El punt de partida
L’any 2003, de la mà d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’indedependentisme, en la seva vessant parlamentària i institucional, assoleix la seva màxima expressió contemporània (entenent per contemporània el postfranquisme).
S’hi ha arribat després d’un procés llarg, en què l’independentisme s’ha anat configurant com a opció política electoral després d’un trajecte intens, en la sortida de la llarga nit, en què inicialment havia quedat pràcticament descavalcat de les institucions de representació política. L’ERC de l’inici de la transició no era un partit independentista, i l’independentisme es debatia entre l’extraparlamentarisme de les formacions que aspiraven a representar-lo (Nacionalistes d’Esquerra, BEAN…) i un moviment d’arrel popular amb fota presència militant a barris i pobles, que inclou des de la Crida a la Solidaritat al Moviment de Defensa de la Terra i, evidentment, Terra Lliure.
En aquella ERC del 2003, que arrenca amb la Crida Nacional a ERC que promou n’Àngel Colom, hi ha acabat confluïnt, i no sense tensions, pràcticament tot l’independentisme organitzat, que no vol dir tots els independentistes ni totes les organitzacions. Però aconsegueix constituir-se en l’autèntic pal de paller, i, sobretot, la referència electoral, sense competidors en tant que proposta explícitament independentista.
L’èxit electoral del 2003 semblava que havia d’anar acompanyat d’una clara derrota de Convergència i Unió, que per primera vegada es presentava a les eleccions sense el seu fundador, Jordi Pujol. Semblava escrita la derrota nacionalista i l’inici d’un nou cicle, en el que ERC volia participar.
Tanmateix, CiU guanya les eleccions. I el paper d’ERC es complica: tenen l’opció de participar en un govern nacionalista/independentista o en un govern d’esquerres. I ERC opta per seguir l’estratègia que ja tenien pensada, però no explicitada, de formar un govern d’esquerres, de traslladar l’eix polític de l’eix nacional a l’eix social.
S’inicia l’etapa de l’estratègia “esquerranista” dels tripartits, sumant amb el PSC-PSOE i ICV-EUA. Aquell primer tripartit ja va portar important tensions en bona part de la base que havia donat suport a ERC. Apareixen les primeres tensions. Però no són prou explícites ni radicals. La situació, el punt de partida (23 anys de pujolisme i “peix al cove”)… van atorgar una certa indulgència a l’aposta d’Esquerra.
Després d’una legislatura absolutament convulsa, d’un govern catastròfic, i d’una reforma de l’estatut que va acaparar tot el protagonisme polític, les tensions dintre del tripartit esclaten, amb el NO d’ERC a l’Estatut. I s’arriba a les eleccions anticipades del 2006.
El 2006 ERC intenta recuperar, falsament, l’equidistància, davant un PSC-PSOE que es presenta amb un dels màxims líders de l’espanyolisme a Catalunya com a cap de cartell, en José Montilla.
I es repeteix la situació. Tot i que aquest cop CiU apareixia com a clara favorita, guanya les eleccions, però amb un marge insuficient, per sota les expectatives, i els socialistes pateixen una davallada important. ERC també, en nombre de vots, però manté un percentatge important de vot i redueix poc la seva força parlamentària. I torna a poder optar entre un govern nacionalista i un govern “d’esquerres”. I tornen a optar per l’aposta tripartita, pel que en diuen l’eix social.
En aquest punt, la crisi en l’independentisme esclata. Inicialment no d’una manera molt evident, sense excessiva repercussió. Però la crisi ja és una evidència, i les crítiques i les tensions emergeixen de manera radical. A l’ull de l’huracà hi ha, evidentment, l’estratègia d’ERC de primar l’eix social i fer un segon tripartit, amb en José Montilla de president de la Generalitat de Catalunya.
Per primera vegada en molt de temps, ERC ja no suma, ja no aplega, ja no fa confluir. Al contrari, és un clamor la llunyania que de la seva estratègia provoca en bona part de l’independentisme.
S’ha passat d’un moviment centríped a un moviment centrífug. L’estratègia d’ERC –ara Esquerra- centrifuga a una velocitat i intensitats sorprenents bona part d’aquell independentisme que havia aplegat.
ERC s’havia convertit en la referència independentista, però la seva persistent estratègia tripartita fa que deixin de ser-ho. En aquest moment, una bona part de l’independentisme es queda sense referent. No n’hi ha cap. És el que en Salvador Cardús va batejar com “els sense nom”, aquest conjunt d’independentistes que perdem ERC com a referència com a conseqüència de la seva estratègia política.
Des de l’article d’en Cardús de “Els Sense Nom” fins als nostres dies l’independentisme viu una nova eclosió al marge d’ERC. La insatisfacció amb la política d’ERC, la sensació que la seva estratègia no ens porta enlloc, provoca que la gent independentista comenci a treballar al marge d’ERC. Comença el xup-xup…
La situació actual i de què parlem quan parlem d'UNITAT
S’hi ha arribat després d’un procés llarg, en què l’independentisme s’ha anat configurant com a opció política electoral després d’un trajecte intens, en la sortida de la llarga nit, en què inicialment havia quedat pràcticament descavalcat de les institucions de representació política. L’ERC de l’inici de la transició no era un partit independentista, i l’independentisme es debatia entre l’extraparlamentarisme de les formacions que aspiraven a representar-lo (Nacionalistes d’Esquerra, BEAN…) i un moviment d’arrel popular amb fota presència militant a barris i pobles, que inclou des de la Crida a la Solidaritat al Moviment de Defensa de la Terra i, evidentment, Terra Lliure.
En aquella ERC del 2003, que arrenca amb la Crida Nacional a ERC que promou n’Àngel Colom, hi ha acabat confluïnt, i no sense tensions, pràcticament tot l’independentisme organitzat, que no vol dir tots els independentistes ni totes les organitzacions. Però aconsegueix constituir-se en l’autèntic pal de paller, i, sobretot, la referència electoral, sense competidors en tant que proposta explícitament independentista.
L’èxit electoral del 2003 semblava que havia d’anar acompanyat d’una clara derrota de Convergència i Unió, que per primera vegada es presentava a les eleccions sense el seu fundador, Jordi Pujol. Semblava escrita la derrota nacionalista i l’inici d’un nou cicle, en el que ERC volia participar.
Tanmateix, CiU guanya les eleccions. I el paper d’ERC es complica: tenen l’opció de participar en un govern nacionalista/independentista o en un govern d’esquerres. I ERC opta per seguir l’estratègia que ja tenien pensada, però no explicitada, de formar un govern d’esquerres, de traslladar l’eix polític de l’eix nacional a l’eix social.
S’inicia l’etapa de l’estratègia “esquerranista” dels tripartits, sumant amb el PSC-PSOE i ICV-EUA. Aquell primer tripartit ja va portar important tensions en bona part de la base que havia donat suport a ERC. Apareixen les primeres tensions. Però no són prou explícites ni radicals. La situació, el punt de partida (23 anys de pujolisme i “peix al cove”)… van atorgar una certa indulgència a l’aposta d’Esquerra.
Després d’una legislatura absolutament convulsa, d’un govern catastròfic, i d’una reforma de l’estatut que va acaparar tot el protagonisme polític, les tensions dintre del tripartit esclaten, amb el NO d’ERC a l’Estatut. I s’arriba a les eleccions anticipades del 2006.
El 2006 ERC intenta recuperar, falsament, l’equidistància, davant un PSC-PSOE que es presenta amb un dels màxims líders de l’espanyolisme a Catalunya com a cap de cartell, en José Montilla.
I es repeteix la situació. Tot i que aquest cop CiU apareixia com a clara favorita, guanya les eleccions, però amb un marge insuficient, per sota les expectatives, i els socialistes pateixen una davallada important. ERC també, en nombre de vots, però manté un percentatge important de vot i redueix poc la seva força parlamentària. I torna a poder optar entre un govern nacionalista i un govern “d’esquerres”. I tornen a optar per l’aposta tripartita, pel que en diuen l’eix social.
En aquest punt, la crisi en l’independentisme esclata. Inicialment no d’una manera molt evident, sense excessiva repercussió. Però la crisi ja és una evidència, i les crítiques i les tensions emergeixen de manera radical. A l’ull de l’huracà hi ha, evidentment, l’estratègia d’ERC de primar l’eix social i fer un segon tripartit, amb en José Montilla de president de la Generalitat de Catalunya.
Per primera vegada en molt de temps, ERC ja no suma, ja no aplega, ja no fa confluir. Al contrari, és un clamor la llunyania que de la seva estratègia provoca en bona part de l’independentisme.
S’ha passat d’un moviment centríped a un moviment centrífug. L’estratègia d’ERC –ara Esquerra- centrifuga a una velocitat i intensitats sorprenents bona part d’aquell independentisme que havia aplegat.
ERC s’havia convertit en la referència independentista, però la seva persistent estratègia tripartita fa que deixin de ser-ho. En aquest moment, una bona part de l’independentisme es queda sense referent. No n’hi ha cap. És el que en Salvador Cardús va batejar com “els sense nom”, aquest conjunt d’independentistes que perdem ERC com a referència com a conseqüència de la seva estratègia política.
Des de l’article d’en Cardús de “Els Sense Nom” fins als nostres dies l’independentisme viu una nova eclosió al marge d’ERC. La insatisfacció amb la política d’ERC, la sensació que la seva estratègia no ens porta enlloc, provoca que la gent independentista comenci a treballar al marge d’ERC. Comença el xup-xup…
La situació actual i de què parlem quan parlem d'UNITAT
Aquest xup xup ens ha portat fins on som ara. I on som, és un territori amb una notable confusió. Calia fer aquesta introducció perquè crec no es pot entendre on som ara sense analitzar el que ha passat i els diferents agents que hi ha en aquest escenari polític.
Permeteu-me que n’intenti fer un resum:
- Convergència i Unió: no és una opció independentista en el sentit estricte del tema, però és la principal força sobiranista, que defensa fins al límit el dret de decidir i que concentra el major nombre de votants independentistes. Però, certament, per als puristes, no és una proposta independentista en els termes explícits que “s’exigeix”. I els propers dies tindrem ocasió de parlar sobre aquesta “exigència”…
- ERC: és la més important organització independentista (en termes explícits). Segons les enquestes, ho continuarà sent, però patirà un sever retrocés. L’estratègia tripartita no ha estat assumida ni comprada per bona part del seu electorat, que l’abandona. Estratègia equivocada, però des de l’independentisme.
- “Els sense nom”: tot l’espai, tots els independentistes que ja no “callen” davant l’estratègia d’ERC i la volen superar, volen plantejar una estratègia alternativa, diferent. En aquest conjunt hi ha un munt de gent i unes quantes organitzacions de força difusa. El principal problema és que “els sense nom” no s’han contrastat mai amb la realitat. No sabem exacatament què som/són. I en aquest conglomerat s’hi mouen associacions, partits, plataformes, etc. Hi ha, evidentment, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Suma Independència, Força Catalunya, Conferència Nacional per la Sobirania, sectors de les CUP, etc.
Hi hauria un quart element, l’independentisme que no té com a estratègia preferent, en aquests moments, participar en eleccions “autonòmiques”, com són les CUP.
Per tant, i sobre aquesta base, quan es parla d’UNITAT, em sembla que només ens estem referint, cabalment, a la unitat en el conglomerat incontrastat de “els sense nom”. No hi ha ningú cabalment que pugui pensar en que des d’aquest espai s’aconsegueixi una unitat sumant-hi “als grans”, és a dir, a CiU i a ERC.
Quan es parla d’unitat es parla única i exclusivament de la “unitat”, és a dir, d’anar tots junts, en el conglomerat que l’estratègia d’ERC ha deixat sense referència. Un espai en el que com es veu diàriament, els cops de colze formen part de la seva ideosincràsia.
Per què és això així? Primer perquè no sabem quina és la incidència real d’aquest espai de “els sense nom”. I segon perquè en qualsevol cas tothom està lluitant per “fer-se” amb el control d’aquest espai.
I totes dues respostes alhora estan conectades, perquè segons quina sigui la proposta política que lideri l’espai de “els sense nom”, aquest espai podrà tenir diferents magnituds, podrà ser més gran o més petit.
Tanmateix, l’evolució política d’ERC ens planteja un altre dubte: si l’espai polític de “els sense nom” està definit per l’oposició a l’estratègia d’ERC, si ERC abandona aquesta estratègia… què en tenim? Quines són les diferències? I està clar que ERC ha abandonat aquesta estratègia. Una altra cosa és la credibilitat que li donem… Però la pregunta és cabdal, atès que apunta a la “utilitat” de les diferents propostes polítiques.
Continuem, per tant, pensant en que per al votant independentista les properes eleccions plantegen tres alternatives: CiU, ERC i “els sense nom”.
CiU i ERC ja han definit les seves estratègies i configurat clarament els seus espais. Tots els dubtes es concentren en això que en diem “els sense nom”.
“Els sense nom” són els únics que a hores d’ara no tenen ni estratègia ni organització de referència. I per ara només són notícia per les disputes que mantenen entre ells els qui volen liderar aquest espai.
Al meu entendre i coneixement, són tres les opcions que aspiren a liderar aquest espai, i que per fer-ho apel·len permanentment a aquesta “unitat”: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament i la Conferència Nacional per la Sobirania.
La Conferència és un conjunt de persones i organitzacions que tenen com a principal capital la força del manifest impulsat per l’Heribert Barrera i en Moïsès Broggi. És a dir, el seu principal capital és la legitimitat històrica i venerable, així com l’aportació de persones com n’Enric Canela i Suma Independència, que traslladen al desori una voluntat sempre constructiva i inclusiva. Però em temo que no formen part principal del pastís…
El tall principal del pastís, és a dir, l’hegemonia i lideratge en l’espai de “els sense nom” se l’estan disputant Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).
I aquí és on s’està gastant la tinta, en veure com acabarà aquesta pugna per l’hegemonia. Quan s’apel·la a la “unitat”, s’apel·la a veure qui liderarà aquest espai, amb quina estratègia, amb quins lideratges i amb quines propostes.
I sobre això, aquests dies, el particular microcosmos que alimenta aquest espai bull d’opinions i de posicionaments.
Pugna per l'hegemonia de "els sense nom?
Permeteu-me que n’intenti fer un resum:
- Convergència i Unió: no és una opció independentista en el sentit estricte del tema, però és la principal força sobiranista, que defensa fins al límit el dret de decidir i que concentra el major nombre de votants independentistes. Però, certament, per als puristes, no és una proposta independentista en els termes explícits que “s’exigeix”. I els propers dies tindrem ocasió de parlar sobre aquesta “exigència”…
- ERC: és la més important organització independentista (en termes explícits). Segons les enquestes, ho continuarà sent, però patirà un sever retrocés. L’estratègia tripartita no ha estat assumida ni comprada per bona part del seu electorat, que l’abandona. Estratègia equivocada, però des de l’independentisme.
- “Els sense nom”: tot l’espai, tots els independentistes que ja no “callen” davant l’estratègia d’ERC i la volen superar, volen plantejar una estratègia alternativa, diferent. En aquest conjunt hi ha un munt de gent i unes quantes organitzacions de força difusa. El principal problema és que “els sense nom” no s’han contrastat mai amb la realitat. No sabem exacatament què som/són. I en aquest conglomerat s’hi mouen associacions, partits, plataformes, etc. Hi ha, evidentment, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Suma Independència, Força Catalunya, Conferència Nacional per la Sobirania, sectors de les CUP, etc.
Hi hauria un quart element, l’independentisme que no té com a estratègia preferent, en aquests moments, participar en eleccions “autonòmiques”, com són les CUP.
Per tant, i sobre aquesta base, quan es parla d’UNITAT, em sembla que només ens estem referint, cabalment, a la unitat en el conglomerat incontrastat de “els sense nom”. No hi ha ningú cabalment que pugui pensar en que des d’aquest espai s’aconsegueixi una unitat sumant-hi “als grans”, és a dir, a CiU i a ERC.
Quan es parla d’unitat es parla única i exclusivament de la “unitat”, és a dir, d’anar tots junts, en el conglomerat que l’estratègia d’ERC ha deixat sense referència. Un espai en el que com es veu diàriament, els cops de colze formen part de la seva ideosincràsia.
Per què és això així? Primer perquè no sabem quina és la incidència real d’aquest espai de “els sense nom”. I segon perquè en qualsevol cas tothom està lluitant per “fer-se” amb el control d’aquest espai.
I totes dues respostes alhora estan conectades, perquè segons quina sigui la proposta política que lideri l’espai de “els sense nom”, aquest espai podrà tenir diferents magnituds, podrà ser més gran o més petit.
Tanmateix, l’evolució política d’ERC ens planteja un altre dubte: si l’espai polític de “els sense nom” està definit per l’oposició a l’estratègia d’ERC, si ERC abandona aquesta estratègia… què en tenim? Quines són les diferències? I està clar que ERC ha abandonat aquesta estratègia. Una altra cosa és la credibilitat que li donem… Però la pregunta és cabdal, atès que apunta a la “utilitat” de les diferents propostes polítiques.
Continuem, per tant, pensant en que per al votant independentista les properes eleccions plantegen tres alternatives: CiU, ERC i “els sense nom”.
CiU i ERC ja han definit les seves estratègies i configurat clarament els seus espais. Tots els dubtes es concentren en això que en diem “els sense nom”.
“Els sense nom” són els únics que a hores d’ara no tenen ni estratègia ni organització de referència. I per ara només són notícia per les disputes que mantenen entre ells els qui volen liderar aquest espai.
Al meu entendre i coneixement, són tres les opcions que aspiren a liderar aquest espai, i que per fer-ho apel·len permanentment a aquesta “unitat”: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament i la Conferència Nacional per la Sobirania.
La Conferència és un conjunt de persones i organitzacions que tenen com a principal capital la força del manifest impulsat per l’Heribert Barrera i en Moïsès Broggi. És a dir, el seu principal capital és la legitimitat històrica i venerable, així com l’aportació de persones com n’Enric Canela i Suma Independència, que traslladen al desori una voluntat sempre constructiva i inclusiva. Però em temo que no formen part principal del pastís…
El tall principal del pastís, és a dir, l’hegemonia i lideratge en l’espai de “els sense nom” se l’estan disputant Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).
I aquí és on s’està gastant la tinta, en veure com acabarà aquesta pugna per l’hegemonia. Quan s’apel·la a la “unitat”, s’apel·la a veure qui liderarà aquest espai, amb quina estratègia, amb quins lideratges i amb quines propostes.
I sobre això, aquests dies, el particular microcosmos que alimenta aquest espai bull d’opinions i de posicionaments.
Pugna per l'hegemonia de "els sense nom?
No tenia gaires ganes d’escriure’n al respecte. Però l’article d’en Salvador Cardús sobre aquest “conflicte” o pugna a l’espai de “els sense nom” m’hi ha convidat. A l’igual que moltes altres coses que estic llegint.
D’entrada, ningú té el patrimoni d’aquest espai. Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits” pel fet d’haver-hi començat a treballar fa més temps. Recentment, en Jaume Fernández, candidat de Rcat per Lleida, i persona que jo havia tingut en consideració, però que ha tingut un comportament perfectament miserable, ha dit que SCI és un torpede contra Reagrupament.
De vegades cal dir prou a tantes bestieses i barbaritats com hom sent o llegeix.
És del tot legítim que hi hagi persones que es posicionin políticament com vulguin i a l’espai que vulguin. I més si són persones com en Joan Laporta o n’Alfons López Tena. Igual que és legítim que Reagrupament o el que queda d'ell vulgui fer-ho (val a dir, tan legítim com estúpid)
En Cardús parla –critica- que SCI s’ha construit des de dalt, i Reagrupament des de baix. Fals. Tant SCI com Rcat són dues propostes que sorgeixen de grups de gent i es llencen a la societat per tal d’aplegar suports. És mentida, fals, que un sigui fet des de la base i l’altre des de cúpules. Tots dos han seguit processos similars, a partir d'un primer posicionament.
S’apel·la a que Reagrupament ja ha recorregut un camí. I que això, és a dir, SCI, pot anar en contra del camí recorregut.
Quin camí?????
Reagrupament va començar molt bé, però en aquests moments és el principal càncer que amenaça l’espai de “els sense nom”. De fet Reagrupament no és res, és, tot estirar, la pitjor experiència del catalanisme polític i de l’indepedentisme. Una mena de secta que amenaça amb destruir-ho tot, és a dir, tot l’espai dels sense nom.
Reagrupament non és res. És només una proposta sectària de caràcter totalitari, on tot passa pel dit del líder sectari, el Dr. Carretero, convertit, a iniciativa pròpia.
Reagrupament apel·la a la unitat, però tothom sap, perquè el seu líder així ho ha fet manifest reiteradament, que l’únic que serveix és l’opinió del líder, contra la qual no hi ha argument. El “si no es fa com jo dic, plego”, és la marca de la secta reagrupada. I sota aquesta premisa és evident que no es pot construir res, absolutament res. O s’accepta com a única font la paraula del líder sectari, o no existeix res.
Apel·len, també, els reagrupats, a la seva força. Diuen que són 3.500, que porten molt de temps treballant i que ja hi ha molta feina feta. Tots sabem que això no és així. A Reagrupament vam arribar a ser 3.500 associats al corrent de pagament, però em sembla, d'acord a la informació que circula dins el mateix Reagrupament, que a situació és una altra, i que des de gener 2010 (esclat de la crisi sectària i autoritària provocada pel Dr. Carretero) fins juliol 2010, gairebé 1.500 associats haurien deixat de pagar la seva quota, és a dir, s'haurien donat de baixa fàcticament. Prèviament a l’Assemblea del 10 de juliol es va posar un equip a trucar a un llistat en el que hi havia uns 1.500 antics associats que havien deixat de pagar. La cosa és “subtil”, perquè oficialment només recompten com a "baixes" les baixes explícites, no el fet d’haver deixat de pagar.
Però és que, encara més, del 10 de juliol (tercera assemblea) ençà, i segons algun membre de la Junta Directiva ha dit en alguna reunió, hi ha hagut entre 400 i 500 baixes.
Per tant, realment, d’aquells 3.500 associats que va tenir Reagrupament en un moment determinat, en aquests moment probablement, si les fonts d’informació són correctes, que penso ho són, en queden poc menys de 1.500.
Més enllà d’això, tots els que es mouen en l’ambient reagrupat, saben la fallida total de l’organització: no ho hi ha res a oferir, cap proposta, cap iniciativa, res. Les reunions tenen una assistència ínfima, per no dir ridícula.
I una autèntica debacle organitzativa i territorial: el despotisme carreteril, l’autoritarisme, el nepotisme, ha comportat que hagin plegat la majoria de coordinadors i membres de les coordinadores arreu del territori que van posar en marxa el projecte: a totes les Terres de l’Ebre, al Bages, al Barcelonès Nord, a Sant Martí, a Sant Andreu, a l’Eixample, a Gràcia, a l’Alt Urgell, al Tarragonès, a l’Alt Camp, al Bergadà, a Sarrià-Sant Gervasi, a Sants…
Però el més important de tot és que Reagrupament no és res a nivell d’expectatives electorals. És més: ha deixat de ser el que havia estat. Si en un moment donat, tercer trimestre del 2009, Reagrupament havia assolit demoscòpicament un 2.8% d’intenció directa de vot, en aquests moments les seves expectatives es mouen al voltant del 0.6%. És a dir, Reagrupament no és res. Més enllà de la secta i els sectaris, res.
Si Reagrupament ha de liderar aquest espai de "els sense nom", aquest espai es redueix fins a la irrellevància absoluta, el fa inexistent.
D’entrada, ningú té el patrimoni d’aquest espai. Des de Reagrupament s’alega una mena de “drets adquirits” pel fet d’haver-hi començat a treballar fa més temps. Recentment, en Jaume Fernández, candidat de Rcat per Lleida, i persona que jo havia tingut en consideració, però que ha tingut un comportament perfectament miserable, ha dit que SCI és un torpede contra Reagrupament.
De vegades cal dir prou a tantes bestieses i barbaritats com hom sent o llegeix.
És del tot legítim que hi hagi persones que es posicionin políticament com vulguin i a l’espai que vulguin. I més si són persones com en Joan Laporta o n’Alfons López Tena. Igual que és legítim que Reagrupament o el que queda d'ell vulgui fer-ho (val a dir, tan legítim com estúpid)
En Cardús parla –critica- que SCI s’ha construit des de dalt, i Reagrupament des de baix. Fals. Tant SCI com Rcat són dues propostes que sorgeixen de grups de gent i es llencen a la societat per tal d’aplegar suports. És mentida, fals, que un sigui fet des de la base i l’altre des de cúpules. Tots dos han seguit processos similars, a partir d'un primer posicionament.
S’apel·la a que Reagrupament ja ha recorregut un camí. I que això, és a dir, SCI, pot anar en contra del camí recorregut.
Quin camí?????
Reagrupament va començar molt bé, però en aquests moments és el principal càncer que amenaça l’espai de “els sense nom”. De fet Reagrupament no és res, és, tot estirar, la pitjor experiència del catalanisme polític i de l’indepedentisme. Una mena de secta que amenaça amb destruir-ho tot, és a dir, tot l’espai dels sense nom.
Reagrupament non és res. És només una proposta sectària de caràcter totalitari, on tot passa pel dit del líder sectari, el Dr. Carretero, convertit, a iniciativa pròpia.
Reagrupament apel·la a la unitat, però tothom sap, perquè el seu líder així ho ha fet manifest reiteradament, que l’únic que serveix és l’opinió del líder, contra la qual no hi ha argument. El “si no es fa com jo dic, plego”, és la marca de la secta reagrupada. I sota aquesta premisa és evident que no es pot construir res, absolutament res. O s’accepta com a única font la paraula del líder sectari, o no existeix res.
Apel·len, també, els reagrupats, a la seva força. Diuen que són 3.500, que porten molt de temps treballant i que ja hi ha molta feina feta. Tots sabem que això no és així. A Reagrupament vam arribar a ser 3.500 associats al corrent de pagament, però em sembla, d'acord a la informació que circula dins el mateix Reagrupament, que a situació és una altra, i que des de gener 2010 (esclat de la crisi sectària i autoritària provocada pel Dr. Carretero) fins juliol 2010, gairebé 1.500 associats haurien deixat de pagar la seva quota, és a dir, s'haurien donat de baixa fàcticament. Prèviament a l’Assemblea del 10 de juliol es va posar un equip a trucar a un llistat en el que hi havia uns 1.500 antics associats que havien deixat de pagar. La cosa és “subtil”, perquè oficialment només recompten com a "baixes" les baixes explícites, no el fet d’haver deixat de pagar.
Però és que, encara més, del 10 de juliol (tercera assemblea) ençà, i segons algun membre de la Junta Directiva ha dit en alguna reunió, hi ha hagut entre 400 i 500 baixes.
Per tant, realment, d’aquells 3.500 associats que va tenir Reagrupament en un moment determinat, en aquests moment probablement, si les fonts d’informació són correctes, que penso ho són, en queden poc menys de 1.500.
Més enllà d’això, tots els que es mouen en l’ambient reagrupat, saben la fallida total de l’organització: no ho hi ha res a oferir, cap proposta, cap iniciativa, res. Les reunions tenen una assistència ínfima, per no dir ridícula.
I una autèntica debacle organitzativa i territorial: el despotisme carreteril, l’autoritarisme, el nepotisme, ha comportat que hagin plegat la majoria de coordinadors i membres de les coordinadores arreu del territori que van posar en marxa el projecte: a totes les Terres de l’Ebre, al Bages, al Barcelonès Nord, a Sant Martí, a Sant Andreu, a l’Eixample, a Gràcia, a l’Alt Urgell, al Tarragonès, a l’Alt Camp, al Bergadà, a Sarrià-Sant Gervasi, a Sants…
Però el més important de tot és que Reagrupament no és res a nivell d’expectatives electorals. És més: ha deixat de ser el que havia estat. Si en un moment donat, tercer trimestre del 2009, Reagrupament havia assolit demoscòpicament un 2.8% d’intenció directa de vot, en aquests moments les seves expectatives es mouen al voltant del 0.6%. És a dir, Reagrupament no és res. Més enllà de la secta i els sectaris, res.
Si Reagrupament ha de liderar aquest espai de "els sense nom", aquest espai es redueix fins a la irrellevància absoluta, el fa inexistent.
Davant això, què és el que hi ha? Doncs la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència, amb el lideratge d’en Joan Laporta, i acompanyat per personatges com n’Alfons López Tena, n’Uriel Bertran, n’Emili Valdero, n’Hèctor López Bofill, etc.
Una proposta que planteja realment un lideratge plural, democràtic, i que vol construir un moviment amb lideratges clars però des de la base, democràticament. Absolutament allunyat, per tant, de la secta autoritària de Reagrupament pel que fa a la proposta política.
I ho fa, a més a més, de la mà d’un lideratge com el d’en Joan Laporta, que mediàticament i demoscòpicament és l’únic que pot treure del pou l’espai de “els sense nom”.
Per a mi, per tant, i pel que fa a aquest espai de “els sense nom”, no hi ha debat. Només hi ha una proposta que permet alguna esperança vs el ridícul reagrupat.
Totes aquestes declaracionetes del Dr. Carretero donen la imatge d'un patètic taür aguantant les seves cartes infumables. No hi ha unitat que valgui. Pel que fa als “sense nom”, només hi ha una possible proposta, la de SCI i Joan Laporta. Reagrupament resta, no suma. La unitat no és res, és una simple quimera per als desesperats. O algú es pensa que Reagrupament tindrà més de 500 vots a BCN competint un cap de llista com en Joan Laporta?????
Game is over. La partida s’ha acabat. La gent de SCI acollirà, en el seu cas, magnànimanet les escorrialles sectàries de reagrupament com a acte de pietat. Res més. Ja poden fer discursets, inauguracions o el que vulguin. Estan acabats. La secta no té més recorregut i l’espai de “els sense nom” se l’ha quedat, íntegrament, la proposta de Solidaritat Catalana Independentista, perquè són els que hi han conectat massivament i perquè són els únics que ofereixen un discurs polític digne.
Unitat? UTILITAT! La qüestió cabdal per a aquest espai indefinit de "els sense nom" és la utilitat, no la unitat.
Però encara hi ha una pregunta més important a fer-nos: quina utilitat té en aquests moments l'espai de "els sense nom"???? Això ho deixem per més endavant
PS: En les properes setmanes us donarem a conèixer una nova proposta blocaire, dels fundadors bàsics de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS… espero que us agradi! Entre d'altres coses donarà resposta a aquesta última pregunta... des de la perspectiva de la màxima utilitat independentista...
PS: En les properes setmanes us donarem a conèixer una nova proposta blocaire, dels fundadors bàsics de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS… espero que us agradi! Entre d'altres coses donarà resposta a aquesta última pregunta... des de la perspectiva de la màxima utilitat independentista...
Entrades
22 comentaris:
Sense comentaris, ha valgut la pena estar aquestes tres setmanes que he patit de sequera escrita intel·ligent i valenta....
Visca la Terra... Alta!!!
Hahahaha!!! No em facis riure!!! SCI vol construir un moviment amb lideratges plurals des de la base??? El Laporta, s'està servint de l'independentisme per fer-se un lloc a la política per la via ràpida, i que ha afirmat en mes d'una ocasió que el seu objectiu es ser president de la Generalitat, l'Uriel Beltran, que ha marxat d'Esquerra perquè no te possibilitats de tornar a ser diputat amb el lloc que l'han posat a la llista, i el Lopez Tena que es mes autoritari que el Dr. Muerte, que ja es dir. Acabaran a hòsties. I jo també soc Ex-Reagrupat.
Ja has tornat de la Terra Alta?
Bon anàlisi. El que no tinc gaire clar és que CiU defensi "fins al límit el dret de decidir". Més que res perquè el dret de decidir s'ha d'exercir i CiU no ha exposat clarament que aposti per aquesta via. Quan és que decidirem? per decidir s'ha de fer un referèndum i preguntar una o diverses coses. És l'ambigüitat de sempre. Què vol dir que 'arribarem fin on els catalans vulguin'? On està escrita la voluntat dels catalans?
Bé, no serà la mevba opció a les eleccions.
Ep! Ara anava a comentar un punt que em sembla que ha desaparegut del teu escrit. T'envio un correu.
Salut!
marc
Marc, fins al límit. No en tinc cap dubte. #ui voldria ser president d'una CA podent ser-ho d'un Estat.
El dret a decidir sense límits, el concert econòmic, el federalisme i totes les assumpcions de la legalitat reformada de 1936 són els pares, benvolgut elies. No es tracta de ser puristes, sinó de saber llegir i veure la realitat. Especialment, amb la perspectiva d'una contundent victòria electoral, el previsible sorpasso a l'ajuntament de Barcelona i el possible -per fi, per fi- final de l'hegemonia socialista a la Diputació de Barcelona, que deixarà l'oposició més trinxada que Laporta al nacional-madridisme. Algú creu que en aquesta situació, que a hores d'ara és la més probable, hi ha incentius racionals perquè un govern convergent és posi en un embolic com la confrontació democràtica amb el reino -encara que sigui amb una camama sense cap possibilitat de prosperar com el concert- en comptes de dedicar-se a administrar el molt que hauran guanyat?
Salut i bentornat,
Això d´anar a fer exercici per les muntanyes i refrescar la teva ment...ha anat molt bé...
Agafat al que diu una de les respostes del teu post,sobre el Mas i el seu dret a decidir...
Saps que vaig votar a Convergència fà temps...,i no cal que expliqui les meves raons...crec que coincidiria amb molts votants en las circumstàncies que és vivien...sortint de la dictadura i creant una Comunitat Autònoma..bé tothom estava satisfet... però ara per ara...quan en Mas diu..."defensa al LIMIT EL DRET A DECIDIR..."..Jo ex-votant de Convergència...penso també..."però quan en decidirem? aquesta legislatura?...o el 2014 com el carod?..aquesta és una frase perfecte per la seva Casa Gran..una mena de titol per qualsevol diari prop de les eleccions,per agregar com si fos el Facebook a tots els Independentistes que pugui...això només és una mena de picada d´ullet d´una mulata caribenya a tots els porucs o cagadubtes modelats durant 30 anys en el autonomisme...No ara no!!...si us plau...fins aqui hem arivat..més anys de repetició autonomista,no!!! perque serà això..i no cap altra cosa...un aparell de partit creat dins el sistema autonomista...no és permetra fer un canvi...almenys no proximament...gràcies...però no... Per un patriòta com tu,hauria de veure clar que ara és el moment dels "sense nom"...ara és el moment de la resposta contundent de tots,ara necesitem un cop de porta -perque no pot ser una pallisa- al TC i tot el que representa...i no només això,sino que no estaries al rovell del ou,sino estaries al ull del huracà...agafat a la història i surfejant amb els teus amics..... divertint-te amb un projecte infinitament superior a Rcat...
Miris per on miris...punt per punt...és millor,millor mediàticament,és millor perque té recursos de Champions,i sobretot per la tseva conciència inherent que dius i que tb tens tu...democràtic i plural...
I tu..tu company...encara que no vulguis ets un sense nom,ho sabies?
Estas ben boig...
has parlat de rcat sense rencors!!!
Jo crec que encara és millor que vagin junts. Si els que queden a Rcat són llestos s'afegiran a la solidaritat per salvar-se del naufragi.
I a Rcat encara hi ha alguna persona com en Carles Móra que em penso que val molt la pena de reciclar i que tingui un paper actiu en la política dels pròxims anys. Aquest home desprèn ideals i honestedat.
Joan,
Encara espero que algú m'expliqui en què consisteix Marc aquest "fins al límit".
Qui voldria ser president d'una CA podent ser-ho d'un Estat? Un presoner.
Fa mal a l'independentisme l'atac a cara oberta que heu iniciat cintra ERC.
Impossibiliteu --ja era aquest el tracte? --l'accés de ERC a solidaritat.
Bé, si dividiu l'independentisme, hi haurà un independentisme d'esquerres i un de dretes. Que encara hi ha diferèncis....entre els liberals i els que aposten per polítiques socials.
Semblava que podríem anar pel damunt d'aquests temes i fer una unitat per a obtenir l'estat Català.
Sèstà veient que impulseu a la divisió...quina llàstima! A mi em va agradar que us organitzéssiu, però...
assumpció cantalozella
D'entrada, comentar que el que he fet és una anàlisi, no he explicitat cap presa de posició personal.
Antoni, probablement comparteixi les teves prevencions. Però per a l'anàlisi m'he limitat ha mirar el que defensen, no a especular.
Sobre CiU, jo sí crec que han fet una aposta clara pel dret de decidir. Però una aposta gradual, buscant la "interiorització" d'aquest poder per part de la majoria social catalana. I sense límits és sense límits, no hi veig cap eufemisme. Hi veig un posicionament clar en un partit el 46% dels votants del qual no són independentistes...
Assumpció, vols dir que t'has llegit bé el post??? digue'm on veus aquesta crítica i atac a cara oberta a ERC en aquest post!!!!
Anònim, dona'ns una alegria i digue'ns qui ets, o tens un empatx de mandonguilles???
Amb tot el respecte, si em permets un matís: en el centre del teu text parles de
“continuem, per tant, pensant en que per al votant independentista les properes eleccions plantegen tres alternatives: CiU, ERC i “els sense nom”.
Penso, però, que ja no es pot parlar de ‘votant independentista’. Penso que caldria parlar ja de votant nacional català a seques malgrat que els partits espanyols a Catalunya tindran presència parlamentària en les properes eleccions.
Vull dir que sí que és veritat que hi ha una bona part de ciutadans molt ‘ideologitzats’ a favor de la independència, i que llurs partits són des de sempre els nacionals (CiU, ERC, “els sense nom”); i que també hi ha uns d’altres, a l’altra banda i també molt ‘ideologitzats’, que mai no canviaran de bàndol (+/- 20 per cent de la població que sempre estarà amb PP, PSOE(psc) o ciudadanos-UPD).
Però també cal dir que hi ha un canvi molt profund que abasta tota la nació (80/20) –malgrat que només s’ha començat a veure ‘demoscòpicament’ fa molt poc, pocs mesos, ni mig any, però que els indicadors de desafecció política ja porten marcant com a majoritaris i amb tendències estructurals molt més duradores i antigues en el temps-, un canvi molt profund que abasta tota la nació, deia, la qual està en un moment de punt d’emergència o de bifurcació (en teoria de sistemes complexos, aquests conceptes són coneguts a bastament) on els ciutadans a nivell polític es poden sentir (penso que volen sentir-se) atrets per noves formacions obertament independentistes-sobiranistes-rupturistes democràtiques (veure l’article del Vicent Sanchis, Manual de vicis, http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/206565.html ), malgrat mai ningú (o no) no es podia ni imaginar tal possibilitat fa molt poc temps.
Vull dir que si es fessin (si es fan des d’ara mateix) les coses bé, aquests “sense nom” sortiran de sota les pedres, i no parlarem dels independentistes sinó de la nació sencera.
Si els que han de comandar tot això sabessin marcar una clara estratègia discursiva, hi hauria sorpreses de ben cap amunt. Si sabessin com construir un relat no només per als independentistes ‘ideologitzats’, sinó ja per tota la nació, repeteixo, ja per tota la nació, aquests mateixos que es posen al davant de “els sense nom” tindrien sorpreses a l’alça, sorpreses que podrien ser de fins a 20 a 23 diputats aquesta tardor malgrat el poc temps que queda.
Ara, cal dir que cal saber estructurar un bon discurs, (que no és el mateix que el màrqueting polític: se n’ha de saber més, i entendre la nació, i els seus ressorts emocionals, les seves ‘driving forces’, els seus corrents interns, i no moure’s només a través de les enquestes demoscòpiques i amb quatre eslògans que tothom compra). Si els ‘comandants’ troben el/la/els/les que estructurin aquest discurs, i els creuen, la sacsejada política podria ser no menor.
I dic això perquè, amb tot el respecte, aquests darrers no hi són, malgrat la bona feina que (i ho dic ja) aparentment SCI està fent. Falta la intel•ligència del combat cos a cos, que serà, de ben segur, molt dura i intensa.
En fi, d’acord amb tot, però amb aquest matís.
No em vull fer pesat, però em sembla que CiU està a favor del dret d'autodeterminació, del dret de decidir, des de fa molts anys. Quina és la novetat ara? Diuen que arribaran fins allà on els catalans vulguem. Això és el dret d'autodeterminació. La novetat seria que CiU plantegés exercir aquest dret de decidir. Que ens preguntessin què volem ser. I això em sembla que no és/serà així.
Salut.
marc
Bones,
Només recordar-te que tú també en vas formar part d'aquesta secta. I no a la base, sino a la Junta nacional. Ho dic perquè potser encara hi pot haver gent que no hagi vist la llum com tú l'has vist. I no estaria de més que, si algú no pensa com tú, o no veu clara la situació (em penso que, amb tot el ball de noms que hi ha, no és una tasca fàcil veure-ho clar) li puguis tenir un mínim de respecte. Si odies visceralment a un grup de persones (Carretero & Co.) no tens perquè traslladar-ho a l'àmbit públic, a aquest procés de creació de l'àmbit polític dels sense nom. El sectarisme, per desgràcia, en major o menor mesura, existeix per tot arreu. Jo formo part de la junta d'una associació política que s'anomena Reagrupament a la meva comarca empordanesa, i en formaré part, per responsabilitat democràtica, fins que tots els que em van votar s'hagin donat de baixa o fins que no hi hagi noves eleccions, o fins que em facin plegar els de la Junta nacional. Com que no em mouen les expectatives personals, ni em preocupa especialment el que li pugui passar a l'associació a la qual pertanyo, no penso dir ni una mala paraula de cap de les opcions independentistes que vagin sortint. Només sé una cosa: la independència de Catalunya és una necessitat vital pel futur dels nostres descendents. I, és més, ara per ara no existeix CAP argument que justifiqui CAP mena de relació subordinada a espanya. Per tant, faré el que sembli més útil a aquest objectiu. Si la opció més útil és SCI, la votaré i en demanaré el vot. Si és una altra, també ho faré. Si la llista electoral que s'ha format des de l'associació política a la que pertanyo no té opcions reals, no la votaré. L'associació Reagrupament ha fet una proposta des dels seus quadres dirigents, però això no obliga a cap dels seus membres a res. Perquè no som un partit polític.
Però si des de la opció que sembla que té més números de ser la majoritària el dia de les eleccions, el missatge és "et deixem que ens votis i ens donis suport, pobre desgraciat sectari, i si et portes bé, et deixarem que ens llepis el cul una estoneta abans d'anar-te'n al racó de pensar" em penso que me n'aniré a pescar tot el dia, perquè no arribarem enlloc.
Atentament,
Un sectari de merda
Amic Elies
Una cosa és fer anàlisis des d'un punt de vista personal i per tant subjectiu i l'altra enganyar la gent amb xifres contrastables. No és cert que només quedin 1500 reagrupats, de fet el nombre d'associats no ha parat de créixer, tot i les crisis patides, i en aquests moments superen els 3400. Potser algú t'ha fet arribar una informació errònia...
JBalius
Els càlculs que diuen que RCat té 3400 associats no tenen en compte la multitud de gent, gairebé 200o, que han deixat de pagar la quota. Quina barra! a qui voleu enganyar! I a sobre acuseu l'amic Elies d'enganyar la gent. Entre les moltes coses bones que te n'Elies és que sempre diu la veritat. Company Elies,perdona'ls perquè no saben el que fan...(i si ho saben, és que són uns cínics). "viva los novisos!"
Quant s'arriba a una certa edat, un deixa de fer-se palles mentals...i de les altres...i per tant, passa avotar sobre segur, és a dir, a CiU, i és que com digué, crec que fou Winston Churchi, la democràcoa no serveix per triar als millors, sino per poder fer fora als pitjors quant aquests han dempstrat abastament a l'electorat que ho son.
Ah!...i referent a R.Cat, no serà pas que la veu de la experiencia no us ho advertis!...i amb en Laporta passarà exactament el mateix.
No es pot bastir una opció politica a on el progreme electoral es redueix a un sol punt, perquè les societats actuals son molt més complexes que aixó, i per tant, estan condemnades a un fracás similar al de Ciudadanos, i no és pas que Ciudadanos no tingui potencials seguidors, però aquests romanen al PP o al P$OE. És el que hi ha.
Gràcies, oh Gran Savi Indigeta! Les teves sàvies paraules han omplert de pau la meva ànima i de joia el meu cor! He retrobat l'harmonia que feia temps que trobava a faltar i he obert els ulls: votaré CiU. Sé, perquè Vos, oh Gran Senyor ens ho heu fet veure, que no ens fallaran. Que no votaran contra l'economia productiva apujant impostos indirectes. Que no arribaran a pactes amb el govern espanyol on hi sortim perdent els catalans, que no donaran més oxígen a aquesta colla d'inoperants (socialistes o populars) que governen espanya, que lluitaran per aconseguir la llibertat del nostre poble, que no votaran per la creació de ministeris que retallin competències ja adquirides per les CCAA (Habitatge, Igualtat,...) o per lleis que vagin en aquesta línia. Com que sé que CiU actuarà sempre pensant única i exclusivament en el benestar i en el futur en llibertat de la nostra nació, els votaré. Gràcies per obrir-me els ulls.
El programa electoral d'un partit que vulgui la independència:
1 (únic): Declararem la independència.
El programa electoral d'un partit que no vulgui la independència:
1 (únic): Actuarem en funció del que Madrid ens digui que podem fer.
De res!.
Em temo q fas un analisi des del resentiment.
Personalment tant em fot quin partit sigui el q em porti a la independència. Ara per ara l'única coalició (els altres ara per ara no s'han posat d'acord amb ningú), els únics q han fet l'esforç de treballar-se un acord són els de la Coalició per la Independència, i mira q no era pas fàcil amb tants grups, doncs ja tenen el meu humil vot vagin sols o en companyia, senzillament pq vull premiar el seu esforç.
Tems malament, comença per R, però és des de la REALITAT.
Però en fi, per a Los Chicos del Maíz de Reagrupament, la realitat no importa...
Publica un comentari a l'entrada