30 set. 2016

Mañana será igual?



Corrían los 80, y la banda navarra de punk-rock Barricada cantaba aquello de:

"ya no existen príncipes azules
(y es verdad)
qué sola estás
(y es verdad)
la escoba en la cocina
(y es verdad)
mañana será igual!"

Eran los años del hierro. Los años de la máxima dureza de la violencia del conflicto vasco. Eran los años en los que el terrorismo vasco sembraba de sangre casi cada despertar. Eran los años en los que el terrorismo de Estado, el GAL de Vera, Barrionuevo, el sr. X y los mercenarios de la batalla de Argel pudrieron la democracia española que había salido a trancas y barrancas de la transición y el 23F.

Eran los años de la mentira más grande del régimen emergido con la defunción del dictador: "en ausencia de violencia se puede hablar de todo".

Pero no. Entonces ya no existían príncipes azules, aunque las mentiras siguieran alimentando el mito. Hoy la evidencia de su inexistencia ha llegado a todos los rincones del Estado español y sus mentiras y autoritarismo consumen el cadaver apolillado y devorado por los gusanos de ese Estado, su democracia, sus medios de comunicación, su administración, sus élites económicas y su sistema judicial.

El Estado español es ya solamente una inconcreta capacidad coercitiva que únicamente aspira a que "mañana sea igual".

Con la explosión democrática y cívica del independentismo catalán, la gran mentira del régimen quedó en bolas. Y se pasó del "en ausencia de violencia se puede hablar de todo" al "se puede hablar de todo excepto de la unidad de España".

Hoy, la escoba en la cocina, Felipe González, aquel de "hay que ser socialista antes que marxista" y más tarde "OTAN, de entrada, no", intenta barrer su propio partido, el PSOE, a beneficio de la casta putrefacta que controla el Estado y a la que, ante todo, se debe.

Hoy, con el asalto al poder en el PSOE que están protagonizando los más miserables lacayos de ese agujero negro que maneja el poder en España, se confirma, para desgracia de los españoles de buena voluntad que puedan quedar, que ya todo da igual, excepto asegurar que mañana todo siga igual.

Hubo un tiempo en el que se acuñó aquello de "España, antes roja que rota". Ahora es "antes lo que sea que rota". Aunque ese "lo que sea" sea un nauseabundo régimen corrompido hasta la médula. Aunque ese "lo que sea" implique sacrificar, abrir en canal, un partido como el PSOE y a su líder legítimo.

Cuantas vergüenzas no deben esconderse en ese cuarto oscuro del poder en España para que como un ejército de zombis haya vuelto al primer plano el PSOE de los GAL...

No, Pedro Sánchez tampoco no es ni era ningún príncipe azul, pero está teniendo lo que pensábamos no tenía: arrestos suficientes para plantar cara, no doblegarse, ante el asalto al poder de esa legión de matarifes de la democracia que lo quieren liquidar como vía más rápida para dar continuidad al régimen.

Poco importa que España lleve un año de gobierno en funciones. Poco o nada importa que después de dos elecciones la incapacidad democrática de los partidos españoles haya quedado retratada ante todo el mundo. Un espectáculo vergonzoso de nula capacidad para el pacto, ni siquiera para hablar.

Es una evidencia que España no es capaz de abordar ningún conflicto en clave democrática. Y lo que aún es más demencial: no hacerlo forma parte del acervo de los gobernantes españoles y de la mentira sobre la que viven instalados.

 
Como aquellos fijosdalgo de la literatura del siglo de oro. O como si todos ellos tuvieran roído el cerebro con la fantasía de los versos de Lope de Vega en la estatua a Álvaro de Bazán que hay en la Plaza de la Villa:

El fiero turco en Lepanto;
en la Tercera el francés;
y en todo mar el inglés,
tuvieron de verme espanto.
Rey servido y patria honrada
dirán mejor quién he sido
por la Cruz de mi apellido
y por la cruz de mi espada.


Oh! Sí! "Rey servido y patria honrada" como divisas de esa España eterna, incapaz, hoy como ayer, de asumir lo ridícula de su altivez y soberbia.

Uy, sí, Lepanto, una batalla en la que la clave fueron los almirantes catalanes, con Lluís de Requesens al frente, como lugarteniente de Joan d'Àustria. Uy, sí, los franceses, que acabarían imponiendo su distanía. Uy, sí, los ingleses, en todo mar, sobre todo en el mar en el que sucumbió la vanidad imperial de la Armada Invencible.

Hoy, como ayer, ese "Rey servido y patria honrada" por toda referencia, aunque la patria honrada jamás haya sido "la gente", jamás haya sido ningún valor ético, moral o democrático del que enorgullecerse, al que ser fieles.

Los independentistas hemos tenido minoría de bloqueo en el congreso. Pero la mayoría de bloqueo la tiene la incapacidad para la democracia de los políticos españoles.

Hace una semana explicaba que a criterio mío debíamos votar, sin pacto alguno, ni tan siquiera hablar o negociar, a Pedro Sánchez si era capaz de llegar a un acuerdo con Podemos. Hoy, la simple idea de que esto pudiera acontecerse ha desencadenado la caza al hombre de Pedro Sánchez, encabezada por los zombis del PSOE de los GAL y jaleada por la jauría mediática de la que se sirve la oscura trama del poder real en España.

Esa casta, esa inmoral red de poder a la sombra tejida desde tiempo inmemorial que controla todos los resortes de un estado, y que lo ha parasitado con tal voracidad que ni se dan cuenta que estos días son los últimos días de un moribundo devorado por la gangrena que supura un pus pestilente que todo lo inunda.

Por eso mañana no será igual. Por eso Catalunya tendrá un mañana diferente, en libertad. Y tal vez esto sea lo único que permita a los españoles reiniciarse como país y como estado. Tal vez eso sea lo único que permita a los españoles de buena voluntad deshacerse de esta casta que tanto daño nos ha hecho a todos.

29 set. 2016

De la Superilla a l'amenaça de l'Arxipèlag Barcelona (o Gulagcelona)

 
Avui hem tingut una "assemblea oberta valorativa de la Superilla del Poblenou" convocada per l'Ajuntament amb la intenció que els veïns poguéssim parlar i tal.

Com tot el que té a veure amb aquest tema de la Superilla, ha estat surrealista, i si escric aquest post és per alertar que no és un tema local, de barri. L'amenaça de la Superilla i el calvari que implica per veïns, treballadors, empreses i comerços amenaça, de la mà d'aquests inútils, d'estendre's a la resta de la ciutat. En un dels papers delirants que tenen parlen de 500 superilles a la ciutat de Barcelona, el que la convertiria en un autèntic Arxipèlag. Desapareixeria la ciutat i tindríem 500 illes, que com el seu propi nom indica, són territoris aïllats de la resta, sense continuïtat de les diferents vies de comunicació. El somni Colau d'una ciutat en la que no s'hi pugui fer res, i menys que res, treballar o tenir una activitat econòmica, una ciutat de gent que la seva vida és "pasar el rato".

L'assemblea ha començat calenta. El bla bla bla dels polítics i presumptes tècnics municipals és insofrible. "Hem alliberat tants carrers" proclamaven. Alliberat de què, tupí, alliberat de què? No hi ha resposta.

El pla de millores amb el que han volgut convèncer de la bondat de la superilla és que instal·laran "zones de picnic", el que ha fet esclatar l'auditori en risses.

Davant el catxondeo -indignat- de l'auditori han volgut remeiar-ho dient que això d'instal·lar "zones de picnic" és una conclusió a la que han arribat després de parlar amb les empreses de la zona. I llavors ja l'estupefacció de l'auditori davant aquest deliri ha estat total.

S'han amagat covardament dient que estan executant un pla que des de l'any 2002 s'està treballant a l'Ajuntament i pels diferents consistoris. I tot el que han sabut dir sobre la interminable llista de problemes que han generat als veïns és que estan creant "equips de conciliació" per superar el problema que la superilla ha generat d'un megabotellon en el que volava tota mena de mobiliari urbà i els veïns, aquest cop sí, quedaven reclosos a les seves cases enmig del vandalisme alcohòlic. I, cágate lorito, 3 parades d'autobusos noves. Ah! i que no hem de ser egoistes de pensar en la superilla pensant només en nosaltres, els veïns, les empreses, els treballadors, sinó que formem part d'un projecte de ciutat per estendre les superilles.

Per tant, lectors (i lectores), i especialment veïns (i veïnes) de Barcelona, millor que us uniu a la lluita dels veïns (i veïnes) del Poblenou contra la superilla, o les properes víctimes podeu ser qualsevol de vosaltres (o de vosaltras).

Un amic meu, economista viatjat, després de veure tot això de la Superilla em va dir "és evident que és un model que provoca una paràlisi de l'activitat econòmica, que genera espais urbans inhòspits i una depreciació del valor dels immobles. Una mena del Detroit desindustrialitzat, però en aquest cas provocat per l'actuació irresponsable d'una administració, de l'Ajuntament de Barcelona".

Quan han obert el torn de paraules se n'han demanat 53. Poca broma. La tercera intervenció, una senyora que parlava amb molt caràcter i criteri ha acabat amb el que de fet era la qüestió clau. S'ha adreçat a la regidora i li ha dit, "el que us hauríeu de preguntar és si els veïns estem a favor o estem en contra de la superilla", i girant-se cap a l'auditori (estava a les primeres files), ens ha demanat "aixequeu la mà els que estigueu en contra de la superilla". I una marea de mans s'han aixecat, massivament.

Això hauria d'haver estat prou per a que un projecte sense cap sentit, que no aporta absolutament res i que empitjora la vida dels veïns, hagués quedat en suspens. Però aquest consistori de la Colau s'omple la boca de participació però només la té en compte i escolta quan és al seu favor.

Els veïns de "dins" la superilla se senten aïllats. Accedir a les seves cases -arribar-hi o sortir-ne amb el cotxe- i al transport públic s'ha complicat extraordinàriament per a ells mateixos i la gent amb la que comparteix socialment: famílies, amics, etc. La majoria d'empreses, estupefactes davant una situació que s'han trobat feta, sense poder-hi dir res, i que ha complicat extraordinàriament la mobilitat dels seus treballadors i clients. L'altre dia un directiu d'una empresa es queixava amargament que havia arribat 40 minuts tard a una reunió, a la que hi anava en taxi, pel monumental caos en el que s'ha convertit el Poblenou. I els caps de setmana i les nits allò és un desert humà amb un punt angoixant, d'escenari Walking Dead.
4 carrils de circulació i BUS en 2 sentits a carrers perimetrals

I els veïns "perimetrals· de la superilla, encara pitjor. Els seus carrers han hagut d'absorbir tot el trànsit privat i públic que s'ha tret de la superilla. Els embussos són constants, el que encara incrementa més el soroll i la contaminació que ha provocat la superilla. Carrers pels que abans no passava cap autobus o un o dos, ara concentren fins a 6 i 8 línies d'autobusos. Treure la merda d'un carrer per abocar-la al del costat és una cosa inaudita. Quan justament la trama de Barcelona el que permetia era una distribució de la mobilitat i de les seves càrregues i beneficis molt democràtica i equitativa.

Si una cosa està clara, un mes després d'aquesta absurditat de la superilla és que només la defensen els que ideològicament estan alineats amb l'entramat Comuns-ICV-EUA-Podemos, les associacions de veïns "oficialistes", que conviuen impúdicament amb aquest món polític dels comuns, es col·loquen els seus dirigents (p.ex. Lluís Franco Rabell) o els fills dels seus dirigents, convertint-les en un apèndix palmero del consistori, o persones que directament treballen en empreses que executen encàrrecs de l'Ajuntament.

Avui, a l'assemblea, un 80% de les intervencions han estat crítiques o absolutament crítiques amb la superilla. I només els palmeros oficials han intervingut per defensar-la.


Com a persona mínimament experta i professional en la planificació i avaluació de polítiques públiques avui he sentit molta vergonyeta davant aquesta presa de pèl, del que és només propaganda i engany, del que no té cap correlació entre objectius i actuacions. Polítiques públiques que no aporten res i que generen una interminable llista de problemes. Demencial.

Com a ciutadà, he sentit irritació davant un abús dels poders públics tan salvatge, tan absolutista, de "todo para el pueblo pero sin el pueblo". Tenir tants veïns en contra, radicalment en contra, no haver comptat amb ells per a res, intentar torejar-los amb un bla bla bla patètic, i acabar-se refugiant en que ho fan pel nostre bé, ni que a nosaltres no ens ho sembli o sapiguem valorar-ho és repugnant.

Com a veí m'he sentit cridat a participar de tot el que promogui una activíssima xarxa veïnal, sorgida del no res, convocada espontàniament i coordinada començant des de menys que zero. M'estimo el barri, m'estimo la ciutat i no vull que esdevinguin una nova Detroit.

I, finalment, com a persona "humana" m'he sentit insultat per aquest esperit tutelador que evidencia aquest Ajuntament de la Colau, que ens tracta com a mermats als veïns, que creu que si no ens diu "aquí tens un banc per seure i intercanviar" no serem capaços de relacionar-nos socialment i que vol convertir-nos en cobaies de la seva delirant experimentació social.

La setmana passada més de cent veïns, convocats pel boca-orella, ens vam trobar al mig del carrer per constituir-nos en Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. Hi havia gent gran i gent jove, dones i homes, veïns de l'interior de l'illa i veïns perimetrals, veïns de tota la vida, i veïns que fa uns anys vam arribar a aquest barri perquè ens agradava com era i com s'hi vivia.

I ens vam constituir en Plataforma d'afectats perquè creiem que ara mateix la incompetència d'aquest Ajuntament de la Colau & cia i del seu delirant projecte de superilla tot això que tant ens estimem del Poblenou s'ho estan carregant. Els veïns només demanem una cosa: deixeu-nos en pau, deixeu-nos amb les nostres vides. No ens vulgueu salvar de nosaltres mateixos, no insistiu en dir-nos el que hem de fer i com ho hem de fer. Són les nostres vides. Són els nostres carrers. És el nostre barri. Respecteu-nos! Respecteu l'àvia amb la filla amb cadira de rodes a qui heu desplaçat 3 carrers la parada d'autobus. Respecteu els comerços que han vist baixar la seva activitat dramàticament. Respecteu els veïns als qui sense cap escrúpol heu derivat tot el trànsit, embussos, soroll i fums. Respecteu el veí que abans arribava en 10 minuts a la seva feina i ara en triga 30.

Una veïna de les de tota la vida, afectada per viure en un carrer perimetral es queixava amargament, referint-se als polítics de l'Ajuntament que han presidit l'assemblea amb aquest aire displicent dels qui viuen instal·lats en la superioritat moral: "Yo hoy no dormiré pensando en toda esta agresividad que han creado en el mejor barrio de Barcelona. Qué pena"

I és que aquests inútils, amb una absurditat, han aconseguit posar en peu de guerra tot un barri. Un barri que fins ara vivia amb orgull la seva personalitat i que sabia gaudir del molt que ens ofereix.

L'experimentació social de les superilles l'han començat pel Poblenou, però les seves ments malaltes projecten estendre-ho per tota Barcelona, fins convertir-la en un arxipèlag. Avui el futur de Barcelona, que Barcelona segueixi sent la ciutat que enlluerna el món i que tant ens estimem, on volem viure, on volem treballar, on volem gaudir... avui aquest futur ens l'estem jugant al Poblenou.

26 set. 2016

El dia que el PNB ens salvà de Neverland

El PNB ha revalidat la seva majoria, i ha guanyat a les tres circumscripcions del País Basc. Pel darrere seu, Bildu, que tot i perdre alguns diputats en relació a les eleccions anteriors, aguanta molt bé el nou escenari de no-violència i del sorgiment de Podemos, nou actor a la política basca.

Des del punt de vista del procés que estem vivint a Catalunya, em permeto analitzar algunes coses de comportament social i electoral que m'han cridat l'atenció i que potser cal tenir en compte.

El PNB va viure la sotragada del pla Ibarretxe, però després s'ha acomodat sense gaires escarafalls a la situació i posició "de sempre", és a dir, a gestionar els rèdits d'un autogovern dels de debò. Excepte en allò de "que pone tu DNI" els bascos fan el que volen i es gestionen des d'una autèntica semi-independència. La clau d'aquest escenari és, evidentment, que els bascos tenen concert econòmic: recapten els seus impostos, els administren i fan amb ells el que volen, fins al punt que l'estat ni tan sols s'atreveix a discutir-los-hi el "cupo" que se suposa és l'aportació basca pels serveis de l'Estat. I no només això: mentre que Catalunya entra cada divendres al TC via algun recurs de l'Estat, als bascos els deixen en pau, no s'hi fiquen.

Aquesta és una diferència que ho explica tot en relació a Catalunya. L'explosió independentista a Catalunya té la seva base en l'insuportable saqueig econòmic que perpetra l'Estat a Catalunya, a tots i cadascun dels catalans. L'espoli fiscal anual del 8% del nostre PIB, de 16 mil milions d'euros anuals, és un robatori demencial, colonial, que no hi ha manera humana d'explicar com podem aguantar i com és que no ha provocat una revolta total i fa molt de temps.

Una de les primeres anotacions és que la dimensió nacional que compartim bascos i catalans, tot i ser l'element nuclear del sobiranisme, no desencadena per si sola un procés com el que estem vivint a Catalunya.

El que desencadena a Catalunya el procés és l'escandalós espoli econòmic i l'encert en explicar-ho socialment, en fer-ne partícips d'aquesta realitat a la majoria social. Per això al País Basc el PNB pot mantenir una posició política acomodada en la gestió d'un ampli autogovern, perquè econòmicament no estan sent espoliats.

El tema econòmic és el gran motor del procés. I sobre les seves conseqüències i implicacions, a nivell col·lectiu i a nivell individual és sobre el que hauríem d'estar treballant dia i nit per fer-ho arribar, i de manera creïble a tots i cadascun dels catalans.

Una derivada de tot plegat no gens menor: vinc defensant de fa molt temps que políticament el factor clau que explica la majoria social i política independentista és tot el que ha fet el món de Convergència, i que sense el que han fet aquesta majoria social no existiria.

Mirem-ho a través del mirall basc. Fins que el PNB no es mogui al País Basc no hi haurà una majoria ni social ni política per la independència. Això és així.

La gran diferència entre el món penebista i el món convergent és que el PNB pot gestionar un autogovern de debò, econòmicament sòlid, i que aquest status polític proporciona als votants que representa una situació prou "confortable" com per no haver de moure's massa, com per no ficar-se en propostes polítiques que la facin perillar.

Convergència, en canvi, es va veure empesa, per l'acarnissament de l'Estat amb Catalunya i tots i cadascun dels catalans, a moure's. I ho va fer prou bé perquè en aquest viratge cap a l'independentisme explícit, i malgrat els molts sacrificis que han hagut de fer, hagin arrossegat el gruix del seu electorat. 

Per això l'Estat s'ha acarnissat amb el món convergent de la manera com ho ha fet, sense pietat, arribant fins i tot a amenaçar estats veïns com Andorra i pagant per informes falsos contra els convergents. El gir convergent és la clau de la majoria social i política. I qui no ho vulgui veure és ben cec.

Gràcies al concert econòmic el PNB té la íntima convicció que la millor manera d'assegurar la qualitat de vida del seu electorat, i de la societat en general, és gestionant políticament l'actual situació. De tot l'Estat el País Basc és el territori que menys ha notat la crisi, que menys ha hagut de reduir els seus pressupostos, que menys retallades ha hagut de fer, etc etc. També, pel seu propi règim foral, és la zona amb menys inspeccions fiscals i que han aconseguit infraestructures impensables fa uns anys com l'alta velocitat basca, etc. Pel què posa el seu DNI potser els bascos estan disposats a fer coses, però el gruix central del nacionalisme basc no sembla disposat a moure's políticament gaire de la zona de confort en la que ara estan.

A Catalunya, en canvi, Convergència va arribar a la íntima convicció que seguir en la situació que estàvem el que feia era empitjorar clarament i injustament la qualitat del conjunt de la societat catalana, inclòs l'electorat més moderat que representen. Per això a Convergència no li va quedar altra opció que fer el que va fer, apostar per la independència, perquè era la manera honesta de defensar la societat catalana i el seu nivell de vida, la seva qualitat de vida.

I aquí és on trobem una de les grans lliçons que podem aplicar al nostre procés. El dia que les classes mitjanes (el gruix del país) pensin que el procés al que estan donant suport, perquè hi veuen una garantia de futur i una opció de millor econòmica individual i col·lectiva, està derivant en una amenaça més gran encara que l'acció de l'estat, aquest dia perdrem el seu suport.

Els que som independentistes per convicció la voldrem sempre, la independència, fins i tot si això impliqués que personalment aniríem enrere. Però això, com hem vist, no és el motor que ha mogut el gruix de la societat a estar amb la independència: ha estat l'economia, ha estat la visualització d'un saqueig econòmic que ens empobreix col·lectivament i individualment, ha estat la capacitat que hem tingut de convèncer d'una realitat, que amb la independència hi guanyarem tots, i molt.

I ara fa massa temps que incomprensiblement hem deixat de parlar d'aquestes coses, i l'independentisme i la societat vivim instal·lats en debats totalment absurds, marcianos, esperpèntics, delirants.

Cada debat d'aquests que aterra a la nostra agenda, cada soflama que fem, cada pas que fem per satisfer deliris extremistes socialment, posem en perill la nostra centralitat i la nostra majoria social. Cada cop que visualitzem el país de "Nunca jamás", cometem el risc de que molta gent arribi al punt crític en el qual pensi que millor quedar-se com està que seguir endavant. El punt crític per no fer res el PNB l'ha situat en el confort de la gestió del molt que té. Al punt crític català hi podem arribar situant una mena de Neverland en el nostre horitzó polític.

A què m'estic referint? Doncs molt senzill, a totes les propostes que volen convertir Catalunya en un experiment social, a totes les propostes peterpanesques que fan discursos com si els catalans fóssim l'autèntic poble escollit, que serem capaços de construir no la Itaca, sinó l'Arcàdia feliç a la que fins ara mai cap societat, en milions d'anys d'Humanitat, ha arribat. Doncs sembla que nosaltres sí, i que tenim solucions màgiques per a tot.

El PNB ha guanyat i creix al País Basc perquè és qui més garanties ofereix al conjunt de la societat basca. Però també el PP guanya -vergonyosament- a Galícia, malgrat la corrupció insuportable i un munt de malgrats, perquè segueix posicionant-se a la societat gallega com un garant del que tenen, sigui el que sigui, i no com una amenaça.

La naturalesa humana és aquesta, conservar el que tenim i aprofitar les oportunitats que tinguem per millorar, però mai, mai, posar-ho en perill. I l'independentisme fa massa mesos està enfangat en debats que per entre molta gent són viscuts com a amenaces.

El gran error estratègic que hem comès és començar a parlar del país de l'endemà, de Neverland, deixant de parlar de tot allò que ens porta a voler la independència, de tot allò que la fa necessària, vital per al nostre futur.

I un exemple, una concreció, d'aquest gran error estratègic el tenim amb el fet d'haver deixat de parlar d'independència per parlar d'aquesta collonada de la República Catalana. Quan millor ho teníem i ho estàvem fent, hem abandonat el substantiu i ens hem ficat en jardins adjectius.

I això ho hem acompanyat, simultàniament, d'aquest altre error de girar la vista com ho hem fet cap als Comuns, i de la fatal dependència de la CUP (amb la sobredimensió mediàtica que a això li donen tots els mitjans de l'establishment).

El món convergent i el món d'esquerra, Junts pel Sí, haurien de ser prou intel·ligents per assumir que o representen i donen garanties al gruix social de les classes mitjanes o acabarem anant pel pedregar. La nova Convergència ha d'abandonar complexes i pors. I Esquerra ha de deixar, d'una vegada per totes, de centrar la seva estratègia en voler-se aprofitar del desgast dels convergents mentre amb l'altra mà dona copets a l'esquena de comprensió a totes les bajanades de la CUP i els comuns.

Si Convergència hagués continuat fent el PNB molt probablement ara estaria governant a Generalitat i Ajuntament de Barcelona i no tindríem la majoria social i política indy que tenim. ERC faria bé de no actuar per treure profit d'aquest desgast, però també de no jugar amb avantatgisme davant el fet que l'eix nacional ara com ara impossibilita una aliança de pactes de govern de les forces que representen el gruix de les classes mitjanes, però en canvi sí que ho possibilita entre les esquerres.

Tornem a Euskadi: Si arriba el dia que el PNB "se tira al monte" serà perquè té la convicció que cal fer-ho per defensar la qualitat de vida dels bascos i, sobretot, dels bascos que el voten. I patiria desgast, com aquí. Per això un líder tan gran com Arnaldo Otegui entén i valora millor que moltíssims dels indys d'aquí el que ha fet Mas i Convergència, perquè sap com de difícil és que un partit central faci un pas com el que han fet, i perquè sap que al seu país només quan el PNB el faci podran aspirar a la independència. Per això algú intel·ligent com ell no ha perdut mai oportunitat d'expressar i reclamar suport al que ha fet el món convergent, fins i tot, en el seu moment, dient a la CUP que creia que havien de votar en Mas.

Un parell de flashos per acabar:

- Podemos ha demostrat la inutilitat de la seva proposta. No serveixen de res ni per a res. Ni al País Basc ni a Galícia. Això sí, la seva demagògia ha permès afeblir forces històriques com el BNG que en el seu moment havia tingut dimensió d'alternativa. Podemos serveix per afeblir les esquerres "nacionals" (Catalunya, País Basc i Galícia). Podemos és un gran agent de l'status quo estatal.

- C's no ha obtingut representació ni al País Basc ni a Galícia. La seva "aventura" de partit estatal s'acaba al poc d'haver començat. C's va néixer i és l'únic que explica la seva existència per gestionar l'anticatalanisme, per gestionar l'origen i la llengua com a elements divisius de la societat, no per a construir res, sinó per a evitar que els independentistes ho poguéssim fer. La reflexió que hem de fer els independentistes a Catalunya és com superar la seva dinàmica de divisió i etnicisme, a la que ara també s'hi estan sumant els poscos i els podemitas.

Tenim molta feina per fer, encara. I estem obligats a fer-la bé i pensant sempre en el conjunt de la societat.

DONEC PERFICIAM


23 set. 2016

Sobre el Pregó de la Mercè, el alternativo, la superioridad moral, los chicos de barrio y el respeto

Llego a casa de participar como voluntario en la organización del Pregó alternativo que un grupo de gente anónima y entusiasta, con el concurso indispensable del talento y el coraje de Toni Albà, han montado.

Alternativo a qué, os podeis preguntar? Pues fácil de entender: alternativo a que alguien que insulta a la mayoría de ciudadanos de Barcelona sea alguien digno de dirigirse al conjunto de la ciudad para invitarnos a disfrutar juntos de la Festa Major.

Te insultan, y desde tu ayuntamiento quieren premiar que te insulten? Pues respondes. Y supongo que lo desconcertante para muchos es la manera como lo hemos hecho: con civismo y con buen humor. Y con respeto a la ciudad, sin interferir en ningún caso en los actos oficiales, ni sabotearlos ni nada. Simplemente haciendo uso de nuestra libertad para montar un acto con el que expresar, a quien quisiera escucharlo, que no vamos a sonreir estúpidamente, cobardemente, resignadamente mientras alguien nos insulta.

Este post no tendría ningún sentido si algo tan fácil de entender como lo que explico no hubiera sido demonizado, acosado, fustigado, criminalizado e intoxicado hasta las nauseas por esta nueva casta municipal, sus acólitos y sus palmeros, incluyendo junta letras y voceros mediáticos.

Vayamos por partes:

- se ha dicho que este acto era un ataque a la diversidad. Como???? Ya me perdonarán ustedes mi ignorancia o mi miopía, pero no alcanzo a ver qué tiene de expresión de diversidad un insulto. Creo que más respetuoso con la diversidad que el independentismo no hay nada. Eso incluye tener que sonreir ante quien te insulta? No veo ninguna relación. Eso implica que ante un insulto todo se vale? Pues tampoco. Ni sonrisas ni lágrimas. Simplemente decir basta, reaccionar cívicamente, moralmente, y organizar un festejo lúdico para decir que por ahí no pasamos. Que por el insulto a lo que somos no pasamos.

- se ha dicho que era un acto miserable. Y ahí sí que ha supurado con toda su espléndida asquerosidad clasista esa superioridad moral tan propia de una parte de nuestras izquierdas, justamente la que se reúne bajo las siglas de Barcelona en Comú. Miserable un acto cívico, pacífico, lúdico, de expresión de una idea??? Eso es miserable??? Para nuestros comuns y su superioridad moral todo lo que sea no aplaudirlos, no rendirles pleitesía, no actuar como vasallos acomplejados, es miserable. Ellos pueden mentir. Ellos pueden insultar. Ellos pueden basar una campaña en los argumentos de la guerra sucia del Estado contra el independentismo. Ellos pueden hacer los pregones alternativos que haga falta. Ellos pueden sabotear actos, mítines, etc de otros. E incluso ellos pueden ejercer la coacción y la violencia -o cuando menos ampararla- contra todos los otros, los que no son ellos. Pero ante ellos todo lo que no sea pleitesía es miserable. "Como se atreven" han debido pensar rabiosos. Y de ahí sale el exabrupto "miserables".

- se ha querido manipular hasta lo repugnante lo de hoy enervando la condición del pregonero e insultador oficial como alguien "de barrio", que representa las otras Barcelonas. Que por lo que parece son unas Barcelonas con un plus de legitimidad sobre el resto. Se ha querido enfrentar la protesta ante un insulto a esas "otras" Barcelonas, a la genuidad y autenticidad de los barrios de extraradio, como si eso ya fuese un salvoconducto para insultar a todo un movimiento, el independentista, que es medularmente transversal.

A mi me van a venir todos estos a explicar lo que es un barrio de extraradio? A mi??? A alguien como yo, que crecí en el barrio de San Ildefonso de Cornellá de Llobregat, en plena ciudad satélite, la ciutat trapera? Pero de qué vais????? Que yo creciera en una calle sin asfaltar, fuera a un colegio público en el que éramos más de 40 en clase, que mi primera lengua fuera el castellano y que no recibiera ni una sola clase de catalán hasta que empecé el BUP, como un perfecto analfabeto... que esa fuera mi infancia y mi adolescencia... me hace meritar en algo, me da bula para nada? Pues no. Ni a mi ni a nadie, por lo tanto tampoco a quien lo instrumentaliza para convertir esa condición en atalaya desde la que insultar a los independentistas y llamar despectivamente "catalufos" a los catalanes. No, aquí no hay ninguna oposición entre "los de barrio" y "los catalufos". Y es del género imbécil rendir vasallaje a un pensamiento tan siniestro.

Y ver ahora a todos los niñatos de casa bien, los herederos de la gauche divine, haciéndose los avergonzados porque con un acto como el de hoy estábamos poco menos que ultrajando a ese exotismo que conocen como "gente de barrio", personificados en este tal Andújar... pues como que no, como que no cuela, como que por mi, que mi DNI todavía dice "Avenida Línea Eléctrica", os podeis ir a la mierda.

- se ha querido manipular confundiendo (metiendo en el mismo paquete) obra y autor. Si por una actitud vengo luchando desde hace mucho tiempo es porque jamás confundamos obra y autor. He puesto muchas veces el ejemplo de Loquillo. Para mi las canciones de Loquillo son la banda sonora de mi vida, y las escucho a todas horas. Es una obra artística excepcional, que no sólo me hace feliz: también creo que merece el mayor de los reconocimientos, ya sea a nivel de ciudad o de país. Pero en cambio el Loquillo personaje, el autor, hace mucho tiempo que dejó de interesarme, hace mucho tiempo que perdió cualquier respeto por mi parte.

No conozco la obra de Andújar, pero todo el mundo habla de ella con gran afecto y consideración, de manera que me parece la mar de bien que la ciudad le reconociese y premiase esa obra, su obra. Nada que decir, todo lo contrario, contento de vivir en una ciudad que sabe reconocer y premiar la obra de su gente que lo merece. Sí conozco en cambio de los insultos de Andújar hacia los independentista y "catalufos" en general, y como persona, como autor, no me merece ningún respeto. Puede una ciudad premiar la obra de alguien como el, que nos ha insultado? POR SUPUESTO! Debe una ciudad premiar sus insultos convirtiéndolo en pregonero de la Festa Major? JAMÁS!

Diversidad, reconocimiento a una obra, etc. todo, lo que sea.
Pero tolerancia al insultador y darle una dimensión cívica y representativa, nunca.


Y hoy, ese acto alternativo, cívico y lúdico ha sido nuestra manera de expesar ese nunca. No lo hemos hecho saboteando nada, ni silbando, ni interrumpiendo. Lo hemos hecho con un acto bonito, divertido, cívico y socialmente atrevido. Después de un enorme Toni Albà han subido al escenario unos raperos, unos chicos de barrio, que rapeaban en catalán y en castellano, y que han convertido su Rap de la Independència en un nuevo himno.

Uno de los códigos de barrio, que se aprende rápido en las calles, es el respeto, ganarse el respeto y respetar quien lo merece. Quien esta fuera de esta ley, de este código de honor del respeto, no merece nada. Y Andújar -que no su obra- está fuera de cualquier código de honor: ha faltado gravemente al respeto a quienes lo merecían y con su actitud cobarde y la de los palmeros que le rinden vasallaje no se ha ganado para nada el nuestro, todo lo contrario, únicamente nuestro menosprecio. Queda claro?

DONEC PERFICIAM


20 set. 2016

Els indys a Madrid: no serà, no ho farem, però per rucs, no per fermesa ni coherència

Avui ha tornat a saltar una altra d'aquestes ja dissortadament clàssiques tempestes de l'independentisme català en un got d'aigua.

Segons un parell de titulars, el senyor Homs hauria dit que estava disposat a votar Sanchez, sense necessitat de promesa de referèndum.

Això el senyor Homs no ho ha dit. Per tant, punt i final al tema.

Punt i final? Doncs per a mi no. Per dues coses:

- la primera, perquè lamento que no sigui cert.

- la segona perquè estic fins els collons de tota aquesta mena d'inquisidors que estan permanent escrutant tot el que passa amb l'única intenció de poder exclamar davant tota la plaça pública "ho veieu, ho veieu, són el peix al cove de sempre" i bla bla bla. Quin exercici més miserable de la pròpia vida i actitud política, dedicar-la per complet a intentar que el tema del món convergent i la independència sigui la profecia autocomplerta de la seva vida. Ells ja van dir-nos a tots que els convergents no eren indepes de fiar.

En fi. No s'hi pot fer res. Un dels frens d'aquest procés és aquesta santa inquisició, i ja ho sabem.

Però anem amb el que tenia interès en comentar, que no és perdre el temps amb frustrats inquisidors.

No, el senyor Homs no ha dit que votarà Sánchez sense acordar referèndum. No ho ha dit, però lamento que no ho hagi dit. I encara lamento més que no ho pugui dir i que no es pugui fer, que l'independentisme a Madrid estigui actuant de manera tan absurda que això no es pugui fer.

Mireu, si no ens perdés l'estètica, si no estiguéssim tan acomplexats pels nostres passats imperfectes (de CDC i d'ERC, que tots dos han fet amb els seus vots presidents del govern espanyol), si valoréssim més un sentit estratègic de les coses, si estiguéssim prou segurs de nosaltres mateixos i ens tinguéssim la confiança exigible... gestionaríem el poder que les urnes ens han donat al parlament espanyol amb molta més intel·ligència del que ho estem fent.

Com a independentista jo tinc claríssim que si la meva opinió servís d'alguna cosa diria a PDC i a ERC que votessin a Sanchez (si arriba a un acord amb els podemitos) a canvi de res, sense negociar res.

I ho faria sense cap complexe. No hi ha major llibertat que fer les coses perquè no n'esperem res a canvi, perquè no implica cap negociació, ni compromís ni res. No hi ha major exercici de seguretat i fortalesa que fer el que ningú espera fem, de fet, el que ningú vol fem.


O acordem referèndum o no hi ha res a parlar. O em follo la Bar Refaeli o no penso sucar el melindro. Els espanyols no pactaran mai un referèndum, ni els de dretes ni els d'esquerres. De la mateixa manera que jo no em follaré mai la Bar Refaeli.

I mantenir-se en aquestes posicions al meu entendre no és cap exhibició de fortalesa, de fermesa i de principis, sinó de la nostra capacitat de fer el ruc gratuïtament.

Enllaça aquesta visió amb una relíquia de l'independentisme perdedor, la de "cuanto peor, mejor". Així les coses, per als nostres inquisidors, per als nostres moralistes, el nostre moviment és tan feble que si el govern espanyol no ens donés hòsties tot el dia, l'independentisme es vindria avall, perdríem suports.

Doncs mireu, no.

A nosaltres què ens interessa?

Que el govern espanyol sigui el més feble possible. I què és més feble: un govern PP, que ha superat qualsevol impúdica vergonya a governar Espanya "en funcions" ad eternum i que cada cop que passa per les urnes rasca més vots i diputats... o un govern "experiment" entre Sanchez i el coletas? Jo ho tinc clar.

Vendetta. Sí, exercir la venjança quan i com es vol és quelcom reservat només als més forts, als putos amos. El PP porta 4 anys fent una política criminal contra Catalunya. Us sembla poc plaer treure's la xorra i, simplement per recrear-se en l'escena, pixar-se damunt el Mariano i el Riverita? Doncs jo només per veure el careto d'aquests dos ja faria.

Cortocircuitar els comuns a casa nostra i decantar-los, per la via dels fets, a una neutralitat al Parlament que evidenciaria a ulls de tot el món la majoria independentista. Està clar que la més intel·ligent estratègia antiindependentista que s'ha desplegat a casa nostra és la que han protagonitzat l'eixam comuns-podemitas. S'han omplert la boca de falsedats. Han promès el que mai estaven disposats a complir. I han criminalitzat l'independentisme. Sense negociar res sortir al faristol del congrés i, mirant als ulls a tots aquests fantasmilles desemmascarar-los davant tot el poble de Catalunya, seria molt positiu. Mireu, xatos, qui fa possible que es pugui res només som els independentistes catalans. I no ho fem perquè hàgim negociat res, sinó per deixar-ho clar davant el poble de Catalunya. El poder no és delegar perquè passi res a Madrid, sinó retenir-lo a les nostres mans. I bloquejar-los, per la via dels fets, al Parlament, neutralitzar-los definitivament.

Llençar un missatge positiu i de suport democràtic a Espanya i al poble espanyol. No tenim res contra Espanya ni el poble espanyol, tot el contrari. Volem viure en pau i volem ser bons veïns, veïns que treballin en comú tot allò que compartim. I per fer-ho no hi ha res millor que dir als espanyols demòcrates "els que us traiem de sobre aquesta lacra del Mariano i del PP som nosaltres, els independentistes, i ho fem a canvi de res, perquè ens sentim solidaris amb vosaltres, i no necessitem negociar res ni res a canvi per ajudar-vos a sortir del pou autoritari del PP i ajudar-vos a tenir una altra oportunitat democràtica".

Col·lapsar els poders fàctics, l'establishment, la casta. Tots aquests han apostat pel PP, per C's i pel sector GAL del PSOE. Han volgut que aquests tinguessin les claus. Pujar al faristol del congrés i dir "veieu aquesta clau? és nostra" i llençar-la al fons del port de Barcelona, és una hòstia descomunal de la que els costarà refer-se. Un PP que aguanta la seva ignomínia d'associació il·lícita dedicada a la corrupció simplement perquè reté el poder, es vindria avall, s'ensorraria en una crisi monumental al dia següent de perdre el govern. I això ens interessa. I què dir del Riverita. Nascut per al poder, i exclòs de tot poder. Negoci rodó. Descomposició.

Crèdit europeu i internacional per a l'independentisme. En aquests moments la situació política espanyola és una preocupació internacional. Aquest bloqueig, que ningú amb mínima cultura democràtica pot entendre, ens arrossega als indys com a part del conflicte. Que sigui l'independentisme català, sense res a canvi, qui tregui Espanya d'aquesta situació ens visualitzaria, a ulls de tots els nostres socis europeus com uns socis fiables, responsables. I això és vital per al nostre procés, perquè la intervenció i mediació internacional és l'únic que pot fer desbloquejar una sortida democràtica. Nosaltres desbloquegem Espanya i predisposem la comunitat internacional a que intervingui per desbloquejar el procés.

Desjudicialització del procés independentista. No s'ha de negociar res. Ni els bons dies. Però és obvi que el PSOE de Sanchez i el Podemos del coletas & cia no és l'autoritarisme del PP. No hem de negociar res. Res de res. Però sabem que tot i que políticament la posició de PSOE i Podemos sigui la mateixa que el PP en relació al procés independentista a Catalunya, seria possible gestionar-lo políticament, lluny dels tribunals.

I seguir endavant. Com si res. La independència no es negocia a Madrid. No entenc aquesta dèria de dir ens tanquem en el cuarto oscuro fins que no acordem un referèndum. Va per favor, no siguem patètics. Els espanyols no negociaran mai un referèndum. La independència serà un procés unilateral o no serà. Esperar res de l'estat espanyol és absurd. Tan absurd com demanar el vot per anar al Congreso per no fer res, per no jugar cap carta, per confondre fermesa amb tonteria i postureo. El procés serà unilateral o no serà. I tindrà mediació internacional o ens enquistarem en el conflicte, i per a aquesta mediació internacional evidenciar la força indy amb gestos de responsabilitat, ens fa guanyar molt i molt crèdit.

És a dir, que jo, com a independentista, no entenc que no tinguem claríssim que si Sanchez i Coletas arriben a un acord cal votar-hi a favor SENSE NEGOCIAR RES, sense ni tan sols parlar-hi, amb cap d'ells. Més enllà de la testosterona de dir "som inflexibles", no sóc capaç de veure cap argument per no exercir la nostra força.  

De fet aquesta absurditat, aquest deliri improductiu, estètic, només s'explica per la fatal combinació de dues circumstàncies:

- l'acomplexament convergent -que entenc- a fer una política inteligent a Madrid. I dic que l'entenc perquè tots sabem que si ho intenta tota aquesta legió d'inquisidors s'hi llençaran a sobre amb una violència tan salvatge que només de pensar-ho fa ganes de tancar-se a un bunquer nuclear. Però també perquè encara és massa recent l'època del peixalcovisme, i aquesta transició tan ràpida enlluerna massa.

-que ERC segueix instal·lada no en fer coses en clau de país, sinó en clau d'hegemonia sobiranista. ERC ha optat, dues eleccions seguides, per regalar el triomf als Comuns/podemites, amb tot el que això implicava de qüestionament internacional de la legitimitat democràtica per la independència assolida el 27S. I ho ha fet perquè està absolutament encegada per la disputa de l'hegemonia en el sobiranisme al món convergent.

Des d'aquest punt de vista, en aquest escenari, ERC pensa que a la tercera va la vençuda, i que si bé en les dues eleccions prèvies la seva miopia ens ha comportat dues derrotes, a la tercera per fi aconseguiran marcar distància amb el món convergent. I a aquest objectiu ho aboca tot, per provocar unes terceres eleccions que els hi donin una tercera oportunitat d'esdevenir hegemònics. Ni que això impliqui perdre les oportunitats que estem perdent per la independència.

I així estem. Pels uns i/o pels altres, confonent fer el ruc amb fermesa. Rebutjant gestionar amb intel·ligència la nostra força, la força indy. Buscant l'aplaudiment estèril del no-res enlloc de fer, a cada moment, allò que més ens convé, sense complexos. Prefereixo el risc de provocar coses que el comfort dels copets a l'esquena per no fer res. 

DONEC PERFICIAM

13 set. 2016

De ple en el tram final -i decisiu- per fer la independència. La meva visió de com hi arribarem

Per què estem en el tram final?
Estem en el tram final perquè el procés ja ha esgotat totes les seves etapes. No hem completat encara tota la feina que cal per estar a punt, però s'està avançant. Que encara quedi feina a fer no és contradictori amb que hàgim passat totes les pantalles que havíem de passar.

Però perquè això sigui així, per realment estar dins del tram final, cal encara dues coses que s'han de produir aquests mesos de setembre i octubre: superar la qüestió de confiança i aprovar els pressupostos. Sense aquestes dues coses voldria dir no tenim majoria parlamentària per fer la independència i hi hauria una frenada, amb convocatòria de noves eleccions. I ja veuríem què en sortiria, d'un escenari de descomposició així, perquè segurament estaria dominat per la tendència centrífuga de totes les forces sobiranistes, no per la necessària unitat.

Si aquestes dues fites parlamentàries se superen, sense cap mena de dubte estarem en el tram final del procés. I el desenllaç es produirà en els propers 12 mesos.

Al desenllaç s'hi pot arribar de maneres diferents:

- que ho precipiti l'Estat o que ho fem nosaltres. Segons què faci l'Estat els propers mesos pot precipitar un acte de sobirania que implicaria, de facto, la declaració d'independència. Ara mateix al damunt de la taula hi ha un tema clau, com serà què farà el Tribunal Constitucional amb la Presidenta del Parlament, en una resolució que ha de produir-se, d'acord als propis terminis del TC, d'aquí a dos mesos i un màxim de sis.

O l'acte de sobirania el podem fer nosaltres, quan ens sembli el moment adequat per fer-ho. Seria una Declaració Unilateral d'Independència.

- acordadament o unilateralment. Tot sembla indicar que el desenllaç serà unilateral, inevitablement unilateral, atès el tancament antidemocràtic de l'Estat. Però com deia avui en Partal, l'Estat comença a veure que la part catalana no ens tirarem enrere, i potser en l'últim moment, accepta una referèndum pactat. Crec que és altament improbable, però la determinació catalana per arribar-hi, sense cap por a la via unilateral, podria moure alguna cosa. Si tot segueix igual, el desenllaç serà unilateral, en seu Parlamentària, en forma de DUI.

- per un fet imprevisible o d'acord al previst. Un cop instal·lats com estem en la fase desenllaç són molts els fets absolutament imprevisibles que precipitin que es desencadeni el moment final. El desenllaç Forcadell n'és un, però n'hi poden haver més. D'acord al previst vol dir que seguint el full de ruta quan Govern cregui que es donen les circumstàncies, dintre dels propers 12 mesos, desencadenarà el moment final.

Què vol dir i per a quan està reservada la desobediència?
El moment final, l'acte de sobirania, etc. portarà associat un acte de desobediència. Aquest acte implicarà que deixem d'estar sotmesos a la legislació espanyola i el seu poder no pot imposar-se a Catalunya. Serà un acte únic de desobediència, que donarà pas a un nou sistema jurídic a Catalunya de caràcter provisional, de transició.

La desobediència serà un "click", mai, en cap cas, una decisió de començar a desobeir sin ton ni son. Això no passarà mai. Aquí hi ha un ordenament jurídic, i es compleix. No començarem a desobeir en tot allò que ens roti i quan ens roti. L'acte de desobediència serà únic i durarà la fracció de segon per entrar en vigor un nou ordenament jurídic al que estar jurídicament vinculats, sense cap buit legal, sense cap caos, ordenadament. I l'acte de desobediència seran Govern i Parlament els qui decidiran quan i com fer-lo.

Què passarà després d'aquest acte de sobirania que ens declararà independents?
Doncs no ho sabem. Sabem el que nosaltres hem de fer, sabem que necessitem estar preparats per tal que aquest fet, la independència i assumir per tant tot el poder a Catalunya, el puguem gestionar, generi els efectes que volem tingui i el país es mantingui ordenadament tranquil i funcionant. Això que sabem necessitem estar preparats són les estructures d'Estat. Els irresponsables que parlen de "processisme" despectivament menteixen o enganyen, sobre les necessitats que tenim per poder fer efectiva la independència. I en totes aquestes necessitats s'està treballant. En identificar-les i en preveure fins al màxim com abordar-les. És l'única manera d'estar preparats.

No podem eliminar al 100% les incerteses, però sí és exigible que en tot allò que podíem treballar, s'hagi treballat per quan arribi el moment de la independència.


Per a que la nostra independència sigui efectiva no només cal que la proclamem, sinó que generi dos tipus d'efectes:
- en l'ordre intern, és a dir, en la capacitat de ser l'autoritat efectiva sobre el nostre territori
- en l'ordre extern, és a dir, en que allò que fem sigui reconegut internacionalment.

És molt important tota la feina de formigueta, discreta, que s'està fent des de fa molt de temps perquè la nostra independència no sigui ignorada. Si la comunitat internacional ens ignora per complet haurem fracassat. En canvi si la comunitat internacional reacciona, ni que sigui lentament i amb prudència, la nostra independència deixarà de ser virtual i començarà a produir efectes, convertint-nos en un subjecte de dret internacional.

És molt difícil que la reacció internacional sigui immediata, però serà determinant també per l'efectivitat de la independència en l'ordre intern.

D'alguna manera un cop declarada la independència hem de ser capaços d'administrar tot el país. Això vol dir d'aplicar el nou ordenament jurídic, de fer-lo complir, de ser autosuficients econòmicament per poder pagar tots els compromisos que deriven de la hisenda pública (pensions, subsidis, sous, etc), d'assumir íntegrament la seguretat del nostre territori, persones i instal·lacions, i les seves fronteres. Això haurem de ser capaços de fer-ho, d'una manera o una altra. Però no dependrà només de nosaltres, dependrà, i molt, de la reacció de l'estat espanyol.

Què farà l'estat espanyol, com reaccionarà?
Al meu entendre l'estat espanyol el que és impossible que faci és reaccionar de manera violenta, emprant, com és la seva tradició, la força per sufocar la voluntat popular catalana. No veig als tancs entrant per la Diagonal, no veig l'artilleria desplegada a la Plaça Sant Jaume apuntant el Palau de la Generalitat.

Jo crec que la reacció de l'Estat espanyol, que hi serà, es pot articular a partir dels següents elements estratègics:

- front institucional i jurídic, que és el que estan fent fins ara. Mesures legislatives i judicialització. Negació de cap validesa a res del que faci Govern i Parlament.

- tallar l'aixeta dels recursos econòmics a la Generalitat, ofergar-la i generar un conflicte intern via el patiment de la gent, de la molta gent que depèn dels recursos públics.

- recuperar el control dels Mossos d'Esquadra. Aquesta competència l'exercim per delegació. En termes jurídics un simple decret estatal pot posar tota la nostra policia sota comandament del Govern central, amb el que esclataria un conflicte transcendent, ja que del control de Mossos depèn la capacitat de fer complir l'ordenament.

- aplicar, perquè orgasmi l'Albiol, el 155 i anul·lar les institucions catalanes, assumint o delegant el poder a Catalunya en un nou Govern provisional designat a dit o directament des de la Delegació del Govern.

En tot cas aquest serà el segon moment clau del desenllaç del nostre procés. El primer moment clau serà l'acte de sobirania que impliqui la independència i un nou ordre jurídic a Catalunya. El segon serà com es resoldrà el xoc de legalitats i institucional que desencadenarà l'estat espanyol.

Si aplica el 155, però el Govern segueix desplegant les seves funcions, i el govern espanyol no pot fer efectiva l'anul·lació, haurem guanyat nosaltres.Si talla l'aixeta, però el Govern català pot posar en marxa mecanismes de finançament que li permetin una certa autonomia financera, haurem guanyat nosaltres. Si Mossos es mantenen fidels a la seva actual cadena de comandaments, haurem guanyat nosaltres.

I aquest serà un dels moments crítics del procés, en el que tots nosaltres, la gent, serem més importants, més decisius. Si quan l'Estat espanyol desencadeni aquesta resposta nosaltres, la gent, de debò no tenim por i de debò sabem estar a l'alçada, omplirem tots els llocs estratègics i claus del país per protegir la nostra sobirania, cívicament, pacíficament, però efectivament. Si omplim la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella, i ens hi mantenim ferms, protegint les nostres institucions, el nostre Govern i els nostres diputats i Parlament, l'estat espanyol no podrà imposar la seva autoritat.

No es tracta d'aixecar barricades ni de fer cap cosa estranya. Es tracta de, cívicament, pacíficament, fer, convertits en multitud, impossible a l'estat espanyol actuar contra Govern, contra el President o contra els consellers. I igual amb el nostre Parlament.

El moment definitiu
Quan hàgim fet tot això encara no haurem aconseguit res, simplement ho haurem precipitat tot i estarem de ple instal·lats en el conflicte, perquè ni nosaltres podrem vinclar i provocar la "rendició" de l'estat espanyol, ni l'estat espanyol ens podrà "vinclar" i provocar la nostra rendició, excepte provocant un impossible Tiananmen al cor d'Europa.

D'aquest moment en el que estarem instal·lats de ple en el conflicte, d'un conflicte en el que una part, la catalana, haurà exercit la democràcia i haurà proclamat un dret universal, i en el que l'altra part, tot i estar mancat de legitimitat, exercirà tota la seva força institucional i judicial possible i tota la seva capacitat d'influència internacional com a soci fiable que és de la comunitat internacional, per aixafar el nostre "aixecament".

I d'aquest atzucac només veig una manera de sortir-ne raonablement: amb la mediació internacional. Si nosaltres ho hem fet prou bé, si hem sabut explicar al món la legitimitat que ens assisteix, democràticament, per fer el que estem fent, si hem aconseguit un mínim de suports, cal esperar que la comunitat internacional no es desentengui d'aquest conflicte al cor de l'Europa Occidental.

En una situació així és l'únic escenari possible per fer un referèndum d'independència, que sigui auspiciat per la comunitat internacional, imposat a les dues parts, que l'hauríem d'acceptar en tots els seus termes i tutelat i supervisat per organismes internacionals.

Seria un escenari en el que associat a les condicions del referèndum hi hauria compromisos per a les dues parts, tant per al cas de victòria independentista com de derrota. Uns compromisos òbviament d'acceptació del resultat, però també en relació al deute de l'estat espanyol, a les seves infraestructures a Catalunya, actius i passius, presència en organismes internacionals, etc.


Per a que aquest escenari sigui possible haurà estat clau tot el que s'ha fet des que es va iniciar això que hem conegut com a procés. Haurà estat clau l'exemplar mobilització popular que hem protagonitzat cada Onze, tan massiva, tan cívica, tan pacífica. Haurà estat clau carregar-se de legitimitats elecció rere elecció, i amb tots els intents de trobar una sortida democràtica i negociada. Haurà estat clau el precedent del 9N, la nostra determinació i intel·ligència per fer-lo sense que l'estat pogués impedir-ho.

Per a que aquest escenari sigui possible la comunitat internacional ens haurà de reconèixer com un soci fiable, no com un país de tarats que volen muntar un règim bolivarià al sud d'Europa.

Per a que aquest escenari sigui possible, la comunitat internacional haurà de tenir plenes garanties i convenciment que la nostra proposta és exemplarment democràtica i ofereix plenes garanties als drets de tots els ciutadans de Catalunya, econòmics, polítics, jurídics, lingüístics, etc. Per això és tan important el consens polític entre els grans partits independentistes de garantir l'oficialitat de català i castellà.

Una visió global del moment:
Hem arribat on som perquè hem fet moltes coses i les hem fetes molt bé. El que estem fent i el que anem a fer és d'una complexitat i dificultat extraordinària, el que estem fent i el que anem a fer és... èpic.

No existeixen dos processos independentistes iguals. Uns hi arriben d'una manera i uns d'un altra. Cap precedent ens serveix com qui tria la manera d'arribar-hi, a la carta. Tant de bo tinguéssim un TC com el que van tenir a Canadà que va obrir una via democràtica. Tant de bo l'estat espanyol tingués una mica de la qualitat democràtica del Regne Unit, amb la seva capacitat d'acordar un referèndum vinculant. Ni Quebec ni Escòcia no van, però ser independents. No només cal trobar la manera d'arribar-hi, sinó assegurar que en arribar-hi som majoria, hem treballat per convèncer els nostres veïns, fins ara ho hem fet, però hem de seguir.

L'estat espanyol és un enemic temible. És un estat molt fort. Té un enorme poder. I està plenament reconegut i homologat en termes democràtics i com a soci fiable dels seus aliats. L'estat espanyol no és una URSS en descomposició com quan els Bàltics hi van arribar.

Nosaltres hem fet la nostra pròpia via. El que coneixem com a procés ha despertat l'admiració a tot el món. I fins ara hem ofert una imatge de compromís amb la democràcia i amb la llibertat i els drets col·lectius i individuals exemplar, i això ens ha omplert la motxila d'una legitimitat i credibilitat que hem de maldar per conservar íntegrament.

Sí, estem en el tram final. Ara hem de concretar, ara estem en condicions i és el moment de fer-ho. No hi ha marxa enrere. Govern i Parlament tenen la responsabilitat de fer-ho, de triar el moment o de respondre a una situació creada exercint la sobirania. I nosaltres, la gent i la societat civil organitzada tenim la responsabilitat de defensar la nostra sobirania quan l'exercim.

I esperar, llavors sí, que la mediació internacional faciliti una sortida ordenada, democràtica, negociada, arbitrada, tutelada, que inclogui, necessàriament, el referèndum d'independència.

No veig possible que entre l'acte de sobirania que protagonitzarem els propers mesos i fer efectiva la nostra independència, tant internament com internacionalment, ens puguem dedicar a fer constitucions, ni processos constituents, ni eleccions, ni referèndums unilaterals.

Veig que a aquest declarar-nos independent seguirà un període de profund trasbals i de màxima tensió del que, atès que davant tenim l'estat espanyol i la seva ceguesa autoritària i antidemocràtica, només una decidida intervenció internacional ens pot permetre una sortida com la que volem i desitgem, democràtica, amb un referèndum i amb plenes garanties per a tots.

Venen els mesos més decisius de les nostres vides i de la Catalunya contemporània. Per sortir-ne victoriosos haurem de ser molt forts. I en aquest moment tan transcendent i exigent crec que és bo tinguem present la saviesa de Ramon Muntaner:
 I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà"

La nostra fortalesa ha de ser la de la mata de jonc, la unitat i la flexibilitat, no la de la rigidesa ni la desconfiança entre nosaltres.

SOM-HI

DONEC PERFICIAM

7 set. 2016

SUPERILLA, SUPERTONTERIA I SUPERINCOMPETÈNCIA

Dilluns al matí uns operaris de la senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, van agafar unes quantes tanques que hi posava "superilla", van tallar el trànsit en un munt de carrers d'unes quantes illes de cases del Poblenou, van dir als de les bicis i els monopatins que allò era seu i així va quedar solemnement inaugurat el més gran i ambiciós projecte de transformació urbana d'aquesta tropa de la Colau & cia: LA SUPERILLA.

I ja està. Això és més o menys el que sabem, que per tota una sèrie de carrers d'un perímetre d'illes de cases del Poblenou no hi podran circular els vehicles.

Això sí. Per a que en aquests carrers no hi hagi circulació l'han desviada a la resta de carrers del barri, saturant-los, omplint-los de cotxes, autobusos, camions, circulació... i sumint el barri en un col·lapse circulatori que amenaça de cronificar-se.

No sabem res més. Ni quins són els objectius, ni que es pretén, ni que s'espera obtenir, ni perquè s'ha fet així, etc.

Així les coses la superilla en realitat és una superestafa, una mostra esfereidora de la superincompetència d'aquesta alcaldessa i el seu equip.

PETIT APUNT SOBRE POLÍTIQUES PÚBLIQUES (plantejament i avaluació d'idoneïtat)
Mireu, una de les meves àrees d'especialització professional, al costat del tractament d'informació, és l'avaluació de polítiques públiques, singularment en l'àmbit educatiu. He estat avaluador de qualitat d'agències públiques catalanes, andaluses, gallegues i també del Ministeri. Tinc per tant una certa formació, uns certs coneixements i una certa experiència en metodologia d'avaluació, aplicable a les diferents polítiques públiques de les diferents administracions.

Molt succintament: per a que una política pública estigui adequadament formulada cal que tingui ben definits els seus objectius, tenir identificat què es persegueix posant en marxa aquella política. Amb els objectius clars, es formulen les mesures que integraran aquella política. I, finalment hi ha d'haver una sèrie d'indicadors que ens permetin, a partir del punt de partida inicial, expressar de manera quantificable allò que volem assolir. Han de ser indicadors coherents en relació a les actuacions que es realitzen, per poder monitoritzar el desplegament de la política i, d'acord a la programació o previsió que hàgim fet, l'assoliment dels resultats esperats o volguts.

I amb totes aquestes coses és possible avaluar una política pública. I de tot això que tan succintament he dit que forma part d'una política pública mínimament ben formulada en el cas de la superilla no hi ha res de res.

Però abans de seguir amb el tema de la superilla permeteu-me que us posi un exemple que ha esdevingut un clàssic en els processos de formació en l'avaluació de polítiques públiques. Es tracta de la mesura que va posar en marxa el tripartit de reducció de la velocitat de circulació a l'àrea de Barcelona a 80 km/h.

La mesura tenia uns objectius molt clars, públicament expressats: reduir la contaminació i reduir la sinistralitat.

La visió amb la que s'impulsava aquesta mesura era que l'emissió de CO2 és menor a 80km/h que a l'anterior límit, i que aquesta reducció de la velocitat implicaria una reducció també de la sinistralitat, de manera que això comportaria simultàniament una major fluïdesa en el trànsit, atès que els accidents causen una gran afectació a la circulació.

Els objectius i la visió de la política disposaven d'un diagnòstic de la situació, que posava èmfasi en els elevats nivells de contaminació que s'havien assolit l'any anterior i que eren els que havien precipitat la mesura. I també es recollia què s'esperava obtenir.

A l'any de posar-se en marxa la mesura el llavors conseller de mediambient, sr. Baltasar, va sortir eufòric a explicar com s'havien reduït els nivells de contaminació en relació a l'any anterior. I va qualificar d'un èxit extraordinari aquella mesura que havia permès allò. La mesura, també cal dir-ho, havia despertat no poques crítiques, algunes també tècnicament molt ben formulades.

Fins aquí podríem dir que aquest cas s'explicaria com a modèlic, o un cas d'èxit. Però no és ben bé així. Els indicadors amb els que es mesurava l'impacte de la política eren incomplets, excessivament simplistes i no eren coherents en causa-efecte, de manera que s'atribuïen resultats a mesures sense cap correcció, amb vincles espuris o amb imputació d'efectes provinents d'altres circumstàncies.

Efectivament la contaminació s'havia reduït en els termes que eufòricament explicava el conseller, i que ell atribuïa, inequívocament, a la limitació de 80km/h.

Però les coses en la realitat havien anat de manera una mica diferent. L'any abans de posar en marxa la mesura, quan es van assolir aquells nivells de contaminació tan perillosos... havia estat un any d'una extraordinària sequera. Tan excepcional va ser aquella sequera que tots recordareu com aquell mateix conseller, Baltasar, d'ICV-EUA, va acabar invocant a la Mare de Déu de Montserrat perquè ens portés aigua, pluja.

I tothom sap que un factor decisiu en els nivells de contaminació té a veure amb les condicions climatològiques. L'absència de pluja i un anticicló persistents disparen els nivells de contaminació. I la pluja els fa baixar radicalment.

Doncs bé, curiosament, després de la invocació a la Moreneta i de la posada en marxa d'aquesta política pública de la limitació de velocitat, aquell any següent va ser d'una pluviositat extraordinària. Així, en un any vam passar d'una sequera atroç a uns registres rècord de pluja.

I vet aquí que quan algú -que no va ser el conseller- va imputar les condicions meteorològiques a la reducció de contaminació es va veure que aquesta reducció que el conseller atribuïa a la seva mesura en el fons, el gruix de la seva reducció, es devia únicament a que havia plogut més que l'any anterior.

I fins aquí la petita aproximació a polítiques públiques i com avaluar-les. Si he aconseguit situar els seus elements bàsics, em serà més fàcil explicar perquè la superilla és un superfrau, una superincompetència.

Què persegueix la superilla? No se sap. Com a molt et deixen anar aquesta cursilada de gilipollez de "retornar la ciutat als veïns", com si la circulació pels nostres carrers fos un acte maquiavèlic que persegueix recloure els veïns a les seves cases i no deixar-los sortir al carrer. I també, com a molt, et diuen que és "fer visible que podem tenir una altra ciutat, sense cotxes, sense trànsit, sense fums" i els més agosarats diuen "és un primer pas" per reduir els cotxes a la nostra ciutat", i això ho diuen amb un cert to emfàtic, com si volguessin dotar de transcendència el moment i les seves paraules, per a la posteritat.

Doncs bé, com que això és el que tenim, anem a mesurar la coherència entre mesura i objectius (ehem).

Imaginem que efectivament la mesura vol "retornar la ciutat als veïns". Quina classe de mesura és una mesura que treu tot el trànsit d'un carrer i el passa al carrer del costat? Què passa, que retornem a uns veïns i desposseïm i martiritzem saturant-los amb tot el trànsit a uns altres? És de bojos. Fail.

Imaginem que la mesura vol reduir l'ús del cotxe privat. Quina classe de mesura per reduir és la que, tornem-hi, només desplaça el trànsit a un altre carrer i no afegeix ni un sol element més que faciliti la mobilitat, ni una sola millora més en les estratègies de mobilitat no privada????? Una farsa, una estafa.

Tornem un moment a aquesta cursilada de "retornar la ciutat als veïns": urbanísticament l'execució patètica d'aquesta idea de "superilla" que ha fet la Colau és demencial. La superilla, el que de debò ha fet és generar un espai aïllat, no un oasis, sinó un espai al que no s'hi va, pel que no s'hi passa, que quedarà com un forat negre al mig del barri, fora de la trama vital de la ciutat, fora d'allò que ens permet descobrir i viure. Avui m'hi he passejat. Carrers totalment desèrtics. Els quatre sumbats de les bicis fent el cabra pels carrers. Un avi allà al fons, en un xamfrà, mirant desorientat al seu voltant sense entendre què estava passant. I uns botiguers extraordinàriament irritats, perquè ja s'ho veuen venir.

Què entenem per "retornar"? Paralitzar? Aillar? Un silenci que fins i tot fa por, tan fantasmagòric i artificial que et sembla estar en un episodi de Walking Dead i que en qualsevol moment se't llençaran a sobre uns zombis.

No, més enllà del frau que seria retornar a uns i castigar als altres, això no és retornar res. Això és una rucada.

Una actuació com la que s'ha fet, de posar quatre tanques amb el nom de "superilla" per impedir pas de vehicles, desviar tot el trànsit als carrers adjacents i res més, és un frau. Una actuació així, desconectada de qualsevol altra possible acció, aillada, com una erupció és d'una superincompetència esgarrifosa. A què juguen? Com poden jugar així amb els veïns? Com poden ser tan arbitraris? com poden generar un model de polítiques que "beneficia" a uns i "castiga" a uns altres tan arbitràriament?

"No vegis quin silenci ara per les nits" em deia un veí de la superilla, "és increïble, no se sent res, fa por i tot de vegades". Fora de la superilla una veïna d'un carrer al que han desviat el trànsit de tres autobusos diürns i un parell de nocturns em mirava incrèdula "visc en un primer, estic desesperada, no sé què fer, és tot el dia i és tota la nit, i així de sobte". Doncs sí. A uns, des d'aquest punt de vista del soroll els ha tocat la loteria i als altres, la crucifixió. Arbitràriament.
  • És evident que una política pública que hagués tingut per objectiu reduir el soroll hauria d'haver estat pensada per a tots els veïns. Doncs no.
  • És evident que una política pública que hagués volgut reduir la circulació de cotxes hauria d'haver estat plantejada globalment, per a tota la ciutat, i connectada, sobretot, a mesures de millora del transport públic. Doncs no, res.
  • És evident que una política pública que vulgui reduir els fums no ho fa portant tots els fums al carrer de sota.
Més enllà de l'estafa i incompetència que evidencia la superilla, hi ha alguna cosa al darrere de tot plegat que encara ho fa tot molt més inquietant: Quan aquesta gent de la Colau pensen en la ciutat i la seva gent, i les seves necessitats, i el futur que s'imaginen... què hi veuen?

Perquè a mi el que avui m'ha semblat és que la seva ciutat és una ciutat de gent que s'està al carrer, que vagueja, que no va enlloc, que s'asseu a un banc, que mira els de les bicis i que recorre el tram del portal de ca seu al xamfrà com si el custodiés.

Per un moment la ciutat ha esdevingut la Lola de la mítica cançó de Los Suaves, quan diu "no trabaja pasa el rato".

Aquesta gent de la Colau tenen al cap i projecten una ciutat de gent que "pasa el rato", no de gent que treballa. La ciutat dinàmica, emprenedora, de la gent que treballa, que té necessitats de mobilitat, que es desplaça perquè fa coses, que es desplaça perquè ho necessita, que va fora, que ve de fora, que porta coses, que deixa coses, etc... aquesta ciutat i aquestes persones no interessem a la Colau. Fem nosa. I pel que sembla no pensa prendre cap mesura que ens beneficiï.

En el fons no és d'estranyar. La Colau sempre ha viscut de subvencions a xiringuitos que convertia en sous, en paguitas.

La superilla és la Icària del model Colau, una ciutat de gent que no fa res, o bé perquè són pensionistes o bé perquè han aconseguit estendre els subsidis i les prestacions. Si es pot viure amb un subsidi, per a què treballar? 

I la superilla sí que llavors veiem és coherent amb aquest model econòmic, de subsidis i prestacions. La superilla sí que respon a aquest model de ciutat i de ciutadans, de gent que no ha de fer res, que no necessita anar enlloc o que té tot el dia per per anar-hi, sense presses. Una ciutat "para pasar el rato".

Cap al vespre, m'he segut en un banc, mirant el no res, la no vida, contagiat una mica d'aquesta malaltia de girar-se quan de sobte sents un soroll o quan veus un veí sortir d'un portal "on anirà aquest?". I llavors, sense adonar-me'n, m'he trobat tararejant Los Ronaldos "estamos aquí sentados, estamos viendo la vida pasar..."