29 de març 2017

Militància indepedentista: confiar vs desconfiar, servir vs exigir?

Hem tingut uns dies políticament molt polièdrics des del punt de vista independentista, del procés independentista.

Vam tenir el festival de declaracions de Margallo-desatado explicant com l'estat espanyol s'està empenyorant davant molts països per aconseguir "favors" per combatre la causa independentista catalana. Un tema que en si mateix hauria de ser un escàndol com la guerra bruta de l'operació Catalunya, però que en l'omertà informativa i política que viu l'estat espanyol, només ha tingut impacte entre el públic independentista.

Sobre això, dues coses. Com a indepes no ens hauríem de sorprendre, ni d'això d'en Margallo ni de la guerra bruta. Sabíem ho farien. Però sí que ens hem de sorprendre, com a demòcrates, de l'omertà i la facilitat amb la que s'encobreix quan se'ls enxampa fent-ho. I aquí ja sabíem hi ha uns partits que formen part estructural del règim i estan implicats fins al moll de l'òs en aquestes guerres brutes, com PP i PSOE, d'altres que en són palmeros vocacionals i instigadors, com C's. Però finalment hi ha la sorpresa -negativa- de tot l'entramat Comuns-Podemitas-ICV-EUA, que per a vergonya de la lluita democràtica que algun dia protagonitzaren han esdevingut un silenci ignominiós, uns còmplices de tot plegat, uns autèntics farsants al servei del poder i del règim.

Hem tingut també -tenim- el viatge del President de la Generalitat als EUA, que està permetent fer contactes importants i projectar la causa democràtica de l'independentisme català. Sembrar. Sembrar per collir. Com la paràbola, aquella llavor que cau en terra fèrtil, germina i dona fruit. I la que cau damunt la roca o a la vora del camí, sucumbeix. Doncs l'independentisme, singularment el govern d'aquesta legislatura, tot i que la feina va començar molt bé amb l'anterior, fa temps que està sembrant internacionalment una llavor que, no ho dubteu, farà gra.

Avui també hem tingut la vista colonial del President Rajoy, a tornar a prometre allò que sempre han incomplert. Tenen un punt vexatori aquestes visites, que ens tracten com a uns paletos bavejadors davant quatre monedes d'or. Al voltant del líder colonial s'hi apleguen els de sempre. I la imatge d'avui dels Màrius Carol, Enric Hernaez, Vidal Folch, etc. bavejant servilment, submisament davant "l'ama" Soraya ha estat especialment patètica. També us haig de dir que crec que potser mai una visita colonial així havia provocat menys impacte i més rebuig.

Acabem d'adobar polièdricament la cosa amb la violència rebentaire dels totalitaris d'Arran. Recordem que han estat sistemàticament intentant-se carregar el procés independentista. El seu rotllo és un altre. Ara recentment ho van intentar fent campanya perquè la CUP no votés els pressupostos 2017 i així donar per finalitzada la legislatura i el procés. I ahir ho van intentar exercint la violència, intentant assaltar la seu del PP. Si una cosa és el que des de l'inici del procés estan esperant i/o provocant que passi els unionistes és que hi hagi episodis de violència. I com no hi han estat, se'ls inventen, com p.ex. la patètica fiscal en cap Magaldi muntant aquella pel·lícula vergonyosa d'haver estat violentada a la sortida del TSJC el dia del judici a Mas. Els d'Arran, tot i que escassos de neurones, sí saben que si hi ha una cosa que pot fer descarrilar el procés és algun episodi de violència. I en això estan.

Com veiem, en molt pocs dies han passat coses molt diferents, amb actors molt diferents, des d'angles molt diferents, amb intencions molt diferents i amb impactes molt diferents.

D'aquí al final del procés, és a dir, en aquests propers mesos de coses així en viurem moltes. Serà un continu. I hi hem d'estar preparats. Pá lo bueno y pá lo malo.

Hi ha, però, un fil latent en tot el procés, en el sector independentista, que té un punt més preocupant que qualsevol d'aquests episodis suara descrits. M'estic referint a tot el que té a veure en la confiança en el procés, els seus actors, i en l'actitud davant el procés.


Mireu, i crec que ja ho he desenvolupat en algun post anterior. Al meu entendre l'actitud militant en un moment com aquest és la de tenir una confiança plena i proposar-se permanentment a "servir", a ajudar en el que calgui.

Davant aquesta actitud militant que jo crec és l'exigible, la de la confiança i la vocació de servei, n'hi ha una altra: l'actitud de desconfiança permanent i no de servir, sinó d'exigir.

Vaig començar a militar l'any 1984. Des de llavors sempre he estat vinculat al moviment independentista, en moltes diferents expressions que ha tingut o per les que he passat: activisme nacional, estudiantil, de barri, cultural, esportiu, polític, etc. I us puc assegurar que per a la majoria dels companys amb els que comparteixo tants anys de lluita indepe, el que estem vivint és un "somni". Estàvem disposats a consagrar la nostra vida a la lluita independentista, però se'ns feia molt difícil, en aquells anys 80's poder-nos representar com i quan el país assoliria un compromís polític independentista com el que ara estem vivint. I sí, per molts "tenim pressa" que alguns hi vulguin posar, el cert és que ha arribat a una velocitat formidable i hem tingut un creixement fins assolir la majoria indy actual, de vertigen, extraordinari. De manera que, sobretot, el que donem és gràcies per poder estar vivint el que ara estem vivint, de tenir la independència tan a tocar de la punta dels dits.

En aquest punt amb la majoria d'aquests companys també compartim una altra cosa: confiança plena amb qui està liderant el procés, amb qui està donant la cara, amb qui ho està gestionant. Confio plenament en el President Puigdemont, en el vicepresident Junqueras i en tots i cadascun dels consellers del Govern. S'està treballant molt, s'està treballant amb un compromís inequívoc per fer la independència i s'està treballant molt bé. I vull insistir-ho tant com calgui: HI TINC PLENA, ABSOLUTA, CONFIANÇA.

També tinc confiança en la majoria parlamentària de Junts pel Sí, molta, moltíssima. I no en tinc, però m'esforço per tenir-la, en la CUP. Per segona vegada des del 27S han sabut estar a l'alçada del moment (el primer va ser la moció de confiança) i han votat d'acord al que es varen comprometre, aprovant els pressupostos. Si no ho haguéssin fet ja s'hauria acabat tot, com a mínim com ho hem conegut fins ara. Per tant, intento esforçar-me en pesar cal confiar-hi.

I també en la societat civil, singularment en l'ANC i tota la gent de l'ANC.

La confiança per a mi té una formulació molt clara: sé que estan totalment compromesos en fer possible la independència, i confio plenament que faran tot el que calgui, de la manera que calgui, com calgui i quan calgui per fer-la possible. És a dir, que tinc plena confiança en les decisions que prenguin, siguin les que siguin. Ells tenen més informació que jo, ells saben molt millor que jo com estan les coses, ells poden establir les millors estratègies per poder arribar a la independència, i jo els hi faig confiança i em poso al seu servei per ajudar en allò que modestament pugui. Si diuen que em de fer una Declaració d'Independència, suport. Si diuen que hem de fer referèndum, suport. Si diuen que hem de fer eleccions, suport. Si diuen ens hem de fer voluntaris, ens en farem. Si diuen que hem de recollir signatures, les recollirem. Si diuen que hem d'anar al juny, al juny. Si diuen que hem d'anar al setembre, al setembre. I així. Confiança i servei. Sense condicions.

Contrasto amb tristesa, però, en algun independentisme, una actitud molt diferent: de desconfiança i d'exigència. Una actitud política que palesa, en totes les declaracions, en tot el que fan, desconfiança en relació a tots aquests agents que abans llistava, singularment contra el Govern. Es passen la vida escrutant tot el que es diu i fa buscant aquella prova per a ells irrefutable que confirmi els motius que tenen per mantenir aquesta permanent desconfiança.

Em recorden una mica aquests episodis del canal ODISEA dels "Alienígenes ancestrals", que es passen tots els capítols acumulant suposicions i buscant aquella prova -que no arriba mai- que confirmi les seves tesis.

A més, en un exercici d'impúdica immodèstia, tots els "desconfiats" exhibeixen una altra característica: tots i cadascun d'ells tenen la recepta màgica per fer la independència. És una recepta, a més, que no admet qüestionament. Només serem independents si es fan les coses com ells diuen. Si no els hi fem cas, és que no la volem (el que confirma la seva teoria conspirativa de que calia desconfiar).

Aquest bucle de la desconfiança i la vanitat de la possessió de la veritat es manifesta políticament en l'exigència. Sempre estan exigint. Normal: si no confies en ningú i si et consideres investit d'una sabiduria excepcional, única, que és la que t'ha permès tenir a tu en solitari la clau de com arribar a la independència, el teu dia a dia és estar exigint.

Ara exigeixo que trenquem el full de ruta acordat, ara exigeixo un referèndum, ara exigeixo comencem la campanya del referèndum, ara exigeixo data per fer-lo, ara exigeixo la pregunta... i així fins a l'infinit.

Normalment el triangle desconfiança-possessió de la veritat-exigència sempre el trobem en persones que no exerceixen cap responsabilitat, que no tenen res concret a fer, que no hi ha res en relació al que puguem jutjar-los o valorar-los.

Jo de debò us ho dic, si poguéssim ser independents demà, millor que demà passat. Però si no ho podem ser fins d'aquí 10 mesos enlloc de 6 mesos, doncs no passa res. Confio en els qui gestionen el procés, de manera que sé que si el nostre moment és al juny ho farem al juny, si és al setembre, al setembre, però que si ha de ser al novembre, doncs molt bé, al novembre, i no passa res.

Hi havia, a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà, on vivíem, un capellà jesuïta que feia la missa d'una dels diumenges. A mi m'encantaven els seus sermons. Els entenia, m'arribaven al cor, em feien reflexionar, em sacsejaven. Era mossèn Roca. Recordo un dia unes paraules seves que no he oblidat: si un dia necessiteu que algú faci alguna cosa per vosaltres, acudireu a qui ja fa moltes coses per tothom, perquè és la gent que sempre diu sí, que té vocació de servei i que per més coses que tingui, sempre trobarà la manera d'ajudar-vos. En canvi, aquests que no fan mai res per ningú no cal ni que us hi acosteu, si no fan res és perquè sempre troben una manera de no comprometre's, sempre tenen alguna exigència a plantejar que fa que en no donar-se, tot es quedi en això, en exigir als altres per no fer ells.

Amics, amigues, estem en un moment excepcional. Tenim la independència a tocar dels dits. I tenim l'enorme sort de comptar amb un Govern com el que presideix el MHP Puigdemont i el Vicepresident Junqueras. Tenim la sort del grup parlamentari de Junts pel Sí. I tenim l'enorme sort d'una societat civil mobilitzada que ha estat la que ha impulsat tot el procés. Valorem-ho. I confiem-hi plenament. És l'actitud militant exigible, però que ens ha de sortir de "natural": confiança. I sempre, sempre, vocació de servei. Estar sempre disponible. Per al que calgui.

Amb confiança i vocació de servei serem part del procés, perquè serem útils.

No sigueu com aquests que sempre desconfien de tot i de tothom i que tot el que aporten és una exigència permanent de que tot el que es faci sigui allò que ells diuen que s'ha de fer, quan ells ho diuen i com ells ho diuen. Allunyeu-vos-en, de tots aquests, normalment difícilment el seu CV de serveis a la Pàtria podria omplir més d'una línia.

DONEC PERFICIAM












17 de març 2017

Una història universitària, la meva. I la història de perquè el meu suport a Jaume Casals com a Rector UPF

Pertanyo a la generació del baby boom dels 60. Quan jo vaig fer el COU allò era qualsevol cosa excepte un curs d'orientació universitària. Mai ningú ens va orientar. Mai ningú no ens va ajudar a alinear el nostre accés a la universitat amb les nostres expectatives personals i professionals. Era l'època de l'esclat de l'accés massiu a les universitats. De manera que tampoc les universitats s'havien de preocupar per explicar-nos als futurs estudiants que ens hi trobaríem, perquè hi havia hòsties per accedir-hi.

A les palpentes, vaig triar Dret-UB (era la carrera generalista per definició en l'àmbit de les ciències socials per als que no érem massa bons en mates, que tenien Econòmiques). Començàvem el curs a l'octubre, de manera que encara vaig poder anar a veremar al poble. Em va tocar el grup M-1, el primer de sis grups que hi havia pel matí. I otros tantos per la tarda. Només el meu grup, l'M-1, érem més de 300. Evidentment no cabíem enlloc. Ens van posar a l'Aula Magna, però ni així. Gent asseguda per la tarima, per les finestres, als passadissos. A primer curs teníem 4 assignatures, anuals. Cap examen parcial alliberatori. La primera classe, Dret Romà: va venir el professor, va pujar a la tarima, va comprovar funcionés el micro, va encendre una cigarreta, va dir "Hola, buenos días"  i va començar a explicar la matèria.


El primer curs el vaig passar com vaig poder. Com un alienígena, de fet. Però a segon curs ja em vaig implicar fortament en l'associacionisme universitari, amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). En poc temps vaig passar d'associat a coordinador de la Facultat de Dret, i poc després coordinador de la UB i vicepresident del sindicat.

Participar del model de representació estudiantil d'aleshores volia dir participar en les eleccions que es feien per a cada òrgan de la Universitat, les corresponents campanyes electorals, votacions, etc. I un cop escollit als òrgans d'elecció directa, entre els elegits, s'escollien els representants a altres òrgans de govern i participació. Així jo vaig participar i vaig ser escollit per al Consell d'Estudis de la Facultat, per al Claustre de la UB, per a la Junta de Govern i per al Consell Social. I també vaig formar part de comissions com la d'Estudiants o la de Professorat.

Totes les reunions es feien pel matí, de manera que amb tanta acumulació directa i indirecta de responsabilitats, anar a classe cada cop era més complicat. Si a això hi afegim que no hi havia gaires estímuls per anar-hi, perquè s'aprovava igual amb uns apunts, doncs tot dit. I em vaig dedicar a representar els estudiants i a organitzar històries estudiantilistes. I vam fer des dels primers calendaris d'exàmens, mostres de llibres universitaris en català o serveis d'assessorament i informació universitària; fins a organitzar els concerts de "La Nit de la Benvinguda", que aplegaven milers d'estudiants i pels que van passar grups com Brighton 64, Huapachá Combo, Bebe Sin Sed, i, per primera vegada a Barcelona, Sopa de Cabra o Els Pets.

La participació en tots aquells òrgans de govern universitaris em va donar "molta mili". Però també em va posar cara a cara amb una realitat que jo fins aleshores ignorava, que no havia descobert encara: la realitat dels qui s'omplen la boca de principis però després a l'hora de la veritat tot el que defensen, tot pel que es preocupen era un "¿Qué hay de lo mío?".

Reunions infinites i interminables amb tot de representants del professorat de les diferents facultats i departaments, representants del PAS i... mai o gairebé mai no sentir ni una paraula sobre la qualitat a la Universitat, i molt menys encara cap idea o proposta d'ambició per una universitat diferent d'allò que teníem i vivíem en el nostre dia a dia.

Pel que fa als estudiants, sincerament, tampoc no res. Els sindicats de la ultradreta (com Acción Universitaria) o propers al PP (com OCEU), només pendents del que fèiem els nacionalistes, només pendents de fer discurs de "frenar el separatismo". I els sindicats alineats amb els partits de "les esquerres", només pendents de fer les seves "revolucions" o vagues per qualsevol cosa (mai de temes universitaris). Només la FNEC invocava, gairebé a les palpentes, una idea i aspiració d’universitat catalana de qualitat.

La nostra universitat dels 80's, tot i disposar d'uns estatuts "democràtics", no funcionava prou democràticament.

Per una banda, aquells joves estudiants, entre d’altres la FNEC, vam haver de fer front a la violència de la ultradreta espanyolista, que durant molt de temps havia imposat la seva "llei" a llocs com la Facultat de Dret. Ho he explicat més d'un cop: vam plantar cara als pistolers. Quan vaig acabar la carrera em va venir a buscar el líder dels ultres, que havia estat a la presó per pistolerisme, i que actualment és regidor del PP a un poble de la demarcació de Barcelona i em va dir "Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de darte una escarmiento (una pallissa, en el seu argot). Pero tío, tienes huevos, y al final siempre lo dejábamos estar". Tot i això, durant els anys de representant estudiantil, més d'un cop vaig haver de fer front a que m'ensenyessin, per intimidar-me, la culata del que ells en deien "el pistolón".

Avui, sortosament, la violència ultra ha desaparegut de les nostres Universitats. Dissortadament, n'ha aparegut una altra, de violència, igualment totalitària, la violència dels antisistema, però això és un tema que excedeix el que avui volia explicar.

Llavors també hi havia un altre dèficit democràtic a les nostres universitats, que no tinc clar que, a diferència de la violència ultra, hagi desaparegut: el sectarisme i control a molts departaments de la universitat del conglomerat més ranci del que es coneix com a "postcos".

Què ha passat a la Universitat i al Sistema Universitari de Catalunya des que jo vaig deixar-lo com a estudiant?

Sabeu quin és l'últim record que tinc d'intervenció com a representant estudiantil?
Ara us ho explico. Era finals dels 80's. La Generalitat havia començat a assumir competències en l'àmbit universitari. I circulava un rumor, que la Generalitat volia crear una universitat nova i de qualitat. Ens vam reunir amb representants de la Generalitat. Jo hi estava en contra. Si els estudiants de cinquè curs estàvem estudiant en barracons, perquè no s'invertien els diners destinats a aquesta "nova universitat" en les existents?.

I llavors, en aquell moment, va ser la primera vegada des que m'havia ficat en el món de la representació estudiantil, que algú ens va parlar de "qualitat". I ens van explicar que pensaven que els pocs recursos que es poguessin destinar a una universitat nova, que comencés de zero, no permetrien cap millora invertits en les ja existents, que els engolirien sense poder fer cap política de qualitat ni plantejar cap objectiu ambiciós. I que en canvi, si es destinaven a una universitat que comencés de zero, això permetria situar en el nostre sistema un referent de qualitat, visualitzar que les coses es podien fer d'una altra manera i, d'aquesta manera, les inversions que es fessin a la resta d'universitats es podrien orientar cap a objectius de qualitat.

I l'any 1990 naixia la Universitat Pompeu Fabra i el curs següent es posarien en funcionament tres noves universitats, les dites "territorials": la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona-Reus-Terres de l'Ebre), la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida.

L'any 2001 es va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya, que va establir els eixos sobre els que s'edificava aquest naixent sistema universitari. I tot això va venir acompanyat d'una inversió monumental a totes les universitats, però també de l'establiment de polítiques ambicioses, que han estat clau per fer del sistema universitari i de recerca de Catalunya un model d'èxit. Com el programa ICREA, que ha permès captar i retenir un talent científic excepcional, que ha alimentat els nostres centres de recerca i les nostres universitats, que ha permès captar centenars de milers d'euros en projectes de recerca, i, també, crear centenars de llocs de treball en aquest àmbit. També programes com el Serra-Hunter, que volia donar forma a la figura contractual en l'accés a la carrera docent a les universitats de Catalunya, i que ha permès superar les rigideses del model funcionarial espanyol i superar l'endogàmia, a través de processos de selecció oberts, transparents, on allò important era el CV del candidat, i no ser un protegit del "catedràtic" ni dels seus triennis o anys escalfant una cadira.

Avui el Sistema Universitari de Catalunya és el tercer d'Europa que té més estudiants seguint els seus estudis en Universitats classificades en el TOP dels rànkings europeus: un 44%. Hi ha països que tenen més universitats en el TOP 10 que no pas Catalunya, però en el seu conjunt, els seus sistemes universitaris no tenen el volum d'estudiants que té el sistema català en universitats de les considerades les millors.

Avui en dia, i diguin el que diguin els "propagandistes de la misèria" el sistema universitari de Catalunya té el rati més alt de la història entre població jove (18-24 anys) i d'estudiants universitaris. Mai a la nostra història havia superat el 40%, i ara sí. També, i això s'esdevé perquè el sistema universitari de Catalunya ha estat pioner en posar en marxa un model de preus per renda que ha permès alimentar un sistema d'ajuts en el que prop d'un 45% dels estudiants gaudeixen de beca o ajut a la matrícula. Són els estudiants de rendes més baixes, els que més ho necessiten. La societat assumeix el gruix del cost dels estudis per a tots els estudiants, una mitjana del 80% del cost. I els estudiants paguen el 20% restant de mitjana, en un sistema en el que els estudiants de rendes més baixes paguen zero i els de rendes més altes, com a molt, paguen el 25% del cost.

El nostre sistema està entre els 10 més internacionalitzats d'Europa, entre dues potències i estats superdesenvolupats com són Holanda i Dinamarca.

I el que és més important en termes socials: la Universitat catalana ha esdevingut el gran ascensor social de la nostra societat. Cada cop són més els estudiants de famílies de rendes més baixes que accedeixen a la Universitat, i aquest accés proporciona unes oportunitats extraordinàries. Segons dades del Ministeri d'Educació, a partir de creuaments amb la base de dades de la Seguretat Social, els titulats de les universitats catalanes són, amb molta diferència (més de 15 punts) en relació a la mitjana estatal, els que més i els que més ràpidament accedeixen al mercat laboral.

Tota aquesta reflexió sobre la meva trajectòria a la Universitat i panorama actual de la universitat me l'ha provocada un fet: les eleccions a Rector de la UPF. 
Jo ja fa molts anys que estic vinculat a la UPF. Vaig començar estudiant-hi un Diploma de Postgrau en Administració Pública, després un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, i hi vaig acabar treballant.

Hi ha, en els últims temps, en el nostre sistema universitari, una certa tensió entre els qui voldrien acostar-lo al model dels "colleges", és a dir, institucions de docència, on la recerca no hi és consubstancial i on el professorat es dedica a explicar als alumnes allò que altres professors o investigadors han creat, generat, produït. I el model que ara podem gaudir, el d'universitats com a institucions plenes en docència i en recerca, en el que els estudiants tenen l'oportunitat d'estar en contacte amb els investigadors, amb els processos de creació, d'innovació, etc i poder gaudir d'aquesta connexió excepcional (docència/recerca) en primera persona, ser-ne protagonistes.

Hi ha, a les nostres universitats, una tensió immobilista que pot fer naufragar tot el que s’ha assolit. És una tensió immobilista que, malgrat investir-se de discursos progressistes, és horrorosament conservadora.

Ara hi ha eleccions a Rector a la UPF. I ara, quan escolto, quan veig, quan segueixo... en Jaume Casals hi veig reflectides totes aquestes idees d’una universitat de qualitat, ambiciosa, única... amb les que vaig somiar des que vaig començar a ser representant estudiantil a la UB.

Tots els qui heu tingut l'oportunitat de conèixer i tractar en Jaume Casals sabeu que és una persona culta, atenta i predisposada a atendre les necessitats de tots i cadascun de nosaltres. I, alhora, tots sabem que té una visió i idea sobre la Universitat i el seu paper que ens transcendeix a tots nosaltres. I aquí és on és en Jaume Casals és únic, on demostra la seva valentia, el seu coratge, la seva vàlua.

I dic això des del indubtable respecte i estima també a l'altre candidat, el professor Josep Eladi Baños. Però davant d'aquest procés electoral a la meva Universitat, a la UPF, no podia deixar d'expressar el meu suport al candidat Jaume Casals, perquè quan hi parlo, quan l'escolto, hi veig la idea i els valors del que ha de ser la nostra Universitat, del que han de ser les nostres Universitats.

Hi veig aquella idea d'una universitat pública, catalana i de qualitat que ens va convertir en activistes a molts joves universitaris dels 80’s. Hi veig aquella ànima de les paraules de JV Foix convidant-nos a que el nostre activisme universitari esdevingués activisme per una societat millor.

De vegades tenim una oportunitat extraordinària de fer un gest per una universitat i un país millors, és una papereta, és un vot, és una abraçada, és una complicitat, és un suport, és un esdevenir Universitat a partir de tot el que som i de tot al que aspirem. 

Tens tot el meu suport, Jaume, amic, còmplice i molt admirat professor i Rector Jaume Casals.

9 de març 2017

MARXA CÍVICA. 4.000 signatures. 4.000 exemples d vides afectades per l'estupidesa Colauer

Demà -avui quan ho llegiu la majoria- dijous, dia 9 de març, els veïns del Poblenou -i de tota Barcelona- estem convocats a les 18:00 a la rotonda de la Rambla del Poblenou davant el Casino l'Aliança per marxar cívicament, en comitiva, fins la seu del Districte de Sant Martí, on lliurarem les més de 4.000 signatures recollides contra la Superilla del Poblenou.

No són només 4.000 signatures. Són 4.000 testimonis de vides afectades per l'estupidesa municipal de la senyora Colau, 4.000 noms i cognoms, persones, que "sin comerlo ni beberlo", de la nit al dia, han vist empitjorar les seves vides per una decisió estúpida, arbitrària i sense cap mena de sentit de l'Ajuntament de la senyora Colau.

Vides com la del Pedro. Té gairebé 65 anys. "Me he tenido que gastar 4.000 euros en cambiar las ventanas del piso. Nos vinimos a vivir a esta calle, delante de la plaza, porque era una calle muy tranquila. Mi mujer sufre de los nervios. Hemos vivido sin problemas, hasta que de repente en una calle que no tenía autobuses derivaron 6 autobuses, la mitad nocturnos, y todo el tránsito de salida del barrio. Nuestra vida se ha convertido en un infierno. He tenido que invertir estos ahorros en intentar aislarnos un poco de todo este ruido que nos ha metido la Colau".

Vides com la de la Maria, una mare octogenària que viu amb la seva filla minusvàlida. "Vam triar, en el seu moment, el pis on vivim perquè teníem la parada d'autobus a la porta, i això per a nosaltres era molt important. Ara hem de pujar o baixar 3-4 carrers per arribar a la parada. I jo ja no la puc empènyer, m'hi deixo l'alè. Per què ens ho han fet, això? No estava bé com estava?"

Vides com les de la Carmen "lo peor de todo es que yo les voté, voté Colau, y no me puedo creer que todo lo que estén haciendo sean estas gilipolleces. No les voy a votar nunca más. Votaré al que más daño les pueda hacer. No hay derecho. Mira, mi hermana se compró un piso en la calle Balmes, ya sabía lo que se daba. Pero yo me vine a esta calle por tranquila y ahora es peor que la calle Aragó".

Vides com les del Ramon, que viu a l'interior de la Superilla. "Aquí hi ha molta gent que no obre la boca, però el cert és que som molts els veïns que tenim por, de la manera com han quedat els nostres carrers". El Ramon té una filla adolescent. "Abans l'esperàvem que tornés a casa només amb la impaciència pròpia dels pares, però ara tot és diferent. Hi ha taxis que no volen entrar a la Superilla. I li hem prohibit a la nostra filla que s'endinsi a peu pels carrers desèrtics sempre, però més de nit, de la Superilla. De manera que quan arriba al perímetre de la Superilla ens truca i o la seva mare, o jo, o tots dos, la baixem a buscar. Sí, tenim por".

Vides com les del Sergi. Va muntar un taller. Hi va invertir tot el que tenia. "M'ha baixat la facturació més d'un 50% en relació al mateix mes de l'any passat, abans de la Superilla. Aguanto perquè tot el que tinc és aquest taller. Però no tinc gens clar el meu futur. M'estan abocant a la ruïna".


Vides com l'Antonio. "Hay que joderse mucho con lo que nos está pasando. Mira, yo cogía cada mañana mi scooter y me plantaba en 15 minutos en el trabajo. Ahora tardo una media de 30 minutos. Muchos días opto por bajar a coger la Ronda, y me la juego circulando entre los coches del tránsito denso o parado de las primeras horas de la mañana. Los pro-illa me han dicho de todo por protestar por esos 15 minutos por trayecto que cada día invierto de más en ir y volver del trabajo, como si fuera un comodón. Yo me pregunto, porque de repente la señora Colau me roba dos horas y media a la semana de mi tiempo, que son 10 horas al mes. O sea, que los caprichos de la señora Colau a mi me implican que me haya expropiado una jornada laboral mensual. A mi nadie me ha compensado por este medio mes anual de mi vida, de mi tiempo, que me ha robado la señora Colau y sus gilipolleces".


El Toni ha anat a més de 20 convocatòries municipals que la propaganda oficial deia eren per "donar veu als veïns, obrir processos participatius per millorar la Superilla, etc.". "Quina gran mentida! Quina gran presa de pèl! No han volgut escoltar mai els veïns, no han volgut assumir res de les crítiques que els hi plantejàvem els veïns, no han volgut fer res davant les afectacions que els hi denunciàvem. Ha estat una presa de pèl monumental. No hem sabut mai qui prenia decisions, com es prenien, quan es prenien. Això sí, han inundat de propaganda manipuladora tot el barri, amb opuscles municipals carregats de mentides"

La Nuri té una botiga en la zona coneguda com a "perimetral" de la Superilla. Ella no està directament afectada, però ja va veure que aquest invent de la Superilla no funcionava. Per això quan uns veïns agrupats en una Plataforma d'afectats li van demanar de posar un cartell crític a la seva botiga, va dir que sí. "el vaig haver de treure. Va venir una senyora dient que em faria la vida impossible, que em denunciaria a tot el barri per no sé quines barbaritats que jo no havia fet, que demanaria a l'Ajuntament que m'obrissin inspeccions, etc. Una clienta em va dir que aquesta de fa poc treballa a l'Ajuntament, de manera que, i em sap greu, no vaig voler crear-me problemes, i vaig treure el cartell".

En XXX és un jove colauer del barri. Veu els opositors a la Superilla com uns autèntics dimonis, uns veïns menyspreables, que no mereixen cap mena de respecte, partidaris del fum, la contaminació i trumpistes. Per això es dedica sistemàticament a arrencar tots els cartells que penja la gent de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. Li han fet ja un parell de fotos en plena acció. Però a ell li és igual. Li han deixat davant del portal de ca seu alguns cartells que amb tanta ràbia ell es dedica sistemàticament a arrencar i llençar a les papereres, a veure si es donava per "al·ludit", però a ell li és igual. La gent de la Plataforma s'ha plantejat més d'un cop denunciar-lo. Però no volen enverinar com ho han fet els colauers la convivència al barri, que fins i tot han arribat al punt d'editar cartells falsos de la Plataforma d'Afectats, amb falses convocatòries i falsos argumentaris.

Demà lliurarem al Districte les més de 4.000 signatures recollides aquestes últimes setmanes entre els veïns del barri. Són 4.000 testimonis d'entre els milers de vides afectades per l'estupidesa municipal. Són 4.000 veus que l'Ajuntament de la senyora Colau ha volgut silenciar amb mentides i manipulació. Són 4.000 veïns que es neguen a ser tractats com a veïns de segona en aquesta ciutat. Són 4.000 actes cívics que volen preservar la convivència al barri, davant la miserable actitud de menyspreu i insult a qualsevol dissidència amb la que han reaccionat els colauers i els seus "agents" al barri, sense importar-los-hi el més mínim tensionar com ho han fet la convivència entre veïns, amenaçar, etc.


Animeu-vos a venir! Animeu-vos a participar en la nostra marxa cívica! Preneu consciència que el que ens està passant al Poblenou us pot passar a qualsevol de vosaltres, veïns de Barcelona, el dia menys pensat, amb traïdoria, sense previ avís, sense cap explicació, sense cap justificació.

28 de febr. 2017

De Lora del Río a la sala del Suprem on ens han jutjat amb Francesc Homs

Dilluns dia 27 de febrer del 2017 va començar el judici al Tribunal Suprem contra Francesc Homs, acusat d'haver posat les urnes el 9N perquè la gent pogués votar.

L'Estat Espanyol ha sumat així una altra vergonya política que l'assenyala com el que és, un estat podrit, un estat amb fòbia a la democràcia, un estat que només coneix una manera d'abordar les diferències: amb violència, amb imposició, amb repressió. La negació de l'altre, si convé via la seva eliminació, el seu silenciament, por lo civil o por lo penal, amb els tradicionals i periòdics cops d'estat, omplir les presons de "dissidents", bombardejar ciutats com Barcelona, afusellar o condemnar a l'exili.

L'Estat espanyol, aquest estat podrit fins l'últim dels seus ressorts de poder i fins el més profund de la seva ànima, ha evolucionat una miqueeeeta, això no ho podem negar. Fins ara, en aquest procés, no ha afusellat ningú, i tot es "limita" -per ara- a perseguir penalment els dissidents per desposseir-los de tots els seus drets polítics i a conspirar amb proves falses fabricades des de les clavegueres de l'estat.

Les seves armes, fins ara, són per una banda la infanteria mediàtica de tots els mitjans de comunicació de l'Estat, que són tots (excepte un parell de voluntariosos digitals resistents i lliures), perquè els controla tots (i als que no controla directament, com TV3, ja tenen prou quintacolumnistes i personatges totalment sectaris als serveis informatius com per actuar fent el joc a les clavegueres d'aquest estat podrit sense el més mínim pudor ni vergonya professional) i per una altra banda posar tot l'aparell judicial, des del Tribunal Constitucional fins l'últim fiscal i jutge, al servei de la seva putrefacció.

Dilluns hauria volgut ser a Madrid, donant suport al meu amic Quico Homs, a qui vaig conèixer, ja fa moooolts anys, en l'època universitària, a la FNEC. Jo no he estat mai de Convergència, però sempre he estat militant en la causa de la llibertat de Catalunya. I això ha estat prou perquè al llarg dels anys la meva amistat i admiració pel Quico hagi crescut.

Però el passat cap de setmana, i fins dilluns (inclòs) amb la meva mare, els meus germans, cunyada i nebots teníem programat des de fa molt temps un viatge al lloc on per a mi va començar tot, on vaig començar a fer les meves primeres passes, on vaig començar a parlar, on vaig tenir els primers amiguets amb els que compartia aprendre a jugar, etc.

Tres dies de retorn al C/Guadalquivir, de Lora del Río, província de Sevilla.

Els meus pares vivien a Lora perquè hi treballava mon pare quan es van casar, però cap dels dos era de Lora (mon pare -ACS- murcià i ma mare de la Terra Alta). I des que vam deixar Lora, després d'aquells meus primers anys, que no hi havíem tornat. I això era una assignatura familiar pendent. Per això fa ja temps ens vam conjurar tots a trobar unes dates per fer aquest viatge familiar, les havíem trobat i ho havíem organitzat tot. Volíem compartir amb la nostra mare aquesta mena de retorn sobre les pròpies passes, les que va fer amb el meu pare. I aquestes passes, que són també les meves, ens han portat fins aquest modest bloc de pisos d'un modest barri treballador als afores de Lora del Río de la foto que m'hi vaig fer diumenge i que il·lustra aquest escrit.

Només aquest compromís amb la meva mare i amb el que tota la família volíem viure junts em va impedir ser dilluns al costat d'en Quico Homs. Perquè sí, dilluns aquell nen que creixia pels carrers de Lora del Río hauria volgut ser al costat d'en Francesc Homs.


Fa unes setmanes van jutjar el MHP Àrtur Mas, na Joana Ortega i na Irene Rigau. I aquesta setmana en Quico Homs. Aviat ho faran amb la MH Presidenta del Parlament Carme Forcadell i amb la resta de membres de la Mesa del Parlament. També ho faran amb diversos alcaldes i regidors del nostre país.

I tot i que jutgen persones concretes, ens estan jutjant a tots, estan jutjant que ens atrevim a pensar en llibertat, estan jutjant que ens plantegem viure en llibertat. Estan jutjant aquestes persones concretes per, a través del seu càstig, criminalitzar la democràcia, que és l'única eina que tenim per fer realitat la nostra voluntat, que és l'única manera com podem i volem tenir veu.

Per això aquesta setmana tots érem Quico Homs i ens jutjaven a tots.

Però jutjaven també un "nosaltres" que hem construït a partir de la voluntat de ser i de compartir un futur, pel damunt de la nostra diversitat, d'orígens, social, ideològica, etc.


Davant el Suprem i dins la sala del Suprem on jutjaven Quico Homs es concentrava aquesta doble dimensió que, combinada, és la nostra gran -i única- força: sentir-nos un sol poble pel damunt de la diversitat d'orígens, i fer-nos veu com a poble en la democràcia, en la democràcia jutjada i criminalitzada en les persones d'Homs, Mas, Rigau, Ortega, etc.

El seu objectiu és destruir la nostra unitat com a poble, perquè així ens neguen el nostre "ser" i negar-nos la democràcia perquè així ofeguen la nostra veu.

Però no ho permetrem. SOM! I HI SEREM!

DONEC PERFICIAM

13 de febr. 2017

Federalisme i federalistes a Catalunya: mite o realitat?

Existeix el federalisme? Existeixen els federalistes? Són un mite o són una realitat? Si són una realitat... qui són? Com són? Què compartim amb ells? Per què ens pot interessar, com a independentistes, aprofundir en aquesta realitat?

Entenc que hi ha dues coses diferents:
- el federalisme com a concreció d'una proposta política identificable, tangible, mesurable, valorable
- els federalistes com a ubicació ideològica d'una part de la nostra societat

Per a mi el federalisme, com a expressió ordenada d'una idea i projecte polític no existeix. És un mite. No hi ha cap prova, no hi ha cap rastre de l'existència certa, en els nostres dies, a Catalunya, d'aquesta formulació política. I aquí ho deixo, aquest no és el tema de l'article d'avui.

Però en canvi quan estudiem a fons i al llarg dels anys la realitat demoscòpica que ens projecten les enquestes hem de concloure que els que sí existeixen són els federalistes. Els federalistes són una realitat.

Per què si el federalisme és un mite, els federalistes són una realitat?

El Centre d'Estudis d'Opinió, en el seu Baròmetre d'Opinió Política, planteja des de fa molts anys, en el capítol de les relacions Catalunya-Espanya, una mateixa pregunta, amb una resposta múltiple tancada:

Creu que Catalunya hauria de ser:
- Una regió d'Espanya
- Una Comunitat Autònoma d'Espanya
- Un Estat dins una Espanya Federal
- Un Estat independent


No hi ha cap causa-efecte, cap cadena de fets i propostes que puguin fer identificable un projecte polític federalista, però 1/4 part de la societat catalana, de manera sistemàtica al llarg dels anys, es posiciona com que allò que voldria per a Catalunya és que fos un Estat dins una Espanya federal.

1/4 part són molts. Moltíssims. Oscil·la entre el 27% i el 22% dels enquestats, i es disputa la segona posició, amb un nombre de partidaris similar, amb els que volen que Catalunya segueixi sent una Comunitat Autònoma d'Espanya. De fa anys en aquesta resposta múltiple els partidaris que Catalunya sigui un Estat independent són els majoritaris, el 40% de la societat. L'unionisme més ranci, que fins i tot nega l'autonomia associada a ser Comunitat Autònoma, es refugia en l'opció "una regió d'Espanya", i són entre el 4% i el 5% de la nostra societat. Són dades molt estables en el temps.

Des d'un punt de vista independentista té molt sentit, per tant, interrogar-se al voltant d'aquesta realitat, de l'existència dels "federalistes".

Hi ha tres grans identificacions majoritàries en aquest col·lectiu que són les que d'alguna manera ens poden aproximar a com són, què pensen, què volen, què temen, què comparteixen amb els independentistes, què no, etc:

- la seva valoració del nivell d'autonomia assolit per Catalunya
- el seu posicionament en un hipotètic referèndum d'independència
- la seva autodefinició en termes identitaris

La immensa majoria dels qui s'ubiquen en el federalisme, un 70%, creuen que Catalunya té un nivell d'autonomia insuficient.

Aquesta dada -vet aquí també la seva importància- implica un diagnòstic compartit amb els independentistes. Tots dos pensem que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia.

La diferència és la "solució" política a aquesta insatisfacció. Els independentistes la volem resoldre via ser un Estat independent i els federalistes via ser un Estat dins una Espanya federal.

A la vista d'això la pregunta inevitable és, i en el cas d'un referèndum per la independència, és a dir, davant una pregunta de resposta dicotòmica (Sí/No), què farien els "federalistes"? Doncs bé, aquí, de mitjana, tenim que únicament un 20% dels "federalistes" votarien Sí a la independència, mentre un 72% votarien en contra.

Què és el que porta que un col·lectiu, amb el que els independentistes compartim diagnòstic (el nivell d'autonomia de Catalunya és insuficient), tinguem solucions tan diferents?
Molts em direu pesat, però jo sempre acudeixo al que és el factor clau per estar en el Sí o en el No a la independència: la percepció que es tingui que el nostre nivell de vida serà millor, igual o pitjor que ara. I no falla, i aquí tampoc no ens falla: mentre que entre els qui volen que Catalunya sigui un Estat independent el 80% creuen que el nivell de vida milloraria amb la independència, entre els federalistes només un 26% creuen que milloraria, mentre que un 22% creuen seguiria igual que ara i un 37% que empitjoraria.

I és que aquesta és una de les grans claus de tot plegat. La percepció sobre el nivell de vida amb la independència. I quan dic que fa més d'un any que hem deixat de fer independentisme em refereixo a això, a que hem deixat d'explicar els beneficis de la independència i portem, des del 28S, atrapats en debats absolutament estèrils, improductius o fins i tot lesius per als nostres interessos com a independentistes.

Se'n recordeu d'aquells temps quan l'independentisme creixia a partir dels informes del Col·lectiu Wilson, dels treballs sobre infraestructures d'acadèmics com en Ramon Tremosa o en Germà Bel, de l'explicació pedagògica del que és l'espoli fiscal, de per què les pensions estaran més garantides en un estat independent que en una Espanya que devora tots els seus recursos i estalvis, etc etc etc ????

Quan deixes de tenir en el centre del discurs que patim anualment un espoli del 8% del nostre PIB, que implica al voltant de 16.000 milions d'euros que paguem amb els nostres impostos i que es queda l'estat espanyol, que no només no ens els retorna, sinó que els fagocita i gestiona amb un indissimulat interès en lesionar els interessos de Catalunya, i tot el debat se centra en si encara saquegem tributàriament més les nostres classes mitjanes a major glòria de la tresoreria del sr. Montoro... quan tot això passa és quan deixem de fer independentisme.

A això cal afegir-hi que hi ha, a més, una visió massa simplista sobre qui són "els federalistes", és a dir, sobre com són ideològicament o ubicats en funció del seu vot. 
 Tothom pensa que els qui volen ser un Estat dins una Espanya federal són els votants del PSC i CSQEP. I sí, d'alguna manera és cert: per als votants de CSQEP aquesta solució és la majoritària davant les altres possibles, i a nivell de PSC la segona. Però aquesta podríem dir "autoubicació" en aquestes dues forces polítiques ens amaga una realitat molt més diversa, i quan hi gratem, ens pot portar a alguna sorpresa, com p.ex. que és la segona opció preferida dels votants de C's, i que si projectem el seu percentatge sobre el total de vots que van tenir el 27S veiem que tenen, més o menys, la mateixa força, volum, que els de CSQEP. 
 
I igual passa amb el % de votants de Junts pel Sí que en resposta múltiple opten per un Estat dins una Espanya federal, que acaben sent el mateix volum o superior que els de CSQEP.

Les costures del que implica fer creïble que en una Catalunya independent el nivell de vida seria millor no són tan elàstiques com alguns pensen. Tot el que impliqui estirar-les ideològicament cap a una banda, per satisfer una hipotètica bossa de vots, ens pot fer perdre, automàticament, un altra bossa de similar o superior.

Independència i identitats compartides
El tercer gran element que explica com són els nostres "federalistes" és un altre clàssic del que vinc defensant des de sempre: la independència de Catalunya és només possible assumint i projectant la nostra realitat del nostre sentiment d'identitats compartides. I del seu extraordinari potencial de futur.

Entre els federalistes, un 86% es defineixen, en termes d'identitat nacional, des d'una identitat compartida: tan català com espanyol, més català que espanyol o més espanyol que català. Sí, un 86%, ho heu llegit bé.

Aquesta autodefinició identitària en termes d'identitat compartida no és exclusiva dels federalistes. Més d'un 40% dels independentistes s'expressen també en idèntics termes d'identitat compartida.

La identitat compartida, i tot el que implica (llengua, cultura, origen, etc.) és per tant, un tema clau si volem assolir la independència. Un tema que cal gestionar molt lluny dels Koiné i companyia, i molt aprop de la plena assumpció de la nostra realitat d'orígens, lingüística, cultural, per a potenciar-la com un dels grans bagatges del nou estat català.

Fixem-nos en la següent seqüència sobre allò que defineix com són els nostres federalistes: un 70% consideren tenim un nivell insuficient d'autonomia, un 72% votarien en contra de la independència i un 86% tenen un sentiment d'identitat compartida.

No podríem aproximar-nos a la realitat d'aquest col·lectiu també des del punt de vista que potser la independència els està provocant algun tipus de temor en relació a aquest sentiment d'identitat compartida que expressen?
Jo crec que sí. Jo crec que tan important o més com convèncer a aquest 37% de federalistes que creuen que en una Catalunya independent empitjoraria el nostre nivell de vida hi hem de situar gestionar amb convenciment que el nou estat català no només serà plenament respectuós amb totes les implicacions que es deriven de les nostres identitats compartides, sinó que aquesta realitat és l'ànima del nostre ser i un potencial de futur extraordinari.

10 de febr. 2017

MUSIC FOR THE MASSES (comportament polític joves 18-24 anys)

Dilluns passat, dilluns 6F hi va haver una concentració espectacular de persones per donar suport als encausats pel 9N. Unes 45.000 persones es van aplegar al voltant del TSJC un dilluns feiner d'hivern, fred i ventós.

L'èxit de mobilització fou evident. Tanmateix, molta gent es preguntà "on són els joves?". El cert és que per a una mobilització tan massiva com aquella el que més sorprenia era l'absència de gent jove. "On són els universitaris" deien altres, entenent que hi havia poquíssima gent del que podem considerar franja universitària/jove dels 18 als 24 anys.

Això és així.

Després del 27S l'ANC ens va demanar -a mi i a uns altres companys professors d'universitat- si podíem ajudar a identificar jaciments de vot a favor del Sí. Vam estar-hi treballant molts mesos. Entre les conclusions a les que vam arribar a partir d'un exhaustiu estudi de dades demoscòpiques i de resultats electorals és que aquest col·lectiu "jove", d'entre 18 i 24 anys presentava un comportament polític davant la independència atípic, sobre el que calia aprofundir.

En què ens vam basar aleshores per fer aquesta anàlisi que ara d'una manera visualment tan perceptible s'ha posat de manifest amb la mobilització del 6F?


Detectàvem uns trets diferencials molt singulars en relació a la resta de franges d'edat amb les que analitzàvem el comportament social:
  •  la seva abstenció política triplicava la de la resta de franges d'edat. Es declaraven abstencionistes en un 27,5%, mentre en la resta de franges d'edat l'abstencionisme declarat era del 10,75%
  •  un 89% d'aquest col·lectiu "jove" ha nascut a Catalunya, dada que contrasta amb per exemple la del col·lectiu de majors de 64 anys, entre els quals només un 49% ha nascut a Catalunya
  • el lloc de naixement, com ja s'ha estudiat abastament, és un factor molt predictiu del posicionament davant la independència. Globalment analitzat, entre els nascuts a Catalunya el suport a la independència és clarament majoritari, mentre entre els nascuts fora de Catalunya el No a la independència és el posicionament majoritari. Des d'aquest punt de vista el col·lectiu jove presentava un altre tret diferencial molt clar: el suport a la independència és 10 punts superior al que es dona entre la població major de 64 anys, però és que entre el col·lectiu jove els nascuts a Catalunya són 40 punts més que els nascuts a Catalunya de la franja d'edat +64 anys.
Una altra manera amb la que ens vam aproximar a la singularitat del comportament polític del col·lectiu jove fou a partir de la singularitat del seu sentiment d'identitat. 
En una escala de 0 a 10, on el 0 seria únicament espanyol i el 10 únicament català, un 40% dels joves 18-24 anys se situaven en el 5, i un 65% responien amb una identificació identitària compartida catalana/espanyola, en l'escala igual espanyol que català, més espanyol que català, més català que espanyol. Són, clarament, el col·lectiu que presenta un major sentiment d'identitat compartida malgrat la seva homogeneïtat pel que fa al lloc de neixement, escolarització, etc.

Dada que, d'altra banda, destrueix per si sola tota la manipulació unionista en relació al paper de conformació identitària de la nostra escola. És mentida, i les dades aquestes posen de manifest la repugnant acusació unionista envers la nostra escola i els nostres mestres.

Finalment, en termes de projecció política de Catalunya, entesa com un subjecte polític, el col·lectiu jove 18-24 anys també presentava unes singularitats molt acusades.
  • D'entre totes les franges d'edat, aquests joves són els que en un major percentatge creuen que ja hem assolit un nivell suficient d'autonomia (un 28% així ho manifesten).
  • Són també la franja d'edat que més es posicionen volen seguir sent una "comunitat autònoma", amb un 34%, en la pregunta multiopció que contempla ser una regió d'Espanya, una Comunitat Autònoma, un Estat dins uns Espanya Federal o un Estat independent. En consonància amb aquest "conformisme" majoritari (34%) amb voler seguir sent una comunitat autònoma, són la franja d'edat on la cosa "federalista" (un estat dins una espanya federal) és més baix: només un 14%.
  • I la dada que acaba de configurar la singularitat del comportament polític de la franja d'edat dels joves entre 18 i 24 anys és la que ho fa tot més difícil d'entendre: són la franja d'edat amb menys por a la independència. Fins ara sempre hem pogut observar com un dels factors que "frenen" qualsevol opció de donar suport a la independència és la por al que pot passar, la incertesa sobre el que implicarà, tant en relació a la UE, a l'evolució econòmica, les pensions, etc, en definitiva sobre el nivell de vida amb la independència. Doncs bé, aquest col·lectiu d'entre 18-24 anys és el que percentualment menys gent creu que el nostre nivell de vida amb la independència empitjoraria: només ho pensa un 25,5%, el percentatge més baix de totes les franges d'edat.
Així doncs, ens trobem davant un col·lectiu que la pràctica totalitat ha nascut a Catalunya i ha estat educat en el model escolar català, però és el col·lectiu que presenta un major percentatge d'identitat compartida. I són, alhora, els menys vulnerables a les campanyes de la por, són els que menys pensen que amb la indy podria empitjorar el nostre nivell de vida, però tanmateix són els més "complaents" amb l'estatus quo actual, ja sigui perquè són la franja d'edat que més creu hem assolit un nivell suficient d'autonomia com perquè són la franja d'edat que més vol seguir sent una Comunitat Autònoma.

El que va passar el 6F, de l'escassa presència jove, no ha estat una sorpresa per a cap dels que fa temps estem estudiant el comportament social davant la independència. Dit això, sí que segueix sent una sorpresa per als que més ho hem estudiat i compartit, que amb tants anys que fa que estem avisant, no s'hagin fet accions específiques, campanyes singulars, per tal de fer possible visualitzar entre aquesta franja d'edat tots els elements positius que sabem comporta la independència davant l'alternativa de seguir com fins ara.

Pensem-hi, treballem totes les dades que calgui -encara-, però, sobretot, actuem amb intel·ligència per visualitzar la independència com l'opció de futur entre els diferents col·lectius que, com aquests joves entre 18-24 anys, encara no ho veuen així majoritàriament. Cal ser intel·ligents amb les campanyes. Cal identificar correctament els públics als que ens volem adreçar, els missatges que els volem fer arribar i els mitjans a través dels quals els hi volem fer arribar. 

MUSIC FOR THE MASSES
DONEC PERFICIAM

7 de febr. 2017

Al voltant de tot el molt que va del 9N 2014 al 6F 2017


Han estat poc més de dos anys. Però ens sembla una eternitat. Han estat poc més de dos anys, en els que s'ha avançat de manera determinant cap a la independència, en els que han passat moltíssimes coses, però també 2 anys en els que per a alguns, cada cop més minoritaris, tot (en ells) segueix igual.

1. Comencem pel final, per on som ara mateix, pel 6F
Són quarts de vuit del matí d'un dilluns feiner, fred i ventós. Els qui el 9N eren el President de la Generalitat, la seva vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament, el MHP Artur Mas i les HC Joana Ortega i Irene Rigau són, altre cop, dins del Palau de la Generalitat. Han estat rebuts per l'actual President, el MHP Puigdemont, tot el Govern de la Generalitat, format per integrants de la força política Junts pel Sí, que ha sumat l'antiga CDC, ERC, els hereus d'Unió i molts independents de tot signe. També hi ha els diputats de Junts pel Sí, personalitats diverses... i més de 500 alcaldes.

A les 08:15 inicien la marxa, solemne, pels carrers de la ciutat vella de Barcelona cap al TSJC, al Passeig Lluís Companys. Mas, Ortega i Rigau seuen a la banqueta dels acusats per posar les urnes el 9N, ara fa poc més de dos anys.

Més de 45.000 persones omplen els carrers al llarg del seu recorregut. Han estat convocats per l'ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil, que són les que continuen mantenint la tensió mobilitzadora del país, la que va donar origen al procés com ara l'entenem, a partir de la mani de l'Onze del 2012.

No ha passat res i ha passat molt, des d'aquell Onze del 2012. L'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, camina, aquest matí fred del 6F del 2017, al costat dels presidents Mas i Puigdemont, però ho fa en qualitat de Presidenta del Parlament. Ella també ha anat a les llistes de Junts pel Sí les eleccions del 27S. I ella també està imputada dins la ferotge campanya de persecució judicial del sobiranisme iniciada pel Govern espanyol. La Presidenta del Parlament i de fet tota la Mesa, s'enfronten a un procés penal per haver permès un debat al Parlament.

Darrere del President Mas s'hi distingeix Francesc Homs, aleshores (el 9N) conseller de Presidència. Avui és diputat al Congrés espanyol, i també està processat pel Tribunal Suprem. El congrés va tramitar el seu suplicatori a velocitat de vertigen i en secret, per tal que també s'assegués al banc dels acusats pel 9N.

L'última setmana de gener, davant la ferma voluntat del Govern català de convocar un referèndum per la independència, vinculant, aquest 2017, el Govern espanyol va respondre de l'única manera que sap: amenaçant, prohibint. "Precintarem les urnes", clamen. Encara ressonen les paraules de Rajoy, mesos abans del 9N dient que no hi hauria urnes. I com en un altre eco del 9N, aquesta setmana prèvia del 6F amenacen amb intervenir la conselleria d'Ensenyament per no poder votar a les escoles.

La criminalització de l'independentisme promoguda pel Gobierno de España des del 9N abasta ja més de 400 electes catalans investigats i/o imputats.

Quan la comitiva que encapçalen les imputats pel 9N i el Govern arriba a les portes del palau de justícia on té la seu el TSJC són les nou tocades. La multitud crida "no esteu sols, no esteu sols" i "in, inde, independència". Mas, Ortega i Rigau finalment s'asseuen al banc dels acusats d'aquest judici-farsa. Tothom sap que la sentència està escrita abans de l'inici. I el tribunal ni tan sols s'ha preocupat de mantenir una aparença de neutralitat: ha rebutjat testimonis clau de la defensa, assetja permanentment els acusats, i ajuda i permet tot a la fiscalia i l'acusació particular. El CGPJ, en un gest de clares connotacions colonialistes, ja s'ha preocupat a més de deixar entrar a la sala només qui ells han volgut, per més que no tinguessin cap relació directa ni amb els acusats ni amb les acusacions.

És dilluns dia 6 de febrer del 2017. Un dilluns fred i ventós. Com en una metàfora escrita pel destí, la ventada s'emporta la bandera espanyola que presideix la seu del TSJC, i la deixa penjant d'un petit fil. Acabem d'iniciar el tram final del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Un tram final que en els propers mesos ens ha de portar a l'aprovació de les lleis de transició nacional, que permetin un marc legal propi per celebrar un referèndum vinculant per la independència durant la segona quinzena de setembre.

Però en aquest tram final encara han de passar moltes coses, en una seqüència de fets absolutament taquicàrdica, de manera que en qualsevol moment els esdeveniments es poden precipitar, al marge de la planificació anunciada pel govern.

En aquests mesos, la successió de judicis contra els responsables del procés pot col·lapsar democràticament l'Estat i pot provocar un fet que esdevindrà un "acte de sobirania" que ens convertirà, de facto, en un país independent, i llavors es precipitarà el xoc amb l'estat per la capacitat d'exercir la sobirania a Catalunya. Si és el Govern de la Generalitat, el Parlament i la gent que aconseguim que la sobirania sigui la nostra, haurem guanyat. Si l'Estat imposa uns mecanismes coercitius i repressius tals que vinclen la resistència catalana, i imposen la seva sobirania, hauran guanyat ells. I tot això ho viurem i ho lluitarem els propers mesos.

Ja ho vaig escriure. Crec que l'acte de sobirania del que parlo és molt fàcil estigui vinculat al procés contra la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell. Si el procés penal la inhabilita, però segueix exercint les seves funcions de Presidenta del parlament, s'haurà produït aquest acte de sobirania que ho desencadeni tot.

2. Salt en el temps al 9N 2014
El 9N tots els recordem com un dia històric, dels més intensos, irrepetibles i màgics que tots els que hi vàrem participar podem recordar. Un dia de gran importància per a Catalunya i per a la causa de la seva llibertat. I el major acte de desobediència que mai hem fet i que probablement mai s'hagi fet a Europa.

Però la festa no és mai completa. En una aliança tàcita que ja és històrica (simplement pel fet que es repeteix sempre), tant des de l'estat espanyol com des dels sectors més estupendistes a Catalunya, es va intentar devaluar a qualsevol preu el que fou el 9N.

L'intent de ridiculitzar-lo de l'unionisme ràpidament va xocar amb la realitat i l'impacte que va tenir el 9N, de manera que es van passar a la seva via preferida, la repressiva.

Pel que fa als nostres estupendistes, que ara amb motiu del judici del 9N han tingut la barra de seguir intoxicant, convé repassar una miqueta, sense acritud, la cadena de fets d'aquell 9N, com hi arribem.

Perquè el 9N és un èxit brutal, però s'hi arriba de manera "tempestuosa". La darrera reunió que es convoca dels partits que han començat donant-hi suport és després de l'estiu 2014, al Palau de Pedralbes. I va anar fatal. Tan malament que el 9N va estar a punt de saltar pels aires. ERC s'ha aixecat de la taula i ICV-EUA l'abandona i deixa de donar-hi suport. El 9N se salva només perquè hi ha dues persones admirables que creuen en el que s'està fent i que avantposen la confiança en el fer a la desconfiança destructiva: són el President Artur Mas i David Fernández. Com que aleshores ja ho vaig escriure, ara no em fa cap recança tornar-hi: és el compromís i la gran alçada de mires, visió estratègica i capacitat política de David Fernández el que salva i permet el 9N. Si s'arriba a aixecar de la taula en David no hi hauria hagut cap 9N.

David Fernández és, alhora, el millor i el pitjor que li ha passat a la CUP. El millor perquè sense cap mena de dubte ha estat un dels més brillants diputats que hi ha hagut al Parlament de Catalunya. I el pitjor perquè ho va fer tan bé que es va guanyar la confiança, respecte i vot de moltíssima gent... que va anar a una CUP en la que ja no hi era David Fernández i que apareixia controlada pels seus elements més extrems i sectaris, com s'ha vist en aquest any i pico que portem de legislatura.

En el que és un dels misteris més grans d'aquesta etapa política a Catalunya, ERC havia perdut la confiança en el President Mas, i tot el que proposava ho veien com una traïció, com una reculada, com sospitós. I això va estar a punt d'engegar-ho tot a la merda. Per sort aquesta sembla ara una etapa mínimament superada. Sense haver-la superat no estaríem on estem. Aquesta és una de les grans diferències entre la situació del 9N i la del 6F. Tot i que encara queden alguns "cadàvers" a l'armari...

L'altra gran diferència amb el 9N és que ja no hi són ni se'ls espera ni a Unió ni a aquella ICV-EUA. I per més que els Comuns segueixen actuant com els grans hereus de "la puta i la ramoneta" convergent, ja no tenen cap capacitat d'intoxicar el procés i d'arrencar, per allò de sumar el màxim, compromisos que desvirtuessin el que fèiem, com va ser la pregunta del 9N.

En el capítol de semblances dels dos moments ens trobem els il·luminats. S'havia de ser i s'ha de ser un total il·luminat per menystenir o voler minimitzar el potencial repressiu de l'Estat. Un dels grans èxits del 9N fou la capacitat de sortejar la repressió estatal, els seus intents d'impedir que es pogués fer. Aquests il·luminats, aquests estupendistes també ignoren, no volen veure, la realitat del país que som. A aquell 9N s'hi arriba com s'hi arriba, també amb moltes decepcions, com els clamorosos silencis de moltíssims ajuntaments, de tot el ventall polític i de partits implicats, i quan dic tots vull dir tots, quan van ser requerits a formar part de l'estructura organitzativa de la consulta. Aquest posar-se de perfil en el moment clau, que si es fes pública la llista avergonyiria més d'un i de dos, és el que va motivar el Govern a "tirar" de l'estructura d'escoles i instituts per poder fer el 9N. Per això ahir qui seu a la banqueta d'acusats és la consellera Rigau, i no alcaldes.

I també s'ha de ser molt miserable per fer veure que no passava res entre el funcionariat ni se'ls feia incórrer en cap risc, quan sí passava i planava sobre ells una amenaça. Per això fou tan admirable la logística de voluntaris i d'intendència (ordinadors, programari, paperetes) que es va muntar per no posar en risc als funcionaris. Per això a la banqueta d'acusats hi ha na Joana Ortega i hi haurà en Quico Homs, i no hi haurà cap funcionari, cap treballador públic.

Però tot això als estupendistes se'ls hi en fot, els hi és igual. Ells, la majoria dels quals no podrien ni omplir una sola línia del seu CV amb serveis a la Pàtria, ho saben tot i ho menyspreen tot i a tothom. Això sí, no els vagis a buscar per a res, que no els trobaràs.

3, Lliçons del 9N que s'han assumit per al referèndum 2017
Tot en el 9N va ser per a mi perfecte? No. Com a 9N va ser extraordinari. Però al meu entendre, i així ho vaig escriure, va faltar assumir amb més claredat el resultat. No només havíem de reivindicar el 9N, sinó el seu resultat. I això al meu entendre no es va fer prou.

Vol dir això convertir-lo en vinculant? No. Això ja se sabia que no ho era. Però sí que tenia, el resultat, un enorme valor.

Mas, en una decisió al meu entendre molt encertada sí que va fer una cosa que ja estava molt parlada:  Hem pogut fer el 9N, i ara, amb aquest bagatge a l'esquena, hem de rematar la jugada, amb unes eleccions plebiscitàries.

I així ho va proposar en una conferència a finals del mes de novembre del 2014. Unes eleccions d'aquest tipus eren estríctament instrumentals. Es tractava d'aprofitar la legalitat d'unes eleccions autonòmiques per fer un plantejament en termes de Sí/No a la independència, no d'eleccions partidistes autonòmiques habituals.

La jugada era mestra. I aprofitant l'onada triomfadora, el monumental impacte del 9N, configurar una candidatura excepcional pel Sí que permetés, si guanyava clarament, proclamar la independència.

Però ERC seguia atrapada en les desconfiances. I es van perdre uns mesos providencials, determinants, fins que no es va assolir, l'estiu del 2015, un acord que va permetre fer les eleccions del 27S.

Menteixen, per tant, els qui lleven valor al 9N, el va tenir i enorme. I menteixen també, per omissió, quan no reconeixen que el pla "9N i immediatament eleccions plebiscitàries" no es va poder executar, i d'aquest mal n'han derivat molts altres dels que ara patim. Perquè al 27S s'hi va arribar després de mesos de desgast horrorós de l'independentisme. Vam deixar esmicolar aquell tresor, vam deixar esmunyir entre els nostres dits tot el valor i potencial polític del 9N. I aquest va ser el gran problema, no el que fou ni com es feu el 9N.

Després del 9N i del 27S el referèndum, ara, es planteja en uns termes definitius: serà transparent quines conseqüències tindrà el resultat. Seran transparents les regles de joc i tothom sabrà què passarà si s'assoleixen els resultats: que es proclamarà la independència i que entrarà en vigor el nou marc legal que farà possible la transició nacional per convertir-nos en un estat independent.

Tornem al de sempre: res d'això ni serà fàcil ni ens ho regalaran. Tot el contrari, ens ho posaran molt i molt difícil. I com que l'Estat espanyol és perfectament conscient que estem davant el moviment definitiu per fer la independència, crec que hi abocarà tot el seu potencial repressiu, que és molt. Només els il·luminats i estupendistes poden minimitzar aquest fet i les conseqüències que pot tenir.

Això vol dir que, sobretot, el que ens cal des d'avui fins el moment definitiu és molta intel·ligència, actuar amb tanta audàcia com enginy, sagacitat, criteri... Vale, Abad, i això què vol dir, us podeu preguntar. Al meu entendre això es materialitza en que allò que ara mateix allò hauria de prevaldre sobre qualsevol altra cosa és el debat discret i l'acord sobre els elements substancials que cal que es donin per assegurar-nos poder fer el referèndum i assegurar-ne l'èxit democràtic:

- és nuclear l'acord en relació als diferents escenaris possibles per fer el referèndum. Cal estudiar-los tots i cal estar preparats per poder-los executar tots, fugint de l'acció repressora de l'Estat

- cal assegurar els mecanismes de garantia democràtica, credibilitat i fiabilitat del procés democràtic, tant internament com, fonamental, internacionalment.

- cal fer el referèndum quan nosaltres pensem que és millor fer-lo, no quan l'acció dels altres ens hi porti. En aquest sentit, si ens creiem que és el referèndum definitiu, i que si assolim el resultat previst s'inicia el procés de desconexió amb la declaració d'independència, etc. ens hem d'assegurar de fer-ho quan internament estem preparats per assumir tot això. Avui mateix el company Lluís Salvadó, responsable de la Hisenda Nacional Catalana, explicava que a partir de l'1 de setembre estarem preparats per gestionar tots els grans impostos. És un tema cabdal, aquest, determinant per quan fer el referèndum.

Perquè el que està a les antípodes del que dic hem d'assegurar és la frivolitat de fer servir el referèndum per marcar quota de pantalla política. Trobo absurd de parlar de dates com si estiguéssim a la subhasta del peix, que si març, que si abril, que si abans de l'estiu. Per favor, senyors, una mica de rigor. Parleu, i tan discretament com sigui possible, de les condicions per l'èxit del referèndum, no de la primera ocurrència que us vingui al cap, com pot ser proposar una data sense haver analitzat res en relació a les condicions que calen per assegurar-ne l'èxit.

El gran element de confiança que tinc és la determinació del Govern, la seva cohesió i la força que té Junts pel Sí. Al costat d'això, la mobilització extraordinària que segueix demostrant la societat civil, com ha quedat palès aquest 6F.

Per acabar, fer referència a un element que és cabdal perquè tot això pugui passar, però que és clarament la baula feble de tot plegat: quin serà el paper de la CUP? La incertesa sobre la fiabilitat de la CUP lastra tota aquesta fase final, definitiva, del procés. Si aquella vespra del 9N una personalitat política extraordinària com en David Fernández va salvar el 9N i amb el que va fer ens ha permès arribar on ara som, a les portes de la independència, l'actual CUP no només no té cap David Fernández, sinó sembla estar atrapada pels qui volen rebentar-ho tot. Com se solucioni l'interrogant de la fiabilitat de la CUP és en aquests moments la major incertesa. Perquè tots sabem que volen la independència, però en aquests 16 mesos que portem des del 27S encara no ens han deixat gens clar si podem comptar amb ells per FER la independència, més aviat han estat 16 mesos en els que els dubtes han anat creixent de manera imparable.

DONEC PERFICIAM