Continuem amb l’anàlisi política estival, que per la seva ridícula intensitat i abast, que no pel que podem jugar-nos-hi, ens permet de trobar imatges, paral·lelismes, que ajudin a il·lustrar i entendre el que està passant o pot passar en aquest microcosmos de “els sense nom”.
Ara fa uns dies el Dr. Enric Canela, persona per qui professo un enorme respecte, àdhuc admiració, a banda d’un sincer afecte i estimació personal, escrivia al bloc dels 10 mil, que des de Suma Independència s’avançava en les converses amb Reagrupament, i es manifestava optimista en relació a un bon final per a aquestes converses.
A banda de l’estupor que em va causar la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap una imatge, i és la de Waco, el tristament famós ranxo texà on s’havia refugiat, establert el seu quarter general, la secta dels davidians, i que va tenir un tràgic desenllaç, després de l’assalt protagonitzat per l’FBI.
No entenc que una persona com el Dr. Canela, que sempre em mereixarà respecte, no vegi que no s’està ficant en una organització política, sinó en una secta política que està a punt de viure el seu particular (per sort incruent) Waco polític i –si el seny d’algú no hi posa remei- electoral.
Ja avanço que no hi ha cap FBI ni ningú que hagi de prendre a l’assalt aquest ridícul Waco polític, però sí que estem a les portes de la seva immolació política i desaparició, enduts per les seves pròpies pràctiques i fanatisme. I dic això perquè no ens surtin ara Los Chicos del maíz amb les seves paranoïques teories conspiratives…
Dintre de la complexa estructura del cristianisme nordamericà, els davidians havien estat considerats una secta per la seva estructura autoritària. Vet aquí el primer paral·lelisme amb Reagrupament, on la clau de tota la seva estructura resideix en l’autoritarisme del seu líder, recordem-ho: “o es fa com jo dic o plego”.
Com els davidians, Reagrupament s’atrinxera en un minúscul espai, negant-se a qualsevol contacte amb la realitat o la societat que l’envolta, en aquest cas, l’espai polític que vol representar. Quan els davidians es van veure encerclats per l’FBI (arran les sospites de que l’autoritarisme estava arribant massa lluny en pràctiques perverses i en la fabricació d’armament automàtic), van fer servir tota mena de pràctiques per sol·licitar el suport de les persones alienes a l’FBI, fins i tot van fer servir nens per gravar missatges contra el cos policial. Un altre paral·lelisme amb la vergonyosa campanya de Reagrupament de dir que s’estan llençant “torpedes” contra ells, que se’ls vol destruir, i no sé quantes barbaritats més que propaguen els Children of the corn.
Reagrupament no pateix cap setge, ni hi ha cap força policial, ni política, ni res, que els assetgi. Són simplement ells que s’han tancat en el seu reducte sectari, i que, davant una realitat que els ultrapassa, que camina a un nivell i ritme diferents als seus, estan disposats a immolar-se, a desparèixer, abans que acceptar la realitat i cooperar amb altres per assolir uns objectius que de cap manera estan al seu abast, de cooperar amb qui únicament pot intentar-ho amb mínimes garanties d’èxit.
Tanmateix, la seva posició no deixa de ser legítima. Però la qüestió no és aquesta legitimitat que els assisteix per fer el que vulguin, la qüestió és el comportament de fanatisme religiós que els portarà a la seva desaparició, però a costa de sotmetre a un desgast indecent l’espai de “els sense nom”. La qüestió són les mentides que des de la direcció de Reagrupament es llença sobre els seus associats per tal que es mantinguin fidels a un projecte abocat a la desaparició total, a que, com a Waco, no en quedi res, ni el record, perquè serà el d’un penós episodi, el de la més penosa proposta política que mai hagi tingut el catalanisme polític i, no cal dir-ho, el separatisme.
Com ja he dit en alguna ocasió, la deriva autoritària de Reagrupament ha comportat passar d’un 2.8% d’expectativa de vot a finals del tercer trimestre del 2009 a un exigu 0.6% d’intenció de vot a les darreres enquestes. I això quan encara comptaven amb el dubte de si en Joan Laporta aniria amb Reagrupament, o directament algunes enquestes el situaven dins Reagrupament. Per tant, i fins i tot més enllà de qualsevol consideració política i moral, Reagrupament no és res, un 0.6% d’intenció de vot, la irrellevància i inutilitat més gran que s’hagi volgut presentar amb la bandera independentista a unes eleccions.
Si la situació actual és aquesta irrellevància absoluta, sense el lideratge d’en Joan Laporta o competint contra la seva proposta les properes enquestes situaran les intencions de vot d’Rcat, i com a molt, en un 0.1 o 0.2 per cent, és a dir, la insignificància total.
Tothom sap que, després de tot el que ha passat, després de la deriva totalitària de Reagrupament, les crisis, l’abandonament massiu de l’organització (probablement més de 2.000 associats hagin deixat de pagar la quota), la seva incapacitat política… qualsevol opció, per mínima que sigui, per a l’espai de “els sense nom”, passa per un lideratge mediàtic i un projecte potent com el que encapçala en Joan Laporta amb Solidaritat Catalana per la Independència.
Joan Laporta és l’únic que, posant el seu lideratge al servei d’un projecte, pot aspirar a vertebrar electoralment aquest espai, i donar-li una mínima dimensió que faci possible la seva entrada al Parlament de Catalunya, és a dir, que hi hagi una força política al Parlament que defensi la proclamació unilateral de la independència. Això, a hores d’ara, només està en condicions d’assolir-ho, en Joan Laporta i el projecte que lidera de Solidaritat Catalana per la Independència. Ningú més, i menys que ningú, Reagrupament.
Això és així, i ho és de manera gairebé indiscutible. Les enquestes, totes les enquestes, ho posen clarament de manifest. Per una banda la debacle de Reagrupament (la seva irrellevància electoral i social) i per una altra banda el potencial de vot que pot tenir en Joan Laporta. Per a “els sense nom”, l’única possibilitat passa per explotar aquest lideratge, aprofitar la seva dimensió mediàtica, els seus nivells de coneixement per part de l’electorat i el seu ganxo personal, el seu carisma personal.
Tot el que no sigui això, res. I tot i amb això, la cosa està molt complicada. Per això parlo de la necessitat, a més, d’articular un projecte potent. És evident que la suma de persones de capacitat provada com n’Alfons López Tena contribueixen a donar solidesa al projecte. Cal afegir-hi, a més a més, altres persones que hi estan participant activament i que sumen experiència política i trajectòries personals i professionals irreprotxables, com n’Emili Valdero, n'Uriel Bertran o n’Albert Pereira. Però més enllà d’aquests noms, hi ha aquesta voluntat explícita de suma, que fa que hagin recollits suports com el de la Isabel Clara Simó, en Jaume Renyer, n’Hèctor López Bofill i molts d’altres que o em deixo o es coneixeran en els propers dies. I encara més, un teixit i xarxa territorial molt potent, amb molta experiència política, un autèntic exèrcit de capitans que estan articulant una proposta que conecti amb la gent, amb la societat, amb el potencial de votants, que és l’únic finalment rellevant a aquestes alçades: oferir una proposta electoral creïble que dimensioni en termes de vots l’espai de “els sense nom”.
Reagrupament no hi ha conectat ni hi pot conectar, amb aquest potencial electoral, va tenir el seu moment, però ja va passar i és irreversible, a cada enquesta, pitjor. Les seves expectatives són nul·les. I amb la seva actitud, només contribueix a desgastar l’espai de “els sense nom”. La seva posició política els converteix en una mena de Waco polític, on enduts pel seu fanatisme, es mostren més disposats a la seva immolació política i desaparició total, que a l’aposta per col·laborar o ajudar en el que puguin (que és poc, però com a mínim no restar) a que aquest espai de “els sense nom” pugui tenir una oportunitat, per petita que sigui.
Així les coses, aviat per parlar d’Rcat i explicar el seu final serà millor referir-nos-hi com a Waco. Un Waco, en definitiva, en el que únicament hauran estat “assetjats” per la realitat. És a dir, un Waco autogestionat, en el que ells mateixos s’hauran assetjat i ells mateixos s’immolaran, en un patètic triomf del fanatisme, però en una expressió, si hi arribem, alliberadora en relació a les futures propostes polítiques de l’independentisme, un cop eliminada l’única opció que ha existit que ha fet de l’autoritarisme sectari la seva proposta política: “o es fan les coses com jo dic, o plego”.
PS: i continuo recordant que no m’he fet de Solidaritat Catalana, això és simplement una anàlisi política personal, i molt objectiva (a banda de la salsa que hi poso per a fer-ho picant) del que està passant en l’espai de “els sense nom”.
Ara fa uns dies el Dr. Enric Canela, persona per qui professo un enorme respecte, àdhuc admiració, a banda d’un sincer afecte i estimació personal, escrivia al bloc dels 10 mil, que des de Suma Independència s’avançava en les converses amb Reagrupament, i es manifestava optimista en relació a un bon final per a aquestes converses.
A banda de l’estupor que em va causar la lectura d’aquesta notícia, em va venir al cap una imatge, i és la de Waco, el tristament famós ranxo texà on s’havia refugiat, establert el seu quarter general, la secta dels davidians, i que va tenir un tràgic desenllaç, després de l’assalt protagonitzat per l’FBI.
No entenc que una persona com el Dr. Canela, que sempre em mereixarà respecte, no vegi que no s’està ficant en una organització política, sinó en una secta política que està a punt de viure el seu particular (per sort incruent) Waco polític i –si el seny d’algú no hi posa remei- electoral.
Ja avanço que no hi ha cap FBI ni ningú que hagi de prendre a l’assalt aquest ridícul Waco polític, però sí que estem a les portes de la seva immolació política i desaparició, enduts per les seves pròpies pràctiques i fanatisme. I dic això perquè no ens surtin ara Los Chicos del maíz amb les seves paranoïques teories conspiratives…
Dintre de la complexa estructura del cristianisme nordamericà, els davidians havien estat considerats una secta per la seva estructura autoritària. Vet aquí el primer paral·lelisme amb Reagrupament, on la clau de tota la seva estructura resideix en l’autoritarisme del seu líder, recordem-ho: “o es fa com jo dic o plego”.
Com els davidians, Reagrupament s’atrinxera en un minúscul espai, negant-se a qualsevol contacte amb la realitat o la societat que l’envolta, en aquest cas, l’espai polític que vol representar. Quan els davidians es van veure encerclats per l’FBI (arran les sospites de que l’autoritarisme estava arribant massa lluny en pràctiques perverses i en la fabricació d’armament automàtic), van fer servir tota mena de pràctiques per sol·licitar el suport de les persones alienes a l’FBI, fins i tot van fer servir nens per gravar missatges contra el cos policial. Un altre paral·lelisme amb la vergonyosa campanya de Reagrupament de dir que s’estan llençant “torpedes” contra ells, que se’ls vol destruir, i no sé quantes barbaritats més que propaguen els Children of the corn.
Reagrupament no pateix cap setge, ni hi ha cap força policial, ni política, ni res, que els assetgi. Són simplement ells que s’han tancat en el seu reducte sectari, i que, davant una realitat que els ultrapassa, que camina a un nivell i ritme diferents als seus, estan disposats a immolar-se, a desparèixer, abans que acceptar la realitat i cooperar amb altres per assolir uns objectius que de cap manera estan al seu abast, de cooperar amb qui únicament pot intentar-ho amb mínimes garanties d’èxit.
Tanmateix, la seva posició no deixa de ser legítima. Però la qüestió no és aquesta legitimitat que els assisteix per fer el que vulguin, la qüestió és el comportament de fanatisme religiós que els portarà a la seva desaparició, però a costa de sotmetre a un desgast indecent l’espai de “els sense nom”. La qüestió són les mentides que des de la direcció de Reagrupament es llença sobre els seus associats per tal que es mantinguin fidels a un projecte abocat a la desaparició total, a que, com a Waco, no en quedi res, ni el record, perquè serà el d’un penós episodi, el de la més penosa proposta política que mai hagi tingut el catalanisme polític i, no cal dir-ho, el separatisme.
Com ja he dit en alguna ocasió, la deriva autoritària de Reagrupament ha comportat passar d’un 2.8% d’expectativa de vot a finals del tercer trimestre del 2009 a un exigu 0.6% d’intenció de vot a les darreres enquestes. I això quan encara comptaven amb el dubte de si en Joan Laporta aniria amb Reagrupament, o directament algunes enquestes el situaven dins Reagrupament. Per tant, i fins i tot més enllà de qualsevol consideració política i moral, Reagrupament no és res, un 0.6% d’intenció de vot, la irrellevància i inutilitat més gran que s’hagi volgut presentar amb la bandera independentista a unes eleccions.
Si la situació actual és aquesta irrellevància absoluta, sense el lideratge d’en Joan Laporta o competint contra la seva proposta les properes enquestes situaran les intencions de vot d’Rcat, i com a molt, en un 0.1 o 0.2 per cent, és a dir, la insignificància total.
Tothom sap que, després de tot el que ha passat, després de la deriva totalitària de Reagrupament, les crisis, l’abandonament massiu de l’organització (probablement més de 2.000 associats hagin deixat de pagar la quota), la seva incapacitat política… qualsevol opció, per mínima que sigui, per a l’espai de “els sense nom”, passa per un lideratge mediàtic i un projecte potent com el que encapçala en Joan Laporta amb Solidaritat Catalana per la Independència.
Joan Laporta és l’únic que, posant el seu lideratge al servei d’un projecte, pot aspirar a vertebrar electoralment aquest espai, i donar-li una mínima dimensió que faci possible la seva entrada al Parlament de Catalunya, és a dir, que hi hagi una força política al Parlament que defensi la proclamació unilateral de la independència. Això, a hores d’ara, només està en condicions d’assolir-ho, en Joan Laporta i el projecte que lidera de Solidaritat Catalana per la Independència. Ningú més, i menys que ningú, Reagrupament.
Això és així, i ho és de manera gairebé indiscutible. Les enquestes, totes les enquestes, ho posen clarament de manifest. Per una banda la debacle de Reagrupament (la seva irrellevància electoral i social) i per una altra banda el potencial de vot que pot tenir en Joan Laporta. Per a “els sense nom”, l’única possibilitat passa per explotar aquest lideratge, aprofitar la seva dimensió mediàtica, els seus nivells de coneixement per part de l’electorat i el seu ganxo personal, el seu carisma personal.
Tot el que no sigui això, res. I tot i amb això, la cosa està molt complicada. Per això parlo de la necessitat, a més, d’articular un projecte potent. És evident que la suma de persones de capacitat provada com n’Alfons López Tena contribueixen a donar solidesa al projecte. Cal afegir-hi, a més a més, altres persones que hi estan participant activament i que sumen experiència política i trajectòries personals i professionals irreprotxables, com n’Emili Valdero, n'Uriel Bertran o n’Albert Pereira. Però més enllà d’aquests noms, hi ha aquesta voluntat explícita de suma, que fa que hagin recollits suports com el de la Isabel Clara Simó, en Jaume Renyer, n’Hèctor López Bofill i molts d’altres que o em deixo o es coneixeran en els propers dies. I encara més, un teixit i xarxa territorial molt potent, amb molta experiència política, un autèntic exèrcit de capitans que estan articulant una proposta que conecti amb la gent, amb la societat, amb el potencial de votants, que és l’únic finalment rellevant a aquestes alçades: oferir una proposta electoral creïble que dimensioni en termes de vots l’espai de “els sense nom”.
Reagrupament no hi ha conectat ni hi pot conectar, amb aquest potencial electoral, va tenir el seu moment, però ja va passar i és irreversible, a cada enquesta, pitjor. Les seves expectatives són nul·les. I amb la seva actitud, només contribueix a desgastar l’espai de “els sense nom”. La seva posició política els converteix en una mena de Waco polític, on enduts pel seu fanatisme, es mostren més disposats a la seva immolació política i desaparició total, que a l’aposta per col·laborar o ajudar en el que puguin (que és poc, però com a mínim no restar) a que aquest espai de “els sense nom” pugui tenir una oportunitat, per petita que sigui.
Així les coses, aviat per parlar d’Rcat i explicar el seu final serà millor referir-nos-hi com a Waco. Un Waco, en definitiva, en el que únicament hauran estat “assetjats” per la realitat. És a dir, un Waco autogestionat, en el que ells mateixos s’hauran assetjat i ells mateixos s’immolaran, en un patètic triomf del fanatisme, però en una expressió, si hi arribem, alliberadora en relació a les futures propostes polítiques de l’independentisme, un cop eliminada l’única opció que ha existit que ha fet de l’autoritarisme sectari la seva proposta política: “o es fan les coses com jo dic, o plego”.
PS: i continuo recordant que no m’he fet de Solidaritat Catalana, això és simplement una anàlisi política personal, i molt objectiva (a banda de la salsa que hi poso per a fer-ho picant) del que està passant en l’espai de “els sense nom”.
Entrades
21 comentaris:
El títol té gràcia i et fa venir un atac de riure. La situació, però, és més seriosa, més greu. Cal arribar a les eleccions amb una candidatura independentista unitària i solvent i Rcat no només ha perdut pistonada, ha perdut credibilitat. La cantarella de "nosaltres vam arribar abans" no té cap base ni cap utilitat i, a més, democràticament no significa res. Tu li dones molta importància a la frase “o es fa com jo dic o plego”, i certament és significativa i greu. Però de cara enfora, als qui no vam arribar a participar-hi i vam preferir veure-les venir amb un grau considerable d'escepticisme
ens afecta més la frase del gra de pus. Que un suposat líder defineixi els seus companys com un gra de pus el desqualifica absolutament. Després de sentir això la resposta es : mai, res, adéu. Algú tan desconsiderat i prepotent no pot liderar cap procés democràtic, especialment si el que es pretén és iniciar un camí tan delicat i necessitat d'equilibris com el
que duu a la Independència.
Tens raó! Però entenc que el "o es fa com jo dic o marxo" és la clau de volta del discurs sectari.
Tot allò del gra de pus, els enemics, etc. forma part de les conseqüències de la xaladura, seria com pixar-se els pantalons, és un símptoma d'una altra cosa...
"o es fa com jo dic o plego"
Prou considerat que és l'home. Normalment el que et diuen és "o es fa com jo dic o plegues"
Mandonguilla, deixa de dir barbaritats...
Q n'és de dolenta la rancúnia!
rancúnia??? ho ho ho
el que a hierro mata a hierro muere...
i això no ha fet més que començar!
Els teus deliris, són cada dia més divertits. Espero que no t'ofeguis en la teva pròpia merda i podem seguir gaudim de la teva bogeria.
sí, sí... aquí uns quants ja tenim entrada de tribuna per a l'espectacle... serà ben digne de veure aquest RCAT-WACO i tots els Children of the corn desesperats un cop liquidada la secta...
ja falta molt menys!!!
i alguns ho comptarem i narrarem amb detall
Si pots recordar q no t'has fet de solidaritat de les tres bessones, però això no treu q tens un odi i una ràbia espantosa contra la teva antiga formació, hahahaha, i el més fort és q vols fer-te passar per observador imparcial, hahahaha au va home! ensenyes massa la poteta, hahahaha.
El proper post pots parlar de la pel·li "La vida de Brian" surts tu retratat amb tota la teva ràbia q no pots dissimular, hahahaha. I de passada ens pots informar en quines feines s'ha guanyat la vida el més jovenet del trident, hahahaha, q diuen q no ha fotut brot en tota la seva regalada vida, hahahahaha.
La veritable raó per la qual molta gent és escèptica amb el sector independentista és precisament aquesta. La picabaralla entre els que defensem el mateix.
Dir que jo no estic en absolut d'acord amb el que es diu aquí si bé el caràcter d'alguns és marcat, fort i contundent (cosa poc habitual en l'anomenada 'política' però per sort amb expectatives de canvi), per ambdós costats (llegeixi's Rcat i SCI) hi ha gent a la qual es podria criticar perfectament d'egocèntrica.
El que és més lamentable és que les dues opcions que proclamen un canvi real amb l'objectiu de portar la independència i (en un dels casos) regeneració democràtica ofereixin una imatge gens positiva.
De tota manera, a hores d'ara i a l'espera de l'evolució de tot plegat, veient el panorama actual i la composició de la cambra catalana els que realment vulguin canviar alguna cosa no els queda més remei que donar l'opció a noves forces ja que els que ara tenen la cadira agafada ja sabem que no volen pas canviar absolutament res.
Si que és cert que dir que si no es fan les coses d'una certa manera, una persona abandona un càrrec té una connotació contundent però crec recordar que precisament si el que no es vol és que aquesta persona lideri cap projecte el més fàcil és dir-li que se'n vagi, si no s'ha fet serà per què realment no hi ha cap alternativa millor o bé la majoria de la militància així ho ha decidit. Això no té res de sectari al meu entendre sinó simplement de decisió presa per majoria, cosa que, com tots sabem no passa en la majoria de formacions.
Si partim d'aquí, en l'altre extrem no falten personalismes, caràcters contundents i figures mediàtiques que si bé poden difondre la iniciativa d'una manera més ràpida no deixen de transmetre el mateix escepticisme quan precisament els suporters d'aquesta iniciativa es dediquen a tirar merda sobre les altres opcions que en un principi busquen exactament el mateix amb diferències totalment estètiques en el procés en comptes d'animar a arribar a un acord per part d'ambdues parts.
Al meu entendre no hi ha res més dictatorial i sectari que esborrar comentaris quan precisament el que es critica és això mateix.
Salut!
Anònim, estas xalat o que? primer et fas un fart de riure dient parides i després fots el discurs amb un Salut al final.... fest-ho mirar... i molt graciós el "caràcters contundents"... Hitler també tenia un caràcter contundent...
Quina proliferació de mandonguilles anònimes...
és evident que aquest és un bloc personal i per tant esborro tots els comentaris que em dona la gana. Només faltaria haver de consentir, al meu bloc, que la gent hi vingui a insultar-me. Si volen fer-ho, que obrin un bloc i se'l currin, a veure quants Children of the corn el llegiran...
crítiques o discrepàncies no n'esborro cap, per si no es nota...
Nanu, es una pena que un tiu tant bo foten anal.lisis perdi l'oremus quan escriu de Rcat. Segueixes encegat, i aquest encegament et priva de capacitat d'anal.lisi amb neutralitat.
Que Rcat es "els nens del panís" no t'ho creus ni tu. No ha canviat tant Rcat des de que no hi ets. I si ho es potser es que tu, quan erets dintre, eres el nen vestit de negre de la pelicula. (en el teu cas grana).
Que Rcat acabarà com Wako? ho dubto. Coneixes la gent de Rcat, els 3000 o els que siguin, i suposo et mereixen algun respecte, i saps que si el tema fracasa, s'en tornaran cap a casa tant tranquils. Entenc que tinguis diferencies amb el doctor, pero els teus ex-companys mereixem una mica de respecte.
I fins aqui puc entendre't. Pero el que no entenc de cap manera es que no utilitzis les mateixes vares de medir amb SCI-DC, si compares fes-ho be, amb la mateixa regla, amb les mateixes mesures. No val aixó de medir Rcat en milimetres i SCI-DC en polsades.
Regeneració democràtica? On la veus a SCI-DC? Quins voluntaris han redactat el "decàleg", quins el reglament per l’elecció de candidatures. Tant l’una com l’altra no se sap ni qui les ha redactat ni quina assemblea les ha aprovat. Qui ha nomenat la "direcció nacional" o la "comisió electoral"?
Nanu, potser tens raó que Rcat te el cul brut, pero SCI-DC no es precisament Don Limpio, no fotem.
Per a mi SCI-DC es Animal Farm, ja saps, alló de "tots som iguals, pero uns son mes iguals que altres".
JB
Amb el Reagrupament de'n Carretero i la Soli de'n Laporta em ve al cap aquella dita que diu que un clau en treu a un altre.
Be, crec que l' "independentisme expréss" no és res més que una enganyifa, que no és res més que dir-li a la gent el que vol sentir, cosa que de fet, i ja que ho menciones, és el component de totes les sectes.
I és que, quant la realitat és complexa i sembla que ens supera, tendim a refugiar-nos en el discurs sencil, planer i simplista i així ens sentim alleujats de les "cabories" que ens agobien.
Recorda, ja ho vaig dir aquí mateix, que aixó és com les dones, que si son massa boniques i perfectes és que simplement son de mentida, que en la realitat no existeixen...i que a l'hora de la veritat, si existeixen, son de silicona, és a dir, una enganyifa.
pesadeta que ets, JB. Ha canviat com de la nit al dia. No té res a veure. Ara és una colla de fanàtics sectaris. I punt. Poca cosa més.
Estic amb tu. Com diria la Txacón els Rcat 'oloren molt malament'. he pogut parlar amb algun Rcat/ada i es pensen que estan en possessió de la veritat. Se'ls il.luminen els ulls i parlen de manera vehement.
Francesc.
I el més trist és q estàs content q el independentisme vagi desunit. Recoi quina pena!
Rcat està falsficant els suposats suports dels seus coordinadors. A Sant Andreu han suplantat la personalitat de l´ex-coordinador Pere Avellà. És un fet gravíssim que demostra la lamentable qualitat democràtica d´aquesta associació.
Gos Gànguil
Publica un comentari a l'entrada