6 des. 2016

3 mesos després, la incomprensible persistència de 3 errrors monumentals sobre la SuperillaP9

3 mesos de Superilla al Poblenou, i el desastre i la indignació dels veïns no para de créixer.

Després d'aquests tres mesos veig amb estupefacció com persisteixen errors que podríem agrupar en tres grups diferents:

1) Mal acaba lo que mal empieza: La Superilla del Poblenou és una actuació que des del seu origen és pràcticament impossible pogués començar pitjor. Cap planificació. Opacitat. Improvisació. Imprevisió. Dogmatisme. Negació de la realitat. Engany als veïns, etc.

Es va voler vendre com a "prova pilot", però se li ha negat sistemàticament aquest caràcter i, enlloc de posar fi a la prova i fer una valoració serena, només s'estan fent que pedaços, actuacions caòtiques que no només no solucionen absolutament res, sinó que a sobre desvirtuen del tot els fonaments mateixos del concepte d'una superilla.

Ja es parla de fer transitar autobusos per carrers dels que tan cursiment es deien "recuperats" per als veïns. Ja es parla de permetre creuar les cruïlles, deixant sense efecte els bucles que ara mateix assumeixen una circulació que circumval·la els perímetres de les illes i expulsa el trànsit cap als carrers perimetrals.

El fracàs dels espais és una evidència. El col·lapse del barri generat, una altra. I les greus afectacions al sector empresarial i laboral de la zona, una altra.

Però prefereixen persistir en l'error de no donar per finalitzada la prova pilot. Segueixen negant l'evidència d'una manera absolutament al·lucinant, incomprensible. I són capaços d'introduir pedaços absurds que no solucionen res i desvirtuen totalment la cosa, abans que revertir la situació i fer-ne una valoració serena. Pot estar-se ensorrant totalment el terra als seus peus, que des de l'Ajuntament colauer i el seu dogmatisme d'il·luminats, seguiran negant la major i preferiran ser engolits per aquest fracàs descomunal abans que actuar racionalment, complir amb el que havien dit que era, una prova pilot, i posar-hi fi per fer-ne valoració. Qualsevol cosa abans que això. Incomprensible des de qualsevol punt de vista.

2) Ajuntament colauer i palmeros pro-superilla continuen totalment instal·lats en els tòpics demagògics, dogmàtics, i falsos, tant en relació al projecte i els seus "beneficis" com en relació a l'oposició dels veïns i les seves motivacions.

Segueixen dient que és una actuació que permet reduir el trànsit, l'ús del cotxe, la contaminació i que ofereix nous espais als veïns.

I això és ABSOLUTAMENT FALS, ABSOLUTAMENT INSOSTENIBLE des de qualsevol punt de vista.

- el trànsit i l'ús del cotxe no s'ha reduït PER A RES. Simplement s'ha derivat a altres carrers. Cap mesura de foment del transport públic, cap millora. Res. Pensament màgic. Impedeixo passar cotxes per aquest carrer i així es redueix el trànsit i l'ús del cotxe. Delirant.

- la contaminació i el soroll del trànsit no s'han reduït PER A RES, tot el contrari: S'HAN INCREMENTAT. El Poblenou era un barri amb una mobilitat molt pacífica, molt tranquil·la, gens problemàtica i molt equitativament distribuïda pels diferents carrers del barri.

Ara és un barri permanentment congestionat, amb embussos acollonants en les hores puntes, amb un transport públic ralentitzat, més lent i més ineficient. I tothom sap que una circulació fluida és molt menys contaminant que una circulació congestionada, amb embussos permanents. És tan aclaparador que això és així que la persistència en negar-ho els inhabilita totalment com a gestors públics. Perquè persistir en negar-ho és una presa de pèl i un engany inadmissible a tots els veïns.

- Es neguen a reconèixer, a assumir, el que és el principal problema d'un plantejament com el que han fet: NO ES PODEN CREAR VEÏNS DE PRIMERA I VEÏNS DE SEGONA. No es poden impulsar polítiques públiques que el que fan és "generar beneficis" per a uns veïns a costa de "generar perjudicis" a uns altres. Aquesta arbitrarietat és inassumible. Calen polítiques que beneficiïn a tothom o que, com a mínim, els beneficis que comportin no es derivin de generar perjudicis injustos a uns altres veïns. Això no pot ser.

- No s'ha recuperat absolutament cap espai per als veïns. Això és una altra estafa. S'ha desertitzat i guetitzat la zona, mentre places públiques amb milers de metres quadrats segueixen abandonades o mentre jardins que podrien proporcionar espais de comfort estan absolutament abandonats, deixats, intransitables. Els carrers buits i les xorrades que s'hi pinten i les actuacions forçades no amaguen per a res el que és un fracàs absolut d'aquest projecte en aquesta dimensió.

- Se segueixen negant les afectacions gravíssimes a moltes empreses, treballadors i autònoms de la zona.
3) Políticament l'actitud i posicionament del grup municipal d'ERC és absolutament incomprensible. Persisteixen en l'error d'un posicionament acomplexat, negant la gravetat de les afectacions i el fracàs del projecte o, si més no, reconeixent els problemes amb la boca petita, però sense fer absolutament res, quan el seu posicionament és clau per poder revertir aquest disbarat.

L'immobilisme i la retòrica buida d'ERC en relació a aquest punt és un error gravíssim, que es resisteixen a corregir.

Fa pocs dies pomposament els dirigents municipals d'ERC van fer una exposició pública dels seus posicionaments urbanístics i de mobilitat per a la ciutat. I situen les superilles com una de les seves grans apostes. El seu suport és encegadament incondicional, irracionalment fanàtic. Assumint uns dogmes amb uns fonaments qüestionables -però que podríem compartir- el diagnòstic i les mesures són una autèntica exhibició de pensament màgic.

Però fins i tot podria atorgar el benefici del dubte, a ERC, de que és una aposta que pot ser interessant per al futur de la ciutat. Si això fos així, si aquest fos el convenciment d'ERC, ells haurien de ser els primers interessats en posar punt i final a aquesta prova pilot de la Superilla del Poblenou, i fer-ne una valoració serena i sensata, racional.

Perquè cada dia que passa amb la "prova pilot" vigent, és un dia més desgast per al projecte global de les Superilles. Si creuen en les Superilles, si les volen poder implementar algun dia, haurien de ser els primers en fer qualsevol cosa per acabar amb aquest deliri del Poblenou.

Però no ho fan. Es refugien en la trama de participació amb la que l'Ajuntament ha teixit una xarxa per enredar els veïns. I els hi és còmode. Perquè així no han de prendre cap decisió. Tanquen els ulls al que passa i creuen els dits perquè "passi" i s'acabi miraculosament el conflicte que s'ha generat i l'oposició veïnal.

Estic convençut que els companys d'ERC no ignoren totes aquestes gravíssimes afectacions que ha generat la Superilla del Poblenou. I que són conscients de l'enorme xapussa que és.

Però es troben totalment acovardats davant la situació: prefereixen donar l'esquena als veïns del Poblenou que passar per "poc progres" davant els Comuns, votant en contra d'aquest despropòsit amb CiU, C's i PP.

Es pensen que "invisibilitzant-se" no sortiran esquitxats per aquest descomunal fracàs, ni que no hagin fet res per evitar-lo, tot el contrari, ni que amb els seus vots sigui que encara tiri endavant i es negui la paraula als veïns.

Al meu entendre un error gravíssim d'ERC, des del principi, que no fa res per esmenar.

En fi. Doncs així estem. En la darrera Assemblea Oberta de Veïns convocada per la Plataforma d'Afectats per la Superilla hi va haver una assistència massiva. I es van decidir emprendre accions directes al carrer, per visualitzar i denunciar amb més força tots els problemes que s'han generat als veïns del barri. De manera que en continuarem parlant...

3 des. 2016

25 anys de discos Revolver. 25 anys d'autenticitat i de fer i ser ciutat, Barcelona.

Hi havia, fa anys, en una emissora de Barcelona, un programa radiofònic que es deia "La ciudad es un millón de cosas". Jo no el vaig escoltar mai, entre d'altres coses per incompatibilitat horària, però era popular perquè parlava d'aquest milió de coses que cada dia podien estar passant a Barcelona i eren Barcelona.

I aquella idea del programa em va quedar molt gravada. Sí, efectivament, la ciutat és un milió de coses.

I algunes d'aquestes coses són, també, les que donen personalitat a una ciutat. I sí, també a Barcelona. La ciutat no és només, que evidentment sí i per damunt de tot, una història, una gent, un paisatge, un urbanisme, un clima. La ciutat és moltes més coses. I algunes d'aquestes coses esdevenen part fonamental del nostre paisatge vital i així entren a formar part de la Barcelona autèntica, que és tota aquella que no és la Barcelona prêt à porter, la Barcelona de les cadenes de roba impersonals, dels grans magatzems impersonals, dels restaurants impersonals, etc.

Aquest any una de les botigues que per a mi formen part d'aquesta Barcelona autèntica, única, d'aquestes botigues que donen personalitat a una ciutat, fins i tot a una ciutat com Barcelona, fa 25 anys. És discos Revolver.

Amb aquest escrit volia felicitar-los, donar-los l'enhorabona per aquests 25 anys. I les gràcies. Les gràcies per ser-hi, les gràcies per tantes coses com hem viscut plegats, les gràcies perquè forma part del nostre paisatge de ciutat i perquè la seva presència al carrer Tallers és de les coses que fa, encara ara, tan especial aquest carrer i aporta valor afegit, marca pròpia, a Barcelona.

Discos Revolver neix el 1991, en aquella Barcelona preolímpica immersa en uns canvis que l'acabarien transformant radicalment.

Sortíem dels anys 80. En termes de way of life, el 1991 encara era dels 80's. Ho era la ciutat, ho eren els carrers, ho eren els bars, ho era la música, ho eren les tribus urbanes... El 92 fou el click que dotà la ciutat d'un nou ordre, l'ordre olímpic. I que alhora acabaria portant el desordre de la massificació turística. I ho dic no perquè estigui en contra del turisme, que no ho estic, sinó pels "danys col·laterals" que no hem sabut evitar, entre ells, la pèrdua d'autenticitat.

I és que botigues com Discos Revolver són, pel damunt de tot, això, autenticitat. L'autenticitat de l'espai que ocupen a la ciutat, fins i tot físic, al mig de la Ciutat Vella, a tocar de la Rambla, al Carrer Tallers, que durant molt de temps va ser el carrer musical per excel·lència de Barcelona i potser també un dels carrers més musicals d'Europa. L'autenticitat de la llista de concerts a la ciutat amb entrades a la venda guixada en una pissarra al carrer. L'autenticitat del vinil i de gent de la botiga que no eren dependents venent un disc, sinó entesos obrint-te les portes a la música. L'autenticitat de no ser qualsevol música, sinó el temple del rock, el mod-ernisme i la música underground, alternativa, punk... tots els gèneres que amb aquesta insuficient etiqueta us vinguin al cap.

Discos Revolver era així part d'aquesta Barcelona encara en ebullició que sortia dels 80s. Una Barcelona i una joventut que es barallaven buscant una identitat i uns territoris que mai trobaríem i que estaven a punt de deixar de ser nostres.

El 1983 Brighton 64 treia el seu tema "Barcelona Blues", himne de la moguda mod de la ciutat. Curiosament el mateix any que Loquillo treia "Ritmo de Garaje", potser un dels discos amb més cançons de Barcelona, començant per "Barcelona Ciudad" i arribant al que potser és el millor tema de rock en espanyol, "Cadillac Solitario", que porta la ciutat tatuada en totes les seves notes, malgrat siempre quiso ir a LA y dejar un día esta ciudad...

Era la Barcelona de la Plaça Reial. Del Sidecar. I d'una certa absència de llei o de lleis pròpies, territorios de reyertas. Una ciutat encara sortint de les penombres del franquisme, convulsionada per una vitalitat que supurava de punta a punta dels seus barris.

Tota aquesta ciutat es trobava a Discos Revolver, i a d'altres botigues de discos i roba del Carrer Tallers i voltants, moltes de les quals, tristament, han desaparegut. Un aparador de cultures urbanes fins i tot antagòniques, de les que molts en som fills. Si heu tingut algun dels recopilatoris que ha fet Discos Revolver veureu fins a quin punt les bandes musicals de tota mena de la ciutat els hi tenen el respecte que només es té a qui saps sempre hi ha estat i t'ha aportat un espai per poder fer arribar la teva música a la gent, i t'han tractat sempre amb això, amb respecte, un respecte que no han dubtat en retornar-los-hi d'alguna manera participant en aquests recopilatoris.

L'any 96 jo me'n vaig anar a viure a la Barceloneta. En poc temps ja m'adreçava pel seu nom i cognom als propietaris de la majoria de restaurants del barri i ens saludàvem amb els cambrers. L'any 2006 em van fer fora del pis, per convertir-lo en un habitatge turístic. Se m'havia acabat el contracte i em demanaven el doble del que pagava per renovar. Una manera efectiva de fer-me fora. Ja no vaig buscar pis al barri, en 10 anys s'havia transformat massa. Però el pitjor estava per arribar. Ara, 10 anys després de marxar, quan hi torno, només queden dos dels restaurants als que anava i estava com a casa, pel tracte i un punt d'amistat pel damunt la relació amb un client. Aquell carrer ple de restaurants amb noms i cognoms ara gairebé tots són d'un mateix propietari, d'un pakistaní. I les paelles totes tenen el mateix gust. I ja pràcticament només en alguns locals hi trobes aquell punt autèntic que era part del "ser" de la ciutat, que era un d'aquest milió de coses que és la ciutat.

És la Barcelona que no hauríem d'haver deixat perdre mai. La Barcelona autèntica. No vam saber fer-la compatible amb el turisme. I el turisme no en té la culpa. Jo també sóc un turista. I jo també busco quan vaig por ahí, els espais autèntics dels llocs als que vaig. Siguin bars, restaurants... o botigues de discos.

Revolver fa 25 anys. Més enllà dels canvis culturals i en el consum que s'estan produïnt, per a molts entrar en una botiga de discos com Revolver és entrar en el nostre món, en la nostra cultura, en la nostra Barcelona. I voldria que en pogués complir molts més, molts 25 anys més fent ciutat, fent cultura, fent música, fent rokc, fent modernisme, fent d'aparador de cultures urbanes.

Els amics de Discos Revolver podrien explicar-nos milers de coses de com som els barcelonins i de com és la gent que ens visita. Tot sovint, quan hi sóc, hi entren aquests que en diem "guiris", i saben on van, i saben què busquen, i regiren amb respecte vinils, i senten, en aquell moment, que estan en un dels espais que fan que una ciutat com Barcelona sigui com és. Perquè resseguir el passadís recargolat de Revolver que et porta de sala a sala, flanquejat de música on miris, és ser dins de la ciutat, és aquella emoció, cada cop més difícil de trobar, d'estar en un lloc autèntic. Uns llocs autèntics als que ara només els hi faltava la incompetència i arbitrarietat de l'Ajuntament Colau.

Per molts anys, Discos Revolver. Gràcies per ser-hi i gràcies per tanta música, cultura i ciutat com heu fet i ens heu ofert.

2 des. 2016

Les dades i evidències de com i perquè hem deixat de "fer" independentistes

Diumenge dia 20 de novembre el diari ARA publicava un article del Sr. Aleix Moldes titulat "La llengua i l'origen, claus per desfer l'empat del referèndum".

Era un article que explicava algunes coses que alguns portem explicant molt discretament des de fa força anys. Aquest article hi ha un munt de gent que l'hauríem pogut publicar fa força anys. Però no ho vam fer, i vam posar l'anàlisi demoscòpica que estàvem fent al servei de moltíssima gent i institucions. Pensàvem que era més interessant socialitzar-les discretament perquè ajudessin a fer discurs i projecte, que no pas publicar un article per satisfer la nostra vanitat.

Però ara l'article ja està publicat, i el que recull és cert. És el que hi ha. Sí, és cert, l'origen, el lloc de naixement -propi o dels pares- és un fet que explica en gran mesura el comportament dels catalans davant l'opció de la independència.

Explica, però no predetermina. Quan analitzem les dades veiem que hi ha un gruix significatiu de catalans, nascuts a Catalunya, que estan pel No a la independència. I també veiem que hi ha un percentatge igualment significatiu de catalans nascuts fora de Catalunya que estan pel Sí a la independència.

Arribats a aquest punt, i partint de l'evidència del pes que té l'origen en el posicionament davant la independència, el més interessant que vam creure hauria d'orientar les nostres anàlisis fou aprofundir en quins eren els elements que expliquen el posicionament davant la independència pel damunt de l'origen.

En aquest sentit vam arribar a dues conclusions:

- que hi havia eixos divisius, que eren els que provocaven que l'origen emergís com a factor determinant en el posicionament, i que bàsicament eren els temes identitaris.

- que hi havia eixos inclusius, que eren els que provocaven que, pel damunt de l'origen, els enquestats es posicionessin favorables a la independència.

En el primer grup de temes, els divisius, tenim tots els relacionats amb la identitat, la llengua, la cultura, etc. Ras i curt, coses com els Koiné converteixen els factors divisius en determinants, i impedeixin el transvasament de posicions del no cap al Sí. Són letals per a qualsevol projecte independentista.

En el segon grup de temes, els inclusius. hi trobem, destacadíssimament, la percepció dels enquestats davant com creuen que serà el nivell de vida dels catalans en cas d'independència.

Així, ens trobem que el 90% dels catalans que creuen que la independència implicarà una millora en la  nostra qualitat de vida, votarien Sí a la independència. I un 96% dels que creuen la independència implicaria empitjorar les condicions de vida, votarien No. És, per tant, un dels més grans factors determinants en el posicionament davant la independència. És el rovell de l'ou d'allò del #yonosoytonto

I ara fixem-nos en algunes dades: el 2015 un 56% dels catalans pensaven que la independència milloraria les nostres condicions de vida. Un any després, el 2016, som només un 49%, és a dir, 7 punts per sota, els que ho pensem.

Al meu entendre aquests menys 7 punts de confiança en que la independència milloraria la qualitat de vida de tots nosaltres explica moltes coses. Per una banda és una evidència que portem un any sense fer les coses bé, que estem fent de tot, excepte fer independentisme. Que tot el tema de les truites compartides, de les repúbliques, etc. és autoconsum onanista que allunya un percentatge significatiu de la població de l'autèntic motor de crear independentistes, que és visualitzar que la independència serà progrés i millor qualitat de vida per a tots.


Fa un any entre els nascuts a Catalunya un 49% pensava el nivell de vida seria millor, i ara és el 46%. Entre els nascuts fora de CAT, dins l'estat, hem passat del 16% al 14%, entre els estrangers UE del 36% al 22% i entre els de la resta del món del 13% al 9%.

És a dir, tant en les dades globals com en les dades desagregades en funció de l'origen, en un any sistemàticament es perd confiança que amb la independència millori el nostre nivell de vida.

I així no es poden fer independentistes.

I per això no se'n fan, de nous, àdhuc se n'allunyen alguns -per sort pocs- que ja hi eren. Fa un any el Sí a la independència era del 47% i ara és del 45%.

El gran motor de fer independentistes, el que permet superar fins i tot "l'origen" com a condicionant, és la percepció que la independència millorarà el nostre nivell de vida.

I en aquest últim any no hem fet ABSOLUTAMENT RES que permeti ningú canviar d'opinió al respecte, tot el contrari, s'ha incrementat, fins a 7 punts, la gent que ha deixat de pensar que amb la independència viurem millor (del 56% al 49%).

Estem parlant de truites, estem parlant de repúbliques, estem parlant de desobediències, estem parlant de mil collonades que només són postureo i no estem parlant d'allò transcendent, que és explicar a tothom perquè la independència ens farà un país més pròsper que implicarà la millora del nivell de vida de tots.

Fa uns anys, ja quasi es perd en la memòria, sí que ho vam fer. Vam parlar de l'espoli fiscal. Vam parlar de la discriminació en infraestructures i les seves conseqüències. Professors reputats com Ramon Tremosa, Elisenda Paluzié, Germà Bel, Xavier Sala Martín, etc van posar dades i relat a perquè amb la independència milloraria el nostre nivell de vida.

Però ara tot això ja s'ha acabat, fa temps que s'ha acabat. Ara estem atrapats en debats contra l'escola concertada, per l'increment d'impostos a rendes a partir de 30.000 euros, pel tancament del CIE i l'obertura de les fronteres sense cap control migratori, per convertir les nostres relacions socials, que tenien un fonament de relacions jurídiques, en una anarquia de desobediència a la carta, per decapitar algunes de les nostres principals fonts de riquesa, com el turisme, etc.

Davant tot això un percentatge significatiu de la població de Catalunya ha deixat de pensar que amb la independència el nostre nivell de vida milloraria. I amb això, hem gripat el nostre gran motor de fer independentistes.

La reflexió al voltant d'aquest fet és urgent, i ens concerneix a tots: al Govern, a les forces del Parlament que estan pel Sí a la independència i a la societat civil (tant a la que dedica el seu temps a fer truites com la que ha passat del concepte inclusiu d'independència al castrisme bananero de la república catalana).

Res del que hem fet el darrer any ha fet visualitzar als ulls dels nostres conciutadans que la independència és una oportunitat de millorar el nostre nivell de vida. Tot el contrari. Cal, doncs, reconsiderar tot el que hem fet aquest darrer any i tornar al camí que ens va permetre fer de l'independentisme l'opció majoritària socialment del nostre país i la visualització inequívoca d'un projecte que implicava la millora de la qualitat de vida per a tots.

PROU! Perquè o deixem de fer el xorra i tornem a fer independentisme, o el naufragi està assegurat.

25 nov. 2016

L'actual fase "ràfting" del procés cap a la independència.

Heu fet mai ràfting?

Si l'heu practicat, la imatge us serà més propera. Aquests dies visualitzo el procés com un descens en ràfting. Som dins el riu, i això vol dir que ja no hi ha marxa enrere, per al procés. Ara només tenim dos escenaris possibles pel davant: o anar a l'aigua -naufragar- o arribar a les aigües tranquil·les, és a dir, on volíem arribar, a veure néixer el nou Estat Català.

Una altra característica del ràfting que podem manllevar per explicar aquesta fase del procés és que un cop dins el riu d'aigües braves és el corrent el que ens empeny riu avall.

La tripulació de la llanxa la formem Govern, Parlament, societat civil i tots i cadascun de nosaltres, i cap de nosaltres no pot fer res ni per parar, ni per tornar enrere, ni tan sols per anar més depresa.

Vol dir això que no tenim res a fer? No, però com en el ràfting, cal saber què és el que es pot fer, quan es pot fer i què ens permet evitar o com ens ajuda a arribar al nostre destí.

Si heu fet ràfting sabeu que remem per "corregir" la direcció cap a on ens mena la corrent, i ho fem per entrar bé als salts d'aigua i per evitar anar contra les roques o ser absorbits per remolins. Qualsevol d'aquestes amenaces, si no la gestionem bé, acabarà amb la llanxa tombada i amb tots a l'aigua. I fi del descens.

Sí, les poques coses que podem fer són importants per sortir-nos-en o anar a l'aigua. D'entrada cal una coordinació total a bord. En un descens hi ha un o dos pilots o timoners, al darrere de la barca, que són els que marquen la direcció i donen les instruccions a la resta de tripulació per fer les maniobres coordinadament. Aquesta és la clau de que la cosa funcioni.

La resta de tripulació, a babord o a estribord, rema amb força quan se'ls indica, frena, etc segons les indicacions per garantir l'èxit de les maniobres.

Per tant al meu entendre el més important de tot és tenir plena consciència del punt del procés en el que estem i del que implica. Ja no té gaire sentit interrogar-nos si hem saltat al riu a fer aquest tram final del nostre descens en les millors condicions possibles per arribar al nostre destí. Perquè ja no hi podem fer res. Però en canvi sí té tot el sentit del món ser conscients de la naturalesa del moment des del punt de vista del que podem fer i com ho hem de fer perquè les coses vagin bé.

El més important de tot és que els timoners o pilots estiguin totalment identificats, coordinats entre ells i les seves instruccions seguides per la "tripulació" sense cap mena de dubte ni vacil·lació.

Podem tenir més d'un timoner. Però tota la tripulació no pot considerar-se timoner. Al meu entendre en aquests moments aquesta funció està reservada exclusivament a Govern i Parlament.
Pel que fa al Govern, jo crec que és la gran fortalesa del moment en el que estem. Crec que tenim un Govern compromès, que Déu n'hi do de la disciplina i cohesió interna amb la que actua i que és plenament conscient de la transcendència del moment i del seu paper en tot plegat. Vull remarcar aquí especialment el valor del lideratge del President Puigdemont, absolutament proverbial, però també del vicepresident Oriol Junqueras, de la consellera de Presidència Neus Munté i del conseller d'Exteriors Raül Romeva. Quatre perfils molt diferents, però quatre persones totes elles d'una gran vàlua, que posades a treballar plegats són una gran garantia per a tots nosaltres i per al procés.

En aquest Govern de fet només estan grinyolant dos consellers. Qui s'emporta la palma, i em dol, perquè està sent una important decepció, és el conseller Toni Comín, que està fent servir la conselleria no tant per resoldre problemes sinó per a promocionar-se ell, perquè actua amb agenda pròpia per a visualitzar-se, ni que sigui fent dolents als altres i sense reparar en demagògies. I que és capaç, per una foto o un titular, de prendre decisions que posin en perill assoliments que havien estat possibles únicament per la continuïtat i el rigor en certes polítiques durant moltíssims anys i per damunt dels colors polítics que havien estat a la conselleria. L'altre és el conseller Santi Vila, que en aquest cas em dol perquè no és que no estigui fent les polítiques adequades, que les està fent i molt eficaçment, sinó perquè no entenc la seva capacitat de ficar-se en jardins dialèctics i discursius. És terrible. Em té realment sorprès que una persona intel·ligent i gestor eficaç no vegi que en el moment en el que estem intentar ser "original" en el discurs té un risc evident de semblar estar matisant la veu col·lectiva i buscar visualitzar-se amb perfil singular, quan el govern només necessita cohesió i parlar amb una única veu.

El Govern, com a tal, brilla amb llum pròpia, per rigor, per compromís i per estar fent la feina que ha de fer en aquest moment, i fer-ho d'una manera excel·lent. Tenim molta, moltíssima sort, de comptar amb un Govern així, al que reclamem un lideratge i una veu forta en aquest trajecte.

El segon gran timoner del moment en el que estem ha de ser el Parlament. Aquí les coses ja estan més peludes.

Si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta el Parlament seria ara mateix una de les grans fortaleses del procés, i singularment en aquest tram. El grup humà, la qualitat política i competencial dels diputats de Junts pel Sí és extraordinària. Començant per la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, extraordinària, valenta, decidida, enèrgica. I seguint per aquesta excepcional incorporació de personalitats independents d'una vàlua extraordinària, com són un increïble Lluís Llach, Germà Bel, Eduardo Reyes o Oriol Amat. Però també dels parlamentaris procedents dels partits polítics que van constituir Junts pel Sí, amb una revelació com a polític de gran vàlua i talent com és la de Jordi Turull, al costat d'altres personalitats de la mateixa vàlua contrastada com són Toni Castellà, Anna Simó, Marta Rovira o Gerard Gómez del Moral. Tots ells plena i total confiança i agraïment per tot el que estan fent.

Tanmateix aquest enorme paper que podria estar fent el Parlament es veu frenat, i de quina manera! pel fet que Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, i que per a que al Parlament hi hagi majoria absoluta per la independència es requereix sumar els 10 diputats de la CUP. I aquí comença el gran drama del procés. Perquè la CUP està demostrant, dia rere dia, que no serveix per fer la independència. I això és, en aquests moments, potser el més gran escull per fer possible la independència.

Arribats a aquest punt cal tornar al símil del ràfting. Sí, som conscients d'aquesta enorme feblesa, però ara ja estem aigües avall, de manera que només podem encomanar-nos a Déu els qui creiem i a la divina providència els agnòstics, perquè aquesta feblesa la puguem minimitzar tan com sigui possible i no ens afecti fins al punt de fer-nos naufragar.

He assenyalat Govern i Parlament com a timoners d'aquest moment. No en tinc cap dubte. No hi he situat la societat civil, ni ANC ni Òmnium. La societat civil, singularment l'ANC té el gran mèrit d'haver estat l'organització que, amb la seva empenta, ens ha acabat ficant tots dins la llanxa i llençat riu avall. Sense l'ANC no seríem on som, però crec s'equivocarien si ara volguessin disputar el lloc de "timoner" a Govern i Parlament. Crec que s'equivocarien si es pensessin que per a aquest tram del descens a ells els correspon també el paper de timoner. Crec que aquest no és el paper que han de fer. Ara toca ser-hi, al costat de Govern i Parlament, i actuar coordinadament per tal que el rumb de la barca sigui ferm, sent la força necessària per executar totes les maniobres que haurem de fer per arribar al nostre destí, per no naufragar. Si ara interpreten malament el moment, i creuen que són els que han de dir als timoners què fer i com fer-ho, anirem a l'aigua.

Finalment estem tots nosaltres, els ciutadans, les persones, els compromesos individualment amb la independència. Tots tenim el nostre rem. I tots hem de saber com fer-lo anar i el que s'espera de nosaltres. També el que no s'espera.

El que no s'espera és que tots i cadascun de nosaltres ens considerem timoners, ni que actuem com si anéssim per lliure, fent a cada moment el que ens sembli, sense atendre al rumb que seguim i a les necessitats de cada maniobra. Anirem a l'aigua si tothom rema fort quan li sembla o s'absté de fer-ho quan li toca. Tampoc podem estar qüestionant a cada maniobra del descens la perícia o les instruccions dels timoners. I el que ja seria del gènere idiota seria exigir als altres que facin el que a ell li sembla quan li sembla i perquè li sembla.

Sí, amics, sí, amigues, som dalt la llanxa i dins el riu. Ens empeny la corrent. L'objectiu és arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent. En aquest descens ens trobarem tota mena d'obstacles i de dificultats, i només ens en sortirem si anem tots a una i cadascú fa el que li toca i ho fa bé, des dels timoners fins el més novell dels remers. Si fallem, a qualsevol d'aquests nivells, anirem a l'aigua. I no hi ha "armilles salvavides" per a un naufragi així.

Passarem moments molt durs. Fins i tot podem fer-ho tot bé i que la força del riu ens vincli i anem a l'aigua. Però el que no ens perdonaríem mai és anar a l'aigua perquè no hem fet el que tocava, i això ens interpel·larà a tots i cadascun de nosaltres.

Ens mereixem arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent, i poder aixecar, en arribar-hi, tots els nostres rems en senyal de joia i abraçar-nos, malgrat les nostres diferències, perquè hem sabut posar pel damunt de tot el nostre destí col·lectiu, que és l'únic que ens pot permetre guanyar.

SOM-HI!
DONEC PERFICIAM

18 nov. 2016

Anàlisi del 3r BOP del CEO i del Baròmetre de l'ICPS. L'evidència d'algunes alertes.

Aquesta setmana hem tingut dues enquestes interessants: avui el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i prèviament el baròmetre 2016 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB.

Com sempre dic i com sempre intento posar en pràctica en les meves anàlisi, allò més interessant i aprofitable d'una enquesta són les tendències que ens marquen. De manera que això és al que vull donar un cop d'ull.

Lligat a això, el que menys sentit té ara mateix, en un escenari tan volàtil -àdhuc inflamable- com el que estem, és analitzar les projeccions electorals concretes. Cap sentit.

Independència Sí/No
La primera cosa que crida l'atenció en consultar els resultats de les dues enquestes és que projecten un resultat amb diferències significatives en relació a la qüestió de "independència Sí/No".

El CEO pregunta: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?"
- 44,9%Sí
- 45,1% No
- 7% No ho sap
- 2,9% No contesta

L'ICPS pregunta: "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"
- 46,6% Votaria a favor (Sí)
- 33,8% Votaria en contra (No)
- 14,4 Votaria en blanc o nul
- 0,6+4,7 No sap/No contesta

Efectivament, com ja heu vist -per això he posat el literal- les preguntes no són les mateixes. El CEO planteja a l'enquestat si vol o no vol que Catalunya sigui independent (apel·la a l'esfera volitiva de l'enquestat). Però l'ICPS li planteja quin seria el seu vot en cas d'un referèndum (apel·la directament a un escenari de vot decidit).

Aquest diferent plantejament pot explicar diferents comportaments en els enquestats, per això no es pot fer una comparativa directa ni dir si una és més precisa que l'altra, perquè no expressen exactament el mateix en totes les seves dimensions. Dit això, hi ha dues coses que té molt sentit mirem:

- què pot indicar aquests resultats diferents en relació a les dues preguntes diferents que es plantegen sobre el tema de la independència?
- quina és l'evolució a cada enquesta, i si aquesta evolució ens visualitza alguna tendència?

Sobre la primera qüestió. Fixem-nos que el Sí és pràcticament idèntic en totes dues enquestes: 44,9 i 46,6, només 1,7 punts de diferència, irrellevant demoscòpicament. Per tant podríem concloure que totes dues enquestes identifiquen el Sí amb molta precisió, al voltant d'aquest 45%. Les diferències més significatives les trobem en el NO. A la pregunta del CEO un 45,1 diuen que no volen la independència, i a la de l'ICPS només un 33,8% diuen que votarien en contra de la independència. Entre totes dues hi ha 12 punts de diferència, que és molt.

Això em porta a pensar que els que volem la independència tots tenim clar que votaríem Sí, però entre els que no la volen, sembla hi ha una part que potser no aniria a votar en contra, arribat el moment. Aquests 12 punts de diferència en el No serien la distància que hi ha entre voler o no voler una cosa (CEO) i votar a favor o en contra d'una cosa (ICPS). Seria una explicació favorable a nosaltres. Però és només una explicació d'aquest diferencial. Potser n'hi ha d'altres.

En relacio a la segona qüestió, l'evolució del posicionament dels enquestats a cada enquesta, les notícies no són tan bones. Al meu entendre totes dues coincideixen en reflectir una tendència a la baixa del Sí i a l'alça del No. Molt petita, dins dels marges d'error, però coincident en totes dues, el que fa no puguem menystenir la dada.

Fixem-nos-hi amb més detall:

El 46,6% de Sí de l'ICPS és el percentatge més baix des del 2012, quan se situava en el 49,2. El 2014 va assolir un 49,9% d'intenció de vot. I ara estem en aquest 46,6. És a dir, que poc, però una perceptible pèrdua de 3 punts en aquest període. En canvi, aquest 33,8% del No és el seu màxim històric en tots els anys que ens faciliten les dades els de l'ICPS.

Del 2014 al 2016, segons l'ICPS, el diferencial entre el Sí i el No hauria passat de 21 punts als actuals 13, conseqüència d'aquesta simultània pèrdua de percentatge del Sí i increment de percentatge del No, que tot i que petites com a valor cadascuna d'elles, provoquen aquest escurçament més que significatiu. Que el Sí segueix 13 punts per sobre, cert. Però no podem menystenir aquesta dada i tendència que es posa de manifest, tan clarament, en l'enquesta de l'ICPS.

Si mirem el CEO el contrast no és tan acusat. Però també reflecteix una tendència similar. El Sí ha passat del 47,7 en l'anterior baròmetre al 44,9 en aquest. Només són 3 punts, pràcticament dins del marge d'error de l'enquesta. Però són perceptibles. Simultàniament, el No passa del 42,4 al 45,1, un increment de 2,7 punts. També dins del marge d'error, però ahí está. De manera que si al juny el Sí estava 5,3 punts per damunt del No, ara el Sí està 0,2 punts per sota del No. És a dir, que del juny a ara ens hem menjat 5,5 punts.

No s'han de treure les coses de polleguera, perquè només són dues enquestes, però sí faríem bé en prestar atenció a la tendència que totes dues posen de manifest. Ignorar que alguna cosa està passant, que això sí que crec que totes dues enquestes ho posen de manifest, podria ser un greu error per part de l'independentisme.

De fet en les anàlisis que vinc fent darrerament ja alertava del que a criteri meu era un error: que havíem deixat de fer independentisme, i que estàvem atrapats, per la letal influència de la CUP i dinàmiques internes de posicionament dins JxSí, en una espiral de postureo de radicalitat ideològica que pot fer allunyar els sectors més moderats i les classes mitjanes del projecte independentista. Hem deixat de fer independentisme per fer ideologia: que si República Catalana, que si desobediència, que si lluites compartides, que si incrementar impostos, etc etc etc

En condicions normals diria que cal estar alerta a l'evolució d'aquests indicadors. Però no estem en condicions normals. Estem en una carrera contra-rellotge cap a la independència, de manera que ens hem d'espavilar a intentar aguditzar sentits i neurones per analitzar aquests indicadors i veure què hi pot haver al darrere i reaccionar.

En la resta de valors de l'enquesta del CEO les coses segueixen més o menys com en anteriors.


Breument, sobre el procés i la independència: dir que estan caracteritzats per l'absència d'elements identitaris en la seva formulació. Que el seu fonament sòlid és la percepció socialment abrumadora que Catalunya té un nivell insuficient d'autogovern, etc

A nivell polític, tot segueix més o menys igual també
Junts pel Sí és la gran aposta política -i encert- que ha fet aquest país, i l'única que ens pot permetre assolir la independència. Tot el que se situï al marge de Junts pel Sí és un terreny ple d'incerteses que ens n'allunya.

Entenc que Junts pel Sí projecta un resultat electoral millor del que li atribueix el CEO. Ja sé que està dins els marges d'error, però fixem-nos que per exemple JxSí té ara mateix una intenció de vot DIRECTE superior al percentatge de vot que va assolir (sobre cens) el 27S: 30,3 vs 29,55.

Té, a més, una extraordinària fidelitat de vot (del 86,7) i no té pèrdues significatives en cap direcció (només, també dins marge d'error enquesta, un insignificant 1,6 cap a CSQEP), res més, cap altre valor que arribi a l'1. En canvi, Junts pel Sí arrossega percentatges de vot molt significatius d'altres formacions: un 21,3% de la CUP, un 6,4% de CSQEP i un 3,3 de PSC.

La CUP en canvi és la formació política amb una més baixa fidelitat de vot, tan sols del 57,3%, amb pèrdues declarades de vot cap a altres formació significatives, com el 21,3% que ja hem vist cap a JxSí o un 7,9% cap a CSQEP. Al meu parer la projecció que fa el CEO dels resultats de la CUP és molt generosa, i ara mateix els seus resultats estarien bastant per sota dels que li atribueix.

CSQEP sí que sembla en canvi tenir una certa fortalesa electoral. Fidelitat de vot molt alta (80,7) i només fugues significatives cap a JxSí (6,4), mentre esgarrapa vot de gairebé tothom.

Un altre focus d'interès en algunes de les lectures que he llegit és com està la cosa en aquest element incomprensiblement central de l'estratègia d'ERC (dic incomprensiblement perquè com vam veure ahir al Polònia canta tant, és tan evident que fins i tot ja és motiu de gags humorístics) per fer-se amb l'hegemonia del vot independentista que fins ara ha tingut el món convergent.

Doncs sembla que la persistència d'ERC apunta algun èxit en aquest sentit. Sens dubte la seva posició actual és de força i d'una visualització creixent d'expectatives electorals. Tanmateix aquí sí que vull recordar el que deia al començament: l'escenari polític és d'una volatilitat extraordinària, i l'enquesta recull el que potser és un dels moments més baixos, pel que fa a visualització, del món convergent, en una desorientació que comença pel nom i la marca. Però la gent del PDECAT o com es digui tenen molta feina pel davant, i no els hi aniria gens malament una reflexió serena i sincera sobre com han gestionat tot aquest procés de refundació i com s'estan posicionant en relació a la societat i les idees que tradicionalment havien representat.

A això cal afegir-hi un altre factor, en relació a la configuració de la mostra, i és que -això és inevitable pugui passar- entre el votant de Junts pel Sí hi ha una sobrerepresentació evident del "votant" filo-ERC, en detriment del votant filo-convergent. Això es pot veure molt clarament en la taula de record de vot al congrés de diputats, on van concórrer per separat. ERC té una sobrerepresentació de 6 punts i el vot convergent una infrarepresentació de 3 punts. Gairebé un diferencial de 10 punts de desequilibri que és el que explica també en part, a criteri meu, el diferencial d'intenció de vot, perquè aquests 10 punts impliquen un impacte més que significatiu en els percentatges d'intenció de vot que recull i projecta l'enquesta.

Però vaja, si el món d'ERC vol saber si la seva estratègia està funcionant, dir que sí, que hi ha indicadors que ara mateix projecten un cert avantatge sobre el món convergent als efectes d'aquesta obsessió que tenen per la pugna per l'hegemonia interna dins el vot indy.

Enhorabona, doncs. 
 
De tot plegat el que a mi em preocupa i m'ocupa no és això, tot i que respecto a qui li preocupa i ocupa. El que m'inquieta són les dades comparades i evolutives de les dues enquestes en relació al posicionament davant la independència. M'inquieta que aquesta percepció que tinc des de fa mesos de que estàvem deixant de fer independentisme ara pugui tenir un cert reflexe a les enquestes. Sí les enquestes per al que més ens serveixen és per valorar les tendències que poden reflectir, aquestes tendències no són bones.

Tant de bo els qui poden fer-hi alguna cosa ho vegin, deixem de fer ideolgia absurda i tornem a fer independentisme. Ho tenim a tocar. No defallim, no ho malbaratem, fem-ho bé, fem-ho tan bé com quan vam fer el salt que ara mateix encara ens permet ser majoria social, el més compartit projecte polític per al nostre país de tots els possibles. Deixem-nos de collonades i fem el que cal fer. Deixem-nos de repúbliques i tornem a la independència. Deixem-nos de truites i tornem als arguments de la independència. Deixem-nos de postureos varis i oferim una imatge sòlida i fiable del que estem fent i de com ho farem. I no convertim les legítimes diferències polítiques i ideològiques en una pantalla que reflecteixi les nostres misèries i incrementi els dubtes i les incerteses sobre tot plegat del gruix de la societat, de la gent a qui ens adrecem, dels que ja són amb nosaltres i dels que volem que hi arribin.

DONEC PERFICIAM

16 nov. 2016

1.000 ways to die o la política de la Colau i els Comuns a Barcelona

Segueix la lluita dels veïns del Poblenou contra el delirant projecte de la Superilla. Segueix la nostra exigència de posar punt i final al que havien dit seria una "prova pilot". Però no volen fer-ho. No volen posar-hi punt i final i fer-ne una valoració rigorosa i participativa amb els veïns perquè saben perfectament que l'opinió dels veïns és majoritàriament negativa, molt negativa.

Els problemes i les gravíssimes afectacions que ha generat la Superilla segueixen igual que el primer dia. I la seva estupidesa en abordar el desastre que han generat, també. Avui, en una reunió de seguiment, s'ha tornat a estar mitja hora parlant de si unes possibles taules de pic-nic havien d'anar en un tram d'una de les voreres o en un altre. El deliri és això. El barri incendiat i els il·luminats parlant de taules de picnic. 

Però la realitat de la barbaritat que han fet els comença a superar. Avui -fa uns dies que corre la brama- han deixat anar, per la boca petita, que igual s'ha d'obrir al trànsit un dels carrers ara tallats per la Superilla. No arreglarà res, absolutament res, però és l'evidència de la improvisació, de la falta de previsió, d'estudi, amb la que han perpetrat aquesta malifeta.

La seva estratègia enredar-nos amb una trama para-institucional de participació (comissions de seguiment, consells de barri, meses d'entitats, meses de partits, etc.) que impedeix saber qui pot prendre les decisions o que les demora ad eternum. Ens volen anul·lar desgastant-nos amb aquests processos participatius fraudulents. Pero VAN DAOS! La nostra paciència té un límit. I en canvi la indignació del barri és creixent., perquè cada dia que passa els problemes que generen són més grossos.

Aquests dies, però, ens hem trobat amb una fenomen molt curiós: amb tanta xerrameca com es veuen obligats a multiplicar en tants espais "de participació" han fet cert allò de "por la boca muere el pez", i han començat a explicar unes barbaritats que posen els pèls de punta.


Avui explicaré només una alineació de declaracions al voltant de la seva visió sobre la mobilitat a Barcelona, que podríem sintetitzar així: "els cotxes són caca i la manera de que la gent no faci servir el cotxe és fent impossible que circuli per la ciutat".

No es plantegen fer una política de transport públic urbà i metropolità millor, molt més competitiva, que sigui suficientment bona com perquè la gent es passi al transport públic. No, en cap cas. La seva política és no fer res... excepte fer la vida impossible, posar tantes traves com sigui possible, als que fan servir el cotxe.

No hi ha cap anàlisi de punts forts i punts febles de la mobilitat a Barcelona. Ni de quins i com són els fluxos de mobilitat, ni de les polítiques possibles al respecte. No hi ha res de res. Només cotxe caca i si fem impossible circulin, la gent no agafarà el cotxe. És brutal. És d'una demència política que fa fredor.

En les darreres setmanes hem sentit dir públicament, a diferents responsables municipals (sí càrrecs oficials de l'Ajuntament amb altíssimes responsabilitats, tant al Districte com a nivell de la ciutat), i davant diferents auditoris de veïns, coses com les següents:

- "Aquests dies esteu veient molts anuncis de cotxes per la TV. És la resposta dels grans fabricants de cotxes a la Superilla del Poblenou. Els hi fa por. I volen promocionar els cotxes, fer-los visibles a les vostres vides, perquè saben que acabarem amb els cotxes, que això de la Superilla és el principi". No sé si aquesta intervenció la vam poder gravar, ho estem mirant, perquè crec que seria molt interessant de que tot el Baix Llobregat n'estigués al cas, que els Comuns tenen al cap tancar les megafactories de SEAT i de NISSAN. Tots els milers i milers de treballadors i famílies que en depenen egur que estan molt contents de saber els plans que els Comuns tenen per a ells. Però tranquils, que tenen un projecte d'horts urbans amb el que podreu tirar endavant les vostres famílies.

- "Estem executant projectes que no són nostres. Nosaltres no hauríem fet mai el túnel de Glòries, nosaltres hi hauríem fet un bosc.". És a dir, que haurien tallat la Gran Via i la Diagonal a l'alçada de la Monumental i feu-vos fotre, tots els que diàriament entreu i sortiu de Barcelona pel que és una de les seves artèries principals, la Gran Via. Tot el trànsit derivat cap a unes Rondes que ja estan col·lapsades.

- "La Meridiana la deixarem amb dos carrils, és el que ens han demanat els veïns". Intervé un del públic: "perdoni, quins veïns, perquè fins ara només hem sentit que hi estaven en contra per les afectacions que generarà" Resposta "alguns veïns ens ho han dit, tot i que l'important és que entrin menys vehicles a Barcelona, si reduïm els carrils d'entrada, entraran menys cotxes". És d'una lògica abrumadora commovedora. Sí, i si aixequeu barricades a tots els accessos no n'entrarà ni un, de cotxe. I si m'ho diuen "alguns veïns", per a què necessito saber més! per a què consultar-los democràticament?

La mentalitat és aquesta. Si tinc quatre carrils i els redueixo a dos, m'entraran la meitat de cotxes. Objectiu assolit. La gent que accedeix per la Meridiana només són uns éssers molestos, amb ganes d'emprenyar, que agafen el cotxe per polucionar Barcelona.

Fins aquí arriba el discurs i les propostes dels Comuns. Tres perles sentides aquesta última setmana però que jo crec són prou reveladores que estem davant uns il·luminats que només tenen al cap fer polítiques demencials, delirants. I que, tot i no sé com, si no hi posem fre, ensorraran la ciutat i les vides de la immensa majoria de barcelonins, de baixllobregatins que treballeu a la SEAT o a la NISSAN o a empreses subministradores d'aquestes dues megafactories, i de tots els qui diàriament entreu a Barcelona a treballar, que no sou benvinguts, capullos, a veure si us queda clar.

Això sí, a canvi la ciutat morta -aquesta sí, ara sí, ara de debò- oferirà magnífics espais "recuperats" als cotxes als veïns que hagin fet bondat per fer-hi horts urbans i s'hi instal·laran taules de picnic per les cantonades.

Y a vivir que son dos dias.

12 nov. 2016

Simbòlic en recaptació, però també perillosament simbòlic en "ideologia"

Pel que sembla el Govern de Catalunya i la CUP haurien avançat en un acord pressupostari que, com a mínim (oh, gràcies per tanta magnanimitat!) permetrà tramitar-los en seu parlamentària. Benvingut sigui, perquè aquests pressupostos són indispensables perquè el procés pugui completar les previsions del full de ruta fins a la independència.

Però que sigui benvingut no vol dir que sigui "celebrat" pel seu contingut, pel que implica, pel que representa.

Segons sembla part de l'acord consisteix en eliminar la deducció addicional fins ara existent d'un 1,5 per l'adquisició d'habitatge habitual per a les rendes superiors als 30.000e.

No puc aplaudir aquesta decisió. De fet m'inquieta. I de fet se situa en aquell tipus de polítiques que en l’últim article esmentava poden ser percebudes per un gruix molt important de la població com una "amenaça" al que han assolit, al seus drets, decisions que empitjoren el seu nivell de vida. És a dir, mesures que poden acabar desgastant la majoria social per la independència.

És una mesura agressiva contra les classes mitjanes, contra les rendes del treball. Fixem-nos que aquesta mesura situa el llindar del que la CUP entén per "rendes altes". Ja no són els milionaris, les SICAVs, etc. Ara són aquelles famílies, aquelles persones, que tenen una renda anual superior als 30.000 euros .

Les rendes per sota de 22.000 euros estan exemptes de fer la declaració d'IRPF; són el que podem considerar per tant les rendes inferiors en la nostra distribució social per nivells de renda. Els discursos que ha estat fent la CUP deien que aquests pressupostos havien de recollir mesures que gravessin "les rendes altes”. En termes de % resulta que a Catalunya s'ha obrat el prodigi que aproximadament un 55% de la seva població siguin "rendes altes". De manera que la classe mitjana catalana ha quedat reduïda a un exigu 15%, la que se situa entre el 30% de les rendes baixes (rendes fins 22.00€) i els 30.000€ de les rendes altes.

La teòrica marxista exigeix de la desaparició de les classes mitjanes perquè es donin les condicions per fer la revolució. A Catalunya això s'ha aconseguit a cop de modificació de l'IRPF.

Perquè el tema no és l'impacte impositiu en si, que és relativament baix. El tema és que el 55% de la població de Catalunya acaba de ser assenyalada com a objectiu fiscal. Poc o gens importa, sembla, que la immensa majoria siguin rendes provinents del treball personal.

Un segon agreujant que impedeix puguem "celebrar" els termes de l'acord és que apunta contra una de les peces bàsiques de l'estructura social, com és el dret a l'habitatge. Catalunya és un país en el que tradicionalment l'adquisició de l'habitatge principal (el de residència) consumeix el gruix dels ingressos familiars. Hi ha dos grans compromisos socials: casar-se i tenir fills i comprar-se un pis. La deducció buscava ajudar les famílies en aquest procés. Treure-la complica l'accés a l'habitatge. I això passa en un context en el que el lloguer de la vivenda és cada cop més car.

Un tercer element negatiu és aquesta nefasta percepció que l'administració "gasta millor" que nosaltres els nostres recursos, que pren millors decisions que les famílies, que les persones. Des d'aquest punt de vista l'administració esdevé un leviatan d'una voracitat imparable, cada cop més necessitada de recursos, perquè cada cop s'atribueix per a ella més àmbits sobre els que prendre decisions, que manlleva dels ciutadans.

Finalment, un quart element negatiu és que l’únic que es frega les mans amb tot plegat és en Montoro, a qui acabem de regalar un increment de recaptació i de tresoreria inesperat, amb el que no hi comptava. Perquè aquest increment tributari amb el que hem decidit gravar els catalans el recaptarà Montoro, i ens el retornarà quan a ell li sembli bé. Quina gran genialitat, tu. El nostre problema és l’espoli fiscal de 16.000M€ anuals. Ens hem de preocupar per FER la independència i poder decidir així nosaltres sobre com gestionem el que ara mateix ja es recapta a Catalunya. No estic dient que un cop independents hàgim de rebaixar la pressió fiscal actual. Estic dient que hi ha prou pressió fiscal com per atendre, si som independents, un munt de qüestions. El problema no és que no paguem prou, sinó que el que paguem s’ho queda Madrid. I això que hem aprovat ara de que els catalans paguem encara més, també.

En termes de valoració general hi ha, al darrere de tot plegat, un fet ideològic evident, que en aquest punt uneix a la CUP i al conglomerat dels Comuns/podemitas/iniciativeros: els ciutadans estem al servei de l'Administració, que és la que cada cop més determina les nostres vides, la que cada cop que l'interessa fot la mà a la nostra butxaca, a les rendes que generem amb el nostre treball.

L'administració recupera així una cert domini feudal sobre nosaltres. Com a mínim sobre el paper es postula per atendre les nostres necessitats, però a canvi d'esdevenir la propietària de les rendes del nostre treball, i de decidir per nosaltres el que podem fer o no.

És la transició d'una societat emprenedora i generadora de riquesa, que estimula l'economia deixant en mans de les persones les seves decisions sobre consum i vida, a una societat subsidiada. És el que va d'una societat que pren lliurement les seves decisions a una societat clientelar en la que aquest leviatan invasiu i confiscador que està esdevenint l'administració ens converteix de ciutadans a súbdits.

I així fins que la societat es col·lapsa, perquè només s'ha preocupat de confiscar i de gastar, i no de generar riquesa i que el mercat procuri suficients estímuls per a progressar individualment. Una societat -com una llar- que només gasta i no es preocupa dels seus ingressos (fotre la mà a la butxaca dels altres no és preocupar-se de generar més ingressos), acaba col·lapsada. Perquè els subsidis no generen riquesa, només apalanquen una societat. Perquè la cobdícia recaptadora de l'administració ni crea riquesa ni la redistribueix millor.

Tot això se suma a que simultàniament també ens diuen que cal implantar una renda bàsica universal. I que la sanitat ha d'estar en mans públiques. I que tota l'educació, inclosa la universitat, ha de ser gratuïta, i no s'admet un altre model. I que el sou mínim ha de ser molt diferent. I que les empreses són vistes com a un instrument de dominació capitalista. I que la propietat, doncs ja veurem si es respecta o no. I que la policia, caca. I que desobediència a la carta. I que a Catalunya no hi ha d'haver fronteres i tindrem les portes obertes a tothom que hi arribi, que només arribar ja tindrà una renda bàsica, i un pis, etc

Ah! i que ens declarem en vaga perquè els nostres fills no hagin de fer deures a casa. On s'és vist!

Som conscients de l'impacte negatiu que estem generant amb tot plegat? Del problema que implica aquest missatge que estem llençant que l'administració és qui millor pot prendre les decisions per tots nosaltres, i que per tant, quants més recursos s'apropiï de les nostres rendes, millor.

La CUP ha dit que admetrà “tramitar” els pressupostos, però que no garanteix en cap cas que votin favorablement als pressupostos de la independència. Mireu, ja n’hi ha prou. La CUP no ha de decidir amb els seus 10 diputats fins on arriba el seu xantatge social, sinó si està per FER la independència o està per altres coses. Aquest és l’únic debat. Perquè la resta de debats l'únic que fan és desgastar la majoria social per la independència. Fa massa temps que tot són debats estèrils, retòrica, postureo, truites compartides i intents ideologitzants d'establir nous marcs político-mentals-partidistes com el de República Catalana substitutiu de INDEPENDÈNCIA.

Fa massa temps que no fem independentisme.

DONEC PERFICIAM