1 de maig 2020

Elements clau per a generar un nou "momentum" i factors instrumentals i estructurals per fer la independència

En l'anterior article, del que aquest és continuació, deixava clar que l'única possibilitat que tenim de fer la independència passa per generar i blindar un "nosaltres" amb totes les forces polítiques i entitats cíviques independentistes del nostre país. Un "nosaltres" amb el món d'ERC, amb el món de JxCAT, amb el món de la CUP, amb l'Assemblea, amb Òmnium, amb tots nosaltres. Un "nosaltres" de confiances blindades que permeti fer el que calgui en qualsevol moment sabent sempre que tots ho fem des de la lleialtat i amb la mà estesa. Un "nosaltres" que generi una nova dinàmica política cooperativa, i no competitiva. Un "nosaltres" que des de la diversitat, sempre generi sinèrgies constructives i estratègiques per arribar més lluny que mai, a més gent que mai i assolir així més suports que mai per fer la independència.

També deia que en termes estratègics fer la independència requereix generar un nou "momentum", com ho va ser l'1-O, i, aquest cop sí, que aquest "nosaltres" blindat des del que hi arribem, ens permeti fer-la realitat.

Aquest segon article, per tant, només té sentit en la seva formulació si hem assolit el primer objectiu, generar i blindar aquest "nosaltres". Si no hi som tots veurem com es desfà entre les nostres mans i somnis la possibilitat de fer la independència ara. Entenent aquest ara com la nostra generació. Si no hi som tots, la independència passarà a ser un futur possible però llunyà, que ja difícilment viurem o veurem tots nosaltres.

Si no hi som tots voldrà dir que el sector sectari d'ERC ha imposat la seva estratègia de rebentar el "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" amb els Comun's, cohesionat a partir de l'objectiu de liquidar el món de Junts per CAT, i assumint que per fer-ho possible, cal sacrificar, en aquest "ara", l'objectiu de la independència.

Però com deia a l'anterior article, vull ser optimista. Conec tanta gent d'ERC amb la que hem compartit tantes lluites, de les que no dubto absolutament en res del seu compromís, que em nego a acceptar que no puguin aturar aquest despropòsit al que està abocant a l'històric partit independentista la secta del sol.

Per tant, situem-nos en l'escenari que entre tots hem aconseguit generar i blindar aquest nosaltres, en el que hi som tots.

1. Quins serien, assolit aquest objectiu principal de generar i blindar el nosaltres, els elements clau per a una estratègia que faci possible un nou "momentum" per fer la independència?

Al meu entendre aquest nou momentum només el podem generar i estar en condicions d'aprofitar-lo, en un escenari unilateral, però estríctament democràtic, en el que una majoria inequívoca dels nostres ciutadans voti per la independència.

No veig cap possibilitat, ni una, d'una sortida negociada amb l'estat espanyol, d'un referèndum d'autodeterminació acordat. Descartada aquesta opció, el nou momentum tampoc arribarà amb un referèndum unilateral com fou l'1-O. Només veig l'opció d'aprofitar unes eleccions al Parlament i convertir-les en plebiscitàries. Com va voler ser el 27S del 2015, però que no vam aconseguir-ho.

Aquestes eleccions, que hem d'aconseguir siguin decisives per fer la independència, les hem de fer quan, des d'aquest nosaltres blindat, considerem que estem en condicions de fer-les i de guanyar-les, i que el resultat electoral reflecteixi una inequívoca majoria per la independència, i, a més a més, que també estiguem preparats per fer efectiu el mandat de les urnes.

No estic pensant, per tant, en les properes eleccions al Parlament. No estem preparats perquè siguin plebiscitàries. Ni tan sols sabem si hi haurà un "nosaltres" independentista o estarem instalats en aquesta demencial guerra civil dins l'independentisme.

Tanmateix, aquestes eleccions al Parlament de CAT que s'han de fer després de l'estiu o els primers trimestres del 2021, sí que són decisives per estar en condicions de plantejar, més endavant, les eleccions plebiscitàries que situo com a nou "momentum". Si d'aquestes properes eleccions no en surt una majoria independentista que pugui governar amb solidesa, oblidem-nos de tot.

Aquestes properes eleccions han de ser el primer pas del nou "nosaltres", mantenint la majoria parlamentària independentista i permetent un govern sòlid, blindat davant el filibusterisme parlamentari de l'unionisme, recolzat en la persecució autoritària i demofòbica del poder judicial espanyol.

Per mantenir la majoria parlamentària indy cal que el món de JxCAT, d'ERC i de CUP tinguin el millor resultat possible. I per tenir un Govern sòlid, que pugui treballar per generar i estar en condicions d'aprofitar el nou momentum, cal que JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, o que la CUP maduri i respecti la majoria social i política indy que representen JxCAT i ERC. Un respecte que no vol dir "sotmetre's-hi", sinó simplement, des del ple respecte al perfil i projecte polític propi, de la CUP, respectar també la majoria indy, no sotmetre-la permanentment a xantatge volent imposar polítiques que els electors no han recolzat. I això es pot fer, fent política, i alhora respectant la majoria indy, no dinamitant el govern de la majoria indy sumant els seus vots, els de la CUP, de manera sistemàtica al vot contra el govern de l'unionisme, de Cs, de PSOE, de PP, de Comun's.

Tal i com veig jo les coses, si es donen aquests dos factors (revalidar la majoria indy i constituir un govern indy sòlid), estaríem en condicions de treballar per, en el termini de 2 a 4 anys, convocar aquestes eleccions plebiscitàries i, si s'assoleixen els objectius democràtics d'aquestes eleccions, estar preparats per fer efectiva la independència.

2. Una estratègia de país per ser, en unes eleccions plebiscitàries, una majoria clara a favor de la indepèndència, inequívocament visible als ulls de tothom, dins del nostre país, a l'estat espanyol i internacionalment.

Una de les conseqüències de no haver culminat o aprofitat el "momentum" que fou l'1-O és que el nou escenari democràtic per tornar-ho a intentar, aquest nou momentum, ens exigeix ser una inequívoca majoria d'electors a favor de la independència.

El 27S no ho vam ser. I tampoc el 21D. Quan parlo d'una inequívoca majoria és que, al tancar les urnes i començar l'escrutini, tots els vots a favor de la independència estiguin clars. I siguin més que els vots de la resta de formacions polítiques. Res d'aquests ni sí ni no, els vots en blanc com els tractem, etc. Es fa l'escrutini i els vots pel Sí de les eleccions, plantejades amb aquest caràcter plebiscitari, superen, inequívocament, la resta. Això vol dir, per a mi, arribar, com a mínim, al 51% dels vots pel sí. Però tenir com a objectiu assolir el màxim de vots pel Sí. Si podem ser el 55% millor que el 51%. Si podem ser el 60%, millor que el 55%.

No hi hem arribat mai. I aquest és el repte, i ho dic amb absolut convenciment, per fer la independència. Arribar-hi.

I per arribar-hi cal, que des de ja, generem i blindem aquest nosaltres imprescindible pel nou momentum, i ens aboquem, tots, a treballar amb inteligència, determinació, estratègia i coordinació, per fer independentisme, per fer independentistes. I això vol dir arribar on fins ara no hem arribat i convèncer a qui fins ara no hem convençut.

3. Quins són, a criteri meu, els factors que en qualsevol estratègia que despleguem per assolir aquest objectiu de recollir el màxim de suports al Sí en unes eleccions plebiscitàries, s'haurien de tenir en compte?

Classificaré aquests factors en dos tipus: els instrumentals i els estructurals. Se'n poden dir molts, però intentaré centrar-me en aquells sobre els que crec puc aportar visió més transgressora. Sacsejar!

3.1. Factors instrumentals:

- No som una societat fracturada, però sí som una societat dividida. Ara mateix a Catalunya hi ha dos grans blocs, sense pràcticament vasos comunicants entre ells: el bloc independentista i el bloc unionista. Dos blocs sense problemes de convivència però també sense comunicació i amb referents totalment dispars. L'unionisme ha instal·lat, és el seu èxit (miserable èxit), un rebuig total a les institucions catalanes entre els unionistes. Irracional i irreflexiu. I absolutament desconectat de la visió que tenen els independentistes.

Fixem-nos en un parell de dades molt significatives:

- aquesta setmana el CEO ha presentat una enquesta sobre l'impacte de la pandèmia Covid-19 a la nostra societat. D'entre totes les preguntes, pregunta com creu l'enquestat que ho està fent el Govern Català

El bloc independentista (JxCAT, ERC i CUP) valora que el Govern CAT sap què vol fer però no pot perquè no té competències en un 73,1% votants ERC, 80,3% votants JxCAT i 73,3% votants CUP

El bloc unionista té una percepció radicalment diferent de l'actuació del Govern català, i la resposta majoritària és que ni sap ni fa res, per al 79,7% votants PP, 69,6% PSC, 88% C's i 51,3% Comun's

Però la realitat és que per al bloc unionista és igual que es preguntés sobre la pandèmia o sobre l'estació espacial internacional. Govern català = merda. Sigui el que sigui.

Al darrer BOP del CEO, quan es pregunta, en general, sobre el govern català, i es demana es valori de 0 a 10 com ho fa, amb el 0 pitjor impossible i 10 molt bé, el bloc unionista respon cohesionadament, i el valor 0 és el principal per a tots els seus votannts (53,5% votants PP valoren zero, 38,8% PSC, 42,6% C's i 20,5% Comun's -en endavant Co's-)

És igual què es pregunti. Per al bloc unionista, tot el que soni a govern català és i serà sempre merda, sempre el zero com a resposta majoritària.

La complexitat de la nostra societat i aquesta divisió, que no fractura, en blocs no comunicants s'evidencia també en aquesta enquesta del CEO sobre el COVID-19 amb la pregunta sobre com se situa l'enquestat en termes d'identitat. En el bloc unionista el 72% del PP tan espanyol com català, que és la resposta majoritària també de PSC (70,7%), dels C's (55,9%, però amb un 26,5% només ESP) i Co's (61,8%)

En canvi en el bloc indy identitat únicament CAT o més CAT que ESP és la identificació del 86,7% dels votants ERC, del 92,3% de JxCAT i del 91,2% de CUP.

Per què situo tot això en aquesta tipologia de "factors instrumentals"?

Doncs perquè al darrere d'aquesta divisió (que no fractura) hi ha dos blocs absolutament incomunicats entre ells, aillats, i amb referents totalment diferents.

I els mitjans de comunicació en són l'exemple més radical. El 75,8% dels catalans diu que la TV és el seu principal mitjà de comunicació política. És a dir, de manera aclaparadora (que no única, perquè també hi ha ràdios, premsa i internet), la TV és la principal font d'informació. La gent s'informa per la TV, el seu univers informatiu es construeix a través de les TV.

Mirem ara què consumim en aquests dos blocs:

L'unionisme totes les seves cadenes de TV majoritàries són espanyoles: el 36,1% dels votants del PP La 1 i el 22,2% T5, per als del PSC 21,7% La 1 i 19,9% la Sexta, per als de C's 25% La 1 i 25% T5 i per al Co's 31,7% La Sexta

En el bloc indy TV3 és la cadena de referència per al 72,6% de votants ERC, 74,4% CUP i 88,6% JxCAT

I així amb tot. A la nostra societat unionista (PP, C's, PSC i Co's) de CAT només els hi arriba la caricatura i sistemàtica crítica repugnant cap a tot el que és el Govern català o els partits independentistes. I mai els hi arriba cap missatge del món indy ni del Govern CAT, perquè tots aquests mitjans mai en fan cobertura.

Així, per al bloc unionista "Torra" és un dement follonero i deslleial, perquè a cap dels mitjans de comunicació amb els que s'informa mai han dit que el President Torra està actuant amb criteris científics, i tot el que s'avança en els plantejaments, inicialment sempre és repudiat pel Gobierno de España i els seus voceros, però a la setmana sistemàticament acaben fent el que havia proposat el president Torra.

Conclusió: en qualsevol estratègia per fer independentisme, aquesta realitat instrumental i divisiva instalada a la nostra societat en dos blocs tan diferenciats l'haurem de tenir present. Sempre present. Si la ignorem, fracassarem.

3.2. Factors estructurals: Assumir-nos com som i treballar i gestionar amb inteligència els factors inclusius i els factors divisius que caracteritzen la nostra societat en relació al suport o no a la independència.

En la presa de consciència a favor de la independència, els factors clarament més inclusius són tots els vinculats a veure la independència com una gran finestra d'oportunitats com a país, amb la capacitat de gestionar els nostres recursos i no ser sotmesos a l'espoli fiscal que patim, i individual, un país més just, amb més i millors oportunitats per a tothom. Però també el veure la independència com una oportunitat d'un país amb més qualitat democràtica, més just, més civilitzat, menys autoritari, un país de llibertat i de llibertats.

Quan això arriba a la gent de manera convincent, s'obren les portes per assumir la independència com la seva opció política, es fa el camí cap al Sí entre qui fins ara no estava en el sí. Per això hem de tornar a explicar totes aquestes coses.

A l'altra banda, els factors clarament divisius socialment i que formen autèntiques barricades contra la idea de la independència, infranquejables, són tots els que es mouen al voltant de la identitat, l'origen, la llengua, etc.

Qualsevol estratègia independentista per fer possible la independència passa per gestionar amb intel·ligència, compromís i racionalitat els elements clau de la societat i la nació que som, que no són els elements de la societat i la nació que érem fa dos segles.

I aquest és un factor absolutament crític, en el que ho vam fer molt bé fa anys, però en el que ara estem naufragant o estem assistint a uns certs discursos i soflames que a mi em posen els pèls de punta.

Per fer possible la independència ens hem d'assumir com som, hem d'assumir la nova nació que som, la nova societat que som, i ho hem de fer de cara a la nostra realitat, no d'esquenes a aquesta realitat.

Les nacions no sóm una foto fixa, sinó allò que esdevenim, aquella realitat a la que ens porta la història viscuda. En els últims 70 anys el nostre país ha viscut una transformació social espectacular, a partir de les dues grans onades migratòries viscudes, la dels 60-70 i la del 2000-2010. Més d'un 60% dels catalans som fruit d'aquestes onades migratòries. Aquesta és la nostra realitat. La Nació catalana, la societat que som, ha evolucionat molt. I allò que volem ser no és en relació a una fotografia de fa dos segles, sinó en relació a la nostra voluntat de ser i de governar-nos en llibertat.

Gestionar amb inteligència constructiva la nostra realitat social vol dir, per tant, assumir la nostra realitat. Som catalans, i ho hem esdevingut des d'origens molt diferents. L'unionisme ha jugat totes les seves cartes contra l'independentisme a encadenar-nos als nostres origens, amb un determinisme insultant que anul·la l'individu i la seva llibertat per decidir formar part d'una comunitat, lliurement. El meu pare era murcià, doncs jo, per damunt de tot, haig de mantenir-me lligat a aquests origens del meu pare, i així combatre l'independentisme, perquè ser independentista seria trair els meus origens, al meu pare.

Històricament el catalanisme ha estat molt conscient del que per a la nostra societat i la nostra Nació han implicat aquestes grans onades migratòries, i com ens han transformat. El candelià "un sol poble" és la millor expressió d'aquesta inteligència col·lectiva amb la que el catalanisme primer i després l'independentisme, ha gestionat aquesta realitat.Assumint-la. Assumint-nos.

Però en els últims anys, com deia abans, estem assistint a alguns discursos preocupants, absolutament mancats d'intel·ligència, i que estratègicament són letals per a l'independentisme, ja que fan el joc a l'estratègia divisiva de l'unionisme.

Entre aquests discursos, els que tenen relació amb la llengua són els més preocupants i els que més capacitat destructiva tenen. Tots aquests discursets rotllo Koiné de catastrofisme lingüístic, i de negació de la nació que som són una estupida i crepuscular ejaculació nacional-onanista.

Fixeu-vos en aquesta dada: del 2000 al 2010, en aquesta gran segona onada migratòria, el nostre país acull més d'un milió de nouvinguts, que sobre la població prèvia catalana, impliquen gairebé un 20%. En 10 anys, un 20%. I ho hem gestionat espectacularment bé: a l'escola, socialment, sistema sanitari, convivència, etc.

Un dels elements en el que més clarament es manifesta aquesta nova realitat nacional que som és la inequívoca manera com el castellà ha passat a formar part d'aquesta nova nació que som. Una realitat que només mentalitats malaltisses poden considerar-lo, en una Catalunya independent, una amenaça per al català.

El castellà és la nostra llengua inicial per a un 56% dels catalans. Això és un fet. Ignorar-ho em sembla demencial.

El castellà, la llengua castellana, no és el problema del català, de la llengua catalana. El problema del català és que durant més de 300 anys ha estat sistemàticament perseguit per l'estat espanyol. Però el tenim viu. No han pogut amb nosaltres. Algú creu que si fem la independència, i tenim un estat a favor del català, amb tots els mitjans i suports necessaris, la situació del català serà pitjor que l'actual? Va home va!

Una altra dada:

- el castellà és la llengua inicial del 56% de nosaltres
- el català és la llengua inicial del 31% de nosaltres

Però a partir d'aquesta dada, que expressa una realitat demogràfica que és la que és, d'orígens, tenim l'evidència de com l'acció social, l'escola, el país, fan evolucionar aquesta realitat, fins al punt que el català esdevé la llengua d'identificació (amb quina llengua t'identifiques, consideres pròpia?) i d'ús habitual per al 41% de la població.

El català és l'única llengua que a Catalunya, creix, que guanya parlants i que és assumida com element d'identificació. D'un 31% que tenen el català com a llengua inicial, creix 10 punts, i passa a ser la llengua d'identificació i d'ús habitual per a un 41%

Convertir els elements d'origen, d'identitat, de llengua, en camp de batalla és una de les majors estupideses i febleses que podem fer i tenir. No assumir la nostra realitat, no assumir que el castellà ha passat a formar part de la nostra realitat nacional, és absolutament demencial i letal per a qualsevol opció d'esdevenir independents, de ser la majoria social i nacional que necessitem per ser independents.

De tots els elements vinculats a la identitat, que són els que tenen un potencial divisiu més devastador per a l'independentisme, si no tornem al marc mental, nacional i social en el que històricament sempre ens hem mogut, el de "un sol poble", la llengua és el més sensible. I és en el que més patosament estem actuant.

Per acabar, en aquests elements estructurals, i aquest assumir-nos com som, a partir de saber com som, hi ha una dada que sempre hauríem de tenir present, en qualsevol estratègia per fer del Sí a la independència l'opció clarament majoritària al nostre país, i aquesta dada és que el moviment independentista, el sí a la independència, l'hem construit sobre una realitat d'identitats compartides.

Només el 22,3% dels catalans expressa un sentiment d'identitat de ser "únicament catalans". Gairebé el 70% dels catalans expressa un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.

Qualsevol estratègia per fer la independència ha de gestionar amb inteligència aquesta inequívoca realitat i complexitat. Si ens deixem arrossegar a que la independència es visualitzi com un tema identitari, de llengua, d'origens, que és el camp de batalla en el que sempre ha volgut enfangar-nos l'unionisme, no ens en sortirem. Assumim-nos com som. Assumim-nos amb aquest llegat integrador de ser "un sol poble" de tots els que ens han precedit, i portem aquest un sol poble cap a la llibertat i una independència a la que la Nació que som té tot el dret i que portarà infinites oportunitats col·lectives i individuals de progrés i benestar.

30 d’abr. 2020

Diagnòstic de la situació de l'independentisme i dels elements clau per a una estratègia que faci possible la independència

1. Diagnòstic de la situació de l'independentisme i de les opcions per fer la independència:

- no som independents, ni som República, ni res del que volíem i volem ser.

- L'1-O vam arribar més lluny que mai, en tots els sentits. I va ser una oportunitat excepcional que ja tots (tots?) hem assumit vam deixar escapar. No entro a jutjar com ni perquè la vam deixar escapar, però crec que ja tots (tots?) hem assumit que fou un moment excepcional, i no concretar-lo és una llosa molt gran

- només podrem fer la independència, fer la República Catalana, si hi som tots. Sense ser-hi tots no tenim cap opció. Per tant, el primer que cal, en qualsevol cas, és donar forma i blindar aquest "nosaltres" que ens inclou a "tots" els que volem fer la independència, fer la República Catalana.

- L'1-O va ser una, potser la millor, finestra d'oportunitat que mai hem tingut. Però ara ja no hi som, en aquell 1-O. Per fer la independència, per fer la República Catalana, ens cal generar un nou "momèntum" com ho va ser aquell 1-O.

- El nou "momèntum" només pot sorgir de la combinació d'un "nosaltres" blindat i d'una estratègia compartida que el generi i, així, ens permeti fer-ho possible.

- Ningú sap com pot ser ni quan aquest nou "momèntum", però sí que sabem que passa inequívocament per una convocatòria democràtica i per una majoria indiscutible, superior al 50% a favor de la independència, de la República Catalana

- Mai podrem generar aquest nou momèntum sense blindar el "nosaltres". Mai podrem arribar-hi si l'acció política dels diferents actors polítics que formen part d'aquest "nosaltres" està centrada en la competició i la rivalitat amb els qui formem part del "nosaltres".

- I mai podrem ser més d'aquest 50% que és indiscutiblement necessari per habilitar el nou "momentum" si no som capaços de reconèixer-nos i assumir-nos com la nova nació que som, com la nova societat que som, que no és ni la nació ni la societat que érem el 1714. No som els íbers que van llatinitzar els romans. No som ni els visigots, ni els musulmans, ni la Catalunya nova i vella que sorgí de la reconquesta cristiana. No som corona, ni regnes. No som Pau Claris ni la Catalunya dels segadors. No som la Catalunya resistent i derrotada del 1714. No som la Catalunya del 1936. Ni la del 1939. Ni la del 1975. Ni la del 2017. Som la suma de tot en una societat viva, que construïm i fent realitat a partir d'assumir-nos des del nostre jo per fer-ne un "nosaltres" en el que hi integrem com volem ser.

2. Les nostres febleses

En termes d'anàlisi estratègica les febleses apunten a aquelles qüestions pròpies, internes, que ens impedeixen o dificulten assolir els nostres objectius.

I sí, la fractura que deriva de la divisió partidista ha estat i és la nostra principal feblesa. Però ni és inèdita en aquest període que vivim, ni és singular de la nostra causa.

En el que és la nostra situació actual, hi va haver un moment clau que ens ha permès arribar on som, i és el que s'esdevé amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, en un sentit positiu. I en el sentit negatiu, divisiu, que està al darrere de no haver pogut assolir els objectius que ens hem proposat ja hi trobem el 9N 2014, les eleccions del 2015, com arribem a l'1-O, com el gestionem, el 21D i tot el que segueix fins avui.

Ara entro, en tot això. Només, abans, situar que aquesta divisió que tan cara paguem ja la vam viure el 14 d'abril del 1931 entre Macià i Companys, el 6 d'Octubre del 1934, durant tota la guerra i la postguerra i gairebé una constant independentista que arrosseguem, tan tristament, fins als nostres dies.

Però no és un tema exclusiu nostre. Per posar només un exemple, després de l'aixecament de Pasqua del 1916 els republicans independentistes irlandesos van arribar a matar-se entre ells pels carrers. Michael Collins.

2.1.Els antecedents de la situació actual

Després de 2 tripartits, amb Maragall i Montilla, ERC, el 2010, es fot la gran nata electoral, i Artur Mas i CiU guanyen i poden governar. Ho fan "recolzant-se" en el PP d'Alicia Sanchez Camacho. I ERC, després de la patacada, inicia un procés de renovació intensa que lidera Oriol Junqueras. La legislatura dura fins el darrer trimestre del 2012. L'Assemblea Nacional Catalana ha esdevingut el gran moviment cívico-polític del nostre país, i l'Onze del 2012 aplega més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. Artur Mas assumeix la reivindicació i el repte polític plantejat per l'ANC i aquell més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. I intenta negociar amb Rajoy. Rajoy es tanca i Mas convoca eleccions per fer un salt endavant polític, situant com a element central el dret a decidir i l'estat propi. Semblava que Mas havia de treure majoria absoluta. Però el salvatge boicot a que el va sotmetre Duran i Lleida va desgastar les opcions de Mas, que acaba perdent diputats, mentre l'ERC d'Oriol Junqueras els recuperava.

CiU va passar de 62 diputats el 2010 a 50 el 2012, ERC va passar de 10 a 21 i la CUP de 0 a 3.

La CiU del 2010 no era indepe. La del 2012 ja plantejava l'estat propi de manera inequívoca. L'ERC de Junqueras del 2012 ja no era l'ERC tripartita del 2010.

Per a CiU aquell resultat del 2012 va ser un cop fort. Aquell 2012 jo estava seguint el recompte electoral a casa d'uns amics. I llavors, aquell 2012, era, com ho havia estat de feia molts anys, des de la nostra època universitària, amic d'Oriol Junqueras.

Aquell 2012 (ni ara!) jo no era de cap partit, per més que hagués fet públic el meu vot i suport a Mas, i igual com era amic de l'Oriol, ho era de gent de l'entorn de Mas. Aquella nit electoral, enmig l'estupor de tothom pels resultats, em sona el mòbil. El miro. Era l'Oriol. "Hola Francesc, com estàs?" El vaig felicitar pel resultat d'ERC, però també li vaig expressar la meva preocupació pels resultats generals i l'escenari complicat al que em semblava ens abocaven. I llavors em va dir " Francesc, si us plau, fes-arribar a la gent del Mas que ho tirarem endavant entre tots, que no pateixin, que donarem suport, que endavant"

I així ho vaig fer. I l'Oriol i ERC van investir Mas i van donar unitat a un projecte polític pel dret a decidir des d'una unitat insòlita. Aquell moment és el que ens ha permès arribar tan lluny com hem arribat. Però aquell moment, del que no ens hauríem d'haver mogut mai, es va acabar, per posar una data, l'estiu abans del 9N del 2014. I aquell 9N 2014 és l'inici de la radical divisió de l'independentisme actual.

I jo vaig viure en primera persona aquella metamorfosi. Al voltant de l'Oriol va aparèixer una guàrdia pretoriana absolutament tòxica, verinosa, que no només el va allunyar de la majoria dels que fins llavors havíem estat amics seus, sinó que també el va transformar radicalment. I d'aquell Oriol que aquell novembre del 2012 em trucava per dir que traslladés que tranquil·litat, que ho faríem junts, havíem passat a un Oriol obsessionat contra "els convergents".

El 9N el salva David Fernández, de la CUP, quan no s'aixeca de la taula i no fa seguidisme d'Herrera (ICV) i Junqueras (ERC) que volien deixar sol al president Mas.

Després del 9N, el pla era validar el resultat amb unes eleccions plebiscitàries. Les plebiscitàries requerien que el Sí a la independència fos inequívoc, una candidatura del Sí. Però la pugna partidista ho feu immediatament impossible. I unes eleccions plebiscitàries que s'haurien d'haver fet immediatament després del 9N del 2014 no es van poder fer fins setembre 2015, quan finalment es constituí Junts pel Sí. Però de molt mala gana.

El desgast terrible entre els mons "convergents" i d'ERC dels mesos previs va impedir que Junts pel Sí assolís la majoria absoluta. Una part del vot d'ERC, que pel damunt de tot és anticonvergent, va votar CUP, que va passar de 3 diputats constructius com eren amb David Fernandez a 10 diputats instal·lats en lògica destructiva.

I així és quan s'afegeix, als problemes de la divisió entre els dos grans mons de l'independentisme, el problema d'una CUP que tot i ser minoria a l'independentisme, sotmet a un xantatge permanent a l'independentisme majoritari, centrant la seva política en enviar altres independentistes a la paperera de la història, en fer pactes que després mutaven i no valien res i en votar sistemàticament amb les forces unionistes (Cs, PP, PSC i Comun's) contra el govern independentista de Junts pel Sí.


En aquest context tan enverinat s'esdevé el miracle, i fem l'1-O. I que l'1-O fos possible és una de les nostres grans fites com a poble. No hauria estat possible sense que tothom, partits polítics (tots), societat civil, voluntaris, poble... ens hi haguéssim implicat.

Fou un miracle. Tot ens portava a que no fos possible. Però entre tots el férem possible. Tots. Absolutament tots. Sense govern, sense partits, no hauria estat possible, i gràcies a la feina que van fer, ho fou. Sense la gent, sense els voluntaris, no hauria estat possible, i gràcies al compromís de tots, ho fou.

Però l'endemà emergí de nou aquella divisió interna que venia de lluny. I aquesta divisió és la que ens impedí, en gran manera, que l'1-O ens permetés fer realitat la República.

2.2. Les claus de la divisió actual i els seus efectes

Des de l'endemà de l'1-O fins als nostres dies ja tot s'explica en la mateixa lògica divisiva.


Fins llavors l'independentisme podia assumir presentar-se amb propostes electorals diferents, però compartint unitat d'acció i estratègica. El gran problema, que és la nostra gran feblesa, és que una part d'ERC, la que més mana i la que fa discurs i estratègia política, ha convertit en el seu gran objectiu, liquidar el món postconvergent, de Junts per Cat, Puigdemontista, digueu-li com vulgueu.

I per fer això s'ha assumit i es practica sense concessions: cal fer fora aquest món de JxCAT de qualsevol àmbit de poder, ja sigui municipal, provincial o autonòmic. Des d'aquest nucli de la direcció d'ERC es considera que si es fa fora de tot arreu al món de JxCAT se l'aboca a la desaparició, a la residualització.

I aquest és el fet cabdal que explica l'actual situació. Hem passat d'un escenari de diferències i tensions, però en el que tothom sabia necessitava l'altre per tirar endavant, a un escenari en el que un d'aquests actors, aquesta ERC dirigida per aquesta facció tan sectària, té com a únic objectiu, al que s'aboquen tots els recursos i estratègies, liquidar l'altra força independentista, l'altre món independentista amb el que fins ara s'ha configurat la majoria indy.

I tot això de l'eixamplament de la base, etc també tot, absolutament tot, s'explica, i només s'explica, per aquest fet, que de la divisió hem passat a trencar el bloc indy, a canviar d'aliats, a abraçar-se als Comun's, i tot per fer fora JxCAT de qualsevol àmbit de poder, al preu que sigui.

Aquest sector que ara mateix dirigeix l'estratègia d'ERC  sap que el món de JxCAT només pot pactar amb ells, amb ERC, mentre que ells, ERC, tot i tenir Comuns com aliat blindat preferent, si els resultats electorals no acompanyen, sempre podrà pactar amb JxCAT.

Això és el que va passar el 21D. L'extraordinari resultat del MHP Puigdemont feu impossible un govern alternatiu al de JxCAT i ERC.

Però ERC va seguir amb la seva estratègia. I això és el que explica que a les municipals, desallotgés de tots els governs municipals que va poder a Junts per CAT, sense importar que hagués estat la força guanyadora ni que haguessin estat els companys amb els que havien fet l'1-O.

L'objectiu era clar: fer fora JxCAT de tot arreu, pactant si cal amb la ultradreta franquista de la Terra Alta, com van fer per fer fora JxCAT del Consell Comarcal de la TA.

En aquest context, quan des de molts càrrecs municipals de JxCAT es veu que ERC l'únic que vol és liquidar-los, passa el que passa a la DIBA. Sí, és repugnant, però és una resposta dins la legítima defensa contra l'actuació política d'un moviment polític, el dirigit per aquesta facció d'ERC, que només té per objectiu liquidar a JxCAT.

Insisteixo: haver passat de la divisió a aquesta estratègia de liquidació del món de JxCAT que impulsa aquesta part de la secta del sol de la direcció d'ERC que ara mateix mana, és el que explica el drama en el que estem ficats.

I el drama pot esdevenir tragèdia si la bona gent d'ERC, de compromís inequívocament independentista i patriòtic, no aconsegueix frenar aquesta facció sectària que només té per objectiu liquidar al món de JxCAT, al preu que sigui. Fins i tot si aquest preu implica deixar de fer independentisme.

En el darrer BOP del CEO hem pogut veure com només un 60% dels votants d'ERC, en la reposta múltiple, volen la independència, davant el 84,3% i el 81% que la volen entre els votants de JxCAT i de la CUP. En aquests anys, amb aquesta estratègia divisiva, de republicanisme usat com a repel·lent de l'independentisme, ERC ha passat que un 88,3% dels seus votants diguessin que el seu objectiu era un estat independent a l'actual 60,5%.

Si no fas política independentista ni discurs independentista, deixes de fer independentistes.

I així hem passat de feblesa a tragèdia, perquè aquest canvi de discurs i canvi d'aliats no és per fer independentisme ni per fer la independència. Això queda per a un altre moment històric. ERC, sota la direcció d'aquesta secció tan sectària, ho aboca tot a un únic objectiu: carregar-se el món de JxCAT. I si per fer-ho hem de deixar de fer independentistes, es deixa de fer independentistes. I si per tenir als Comun's d'aliats blindats abandonem la independència, doncs s'abandona.

3. Les 4 claus estratègiques per convertir les nostres febleses en fortaleses i en oportunitats:

3.1. la independència només serà possible des d'un "nosaltres" en el que hi siguem tots, blindat i amb una estratègia compartida en la que tothom s'hi senti representat

- aquest nosaltres no és possible, i per això és la més gran feblesa que tenim i el que és més estratègic revertir, si l'estratègia d'ERC segueix en mans d'aquesta facció que ha convertit liquidar altres independentistes en el seu gran objectiu. Si els estimats amics i camarades de llargues lluites independentistes compartides d'ERC no aconsegueixen revertir aquesta situació, apartar de la direcció estratègica a la secta del Sol, oblidem-nos de la independència. Per això, amics, amigues, d'ERC, apel·lo a vosaltres en primer lloc. Ens necessitem tots, i ens volem tots. Feu-ho possible. Poseu fre a aquest despropòsit i reprenem, tots, la lluita per la independència a partir d'un "nosaltres" de confiances blindades i d'estratègies compartides. Ens necessitem i només és possible amb tota la gent del món d'ERC, amb tota la gent del món de JxCAT, amb tota la gent del món de la CUP. Amb tots.

- si la bona gent d'ERC no aconsegueix redreçar la situació, i la secta del sol imposa la seva estratègia política de liquidar al món de Junts x CAT, a partir d'un pacte de govern blindat arreu, a tots els nivells de govern, amb els Comun's, l'única possibilitat de que la independència segueixi com un objectiu nacional és que amb el nostre vot impedim aquesta majoria d'ERC i Comun's amb suport extern de PSC contra Junts per CAT. Si ho impedim, també serà una manera de fer reaccionar el món d'ERC i tornar-lo al "nosaltres", perquè sense el món d'ERC no hi ha independència possible, com tampoc n'hi ha sense el món de JxCAT.

3.2. Però siguem optimistes: si aconseguim bastir i blindar aquest "nosaltres", la següent clau per fer possible la independència és una estratègia per fer-la possible. I no, no és una perogrullada: hem de generar un nou momentum.
Si blindem el "nosaltres" estarem en condicions de dissenyar una estratègia per generar-lo. Una estratègia que passa per les claus democràtiques d'unes eleccions (descarto per impossible un referèndum acordat, tot i que seria el millor) que inequívocament tinguin caràcter referendari i situïn el Sí a la independència per sobre del 50% dels suports.

Això vol dir que, ens agradi o no, no podem fer en relació a l'1-O un "como decíamos ayer". Hem de generar un nou momentum i estar molt preparats, del tot preparats, per fer-lo efectiu. Per tant, una estratègia sempre centrada en fer la independència, però plenament conscient de les fortaleses que cal acumular per fer-la efectiva.

3.3. Si assumim que això no serà d'avui per demà, acumular poder i governar constructivament és un objectiu clau per ser més forts i ser més.
I si per fer el "nosaltres" ens necessitem i hem de ser-hi tots, per fer i gestionar el procés hem de ser-hi una majoria absoluta amb capacitat i responsabilitat per gestionar aquest "fer-la possible".

I això, no en tinc cap dubte, apel·la directament a que amb els nostres vots fem possible sempre que JxCAT i ERC tinguin majoria absoluta per governar. Si la suma de tots dos mons polítics no atorga majoria absoluta, esdevindrem presoners, altre cop, de les dinàmiques més destructives possibles, i fagocitadores del "nosaltres".

Fins el 9N 2014 vam centrar tots els nostres esforços, tots, tothom, en fer independentisme, en explicar perquè volíem la independència, en ser propagandistes de la causa per la independència. Des del 27S 2015, quan la majoria de JxSí va necessitar la CUP per governar, que hem deixat de fer independentisme, i vivim atrapats en combats partidistes i deslleialtats permanents. 

Només podrem fer la independència amb un govern fort, que no es pugui sotmetre a cap xantatge. Recordem que la CUP ha votat sistemàticament aquests anys amb PP, Cs i PSC contra el Govern. No ha respectat cap pacte. I fins i tot ha arribat a fer-se còmplice de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura d'en Jordi Turull, al que van acusar d'autonomista, i que l'endemà entrava a una presó de la qual encara no n'ha sortit.

Fer la independència requereix un govern fort. Requereix maduresa. Requereix generar confiança. Requereix no estar sotmès a cap xantatge.

Fer la independència, si aconseguim blindar el nosaltres, requereix que el món de JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, evidentment sempre amb la màxima disposició de sumar i compartir amb la CUP. Això ens permetria, a tots, a Govern, a tots els partits polítics, a entitats cíviques i socials, a voluntaris, treballar infatigablement, com havíem fet, per fer independentistes, per estendre l'independentisme.

Saber-se forts permet desenvolupar la màxima intel·ligència, astúcia, creativitat i solvència. Si tenim un govern fort, el procés s'enfortirà. Si no el tenim correrem el risc permanent de derrapar a cada revolt. I en aquest sentit m'agradaria agrair al President Torra i a tots els consellers i conselleres del nostre Govern com s'han abocat a combatre la pandèmia del Covid-19. Hem passat, en pocs mesos, d'un govern trencat a un Govern que, sota el lideratge del President Torra, treballa cohesionat i fort, com un equip. Me'n sento orgullós. I és això el que sempre he volgut, vull i voldré.

3.4. Si aconseguim fer i blindar el "nosaltres", dissenyar una estratègia per fer la independència que ens vinculi a tots i tenir un govern fort, sòlid... estarem en condicions de generar aquest nou "momentum" que necessitem, i d'arribar-hi forts i decidits com mai per fer realitat la República, la independència.

Mà estesa entre tots. Mirem-nos i reconeixem-nos en un nosaltres blindat per fer la independència, que és el que ha donat sentit sempre a les nostres militàncies.

Mà estesa. Enfortir-nos en el que som des del respecte al que cadascú és

Mà estesa. Canviar retrets i desconfiances per lleialtats

Mà estesa. Teixir complicitats on abans el partidisme ens ofegava

Mà estesa. Saber que aquesta mà estesa és per ajudar-nos els uns als altres per seguir amunt i no per fer-nos caure a la primera
 
Mà estesa. Per ser dignes hereus del llegat de lluita i valors dels qui ens han precedit, que és el que ens ha permès arribar on ara som, i seguir revoltats

FINS ACONSEGUIR-HO
DONEC PERFICIAM

 Post Scriptum:

Sobre mi:
Els que som amics, companys de lluites o em seguiu de fa més temps ja ho sabeu. Però últimament, i això és una bona notícia, també tinc molts lectors que no em coneixeu de res. I penso que és bo situar-se a un mateix, la seva trajectòria, com a exercici de transparència, per saber tots d'on venim, i des de quina experiència vital o coneixement acabem fent les anàlisis que fem:

Sóc militant independentista des de mitjans dels 80s. Vaig començar a la Crida a la Solidaritat. Vaig participar de la Crida Nacional a ERC del 1987. He estat dirigent de la FNEC (coordinador UB, claustral, Junta de Govern i Consell Social de la UB). He estat fundador i president del Casal Independentista de Les Corts. Vaig ser Coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya. Vicepresident de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació). Vaig participar de la fundació de Reagrupament. Sóc membre de l'ANC, d'Òmnium, de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi i president de Palestra.

Vitalment si hi ha una actitud que crec em defineix és la de sempre ANAR DE CARA. Amb tots els problemes que això m'ha portat (p.ex. a Reagrupament o com a Secretari Nacional ANC). Amb tot també, el que m'ha portat d'enfrontaments violents amb la ultradreta espanyolista, des de la Facultat, al barri i tan permanent que l'últim enfrontament violent amb feixistes el vaig tenir el dia de l'acció Tsunami al Camp del Barça. Sempre de cara i plantant cara. M'han pegat, m'han amenaçat pistola i navalla en mà. Però mai ni un pas enrere. Ni que això em comportés dents, llengua o nas trencat.

Professionalment sóc funcionari de carrera del cos superior des del 1996, especialitzat en tractament de dades, avaluació de qualitat i planificació estratègica.

Resumidament, porto lluitant per la independència des que sóc major d'edat, les he vistes de tots colors en aquests més de 30 anys de militància indepe, fet que únicament, per més que no sigui poc, m'aporta perspectiva, ni més raó ni menys, però sí perspectiva, sí coneixement de la nostra història com a moviment, sí haver tingut l'oportunitat de conèixer molts i molts veterans lluitadors per la independència, des de l'època de la República del 31, la guerra civil, el franquisme, el postfranquisme, i fins avui. I aprendre d'ells.












20 de març 2020

Pinzellades impressionistes al retrat polític del país d'ahir del 1r BOP CEO 2020

Avui divendres, quan fa una setmana del confinament de la majoria de ciutadans de Catalunya hem conegut les dades del 1r Baròmetre d'Opinió Política (BOP) 2020 del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

Quan l'he començat a fullejar, per analitzar-lo, he pensat que era millor deixar-ho córrer.

Veureu, la cosa és que el treball de camp de les 2.000 de l'enquesta va començar el 10 de febrer i va finalitzar dilluns 9 de març. O sigui, que no té cap enquesta feta amb la crisi de la pandèmica coronavirus esclatada. I jo anava mirant les preguntes i pensava "des que es va fer l'enquesta a ara el nostre món ha canviat tant que aquestes dades no ens serveixen de res". I he estat a punt de deixar-ho.

Però llavors he vist clares dues coses:

- la primera, i més important, és que aquesta enquesta, aquest BOP del CEO esdevindrà una peça clau, d'extraordinari valor, per analitzar els canvis a la nostra societat i en nosaltres mateixos que la crisi del coronavirus pugui provocar al país i en nosaltres.

Des d'aquest punt de vista, quan sigui que superem aquesta crisi, demano, suplico, al CEO, que tingui preparada una enquesta, en la que evidentment s'hi plantegin qüestions específiques de la crisi, però que permeti, en molts dels seus elements, comparativa amb el BOP d'avui, per poder dibuixar clarament l'abans i el després de la crisi.

Per tant, aquesta enquesta l'hem d'estimar i guardar com un autèntic tresor. Serà la que ens permetrà estudiar tots els canvis i impacte d'aquesta desoladora crisi que patim.

- la segona és que hi he vist alguns elements de comportament polític que crec val la pena comentar, perquè al darrere hi tenen coses que mereixen un comentari. Fins i tot que em preocupem.

1. PINZELLADA DE COM EL MÓN ENS POT CANVIAR EN UNA SETMANA

Només perquè veieu el que us explicava de com moltes de les coses de l'enquesta avui l'únic valor que tenen és el retrat que ofereixen de com érem, perquè la crisi del coronavirus ho ha canviat ja tot.

Pregunta el CEO quins són els problemes més importants, a criteri de l'enquestat. Els de sempre, que si relacions CAT-ESP, que si política... Una setmana després (dilluns 16 de març) de l'última enquesta feta (dilluns 9 de març) tots estàvem confinats, a casa, la majoria d'empreses i negocis tancats, etc. Crec que la relació de problemes més importants haurà canviat.

Preguta CEO sobre la situació econòmica del país i individual. Les dades d'aquest BOP només serviran per saber com ho vèiem abans de la crisi.

També pregunta CEO com veiem la situació política, i també serà molt interessant veure l'impacte de la criminal gestió del gobierno de España i dels seus palmeros (PSC i Comuns). I com impacta també la crisi amb el Govern de CAT.

Finalment, per tancar aquest breu punt, hi ha una pregunta que ens anirà que ni feta expressament. Pregunta el BOP: "quina creu que és la principal amenaça a la seva forma de vida".

Vosaltres què respondríeu? Jo tinc claríssim que avui segur no respondria el que hauria respost fa un parell de setmanes. Per a res.

2. PINZELLADA IMPRESSIONISTA DE LA CATALUNYA D'AHIR: UN QUADRE POLÍTIC IMPRECÍS EN LA SEVA ESTABILITAT
Aquest 1r BOP del CEO de 2020 retrata un país molt estable en les grans valoracions sobre els grans temes:

Un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia: un 20,8% gens satisfets i un 53,2% poc satisfets, el que fa un 74% d'insatisfets amb funcionament democràcia.

Un país que majoritàriament (63%) creu tenim una insuficient autonomia

Un país on el 78% creu que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en un referèndum.

Un país amb un fort sentiment d'identitat compartida, on el 65% dels catalans s'expressen amb un sentiment d'identitat o pertinença compartida, cat-esp

Un país que clarament vol viure en una República (71,2%) i només un 14,4% en l'actual monarquia (aquí també serà interessant veure com impacta en aquesta ja baixa adhesió monàrquica dels catalans, la crisi de la monarquia espanyola que estem vivint en paralel a la crisi del coronavirus).

Un país en el que estem al 50% els que volem la independència i els que no la volen.

Fins aquí les principals pinzellades que de manera estable en el temps ens expliquen com som com a societat, els nostres valors polítics i les nostres aspiracions.

Anem a veure ara quines són aquestes pinzellades de traç gruixut escampades per tot el nostre retrat de país que apunten elements crítics o moviments de fons als que cal prestar atenció, perquè són força nous.

2.1. La pinzellada de l'odi unionista a la nostra societat i el seu impacte.

Una de les coses que més crida l'atenció, tot i que no és nova, és la visualització d'aquesta pinzellada que retrata l'èxit de les polítiques unionistes sembrant l'odi a Catalunya.

La pinzellada no inclou tot l'unionisme, però sí un gruix molt i molt significatiu.

Fixem-nos en un parell de dades. El CEO pregunta per la valoració del Govern de Catalunya i del Govern d'Espanya. En les dades generals la valoració de tots dos governs és molt similar. Del 0 al 10 el Govern CAT es valora amb una mitjana de 3,47 i el Gob ESP amb un 3,52. Al Govern CAT el suspenen un 57,5% i a l'ESP un 593%.

Però al darrere d'aquestes dades tan coincidents s'hi amaga un fenomen que impressiona bastant pel que retrata: l'èxit de les polítiques unionistes en estendre un odi irracional.

Quan mirem la valoració dels Governs en funció del vot dels enquestats, veiem que al Gov CAT un 42,6% dels votants de Cs, un 38,8% dels de PSC, un 53,5% dels del PP i un 20,5% dels Comuns el valoren amb un ZERO.

El zero és la negació de tot. És el mur, és la irracionalitat.

És un odi que impressiona encara més quan contrastem aquestes dades amb la valoració dels votants indepes del Gobierno de España. Tot i haver-hi repressió permanent, presos, exiliats, només un 19,6% dels votants de JxCAT, un 15,3% dels d'ERc i un 31,4% de la CUP puntuen amb zero.

L'independentisme no és un moviment que ni de lluny treballi i estengui aquest odi irracional que els partits unionistes porten tants anys propagant i que ara veiem ha impactat a un segment molt i molt important dels seus votants.

M'ha semblat especialment significatiu aquest ZERO d'un 20,5% dels votants Comuns, perquè també són un moviment polític que ha sembrat l'odi irracional contra bona part de l'independentisme. I és especialment significatiu perquè el que ja era de domini públic mentre es feia l'enquesta és que els Comuns havien pactat els nous pressupostos amb l'actual Govern, que enduts per l'odi irracional un 20% dels seus votants valoren amb ZERO.

2.2. La pinzellada que dibuixa un eixamplament de base que només és de partit, d'ERC, i no de fer nous independentistes

Avui ho explico perquè ja fa unes quantes enquestes que ho estic observant. Fins ara volia ser prudent, per descartar que aquests resultats que tant poderosament em cridaven l'atenció, fossin un accident mostral. Doncs no, ara ja podem dir que no ho són.

Fins ara a ERC tot el seu votant era independentista. Doncs alerta perquè ara, sense créixer gaire en intenció de vot, ens trobem que té una part massa significativa per no ser preocupant de votant que no vol la independència.

Quan a la pregunta múltiple de què es vol per a CAT: que sigui una regió, una CCAA, un estat dins una espanya federal o un estat independent només el 60,5% dels teus votants diuen que volen un estat independent, potser estàs captant vot per a l'objectiu de l'hegemonia partidista, però no estàs fent independentisme i fins i tot pots estar desfent independentisme.

Contrasta aquest 60,5% d vot d'ERC que vol ser un estat independent amb el 84,3% dels votants de Junts x Catalunya (més de 20 punts de vot a favor de l'estat independent) o el 81% entre vot CUP. I el contrast encara és més dur si mirem aquesta mateixa qüestió en els BOPs anterior. Fa dos anys al 1r BOP del CEO de l'any 2018, entre els votants d'ERC, en aquesta mateixa resposta múltiple, un 74,3% responien que "un estat independent". I si anem més enrere, al 1r BOP del 2014 el percentatge de favorables a un estat independent entre els votants d'ERC era del 88,3%. De debò, què ha passat??

I la cosa preocupant es confirma amb la pregunta dicotòmica: vol que CAT esdevingui un estat independent?

- votants JxCAT 94,1% Sí
- votants CUP 93,4% Sí
- votants ERC 78,1%

És a dir, que portats davant la tria Sí/No, en relació a JxCAT i CUP, els favorables a la indy d'ERC estan 15 punts per sota. O dit d'una altra manera: un 22% dels votants d'ERC no volen la independència.

O sigui, que, d'existir, el possible increment de vot a ERC no incrementa en cap cas els favorables a la indy, que seguim en els mateixos percentatges. Eixamplar la base és únicament la del partit, no la del moviment independentista.

2.3. Les pinzellades que colpeixen perquè s'hi visualitza clarament l'èxit de les polítiques sectàries que de fa temps ha impulsat una part de la direcció d'ERC, la que té més altaveus. .

Crido l'atenció sobre aquestes dades, perquè al meu entendre evidencien també l'estratègia política que hi ha al darrere d'aquest sectarisme atroç d'aquest part de la direcció d'ERC, la més assolellada, la que més altaveus mediàtics té, contra JxCAT, contra els altres independentistes amb els que comparteix Govern i repressió (presó i exili).

Pregunta el CEO quin nivell de simpatia o proximitat tenen els enquestats en relació als diferents partits polítics, i creua aquestes valoracions amb la intenció de vot al Parlament que té l'enquestat.

Els qui tenen intenció de votar JxCAT valoren amb un 7,75 la seva simpatia o proximitat a JxCAT, i amb un 5,32 la seva simpatia o proximitat a ERC.

Tanmateix, entre els qui tenen intenció de votar ERC, valoren ERC amb un 7,88, però a JxCAT els suspenen, amb un 4,52, fins i tot amb una valoració inferior a la dels Comuns, de 4,54.

A mi em sembla molt fort. I m'entristeix molt veure com finalment aquesta política sectària dels assolellats està tenint impacte en una part molt significativa del votant d'ERC, dinamitant el treball de tants anys de tantíssima gent dins d'ERC, de tantíssims patriotes.

M'entristeix que aquest sectarisme porti a valorar pitjor als teus companys de lluita, als teus companys de Govern, als teus companys de presó, als teus companys d'exili... que a qui, com els Comuns, des del primer dia han estat còmplices d'aquesta repressió.

I és aquí on veig com també està impactant, més enllà del sectarisme, el gir estratègic promogut per aquest sector per abandonar l'objectiu de fer un govern independentista, i substituir-lo pel de fer un Govern amb els Comuns, de qui dia passa any empeny. 

Tanmateix, en aquest punt, també serà interessant veure com ha impactat la crisi del coronavirus i tot el que ha passat políticament en l'electorat. Aquesta mateixa major simpatia que tenien fa dues setmanes els votants d'ERC cap a Comuns que cap a JxCAT, seguirà així, després del paper de mamporreros de l'estat i la seva repressió i militarització que han tingut els Comuns, contra el Govern de Catalunya?

Serà interessant veure-ho....

2.4. La pinzellada que unifica aquest gir d'eixamplament de base, però de partit, no de l'independentisme, i l'impacte en els votants de les polítiques atroçment sectàries de la part més assolellada de la direcció d'ERC

Després d'analitzar els dos punts anteriors, el 2.2 i el 2.3 trobo que hi ha una pregunta de l'enquesta que ens permet contemplar totes dues perspectives sobre el retrat polític del país i del que pot estar passant a ERC

Pregunta el CEO per la valoració que fa l'enquestat dels diferents líders polítics, i creua aquestes valoracions amb la seva intenció de vot. I aquí és on, amb gran pena, he vist emergir una pregunta els resultats de la qual fusionaven els dos aspectes que en diferents preguntes ja havia pogut identificar.

Fixeu-vos-hi:

Els qui tenen intenció de votar JxCAT a les futures eleccions al Parlament valoren amb un 8,88 al President Carles Puigdemont, el líder. Però també valoren amb un notable al líder d'ERC, a Oriol Junqueras, amb un 7,11, i a Quim torra, amb un 7,32, i amb un 6,76 a Marta Rovira, també d'ERC

Però quan mirem el comportament dels qui diuen volen votar ERC és quan se'm gela la sang, quan la pena m'envaeix, en veure aquest terrible impacte del sectarisme.

Sí, evidentment per als qui volen votar ERC Oriol Junqueras és el líder indiscutible, i és valorat amb un 8,32

I a partir d'aquí ja podem seguir el rastre del sectarisme escampat des de fa tant de temps a la llum del sol. Un sectarisme que comença, no us penseu, pels propis seus que en algun moment no han fet el que aquest sector tan sectari deia s'havia de fer. O com interpreteu que a la Marta Rovira la valorin millor els votants de JxCAT (6,76) que els d'ERC (6,51)? És, evidentment, l'impacte que aquests sectaris han escampat contra l'exili. I la Marta es va exiliar.

Abans hem vist com els votants de JxCAT, estan al marge d'aquest encegament sectari, i valoren amb un 7,11 a Oriol Junqueras. Doncs bé, l'encegament sectari fa que entre els qui tenen intenció de votar ERC a Puigdemont només se'l valori amb un 5,8, aprovat pels pèls, i a Quim Torra amb un 5,30.

La magnitud d'aquest impacte sectari entre un bon segment de votants d'ERC només la podem copsar comparant aquestes valoracions amb la que els votants d'ERC fan d'altres líders d'altres formacions.

I clar, quan veus que aquests votants d'ERC valoren millor a Meritxell Batet, del PSOE, que va ser instrument necessari de la repressió, aixecant el suplicatori de manera fraudulenta als nostres diputats electes en l'anterior legislatura, perquè fossin jutjats i condemnats pel TS, doncs se't cau l'ànima als peus.

L'impacte del discurs sectari a l'entorn d'ERC és això, que es valori igual o millor a qui ha estat agent indispensable de la repressió que a qui l'ha patit, o s'hi ha enfrontat, com són els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra.

Llavors és quan tornes a visualitzar aquella dada de que només el 60% dels qui volen votar ERC diuen que voldrien per a CAT que sigui un estat independent. I és aquella foto de la senyora Jèssica Albiach, el dia de la votació del Parlament, Octubre 2017, aixecant i exhibint a tot el món, que es veiés ben clar, el seu NO. Un No que evidentment en termes democràtics era legítim, però que la seva exhibició impúdica, que es veies bé aquell No, únicament tenia per objectiu aplanar el camí a la repressió dels seus companys diputats d'altres partits que votessin Sí.

Doncs aquesta senyora els qui volen votar ERC també l'aproven, justet, però l'aproven, amb un 5,16. I a Jaume Asens també, més ben valorat que els represaliats. I aquí és on es fa evident no el sectarisme, sinó l'èxit de l'estratègia d'ERC per canviar d'aliats, per no prioritzar un govern independentista, i per fer govern amb els Comuns. Aquestes valoracions són l'èxit de la propaganda de la direcció d'ERC per anar-ho empassant poc a poc als seus votants.

I ho han aconseguit.

Veurem si el que està passant aquests dies ho modifica o no.

2.5. Pinzellada d'intenció de vot

Per acabar, el que sempre considero menys interessant de les enquestes, la projecció de vot. Però el CEO treballa bé i, malgrat el treball de camp l'hagi fet una empresa que a mi no em mereix cap confiança, com és GESOP, perquè sempre té biaixos de sobrerepresentació a favor dels mateixos i biaixos d'infrarepresentació contra els mateixos, comentaré un parell de coses que em semblen sòlides i rellevants.

D'entrada, sobre això dels biaixos, tenim +5 punts de sobrerepresentació entre votants d'ERC, +1 entre els del PSC i +2 entre els Comuns, i tenim una infrarepresentació de -5 punts entre votants de Junts per CAT.

Però com deia, CEO projecta bastant bé, i el que projecta és que allò que semblava fa uns mesos un clar triomf, hegemonia, d'ERC, s'està desdibuixant. ERC encara conserva mica d'avantatge, però va disminuint de manera clara en relació a enquestes prèvies. I Junts per CAT està en aquesta frontera de més o menys quedar-se com està ara, tot i que ara encara estigui miqueta per sota. Un miqueta molt meritori tenint en compte la seva encara total inconcreció en termes organitzatius, de lideratges i de propostes de Govern.

Com sempre, les eleccions es decidiran en el vot frontera entre ERC i JxCAT. Ara mateix JxCAT té una fuga de vot de l'11% cap a ERC i ERC del 6% cap a JxCAT. Si JxCAT reté uns tres punts d'aquesta fuga cap a ERC, empat segur.

ERC fonamenta la seva sòlida posició en l'alta fidelitat de vot que té, del 75%, però, alhora, les seves expectatives de vot no creixen perquè es dona una cosa molt curiosa, i és que totes les transferències de vot a favor que té, procedents de qualsevol direcció, van acompanyades també d'una transferència d'antic vot d'ERC cap a aquestes mateixes direccions.

Així, ERC recull un 2,1 de vot del PSC, però també perd un 1,1 cap al PSC, i com ERC va tenir més vots que PSC, es neutralitzen. Igual amb Comuns, que tenen fuga del 5,9% cap a ERC, però que també tenen 2,5% de vot d'ERC, per tant, també neutralitzen.

Potser l'única pèrdua neta és cap a la CUP. ERC arrossega un 5,8% d'antic vot CUP, però té fuga de 5% cap a CUP, per tant, atès el vot que van tenir el 21D, fuga de pèrdua neta cap a CUP.

DE LA CATALUNYA D'AHIR A LA DE DEMÀ
En la Catalunya d'ahir un escenari com el que projecta el BOP del CEO ens abocava amb total seguretat a un Govern ERC+Comuns + (potser, segons com es decantin internament les forces, CUP), que no arribaria a majoria absoluta, però que podria ser investit amb majoria simple gràcies a la segura abstenció del PSC.

En la Catalunya d'ahir, amb aquests resultats, tripartit segur. O dit d'una altra manera, segur que no hi hauria govern independentista.

Però amb el que ha passat des que van tancar l'enquesta la Catalunya d'ahir pot quedar molt llunyana. Per això m'ha semblat interessant descriure en aquest article el que hi ha al darrere del que fins ara estava passant al retrat polític d'aquesta Catalunya d'ahir.

Però aquest retrat, demà, pot ser, crec que serà, diferent.

- el gran treball fet per tot el Govern, treballant plegats com potser mai JxCAT i ERC, permetrà recosir les relacions i facilitarà una estratègia compartida?

- la complicitat dels Comuns en l'estratègia repressiva contra Catalunya, centralitzadora, militarista i criminal del Gobierno de España, haurà trencat el que a la Catalunya d'ahir era l'aliança més blindada de tot el panorama polític, Comuns-ERC?

- la demencial i criminal gestió que ha fet el Gobierno de España, aplaudida a rabiar pel PSC i Comuns, els desgastarà electoralment? O la gent ho compra tot, els hi és igual tot?

Estarem molt atents a les pistes sobre aquesta Catalunya de demà que està neixent aquests dies, i la compararem amb la Catalunya d'ahir que tan clarament veiem retratada al BOP del CEO d'avui.

Cuideu-vos molt

Cuideu els vostres

Pensem sobre el nostre ahir, des d'avui, per ser millors demà

DONEC PERFICIAM




















8 de març 2020

VOLVÍA A CASA

(com sabeu els lectors més fidels des de fa un temps estic escrivint uns relats breus sobre històries de la Barcelona dels 80s i dels 90s, històries d'històries, històries meves, històries d'altres... Com ja he fet abans en un parell de vegades, avui 8M m'he animat a publicar aquest relat VOLVÍA A CASA, anticipant-me a la seva -espero- publicació amb la resta de relats en format llibre. És un relat breu que ni per estil, ni per temàtica ni per res s'assembla als habituals escrits polítics d'aquest blog. Això, aquests relats, amb més o menys encert, només ho escric com a literatura)

VOLVÍA A CASA
Se ha ído. Doy un vistazo sin sentido por el piso, porque sé que se ha ido. No está, y en esa agonía de ir recuperando cierta conciencia de lo que ha pasado, sé que no sé nada de ella. No recuerdo ni su nombre. Me miro las manos, como si pudiera retener el tacto de la piel de sus piernas y sus pies mientras nos cuidábamos en la bañera, casi sin saber qué hacíamos ahí. Dos desconocidos desnudos compartiendo algo tan etéreo como el concepto de "hoy nos hemos librado de una buena".

No recuerdo su nombre. De hecho yo ya me iba, solo, a pie, hacia mi casa, con esa incierta confusión física y mental después de toda una noche de marcha. No recuerdo su nombre, pero sí recuerdo haberla visto, sola, en un banco de la plaza desierta que da al paseo, como si se ella también se esforzara en salir de su propia confusión nocturna. "Va bien, esa", pensé. Y seguí. Sí la recuerdo ahí con su cabello moreno, corto, y que se había quitado los zapatos.

Antes de dejar atrás la plaza desierta, casi sin darme cuenta, me he dado la vuelta, a mirarla. Había pasado por delante suyo, pero ni siquiera le había preguntado si estaba bien. Ahora tenía 3 tíos a su alrededor. No tenía ni idea de quienes eran, ni si iban juntos, pero la escena me ha activado esa lucecita de alerta que todos tenemos. La veueta de Magnum. Me he quedado discretamente oculto a ver como evolucionaba la cosa. No he tenido que esperar mucho. He visto rápido que aquellos tres que la habían rodeado la estaban asediando. Al principio hacían como tímidas aproximaciones de manoseos, que ella rechazaba como podía. Pero la cosa iba a más.

No me lo he pensado, he vuelto sobre mis pasos, cruzando la plaza, hacia donde estaban. Al llegar junto a ellos he hecho un muy poco afortunado intento de pasar como amigo de la chica "eo, te estaba buscando, nos vamos?". Ella nI se ha movido. Uno de los 3 me ha dado un leve empujoncito en el hombro acompañado de un "lárgate". Me he vuelto a dirigir a la chica desconocida y le he preguntado si estaba bien, pero no ha sido capaz de responder. "Que te largues" me ha vuelto a empujar otro. Les he dicho que se largasen ellos. Entonces ha sido cuando uno de los tres se ha avalanzado sobre mi gritando "será hijoputa". He estado rápido, me he apartado y le he segado la pierna con una patada circular baja, que lo ha hecho caer al suelo. Me he girado contra otro de los tres que intentaba darme por la espalda, no me esperaba, y, sin defensa, le he metido directo un golpe de puño a la nariz que lo ha dejado sangrando. En ese momento el tercero me ha dado una monumental hostia en el pómulo de la cara, que me noqueado, y he ido al suelo, sangrando por la nariz y con las gafas volando. Entonces he visto como la chica se tiraba encima del que me había dado y le iba dando en la cabeza gritando "hijoputa, hijoputa, hijoputa".

Uno de los tres ha dicho vámonos, y se han ido. Nos hemos quedado la chica desconocida y yo. Estaba sollozando, nerviosa, sin saber qué hacer con sus manos. Se ha agachado, ha recogido mis gafas y me ha dicho "ten, son tuyas, verdad?". He respondido afirmativamente, me las he puesto y entonces se ha tirado a mi cuello a abrazarme, repitiendo gracias, gracias, sin parar. Seguía descalza. Alguno de los energúmenos había dado patada a sus zapatos. Los hemos buscado hasta encontrarlos. Tenía los pies negros, muy sucios. "No te vayas, por favor", me ha pedido.

Me he quedado con ella, sentados en un banco de la plaza. Le he comentado que yo vivía ahí al lado, por si quería lavarse y descansar un poco. Y hemos acabado en mi piso. "Tío, eres mi salvador" me ha dicho mientras me acariciaba los hombros y los brazos y no dejaba de besarme. Le he lavado los pies, mucho rato, dándole un poco de masaje. Me ha besado más y hemos acabado los dos desnudos en la bañera, frotándonos con la esponja. A mi ya me había pasado del todo la incierta confusión, y aunque el lavado de pies y el baño mutuo en la bañera me habían excitado muchísimo, he tenido ese punto de parar, de no ir más allá. Al principio ella no lo ha entendido. "No te gusto?". Le he explicado que después de lo que había pasado mejor no ir más allá.

Nos hemos secado, besado, mirado. "Voy a preparar un poco de desayuno, vale?" le he dicho mientras abandonaba el baño para ir a la cocina a preparar café y unas tostadas. Al poco es cuando me ha parecido oir un silencioso cerrarse la puerta.

Se ha ido. Y sí, se había ido. Durante unas semanas me estuve mirando las manos buscando el tacto de su piel. No lo expliqué nunca a nadie, lo que había pasado. De hecho incluso me recriminé haber acabado en mi casa con ella. Y su recuerdo se desvaneció.

Hasta hoy que, cuando yo estaba de juerga y bailoteo con una amiga en un club, una chica se me ha lanzado al cuello, abrazándome y besándome. Sin dejarme se ha girado hacia sus amigas gritándoles "es mi salvador, el chico del que os hablé".

Nos hemos mirado, abrazado y despedido. Cuando me iba he pensado que seguíamos sin saber nuestros nombres. Pero que tal vez mejor así.

7 de març 2020

Camins... de compromís i d'antifeixisme


Camins

Sopa de Cabra van tocar per primer cop a Barcelona en un concert que vam organitzar des de la FNEC, amb la Nit de la Benvinguda.

Sopa de Cabra sempre m'han agradat. Sobretot m'ha agradat el que considero gairebé un himne: CAMINS

Camins, que ara s'esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.
(...)
Mai no és massa tard per tornar a començar,
Per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.


Camins, ressonen al meu cap.

Camins que et porten d'un desembre del 1985 a un febrer del 2020...

Camins, penso, com quan, sol, em vaig enfrontar per primera vegada als ultres de la Facultat. Sí, sol. Potser inconscient. Però plantant cara. Camins, que hem de fer sols.

Camins, també, que vaig fer sol, com quan vaig treure la navalla del coll del meu germà amb la que un ultra m'estava amenaçant. Era el meu germà, i l'ultra l'havia agafat i li havia posat la navalla al coll, i m'amenaçava a mi, a veure si m'atrevia a fer res, mentre ell clavava la navalla al coll del meu germà. I sí, camí que vaig fer sol, i em vaig abronar sobre l'ultra i li vaig treure la navalla del coll de mon germà.

Camins, que hem de fer sols. Com quan els d'Arran i SEPC més d'un cop han volgut impedir-me l'accés al lloc de treball. No van poder. Et plantes, amb tota la dignitat de lluita antifeixista que has acumulat al llarg de tants anys, i els desafies a que s'atreveixin a bloquejar-te el pas. I es bloquegen, i es caguen a sobre. Hi ha molts camins que hem fet sols, i això et permet mirar tots aquests xuletes que volen intimidar-te, i penses, no tens ni idea dels camins vora les estrelles que hem creuat com perquè em vulguis i puguis intimidar, impedir, immobilitzar.

Camins que hem de fer sols. Com ara que els feixistes del Moviment Identitari de Catalunya m'amenacen i "conviden" a anar, sol, a una cita, per "discutir" les coses. No hi aniré, i no per cap por, que me la suen, sinó perquè he après a fer el nostre camí des de la dignitat i el coratge de tots els que ens han precedit en la lluita. No hi aniré perquè són ells que han fugit sempre, davant meu, sempre que ens hem trobat, perquè sempre els hem plantat cara i sempre han fugit, com les rates covardes que són. Perquè al feixisme, porti la bandera que porti, sempre se li planta cara. Sigui feixisme espanyolista, sigui feixisme comunista, sigui feixisme identitari.

Camins, que hem de fer sols. Però que no fem sols.

Camins que comencen aquell 1985, quan per primera vegada vaig formar part d'un dispositiu de seguretat d'un acte independentista, amb la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), amb companys bascos i irlandesos. Camins que hem de fer sols, però que no fem sols, com el passat dissabte, 29 de febrer, a Perpinyà, on, amb una molt bona colla de patriotes, vam estar de nou fent de voluntaris, del que calgués. Si calia tornar a fer de servei de Seguretat, doncs es feia. I ho vam fer.

Camins.

Camins de compromís, de coratge, de dignitat. Camins que has de fer sol, perquè la decisió de combatre el feixisme, sigui del color que sigui, és sempre personal, l'hem de prendre sols. Però camins que un cop presa la decisió de combatre el feixisme, sempre tens al costat camarades amb idèntic compromís. Sempre saps que ets hereu d'una lluita exemplar de molts que ens han precedit i que han fet, abans, aquest mateix camí.

Visca la terra! Mori el feixisme, tingui el color i els adjectius que tingui!

DONEC PERFICIAM

2 de març 2020

EXCLUSIVA! 3 escenas de como se ha gestado el frente anti Perpinyà

Pues me parece incomprensible, del todo incomprensible. El gobierno de España debería haber exigido al gobierno francés la NO autorización de esta manifestación de Perpiñán contraria a la Constitución Española, la Constitución de un país aliado, y a los tratados europeos.

El ex-ministro estira el cuello, como si le apretara la camisa y el nudo de la corbata, y vuelve a mirar sus notas. "Supongo que si digo algo así no se pasarán un mes acusándome de inhibición y blandenguería", se dice para sí mismo. Pero no acaba de estar del todo satisfecho. Su asistente le mira en silencio por encima de la pantalla del móvil, hacíendose el distraído. No cuela. El ex-ministro le pasa sus notas y le interpela "leéte esto y dime qué te parece, gánate el sueldo". El asistente alarga la mano, desvagado, e irritado por lo de ganarse el sueldo, como si no se lo hubiese ganado ya suficientemente por ser hijo de quien es, piensa para si. Pero no dice nada y se aplica a leer las notas manuscritas del ex-ministro. Las relee tres o cuatro veces, con incomodidad creciente. Finalmente levanta la mirada hacia el ex-ministro, y le pregunta:

- ministro, está sugiriendo que el gobierno francés debería haber prohibido un acto público de un eurodiputado?

El ex ministro vuelve a intentar acomodarse el cuello en la camisa, y estira la mano para recoger sus notas que ahora sostiene el asistente.

- ese acto no se podía celebrar, es una ofensa a España. Intolerable.

- pero, ministro, usted conoce algún caso que un país de la UE haya prohibido un acto público de un eurodiputado?

El ex ministro irritado por lo que considera una desfachez insolente de su asistente, golpea con el puño la mesa y le grita

- para qué te pago yo, imbécil? Para que defiendas a los separatistas? Nos estamos jugando la unidad de España y me sales con formalismos. Déjame. Márchate a tu despacho, o a hacer caquita

El asistente se levanta y se va. Ya solo en su despacho, el ex-ministro abre un cajón, saca unos auriculares, que conecta a su móvil, y busca el archivo de audio con el himno de España que le instalaron en el menú. Escuchar las primeras notas produce en él ese efecto tranquilizador y a su vez de firmeza que necesitaba. Se acerca al ordenador, abre su cuenta de Twitter y teclea sus notas en un tuit. Y lo publica justo a tiempo, cuando está acabándose el himno nacional. No puede contener un "Viva España!" que resuena en la soledad de su despacho con patética pretensión de furia legionaria.

Lejos del Bruselas donde está el ex ministro, en Barcelona, el que se considera a si mismo el más contundente Martillo de herejes convergentes que hay entre los poscos, sigue atentamente todo lo de Perpignan. No se esperaba el éxito que ha tenido. Cuando alguien, no recuerda quien, ha enviado un guasap al grupo 3% que tiene con otros camaradas poscos del colauismo, diciendo que había casi 200 mil personas, ha tenido tal ataque de ira que ha lanzado la taza con su te rojo de la tarde contra la pared. No se ha podido contener, pero casi en el mismo momento de tirar la taza ha tenido un momento de pánico extremo. Pero no, la taza no ha dado en la foto de Ada Colau que tiene colgada en la pared delante de su mesa de despacho, le ha ido de un palmo. "Vaya susto", ha suspirado mientras con extrema suavidad secaba el vidrio del retrato de Colau de las salpicaduras del te.

Vuelve a su mesa de despacho, se sienta, apoya sus codos en la mesa, se coge las manos y se golpea, desconsolado, la cabeza, gritándose una y otra vez "qué hijosdeputa". Le va bien para desfogarse. Con los dedos de las dos manos entrelazados, y con los dos pulgares haciendo ángulo recto, encuentra esa posición que tanto le gusta para apoyar la barbilla. Le ayuda a concentrarse si simultáneamente mantiene la mirada fija en el retrato de Ada Colau que tiene delante suyo. "No te defraudaré, Ada", se dice a si mismo, y acaba autoarengándose: "Voy a acabar con ellos, empezando por el mentiroso que los lidera, con el cobarde fugado!"

Abre el word y empieza a teclear furioso lo que está convencido será un artículo definitivo contra Puigdemont. Es un cobarde sin palabra. Dijo que asumía ir a la carcel por lo que hacía, y en lugar de entregarse a la Guardia Civil va el tío y se fuga. "Te teeengo", grita eufórico. Entonces levanta el puño de la mano con el pulgar hacia arriba y exclama "No te fallaré nunca, Ada!" mirando su retrato colgado en la pared. En eso suena el teléfono. Es uno de sus compis poscos colauistas, que le llama buscando consuelo. Está aturdido por lo que está pasando en Perpignan. Martillo de herejes y convergentes le tranquiliza "ya estoy con un artículo, que será el definitivo, no podrá levantar cabeza". Y le explica lo que es su hilo argumental. Al oirlo, el compi que le ha llamado no puede contener su emoción y va jaleando "bravos" a todo lo que le explica. Antes de colgar el compi que le ha llamado le da las gracias y le hace ver lo importante que es lo que está escribiendo "tete, estoy muy orgulloso de ti. Lo que estás haciendo es histórico. No han podido con nosotros, y aquí estamos, aquí estás, combatiendo a los poderosos. Muchas, muchas gracias, tete, no pares, no demos tregua a estos poderosos"

Después de colgar, Martillo se siente imbuido por el espíritu del Che, de Durruti, i de Ada. Las palabras le salen solas, casi no tiene ni que pensarlas, y mientras sus dedos se deslizan, seguros, por el teclado, no deja de repetirse, una y otra vez "pero como se puede ser tan mentiroso, como se puede engañar tanto a la gente, y largarse al exilio en lugar de entregarse a la siempre gloriosa Guardia Civil para acabar sus días en una puta carcel, muerto de asco, que es lo único que se merece!". Y cuando está a punto de incorporar a su argumentario definitivo que también cárcel para todos los que han ido a Perpignan hoy esboza una leve sonrisa onanista y se dice "no te paaases Martillo, que después te acusarán de sectario!"

No muy lejos de donde Martillo de Herejes culmina su alegato definitivo, un grupo de personas que se consideran a si mismos la vanguardia republicana, la primera línea de defensa del republicanismo y la voz en las redes sociales de la buena nueva de la hegemonía del partido, están reunidos para compartir su frustración  por todo lo que les ha ido llegando de Perpinyà.

No lo entienden, no pueden racionalmente procesar lo que está pasando. Se sienten totalmente desconsolados ante lo que ellos consideran tanta estupidez, ante tanto infantilismo, ante tanta insolencia y ante esta inadmisible soberbia que lleva a tanta gente a negar la palabra revelada. "Pero qué dicen estos locos???" no paran de interrogarse entre ellos. "Pero de qué hablan de un 1-O??? Pero como se atreven a desmarcarse y cuestionar la Verdad??". Han quedado porque pensaban que compartiendo su desconcierto se consolarían y sabrían como reaccionar contra lo que les llega de Perpinyà. Pero lo único que han conseguido es acrecentar y radicalizar su sed de justicia contra esos herejes.

"Los discursos de Perpinyà son lo peor que hemos oído en mucho tiempo" dice uno. Y todos asienten con contundencia. "No hay duda: tanto vacío no nos lleva a ninguna parte! cuanta toxicidad!"

Su gran preocupación es que se pueda haber fortalecido lo que ellos llaman "espacio postconvergente", porque eso podría poner en peligro la buena nueva de la hegemonía del partido, y en consecuencia, la nueva era de gobierno autonómico tripartito, con los Comuns y con quien Dios quiera (CUP o abstención PSC).

Cuando la desesperanza se estaba adueñando de ellos alguien ha saltado de su silla gritando "eh! mirad esto!!!" y ha enseñado a sus compañeros el artículo definitivo del compañero posco colauer Martillo de Herejes! "Qué grande es!!", han exclamado en medio de grandes abrazos entre ellos. Y lo han empezado a retuitear y remitir a todos sus contactos: "sí, que lo sepa todo el mundo, los poderosos les engañan y se fugan!"

Y se han venido arriba y ha ido fluyendo la inspiración "ahora lo que hay que hacer es consagrar la hegemonía del partido y poder gobernar sin los convergentes!" ha acabado mitineando uno de los presentes, que se ha puesto de pie para dar más relevancia y transcendencia a sus palabras. Otro de los presentes le ha tomado el relevo di:scursivo "hegemonía y gobernar dos o tres décadas sin los convergentes nos llevará seguro a ser el 80%". Y todos le han vitoreado. Cuando se hacía el silencio uno, tímidamente, ha casi susurrado "ya gobernamos así 7 años y nos quedamos con 10 diputados". Pero nadie ha parecido escucharlo, y todos se han levantado eufóricos jaleando "HE...HEGE...HEGEMONI...I...A"

Concentrados y entusiasmados retuiteando cualquier cosa que atacase a lo que se había vivido en Perpinyà, han ido abandonando la sala, sin darse cuenta que se dejaban encendido el ordenador. En la pantalla del diario digital último al que se habían conectado destacaban dos noticias: una fotografía de Puigdemont, en el escenario, saludando a una multitud que lo desbordaba todo y un resumen de la prensa internacional, de los cinco continentes, haciéndose eco de la transcendencia del acto político de Perpinyà convocado por el Consell de la República.

Dos suaves golpecillos en la puerta sacan al ex-ministro de la somnolencia en la que se había quedado después de tantos nervios. "Sí, adelante!" responde casi automáticamente. "Da usted su permiso, ministro?" Es su asistente. Le entrega una noticia de prensa y se retira. El ex-ministro se pone las gafas del cerca y la empieza a leer. Pero no pasa del titular. Estruja la nota y la tira a la papelera. Gira lentamente su silla y se quita las gafas del cerca mientras murmulla "joder qué tropa! qué vergüenza, por Dios!"

Imatge



22 de febr. 2020

29 de febrer: LA REPÚBLICA AL CENTRE (DEL MÓN). Recordant el meu primer Perpinyà...



Per a algú com jo, que va créixer fins els 4 anys a Lora del Río (Sevilla) i després al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit (Cornellà de Llobregat), i escolaritzat durant el franquisme, connectar amb el catalanisme, i ja no diguem l'independentisme, fou gairebé un miracle.

O no. Com ja he dit moltes vegades en anteriors articles, l'independentisme es fa fort a través de la seva implicació social a tots els nivells. Jo venia del món dels moviments de cristians de base, de la JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars). Vaig entrar en contacte amb la Crida a la Solidaritat (primer contacte amb el moviment independentista) per la campanya de solidaritat amb Eritrea i Etiòpia. Però hi arribava referenciadament gràcies al meu entorn familiar (pare del PSUC), que es va mobilitzar contra la LOAPA, i tota la família vam anar a l'acte de la Crida al Camp Nou..

A partir d'aquell contacte amb la campanya de solidaritat, vaig descobrir i abraçar l'independentisme.

I si per a algú com jo, connectar amb l'independentisme havia estat gairebé un miracle, imagineu-vos l'impacte de la "descoberta" dels Països Catalans. Fou possible gràcies a la força d'aquesta escola de patriotes que sempre ha estat la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya).

A l'arribar a la Universitat, a la Facultat de Dret de la UB, vaig entrar en contacte amb la gent de la FNEC, i me'n vaig fer. Vaig conèixer a l'estimat Quim Forn, que llavors n'era el President, i que em va animar, ajudar i i recolzar sempre. I vaig començar a fer coses.

La FNEC actuava al que és el Principat de Catalunya, però tenia unes molt bones relacions amb associacions d'estudiants germanes del País Valencià i de la Catalunya Nord, sobretot, en el que jo recordo.

La meva primera "presa de contacte" amb la realitat dels Països Catalans fou una manifestació, a València, crec que desembre del 1986, a favor de l'ús de la nostra llengua, després d'una sentència contra el català a la Universitat, de l'Audiència de València.

Amb la FNEC vam muntar un autocar per anar-hi. I hi vam anar. El que vam viure em va deixar impressionat per sempre. La mani era multitudinària, un èxit. Però vaig flipar amb aquells balcons que anàvem trobant mentre seguíem la mani pel centre de València folrats de banderes espanyoles i de blaveres, als que, en més d'un, havien tret l'equip de música al balcó i no deixaven de ficar l'himne fallero (per a ofrenar, noves glòries a Espanya...) a tota castanya al nostre pas.

Però amb el que més vaig flipar fou quan vaig començar a sentir com un soroll de trencadissa de vidres que arribava d'alguns d'aquests balcons. No entenia res. Fins que va començar a caure damunt nostre una pluja de vidres. Sí, tu, anaven trencant ampolles de vidre al terra dels seus balcons i amb una granera els anaven llençant damunt la mani quan hi passàvem. Acollonant.

Fou un bon "bateig" de País Valencià. Des de llavors, cada any, durant moltíssims anys, sempre vaig participar a diferents mobilitzacions al País Valencià.

El contacte amb el món estudiantil catalanista de la Catalunya Nord encara fou més impactant, pel total desconeixement que tenia d'aquella realitat. L'associació estudiantil nordcatalana agermanada amb la FNEC era l'ACE (Associació Catalana d'Estudiants). Hi teníem contacte relativament freqüent. I aprofitant la fortalesa que tenia la FNEC, teníem dinàmiques de treball i suport molt actives. Vam tenir una relació molt intensa amb una molt bona colla d'estudiants nordcatalans, molts dels quals després han estat noms relativament mediàtics. Des de Barcelona ajudàvem com podíem, per exemple, imprimint-los-hi cartells per a campanyes electorals a la Universitat de Perpinyà. I ajudant al seu creixement i organització com a associació.

I aquí va venir el meu primer viatge a Perpinyà. A la seu central de la FNEC teníem dues fotocopiadores: una de gran, que és la que fèiem servir per imprimir tot el nostre material, i una de petita que ens havien regalat amb la compra -o lloguer, no recordo- de la més gran. I els companys de l'ACE ens van dir que els hi faria molt servei tenir una fotocopiadora.

Dit i fet. Amb un dels companys de la FNEC que llavors ja érem amics i que seguim sent-ho,i que seguim compartint lluita, vam carregar la fotocopiadora al maletero del seu cotxe i cap a Perpinyà.

Devíem tenir 20 o 21 anys. I llavors encara no hi havia l'espai Schengen, i havíem de passar la frontera, el control de la Guàrdia Civil. Anàvem una mica acollonits, per si ens feien obrir el cotxe i pel que pogués passar si ho feien i trobaven la fotocopiadora. Una mica inconscients de no haver-nos assessorat amb ningú "dels grans" sobre com era millor fer allò que volíem fer.

Però érem joves. I no va passar res. Vam creuar els dos controls fronterers sense problema, vam fer cap a Perpinyà, ens vam trobar amb els nostres companys, vam descarregar la fotocopiadora i vam estar la resta del dia i l'endemà fent immersió en la realitat nordcatalana. Vaig conèixer Perpinyà, vaig conèixer la costa de les vinyes verdes vora el mar, vam fer nit i festa a Canet...

Inoblidable.


Bé, i tot això que us he explicat, ho he fet perquè són coses que m'han vingut al cap aquests dies, preparant el viatge a Perpinyà de dissabte 29 de febrer, per assistir a l'acte "LA REPÚBLICA al centre (del món)", amb el President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí.

És evident que aniré a aquest acte, i que és un dels que més il·lusió en fa de tots els últims als que hem estat convocats. Celebrarem aquest triomf sobre la in-justícia espanyola que ha permès que el President i els consellers finalment hagin estat reconeguts com a eurodiputats, i que al fer-ho, la Justícia Europea i el Parlament Europeu hagin reconegut el valor del vot de milions de catalans, que el #CartelDeLaToga del sistema judicial hispànic ens volien negar.

Serà també un dia per reivindicar que n'Oriol Junqueras sigui també reconegut com a eurodiputat, i per tant, d'acord a la immunitat associada a aquest fet, sigui immediatament alliberat del seu captiveri.

Hi serem per tot això i per moltes més coses. Perquè és un acte de victòria, de #NoSurrender

Y eso es todo amigos. Volia fer un article per animar a tothom a fer cap a Perpinyà, però finalment també ha acabat essent una mica un article de batalletes d'aquestes que de tant en tant m'agrada compartir amb tots vosaltres, els meus lectors. I el "lema" de l'acte de Perpinyà en té la "culpa"

LA REPÚBLICA AL CENTRE (DEL MÓN)

Un dels cartells que vam imprimir aquí al sud per als companys de l'ACE de la Catalunya Nord jugava amb el concepte dalinià de "l'estació de Perpinyà, el centre del món", i el famós quadre associat a aquell discurs dalinià. Quan els hi vam portar jo no tenia ni idea de què era allò, d'aquell cartell tan estrany, i els ho vaig preguntar als amics de l'ACE. I llavors em van explicar tota aquesta història de Dalí, de la gare de Perpinyà i del centre del món. M'he entretingut per internet a veure si trobava alguna foto d'aquest cartell de l'ACE, però no n'he trobat cap. El quadre de Dalí que l'inspirava era aquest:



Doncs això, que totes aquestes històries me les ha recordat directament el lema de la convocatòria de dissabte 29 de febrer a Perpinyà: La República al centre (del món), que em sembla genial!

Ens hi veiem! I la farem, la República. Potser no aconseguim que sigui el centre del món, però sí aconseguirem sigui el centre de les nostres vides, de les nostres decisions i de la nostra llibertat.

DONEC PERFICIAM #NoSurrender