14 de set. 2019

I si tothom té una mica de raó? i una mica de culpa? i una mica de mèrit? I si necessitem sumar-ho tot perquè ens necessitem a tots per fer-ho possible?

Han estat festes majors al Poblenou. Visc davant d'un dels espais on fan més programació jove. Aquests dies -nits- els he vist saltar, beure i ballar com si no hi hagués un demà. Cap mena de referència a la situació del país en totes aquestes hores nocturnes (no critico, només constato). Molta música de hits d'aquests de festa que a tots ens agrada cantar quan estem molt de festa, ja m'enteneu.

Jo aquestes nits també he estat una mica "de guàrdia". Impossible dormir amb el xivarri. I a més l'any passat una d'aquestes nits de festes ens van entrar a la finca i fer destrosses al terrat. De manera que no puc evitar estar amb un ull "de guàrdia".

I així he tingut moltes hores per anar pensant...

Un dels últims dies de concerts, em crida l'atenció com, en una de les últimes cançons del grup que està tocant la multitud de joves ha començat a cantar a pulmó. És aquell tema de la Shakira de "contigo, mi vida, quiero vivir la vida".

Em contrastava l'alegria desenfrenada que pujava del carrer amb el que, unes hores abans m'havia comentat una veïna del barri, quan ens hem trobat passejant, sobre aquest darrer Onze "hi vam anar, és clar, però quin ambient més estrany, Francesc, què apagat i desangelat ho vaig trobar tot".

Sí, no era la primera persona que m'ho deia. La gent hi va anar, a la mani, amb gran sentit del deure i compromís. Però en l'ambient el que es palpava és un sentiment d'evident confusió, desorientació, barrejat amb la tristesa de la repressió que, paradoxalment (o no) és una de les coses que més manté la mobilització.

Precipitadament, mentre tot aquell jovent cantava a pulmó "quiero vivir la vida", pensava o em preguntava què passaria si els plantegés implicar-se i mobilitzar-se en un conflicte abocat al xoc. Estava pensant al voltant de totes aquestes coses, a punt de treure conclusions precipitades quan el DJ que tancava la festa ha posat Els Segadors i la majoria dels joves els han començat a cantar amb entusiasme. M'ha sorprès l'escena. En acabar, cap crit de res, ni de presos, ni d'independència. Han posat un últim tema musical que jo no coneixia, però els joves sí, i fin de la noche.

Tot plegat m'ha semblat un gran retrat de la complexitat social, nacional i política que vivim, en la que estem instal·lats.

Al llarg d'aquestes nits de semi-vetlla m'havien anat venint al cap moltes de les coses que estan dient o proposant els nostres líders polítics més representatius, també de la societat civil (ANC i Òmnium) i diversos intel·lectuals i opinadors. 

Amb el que diuen alguns d'entrada hi sintonitzo molt ràpidament i més intensament, però ha estat a la llum de la nit d'aquestes hores pensant-hi que m'ha vingut al cap una pregunta: "i si cap d'ells té la tota la raó i tots en tenen una mica?"


La nostra "ZONA ZERO" de l'1-O: aquest espai concret on entren en col·lisió tots els  nostres argumentaris, reflexions, estratègies, tensions, dubtes, malfiances, desencís.

Aquesta "zona zero" de tot el que hem viscut i vivim és l'argument de la majoria de líders polítics d'ERC de que no som prou i cal eixamplar la base.

Al voltant d'aquesta frase esclaten tots els mals del passat, del present i, paradoxalment, de les nostres opcions de futur.

Quan sento als líders d'ERC dir això de "no som prou, hem d'eixamplar la base", el que immediatament em ve al cap és una pregunta: quan s'ha "descobert" que no som prou?

Perquè som els mateixos que érem, i tots sabíem els que érem llavors, quan ho vam fer, i els que som ara. Es va callar abans de l'1-O per partidisme i així vam arribar a l'1-O, no dient la veritat en relació a les nostres possibilitats, o s'argumenta ara per causes que no ens expliquen?

Abans de l'1-O érem els mateixos que ara. Es difícil admetre un canvi de visió estratègica sobre el nostre procés sense cap explicació, com si res.

Que no érem prou llavors jo crec que la majoria ho sabíem, però l'únic que va tenir els collons de dir-ho va ser n'Antonio Baños, la nit del 27S. Sí, el 27S, com a plebiscitàries, no va ser la victòria que esperàvem.

Però encara una cosa més, gens menor. Realment pensem que per fer el que hem de fer, és a dir, enfrontar-nos a un estat despòtic, tirànic, com l'estat espanyol, per fer la independència, en teníem (o en tenim) prou amb un vot més o un diputat més dels qui no la volen?

Llavors, per què es va tirar endavant? Al meu entendre per una fatídica triple coincidència de factors o fets polítics: 

- primer de tot pel que crec és visió compartida per tothom de la direcció política (partits i societat civil): no crec ningú s'esperés que el procés culminés unilateralment, i que, via internacional, s'acabaria imposant una sortida negociada.
No crec ningú s'enganyés en relació a les pròpies forces (segon i tercer punt dels tres), ni en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec hi havia un cert convenciment que en plena Europa Occidental en ple s.XXI un procés tan radicalment democràtic, cívic i no-violent com el que estàvem protagonitzant no podria ser "ofegat" per l'autoritarisme, i d'alguna manera s'imposaria un marc negociat.

La trucada de Tusk al President Puigdemont estan en aquesta línia. Com ens van abandonar després i incomplir les seves propostes, no. I aquest punt és un dels que crec tothom més ha après. Sense que això dic sigui antieuropeisme. No ho és, però sí pragmatisme. Crec cara Europa encara no està tota jugada.


- per una altra banda, segon element crític, tenim que el partit que jo crec més conscient era de "la nostra força" i opcions era ERC.
De fet a micro tancat era no poca la gent d'ERC que et deia que "no estàvem preparats", i que ens calien 10 anys. Però ERC mai va fer res perquè el conjunt de l'independentisme assumís les seves reflexions, la seva visió.
Estaven convençuts que no calia fer-ho perquè els "convergents" no arribarien mai fins al final. Així des d'ERC es deixava fer i que les coses anessin avançant com ho feien perquè aquest convenciment, aquesta seguretat total que tenien que els "convergents" no s'atrevirien a arribar fins al final, era alhora la gran estratègia d'ERC per esdevenir el partit hegemònic de l'independentisme. Si ells, ERC, no deien res i deixaven fer, quan els "convergents" fotessin el freno o saltessin del barco, s'hi abraonarien proclamant davant tothom "ho veieu, els convergents no són de fiar, s'han cagat, només ERC ho pot fer".

Però és clar, això, a l'altra banda, la dels "convergents", tampoc s'ignorava. No s'ignorava les dificultats associades a la potser força insuficient pel que havíem de fer, ni s'ignorava que si eren ells els qui frenaven la cosa, era la seva fi, acabarien residualitzats.

I, ai làs! el que mai des d'ERC no van ser conscients era de a qui estaven "desafiant". ERC no va veure mai que el MHP Puigdemont no tenia res a veure amb la majoria de líders "convergents" amb qui fins aleshores havien tractat. I que li sobraven pebrots. I que no s'arronsaria. I que tiraria endavant. I que o estaven tots d'acord amb el que s'havia de fer, i tots donaven la cara, o ell no es rendiria.

I no ho va fer.

- finalment, el tercer factor crític s'esdevé en paral·lel al segon: el resultat del 27S va precipitar l'independentisme majoritari a una dependència total de l'independentisme minoritari (CUP) i a un llençar-se a fer les coses sense cap mena de control estratègic ni tàctic del que estàvem fent. 
Si el món convergent i el món d'ERC haguessin tingut unes millors relacions, una confiança i una complicitat plenes i compartides, vist com va anar el 27S no s'haurien plegat al xantatge de la CUP i hauríem anat a eleccions. Però com que no hi havia ni complicitat ni confiança, es va tirar endavant. Aquells mesos (novembre 2016) jo ja ho vaig escriure, criticar, advertir: estàvem en una fase de ràfting del procés. Què volia dir? Doncs que ens havíem llençat al riu, un riu d'aigües braves, bravíssimes, i ho havíem fet sense poder controlar ni la velocitat, ni el tempo, ni gairebé la direcció.

La CUP va provocar el pas al costat (o a la paperera de la història, com tan despectivament i injustament van dir) de Mas, van incomplir tots els acords als que havien arribat perquè això passés i l'independentisme majoritari presentés un nou candidat a President, que fou Puigdemont, van votar en contra dels pressupostos, van provocar que Puigdemont s'hagués de sotmetre a una moció de confiança i que es canviés el compromís electoral amb el que tant JxSí com Cup s'havien presentat a les eleccions: fer una DUI. De la DUI vam passar al RUI. Però tot eren fugides endavant sense control ni reflexió al voltant del que fèiem.


I així vam arribar a l'1-O, i l'1-O ho va canviar tot, per dos motius:

El primer, perquè enmig de tot aquell panorama, s'havia produït el miracle, i l'1-O es van obrir els col·legis electorals i es podia votar. El compromís de milers de persones, i la direcció política dels partits, del Govern i de la societat civil havia permès que el dia 1 d'octubre a primera hora es poguessin obrir tots els col·legis electorals, que a tots hi hagués urnes i que es pogués votar amb un cens universal.

El que havia passat era extraordinari, excepcional, únic. Ho vam fer. Vam desafiar i trollejar fins la vergonya aliena l'estat espanyol. Que això fos possible és mèrit DE TOTHOM. El que vam fer és l'exemple del que sempre hauríem de fer. Partits, dirigents, militants, entitats, ciutadans... tothom a fer possible votar l'1-O

El segon perquè l'Estat Espanyol, en comptes d'ignorar l'1-O com havia ignorat el 9N, es va llençar amb una violència demencial contra aquell exercici cívic de democràcia de les votacions. L'estat espanyol va llençar brigades rabioses de Policies Nacionals i de Guàrdies Civils contra una població que va respondre amb una èpica exemplaritat cívica i democràtica, defensant les urnes. I ja mai no podrem oblidar aquella violència, aquelles imatges. Mai.

Això, el que vam fer per poder votar, aconseguir votar i el que van fer per intentar impedir votéssim l'1-O va convertir la data en una data fundacional de la República Catalana. 

Sense la violència estatal, amb la ignorància estatal del 9N el 2-O hauríem estat tirant-nos tots els trastos pel cap, i en comptes d'això, vam fer el 3-O.


I després del 3-O, el 27-O, el desconcert, la repressió, la presó, l'exili i la intervenció institucional contra l'autogovern autonòmic, Parlament i Govern. Així arribem al 21D. I ho fem ja transparentment dividits.
El President Puigdemont, des de l'exili, es presenta amb la bandera de l'1-O. ERC trampeja i finalment acaba passant pàgina i invocant això de l'eixamplament de base. I la CUP a la seva, contra tot i tothom: Turull, pressupostos, etc.

Encenc una cigarreta enmig totes aquestes reflexions que m'acompanyen aquests dies. Intento abstreure'm -no ignorar- de tot el negatiu que hem viscut. I mentre exhalo el fum em torna aquell pensament: i si tothom té una mica de raó? .

I penso que el President Puigdemont té la seva part de raó, que l'1-O no es pot ignorar, que la repressió no es pot ignorar, que tenim davant un estat autoritari i despòtic, amb el que ja estem en conflicte i amb el que ens hi haurem d'enfrontar, desafiar, sempre des de la no violència.

I penso que Oriol Junqueras també té la seva part de raó, que potser no som prou per fer el que hem de fer, que hem de ser més forts del que ara som, i que mentre ens enfortim i creixem tàcticament ens convé visualitzar-nos com la part que inequívocament aposta pel diàleg, davant la nostra societat, la societat espanyola i la comunitat internacional.

I penso en la imminent sentència d'aquest judici farsa i penso que també tenen la seva part de raó els que diuen que no podem acceptar sense més una sentència condemnatòria, i que limitar la reacció a un parell de manifestacions simbòliques seria una vergonya, gairebé com acceptar-les resignadament, que seria com acceptar la derrota.

Però alhora també penso que també és molt propera la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputats del President Puigdemont, d'en Toni Comín i de n'Oriol Junqueras, i que si fos favorable com espero sigui, seria la primera gran, enorme hòstia, a aquesta estat podrit i el seu règim judicial inquisitorial, i ens obriria moooltes altres portes. Sí, fins ara Europa ens ha fallat en tot, però encara queda aquest moment judicial, que pot ser transcendent. Com a mínim serà transcendent en una cosa, en saber si en la nostra estratègia Europa hi té encara un paper, o no el té (o el que és pitjor, el té de silenci còmplice amb la repressió). I jo, què voleu que us digui, en relació a aquest moment, sóc optimista. Em nego a creure -digueu-me innocent- que Europa pugui negar la democràcia com la negaria no donant la raó als nostres eurodiputats electes i reconèixer-los tots els seus drets -i els nostres, el dret a vot-.

I encara penso que també tenen raó els que reclamen exercim l'empoderament polític que tenim a les nostres mans, amb eines com el consum estratègic i, ja no diguem, el Consell de la República.

Els qui no tenen cap raó, són tots els qui sense haver fet mai res, menyspreen els qui han fet, els qui han assumit tot el pes de la repressió, els qui com a autèntics porcs, es rebreguen cada dia en el fang dels excrements que ells mateixos generen.

Només ho podrem fer si hi som tots. No crec ningú tingui tota la raó, i tothom té una part de la raó. Ens necessitem tots, excepte els que volen destruir el "nosaltres". El que hem viscut ja ha passat, no ho podrem canviar. Quedem-nos amb allò que ens fa més forts com a poble, com és el fet fundacional de l'1-O i convertim-lo en energia, complicitat i compromís per blindar una unitat estratègica que, a diferència del passat, ens permeti sumar totes les raons que tots tenim, però que són parcials, per generar el moviment ple de raó que som i volem ser.

DONEC PERFICIAM




12 de set. 2019

Retrat de la Diada i retrat dels Comuns com a enemic de l'independentisme, de Barcelona i de la veritat


Tot l'unionisme tornava a dipositar les seves esperances de poder enterrar l'independentisme a partir del fracàs de la mani de l'Onze. Però això no ha passat. 450.000 inscrits. La vergonya, per a l'Ajuntament de Barcelona dient que 600.000 quan era evident, per l'ocupació de tot l'espai, que d'un milió de persones no s'ha baixat. Jo mateix estava apuntat al tram 26, últim Gran Via amb Passeig de Gràcia i no hi hem pogut ni arribar, hem fet un tram més, el 27, que arribava a Pau Claris. La mà manipuladora amb les dades del sociates ja s'ha conegut ràpidament. Però en el fons és igual. No hi ha cap país al món que durant tants anys hagi convocat els centenars de milers de persones que ha fet la causa independentista catalana.

Aquest fet es pot menysprear, insultar, ignorar, però no es pot discutir. La mobilització massiva del poble de Catalunya per la independència no té cap equivalent al món. I que enguany s'hagi esdevingut en mig la pitjor crisi política i de lideratge evidencia la fortalesa del moviment.

Un altre element a reivindicar d'aquesta Diada és el fracàs de la convocatòria de la infiltració unionista amagada en el paraigües de la hiperventilació independentista de manifestació i assalt al Parlament. Ni un centenar de persones. Provocadors encaputxats i poca cosa més. Avui el poble de Catalunya i el moviment independentista ha deixat ben clar que és un moviment constructiu, disciplinat i entenimentat, és a dir, que sap distingir el que són convocatòries de fiar del que són convocatòries de la infiltració troll unionista que només busca exacerbar els més baixos instints i provocar situacions contraries al nostre moviment.

Cal agrair i aplaudir la tasca de Mossos. Si em permeteu la confiança, només em sap greu no haver-hi estat per poder repartir unes quantes galetes amb la mà oberta a aquests quatre gats que han acabat davant Parlament. Hagués xalat, i és el que em venia de gust. Però al final he vist no valia la pena.

Aquest matí de l'Onze, al Fossar, també s'ha esdevingut un episodi que no s'hauria d'haver produit mai. Els companys independentistes de Poble Lliure tenien programada la seva ofrena floral a les 11:00. A aquella mateixa hora els inadmissibles MIC també, segons la seva propaganda, volien fer-la. Els joves de Poble Lliure, la Forja, estaven alerta. I han comès un error monumental al liar-la contra l'ofrena de penyes del Barça, confonent-les amb l'ofrena del MIC.

L'episodi ha estat lamentable. Trist. Jo m'hi he vist involucrat. I no donava crèdit. Si ho explico és només per una cosa, per, igual com denuncio la ficada de pota incomprensible d'aquests joves de La Forja, vull agrair i reconèixer la seva valentia i dignitat en haver reconegut públicament l'error, i demanar disculpes. Reconèixer errors i demanar disculpes és de valents. I els joves de La Forja avui ho han evidenciat, això de ser valents. 

Sí, s'han equivocat, però han demostrat ser gent amb un sentit de l'honor personal i col·lectiu com feia temps no veia en l'esquerra independentista. Avui, quan he vist els joves de la Forja donar la cara, venir amb la cara pel davant a demanar disculpes, he recordat, per contraposició, la misèria moral d'una actuació dels arraneros que, com avui, vaig patir en primera persona. En una acció que reivindicaven antiheteropatriarcal i antisexista van llençar merda a la botiga de depilació a la que jo vaig. Jo hi era (sí, cada pocs mesos em depilo els braços, per lluir millor els tatuatges que hi porto). Quan em van veure aixecar i anar cap a ells van fugir cametes ajudeu-me. Com que anaven amb l'estelada, em vaig veure amb l'obligació de, jo, que hi era com a client, demanar disculpes a les noies de la botiga. Els hi vaig dir que era independentista, que em sabia molt de greu el que havia passat i que volia ajudar-les a recollir la merda. S'hi van negar i em van dir que sabien perfectament que no tots els independentistes érem com aquells covards que els hi havien llençat merda a la porta de la botiga. Suposo que aquests covards d'Arran encara corren ara, perquè des que em vaig aixecar i anar cap a ells, i van fugir a l'escape, no els he tornat a veure.

Quina diferència de jovent amb valors i valents, també per assumir els propis errors, els de la Forja, que mai han dubtat en donar la cara, amb els covards i sense cap valor moral dels d'Arran, que encara s'amaguen ara.

Políticament la Diada i la mobilització del poble de Catalunya crec ha reforçat l'independentisme. La gent hi és, i hi és fins i tot en un context d'evident confusió i falta d'unitat i lideratge. Però d'alguna manera crec que avui és un abans i després, i la unitat estratègica que tant ens calia, ha emergit i es visualitzarà encara més en la resposta a la sentència del TS. Hi serem.

Una altra cosa que avui també hem palesat és allò que el professor Manuel Delgado va dir en una entrevista fa uns mesos: el pitjor enemic de l'independentisme són els Comuns. Ho va dir des d'una trajectòria personal d'inequívoc compromís d'esquerres radicals i transformadores. Però ho deia amb una contundència total. Els Comuns havien estat un "producte" generat per l'establishment per combatre l'independentisme, sota el paraigües de discursos presumptament esquerranosos. Un "producte" que ja va fer el seu servei a l'establishment amb tot el que va passar els mesos previs a l'1-Octubre, amb tot el que va fer en Coscubiela, i fins el mateix dia de la declaració d'independència.

Un producte que ha seguit sent de la màxima utilitat a l'establishment contra l'independentisme amb tot el que ha passat a l'Ajuntament de Barcelona, i el suport de PSC, Valls i Cs a la Colau contra l'independentisme.

Ara, aquest Onze, els Comuns han dit que no participarien en els actes perquè no eren "inclusius". He recordat el meu pare, mestre murcià a Cornellà de Llobregat, que era del PSUC, que ens va dur al meu germà i a mi per primera vegada, a començament dels 80s, al Fossar, a explicar-nos què era aquell espai, que es recordava i què era l'independentisme català. Recordo el meu pare anant també a emissores locals a explicar l'Onze. Ho feia en castellà, però ho explicava com un independentista més que ja era. El PSUC i ICV van desaparèixer dels Onzes. Mai els van reivindicar. Els ignoraven, més enllà dels compromisos institucionals. No tenien res a dir. Estaven còmodes amb l'autonomisme.

Però com a mínim tenien la dignitat de callar. Ara els Comuns ni això. Diuen no inclou. I em pregunto què volen que inclogui? La memòria de Felip V? la celebració de l'Onze com la victòria de l'absolutisme borbònic?

No se m'acut cap Onze fidel a la memòria del poble que som que no sigui reivindicatiu en relació al record i homenatge als màrtirs del 1714 i la nostra voluntat, al llarg dels segles, de ser, i de ser un poble lliure.

Per als Comuns això no és inclusiu. Com diu el professor Delgado, són el pitjor enemic de la independència. Perquè són els que més menteixen.

No lligat a l'Onze, però sí als Comuns i a les seves mentides fanàtiques i permanent manipulació, coincidint amb la Diada l'extraordinària maquinària de propaganda dels Comuns ha propagat que estendre les Superilles evitaries centenars de morts a Barcelona.

La repugnància moral i humana que em generen els Comuns amb coses com aquesta és incomparable amb res més. Fan servir un presumpte estudi sense cap dada científica per usar la mort com a palanca per obtenir un suport que ni tenen ni mai podrien tenir als seus projectes.

Que a Barcelona hi ha veïns que moren conseqüència de la contaminació no és discutible. Sí és discutible la xifra. De fet ni ells mateixos es posen d'acord al respecte, i ha anat variant en funció només de la seva cara dura i manca d'escrúpols. Quan van posar en marxa la Superilla del Poblenou deien que els morts eren "milers". Ara diuen "centenars". Però el cert és que cap estudi científic determina una causa-efecte numèrica fiable. Perquè de la mateixa manera que es pot dir, estadístiques en mà, que Barcelona té una de les taxes de mortalitat més baixes de Catalunya, la imputació causal de malalties i mortaldat no admet la frivolitat amb la que ho tracten els Comuns.

Però acceptem que efectivament, la contaminació a Barcelona genera malalties i és causa de mort. Això no ho pot discutir ningú. Això és així. I imaginem que tots acceptem que això afecta a X persones anualment, posem 500, o 700, o 1.000. Posem que n'hi ha, no cal entrar en quants.

Quina és una de les principals causes de contaminació a la ciutat?

Doncs mira, els creuers, el port de Barcelona.

Però els Comuns no diuen res en relació a això, i s'atreveixen, amb tot el desvergonyiment del món, a dir que amb les Superilles no passaria que aquestes persones morissin.

S'ha de ser molt miserable.

I sí, els Comuns són així de miserables. Quan van posar en marxa la Superilla del Poblenou no van fer cap estudi previ, en el perímetre interior de la Superilla ni en el perímetre exterior. Tot era pura propaganda demagògica.

Però és clar, el que els Comuns no comptaven és que un grup de veïns s'organitzés contra les afectacions de la Superilla. No hi comptaven perquè tenien i tenen totalment comprades totes les associacions de veïns "oficials". Però se'n van desplegar de noves, de noves associacions de veïns sense dependència dels Comuns.

I resulta que una d'aquestes noves associacions de veïns el que fa és descarregar-se totes les dades oficials de mesura dels nivells de contaminació del barri del Poblenou i dels barris limítrofs, un any abans de la Superilla i un any després de la Superilla.

Ho van fer assessorats per un prestigiós catedràtic d'universitat especialista en el tema, que al ser consultat i veure que no s'havia fet cap estudi previ a la implantació, va dir-los-hi que es descarreguessin totes aquestes dades públiques, perquè, en còmput anual previ i posterior, si el comportament al Poblenou diferia del comportament en les estacions limítrofes, de manera inequívoca el diferencial (positiu o negatiu) seria imputable a conseqüències de la implantació de la Superilla.

I quin va ser el resultat d'aquesta anàlisi? Doncs que de la comparativa prèvia i posterior a la implantació de la Superilla al Poblenou, de l'estació de mesura del Poblenou i de totes les colindants, l'única on els nivells de contaminació creixien era la del Poblenou.

O sigui, de manera inequívoca, la Superilla havia incrementat la contaminació al Poblenou.

Això són dades fefaents, objectives i públiques.

Són dades que els Comuns amaguen, que els seus estudis silencien.

No, les Superilles no impedirien morts per contaminació, perquè les superilles incrementen la contaminació.

Qualsevol ésser unineuronal hauria pogut anticipar que tallant arbitràriament la circulació en una quadrícula de carrers, en aquell perímetre d'aquella quadrícula sense circulació els nivells de contaminació disminuirien. Però fins i tot aquest ésser unineuronal hauria pogut anticipar que tot el trànsit desviat a la perifèria de la quadrícula hauria generat col·lapse, retencions, etc. i per tant increment de la pol·lució. I això és el que ha passat.

Aquí és on els Comuns se senten més realitzats, en el seu paper de "deus" que disposen sobre la vida de les persones. "Les Superilles evitarien X morts". I ells serien els que decidirien quins serien els pocs veïns "agraciats" per tant magnànima mesura que allargaria la seva vida, mentre condemnaria la resta, la gran majoria, a viure en carrers amb major contaminació i per tant a una mort prematura.

Com a mesura urbanística, l'experiència de la Superilla del Poblenou, dades objectives i públiques en mà, l'únic que demostra és que ha fet créixer la contaminació al barri.

Com a mesura populista, desertitzar uns quants trams d'uns quants carrers i col·lapsar la resta del barri és immoral, pot beneficiar uns pocs veïns reduint-los-hi la contaminació i pot condemnar la resta, la gran majoria, a incrementar les afectacions per contaminació.


He volgut acabar aquest article així, evidenciant, més enllà de l'Onze, que els Comuns són el projecte polític més immoral i demagògic, i que les principals víctimes en som els independentistes i, després, tota la ciutadania en general.


7 de set. 2019

2n element crític per fer la independència: un moviment sòlid

L'altre dia vaig publicar el primer post sobre el que considero elements crítics per poder fer la independència. Aquest que ara publico és el segon. En l'explicació que entre aquests dos articles vaig haver de fer sobre els fonaments de la meva anàlisi, assenyalava la identificació d'elements divisius (als que vaig dedicar el primer article) i inclusius, allò que suma, allò que ens fa forts.

En aquests factors inclusius, sempre destacant pel damunt de tot, hi trobem:
  • la percepció que el nou estat millorarà l'economia de tots, permetrà generar més i millors oportunitats per a tothom
  • l'aposta per la qualitat democràtica
Per això en aquells enyorats anys que ens vam dedicar a explicar tan bé coses com per exemple l'espoli fiscal, la manera com ens afectava a tots i cadascun de nosaltres, etc...vam créixer.

Per això l'estat va desplegar l'estratègia que va desplegar per fer fugir empreses de Catalunya. Si aconseguia que la societat "comprés" que la independència, en comptes d'oferir oportunitats, ens les trauria, l'independentisme perdria suport. Si la independència acabés sent vista com un despropòsit, com un caos, com una aventura que ho posa en perill tot, la independència deixaria de ser la majoria social que ara és. Per això per aquí ataquen.

I per això per a l'independentisme, els radicalismes econòmics i socials ens allunyen de conservar la majoria social indy. En anteriors anàlisis he explicat que un dels elements més sorprenents del nostre procés independentista és que es desenvolupa en una societat molt satisfeta de la seva qualitat de vida, que en una escala del 0 al 10, se situa en el 7.

Tot el que l'independentisme faci que posi en perill la qualitat de vida del conjunt majoritari de la població, que és el que configura la majoria social indy que som, implicarà perdre suports, implicarà posar en perill ser majoria social. Podem esdevenir minoria sorollosa, però haurem deixat de ser majoria social i democràtica.

Des d'aquest punt de vista emergeix un factor crític en aquesta majoria social per la independència, com és la correlació de forces ideològiques i polítiques que la fan possible. I una necessitat, si volem preservar la majoria: respectar, entre els diferents actors, la seva representativitat.

Independència, majories socials i democràtiques, solidesa del moviment i gestió interna de la diversitat de forces independentistes

Aquesta anàlisi només té sentit en un context de ser majoria social i democràtica i d'haver assolit una unitat estratègica per tirar endavant el procés. A l'espera de veure si l'assolim, reflexiono sobre aquests elements que em semblen clau per gestionar aquesta unitat estratègica.

I un d'aquests elements, que ens ha mancat des del 27S del 2015 és el de, simultàniament a visualitzar-nos com un moviment ampli, molt transversal, plural... visualitzar-nos com un moviment sòlid, responsable, en el que l'estratègia no la marca ser presoners de les nostres diferències, sinó la capacitat de sumar visions amb responsabilitat, que vol dir acceptant i respectant el joc de majories i els objectius comuns pel damunt dels "particulars".

I això no ho hem aconseguit. En cap moment hem estat un moviment sòlid i per tant en cap moment hem donat aquesta imatge. I això ens pot acabar desgastant. És una amenaça important sobre la majoria assolida, sobre les nostres opcions de fer la República.

Per què no hem aconseguit ser un moviment sòlid?

Al meu entendre en l'arrel del que ens ha impedit fins ara actuar com un moviment sòlid hi trobem com ens hem configurat com a moviment, a partir de què. I en termes polítics veiem que aquest moviment s'ha configurat a partir de la confluència de tres espais polítics molt allunyats entre ells: el dels dos espais que sempre havien tingut la independència per objectiu, com eren el d'ERC i el de la CUP i el del catalanisme plural que representava CiU, que va assumir el 2007 el dret a decidir com a objectiu polític i la independència a partir del 2012.

3 espais polítics molt diferents, amb dinàmiques d'acció política molt diferents, sense cap precedent de treballar plegats, amb objectius d'agendes "pròpies" que els feien colisionar entre ells.

Fixeu-vos per exemple, que és un escenari del tot diferent al que hi ha a Escòcia, on l'SNP es configura com un únic gran espai independentista.

A CAT la majoria democràtica al Parlament s'ha configurat a partir d'aquests 3 espais polítics, que sempre tot el que han fet, ho han fet des d'unes relacions de desconfiança entre tots ells. Això es va veure pel 9N, això es va veure en el post 9N, en el 27S, en el post 27S, en l'1-O i, sobretot, en el post 1-O.

Si després de tot el que ha passat ara no som capaços d'arribar a cap unitat estratègica, tot saltarà pels aires i haurem de tancar aquesta etapa i obrir-ne una altra.

Però si s'arriba, com espero s'arribi, a aquesta unitat estratègica bàsica, cal acompanyar-la d'un compromís blindat que garanteixi la solidesa del moviment.

I per a mi, per fer això possible, qui té l'obligació de fer més deures és el món de la CUP, perquè malgrat que tothom té la seva part de responsabilitat en que les coses hagin anat com han anat, al meu entendre la CUP ha esdevingut un permanent factor de distorsió i impredictibilitat que ha sotmès a un desgast brutal la majoria social i democràtica per la independència, fins al punt, en moltes ocasions, de fer saltar pels aires aquesta majoria per la independència.

Que el món de JxCAT i d'ERC, en les convocatòries del 27S i del 21D no assolissin majoria absoluta per ells sols ha estat un dels grans llasts del procés (no l'únic!).

Totes les opcions són absolutament legítimes, que quedi clar. No estic qüestionant res de tot això. Està explicant el que per a mi és un problema greu que hem tingut de falta de solidesa en la configuració de la majoria per la independència.


És obvi que per fer aquesta majoria cal respectar tothom i sumar tots els punts de vista possible, fer-los compatibles. Però el compromís amb la causa exigeix un mínim respecte per la configuració d'aquesta majoria

El 27S Junts per Sí obté 62 diputats i la CUP 10.
El 21D JxCAT i ERC sumen 66 diputats i la CUP 4

En totes dues ocasions la CUP ha sotmès a un xantatge permanent a JxCAT i ERC, sense assumir mai la representativitat de cadascun, sense respectar mai que ells representen entre un 10 i un 20 per cent del vot indepe i el món d JxCAT i ERC entre un 90 i un 80 per cent del vot indepe. El 100% d'aquest vot mereix el màxim respecte. Però a criteri meu no assumir la representativitat que els independentistes hem donat a cada opció és un factor crític.

Quina és per a mi la línia vermella, que mai la CUP no hauria d'haver traspassat i ho ha fet i fa sistemàticament? Sumar els seus vots per derrotar el Govern, per deixar la majoria indy en minoria.

Entenc perfectament que la CUP no doni suport incondicional a la majoria indy, que critiqui coses, que presenti alternatives, que protesti. El que no entenc, i és el punt crític, és que la CUP sumi els seus vots als del 155 per derrotar al Govern indy.

Després del 27S el pacte pel qual Mas fa un pas al costat i s'investeix Puigdemont, sortint així de la crisi en la que havíem entrat, contemplava que la CUP, en el dia a dia del Parlament, no sumaria els seus vots als de l'unionisme per derrotar el Govern.

El més greu, però, és que després la CUP incomplís sistemàticament els pactes als que s'havia arribat i que els altres havien complert, amb l'argument que "els pactes muten".

Això ens va instal·lar en una feblesa total, que era l'oposat a la solidesa que necessitàvem transmetre. Diem que som majoria i cada dia estem perdent votacions al Parlament i no som capaços d'aprovar uns pressupostos?

Els tres espais polítics han de treballar lleialment entre ells. Ens necessitem tots i sense tots no som majoria per fer res. Els majoritaris s'han d'esforçar i comprometre a incorporar sempre que es pugui o fins on es pugui, la visió i propostes de la CUP, i la CUP s'hauria de comprometre a que pot no compartir moltíssimes coses, ser crítica, etc. però que no sumarà els seus vots als del 155 per deixar en minoria els governs independentistes.

Ara estem a les portes d'un nou episodi d'aquests que tant i tant desgasten, el dels pressupostos 2020.
Després d'anys amb pressupostos prorrogats, és urgent aprovar uns nous pressupostos. Si no s'aproven el govern queda afeblit, la majoria indy qüestionada, i dinamitada tota la possible la solidesa del nostre projecte independentista. És un escenari crític per a qualsevol Govern, no poder aprovar uns pressupostos, de manera que és un escenari que ens podria abocar a noves eleccions, a les que arribaríem, altre cop, dividits, afeblits, desgastats.
Unes noves eleccions que tornarien a sumir l'independentisme en debats interns. Unes noves eleccions potser farien que uns pugessin uns pocs escons més i uns altres els perdessin. El que no canviaria és que per ser majoria independentista ens seguirem necessitar i comptar tots. I que ens caldrem tots per mantenir un Govern independentista.

Un dels 4 diputats de la CUP, Vidal Aragonès aquest estiu ja va dir: “No ens trobaran aprovant pressupostos i segurament ni negociant”

Ho accepto. No comparteixo, però accepto. Estan en el seu dret. És legítim. Poden fins i tot, defecar-se en els pressupostos. Però si realment som una majoria independentista i assumim les nostres responsabilitats poden fer tot això, però el que al meu entendre no poden fer és sumar els seus vots amb els del 155 per derrotar la majoria indy.

Si hi ha compromís de debò dels 3 espais polítics per fer la independència, el 10% que representa la CUP no hauria de sotmetre a xantatge al 90% que representen JxCAT i ERC.

Si per votar els pressupostos la CUP vol imposar el seu programa radical i anticapitalista a la majoria del 90% que no ho és, tot se'n va a la merda, perquè deixarem de ser majoria, perquè no respectarem la transversalitat i pluralitat del moviment. Els 3 espais han de treballar per incorporar, això sí, propostes de la CUP. I la CUP no sumar mai els seus vots als del 155 per derrotar el Govern.

Això és el que faria del moviment un moviment sòlid. Això és el que no ha passat fins ara.

La CUP té tot el dret del món a plantejar una independència diferent, àdhuc associada a un procés revolucionari anticapitalista, socialista, antiheteropatriarcal, etc etc etc

En el moment que estem necessitem saber de la CUP si la seva contribució a fer possible la independència està lligada a que la resta assumeixin la seva proposta, perquè si no ho fan sumaran els seus vots als del 155 contra el govern i la majoria indy, o bé si estan disposats a assumir la representativitat de cadascú, a treballar lleialment amb la resta de forces que formen la majoria indy i a actuar amb responsabilitat per garantir la solidesa del moviment.

Si no és així ens podem trobar, com ja ens estem trobant, que podem ser majoria que vol la independència, però no ser majoria per fer la independència. El nostre moviment no pot pretendre fer la independència i no ser capaç d'aprovar uns pressupostos i estar perdent gairebé totes les votacions al Parlament per la pinça que fan els del 155 amb la CUP.

Fins la independència tots els pressupostos seran autonòmics i sotmesos a l'aixeta estatal. Són uns pressupostos amb un escàs marge de maniobra, perquè la majoria de despeses són fixes. Plantejar batalles de ser/no ser amb els pressupostos és estúpid, ens afebleix radicalment i l'únic que fa és allunyar la independència, que no siguem capaços de generar les condicions sòlides que es necessiten per fer la independència.

Insisteixo una altra vegada: l'opció CUP és absolutament legítima i el seu vot inequívocament forma part de la majoria indy. El que per a mi no és admissible és que la CUP posi el seu posicionament de partit pel davant del de país, sense atendre a que la majoria indy la formem molts, molt plurals, i ells en representen un 10-20%. I posar partit pel davant de país és, per a mi, votar amb els del 155 per deixar en minoria el Govern, contra el Govern. O, com en el cas, tristíssim, que em trenca el cor, de la investidura d'en Jordi Turull, dir que no es vota a Turull perquè és autonomista. I Jordi Turull l'endemà entrava a presó.

Ens necessitem a tots. Tal i com són les coses, tal i com és de plural el nostre moviment, o hi som tots o no hi ha majoria absoluta indy. Ens necessitem a tots per ser majoria absoluta indy i per fer la independència, perquè amb petits canvis, sempre hi serem tots, el moviment seguirà sent plural.
Però no serveix de res ser majoria absoluta indy si no som majoria absoluta per fer-la. Ens necessitem tots, i per ser-hi tots ens hem de respectar i hem de respectar el vot que hi ha al darrere de totes les opcions. Cal respectar la força i representativitat de cadascun, actuar lleialment i constructivament. Això ens farà més forts, ens farà sòlids i ens permetrà fer el camí que ens queda fins la independència.

DONEC PERFICIAM


4 de set. 2019

Contextualització estratègia: factors divisius i inclusius en l'acció política en relació al suport a la independència

L'altre dia vaig publicar un post i anunciava n'hi hauria un altre. La idea dels dos posts era perquè compartia visió: ser elements crítics per assolir la independència.

L'anterior, el primer, el vaig dedicar a la importància de la llengua en la configuració de la nova nació que som, i el segon el volia dedicar a la importància que té no només assolir una unitat estratègica entre tots els actors, sinó en la gestió de la unitat interna des del punt de vista de la construcció de majories socials, democràtiques i de Govern i de la gestió i conducció del procés fins ser República.

Tanmateix, a la vista d'algunes reaccions al primer post, he escrit aquest article contextualitzador, per explicar el punt de partida de la meva anàlisi. Pel que sembla jo el donava totalment per assumit i es veu, pel deliri d'algunes reaccions, que no només no està assumit, sinó que hi ha gent que viu en una molt fosca i allunyada cara de la lluna del que representa l'independentisme majoritari.

CONTEXTUALITZACIÓ ESTRATÈGICA DE L'INDEPENDENTISME PER ESDEVENIR MAJORIA SOCIAL I DEMOCRÀTICA


Com sabeu els lectors habituals, jo fa molts anys que milito en l'independentisme (des dels 80s). En tots aquests anys m'ha tocat fer de tot. Tanmateix, en els últims anys, des del 2012, una de les contribucions que al costat d'altres companys hem intentat fer és l'anàlisi de dades estadístiques i demoscòpiques, per ajudar a tots els agents polítics a situar els elements crítics perquè l'independentisme esdevingués la majoria social i democràtica que a començaments de la dècada no érem.

El plantejament de tots els treballs sempre tenia dos eixos bàsics:
- identificar els elements que afavoreixen l'adhesió social i política a la causa independentista, o sigui, els elements que ens ajuden a sumar, inclusius

- identificar els elements crítics, divisius, que frenen i allunyen la gent de sumar-se a l'opció independentista.


Així, quan em vaig posar a escriure aquests dos articles donava potser precipitadament per fet que això és assumit per tothom, que hi ha factors que ens fan créixer, sumar, i n'hi ha que ens divideixen, afebleixen, resten.

Veig que m'equivocava, que era donar massa per fet. Però ara també he vist que hi ha una part, petita però sorollosa, de l'independentisme, que no s'accepta com la nació que som, tal com som, tal com hem evolucionat, tal i com la història ens ha acabat fent.

Per ser la majoria social que ara som l'independentisme ha sabut treballar bastant encertadament els factors inclusius, que sumaven, i els divisius. Si això no hagués passat així, si no s'hagués treballat encertadament, no hauríem sortit de ser la minoria que érem.

La societat en la que l'independentisme ha esdevingut majoritari és una societat complexa. Però ho hem fet. Ens hem sabut llegir, assumir i projectar cap al futur.

Molt resumidament: quin és el principal factor divisiu? Doncs tot allò situat en l'espai que es configura a partir de l'origen, la identitat, la llengua.

Per això Cs va sorgir i s'ha posicionat com ho ha fet en aquest espai, buscant sempre la fractura social, motivada per qüestions d'origen, de llengua, d'identitat, promovent el conflicte lingüístic, combatent les millors eines que tenim per fer un país inclusiu, com és la immersió lingüística a les nostres escoles.

Per sort, malgrat tot, no se n'ha sortit, perquè nosaltres veníem d'un espai polític, ideològic, social, que vam ser capaços de construir al voltant del "un sòl poble".

Però és un element crític, que fins ara hem sabut gestionar bé: hem sabut assumir la societat que som i cohesionar-la al voltant d'una idea, la independència, com a catalitzador polític. Gestionar-ho malament hauria volgut dir ser miops a la nostra realitat social i nacional i plantejar un projecte sectari sobre aquestes qüestions d'identitat, llengua, cultura.

Un exemple d'aquesta complexitat és com l'independentisme ha assumit que a la nostra societat el sentiment d'identitat compartida és el majoritari...i no passa res! No lluitem contra això. El nostre projecte no va d'identitats excloents, sinó de construir un nou Estat en el que tothom hi té cabuda, que fem entre tots i que no nega la nostra realitat, ni la complexitat de les nostres identitats compartides.

La identitat compartida catalana/espanyola és el sentiment majoritari de la nostra societat, més d'un 60%. El sentiment d'identitat "Només catalans" no arriba al 25%

Si el nostre projecte fos identitari com a molt com a molt estaríem en aquest 25%, totalment allunyats de ser majoria social i democràtica que som. I sí, som aquesta majoria perquè el projecte independentista no és identitari: un 50% dels qui volen la independència s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.

I amb la llengua igual. Si el nostre projecte no fos inclusiu, i fos agressiu contra la llengua castellana o s'haguessin fet propostes interpretables com que el nou estat limitarà drets en relació al castellà, que no s'hagués assumit com a part del que som i com som.

El català necessita un estat a favor al seu darrere, un estat que el protegeixi, que l'impulsi, que l'asseguri. Per fer això no cal negar res del com som ni limitar l'estatus que ara tenen català i castellà. N'hi ha prou amb desfer-se d'un estat, l'espanyol, que va contra el català. Si el català creix socialment en l'actual context, si hem preservat el català durant 300 anys de tots els atacs de l'estat espanyol... a qui voleu fer creure que amb un estat a favor el català, si el castellà també és llengua oficial, perillarà. Quin deliri, Mare de Déu, quin deliri.

Quan miro la societat que som i com som, des del punt de vista lingüístic, veig que un 39% dels catalans tenen el català com a la seva primera llengua, i que un 57% el castellà.  

Es pot ser tan gilipolles com per ignorar aquesta dada, aquesta evidència de com som i del que som des del punt de vista lingüístic? Sí, ja tots sabem de la nostra dissortada història, però més enllà del que implica de memòria viva al llarg dels segles, allò rellevant és que ens ha fet així, i així com som, que no és com érem, guanyar-nos el futur, la llibertat, l'estat propi.

Tornem així al fet cabdal que ens ha permès seguir sent, aquella voluntat, aquella convicció de ser "un sol poble", amb un projecte inclusiu que assumeix com som i ho projecta políticament.

I què vol dir això? Que, evidentment, el català és la llengua que només ens té a nosaltres i que el nou estat català la protegirà, la impulsarà, li donarà cobertura, l'assegurarà. Després de més de 300 anys de persecució, l'estat espanyol no ha pogut acabar amb la llengua catalana. Després de més de 300 anys d'un estat a la contra, toquem amb els dits un estat propi a favor de la nostra llengua, del català.

I per fer-ho no caldrà negar el que som ni com som.

No vull entrar en el tema del valor de l'oficialitat lingüística. Sí vull entrar en el que per a mi és una evidència inqüestionable: el nou estat català ens ha de reconèixer com som. I com som? Doncs una societat en la que català i castellà conviuen, formen part del nostre patrimoni lingüístic. El punt de partida i d'arribada des d'aquest punt de vista és mantenir, per al conjunt de la societat, el reconeixement que ara tenen, o sigui, que català i castellà són oficials. Perquè no em volem perdre cap de les dues.

Si els factors d'identitat, llengua i cultura són els principals elements divisius des d'un punt de vista social, polític i nacional, quina ment tan retardada el que proposaria per al nou estat català és limitar el reconeixement de la que és la primera llengua del 57% de la població? 

S'ha de ser un idiota prèmium per defensar que el nou estat català el primer que faci és limitar el reconeixement de la primera llengua del 57% de la població. Perquè si aquest hagués estat el plantejament, mai no hauríem assolit la majoria social i democràtica per la independència. Però també perquè la nostra realitat lingüística ha esdevingut un patrimoni col·lectiu a preservar i estimar.


Ara català i castellà comparteixen co-oficialitat. En el nou estat català també ho faran. Fer-ho així evidenciarà als ulls de tothom el caràcter inclusiu del nou estat. Fer-ho així suma, ens fa més forts i ens fa majoria social. I fer-ho així és totalment compatible amb impulsar totes les polítiques de protecció del català que calguin, en tant que llengua minoritària que necessita tota la protecció que li puguem donar. El futur del català no està en negar com som, sinó en, a partir del que som, tenir un estat a favor, no en contra.

Us imagineu un estat per al 39% que exclogués, negués, al 57%? Oi que no? Oi que som així? Oi que reconèixer-nos com som no afecta el que puguem fer per protegir allò que del que som necessita protecció? Pues eso.


Per posar un exemple del que vull dir en relació al tema lingüístic amb un altre tema. Ara imaginem que el 1714 els catalans teníem una religió X. I que aquesta religió X va ser perseguida, prohibida, etc. I que 300 anys després, no han aconseguit extingir-la, que desaparegui, la mantenim. I segueix formant part de com som, d'una manera nuclear. Però resulta que quan ens mirem com som, 300 anys després, tot el que hem viscut ens ha portat a que un 57% de la nostra societat tingui una altra religió.

Quina possibilitat de fer un estat català que integrés tota la societat tindríem si només es volgués proclamar com a única religió oficial del nou estat aquella que era majoritària el 1714? 
Quines possibilitats tindríem de bastir un nou estat propi si tot el que sabem dir de la nova religió que professa el 57% de la societat és que és conseqüència de les nostres derrotes militars i polítiques, i dels moviments de població al llarg dels segles, i per tant l'hem d'ignorar? 
Per a què volem l'estat català, per a passar comptes? No fotem!

Així estem. Som i ens reconeixem com som. I en aquest reconèixer-nos com som és quan ens fem grans i quan ens fem viables. No hi ha cap possibilitat de ser independents si la independència es planteja de manera no integradora, inclusiva, en relació a com som. No hi ha cap possibilitat de ser independents si no ens acceptem i estimem com som. 

No ens hem de mirar el castellà com ens mirem la imposició del castellà que ha practicat l'estat espanyol. Ens hem de mirar el castellà com a part del nou "nosaltres". I fer-ho amb orgull, perquè assumint aquest patrimoni de llengües i cultures fem realitat ser "un sol poble", l'únic que ens pot permetre fer la República Catalana, esdevenir lliures. El nou estat català protegirà el català com mai l'hem protegit, i, alhora, ens reconeixerem en la nostra diversitat i en el nostre patrimoni lingüístic excepcional, amb el català i el castellà com a llengües de la nostra Nació, de tots nosaltres.

29 d’ag. 2019

Primera de 2 reflexions de fons en mig la tempesta: no negar la nació que som

Últims dies d'agost. Dies previs a la tempesta que seguirà la sentència condemnatòria per exercir la democràcia als nostres presos polítics.

Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.

Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.

CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM

Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.

La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.

El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.

Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.

El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?

Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.


El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.

Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.

300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.

I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.

El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.

Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.

La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.

I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.

Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.

El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.

Català i castellà formen part de la nació catalana.
Català i castellà han de ser les llengües oficials de Catalunya.

Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.

Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.

Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.

Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.

Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.

Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.

24 d’ag. 2019

En la represa: panorama similar, però no idèntic. Onze, mani, moviment independentista i actituds militants

Final de les vacances. Dilluns, santornem-hi.

Políticament el panorama que em trobo en la represa és pràcticament el mateix que al començar les vacances (falta d'unitat, divisió interna, confusió, crispació, desànim, expectativa davant la imminència de les sentències als nostres presos, etc.), però no idèntic. Al meu entendre hi ha 2 + 1 factors rellevants que s'han esdevingut durant aquests dies d'estiu:

1 de 2: el llibre del President Puigdemont RE-UNIM-NOS. Un llibre breu (50 pàgines), contundent, crític, i alhora constructiu. Un llibre que necessitàvem. Un llibre que ha situat damunt l'escenari polític el concepte "confrontació democràtica i no-violenta amb l'estat" com a eix estratègic per a l'actuació independentista. El President assumeix que no hi ha diàleg possible, en les actuals condicions, amb l'estat, i que per tant només podrem sortir d'aquesta situació plantejant de manera oberta una estratègia de confrontació amb l'estat. Una confrontació que sempre, de manera inequívoca, ha de ser no violenta, però una confrontació que implica xoc, i sobre la que es viuran diverses fases.

2 de 2: el posicionament de la direcció i de l'aparell d'ERC, amb Oriol Junqueras, Joan Tardà i Gabriel Rufián al capdavant, un posicionament que s'edifica sobre una base que hem d'entendre és una certa autocrítica al que s'ha fet fins ara, i que té com a eixos centrals per una banda assumir que "no som prou" per fer el que hem de fer i cal fer, i per tant cal una estratègia de creixement, d'eixamplament de la base, i per una altra banda que el conflicte només es pot resoldre democràticament, amb el diàleg, parlant, acordant, etc.

En la perspectiva de les immediates sentències, que seran el fet polític més rellevant d'aquest setembre-octubre i fins final d'any, la formulació d'aquestes dues estratègies i plantejaments ens portaria a dues reaccions gairebé oposades.
  • La via confrontació implica resposta política i al carrer.
  • I la via ERC implica neutralitzar tota possible resposta política i al carrer convocant unes noves eleccions autonòmiques, de les que n'hauria de sortir un nou govern que només s'explicita té com a soci preferent per a ERC als Comuns.
Fins aquí la lectura que en podríem fer és que aquest nou xoc d'estratègies possibles entre el món al voltant del MHP Puigdemont i el món al voltant de l'Honorable Oriol Junqueras no és cap novetat.

+ 1: Tanmateix, també ha passat una cosa a la que crec cal donar-li importància, com a mínim jo li vull donar, i desitjo no equivocar-me. La portaveu d'ERC Marta Vilalta, des de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, va dir: "La dinàmica del diàleg i la confrontació pacífica amb l'Estat a partir de la "desobediència civil" ha de poder ser compatible."

Al meu entendre aquesta apel·lació a la compatibilitat de la confrontació democràtica i no violenta amb l'Estat amb el diàleg és un gest molt interessant per confluir en una estratègia unitària. I això feia anys no passava, per tant donem-li el valor que crec que té, i esperem que aquesta via que interpreto  s'ha volgut i pogut obrir ens permeti arribar a consensuar una estratègia unitària que ens vinculi a tots, en la que tots ens hi sentim representats.

Per ser-hi tots és evident que atès partim de plantejaments diferents, tothom haurà d'esforçar-se per confluir i fer-ho possible. Tothom haurà d'assumir que només si hi som tots és possible fer la independència i respondre la repressió estatal.

Onze, mani, manis, moviment independentista i actituds militants

Ho reconec: després de 35 anys ininterromputs de mobilització militant per l'Onze, vaig marxar de vacances amb molt poques ganes d'anar enguany a la mani de la tarda. Em va molestar l'injust menyspreu de l'ANC als partits polítics i als nostres polítics. Em va emprenyar que l'ANC abandonés aquella actitud que ha estat clau per arribar on hem arribat, per créixer com hem crescut, per sumar com hem sumat, l'actitud que va quedar reflectida com mai en la històrica mobilització de la Via Catalana, l'actitud d'estendre la mà i de sumar, de convocar, no l'actitud farisea de fer responsables a tots els altres de tot el que no ha anat ni va bé.

Però només tornar de les vacances el primer que he fet és inscriure'm-hi. Ja tinc el meu tram, la meva samarreta i aquest Onze, novament, des de fa 35 anys, hi seré. Perquè pel damunt de tot la nostra actitud militant ha de ser sempre la de ser-hi. Fins aconseguir-ho. Sí, pel damunt del desencís, pel damunt de cabrejos, pel damunt d'aquesta agror en la que ens hem instal·lat, pel damunt d'aquest no entendre moltes coses, pel damunt de totes les crítiques que es puguin fer... cal anar-hi, cal ser-hi, i si no hi som tots, no ho farem mai.

L'expressió màxima de la nostra causa, lluita i legitimitat democràtica l'hem obtinguda i la mantenim dels resultats electorals assolits, que evidencien de l'única manera que és possible fer-ho la majoria social i democràtica que som. Això és el més important. Si algun dia en algunes eleccions, deixem de ser-ho, la nostra causa haurà patit el més dolorós retrocés des que vam iniciar el procés.

Al mateix nivell de legitimitat i expressió de la nostra lluita i legitimitat democràtica situaria l'1 d'Octubre, tant des de la perspectiva d'haver votat i guanyat com des de la perspectiva d'aquella heroica, excepcional, commovedora, valenta, compromesa... resposta a la demencial violència policial que va desplegar l'estat espanyol. Com vam defensar els col·legis i les urnes arreu del país, amb aquella dignitat, amb aquell civisme... va convertir l'1 d'Octubre en una data fundacional del nou país que som. Aquell dia va néixer un nou "nosaltres" i la República es va fer irreversible. Costarà més o menys, però és irreversible.

Però, i aquí és on volia arribar, compartir aquesta reflexió amb vosaltres, les mobilitzacions dels Onzes han estat el múscul que ens va permetre iniciar el procés i que ens ha mantingut dempeus. Són els fonaments de la majoria democràtica i social i del poble que  naixia aquell 1 d'Octubre.

Sense la massiva, enorme, monumental, mani de l'Onze 2012 no estaríem on ara som, no s'hauria posat en marxa el procés. Veure Barcelona plena des del davant de l'estació de França, tota Via Laietana, tot Pau Claris, tot Passeig de Gràcia fins Diagonal, i tots els carrers adjacents abans de la mani, va ser la veu i la imatge que ens deia "som-hi, podem fer-ho, fem-ho". A nosaltres i a tota la societat. A tothom.

L'any següent vingué l'excepcional Via Catalana. L'empenta definitiva. I de la Via emergí el 9N.

I, fixeu-vos-hi bé, l'Onze 2014, a les portes del 9N, el Gobierno de ESP i tot l'unionisme estaven absolutament convençuts que es podria aconseguir una desmobilització "gràcies" al cas Pujol, que havia esclatat uns mesos abans, però que en una autèntica operació d'estat es va convertir en monotema, les 24 hores del dia els 7 dies a la setmana a tots els mitjans de comunicació de l'estat.

L'estratègia era clara: aquell Onze l'unionisme havia de poder sortir a cridar joiós per terra mar i aire que l'independentisme havia punxat, que la mani havia estat un fracàs en relació a les anteriors i que per tant aquesta erupció sarrampiònica ja anava de baixa. I tema sanjat. 


A les nou de la nit d'aquell Onze del 2014 la disciplinada bocamoll de l'Alicia Sanchez Camacho engegava el discurs que tenia preparat, sense ni fixar-se en el que havia passat. La notícia de les seves declas deia: "La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha avisat que els independentistes “van de capa caiguda” i que la Catalunya silenciosa “aixeca la veu” després de considerar que en la V d'aquest dijous a Barcelona hi ha participat menys gent que en altres manifestacions de la Diada anteriors. Sánchez-Camacho, que ha participat en l'acte organitzat per Societat Civil Catalana a Tarragona, ha reiterat que l'independentisme està en un “final d'etapa” i ha demanat al president Mas que no es dediqui temps a les manifestacions independentistes i que escolti la voluntat dels 7,5 milions de catalans, també els que se senten espanyols, ha dit la líder del PPC."

Però no. Altre cop la realitat els va acabar passant per sobre, i aquelles imatges d'aquella nova mobilització espectacular, amb Gran Via i Diagonal plenes fins Glòries, va callar totes les boques. Vaig riure molt aquells dies perquè es notava tant que no s'ho esperaven, es notava tant i tant que estaven convençuts punxaríem, i podrien sortir en tromba a fer el discurs de la desmobilització, que tot l'unionisme va acabar fugint dels micros, sense saber què dir, col·lapsats.

Per això també, entre d'altres coses, aquest Onze, tothom a la mani. Tothom a viure i honorar els qui van defensar Barcelona i les nostres llibertats. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi, com deia l'històric patriota Antoní Massaguer. Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre. 

DONEC PERFICIAM
-------------------------------------------------------------------

Bonus track 
(continuació) sobre les actituds militants i l'Onze com a exemple
El cos principal de l'article l'he acabat amb les paraules de n'Antoní Massaguer. A les antípodes del patriota Antoní Massaguer ens trobem ara tot aquest personal que no ha fet mai gaire cosa militant, però que ho saben tot, absolutament tot, inclòs òbviament, com fer la independència, que és quelcom molt fàcil, però que com que tots els que fins ara hem lluitat per la independència en realitat no érem independentistes, només ho fèiem veure, per això no som independents, que a ells no els enganyem.

La lògica d'aquest personal té un punt podríem dir-ne difícil de rebatre, tal i com ho plantegen: "tantes manis de l'Onze i no som independents, per tant, anar a la mani de l'Onze no serveix per res, per tant no s'hi ha d'anar. El dia que després d'una mani de l'Onze fem la independència, hi aniré, fins llavors ja no em prenen més el pèl els processistes".

Ja fa massa anys que dura aquest frau, fixeu-vos, com aquells pardillos que es feien dir independentistes i l'Onze de setembre del 1944 varen penjar una estelada de l'aeri que creua el port de la ciutat des de la Barceloneta fins Montjuïc. Ens va portar la independència? oi que no, doncs processisme. Que si patriotes, que si lluita... Res de res, tot un frau processista. Voleu més prova que el fet que no som independents?"

Així doncs, si vosaltres també sou d'aquests que fins que no tinguem aquesta seguretat de que fent algo obtindrem el que volem, tots tranquils a casa, no us deixeu enredar. Això sí, apliqueu-vos-els a tot a la vida, aquests savis consells, que es noti que sou els més espavilats i que a vosaltres no us la foten. I després ens en feu cinc cèntims de com us ha anat, plis...

Els que ja assumim no som tan savis ens sentim més representats, en canvi, per aquells joves que l'any 1944 seguien, a l'interior del país, fent tot el que podien per la nostra llibertat, deixant testimoni de la nostra lluita. També em sento més representat per les paraules de qui llavors era un dels líders independentistes, Joan Cornudella, que afirmava que "es lluitava per la llibertat de Catalunya entesa com una unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència; per la dignitat de l’home i un model de societat avançada". (ui, sí, parla del "procés", ja als anys 40, mentre l'independentisme es reorganitzava després de la derrota del 39, creant el FNC, que va mantenir viva la lluita i l'esperança en la negra i llarga nit del franquisme)

Justament aquesta és també una de la gran força de l'Onze. Cada Onze de setembre hi som, sempre, per dir tan fort com puguem als qui ens volen fer desaparèixer, als qui ens voldrien morts, que som i serem, i que tantes vegades com intentin aixafar-nos, ens aixecarem. Fins aconseguir-ho.

I per aconseguir-ho cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No defallirem. Hi serem i hi anirem tants cops com calgui.

Els que no som tan savis ni llestos com aquests que no hi aniran perquè ja saben que la mani no ens farà independents, hem après que a la vida cal lluitar molt per aconseguir les coses, i aquest Onze hi serem, hi anirem.

Els que com jo no som tan savis ni llestos, però som lleials a aquesta cadena de compromisos que al llarg dels anys i dels segles ha mantingut viva la nostra lluita i la nostra causa i honorem els qui ens han precedit... ens trobarem dimecres Onze de Setembre del 2019 a la manifestació convocada per l'ANC.

Sí, malgrat tot, hi serem. I malgrat tot, ens sentirem orgullosos de formar part d'aquest nosaltres, i ens mirarem i encoratjarem pels dies que han de venir. Dies dies de conflicte, dies on l'exemplaritat del nostre compromís i de la nostra lluita no violenta, però determinada a expressar-se amb la contundència que requereix el nou escenari polític i, alhora, reivindicant sempre la democràcia i el diàleg davant la barbàrie autoritària.

DONEC PERFICIAM

16 d’ag. 2019

Com estem (diagnòstic situació) i els que crec són els 3 possibles escenaris polítics més immediats

Recta final de les meves vacances, i de la majoria de gent en aquest país. Aquest parèntesi en la nostra rutina vital i laboral sempre obre possibilitats d'una reflexió més serena, amb una petita distància del dia a dia, sobre tot el que ens envolta.

Per a mi personalment -i crec per a la majoria de lectors d'aquest blog- en aquest "envolta" la situació del nostre país, el procés independentista, la dimensió política, ocupa un gran espai.

A més a més, la gravetat i transcendència dels moments que estem vivint fa que l'ocupació d'aquest espai vital sigui intensiva.

I, finalment, per completar aquest quadre, tenim el que serà una tornada de vacances molt dura, en la que passaran coses molt decisives, i que poden esdevenir-se en direccions molt diferents, àdhuc oposades.

Comencem aquesta anàlisi situant el que per a mi són aquestes coses que han de passar tot just tornant de vacances:

- la mani de l'Onze

- la sentència del TS als nostres presos

- el primer pronunciament de la justícia europea sobre les qüestions preliminars que el TS va plantejar en relació a les implicacions de l'elecció d'Oriol Junqueras com a eurodiputat

Tot això s'esdevindrà entre l'Onze de Setembre i el 14 d'Octubre.

En una data també molt propera hi haurà un altre fet d'absoluta transcendència: el pronunciament de la justícia europea sobre la situació dels eurodiputats electes MHP Carles Puigdemont i d'en Toni Comín i n'Oriol Junqueras. Els tribunals europeus hauran de pronunciar-se sobre la prevalència o no de la democràcia, i per tant esmenar la justícia espanyola i reconèixer tots els drets com a eurodiputats electes pel poble català, o degollar la democràcia i acceptar la deriva autoritària i la violació sistemàtica de drets democràtics i fonamentals que practica l'estat espanyol.

I com a element catalitzador en relació a la nostra lluita de totes aquestes coses que han de passar en menys de dos mesos, quina serà la nostra reacció a la més que previsible sentència condemnatòria del TS.

Quina sigui aquesta resposta marcarà el nostre futur polític i nacional.

1. PUNT DE PARTIDA: DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ

L'èxit de qualsevol estratègia es fonamenta en un sòlid diagnòstic de la situació, del punt de partida, de com estan les coses.

Quins són els elements que considero claus de la nostra situació (i que l'expliquen)?:
- Percepció cada cop més estesa, sense atrevir-me a dir que plenament compartida, que l'Octubre del 2017 es va perdre una oportunitat històrica d'anar més lluny. Sense entrar en avaluar com van anar les coses, el temps ha permès visualitzar que en l'1 i 3 d'octubre vam ser capaços de fer-hi confluir una feina, lideratge, compromís, acció excepcionals, únics. crec hi ha la percepció que hauríem d'haver intentat anar més lluny aprofitant aquell moment excepcional.

- Aprofundiment de les divisions que ja van formar part del que va impedir intentar anar més enllà aquell octubre del 2017. Des de llavors, gairebé dos anys després, no s'ha aconseguit avançar el més mínim en la unitat independentista. No dic com ha de ser aquesta unitat. Només dic que ens ho mirem com ens ho mirem, encara hi ha més divisió que aquell octubre. No trobem cap estratègia unitària, i som presoners de tàctiques (per part de gairebé tothom) que enquisten la divisió independentista.

- Frustració i desorientació. L'extraordinari creixement de l'independentisme fins esdevenir majoria social i democràtica que s'ha esdevingut en aquests pocs anys, que no arriben a una dècada, implica per una banda ser un moviment encara amb feblesa organitzativa i de lideratge. Ni a nivell de partits ni a nivell de societat civil no s'ha avançat per dotar-nos d'una estructura organitzativa i d'exercici del lideratge adaptats a la nova situació, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha fet. Organitzacions i exercici del lideratge són més de quan no érem majoria social que no pas de quan ho som.

I per una altra banda, aquest creixement també implica ser un moviment en el que la majoria de la gent no té experiència militant. Sense la perspectiva, sense la formació, sense el treball, sense la socialització que aporta l'experiència militant, el nostre moviment pateix de falta de solidesa i d'estar sotmès a la volatilitat.

Aquestes dues circumstàncies, unides a la primera, ens han abocat a una vivència de frustració en relació a tot el que he passat i a una angoixant desorientació, preludi de l'amenaça de desmobilització.

- Impossibilitat i incapacitat d'analitzar com van anar les coses, què vam fer bé i què vam fer malament.
Dic impossibilitat perquè és evident que la situació de repressió, singularment la derivada del judici al TS i els presos polítics, impedeix poder explicar i analitzar les coses de manera oberta. Fer-ho empitjoraria la situació dels presos. I no poder-ho fer en "igualtat" de condicions perquè tots els actors facin i comuniquin aquesta anàlisi converteix qualsevol exercici al respecte en un motor que alimentaria les divisions i les tensions, en comptes de permetre superar-les.

I dic incapacitat perquè aquesta situació, el fet que no es donin les mínimes circumstàncies per fer aquesta anàlisi, ha estat aprofitat per tota mena de frívols i aventurers per escampar la seva merda destructiva en relació a tot el que hem fet i s'ha assolit. I del que tenim pendent fer i assolir. 

- Qüestionament destructiu de tots els fonaments que en menys d'una dècada ens han permès fer el que hem fet, ens han permès passar del testimonialisme a ser majoria social i democràtica:

Si som on som, si hem fet el que hem fet és per la implicació i lideratge, amb tots els seus encerts i errors, dels partits polítics. Sense ells, no s'hauria pogut fer absolutament res, estaríem a anys llum d'on hem arribat. Però ara mateix la situació descrita més amunt ha derivat en una fúria partitfòbica que fa esgarrifar.

Igualment en relació als lideratges polítics. Amb encerts i errors, hem tingut uns líders que s'ho han jugat tot per fer el que hem fet. I que estan pagant un preu altíssim: presó i exili. És demencial aquest discurs d'assenyalar-los com a responsables de no tenir el que volem, àdhuc de dir que ens han traït, que ens han venut. Aquest és un discurs absolutament vergonyós, que retrata la immoralitat dels qui el practiquen.

Hem passat d'una extraordinària capacitat de sumar a l'emergència dels més delirants discursos divisius. N'esmento només dos, però n'hi ha molts més.
Per una banda veiem com tota aquella feina extraordinària per fer de l'independentisme un moviment inequívocament inclusiu, que assumia plenament la Nació que som i com som en aquest s.XXI, ara és torpedinada per discursos divisius, amb la llengua com a ariet de negació de la Nació que som. 
Per una altra banda assistim a la ridiculització i destrucció dels valors que ens van permetre sumar, incorporar més i més gent al projecte, fins ser majoritaris. De la revolució dels somriures hem passat a la involució de l'agror. I de la Via Catalana, amb la capacitat d'estendre la mà a tothom, a aquest fangar on alguns ens volen portar, on permanentment s'està qüestionant a tothom, on tothom esdevé llirista, on tothom es mou per paguitas, on tot són foscos interessos, conspiracions delirants, etc.

- Aquest destructivisme ens està portant també a la negació de l'evidència i l'emergència de certs discursos i actituds que soscaven greument el nostre moviment i les nostres opcions.
Un exemple de negació de l'evidència el tenim en el recent cicle electoral viscut. En les dades que vaig estudiar i que ja vaig compartir en anteriors articles, vam veure com, a la ciutat de BCN, l'independentisme va perdre, en relació al 21D 2017, entre 50.000 vots les eleccions que menys es va perdre i 120.000 les que més es va perdre. Ningú, absolutament ningú, no ha fet cap reflexió al respecte. Com si no hagués passat. De la mateixa manera que ningú, absolutament ningú ha volgut assumir que l'estratègia de primàries i dispersió del vot és el que va portar a un major enfrontament entre opcions indepes i a la major pèrdua de vots, 120.000. Mentre que les eleccions on menys candidatures indepes hi havia, les europees, només dues, és quan menys vot es va perdre.

Ignorar -i ja no diguem negar- l'evidència soscava greument les opcions del nostre moviment. Si això ho situem en el context dels altres elements crítics que he valorat, com la falta d'unitat, la divisió, la impossibilitat i incapacitat analítica, la falta de lideratge i la falta d'experiència militant, el que ens trobem és l'expansió de les actituds que, directament, el que fan és dinamitar el moviment independentista i les nostres opcions. Sense voluntat de fer-ne inventari, m'estic referint a les actituds dels qui creuen i propaguen que cal ensorrar l'economia per poder fer la independència, que ho hem d'aturar tot, que ens hem de carregar tots els partits polítics, que cuanto peor mejor, que hem de dir no a tot, que som uns merdes perquè no hem ocupat l'aeroport com han fet a Hong-Kong, que tot ens aniria millor si ens suprimissin del tot i definitivament totes les nostres institucions d'autogovern, etc etc


2. LES CLAUS DE L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA MÉS IMMEDIATA: ELS 3 POSSIBLES ESCENARIS

Si així estem, i si estem a les portes de la sentència del TS, quines són les claus que marcaran l'estratègia independentista i el nostre futur més immediat?

Al meu entendre només hi ha 3 escenaris possibles, dels quals dos són excloents entre ells (l'escenari A i l'escenari B: o es dona un o es dona l'altre) i només el tercer escenari, el C, és independent dels dos previs.

Escenari A:

Malgrat la situació descrita, els principals actors (Govern, partits polítics, organitzacions civils, etc), davant la gravetat del que comportarà la sentència del TS, seran capaços d'arribar a un acord d'estratègia unitària de resposta. Estaríem parlant per tant que la sentència podria ser el desencadenant d'una nova situació política, amb una intensa i permanent mobilització popular, i l'impuls polític a tots els nivells de la desobediència.

Perquè això es pugui donar cal:

- que tots els partits polítics indepes (si eventualment d'altres s'hi volen sumar, perfecte, però no ho podem fer dependre d'ells) consensuïn una estratègia que tingui el recolzament de la majoria absoluta del Parlament.

- que aquest acord s'hagi teixit amb les principals associacions de la societat civil, i que aquestes liderin la mobilització popular amb la que expressarem que no acatem aquesta sentència, aquesta barbàrie judicial

- Cal també que els presos polítics hi donin suport incondicional i unitari, sense fisures, que parlin tots amb una única veu i pronunciaments

- necessita, òbviament, del suport i la mobilització de l'exili, del seu lideratge i de la seva acció internacional contra la sentència i la repressió, situant el futur de Catalunya en el centre del mapa de la política internacional

- I, evidentment, cal una mobilització popular sense precedents, ben dirigida, disciplinada, efectiva i determinada. Si es donen tots els punts anteriors, però nosaltres fallem, l'estratègia fracassarà. Ens hem de conjurar com ho vam fer l'1 i el 3 d'octubre. No hi ha més temps pel dòl de tot el que va passar, ens hi hem de tornar a ficar amb la mateixa intensitat que llavors.

- I mantenir aquesta estratègia fins aconseguir-ho.

Escenari B:

Atesa la situació descrita i malgrat la gravetat de la sentència del TS, no som capaços d'arribar a cap acord per una estratègia unitària.

L'actor clau perquè sigui un o altre escenari és, clarament, ERC.

Aquesta setmana es filtrava l'estratègia que defensa un sector d'ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufian (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d'eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s'entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l'agenda immediata, i quedaria sotmesa a una "acumulació de forces", a ser més dels que ara som.

Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d'eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d'eleccions és l'únic que pot permetre, després d'alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l'escenari A.

Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l'escenari A, l'independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d'eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.

Escenari C:

L'escenari C es pot donar amb independència que en la reacció immediata a la sentència del TS s'imposi l'escenari A o el B.

L'escenari C seria el que es donaria en el cas que la justícia europea imposés al Regne d'Espanya un comportament democràtic que ara no té, i reconegués a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras la seva condició d'eurodiputats amb plens efectes i amb tots els drets que se'n deriven.

Una derrota tan sonada de l'estat espanyol, una desautorització tan brutal i amb tanta dimensió internacional del sistema judicial espanyol i del que està fent el Règim del 78 pot tenir conseqüències imprevisibles.

Crec que aquest escenari C d'alguna manera ens traslladaria a l'escenari de l'octubre del 2017, pot fer inevitable una mediació internacional en el conflicte entre CAT i ESP en el que estem instal·lats.

3. NOMÉS HO PODREM FER SI HI SOM TOTS
 Si una cosa m'agradaria que tothom assumís és que només hi haurà independència, només podrem fer la nostra REPÚBLICA CATALANA si hi som tots.

Ens necessitem a tots. Si no hi som tots mai serà possible. Siguem exigents, siguem crítics. Però tinguem sempre clar que ens necessitem tots. De vegades sembla el nostre pitjor enemic sigui qui forma part d'aquest "nosaltres" en el que hi hem de ser tots. Si hi ha una cosa que tots podem fer i per la que hauríem de començar per fer-ho possible és fer de la nostra actitud militant aquella que ens va permetre fer la Via Catalana i l'1 d'Octubre. Acceptem-nos i reivindiquem-nos com a un "nosaltres" que ens reclama a tots.

DONEC PERFICIAM