10 d’ag. 2020

JUNTS: com hi arribo, perquè me n'he fet i hi participo i perquè per a la nostra generació és l'última estació, ESPERANÇA, per fer la independència

Més d'un cop m'heu sentit dir que els qui destinem una part del nostre temps a fer anàlisi política, com és el meu cas, des de fot ja més anys dels que recordo, d'alguna manera estem obligats a ser transparents amb els compromisos o posicionaments polítics que adquirim.

Des d'aquest punt de vista em plau informar-vos a tots els meus lectors que m'he fet de Junts, m'hi he associat i ja he participat en els processos interns de votació.

És la tercera vegada a la meva vida, des de l'any 84 que vaig començar la meva militància indepe, que em faig d'un partit polític.

Com ja molts de vosaltres sabeu vaig començar a militar a la Crida a la Solidaritat. Era l'any 84. Vaig tenir la sort de tenir uns lideratges com els de l'Àngel Colom i en Jordi Sànchez, dels que vaig aprendre molt.

El 1987 hi va haver la Crida Nacional a ERC, i hi vaig participar. I em vaig fer d'ERC. El primer carnet de partit polític que tenia. Com que érem joves, bàsicament vam desenvolupar la nostra activitat militant a les JERC.

Alguns dels companys que vaig conèixer ja a les JERC estudiaven, com jo, a la Facultat de Dret de la UB, i eren de la FNEC. Me'n vaig fer. I vaig acabar abocant totes les meves energies al sindicalisme estudiantil independentista de la FNEC, de la que vaig ser coordinador de la UB.

En algun moment d'aquells anys em vaig desconnectar d'ERC, i em vaig donar de baixa.

A començaments dels 90s, amb altres companys, vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, una experiència d'independentisme de base, transversal i d'activisme local que vam impulsar seguint l'exemple dels companys de Sants. Vam ser els dos primers casals d'aquest tipus.

En aquella època (fins finals 92) també feia de coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya, pel reconeixement internacional de l'esport català, de cara als Jocs del 92.

La segona meitat dels 90s vaig dedicar el temps que abans no havia pogut dedicar a completar el meu CV acadèmic (diploma d postgrau i 2 màsters) i professional, via oposicions, a l'àmbit universitari.

Al 2003 vaig participar de la creació i posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser vicepresident.

A tot això, jo sempre havia continuat votant ERC. I així va ser fins el segon tripartit, quan ERC regala la presidència a Montilla. Llavors em desconecto de tot políticament, passant a viure amb intensitat la meva afició pel Barça. I activo un blog on començar a abocar tot el que em passava pel cap. Llavors Carretero planta cara a la direcció tripartita d'ERC, i amb molts altres blogaires del moment, li donem suport. Però no pot amb l'oficialisme.

El 2009 Reagrupament es converteix en partit polític, i m'implico del tot en la seva fundació. És la segona vegada que tenia un carnet de partit polític a les mans.

Però duraria poc. Per coses que ara no venen al cas, tot i haver estat escollit membre de la directiva, el 2010 vam plegar.

Molts dels meus companys van participar de la creació de Solidaritat, amb en Jan Laporta. Però jo no ho vaig veure clar, o estava cansat del tema partits, i no no hi vaig participar. Aquell fugaç carnet de Rcat havia estat el segon en la meva trajectòria vital i política, i des d'aquell 2010 i fins ara, que m'he fet de Junts, l'últim.

A nivell cívic vam seguir impulsant l'incipient moviment blocaire, amb la posada en marxa de BAT BLOCS (Blogs Against Tripartit), un espai amb desenes de blocaires implicats als que ens unia ser conscients de la catàstrofe nacional que era el Tripartit, que denunciàvem amb el nostre activisme blocaire.

En aquells anys també em vaig implicar com a voluntari a les consultes per la independència que s'havien iniciat a Arenys. ja fos en tasques de seguretat, com a la Garrotxa nord, o més en tot el procés com a Cornellà o Barcelona. I d'alguna manera situat en aquest entorn d'activisme, el 2009 també vaig participar en l'organtizació de la històrica mani dels Deu mil a Brussel·les.

Al costat de tot això, també em vaig implicar en iniciatives de memòria història i democràtica, com la relativa a la preservació de les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre, de la memòria de l'independentisme des de l'època de la república, guerra civil i franquisme, i en commemoracions com la del Corpus de Sang o l'homenatge als Germans Badia.

El 2012 vaig començar a participar en el procés fundacional de l'ANC, primer de tot com a voluntari en temes de seguretat (p.ex. a la mani Onze 2012 o a l'assemblea fundacional al Palau Sant Jordi, Via Catalana, Concert per la Llibertat Camp Nou, etc).

La major implicació -en tots els sentits- em portaria fins a ser escollit Secretari Nacional, tot i que amb mandat molt breu, perquè vaig plegar després d'unes potser poc afortunades declaracions personals, tot i que del tot correctes en allò que denunciava a nivell personal.

El 9N, vaig participar com a Gestor de Procés al barri on havia crescut, Sant Ildefons, a Cornellà. I també l'1-0, al mateix barri, a Sant Ildefons.

Des del segon tripartit d'ERC, amb Montilla, no havia tornat a votar ERC. 
 
En termes de vot, de felicitat per la papereta que tenia a les mans, Junts pel Sí, el 27S del 2015, ha estat el que d'alguna manera jo sempre he volgut. Tristament, va durar poc.

Vist des d'ara, tot el que va del 9N fins el 21D 2017 ho recordo com un no parar. Non Stop. 
Del gener 2018 fins ara podríem resumir-ho en dos eixos:

- participar en tot el que podia en els moviments de solidaritat contra la repressió a l'independentisme, a tots els nivells, assumint que mai, ni un sol dia, podia deixar de pensar en la injustícia que estava patint tantíssima gent, començant per presos i exiliats.

- digerir com he pogut que l'1-0 no vam poder assolir els nostres objectius, malgrat l'extraordinària, excepcional, implicació de tothom, mobilització popular i gestió tècnica del procés per fer-lo possible. I dic digerir com he pogut perquè tot i que no és fins ara que tenim evidències rotundes de tot el que va passar, i malgrat entrar com entrava als nostres "plans" que no ens en sortíssim, és molt i molt trist que això passés per la falta d'unitat interna, per no tenir blindades les confiances entre tots els actors.

Fer-me de Junts

Quan el President Puigdemont va anunciar que es posava en marxa una nova proposta política vaig tenir claríssim, des del primer moment, que me'n faria.

I així ho vaig fer. M'hi vaig afiliar. Tercera vegada a la meva vida que em donava d'alta en un partit polític.

Junts ha nascut en unes circumstàncies molt complicades. I des de tots els punts de vista: líders a la presó i a l'exili, sabotatges interns de la direcció de Pdecat, les limitacions de fer-ho en plena pandèmia Covid-19, ser sempre l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, etc.

Però avui, quan estava marcant els vots dels diferents membres de la direcció que votava telemàticament, no he pogut evitar sentir un gran orgull pel que estava fent. Tants noms amb els que he compartit tant. Tants noms que per a mi representen molt.

Començant pel President Puigdemont, que és el més gran lideratge que té el nostre país i el moviment independentista.

Seguint pel Jordi Sànchez, que em va obrir la porta de la seu de la Crida, l'any 1984, quan vaig anar-hi a fer-me'n, i amb qui tant i tant hem compartit.

Quin luxe i quin honor poder votar per a aquesta direcció gent tan extraordinàriament compromesa i preparada a la vicepresidència, com els estimadíssims Jordi Turull, Elsa Artadi i Josep Rius. I el mateix sentiment votant la resta de membres de la direcció, com el tan gran com jove Aleix Sarri (un dels caps polítics més ben "moblats i estructurats" del nostre país), com en Marcel Padrós (tan discret com imprescindible), com l'estimadíssima Míriam Nogueras, que sempre hi és, com aquest exemple per a tots que és la sòlida acció política de la Gemma Geis, com la incansable Aurora Madaula i com aquest lideratge descomunal, excepcional, de la Laura Borràs, única, sòlida, valenta... i per tot això odiada i perseguida per aquest estat demofòbic.

Aquest 2020 fa 36 anys que vaig iniciar la meva militància independentista. Com heu pogut veure, gairebé sempre en militància de base, anònima, pel que calgui. 36 anys d'encerts i d'errors, suposo, perquè cap de nosaltres som infal·libles. 36 anys d'honestedat plena en la lluita: per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, que deia l'exemplar militant Antoní Masseguer.

Anar-hi sempre. Perquè sense anar-hi sempre, impossible vèncer.  
I és curiós...

Aquells anys de la dècada dels 80 que vaig començar a militar a l'independentisme, si m'haguessin preguntat si veia possible la independència, hauria dit que no, que jo potser no la veuria, però que treballàvem sense descans perquè altres la poguessin veure. Érem poca cosa més que testimonials. I ara, mira, sumem la majoria absoluta al Parlament i hem arribat més lluny que mai. Si hi hagués una màquina del temps que pogués portar algun d'aquells militants dels 80 als nostres dies, fliparia. Ens escridassaria que endavant, que ja ho tenim! I tindria raó.

I és curiós...

Ara, aquests dies, essent això raó, que hem arribat més lluny que mai, també tinc plena consciència de que per a que la meva generació, jo -si em permeteu personalitzar- pugui veure la independència, estigui en condicions de fer la independència, cal que aquest naixent moviment polític de Junts esdevingui el clarament majoritari a les properes eleccions al Parlament, siguin quan siguin.

Per poder estar en condicions de fer la independència ens necessitem tots: la gent que s'aplega al voltant de Junts, la que s'aplega al voltant d'ERC i la que s'aplega al voltant de la CUP.

Però per poder fer la independència, només si Junts lidera amb força serà possible.


I sembla que el moviment independentista ho està veient.

Hem viscut uns mesos horrorosos, atrapats en la doble evidència del moviment independentista a la que ens abocava ERC:

- que la priorirtat d'ERC era únicament acabar, de la manera que fos, per tots els mitjans possibles, amb Puigdemont i el món, l'espai polític de Junts

- que per fer-ho la direcció d'ERC, amb el silenci impotent de la majoria de la base, ho havia apostat absolutament tot al pacte blindat amb els Comuns, a un nou tripartit o quatripartit que tenia ERC i Comuns al Govern, i el suport extern, de com qui no vol la cosa, del PSC. I una CUP que mou peces per poder-hi ser, tot i que sap seria la seva trencadissa definitiva.

Aquest escenari ens abocava, inapel·lablement, a que la meva generació no pogués veure la independència. Hauríem continuat lluitant, però aquesta estratègia que semblava triomfant d'ERC i Comuns hauria impedit que la meva generació ho veiés. Això és així. Que no ho dubti ningú.

Però des d'aquest juliol, la notícia i el llençament de Junts ha encès llum d'esperança.

Fa només un any totes les enquestes, inclòs el BOP del CEO, projectaven una victòria indiscutible d'ERC sobre JxCAT, amb una forquilla d'11 a 15 diputats més.

I ara, el BOP del CEO que hem conegut aquest juliol, projecta un empat tècnic entre ERC i Junts i això només amb la notícia del llençament del nou projecte polític del President.

Fa només un any l'estratègia d'ERC de liquidar de tot arreu on fos possible a JxCAT els havia funcionat de meravella, només se'ls havia escapat, per un "descuit provocat per l'excés de confiança", la DIBA.


Però en la resta, l'estratègia d'ERC contra JxCAT havia estat implacable i exitosa: havien pogut pactar simultàniament amb la CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extrema dreta franquista de la Terra Alta per fer fora JxCAT de tot arreu on poguessin, i excepte pel descuit de la DIBA, a tot arreu els havia funcionat.

Fa un any a ca n'ERC no s'acabaven el cava

Fa un any, davant aquest escenari, jo m'ho mirava que la meva generació estava clar no veuríem la independència.

Però només un any després, amb el cop de puny damunt la taula del President Puigdemont i la fundació d'aquest nou moviment polític, tot pot haver canviat!

A ERC ja no li surten els números amb els Comuns, pel pacte amb el que volien blindar-se al Govern. I a ca n'ERC han passat del cava al tranquimazíns. Els nervis de la direcció són una evidència. 

Potser van treure massa ràpid el cava, no van dissimular prou, i ara la memòria del tripartit, i l'hòstia d'ERC del 2010 després del montillisme, és una imatge que, per més que el fortíssim aparell de xarxes i mitjans de comunicació d'ERC ho intenti, no poden treure de l'imaginari de la gent, de l'independentisme. Ara ERC, Comuns i PSC intenten a la desesperada fer-se els desconeguts, els enfadats entre ells, que no "s'ajuntan"

Però ja és tard. I la proposta de moviment polític trencador, plenament transversal, sense motxilles, i amb un únic objectiu fundacional: fer la independència... sembla ha connectat amb molta gent.

I pel que veig en el meu entorn generacional, ens ha tornat a tots l'esperança de que la nostra generació pugui veure la independència.  
 
Ja ens resignàvem a seguir treballant, a aquest anar-hi i anar-hi perquè les generacions que venen darrere nostre puguin fer i viure la independència, i ara, amb aquest projecte de JUNTS, l'esperança d'anar-hi i anar-hi perquè nosaltres la puguem fer i viure, la independència, torna a vibrar als nostres cors i ens il·lumina els ulls.

Tothom té clar que vol implicar-se fins al moll del l'os, fer tot el que es pugui fer. Més que mai. Perquè ho havíem vist tot perdut, i ara ho veiem tot possible. I ho volem fer possible. I ho farem possible.

I aquest fer-ho possible, aquest fer possible la independència és el que és JUNTS.

Per això me n'he fet. Per això, en 36 anys, és el 3r carnet de partit que tinc, després dels dos primers (ERC i RCat)

SOM-HI!

FEM POSSIBLE LA INDEPENDÈNCIA! GUANYEM LA REPÚBLICA CATALANA!

JUNTS sí que podem generar les condicions per fer la independència, i, entre tots (perquè ens necessitem tots), fer-la!

24 de jul. 2020

Desmuntant la manipulació demoscòpica del Baròmetre de Barcelona. L'evidència del fracàs Colau

Avui hem tingut el baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona.
Tots els titulars han estat que Colau guanyaria les eleccions municipals si fossin ara.

Què tal si dediquem una estona a desmuntar aquesta nova fastigosa manipulació Colauer?

En una enquesta que no corregeix els seus biaixos mostrals, ni que aquests siguin enormes, el primer que hem de mirar són aquests biaixos mostrals.

I els biaixos mostrals del baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona són MONUMENTALS! Mirem-ho:

Partit      Resultat eleccions 2019  Record vot enquesta  Biaix

Comuns      13,7%                            19,8%                      + 44%

ERC            14,1%                            18,8%                      + 33%

PSC            12,1%                            12,2%                      + 0,8%

JxCAT         6,9%                              5,7%                        - 21%

CUP            2,6%                              3,0%                     + 15,3%

Quines coses, oi? Quina mostra tan "representativa" que els Comuns tenen una sobrerepresentació mostral de +44%, ERC d'un +33% i CUP d'un +15,3%

Quines coses, oi? Quina mostra tan "representativa" que Junts per CAT té una infrarepresentació mostral de -21%

És tremendo tremendo tremendo el biaix tan manipulador i tendenciós que té l'enquesta, i que com no es corregeix, hem de pensar forma part del "paquet" manipulador de l'enquesta Colau.

No, de manera clara, de manera inequívoca, quan mirem els resultats de l'enquesta i eliminem els elements de biaix, veiem clarament que Colau no guanyaria cap elecció a l'Ajuntament de Barcelona si ara se celebressin. 

Les eleccions de maig 2019 un 13,7% van votar Colau, a l'enquesta tenen una sobrerepresentació del 44%, amb un record de vot del 19,8%, i només un 13,9% dels enquestats diuen votarien Colau, sense biaixos mostrals, la intenció de vot directe a Colau és un 9,6% inferior.

La brutal manipulació mostral per generar uns resultats a la mida de l'ego de l'alcaldessa Colau la trobem també a d'altres dades.

Resulta que només un 57,4% dels qui van votar Colau maig del 2019 ho farien ara. I la sra. Colau no guanya vot de ningú pel damunt del que seria el marge d'error de l'enquesta, per tant, ni ho consignem

L'enquesta i els titulars que ha generat són una enganyifa ABSOLUTA i MISERABLE

És molt difícil predir qui pot guanyaria unes eleccions a BCN ara mateix, però que Colau segur no les guanyaria és una evidència que no admet prova en contra.

Més enllà de les manipulacions mostrals, hi ha coses que sí podem veure a l'enquesta. I una d'elles és com de complicat està el panorama polític a BCN. Colau no té la confiança de ningú, però tampoc cap altra força política es fa mereixedora de confiança.

ERC té un 54,6% de fidelitat de vot, i una fuga declarada de vot cap a Junts x CAT del 7,7% i la CUP del 3,3%, amb un vot indecís del 24,2%

Junts per CAT té una fidelitat de vot del 35,5% (baixíssima), amb fugues declarades de vot cap a ERC de l'11,1% i amb un 49,9% en la indecisió

La mentida Colauer té clarament els peus de fang, només se sostenta amb grans dosis de manipulació, però d'igual manera l'independentisme no guanya cap opció de lideratge a la ciutat de Barcelona.

Dit això, qui desapareix del mapa és l'unionisme, que és víctima de la més gran confusió mai vista. Nomé un 24,3% dels qui van votar Cs ho farien ara, i només un 12,6% dels qui van votar PP ho farien ara.

Pel que fa a Valls, la seva intenció de vot és del 0,1%. És a dir el frau Valls es percep en tota la seva intensitat com a maniobra d'estat per evitar un ajuntament indepe amb tota la seva intensitat.

Amb la mateixa intensitat que Colau es revela com la gran jugada mestra de l'espanyolisme per aturar l'independentisme. I els hi ha funcionat.

L'EVIDÈNCIA DEL FRACÀS MÉS ABSOLUT DE LA GESTIÓ COLAU

"Vostè creu que en el darrer any Barcelona ha millorat o ha empitjorat?"
Que ha empitjorat, segons vot:

ERC: 63,8%
Comuns: 44,9%
PSC: 59,9%
Junts x CAT: 74%

Fins i tot els votants Colau, els votants Comuns, creuen majoritàriament, amb un 44,9%, que BCN ha empitjorat en el darrer any. Només un 32,1% dels fans de Colau s'atreveixen a dir que ha millorat.

Globalment, un 60% dels ciutadans de Barcelona opinen que BCN ha empitjorat.

Ara imagineu que no hi ha aquest 44% de sobrerepresentació mostral dels Comuns a l'enquesta. Podem dir sense por a equivocar-nos que més del 70% dels ciutadans de Barcelona opinen que la ciutat ha empitjorat en el darrer any.

Només un 22,4% dels barcelonins creuen, malgrat els biaixos de l'enquesta, que la ciutat ha millorat.


Amb unes dades així, tan bèsties en les seves evidències, emergeix com mai el que és el gran punt fort de Colau: la seva capacitat de manipular l'opinió pública i de comprar tots els mitjans de comunicació. 

L'últim any Trias només un 1,4% percebien la gestió municipal com un dels problemes més greus que té Barcelona. Amb Colau és un 4,7%. Amb Colau l'Ajuntament s'ha convertit en un dels principals problemes de la ciutat.

Aquesta nova entrega del baròmetre municipal, malgrat els seus biaixos, quan la llegim, ens interroga sobre un dels fenòmens més complexes del nostre escenari polític.

Se situa fora de tota la meva capacitat racional analítica el fenòmen Colau. O, sense necessitat de cap anàlisi, situa Colau en l'únic que és, la més extraordinarìa farsant política del nostre país, la persona amb més capacitat de manipulació.

Fixeu-vos la comparativa amb Trias i amb Colau, sobre els problemes de BCN:

- Inseguretat: del 3,4 Trias al 17,6 Colau
- Accés a l'habitatge: del 0,6 Trias al 5,6 Colau
- Neteja: de l'1,6 Trias al 5,3 Colau
- Gestió Municipal: de l'1,4 Trias al 4,7 Colau

És molt i molt bèstia. O sigui Colau ha fet clarament a ulls de la majoria de barcelonins una ciutat més insegura, bruta i pitjor gestionada, i el que és pitjor, allò que era divisa política de Colau, també ho ha empitjorat en relació a Trias, com és l'accés a l'habitatge... però Colau és alcaldessa.

És molt i molt bèstia perquè al darrere d'una cosa així només hi ha una explicació: que Colau és la política amb més capacitat de manipulació que mai hem conegut. Però amb això no n'hi hauria prou. Si pot manipular és perquè Colau és clarament l'as a la màniga que tenia el règim del 78 per combatre l'independentisme a Barcelona. I per això tots els mitjans de comunicació li reten pleitesia. La pleitesia que es ret al poder, al règim. És això. No hi ha més.

I fins ara ha enganyat moltíssima gent. I el problema és que no hi ha ningú, sembla que pugui aturar-ho, fer-hi front.

SOBRE LA MOBILITAT A BCN

La senyora Colau, amb les seves polítiques de fer la vida impossible a les persones, de no pensar mai en la gent, sinó en veure la gent com a enemics, com a un enemic a liquidar, a fer-li la vida impossible, s'ha dedicat, des del març que va començar el confinament per la pandèmia, a fer les actuacions urbanístiques més bàrbares, més salvatges, més sense sentit.

El problema dels farsants com Colau i els seus fanàtics és que la realitat és molt tossuda.

4 mesos després d'una salvatges lluita contra la mobilitat en moto, i de destrossar els nostres carrers amb actuacions absurdes, sense cap sentit, que com a molt deien era per afavorir la mobilitat en bici, que és el que clarament posa de manifest el baròmetre municipal?

- la mobilitat general a la ciutat s'ha reduit
- el canvi més important a la mobilitat s'ha produít en el transport públic. Abans de la crisi Covid-19 el 50,2% dels desplaçaments es feien en metro, RENFE, ferrocarrils... Ara només un 33,3%. És el mitjà que més ha baixat. Lògicament, per risc de contagi.

- Però després del metro, sabeu quin és el mitjà de transport que també ha baixat d'abans de la pandèmia a l'ara? Doncs la bici

Sí, malgrat els milers i milers de carrils bici nous, malgrat els milers de quilòmetres d'absurditat sota paraigües de promoure la bici, l'ús de la bici segueix disminuïnt a Barcelona. Abans de la pandèmia, entre bici privada i bicing, la bicicleta representava el 13,2 dels desplaçaments. Ara, després de la pandèmia i de totes les actuacions salvatges de Colau, la bici representa només el 10,2% dels desplaçaments

- I el mitjà que més ha pujat en usuaris? Doncs sí, per a ràbia i desesperació de Colau i els seus fanàtics, que li han declarat una guerra total és la moto. Sí, abans de la pandèmia la moto era el mitjà de transport diari del 9,7% dels barcelonins. Ara, després de la pandèmia, la moto és el mitjà escollit pel 15,1% dels barcelonins per als seus desplaçaments diaris.

Després de fer-ho tot malament, després de perseguir sense pietat la llibertat i el benestar dels barcelonins, a Colau només li queda una opció per imposar les seves solucions fanàtiques contra una ciutat i uns ciutadans que seguim vivint les nostres vides: fer camps de concentració i reeducacio polpotians, per internar-nos a tots.

A Colau i els Comuns, després del fracàs monumental de la seva gestió, després de ser el pitjor ajuntament de la història de la ciutat, després que només el fet de ser lacais del règim del 78 per combatre l'independentisme sense cap mena de fre moral o polític, després d'haver fet la vida impossible a la immensa majoria de barcelonins... després de tot això, que d'acord a les seves pròpies i esbiaixades enquestes, els usuaris de bici a BCN disminueixin i els de moto augmentin, només pot aturar-ho internant-nos en camps de concentració i reeducació.

Els Comuns i Colau sempre han tingut en Pol Pot un exemple. Odien la societat i la ciutat en la que vieuen. I com que no poden canviar-la, el seu model és la persecució i la reeducació, sempre després de la manipulació social i del control dels mitjans de comunicació.

En definitiva:

- 44% de sobrerepresentació dels Comuns
- 60% barcelonins creuen que BCN ha empitjorat últim any
- Només Valls està pitjor valorat que Colau
- Colau emergeix, això sí, en manipulació
- Oposició se submergeix en la invisibilitat d'alternatives
- La ciutat evoluciona al marge de les fanàtiques imposicions de Colau






19 de jul. 2020

Junts! L'última esperança generacional per viure la independència. Bastim un moviment compromès, exigent i crític

S'ha engegat el procés constituent de JUNTS, l'espai polític que impulsa el president Puigdemont acompanyat de moltíssima altra gent de gran vàlua i transversalitat.

Jo m'hi he sumat, he entrat al web i m'he donat d'alta.

Crec que, pels que fem anàlisi política, aquesta transparència en el que fem, és necessària.

En aquest article, voldria traçar en unes poques pinzellades els motius pels que me n'he fet, pel que considero és importantíssim recolzar aquest nou moviment polític, i, alhora, compartir amb vosaltres allò que, en aquest moment fundacional m'agradaria esdevingués Junts, però també allò que no m'agradaria veure-hi.

1. La decisiva transcendència estratègica de JUNTS

Mireu, siguem clars, que la nostra generació estigui en condicions de veure feta realitat la independència de Catalunya, de veure néixer la nostra República de Catalunya, depèn de l'èxit que tingui la proposta política de JUNTS.

Si JUNTS no aconsegueix situar-se com la força de referència de l'independentisme, la que concentri més militants i esdevenir, a les properes eleccions al Parlament, la força política més votada, marcant distància significativa amb la resta de forces polítiques, la nostra generació no podrà veure feta realitat la independència. Seguirem lluitant, com sempre, però com als 80s, quan alguns vam començar la nostra militància política, la independència no formarà part dels objectius de la majoria de Govern i, com a molt, serà una referència retòrica, gairebé romàntica, per intentar fer creure a la gent que se segueix amb el tema.

Només si JUNTS guanya les properes eleccions al Parlament i ho fa d'una manera clara podrem impedir que l'agenda d'ERC i Comuns s'imposi políticament a tots els nivells, en el pacte blindat que ja tenen per circumvalar el tema independència, per reeditar tripartit amb qui hi vulgui ser, per situar l'agenda política en el "govern" i les polítiques progressistes, per tal d'anar eixamplant la base ni se sap fins on ni per quan.

En termes de majoria parlamentària ERC i Comuns tenen gairebé assegurat disposar del suport parlamentari que necessiten per als seus plans, atès que tenen dos grans comodins: el PSC i la CUP, que es poden integrar més o menys en el projecte, i que poden "jugar" a modular el seu suport crematístic en funció de quins siguin els resultats entre l'abstenció i el vot a favor.

Per tant, si en termes estrictament de majories parlamentàries ERC i Comuns ho tenen tan blindat, per què dic que una clara victòria de JUNTS és l'únic que ho pot impedir? Doncs perquè malgrat tot el que estem veient, crec que si JUNTS guanya, i s'imposa clarament a ERC, amb una diferència de més de 5 diputats, ERC no s'atrevirà a tirar endavant el seu pla. Crec que el seu pla necessita de la seva victòria electoral o de quedar molt frec a frec.

Crec que davant un clar triomf de JUNTS, ERC no s'atreviria a donar l'esquena a la majoria independentista i seguir endavant com si res amb el seu projecte amb els Comuns. No per falta de ganes, sinó perquè crec encara hi ha aquest mínim de consciència en el món d'ERC com per saber que si fessin això estarien cabant la seva tomba.

Tingueu-ho clar: que per a aquesta generació la independència la puguem veure, passa per un triomf clar de JUNTS. Passa per això, però no és suficient, tampoc no ens enganyem.

Tornar a situar-nos políticament en un "momentum" com el de l'1-O per fer la independència requerirà de molt treball i de moltes victòries polítiques i democràtiques.

Per fer-ho possible el primer que caldrà serà aquesta victòria clara de JUNTS, que no deixi cap altra alternativa a ERC que sumar per una majoria independentista i per una estratègia independentista, a consolidar amb la resta de forces independentistes i de la societat civil.

Perquè, torno a dir-ho, per fer la independència ens necessitem a tots. No hi ha independència sense Junts, sense ERC, sense CUP, sense ANC, sense Omnium.

La victòria que reclamo per a JUNTS aspiro a que sacsegi suficientment ERC com perquè abandoni la inconcebible estratègia divisiva i destructiva que ha guiat la seva actuació política des de l'1 d'Octubre.

Però no em puc estar de recordar el que ja he dit altres vegades: així com la CUP és necessària per ser majoria per la independència, la CUP és un dels més grans obstacles que tenim per fer la independència. Per fer la independència necessitem que JUNTS i ERC puguin sumar majoria absoluta i garantir així un govern fort, estable i no sotmès al permanent xantatge de la CUP.

Penseu que la CUP gairebé sempre vota amb PP i Cs contra els governs abans de Junts pel Sí, ara de Junts per CAT i ERC. Per a la CUP conceptes com lleialtat i enfortiment de la majoria independentista no existeixen. La pulsió revolucionària i antisistema pesa sempre més que la independentista. Mai disposats a fer un pas per investir p.ex. Turull. Mai disposats a fer un pas per aprovar uns pressupostos. Res.

I això ha traslladat una feblesa molt greu, dura i desgastadora al procés independentista. Això ha impedit fer independentisme.

D'alguna manera ERC això ho ha vist, i ho ha processat de la pitjor manera possible des del meu punt de vista, com a independentista, però que entenc políticament. ERC veu que no som majoria per fer la independència al Parlament, perquè la CUP no hi és mai. ERC veu que CUP sempre vota amb Cs i PP contra govern indepe. ERC diu, "doncs si no estem per fer la independència, fem una altra cosa. Tinc aquí els Comuns. Tinc aquí el PSC I tinc aquí la CUP que si la cosa és del bla bla bla posco dels Comuns, doncs sempre s'hi posen de cara i no diuen ni mu. Doncs endavant, ens dediquem a pujar impostos inútilment a anar contra l'escola concertada, contra les mútues, contra la sanitat privada, contra el turisme, nacionalitzem empreses i nem fent"

Per tant la victòria clara de JUNTS és l'únic que pot mantenir viu l'objectiu de la independència per a la nostra generació, però no és suficient, necessitem poder garantir un govern sòlid, i més en els temps que venen. I això encara fa més important i decisiu que el triomf de JUNTS sigui contundent.

O sigui que més clar no ho puc tenir ni ho puc dir: vagin com vagin les coses en aquest procés fundacional de JUNTS, sigui qui sigui el seu candidat, facin el que facin... votaré JUNTS perquè sé és l'única opció que em pot permetre veure en vida la independència. I això és un motiu més que suficient per obviar la resta de coses, i per això ja m'hi he sumat.

2. Com a moviment, què m'agradaria i què no m'agradaria de JUNTS?:

Vagi per endavant que en aquest tema no sóc la persona, crec, potser, més adequada per parlar-ne, però en fi, no me'n puc estar. Sí, jo només he tingut dos carnets de partit, el d'ERC quan hi vaig entrar amb la Crida Nacional a ERC, el 1987, i el de Reagrupament, durant el seu procés fundacional i de posada en marxa. I cap de les dues experiències de partit va ser positiva. O sigui que l'evidència em diu clarament que no sóc paio de partit polític.

Tanmateix, deixeu-me compartir les idees que en aquest procés fundacional m'agradaria veure-hi i les que em podrien inquietar.

- M'agrada molt veure-hi reflectit l'esperit de l'1-O, que és l'esperit fundacional de la República que volem, que vam començar a veure néixer aquell dia. Però també m'agrada el rigor amb que es formula l'exigència democràtica per fer-la possible i de preparar-nos per quan arribi aquest dia.

- Crec que és molt important que JUNTS sigui un exemple de transversalitat, l'evidència d'un moviment polític per fer la independència, i que per fer-la possible aplega tot tipus de sensibilitats polítiques i ideològiques democràtiques, cíviques i pacífiques, a esquerra i dreta i centre. Des de posicions de tradició esquerranosa, des de la socialdemocràcia, fins al liberalisme i la democràcia cristiana, però no segrestades per prejudicis ideològics divisius i absurds.

És ridícul que ens perdem en batalletes de divisió ideològica purament teatral, perquè la merdeta d'autonomia que tenim només ens permet fer collonadetes, perquè allò que importa és la bona gestió i el respecte, més que esdevenir captius de discursos ideològics buits de tot contingut i contacte amb la realitat.

- Voldria un projecte que sabés sumar i gestionar el talent i les sensibilitats. JUNTS neix amb una divisa molt clara: el lideratge del President Puigdemont, i amb un patrimoni polític i ètic excepcional com és el que representen Toni Comín, Quim Forn, Jordi Sanchez, Jordi Turull, Josep Rull, Clara Ponsatí, més tots els centenars d'alcaldes i càrrecs electes que ja hi han donat suport.

El President Puigdemont, per a aquet projecte, crec que ha de saber liderar també envoltar-se de tot el talent possible del molt que té el nostre país, i en tots els àmbits.

Combinar tradició de lluita i experiència política amb obertura a nous talents i sensibilitats en tots els àmbits és clau per generar el projecte guanyador que es necessita.

- Crec que per fer tot això possible, aquest nou moviment ha de saber combinar intel·ligentment la capacitat de dotar-se d'una direcció sòlida i inclusiva amb la necessària democràcia interna.

Crec, en aquest sentit, que tots els afiliats hem de poder participar directament en l'elecció de la direcció del moviment, però que alhora s'ha de garantir la cohesió, competència i inclusivitat d'aquesta direcció.

I això com es menja? Doncs us posaré dos exemples, un de com m'agradaria i un de com considero seria un error:
  •  Per combinar democràcia interna i direcció cohesionada un sistema pot ser, p.ex. establir una direcció de posem 30 persones, de les quals 15 (o 10) s'escullen en candidatura i 15 (o 20)de manera oberta. El President presenta la seva candidatura, cohesionada, però tots els afiliats poden presentar candidatures alternatives. I una segona urna, per a la resta de llocs, que s'escullen en votació directa sobre la llista de total de candidats que individualment s'hi hagin presentat.Això asseguraria democràcia interna, lideratge, capacitat de sumar tot tipus de sensibilitats i de talents.
  • Seria, crec, un error, quedar atrapats en aquests discursets tan tramposos de dinàmiques de primàries. No són més democràtics que altres formes de democràcia interna i participació. Aprimen les organitzacions i les fan menys riques i menys sensibles a la idea de suma, de transversalitat i d'integració de diferents visions. Afebleixen les direccions i la necessària capacitat d'integrar perfils representatius tècnicament diversos. Desplacen l'objectiu militant de fer tot el possible per guanyar suports externs a fer tot el possible per guanyar suports interns.
 Sempre he posat un exemple que vaig aprendre de ben jove, a la FNEC, a la Facultat de Dret. Sempre guanyàvem les diferents eleccions. Teníem una estratègia guanyadora perquè sabíem combinar propostes intel·ligents que mereixien el suport dels nostres companys amb presentar llistes intel·ligents que ens permetien arribar al màxim de companys: hi integràvem gent de matí i gent de tarda, gent de cursos inicials amb gent de cursos alts, i gent de perfils ideològics prou diferents entre ells, però prou compromesos en la proposta. I això és el que ens permetia arribar sempre a més i més gent.

- Per acabar, m'agradaria que JUNTS pugui esdevenir un exemple d'audàcia política i un referent de moviment polític obert a la societat. I en aquest sac hi fico des de la limitació de mandats fins a una política de comunicació absolutament oberta a la societat, com mai hem conegut, capaç de posar en marxa tots els mecanismes de comunicació directa amb la societat com per fer-hi arribar directament, la veu, propostes i visions. Un exemple d'audàcia, com la que representa exemplarment el President Puigdemont, perquè l'audàcia implica coratge, però també inteligència, caràcter, però també sensibilitat.

Doncs ja està dit. M'hi comprometo. No m'ho miraré des de la barrera. No m'ho faré d'estupendisme. M'exigiré més a mi que a la resta. Acceptaré que no tot serà com jo voldria. I ho faré perquè sé que la independència és de tots, i només possible amb tots. I aquesta, JUNTS, és la meva última oportunitat de veure-la feta realitat.



15 de jul. 2020

Baròmetre juliol CIS: la confirmació de que no anem bé

Avui dimecres 15 de juliol hem conegut les dades del Baròmetre especial del CIS de juliol. És una enquesta representativa només a nivell estatal, perquè només té 3.000 enquestes. Això afecta la representativitat -que no existeix- a nivell comunitat autònoma i per tant, en la projecció electoral que efectua, els partits d'àmbit "autonòmic" són per als que tenim una anàlisi més feble.

És a dir, que amb només 3.000 enquestes a tot l'estat, el que recull sobre ERC, JxCAT i CUP, que són els partits independentistes de Catalunya que només es presenten a Catalunya, és demoscòpicament molt feble.

Tanmateix, malgrat aquesta feblesa, crec que val la pena fer-ne una petita anàlisi per una raó: com sempre us dic, analitzar aïlladament una enquesta és molt perillós i ens pot portar a conclusions errònies, a interpretacions equivocades o descontextualitzades. El més important d'una enquesta és poder-la comparar amb idèntiques enquestes prèvies, perquè la visió sobre l'evolució de les dades que fer-ho així ens aporta, permet valorar la coherencia de les dades, permet apuntar amb més precisió les tendències, fins i tot per sobre de les febleses demoscòpiques de la mateixa enquesta.

I aquest és el cas d'aquest baròmetre especial del CIS. Ens permet una ràpida comparabilitat amb el baròmetre del CIS del mes de juny. I en fer-ho, ràpidament veiem que marca tendències sòlides, per tant, crec que és bo les posem damunt la taula, les expliquem i així les puguem valorar.

Ara fa un mes, en l'anàlisi del baròmetre del CIS del juny, titulava així la cosa: "ANÀLISI BARÒMETRE ESPECIAL DEL CIS JUNY 2020. Dades d'alerta per a l'independentisme català"

I aquest baròmetre CIS del juliol confirma que tenim motius per a la preocupació, que les dades d'alerta de fa un mes, es consoliden.

(per cert, per als que tingueu la "temptació" de menystenir el treball demoscòpic del CIS, al final de l'article faré un petit annex comentant perquè no estic d'acord en crítiques que ha rebut CIS per projeccions electorals basques i gallegues)

Fa un mes alertàvem que a les dades del CIS es podia veure clarament com la divisió interna de l'independentisme passava factura, i tant ERC com JxCAT perdien suports, i que la CUP era l'única que semblava mantenir-se, però en cap cas creixia en intenció de vot.

Doncs bé, ara tenim que tant ERC, com Junts x CAT i CUP perden vot. És a dir, que el vot independentista disminueix en el seu conjunt. I això, arreu del món, només tindrà una lectura: l'independentisme retrocedeix.

El 10N 2019 ERC va tenir un 3,6% del vot. En aquest baròmetre CIS ERC té un record de vot del 2,8% (una mica infrarepresentats), i una intenció de vot directe del 2%.

Junts x CAT va tenir un 2,19% de vot, té un 0,8% de record de vot (per tant molt infrarepresentada aquesta opció) i una intenció de vot directe del 0,7%

CUP va tenir un 1,01 de vot, té un 0,5% de record de vot (miqueta infrarepresentats) i una intenció de vot del 0,3%

És a dir, només sobre record de vot i vot directe podem veure que tothom retrocedeix, tot i que no igual: qui més ho fa és ERC, amb un -0,8, davant el -0,1 de JxCAT i el -0,2 de CUP.

La fidelitat de vot entre els antics votants de totes tres forces polítiques és preocupantment baixa, fins al punt que d'entre el conjunt d'opcions polítiques només Cs té una fidelitat menor. I tenint en compte com estan els de Cs, això no és cap consol.

No té gaire sentit fixar-se al detall en els %, perquè ja hem vist la mostra és només representativa a nivell estatal, per tant reflecteix amb poca precisió a nivell només de CAT, però sí podem veure és coherent amb l'enquesta de juny, i que uns quants punts amunt o uns quants punts avall, aquest 59% de fidelitat de vot d'ERC o el 52% de JxCAT inequívocament assenyalen pèrdua de suport electoral. I ja no diguem el 35,7% de fidelitat de la CUP.

Insisteixo, la prudència davant d'unes dades demoscòpicament febles a nivell CAT no ens ha d'impedir veure que no anem bé.

I parlo en 1a del plural perquè no és un problema d'un partit o d'un altre. És un problema global, del conjunt del moviment, perquè crec tenim prou evidències com perquè s'hagin encès, a tot arreu, les alertes davant el que és un desgast de tot el moviment.

L'independentisme no es pot permetre cap retrocés en res, i menys en suports electorals.

És evident que la divisió i confrontació actual no beneficien a ningú, perjudiquen a tots i afebleix el moviment.

I també és evident, crec, que d'una crisi així només podem sortir-ne si tots en prenem consciència i revertim la situació establint una estratègia comuna mínima, compartida i actuant políticament de manera molt diferent a com ho estem fent: des de la lleialtat i la complicitat, i no des de l'actual confrontació i acció política únicament pendent de desgastar els altres.

És evident, també, l'absolut fracàs d'aquest sopar de duro d'ERC d'una presumpta estratègia d'eixamplament de base darrere la qual únicament s'hi amagava legitimar un nou tripartit, amb els Comuns com a soci preferent i blindat, i amb l'objectiu indissimulat de fer tot el possible per carregar-se Puigdemont i JxCAT.

Un 8,1% del vot d'ERC se'n va cap al PSC i un 7% cap als Comuns, mentre ERC només podria rebre vot de PSC i Comuns per sota del marge d'error (0,2 PSC i 3,9 de Comuns). A més a més ERC té una perceptible fuga cap a JxCAT i CUP del 4,7%

Pel que fa a Junts per CAT, és evident que el desgavell intern passa factura. L'enquesta està feta quan la voluntat del President Puigdemont de convertir JxCAT en un moviment polític sense quotes de partits, sense dependència del Pdecat, era pública i coneguda.

I tinc moooolt males notícies per a Bonvehí i la seva direcció autista de Pdecat i per a Marta Pascal i els seus invents polítics de fer-se estimar per Espanya. La intenció de vot entre els votants de JxCAT a un "altre partit", que és on els enquestats situarien Pdecat i Pascal és del... taxaaan... màxima expectació!...

És del...

0%

SÍ, del ZERO PATATERO !!!!!!!!!!!

Ja ho vaig dir en un article fa poc. El deliri autista de la direcció de Pdecat els ha ficat en un forat negre, del que no en sortiran. ZERO

Ai, Bonvehís i Pascals, quina vergonyeta que feu

Pel que fa a la CUP, la crisi que apunta pot ser greu, perquè està perdent vot en massa direccions: cap a ERC, cap a Junts x CAT, cap a Comuns, cap al PACMA, altres partits, i fins i tot cap al vot nul.

Insisteixo, per valorar la magnitud dels problemes que clarament apunta el CIS, necessitem enquestes més sòlides, com la que pot ser el Baròmetre del CEO, que potser tenim a finals de juliol. Però les alertes que aquestes dues enquestes del CIS ens han encès no són errors demoscòpics.

Crec que ERC, Junts per CAT, CUP, ANC i Omnium farien molt bé de prendre consciència del problema que tenim al davant i de començar a seure i a treballar plegats, o les conseqüències de tot el que estan fent, poden ser crítiques per al moviment independentista.


Fer la independència no és fàcil. Fer-ho dividits és impossible. Hem comès errors i en cometrem. Però una cosa hem de tenir clara: la independència com a objectiu polític i l'estar en condicions de fer la independència ens exigeix sempre avançar, sumar, guanyar. No ens podem permetre retrocedir. En res, i menys en força democràtica.

DONEC PERFICIAM
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Post Scriptum CIS, eleccions basques i eleccions basques i coses que ens podem aplicar:
Arran del resultat de les eleccions basques i gallegues el CIS ha rebut crítiques en el sentit de dir que són els que menys l'han encertada. Els que em seguiu sabeu que la projecció de resultats concrets en termes de diputats és el que menys m'interessa de les enquestes. I jo discrepo de tot això que s'està dient del CIS. Cal saber llegir les enquestes. I jo crec que puc dir que en l'article d'ara fa un mes, comentant l'enquesta CIS sobre les eleccions al País Basc, les dades amb que vaig treballar em van permetre afinar molt el que, en termes polítics, aquest diumenge ha passat.
Fa un mes escrivia això:

Sense entrar en la projecció de resultats generals que fa el CIS, sí alguns apunts que m'han cridat poderosament l'atenció. En el cas del País Basc la mostra està reforçada i és molt més representativa i sòlida.

1. La fidelitat del vot abertzale: un 89,7% del vot de Bildu el 10N 2019 votarà a les basques Bildu, i un 79,9% dels votants del PNB

2. Cap fuga mínimament significativa de vot Bildu o PNB en cap direcció. La fuga més alta, i està dins el marge d'error, aquest 2,9% de Bildu que votaran "otro partido" que no és cap dels llistats. Ni idea de per on va. Això sí, hi ha un 12,3% de vot PNB i un 4,4% de Bildu que diuen encara no ho saben

3. L'espectacular captura de vot d'altres formacions polítiques molt i molt dispars que sembla pot aconseguir el nacionalisme basc:

- L'espanyolisme sembla abocat a una hòstia electoral sense precedents. PP i Cs concorreran junts a les eleccions. A hores d'ara només un 50% del vot PP el 10N i un 37,5% de Cs diuen votaran aquesta cosa. I pel que fa al PSE-PSOE només un 39,2% diuen votaran PSE-PSOE a les autonòmiques. I VOX cero patatero. 

Només en això de VOX em vaig equivocar, n'ha tret 1 per Araba. La resta, crec que les dades del CIS ja apuntaven, si se sabien llegir, el que ha passat electoralment aquest passat diumenge.

En l'anàlisi de fa un mes també feia aquesta "Conclusió": No hi ha cap dubte que el sistema foral, que ha fet del País Basc pràcticament una comunitat independent, està configurant un mapa polític molt i molt singular...

Sobre això, aquesta conclusió de fa un mes, permeteu-me, avui, unes pinzellades/reflexions:
- Al País Basc no hi ha cap majoria per la independència, perquè el PNB no està per res que ni s'hi acosti. Ibarretxe va intentar fer un pas endavant i els seus mateixos el van "enterrar" políticament, a ell i al seu pla. El PNB és una maquinària de poder, comfortabilíssima instal·lada en un sistema foral que els assegura la plena independència econòmica.

- Des del partidisme s'ha volgut vendre el bon resultat de Bildu com un gran èxit. Són aquests mimetismes tan penosos que es busquen per reivindicar-se. "El futur és l'independentisme d'esquerres". I hi sumen els resultats del BNG a Galícia, on PP ha guanyat amb majoria absoluta. Quin futur més guai, tu

- Només des del partidisme es pot negar, com alguns fan, que la clau de que a Catalunya tinguem la majoria democràtica que ara tenim ha estat el gir que va fer, en el seu moment, CiU, sota el lideratge d'Artur Mas. Si en comptes d'assumir la independència, com van fer el 2012, hagués volgut buscar el comfort de l'autogovern, ara no seríem majoria indepe. Sí, és cert, la miopia de l'estat espanyol no va oferir cap mínim comfort perquè això pogués passar, com passava al País Basc. Però el cert és que Mas i el món convergent van fer un pas endavant. I gràcies a això hem recorregut el camí recorregut, hem arribat més lluny que mai i som la majoria indepe que som.

M'entristeix molt, perquè ho trobo profundament injust, aquest menyspreu constant de la majoria de líders d'ERC i de bona part dels seus "defensors" cap al paper de Mas i del món convergent. En comptes de reconèixer que sense el que han fet no hauríem fet res, es dediquen sistemàticament a un atac indecent, que si els convergents, que si els postconvergents, etc.

Estic segur que, des de l'Arnaldo Otegi fins l'últim militant de Bildu els hi demanessin un desig polític, dirien que el PNB fes el mateix que va fer Mas i el món convergent. Perquè mentre el PNB no faci el que va fer Mas, la independència al País Basc té zero possibilitats. 

O sigui que més valorar el que ens ha permès arribar on som, més intel·ligència política i estratègica, i menys intoxicació i sectarisme partidista. 

Catalunya és l'única que està en condicions d'aspirar a la independència. I ens hem de reconèixer entre nosaltres, a tots els que ho hem fet possible, perquè sense tots no hauria estat possible. Per tant, més valorar-nos i estimar-nos entre nosaltres, i menys desitjar-nos mal, perquè això ja hem vist, amb les dades del CIS, cap a on ens està portant


















5 de jul. 2020

STOP pessimisme. Pròxima estació: ESPERANÇA! (i BONUS TRACK de DADES CONTRA LA IMBECIL·LITAT)

Fa un parell de setmanes vaig començar a escriure un article que finalment ni vaig acabar ni vaig publicar. Era un article en el que explicava que, per primera vegada a la meva vida militant (des del 1984), tot el que estava passant m'abocava a un pessimisme massa fonamentat com perquè el pogués ignorar.

Suscintament, aquest pessimisme aclaparador era conseqüència de dos fets o situacions dins de l'independentisme, que tot i tenir molt diferent pes, la seva combinació visualitzava un no-futur per a la causa de la independència per a la nostra generació.

El principal motiu, el fet de més pes en aquest pessimisme, és l'evidència del pacte blindat d'ERC amb els Comuns per a reeditar un nou tan llarg període com puguin estirar, de govern "tripartit", a la Generalitat. Un projecte polític blindat amb ERC i Comuns com a grans protagonistes i amb dos actors secundaris que segons quin sigui el resultat electoral esdevindran més o menys necessaris, però amb els que hi compten: el PSC i la CUP. Hi compten des d'un mínim per fer-ho possible en forma d'abstenció fins a un màxim de vot favorable a aquest tripartit. Sigui que amb abstenció PSC en tinguin prou, sigui que necessitin el seu vot favorable, el PSC el faria sempre possible, però sense entrar al Govern. La CUP té més números d'entrar al Govern.

El pacte d'ERC amb els Comuns s'ha acabat blindant per l'acord en el que són els seus dos grans eixos:

- Per una banda abandonar la independència com a objectiu polític immediat, s'entén de les generacions que hem viscut i fet possible l'1-O. No es renunciaria retòricament a la independència, però s'abandonaria com a objectiu polític a curt i mig termini

- Per una altra banda la determinació compartida entre ERC i Comuns, convertida en objectiu polític central de la seva aliança, per acabar, al preu que sigui, amb el món polític que representa el President Puigdemont i Junts per CAT. ERC i Comuns comparteixen diagnòstic que per acabar amb Puigdemont i el món polític de Junts per CAT cal apartar-los del "poder" de tot arreu on puguin. L'estratègia de Comuns i ERC, un cop ERC converteix la independència en un simple objectiu retòric tan allunyat en el temps que no cal ni parlar-ne, té en la destrucció de Puigdemont i de l'espai polític de JxCAT la garantia de la seva eternització al poder, a tot arreu, per dècades.

I això és el que per primera vegada, em feia sentir molt pessimista. Fins ara, d'acord a totes les projeccions electorals de cara a les futures eleccions al Parlament, sembla impossible que ERC, Comuns, PSC i CUP -cap d'ells- no millori resultats. El 21D van sumar 61 diputats, a 7 de la majoria absoluta. Tal i com fins ara les enquestes projecten l'evolució de la intenció de vot, sembla que ERC pot guanyar vot, i també PSC (provinent de Cs). I en qualsevol cas, fins i tot anant mal dades, no hi podria haver cap candidatura alternativa, de manera que podrien investir i formar govern amb majoria simple.

Per això, fins ara, ERC i Comuns s'han mostrat tan desacomplexadament segurs de tenir-ho tot lligat.

Només hi ha una cosa que ho podria impedir. Una cosa fins ara tan improbable que se situava gairebé en una opció que només un miracle podria fer-la possible, podria impedir el tripartit.

I així arribem al segon motiu que alimentava el meu pessimisme,  tot i que a una escala molt i molt menor en relació al primer tema. 
Fins ara no havíem vist res que ens fes pensar que el món de Junts per CAT estigués en condicions d'aspirar a treure aquest resultat excepcional que fes impossible el tripartit.

Però a més a més, tot el que ha passat des de l'1-O, amb la frustració de veure com aquell moment excepcional se'ns va fondre, ha generat el sorgiment d'un petit però molt sorollós i tòxic "independentisme Amazon", en brillant definició del gran Antonio Baños, un independentisme incapaç d'analitzar res políticament, i destructiu en les formes i l'aberrant simplisme verinós de les seves formulacions.

I quan tot semblava perdut, hem vist renéixer l'esperança en els nostres cors, en la nostra lluita i en la victòria 

Sí, llavors, quan tot semblava perdut, quan tot ens abocava al pessimisme i la tristesa, el lideratge del President Puigdemont s'ha aixecat enmig de tot aquest panorama, amb una força extraordinària i amb una contundència tan engrescadora que ens ha fet recuperar a moltíssims, l'esperança de poder revertir la situació, de poder trencar aquest mur de resignació en el que el pacte ERC i Comuns ens tancava com a poble.


El President Puigdemont, acompanyat de 50 veus polítiques, que totes elles estan entre les més valuoses que ara mateix té el nostre país, va anunciar es posava en marxa el procés fundacional d'un nou moviment polític, rupturista i no sotmès a cap xantatge de cap buròcrata de partit. Un nou moviment polític independentista, obert a totes les sensibilitats, abocat a aplegar al seu voltant el millor talent i lideratges del nostre país.

Suposo que el President Puigdemont ja devia estar més que fart de tot aquest aparell de buròcrates de la direcció de Pdecat i del seu permanent xantatge i pals a les rodes, i que, al veure el menyspreu indigne i inadmissible amb que aquesta direcció va "arxivar" la proposta política que els hi havien fet arribar els consellers presos i a l'exili, que ho havien estat tot en aquest espai polític, i que estan pagant el preu tan gran que estan pagant per la repressió de que són víctimes pel seu compromís amb la llibertat de Catalunya... al veure tot això suposo que el President devia dir PROU.

I d'aquest "prou" és d'on suposo devia néixer la decisió d'articular un nou moviment polític independentista, rupturista, lleial a l'1-O i amb vocació de sumar talent i compromisos, d'estar obert a tothom que comparteixi aquests valors, però sense quotes ni xantatges de les burocràcies dels partits. I aquest anunci i crida a articular aquest nou moviment polític és, no en tinc cap dubte, l'únic que pot treure'ns d'aquest destí de resignació en la derrota al que semblàvem abocats pel pacte entre ERC i Comun's!


Només un moviment així, si som capaços d'articular-lo, pot evitar aquest dissortat destí al que ERC i Comuns es pensaven havien aconseguit encadenar-nos. I quan dic això ho dic des del convenciment que només si aconseguim fer fracassar aquest projecte de nou tripartit que amb mà de ferro ha aconseguit imposar dins ERC la secta del Sol, només així, podem fer reaccionar i recuperar per a la causa, a tota la bona gent d'ERC, perquè els necessitem. Perquè hi hem de ser tots.


BONUS TRACK: DADES CONTRA LA IMBECIL·LITAT I LA MANIPULACIÓ:
  • Les dades q evidencien q el President Puigdemont i el "seu" JxCAT (no el d pdecat) exerceixen el gran lideratge independentista d'aquest país.
  • Prou imbecil·litats de "postconvergents" (dades i evidències contra el sectarisme dels propagandistes d la secta del Sol d'ERC i dels Comun's)
  • La rotunditat de les dades que expliquen perquè de la trencadissa amb MHP Puigdemont de la direcció del Pdecat, no quedarà RES del Pdecat
 Mireu, una de les coses que més m'indignen és la imbecil·litat i la manipulació. I d'això, a l'actual classe política i periodística n'estem saturats.

Anem amb unes quantes i rotundíssimes dades del Baròmetre d'Opinió Política del CEO que haurien de fer avergonyir tots aquests que van fent discursos de l'espai "postconvergent", polítics i periodistes. No s'avergonyiran, perquè no tenen vergonya. Ni tan sols tindran la decència de, a la vista d'aquestes dades, callar. Però per això estem nosaltres aquí, per restregar-los-hi, a partir d'ara, aquestes dades pels morros cada cop que ens tornin amb aquestes imbecilitats.

Mirar amb ulls de política antiga partidista l'actual escenari polític a Catalunya és tan absurd que qui ho fa només ho fa perquè té intenció difamatòria i manipuladora.

Això que alguns diuen "l'espai postconvergent" NO existeix. El que hem viscut aquests anys ha canviat radicalment les actituds polítiques i el paper de les diferents propostes polítiques.

Fins ara un d'aquests discursets clàssics de la secta del Sol d'ERC era que ERC era el partit independentista de referència.

Bé, això es podia dir, i era cert, abans, fins l'esclat del procés. Ara ERC ja no és el partit independentista de referència ni la referència per als independentistes. Ara aquest paper, aquest lideratge de referència el té el President Puigdemont i el seu "Junts per Catalunya"

En resposta múltiple, que creu que hauria de ser políticament Catalunya?
- votants Junts x CAT: 84,3% estat independent
-votants ERC: 60,3% estat independent
-votants CUP: 81,8% estat independent

Si hi hagués un referèndum per la independència, vostè què votaria? Sí o No
- votants Junts x CAT: 94,1% Sí a la independència
- votants ERC: 78,1% Sí a la independència
- votants CUP: 93,4% Sí a la independència

Les dades són aclaparadores! Junts x CAT és el partit independentista de referència i la referència electoral dels independentistes, 24 punts més de força independentista JxCAT que ERC en la múltiple i 16 punts en la binària.

I ara aquestes dades comparatives que venen us les guardeu per tenir-les sempre a prop quan algun gilipolles torni a sortir amb això de "l'espai convergent"

Sabeu quins eren aquests % l'última vegada que Convergència encara era marca i projecte polític (primer semestre 2015)?:
  • A la múltiple, sobre estat independent: el 72,3% votants CiU i el 88,2% votants ERC
  • A la binària Sí/NO a la indy, Sí a la indy del 78,7% votants CiU i 91,9% votants ERC


Més dades contra les rucades de tot això de "la dreta catalana":
En l'autoubicació ideològica esquerra/dreta (0 màxima esquerra 10 màxima dreta)
-votants JxCAT: 3,94
-votants ERC: 3,35
-votants CUP: 1,97

Ja ho veieu, diferència votants JxCAT i ERC és de 0,6 punts. Sabeu com eren les coses quan hi havia la CiU que tant enyoren els de la secta del Sol? votants CiU 5,05 i votants ERC 3,16

Ha canviat l'escenari polític, han canviat les propostes polítiques, han evolucionat els votants. Res és com era.

Per acabar amb aquest petit apartat de dades contra la imbecilitat i la manipulació...
Què us imagineu quan us parlen dels postconvergents i de la dreta catalana? Uns burgesos porucs que no es mouen del sofà i tal, oi?

A la pregunta "quins riscos està disposat a assumir?" (0 màxim risc, 10 tots els riscos)
- votants Junts x CAT: 6,49
- votants ERC: 6,10

Als enyorats temps de CiU del trollisme del Sol i Comuns, els votants de CiU 5,62 i els d'ERC 6,25


Quines coses més estranyes per tot aquest rotllo postconvergent i dreta catalana, oi? Ser la referència independentista, estar pràcticament igual en autoubicació ideològica esquerra/dreta i estar disposats a assumir més riscos.

No, no són estranyes. Són realitats diferents incomparables. I tots aquests discursets, una imbecilitat. Tot ha canviat. Tot ha evolucionat. I no tothom positivament des d'un punt de vista indy

Per acabar, també tots aquest trollisme que diu "mira, els que reclamen la unitat fent divisions" i tal. Una altra gilipollez.

Pdecat no existeix com a projecte polític. Només és una direcció de buròcrates de la política que s'han blindat per intentar mantenir quotes de poder, per sectarisme partidista.

Però Pdecat, en termes de possible incidència política i electoral és un zero. Abocats a un dels ridículs més estratosfèrics que es recordaran a la ciència política.

Sabeu quin és el líder polític propi més ben valorat pels votants d'aquella opció política? Pues sí, la valoració que fan els votants de JxCAT del President Puigdemont: un 8,38 (escala de 0 a 10). El segueix Oriol Junqueras per als votants d'ERC (8,32)

Algú es pensa que amb aquesta extraordinària valoració del lideratge del President Puigdemont, el vot que ha tingut JxCAT no el seguirà al nou projecte polític que lideri?

De debò hi ha qui creu que entre un nou i ambiciós projecte polític plenament adaptat als nous temps, al nou escenari polític i a l'evolució dels electorats, liderat per MHP Puigdemont, amb els consellers Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, etc etc etc... de debò hi ha qui creu que entre això i els carismàtics líders de la direcció de Pdecat, com Bonvehí i Bel....hi haurà un sol votant del JxCAT de Puigdemont que voti l'oferta electoral que acabi proposant l'actual direcció de Pdecat?

S'ha d'estar molt, però que molt flipat.

Així són les coses, i amb dades contundents us les he explicat. Puigdemont i la seva proposta política lideren l'independentisme i són la gran referència electoral de l'independentisme. L'escenari polític actual no té res a veure amb el de fa només 5 anys. Ni els partits són els mateixos (canviïn o no de nom), ni ho són els votants. 

El lideratge del President Puigdemont és el més sòlid de tot el mapa polític català. I els votants de Puigdemont expressen una contundent i alhora exemplar consciència i compromís polític. Res a veure amb el ridiculisme que alguns volen vendre. És un votant que expressa la més alta satisfacció amb la seva vida entre els votants de tots els partits (7,36 en escala 0-10). És un votant que té claríssim què vol, la seva prioritat: la independència! I és un votant, a més, que d'entre els votants de tots els partits polítics, són els segons més disposats a assumir riscos personals per defensar les seves idees, amb un 6,49 en escala de 0 a 10, només superats pels votants de la CUP que se situen amb una mitjana de 6,91

DONEC PERFICIAM





3 de jul. 2020

Quan les dades demostren que el català és l'única llengua que creix en ús i identificació a Catalunya

De fa un temps hi ha un discurs que des d'una inadmissible pretensió "científica" va llençant soflames catastrofistes en relació a la situació i futur de la llengua catalana, soflames que a la seva vegada alimenten discursets carregats d'irracionalitat, intolerància i una esgarrifosa ignorància i/o negació de la nostra realitat.

En paral·lel, i en contra del que des de sempre l'independentisme històric ha lluitat, ens trobem amb un cert fonamentalisme que, amagat darrere la qüestió lingüística, el que fa és exhibir una intolerància i incapacitat d'entendre i assumir la nostra realitat social i nacional que, sí, ho reconec, esgarrifa.

Quatre "anècdotes" de les últimes setmanes m'han motivat a escriure aquest article, tot i que no sé si és encertat qualificar d'"anècdota" el que, per bé que residual, han implicat de dolorosa exhibició de tot això que denuncio.

El primer en el temps d'aquests fets recents ha estat el menyspreu que alguns i algunes van exhibir públicament e relació a Pau Donés, arran la seva trista mort, sota l'argument que "com no cantava en català no se'l considerava propi o dels seus, català".

El segon fet foren una sèrie de retrets que alguns energúmens van llençar contra la grandíssima i sempre admirada Bea Talegón perquè quan participava de tertúlies a TV3 no s'expressava en català.

El tercer l'hem tingut arran l'emissió de la sèrie de ficció Drama per TV3, i el fet que, al costat del català, també s'hi faci servir el castellà.

El quart ha estat arran la lamentable intervenció al parlament de la consellera de cultura, incapaç, per defensar el català en el que és un objectiu compartit, d'assumir la nostra realitat, respectar-la i processar-la en un discurs inclusiu, també des del punt de vista lingüístic.

A LA BESTRETA, LES CONCLUSIONS:
Insòlitament, avui començarem per les conclusions o afirmacions clau per a qualsevol anàlisi sobre la situació del català, a partir de les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics, una macroenquesta que es fa cada 5 anys, amb 9.000 enquestes (l'enquesta més important, més gran, que es fa a Catalunya). És l'instrument clau per a una mesura científica dels usos lingüístics -i la seva evolució- a Catalunya.

- és fals que el català retrocedeixi. El català és l'única llengua, a Catalunya, que guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.

- la situació del català, la realitat lingüística de Catalunya no pot estudiar-se, no pot ser entesa sense abans haver estudiat la realitat demogràfica de Catalunya i haver-la entès, amb totes les seves implicacions.


Som-hi amb l'anàlisi de les dades que em permeten arribar categòricament a aquestes conclusions!

DEMOGRAFIA
Comencem pel segon punt, per unes notes sobre la realitat social i nacional catalana, des del punt de vista demogràfic.

Mireu, som el país que som, i som com som per tot el que hem patit, viscut i evolucionat al llarg de la nostra història. La Nació que som, la societat que forma aquesta realitat nacional de la Catalunya d'avui en dia no és la que era fa 40 anys, ni la que era fa 100 anys.

Potser fa 100 anys la majoria de la societat catalana havia nascut a Catalunya, i allò es reflectia en com era aquella societat, com era aquella Nació.

100 anys després, a banda de multitud de fets històrics i de tot tipus, la societat catalana ha viscut, en termes demogràfics, dos grans impactes, que ens han fet com ara mateix som, que han configurat la realitat social del nostre país, la Nació que som.

Aquests dos impactes són, per una banda, el gran moviment migratori procedent d'arreu de l'estat cap a Catalunya dels anys 60 i 70, i per una altra banda la segona gran onada migratòria que tingué lloc entre el 2000 i el 2010, on més d'un milió de persones varen arribar al nostre país procedents de tots els continents del Planeta.

Pensem, per dimensionar, que sobre la realitat de la Catalunya de finals del s.XX, de 6 milions d'habitants, en 10 anys s'assumí la integració d'un milió més de persones. Pocs, per no dir cap, país del món ha tingut uns fluxes migratoris tan forts, d'aquest volum.

I ens hem de sentir orgullos d'haver-ho gestionat com ho hem fet. I, alhora, tot això, tots aquests fluxes, ens han fet com ara som, expliquen la nostra realitat social.

I quina és aquesta realitat? Doncs que el 60% dels ciutadans de Catalunya som fills de la immigració.

Aquesta és la nostra realitat. Les coses han anat així. I que les coses hagin anat així explica com som.

L'altre dia, treballant unes altres estadístiques, em va impressionar que en cent anys l'esperança de vida havia crescut 30 anys. És impossible treballar sobre la realitat social que avui som amb els paràmetres de fa 100 anys, quan l'esperança mitjana de vida era 30 anys inferior. Les societats evolucionem i som diferents de com ho érem fa 100 o 200 anys. I a l'igual que les societats, també evolucionem les nacions. Allò que ens defineix i ens reconeix com a Nació és la voluntat de ser, és la societat que som, no un retrat del passat sense cap connexió amb els nostres dies.

I des del punt de vista lingüístic, com som? Aquesta societat catalana d'avui en dia, com és? Què ens explica de la nació que som?

Doncs les dades són del tot contundents:

- el castellà és la llengua inicial (la primera llengua que has parlat, la que per tant està vinculada directament al fet familiar i demogràfic) del 52,7% dels ciutadans de Catalunya

- el català és la llengua inicial del 31,5% dels ciutadans de Catalunya

Aquesta és la nostra realitat lingüística, des d'un punt de vista totalment neutre, és a dir, únicament vinculat a la demografia. Som així perquè la història, tot el que hem viscut i tot el que ha passat ens ha fet així.

Hi ha per tant un primer punt que cal plantejar ara mateix: o ens acceptem com som, acceptem aquesta realitat demogràfica i lingüística, sobre la que la nostra societat es construeix i ha de desenvolupar totes les seves polítiques, aspiracions i ambicions... o ens neguem a nosaltres mateixos i a la nostra realitat, i llavors ja m'explicareu què és el que voleu fer...

Si ens acceptem com som, podem passar al punt següent, que és com es configura i evoluciona la llengua catalana a partir d'aquest moment zero de caràcter demogràfic, que ens explica com som.

Tanmateix el problema és que tenim massa gent que o ignora o nega aquesta realitat. Tenim massa gent per a la qual tot anàlisi no parteix d'aquesta realitat, sinó d'una realitat inexistent avui en dia. No, la Catalunya del 2020 no és la Catalunya del s.XIX. Hem canviat molt. La història, la demografia, la nostra evolució ens ha fet, com hem vist més amunt, molt diferents de com érem fa 100 anys.

I en aquesta ignorància o negació de la realitat social i nacional que som, el que és inadmissible és la intolerància que uns pocs exhibeixen no situant-nos a tots els ciutadans de Catalunya al mateix nivell, en un mateix pla de drets polítics i de configuració de la realitat nacional catalana, fent discursets que situen origen i llengua en nivells diferents de la nostra realitat.

Aquest personal són, de fet, un dels màxims triomfs del discurs desintegrador socialment i nacionalment que han predicat els de Ciutadans des del seu origen. Ara resulta que tenim, des d'unes presumptes posicions independentistes, alguns descerebrats que, com els de Ciutadans, ordenen la societat catalana en funció dels nostres orígens. Demencial.

LA INDISCUTIBLE EVOLUCIÓ POSITIVA DEL CATALÀ: LES DADES QUE DEMOSTREN QUE ÉS L'ÚNICA LLENGUA QUE CREIX EN ÚS I EN IDENTIFICACIÓ

Sí, el català és la llengua pròpia de Catalunya, des d'un punt de vista històric i geogràfic. I així ho recull l'Estatut. I català i castellà són llengües oficials a Catalunya.

I sí, així com el català era, fa 100 anys, la llengua inicial de la pràctica totalitat de catalans, com hem evolucionat ens ha portat a que ara el castellà sigui la llengua inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial d'un 31,5%

És a dir, el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional. Som així.

I el català? Doncs bé, si la història ens ha fet com som, ningú no pot negar que la història també és el que ha portat el català a aquesta situació de permanent persecució i intents de genocidi lingüístic que sistemàticament ha perpetrat l'estat espanyol des del 1714.

Però el català ha sobreviscut. Contra tot, ha sobreviscut, perquè la gent sempre, en tots aquests anys de persecució, l'ha fet seu. I això és el que ha permès que el català hagi arribat als nostres dies.

Fa més de 300 anys que el català té un estat en contra. I ara volem ja d'una vegada per totes, per al català, un estat a favor. Això és el que ens permetrà garantir plenament el seu futur i la seva homologació amb la resta de llengües del món.

El català és la llengua que necessita protecció i suport. Però el castellà no és cap enemic del català. L'enemic del català només ho és l'estat espanyol. El castellà forma part de la nostra realitat nacional, i no és cap amenaça, sinó una riquesa, un element inclusiu i descriptiu de la nova nació que som.

Mentre no assolim ser República Catalana, com evoluciona el català? Quin és el present i el futur de la nostra llengua?

Doncs en contra del que diuen tot aquest exèrcit de profetes de l'apocalipsi lingüístic en relació al català, la seva evolució és positiva.

El català és l'única llengua que, a Catalunya, creix, guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.

Fixem-nos en algunes dades:

- el català és la llengua inicial del 31,5% de la població, però esdevé la llengua d'identificació (la que s'assumeix com a pròpia, amb pràcticament iguals dades en llengua habitual -la que es parla habitualment-) per al 36,3% de la població, i per a un 6,9% que ho és conjuntament amb el castellà.

- el castellà és la llengua inicial del 52,7%, però passa a ser llengua d'identificació per a un 46,6%

És a dir, la demografia (la nostra història) ens ha portat a que el català sigui la primera llengua del 31,5%, 21 punts per sota de la població que tenim el castellà com a llengua inicial (53%).

Així és com som. Sobre com som, sobre com ens ha portat a ser la història, no hi podem fer res (excepte, i llavors caldria que qui hi defensi ho expliqui així, que a tots els fills de la immigració se'ns vulguin treure els drets polítics, i se'ns consideri, com tanta gent m'ha dit avui, "colons")

Però siguem positius i no pensem que l'aliança entre Ciutadans i aquest independentisme que ens vol segregar per origen i llengua, té cap possibilitat. Passem d'ells.

És, doncs, a partir d'aquest punt en el que es determinen el que són els factors demogràfics que defineixen una societat, quan entren en acció, en relació a la llengua, els mecanismes socials del nostre país: l'escola, la cultura, l'educació, TV3, l'economia, la inserció laboral, el compromís social i nacional, etc.

I aquesta Nació que som, en la que creixem, en la que ens eduquem, en la que ens relacionem, ens porta a que d'aquell 31,5% que tenien el català com a llengua inicial, es passi a que el català sigui la llengua d'identificació per a un 42,2% de la població. I el castellà que era la llengua inicial d'un 52,7% de nosaltres, esdevé la llengua d'identificació (la considerada com a pròpia) per a un 46,6% dels catalans.

Ho repetiré tantes vegades com calgui: el català és, a Catalunya, l'única llengua que creix, que guanya parlants habituals i que guanya identificació, fins al punt que, un cop s'activen els mecanismes socials, aquells 21 punts de diferència, per sota, del català en relació al castellà, vinculats estrictament a la nostra història i demografia, es redueixen a 4,4 punts.

I fixeu-vos en una altra evidència de que els nostres mecanismes socials afavoreixen el català, a partir del que és la realitat lingüística derivada de la demografia: el 87,1% dels nascuts a Catalunya tenen coneixement del català en totes les habilitats (entendre'l, parlar-lo i escriure'l).

Això a les dades IDESCAT de 2018. Al 2013 era un 83,7% dels nascuts a Catalunya que tenien aquest coneixement del català en totes les seves habilitats. És a dir, aquests 4 punts de millora del 2013 al 2018 són una evidència que el sistema funciona, i enforteix el català.

Si mirem, per a aquesta mateixa dada, el coneixement del català en totes les habilitats en relació als ciutadans de Catalunya nascuts a la resta de l'estat, veiem que és només d'un 27%. Per què? Perquè la població nascuda a la resta de l'estat és la que va arribar durant els fluxos migratoris dels 60 i 70, que no va poder ser escolaritzada, i que és una població envellida. Però els seus fills i nets, ja nascuts a CAT, sí entenen, parlen i escriuen el català.

I que l'escola i el model social català funciona també en tenim una evidència amb les dades, per a aquest mateix indicador, de la població nascuda a l'estranger, és a dir, del flux migratori del 2000 al 2010: un 35,2% tenen coneixement del cat en totes les seves habilitats. Fa 5 anys era un 31,4%. Aquesta onada migratòria és població molt jove, que ha pogut ser escolaritzada ràpidament, que ha tingut mecanismes d'inserció social molt millors... i que funcionen. En 5 anys millora de 4 punts.

Per tant, és totalment fals que el català reculi. 

El català és l'única llengua que creix al nostre país, en coneixement, en esdevenir llengua habitual i llengua d'identificació. Els mecanismes socials funcionen i modifiquen a favor del català la situació lingüística derivada de la nostra realitat demogràfica. I és que és en la demografia on el català és més feble, està en una situació de més vulnerabilitat.
Els mecanismes d'inserció social no són ràpids, i ja ha estat un autèntic miracle, una proesa, com el nostre país ha integrat aquest milió de nous catalans arribats en 10 anys, que sobre els 6 milions inicials d'habitants de CAT, és el flux migratori més gran del planeta.

Hem vist que els mecanismes socials d'integració funcionen, però al mateix temps tenim prou dades com per saber que si, per exemple, en aquesta dècada que acabem de començar, Catalunya tingués un nou flux migratori del volum de l'última, des del punt de vista lingüístic el català es podria situar com la llengua inicial de només 1 de cada 4 catalans.

Si els propers anys la demografia a Catalunya no pateix cap nova sacsejada el català seguirà creixent socialment, en coneixement, ús i assumpció com a llengua d'identificació.

Ciutadans, amb la seva croada contra la immersió lingüística i TV3 tot això ho sabia, i per això ha combatut des del primer dia aquests instruments fonamentals d'integració nacional i de creixement del català.

Curiosament, com deia abans, la novetat és que ara també tenim, presumptament des de posicions independentistes, alguns que tenen idèntics plantejaments que els de C's: negar la nostra realitat nacional, social i demogràfica, situar les llengües en conflicte i mostrar-se intolerants en comptes de facilitadors de tots aquests mecanismes d'integració que ja hem vist funcionen.

El deliri ja arriba quan aquest personal, per sort tan minoritari com sorollós, vol tractar el castellà com una llengua a "eliminar" de la nostra realitat.

A veure, per l'amor de Déu, una llengua que és la inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%, de debò penseu que no és una llengua que forma part de la nostra identitat, de la nostra realitat social i nacional?

És per flipar.

Català i castellà són la realitat lingüística de la nostra nació.

El català, com a llengua minoritzada, necessita del màxim suport possible, i aquest suport només el podrem garantir plenament esdevenint un estat independent. Però mai podrem ser independents si no assumim la nostra realitat, com som, com hem evolucionat, i ho celebrem com una riquesa excepcional que tenim, i ens estimem, i a la que mai voldrem renunciar.

Fer de C's però a l'inrevés és el més demencial que podria fer l'independentisme.

Si mai tots aquests que malgrat el castellà sigui una realitat lingüística i social tan important per explicar com som, imposessin el seu discurs castellanofòbic, seria el triomf pòstum de C's i el fet definitiu que ens allunyaria de la independència per moltes generacions. Una consellera de cultura dient que només català és llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua inicial del 31,5% de la població, i que només compartiria això de ser "pròpia" amb l'aranès, que ho seria del 0,01% de la població, i que no ho és el castellà, que és la llengua inicial del 53% de nosaltres, i que el castellà està al mateix nivell que les altres 300 llengües que es parlen a Catalunya és una consellera de cultura que no ha entès res del país al que serveix, de les persones per a les que treballa.

No hi ha cap futur possible sense assumir-nos com som.
No podem pensar en el futur de la nostra Nació sense assumir com és la nostra Nació
A mi m'és igual com conceptualitzem la nostra realitat lingüística, en termes d'oficialitat o de conceptes com "pròpia". El que no m'és igual, gens igual, són tres coses:

  • que el català és la llengua que necessita la nostra protecció, perquè només nosaltres la podem protegir
  • que el castellà, llengua inicial per a més de la meitat de nosaltres forma part de la nostra identitat, de com som, de com ens expliquem
  • que no hi ha cap futur possible sense acceptar-nos com som, sense reconèixer-nos com som. L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol i la seva persecució de la nostra llengua. El castellà, com a llengua, no és cap enemic del català, i les evidències que el català és l'única llengua que a Catalunya creix com a llengua d'ús i d'identificació, són aclaparadores.

18 de juny 2020

ANÀLISI BARÒMETRE ESPECIAL DEL CIS JUNY 2020. Dades d'alerta per a l'independentisme català

Ahir vam conèixer les dades del Baròmetre especial del CIS de juny 2020. És una enquesta singular des de 3 punts de vista diferents en relació als baròmetres previs:

  •  s'ha fet telefònicament. La pràctica habitual del CIS són enquestes presencials. En aquest cas la pandèmia ha fet canviar la manera de fer-la.
  •  és un baròmetre especial, molt centrat en temes de com s'ha viscut i valorat tot el que ha passat al voltant de la pandèmia
  •  ateses les eleccions anunciades de Galícia i País Basc, inclou submostres d'aquestes dues comunitats per reforçar la seva projecció electoral

La mostra d'aquest baròmetre a Catalunya és molt petita: 469 enquestes. Des d'aquest punt de vista hem de ser molt prudents amb les seves projeccions. Hem de ser tan prudents que he estat a punt de ni tan sols entrar a valorar l'enquesta.

Però com que fa força temps no en tenim cap mínimament seriosa, i com que malgrat la mostra no ens permeti fer segons quines projeccions, sí ens permet analitzar alguns comportaments electorals, doncs som-hi, entrem a mirar aquestes coses que considero significatives.

Al final faré un annex sobre eleccions al País Basc, perquè hi ha alguns comportaments electorals que crec val la pena comentar.

Dir, abans d'entrar amb les dades de Catalunya, que a nivell general, aquesta enquesta CIS tan centrada en la pandèmia és bastant trunyo. No m'ha agradat gens. L'he trobada horrorosament redundant, centrada en tòpics, i tan liada que costa treure'n conclusions.

Anàlisi de comportament electoral a Catalunya d'acord al Baròmetre del CIS

Parlem clar: no anem bé

Sí, ja sé que l'enquesta fa una projecció electoral sobre eleccions espanyoles. Sí, ja sé que la mostra és petita per poder ser fiable. Però no anem bé.

I quan dic que no anem bé, em refereixo a l'independentisme.

Després entrarem en la cosa dels partits. Però quan dic que no anem bé, i em refereixo a l'independentisme, és perquè el conjunt de l'independentisme, amb tot el que està passant, amb tot com s'estan fent les coses, perd, com a moviment.

Podria esdevenir-se que un partit perdés molt i l'altre guanyés més, i que globalment l'independentisme en sortís reforçat. Però no és així. Les dades de l'enquesta del CIS crec són una alerta severa a que l'independentisme com a moviment social i polític, amb tot el que estem fent, pot haver entrat en crisi, l'hem fet entrar en crisi. I d'això en sortim perdent tots, perquè allunya la independència. L'independentisme Amazon pot pensar que ja està bé perquè bla bla bla. L'independentisme mínimament responsable sap que no ens podem permetre el luxe de cap reculada.

I alhora certs comportaments electorals de vot indepe són també una alerta perquè, globalment, ho repensem tot cercant una estratègia unitària, si es vol de mínims, però inteligent i coresponsabilitzada sobre tots els seus diferents integrants.

Projecció electoral:

No entraré en la projecció electoral que fa el CIS de les diferents opcions, no és el que m'interessa de l'enquesta. Si la voleu, la podeu trobar al CIS i a tots els mitjans, perquè és en l'únic que es fixen, quan per a mi és el més inconsistent.

Vot 2019/Record de vot a l'enquesta CIS i intenció de vot directe a l'enquesta CIS

Anem a mirar una triple seqüència de dades que jo crec és el que més valor té de l'enquesta.

Si mirem el record de vot als diferents partits polítics el 10N 2019 entre els enquestats pel CIS, ens trobem:

- ERC va tenir un 3,61% de vot i té un 3,3% de record de vot a l'enquesta
- JxCAT va tenir un 2,19% de vot i té un 1,2% de record de vot a l'enquesta
- CUP va tenir un 1,01% de vot i té un 0,4% de record de vot a l'enquesta

Ja sé que no hem de mirar únicament ni preferentment el record de vot per analitzar la fiabilitat i representativitat d'una mostra, però per a l'exercici que vull fer sí que ens ajudarà.

Fixem-nos:

ERC té - 0,3 a la mostra
JxCAT té -1 a la mostra
CUP té -0,6 a la mostra

Sempre el votant de JxCAT queda infrarepresentat. Si recordem, En Comú Podem van tenir un 2,2% de vot i a l'enquesta tenen un 1,9% de record de vot. Pràcticament amb mateix vot que JxCAT, però gairebé un punt diferencial a favor de la representativitat dels Comuns a la mostra.

El CIS en les projeccions que fa, amb la cuina que fa, tots aquests factors els té en compte. Però vaja, ja m'enteneu.

I ara fixem-nos en el que volia que ens fixéssim, la intenció de vot directe:

ERC, que va tenir 3,61 de vot, que té 3,3% de record de vot, té una intenció de vot directe de l'1,9%
JxCAT, que va tenir 2,19% vot, que té 1,2% de record de vot, té una intenció de vot directe de 0,7%
CUP, que va tenir 1,01% de vot, que té 0,4% record de vot, té una intenció de vot directe del 0,4%

És a dir, menys CUP, que sembla es quedaria més o menys com està, tant ERC com JxCAT perdent intenció de vot.

ERC és sense cap mena dubte la formació independentista que més desgast electoral acusa. Si mantingués intactes les opcions de vot, el vot directe estaria al voltant del 3,3. Si guanyés vot d'algú altre, per sobre. I no, està per sota, a -1,2, és a dir, gairebé pèrdua d'una tercera part del seu vot.

Junts x CAT perd força menys, però també perd, i no guanya. Si consolidés electorat estaria en un 1,2% d'intenció de vot directe, i està 0,5 punts per sota.

La CUP i els seus dos 0,4 vol dir no sembla perdre vot, però tampoc guanyar-ne.

Resum: si perd ERC, si perd JxCAT i si CUP es queda igual, estem perdent vot independentista.

I això ens hauria de preocupar a tots. Si el que perd un ho guanya l'altre, mira, la dinàmica de partits porta a aquests canvis de vot. Però si perden tots simultàniament, per més que un perdi més que l'altre, i no guanya ningú, el problema el té l'independentisme.

No s'està creixent ni eixamplant cap base. Tot el contrari, la falta d'unitat i la guerra partidista que alguns exerceixen tan sectàriament, no només desgasta als qui la practiquen, majoritàriament, ens desgasta a tots.

Mirem una altra cosa de l'enquesta, encara més preocupant: les transferències

Amb tota la prudència del món, perquè la mostra és molt petita, però si l'enquesta és mínimament respectuosa amb les dades i els enquestats, i el CIS habitualment ho és, el creuament, sigui quina sigui la mostra, del record de vot amb la intenció de vot ens dona moltes pistes de com estan evolucionant les coses.

I sí, també en aquest cas és així.

Confirmant les anteriors dades, quan creuem el record de vot amb la intenció de vot, veiem que la fidelitat de vot dels votants d'ERC del 10N 2019 és bastant baixa, del 58,1%. Un 42% dels qui van votar ERC el 10N ara o no els votarien o, en el millor dels casos, no ho tenen clar.

A Junts per Cat, tot i que millora el percentatge, i assoleix una fidelitat de vot del 61,3%, tampoc és per tirar coets.

I, també com hem vist abans, la CUP és qui més fidelitat té, retindria un 81,8% dels votants 10N

Ni CUP ni JxCAT, en intenció de vot directe, no guanyen vot provinent de cap altra formació política.

ERC seria l'única que podria rascar algun vot d'algú altre. Per sobre del marge d'error, vot provinent d'antic votants de JxCAT, un 6,7%.

El que és molt i molt preocupant, i només ho esmento per cridar l'atenció i seguir la dada en futures enquestes, és el que passa amb el vot que perden JxCAT i ERC, que ja hem vist és més del doble del que perd JxCAT

Doncs mireu, la cosa està així: un 8,1% del que perd ERC se'n va al PSC i un 7% a En Comú Podem. Més que eixamplament de base, el que s'aprecia és descomposició de la base.

Pel que fa a JxCAT, doncs encara més incomprensible, aquest 12,9% que diu votarà PSC. A banda del ja referenciat 6,5% que diuen votaria ERC

En una mostra tan petita, i sobretot per a JxCAT, que només són 43 enquestats, aquests percentatges poden estar molt afectats pel que han respost erròniament dues persones. En el cas d'ERC, amb 120 enquestats, la cosa ja és mica més sòlida.

Descomposició de la base:

ERC ha fet de la seva campanya d'assetjament i menyspreu a JxCAT, especialment a Madrid, gairebé una estratègia política. ERC podia estar amb estratègies d'eixamplar la base, i alhora ser mínimament respectuosa amb la resta de forces independentistes. A Madrid lluny d'aquest respecte, JxCAT és objecte d'escarni diari. La dreta catalana. I altres imbecil·litats.

Està portant això algun rèdit d'eixamplament de base a ERC?

Doncs com ja hem vist, tot el contrari: ERC guanyaria un 2% (dins marge error mostra) dels Comuns, però perdria un 7% cap als Comuns (que com ERC va tenir molt més vot que els Comuns, és una fuga molt més gran). I "guanyaria" un 0,1% del PSC (és un dir, és marge d'error, irrellevant), però perdria, i això no és marge d'error, un 8,1% de vot cap a PSC.

I encara més. Pregunta el CIS, i si per aquestes no votés a qui m'ha dit que votaria, a qui votaria? Un 21% dels votants d'ERC diuen que als Comuns.

Mirem-nos-ho com vulgueu, però l'alerta de les dades de l'enquesta del CIS és prou important com perquè ens la prenguem seriosament. L'independentisme no pot perdre cap posició, no es pot permetre el luxe de recular a cap elecció. Ni per agafar impuls.

I tot com estem fent les coses ja tenim alguna alerta que pot estar passant, que tanta tensió i combat intern i tanta falta d'unitat estan desgastant a l'independentisme en el seu conjunt. Ja no hi ha ningú que tregui cap rèdit d'aquesta estratègia. Si algú pensava en l'hegemonia partidista, el que s'està trobant és hegemonia en pèrdua de vot que no va a cap altra força indepe.

Fer independentisme no vol dir ser un llepaculs de ningú. Fent el llepaculs l'únic que fem és blanquejar els repressors, els qui no volen la independència, i habilitar transferències de vot, perquè hem estat nosaltres mateixos els que hem obert les portes.

Fer independentisme vol dir explicar dia i nit perquè volem la independència.

ANNEX ELECCIONS BASQUES

Sense entrar en la projecció de resultats generals que fa el CIS, sí alguns apunts que m'han cridat poderosament l'atenció. En el cas del País Basc la mostra està reforçada i és molt més representativa i sòlida.

1. La fidelitat del vot abertzale: un 89,7% del vot de Bildu el 10N 2019 votarà a les basques Bildu, i un 79,9% dels votants del PNB

2. Cap fuga mínimament significativa de vot Bildu o PNB en cap direcció. La fuga més alta, i està dins el marge d'error, aquest 2,9% de Bildu que votaran "otro partido" que no és cap dels llistats. Ni idea de per on va. Això sí, hi ha un 12,3% de vot PNB i un 4,4% de Bildu que diuen encara no ho saben

3. L'espectacular captura de vot d'altres formacions polítiques molt i molt dispars que sembla pot aconseguir el nacionalisme basc:

- Un flipant 30,8% de la gent que diu que el 10N va votar al PSOE diu que ara votarà al PNB. Però també, ojo al dato, un 12,5% dels que van votar Cs i un 9,1% dels que van votar PP

- Bildu sí que amplia miqueta base, i recull un 16,3% del vot que va tenir Unidas Podemos

- L'espanyolisme sembla abocat a una hòstia electoral sense precedents. PP i Cs concorreran junts a les eleccions. A hores d'ara només un 50% del vot PP el 10N i un 37,5% de Cs diuen votaran aquesta cosa. I pel que fa al PSE-PSOE només un 39,2% diuen votaran PSE-PSOE a les autonòmiques. I VOX cero patatero.

Conclusió:
No hi ha cap dubte que el sistema foral, que ha fet del País Basc pràcticament una comunitat independent, està configurant un mapa polític molt i molt singular...