24 de maig 2017

Y nos llamaban locos...

Cantaba el gran José Luís Perales la crueldad de aquellos muchachos que llamaban loca a esa mujer que cuando su amor se fué (murió) ella seguía esperándolo. Decía la canción que la mujer gritaba "yo no estoy loca", y que si estuvo loca alguna vez fué por amor.

Hoy, aquí, en el Poblenou, esos muchachos crueles son la propaganda municipal y la de sus voceros, llamando locos a los vecinos del barrio.

Locos, nos dicen, "quereis coches y contaminación!" y nosotros les decimos que si alguna vez estuvimos locos fué por creer en un barrio para todos, sin vecinos de primera y vecinos de segunda, sin calles que concentren todo el tránsito y calles desertizadas.

Locos por defender que el barrio y la ciudad que queremos son un barrio y una ciudad que reparta cargas y beneficios. Locos por creer que no queremos beneficios propios si conllevan perjuicios directos a otros vecinos. Locos por creer que colapsando calles no solamente no se reduce la contaminación, sinó que se incrementa.

Pero ellos seguían llámandonos locos.

Locos porque sufrimos por los trabajadores que pierden su empleo. Locos porque sufrimos por ese vecino que montó un negocio con todos sus ahorros y ahora cada mes piensa va a ser el último y lo va a perder todo, no porque el negocio no le funcionara, sinó porque le han metido en un laberinto al que sus clientes no llegan.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos.
Locos porque hartos de ser toreados por la telaraña de reuniones de cuatro gatos, ahora por un tema, ahora por otro, ahora con unos interlocutores, ahora con otros, en las que nunca se sabe qué se decide y después de lo cual nunca sabíamos donde se decían las cosas... los propios vecinos decidimos organizar una Consulta Veïnal.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras.

Locos porque estoícamente aguantamos su desprecio. Locos nosotros, los que no recibimos subvenciones del ayuntamiento para hacer cómics insultando a los vecinos. Locos por resistir las presiones indecentes para doblegarnos a sus exigencias y querer celebrar las fiestas del barrio donde siempre se han vivido entre los vecinos. Locos por quedar fuera de sus subvenciones desesperadas para dar vida artificial al ghetto en el que han convertido algunas calles.

Pero ellos seguían llamándonos locos a nosotros, a los vecinos, a los que no comulgábamos con sus mentiras, a los que resistíamos con una idea de barrio y de ciudad.

Locos por tejer solidaridades entre vecinos, por amor a todo aquello que da sentido a ser barrio, a ser comunidad. Locos por no rendirnos a ser condenados sádicamente a padecer un proyecto que incluso ellos mismos consideran un fracaso. Locos por defender un urbanismo democrático, que no arroje a la cloaca centenares de miles de euros en pinturitas sobre el asfalto y se dedique a dignificar plazas, espacios y calles.

Aquellos muchachos del barrio de la canción de Perales la llamaban loca, la menospreciaban loca, porque despreciaban su amor. Hoy los muchachos del Ayuntamiento y sus voceros nos llaman locos, porque desprecian nuestra racionalidad, nuestra opinión, nuestra voz. Nos llaman locos porque desmontamos sus mentiras. Nos llaman locos porque queremos ser vecinos libres y no sumisos a sus antojos. Nos llaman locos, pero antes de llegar al poder y emborracharse con él nos hubieran llamado luchadores, activistas, etc.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou no son ninguna locura. Son la expresión viva de un barrio comprometido, de unos vecinos que reclaman su derecho a tener voz y a ser escuchados.

Estos domingos de mayo las urnas en la Rambla del Poblenou condensan toda la historia de luchas vecinales del barrio. Por eso les avergüenzan y nos llaman locos. Ellos, los que se han apropiado de las instituciones y organizaciones vecinales para sofocar y acallar la voz de los vecinos.

VIVA LA LOCURA
VISCA LA GENT QUE ES REBEL·LA DAVANT L'INTENT DE DIVIDIR-NOS EN VEÏNS DE PRIMERA I VEÏNS DE SEGONA
AÚPA CON LA GENTE QUE SE ALZA CONTRA QUE TRATEN A NUESTRO BARRIO COMO A UN LABORATORIO Y A LOS VECINOS COMO A COBAYAS

VISCA EL POBLENOU

20 de maig 2017

Els Comuns: del propagandisme de la misèria a assumir -tunejat- l'argumentari xenòfob més clàssic

Ahir, sopar amb la bona gent de Catalans Lliures amb el professor Mas-Colell. No sóc del col·lectiu, tot i que hi simpatitzo, perquè tinc diferències ideològiques que ara no venen al cas com per formar-ne part.

Sí sóc molt fan del professor Mas-Colell, probablement una de les ments més privilegiades d'aquest país. Un autèntic luxe, una persona discreta amb una contribució decisiva a la realitat i el futur del nostre país.

El company que ahir el va presentar va esmentar unes paraules d'un dels altres nostres grans investigadors, dels nostres grans savis, el Dr. Joan Guinovart, president de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), que parlava d’un triple miracle referint-se a Mas-Colell: “El primer és que decidís tornar dels Estats Units; el segon la seva contribució a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i esdevenir conseller, i el tercer, que la seva tasca fos tan inqüestionable que el govern tripartit que va venir al darrere decidís seguir la seva línia.” 

A la seva ment privilegiada devem l'actual mapa d'universitats i recerca de Catalunya, un autèntic motor d'èxit, amb la creació de la Universitat Pompeu Fabra, amb la posada en marxa del programa ICREA (que ha permès captar un enorme talent internacional que ha multiplicat infinitament la inversió feta captant recursos i generant centenars de llocs de treball d'investigadors de primer nivell) i els centres CERCA.

Sí, hi va haver uns anys a Catalunya que políticament era possible fer coses així. Són aquells anys de desplegament del mapa universitari i de recerca, del model sanitari, del sistema escolar, de la Barcelona de Maragall que s'obria al mar i al món i esdevenia capital universal, etc.

Ara vivim els nostres dies presoners de tensió entre, per una banda, la il·lusió del procés per la independència, d'un nou estat, d'un país lliure i millor. I per una altra banda l'esgotadora misèria dels qui ho volen rebentar tot i dels qui els fan de tontos útils. 

Sí, parlo de la tensió que imprimeixen al dia a dia no els unionistes, sinó els propagandistes de la misèria, és a dir, els Colauers, els Comuns, i tot el seu món de mentides i manipulacions immorals.

Que la nostra societat no és perfecta és un fet. Com també ho és que no en coneixem cap que ho sigui o ho hagi estat. Que a la nostra societat hi ha problemes, també és un fet. Problemes que acompanyen la humanitat des de la seva existència i que mai ningú no ha pogut solucionar. Excepte, semblaria, ara, amb aquesta gent, els Comuns, que ens tracten a la resta de la humanitat com a responsables de tots els mals i s'erigeixen en posseïdors de la solució -fàcil- a tots aquests mals. Després de mil·lennis d'Humanitat, ves per on, la solució de tots els seus mals la tenen els nostres Comuns.

O potser no. Veiem alguns exemples:
Del plenari del Parlament d'aquesta setmana he pogut seguir-ne algunes intervencions. Una blasmava contra l'escola catalana. Escoltaves la intervenció i veies enormes camps de sòrdids barracons on els pares dipositen els seus fills que, amuntegats, no tenen cap opció d'aprendre res;i per això estem a la cua del món mundial en qualitat formativa. Ha replicat la consellera. Amb dades a la mà. Catalunya no només està per sobre de la mitjana de l'Estat, segons Pisa, sinó també per sobre de la mitjana de l'OCDE.

La inversió en ensenyament és, després de la de sanitat, la més alta del Govern Català. I tenim un sistema educatiu molt sòlid. Que podem millorar, sens dubte. De fet ja s'estan assentant les bases per fer-ho, per millorar. Són unes bases que no depenen per a res de que els nostres fills siguin educats en una escola feta d'elements prefabricats (que no barracons) o de totxana. Ni de que tinguem l'escola a tir de pedra o una mica més lluny. Ni tan sols dels ratis d'estudiants/professor. No. Tots els sistemes educatius més avançats del món tenen els seus fonaments de qualitat en la preparació i qualificació dels mestres. I aquí a Catalunya s'està revolucionant el procés formatiu dels nostres mestres. Hem passat d'escoles de magisteri on els futurs mestres podien accedir-hi suspenent matèries amb 4, a prestigiar i fer més exigent aquest procés formatiu dels mestres, fins i tot a través d'uns nous màsters d'especial qualificació. A Catalunya s'està treballant ja per l'escola de qualitat del futur.

Però hi ha una altra cosa que encara m'enerva més es negui, s'amagui, no es tingui en compte, per aquests propagandistes de la misèria. El nostre país va rebre en 10 anys, sí, en 10 anys (2000-2010), 1 milió de persones immigrades. Assumir i integrar en aquest temps rècord al nostre sistema educatiu la descomunal massa de nous escolars que aquests fluxes van implicar, i des de procedències tan heterogènies culturalment, va ser un repte formidable, de primera magnitud. I ho vam fer, i prou exitosament. I ara, un cop estabilitzada la població, el sistema educatiu es dispara en tots els indicadors de qualitat formativa.

Però això els propagandistes de la misèria ho neguen.

Una altra de les intervencions en el plenari d'aquesta setmana anava sobre universitats. I ha vingut a dibuixar un panorama a les nostres universitats d'una massiva i inhumana precarietat entre els docents. És conegut que en una de les 12 universitats que hi ha a Catalunya hi ha hagut un ús incorrecte d'una figura de professorat, prevista per a unes tasques docents molt determinades, el professorat associat. I això ara ha esdevingut un conflicte. El professorat associat és una persona que desenvolupa una activitat professional -sigui quina sigui- al marge de la Universitat, i és contractat per fer unes determinades hores de docència per traslladar a la formació dels alumnes elements d'especial transcendència pràctica, aplicada. La figura de professor associat no ha estat mai una via d'accés per la porta del darrere a la carrera acadèmica, que requereix sempre d'una acreditació de mèrits singular i de la concurrència pública de diversos candidats.

Doncs bé, per als propagandistes de la misèria si trobem un conflicte que pot afectar a 100-200 persones, això automàticament transforma la situació dels milers i milers d'acadèmics de les nostres universitats en "precària".

I no importa que en els propers anys estigui prevista la convocatòria anual de més de 300 places de professorat per a posicions permanents a les que hi podrà concórrer tothom que tingui mèrits suficients, i que seran assignades per tribunals independents. Això s'amaga i es propaga un escenari de misèria.

Més cruel va ser la intervenció d'un altre propagandista de la misèria fa uns mesos, arran de la notícia de l'increment de la dotació per a les beques menjador. Segons aquest home, que qualificava d'absolutament insuficient aquest increment, a Catalunya hi havia 300.000 nens en situació d'emergència alimentària. Traduït, el que aquest home estava dient és que a Catalunya 1 de cada 3 nens passa gana, té fam.

I a mi ja em perdonareu, perquè només que n'hi hagi un que estigui en risc de passar gana, hi hem d'abocar tots els recursos a l'abast, però no és cert que a Catalunya 1 de cada 3 nens passi gana. Això és una cruel mentida, que busca trencar-nos el cor manipulant la situació dels nostres més vulnerables.

Fa uns mesos també va ocupar totes les portades un problema social que va ser batejat com a "emergència habitacional". De sobte el nostre país també havia de fer front a una situació sense precedents, vet aquí qualificar-la d'emergència, relacionada amb l'accés a l'habitatge. I sí, és cert, l'accés a una vivenda digna és una de les coses que qualsevol societat hauria de poder garantir. Però quina era aquesta emergència habitacional? Ben bé no va ser quantificada mai, malgrat l'alarma social que va provocar. I el que és curiós és que com a tal "emergència" va desaparèixer, per a "reconvertir-se" en un nou conflicte: els preus dels lloguers i els turistes com a responsables.

Alguns inputs sobre aquest tema per entendre com funcionen els propagandistes de la misèria de Comuns i entorn, sense que aquesta denúncia que faig impliqui ignorar l'angoixa que provoca a la  nostra societat, en moltíssimes famílies, el tema de l'accés a una vivenda:

- simultàniament a l'esclat mediàtic de l'emergència "habitacional" vam tenir el tema de la crisi de refugiats i de la campanya "Refugees welcome". Per donar més consistència a que volíem acollir i estàvem preparats per acollir, els responsables de la campanya varen dir que hi havia "1.000 pisos preparats per acollir aquests refugiats". Jo em vaig preguntar, si estem enmig d'aquesta greu crisi de l'emergència habitacional, com és que mantenim 1.000 pisos buits a l'espera de l'arribada, que ningú sap quan es produirà, dels refugiats? No hi ha resposta, per ara. Tenim encara buits aquests pisos metre hi ha gent dormint pels carrers?

- Fa cosa de tres anys vivíem instal·lats diàriament en una altra d'aquestes "emergències", amb el tema dels desnonaments. Recordeu la senyora Colau acusant a Trias de ser-ne el responsable, perquè solucionar-ho només era qüestió de "voluntat política"? Recordeu aquelles mogudes sempre televisades amb Colau super-star sempre en primer pla, amb les víctimes? Doncs bé, si ara no les veieu no és perquè no n'hi hagi, atès que sota el mandat de la senyora Colau la cosa segueix igual que abans d'arribar-hi ella. Si no ho veieu és perquè ara mana la senyora Colau, i no hi ha ningú que faci dels problemes de la gent, l'argument de la seva immoral campanya electoral, com va fer la Colau. Ella, que va prometre que acabaria amb els desnonaments, que va acusar a Trias de no fer-ho per manca de voluntat política, ara que és alcaldessa, si eso ya tal i que no se'n parli gaire, perquè tot segueix igual que abans d'esdevenir alcaldessa.

- Per què hem passat de la PAH al Sindicat de llogaters, de l'emergència habitacional al conflicte del preu dels lloguers?
Molt fàcil: perquè solucionar l'emergència habitacional està en mans dels poders públics, singularment dels Ajuntaments, que són els que tenen sòl i recursos per fer habitatge social. Per tant, en lògica colauer, dels Comuns, ara que han assolit el poder municipal a Barcelona, calia fugir d'un frame que els visualitza a ells com a responsables. Calia, a tota màquina, trobar un nou culpable. I ja l'han trobat: el preu dels lloguers i el turisme com a responsable del seu increment. Que això sigui rotundament fals, com ha demostrat l'economista Ivan Aguilar, això no importa. L'important és el relat de misèria i de culpables tercers que ells, els Comuns, poden generar.

I si us hi fixeu, el relat és idèntic: a la PAH hi havia un subjecte (la família/la vivenda), una amenaça (el desnonament) i un culpable (la banca). Ara han eixamplat el focus i han passat de la vivenda al barri, l'amenaça és "que ens facin fora dels nostres barris" i, novament, uns culpables perfectament identificats: aquest cop els estrangers-turistes.

I així arribem al Sindicat de llogaters. Darrere del qual, altre cop, l'Observatori DESC, el mateix que cada any inunden de quantioses subvencions, que serveixen no per oferir solucions a la gent, sinó per a la propaganda política, una de les menjadores més grans de tot aquest món. Recordem que de l'observatori DESC rebia el seu sou mensual la senyora Colau, no per treballar, sinó per fer d'activista, és a dir, que via DESC i amb els diners de tots es va finançar la seva campanya electoral. 

Els Comuns abraçant, en la seva follia demagògica, l'argumentari de "primer els de casa"
El salt en el buit que estan protagonitzant els Comuns els ha portat a un terreny argumental colindant amb la xenofòbia. Diuen "no més expulsions dels NOSTRES barris".

Segons aquest relat, hi ha uns malvats que ens estan "expulsant" i ara ho fan no de la nostra casa, sinó dels "nostres" barris. Es patrimonialitza el barri, per origen, per haver-hi arribat primer. I s'assenyala als que venen, als estrangers, en aquest cas turistes com a responsables de l'expulsió. No volem estrangers (turistes), perquè ens expulsen dels nostres barris. I això ho defensen, evidentment, basant-se en el dret xenòfob de "primer, els de casa". Jo que sóc de casa, jo que estic en el "meu/nostre" barri, tinc un dret preferent sobre un tercer.

Ara assenyalen uns estrangers-turistes. Però aquest discurs només té a un mil·límetre assenyalar a l'estranger-immigrant. A Barcelona hi ha uns 14.700 pisos/apartaments per a estrangers-turistes. Representen aproximadament un 2,3% del tot de llars. Però en canvi n'hi ha 56.000 ocupades per estrangers-immigrants. Si primer els de casa, si l'objectiu és evitar que ens expulsin dels NOSTRES barris, l'impacte sobre el preu del lloguer i el seu abaratament seria infinitament més gran si enlloc d'anar contra els estrangers-turistes van contra els estrangers-immigrats.

 La capacitat de manipulació i de mentida dels Comuns desborda qualsevol exemple que els hagi precedit, fins al punt d'adoptar, previ un mínim maquillatge, els arguments més clàssics de la xenofòbia. I la seva incompetència és el que està al darrere d'aquest increment de preus. Hi ha moltes coses que des de l'Ajuntament es poden fer i que implicarien invertir la tendència alcista de lloguers i compravendes, que és una cosa que cal perquè és una evidència crítica la dissociació amb l'escala salarial del nostre país. I la vivenda és una d'aquestes qüestions cabdals per al benestar d'una societat.

Però el que és absolutament vergonyós és com s'escapoleixen els Comuns de les seves responsabilitats, com fabriquen nous relats i nous enemics i com, en aquesta immoral manera de fer política, fins i tot no tenen cap tabú en assumir com a propis, convenientment tunejats, arguments clàssics del discurs xenòfob a tota Europa.


12 de maig 2017

L'equitat del model VS la reivindicació d'igualtat dels estudiants d les rendes més altes avui mobilitzats

Durant tota la setmana hi ha hagut convocades diferents mobilitzacions per alguns sindicats estudiantils, que culminaven avui amb la convocatòria de vaga a totes les universitats i una manifestació a la tarda.

La reivindicació: una rebaixa universal del 30% del preu matrícules universitàries. Estem davant un clàssic: la tensió entre les polítiques d'equitat i les polítiques d'igualtat. Analitzem algunes dades i fets per poder-ho entendre millor:

Fet 1: el curs 2012 la Generalitat va modificar el model de preus universitaris, establint un sistema de preus per renda. És el que es coneix com a tarifació social. Els estudiants amb rendes familiars més altes paguen més, i els de les rendes més baixes o no paguen res o tenen descomptes a partir del 50%. En qualsevol cas, no hi ha cap estudiant que pagui més del 25% del que costen els seus estudis universitaris. Fins i tot als estudiants de rendes més altes la societat els hi paga el 75% del cost dels seus estudis. De mitjana, la societat assumeix el 80% del cost del servei d'educació superior, i els estudiants un 20%.

Fet 2: aquest model de tarifació social se centra en ajudar els estudiants i les famílies que més ho necessiten, que tenen unes rendes més baixes. Fins i tot rescata entre 6.000 i 7.000 estudiants de les rendes més baixes que perden la beca del Ministeri per motius acadèmics i que sense aquest model es veurien abocats a pagar la integritat de la matrícula o abandonar els seus estudis. Amb aquest model poden seguir estudiant.

D'aquesta manera el curs 2015-16 un 40% dels estudiants universitaris de les universitats públiques gaudien d'algun tipus de beca o ajut a la matrícula. Un percentatge històric, que dobla el % d'estudiants amb beca abans d'implementar aquest model.

I qui són aquests estudiants, qui configura aquest 40% d'estudiants amb beca? Doncs els que més ho necessiten, els estudiants i famílies de rendes més baixes i amb menys patrimoni.

Fet 3: Aquest model ha incrementat significativament les oportunitats d'accés a la Universitat, ha millorat significativament l'equitat del sistema. Com es mesura això? En termes estadístics i d'anàlisi d'una realitat socioeconòmica d'un determinat col·lectiu, s'assumeix que a menor nivell d'estudis menor nivell de renda, i a l'inrevés, a major nivell d'estudis major nivell de renda. Així, i segons ha demostrat el professor García-Montalvo en un recent estudi, amb la posada en marxa d'aquest model la proporció d'estudiants universitaris de famílies en les quals els progenitors o no tenien estudis o tenien estudis primaris, s'ha incrementat.

I això és una manifestació inequívoca dels efectes positius sobre l'equitat que té el model. Ajuda a qui més ho necessita. I això s'està manifestant en aquests percentatges d'estudiants becats i en un major accés a la universitat d'estudiants de rendes més baixes.

Fet 4: Vist els efectes beneficiosos sobre l'equitat social d'aquest model en els estudiants de les rendes mes baixes, ens podríem preguntar si ha tingut algun efecte negatiu sobre la resta d'estudiants, els de les rendes més altes. I no. Actualment a Catalunya hi ha el major percentatge d'estudiants universitaris en relació a la població jove (de 18 a 24 anys) de la història, superior al 40%. Mai assolit. A banda, el professor García-Montalvo també ha demostrat que s'ha reduït l'abandonament universitari. Una altra bona notícia, doncs.

Fet 5: Recentment, durant la tramitació i aprovació dels Pressupostos de la Generalitat al Parlament de Catalunya, es va aprovar, amb la Llei de Mesures que els acompanyava, per unanimitat de tots els grups parlamentaris (sí, de tots, des de PP i C's fins la CUP, amb PSC, CSQEP i JxSí) consolidar el model de tarifació social, centrant els ajuts i les millores en els estudiants de rendes més baixes, als que es va aprovar incrementar en un 30% les bonificacions actuals (ara ja tenien descomptes d'un 50% i d'un 40%). I, a més a més, també es va aprovar introduir el sistema Equitat de preus per renda als Màsters, de manera que també en aquest nivell d'estudis el sistema concentri els seus esforços en afavorir els estudiants de les rendes més baixes.

Fet 6: En l'acord parlamentari que exigia concentrar els esforços en ajudar als estudiants de les rendes més baixes, no es va fer cap referència als estudiants de les rendes més altes, per als que tot segueix igual que aquest curs (preu congelat, sense increment ni de IPC des del 2012).

Quins són aquests estudiants de les rendes més altes? Tampoc pensem que són milionaris, però sí són, del conjunt d'estudiants i de la societat, els que les tenen més altes. Per a una família de 4 membres, a partir d'uns ingressos bruts al voltant dels 65.000€ anuals, i en amunt, és el que es considera estudiants de "les rendes més altes". I a aquestes famílies se'ls hi demana l'esforç d'assumir fins al 25% del cost dels estudis universitaris, mentre que la societat ja assumeix finançar el 75% restant d'aquest cost. Això pot implicar, per a aquests alumnes de les rendes més altes, pagar una matrícula anual més o menys d'uns 2.000€, en determinats estudis fins a 2.500€, en funció de l'experimentalitat, rendiment acadèmic, etc.

Fet 7: Tenint en compte dons, que per unanimitat del Parlament, el Govern incrementarà els descomptes als estudiants de les rendes més baixes, afegint un 30% al descompte del 50% que ja tenien, i que això es començarà a aplicar el curs vinent (2017-18), els estudiants que avui es manifestaven ho feien per exigir que els estudiants de les rendes més altes tinguin els mateixos beneficis que els estudiants de les rendes més baixes.

És evident que tenen tot el dret del món a defensar els seus interessos, a defensar els interessos dels estudiants de rendes més altes.

Però Parlament i Govern tenen el compromís de dedicar els seus esforços als estudiants que més ho necessiten. Es podrien fer polítiques iguals per a tots, per als que tenen i per als qui no tenen, però aquest no és el model del Govern ni del Parlament, que aposten per un model que millori l'equitat del sistema.

Si bé és cert que hem d'aspirar a la igualtat, aquesta només l'assolirem via polítiques i models d'EQUITAT, com el model de preus per renda, que es concentra en remoure els obstacles econòmics que dificulten l'accés a la universitat dels estudiants amb menys recursos i no atenent a les reivindicacions dels estudiants avui mobilitzats perquè s'apliqui als estudiants de les rendes més altes els mateixos beneficis previstos per als estudiants de les rendes més baixes.

Fet 8: Suposo que la majoria d'estudiants universitaris així ho han vist, i no s'han sumat a les mobilitzacions per aplicar als estudiants de rendes altes els mateixos descomptes que als de rendes baixes. De fet avui a la UPC, a la UPF, a la URV i a la UdG l'activitat acadèmica s'ha desenvolupat amb total normalitat. A la UB hi ha hagut alguns piquets en algunes Facultats, molt poques. I únicament a la UAB l'acció violenta de piquets d'encaputxats, barricades, etc ha aconseguit generalitzar la vaga. Però sobre això, sobre la impunitat davant certa violència als nostres Campus ja en parlarem un altre dia, perquè com a sistema universitari no ens podem permetre espais de coacció davant estudiants o professors per part de minories violentes i encaputxades.

11 de maig 2017

ALGUNES CLAUS DE LA CONSULTA VEÏNAL SOBRE LA SUPERILLA DEL POBLENOU

Al llarg de tres diumenges del mes de maig (14, 21 i 28) al Poblenou tindrà lloc una Consulta veïnal sobre la Superilla del Poblenou, organitzada pels propis veïns. Simultàniament l'Associació de veïns de Vila Olímpica n'està duent a terme una altra, sobre la instal·lació d'un alberg. I n'hi ha una tercera possible, pels usos de la plaça coneguda com "La Repla", també al Poblenou.

Són tres moviments veïnals sense connexió entre ells, que responen a tres situacions diferents, però que s'esdevenen a un mateix districte de Barcelona, el de Sant Martí, i que sí tenen en comú algunes coses que crec val la pena posar de manifest:

- són tres conflictes que es donen fruit de l'actuació autoritària de l'Ajuntament colauer. Els qui s'havien omplert la boca de participació, democràcia popular, etc. han resultat ser l'Ajuntament que menys escolta els veïns i que més els menysprea tan bon punt els veïns tenen una opinió que no coincideix amb la seva. Les dues consultes en marxa i la tercera en camí tenen en comú, doncs, que són un dels últims mecanismes que tenen els veïns de fer sentir la seva veu, d'intentar ser escoltats, tinguts en compte, davant l'autoritarisme, enganys i menyspreus de l'Ajuntament colauer.

- són tres conflictes que s'han gestat al marge de l'Associació de Veïns "oficial" del Poblenou, que ha quedat en total evidència davant tots els veïns com una part servil de l'aparell colauer per controlar la ciutat. Els colauers van instrumentalitzar electoralment des de moviments veïnals fins moviments com la PAH. En el cas dels moviments veïnals ha proveït la "menjadora" de parents, amics i saludats que han col·locat a l'Ajuntament a càrrec dels pressupostos públics. I des de l'accés dels colauers al poder municipal, han deixat de representar als veïns, per esdevenir una mena de "tonton-macutes" dedicats a intentar ofegar qualsevol indici de protesta veïnal. En el cas del Poblenou, malgrat el seu repugnant servilisme, no han pogut frenar aquesta autèntica "sublevació" veïnal.

Per tant, en l'arrel d'aquestes tres mobilitzacions veïnals hi trobem l'autoritarisme atroç de l'Ajuntament de la senyora Colau, sens dubte el més despòtic de tots els Ajuntaments democràtics del post-franquisme.

Centrant-nos en la Consulta sobre la Superilla del Poblenou, hi trobem altres claus del que està essent aquest Ajuntament dels Comuns, singularment dues:
- la més absoluta incompetència i estupidesa delirant en tot allò que fan

- la mentida, manipulació i dogmatisme en tot allò que diuen

Des del punt de vista del que estem patint els veïns del Poblenou amb la Superilla els exemples de tot això ens els trobem des del mateix inici del projecte i la seva implementació fins ara:
- No es va sotmetre el projecte executat a cap tràmit preceptiu d'informació pública. No és només que s'hagin omplert la boca de "participació" i a l'hora de la veritat només hagin fet que torejar-se i menysprear els veïns, és que fins i tot les previsions legals que de sempre hi ha hagut se les han saltades. Ni les més mínimes garanties d'informació que fins ara havíem tingut els veïns han estat capaços de respectar. Per això són l'Ajuntament més despòtic i opac de tots des del 1978.

- No hi havia cap estudi rigorós del que implicaria implementar la Superilla on es va fer. Cap. Ni cap mesura que permetés avaluar el seu impacte, el seu funcionament. Res.

- Han basat tot el seu discurs en vaguetats, principis generals, objectius genèrics, sense que la realitat del que és la Superilla hi tingués cap connexió, i han usat la mentida i la por com a armes de manipulació massiva.

Imagineu-vos que algú justifica una política, una mesura, una actuació perquè "servirà per acabar amb la fam al món". Qui podria estar en contra d'un objectiu tan lloable? Doncs igual amb la Superilla. "Volem reduir la contaminació" clamaven. Com en una caricatura d'allò dels 2 pollastres i les 2 persones, que estadísticament toca a un per persona, si resulta que un es menja els dos i l'altre cap, la cosa no funciona. Un es farta i l'altre passa gana. Amb la Superilla igual. Si treus tot el trànsit i els autobusos d'un carrer i els passes a un altre carrer, els veïns d'un carrer no en tindran gens, però els de l'altre carrer tindran el que ja tenien i el que els hi han derivat de l'altre.

Amb un agreujant: al concentrar tot el trànsit en determinats carrers, el que han fet és col·lapsar-los. I al col·lapsar-los, al sumir-los en un embús permanent, s'ha incrementat globalment l'emissió de fums, sorolls, i, per tant, la contaminació. La Superilla ha generat més contaminació.

- Els Colauers, convertint-se en déus que disposen sobre les nostres vides. Diu la propaganda colauer que a Barcelona hi ha un nombre indeterminat de morts prematures a causa de la contaminació. I dic indeterminat perquè ni tan sols ells s'han aclarit, i les xifres que ens han donat oscil·len des dels 300 fins als 3.000. Res, coses sense importància, precisió i rigor colauer.

I diuen que la Superilla ha de servir per reduir aquestes morts. Home, això està bé. Els veïns estem molt contents. Resulta que d'acord a aquesta lògica, la discrecionalitat colauer allarga la vida a uns veïns i condemna a la mort prematura a uns altres. Si tu ets un veí al que treuen tot el trànsit del teu carrer, els déus colauers han decidit que tu has de viure més anys que els veïns del carrer en el que han concentrat tot el trànsit, als que ells han decidit condemnar a una mort prematura. Sense immutar-se. T'ho diuen, ens ho expliquen, sense immutar-se.

La consulta veïnal té en no crear "veïns de primera i veïns de segona" un dels seus eixos. Volem repartir càrregues i beneficis.

- La presa de pèl permanent. Després de participar de bona fe en multitud de reunions, assemblees, etc. que ara hem vist només tenien per intenció desgastar-nos i legitimar-se, no s'ha fet res, absolutament res, del que han proposat els veïns, no s'ha atès cap de les seves queixes. I totes les "millores" que en aquests mesos han fet han estat gastar-se centenars de milers d'euros en pintures sobre l'asfalt. Res més.

Abans de Setmana Santa se'ls va presentar 4.000 signatures de veïns en contra del projecte. Les varen convertir en paper de water. Aquest és el respecte dels colauers pels veïns.

- Mai van preveure les greus afectacions que a les empreses, comerços, negocis i treballadors es podrien generar. Però l'única resposta que han tingut quan s'ha denunciat la pèrdua de llocs de treball que implicava i els molts altres que amenaçava ha estat un nou menyspreu i insult. "Per a les empreses i els treballadors ja hem previst instal·lar zones de picnic perquè puguin anar a dinar". I fins aquí la seva preocupació pels treballadors i els negocis de la zona.

- Negar legitimitat als veïns. Davant l'onada de protesta veïnal que va seguir a la implantació de la Superilla, van recórrer al manual d'intoxicació: que tot era una campanya orquestrada políticament per la dreta, convertits els veïns en marionetes d'altri. I que, evidentment, a tots ens agrada el fum i la contaminació. És a dir, el que ells fan i practiquen es pensaven podrien dir és el que fan els altres.

Però no. Jo porto militant en l'independentisme des de l'any 1984. I he fet de tot. Però en el meu activisme el que no havia fet mai és participar en un moviment veïnal. Ara les greus afectacions que els colauers han fet a la meva vida, al meu carrer, al meu barri, m'han "obligat" a mobilitzar-me. I us haig de dir que és una experiència fantàstica, humanament molt enriquidora. Després de tants anys d'activisme envoltat de persones que veien les coses com jo en termes polítics i nacionals, ara ho faig "només" amb veïns, amb els que comparteixo la revolta contra una política delirant que ens ha causat gravíssimes afectacions a tots. Som veïns fent de veïns, preocupats i reivindicant coses de veïns, un respecte a les nostres vides, als nostres carrers, al nostre barri. I en aquest compromís col·lectiu veïnal hi estem gent gran i gent jove, professionals i aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, gent que penja la pancarta contra la Superilla al costat d'una bandera espanyola i gent que la penja al costat d'una estelada. I també gent que havia votat Colau les darreres eleccions municipals. I no pocs ni poques!!!!

Som això, veïns. I actuem com a tals. Perquè jo em sento totalment solidari d'aquest veí de carrer de C's que m'explica ha hagut de gastar-se els seus estalvis en canviar totes les finestres del seu pis, per insonoritzar-lo, perquè ha passat de viure en un carrer molt tranquil, pel que no passava cap autobus a tenir el carrer col·lapsat i amb 6 autobusos diferents circulant-hi, tres dels quals nocturns. I tots dos estem a la Plataforma.

No, colauers, això no va ni d'ideologies ni de partits. Això va simplement de la merda en la que vosaltres ho heu convertit tot amb el vostre despotisme, amb la vostra estupidesa, amb les vostres mentides, amb el vostre menyspreu als veïns.

Ho hem intentat tot: anar a reunions, participar de bona fe d'assemblees convocades per l'Ajuntament, recollit signatures, mobilitzacions al carrer. Res. Vosaltres com si sentíssiu ploure.

Per això, fent un esforç descomunal, aquells veïns que espontàniament ens vàrem organitzar, alarmats per les afectacions que generava la Superilla, ara hem convocat aquesta consulta veïnal. Estem fent el que hauríeu d'haver fet vosaltres, però que malgrat els vostres discursets, us heu negat a fer. Estem donant veu als veïns. Volem puguin expressar-se. Ho faran en un procediment de consulta transparent i rigorós, la netedat del qual serà supervisada i garantida per gent de partits polítics tan dispars com Pdecat, ERC i C's.

Permetre als veïns expressar-se és el nostre principal objectiu, i que la seva veu sigui, finalment, tinguda en compte. Per això ens hem vist "obligats" a posar tres urnes diferents. Una per als veïns de la Superilla i els carrers perimetrals, una altra per als veïns de la resta del barri i una altra per a treballadors no-residents de les empreses del perímetre Superilla i perimetrals. Ho hem fet perquè tothom té dret a ser escoltat, tothom té dret a posicionar-se sobre un projecte les afectacions del qual van, ho estem veient amb la mobilització veïnal, més enllà de la Superilla i els carrers perimetrals als que inicialment estava convocada la Consulta.

Se'ns acusa, des del món dels colauers, que aquesta ampliació en una segona urna dels veïns que poden participar és una prova que no sabem el que fem. Una mentida més. Ho sabem perfectament. Fem el que ells no s'han atrevit a fer: escoltar i donar veu als veïns. Se'ns acusa també, des del món colauer, de fer una consulta en la que només poden votar els majors de 18 anys, com si ajustar-nos al que és l'edat de vot oficial fós una prova inequívoca d'una perversa voluntat de manipulació, per no deixar votar (sic) "els nens". I fins i tot se'ns amenaça amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades. És igual que el procediment dissenyat, en el que han participat informàtics i advocats, tingui totes les garanties en relació a la LOPD i a l'assegurament d'un procés participatiu rigorós, net, impecable. Tot això davant el seu "Colauers Style" de mentides i manipulacions no importa.

Aquests dies, que estan sent molt intensos, informant als veïns, parlant amb ells, escoltant-los, m'ha vingut al cap una paraula, per descriure com se senten, com ens sentim: HARTAZGO. Els veïns estan FARTS de tanta estupidesa, incompetència, manipulació, mentides i menyspreu.

Si hi hagués algun colauer honest hauria d'estar preocupat per tot plegat, àdhuc avergonyit d'estar fent tot el contrari del que en algun moment van defensar. Però això els veïns ja ho considerem poc probable passi. Des que van dir, sense immutar-se pel seu cinisme, que l'experiència de la Superilla del Poblenou havia estat molt útil per saber com no s'han de fer les coses, però ens van deixar la merda instal·lada al barri, que hem perdut tota esperança.

Si sou veïns del Poblenou, us animo a participar en aquesta CONSULTA VEÏNAL.

Ni el Poblenou és un laboratori, ni els veïns som conillets d'índies. Som veïns intentant recuperar les nostres vides, els nostres carrers, el nostre barri, que aquest Ajuntament ens ha robat.

I si no sou veïns del Poblenou, però esteu preocupats per la qualitat democràtica i per una política i uns polítics decents, tingueu-nos presents: al Poblenou (com evidencien les dues consultes veïnals en marxa i una tercera a les portes) s'està donant DES DE LA BASE -i sense que els veïns ho hàgim volgut així- una batalla contra el neo-despotisme dels que van arribar com "la nova política", que com a mínim al Poblenou ja hem vist només amagava incompetència, autoritarisme i mentides i manipulació.

5 de maig 2017

PER LA PÀTRIA: el per què de l'homenatge a Macià, Germans Badia i Carrasco i Formiguera

Diumenge homenatjarem tres grans patriotes, tres grans líders independentistes: MACIÀ, ELS GERMANS BADIA i CARRASCO I FORMIGUERA.

Què distingeix, al meu entendre, un patriota...de la resta, dels altres polítics, activistes, etc?

La voluntat de servei.

Un patriota és qui sempre diu "què cal fer, què puc fer?". Els altres diuen "heu de fer això o allò altre".

Un patriota no mesura el seu compromís en relació a la seva persona, sinó en relació al que pot aportar.

Un patriota sempre hi és. Un polític hi és quan li convé.

Un patriota no posa condicions. Un patriota és acció. Un patriota és fer, no perquè es faci el que ell vol, sinó perquè ho exigeix la Pàtria, un compromís pel damunt fins i tot de les pròpies conviccions.

Un patriota milita en la causa de la Pàtria, i no en la causa d'unes ideologies, per més que les tingui, perquè el seu compromís s'aixeca pel damunt d'elles.

Un patriota no pensa en el què diran, sinó en el què aportarà.

Un patriota creu en un nosaltres complexe, plural, transversal, i no en partidismes.

Hi ha patriotes d'esquerres i de dretes, patriotes rics i patriotes pobres, patriotes cultes i patriotes sense formació, patriotes de poble i patriotes de ciutat. El patriotisme no és patrimoni de ningú. El patriotisme és un patrimoni individual, que fa que pel damunt de totes les diferències possibles, s'aixequi una lleialtat i respecte transversal des del que es construeix un "nosaltres" patriòtic.

Reconèixer en l'altre el patriotisme forma part del que és ser patriota.

Hi ha patriotes al món de convergència, i al d'Esquerra i al de les CUP. I quan en tots aquests mons s'imposa la visió dels patriotes, les coses van bé. Quan en aquests mons s'imposa la visió dels que no ho són, que també hi són, tot va pel pedregar.

Aquest és el missatge que aquest diumenge volem posar en valor, volem difondre, volem reconèixer en les figures de Macià, Carrasco i els Germans Badia. Què els uneix? El seu patriotisme. Això és el que els fa ser uns referents, aquest és el testimoni que ens van llegar i aquest és el compromís que volem dir és el nostre: el patriotisme.

I per una cosa encara més important en els dies que vivim: el patriotisme veritable genera confiança, ens fa mereixedors de confiança. I aquesta confiança, la confiança patriòtica construeix els fonaments sòlids imprescindibles per abordar tot el que tenim pel davant.
Perquè quan aquesta confiança no existeix, quan el patriotisme no pot imposar-se i no aconsegueix superar les diferències que entre tots nosaltres hi ha, és quan es precipita el desastre.

Macià era un patriota. Companys no. Companys ens mereix el més gran dels respectes perquè era el nostre president i el van matar per la nostra causa. Però Companys, en la seva actuació política, no era un patriota. D'aquí els seus conflictes amb Macià.

Als Germans Badia els maten perquè gent del seu entorn que no era patriota els abandona, desposseïx de les seves armes i els deixa indefensos davant la xusma.

Carrasco i Formiguera mor entre el sabre i la bomba. Perquè els patriotes no aconseguim imposar-nos a la xusma, perquè el 18 de juliol del 36 Companys cedeix a armar els pistolers de la CNT-FAI i ho nega a Estat Català.

La lluita per la nostra independència, el dia a dia del nostre país és aquesta tensió extrema entre el patriotisme i les ideologies. Una tensió en la que les ideologies sempre han guanyat. Fins ara.

Joan Sales deia "els catalans portem 500 anys fent l'idiota. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de fer l'idiota."

Sempre que vencin les ideologies i els partidismes estarem fent l'idiota, estarem abocats a la derrota. Per això és tan important tenir, avui, aquests dies, presents a Macià, els Germans Badia i a Carrasco i Formiguera. Perquè eren uns patriotes.

Macià, Germans Badia i Carrasco ens ensenyen a no fer l'idiota. El seu testimoni és la referència que hem de tenir sempre present per no fer l'idiota.

El patriotisme de Macià, dels Germans Badia i de Carrasco i Formiguera és més viu que mai. Perquè és viu entre nosaltres i en nosaltres.

Aquest nosaltres en el que ens reconeixem i respectem diferents. Però aquest nosaltres des del que sabem és l'única possibilitat de guanyar que tenim, perquè voldrà dir hem après a ser catalans i hem deixat de fer l'idiota.

Us esperem, aquest diumenge 7 de maig, a les 12:00 hores, a la Plaça de la Fe del Cementiri de Montjuïc.

Per Macià, pels Germans Badia, per Carrasco i Formiguera.

PER LA PÀTRIA

21 d’abr. 2017

PER LA PÀTRIA



El dia de Nadal de l'any 1933 moria el President Francesc Macià, el nostre més gran líder independentista, qui configurà l'independentisme -separatisme- tal i com el coneixem ara, des de principis del S.XX. La tomba de Macià està a la Plaça de la Fe del cementiri de Montjuïc, al seu bell mig, sòbria, però sòlida. Sobirana. Un rotund MACIÀ i un escut amb les quatre barres damunt la pedra.

El 28 d'abril del 1936, quan sortien de casa seva, un escamot de pistolers de la FAI assassinava a trets els Germans Badia davant el número 38 del carrer Muntaner. Els Germans Badia havien estat els homes més fidels que mai tingué el President Macià. Miquel Badia havia estat detingut, torturat i empresonat per participar en el complot del Garraf, havien fundat Estat Català i eren un exemple de coratge i valor per a tot el jovent separatista. Macià confià a Miquel Badia la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya, des d'on combateren la violència sectària que amenaçava el futur del país. Els criminals de la FAI no els perdonaren mai que plantés cara al seu matonisme. I al poc de ser alliberats per participar en la proclamació -fracassada- de l'Estat Català el 6 d'Octubre del 1934, els pistolers de la FAI acabaren amb les seves vides.

Els Germans Badia també reposen al Pla de la Fe del cementiri de Montjuïc. Gairebé davant pel davant de Macià.

Un 9 d'abril del 1938, en un penal de Burgos, les tropes franquistes afusellen, després d'un judici sumaríssim en el que el condemnen a mort per separatista, a Manuel Carrasco i Formiguera. Era el gran líder democratacristià, reconegut independentista, lleial a la República. Havia hagut de marxar al País Basc amb l'esclat de la guerra, perquè aquí, a Catalunya, el terrorisme anarquista de la reraguarda, que sembrà de sang tot el país, el volien matar. El seu gran pecat, ser catòlic. Les despulles de Carrasco foren traslladades al Pla de la Fe l'any 2001.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera. Tots reposen al Pla de la Fe. Aquest lloc isolat del cementiri de Montjuïc, al que s'hi arriba després de remuntar les enormes parets de nínxols que el caracteritzen. Dalt de tot, el Pla de la Fe s'obre com un oasi a la mar Mediterrània. Al bell centre del pla, Macià. I formant un triangle, les tombes dels Germans Badia i de Carrasco i Formiguera.

En aquest punt es condensa la història d'honor i coratge de l'independentisme i la seva capacitat de sacrifici, fins al martiri. Si en un lloc l'estelada hauria d'onejar sempre, eterna, a mitja asta, hauria de ser al Pla de la Fe.

L'estelada, la bandera més que centenària que expressa el nostre ideal, sagrat, per la independència, per la llibertat, sorgeix com a símbol a començaments del s.XX.

En aquell començament de segle, en una epopeia encara poc coneguda, centenars de joves catalans, independentistes, van lluitar amb la legió francesa durant la 1a Guerra Mundial. Ho feren per defensar el seu ideal de llibertat i el dret a la independència dels pobles. Ho explica l'historiador Solé Sabaté: “Els voluntaris catalans en la Gran Guerra lluiten per la independència de Catalunya en un moment en què ningú hi somia; són els primers independentistes d'aquest segle. Així, són els primers a portar l'estelada al front, a la punta de la baioneta.”

L'any 1918 el dirigent catalanista Dr. Joan Soler i Pla entregà una d'aquelles primeres estelades a un d'aquells voluntaris catalans a la Gran Guerra, al soldat Camil Campanyà. Aquell combatent caigué mort en combat al front de Verdun (França), però els seus companys de trinxera no el varen oblidar. En el seu comiat solemne les seves despulles foren recobertes amb aquella mateixa estelada que Campanyà s'endugué al front. Un cop enterrat finalment l'estelada fou retornada al Dr. Soler-Pla, i els seus descendents la varen custodiar fins als nostres dies. Ara, gràcies a una campanya dels companys de la Fundació Reeixida, està exposada al Museu d'Història de Catalunya.

Aquesta estelada, coneguda com l'estelada de Verdun, és la més antiga que es conserva, i és la que ha fet servir el genial dissenyador, amic i camarada Xavier Miserachs com a fons per als dos cartells dels dos actes amb els que volem homenatjar els Germans Badia, el President Macià i Manuel Carrasco i Formiguera sota aquesta invocació unitària i històrica de PER LA PÀTRIA.

El primer tindrà lloc divendres 28 d'abril, a les 19:00, davant el número 38 del carrer Muntaner. Serà un homenatge als Germans Badia el dia i en el lloc on aquell covard escamot de pistolers failangistes els assassinà. Hi intervindrem l'historiador Lluís Duran i jo mateix.

El segon acte tindrà lloc diumenge 7 de maig, a les 12:00, a la Plaça de la Fe del Cementiri de Montjuic. Serà un acte d'homenatge a Macià, als Germans Badia i a Carrasco i Formiguera, presentat pel camarada Aleix Fenoll, amb les intervencions de Francesc Canosa, Toni Castellà i Francesc Homs.

La Pàtria, com a ideal que ens transcendeix, com a deure i compromís amb nosaltres mateixos i la nostra societat, amb una història i amb un futur, amb uns valors i amb una lleialtat. La Pàtria, no un concepte abstracte, sinó plenament tangible, en tots i cadascun de nosaltres, però, sobretot, en els valors, el compromís i l'ideal des dels que la fem viva.

Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera són els nostres valors, exemplifiquen el nostre compromís, són la vivència concreta del que significa, també, l'honor, la dignitat i la capacitat de sacrifici. I el dia 7, molt significativament, tindrem la veu dels qui avui també saben ser dignes hereus d'aquest testimoni, assumint els sacrificis que hagin calgut a partir del seu compromís exemplar. Avui el nostre compromís és inequívocament ferm, cívic i exemplarment democràtic. I la  nostra força, la raó i la determinació. Però, com ja hem vist i veurem, també exigeix sacrificis, perquè tenim al davant un estat demofòbic.

Sí, en aquest moment tan transcendent hem volgut reivindicar Macià, els Germans Badia i Carrasco i Formiguera, i dir que són vius entre nosaltres, amb nosaltres i en nosaltres. Avui la seva mirada, des del fons dels cartells, ens alerta, severa, que no hi ha espai a la nostra història per a covardies, deslleialtats o estupendismes.  Serem si allò que podem aportar ho aboquem a blindar aquest TOTS des del que ens constituïm com a Pàtria. Posem-hi el millor de tots nosaltres, el llegat de valors dels qui ens han precedit i el que ara som i hem après a ser.


Per la Pàtria.

Us hi esperem!

20 d’abr. 2017

Moltes coses en poques (Barça, País, actitud...)

Avui la Juve ha eliminat el Barça a quarts de final de la Champions. Podríem dir que és esport. Però també podríem dir moltes altres coses.

El Barça potser sempre ha estat més que un Club. Però no sempre ha estat un Club gloriós. El Barça més que un Club, etern derrotat, va esdevenir un club gloriós, un referent esportiu, social, un club guanyador, un club en l'elit amb Johan Cruyff d'entrenador i amb la seva obra continuada en la presidència del Club amb en Jan Laporta, i al vestidor amb en Ryjard i en Pep Guardiola.

Cruyff va dotar el nostre Club d'una personalitat esportiva i anímica excepcional, que va complementar la històrica personalitat cívica i social que ja tenia.

El Cruyff jugador ja va ser extraordinari, però només ens va poder donar alguna victòria esportiva. El Cruyff entrenador ens va canviar la història. Ell va encetar el cicle esportiu més triomfant de la nostra història. Ell ens va dur a guanyar la primera Copa d'Europa. Ell dissenyà un estil de joc únic, que va fascinar tot el món, per la seva bellesa i per la seva eficàcia. I ell ens ensenyà a ser guanyadors, monitoritzar el nostre canvi de caràcter de patidors a guanyadors, d'insegurs a confiats, de porucs a orgullosos. I ell convertí allò que teníem per tranquil·litzar les nostres consciències, la Masia, la pedrera, en una prodigiosa fàbrica de jugadors, de cracks, de referents, que alimentaven la columna vertebral del primer equip.

Cruyff, la llegenda, no pogué completar la seva obra. La mesquinesa del nuñisme volgué acabar amb ell, amb aquelles històries dels fitxatges de la portera de Núñez. Però l'únic amb que aquests cretins acabaren fou amb la dictadura nuñista. I el fracàs descomunal dels seus hereus, personificats en "l'amic" Joan Gaspart ens dugé o permeté -en un club amb una massa social tan penosament conservadora i cretina- a que un personatge com en Jan Laporta i tot l'equip que l'acompanyava, fills nats del cruyffisme, guanyessin les eleccions a la presidència del Club.

I amb en Laporta de President i en Cruyff d'inspirador esportiu el Barça visqué els seus més grans moments de glòria. I un dels deixebles més avantatjats del mestre Cruyff, en Pep Guardiola, fou qui finalment portà el Club a guanyar-ho tot.

A partir d'aquell moment tot ha estat, fins i tot en la victòria, mancat d'ànima i fins i tot, en alguns moments, miserable. Com quan van retirar o voler retirar el càrrec honorífic de President d'Honor a Johan Cruyff. O quan van maquinar contra Guardiola. O quan van voler desfer-se de Messi. O quan van vendre l'ànima del Club, els seus valors, per quatre rals, a la propaganda de les dictadures islamistes que patrocinen el terrorisme internacional del fonamentalisme islàmic.

Les últimes eleccions al FCB vaig donar suport al meu amic Agustí Benedito. Ho vaig fer des d'una certa frustració, perquè ho hauria donat tot perquè haguessin anat junts amb en Jan Laporta. No va ser possible. Una pena. Una trista història que va facilitar guanyar les eleccions a la grisor mesquina d'en Bartomeu i els seus.

Des de llavors, però, no havia escrit ni una línia crítica amb en Bartomeu. Era el meu president. I l'entrenador triat el meu entrenador. I els jugadors fitxats els meus jugadors. Incondicionalment. Fins avui, que amb l'eliminació davant la Juve entenc que cal parlar perquè implica el col·lapse d'una gestió. I davant aquest col·lapse, cal reaccionar, cal fer coses.

Té també, això que explico futbolísticament, una certa dimensió de país. Els últims anys hem viscut situacions que ens permeten establir paral·lelismes.

Quan es va fer el 9N hi va haver qui ho va criticar, perquè pensaven no era prou. Quan es va fer el 27S tampoc van trobar bé unes eleccions plebiscitàries. Quan es va aprovar un full de ruta per a la legislatura, que ens menés a la independència, tampoc el van trobar bé. I enlloc de donar suport a l'acordat, ho menystenien i demanaven es fessin altres coses. Quan es feien altres coses, tampoc mai es feien bé. Quan qui havia de gestionar fer les coses que ells havien dit es fessin plantejava les dificultats que sorgien i les possibles alternatives per superar-les, menystenien les dificultats i menyspreaven la feina dels qui gestionaven fer les coses.

Al meu entendre, d'acord al meu caràcter, en tots els àmbits de la vida podem defensar moltes coses. Finalment se n'ha de fer una. Serà la que nosaltres volíem o no. Però és la que s'ha decidit fer. El que, per lleialtat, com a angle de la meva cadena de valors no puc admetre, és que, un cop es decideix fer una cosa, treballar incessantment contra aquesta cosa.

Jo he pogut donar suport a Soriano davant Rosell, a Beneditto davant Bartomeu, però un cop celebrades les eleccions he estat incondicionalment amb l'equip i amb el Club. Els hi he fet confiança i he donat suport al projecte que executaven. I ho he mantingut fins que el seu projecte, com ha estat el cas d'avui, s'ha col·lapsat.

Aquesta lleialtat també sempre he mirat de mantenir-la en termes polítics i de país. Vaig donar suport incondicional a Junts pel Sí. I vaig donar ple suport al full de ruta que va implicar la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Em vaig oposar a introduir canvis sobre la marxa en aquest full de ruta pel simple caprici d'alguns influencers. Però sempre vaig dir que si s'introduïen aquests canvis, els hi donaria suport incondicionalment. I així ho he fet. Entenia que el mandat del 27S i del full de ruta ens menava a una DUI, i que era innecessari modificar-lo per plantejar un referèndum. Però es va modificar i ara sóc el primer partidari del referèndum. No perquè cregui és el millor, sinó perquè és el que hem acordat.

El que exigeixo és lleialtat i fidelitat al que ens comprometem a fer. Hem dit que referèndum o referèndum, doncs això és el que toca. Però per damunt de tot la lleialtat i la fidelitat la tinc a una idea i un objectiu: assolir la independència de Catalunya. Si qui està gestionant el procés em diu que no farem el referèndum perquè s'ha vist és més útil o eficaç fer una altra cosa, doncs tindran el meu total suport.

Tenen un mandat, tinc confiança que el volen assolir i estan fent tot el possible per assolir-lo, i mentre això es mantingui així tindran el meu suport. Si diuen hem de fer A, suport. Si diuen hem de fer B, suport. Jutjaré al final del procés. Si deixen d'intentar-ho, si desisteixen o si fracassen, llavors serà el moment d'actuar, de valorar què hem fet malament i de reprendre el camí per fer-ho bé.

No té cap mena de sentit estiguem valorant, diàriament, en termes d'objectiu final, què és el que es fa i com es fa. És absurd. Potser té raó qui diu que s'ha de fer A-1. Però potser també té raó qui diu s'ha de fer A-2. I fins i tot A-3. Però només hi ha unes persones que poden prendre decisions, i que tenen tota la informació per prendre decisions. I jo els hi dono suport, optin per A-1, A-2, A-3 o el que sigui. Fins i tot si opten per A-1 i jo crec és millor A-2. Sempre confiança i ple suport.

Aquesta és l'única actitud, crec, que ens pot menar a la victòria.

Algú em podrà dir, cony, si aquestes coses que no veies bé o això que ara critiques ho haguessis fet públic abans potser no hauríem arribat a aquest moment de derrota.

Fals.

Els legitimats per prendre decisions i els seus responsables eren uns. Qüestionar-los permanentment no hagués implicat cap altra cosa que un desgast intern terrible. Odio aquesta gent que cada partit està qüestionant alineacions, tàctiques, canvis, etc. Sí, ho odio. No ho faig mai. Puc dir, això sí, si el que he vist m'ha agradat o no, si m'ha preocupat o no. Però mai entrar a coses que són la competència del President del Club i de l'entrenador. I puc, no cal ni dir-ho, tenir un posicionament tan radical com calgui davant fets concrets, com p.ex. la publicitat i el patrocinador a la samarreta del Club.

En termes polítics per a mi implica no estar jutjant permanentment el que es fa, el que es diu, etc. Faig confiança. Hem de fer confiança.

Si el VP Junqueras diu que si pel que sigui no podem fer el referèndum, com és la nostra voluntat, i farem una DUI, jo li dono suport. I l'únic que li demano per a aquest suport és que no sigui una ocurrència seva, sinó que ho hagi parlat i estratègicament acordat amb el President Puigdemont i resta de Govern i líders parlamentaris.

Què és el que li exigeixo al VP Junqueras, al President Puigdemont i resta...? Que em portin a la independència!

Té algú més informació per saber quina és la millor manera d'arribar-hi que ells? No

Confio en ells? Sí

Doncs per tant confio plenament en el que facin o per on ens diguin hi arribarem.

Qui sóc jo per, des del meu sofà, recriminar el que fan o el que proposen? Ens hem begut l'enteniment? Hi ha qui creu que, com el Sant Pare, està dotat del bé de Déu de la infal·libilitat i que per tant només allò que ells diuen és veritat i encertat. Però aquests il·luminats, amics meus, no passen mai d'aquesta condició, de la condició d'il·luminats, perquè mai sotmeten al contrast de la realitat les seves idees, cosa que sí que fan els qui gestionen el procés i estan tacats de l'oli de fer funcionar la maquinària fins l'últim dels porus de la seva pell.

No, mireu. Jo vaig donar suport a l'Agustí Benedito. I m'hagués agradat anessin junts amb en Jan Laporta. Però va guanyar en Bartomeu. I és el meu President. I el respecto. M'hagués agradat que Pep Guardiola fos el líder esportiu de l'equip, però no va ser. I he donat ple suport al Lucho. M'haguessin agradat altres fitxatges o altres jugadors de la pedrera al primer equip, però no ha estat així. I he donat suport a tots els nostres jugadors. Incondicionalment. Mai els he jutjat, mai he volgut fer d'entrenador.

Però avui, eliminats de la Champions, que entenc és el gran objectiu esportiu del Barça, sí que és el moment de parlar-ne.

Políticament igual. Em sua la polla si fem RUI, si fem DUI, o si FEM SHUI. Dono ple suport i confiança als qui, legítimament, ho estan gestionant. Quedo en situació de disposició permanent pel que pugui ajudar. I no em passaré els dies jutjant cosetes, paraules, gestos, moviments. Estem aquí per fer la independència, no perquè es faci tot allò que a cadascú de nosaltres ens surt del cap s'ha de fer. Tinc clar quins són els responsables. I tinc clar que tenen el meu suport incondicional.

I arribats al punt que hàgim assolit o no els objectius, llavors sí que podrem valorar com s'han fet les coses, etc. En el futbol diem que hi ha tants entrenadors com aficionats. En política, també. Però les decisions només les han de prendre uns, que per això són els legitimats a fer-ho. I la resta, a donar-hi suport i no a fer-nos-ho d'il·lustres alliçonadors que es llencen a les piscines i surten eixut.
 
HI ESTEM COMPROMESOS
DONEC PERFICIAM

1 d’abr. 2017

CEO-2: Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes. 

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos
Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber -o poder- respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aillarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que la indy té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S? que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la indy, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

- el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels antisistema.

- la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats des del 28S en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té. 
El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la indy perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat
Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència només únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 


Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva autoubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la indy i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:
  • Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la indy, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar.
  • Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria.
  • I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.
Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?  
La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim
Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de nos que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la indy? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorveix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la indy? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política. 

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

DONEC PERFICIAM

31 de març 2017

Un parell de pinzellades sobre el 1r BOP CEO 2017 i la independència

Molt interessant primer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, la millor enquesta que es fa a Catalunya. Intentaré fer, en aquest primer article, algunes pinzellades sobre les principals dades, novetats i tendències sobre la independència.

El mes de novembre de 2016 feia una anàlisi comparada del 3r. Baròmetre del CEO del 2016 i de l'enquesta del ICPS de la UAB, que van sortir simultàniament. En aquell moment vaig advertir que CEO i ICPS projectaven pràcticament el mateix resultat per al Sí (44,9 i 46,6 respectivament), però que diferien molt en el No: 45,1 del CEO per 33,8 de l'ICPS. I llavors ja vaig explicar que el CEO preguntava "vol que CAT sigui un Estat independent", mentre que l'ICPS preguntava "si demà es fes un referèndum què votaria".

Això ens posava sobre la pista que entre el "No" hi havia una part de la població, significativa, que preguntat sobre si volen que CAT sigui independent estan en el No, però que preguntats concretament sobre el seu vot, no hi votarien en contra.

Aquest 1r. BOP del CEO del 2017 tenim la sort que hagi plantejat les dues qüestions:
- Vol que Catalunya esdevingui un estat independent
- Si demà es fes un referèndum, vostè que votaria

Com en el cas de la comparativa amb l'ICPS, els resultats del CEO per a les dues preguntes pel que fa al Sí són pràcticament idèntics: 44,3% de Sí a la primera (vol) i 43,3% a la segona (vot).

I igualment, la diferència forta la trobem en el No, atès que passem d'un 48,5% que No vol a un 22,2% que votaria No. Una diferència molt radical, que consolida plenament l'anàlisi que hi ha una part de la població a CAT que no voldria veure una CAT independent però que no pensa oposar-s'hi.

Aquesta és la més important aportació d'aquest BOP del CEO. És una dada sobre la que reflexionar, tant pel seu impacte com per tot el que hi ha al darrere. Perquè no deixa de ser un fenomen polític intrigant aquest diferencial entre no voler i no votar. I fins ara no havia emergit, però ara ho fa cada cop amb més força, i té molt pes polític i sociològic al darrere.

Un segon element molt rellevant d'aquest CEO és una altra novetat: la pregunta sobre el referèndum.
Clarament si hi ha un fet polític de primera magnitud que comparteix amb una majoria abrumadora la societat catalana és la voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Un 73,6% dels catalans volen que se celebri aquest referèndum, és a dir, 3 de cada 4 catalans.

Des d'un punt de vista polític és una dada que no pot deixar indiferent. No ho fa a Catalunya, i el President Puigdemont ja ha dit per activa i per passiva "referèndum o referèndum". Però és inconcebible que a nivell estat espanyol aquesta extraordinària en termes polítics i socials majoria de catalans que volen el referèndum sigui obviada, menystinguda, ignorada. Un sistema democràtic ho és si sap canalitzar les voluntats democràtiques, i aquesta és potser la voluntat democràtica que més consens desperta a Catalunya: REFERÈNDUM.

Després hi ha matisos: els qui volen referèndum sigui com sigui, és a dir, amb acord amb l'estat o no (un 50,3% dels catalans) i els qui el volen però acordat amb l'estat (un 23,5%).

Fixem-nos que el referèndum supera, amb escreix, les barreres que imposen els partits:
- un 41,8% dels votants de C's volen un referèndum pactat amb l'estat, però és que un 8,2% dels seus votants també unilateral
- un 18,6% dels votants de PSC el voldrien unilateral, i un 34,3% acordat
- un 3,5 dels votants del PP unilateral i un 26,3% acordat.

És a dir, un 50% dels votants de C's volen referèndum, un 53% dels del PSC i un 30% dels del PP, que són els partits que s'hi oposen por lo civil o por lo penal. La fractura entre votants i partits és radical en aquest punt.

Però la incongruència i fractura màxima arriba amb CSQEP, atès que a nivell de Parlament practiquen totalment el filibusterisme contra el referèndum, però un 47,7% dels seus votants el voldrien fins i tot unilateral. Això deixa molt en evidència la farsa política dels Comuns i el menyspreu als seus votants.

Estabilitat, marges d'error i estancament
Avui la majoria de mitjans unionistes, entre els que incloc els de la CCMA han titulat que el No a la independència sumava suports i es distanciava del Sí.

Això no és cert. O no ho és de manera significativa en termes demoscòpics. El marge d'error de l'enquesta és del 2,5%. Fixem-nos que el Sí passa del 45,3 al 44,3, és a dir, dins dels marges d'error. I el No passa del 46,8 al 48,5, també dins dels marges d'error.

Per tant la primera evidència, que tenim des de fa molts i molts mesos, molt i molt temps és que hi ha una gran estabilitat entre els que volen la indy i els que no la volen. Totes les oscil·lacions que observem estan dins dels marges d'error de l'enquesta. I això és un fet.

Hi ha en relació a aquest tema un parell d'enfocaments que són interessants:
- és una evidència que la nostra societat està molt dividida entre els qui volem i els qui no volen la independència, pràcticament som meitat i meitat
- però també és una evidència que hi ha una part de la societat que preguntat en la seva esfera personal si vol que CAT sigui independent, no ho vol, però no pensa fer res per oposar-s'hi, no votarà en contra.

Els dos fets polítics conviuen simultàniament a la nostra societat, són rellevants i només són resolubles amb un referèndum.

Hi ha una tercera qüestió que sobre la que no podem passar de puntetes: aquesta gran estabilitat en relació a la independència no ha d'amagar que fa molt de temps que l'independentisme no creix, que hem deixat de fer independentistes.

L'estabilitat demoscòpica, que és certa, ens serveix d'argument davant els titulars com els que avui han fet des de la CCMA que el No creix. Fals. O com a mínim, tendenciós i manipulador.

Però no pot amagar que no creixem. I aquí és, com a independentistes, que ens hem d'interrogar profundament. Per què hem deixat de créixer?

I aquí podem tenir un enfocament de resposta múltiple i molt complexe, que vagi des de la composició sociodemogràfica del nostre país a l'activitat política. És a dir, que hàgim tocat sostre en relació a les possibilitats de sumar suports a la independència o que la nostra activitat política sigui el que està "fabricant" aquest sostre.

Jo crec que la nostra activitat política (la de l'independentisme) és la principal causant d'haver fabricat aquest sostre, i té molt a veure amb l'emergència de la CUP com a crossa necessària, que ha estat letal per al creixement de l'independentisme. Però això serà llarg d'explicar i ho faré i fonamentaré en un altre article.

29 de març 2017

Militància indepedentista: confiar vs desconfiar, servir vs exigir?

Hem tingut uns dies políticament molt polièdrics des del punt de vista independentista, del procés independentista.

Vam tenir el festival de declaracions de Margallo-desatado explicant com l'estat espanyol s'està empenyorant davant molts països per aconseguir "favors" per combatre la causa independentista catalana. Un tema que en si mateix hauria de ser un escàndol com la guerra bruta de l'operació Catalunya, però que en l'omertà informativa i política que viu l'estat espanyol, només ha tingut impacte entre el públic independentista.

Sobre això, dues coses. Com a indepes no ens hauríem de sorprendre, ni d'això d'en Margallo ni de la guerra bruta. Sabíem ho farien. Però sí que ens hem de sorprendre, com a demòcrates, de l'omertà i la facilitat amb la que s'encobreix quan se'ls enxampa fent-ho. I aquí ja sabíem hi ha uns partits que formen part estructural del règim i estan implicats fins al moll de l'òs en aquestes guerres brutes, com PP i PSOE, d'altres que en són palmeros vocacionals i instigadors, com C's. Però finalment hi ha la sorpresa -negativa- de tot l'entramat Comuns-Podemitas-ICV-EUA, que per a vergonya de la lluita democràtica que algun dia protagonitzaren han esdevingut un silenci ignominiós, uns còmplices de tot plegat, uns autèntics farsants al servei del poder i del règim.

Hem tingut també -tenim- el viatge del President de la Generalitat als EUA, que està permetent fer contactes importants i projectar la causa democràtica de l'independentisme català. Sembrar. Sembrar per collir. Com la paràbola, aquella llavor que cau en terra fèrtil, germina i dona fruit. I la que cau damunt la roca o a la vora del camí, sucumbeix. Doncs l'independentisme, singularment el govern d'aquesta legislatura, tot i que la feina va començar molt bé amb l'anterior, fa temps que està sembrant internacionalment una llavor que, no ho dubteu, farà gra.

Avui també hem tingut la vista colonial del President Rajoy, a tornar a prometre allò que sempre han incomplert. Tenen un punt vexatori aquestes visites, que ens tracten com a uns paletos bavejadors davant quatre monedes d'or. Al voltant del líder colonial s'hi apleguen els de sempre. I la imatge d'avui dels Màrius Carol, Enric Hernaez, Vidal Folch, etc. bavejant servilment, submisament davant "l'ama" Soraya ha estat especialment patètica. També us haig de dir que crec que potser mai una visita colonial així havia provocat menys impacte i més rebuig.

Acabem d'adobar polièdricament la cosa amb la violència rebentaire dels totalitaris d'Arran. Recordem que han estat sistemàticament intentant-se carregar el procés independentista. El seu rotllo és un altre. Ara recentment ho van intentar fent campanya perquè la CUP no votés els pressupostos 2017 i així donar per finalitzada la legislatura i el procés. I ahir ho van intentar exercint la violència, intentant assaltar la seu del PP. Si una cosa és el que des de l'inici del procés estan esperant i/o provocant que passi els unionistes és que hi hagi episodis de violència. I com no hi han estat, se'ls inventen, com p.ex. la patètica fiscal en cap Magaldi muntant aquella pel·lícula vergonyosa d'haver estat violentada a la sortida del TSJC el dia del judici a Mas. Els d'Arran, tot i que escassos de neurones, sí saben que si hi ha una cosa que pot fer descarrilar el procés és algun episodi de violència. I en això estan.

Com veiem, en molt pocs dies han passat coses molt diferents, amb actors molt diferents, des d'angles molt diferents, amb intencions molt diferents i amb impactes molt diferents.

D'aquí al final del procés, és a dir, en aquests propers mesos de coses així en viurem moltes. Serà un continu. I hi hem d'estar preparats. Pá lo bueno y pá lo malo.

Hi ha, però, un fil latent en tot el procés, en el sector independentista, que té un punt més preocupant que qualsevol d'aquests episodis suara descrits. M'estic referint a tot el que té a veure en la confiança en el procés, els seus actors, i en l'actitud davant el procés.


Mireu, i crec que ja ho he desenvolupat en algun post anterior. Al meu entendre l'actitud militant en un moment com aquest és la de tenir una confiança plena i proposar-se permanentment a "servir", a ajudar en el que calgui.

Davant aquesta actitud militant que jo crec és l'exigible, la de la confiança i la vocació de servei, n'hi ha una altra: l'actitud de desconfiança permanent i no de servir, sinó d'exigir.

Vaig començar a militar l'any 1984. Des de llavors sempre he estat vinculat al moviment independentista, en moltes diferents expressions que ha tingut o per les que he passat: activisme nacional, estudiantil, de barri, cultural, esportiu, polític, etc. I us puc assegurar que per a la majoria dels companys amb els que comparteixo tants anys de lluita indepe, el que estem vivint és un "somni". Estàvem disposats a consagrar la nostra vida a la lluita independentista, però se'ns feia molt difícil, en aquells anys 80's poder-nos representar com i quan el país assoliria un compromís polític independentista com el que ara estem vivint. I sí, per molts "tenim pressa" que alguns hi vulguin posar, el cert és que ha arribat a una velocitat formidable i hem tingut un creixement fins assolir la majoria indy actual, de vertigen, extraordinari. De manera que, sobretot, el que donem és gràcies per poder estar vivint el que ara estem vivint, de tenir la independència tan a tocar de la punta dels dits.

En aquest punt amb la majoria d'aquests companys també compartim una altra cosa: confiança plena amb qui està liderant el procés, amb qui està donant la cara, amb qui ho està gestionant. Confio plenament en el President Puigdemont, en el vicepresident Junqueras i en tots i cadascun dels consellers del Govern. S'està treballant molt, s'està treballant amb un compromís inequívoc per fer la independència i s'està treballant molt bé. I vull insistir-ho tant com calgui: HI TINC PLENA, ABSOLUTA, CONFIANÇA.

També tinc confiança en la majoria parlamentària de Junts pel Sí, molta, moltíssima. I no en tinc, però m'esforço per tenir-la, en la CUP. Per segona vegada des del 27S han sabut estar a l'alçada del moment (el primer va ser la moció de confiança) i han votat d'acord al que es varen comprometre, aprovant els pressupostos. Si no ho haguéssin fet ja s'hauria acabat tot, com a mínim com ho hem conegut fins ara. Per tant, intento esforçar-me en pesar cal confiar-hi.

I també en la societat civil, singularment en l'ANC i tota la gent de l'ANC.

La confiança per a mi té una formulació molt clara: sé que estan totalment compromesos en fer possible la independència, i confio plenament que faran tot el que calgui, de la manera que calgui, com calgui i quan calgui per fer-la possible. És a dir, que tinc plena confiança en les decisions que prenguin, siguin les que siguin. Ells tenen més informació que jo, ells saben molt millor que jo com estan les coses, ells poden establir les millors estratègies per poder arribar a la independència, i jo els hi faig confiança i em poso al seu servei per ajudar en allò que modestament pugui. Si diuen que em de fer una Declaració d'Independència, suport. Si diuen que hem de fer referèndum, suport. Si diuen que hem de fer eleccions, suport. Si diuen ens hem de fer voluntaris, ens en farem. Si diuen que hem de recollir signatures, les recollirem. Si diuen que hem d'anar al juny, al juny. Si diuen que hem d'anar al setembre, al setembre. I així. Confiança i servei. Sense condicions.

Contrasto amb tristesa, però, en algun independentisme, una actitud molt diferent: de desconfiança i d'exigència. Una actitud política que palesa, en totes les declaracions, en tot el que fan, desconfiança en relació a tots aquests agents que abans llistava, singularment contra el Govern. Es passen la vida escrutant tot el que es diu i fa buscant aquella prova per a ells irrefutable que confirmi els motius que tenen per mantenir aquesta permanent desconfiança.

Em recorden una mica aquests episodis del canal ODISEA dels "Alienígenes ancestrals", que es passen tots els capítols acumulant suposicions i buscant aquella prova -que no arriba mai- que confirmi les seves tesis.

A més, en un exercici d'impúdica immodèstia, tots els "desconfiats" exhibeixen una altra característica: tots i cadascun d'ells tenen la recepta màgica per fer la independència. És una recepta, a més, que no admet qüestionament. Només serem independents si es fan les coses com ells diuen. Si no els hi fem cas, és que no la volem (el que confirma la seva teoria conspirativa de que calia desconfiar).

Aquest bucle de la desconfiança i la vanitat de la possessió de la veritat es manifesta políticament en l'exigència. Sempre estan exigint. Normal: si no confies en ningú i si et consideres investit d'una sabiduria excepcional, única, que és la que t'ha permès tenir a tu en solitari la clau de com arribar a la independència, el teu dia a dia és estar exigint.

Ara exigeixo que trenquem el full de ruta acordat, ara exigeixo un referèndum, ara exigeixo comencem la campanya del referèndum, ara exigeixo data per fer-lo, ara exigeixo la pregunta... i així fins a l'infinit.

Normalment el triangle desconfiança-possessió de la veritat-exigència sempre el trobem en persones que no exerceixen cap responsabilitat, que no tenen res concret a fer, que no hi ha res en relació al que puguem jutjar-los o valorar-los.

Jo de debò us ho dic, si poguéssim ser independents demà, millor que demà passat. Però si no ho podem ser fins d'aquí 10 mesos enlloc de 6 mesos, doncs no passa res. Confio en els qui gestionen el procés, de manera que sé que si el nostre moment és al juny ho farem al juny, si és al setembre, al setembre, però que si ha de ser al novembre, doncs molt bé, al novembre, i no passa res.

Hi havia, a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà, on vivíem, un capellà jesuïta que feia la missa d'una dels diumenges. A mi m'encantaven els seus sermons. Els entenia, m'arribaven al cor, em feien reflexionar, em sacsejaven. Era mossèn Roca. Recordo un dia unes paraules seves que no he oblidat: si un dia necessiteu que algú faci alguna cosa per vosaltres, acudireu a qui ja fa moltes coses per tothom, perquè és la gent que sempre diu sí, que té vocació de servei i que per més coses que tingui, sempre trobarà la manera d'ajudar-vos. En canvi, aquests que no fan mai res per ningú no cal ni que us hi acosteu, si no fan res és perquè sempre troben una manera de no comprometre's, sempre tenen alguna exigència a plantejar que fa que en no donar-se, tot es quedi en això, en exigir als altres per no fer ells.

Amics, amigues, estem en un moment excepcional. Tenim la independència a tocar dels dits. I tenim l'enorme sort de comptar amb un Govern com el que presideix el MHP Puigdemont i el Vicepresident Junqueras. Tenim la sort del grup parlamentari de Junts pel Sí. I tenim l'enorme sort d'una societat civil mobilitzada que ha estat la que ha impulsat tot el procés. Valorem-ho. I confiem-hi plenament. És l'actitud militant exigible, però que ens ha de sortir de "natural": confiança. I sempre, sempre, vocació de servei. Estar sempre disponible. Per al que calgui.

Amb confiança i vocació de servei serem part del procés, perquè serem útils.

No sigueu com aquests que sempre desconfien de tot i de tothom i que tot el que aporten és una exigència permanent de que tot el que es faci sigui allò que ells diuen que s'ha de fer, quan ells ho diuen i com ells ho diuen. Allunyeu-vos-en, de tots aquests, normalment difícilment el seu CV de serveis a la Pàtria podria omplir més d'una línia.

DONEC PERFICIAM