18 de jul. 2018

DE DEBÒ: JA PROU!!!!!!!!!!!!!

La notícia de la suspensió del ple d'avui pel tema suspensió temporal diputats ordenada pel TS m'ha agafat entre reunions. No he pogut estar al cas. I de fet encara no he acabat d'entendre què ha passat. De fet no sé si vull entendre-ho. Ja pensava havia arribat a aquell punt de "hastío" que ni m'esforçava en seguir les coses amb aquella intensitat dels últims anys. De fet fa mesos que aquest dia a dia ha deixat d'interessar-me. Bé, no és que no m'interessi, és que el deploro, tot aquest joc de declaracions, de posicionaments, de presumptes estratègies, de receptes, de trilerisme, etc. Un joc del que no se n'escapa absolutament ningú. Alguns tenen l'avantatge de jugar sense haver de comprometre's en res del dia a dia i això els fa semblar més "purs", però no ens enganyem, juguen igual que la resta a aquest joc.

I ja prou.

La situació d'avui m'ha fet recordar una escena de cinema, que en el seu moment em va captivar, per enginyosa i que he aplicat més d'un cop a la meva vida professional. És una escena de la película Filadèlfia. Tom Hanks fa el paper d'un advocat d'un bufet de molt prestigi, dels de pasta. Llavors agafa el SIDA, i l'acomiaden del despatx. De sobte es troba al carrer, acomiadat i repudiat. El buit. Vol demandar el bufet, i només troba un advocat que finalment el vulgui ajudar. És en Denzel Washington, que fa el paper d'un advocat "de carrer", sense grans comptes ni grans empreses ni grans clients. Treballa amb gent humil. Cada cop que no entén alguna cosa del que li estan explicant els clients, sigui el que sigui, els hi demana que li ho expliquin com si ell fos un nen de vuit anys. També quan té aquell abans prominent advocat que representa Tom Hanks davant seu, li ho exigeix "expliqui'm-ho com si jo fos un nen de vuit anys, a veure si ho entenc".

L'estratègia d'aquell advocat de carrer és efectiva. Aconsegueix que el client despulli els fets de qualsevol element accessori, dialèctic, interpretatiu.... i se l'entengui.

Em va semblar una estratègia brillant. Més d'un cop, preparant alguna presentació m'he fet la pregunta "això ho entendria un nen?". No me la plantejo menystenint l'auditori a qui va destinada la presentació, sinó que m'ho plantejo com un repte personal, ser capaç d'explicar les coses que s'entenguin. Així defujo de presentacions que "facin quedar bé", que provoquin l'impacte de "hòstia, aquest tio en sap molt", sinó que, al respondre'm, m'hagi respost si seré capaç d'explicar que s'entengui allò que vull explicar. També ho he aplicat en més d'una reunió, quan veig no acabo d'entendre cap a on volem anar o què m'estan demanant. Llavors aprofito qualsevol oportunitat per ressetejar la reunió preguntant "heu vist la pel·lícula Filadèlfia, de Tom Hanks i Denzel Washington?". La majoria sempre l'ha vist, i segueixo: "recordeu l'escena quan Denzel Washington demana a Tom Hanks que li ho expliqui com si fos un nen de vuit anys?". I finalment convido a que tots ens expliquem el tema que estem tractant així, amb aquesta perspectiva.


L'important és entendre les coses.


Si som capaços d'explicar les coses que les entengui un nen de vuit anys, vol dir que les coses es poden entendre, que només és un problema d'explicar-ho que s'entengui.


El problema el tenim quan això no és possible, quan les coses no s'entenen no per la manera que s'expliquen, sinó perquè no és possible entendre-les, perquè no hi ha res a entendre, i el bla bla bla només amaga això, que no hi ha res a entendre o fins i tot que l'explicació deliberadament busca amagar la cosa, que no s'entengui la cosa.


I jo diria que en la política catalana hem arribat a aquest punt d'aturar un moment tot el que està passant, el que s'està fent, el que s'està dient. Hem arribat al punt de dir PROU! i d'exigir que ens expliquin les coses que les puguem entendre.


No, no estic demanant que ens tractin de manera infantil. Estic dient que crec que la majoria no estem entenent res, i després de tot el que ha passat tenim el dubte de si el problema és que no se'n surten a l'hora d'explicar-nos les coses o el problema és que no hi ha res a explicar o les explicacions que ens estan donant només pretenen despistar-nos, amagar la realitat.


Hem omplert el nostre dia a dia polític de nous conceptes al darrere dels quals no sabem què hi ha. I no sabem si ens estan aixecant la camisa o és que no ho entenem. Per això cal que ens ho expliquin com si fóssim un nen, no per infantilisme, sinó perquè tothom faci l'esforç de desproveir el seu discurs de coses que no volen dir res, de coses de les que no hi ha manera que tenen al darrere.

  • Què vol dir "govern efectiu"?
  • Què vol dir "restituir"?
  • Què vol dir, què implica, "eixamplar la base"?
  • Esteu realment disposats a treballar plegats o estem ofegats en una lluita de fang per emmerdar-nos tots i desgastar els altres?
  • Què vol dir "fer la República", i encara més, com pensem fer-la?
  • Es vol acceptar submisament totes les barbaritats antidemocràtiques que ens imposin els aparells de l'estat espanyol, o estem disposats a defensar la nostra sobirania, ni que sigui gradualment?
  • Estem com estem i fem el que fem perquè s'accepta i es gestiona de la millor manera que sabem el resultat de les urnes, de l'1-O i del 21D... o estem com estem i fem el que fem des de la resignació, com una mena de "qui dia passa any empeny", perquè el veritable objectiu era i/o és un escenari polític que permeti altres pactes i governs, singularment des del punt de vista d'ERC, la reedició del tripartit amb Comuns i PSC?
  • No hi ha estratègia unitària a llocs com Barcelona de cara a les municipals perquè realment es creu que hi ha una altra estratègia possible que asseguri amb molta més certesa que les forces republicanes independentistes guanyin les eleccions i puguin governar la capital de Catalunya, o al darrere d'això hi ha algun pacte amb els Comuns per governar conjuntament la ciutat, i per a això necessiten amagar la realitat, per no perdre vots, i així poder vendre el suport als Comuns, a la Colau, com inevitable, atès que no hi ha alternativa?
  • On acaba el Pdecat i on comença la Crida llençada per Puigdemont? Li han fet, com sembla, els seus antics companys de Pdecat, el llit al President, amb el trilerisme de fagocitar la marca Junts per Catalunya?
  • Hi ha alguna possibilitat de superar el partidisme que vivim en el nostre dia a dia? O, encara més urgent i més important: hi ha cap possibilitat de superar el sectarisme partidista?
  • Tots aquests que reclameu cada dia eleccions, des de la pre-política d'aquesta mena de "se van a enterar!", referit a altres indepes, realment us penseu que hi ha cap futur possible d'un enfrontament fratricida, de l'esbudellament públic entre els partits, les militàncies i els votants republicans?
  • Hi ha algú que pensi que la independència només serà possible si ells són la força hegemònica, i que per tant ara calen estratègies per reduir els altres a la mínima expressió?
  • Els qui penseu que no s'ha de cedir en cap dels plantejaments propis, perquè esteu ungits per una mena d'il·luminació a la que la resta no hem tingut accés, i que per tant o es fa el que vosaltres dieu o res, per què no ens ho dieu? Per què no ens expliqueu que votar-vos vol dir que o es fa el que vosaltres dieu, amb independència dels vots que tingueu, o res, quan el res implica votar sense problema al costat del bloc del 155?
  • Realment pensem, tots, que tenim més possibilitats de fer realitat la República si estem ben barallats entre nosaltres, ben dividits i cada cop compartim menys complicitats i més desconfiances?
  • I per més errors que hagin pogut cometre els partits, realment algú es pensa que serem més forts anant contra ells, afeblint-los? Incrementar la fractura i la polarització hi ha algú que cregui ajuda a res?

Sí, són moltes preguntes. Potser massa. I potser adreçades a massa gent. Però és que no podem seguir així. De debò.


La independència només serà possible si hi som tots. I a més a més la majoria no ens imaginem la independència sense ser-hi tots, potser som una majoria silenciada per tant de soroll com ens envolta. Però ho som i hi som. I amb el cor a la mà faig una crida a tothom, en la que m'hi incloc, per dir Prou! Expliquem les coses. I no fem coses que no es poden explicar.


Mà estesa. Treballar pel nosaltres. Construir el nosaltres. Blindar-lo. I a partir d'aquí, fer junts el camí fins la República, costi el que costi, anant-hi tants cops com calgui i durant el temps que calgui. Mà estesa per caminar plegats, per ajudar-nos els uns als altres, per dir-nos i per saber que volem arribar junts a la independència, i que cap de nosaltres vol arribar-hi sense que hi siguem tots.


Però perquè això sigui possible cal dir prou. Avui cal dir prou, i ho diem. I exigim que ens expliquin les coses que les puguem entendre. Prou amagar-se darrere explicacions que no volen dir res, que només són fum, perquè tal i com estan les coses, ara ja temem que si això és així és perquè ens amagueu coses.

15 de jul. 2018

Per la unitat, per enfortir-nos. Contra les primàries, contra afeblir-nos.

L'ANC ha convocat una consulta interna per si l'organització aposta per una estratègia de sumar-se a la història aquesta de fer primàries de cara a les eleccions municipals.

Jo, com a soci de l'Assemblea, votaré en contra d'aquesta proposta. No hi donaré suport. I crec tinc arguments prou sòlids, que vull compartir amb tots vosaltres. I si hi esteu d'acord i podeu votar, també voteu en contra.

1. De cara a les municipals, què és el que jo defenso, què crec seria el millor que podríem fer?

Jo crec que la millor estratègia possible de cara a les municipals seria un gran acord entre les dues principals formacions polítiques republicanes (ERC i el món de Junts per Catalunya, Pdecat), recolzat pel més important moviment cívic i de personalitats independents que sigui possible d'articular. Hauria de ser un acord molt transparent i molt flexible:

1.1 - un acord que estableixi que s'impulsa des del respecte a la pluralitat, però amb el convenciment que, des d'aquesta pluralitat i legítimes estratègies pròpies, es forma part d'un "nosaltres" que és el que es vol posar en valor perquè és la clau per fer possible la República. Un acord, per tant, que respecti el "jo" i reconegui "l'altre".

1.2 - un acord que no tingui una única estratègia, una única manera de fer les coses. Un acord que garanteixi que a cada municipi s'articularà la millor estratègia possible. Un acord no dogmàtic, sinó pràctic. Les coses poden ser diferents a tots i cadascun dels municipis de Catalunya. Es pot anar junts o es pot anar separat. Es poden tenir unes aliances variables, conjuntes, i individuals. Però un acord que garanteix que a cada lloc es pensarà lleialment quina és la millor, es compartiran arguments, s'analitzaran possibilitats i es decidirà el millor. I que aquesta decisió serà sempre respectada i valorada.

1.3 - un acord que ens faci més forts, que tingui l'objectiu d'enfortir el moviment republicà, des de dos punts de vista: fent possible que el republicanisme català guanyi i governi al màxim nombre possible d'ajuntaments, amb especial atenció a les grans capitals. I un acord també que ens faci forts des del punt de vista d'articular un nosaltres plural, però cohesionat, compromès; un nosaltres que no anul·la els respectius "jo", sinó que els fa més forts des del respecte, que enforteix partits, moviments i lideratges, tant actuals com els que en puguin sorgir.

1.4 - un acord que ens permeti alinear tots els nivells de l'estratègia republicana: el Consell de la República de Bèlgica, amb el President Puigdemont i el món de l'exili, el Parlament i la seva majoria republicana, el Govern de la Generalitat, amb el President Torra al capdavant, la societat civil i, amb aquest acord, el municipalisme. Un acord que visualitzi la lleialtat i la unitat a tots els nivells, la coordinació d'estratègies a tots els nivells i amb les diferents responsabilitats i objectius de cada nivell.

Un acord així permetria, per exemple, liderar una candidatura unitària (que no única) a Barcelona, des del convenciment que és l'única opció que garanteix un govern republicà a la capital del país. I al mateix temps tenir una altra estratègia a municipis com Sabadell o Badalona, on ja s'ha vist que són possibles altres combinacions i propostes. I no passa res perquè això sigui així. La gran virtud d'un pacte així és que posa en valor el més important, que és la voluntat de treballar junts, i no la vincula a una única estratègia dogmàtica que s'imposi a tot el territori.


2. Per què estic en contra de les primàries?

2.1 - és una proposta que no busca cap acord, sinó imposar-se als altres, negar als altres. Un acord vol dir parlar, vol dir acceptar l'altre, vol dir voler construir amb l'altre. La proposta de les primàries és partitfòbica, està feta contra els partits polítics i no amb els partits polítics. I així no hi ha cap unitat possible. Els partits polítics són necessaris, són una de les tres peces bàsiques sobre les que ha crescut i s'ha fet possible la majoria republicana, conjuntament amb les altres dues potes, que són el moviment cívic i la gent. Les primàries és una estratègia per serrar com a mínim una de les dues potes, la dels partits. I això és letal per fer possible la República. A més, també pot dinamitar la unitat civil, separar els principals moviments civils, que són l'Assemblea i Òmnium, portant-los a estratègies no confluents, àdhuc oposades. Des d'aquest punt de vista, les primàries ens afebleixen greument, fatalment. Els partits han fet errors, i en segueixen fent. I últimament ens emprenyen més que no pas motiven, però això no ens ha de portar a voler-los afeblir, carregar-nos-els.

2.2 - les primàries són una proposta que es fonamenta en una gravíssima irresponsabilitat, com és la de fracturar totalment el moviment republicà, anul·lant els diferents nivells de responsabilitat i representativitat política. Un cop més, les primàries no es plantegen per fer les coses "amb", sinó "contra". Dir que les primàries han de servir perquè després de les eleccions municipals es faci la República des dels ajuntaments, no només és mentir, enganyar la gent, és un menyspreu d'una gravíssima irresponsabilitat a la majoria social i democràtica del Parlament i al Govern que vàrem investir. Tenim un President, un Govern i un Parlament. Voler-los ignorar, superar, menystenir, és una gravíssima irresponsabilitat. Hem d'alinear tots els nivells en una estratègia unitària: Consell de la República, President i govern de la Generalitat, Parlament i món municipal, però mai, mai, impulsar una estratègia que pretengui liquidar la legitimitat democràtica de Parlament i Govern, que és sobre la que fonamentem la nostra voluntat de fer la República, i que és l'única viable en termes de reconeixement i transparència. Res del que afebleixi el nostre Parlament i el nostre Govern pot ser bo. I les primàries els afebleixen.

2.3 - Sovint s'ha menyspreat el procés independentista etiquitant-lo de processisme. Era una manera, també irresponsable, de sembrar el dubte, d'afeblir, el que només era una lògica de decisions polítiques fonamentades en la necessitat d'anar superant etapes fins aconseguir fer la República. L'acusació de "processisme" infantilitzava el debat, en manllevar la complexitat del que estem fent i defugir el debat constructiu sobre el que cal fer, remetent tota la qüestió a que "si no som ja independents és perquè els qui el lideren no volen ser-ho, no volen la independència, i tot el que fan són estratègies dilatòries". Tota aquesta crítica no només era injusta, sinó falsa. I vet aquí que els "pares" de la cosa, d'escampar el mantra del "processisme", són els que ara ens plantegen això de les primàries, que aquest cop sí, per primera vegada, són únicament "processisme". Les primàries sí que són processisme, perquè es treuen de la xistera un invent que vol guanyar suports enganyant la bona gent, assegurant-los que les primàries ens permetran arribar a la terra promesa. Això sí que és enganyar. Això sí que és fer processisme, en el sentit de proposar coses amagant les veritables intencions darrere la promesa de fer la independència.

2.4 - perquè són una estratègia d'un perillosíssim populisme, que com tots els populismes, es construeix a partir de l'engany, de fabricar un discurs a partir de la gravíssima manipulació i falsejament de la realitat, per poder acabar oferint receptes miraculoses amb les que busquen aconseguir suports.

Avui sentíem de boca d'aquests defensors de les primàries que l'1-O s'hauria pogut fer sense cap polític, perquè el va fer possible la gent. És molt trist aquest nivell. És molt trist que hi hagi qui vulgui aconseguir suports per a aquesta proposta de primàries falsejant així la realitat, mentint d'aquesta manera, insultant la intel·ligència d'aquesta manera, i essent tant inadmissiblement injust amb els nostres polítics. L'1-O va ser possible per tots. I anava a dir també pels polítics, però no, és que sense els polítics senzillament no hi hauria hagut 1-O, i aquests polítics als que ara aquests de les primàries insulten d'aquesta manera, menyspreen d'aquesta manera tan injusta, estan pagant amb presó i exili que són els que varen ser decisius per fer l'1-O. És evident que sense els voluntaris que van formar part de tota la trama d'urnes, paperetes, informàtica (cens universals), però també dels voluntaris que van constituir totes les meses electorals i de la ciutadania que va defensar les urnes, no hi hauria hagut 1-O. Però pel damunt de tot teníem uns polítics, des del President i consellers fins els quasi 800 alcaldes imputats, que varen ser la columna vertebral de l'1-O. 

Ja prou, si us plau, d'estigmatitzar i menysprear d'aquesta manera tan repugnant, per falsa i per injusta, als nostres polítics. Aquest discurs dels primaristes ens afebleix greument, i per primera vegada busca destruir qualsevol possibilitat d'un "nosaltres", amb un falsejament i una manipulació de la realitat absolutament inadmissible i injusta. I això és el que és el populisme. Per això ens hem d'oposar a les primàries, per barrar el pas al populisme. 

2.5 - m'oposo a les primàries perquè són una proposta personalista i que només fomenta el personalisme. Si aquesta estratègia triomfés, que espero que no, el debat no serà d'estratègies i de projectes, sinó de persones. Al centre del debat no tindrem la República, sinó una confrontació de caràcter estrictament personalista "voteu-me a mi, i no voteu a aquest altre". Personalisme i caïnisme, perquè per reclamar el vot a una persona tot també es voldrà destruir "els altres", perquè no siguin votats. Enlloc de construir un nosaltres, estarem situant al centre del debat noms de persones. I això és fatal. Jo no penso fer-me'n còmplice. Perquè a més a més un escenari així el que fa és allunyar el talent, allunyar la possibilitat d'impulsar llistres constructives, obrint-les a una transversalitat que sumi lideratges i microlideratges de ciutat. Només són un territori apte per a la divisió i la destrucció de projectes i de persones a mans dels oportunistes i dels seus entorns.

2.6 - Finalment, i parlant de Barcelona, m'hi oposo perquè les primàries l'únic que faran serà que el republicanisme ofereixi una imatge d'absoluta feblesa i insolvència, d'olla de grills, de ser un autèntic can pixa. Les primàries presentarien el projecte republicà com un projecte caòtic i totalment insolvent. Farien perdre la confiança i el vot d'un gruix molt determinant de votants, que o bé es refugiarien en l'abstenció o en altres projectes que ofereixin una proposta més sòlida, més fiable, i no aquest xisterisme insolvent. En una de les darreres enquestes sobre les municipals a BCN, un 70% dels enquestats deia que el que més valoraria a l'hora de votar serien les propostes sobre la ciutat, davant el 30% que deia votaria en funció de les propostes de país. Amb tots els seus encerts i errors, partits com ERC i Pdecat tenen un coneixement exhaustiu de la ciutat i dels seus problemes, mantenen un contacte permanent amb la ciutat i amb els ciutadans. Impulsar unes primàries contra tota aquesta feina extraordinària que tanta gent ha fet i protagonitzat diàriament els últims anys és una absoluta irresponsabilitat, una mostra feridora d'una greu insolvència. I sé de què parlo. És evident que cal fer discursos sobre la ciutat, des d'un zoom aixecat, que ens situï en el món. Però és igualment evident que aquests discursets són pura xerrameca si no van acompanyats d'un coneixement i d'una implicació exhaustiva amb el dia a dia de la ciutat i dels seus ciutadans.

Us poso un exemple viscut molt en primera persona. Quan ara farà gairebé dos anys la sra. Colau va imposar-nos aquest deliri de la Superilla al Poblenou, només els veïns que des del primer dia vam començar a patir les gravíssimes afectacions hi estàvem clarament en contra. I vam parlar amb tots els partits polítics que ens van voler escoltar (només varen ignorar-nos Comuns, PSC i CUP). Al principi ERC hi era totalment favorable, a la Superilla, i els convergents tenien una postura matisada. La primera vegada que es va portar a votació el disbarat de la Superilla al ple del Districte de Sant Martí, els convergents ja havien vist que allò no tenia res a veure amb la idea de superilles amb la que ells inicialment havien estat treballant coses, i ja van votar-hi en contra, donant suport als veïns. ERC va votar a favor.

Vam seguir parlant amb tothom que ens volia escoltar, i Pdecat i ERC sempre ens han escoltat, amb ells sempre hem debatut, i sempre van estar a sobre del tema. Finalment, a la vista del que estava passant, ERC va acabar retirant el suport, i en la darrera votació al ple del districte, també hi van votar en contra, donant suport als veïns. Què havia passat? ERC i Pdecat tenen gent treballant als barris, gent que escolta, gent que debat, gent que assumeix els problemes dels ciutadans, gent que porta molts anys i molt esforç per fer de la seva activitat una activitat útil per millorar la ciutat i la vida dels ciutadans. I això es veu. Això ho he vist. El meu respecte, per tant, a tota aquesta gent, als qui considero companys. Jo no vull fer res contra ells. Jo vull fer-ho tot amb ells. La meva ciutat és la ciutat de tots, la ciutat del dia a dia, la ciutat de tantes històries com barcelonins, i els meus polítics són els que viuen així la ciutat, estan al costat dels ciutadans i fan dels nostres problemes, els seus, per a solucionar-los, per a buscar solucions. Les primàries, en bona mesura, es fan contra tots aquests companys, als que menyspreen, ignoren i estigmatitzen tan injustament. Jo estic amb ells, amb els companys d'ERC i de Pdecat, perquè sempre hi han sigut, amb nosaltres.

I això no vol dir no els hi exigeixi coses. I tant que hem d'exigir. Però des del respecte. Des de considerar-nos part del nosaltres. No des del menyspreu estupendista partitfòbic.

En resum, estic per un acord flexible que ens enforteixi. Necessitem els partits. Han fet una feina cabdal. Han assumit el major desgast i la més forta repressió. Encerten coses i cometen errors. Hem de ser-hi tots i fer un projecte entre tots, des de la diversitat, però amb intel·ligència guanyadora. Ser i ser forts.

Estic en contra de les primàries perquè no són cap projecte unitari, sinó un obstacle per a la unitat. L'estratègia de primàries no es fa per comptar amb tothom, sinó pràcticament contra tothom, i des d'una partitsfòbia inadmissible. Les primàries ens afebleixen, des de tots els punts de vista. Estic en contra de les primàries perquè respecto el meu govern i el meu parlament, i la legitimitat democràtica que encarnen, i no estic disposat a donar suport a res que el que vol fer és dinamitar tota estratègia respectuosa amb els diferents nivells de representativitat i decisió, i carregar-se als ulls de tothom la legitimitat democràtica del nostre Parlament. Estic en contra de les primàries perquè són la proposta més escandalosament populista i processista que mai hem tingut. Estic en contra de les primàries perquè no crec en els personalismes i em nego a quedar atrapats en debats sobre persones, sobre candidats. Crec que en projectes i en el nosaltres, no en personalismes. Estic en contra de les primàries perquè em sembla inadmissible aquest injust menyspreu i falsejament del paper dels nostres polítics i de tots els centenars de militants dels partits que estan dia a dia treballant no només pel nostre país i la República, sinó també per les nostres ciutats, barris i carrers. Estic en contra de tot el que impliqui més divisió i que faci més difícil la unitat, i les primàries són més divisió, són aprofundir en la divisió i fer impossible cap nosaltres. Estic en contra perquè vull fer les coses amb els altres, i no contra els altres, que és el que són les primàries, per més discursets que es vulguin fer.

Per tot això votaré NO a que l'ANC doni suport a aquest tema de les primàries per a les municipal. Estic en contra de les primàries des d'un convenciment molt intens que no aporten res i que ens afebliran moltíssim. Votaré en contra de ratificar l'acord del Secretariat Nacional, perquè vull guanyar. Sabem no serà fàcil, però hem arribat més lluny que mai. Ho tenim a les nostres mans, ens hem de preparar per poder guanyar. I hem de fugir d'invents com les primàries que només serveixen per alimentar l'eterna derrota.

Veurem què passa!
DONEC PERFICIAM






6 de jul. 2018

PROU PARTIDISME! JO HI SERÉ NOMÉS SI TU VOLS SER-HI!

No sóc capaç de veure que aquesta malaltia del partidisme DE TOTS, que ho està devorant tot, que amenaça de malmetre-ho tot... tingui cura.

Miro el Govern, miro els partits que en formen part, com són Junts per Catalunya i ERC, miro els partits que sense ser al Govern s'hi van comprometre a fer-lo possible, com fou la CUP, i només hi veig partidisme. En tots ells. I això m'inunda d'una infinita tristesa. Miro fora dels partits, ANC, Òmnium, etc i igual, tot contaminat, tot viciat, tot condicionat pel partidisme.

No, no estic fent un discurs contra els partits ni contra les nostres organitzacions de societat civil. Els necessitem. Han fet molt. Han assumit molt sacrifici. Els necessitem. Ens han permès arribar més lluny que mai. Els necessitem.

Però ara mateix estic molt decebut per aquesta infecció partidista que ja afecta totes les cèl·lules del nostre cos nacional. He esgotat les paraules reflexionant sobre la importància i transcendència que té, en aquests moments, construir i blindar el "nosaltres". Però l'únic que el dia a dia ens retorna és un partidisme insuportable per part de tothom.

El nosaltres, ni existeix ni es treballa perquè hi sigui. Tothom va a la seva. Tothom ho fa tot només per partidisme. Res no té sentit, excepte que ho mirem en clau de partidisme.

I ja en tinc prou. Ja n'hi ha prou.

Per fer realitat la República només ens cal una cosa: unitat i construir i blindar el "nosaltres".

Per fer-la impossible només ens cal una cosa: el partidisme.


Jo estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui. Estic disposat a assumir i a fer front a tots els fracassos que puguem tenir. Fer la República no té cap recepta màgica ni full de ruta infal·lible. Per fer la República cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tantes vegades com calgui. Intentar-ho tantes vegades com puguem. Només hi ha una cosa necessària, imprescindible: la unitat, haver construït i blindat el "nosaltres".

I la situació és que no només no estem construint i blindant el "nosaltres" sense el qual res, sinó que tot el que fem ho fem, tots, sense excepció, en clau partidista. Un partidisme que va fins i tot més enllà del que seria estrictament el procés, i ja intoxica els grans consensos i polítiques de país.

Prou, si us plau, ja prou.

M'aviseu quan vulgueu anar-hi de debò. M'aviseu quan tingueu finalment clar que només podrem anar-hi si "som", que només podrem anar-hi des del "nosaltres", i que aquest nosaltres només és possible assumint que el nostre "jo" necessita dels "altres", que no som res sense els altres, que només podrem ser si som amb els altres.

Fins aquest dia, si us plau, ja prou.

Deixeu-nos amb les nostres músiques, amb els nostres paisatges, amb els nostres amics, amb els nostres poetes, amb els nostres bars, amb la nostra vida sense trampes.

No us demano gairebé res, i us prometo fidelitat, ser-hi i anar-hi incondicionalment. Només necessito sentir-vos dir "o ho fem entre tots o no ho podrem fer".

El gran Lluís Llach ho va dir molt clarament, premonitòriament. I faig meus els seus versos: JO HI SÓC NOMÉS SI TU VOLS SER-HI

Si voleu ser-hi, hi serem. 
Però ja prou enganys i grans misteris. Sense tu, sense el "nosaltres" no tindrem ni país ni demà. Tenim les mans, tenim el cor, tenim les claus per obrir l'horitzó de llum. Si voleu ser-hi, hi serem, però ja prou partidisme!

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

(...)

Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.


DONEC PERFICIAM

27 de juny 2018

Una proposta (la meva) per a Barcelona. Anàlisi de la situació i fonaments estratègics

Estava esperant unes dades demoscòpiques per acompanyar aquesta reflexió que fa temps vinc treballant, però es demoren i veig que tothom va prenent unes posicions que amenacen de "consolidar-se" en el campi qui pugui, tants caps tants barrets, partidismes, oportunismes... i una barreja de desconcert, miopia i fins i tot, l'ombra de sospita de trilerisme. 

De manera que no espero més i comparteixo amb tots vosaltres les meves reflexions sobre el que està passant a BCN i la meva proposta de cara a les eleccions municipals de maig 2019.

Punt de partida:
Lamentablement tots els "agents" en joc en el camp republicà juguen amb cartes marcades. I no són les que ensenyen davant l'opinió pública. I això no és un bon començament. En aquest context si m'atreveixo a fer i compartir aquesta reflexió és perquè us asseguro, signo amb sang, que no tinc cap interès personal en joc en aquestes municipals, ni el més mínim, ni jartovino vull anar a anar a cap llista electoral. Res de res.

Sí tinc un gran interès polític "patriòtic" i republicà: sé que aquestes eleccions municipals a Barcelona són molt importants, tant per a la ciutat com per enfortir el nostre projecte de fer la República 

Finalment també crec important consignar que en aquests últims anys he estat molt implicat en lluites veïnals, i crec que això també em dona una perspectiva que fa quatre anys no tenia, de la ciutat, del desastre que ha estat i és el govern Colau. Aquesta perspectiva "veinal" encara em burxa més per no tallar-me i presentar aquesta proposta, compartir la meva proposta amb tots vosaltres, amb l'esperança serveixi d'alguna cosa.

1. ELS FONAMENTS DE LA PROPOSTA: 

1.1. Les regles electorals i de govern municipals no tenen res a veure amb la resta de processos democràtics i de formació de govern a la resta de nivells ("autonòmic" -Parlament i Generalitat- "estatal" -Congreso, Senado y Gobierno-). El que en qualsevol altre nivell podríem deixar-ho per a processos electorals de creació de majories de govern després de les eleccions, en els processos municipals això és una ruleta russa, perquè és extraordinàriament protectora de la llista més votada. Només pot evitar-se que el candidat de la llista més votada esdevingui alcalde, si hi ha una proposta de candidat alternatiu que té majoria absoluta.

1.2. Aquest marc electoral i de govern municipal cal que el posem en relació, que l'analitzem, a la llum dels resultats electorals i del que projecten les enquestes a la ciutat de BCN.


Les eleccions municipals de maig 2015 a BCN les va guanyar la sra. Colau, amb 11 regidors de 41. CiU en va treure 10, ERC 5 i la CUP 3. Ni que les 3 forces republicanes haguessin unit esforços per constituir un govern fidel a la voluntat de construir la República, no haurien pogut, perquè tot i sumar 10+5+3= 18, i que la sra Colau no pogués sumar més regidors (excepte sumant PP o C's), perquè la suma hipotètica amb els 4 del PSC li donava 15 regidors, la sra. Colau, com 18 no són majoria absoluta, en té prou amb els seus 11.

Només hauria estat possible impedir Colau alcaldessa amb una suma impossible, és a dir, amb CiU, amb ERC, amb PSC i amb CUP o PP.

Bé, doncs aquest és el pa que s'hi dona. I ara, de cara al 2019 podeu substituir la posició de la sra. Colau per la de C's perquè veieu que segons com impedir un alcalde de C's podria ser impossible.

El 21D C's va ser la força més votada a Barcelona, amb més de 218 mil vots. Les eleccions municipals maig 2015 n'havia tingut 77 mil.

Sense l'impacte de la moció de censura a Madrid que va guanyar Pedro Sánchez i va fer fora el PP del Govern i que sembla haver sumit en el desconcert a C's el meu diagnòstic era molt rotund, sobre la projecció de C's. Ara haig de ser necessàriament més prudent, però només de manera intuïtiva, perquè no tinc dades per valorar aquest impacte, que presumeixo pot ser-hi. O no.

Què ens estan projectant les dades? El creixement de C's a BCN és constant. En la seva majoria, el vot de C's és un vot profundament identitari, profundament ètnic. Però també té un vot de "por", un vot que es refugia en C's buscant posar punt i final a les incerteses que, d'acord a la seva visió, ha traslladat al país el procés independentista. En percentatges, el vot identitari de C's està al voltant d'un 75% i el vot que busca "estabilitat" un 25%. 

En l'actual context el vot identitari de C's no té cap mena d'incentiu desmobilitzador. Tot el contrari. Mentre l'independentisme siguem forts, el vot que ha aconseguit C's, que ha mobilitzat, no el perdrà, perquè és un vot, els hi agradi o no a ells, en clau de referèndum, és el vot del NO a la independència. L'absència de components ideològics convencionals, com p.ex. de caràcter econòmic, de drets socials, d'infraestructures, de polítiques en cap àmbit és total. No se'ls vota per res de tot això. Però aquest altre 25% del seu vot sí que pot tenir, en l'actual context, factors que els facin pensar que el vot útil per a aconseguir aquest objectiu de posar fi al procés per acabar amb la inestabilitat que segons ells genera és un altre, singularment el vot al PSC, amb qui C's sempre ha tingut una gran frontera de promiscuitat. 

L'anàlisi d'aquest escenari C's, que fins la moció de censura Sánchez per a mi els projectava com els grans favorits a BCN l'hem de completar observant la capacitat que té C's de captar vot d'altres. A la darrera enquesta sobre BCN que vam conèixer, de GESOP, vam poder veure una cosa molt "interessant" demoscòpicament: C's pràcticament arrossegava cap a la seva opció tot el vot que havia tingut el PP el 2015. Fins al punt que, si em permeteu la hipèrbole la projecció que faig és que de cara a les municipals 2019 al PP a BCN no el votarà ni el seu cap de llista. Desapareixerà i tot el seu vot anirà a C's.

Només amb aquests factors C's pot projectar uns resultats que els aproximin als 15-17 regidors, ells sols. Sempre amb la incertesa del nou escenari post moció de censura a Espanya i de l'impacte sobre C's i el seu vot.  

Si a això hi afegíssim un cap de llista amb molt ganxo electoral, amb imatge, amb experiència, que despertés interès, com pot ser en Manuel Valls, ex primer ministre de la France, això ens podria situar en un escenari en el que la candidatura de C's rasqués vot de manera significativa del PSC, o n'evités la fuga. I un escenari així ens aproximaria a 16-17 regidors per a C's. 

Sí, C's podria quedar-se a 4-5 regidors de la majoria absoluta, que podria assolir sense despentinar-se pactant amb un PSC molt necessitat de recuperar poder local i de recuperar terreny entre el vot metropolità.

1.3. - De fa molt temps l'establishment està massa "sospitosament" interessat en col·locar un relat polític, d'expectatives polítiques i electorals
Paradoxalment a la contundència de les dades electorals que he abocat en l'anterior punt, l'establishment -en aquest punt també cal reiterar això de com a mínim fins ara- ha apostat per un altre escenari per aturar l'independentisme a Barcelona.

L'aposta de l'establishment és doble:
- seguir cuidant l'actual alcaldessa Colau com el comodí més valuós que tenen per frenar l'independentisme. Això ja els va funcionar perfectament el 2015, quan Ada Colau va ser l'actor més valuós que van tenir les clavegueres de l'estat per combatre l'aleshores alcalde Trias i evitar, com van aconseguir, un triomf indepe a BCN. Colau es va prestar a ser el principal ariet de la guerra bruta, i això va funcionar.

En aquests anys Colau ha gaudit d'una sobreprotecció escandalosa per part dels mitjans del règim, que s'ha concretat en les permanents llepades dels grans mitjans de comunicació, començant pel Periódico, però també LV. A la seva vegada, Colau ha correspost aquest escandalós tracte de favor cap a la seva persona, amb un no menys escandalós tracte de favor contra aquests mitjans.

- Simultàniament, engreixar artificialment les expectatives i ego d'ERC per dinamitar qualsevol opció que pugui configurar-se una candidatura d'unitat republicana, perquè una candidatura així tindria la victòria assegurada. I això és el que vol evitar el règim del 78.

Mireu, la senyora Colau no té res a fer les eleccions municipals del 2019, amb les dades que ara tenim. El seu desgast electoral i de marca és molt gran. I ni amb tota la premsa comprada com té, amb les milionàries subvencions a entitats dels amiguetes podrà remuntar. El 21D els Comuns van ser la cinquena força. I en la part no manipulada de les enquestes hem vist com només conserven al voltant del 55% de fidelitat de vot, que és un % baixíssim per a un partit que està al govern. I també hem vist com perden vot en totes les direccions possibles: perden vot cap a ERC, cap a PSC, cap a C's i cap a CUP.

Fixeu-vos en les següents dades
Vaig a comparar el % de vot obtingut per les diferents candidatures a BCN a les eleccions municipals del 2015 amb el % de record de vot que tenen els enquestats al darrer baròmetre municipal de BCN fet pel GESOP i publicat pel Periódico. Aquesta comparativa la podem fer perquè en un exercici de transparència inèdit, setmanes després de publicar el que els va interessar de l'enquesta, han publicat totes les dades i tabulacions en obert. Som-hi.

Els Comuns el 2015 van tenir un 15,2% del vot, i a la mostra de l'enquesta són un 22,4% dels enquestats els que van votar Colau. El "públic" Colau està engreixat en més de 7 punts.

ERC va tenir un 6,6% dels vots el 2015, i a l'enquesta GESOP són el 13,4% dels enquestats, és a dir, més del doble d'enquestats que de votants. Una passada.

Un escàndol, perquè no es corregeix, perquè està generat en tots dos casos amb una motivació molt clara: aconseguir el titular que va publicar el Periódico: "Colau pierde fuelle, pero volvería a ganar. ERC y C's empatarían y tienen opciones de disputar la victoria".

No, Colau no volvería a ganar. Per vergonya torera diuen "pierde fuelle", però si no haguessin esbiaixat escandalosament la mostra, onflant-la de votants dels Comuns, en 7 punts més dels vots que va tenir el 2015, el titular hauria d'haver estat "pierde fuelle y se pega una hostia descomunal", perquè es quedaria al voltant d'un 10% dels vots i uns 7 regidors.

I no, ERC no empata amb ningú. A ERC la mostra LI DOBLA la seva representació, i així poden projectar que assoleixen un 13% dels vots i uns 9 regidors. Fixeu-vos: ERC va tenir el 2015 un 6,6% dels vots, i a la mostra de l'enquesta els engreixen fins el 13,4% d'enquestats votants d'ERC. I així obté una projecció de vot del 13,8%. Fent números molt ràpids i molt elementals (que no s'han de fer, però és tan visual que no m'hi puc resistir), és obvi que ERC repetirà els resultats del 2015, com a molt creixerà un 0,2. Només assoleix els resultats que permeten titular "ERC està en condicions de disputar la victòria" esbiaxant la mostra engreixant amb el doble de representació a ERC.

O sigui que aquí els únics que creixen i estan en una situació que ningú no els podia disputar l'alcaldia són els de C's. Ni Comuns ni ERC. Però l'establishment els onfla per despistar i per evitar que hi hagi candidatura republicana unitària, que seria guanyadora. 

I per ara els està funcionant. ERC està encegada per aquesta possibilitat, tan falsa com un duro sevillano, però que encegats com estan hi creuen fanàticament de poder guanyar les eleccions. 

Però també, i això cal dir-ho i plantejar-ho amb tota la rotunditat que requereix, ERC també es presta a l'encegament per aquest permanent somni humit en el que semblen estar instal·lats d'aliar-se amb la Colau, de fer govern amb els colauers.

I això és un drama. Perquè com tots els somnis humits, normalment no els confessem. Però estem en política, i no amagats a la foscor del nostre llit. Estem en política i ERC està obligada a ser mínimament honesta amb tots nosaltres en aquest punt. Ja no poden enganyar-nos més. O ja no poden deixar que visquem en un engany. És aquesta la seva aposta? Aspira ERC a governar amb els colauers i per això no vol ni sentir parlar d'una gran candidatura republicana que aspiri a guanyar a BCN? 

Pel que fa al PdeCat segueixen instal·lats en les seves convulsions internes. Primer va ser el xoc de perdre l'Ajuntament a mans de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat aliades amb la Colau. Després de com enfocar el relleu de Trias. El relleu intern era en Quim Forn, però va ser cridat al Govern, des d'on va anar a parar a la presó, víctima de l'atrocitat repressiva d'un estat podrit, que el manté en un cruel empresonament (t'estimem, Quim, no deixem de pensar en tu cada dia, et volem, us volem, a tots, a casa, a tots, presos i exiliats).

Finalment van iniciar un bastant decebedor procés de primàries (pel baix nivell de participació, que evidenciava la desconnexió d'aquestes històries). I quan ja pensàvem no podien passar més coses, la darrera entrega l'hem tinguda aquest cap de setmana amb "l'apropiació indeguda" (i absurda, contraproduent) de la marca Junts per Catalunya.

1.4. I què veiem si aixequem una mica la vista? Els actors de l'escena republicana.
Tot i que ERC i Junts per CAT/Pdecat tenen fronteres pròpies, el cert és que el gruix del seu electorat i del seu vot és la gran massa central de vot que comparteixen. Una campanya electoral com la de les municipals a BCN centrarà la lluita en aquest cos central, amb el desgast caïnita que això implica, i que a aquestes alçades pot ser fatal. ERC intentarà "vendre's" falsament com el vot útil per parar a C's, cosa que provocarà encara més fuga de vots, cansats d'aquests numerets, i intentarà també incorporar algun independent que els permeti renovar una mica la marca i la imatge i obrir-se a possibles nous votants. 

I Junts x CAT intentarà promocionar la Neus, aprofitar la seva molt bona curta distància i aspirar a configurar una llista que sumi perfils independents, però com ja he dit abastament, la patositat de l'apropiació unilateral de la marca Junts per CAT l'ha devaluat i farà aquesta operació molt més difícil. Per llogar-hi cadires. 

A banda de l'espai que ocupen i ocuparan el que són les dues forces centrals i clarament majoritàries del republicanisme, tenim un espai perifèric que al llarg de la història ha tingut diferents postulants a ocupar-lo i que ara es disputen d'alguna manera en Graupera i la CUP.

Començaré pel més fàcil, la CUP BCN. És la CUP més radical, antisistema i embogida de tot el mapa CUP. Però té el seu públic. Projectant resultats i enquestes, tot sembla indicar que ni puja ni baixa, i que per tant es mouran al voltant d'aquests 3 regidors que ara té. Difícilment els pot perdre. Difícilment pot pujar. I quants més altaveus tinguin, menys pujaran. A BCN hi ha aquest % antisistema, ja se l'ha quedat la CUP, i unit al vot "inocent" de radicalitat republicana, és el que els permet tenir representació. 

Finalment, l'últim actor en joc és en Graupera. Feia mesos es postulava i tothom sabia volia tenir un paper a les municipals del 2019. Però dels partits no li va arribar res. I en qui ell confiava poder ser clarament cap de llista, Demòcrates, no es van atrevir a presentar-se en solitari "sense més". I quan les coses estan així hi ha una certa tendència a recórrer al "xisterisme", és a dir, a ficar la mà a la xistera a veure què en podem treure. I així és com va sortir aquesta cosa de les "primàries".

La recollida de signatures per promoure-les va ser un important fracàs. Segons diuen unes 30 mil signatures. Penseu per exemple que per la candidatura unitària del 21D se'n van recollir més de 400 mil. I no havia aconseguit moure un mil·límetre els grans partits (ni ERC ni Pdecat ni CUP)

Graupera, que és molt llest, va veure que això de 30 mil no era res, era un suport tan clarament insuficient que ni donant per fet, que seria donar massa per fet, que els 30 mil signants el votessin, no sortiria escollit regidor. Per anar bé, és a dir, per poder sortir elegit regidor necessita estar, en Graupera, sobre els 40 mil suports mínim, i si la participació és molt alta, passar dels 50 mil. 

A la vista que la proposta xisteril de les primàries a Barcelona no havia funcionat, i el deixava apartat apartat de qualsevol opció d'entrar a l'Ajuntament, novament les mirades dels estrategues Graupera es van tornar a girar totes cap a la xistera, se la va invocar, sacsejar, ficar la mà, i en van treure un nou producte, un nou "xisterisme": les primàries s'havien de fer a tot Catalunya. I no només això. Les primàries havien de permetre constituir ajuntaments republicans que fessin la República. És a dir, suplantar parlament, Govern, Consell de la República, etc. 
 
Això a mi ja em va fer saltar totes les alarmes, perquè aquesta és una proposta absolutament delirant, efectuada únicament en clau de "salvar uns mobles personals", per intentar donar més dimensió al que fins ara només és un fracàs, com la seva proposta de primàries, estenent el fracàs a tot el país i convertint l'espai republicà en un autèntic circ, un permanent despropòsit, mancat de tota fiabilitat. 

Em resulta fascinant que Graupera i el seu grup estupendista, que tot ho troben malament, que tothom titllen de traïdors, covards, que només consideren pot ser tingut en compte allò que surt de les seves xisteres, i que tot el que no sigui el seu xisterisme és processisme, ara hagin recorregut a aquesta mostra extrema del pitjor processisme possible, amb aquest vodevil de les primàries i de que la república es faci des dels ajuntaments. Por que yo lo valgo. Quins pebrots. 

En fi. Així estem. Així ens hem de veure, aguantant que uns que no han pogut ni guanyar unes eleccions a un ateneu, ens vulguin alliçonar de com arribar a la independència. #consejosvendoqueparaminotengo

Dit tot això sobre ERC, PdeCAT, Junts x CAT, Demòcrates i Graupera, giro sobre mi mateix i torno al punt del que en l'actual context no ens hauríem d'allunyar mai: només podrem ser si som capaços de construir i blindar un "nosaltres". Ens necessitem tots i a tots. I no hi sobra ningú. Ningú.

2. LA MEVA PROPOSTA:
Després de tots aquests preàmbuls per situar, per explicar com veig la situació i quins són els eixos bàsics de l'actual escenari, anem a la proposta que de tota aquesta anàlisi he generat i que vull compartir amb tots vosaltres. 10 punts per assegurar una victòria republicana a Barcelona:

1) ERC i Junts per CAT/Pdecat han de seure i arribar a un acord per configurar una gran candidatura republicana per a Barcelona, que superi els partits que en formaran part i els seus candidats 

2) Alfred Bosch i Neus Munté han de formar part de la candidatura, co-liderar-la, però haurien de renunciar a encapçalar-la, i haurien d'oferir fer-ho a una personalitat independent de reconegut prestigi i capacitat (que haurien de poder-la presentar amb el mateix pacte). 

3) Aquesta candidatura hauria d'incorporar personalitats independents vinculades a idees clau del que es vol defensar, de l'activisme als barris, de projectes ciutadans, econòmics, culturals, urbanístics, metropolitans, etc. I comptar, evidentment, amb la vàlua i l'experiència d'actuals regidors de Pdecat i d'ERC

4) Amb l'acord bàsic tancat, caldria estendre lleialment la mà a Jordi Graupera i oferir-li que s'hi incorpori i en formi part destacadament, al costat d'en Bosch i na Munté. Explícitament compromès a fer equip amb la resta de candidats, regidors i partits. Mà oberta, pel nosaltres. Per fer equip. En Graupera té molt i molt a aportar, això ja ho sabem tots, però que pugui fer aquesta aportació depèn de que sàpigui treballar en equip. I amb ell la gent de Demòcrates.

5) L'acord i la incorporació d'en Graupera hauria de permetre abandonar el xisterisme i els personalismes. No és una lluita de noms. No són fulanito davant menganitu. Som un "nosaltres", que construïm els que en formem part, i on l'important és el que cadascú aporta i no el màrqueting personal que cadascú pot desplegar en processos processistes de primàries i de suplantació de les institucions legítimes. En l'actual escenari aquest xisterisme de les primàries té més de circ de vanitats que de cap altra cosa, i podria acabar amb totes les il·lusions, credibilitats i confiances que un moviment emancipador necessita generar... a la foguera de les vanitats.

6) Caldria comprometre's a constituir un "Consell Assessor Republicà de Barcelona", que permeti canalitzar i vehicular les diferents sensibilitats, personalitats, talents, idees, experiències, projectes... que haurien respost a la crida per construir aquesta gran candidatura republicana a Barcelona. 

7) L'acord hauria de tenir dos grans eixos: un projecte de ciutat i un projecte de sumar per fer República. Cal parlar de ciutat. Cal parlar de veïns. Cal tenir projecte de ciutat. Cal tenir respostes per a tots els veïns. I cal situar la ciutat en l'eix de la lleialtat a les nostres institucions i el poble de Catalunya per fer la República. 

Fixeu-vos una cosa: el xisterisme ignora la realitat, viu d'esquenes a la mateixa, genera un escenari que és l'escenari que a ells els hi convé per als seus propis interessos, ni que en fer-ho estiguin posant en perill tot el que hem avançat i tot el que estem en condicions d'avançar. Plantejar unes primàries com un procés de suplantació de la legitimitat parlamentària i del govern és un autèntic despropòsit, però és que a més a més xoca radicalment amb la realitat i amb les aspiracions dels electors de cara a les properes eleccions municipals. 

Pregunta el GESOP: de cara a les properes eleccions municipals a BCN, "vostè què tindrà més en compte a l'hora de decidir el seu vot?
- les qüestions relacionades amb la ciutat
- les qüestions relacionades amb el procés independentista."

Doncs bé, ojo al dato, que les dades són inapelables: un 70,4% diu que decidirà el seu vot per qüestions relacionades amb la ciutat, i només un 16,8% per qüestions relacionades amb el procés independentista.

Queda clar?

I això també és així per als votants republicans: un 59,4 i un 57 dels votants de CiU, ERC del 2015 decidiran el seu vot per qüestions relacionades amb la ciutat, i només un 21,9 i un 29 respectivament pel procés independentista.

Cal una gran candidatura central republicana, però, sobretot, cal un molt trabat i elaborat discurs, programa, anàlisi i propostes sobre la ciutat. I això són la gent d'ERC i de Pdecat, amb el seu dia a dia constant de treball municipal, els qui més i millor ho han treballat i poden proposar. 

I essent això així, cal fer-ho, cal treballar-ho, al costat dels millors intel·lectuals i pensadors sobre la ciutat. 

I, sobretot, cal fer-ho al costat dels veïns, de tots aquests veïns que l'Ajuntament Colau ha ignorat, ha menystingut, no ha escoltat mai. Al costat de tots els veïns que hem vist com les nostres vides empitjoraven per l'actuació despòtica i arbitrària de l'Ajuntament Colau. 

Cal restituir als veïns el seu protagonisme ciutadà i el seu dret a ser escoltats i a ser feliços, com a mínim a que ningú no faci les seves vides pitjor d'aquesta manera tan gratuita, arbitrària i despòtica com ho han fet els colauers.

8) La proposta hauria de configurar-se adreçada al tronc central i majoritari de l'independentisme i del republicanisme. Crec que la CUP és millor que no hi sigui, perquè ser-hi faria perdre la centralitat i no aportaria res. Però sí caldria segellar algun tipus d'acord republicà per Barcelona i el seu paper com a capital de la República, perquè tots formem part del nosaltres i la República només és possible amb tots.

9) L'experiència de Barcelona podria estendre's a municipis concrets, en els que el punt de partida ho faci aconsellable. No com una operació general, sinó com una extensió intel·ligent per assegurar el màxim de majories i ajuntaments republicans. 

10) DONEC PERFICIAM #LOVEBARCELONA

PS: per cert, suposo que a aquestes alçades ja tothom sap que allò que escric només em representa a mi mateix. No pertanyo a cap partit, no consulto amb ningú i no busco ni l'aprovació ni la crítica de ningú. Escric per donar sortida a les meves reflexions, les coses i dades que analitzo i com les filtro a través de l'experiència de 34 anys de militància indepe, fins compartir-les amb vosaltres, per si són del vostre interès. Aquí s'acaba la història. Escric el que penso i el que escric, quan ho escric, només em representa a mi. A partir d'aquí, l'impacte que pugui o no tenir, ja és cosa de com els lectors ho valoreu.
 

16 de juny 2018

Què tal si ens calmem tots una mica i intentem no desconcertar-nos més encara?

A veure, fa dies ho estic demanant. Calmem-nos tots una mica. Deixem de sobreactuar i intentem no desconcertar més el personal. Plis.

I faig servir la primera del plural perquè no hi ha absolutament ningú en aquest país que se salvi d'aquesta sobreactuació i d'aquests pals de cec que tant ens desconcerten a tots. Ningú.

Avui hem tingut una d'aquestes notícies que ens desconcerten a pràcticament tots, per dir-ho suau. Resulta que PdeCat ha fet una mena de convenció municipalista i ha decidit presentar-se a les eleccions municipals del 2019 amb la marca Junts per Catalunya.

Però, a veure, què coi heu fet?

Jo no sóc de PdeCat, ni tinc carnet, ni he militat ni res semblant a Pdecat, com tampoc no ho vaig fer a CiU (ni CDC ni Unió). Això no obstant, no m'ha importat mai fer públic el meu suport a candidats com Artur Mas, Ramon Tremosa o Xavier Trias. Igual que abans ho havia fet per candidats d'ERC o de Catalunya Lliure en unes europees.

Les eleccions del 21D em vaig implicar més enllà del que és donar suport públic a un candidat, en aquest cas el President Puigdemont, i vaig ajudar en el que vaig poder a Junts per Catalunya. Em vaig sentir atret per aquest projecte que superava absolutament les sigles de partit, que apostava per fer una llista molt transversal de persones compromeses amb la idea de la restitució del govern legítim, d'intentar fer-ho possible per tots els mitjans. Em va semblar molt motivador el plantejament que feia Junts per Catalunya, de sumar talents, de sumar visions, de sumar accents de tot tipus. Pdecat estava dins de JxCAT, però només en formava part.

Junts per CAT era una cosa nova. Totalment nova. Com a marca i, el que és més important, com a proposta política. I va triomfar. Gent de l'independentisme més combatiu de tota la vida, gent del món convergent, gent de l'antiga Unió i de Demòcrates, gent d'ERC, gent de PSC, gent d'ICV, gent independent, gent de marcats perfils d'esquerres i gent de perfils liberals, conservadors i socialcristians de tota la vida. Sí, Junts per CAT va ser, sense cap mena de dubte, una cosa molt i molt diferent a tot el que havíem conegut fins llavors. Un autèntic revulsiu.

I ara avui ens trobem que PdeCat diu, sense encomanar-se a ningú, que es presentaran a les municipals amb la marca Junts per CAT.

A veure, companys de PdeCAT, què és el que no heu entès?

Amb quin dret us apropieu d'unes sigles, una marca i un projecte com el de Junts per CAT?

Jo flipo. Si us penseu que el que va arrossegar Junts per CAT es va moure per les sigles esteu molt equivocats. Potser podeu apropiar-vos de les sigles, però fent-ho només demostrareu que mai no vàreu entendre res del que era i representava Junts per CAT.

Diputats del nucli dur de Junts per CAT com Aurora Madaula i Josep Costa han expressat públicament el seu estupor per la notícia.

En Josep Costa, en un lacònic tuit, ha dit:
"No és el mateix ser Junts per Cat que dir-se Junts per CAT
#AhíLoDejo"


L'Aurora Madaula, també en un tuit, ha estat encara més contundent:
"Ei Pdecat, NO en el meu nom. Sóc diputada de Junts per CAT i no em representa ni la vostra manera de fer ni el vostre projecte. Junts per CAT va néixer com un projecte transversal de país i no de partit. El nom no fa la cosa. I ho sabeu"


I jo em sento plenament identificat amb en Josep Costa i Aurora Madaula. Ells sí em representen.

Aquest desconcert delirant que ha provocat Pdecat coincideix en el temps amb el desconcert que també viu l'altre gran partit independentista del nostre país, ERC. De la nit al dia ERC es va despenjar amb tot de declaracions i posicionaments rebutjant, abandonant, la unilateralitat. En el procés precongressual que està protagonitzant l'històric partit, la majoria d'esmenes s'han plantejat justament per no rebutjar la unilateralitat. El desconcert que va provocar ERC no només ha estat entre votants, sinó també i molt especialment entre la seva militància, que ha reaccionat.

També em diu gent d'ERC q aquest procés precongressual no està mobilitzant la gent que pensaven podia mobilitzar. I que si aquest desconcert de la militància no s'expressa més contundentment és per respecte a tot el tema presos i exiliats (i a mi em sembla bé que sigui així, que hi hagi aquesta maduresa i respecte, però clarament millor evitar desconcertar el personal).

L'altre dia també l'ANC va proposar, si no ho he entès malament, que el dia 1-O sigui festiu. I això altre cop crec que ha desconcertat més que no cap altra cosa. En un moment en el que no sabem com reprendre el procés, què cal fer per fer realitat la República, coses com aquesta desconcerten. Tothom reconeix l'1-O com una data fundacional, però és realment difícil incorporar-la al calendari de festius laborals per a "recordar-la", quan el que volem és fer realitat el que aquell dia vam decidir, convertir en realitat el que vam defensar a les urnes contra la violència atroç de l'estat. No, no acabo de veure-hi la cosa, i en canvi sí crec ha desconcertat a molta gent.

De manera que amics, amigues, companys, companyes, si us plau, us ho demano per favor, deixem de fer coses que només desconcerten la gent.

Ens necessitem tots. Fer la República només és possible si hi som tots, si hi som lleialment entre nosaltres. Parlem menys i pensem i compartim entre nosaltres molt més allò que volem fer i com fer-ho. No vull ser injust amb els partits. El moment és molt complicat. I quan dic que ens necessitem tots, també hi incloc, amb majúscules, als partits polítics. Tots tenim encerts i desencerts. Però ens necessitem tots, de manera que accepteu un humil consell: menys sobreactuar i mirem de no desconcertar ni encabritar el personal. Plis.

14 de juny 2018

DONEC PERFICIAM: 10 alertes, idees i actituds fins aconseguir-ho

1. Tenim Govern constituït, que no restituït. Però tenim restitucions, tot i que també cessacions. És un primer plat una mica estrany, perquè a més a més seguim treballant per la restitució, començant pel canvi de reglament del Parlament que hauria de permetre la investidura telemàtica de Puigdemont. Sí, és un govern una mica estrany, amb un ull permanentment fixat en aspectes polítics d'indubtable importància política, però intangibles, com és la qüestió de presos i exiliats, com són les invocacions a fer la República, etc. I amb l'altre ull revolucionat fixant-se en el major nombre possible de coses i acció de govern, intentant visualitzar una activitat que ajudi a legitimar tot el que s'ha fet i ha passat aquests mesos.

Seria interessant que el Govern baixés una mica el nivell de gesticulació. Entenc perquè passa, però crec que no ajuda, sobretot quan és excessiu. Ahir vam tenir una mostra -intranscendent, però molt reveladora- de com podem fregar el ridícul si actuem des d'aquesta ansietat hiperbòlica. La consellera d'Agricultura va fer un tuit després de l'aprovació pel Govern d'un nou "pla transversal" batejat com "l'estratègia marítima". En el seu tuit la consellera va dir: "El que fem avui és històric. És la primera vegada que CAT es dota d'una estratègia marítima de conjunt, integral, per tal de desenvolupar el màxim potencial (...)"

Amb tot el carinyo, consellera, per a estratègia marítima la de l'expansió mediterrània de la corona catalana els segles XIII, XIV i XV. Per a estratègia marítima la que ens va dur a ser una de les flotes més poderoses de la mediterrània. Per a estratègia marítima, l'expansió comercial amb els "Consolats de Mar", que n'hi va haver més de vint, al llarg de tota la costa i illes mediterrànies. Per a estratègia marítima la que ens va donar els més grans almiralls, com Roger de Llúria, però també com Lluís de Recasens, un almirall clau en la victòria de la gran flota cristiana a la Batalla de Lepant.

No, en cap cas "per primera vegada", consellera, en cap cas. I després també una miqueta més de "pudor", no caiguem en la sobreactuació, perquè no té cap sentit i ens portarà a perdre credibilitat. "El que fem avui és històric". A veure, consellera, que ni tan sols tenim la propietat dels nostres grans ports, que només podem "gestionar" per delegació, que ni tan sols podem dotar-los de les infraestructures que més necessiten, com accessos ferroviaris, que no tenim cap control sobre el nostre espai marítim, que no tenim guàrdia costera, que no podem fer res per protegir i ordenar les nostres fronteres marítimes, que ni tan sols gestionem l'entrada i sortida de mercaderies. Que tota la regulació de l'espai de delimitació marítimo-terrestre correspon a l'Estat, etc etc.

2. El país té un Govern o els partits polítics tenen un Govern? I és un Govern o en són dos?
Un dels principals problemes de tot el que vam viure el 2017 fou el partidisme. En el món independentista crec no se'n salva cap, de partit, només persones. El partidisme en si no seria un problema si no derivés en una realitat de desconfiança, de mirar-se de reüll, de falta de sinceritat, de fer les coses més pensant en que l'altre quedi en evidència que pel que és la cosa. I sí, aquí han fet partidisme els partits de govern, com els que formaven Junts pel Sí (el món convergent i el món d'ERC), però també els que tot el que feien era mirar-s'ho, com la CUP.

Com un miracle, aquest partidisme només va ser superat per l'1-O. És l'únic moment en aquest país que hem actuat com a un moviment, des del nosaltres, i no des del partidisme. L'únic.

Als pocs dies de constituït l'actual Govern, crec que a tots ens ha entrat, pel que estem veient, l'angoixa de veure que altre cop la clau són els partits, que les coses se segueixen fent massa en clau de partit. Donem-los-hi temps. Però siguem exigents en aquest punt. No permetem que altre cop el partidisme ho empastifi tot.

I això ens porta a creuar els dits, sospirar i desitjar que el President Quim Torra se'n surti, amb aquestes peces, d'aconseguir que tinguem un govern, un únic govern... Perquè, amics meus, una de les conseqüències letals del partidisme podria ser que en comptes d'un govern en tinguéssim dos, o fins i tot tres, segons adscripcions polítiques, partidistes i de lleialtats personals, amb les seves pròpies agendes i interessos ocults.

3. "Admiració" pel país de savis que sembla som. Porto militant des del 1984. He après moltíssim de molts dels lluitadors per la independència que ens han precedit i que he tingut la sort de conèixer. Però confesso que ara, en aquests moments, no sabria dir què és el que hem de fer. Només m'atreveixo a apel·lar a l'actitud que hem de tenir en un moment així. En aquestes circumstàncies, em resulta absolutament sorprenent veure la quantitat de gent que no té el més mínim dubte sobre el que s'ha de fer. Sento una gran "admiració" per tots ells i elles. I penso, ja és estrany que en un país amb tants savis, amb tanta gent que sap perfectament el que s'ha de fer, portem més de 300 anys d'opressió. Alguna cosa no em lliga...

4. Volem fer de "l'agror" la nostra principal característica espiritual i anímica com a poble? Volem ser un poble "agre", volem ser reconeguts com "els agres"?  
Té un punt commovedor assistir a l'actuació sistemàtica, implacable, sense concessions, dels nostres "agres". Tot està malament. Tot ho fem malament. Tots s'equivoquen. Tots -els altres- són covards, traïdors, febles, incapaços. Tots -els altres- només ens volen que enganyar, tots amaguen coses, tots només miren per ells. Tota la resta de països són millors que nosaltres. Nosaltres estem a la cua de tot, nosaltres no ens en sortirem mai. Nosaltres no l'encertem ni per casualitat.

I si cal els nostres agres s'inventen la història a la mida de la seva agror. L'altre dia un tuitejava alguna cosa així com que tenim el que ens mereixem, i que res del que ens està passant ens estaria passant si fóssim un poble com cal, com p.ex. els irlandesos, que aquests sí van saber fer la República.

Llàstima que la realitat sigui que des de la primera declaració d'independència fins fer realitat la independència, els irlandesos s'hi van estar 3 anys. Nosaltres ho vam intentar l'octubre del 2017, excepte els savis crec que tothom tenia molt clar que aconseguir-ho a la primera seria molt difícil. I que vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi estem anant. Ningú no ha renunciat a res. I fins i tot en el calendari de l'agror, encara hauríem de tenir 2 anys i 4 mesos de marge... per fer-ho com aquells que sí ho sabien fer tan bé, i no com nosaltres, els irlandesos.

5. Les municipals 2019 seran clau.  
El 21D l'independentisme va assolir una victòria extraordinària, imposant-se a la repressió, a la presó, a l'exili, a les amenaces, a la por. I la vam aconseguir en les més precàries condicions per a nosaltres. Una derrota ens hauria costat molt cara. Per això va ser tan important el triomf del 21D.

I em sembla que no som prou conscients que les municipals del 2019, d'aquí menys d'un any, seran molt més que unes municipals, i tindran una lectura que anirà molt més enllà de la tradicional municipalista. Per avançar cal que el mapa electoral que surti d'aquestes eleccions no ofereixi cap dubte de l'hegemonia social i política de l'independentisme. Això ens planteja una doble exigència:

- guanyar al màxim de municipis
- guanyar en els municipis més emblemàtics, les grans capitals.

No tinc clara l'estratègia pel primer dels objectius (guanyar al màxim de municipis), però sí tinc claríssima l'única estratègia possible per guanyar als municipis més emblemàtics, singularment les grans capitals. I aquesta única estratègia possible passa per un acord entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya per impulsar i fer realitat unes grans llistes unitàries dels defensors de la República. Això és singularment important a Barcelona, on si ERC i JxCAT no seuen, parlen i impulsen una candidatura unitària és impossible que cap dels dos guanyi. Impossible. I regalaran el triomf i l'ajuntament a C's (en aquests moments són els que tenen més números) o a la Colau.

Seria d'una irresponsabilitat atroç que ERC i Junts xCAT no acordessin aquesta candidatura. No hi ha cap motiu racional, republicà o confessable per no fer-ho. CAP.

Si ERC es manté en la negativa a impulsar una candidatura republicana a Barcelona hauria d'actuar amb sinceritat i explicar que potser si no ho fa és perquè vol pactar amb Colau, i que per tant, votar ERC és votar per un govern amb Colau.

D'acord a totes les dades que he pogut manegar, si demà fossin les eleccions a BCN la victòria de C's seria claríssima. Quin problema pot tenir? que pel vot útil unionista es mengi tot el vot del PP i es quedi a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi. El candidat o candidata de C's seria alcalde en totes les opcions, excepte que l'oposició presenti un candidat alternatiu que sumi majoria absoluta. La perversitat dels càlculs dels colauers i d'ERC és que en un escenari així, els regidors de Junts x Cat no podrien negar-se a votar qui va col·laborar amb les clavegueres de l'estat per fer fora Trias, la Colau.

En canvi, si ERC i Junts per CAT pacten impulsar una candidatura, qui sigui el o la cap de llista amb tota seguretat serà el nou alcalde o alcaldessa de la ciutat. Sense cap mena de dubte. No fer-ho no només és irresponsable per permetre que C's guanyi a BCN i tingui opcions de governar, no fer-ho vol dir també renunciar a visualitzar Barcelona com la capital republicana del nostre país, compromesa amb la independència.

Amics d'ERC i amics de Junts per CAT. Seieu, parleu i impulseu aquesta candidatura guanyadora.

6. Afeblim l'estat espanyol i el bloc del 155. 
El que vàrem fer a la moció de censura va ser molt inteligent, perquè permetia afeblir l'estat espanyol i els actors del 155. I així ha estat. PP instal·lat en turbulent procés de refer-se i C's absolutament col·lapsats, sense rumb. I el PSOE, amb el govern més feble des del 1979. Paciència i aprofitem-ho tot per afeblir-los. Però fem-ho amb germanor amb el poble espanyol democràtic i republicà, que també hi és.

7. L'exili: denúncia de la repressió i oportunitat per a potenciar la dimensió internacional del nostre conflicte. 
 La figura del President Carles Puigdemont és absolutament clau, decisiva. Cal constituir l'estructura del Consell de la República a l'exili. I cal aprofitar la repercussió que té la batalla judicial iniciada per l'estat espanyol per aconseguir el màxim de suports i així poder fer doblegar l'estat espanyol.

8. Dissenyar i treballar estratègicament sobre els eixos inclusius per a potenciar el creixement del suport a la independència, a la República Catalana.
Aquests eixos inclusius són 2:

- l'econòmic, que sempre hi ha estat. La gent no s'ha fet independentista per motius identitaris, sinó perquè en algun moment ha arribat al convenciment que la independència implicarà més i millors oportunitats per a tots, que ens permetrà ser un país més pròsper, amb més benestar i qualitat de vida. Cal persistir en això. Cal explicar-ho sempre i de la manera més didàctica possible. Però també cal que la nostra obra de govern sigui coherent amb tot això. Fins ara el gran èxit del procés ha estat haver mantingut el suport de les classes mitjanes. Si les polítiques del Govern se situen únicament en despesa, despesa i despesa, i no es preocupen del creixement econòmic i que aquest creixement beneficiï al gruix de la població, perdrem les classes mitjanes, i no ens ho podem permetre.

- el democràtic: la repressió viscuda del setembre fins ara, la violència salvatge de l'1-O, els presos, els exiliats, la total judicialització i persecució de tota dissidència ha generat un nou eix inclusiu, el de les persones que volen la República per fugir d'aquest autoritarisme atroç. Aquest pas ja l'han fet, per algunes dades que hem pogut treballar, algunes persones. Però el potencial de creixement del suport a la República és molt gran, perquè fins i tot entre els votants de partits del bloc del 155 hi ha un molt significatiu rebuig a la repressió. Gairebé un 20% dels antics votants de C's la rebutgen, més d'un 50% dels del PSC. I ningú dels del PP. I entre els Comuns el rebuig és massiu.

9. Superem febleses estructurals. 
El creixement del republicanisme té un problema molt greu: l'estructura dels mitjans de comunicació de masses a ESP absolutament podrits i servils amb l'estat, les oligarquies i les clavegueres, fa que el missatge republicà no arribi MAI al 80-85% dels votants unionistes. Als mitjans de comunicació que consumeixen no hi tenen accés ni els líders ni els partits ni les idees o propostes republicanes. Per a aquest percentatge molt significatiu de la nostra societat som una mena d'alienígenes. Tenen una visió absolutament manipulada, intoxicada, distorsionada del que som i volem els republicans. Cal pensar com arribar-hi, com fer-nos visibles, com explicar-nos, com guanyar complicitats.

10. Ja no tot està per fer i tot és més possible que mai. 
Ho lamento pels nostres entranyables "agres", però tinc una mala notícia per a vosaltres: hem recorregut la part més complicada i més difícil del camí. Fa no pas massa l'independentisme era pràcticament residual, molt minoritari, irrellevant, amb política d'autoconsum. I en un temps rècord hem aconseguit que l'independentisme sigui la força social, política i parlamentària hegemònica. Aconseguir això era el més important. I ho hem fet. A més a més hem governat en clau de fer la independència. I hem fet l'1-O. Mai, mai, mai, a la Catalunya contemporània, hem estat més a prop de la independència que ara. Ja no tot està per fer, perquè el més important ja ho hem fet.

I tot és més possible que mai. La persistència democràtica, unida a aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi ens ha mantingut en l'inequívoc compromís i camí per fer realitat la República. A la primera no ens n'hem sortit, però hem après molt, seguim sent la majoria, i mantenim l'ambició de seguir sumant suports i compromisos. I així sabem que serem capaços de generar una segona oportunitat per fer la República, i que a aquesta segona oportunitat hi arribarem més forts i més savis. Però si ni tan sols així ens en sortim a la segona, treballarem per una tercera, i per arribar-hi encara més forts i més savis.

Fins aconseguir-ho

DONEC PERFICIAM

6 de juny 2018

Temps estranys. Reflexions i camins per seguir avançant cap a la República!

Em permetreu una reflexió que en el fons és un intent personal d'endreçar idees compartint-les amb tots vosaltres.

Estem vivint uns temps estranys. Ens costa saber on estem i com estem. I ens costa més encara saber o tenir clar què cal fer, com ho hem de fer, quan ho hem de fer...

Temps estranys en els que sembla posem en circulació nous "frames", nous missatges com a nous objectius, com si fossin la bestreta d'una nova estratègia, però ni hem fet "net" de tot el que ha passat, en el sentit de compartir un diagnòstic del que vam fer bé, del que vam fer malament, del que vam calcular bé, del que no vam ser capaços de preveure, etc, ni hem sigut capaços de compartir i acordar què fer d'una manera sincera.

Temps estranys, en els que una mateixa cosa, un mateix fet, admet ser llegit com un pas endavant i alhora, com un senyal de feblesa.

Temps estranys, en els que la repressió i el viscut aquests mesos, lluny de cohesionar, sembla alimentar una permanent disputa, sospita, i eixamplar les distàncies entre nosaltres, en comptes de reduir-les.

Temps estranys en els que els qui pitjor ho estan passant, els qui pateixen presó o exili i les seves famílies, són els que manifesten més coratge, dignitat i pensament positiu, mentre entre els qui s'ho miren des del confort de la seva vida inalterada cada cop alimenten posicions més agres, cada cop s'expressen amb més agror, cada cop es posicionen amb més menyspreu contra tot i contra tothom.

I el que ho fa més estrany tot plegat és tots i cadascun de nosaltres podem aparèixer indistintament en qualsevol d'aquestes posicions d'un dia a un altre.

Així les coses, sento la necessitat d'ordenar les meves idees i de compartir aquest exercici amb vosaltres. I voldria que fos un exercici constructiu.
Per on començar? Jo ho tinc clar. Necessito començar, i hem de començar per allò que compartim, perquè això forma els fonaments del "nosaltres". I jo no dubto que Junts per Catalunya, ERC, PdeCat, Demòcrates i CUP compartim voler la independència, voler fer realitat la República Catalana. No, no ho dubto i no ho dubto de ningú. I en aquest nosaltres i aquest fonament del que compartim, també tota la nostra societat civil, amb ANC, OC, Súmate, etc al capdavant.

Per tant, comencem a ser en allò que compartim. Llavors, per arribar-hi, hi poden haver legítimes estratègies i visions diferents. Però les estratègies i les visions del "jo" mai poden passar pel davant de les estratègies i les visions del "nosaltres".

I això ens porta al segon element fonamental: complicitat, confiança. No hi pot haver cap nosaltres, per més que es comparteixin objectius, si no ens fem còmplices, si no confiem els uns en els altres.

Perquè això sigui possible cal que tothom assumeixi una sèrie de condicions, unes regles de joc:

1- Hem d'acceptar-nos tots i reconèixer-nos els nostres respectius "jo", i hem d'assumir que aquest acceptar-nos porta associada una altra condició: allò que és rellevant no és el "jo", sinó el "nosaltres". Compartirem els "jo", exposarem punts de vista, discutirem estratègies... però tot ho farem amb el compromís inviolable que qualsevol procés de compartir i decidir acabarà amb una posició que probablement no sigui la posició inicial de cada "jo", perquè serà la posició del "nosaltres", la que supera els jos.

2- Actuar amb lleialtat implica un mínim de 3 condicions:
  • tothom ha de participar en tots els processos de construcció del "nosaltres". Tothom ha de poder traslladar i compartir la visió pròpia. Tots estem obligats a considerar-ho tot.
  • lleialtat també per actuar amb el que de fet són les dues cares d'una mateixa moneda: buscant sempre el màxim acord entre tots i, alhora, si aquest acord no és possible, adoptar-lo respectant, que no imposant, el diferent pes social i electoral de cadascun.
  • finalment lleialtat davant l'execució del que surti d'aquest procés de decisió del "nosaltres". Respectar la singularitat i la discrepància només fins al punt que l'actitud o actuació d'un "jo" posi en perill la majoria del "nosaltres", ens aboqui a una derrota. Poso un exemple molt recent: la CUP no estava d'acord amb investir Quim Torra. L'abstenció permetia que el nosaltres s'imposés al bloc del 155, alhora que permetia evidenciar aquest no-acord. Però en canvi si la CUP hagués votat NO amb el bloc del 155 això hauria implicat la derrota del bloc republicà. El límit està en que allò que fem hem d'assegurar sempre que evidenciï la majoria republicana que som, que no sigui derrotat pel bloc del 155.
3- dir-nos la veritat. Necessitem saber que quan parlem tots i cadascú de nosaltres, allò que diem, allò que proposem, no té cap "cara B". Necessitem saber que quan diem una cosa ho diem amb total lleialtat, no perquè al darrere d'això s'hi amaguin uns altres objectius ocults. Sense això mai no podrem compartir ni diagnòstic ni estratègia.

Dir-nos la veritat no vol dir en cap cas ser uns bocamolls, ser indiscrets, etc. Ens hem de dir la veritat, i hem de compartir allò que pot ser públic d'allò que cal mantenir gairebé en secret, compartit només en el més important nucli de decisions. Des d'aquest punt de vista, l'1 d'Octubre és també una lliçó excepcional, ha de ser la nostra referència. Vam ser capaços de fer-ho. És així com s'assegura l'èxit de les coses.

Dir-nos la veritat perquè ens cal seure, reconeixent-nos part d'un nosaltres, perquè compartim i confiem, per analitzar amb rigor què ha passat, per diagnosticar la situació i per dissenyar estratègies.

4. Un exemple que és en aquests moments clau i alhora paradigmàtic de tot això que estic explicant.

Del "naufragi" de tot el que va seguir a l'1 d'octubre, ERC va sortir-ne enarbolant una idea força, a la que s'hi agafava desesperadament i en qualsevol circumstància i sigui quin sigui el que s'estigui debatent: "per fer la República cal eixamplar la base". Aquest objectiu, que si el neutralitzem, si el desconectem de qualsevol context, tots el compartirem, evidencia tot allò que en si fem un diagnòstic del que ens ha passat situarem com un punt feble i tot allò que impedeix fer el nosaltres, compartir i confiar.

- Tots estarem d'acord en que sempre és positiu créixer. Així en abstracte tots d'acord.

- Però ens està dient ERC que la República només serà possible si arribem a un % que ara no tenim?

- Ens ha de dir la veritat, perquè hi puguem confiar, en aquesta idea força d'eixamplar la base. Com ho sap que si som el 51% ja ho tindrem? O la revelació d'eixamplar la base exigeix un 60%? o què? Cal la veritat.

- Quan ho ha sabut ERC, això? Ho sabia abans de l'1-O? Si ho sabia, per què no ho va compartir? Per què no es va posar damunt la taula dels que formem el "nosaltres" per ser debatut i, en el seu cas, prendre les millors decisions? Quan deia la veritat ERC, abans que no deia que necessitéssim ser més dels que ja érem o ara que diu hem de ser més?

- No es poden plantejar les coses com a ocurrències, perquè llavors perden tota credibilitat. ERC parla que cal una estratègia per "eixamplar la base"... com si ara, de sobte, haguessin tingut una revelació, com si mai l'independentisme no ha treballat ja sempre des d'estratègies que ens permetessin créixer. O i tant que l'estratègia d'eixamplar la base SEMPRE ha format part de l'estratègia independentista. Per això hem passat de ser residuals, testimonials, als anys 80, a ser com som ara la majoria social i parlamentària. Així, en tot cas, caldria dir "hem de treballar per seguir eixamplant la base".

- Dir-nos la veritat vol dir també eliminar tota ombra de dubte sobre les veritables intencions d'aquesta "estratègia". Ho diu ERC perquè sap és l'única manera de fer la República o ho diu ERC perquè al darrere d'aquesta idea hi ha una estratègia oculta de partit per generar un escenari polític que els permeti reeditar un nou tripartit?? Sense aquesta veritat i confiança no podrem fer res.

I em perdonaran els amics d'ERC que hagi agafat aquest exemple, però és el més clar de tots els possibles. És un exemple real en el que es donen totes les condicions negatives per fer res. I en canvi és un exemple en el que tots estarem d'acord que si es donessin les condicions que més amunt he establert, tots el compartiríem.

5- Si compartim i si confiem construirem i blindarem el nosaltres. I voldrà dir que no dubtem els uns dels altres, perquè sabem que ens diem la veritat i que som capaços de prendre decisions lleialment. I així arribem a un dels punts crítics de l'actual situació i de com plantejar-nos fer realitat la República: en l'actual situació no serveix cap gran pla o full de ruta, només serveix una cosa: estar del tot preparats per aprofitar totes les oportunitats que sorgeixin i, alhora, per treballar per generar aquestes oportunitats i, evidentment, aprofitar-les. Manen les circumstàncies, no els plans. Una de les característiques d'aquests temps que ens toca viure és que manen les circumstàncies. Us poso un parell d'exemples del que vull dir:

  • - El President Puigdemont i els consellers a l'exili s'estaven a Bèlgica. Gaudeixen d'una certa mobilitat. El President ha anat a Dinamarca i no ha passat res. I el President va a Finlàndia, i no passa res. Però a la tornada, en territori alemany, són detinguts. Això ni estava preparat ni previst. Però passa. I en passar assistim a l'esclat del tema català a nivell internacional. Com mai. De sobte allò que no havíem aconseguit fins llavors, que el tema CAT fos un tema europeu, ho esdevé, perquè la decisió que prengui el país més poderós d'Europa, com és Alemanya, tothom sap serà la posició d'Europa. I tothom sap que si la in-justícia espanyola surt derrotada a Alemanya, quedarà totalment qüestionada i desautoritzada. Es va presentar aquesta oportunitat i l'hem sabuda aprofitar. No hi havia cap pla que pogués contemplar un escenari així.
  • - fa dues setmanes el PP i C's, amb el suport del PNB aprovava els pressupostos de l'Estat. Totes les portades de tots els diaris deien que amb allò Rajoy s'acabava d'assegurar la legislatura. Una setmana després una moció de censura el fotia fora. I un cop més les forces republicanes van estar àgils per aprofitar l'oportunitat que se'ns presentava i que una setmana abans era impossible pensar pogués donar-se. Fixeu-vos que en aquest punt ens trobem amb una altra de les característiques dels temps que vivim: l'agror. Les forces republicanes aprofiten l'oportunitat, però els de l'agror obren les comportes dels embassaments que si és autonomisme, que si només un idiota fa això sense res a canvi, que si PSOE i PP són iguals, que si ja veieu el gobierno que està fent el Sánchez, etc etc. Quan res de tot això formava part de la finestra d'oportunitat que se'ns plantejava. On estava l'oportunitat?
  • - aquesta moció de censura podia fer saltar pels aires la unitat que fins llavors havien demostrat tenir blindada els del bloc del 155. I així ha estat.
  • - era una oportunitat d'afeblir monumental el que en Juliana en diu el "partit alfa" d'Espanya, el PP. I així està passant. Rajoy ha plegat i les hòsties se succeixen
  • - era una oportunitat de fer entrar en crisi C's, deixant-los descolocats i fent saltar pels aires les seves expectatives de creixement. No és un tema menor aquest, recordem que C's va ser la força guanyadora, la més votada i la que va obtenir més escons, a Catalunya. I ja ho estem veient, absolutament desquiciats, donant pals de cec, perdent crèdit.
  • - no servia la inacció. Féssim el que féssim, estaríem fent President un del 155. Preu per preu, rebentar Rajoy i PP, responsables directes de tota la repressió i violència. Els altres l'han aplaudida, cert, són co-responsables. Però ja em direu com expliquem al món que els indepes catalans han estat els que han permès al responsable de la violència patida, seguir de President. Calia triar. Doncs triar ficar-los en crisi.
  • - PP hauria pogut acabar la legislatura, assegurava estabilitat. El PSOE ha guanyat la moció de censura des d'una feblesa total. No podran fer res. Res de res. Inestabilitat, és a dir, possibilitat de que se'ns generin oportunitats.
6. Per acabar aquesta reflexió, i no sé si és una condició o una eina: crec que encara hem d'aprendre a treballar coordinadament. I a tots els nivells. Un parell d'exemples:
  • - No puc entendre que a hores d'ara encara no hàgim estat capaços de posar en marxa una gran plataforma antirepressiva, que permetés la coordinació (des del respecte a les estratègies individuals) de totes les estratègies de defensa jurídica, que garantís a tothom aquesta assistència i defensa jurídica i que gestionés una gran bossa antirepressiva per fer front a despeses, fiances, multes, etc. Una coordinació que a hores d'ara no hi és. Una falta de coordinació que genera molta ansietat innecessàriament en molta gent que està rebent citacions policials i judicials i no sap què fer. Cal lloar la immensa tasca de Drets. Però cal una coordinació antirepressiva que ara no tenim. I han començat a proliferar caixes de resistència i ajut. Com a mínim n'hi ha una desena. Al meu entendre això no pot ser, n'hi ha d'haver una, de referència i que ho assumeixi tot, absolutament tot. Gestionada en última instància per persones d'absoluta honorabilitat com podria ser p.ex. en Lluís Llach, i un equip de censors jurats de comptes, etc. M'han explicat massa casos de massa gent que està patint repressió i no sap què fer, que s'han sentit sols. I això no pot ser. 
  • Aprendre a treballar coordinadament, afegit a tot el que ja hem explicat fins ara, vol dir també ser capaços de treballar amb una flexibilitat i modularitat que ens permeti, a cada moment, fer el que considerem més adequat fer per aprofitar cada oportunitat o per plantar cara a cada amenaça. Que una cosa l'hem de fer tots junts, partits, societat civil, etc. doncs tots junts. Que una cosa es deixa en mans de la societat civil, doncs que ho faci la societat civil. Que una altra cosa cal que la facin els partits tots junts, doncs tots junts. Que és millor cadascú a la seva, doncs cadascú a la seva. Que en les eleccions municipals a tal lloc cal que JxCat i ERc vagin junts, doncs junts. Que en un altre qui ha d'anar junts són ERC i CUP, doncs que vagin ERC i CUP junts. I així en tot.
Si tot això ho aconseguim el camí cap a la República podrà ser més o menys llarg, no ho podem saber, però ens hi portarà, la veurem fer-se realitat a cada passa que fem. I no en tingueu cap dubte, si aixequem el nosaltres des de fonaments sòlids i el blindem, el nostre nosaltres seguirà creixent i creixent, mentre els qui ens volen destruir, els qui ens neguen el dret a ser, els qui ens neguen la democràcia seran cada cop menys i cada cop més febles.

DONEC PERFICIAM