20 d’abr. 2018

Barça: història d'un compromís amb Catalunya i la llibertat i de la seva sistemàtica repressió per l'Estat Espanyol

Final Champions a Berlín any 2015
Un 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, els 14.000 aficionats del Barça que omplien les grades del Camp de Les Corts en un partit amistós entre el CD Júpiter i el Barça, van aplaudir, a la mitja part, la interpretació del God Save The Queen per part de la banda de la marina anglesa, convidada a l'esdeveniment, mentre van xiular la interpretació que van fer de l'himne espanyol. El dictador Primo de Rivera va clausurar per 3 mesos l'estadi del Barça "por desafección" a Espanya. I qui llavors era president del Club, el nostre fundador Joan Gamper, va haver de marxar a l'exili.

L'any 1936 les tropes franquistes afusellaven Josep Sunyol i Garriga, llavors president del FCBarcelona i diputat al Parlament de Catalunya.

El franquisme va reprimir durament la catalanitat del FCBarcelona. Ens va obligar a canviar el nom de Futbol Club Barcelona pel de Club de Futbol Barcelona, i el nostre escut, eliminant les 4 barres i deixant-ne només dues, com substituint la senyera per l'espanyola.

El 9 de febrer del 1939 el cap de la policia de Barcelona signava un informe adreçat a la Dirección General de Seguridad, a Madrid. Aquest informe era el resultat de la investigació efectuada durant vuit mesos sobre el FC Barcelona, sobre el seu passat polític i la seva significació més enllà de l'esport. S'hi pot llegir, entre d'altres, acusacions com ara aquesta: "Ante la estatua de Casanovas se celebraban actos de afirmación separatista. A este acto siempre han acudido con coronas, flores y el escudo del "F.C. BARCELONA", todos los directivos, jugadores y socios del mismo". "Es de dominio público que el "F.C. BARCELONA" siempre ha hecho política, en un principio catalanista y desde hace muchos, francamente separatista". Sí, era l'any 1939 i parlaven del nostre Club, dels seus seguidors i de la seva dimensió cívica i compromesa amb la causa de la llibertat i de Catalunya.

Som Barça i som poble. Som més que un Club pel nostre compromís. Un compromís que forma part de la identitat del Club. La història del Barça està lligada a l'expressió d'una catalanitat sistemàticament reprimida al llarg de la nostra centenària història, per l'Estat Espanyol.

El 28 de desembre de 1975, un mes després de la mort física del Dictador Franco, en un partit de lliga contra el Real Madrid, l'afició culé va omplir, davant l'estupefacció i ràbia de les autoritats franquistes, les grades de senyeres, en el que va ser l'esclat de senyeres més gran des del 1936. Llavors no es venien senyeres enlloc, però desafiant la repressió franquista, se'n van fabricar un munt, i es van aconseguir entrar al Camp. L'afició blaugrana també va penjar-hi una pancarta reclamant LLIBERTAT I AMNISTIA per als presos polítics, que va retirar la policia. Sí, era el Barça, érem l'afició blaugrana i era el nostre compromís permanent amb la democràcia i la causa de Catalunya.

El 1979 el Barça juga la final de la Recopa a Basilea, i les grades s'omplen de senyeres. La senyera és assumida amb total naturalitat com a part dels colors del Club, de la nostra identitat. En el que llavors es pensava era la sortida de la llarga nit del franquisme, la senyera era llibertat, era democràcia, era llum, era Catalunya i era Barça.

El 1992 el nostre Club assoleix la més alta glòria esportiva, guanyant la nostra primera Copa d'Europa, en un partit jugat a l'històric estadi de Wembley, a Londres. Les fotos de la grada de l'afició del Barça ja mostren les primeres estelades. És l'any 1992, i l'afició del Barça segueix lligada al cordó umbilical del catalanisme. Som Barça i som poble.

Juny del 2015, estadi olímpic de Berlín, final de la Champions. La grada de l'afició del FCBarcelona ja és un mar d'estelades. Som Barça i som poble. Catalunya està vivint un procés polític històric per exercir la democràcia i votar sobre la independència. L'independentisme ja és la majoria social i política a Catalunya. I l'afició del Barça ho viu amb la mateixa intensitat que ha viscut des de la seva creació la causa de la llibertat i de Catalunya. Som Barça i som poble.

Al davant sempre, la repressió de l'estat espanyol. Ens han tancat el camp. Ens han afusellat un President. Ens han canviat el nom i l'escut. Ens han prohibit la paraula i les nostres banderes. Ens han multat. Ens han sancionat. I ens han tornat a prohibir.

No actuen contra el que fem, no prohibeixen el que fem. Actuen contra el que som, volen acabar amb el que som. Però cada cop que ho fan, nosaltres, tossuts i compromesos, encara som més, més Barça, més poble.

Des que mon pare em va fer soci del FCB, i des que vaig començar a viure el Barça amb intensitat amb els amics, a la general dempeus, primer a 3a graderia, després al Gol Sud, on segueixo, sempre hem tingut l'estelada com una de les nostres banderes, a l'igual que la bandera amb la creu de Sant Jordi, que dóna nom a la meva penya, a la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Des de finals dels 80's, tots els 90's, primera dècada del s.XXI hem anat per tot arreu seguint al Barça amb l'estelada. I sense problemes. És en aquesta dècada en la que estem, coincidint amb que l'independentisme deixar de ser poca cosa més que testimonial, per passar a ser majoria social, que vam començar a tenir problemes amb l'estelada. La policia espanyola, seguint ordres governatives, evidentment, comença a actuar contra la gent del Barça que seguint el Club arreu d'Espanya, porten una estelada. Amenaces, expulsions dels camps, detencions i moltes multes. L'argument sempre el mateix: que era un símbol violent, il·legal, etc.

La cosa va anar en augment. Llavors em vaig reunir amb uns companys de les JERC i d'ERC i els vaig per compartir amb ells el problema i per demanar-los com veurien impulsar una resolució al Parlament de reconeixement de l'estelada com a bandera històrica de Catalunya, representativa d'un sentiment i anhel de llibertat, democràcia i pau. I el 29 de gener del 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la "Resolució 497/X, de reconeixement de l’estelada com a símbol d’un anhel i d’una reivindicació democràtica".


A Europa no havíem tingut mai cap problema. Sempre havíem anat amb l'estelada, que havia anat substituïnt la senyera. A la Final de Champions a Berlín, el 6 de juny del 2015, hi va haver un altre mar d'estelades. Però llavors, mesos després, la UEFA, a instàncies de l'estat espanyol, va sancionar el Barça per l'exhibició d'estelades. Era un fet molt i molt greu. I era la primera vegada que passava, quan l'afició del Barça sempre havia exhibit estelades, perquè forma part de les nostres banderes, dels nostres colors. Evidentment la situació política al país havia estat el desencadenant d'aquesta situació. La impotència de l'estat espanyol per contenir aquest sentiment independentista el va portar a l'única via que coneix: la repressió. Multes, prohibir, sancionar, etc. Amb els companys de Drets.cat vam impulsar una demanda contra la UEFA per aquest tema, atenent a que aquelles sancions vulneraven drets bàsics dels aficionats del Barça, a dur una bandera que és pròpia del nostre país, com havia reconegut el nostre Parlament. 

A Espanya, un any després, maig 2016, el Barça jugava la final de Copa a Madrid contra el Sevilla. La Delegada del Gobierno va ordenar la prohibició d'entrar estelades al Calderón. Era la primera vegada que algú intentava prohibir-les explícitament. Amb els companys de Drets vam tornar a presentar un recurs, de manera urgentíssima. I el jutjat la va admetre i va atendre la nostra petició de mesura cautelar d'aixecar la prohibició. Ho va fer, atenent a que el valor llibertat d'expressió estava pel damunt. I la final de Copa va ser una altra marea d'estelades. Com que ja havia passat el jutjat no va voler entrar en el fons, i amb el companys de Drets vam presentar recurs, que sí, que calia anar al fons del tema. I un any després el jutjat contenciós administratiu núm.11 de Madrid sentenciava al nostre favor: «no es pot considerar que l’exhibició de l’estelada pugui comportar o generar violència, racisme, xenofòbia, o intolerància en l’esport, sent una mera manifestació de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments».

Enguany, de cara a la final de Copa que novament juguem a Madrid i contra el Sevilla, hi ha hagut diversos intents de tornar-les a prohibir. Però la sentència judicial preval i ahir la RFEF va fer públic un comunicat dient que no s'impediria l'entrada d'estelades.

I fidels a la nostra història i compromís, dissabte la grada del Barça lluirà groga, per la llibertat dels presos polítics i exiliats. Un compromís idèntic al dels seguidors del Barça d'aquell 1975 quan van posar al Camp Nou aquella pancarta per la llibertat i amnistia presos polítics. Tants anys després i encara, com sempre, en aquesta constant històrica, la repressió de l'estat espanyol contra Catalunya i la nostra solidaritat i compromís amb la llibertat i la democràcia.
Visca el Barça, Visca Catalunya lliure, Visca la Creu de Sant Jordi, visca l'estelada, visca la República! I visca visca, però que visca visca visca... LA GENT DEL BARÇA! 
#LlibertatPresosPolítics #RetornExiliats

15 d’abr. 2018

The Yellow. Solidaritat vs Odi. Nosaltres vs Estupendisme

Foto de Sergi Alcàzar per a El Nacional
He format part dels equips de voluntaris que ajuden a totes les manifestacions en un munt d'elles.

Una de les més espectaculars fou la de l'11S 2012. Vam estar treballant en la seva organització des d'abans de l'estiu. A mesura que anàvem veient que les previsions sobre assistència creixien i creixien, es van anar prenent decisions organitzatives. Finalment, els dies abans d'aquell Onze, es va prendre la decisió de situar la capçalera a Pau Claris entre Casp i Gran Via. Però la previsió va ser insuficient. Quan havia de començar la mani el recorregut fins al seu final ja estava ple de gent: tota la Via Laietana i tot el Passeig Marquès de l'Argentera fins l'estació de França. Una gentada brutal.

La manifestació d'avui me l'ha recordada. A les 11 del matí, una hora i mitja abans de l'inici oficial a Plaça Espanya, el Paral·lel ja estava ple de gent. No només el Paral·lel. També tots els carrers adjacents, absolutament tots, des de Numància/Diagonal, fins al Passeig de Colom, passant pels carrers de l'Eixample i del Raval. He fet una volta amb la moto per tot el Raval i era espectacular, tots els carrers plens de gent amb el groc com a protagonista. Molt fàcil d'identificar. Havíem quedat amb uns amics de Lleida, que han deixat el cotxe per la zona de l'estadi Olímpic, i em deien que fins al Paral·lel era també una riuada de gent que anava baixant.

És molt difícil de calcular quants érem avui. Ja us dic que les xifres de la GU fan riure. Probablement hàgim estat al voltant del milió de persones. La gent ha vist que la mani es convertia en concentració, perquè no ens podíem moure, i ens hem quedat per tot el llarg del Paral·lel, Plaça Espanya i carrers confluents, tots absolutament plens de gent.

Si l'Estat es pensava que amb la seva repressió ens acolloniria, desmotivaria, desmobilitzaria, ara ja podem dir amb total seguretat, que ha aconseguit el contrari. En un moment en el que no tenim govern, ni podem investir President, amb tots els líders a presó o exili i fins i tot en un escenari de dificultat d'unitat d'acció entre totes les forces polítiques que configuren la majoria republicana, la repressió de l'estat està actuant de catalitzador de la nostra unitat. El nostre país ha esdevingut el país groc. El groc ha esdevingut el símbol de la lluita contra la repressió.

Els moviments polítics, els escenaris polítics, tenen elements que són eixos divisius i elements que són eixos inclusius. I ara mateix, el principal eix inclusiu a l'entorn de la República Catalana és la repressió de l'estat: cohesiona, dóna força, mobilitza, manté la tensió militant, fa créixer els compromisos i, el que és més important, suma, suma suports, suma adhesions, suma voluntats.

Entre nosaltres podem tenir moltes diferències, però no n'hi ha cap davant la repressió de l'estat. Som solidaris amb tots i cadascun dels presos, amb tots i cadascun dels exiliats, amb tots i cadascun dels imputats. No hi ha colors, no hi ha partits, no hi ha ideologia. Hi ha solidaritat. Hi ha poble. Hi ha aquest "nosaltres" pel damunt de tot, que pren plena naturalesa davant aquesta repressió atroç de l'estat.

El dolor de la repressió té noms i cognoms. Per a alguns de nosaltres és la repressió sobre persones conegudes, sobre amics, sobre gent amb la que has compartit coses. Amb en Quim Forn som amics des de l'època de la Facultat de Dret, quan jo hi vaig arribar i ell era President de la FNEC. Amb l'Oriol Junqueras ens coneixem també des de l'època de la FNEC, quan ell estudiava Econòmiques i jo Dret, i hem compartit moltes complicitats. Amb en Josep Rull hem compartit moltes coses, també, i uns dies fantàstics visitant les institucions europees convidats pel Ramon Tremosa. Amb en Jordi Sànchez ens coneixem des de l'època de La Crida dels 80s. Amb en Jordi Turull no ens havíem tractat tant, però havíem compartit més d'un dinar o sopar i vaig quedar totalment impressionat del seu caràcter, intel·ligència i compromís. Amb la Carme Forcadell hi he coincidit en situacions més "insòlites". En recordo molt una, la mani de l'Onze 2012, quan vam haver de treure la capçalera de la mani, que no podia avançar pel recorregut previst, perquè estava ple de gent, per, a través del barri de la Ribera, fer-la arribar al Parlament, on esperava la Presidenta Núria de Gispert. Mentre anàvem pel carrer Casp entre dos dels que dirigien la comitiva es discutien de per on tirar, la Carme va frenar, ens va mirar a tots, em va mirar a mi i va dir "Francesc, per on tirem?". I vam tirar per la ruta que jo tenia prevista. No conec personalment la resta de presos, com en Jordi Cuixart, o la Dolors Bassa, ni d'exiliats, com el President, els consellers Comín i Serret o les diputades Rovira o Gabriel. I amb la consellera Ponsatí ara recordo vam estar tota una tarda parlant sobre el sistema universitari i de recerca a Catalunya, quan ella feia poc havia "aterrat" dels EUA, i no ens havíem tornat a veure fins que ens vam trobar en alguna de les manis que van seguir l'1 d'octubre, quan ja ella era consellera, que al veure'ns ens vam abraçar efusivament i vaig tenir l'ocasió d'agrair-li el seu compromís.

Sento un dolor profund, intens, diari, per tots ells. I com jo, amb independència de que els coneixem o no, la immensa majoria de ciutadans d'aquest país sent un dolor molt profund, molt intens, per la situació d'aquestes persones, demòcrates, pacífics, no violents, cívics, compromesos. 

Qui hi està en contra? Només persones plenes d'odi. Un odi atroç, que ens té a tots commocionats, que ens fa pensar a tots "quan i com es va generar en aquests nostres veïns aquest odi tan inhumà?". La manifestació d'avui no ha perdut els somriures. Gent gran, gent jove, nens, castellers, colles, amics, famílies. Tots units al voltant d'un groc que representa com mai la llibertat. Ni rastre d'odi. Ni rastre. Cap de nosaltres, cap del milió de persones que avui omplíem la zona, no expressava ni rastre d'odi. Però en canvi l'unionisme, en totes les seves manifestacions, és odi pur, és violència, és menyspreu, és mentida.

Nosaltres cridem llibertat, i portem el groc per la llibertat. Ells arrenquen tot el que veuen groc amb un odi inhumà. Cada llaç que arrenguen sembla pogués fer més llarga la presó dels nostres represaliats. Els arrenquen amb l'odi de qui voldria veure'ls per a sempre a presó, cadena perpètua, o afusellats. Ens miren a tots els que portem alguna cosa groga amb ganes d'exterminar-nos. Si poguessin posar-nos als més de dos milions de persones que compartim el groc a la presó, ho farien. No sé, no puc entendre, d'on els ha sortit tant d'odi. Em supera. Només prego a Déu que, malgrat tot, malgrat tota la repressió, mai el meu cor pugui sentir aquest odi.

Però tot i la importància d'aquesta cohesió davant la repressió, necessitem més, políticament necessitem anar més enllà. I a partir d'aquí és on jo, des de fa mesos, estic en una posició política més "passiva", en el sentit que crec no té gaire importància com jo vegi les coses, el que jo crec caldria fer. El meu "jo" no té importància. És molt difícil saber què cal fer. Només tinc clara una cosa: o prioritzem el "nosaltres", és a dir, la capacitat de formar un nosaltres, de ser un nosaltres, o no ens en sortirem.

No sé si em fa gràcia o m'irrita veure aquestes setmanes tot de gent que té tan clar el que cal fer. Penso quina sort, tenir-ho tan clar, ser tan llestos, ser més intel·ligents que la resta. I també penso, quina desgràcia per al nostre país que tenint gent tan llesta, tan intel·ligent, que sap perfectament el que toca fer i el que no, el nostre país porti més de 300 anys sotmès. No ho acabo d'entendre. Amb tants llestos fa molt de temps que hauríem de ser lliures i els primers en tot.

Mentalment el primer que he fet és blindar-me davant aquests "llestos" i dels coherents a ultrança. Perquè l'experiència i la història ens demostra que no ho són tant i que la història està plena de coherències que no passen de patètics testimonialismes per satisfer egos i incapacitats de sumar...

Mentalment i políticament m'he situat en un espai en el que valoro pel damunt de tot la capacitat de sumar per construir i fer sòlid aquest "nosaltres" que expressi la majoria social i política del nostre poble per la llibertat, per la independència, per la República. No importa el que jo pensi, ni el que tu pensis, ni el que penseu vosaltres, ni el que pensin ells. Allò que és únicament vàlid és el que siguem capaços de pensar "nosaltres". Perquè si no som capaços de cedir tots, d'entendre'ns tots, d'assumir tots que el nosaltres només es pot construir cedint en el jo i acceptant el jo dels altres, malament, molt malament.

El que més desitjaria seria una declaració de Junts per Catalunya, ERC i CUP que digués alguna cosa així com "estem conjurats per garantir una unitat pel damunt de les nostres legítimes diferències. Creiem en un "nosaltres" com a única possibilitat de construir la República que tots volem. I des d'aquest nosaltres en el que estem compromesos, prendrem, a cada moment, les decisions polítiques que entre tots pensem són les millors, que no tenen perquè ser les que tots voldríem".

El dia que fem això, que aconseguim això, que ens expressem així, la victòria estarà molt més a prop.

DONEC PERFICIAM

13 d’abr. 2018

Demanda judicial dels veïns del Poblenou contra l'Ajuntament de la sra. Colau

Ahir la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou va fer públic que presentarà una demanda judicial contra l'Ajuntament de la sra. Colau amb l'objectiu que es declari la nul·litat de totes les actuacions relacionades amb la Superilla del Poblenou i es restituexi el barri a la situació prèvia a la seva caciquil implantació.

Sembla un sarcasme de la història que això hagi coincidit en el temps amb la notícia del rebuig per part de la majoria de grups municipals de l'Ajuntament a la farsa colauer de la Multiconsulta.

Mireu, la Superilla ens la vam trobar "feta" els veïns del barri del Poblenou tornant de vacances d'estiu del 2016. Cap informació prèvia. Cap possibilitat de dir-hi la nostra. RES. Els veïns, davant les múltiples afectacions que aquell deliri urbanístic generava, ens vam organitzar.
El primer que vam fer va ser intentar parlar amb l'Ajuntament. Res. Ni cas. Se'ns van torejar. Van organitzar un laberint d'espais que en deien de participació que eren una autèntica presa de pèl. Quan vam veure la trampa vam demanar negociar directament. Res. Ni cas.

Llavors vam començar a recollir signatures. En vam recollir milers. Les vam presentar a l'Ajuntament. Res. Ni cas.

Vam convocar mobilitzacions: manifestacions, talls de carrer, concentracions. Res. Ni cas.

Vam demanar una consulta popular al barri. Res. Ni cas.

Vam organitzar, els mateixos veïns, aquesta consulta, de la qual hi va haver un munt de partits molt diferents entre ells que van avalar la netedat del procés: els grups municipals de convergència, d'esquerra, de ciutadans i popular. Un 87% dels veïns van votar NO a la Superilla. Res. Ni cas.

A la vista del que estava passant, d'aquest menyspreu, els grups municipals van portar al ple del Districte de Sant Martí la reivindicació dels veïns expressada en la consulta. I es va votar, i es va aprovar, per la majoria del ple, és a dir, amb el suport de la majoria de regidors del districte, una resolució que recollia la reivindicació veïnal de la retirada de la Superilla. Res. Ni cas.


És sagnant que ara es facin els ofesos perquè la majoria del ple de l'Ajuntament rebutgi la farsa de la multiconsulta, quan ells, els colauers, han menyspreat, menystingut, fins i tot insultat, l'opinió dels veïns del Poblenou com ho han fet en el tema de la Superilla. S'ha de tenir molta barra.

Davant aquesta situació, la Plataforma, el mes de juliol del 2017, va iniciar un procés de demanda administrativa. Al punt d'acabar el termini de resposta, de sis mesos, des de l'habitual insolència i menyspreu, van rebutjar totes les nostres al·legacions.

I així les coses, l'únic pas possible era el que ara iniciem: una demanda judicial, davant els tribunals del contenciós administratiu.


Abans de presentar-la s'obrirà, però, un període per informar tots els veïns d'aquesta demanda, dels seus fonaments i del que demanem. I també perquè els veïns puguin adherir-se. L'adhesió és simplement un acte de suport a les accions legals que farà la Plataforma. Hem obert la possibilitat d'adherir-s'hi a tots els col·lectius afectats per la Superilla: veïns, treballadors, comerciants, empresaris, usuaris... Durant tots els caps de setmana fins finals de maig estarem cada diumenge a la Rambla del Poblenou amb el carrer Pujades. Excepte aquest cap de setmana, que hi serem dissabte 14, i no diumenge.

En aquest link al web de la Plataforma podeu consultar la nota de premsa que va fer pública la Plataforma, i també hi trobareu un link al que són els principals arguments de la demanda, entre els que destaquen els següents:
  1. Absència de participació veïnal PRÈVIA a la implantació
  2. Alteració de la planificació urbanística vigent (Pla 22@...) sense complir els tràmits legals requerits per fer-ho.
  3. Manca d’informe PREVI de la Comissió Territorial d’Urbanisme (concretat en els articles 53 i 54 de la Llei d’Urbanisme)
  4. Afectació negativa per a la immensa majoria de residents, comerciants, empresaris i passavolants de la superilla:
  • Desplaçament amb centrifugació i concentració del trànsit provocant col·lapses circulatoris en hores punta.
  • Increment de la contaminació acústica com a resultat de la concentració del trànsit en carrers perimetrals i perifèrics a la superilla.
  • Increment global de la contaminació com a resultat de la concentració del trànsit en carrers perimetrals i perifèrics a la superilla.
  • Perjudici greu a la majoria de comerços, empreses i negocis diversos que han tingut una davallada en  la seva facturació i beneficis.
Ens veiem aquest dissabte pel matí a la confluència Rambla del Poblenou amb Pujades. Explicarem a tots els veïns tot aquest procés i començarem a recollir adhesions. 
ALCALDESSA COLAU: S'HA ACABAT LA FARSA
Heu maltractat el barri, heu empitjorat el barri i les condicions de vida de la pràctica totalitat dels seus veïns. Heu ignorat i menyspreat la nostra opinió. Heu fet impossible la nostra participació, no l'heu volguda mai. 
S'HA ACABAT LA FARSA! PROU AFECTACIONS! PROU MENYSPREU!
Visca el Poblenou! Visca els veïns i les veïnes del Poblenou i la seva lluita!

2 d’abr. 2018

Els 4 punts clau de l'actual escenari polític a CAT (que crec no són cap dels que tothom parla)


L'altre dia en un enraonat article en Jordi Barbeta reflexionava i ens alertava que podríem estar anant cap al cataclisme i no ser-ne conscients.

Es fa molt difícil dir on som i com estem. I encara se'ns fa més difícil dir qui hi som i per a què estem.

Intentaré situar, en aquest article, el que per a mi són els punts clau de l'actual escenari:

1. Manen les circumstàncies, més que el plans.
Deia en l'últim article: "Tot és prou complicat com perquè no hi hagi plans ni fulls de ruta que valguin. Ni pensament màgic. Estem en un terreny absolutament desconegut, en el que pot passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota poden estar en circumstàncies que ara mateix ni tan sols podem imaginar."

Escrivia aquestes paraules el 24 de març. Unes hores després el nostre President era detingut a territori alemany, per on circulava direcció Bèlgica. No tenia cap intenció profètica quan deia que podia passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota podien estar en circumstàncies que ni tan sols podíem imaginar. 

La detenció de Puigdemont ha precipitat un escenari que ens aboca a un desenllaç tan imprevisible com transcendent. Hi ha elements que poden fer pensar que la justícia alemanya denegui l'extradició en els termes que li ha demanat l'estat espanyol. Això seria una hòstia monumental a la repressió desfermada pel règim del 78 contra Catalunya, una desautorització que podria tenir un abast molt difícil de predir, però molt fàcil de copsar en la seva importància. Sensu contrario, si Alemanya es doblega al requeriment del règim del 78, la situació a Catalunya pot fer emergir tota la ràbia, la indignació i l'afartament que tants milions de catalans tenim davant la repressió i la violència sistemàtica que pateix el nostre poble i, singularment, els seus líders polítics, amb aquesta atrocitat judicial que manté tantes persones ja a la presó o a l'exili.

Més enllà de quin sigui el resultat del procés judicial a alemanya, el cert és que ja hem viscut, des de la detenció del President, un autèntic efecte imprevist: la internacionalització a gran escala del conflicte entre CAT i ESP. Europa ja no pot defugir el que està passant dins la UE, i els països i els demòcrates de molts països ja s'estan posicionant com fins ara no havien tingut "necessitat" de fer: ho han fet els parlaments de Portugal i de Còrsega, ho ha fet el Govern escocès, ho han fet parlamentaris i europarlamentaris de gairebé tots els països, i s'estan posicionant intel·lectuals, opinadors i periodistes també d'arreu d'Europa i del món.


2. El segon element més determinant en un escenari així, en el que no hi ha plans que valguin, és bastir un nosaltres sòlid, fort, blindat, que representi inequívocament la majoria social i política del nostre país, i que actuï, des de la plena confiança i complicitat entre tots i tots a una, intel·ligentment, eficaçment, per saber aprofitar en cada moment les oportunitats que se'ns plantegin.

No podíem tenir cap pla en el que estigués anotat el dia i l'hora que el President seria detingut. Però el que sí hem de tenir és una unitat, un nosaltres, prou sòlid com per tenir una capacitat de reacció demolidora davant aquesta circumstància. O les que vinguin.


Podem estar negociant mesos, podem exigir plans per fer efectiva la República, podem fer totes les escenificacions que vulguem: tot això, tal i com estan les coses, no passarà de ser bla bla bla, no passarà de ser xerrameca, brindis al sol. De manera que centrem-nos en allò que és substantiu, i això, tots aquests plans, no ho són, perquè és impossible que ho siguin.

3. El nosaltres és transcendent, ho era ahir, ho és ara i ho serà sempre.
Sense el nosaltres que conformem Junts per CAT, ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell cívic, sense que totes aquestes peces polítiques i cíviques estiguin perfectament i totalment alineades, no estem en condicions de fer res.

Dues dimensions crítiques en relació a la construcció del "nosaltres":

3.1. La capacitat de construir el nosaltres no està en imposar un únic escenari d'actuació -així no es construeix res- sinó en la capacitat que tinguem d'integrar les LEGÍTIMES visions que tothom pot tenir. L'esforç l'hem de fer en acostar-nos, en entendre'ns, en enraonar, en assumir la visió de l'altre, en processar-la i donar-li una sortida, que no té perquè ser la sortida apriorística de cap de les parts.

El que és segur no permet fer aquest nosaltres és l'actitud de "o es fa això que jo dic o no volem saber res d'aquest nosaltres, no ens hi compteu". 

Imaginem que ens posem tots molt dignes i molt estupendos i diem, "com que estic carregat de raons (tothom s'ho pensa, que ho està!), o es fa el que jo dic o eleccions". I com que des de la imposició no es pot construir cap nosaltres, doncs eleccions. D'acord. Amb quin objectiu? "que tothom es retrati!". O sigui, amb l'objectiu que després d'unes noves eleccions, uns tinguin més escons dels que tenien i uns altres menys. Què bé, no? #usfelicitofills, perquè a mi l'únic que em preocupa és ser prou, ser majoria absoluta, i l'únic que sabem segur en un escenari així és que per ser majoria absoluta necessitarem seguir sumant a JxCAT, a ERC i a CUP.

O sigui, que caldria tornar a seure a la taula a negociar i a intentar construir aquest "nosaltres".

Així, doncs, si estem "condemnats" a parlar, a entendre'ns, a assumir l'altre, a no ser intransigents... per què no ho fem ara? Per a què volem una nova ruleta russa per acabar, en el millor dels casos, igual que com ara estem, és a dir, necessitant-nos tots i havent de construir un nosaltres en el que hi capiguem tots? 

3.2. Però sí, hi ha un altre element crític per a la construcció del nosaltres, i és la següent pregunta: tothom és sincer en la voluntat de construir aquest nosaltres?

- Junts per Catalunya. Al meu entendre en aquests moments l'únic actor polític que totes les seves cartes estan en la partida de construir un nosaltres amb ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell social és el President Puigdemont i tot el que és Junts per Catalunya (que no PDECAT). 

- ERC... està en aquesta mateixa dimensió que Junts x CAT? Jo vull creure, necessito creure, que sí. I no vull dubtar-ho. Però incomprensiblement des de la mateixa ERC no deixa de generar-se massa soroll, massa dubtes, al respecte. 

ERC feia temps tenia com a objectiu polític esdevenir el partit hegemònic a Catalunya. Perquè això passés calia provocar l'enfonsament polític de l'antic "món convergent". I totes les enquestes assenyalaven que això passaria. En un escenari així, amb ERC com a partit hegemònic, amb un món convergent triturat, hi encaixava perfectament el discurs que per fer el que hem de fer (la República) ens cal eixamplar la base, i que això només era possible amb un acostament estratègic al món dels Comuns i del PSC.

I tot i que el resultat del 21D va inicialment fer saltar pels aires, amb el triomf contrapronòstic de JxCAT, aquesta estratègia, la majoria de les veus que sentim d'ERC semblen seguir alineades a aquella estratègia.

A ERC aquests dies se li han fet moltes crítiques. Crec que no és el moment. Jo només els demano una cosa, només em veig amb cor d'exigir-los-hi una cosa: que ens expliquin quin és el seu nosaltres!

El seu nosaltres és la majoria que es pot formar amb JxCAT i CUP? O el seu nosaltres ja no és aquest, és un altre, el que poden formar amb Comuns i PSC? Cal una resposta clara, perquè qualsevol negociació està viciada d'origen, és impossible pugui arribar enlloc, si hi plana l'ombra de la sospita que es pot estar enredant l'altre perquè en el fons el que no es vol és pactar amb ells, sinó amb uns altres. 

- Pel que fa a la CUP, és molt legítima la seva posició d'investir a Puigdemont, però és urgent també aclareixi si és possible treballar amb ells per construir aquest "nosaltres", que requereix parlar, escoltar, proposar, cedir, construir... o no és possible amb ells cap nosaltres que no sigui l'acceptació innegociable de les seves posicions.

La CUP va sembrar aquest dubte quan es va negar a votar Turull acusant-lo d'autonomista. I l'endemà Jordi Turull entrava a presó per defensar el nostre dret a ser República. I ni la més mínima autocrítica davant aquesta indecència de dir no es vota algú per autonomista mentre aquest algú entra a presó, i ens ho mirem com si res, des de la meva exquisida puresa i coherència.

Jo no dic hagi de ser una cosa o una altra. Jo només demano es treballi per construir aquest nosaltres sense el qual no hi ha res a fer. I la CUP ha de dir si està disposada a treballar per construir aquest nosaltres, o només estan disposats a estar en un nosaltres que assumeixi íntegrament les seves posicions, i exercir el xantatge des de la seva posició de que no és possible ser majoria sense ells.

4. Si el que hem tractat en els punts 1, 2 i 3 s'assumeix i ens posem a caminar, tot el que ara mateix centra "els debats" es veurà són falsos debats, miratges:

- o Puigdemont o eleccions. Si anem tots a una, tenim blindada la confiança, i estem conjurats a aprofitar totes les oportunitats, potser podem parlar de les diferents maneres que hi pot haver per fer Puigdemont President efectiu. 

Sense tocar ni una coma de com estan les coses ara mateix investir el MH Puigdemont seria purament simbòlic, no tindria cap efecte i serviria en safata l'acció repressiva de l'estat. I tot plegat podem pensar és molt digne, però també hauríem de pensar si el que necessitem és només dignitat, o també eficàcia, plantar cara eficaçment, descol·locar l'estat i aprofitar les oportunitats per arribar a aquest objectiu compartit i únic veritablement legítim pel que fa a mandat democràtic.
Podem pensar, p.ex. si hi ha unitat i confiança, en com aprofitar aquest gran trumfo que tenim a les nostres mans en la justícia internacional, com és el requeriment del Comitè de Drets Humans de l'ONU a l'estat espanyol perquè garanteixi els drets polítics del diputat Jordi Sànchez, que considera vulnerats.

O podem pensar, també, p.ex. en esperar a veure què passa amb la justícia alemanya en relació al President, què podria passar si deneguen l'extradició i què podria passar si l'extraditen. Perquè sigui el que sigui el que passi ens aboca a un escenari que no tindrà res a veure amb el que va seguir el 21D ni el primer intent - fallit per la intervenció del TC- d'investir Puigdemont.

I n'hi pot haver més, de tàctiques i d'oportunitats. I només requereixen d'una cosa: haver construït el nosaltres.

- Govern efectiu, govern autonomista, govern per fer la República, no govern "perquè així col·lapsem l'estat...". Un altre debat estèril.  
Si hem estat capaços de construir el "nosaltres" i blindar complicitats i confiances es farà el que es cregui més oportú d'acord a les diferents circumstàncies.  
Ens afavoreix no tenir Govern? No.
Ens hem de desesperar per constituir un govern com a únic objectiu? Tampoc, perquè a més a més fer-ho no és garantia de res, ni d'acabar amb el 155 ni de res.
Fem mal a l'Estat no fent govern? Doncs tampoc, no ens enganyem, a l'estat no li provoquem ni picor als dits estant així com estem.
Podríem treure profit de tenir govern? Doncs sí. O no. Tot depèn, única i exclusivament de si hem blindat el nosaltres o no. Un nosaltres només per fer un govern agònicament seria un mal negoci. Però el mal ja vindria d'abans, de no tenir un "nosaltres". Si el tenim, farem el que les oportunitats ens marquin.

 Reflexió global aprofitant Pasqua i algun referent històric...
Per acabar, una petita reflexió que m'ha vingut molt al cap aquests dies de Pasqua. Hem arribat més lluny que mai. I conservem íntegres les nostres opcions per fer realitat la República. Sí, al costat d'això estem patint una repressió que no sabem com podem respondre i al costat d'això hem vist també que en aquest procés hem fet moltes coses molt bé, però també n'hem fet de malament o que no hem sabut fer millor.

Però no passa res. Els processos històrics són així. Molt pocs ho aconsegueixen tot i a la primera. Molt pocs. Per no dir ningú. Al darrere de tots els èxits històrics hi ha processos llargs o conjuntures que han permès aprofitar oportunitats que ho han fet possible.

Mireu, el 24 d'abril del 1916 es produïa a Irlanda l'Alçament de Pasqua. 6 dies de revolta. El 29 d'abril els rebels irlandesos van signar la rendició incondicional. El Regne Unit desencadenà una repressió atroç, i això, en contra del que pensaven els anglesos, va fer molt més forts els rebels irlandesos, i en les eleccions de 1918 al parlament britànic, a Irlanda varen obtenir un gran majoria. I varen decidir no anar al parlament britànic. I el 1919 es varen constituir aquests electes en assemblea representativa. I varen fer la Declaració d'Independència. A aquesta proclamació la seguiren 2 anys de conflicte. Fins la pau i la independència d'Irlanda, el 1921.

No, els irlandesos tampoc no ho van aconseguir a la primera. I també varen patir la repressió. Però van saber aprofitar les oportunitats. I es van fer forts. I van mantenir la determinació, que era, és i sempre serà el més important. I finalment van aconseguir la independència, van fer realitat la República d'Irlanda. No hi havia grans plans, però sí que hi havia una gran determinació.

El camí que hem recorregut és extraordinari. Hem arribat més lluny que mai. I la manera com ho hem fet és un exemple de democràcia, civisme i no-violència per a tot el món. I això és un capital moral i polític indestructible. L'estat espanyol prou ho intenta, intoxicant, mentint, manipulant, destruir aquesta força moral que hem acumulat. No ho permetrem. Seguirem com fins ara.

I si algú us parla de lliris a la mà, el podeu escopir a la cara. La determinació i el compromís amb la democràcia no és cap lliri. El valor moral de la democràcia no és cap lliri. No assolir a la primera els nostres objectius no té res a veure amb lliris, i sí amb tenir al davant un estat molt poderós. La determinació i el compromís en ser-hi i anar-hi, anar-hi i anar-hi fins vèncer no és cap lliri. Són la bellesa de les nostres úniques armes, perquè ni en volem cap altra, ni cap altra és més efectiva.

Orgull. Honor. Solidaritat. Ser-hi. Fer el nosaltres. Blindar el nosaltres. Alimentar les nostres confiances. Bastir estratègies intel·ligents, eficaces, sòlides, que ens permetin aprofitar totes les oportunitats. És això.

PS: Obre aquest escrit el video que acaba de treure un nou grup català "El Fil d'Ariadna". S'han atrevit -i han estat el primer grup català en fer-ho- a fer una adaptació de "The Foggy Dew", una cançó popular irlandesa sobre l'alçament de Pasqua que han cantat i versionat crec que tots els grups i cantants irlandesos.







24 de març 2018

O som en el "nosaltres" o no serem

Llavors és quan t'interrogues sobre el "jo", quan l'abisme s'obre als teus peus, i no té forma de cap buit personal, sinó de l'absència dels altres. Els altres són aquell tu, aquell ell, aquell vosaltres, aquell ells que ara són segretats per aquest estat despòtic, arbitrari, podrit, que és l'estat espanyol, que els empresona, ens els vol fer desaparèixer del nosaltres, justament per destruir aquest nosaltres.

Avui 5 persones bones, honestes, pacífiques, compromeses, democràtiques, 5 persones que havien fet del seu jo una vocació de servei al nosaltres, han entrat a presó. Són Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa. Avui aquestes 5 estimades persones, per nosaltres, dormiran a presó, on ja fa mesos que també, per nosaltres, hi són tancats Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Avui, també, una altra persona, la Marta Rovira, ha emprès el camí de l'exili, on s'hi trobarà, també en aquest exili, amb el President Puigdemont, amb en Toni Comín, amb la Meritxell Serret, amb en Lluís Puig, amb la Clara Ponsatí i amb l'Anna Gabriel.

16 persones bones, justes, democràtiques les vides de les quals s'han estroncat perquè van posar el seu jo al ple servei del nostre nosaltres.

I aquest és l'abisme en el que el nostre "jo" s'aboca al buit. I llavors és quan prens consciència que el meu "jo" ja no m'importa, ja no importa, i que només podrà tornar a ser en el "nosaltres", que només té sentit i valor en el "nosaltres", i que només quan assolim la plenitud del "nosaltres" podré recuperar el meu "jo".

El que jo pensi o el que jo faci o el que jo digui ja no té cap importància. De fet jo ja no haig de dir res, ni fer res ni pensar res que no sigui dintre d'aquest nosaltres.

Avui ens hem manifestat contra la repressió, contra la presó, contra l'exili. M'hi he trobat molta gent, molts amics. Tots tristos, compungits. Tots dient "hem de fer alguna cosa" i tots proposant alguna cosa "el que hauríem de fer...", "el que hem de deixar de fer...". Jo no he dit res. No sabia què dir. No sé què s'ha de fer.

I al final els hi he dit "només m'importa el nosaltres, només em preocupa que siguem capaços, de debò, de ser nosaltres, de construir i blindar aquest nosaltres que ara mateix no som, perquè ara som un jo, un tu, un ell, un vosaltres, un ells... i tot això ja no serveix de res, ja és part de la presó compartida amb els nostres companys presos i exiliats"

No m'importa el què. Només m'importa ser capaços de construir aquest "nosaltres", de prendre una nova consciència de la nostra posició, on la individualitat, el partit, l'associació han de desaparèixer per donar pas a aquest nosaltres sense el qual res del que diguem, pensem o fem té cap possibilitat d'èxit.

I aquest nosaltres només té sentit des de la consciència de l'altre. L'existència de l'altre és tan important com la nostra. I només amb l'altre podem fer història. Aquest nosaltres que és l'únic fonament possible per fer res, per fer-ho tot, només és possible des de la consciència que el formem amb l'Altre. I d'aquest contacte, d'aquesta paraula compartida, és d'on ha de sorgir aquest nosaltres.

Junts per Catalunya volia fer President Puigdemont, restituir-lo. També la CUP. ERC pensava calia un President "efectiu", és a dir, algú que pogués exercir el càrrec des del Palau de la Generalitat.

Junts per Catalunya i ERC es van posar a treballar per, des dels seus "jo", reconèixer l'altre, escoltar l'altre, dialogar amb l'altre, acordar amb l'altre i que d'aquí en sortís un nosaltres, que ja no era cap dels jo anterior, perquè no hi pot haver cap nosaltres si el que es fa és imposar el jo a l'altre. I d'aquest nosaltres generat per Junts x Cat i ERC en va sortir la proposta d'investir Jordi Turull.

Però aquest nosaltres republicà necessita també la CUP. I la CUP no hi va voler ser. La CUP va dir que ells no es movien de la seva idea, van negar els "altres" i van preferir que els seus vots donessin la majoria al bloc del 155 abans que formar part del nosaltres que havien construit Junts x Cat i ERC, les dues forces majoritàries de l'independentisme.

En van dir "coherència", els de la CUP, per justificar la seva posició. I van dir que no podien formar part d'aquell "nosaltres" que els proposaven perquè era "autonomista".

Avui 5 d'aquests "autonomistes" del nosaltres rebutjat per la CUP dormen a presó, mentre ells poden seguir tranquilament filosofant i debatent sobre les coherències i la importància de ser purs, i de mantenir-se intransigents en la idea pròpia.

Jo tinc plena consciència que per a que aquest "nosaltres" republicà ara sigui possible la CUP n'ha de formar, i si no ho fa, aquest nosaltres republicà ara mateix no és viable, el que no vol dir en cap cas que hi renunciem.

I aquest nosaltres només es pot construir, si hi ha voluntat, desactivant el "jo", renunciant a coses que formen part del nostre jo i compartint-ne d'altres amb els altres. Junts per CAT ha renunciat a investir Puigdemont per poder construir un nosaltres amb ERC, i ERC també ha renunciat a coses pel mateix motiu. Però la CUP, fins ara, no ha renunciat a res. I el nosaltres no ha estat possible.

Cal perseverar. Però per fer-ho necessitem saber si tothom vol formar part d'aquest nosaltres

N'hi ha que diuen que no pensen renunciar a res per construir aquest nosaltres, i que per tant, el que cal és noves eleccions. Però unes noves eleccions ens tornarien a deixar un escenari, en el millor dels casos, igual que l'actual, és a dir, un escenari en el que potser pot canviar una mica la correlació de forces internes, però un escenari en el que el "nosaltres" només seria possible si el construïm entre tots, si hi som tots. L'endemà d'unes noves eleccions caldria tornar a seure en una taula i treballar per aquest nosaltres, reconeixent que hi ha un "altres", i assumint que de tots els jo i de tots els altres n'ha de sortir una cosa nova. Per tant, des del punt de vista de la necessitat d'un nosaltres, unes noves eleccions és un escenari absurd.

Unes noves eleccions només tenen sentit si les parts que han d'integrar aquest nosaltres renuncien a construir-lo, de manera que la majoria per tirar endavant el projecte republicà només sigui possible si una de les parts l'assoleix en solitari.

Si la CUP no vol renunciar a res i no creu en aquest nosaltres perquè el considera autonomista, ha de fer-ho explícit i tots hem de ser conscients que la independència només serà possible quan la CUP per si sola assoleixi aquesta majoria, o quan la CUP no sigui necessària per construir aquesta majoria perquè Junts per CAT i ERC assoleixin prou vots i escons per poder construir plegats aquest nou nosaltres republicà. Dos escenaris que ara mateix són molt i molt llunyans de cap possibilitat de fer-se possibles.

Reconéixer l'altre, assumir la necessitat de l'altre, ens obliga a tots. Aquest reconeixement és el pas necessari perquè el nostre "jo" s'integri amb els altres, i, alhora, això també implica assumir la realitat del nostre propi "jo" en relació als altres. Si Junts per CAT i ERC sumen 66 dels 70 diputats indepes, i la CUP 4, construir el nosaltres només serà possible assumint la pròpia realitat i la dels altres. Serà molt difícil que hi hagi cap nosaltres si qui té 4 diputats menysprea que els altres en són 66. De la mateixa manera que serà molt difícil hi sigui si el nosaltres que configuren els 66 no atén cap argument de qui en té 4.

Insisteixo: o som en el nosaltres o no serem. Ens necessitem a tots per fer possible aquest nosaltres. I construir-lo, ser capaços de construir-lo, és el més rellevant per allunyar-nos de l'abisme al que ara mateix ens estem abocant. I no cal res més. 

Ni jo, ni tu, ni ell, ni vosaltres ni ells: O SOM EN EL NOSALTRES O NO SEREM. Perquè ni tu ni jo ni ell no tenim cap recepta màgica per saber què és el que s'ha de fer, i menteix qui ho digui. Tot és prou complicat com perquè no hi hagi plans ni fulls de ruta que valguin. Ni pensament màgic. Estem en un terreny absolutament desconegut, en el que pot passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota poden estar en circumstàncies que ara mateix ni tan sols podem imaginar.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això és l'únic important: ser capaços de generar aquest nosaltres que a la seva vegada generi la confiança plena entre nosaltres com per saber que tenim la voluntat d'anar-hi i que hi anirem, aprofitant totes les oportunitats que sorgeixin o que siguem capaços de generar.
 
I una última cosa: un nosaltres blindat que assumeixi plenament que fer realitat la República no pot tenir calendari: potser en tenim prou amb un any, potser en necessitem 4 o potser en calen més. No importa, perquè ara ja sabem que allò únic que importa és el nosaltres, que només podem arribar-hi si hem construit aquest "nosaltres", però que si hem estat capaços de construir-lo, hi arribarem segur.

DONEC PERFICIAM #LlibertatPresosPolítics #RetornExiliats



19 de març 2018

Crònica política i personal del que va del 2012 al 2018: què hem fet (bé i malament), i perspectiva per valorar fins on hem arribat i el paper clau que ha tingut i ha de seguir tenint l'ANC

(Aviso: és un article llarg, perquè de fet és una crònica d'aquests anys cabdals de la nostra història, intentant veure les coses en perspectiva per poder-les valorar millor, perquè és clau ser conscients d'allò que hem fet bé, i dels problemes o errors que hem pogut cometre, per evitar-los. Cal perspectiva i cal estratègia. I en qualsevol estratègia el que és determinant és identificar el motor que l'alimenta. I aquest motor cal dir-ho alt i clar ha estat, és i serà l'ANC. He fet una crònica política -la meva- i personal, perquè crec és important reflexionem també al voltant del nostre compromís, de la nostra actitud, del nostre potencial. Individual i col·lectiu)
-------------------------------------------------------------------------
Jo sí que me'n recordo, i molt, de com estàvem el 2012. Ja no em remeto a què era i com estava l'independentisme a finals del s.XX, durant els anys 80s i 90s. Ni a com vam començar el s.XXI, amb un independentisme regalant les claus a PSC-PSOE i ICV constituint 2 tripartits seguits.

L'any 2012 governava CiU en minoria, que acudia al PP de la Sanchez Camacho per aconseguir les majories parlamentàries que necessitaven per governar. Era una CiU que havia assumit com a eix central de la seva estratègia "el dret a decidir", que es reclamava "en tot". Però la paraula "independència" ni es pronunciava.

Aquell 2012 Oriol Junqueras havia esdevingut el líder d'una ERC que havia quedat trinxada, residualitzada, castigadíssima, després dels dos tripartits.

Reagrupament havia fracassat i quedat extraparlamentari, mentre que una acabada de crear SI, amb en Jan Laporta com a cap de cartell, havia aconseguit entrar al Parlament amb 3 diputats tan dispars entre ells com el mateix Laporta, en López-Tena i n'Strubell.

I la CUP no només era extraparlamentària, és que ni es presentava a cap elecció que ultrapassés l'àmbit municipal, on tenien un grapat de regidors dispersos pel país.

La societat civil era poca cosa més que una espècie de poble del far west abandonat d'aquests dels spaguetti-westerns, per on circulaven uns quants temeraris o aventurers, promovent tot d'iniciatives tan ben intencionades com aïllades de cap estratègia global, i sense cap continuïtat. Hi havia hagut la Plataforma pel Dret a Decidir, que va convocar algunes de les manis indys més importants que fins aleshores s'havien fet, però que va acabar autodestruint-se. Hi havia tot el tema de les consultes que s'havien fet arreu del territori, a partir de l'espurna que va saltar amb la consulta d'Arenys. Hi havia hagut aquell primer desplaçament massiu a Brussel·les, convocat pels "10.000 a Brussel·les". I Òmnium es dedicava al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tot això, també cal dir-ho, convivia amb moltes altres associacions però que es movien a un nivell micro o local.

A nivell personal, per resumir-ho ràpidament, havia participat de la fundació de Reagrupament, i n'havia sortit per la teulada amb molts altres companys quan el doctor Carretero va voler convertir aquell projecte, que feia de la regeneració democràtica bandera, en un projecte personalista, en el que s'havia d'acceptar incondicionalment el seu ordeno, mando y antojos. Alguns companys, molts, dels que vam oposar-nos-hi van acabar participant en la fundació de Solidaritat. Però jo, una mica desenganyat d'aquestes històries, vaig decidir que en les eleccions del 2010 el vot indepe més útil era el vot a Mas, i així ho vaig fer públic, per primera vegada votava CiU.

Pel que fa a l'activisme civil, havia anat a les manis de la Plataforma, i havia participat com a voluntari en les consultes: vam ajudar en el dispositiu de seguretat a les consultes a la Garrotxa, em vaig implicar en l'organització de la consulta a Cornellà de Llobregat i novament vaig participar com a voluntari el dia de la consulta a Barcelona. També m'havia implicat en l'organització de la marxa dels "10.000 a Brussel·les", de la mà de l'amic Enric Canela, que en fou el promotor. I també formava part del laboratori d'idees i projectes "La Fàbrica", que va impulsar el professor Salvador Cardús.

O sigui que quan vam començar aquell any 2012 tot plegat era poca cosa més que un desert caòtic, en el que anàvem fent, però sense visualitzar cap horitzó possible.


Llavors és quan s'esdevé el miracle, i el mes de març del 2012 l'Assemblea Nacional Catalana fa la seva assemblea fundacional omplint el Palau Sant Jordi. Jo no en sabia res, fins un parell de setmanes abans, quan un vell amic i patriota em va trucar per demanar-me si podíem ajudar fent de voluntaris, i em va explicar una mica tota la moguda. Dit i fet: cap al Sant Jordi, a fer de voluntaris, en aquella assemblea fundacional. Ulls com a plats. Estava naixent alguna cosa diferent a tot el que fins aleshores havíem vist, i apuntava molt amunt, amb molta ambició.

Immediatament després d'aquell acte fundacional l'ANC es va abocar a fer activisme, a donar a conèixer el projecte, a mobilitzar gent, a constituir assemblees locals, etc. El mes de juny aquell vell amic i patriota em va tornar a trucar per saber si podia comptar amb mi i la meva colla d'amics, com a voluntaris per la mani de l'Onze. Vam dir que sí. I des d'aquella trucada fins el mateix Onze ja es va veure que allò anava creixent i creixent. El primer que em van comentar és que hi hauria un acte central a Plaça Catalunya. Però com la cosa cada cop agafava més i més volum, ja a l'estiu ens varen dir que sortiríem de Passeig de Gràcia/Gran Via. I finalment, pocs dies abans de l'Onze, que la capçalera de la mani sortiria de Pau Claris amb Casp. Però eren les 16:00 de la tarda d'aquell 11S del 2012 i davant de la capçalera oficial ja estava absolutament plena tota la Via Laietana, fins abaix de tot, i Marquès de l'Argentera fins l'escenari situat davant l'Estació de França. I darrere la capçalera, tota la Gran Via i Passeig de Gràcia fins més amunt de la Diagonal. En un moment donat el meu vell amic i patriota ens va demanar que acompanyéssim la Presidenta de l'ANC, Carme Forcadell i un grup heterogeni de líders polítics i municipals que estaven a la capçalera fins el Parlament, on estava esperant la presidenta Núria de Gispert, a través del barri de la Ribera, atès que era impossible que la capçalera avancés, perquè des d'escenari de final fins la Diagonal tot estava ple de gent. I natres vam fer el que ens vam demanar, vam obrir pas per Casp direcció Besòs, ens vam endinsar pel barri de la Ribera, fins sortir al Born i llavors, pel darrere de l'escenari, conduir la delegació a través del parc de la Ciutadella fins al Parlament. Segons GU hi havia 1.500.000 de persones omplint tot el centre de Barcelona. Segons l'organització, havíem arribat als dos milions.

Una burrada de gent mai vista, espectacular. L'ANC, aquell moviment que es fundava tot just feia uns mesos, acabava d'erigir-se en el gran actor del moviment independentista català, en el gran motor que fins llavors no havia existit. L'ANC, aquell Onze inoblidable, havia demostrat era capaç de connectar i mobilitzar tot l'independentisme, fins i tot gent que potser fins llavors encara no sabia ho era.

L'impacte polític de la mobilització fou tan gran que obligà el President Mas a moure fitxa. Va fer la clàssica obertura catalana plantejant al Presidente del Gobierno de España, Mariano Rajoy, un pacte fiscal, que aquest va rebutjar. Aquest rebuig va conduir Mas a convocar eleccions anticipades. Unes eleccions a les que ja es va presentar amb un programa explícitament autodeterminista, i amb el compromís d'un referèndum.

D'aquelles eleccions en Mas no va sortir-ne tot el reforçat que s'esperava, pel constant desgast a que el sotmetia el seu soci Duran i Lleida i perquè en aquells mesos l'estat espanyol ja va començar la seva guerra bruta contra el procés indy, centrant-se en  Mas i Convergència. Però ERC va ressuscitar, de la mà del lideratge d'Oriol Junqueras. Aquella ERC del 2012 tenia una actitud absolutament constructiva. CiU i ERC sumaven majoria absoluta autodeterminista, i això va permetre formar govern.

El panorama polític indy el completava la irrupció de la CUP al Parlament, amb 3 diputats, encapçalats per un líder formidable com va demostrar ser en David Fernández, molt ben acompanyat per un sòlid Quim Arrufat. I Solidaritat va desaparèixer. L'estratègia López Tena de considerar i tractar de traïdors tots els que no s'alineessin amb les seves soflames els va conduir a desaparèixer.

L'any següent, el 2013, l'ANC va tornar-ne a ser la protagonista absoluta. Les campanyes per la independència se succeïen una darrere l'altra (signa un vot, sobirania fiscal, etc) mentre el desplegament territorial arribava a totes les comarques i gairebé a tots els pobles. El mes de juny del 2013, amb Òmnium, s'organitzà el Concert per la Llibertat, que omplí el Camp Nou de música i d'independència. Més de 90.000 persones. També vam donar un cop de mà treballant de voluntaris.

Però el 2013 va entrar a la història de l'independentisme perquè l'ANC va aconseguir protagonitzar la que potser ha estat la mobilització més extraordinària que mai hem fet: la VIA CATALANA, una immensa cadena humana de més de 400 km, de punta a punta de país, amb milions de persones desplaçades d'arreu al llarg de tota la Via per agafar-se les mans i donar forma així a aquesta mobilització excepcional, irrepetible, única. També vam donar un cop de mà com a voluntaris a la ciutat de Barcelona, cobrint fins a 7 àrees per on transcorria la Via i que tenien necessitats organitzatives molt exigents.

El 2014 l'ANC liderava el moviment pel referèndum d'independència, davant les públiques desavinences que, als ulls de tothom, començava a protagonitzar ERC envers Mas i el seu Govern. L'ANC impulsa processos participatius sobre el país que volem, i lidera la campanya Ara és l'hora amb la que finalment es van posar tots els motors del país en marxa cap a la consulta del 9N. Abans, però, vam assistir a un estiu de guerra bruta total contra el procés, amb l'esclat del cas Pujol. L'Estat ho va apostar tot a que la intoxicació massiva, associant el procés amb corrupció, aconseguiria desmobilitzar l'independentisme. Enmig d'aquesta estratègia de l'estat d'omplir-ho tot de merda perquè aquest riu de merda ens arrossegués fins ofegar-nos, vam arribar a un nou Onze. L'ANC va gestionar altre cop el repte en un moment complicadíssim, i va convocar la també mundialment famosa V, una concentració amb vèrtex a Glòries i dos ramals que creuaven la ciutat: la Diagonal i la Gran Via. Però tothom es feia la mateixa pregunta: amb tot el que estava passant, es mantindria la mobilització? I la mobilització fou extraordinària. Tota la Diagonal, des de Glòries fins Esplugues, i tota la Gran Via, des de Glòries fins l'Hospitalet.

1.800.000 persones segons GU. Extraordinari.

El gobierno de España i tot l'unionisme havien estat els dies previs a aquell Onze, anticipant un fracàs segur. I quan van veure què havia passat es van col·lapsar. Un cop més l'ANC va aconseguir mobilitzar milions de persones, canalitzant una unitat excepcional. I així, amb aquesta força, vam arribar al 9N. I vam aconseguir que fos un èxit excepcional.

Però l'èxit èpic del 9N ens va durar molt poc. Els partits polítics van ser incapaços de gestionar aquella formidable mobilització democràtica, que va oferir un resultat inequívoc. La confiança entre ERC i CiU estava absolutament trencada i no hi havia manera de fer res plegats. L'estratègia majoritària, compartida pel Govern, Convergència i ANC era anar a unes eleccions refrendàries, en termes d'un vot Sí o No a la indy, inequívoc. Però perquè això fos possible calia que tots els partits que volien la indy anessin junts. I ERC s'hi oposava sistemàticament. Van ser uns mesos horrorosos.

Un cop més l'Assemblea va ser clau per poder sortir d'aquell atzucac en el que estàvem atrapats aquells primers mesos del 2015. L'amenaça de "saltar" a la palestra política i presentar-se a les eleccions, de promoure una llista civil, va acollonir tothom. I el desgast que ERC patia en termes electorals segons totes les enquestes, va permetre un nou miracle: gestar Junts pel Sí. Però aquells mesos havien fet molt de mal.

La CUP no va participar de la proposta unitària. Això va crear una situació molt i molt complicada en termes polítics. L'extraordinari paper i lideratge que havia tingut David Fernandez al capdavant de la CUP al Parlament els va permetre atreure nous votants, per més que en David ja no formés part de la candidatura. I la reacció de part dels votants d'ERC, els més alineats amb el discurs de haterisme anticonvergent que la direcció d'ERC estava promovent des de feia tants mesos, van traslladar una gran bossa de vot de sempre d'ERC a la CUP, superior als cent mil vots.

I així ens vam trobar que Junts pel Sí no va poder assolir la majoria absoluta, fet que era clau no només per poder evidenciar davant tot el món que el poble de Catalunya havia votat Sí a la independència, sinó per poder fer la independència d'una manera sòlida.

Sí, Junts pel Sí i la CUP, que havia passat de 3 a 10 diputats, sumaven majoria absoluta, una majoria per la independència. Això era així. Però aquí s'acabaven les bones notícies, i vam entrar en una nova espiral autodestructiva. Van ser mesos en els que ens vam abraonar al trist espectacle de la baralla permanent, de l'arrencar-se els ulls, del voler liquidar l'altre, i no construir res amb l'altre.

Aquella CUP, que no era la del David, evidenciava cada dia que, sumant per ser majoria per la independència, esdevenien un obstacle per fer la independència. L'agonia la va resoldre el President Mas, assumint fer un pas al costat com a preu polític per poder arrencar algun acord amb la CUP i no haver d'anar a noves eleccions. I així Puigdemont esdevingué el nou President. L'acord que per a la CUP era la victòria d'haver enviat Mas a la paperera de la història, implicava per a la CUP alguns compromisos, pocs, però alguns sí, com a contrapartida. N'hi havia dos de fonamentals: la CUP no votaria mai amb el PP per evitar que el Govern sortís derrotat i desgastat a força de perdre votacions al Parlament. I, segon gran compromís assumit per la CUP, permetria aprovar els pressupostos.

Doncs bé, la CUP es va fer un fart de votar amb el PP, únicament per desgastar al Govern. I arribat el moment d'aprovar els pressupostos, la CUP va dir que els pactes muten, que donde dije digo digo Diego... i va impedir-ne l'aprovació.

A tot això, jo, des d'octubre 2015, estava col·laborant amb diferents comissions de l'ANC amb treballs demoscòpics i anàlisis de resultats electorals, projeccions i moviments de vot, etc, tot intentant aportar criteris científics, dades, a l'objectiu que es plantejava l'ANC de fer créixer l'independentisme actuant sobre els jaciments de vot que anàvem identificant.

I aquell maig de 2016 vaig decidir-me a presentar-me a les eleccions al Secretariat Nacional de l'ANC. Vaig sortir-ne escollit, vaig tenir l'honor de comptar amb un ampli suport dels meus companys de l'Assemblea. Però eren mals temps per a la lírica. Vaig participar de la reunió del Secretariat que va escollir Jordi Sànchez com a President, a qui ja coneixia des de l'època de la Crida, quan vaig començar a militar en l'independentisme, i per qui tenia un gran respecte i una enorme confiança, que en les actuals circumstàncies (amb en Jordi a la presó) és de gran admiració i estima. En Jordi és un independentista nat, una persona molt formada i dotada d'una gran visió política. El seu compromís sempre ha estat i és tan inequívoc com intel·ligent.

Aquell secretariat, un dissabte a Ripoll, va ser el meu primer i últim secretariat. Tenia claríssima la meva confiança plena en el Jordi. Però de la resta de coses anava força perdut. I el desenvolupament de la sessió em va anar desconcertant. Primer perquè vaig flipar que a aquestes alçades encara hi hagués gent al secretariat que es pensessin i reclamessin que les eleccions del Secretariat són "presidencialistes", és a dir, que s'hi escullen càrrecs. Això no és així, no ho ha estat mai, era una manipulació grollera i inadmissible. Les eleccions són a secretaris, per constituir el Secretariat Nacional. Un cop constituit, a partir dels diferents candidats d'entre els membres del secretariat que s'hi presentin, s'escullen tots els càrrecs. Doncs encara hi havia gent defensant que la persona més votada era la que havia de ser President.

I de l'estupefacció vaig passar a un cert i poc dissimulat cabreig, malgrat el respecte que tenia i tinc per aquesta persona, quan una candidata entre els seus mèrits per ser escollida s'atribuïa que a la final de Copa que es jugava l'endemà diumenge a Madrid, finalment s'hi poguessin entrar estelades, que inicialment havia prohibit la delegada del Gobierno. Segons aquesta candidata, el fet que sortís ella promovent una campanya perquè els seguidors del Barça en comptes de les estelades prohibides portessin banderes ara no recordo si eren sueques o daneses, havia estat determinant per aixecar la prohibició. I no. Resulta que jo sóc soci del FCB i llavors era vicepresident d'una penya barcelonista. I quan es va fer pública la resolució de la delegada del gobierno prohibint les estelades, amb els companys de Drets vam decidir presentar un recurs judicial. I en nom meu, com a soci del FCB i com a persona que tenia entrada per a la final, vam presentar la demanda a un jutjat de Madrid. I el jutjat, in extremis, va dictar una mesura cautelar aixecant la prohibició, i emparant la nostra llibertat d'expressió. L'aixecament de la prohibició va ser conseqüència directa de la demanda que en nom meu havien presentat els companys de Drets, res a veure amb campanyes de tuiter per dur banderes sueques o daneses. Sentir allò em va deixar estupefacte.

També m'havia deixat estupefacte un cert discurs que havia induït un partit polític molt concret per a desgastar l'ANC, dient que no es feia res i que calien nous lideratges perquè l'ANC tornés a ser el motor que, segons ells, havia deixat de ser, etc. Té collons el discurset, pensava, però si no parem!!!!! Només des del desconeixement total de la realitat de l'ANC es podia fer un discurset així. Tot allò només tenia per objectiu desgastar l'assemblea, com a càstig per haver-se mantingut neutral davant els partits polítics i no haver-se alineat amb cap, sinó haver actuat sempre d'acord a l'interès general i el pla d'acció aprovat pels socis de l'ANC. I té collons que aquest 2018 hàgim tornat a sentir discursets similars....

Bé, el cert és que aquell va ser el meu primer i últim secretariat perquè l'endemà, quan vaig arribar a Madrid amb l'AVE, amb la meva samarreta del Barça i la meva estelada per assistir a la final de Copa, rebo la notícia que la CUP havia decidit no aprovar els pressupostos, tal i com havia pactat, i deia que "els pactes muten". Allò em superava, però no políticament, sinó en la meva escala de valors. Per a mi, la paraula donada és sagrada. No puc concebre donar la mà a algú com a símbol de segellar un acord i després que això no tingui cap valor perquè "els pactes muten". No puc, és inconcebible una cosa així. I vaig fer un tuit: ‘La CUP demostrant per què la gent sense principis ni valors ni aguanten la mirada ni respecten els pactes. #xusma’

Potser sobrava el hastag #xusma. Potser no vaig ser prou clar en el que volia dir, que era en general: hi ha persones d'honor, que són les que respecten els pactes i la paraula donada, i després estan la resta, la xusma, els que ni respecten els pactes, ni la seva paraula té cap valor, ni et pots fiar d'ells, ni res de res.

Bé, en tot cas el resultat fou contundent. I davant la polèmica que el meu tuit, d'altra banda personal, havia aixecat, vaig parlar amb en Jordi Sànchez, que em va recriminar el tuit i els problemes que havia creat a l'Assemblea, i m'exigia arreglar-ho. Jo li vaig dir que ho lamentava, sobretot per ell i per tota la bona gent de l'ANC, aquell lio, però que aquell tuit reflectia la meva escala de valors, als que no pensava renunciar, i que per tant posava a la seva disposició la meva condició de secretari nacional, que li presentava la meva dimissió. I la va acceptar. Va actuar com el que és, un líder. Va posar pel damunt de tot, l'ANC, com a projecte, com a grup humà i per la unitat interna. La situació li sabia molt de greu, perquè com he dit abans ens coneixíem i havíem treballat junts a la Crida des dels 80's. Però l'ANC estava per sobre de qualsevol consideració personal. I en Jordi Sànchez, com sempre, va fer el correcte, el que tocava fer.

L'incompliment dels pactes i acords per part de la CUP i deixar el país sense pressupost ens va abocar a una nova crisi. No hi havia manera de sortir d'aquella espiral autodestructiva en la que havíem entrat l'estiu 2014. I només l'ANC aconseguia evitar que tot saltés pels aires.
No feia ni un any de la seva elecció i el President Puigdemont va haver de sotmetre's a una moció de confiança. No feia ni dos anys del 9N i no feia ni un any de la victòria independentista del 27S que refrendava el 9N i que implicava un full de ruta amb l'horitzó de fer una DI, de que el Parlament proclamés la independència, a l'empara dels resultats del 9N i del 27S i els nostres desvagats, el nostre estupendisme, es va llençar a fer l'únic que saben fer: enredar. I van començar a escalfar el cap a tothom amb que calia un nou full de ruta i un altre referèndum. I no van parar amb la matraca. No en teníem prou amb l'espiral destructiva en la que estàvem atrapats, que ara els estupendistes, aquests que no han fotut brot mai, es reivindicaven atrapant-nos en un nou discurs de pensament màgic.

Tots els nostres mals se solucionarien si es convocava un referèndum.

-Un altre referèndum?
-No, un de debò!!!!
-Però... què haurà canviat?
-Doncs que ara anem de debò.
-Ah

Jo al·lucinava. Però la idea anava creixent i creixent, i guanyant espai, i cada cop hi havia més gent atrapada per aquest pensament màgic. Fins al punt que l'ANC va haver de convocar una consulta interna a tots els socis per si volien canviar el full de ruta i anar cap a aquest "referèndum" o no. Jo vaig votar no. Però va guanyar el Sí.

I empantanegats i enlluernats per aquest pensament màgic del referèndum, President i Govern van haver-lo d'assumir.

I el 2017 va ser així l'any de l'1-O. No pel referèndum en sí, que no es va aconseguir res que no tinguéssim ja guanyat des del 9N. Va esdevenir metahistòric per la demencial violència policial que va exercir l'estat espanyol, policia i guàrdia civil i per l'èpica resistència de la gent, a tot el país, defensant les urnes, defensant la democràcia.

Tanmateix, el 2017 també haurà estat l'any de la repressió més salvatge, des del 1939, de l'estat espanyol contra Catalunya. Multes, imputacions, detencions, presó, exili, escorcolls, tancament de webs, prohibicions, més multes, més imputacions....

I en aquest escenari de repressió salvatge, novament l'ANC esdevé el pal de paller que vehicula la resposta popular, cívica, no violenta i pacífica. La manifestació que va omplir tot el carrer Marina de mar a muntanya fou una nova fita que inundà tots els mitjans de comunicació del món -excepte, com sempre, els espanyols-. I l'ANC es va abocar en la solidaritat amb els presos i les famílies, en general amb tots els represaliats.

Més enllà d'això, durant els convulsos mesos preparatoris de l'1-O i de tot el que va passar després, l'ANC va actuar sempre amb lleialtat al Govern, i de manera constructiva, empenyent, ajudant, sent-hi, sent-hi sempre. Ara n'hi ha que critiquen aquesta responsabilitat. Acusen l'ANC de no haver liderat i de no haver-se desmarcat del Govern. És demencial. Què volien? Que com que no en teníem prou amb les baralles entre partits, l'ANC també saltés al ring a barallar-se amb tothom? Estem bojos? Tot el que va passar després de l'1-O ha estat un despropòsit. Però la cosa venia de lluny. Arribar a l'1-O va ser un miracle. La gent va fer el miracle. Un miracle en el que gairebé ningú hi creia, potser només el President Puigdemont, l'ANC, Òmnium... i la gent!!!!. Però el 2-O esclata amb tota la seva onada expansiva devastadora l'espiral de desconfiances, d'enganys i d'agendes pròpies partidistes que s'havia anat acumulant els mesos previs. Sense unitat tot se n'anava a la merda. I això l'ANC ho veia, i treballava per evitar una trencadissa que ens arrossegués a tots a la desfeta. Se'n diu responsabilitat.

Han passat 6 anys des d'aquell 2012 amb el que obria aquest article. En termes històrics no és res, és un sospir, per més que a nosaltres ens pugui semblar una eternitat. Només han passat 6 anys, però el que ha passat en aquests 6 anys ha estat prodigiós. De ser un país amb un Govern suportat amb acords amb el PP a tenir un Parlament on la majoria independentista és expressa i inequívoca. De ser un país amb una societat civil sumida en el panchovillisme a tenir una força cívica extraordinària, una capacitat de mobilització excepcional, única.
I el motor d'aquests canvis, d'aquesta evolució, d'aquest haver arribat més lluny que mai en el camí per a aconseguir la independència, té noms i cognoms: Assembla Nacional Catalana.

L'ANC ha estat, és i hem de garantir que segueixi sent, el motor fiable, sòlid i potent que necessitem per fer la independència, que necessitem per construir la República. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent la veu exigent i l'actuació responsable. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent neutral davant els partits polítics i les seves espirals destructives, i aquesta neutralitat no vol dir no tenir opinió, sinó no tenir cap por en dir a les coses pel seu nom, en posicionar-se i empènyer en el que es consideri la direcció correcta, fins i tot si això emprenya algun partit. El que alguns semblen reclamar, de que l'ANC s'abstingui de posicionar-se, per no contradir a cap partit, ens abocaria a la paràlisi més absoluta. 

Som on som gràcies a l'ANC. Crec que tots hem d'agrair-ho molt a tots els responsables que ha tingut l'ANC i han fet tota aquesta feina tan descomunal en el que va del 2012 a avui. I més que un agraïment cal un enorme reconeixement a tots aquests milers i milers de voluntaris de l'ANC que sempre hi són, que sempre hi van, perquè ells són l'única benzina possible per a aquest únic motor possible que és l'ANC.

Per a seguir necessitem evolucionar i adaptar-nos a les noves circumstàncies, que són radicalment diferents de les del 2012. Necessitem confiar en el nou secretariat que aquest cap de setmana hem escollit. Estic segur que sabran liderar aquesta nova etapa, mantenint-nos fidels als valors que ens han permès arribar fins aquí. En el nou secretariat hi ha gent de moltíssima vàlua, hi ha gent de perfils i de trajectòries molt diferents. Confiem siguin capaços, d'entre tots ells, d'entre tots els que han sortit escollits secretaris nacionals, triar les persones que millor puguin liderar aquesta nova etapa. I que siguin prou generosos per ser un exemple als ulls de tots de la capacitat de treballar plegats, de sumar, d'ajudar-nos.

Nosaltres hi som. I hi serem. Perquè sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...

DONEC PERFICIAM

14 de març 2018

Eleccions a l'ANC: potencial imprescindible de país, relliscades, i crítiques massa interessades

Ahir dimarts la polèmica va irrompre en l’elecció dels membres del Secretariat Nacional de l'ANC, amb l’exclusió de la llista definitiva d’un dels candidats més “mediàtics”, el periodista Antonio Baños. La raó: haver participat en una tertúlia a mitjans de comunicació quan el reglament electoral expressament ho prohibeix.

Antonio Baños no va parlar de res de l’ANC. Només va participar-hi com a tertulià, parlant de les coses genèriques que es parlen a les tertúlies. Però el reglament electoral és extremadament sever en aquest punt. Segurament ben intencionadament, per protegir la igualtat entre els diferents candidats. I una aplicació inflexible de la lletra d’aquest reglament ha generat una situació molt perjudicial per a l’ANC, en el sentit que ha obert la porta a tot tipus d’especulacions, generant un desgast absolutament innecessari i estalviable.

Per què dic estalviable? Perquè al meu entendre la interpretació de la previsió del reglament s’havia de fer d’acord a la finalitat que persegueix i atenent a les circumstàncies de les persones. Antonio Baños és periodista i participa regularment en tertúlies als mitjans de comunicació. I si la finalitat era garantir la igualtat dels candidats, el que s’ha fet és privar d’aquesta igualtat a un candidat, perquè se l’impedia exercir el seu mitjà de vida, i a la resta no. Diferent hagués estat que hagués fet campanya demanant el vot cap a la seva persona, que no va passar. Així doncs una situació en la que tothom hi perd.

Però una situació que ha estat molt aprofitada pels habituals haters de l’Assemblea per a abraonar-s’hi en contra, amb una crueltat repugnant i inadmissible. És una crítica que casualment m'ha semblat aprofitada per certs sectors de l’independentisme, els que ara demanen abraçar-se al PSC-PSOE. L'ANC, enmig dels temps convulsos que ens ha tocat viure, ha sabut i procurat en tot moment mantenir una actitud d’independència i neutralitat en relació als partits polítics i d’exigència, però alhora lleialtat constructiva a l’agenda del Govern, que era, o això ens pensàvem tots, l’agenda de tots els partits polítics independentistes, perquè així estava pactada.

I aquesta lleialtat republicana de l’ANC al President i al Govern legítims, semblava no ha agradat gaire a alguns que consideraven que havia de tenir un paper més submís als partits polítics, concretament al seu. I així han aprofitat aquesta relliscada per llençar-se amb tota mena d’atacs contra l’ANC.

Mireu, l’ANC ha estat i és el motor principal del procés independentista. I així ha de seguir-ho sent. Per fer-ho ha de ser forta, i aquesta fortalesa és qui més la posa a prova permanentment assumint el pes de totes les convocatòries i convertint-les en mostres d’inequívoca voluntat popular per la independència i la llibertat dels presos.

La llista de candidats que s’han presentat al Secretariat Nacional evidencia aquesta fortalesa. Molts noms i noms potents, gent de trajectòries molt diferents, gent que pot aportar perfils molt complementaris perquè l’ANC segueixi sent el que tots volem, perquè l’ANC estigui en les millors condicions possibles per als molts reptes que ara mateix tenim pel davant.

Voldria assenyalar alguns noms, com els d’en Joan Canadell i en David Fernández, del CCN, que han fet una tasca extraordinària en l’extensió de l’independentisme a tots els nivells, amb una pedagogia bàsica per ajudar a entendre la discriminació sistemàtica que pateix Catalunya per part d’un estat podrit i del potencial d’estat que té Catalunya. Noms com el de n’Adrià Alsina, la Laura Arenas, la Montse Daban, que han fet moltíssima feina i molt ben feta a l’ANC. O com en Lluís Junyent, incansable coordinador a Cornellà de Llobregat, la meva assemblea territorial. Gent amb perfils històrics de militància independentista, com en Xavier Serraïma, en Marc Sallas, en Manel Pardo o en Pep Cruanyes. Gent amb perfils molt diferents però que cadascun en el seu àmbit pot aportar moltíssim a l’ANC, com el mateix Antoni Baños (que espero finalment pugui presentar-se), en Xavier Fähndric, en Tayssir Auzouz, l’Albert Donarie, en Paco Martínez o la Montserrat Tudela.

Són només alguns dels noms que evidencien aquest dinamisme i potencial de l’ANC. N’hi ha més, i sé que sóc injust no repassant tota la llista. He volgut fer només una petita relació. Us convido a revisar les notes biogràfiques i idees que ens traslladen els diferents candidats a la pàgina expressament habilitada per l’ANC.

Dissabte vinent tothom a votar. A qui millor cregui pot servir als interessos de l’ANC que són els interessos de la República, de la independència.

Com a criteri, el que considero cabdal, i aquests noms que he relacionat crec compleixen el requeriment: donar suport a candidats que aportin valor afegit, feina feta contrastada, compromís, i que, alhora, aposten per seguir mantenint la independència i la neutralitat davant els partits de l’ANC. 
SEGUIM
DONEC PERFICIAM