Tríptic blocaire, segona part: I, avui, on som i com hi hem arribat?

Estem en un moment apassionant, dur, difícil i alhora amb les portes obertes de bat a bat a la nostra esperança d’un país lliure… com mai!

La idea de la independència ja no és, com quan vaig començar a militar, una cosa estranya i marginal que, com deia en Junqueras durant la presentacio del seu llibre, la volíem i defensàvem més perquè hi crèiem que perquè fós possible. La idea de la independència, el sobiranisme, ocupa ara mateix un espai central de la política catalana. Mai com ara s'havia configurat una majoria social tan favorable a la independència. Mai.

Alhora, ens trobem amb un país sumit en una crisi esgarrifosa, que en el nostre cas és espcialment greu perquè relliga tres crisis enormes: la crisis internacional, la crisis de l’autogovern per la pèssima gestió del tripartit, que ha deixat destrossat el país, i, finalment, la crisi amb Espanya, especialment cruenta per l’impacte, ja evident per a tothom, que té el demencial espoli fiscal que patim.

És una situació absolutament singular en el panorama internacional.

D’una banda tenim una crisi sobre la que en cap cas hi hauríem pogut fer res, que és la internacional, i que és la que ho fa esclatar tot.

D’una altra banda tenim una segona crisi sobre la que tenim tota la responsabilitat, i és la derivada de la pèssima gestió del tripartit; si enlloc d’aquest govern nefast n’haguéssim tingut un de raonable, l’impacte de la crisi internacional hauria estat menor; i no podem fugir d’estudi, tot el molt que deriva de la nefasta gestió dels 7 anys de tripartit és culpa exclusivament nostra. El tripartit va sumir el país en la devastació, endeutant-lo de manera demencial, gastant el que no es tenia i generant una bola tan descomunal que a hores d'ara el deute de la Generalitat de Catalunya és notablement superior al seu pressupost d'ingressos anual. Una autèntica demència que estem pagant molt cara, caríssima.

I, finalment, tenim la mare de totes les crisis, que és la provocada per l’espoli fiscal, en la qual nosaltres tenim una bona part de culpa, per no saber defensar millor el que és nostre i de justícia, però que també s’insereix, de ple, en el conflicte amb l’estat, entre dos parts, i per tant no és, com la segona, exclusivament nostra; és una crisi de conflicte, de col·lisió, caractarística que no tenen les dues crisis prèvies tipificades.

Tanmateix, i malgrat l’angoixa que ens provoca en el dia a dia la crisi, el cert és que el fet polític més rellevant d’aquest moment és que per primera vegada en la nostra història recent s’està configurant una majoria social favorable a la independència.

Respondre a per què es configura aquesta majoria seria molt llarg d’analitzar i només tenim algunes certeses, p.ex. que en la construcció d’aquesta majoria social hi conflueixen motius molt diversos i persones que provenen de tradicions i opcions polítiques molt diverses.

A hores d’ara, i gràcies a la informació aportada pel Centre d’Estudis d’Opinió que dirigeix en Jordi Argelaguet i els seus excel·lents treballs, sabem que a Catalunya la configuració de la majoria social independentista és lenta i es fonamenta –vet aquí la seva singularitat comparada- sobre un cos social de procedència política molt diversa.

Aquesta singularitat de la diversitat és un element del “on som” que requereix tota la nostra atenció i preocupació, per tal que la diversitat no faci d’aquesta majoria una majoria feble, líquida.

Però també tenim una altra certesa, i és que l’opció política cap a l’estratègia de la plena sobirania descansa, avui en dia, en tres grans grups polítics, que de fet són únicament dos.

En primer lloc tenim a Convergència i Unió. Sense Convergència no hi ha independència. CiU és, actualment, i a gran diferència, la gran força política del sobiranisme català. És la força que ostenta una clara i radical hegemonia.

L’hegemonia de CiU se sustenta, tanmateix, sobre un joc de tensions delicat i que cal entendre, comprendre, per predir el seu comportament i la seva estratègia. D’una banda, CiU assumeix amb claredat el dret a decidir sense límits, té un president –en Mas- que obertament s’ha declarat independentista, té una cúpula profundament sobiranista (només amb l’excepció d’en Duran) i la seva militància també comparteix majoritàriament aquests postulats. Des d’aquest punt de vista la seva hegemonia en el sobiranisme és clara, meridiana.

Però a l’altra banda també ens trobem que la seva hegemonia social, en termes de majoria electoral, no se sustenta exclusivament sobre aquesta base. La seva base electoral sobiranista representa tan sols el 55% del seu electorat. L’altre 45% no es manifesta favorable a la independència.

La gestió d’aquesta tensió és molt complicada, però CiU ho està fent amb una molt meritòria eficàcia, amb una estratègia que probablement no satisfagui plenament a cap dels dos grans grups de votants que té, però que alhora els satisfà suficientment com perquè hi confiïn i votin.

L’estratègia de CiU té uns eixos molt clars: fidelitzar la part no sobiranista del seu electorat a través d’una bona gestió i obra de govern, i avançar sobiranísticament en el dret a decidir sense límits a través d’elements que cohesionen socialment, com el pacte fiscal.

A l’altra banda de la balança de l’anàlisis que no podem perdre de vista tenim que si CiU s’equivoqués en el seu ritme, en la gestió d’aquesta tensió, ni tindria majoria, ni governaria, ni res de res. I això és un fet inqüestionable.

El segon gran grup polític és ERC. Esquerra Republicana de Catalunya va esdevenir el partit independentista de referència i, sobretot, l’opció independentista de referència a partir del desembarcament de la Crida Nacional a ERC. Va esdevenir, clarament, pal de paller. I va cobrir tot l’espectre electoral. Hi havia més independentisme més enllà d’ERC, però ni era rellevant ni s’hi enfrontava electoralment.

ERC, avui en dia, continua essent la principal força independentista del nostre país. Tant al Parlament de Catalunya com a nivell municipal. I a anys llum de qualsevol altra força, sigui la CUP o sigui Solidaritat Catalana per la Independència.

Amb la seva aposta tripartita, ERC va perdre aquesta posició de pal de paller, i de fet va deixar “orfes de referència política” a molts independentistes. És el que en Cardús va batejar com a “Els sense nom”.

De fet, els intents per ocupar aquest espai de “Els sense nom” són aquest precari tercer espai en clares vies de desaparició.

El buit generat primer va donar lloc a iniciatives de caràcter cívic, com p.ex. els 10 mil a Brusel·les! I fins i tot tot el tema de les consultes sobiranistes. Però també hi va haver intents de configurar una proposta política en aquest espai. D’entrada va ser Reagrupament qui ho va intentar, però quan ho tenia tot de cara el seu líder va embogir per una qüestió d’un afer sexual i va enviar a l’escorxador tot el moviment que s’havia generat al seu voltant.

Desarticulat Reagrupament per obra i gràcia del seu líder sectari, i quan ja tot semblava indicar que aquest espai electoral de “Els sense nom” no tindria cap concreció electoral, va sorgir Solidaritat Catalana per la Independència, que va agrupar tres elements que van esdevenir clau i van permetre que tingués un molt moderat èxit electoral, que obtingués una exígua representació parlamentària, tot cal dir-ho, en un temps rècord.

Per una banda, un lideratge mediàtic com el que oferia en Joan Laporta. Per una altra banda, la capacitat de relligar tota la història que van tenir n’Alfons López Tena i n’Uriel Bertran i, finalment, un enorme gruix de patriotes que havien sortit volant de la bogeria sectària de Reagrupament i que van aportar una enorme solidesa territorial i organitzativa.

I el fet és que SCI va ocupar, modestament, una part d’aquest espai de “Els sense nom”.

Aquest espai, tanmateix, ara té un problema de coherència, de sentit existencial. L’ERC renovada que capitaneja n’Oriol Junqueras ha tornat a ocupar de manera solvent i creïble l’ampli espectre independentista. Ha fet desaparèixer les motivacions ideològiques i estratègiques que hi havia en el sorgiment de l’espai de “Els sense nom”.

Sense aquest espai, per tant, el mapa polític queda reduït a dues formacions: CiU i ERC. Queda per resoldre què passarà amb SCI.

És evident que SCI ja no té oxigen per a crèixer, un espai propi on desenvolupar un projecte polític diferenciat.

I és igualment evident que en el cas de SCI ens trobem davant una situació políticament complicada de gestionar. Per una banda ens trobem amb una cúpula política embogida, la que representen n’Uriel Bertran i n’Alfons López Tena, que despleguen una acció política devastadora, que converteix en cendra tot el que toquen. Però per una altra banda ens trobem amb un no menyspreable gruix de militància de gent patriòticament impecable, entregada, bona gent… i que a més a més ha mantingut una coherència militant i ideològica absolutament lloable.

Per a l’espai decididament independentista, explícitament independentista, resoldre l’encaix d’aquesta militància patriòtica que ara mateix està SCI amb la nova ERC és un repte... tot i que, no ens enganyem, en un got d'aigua, ja que tothom visualitza o és conscient que en la mesura que la nova ERC desplegui la seva nova estratègia, els solidaris s'aniran sense espai o s'arraconaran en un espai cada cop més marginal. Tancar aquesta etapa requereix molta generositat i visió de futur per part de tothom.

Resumint. L’accés a la independència és més aprop que mai. La majoria social favorable a la independència es construeix d’una manera molt plural, i aquesta és una dada cabdal per a definir l’estratègia. Fins ara hi havia tres espais on el sobiranisme es manifestava amb més intensitat o amb plena intensitat: CiU, ERC i “els sense nom”.

A hores d’ara aquest espai, gràcies a la renovació que ha impulsat Oriol Junqueras a ERC, ha tornat a quedar en dues grans expressions: la convergent i l'explícitament independentista d’ERC.

En la tercera part del tríptic blocaire intentaré aportar una visió sobre el possible encaix d’estratègies de cara a assolir el nostre gran objectiu: una Catalunya lliure!