26 de febr. 2023

L'únic que explica el que són i fan els Comuns és que són males persones fent polítiques de males persones

El meu pare en ple franquisme havia estat del PSUC. 

Jo vaig anar, ben crio, al càmping del Baix Llobregat on el PSUC va festejar la seva legalització. 

Jo havia votat Frederic Pietro, PSUC i ICV-EUA més d’un cop a Cornellà.

Per això descobrir el que realment eren i són els Comuns a Barcelona, tot aquest personal de l’Ajuntament Colau, fou en el seu moment un xoc molt fort. Perquè és molt i molt bèstia prendre consciència que tot aquest muntatge de Barcelona en Comú, de Colau i de tota la trama que li dona suport només són una cosa, només els podem definir per una cosa: ser males persones fent polítiques de males persones.

Sí, és molt bèstia veure, descobrir, prendre plena consciència, que l’únic que uneix als Comuns, des de Colau fins l’últim dirigent de Barcelona en Comú, l'únic que explica les seves polítiques, és que són males persones, i també l’evidència que són males persones fent polítiques de males persones. 

Males persones com mai hem conegut. I polítiques de males persones com tampoc mai hem conegut. No busqueu cap altra explicació a les seves polítiques, propostes, estratègies. L'únic que les explica, l'únic que permet entendre-les és que són males persones fent polítiques de males persones.

M’explico:

Ada Colau no ha treballat mai. Però sempre ha sapigut viure del “cuento”. El 2015 va liderar Barcelona en Comú, amb el Règim del 78, contra Trias, per treure Trias d’alcalde de la ciutat. Evidentment Colau no es va presentar mai de cara com la candidata del Règim del 78, sinó que va començar a treballar la seva campanya fent-se passar com a activista de la PAH, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Certament estàvem en uns anys complicats, en els que havia esclatat una enorme crisi econòmica i immobiliària. I la PAH es mobilitzava contra els desnonaments hipotecaris, i amb la PAH, la lideressa Ada Colau.

Però, com ho feia?

Doncs tot l’entorn PAH de la senyora Ada Colau impedia la intervenció dels serveis socials municipals que intentaven ajudar les persones afectades per les amenaces judicials de desnonament fins que la senyora Ada Colau no s’hagués fet la foto de rigor contra aquell desnonament. Un cop feta la fota, la PAH i tota la guàrdia pretoriana de l’Ada Colau marxaven, es desentenien del tema i deixaven accedir-hi als serveis socials.

D’aquella època són els discursos de la senyora Ada Colau en els que proclamava que resoldre els problemes dels desnonaments i d’habitatge era simplement una qüestió de voluntat política, de voler-los solucionar. I Trias no tenia aquesta voluntat política. Colau reclamava el vot dient que ella ho arreglaria tot perquè només era un problema de voluntat política.

8 anys després, amb Ada Colau al mando, el problema de l’habitatge no només no s’ha solucionat, sinó que s’ha agreujat. Quan Trias deixa deixa l'alcaldia de BCN i hi entra Ada Colau, any 2015, el problema de l'accés a l'habitatge era, per als veïns de Barcelona, el problema número 22. Desembre del 2022, després de dos mandats Colau, el problema de l'accés a l'habitatge ha esdevingut el tercer problema més greu.

Si la resolució d'un problema que Colau deia simplement era una qüestió de voluntat política, i que quan Colau va accedir a l'alcaldia era el problema 22 per als veïns de BCN i ara és el tercer... vol dir que Colau i els seus comuns no tenen voluntat política?

O enganyaven llavors i enganyen ara, i no és un simple problema de voluntat política?

El problema de l’habitatge és molt greu. Però el més greu és instrumentalitzar aquest problema i el patiment de les persones que el pateixen, enganyant-les, que és el que va fer Ada Colau. Ella sabia no era un problema de voluntat política, però era la mentida amb la qual manipulava social i políticament.

I per a mi la manipulació del dolor i patiment dels altres feta a tota consciència, només per obtenir un rèdit polític personal és el que defineix una mala persona, és el que defineix Colau i els Comuns.

Per entendre-ho millor, saltem als nostres dies, a aquest any 2022 que fa un parell de mesos hem deixat enrere. Tots els que viviu a Barcelona, tots els que hi veniu, tots els que hi treballeu... sou plenament conscients que mai com ara havíem tingut un problema tan greu de sense llarisme, de persones dormint al carrer, per tot arreu. A milers.

La magnitud del problema és terrible, sense precedents.

Però els Comuns, començant per la seva lideressa Colau, aquest tema no el toquen mai.

Per als Comuns els problemes de la gent, la precarietat de la gent, només serveixen, només mereixen la seva atenció, si en poden treure un rèdit polític, si poden instrumentalitzar el patiment dels altres per treure’n un rèdit personal i polític.

No tingueu cap dubte que si en aquesta situació de tremenda gravetat del sensellarisme la senyora Colau hagués estat a l’oposició s’estaria fent fotos cada dia amb les persones sense llar que dormen al carrer, acusant al govern municipal de ser els responsables d'aquesta situació, i proclamant que resoldre aquest problema és una simple qüestió de voluntat política.

Però Colau i els seus Comuns estan al mando de l’Ajuntament de Barcelona, des de fa 8 anys, per això ni una sola foto ni un sol comentari ni res de res en relació a aquest tema.

Això és el que caracteritza una mala persona: fer servir el patiment dels altres només en benefici propi.

Voleu més exemples d'això que dic? Aquí en teniu un altre:

Des de fa uns mesos totes les entitats subvencionadíssimes per la trama dels comuns a Barcelona estan llençant soflames reivindicatives, com si representessin algú és enllà dels quatre sectaris en comú, per intentar imposar un discurs absolutament embogit, que és el que està portant a l’actual malson en el que esta instal·lada Barcelona.

Un d’aquests grupuscles en Comú es fan dir “Revolta escolar” i exigeixen la pacificació dels entorns escolars, perquè els nens hi puguin jugar, relacionar-se, etc.

És evident que en algunes escoles, sobretot al centre de la ciutat, a l’Eixample, és molt necessari ampliar l’espai de sortida dels escolars de les diferents escoles. Això ja es va començar a fer amb l’Ajuntament Trias, guanyant xamfrans en aquests entorns escolars del centre de la ciutat, i ara també laterals de circulació per ampliar la vorera de sortida escolar.

Però també és evident que la majoria d’exigències de pacificació escolar que proclamen aquests de la secta en Comú de la “Revolta escolar” no tenen cap sentit.

Poso només 3 exemples que conec directíssimament:

  • Es reclama la pacificació de l’entorn escolar de l’escola Llacuna, al Poblenou. Molts divendres es talla el trànsit per reivindicar aquesta pacificació, reclamant espai perquè els nens i nenes de l’escola puguin jugar. Bé, resulta que aquesta escola té una sortida directa des d’un enorme pati, a un xamfrà no com els de l’Eixample, sinó “tancat” cap a dintre en angle de 90 graus, en forma de plaça, ampla i transitable. A més a més, només creuar el carrer Pallars, a la sortida de l’escola, un carrer amb només dos carrils de circulació, s’accedeix a un enorme interior d’illa, de més de 2.000 m2, amb zones de joc infantil, espai ajardinat, espai per jugar, córrer i el que calgui amb la màxima seguretat. Només cal creuar el carrer pel pas de vianants amb semàfor, i ja tota la canalla de l’escola accedeix a aquest enorme espai ajardinat i amb jocs per a infants. Però els de revolta escolar no en tenen prou, i exigeixen pacificar l’entorn escolar, perquè els nens i nenes de l’escola puguin jugar a l’asfalt de la via, tallant el trànsit.

  • També es reclama la pacificació de l’entorn escolar p.ex. de l’Escola Duran i Bas, a Les Corts. La conec perquè la meva mare hi va ser mestra. Doncs bé, els de la revolta escolar exigeixen tallar el trànsit del carrer Vallespir, adjacent a l’escola, per garantir la seguretat dels nens i nenes i perquè hi puguin jugar. Què curiós, perquè la sortida de l’escola Duran i Bas és a un enorme jardí, el Jardí de les Infantes, amb més de 6.000 m2 d’espai ajardinat i equipat amb jocs infantils, amb pistes esportives, etc. Doncs no, aquests 6.000 m2 ajardinats i equipats amb instal·lacions de jocs infantils i esportives no són prou, i cal tallar el carrer perquè els nens i nenes puguin jugar damunt l’asfalt

  •  Un altre exemple viscut de molt a prop és la reivindicació de pacificació de l’entorn de l’escola Pere IV que fan aquest personal de la revolta escolar. La sortida d’aquesta escola es pot fer, a través d’un enorme pati, bé a un carrer lateral de vianants, el Camí Antic de València, bé al carrer Bilbao. Pel carrer Bilbao, via bàsica de comunicació del Poblenou i resta ciutat, hi passen dos carrils de circulació de cotxes. Però el més gros és que just davant la sortida escolar hi ha un pas de zebra amb semàfor i a l’altra banda del carrer, ocupant també tot un interior d’illa, hi ha els jardins Teresa de Calcuta, amb milers de metres quadrats ajardinats, amb jocs infantils, amb espai per al joc, amb bancs per seure... de tot. Però no, els de la revolta escolar això no els hi agrada i volen que es talli el trànsit del carrer Bilbao perquè els seus fills escolars puguin jugar damunt l’asfalt.

Són només tres exemples de les reivindicacions d’aquesta secta colauer de la trama en Comú que són els “revolta escolar”. Tres escoles amb patis enormes que o bé surten directament a un jardí de més de 6.000 m2 o bé tenen just davant l’escola espais ajardinats de més de 2.000m2

Quin pare o quina mare “en su sano juicio” reivindicaria per als seus fills jugar damunt el quitrà de l’asfalt del carrer i no en enormes espais ajardinats amb equipament de jocs i esportius?

Doncs només males persones, males persones com els Comuns.

Males persones per a les que l’important són les polítiques de males persones, és a dir, les polítiques que només tenen un sentit i objectiu: fotre a la gent, fotre als altres.

Males persones que prefereixen que els seus fills juguin damunt l’asfalt que en zones ajardinades de milers de metres quadrats, si això permet fotre a veïns i treballadors que van en cotxe.

L'autoanomenada revolta escolar no persegueix guanyar zones de joc o gaudi per a la canalla, sinó fer servir la canalla, miserablement, enviant-la a l’asfalt, només per perjudicar altres veïns i treballadors de la ciutat.

Això són males persones fent política de males persones. Això són Colau i això és tota la trama de xiringuitos en Comú.

A la vida ens trobarem amb gent amb la que estarem molt i molt allunyats en moltes coses, en política, en país, en creences, allunyats fins a la nit i el dia, però després de 40 anys d'activisme cívic i polític jo només m’he trobat amb unes persones fent política que l’únic que les uneix és ser males persones i fer polítiques de males persones: els Comuns.

Colau i tot aquest entorn sectari de xiringuitos en Comú només tenen, de fet, una cosa en Comú: ser males persones, ser les més males persones que mai haurem conegut, ser les més males persones fent política que mai haurem patit.