El mecanoscrit de la metamorfosi d’incert origen

Mentre dormia no he notat res. La nit abans havia estat disfrutant amb les noves entregues de House, vaig beure'm l’habitual got de llet, vaig comprovar que el despertador estigués ben programat –tenia una reunió molt d’hora- i finalment, abans de ficar-me al llit, vaig fer la indispensable pixadeta.

Quan he vist el nòrdic pel terra he pensat que hauria passat calor dormint i me l’hauria tret de sobre. Encara des del llit he encès el llum i he posat la ràdio abans d’incorporar-me. Llavors he notat una sensació estranya, com una incomoditat al seure; he allargat la mà cap a les ulleres.

M’he posat les sabatilles i m’he aixecat. He sentit una mena de fressa, com si alguna cosa s’hagués arrossegat pel llit, i un estrèpit de trencadissa, amb el despertador i el got d’aigua que tinc damunt la tauleta de nit caient al terra. M’he girat, sense entendre com havien pogut caure, i he tornat a sentir la fressa, una mena de “zzzz”, mentre de reüll em semblava veure que alguna cosa es movia pel terra a la meva esquena.

He girat el tors, sense moure els peus, i he observat horroritzat com m’havia crescut una llarga cua que des del final de l’esquena arribava al terra. He apagat i encès el llum perquè em pensava estar dins un malson… Però no. Mentre mirava el braç que allargava per a activar l’interruptor.. hi he vist una cosa estranya: m’havia desaparegut el tatuatge del casc de Jaume I el Conqueridor amb les quatre barres que duia a l’avantbraç i en el seu lloc hi havia l’aligot franquista amb la divisa “una, grande y libre”. El meu horror no tenia límits. Sense alè, m’he tret la samarreta i m’he mirat el braç esquerre, on porto tatuat al voltant del bíceps “Catalunya”: també havia desaparegut i en el seu lloc hi lluia un terrorífic “arriba España”. Tement-me el pitjor he mirat el braç dret, on hi tenia l’escut del Barça i… tampoc hi era i en el seu lloc hi tenia, no sé si dir-ho… l’escut del Real Madrid. He cridat com un boig, volia sortir d’aquell malson, m’he començat a esgarrapar els braços, fins que m’ha començat a sortir sang. És l’últim que recordo. Suposo que m’he desmaiat.

Quan he recuperat el coneixement estava estirat damunt un bassal de sang que sortia de les esgarrapades dels meus tatuatges als braços. Mig marejat he arribat al bany i m’he dutxat amb aigua freda. Mentre em posava iode a les ferides pensava què cony era tot això que m’estava passant. He pensat de trucar als Mossos. Però no ho he fet: a l'agafar el mòbil he vist que tenia la imatge de l’escut de la Guàrdia Civil a la pantalla. La ràdio encara anava cantant notícies. Amb tot el que m’estava passant no me n’havia adonat que estava sentint en Jiménez Losantos. L’he agafada i mentre anava camí del menjador he sintonitzat RAC1. Però l’horror encara no havia acabat: al menjador no hi havia el retrat que hi tenia d’en Francesc Macià, sinó una foto del “Caudillo” en traje de campanya. Quan he pujat les persianes, gairebé sense esma, he vist que al balcó hi tenia penjada una enorme bandera rojigualda. He obert ràpidament els finestrals per a treure-la, i llavors algú des del carrer m’ha insultat al crit de “espanyol de m... feixista!”. I… de debò que no ho entenc: la meva reacció, espontània, incontrolable, ha estat insultar-los jo també, cridant-los “rojos de m..., separatistas hijosdep...!”. M’he tapat la boca, no sé com allò havia pogut sortir de la meva boca.

Desesperat, m’he assegut davant l’ordinador i he obert el facebook. Tenia unes quantes notificacions a un enllaç al meu bloc que havia penjat el dia abans, on criticava l'oportunitat, l’estratègia, la manera de fer i l'actitud de Solidaritat per la Independència en relació a la seva iniciativa legislativa per una llei de la independència. Tot eren insults, i tothom deia el mateix, que els que no havíem donat suport a la seva iniciativa havíem quedat definitivament al descobert, que gràcies a la seva estratègia a Catalunya s’havien pogut desemmescarar tots els botiflers, traïdors i espanyols que hi havia i que fins aleshores ens feiem passar per catalanistes. Esgarrifat, he vist enllaços amb la meva foto i un sol missatge: TRAIDOR!

He anat veient altres apunts al Facebook, i tot era igual, els mateixos personatges del facebook, tots amb el símbol de SI al seu perfil, assenyalant a tothom com a grans traïdors, botiflers i espanyols.

A aquests missatges només se n’hi afegia un altre en el que expressaven la seva enorme satisfacció perquè amb el que havien fet, amb la seva estratègia, havien pogut desemmascarar una espantosa maniobra massiva d’infiltració d’espanyolistes sense escrúpols a les files sobiranistes. Brillantment, en no donar-los-hi suport, tots aquests centenars i centenars de milers de traïdors ens havíem “retratat” i havíem pogut ser desemmascarats.

Els més radicals exigien la nostra “liquidació”. N’hi havia que deien que no pararien, que no descansarien mai fins a liquidar-nos, que l’enemic estava “a casa” i que calia “exterminar la brossa” (sic). Preocupat per si havia començat la cacera, he enviat uns quants SMS a antics amics meus de lluita, per saber si estaven bé o ja se’ls havien emportat, si ells també, definitivament, havien estat descoberts.

M'ha tranquilitzat saber que com a mínim encara no s’havien emportat a ningú, no havia començat “l’extermini”. Abans de continuar a l’ordinador m’he proveït d’algunes eines per a l’autodefensa, i he mirat sigilosament per la porta al replà, per si un cas. Per sort no hi havia ningú.

Llavors he continuat navegant per internet, intentant trobar alguna explicació, alguna dada, que m’ajudés a entendre què estava passant, la meva metamorfosis, o, el que encara és pitjor, com, després d’estar militant i treballant en l’independentisme des de feia més de 20 anys… ara resultava que formava part d’un enorme complot espanyolista, en el qual hi estàvem implicats centenars de milers de nacionalistes i independentistes, entre els quals també hi eren la majoria dels meus amics i companys de lluita.

Com podia ser que no me n’hagués adonat mai, d’això, fins que els solidaris ho han deixat a la llum amb aquesta macrooperació? M’han vingut al cap aquests programes secrets del govern dels EUA que en alguns episodis d’Expediente X quedaven al descobert. Segurament havia format part d’un d’aquests programes secrets del govern espanyol. Una mena de Jason Bourne. Era l’única explicació.

Per la xarxa els solidaris continuaven la seva denúncia incansablement. Ja abastava també a diaris en català, a opinadors i a periodistes que fins aleshores s’havien considerat inequívocament compromesos amb l’independentisme.

Davant la magnitud i abast del complot desemmascarat pels solidaris, el calvari que estava passant amb la meva metamorfosis era una gota en un oceà, irrellevant. Mirava la foto que hi havia de la concentració de solidaris davant el Parlament: no sé si arribaven al centenar. Havien de ser una gent extraordinària, patriotes excepcionals, perquè ells tots solets, tres diputats i entre 50 i 100 militants mobilitzats davant el Parlament i a la xarxa, havien aconseguit desemmascarar la més gran operació d’infiltració mai coneguda. Segons algunes fonts, podíem ultrapassar el milió de traïdors que ara, definitivament, havíem quedat retratats, desemmascarats, al descobert.

No he tingut esma d’anar a treballar. Per a què? Amb quina cara em mirarien els companys? Quants d’ells formarien part també de la gran conjura? Probablement tots els que fins aleshores havia considerat que eren “gent del rotllo” fossin, com jo, uns traïdors, perquè no en sabia de cap que milités a Solidaritat. Bé, d’algú sí. L’únic. Realment terrorífic, pensar que tots estàvem formant part d’aquesta macroconxorxa espanyolista.

He desconectat el mòbil i m’he estirat al sofà, per a pensar en el tot plegat i què fer. He posat música, el que hi havia al CD… i era… Loquillo!!!!. Acabaramos! Era una pista definitiva. Que m’agradés Loquillo era la prova definitiva de la meva traïció, probablement era l’únic link que conservava amb el meu anterior “jo”, del que no en recordo res, abans de participar en aquest programa de macroinflitració…

Abans d’adormir-me el meu últim pensament ha estat per a l’entrada per a la Final de la Copa que tenia penjada al suro dels avisos del menjador. Em tocaria anar enmig dels Ultrassur??? És Cristiano Ronaldo el millor jugador del món? És Mourinho un enviat de la providència per a restituir las glorias deportivas? Quan he vist una foto dedicada de Tomás Roncero al costat de l’entrada he entès que el malson no tenia aturador ni límits…