16 de juny 2018

Què tal si ens calmem tots una mica i intentem no desconcertar-nos més encara?

A veure, fa dies ho estic demanant. Calmem-nos tots una mica. Deixem de sobreactuar i intentem no desconcertar més el personal. Plis.

I faig servir la primera del plural perquè no hi ha absolutament ningú en aquest país que se salvi d'aquesta sobreactuació i d'aquests pals de cec que tant ens desconcerten a tots. Ningú.

Avui hem tingut una d'aquestes notícies que ens desconcerten a pràcticament tots, per dir-ho suau. Resulta que PdeCat ha fet una mena de convenció municipalista i ha decidit presentar-se a les eleccions municipals del 2019 amb la marca Junts per Catalunya.

Però, a veure, què coi heu fet?

Jo no sóc de PdeCat, ni tinc carnet, ni he militat ni res semblant a Pdecat, com tampoc no ho vaig fer a CiU (ni CDC ni Unió). Això no obstant, no m'ha importat mai fer públic el meu suport a candidats com Artur Mas, Ramon Tremosa o Xavier Trias. Igual que abans ho havia fet per candidats d'ERC o de Catalunya Lliure en unes europees.

Les eleccions del 21D em vaig implicar més enllà del que és donar suport públic a un candidat, en aquest cas el President Puigdemont, i vaig ajudar en el que vaig poder a Junts per Catalunya. Em vaig sentir atret per aquest projecte que superava absolutament les sigles de partit, que apostava per fer una llista molt transversal de persones compromeses amb la idea de la restitució del govern legítim, d'intentar fer-ho possible per tots els mitjans. Em va semblar molt motivador el plantejament que feia Junts per Catalunya, de sumar talents, de sumar visions, de sumar accents de tot tipus. Pdecat estava dins de JxCAT, però només en formava part.

Junts per CAT era una cosa nova. Totalment nova. Com a marca i, el que és més important, com a proposta política. I va triomfar. Gent de l'independentisme més combatiu de tota la vida, gent del món convergent, gent de l'antiga Unió i de Demòcrates, gent d'ERC, gent de PSC, gent d'ICV, gent independent, gent de marcats perfils d'esquerres i gent de perfils liberals, conservadors i socialcristians de tota la vida. Sí, Junts per CAT va ser, sense cap mena de dubte, una cosa molt i molt diferent a tot el que havíem conegut fins llavors. Un autèntic revulsiu.

I ara avui ens trobem que PdeCat diu, sense encomanar-se a ningú, que es presentaran a les municipals amb la marca Junts per CAT.

A veure, companys de PdeCAT, què és el que no heu entès?

Amb quin dret us apropieu d'unes sigles, una marca i un projecte com el de Junts per CAT?

Jo flipo. Si us penseu que el que va arrossegar Junts per CAT es va moure per les sigles esteu molt equivocats. Potser podeu apropiar-vos de les sigles, però fent-ho només demostrareu que mai no vàreu entendre res del que era i representava Junts per CAT.

Diputats del nucli dur de Junts per CAT com Aurora Madaula i Josep Costa han expressat públicament el seu estupor per la notícia.

En Josep Costa, en un lacònic tuit, ha dit:
"No és el mateix ser Junts per Cat que dir-se Junts per CAT
#AhíLoDejo"


L'Aurora Madaula, també en un tuit, ha estat encara més contundent:
"Ei Pdecat, NO en el meu nom. Sóc diputada de Junts per CAT i no em representa ni la vostra manera de fer ni el vostre projecte. Junts per CAT va néixer com un projecte transversal de país i no de partit. El nom no fa la cosa. I ho sabeu"


I jo em sento plenament identificat amb en Josep Costa i Aurora Madaula. Ells sí em representen.

Aquest desconcert delirant que ha provocat Pdecat coincideix en el temps amb el desconcert que també viu l'altre gran partit independentista del nostre país, ERC. De la nit al dia ERC es va despenjar amb tot de declaracions i posicionaments rebutjant, abandonant, la unilateralitat. En el procés precongressual que està protagonitzant l'històric partit, la majoria d'esmenes s'han plantejat justament per no rebutjar la unilateralitat. El desconcert que va provocar ERC no només ha estat entre votants, sinó també i molt especialment entre la seva militància, que ha reaccionat.

També em diu gent d'ERC q aquest procés precongressual no està mobilitzant la gent que pensaven podia mobilitzar. I que si aquest desconcert de la militància no s'expressa més contundentment és per respecte a tot el tema presos i exiliats (i a mi em sembla bé que sigui així, que hi hagi aquesta maduresa i respecte, però clarament millor evitar desconcertar el personal).

L'altre dia també l'ANC va proposar, si no ho he entès malament, que el dia 1-O sigui festiu. I això altre cop crec que ha desconcertat més que no cap altra cosa. En un moment en el que no sabem com reprendre el procés, què cal fer per fer realitat la República, coses com aquesta desconcerten. Tothom reconeix l'1-O com una data fundacional, però és realment difícil incorporar-la al calendari de festius laborals per a "recordar-la", quan el que volem és fer realitat el que aquell dia vam decidir, convertir en realitat el que vam defensar a les urnes contra la violència atroç de l'estat. No, no acabo de veure-hi la cosa, i en canvi sí crec ha desconcertat a molta gent.

De manera que amics, amigues, companys, companyes, si us plau, us ho demano per favor, deixem de fer coses que només desconcerten la gent.

Ens necessitem tots. Fer la República només és possible si hi som tots, si hi som lleialment entre nosaltres. Parlem menys i pensem i compartim entre nosaltres molt més allò que volem fer i com fer-ho. No vull ser injust amb els partits. El moment és molt complicat. I quan dic que ens necessitem tots, també hi incloc, amb majúscules, als partits polítics. Tots tenim encerts i desencerts. Però ens necessitem tots, de manera que accepteu un humil consell: menys sobreactuar i mirem de no desconcertar ni encabritar el personal. Plis.

14 de juny 2018

DONEC PERFICIAM: 10 alertes, idees i actituds fins aconseguir-ho

1. Tenim Govern constituït, que no restituït. Però tenim restitucions, tot i que també cessacions. És un primer plat una mica estrany, perquè a més a més seguim treballant per la restitució, començant pel canvi de reglament del Parlament que hauria de permetre la investidura telemàtica de Puigdemont. Sí, és un govern una mica estrany, amb un ull permanentment fixat en aspectes polítics d'indubtable importància política, però intangibles, com és la qüestió de presos i exiliats, com són les invocacions a fer la República, etc. I amb l'altre ull revolucionat fixant-se en el major nombre possible de coses i acció de govern, intentant visualitzar una activitat que ajudi a legitimar tot el que s'ha fet i ha passat aquests mesos.

Seria interessant que el Govern baixés una mica el nivell de gesticulació. Entenc perquè passa, però crec que no ajuda, sobretot quan és excessiu. Ahir vam tenir una mostra -intranscendent, però molt reveladora- de com podem fregar el ridícul si actuem des d'aquesta ansietat hiperbòlica. La consellera d'Agricultura va fer un tuit després de l'aprovació pel Govern d'un nou "pla transversal" batejat com "l'estratègia marítima". En el seu tuit la consellera va dir: "El que fem avui és històric. És la primera vegada que CAT es dota d'una estratègia marítima de conjunt, integral, per tal de desenvolupar el màxim potencial (...)"

Amb tot el carinyo, consellera, per a estratègia marítima la de l'expansió mediterrània de la corona catalana els segles XIII, XIV i XV. Per a estratègia marítima la que ens va dur a ser una de les flotes més poderoses de la mediterrània. Per a estratègia marítima, l'expansió comercial amb els "Consolats de Mar", que n'hi va haver més de vint, al llarg de tota la costa i illes mediterrànies. Per a estratègia marítima la que ens va donar els més grans almiralls, com Roger de Llúria, però també com Lluís de Recasens, un almirall clau en la victòria de la gran flota cristiana a la Batalla de Lepant.

No, en cap cas "per primera vegada", consellera, en cap cas. I després també una miqueta més de "pudor", no caiguem en la sobreactuació, perquè no té cap sentit i ens portarà a perdre credibilitat. "El que fem avui és històric". A veure, consellera, que ni tan sols tenim la propietat dels nostres grans ports, que només podem "gestionar" per delegació, que ni tan sols podem dotar-los de les infraestructures que més necessiten, com accessos ferroviaris, que no tenim cap control sobre el nostre espai marítim, que no tenim guàrdia costera, que no podem fer res per protegir i ordenar les nostres fronteres marítimes, que ni tan sols gestionem l'entrada i sortida de mercaderies. Que tota la regulació de l'espai de delimitació marítimo-terrestre correspon a l'Estat, etc etc.

2. El país té un Govern o els partits polítics tenen un Govern? I és un Govern o en són dos?
Un dels principals problemes de tot el que vam viure el 2017 fou el partidisme. En el món independentista crec no se'n salva cap, de partit, només persones. El partidisme en si no seria un problema si no derivés en una realitat de desconfiança, de mirar-se de reüll, de falta de sinceritat, de fer les coses més pensant en que l'altre quedi en evidència que pel que és la cosa. I sí, aquí han fet partidisme els partits de govern, com els que formaven Junts pel Sí (el món convergent i el món d'ERC), però també els que tot el que feien era mirar-s'ho, com la CUP.

Com un miracle, aquest partidisme només va ser superat per l'1-O. És l'únic moment en aquest país que hem actuat com a un moviment, des del nosaltres, i no des del partidisme. L'únic.

Als pocs dies de constituït l'actual Govern, crec que a tots ens ha entrat, pel que estem veient, l'angoixa de veure que altre cop la clau són els partits, que les coses se segueixen fent massa en clau de partit. Donem-los-hi temps. Però siguem exigents en aquest punt. No permetem que altre cop el partidisme ho empastifi tot.

I això ens porta a creuar els dits, sospirar i desitjar que el President Quim Torra se'n surti, amb aquestes peces, d'aconseguir que tinguem un govern, un únic govern... Perquè, amics meus, una de les conseqüències letals del partidisme podria ser que en comptes d'un govern en tinguéssim dos, o fins i tot tres, segons adscripcions polítiques, partidistes i de lleialtats personals, amb les seves pròpies agendes i interessos ocults.

3. "Admiració" pel país de savis que sembla som. Porto militant des del 1984. He après moltíssim de molts dels lluitadors per la independència que ens han precedit i que he tingut la sort de conèixer. Però confesso que ara, en aquests moments, no sabria dir què és el que hem de fer. Només m'atreveixo a apel·lar a l'actitud que hem de tenir en un moment així. En aquestes circumstàncies, em resulta absolutament sorprenent veure la quantitat de gent que no té el més mínim dubte sobre el que s'ha de fer. Sento una gran "admiració" per tots ells i elles. I penso, ja és estrany que en un país amb tants savis, amb tanta gent que sap perfectament el que s'ha de fer, portem més de 300 anys d'opressió. Alguna cosa no em lliga...

4. Volem fer de "l'agror" la nostra principal característica espiritual i anímica com a poble? Volem ser un poble "agre", volem ser reconeguts com "els agres"?  
Té un punt commovedor assistir a l'actuació sistemàtica, implacable, sense concessions, dels nostres "agres". Tot està malament. Tot ho fem malament. Tots s'equivoquen. Tots -els altres- són covards, traïdors, febles, incapaços. Tots -els altres- només ens volen que enganyar, tots amaguen coses, tots només miren per ells. Tota la resta de països són millors que nosaltres. Nosaltres estem a la cua de tot, nosaltres no ens en sortirem mai. Nosaltres no l'encertem ni per casualitat.

I si cal els nostres agres s'inventen la història a la mida de la seva agror. L'altre dia un tuitejava alguna cosa així com que tenim el que ens mereixem, i que res del que ens està passant ens estaria passant si fóssim un poble com cal, com p.ex. els irlandesos, que aquests sí van saber fer la República.

Llàstima que la realitat sigui que des de la primera declaració d'independència fins fer realitat la independència, els irlandesos s'hi van estar 3 anys. Nosaltres ho vam intentar l'octubre del 2017, excepte els savis crec que tothom tenia molt clar que aconseguir-ho a la primera seria molt difícil. I que vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi estem anant. Ningú no ha renunciat a res. I fins i tot en el calendari de l'agror, encara hauríem de tenir 2 anys i 4 mesos de marge... per fer-ho com aquells que sí ho sabien fer tan bé, i no com nosaltres, els irlandesos.

5. Les municipals 2019 seran clau.  
El 21D l'independentisme va assolir una victòria extraordinària, imposant-se a la repressió, a la presó, a l'exili, a les amenaces, a la por. I la vam aconseguir en les més precàries condicions per a nosaltres. Una derrota ens hauria costat molt cara. Per això va ser tan important el triomf del 21D.

I em sembla que no som prou conscients que les municipals del 2019, d'aquí menys d'un any, seran molt més que unes municipals, i tindran una lectura que anirà molt més enllà de la tradicional municipalista. Per avançar cal que el mapa electoral que surti d'aquestes eleccions no ofereixi cap dubte de l'hegemonia social i política de l'independentisme. Això ens planteja una doble exigència:

- guanyar al màxim de municipis
- guanyar en els municipis més emblemàtics, les grans capitals.

No tinc clara l'estratègia pel primer dels objectius (guanyar al màxim de municipis), però sí tinc claríssima l'única estratègia possible per guanyar als municipis més emblemàtics, singularment les grans capitals. I aquesta única estratègia possible passa per un acord entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya per impulsar i fer realitat unes grans llistes unitàries dels defensors de la República. Això és singularment important a Barcelona, on si ERC i JxCAT no seuen, parlen i impulsen una candidatura unitària és impossible que cap dels dos guanyi. Impossible. I regalaran el triomf i l'ajuntament a C's (en aquests moments són els que tenen més números) o a la Colau.

Seria d'una irresponsabilitat atroç que ERC i Junts xCAT no acordessin aquesta candidatura. No hi ha cap motiu racional, republicà o confessable per no fer-ho. CAP.

Si ERC es manté en la negativa a impulsar una candidatura republicana a Barcelona hauria d'actuar amb sinceritat i explicar que potser si no ho fa és perquè vol pactar amb Colau, i que per tant, votar ERC és votar per un govern amb Colau.

D'acord a totes les dades que he pogut manegar, si demà fossin les eleccions a BCN la victòria de C's seria claríssima. Quin problema pot tenir? que pel vot útil unionista es mengi tot el vot del PP i es quedi a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi. El candidat o candidata de C's seria alcalde en totes les opcions, excepte que l'oposició presenti un candidat alternatiu que sumi majoria absoluta. La perversitat dels càlculs dels colauers i d'ERC és que en un escenari així, els regidors de Junts x Cat no podrien negar-se a votar qui va col·laborar amb les clavegueres de l'estat per fer fora Trias, la Colau.

En canvi, si ERC i Junts per CAT pacten impulsar una candidatura, qui sigui el o la cap de llista amb tota seguretat serà el nou alcalde o alcaldessa de la ciutat. Sense cap mena de dubte. No fer-ho no només és irresponsable per permetre que C's guanyi a BCN i tingui opcions de governar, no fer-ho vol dir també renunciar a visualitzar Barcelona com la capital republicana del nostre país, compromesa amb la independència.

Amics d'ERC i amics de Junts per CAT. Seieu, parleu i impulseu aquesta candidatura guanyadora.

6. Afeblim l'estat espanyol i el bloc del 155. 
El que vàrem fer a la moció de censura va ser molt inteligent, perquè permetia afeblir l'estat espanyol i els actors del 155. I així ha estat. PP instal·lat en turbulent procés de refer-se i C's absolutament col·lapsats, sense rumb. I el PSOE, amb el govern més feble des del 1979. Paciència i aprofitem-ho tot per afeblir-los. Però fem-ho amb germanor amb el poble espanyol democràtic i republicà, que també hi és.

7. L'exili: denúncia de la repressió i oportunitat per a potenciar la dimensió internacional del nostre conflicte. 
 La figura del President Carles Puigdemont és absolutament clau, decisiva. Cal constituir l'estructura del Consell de la República a l'exili. I cal aprofitar la repercussió que té la batalla judicial iniciada per l'estat espanyol per aconseguir el màxim de suports i així poder fer doblegar l'estat espanyol.

8. Dissenyar i treballar estratègicament sobre els eixos inclusius per a potenciar el creixement del suport a la independència, a la República Catalana.
Aquests eixos inclusius són 2:

- l'econòmic, que sempre hi ha estat. La gent no s'ha fet independentista per motius identitaris, sinó perquè en algun moment ha arribat al convenciment que la independència implicarà més i millors oportunitats per a tots, que ens permetrà ser un país més pròsper, amb més benestar i qualitat de vida. Cal persistir en això. Cal explicar-ho sempre i de la manera més didàctica possible. Però també cal que la nostra obra de govern sigui coherent amb tot això. Fins ara el gran èxit del procés ha estat haver mantingut el suport de les classes mitjanes. Si les polítiques del Govern se situen únicament en despesa, despesa i despesa, i no es preocupen del creixement econòmic i que aquest creixement beneficiï al gruix de la població, perdrem les classes mitjanes, i no ens ho podem permetre.

- el democràtic: la repressió viscuda del setembre fins ara, la violència salvatge de l'1-O, els presos, els exiliats, la total judicialització i persecució de tota dissidència ha generat un nou eix inclusiu, el de les persones que volen la República per fugir d'aquest autoritarisme atroç. Aquest pas ja l'han fet, per algunes dades que hem pogut treballar, algunes persones. Però el potencial de creixement del suport a la República és molt gran, perquè fins i tot entre els votants de partits del bloc del 155 hi ha un molt significatiu rebuig a la repressió. Gairebé un 20% dels antics votants de C's la rebutgen, més d'un 50% dels del PSC. I ningú dels del PP. I entre els Comuns el rebuig és massiu.

9. Superem febleses estructurals. 
El creixement del republicanisme té un problema molt greu: l'estructura dels mitjans de comunicació de masses a ESP absolutament podrits i servils amb l'estat, les oligarquies i les clavegueres, fa que el missatge republicà no arribi MAI al 80-85% dels votants unionistes. Als mitjans de comunicació que consumeixen no hi tenen accés ni els líders ni els partits ni les idees o propostes republicanes. Per a aquest percentatge molt significatiu de la nostra societat som una mena d'alienígenes. Tenen una visió absolutament manipulada, intoxicada, distorsionada del que som i volem els republicans. Cal pensar com arribar-hi, com fer-nos visibles, com explicar-nos, com guanyar complicitats.

10. Ja no tot està per fer i tot és més possible que mai. 
Ho lamento pels nostres entranyables "agres", però tinc una mala notícia per a vosaltres: hem recorregut la part més complicada i més difícil del camí. Fa no pas massa l'independentisme era pràcticament residual, molt minoritari, irrellevant, amb política d'autoconsum. I en un temps rècord hem aconseguit que l'independentisme sigui la força social, política i parlamentària hegemònica. Aconseguir això era el més important. I ho hem fet. A més a més hem governat en clau de fer la independència. I hem fet l'1-O. Mai, mai, mai, a la Catalunya contemporània, hem estat més a prop de la independència que ara. Ja no tot està per fer, perquè el més important ja ho hem fet.

I tot és més possible que mai. La persistència democràtica, unida a aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi ens ha mantingut en l'inequívoc compromís i camí per fer realitat la República. A la primera no ens n'hem sortit, però hem après molt, seguim sent la majoria, i mantenim l'ambició de seguir sumant suports i compromisos. I així sabem que serem capaços de generar una segona oportunitat per fer la República, i que a aquesta segona oportunitat hi arribarem més forts i més savis. Però si ni tan sols així ens en sortim a la segona, treballarem per una tercera, i per arribar-hi encara més forts i més savis.

Fins aconseguir-ho

DONEC PERFICIAM

6 de juny 2018

Temps estranys. Reflexions i camins per seguir avançant cap a la República!

Em permetreu una reflexió que en el fons és un intent personal d'endreçar idees compartint-les amb tots vosaltres.

Estem vivint uns temps estranys. Ens costa saber on estem i com estem. I ens costa més encara saber o tenir clar què cal fer, com ho hem de fer, quan ho hem de fer...

Temps estranys en els que sembla posem en circulació nous "frames", nous missatges com a nous objectius, com si fossin la bestreta d'una nova estratègia, però ni hem fet "net" de tot el que ha passat, en el sentit de compartir un diagnòstic del que vam fer bé, del que vam fer malament, del que vam calcular bé, del que no vam ser capaços de preveure, etc, ni hem sigut capaços de compartir i acordar què fer d'una manera sincera.

Temps estranys, en els que una mateixa cosa, un mateix fet, admet ser llegit com un pas endavant i alhora, com un senyal de feblesa.

Temps estranys, en els que la repressió i el viscut aquests mesos, lluny de cohesionar, sembla alimentar una permanent disputa, sospita, i eixamplar les distàncies entre nosaltres, en comptes de reduir-les.

Temps estranys en els que els qui pitjor ho estan passant, els qui pateixen presó o exili i les seves famílies, són els que manifesten més coratge, dignitat i pensament positiu, mentre entre els qui s'ho miren des del confort de la seva vida inalterada cada cop alimenten posicions més agres, cada cop s'expressen amb més agror, cada cop es posicionen amb més menyspreu contra tot i contra tothom.

I el que ho fa més estrany tot plegat és tots i cadascun de nosaltres podem aparèixer indistintament en qualsevol d'aquestes posicions d'un dia a un altre.

Així les coses, sento la necessitat d'ordenar les meves idees i de compartir aquest exercici amb vosaltres. I voldria que fos un exercici constructiu.
Per on començar? Jo ho tinc clar. Necessito començar, i hem de començar per allò que compartim, perquè això forma els fonaments del "nosaltres". I jo no dubto que Junts per Catalunya, ERC, PdeCat, Demòcrates i CUP compartim voler la independència, voler fer realitat la República Catalana. No, no ho dubto i no ho dubto de ningú. I en aquest nosaltres i aquest fonament del que compartim, també tota la nostra societat civil, amb ANC, OC, Súmate, etc al capdavant.

Per tant, comencem a ser en allò que compartim. Llavors, per arribar-hi, hi poden haver legítimes estratègies i visions diferents. Però les estratègies i les visions del "jo" mai poden passar pel davant de les estratègies i les visions del "nosaltres".

I això ens porta al segon element fonamental: complicitat, confiança. No hi pot haver cap nosaltres, per més que es comparteixin objectius, si no ens fem còmplices, si no confiem els uns en els altres.

Perquè això sigui possible cal que tothom assumeixi una sèrie de condicions, unes regles de joc:

1- Hem d'acceptar-nos tots i reconèixer-nos els nostres respectius "jo", i hem d'assumir que aquest acceptar-nos porta associada una altra condició: allò que és rellevant no és el "jo", sinó el "nosaltres". Compartirem els "jo", exposarem punts de vista, discutirem estratègies... però tot ho farem amb el compromís inviolable que qualsevol procés de compartir i decidir acabarà amb una posició que probablement no sigui la posició inicial de cada "jo", perquè serà la posició del "nosaltres", la que supera els jos.

2- Actuar amb lleialtat implica un mínim de 3 condicions:
  • tothom ha de participar en tots els processos de construcció del "nosaltres". Tothom ha de poder traslladar i compartir la visió pròpia. Tots estem obligats a considerar-ho tot.
  • lleialtat també per actuar amb el que de fet són les dues cares d'una mateixa moneda: buscant sempre el màxim acord entre tots i, alhora, si aquest acord no és possible, adoptar-lo respectant, que no imposant, el diferent pes social i electoral de cadascun.
  • finalment lleialtat davant l'execució del que surti d'aquest procés de decisió del "nosaltres". Respectar la singularitat i la discrepància només fins al punt que l'actitud o actuació d'un "jo" posi en perill la majoria del "nosaltres", ens aboqui a una derrota. Poso un exemple molt recent: la CUP no estava d'acord amb investir Quim Torra. L'abstenció permetia que el nosaltres s'imposés al bloc del 155, alhora que permetia evidenciar aquest no-acord. Però en canvi si la CUP hagués votat NO amb el bloc del 155 això hauria implicat la derrota del bloc republicà. El límit està en que allò que fem hem d'assegurar sempre que evidenciï la majoria republicana que som, que no sigui derrotat pel bloc del 155.
3- dir-nos la veritat. Necessitem saber que quan parlem tots i cadascú de nosaltres, allò que diem, allò que proposem, no té cap "cara B". Necessitem saber que quan diem una cosa ho diem amb total lleialtat, no perquè al darrere d'això s'hi amaguin uns altres objectius ocults. Sense això mai no podrem compartir ni diagnòstic ni estratègia.

Dir-nos la veritat no vol dir en cap cas ser uns bocamolls, ser indiscrets, etc. Ens hem de dir la veritat, i hem de compartir allò que pot ser públic d'allò que cal mantenir gairebé en secret, compartit només en el més important nucli de decisions. Des d'aquest punt de vista, l'1 d'Octubre és també una lliçó excepcional, ha de ser la nostra referència. Vam ser capaços de fer-ho. És així com s'assegura l'èxit de les coses.

Dir-nos la veritat perquè ens cal seure, reconeixent-nos part d'un nosaltres, perquè compartim i confiem, per analitzar amb rigor què ha passat, per diagnosticar la situació i per dissenyar estratègies.

4. Un exemple que és en aquests moments clau i alhora paradigmàtic de tot això que estic explicant.

Del "naufragi" de tot el que va seguir a l'1 d'octubre, ERC va sortir-ne enarbolant una idea força, a la que s'hi agafava desesperadament i en qualsevol circumstància i sigui quin sigui el que s'estigui debatent: "per fer la República cal eixamplar la base". Aquest objectiu, que si el neutralitzem, si el desconectem de qualsevol context, tots el compartirem, evidencia tot allò que en si fem un diagnòstic del que ens ha passat situarem com un punt feble i tot allò que impedeix fer el nosaltres, compartir i confiar.

- Tots estarem d'acord en que sempre és positiu créixer. Així en abstracte tots d'acord.

- Però ens està dient ERC que la República només serà possible si arribem a un % que ara no tenim?

- Ens ha de dir la veritat, perquè hi puguem confiar, en aquesta idea força d'eixamplar la base. Com ho sap que si som el 51% ja ho tindrem? O la revelació d'eixamplar la base exigeix un 60%? o què? Cal la veritat.

- Quan ho ha sabut ERC, això? Ho sabia abans de l'1-O? Si ho sabia, per què no ho va compartir? Per què no es va posar damunt la taula dels que formem el "nosaltres" per ser debatut i, en el seu cas, prendre les millors decisions? Quan deia la veritat ERC, abans que no deia que necessitéssim ser més dels que ja érem o ara que diu hem de ser més?

- No es poden plantejar les coses com a ocurrències, perquè llavors perden tota credibilitat. ERC parla que cal una estratègia per "eixamplar la base"... com si ara, de sobte, haguessin tingut una revelació, com si mai l'independentisme no ha treballat ja sempre des d'estratègies que ens permetessin créixer. O i tant que l'estratègia d'eixamplar la base SEMPRE ha format part de l'estratègia independentista. Per això hem passat de ser residuals, testimonials, als anys 80, a ser com som ara la majoria social i parlamentària. Així, en tot cas, caldria dir "hem de treballar per seguir eixamplant la base".

- Dir-nos la veritat vol dir també eliminar tota ombra de dubte sobre les veritables intencions d'aquesta "estratègia". Ho diu ERC perquè sap és l'única manera de fer la República o ho diu ERC perquè al darrere d'aquesta idea hi ha una estratègia oculta de partit per generar un escenari polític que els permeti reeditar un nou tripartit?? Sense aquesta veritat i confiança no podrem fer res.

I em perdonaran els amics d'ERC que hagi agafat aquest exemple, però és el més clar de tots els possibles. És un exemple real en el que es donen totes les condicions negatives per fer res. I en canvi és un exemple en el que tots estarem d'acord que si es donessin les condicions que més amunt he establert, tots el compartiríem.

5- Si compartim i si confiem construirem i blindarem el nosaltres. I voldrà dir que no dubtem els uns dels altres, perquè sabem que ens diem la veritat i que som capaços de prendre decisions lleialment. I així arribem a un dels punts crítics de l'actual situació i de com plantejar-nos fer realitat la República: en l'actual situació no serveix cap gran pla o full de ruta, només serveix una cosa: estar del tot preparats per aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin i, alhora, per treballar per generar aquestes oportunitats i, evidentment, aprofitar-les. Manen les circumstàncies, no els plans. Una de les característiques d'aquests temps que ens toca viure és que manen les circumstàncies. Us poso un parell d'exemples del que vull dir:

  • - El President Puigdemont i els consellers a l'exili s'estaven a Bèlgica. Gaudeixen d'una certa mobilitat. El President ha anat a Dinamarca i no ha passat res. I el President va a Finlàndia, i no passa res. Però a la tornada, en territori alemany, són detinguts. Això ni estava preparat ni previst. Però passa. I en passar assistim a l'esclat del tema català a nivell internacional. Com mai. De sobte allò que no havíem aconseguit fins llavors, que el tema CAT fos un tema europeu, ho esdevé, perquè la decisió que prengui el país més poderós d'Europa, com és Alemanya, tothom sap serà la posició d'Europa. I tothom sap que si la in-justícia espanyola surt derrotada a Alemanya, quedarà totalment qüestionada i desautoritzada. Es va presentar aquesta oportunitat i l'hem sabuda aprofitar. No hi havia cap pla que pogués contemplar un escenari així.
  • - fa dues setmanes el PP i C's, amb el suport del PNB aprovava els pressupostos de l'Estat. Totes les portades de tots els diaris deien que amb allò Rajoy s'acabava d'assegurar la legislatura. Una setmana després una moció de censura el fotia fora. I un cop més les forces republicanes van estar àgils per aprofitar l'oportunitat que se'ns presentava i que una setmana abans era impossible pensar pogués donar-se. Fixeu-vos que en aquest punt ens trobem amb una altra de les característiques dels temps que vivim: l'agror. Les forces republicanes aprofiten l'oportunitat, però els de l'agror obren les comportes dels embassaments que si és autonomisme, que si només un idiota fa això sense res a canvi, que si PSOE i PP són iguals, que si ja veieu el gobierno que està fent el Sánchez, etc etc. Quan res de tot això formava part de la finestra d'oportunitat que se'ns plantejava. On estava l'oportunitat?
  • - aquesta moció de censura podia fer saltar pels aires la unitat que fins llavors havien demostrat tenir blindada els del bloc del 155. I així ha estat.
  • - era una oportunitat d'afeblir monumental el que en Juliana en diu el "partit alfa" d'Espanya, el PP. I així està passant. Rajoy ha plegat i les hòsties se succeixen
  • - era una oportunitat de fer entrar en crisi C's, deixant-los descolocats i fent saltar pels aires les seves expectatives de creixement. No és un tema menor aquest, recordem que C's va ser la força guanyadora, la més votada i la que va obtenir més escons, a Catalunya. I ja ho estem veient, absolutament desquiciats, donant pals de cec, perdent crèdit.
  • - no servia la inacció. Féssim el que féssim, estaríem fent President un del 155. Preu per preu, rebentar Rajoy i PP, responsables directes de tota la repressió i violència. Els altres l'han aplaudida, cert, són co-responsables. Però ja em direu com expliquem al món que els indepes catalans han estat els que han permès al responsable de la violència patida, seguir de President. Calia triar. Doncs triar ficar-los en crisi.
  • - PP hauria pogut acabar la legislatura, assegurava estabilitat. El PSOE ha guanyat la moció de censura des d'una feblesa total. No podran fer res. Res de res. Inestabilitat, és a dir, possibilitat de que se'ns generin oportunitats.
6. Per acabar aquesta reflexió, i no sé si és una condició o una eina: crec que encara hem d'aprendre a treballar coordinadament. I a tots els nivells. Un parell d'exemples:
  • - No puc entendre que a hores d'ara encara no hàgim estat capaços de posar en marxa una gran plataforma antirepressiva, que permetés la coordinació (des del respecte a les estratègies individuals) de totes les estratègies de defensa jurídica, que garantís a tothom aquesta assistència i defensa jurídica i que gestionés una gran bossa antirepressiva per fer front a despeses, fiances, multes, etc. Una coordinació que a hores d'ara no hi és. Una falta de coordinació que genera molta ansietat innecessàriament en molta gent que està rebent citacions policials i judicials i no sap què fer. Cal lloar la immensa tasca de Drets. Però cal una coordinació antirepressiva que ara no tenim. I han començat a proliferar caixes de resistència i ajut. Com a mínim n'hi ha una desena. Al meu entendre això no pot ser, n'hi ha d'haver una, de referència i que ho assumeixi tot, absolutament tot. Gestionada en última instància per persones d'absoluta honorabilitat com podria ser p.ex. en Lluís Llach, i un equip de censors jurats de comptes, etc. M'han explicat massa casos de massa gent que està patint repressió i no sap què fer, que s'han sentit sols. I això no pot ser. 
  • Aprendre a treballar coordinadament, afegit a tot el que ja hem explicat fins ara, vol dir també ser capaços de treballar amb una flexibilitat i modularitat que ens permeti, a cada moment, fer el que considerem més adequat fer per aprofitar cada oportunitat o per plantar cara a cada amenaça. Que una cosa l'hem de fer tots junts, partits, societat civil, etc. doncs tots junts. Que una cosa es deixa en mans de la societat civil, doncs que ho faci la societat civil. Que una altra cosa cal que la facin els partits tots junts, doncs tots junts. Que és millor cadascú a la seva, doncs cadascú a la seva. Que en les eleccions municipals a tal lloc cal que JxCat i ERc vagin junts, doncs junts. Que en un altre qui ha d'anar junts són ERC i CUP, doncs que vagin ERC i CUP junts. I així en tot.
Si tot això ho aconseguim el camí cap a la República podrà ser més o menys llarg, no ho podem saber, però ens hi portarà, la veurem fer-se realitat a cada passa que fem. I no en tingueu cap dubte, si aixequem el nosaltres des de fonaments sòlids i el blindem, el nostre nosaltres seguirà creixent i creixent, mentre els qui ens volen destruir, els qui ens neguen el dret a ser, els qui ens neguen la democràcia seran cada cop menys i cada cop més febles.

DONEC PERFICIAM


26 de maig 2018

Ni el més mínim dubte: votar a favor, sense cap negociació, sense parlar res. SÍ SÍ SÍ SÍ

Fa dies ho dic: fer la República Catalana no depèn de plans, d'estratègies, de fulls de ruta. Depèn únicament de la nostra capacitat d'aprofitar les circumstàncies, és a dir, les oportunitats que ens sorgeixin o que siguem capaços de generar.

Dijous hi va haver una sentència del primer dels judicis sobre la trama Gürtel, en la que el PP sortia assenyalat com a culpable.

Divendres Pedro Sánchez, líder del PSOE, presentava moció de censura contra el govern del PP davant la seva inacció després de la sentència.

CAL VOTAR A FAVOR I FER-HO SENSE CAP NEGOCIACIÓ, SENSE RES. PER RES. RES DE RES.

Tan bon punt s'ha sabut que aquest impresentable del Pedro Sánchez, líder impresentable d'un PSOE-155-GAL-BERDIN-DA havia presentat la moció de censura contra el govern de la delinqüència organitzada del PP, tal i com acabava d'acreditar la sentència judicial per la trama Gürtel, tothom s'ha llençat a pensar o opinar sobre què s'havia de fer des d'un punt de vista de principis, de democràcia, de dignitat, etc etc etc

Doncs res. Això no va de res d'això. No us ho mireu així, que la cagueu, que marreu.

Això no va de democràcia, ni de negociacions, ni d'aconseguir res. Res de res de res.

Això només va d'infringir mal a l'adversari.

Aquests dies últims m'havia sorprès molt, m'havia fins i tot desconcertat, l'agressivitat de Pedro Sánchez contra el nostre President Joaquim Torra. A què venia tanta mentida, tant d'odi, tant insult, tanta agressivitat feixista contra el nostre democràtic president?

Avui ho he tingut claríssim:
- tothom tenia clar que aquesta setmana hi hauria sentència sobre el tema Gürtel 

- tothom sabia que la sentència pringaria de ple al PP i al govern Rajoy 

- tothom sabia que Rajoy no faria res 

- Pedro Sánchez sabia que en aquesta situació no li quedava cap altra opció que presentar moció de censura contra els gürtelment condemants per corrupció Rajoy, PP, etc. 

- Pedro Sánchez sabia que no tenia cap altra opció que presentar aquesta moció de censura que avui ha presentat, però que per res del món vol guanyar-la, que l'últim a la vida que vol, que desitja, és guanyar aquesta moció de censura 

- Pedro Sánchez s'ha dedicat en exclusiva, aquests dies previs, a atacar salvatgement, animalment, feixistament, al nostre President Quim Torra, guiat únicament per un objectiu: que aquests atacs fessin impossible, implantejable, que les forces republicanes catalanes al Congreso de Diputados puguessin votar a favor d'aquesta moció de censura que sabia havia de presentar. 

I jo ho tinc molt clar: has de fer el que el teu enemic no vol que facis. Avui, en sentir PP i C's assignant la direcció política de la moció de censura del Pedro Sánchez al President Puigdemont i al separatisme català, ho he tingut claríssim: cal fer el que només nosaltres podem fer i que és el que cap dels partits del 155 vol que fem, cal votar a favor de la moció de censura.

És una espectacular oportunitat de sumir en el PUTO CAOS a l'estat espanyol.

Hem de votar Sí fent el pallasso.
Hem de votar Sí portant globus grocs a la mà.
Hem de votar Sí en fotent-nos-en de tot plegat.
Hem de votar sí dient-los-hi a la cara que no esperem res d'aquest sí, que no volem parlar res amb ells per aquest sí.
Hem de votar sí dient-los-hi que és la millor manera que tenim de tornar-los-hi tot el mal que ens han volgut infringir amb el 155.
Hem de votar sí dient-los-hi que sabem que els nostres presos i exiliats no depenen d'aquest vot, que tots són igual, que tots els que han donat suport al 155 són iguals i no esperem res d'ells, però sí esperem que amb el nostre sí el seu estat podrit se sumeixi en el caos i s'afebleixi.

Donar suport a la moció de censura que estava obligat a presentar Pedro Sánchez i el PSOE és la millor manera de precipitar la fallida d'aquest estat podrit.

Res a parlar, res a negociar. Res de res.
Però sí molt a esperar: veure l'estat espanyol sumit en el caos. Aprofitem aquesta oportunitat. Fem-ho.
No va de principis. Va de filldeputisme.
Demostrem podem ser tan o més filldeputes que ells. Destruïm-los. Votem Sí a la moció de censura. Sense parlar res. Sense negociar res. Sense res de res.  
Esto es lo que más os jode, verdad. Pues venga. A favor. 

PS: ja veureu com retira la moció!!!!!!! Ho tinc claríssim! Davant el risc que els republicans catalans votem a favor, ja veureu com es caga a sobre i retira la moció de censura!


22 de maig 2018

Sondeig GESOP per a EP sobre eleccions a BCN: "o fem alguna cosa o seguríssim que guanya i governa C's"

Ahir dilluns El Periódico va publicar una enquesta sobre les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. 

Com a enquesta ens dona tan poca informació sobre com està feta que d'entrada no volia ni comentar-la. No tenim cap manera de saber si la mostra és mínimament representativa. Així, la projecció de vot que efectua està totalment sota sospita. De fet jo ni m'hi fixaré, en l'anàlisi que ara us plantejo. En faré un d'alternatiu.

A partir d'un parell de dades que sí que inclou la informació que ens faciliten, he cregut interessant fer-ne una lectura integrant-hi altres elements com són els resultats electorals a Barcelona de les últimes dues eleccions municipals i de les dues últimes eleccions al Parlament de Catalunya (27S 2015 i 21D 2017).

La dada fonamental de l'enquesta, que no depèn de la mostra, que permet fer-ne una lectura no contaminada per possibles manipulacions, és la dada de la fidelització i del transvasament de vot entre formacions.

Finalment, el coneixement del comportament electoral de les diferents formacions, la seva realitat i la seva potencialitat, després d'analitzar anteriors processos, és el que em permet fer la meva pròpia projecció, que crec molt més fonamentada que la que efectua GESOP per a El Periódico, excessivament esbiaixada, clarament poc fonamentada.

EL TRIOMF DE CIUTADANS
A partir de tot aquest conjunt d'informació i de l'anàlisi que en faig, tinc claríssim, és d'una evidència inqüestionable, que si les eleccions municipals fossin aquest diumenge vinent, guanyaria C's i no hi hauria cap manera d'evitar que governessin.

En què em baso per fer una afirmació tan contundent?

- la molt alta fidelització dels seus votants, fregant el 70%. No perd vot de manera mínimament significativa cap a cap altra formació política. Només hi ha uns irrellevants demoscòpicament vots que diuen anirien a PSC-PSOE. Res.

- es "menja" totalment al PP. El fagocita, fins al punt de deixar-lo fora de l'Ajuntament. Un 45,5% del vot del PP les municipals del 2011 ja té decidit ara votar C's. És una dada brutal. No sé si recordo un transvasament de vot tan massiu des que analitzo enquestes i resultats electorals.

- a banda d'aquest vot provinent del PP, rep vot del 2011 de pràcticament tot l'arc polític amb representació municipal, i ho fa de manera demoscòpicament significativa, tot i que evidentment en uns % molt i molt menors al provinent del PP: captura antics votants del PSC, de CiU i de Barcelona en Comú del 2011.

- la progressió electoral de C's a la ciutat de Barcelona en les diferents eleccions, no ha deixat de créixer, fins arribar al que per ara és el seu sostre, les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D, quan va assolir 218.746 vots, i va esdevenir la força més votada a la ciutat de Barcelona, amb un 23,9% dels vots, 2 punts i gairebé 30.000 vots més que la segona força.

Per tant, la seva fortalesa electoral, que no ha parat de créixer, fins a aquesta fita d'esdevenir la força més votada, sumada a la fagocitació del PP i la captura de vot de la resta de forces polítiques converteix a C's en clarament la força guanyadora si diumenge hi hagués eleccions.

DISSOLUCIÓ DE L'EFECTE COLAU I COL·LAPSE DELS COMUNS
El Periódico, a través de l'anàlisi que fa GESOP, titula que Colau perd força, però tornaria a guanyar. No és cert. Això no és cert. Aquest titular per a mi no té cap fonament. 
En què em baso per fer una afirmació així?

- El desgast de la senyora Colau i dels Comuns és brutal. Desgast i desaprovació. Fins i tot amb els dubtes que tinc sobre la mostra, esbiaixada -per sobrerepresentació- cap a votants del segment Comuns i ERC (és un clàssic en totes les enquestes GESOP sobre Barcelona) i la infrarepresentació d'altres forces, tenim que un 49% dels enquestats diuen que BCN ha empitjorat el darrer any, per només un 27,8% que diuen ha millorat. I per primera vegada des del 2011 en una enquesta GESOP surt que hi ha més gent que creu Colau no és una bona alcaldessa.

- Aquest desgast té una traducció inqüestionable en la projecció de vot dels Comuns que trobem a l'enquesta, en la dada de la fidelitat de vot, que és molt baixa, del 55%. Per a una formació que governa, amb un lideratge indiscutit i pràcticament sense oposició, fidelitzar només un 55% dels votants del 2011 frega la catàstrofe.

- Però hi ha una dada encara més catastròfica per als Comuns: perden vot en totes direccions. Si C's en guanyava provinent de tot arreu, els Comuns estan a l'altra punta, perdent-ne, de manera significativa, cap a PSC, cap a ERC, cap a C's, cap a la CUP i fins i tot cap a PdeCat (aquest fil sí que insignificant demoscòpicament, però per la contundència de la fuga en tantes direccions he volgut consignar-ho). 

- Un escenari així, de molt baixa fidelitat de vot i de fuga en tantes direccions tan oposades, és un escenari políticament infernal. Facis el que facis, alimentaràs fuga de vot. I l'opció de no moure's tampoc és una opció, perquè has perdut massa vot com per a poder aspirar a res. Si per taponar fuga cap a PSC i C's els colauers endureixen el seu discurs contra l'independentisme i fan "guiños" als del 155 com ha fet la Colau sumant-se miserablement al linxament promogut pels del 155 contra el President Torra, alimentaran la fuga d'antics votants amb sensibilitat democràtica i nacional cap a ERC i CUP. Si pel contrari intenten taponar la via d'aigua de fuga de vot cap a partits indepes, el transvassament de vot cap a C's i PP es multiplicarà. Per què? Perquè té molt baixa fidelitat de vot.

- Finalment, el vot dels Comuns a Barcelona presenta una alta volatilitat, si mirem els diferents resultats electorals. Les eleccions municipals del 2015 l'efecte Colau va arrossegar una quantitat de vot que els Comuns (o equivalents) no havien tingut mai a BCN i no han tornat a tenir. Fixeu-vos-hi: el maig del 2015 Colau assoleix 176.337 vots. El 2011 ICV-EUA-Verds n'havien tingut 63 mil. Però Colau arrossega pràcticament el 50% del vot del PSC, que passa de 134 mil el 2011 a 67 mil el 2015. Amén de vot que també va rebre d'entorns molt diferents. Sí, el cim colauer són els 176 mil vots de maig 2015. I ara fixeu-vos: sabeu quants vots van tenir els Comuns a Barcelona només 4 mesos després, el 27S 2015? 85.841. Sí, en 4 mesos 90 mil persones que a BCN havien votat Comuns deixen de fer-ho. I sabeu quanta gent ha votat Comuns a Barcelona el 21D 2017? 85.239, sí gairebé clavats als resultats del 2015.

La lectura que en faig d'aquestes dades és molt clara. Em podeu dir que no hem de comparar eleccions diferents. I teniu raó, així a seques fer-ho té massa riscos. Però fixeu-vos que passar de 176 mil a 85 mil és justament haver fidelitzat només el 55% del teu vot. I aquesta dada coincideix, clavada, amb la fidelització que projecta l'enquesta del GESOP d'unes municipals a unes altres. S'ha acabat l'efecte Colau. I acabat l'efecte Colau, amb les adhesions tan excepcionals que va ser capaç de sumar les municipals de maig 2015, els Comuns, Colau inclosa, tornen al seu segment de vot, al voltant d'aquests 85 mil. Per tant Colau no té cap opció de revalidar l'alcaldia. Cap. Colau no té cap opció de competir amb C's, de disputar l'alcaldia a C's. Colau no és que perdi força però tornaria a guanyar. De cap manera. Colau perd força i es fotrà una nata atòmica. Les dades són del tot contundents.


EL VOT INDEPENDENTISTA, EL VOT PER LA REPÚBLICA
Ja hem vist que les dades i l'enquesta ens projecten inequívocament un triomf segur de C's. Ja hem vist també que, en contra del que diu El Periódico, Colau no té la més mínima opció de disputar l'alcaldia a ningú. Suposo que us esteu preguntant pel vot indepe, quines opcions tenim.

Analitzades les dades, l'enquesta i les diferents seqüències evolutives, tal i com estan les coses, és a dir, com estan les coses a dia d'avui, si diumenge hi hagués eleccions municipals, cap força independentista no té la més mínima opció de guanyar les eleccions, cap força independentista no té la més mínima opció de fer ombra, de posar en perill, ni que sigui mínimament, la victòria de C's.

L'única opció d'una victòria republicana és que el món d'ERC i el món de Junts x CAT seguin, parlin i impulsin un Junts per Barcelona, o un Barcelona per la República, o el que sigui, però junts. Tot el que no sigui això implicarà automàticament la victòria de C's. Sense res a fer. I això ho dic avui, 22 de maig del 2018, i sé que serà així a maig del 2019. Està cantat. Les dades són massa clares.

Una altra cosa és no saber-les llegir o pensar-se, letalment, amb capacitat de girar la truita en solitari. No hi ha cap opció que això passi.

En quina situació estem? Estem en la clàssica situació que "motiva" molt a ERC a creure que tota sola pot aconseguir alguna cosa.

- coincideix, i l'enquesta és molt clara en això, en un moment molt diferent per al que és el món d'esquerra i per al que és el món de Junts x Cat. ERC es presenta com una marca consolidada, i amb un electorat fidel, com C's, fregant el 70%. És una alta fidelitat de vot. No té pèrdues significatives, només una miqueta cap a la CUP, i arrossega una mica de vot de la CiU del 2011. Fin de la historia. ERC va tenir les municipals del 2015 76.000 vots. 

- A més a més ERC, i això els fa viure amb més intensitat el somni humit de creure poden fer alguna cosa en solitari, va tenir un molt bon resultat a Barcelona les eleccions del 21D, amb 191 mil vots. El seu màxim històric.

- Com el 21D, ERC basa la seva estratègia en erigir-se en el vot útil per frenar a C's. Però això ja els va fallar el 21D, i encara no ho han superat. La guerra bruta d'ERC el 21D, amb aquells guasaps fins el mateix dia de les eleccions exigint el vot útil a ERC perquè deien "tenien enquestes", fins i tot "a peu d'urna" el 21D que assenyalaven que els únics que els podien parar eren ells, que estaven en condicions de fer-ho. Allò era fals. L'únic que hauria pogut evitar que C's guanyés les eleccions del 21D hauria estat una candidatura unitària, del tronc central de l'independentisme. Però ERC la va rebutjar. En rebutjar-la, s'erigien a l'hora en els causants del "problema C's" i en la solució "voteu-nos". Però cap enquesta, de les bones, això no ho deia. Al contrari, ja es veia des de l'inici de la campanya, que l'aposta de Junts per Catalunya era l'única que creixia. Alguns ja ho vam dir, en les anàlisis que fèiem. I als meus escrits em remeto.

- No, ERC no té cap possibilitat de guanyar en solitari a C's. Cap. I sí té tots els números que li passi igual que el 21D, i que llavors tot siguin lamentacions i no entendre res. Però així com al Parlament l'impacte de la victòria de C's era mínim, perquè l'important és la suma d'escons, el règim de govern municipal fa que repetir el 21D a BCN impliqui, automàticament, fer alcalde la senyora Carina Mejías o Manuel Valls, implicarà automàticament donar el govern municipal de Barcelona a C's.

- Sí, l'actual PdeCat ofereix una imatge patètica a totes les projeccions electorals. És evident que és una marca cremada, és evident que la desconnexió dels votants és creixent, i que han estat tres anys sense lideratge i de dol per la pèrdua de l'alcaldia el 2015. Però també és molt evident que a Barcelona s'està en condicions de reeditar una operació com la de Junts per Catalunya. El 21D JxCat es va quedar a 3 mil vots d'ERC. Això vol dir que, de facto, estan empatats. En les enquestes bones, de diferents partits, de les que no es publiquen mai, però que he tingut ocasió de fullejar i dir-hi la meva quan m'han demanat la meva opinió, hi ha una constant: Junts per CAT sempre va a l'alça i ERC sempre va a la baixa. És poca cosa, però és significativa en termes demoscòpics. És evident que JxCat cobreix un espai que no té res a veure amb el del Pdecat, un espai del que pdecat només n'és una petita part, un petit percentatge.

- El 2015 Xavier Trias va perdre l'alcaldia perquè va tenir 18 mil vots menys que Colau. Trias havia perdut 16.000 vots en relació al 2011. ERC en va guanyar 13 mil, i tot i així no va tenir ni la meitat de vots que Trias. Trias i ERC van treure més de 50 mil vots als Comuns. Però en no anar junts, per aquests 18 mil vots i un regidor més, Colau ha estat l'alcaldessa equidistant que hem patit a Barcelona en aquests anys decisius. Una alcaldessa desapareguda l'1 d'octubre. Una ciutat que s'ha posat de perfil a uns anys on la majoria de catalans ho hem donat tot per poder fer la República.

I tanmateix, havent estat aquest escenari una càrrega que ha perjudicat moltíssim les nostres aspiracions, no tindria res a veure amb el que passarà, si no ens movem, a les properes eleccions municipals a Barcelona. Si res no canvia el triomf de C's està assegurat, és indiscutible, i no hi haurà cap combinació que pugui impedir tenir un alcalde/alcaldessa de C's.

Si el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya seuen, parlen, i es comprometen a evitar-ho, està a les seves mans fer-ho. Si el món d'Esquerra i de Junts per Catalunya presenten un projecte de ciutat i República, la victòria electoral és segura, i també l'alcaldia. Pel mateix que si no van junts és segura la victòria electoral de C's i el seu accés a l'alcaldia.

EL VOT ESTUPENDISTA I/O CUPAIRE
Finalment, el vot estupendista està per veure com es distribueix. El xoc o la confluència entre l'oportunisme grauperista i el món cupaire de Barcelona promet ser molt entretingut.

Tot i que Graupera ara mateix està molt lluny de poder entrar com a regidor a l'Ajuntament, si concentrés tot el vot estupendista podria acostar-s'hi. El vot estupendista mou uns 20-25 mil vots a Barcelona. I ara mateix per entrar com a regidor calen més de 45 mil vots. Segons quina sigui la participació (p.ex. si s'acosta a la del 21D) més de 50 mil. Graupera ha aconseguit unes 30 mil signatures (que no crec es corresponguin directament en vots cap a la seva persona). Està lluny, per tant, de poder entrar com a regidor, però no és 100% descartable. Caldria veure, sobretot, com es disputa aquest vot amb la CUP. Des del 27S la CUP a Barcelona ha anat reculant. Les municipals del 2015 van tenir 52 mil vots. El 21D 48 mil, comptant amb el vot dels Graupera i altres estupendistes, que van dir els votaven i van fer campanya per ells, per la CUP.

La CUP està en aquesta franja dels 50 mil vots. Una possible aliança entre cup-graupera potser sí permetria concentrar tot el vot hater i estupendista, i acostar-se als 60 mil, amb 4-5 regidors a tot estirar.

Però ni tan sols aquest vot del haterisme/estupendisme posaria en perill el triomf republicà cas que el món d'Esquerra i de Junts per Catalunya impulsin una gran candidatura per Barcelona i per la República. Si no la impulsen ja tot ens donarà igual, perquè res ni ningú no estarà en condicions de disputar el triomf a C's.

I si C's es fa amb la capital de Catalunya, i ho fa per la nostra incapacitat de bastir ponts i projectes entre les forces clau, les forces centrals, de l'independentisme, les forces decisives per construir la República, doncs veniu i m'ho expliqueu.

Jo avui ja he explicat com estan les coses amb totes les dades que tinc a l'abast i posant-hi tota la meva capacitat d'anàlisi i de lectura estratègica de dades i enquestes. Més no hi puc fer. Si ens porteu a aquest punt i hi arribem, m'haureu de permetre una broma una mica macabra: com a mínim els de C's ja han dit que eliminaran la Superilla i segur que aturaran tot aquest ridícul estratosfèric dels horts urbans.

Més enllà de la broma de mal gust hi ha el que ja he reivindicat en altres posts: necessitem un govern municipal que acabi amb el deliri de gestió i incompetència dels Comuns, amb projectes que millorin la qualitat de vida de la majoria de nosaltres, i que estimi i respecti aquest milió de coses que és la ciutat, que som tots nosaltres, que som, en definitiva, els que fem Barcelona. I els que volem fer la República.

13 de maig 2018

YA BASTA! Historias de un chaval de barriada para denunciar el repugnante asedio de los del 155 a nuestra escuela y sus docentes

Hola, me llamo Francesc Abad, aunque también soy para mucha gente Paco, Quico, Cisco o incluso "Francisquito".

A veces me pregunto por qué hablo de mi en algunos posts que de vez en cuando escribo. A veces también me lo pregunta mi madre. Y siempre le respondo que tiene razón, pero que cuando lo hago es porque creo que para explicar ciertas cosas es mejor hacerlo a partir de la experiencia personal, concreta, que no en abstracto.

Hace poco escribí un post en el que hablaba de lo importante que era, en cualquier conflicto, también en la situación de Catalunya, mantenerse humano. El argumento lo había sacado del Canal Historia de TV, de ese anuncio suyo en el que dicen "en la guerra lo importante no es mantenerse vivo, sinó mantenerse humano".

Apelaba al unionismo, al españolismo, para que se mantuvieran humanos en este momento político por el que estamos atravesando. Explicaba que me hubiera gustado tener delante un unionismo humano, y no este unionismo inhumano de los Rivera, Arrimadas, Albiol... La inhumanidad de burlarse y alegrarse de rivales políticos en la prisión o en el exilio. La inhumanidad de construir un relato político basado exclusivamente en la amenaza, en la mentira, en la manipulación, en el menosprecio. La inhumanidad de un discurso únicamente para sembrar y extender el odio.

De entre toda esta inhumanidad hay una mentira que, por lo que soy, por lo que he vivido, por mi familia, me resulta especialmente hiriente: todo lo relativo a la repugnante y sistemática mentira sobre la escuela catalana, a la repugnante persecución de sus docentes y a la miserable acusación de adoctrinamiento.

La escuela catalana es uno de nuestros mayores patrimonios colectivos. Y sus docentes, unos enormes profesionales. La escuela catalana enseña, no adoctrina. La escuela catalana forma personas libres, capacitadas a decidir libremente. La escuela catalana derriba las barreras sociales y trabaja porque todos los escolares tengan las mismas oportunidades.

Muchas veces me quedo pensando por qué lo hacen, por qué són tan vergonzosamente irresponsables para mentir como lo hacen, para querer destruir como quieren destruir una escuela que es y será un orgullo como país, como sociedad. Y siempre acabo igual, "joder, paquito, pues porque lo que quieren es justamente rebentar nuestra sociedad, porque no les interesa ni quieren gente formada y libre, sinó gente facilmente manipulable, porque no les interesa derribar barreras sociales, sinó levantarlas, de origen, de lengua, de lo que sea".

Yo llegué, con mis padres, poco antes de cumplir los 4 años, al barrio de San Ildefonso, la ciudad satélite, en Cornellà de Llobregat, desde Lora del Río. Mis padres eran maestros. Yo fui a una de las escuelas pública del barrio, "el San Ildefonso". Ni una sola clase en catalán. Cuando llegué al BUP era un perfecto analfabeto en catalán, no tenía ni la más remota idea de escribir nada en catalán.

Mi padre, maestro murciano en San Ildefonso, eso lo veía, que todos los chavales que ahí estudiábamos no teníamos ninguna oportunidad de conocer o aprender el catalán. Estoy hablando del tardofranquismo. Con otros profesores intentaron que aquellos chavales del barrio de San Ildefonso no fuéramos unos analfabetos en catalán. Y fíjate, las vueltas que da la vida: una denuncia anónima, como las que ahora quiere promover la señora Levy del PP, llevó a mi padre, maestro murciano preocupado por proporcionar una formación en igualdad de oportunidades a todos los chavales, a ser detenido por la brigada político-social. 

Lo que impulsó a mi padre y a otros maestros del barrio a promover esa reivindicación que acabó con su detención fué lo mismo que impulsó a los padres de Santa Coloma de Gramanet a pedir la immersión lingüística en la escuela. Era la única posibilidad de que la escuela pudiera derribar las barreras sociales de origen, y darnos a todos los escolares las mismas oportunidades.

Y justamente lo que persiguen la gente de C's y del PP con su discurso de odio contra la escuela catalana es acabar con eso, acabar con la escuela como herramienta social capaz de derribar barreras e igualar en oportunidades.

Yo no recibí en toda mi EGB ni una sola clase en catalán, ni de catalán, ni de cultura o historia de Catalunya. Nada. Sí tuve que aprenderme la letra fascista del himno español que compuso Pemán. Sí, aquella de "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir...". Eso sí que era adoctrinamiento. Yo todavía recibí castigos físicos en esa escuela del tardofranquismo. Recuerdo especialmente un profesor muy pegón que teníamos en sexto. Su castigo favorito era ponernos delante de toda la clase, entre la pizarra y la primera fila, nos daba a escoger la mano, y teníamos que extender el brazo horizontalmente, y poner la mano con los dedos recogidos en punta hacia arriba. Una vez estábamos así, nos atizaba con una regla que siempre tenía en su mesa. Un día, de tan fuerte que me dió, la rompió. Era un profesor muy del régimen, que en cuanto el catalán entró en las escuelas se largó. A él nadie le iba a "imponer" el catalán, decía. Esa era la escuela del tardofranquismo que añoran y que reivindican C's y PP.

Pero yo tenía ojos, y veía. Tenía orejas, y escuchaba. Tenía corazón, y sentía. Tenía cerebro, y pensaba. Tenía alma, y me comprometí. A todo esto me ayudó mi paso por los movimientos de base de la iglesia, por la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars), porque me enseñaron a hacerme preguntas y a ser comprometidamente crítico con el entorno en el que transcurrían nuestras vidas.

Y así es que un chaval de barriada, después de pasar por la escuela franquista, se metió a militar en un independentismo que en aquel momento era poca cosa más que testimonial. Qué adoctrinamiento de qué escuela me llevó a ser independentista??? Va, por favor, ya basta de tanta mentira e intoxicación! YA BASTA!

No somos independentistas por adoctrinamiento, sinó porque somos personas, tenemos capacidad de pensar, de relacionarnos con nuestro entorno y de comprometernos. Atacais la escuela catalana y a sus docentes no porque adoctrina, que ya sabeis que no lo hace, sinó porque forma personas, porque educa, porque proporciona las herramientas para derribar las barreras sociales y porque trabaja para que todos tengamos las mismas oportunidades. Eso es lo que os quereis cargar, y sabeis que solamente lo podreis hacer instaurando un régimen de terror, sometiendo a toda nuestra sociedad al miedo, inculcando un miedo tal en todos nuestros docentes que dimitan de su obligación de formar personas capaces de pensar en libertad, de conocer y ser capaces de valorar críticamente el medio y la sociedad en la que viven.

Una sociedad prisionera del régimen de terror de las denuncias anónimas, como la que llevó a la Brigada Política Social del franquismo hasta mi padre. Eso son C's y PP, esa es la sociedad a la que nos quieren condenar. Esa es su única cultura social: la del miedo y la de la represión. Y en coherencia con todo ello, los comportamientos sociales que están promoviendo son los del odio, los de la ignorancia, los de la negación de la propia realidad en la que transcurren nuestras vidas.

No lo vamos a permitir. Defenderemos nuestras escuelas. Defenderemos nuestros maestros. Nunca más nadie analfabeto en nuestras propias lenguas, sea catalán o sea castellano, que ambas forman parte de nuestro patrimonio como sociedad, ni ignorantes de las lenguas que nos abren las puertas del mundo y nos proporcionan las máximas oportunidades como país y individualmente. Nunca más denuncias anónimas, nunca más Guardia Civil, fiscales, policía nacional o brigadas de lo político-social yendo a buscar maestros a la puerta del aula, como fueron a por mi padre, o como fueron, el 1939, a por tantos maestros de la República.

Defenderemos la libertad, nuestra libertad y una sociedad y un país de hombres libres que piensan en libertad. Defenderemos nuestro derecho a despertarnos cada mañana sin miedo. Defenderemos nuestro derecho a tener un futuro.

Defenderemos la República Catalana.










12 de maig 2018

Anàlisi del 1r BOP 2018 del CEO: Entre la contundència del "tot el peix venut" i l'evidència del poder devastador de l'estupidesa

Primer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de l'any 2018.

Segueix sent, aquesta enquesta del CEO, una eina molt valuosa per tenir una visió de com ens expliquem com a societat en termes polítics.

Després de mirar i remirar les taules de l'enquesta, avui la meva anàlisi es mourà al voltant de tres paràmetres:
  • els elements de precaució que hem de tenir al voltant de l'enquesta, per evitar ens indueixin a error
  • la constatació que en termes polítics al nostre país, i des de fa molt de temps, "tot el peix està venut"
  • la crua evidència, dades en mà, del poder devastador de l'estupidesa, singularment aplicable a l'estat espanyol.

Fa poc vaig analitzar l'enquesta postelectoral del CIS en relació a les eleccions del 21D. I vaig explicar que el que em va venir al cap va ser un crit "chiquitodelacalzadail" de "cobardes".

En resposta múltiple, un 46,3% dels enquestats pel CEO creuen que les relacions CAT-ESP és un dels principals problemes que té actualment Catalunya. Preguntats sobre quin de tots els problemes de la resposta múltiples consideren és el més important, un 31,5% assenyala les Relacions CAT-ESP.

Aquesta dada és coherent amb la que oferia el CIS. Però el CIS, un cop identificada aquesta qüestió com el problema més rellevant, enlloc de plantejar als enquestats com s'hi posicionen, passava a preguntar sobre el sexe dels àngels. El CEO no, el CEO ens permet veure en què es tradueix políticament aquesta ubicació del tema nacional (o relacions CAT-ESP) com la qüestió política més rellevant de CAT.

I així podem veure com un 65,1% dels enquestats creuen que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Només un 18,9% creuen que ja en tenim prou, i només un marginal 6,4% creuen que tenim massa autonomia.

Aquest percentatge inequívocament massiu de catalans que creuen el nostre nivell d'autonomia és insuficient és una dada constant al llarg dels anys. A l'octubre del 2015 era un 65% i al febrer del 2012 un 65,7%.

Davant d'aquesta evidència, quines sortides polítiques es plantegen els catalans? Doncs en resposta múltiple, l'opció majoritària és la de ser un Estat independent, amb un 40,8 % dels enquestats. Un 22,4% continuen apostant per superar la insuficient autonomia via l'aspiració de ser un Estat dins una Espanya Federal.

Veiem que les dades són coherents: l'estat independent i el federalisme sumen un 63,2%, i la insatisfacció amb la insuficient autonomia se situava en el 65,1%.

La dada que la majoria de la població en la resposta múltiple opta per l'estat independent té fluctuacions de fins a 6 punts en diferents anys, però no per això deixa d'oferir una imatge d'estabilitat. Una altra constant en el temps és la dels qui creuen hauríem de ser una regió d'Espanya, és a dir, sense autonomia. Són entre un 5 i un 7 per cent dels entrevistats. Podem dir que aquest 5-7 per cent és la dimensió del nucli més radicalment unionista i negacionista de la nostra societat.

L'anàlisi d'aquesta pregunta de resposta múltiple creuada per la intenció de vot al Parlament ens dibuixa un curiós panorama de 3 blocs:


- l'independentista, que formen Junts per CAT (84,1% estat independent), ERC (74,3%) i CUP (85,1%).

- el federalista (un Estat dins una Espanya federal), que es concentra entre els votants dels Comuns, amb un 61,3%, però que és l'opció que presenta una major distribució entre totes les forces polítiques: és l'opció d'un 14% de votants de C's, un 11,7% de Junts per CAT, d'un 20,9% dels d'ERC, d'un 28,9% del PSC i fins i tot d'un 11,6% de la CUP i d'un 12,2% del PP.

- l'autonomisme constitucional té, entre els votants de C's, el major suport, amb un 60,9%, seguit de prop pels del PSC, amb un 59,4% i els del PP, amb un 41,3%

- el nucli ultra, que nega l'autonomia, es concentra en els votants del PP, amb un 38,1% i després en els de C's, amb un 21,6%

Atès que aquesta pregunta planteja la possibilitat d'una resposta múltiple, amb 4 opcions diferents, el CEO després el que fa és plantejar una pregunta dicotòmica, que només admet resposta Sí/No. Vol que Catalunya sigui un estat independent?

I aquí és on veiem que d'aquest 40,8% que en la pregunta amb resposta múltiple defensen un estat independent, passem a un 48% que davant la situació d'haver de triar entre un Sí o un No, són partidaris d'un Estat independent.

Aquest 48% de d'aquest maig 2018 és també una constant en el temps als BOP del CEO. A l'octubre 2017 eren un 48,7%, al novembre del 2015 un 48,2%, etcètera. Totes les variacions en els últims 4 anys estan dins dels marges d'error de l'enquesta (+/- 2,53).

És a dir, tot el peix venut. Fa molt temps que l'equilibri entre independentistes i no independentistes es manté constant, amb oscil·lacions sempre dins dels marges d'error. Tot el peix venut. Ni sumem, ni restem. I això és en si mateix, amb tot el que ha passat i està passant, una notícia, una informació molt rellevant.


Llavors, si tot el peix està venut, si amb tot el que ha passat els darrers 4 anys totes les oscil·lacions estan dins el marge d'error de l'enquesta... quin interès pot tenir seguir analitzant una vegada i una altra aquestes dades?

M'ho he preguntat. I al preguntar-m'ho he començat a gratar altres dades del BOP CEO, i llavors és quan he ensopegat amb l'evidència del poder devastador de l'estupidesa. Una mica més amunt hem vist que un 46,3% dels enquestats creien que les relacions CAT-ESP és el principal problema que té actualment CAT. Idèntic percentatge el teníem fa un any, a l'abril del 2017. Però, ai làs! només que anem uns anys més enrere, just a l'inici del que s'ha conegut com a procés, just a l'inici de l'any 2013 (entenent com a detonant de l'inici la mani de l'Onze de Setembre del 2012), veiem que les relacions CAT-ESP només creien era el principal problema de CAT un 20,9%. 5 anys enrere, 26 punts menys. Espectacular.

Què ha passat en aquests 5 anys perquè les relacions CAT-ESP hagin esdevingut el principal problema? RES.

Fa 5 anys el procés independentista tot just s'iniciava. El tema de les relacions CAT-ESP només preocupava a 1 de cada 5 catalans, a un 20,9% dels catalans. 40 punts menys que la preocupació, aquell Febrer 2013, per l'atur, per posar un exemple.

El fer RES de Mariano Rajoy i de l'Estat Espanyol davant la massiva insatisfacció dels catalans amb el nivell d'autonomia de Catalunya és el que ha fet que el que era una preocupació 40 punts per sota de la principal, en 5 anys hagi esdevingut la principal preocupació.

Aquest és el poder devastador de l'estupidesa. Davant del que estava passant es podien fer moltíssimes coses. Però només un estúpid com Mariano Rajoy podia optar per la pitjor de totes, per no fer res. Davant la reivindicació escocesa, el Premier britànic Cameron va posar-se davant del problema i va acordar una consulta, que van perdre els indys escocesos. Catalunya plantejava respecte pel seu estatut, millora del seu finançament, no ser sistemàticament discriminada en les inversions estatals, etc. La reacció davant tot això, que en termes demoscòpics es concreta en aquell 65,1% de catalans insatisfets amb l'actual insuficient nivell d'autonomia, fou la de no fer res. L'estupidesa. I el poder devastador de l'estupidesa ja l'estem veient, ja l'estem patint, nosaltres i tot l'estat, i probablement tota Europa.

Bé, doncs si ja hem vist que tot el peix està venut, i ja som conscients del poder devastador de l'estupidesa... què més ens queda per veure d'aquest CEO que pugui ser interessant de comentar?

Hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció des del primer moment que he començat a mirar les dades d'aquest BOP del CEO, i ha estat veure alguns biaixos en la mostra que, de no tenir-los en compte, ens podien menar a error.


Sé que és molt discutit valorar la representativitat de la mostra tenint en compte el record de vot dels enquestats. Sé que la representativitat de la mostra es garanteix a partir de molts altres atributs (sociològics, econòmics, territorials...). Però en alguns casos els biaixos que trobem en la mostra, a partir del record de vot, són tan grans que és impossible que no ens cridin l'atenció.

I m'ha cridat molt l'atenció la projecció de vot que el BOP efectuava a la CUP. Sobre vot vàlid emès li atribuïa passar d'un 4,46% que va tenir el 21D a un 9%, i de 4 a 11 diputats. És un salt molt important. Llavors, quan he anat a veure el record de vot de la mostra, he vist que els votants de la CUP han estat els més sobrerepresentats de tota la mostra. Van tenir un 3,52% de vot real sobre Cens, però a la mostra un 7% dels enquestats havien votat CUP. És un 3,5% més de sobrerepresentació, la més alta de tota l'enquesta. Al meu entendre l'enquesta sí que permet apreciar una lleu recuperació de la intenció de vot de la CUP, però en cap cas aquesta projecció d'11 diputats. La projecció que jo estimo és que passarien de 4 a 6-7 diputats.

Però en termes de projecció de la visió que ofereix l'enquesta el que més m'ha inquietat ha estat la infrarepresentació de Ciutadans, que va tenir un 19,98% de vot sobre cens i a l'enquesta tenen un 10,6% de record de vot. Aquestes infrarepresentació, que és gestionable en la projecció de la intenció de vot, afecta els resultats de l'enquesta en les preguntes directes, com per exemple allò del Sí/No a la independència. Per això he insistit tant que les oscil·lacions que veiem en els darrers anys estan totes dins dels marges d'error de l'enquesta, i que no ens deixem enlluernar per titulars rotllo "el % més alt de suports" i tal. No. Estem on estàvem. Amb tot el peix venut. Sense oscil·lacions significatives.

Després de la CUP, ERC és la força política més sobrerepresentada a la mostra de l'enquesta, per això també m'atreveixo a dir que d'acord als meus càlculs la seva intenció de vot és lleugerament inferior a la que projecta el CEO.

Fixeu-vos una altra cosa molt important. Hi ha una sèrie d'hiperventilats, de puristes que troben que allò més coherent és votar conjuntament amb el bloc del 155, amb els nostres botxins, per anar a eleccions. "Que tothom es retrati" clamen, com si d'aquest retratar-se n'hagués de sortir una recepta màgica.

Pues no. Mireu, també electoralment tot el peix està força venut. I el que està més clar de tot és que si anem a eleccions l'endemà estarem exactament igual que com estem ara, o pràcticament igual, amb diferències mínimes, insignificants. I els problemes a abordar serien els mateixos que ara, i les possibles solucions les mateixes que ara.

La suma d'intenció de vot directe de Junts per Cat i d'ERC és d'un 35,4% sobre vot vàlid emès. Sabeu quina era aquesta intenció de vot el darrer baròmetre, l'any 2017? Doncs del 35,2%. 
7 mesos de diferència d'un BOP a l'altre, tot un món polític, social i nacional d'un BOP a l'altre i... 0,2 punts de diferència.

Però la CUP puja, diuen els estupendistes, puristes i coherentistes que es plantegen votar amb els botxins del 155 per fer inviable el nosaltres que ofereixen construir els altres independentistes. Sí, efectivament, puja, però només una miqueta. A la que corregim l'efecte del biaix de la sobrerepresentació enorme de la CUP a la mostra d'aquest BOP, veiem que la seva intenció de vot passaria d'un 4,7% el darrer BOP a un 5,5% en aquest, és a dir, +0,8 punts. La intenció de vot ni tan sols arriba a pujar ni un sol punt. Menos lobos.

I ara sumem aquest +0,8 de la CUP al +0,2 de Junts per CAT i ERC, això fa +1.

Recordeu quin era el marge d'error de l'enquesta? Efectivament, del +/- 2,53

O sigui, que tot dins el marge d'error de l'enquesta. El que projecta el CEO és que si hi ha eleccions tot quedarà més o menys igual que ara, variacions absolutament mínimes, que en cap cas modificarien la correlació de forces. Seríem on ara mateix som. Això sí, amb alguns egos hiperventilats, estupendistes, puristes i coherentistes per a tot excepcte per aliar-se fàcticament amb els botxins del 155, satisfets, autocontents, autocomplaguts, onanísticament realitzats.

Amics, amigues, el CEO ens retrata amb molta claredat com estem. Ens agradarà més o menys, però així estan les coses. Com sempre, amb tot el peix venut, amb l'evidència destructiva de l'estupidesa i amb alguns biaixos que cal apreciar, ser-ne conscients que hi són, per evitar alimentar la maquinària autodestructiva de l'estupendisme més nostrat.

DONEC PERFICIAM