No hi havia derrota, però la gestió del post 1-O ens hi està portant, i atrapant en una frustració que amenaça allunyar-nos dels valors més sòlids de la victòria

És evident que a la immensa majoria de l’independentisme tot el que ha seguit a l’1-O ens ha instal·lat en un ambient de frustració, desconcert, desorientació.

Fa temps que reflexiono sobre tot aquest tema. I vaig escrivint coses que després no publico. I no ho faig perquè m’enrotllo massa, perquè la cosa no es pot despatxar amb quatre consignes. De manera que no he publicat cap de totes aquestes reflexions.

Avui voldria intentar-ho amb un article que condensi els punts que considero clau d’aquesta situació, però, sobretot, dels riscos que correm si no sabem gestionar adequadament la situació. I quan parlo de riscos no és que les coses puguin sortir malament, sinó riscos de dinamitar l’estructura i els fonaments de la clau perquè l’independentisme esdevingués majoria absoluta i democràtica política i socialment, i fos capaç de fer l’1-O.

El post 1-O és un desastre sense pal·liatius, una vergonya. No havíem estat derrotats, però la gestió del post sí que ens ha abocat a la derrota. I encara pitjor, aquesta no derrota, aquest fer veure no ha passat res ens ha sumit en una frustració de la que és molt difícil escapar-se. I en aquesta frustració, totalment lògica, el problema que tenim és que nia la destrucció de tot el que ens va permetre ser majoria i aspirar a guanyar. I cal ser conscients de que això està passant. Perquè si no ho revertim, el problema no serà la derrota de la gestió del post 1-O, el problema serà que ens instal·larà en la derrota, amb un independentisme allunyant-se cada cop més de la centralitat política i de la majoria democràtica i política que va aconseguir ser.

L’1-O i el post-1-O

L’1-O és el més gran que hem fet des del 1714. És tan gran el que vam fer aquell dia que ha de ser considerat una data fundacional de la nova república catalana, la fem realitat quan la fem. Va ser un miracle arribar-hi. Però hi vam arribar i es va veure que amb determinació, una unitat mínima, i convenciment social i democràtic en relació al que anàvem a fer, érem imparables. Per això malgrat tota la repressió l’estat no va poder parar l’1-O.

L’èxit va sorprendre més que ningú també als que des del comandament polític estaven atrapats en el partidisme, malgrat, simultàniament, estar treballant per poder fer l’1-O. Arribar-hi i fer-lo possible fou mèrit de tothom, des de polítics, partits, entitats i, sobretot, ciutadania compromesa. Sense tots, no hauria estat possible.

Però carregar-se’l sí que ha estat mèrit exclusivament d’un escenari de partidisme polític que va fer impossible gestionar aquella victòria excepcional. D’aquell èxit sense precedents vam passar al campi qui pugui. A un 155 que es va gestionar com es va poder, d’unes eleccions el 21D que van consagrar la divisió política de l’independentisme, amb ERC negant-se a investir a Puigdemont i amb la CUP fent costat als partits unionistes per impedir la investidura de Turull.

Després hem tingut aquest terrible “donde dije digo digo Diego”, de passar de doneu-me 68 diputats que faig la independència al no som prou i si no som el 80% no podrem fer la independència. Dir una cosa i la contrària. I no passar res.

En aquesta equació hi ha més factors, però jo ara mateix, per no estendre’m més, vull assenyalar-ne un, que em sembla especialment greu. Sí, els nostres polítics s’han emportat la part principal de la repressió, amb anys de presó i exili que encara dura. Però hi ha una cosa que em sembla molt greu d’aquest passar pàgina de l’1-O al que ens ha portat la doctrina del “no som prou”, que és assistir a la realitat diària d’una repressió sobre milers de voluntaris d’aquell moment, de gent que va donar la cara, que se la van jugar, i que ara assisteixen a aquest diari desfilar pels jutjats, on els hi demanen penes d’anys i anys de presó.

Tots vam donar la cara i vam fer el que vam fer perquè n’estàvem convençuts, perquè hi creiem, perquè s’havia generat un ambient polític, una determinació nacional, que hi anàvem. Cada dia, quan veig aquests companys entrar als jutjats, on són acusats de tota mena de delictes i on es demanen anys i anys de presó per als mateixos, sempre penso el mateix.... Amb quina cara tornarem a demanar res a la nostra gent, si el primer que fem és fer veure que no va passar res?

Aquesta fractura entre el compromís social i polític de la immensa majoria de la societat catalana que es va mobilitzar l’1-O, contra la repressió, contra les sentències, etc. i aquest silenci eixordador en relació a tot el procés polític que ens hi va dur, aquest passar pàgina com si no hagués passat, aquest “bé, si, ja vam dir que ho faríem, però sap què, no som prous”... és una càrrega de profunditat devastadora sobre els fonaments de qualsevol nou projecte o procés, o estratègia per tornar-hi, per fer la independència.

Sense una mínima unitat que superi el fastigós partidisme que ara mateix vivim, sense un mínim diagnòstic i estratègia compartida, no hi ha independència possible. Però sense un acte de contricció en relació al que es va fer, a on es va portar la gent i com s’ha volgut fer veure per part d’alguns que no havia passat res, tampoc no hi ha res a fer, més val que ni ens hi posem.

De la frustració a la dinamitació dels fonaments de la majoria social i democràtica per fer la independència

I sí, tot això ens ha portat, després de 4 anys, a un ambient no només de confusió i desorientació en relació al que vam fer i on estem, sinó de frustració. Una frustració viva, escampada arreu, no dissimulable, que afecta a les persones, les organitzacions, el moviment, la mobilització... a tot.

I és normal que sigui així. No és criticable. El que és criticable és que es faci veure no passa res i, encara pitjor, no hi ha motius per a la mateixa.

Tanmateix, el cert és que això, la frustració, ens porta a un estadi prepolític. En absència de projecte, d’estratègia, del més mínim fonament de credibilitat en el procés independentista, només hi ha frustració.

Aquesta frustració podria ser un estat latent, de tensa espera, fins reemprendre el camí. I no tindria més conseqüències que les pròpies anímiques, polítiques i de mobilització d’aquest estat.

El problema, i aquí és on ara vull centrar la meva anàlisi, és quan aquesta frustració comença a expressar-se amb manifestacions polítiques en relació a la independència i al moviment independentista que trenquen del tot la continuïtat amb els fonaments que havien permès fer de l’independentisme un moviment fort i majoritari. Ara mateix tenim algunes expressions de la frustració que directament dinamiten, fan volar pels aires, l’independentisme. No són expressions d’una derrota, són expressions prepolítiques que ens instal·len en una eterna derrota, que aboquen l’independentisme a la pèrdua de la centralitat política i nacional, a minoritzar-se com a moviment i com a opció estratègica creïble per fer la independència.

Al meu entendre són 3 les expressions d’aquesta frustració que dinamiten els fonaments de l’independentisme com a opció política i democràtica majoritària, i ens aboquen a la residualització. Totes tres estan directament connectades, fins i tot en podríem establir una certa seqüencialitat, però totes tres tenen elements definitoris molt clars:

1. Situar l’independentisme en un escenari en el que ja estigués plenament superada la fase de necessària legitimitat democràtica per fer la independència.
2. Obviar el projecte de país millor , per a tots i amb més i millors oportunitats per a tots de l’independentisme  
3. Ignorar la realitat del nostre país i reconduir a elements identitaris el conflicte polític

    1.   Situar l’independentisme en un escenari en el que ja estigués plenament superada la fase de necessària legitimitat democràtica per fer la independència.

L’1-O és una data excepcional, la més important del 1714. Una data, per a mi, fundacional. Però, més de 4 anys després, i amb tot el que ha passat, podem continuar remetent-nos a l’1-O com a fonament de tota la legitimitat democràtica que ens ha de permetre fer, quan vulguem, la independència? Al meu entendre no.

Al meu entendre la frustració post 1-O és per la manera com hem malbaratat una conquesta excepcional. Això mai ens ho podrem perdonar. Però l’1-O no ens atorga una legitimitat democràtica per fer la independència sense data de caducitat. Quan vam deixar caure el seu resultat, quan ens vam sotmetre al 155, quan hem fet eleccions el 21D i el 14F, crec que no podem seguir apel·lant a l’1-O com una legitimitat imperecedera.

Ens agradi o no la independència, la nostra independència, necessita dels més sòlids fonaments democràtics, inexpugnables, indiscutibles. I revalidats tants cops com calgui. Vam fer l’1-O, podríem haver intentat arribar fins al final. No ho vam fer. 4 anys després i dos eleccions pel mig, sense cap conseqüència en relació al procés independentista, la realitat és que el problema el tenim en la necessitat d’un doble enfocament:

• Una situació social i política amb una mínima unitat i estratègia compartida que permeti generar un nou “momentum” per abordar la independència. Quin pot ser aquest momentum? Poden ser molts: unes noves eleccions plebliscitàries, un nou referèndum, una majoria abrumadora d’electes del país, etc.  Un nou momentum necessita d’aquesta unitat sense la qual no és possible i de la determinació i full de ruta que així ho plantegi 

• I sempre, aquest nou momentum, haurà d’anar acompanyat d’una nova i indiscutible validació democràtica, que evidenciï que la independència és la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

Són absurdes, per a mi, en aquest moment, més de 4 anys després, les apel·lacions a que només cal aixecar la DUI, a que tota la legitimitat que necessitem la tenim a l’1-O. Necessitem generar un nou momentum i necessitem fer-ho, sempre, formant part d’una inequívoca i reconeguda internacionalment expressió de majoria democràtica.

Encara són més absurdes les crides a fer efectiva la independència “sortint al carrer”. És evident que el momentum i l’expressió democràtica majoritària com a fonaments necessitaran també sempre d’una capacitat de confrontació amb l’estat espanyol, com ja vam demostrar saber fer l’1-O. Però l’odre dels factors importa. Ni el momentum ni la legitimitat democràtica sortiran d’espontànies crides a la mobilització al carrer.

La independència no es farà efectiva mai des d’una estratègia “alçamentista”, de llençar-se al carrer. La determinació i disposició a la confrontació són necessàries, però plantejar-se-les com el fet detonador és un error monumental, que abocaria l’independentisme, a les primeres de canvi, a una expressió minoritària i desligitimada democràticament.

No és un problema de “pebrots”, sinó d’inteligència i determinació. I ara ja ho sabem molt bé.

 2.  2. Obviar el projecte de país millor , per a tots i amb més i millors oportunitats per a tots de l’independentisme  

Una de les expressions del discurs “alçamentista” per fer realitat la independència és aquest discurs que es bifurca per una banda cap a crides a “aturar-ho tot”, “cremar-ho tot”, i per una altra banda a instal·lar-se en aquesta posició de forta determinació personal que es vol col·lectiva de que, com estem molt enfadats, tanquem els ulls i l’oida, perquè no volem veure res ni sentir res, perquè estem molt enfadats i perquè fins que no fem la independència només podem estar que molt enfadats i en contra de tot i de tothom, no, no, no.

Ja ho he explicat més d’un cop. Un dels grans mèrits de l’independentisme ha estat el de bastir un projecte fonamentat en fer un país millor i millor per a tots, un país amb més i millors oportunitats per a tots, un país amb més i millor qualitat democràtica. El discurs denunciant l’espoli fiscal sistemàtic que pateix Catalunya i com això ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, pensem com pensem, fou clau. També el de plantejar un projecte de nou país lluny de les càrregues autoritàries i corruptes del Règim del 78. Un nou país que engresqués tothom. Un nou país que va il·lusionar tanta gent que en 10 anys l’independentisme va passar de ser testimonial a ser majoritari, de mobilitzar unes poques desenes de milers de manifestants a protagonitzar les més grans mobilitzacions de la història recent a Europa Occidental.

I el més extraordinari de tot és que això s’esdevenia en una societat amb alts índex de satisfacció amb la seva qualitat de vida. L’extraordinària revolució democràtica independentista que ens porta a l’1-O té al darrere una excepcional mobilització de tots els segments socials, interclassista, però molt especialment de les classes socials majoritàries del país, de les classes mitjanes.

Tot això s’esdevenia en un país en el que del 0 (màxima insatisfacció) al 10 (màxima satisfacció), la societat se situa en una mitjana de 7, sí de notable.

I una societat així fou capaç de fer la més gran mobilització i revolta democràtica de l’Europa Occidental. Sí, no la vam poder culminar, però això no vol dir que allò que vam fer per arribar a estar en condicions de poder-la culminar no fos l’única via per arribar-hi. És l’única via. Pensar que perquè no hi vam arribar cal revertir els fonaments del que ens hi van deixar a les portes i apostar per altres estratègies seria un descomunal error que ens abocaria a la minorització.

L’estat espanyol això ho sap perfectament. Tan perfectament que en la prèvia a l’1-O la política per obligar a empreses a “marxar” de Catalunya, fou una de les seves estratègies principals. Sí, només van poder aconseguir canviar domiciliacions, però era la clau d’una estratègia que pretenia situar l’independentisme com un moviment que es podia carregar tota l’estructura econòmica, empresarial i productiva del país.

Per sort es va veure clarament que només les empreses sotmeses a la corrupció del Règim del 78 van seguir la pressió i amenaça estatal per abandonar Catalunya. Però l’estratègia era clara: visualitzar que l’independentisme s’ho podia carregar tot.

Seria trist que ara, en aquest escenari de frustració, sigui una part de l’independentisme qui lideri aquest carregar-s’ho tot com a via per fer la independència. No, això només ens portaria a minoritzat-nos com a proposta política. L’independentisme mai pot abandonar la línia estratègica d’un país millor i millor per a tots, de que la independència ens farà un país amb més potencial i amb més i millors oportunitats per a tots. El dia que embogim i fem discursos que una part significativa de la nostra societat vegi com una amenaça rotllo “aquests tios s’ho carregaran tot”, aquest dia haurem començat a baixar les escales cap a la minorització social i política.

En paral·lel, i atenent a aquesta perspectiva d’un país millor, amb més i millors oportunitats per a tothom, l’independentisme no ha d’instal·lar-se en una expressió de la seva frustració amb els ulls tancats, amb les oïdes tancades i cridant molt fort i sense escoltar res ni ningú que no no no no no.

És un error que com estem molt enfadats, l’única expressió política sigui exhibir lo molt enfadats que estem, i encara més, que com estem molt enfadats, estem en contra de tot. Perquè estem molt enfadats. I no sortirem d’aquesta situació fins que siguem independents, per tant i fins ser independents, no no no no no i no.

Si volem ser coherents amb el fet determinant que va permetre l’independentisme esdevenir majoria social i democràtica en tan poc temps, cal preservar i donar suport, impulsar, ser-hi, a totes les iniciatives i oportunitats que millorin el nostre país, sense esperar a ser independents.

Està clar p.ex. que la candidatura pirenaïca als Jocs Olímpics d’hivern tots voldríem fos una candidatura impulsada per una Catalunya independent. Però no ho som. Hem de perdre la magnífica oportunitat que representa un esdeveniment així si el podem liderar i si la població de les àrees territorials que en serien protagonistes hi està a favor? Doncs per a mi està clar que no.

Hi ha qui està en contra perquè sempre està en contra de tot el que impliqui progrés, moviment de diners, inversions, desenvolupament. Bé, és el seu model, el del decreixement econòmic. Però si estem a favor del creixement, del desenvolupament, de millorar les invesions, les infrastructures, de generar més i millors oportunitats per al territori i la seva gent, no apostar per aquesta candidatura amb l’argument que no som independents implica allunyar la independència, perquè implicaria per a molt gent veure l’independentisme com un fre al desenvolupament del país, a la seva actualitalització. I això, al meu entendre, no ens ho podem permetre.

Tenim l’experiència de Barcelona 92. Hi ha un abans i un després a la nostra ciutat. La revolució urbana, de qualitat de vida, de progrés, de tot, que viu Barcelona a l’empara dels jocs olímpics fou excepcional. I sort n’hi tenim, perquè sense els Jocs mai s’hauria pogut fer, mai hauríem viscut aquella extraordinària i meravellosa transformació. El mateix passa amb els Jocs del Pirineu. No es pot deixar passar aquesta oportunitat, si es pot lluitar per fer efectiva l’opotunitat.

I encara més, des d’un punt de vista independentista, res no implica que no hi poguem arribar independents, si som prou forts i intel·ligents com per generar aquest nou momentum que ens cal, i si encara no, poden ser una pantalla formidable per a la nostra causa.

L’independentisme necessita, per seguir sent majoria social i democràtica, connectar, no abandonar, el discurs d’un projecte de país de progrés, desenvolupament, amb més i millors oportunitats per a tothom

3.      3. Ignorar la realitat del nostre país i reconduir a elements identitaris el conflicte polític

La frustració genera desorientació, cert. Però mai hauria de desorientar tant com per perdre de vista el país que som, la realitat de com som i de l’èxit d’un país integrador i d’un projecte polític, la independència, els fonaments de la qual s’edifiquen en un projecte polític i de país compartit per tots i per a tots, no en un conflicte identitari.

I en canvi ara estem veient, amb estupefacció, com des d’un cert independentisme, sovint sense ser-ne conscients del mal que fan, s’acaba amb formulacions identitàries, tant en relació als nostres orígens com, més majoritàriament, en relació a qüestions lingüístiques.

Si la resta d’expressions de la frustració que hem vist fins ara condemnen l’independentisme a la pèrdua de centralitat política i la seva minorització política i social, aquesta, aquest punt vinculat a la identitat, és letal, té prou poder devastador per ensorrar tot l’edifici de suports polítics i socials de l’independentisme, fins convertir-lo en testimonial.

Mireu, si l’independentisme mai hagués tingut la mala idea d’expressar-se com a projecte polític a partir de ser un conflicte identitari, l’independentisme mai hauria tingut res a fer en aquest país, mai hauria sortit del testimonialisme i la irrellevància polítiques.

Si l’independentisme ha esdevingut majoritari social i políticament és perquè, menat per les seves conviccions, ha trenat un discurs i una estratègia al marge dels elements identitaris, ha bastit un discurs inclusiu, integrador, fonamentat en fer un país millor per a tots.

I això ho vam saber fer compatible plenament amb l’assumpció del català com a llengua d’integració, que necessita de la major de les proteccions possibles, però no contra el castellà, que forma part de la nostra realitat, i menys encara situant els elements d’origen com a elements a tenir en compte per al nou país.

Som com som, que és com la història ens ha fet. I tenim un projecte per a tothom. El país de tots es va fer realitat l’1-O. El país de tots es va fer realitat quan l’independentisme va esdevenir majoritari social i políticament.

Són coses molt elementals, que fins ara es tenien clares, i per això aquesta estratègia intel·ligent, aquest projecte que feia possible ser majoria.

No es pot ignorar, p.ex. que a Catalunya el sentiment d’identitat compartida (més/menys) català/espanyol és el majoritari, més d’un 60% de la població. La identitat “només català/na” és el 23%. Un projecte independentista que això no ho tingués en compte i es fonamentés en l’identitarisme estaria abocat al fracàs, a la minorització. Pràcticament la meitat dels favorables a la independència de Catalunya conserven un sentiment d’identitat compartida catalana/espanyola. Això és el que ens permet ser majoria.

Encara més, el 32% dels que se senten únicament espanyols (6,7% del total població), el 35% dels que se senten més espanyols que catalans (5,3% del total) i el 30% dels que se senten tan catalans com espanyols (39,2% del total) no anirien a votar en contra de la independència de Catalunya. Tampoc a favor, però no en contra. Gràcies a això en termes Sí/No la independència és majoritària.

Qualsevol política que des de l’independentisme situï el projecte polític en un debat identitari s’ho està carregant tot, està condemnant l’independentisme a la minorització irreversible. A banda de no entendre res del país que som, aquests discursos fan més mal que tota la repressió de l’estat espanyol junta.

1 de cada 3 votants a favor de la independència té el castellà com a llengua d’ús habitual. Convertir, com alguns semblen voler fer, el tema de la llengua en un tema de divisió social, ens porta a la minorització de l’independentisme.

Aquestes imbecilitats de tractar el castellà com a “llengua estrangera” o, ja no diguem, de “colons”, quan és la llengua primera del 53% de la població, mentre el català ho és del 31%... només fa que fer derrapar l’independentisme cap a postulats negacionistes del país que som i divisius en relació al país que volem ser, i així, arrossegar l’independentisme a la seva minorització.

El 2017 el CEO va fer les enquestes més interessants sobre la independència a les que fins ara he tingut accés. Preguntava directament a l’enquestat què votaria l’1-O. Entre els que deien votarien Sí a la independència, preguntats per quin motiu, el 79% per qüestions com guanyar capacitat de decisió, Catalunya milloraria, desig de model de país, etc. Només un 18,8% votarien sí per motius identitaris, com sentiment identitari o conceptualització identitària de Catalunya com a Nació.

Ignorar això és abocar l’independentisme a la residualització. És demencial, tot aquest discurset identitari i lingüístic que estem patint.

En canvi dels que votarien en contra un 60% ho farien per motius identitaris.

Tot el que sigui portar l’independentisme a aquest pantanal dels discursets identitaris, sobre origen, sobre llengua... ens portar l’independentisme a la residualització, al terreny on sempre ens ha volgut situar l’unionisme.

En resum:

•  L’independentisme no pot abandonar cap dels eixos ni dels fonaments que l’han permès passar de ser testimonial a ser majoritari política i socialment

•  Qualsevol estratègia per tornar a estar en opcions de fer la independència requereix d’una unitat i estratègia compartida mínima que no hi és, i que no hi era en el post 1-O, per això no vam poder aprofitar la major victòria en la lluita per la nostra llibertat que hem tingut des del 1714

• A banda d’unitat i estratègia compartida, cal determinació, generar un nou momèntum i sempre, sempre, sempre, la validació democràtica del nostre procés, fonament de tota legitimitat

• -Mentre no som capaços de generar aquest nou moment en cap cas podem abandonar els valors que ens van permetre ser majoritaris. L’independentisme és majoritari perquè més d’un 50% dels que volen la independència creuen que això ens permetria tenir un país millor. L’independentisme representa el país millor. Però el país millor no el podem abandonar mentre no arriba la independència. Fer-nos els molt enfadats i no a tot fins que no siguem independents l’únic que fa és allunyar l’independentisme de la centralitat social i residualitzar-lo socialment, perquè hauria deixat de respondre al que majoritàriament motivava la nostra societat a voler la independència.

• Un país millor i un país per a tots, lluny, molt lluny de cap projecte identitari i de cap ús divisiu dels nostres orígens, llengües, identitats. El no a la independència és identitari. El sí a la independència no és identitari, no arriba al 20% els qui volen la independència per motius indentitaris. L’èxit de l’1-O, l’èxit en fer de l’independentisme el moviment polític majoritari al nostre país, és haver mobilitzat aquest 80% que volen la independència perquè confien en el projecte d’un nou país, millor i amb millors oportunitats per a tothom.

A Barcelona ens esperen 16 mesos d'actuacions municipals de l'Ajuntament Colau en mode “Terminator”. Quines són i per què ho faran?

Maig del 2023 hi haurà noves eleccions municipals. Fins llavors tot el que espera a Barcelona és la gestió d’un Ajuntament Colau-Collboni absolutament en mode “Terminator”, desplegant, com si no hi hagués demà, les més grans aberracions polítiques en matèria d’urbanisme i de mobilitat que mai haurem vist a Barcelona.

Quines seran aquestes actuacions? Per què seran aquestes actuacions? Què és el que les impulsa a totes ara, en aquest moment, amb aquesta urgència, per ser iniciades totes sense cap estudi previ, durant aquests 16 mesos abans de les eleccions municipals?

Durant aquests propers 16 mesos l’Ajuntament Colau-Collboni ha programat l’inici d’una sèrie d’obres i actuacions urbanístiques i de mobilitat que són un autèntic deliri, un despropòsit sense precedents, que tindrà unes afectacions gravíssimes, per no dir letals, a la ciutat, la qualitat de vida dels barcelonins, a la mobilitat, al comerç... a tot.

Són moltes aquestes actuacions. Però per no atabalar, em centraré en les principals, en les que més i més greus afectacions generaran. Repassem-les breument:

•  Tramvia per la Diagonal
•  Tancament de la Via Laietana
• “superilla Barcelona” a l’Eixample

El tramvia per la Diagonal és la més gran aberració urbanística i de mobilitat que mai s’haurà fet a Barcelona.

No hi ha absolutament res que justifiqui aquesta actuació. Tot al contrari, aquesta actuació, en qualsevol de les seves possibles vessants o aportacions a la ciutat té alternatives infinitament millors, més econòmiques, amb major impacte positiu i immediatesa.

D’entrada la vergonya democràtica que representa que l’Ajuntament Colau-Collboni, amb el suport d’ERC, menyspreï, es pixi com ha fet, damunt el claríssim rebuig veïnal a aquest projecte en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, la de la Diagonal.

Els colauers s’omplen la boca de participació, però és una farsa sense precedents només per intentar legitimar unes polítiques i actuacions sempre fetes d’esquenes als veïns. Que ignorin i menyspreïn com estan fent el resultat de l’única consulta veÏnal oficial feta a Barcelona és una vergonya democràtica que sempre perseguirà aquesta tropa de farsants i els que ho han permès. Que mai més obrin la boca per res que tingui a veure amb democràcia o participació veïna. Han demostrat, negant el vot dels veïns que amb una absoluta majoria van rebutjar el tramvia per la Diagonal, que ni creuen en la democràcia, ni en la participació ni en res que no sigui imposar el seu despotisme.

A banda d’això tenim que tècnicament el projecte de tramvia per la Diagonal no té cap sentit ni cap justificació. Qualsevol element positiu de la connexió del tramvia es pot aconseguir i millorar infinitament amb polítiques i actuacions alternatives:

-          El tramvia per la Diagonal és un projecte mínim de 8 anys, que implica 8 anys d’obres infernals

-          Totes les millores de mobilitat de la connexió de tramvia es poden aconseguir, ja, immediatament, amb polítiques alternatives com la implantació del bus elèctric. Des de Catalunya s’exporten busos elèctrics a mig planeta. Demà podria estar funcionant a Barcelona, connectant tota la Diagonal i amb la possibilitat d’establir una connectivitat infinitament més flexible i per tant més eficaç i sense cap obra, amb una tercera part dels costos del tramvia. Des de demà, amb gran estalvi d’inversió, amb totes les millores de mobilitat i de sostenibilitat ambiental, sense cap dels inconvenients de la rigidesa i les obres perllongades del tramvia. Però no, totes aquestes alternatives, infinitament millors que el tramvia, han estat rebutjades. Per què? Després ho explico

Tancament de la Via Laietana:

Un dels altres demencials projectes de l’Ajuntament Colau-Collboni que han perdut el cul per poder començar dintre d’aquests 16 mesos abans de les properes eleccions és el que en diuen la “reforma de la Via Laietana”. De fet no és tal reforma, de fet només és el tancament del que és una de les connexions més fonamentals de la ciutat, la de la Via Laietana, la de la ciutat mar/muntanya.

L’obertura de la Via Laietana fou, en el seu moment, una obra absolutament clau, estratègic, per al creixement i desenvolupament de la ciutat.

Només un Ajuntament fanàtic i irresponsable com el de Colau podria plantejar-se, com si fos, un cuqui-joc, tancar la connexió mar-muntanya més estratègica i clau de la ciutat, de Barcelona, sense cap alternativa a aquest tancament. Revertir l’obra fonamental de la nova Barcelona, com fou l’obertura de la Via Laietana i la connexió mar/muntanya és un deliri que no hauríem pogut esperar del més pertorbat responsable municipal de la ciutat. Però Colau i la seva secta estan més enllà de la més greu pertorbació mental imaginable o coneguda.

L’eix de comunicació mar/muntanya de la Via Laietana és tan clau que és l’única via que ho permet en un entorn de 450 ha de ciutat pacificada i de carrers bàsicament peatonals.

És un insult parlar de la “pacificació” de la Via Laietana quan la Via Laietana és l’únic eix viari mar/muntanya enmig de 450 hectàrees de ciutat pacificada, de carrers bàsicament de vianants, entre el que és el Paral·lel i el passeig Lluís Companys.

Tancar la Via Laietana en el seu sentit mar>muntanya implica tallar la principal connexió mar muntanya de la ciutat, dificultar enormement la mobilitat, el comerç, la restauració, la vida, en definitiva, de la ciutat i dels veïns.

A tota la Via Laietana només  els hotels que hi ha estan a favor del projecte. No hi trobareu cap comerç que i estigui a favor, ni cap treballador dels molts que treballen en el seu perímetre. Alguns –pocs- veïns defensen la pacificació, és a dir, la desertització. Amb 450 ha de ciutat de carrers peatonals al voltant de Via Laietana s’ha de tenir una barra i una irresponsabilitat monstruosa per dir que es tanca la connexió mar>muntanya de la ciutat per “pacificar” i donar més espai als vianants.

Per què ho fan? Després ho explico.

Superilla Barcelona a l’Eixample

Després dels fracassos de les diferents iniciatives de Superilla, començant per la major estupidesa urbanística que fins llavors s’havia fet a Barcelona, la Superilla del Poblenou, segons paraules d’un regidor socialista, l’Ajuntament Colau-Collboni ha programat iniciar tantes actuacions com pugui, dins d’aquests 16 mesos abans de les eleccions municipals, a l’Eixample, sota el paraigües de “Superilla Barcelona”.

Es tracta d’un conjunt d’actuacions absolutament caòtiques, sense res que les unifiqui, sense cap sentit global. Un autèntic deliri. Un deliri de tal magnitud que fins i tot Colau-Collboni, i en aquest cas també ERC, que també els hi dona suport, fins i tot han tingut la poca-vergonya de, obertament, negant que es faci cap estudi previ al respecte ni cap prova pilot ni d’avaluació de l’impacte que aquestes actuacions tindran.

En què consisteixen? Doncs, en aquests 16 mesos, assolir el major nombre de tancaments de trams de carrers de l’Eixample que trenquin la linealitat de la mobilitat Cerdà i que converteixin l’Eixample en un autèntic laberint. I fer-ho sense importar-los-hi el més mínim crear carrers i veïns de primera i carrers i veïns mortificats. L’argument és “mira, aquí tallarem el trànsit, no s’hi podrà circular, en aquest tram d’aquest carrer”. Als veïns d’aquell tram, doncs mira, sí, no els hi passaran cotxes. Però el trànsit seguirà, però desviat a altres carrers, sense linealitat directa, fent tombs, amunt i avalla, i col·lapsant la resta de carrers o de trams de carrers, convertint en un infern la vida dels veïns d’aquests trams.

Això s’ha d’afegir al brutal impacte que a l’Eixample ja estan tenint les mesures de “pacificació” que aquests últims mesos ha anat prenent l’Ajuntament Colau. Per als veïns de l’Eixample la congestió del trànsit provocada per les mesures Colau l’any 2021, malgrat la pandèmia, ja es va convertir en el quart principal problema del districte. Un problema que abans no tenien, que no havia sortit com a problema a les mateixes enquestes municipals prèvies, d’anys anteriors. I amb les mesures Colau de ni aparèixer a la llista de principals problemes dels veïns de l’Eixample a ser el quart problema més greu.

També un monstruós impacte sobre tot el que fins ara ha estat també un senyal d’identitat de l’Eixample, la seva riquesa comercial. L’Ajuntament Colau l’està arruïnant. I les mesures del projecte Superilla, encara més. Només cal una dada per veure com s’està fent la vida impossible al comerç: la desaparició de zones de càrrega i descarrega, amb aquests delirants xamfrans de pinturetes de mal anomenat urbanisme tàctic.

Per què, doncs, ara aquesta pressa per començar totes aquestes actuacions a l’Eixample, sense cap estudi previ ni valoració d’impacte? Ara ho veurem

Què és el que uneix a totes aquestes actuacions? Per què aquests 16 mesos en mode “Terminator” de l’Ajuntament Colau desplegant obres sense cap estudi previ, com si no hi hagués un demà?

Doncs la primera raó és justament perquè tot l’entorn Colau, començant per la mateixa alcaldessa, cada cop tenen més clar que difícilment repetiran mandat. 

Colau va arribar a l’alcaldia a cavall d’una campanya a mida contra Trias que li va servir en safata les clavegueres de l’estat, del règim del 78. I Colau va poder repetir agònicament com a alcaldessa, malgrat perdre les eleccions, altre cop per l’intercanvi de favors i fidelitats amb el Règim del 78. Si el règim del 78 no tingués clar que Colau és el seu principal actiu contra l’independentisme ni l’haurien ajudat la primera vegada ni li haurien ofert el salvavides de Valls per matenir-se a l’alcaldia.

Però ara, a les portes d’unes terceres eleccions municipals, i malgrat la demencial despesa en propaganda del seu ajuntament, i de la blindada cadena de suports i fidelitats amb el Règim del 78, Colau i els seus semblen més lluny que mai de revalidar un suport electoral mínim que la permeti seguir al capdavant de l’Ajuntament.

Colau acumula els indicadors més negatius en relació a la seva gestió i Ajuntament, de la història de Barcelona pel que fa a la percepció ciutadana:

•  L’Ajuntament Colau té els pitjors registres de la història de Barcelona. Aquest desembre del 2021 un 63,8% dels enquestats diuen que Barcelona ha empitjorat aquest últim any. És un percentatge només superat, per poc, per altres dos percentatges “obtinguts” per l’Ajuntament Colau, el 67,7% que juny 2019 deien que BCN havia empitjorat i el 65,9% de desembre del 2020.
• "Com valora la gestió de l’Ajuntament de Barcelona?". Aquest desembre del 2021 la gestió de Colau-Collboni ha batut tots els rècords negatius de la història de Barcelona. Aquest desembre un 49,4% dels barcelonins diuen que la gestió de l’Ajuntament de Barcelona de Colau-Collboni és dolenta/molt dolenta. Mai s’havia donat un percentatge així a la història de la ciutat. De fet altre cop Colau-Collboni tenen els tres pitjors registres en la valoració de la gestió municipal de la història de la ciutat: aquest 49,4% de desembre 2021, el 46,1% de desembre del 2020 i el 43,6% de desembre del 2019.
• 1 de cada 3 barcelonins si pogués marxaria de la ciutat. Sí, finalment, com a tercer, però potser més greu indicador negatiu de la gestió Colau, aquest altre trist rècord d’haver portat a que un 33% dels barcelonins obertament diguin que si poguessin, marxarien de la ciutat. Mai, mai ni assolida ni aproximada una xifra així.

Tres indicadors tan extraordinàriament negatius en relació a la gestió Colau, sense el més mínim precedent a Barcelona des del 1979, vaja, sense cap valoració a cap altre mandat municipal que ni s’acosti a aquestes xifres tan negatives sobre la gestió Colau han fet evident a Colau i els seus que difícilment, per més que el seu aparell de propaganda intenti veure el contrari, podran seguir enganyant més els veïns.

Per tant, el primer factor que inspira aquests 16 mesos en mode “Terminator” de l’Ajuntament Colau és l’haver assumit que difícilment podran seguir manant a la ciutat.

Conseqüència d’aquest primer factor, tenim el segon element que està motivant aquesta demencial política de començar el màxim nombre d’actuacions en aquests 16 mesos de gestió “Terminator”. I aquest segon element és justament el d’iniciar el màxim nombre d’obres i d’actuacions per fer-les irreversibles.

En qualsevol altre escenari municipal, qualsevol equip de govern s’hauria centrat, a 16 mesos de les properes eleccions, en poder tancar el màxim de projectes, per oferir-los com a obra de govern a la ciutadania, per obtenir el seu suport.

Colau i els seus, com hem vist, ja tenen coll avall que la pèrdua de suports és irreversible, que res del que facin o puguin tancar com a obra de govern en aquests 16 mesos revertirà la situació.

Essent doncs irreversible el procés que els portarà a perdre l’Ajuntament, Colau i el seu Ajuntament han dissenyat una estratègia totalment diferent per a aquests 16 mesos: començar el màxim d’obres i actuacions possibles, amb l’únic objectiu que aquest haver-les iniciat les faci irreversibles per al nou alcalde i el nou consistori municipal.

Aquests 16 mesos “Terminator” són per tant, per una banda, un desesperat intent dels colauers de deixar hipotecada i lligada la ciutat amb les seves actuacions més enllà del seu mandat. I per una altra banda, un dramàtic escenari per a la nostra ciutat, que haurà de fer front  i patir les més demencials actuacions, executades sense cap pla, ordenació, viabilitat... executades amb una irresponsabilitat sense precedents, sense importar els impactes negatius que puguin generar, perquè l’únic que els importa és deixar lligat de mans i peus al pròxim consistori.

Aquests 16 mesos Terminator només busquen iniciar el màxim d’obres i portar-les a un punt d’execució, que no de finalització, que les facin irreversibles, que lliguin al proper consistori.

Les obres del tramvia per la Diagonal, la Via Laietana i la Superilla de l’Eixample són, des d’aqeust punt de vista, les més grans actuacions de l’agenda Terminator de les moltes que es posaran en marxa.

La mobilitat per la Diagonal i en relació a la resta de la ciutat s’hauria pogut fer més dinàmica, eficaç i sostenible des de fa anys, amb l’electrificació de les línies d’autobusos. I més econòmicament. No s’ha fet perquè aquest enorme potencial d’execució immediata que seria l’electrificació de la xarxa de busos ni es carregava la Diagonal ni era incompatible amb mantenir mobilitat privada per una de les artèries bàsiques de la Barcelona moderna. No es fa el que des de tots els punts de vista és millor fer perquè amb els 8 anys d’obres de tramvia no es persegueix millorar la mobilitat, sinó fer impossible la mobilitat del vehicle privat per la Diagonal. Es l’únic objectiu. I per això endeutaran la ciutat, la col·lapsaran, mantindran mobilitat insostenible, i impediran millores immediates.

Qualsevol consistori mínimament normal, si estigués convençut que la connexió amb el tramvia és la millor política possible, atès el rebuig veïnal en l’única consulta ciutadana que hi ha hagut a la ciutat, n’hauria convocat una altra, en la que poder sotmetre a validació veïnal la seva proposta, explicant les seves virtuts, alhora que els veïns haguéssim pogut triar amb altres alternatives possibles, en un procediment democràtic net, civilitzat i madur.

Però no. Colau i els seus no es podien permetre ni invertir temps en plantejar una qüestió així ni, molt menys, arriscar-se a perdre, a que aquest tan intens i sense precedents descontentament veïnal s’hagués manifestat amb un nou a la proposta municipal.

Per això calia començar, contra la democràcia, contra els veïns, contra la racionalitat, contra tot, urgentment les obres.

Vinculat a les obres del tramvia, tenim el projecte de Superilla Eixample. Com ja s’ha vist amb els mesos i mesos de Diagonal tallada des de Passeig de Sant Joan, el trànsit que s’ha expulsat de la Diagonal ha anat cap a l’Eixample, fins a sumir-lo en un col·lapse permanent i que la seva congestió hagi passat de no ser un problema a ser el quart problema més greu per als veïns de l’Eixample.

Què fer davant això? Doncs tallar carrers de l’Eixample. Dir que es vol anar tallant diferents trams de diferents carrers al llarg de tot l’Eixample, per pacificar-lo, quan en realitat l’únic que faran serà incrementar el col·lapse i crear veïns de primera i veïns de tercar o quarta, que seran la majoria.

En aquests 16 mesos Terminator es practicaran tants talls de carrers com sigui possible, ni que no se n’acabi cap. Colau i els seus volen deixar lligats de mans i peus al proper consistori, perquè no pugui revertir cap actuació.

El que qualsevol consistori hauria fet és iniciar alguna actuació i finalitzar-la, a veure com anava la cosa. I això és el que volen evitar Colau i els seus. Cal iniciar el màxim d’obres i de talls per fer-los irreversibles, per impedir que un nou Ajuntament el que faci sigui un estudi previ del projecte, una valoració dels seus impactes i una prova pilot de les seves possibles afectacions.

Això, que seria el més normal i racional en qualsevol ciutat i amb qualsevol Ajuntament, és el que vol evitar que passi aquest Ajuntament Colau, per això aquesta irracionalitat en el plantejament “Terminator” d’aquests 16 mesos que tenim pel davant.

I la Via Laietana igual. Un projecte mínimament racional de millora de la via mai obviaria el seu paper determinant, clau, estratègicament insubstituïble, en la connexió mar>muntanya de la ciutat. No se la carregaria sense alternatives ni sense haver estudiat les conseqüències. Fer això seria racional. La irracionalitat del plantejament TErminator en la Via Laietana és també la mateixa que en les anteriors actuacions: intervenir-hi per portar les obres a un punt que les faci irreversibles.

Tenim molt mala peça al teler. Colau i els seus odien la ciutat i la vida i la feina de la majoria de veïns i de treballadors de Barcelona. No els importa per a res carregar-se la ciutat, l’economia, el comerç, i molt menys empitjorar la vida de la gent. Han vingut a arrassar amb les seves demencials polítiques sectàries, a elevar la irracionalitat en la gestió pública a categoria universal amb capital a Barcelona. Aquest serà el llegat Colau, l’únic llegat: deixar sumida la ciutat en un caos i una decadència irreversibles.

Políticament en aquests 16 mesos tampoc es podrà fer res. Colau té lligats i plenament submisos amb les seves polítiques a Collboni i el PSC i a ERC. Són la majoria absoluta. No hi ha res a fer des de l’oposició.

Ciutadanament, cívicament, veïnalment, la nostra mobilització és de les poques coses que es poden fer per intentar frenar o bloquejar l’agenda “Terminator” de l’Ajuntament Colau aquests propers 16 mesos.

Només hi ha un altre tipus de resposta possible a l’actual situació, que acompanyi la mobilització ciutadana: una clara i sistemàtica política de denúncia judicial de les barbaritats que volen perpetrar, atès l’incompliment sistemàtic de normatives de referència, com p.ex. el Pla General Metropolità.

 

La demencial gestió de la mobilitat a la Barcelona Colau i la gravetat d'unes polítiques que incrementen la inseguretat vial i la sinistralitat

La gestió de la mobilitat a una ciutat com Barcelona no és fàcil. Però fins ara els diferents ajuntaments havien treballat atenent a les diferents necessitats de la ciutat i dels ciutadans. Des que Colau i la seva secta en Comú manen a Barcelona totes les decisions es prenen sense cap fonament, ignorant la realitat, d’esquenes a la gent i les seves necessitats... El resultat d’aquesta demencial gestió pública de la mobilitat és ja catastròfic, i totes les mesures programades per a aquest 2022 només faran que agreujar letalment la situació.

Colau i la seva secta en Comú, amb el silenci còmplice dels socialistes, no només han abocat la ciutat i la seva gent al col·lapse, també estan generant un discurs i una retòrica en relació a la ciutadania, la convivència i la mobilitat, que ens trasllada a un delirant escenari de ciència ficció i terror.

Les dades bàsiques de mobilitat:

El 19,3% de la mobilitat diària en dia feiner a la ciutat de Barcelona es produeix per motius laborals, un 39,2% per motius personals i un 41,4% per tornada a casa o domicili, en una categoria que també inclou motius laborals, evidentment.

Estem parlant, per tant, segons dades de l’Ajuntament, de 3,7 milions de desplaçaments al dia per motius laborals.

Un 49,4% d’aquesta mobilitat laboral es realitza amb vehicle privat, un 27,5% en transport públic i un 23,1% en mobilitat activa (a peu, bici, patinets...). En canvi un 58,1% de la mobilitat personal es realitza en “mobilitat activa”.

Per tant el primer que hem de tenir en compte és que l’ús de vehicle privat (cotxe, motos o camions furgoneta...) en dies feiner sés per motius laborals. Ignorar aquesta realitat o fer la vida impossible als que van a treballar és afectar-los directament en la seva qualitat de vida, i té un greu impacte negatiu en l’economia.

Les dades municipals tenen un lamentable nivell d’agregació, que impedeix aprofundir en la realitat de la mobilitat a la nostra ciutat. No és innocent. Està fet així per legitimar les demencials decisions de Colau i la seva secta en Comú en aquest àmbit.

Un exemple ben clar el tenim amb això de la “mobilitat activa”, modalitat a la qual s’hi inclou la bicicleta. I es parla que és la majoritària. El que no diuen gaire, s’ha de buscar gairebé entre línies, és que dins d’aquest concepte de mobilitat activa, l’anar a peu representa el 95,8% dels desplaçaments, mentre que anar en bicicleta és només el 3,3% d’aquesta modalitat.

Quan mirem globalment els mitjans de transport de la ciutadania en dies feiners a Barcelona, veiem que el 44,8% es fan caminant, el 31% en cotxe, el 17% en transport públic i el 3,7% en moto. En bicicleta només es fa l’1,5% dels desplaçaments, en una dada molt estable els últims anys.

En contra dels arguments sectaris de l’Ajuntament Colau, les coses no són perquè sí. Les coses tenen al darrere explicacions que ens haurien d’ajudar a entendre les coses i plantejar millor les polítiques. En la mobilitat laboral, en la durada de cada desplaçament en vehicle privat, s’inverteix la meitat de temps que en transport públic. La gent no fa les coses “perquè sí”.

Però on resulta més sagnant el sectarisme de Colau i els seus és en el tema de la seguretat vial.

És molt bèstia tot el discurset que fan, i totes les mesures que volen implementar per reduir la sinistralitat, perquè ho fan manipulant totalment la realitat, sense abordar les qüestions clau i amb aquest diagnòstic fals, manipulat, impulsar unes mesures que l’únic que faran serà incrementar la sinistralitat.

Si agafem les dades 2019, últimes pre-covid, per tant, últimes de certa normalitat, veiem que hi va haver 9.251 sinistres amb “víctimes”, de les quals 11.630 ferits lleus, 202 ferits greus i 22 morts.

El col·lectiu amb més alta mortalitat en sinistres a la ciutat són els motoristes: 14 dels 22 morts. La luctuosa xifra la completen 5 vianants en sinistres de trànsit, un ciclista, el conductor d’un turisme i una passatgera d’autobús.

Sabeu quines són les actuacions que ha previst l’Ajuntament Colau per millorar la seguretat i reduir la sinistralitat? Us les deixo aquí i després mirem com són les coses....

Barcelona ciutat 30: Diu l’Ajuntament: “Barcelona pren el repte de transformar-se en una ciutat 30, una metròpolis on la velocitat màxima de circulació dels vehicles sigui de 30 km/h. Es tracta d’una mesura necessària per millorar la seguretat dels vianants i reduir l’accidentalitat i la gravetat de les lesions. Reduir la velocitat màxima de 50 km/h a 30 km/h redueix la taxa de mortalitat en atropellaments d’un 45% a un 5%.

Carrers pacificats: més seguretat i més salut. Pacificar el trànsit i augmentar la superfície segura per als i les vianants redueix els accidents i millora la seguretat i la convivència entre els modes de desplaçament.

Pacificació dels entorns escolars: Les escoles són punts neuràlgics, a partir dels quals es consolida un model urbà més verd, amable i jugable. Traient cotxes de davant de les escoles, avancem cap a una ciutat més saludable i més segura per als nens i nenes. Quan s’allunyen els centres escolars del trànsit, s’eviten accidents”

O sigui, que segons això, l’excés de velocitat és la causa de la major sinistralitat i gravetat i per protegir als vianants cal PACIFICAR, és a dir, treure els cotxes de davant les escoles, per exemple.

És així?

Doncs... NI DE LLUNY!

Dels 9749 sinistres del 2019 en els que d’alguna manera algun dels conductors en va ser responsable, les causes són les següents:

Causes sinistralitat (conductor)	2019
Manca d’atenció a la conducció	1.497
No respectar les distàncies	1.245
Gir indegut o sense precaució	1.128
Desobeir semàfor	887
Canvi de carril sense precaució	875
Desobeir altres senyals	646
No respectar pas de vianants	347
Manca precaució incorporació a la circulació	257
Avançament defectuós/improcedent	310
Manca precaució a l’efectuar marxa enrere	172
No cedir la dreta	91
Envair calçada contrària	37
Fallada mecànica o avaria	10
Altres	1.555
No determinada	64
Excés de velocitat o inadequada	45

 Sí, com ho veieu, l’excés de velocitat només està al darrere  de 45 sinistres d’un total de 9.749, o sigui, que la velocitat excessiva només té responsabilitat en el 0,46% dels sinistres....

Els que anem en moto som els que major accidentalitat tenim, dissortadament. Això ho sabem tots. De la mateixa manera que sabem que a la ciutat, aquestes causes primeres de la taula són les principals causes de col·lisions en les que ens veiem implicats: una distracció del conductor d’un cotxe que circula per la nostra via, que o nosaltres o els que ens van al darrere no hàgim respectat les distàncies, canvis de carril, etc etc.

Però per a aquest dement ajuntament de Colau i la seva secta, tot és una qüestió de reduir la velocitat. L’excés de velocitat només està al 0,46% dels sinistres, però per als Colauers, és l’únic important, l’únic objectiu. Res més.

Arribats aquest punt podríem pensar que potser per al trànsit en circulació no és el factor determinant de la sinistralitat, però sí per als vianants, que ja hem vist són el segon col·lectiu més afectat.

Motoristes i vianants són el 90% dels ferits greus que es van produir en un any a la ciutat. 122 motoristes i 50 vianants.

Anem a mirar, doncs, les causes de sinistralitat entre els vianants. I, voilà! Són aquestes:

Causes directes sinistralitat VIANANTS	2019
Desobeir semàfor	228
Creuar per fora del pas de vianants	234
Transitar a peu per la calçada	50
Desobeir altres senyals	5
Altres	146

Doncs resulta que entre els vianants el problema és bàsicament d’atenció, d’incórrer en risc i sinistralitat per saltar-se el semàfor de peatons, per creuar el carrer fora dels passos de vianants, per anar a peu per la calçada i no per la vorera...

El model de seguretat de la secta Colauer només seria viable, i encara, en entorns pacificats rotllo un desert, un espai en el que no hi hagi res, no passi res.

Aquesta insuportable verborrea dels colauers i la seva “pacificació” de carrers i entorns escolars l’únic que fa és generar una ciutadania irresponsable. No respectar els semàfors, creuar fora dels passos de vianants són les principals causes dels accidents dels vianants. La resposta hauria de ser la intensa conscienciació de la ciutadania de moure’s per la ciutat respectant les normes, respectant els semàfors, creuant els carrers pels passos de vianants.

Però per a la secta colauer no és així. És una política d’una irresponsabilitat extrema, agreujada per posar-hi al centre la canalla, els nens, els infants.

En comptes d’educar-los en la responsabilitat, en la consciència de les coses, perquè pugin segurs en qualsevol escenari, per a la secta colauer cal “pacificar els entorns escolars”. És demencial. Fer veure que tot és un jiji jaja. Llavors, sense consciència de les coses, sense pujar en la responsabilitat de la seva mobilitat per la ciutat, la seva vida estarà sempre en risc. Sense ser conscients que cal creuar pels passos de vianants, i que cal mirar i respectar els semàfors de vianants, els haurem pacificat els entorns escolars, però els llençarem al risc de qualsevol carrer, parc, espai urbà.

Els motoristes som les principals víctimes de la sinistralitat, però Colau i la seva secta alimenten el risc de sinistralitat amb totes i cadascuna de les polítiques de mobilitat que estan executant.

El col·lapse de la mobilitat a Barcelona que ha provocat Colau tensiona la conducció de tots, i aquesta tensió sí que agreuja totes les principals causes de sinistralitat. La circulació és més densa, els nervis provoquen moviments sobtats en la conducció, haver-se carregat els xamfrans de la ciutat com a zona de càrrega i descarrega provoca que el sector hagi d’aparcar on pot, als carrils de circulació, fet que incrementa el risc, obliga a girs i moviments sobtats, etc.

Les dades són clamoroses: Colau i la seva secta estan jugant amb la nostra seguretat vial amb una irresponsabilitat mai vista. És repugnant com menteixen en relació a les causes de sinistralitat i com apliquen les seves mesures sectàries que no tenen cap correspondència amb les causes de sinistralitat, tot el contrari, les agreujaran.

És molt i molt greu. Mai cap Ajuntament a Barcelona havia jugat així, amb aquesta frivolitat, amb aquesta irresponsabilitat extrema, amb la nostra seguretat.

EN MI CIUDAD! (relat vital, musical i urbà a partir del tema i del nou espectacular vídeo de Brighton 64)

 

Brighton 64 llencen nou disc. En el preludi d’aquest llançament, un nou vídeo per a un dels seus temes més celebrats: EN MI CIUDAD.

El vídeo t’atrapa. És només sentir “En mi ciudad” i una seqüència d’imatges et porta a aquella ciutat en la que van sorgir els Brighton i tants d’altres, aquella ciutat que vam viure, patir, disfrutar, barallar, sacsejar, transformar...

Segueixo mirant el vídeo, i aquest moment en que em salta el cor; és l’escullera. El Rompeolas. Ja no existeix. Allà era un dels llocs on s’acabava la ciutat. Vora el mar, lluny de tot. Amb el cotxe, territori prohibit i territori lliure. Si volies follar al cotxe, que és de les poques alternatives que teníem els joves en aquella època, o l’escullera o les curves del Tibidabo.

I sí, tot de sobte, en el vídeo de EN MI CIUDAD, Loquillo. No el Loquillo del Rompeolas. El Loquillo de la Avenida de la Luz, potser el seu tema més undeground. Un Loquillo jove, molt jove, com les imatges dels mateixos Brightons. Però també plànols de Los Rebeldes. I d'Skatalà.

EN MI CIUDAD. No  LA Ciudad. Sí en MI Ciudad. El possessiu és allò que compartim. Mi Ciudad. La nostra ciutat, la ciutat que vam viure, la ciutat que vam fer. Perquè Barcelona no seria el que és sense la banda sonora dels qui l’han retratada, no a ritme d’himnes oficials, sinó a ritmes de cançons i de vida.

Surten imatges del Sidecar. Segueixen cantant EN MI CIUDAD

¡En mi ciudad!
¡En mi ciudad!

Miro desde el balcón,
no ha variado nada hoy.
La luz de la ciudad,
soñé un día que yo la iba a cambiar.

Peleando sin parar,
actuando en vez de hablar,
si me atacan hoy
sé dónde están.

Sí, aquella Barcelona complicada, aquell centre de la ciutat “territorio de reyertas”, una ciutat per la que ens movíem en una estranya passió per una vida que aixecàvem a cop de festa, birres i hòsties... Una ciutat sense esperança. Els Brighton somniaven “la luz de la Ciudad, soñé un día que yo la iba a cambiar”.

Loquillo era més directe, a BARCELONA CIUDAD

Aquí en Barcelona ciudad
tu sueño no se hará realidad.
Ardiendo en tu habitación,
sentado en cualquier rincón,
esperando con pasión
tu dosis de Rock'n Roll.

Loquillo cantava que a Barcelona “tu sueño no se hará realidad”. Potser per això “siempre quise ir a LA, dejar un día esta Ciudad”

Però llavors els Jocs Olímpics van capgirar la  història. La fosca es feu llum, seguint la metàfora de la flama olímpica. La ciutat es transformà. La ciutat s’obrí. La ciutat deixà enrere la sordidesa ionqui dels 80s i s’endinsà en una nova Barcelona. Encara teníem els nostres espais, i d’altres guanyats, però la ciutat s’estava transformant intensament. Ja no era només la Barcelona de bandes i músiques, rockera, mod, skatalítica... s’obria pas la Barcelona electrònica. El Moll de la Fusta. El 1994 el primer Sonar.

Recorro tota la meva joventut, des d’aquells anys 80, i fins ara... ja m’enteneu, més de 40 anys després... I segueix intacta la banda sonora de la meva ciutat, que és la de les cançons de Brighton 64 i de Loquillo.

Els Brighton foren el grup estrella del primer gran concert que vaig muntar. Era l’any 1988 i des de la Universitat, amb la FNEC, ens vam llençar a muntar un nou festival musical que vam batejar com “LA NIT DE LA BENVINGUDA”. I Brighton 64 van ser el grup estrella d’aquell eclèctic primer cartell, que van compartir amb KING KAMEHA MEHA, un grup d’estudiants de la Facultat d’Econòmiques i amb Huapacha Combo

Li vaig fotre morro, em vaig presentar a Catalunya Ràdio, vaig demanar parlar amb el responsable de RAC, i li vaig proposar que fessin propaganda del concert a canvi de repartir invitacions. Ens vam entendre ràpid i ho vam petar.

Al 1989, a la Festa del Treball, el PSUC va portar Loquillo, al Sot del Migdia. El concert de rock més gran que mai s’ha fet a Barcelona. 125.000 persones.

Amb Loquillo havíem coincidit de marxa. I més tard a un local al que s’ha fet poca justícia, la sala Savannah, al Clot, que era de Loquillo, i per on va passar el més trencador de l’escena musical. Un dia hi tocaven els Soviets, els meus col·legues, un grup que també ha trencat i segueix trencant tots els motlles i costures. Jo estava allà, a una de les barres del fons, seguint l’actuació dels meus amics. Llavors arriba el Loco. Es posa al meu costat. Ens mirem. Em pregunta si són col·legues meus (Els Soviets) li dic que sí. “M’agraden. No sonen igual que totes aquestes bandes que estan sortint ara de rock català, tenen més personalitat” em va dir. Vam brindar amb les respectives birres.

 “sexo, drogas y rock and roll, esto es Barcelona, Barcelona blues!” cantaven els Brighton 64, i ens hi sentíem i reconeixíem.

Aquell dia a la sala Savannah no li vaig dir res al Loco, però vaig estar a punt. Durant molt de temps, encara, quan acabava una nit de marxa a l’escullera o a les curves del Tibidabo al 131 Supermirafiori Diesel de mon pare, la banda sonora sempre era El Rompeolas i Cadillac Solitario.

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,

Però també em sorprenia mig adormit, o no, no sé si borratxo, però si amb litres d’alcohol, a les barres dels locals de sempre de la Plaça Reial, com el Sidecar. Era aixecar el cap de la copa i la barra, mirar l’escenari i venir-me altre cop els Brighton, FOTOS DEL AYER

“Fotos del ayer,
que alguien te enseñó,
fotos del ayer,
es cuanto te quedó.

No hay ciudades para ti,
nada de lo que pienses está lejos de aquí,
dudas en seguirme a donde voy,
no sabes hasta donde llegarás.”

Després d’aquell concert de Brighton 64 a la Facultat de Dret, en anys posteriors, amb la FNEC o amb el Casal Independentista de Les Corts i el de Sants, vaig organitzar concerts en els que grups com Sopa de Cabra o Els Pets van tocar per primera vegada a Barcelona.

Però aquell “rock català” va passar per la meva vida sense deixar-hi cap retrat, cap vida a la que agafar-me. Com tampoc no em va deixar petjada tota la Barcelona electrònica que vaig tenir la sort de viure. Sí, m’ho vaig passar molt bé, espectacular. Però res va posar música a la banda sonora de la meva vida ni de la meva ciutat.

Els Brighton 64 van començar altres aventures musicals... però feliçment ara fa uns anys van tornar. Loquillo mai ho ha deixat, tot i que va marxar a viure primer a Madrid i després al País Basc.

No, no és un atac de nostàlgia carrozón, el que sento i estic explicant. És un autèntic tribut a una banda, els Brighton 64, i a un cantant, Loquillo, que no només han posat música a les nostres vides, sinó també a la nostra ciutat.

Barcelona no seria la mateixa sense les músiques de Loquillo i de Brighton 64. En totes les seves lletres, en totes les seves músiques, hi ha la ciutat, hi ha Barcelona. Una Barcelona no oficial, però sí la Barcelona més viva, més autèntica, més poderosa, que també cantaria Peret.

Loquillo i Brighton64 han seguit amb el seu públic fidel, entre el que, evidentment, m’hi incloc. Però també han seguit igual d’incòmodes per a la Barcelona oficial. No hi ha cap cantant ni grup musical viu, en actiu, que hagi cantat a Barcelona, que expliquin Barcelona, que formin part de Barcelona, que hagin penetrat a l’ADN de la ciutat com ho han fet Brighton 64 i Loquillo.

Una incomoditat que s’estén, des del primer dia, al pensament oficial i al pensament políticament correcte, als estàndards i clixés.

Brighton 64, un grup que en aquells anys 80s en el que l’independentisme era poca cosa més que una anècdota, que una cosa testimonial, els Brighton ja hi eren, tocant al Fossar. I sempre hi han estat. Ara venen aquest personal talment sortit de la inquisició, que estan repartint carnets de catalanitat i del que és o no és català, i diuen “és molt clar, si es canta en català és música catalana, si no, no ho és”. I es queden tan amples. Per això m’encanten els Brighton, que es posen allà al mig, fent i cantant el que els hi rota i com els hi rota, i fan esclatar el cap a tota aquesta colleta, dibuixant-los-hi a la cara el país tan divers que som, que s’expressa de com vol, i que no admet etiquetes inquisitorials en relació al país que som i a la llibertat des de la que ens reivindiquem.

Potser aquesta incomoditat que han generat des que van néixer al discurs oficial, al pensament oficial, és el que fa que, incomprensiblement, encara ara ningú no s’hagi atrevit a aplegar, en el que seria un concert històric com pocs, dues de les veus més icòniques de Barcelona, les de Brighton 64 i les de Loquillo. Dues veus que són la veu de Barcelona. Dues veus que sense les quals ni es podria explicar Barcelona ni les vides dels barcelonins. Dues veus que no són cap nostàlgia per un passat, sinó el retrat d’una Barcelona intemporal.

A la Recta de l’Estadi. Al Sot del Migdia. On sigui, Barcelona mereix un concert únic, de les seves dues millors veus, les de Brighton 64 i de Loquillo. Les veus de tants. Les veus d’una Barcelona única.