25 de juny 2017

Baròmetre semestral de Barcelona: trilerisme al descobert

Divendres, gairebé a l'hora de la revetlla, l'Ajuntament de Barcelona presentava, des d'una impostada eufòria, el Baròmetre semestral de la ciutat.

Resumidament, l'eufòria dels Comuns es basava en les següents dades de l'enquesta:
- aprovació de la gestió municipal
- es mantenen intactes les seves expectatives electorals com a força més votada
- han aconseguit fer emergir el Turisme com el principal problema percebut pels barcelonins de la seva ciutat
- s'obtenia aval amb un amplíssim consens a una de les seves polítiques "estrella": el tema dels serveis funeraris

Només arribar del poble, de passar la revetlla a la Terra Alta, he obert els fitxers de dades de l'enquesta, i amb 4 números n'he tingut prou per veure la manipulació absolutament barroera i impresentable que estan perpetrant els Comuns, a dos nivells: sobre la mateixa enquesta i sobre el relat dels problemes de la ciutat. Anem a veure-ho:

1. La trampa d'esbiaixar la mostra per obtenir els resultats demoscòpics volguts.
Diu l'equip de Govern municipal dels Comuns que l'enquesta avala la seva gestió i el suport dels ciutadans, atès que van obtenir el maig del 2015 un 15,2% dels vots i l'enquesta els dóna un 15,7.

Al confeccionar una mostra per a qualsevol enquesta s'intenta que reflecteixi al màxim l'univers que vol representar. Quanta més fidelitat tingui la mostra, quan més s'ajusti, a l'univers l'opinió del qual vol reflectir, més precisa serà l'enquesta. Això és molt difícil d'aconseguir, de manera que tenim tècniques demoscòpiques per corregir els possibles biaixos que tingui la mostra.

Ara imaginem que tenim una mostra esbiaixada, i no la corregim. Els resultats que ofereixi l'enquesta estaran esbiaixats. Imaginem un univers a representar on les persones majors de 65 anys són el 50% i fem una mostra on aquest col·lectiu és el 30%. Hi haurà un biaix. I si no el corregim, l'opinió que expressi la mostra estarà esbiaixada, en aquest cas per infrarepresentació del que pensa la gent gran.

L'enquesta del Baròmetre semestral diu que els Comuns tenen una intenció de vot del 15,7%. Si la mostra reflectís amb precisió la realitat de la ciutat de Barcelona això seria així. Però, com s'ho podrien fer perquè la seva intenció de vot es mantingui o pugi unes dècimes si aquesta no és la realitat del que està passant?

Doncs manipulant la mostra, posant-hi més gent que hagi votat als Comuns. I així ens trobem que si al maig del 2015 als Comuns els van votar un 15,2%, a la mostra el record de vot als Comuns s'enfila fins a un 20,3%, és a dir, una sobrerepresentació de més de 5 punts!

En termes demoscòpics jo diria que la intenció de vot dels Comuns no para de baixar. I l'escàndol és que per compensar-ho la sobrerpresentació dels Comuns a la mostra no para de créixer.

Si al maig 2015 havien obtingut 15,2% vots, a la mostra de juny del 2015 eren el 18,5, a la de maig 2016 el 19,1 i ara a la de juny 2017 ja són el 20,3%.

Aquesta manipulació no només la podem veure amb el record de vot. També si mirem l'autoubicació ideològica dels enquestats la manipulació de la mostra clama al cel. I així ens trobem que els qui s'autodefineixen ideològicament com d'esquerres, no han parat de créixer a la mostra. Al juny del 2015 eren un 34% dels enquestats i ara al juny del 2017 ja són un 46%, és a dir 12 punts per sobre! Una animalada, una vergonya!

Si la realitat que vull reflectir no m'agrada, la modifico esbiaixant la mostra i així obtinc el resultat que vull. #ColauStyle

2. Quina percepció tenim els barcelonins sobre com van les coses a la ciutat?
Diuen els propagandistes municipals que els barcelonins i les barcelonines estem molt contents amb la gestió municipal.

Anem a veure-ho.

Mireu, desembre del 2012 era encara un dels mesos crítics de l'impacte de la crisi. De fet des de molts indicadors de percepció ciutadana, el desànim era generalitzat. També a BCN. A la pregunta de si l'enquestat creia que la ciutat havia millorat o empitjorat en l'últim any, un 53,3% deien que havia empitjorat. És la pitjor qualificació durant el mandat Trias. Però a juny 2015, a la pregunta sobre si en l'últim any (per tant valorant gestió Trias) la ciutat havia empitjorat aquell 53,3% del 2012 havia baixat fins al 30,9%.

És a dir, la gestió Trias i potser la millora econòmica, havia reduït més de 20 punts, (sí, més de 20 punts) la idea que la ciutat estava empitjorant.

Ara, al juny del 2017, quan la millora econòmica encara és més sòlida que al juny del 2015, i ja opinant els enquestats sobre un període íntegre del mandat Colau, un 40,9% dels barcelonins creuen que en l'últim any la ciutat ha empitjorat. És a dir, 10 punts més (sí, la friolera de 10 punts més) de persones que creuen que la ciutat està empitjorant.

Aquell juny del 2015 un 42% dels barcelonins creien que en l'últim any Trias la ciutat havia millorat, i ara, a juny 2017 només ho creuen un 35,6%, és a dir, 7 punts menys, per sota, la Barcelona Colauer.

Tela...

I una última dada en aquest apartat. En resposta a quin creuen els barcelonins que és el principal problema de la ciutat, el juny del 2015 només un 1,4% deien que la gestió política municipal. Ara, juny del 2017 són un 6,6% dels barcelonins els qui creuen que la senyora Colau i els seus són el principal problema que té la ciutat.

3. "L'enquesta dirà el que jo vull que digui sí o sí"
Des de l'accés dels Comuns a l'Ajuntament, tenen amb el tema dels serveis funeraris un dels seus cavalls de batalla. Diuen que volen revertir les privatitzacions, que volen municipalitzar-los, etc.

Jo reconec que sobre aquest tema no tinc informació. Només tinc una posició, com a expert en gestió pública, i és que la prestació pública dels serveis no és mai garantia ni d'un millor servei ni de que la prestació d'aquest servei sigui millor en termes econòmics per als usuaris i per als contribuents. Tenim exemples de prestació privada exemplar, i nefasta, igual que en la prestació pública.

Però els propagandistes de l'enquesta i la gestió municipal ens han dit, en el seu comunicat, que hi ha "un ampli consens que els preus dels serveis funeraris són elevats", i xifren aquest consens en un 76,7%.

Curiosament, quan es pregunta als enquestats quin grau de coneixement tenen sobre la prestació d'aquests serveis funeraris i el seu cost, un 64,2% diuen que en saben poc o gens. O sigui, que si una cosa està clara és que la majoria dels barcelonins estem DESINFORMATS sobre aquest tema.

Construir un relat de "un ampli consens" quan un 64,2% t'estem dient que no en tenim ni idea és ser molt, però que molt trampós. Suma y sigue.

4. Ho hem aconseguit! Hem aconseguit visualitzar el turisme com el principal problema de la ciutat!
I arribem al punt que potser molts de vosaltres estàveu esperant. El punt estrella d'aquest baròmetre. Aquest que els Colauers han aconseguit finalment imposar amb el seu relat. Fins al punt que amb una indissimulada alegria quan van comunicar els resultats de l'enquesta la van vendre propagant que "el turisme JA ÉS el principal problema de la ciutat per als barcelonins".

Aquest JA ÉS com a sinònim de "hem aconseguit", "finalment ho hem assolit" "per fi!" "després de treballar-hi molt"

És un cas per a estudi a molts departaments de recerca universitària. És un cas absolutament extraordinari de com la propaganda i l'acció municipal han aconseguit situar una cosa que no formava part de les preocupacions generals dels barcelonins, i ni tan sols ara de les seves personals, com el principal problema percebut de la ciutat.

Realitat vs relat
Realitat vs propagandisme 
Postveritat?

I, també, habilitat per situar un enemic extern com a responsable dels problemes de la ciutat, per escapolir-se de les responsabilitats com a gestors de la ciutat.

Fixem-nos-hi.

Hi ha dues preguntes clau per abordar aquest tema. El baròmetre pregunta als enquestats dues coses diferents:

- quin creu que és el principal problema que té la ciutat
- quin és el seu principal problema, el problema PERSONAL més greu

A la primera pregunta, de percepció sobre quin creu l'entrevistat és el problema més greu de la ciutat, com dèiem, finalment els Colauers han aconseguit que el turisme sigui percebut com aquest problema més greu per un 19% dels enquestats, pel davant de l'atur, els problemes econòmics, etc.

Però quan es pregunta sobre l'afectació personal, només un 2,7% dels barcelonins situen com el seu principal problema el turisme, que cau a la desena posició dels problemes dels barcelonins.

L'abast de l'eficàcia de la propaganda i la manipulació dels Colauers és encara més impactant quan ho mirem per districtes. Només alguns exemples:

- Per als veïns del meu Districte, de Sant Martí, el turisme només és percebut com un problema que ens afecta personalment per un 0,9% dels enquestats. Però quan passem a valorar a nivell de ciutat, la menjada de coco colauer transforma el turisme en el principal problema, amb un 16,9. Curiosament a nivell personal l'atur és el més impactant, amb un 21,5%. Però la menjada d'olla és tal que quan parlem a nivell de ciutat passa a un 13,8%, 7,7 punts menys. Flipant.

- Més impactants són les dades de Gràcia. Turisme com a problema des d'una visió d'impacte personal: un 0,0% dels enquestats. Turisme com a problema de la ciutat, un 21,3% dels enquestats. Potser que preguntem sobre el vandalisme i el botellón...

- I així arreu. A Les Corts un 27,1% diuen és el principal problema de la ciutat, però a nivell personal l'impacte és del 2,7%, i és un dels "alts" (tema estadi FCBarcelona, suposo).

5. El turisme o la tàctica del calamar per ocultar les pròpies responsabilitats en la gestió de la ciutat

Fa 5 anys el turisme només era un dels problemes de la ciutat per al 5,3% dels barcelonins. Dos anys després, amb l'Ajuntament Colauer, ha passat a ser-ho per al 19%

Hi conflueixen dues coses:
- que el turisme hagi estat triat per la propaganda colauer municipal com l'enemic extern a qui culpar de tots els mals de la ciutat per tapar la seva gestió clamorosament incompetent
- que aquesta gestió incompetent, sense variar a nivell general cap indicador de turisme a la ciutat, per gestionar pitjor el tema, ara sigui més percebut com a problema.

Això xoca -i ho explica- amb la realitat de la ciutat i la delirant gestió colauer.

Fixem-nos en un parell de dades.

L'atur i els problemes econòmics són el principal problema dels barcelonins en % que van del 30 al 40 a nivell de ciutat i per districtes. El turisme és el 2,7%

En el període 2.000-2.010 Catalunya va rebre al voltant d'un milió de persones immigrades. La seva gran majoria sense formació, és a dir, mà d'obra no qualificada. Això és un fet. De la mateixa manera que Barcelona va rebre i vehicular laboralment la major part d'aquesta immigració. I turisme i construcció han estat i són les dues vies perquè aquesta enorme massa de persones immigrades sense qualificació laboral, puguin treballar, tenir oportunitats.

L'Ajuntament Colau des que mana només ha fet que posar pals a les rodes a inversions multimilionaris que haurien generat centenars, milers, de llocs de treball. Només cal posar l'exemple de la Torre del Deutsch Bank a Diagonal/Passeig de Gràcia. Com a hotel hauria comportat gairebé 600 llocs de treball directes. Es va sabotejar el projecte des de l'Ajuntament i ara s'hi faran pisos de luxe, pràcticament sense crear nous llocs de treball. I n'hi ha molts més.

Pensem en l'habitatge. L'Ajuntament de Barcelona té sòl públic i recursos suficients com per generar -ja ho hauria pogut fer en aquests dos anys de govern- habitatge social i promocions privades que, en implicar posar al mercat habitatge nou, hauria ajudat a la contenció de preus. Però no ha fet res.

La senyora Colau gestiona destruint llocs de treball i no fa res en política d'habitatge. I tot això és responsabilitat directa seva. Què fa? Doncs buscar un enemic extern, el turisme, i fer-lo responsable de tots els problemes de la ciutat.

La manipulació del Baròmetre semestral és només una de les permanents manipulacions que està perpetrant aquest ajuntament dels Comuns, que té el seu fort en la manipulació i l'engany social cercant responsables externs per evitar ser assenyalat com a responsable, per la seva incompetència, dels problemes que creixen a la ciutat.

13 de juny 2017

LATIDOS (viaje a un lugar de mi niñez al que no había vuelto nunca)

Había un toro.

Es lo más que recuerdo. Quizás ni eso. Quizás sólo ha habido el relato de un toro en una tarde de campo, un Seat 600, y dos familias, y como nos metimos ahí y salimos al escape.

Aún así, si recordase algo, sería que había un toro.

Ahora hay toda una vida y mil kilómetros. Cuando había un toro o el relato de un toro yo tenía tres años, y vivíamos en Lora del Río, entre Córdoba y Sevilla.

Ahora hay una vida entera sin volver nunca al paisaje de ese toro o del relato de ese toro. Hasta hoy.

Mi padre, maestro errante, llegó un día a un pueblo perdido de la Terra Alta, y vivió lo suficiente antes de proseguir ese rumbo de maestro errante hasta la otra punta de la península, en Lora del Río. Rumbo sin un destino fijo, pero con sentimientos esparcidos como piedrecillas, para volver algún día. Y volvió a la Terra Alta, conoció a mi madre, se hicieron novios y se casaron. Y mi madre fué hasta donde el rumbo de maestro errante había llevado a mi padre, hasta Lora del Río.

Luego llegué yo.

Fueron tres años, mis tres primeros años, a los que hoy he vuelto únicamente con el recuerdo de ese toro. O el relato de ese toro. Pero había crecido, empezado hablar, a jugar y a ser un yo que ahora interrogo mirando fotos de esa época, en Lora, junto al Guadalquivir, entre olivos. De donde llegué, como siempre se encargó de recordarme entre risas mi abuela materna, sin saber pronunciar la S.

Y Lora quedó ahí. La última estación de maestro errante de mi padre. La primera estación de matrimonio joven y feliz de mi padre y mi madre. La primera estación de ese hijo que fuí yo, ahí, en Lora. Donde no había vuelto. Hasta hoy.

Hoy vuelvo, con mi madre. Mi padre retomó un rumbo sin retorno al poco de jubilarse. Nos dejó como si no pudiera ser y un día tuviéramos que recibir una carta con una foto suya rodeado de nuevos alumnos. Pero no. Nos espera, en ese nuevo camino sembrado de sentimientos fuertes y sólidos como piedras, pero no así.

Ahora solamente mi madre custodia los recuerdos de esos años lejanos en la otra punta de la península. Recuerdos sin nadie con quien compartirlos, porque su hijo lo único que recuerda es que había un toro. Que quizás solamente es el relato de un toro.

El AVE sale puntual. Son cinco horas de un viaje cruzando la península y toda una vida.

CÓRDOBA
Llegando en AVE, Córdoba no empieza hasta que no cruzas la Puerta de Almodóvar. Se desata el embrujo, un hilo de magia que te arrastra por las callejuelas de empedrados y patios en sus casas blancas hasta, siempre, la Mezquita. Como un imán, magnética, al final de todos los caminos de la judería. Más allá de la torre/campanario/minarete, todo su perímetro enorme de muros o tapias parece proteger el tesoro que esconde en su interior de ser desgastado por la fascinación de las miradas.

Tenemos el hotel justo delante de la Mezquita. Comemos en el mismo hotel, aprovechando su sugerente menú sefardí. Por la tarde nos dejamos ir por todas partes, porque en Córdoba cualquier rumbo se llena de una belleza serena, blanca, sencilla, espléndida.

El alma de Córdoba. Así han bautizado la visita nocturna a la Mezquita de Córdoba que seleccioné para acompañar las horas de este viaje. Cuando anochece, cuando el recinto se ha vaciado del flujo incesante de visitantes, abre sus puertas para el pequeño grupo que hemos comprado anticipadamente la entrada. Somos de los primeros en entrar. El enorme patio está desierto. Es la primera vez que lo veo así. Oscuro. Silencioso. Auténtico. Y accedemos a la Mezquita, equipados con un audioguía. Entonces es cuando se revela ese alma a la que alude esta visita nocturna. Desde la oscuridad de la noche la Mezquita se va iluminando por fases, a lo largo del recorrido. En cada uno de sus arcos infinitos, de sus columnas, se va revelando su misterio, su historia, su leyenda, su magia, su belleza.

El alma de Córdoba. Un regalo a los sentidos. Un trayecto por la espiritualidad y la fe convertida en monumento, una fe que lo explica, una espiritualidad que lo justifica. Ahí se acoge el alma.

LORA DEL RÍO
Temprano, proseguimos nuestro viaje hacia esa casilla meta e inicio, hacia Lora del Río.

Solamente entonces surge una pregunta que nunca me había hecho: "mamá, como se llamaba la calle en la que viviamos?" Mi madre lo recuerda y google maps la situa. A medida que nos acercamos a Lora mi madre va situando paisajes, gente, historias.

Han pasado muchísimos años desde que mi madre, mi padre y yo dejamos Lora para instalarnos en el barrio de San Ildefonso, en Cornellà de Llobregat, en Catalunya. Pero parecen un simple paréntesis, de la manera como mi madre se orienta y reconoce calles y sitios.

Y finalmente llegamos. Esta es la calle. Está situada en lo que parece un ensanche propio del desarrollismo hispánico de los 60.

Paseamos lentamente hasta el número 3 de la calle Guadalquivir. El bloque tiene bajos y tres pisos de altura, y la portería separa dos escaleras simétricas. Los pisos minúsculos se reconocen en todos los balcones saturados. Mi madre recorre con la mirada todo el bloque, y finalmente se fija en el tercer piso. "Era ese".

Los recuerdos y la vida que han emergido al accionar la llave de ese portal oscuro y pequeño son una felicidad tranquila, serena. Nos hacemos fotos. Y surgen historias "aquí delante había una enorme fábrica de pimientos". Historias que seguimos ubicando: "vamos a la escuela, que estaba por ahí". Y la encontramos. Conserva el mismo nombre que tenía. La verja, el patio y las aulas. Y el relato de mi madre lo llena todo de vida. De aquella vida que incluso me parece oir ahora, de los niños jugando en el patio, de los niños en el aula, de los maestros, de los padres, de las historias de señoritos y de cortijos, de jornaleros y de pobreza.

Recorremos Lora. Sin darme cuenta he acabado sumergiéndome en un silencio de niño mecido en la cuna. Mi madre me pregunta si estoy bien, si me ha venido algún recuerdo, si la visita me ha despertado algo.

No lo sé. Me resulta difícil reconocer que navego absorto por las páginas de una infancia de la que no puedo identificar lo que queda.

Había un toro. O el relato de un toro. Y miro a mi alrededor, buscándolo. Imaginándolo, hasta ese lugar remoto desde donde no emerge ya ningún recuerdo, aunque sigan ahí.

9 de juny 2017

SuperillaP9: pongamos que hablamos... de democracia?

Sí, solamente soy, tal vez somos, uno de esos vecinos. Sí, claramente solamante soy un vecino desinformado, ignorante, manipulable y que actua al dictado de oscuros intereses. O somos.

Sí, un vecino paleto, unos vecinos paletos. Eso es lo que somos. Eso es lo único que puede explicar que no estemos aplaudiendo con las orejas la providencia de este Ayuntamiento y de sus sabias decisiones, que si las toma a escondidas nuestras es por nuestro bien. Como todo lo que hace. Y solamente unos paletos ignorantes y manipulados no lo reconocerían.

Debería estar limpiando con mi lengua el suelo por el que los señores concejales y nuestra alcaldesa Doña Colau transitan. Pero en ese transitar no pisan: levitan.Y eso que me ahorro.

Hay que ser muy cateto, y lo debo ser, para no asumir como verdad revelada que poniendo unos cuantos maceteros en el asfalto y pintándolo, se está "recuperando" la calle para los vecinos.

Hay que ponerle mucha mala fe para no entender que sacando el tráfico de un par de calles, y trasladándolo a otras, a las que se colapsa, a las que se sume en el caos circulatorio, se está reduciendo la contaminación.

Hay que tener muy poca visión de futuro para preocuparse por unos cuantos trabajadores que van a perder su empleo y unos cuantos negocios que van a quebrar, y no alabar ese un antes/un después que van a suponer para los trabajadores de la zona esas áreas de pícnic para que puedan sacar sus fiambreras y comer al aire libre, en las calles recuperadas.

Y hay que ser muy tonto para pensar que ellos, los listos, no se darían cuenta, como muy bien ha denunciado el concejal colauer Montaner, que Pdecat, C's, ERC y PP, todos ellos y todos juntos, han urdido una malvada conspiración, de la que nosotros, los vecinos, somos los tontos útiles, con el único fin de "desgastarlos". Si es que la divinidad puede ser desgastada, claro, con lo cual el delito quedaría en grado de tentativa. 

Pongamos que las cosas fueran así.

Pero pongamos también, solamente por un momento, que estos vecinos incautos nos hubiéramos creído a su alcaldesa, cuando dijo, como se puede ver en la foto que abre el post "en BCN los referendos serán una cosa habitual. Dar poder a la gente, tomar las instituciones y darles la vuelta"

Pongamos, pues, que hablamos de democracia y de participación vecinal.


Pongamos que nos encontramos de la noche al día (nunca mejor dicho) con la Superilla implantada, de la que nunca nadie nos informó. Pongamos que, en nuestra candidez, no supimos ver que para nosotros era como un maná con el que graciosamente se nos proveía.

Pongamos que intentamos hacer oir nuestra voz participando en interminables convocatorias de reuniones, asambleas, etc. que recogimos miles de firmas, que nos manifestamos y que finalmente convocamos una consulta veïnal, y que en esta consulta un 85% de los vecinos se manifestaron en contra del proyecto.

Pongamos que a la vista de todo, cuatro partidos políticos tan diferentes y dispares entre ellos desde todos los puntos de vista, deciden asumir la voz de los vecinos, darle valor, y fuerzan la convocatoria de un pleno extraordinario del Distrito con un único punto en el orden del día: la Superilla. Y pongamos que finalmente esos cuatro dispares grupos políticos presentan una moción, y esa moción se aprueba.

Y que esa moción pide respeto a los vecinos, que se tenga en cuenta su opinión, y que a la vista de todo, se retiren las actuaciones realizadas en esta Superilla.

Pongamos que se estaría hablando de democracia?

Sí, ya lo sé, las mociones aprobadas por la oposición no devienen vinculantes para el gobierno municipal.

Pero no es cierto que estamos hablando de democracia, de participación de los vecinos en la toma de decisiones?

O aquello que decía la alcaldesa no se supo interpretar bien? Puede ser que cuando decía "en BCN los referendos serán una cosa habitual" se estuviera refiriendo únicamente a los referendos que a ella le interesen?

Puede ser que cuando hablaba de "Dar poder a la gente" se refiriera únicamente a la gente que piensa como ella?

Sería el caso que cuando decía "tomar las instituciones y darles la vuelta" fuera una vuelta centrifugadora para expulsar a cualquier voz discrepante, o que no precediese sus intervenciones de los laudos de rigor?

Pongamos que las 4.000 firmas recogidas fueran insuficientes: "Dar poder a la gente" quería decir reutilizarlas como papel de WC? Por qué no nos dicen cuantas firmas se deberían presentar para ser tenidos en cuenta?

Pongamos que la consulta vecinal tuviera déficits... no es lo más parecido a uno de esos referendos que quería convertir la Doña en una cosa habitual? Qué porcentaje de participación debería haber habido para ser, cuando menos, valorado? Qué garantías debía haber cumplido y que nosotros, pobres vecinos, quizás no alcanzamos? No estaría más cerca de esa cultura de los referendos eso que voluntariamente organizamos, con no poco esfuerzo, que ese desprecio con el que ha sido recibida? Por qué no lo convocan la Doña y los suyos?

Pongamos que nada de eso tenga valor alguno. No son el ayuntamiento, con sus concejales electos, quienes representan el sentir de la ciudadanía? No debería considerarse un emplazamiento democrático que esos representantes municipales de la ciudadanía aprueben una moción para la retirada de la Superilla? Si esa mayoría democrática que implica el voto de todos los concejales que permitió su aprobación no representa a los vecinos... qué o quien nos representa?

Pongamos que hablamos de democracia y de participación vecinal en la toma de decisiones. Si nada de todo esto es significativo en términos de participación vecinal y de democracia... qué es lo que Doña Colau y su corte divina entienden por participación vecinal, por promover participar en la toma de decisiones o por respeto democrático?

Miren: estos vecinos tan menospreciados por ustedes, estos vecinos de segunda como ustedes nos consideran y a los que  creen se puede ningunear e ignorar les hemos dado una lección de democracia como nunca antes han recibido.

Ustedes tienen ante sí dos únicas opciones:


- o aceptan la democracia y actuan de acuerdo a las firmas, la consulta y la moción aprobada en el pleno del Distrito

- o reniegan de la democracia y de la participación vecinal.

Si esta segunda es su opción, muchos barceloneses tal vez nos encarguemos, cada día, de recordar su farsa, de explicar a todos los vecinos de nuestra ciudad que donde decían referendos querían decir "referendos que nos interesen a nosotros", que donde decían "dar poder a los vecinos" decían dar poder únicamente a los vecios que piensen como nosotros e ignorar al resto. Y que donde decían "tomar las instituciones y darles la vuelta" querían decir darles la vuelta para eliminar las garantías democráticas, de derecho a la información y a la participación que hasta entonces habíamos tenido los vecinos.

Porque si vuelven a ningunear y menospreciar a los vecinos, si vuelven a ignorar todas las evidencias democráticas de oposición a la Superilla, si todo esto pasa... pongamos que estaríamos hablando que la señora Colau y los suyos son el ayuntamiento más despótico y autoritario que ha tenido Barcelona desde las primeras elecciones municipales del postfranquismo?

7 de juny 2017

Josep Miserachs (13/3/68-8/6/2015). En record. Estimat i enyorat amic.

Estàvem en una d'aquestes periòdiques i intenses batalles entre independentistes. Era començaments de l'any 2010 i havia saltat, quan menys ens ho esperàvem, la batalla de Reagrupament. Sí, aquell projecte que vàrem iniciar amb tanta il·lusió, pel que vam treballar tan dur, seguint la crida d'aquell article de l'amic Albert Pereira que signà el Dr. Carretero de "Patriotisme i dignitat". I ho havíem fet a partir de dos eixos programàtics que en aquell moment no estaven generalitzats: independència i regeneració democràtica.

Així, després de postular-nos com els paladins de la "regeneració democràtica", alguns vam haver de fer front a un inesperat órdago del líder Carretero: o es fa el que jo dic o pleguem. Més o menys. I alguns, no pocs, ens vam rebel·lar contra que allò pel que tant havíem treballat esdevingués un projecte d'arrel autoritària i personalista.

Era començaments del 2010, i els "rebels" maldàvem per organitzar-nos, àdhuc reconèixer-nos. En aquella aventura que s'havia iniciat ara ja feia més d'un any, havíem fet nous amics, camarades, teixit complicitats, etc. Uns d'aquests nous amics i camarades en plenitud era la gent d'Igualada, amb el Xavi i el Toni al capdavant.

El Xavi va oferir ca seu al poble, a Maians, per fer-hi una trobada i parlar de tot plegat. Vam agrair l'oferiment i ens hi vam convocar. La família Miserachs va oferir-nos una hospitalitat de les que t'arriben al cor, ens van fer sentir com a casa, animar, cuidar... i allò va generar entre tots nosaltres, tots els assistents, una complicitat i una unió que fins aleshores potser no havíem tingut. Des d'aquell començament del 2010 les trobades a Maians s'han succeït. Formen part del nostre calendari. És un espai de trobada de nous i vells amics. En el balsàmic entorn i hospitalitat de la família Miserachs parlem hores i hores del país, del que fem, deixem de fer, volem fer, etc. Però sobretot, generem i fem créixer la nostra amistat.

Allà, aquella primera trobada a començaments del 2010, vaig conèixer al Josep, al germà del Xavi. Sabia d'ell de referències. Patriota exemplar, de llarga militància i compromís amb el país. Persona formada, atenta, intel·ligent, molt intel·ligent. Sarcàstica com només ho poden ser els qui les han vistes de tots els colors i tot ho processen positivament, per créixer, per ser millors, per fer-ho més bé, per arribar més lluny.

Però sobretot, des d'aquell primer moment, la imatge que em va quedar gravada del Josep va ser la d'un home recte, la d'una persona recta. No és un adjectiu gaire freqüent quan parlem de persones i potser encara menys de polítics. Però el Josep des del primer moment transmetia aquella rectitud. Rectitud no és moralina ni moralitzador. És una altra cosa. Sí que és, entre d'altres valors, una profunda consciència ètica i moral, i actuar coherentment a aquestes conviccions.

Aquell dia el Josep em va agafar i em va portar a una sala a l'altell de la casa. I vam estar parlant una llarga estona allunyats de la resta de la gent que omplia el menjador de la casa. Vam parlar d'ell, de mi, de com veia les coses, de què pensava podríem fer, etc. I em va dir que comptés amb ell per tot el que ens pogués ajudar, i que aquells espais de la casa familiar estaven a la nostra disposició per fer reunions, treballar, el que fos.

Demà -avui quan la majoria de vosaltres llegiu aquest article- farà dos anys que el Josep ens va deixar, després d'una lluita titànica contra la malaltia. Una lluita des de la rectitud i coratge que el caracteritzava. Exemplar. Commovedora encara ara. Discreta. Intentant no fer patir els que l'envoltaven. Assumint la situació. Gestionant-la amb aquella rectitud exemplars.

Dos anys i em sembla una eternitat. Perquè l'absència del Josep s'ha fet molt llarga i molt fonda. Perquè des d'aquell dia que ens vam conèixer que ja ens ho vam confiar tot i compartíem complicitats, temors, projectes, il·lusions, maldecaps, alegries, joies. I desacords. Quin luxe poder contrastar, repensar, remirar, i reformular o no una idea, quan algú com ell et posava en dubte pensaments i arguments. Quina força i quina profunditat les coses, després d'haver passat pel seu sedàs! Per això la seva absència és tan fonda. Perquè encara girem metafòricament el cap buscant al Josep per saber com ho veu ell. Hi ha persones que el buit que ens deixen no és gens substituïble, gens reemplaçable. El Josep. L'amic, company, camarada, Josep Miserachs, al cel sia.

I pot semblar una expressió tòpica quan fas una reflexió com la que ara mateix estic fent, però no ho és. Hi ha presències que van més enllà de la seva presència o absència física. Sovint, entre el grup més íntim d'amics que compartíem la joia de l'amistat amb el Josep, ens preguntem "com ho veuria això, el Josep? Què faria, en aquesta circumstància, el Josep?". I aquest compartir la pregunta entre nosaltres el fa entre nosaltres. I ens mena a la resposta.

La vida seria sempre més bonica per a tots podent-la viure sempre amb els que més ens estimem. Però llavors no seria la vida, seria una altra cosa a la que només hi arribem, els que tenim fe, quan ens reunim amb el Pare.

Divendres el President Puigdemont anunciarà data i pregunta. Serà un d'aquells moments que tots els que el coneixíem i estimàvem pensarem, altre cop, en el Josep. "Com ho veus?". I per un moment, com tantes vegades, el Josep tornarà a ser entre nosaltres, compartint la resposta. Tan britànicament com es comportava, tan elegantment, senzillament, inspiradament, encertadament. I acabaria la seva reflexió amb algun sarcasme, o broma, no sigui que transcendalitzéssim massa.

Josep, gràcies. Sempre amb nosaltres. I nosaltres, els maianencs, cada cop més amics i més units, tots. Com a tu t'agradava de veure'ns, compartint llargues converses al voltant d'una taula. Fidels i compromesos amb el país i els valors en els que vam créixer. Un privilegi, Josep, un privilegi, tots, amics.

4 de juny 2017

CARETES FORA! (una setmana després Consulta Veïnal SuperillaP9)

Avui fa justament una setmana que finalitzava el procés de consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou. Es tancaven les urnes i es procedia al recompte.

Un 85% dels veïns, en contra d'aquesta Superilla. Un 15% a favor. Dades demolidores.

En aquesta setmana han passat ja coses significatives, que ara hem d'esperar a veure fins a quin punt arriben... o s'enquisten.

Políticament el més destacable és com aquest simple conflicte veïnal en un barri està desmuntant tota una farsa política: la dels que s'erigien en paladins de la participació i la voluntat popular, però que a l'hora de la veritat la neguen en tot allò que els pugui portar la contrària o no anar en la direcció que ells volen.

Fa pocs dies, el 21 de maig, coneixíem que Colau creava la figura del "responsable de democràcia", una figura que té per objectiu promoure la participació veïnal en la presa de decisions.

És difícil que al posar el que està passant al Poblenou amb la Superilla o a Vila Olímplica amb l'alberg, dues experiències de democràcia directa i veïnal que han recollit inequívocament la veu dels veïns, amb aquesta notícia de crear el "responsable de democràcia", a hom no se li caigui la cara de vergonya amb tanta impostura i farsa.

Més enllà de la "paguita" d'algun parent, parella o amiguete, que permetrà proveir la nova plaça, l'Ajuntament colauer s'ha demostrat com el més autoritari i despòtic des del primer ajuntament democràtic a Barcelona, ara fa gairebé 40 anys.

No havia pensat mai que la seva caradura arribés tan lluny, i mentre neguen processos de participació veïnal per a la presa de decisions dels veïns afectats, i fan joc brut contra els veïns (a tots els nivells), simultàniament dir que crearan responsables de democràcia per afavorir la participació dels veïns en la presa de decisions.

És acollonant.

Bé, de fet és una derivada d'aquesta superioritat moral que denunciava en l'últim article. Les coses tenen sentit i són bones si em donen la raó, si serveixen per aplaudir les meves decisions. Però són negades, menyspreades i atacades si qüestionen les meves decisions. Aquesta és la democràcia en Comú.

I aquesta setmana veurem algunes coses més, d'aquestes que fan que tothom s'hagi de treure la màscara!

Perquè aquest dijous, promogut pels grups municipals de l'oposició, no han tingut més remei que convocar un Ple extraordinari al Districte, per debatre el tema de la Superilla i la consulta veïnal.

Crec que cal dir, és de justícia dir, que hi ha hagut quatre grups municipals que, provinents de posicionaments diferents al voltant de la Superilla i de dinàmiques polítiques molt diferents, van dir que respectarien i assumirien, la voluntat que s'expressés en aquesta consulta. Són 4 grups polítics tan diferents entre ells com els que conformen PdeCat, C's, ERC i PP. Confiem plenament mantinguin la seva paraula i el seu compromís amb els veïns.

Els Comuns ja han dit que l'opinió dels veïns ha anat directament al WC i han tirat de la cadena. El sr. Josep Ma. Montaner va dir que hi ha veïns a favor i en contra. I que per tant, ells seguiran sense escoltar a ningú que no estigui a favor. 

A més a més la seva superioritat moral els dota de tal confiança en la seva impunitat, que la mateixa setmana que ningunegen el procés de consulta veïnal, encara se'ns pixen a sobre de manera escandalosa. I diuen que han fet cas de les demandes veïnals i... INSTAL·LARAN UN RADAR A LA SUPERILLA.

Sembla una broma, però no ho és.

També semblava una broma que als problemes de molts comerços i negocis de la zona, que han reduït
la facturació en un 50%, que ja han implicat tancaments i acomiadaments, i que hi hagi molts treballadors que viuen amb angoixa la situació, perquè temen pels seus llocs de treball, per quedar-se a l'atur, per perdre la inversió de tota una vida... els Comuns responguessin que havien escoltat els treballadors i en resposta a les seves demandes i preocupacions... INSTAL·LARIEN UNA ZONA DE PIC-NIC perquè poguessin fer dinars de carmanyola. Aquesta setmana han procedit a la instal·lació de les taules i banquetes per als treballadors.

Aquests treballadors que en la consulta veïnal, a l'urna de treballadors no residents, van votar un 95% en contra de la Superilla, per aquesta angoxia sobre els seus llocs de treball i negocis, estaran loco de contentos amb aquestes zones de picnic per dinars de carmanyola.

És que és delirant.

Doncs bé, dijous dia 8 de juny, i ja com una primera conseqüència de la consulta veïnal, tindrem aquest ple extraordinari al Districte.

Fins on jo sé, PdeCat, C's, ERC i PP volen que es respecti l'opinió expressada pels veïns, en contra d'aquesta Superilla, i que per tant, es retiri, s'hi posi fi.

El PSC (tot i que no han obert la boca) suposo que hi estaran en contra.

I no sabem res de la CUP. Aquests de vegades sembla també només estan a favor de la participació quan és pels temes i en el sentit que ells volen. En tot aquest procés, cap suport als veïns. Després de la Consulta, només un inqualificable tuit amb cap referència a la consulta i als resultats que va expressar, i en el que deien coses tan delirants com que "el conflicte mediàtic de la Superilla no serveixi per amagar els principals problemes que pateix el Poblenou"

És que és "es colmo" que deia aquell! O sigui, una mobilització 100% veïnal, construïda des del no res, al marge dels partits, que té més de 300 veïns a la Plataforma que han constituït, que ha recollit milers de signatures, que hem fet manifestacions, talls de trànsit i fins i tot aquesta consulta veïnal exemplar en la que també hi han participat milers de veïns... és una mobilització i un conflicte "mediàtic". Quina barra. Quina manera també de menysprear els veïns i les seves legítimes preocupacions, afectacions, etc.

Com que jo no hi participo, no és un veritable conflicte, és "mediàtic". I com que no respecto ni la mobilització ni l'opinió dels veïns, perquè no coincideix amb la meva, dic que "amaga els principals problemes que pateix el Poblenou", que són, evidentment, els que ells diuen, no els que diuen els veïns. Barra estratosfèrica. Vergonyós.

Dijous, la prova del cotó. Ja tothom s'està retratant del tot. Dijous, al ple, tindrem clar qui respecta l'opinió dels veïns i qui, quan parla de participació, només ho fa si és per les coses que a ells els interessa i per aconseguir els resultats que a ells els interessa.

Caretes fora, i fi de la farsa, perquè ningú que dijous negui la inequívoca voluntat expressada a la Consulta veïnal per veïns i treballadors tindrà a partir d'ara cap legitimitat per parlar de promoure la democràcia i la participació popular i veïnal. Cap. I ens encarregarem de recordar-los-ho sempre, eternament si cal.

31 de maig 2017

Superilla i gauche divine. De Félix de Azúa a JM Montaner

Té un llibre aquest personatge esdevingut patètic procedent de la gauche divine barcelonina i convertit ara en exabrupte constant contra la democràcia catalana, contra el dret a decidir dels catalans conegut com a Félix de Azúa, que es diu -el llibre- "Historia de un idiota contada por él mismo". És un llibre que jo vaig xalar molt amb la seva lectura, i que recordo amb carinyo de lector.

Una de les històries del llibre anava sobre el sexe en la seva època, de la gauche divine. I té un moment sublim: "¡Grandiosos hechos de armas, los de mis compañeras de generación del Colegio Jesús y María! Han sido uno de esos batallones de choque cuyo sacrificio sirve de alivio al dolor de muchas generaciones posteriores; pero su holocausto apenas nadie lo recuerda hoy día. En todas ellas se distinguen de inmediato los signos de una vida aventurera y dramática; las borracheras, la soledad, la ingratitud, el desprecio, la persecución pública; ese ha sido el pago que recibieron aquellas heroínas de cabello cardado y minifalda que agitaban sus cuerpecillos en el sendero de la guerra de los años sesenta provistas de un diafragma y un libro de Simone de Beauvoir. Verlas hoy en la desolación de las madres sin marido; amantes trituradas por la edad y la fatuidad de los hombres; traicionadas por sus amigas, apestadas para sus parientes, mal pagadas por mercachifles que prefieren secretarias de veinte años... es como ver a los granaderos de Napoleón después de los Cien Días. Un espectáculo que encoge el ánimo por lo grandioso y por lo fatal."

Aquesta darrera frase i imatge sempre l'he trobada genial. I aquesta setmana m'ha vingut al cap en veure els hereus d'aquella gauche divine que avui merodean pel poti poti dels Comuns col·lapsats després dels resultats de la Consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou. Contemplar-los ha estat como ver a los granaderos de Napoleón después de los Cien Días.

Ells, els més divins. Els de la superioritat moral. Els que pensen pel poble. Els que diuen al poble el que els hi convé, perquè per això han estat ungits amb aquest do de poder pensar i decidir pels altres. Ells, de sobte, absolutament acorralats per una colla de veïns que han gosat oposar-se als seus designis (designis sempre pensant en nosaltres i "per" nosaltres, perquè no tenim la seva divinitat com per saber el que ens convé i no convé, això ho han de dir ells).

I a sobre acorralats democràticament per aquests veïns, que han gosat organitzar una Consulta Veïnal perquè tothom pogués tenir veu i vot sobre un tema que ens afecta a tots de manera tan directa. De sobte, ells, els que parlen pel poble i diuen al poble el que els convé, es trobaven que un 85% dels veïns els hi deien que no volen aquesta Superilla.

De sobte ells, sempre amb els "treballadors" a la boca, com a cuirassa argumental que ho justifica tot, davant d'un 95% dels treballadors de la zona que no volen la Superilla.

Ells, que havien menystingut els veïns, que els havien volgut enganyar i enredar des de l'inici, que havien convertit en paper de WC les signatures recollides contra el projecte, que havien volgut resoldre els problemes dels treballadors i pors a quedar-se sense feina instal·lant-los zones de pic-nic, i que havien ignorat i sabotejat "sin que se note el intento" la consulta veïnal, de sobte... estavellats contra la magnitud de les dades de participació i del que, amb total llibertat havien expressat els veïns.

Calia destruir aquesta realitat. I van entrar, per primer cop, a veure què havia passat. No ho van fer per estar interessats en el que havien expressat els veïns. Ho van fer buscant alguna cosa a la que agarrar-se per desprestigiar els veïns que l'havien organitzat. I van començar a discutir els perímetres de la votació, el cens de votants, les dades de participació, la legitimitat, etc.

Com una jauria s'hi van llençar amb aquesta única i obsessiva idea de desacreditar els organitzadors. Destruir la credibilitat dels veïns com a manera de seguir fugint, ignorant i negant una realitat aclaparadora.

L'organització ja ha explicat abastament qui ha pogut participar i com s'han fet les projeccions de participació.

Havien participat més veïns que en p.ex. la consulta veïnal que organitzà, amb gran desplegament de mitjans, l'Ajuntament de Barcelona pel tema del tramvia, i que tingué un 11,3% de participació. En el perímetre 1 de superilla i carrers immediatament perimetrals la participació va ser del 17%.

Curiós que aquests mateixos personatges, que van organitzar allò del "Multireferèndum", venien com un gran èxit que 30.000 persones hi haguessin participat A TOT CATALUNYA! A Barcelona, a les dues de la tarda, hi havien participat 10.000 persones sobre un cens de 1,5M de persones.

I clar, que quatre veïns arreplegats haguessin organitzat amb èxit de participació i amb uns resultats clamorosos una consulta popular, això els va col·lapsar. Observar-los era com veure aquells granaders de Napoleó després de la derrota de la batalla dels Cent Dies.

Gairebé sense alè el regidor del Districte, el "Comú" sr. Josep Maria Montaner, exhibia tota la seva prepotència i ignorància extrema, i s'atrevia a afirmar que la participació havia estat del 2%. Una autèntica animalada. I que això evidenciava que com que hi havia molta gent en contra, però també molta gent a favor, ells seguien a la seva, i no tocarien res de la Superilla.

De sobte qui sistemàticament ha menyspreat els veïns i les seves mobilitzacions, qui no havia volgut saber res de les signatures, i qui encara havia volgut saber menys d'aquesta consulta, s'interessava per la participació, per a desacreditar els veïns. Clar, qui no sap com s'ha organitzat la consulta, qui tenia dret a vot, com s'organitzava aquest vot i com es feia el recompte i la projecció de participació s'atrevia a dir aquesta ignomínia insultant del 2%.

Els veïns ja estem acostumats a que l'Ajuntament Colauer insulti i menystingui als veïns que s'atreveixen a discutir-los-hi alguna de les seves decisions. Però aquest ridícul del sr. Montaner és èpic. Encoge el ánimo por lo grandioso y por lo fatal.

Ai, la gauche divine i la seva superioritat moral!!!!! Montaner va coincidir amb Félix de Azúa a l'Escola d'Arquitectura. No sé si eren amics o no. Però tenen els mateixos tics.
  • Félix de Azúa insulta i menysprea tots els catalans (que som majoria) que volem decidir sobre el nostre futur, i ens nega tenir dret a decidir.
  • Josep Maria Montaner insulta i menysprea tots els poblenovins (que som majoria) que volem decidir sobre el nostre futur, i ens nega tenir dret a decidir.
Unes semblances, uns paral·lelismes, que altre cop "encogen el ánimo por lo grandioso y por lo fatal"

24 de maig 2017

Y nos llamaban locos...

Cantaba el gran José Luís Perales la crueldad de aquellos muchachos que llamaban loca a esa mujer que cuando su amor se fué (murió) ella seguía esperándolo. Decía la canción que la mujer gritaba "yo no estoy loca", y que si estuvo loca alguna vez fué por amor.

Hoy, aquí, en el Poblenou, esos muchachos crueles son la propaganda municipal y la de sus voceros, llamando locos a los vecinos del barrio.

Locos, nos dicen, "quereis coches y contaminación!" y nosotros les decimos que si alguna vez estuvimos locos fué por creer en un barrio para todos, sin vecinos de primera y vecinos de segunda, sin calles que concentren todo el tránsito y calles desertizadas.

Locos por defender que el barrio y la ciudad que queremos son un barrio y una ciudad que reparta cargas y beneficios. Locos por creer que no queremos beneficios propios si conllevan perjuicios directos a otros vecinos. Locos por creer que colapsando calles no solamente no se reduce la contaminación, sinó que se incrementa.

Pero ellos seguían llámandonos locos.

Locos porque sufrimos por los trabajadores que pierden su empleo. Locos porque sufrimos por ese vecino que montó un negocio con todos sus ahorros y ahora cada mes piensa va a ser el último y lo va a perder todo, no porque el negocio no le funcionara, sinó porque le han metido en un laberinto al que sus clientes no llegan.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos.
Locos porque hartos de ser toreados por la telaraña de reuniones de cuatro gatos, ahora por un tema, ahora por otro, ahora con unos interlocutores, ahora con otros, en las que nunca se sabe qué se decide y después de lo cual nunca sabíamos donde se decían las cosas... los propios vecinos decidimos organizar una Consulta Veïnal.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras.

Locos porque estoícamente aguantamos su desprecio. Locos nosotros, los que no recibimos subvenciones del ayuntamiento para hacer cómics insultando a los vecinos. Locos por resistir las presiones indecentes para doblegarnos a sus exigencias y querer celebrar las fiestas del barrio donde siempre se han vivido entre los vecinos. Locos por quedar fuera de sus subvenciones desesperadas para dar vida artificial al ghetto en el que han convertido algunas calles.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras, a los que resistíamos con una idea de barrio y de ciudad.

Locos por tejer solidaridades entre vecinos, por amor a todo aquello que da sentido a ser barrio, a ser comunidad. Locos por no rendirnos a ser condenados sádicamente a padecer un proyecto que incluso ellos mismos consideran un fracaso. Locos por defender un urbanismo democrático, que no arroje a la cloaca centenares de miles de euros en pinturitas sobre el asfalto y se dedique a dignificar plazas, espacios y calles.

Aquellos muchachos del barrio de la canción de Perales la llamaban loca, la menospreciaban loca, porque despreciaban su amor. Hoy los muchachos del Ayuntamiento y sus voceros nos llaman locos, porque desprecian nuestra racionalidad, nuestra opinión, nuestra voz. Nos llaman locos porque desmontamos sus mentiras. Nos llaman locos porque queremos ser vecinos libres y no sumisos a sus antojos. Nos llaman locos, pero antes de llegar al poder y emborracharse con él nos hubieran llamado luchadores, activistas, etc.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou no son ninguna locura. Son la expresión viva de un barrio comprometido, de unos vecinos que reclaman su derecho a tener voz y a ser escuchados.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou condensan toda la historia de luchas vecinales del barrio. Por eso les avergüenzan y nos llaman locos. Ellos, los que se han apropiado de las instituciones y organizaciones vecinales para sofocar y acallar la voz de los vecinos.

VIVA LA LOCURA
VISCA LA GENT QUE ES REBEL·LA DAVANT L'INTENT DE DIVIDIR-NOS EN VEÏNS DE PRIMERA I VEÏNS DE SEGONA
AÚPA CON LA GENTE QUE SE ALZA CONTRA QUE TRATEN A NUESTRO BARRIO COMO A UN LABORATORIO Y A LOS VECINOS COMO A COBAYAS

VISCA EL POBLENOU

20 de maig 2017

Els Comuns: del propagandisme de la misèria a assumir -tunejat- l'argumentari xenòfob més clàssic

Ahir, sopar amb la bona gent de Catalans Lliures amb el professor Mas-Colell. No sóc del col·lectiu, tot i que hi simpatitzo, perquè tinc diferències ideològiques que ara no venen al cas com per formar-ne part.

Sí sóc molt fan del professor Mas-Colell, probablement una de les ments més privilegiades d'aquest país. Un autèntic luxe, una persona discreta amb una contribució decisiva a la realitat i el futur del nostre país.

El company que ahir el va presentar va esmentar unes paraules d'un dels altres nostres grans investigadors, dels nostres grans savis, el Dr. Joan Guinovart, president de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), que parlava d’un triple miracle referint-se a Mas-Colell: “El primer és que decidís tornar dels Estats Units; el segon la seva contribució a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i esdevenir conseller, i el tercer, que la seva tasca fos tan inqüestionable que el govern tripartit que va venir al darrere decidís seguir la seva línia.” 

A la seva ment privilegiada devem l'actual mapa d'universitats i recerca de Catalunya, un autèntic motor d'èxit, amb la creació de la Universitat Pompeu Fabra, amb la posada en marxa del programa ICREA (que ha permès captar un enorme talent internacional que ha multiplicat infinitament la inversió feta captant recursos i generant centenars de llocs de treball d'investigadors de primer nivell) i els centres CERCA.

Sí, hi va haver uns anys a Catalunya que políticament era possible fer coses així. Són aquells anys de desplegament del mapa universitari i de recerca, del model sanitari, del sistema escolar, de la Barcelona de Maragall que s'obria al mar i al món i esdevenia capital universal, etc.

Ara vivim els nostres dies presoners de tensió entre, per una banda, la il·lusió del procés per la independència, d'un nou estat, d'un país lliure i millor. I per una altra banda l'esgotadora misèria dels qui ho volen rebentar tot i dels qui els fan de tontos útils. 

Sí, parlo de la tensió que imprimeixen al dia a dia no els unionistes, sinó els propagandistes de la misèria, és a dir, els Colauers, els Comuns, i tot el seu món de mentides i manipulacions immorals.

Que la nostra societat no és perfecta és un fet. Com també ho és que no en coneixem cap que ho sigui o ho hagi estat. Que a la nostra societat hi ha problemes, també és un fet. Problemes que acompanyen la humanitat des de la seva existència i que mai ningú no ha pogut solucionar. Excepte, semblaria, ara, amb aquesta gent, els Comuns, que ens tracten a la resta de la humanitat com a responsables de tots els mals i s'erigeixen en posseïdors de la solució -fàcil- a tots aquests mals. Després de mil·lennis d'Humanitat, ves per on, la solució de tots els seus mals la tenen els nostres Comuns.

O potser no. Veiem alguns exemples:
Del plenari del Parlament d'aquesta setmana he pogut seguir-ne algunes intervencions. Una blasmava contra l'escola catalana. Escoltaves la intervenció i veies enormes camps de sòrdids barracons on els pares dipositen els seus fills que, amuntegats, no tenen cap opció d'aprendre res;i per això estem a la cua del món mundial en qualitat formativa. Ha replicat la consellera. Amb dades a la mà. Catalunya no només està per sobre de la mitjana de l'Estat, segons Pisa, sinó també per sobre de la mitjana de l'OCDE.

La inversió en ensenyament és, després de la de sanitat, la més alta del Govern Català. I tenim un sistema educatiu molt sòlid. Que podem millorar, sens dubte. De fet ja s'estan assentant les bases per fer-ho, per millorar. Són unes bases que no depenen per a res de que els nostres fills siguin educats en una escola feta d'elements prefabricats (que no barracons) o de totxana. Ni de que tinguem l'escola a tir de pedra o una mica més lluny. Ni tan sols dels ratis d'estudiants/professor. No. Tots els sistemes educatius més avançats del món tenen els seus fonaments de qualitat en la preparació i qualificació dels mestres. I aquí a Catalunya s'està revolucionant el procés formatiu dels nostres mestres. Hem passat d'escoles de magisteri on els futurs mestres podien accedir-hi suspenent matèries amb 4, a prestigiar i fer més exigent aquest procés formatiu dels mestres, fins i tot a través d'uns nous màsters d'especial qualificació. A Catalunya s'està treballant ja per l'escola de qualitat del futur.

Però hi ha una altra cosa que encara m'enerva més es negui, s'amagui, no es tingui en compte, per aquests propagandistes de la misèria. El nostre país va rebre en 10 anys, sí, en 10 anys (2000-2010), 1 milió de persones immigrades. Assumir i integrar en aquest temps rècord al nostre sistema educatiu la descomunal massa de nous escolars que aquests fluxes van implicar, i des de procedències tan heterogènies culturalment, va ser un repte formidable, de primera magnitud. I ho vam fer, i prou exitosament. I ara, un cop estabilitzada la població, el sistema educatiu es dispara en tots els indicadors de qualitat formativa.

Però això els propagandistes de la misèria ho neguen.

Una altra de les intervencions en el plenari d'aquesta setmana anava sobre universitats. I ha vingut a dibuixar un panorama a les nostres universitats d'una massiva i inhumana precarietat entre els docents. És conegut que en una de les 12 universitats que hi ha a Catalunya hi ha hagut un ús incorrecte d'una figura de professorat, prevista per a unes tasques docents molt determinades, el professorat associat. I això ara ha esdevingut un conflicte. El professorat associat és una persona que desenvolupa una activitat professional -sigui quina sigui- al marge de la Universitat, i és contractat per fer unes determinades hores de docència per traslladar a la formació dels alumnes elements d'especial transcendència pràctica, aplicada. La figura de professor associat no ha estat mai una via d'accés per la porta del darrere a la carrera acadèmica, que requereix sempre d'una acreditació de mèrits singular i de la concurrència pública de diversos candidats.

Doncs bé, per als propagandistes de la misèria si trobem un conflicte que pot afectar a 100-200 persones, això automàticament transforma la situació dels milers i milers d'acadèmics de les nostres universitats en "precària".

I no importa que en els propers anys estigui prevista la convocatòria anual de més de 300 places de professorat per a posicions permanents a les que hi podrà concórrer tothom que tingui mèrits suficients, i que seran assignades per tribunals independents. Això s'amaga i es propaga un escenari de misèria.

Més cruel va ser la intervenció d'un altre propagandista de la misèria fa uns mesos, arran de la notícia de l'increment de la dotació per a les beques menjador. Segons aquest home, que qualificava d'absolutament insuficient aquest increment, a Catalunya hi havia 300.000 nens en situació d'emergència alimentària. Traduït, el que aquest home estava dient és que a Catalunya 1 de cada 3 nens passa gana, té fam.

I a mi ja em perdonareu, perquè només que n'hi hagi un que estigui en risc de passar gana, hi hem d'abocar tots els recursos a l'abast, però no és cert que a Catalunya 1 de cada 3 nens passi gana. Això és una cruel mentida, que busca trencar-nos el cor manipulant la situació dels nostres més vulnerables.

Fa uns mesos també va ocupar totes les portades un problema social que va ser batejat com a "emergència habitacional". De sobte el nostre país també havia de fer front a una situació sense precedents, vet aquí qualificar-la d'emergència, relacionada amb l'accés a l'habitatge. I sí, és cert, l'accés a una vivenda digna és una de les coses que qualsevol societat hauria de poder garantir. Però quina era aquesta emergència habitacional? Ben bé no va ser quantificada mai, malgrat l'alarma social que va provocar. I el que és curiós és que com a tal "emergència" va desaparèixer, per a "reconvertir-se" en un nou conflicte: els preus dels lloguers i els turistes com a responsables.

Alguns inputs sobre aquest tema per entendre com funcionen els propagandistes de la misèria de Comuns i entorn, sense que aquesta denúncia que faig impliqui ignorar l'angoixa que provoca a la  nostra societat, en moltíssimes famílies, el tema de l'accés a una vivenda:

- simultàniament a l'esclat mediàtic de l'emergència "habitacional" vam tenir el tema de la crisi de refugiats i de la campanya "Refugees welcome". Per donar més consistència a que volíem acollir i estàvem preparats per acollir, els responsables de la campanya varen dir que hi havia "1.000 pisos preparats per acollir aquests refugiats". Jo em vaig preguntar, si estem enmig d'aquesta greu crisi de l'emergència habitacional, com és que mantenim 1.000 pisos buits a l'espera de l'arribada, que ningú sap quan es produirà, dels refugiats? No hi ha resposta, per ara. Tenim encara buits aquests pisos metre hi ha gent dormint pels carrers?

- Fa cosa de tres anys vivíem instal·lats diàriament en una altra d'aquestes "emergències", amb el tema dels desnonaments. Recordeu la senyora Colau acusant a Trias de ser-ne el responsable, perquè solucionar-ho només era qüestió de "voluntat política"? Recordeu aquelles mogudes sempre televisades amb Colau super-star sempre en primer pla, amb les víctimes? Doncs bé, si ara no les veieu no és perquè no n'hi hagi, atès que sota el mandat de la senyora Colau la cosa segueix igual que abans d'arribar-hi ella. Si no ho veieu és perquè ara mana la senyora Colau, i no hi ha ningú que faci dels problemes de la gent, l'argument de la seva immoral campanya electoral, com va fer la Colau. Ella, que va prometre que acabaria amb els desnonaments, que va acusar a Trias de no fer-ho per manca de voluntat política, ara que és alcaldessa, si eso ya tal i que no se'n parli gaire, perquè tot segueix igual que abans d'esdevenir alcaldessa.

- Per què hem passat de la PAH al Sindicat de llogaters, de l'emergència habitacional al conflicte del preu dels lloguers?
Molt fàcil: perquè solucionar l'emergència habitacional està en mans dels poders públics, singularment dels Ajuntaments, que són els que tenen sòl i recursos per fer habitatge social. Per tant, en lògica colauer, dels Comuns, ara que han assolit el poder municipal a Barcelona, calia fugir d'un frame que els visualitza a ells com a responsables. Calia, a tota màquina, trobar un nou culpable. I ja l'han trobat: el preu dels lloguers i el turisme com a responsable del seu increment. Que això sigui rotundament fals, com ha demostrat l'economista Ivan Aguilar, això no importa. L'important és el relat de misèria i de culpables tercers que ells, els Comuns, poden generar.

I si us hi fixeu, el relat és idèntic: a la PAH hi havia un subjecte (la família/la vivenda), una amenaça (el desnonament) i un culpable (la banca). Ara han eixamplat el focus i han passat de la vivenda al barri, l'amenaça és "que ens facin fora dels nostres barris" i, novament, uns culpables perfectament identificats: aquest cop els estrangers-turistes.

I així arribem al Sindicat de llogaters. Darrere del qual, altre cop, l'Observatori DESC, el mateix que cada any inunden de quantioses subvencions, que serveixen no per oferir solucions a la gent, sinó per a la propaganda política, una de les menjadores més grans de tot aquest món. Recordem que de l'observatori DESC rebia el seu sou mensual la senyora Colau, no per treballar, sinó per fer d'activista, és a dir, que via DESC i amb els diners de tots es va finançar la seva campanya electoral. 

Els Comuns abraçant, en la seva follia demagògica, l'argumentari de "primer els de casa"
El salt en el buit que estan protagonitzant els Comuns els ha portat a un terreny argumental colindant amb la xenofòbia. Diuen "no més expulsions dels NOSTRES barris".

Segons aquest relat, hi ha uns malvats que ens estan "expulsant" i ara ho fan no de la nostra casa, sinó dels "nostres" barris. Es patrimonialitza el barri, per origen, per haver-hi arribat primer. I s'assenyala als que venen, als estrangers, en aquest cas turistes com a responsables de l'expulsió. No volem estrangers (turistes), perquè ens expulsen dels nostres barris. I això ho defensen, evidentment, basant-se en el dret xenòfob de "primer, els de casa". Jo que sóc de casa, jo que estic en el "meu/nostre" barri, tinc un dret preferent sobre un tercer.

Ara assenyalen uns estrangers-turistes. Però aquest discurs només té a un mil·límetre assenyalar a l'estranger-immigrant. A Barcelona hi ha uns 14.700 pisos/apartaments per a estrangers-turistes. Representen aproximadament un 2,3% del tot de llars. Però en canvi n'hi ha 56.000 ocupades per estrangers-immigrants. Si primer els de casa, si l'objectiu és evitar que ens expulsin dels NOSTRES barris, l'impacte sobre el preu del lloguer i el seu abaratament seria infinitament més gran si enlloc d'anar contra els estrangers-turistes van contra els estrangers-immigrats.

 La capacitat de manipulació i de mentida dels Comuns desborda qualsevol exemple que els hagi precedit, fins al punt d'adoptar, previ un mínim maquillatge, els arguments més clàssics de la xenofòbia. I la seva incompetència és el que està al darrere d'aquest increment de preus. Hi ha moltes coses que des de l'Ajuntament es poden fer i que implicarien invertir la tendència alcista de lloguers i compravendes, que és una cosa que cal perquè és una evidència crítica la dissociació amb l'escala salarial del nostre país. I la vivenda és una d'aquestes qüestions cabdals per al benestar d'una societat.

Però el que és absolutament vergonyós és com s'escapoleixen els Comuns de les seves responsabilitats, com fabriquen nous relats i nous enemics i com, en aquesta immoral manera de fer política, fins i tot no tenen cap tabú en assumir com a propis, convenientment tunejats, arguments clàssics del discurs xenòfob a tota Europa.


12 de maig 2017

L'equitat del model VS la reivindicació d'igualtat dels estudiants d les rendes més altes avui mobilitzats

Durant tota la setmana hi ha hagut convocades diferents mobilitzacions per alguns sindicats estudiantils, que culminaven avui amb la convocatòria de vaga a totes les universitats i una manifestació a la tarda.

La reivindicació: una rebaixa universal del 30% del preu matrícules universitàries. Estem davant un clàssic: la tensió entre les polítiques d'equitat i les polítiques d'igualtat. Analitzem algunes dades i fets per poder-ho entendre millor:

Fet 1: el curs 2012 la Generalitat va modificar el model de preus universitaris, establint un sistema de preus per renda. És el que es coneix com a tarifació social. Els estudiants amb rendes familiars més altes paguen més, i els de les rendes més baixes o no paguen res o tenen descomptes a partir del 50%. En qualsevol cas, no hi ha cap estudiant que pagui més del 25% del que costen els seus estudis universitaris. Fins i tot als estudiants de rendes més altes la societat els hi paga el 75% del cost dels seus estudis. De mitjana, la societat assumeix el 80% del cost del servei d'educació superior, i els estudiants un 20%.

Fet 2: aquest model de tarifació social se centra en ajudar els estudiants i les famílies que més ho necessiten, que tenen unes rendes més baixes. Fins i tot rescata entre 6.000 i 7.000 estudiants de les rendes més baixes que perden la beca del Ministeri per motius acadèmics i que sense aquest model es veurien abocats a pagar la integritat de la matrícula o abandonar els seus estudis. Amb aquest model poden seguir estudiant.

D'aquesta manera el curs 2015-16 un 40% dels estudiants universitaris de les universitats públiques gaudien d'algun tipus de beca o ajut a la matrícula. Un percentatge històric, que dobla el % d'estudiants amb beca abans d'implementar aquest model.

I qui són aquests estudiants, qui configura aquest 40% d'estudiants amb beca? Doncs els que més ho necessiten, els estudiants i famílies de rendes més baixes i amb menys patrimoni.

Fet 3: Aquest model ha incrementat significativament les oportunitats d'accés a la Universitat, ha millorat significativament l'equitat del sistema. Com es mesura això? En termes estadístics i d'anàlisi d'una realitat socioeconòmica d'un determinat col·lectiu, s'assumeix que a menor nivell d'estudis menor nivell de renda, i a l'inrevés, a major nivell d'estudis major nivell de renda. Així, i segons ha demostrat el professor García-Montalvo en un recent estudi, amb la posada en marxa d'aquest model la proporció d'estudiants universitaris de famílies en les quals els progenitors o no tenien estudis o tenien estudis primaris, s'ha incrementat.

I això és una manifestació inequívoca dels efectes positius sobre l'equitat que té el model. Ajuda a qui més ho necessita. I això s'està manifestant en aquests percentatges d'estudiants becats i en un major accés a la universitat d'estudiants de rendes més baixes.

Fet 4: Vist els efectes beneficiosos sobre l'equitat social d'aquest model en els estudiants de les rendes mes baixes, ens podríem preguntar si ha tingut algun efecte negatiu sobre la resta d'estudiants, els de les rendes més altes. I no. Actualment a Catalunya hi ha el major percentatge d'estudiants universitaris en relació a la població jove (de 18 a 24 anys) de la història, superior al 40%. Mai assolit. A banda, el professor García-Montalvo també ha demostrat que s'ha reduït l'abandonament universitari. Una altra bona notícia, doncs.

Fet 5: Recentment, durant la tramitació i aprovació dels Pressupostos de la Generalitat al Parlament de Catalunya, es va aprovar, amb la Llei de Mesures que els acompanyava, per unanimitat de tots els grups parlamentaris (sí, de tots, des de PP i C's fins la CUP, amb PSC, CSQEP i JxSí) consolidar el model de tarifació social, centrant els ajuts i les millores en els estudiants de rendes més baixes, als que es va aprovar incrementar en un 30% les bonificacions actuals (ara ja tenien descomptes d'un 50% i d'un 40%). I, a més a més, també es va aprovar introduir el sistema Equitat de preus per renda als Màsters, de manera que també en aquest nivell d'estudis el sistema concentri els seus esforços en afavorir els estudiants de les rendes més baixes.

Fet 6: En l'acord parlamentari que exigia concentrar els esforços en ajudar als estudiants de les rendes més baixes, no es va fer cap referència als estudiants de les rendes més altes, per als que tot segueix igual que aquest curs (preu congelat, sense increment ni de IPC des del 2012).

Quins són aquests estudiants de les rendes més altes? Tampoc pensem que són milionaris, però sí són, del conjunt d'estudiants i de la societat, els que les tenen més altes. Per a una família de 4 membres, a partir d'uns ingressos bruts al voltant dels 65.000€ anuals, i en amunt, és el que es considera estudiants de "les rendes més altes". I a aquestes famílies se'ls hi demana l'esforç d'assumir fins al 25% del cost dels estudis universitaris, mentre que la societat ja assumeix finançar el 75% restant d'aquest cost. Això pot implicar, per a aquests alumnes de les rendes més altes, pagar una matrícula anual més o menys d'uns 2.000€, en determinats estudis fins a 2.500€, en funció de l'experimentalitat, rendiment acadèmic, etc.

Fet 7: Tenint en compte dons, que per unanimitat del Parlament, el Govern incrementarà els descomptes als estudiants de les rendes més baixes, afegint un 30% al descompte del 50% que ja tenien, i que això es començarà a aplicar el curs vinent (2017-18), els estudiants que avui es manifestaven ho feien per exigir que els estudiants de les rendes més altes tinguin els mateixos beneficis que els estudiants de les rendes més baixes.

És evident que tenen tot el dret del món a defensar els seus interessos, a defensar els interessos dels estudiants de rendes més altes.

Però Parlament i Govern tenen el compromís de dedicar els seus esforços als estudiants que més ho necessiten. Es podrien fer polítiques iguals per a tots, per als que tenen i per als qui no tenen, però aquest no és el model del Govern ni del Parlament, que aposten per un model que millori l'equitat del sistema.

Si bé és cert que hem d'aspirar a la igualtat, aquesta només l'assolirem via polítiques i models d'EQUITAT, com el model de preus per renda, que es concentra en remoure els obstacles econòmics que dificulten l'accés a la universitat dels estudiants amb menys recursos i no atenent a les reivindicacions dels estudiants avui mobilitzats perquè s'apliqui als estudiants de les rendes més altes els mateixos beneficis previstos per als estudiants de les rendes més baixes.

Fet 8: Suposo que la majoria d'estudiants universitaris així ho han vist, i no s'han sumat a les mobilitzacions per aplicar als estudiants de rendes altes els mateixos descomptes que als de rendes baixes. De fet avui a la UPC, a la UPF, a la URV i a la UdG l'activitat acadèmica s'ha desenvolupat amb total normalitat. A la UB hi ha hagut alguns piquets en algunes Facultats, molt poques. I únicament a la UAB l'acció violenta de piquets d'encaputxats, barricades, etc ha aconseguit generalitzar la vaga. Però sobre això, sobre la impunitat davant certa violència als nostres Campus ja en parlarem un altre dia, perquè com a sistema universitari no ens podem permetre espais de coacció davant estudiants o professors per part de minories violentes i encaputxades.

11 de maig 2017

ALGUNES CLAUS DE LA CONSULTA VEÏNAL SOBRE LA SUPERILLA DEL POBLENOU

Al llarg de tres diumenges del mes de maig (14, 21 i 28) al Poblenou tindrà lloc una Consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou, organitzada pels propis veïns. Simultàniament l'Associació de veïns de Vila Olímpica n'està duent a terme una altra, sobre la instal·lació d'un alberg. I n'hi ha una tercera possible, pels usos de la plaça coneguda com "La Repla", també al Poblenou.

Són tres moviments veïnals sense connexió entre ells, que responen a tres situacions diferents, però que s'esdevenen a un mateix districte de Barcelona, el de Sant Martí, i que sí tenen en comú algunes coses que crec val la pena posar de manifest:

- són tres conflictes que es donen fruit de l'actuació autoritària de l'Ajuntament colauer. Els qui s'havien omplert la boca de participació, democràcia popular, etc. han resultat ser l'Ajuntament que menys escolta els veïns i que més els menysprea tan bon punt els veïns tenen una opinió que no coincideix amb la seva. Les dues consultes en marxa i la tercera en camí tenen en comú, doncs, que són un dels últims mecanismes que tenen els veïns de fer sentir la seva veu, d'intentar ser escoltats, tinguts en compte, davant l'autoritarisme, enganys i menyspreus de l'Ajuntament colauer.

- són tres conflictes que s'han gestat al marge de l'Associació de Veïns "oficial" del Poblenou, que ha quedat en total evidència davant tots els veïns com una part servil de l'aparell colauer per controlar la ciutat. Els colauers van instrumentalitzar electoralment des de moviments veïnals fins moviments com la PAH. En el cas dels moviments veïnals ha proveït la "menjadora" de parents, amics i saludats que han col·locat a l'Ajuntament a càrrec dels pressupostos públics. I des de l'accés dels colauers al poder municipal, han deixat de representar als veïns, per esdevenir una mena de "tonton-macutes" dedicats a intentar ofegar qualsevol indici de protesta veïnal. En el cas del Poblenou, malgrat el seu repugnant servilisme, no han pogut frenar aquesta autèntica "sublevació" veïnal.

Per tant, en l'arrel d'aquestes tres mobilitzacions veïnals hi trobem l'autoritarisme atroç de l'Ajuntament de la senyora Colau, sens dubte el més despòtic de tots els Ajuntaments democràtics del post-franquisme.

Centrant-nos en la Consulta sobre la Superilla del Poblenou, hi trobem altres claus del que està essent aquest Ajuntament dels Comuns, singularment dues:
- la més absoluta incompetència i estupidesa delirant en tot allò que fan

- la mentida, manipulació i dogmatisme en tot allò que diuen

Des del punt de vista del que estem patint els veïns del Poblenou amb la Superilla els exemples de tot això ens els trobem des del mateix inici del projecte i la seva implementació fins ara:
- No es va sotmetre el projecte executat a cap tràmit preceptiu d'informació pública. No és només que s'hagin omplert la boca de "participació" i a l'hora de la veritat només hagin fet que torejar-se i menysprear els veïns, és que fins i tot les previsions legals que de sempre hi ha hagut se les han saltades. Ni les més mínimes garanties d'informació que fins ara havíem tingut els veïns han estat capaços de respectar. Per això són l'Ajuntament més despòtic i opac de tots des del 1978.

- No hi havia cap estudi rigorós del que implicaria implementar la Superilla on es va fer. Cap. Ni cap mesura que permetés avaluar el seu impacte, el seu funcionament. Res.

- Han basat tot el seu discurs en vaguetats, principis generals, objectius genèrics, sense que la realitat del que és la Superilla hi tingués cap connexió, i han usat la mentida i la por com a armes de manipulació massiva.

Imagineu-vos que algú justifica una política, una mesura, una actuació perquè "servirà per acabar amb la fam al món". Qui podria estar en contra d'un objectiu tan lloable? Doncs igual amb la Superilla. "Volem reduir la contaminació" clamaven. Com en una caricatura d'allò dels 2 pollastres i les 2 persones, que estadísticament toca a un per persona, si resulta que un es menja els dos i l'altre cap, la cosa no funciona. Un es farta i l'altre passa gana. Amb la Superilla igual. Si treus tot el trànsit i els autobusos d'un carrer i els passes a un altre carrer, els veïns d'un carrer no en tindran gens, però els de l'altre carrer tindran el que ja tenien i el que els hi han derivat de l'altre.

Amb un agreujant: al concentrar tot el trànsit en determinats carrers, el que han fet és col·lapsar-los. I al col·lapsar-los, al sumir-los en un embús permanent, s'ha incrementat globalment l'emissió de fums, sorolls, i, per tant, la contaminació. La Superilla ha generat més contaminació.

- Els Colauers, convertint-se en déus que disposen sobre les nostres vides. Diu la propaganda colauer que a Barcelona hi ha un nombre indeterminat de morts prematures a causa de la contaminació. I dic indeterminat perquè ni tan sols ells s'han aclarit, i les xifres que ens han donat oscil·len des dels 300 fins als 3.000. Res, coses sense importància, precisió i rigor colauer.

I diuen que la Superilla ha de servir per reduir aquestes morts. Home, això està bé. Els veïns estem molt contents. Resulta que d'acord a aquesta lògica, la discrecionalitat colauer allarga la vida a uns veïns i condemna a la mort prematura a uns altres. Si tu ets un veí al que treuen tot el trànsit del teu carrer, els déus colauers han decidit que tu has de viure més anys que els veïns del carrer en el que han concentrat tot el trànsit, als que ells han decidit condemnar a una mort prematura. Sense immutar-se. T'ho diuen, ens ho expliquen, sense immutar-se.

La consulta veïnal té en no crear "veïns de primera i veïns de segona" un dels seus eixos. Volem repartir càrregues i beneficis.

- La presa de pèl permanent. Després de participar de bona fe en multitud de reunions, assemblees, etc. que ara hem vist només tenien per intenció desgastar-nos i legitimar-se, no s'ha fet res, absolutament res, del que han proposat els veïns, no s'ha atès cap de les seves queixes. I totes les "millores" que en aquests mesos han fet han estat gastar-se centenars de milers d'euros en pintures sobre l'asfalt. Res més.

Abans de Setmana Santa se'ls va presentar 4.000 signatures de veïns en contra del projecte. Les varen convertir en paper de water. Aquest és el respecte dels colauers pels veïns.

- Mai van preveure les greus afectacions que a les empreses, comerços, negocis i treballadors es podrien generar. Però l'única resposta que han tingut quan s'ha denunciat la pèrdua de llocs de treball que implicava i els molts altres que amenaçava ha estat un nou menyspreu i insult. "Per a les empreses i els treballadors ja hem previst instal·lar zones de picnic perquè puguin anar a dinar". I fins aquí la seva preocupació pels treballadors i els negocis de la zona.

- Negar legitimitat als veïns. Davant l'onada de protesta veïnal que va seguir a la implantació de la Superilla, van recórrer al manual d'intoxicació: que tot era una campanya orquestrada políticament per la dreta, convertits els veïns en marionetes d'altri. I que, evidentment, a tots ens agrada el fum i la contaminació. És a dir, el que ells fan i practiquen es pensaven podrien dir és el que fan els altres.

Però no. Jo porto militant en l'independentisme des de l'any 1984. I he fet de tot. Però en el meu activisme el que no havia fet mai és participar en un moviment veïnal. Ara les greus afectacions que els colauers han fet a la meva vida, al meu carrer, al meu barri, m'han "obligat" a mobilitzar-me. I us haig de dir que és una experiència fantàstica, humanament molt enriquidora. Després de tants anys d'activisme envoltat de persones que veien les coses com jo en termes polítics i nacionals, ara ho faig "només" amb veïns, amb els que comparteixo la revolta contra una política delirant que ens ha causat gravíssimes afectacions a tots. Som veïns fent de veïns, preocupats i reivindicant coses de veïns, un respecte a les nostres vides, als nostres carrers, al nostre barri. I en aquest compromís col·lectiu veïnal hi estem gent gran i gent jove, professionals i aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, gent que penja la pancarta contra la Superilla al costat d'una bandera espanyola i gent que la penja al costat d'una estelada. I també gent que havia votat Colau les darreres eleccions municipals. I no pocs ni poques!!!!

Som això, veïns. I actuem com a tals. Perquè jo em sento totalment solidari d'aquest veí de carrer de C's que m'explica ha hagut de gastar-se els seus estalvis en canviar totes les finestres del seu pis, per insonoritzar-lo, perquè ha passat de viure en un carrer molt tranquil, pel que no passava cap autobus a tenir el carrer col·lapsat i amb 6 autobusos diferents circulant-hi, tres dels quals nocturns. I tots dos estem a la Plataforma.

No, colauers, això no va ni d'ideologies ni de partits. Això va simplement de la merda en la que vosaltres ho heu convertit tot amb el vostre despotisme, amb la vostra estupidesa, amb les vostres mentides, amb el vostre menyspreu als veïns.

Ho hem intentat tot: anar a reunions, participar de bona fe d'assemblees convocades per l'Ajuntament, recollit signatures, mobilitzacions al carrer. Res. Vosaltres com si sentíssiu ploure.

Per això, fent un esforç descomunal, aquells veïns que espontàniament ens vàrem organitzar, alarmats per les afectacions que generava la Superilla, ara hem convocat aquesta consulta veïnal. Estem fent el que hauríeu d'haver fet vosaltres, però que malgrat els vostres discursets, us heu negat a fer. Estem donant veu als veïns. Volem puguin expressar-se. Ho faran en un procediment de consulta transparent i rigorós, la netedat del qual serà supervisada i garantida per gent de partits polítics tan dispars com Pdecat, ERC i C's.

Permetre als veïns expressar-se és el nostre principal objectiu, i que la seva veu sigui, finalment, tinguda en compte. Per això ens hem vist "obligats" a posar tres urnes diferents. Una per als veïns de la Superilla i els carrers perimetrals, una altra per als veïns de la resta del barri i una altra per a treballadors no-residents de les empreses del perímetre Superilla i perimetrals. Ho hem fet perquè tothom té dret a ser escoltat, tothom té dret a posicionar-se sobre un projecte les afectacions del qual van, ho estem veient amb la mobilització veïnal, més enllà de la Superilla i els carrers perimetrals als que inicialment estava convocada la Consulta.

Se'ns acusa, des del món dels colauers, que aquesta ampliació en una segona urna dels veïns que poden participar és una prova que no sabem el que fem. Una mentida més. Ho sabem perfectament. Fem el que ells no s'han atrevit a fer: escoltar i donar veu als veïns. Se'ns acusa també, des del món colauer, de fer una consulta en la que només poden votar els majors de 18 anys, com si ajustar-nos al que és l'edat de vot oficial fós una prova inequívoca d'una perversa voluntat de manipulació, per no deixar votar (sic) "els nens". I fins i tot se'ns amenaça amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades. És igual que el procediment dissenyat, en el que han participat informàtics i advocats, tingui totes les garanties en relació a la LOPD i a l'assegurament d'un procés participatiu rigorós, net, impecable. Tot això davant el seu "Colauers Style" de mentides i manipulacions no importa.

Aquests dies, que estan sent molt intensos, informant als veïns, parlant amb ells, escoltant-los, m'ha vingut al cap una paraula, per descriure com se senten, com ens sentim: HARTAZGO. Els veïns estan FARTS de tanta estupidesa, incompetència, manipulació, mentides i menyspreu.

Si hi hagués algun colauer honest hauria d'estar preocupat per tot plegat, àdhuc avergonyit d'estar fent tot el contrari del que en algun moment van defensar. Però això els veïns ja ho considerem poc probable passi. Des que van dir, sense immutar-se pel seu cinisme, que l'experiència de la Superilla del Poblenou havia estat molt útil per saber com no s'han de fer les coses, però ens van deixar la merda instal·lada al barri, que hem perdut tota esperança.

Si sou veïns del Poblenou, us animo a participar en aquesta CONSULTA VEÏNAL.

Ni el Poblenou és un laboratori, ni els veïns som conillets d'índies. Som veïns intentant recuperar les nostres vides, els nostres carrers, el nostre barri, que aquest Ajuntament ens ha robat.

I si no sou veïns del Poblenou, però esteu preocupats per la qualitat democràtica i per una política i uns polítics decents, tingueu-nos presents: al Poblenou (com evidencien les dues consultes veïnals en marxa i una tercera a les portes) s'està donant DES DE LA BASE -i sense que els veïns ho hàgim volgut així- una batalla contra el neo-despotisme dels que van arribar com "la nova política", que com a mínim al Poblenou ja hem vist només amagava incompetència, autoritarisme i mentides i manipulació.

5 de maig 2017

PER LA PÀTRIA: el per què de l'homenatge a Macià, Germans Badia i Carrasco i Formiguera

Diumenge homenatjarem tres grans patriotes, tres grans líders independentistes: MACIÀ, ELS GERMANS BADIA i CARRASCO I FORMIGUERA.

Què distingeix, al meu entendre, un patriota...de la resta, dels altres polítics, activistes, etc?

La voluntat de servei.

Un patriota és qui sempre diu "què cal fer, què puc fer?". Els altres diuen "heu de fer això o allò altre".

Un patriota no mesura el seu compromís en relació a la seva persona, sinó en relació al que pot aportar.

Un patriota sempre hi és. Un polític hi és quan li convé.

Un patriota no posa condicions. Un patriota és acció. Un patriota és fer, no perquè es faci el que ell vol, sinó perquè ho exigeix la Pàtria, un compromís pel damunt fins i tot de les pròpies conviccions.

Un patriota milita en la causa de la Pàtria, i no en la causa d'unes ideologies, per més que les tingui, perquè el seu compromís s'aixeca pel damunt d'elles.

Un patriota no pensa en el què diran, sinó en el què aportarà.

Un patriota creu en un nosaltres complexe, plural, transversal, i no en partidismes.

Hi ha patriotes d'esquerres i de dretes, patriotes rics i patriotes pobres, patriotes cultes i patriotes sense formació, patriotes de poble i patriotes de ciutat. El patriotisme no és patrimoni de ningú. El patriotisme és un patrimoni individual, que fa que pel damunt de totes les diferències possibles, s'aixequi una lleialtat i respecte transversal des del que es construeix un "nosaltres" patriòtic.

Reconèixer en l'altre el patriotisme forma part del que és ser patriota.

Hi ha patriotes al món de convergència, i al d'Esquerra i al de les CUP. I quan en tots aquests mons s'imposa la visió dels patriotes, les coses van bé. Quan en aquests mons s'imposa la visió dels que no ho són, que també hi són, tot va pel pedregar.

Aquest és el missatge que aquest diumenge volem posar en valor, volem difondre, volem reconèixer en les figures de Macià, Carrasco i els Germans Badia. Què els uneix? El seu patriotisme. Això és el que els fa ser uns referents, aquest és el testimoni que ens van llegar i aquest és el compromís que volem dir és el nostre: el patriotisme.

I per una cosa encara més important en els dies que vivim: el patriotisme veritable genera confiança, ens fa mereixedors de confiança. I aquesta confiança, la confiança patriòtica construeix els fonaments sòlids imprescindibles per abordar tot el que tenim pel davant.
Perquè quan aquesta confiança no existeix, quan el patriotisme no pot imposar-se i no aconsegueix superar les diferències que entre tots nosaltres hi ha, és quan es precipita el desastre.

Macià era un patriota. Companys no. Companys ens mereix el més gran dels respectes perquè era el nostre president i el van matar per la nostra causa. Però Companys, en la seva actuació política, no era un patriota. D'aquí els seus conflictes amb Macià.

Als Germans Badia els maten perquè gent del seu entorn que no era patriota els abandona, desposseïx de les seves armes i els deixa indefensos davant la xusma.

Carrasco i Formiguera mor entre el sabre i la bomba. Perquè els patriotes no aconseguim imposar-nos a la xusma, perquè el 18 de juliol del 36 Companys cedeix a armar els pistolers de la CNT-FAI i ho nega a Estat Català.

La lluita per la nostra independència, el dia a dia del nostre país és aquesta tensió extrema entre el patriotisme i les ideologies. Una tensió en la que les ideologies sempre han guanyat. Fins ara.

Joan Sales deia "els catalans portem 500 anys fent l'idiota. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de fer l'idiota."

Sempre que vencin les ideologies i els partidismes estarem fent l'idiota, estarem abocats a la derrota. Per això és tan important tenir, avui, aquests dies, presents a Macià, els Germans Badia i a Carrasco i Formiguera. Perquè eren uns patriotes.

Macià, Germans Badia i Carrasco ens ensenyen a no fer l'idiota. El seu testimoni és la referència que hem de tenir sempre present per no fer l'idiota.

El patriotisme de Macià, dels Germans Badia i de Carrasco i Formiguera és més viu que mai. Perquè és viu entre nosaltres i en nosaltres.

Aquest nosaltres en el que ens reconeixem i respectem diferents. Però aquest nosaltres des del que sabem és l'única possibilitat de guanyar que tenim, perquè voldrà dir hem après a ser catalans i hem deixat de fer l'idiota.

Us esperem, aquest diumenge 7 de maig, a les 12:00 hores, a la Plaça de la Fe del Cementiri de Montjuïc.

Per Macià, pels Germans Badia, per Carrasco i Formiguera.

PER LA PÀTRIA