16 de gen. 2020

Anàlisi de l'enquesta postelectoral del CIS: Catalunya i Espanya, moviment de vot, vot indepe, col·lapse de Cs i retrats socials

Avui s'ha fet pública l'enquesta postelectoral de les eleccions generals del 10N del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les postelectorals del CIS ja són un clàssic demoscòpic, i jo les considero un encert. Permeten una aproximació molt interessant, molt oberta, des de moltes perspectives, al comportament electoral.

És una enquesta de gairebé 5.000 enquestats, feta a tot l'estat, evidentment. El CIS és un organisme estatal que gaudeix d'un merescut prestigi, reputació. És cert que ha tingut alguna etapa una mica fosca, però en general les seves són les millors enquestes que podem trobar a nivell de tot l'estat (a nivell només de CAT són les del CEO). A més a més en l'actual etapa, des que PSOE va arribar al poder amb moció de censura a Rajoy, el CIS ha estat més "valent" que mai. Ha fet algunes enquestes, com la que va fer sobre la percepció ciutadana de la justícia a Espanya que mai s'havia fet i que calia coratge per fer-la. Encara no s'atreveixen, però, a desafiar demoscòpicament el gran tabú del règim, la monarquia. Però no ho descarto. A més a més el CIS sempre ha proporcionat, en relació a les seves enquestes, una informació i accés a les dades molt obert i transparent. I ara més que mai, ja que és el propi CIS qui ens ofereix informes de les seves enquestes amb creuaments a partir de variables sociològiques, polítiques i per primera vegada també amb resultats desagregats a nivell de comunitats autònomes.

Des del punt de vista que més m'interessa, i crec que també a tots vosaltres, els meus lectors habituals, aquesta enquesta postelectoral del CIS aborda directament el tema de Catalunya i la seva incidència electoral, en el que és una perspectiva inèdita. Però també hi trobem moltes altres coses interessants, com les relatives al comportament electoral, moviments del vot i perspectives electorals i polítiques (en aquest punt em recrearé amb les evidències del col·lapse de Ciutadans, que, inequívocament, el situen ja com una opció política que desapareix). Un altre grup de preguntes molt interessant és el que permet veure les diferències socials i polítiques entre la societat catalana i la resta de l'estat des del punt de vista d'implicació i participació social, cívica i política. Hi trobem també elements vinculats a la configuració del vot des d'un punt de vista d'identitat, tant a nivell de Catalunya (especialment interessant) com a la resta de l'estat.

A diferència de la majoria de lectures que s'han fet de l'enquesta, el que menys m'interessa i al que no dedicaré ni una línia és a la projecció de resultats electorals a nivell en escons i percentatges de vot.

Catalunya i les coses que fem els catalans...Som o no som un problema? Pues depende...

Pregunta el CIS quin creuen els enquestats que és el primer problema que existeix actualment a Espanya. I quan mires els resultats penses o tothom menteix o tothom s'ha tornat mig boig, o el règim borbònic ha arribat a certes conclusions sobre com protegir-se, al marge de com veu la societat espanyola les coses.

Perquè resulta que el primer problema que els enquestats assenyalen és l'atur, amb un 35,5% de les respostes. En tercer lloc, d'alguna manera formant paquest amb aquest primer problema de l'atur, els problemes de "índole" econòmica, un 8,1%. O sigui un 43,6% atur/economia

El segon problema assenyalat pels enquestats són els polítics, els partits polítics i la política, així, en general. És el principal problema per a un 26,2% dels enquestats. I d'alguna manera associat a aquest problema de "la política", el quart problema és el de la corrupció i el frau, per a un 5,6% dels enquestats.

O sigui, els quatre primers problemes assenyalats pels espanyols són, agrupats per blocs:

- atur i economia, per a un 43,6%
- política, corrupció, frau, per a un 31,8%

No és fins a la cinquena posició que ens apareix, com a principal problema que existeix actualment a Espanya, la independència de Catalunya, que ho és per al 3,4% dels espanyols.

O sigui, el tema CAT és gairebé un monogràfic, i només és vist com un problema pel 3,4%. Mi no entiende nada.

I la cosa ja ens porta a l'APM i aquell gloriós "que no nos engañen, que nos digan la verdá" quan mirem els resultats d'una de les preguntes inèdites i més interessants que trobem en aquesta enquesta postelectoral del CIS, la que planteja als enquestats: "Lo que ha ocurrido últimamente en Catalunya ¿ha tenido alguna influencia en su decisión de voto en las elecciones del 10 de noviembre?"

Doncs bé, un 24,2% dels enquestats diuen que Sí. Un 75,3% No.

O sigui, 1 de cada 4 espanyols reconeixen que el tema CAT ha influït en el seu vot. Però no és un problema. Curiós.

Més curiós encara quan creuem la resposta per record de vot el 10N, perquè llavors veiem que ha estat decisiu per al 55,9% dels votants de VOX, per al 36,9% dels de Cs i per al 35% dels del PP.

I... com els ha influït?

- Le ha llevado a votar por el partido que mejor podía parar a los partidarios de la independencia de Catalunya per a un 27,9% dels votants de VOX, 20,9% del PP i 17,2% de Cs

- Ha cambiado su voto a favor de un partido que defiende más la unidad de España per a un 24,1% dels votants de VOX i 17,4% de Cs

Des de la perspectiva catalana, dels partits independentistes, és evident que la situació de Catalunya ha influit en la decisió dels seus votants, del 60,5% d'ERc i del 63,2% de JxCAT, i ho ha fet perquè "les ha llevado a votar un partido que defienda la independencia de Catalunya" en el 60,4% dels votants d'ERC i el 75% dels de Junts per Catalunya.

Finalment, per tancar aquesta part, el CIS fa una pregunta que ens aporta moltes pistes del que va passar el 10N. Pregunta el CIS, només per als que han reconegut que van canviar el vot pel tema de Catalunya, a quin partit tenien intenció de votar abans d'aquest canvi. Així veiem que entre els votants de VOX la intenció prèvia de vot, abans de posar Espanya pel damunt de tot un 23% era pel PP, un 13,7% per Cs i un 10,6 pel PSOE. Insisteixo, només entre els que han reconegut van canviar vot pel tema CAT.

El col·lapse de Ciutadans: les dades de la seva segura desaparició

Permeteu-me que em recreï una mica en el col·lapse d'aquesta opció política que tant odi ha sembrat, que té un comportament polític i personal tan inhumà, tan repugnantment inhumà.

Com ja havia avisat abans de l'estiu, totes les dades que teníem de Cs després del 28A apuntaven que havien entrat en fallida. I el resultat del 10N ho va confirmar. D'abril a Novembre Cs va passar de 57 diputats a 10. Hòstia còsmica.

Doncs bé, la postelectoral del CIS dibuixa un panorama de col·lapse total d'aquesta opció política. Normalment a les postlectorals, fetes poques setmanes després de les eleccions, la majoria del vot que han tingut els partits, el conserven. Així, quan es pregunta per intenció de vot si hi hagués noves eleccions, els percentatges de fidelitat són superiors al 80%: el 94,7% dels que van votar JxCAT el 10N ara ho tornarien a fer, tornarien a votar JxCAT, un 94,3% dels que van votar ERC, també votarien ERC, un 87,8% dels de Podemos, un 87,9% dels de VOX, un 84% del PP i un 82,6% del PSOE.

Tots no. En menys d'un mes, del vot que va tenir Cs el 10N, més d'un 50% ara no els votarien. Només un 46,7% dels que van votar Cs el 10N ho seguirien fent ara. El segon partit amb menys fidelitat de vot és el PSOE, amb un 82,6, i Cs se situa 35 punts per sota!!!! Acollonant

Un 10% dels seus votants ara votaria PP, un 2,5% al PSOE i un altre 2,5% a VOX. Són el partit que aboca més vot a l'abstenció, un 7,1% ara no votarien. I els que tenen més indecisos, un 27,4%.

Vull cridar l'atenció contra un reduccionisme que sovint es fa quan es parla de la fallida de Cs, dient que el vot que perdi va a VOX. Això ja veiem no és així, es reparteix cap a PP majoritàriament i tant cap a PSOE com cap a VOX, a distància del PP.

En relació al 28A segons la postelectoral del CIS, el vot de Cs es desplaçà gairebé per igual cap a VOX i cap al PP, i fou el PP qui més antic votant perdé cap a VOX.

Que el col·lapse és indubtable, ho veiem amb altres dades, com per exemple la que pregunta als enquestats si quan van votar el 10N a qui ho van fer, ho van fer amb convicció, dubtes o mal menor. Liderant els qui van votar amb dubtes també trobem Cs, un 42,9% dels que finalment els van votar. La mitjana de dubtes dels altres partits és del 21,1%. Només un 44% votà Cs amb convenciment, la xifra més baixa de tots, que té una mitjaa del 66,1%, o sigui més de 20 punts per sobre.

I la "Montapollos", què tal, com li va? Doncs mireu, en una escala de valoració de l'1 (molt malament) al 10 (molt bé), la Montapollos té una mitjana del 3,6 a tot l'estat i del 2,4 a Catalunya. El que és espectacular és que a CAT pràcticament el 50% dels enquestats (49,2%) la valoren amb un 1, la puntuació més baixa! Un 60,1% dels catalans la valoren pitjor impossible (1-2).

Coherentment amb aquestes dades si ara hi hagués eleccions generals a Catalunya Cs no obtindria representació: només un 2,1% dels enquestats de Catalunya diuen que votarien CS, per sota del 3% PP i del 2,6% VOX. La CUP p.ex. tindria un 3,9%. O sigui, col·lapse monumental, i també a Catalunya, on dos anys abans de l'enquesta Cs guanyava les eleccions del 21D. També a CAT, doncs, que és el lloc on Cs va néixer, desapareixeran.

Finito. L'últim o última que tanqui el llum.

Sobre el vot independentista:

Les dades de la postelectoral del CIS aporten una informació molt valuosa sobre el vot indepe que faríem bé d'interioritzar i assumir, ens agradin o no.

Si una cosa hauríem de tenir molt clara tots és que el vot indepe sap el que fa, que ningú no està enganyant ningú, que el vot s'expressa pluralment, que només podem ser majoria indepe si hi som tots i ens respectem entre nosaltres, i que tampoc no cal que se'ns estigui intentant vendre motos amb dades que no són certes d'eixamplament de bases, ni películes de captació de vot no indepe.

Mireu, aquest 10N el votant indepe que va votar ERC i Junts per Catalunya ho va fer amb absoluta convicció: un 83,7% dels votants d'ERC i un 80,7% dels de JxCAT. La mitjana estatal és del 66,1. O sigui, vam votar ERC i JxCAT amb plena convicció.

I ho seguiríem fent fins i tot d'haver sabut abans el resultat d'aquelles eleccions: un 99% dels d'ERC i un 96,5% dels de JxCAT. Mitjana estatal del 78,3, o sigui molt per sobre.

Un mes després del 10N, amb tot el tema dels pactes i posicionaments polítics no tancats al 100% però inequívocament lligats, ERC té una fidelitat de vot del 94,2% i Junts per Catalunya del 94,7%. És a dir, que tothom sabia què votava i que tothom està content amb com han gestionat, aquestes dues forces polítiques, el seu vot. No hi ha cap, cap, fisura.

Per tant, sí, el vot indepe s'ha expressat clarament, s'han evidenciat estratègies diferents, que eren conegudes pels seus votants i que s'han gestionat també satisfactòriament des del punt de vista d'aquests votants. Cap dubte. Agradarà o no. Però és així. Radicalment així. Fer una estratègia unitària requereix, per tant, fer convergir aquesta realitat. Si no convergim i gestem i blindem el "nosaltres" l'independentisme no té cap opció.

També, ens agradi o no, les úniques transferències significatives de vot es produeixen entre independentistes. Jo puc entendre que no hi hagi consens per bastir una opció política i electoral excepcional, que situï la independència com a objectiu del vot, amb la intenció d'abastar el gruix central i majoritari de l'independentisme, que és, a més, l'únic que pot gestionar fer la independència, o sigui, els espais de JxCat i d'ERC, però les fòbies partidistes que la falta d'unitat generen ens desgasten a tots. Perquè no és cert que així "arribem a més gent", l'únic que fem és centrar la pugna electoral entre nosaltres i alimentar tota mena de fantasmes contra els altres.

A Catalunya, abans del 10N, entre qui més dubtava la gent el seu vot? Doncs entre JxCAT i ERC.

La postelectoral del CIS també és contundent en evidenciar aquest fals relat que des d'alguns àmbits d'ERC s'intenta alimentar que s'està eixamplant la base, que s'està captant vot no indepe... Sí, és cert que ERC té una petita frontera amb espai de Comuns i PSC, però és fals que faci créixer res. Fixeu-vos, si ara hi hagués eleccions ERC podria guanyar un 8,6% de vot de l'espai Comuns i PSC, però és que perdria un 8,7% de vot que aniria cap a PSC i Comuns. O sigui, suma zero.

País, identitat i vot independentista

Una de les petites, però alhora més tòxiques i autodestructives conseqüències que s'han derivat de la "frustració" o confusió que ha seguit a no poder fer realitat la República després de l'1-O, a l'onada de repressió i als dubtes estratègics ha estat l'emergència d'un cert discurs que nega la nostra realitat nacional. Aquesta negació porta a discursos agressius dialècticament i contra el concepte integrador que ens ha permès arribar on som del "un sol poble" pacocandelià. Que si negació de la nostra realitat, orígens, llengües, identitats, que si repartidors de carnets, etc etc etc.

A aquestes alçades no puc entendre com hi hagi qui encara faci aquest "antiindependentisme" (és a dir, fer impossible assolir la independència), negant com ho fan la realitat. Perquè no crec sigui desconeixement.

Avui, aquest article, no és espai per explicar aquesta realitat. Però sí l'evidència de la dimensió política que té aquesta realitat en un aspecte tan sensible com és la identitat.

El nostre país, la Nació catalana, s'edifica a partir d'una realitat d'identitats compartides. El sentiment majoritari des del punt de vista de la identitat és el de sentir-se tan catalans com espanyols, un 40,4%. Un 65% dels catalans expressa un sentiment clar d'identitat compartida (més espanyol que català, tan català com espanyol i més català que espanyol). Només un 22,4% únicament català i un 6,2% únicament espanyol.

CSi això no ho entenem i processem constructivament, àdhuc ho potenciem i aixequem com a exemple de societat integradora capaç de bastir projectes polítics respectuosos amb identitats i orígens, i alhora inequívocament independentistes, no només no creixerem, sinó que ens carregarem la majoria assolida.

Un 50% dels votants d'ERC i un 49,1% dels votants de Junts per Catalunya expressen un sentiment d'identitat compartida. És evident que el sentiment d'identitat "només català" es concentra en aquests dos partits (49% i 49,1% respectivament), però encara és més evident que un independentisme que no processes adequadament aquesta realitat esdevindria minoritari, perquè un 50% del nostre vot expressa, ara i avui, un evident sentiment d'identitat compartida.

El vot independentista, un vot implicat a la seva societat, participatiu i solidari

Pregunta el CIS als enquestats si en els últims temps ha participat de mobilitzacions i actes de protesta. La mitjana estatal és del 19,9% que sí. Entre votants d'ERC i de JxCAT és del 58,6% i del 45,6% respectivament.

Pregunta també si es pertany a algua associació cultural o artística. A nivell estatal un 22,3% responen afirmativament. Entre votants d'ERC i de Junts x CAT un 45,6% i un 58,3% respectivament.

Un 30,4% dels espanyols pertany a alguna ONG o associació de solidaritat: un 56,9% dels votants d'ERC i un 33,3% dels de JxCAT

També una mitjana del 30% dels espanyols pertany a alguna associació ja sigui esportiva, sindical, política, laboral, veïnal... Entre els votants d'ERC i de Junts per CAT un 42,3% i un 42,1% respectivament.

He volgut acabar aquesta anàlisi amb aquestes dades. Són molt il·lustratives. Si abans veiem l'independentisme s'ha fet majoritari i pot créixer gràcies a integrar identitats compartides, ara també veiem que això ha estat possible gràcies a la gran implicació social dels independentismes, gràcies a la seva mobilització, a la seva participació en una riquíssima xarxa associativa cultural, solidària, esportiva, veïnal, etc.

Si l'independentisme no sortís de les fronteres de l'activisme independentista, no hauríem pogut arribar on ara som. És aquesta implicació i aquest moure'ns per tot arreu que ens permet créixer. Seguim així! FINS ACONSEGUIR-HO!!!!

10 de gen. 2020

Recordant el gran patriota Martí Torrent i el seu llegat de lluita i compromís, tan i tan útil aquests dies!

Aquests dies, llegint tuits d'aquest independentisme tan extremadament tòxic que hem vist néixer durant el procés independentista d'aquests anys, he recordat i pensat moltíssim en tots els històrics lluitadors per la independència que he tingut el privilegi de conèixer.

Si en aquest article m'hi refereixo, a aquests sermonejadors/sermonejadores, no és per ells/elles, que me la bufen, és únicament per preservar, davant la toxicitat que escampen, la memòria i l'honor de tants milers de militants per la independència al llarg de tants i tants anys, que amb el seu compromís i sacrifici, són els que ens han permès arribar on som avui (més lluny que mai), són els que ens han permès mantenir viva la nostra Nació i aquesta idea de Llibertat que és la independència de Catalunya.

Si no entenem que la independència és un procés històric, i no una partida a la playstation, no entendrem res. Permeteu-me fer un molt breu repàs de fites històriques a partir s.XX de gran transcendència des del punt de vista independentista, en aquest procés històric que és la independència:

  • Quan esclata la IGM, d'entre un independentisme que llavors encara no tenia cap concreció política, s'apunten centenars i centenars de voluntaris a combatre al costat de França i altres països de l'aliança occidental, per la llibertat de tots, i amb l'esperança que els EUA, el president Wilson, incloguin Catalunya dins el seu reconeixement internacional a l'autodeterminació dels pobles. Combaten, moren i els que tornen a casa ho fan amb les mans buïdes. I seguim.
  • Macià ha esdevingut el gran líder independentista. Davant la dictadura de Primo de Rivera, organitza el que es coneix com a Complot de Prats de Molló, una incursió armada des de la Catalunya Nord, per provocar un aixecament a l'interior del Principat i fer possible la independència. Són delatats, i no poden ni creuar la frontera. Detinguts i jutjats. Els voluntaris culpen els líders? No. Seguim!
  • 14 d'abril 1931, guanya ERC les eleccions a CAT i Macià proclama la República Catalana. Després de negociacions amb el nou Govern de Madrid, s'acorda reinstaurar la Generalitat i Macià no tira endavant la independència. Que hi ha crítiques, sí. Però tothom entén que hi ha uns líders que ho han gestionat des del que creuen és millor per a tots. Seguim.
  • 6 d'Octubre del 1934, Companys proclama l'Estat Català, que després de la repressió militar desencadenada per l'estat espanyol, queda en res. En els combats moren molts patriotes defensant aquell Estat Català acabat de proclamar. I tot el Govern de Catalunya, amb el seu president al capdavant, són empresonats. Però seguim.
  • El triomf del Front Popular, el 1936, comporta l'alliberament dels presos del 6 d'Octubre. Esclata la guerra civil. L'independentisme combat a tots els fronts: a Madrid, a l'Aragó, a l'Ebre... fins el darrer dia. Mort, exili, presó. Cap independentista no exigeix res pel seu sacrifici de tres anys de guerra, no en fa una pancarta per rebregar-la als altres. I seguim!
  • En la derrota, des dels camps de concentració, s'organitza la resistència, el Front Nacional de Catalunya. A l'interior i a l'exterior. A l'interior, en paraules de Pere Carbonell Fita "lluitàvem per mantenir oberts els camins a l'esperança". Es col·labora amb els aliats, lluitant, combatent, amb xarxes d'espionatge a favor dels aliats, travessant la frontera dels Pirineus amb combatents i, sobretot, aviadors aliats, amb refugiats polítics, amb jueus... Acabada la IIGM ningú se'n recorda de nosaltres. Però seguim
  • La resistència antifranquista independentista creix. Neix el PSAN. Neix ÈPOCA. Neix Terra Lliure. Neix l'MDT. Neix la Crida a la Solidaritat. S'impulsa la Crida Nacional a ERC, i etc etc etc A les primeres eleccions autonòmiques ni tan sols ERC defensa la independència. Hauríem d'esperar a la Crida Nacional a ERC, finals dels 80 per retornar a una proposta política independentista. D'entrada amb presència gairebé testimonial al Parlament.
I llavors és quan, l'any 2012 fotem un milió de persones al carrer per l'Onze per la Independència.

No fou per "art de màgia" sinó per molt, moltíssim treball al darrere. I assolim majoria independentista al Parlament. I fem el 9N. I fem l'1-O. I no ho hem aconseguit encara. Però hem arribat més lluny que mai. I seguim, perquè com en la majoria dels processos històrics, la clau que determini la seva fi i la victòria, està en mans de la capacitat de resistència i la persistència. Per això seguim, fins aconseguir-ho!



És un modest pis de l'Eixample. En Martí ens ha rebut com sempre fa ell, amb un somriure de complicitat. Anem al seu despatx. Seu darrere una taula de fusta plena de papers, fotografies i revistes. Li explico que gravarem la xerrada d'avui, que li aniré preguntant coses, moltes de les que hem parlat molts cops, però que se senti lliure d'explicar el que vulgui quan vulgui.

És Martí Torrent, històric militant independentista: Nosaltres Sols, Estat Català, Front Nacional de Catalunya... És l'any 2010, i en Martí Torrent té 98 anys. Em meravella la seva lucidesa i memòria, la seva capacitat de situar noms, persones, fets.

Gravar aquella entrevista forma part d'un projecte de memòria històrica que hem endegat amb un grup d'amics i companys de lluita patriòtica per tal de recollir l'experiència vital i militant dels més destacats independentistes vius de l'època de la República i fins el 1979: Nosaltres Sols, ERC, Estat Català, FNC, PSAN, IPC i fins a EPOCA.

En Martí ens explica, amb llum als ulls, quan va conèixer els Germans Badia i la proclamació de la República. També la guerra, la negra nit de la dictadura... tot. Són 80 anys de lluita independentista. Somriu "un dia en Cardona -es refereix a Daniel Cardona, líder i fundador de Nosaltres Sols- estàvem un grupet i va dir "m'agrada en Martí perquè no enraona i actua sempre que se li ordena", i això ha estat sempre per a mi com un catecisme, complir amb el meu deure".

Seguim parlant, i arribem fins els nostres dies (any 2010). Llavors ens diu que està content perquè veu que hi ha una joventut bona i predisposada per la independència. I acaba el que ens estava explicant amb una frase que a nosaltres ens deixa de pedra, però que aquests dies (2020), gairebé 10 anys després, m'ha vingut al cap com un interrogant profètic "el que em pregunto és si aquest jovent d'aquí 10 anys seguirà igual"

En Martí sabia que allò més difícil no era fer-se militant, sinó ser capaç de mantenir viu aquest compromís militant al llarg dels anys, superant totes les adversitats, sacrificis, fracassos, dubtes... sense defallir. Allò que té valor és ser-hi sempre, no defallir mai, anar-hi sempre. Fins aconseguir-ho.

En Martí Torrent ens va deixar dos anys més tard, l'any 2012.

Per a mi i per a la majoria dels meus companys de lluita al llarg d'aquests anys, des que m'hi vaig ficar, l'any 1984, en Martí i molts d'altres com en Martí que he tingut el privilegi de conèixer, han estat un testimoni militant del que aprendre, del que aspirar a mantenir sempre viu el seu compromís i el seu llegat, del que en som hereus.

Mentre escrivia aquestes línies no he pogut evitar somriure al recordar el que fa uns dies proclamava solemnement per tuiter una d'aquestes sermonejadores d'aquest segment tan tòxic de l'independentisme que tenim: "Mai més mouré un dit com a ciutadana com vaig fer l'1-O portant apuntats els telèfons de 3 advocats al canell per ajudar a alliberar el país fins que us haguem fet fora a tots els aprofitats que ho heu utilitzat en benefici propi"

Presó, tortura, companys morts, guerra, clandestinitat, jugar-se permanentment la vida... mai, mai, en Martí Torrent no en va fer cap referència per fer-se valer.

A cap de les converses que vaig tenir amb en Martí Torrent mai ni una paraula de crítica per a ningú, mai començar a rajar de res ni de ningú. Sempre posant el seu sentit del deure com la força motriu de la seva militància.

En Martí només va fer tota la guerra civil, formà part de l'Expedició a Mallorca, durant els Fets de Maig del 1937 defensà la caserna d'Estat Català a Barcelona, coneguda com "l'Or del Rhin" (era el nom del bar que hi havia a sota) dels atacs de la FAI (la foto d'aquells fets és la capçalera d'aquest blog, de Dies de Fúria!). Va patir presó. Quan sortí de la presó no es va desvincular de la lluita contra el franquisme i els seus aliats, motiu pel qual va decidir fer-se espia a favor dels EUA, espiant els membres del partit nacionalsocialista alemany instal·lats a Barcelona. Ho feien perquè era la seva manera de lluitar contra el franquisme, contra Hitler, contra Mussolini . "No vaig cobrar mai res", recordava quan se li preguntava per aquest apartat de la seva vida, quasi com anticipant altra vegada profèticament el que havia de ser la toxicitat que avui vivim, que faria que qualsevol sermonejador l'acusés, tan alegrement, de "paguita", de militar en benefici propi, de ser un aprofitat.

Fixeu-vos que, segons la infal·lible doctrina dels nostres sermonejadors i sermonejadores, a la llum d'aquesta visió, Macià, Companys, etc només van ser uns aprofitats que tot el que feien només ho feien en benefici propi. Això és el que explicaria, per exemple, sense cap mena de dubte sermonejador/a, que Macià el 1931 passi de la República proclamada a la Generalitat. La paguita seva i de tota la seva colla al Palau de la Generalitat. Llirisme. Ens va trair. No era un veritable independentista, per això no va tirar endavant la independència.

En fi. A vosaltres us toca interrogar-vos sobre el compromís militant que voleu: si el d'en Martí Torrent o el dels sermonejadors i sermonejadores.

Tots hauríem volgut no caure l'Onze del 1714, però el més important és que, malgrat la derrota, ens vam aixecar. Tots hauríem volgut veure proclamada i efectiva la República aquell 14 d'abril del 1931, no fou possible, i vam seguir. I vam seguir l'endemà del 6 d'Octubre. I l'endemà del 39. També ho hauríem volgut l'endemà de l'1-O, i no fou. Però seguim. I seguirem sempre. Fins aconseguir-ho. No sabem quan ni com ho aconseguirem, només sabem que per aconseguir-ho cal ser-hi sempre, no defallir mai, i així, anar-hi, anar-hi, anar-hi.
Aquí teniu uns quants minuts de les coses que ens va explicar Martí Torrent aquell dia:

DONEC PERFICIAM

PS: El temps que he estat escrivint aquest post ha passat de tot. S'ha violat la voluntat popular tant retirant la la condició d'eurodiputat de n'Oriol Junqueras com la condició de diputat del President Torra. Però dilluns el President Puigdemont i en Toni Comín estaran al Parlament Europeu. Ens donen hòsties, sempre, però ens aixequem i hi tornem. Ells tenen la força i la coerció, tots els aparells de l'estat. Nosaltres ens tenim a nosaltres i al nostre absolut compromís en la nostra lluita. I ens aixequem. I hi tornem. I ho farem tants cops com calgui. Fins aconseguir-ho. Perquè ho aconseguirem.

5 de gen. 2020

Del COMO DEBE SER dels Brighton64 al "cómo debe ser?" militant

Ahir nit un enorme concert de la mítica i històrica banda Mod (modernista) de Barcelona Brighton64. Un ja gairebé clàssic concert de reis a una de les sales més underground i amb més recorregut de la ciutat, el Sidecar, a la plaça Reial.

SOLD OUT. Estava a petar. Força gent s'ha quedat al carrer. Hi havia molta expectació perquè presentaven el seu nou disc "Como debe ser", amb lletres absolutament compromeses amb la situació que estem vivint.

La intensitat del compromís de les lletres dels nous temes és una novetat, el que no és cap novetat és el compromís del grup amb el país. Des dels 80s, amb la seva presència i concerts al Fossar de les Moreres per l'Onze.

Aquests dies, en un dels seus grandíssims articles, Jordi Bianciotto, probablement -bé, sense el probablement- el millor cronista musical de la nostra ciutat i del nostre país, parlava del salt de més de 30 anys d'aquells Brighton64 als actuals. La seva fidelitat a un estil, a un discurs musical, i alhora el seu compromís.

Sí, més de 30 anys. Enguany ha fet 32 anys del primer gran concert que vaig organitzar, amb la FNEC, per la Nit de la Benvinguda, al campus de la Facultat de Dret de la UB, amb King Kameha Meha (un grup de la Facultat d'Econòmiques), Brighton64 i Huapachà Combo.

Ho vam petar moltíssim. Hi vam fotre milers i milers de persones.

En aquells anys, amb un independentisme pràcticament testimonial, només els concerts que érem capaços d'organitzar tenien poder de convocatòria. I amb aquell incipient "rock català" d'alguna manera ens vam "retroalimentar". La "Nit de la Benvinguda" de la FNEC va seguir, i vam portar, els anys següents, grups que llavors emergien i que probablement en aquells concerts era el primer cop tocaven a Barcelona: grups com Brighton64, Sopa de Cabra, BB Sin Sed, Els Pets, Bars, etc, etc.

Aquell novembre del 1987 jo tenia 21 anys. De vegades hi penso, en l'atreviment que vam tenir, per ser uns criajos com érem: trucar els grups, contractar-los, contractar escenari, equip de so, muntar les barres, beguda... i que tot funcionés. Fins i tot la previsió de contractar una assegurança de pluja, perquè el dia programat va ploure i no hi va haver concert, el vam haver de passar a la setmana següent.

Plantar-nos a la llavors emissora musical de la Corpo, RAC105, demanar parlar amb el responsable, aconseguir que ens rebés i explicar-li aquell projecte de la "Nit de la Benvinguda", una festa universitària, amb grups del país, amb programació eclèctica... per si volien implicar-se en la difusió. I arribar a un acord, i que ens promocionessin els concerts i repartissin invitacions.

Els/Les nostres sermonejadors/sermonejadores, tòxics/tòxiques de tot això només en farien una valoració: "fillsdeputa, ja hem anat a dos dels vostres concerts i encara no som independents, sou una estafa processista que només mireu pels vostres interessos!"

I cagumtot, mira que si tenen raó!!??? Cony, si l'any 87 vaig fotre un concert independentista i l'endemà no érem independents, haver seguit fent coses em convertia inequívocament en processista. Hauria d'haver reconegut el meu fracàs, i no moure un dit més, desaparèixer.

I encara més! potser sí que m'han pillat! Si no som independents potser és perquè en un moment donat, ho reconec davant vostre, vaig mirar pels meus interessos!

La cosa de la Nit de la Benvinguda va funcionar tan i tan bé que "me vine arriba", i l'any 1989 vaig voler organitzar un segon tipus de concert universitari, que recuperés les veus del que havia estat la Nova Cançó. Vam pensar començar-ho fort, portant a Lluís Llach. Vaig començar a parlar amb els que llavors eren els seus mànagers. I mai sabré com va anar la cosa, però tot de sobte em vaig trobar que la mateixa Universitat de Barcelona, la institució, s'havia posat a muntar també, quines casualitats, un concert del Lluís Llach. Jo vaig flipar, però vaig intentar seguir endavant. Fins que un dia, la llavors Secretària General de la Universitat de Barcelona, catedràtica de Dret Civil Català, i actual magistrada del Tribunal Constitucional, Dra. Encarna Roca, em va interceptar a l'entrada de l'edifici Ilerdenc de la Facultat de Dret, i em va començar a escridassar davant tothom. Va quedar clar que podia tenir problemes si no deixava estar el tema d'en Llach. Jo vaig flipar amb la magnitud de l'escena. Mentre ella marxava, tots els meus companys de la Facultat, també atònits, m'estaven mirant sense entendre res. "Hòstia, Abad, què li has fet???".

I així que sí, ho reconec, no vaig plantar cara, que és el que hauria fet qualsevol sermonejador/a, vaig pensar que tal i com estaven les coses millor no jugar-me-la amb una bronca institucional en la que tenia totes les de perdre i amb la que estava posant en una situació molt incòmoda als representants d'en Lluís Llach. Vaig parlar-ho amb ells i els hi vaig dir que endavant, que fos la institució, la UB, que organitzés el concert, a les pistes universitàries.


Pues eso, que em podeu dir tot el que vulgueu. Entre moltes altres coses que ara no venen al cas, vaig muntar 3 concerts a la Universitat, i vam omplir, van ser un èxit total...
Però... i després d'omplir què, eh? què? Doncs res. No érem independents. Els meus companys d'universitat per sort llavors no eren com els nostres sermonejadors i sermonejadores d'ara, i cap d'ells ni d'elles no m'insultava pels passadissos de la Universitat "filldeputa, ens has fet anar a dos concerts, hi hem anat i no som independents! Ets un miserable processista. Segur que ho has fet tot per la paguita. Ens has traït" i tal i tal.

I no només no vaig ser conscient de la meva estafa processista, sinó que vaig continuar fent coses que cap d'elles no ens ha portat directament a la independència. I les segueixo fent. No tinc perdó.

Ahir al concert de Brighton64 ens vam trobar una bona colla d'aquests que no tenim perdó. Que hem estat fent coses sempre, des d'aquells 80s que els Brighton tocaven al Fossar per l'Onze fins ara. Sovint en espais diferents. Però sempre amb complicitat militant de saber-se units molt per sobre de qualsevol diferència. Uns perdedors, sens dubte, perquè portem ja més de 30 anys de militància i encara no hem aconseguit la independència. Uns fracassats d'aquests que encara creuen en el que deia Antoní Massaguer "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi", i que hi seguim anant. I hi seguirem anant.

I hi seguirem anant, com sempre, des del màxim respecte i honor en relació als patriotes que ens han precedit en la lluita i des de la total solidaritat antirepressiva. Abans i ara, perquè en aquests 30 anys hem vist i sofert de tot. Des del dolor i un respecte infinit pels qui pateixen presó o exili, i les seves famílies. Hi seguirem anant sabent que quan hi anem al costat tenim un company que donarà la cara per tu, que et defensarà, que t'allargarà la mà, que et guarirà les ferides. Hi seguirem anant, i quan brindem amb les nostres ampolles de cervesa no caldrà dir res més, perquè tot està dit amb tants anys de lluita com ens sabem i amb tot el que, pam a pam, hem pogut avançar des d'aquells 80s que ja musicaven els Brighton64, amb tot el camí fet que ens ha permès passar del testimonialisme a ser la majoria social.

Sí, ja ens perdonareu, sermonejadors i sermonejadores, per no ser tan llestos com vosaltres. A nosaltres no ens ha estat revelada la formula infalible per assolir la independència, que pel que sembla vosaltres sí teniu, tot i que mai la compartiu. Nosaltres només sabem que per arribar-hi cal anar-hi, anar-hi, anar-hi. Treballar, treballar i treballar.
Ja ens perdonareu que no hàgim abandonat la lluita a la primera d'intentar-ho i no aconseguir-ho. Som així de losers i de processistes, i així acabo, amb una molt mala notícia per a vosaltres: persistirem fins aconseguir-ho.

1 de gen. 2020

I si fem un esforç per començar l'any d'una manera mica diferent d com l'hem acabat?

No hem acabat l'any bé. De fet l'hem acabat molt perillosament. I és una pena, perquè el que ha fet que acabem així ha eclipsat un triomf històric davant la justícia europea, que pot tenir o que podria tenir un gran recorregut.

Amb l'anunci de "pacte" d'ERC amb PSOE i UP per facilitar la investidura de Pedro Sánchez s'ha desfermat una tempesta insuportable, que pot tenir conseqüències devastadores per a l'independentisme.

Per una banda, el pacte d'ERC hi ha molta gent que no l'entén, que es considera enganyada, que creu és un pas enrere que desarticula el procés per a aquesta generació, etc etc etc.

Tot això es pot pensar legítimament. El que passa és que al costat d'això, s'ha desfermat una autèntica bogeria contra ERC. Que si ja són ER (ja no són de Catalunya). Que si tot ho fan per la paguita. Que si ens han traït i venut. Que si totes les barbaritats que vulgueu.

Molt desagradable. Molt.

Deploro, no comparteixo i en molts casos em semblen absolutament inadmissibles, els atacs que ha rebut ERC i els companys d'ERC. Crítiques les que vulgueu, però això que hem viscut i estem vivint no són crítiques, és un linxament inadmissible. Els companys d'ERC sempre em tindran al seu costat. Podem no estar d'acord en diferents coses, però amb els companys d'ERC portem molts anys lluitant per la independència i ho seguirem fent.


La independència només serà possible si hi som tots. Per tant, hem de treballar pel nosaltres i no contra el nosaltres.

A l'altra banda, l'actitud d'ERC ha alimentat de manera incomprensible aquesta dinàmica. És legítim canviar d'estratègia, és legítim adaptar l'estratègia a la nova situació. Però el que no és admissible és passar de dir A a dir el contrari d'A sense més, sense cap explicació.

Fer-ho i no explicar-ho, fer veure que la gent diu amen a tot i no se n'hauran adonat del canvi ha alimentat bona part d'aquesta frustració i crispació col·lectiva que sovint s'expressa d'una manera que ja he dit abans no comparteixo, fins i tot reprovo contundentment.

ERC ha d'explicar i fer pedagogia de què creu que ha canviat en relació al que deia amb tanta rotunditat fa ben poc. Què ha canviat, per què ha canviat, i per què ara creu que el millor és l'estratègia que està impulsant ara.

Però en comptes d'explicar-se el que ha fet ERC, el seu front line mediàtic i a les xarxes, ha estat tractar-nos a tots de rucs, amb una supèrbia que no s'entén, repetint des d'un llorisme de molta vergonyeta dos arguments:

- que contra el que ells proposen, el seu pacte i suport al PSOE i a Sànchez només hi estan en contra "les dretes".

Segons això, tot es limitaria a un conflicte entre esquerres (PSOE, UP, PNB, Bildu, ERC) i dretes (PP, Cs, VOX i Junts per Catalunya). Porto molts dies intentant pacificar el que puc, però realment, quan veus això en tuits de diversos líders d'ERC et venen ganes d'enviar-ho tot a pastar fang.

De debò us penseu que som tan curts de gambals com perquè pensem que tot plegat és una manifestació del xoc entre dretes i esquerres? De debò us ho penseu? Perquè si us ho penseu, és que estem pitjor del que em pensava. El PNB és molt d'esquerres. I la CUP molt de dretes, com VOX. Igualico. I JxCat s'hi oposa per coses de dretes i esquerres, no per una diferent estratègia per fer la independència. No me'n sé avenir

- el segon llorisme és que com que JxCAT ha pactat a la DIBA amb PSC, doncs que ja no hi ha cap problema en pactar arreu amb PSOE, i que a callar.

Altre cop, per favor, per l'amor de Déu, deixeu de tractar-nos com si fóssim amebes. O sigui, ara és el mateix un pacte amb un organisme de gestió municipal, que no té la més mínima dimensió política, que blanquejar a qui ha impulsat la repressió, el 155, l'exili, la presó, i més i més repressió, a qui té a les seves mans resoldre el conflicte i no ho ha fet, ni ho fa ni ho farà?

I sí, alguns ja vam dir que no ens agradava gens ni hi donàvem suport, aquest pacte a la DIBA. Però per favor, prou tractar com a ruquets al personal. La Diputació no té cap dimensió política, i el Govern español la té tota.

Encara més, aquest penós pacte de la DIBA només és fruit de la reacció d'autodefensa en un cert entorn de PdeCAT quan veuen que ERC sistemàticament està pacatant a tots els ajuntaments que pot per fer-los fora. Si ERC no hagués volgut liquidar municipalment JxCAT, aquest pacte de la DIBA no s'hauria produit mai. Però què has de fer quan veus que ERC està pactant amb tothom: amb CUP, amb Comuns, amb PSC i fins i tot amb l'extremadreta franquista de la Terra Alta, per desallotjar de tot arreu on fos possible a JxCAT?

El que va passar a la Terra Alta és molt significatiu de fins on va portar, abans del pacte DIBA, la seva política de pactar amb qui sigui per fer fora JxCAT del màxim de llocs possibles. ERC va pactar amb l'alcalde de Batea, aquell que no va cessar les seves hostilitats contra l'1-O, fins al punt d'arribar a l'extrem d'intentar annexionar Batea a l'Aragó, i amb l'extremadreta franquista de la comarca. I ho ha fet contra qui era alcalde de Gandesa i president del Consell Comarcal de la Terra Alta, per fer-lo fora, per fer fora qui va lluitar per l'1-O. I us preguntareu, com es pacta amb l'extrema-dreta franquista, què ens estàs explicant? Doncs molt fàcil, el fins aleshores president del Consell Comarcal, de JxCAT, havia enderrocat el monument franquista del Coll del Moro. En venjança contra ell, per haver fet això, l'extremadreta franquista va oferir el seu suport a ERC per fer-lo fora, per venjança, i ERC ho va acceptar tan tranquil·lament.




Per acabar:
Torno a l'inici. El meu convenciment, després de tants anys de lluita i d'haver-les vistes de tots colors, és que només si hi som tots és possible la independència. Per tant, tot el que fem ha d'anar encaminat a enfortir aquest "nosaltres".

Jo m'esforço per fer confiança a tothom que està dins el "nosaltres" independentista i amb qui comparteixo els mínims valors de democràcia, drets humans, etc. M'esforço per entendre els arguments dels altres, sobretot quan discrepen dels meus. Entendre i respectar. Lluito perquè entre tots puguem vertebrar un moviment independentista integrador de tota la nostra pluralitat nacional i social, un moviment que interpel·li a tots els ciutadans de Catalunya, els expliqui perquè volem la independència i els pugui sumar al nostre moviment. Això ho hem sabut fer, i és el que ha permès que l'independentisme testimonial dels 80s hagi donat pas a l'independentisme com a força majoritària i motriu a nivell polític, nacional i social. Però hem de seguir-ho fent. No n'hi ha prou.

Per seguir-ho fent hi hem de ser tots, el "nosaltres" ens ha d'integrar a tots i ens ha de permetre treballar en una direcció compartida, amb una complicitat solidària i sòlida.

El que està passant aquests dies em preocupa molt perquè ens retorna a una situació ja tristament moltes vegades viscuda: aquella en la que l'independentisme només treballa per combatre i destruir altres independentistes. Personalismes, opacitat, estratègies ocultes, estratègies d'hegemonia de partit... Invertir totes les nostres energies en estúpides batalles fratricides que sempre provoquen un desgast extraordinari.


Permeteu-me que en aquest punt estiri d'algunes coses del que va ser l'alçament de Pasqua irlandès del 1916, que va fracassar, però que 6 anys després de lluitar va permetre fer realitat la República d'Irlanda.

Sovint ens mortifiquem sobre què vam fer bé i què no vam fer bé l'1-0. Després del fracàs de l'aixecament de Pasqua, un dels líders republicans irlandesos, O'Brien, juntament amb altres, van exposar que l'alçament estava condemnat a la derrota militar des del principi. No estaven preparats.

Qui hagi lluitat sap que això passa. Qui hagi lluitat sap que d'una batalla es pot sortir derrotat, perquè no hi ha plans perfectes ni infal·libles. I davant d'això, doncs aprendre el màxim de lliçons i a seguir lluitant. .

Els irlandesos ho van fer així, van seguir lluitant després de la seva rendició en l'Alçament de Pasqua. I vet aquí que finalment, després d'anys de lluita entre Irlanda i Anglaterra s'arriba a un acord per la independència d'Irlanda. I vet aquí que el Tractat excloïa l'Ulster de la nova República Irlandesa.

Això provocà greus diferències entre independentistes irlandesos.

I vet aquí que les diferències sobre el Tractat van ser profundament personals. Els protagonistes dels dos bàndols havien estat amics i companys durant la Guerra d'Independència (alçament de Pasqua i el que seguí). Això va fer més amarga i dura la seva radical discrepància sobre el text.

Fins al punt que la discrepància desembocà en una guerra entre independentistes irlandesos.

I fixeu-vos fins on pot arribar la bogeria, quan s'entra en espirals destructives,  que la guerra entre independentistes va costar la vida de més gent de la que havia mort en la Guerra d'Independència prèvia. I encara més: va deixar la societat irlandesa tan profundament dividida que la influència d'aquella divisió en la política irlandesa encara es pot veure avui en dia, un segle després.

No estic comparant res, Déu me'n Guard!!!! Estic explicant una història d'un altre procés independentista per il·lustrar fins a quin punt pot ser devastador no blindar el "nosaltres" i deixar-se arrossegar per les pugnes internes, personals, estratègiques... en comptes d'abocar-se, prioritàriament i urgentment, a resoldre-les.

Aplicat a 3 punts claus de tot el que hem viscut del 21D ençà:

- jo entenc perfectament que en relació a la investidura de Sánchez ERC pugui tenir una visió i JxCat una altra. Si hi ha un nosaltres blindat, el moviment ho pot assumir. No passa res. Seguim treballant. Ara bé, quan hi ha la sospita que el pacte és bàsicament en clau de partit, per provocar una nova majoria a Catalunya que reediti un nou tripartit, llavors és quan s'enverina tot.

- jo entenc perfectament que després del 21D ERC pensés que investir el President Puigdemont ens podia abocar a un nou 155 i més repressió, i que això ho havíem d'evitar com fos. Ho entenc. El problema el tenim quan s'estén la sospita que això és una excusa, que el que hi ha al darrere és un veto de caràcter personal i un intent d'allunyar del lideratge del procés al MHP Puigdemont.

- jo entenc perfectament les queixes d'ERC pel pacte de la DIBA entre JxCAT i PSC. Ho entenc. El problema el tenim amb tot el que ha passat abans d'aquest pacte. El problema el tenim quan veiem que a aquest pacte s'hi arriba després de que ERC s'hagi aliat amb tothom que ha pogut (CUP, Comuns, PSC, extremadreta franquista...) arreu del territori per treure a JxCat del màxim de governs municipals. Amb un nosaltres blindat després de les municipals ningú hauria d'haver conspirat per fer les coses que s'han fet contra qui forma part del "nosaltres". Sense un nosaltres blindat, i amb estratègies per destruir l'altre, és comprensible (sense deixar de ser criticable) que l'altre es posi a la defensiva, que no es deixi matar.

Si la devastació que propaga la deriva d'aquests dies no l'aturem, si no eliminem les causes que l'han provocada i si no construïm i blindem el "nosaltres", estem abocats a la nostra pròpia autodestrucció.

Només des d'un nosaltres respectuós, integrador d'estratègies, però intransigent amb la deslleialtat, i sense cap espai per a la conspiració, el sectarisme i les fòbies personals.

I això no implica cap renúncia a res ni a ningú, ni a cap idea, ni a cap estratègia, ni a cap lideratge. Ens necessitem tots i a tots. A l'únic que hem de renunciar és als mals rotllos que ens han portat al mig de l'actual tempesta. Això només implica ser conscients d'això, que ens necessitem tots, que tots ens hem pogut equivocar, que no hi ha perquè compartir-ho tot al 100%, però ens podem respectar prou i prou inteligentment i honestament com per treballar amb complicitat i confiances plenes, cadascú des de la seva posició.

A l'espera del que passarà els propers dies, fora bo que tots assumíssim que formem part necessària del moviment per fer la independència, però que també, segons el que fem, podem formar part de la nostra pròpia autodestrucció.

A l'espera del que passarà els propers dies, convençut que és inevitable que n'Oriol Junqueras gaudeixi de la immunitat que li ha reconegut el TJUE, i per tant, que, com ja han fet el President Puigdemont i en Toni Comín, pugui recollir la seva acta d'eurodiputat, atès que té l'únic que cal tenir per ser-ho, els vots de la gent...
...pensant en tot això, em permeto demanar o somniar un desig per a aquest any que avui encetem: el President Puigdemont i en Toni Comín esperant l'Oriol a la porta del Parlament Europeu, abraçant-se com mai al trobar-se, anar junts a recollir l'acreditació i fer després una roda de premsa plegats en la que ens diguin que pel damunt de tot el que ha passat, pel damunt de qualsevol diferència, el seu compromís és caminar plegats, lleialment, fins fer la República.

Segellar un pacte respectuós amb les legítimes divergències i visions, en el que ningú no imposi res a l'altre, però tot es parli i s'acordi sempre estem fent el millor que en cada moment podem fer, per ajudar-nos, no per a liquidar-nos. Un pacte entre el món de JxCAT que representa el President Puigdemont i el món d'ERC que representa Oriol Junqueras.

Un pacte en el que una encaixada de mans sigui tot el que calgui per segellar un acord i un compromís vinculant fins aconseguir-ho, fins fer realitat la República!

Bon any a tothom. Feliç 2020. Salut i Llibertat


DONEC PERFICIAM






28 de des. 2019

Anàlisi del Baròmetre de Barcelona: valoracions gestió, problemes i projecció electoral

Ahir divendres dia 27 de desembre, encaixonat entre Sant Esteve i el cap de setmana i el cap d'any, l'Ajuntament de Barcelona va fer públiques les dades de l'enquesta periòdica "Baròmetre de Barcelona".

I no m'estranya ho hagi fet públic en tan insòlit encalaixament: les dades són demolidores contra la senyora alcaldessa Ada Colau. Demolidores.

Com ja estareu cansats de sentir-me dir, dues coses que valoro d'una enquesta abans de decidir posar-m'hi o no a analitzar-la és, per una banda que sigui periòdica, atès que això ens proporciona perspectiva i capacitat d'anàlisi evolutiva, i aquesta ho és, tenim dades des de fa molts anys. I per una altra banda que l'enquesta posi suficient informació a l'abast públic, i aquesta ho fa: el servei d'estadística de l'Ajuntament fa públics dossiers de dades de l'enquesta des de diferents perspectives, i a més a més també permet accedir a diferents tractaments d'informació, com ara creuaments de dades per record de vot, per districtes, per sexe, per edat...


I a partir d'aquestes dues consideracions, he entrat a remenar les dades.
I hi ha coses interessants, que crec val la pena comentar, compartir amb vosaltres. També hi ha algunes alertes que vull assenyalar, per evitar fer "equivocades" lectures de l'enquesta, o no tenir en compte els seus biaixos, que hi són, i afecten a moltes coses, si no anem amb precaució analítica.

I aquesta cosa que cal tenir en compte, quan mirem tots els resultats, és el biaix de representació política en la mostra (quan l'enquesta no corregeix aquest biaix en les seves projeccions):

- dos partits estan molt sobrerepresentats: ERC i Comuns. ERC, en relació a les municipals Maig 2019 va tenir un 14,1% de vot, però té un 19,2% de record de vot a la mostra; els Comuns van tenir un 13,7% de vot i tenen un 17,4% a la mostra

- una opció política molt infrarepresentada: Junts per Catalunya. On més ho veiem és en relació al vot del 21D, quan JxCAT va tenir el 15,6% de vot a BCN, però a la mostra només hi ha un 10,5%. En relació a les municipals, JxCAT passa del 6,9% de vot al 4,7% de record de vot.

Això no invalida per a res l'enquesta, però sí que ho hem de tenir molt present, des de dues perspectives:

- des del punt de vista de la projecció de vot, atès que el Baròmetre només treballa amb vot directe, no corregeix els biaixos, això afecta fortament la projecció d'intenció de vot, com després veurem.

- en analitzar la resta de l'enquesta, quan veiem com els barcelonins valorem la gestió municipal, penseu que la realitat, sense biaixos, sempre serà una mica més negativa. Els votants dels Comuns i els d'ERC són els qui millor valoren Colau i gestió Comuns, i aquesta sobrerepresentació de 5,1+3,6 punts que sumen ERC i Comuns (per tant 8,7 punts més) "suavitza", tot i que no pot amagar, les males valoracions que recull l'enquesta. Sense aquest biaix, les males valoracions encara serien pitjor. Tingueu-ho present.

Valoracions de la gestió municipal i del funcionament i problemes de la ciutat:
La primera dada que més poderosament crida l'atenció és justament l'espectacular clatellada que s'emporta la gestió municipal. El 67,7% dels barcelonins creuen que la ciutat HA EMPITJORAT el darrer any. És brutal. Només un 15% creuen que ha millorat.

La dada encara té una dimensió més espectacular si la comparem amb la visió que els barcelonins tenien de la Barcelona de Trias, l'any 2015. Aquell 2015 de Trias u 30,9% opinaven que en el darrer any la ciutat havia empitjorat en l'últim any, i un 42% que havia millorat.

Els ciutadans de Barcelona que pensem la ciutat HA EMPITJORAT hem passat del 30,9% amb Trias el 2015 al 67,7% amb Colau el 2019

I els que creuen HA MILLORAT han passat del 42% amb Trias al 15% amb Colau.

En coherència amb aquestes dades, la gestió de Trias era valorada com a molt dolenta per un 21,9% dels ciutadans, mentre que més del doble creuen que la gestió Colau és molt dolenta: un 43,9%.

Aquestes dades ens aboquen al que per a mi és una reflexió clau. Si això era i és així, com és que Trias va perdre i Colau guanya?
L'enquesta no pregunta pel que és el factor clau: qui creiem són els campions de la intoxicació política, de la farsa política. No pregunta tampoc sobre qui creu ha tingut més capacitat per bastir un relat fals, però que ha arribat a molta gent. Ni pregunta tampoc per qui creu s'ha aprofitat millor de la guerra bruta de l'estat contra el sobiranisme.

La candidata Colau va ser molt hàbil i va tenir un enorme suport mediàtic i de palmeros, per situar el seu discurs, les seves falsedats, la seva realitat manipulada, al centre del debat polític. I Trias era massa bona persona i d'alguna manera massa "innocent" per donar la batalla en aquell terreny de joc tan brut on portava les coses la senyora Colau.

La senyora Colau, paradoxes de les coses, exercia de candidata amb dedicació a temps complet gràcies al sou que li pagava un dels xiringuitos dels Comuns, generosíssament regat tota la vida, també amb Trias, de subvencions.

La senyora Colau va ser molt hàbil per aprofitar la crisi econòmica que vam patir per "col·locar" mediàticament i políticament el relat d'una Barcelona instal·lada en la misèria. Sentir-la parlar era veure les fotos d'aquells barris de Calcuta que tots tenim a l'imaginari. Perquè el seu discurs impactés més, necessitava col·locar la idea que Trias no feia res per resoldre els problemes de la gent, singularment d'habitatge.

Això ho va aconseguir amb una doble estratègia: per una banda amagant tot el que es feia des de l'Ajuntament. La sra. Colau i la PAH van arribar a l'extrem d'impedir l'accés als serveis socials de l'Ajuntament que arribaven amb solucions per a casos de desnonament. Els impedien l'accés i es feien la foto responsabilitzant-ne Trias. Perquè aquesta és la segona estratègia que li va sortir molt bé: col·locar el discurs que si els temes no es resolien era simplement per falta de voluntat política del senyor Trias.

La farsa Colau va caure ja el seu primer any de mandat: els desnonaments van créixer i l'únic que feia la senyora Colau era centrifugar les responsabilitats a la resta d'administracions.


Hi ha dos punts més que expliquen "l'èxit" Colau, i tots dos tenen a veure amb l'habilitat per gestionar en interès propi (polític) els recursos públics:

- per una banda, la ja famosa menjadora Colau: les entitats afins, que donen cobertura a Colau han estat inundades de recursos públics. Això proporciona a Colau una enorme xarxa clientelar i d'alliberats fent activisme al seu favor i dedicats en cos i ànima a silenciar o estigmatitzar qualsevol crítica. Dins d'aquesta menjadora, les associacions de veïns oficials tenen un paper clau

- per una altra banda, s'ha guanyat el favor dels mitjans de comunicació amb una molt hàbil gestió de les ajudes i els recursos de tots.

El Baròmetre municipal d'aquest desembre 2019 tanmateix presenta algunes dades que evidencien un cert col·lapse del colauisme. Fixem-nos-hi i comentem-ho:

L'enquesta pregunta als enquestats sobre quin creuen és el principal problema de la ciutat, de Barcelona. Doncs aquest desembre, amb clara diferència sobre tots els altres, el principal problema de BCN per als seus ciutadans és la seguretat, que ho és per al 29,1% dels barcelonins. Fins a la quarta posició, amb un 6,5% no hi trobem un altre tema de BCN, com és l'accés a l'habitatge. Pel mig dels dos l'encaix CAT-ESP i aspectes polítics generals.

I sí, les comparacions són odioses, però més odiosa és la mala gestió i la fasa permanent. La inseguretat és, amb aquest 29,1% el més gran problema per als barcelonins. Sabeu amb Trias quin problema era? Un dels de més avall, amb només un 3,4% que l'assenyalava com a problema. Hem passat del 3,4 al 29,1. Gairebé 25 punts més. I Colau negant l'evidència i xiulant de perfil.

L'accés a l'habitatge és, com hem vist, el 4t problema de la BCN Colau, amb un 6,5%. I fou la catapulta de la campanya indigna de la senyora Colau candidata contra Trias. Sabeu quina era la dimensió del problema llavors? 0,6%.

L'habilitat de Colau i els Comuns per imposar una agenda i un relat s'ha de reconèixer és excepcional. Tan excepcional com la seva incompetència i sectarisme.

De fet la gestió municipal ha esdevingut, per ella mateixa, el sisè problema que té la ciutat, segons els barcelonins. És acollonant.


Sobre la projecció de vot que efectua l'enquesta
Recordar, altre cop, que és únicament vot directe, sense correcció de biaixos, com aquest 5,1 de sobrerepresentació d'ERC i el 3,4 dels Comuns, i com aquesta infrarepresentació de 2,3 punts a JxCat.

Tanmateix, si som conscients d'això, l'enquesta ens permet accedir a algunes dades MOLT interessants.

La primera és la captura colauer del seu votant: són qui més alta fidelitat de vot tenen, del 74%

La segona és que JxCAT ha aconseguit frenar i invertir la tendència dels últims anys, i ara té una alta fidelitat de vot (la segona més alta entre tots els partits) i un lideratge sòlid, el segon més ben valorat entre els seus votants, a 0,1 del 7 d'Ada Colau entre els Comuns. En coherència amb aquestes dues dades, per primera vegada en anys JxCAT no té cap fuga de vot significativa en termes demoscòpic, només un 2,3 dins marge error enquesta.

ERC també es presenta sòlida, però no tant. Té 4 punts menys de fidelitat de vot i fuga de vot -petita, però significativa- en direccions molt diferents: un 4,2% d'antics votants cap a Comuns, un 3,4 cap a JxCat i un 3,2 cap a CUP. I malgrat el que volen fer veure els propagandistes oficials, no guanya vot de ningú. Bé, sí, un 4% dels Comuns, però com que també perden cap als comuns, es neutralitzen.

Del tema electoral el que crida més l'atenció és una dada que també vam poder veure al darrer BOP del CEO: el col·lapse del vot unionista, tant per l'evident hecatombe de Cs com per la desaparició de Valls en una mena de galàctic forat negre i en general per la confusió en la que està sumit tot el seu votant.

Sabeu aquest paio, francès, que va arribar a ser primer ministre a França, fins que li van donar una patada al cul de les que fan història, i que llavors es va enrecordar que havia nascut a Barcelona, i es va proposar a les elits barcelonines desesperades per aturar el procés independentista com el líder que necessitaven, i que va ser candidat a alcalde amb Cs, i que al primer ple ja es va donar de baixa de Cs, i que va acabar aliant-se amb Ada Colau, i que gràcies a ell és la Colau alcaldessa i pot seguir ensorrant la ciutat?

Sabeu de qui parlo, oi? Efectivament, de Manuel Valls. Intenció de vot a Manuel Valls? un 0,4%.

Sí, com ho veieu, un 0,4%. Sí, aquest paio que es va passejant per tot arreu posant-nos a parir, mentint, difamant, i que ara diu que es vol presentar a les eleccions al Parlament de CAT, aquest paio té una intenció de vot del 0,4%.

Si Valls és zero, Cs va camí del ZERO. La més baixa fidelitat de vot en relació al 26M 2019: 35,6%, o sigui, camí de l'extinció, perquè ja té un 6% de vot que li marxa cap a VOX (Altres), un 6% cap a PSC, un 2% cap a PP, un 2,1% que s'emportaria Valls per fer el seu 0,4%. I té també el més alt percentatge d'indecisos: un 38%. El col·lapse de Cs és èpic.

El PP millora percentatge de fidelitat de vot, amb un 61%, però recordem que ja va entrar a BCN pels pèls. I perd un 7% cap a VOX (altres)

El PSC segueix sumint el seu electorat en la confusió. Tot i manar, un 33% del vot 26M ara és vot indecís.

PER ACABAR, LA MEVA VALORACIÓ PERSONAL:
Des d'un punt de vista independentista cal molt treball per assegurar guanyar les properes municipals. Però estem en condicions de fer-lo.

Pel que fa a ERC, crec que és claríssim que té el mèrit d'haver guanyat el 26M, però que ja està en el seu sostre a Barcelona. Manté suports, però ja no guanya vot d'enlloc. I en perd, poquet, però en diferents direccions. Ernest Maragall és un candidat ben valorat pel votant d'ERC, però és evident no és el candidat de les properes. I aquí hi ha un repte.

Junts per Catalunya crec és qui té més feina a fer, més espai per recórrer, més vot a guanyar i a més a més crec que està en condicions de poder-ho fer. Estan en condicions de poder-ho fer perquè per primera vegada en temps tenen un lideratge sòlid, com és el de l'Elsa Artadi, ben valorat pels seus votants, però també per votants d'altres partits com ERC.

Crec que JxCAT ha de treballar un missatge inequívoc per a Barcelona des de polaritats molt allunyades del fangar on ens han portat els Comuns. Un discurs i un projecte de ciutat segura, de ciutat generadora de riquesa, de ciutat que treballa més perquè tothom tingui oportunitats que per l'empobriment de les societats subsidiades. Un projecte polític que evidencii que s'estima la ciutat i la seva gent, i que no governarà contra ningú, com fa la Colau, sinó a favor de tothom, i que té projectes per a la ciutat i per a la gent.

Per combatre la formidable propaganda de la farsa Colauer Junts per Catalunya a Barcelona necessita fer política d'una manera molt ambiciosa, que comenci per situar les dades, les estadístiques, la realitat, al centre del discurs. Evidències contra xerrameca. Dades contra demagògia. Projectes contra la centrifugació dels problemes. Etc etc etc.

I si ERC es manté i JxCAT guanya l'espai que està cridat a guanyar i que pot guanyar, guanyarem. Ara bé, si ERC es dedica a fer de crossa de Colau, i JxCAT no construeix la seva alternativa i es visualitza com a tal, la cosa es complica moltíssim. Per a la ciutat i per al país.

20 de des. 2019

Anàlisi del 3r BOP CEO 2019. Sense gaires novetats, tot i que no tot és com ens pot semblar

Avui hem tingut les dades del 3r. Baròmetre d'Opinió Política del CEO del 2019. M'estalvio els comentaris que sempre us faig sobre que és només una enquesta, però que és la millor enquesta que es fa a Catalunya, que podem accedir fàcilment a totes les seves dades i que ens ofereix una sèrie evolutiva de dades de gran vàlua.

La primera visió és ja un clàssic: tot el peix venut. Les dades ens presenten una gran estabilitat en totes les seves qüestions fonamentals.

Tanmateix, en aquesta edició del CEO ens trobem algunes coses que podem considerar inèdites:

- la primera, un cert estrany comportament entre l'electorat d'ERC. Ho mirarem. No puc arribar a cap conclusió. Però crec interessant apuntar aquests elements que m'han "sorprès".

- la segona és que el CEO ha introduit unes noves preguntes, molt interessants, i que hem de veure què projecten en relació a la visió que la nostra societat té sobre temes importants.

SOM-HI:

En els temes que per a mi són cabdals, com és el suport a la independència, l'enquesta evidencia un cop més una gran per no dir total estabilitat.

Un 43,7% diuen que volen que Catalunya sigui un estat independent i un 47,9% que no. Recordem que no pregunta què votarien en un referèndum, cosa que ja hem vist en anteriors anàlisis té un comportament diferencial de resposta. Pregunta pel que l'entrevistat vol. I així estan les coses. No es mouen gaire. A nivell del que volem, ens movem en xifres d'empat amunt ara el No, amunt altres vegades el Sí.

Igual d'estable és la xifra dels catalans que creuen Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia: un 61,8%. En aquest percentatge semblem clavats de fa molt de temps. Només un 6,2% creuen que tenim massa autonomia. I un 21,3% que suficient. Més de la meitat dels catalans coincidim en el nivell insuficient, insatisfactori, d'autonomia.

Aquestes dades es traslladen a una altra pregunta de les bàsiques amb idèntica estabilitat. A la pregunta de resposta múltiple sobre el que creu l'entrevistat hauria de ser Catalunya, una majoria respon que un Estat independent (36,7%), i un 21,7% un Estat dins una Espanya federal. Aquestes dues respostes agrupen les dues "solucions" majoritàries dels que creuen tenim una insuficient autonomia. Tot i això, en ordre de preferències després dels partidaris de l'estat propi tenim el 28% dels de seguir sent una comunitat autònoma. Finalment un 5,9, que una Regió, dada que coincideix pràcticament amb el 6,2% que creuen tenim massa autonomia.

Així estan les coses en aquest bloc clau del BOP del CEO.

El segon gran bloc d'estabilitat en l'enquesta, tot i que amb algun matís, el tenim en la projecció electoral que fa el CEO.  
Tot i que en aquest 3r baròmetre el CEO projecta que per primera vegada la suma d'escons dels partits indepes podria situar-se en els 80 escons, superant el 50% del vot, jo crec no li hem de donar massa importància a aquesta dada "pels pèls".

Fins i tot quan estem a les portes d'eleccions sempre us dic que no ens hem de fixar gaire en la projecció de resultats, en diputats, perquè sempre és un exercici arriscat a partir del que és una declarada intenció de vot directe, intentant corregir els biaixos de la mostra.

La meva manera d'enfocar les enquestes en aquest punt és, més que a través d'aquesta projecció, fer-ho a través de les dades que no depenen dels biaixos de la mostra, com són les dades de fidelització i de transvasament de vot.

Fixeu-vos, en relació a això que us explico, que una de les coses que més ha cridat l'atenció a molta gent d'aquest BOP del CEO és que si el Sí a la indy no es mou d'aquest 43%, per sota del 47 del No, el vot dels partits indys pugui enfilar-se pel damunt del 50%. Sí, és estrany, tot i que té explicació.

Després hi aprofundirem. Ara només ressaltar una cosa, que reforça la meva precaució davant aquestes projeccions electorals. Tot i saber que el record de vot a les enquestes pot ser una dada no del tot fiable, és evident que a grans trets ens l'hem de mirar, per saber de quin peu pot coixejar biaixos l'enquesta. Doncs quan ens hi fixem, veiem que l'enquesta té un més que significatiu biaix des del punt de vista de record de vot, a favor d'ERC.

ERC va tenir un 16,85% de vot el 21D del 2017, i en aquesta enquesta té un record de vot aquelles eleccions del 23,6%, de fet el % de record més vot a ERC des del 21D... Per contra, JxCAT, que va tenir un 17,07% de vot, té un record de vot de l'11,6% a l'enquesta. En termes de representativitat de l'enquesta no ho hem de valorar, atès que la representativitat de la mostra es determina per altres factors de caràcter sociològic més fiables. Tanmateix, quan analitzem projeccions de vot sí ho hem de tenir en compte.

I per això, perquè aquest diferencial de 13 punts entre la realitat de vot del 21D i el record de vot a JxCAT i a ERC a l'enquesta, és prou rellevant, jo sóc molt prudent en les projeccions de vot, no m'hi fixo gaire.

Però en termes electorals sí hi ha dades molt interessants en aquest CEO, no influenciades per possibles biaixos. I la dada més interessant és el contrast entre la fortalesa de vot de les opcions indepes des del punt de vista de la fidelització de vot, i la feblesa dels unionistes.

Fixem-nos: ERC té la major fidelitat de vot de totes les forces polítiques, del 78%, seguida de la CUP amb un 75,9%. I la de Junts x CAT no està en el top, però també és altíssima, del 69%. Són tres magnituds molt significatives que contrasten amb el 34% de fidelització de Cs o el 41,7% del PP.

En termes de projecció electoral això condiciona totalment l'enquesta. Mentre l'independentisme i les seves opcions es mostren sòlides, consolidades, l'unionisme està vivint una autèntica centrifugació.

En el cas de Cs, amb aquest ínfim 34% de fidelització de vot, estem davant un nou cataclisme. Cs està seguint l'estela del 10N en la seva imparable residualització i inevitable desaparició.

En el bloc del 155 el PSC és l'únic que salva els mobles. Manté una fidelització alta (69,9%) i tot i que poc a poc, sembla convertir-se en el vot refugi de l'unionisme: un 12,8% dels antics votants de Cs i un 8,3% dels antics del PP. Aquesta dada evidencia que l'única ideologia del votant del 155 és Espanya. Ell vota Espanya, i ho fa sense problemes ara a Cs, ara a PP i si ara convé, al PSC.

Tanmateix on amb més cruesa s'observa la descomposició i desorientació del vot unionista és en aquests 24,5% i 25% d'antics votants de Cs i PP respectivament que ara estan en el No Sap, en la indecisió. Dades que, altre cop, contrasten amb les dels antis votants indepes, on només un 8,6% dels antics votants de JxCAT i un 7,1% dels d'ERC es manifesten indecisos, en el No Sap.

En aquest context no deixa de sorprendre que només un 1,1% dels enquestats diguin votaran VOX. No cal dir que sempre millor així que aquest grup declaradament, desacomplexadament feixista i racista no tingui suport. Tanmateix dues dades de % de vot entre antics votants de Cs i de PP ens han d'alertar, per més que no hagin tingut impacte directe en aquest CEO. També són les dues formacions amb més antics votants que el seu vot ara computa en "Resta": 10,6% i 8,3%. El que passa és que en aquest resta del CEO hi ha el vot a altres formacions que no identifiquem (pot ser VOX), però també vot en blanc i nul.

En el bloc independentista la millor notícia la podríem tenir en que la projecció de vot i escons a JxCAT i a ERC per primera vegada els situa en la majoria absoluta. I això és fonamental per a l'independentisme.

Com sempre dic i diré, perquè a las pruebas me remito, la CUP és necessària per sumar la majoria per la independència, però és, alhora, un dels majors obstacles per FER la independència. La CUP mai no ha respectat a l'independentisme majoritari. Mai no han assumit des del respecte als altres representar el % minoritari de l'independentisme. I el fet que la gran majoria de l'independentisme sempre s'hagi quedat a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi, ha estat aprofitat per la CUP per practicar política de xantatge permanent. Aquest ús sense la més mínima complicitat ni respecte amb la majoria indepe ha portat a estendre el seu xantatge a deixar gairebé permanentment en minoria a JxCAT i ERC al Parlament, perquè la CUP no ha tingut ni té cap problema en votar al costat de Cs, PP i PSC. No ha tingut cap problema en impedir investidura d'en Turull, acusant-lo d'autonomista. I en Turull l'endemà entrava a la presó, d'on no n'ha sortit. El xantatge permanent i la poca fiabilitat de la CUP, de la doctrina CUP de "els pactes muten", que vol dir, és igual el que pacti amb tu, perquè no ho respectaré, ha estat un dels principals obstacles per fer la independència. Sense la CUP no és possible la independència, però si es necessita la CUP per fer la independència, és un problema molt i molt greu, obstacle molt difícil de superar.

Per tant, molt bona notícia la solidesa d'ERC i de Junts per Catalunya.

Finalment, per acabar aquest bloc electoral, no puc evitar riure amb la desorientació nòmada del vot indepe estupendista i sermonejador, d'aquest vot que es mou buscant fer mal a altres. Aquell vot que va votar CUP el 27S per castigar a JxSí, i que ara podem veure en aquest 8% i 6,8% d'antics votants JxCAT i ERC el 21D que ara diuen votarien CUP. Mai cap projecte al darrere. Sempre fer-ho perquè fent el que fan creuen que hi haurà uns altres "que ara s'enteraran", perquè mereixen ser castigats. Perquè sempre de flor en flor en cerca del polen del pensament màgic. En fi. Un càstig com qualsevol altre que ens ha enviat Déu nostru Senyor.

"Racons" suggerents en el mapa dels lideratges.

Una de les notícies que també han recollit tots els mitjans en relació a aquest CEO, és que Oriol Junqueras era el líder més ben valorat. És així, un 6,03. I que amb Asens (5,10) són els dos únics que "aproven".

Tanmateix el més interessant políticament per a mi és com es reflexa el mapa de fòbies promogudes pels partits i mitjans de comunicació i que és el que està al darrere d'aquesta valoració, que no té, tot sigui dit, cap mena d'importància.

És brutal veure com el MHP Puigdemont és l'enemic públic número 1 de tot l'unionisme. Del 0 al 10 els d Cs el valoren amb un 0,8 (a OJ 1,98), els del PP amb 0,26 (a OJ 1,35) i els del PSC amb 1,20 (a OJ 3,98).

També té un punt commovedor, a aquestes alçades, el reflexe del "putaconveryensia" que encara perviu entre alguns votants, significativament Comuns, que valoren Puigdemont amb un 2,68, mentre a OJ amb un 6,02. És igual que sigui un exiliat. Un 2,68. Putaconveryensia. En fi. Això és el que explica perquè OJ és l'únic que aprova.

En aquestes valoracions també crida l'atenció com el votant mig d'ERC no es deixa arrossegar pel putaconveryensia que des de fa temps es viu a la direcció d'ERC. Els votants d'ERC valoren el President Puigdemont amb un 6,39. En canvi Oriol Junqueras entre els votants de JxCAT és valorat amb un 7,65, el que evidencia menys "partidisme" des de la direcció i en els votants.

Sobre ERC

Com he avançat en el plantejament de l'article, en l'anàlisi d'aquest BOP del CEO crec que és indispensable referir-se singularment a ERC, des de la perspectiva del comportament dels seus votants.

Per una banda ERC és ara mateix el partit que sembla més fort de tot l'arc parlamentari. És el que té una major fidelitat de vot, un altíssim 78%. Un votant fidel i convençut. En relació a les eleccions del 10N, el CEO planteja als votants de les diferents opcions si el seu vot estava decidit amb convicció, amb dubtes o com a mal menor. Doncs bé, el votant d'ERC és el que més clar ho tenia de tots, un 73,7% va votar ERC amb convicció, dada que contrasta amb el 60,6% entre els votants de JxCAt i ja no diguem amb el 53,5% entre els de la CUP.

Ara com ara, doncs, ERC és qui té més intenció de vot, qui té major fidelitat de vot i major convenciment entre els seus votants. Són tres potes que assenyalen la seva fortalesa.

Dit això, en observar el creuament de vot per opcions polítiques en relació a diferents qüestions polítiques és quan han emergit algunes dades que m'han cridat poderosament l'atenció.
  • La primera és la que tenim creuant intenció de vot amb resposta a la pregunta múltiple sobre el que es creu hauria de ser Catalunya (estat independent, federal, autonomia o regió). La resposta varia molt per votants de partits, òbviament. Així, entre els partits independentistes els partidaris de l'estat independent són la gran majoria. Però amb unes diferències que criden poderosament l'atenció. Els "més" independentistes els trobem entre els votants de JxCAT: un 87,5% estat independent, que és la preferència entre el 82% dels votants de la CUP, però -i aquesta és la cosa- només és la preferència entre un 66,5% dels votants d'ERC, mentre que l'Espanya federal és l'opció del 22,8% dels votants d'ERC.
  • La segona és creuant directament intenció de vot amb la pregunta "vol que CAT sigui un Estat independent" de resposta dicotòmica (Sí/No). El 95,1% dels votants de JxCAT estan en el Sí, i un 92,1% dels de la CUP, però això baixa fins el 80,8% entre els d'ERC.
  • La tercera dada sorprenent és la que ens proporciona creuar intenció de vot amb la pregunta sobre quin consideren els enquestats és el problema més important que tenim. Per a la majoria de votants de tots els partits, menys els d'un, el problema número 1 són les Relacions CAT-ESP. Per als únics votants entre els quals aquest no és el primer problema, sinó que ho és un altre ("la insatisfacció amb la política") és entre els votants d'ERC.
Són tres dades que m'han cridat l'atenció. No entro a valorar-les. Cadascú pot tenir la seva visió. Fins i tot pot ser una cosa circumstancial. En farem seguiment en propers CEO.
(*)Sobre aquest tema, després de publicar l'article he fet una addenda, en forma de PS al final de tot, comentant algunes coses absolutament errònies i tendencioses que he vist publicades i tuitejades

Quan les coses no són com pot semblar

L'anàlisi del CEO d'avui ens ha proporcionat tot un conjunt de dades noves (primera vegada que es plantejaven) molt interessants, que per a mi tenen en comú que, des de diferents perspectives, l'evidència que ens assenyalen no és la idea o la impressió o la valoració que tindríem sense aquestes dades.

La primera qüestió és la que obtenim en la valoració que demana l'enquesta al pacte entre PSOE i Unidas Podemos. Es demana sigui valorat en una escala del 0 al 10, on el 0 és cap satisfacció i el 10 plena satisfacció. Doncs bé, la valoració mitjana entre tots els enquestats és d'un 5 clavat, i en termes d'aprovació (valorar 5-10), un 61,6% l'aprova.

Entre els votants del 10N de cada partit, és entre els dels Comuns on aquest pacte aixeca més satisfacció, amb una mitjana del 7,59, que contrasta amb el 5,72 pelat entre els votants del PSC. Un "soviètic" 94,9% dels votants dels Comuns l'aproven, i també un 74% dels del PSC. És a dir, els del PSC l'aproven, però sense el més mínim entusiasme. L'entusiasme està a la vorera dels Comuns.

Però hi ha més. Més coses que ens evidencien que les coses no sempre són com semblen. Aquest pacte PSOE-Comuns també aprova entre els votants de tots els partits independentistes: l'aproven els d'ERC, amb un 71,5% d'aprovats, els de JxCAT, amb un 66,6% d'aprovats, i els de la CUP, amb un 58,1% d'aprovats. En la puntuació mitjana, només aprova entre els votants d'ERC, amb una nota mitjana de 5,58. Entre els de JxCAT i CUP frega el cinc, però no hi arriba: 4,87 i 4,70 respectivament.

La segona qüestió són les respostes a un molt interessant bloc de preguntes sobre la valoració de la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets al voltant de l'1-O. 
L'enquesta planteja als enquestats que valorin de 0 (gens) a 10 (molt) el sentiment (ràbia, por, orgull, vergonya, satisfacció, tristesa) que va tenir respecte a 5 qüestions: la sentència del TS, la concentració Tsunami a l'aeroport, l'actuació policial davant les mobilitzacions de protesta a la sentència, els aldarulls i finalment el resultat de les eleccions 10N. És una pregunta atrevida i molt singular.
  • La sentència del TS va generar sentiments de ràbia (6,32), vergonya (6,7) i tristesa (6,67). Per contra només obté un 1,24 en termes de satisfacció o 1,19 d'orgull.
Quan ho mirem per partits veiem coses interessants. Òbviament el sentiment de ràbia, vergonya i tristesa és total entre votants de JxCAT, ERC i CUP (valoració al voltant del 9, màxima intensitat aquests sentiments). Però també destaca que són els sentiments més intensos entre votants dels Comuns (mitjanes de 6/6,5). I també destaca que la valoració d'aquests tres sentiments és el doble d'alta entre votants del PSC que la valoració que obtenen sentiments positius en relació a la sentència: tristesa 4,25, vergonya 4,10 vs 1,94 orgull o 2,82 satisfacció. La satisfacció només aprova entre votants PP (5,68). Entre els de Cs la satisfacció i la tristesa empaten a 3,93.

És obvi que hi ha un xoc brutal entre el discurs sanguinari, inhumà, dels partits unionistes, dels seus líders, i la visió que en tenen els seus votants. I això pot estar a la base de la descomposició electoral que assenyalàvem abans.
  • La concentració de l'aeroport va provocar ràbia (4,28), por (3,02), orgull (3,68), vergonya (4,27), satisfacció (3,66) i tristesa (4,79). En termes globals, per tant, òbviament no té el suport que té la contestació a la sentència del TS.
En aquesta qüestió la cosa per partits és molt interessant... i sorprenent. Entre votants de JxCAT i de CUP va tenir un ampli suport, en forma d'orgull (7,04 i 7,34 respectivament) i de satisfacció (6,64 i 7,57). Però vet aquí, i aquí linkem amb l'anterior apartat de l'anàlisi, sobre ERC, veiem que només entre els votants d'ERC la satisfacció i l'orgull sobre l'acció estan en el 5,9, lluny de la valoració dels votants de JxCAT i CUP.

Entre els votants dels partits unionistes, però també Comuns, els sentiments més intensos sobre aquesta acció són la ràbia, , la vergonya i la tristesa.
  • L'actuació policial davant les mobilitzacions post-sentència també ens proporcionen dades que cal tenir molt en compte. Els sentiments més intensos que van provocar han estat els de tristesa (6,44) i vergonya (6,15). El sentiment de satisfacció és tan baix que es queda amb 1,97.
Aquí es recupera una certa visió compartida entre els votants dels partits indepes: va provocar ràbia entre els de JxCAT (8,27), ERC (7,85) i CUP (8,69). Va provocar vergonya entre JxCAT (8,33), ERC (7,89) i CUP (8,62) i tristesa (8,08 JxCAT, 7,71 ERC i 7,85 CUP). També hi ha unanimitat en la negativa valoració de sentiments com satisfacció (0,99 JxCAT, 0,78 ERC, 0,53 CUP). La satisfacció queda reservada als votants del PP (6,20) i -menys- Cs (4,65).

És una visió molt contundent. Una desaprovació molt contundent. Que té més valor quan veiem la valoració que fan els mateixos enquestats sobre els aldarulls. Per a mi és una combinació que evidencia una societat molt madura i que sap què vol i què no vol.
  • Els aldarulls en les mobilitzacions post sentència TS els sentiments que han provocat han estat ràbia (5,37), por (3,67), orgull (2,77), vergonya (5,31), satisfacció (2,66) i tristesa (6,19). O sigui, majoritàriament tristesa, seguida de ràbia i vergonya.
És molt interessant el creuament segons vot, perquè aquests aldarull només han provocat un sentiment de satisfacció, valorat amb un 6,5, entre els votants CUP. 4,59 entre els d JxCAT i 3,99 entre els d'ERC.

El sentiment més intens que van provocar els aldarulls entre els votants de tots els partits excepte CUP fou el de tristesa (8,35 Cs, 5,34 JxCAT, 5,52 ERC, 7,51 PSC, 6,15 Comuns, 7,37 PP).

Les coses no són com poden semblar.

- el rebuig a la sentència del TS és absolutament total entre votants indepes, però també és viscuda majoritàriament amb tristesa entre votants de PSC, Comuns i àdhuc Cs. Només els del PP la viuen amb sentiment de satisfacció.

- l'acció de l'aeroport té suport entre els indepes, i rebuig en la resta, matisant menor rebuig entre Comuns.

- l'actuació policial davant les mobilitzacions torna a ser unànime i intensa entre els voltants de tots els partits indepes, però també genera rebuig, negativitat, entre els votants dels Comuns. I ni tan sols els del PSC l'aproven. La satisfacció amb l'actuació policial queda limitada a votants Cs i PP.

- els aldarulls en canvi només tenen l'aprovació, des de sentiments positius, només són aprovats en votants CUP. Les coses no són com sembla. I els aldarulls sí que tenen el seu "públic", però l'evidència majoritària és que allò que provoquen és divisió, no ja entre vot indepe i vot unionista, sinó entre el mateix vot indepe. Això ja sabem, els que vam viure etapes passades "d'aldarulls" (anys 80) és un efecte clàssic d'aquest tipus de mobilització, la divisió entre els qui comparteixen objectiu. Perquè no deixa territori intermig. Fixeu-vos que entre els votants de JxCAT la satisfacció té un 4,59, i entre els d'ERC un 3,99, és a dir, no és "aprovada", tot i que té el suport d'una part dels seus votants. Però és que el sentiment oposat, el de ràbia, és el que expressen amb un 4,20 els votants de JxCAT i amb un 4,73 els d'ERC. I, sobretot, ens allunya i ailla absolutament dels sectors de votants d'altres opcions que comparteixen amb indepes el rebuig a la sentència i a l'actuació policial.

Les coses no són com poden semblar. I algunes coses sumen, permeten tenir un més ampli suport social. I algunes coses divideixen, fracturen el moviment independentista i n'allunyen la resta de votants amb els que podíem compartir coses.

Les coses no són com de vegades sembla, i és bo tenir-ho present per bastir estratègies guanyadores. Perquè volem guanyar. I guanyarem si ho fem bé!

I per avui ja n'hi ha prou. Aplaus als que hàgiu arribat aquí. Espero ho hàgiu trobat interessant!

DONEC PERFICIAM

(*) Addenda:
Un cop publicada la meva anàlisi he vist que començava a circular informació publicada i tuitejada segons la qual tot l'increment de vot indepe és gràcies a ERC, que a més a més seria vot no indepe, vot que el 21D no va votar indepe.
Al meu entendre això no té cap fonament. És pura propaganda partidista.
- Com ja he dit a l'article, la projecció electoral és la part menys interessant i menys sòlida de l'enquesta.
- Increment d'ERC? Amb una sobrerepresentació d'ERC de 7 punts en relació al seu vot el 21D, combinada amb la infrarepresentació p.ex. de JxCAT, de menys 6 punts en relació al seu vot el 21D, per tant un diferencial de 13 punts... dir que "incrementa" vot em sembla pura propaganda. Molt poc consistent demoscòpicament com per treure cap conclusió.
- Increment d'ERC gràcies a captar vot no indepe del 21D? Doncs un altre atreviment. Generar titulars i tuits dient que aquest increment (que ja hem vist no hi és) es produeix gràcies a que ERC capta vot no indepe del 21D té un molt poc fonament demoscòpic, per no dir un ridícul fonament demoscòpic. Sabeu, d'elevar a categoria com han fet alguns, de qui seria el % més alt d'aquesta presumpta transferència de vot no indepe que tindria ERC? Del PP, més d'un 8%. RIDÍCUL

Pues eso, que en relació a ERC ni increment ni ser el principal destí del vot que perd el PP. No ens flipem! 
I pel que fa als lectors del meu blog, espero haver-vos pogut ajudar a distingir el que és anàlisi del que és propaganda.




19 de des. 2019

Visca el Tsunami!!!!!!! (el que més en valoro: estratègia, tàctica i disciplina)


Jo de vegades flipo molt amb el personal que es mou al voltant de l'independentisme. Ja hi hauria d'estar acostumat, però no, encara em sorprenc.

Avui hem fet una acció Tsunami. Molts n'hem estat voluntaris. Moltíssims. I jo en faig una valoració extraordinàriament positiva. Després ho explico.

Abans, però, compartir l'estupefacció davant actituds de presumptes indepes:

- els que se n'enfoten que puguem seguir un activisme gestat i mantingut en l'anonimat. No sabeu qui hi ha al darrere i els seguiu submisament. Ningú no dona la cara, i vosaltres la doneu per ells. Jo algú que no doni la cara, que no signi les coses, que no bla bla bla... trobo que s'ha de ser molt estúpid per confiar-hi.

Amb els Jordis a la presó per haver intentat desconvocar una manifestació, que no derivés en violència. Amb els Jordis a la presó liderant moviments estrictament democràtics, cívics i no violents. Amb tot això, ara aquest estupendisme nostrat exigeix lideratges que donin la cara, actes de reunions i bla bla bla, per tenir-hi confiança. O sigui, exigeixen que les coses es facin de manera que qualsevol que les lideri acabi a presó.

Tsunami ha aconseguit situar-se com la gran referència mobilitzadora i fer-ho a través d'un compte de tèlegram. L'han intentat tancar. L'han acusat de terrorisme. Han fet tot el que han pogut contra aquest simple compte. Però no se n'han ensortit. Si Tsunami tingués algú al capdavant, ja estaria a la presó, tot l'aparell intervingut i tothom amenaçat d'acabar també al talego per col·laboració amb banda armada.

Tsunami ha aconseguit trolejar espectacularment tota l'estratègia repressiva de l'estat. Però això, per als nostres estupendistes, no és res. Crec que és impossible no ho entenguin. I per tant el rebote que tenen no és per no entendre-ho sinó per la ràbia que els hi fot aquest espectacular i intel·ligentíssim muntatge mobilitzador.

- els resultadistes, tots aquests estupendistes nostrats per als que qualsevol cosa que fem és un fracàs si no ens porta a la independència. L'acció d'avui és una gilipollez perquè encara no som independents. Fracàs Tsunami. Igual acció aeroport. Tsunami és un fracàs i una enganyifa perquè no es planteja mai accions que directament ens portin a la independència, el resultat de les quals sigui la independència.

Ovació, xatos, i xates. Ovació.

- els conspiranoics: Tsunami és una gran conspiració del processisme amb l'únic objectiu de tenir ocupada la parròquia i no es plantegin així accions decisives per fer la independència, com serien la d'ensorrar l'economia, la d'aturar tot el país, la de tallar totes les carreteres, etc. Tsunami és una manera de tenir-nos entretinguts per impedir que féssim allò que hem de fer, que tots sabem hem de fer, que tots sabem segur ens fa independents i que només no fem perquè som uns processistes.

A les 22:00 dels dilluns al Canal Historia teniu els nous capítols d'Alienígenes ancestrals, xatos i xates.

Quin és, per a mi, el gran èxit i encert de Tsunami?
Per a mi, indubtablement, el gran èxit i encert de Tsunami és que és un moviment, una proposta d'activisme... que ens fa co-responsables en termes d'estratègia i de tàctica.

Als països normals, als països que tenen exèrcit, els conceptes estratègia, tàctica i disciplina formen part dels conceptes socials compartits a tots els nivells.

A Catalunya fa molt temps no tenim exèrcit, i per tant som, desgraciadament, una societat molt poc formada en el que són aquests conceptes d'estratègia, de tàctica i de disciplina.

Si em permeteu un petit parèntesi personal, si jo hagués nascut crec que a qualsevol altre país, o a una Catalunya independent, sense cap mena de dubte, seria militar. Sí, tots hem tingut una vocació més o menys intensa. La meva, i molt intensa, sempre ha estat la de ser militar. Però no ho podia ser perquè el meu país, Catalunya, no té exèrcit, i mai dels mais hauria pogut canalitzar la meva vocació a un exèrcit, l'espanyol, que és enemic del meu país, del meu poble, de la democràcia, de tot en el que crec, de tot el que sóc.

Descartada per tant aquesta via, en la meva vida civil m'he acabat especialitzant en el que més s'hi assembla: l'avaluació i la planificació. En l'àmbit de les polítiques públiques, però també de l'empresa, la metodologia per a la planificació estratègica beu directament del que són conceptes generats en l'àmbit militar. Estratègia i tàctica arriben al món civil des del món militar. Com avaluem, com diagnostiquem, com planifiquem, com situem objectius estratègics i objectius tàctics a nivell metodològic s'ha produït una translació de la cultura militar a la civil.

I en això m'he especialitzat. I per això sé que qualsevol projecte sense planificació, sense estratègia, sense tàctica, i sense disciplina en la seva execució, és un projecte abocat al fracàs.

I per això m'agrada tant Tsunami, perquè és evident que té una estratègia planificada, perquè és evident que sap amb quina tàctica ha de treballar, i perquè encara és més evident que ha generat una massa de voluntaris i activistes disciplinada com mai havíem tingut a l'independentisme.

L'estratègia de Tsunami no és la d'aconseguir la independència a través de les seves accions, sinó que les seves accions complementin l'acció política per fer-nos cada cop més fort i per fer-nos estar cada cop més a prop de la independència.

La tàctica de Tsunami és igualment clara: grans mobilitzacions de gran impacte, des de la més ortodoxa noviolència i perfectament ordenades en el seu inici i en el seu final.

Pel que fa a la disciplina de la mobilització, mai com ara, mai fins Tsunami, s'havia aconseguit una massa de voluntaris/activistes que disciplinadament espera les instruccions, sense ansietat, i amb total determinació. Mai fins Tsunami havíem treballat com ho estem fent, des de la discreció més absoluta. Tothom sap què ha de fer. I s'aboca a fer-ho. I no en fa propaganda. I no se'n paveja. I no està esperant les instruccions per fer-se l'interessant a les xarxes socials.

Fixem-nos en totes aquestes coses en relació al que hem viscut avui:

- Estratègia: hem de fer evident als ulls de tot el món que a Catalunya hi ha un conflicte polític molt greu, que hi ha repressió, que hi ha un poble en lluita i amb unes aspiracions polítiques que vol veure satisfetes des del diàleg, des de la democràcia, des de la política.

Doncs bé, després de la primera acció Tsunami, a l'aeroport, quan va deixar anar que un dels seus propers objectius "fer-se present" al clásico, la LFP, acollonida, el va ajornar. I des de l'ajornament, fins avui, tothom, en fer referència a aquest partit, que és un dels de més dimensió planetària, ja sabia que havia estat ajornat per un conflicte polític, i que es jugaria enmig d'unes circumstàncies excepcionals per aquest conflicte polític.

I així ha estat.

- Tàctica: mobilització i accions no violentes. Amb el compte de tèlegram n'hi ha prou per acollonir tothom. Jo dic que hi serem (tàctica) i jo dic que en faré alguna, que no implicarà suspensió partit, sinó visualització (tàctica). I jo marejo tothom. I trolejo tothom. I arribo al dia sense que ningú sàpiga què passarà. Tàctica.


I arriba el dia, després que tothom estigui parlant de mi (Tsunami) i visualitzant el conflicte polític, i malgrat les descomunals mesures policials i coercitives activades per impedir qualsevol cosa de Tsunami, el camp llueix enormes pancartes, s'omple de pancartes individuals i s'acaba aturant per la irrupció de desenes de pilotes de futbol al minut 10 de la segona part.

Tàctica. Èxit.

- Disciplina: aquestes dues últimes setmanes sobretot gairebé tothom qui em trobava em preguntava si sabia alguna cosa del que s'hauria de fer avui, al partit. Sempre deia que no, perquè realment no ho sabia. I sempre ens acomiadàvem dient que ens trobaríem avui dia 18 de desembre, pels volts del Camp Nou. I així ha estat. Disciplina.

La mateixa disciplina que han tingut tots els voluntaris que han aconseguit fer entrar al camp pilotes de cuir grogues i llençar-les al camp al minut 10 de la segona part. Sí, cert, l'emissió hispànica, absolutament adoctrinada, tan bon punt ha saltat la primera pilota al camp, ha tancat càmeres del camp i ha fet un plànol de l'estadi des de l'estació interespaial. I ha repetit jugades fins l'avorriment. Però malgrat tot no ha pogut evitar que les imatges de la suspensió del partit per llençament massiu de pilotes al minut 10 amb el lema "Sit and talk" hagin donat la volta al planeta.

Disciplina. En calia molta per una acció això. I els voluntaris de Tsunami l'han tinguda.

EN RESUM:

Que Tsunami és el més intel·ligent, efectiu i engrescador que podíem tenir en aquests moments. I que ho tenim.

Que com sempre tindreu estupendistes i agonies diversos per als que tot serà ridícul, absurd, insuficient. Són els mateixos que mai faran res. Com deia a l'anterior post, escopiu a la closca pelada dels tòxics.

Que Tsunami no ens portarà a la independència, però ens hi acosta i ens hi prepara.

Que ens prepara per fer la independència introduint en les nostres vides militants conceptes com els d'estratègia, tàctica i disciplinada, i allunyant-nos del pensament màgic dels telepredicadors.

Que Tsunami és, des del seu anonimat i la seva credibilitat, la més genuïna expressió del "nosaltres" que hem de ser per poder fer la independència. Qui és el meu company? Amb qui em trobaré fent l'acció? són preguntes de partidisme i de divisió que Tsunami supera. No ens importa qui tindrem al costat. Sabem que qui tinguem al costat forma part del "nosaltres", d'aquest "nosaltres" que és l'única recepta i possibilitat que tenim per fer la independència.

Això és, per a mi, Tsunami

Visca Tsunami!

PS: i per a Tsunami el que esperem tenir avui, dijous 19D, amb la sentència del TJUE.