els resultats indepes a Barcelona ciutat el 21D i el 27S és quan més vot indepe hi ha hagut. Si mirem les 3 últimes i molt diferents eleccions (28A, 26M-Mun i 26M-EU), les eleccions amb més divisió, les municipals amb 4 candidatures indepes (ERC, JxCAT, CUP i Primàries), és quan menys vot indepe hi ha hagut: 120.000 vots indepes menys que el 21D. I les que més vot hi ha hagut han estat les EU, que és quan menys candidatures indepes hi ha hagut (2). En aquestes europees a BCN hi ha hagut 50.000 vots indepes més que a les munis... Però 70.000 menys que el 21D

Quan s'apel·la a la unitat no és per cap interès ocult, ni per cap càlcul tacticista, com alguns miopment volen fer veure. Quan apel·lem a la unitat és perquè sabem que la seva absència implica que tot l'independentisme s'aboqui a la lluita per un vot que es comparteix. Més del 80% del vot indy està en aquest espai que es comparteix. La falta d'unitat implica que totes les estratègies electorals s'aboquin al gruix del vot indepe, a aquest 80%, per tant, disputa salvatge, campanyes contra els altres, etc. I això, com ha quedat palès a les municipals, a més candidatures, més divisió, més lluita fratricida i menys vot.

Ser majoria social i democràtica implica també una proposta política que representi, en tots els àmbits, aquesta majoria. Si aquesta majoria social i democràtica indepe és presonera de radicalismes antisistema de la demostrada capacitat autodestructiva de la CUP, ens arrossega a tots a l'abisme. La unitat mínima exigible ha d'implicar necessàriament respecte per la minoria, no ignorar-la, però sobretot ha d'implicar que qui té 4 no vulgui imposar-se a qui té 70 ni actuar de minoria de bloqueig amb els del 155 contra la majoria indepe. O deixarem de ser majoria social i democràtica.

Una altra de les amenaces internes que tenim és la fúria destructiva dels qui no troben mai res ben fet, que converteixen a tothom en traïdors i que permanentment estan fent foc nou de tot. És un peatge que hem de pagar per la falta d'experiència militant en molt independentisme, conseqüència del seu ràpid creixement aquesta última dècada. O som capaços de neutralitzar aquest verí autodestructiu o estarem abocats a l'autodestrucció.

Així les coses, el meu escenari passa perquè tot l'independentisme comparteixi un discret espai de diàleg, on s'hi pugui compartir lectura del que ha passat i diagnòstic de la situació, i d'on en surti un blindatge d'unitat estratègica.

Si no ens posem d'acord en diagnosticar la situació i en com desplegar una estratègia, sigui la que sigui, que ens permeti fer realitat la República, estem morts.

Si ho fem i si ens posem a treballar plegats, compartint estratègia, ho aconseguirem. I per concretar què vol dir això:

  • Unitat estratègica no vol dir necessàriament unitat orgànica ni de propostes polítiques, però sí compromís d'objectius, d'estratègia i d'actuació.

  • Unitat estratègica vol dir donar la cara tots junts per compartir les grans coses, les males i les bones notícies, i no aprofitar-se de les dificultats per desgastar els altres. Si hem de dir que cal tornar a començar, dir-ho tots junts.

  • Unitat estratègica vol dir conjurar-se per assegurar una majoria social i democràtica creixent a totes les eleccions

  • Unitat estratègica vol dir no sumar MAI els vots de cap de nosaltres amb els del 155 per a res, ni per a un ajuntament, ni per a un consell comarcal, ni per a una diputació ni per a uns pressupostos de la Generalitat

  • Unitat estratègica vol dir cohesió suficient per saber aprofitar totes les oportunitats que ens acostin a fer realitat la República, i per a generar-les.

  • Unitat estratègica vol dir discreció i lleialtat en la presa de decisions

  • Unitat estratègica vol dir intel·ligència per fer créixer l'independentisme a la nostra societat i, alhora, treballar per enfortir tot allò que, arribat el moment, aplani el camí per fer realitat la República

  • Unitat estratègica vol dir saber-se repartir els papers, els objectius, els espais, les missions, entre tots nosaltres, entre partits, entre societat civil, entre voluntaris

  • Unitat estratègica vol dir saber que quan veiem l'ombra de la mà d'algú amb els qui compartim aquesta unitat acostant-se a la nostra esquena és per abraçar-nos, per ajudar-nos a tirar endavant, per donar-nos escalf... i no per a apunyalar-nos.

  • Unitat estratègica vol dir, en definitiva, ser conscients que ens necessitem a tots i que la República només serà possible si hi som tots. Tots: partits, societat civil, voluntaris, poble.

DONEC PERFICIAM

11 de jul. 2019

Posem el zoom sobre el passat i sobre el futur per analitzar la vergonyeta de pactes locals que estem patint

La setmana següent de les eleccions municipals del 26M vaig escriure que lamentablement no hi havia hagut unitat en aquestes eleccions, però que calia exigir un compromís a tots els electes independentistes molt senzill: respectar arreu la llista guanyadora independentista i mai fer pactes amb forces del 155 per treure el guanyador independentista de les eleccions.

Era, per a mi, aquest compromís, el mínim exigible a tothom en el procés en el que estem. Aquests dies, arran del pacte JxCAT i PSC per la Diputació de Barcelona, que demà veurem com acaba, es fan números de tots els pobles on JxCAT, ERC i CUP han pactat amb el PSC. I ben bé no és això, els números que compten no són les aliances que una força guanyadora, en una dinàmica local, fa, sinó única i exclusivament els que es fan amb el 155 per treure alcaldes independentistes de l'1 d'Octubre.

I en aquest punt ERC s'emporta la medalla d'or, diamants i platí. La majoria de pactes d'ERC i la CUP amb el PSC són per anar en contra de la llista independentista més votada quan ha estat de Junts per Catalunya. La gran majoria de pactes d'ERC amb PSC és per evitar que la llista independentista guanyadora, governés. 

El xoc d'aquests dies del pacte de Junts per Catalunya amb PSC per a la Diputació de Barcelona està provocat per la sacsejada moral que implica per a tots els que vam votar JxCAT i hem criticat els pactes massius d'ERC amb PSC i fins i tot regidors neofranquistes per treure JxCAT dels governs municipals, que ara sigui JxCAT qui pacti amb el PSC.

Emergeix així la dimensió moral en l'acció política. "És exigible un comportament polític moral quan la resta no el tenen? o mantenir un comportament polític moral quan els altres no el tenen és fer el préssec?"

A mi em costa molt respondre aquesta pregunta, perquè sé que sóc d'una altra època i d'un altre "corte moral" que cantava Loquillo a Feo, Fuerte y Formal. Com en la cançó, i prou problemes m'ha portat, sóc dels que "si te doy mi palabra, nunca se romperá".

Però en termes polítics també em costa molt respondre aquesta pregunta perquè tot el que està passant és tan bèstia, té tantes derivades, ve de tan lluny i es projecta encara més lluny que, amb totes les dades damunt la taula, costa molt de processar.

Estem a juliol del 2019, doncs bé, el com estem aquest juliol 2019 arrenca de juliol 2014. Estàvem com aquell que diu a les portes del 9N i una sèrie de fets i d'enganys ben orquestrats pels aparells de l'estat van dur a Oriol Junqueras a un estat de desconfiança total envers Artur Mas, que es va estendre a tot el món convergent. I d'aquest punt encara no n'hem sortit. El que va passar aquell juliol-agost del 2014 explica el 9N, la gestió del 9N, l'agonia fins les plebiscitàries, els resultats del 27S, les dificultats del post 27S, el pas al costat de Mas, que es canviés el full de ruta previst de la DUI pel RUI, les dificultats també per gestionar l'1-O, la fractura entre presó/exili, el 21D, el 28A, el 26M i tot el que vulgueu. El tema de la DIBA només és una manifestació del que és el principal problema que tenim com a independentistes, i que anirà generant problemes fins que no l'abordem i el resolguem.

Aquesta dinàmica de desconfiança cap al món abans convergent, ara de Junts per Cat, digueu-li com vulgueu, d'Oriol Junqueras i la direcció d'ERC és el que explica tota l'estratègia d'ERC, el que en Joan Tardà va situar com que ara mateix l'objectiu d'ERC era la lluita per l'hegemonia, guanyar l'hegemonia.

Aquesta és l'estratègia d'ERC: guanyar l'hegemonia, és a dir, imposar-se a la resta de formacions independentistes, en lloc de col·laborar-hi.

Així és com l'independentisme va arribar al 21D i així és com ha arribat al 28A i el 26M. La fortalesa de Puigdemont el 21D va deixar ERC sense cap alternativa a formar govern que fer-ho amb JxCAT, tot i que no era el seu objectiu. El 28A i el 26M tot va seguir en aquesta lògica. Per això no hi va haver llistes unitàries, ni tan sols en els llocs com Barcelona que tothom sabia era el que més ens aproximava a tenir una alcaldia independentista. I tampoc ha estat possible una estratègia no ja unitària, sinó de respecte mínim, entre formacions indepes en la gestió post-electoral.


Aquesta dinàmica arriba al punt més vergonyós al Consell Comarcal de la Terra Alta, on ERC vol treure de la presidència l'alcalde de Gandesa, l'alcalde de l'1-O, l'alcalde que va enderrocar el monument franquista del Coll del Moro. I vol fer-ho només perquè és de Junts per CAT. Per poder-ho fer ha necessitat pactar amb la resta de formacions polítiques de la comarca. Tots contra JxCAT. Un tots liderat per ERC i que no només inclou PSC, inclou també l'alcalde de Batea que davant l'1-O volia treure Batea de Catalunya i incorporar-la a l'Aragó.

Però, i això és el més bèstia i repugnant de tot, inclou també regidors neofranquistes de la comarca, que donen suport a ERC com a venjança contra Carles Luz de JxCAT per haver enderrocat el monòlit franquista del Coll del Moro. Una absoluta vergonya, però no per a ERC, que ho aprofita per fer fora JxCAT.

Tots aquests pactes, amb qui sigui, contra les llistes guanyadores de JxCat no són només dinàmiques locals, també són dinàmiques alimentades des de l'estratègia del partit.Tristament experiències guanyadores i que a tots ens fan sentir orgull, com és el que s'ha fet a Lleida, han quedat sepultades per aquestes mesquineses, en les que ningú té les mans netes, també s'ha de dir.

Superat el disgust de Barcelona, on el divisme Colau va fer saltar pels aires els plans d'ERC, ERC va prosseguir amb la seva estratègia, que ara tenia al davant dues grans fites, íntimament unides:
  • pacte ERC-Comuns a la Diputació de Barcelona, amb cordó sanitari contra Junts per CAT
  • provocar unes noves eleccions "autonòmiques" de les que en sortís una nova majoria política, a partir d'ERC i els Comuns, que permetés estendre el cordó sanitari contra JxCAT iniciat a Ajuntaments i DIBA també a la Generalitat, apartant-los del Govern.
Els Comuns han reconegut per activa i per passiva aquest escenari de cordó sanitari amb ERC envers JxCAT.

És en aquest context que es va gestar el pacte de JxCAT amb PSC. ERC ja fa molt de temps, com explicava en Partal a la seva editorial a Vilaweb, que actua no en lògica de majoria independentista, sinó d'altres lògiques polítiques.

Davant aquest cordó sanitari JxCAT tenia un escenari diabòlic:
  • mantenir-se, més sols que la una, sense cap recolzament, en la lògica de país, veient com ERC i Comuns aplicaven sense cap mirament l'apissonadora del cordó sanitari contra Junts x CAT, resignar-se a ser apartats de tot arreu, a ser minimitzats sense resistència. El cost d'això: desaparèixer 
  • passar-se també a la lògica de partit en la que se situa l'estratègia per l'hegemonia d'ERC, i moure's per evitar quedar tancats en aquest cordó sanitari que estaven teixint al seu voltant, no resignar-se a seguir sent minimitzats, invisibilitzats. El cost d'això: sacrificar credibilitat i coherència.
Decisió diabòlica.

Junts x CAT sembla, demà ho veurem, ha optat per no deixar-se sacrificar en el cordó sanitari teixit per ERC i Comuns. I aquí apareix el PSC. La confrontació ERC/Junts x CAT, el xoc de l'estratègia per l'hegemonia d'ERC amb l'estratègia d'unitat independentista i de mantenir obert el conflicte amb l'Estat només té un guanyador: el PSC. D'estar a fora de tot arreu, a ser altre cop al centre de tot arreu, ara amb uns, ara amb uns altres.

Davant aquest gir absolutament inesperat dels esdeveniments, del pacte JxCAT i PSC a la DIBA, que allibera JxCAT del cordó sanitari preparat per ERC, ERC embogeix, i comencen a dir autèntiques barbaritats i a treure foc pels queixals. No és per la DIBA, malgrat el pressupost que manega, no ens flipem, és perquè aquest gir inesperat és el seu segon fracàs consecutiu en l'estratègia del cordó sanitari contra Junts per CAT amb el que pensaven consumar amb èxit la seva estratègia per l'hegemonia política del seu partit.

Un altre factor que al meu entendre pot haver empès JxCAT a aquest moviment i pacte polític que xoca radicalment amb el discurs i l'estratègia que fins ara havia seguit JxCAT és la por -fundada- de molts alcaldes de JxCAT de la província de Barcelona a que ERC i Comuns, des de la presidència de la Diputació, també estenguessin el cordó sanitari contra JxCAT als municipis que governen, i els residualitzessin en tots els programes d'actuacions i inversions de la DIBA, en aquesta estratègia per minimitzar i col·lapsar el món de JxCAT.

Així les coses, la meva visió de la situació i dels possibles escenaris de futur és la següent:
  •  El que ha passat a la Diputació crec que per fi ens permet dir que hem tocat fons, ha precipitat el tocar fons. No podem seguir "trampejant". O es resol la situació que arrenca aquell estiu del 2014, o anem directes al precipici.
  • com es pot resoldre la situació? Amb tot el que ha passat tothom és conscient de que si se segueix així tothom prendrà mal -i quan dic tothom vull dir partits, societat civil i, sobretot sobretot, la gent, que no s'ho mereix, tot això-. Per tant, cal posar-hi remei, començar a refer confiances i complicitats i blindar estratègies unitàries per fer efectiva la independència. Aposto per això. Ens necessitem tots. O hi som tots o no hi ha ni independència ni República possible.
  • com pot esclatar la situació? També pot passar que l'encegament d'ERC en la seva estratègia per l'hegemonia ho faci saltar tot pels aires, i que precipiti un nou escenari electoral autonòmic, pensant que mantindrà la fortalesa exhibida en el cicle electoral del 28A i 26M, que malgrat els fiascos de l'Ajuntament de Barcelona i la DIBA el seu pacte amb els Comuns per fer cordó sanitari a Junts x CAT es manté viu. I que malgrat el que ha passat a la DIBA, l'escenari del joc de majories al Congreso espanyol pot permetre facilitar-se mútuament el poder, ERC al PSOE a Madrid, i el PSC a ERC i Comuns a Barcelona després d'unes noves eleccions autonòmiques, com insistentment reclamen des d'ERC veus tan importants com en Tardà o en Rufián.
Si tot el que ha passat, si tota la merda que hem viscut, serveix per redreçar la situació, per resoldre-la amb visió de futur, doncs mira, benvingut hagi estat el merder. En cap cas vull alimentar gens ni mica discurs anti-partits. Els partits indepes poden haver comès errors, però són els que més han donat la cara i els que han assumit el brutal cost de la repressió. Cal treballar no contra els partits, contra cap, sinó al seu favor, ajudant-los, això sí, a superar els errors comesos. Sense ERC, sense JxCAT, sense CUP, sense Front Republicà... no és possible la independència. Ens necessitem i volem TOTS.

Ara bé, si de tot el que ha passat no en treiem cap aprenentatge, estarem abocats a que tot salti pels aires.

En qualsevol cas nosaltres, els que militem únicament en la causa de la independència, nosaltres, soldats anònims, seguirem lluitant, damunt la foscor, perquè nosaltres volem per demà la nostra terra lliure!

DONEC PERFICIAM











5 de jul. 2019

Estrasburg, transferències de vot a BCN el 26M i el castellà com a part del nou "nosaltres": 3 reflexions

Feia dies no escrivia res, i avui se m'han acumulat temes. No escrivia res i tampoc sembla estiguem en un moment que vingui gaire de gust llegir anàlisis. Aquí teniu tres temes diferents sobre els que avui volia i necessitava reflexionar i compartir la meva reflexió.

ESTRASBURG
Dimarts vam estar a Estrasburg, responent a la crida fet pel Consell per la República. 10.000 persones ens hi vam aplegar. La manifestació més gran mai feta a Estrasburg, segons la pròpia gendarmerie.

Veure i viure aquella mobilització em va fer sentir, altre cop, orgullós del meu poble, de la nostra persistència, de la nostra lluita.

Hi érem per defensar el nostre vot. Perquè el President Puigdemont i el conseller Toni Comín foren els candidats més votats a Catalunya, i perquè el vicepresident Junqueras fou el tercer més votat. I cap d'ells, per primera vegada des de l'existència del Parlament Europeu, no va poder participar en la sessió constitutiva del Parlament, com a europarlamentaris electes. Mai havia passat. És la primera vegada que es priva a 3 europarlamentaris electes dels seus drets.

Dues reflexions al respecte:
- em repugna tot aquest personal que ha fet mofa del fet que els nostres 3 eurodiputats electes no hagin pogut participar, amb plenitud de drets, amb la resta d'electes. Tots aquests que han volgut fer escarni del President perquè no s'exposés a una detenció arbitrària penetrant en territori francès. I el més trist és que el "tots aquests" inclou des del més ranci espanyolisme fins una part sectària de l'independentisme.

Puigdemont va dir seria a la sessió constitutiva, i ha complert tot per poder-hi ser: ha estat escollit pel poble de Catalunya, i ha presentat tota la documentació necessària. Davant l'assetjament de les clavegueres de l'estat, va recórrer a la justícia europea, que va admetre a tràmit la seva demanda, tot i que no va dictar mesures cautelars.


El President Puigdemont lluita titànicament pels seus drets, que són els nostres, per la seva elecció, que són els nostres vots, per la democràcia, que és la llibertat. Feu fàstic tots els que feu burleta d'aquesta lluita. Sí, el President va dir hi seria, però qui es podia pensar que, essent escollit, el més votat a Catalunya, l'estat espanyol impediria la democràcia i l'impediria prendre possessió. S'havia de jugar la seva llibertat? Però estem bojos o què? De debò, no puc sentir més fàstic per tot aquest personal que menysprea com ho fa la lluita que s'està mantenint, titànicament, contra tot i contra tothom.

- la resolució del tribunal europeu sobre el cas Puigdemont i Comín és, al meu entendre, el fet més transcendent del nostre procés per la independència des de l'1 d'Octubre. I encara més, és el fet més transcendent per al futur d'Europa.

Si els tribunals europeus reconeixen el valor de la democràcia i atorguen la condició d'electes als nostres eurodiputats, el procés independentista entrarà en una nova fase molt i molt interessant i amb molts elements al nostre favor. I amb una estocada dolorosíssima entre les cervicals a l'estat espanyol, la seva inexistent democràcia i la seva justícia podrida.

Si pel contrari els tribunals europeus s'inhibeixen, i per primera vegada a la història admeten que tres eurodiputats electes les patranyes d'un estat els impedeixin esdevenir electes, la democràcia s'haurà acabat a Europa i la nostra lluita per la independència haurà de fer un resset per abordar la nova fase, en aquests nous paràmetres d'inexistència de democràcia.


La JEC d'aquest Estado de Desecho que és l'estat espanyol diu que s'ha d'anar a un lloc concret un dia concret i jurar la CE. Podria afegir que cal anar-hi fer el pino, o arrossegant-se pel terra, o que cal treure's un ull. Quan no n'hi ha prou amb el vot popular, tot és pura arbitrarietat despòtica.

I a aquesta decisió transcendent és on hem portat a Europa. Ni jugades mestres ni polles. L'elecció del President Puigdemont precipita la Unió Europea a una decisió transcendent per al seu futur: democràcia vs autoritarisme.


Davant la repressió espanyola Europa va callar i va mirar a una altra banda. Ningú s'enganyava en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec que la majoria pensàvem que en ple segle XXI, al cor de l'Europa Occidental, de la democràcia del món, algú hi hauria que no miraria a una altra banda davant aquesta reacció autoritàrita. Però no. Però no i també però hem persistit. I la nostra persistència ens va portar a guanyar les eleccions del 21D, a guanyar les eleccions del 28A i també les europees del 26M. L'independentisme guanya. I la dictadura espanyola intenta silenciar-nos, intenta eliminar la democràcia.

Ni jugades mestres ni polles. Ara, per primera vegada, Europa s'haurà de pronunciar de manera decisiva en el nostre conflicte: o avala la repressió i la fi de la democràcia, o restableix la democràcia i desautoritza la repressió.

I jo encara crec que la resolució del tribunal europeu serà la primera de moltes victòries que vindran després d'aquest període de foscor viscut.

Segon tema: transferències de vot a Barcelona ciutat el 26M entre municipals i europees

El 26M hi va haver una doble convocatòria electoral: eleccions municipals i eleccions al Parlament Europeu. Els resultats, a tot el país, van ser totalment dispars entre una i altra elecció. Els vots recollits en cadascuna d'aquelles dues urnes que estaven juntes a les meses electorals varen ser totalment diferents d'una elecció a una altra.

Ens hem buidat tots els resultats, secció censal a secció censal, d'aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona, i hem aplicat programes estadístics per mesurar la transferència entre eleccions, i aquestes són les principals transferències (a Barcelona ciutat) entre formacions polítiques de les municipals a les europees:

- Junts per Catalunya s'imposa a Barcelona ciutat a les europees perquè recull tot el vot que ha tingut a les municipals, un 34,1% del vot d'ERC a les municipals, la pràctica totalitat del vot de les primàries, la meitat del vot de la CUP i un 10,9 del vot dels Colauers

- ERC a Europa manté només un 63,5% del vot que ha tingut a les municipals, però arrossega un 16,5% del vot dels Colauers a les municipals, un 6,6% del vot del PSC i la meitat del vot de la CUP

- A Europa els Comuns només retenen el 50% del vot que ha votat Colau, la resta es reparteix bàsicament entre ERC (16,5%), JxCAT (11%) i PSC (12%)

L'independentisme s'expressa diversament. Però només som majoria si hi som tots. Aquesta evidència l'hem de reiterar. Les majories i els suports oscil·len. Si convertim l'acció política en veure qui obté més suports en relació als altres indepes, estem morts, això s'ha acabat.

Tant si la sentència del Tribunal Europeu és favorable com si és contrària, el dia que la tinguem serà un punt i a part en la nostra lluita. Si guanyem, haurem de fer unes determinades coses a partir d'una força i legitimitats democràtiques guanyades a pols. Si perdem, ens ho haurem de replantejar tot. I aquest tot haurà de començar per saber qui està per fer la independència i qui per altres coses.

Tercer punt: tornem-hi amb la miopia sobre els temes lingüístics al nostre país.

Mireu, hi ha una manera molt fàcil i molt ràpida de carregar-se la majoria social a favor de la independència, i és convertint el procés en una lluita identitària i lingüística. Si ens ho volem carregar tot, si volem fer impossible la independència, àdhuc si voleu que els qui portem més de 30 anys lluitant per la independència deixem de fer-ho, només cal que seguiu amb aquestes demencials, delirants, soflames del manifest dels Koiné (que ha estat l'atac més radical i que més mal ha fet a la causa de la independència), amb les mentides sobre la situació del català i amb els atacs al castellà.

Mireu, si no s'entén que les nacions som organismes vius, les característiques dels quals no són immutables, sinó que evolucionen amb el pas del temps, és que no entendrem res.

La nació catalana no és la mateixa avui, any 2019, s.XXI, que la nació catalana del 1714. Vam commemorar el tricentenari, però com a lluita viva per ser, per la nostra existència, no perquè la nostra existència hagués de sortir d'un procés de desmomificació de la nació del 1714.

La nació catalana del s.XXI no té res a veure amb la del 1975, ni amb la del 1936, ni amb la del 1917, ni amb la de... així podríem estar fins on vulgueu.

I així, o ens reconeixem com som, o no hi ha futur possible. El nou nosaltres de la nació catalana del s.XXI no es pot explicar sense el castellà, sense les identitats compartides, sense la pluralitat d'orígens. El castellà és la primera llengua de la majoria de ciutadans de Catalunya, entre els que m'hi incloc. El castellà no és l'enemic del català, l'únic enemic del català és l'estat espanyol i les seves polítiques lingüicides en relació al català. Sí, damunt aquest territori que avui coneixem com a Catalunya el que és la llengua pròpia no és un concepte estàtic. I sí, el català només és a Catalunya i això ens obliga a molt. I ens obliga a tot per protegir-lo. Però al que no ens obliga és a negar-nos a nosaltres mateixos, i a negar el castellà, que és la llengua inicial de la majoria de ciutadans de Catalunya i que forma ja part del "nosaltres" amb el que es defineix la nació, que és un patrimoni del "nosaltres" també a preservar i a considerar sense cap mena de dubte, com a propi.

I no n'hi ha prou amb dir-ho "per lo bajini", cal dir-ho alt i fort. Català i castellà configuren el "nosaltres" de la nació catalana dels nostres dies.

La timidesa en relació a acceptar aquest fet, aquesta realitat nacional, ens allunya de la independència.

Qualsevol discurs o política des de l'independentisme que bandegi el castellà, fa impossible la majoria social per la independència.

Necessitem discursos contundents en el reconeixement i enaltiment d'aquest nou "nosaltres" que configura la nova nació catalana, de la que el castellà en forma part, n'és patrimoni. Per això, malgrat no coincideixo amb ell en moltes coses, crec que en Gabriel Rufian ho expressa molt bé i molt positivament, estic amb ell.

La majoria pel Sí a la independència es configura amb un 61% que tenien el català com a llengua inicial i amb un 34% que teníem el castellà.

El No a la independència té un 15% entre els que el català era la seva llengua inicial i un 78% el castellà.

Hem fet molt, i ho hem fet molt bé. El discurs i la mirada social inclusiva del som "un sol poble" està en l'arrel que ha fet possible aquesta majoria social per la independència. Iniciatives com Súmate, també. Sense això, no seríem cap majoria per la independència.

Si us la voleu carregar, negueu el que som. Si voleu que cada dia siguem més, defensem i celebrem el que som i com som. Sentim-nos orgullosos de tenir el català i el castellà. Ambdues llengües formen part del "nosaltres", perquè no ens explicaríem sense la realitat -tan complexa i dura com vulgueu- que hi ha al darrere d'aquest fet.

DONEC PERFICIAM

22 de juny 2019

Algunes reflexions, consideracions i alertes després del cicle electoral viscut (28A i 26M -municipals i europees)

Hem viscut un cicle electoral insòlit, amb 3 eleccions diferents en menys d'un mes: 28A eleccions espanyoles, 26M municipals i 26M europees.

3 eleccions diferents i en totes 3, diferents escenaris d'oferta política independentista, cap coincident, i 3 resultats diferents de l'independentisme.

He deixat passar uns dies. I crec ara, ja reposades les coses, analitzades amb certa distància, podem fer algunes reflexions amb el zoom aixecat, des d'una major perspectiva de la que la que tenim "en el fragor de la batalla".

Quines lliçons en podem treure, del que ha passat?

Mireu, no he pogut analitzar encara les dades a nivell del conjunt de Catalunya, només ho he pogut fer a nivell de la ciutat de Barcelona. Però el que ha passat a Barcelona em sembla prou representatiu i important com per reflexionar-hi.

I m'ha semblat necessari analitzar aquest cicle electoral també des de la perspectiva de dues altres eleccions prèvies: les eleccions al Parlament del 27S i del 21D. Totes les dades són els resultats electorals a la ciutat de Barcelona en aquestes 5 eleccions.



El total de vot indepe a les diferents propostes polítiques indepes que a cada elecció d'aquest cicle 28A-26M s'han presentat ofereix una relativa estabilitat. A la ciutat de Barcelona, sobre un cens de 1.100.000 persones entre les 3 eleccions hi ha una diferència màxima de 50.000 vots entre els resultats de les eleccions que han tingut més vot indy (europees), amb 347.569 i les que menys (municipals), amb 297.512. Per què l'independentisme no té els mateixos vots a les municipals que a les europees? Per què ERC perd 40.000 vots de les generals a les municipals?

Però la cosa encara és més preocupant si aixequem els ulls d'aquest cicle electoral 28A i 26M i mirem què va passar a BCN el 21D i el 27S.

El màxim de vots indepes a unes eleccions el vam tenir el 21D del 2017, amb 418.466 vots. El 27S del 2015 gairebé vam tenir els mateixos vots: 414.164, només uns pocs menys. L'1 d'Octubre 2017 389.777 pel sí.

Tanmateix, en termes de % sobre el vot vàlid emès, el millor resultat a BCN és el del 27S, amb un 47,22% dels vots. El 21D vam tenir el 45,67%.

Una primera cosa que podem pensar és que la participació també afecta al votant indepe. I potser és així. I potser no. Fixem-nos que la participació el 27S a BCN va ser del 77,1% (i 414 mil vots indepes) i la del 28A ha estat del 78,33 (i 324.590 vots indepes). Amb una participació molt similar, 90.000 vots indepes menys el 28A.

Sí, eren eleccions diferents. Però, en una situació de conflicte com la que estem, no penseu que el vot indepe hauria de ser menys volàtil? Qui que hagi votat indepe en un moment com aquest, amb presos, exiliats, etc. no vota ara indepe, deixa de fer-ho?

Mirem-ho ara des de la perspectiva del % de vot indepe sobre el total de vot vàlid a la ciutat de BCN: el major % fins ara és el 47,22% del 27S, i ATENTS! després ja ve el 46,36% de les europees del 26M, però amb 10 punts menys de participació i 60.000 vots menys que el 27S.

Tanmateix potser la dada més inquietant, la que més ens hauria de fer reflexionar, és que a la ciutat de Barcelona hi ha 70.857 vots indepes del 21D (vot màxim indepe) que han desaparegut, fins i tot si comparem amb el millor resultat d'aquest cicle, les europees 26M. 70.857 vots indepes del 21D el 26M-EU no van votar indepe. La xifra creix si ho comparem amb les municipals d'aquell mateix dia 26M-MUN, elecció amb menys vot indepe d'aquest cicle, fins als 120.000 de diferència.

Estem fent discursos d'eixamplar la base, però mirat des d'una perspectiva mínima de l'any i mig que va del 21D al 26M, n'hem perdut 70.000. O els hem perdut, o estan desmotivats, o què sé jo. Però no hi són. Sí, sí, el que vulgueu, que si eleccions diferents, que si participacions diferents, el que vulgueu... però en ple conflicte, entre 70.000 i 120.000 vots indepes menys que en el nostre màxim?

Aquesta dada al meu entendre és absolutament preocupant des de la perspectiva de les dues grans estratègies que ara mateix hi ha a l'independentisme. Ho és de manera radical pel discurs d' "eixamplar base" d'ERC, perquè perdre'n entre 70 mil i 120.000 és letal. I des de la visió estratègica que podríem dir representa el MHP Carles Puigdemont i Junts per CAT, de mantenir obert el conflicte, també és letal.

No ens enganyem: ni s'eixampla la base ni podem mantenir obert el conflicte si perdem votants indepes.

Arribem així al segon punt crític d'aquestes eleccions, que per a mi hauria de fer seure tots els actors independentistes immediatament al voltant d'una taula per compartir diagnòstic i per acostar estratègies fins arribar a blindar una unitat estratègica que ara no hi és i sense la qual no hi ha independència possible.

Com deia, tot i que cap d'elles estigui explícitament formulada, plantejada ni confrontada, crec que tohom percep ara mateix en el món polític de l'independentisme hi ha dues estratègies diferents, poc conciliables:

- la que d'alguna manera representa ERC, amb el seu "eixamplament de base" perquè no som prou, buscar referèndum acordat, etc. És a dir, una estratègia d'arrofredar la cosa, de rebaixar la tensió, d'assumir que no ens n'hem ensortit i de començar com aquell que diu, de nou.

- la que personifica el MHP Puigdemont, però que d'una manera o una altra agrupa la resta de l'independentisme, que aposta per mantenir el conflicte viu, que aposta per no deixar morir l'1-O i mantenir el pols amb l'Estat.

El fet que ERC hagi guanyat 2 de les 3 eleccions d'aquest cicle, que hagi estat qui ha tingut un vot més estable, sòlid, semblaria reforçar d'entrada a ERC i a la seva estratègia. Ha estat la més "atrevida" des del punt de vista d'exposició a retrets polítics, però no ha estat penalitzada, tot el contrari, ha tingut uns excelents resultats a les generals i a les municipals.

Però si mirem els resultats del MHP Puigdemont també veiem que hi ha una altra majoria alternativa de l'independentisme que segueix reivindicant l'1 d'octubre i la legitimitat democràtica i política que ens va proporcionar.

La meva visió és que el moviment independentista està dividit en dues meitats gairebé idèntiques en suports, sobre l'estratègia a seguir, i cap de les dues podrà fer la independència sense els altres. Cap. Es poden fer altres coses, però no la independència. O el món d'ERC i el món del President Puigdemont seuen i acorden una unitat estratègica, o no hi haurà República Catalana.

Crec que estan obligats a fer-ho. Ens ho deuen. Estan obligats a seure i assumir que els uns sense els altres no podrem fer res. Estan obligats a seure i compartir arguments. Fins fer confluir les dues visions en una de nova, que superi l'actual divisió. Tothom haurà d'acceptar arguments de l'altre.

L'independentisme ha de deixar de tirar-se els trastos al cap i ha de reconèixer els altres com a part del nosaltres. O no hi haurà independència. La visió d'ERC té el suport del 50% de l'independentisme. Agradi o no, però és així. I la visió de Puigdemont té el suport de l'altre 50%.

Si no s'entén que des d'aquests respectius 50% ni ERC eixampla cap base de l'independentisme ni es pot mantenir obert el conflicte, no farem res.

Si algú es pensa que l'estratègia passa perquè s'acabi imposant a força d'hòsties una estratègia a l'altra, està molt equivocat. Això no passarà. L'única opció és confluir en una nova unitat estratègica.

Un tercer element que a la vista dels resultats d'aquest cicle electoral considero és de vital importància estratègica és ser conscients d'allò que fa més sòlida i creïble l'oferta electoral independentista i allò que la desgasta.

Fixeu-vos: el món d'ERC i de JxCAT concentren entre el 100% del vot (europees, només es presentaven aquestes dues ofertes polítiques) i el 80%. El vot més anti les dues forces indepes majoritàries no ha passat mai de tenir un 21% del vot indepe.

El 21D, que és el dia que més vot ha tingut l'independentisme a BCN es presentaven 3 candidatures. Les 2 vegades que més % de vot indepe hi ha hagut només hi havia dues candidatures (27S i 26M EU).

I la vegada que menys vot indepe hi ha hagut és la vegada que més candidatures indepes hi havia, fins a 4, el 26M a les municipals. Crec que per a l'independentisme més candidatures competint pel vot implica més desgast, més disputa entre nosaltres, entre els més convençuts, amb resultat d'allunyar el vot més perifèric. Alhora, que en les eleccions que més candidatures hi ha hagut menys vot hàgim tingut descarta, a més, la visió que des de diferents opcions amb diferents matisos i perfils es pugui arribar a més votants. Tot el contrari, només incrementa pugna i desgast.

Finalment, aquestes dades del vot indepe tan aclaparadorament concentrat en el món d'ERC i de Junts per CAT hauria de motivar una altra reflexió: tothom té dret a defensar les propostes polítiques que vulgui impulsar, però les visions estratègiques minoritàries haurien d'assumir no poden imposar-se a les majoritàries.

Es pot parlar, es poden incorporar elements, però és un error dramàtic que les visions minoritàries actuin des del xantatge, aprofitant les aritmètiques de les majories parlamentàries, per fer política des del permanent xantatge d'exercir un dret de veto.

Cal madurar també perquè el nosaltres inclogui tothom. Però cal madurar encara més perquè s'accepti la democràcia i la representativitat. Ens podem agradar més o menys entre nosaltres, però si això ens porta a discursos centrats en destruir els altres, en negar-los el seu compromís independentista, només ens autodestruirem. Si això ens porta a que els minoritaris paralitzin als qui representen la majoria social i independentista, en comptes de mantenir actituds constructives i complicitat mínima, ens marginalitzarem, perdrem els suports més moderats.

Els davidians, amb el lamentable impuls de l'ANC, han basat tot el seu discurs en que els que no són ells són una farsa, no són indepes. Què? Només hi ha 28 mil indepes a BCN? No fotem.

I la CUP no hauria mai de fer servir la seva representació, plenament legítima, per actuar ilegítimament sumant-la als del 155 contra el Govern. O hi ha una mínima complicitat, que inclou assumir qui és el majoritari, que inclou respecte mínim i actitud constructiva, o la majoria independentista no sortirà mai del bucle destructiu en el que ara mateix estem.

Fixem-nos dues coses:

- El règim tirànic del 78 impedeix el vot a diputats electes de JxCAT. La CUP, en comptes d'una mínima lleialtat amb aquesta majoria indepe sorgida de les urnes, no fa res per deixar sense efecte la repressió i no cedeix cap vot per poder investir Jordi Turull, que sense la repressió que impedí el vot a diputats electes, hauria estat escollit.

- Sí, ja sabem la CUP és antisistema, anticapitalista, socialista, etc. Però la majoria social i democràtica indepe no. Per què suma la CUP els seus vots als del 155 que ens volen destruir per impedir a la majoria indepe, del 90% del vot indepe, aprovar uns pressupostos? Per què aquest maximalisme destructiu, de bloqueig?

I això ja va per tots: la independència només és possible si hi som tots. Créixer només és possible si hi som tots. Resistir només és possible si hi som tots. Aquest tots hauria de ser el nostre objectiu. Blindat el "tots", crec no perdrem com hem perdut a BCN ciutat 70.000 vots indepes. Tots vol dir assumir complexitats, diferències i, alhora, respecte constructiu.

Tots vol dir que ANC no pot impulsar més divisió en l'oferta política com ha fet amb les primàries i els davidians, i que ens ha portat al pitjor resultat electoral indepe del cicle.

Tots implica dir prou al panchovillisme estratègic.  
Amb qui ha parlat ANC per dir que s'han de fer eleccions plebiscitàries? 

Qui són els promotoros i amb qui s'han parlat aquesta cosa ridícula de la ILP per la independència, a qui ho han proposat, etc?

L'altra cara de la moneda és l'obligació que tenen els qui representen la immensa majoria dels independentistes, de liderar, d'anar a una i de deixar d'oferir aquesta patètica imatge que estem oferint.

L'1 d'Octubre vam demostrar som un poble madur i determinat. Res no serà fàcil. Però res no serà possible si no hi som tots. Aquest cicle electoral ho ha demostrat. Aprenem les lliçons!

DONEC PERFICIAM