20 d’oct. 2017

Confiança i determinació per fer realitat la independència

Aquest divendres ANC i Òmnium han convocat la primera acció d'una nova estratègia de mobilització: entre 08:00 i 09:00 hem d'anar a treure els diners que bonament puguem del nostre banc.

És una estratègia que persegueix posar en valor la multitud que som, la nostra capacitat de mobilització, per fer accions concretes que generin impactes concrets. Petites coses que fetes aïlladament no tenen cap transcendència, si les fem centenars de milers de persones poden generar uns impactes molt interessants que posin en valor i facin decisiva la nostra força.

Des que a les 22:00 l'acció ha estat anunciada, he rebut alguns missatges de persones qüestionant-la, plantejant interrogants, etc. Han estat minoria, però hi han estat.

Torno a insistir: MODE SOLDAT
- confiança plena en el mando
- ser-hi per a tot el que ens convoquin o calgui.

ANC i OC diuen que fem això. Doncs ho fem. I punt.

Dilluns l'estat espanyol segrestava Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i els empresonava a Soto del Real. Dimarts una manifestació de centenars de milers de persones clamava per la seva llibertat al llarg de la Diagonal i a moltes places de les nostres viles i pobles.

És una acció miserable d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. Els Jordis són els líders de les dues principals entitats cíviques del país, l'Assemblea i Òmnium. I han estat el motor que va posar en marxa aquest procés independentista. Han estat el motor cívic que ha aconseguit mobilitzar milions de persones, que ha sabut treballar amb els partits polítics per arribar on ara som i que ha actuat de pal de paller.

Doncs dilluns nit, mentre els Jordis eren segrestats per l'estat espanyol i traslladats a presó, encara n'hi havia que tenien la poca-vergonya de retreure'ls-hi que això no els hi hauria passat si no haguessin fet seguidisme de la decisió de Govern i majoria parlamentària de deixar en suspens la declaració d'independència, per obrir un procés negociat per desplegar-la.

Mireu, en aquest país hi ha molta gent que se l'està jugant, i molt. Començant pel MHP Puigdemont, el VP Junqueras i la resta del Govern. Tots, del primer a l'últim, saben que poden haver de fer front a llargues condemnes de presó, a l'espoli del seu patrimoni personal (ruïna personal i familiar), inhabilitació, etc. Però tots, del primer a l'últim, es van conjurar a tirar endavant l'1-O. Van assumir, amb una dignitat excepcional, les gravíssimes conseqüències que per a ells podia comportar aquest compromís.

Se l'estan jugant, i molt, la Presidenta del Parlament i tota la Mesa que va permetre la democràcia al nostre Parlament. I se la poden jugar tots els diputats de la majoria independentista.

Se l'estan jugant, i molt, els més de 800 alcaldes del nostre país que han estat imputats i amenaçats de ser detinguts per la fiscalia per haver-se compromès amb la democràcia, amb l'1-O. Alcaldes de Pdecat, d'ERC i de la CUP, però també d'altres forces polítiques. Els van amenaçar, però van fer front, units entre ells i units amb el Govern i el Parlament, a les amenaces, i van tirar endavant amb el seu compromís.

Se l'estan jugant, i molt, els 1.000 servidors públics que el Gobierno de España va relacionar amb noms i cognoms al BOE, advertint-los que els perseguirien per una llista interminable de delictes si no dinamitaven la convocatòria del referèndum. I no només no la van dinamitar, sinó que han estat peça clau, amb el seu compromís, per fer possible l'1-O

Se la van jugar tots els milers de voluntaris que van gestionar l'organització logística del referèndum: els que custodiaven i transportaven les urnes, els que obrien els col·legis, els que els defensaven, els més de 900 ferits per la violència policial, etc.

Se la van jugar les impremtes que van imprimir les butlletes i tot el material del referèndum. Se la van jugar els mitjans de comunicació que no van doblegar-se al xantatge i les amenaces de la fiscalia i de la Guàrdia Civil, i que van seguir informant del referèndum i publicant tot el que al voltant del referèndum van creure convenient.

En aquest país hi ha milers i milers de persones que se l'han jugat i se l'estan jugant. I tots ells, absolutament tots, em mereixen, d'entrada i com a mínim, respecte.

I em resulta repugnant qui fa brometa d'aquest compromís, trivialitzant el molt que alguns se l'estan jugant, relativitzant o negant el compromís que cal per fer el que s'està fent. I encara pitjor, s'ha de ser molt poca vergonya per, des de la comoditat i el comfort d'una cadira de bar i amb l'únic compromís personal, com a molt, de pagar-se les copes, llençar merda als que el seu compromís els pot dur a la presó, intoxicant amb conspiracions, etc.

Aquesta tàctica és molt vella:
- Inventar-se un perill, una conspiració, una possible traïció, etc.
- fer-se l'homenet i l'interessant denunciant el que prèviament s'ha inventat
- si les coses no surten bé exclamar ben fort "ho veieu, jo ja ho deia"
- si les coses surten bé i ni rastre del perill, conspiració o traïció, llavors reivindicar-se i dir que ha estat gràcies a ells,  "gràcies a que jo ja ho vaig denunciar i advertir".

No hi ha dret a ignorar la realitat de les coses i manipular-la com alguns fan. Ignorar, per exemple, que la llei del referèndum era una llei que volia poder votar l'1-O "com sempre", que tot el seu articulat, totes les seves previsions era un "com sempre". Però que res va ser com sempre. Tot el contrari, va ser com mai.

La guerra total que va desfermar l'Estat contra la democràcia va comportar que la majoria de previsions sobre com volíem fer el referèndum no les poguéssim dur a terme. I tot i així, el referèndum es va poder fer i va tenir allò que era més important: plenes garanties democràtiques.

En un context excepcional, l'excepcionalitat abasta a totes les previsions de la llei. I davant aquesta excepcionalitat jo faig confiança plena en els qui la van saber gestionar per fer possible el referèndum.


President, Govern i Parlament el dia 10-O van prendre una decisió. Ni sé ni em cal saber quines eren les opcions hi havia damunt la taula. Tinc plena confiança que van fer el que creien era millor per fer realitat el resultat del referèndum. I amb això en tinc més que de sobres.

Però hi ha gent que no. Hi ha gent que si no es fa el que ells creuen s'ha de fer és perquè hi ha coses estranyes, fosques, maquinacions, conspiracions... pel mig. No sé si sentir pena o fàstic.

No hi ha absolutament ningú que pugui tenir la garantia que fent això o això altre ens en sortirem. Ningú. Menteix qui vingui amb receptes així.

Proclamar la independència i fer-la efectiva és un moviment absolutament transcendent, que cal fer-lo amb molta intel·ligència, i amb el màxim de garanties tant perquè internament el puguem defensar com perquè generi algun efecte, és a dir, perquè externament tinguem treballats uns suports mínims perquè no quedi en no-res. I estic absolutament convençut això és el que guia les decisions del Govern.


No discuteixo en cap cas que tothom pugui expressar i plantejar la seva visió de les coses, les seves idees i les seves propostes. És absolutament legítim fer-ho. El que no és legítim fer és, per plantejar-ho, no tenir el respecte mínim a les persones que s'ho estan jugant tot amb el seu compromís, i voler emmerdar-los covardament intoxicant, inventant-se conspiracions, traïcions, etc. Això és miserable. Sí, s'ha de ser molt miserable per enfotre-se'n dels jordis mentre entraven a la presó i dir-los-hi que això els passava per fer seguidisme de JxSí i ERC.


Tenim pel davant dues setmanes clau. Crec, sincerament, que hem jugat molt bé les nostres cartes, les nostres opcions. A partir de dissabte tot es precipitarà. I ningú sap ben bé com aniran les coses ni què ens espera. Només podem saber una cosa: que hi serem. Hi serem per defensar el nostre Parlament, el nostre Govern, les nostres institucions, la nostra independència.

Ens ho juguem tot, aquests dies: veure néixer i fer realitat el nou estat català, la República catalana. O, si fracassem, ser massacrats, ser condemnats a una fosca com la que seguí al 1714 o al 1939. Per això cal donar-ho tot, aquests dies. Per això cal ser-hi i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

FEM REALITAT EL SOMNI

DONEC PERFICIAM


#LlibertatPresosPolítics #LlibertatJordis



11 d’oct. 2017

Una nova jugada mestra! La independència, cada cop més a prop! SEGUIM!

Avui el MHP Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària de JxSí i la CUP han pres una decisió molt important: proclamar els resultats del referèndum de l-O, donar-los per bons, reiterar el seu caràcter vinculant i -alhora- prendre la decisió -temporal- de deixar en suspens la declaració d'independència per tal d'afavorir una sortida negociada, dialogada, amb l'Estat, via intervenció de mediadors internacionals.

Què em sembla a mi tot plegat? Seré molt clar: hagués pres la decisió que hagués pres el President i el seu Govern, li hauria donat ple suport, perquè la meva confiança en ells és absoluta.

Per què aquesta confiança?

1. Perquè m'han demostrat amb escreix que se la mereixen, que són absolutament dignes, admirablement dignes de la confiança que els hi hem dipositat. Perquè ho estan apostant tot, a nivell personal (llibertat, vida, patrimoni... i sense estar-ho recordant en cap moment), per fer realitat aquest projecte. Perquè ho estan fent amb una eficàcia que ens ha meravellat a tots, decisiva per poder arribar on ara mateix som, més lluny que mai, més a prop de la independència que mai.

2. Perquè ells tenen més informació i millor informació que ningú. Si algú té les dades suficients per poder prendre les decisions més convenients és el MHP i el seu govern.

I jo i la resta de població és evident que no tenim pràcticament cap informació de la que és determinant en aquests moments. I això no és falta de transparència. És política. Als nivells d'internacionalització de la causa de Catalunya, de la situació i conflicte obert amb l'Estat, els agents que són decisius per facilitar una possible resolució no traumàtica o el menys traumàtica possible són els actors internacionals, que sempre treballen des d'un absolut hermetisme, discreció i àdhuc hipocresia, fent declaracions oficials en un sentit quan es pot estar treballant en un altre.

I si la informació és la clau de qualsevol bona decisió, aquesta informació només la té el Govern Puigdemont.

Però no sóc cec, i tot i que a mi m'hagi semblat una nova jugada mestra del president i del govern, he vist que alguns semblen com a decebuts, confosos i que uns altres fins ho critiquin des de l'insult i la desconsideració totals. Permeteu-me que separi i tracti diferent els dos grups:

- respecto i vull ajudar a eliminar qualsevol dubte, desencís, sensació de no entendre què està passant entre la bona gent, entre la majoria de la gent que, de bona fe, i perquè era el que s'havia dit passaria, avui esperaven una Declaració d'Independència i tirar pel dret unilateralment, sense encomanar-nos a ningú. Us entenc perquè efectivament ha generat un punt de desconcert del discurs que veníem i com han anat les coses avui.

Imagineu per un moment que, en l'actual situació, l'Estat Espanyol i Catalunya estem sols al món, no ens veu ningú, no hi ha ningú. No tindríem cap opció: l'estat espanyol ens aixafaria en un minut. D'entrada perquè ells només entenen un argument: la força. Però sobretot perquè ells la tenen tota (la força) i nosaltres cap. Ells tenen tota la policia que vulguin, tot l'exèrcit que vulguin, tots els tribunals de merda que vulguin, tots els fiscals repugnants que vulguin, tots els mitjans de comunicació de manipulació massiva, el control de les nostres finances, dels nostres comptes bancaris, dels nostres webs, infraestructures, fronteres, empreses... de tot!

Fixeu-vos que sense estar sols al món no els ha importat usar tot aquest poder que té, vulnerant tota mena de drets civils fonamentals, saltant-se totes les seves pròpies lleis i emprant una violència sàdica. Sí, és evident que ho practiquen, però com que no estem sols en el món, com que el món ens mira i com que el que passa a Catalunya és motiu d'interès i preocupació al món, això encara actua una mica de fre en la seva bogeria repressiva.

Ara imagineu -és un suposar- que aquests països que necessitem intervinguin, perquè sense ells no podrem fer la independència (ja sigui perquè poden facilitar-la fent de mitjancers, ja sigui perquè són dels que s'han compromès a reconèixer-nos com a estat) han demanat al President, li han posat com a condició, que no actuï unilateralment, que apel·li al diàleg i a la mediació i que els hi deixi una porta oberta, deixant en suspens durant un breu període, la DUI. Oi que si això hagués passat i nosaltres ho sapiguéssim ho trobaríem el més normal i encertat del món, el que ha fet el MHP avui? Pues eso. Fem confiança. Ells tenen la info i nosaltres només podem intuir que per triomfar necessitem que s'aliniïn moltes coses, i per fer-ho possible hem de fer moltes coses, el que calgui.

- el segon grup que no s'ha estat de sortir a pavonejar críticament em mereix cada cop menys respecte. Són alguns -molt pocs- elements tòxics que no només estan convençuts que només es pot fer allò que ells creuen i defensen s'ha de fer, sinó que això ho acompanyen de tota mena d'atacs a qui no fa el que ells diuen s'ha de fer. Però com que no tenen res, cap evidència, cap fet, res, amb que atacar aquests altres... el que fan és passar-se el dia inventant trames conspiratives, convertint els altres en una mena d'éssers miserables al servei de foscos interessos que només ells, els dipositaris de la veritat revelada, són capaços de veure i desemmascarar. I els tontets desgraciadets de la resta els hem d'estar agraïts per la seva generositat de compartir-ho amb nosaltres.

Doncs mireu, no. Ni covardia, ni rucs, ni confabulacions, ni traïcions, ni cap d'aquestes cosetes tan, tan, tan... com qualificar-les?... que aneu dient. Cap. D'entrada, RESPECTE. Respecte per a tots els que se l'estan jugant i molt (Govern, funcionaris, alcaldes, mesa del Parlament, Mossos, líders de les principals entitats cíviques del país, voluntaris, etc). Com a mínim, respecte. I després que us quedi clara una cosa: no sou els dipositaris de cap veritat revelada. Vosaltres teniu una legítima manera de plantejar les coses, però n'hi ha d'altres, i són igual de legítimes. I fins i tot poden ser més encertades que les vostres. Perquè potser estan formulades amb molta més informació de la que teniu vosaltres. Perquè potser s'han treballat amb persones de molta més experiència de la que teniu vosaltres. Per mil coses. De fet té collons que si no podeu ni guanyar unes eleccionetes a la junta d'una entitat, ara pretengueu fer veure que teniu la recepta màgica per fer la independència. És bastant patètic. Però en fi. Slokai. Coses de país petit.

Tornem al que avui ha passat, a aquesta nova jugada mestra que hem protagonitzat.
Al meu entendre:

- podíem haver fet postureo, cara a la galeria, i hem fet política d'alt nivell

- ens hem mostrat com un país fiable als ulls de la comunitat internacional que ens demanava no fer cap gest unilateral irreversible i apostar pel diàleg. Hem acceptat la seva petició. Els hem aplanat i facilitat el camí. Hem invertit en futurs aliats, en futurs suports

- qui sap si hem fet possible una mediació d'alt nivell, que podria ser decisiva per resoldre de la manera menys traumàtica possible l'actual situació.

- hem enfortit el múscul social intern, de país, la cohesió interna.

- i tot això ho hem fet situant als ulls del món com a vàlid i vinculant el referèndum i el seu resultat, i deixant clar que l'objectiu és aplicar-lo, fer-lo realitat, i que això només és una suspensió temporal.

- Avui fer la DUI i que això no hagués implicat res, o encara pitjor, perdre-ho tot, era un escenari possible. Ningú pot dir "si fem això, ens en sortirem". Ningú. Però de totes les opcions que hi havia la que s'ha impulsat és la més intel·ligent

- Malgrat ser la més intel·ligent no és cap garantia que la maquinària repressora de l'Estat no caigui sobre nosaltres

- Cal preservar, com sigui, la unitat que ens ha dut fins aquí, la unitat viscuda i practicada tot aquest mes de setembre i que es va fer visible a tot el món de manera commovedora els dies 1 i 3 d'octubre. És conditio sine qua non perquè ens ensortim.

- Hem d'estar preparats per fer front a la repressió des de demà mateix, des de ja mateix. Hem d'enfortir la nostra capacitat de resposta a tota mena de repressions possibles

Doncs això. Seguim dominant el tempo, el relat i la valoració positiva de tota la comunitat internacional, mentre que l'estat espanyol, a cada cosa que fem respon amb un error, cada cop més gran. Això ens apropa a la victòria, i a ells a la derrota. Seguim així. A veure com reaccionen. El que hem vist aquesta nit és d'autèntic deliri. Però les paraules se les emporta el vent. Ells sí que crec que ara estan fent postureo

I si cometen el seu últim error, i llencen el seu formidable aparell repressiu sobre nosaltres, lluitarem, plantarem cara i l'1-O vam demostrar estem preparats per vèncer. I crec que en un escenari així, després de la generositat i responsabilitat que avui hem tingut, la comunitat internacional estarà amb nosaltres, i l'estat espanyol, aquest estat podrit, més aïllat que mai. 

Forts, atents, mobilitzats, disposats a tot.

Gràcies, President, gràcies Govern, gràcies diputats, gràcies entitats civils, gràcies infinites, poble!

DONEC PERFICIAM

2 d’oct. 2017

Dia de Glòria i Dia de Fúria (i de Vergonya)

Quan vaig obrir aquest blog, ara ja fa una colla d'anys, el vaig batejar com a "Dies de Fúria". Quan va començar el procés, l'any 2012, el vaig rebatejar com a "Dies de Glòria". I finalment vaig fusionar els dos títols en l'actual: Dies de Glòria, Dies de Fúria.

Poc em podia pensar en fer-ho que la millor manera de definir el que ahir vam viure, amb el referèndum d'independència sigui com un Dia de Glòria i, alhora un Dia de Fúria.

Perquè sí, ahir vam fer el referèndum per la independència. El que, segons el Gobierno de España, no s'havia de fer. Pel que van destinar més de 10.000 agents de guàrdia civil i policia nacional a intentar avortar-lo. Un referèndum pel que l'estat espanyol va suprimir tots els drets civils i fonamentals a Catalunya: el dret de reunió, la inviolabilitat de les comunicacions, la llibertat d'expressió, etc. Un referèndum que es va voler impedir tancant webs, assaltant impremtes i mitjans de comunicació. Una demència demofòbica que els va portar a detenir responsables de l'administració catalana i servidors públics, a amenaçar de detenir a 800 alcaldes (més del 80% dels alcaldes del nostre país) i a "advertir" d'imputar-los gravíssims delictes a 1.000 servidors públics que van veure publicada l'amenaça ni més ni menys que al BOE.

L'estat espanyol, convertit en una màquina de repressió, ho va intentar tot per impedir el referèndum. Però no va poder. I ahir, a les 09:00, la majoria de colegis electorals de Catalunya van poder obrir les seves portes, amb les seves urnes, amb les seves meses electorals constituïdes i amb un aplicatiu per permetre i controlar el vot dels ciutadans.

I els catalans vam votar i vam dir que Sí, que volíem que Catalunya sigui independent, proclamar l'Estat Català en forma de República.

La repressió de l'estat no ho va poder impedir. Però des de divendres, conscients que seguiria intentant impedir-ho per tots els mitjans, milers i milers de persones es van concentrar a diferents col·legis electorals per a defensar-los davant qualsevol amenaça, en forma de fiscal, de jutge, de magistrat, de Guàrdia Civil o de Policia Nacional.

I el diumenge dia 1 d'octubre, a les 05:00 de la matinada un exèrcit cívic, pacífic, de voluntaris es va sumar als que ja estaven als col·legis, perquè en el moment de la seva obertura, davant cada centre, sempre fóssim centenars, milers, de persones defensant el nostre dret a decidir. I simultàniament un exèrcit invisible de voluntaris hi apareixia, com sortits del no-res, per portar-hi i instal·lar totes les urnes que l'estat espanyol havia estat buscant desesperadament, per terra, mar i aire. I les paperetes de vot, totes les que volguéssim, a tots els centres, aquelles paperetes de vot que quan la Guardia Civil en va incautar uns milions a una impremta va portar al Gobierno de España a proclamar eufòric que "havia desarticulat el referèndum". Doncs allà teníem tots urnes i paperetes, i tota la documentació electoral necessària, com actes de constitució, d'escrutini, etc.

I ens vam posar a votar. Haver-ho aconseguit en aquestes condicions tenia un innegable aire èpic. Un Dia de Glòria.

Però llavors va començar arreu del país un horror impensable, indescriptible: aquell exèrcit paramilitar que l'Estat Espanyol havia desplaçat a Catalunya, aquells 10.000 Guardies Civils i Policies Nacionals van llençar-se, com una jauria, damunt la gent pacífica, cívica, desarmada, que omplia els col·legis electorals. I com uns salvatges van començar a pegar amb una brutalitat demencial a tothom: als nostres avis i àvies, a gent gran, a gent jove, a infants, a adults amb les mans enlaire en senyal de no violència. Cops de porra indiscriminats, empentes, patades, estirades de cabell, llençar la gent escales avall, pilotes de goma, gasos lacrimògens... una demencial, sistemàtica i salvatge violència sobre població civil indefensa.

I aquell dia de glòria va esdevenir així, també un Dia de Fúria.
La Glòria i la Fúria cara a cara. La Glòria en un Govern, partits polítics, organitzacions cíviques i voluntaris que havien aconseguit organitzar el referèndum amb totes les garanties gairebé des de la clandestinitat, burlant la repressió. La Glòria en tota la gent, en els milers de persones que van assumir el compromís cívic de defensar els seus col·legis electorals, i fer-ho pacíficament, exemplarment, massivament. I la Fúria en tota la violència que van haver de patir. En aquests més de 900 ferits que la brutalitat paramilitar va deixar enrere arreu del país.

I al costat de la Glòria i la Fúria, també la Vergonya. Perquè ja mai, mai, ni la Guardia Civil ni la Policia Nacional, els dos cossos que ahir van reprimir gent pacífica i indefensa de manera salvatge, podran desfer-se de la vergonya del que van fer. La vergonya del que van protagonitzar ja els perseguirà sempre.

Els catalans ja mai ho podrem oblidar. Hi ha imatges que han quedat gravades en la nostra identitat col·lectiva. Mai, mai, podrem oblidar aquesta brutalitat contra la gent gran. Mai, mai, podrem oblidar l'acarnissament amb la gent. Mai, mai, podrem oblidar la crueltat sàdica per infringir dolor a gent indefensa, com p.ex. trencant-los-hi els dits de la mà un a un.

No, no hi ha ni el més mínim honor en aquesta violència salvatge sobre gent indefensa, sobre famílies, sobre avis, sobre gent l'única "amenaça" que plantejaven era voler votar, que l'única arma que tenien a les mans era una papereta de vot. No hi ha el més mínim honor, i hi ha tota la vergonya del món. Quina merda de persona i quina merda de policia són pegant sense immutar-se, salvatgement, sàdicament, a gent gran, a avis, a gent ferida?

No, ja mai no podran desfer-se d'aquesta vergonya. Ja hauran de viure amb aquesta vergonya. Ja sempre aquestes imatges llençant una àvia escales avall o arrossegant-la pels seus cabells blancs, o patejant-la al terra, sempre els perseguirà, sempre els acompanyarà.

Hi ha un abans i un després al nostre país amb aquesta fúria que ahir vàrem viure i patir. La commoció que aquestes imatges de brutalitat han causat a tot Catalunya, a la immensa majoria de catalans, ha estat impressionant, tremenda, excepcional. I avui n'he tingut una mostra que ho evidencia.

Aquesta tarda, sobre les 15:00, tornava de dinar en un japonès del Gòtic. I estava al capdavall de la Via Laietana. De sobte, hem vist creuar el Passeig de Colom, amb intenció de pujar per Via Laietana, un comboi d'unes 18 furgonetes de la Policia Nacional. A aquella hora la Via Laietana tenia un trànsit molt lent. Han posat les sirenes per intentar obrir-se pas. Però això l'únic que ha provocat és que tots els cotxes al seu davant encara anessin més lents, que cap s'apartés, i que tots els cotxes al seu voltant, tant els de Via Laietana en els dos sentits, com els de Passeig de Colom, comencessin a fer sonar el claxon en senyal de rebuig.

Alguns xavals amb moto encara es posaven al davant de les furgonetes per fer-les anar més lentes. En un pas de zebra una parella que l'estava creuant s'ha quedat plantada davant d'ells. I de sobte, tots els vianants que hi havia amunt i avall de la Via Laietana han començat a xiular-los i a cridar-los "Fora, fora, fora!", "assassins", "no teniu vergonya", etc. Hi ha participat tota mena de gent: gent encorbatada, i gent amb rastes, gent gran i gent jove, gent que els escridassava en català i gent que els escridassava en castellà.

Que jo hagi vist, dues furgonetes portaven la bandera espanyola ben visible al salpicadero. I he vist perfectament com molts agents responien als crits de la gent fent la "peineta" per les finestres des de l'interior de les furgonetes. I en alguns casos també m'ha semblat que responien a les increpacions colpejant les portes de la furgoneta amb les seves porres.

Que jo hagi vist, això ha durat des del capdavall de Via Laietana fins metro Jaume I.

Mai havia vist res igual. I mai havia pensat veure res igual. I ho he vist. Aquesta tarda. I m'ha semblat totalment significatiu d'aquest "abans i després" que ha implicat el que vam viure ahir. M'ha semblat totalment significatiu d'aquesta commoció que la violència salvatge de Policia Nacional i Guardia Civil ha generat a la societat catalana. Les imatges d'aquesta violència s'han incrustrat al nou "nosaltres" que està sorgint d'aquests dies de Glòria, i també de Fúria. La ràbia, la indignació, la impotència, la incredulitat, les llàgrimes, el dolor, que està associat a aquestes imatges, tota la vergonya que impliquen, és el que avui ha provocat aquesta reacció espontània de la ciutadania a la Via Laietana.

I és pel que no tinc cap mena de dubte que demà dimarts, dia 3, l'ATURADA GENERAL que s'ha convocat serà un èxit, i que es paralitzarà tot el país, de nord a sud i d'est a oest.

Tenim dret a expressar la nostra indignació amb aquesta violència salvatge que s'ha exercit contra el poble català, que s'ha fet d'una manera totalment planificada, i que ha estat executada sistemàticament, amb la fredor del botxí, tot i que en aquest cas a qui es volia executar era a un poble indefens, pacífic, que l'únic "delicte" que ha comès és creure en la democràcia i voler votar.

Però l'ATURADA GENERAL sobretot per al que ha de servir és per fer realitat el resultat que va expressar el referèndum: LA INDEPENDÈNCIA.

Amb més convenciment que mai. Amb més necessitat que mai. Amb menys alternativa que mai. Tenim davant un estat podrit, un "estado de deshecho", un estat al que no l'importa massacrar la població civil indefensa, que no veu cap problema en considerar uns malalts mentals a més de dos milions de catalans, i perseguir-los, que no veu cap problema en suspendre l'autonomia i en ilegalitzar els partits que són la majoria política a Catalunya i que representen la majoria de catalans. Com qui pensa que "prohibint-nos" definitivament, és a dir, no només tot el que fa la Generalitat i el Parlament, sinó empresonant els nostres líders, prohibint els nostres partits i excloent de la vida pública a dos milions de catalans, així tindrien finalment el país que volen i que no poden tenir democràticament.

Per això l'ATURADA GENERAL també ho serà per fer realitat el resultat aclaparador del referèndum català.

DONEC PERFICIAM

28 de set. 2017

Gritas "a por ellos", pero pareces confusa

Si esa soberbia de quien cree su fuerza es suficiente argumento para imponerse te lo permitiera te preguntarías qué te quedaría, de que eso fuera así.

Alzas banderas, fiscales, jueces, pistolas, guardias civiles, policías nacionales, tribunales de excepción, más fiscales, más órdenes, más avisos, más imputaciones, más guardias civiles, más fiscales, más registros, más cierres de webs, más amenazas a medios de comunicación, más ahogo financiero -incluso a universidades y centros de investigación-, y más guardias civiles y más fiscales. He ahí tu fuerza. He ahí tus únicos argumentos.

Por encima de todos ellos únicamente la mentira. Siempre. Un país cimentado en la mentira. Unas mentiras que lo inundan todo, hasta el último rincón de un estado podrido, y que son sistemáticamente propagadas por ese ejército de medios de comunicación sumisos, serviles, indignos, miserables.

Mientes y alzas todas esas banderas. Y la gente jalea al paso de más guardias civiles y de más policias nacionales "a por ellos". Y en ese "a por ellos" te redescubres, la España que se cree eterna, la España de siempre, en pleno s.XXI, sedienta de sangre. La sangre de "ellos", de los otros.

Y así, más sola que nunca, más hundida que nunca, más fuera de cualquier lugar en el mundo, de la historia, del pensamiento, de la virtud, de la democracia, del progreso, de la decencia, cuando yacías herida sin saber cuajar un nuevo "nosotros" para tu geografía y en tu realidad... otra vez, como desde hace centenares de años... te arrojas a imponer tu fuerza ante un nuevo "ellos" y así sentirte viva otra vez. Y lo jaleas "a por ellos"

Aunque ahora sea un ellos desarmado, cívico, pacífico, que únicamente quiere poner su futuro en manos de todos, en un voto, en una urna... y no haya ningún honor en cuanto haces, en esa pretensión de triturar un pueblo indefenso con tu fuerza. Bueno, de hecho como cuando exterminabas indígenas. Como cuando llenabas el patíbulo de infieles. Como cuando imponías tu ley masacrando la población, incluso la tuya, la que habías jurado proteger. Cuando bombardeabas ciudades. Cuando llenabas hasta el último pueblo y la última cuneta de muerte, de horror, de sufrimiento. Cuando aplicabas el garrote vil a un muchacho. Nunca ningún honor, y casi siempre la derrota, como en Cuba, como en todo cuanto la punta de tu espada algún día sometió. Todo siempre fue un "ellos" al que saquear. Y finalmente un "ellos" ante el cual, cuando pretendía erigirse en voz, únicamente ya pensabas en salvar "la honra" exterminándolos. Así, las derrotas de siempre. Así la ruina. Así la nada. Así la desolación por todo recuerdo.

Gritas a por ellos, porque tu alma hierve de odio ante ese otro que entiendes ha osado "desafiarte".

Gritas a por ellos, porque como un zombi te has redescubierto en tu "nosotros" y en tu alma de siempre, de los que parecía te habías despojado y enterrado en 1978 para tratar de generar un nuevo "nosotros", una nueva alma. Ahora vuelves a ser tu. La de siempre. Aunque sabes que ante Catalunya y los catalanes estás ante el último "ellos" de tu existencia, ya no hay otros ellos posibles. 

Gritas a por ellos. Y la sangre te inunda los ojos y ciega la mirada. 

Pero pareces confusa. No te importa el deshonor de masacrar población desarmada. Pero necesitas sentir su miedo, sentirte viva contemplando su miedo y su angustia. Así ha sido siempre.

Por eso ahora pareces confusa. Algo es diferente. Te has arrojado con toda tu fuerza y tu furia sobre "ellos"...Y sonríen. No han dejado de sonreir ni un solo día. Les despojas de cualquier derecho que tuvieran, detienes, sometes a registros, embargos, cierres, amenazas, multas... Pero "ellos" siguen sonriendo, e incluso parece que se están burlando: cantan!!!.

Seguro que fingen, te dices. Es imposible que desde que te lanzaste "a por ellos" no se hayan derrumbado, con todo el daño que les has infringido, con todo lo que les has hecho. Seguro que están a punto de venirse abajo.

Pero entonces oyes y no sabes de donde sale ese grito que tanto odias de "votarem", y lo llena todo, y no se puede huir de él, nada consigue silenciarlo, todo lo contrario, sigue creciendo. Son ellos.

Cierras los ojos, intentando fijar el pensamiento en esos momentos en los que por última vez te sentiste viva, mientras la gente jaleaba "a por ellos" a tu paso, al paso de esa España sedienta de sangre.

Fueron saliendo lentamente de la tétrica habitación de la España agonizante, en la que había permanecido únicamente rodeada de sus mentiras y de sus verdugos. No había nada a su alrededor. España se había derrumbado ante un pueblo sin miedo. Aquellos últimos "ellos" que se habían cruzado en su historia y a los que, como siempre, había querido masacrar a cualquier precio, ya eran un nuevo "nosotros", que celebraba su independencia, su libertad y se ponía a construir aquel nuevo país por el que se lo habían jugado todo, por el que decidieron comprometerse hasta el final, juntos, sin miedo, sonriendo, cantando.

DONEC PERFICIAM


17 de set. 2017

Catalunya y el nuevo Plan ZEN (Zona Especial Nordeste)

A muchos de vosotros si os digo "Plan ZEN" pensareis en algo de meditación y tal. Si os digo "Plan Zona Especial Norte" igual pensais que en un plan de la Red de Carreteras del Estado. Pero no. El Plan ZEN (Zona Especial Norte) fue la estrategia del PSOE, entonces en el Gobierno, en los 80, para combatir el terrorismo de ETA de una manera integral. No era un plan únicamente policial: era un plan que establecía una estrategia de control total de la población, desde un punto de vista policial, judicial, legal, mediático, social, etc.

Estos días, con todo lo que está pasando en Catalunya, pero no sólo en Catalunya, me ha venido a la cabeza lo que fué ese "famoso" Plan. Y me he quedado asombrado con las similitudes y paralelismos que tiene con la actuación del Estado en Catalunya. Hasta el punto que creo que ya podemos hablar de un Plan "Zona Especial Nordeste"

Permitidme un breve paseo por lo que fué el Plan ZENorte:

- Fue un Plan generado desde las cloacas del estado, elaborado y parido por elementos franquistas de la policia, que no habían sido depurados, y de los que se aprovechaba su "experiencia" contra la insurgencia.

- Fue un Plan que no pasó nunca por el Congreso o el Senado. Ningún control del poder legislativo sobre el mismo

- Alineó por primera vez en la democracia toda la información antiterrorista de todos los medios de comunicación. Sin fisuras. No se informaba, se reproducía al dictado todo lo que el Gobierno quería que se publicase. Para ello incluso se realizaban cursillos para periodistas para que "aprendiesen" a informar en esta materia. Cursillos que impartían expertos de la Guardia Civil.

- Control y hostigamiento de todos los movimientos sociales, sindicales, cívicos, que se podían considerar formaban parte de un cierto "entorno"

- Legislación "especial" que suprimía o limitaba hasta anularlas libertades y garantías civiles e individuales. A su amparo se promulgó la Ley Antiterrorista, que permitía todo tipo de detenciones, ampliaba los días de detención sin pasar a disposición judicial, se convertía en un tribunal de excepción a la Audiencia Nacional, etc. En este "marco" la tortura de los detenidos devino sistemática (torturas que siempre quedaban impunes y que solamente instancias europeas han condenado) y no pocas muertes de detenidos (p.ej. Mikel Zabalza).

- Por si todo ello fuera poco, uno de los subproductos más "conocidos" del Plan ZEN fue la creación de los GAL, con epicentro en el cuartel de la Guardia Civil de Intxaurrondo y alimentado de todo clase de mercenarios, que asesinaron y secuestraron a todo tipo de militantes abertzales, no únicamente presuntos "terroristas".

La clase política, la sociedad, los medios de comunicación, etc. asumieron los directrices del Plan sin rechistar. Esto únicamente se explicaba, o pensábamos entonces que lo explicaba, por la gravedad de la violencia terrorista de ETA, una violencia terrorista que estaba diariamente presente: asesinatos, secuestros, bombas, amenazas, etc.
Para los que siempre hemos militado en la no-violencia, en el activismo de la no-violencia, que tiene sus raíces en el Evangelio y llega hasta nuestros días a través de una figura tan excepcional como Gandhi, la violencia política es inasumible, un sin sentido, aún más cuando -eso creíamos- todos los objetivos podían ser defendidos democráticamente.

Porque el Plan ZEN siempre se acompañó de un "suavizante" político y democrático que todo el mundo daba por cierto: "en ausencia de violencia se puede hablar de todo", que se repetía sistemáticamente desde todas las instancias del Estado.

Volvamos a Catalunya, volvamos a estos días estamos viviendo. 
Al hacerlo lo que vemos es como un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico, y que representa la mayoría social y política de Catalunya es perseguido sistemáticamente violando los más elementales derechos civiles de carácter colectivo y individuales.

A los efectos del Estado, que lo que se acontece en Catalunya sea democrático, cívico y pacífico es un detalle menor, prescindible.

Y así, cuando se analiza lo que está pasando estos días en Catalunya, vemos que todo tiene unos sobrecogedores paralelismos y similitudes con aquel Plan ZEN vasco. Y sí, creo que claramente estamos ante un nuevo plan ZEN, en este caso Zona Especial Nordeste, con toda su legislación, actuación judicial, mediática y policial de excepción, que vulnera todos los derechos y libertades civiles y colectivas.

Fijémonos:

- como el anterior plan ZEN, el plan que se está aplicando en Catalunya surge de las cloacas del estado, todavía, sí, todavía, de sus elementos franquistas en policía, judicatura y fiscalía de los que se aprovecha su experiencia en el control de los aparatos del estado, especialmente de sus cloacas.

- El plan Zona Especial Nordeste tampoco ha pasado nunca por sede parlamentaria. Se aplica sin ningún control del poder legislativo, de los órganos de representación democrática.

Así, en estos momentos se está dando en Catalunya una aplicación de muchas medidas reservadas al Estado de Excepción o previstas en el excepcional artículo 155 de la Constitución, pero sin ninguna de las medidas de control que el legislador constitucional estableció anta la gravedad de lo que implicaban. Las medidas del Estado de Excepción y del artículo 155 se están dando de facto, por la vía de los hechos consumados, en lo que es una actuación de una gravedad tal que está desangrando la precaria democracia conocida bajo el Régimen del 78.

Y el ejemplo más políticamente inadmisible es la actuación del ministro Montoro, sus normativas impuestas sin ningún control, que dejan sin efecto la autonomía que la propia CE proclama y que ha llegado al extremo con su decisión -veremos- de controlar él directamente todas las finanzas, pagos y presupuesto de la Generalitat. Ningún control legislativo, no ha pasado ni por Congreso ni por Senado. Una simple disposición ministerial le sirve para cargarse todo lo consagrado por el sistema autonómico, y hacerlo sin ninguno de los controles que para una medida tan excepcional puso el legislador constituyente.

- Nuevamente estamos ante un alineamiento absoluto de los grandes medios de comunicación estatales, sin fisuras, en relación a la posición del Gobierno y de los aparatos del Estado. TV, radios y periódicos de mayor difusión son absolutamente monolíticos y serviles a esta repugnante campaña de desinformación y manipulación masiva promovida desde los aparatos del Estado. Tan solo un par de medios digitales, como son Diario.es y Público, mantienen la dignidad del oficio de periodista en el Estado Español.

Esta situación se ve agravada por las medidas absolutamente demenciales en términos democráticos y de libertades civiles y colectivas contra los medios de comunicación que "se salten" estas instrucciones -órdenes- en la manera de informar acerca del referéndum del día 1-O. Ya se están dando registros, notificaciones, y amenazas incluso de cerrar el medio y de imputar una infinidad de graves delitos a sus periodistas.

Y, en lo que es una actuación inédita en los paises de nuestro entorno, y para la que hay que irse a paises como Turquía o China para encontrar algo similar, cerrar webs e impedir el acceso a webs a través de las empresas suministradoras en el estado.

- Este plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya también establece el hostigamiento a todo tipo de movimientos políticos, cívicos, sociales, etc. Estos días estamos viendo como se prohiben actos públicos, como se suspenden, como se asedia a personas de asociaciones cívicas o partidos políticos perfectamente legales, confiscando su material, identificando las personas, arrancando pancartas, etc.

Hemos visto como la Guardia Civil entra, una tras otra, en diferentes imprentas de Catalunya, buscando carteles o cualquier cosa que tenga tufillo de independentista, para confiscarlo todo.

Y hemos visto como se ha vulnerado un derecho de los más básicos: la inviolabilidad de las comunicaciones, a través de Correos, ordenando controlar cualquier envío sospechoso, para no realizarlo, como ha sido el caso ya de la distribución de algunas revistas de asociaciones.

- Finalmente, la perversión democrática del plan únicamente es posible por una legislación de excepción, que establece governativamente lo que es delito y no lo es, lo que es legal y no lo es, vulnerando así uno de los principios básicos de cualquier ordenamiento penal: "Nulum crimen, nulla poena sine praevia lege", que quiere decir que únicamente es perseguible como delito aquello que la legislación penal establece como tal. Y la convocatoria de referéndum no es un delito, no hay ningún artículo en el Código Penal al respecto. Pero se trata así vía la legislación de excepción que convirtió el Tribunal Constitucional en un apéndice del Gobierno y que convierte en delito cualquier cosa que decida el ejecutivo y que traslade al TC. Porque el sin entrar en el fondo del asunto, sin juzgarlo, sin posibilidad alguna de defensa jurídica, lo suspenderá automáticamente y establecerá que será perseguido quien desobedezca al TC. Y que será el fiscal general, puesto a dedo por el Gobierno, quien diga quien está desobedeciendo, imputarlo y acusarlo de cometer delito. Que no se haya cometido ningún delito de los previstos en el Código Penal no importa. Ahí está el fiscal para pasarse por el forro ese principio básico internacionalmente, en cualquier democracia o estado de derecho, del derecho penal.

El plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya tiene tres grandes diferencias en relación a su antecedente vasco del plan Zona Especial Norte:

- la ausencia de violencia. Toda aquella violencia que algunos pensábamos era lo que explicaba unas medidas tan salvajemente antidemocráticas, no existe en el caso de Catalunya. El nuevo plan ZEN se ejecuta implacablemente contra un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico.

- ya ha caído lo que se ha demostrado ha sido la gran mentira del régimen del 78: en ausencia de violencia se puede hablar de todo.

- el Plan Especial Nordeste universaliza su aplicación y sus efectos. El plan ZEN vasco "limitaba" su aplicación a los acusados de terrorismo y su entorno (no quito gravedad a el dolor injusto que infringieron medidas como la dispersión de presos, que no castigaba a los autores de delitos, sinó a sus familias). Pero el Plan ZEN catalán castiga a toda la sociedad catalana, como se demuestra con las medidas del Ministro Montoro. La sociedad catalana, en su conjunto, es la que el plan Zona Especial Nordeste establece como destinataria de sus medidas represivas, coercitivas, limitativas, sancionadoras.

La aplicación del plan Zona Especial Nordeste ya ofrece, en poco más de una semana, los siguientes "resultados":
- Todo un Gobierno y una Mesa del Parlament imputados y amenazados con ser encarcelados

- 1.000 cargos públicos y funcionarios amenazados, con nombre y apellidos, vía BOE

- 750 alcaldes imputados y amenazados de detención

- Amenazas directas a todos los voluntarios que eventualmente puedan participar en actividades relacionadas con el 1-O

- Cierre de páginas web i acceso capado desde los proveedores españoles

- Actos políticos prohibidos, suspendidos y clausurados

- Registros de imprentas e incautación de carteles de contenido político independentista

- Registros, advertencias y coacción a todos los medios de comunicación que se salgan de la línea informativa marcada por el Gobierno.

Así estamos a dos semanas del 1-O, a dos semanas de votar y decidir nuestro futuro. Porque vamos a votar, y nadie va a poder decidir por nosotros ni robarnos nuestro futuro. Dos semanas en las que no nos importa lo que confisquen, amenacen, coaccionen. Porque todas y cada una de las personas comprometidas con la democracia somos la campaña, somos cartel, somos papeleta, somos voz, somos libertad.

No se puede parar un movimiento tan ejemplarmente democrático, cívico y pacífico. No se puede parar un pueblo tan convencido y comprometido con lo que estamos haciendo, empezando por nuestro President y todo el Govern, siguiendo con nuestro Parlament, con nuestros alcaldes, con todas las asociaciones cívicas, y acabando en todos y cada uno de nosotros.

Por más barbaridades que ejecuten en el marco de este plan Zona Especial Nordeste que han puesto en marcha contra Catalunya y los catalanes*, no podrán nada contra un pueblo unido, alegre y comprometido.

VOTAREM!

*Aunque se haya puesto en marcha para combatir las aspiraciones de Catalunya, la gravedad de lo que representa este nuevo Plan ZEN se carga los derechos civiles de todos los españoles, derriba las garantías democráticas para todos.










12 de set. 2017

Ada Colau pujant al pòdium dels polítics més farsants i indecents

Tot el dia col·laborant en tasques de voluntari per a la mani d'aquest Onze de Setembre del 2017. He arribat a casa esgotat. Però encara amb l'emoció a la pell de tot el viscut, amb aquesta excepcional mobilització que, un altre cop, hem protagonitzat.

L'últim que pensava quan he arribat a casa era en escriure res. Però al meu entendre avui hem assistit a un fet polític dels més repugnants i indecents que recordo. I no puc anar a dormir sense denunciar-ho.

Avui la senyora Colau ha tingut la indecència de dir, en un míting davant els seus fidels, que "No aceptamos lecciones de nadie y menos de aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido"

Però com es pot tenir tanta pocavergonya? com es pot ser tan fastigosament immoral?

Miri senyora Colau, "aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido" resulta que hi ha un President de la Generalitat i 3 consellers que van ser imputats i han estat condemnats i inhabilitats pel 9N, per "desobeir". I que aquestes mateixes persones ara han de fer front a l'amenaça d'incautació dels seus bens per part d'un tribunal tan vergonyosament antidemocràtic com és el Tribunal de Cuentas. I amb ells també una desena d'alts càrrecs del Govern que va tirar endavant el 9N. En un fet inèdit des del 1978.

Però com s'atreveix a dir que "nunca han desobedecido"??? Però com es pot ser tan indecent?

Sap què, de vostè sí que no coneixem cap acte de desobediència. Excepte que entengui per desobediència disfressar-se de pallassa abeja maya i irrompre en actes polítics. Va home va, però de què va? Vostè sí que no pot donar lliçons. Però ni una. Perquè vostè no té cap fet que pugui acreditar "he fet això o he fet això altre".

Sap què, senyora Colau, els qui no poden oferir res, cap obra, cap evidència de cosa feta, com és el seu cas, s'amaguen, com fa vostè, en la sacralització de conceptes abstractes. Perquè així, d'aquesta manera li sembla pot fugir d'una realitat que deixa tan en evidència la seva buidor i inconsistència.

Parla de "desobediència". Com si això fos un valor en si mateix. I no, no ho és. Desobeir per desobeir, situar una "desobediència" abstracta com a fet polític no té cap mena de valor. Zero. El que té valor és obeir i fer realitat els compromisos adquirits amb la ciutadania. I fer-ho al cost que sigui. El que té valor és ser coherent amb el que s'ha defensat, i fer-ho quan arriba el moment. El que té valor és obeir els mandats i compromisos democràtics contrets.

I això és el que en el seu moment van fer el President Mas i els 3 consellers imputats i condemnats. I això és el que ara ha fet la majoria del Parlament que formen Junts pel Sí i la CUP. I això és el que ha fet el Govern que Presideix el MHP Puigdemont. Obeir un mandat democràtic contret. I això és el que no fa vostè. Ni obeeix ni desobeeix. No fa res, s'amaga, acusa els altres del que és el seu gran pecat. Bé, de fet vostè sí que desobeeix, i greument: desobeeix el que va dir públicament que faria i no fa.

I queda en una evidència vergonyant quan sí que ho han fet ja més de 700 ajuntaments catalans. Per això és vostè una farsant. Feia molt de temps que no ensopegàvem amb un polític tan indecent en l'art d'enganyar els seus votants, en l'art de fer el contrari del que públicament havia dit que faria.

Farsant es lletreja C-O-L-A-U.

Miri senyora Colau. En aquest país, en aquests moments hi ha unes 1.000 persones advertides de greus conseqüències penals i econòmiques per "desobeir". De fet això de desobeir ho diuen el govern espanyol i el seu exèrcit de jutges i fiscals que actuen al seu dictat. Perquè aquest Govern i aquestes 1.000 persones amenaçades el que estan fent és una doble obediència:

- obeir el compromís contret amb la ciutadania les eleccions del 27S

- obeir la legalitat catalana, que estableix la Llei de Referèndum i la Llei de Transitorietat.

I això és del que vostè no pot presumir, d'obeir i ser fidel als compromisos que va adquirir durant la campanya electoral. I per això vostè llença aquestes soflames tan repugnants, tan profundament immorals. Per a molts no és cap sorpresa, a la vista de com es va aprofitar de la guerra bruta de l'Estat en aquella campanya electoral, amb una falta d'escrúpols que la va convertir en còmplice necessària de les clavegueres de l'Estat.

I ja n'hi ha prou també d'intentar amagar les seves vergonyes agitant "el papu" de "Convergència". Ja n'hi ha prou home, ja n'hi ha prou.

Vostè no ha d'acceptar lliçons de Convergència perquè Convergència ja no existeix. Vostè podria rebre lliçons de Convergència perquè té imputats i condemnats per desobeir, mentre vostè no ha desobeït res mai. Però és que Convergència ja no existeix. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria és el Govern que conforma Junts pel Sí i aquests 1.000 amenaçats que són de partits diversos, independents i simples servidors públics. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria i no fa és la majoria parlamentària que formen Junts pel Sí i la CUP. I qui en última instància li exigeix ser coherent suposo que són els votants als qui vostè va enganyar tan miserablement -excepte, és clar, tots aquells que, com vostè, no tinguin cap escrúpol-.

Ja n'hi ha prou d'agitar aquest fantasma del passat de Convergència, contra el que se sentien tan còmodes fent discursets. Ja n'hi ha prou!

Vostè el que fa és intentar fugir permanentment d'una realitat que és molt cruel amb vostè, perquè la deixa políticament despullada davant tota la societat. La deixa com el que és, una farsant. La deixa com el que és, una política sense cap escrúpol moral. I davant d'això la seva única resposta és aquesta permanent indecència des de la que encara intenta pontificar llençant la seva merda sobre els altres.

Però la realitat és molt tossuda. Es pot intentar maquillar. Es pot defugir un temps. Però no es pot ocultar sempre ni a tothom. Vostè està acabada, sra. Colau, perquè la seva farsa ja no hi ha manera de maquillar-la.
Farsant es lletreja C-O-L-A-U.



10 de set. 2017

Vespra de l'Onze 2017. Així estem i així arribarem a la independència

Vespra de l'Onze de Setembre del 2017. 
20 dies per al Referèndum sobre la Independència de Catalunya.

Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.

Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.

És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.

I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.

La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.

Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.

Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.

Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.

Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.

M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.

Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.

El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.

Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.

Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.

L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...

Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.

Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.

No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.

I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.

Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.

No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.

Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.

Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.

Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.

DONEC PERFICIAM