Gran discurs d'en Duran. La col·lisió no és d'estratègies, sinó amb la realitat.

Ahir en Duran va fer un gran discurs. Grandíssim. Avui CiU ha votat en contra de la investidura d'en Rajoy. I ho ha fet, davant el discurs d’en Rajoy, per coherència amb el que han estat els seus compromisos electorals. Jo me'n sento molt orgullós i satisfet. Sincerament, no m'hagués pensat mai que en Duran pogués fer un discurs com el d’ahir. I igualment de sincer: m'encanta que una persona de la preparació i talla d'en Duran basculi cap a discursos del pes sobiranista que va fer ahir.

Lamento que encara hi hagi gent que no dóna cap credibilitat a res, que sempre s’ho mira tot des d’una suficiència estúpida, com si algú els hagués habilitat per a anar donant lliçonetes de res. Per sort som molts, moltíssims, els que valorem el gir polític de CiU i confiem en les seves propostes. N’hi ha que continuen presoners dels seus prejudicis i apriorismes. Per a aquests sempre tot és mentida i no té cap valor (això en el millor dels casos, en d’altres tot és covardia i traïció. Què hi farem, n’hi ha que tenen un faristol o una tribuna periodística quan els hi aniria millor el divà d’un psiquiatra).

Les coses són molt complicades i la gestió de l’actual escenari és terrible. I malgrat pot passar qualsevol cosa, crec que CiU està donant sobrades mostres que podem confiar en la seva proposta política. Des de la conferència d’en Mas al Palau de Congressos, quan va situar el Dret a Decidir al centre del debat polític, amb l’estació concert o pacte fiscal, totes les coses que fa CiU, començant pel seu govern, són coherents i dignes d’elogi. Cal molt coratge per fer el que s’està fent des del govern per treure el país de l’abisme en el que l’havia sumit el tripartit. I cal també molt coratge per a plantejar de la manera que s’està fent, és a dir, estratègicament, el pacte fiscal.

Agradarà o no. Però hi ha una estratègia i hi ha uns compromisos, i CiU, que és la força sobiranista hegemònica, està essent coherent i fidel a aquesta estratègia i als compromisos que va adquirir davant l’electorat.

Com a força hegemònica, CiU està habilitada a fer i tirar endavant la seva estratègia. És legítim discrepar-ne. Però el que no és legítim, de fet és antipatriòtic, és dedicar-se sistemàticament a menystenir-la, insultar-la o intentar rebentar-la. Això és patètic i molt poc patriòtic. Això de bombardejar la pròpia flota que surt cap a la batalla abans no surti de port pot ser molt grat als ulls de la psicopatia sociòpata, però no aporta res.

Atacar l’estratègia convergent del pacte fiscal no té cap sentit. I fer-ho és no entendre o no voler entendre res. Quantes vegades caldrà repetir que si CiU és hegemònica no ho és pel seu independentisme, sinó perquè té la capacitat de sumar vot independentista (un 55% del seu vot) amb vot que no ho és (un 45%). Liderar aquesta hegemonia requereix per tant una estratègia de síntesi entre el que aquestes dues masses enormes de votants convergents volen.

Insisteixo, és legítim, plenament legítim, que es plantegin altres estratègies, però si la societat no els hi dóna suport o el suport que els hi dóna és minoritari, residual, el que no poden pretendre els residuals o minoritaris és imposar la seva estratègia (cas que en tinguin cap) a l’hegemònic. Això no va així. Primer es guanya l’hegemonia, el respecte de la societat i de l’electorat i després s’assumeix la responsabilitat. Actuar des de la irresponsabilitat de la residualitat amb l’únic objectiu d’intentar rebentar-ho tot, enlloc d’assumir compromisos patriòtics que ajudin a avançar forma part d’aquest independentisme sociòpata, incapaç de valorar res ni d’entendre res.

Però tornem al que és important. El discurs d’ahir d’en Duran, el vot negatiu de CiU d’avui i també, perquè no dir-ho, els pressupostos que avui ha presentat el megaconseller Andreu Mas-Colell.

Vaig dir-ho en un post anterior. A Catalunya patim i vivim tres crisis superposades que fan que la nostra situació sigui crítica: la crisi internacional (sobre aquesta no hi podíem fer gaire cosa), la crisi tripartita (és a dir, la crisi derivada de la demencial gestió del tripartit, i aquesta és cosa exclusivament nostra) i la crisi derivada de l’espoli fiscal que patim.

Sense els efectes de la crisi derivada de la demencial gestió tripartita la situació no seria tan crítica, i podríem abordar la crisi derivada de l’insostenible espoli fiscal des d’una posició de força. Ara, fruït de l’endeutament dement en què va deixar el país el tripartit, la situació és de gran precarietat. Per fer front a una lluita com la que implica el pacte fiscal cal ser i estar forts. I això és el que aquest govern està fent: enfortir el país.

El país està fent grans sacrificis. Però ho estem fent ordenadament, raonablement. Ningú no pot dir que les mesures del govern no siguin raonables, no tinguin un objectiu, no estiguin fonamentades. De la mateixa manera que ningú no pot negar tampoc que són mesures que impliquen sacrifici. Però després dels ajustaments de l’any passat, enguany es podrà mantenir la despesa en sanitat, en educació i en benestar social. Com a societat hem de continuar assumint que som un 20% més pobres del que ho érem fa quatre anys. I la crisi ens impacta a tots i a tot arreu. Crec que el govern ho està fent prou bé en aquest context. I desitjo que poguem atendre com cal tota la part de la nostra societat que està patint i necessita de la nostra ajuda. Aquest ha de ser un objectiu prioritari, i en aquests pressuspostos ho és.

També vull dir una altra cosa. Alerta amb els números que estem fent. És evident que patim espoli fiscal, i és evident, com deia ahir en Duran, que Espanya ens empobreix. Però també ens ha empobrit la nostra pròpia gestió. També.

Que ningú es pensi que en aquest país tornarem a lligar res amb llonganisses. Res. Ni tan sols en un país independent. O algú es pensa que la independència no té costos? Volem ser lliures i estem convençuts que la independència és el millor per al país. Però que ningú no es pensi que serà xauxa. Podem ser independents i ser totalment viables. Però que ningú no s’enganyi, la independència també té costos (i molts!) i només una bona gestió, una acurada gestió, com la que ara s’està fent, garanteix la nostra viabilitat com a país.

Torno per on començava: CiU s’està mostrant del tot coherent amb el nou projecte que representa, i amb el que ha obtingut aquesta extraordinària confiança de l’electorat a les eleccions catalanes, municipals i espanyoles. El gran vaixell que és CiU, de difícil maniobralitat pel seu volum, té un rumb que ningú no pot negar, i el discurs d’ahir d’en Duran i la votació d’avui a la investidura d’en Rajoy són dues fites que tampoc ningú no hauria ni d’ignorar ni de menystenir.

La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra. Tot i que sigui irrellevant, no deixa d’entristir observar amb estupefacció com hi ha qui fa de negar l’evidència el seu únic discurs. Si això passa ara, no vull ni pensar què poden dir quan hi hagi zotzobra, que n’hi haurà. Si això passa ara, quan de fet l’únic compromís que a la seva irresponsabilitat i irrellevància els hi seria exigible és un mínim compromís patriòtic, no vull ni imaginar-me què poden oferir quan el país requereixi molt de tots nosaltres. L’electorat, per sort, sí que ho veu, i els condemna a la irrellevància. Tot això només fa que confirmar el diagnòstic que feia en el post anterior: l’independentisme friqui i l’independentisme sociòpata són una de les principals amenaces per al procés d’emancipació. Des dels Walking Dead que assenyalen com a “idiotes” els independentistes que voten CiU i no ho han fet a ells (té collons la cosa!) fins als qui proclamen amb grans estirabots que els pressupostos del conseller Mas Colell són “africanistes”.

I no estem davant un problema de “col·lisió d’estratègies”, estem únicament davant un problema, d’alguns, de col·lisió amb la realitat, de negació de la realitat. No reconèixer el que està fent CiU i negar legitimitat a la seva estratègia és el gran problema d’un cert independentisme. La gran virtut, en canvi, de l’independentisme diguem-ne que explícit seria (en la mesura que la seva estratègia no sigui la majoritària) plantejar-se com pot ajudar i empènyer decisivament en l’èxit de l’estratègia hegemònica, a través de les fases en què s’ha plantejat i s’està defensant coherentment.