23 de jul. 2017

Tot el peix venut. O de com l'estupidesa d'un estat podrit, l'espanyol, va fer inevitable, segura, la independència

Segon baròmetre d'opinió política del CEO de l'any 2017. Com sempre dic, la més important i millor enquesta que es fa a Catalunya.

Des del punt de vista del que és una enquesta, és la que més informació ens aporta de totes les que es fan a Catalunya. La que és més fiable, com a enquesta.

Tornem-hi. No deixa de ser una enquesta. És una visió sobre la percepció social al voltant d'una sèrie de temes. Una percepció alhora interessant i alhora limitada sobre la nostra societat. No ho perdem mai de vista: estem parlant d'una enquesta.

Jo situaria tres elements cabdals abans d'analitzar-la:

- com a enquesta, està sotmesa a uns marges d'error (2,5) que fa que mai puguem analitzar les variacions en relació a enquestes prèvies sense tenir-ho en compte. Variacions per sota d'aquest 2,5 estan dins el marge d'error, i per tant són poc significatives en termes demoscòpics

- com a enquesta sí que ens aporta unes tendències al llarg del temps que ens permeten fer-ne una lectura en termes de consistència i evolució.

- com a enquesta sí que ens permet, mirant els seus resultats des de diferents punts de vista, construir un relat del que està passant al nostre país.

0. La meva visió del país que ens proporciona l'enquesta:
El nostre país és molt complex. Això és una evidència també demoscòpica.

La situació en la que estem és una conseqüència directa per part de l'estat espanyol d'ignorar aquesta complexitat.

La ignorància de la complexitat és el que ens aboca a un escenari inevitable: la independència de Catalunya.

Si em poso en la pell de qualsevol analista internacional neutral sobre el que està passant a Catalunya, la meva conclusió sempre seria que Catalunya esdevindrà inevitablement un estat independent com a conseqüència de l'estupidesa de l'Estat Espanyol, de la seva incapacitat de llegir adequadament la complexitat de la societat catalana i de, conseqüència d'aquesta estupidesa i incapacitat, plantejar cap mena de proposta política que impedís convertir l'independentisme en l'opció majoritària en termes de suport democràtic.

L'estat espanyol ha ignorat sistemàticament el que és una expressió política que ha anat creixent amb el pas del temps, la de la independència de Catalunya.

No només ha ignorat aquesta realitat, sinó que també ha ignorat les causes profundes que han menat la societat catalana a aquest posicionament.

1. Tot el peix venut

Des de fa temps els resultats demoscòpics són pràcticament clavats enquesta rere enquesta, ens expressen un mateix retrat social. Les variacions que es produeixen, en les qüestions bàsiques, d'una enquesta a una altra estan totes dins del marge d'error de l'enquesta (2,5).

Això, com a independentista, em permet dues lectures, una positiva i una negativa.

- l'independentisme és l'opció majoritària socialment. I ho seguirà sent. Ho és sòlidament. Molt sòlidament.

- l'independentisme fa temps que ha deixat de "fer independentistes". Això ja ho he explicat alguna vegada. Va arribar un moment que vam dedicar totes les nostres energies a debats purament interns, a intentar assegurar uns mínims dins la majoria parlamentària pro-independència. El diabòlic resultat del 27S i la dependència de la CUP ho explica. Ara hem arribat al final del tram com hauríem d'haver començat. Però aquest trajecte, aquests 18 mesos en els que tot ha estat penjant sempre d'un fil, que si teníem President o no, que si teníem pressupostos o no, etc. Tot això han estat mesos perduts per fer independentisme. Per sort no hem perdut independentistes pel camí (cosa que podia haver passat), i l'independentisem segueix sent l'opció social i política majoritària. Però no n'hem afegit. I ara, a dos mesos de l'1-O, tot el peix està venut. Fa molts mesos que ho està.

2. El referèndum: una fita democràtica compartida pel 71,4% de la població

No hi ha cap dubte: la societat catalana vol sortir de l'actual situació democràticament, amb un referèndum. Fins a un 71,4% de la societat ho vol així.

Aquesta és una realitat abassegadora. Aquí és on l'estat espanyol va començar a perdre, clamorosament, la seva possibilitat de combatre eficaçment l'independentisme: negant a la societat catalana el que d'una manera tan transversal comparteix: la voluntat de poder decidir.

Després, dins d'aquesta majoria del 71% que vol el referèndum ens trobem diferències, cert. Un 48% el vol Sí o Sí, és a dir, unilateral o acordat. I un 23,4% el vol acordat amb l'estat. Però el vol.

Des d'aquest punt de vista l'1-O connecta clarament amb les aspiracions majoritàries de la societat: votar, decidir en referèndum el nostre futur, ni que sigui per seguir com ara estem, perquè el referèndum també recull un amplíssim suport en el pinyol unionista: un 42,9% de votants de C's, un 55,4% de PSC i un 33,9% de PP.

També en l'àmbit de CSQEP el xoc entre el seu electorat i la seva direcció política és sagnant. Malgrat la incessant campanya en contra de la convocatòria de Coscu i Rabell i de les rissites de superioritat i nervisosisme de Domènech i Colau, tot per posar-se de perfil com si això no anés amb ells, un 45,6% dels votants defense referèndum unilateral, més que el 30% que el defensa pactat.

3. Voler/no voler la independència vs Votar/no votar la independència

Sens dubte el tema estrella d'aquest 2n BOP del CEO del 2017 ha estat la diferència de resultats que projecten dues preguntes diferents:

- vostè vol la independència

- què votarà al referèndum

El comportament diferencial dels enquestats en dues preguntes així ja el vaig analitzar arran dues enquestes simultànies que vàrem tenir el 2016: el baròmetre de l'ICPS i el baròmetre del CEO. El CEO llavors només preguntava si "volia" la independència. L'ICPS preguntava que si hi hagués un referèndum què votaria.

Llavors, com ara, aquest comportament diferencial en el NO era la dada que més cridava l'atenció. Llavors un 45,1% d'enquestats CEO (vol la indy) deien que no, però només un 33,8% d'enquestats ICPS (votaria la indy) deien que no.

Ara, en la mateixa enquesta, la mateixa mostra, un 49,4% diuen que no voldrien que Catalunya esdevingui un país independent, mentre que només un 23,47% votarien en contra.

La complexitat de l'anàlisi del NO s'ha incrementat. Si en aquell primer anàlisi CEO-ICPS, la variable de la consigna "no anar a votar a un referèndum unilateral" no existia, ara, amb aquest CEO sí que existeix. Fixem-nos, doncs, que la consigna té un impacte de 10 punts.

Interpretant conjuntament doncs, aquesta realitat, la que ens va proporcionar l'anàlisi CEO-ICPS i la que ens proporciona el CEO ara en una única enquesta, ens trobem amb dues grans motivacions entre el NO per no votar:

- una part de la nostra societat, preguntada, apel·lada a la seva esfera més personal, més íntima, diu que prefereix Catalunya no esdevingui un estat independent, però no es mostra disposada a mobilitzar-se contra la independència. És el que explica pràcticament el 50% del No que no vol la indy però que no votarà contra la indy.

- una altra part de la societat que no vol la indy, no anirà a votar perquè no vol participar en un referèndum com el que s'ha plantejat. És la part del NO que segueix estríctament la consigna de pinyol unionista.

I encara una tercera variable, tot i que percentualment amb menor impacte. Una part del "NO" a voldria que Catalunya fos un estat independent, també es transfereix al Sí. Petita, però hi és. Només així s'explica que a la pregunta múltiple sobre com creuen els enquestats hauria de ser CAT, l'estat independent tingui el 34,7% però en la resposta a què votaria en referèndum, tinguem el 39%. Una part del vot d'altres opcions, especialment la federal, es decanta, tot i que en petit %, però es decanta, cap al Sí davant unes urnes en que ha de triar quedar-se com està o votar Sí/No a la indy. No voldrien, però si ha de triar, votarien Sí.

Per tant el posicionament del NO veiem és més complexe que el del Sí, i inclou, una varietat poc monolítica de posicionaments, des del NO granític a un NO que a l'hora de votar pot esdevenir sí. Això explica perquè passem d'un 49% que no voldria una Catalunya estat independent a només aquest 23,47% que hi votaria en contra.

I que això estigui passant, no en tinc cap dubte, és gràcies a l'estupidesa de l'estat espanyol, que és capaç, per la seva obtusa actitud demofòbic a desmobilitzar una part del no i fins i tot a transformar-lo en Sí.

4. El sí a la independència: majoritari i sòlid
Anem acabant aquesta anàlisi del BOP del CEO, anem al que, a dos mesos de l'1-O és la pregunta clau: quin suport té la independència?

El CEO ho expressa molt clarament.

- Un 39% dels enquestats aniran a votar i votaran SÍ a la independència.

- Un 23,47% dels enquestats aniran a votar i votaran NO a la independència

En termes de projecció d'aquesta intenció de vot sobre participació (és a dir, sobre els resultats concrets del referèndum, en el que no es compta l'abstenció), això implica un 57,8% de Sí vs un 34,8% de No.

La fortalesa del Sí és molt clara. Ja hem vist abans que un 34,7% dels enquestats en la resposta múltiple sobre les diferents formes d'articular políticament CAT opten per un estat independent.

Però també veiem com electoralment, les forces que donen suport a la independència (Junts pel Sí i CUP) segueixen tenint majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Per tant, ja sigui davant unes urnes de referèndum, ja sigui davant unes urnes d'eleccions, el suport a la independència és el socialment majoritari.

Com ens expliquem, doncs, que si l'enquesta reflecteix que a la pregunta "vostè vol que Catalunya esdevingui un estat independent?" un 49,4% respon que NO, que no ho voldrien, en totes les convocatòries democràtiques a les que podem ser convocats (referèndum/eleccions), el Sí a la independència sigui majoritari?

No és una pregunta fàcil. I cal treballar-hi.

D'entrada, coses que ja hem vist. El NO de la pregunta volitiva té una complexitat i diversitat interna molt gran. És evident que hi ha un pinyol del NO, un No rotund a la independència, que jo m'atreveixo a quantificar en un 33-35% dels enquestats. És el No que votaria No en el referèndum i és el No que no votarà seguint les consignes dels partits nuclears del NO. Això suma aproximadament aquest 33-35%.

Però després hi ha un NO plural davant les urnes que és No a la pregunta sobre si voldria, però que no s'articula en termes d'oposició a la independència i que fins i tot es desplaça, davant una convocatòria de referèndum, al Sí. És el NO dels qui no la voldrien però no pensen oposar-s'hi (aquí hi ha moltes raons familiars, sentimentals, d'adhesió d'identitat, etc.). I és el NO dels qui no la voldrien, perquè tenen altres opcions polítiques per a CAT, com el federalisme, però que davant unes urnes i l'absència d'alternatives, votarien Sí.

L'evidència de la pluralitat del NO és una cosa que el Sí també hauria de cuidar.

Què és el que ha fet molt bé el Sí per a aquesta solidesa que expressa en tota possible manifestació democràtica? Al meu entendre, saber llegir els temps i oferir una opció clara, davant la qual no hi ha hagut mai cap alternativa, tot el contrari.

Fixem-nos que majoritàriament la societat catalana s'expressa en termes d'insatisfacció amb el nivell d'autogovern assolit, per insuficient. Un 62% així ho diuen.

L'independentisme és l'única opció que en aquests moments hi ha damunt la taula que ofereix una sortida a aquesta aspiració. Hem deixat de ser una sortida estrambòtica, utòpica. I ens hem visulitzat com la sortida central del gruix majoritari de la societat. Ens hem visualitzat com una sortida possible.

Què tenim al davant? RES. Bé, mentida: tenim repressió i tenim una constant agressió al nostre autogovern. No hi ha consell de ministres o reunió del TC que no surti un recurs contra una llei catalana, que no surti una suspensió d'una llei o d'uns articles de normatives catalanes.

No és que l'estat no hagi estat sensible a aquest clam de la societat catalana, és que s'ha girat per atacar directament a aquest 62% que considerem tenim un nivell d'autogovern insuficient.

I aquest atac constant, aquesta repressió permanentment, aquesta vexació institucional per part de l'estat espanyol, en el fons aquesta estupidesa autoritària de l'estat espanyol és el que ha habilitat la majoria social independentista.

Ara imagineu-vos com estaríem sense malfiances, extremismes i aquest estar escampant idiòtament dubtes i estenent debats d'autoconsum.

Ara imagineu-vos com volem arribar a l'1-O. Jo ho tinc claríssim. Som-hi!

DONEC PERFICIAM





19 de jul. 2017

Superilla: postveritat? incompetència? farsa? corrupció? O de tot una mica?

Segona quinzena de juliol. En res, les vacances d'agost. I quan tornem ja farà un any que el barri del Poblenou pateix el calvari de la Superilla.

Una actuació urbanística que es va executar amb nocturnitat, sense informar els veïns, amb alevosia, és a dir, no només no informant-los, sinó enganyant-los. Una actuació que es va vendre inicialment com una "prova pilot", però que s'ha demostrat abastament mai ha tingut aquest caràcter, mai hi ha hagut el més mínim interès en avaluar-ne el seu impacte i prendre decisions a partir d'aquesta avaluació. Un engany més.

Aquest ajuntament de la senyora Colau i els Comuns va fer bandera de la participació ciutadana, d'empoderar els ciutadans perquè fóssim els protagonistes de la presa de decisions. I tot el que té a veure amb la Superilla és l'actuació municipal més despòtica, autoritària i de negació de la veu i la capacitat de decidir dels veïns des del primer ajuntament democràtic de la ciutat.

Els veïns han recollit signatures, els veïns han muntat, davant la ignorància sistemàtica dels responsables municipals, una consulta veïnal, que va tenir una molt significativa participació i uns resultats contundents (85% de rebuig). I finalment, la majoria democràtica dels representants municipals dels veïns va aprovar una moció al Ple del Districte instant l'Ajuntament a escoltar els veïns i a retirar aquesta Superilla.

Aquest Ajuntament colauer, com si sentís ploure. Ha fet servir de paper de WC les signatures dels veïns. Ha desacreditat el procés de la consulta veïnal. I diu que no té cap obligació de fer cas a la majoria democràtica, a la majoria de regidors -que representen la majoria dels veïns- que van aprovar la moció perquè es retirés la Superilla. O sigui, el més escandalós despotisme i autoritarisme que mai hem vist a la ciutat de Barcelona des del 1979. Des d'aquest punt de vista, l'actuació dels Colauers enllaça directament amb la infausta època de la Barcelona porciolista del tardofranquisme.

S'ha dit que la Superilla era una actuació urbanística que havia de servir per reduir l'ús del cotxe i la contaminació. I això s'ha demostrat una absoluta falsedat. Però a aquest ajuntament i els seus palmeros mentir els hi és igual. Estan instal·lats en la mentida. La Superilla ha col·lapsat el barri, ha incrementat la congestió a nivells mai vistos, els embussos són diaris. I tots els carrers que pateixen aquesta congestió han vist incrementar la contaminació a nivells que abans no patia cap carrer del barri.

És a dir, potser sí que hi ha un parell o tres de trams de carrers que han vist reduir la contaminació, però a la resta s'ha incrementat. I d'un trànsit repartit, amb una circulació fluïda, amb equiparables nivells d'emissió de fums dintre de mesures estàndards, ara hem passat a carrers on la congestió diària els sotmet a un inadmissible nivell d'emissions de fums que abans no tenien, que abans no tenia cap carrer del barri. La postveritat.

Això ens porta a una de les principals claus del conflicte veïnal: amb la seva delirant actuació l'Ajuntament Colau el que fa és crear carrers de primera i carrers de segona, veïns de primera i veïns de segona.

I d'aquí passem a la derivada més sagnant de totes. Des d'una frivolitat que esgarrifa, per irresponsable, l'Ajuntament Colauer va dir que a Barcelona hi havia unes 3.000 morts prematures a causa de la contaminació. Aquestes dades són tan poc fiables que el mateix Ajuntament les ha baixat a 700 i fins i tot a 300. Fer servir la mort i la malaltia com a escut per a polítiques és miserable.

Sobretot quan això serveix, si ens cenyim a l'argumentari oficial, per convertir la senyora Colau en un Deú absolut sobre els ciutadans de Barcelona. Perquè no hi ha més gran manifestació de la divinitat que disposar sobre la vida i la mort de les persones.

I això és el que fa la senyora Colau i els seus gestors i palmeros: decideixen, amb total frivolitat, sobre la nostra vida i la nostra mort, sobre els veïns que podran viure més anys i els veïns als que es condemna a una mort prematura. Si tu ets veí al que treuen el trànsit del seu tram de carrer, ets un veí que obté la gràcia de no veure's afectat per aquesta amenaça de mort prematura. Si tu ets un veí al que es condemna a assumir el trànsit de la resta de carrers, ets un veí al que, per la seva decisió, es condemna a tenir més possibilitats d'una mort prematura.

Amb quin criteri moral es condemnen veïns a una mort prematura? És, senzillament, inadmissible. Immoral. Èticament repugnant.

I després tenim aquesta insuportable moralina tan pròpia dels ungits per la superioritat moral. Aquesta visió que els ciutadans som uns pobres desgraciats, uns infeliços, que no sabem gestionar la nostra vida, i que tenim la sort que hagin arribat ells per dir-nos com hem de viure la nostra vida i mostrar-nos el camí de la felicitat que sense ells no assoliríem mai.

"Hem de generar nous espais de convivència i de relació dels veïns". Miri generi's un supositori d'opi, se'l fot pel cul i ens deixa en pau, ok? O sigui, el Poblenou, que és un barri amb una riquíssima vida associativa, un barri que quan arriba la festa major tots els carrers programen coses i fan sopars de veïns... han de venir aquests il·luminats a donar lliçons? Ara m'han de dir com m'haig de relacionar amb els meus veïns? És delirant.

Però clar, com que l'últim que fa algú que delira és reconèixer el seu estat, el problema és que tots estem equivocats. I com que -per ara- no ens poden enviar una stasi municipal per treure'ns de casa, fer-nos baixar al carrer amb la carmanyola i posar-nos a sopar amb altra gent per dir "què bé que ens ho passem, oi?", el que fan és inundar de subvencions activitats a la Superilla. "Farem cine a la fresca", i vinga, subvenció municipal per fer cinema a la fresca. La resta de la ciutat no hi té dret, és clar. I on no arriben les subvencions, arriben les amenaces, o negarà l'Ajuntament que alguns dels esdeveniments que s'han realitzat a la Superilla hi han anat a parar, en contra de la seva voluntat, perquè si no ho feien l'Ajuntament no els donava cap ajut?

És molt curiós, a més, que la majoria dels pocs defensors que té la Superilla són gent molt entregada a la seva propaganda. Però és clar, és que són gent que tota la seva vida han gaudit dels "privilegis" de ser part de la gran menjadora de la true left. I clar, si t'ha caigut dels teus amiguets un piset "social", si t'han fet participar de la gran menjadora municipal i metropolitana, és a dir, de "la paguita", a veure qui d'ells no surt ara fet una fiera a defensar una actuació dels "amiguets", ni que sigui aquest deliri de la Superilla.

La cosa podria arribar a tenir un punt de deliri entranyable com aquells arbres de Nadal a pedals de la Maiol, si no estiguéssim davant una actuació que està generant tants problemes al barri, que està comportant, tan injustament, perjudicis que abans no tenien a un munt de veïns. Tot perquè quatre gats puguin sortir a veure cinema a la fresca pagat amb els diners de tots.

Vaig arribar al Poblenou fa 10 anys. Vaig arribar-hi després de viure 10 anys a la Barceloneta. Jo hauria seguit a la Barceloneta, perquè hi era feliç, però per renovar el lloguer em van demanar el doble del que pagava. Pagava 700€ i per renovar me'n van demanar 1.500. Vaja, em van fer fora perquè el propietari volia fer del seu pis, que em va tenir llogat a mi 10 anys, un pis turístic. I ho va fer. I jo a fora. No vaig plorar. A la meva vida he canviat força cops de residència, entenc que és també llei de vida. Tenia amics al Poblenou, m'agradava el barri, i vaig buscar i finalment trobar. I aquí estic. Participo el que puc en la vida social del barri. He fet bons amics entre el veïnatge, als comerços, a bars, a restaurants.

I en aquests 10 anys, hi ha un abans i després del barri. Un abans de la Superilla i un després. Sense cap mena de dubte el barri és pitjor ara que abans de la Superilla. El barri té uns problemes ara que no tenia abans, que ha generat tan absurdament, tan gratuïtament, la Superilla. Uns problemes amb milers d'històries personals d'afectacions al darrere.

La veïna de la finca on visc que va tan justa que ni es pot permetre un aparell d'aire condicionat, i ara està desesperada perquè no pot obrir les finestres del carrer, i cada cop que ens trobem em plora la seva situació. O els veïns del carrer, uns números més enllà, que s'han hagut de gastar tots els seus estalvis per canviar les finestres i insonoritzar el seu pis, perquè de la nit al dia ens han fet passar 3 autobusos nocturns pel carrer, quan abans no n'hi passava cap, i a ells els hi han ficat la parada a sota del seu pis (que han pagat religiosament, amb el seu treball, que no li han regalat els "amiguetes").

Els veïns d'altres carrers que de la nit al dia els van veure convertits en una congestió permanent, i, com si jo hi pogués fer alguna cosa més del que faig, m'envien fotos per guasap dels embussos diaris "mira, mira, Francesc, com estava avui".

L'amic del taller al que porto la moto. Ara ja sé que quan li porto haig d'estar preparat perquè es desfogarà amb mi, perquè de sobte, des que li van instal·lar la superilla, ha perdut la meitat dels clients i no sap el que podrà aguantar.

La veïna de la Superilla que m'explica que per primera vegada des que hi viu té por, que té por quan torna a casa de nit i es troba tot allò. I jo callo i no li explico que segons m'informen alguns amics de la Guàrdia Urbana, s'hi han disparat els robatoris. No sé què dir-li, perquè no li puc dir que agafi un taxi fins la porta de ca seu perquè sé que no va bé de pasta. Només puc fer que donar-li alguns consells de seguretat.

O aquest matrimoni que cada cap de setmana l'esperen esgarrifats, perquè just a sota de ca seu hi han instal·lat una d'aquestes delirants zones de picnic, que han esdevingut les zones més concorregudes de botellón. Fa unes setmanes m'enviaven un video que havien gravat. "Què esteu al Sonar" els hi vaig respondre. Però no, aquella música a tota pastilla i tot el sarau era botellón entre 3 i 4 de la matinada.

O tots aquests veïns més joves crispats perquè cada cop que publiquen una queixa a les xarxes socials, aquest exèrcit d'activistes i trolls de la paguita "en comú" se'ls hi tiren a sobre, amb tot el seu decàleg de mentides i manipulacions. La paguita.

Jo vaig arribar a la Barceloneta el 1996, i hi vaig ser fins agost 2006. La pressió del turisme sense control havia començat a fer impacte al barri. I jo en vaig ser víctima, ja fa més de 10 anys, perquè en exigir-me més del doble del que pagava de lloguer jo ja no podia arribar-hi, no podia arribar als ingressos que el propietari preveia tenir fent ús turístic del pis. I ni que hagués pogut, tampoc hagués volgut. Ara aquell propietari meu no podria fer-me el que va fer, perquè hi ha unes normatives noves que ho impedeixen. Però llavors sí va poder. Ara, quan hi torno, cada cop costa més de reconèixer el barri on vaig viure aquells 10 anys. La majoria dels llocs als que hi anava han desaparegut. I ara ja no per la pressió turística, sinó perquè ni com a ciutat ni com a país no som capaços de garantir una competència lleial entre establiments, el que ha provocat que la gent que vivia del seu negoci no pugui competir amb els qui agafen els negocis per fer "altres negocis". Com un nàufrag, ara vaig directe als pocs que queden de la gent del barri, dels de tota la vida. La resta, una vergonya.

El 2007 em vaig instal·lar al Poblenou, després del pas d'uns quants mesos vivint a casa d'un dels meus germans, que em va acollir quan no trobava res, perquè no em precipités en la decisió. Ara, 10 anys després de viure-hi feliç, i tot i que el Poblenou té reptes importants als que fer front, com la resta de la ciutat, em trobo que l'estupidesa municipal, que la incapacitat d'aquest ajuntament dels colauers ha generat uns problemes tremendos al barri, uns problemes que no hi havia i que ells han generat.

Porto molts anys avaluant i analitzant la gestió pública, les polítiques públiques. I mai fins ara m'havia trobat amb una cosa tan delirant i nefasta com aquesta de la Superilla. Fer coses sense cap sentit i que només generin problemes que abans no hi havia, fins al punt de col·lapsar un barri, d'empitjorar les condicions de vida de la majoria dels seus veïns. Sumir el barri en un conflicte permanent, vexant el veïnat, menystenint-lo, enganyant-lo, ignorant-lo, menyspreant-lo... Això no ho havia vist mai. I ara ho veig, i ho pateixo com a veí. No trobeu estrany que a Barcelona ja hi hagi 4 plataformes d'afectats per les superilles a 4 barris diferents, de manera preventiva, per si un cas aquest ajuntament tan dement dels Colauers vol matxacar-los instalant-hi una superilla.

14 de jul. 2017

Abiertos a nuestros sueños

La semana pasada el MHP Puigdemont cesó al conseller Baiget por pérdida de confianza. Hoy Puigdemont ha finalizado una remodelación de su gobierno, porque tres de sus consellers le han pedido, después de la etapa vivida desde su toma de posesión, dar un paso al lado. No entro a valorar los motivos. No me interesan. Solamente me interesa una cosa: estamos ante el Govern que ha de conducir este país hasta el referéndum de autodeterminación del 1 de octubre y, caso que el Sí sea la opción mayoritaria, a la independencia.

Si señores. En ese punto estamos: ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS.

Abiertos a un referéndum de autodeterminación, que tiene fecha y pregunta.

Abiertos a la independencia, si el Sí es la opción mayoritaria en el referéndum.

ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS

Desde la democracia. Ejerciéndola. Dando sentido y contenido a la libertad que queremos abrazar, por la que luchamos, por la que vivimos, por la que todo lo que somos toma sentido. La libertad de nuestros sueños.

Hace ya muchos años, en aquel casi vitalmente prehistórico 1984, que me comprometí con la independencia, que me convertí en un militante por la independencia. En estos ya 33 años de militancia independentista siempre he intentado hacer lo más correcto, lo mejor para la causa, lo mejor dentro de las coordenadas éticas y políticas que forman mi arquitectura moral. En estos 33 años habré cometido aciertos y errores. Supongo que como todos.

Si tuviera que situar los ejes sobre los que he transitado:

- siempre pensando en lo mejor, lo que más nos acercaba a hacer posible la independencia
- no-violencia como fundamento ético de cualquier compromiso político (esto que hoy puede parecer esotérico, no lo era en los 80)
- anti-autoritarismo. Siempre he sido alguien de orden. Pero también siempre he combatido, no he soportado, el autoritarismo. Ser de orden y ser antiautoritario es posible. Democracia como fundamento moral de cualquier propuesta, movimiento, etc.
- flexibilidad ideológica: la independencia o es un proyecto que suma desde la gente de derechas hasta la gente de izquierdas, o no será posible. La independencia es transversal, como el país, y debe preservar este espíritu. Si la independencia convertida en una opción ideológica es un proyecteo inviable.

En estos últimos años he asumido otro valor: la confianza. Durante muchos años viví militando desconfiando. Siempre hay un "otros" de los que desconfiar. Pero eso hubo un día que lo zanjé.

Aprender a confiar en los otros es una experiencia vital absolutamente reconfortante. No es fácil. Porque para confiar hay que estar muy seguro de uno mismo, no hay que tener miedo a que te defrauden, no hay que poner condiciones, no hay que pensar que uno siempre tiene razón, no hay que vivir para intentar imponer nuestra visión. No es fácil, porque hay que ser feliz sumando, y no sentirse fuerte restando, excluyendo.

Pero se puede aprender. Alguien podrá decir que soy un poco cínico con lo que digo, ante algunas de las polémicas en las que en estos últimos años me he visto envuelto. Pero yo creo que estas "polémicas" son justamente la prueba del algodón de lo que digo. Y el tiempo creo me ha dado la razón:

- critiqué duramente a ERC cuando adoptó la posición que adoptó ante el 9N y, sobre todo, cuando se dejó llevar por el partidismo, negando una lista del Sí que convirtiera en refrendarias las elecciones autonómicas previstas. Lo acabaron viendo, pero eso nos llevó un año, desgaste y pérdida de oportunidades. Pero en cuanto se recuperó la confianza y el buen sentido, desde ese momento confianza plena. Absoluta. Todos juntos.

- critiqué duramente la CUP cuando incumplió lo firmado. Podría no haber dicho que para mi, alguien que incumple los pactos a los que llega, alguien que no da valor a su palabra, alguien para quien estrechar la mano en un pacto no representa nada ni obliga a nada es "xusma". Sí, tal vez podría haberlo evitado, pero no hubiera sido yo. Porque si como persona valoro algo de los otros es su integridad, su lealtad, la capacidad de confiar en ellos. Y quien puede confiar en alguien para quien cualquier pacto es papel mojado, no sirve de nada. Por suerte también la CUP ha rectificado, y gracias a eso ahora estamos donde estamos.

Yo soy independentista. Sin ningún carnet. Y tengo escritos aplaudiendo y criticando tanto a CiU como a ERC y la CUP. Por encima de todo soy, a la par que un disciplinado militante, un espíritu libre. Nunca nadie me ha podido imponer ni silencios ni aplausos en los que no creyera.

Pero ahora sí creo, y mucho, en este momento que estamos viviendo.

Ahora sí creo, y mucho, en este momento que nos ha situado ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS.

Creo en el MHP Puigdemont. Creo en el Vicepresident Junqueras. Creo en todos los miembros del Govern. Creo en PDeCat. Creo en ERC. Creo en Demòcrates. Creo en la CUP. Creo en la mayoría parlamentaria que hace posible este momento.

Creo.

Sí, creo en todos ellos. Mi confianza es plena. Veo la determinación que exige el momento en todo lo que está pasando.

Soy un creyente. Cómo no creer en quienes nos han situado en este momento único, vibrante, mágico, en el que estamos ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS?

El 1 de octubre cada día está más cerca. Cada día es más una realidad. Y con él, con el referéndum de autodeterminación, cada día más cerca la independencia. Tócandola con la punta de los dedos.

ABIERTOS A NUESTROS SUEÑOS
DONEC PERFICIAM

PS: Otra cosa: hace unos meses, cuando surgió la propuesta de modificar la hoja de ruta para ir hacia un referéndum, yo la critiqué, desde el punto de vista que yo seguía confiando plenamente en quienes gestionaban el proceso. Lo que me parecía mal es convertirnos en el ejército de Pancho Villa, en que se abandonara la confianza y se sustituyera por la lluvia de ideas. Pero lo dije, si se modifica, si entre todos decidimos modificar la hoja, seré el primer soldado en defender lo que hayamos decidido. Lo importante es la confianza entre nosotros y con los nuestros. Si esa confianza está blindada, ganaremos. Si esa confianza la destruimos, nos destruiremos.

Por eso, sí, confianza, confianza y confianza. Toda. Hasta el final, y más allá. Confianza. Es la única llave que nos puede abrir la puerta de nuestro futuro, de ese futuro que ahora tenemos, como nunca, ABIERTO A NUESTROS SUEÑOS







4 de jul. 2017

The Final Countdown

Sí, avui hem iniciat l'últim compte enrere! Avui, amb l'acte del Parlament, presentant l'esborrany de Llei pel Referèndum d'Autodeterminació.

Sí, avui, aquest vespre, al Teatre Nacional de Catalunya, omplert de gom a gom, en un acte convocat per Junts pel Sí, amb tots els diputats de la candidatura que va vehicular el sentiment i la voluntat per fer possible la independència, amb tot el Govern de Catalunya, amb el President i el Vicepresident al capdavant.

Sí, avui, mentre Lluís Llach donava la benvinguda a l'acte, mentre uns espectacularment didàctics i entenedors Jordi Turull i Marta Rovira ens anaven explicant en què consistia la Llei, com seria el referèndum i quines garanties tindríem, que seran les de sempre i més, mentre parlava el VP Oriol Junqueras i explicava els fonaments democràtics del que anem a fer, mentre el MHP Carles Puigdemont explicava la determinació de Govern i Parlament per fer el que estem fent i anem a fer.

Sí, avui, mentre tot això passava, estàvem posant en marxa el comptador pel nostre últim compte enrere, el que ens ha de portar al referèndum d'autodeterminació l'1 d'octubre, el que ens ha de permetre proclamar la independència si la majoria del poble Catalunya vota que sí a la pregunta que haurem de respondre.

El nostre últim compte enrere.

Un compte enrere que no estarà exempt de dificultats excepcionals. No ens fan por. Ja no ens fan por. També han estat excepcionals les circumstàncies, la història, que durant tants segles hem hagut de viure, patir, suportar, però a la que hem resistit, i damunt les quals ens hem alçat. I això és el que avui ens permet ser aquí, això és el que avui ens permet iniciar aquest últim compte enrere.

Tenim el coratge i el bagatge democràtic i de valors dels que ens han precedit, de la llarga cadena de compromisos que han traçat el camí que avui enfoca el seu tram final.

I per a aquest tram final també tenim l'energia que ens dóna saber que és la nostra oportunitat, una oportunitat històrica, una oportunitat per a tots nosaltres i per als nostres fills. L'oportunitat de ser amos del nostre destí. L'oportunitat de fer del nostre país allò que sempre hem volgut fer.

Y sí, hoy, más que nunca, también tenemos el nervio vivo de aquel "un sol poble" con el que se acogió a muchos de nuestros padres, con el que se edificó un universo de complicidades que mil veces han intentado destruir. No será fácil. Hay un universo paralelo al universo de complicidades. Es, este universo paralelo, un universo de sentimientos, de miedos, de dudas, de amenazas que calan, de desafecciones que se provocan.

Estos universos no van a colisionar. Nuestro universo de complicidades se alimenta con la mano tendida que ejemplificó la Via Catalana, se alimenta con la tolerancia, con la comprensión. Pero sobretodo, sobretodo, se alimenta con una doble realidad que ejerce una atracción constructiva excepcional:

- la realidad que aquel "un sol poble" nos ha conducido a una realidad nacional nueva. El 1-O no vamos a estar votando aquello que fuimos, sinó lo que ahora somos y lo que queremos ser.

- la realidad de que para este nuevo "nosotros" que hemos sido capaces de construir no hay futuro posible sin la independencia. Tal vez, incluso no hace demasiados años, sí lo hubo. No era el futuro que queríamos los independentistas, pero era un futuro posible. Eso ya se acabó. No hay, para nosotros, ningún futuro alternativo. Se lo han cargado. Aquello que hubo ahora ya solamente son cenizas de miedos e intereses personales muy poco legítimos. No hay alternativa a la independencia. Es más, no hay ninguna alternativa de regeneración democrática para España que no pase por nuestra independencia. Esto no es un convencimiento. Es una realidad. El unionismo no tiene nada que ofrecer. Su respuesta solamente es amenaza y represión, mientras se nos sigue ahogando. Y España no tiene opción de regenerar ese estado podrido en el que se ha convertido sin nuestra independencia.

Se acabó. No verlo es no querer verlo. De ahora al 1 de octubre nuestro trabajo ha de ser, sobretodo, explicar todo esto, ayudar a verlo. Si alguien decide no verlo, está en su derecho. Pero nuestra obligación es explicárselo.

Hoy, enmedio de la emoción que estábamos viviendo en el acto de Junts pel Sí supongo que solamente ha sido una fracción de segundo, un suspiro, pero he tenido tres flashes familiares.

Mi tía abuela de Les Garrigues, que una Navidad, debía ser por el año 1985, mientras les ayudaba en el campo (a l'oliva) me cosió mi primera estelada; por entonces no se vendían en los chinos como ahora. Le llevé las telas y el patronaje para hacer la estrella y el triángulo. Cuando cuando cobró forma, la sacó de la máquina de coser, se la miró, se me quedó mirando y me dijo "és la bandera d'Estat Català". Durante la República una maestra les había llevado una. No había vuelto a ver ninguna, pero la recordaba.

Un tío abuelo de la Terra Alta. Un verano, a finales de los 80. Habíamos entrado a ERC desde la Crida, con la "Crida Nacional a ERC". Descargué en la casa del pueblo restos de carteles de la campaña electoral reciente que aún llevaba en el coche. Cuando los vió se emocionó, y al día siguiente vino con su carnet de ERC de la época de la República, que había conservado, guardado, en lo más oculto de algún escondite, durante toda la sangrienta dictadura franquista.

Mi padre, murciano, siempre con un orgullo natural de sus orígenes, que supo transmitir a sus hijos, y que me precio de conservar, como la que fué mi primera lengua, el castellano, creciendo en Lora del Río, en Sevilla, hasta que llegamos, yo con casi cuatro años, al barrio de San Ildefonso, a Cornellà de Llobregat. Sí, mi padre, que fué el primero en llevarnos a mi hermano y a mi a los primeros Onze de Setembre, al Fossar de les Moreres, y el primero en explicarme los trazos de la historia de Catalunya que no nos explicaban en el cole, y el porqué del independentismo.

Hoy, desde esta rosa de los vientos de orígenes, procedencias e historias personales que somos cada uno de nosotros, a partir de los que hemos formado este "nosotros" que hoy es nuestra sociedad, la nación catalana, Catalunya, hemos iniciado nuestra última cuentra atrás.

DONEC PERFICIAM

30 de juny 2017

Sabéis lo que os digo? Que tenéis un problema: hagáis lo que hagáis, nos da igual

Hola Estado Español. Hola Tribunal Constitucional. Hola Fiscalía. Hola Guardia Civil, Policía Nacional, Legión, lo que sea. Hola políticos de tres al cuarto que negáis todo lo que es Catalunya y quiere su gente y que solamente sabéis escupir mentiras y amenazas. Hola voceros de la desinformación, que actuáis al dictado de un delirante propagandismo de guerra.

Hola a todos. Hoy os traigo una mala noticia. Supongo ya la sabéis, pero por si acaso aquí os la traigo. Tenéis un problema. Y vuestro problema es que hagáis lo que hagáis... nos da igual. 

Hubo un tiempo que esto no era así, cierto. Pero ese tiempo ya pasó. Ya es un pasado remoto en este proceso que estamos viviendo, construyendo día a día.

Sí, cierto, hubo un tiempo que inhabilitar políticos, incluso un Presidente de Catalunya, nos hubiera impresionado.

Hubo un tiempo que encausar la mesa del Parlament por permitir un debate podría haber generado una propuesta pactista.

Hubo un tiempo en el que el simple hecho de presentarse la Guardia Civil a interrogar amenazadoramente servidores públicos, sin ninguna acusación, simplemente como advertimiento en una causa preventiva, hubiera paralizado muchos compromisos ante el temor de ser los siguientes.

Hubo un tiempo en el que nos hubiéramos defendido de las acusaciones repugnantes para la mayoría de nosotros de ser unos charnegos agradecidos, o de que, por defender lo que creemos más justo para nosotros, nuestros hijos y nuestra sociedad, en este "nosotros" que nunca acabáis de entender ni aceptar, negamos o renegamos de nuestros orígenes o el de nuestros padres.

Hubo un tiempo en el que tal vez toda esta rumorología de que si tu que si yo, que si este hace esto y ese no hace lo otro, que si este piensa en eso y ese otro piensa en aquello, hubiera minado nuestra unidad y confianza.

Hubo un tiempo, no hace tanto, pero ya es demasiado lejano como para que vuelva, que todo esto, junto, nos hubiera hecho dudar de nosotros mismos y de poder llegar al día 1 de octubre y votar.

Ahora, hoy, en este hoy que construimos desde ese nosotros que negáis tanto como a la vez odiáis, en este hoy que se edifica por encima de todas las dificultades posibles e imaginables, en este hoy que no está escrito, sino que escribimos a diario... en este hoy ya no hay espacio para ese tiempo que hubo.

Y esta es la mala noticia que os traigo. Supongo que sabéis lo que eso significa. Creo que sí. Lo veo en vuestras caras, en vuestros gestos, en vuestras declaraciones, en todo lo que hacéis.

Entre ese tiempo que hubo y este hoy que somos ha pasado una cosa trascendente: hemos aprendido a gestionar el miedo. Sí, ahora me explico. Veréis, aquí, entre los nuestros, hay algunos que bravuconean "no tenim por" o "sense por", como si fuera una declaración de principios, como si el miedo fuera algo negativo.

Y no. O sí. O parcialmente. El miedo es una emoción positiva, porque te anticipa de un peligro inminente. Si no sientes esa emoción es que o no eres consciente de las posibles amenazas o eres un temerario porque eso te impide estar preparado ante cualquier peligro.

Hay un miedo negativo: el que nos deja paralizados ante lo que pueda pasar. Ese es el miedo en el que se quedan instalados, atrapados, sin ser lo mismo, los vencidos y los cobardes. Ese es el miedo que durante 300 años ha impuesto este estado podrido que es el estado español y sus élites y agentes, en su relación con Catalunya y los catalanes. El miedo ante la violencia sistemática contra Catalunya y los catalanes, la derrota de todos los intentos por recuperar su ser y su libertad y la represión generalizada.

Ha sido un miedo terrible, y tan real que su simple recuerdo me llena los ojos de lágrimas. Es ese miedo que miserablemente habíais conseguido calara hasta en el último de los hogares en Catalunya. El miedo que asomaba en los ojos de mi abuela, cuando supo que me implicaba en cosas "de política". Aquel "no t'hi fiquis" no era un miedo cobarde. Era el miedo por los años de cárcel de mi abuelo, por el simple hecho de ser un militar que permaneció fiel a la República. Era el miedo de convivir ya para siempre con el estigma del vencido.

Pero me metí. Y como yo, miles y miles. Cientos de miles. Millones. Y ese miedo de pueblo sistemáticamente amenazado, humillado, destruido, se desvaneció. Primero tímidamente, después tomando forma en todo lo que hacíamos, como cogernos las manos, unos a otros, desconocidos los unos de los otros, a lo largo de centenares de kilómetros, de punta a punta del país. O en ese 9N, cuando Catalunya despertó con colegios electorales abiertos en todos los pueblos, barrios y ciudades, y en masa acudimos a depositar un voto de desobediencia y de dignidad.

Así, solamente ha persistido el miedo miserable, el miedo de los cobardes. Pocos, pero haberlos haylos. El miedo de los que van firmando manifiestos para que no hagamos nada, y así evitar enfadar al amo, seguir lamiendo sumisamente su mano esperando su caricia. El miedo de los que menosprecian lo que hacemos, y exigen "garantías", aunque ellos no hagan nada por tenerlas y culpan a los que lo queremos hacer de lo que nos niegan los que quieren impedirlo. Ese miedo del silencio cobarde para rehuir el compromiso, tomar parte, arriesgarse.

Pero este miedo de los cobardes ya solamente nos provoca que entre indiferencia y asco.

Por eso la mala noticia que os traigo. Hagáis lo que hagáis nos da igual. Porque el miedo en los ojos desde los que me miraba mi abuela se ha desvanecido, lo hemos vencido, y ahora estamos plenamente instalados en la gran emoción positiva de la determinación por conseguir algo. Algo tan revolucionario como votar. Algo tan intensamente movilizador como hacer de ese "nosotros" los cimientos de un nuevo país.

Podíais con una minoría insurgente. Podíais con unas élites lacayas. Podíais ante un espíritu colectivo todavía atenazado por el miedo.

Pero ahora ya no. No podéis contra millones de personas que quieren decidir, contra millones de sonrisas por saberse, por primera vez, libres para decidir su futuro. No podéis ya nada contra millones de manos que se aprietan a quien tienen a su lado, y al hacerlo, dar forma a un "nosotros" hasta entonces difuminado entre miedos, siglas y diferencias.

Hubo un tiempo, sí. Pero ese tiempo ya os pasó. Ahora es nuestro momento, nuestro tiempo. Y lo vamos a aprovechar. Hagáis lo que hagáis.

Ojalá ese miedo que ahora, tal vez por primera vez sentís, el miedo de que vuestra fuerza bruta no sea suficiente, lo podáis gestionar como una emoción positiva, y de aquí al 1 de octubre se abra un proceso negociado para poder decidir en democracia, libertad y respeto. Nos lo merecemos, nosotros y el pueblo español, que solamente así tendrá una oportunidad para la regeneración democrática. Es el mejor camino para todos. Y el mejor mañana posible. Que eso sea posible sólo depende de vosotros. Nosotros, hagáis lo que hagáis, seguiremos adelante por este camino de libertad y democracia que hemos trazado. Sin miedo.

28 de juny 2017

Baròmetre de Barcelona: les dades que evidencien el col·lapse electoral dels Comuns

En l'article anterior sobre el Baròmetre semestral de Barcelona vaig analitzar com una mostra totalment esbiaixada va permetre l'Ajuntament dels Comuns sortir triomfalista a dir que seguien sent la força amb més intenció de vot, distanciant-se dels altres i mantenint els suports.


Però... tenim suficients dades a l'enquesta com per analitzar quin és el veritable posicionament electoral de Barcelona en Comú, per analitzar quines són les seves expectatives de vot?

Doncs sí. A aquesta anàlisi dedicaré aquest article. I ja veureu que hi ha molta "chicha".

Punt de partida:

Barcelona en Comú i Ada Colau guanyen les eleccions municipals de maig del 2015 per un sol regidor de diferència en relació a CiU i Xavier Trias, i per poc més de 17 mil vots. En aquests dos anys BEC i Ada Colau han gaudit d'una privilegiada, excepcional, posició de domini a la política municipal de Barcelona, fonamentada en els següents eixos:

1. La situació política nacional, amb el procés independentista, que ha blindat la seva opció, tot i minoritària ideològicament a l'Ajuntament, a qualsevol alternativa possible. I la protecció de la normativa electoral i de gestió municipal a la força més votada ha fet la resta. Exemples en són que per a l'elecció d'alcalde alternatiu al de la força més votada cal majoria absoluta, i que un cop constituït el govern municipal pot governar a cop de decret, i fins i tot aprovar amb el vot en contra de la majoria del ple municipal, els pressupostos, recorrent a l'argúcia legal de la moció de confiança. 

2. La inaudita protecció mediàtica de què gaudeix, que té diversos fonaments:
  • la ja esmentada situació política nacional, que els proporciona una insòlita protecció de tots els mitjans de comunicació de masses del país, ja que avantposen protegir aquesta barrera a l'independentisme a les qüestions de la gestió municipal de la ciutat, per més que xoquin amb la ideologia econòmica dels diferents mitjans
  • BEC i Ada Colau han aprofitat el gran poder municipal per actuar amb molta astúcia comprant suports via subvencions i contractes a mitjans de comunicació
  • BEC i Ada Colau segueixen gaudint d'una aureola de protecció per l'activisme que deriva de l'època de la PAH, i que fa que els mitjans de comunicació tinguin autèntic pànic a actuar amb la mateixa contundència que actuen amb altres polítics i altres forces polítiques. Només per aquesta sobreprotecció mediàtica s'explica que no hagi estat un escàndol majúscul tot el nepotisme dels Comuns, col·locant -la paguita- amics, parents i saludats o davant l'escandalosa assignació a dit d'ajuts monumentals al corralito d'associacions amigues, entre les que destaca el DESC.

3. El desconcert, acomplexament i tacticisme de l'oposició municipal, que durant dos anys l'ha permès governar sense oposició:

  • CiU, ara PDeCAT encara no ha superat del tot el dol de perdre l'alcaldia. Han estat dos anys instal·lats en el frame de que ells no haurien d'haver perdut les eleccions de maig 2015. I enmig de tot plegat, la refundació, és a dir, liquidació de CiU i generació de PDeCAT, procés especialment complicat a la ciutat de Barcelona, on la regidora d'Unió, del partit que va apunyalar al President Mas, ha seguit gaudint de la protecció del nou grup municipal mentre el regidor del partit polític resultant de la trencadissa d'Unió en la defensa i lleialtat al President Mas, Demòcrates, ha estat postergat i marginat, fins al punt que ha abandonat el grup municipal. Si hi afegim no tenir un líder clar a la ciutat ens trobem amb un còctel molt difícil de gestionar i digerir per l'electorat. 
  • ERC en aquests dos anys ha passat de votar a favor de la investidura d'Ada Colau a veure's insultada, menystinguda i humiliada fins a tal punt pels coaluers que molt tímidament, però cada cop més, està trencant amb aquest passat de submissió reverencial al món colauer. Però no acaba de fer net. Avui mateix, amb la presentació del delirant projecte de tramvia per la Diagonal, un projecte que havia estat sotmès a consulta popular i rebutjat pels veïns, altre cop, submisament, incomprensiblement, vexadament, s'hi posa a favor. No sigui que els critiquin.
  • PP i C's tot i estar molt a les antípodes de la Colau i dels BEC, sempre tenen aquell punt de mínima distància i de proximitat que els permeti ser-hi per ajudar-la en tot allò que sigui, faci, representi d'últim baluard de contenció de l'independentisme. 

4. El control sobre tot el teixit associatiu i especialment el moviment veïnal que exerceixen els Comuns. Han estat dos anys de pau social perquè l'anestèsia del control veïnal, fins a la submissió, així els ho ha permès. Una situació que només ara, amb l'esclat de conflictes que no han pogut silenciar, ha comportat el sorgiment de moviments veïnals alternatius als oficialistes copsats pels Comuns.

Així doncs, en aquest context, d'absoluta protecció i llepada mediàtica, sense oposició i amb tots els moviments veïnals controlats, i sent l'opció política que governa com vol, que ha col·locat a tothom que ha volgut, que ha repartit centenars de milers d'euros impunement entre els amiguetes i que gaudeix d'un lideratge cada cop més cabdillista com el d'Ada Colau, en un context així...

... quina hauria de ser la projecció electoral, amb aquest punt de partida?
Sense cap mena de dubte, créixer. I molt. Consolidar-se, enfortir-se i créixer en expectativa de vot de manera radical.

I quina és la realitat? Quina és la projecció electoral que podem inferir de les dades del Baròmetre?

La lectura que jo faig de les dades del Baròmetre és que res de la situació descrita no es projecta sobre la intenció de vot de BEC i d'Ada Colau, tot el contrari, les dades de l'enquesta evidencien un desgast monumental. Fixem-nos en unes poques, però més que suficients, dades:

- Malgrat el context descrit BEC i Ada Colau tenen una molt baixa fidelització de votants, només del 55%. És una dada demolidora. És una dada, aquesta fidelització de només el 55% dels seus votants el 2015, de partit en desgast. Que a aquestes alçades només la meitat dels seus antics votants ara els votaria és una dada on ja trobem indicis clars d'aquest col·lapse electoral dels Comuns i d'Ada Colau a la ciutat de Barcelona.

- L'enquesta comença a evidenciar, només en gratar una mica, que la (incompetent) gestió d'Ada Colau ja està passant factura, i s'evidencia en coses molt concretes.  

Exemple 1: Quin és un dels majors conflictes veïnals que ha generat l'Ajuntament de la senyora Colau? Em permetreu, com a veí afectat, que situï la Superilla del Poblenou. Un projecte demencial, fet a esquenes dels veïns, que no aporta absolutament res, que no millora absolutament res al barri, que és un pur deliri ideològic per a menjadora de quatre aprofitats... i que ha generat infinitat d'afectacions al barri, col·lapse, increment de la contaminació, etc. Un problema que s'ha transformat i enquistat en un conflicte per la negativa colauer a escoltar, atendre amb mínim respecte, als veïns.

Doncs bé, "casualment" al Districte de Sant Martí és un dels districtes on d'acord a l'enquesta més gran és la pèrdua d'intenció de vot, de suport electoral, que tenen Ada Colau i els Comuns. El maig de 2015 va assolir un 29,3% del vot. Ara l'enquesta li projecta un 15,3%, un dels majors descensos a tots els districtes de la ciutat. Si a les eleccions de maig de 2015 el districte de Sant Martí va ser el SEGON amb més vots favorables a BEC i Ada Colau, ara, segons l'enquesta, seria el SETÈ.

És un desgast extraordinari, brutal: 14 punts d'intenció de vot menys en un dels seus districtes més emblemàtics, on més forts eren.

Exemple 2: Al baròmetre de la ciutat de juny 2015, per tant encara analitzant la política de l'alcalde Trias, la ciutat de l'alcalde Trias, el turisme era un problema per a la ciutat per al 5,3% dels barcelonins. Dos anys després, juny 2017 ho és per al 19% dels barcelonins.

Què ha canviat? El turisme és el mateix, els hotels són els mateixos, els autobusos són els mateixos, els pisos turístics són els mateixos. No hi ha cap canvi en cap de les magnituds d'afluència turística a la ciutat en aquests dos anys.

Insistim-hi: llavors... què ha canviat? Dues coses: els Comuns van decidir convertir el turisme en el seu salvapantalles per amagar la seva incompetència en la gestió, per buscar un enemic extern, però, al mateix temps, aquesta incompetència està generant -inevitablement- problemes on abans no n'hi havia. Per això passa del 5,3 al 19.

I ara tornem a l'enquesta. Quin és el districte de tota la ciutat més "afectat" pel turisme? Sens dubte, Ciutat Vella. Veiem quines dades hi trobem:

A les eleccions municipals de maig de 2015 el millor resultat de Barcelona en Comú i Ada Colau el van obtenir a Ciutat Vella: un 35,1% sobre vot!!! 

Doncs bé, sabeu a quin districte de la ciutat perden més intenció de vot Ada Colau i els Comuns? BINGO!!! A Ciutat Vella, on perden 18,6 punts, on passen del 35,1 al 16,1. 

És una patacada monumental. Però no és gratuïta ni inexplicable. El districte més afectat és, òbviament, el districte on menys funciona la cortina de fum que els colauers han volgut construir per amagar la seva incompetència. 

Resum:
A la que grates una mica els resultats de l'enquesta són demolidors per a les expectatives dels Comuns i de la senyora Colau.

Totes li ponen, i tot i així, només la meitat dels que els van votar tenen decidit fer-ho ara.

La seva incompetència i estil de fer política, convertint els problemes en conflictes, comença a passar factura. Els barris on tenen oberts conflictes més importants són els barris on més intenció de vot perden.

Tenen dos anys pel davant. Jo crec que qui aprofitarà aquests dos anys serà l'oposició. Els Comuns i la senyora Colau han perdut totalment el nord, i aquests dos anys que ens esperen seran un pur deliri de decadència. La ciutat patirà molt.Els barcelonins patirem molt, però el projecte dels Comuns ara mateix està, per la seva pròpia incompetència, nepotisme i despotisme, en una decadència impossible de frenar. La gestió de la senyora Colau i els Comuns ha esdevingut un autèntic forat negre, ara per ara res escapa a la seva destrucció, ni ells mateixos.

25 de juny 2017

Baròmetre semestral de Barcelona: trilerisme al descobert

Divendres, gairebé a l'hora de la revetlla, l'Ajuntament de Barcelona presentava, des d'una impostada eufòria, el Baròmetre semestral de la ciutat.

Resumidament, l'eufòria dels Comuns es basava en les següents dades de l'enquesta:
- aprovació de la gestió municipal
- es mantenen intactes les seves expectatives electorals com a força més votada
- han aconseguit fer emergir el Turisme com el principal problema percebut pels barcelonins de la seva ciutat
- s'obtenia aval amb un amplíssim consens a una de les seves polítiques "estrella": el tema dels serveis funeraris

Només arribar del poble, de passar la revetlla a la Terra Alta, he obert els fitxers de dades de l'enquesta, i amb 4 números n'he tingut prou per veure la manipulació absolutament barroera i impresentable que estan perpetrant els Comuns, a dos nivells: sobre la mateixa enquesta i sobre el relat dels problemes de la ciutat. Anem a veure-ho:

1. La trampa d'esbiaixar la mostra per obtenir els resultats demoscòpics volguts.
Diu l'equip de Govern municipal dels Comuns que l'enquesta avala la seva gestió i el suport dels ciutadans, atès que van obtenir el maig del 2015 un 15,2% dels vots i l'enquesta els dóna un 15,7.

Al confeccionar una mostra per a qualsevol enquesta s'intenta que reflecteixi al màxim l'univers que vol representar. Quanta més fidelitat tingui la mostra, quan més s'ajusti, a l'univers l'opinió del qual vol reflectir, més precisa serà l'enquesta. Això és molt difícil d'aconseguir, de manera que tenim tècniques demoscòpiques per corregir els possibles biaixos que tingui la mostra.

Ara imaginem que tenim una mostra esbiaixada, i no la corregim. Els resultats que ofereixi l'enquesta estaran esbiaixats. Imaginem un univers a representar on les persones majors de 65 anys són el 50% i fem una mostra on aquest col·lectiu és el 30%. Hi haurà un biaix. I si no el corregim, l'opinió que expressi la mostra estarà esbiaixada, en aquest cas per infrarepresentació del que pensa la gent gran.

L'enquesta del Baròmetre semestral diu que els Comuns tenen una intenció de vot del 15,7%. Si la mostra reflectís amb precisió la realitat de la ciutat de Barcelona això seria així. Però, com s'ho podrien fer perquè la seva intenció de vot es mantingui o pugi unes dècimes si aquesta no és la realitat del que està passant?

Doncs manipulant la mostra, posant-hi més gent que hagi votat als Comuns. I així ens trobem que si al maig del 2015 als Comuns els van votar un 15,2%, a la mostra el record de vot als Comuns s'enfila fins a un 20,3%, és a dir, una sobrerepresentació de més de 5 punts!

En termes demoscòpics jo diria que la intenció de vot dels Comuns no para de baixar. I l'escàndol és que per compensar-ho la sobrerpresentació dels Comuns a la mostra no para de créixer.

Si al maig 2015 havien obtingut 15,2% vots, a la mostra de juny del 2015 eren el 18,5, a la de maig 2016 el 19,1 i ara a la de juny 2017 ja són el 20,3%.

Aquesta manipulació no només la podem veure amb el record de vot. També si mirem l'autoubicació ideològica dels enquestats la manipulació de la mostra clama al cel. I així ens trobem que els qui s'autodefineixen ideològicament com d'esquerres, no han parat de créixer a la mostra. Al juny del 2015 eren un 34% dels enquestats i ara al juny del 2017 ja són un 46%, és a dir 12 punts per sobre! Una animalada, una vergonya!

Si la realitat que vull reflectir no m'agrada, la modifico esbiaixant la mostra i així obtinc el resultat que vull. #ColauStyle

2. Quina percepció tenim els barcelonins sobre com van les coses a la ciutat?
Diuen els propagandistes municipals que els barcelonins i les barcelonines estem molt contents amb la gestió municipal.

Anem a veure-ho.

Mireu, desembre del 2012 era encara un dels mesos crítics de l'impacte de la crisi. De fet des de molts indicadors de percepció ciutadana, el desànim era generalitzat. També a BCN. A la pregunta de si l'enquestat creia que la ciutat havia millorat o empitjorat en l'últim any, un 53,3% deien que havia empitjorat. És la pitjor qualificació durant el mandat Trias. Però a juny 2015, a la pregunta sobre si en l'últim any (per tant valorant gestió Trias) la ciutat havia empitjorat aquell 53,3% del 2012 havia baixat fins al 30,9%.

És a dir, la gestió Trias i potser la millora econòmica, havia reduït més de 20 punts, (sí, més de 20 punts) la idea que la ciutat estava empitjorant.

Ara, al juny del 2017, quan la millora econòmica encara és més sòlida que al juny del 2015, i ja opinant els enquestats sobre un període íntegre del mandat Colau, un 40,9% dels barcelonins creuen que en l'últim any la ciutat ha empitjorat. És a dir, 10 punts més (sí, la friolera de 10 punts més) de persones que creuen que la ciutat està empitjorant.

Aquell juny del 2015 un 42% dels barcelonins creien que en l'últim any Trias la ciutat havia millorat, i ara, a juny 2017 només ho creuen un 35,6%, és a dir, 7 punts menys, per sota, la Barcelona Colauer.

Tela...

I una última dada en aquest apartat. En resposta a quin creuen els barcelonins que és el principal problema de la ciutat, el juny del 2015 només un 1,4% deien que la gestió política municipal. Ara, juny del 2017 són un 6,6% dels barcelonins els qui creuen que la senyora Colau i els seus són el principal problema que té la ciutat.

3. "L'enquesta dirà el que jo vull que digui sí o sí"
Des de l'accés dels Comuns a l'Ajuntament, tenen amb el tema dels serveis funeraris un dels seus cavalls de batalla. Diuen que volen revertir les privatitzacions, que volen municipalitzar-los, etc.

Jo reconec que sobre aquest tema no tinc informació. Només tinc una posició, com a expert en gestió pública, i és que la prestació pública dels serveis no és mai garantia ni d'un millor servei ni de que la prestació d'aquest servei sigui millor en termes econòmics per als usuaris i per als contribuents. Tenim exemples de prestació privada exemplar, i nefasta, igual que en la prestació pública.

Però els propagandistes de l'enquesta i la gestió municipal ens han dit, en el seu comunicat, que hi ha "un ampli consens que els preus dels serveis funeraris són elevats", i xifren aquest consens en un 76,7%.

Curiosament, quan es pregunta als enquestats quin grau de coneixement tenen sobre la prestació d'aquests serveis funeraris i el seu cost, un 64,2% diuen que en saben poc o gens. O sigui, que si una cosa està clara és que la majoria dels barcelonins estem DESINFORMATS sobre aquest tema.

Construir un relat de "un ampli consens" quan un 64,2% t'estem dient que no en tenim ni idea és ser molt, però que molt trampós. Suma y sigue.

4. Ho hem aconseguit! Hem aconseguit visualitzar el turisme com el principal problema de la ciutat!
I arribem al punt que potser molts de vosaltres estàveu esperant. El punt estrella d'aquest baròmetre. Aquest que els Colauers han aconseguit finalment imposar amb el seu relat. Fins al punt que amb una indissimulada alegria quan van comunicar els resultats de l'enquesta la van vendre propagant que "el turisme JA ÉS el principal problema de la ciutat per als barcelonins".

Aquest JA ÉS com a sinònim de "hem aconseguit", "finalment ho hem assolit" "per fi!" "després de treballar-hi molt"

És un cas per a estudi a molts departaments de recerca universitària. És un cas absolutament extraordinari de com la propaganda i l'acció municipal han aconseguit situar una cosa que no formava part de les preocupacions generals dels barcelonins, i ni tan sols ara de les seves personals, com el principal problema percebut de la ciutat.

Realitat vs relat
Realitat vs propagandisme 
Postveritat?

I, també, habilitat per situar un enemic extern com a responsable dels problemes de la ciutat, per escapolir-se de les responsabilitats com a gestors de la ciutat.

Fixem-nos-hi.

Hi ha dues preguntes clau per abordar aquest tema. El baròmetre pregunta als enquestats dues coses diferents:

- quin creu que és el principal problema que té la ciutat
- quin és el seu principal problema, el problema PERSONAL més greu

A la primera pregunta, de percepció sobre quin creu l'entrevistat és el problema més greu de la ciutat, com dèiem, finalment els Colauers han aconseguit que el turisme sigui percebut com aquest problema més greu per un 19% dels enquestats, pel davant de l'atur, els problemes econòmics, etc.

Però quan es pregunta sobre l'afectació personal, només un 2,7% dels barcelonins situen com el seu principal problema el turisme, que cau a la desena posició dels problemes dels barcelonins.

L'abast de l'eficàcia de la propaganda i la manipulació dels Colauers és encara més impactant quan ho mirem per districtes. Només alguns exemples:

- Per als veïns del meu Districte, de Sant Martí, el turisme només és percebut com un problema que ens afecta personalment per un 0,9% dels enquestats. Però quan passem a valorar a nivell de ciutat, la menjada de coco colauer transforma el turisme en el principal problema, amb un 16,9. Curiosament a nivell personal l'atur és el més impactant, amb un 21,5%. Però la menjada d'olla és tal que quan parlem a nivell de ciutat passa a un 13,8%, 7,7 punts menys. Flipant.

- Més impactants són les dades de Gràcia. Turisme com a problema des d'una visió d'impacte personal: un 0,0% dels enquestats. Turisme com a problema de la ciutat, un 21,3% dels enquestats. Potser que preguntem sobre el vandalisme i el botellón...

- I així arreu. A Les Corts un 27,1% diuen és el principal problema de la ciutat, però a nivell personal l'impacte és del 2,7%, i és un dels "alts" (tema estadi FCBarcelona, suposo).

5. El turisme o la tàctica del calamar per ocultar les pròpies responsabilitats en la gestió de la ciutat

Fa 5 anys el turisme només era un dels problemes de la ciutat per al 5,3% dels barcelonins. Dos anys després, amb l'Ajuntament Colauer, ha passat a ser-ho per al 19%

Hi conflueixen dues coses:
- que el turisme hagi estat triat per la propaganda colauer municipal com l'enemic extern a qui culpar de tots els mals de la ciutat per tapar la seva gestió clamorosament incompetent
- que aquesta gestió incompetent, sense variar a nivell general cap indicador de turisme a la ciutat, per gestionar pitjor el tema, ara sigui més percebut com a problema.

Això xoca -i ho explica- amb la realitat de la ciutat i la delirant gestió colauer.

Fixem-nos en un parell de dades.

L'atur i els problemes econòmics són el principal problema dels barcelonins en % que van del 30 al 40 a nivell de ciutat i per districtes. El turisme és el 2,7%

En el període 2.000-2.010 Catalunya va rebre al voltant d'un milió de persones immigrades. La seva gran majoria sense formació, és a dir, mà d'obra no qualificada. Això és un fet. De la mateixa manera que Barcelona va rebre i vehicular laboralment la major part d'aquesta immigració. I turisme i construcció han estat i són les dues vies perquè aquesta enorme massa de persones immigrades sense qualificació laboral, puguin treballar, tenir oportunitats.

L'Ajuntament Colau des que mana només ha fet que posar pals a les rodes a inversions multimilionaris que haurien generat centenars, milers, de llocs de treball. Només cal posar l'exemple de la Torre del Deutsch Bank a Diagonal/Passeig de Gràcia. Com a hotel hauria comportat gairebé 600 llocs de treball directes. Es va sabotejar el projecte des de l'Ajuntament i ara s'hi faran pisos de luxe, pràcticament sense crear nous llocs de treball. I n'hi ha molts més.

Pensem en l'habitatge. L'Ajuntament de Barcelona té sòl públic i recursos suficients com per generar -ja ho hauria pogut fer en aquests dos anys de govern- habitatge social i promocions privades que, en implicar posar al mercat habitatge nou, hauria ajudat a la contenció de preus. Però no ha fet res.

La senyora Colau gestiona destruint llocs de treball i no fa res en política d'habitatge. I tot això és responsabilitat directa seva. Què fa? Doncs buscar un enemic extern, el turisme, i fer-lo responsable de tots els problemes de la ciutat.

La manipulació del Baròmetre semestral és només una de les permanents manipulacions que està perpetrant aquest ajuntament dels Comuns, que té el seu fort en la manipulació i l'engany social cercant responsables externs per evitar ser assenyalat com a responsable, per la seva incompetència, dels problemes que creixen a la ciutat.