13 de gen. 2012

TIC TAC, TIC TAC...


Ahir CiU va votar al Congrés espanyol a favor de les mesures econòmico-financeres-tributàries impulsades pel govern Rajoy.

Si fa uns mesos ens haguessin preguntat a qualsevol de nosaltres què faria CiU amb el primer paquet de mesures del nou govern PP, tots hauríem dit que votar-hi a favor. Fins i tot hauríem pogut dir que ho farien per coherència amb la seva tradició parlamentària, perquè CiU sempre hi és en el moment de la responsabilitat. Com hi va ser quan ZP i el PSOE, davant la imminent intervenció del directori europeu, va tallar amb la dinàmica dement amb què actuava el seu govern i va impulsar el primer paquet de mesures per fer front a la crisi. Es van aprovar gràcies a la responsabilitat de CiU. Tota Europa, en aquell moment, va mirar la Catalunya carolíngia i va reclamar a CiU que actués amb responsabilitat europea. I ho va fer.

Jo com a mínim hauria pensat això si m'ho haguessin preguntat fa un mes i... sense conèixer les mesures. El gran problema, la gran cosa, sorgeix quan això -el vot favorable- passa després de conèixer les mesures i de les declaracions prèvies que hi havia hagut des del govern català -de CiU-.

Perquè és clar, després de conèixer el paquet de mesures, dilluns al matí, a RAC1, el megaconseller Andreu Mas-Colell declarava que aquestes mesures podien convertir en «asfixiant» la situació de Catalunya, l'espoli fiscal que patim. I es coneixia a més que aquestes mesures, més els increments d'IRPF aprovats durant el tripartit, convertien Catalunya en el tercer territori amb una més alta pressió impositiva sobre la renda, amb Suècia i Aruba. Descomptada Aruba, que és un exotisme tropical, estar a la par de Suècia en pressió impositiva no és precisament un motiu de satisfacció... sobretot perquè MAI hem tingut els serveis suecs...

Per tant, que després d'aquestes declaracions CiU votés a favor de les mesures al congrés... resulta incomprensible. I en política jo crec que les línies vermelles se situen en fer allò que no ets capaç d'explicar, o, dit d”una altra manera, fer coses que com que no ets capaç d'explicar-les la teva gent és incapaç d'entendre-les. I em sembla que clarament en aquesta situació, amb això que ha passat, estem en una d'aquestes situacions. És molt difícil d'entedre aquest vot favorable venint d”on veníem, és a dir, de les declaracions del Dr. Mas Colell i l'asfíxia que descrivia. Com es pot votar a favor de que t'ofeguin? Incomprensible.

Jo no ho entenc. I, com jo, em sembla que molta gent. Crec que hagués estat molt més fàcil i raonable, arribats el cas, i per motius de la immediatesa de necessitats de la Generalitat i la precarietat en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, que CiU s'hagués abstingut. Però... votar a favor? I mal explicar-ho com es va explicar? És evident que no es pot explicar bé el que no té explicació o el que té motivacions que no es poden explicar. Crec que el balbuceig d'en Sànchez-Llibre, quan parlava de «valentia», de fet es referia a això: que de vegades cal fer coses les motivacions de les quals no es poden explicar. Que no vol dir que no hi siguin.

Però per a mi aquesta no és una bona manera de fer política. I crec que sotmet a un desgast molt fort a CiU, que s'hauria pogut o hauria hagut d”estalviar-se.

Ok, doncs. No entenc el que ha passat i no ho comparteixo.

Fins aquí crec que de tant obvi que em sembla tot, ni m”hauria posat a escriure res.

Però, dit tot el que he dit, hi ha una altra cosa que volia comentar, i és la que en el fons em sembla més remarcable o que té més recorregut.

Tots els actes, tot el que fem o tot el que fan els partits polítics, inclòs, evidentment, CiU, és jutjable, és valorable. Fas això, opino això o ho valoro així.

Però el que de cap manera pot ser és estar permanentment esperant que es produeixi una cosa concreta per a qualificar tota una estratègia. Això és especialment greu en relació a CiU. Aquest país, en molts sectors, té en el pim pam pum contra CiU l'esport nacional. I el que no pot ser és que a CiU se l'estigui jutjant permanentment per tots i cadascun dels actes que fa. Això no s'hi val. I axí no es pot viure ni es pot fer res ni arribar enlloc.

Després del debat d'investidura d”en Rajoy vaig fer un post en el que lloava el discurs d'en Duran (va ser un gran discurs) i el vot negatiu de CiU. Em va semblar bé i ho vaig valorar bé. Fins i tot molt bé, atès que em va sorprendre el to i nivell del discurs i el vot en contra. A més a més, el vaig trobar coherent amb l”estratègia que defensa i segueix CiU, del pacte fiscal.

Ara no entenc ni comparteixo el vot favorable al paquet de mesures, i així ho dic.

Però crec que si som una mica raonables, tots convindrem que ni el vot contrari de CiU a la investidura la convertia en un partit més extremista que Amaiur (que es va abstenir), ni el vot favorable al paquet de mesures la converteix en l”apèndix del PP i implica un “nou Majèstic”, com molt ràpidament alguns digitals es van afanyar a titular.

No ens beguem l”enteniment.

No és normal estar permanentment escrutant cada acte polític buscant la prova definitiva d'una estratègia. Una estratègia està conformada a partir d'una sèrie d”objectius i d'una tàctica. I en una estratègia, mai una part, mai una sola cosa, la pot explicar ni pot servir ni per a defensar-la ni per a condemnar-la.

Hi ha molt de fariseu independentista en aquest país que lluny de voler que CiU faci passos, avanci, en la seva estratègia del dret a decidir, l'únic que volen, l'únic que esperen, l'únic que desitgen, és que alguna de les seves actuacions (com per exemple el vot favorable de l'altre dia) els permeti sortir i posar-se al mig de la plaça gesticulant amb totes les seves forces i cridant “ho veieu?! ho veieu?!”. El seu triomf no és que CiU avanci, el seu miserable triomf és poder exhibir alguna cosa o coseta que els permeti exhibir-se dient que ells sempre han tingut raó, i que CiU són una colla de botiflers, de traïdors, que són un àpendix del PP (abans del PSOE), que són un obstacle, que només esperen reeditar el Majèstic, etc.

Per a questa mena de fariseïsme independentista l'important és tenir alguna cosa a la que agafar-se i que els permeti exhibir-se impúdicament reclamant la seva raó. Això els satisfà enormement. De fet, en molts casos és el que justifica la seva existència.

En el post sobre el discurs d'en Duran i el vot en contra de la investidura ja ho dèia, que era una actuació satisfactòria, però que en aquests anys en veuríem d”altres que no ens agradarien «La travessia serà molt complicada. I hi haurà moments de tot i situacions per a tot, dificultats, disgustos, zotzobra.»

El vot favorable al paquet de mesures no s'entén, o com a mínim jo no l'entenc ni el comparteixo. Però ja està. Això, i menys en la situació dramàtica que està el país com a conseqüència de l'herència tripartita, no condiciona gaires més coses.

A veure, siguem una mica analítics. El PP hauria tirat endavant sense el més mínim problema el paquet de mesures, perquè té una majoria absolutíssima. El vot de CiU era GENS necessari.

Malgrat no compartir o entendre el vot, enlloc de llençar-me a la iugular i a rebentar-ho tot el més raonable em sembla que és expressar la incomprensió i discrepància. Però això no m'impedeix, no hauria d'impedir ningú, pensar que si s'ha fet potser també és per alguna cosa. Fins i tot per coses que poden costar d”explicar i d”entendre, com a mínim ara.

I també per a això hi ha arguments.

Europa, no ens enganyem, també té un ull clavat a Catalunya. Europa (les institucions europees i les forces vives que aguanten Europa en aquests moments, és a dir, Alemanya) va trucar CiU en aquell moment crític zapateril per a demanar responsabilitat. L'estat espanyol, i també Catalunya, continua en una situació crítica. I des d”Europa es mira tant a Madrid com a Barcelona. Sap greu dir-ho així, però Catalunya també necessita fer gestos “d'obediència” a les directrius europees. Tothom sap que aquest paquet de mesures no és iniciativa del PP, sinó conseqüència dels requeriments dels qui poden salvar l'estat espanyol i Catalunya d'una intervenció que encara seria més dolorosa i lesiva que la situació actual. No posar-s'hi de cul és una manera de que continuin confiant en nosaltres, sobretot de cara a la necessitat de comprensió que necessitarem en el futur.

Hi pot haver més arguments. La penúria immediata de la Generalitat és tal que no ens podem permetre res. Sí, sap molt de greu, fins i tot té un punt d'humiliant, aquest paper de bon escolanet. Però ja vam veure la que es va liar quan la Generalitat va dir que no tenia prou diners per poder pagar el sou i la paga extra del desembre, i que s”ajornava el pagament del 20%. Per favor! si semblava que s”acabava el món! Un cop més, va haver de sortir una entitat financera catalana al rescat de la Generalitat. I és que en aquesta situació dramàtica, fins i tot poder pagar té un punt d'heroïcitat. Aquesta és l'herència del tripartit...

Per tant entenc -tot i que pugui no compartir-ho- que des de CiU es facin gestos que impliquen tragar gripaus per a evitar una fallida precipitada que tindria conseqüències dramàtiques per al nostre país.

Quan el president Mas va dir que els sacrificis que s'estaven fent tenien com a objectiu evitar la fallida del país, evitar caure pel precipici i, finalment, ser intervinguts, no van faltar les veus que van veure aquesta responsabilitat com una mostra més de col·laboracionisme. No van faltar les veus, sobretot des d'una determinada concepció de l'independentisme, que el que desitjaven era justament això, que fóssim intervinguts. Com si aquesta intervenció hagués de ser el detonador que faria aixecar-se definitivament en revolta el poble català i que aquest aixecament popular seria l'inici de la subversió davant el règim constitucional espanyol, que ens portaria directament a la independència.

Realment de vegades m'admiro que les nostres fantasies oníriques, tan escassament fonamentades sobre res, i menys sobre la realitat, esdevinguin desitjos polítics, esdevinguin autèntiques propostes polítiques....

Si ara mateix ja som un país salvatgement afeblit per la crisi, per l'espoli fiscal i per la desastrosa herència del tripartit, perdre el poc o molt que conservem no sé com pot ser bo per a assolir els nostres objectius.

Però no ens n'adonem que els nostres objectius són una empresa titànica i que per a acometre-la necessitem ser forts, molt forts???

Fa uns tres mesos em va arribar, d'una font molt i molt solvent, una informació que, evidentment, no tinc manera de contrastar, però sobre la que vaig pensar-hi i, finalment, vaig acabar assumint -amb dolor- que probablement fós certa. A Espanya han estudiat molt més que nosaltres mateixos els possibles escenaris polítics a Catalunya. Un d'aquests escenaris ha estat, evidentment, el de la intervenció de Catalunya, quan la fallida institucional del nostre país semblava inevitable (insisteixo, per la letal herència tripartita). Què passaria a Catalunya si hagués de ser intervinguda? El que la meva font em traslladava era que l'escenari que en els cercles del poder més «poderós» de l'estat preveien era que només un màxim d'un 20% de la població mantindria una posició obertament hostil. Que la resposta «activa» seria d'un percentatge encara molt més inferior, i que en tot cas aquesta resposta activa no duraria més enllà de 4 mesos. I que el cost de tot plegat era perfectament assumible per l'estat en tots els sentits: econòmic, d'imatge, democràtic i polític.

Jo veig aquest escenari com a molt versemblant. Històricament, a més, també ha estat així. Només ens cal acudir al desastre del 34. Sofocat el 6 d”octubre, la «intervenció» de la Generalitat republicana va donar pas a un període sense contestació. Que no vol dir que no passessin coses.

Per tant, m'agradaria que els amics que sembla que desitgen la fallida de la Generalitat perquè siguem intervinguts amb l'esperança que això aixecarà no sé què ni qui... que facin un petit exercici de responsabilitat i de mirar la nostra realitat, no amb ulls de fantasies oníriques, sinó del que realment estem en condicions de fer...

Sincerament, jo no crec que estiguem en les més mínimes condicions per a aguantar cap pols a l'estat. En les més mínimes. La intervenció no seria qüestionada en termes democràtics (no seria un cop d”estat, evidentment), garantiria el funcionament de totes les administracions, garantiria el cobrament de tots els sous i entraria amb la tisora, aquesta sí, sobre totes aquestes coses que ara amb tanta precarietat maldem per conservar (començant per TV3, tot i que no seria la més important: cultura, ensenyament, seguretat, infraestructures...).

Però tornem al tema central del post. El 2012 serà, simultàniament, un any de grans sacrificis -l'any dels més grans sacrificis- i l”any en que, si no passa cap catàstrofe internacional, el rigor pressupostari començarà a donar els seus fruïts i permetrà que el 2013 les coses comencin a tenir un altre color, amb més esperança.

Pel que fa a CiU i a Catalunya l'any 2012 serà l'any del TIC TAC, TIC TAC. Podria ser un any en que la precarietat instal·lés dramàticament la política convergent damunt una autèntica bomba de rellotgeria, d'un fer bondat per a no fer fallida. O podria ser també un any en el que el TIC TAC fós del compte enrere nacional, si l'estratègia convergent en relació al pacte fiscal i el dret a decidir es manté ferma i el Parlament de Catalunya configura una majoria nacional sòlida en la seva defensa.

Jo confio en CiU. Crec, a més, que el món convergent és plenament conscient que tal i com està el país no hi ha pactes d'engrunes que el puguin reanimar, que el pacte fiscal és irrenunciable, i que, com ja ha dit ben clarament el president Mas, si el pacte fiscal fracassa, estarem davant un escenari totalment diferent (i s”entén tot).

Però també admeto que les coses puguin no anar així. Seria una gran decepció, però també admeto que, tot i que no ho crec, puguin acabar en un escenari diferent...

El que no puc admetre de cap manera és que s'estigui permanentment escrutant amb lupa qualsevol acte o gest de CiU per a treure l'artilleria. No és just, no és raonable i no ens aporta res de cara al futur.

Com he dit més amunt, ni el NO de CiU en la investidura els convertia en més radicals que Amaiur, ni el Sí de CiU al paquet de mesures és un Majèstic-2. Fóra bo que tothom es calmés una mica. Que es valoressin les coses pel que són i no pel que volem que representin per a legitimar les nostres opinions. Fóra bo que s'acceptés que hi ha un context prou complicat i una estratègia prou ambiciosa com perquè hi hagi moments de tota mena i posicionaments tàctics que poden semblar incomprensibles -i poden ser-ho- però que només podrem valorar-los de debò en la seva justa mesura i significació amb perspectiva estratègica.

La història ens demostra que gestos que en un moment donat poden semblar heroïcs, analitzats amb perspectiva estratègica no han estat més que una patositat i un ridícul extrem. I a l'inrevés, actuacions que en un moment donat ens poden semblar impresentables i indefensables, vistes amb perspectiva estratègica adquireixen sentit i valor.

Tot és molt complicat. Defugim els simplismes, és l'últim que necessitem! I treballem des d'un enfocament polític més estratègic. No anticipem res. No bastim escenaris polítics des de la necessitat de liquidar l”altre, sinó des de la comprensió de la necessitat de l'altre.

8 comentaris:

Odalric ha dit...

Encara en estat de xoc per la votació, m'alegra llegir un anàlisi com el teu.

La visceralitat crítica contra CiU fa que potser ens estiguem fotent un tret al cap com a país... tot i que en aquesta ocasió reconec que no falten motius per la crítica...

Espero/desitjo que el mig termini justifiqui el curt termini actual. És, si més no, la meva esperança...

Al ha dit...

Em quedo amb el teu últim paràgraf: "Tot és molt complicat. Defugim els simplismes, és l'últim que necessitem! I treballem des d'un enfocament polític més estratègic. No anticipem res. No bastim escenaris polítics des de la necessitat de liquidar l”altre, sinó des de la comprensió de la necessitat de l'altre."
Personalment les necessitats de CiU (i de qualsevol altre partit) me la renfunflainen, Me la renfunflainen a mi a als milers de catalans que perden la feina, l'empresa o la casa. Podria ser comprensiu si veiés que encetem un camí cap a algun lloc, però tot indica que ens quedem quiets esperant a que la roda ens esclafi com escarbats. I ja em perdonaràs, però prefereixo morir d'altre manera...

El teu texte demostra i ens demana una excessiva comprensió cap un lobbie (Duran dixit)concret, el que menys ha notat aquesta crisi.

No puc més que esputar davant l'acte de traïció nacional comés per CiU.

Bon dia

Granollacs ha dit...

Respecto l'estratègia de CiU que, evidentment, per absolutament inviable, no comparteixo. Però, posats en la seva estratègia, a banda d'encarregar un estudi a la Fundació CatDem que estarà enllestit per a finals d'any, què més ha fet CiU per tirar endavant la seva proposta de pacte fiscal en més d'un any de govern? Algun acte pràctic o simbòlic de força? Algun avís seriós a Madrid? Algun calendari? Òndia, és que cal molta fe...

Anònim ha dit...

De ben segur CiU no portarà Catalunya enlloc; convergència ha demostrat ésser un partit molt particular, representatiu només de l'alta burgesia catalana -en aquest sentit, faríem bé en recordar que varen estar ells qui varen donar suport al triomf i manteniment del franquisme i també hem de recordar que CiU no té cap intenció de veure una Catalunya lliure i autodeterminada, per exemple en Duran va dir que catalunya ha d'ésser la "locomotora d'Espanya",i en Pujol sempre va rebutjar la independència, per tant no hi ha cap gest de cara a la nostra independència-, dit això, si ells que -amb raó- no confiem en CiU som fariseus, aleshores, qui donen suport a CiU i que són la seua "central lechera" són filisteus i traïdors a la Nació Catalana.

Anònim ha dit...

Grans posts, amic Elies, aquest i l'anterior sobre la votació d' investidura.
Grans mercès.

Robert del Poblet

Dies de fúria ha dit...

A alguns de vosaltres només puc fer que recomanar-vos un esforç perquè llegir no és juntar lletres, sinó entendre el que es diu.

Aquí us poden ajudar:
http://www.bcn.cat/novaciutadania/arees/ca/llengues/programes/alfabetitzacio_adults_online.html

L'home del sac ha dit...

Jo encara tinc certa esperança en CiU. Tinc clar que sense convergència no hi ha independència, però... és que en fan cada una!!!!

Ricard d'Ais i Diaz de Langarika ha dit...

Gràcies pel post, molt esclaridor i coherent. De vegades CiU em desconcerta però crec que sempre, al final, hi ha un motiu absolutament lògic i beneficiós pel país. Per això, gairebé sempre els hi he votat.... tot i ser, de vegades, molt crític amb ells.